A la meitat del camí

Bones festes

2011-12-24T19:28:00.000+01:00

Ha passat un mes des de la meua darrera anotació, però quan vaig reprendre el blog no fa massa em vaig prometre que m'estalviaria les excuses cada cop que ocorreguera. La casualitat fa que reprenga l'escriptura poques hores abans de la nit de Nadal, així que tinc solucionat el "tema" de hui.

Li comentava no fa massa a Marta que aquestes festes (potser les anteriors també es va donar el cas) probablement hauríem de suportar menys lletanies del tipus "Nadal és una celebració consumista i hipòcrita, bla, bla, bla...". El consum sense fre, que és com la droga que fa anar anant el nostre món, ha passat miraculosament de ser un vici privat a una virtut pública (com a mínim, a una necessitat ja no compulsiva, sinó suposadament racional, utilitarista, benèfica en els seus efectes econòmics). La crisi no és sinó una mena de síndrome d'abstinència: si qui té diners se'ls gasta fent regals, eixint a sopar i coses per l'estil, potser ens ajude a tots a passar-la millor. Doncs bé: amb els meus diners que no compten. Igual com fan "els mercats", que anticipen les dades i decisions macroeconòmiques, jo duc un temps anticipant-me a tot allò que tants demanen respecte de nosaltres, els funcionaris: una baixada del sou, l'eventualitat de no cobrar algun mes, la possibilitat que bona part del meu sou del pròxim curs se'n vaja en gasolina o lloguer, etc. Sóc "comprensiu" (no entraré en detalls ara) amb les "mesures" econòmiques de què sóc o seré objecte, però no vaig a sentir remordiments per les que jo mateix prendré.

Per a mi el Nadal no és una farsa ni una excusa: és part de la meua religió en el sentit més etimològic possible (allò que lliga, que uneix) i mai he sentit la necessitat de denunciar cap de les seues connotacions (la tòpica hipersensibilitat nadalenca, els excessos gastronòmics, els regals, etc.). Ara que Emiliet comença a entendre, a jugar, a demanar i esperar, encara menys: només ell, que no la coneix ni recorda, ja justifica del tot la celebració. No és, en última instància i en un sentit que fem esforços per oblidar, una festa infantil? Algú ho va dir fa temps: "Benaurats els nets de cor"; i qui ens queda net de cor que no siga un infant?

Passeu unes bones festes amb la gent que estimeu. De l'any nou ja parlarem.

Jornada de reflexió

2011-11-19T17:40:00.000+01:00

Lectors del futur (si n'hi ha, de futur, clar): escric açò un dia abans de les eleccions generals de 2011, durant aquesta estranya i obsoleta convenció que és el "dia de reflexió". Jo l'he feta ja, la meua reflexió, i per tant he volgut, deliberadament, que una de les meues escasses entrades obertament polítiques coincidira amb aquesta data estúpidament reservada al silenci.

Rubalcaba (del PSOE, per si el lector del futur no el coneix o no el recorda) ha estat un bon candidat. Valent, perquè sabia que la seua missió consistia només a gestionar la dignitat de la derrota. Didàctic, no sé si per a contrastar amb el rival, perquè sabia com de difícil ho tenia per a convèncer o perquè, amb tot perdut, s'ha conformat amb "avisar" del que ens vindrà (merescudament) per votar PP. No sé quin paper té previst jugar en la periòdica reinvenció del Partit Socialista que haurà de tenir lloc els pròxims mesos, però els seus haurien de saber agrair-li en suport i en confiança allò que molta gent d'esquerres no li agrairà amb el seu vot demà.

Rajoy (PP) em sembla el polític de primera fila més competent, més digne del partit que representa (el mateix podria dir de Rubalcaba). Potser tolera en excés els exabruptes dels extremistes que l'envolten i li fan la feina bruta; però en política, saber delegar la feina bruta és una virtut que, per exemple, Aznar no va voler practicar en la fase "imperial" del seu govern. La seua proverbial indecisió, que algun opinador de dretes que no recorde va comparar desacomplexadament amb la de Franco ("haga usted como yo..."), és una arma ambivalent: fa impossible l'error de precipitació, però probable l'error contrari, el de deixar crèixer els problemes fins que són insolubles. No sé si és un consol que Rajoy compartisca aquest tret de caràcter, a més de la ideologia, amb qui mana realment en Europa, que és Merkel: benvingudes siguen estes coincidències si en traguem algun profit. L'altre gran poder d'Europa (o l'únic!) que és el Mercat, és més impacient, més passional: tanmateix, temperar eixes fogositats serà la tasca del ministre d'Economia, probablement un tecnòcrata (com ho han estat quasi tots estos anys sense que li donàrem massa importància: algú recorda Solbes?).

Fins i tot per als qui no el votarem, la victòria de Rajoy ofereix possibilitats "interessants". En primer lloc, significarà fer allò que l'alcalde de Gandia ha anomenat fa poc "el tres en ratlla", és a dir: un mateix partit (PP) governarà l'Estat, quasi totes les autonomies i la majoria dels ajuntaments. Això hauria de facilitat la reordenació (desduplicació, control pressupostari, delimitació de competències etc.) de les administracions públiques: amb partits distints en nivells de poder distints, sabem que això és poc menys que impossible, i que queda ràpidament assimilat a la pura i simple revenja política. Si Rajoy posa un mínim ordre en aquesta nostra gran casa de putes, serà tot un avanç. Si no, serà una oportunitat perduda per a molt de temps, perquè aquestes grans hegemonies, per sort, no solen durar. En segon lloc, Rajoy es veurà immediatament legitimat per a retallar allà on calga, sense haver de patir per les conseqüències electorals a curt termini: a tres anys i mig de les següents eleccions municipals i autonòmiques, el que ens espera és una espècie de "suspensió provisional de la democràcia", que li dóna molt de marge per a fer alguns sacrificis necessaris (o per a ensorrar completament l'estat de benestar, si ho fa malament). Respecte d'aquests suposats avantatges de tenir un govern liberal-conservador (!) el problema és, com sempre en política, el preu a pagar: quants crims es cometran en nom de l'austeritat? Ens sobrarà temps per a fer la llista.

Almenys a la meua circumscripció electoral (València), bona part de l'interés de l'escrutini de demà està en saber si Compromís obté o no representació al Congrés dels Diputats. La propaganda del partit (que he hagut de sofrir directament al Twitter, perquè simptomàticament, la meitat del meus "seguits" són militants o quasi) dóna per fet l'èxit i posa el dubte en quants representats traurà. Fan bé de simular optimisme, això significa que comencen a entendre les regles del joc (çò és: que no hi ha cap ni una). Però jo, que no estic obligat a participar de la propaganda, consideraré un èxit estratosfèric que aconseguisquen un sol diputat (Joan Baldoví, en aquest cas). No tant pel paper negociador que tindrà al Congrés en favor dels valencians, que serà quasi nul, sinó per la relativa presència mediàtica que això li pot proporcionar i per contribuir a la veritable batalla psicològica que el valencianisme està guanyant els darrers anys: oblidar-se'n, definitivament, de la seua marginalitat electoral, guarir-se de la síndrome del 5%, el terror (justificat per l'experiència) a la barrera de la no-representació en les Corts Valencianes. Hauria de bastar només amb què la putrefacció dels socialistes valencians prosseguira lentament per a que "l'altra esquerra" valenciana deixe tan arrere el 5% com per a considerar-la no una amenaça, sinó una protecció respecte d'alternatives més minoritàries. I perquè no dir-ho: d'advertència davant la temptació constant d'escindir-se sectàriament; hom no ha suportat dècades d'autocompassió per a morir sobtadament d'èxit (recordem la "primera" coalició Compromís). No sé quants anys durarà la majoria absoluta del PP al País Valencià, però sí sé que el dia després que acabe el valencianisme tastarà, com en un ritual iniciàtic, el seu primer mos de poder autonòmic. Un diputat al Congrés demà i més d'un començarà a salivar...

Tinc una sospita que faré bé de posar ací per escrit, encara que siga per a contrastar-la en el futur, a mig termini. Els temps que ens esperen seran un parèntesi, una pausa, en el funcionament "procedimental" de la democràcia: ja ho estem comprovant en Europa, on poques decisions rellevants estan prenent-se per votacions de cap classe, i a Espanya no es pot dir del tot que les de demà siguen unes "eleccions" generals a l'ús. No fa massa proclamàvem que la democràcia no és només votar: doncs bé, ara fins i tot la rellevància del vot queda en segon pla. Tanmateix, i qui sap si per reacció contra aquest estat de coses "ademocràtic", podria estar acostant-se el temps d'una altra política, menys maniquea, millor armada argumentalment, més interessant de seguir que el tenístic "i tu més" a què ens hem aconstumat. Això encara seria un consol: que l'abstinència democràtica ens duguera a reprendre-li el gust a opinar, participar, somiar. Si m'equivoque en els pronòstics, i en quin sentit, podrem continuar discutint-ho ací mateix.

La inèrcia i el neguit

2011-11-16T01:41:00.000+01:00

Una entrada autobiogràfica (no ho són totes?) que m'ha anat bé escriure però que no esteu obligats a llegir. El lligam final amb la "situació actual" (la crisi econòmica, el moviment dels indignats, els dubtes sobre la situació de l'ensenyament, etc.) donaria per a més, però per a hui ja m'he allargat massa.

* * * *

Recorde vivament una de les raons que jo mateix em repetia, o esgrimia en conversa amb altres, per a no intentar fer-me professor de secundària als meus vint-i-pocs anys, quan tenia el títol universitari encara calentet a la butxaca i una feina com a "oficinista", primer a Barcelona, després a Gandia. El batejaré com l'argument del "peatge": no m'apetia gens ni miqueta entrar en la roda que lentament conduïa a l'"estabilitat" geogràfica i intel·lectual del professor (substitucions ací i allà, primers destins horribles, alumnes de saldo...) En el meu càlcul aproximat, tardaria una dècada en aconseguir un lloc de feina fix prop de ma casa i amb accés (amb "dret") a un alumnat decent a qui explicar alguna cosa semblant a Matemàtiques. Eixe mateix temps m'havia de rendir molt més al món de l'empresa, més dinàmic que el del sector públic, on la sort de cadascú es mesura amb criteris distints de la pura i simple antiguitat. Digueu-me ingenu, però no pensava tant en els "diners" (n'he perdut, cada cop que he canviat de feina) com en el meu "lloc en la societat". Visc encara en un món menut, on cada persona té (o no!) el seu bon nom, i la perspectiva de passar tants anys de pelegrinatge anònim amunt i avall explicant als manyacos com sumar fraccions em frenava a l'hora de dedicar-me a una feina, la de professor, que mai no he deixat de valorar: l'ha feta mon pare tota la vida, he acabat fent-la jo mateix. El meu interés en l'"esfera pública", del qual aquest blog n'és una humil mostra, està també directament relacionat amb aquestes meues expectatives personals - no tant d'"èxit", com de respectabilitat, ciutadania, participació.

Aquest "argument del peatge" em semblava aleshores, i encara hui, incontestable. Simplement ha passat que, amb el temps, els desavantatges d'altres feines que he fet han acabat superant les de la docència. I ací em teniu: experimentant, amb uns quants anys de retard, la classe de "penalitats" (exagere!) per les quals no estava disposat a passar quan era més jove: no sé on treballaré i viuré d'ací un any, i el nivell d'exigència intel·lectual de les meues classes m'hagués fet plorar (o riure) quan estudiava a la Facultat. L'experiència de la vida (i no només un cert desencís del "sector privat") m'ha ajudat a relativitzar certes renúncies. Per exemple, és una estranya sort haver oblidat el 95% de les Matemàtiques que sabia. Als 22 anys, quan em vaig llicenciar, el temari d'oposicions m'hagués semblat un insult a la intel·ligència; als 29, quan vaig opositar per primera volta, el "back to the basics" tenia el seu interés després de tants anys d'inactivitat matemàtica, i em va costar "competir" amb candidats més joves, més "en forma". Un altre canvi: als 22 anys, jo era un matemàtic "amb inquietuds" més enllà de la meua especialitat científica (musicals, no sé si dir filosòfiques, mínimament literàries); però als 29 era un "humanista amateur" (amb títol, però!) més capaç ja de comentar un text o de intervenir en un debat que de calcular una derivada segona. Sense eixes dues transformacions, la meua devaluació com a científic i la meua reinvenció humanística, ser professor m'hagués continuat resultant tan insuportable com m'ho semblava als 22 anys. No he descartat mai, i de fet ho vaig intentar durant un temps, aconseguir una plaça com a professor de Socials, encara que fóra pels avantatges de proximitat geogràfica que em pogueren comportar.

Aquestes primeres setmanes de curs, tanmateix, comença a doldre'm haver-me "abandonat" com a científic, haver cedit a la desídia en allò relatiu a les Matemàtiques. L'atzar ha fet que l'exigència "intel·lectual" de les meues classes haja anat disminuint al llarg de la meua experiència docent. Fa tres anys, només donava Batxillerats (nocturns, cal dir-ho), fa dos anys 3ers i 4ats d'ESO (al meu IES de Pego no sabien què era el primer cicle... tot els arribarà!), l'any passat donava 2on i 3er d'ESO i enguany, sense haver canviat de centre, sóc el responsable d'un grup per a alumnes en risc de marginació social (absentistes, conflictius, despenjats... "Programa Integra" és el nom "tècnic"). El "nivell" (no sé si el terme ha deixat de ser políticament correcte ja) del meu curs actual és més propi de primària que de secundària (i en certa manera és una sort: si no fóra així no podria amb totes les "matèries" que impartisc: Matemàtiques, Naturals, Socials, Valencià). Així les coses, el meu problema no és només la desídia: que jo em "reciclara" com a matemàtic, recordant algunes coses més sucoses i complexes i pensant la millor forma d'explicar-les, tindria tan escàs resultat, tan poca recompensa, que he adoptat com a principi ni tan sols intentar-ho, pel bé de la meua salut mental. Tot plegat no és sols una llàstima, sinó un símptoma: potser he comés errors garrafals orientant la meua carrera professional, però potser també el "sistema" educatiu que tant lluitem per defensar és absolutament incapaç d'aprofitar millor algunes capacitats dels qui habitem els seus engranatges. "Se m'acabarà assecant el cervell", és la forma en què he expressat col·loquialment entre els més pròxims les meues pors. Sé que per simple inèrcia m'arribarà el dia de fer coses més interessants, més complicades, de més "nivell"... Però això serà si la pròpia inèrcia no m'ha matat abans.

No renegue de la meua feina actual (perseguir alumnes que no venen a classe, se'n fugen, no escolten, quan escolten no entenen, quan entenen no saben explicar-ho...), que ve a ser l'apoteosi d'un model de "mestre 4x4" en què mai hagués cregut que podria convertir-me. Vist així, és una fase nova de la meua "reinvenció", que em fa crèixer personalment. Però examine "la situació" econòmica, pedagògica, cívica, i em creixen els dubtes. Es qüestiona un sistema educatiu acusant-lo d'ineficient al mateix temps que milers de joves desesperen perquè estan sobrequalificats per a les engrunes que el mercat laboral pot oferir-los. Compartisc només parcialment algunes "idees" del moviment dels indignats, però tinc la més profunda simpatia per un dels seus motius de queixa grupal: després d'haver fet el que la societat els demanava, no tenen oportunitats dignes de guanyar-se el pa demostrant el que saben fer. Tinc més sort que ells, cert, però m'identifique amb eixa frustració generacional. Em faig la pregunta: que jo estiga explicant la prehistòria, la deriva continental i les operacions amb enters a la meua estimada quadrilla de pàries, no és quasi un crim? I ja no ho dic només en termes personals, sinó de contribució a la societat en el moment que passem. No aprofite per a res més? No puc aportar res més valuós? Això em faltava: donar-li una dimensió social, ètica si ho voleu, al que durant aquest temps eren poc més que manies o ambicions personals...

No fa massa, en una conversa domèstica un tant apocalíptica (els temps conviden) vaig proposar un símil, una distopia (ço és: el contrari d'una utopia). Si vinguera una guerra o una catàstrofe, és a dir: una situació extrema en què les capacitats i potencialitats de tothom hagueren de ser reevaluades d'inici per a trobar-li a cadascú un lloc òptim en una societat amenaçada, la llista de les meues millors "capacitats" (competències, les anomenen ara) coincidiria ben poc amb les que pose en pràctica cada dia. La paciència amb el proïsme (de qualsevol edat), els meandres de la meua prosa, una certa sofisticació cultural, un temperament afable i tolerant i altres qualitats serien considerades virtuts menors, reservades a l'àmbit personal. La meua capacitat científica, matemàtica, analítica, expositiva, per contra, tornaria a resultar decisiva, definitòria de qui sóc, de què sé fer. No sóc tan nihilista com per a desitjar que tot s'ensorre per a poder treure-li la pols i esmolar les meues millors armes: però m'inquieta veure com es rovellen, dia rere dia, sense que importe massa i sense tenir una oportunitat positiva de demostrar-ne l'ús. Aquesta és part de la meua "indignació": individualista, egoista en part, però honesta i simptomàtica. Si en comptes de participar d'una rabieta sorollosa i gregària el millor que sé fer és aquest prolix descàrrec de consciència, espere que sapigueu perdonar-m'ho.

Centenari Mahler

2011-11-10T22:37:00.001+01:00

Ahir vaig impartir la segona d'un minicicle de dues xarrades musicals sobre Gustav Mahler al meu Col·legi Major (i ara afegisc amb l'habitual solemnitat: Sant Joan de Ribera de Burjassot). Ja havia anat la passada primavera a explorar amb els actuals estudiants les cinc primeres simfonies, i ahir vam poder completar la resta del nostre trajecte musical: de la Sisena simfonia fins a una breu referència a la història de la reconstrucció musicològica de la Desena simfonia, tot això fent les omissions obligades pel temps limitat de l'acte (poc més d'una hora) i alguna "trampeta" en l'ordre d'audició de les obres que comentaré més avall.

El resultat, o si voleu, la valoració de l'esforç de preparar la xarrada és ambigu, com sempre. D'una banda, si no ha baixat el llistó des dels temps en què jo mateix vivia allà i assistia (obligatòriament: com ha de ser!) a les xarrades setmanals, dec ser un dels pocs conferenciants convidats que no és professor universitari de la matèria que exposa, no sé si l'únic sense un miserable doctorat però sí l'únic que parla d'una qüestió absolutament allunyada de la seua "branca del coneixement". No em cal assistir a la resta de les xarrades de l'any per a imaginar com de ridícula és la comparació amb les que es fan sobre literatura, arts plàstiques, filosofia, ciència o teologia. Però tinc aliats a favor: les peces que trie, faig sonar (en CD o DVD) i "explique" són, llevat d'excepcions "didàctiques", obres mestres absolutes i universals de l'art musical. Donar-li al "play" és el 80% de la meua feina (bé: i comentar al vol l'estructura o resseguir amb el cursor "fofi" la partitura en PowerPoint), i una de les claus de l'èxit de la xarrada és aconseguir parlar el menys possible - per a no allargar-la, per a no extraviar-me en "batalletes" biogràfiques, etc. Algun detallet morbós sobre Alma Mahler o (quin èxit, aquell!) les atrafegades vides dels grans romàntics (Schumann, Berlioz, Chopin...) està bé - però tindre aquells futurs científics fins la mitjanit escoltant adaptacions de poemes xinesos a l'alemany són ganes de fotre... Des del punt de vista personal, ho puc dir ben alt: la tortura que em suposa preparar-me cada xarrada és formativa i enriquidora, i una oportunitat privilegiada de compartir, humilment, allò que m'ha apassionat des de jove. Al Col·legi saben que poden comptar amb mi per al pròxim curs, i els he promés alguna cosa més lleugera que enguany: no ho sé encara, però per dir-ho a la manera de Burjassot, potser ha arribat l'hora del meu cant a Beethoven...

La xarrada d'ahir tenia la seua complicació "estructural", si ho voleu dir així. Biogràficament, l'esquema era clar: en 1903 Mahler és feliç, poderós (com a director) i està enamorat de la seua Alma, però després de 1907 Mahler "perd" la feina, se li mor una filla de quatre anys i experimenta problemes de salut que el fan substituir l'atletisme per la hipocondria. La resta de la seua obra creativa, fins que mor l'any 1911 (fa just un segle: per això les xarrades), la constituirà una sèrie de variacions sobre la presència indefugible de la mort i el ventall de respostes que li provoca: desesperació, acceptació serena, vitalisme, rebuig... Però des del punt de vista de l'"espectacle", de l'eficàcia "narrativa" de la xarrada, no convenia acabar-la escoltant el comiat de Das Lied von der Erde, o fragments de la Novena o Desena simfonies, totes elles obres magistrals però tràgiques, desconcertants, amargues especialment per a qui no les ha fet encara seues. Així que vaig fer trampa: la més optimista, mística i grandiosa de les obres de Mahler és la seua Vuitena simfonia (la dels Mil), escrita en 1906 però que fou l'última en estrenar-se en vida de Mahler, i el seu darrer i apoteòsic èxit. La Vuitena té, a més, un to "beatet" d'allò més propi per a cloure un acte d'un Col·legi inspirat i protegit pel Patriarca: l'himne "Veni creator spiritus" i la fantàstica cantata sobre el final del Faust amb els sants anacoretes, les penitents intercedint per Faust davant una Marededéu naturalista i romàntica, xiquets morts al poc de nàixer demanant-li a Faust que els ensenye coses del món que no han conegut... I així és com vam acabar escoltant un dels finals més brillants del repertori orquestral, en la versió de Leonard Bernstein (i un miler de músics més), magníficament enregistrada i realitzada com podeu comprovar més avall. Jo, extenuat, ja puc donar per tancat el meu any Mahler: els dos mesos que queden els passaré practicant "Jingle Bells" en versió adaptada per a mà esquerra d'Emili pare i un dit de mà dreta d'Emiliet fill...

Territori

2011-11-05T01:51:00.001+01:00

Acudisc d'espectador al Casal Jaume I de Gandia a una presentació-debat al voltant d'un llibre sobre les Comarques Centrals Valencianes. I com que sóc llec en la matèria al voltant de la qual ha girat bona part del debat (la Geografia, que és la que busca, troba i delimita l'abast d'aquesta demarcació supracomarcal), els meus dubtes prenen cos no en una proposta o crítica concreta, sinó en el pantanós terreny de la semàntica, dels conceptes clau, dels mètodes. Quin sentit té ara o tindrà durant els pròxims 10, 15 o 20 anys l'expressió "ordenar el territori"? Que pot conjugar-se en passat i de forma negativa, està clar de sobres. Però pensem: amb la sobreoferta de vivenda ja construida que tenim, amb la quantitat de polígons industrials desocupats o decadents amb què hem infestat cada terme municipal i sense un duro per a fer ni massa bé ni massa mal en termes d'infraestructures (trens, carreteres, tramvies, grans iniciatives...), ¿què dimonis ens queda encara per pensar, planificar, preveure?

No vull dir que una ciència social tan ampla en inquietuds com la Geografia vaja a quedar-se sense objecte d'estudi: hi haurà moviments de població, reconversions i abandonaments d'edificis o zones, qui sap si algun canvi substancial en els usos de l'espai agrícola (per poca fe que tinga jo en certes propostes arcàdiques). Però el final abrupte de la nostra dèria constructora marca un abans i un després entre allò (mal) fet, ja irreversible, i allò que es podria fer, que sembla quimèric a hores d'ara. A l'altra banda de l'espill deformat del temps, la (des)planificació territorial queda com una disciplina ja només arqueològica, malencònica, escolàstica.

I tanmateix, tot el temps que puguem tardar en tornar a actuar físicament sobre el territori és temps de què disposem per al debat d'idees, per a intentar canviar les percepcions de la gent sobre què fer amb els nostres entorns. Fa cinc, deu anys, això era lluitar contra molins de vent - contra un huracà d'avarícia i fals progrés. Ara, caldria anar preparant-nos per a que la pròxima vegada que puguem modificar els nostres pobles i paisatges siguem menys bàrbars, menys ineptes, menys irresponsables. És demanar tant?

Dismal science

2011-11-01T11:38:00.000+01:00

Ha passat molt de temps, i no sé ben bé com començar de nou. Provem a parlar de la crisi, com fa tothom.

* * *

La crisi econòmica ha afectat a molta gent de formes molt distintes. Afortunadament, a casa nostra no ho estem patint més que "indirectament" (bé: si ho pense un poc, la baixada de sou als funcionaris ha estat bastant "directa"...). Així que el temps que no dediquem a la preocupació domèstica l'invertim parlant de les "generalitats" de la crisi - si ho preferiu: fent macroeconomia de café. Personalment, la situació actual i les seues possibles respostes (ciutadanes, polítiques, econòmiques) m'han inspirat inquietuds molt personals, relativament poc sistemàtiques o ideolologitzades, si ho voleu, que provaré d'esbossar a continuació.

Primer, faré una curiosa confessió professional: tot i haver-me dedicat durant anys a fer d'"analista", és a dir, a guanyar-me el jornal gràcies a una certa habilitat per a recollir, depurar i interpretar informació de tipus estadístic o comercial, la meua incultura econòmica ha sigut, durant tot eixe temps, absoluta i vergonyant. Els meus intents, des de l'època universitària, de (auto)formar-me en els principis de la teoria econòmica (res de l'altre món: les corbes d'oferta/demanda/preus, la interrelació entre variables macroeconòmiques, etc.) han estat sempre intermitents i infructuosos. Potser des de fa un parell d'anys he aconseguit entendre alguna cosa millor, gràcies sobretot a algun audiollibre divulgatiu, però més enllà dels meus progressos personals la qüestió és: si algú com jo, en condicions òptimes per a entendre com funcionen els engranatges econòmics, no acaba de tenir-los clars, què podem esperar que entenga l'home del carrer?

Aquests dubtes, en última instància, ataquen a la difícil relació entre democràcia i política econòmica: a l'hora de debatre sobre el matrimoni homosexual o l'autodeterminació dels pobles tothom sap dir la seua, però del que més ens preocupa ara, que és la butxaca... Ara mateix, les decisions sobre política econòmica més importants es prenen en el si de la menys democràtica (des del punt de vista "procedimental", com a mínim) de les institucions de què formem part: la Unió Europea. L'instint encara em demana revoltar-me contra això, però no sabria què dir-vos. He llegit que durant les últimes negociacions per a atacar la crisi de la zona Euro, alguns primers ministres "es perdien" discutint les condicions dels rescats, etc. Què puc esperar dels meus veïns, dels meus alumnes (quan siguen adults, clar: d'ací dos anys!), de mi mateix? Un país que ha tolerat, promogut i premiat la irresponsabilitat econòmica domèstica de tants ciutadans no perd el dret a indignar-se (que és un dret barat, al capdavall). Però què puc esperar, en positiu, de les masses? Com a molt, el que passarà d'ací tres setmanes, el 20-N: una vendetta potser merescuda, però no especialment meditada.

Digueu-me simple, però el meu contacte amb les nocions bàsiques de la dismal science han tingut el resultat més previsible: m'han fet un poc més "ortodox" (de quina ortodòxia?), més liberal, més sensible a les ineficiències resultants de no deixar treballar les lleis del mercat. No és que m'haja fet anarcoliberal (que tindria gràcia, sent funcionari com sóc) però com a mínim he aconseguit desacralitzar allò públic, gratuït, subvencionat, que té sentit per a certa classe restringida de serveis però no per a altres. He fonamentat de nou les sospites sobre la figura i el paper del "funcionari públic" que ja tenia abans d'aconseguir ser-ho jo mateix (i que no havia abandonat del tot): la relació entre la qualitat d'un servei públic i la condició blindada dels qui treballen oferint-lo està lluny de ser tan evident com agrada proclamar, per exemple, als sindicats. (Una espècie de vergonya corporativa m'impedix posar exemples de funcionaris ja no improductius, sinó directament fraudulents). El resultat d'aquestes cabòries no deixa de ser paradoxal, incoherent des del punt de vista "ideològic": per exemple, mantinc una posició moderadament favorable respecte del copagament sanitari, però alhora, dispose de millors arguments que mai per a deslegitimar la suposada "improductivitat" de l'ensenyament públic.

En la resta de coses de què discutiem quan l'economia anava bé, continue sent, per fer-ho fàcil, un home d'esquerres (se'n recordeu, de tot allò? Españñña, ETA, els bous, els homosexuals, l'avortament, els immigrants...) Però em separa del 15-M i de l'esquerra convencional (incloc els socialistes, sí) la sospita que és el moment de fer una "retirada tàctica", d'eixir del pas fent certs sacrificis en termes de benestar, patint allò just i necessari, com es diu en missa. Aquesta combinació, no sé si temporal, d'idees socials progressistes i postures econòmiques mig "de dretes" pot resultar inaudita, però crec que eixa perplexitat no és sinó efecte d'un sistema polític pobre, immadur, atàvic com el nostre. "Liberal" és un dels adjectius més maltractats pel nostre discurs ideològic, com si haver inventat la paraula fa dos segles ens donara dret a distorsionar-la o ignorar-ne les possibilitats. Fins al punt de no atrevir-me a aplicar-me'l, ni tan sols amb la classe de cautela de què he fet abús al llarg d'aquesta anotació.

* * *

Ara que recorde quant em costa vomitar aquests rotllos, entenc que ho deixara fa uns mesos...

Fins aviat

2011-06-13T19:09:00.000+02:00

Aquest blog està inactiu des de fa dos mesos, i no puc dir que abans d'això fóra un blog com cal: m'he excusat en massa ocasions (el meu fill, altres maldecaps...) i no tornaré a fer-ho hui. He promés reiteradament que escriuria de determinats temes (així al vol: dels quartets de Bartok, del llibre de Tobies Grimaltos, del 15-M, dels partits entre Barça i Madrid...) i han passat les setmanes sense que em nasqués fer-ho. Fins i tot he hagut d'abandonar, ja mig redactades, unes (potencialment llarguíssimes) reflexions de fi de curs sobre la situació actual del "sistema" educatiu, que ben mirat, ni eren ni tan originals ni hagués arribat a llegir ningú. Així que hui faig una entrada sense més promeses que una ben fàcil de complir: ben probablement no escriuré res durant els pròxims mesos. Queda dit. En qualsevol cas, sabeu on trobar-me: al meu perfil de Blogger apareixen els dos comptes de correu que consulte habitualment, i els comentaris que feu a qualsevol de les meues entrades se'm reenvien automàticament. Fins aviat.

Parlant de llibres

2011-04-05T18:24:00.000+02:00

Aquest divendres, a les 20:00h en el Casal Jaume I de Gandia presentaré(m l'autor i jo) el darrer llibre de Tobies Grimaltos: "El solatge del temps", una obra narrativa en què es recullen memòries de la seua infantesa, des que va nàixer (amb algun retrat aproximat, evocador, dels avantpassats) fins el moment final i potser definitori del periode, la mort de son pare. M'agradaria aprofitar aviat les xicotetes notes de lectura que he acumulat per a preparar la presentació i escriure i penjar algun text ací entrant en més detall sobre el llibre, però encara no m'ha estat possible. Hui em conformaré amb fer "propaganda" del llibre i de l'acte i dir alguna coseta més (que com em sol passar, m'ha quedat més llarga del que pretenia).

* * * * *

És ben delicat parlar, escriure o opinar sobre llibres: més que sobre cap altra matèria, possiblement. Sobretot si es tracta dels "nostres" llibres, o dels llibres dels "nostres": són pocs els qui els escriuen i no molts més els qui els llegeixen, de tal forma que cada judici que hom allibera del clos del seu silenci no pot evitar tenir un cert impacte en el magma, boirós i familiar alhora, de les "opinions crítiques". La consciència d'aquest impacte, d'una banda, i certes obligacions de generositat recíproca entre els pocs que tiren avant els nostres combois literaris, de l'altra, fan que bona part dels comentaristes de llibres (en el sentit menys restrictiu possible) opten per l'elogi en la majoria de casos, quan les obres els mereixen mínimament, o pel silenci o la descripció asèptica quan l'obra no els agrada. No sóc en absolut alié a aquesta tendència, que jo crec general. Les poques ocasions en què he hagut de fer de "crític" o m'ha abellit fer-ho, he intentat exercir allò que m'agrada anomenar una "mediocritat responsable": com que no crec ser ningú com per a amargar-li la vida a un altre, dic sense manies allò que m'agrada i qüestione, tan amablement com puc, les coses que jo no he sabut gaudir o entendre. Ja vaig comentar, en una anterior ocasió ací mateix, les serioses limitacions d'aquest plantejament crític (sí és que arriba a ser-ho): actituds com la meua es toleren millor si hi ha altres participants del debat crític que, sense emparar-se en mediocritats de cap classe, posen ordre i expressen, autoritzadament (que no autoritàriament) opinions més qualificades, més prestigioses.

Recorde bé la primera ocasió en què vaig haver de fer una ressenya. El llibre era "El vaixell de Genseric", un dietari de Ferran Garcia-Oliver (ací la ressenya, ací un comentari sobre aquells inicis). Un cop enllestida, però abans que veiés la llum, vaig llegir una crítica del mateix llibre, feta per Alfred Mondria al "Posdata" del Levante, que diferia de la meua en aspectes que em van fer dubtar del que jo havia escrit i com ho havia fet: allà on jo havia intentat posar ordre en allò que deia el llibre, l'altre comentarista no dubtava en entrar al detall d'en quines observacions del dietari estava o no d'acord. Un volum a què jo no havia sabut sospitar-li defectes dignes de ser explicitats esdevenia objecte d'un constant qüestionament o d'una irònica condescendència. Més encara: allà on la meua ignorància m'obligava a cenyir-me al contingut estricte del llibre comentat, Mondria posava l'obra en context, sense que acabara de quedar del tot ben parada. Amb el temps i un poc més de pràctica he deixat de preguntar-me si jo havia fet malament la meua ressenya, i no per a passar a preguntar-me si era ell qui havia errat: he tret altres conclusions. Com per exemple aquesta, no sé si massa acomodatícia: que una i altra opinió crítica es necessiten, o almenys es convenen l'una a l'altra. Sense una crítica ambiciosa (i la meua, com la d'altres practicants intermitents, no hauria de ser-ho, perquè no pot) la literatura moriria de banalitat; però sense aquest puntet de massatge intel·lectual, si em passeu l'expressió, o de generositat amable, el dany que podria fer la crítica de la primera classe seria irreparable, paralitzant, desencoratjador.

Aquestes consideracions m'han vingut al cap quan, ara que prepare la presentació de divendres, he topat amb l'article que Mondria ha dedicat en "Posdata" al darrer llibre d'Enric Sòria ("En el curs del temps": un recull de textos sobre literatura). He trobat el mateix to, el mateix esperit que en la crítica de què he parlat abans, però amb un parell de diferències pel que fa a la meua perspectiva. La primera, que aquest cop ni he llegit el llibre de Sòria ni m'atreviria a comentar-lo seriosament en cas que ho fe; i la segona, que salvant totes les distàncies entre Sòria i jo, m'ha semblat entendre que un dels retrets que Mondria li fa al seu col·lega crític coincideix amb la classe d'apreciacions que tot just he fet sobre la meua actitud a l'hora d'opinar de llibres. Quan parla d'"un insuls paper de promotor i publicista cultural" o "d'una prosa entumida i fatigada en l’afalac calculat" Mondria està acusant Sòria de la mateixa classe de faltes de què jo m'he confessat més amunt. Però l'abisme que ens separa a Sòria i a mi com a pecadors de la crítica em deixa perplex, com a mínim, i em fa dubtar, com en aquella ocasió de fa tres anys, de la justícia i la conveniència d'aquestes insinuacions.

Tanmateix, no estic en condicions d'exercir de jutge en aquesta disputa. I tinc altres feines. Quan em van proposar presentar el llibre de Tobies Grimaltos vaig acceptar sense dubtar massa i sense haver-lo llegit, convençut que l'autor em posaria fàcil dir les coses bones del seu llibre sense haver de callar-me'n massa de dolentes. És una llàstima que jo siga tan transparent a l'hora de reconéixer eixa modesta habilitat, perquè té l'efecte secundari de devaluar els meus elogis i de fer-vos sospitar que em calle més defectes dels que finalment he sabut trobar-li al llibre. Espere que Tobies sàpiga perdonar-m'ho. Fins divendres o fins la pròxima.

Dies feliços, pàgines en blanc

2011-03-31T01:06:00.001+02:00

Quan vaig començar a confegir aquestes anotacions, la voluntat que les inspirava no era literària. Allò important era deixar constància documental, notarial, d'una trama incompleta de fets i de reflexions, i fer-ho de la forma més clara i correcta possible. Tanmateix, no puc negar que l'hàbit de l'escriptura, mantingut al llarg dels anys contra els meus pronòstics inicials, i el contacte freqüent amb altres persones per a qui la literatura és una passió tan intensa com per a mi ho han estat la música, les matemàtiques o alguns aspectes de la meua vida professional, van arribar a despertar en mi inquietuds estètiques, d'estil, l'ambició d'assolir un punt major de consistència, de creativitat i d'exigència. Només la sospita d'estar fent-ho bé em dugué a desitjar fer-ho millor, i no a l'inrevés.

Pura i simple vanitat. Ara que la pròpia intensitat de la vida em complica poder posar-me a escriure amb regularitat se'm torna a fer evident l'encert dels primers plantejaments: allò important per a mi és el paper de l'escriptura com a apèndix de la memòria i com a paràfrasi de la vivència. Si el resultat sobreviu o no la confrontació amb certes expectatives literàries, és del tot secundari. Per això, quan veig que passen els dies, les setmanes, sense que una miserable línia s'afegisca a aquest diari intermitent, no em lamente per l'oportunitat perduda d'enlluernar els meus escassos lectors amb els arabescos de la meua prosa, sinó per tot allò que em passa cada dia sense deixar una mínima petja en aquest quadern. Ben a gust sacrificaria la classe d'atractiu o d'estil que puguen tenir aquests escrits per un poc més de substància, de fets, de dades a què la memòria puga ancorar-se el dia que siga necessari - i serà necessari, tard o d'hora.

Però no sé fer-ho: el poc temps que m'assec a escriure no dóna més rendiment que unes poques vaguetats. I així, en comptes d'explicar ací com creix el meu fill, com s'omplin soles les meues setmanes bojes, de quina forma he aconseguit retornar al meu cíclic apassionament per la música clàssica o en què consisteixen els meus compromisos culturals més immediats (presentar el nou llibre de Tobies Grimaltos i fer una xarrada sobre Gustav Mahler al meu Col·legi Major), el més que acabe aconseguint és una esquelètica enumeració de totes aquestes coses que em fan un home tan ocupat com feliç. Potser és això darrer, la felicitat, el que explica com d'insípida se m'està tornant l'escriptura. Allò més original de cadascun de nosaltres brolla, entre altres fonts, de la tensió entre com vivim i com voldríem fer-ho. En el meu cas, fa massa temps que aquesta tensió ha deixat pas a una espècie d'estat superior de l'esperit, una pau i una gratitud que el fons d'incertesa i misèria sobre el qual emergeixen no fa sinó destacar. No sé si aquesta meua bona sort m'inhabilita per a la literatura: m'importa poc, mentre a Marta, a Emili i a mi ens dure la profunda alegria que s'encomana allà per on passem. Però no hauria d'inhabilitar-me per a la crònica, que és la meta més honesta a què han d'aspirar aquestes xicotetes confessions.

Dues invitacions al dubte

2011-03-18T20:21:00.000+01:00

El món està cul per amunt: m'ha costat passar una bona estona llegint periòdics en les poques llengües que sé per a començar a posar-hi ordre. En pocs dies, Japó havia fet mig desaparèixer Líbia de les portades, i de nou hui m'he trobat de nou a les capçaleres la possibilitat d'entrar en una guerra (si és que continuem anomenant així el costum de matar-nos els uns als altres) amb/a/contra/per Líbia. Mentrestant, han jugat el Madrid i el Barça: la meua dosi setmanal de banalitat. Un tant frenètic, tot plegat; per a desgràcia de tots, el món no troba la forma d'acompassar-se amb els meus ritmes, els cicles més amples, més tranquils amb què mesure els dies, les setmanes.

L'alarma radiactiva al Japó em fa replantejar-me, o com a mínim deixar en suspens la meua postura favorable a l'energia nuclear. Sóc home de pocs luxes, però eixos pocs luxes consumeixen energia. No passar fred a l'hivern (i jo n'he passat, els anys que vaig viure a l'apartament de la platja), usar l'ordinador i la televisió de forma gairebé contínua, fer servir el forn per a evitar a qualsevol preu que se'm gele el dinar o el sopar... Fins i tot el meu piano del pis és elèctric, no com el de casa els pares, amb què m'entretenia (forçosament) quan se n'anava la llum. Estic ben allunyat de la pràctica del decreixentisme (en desconec la teoria). I tanmateix, sóc quasi un asceta al costat de bona part del veïnat: no vull imaginar-me la classe de barbàrie a què es veuria reduïda bona part de la població del meu país si se'ls privara del plaer narcòtic del consum (energètic o d'altre tipus). Per això he considerat, des de fa anys, el risc nuclear com un de tants preus a assumir per una forma de vida que, col·lectivament, no ens veig capaços d'abandonar a mig termini. No sé si la recent materialització del risc a Japó hauria de fer-me revisar aquest succedani de càlcul de costos i beneficis: caldrà deixar reposar els arguments abans de pesar-los de nou.

La possibilitat d'una "intervenció aliada" (un matís: "intervenir" és el que fem nosaltres, "guerra" és el que fa Gadafi) m'ha fet recordar els dubtes amb què vaig viure les setmanes prèvies a la invasió d'Iraq fa exactament 8 anys. No em vaig oposar tan rotundament a la guerra com tants altres: m'avergonyia l'esperpèntica participació espanyola, la caricatura de líder mundial en què es va transformar Aznar, la simplicitat fanàtica dels qui promogueren activament la invasió, però fins l'últim moment no vaig poder descartar el dubte, retòric, si voleu, de si es tractava o no d'una guerra justa contra un tirà. Hi ha diferències amb el cas libi que no em veig en condicions d'avaluar: per exemple, Gadafi està matant els seus compatriotes, mentre que Hussein els havia liquidat anys enrere, quan encara era "dels nostres". Però mantinc la meua indecisió moral, sense saber si ara estic de part de la majoria o de la minoria: tanta por em fa deixar solt Gadafi com deslegitimar la causa dels rebels convertint-los en titelles de l'acció estrangera. Obama no és Bush, Zapatero no és Aznar... però la guerra és la guerra, i el costum de veure-la en directe no ens ha evitat que continuem banalitzant-la.

El frenesí de la revolta

2011-02-26T20:02:00.000+01:00

L'actualitat - qualsevol actualitat - em desconcerta. Acostumat al ritme pausat d'assimilació de la història, de la monografia, al seu caràcter lineal i lògic, llegir periòdics (digitals, quasi sempre) o veure les notícies em produeix una forma especial de vertigen. Allà on l'exposició progressiva, narrativa, dels fets pot arribar a provocar-me impaciència, la notícia d'última hora (curiosa redundància: no ho són totes les noticies, ja, d'últimíssima hora?) em provoca una explosió encadenada de dubtes, de cadenes causals, de factors de comprensió que se m'escapen. I és que entre el passat, que m'he esforçat al llarg dels anys per conèixer de forma genèrica, i el "ara mateix" de la política global hi ha un hiatus difícilment salvable, almenys per a mi: el d'allò que encara no és història, i que per edat o per distracció no m'és tampoc "història viscuda".

Posem-li nom als meus dubtes, o a la meua ignorància. Fa dos mesos l'únic que sabia de Tunísia és que era un país relativament petit, situat allà on fa dos mil•lenis hi havia Cartago: i quasi continue sense tenir ni idea de què dimonis ha passat allà des que va acabar la Tercera Guerra Púnica (una cruel caricatura de les dues primeres, dit de passada). Hagués associat correctament Mubarak amb Egipte: són massa anys d'escoltar de passada les notícies per a que aquesta associació no solidificara. Però que era un dictador corrupte, repressor i indigne del poble que governava... doncs sobre això no recorde que feren cap èmfasi especial a les notícies. Com que era (fins aquest mes) un dictador "dels nostres", potser no calia insistir-hi. Per això no deixava de causar-me una certa vergonya aliena l'ingenu entusiasme que la premsa més "progre" demostrava pel triomf de la revolta a Egipte: allà on jo veia un cop d'estat militar i una telefonada des de Washington a la ràdio era la victòria d'un poble sotmés des de feia dècades. Amb la desena part de l'esforç informatiu que li han dedicat, posem per cas, a Marta del Castillo o a Mari Luz, alguns ens haguerem assabentat abans. De qui no he descobert res nou és de Gadaffi: era un mànager destrellatat de terroristes fa vint anys, no va deixar de semblar-me un dèspota sinistre quan li va regalar un cavall a Aznar en la seua esperpèntica visita (el Rei i ZP han tornat a Líbia, ja sense cavalls pel mig) i ara sembla condemnat al seu particular Gottendammerung, sanguinari i imbècil. El dia que les revoltes es traslladen, posem pel cas, al Iemen, Jordània o Argèlia, tornarem a aquest cicle de la ignorància, el frenesí informatiu i l'oblit.

A l'hora de posar-me "al dia" sense quedar desconcertat pel minut a minut de les revoltes o els canvis, m'han servit d'ajuda un parell de reportatges de TV3 (no és per furgar en la nafra, però encara es veu, "a la carta": ací i ací, i aviat faran un 30 minuts dedicat a Gadafi). Amb més calma, si puc, aniré explorant els capítols més genèrics del recull Democracy in the arab world: Explaining the Deficit, publicat per Routledge quatre mesos abans de l'esclat de les revoltes i del qual he aconseguit un exemplar que puc compartir amb vosaltres només amb què m'ho demaneu per correu electrònic o en un comentari (ah, quin art més difícil, el de l'eufemisme). Estaria bé eixir de tot plegat una miqueta menys ignorants, nosaltres, i una miqueta més lliures ells, els musulmans. Que Al•là ens ajude.

Udols d'un llop de paper, Rózewicz - Ysern

2011-02-07T19:44:00.001+01:00

Una de les meues primeres lectures de l'any ha estat una antologia poètica bilingüe de Tadeusz Rózewicz preparada per Josep-Antoni Ysern, que ha traduït els versos i ha escrit les valuoses anotacions crítiques i biogràfiques que els acompanyen. El títol de l'antologia, publicada per Edicions 96, és "Udols d'un llop de paper", i està extret d'un text del poeta polonés que apareix a la contraportada i a l'epíleg del llibre. Tot i els mèrits del llibre, ben probablement no hagués caigut a les meues mans si no hagués estat la proposta inaugural d'una espècie de club de lectura "a distància" recentment encetat al "Patio Virtual": tot i que m'he retardat a l'hora d'incorporar-me al debat posterior a la lectura (ací i ací les contribucions dels altres participants), el llibre m'ha transportat a territoris poètics desconeguts i m'ha despertat qüestions que intentaré traslladar-vos.

Primer detall sobre el llibre: potser siga jo qui no ha sabut triar altres llibres o altres versions dels nostres propis poetes, però la quantitat i qualitat de la informació crítica que del poeta ens dóna Josep-Antoni Ysern és excel•lent, supera en molt el que m'he trobat sovint en reculls o antologies en català. Em ve al cap Càtedra, amb edicions assequibles de literatura en castellà de què fa goig llegir els pròlegs i les anotacions, pel seu rigor i pel seu enfocament no sé si dir "didàctic". Doncs bé, l'antologia de Rózewicz està així de ben treballada, i no cal ser un erudit polonista per a apreciar-ho i agrair-ho.

Un segon detall: l'estètica, la tria poètica de Rózewicz és, en el millor dels sentits possibles, simple, directa, nua, accessible, i allà on no és directament explícita (hi ha un bon grapat de poemes "metapoètics", és a dir, centrats en els perquès i el sentit, si el té, d'escriure poesia) les anotacions del traductor ajuden a comprendre-la, a contextualitzar-la. Si vos agrada el vers transparent, clar, rotund, planer, vos agradarà Rózewicz, a qui les circumstàncies vitals (combaté com a partisà durant la Segona Guerra Mundial) el dugueren a un rebuig bastant radical de la floritura verbal, de l'evasió esteticista. L'afirmació (de què se n'ha fet ús i abús) d'Adorno segons la qual no es podia fer poesia després d'Auschwitz rep ací una resposta poètica personal: quina poesia es pot fer després d'haver conviscut amb una forma de tragèdia que treu a la superfície l'absurditat, la banalitat, la brutalitat de la vida? La de Rózewicz és una actitud poètica coherent amb aquestes noves circumstàncies, de forma que fins i tot els qui no assumim la radicalitat d'aquestes postures, els qui continuem agraïnt l'esforç estètic d'alguns artistes de fer-nos més bell el món o més neta la mirada, podem endinsar-nos en aquest particular univers poètic. Vos copie ací un exemple (p.165), mig a l'atzar, abans de tancar aquesta nota (l'absència de signes de puntuació és la constant en els versos de Rózewicz, no el resultat d'una còpia apressada):

Entre tantes ocupacions
tan urgents
m'he oblidat
que també cal
morir

capfluix
he negligit aquesta obligació
o l'he acomplerta
de qualsevol manera

des de demà
tot canviarà

començaré a morir acuradament
amb intel•ligència amb optimisme
sense perdre el temps

No seré jo qui diga que aquesta aparent simplicitat resulte fàcil de traduir (això seria restar-li mèrit a qui ho ha fet), però almenys sí permet al lector sospitar que no s'han perdut massa coses pel camí de la traducció (sempre se'n perden, ja ho sé). L'evitació sistemàtica dels recursos més sofisticats de la poesia potser fa de Rózewicz un poeta més "llegible" en català que altres - però la meua ignorància (del polonés i de tantes altres coses) fa que aquests darrers suggeriments no siguen més que especulacions sense fonament. La voluntat de Rózewicz és justament la d'arribar al lector, expressar preocupacions compartides sense artificis o fingiments (que els hi ha, evidentment: és poesia!): em ve al cap l'expressió "poeta del poble", que apliquem a alguns dels nostres homes de lletra, i no sé si el paral•lelisme amb la poesia polonesa pot funcionar o no.

Per tot plegat, llegir "Udols d'un llop de paper" m'ha resultat una experiència d'allò més enriquidora, que espere haver-vos descrit de manera més o menys general. Per si algú s'ha quedat amb ganes de més, les qüestions més de "detall", més personals que m'ha plantejat la lectura, he preferit compartir-les en el blog del "Patio Virtual", en aquesta entrada en què m'he incorporat, tardanament, al debat dels qui ja l'han llegit.

[ Ací podeu comprar el llibre (jo ho vaig fer i als dos dies el tenia ja a casa). ]

Matemàtiques superiors

2011-02-04T16:06:00.000+01:00

Hui he anat per tercera volta a la classe de 2on de Batxillerat a cobrir la baixa d'un company: és lamentable que eixos alumnes duguen tants dies sense un substitut. He explicat el Teorema de Bolzano, un resultat teòric que als alumnes (d'eixe nivell, és clar) els resulta bastant comprensible, però que sota la seua intuïtiva aplicació amaga les més profundes subtileses matemàtiques: hom no obté deductivament el teorema sense haver trobat respostes sòlides (i no són senzilles) a les preguntes què és un número, què és el continu, que és l'infinit. Però aquesta comprensió més completa i radical no correspon ja al Batxillerat, sinó als primers cursos universitaris d'unes poques carreres difícils. Tota la confiança que tinc en les meues moltes o poques capacitats intel·lectuals la podria resumir dient que si vaig poder entendre el Teorema de Bolzano, puc entendre qualsevol cosa. Tot l'escepticisme, tota l'empatia i tolerància amb què intente moure'm en els terrenys espinosos de la vida, de la cultura o de la política es podrien resumir dient que, després d'haver entés la classe de certesa (constructiva, lògica, pràctica) del Teorema de Bolzano sé que no hi ha res al món que siga tan transparent, indubitable, inamovible - i en conseqüència, hom ha de fer i deixar fer, sense vergonya d'expressar dubtes, d'escoltar i rectificar.

Quan he eixit de la classe ha vingut el contrast: els alumnes de la meua tutoria d'ESO s'han buscat un grapat de problemes durant els últims dies. En l'hora llarga que he passat intentant solucionar-los hem tocat un amplíssim repertori: maltractament del mobiliari, bromes pesades, filmacions amb el mòbil, algun indici d'assetjament, expulsions a casa, problemes amb les famílies... Un desastre absolut de què ni puc ni vull donar detalls. En ocasions, quan veig la misèria del món (no l'econòmica, sinó l'emocional i moral) i la compare amb la meua vida, la gratitud es torna culpa, i allà on caldria lloar Déu em pregunte si hauria de demanar perdó als homes, per ser feliç quan no toca, per gaudir de les matemàtiques superiors, de l'òpera en DVD, de les rialles del meu fill, de la generositat dels meus pares. Perdó, doncs. I continuem.

La classe i els premis

2011-01-30T02:21:00.000+01:00

Des de fa un temps escric tan poc i tan malament que, per vergonya, hauria de passar-me al twitter dels collons. No és cap broma, miraré d'entendre com funciona.

* * *

Una casualitat (un company està de baixa i no han enviat encara cap substitut) em va permetre donar una classe de Matemàtiques en el 2on de Batxillerat "de Ciències" del meu institut. Tal i com els vaig dir als alumnes just després de presentar-me, no xafava una classe d'aquest nivell des que jo mateix el vaig cursar ara fa quinze anys - i possiblement tardaré un grapat d'anys en tornar a fer-ho. L'experiència em va ajudar a recordar per què vaig estudiar Matemàtiques: no he fet mai res més difícil, i alhora, no he fet mai res tan bé com jugar a barrejar números i lletres, polir conceptes i resoldre problemes. Alguna cosa d'aquesta passió per la claredat i l'ordre crec que vaig aconseguir transmetre als meus alumnes per un dia. Tot és més fàcil quan davant hom té els millors alumnes de la secundària, el resultat d'una lenta (i dolorosa, per a molts) destil·lació: copien en silenci, els preocupa aprovar l'assignatura, saben de què se'ls parla... Però fins i tot en les millors condicions no és immediat ser el millor professor: cal ser extremadament clar, no accelerar-se parlant ni repetir-se en excés, ni contradir-se, cal saber preguntar i respondre i fer bona lletra - "explicar bé", n'hem dit sempre. Sempre he cregut tenir eixes virtuts a l'hora de comunicar idees complicades, mètodes precisos - el que no tinc tan clar és si habilitats tan refinades em són útils en els meus cursos d'ESO, o si per contra arriben a ser contraproduents. En el meu 2on d'ESO, per exemple, no sé qui desespera més de les meues "explicacions", si els bons alumnes, que les troben tedioses i innecessàries, o els roïns, que viuen torturats per la meua insistència en què intenten entendre alguna cosa...

* * *

Un debat, interessant en algunes ocasions, arquetípic i pueril en altres, va tenir lloc fa uns dies al blog (magnífic, cal dir-ho) de Xavier Aliaga: ací l'entrada (breu) i els comentaris (molts). Justament per no ser poeta (i per tant, no experimentar directament la frustració que pot arribar a generar) crec tenir una visió més completa, mesurada, "sistemàtica" de la roda de premis i publicacions que regeix la creació i difusió de poesia en català. Podria exposar-la, sense donar els pocs noms que sé i des de la perspectiva de qui, com a no-participant, no se li poden adjudicar els prejudicis del conformisme (propi dels qui guanyen) o del ressentiment (dels qui se senten "maleïts" per l'establishment poètic, si és que això existeix). Però em caldria un temps que no tinc. En breu, i per si el temps no arriba mai, el de premis de poesia és un sistema que:
1) Té pocs participants, i per tant està molt sotmés a criteris de tipus personal (coneixença, familiaritat - de tota classe, positiva, negativa...).
2) Està regit per criteris molt subjectius (no parle de la classe de discussió oberta i convergent pròpia de les ciències humanes i socials, no: ni hermenèutica ni hòsties, en poesia regna el subjectivisme més salvatge, per a estupefacció dels qui vivim tan pendents de les qüestions de mètode).
3) Comparteix molt poca informació "confiable" amb els participants (hom podria presentar-se a deu premis i no saber si ha quedat segon en tots o si no li han llegit l'obra en cap jurat, a menys que conega algú i per tant tornem al punt 1 anterior).
4) Es desplega en un termini de temps molt llarg, que arriba a condicionar els ritmes de creació dels qui hi participen. (Exemple pràctic: l'any 2010 vaig llegir un poemari inèdit que havia estat escrit el 2009 i que espere que siga premiat al llarg de l'any 2011 i per tant publicat durant el 2012; si la cosa va com ha d'anar, en 2013, a l'any d'haver eixit, serà quasi introbable a les llibreries).
Aquestes característiques i alguna altra que m'he deixat ajuden a fer del sistema quelcom imperfecte, en el millor dels casos, i a alimentar teories conspiratòries de tota classe de les quals algunes tenen el seu punt de solidesa (hi ha casos impresentables de deshonestedat i mal ús de fons públics) i altres són simples rabietes d'aspirants a poeta. Havent dit això, crec que el "sistema" ofereix als "lectors" (una minoria quasi íntima que en bona part coincideix amb la dels creadors-participants en la roda) millors productes que els vehicles alternatius de què tant ens agrada parlar des de la blogosfera, i això ens hauria de fer més suportables les seues arbitrarietats i inconsistències. Però ja he dit que no és el moment, aquest, d'allargar-se: torneu al debat que us he enllaçat si vos va la marxa...

Sonata nocturna

2011-01-26T00:20:00.000+01:00

I. Allegro

Sobretot des que van acabar les vacances de Nadal la meua experiència com a pare s'ha anat fent més rica, més intensa, i més exigent: Emili cada dia espera més, comunica més, riu més - plora més fort, també. D'una banda, l'alegria de la paternitat és quasi inefable: com a molt puc associar-li, per les seues connotacions més profundes, més allunyades dels plaers menors, vulgars, l'adjectiu de "beatífica". De l'altra banda, la tasca d'encarregar-me del xiquet algunes vesprades m'està resultant físicament esgotadora, fins al punt d'haver alterat hàbits com ara el d'escriure ací amb una mínima regularitat. En altres paraules: ni em seria fàcil escriure sobre les meues vesprades amb Emili defugint els extrems de l'estupidesa i el tòpic, ni dispose del temps per a intentar-ho. Ja en tindré, algun dia.

II. Scherzo

Hui, d'excursió per la València medieval amb alumnes de 2on d'ESO. Al deambulatori de la Catedral, torns per a fer-se fotos amb el mòbil davant d'una capella amb Crist en la creu o del braç incorrupte de Sant Vicent Màrtir. Algun(e)s alumnes posaven seductorament, altres feien la V de victòria alçant dos dits... No m'ha semblat irritant o irrespectuós (no hi havia maldat en el gest, ni voluntat expressa de provocar o transgredir - ni sabrien pronunciar eixa paraula, les criatures): m'ha resultat, senzillament, incomprensible. Com si per a aquestes coses, en els darrers vint anys n'hagueren passat cinc-cents.

III. Adagio

Una de les notes mig redactades que esperaven ser completades i publicades ací era la que explicava com i perquè, des de feia mesos, estava enfeinat en un objectiu ben immediat i prosaic: preparar les oposicions per a una segona especialitat de secundària - una meta que, en cas de superar-la, podia acostar a casa el meu destí com a docent. Des que fa no massa dies es va sospitar primer i confirmar després que no es convocarien oposicions docents aquest any 2011 (excepte en unes poques especialitats), la nota en qüestió ha quedat condemnada als llimbs (superpoblats, diria jo) d'allò que no serà mai publicat o llegit. I jo he quedat, alhora, frustrat i alliberat: després de sis mesos llegint (dir "escoltant" seria més precís) monografies sobre, posem per cas, l'Edat Mitjana peninsular, la Revolució Industrial o la història de l'extinta URSS, veig que aquesta feina no em lluirà gens, almenys enguany. És una llàstima, perquè he acumulat moltes hores de tasca intel·lectual seriosa i compromesa, un intent sincer de demostrar que podria, arribat el cas, explicar alguna cosa més que Matemàtiques a l'aula. Tanmateix, la perspectiva que ja no em cal passar els pròxims cinc mesos destil·lant el que ja sabia o el que he aprés en forma de "tema" (çò és, d'exposició oral, cronometrada, sintètica, vomitòria) em fa sentir lleuger, absolt, ara: benvingut siga el que he aprés, ara puc tornar a dedicar-me a altres coses. A les mateixes de sempre, probablement, però sense metes, més calmadament.

IV. Presto

Com he comentat, les condicions de la meua vida cultural han quedat momentàniament alterades en un sentit curiós: allà on abans aconseguia escriure freqüentment durant mesos d'açò i d'allò sense que es fes evident la meua pobra collita de lectures, ara no tinc ocasió de fer la glossa que mereixerien algunes excursions recents, llibresques o audiovisuals. En les darreres setmanes s'han quedat sense comentari "Raspall", el darrer llibre de Juli Capilla (buscaré el moment, abans que s'esgote la fugaç oportunitat que se'ls atorga als llibres de poesia en valencià) i "Local Hero", la novel·la "no-juvenil" ("per a adults" queda ambigu...) del meu company d'institut Lluís Miret (a qui caldria continuar "pressionant" benèvolament per a que òbriga un blog: com a economista i escriptor, em sembla un dels personatges "centàurics" més valuosos de la Safor). He rellegit, com em vaig prometre fa mesos, la primera part del Faust de Jaume Ortolà (en paral·lel amb la seua versió d'"El príncep d'Homburg" que he hagut de ressenyar): el millor que puc dir d'aquesta traducció al català d'una obra que ignorava (i de la qual em queda la segona part per descobrir) és que hauria de tenir tota la dècada recentment estrenada per a comentar-la, perquè és un clàssic amb recorregut, una versió sòlida, contemporània, no sé si dir "generacional" de l'obra de Goethe. He llegit l'antologia bilingüe (polonés-català) que Josep Antoni Ysern ha fet del poeta Tadeusz Rozewic (no sé posar-hi els accents...) que he de discutir el més aviat possible al club de lectura del Patio. He "aconseguit" (ah, deliciós eufemisme!) i vist versions magnífiques de "Les noces de Fígaro" de Mozart i "Tristany i Isolda" de Wagner (que havia escoltat bona cosa al llarg dels anys però que mai no havia vist completa). He tastat (de nou en alguns casos, i el gust continua sent aspre) Webern, Boulez, Ligeti, Stockhausen - però torne constantment a Mahler, de qui hauria d'aprofitar l'aniversari per a conéixer millor els seus Lieder. I no hagueren sobrat unes paraules per a "Broadwalk Empire", que és el darrer exemple de com les sèries han fet de la televisió l'escenari natural de la gran narrativa del nostre temps.

Aquest catàleg apressat s'assembla més a una kafkiana enumeració de mèrits pseudointel·lectuals que a la forma en què m'agrada escriure: amb molt de gust preferisc exposar una idea simple, clara, ni banal ni críptica, que esquitxar els meus textos de referències improcedents. Un dels triomfs de l'era Google és justament l'absoluta devaluació de les manifestacions escrites de la pedanteria: abans almenys servien per a demostrar un mínim contacte (sovint estèril) amb la cultura, ara són ja pura habilitat mecanogràfica. Si he volgut deixar registre de bona part del que han estat les darreres setmanes és perquè tinc mala consciència de no haver escrit tant com voldria. I perquè, arribat el moment, caldrà recordar que vaig sacrificar algunes coses pel meu fill, sí - però tampoc tantes. Si faig les coses bé, m'ho sabrà perdonar.

La vida celestial

2011-01-15T11:46:00.000+01:00

La reincorporació de Marta al treball, un cop esgotada la seua llicència per maternitat, ha acabat per fer del tot miquetes allò que no fa massa encara agrupàvem sota la suggeridora etiqueta de "temps lliure". Per obligacions de Marta que ara no venen al cas, algunes vesprades de la setmana Emili es queda sol amb mi des que acabem de dinar fins l'hora del bany. El xiquet és bastant més "independent" (per a triar-se joguets, incorporar-se, desplaçar-se pam a pam...) ara als sis mesos del que ho era fa tres o quatre setmanes, de forma que no reclama la meua atenció constant; però, de la mateixa manera, fa impossible la meua constància en cap altra activitat. Només quan arriba la nit el temps torna a ser meu, però a aquestes hores arravatades a la son se'ls aplica ja la llei dels rendiments decreixents: el cansament, i en massa ocasions la son resultant d'haver-me gitat també tard la nit anterior les fan estèrils i queden sacrificades a banalitats diverses: programes d'esports, alguna telesèrie, navegacions superficials...

Si escric tot això és més amb voluntat de registre que de lamentació: primer, perquè a la pròpia Marta o als meus pares i sogres els ha "tocat" encara una quota major de criatura. I segon, i més important, perquè les estones que passe amb el meu fill no només fragmenten el temps que podria dedicar a altres quefers, sinó que tenen l'efecte benèfic de relativitzar per complet la resta de les meues obsessions, aficions i metes: tot empal·lideix, tot queda eclipsat pel menut de la casa. Cada instant en què Emili riu perquè estic amb ell o en què aconseguisc que deixe de plorar il·lumina hores senceres. Recorde com Zaratustra pretenia intensificar cada moment desitjant el seu retorn cíclic, la seua repetició sense final. La meua eternitat, tanmateix, és una altra, i quan ocasionalment Emili em venç amb un fulgor de tendresa, d'alegria profundíssima, no desitge que aquesta dolça derrota es faça perpètua: com a molt, que el meu propi fill puga sentir-la amb els seus fills un dia llunyà, quan el temps irreversible haja operat els seus efectes.

Tot el que vos conte més amunt ajuda a explicar perquè ha hagut de passar mig mes per a penjar la primera nota d'aquest any 2011. I no començaríem l'any bé del tot sense recordar-vos, des del principi, que enguany celebrem el centenari de la mort de Gustav Mahler (1860-1911), un músic intens, brillant, genial, complex, turmentat i tendríssim que m'ha acompanyat des de l'adolescència. No sense un punt macabre, descregut, irònic, la seua quarta simfonia acaba amb una cançoneta amable, quasi pueril, que detalla les delícies, sensorials en bona mesura, de la vida celestial (ací text alemany i traducció al castellà, ací la traducció al català que ha fet Guillem Calaforra a la seua pàgina personal). Cent anys després, la vida i el món no deixen de donar-nos motius per a retornar al Mahler més tràgic, més desesperat, més obscur: però hi haurà ocasió millor per a visitar eixos abismes. De moment, vos enllace una adaptació de Das himmlische Leben per a un grup de solistes enregistrada al Palau de la Música de València fa un any (ací i ací versions amb més pedigrí).

Tecnologia i ensenyament

2010-12-27T09:23:00.006+01:00

Observant l'estat actual de l'educació pública, hom pot plantejar una qüestió paradoxal: al ritme a què l'escola es modernitza tecnològicament, qualsevol avanç arriba força més tard a l'aula que a les cases o les habitacions dels nostres alumnes. Almenys pel que fa a l'ensenyament secundari, els ordinadors i internet arribaran a les taules dels alumnes uns quants anys que s'hagen acostumat al seu ús diari fora dels instituts. I podem projectar-nos un poc més cap al futur: el dia que hi haja una pissarra digital a cada aula, farà anys que la tecnologia tàctil serà un element del tot incorporat a l'experiència tecnològica de l'alumnat: en un institut de gent humil com el meu, ja he vist uns quants alumnes amb mòbils tàctils, i no tardaran en usar iPads o succedanis en cosa de dos, tres anys. Aquest no és un argument global en contra de la modernització tecnològica de l'aula, sinó en contra d'una creença concreta que genera entusiasmes infundats entre els nostres pedagogs més tecnòfils: la idea segons la qual l'ús de les últimes tecnologies ajuda a il·lusionar, motivar i centrar l'atenció dels alumnes. Si les últimes ho fan, mai ho sabrem a l'escola pública: però de les penúltimes, poca cosa podem esperar més enllà d'evitar-los als alumnes la sensació de viatjar en el temps quan entren als nostres centres educatius.

Hi ha, a més, un altre argument escèptic sobre la tecnologia que no està tan relacionat amb les realitats pressupostàries del sistema educatiu. Deu haver-ho exposat un grapat de gent abans que no jo, però en desconec la formulació genèrica ("Homo Videns" de Sartori planteja aquesta classe de temes d'una forma lúcida però no sé si massa apocalíptica). Un vídeo, una imatge, una aplicació interactiva, ajuden a fer present, immediat, concret als alumnes quelcom que, sense l'ajut de la tecnologia els resultaria massa abstracte. Entre llegir una exposició de llibre de text sobre la vida a l'Edat Mitjana i veure un documental o sèrie que s'hi inspire i la reflectisca dignament, no hi ha dubte que això segon complementa fabulosament allò primer - noteu que he dit "complementa". He vist aplicacions en què la màquina demana multiplicar 6x8 i si li respons 48 se sent un calorós aplaudiment enllaunat - si això ajuda a fer més pròxima i significativa aquesta operació simbòlica que agafant un llapis, creuant sis línies horitzontals i huit verticals i contant les interseccions, no em queda gens clar. Però, concedint que en tots aquests casos l'ajut de la tecnologia faça possible l'acostament a certs descobriments i coneixences, en què ens ajudarà la tecnologia quan la meta siga l'adquisició d'habilitats abstractes, complexes? Per exemple:

Per a anar del meu poble a una tenda de València recórrec 7/8 del trajecte en tren, 1/10 en autobús i els 2 km que em queden a peu. Quina és la distància que he recorregut?

En aquest problema (que és de 2on o 3er d'ESO, i que presenta una complexitat infernal per a la majoria dels meus alumnes), a què podria ajudar-nos la màquina? A fer un dibuix acurat del trajecte: de València, de l'autobús, del tren, etc. A fer automàticament alguns càlculs amb decimals o fraccions (o fins i tot a resoldre una equació directament, com fan algunes calculadores web). A aplaudir-nos quan escrivim la resposta correcta (que és 80 km) en la casella de resposta de l'aplicació. En resum: a res veritablement significatiu. L'alumne, a l'hora de la veritat, queda sol davant d'un paper (o pantalla) en blanc, amb mil alternatives per a intentar resoldre el problema, de les quals unes poques són correctes, un bon grapat són incorrectes però comprensibles, corregibles, i la resta (la majoria) són simplement absurdes. Si això passa en Matemàtiques als 13 o 14 anys, em direu l'escàs consol que rebran de la tecnologia quan hagen de comentar un text o resoldre un problema d'equilibris als 17 o 18 anys. Eixa és una conseqüència possible de la universalització de la tecnologia a l'ensenyament: separar els alumnes que la necessiten d'aquells per als quals ja no resulta massa útil. Distingir els qui comprenen, imaginen, raonen (habilitats abstractes totes elles) dels simples operaris: el mateix paper de filtre, de classificació jeràrquica que l'educació ha tingut sempre. Tanmateix, aquest corol·lari rarament és explicitat o rebatut pels entusiastes de l'educació tecnològica. Per a ells potser fóra una conclusió exagerada o dramàtica: crec que és simplement realista. El drama, i ja ho vaig explicar fa pocs dies, són els alumnes que no aprofitaran com a operaris: cap pròtesi no els farà persones senceres, completes.

Horitzons

2010-12-25T08:30:00.001+01:00

Després de la meua anotació de fa dos dies, d'un pessimisme tan impropi de mi com d'aquestes dates assenyalades, em veig obligat a compensar-vos hui amb la meua felicitació de Nadal.

Al llarg dels anys i dels segles, per atzar o per designi, una petita secta apocalíptica va anar eixamplant els seus horitzons fins a permear universalment la nostra civilització. Més avall he copiat, seguint el meu costum anual, el testimoni que ens ha arribat d'un d'aquests primers intents d'ampliació, més generós que altres que seguiren, sense el qual el nostre món sencer hagués rebut una altra decoració moral, altres fonaments, esperances distintes. Siguen quines siguen les vostres esperances, els vostres fonaments, gaudiu d'aquestes festes amb la gent que més vos importa. Per a nosaltres, com que la festa ens dura ja quasi sis mesos, la diferència haurà d'estar en el menú: no tardarem en lliurar-nos, ben paganament, al gaudi del pernil i les gambes... Bon Nadal!

Fets dels Apòstols 15, 1-29 (tria, complet ací)

Llavors alguns van baixar de Judea a Antioquia i adoctrinaven així els germans:
- Si no us feu circumcidar d'acord amb la Llei de Moisès, no us podeu salvar.
Com que això va provocar un conflicte i una discussió no pas petita de Pau i Bernabé amb aquells, els germans decidiren que Pau i Bernabé, amb alguns més, pugessin a Jerusalem per tractar d'aquesta qüestió amb els apòstols i els qui presidien la comunitat.
[...] Quan arribaren a Jerusalem, van ser acollits per la comunitat, els apòstols i els responsables que la presidien, i contaren tot el que Déu havia fet per mitjà d'ells. Però alguns del grup dels fariseus que s'havien convertit a la fe van intervenir dient que calia circumcidar els pagans i manar-los que observessin la Llei de Moisès.
Llavors els apòstols i els qui presidien la comunitat es van reunir per estudiar la qüestió. Quan la discussió s'havia fet molt viva, Pere es va aixecar i els digué:
--Germans, vosaltres sabeu que des dels primers dies Déu em va escollir d'entre vosaltres perquè els pagans sentissin dels meus llavis la paraula de l'evangeli i creguessin. Déu, que coneix el fons dels cors, ha testimoniat a favor d'ells donant-los l'Esperit Sant igual que a nosaltres, sense fer cap diferència entre nosaltres i ells, un cop ha purificat els seus cors per la fe. Ara, doncs, per què poseu a prova Déu, volent imposar als deixebles un jou que ni els nostres pares ni nosaltres no hem tingut la força de suportar? Ben al contrari, creiem que tant nosaltres com ells som salvats només per la gràcia de Jesús, el Senyor.
Tota l'assemblea va callar i sentien explicar a Pau i Bernabé els senyals i prodigis que Déu havia fet per mitjà d'ells entre els pagans.
[...] Llavors els apòstols i els qui presidien la comunitat van decidir, amb tota la comunitat, d'elegir-ne alguns d'ells i enviar-los a Antioquia, juntament amb Pau i Bernabé. [...] Els donaren aquesta carta:
"Els apòstols i els qui presideixen la comunitat de Jerusalem, germans vostres, saluden els germans no-jueus d'Antioquia, Síria i Cilícia. Hem sabut que alguns de nosaltres han vingut, sense cap encàrrec nostre, a pertorbar-vos amb les seves opinions i a trasbalsar els vostres esperits. Per això hem decidit unànimement d'elegir uns representants nostres per enviar-vos-els juntament amb els nostres estimats Bernabé i Pau, que han dedicat la seva vida a la causa del nom de nostre Senyor Jesucrist. Us enviem, doncs, Judes i Siles, que us exposaran de paraula això mateix que us diem per escrit. L'Esperit Sant i nosaltres hem decidit de no imposar-vos cap més càrrega que aquestes indispensables: absteniu-vos de la carn sacrificada als ídols, de menjar sang, de menjar animals ofegats i de les relacions sexuals il·legítimes. Fareu bé de guardar-vos de tot això. Us desitgem que estigueu bé."

La República

2010-12-23T10:12:00.002+01:00

Ara que el temps és escàs i la vida més generosa que mai, cal recuperar, si és que l'he practicada anteriorment, la virtut de la concisió.

Qualsevol docent imagina, a l'hora d'atorgar-li a la seua tasca un sentit que excedisca la noble lluita del dia a dia, que hi ha alguna classe de correlació entre la quantitat i qualitat de formació, de cultura, que reben els seus alumnes i el grau de llibertat de què podran gaudir en la seua vida adulta. Fent servir un llenguatge sistemàtic que en mi no és habitual, podríem expressar-ho així: els qui estudien, els qui superen amb èxit els seus reptes escolars, tindran el seu destí a les mans; la resta, els qui van quedant pel camí, seran explotats i viuran arrossegats per la marea del sistema.

Tanmateix, fins i tot per als qui acceptem aquestes simplificacions rotundes com a filtres inicials de la realitat, aquest esquema bipolar se'ns revela ja obsolet. El drama que endivine en els meus pitjors alumnes no és que tinguen l'explotació per condemna, sinó que podrien tindre-la vedada fins i tot com a meta. Tal i com va el món, les seues escasses capacitats intel·lectuals, la seua misèria de caràcter i emocional i la seua percepció fantasiosa de l'entorn (que tan sovint comparteixen amb els adults de llurs famílies) els poden fer rebre de ben joves la més cruel de les etiquetes: inútils fins i tot per a ser explotats. Quan pense en les professions més rutinàries i més alienants a què podrien dedicar-se d'ací deu, vint anys, tinc dubtes de si aprofitaran per a exercir-les: els exigiran uns mínims de competència intel·lectual o tècnica, de disciplina (submissió, si ho preferiu), d'amabilitat en el tracte i en la relació - i de sentit comú per a administrar el sou miserable que rebran. Ho expressaré paradoxalment: m'esforce cada dia per a que els meus alumnes puguen ser explotats en un futur no massa llunyà, i ben sovint concloc que el meu intent arriba tard. Amb tretze o quinze anys, la via d'escapament dels marges els ha quedat barrada.

Tant de bo m'equivoque, però eixa és la caricatura de la República platònica que se'm presenta massa dies al sortir de les meues classes. Entre els habitants d'aquesta polis tripartita i grotesca hi ha els qui treballen, la majoria, feliçment explotats per un sistema que els encadena subtilment, amb petites gratificacions periòdiques i addictives: donen més del que reben, però reben suficient. Hi ha els pàries, que no podran participar del flux de treball i recompensa més que ocasionalment, com a peces de recanvi o com a objectes per a la llàstima: res no els impedirà dur fills al món que, ben probablement, tampoc podran ser salvats. I hi ha els homes lliures, que veuen el paisatge des d'un modest turó i que han de triar entre dominar o lamentar-se. Lamentem-nos, doncs.

Fase oral

2010-11-29T18:48:00.000+01:00

Fa cosa d'un mes, les possibilitats eren molt més variades, però ara mateix, amb quasi cinc mesos, a penes puc fer res de profit amb el meu fill Emili. En l'intent d'agafar les tecles negres del piano, el feia sonar: jo me'l canviava de cama, ara tocàvem els greus, ara els aguts, o li donava la volta i el feia tocar a cops de cul. En l'intent de dur-se a la boca les peces del metal·lòfon, les sacsava i feia un soroll com el d'una cortina de botiga, però més intens i acolorit. El més divertit era quan, mig assegut sobre mi, i col·locats el cos i els instruments en una disposició molt concreta, movia instintivament els braços i percudia amb força el pandero amb una baqueta. Jo ja em sentia com el vell Leopold, el pare metòdic, sacrificat i sever que duu al món un geni... I una merda.

Ha bastat un mes per a esvair les meues esperances. Tot allò que llavors eren intents fallits, ara són èxits segurs. Emili ja no aspira a agafar les tecles negres, sinó que té força i empenta de sobres com per a fer caure la tapa del piano; sort que estic jo per a evitar-li la dolorosa experiència de xacar-se els bracets. Amb el metal·lòfon o la flauta ja no m'atrevisc: es posa a xuplar les barres metàl·liques o estira amb força de l'altre extrem de la flauta, fent menyspreu del virtuosisme amb què li toque "Ramonet si vas a l'hort". Tot, siga el que siga, acaba irreversiblement en la boca: la bola de fusta de la baqueta, la fusta del pandero...

Això pel que fa a les ambicions musicals projectades sobre Emili. Però la cosa és pitjor: ni tan sols la meua inquietud musical sobreviu al terratrèmol. Quan intente escoltar alguna cosa mentre jugue amb ell, m'ho posa ben difícil. Si duc auriculars, els agafa del fil i me'ls lleva; si pose l'altaveu, busca fins a localitzar el meu reproductor MP4 fins que se'l rosega amb les seues genivetes encara nues. En el vídeo que vos pose a continuació veieu que m'he vist obligat a embolicar l'aparell per a que no mossegara el plàstic tan dur... i per a que no em trenque la pantalla o els botons, que s'ha acabat la garantia... El resultat: una versió plastificada del "Quartet de les dissonàncies", que esdevé quintet en els moments en què Emili decideix bramar. Antonio Salieri, sant patró dels mediocres, perdona les nostres misèries!

2ons Premis Blogs CCV

2010-11-27T11:54:00.001+01:00

Fa un parell d'anys, quan em vaig assabentar casualment de la convocatòria dels primers Premis Blocs (o blogs) de les Comarques Centrals Valencianes vaig mostrar un indissimulat entusiasme per la idea, i una sincera admiració pels qui la proposaven i duien endavant, els components i col·laboradors de la revista digital El Penjoll, art de paraula, amb centre espiritual a Xàtiva. El fet que siguen una quadrilla de socarrats els qui ho organitzen és digne de menció, almenys per a mi, venint d'on vinc. Des de la Safor-Gandia és temptador sentir-nos el centre del nostre xicotet món cultural: hem tingut els poders locals a favor durant dues o tres dècades, i això s'ha fet lluir en cada ocasió en què s'han posat recursos públics al servei d'allò nostre. Em basta amb conèixer superficialment la situació de Xàtiva, pel que fa a la política cultural, per a sospitar-la ben distinta. I tanmateix, hi ha gent que continua movent-se, hi ha iniciatives que no moren: els saforencs no hauríem de perdre de vista aquestes manifestacions de cultura local "de resistència", a la qual no sabem en quin moment ens podríem veure abocats de nou.

Dos anys després dels primers premis (en els quals qui vos escriu no va guanyar res però va eixir a recollir el premi d'una institució que no va enviar ningú més pròxim: em voreu fent el ridícul en un vídeo ací), em veig gustosament obligat a repetir les bondats de la iniciativa. En primer lloc, l'àmbit geogràfic i lingüístic dels premis és ben adient: blogs en valencià relacionats d'alguna manera (lloc des del qual es fa o procedència de qui hi escriu) amb les Comarques Centrals. Aquesta demarcació, no exempta d'arrels històriques i factors comuns que la justifiquen, després d'un inicial suport per part de les institucions, s'ha anat deixant morir - i la "crisi", que està servint de comodí per a soterrar projectes interessants de tota classe, podria no haver fet més que "rematar" la idea. Per tant, allà on el poder (ajuntaments, diputacions, etc.) no ha deixat més que fonaments a mig fer, o ruïnes, podem acudir, més modestament però amb més ganes, els ciutadans compromesos. Si d'ací uns pocs anys algú ressuscita des de la política el concepte de Comarques Centrals, caldrà que es faça memòria de la gent del Penjoll, que ha ajudat a mantenir les constants vitals de la iniciativa.

En segon lloc, hi ha una característica dels premis blogs que convé assenyalar. La convocatòria de premis de caràcter literari o cultural té un caràcter ambivalent al nostre país. D'una banda, la maquinària d'aquesta classe de competicions ajuda a fer de filtre del bo i millor de la nostra producció cultural, i és una de les escasses formes en què s'injecten diners en el món de la lletra. Però els premis, com els icebergs, amaguen a la vista un aspecte amarg i desencoratjador: són molts els qui no guanyen, i veuen com llurs creacions romanen en la intimitat dels seus cercles íntims sense aconseguir cap compensació, ni reconeixement, ni públic. Si aquestes funcions de filtre i de gratificació econòmica podrien ser dutes a terme de manera més eficient o honesta, no aquest és el moment de discutir-ho. El contrast amb els premis d'El Penjoll és ben gran: per a que ho tingueu clar des del principi, diners a guanyar no hi ha. Però pel costat positiu, fins i tot els qui no guanyen obtenen com a recompensa ja inicial un grau important de visibilitat a la blogosfera, amb el que això comporta: la possibilitat de ser visitats, llegits, "enllaçats" en el sentit més ample, menys tècnic, més suggeridor del terme. Almenys tal i com jo els veig, en l'àmbit de les Comarques Centrals Valencianes, la importància dels premis blogs rau més en la seua funció aglutinadora, de catàleg i dinamització dels llocs més pròxims de la xarxa, que en la de filtre. No en som massa els qui escrivim sobre les nostres coses en aquestes comarques: no podem, per tant, permetre'ns el luxe d'ignorar-nos mútuament. Premiar-nos els uns als altres, podem fer-ho, que és de bades - però és del tot secundari.

Per tot plegat, vos anime a participar, apuntant els vostres blogs (o els espais que més vos agraden: qualsevol pot inscriure blogs encara que no siguen seus), visitant els espais participants i votant els qui cregueu que ho mereixen quan arribem a la segona fase de la convocatòria. Els detalls de les bases i el lloc on inscriure's els trobareu ací, o encara millor, en el banner catxondo que sobre els Premis Blocs he afegit ací dalt, a la dreta.

So i silenci, de Guillem Calaforra

2010-11-16T17:52:00.000+01:00

He parlat ací mateix, en altres ocasions, del blog "So i silenci" de Guillem Calaforra, que gairebé des dels seus inicis ha estat referenciat ací a la dreta, en la meua llista d'enllaços: n'he estat un fidel seguidor, i un participant secundari en els debats que allà s'han encetat, ocasionalment. Doncs bé: no fa massa setmanes que Riurau Editors (iniciativa heroicament regida per Jaume Ortolà) ha publicat un llibre amb el mateix nom que el blog, que conté, ordenats, retocats i completats, alguns textos ja penjats i altres inèdits, en qùe el seu autor ha intentat explorar aquesta espècie de terreny de ningú que separa l'assaig literari de la prosa musical més tècnica, més analítica. L'intent, agosarat sense dubte, d'escriure sobre aquestes coses en català mereix tota la propaganda que se li puga fer. Però Guillem sembla de la classe de persones amb qui només es pot quedar bé si s'és honest, de manera que intentaré escriure alguna cosa més que una asèptica lloança. En aquest noble intent se m'ha avançat algú a qui no sóc digne de deslligar-li les corretges de les sandàlies: Enric Sòria li ha dedicat la quarta pàgina del Quadern de 23 de setembre (ací en PDF, ací copiat al web de l'editor).

"So i silenci" inclou textos d'una enorme varietat, d'acord amb la seua explícita voluntat literària i assagística: aforismes, experiències personals, dissertacions genèriques sobre l'estètica i l'experiència musicals i anàlisis d'obres concretes o dels seus enregistraments. En l'intent (molt propi de mi) de posar-hi un ordre, encara que siga amb una voluntat només descriptiva o analítica, podríem classificar-los maldestrament en funció de la seua proximitat a un referent musical concret, obra o autor. Així, d'una banda, hi ha reflexions d'abast amplíssim sobre els estils musicals d'antics i moderns, una exploració de les varietats de l'experiència musical o algunes excursions biogràfiques o històriques com la que protagonitza l'innominable Herbert von Karajan. De l'altra banda trobem comentaris detallats i informats sobre autors, obres o passatges musicals: és aquesta darrera classe de textos la que més sovint es veu il·lustrada amb exemples musicals (pentagrames, per a entendre'ns). No sé si aquesta escissió bipolar (exagerada, sense dubte) que he fet dels textos del llibre sorprendrà l'autor o els qui l'han llegit, però respon a una obvietat: el gaudi o interés per part del lector dels fragments de text que tenen un referent musical concret dependrà no només de la qualitat literària dels seus paràgrafs, sinó de la coneixença, íntima, superficial o nul·la (com ha estat el meu cas en un grapat d'ocasions) que el lector tinga de la música de què es parla. En el fons, aquesta limitació òbvia no és sinó la fecunda paradoxa de què naix aquest intent d'assaig musical, i que es fa explícita, oracularment, en més d'un passatge del llibre: qui entèn de música la sap inaccessible a la paraula, i tanmateix, es veu impel·lit a parlar-ne.

Els textos del llibre que parlen sobre música "en general" són magnífics, brillants. I ho són incondicionalment: el lector podria ser sord i encara així gaudir d'aquesta broma intel·ligent i profunda que són els "Quatre pamflets sobre música" (a saber: a favor i en contra, respectivament, o caldria dir, distributivament, de la música "antiga" i la "moderna"). Són un dels primers textos del llibre (tot un encert d'ordenació), i en la seua generalitat, fan una exposició de les tensions a què se sotmet qualsevol experiència estètica (no només musical: plàstica, literària) que resultaria profitosa de llegir per a qualsevol que pretenga gaudir de l'art (i més encara si té intenció de jutjar-lo críticament, o de crear ell mateix). Els passatges més nostàlgics, més autobiogràfics, que tracen una formació musical sovint heterodoxa i voluntariosa, m'han arribat especialment, en part perquè puc identificar-me amb la perspectiva de "músic frustrat" des de la qual sovint se'ns adreça l'autor. Com que els meus estudis musicals van ser més breus i menys intensos, imagine, que els de Guillem, el meu abandonament de la música com a vocació pràctica potser fou menys heroic (i més radical, dissortadament): però l'afinitat de la nostra experiència de formació ens acosta, a autor i lector. El llibre va ple d'aquesta vivència personal, apassionada i meditada, de la música que es transmet al lector de forma (molt: massa!) honesta, lliure, divertida: aquesta saviesa musical, originàriament inefable, es combina amb les millors virtuts (ja estrictament literàries) que ens pot oferir un assagista.

Els textos que parlen d'una obra concreta, ja ho hem dit, fan dependre la seua recepció no tant del grau d'instrucció "tècnica" de qui llegeix, sinó de la seua experiència i memòria musicals. Guilem Calaforra és un home d'una vastíssima cultura musical, que deixa en ridícul els qui, abans de llegir-lo, podríem haver-nos tingut per melòmans: allò que per a ell representa el nucli essencial, bàsic, de la nostra herència musical ultrapassa extensament l'abast d'una discografia "clàssica" mitjana. En aquest sentit, "So i silenci" pot resultar "problemàtic", en el sentit més estimulant, no negatiu, del terme: examinem-ho. Per exemple: una secció sencera del llibre es dedica a l'exploració i glossa d'allò que per a l'autor és la perifèria, la frontera eternament en expansió de les seues coneixences musicals: bé podem imaginar que, per a molts lectors potencials d'aquestes pàgines sobre música classica aquests límits poden resultar estratosfèrics, ignots. Així, els comentaris sobre l'obra de Schnittke, Hartmann, Loewe, Adorno o Arriaga o l'excursió discogràfica que recorre vint versions de la Novena Simfonia de Bruckner poden descol·locar-nos, per l'absoluta manca de referències, pel "silenci de la memòria" amb què el lector topa mentre intenta llegir-los. Certament, parlar de música menys "popular" (i compte, que allò "popular" ací pot voler dir Schönberg o Xostakóvitx) serveix per a conferir a la resta de les reflexions de l'autor la solidesa de qui sap bé què diu i perquè, i esdevé una invitació personal, íntima, confiable, per a anar descobrint tots aquells racons sonors que no surten als mapes de butxaca dels qui no passem de turistes musicals. Però no deixa de suggerir-me paradoxes: si hi ha, entre tots els "catalanolectors", uns pocs centenars (desenes, si voleu) de persones capaces de resseguir aquestes exploracions, és que el nostre país és un empelt de Centreuropa a la vora de la Mediterrània i la cosa no està tan malament com Calaforra sovint apunta. Apostaria que el propi autor és conscient d'en quin dels dos sentits es resol aquest dilema.

Tot i al preu de divagar en excés, no vull abandonar encara aquesta reflexió sobre la problematicitat (!) d'escriure i llegir sobre músiques estranyes, inusuals, complicades. Jo mateix, que tinc una cultura literària més aviat pobra, no sé si m'atreviria a qüestionar un assagista a l'ús per citar o glossar versos d'algun poeta maleït escandinau o per referir-se al protagonista secundari d'alguna narració desconeguda i inaccessible. La doble convenció, pel que fa a la recepció de l'assaig literari, sembla aquesta: l'escriptor fa servir els referents que més li plauen sense preocupar-se excessivament per si són compartits, i qui el llegeix s'atribueix a sí mateix (d'una forma un tant aspiracional i ingènua) la responsabilitat per no saber de què dimonis estan parlant-li: passa les pàgines amb vergonya o fingeix, per a sí mateix, que el que li diuen és interessant i profund (un fingiment solipsista i absurd). En canvi, quan es tracta de música, matèria en què vaig poder formar-me més dignament que la majoria, ací em teniu, qüestionant la conveniència de tractar músiques que jo, com molts altres, no he escoltat. Aquesta distinta tolerància pel que fa a l'especificitat dels referents literaris, històrics, filosòfics, d'una banda, i els musicals, de l'altra, se'm mostra ara del tot injusta: i per als qui sentim encara una favorable inclinació vers l'art dels sons, ho hauria de ser més encara. No seré jo, ací, l'esperit que nega.

Al capdavall, amb quin criteri decidim què és massa difícil, estrany, impropi, i què no ho és? Vull imaginar ara que, entre els lectors de "So i silenci", hi ha algú que ha llegit el capítol sobre la darrera sonata per a piano de Beethoven i ha sentit alhora la decepció de no conèixer-la i l'impuls per descobrir-la. Potser s'ha preguntat, com jo més amunt, si l'autor no ha volat massa alt, fins a quedar-se sol en les seues meditacions. Doncs resulta que no: jo mateix, que fa anys que m'esborrone escoltant aquella Arietta enfilar-se cap al sostre difús d'allò expressable, puc justificar el llibre sencer per eixes poques pàgines. Per tot plegat, i tot i la meua sordesa selectiva, puc assegurar-vos que a "So i silenci" no li sobra cap nota: vos convide a gaudir-lo sense pors ni reserves.

La mateixa setmana, fa tres anys

2010-11-13T21:11:00.000+01:00

Avui mateix comença (començava, cal dir ja, a aquestes hores) la Setmana Literària de Gandia. Podria haver assistit a un dels seus primers actes (un recital poètic: For Sale), però al cost d'avançar o diferir obligacions indefugibles, de complicar-me la vida una miqueta més del que m'abellia fer-ho aquesta vesprada de tardor, fosca i quasi freda. A més, hagués anat jo sol, i ja no tinc edat per a això. Fa cinc, sis, set anys, quan solia ser dels més joves assistents a aquests tinglaos culturals, potser era més comprensible que no trobara una companyia de la meua edat - tot i que Marta m'acompanyava sovint. Ara, però, sóc un adult tan dret i fet com els qui probablement hui acudisquen a llegir versos o el pròxim dilluns acompanyen la presentació d'un llibre de cuina: si després de tants anys continue seient en alguna cadira arraconada dels salons d'actes de la meua ciutat no pot ser ja degut a cap fingida rebel·lia generacional, sinó potser a alguna vena misantròpica que he descobert massa tard com per a corregir-la.

Hui l'excusa no era "l'altre" Emili, sinó la desgana aquest mateix que us escriu. Per això m'ha fet gràcia rellegir dues entrades de fa exactament tres anys en què em descrivia com a espectador de la Setmana Literària 2007: podeu llegir-les ací i ací. Per maldestra i incompleta que fóra la crònica (més aviat una imprecisa evocació) d'aquells actes, el pas del temps la il·lumina, li dóna valor. Vos trie un fragment:

[...] no hi ha massa gent de la meua edat que acudisca a aquesta mena d'actes locals. I lluny de criticar-los per això, els justifique: si són més joves que jo deuen estar estudiant a València; si són millors que jo, deuen estar estudiant o treballant a l'estranger. Si són funcionaris (per exemple professors de secundària, el gremi més representat en aquests cercles) potser estiguen encara destinats ben lluny de Gandia com per a acudir-hi. Si no són funcionaris, és probable que ni arriben a hora ni amb ganes d'acudir just després d'acabar la feina. Però per damunt de tot: si són gent normal de la meua edat deuen estar complint amb les mil i una obligacions que l'atzar i les circumstàncies m'han permès retardar en el temps - sense que em queden ja massa anys de marge. Entre els nostres deures cívics, l'exercici quotidià d'una paternitat responsable (per exemple) està per davant de les conferencietes i els recitals de poesia - sona cru, dit així, però és cert.

En això estem. I tanmateix, si puc m'escaparé a algun acte al llarg de la pròxima setmana.

Quatre mesos

2010-11-09T00:13:00.000+01:00

Hui Emili fa quatre mesos. El fet que gairebé cada dia faça coses noves és motiu de celebració constant per a la família, però res que meresca destacar-se públicament: Emili sembla un xiquet d'allò més normal, fa més o menys el que fan tots a eixes edats, i això em fa sentir la mateixa inexpressable gratitud que fa mesos, quan posava la mà damunt la panxa de Marta i no podia notar res perquè la criatura tenia el tamany d'un cigronet. En aquest sentit, és un pensament consolador saber que la majoria de les millors experiències associades a ser pare (d'un xiquet de quatre mesos, almenys) són genèriques, universalitzables, inconcretes: tothom, a la meua edat dalt o baix, hauria de poder gaudir-les. Sé que no és el cas, i aquesta certesa de la fragilitat em fa cautelós, melancòlicament feliç, com ara que la casa dorm i jo faig guàrdia ja només de mi mateix.

Fa massa dies que no escric. Ha vingut el Papa, sí, però ací a casa l'esdeveniment religiós dels passats dies ha estat el bateig d'Emili el dia 24 d'octubre. Tots els meus avantpassats, fins on arriba la memòria familiar (no els d'Emili, que és mig de la Font d'en Carròs) han estat batejats, com ell, en la parròquia de Sant Jaume Apòstol d'Almoines, fundada en 1574 per Sant Joan de Ribera en l'intent (errat, estèril, tràgic) de cristianitzar els moriscos que poblaven aquestes alqueries. Tots els qui han mort ja ho han fet també cristianament, en la mateixa església: una setmana després del bateig vaig poder visitar-los al nostre cementeri vora el Serpis, on serenament reposen - el cementeri, per si no ho sabeu, és com el Facebook d'abans (i de després, clar) del Facebook. No sé en quina part del món morirà el meu fill, ni en què creurà aleshores, si és que encara queda alguna cosa en què creure. Però, de moment, com a pare, he fet el que crec que havia de fer: començar a transmetre-li la religió del meu país, de la meua família.

Algú em va suggerir no fa massa si no seria més sensat no obligar el meu fill a iniciar-se en cap religió concreta, per a que poguera triar lliurement què creure, més endavant. Li vaig respondre d'una forma que trobe que no el va convèncer gens ni miqueta, de tan paradoxal: que, tal i com anava el món, preferia donar-li al meu fill la possibilitat de descreure's, en el futur, la religió de son pare, que la llibertat, sempre hipotètica, d'optar per altres creences la imperfecció de les quals li resulte menys evident, menys immediata, menys denunciada pels fets. I és que ni els més volterians d'entre els meus escassos lectors m'ho podreu negar: nàixer i créixer catòlic, a hores d'ara, és una invitació de luxe per a practicar, des de ben prompte, el saludable hàbit de l'escepticisme.

Crònica personal de la Festa Estellés

2010-10-19T00:32:00.001+02:00

La primera Festa Estellés a Gandia, celebrada divendres passat i a la qual vam poder acudir gairebé contra pronòstic, va ser tot un èxit. He de dir, tanmateix, que si hagués d'apostar si es repetirà tots els anys fins que acabe el segle o si aquesta serà l'última i única edició, no sabria en què posar els meus diners. I no perquè el potencial de la celebració no siga enorme, sinó per una qüestió d'agenda: a Gandia no convé o no hi ha costum d'organitzar pràcticament res abans d'acabar la Fira a principis d'octubre, i l'efecte secundari de tot plegat és que aquest mes queda atapeït d'actes, molts d'ells de significació semblant al de la Festa Estellés (em venen al cap, com a excepció, els actes que la Guàrdia Civil dedica el dia 12 a la seua patrona - que també és la de tots). Havent dit això, he de felicitar els organitzadors i animar-los per a què perseveren en la iniciativa: els cicles de la política, sempre canviants, podrien despoblar algun dia les setmanes pròximes a la Fira - i arribat eixe moment, aquesta classe de reivindicacions esdevindrien encara més necessàries del que ho són ara. Tant si és l'última festa o només la primera de cent, he volgut deixar-vos ací una xicoteta crònica, que té un valor familiar afegit: si d'ací vint anys el nostre fill s'apunta a aquests tinglaos, sempre podrà dir que fou l'assistent més jove a la primera Festa Estellés quan tenia poc més de tres mesos. Demane disculpes al públic si les passejades amunt i avall amb el nostre mamonet ploró van destorbar l'acte: ja ho he dit ací fa poc, bressolar un fill és fer país.

L'acte estava estructurat com Déu mana: unes quantes lectures, tan diverses en to i tema com ho són els llibres sagrats del Poeta; alguns càntics també sacres entonats per Andreu Valor, de qui he de dir que va cantar bé de sobres com per fer-me superar el meu particular prejudici vers els cantautors; una homilia sociolingüística a càrrec de Ferran Suay, tot i que altres participants van intercalar també les seues reflexions; i finalment, un àpat comunal, en què vam poder gaudir (eucarísticament, que diria aquell) del bon menjar del restaurant Santanjordi i de la millor companyia. Tot i que no sabria concretar quant de temps va durar l'acte, els organitzadors farien bé de no allargar cap de les seues parts en pròximes edicions (amb l'excepció evident del sopar, és clar): és bonic veure eixir tanta gent a llegir, però convertir un acte equilibrat com el de divendres passat en un marató recital seria matar d'èxit la celebració, amb les millors intencions. Només entrar ja em va preguntar Jordi Puig: "I tu, què llegiràs?": enguany res, l'any que ve, si cal, ja buscaré alguna cosa o em disfressaré de pimentó torrat.

Les possibilitats que ofereix la poesia d'Estellés per a articular un acte d'aquest tipus són immenses: és un poeta popularíssim, que guanya llegit en veu alta i del qual ens sonen moltes peces. Hi ha els versos patriòtics, indefugibles, els més adients per tancar l'acte - l'aspecte ritual, de nou, importantíssim. Hi ha la poesia eròtica: mai s'havia sentit dir tantes obscenitats als jardins del Fomento de Agricultura, Industria y Comercio de Gandia. I hi ha també la referència a un món fascinant, ja extingit, definitivament mitològic per als qui només podem ja enyorar-lo ingènuament: fins i tot en un dels racons més cool d'aquesta ciutat (de províncies, però ciutat) que és Gandia, hom escolta Estellés i desitja tornar a ser "de poble" d'una manera en què ja no aconseguiríem fer-ho. No coneixia el fragment de "Coral romput" que va llegir magistralment Ferran Garcia-Oliver, èpic, colossal: Beniferri, els grills que no he matat, la mort... La comparació (injustíssima!) amb un recital qualsevol de versos dels poetes d'ara resulta demolidora, fins i tot si hom creu, com jo, que a alguna de les lectures de la festa els va faltar una "indicació metronòmica", per a donar-li ritme i no fer Adagio uns versos que, ben sovint, demanen com a mínim Allegretto.

Per si de cas algú llegeix aquesta crònica d'ací uns pocs anys (la gent ho fa, això: ho jure per Google Analytics), caldria subratllar una coincidència temporal que ara, de tan evident, podríem obviar, però què potser no tardarà en oblidar-se. Aquesta primera festa s'ha celebrat mentre el famosíssim i polèmic "Creuer dels Borja" feia el camí de tornada des de Roma, amb més d'un miler de saforencs a bord: estic segur que es va parlar de l'assumpte durant el sopar a totes les taules, com se'n va parlar a la premsa al llarg de tota la setmana. Resulta temptador, i massa senzill, traçar una caricatura polaritzada de tots dos actes: les autoritats, la cultura "oficial" de la ciutat i un fum de persones més viatgen a Roma veure el Papa; els resistents, el poble insubornable, resten a la ciutat llegint versos i fent un sopar popular. La caricatura és falsa: l'aventura borgiana és part d'una cultura oficial necessària, que és molt més digna a Gandia que a tants altres llocs, per molt que enguany els seus ideòlegs o programadors hagen pogut abusar dels esteroides a l'hora de donar-li múscul. I el "poble insubornable" no respon del tot a la imatge arquetípica que voldria reflectir de sí mateix: "hi ha algú ací que no siga mestre?", preguntà retòricament i irònica un company de taula (mestre també ell, com nosaltres). El sopar era més exquisit que no popular, i el propi protagonista espiritual de l'acte, el poeta Estellés, no tardarà més d'un mes en ser homenatjat a Gandia mateix, ara ja "oficialment" en el transcurs de la Setmana Literària de la ciutat. Així, la frontera que separa allò "oficial" i "no oficial" en el món cultural local sembla afortunadament porosa, flexible. Fins i tot saludable: és impossible saber si d'ací uns pocs mesos, després de les eleccions, uns i altres hauran de salpar en el mateix vaixell, contra corrent; mentrestant, per si de cas, convé que alguns no perden l'hàbit de remar.