A un tir de pedra

La Drova (homenatge a Josep Piera)

2026-04-23T15:41:00.000+02:00

Hui, dia del Llibre, la Drova tenia aquella quietud intacta dels llocs que han sigut molt mirats i molt estimats. No era una quietud buida, sinó habitada: el silenci dens que fan les coses quan una veu les ha travessades i ja no poden tornar del tot a l’anonimat.

La llum, entre els pins, s’havia quedat parada, bruta, una mica metàl·lica, com passa abans que el cel es decidisca a ploure; els marges sostenien la vesprada; la font, empresonada, deixava en l’aire una frescor prima. Tot feia olor de fulla, d’aigua i de terra assaonada. La Drova no és un paisatge per a mirar-lo des de lluny, amb aquella solemnitat turística que sovint converteix els llocs en postal, sinó per a entrar-hi a poc a poc, com qui entra en un record que encara conserva temperatura. Té una dolçor vegetal, una intimitat de recer viscut, una gràcia modesta i una mica antiga. El verd no hi és exuberant ni banal: és un verd treballat per la llum, per la pedra, per l’ombra fresca dels racons. Un verd de fulla tendra, de pluja vella, de molsa discreta, de marge humil. Un verd que no enlluerna, però acompanya. I tot plegat acaba tenint aquella carnalitat fina que tenen alguns llocs quan han passat pel cos, pels ulls i per la memòria d’algú que els ha sabut veure de veritat.

Hui, entre pins, cingles i remor d’aigua, els versos de Josep Piera han tornat al seu lloc natural. No com una cita posada damunt del paisatge, sinó com torna allò que ja hi era. Recitats per veus diverses, han fluït amb l’aigua, han flotat en l’aire espés, han revisitat els camins, les fonts i les ombres que ell havia estimat. Piera ho sabia: una vall no és només una suma d’arbres, pedres i aigua; una llum de vesprada pot tindre carn; un jardí pot conservar una memòria; la bellesa, si no toca realitat, acaba sent decorat.

I així queda la Drova: verda, secreta, temperada. Com un recer del temps. Com un jardí preservat dins la muntanya. Com una promesa menuda i fidel que encara diu, fins i tot quan la veu ja no hi és, que la bellesa existeix i que, de vegades, pren la forma senzilla d’una vall.

Ha desaparegut la creu de l’Aneto

2026-04-22T21:37:38.797+02:00

Ha desaparegut la creu de l’Aneto i tothom s’ha escandalitzat molt. Sempre passa igual: desapareix un tros de ferro d’una muntanya i sembla que haja caigut la civilització occidental. Hi ha declaracions, laments, indignació i eixa solemnitat automàtica que gasta tanta gent quan toca ofendre’s en grup.

No dic que arrancar-la siga bé. No ho és. L’acte vandàlic és una cosa trista, primària, de poca categoria. Però l’escàndol general també té la seua gràcia. Sobretot perquè una part considerable dels que ara alcen la veu possiblement no han pujat mai a l’Aneto. Ni falta que fa. Però commou veure com pateixen per la puresa simbòlica d’un lloc que només coneixen per fotografia, titular o estampeta. La creu, pel que es veu, era intocable. La muntanya, en canvi, no importa tant. La muntanya pot omplir-se de gent, de deixalles, de soroll, de rastre, de solemnitat excursionista i de tota la ferralla sentimental que li vulguem penjar. Ara bé: toques el ferro i aleshores sí, sacrilegi.

Hi vaig pujar fa un parell d’anys, quan la creu no hi era, perquè l’havien baixada a restaurar. El cim, per una vegada, quedava net, ras, sense aquella mania de rematar la pedra amb ferreteria. Bé, net del tot tampoc: encara hi restava la verge damunt del pedestal, i el conjunt feia una certa impressió d’aparador devot. Tanmateix, per davall d’aquella escenografia mínima, persistia l’essencial: roca, aire, neu i prou. És a dir: hi havia muntanya. I no passava res. L’Aneto no havia perdut cap grandesa, ni cap dignitat, ni cap misteri. Més aviat al contrari: respirava millor. A mi les muntanyes m’agraden així, sense res. Sense creus, sense bústies, sense plaques, sense homenatges, sense esta necessitat tan humana de clavar un objecte dalt d’un cim per deixar clar que hem passat per allí i, posats a fer, que Déu també. La roca ja està bé tota sola. El vent també. La neu, igualment. Però tenim este vici: arribem a un lloc bell, remot, mineral, i el primer impuls és decorar-lo.

Després, quan algú lleva l’ornament, ens posem les mans al cap. No per la muntanya, és clar. Per l’objecte. Perquè confonem paisatge amb attrezzo, i silenci amb falta de símbols. I no. Un cim no necessita subtítols. L’Aneto, sense creu, continua sent l’Aneto. Potser fins i tot una mica més.

El Badall de la Falconera

2026-01-10T19:45:00.006+01:00

L’eixida del sol ha tingut hui una dramatúrgia particular, d’una bellesa severa. Tot just el disc solar ha tret el nas per l’horitzó, s’ha topat amb una cella de núvol allargassada —una mena de visera d’un vermell encés, quasi sanguini— que semblava voler-li barrar el pas. Durant uns instants s’ha produït una lluita estàtica, sense moviment aparent. La llum, filtrada per aquesta parpella de foc, no era alegre ni decorativa; era una llum pesada, que semblava afegir matèria a les coses.

L’efecte sobre les muntanyes ha estat notable. Durant uns minuts, els cims han quedat tenyits d’un color de mel vella. No brillaven: s’espessien. Aleshores la llum s’ha fixat en el cordal i, sota aquesta il·luminació rasant, s’ha produït un fenomen òptic curiós: la cresta semblava clavillada, com si una mà gegantina l'haguera partit per la meitat com una síndria. Però no era cap il·lusió. La llum, en la seua cruesa lateral, no feia més que subratllar, amb una precisió de cirurgià, la realitat geogràfica: la gran cicatriu de pedra que anomenem el Badall de la Falconera.

I mentre les puntes de roca brillaven amb aquell or gloriós, la llum s'ha escolat dins l'enorme escletxa, revelant, allà al fons, un passadís d'ombra negra, vertical i inquietant. El contrast era absolut: a dalt, l'eufòria del color; a baix, a les entranyes, la foscor humida i freda de l'abisme; i allà al fons, com una gola oberta, la recollida coveta del Badall, d'una negror estancada.

Aquesta escletxa, però, no és un fet aïllat, sinó el símptoma d'una malaltia de la pedra. Tota la Falconera té una constitució corcada; és una muntanya foradada com un immens formatge de Gruyère. Fa la impressió, observant aquesta arquitectura precària, que la muntanya espera amb passivitat el pròxim corriment de terres, la pròxima esllavissada, només per poder esventrar-se i mostrar-nos les seues entranyes laberíntiques sense cap mena de pudor.

La natura té aquestes coses: hi ha llocs que només existeixen plenament durant uns minuts al dia, quan la llum els daura amb una tonalitat convincent; després tornen a ser, simplement, roca.

La Safor, un any més

2025-12-22T21:51:00.008+01:00

Un any més, quan el calendari s’esgota i el Nadal posa ordre —o desordre— a les coses, tornem al mateix punt del planeta: el cim de la Safor.

La nostra pujada a la Safor no és només una caminada. És una manera discreta de mesurar el temps. No amb rellotges, sinó amb cames cansades, converses repetides i silencis que cada any són diferents. Pugem pels mateixos camins, però no som exactament els mateixos. Algú falta, algú s’hi afegeix, algú camina una mica més lent, algú mira més lluny.

Al cim, el món sembla sempre igual: la mar al fons, els pobles menuts, l’hivern entrant amb prudència. Però nosaltres canviem. I és ací on la tradició cobra sentit: tornar al mateix lloc per comprovar que el temps ha passat. Que ha passat de veritat.

Baixar després, i allargar-nos fins a l’Orxa a esmorzar, i tornar en acabant pel Racó del Duc, és part del ritual. Amb el cos més buit i el cap una mica més ple. Sabem que, mentre puguem tornar a trobar-nos ací dalt, el temps no només passa: també ens espera.

Mor la tardor a la vall d'Estós

2025-12-04T21:21:00.000+01:00

A la fi de la tardor tot queda en suspens; el paisatge aguanta la respiració. Els arbres, cansats de fer-se els valents, deixen quatre fulles penjades com excuses. La llum, curta i tímida, posa un vernís de mel somorta sobre les pedres, els arbres més agosarats i els camins que ja han plegat abans d’hora. L’aire fred s’insinua per les mànigues, amb aquella discreció de les coses que no necessiten demostrar res. Són dies de silencis, d’una calma que sembla treta d’un altre temps. I un, caminant, sent aquest enyor suau —mig gratitud, mig sorpresa— que només apareix quan la tardor, educadíssima, es retira sense fer soroll.

De camí, passem per la cabanya del Tormo, aquella que els Celtas Cortos van cantar, i sentim les parets del Perdigueret al nostre costat, humides encara del record de la cascada de Molseret. El camí es doblega, la roca ens vigila i l’aigua xiuxiueja sota els nostres passos, com si ens explicara el que ja ha vist tantes vegades.

D’una nit per l’altra, la muntanya s’ha posat la jaqueta d’hivern —aquesta manera tan seua de recordar-nos que no som res—, l’aire s’ha endurit i la vall ha agafat aquell to metàl·lic que recorda que la temporada bona s’acaba. Les ombres s’allarguen, l’aigua corre més clara i el vent, que abans només fregava, ara ja comença a mossegar. Tot queda igual —els pins, el riu, el cim— però s’hi ha instal·lat una quietud nova, fina, gairebé imperceptible. La primera advertència del que vindrà.

Quarta fira de muntanya de la Safor

2025-12-04T21:11:00.001+01:00

La quarta fira de muntanya de la Safor ha parlat durant quatre dies seguits. No ha cridat. No li ha calgut. Ha passat i ens ha deixat, com qui no vol la cosa, quatre maneres d’entendre-la. La primera: la muntanya que es conta, amb cinema, fotografia, llibres i xerrades. La segona: la muntanya que es toca, al rocòdrom ple de menuts, al ral·li d’escalada o als tallers de llars de bitxos. La tercera: la muntanya que s’explora, per les rutes, les coves, la fauna, la interpretació del territori o la marxa nòrdica. I la quarta, la més important: la muntanya que es comparteix, a l’ombra de l’ermita, amb un arròs fet també ell amb quatre ingredients primordials: foc, paciència, gana i bons amics.

Enguany, a la mostra de cinema, hi vingueren tres noms que parlaren d’heroisme: Marc Toralles, Sílvia Vidal i Jordi Corominas. A ells, però, s’hi va afegir una quarta veu —la nostra, la de casa. Ells ens contaren com s’enfilen els cims; nosaltres, com s’hi arriba. Una manera menys èpica, més humil, però tan necessària com l’altra per entendre la muntanya.

La Safor, que sovint es disfressa de platja i d’estiu etern, s’ha posat aquest cap de setmana el seu vestit de muntanya. I li va bé. Hem vist que el turisme actiu i la conservació no són enemics, que el sender pot ser escola de silenci, que la natura no és un teló de fons decoratiu sinó el nostre horitzó de cada dia —i que, quan ho oblidem, ho paguem.

I quan el primer vent de desembre ha repassat les pedres de l’ermita i la gent ha marxat amb aquella discreció de les coses completes, tothom ha entés que no tornava a casa amb quatre fotos, sinó amb una invitació. Una invitació a tornar-hi. A pujar i a baixar. A escoltar. Perquè la Safor —tan austera, tan nostra— diu poc, però cada paraula pesa com una pedra. I qui no la sent… és que encara no ha aprés l’ofici elemental d’aturar-se.  PD: aquesta quarta fira ha tingut, com sembla evident, quatre pilars essencials: el cinema, la fira en si, la gent que hi ha participat i, el més important de tots, les dones i homes de la Societat Excursionista de la Safor. Sense ells, res d’això no haguera estat possible.

La plenitud d’un instant

2025-12-04T20:57:00.003+01:00

És curiós com arriben els records. De vegades, no són els dies importants, ni els noms, ni els llocs exactes. Són només imatges soltes, una llum, una olor, un detall. Aquest record naix sota un sol enlluernador que sembla posat expressament per a nosaltres. Ja sabem que no és així, però tant se val: l’agraïment que sentim és sincer, com si realment ho fora. A les motxilles hi queda un bocí de pa i un paquet de pernil. Riem per alguna cosa. Qui sap perquè, però tampoc no importa. El que compta és que riem, ben a gust, que el sol continua brillant i que el vent —aquest vent suau i constant— sembla portar alguna cosa més que aire.

No tots els records s’anoten a la llibreta de viatge. N’hi ha que queden a la pell, o al fons de la mirada, i tornen anys després, sense avisar, tan vius com aquell matí. No recordes què vas dir, ni quin dia era, ni tan sols si era abans o després d'arribar a tal poble. Però recordes la llum, el gust del pa, l’esclat d’un riure. I això és el que compta. I potser això no és tan poca cosa. Potser aquest cel, aquest pa i aquesta companyia són exactament tot el que necessitem.

Potser viure —de debò— és això: aprendre a reconéixer la plenitud en els moments més senzills, sense esperar res més que el que ja tenim davant. Com si el món, per un instant, s’haguera aturat només per dir-nos: “ara.”

El dia que el Vallibierna va fer fora els humans

2025-11-18T18:52:00.000+01:00

La nevada ha esta discreta però implacable. De les que treballen en silenci, amb una eficàcia admirable, amb la mala intenció d’emblanquir el món com qui passa un drap per una taula massa viscuda. En poques hores ha esborrat tots els colors de la tardor —fulles, sendes, arbres i fins i tot aquella olor indefinible que l’estació deixa anar quan ja se’n va. Tot ha quedat immaculat, com si la vall haguera decidit recomençar de zero.

A primera hora han arribat els núvols, amb aquella actitud del funcionari que ve a rematar la feina del torn de nit. Han tapat el cel —l’últim racó on encara es resistia una mica de blau i una mica de melangia— i, satisfets, s’han quedat fent de sostre, deixant la vall impecablement blanca i silenciosa.

I just en aquest moment tan solemne aquell llenç en blanc s'ha vist alterat pels humans: sorollosos, inoportuns. La muntanya, irritada, ha provat primer la via diplomàtica: ha fet baixar els núvols fins a deixar-ho tot sense visibilitat, a veure si així els feia desistir. Però l’home és tossut —quan s'encabota a caminar, no hi ha metereologia que l’ature.

Aleshores la muntanya ha optat per mesures més expeditives i ha convocat un vent del sud —dels que quan s’esvaloten, semblen eixits d’un congelador industrial— i hi ha afegit aquell mena de neu fina que colpeja el rostre i s’esmuny pel coll, una combinació que, en condicions normals, faria recular fins i tot un ramat d’isards sensats.

Finalment, ha funcionat. Davant aquella conjunció de vent, fred, neu i mala llet atmosfèrica, els humans —tan valents al matí— han girat cua amb una dignitat més aviat relativa. Han fugit com poden fugir només els mortals: sense fer soroll, sense confessar la derrota i amb aquella pressa muda que tenen les criatures quan comprenen, de sobte, que no hi pinten res.

Hui, el Vallibierna ha inaugurat l’hivern amb una severitat admirable. Només volia silenci i blancor. La resta —fulles, colors, esperances i humans— l'incomodaven. I ho ha fet, com sempre fan les muntanyes: sense elevar la veu, però amb una claredat glacial.

Les Dents de Batanes i la Penya Xoans

2025-10-06T22:08:00.004+02:00

Hi ha muntanyes que imposen només de pronunciar-ne el nom. Són l’aristocràcia del Pirineu: Infiernos, la Gran Facha, el Vignemale… Cal pujar-hi, certament, per mirar des de ben dalt, i descobrir un detall que abans hauria passat desapercebut: al bell mig d’aquella immensitat de roques, s’albira el perfil d’uns cims punxeguts amb forma de dentadura malcarada. Són les Dents de Batanes, muntanyes que es mantenen al marge del fervor popular, com si la seua grandesa fora massa honesta per necessitar reconeixement. Gairebé ningú no les coneix, llevat dels veïns i d’algun caminador obstinat. Són allà, sempre hi han estat, i amb una sola mirada, des de ben lluny, ja t’atreuen; et capturen sense que hi pugues posar remei. Una vegada localitzades, les Dents ja no criden; et mosseguen la mirada fins que, un dia, decideixes acostar-t’hi en persona. De sobte, descobreixes que la seua visita suposa una immersió absoluta en la muntanya: una muntanya que no demana permís per existir, que no et tracta --per a res-- amb suavitat, que no fa favors; una muntanya que et parla amb la llengua de les roques, del vent, del silenci.

Amaneix a la Penya Telera

Aquella mirada ens ha conduït, com qui no vol la cosa, fins al pàrquing del refugi de la Casa de Pedra, al balneari de Panticosa. Allà ens hem trobat un espectacle que, si no haguera estat real, hauria semblat inventat: un fred matí d’octubre i ni una agulla hi cap al pàrquing. Cotxes amuntegats fins a l’últim racó, retrovisors que s’entrellacen, i un ballet ridícul de presses i gestos nerviosos. Però nosaltres, amb la constància que tenim de fer el contrari del que tothom fa, hem encarat el GR-11 cap a Bujaruelo. I aleshores, miraculosament, tot ha callat: la humanitat ha desaparegut sense avisar. Encara més: després de l'etern ziga-zaga de la mallada de Serrato, després de tombar cap als ibons de Labaza, la solitud ja no és només perceptible; és absoluta. La civilització ha desaparegut en un revolt, i nosaltres ni ens n'hem adonat. Potser, allò era exactament el que volia el món, que marxàrem a peu i en silenci.

La serra d'Argualas, on destaquen els cims de l'Argualas, l'Algas, el Garmo Negro o el pic de Infiernos.

Ara bé, a la distància, això sí, s’albira moviment. Processons senceres remunten el camí cap a la serra d'Argualas o cap als ibons de Bachimaña, com si tots hagueren rebut la mateixa citació oficial. El motiu és elemental: tothom va a la recerca de cims que superen els tres mil metres: Garmo, Infiernos, Argualas... Aquesta xifra provoca vertaders deliris! S’ha inventat una religió moderna que podríem anomenar tresmilitis: l’afany compulsiu d’acumular cims com qui col·lecciona cromos. Mentrestant, altres pics, sovint més bells i més abruptes, són menyspreats com si no passaren de simples turons. El resultat és grotesc: un cim fabulós, amb caràcter, amb panoràmiques de primera magnitud, pot estar desert, mentre a pocs quilòmetres centenars de devots s’amunteguen damunt d'un pedregar només perquè el comptador en diu 3.000. El prestigi del número ha substituït el judici. Així va el món.

La Mallada de Serrato, amb el ziga-zaga del GR-11. A la dreta, s’hi veu l’estructura metàl·lica on s’enganxava la tirolina que servia per pujar material i eines per al manteniment de la canalització de l’ibon de Bachimaña.

El nostre camí, desert, solitari, s’alça igualment sense cerimònies. Primer venen els pins, seriosos, amb ombres llargues i olor de resina. Entre aquella verdor compacta, la tardor hi deixa el seu comentari breu —una branca groga, una fulla roja, un bri de roure que trenca la uniformitat amb una elegància quasi impertinent.

Ibon de Serrato

Més amunt, el camí, obedient, gira cap a Labaza. La muntanya es despulla de les seues intimitats, la roca es fa més present, l’aire més net, i l’ibón de Serrato apareix en escena: un mirall d’aigua viva on naden peixos nerviosos i tritons impassibles. En aquell racó de món, entre el mineral i l’aigua, la vida persisteix amb una obstinació admirable. A la superfície, llisa com una promesa, s'hi reflecteixen les Dents de Batanes, punxegudes, com si la natura haguera decidit firmar l’obra amb un somriure feréstec.

Les Dents de Batanes reflectides a l'ibon de Serrato

El nom, directe com una bufetada, no necessitava explicació: són dents, punxegudes com les d’un gos. Els homes que les batejaren no tenien vocació de poetes, però sí un sentit pràctic admirable. Hui, amb més ciència i menys gràcia, potser les diríem Triceratops. La imatge, però, seria la mateixa: un cos rocós coronat per un rengle d’ossos clavats per algun déu entremaliat. El paisatge, amb la seua franquesa mineral, no admet adjectius ni necessita retòrica. Només demana de ser mirat —i, si pot ser, en silenci.

Les Dents de Batanes

Prompte, l’ibon inferior de Labaza apareix, immens: una superfície serena amb un missatge clar: aquí s’acaba el camí. Ara comença el món hostil: un caos de roques soltes, pedres aspres i inestables. Cada pas exigeix atenció, paciència i força. Cap arbre, cap herba: només roca damunt roca i un silenci aclaparador que imposa la contemplació i recorda, amb una franquesa mineral, la nostra insignificança.

Ibon de Labaza, sota la Penya Xoans. Al fons i a la dreta, les Dents

Aleshores, després d'una pujada extenuant, hom arriba al coll de Labaza —o Lavaza, segons el caprici de l’aragonés. Allà, el Labaza Oriental s’alça després d’una breu aresta. Davant, la primera de les Dents: inexpugnable, corcada, dominant un oceà de pedres. L’efecte és brutal: hom se sent menut, insignificant, sotmés a la immensitat mineral. Una solitud que no és només física, sinó també moral i emocional. El silenci es fa tan dens que gairebé es pot tocar. El vent, que bufa fort, sembla parlar en un llenguatge antic, desconegut, que cap home modern no sabria traduir.

Les Dents de Batanes

Finalment, s'assoleix un replanell, als peus de tres gegants: la Punta Occidental de Batanes o Dent Nord (2.877 m), la Penya Xuans (2.838 m) i el Serrato (2.888 m). L'ibon superior de Labaza, just davall nostre, sembla un ull d’aigua que ens mira fixament, sense parpellejar, com si sospitara de les nostres intencions. El vessant nord de la Dent Nord, a un tir de pedra, és pedregosa, però còmoda —tant com pot ser-ho caminar damunt un mar de roques descompostes. El Vignemale, a estirar el braç, ens observa amb un posat d’inspector: imponent, sever, amb aquell aire d’autoritat que tenen les muntanyes que han vist massa gent caure.

El Vignemale des de la Dent Nord.

Cim de la Punta Occidental de Batanes

La resta de puntes de les Dents i el Vignemale

Ibons de Bramatuero i Vignamale

Enllà del nostre cim, el buit. La Dent Central resta separada per una geniva de pedra —una escletxa fonda, antipàtica— que impedeix avançar. Només s’hi pot accedir des de la base, amb passos de III+ i corda per rapelar, és a dir, amb aquella barreja d’il·lusió i temeritat que mou els afeccionats als precipicis.

La Penya Xuans

Però encara no és hora de tornar! Davant, la Penya Xuans (2.838 m), altiva i vertical, imposa un respecte gairebé litúrgic. No s'hi albira senda, ni rastre, ni consol: només blocs, parets i un terreny descompost que convida a la reflexió —a contracor— sobre la fragilitat humana. Els manuals d’alpinisme en dirien “ascensió directa”. És a dir, cadascú que s’espavile com puga.

La Penya Xuans

Amb una mica d’experiència, l’ascensió a la Xuans resulta franca: trams on cal tirar mans, passos que fan pensar, i un parell de grimpades que recorden que el sentit comú, a la muntanya, és un luxe que s’ha de portar de casa. La recompensa del cim, tan simple com antiga, paga l'esforç: un horitzó obert, un silenci amb gust de pedra i aquella sensació —difícil d’admetre, però innegable— d’haver estat, per un instant, perdonats per la muntanya.

Cim de la Penya Xuans

Batanes i Vignemales des de la Penya Xuans

Des de França, els núvols negres s’alcen i avancen amb celeritat. El vent bufa amb força. El tercer cim del conjunt, el Serrato o Peñón (2.888 m), i a contracor, haurà d’esperar un altre dia. Baixem al replanell, i envoltant Xuans per la seua cara nord, de nou afrontem un més que notable i aspre caos rocallós: pedres soltes, fites escasses, passos que semblen inventats. La cansera es fa notar amb insistència, com una veu interior que ja no vol escoltar raons.

Serrato i ibons de Xuans

Amb precaució --i atenció--, baixem fins a l’ibon de Coanga. A tocar del refugi de Bachimaña, la tempesta ens persegueix amb aquella paciència implacable que només tenen les tempestes de muntanya. No hi ha temps d'acostar-se al refugi. Trenquem cap al sud, pel barranc de Labaza, i enfilem el camí dels Muls. Abans, però, no deixarem de visitar la canalització que duu l’aigua de l'embassament de Bachimaña: menudes construccions que recorden, amb una mena de melancolia, la presència humana en aquest món de pedra.

Ibon de Coanga

Canalització

Túnel de la canalització de l'ibon de Bachimaña

Abandonem, a la primera corba, el camí dels Muls i resseguim la variant del GR-11, que discorre acompanyada d'una sorollosa canalització de ferro. Travessant un parell de túnels estrets i foscos, arribem, de nou, a la Mallada de Serrato. Aleshores, enfilem la ziga-zaga interminable que davalla al balneari. La baixada és llarga, constant, fatigosa, i cada pas recorda —amb una lucidesa cruel— que la muntanya no perdona la cansera acumulada.

Baños de Panticosa des de la variant del GR-11

Setze quilòmetres aspres i incòmodes, amb mil tres-cents cinquanta metres de desnivell: una pallissa, però d’aquelles que deixen empremta. Hem vist dents de pedra punxegudes, ibons on s’arrosseguen tritons i cullerots, penyes altives i un món mineral que ens ha fet sentir menuts, aïllats i, alhora, privilegiats. El Pirineu en la seua essència més directa: brutal, fascinant, exigent, i generós.

La tercera cama: quan el mòbil marca el pas

2025-09-27T12:54:00.003+02:00

A la muntanya, molts porten el mòbil com una tercera cama: brúixola, mapa, cronòmetre implacable, i, a les pauses, confessor de les nostres menudes vanitats. Ens xiuxiueja on hem de girar, quanta fatiga ens espera, quina perspectiva garantirà l’aplaudiment efímer de la xarxa... Fins i tot, ens dicta quin ha de ser el nostre estat d’ànim, marcant el pols amb un cor artificial.

Reconec els seus avantatges, com és just: la seguretat de no extraviar-se, la tirania de l’hora exacta, la possibilitat de notificar que tot transcorre segons el pla previst. Però, com sempre passa amb els aliats massa fidels, cal tenir present el seu perill discret, però implacable: si et quedes sense bateria o cobertura, i has confiat totes les teues cartes al deu digital, estàs directament venut. La muntanya no perdona la dependència.

Encara més, sota aquesta capa d’aparent eficàcia s’amaga un efecte més insidiós: la transformació de l’excursionista en una criatura híbrida, mig actor del seu propi periple, mig espectador del paisatge a través d’una pantalla. El resultat és que, sovint, la culminació no el tacte de la pedra del cim sota els peus, sinó la freda confirmació d’un registre digital que testimonia que allà hi hem estat.

 Hi ha qui diu que el mòbil ens fa la vida més fàcil. Potser. A mi em sembla que ens fa la vida més curta: quan alces el cap ja han passat tres hores, i només has comprovat si algú t’ha posat un cor.