Tornem a tenir Damon McMahon a Barcelona, presentant el seu darrer disc com a Amen Dunes, "Through Donkey Jaw" (Sacred Bones, 2011), al Miscelanea. Tot i que ja fa un temps que l’àlbum va sortir, fa gairebé quatre anys de la seva darrera visita, una darrera visita que el va portar per aquí amb Prince Rama quan va treure "DIA" (Locust, 2009). Sembla que ve sense banda aquest cop, però tant és perquè si alguna central té aquest disc és la veu, que s’acompanya de reverberacions de guitarra i una base rítmica molt subtil.

McMahon va començar el projecte en solitari Amen Dunes el 2006 a Nova York, va gravar cassettes sense cap intenció de vendre’ls o fer-ne res d’especial. Després va anar a viure a la Xina uns anys i allà la seva activitat musical es va aturar casi completament. La seva tornada als Estats Units coincideix amb la publicació de "DIA" i la formació del grup al voltant d’Amen Dunes. Des de llavors ha publicat un EP amb cançons composades durant l’etapa xinesa, titulat "Murder Dull Mind" (Sacred Bones, 2010) i que presentava per Europa quan va venir el darrer cop.

No es pot dir que "Through Donkey Jaw" sigui diferent dels anteriors treballs, tot i que sí s’hi aprecia una diferència de so, un gir una mica més fosc i difós que ja s’anunciava amb la cançó "Night Driver Sunriser" de l’EP, per exemple. "Baba Yaga", el tema que obre aquest darrer disc, és un tema hipnòtic, una mena d’oració casi tribal que no se sap ben bé cap a on porta però que és capaç de concentrar tota la nostra atenció i no deixar-la anar, com a mínim, fins a "Jill", una interrupció sorollosa gairebé a la meitat del disc que fa que no ens distraiem, que no ens perdem de cap manera en divagacions oníriques particulars. Tot seguit ens torna a atrapar en aquesta psicodèlia lenta i arrossegada que recorda inevitablement la Velvet Underground i Skip Spence, una psicodèlia introspectiva que també té un punt de Syd Barrett amb més reverb i de The West Coast Pop Art Experimental Band però molt més lent, més dilatat en l’espai i en el temps, menys compacte. Si l’EP pot semblar més brut, més espontani, "Through Donkey Jaw" és un disc més pensat, però no per això menys lisèrgic.

Aquesta és la pregunta que es faran aquest dimecres 18 i dijous 19 de setembre prop d'una trentena de personalitats, intel·lectuals i professionals de la cultura al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Durant dos dies, el CCCB serà l'escenari de sis taules rodones al voltant dels propòsits del fet cultural en els contextos actuals de crisi econòmica, crisi social i crisi de les humanitats. Aquest cicle de debats, dirigit per Antonio Monegal, professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat Pompeu Fabra, pretén mirar enfocar l'acció i fet cultural des de les perspectives del servei públic, el bé comú, el conflicte, el mercat, la identitat i els mitjans de comunicació. Com apunta el catedràtic al vídeo que podeu veure a la capçalera, les jornades del CCCB pretenen enfocar de nou el debat sobre la cultura, un debat que qualifica de condicionat en l'actual de crisi i obviant que la precarietat hi ha estat sempre. Quin és, doncs, el paper de la cultura? Ha de ser un motor econòmic? És una eina de cohesió social?

Els filòsofs Xavier Antich i Marina Garcés, el poeta Eduard Escoffet, els activistes Jordi Oliveras (Nativa) i Simona Levi, el columnista i tertulià Francesc-Marc Álvaro o el periodista Vicent Partal (Vilaweb) són alguns dels noms dels que participaran a les diferents taules rodones, permetent fer-nos una idea de per on aniran els trets, precisament per part d'aquells que es dediquen, ja professionalment, a esbombar els seus punts de vista. També el codirector del Sónar Ricard Robles o Xavier Marcé, un professional de la cultura comercial, ara vicepresident a Focus, protagonitzaran el que segurament és la més mediàtica de les taules rodones, la de cultura i mercat, completada pel mecenes Han Nefkens, conegut per impulsar l'obra d'artistes seropositius. Ara, que la d'identitat i cosmopolitisme entre Francesc-Marc Álvaro i Partal tampoc no ha de tenir pèrdua.

No hi ha una sola resposta a la pregunta del perquè de la cultura i ja seria molt que en dos dies al CCCB se salvés el panorama. El més interessant d'aquests debats potser no siguin les idees i pensaments innovadors per encarar el futur, sinó poder esbossar amb més o menys claredat quines són les línies mestres sobre les que s'aguanten la cultura i les arts a la nostra societat i quins són els objectius d'aquells que hi treballen. Una perspectiva més modesta en aparença, però potser més útil.

Els debats es podran seguir en streaming al web del CCCB i a Twitter amb l'etiqueta #SentitCultura. Comencen el dimecres a les cinc de la tarda amb la primera taula rodona i s'allargarà durant tot el dijous. Tots els horaris a l'enllaç anterior.

Aquesta nit Faust actuaran al Music Hall. La mítica formació és un dels màxims referents del krautrock juntament amb altres grups com Neu!, Can o Amon Düül II. Tots ells van contribuir a crear el so característic de l'Alemanya dels anys 70 partint d'una desconstrucció minimalista del rock psicodèlic i aportant influències del jazz, la música improvisada i els sons orientals. Kraftwerk va acostar aquest so al pop per redefinir per sempre aquest últim gènere i fixar la base de la música electrònica. D'altra banda, la influència de grups com Faust és evident en altres formacions revolucionàries com Sonic Youth o My Bloody Valentine i, per conseqüència, ha marcat la infinitat de grups que reconeixen la inspiració per part d'aquests tòtems de l'indie-rock. Tot això perquè us feu una idea de com n'és d'essencial aquesta banda que avui dimecres actuarà a una sala situada davant la botiga del Barça.

La formació original de Faust va estar en actiu del 1971 al 1975. En aquest primer període va publicar quatre àlbums d'entre els quals cal destacar "Faust IV" (Virgin, 1973), disc elemental del grup i del gènere. Als anys 90 van tornar a realitzar concerts i editar discos, però sempre en formacions que no reunien la totalitat dels membres fundadors, sigui perquè eren morts o perquè no hi estaven interessats. Aquest últim període ha culminat amb una estranya situació actual en la que hi ha dues formacions diferents de Faust girant simultàniament. La que ens visita és la que compta amb els membres fundadors Jean-Hervé Péron i Zappi W. Diermaier al baix i la bateria respectivament. Completaran la banda Geraldine Swayne i Amaury Cambuzat. Aquests són els Faust que fa dos anys van editar el 2011 "Something Dirty" (Bureau B, 2011). El disc no es pot comparar amb els de la primera etapa del grup però per sort als concerts combinen alguna cançó d'aquest darrer treball amb diversos temes dels seus inicis, com "Krautrock", "The Sad Skinhead", "Läuft... Heist das es läuft oder es kommt bald... Läuft" o "So Far".

Per qui no ho acabi de veure clar pel fet que no sigui la formació original, afegir que aquesta és la mateixa aliniació que va actuar al festival Daydream l'any 2008 (el sarau de Radiohead al Fòrum) i les crítiques van ser excel·lents. D'altra banda i per posar un exemple pròxim, tampoc era la formació original de Neu! la que va actuar al Primavera Sound 2010 (dels fundadors només hi havia Michael Rother) i això no va impedir que fos el millor concert d'aquella edició per un servidor.

El concert serà a les 21.30 hores a la sala Music Hall de Barcelona. Les entrades a taquilla costaran 24€. Organitza Cloudy Dog.

"La primera impressió que fa és que quina gent tan pintoresca, tan fantàstica, que han fet coses tan rares. No, no, no és extraordinari! Totes les famílies les han passat. El problema és recordar-ho".

El 1984 el professor medievalista Martí de Riquer resumia amb aquestes quatre frases el fons de "Quinze generacions d'una família catalana" (Quaderns Crema), on traçava la història de la seva família des del segle XV. "El problema és recordar-ho", deia, amagant amb així amb la gran raó de ser de l'estudi que durant tota la vida va dur-lo fins a ser considerat avui, per tots els diaris, per savi, erudit, professor i mestre.

A l'Ateneu Barcelonès, un lloc que més que ser culturalment dinamitzador fa com de monestir de l'edat mitjana, de repositori d'alguna saviesa, s'agrupen de tant en tant colles de senyors (i senyores) ja granadets, que xerren, s'expliquen, de vegades escolten, i que comparteixen, a priori, certa inquietud intel·lectual. No és estrany doncs, que fa uns mesos, en una d'aquestes tertúlies, un li digués a un altre: "L'altre dia em van dir que Martí de Riquer ha perdut les ganes de llegir! Imagina't!, jo fa quinze anys que vaig perdre les ganes de llegir!" I reia. Després un altre preguntava que quants anys tenia Riquer. "És del 1914! Ostres, pocs en deuen quedar que fossin vius abans de la Primera Guerra Mundial!".

És notícia que Martí de Riquer perdés les ganes de llegir, i no ho és tant que les perdés aquest homenot de l'Ateneu ni, en realitat, poca gent, sempre i quan no en siguin massa alhora. Riquer, en lloc de culminar la història de la seva família amb les "Quinze generacions", va continuar i accentuar la tendència artística que només havia aparegut amb força amb el seu avi Alexandre de Riquer, poeta i pintor, el primer de la nissaga dedicat íntegrament a les arts i que també han prosseguit els seus fills. Per alguns, Riquer era un dels més grans experts en el Quixot. Per d'altres, un erudit de la filologia romànica medieval, de la història de la Catalunya medieval, però també de la castellana, la provençal i la francesa. N'hi ha per tothom.

Si realment Martí de Riquer va perdre les ganes de llegir o no, però, és el de menys. L'última obra signada i publicada va ser, el 2010, uns "Reportajes de la historia" (Acantilado), elaborat a mitges amb el seu fill historiador Borja de Riquer, on recullen en 1.500 pàgines testimonis més o menys directes de fets històrics, des de la mort de Sòcrates signada per Plató fins a l'atemptat a les torres bessones de Nova York, passant per l'intent d'assassinat contra Ferran el Catòlic, l'incendi del Reichstag del 1933, la mort de Rasputin, etcètera. Fins a 153 testimonis.

En el fons, però, els "Reportajes de la historia" serveixen de metàfora per recordar-lo. Són el fruit d'allò a què va dedicar tota la vida, l'estudi de la història i les llengües. Avui, que Martí de Riquer és recordat a tots els diaris i a totes les televisions per allò que va fer, és el moment de reivindicar les humanitats i les ciències socials, les quals, com deien al New Yorker fa uns dies, són necessàries, "no perquè produeixin emprenedors més llestos ni empresaris més bons, sinó perquè ens ajuden a gaudir de la vida i patir-la millor".

Per això feia falta que Martí de Riquer hagi viscut 99 anys per fer tota la feina que ha fet.

Així en parlava el professor de Filologia Jordi Llovet el 2008.

L'anunci que els madrilenys Cohete i els mestissos Gabriel y Vencerás (són de les Espanyes, sobretot de Saragossa, però viuen com autèntics barcelonins) seran a l'Heliogàbal aquest dissabte 15 i l'endemà a l'hora del vermut és una fantàstica excusa per mencionar una altra cosa: que l'Heliogàbal ha reprès amb més o menys força una programació de música en directe que els darrers mesos s'havia apagat força. Tornen els concerts de bandes senceres i no només coses tranquil·les a hores normals. I això és una alegria, tant pels programadors que tenien en l'Heliogàbal un comodí per organitzar-hi els seus concerts, com pels mandrosos barcelonins, a qui costa tant fer canviar les costums. 

Dit això, els entranyables Gabriel y Vencerás exerceixen d'anfitrions de Cohete, els quals estaran plegats ja el divendres 14, quan toquin a la Lata de Bombillas de Saragossa. Els uns han convidat a passar el cap de setmana a Barcelona perquè comprovin en primera persona l'ambient adolescent que es respira a Catalunya. Feta la broma, Cohete han tret un nou disc, de nom "Hurra" que, segons la nota que els Gabriel y Vencerás han escrit per promocionar el sarau, sona com si Paul McCartney s'hagués empassat una hamburguesa sense mastegar o com si una banda de trompetistas cubans juguessin a minigolf amb els Ramones.

Està molt bé que siguin els mateixos músics els que innovin en la literatura musical. El món, sens dubte, necessita més comparacions d'aquestes.

En realitat, però, "Hurra", que tot just és el segon disc dels madrilenys, beu de les mateixes fonts que Gabriel y Vencerás, tota aquella generació de músics saragossans, des d'El Niño Gusano fins a Bigott i passant per La Costa Brava, un so del pop en castellà que ha esdevingut l'alternativa a l'estat de la tradició sorollosa que van cimentar L'Inquilino Comunista i que Los Planetas van saber explotar. És aquell altre so, el de, és clar, pop espanyol. 

Gabriel y Vencerás, per la seva banda, mantenen amb "Ácido niño" (Gran Derby, 2012) la seva referència, tot i que tenen força llest material nou que segurament voldran ensenyar en aquesta microgira entre Saragossa i Barcelona. La veu del Jorge, el cantant, és la més particular des que Manos de Topo van donar-se a conèixer. Particularment, algú va dir d'ells, mentre gravaven el disc, que Gabriel y Vencerás és un grup que fa pop molt suau que es pensa que fa rock dur. Aquesta és fàcilment la millor descripció que es podria fer de la seva música.

El dissabte 15 Cohete i Gabriel y Vencerás tocaran cap a les deu de la nit i l'endemà, a la una del migdia, paint la ressaca que s'hauran guanyat la nit abans a base de vermuts. L'entrada per cada concert serà de 8 euros.

Som un poble de vins que s'ha passat a la cervesa. Molt abans que l'euro, la influència centreeuropea va dur-nos al sud la cervesa i les darreres dècades hem venut el nostre vi com la quintaessència de la gastronomia. Però el poble s'ha autodeterminat majoritàriament per la cervesa. Tothom beu cervesa, i no hi ha ningú a qui no li agradi que no ho "hagi intentat". La societat té molta força. Les grans marques fa temps que ho saben, però ja era hora donar veu a tot aquell petit exèrcit de cervesers artesans que han aparegut. Els que en fan pocs litres però que els fan millor. 

I amb aquest panorama, apareix el BirraSo, que llegit en barceloní és com una cervesa molt grossa.

El BirraSo és un festival de música més que uneix cerveseres artesanes i grups que comparteixen una visió alegre de la vida. Són dos dies de festa i gastronomia. De festa i gastronomia de qualitat. És impossible imaginar els concerts de bandes com Zeidun, Tokyo Sex Destruction, Dr. Calypso o The Excitements amb molta cervesa i que sigui avorrit. Cal agafar una mica de civada, llúpol, ordi o fins i tot blat. Anar fent tastets, i maridar-ho amb una mica de funk, després garage, però encabat ballarem amb música jamaicana i enllestirem amb soul. 

Quant fa que teníeu ganes de tornar a veure Zeidun? Hi ha qui hi anirà per tornar a veure Betagarri. Podrà dir que en realitat li encanta la cervesa.

Al web del festival, no cal dir-ho, ho trobareu molt millor explicat (tot i que sense cap broma amb Betagarri). Per exemple, allà diu clarament que el festival és aquest divendres 6 i dissabte 7 al Poble Espanyol. Que els abonaments costen 20 euros els anticipats i 25 a taquilla, i que les entrades diàries, 15 i 18 respectivament. També diu el web que a més dels que ja hem mencionat tocaran Los Chicos, Los Fulanos, Fundación Tony Manero, The Sweet Vandals i Perrocker. Fins i tot, són tan amables de dir quines cerveseres hi haurà: l'americana Anderson Valley, la vallesana As, Bad Attitude (d'un lloc que respon a les sigles d'SW), l'osonenca CCM-Montseny, l'holandesa De Molen, les barcelonines Fort i R-115, la bagesana Guineu, la basca Naparbier i Steve's, entre Liverpool i Barcelona.

Si us falten raons, també teniu aquest meme.

La cultura és l'aliment de l'ànima i la música és el catalitzador dels sentits. Built to Spill i Doug Martsch són els creadors d'uns himnes que han estat la banda sonora de moltes generacions. Aquesta setmana corren per aquí, el divendres 6 de setembre toquen a Barcelona per no presentar res (i ni falta que fa). I hi ha centenars de raons per no perdre's el concert. Aquestes que vénen són les deu més bàsiques.

LA PRIMERA: "Car"

Com que l'amor i les drogues tenen efectes d'alliberament i distorsió de la realitat similars és molt habitual que les cançons de drogues i d'amor es confonguin. "Car", però, està molt millor escrita que qualsevol altra cançó que li passi. Jo necessito un cotxe i tu, un guia. No cal un mapa. I vull ser-hi quan descobreixis què signifiquen la lluna i les estrelles. És clar.

LA SEGONA: "The Wait"

Doug Martsch se'n fot de tots nosaltres. No esteu contents amb res, i ho voleu tot. I us falta el més important. Esperes algú que faci que l'espera valgui la pena.

LA TERCERA: "Carry the Zero"

L'abúlia del noi, la inseguretat de la noia, i tot va per terra i es fa a miques. L'abúlia, però, en realitat és condescendència i incomprensió. "Carry the Zero" és un lament que les coses del cor mai no seran fàcils, mai no sortiran bé i les guitarres ploren i la tornada del final és una cosa a mig camí entre molta ràbia i molta pena.

LA QUARTA: "The Weather"

Mentre parli amb tu, m'és igual que parlem del temps. Entre l'abúlia i la condescendència, en l'amor també hi ha la incondicionalitat. No hi ha més alta fidelitat al món que quan Doug Martsch canta "I'd rather wait for you" una vegada i una altra. Encara que ningú esperi que vinguin temps millors.

LA CINQUENA: "Twin Falls"

No és el mateix dir "L'última que vaig saber d'ella era que havia tingut bessons, o potser tres, i encara que no els he vist mai no em sap greu" que "(...) encara que no els he vist mai, excepte en somnis". És la cançó de néixer i créixer i fugir del lloc més recòndit del món. És parlar de la pròpia mare a una cançó. És una de les lletres de més pell de gallina de Built to Spill.

LA SISENA: "Randy Described Eternity"

Cada mil anys una esfera metàl·lica deu cops més grossa que Júpiter passa fregant la Terra i amb una ploma aprofites per donar-li un cop fins que, al cap del temps, redueixes l'esfera metàl·lica a la mida d'un pèsol. Sembla que sigui molt de temps, però només és mitja aclucada d'ulls comparat amb on acabaràs. Així és com Randy va descriure l'eternitat.

LA SETENA: "Else"

Un altre exemple de drogues i amor. Amb les drogues t'hi pots acabar embolicant sol, i encara que amb l'amor sembla que no, al cap del carrer, una bona part és ben solitària. Les drogues i l'amor poden consumir-te el cos. Però tant d'una cosa com de l'altra, de tot en sortim plegats.

LA VUITENA: "Distopian Dream Girl"

De tan estranya "Distopian Dream Girl" té mil lectures: la rebel·lió adolescent, la dona difícil, i la magnanimitat. Però és només empatia. La no-empatia amb el padrastre fart que li diguin que s'assembla a David Bowie i la no-empatia del matrimoni que no pensa què es dirà fins que ja s'ho han dit tot i tenen el cap com un timbal. Una cançó molt estranya.

LA NOVENA: "You Are"

Tothom que va pel carrer ho sap.

LA DESENA: "You Were Right"

Last but not least. L'homenatge particular de Doug Martsch al rock and roll, que diu que tot el que el rock diu de dolent és veritat i tot el que diu de bonic és mentida. O el que és el mateix, que Bob Marley és una merda.

Quan penso en Doug Martsch, alma mater de Built to Spill, de seguida em vénen al cap els Sims. No em direu que no us recorda molt a Roberto Novato, home de la casa de la família tutorial, més aviat calb, amb una barba grossa i panxa, vestit amb samarreta i texans? Bromes a part, Built to Spill tornen a Barcelona i estaran tocant a l’Apolo aquest divendres 6 de setembre. La darrera vegada que van venir va ser en ocasió del Primavera Sound 2010, com a part de la programació de l’escenari ATP, on van tenir diversos problemes amb el so i ens van deixar a tots a mitges, un concert molt emotiu que es va fer curt i estrany. A l’Apolo ja van venir en concert el 2008, aquell cop per a tocar el “Perfect from Now On” (1997) sencer, tot i que van dedicar el bis a altres temes clàssics com “Going Against Your Mind”, “Car” o “Carry the Zero”.

Enguany no venen a presentar cap disc nou, ja que no n’han tret cap des del “There Is No Enemy” de 2009, i tots esperem un concert que repassi trajectòria i èxits, cosa que sembla que estan fent, vistos els setlists de la seva gira pels Estats Units aquest mateix 2013. La formació de Built to Spill no ha canviat poc des de la seva formació: sembla que els plans de Doug Martsch per al grup era que ell fos l’únic membre permanent i que la resta de músics anessin canviat. No ha estat tant així, però sí que hi ha hagut un ball de baixistes, bateries i guitarres per a cada disc i cada gira. Aquest cop formen la banda els ja veterans guitarristes Brett Netson (que no Nelson) i Jim Roth, i les noves incorporacions Steve Gere a la bateria i Jason Albertini al baix.

Bé, això que dic no és del tot cert. El 2010 sí que es va publicar un disc, diguem-li il·legítim, de Built to Spill, “The Electronic Antology Project”, una mena de remake electrònic, només a base de sintetitzadors de regust vuitanter, d’algunes de les cançons de capçalera del grup, fet pel seu (ara) exbaixista Brett Nelson (que no Netson) amb nou enregistrament de les pistes de veu de Doug Martsch. Si bé la crítica en aquell moment no es va prendre massa seriosament aquesta marcianada, des de llavors gent com J Mascis de Dinosaur Jr. i Ben Gibbard de Death Cab for Cutie també han deixat que Nelson refés algunes de les seves cançons tot donant continuïtat a aquest projecte. El remake no es limita a la música, els títols de les cançons són anagrames dels títols originals i converteixen coses com “Things Fall Apart” en “Far Path Tall Sign”, per exemple.

Els teloners de Built to Spill en aquesta gira són els suïssos Disco Doom, trio format per dues guitarres i una bateria (de vegades també baix i teclat). Potser no caldria destacar-ho però em sembla important dir que una de les guitarres (i la resta d’instruments addicionals) els toca una noia, l’Anita Rufer. Rock de guitarres en la línia de Dinosaur Jr., Butthole Surfers o la pròpia banda per a qui escalfen l’ambient és el que fan Disco Doom, que van treure el seu quart disc, “Trux Reverb”, el 2010 i que el 2012 van publicar un split amb Rabbit Theory. Són uns habituals dels Estats Units, han fet més d’una gira per allà (amb Built to Spill mateix, entre d’altres) i, de fet, just tornen de passar uns mesos a Nova York gravant nous temes. La nit de divendres promet, doncs, una bona estona de guitarres i soroll.

Fins al segle XX, Polònia no existia com a tal. Havien existit regnes medievals que han deixat certa herència que orgullosament la ciutat de Cracòvia mostra avui com a patrimoni, però amb la conformació dels estats liberals a Europa la segona meitat del segle XIX, el país estava dividit entre Alemanya, Rússia i Àustria-Hongria. Era l'anomenat tercer repartiment de Polònia i que indica, és clar, que abans n'hi havia hagut dos més.

Cracòvia queia a la zona austríaca, que d'entre els tres regnes era on hi havia, més o menys, certa permissivitat amb les minories i atorgava a la capital de la regió de Malopolska (Petita Polònia) el segell de reserva cultural polonesa. Varsòvia, mentrestant, que havia estat seu dels darrers sobirans medievals era a principis del segle XX una reivindicativa urbs de províncies russa, i d'altres ciutats com Poznan, Gdansk i Wroclaw, es deien oficialment Posen, Danzig i Breslau, en alemany.

En acabar la Primera Guerra Mundial, entre els tractats de Brest-Litovsk i els de París, apareixia una República de Polònia amb Varsòvia i Cracòvia com a grans ciutats, però sense Gdansk (aleshores Ciutat Lliure de Danzig, sota protectorat polonès i tutela de la Societat de Nacions), i tampoc sense Breslau (aleshores capital de la província alemanya de la Baixa Silèsia; en català i castellà s'anomena la ciutat, de fet, amb el nom alemany i no amb el polonès). D'altra banda, aquella república polonesa tenia altres grans ciutats, com Wilno (avui Vílnius, capital de Lituània) o Lwów, que avui es diu L'viv i és una de les principals urbs ucraïneses.

Podeu jugar a les set diferències amb un mapa d'avui.

La Polònia moderna

Aquesta anomenada Segona República Polonesa va durar fins que els nazis i els soviètics van entrar signar la no-agressió amb l'acord Molotov-Ribbentrop i que va desembocar, al final de la Segona Guerra Mundial, en una substancial modificació de les fronteres del país. Amb l'impuls rus, Polònia va ser escombrada cap a l'oest. La frontera amb Alemanya es va establir al curs dels rius Oder i Neise, dividint ciutats i pobles dels cursos en dos, annexionant-se les regions de Silèsia i Pomerània que quedaven a l'est de la línia. Tots els alemanys que hi vivien abans de la guerra van ser deportats a l'Alemanya ocupada pels aliats.

Al seu torn, la Conferència de Ialta (febrer de 1945, tres mesos abans de la fi de la guerra a Europa) entre Roosevelt, Stalin i Churchill, va acordar que la frontera oriental polonesa també quedaria empesa cap a l'oest i tota la franja oriental passaria a formar part de la Unió Soviètica, territoris que avui són Lituània, Bielorrússia i Ucraïna. De nou, tots els polonesos que hi vivien van ser convidats a anar-se'n a ocupar les zones que els alemanys deixaven lliures a l'oest.

El nou dibuix de les fronteres orientals poloneses encaixava, és clar, amb la invasió soviètica del setembre del 1939, sovint eclipsada per la invasió nazi de dues setmanes abans que va desencadenar la guerra mundial.

Aquest joc de deportacions massives a la postguerra va permetre tallar d'arrel tota tensió social i nacional entre els diferents col·lectius a base d'arrencar tota mena d'arrelament social a la terra. Els polonesos de Breslau i de tota aquesta nova Polònia, nascuts centenars de quilòmetres més a l'est, es trobaven en uns territoris que no se sentien com a propis, malgrat la propaganda del nou règim comunista que venia aquestes Silèsia, Pomerània i la província de Lubusz com a "territoris recuperats". A més, després de tants segles, qui els assegurava que els alemanys no tornarien mai?

No anaven errats.

La liberal i occidental Alemanya Federal no va reconèixer oficialment la frontera entre la comunista Alemanya de l'Est i Polònia fins el 1970, vint-i-cinc anys després de la guerra.

Què significava això? Que els nous habitants de Breslau no van esforçar-se a reconstruir una ciutat desfeta per la guerra per si tornaven a deportar-los més endavant, un error de càlcul comprensible de la que encara tot Polònia en pateix les conseqüències. Quines són les tradicions i arrels poloneses de Silèsia i Pomerània? Les nascudes els darrers 60 anys? Les dels polonesos de Galítzia, avui regió ucraïnesa? Les dels alemanys deportats?

Mentre que el règim defensava la idea de "territoris recuperats", va convertir en tabú que Polònia abans arribava uns centenars de quilòmetres més a l'est.

Clandestins, abandonats i, finalment, anglesos

Durant el Generalgouvernement, nom amb el qual els nazis van anomenar la Polònia ocupada, els polonesos van organitzar la resistència més ben preparada de tota la guerra, més i tot que la vanagloriada Résistance francesa, dirigida pel govern legítim a l'exili a França i, després, a Londres, i per tot de trames i subtrames al territori. Des d'Anglaterra, l'estat clandestí treballava l'acció exterior per assegurar-se el suport aliat que els havia mancat a la invasió del 1939 i, al Generalgouvernement, executava les funcions 'normals' d'un estat de guerra, amb judicis i condemnes reals a alemanys i polonesos col·laboradors; el que des de l'altra banda s'anomenaria terrorisme organitzat.

A partir de la conferència de Ialta, on Roosevelt i Churchill van acceptar les condicions d'Stalin en matèria polonesa, l'estat clandestí polonès va perdre el favor oficial dels aliats i va propiciar que s'instaurés el règim comunista satèl·lit de la Unió Soviètica.

Els resistents, que advocaven per un estat de tall occidental, van abstenir-se de tornar a la nova Polònia comunista i, mentre que molts se'n van anar als Estats Units, d'altres es van quedar a Anglaterra mantenint l'imaginari de l'estat d'abans de la guerra. Com els jueus expulsats d'Espanya pels Reis Catòlics el segle XV van mantenir el castellà com a llengua que avui anomenen judeocastellà o ladino, aquells refugiats xoquen avui amb els nous emigrants que fan de la polonesa la comunitat més important d'estrangers a Londres i la segona d'Anglaterra.

Entre d'altres motius però principalment, l'establiment de molts polonesos a Gran Bretanya després de la guerra va provocar durant els quaranta anys i escaig de govern comunista un cert emmirallament amb les Illes Britàniques que desembocaria en una constant nova migració en obrir-se les fronteres entre est i oest a partir dels anys 90. Aquest fenomen, és clar, va explotar amb l'ingrés de Polònia a la Unió Europea i avui en dia no hi ha cap aeroport polonès amb diverses connexions al regne d'Isabel II.

Aquells polonesos que van arribar a Londres als 40, de certa classe social i intel·lectual, tenen poc a veure amb els nous immigrants, sovint els més desemparats amb la destrucció del teixit industrial i social comunista que assegurava feina, educació i sanitat a tothom. La caiguda del teló d'acer va obrir dues vies per a les joves democràcies liberals de principis dels 90: o acostar-se al capitalisme occidental, una socialdemocràcia de cada cop més baixa intensitat, o sotmetre's a les oligarquies que han acabat regnant a l'Europa que escriu en cirílic. La històrica animadversió russo-polonesa enllestia ràpidament el dilema, dibuixant el que es pot veure fàcilment en un mapa de la UE.

Turisme i desindustrialització: cap a la gentrificació

Però com ha estat la integració al capitalisme occidental de Polònia i els altres països?

Fa unes setmanes van començar a aparèixer pel barri de Gràcia uns cartells que diuen: "Tourist, the rent of holiday apartments in Gràcia is destroying the local socio-cultural fabric and promoting speculation. Many local residents are forced to move out. Enjoy your stay".

Des de fa un parell de dècades, el mercat del turisme ha explotat fins al nivell que afirma aquest pasquí gracienc. Gràcies a Déu, la vila de Gràcia conserva encara força aquest teixit veïnal, però la Rambla de Barcelona ja molts anys que és un supermercat per turistes. L'exemple més habitual, però, és Berlín. Durant la guerra freda, Berlín Oest era un centre contracultural que després de la reunificació va extendre's a tota la ciutat. El lent despertar capitalista després de la caiguda del mur ja s'ha acabat i les empreses immobiliàries governen l'urbanisme d'una ciutat que ha fet que els famosos lloguers de 150 o 200 euros hagin deixat de ser la norma i siguin l'excepció.

Els règims comunistes van escampar per allà on regnaven el binomi d'un poble, una fàbrica. Quan va arribar la liberalització, aquestes empreses estatals no podien lluitar contra la rendibilitat de la indústria occidental, que se la va quedar a preu de saldo i va esborrar ràpidament la mare dels ous de comunitats senceres. En aquestes zones l'atur és elevat i les perspectives, escasses.

Plaça dels Herois del Gueto, a Cracòvia, des d'on els jueus del Gueto de Cracòvia eren seleccionats i enviats a Auschwitz. Tot i l'obvi atractiu de la plaça i de la zona, encara és un barri obrer, humil, barat i sense pretensions.

A les grans ciutats, però, el panorama és un altre. Hi ha cracovians que asseguren que qui no treballa és perquè no vol. L'atur a aquesta ciutat ronda tan sols el 5% però els mateixos que afirmen que són només els ganduls els que no treballen diuen que cada cop tot és més difícil, que tot cada cop és més car i que les diferències entre rics i pobres augmenten.

Més enllà de les queixes que els polonesos tenen del desmantellament controlat de l'estat comunista, on l'oligarquia, en lloc de desaparèixer, va canviar només de jaqueta, la liberalització ha portat l'única via per equilibrar-se amb els països occidentals: el turisme. Com a la Rambla, els centres històrics de ciutats com Praga i Cracòvia són avui parcs temàtics de botigues de souvenirs, McDonalds, llocs de kebabs i qualsevol altre clixé turístic imaginable. I al costat dels barris turístics hi ha els barris que es van posant de moda per a joves amb possibles que paguen lloguers que els locals no es poden permetre. Va estar a punt de passar al Raval, va passar al Born, està passant a Gràcia, i ha passat als barris berlinesos de Prenzlauer Berg, Kreuzberg i Friedrichshain.

Seguint amb l'exemple de Cracòvia, l'antic barri jueu de Kazimierz s'ha convertit en una barreja dels dos: mig barri recrea de manera postissa el passat amb restaurants jueus, sinagogues amb concerts i bars que recreen la ciutat dels anys 20; l'altre mig és una successió de cafeteries mones i llibreries cools que multipliquen per dos els preus dels barris de l'altra banda del riu. Tot i això, no arriba als nivells que coneixem i la gentrificació és encara moderada, malgrat que els locals asseguren que no s'atura. La crisi segurament haurà alentit aquest progrés i la major part de Cracòvia roman aparentment inalterada per la massiva arribada d'estrangers.

Fa cosa de deu anys, globalització era el terme amb què s'agrupava el millor i el pitjor de la nova era que encetàvem. Quan un imperi cau, ningú no ho veu, però quan neix, tampoc ningú no se n'adona. L'alteració dels hàbits per un nou model de sistema no és automàtica i la capacitat d'adaptació de les societats és alta. El drama social o antropològic, per dir-ho d'alguna manera, va ser molt més exagerat de ben segur per aquells polonesos que van haver de canviar L'viv per Breslau, o pels alemanys, deportats del seu Danzig per Dresden.

La Polònia moderna és fruït de tot això, són els néts els avis dels quals no van néixer a casa seva. És la Polònia dels emigrats a Anglaterra que conviuen amb els refugiats de fa 70 anys i els seus fills, dues comunitats que han conegut països diferents, amb fronteres diferents i règims diferents. La Polònia liberal d'entreguerres s'assembla poc, tant geogràficament com social, a un país que avui enveja veïns més petits com la República Txeca i sent una condescendència estranya per Ucraïna o Bielorrússia, als quals supera en desenvolupament mentre se sap més endarrerida que l'Occident on els han dit que pertanyen.

Polònia explica al seu relat que ha patit tres repartiments a mans de veïns més poderosos i la història recent esbossada aquí s'amaneix amb paraules com Auschwitz i guetos. La globalització també dilueix caràcters nacionals en tant que la nova comunitat de referència global engoleix l'estat-nació dels segles XIX i XX, però Polònia ha estat sovint només el que els altres han deixat que fos.

No és el polonès un cas particular, potser com a molt il·lustratiu, però com per fortuna encara ara, manté les seves petites distincions.

"El nivell de detall a Sons of Woods és molt alt, però tampoc no sé com es percebrà això des de fora". Amb aquestes paraules descrivia Sergi Alejandre (The Destroyed Room, Wind Atlas) fa uns mesos el procés de composició i enregistrament del disc de debut de la banda. Sons of Woods va néixer com una banda epistolar a distància entre el propi Sergi i el bateria basc Aitor Goikotxea (Berri Txarrak) ja fa uns quants anys i on s'ha sumat com a baixista Héctor Ortega, de Naturalesa Salvatge.

Mentre no arriba aquest disc de debut, que es dirà "In the Fog", ja fa dies que es pot escoltar al Bandcamp del grup dues cançons, "In Disguise" i "Spirit", benvingudes però insuficients per valorar el "nivell de detall". A aquestes alçades el nom fa la cosa i aquestes dues cançons remeten a a cert origen tel·lúric, amb melodies menors i el binomi acústic-elèctric tan freqüent per teixir entorns atmosfèrics. És massa d'hora però per saber si Sons of Woods tirarà més cap a un cantó o per l'altre.

La portada, és clar, va d'acord amb tot plegat.

 

La setmana que ve, el grup encetarà una campanya de micromecenatge per sufragar l'edició d'"In the Fog".

Die Heiterkeit és un grup fundat a Hamburg que no té cap problema amb dir que “l’amor d’un poble m’ha fet la vostra reina” o que ens deixarà pel proper millor dandy que trobi. Són tres noies -Stella Sommer (veu i guitarra), Rabea Erradi (baix i veu) i Anna-Leena Lutz (bateria), però diuen que no són una girl band; canten cançons d’amor però no parlen de pena i dolor; es diuen Die Heiterkeit (alegria, jovialitat, hilaritat) però el seu logo és un smiley que no somriu. La premsa alemanya ha especulat molt amb el fet que no és una d’aquelles bandes que ha tocat en totes les sales petites de la ciutat i voltants abans d’entrar en un estudi a gravar, tampoc s’han fet gaire promoció per internet. De sobte, al 2012, apareix un split gravat amb els ja més coneguts Ja, Panik, treuen el seu disc debut “Herz aus Gold” amb Staatsakt (la discogràfica de Stereo Total, entre d’altres) i toquen en festivals i sales de tot el país. I és clar, tot això sona sospitós. Hem parlat amb la Stella sobre el grup, sobre el misteri com a estratègia de promoció i hem aprofitat per a preguntar-li pel proper disc de la banda, per l’escena musical alemanya i per l’inevitable tema del masclisme en el món indie. I, a més, ens ha fet una petita mixtape.

Quan, com i on es va fundar Die Heiterkeit?

El grup es va fundar l'1 de gener de 2010. La Stefanie [Stefanie Hochmuth, la primera bateria] i jo ja érem amigues. A la Rabea, aleshores, només la coneixia de vista i de saludar-nos, però vam estar xerrant molta estona en una festa de cap d’any i ja vam quedar directament per assajar al local l'endemà. La Rabea i jo ja havíem tingut altres grups a l’institut, la Stefanie no. L’Anna, que des d’aquest any la substitueix, també ha tingut altres grups abans.

Parleu-me de les vostres influències. Amb quin grup us identifiqueu més? Quin grup us hagués agradat fer?

La Rabea i jo sempre hem sigut molt fans de Pavement. De fet, també és a través d’això que ens hem conegut. Ens hagués agradat fundar Pavement. Si no, abans escoltàvem molt indie rock americà, grups anglesos, coses dels 60. I clar, a mi m’interessen també grans cantautors com Bob Dylan, Leonard Cohen...

Va ser un amic a Bremen qui em va parlar per primer cop de Die Heiterkeit. Tot i que aquest és el camí més simple i habitual, com a mínim fins fa un temps, de conèixer i descobrir grups, he llegit que per a vosaltres va ser una estratègia pensada això de no fer concerts abans de treure el primer EP, no tenir bandcamp ni cap lloc web on fer-vos publicitat a través d’internet.

Sí, exacte, no ens volíem imposar. Originalment ens havíem proposat que el grup fos secret fins que haguéssim gravat l’EP. Algú, de la manera més tonta, es va assabentar que estàvem fent música juntes i amb això van començar les especulacions. La gent estava intrigada precisament perquè no hi havia res a escoltar i nosaltres de sobte ens vam trobar que teníem uns vint temes que consistien només d’una estrofa i una tornada, però cap cançó acabada.

Alguns articles a la premsa alemanya deien que tot això ho havíeu fet per a tenir una imatge de grup més cool. O hauríem de pensar que és una tornada nostàlgica a aquests temps en què la nova música es descobria a través d’amics o de passar moltes hores a la botiga de discos, un back to basics que té també a veure amb el nou auge del vinil?

No ha tingut mai res a veure amb voler ser cool. Principalment estàvem ja cansades d’aquesta sobreoferta musical a internet. En qualsevol moment, qualsevol vol saber alguna cosa sobre tu i a internet no hi ha secrets. Si t’agrada un grup, només has de posar el seu nom a Google i de seguida ho saps tot. Tots els grups esdevenen transparents i s’obren de tal manera que tota la intriga i la màgia es perd. Però a la llarga tampoc nosaltres ens en podíem abstreure. Per exemple, per anunciar concerts és molt important internet, però publiquem en vinil perquè simplement ens agrada més.

El vostre nom, la cara no somrient que feu servir de logo i tota la vostra estètica més aviat fosca: és tot ironia i contradicció, una imatge de grup que voleu transmetre, juntament amb aquest secretisme?

Ni nosaltres mateixes ho tenim gaire clar. La cara hi era, d’alguna manera, des de bon començament, no sé si abans que el nom, o després, o tot alhora. Crec que tot va passar en molt poc de temps i de cop ja era així.

Diríeu que feu un tipus de música on importen més les lletres que la resta?

Jo no ho diria pas. Entenc, però, quan ho diuen els altres. Sempre és molt difícil definir i anomenar allò que fa un mateix.

Sobre les vostres lletres, també he pogut llegir força i veig que sempre es diu el mateix: que es tracta de cançons d’amor arrogants, iròniques i cíniques. Què us sembla que es digui això? Són realment iròniques o tenen més a veure amb una actitud de “reserva arrogant” que voleu mostrar?

Uf. Nosaltres només volíem capgirar el contingut de totes aquestes cançons d’amor. Quasi totes les cançons tracten sobre algú que pateix, perquè l’han deixat o pel que sigui. Nosaltres trobàvem això massa passiu, ens faltava un equilibri de let’s have a party.

Té a veure amb una reivindicació de la posició activa de la dona, o de la veu cantant en general?

En general, nosaltres no pensem en aquestes categories de gènere. Per a mi era més aviat una qüestió de canviar l’actitud de les lletres o dels intèrprets. Si aquests són masculins o femenins no m’ha semblat mai important, crec que hagués escrit les mateixes lletres d’haver estat un home, encara que això segurament no hagués caigut simpàtic.

A Espanya, fa uns mesos, va haver-hi una gran polèmica al voltant del masclisme al món indie. Que si es tractava als grups de noies amb paternalisme, que si se les comparava sempre amb altres grups de noies, tinguessin a veure musicalment o no, etc. Em sembla que no és el vostre cas, sovint se us compara amb Ja, Panik o amb Tocotronic, per exemple. Penseu que això pot canviar amb la vostra nova bateria, l’Anna, que toca amb Half Girl, un grup obertament feminista i format també només per noies?

Si, és clar, a nosaltres també ens comparen molt amb altres grups de noies. Això no té pas a veure amb la música que nosaltres fem, sinó amb el nostre sexe i amb tampoc hi ha gaires referències femenines a on poder remetre. Amb grups de nois també se’ns compara de tant en tant, però no tan sovint. I és clar, nosaltres també hem patit paternalisme, això ho coneixen tots els grups femenins. Tot i que no per part d’altres músics, sinó més aviat, quan estem de gira, per part de tècnics o d’altres professionals de la programació i el muntatge de festivals i concerts. Sobretot són els tècnics els que s’esperen que no tinguem ni idea del que fem. I això no canviarà pas amb el nou membre del nostre grup.

La Stella també va dir en una ocasió que li agradaria saber quanta gent s’interessaria per vosaltres si fóssiu nois. Vaig llegir una ressenya del vostre disc on es deia que musicalment no fèieu “res especial” però que es parlava de vosaltres perquè això, precisament, no us importava gaire. Què em podeu dir sobre això? És Die Heiterkeit un projecte estrictament musical o és més aviat una cosa entre amigues, per fer alguna cosa, per transmetre un missatge?

Die Heiterkeit és, com qualsevol altre grup, una mica de tot això. Jo vaig començar a fer cançons amb deu anys i ara, naturalment, intento escriure cançons que puguem tocar i gravar amb Die Heiterkeit. No es tracta de molar, senzillament hem tingut sempre molt clar que no ens volíem posar a un nivell més baix del que ens correspon. Jo crec que aquest és l’error més gran que cometen moltes bandes joves, que es deixen tòrcer i punxar amb allò de “no sóc ningú, no hi puc fer més” fins que passen per la pedra. Nosaltres mai hem enviat demos ni hem convidat gent important als nostres concerts, ni tampoc hem demanat res. Sempre hem pensat que la gent ha de venir a nosaltres i no al revés. També ens ha funcionat.

La Stefanie Hochmuth ha deixat el grup i ara teniu una nova bateria. Creieu que el grup -la vostra música- canviarà significativament per això? Vàreu buscar una noia per a cobrir aquesta plaça o simplement ha passat així?

En realitat no canvia res, excepte que ara assagem a Berlín. Les cançons que tenim fins ara estaven totes ja escrites i acabades, tot i que, naturalment, l’Anna toca la bateria de forma diferent a la Stefanie. Però tot encaixa molt bé. L’Anna va ser la primera persona en qui vam pensar quan vam començar a buscar un nou bateria, i per sort va funcionar, així que tampoc vam haver de pensar gaire en si volíem un noi o una noia.

"Herz aus Gold" es va publicar fa gairebé un any. Podeu ja fer algun tipus de balanç?

No... Per a nosaltres sembla tot molt més llunyà, el vam gravar fa dos anys. Com que en això de la música tot s’allarga molt, ara ens hem vist obligades a fer-ho tot molt més ràpid, però quan va sortir "Herz aus Gold", la majoria de cançons del nostre proper disc estaven ja fetes.

I aquest nou disc serà gaire diferent? Han canviat moltes coses des del llançament del "Herz aus Gold"?

Sí, serà diferent, però encara és un secret. Evidentment, a partir del canvi a la bateria han canviat moltes coses per a nosaltres, ara assagem a Berlín, per exemple. Jo sóc l'única que encara viu a Hamburg, i la nova bateria viu a Leipzig. Per això, anar de tant en tant a prendre una cervesa al vespre ja no entra en els nostres plans i hem d’organitzar els assajos en bloc i amb antelació.

Què em podeu dir de l’escena musical d’Hamburg? I de la música indie a Alemanya en general?

A Alemanya en general l’escena musical és molt petita i abastable però també bastant forta. Ara per ara passen moltes coses. Nosaltres intentem, en la mesura del possible, de mantenir-nos-en al marge. No ens en sortim gaire, perquè evidentment tenim molts amics que també fan música, però és cert que no ens sentim part de cap escena, aquesta és una idea amb la que no ens identifiquem.

No voleu venir a tocar a Barcelona?

Sí, clar, ens encantaria, però encara no ens hi han convidat.

MIXTAPE DE DIE HEITERKEIT per A Viva Veu

Què us semblaria, de tant en tant, convidar un amic estranger a fer una mixtape de grups locals de psicodèlia, publicar-la en vinil amb una edició limitada a 300 exemplars molt cuidada i fer-ne una sèrie? Això mateix és el que van decidir fer els nois de Hands in the Dark Records, a França, ara fa un parell d’anys, quan van iniciar el projecte Travel Expop Series, una mena de viatge per la psicodèlia europea (de moment) en forma de LP blanc amb cançons de quatre grups.

Per a la primera entrega d’aquesta sèrie, "Travel Expop Series #1 France" (HITD 007, novembre de 2011), Hands in the Dark van col·laborar amb el segell francès Ruralfaune i els grups Holy Strays, Cankun, Je Suis le Petit Chevalier (a la foto de sota) i Voodoo Mount Sister, donant lloc a un disc del millor ambient francès capaç de recrear unes atmosferes de foscor i somni de sintetitzador que transporten cap a paisatges onírics d’allò més glacial i boirós. Paisatges com el de la coberta del disc, dissenyada per Michael Sallit.

El 6 d’agost és la data oficial de llançament del segon volum del Travel Expop Series, "Travel Expop Series #2 Great Britain" (HITD 016), aquest cop fent parada a la Gran Bretanya i en conjunció amb el segell All Time Low. El resultat enguany va molt més cap a l’avant-pop experimental i la psicodèlia de guitarra, amb cançons de The Oscillation (a la foto de portada), Mugstar, Listening Mirror i Ben Nash. Atenció, que tot i que el disc encara no ha sortit, totes les còpies s’han esgotat. El podeu escoltar al soundcloud de Hands in the Dark, on també trobareu temes de les referències que han publicat fins ara: Robeedor, Lumerians, Death and Vanilla i Mayerling, entre d’altres, totes elles també esgotades.

Caldria preguntar a l’Antoine i el Morgan quin és el seu secret.

La relació entre fenòmens socials i espai urbà, la ciutat, és, des de la modernitat, una relació intrínseca i complexa. Els espais urbans tenen profunds efectes sobre els processos socials a la ciutat, i és evident que la reciprocitat entre ciutadans i institucions locals dóna pas, conseqüentment, a la transformació social. A Barcelona, àrees perifèriques com el barri de Porta -al districte de Nou Barris, situat a l'extrem nord de la ciutat- han patit en general un desajust històric en aquesta interacció, que, conjuntament amb factors idiosincràtics del barri, com ara l'envelliment de la població, la indefinició de la zona central del barri o la manca de cohesió social, han palesat una sèrie de deficiències -per exemple, la infrautilització i debilitació de l'espai públic, la saturació de serveis socials i sanitaris, o l'amenaça de pisos buits- que han requerit diferents propostes de renovació. Una de les solucions per pal·liar la fragmentació social i manca d'identitat pròpia que pateix el barri actualment ha estat la construcció d'un hort urbà i jardí socioeducatiu al solar del carrer Piferrer 122; proposta guanyadora del concurs Pla Buits de l'Ajuntament de Barcelona.

Una de les principals problemàtiques del barri de Porta és, de fet, el desajust entre l'alta quantitat d'espai públic que posseeix i la funció actual d'aquest espai. Tot i gaudir d'una superfície remarcable, el barri no ha acabat d'assolir una identitat pròpia, ja que la seva activitat comercial es concentra en altres punts del barri -per exemple, el centre comercial Heron City o El Corte Inglés-. Espais cèntrics i amb gran potencial com la plaça Sóller no són cap focus comercial i, per tant, social, i la proximitat amb el cementiri de Sant Andreu i Can Dragó, que tot i ser un eix atraient promociona un tipus d'activitat molt concreta, han contribuït, en certa manera, a fragmentar l'activitat de la comunitat veïnal.

Per tal de minvar aquesta problemàtica -la infrautilització de l'espai públic i la manca d'identitat del barri-, s'ha proposat una revitalització de l'eix central de la zona, entre els quals figura el Centre Cívic Can Verdaguer, la plaça Sóller i el solar de Piferrer 122, amb l'esma de promocionar la vida artística i cultural de Porta. Aquests punts estratègics es presenten, tanmateix, com una solució factible per pal·liar la latent inseguretat del barri i promoure la cohesió social, tot articulant de nou la vida de barri.

La festa de "Porta'm a l'Hort", que té lloc aquest dissabte 27 amb un Flea Market i tot, neix a partir de la necessitat de recaptar fons per la transformació del solar Piferrer 122 en un jardí educatiu i alhora hort urbà veïnal. La proposta de transformació del solar, duta a terme mitjançant la col·laboració entre el col·lectiu Transforma Porta! i l'Associació de Veïns de Porta, va ser presentada i acceptada al projecte Pla Buits -un concurs per cedir la utilització i gestió temporal de 19 solars municipals a entitats, associacions i formacions sense ànim de lucre-, i va prendre com a base una consulta popular amb més de tres-cents participants, que va obtenir els següents resultats:

El solar Piferrer 122, que avui en dia no té cap ús, formarà part de la xarxa d'espais lliures verds a l'extrem nord de Barcelona a partir de la seva transformació. Conjuntament amb el Centre Cívic Can Verdaguer i la futura remodelació de la plaça Sóller, el solar servirà per desenvolupar la vida del barri, i, al mateix temps, funcionarà com un espai de creació amb l'ànim de dinamitzar els diferents sectors socials que composen la idiosincràsia de Porta i les diferents franges d'edat. També és un espai pensat per impulsar l'activitat i integració de persones amb discapacitat.

La idea embrional del projecte de transformació del solar de Piferrer 122 és la creació d'un jardí mediterrani autogestionat on es puguin cultivar plantes alimentàries, medicinals i espècies autòctones que potenciïn la relació entre l'horticultura, l'agricultura, la jardineria, el lleure, la salut i la interacció social. No obstant, la possibilitat de realitzar un projecte que promogui el tractament terapèutic de persones amb problemes de discapacitat o psicològics és un element clau pel futur funcionament de l'hort. La implicació de persones amb discapacitat o amb risc d'exclusió social pretén potenciar la interacció social d'aquest col·lectiu en un entorn transversal i alhora fomentar les seves habilitats en un entorn dinàmic, quotidià i cohesiu. Per tal d'arribar d'aconseguir-ho, Transforma Porta! s'ha posat en contacte amb diferents entitats sensibilitzades amb la problemàtica.

Tanmateix, promoure la participació veïnal també serà un element clau pel futur desenvolupament de l'hort, ja que, d'aquesta manera, la població tindrà un paper més actiu en la presa de decisions, tot guanyant agència en la gestió de l'espai i en la revitalització del barri.

La promotora barcelonina Houston Party va celebrar el primer dels actes de commemoració del seu quinzè aniversari fa dos divendres a La [2] d'Apolo de Barcelona. Els protagonistes de la vetllada van ser Scott & Charlene's Wedding, Sinkane i Wild Belle: tres grups emergents que amb aquesta gira debutaven a casa nostra. Vam ser presents als concerts dels dos primers.

Scott & Charlene's Wedding tenen pràcticament tot allò que ens agrada: cançons d'indie-rock clàssic a l'estil de Pavement o Half Japanese, puntejats brillants i esmunyedissos de guitarra à la Real Estate i una aura amateur i lo-fi que ho impregna tot. Arribaven a Barcelona després de reafirmar-se com un dels descobriments de l'any en els darrers mesos, però tot i això les expectatives tampoc eren molt altes. M'explico: esperava que la mateixa imperfecció que retroalimenta el seu encant planés sobre el concert provocant una sensació agredolça. Així va ser. L'atractiu del grup recau en el guitarrista d'aspecte californià que farceix els temes amb les línies de guitarra, ja que pel que fa a rítmica pràcticament tota l'actuació va seguir una monòtona rotació de quatre acords que s'anava capgirant lleugerament. Un mal concert? No pas. Simplement el que s'esperava d'un grup amb aquest tipus de so i un recorregut encara curt a les esquenes. Tampoc crec que els primers concerts de Pavement fossin gaire millors (i que consti que és un dels meus grups preferits). De totes maneres el nostre amor per ells no ha passat i cal seguir-los de prop: acaben de treure nou disc, "Any Port in a Storm" (Fire Records).

El cas de Sinkane vindria a ser una mica el contrari: la seva revisió de l'afrobeat i el funk no ens acaba de captivar però el múscul en directe que promet la seva música augurava una bona actuació. Van obrir foc amb "Jeeper Creeper". Aquesta és la cançó que més s'acosta a la vessant que els preferiríem: amb més afrobeat lleugerament psicodèlic i menys falsets. Als pocs segons va quedar palesa la diferència abismal amb Scott & Charlene's Wedding pel que fa al nivell dels músics. No entrarem ara en l'eterna discussió imminent en l'anterior afirmació. Si ells tenen les cançons, Sinkane tenen la força: la resta de l'actuació no va seguir el nivell inicial però tot i això vam acabar ballant empesos pel groove que transpiraven els quatre músics (baix, bateria, guitarrista i segona guitarra/teclats).

Un grup ideal per deixar a punt de mel el públic que llavors ja pràcticament omplia La [2] d'Apolo esperant el concert de Wild Belle, que amb la seva mescla de reggae i pop s'han convertit en un dels hypes de la temporada.

Aquest dissabte la ciutat comtal veurà néixer un nou festival, el Bona Nit Barcelona. Darrere hi ha Menosquecero.es, empresa coordinadora de la programació del Music Hall. Sota el reclam principal dels noruecs Kings of Convenience, la cita reuneix part del folk pop de caràcter alternatiu que més èxit a diferent escala ha tingut recentment: completen el cartell Kakkmaddakka, Dry the River, Fanfarlo i Inspira. L'espai del Poble Espanyol no podria ser millor per una jornada plaent, relaxant i reposada com la que s'espera. En el record perdura encara l'última actuació de Kings of Convenience al mateix espai. Va ser el 2010 i acompanyats per Mishima en el que per molts va ser el somni d'una nit d'estiu banyada per la brisa (perdoneu la tonteria, és així com ho recordo).

Desgranem el cartell. Poc cal afegir al que ja se sap de Kings of Convenience. Els Simon & Garfunkel del segle XXI han transcendit la difosa barrera de l'indie i s'han guanyat el suport de tothom a base de cançons fresques, despullades, suaus i xiuxiuejades i la seva humilitat i simpatia dalt i baix de l'escenari. Sense anar més lluny, Erlend Øye va dedicar-nos uns passos de ball sobre els compassos de La Pantera Rosa enmig de la seva actuació del 2010. Potser per això no han cansat tot i el so omnipresent de les seves cançons i que portin des d'aquell concert sense treure cap disc nou. El darrer va ser "Declaration of Dependence" (Virgin, 2009) i de moment no hi ha notícies sobre el seu successor. Tampoc és cap novetat: l'últim cop van tardar cinc anys a preparar un àlbum. Les seves delicioses cançons necessiten pensar-se a foc lent, tal com després les executen.

Kakkmaddafakka sempre han estat molt lligats a Kings of Convenience. Van formar-se a la mateixa ciutat, Bergen (Noruega), i Erlend Øye els ha produït els dos últims discos. Són un dels darrers exponents de l'indie pop fresc i elàstic que cada dos o tres anys es manifesta en una generació diferent de grups i omple la sala gran del Razzmatazz cada dissabte a la nit. L'element festiu que els caracteritza fa que siguin el grup idoni per tancar els concerts del Poble Espanyol. En altres ocasions que els dos grups han compartit cartell, Kings of Convenience s'han sumat als vuit músics de Kakkmaddafakka per tocar algunes de les seves cançons o versionar Lesley Gore i Paul Simon, així que estigueu atents a possibles sorpreses.

El primer cop que vaig sentir a parlar de Dry the River va ser fa cosa d'un any, quan van actuar com a teloners de Los Campesinos al Music Hall. No vaig anar al concert però l'opinió unànime de la premsa va definir la nit com una d'aquelles ocasions en les que el teloner supera amb escreix el grup principal. Tot apunta que Dry the Riber eclosionaran pròximament: la premsa britànica els ha catalogat com “els nous Mumford & Sons” i els seus concerts acumulen crítiques boníssimes. Deixant de banda l'extramusical, Dry the River prometen ser la sorpresa de la nit amb la seva èpica musculosa a mig camí entre Band of Horses i el Bon Iver més enèrgic i intens. No us deixeu enganyar per la comparació dels mitjans amb Mumford & Sons, Dry the River els donen mil voltes.

Pocs recorden que força abans de tornar-se relativament coneguts i participar a la banda sonora de "Crepúsculo", Fanfarlo van debutar a casa nostra amb un concert al Primavera Club 2007. Me'n vaig endur un bon record, una samarreta i una xapa que em va regalar la violinista. Amb el temps han perdut l'aire innocent que tan m'agradava dels seus inicis, però la base de les seves cançons segueix sent la mateixa: indie pop amb càrregues puntuals d'èpica. Van sortir és quan Arcade Fire començaven a petar-ho, si us serveix com a referent. S'espera que aprofitin el concert per avançar algunes de les cançons del pròxim disc, previst per a finals d'any.

La cuota local estarà coberta per Inspira. Tot i ser omnipresents als petits festivals de casa nostra, aquí el grup de Jordi Lanuza té la participació més que justificada ja que encaixa com pocs en la línia dels grups estrangers.

Un cop acabats els concerts la festa seguirà al BeCool i el City Hall. A la primera hi punxaran els DJs d'Indiespot i al City Hall, Marcin Öz i Joan S. Luna.

Els concerts començaran a les set de la tarda i les entrades a taquilla costaran 45 euros.

Com en molts altres festivals d'una jornada i característiques similars, és inevitable entendre a priori el cartell més com un concert de Kings of Convenience amb complements que no pas com un festival. El que és segur, però, és que els assistents podran gaudir d'una agradable vesprada d'estiu. En consonància amb aquest esperit calmat, els organitzadors han anunciat diverses mesures de caràcter ecològic: utilització de gots reutilitzables i contenidors selectius, la posterior compensació dels gasos d'efecte hivernacle causats mitjançant aportacions econòmiques a fins ambientals, etc.

Amb el mateix criteri utilitzat en cadascun dels apartats del post anterior, seleccionem un rànquing senzill amb unes corresponents breus reflexions. Els millors dies van ser dijous i divendres, i dissabte va ser el més fluix de tots.

Dijous, 13 de juny de 2013

Coàgul

És un projecte curiós i sorprenent. Té denominació d’origen de qualitat, i a més a més beu d’influències autòctones. En concret de la Barcelona dels vuitanta, uns anys on el punk es podia comprendre des d’una vessant més intel·lectual i, d’altra banda, autodestructiva i arty, que per cert és un mot en desús. El jove Marc O’Callahan es movia per tot l’escenari, on tenia la seva taula i un micròfon. Pitjava el play dels samplers i sintetitzadors i deixava anar sorolls eixordadors mentre recitava poesia políticament incorrecta. No hi havia millor manera per començar el festival.

EVOL

EVOL era la continuació coherent de la línia estètica establerta pel SónarHall al primer dia de festival. N’hi va haver prou amb 30 minuts escassos perquè aquest duet amb seu a Barcelona convencés amb la seva proposta de hardcore-rave i una posada en escena acollonant i senzilla. Tres paios, dos rere la taula i un disfressat de conill (aquí la prova). Ràfegues violentes de soroll feien que la proposta fos extrema, però, d’altra banda atractiva per un públic no familiaritzat amb música minoritària. Com dèiem l'altre dia, el concert d’EVOL és Sónar. Les llums estroboscòpiques i la foscor accentuaven el resultat final d’un concert que, sens dubte, quedarà gravat en el record de molts dels que omplíem aquell escenari.

Liars

No m’havia mogut del Hall, i fins aleshores el concert d’aquest trio de Brooklyn va ser el que em va deixar més desigual. No per la qualitat de la proposta, que no poso pas en dubte sinó per l’originalitat. No em sento suficientment capacitat com per a jutjar de forma global el concert de tres quarts d’hora perquè vaig arribar a quinze minuts del final. Tot i això, el que van oferir va ser una actuació lineal, minimalista i posant especial èmfasi en acostar-se a la part menys colorista i més sinistra del post-punk que els caracteritza.

Mykki Blanco

No va ser l’hòstia, però sí que va ser suficientment entretingut com per destacar-lo com un dels concerts del dia. Se’m fa difícil valorar amb profunditat el hip hop com a gènere, tot i que em sento suficientment capacitat com per a valorar si un concert val la pena o no, i en aquest cas l’execució del directe va ser impecable. Presència i caràcter sobre l’escenari d’un artista que no en té prou per practicar un gènere transgressor de mena, sinó que a més a més ho fa transgredint les bases del seu propi món. Queer rap és l'etiqueta que li han posat per destacar Blanco com un dels pocs rapers gays de l’actualitat, que s’atreveix a plantar cara a una escena plena d’homòfobs amb un savoir faire poc queer, que diríem. Almenys a la seva actuació del Sónar no vam poder gaudir de les seves disfresses, però sí d’un minut i mig d’a capella sense música i directe a la vena. El públic va acabar envaint l'escenari.

Sébastian Tellier

El vaig veure, però des de la distància. Em venia força de gust aquella música en aquell precís instant de la tarda, que començava a caure el sol. En solitud em vaig apropar a l’escenari i, ara que hi penso, poc a poc me’n vaig anar allunyant fins arribar al fons de l’escenari. Concretament on hi havia les casetes d’ScannerFM i Ibiza Sónica. L’allunyament progressiu va ser gradual i involuntari. Me n’he adonat ara, analitzant-ho en perspectiva. El so de l’escenari Village era realment dolent, ja que des del darrera l’escenari, just a l’entrada del recinte, la qualitat era pèssima, com si fóssim centenars de metres enllà i condicions climatològiques adverses. El francès tampoc feia un xou especialment hedonista, sinó que més aviat avorrit i el producte final era un recital més aviat per tenir-lo de fons, per agafar força i pendre’s una cervesa. La música, en aquell cas, no era el més important.

JESSE and Jimi Tenor

És difícil jutjar la figura de Tenor com a músic perquè té tantes facetes que no saps on incloure’l. Personalment, jo el conec per la seva col·laboració amb Kabukabu, un projecte d’afrobeat del qual us en faríeu creus que el responsable sigui de Finlàndia. D’aquell país tan fred neix una necessitat per apropar-se a la calor i tenyir els tons blaus i grisos de colors vius i llampants. En aquesta joint venture musical, Tenor s’apropa igualment a l’afrobeat, tot i que més al beat que a l’afro, que també, però des d’una vessant funk i no pas tant d’arrel. Funk i disco que fan ballar, a més a més al nostre segon escenari favorit, el de la Red Bull Music Academy, d’on precisament prové el també finlandès Jimi que és l’encarregat de portar la batuta de la música mentre que Tenor afegeix els detalls, les floritures que s’enduen la ment de l’oient concentrat en la música per l’univers de color i misteri de les notes del seu saxo. Impecable. Ni se us acudeixi tornar a perdre-us-el en directe si toca menys de 150 quilòmetres de casa.

Pascal Comelade + Richard Pinhas

El Cómplex era un escenari anti-festeta friendly, reservat a propostes més delicades i d’un enfoc més avantguardista. No és estrany, doncs, que Comelade se n’anés directament a aquest escenari, que a més a més, era un auditori amb una qualitat de so impecable. El seu concert va durar una hora, exactament el temps en el qual van interpretar una única peça de caire postmodern i neoclàssic, adjectius que fins i tot el propi Comelade odia a mort. El de la Catalunya Nord va mostrar-se absolutament abduït per la música des del minut zero assegut al piano, que sens dubte era l’instrument clau del concert. Al voltant de la seva música hi havia arranjaments orquestrals contemporanis, entre els quals brillava per sobre de tots ells la guitarra de Pinhas, un músic molt ben avingut amb Comelade. El transcurs de la peça era sostingut i evolucionava amb sintonia al tempo progressiu i una evident capacitat d’hipnosi que proporcionaven la resta d’instruments. Va ser un autèntic plaer assistir a aquell recital.

Lindstrom & Todd Terje

No escatimaré elogis pel que, sens dubte, va ser un dels grans concerts –en majúscules- de l’edició del vintè aniversari del Sónar. La conjunció de factors feia que d’allà no en pogués sortir res dolent. L’hora, el clima, l’èxtasi, la música. Productors com ells són capaços de recuperar un gènere ancorat al passat, revitalitzar-lo i, a més a més, donar-li un toc contemporani i viu. El disco és un gènere viu gràcies a la creativitat de músics com ells. Sobre l’escenari duien una estesa d’aparells, entre els quals hi destacaven seqüenciadors, sintes i teclats. Un directe en tota regla, i d’un disc contingut i expansiu, que se’t clava al cervell i se t’endú a un món hedonista, on tothom balla però ningú sua i ni tan sols porta la camisa desbotonada. Finor en estat pur, i no ho dic pel final que va ser apoteòsic.

Divendres, 14 de juny de 2013

beGun

beGun va ser el primer plat del dia. Bé, en realitat va ser el complement vitamínic del dia. Si haguéssim d’establir un símil gastronòmic, el plat que ens serveix el xef Gunsal H. Moreno és una combinació de sabors suaus, plens de vida. Alta gastronomia. Creativa. Dins aquesta combinació hi ha color i energia sostinguda amagada rere ritmes suaus i pinzellades de sabors abstractes, difícils de definir però que ens sonen familiars. És un plat perfecte per assaborir a primera hora del dia, just quan el sol encara no assenyala el migdia i la calor no és gaire intensa. És un plat que marida perfectament amb la brisa baleàrica del matí, i un menú força equilibrat que concretament es va allargar dues hores. D’aquest set en destaca principalment la primera hora, per on hi desfilaven composicions pròpies (“Shangai”, “Madrid”...) que ell mateix executava en directe, prenent-se el luxe de fins hi tot fer-hi aportacions concretes. En Gunsal és, hores d’ara, en boca de tothom, un paio amb sort que ha vist complir el seu somni, però rere seu hi ha un home d’esperit treballador i constant. Perfeccionista fins a l’extrem, res no és premeditat i tot encaixa a la perfecció del context que se’l programa. No va recórrer al bombo a negres sinó que va escollir la perfecció de l’ambient i les textures emotives. Ben amunt.

Sísy Ey

Sim em pregunteu per la gran sorpresa, no dubtaré ni un instant en assenyalar a aquesta artista islandesa que a mitja tarda i en ple terror calorífic va executar un concert de house colorista i ballable impol·luta. Amb ella em va passar el contrari del que descrivia amb Sébastian Tellier, vaig començar a última fila i vaig acabar ballant com un boig a primera fila. En aquest cas, el context jugava a favor de la seva proposta. Va escollir una proposta expansiva per un moment de nyonya, i el resultat va ser totalment positiu. Una de les millors actuacions del festival.

Za!

Els catalans Za! van aconseguir una fita molt important, captar l’atenció d’un públic estranger interessat. Sobretot tenint en compte l’hora que els havien programat. La seva proposta és efectiva i no té errors. Són una autèntica amortalladora rítmica sobre l’escenari, i amés hi aporten un toc personal molt característic. Tot i ser música no apta per a tots els públics, ells eixamplen la seva audiència amb una efectivitat que posa l’accent en destacar no únicament les qualitats musicals sinó de l'espectacle que porta implícita aquesta música si s’executa amb mentalitat de festival.

Christeene

A Christeene només li va faltar cagar-se a la mà i tirar-la al públic perquè puguéssim definir-la com la versió contemporània de GG Allin. En la seva proposta hi ha més performance que contingut musical en sí. Vull dir que aquest personatge no hi fa res en un festival de música perquè aquest detall és el que passa més desapercebut del seu espectacle de sado i transgressió. Ni tan sols hi ha músics, hi ha performers que l’acompanyen i l’aixequen i fan que se li marquin els collons al tanga de cuir. Com a proposta és curiosa i entretinguda, i evidentment l’hem de jutjar com a tal. En definitiva, “ens vam fotre unes bones risses”.

ATOM TM

Era el dia del Glitch, i l’escenari el van obrir amb un recital d’electrònica minimalista i alt component visual, que a voltes bevia molt de la influència de Kraftwerk, així que com a preludi dels de Düsseldorf, aquell concert era perfecte. Francament no va ser res especialment destacable, però tot i això no em va deixar indiferent, sobretot per la naturalesa d’aquest tipus de directe que prioritza especialment el contingut visual geomètric amb una bona qualitat sonora. Destacar la militància anticapitalista del músic, que no va escatimar crítiques a la MTV o a la comercialització del pop. Postureo, bàsicament.

Diamond Version

El concert de Byetone i Alva Noto en aquest projecte musical no va deixar indiferent a ningú, per alguna raó ells són la gallina dels ous d’or en aquest gènere conceptual, avantguardista i sensorial. L’aproximació que fan al techno a través de ritmes destripats i violents fan trontollar tots els òrgans del nostre cos. La posada en escena és, en aquest cas sí, neta i perfeccionista fins al límit. Les imatges van al ritme de la música i això augmenta l’experiència sensorial d’un espectacle que reafirma el Sónar com un festival de música avançada. Això sí, res a veure amb el seu concert al SónarHall de l’any passat, acompanyats del japonès amb la barra de llum.

DZA

Hi ha poques crítiques de djs en aquesta selecció d’artistes. Tan poques que només hi ha la d’aquest alumne rus de l’Academy. Un directe divertit, ben seleccionat i molt acurat al moment i al tipus de públic. Per les seves mans hi van passar des de hip hop experimental, bass, house o fins i tot clàssics del pop. Mesclava i canviava de temes sense cap tipus d’entrebanc i sense que res sonés descontextualitzat. Un fletxa!

bRUNA

El pobre bRUNA va patir una de les seves pitjors experiències sobre l’escenari, n’estic convençut. No va ser especialment culpa seva sinó del hardware que portava per executar en directe el seu nou i excel·lent àlbum. Les màquines li van jugar una mal passada i el van deixar tirat enmig de la sessió unes quantes vegades, tot i això, i el seu nerviosisme, que es va fer evident en més d’una ocasió, va saber salvar la papereta força correctament i la part final del concert va poder tirar-la endavant amb dignitat i una molt bona resposta del públic, que li va donar suport en tot moment. Un deu per ells, i una qualificació un pèl més baixa pel músic que va preferir tirar pel bombo a negres que no pas per l’emotivitat pop de la qual es nodreix la seva electrònica onírica i baleàrica. Buscar el recurs fàcil és efectiu en directe, però la crítica qualificada et pot castigar una mica. Ho hauria de saber això, en bRUNA.

JJ Doom

JJ Doom és la mescla entre dues noves generacions de rapers. D’una banda, l’alumne de l’Academy Jneiro Jarel i el clàssic Doom que ara ja s’ha fet gran, pobre. És tan vell que fins i tot fa vergonya aliena veure’l a l’escenari. Ni tan sols te la decència de tractar al seu públic com és mereix, i és permet la falta de respecte de sortir gairebé 40 minuts tard a l’escenari, i en fer-ho apareix amb una patxorra brutal. Gordo i amb poques ganes. Així es va veure Doom, que ni tan sols podia entonar dues rimes seguides i únicament es dedicava a afegir veus rere el ritme principal de qui portava la batuta, el de la nova generació. No vaig durar ni quinze minuts, i en anar-me’n me’n vaig adonar que el públic havia anat desfilant. No li va agradar a ningú.

Kraftwerk

Era un dels concerts que esperava amb més interès de la meva vida, vull subratllar la paraula vida perquè és un concepte molt important, tenint en compte que probablement ara no hi ha cap més banda que em faci més il·lusió a la vida veure en directe tant com ells. La música de Kraftwer és reveladora i inspiradora. És història en lletres majúscules, igual que l’espectacle. En realitat, veure a quatre paios fent veure que toquen botons i fan música és el de menys, perquè probablement es deuen passar les dues hores del repertori fent sudokus, però únicament per això ja mereixen un respecte. Les dues hores de concert van servir per fer un repàs extens a tota la seva discografia principal, posant especial èmfasi en els discos de color negre ("Radioaktivity"), vermell ("Man Machine"), blau ("Autobahn") i groc ("Computerworld") que configuraven el logotip de la imatge del festival l’any del seu aniversari. Vint anys no són res al costat de la influència transversal que han aportat els Kraftwerk a la història de la música durant els més de quaranta anys de vida. El so era cristal·lí, i tot i que les imatges en 3D tampoc eren la gran odissea, el contingut global del producte era impressionant. La seva música està carregada de misticisme i arribar a sentir-la tant a flor de pell, produeix una sensació de respecte i por molt estranya.

Skrillex

D’acord, com a xou està bé, però com a xou i punt. Javier Blánquez deia a la seva crítica a PlayGround que hi ha gent que passarà a la història de la música i qui no, i que de moment Skrillex és al bàndol dels que no. Té raó. Prioritzar d’una forma tan directa el component festiu sense importar-te la resta, únicament que tot el que facis estigui calculat al mil·límetre perquè el resultat final sigui un producte comercial que la seva finalitat sigui vendre i impressionar, doncs què voleu què us digui, evidentment que el xou està bé, però només faltaria que no ho estigués. Ell apareix al capdamunt d’una estructura futurista, semblant a una nau espacial, amb canons de fum i làsers per tot arreu. El resultat impressiona, francament. Ara bé, hi ha detalls que sobren, són els que resten carisma al personatge. D’una banda el seu look habitual. Que algú li digui que el seu tallat de cabell i aquelles ulleres foten pena. Aquesta estètica pseudo-emo que es gasta fot una mica de mania, francament. Pel concert al Sónar, a més, es va posar una samarreta del Barça, i sobre la música es permetia el luxe de llançar crits estrepitosos de “Barsalooooooooona”. Au ves a cagar, home!

Major Lazer

Al contrari que Skrillex, el xou de Major Lazer va ser impressionant en la posada en escena i impressionant en l’àmbit musical, i això és deu a una raó ben senzilla. Diplo és intel·ligent (i sap on anar a buscar la pela), i Skrillex és un pedorro amb sort que ha aconseguit convèncer a la massa, posant de manifest allò que tots sabem i que pocs s’atreveixen a mencionar per no ser titllats d’snobs: que la gran majoria de la gent no té criteri musical. Bé, però això ja ho deixarem per un altre capítol. Major Lazer té un producte (igual que el de Skrillex, d’acord), però que ha sapigut optimitzar amb més classe. És cert que el Diplo de Major Lazer del 2013 no és el Diplo que va començar, que punxava la “Gasolina” i sorprenia per ser un descobriment digne d’un arqueòleg musical. Musicalment ara està força passat de voltes, i entenc que ha perdut una mica de carisma i a més, ha posat de manifest altres aspectes comercials de l’espectacle, que és tot l’atrezzo de la performance en sí, que al cap i a la fi, acaba cobrant més protagonisme que no pas la música en sí. Però què coi, estava programat a altes hores de la nit, i en aquell moment a l’ambient només s’hi respira MDMA.

Dissabte, 15 de juny de 2013

Felix Kubin & James Pants

Dissabte va ser un dia de pocs concerts. Bé, en realitat va ser un dia al que vaig parar poca atenció a la música. La selecció, com comentava a l’altre post, era la més fluixa dels tres dies, o almenys a mi no em cridava l’atenció excepte per aquest concert. No tenia cap referència de Felix Kubin, però sí que coneixia James Pants. Aquest nordamericà treu discos pel respectat segell Stones Throw el vaig conèixer precisament a través d’un butlletí d’aquesta casa discogràfica. D’entrada sorprèn l’originalitat amb la que treballa les seves influències que fluctuen entre les bases de hip hop i el pop i el funk còsmic. M’agrada definir-lo com un Ariel Pink passat de voltes amb molta més classe. És cert que la genialitat de Pink supera la de Pants, però l'horitzó creatiu que tenen amdós músics s'apropa perillosament dins un mateix tipus de música a la qual s'hi apropen des d'horitzons diferents. Si no el coneixíeu, ara és moment de fer-ho.

Vatican Shadow

Vatican Shadow va ser el millor final de festa, apocalíptic. No només això sinó que a més a més va oferir una sessió atípica per un final de festa hedonista, com el que a la mateixa hora s'estava celebrant a l'escenari annex amb la tralla valenciana. Tot i que el set que va preparar el capo d'Hospital Productions no va ser el mateix que ens va oferir uns mesos abans al Miscelanea, al concert que nosaltres vam organitzar i que va suposar el primer viatge d'aquest artista compromès amb l'art sonor i l'avantguarda més punyent. Pel Sónar es va treure de la màniga un directe molt més assequible i enfocada a la pista de ball, amb techno estrident i progressiu. Era impressionat veure com una gran quantitat de públic va omplir la sala per acudir a la que, aleshores era, la sessió més dissident de l'edició del vintè aniversari del Sónar.

S’ha acabat. L'altre cap de setmana vam assistir al desè i darrer Faraday, el festival de Vilanova i la Geltrú que cada any, des de 2004, ajuntava a la capital del Garraf grups locals i nacionals amb bandes internacionals, tot fora del hype i amb molt bon gust, així com públic autòcton i gent vinguda de fora a veure concerts a la vora de la platja. Els organitzadors han decidit posar punt i final a un festival consolidat, que ja era una de les cites musicals imprescindibles de l’estiu, per a passar a fer altres coses (projectes personals, altres iniciatives col·lectives o el nou festival Vida, que es presenta aquest juliol i que arrencarà de manera oficial l’any vinent).

L’últim Faraday el vam viure acompanyats d’una sensació estranya en la qual es barrejaven sentiments d’abandonament i de nostàlgia anticipada amb l’alegria de trobar-se allà un cop més, de viure encara una darrera festa al Molí de Mar. A vegades donem per fet que certes coses duraran per sempre i és a llavors, quan una de les parts decideix acabar-les de manera més o menys imprevista, que ens n’adonem de com era d’especial allò, de com ho trobarem a faltar i de com d’incomprensible ens pot semblar en un principi que les coses puguin acabar així. Vindran altres festivals i altres festes, ho sabem, però un ha de passar el seu dol abans de començar a pensar en allò que pot venir després.

Però tampoc cal posar-se massa tràgic, l’últim Faraday va tenir moments per al record, concerts memorables i molts instants de joia. El festival va arrencar amb un concert de Wind Atlas força íntim amb el públic assegut a la gespa bevent les primeres cerveses del vespre, The Free Fall Band van posar el públic en un mode revetlla que ja va durar tota la primera nit, fins i tot quan hagués tocat que la gent fos una mica més silenciosa durant les actuacions. Junip van fer, crec jo, el millor concert de la primera jornada i del festival, m’atreviria a dir, presentant el seu darrer disc homònim amanit amb cançons del seu debut de 2010. Amb un so impecable, José González i companyia ens van embolcallar amb la seva música melancòlica fins deixar-nos sumits del tot en aquest ambient trist i bonic alhora, de mig somriure i ulls brillants que a mi ja no em va treure ningú, ni The House of Love, ni Tokyo Sex Destruction ni la sessió d’en Graham d’aquell divendres.

Una altra de les coses que feien especial el Faraday eren els concerts a la vora de la piscina de l’Hotel Ceferino. A Viva Veu havia convidat en aquesta edició a Sons of Woods, Wann i Son Bou el dissabte, a tocar a ple sol i en plena digestió, amb els peus o tot el cos en remull i preparant-se per a una segona jornada de festival on allò més destacat va ser John Talabot amb Pional i Jonathan Wilson fent que tots ens preguntéssim si realment podíem fer festa aquell dia. I la vam fer, clar, fins ben tard amb el DJ Coco, sent tots molt amics els uns dels altres.

Tot i l’ambient molt festiu i els evidents estralls que les festes de divendres i dissabte havien causat en bona part del públic, la piscina del Ceferino va ser prou alicient perquè s'omplís per veure Germà Aire, Súper Gegant i vàlius el diumenge. “Si fóssiu professors tindríeu festa demà”, deia el Gerard de vàlius, i no hauríem d’agafar a primera hora de la tarda el tren de tornada cap a Barcelona, afegiria jo, perdent-nos el darrer vespre de festival, el més trist i maco, sense saber encara si tornarem a Vilanova i la Geltrú amb les mateixes ganes de quan veníem al Faraday.

Qui més qui menys suposo que tots us heu assabentat que aquest any la promotora i exdiscogràfica barcelonina Houston Party bufa les 15 espelmes. Molt ha plogut des que van organitzar les seves primeres gires amb els Posies. Actualment treballen amb una interminable llista d’artistes. La llista que formen Apparat, Azealia Banks, Belle & Sebastian, Built to Spill, Crosby, Stills & Nash, Delorean, Dinosaur Jr., Disclosure, Elvis Costello & the Imposters, Giant Sand, James Blake, Low, Micah P. Hinson, Nick Lowe, The Pastels, The Shins, Spiritualized, Superchunk, Van Dyke Parks o Youth Lagoon seria un petit i heterogeni resum del seu immens abastament. La feina ben feta, la constància, la prudència i l’adaptació als nous temps els han permès sobreviure i fins i tot aprofitar-se de l’explosió de la bombolla musical que va esborrar Sinnamon i altres promotores del mapa uns anys enrere.

Durant tot aquest 2013, Houston Party ha anat organitzant gires emmarcades en el quinzè aniversari. Tot i això, el del divendres 12 de juliol serà el primer acte oficial d’una celebració que promet tenir altres cites en el que queda d’any. En comptes de muntar un gran sarau amb grups reconeguts del seu catàleg, en aquesta ocasió han preferit tornar als seus orígens i apostar per tres grups emergents. Cap d’ells havia trepitjat el nostre país abans.

Els primers seran els americans Scott & Charlene’s Wedding. Afincats al segell anglès Fire Records, concentren en les seves cançons el millor de l’indie-rock despentinat i en baixa fidelitat dels 90: Pavement i Half Japenese són dos dels noms que vénen el cap escoltant temes com "Footscray Station" i "Epping Line". No sé si acabaran tenint el ressò que es mereixen, però sens dubte són un dels meus descobriments de l’any i de fet fa unes setmanes van actuar al Glastonbury.

En canvi, els altres dos grups de la nit estan tallats per patrons més pròxims a la música africana i jamaicana. Sinkane és un quartet de Brooklyn que encaixa força en l’etiqueta de Fela Kuti 2.0 que els acostumen a penjar. Els seus tres treballs estan protagonitzats per afrobeat, jazz i funk farcits de groove.

Els últims d’actuar seran Wild Belle. El grup liderat pels germans Bergman (res a veure amb el director) comparteix influències amb Sinkane. Aquí, però, adopten un caràcter menys psicodèlic i més pròxim al reggae i el dancehall. Als EUA ja són considerats un dels hypes de la temporada i la seva actuació al passat Coachella va rebre aplaudiments unànimes, així que a priori sembla un moment immillorable per veure’ls.

El concert serà aquest divendres 12 de juliol a partir de les 19:30 h a La [2] d’Apolo i les entrades a taquilla costaran 12€.

Els australians Midnight Juggernauts passen per Barcelona aquest divendres a presentar el seu tercer disc, "Uncanny Valley", publicat per Siberia Records. Com el seu treball anterior, "The Crystal Axis" (2010), té cançons amb fusta per a convertir-se en hits i d’altres que passen més aviat desapercebudes però que li donen una certa unitat al conjunt. Realment, el seu debut va ser grandiós i "Dystopia" (2008) és un àlbum molt difícil de superar. També cal dir que "Dystopia" va arribar en un moment en que aquest tipus de so i de ritmes era allò que es portava i que ara, per bé que Midnight Juggernauts hagin incorporat elements més actuals, no deixen de sonar molt en la línia d’aquell temps, cosa que també li passa a grups com Hot Chip, per exemple.

En el single “Memorium” (2013) ja avançaven la cançó del mateix títol i “Ballad of the War Machine”, segons el meu parer les millors del disc, juntament amb “Systematic”. Uncanny Valley és un disc de temes molt més lents i ballables, en la línia de grups com l’Electric Light Orchestra o fins i tot els Bee Gees (hi ha molt de falset de veu), amb un ús més moderats de baixos forts que en "Dystopia". Tanmateix s’ha de dir que els directes de Midnight Juggernauts són sempre impecables i que engresquen el públic de principi a final. Tocant a Razzmatazz, com en la seva anterior visita l’any 2011, i en horari de sessió (a partir de la 1 h), és una festa assegurada. A més, m’han xivat que en aquesta gira estan tocant moltes cançons dels seus àlbums anteriors, especialment del primer.

Quan la mort arriba de cop, sense cap senyal, és més traidora i la capacitat d'assimilar-ho, inexistent. Una mort sempre és dolorosa i és l'únic moment de la vida que gairebé sempre genera una empatia unànime, però tant de sobte esdevé més tràgic. Avui, tots els que alguna vegada ens hem relacionat amb Els Surfing Sirles, ni que sigui escoltant els seus discos, o d'alguns dels seus components, en especial del Guillem, un paio que és or, se'ns han obert els ulls d'incredulitat perquè la tremenda irreversibilitat de la mort ens desempara i ens uneix.

Descansa en pau, Uri.

Al documental de fa uns anys sobre Creation Records, "Upside Down", hi ha un moment que Alan McGee, el fundador del segell, despotricava contra The House of Love. McGee, que de mica en mica va reforçar i exagerar l'estereotip del show business, no devia acabar de comprendre com un dels èxits del segell s'autodestruïa en l'espiral habitual drogues del rock and roll i acabava per marxar a una companyia més grossa, Fontana.

Res extraordinari, però la deliciosa hemeroteca que és Internet permet dibuixar algunes petites i simples anècdotes que reforcen la història que McGee i The House of Love són enemics irreconciliables en una cosa tan frívola com el pop britànic. Fa uns anys, amb motiu de l'enèsim nou disc d'Oasis, McGee va escriure al seu bloc del diari The Guardian un anunci-article (amb comentaris de lectors divertidíssims) titulat "Why the music world needs Oasis" i amb aquesta sentència a la primera frase: "Turning 48 yesterday, I realised that the only Creation band I still get excited about is Oasis". McGee és un sobrat sempre a punt d'escupir exabruptes d'aquell que va col·laborar a dibuixar la banda sonora de la generació d'un país i mig Occident. No l'excita el primer disc dels Stone Roses, no l'excita Jesus and Mary Chain i no l'exciten els manuals del gènere que va ser l'explosió de la primera època de House of Love, naturalment.

Com que Alan McGee és tan personatge com Pilar Rahola, i ficar-se amb ell no és esport olímpic per poc, tant els comentaris, ja apuntats, a aquell article a The Guardian com el que va córrer a d'altres pàgines és digne de petita menció ja que ve a tomb de tot plegat un petit exemple. Algú va titular, parafrasejant-lo, "Alan McGee, why do you hate The House of Love?" sense tenir ni la més mínima intenció de mencionar en cap moment la banda.

Ara, al 2013, dues dècades i mitja després que The House of Love s'hi posessin, Alan McGee és un senyor escocès carregat de duros a qui la fama, l'èxit i l'encert ja van abandonar de fa temps i que viu de rendes, ben legítimament, no cal dir-ho, com el mateix documental "Upside Down" o aquella columna al diari.

Al 2013, The House of Love ha tret el segon disc després de la reunió del 2005, uns àlbums que per molt que ho vulguin, difícilment arribaran a ser res de l'altre món comparats amb la frescor que quatre ingenus xavals de poc més de 20 anys van endollar abans de gairebé immolar-se a principis dels 90. Pot semblar cruel, però en el fons es tracta de patrimoni i dignitat ben administrades. Les comparacions són ben odioses, sobretot entre el darrer "A Baby Got Back in its Feet" i "Shine on".

Ara, al 2013, The House of Love són un dels principals reclams del darrer Faraday, un festival que s'ha passat una dècada reivindicat el nou i els grups preferits i que ho deixa, esclatant en un nou festival, el Vida, que es presenta aquest juliol i anirà de debò l'any que ve. Guy Chadwick, el cantant de The House of Love, explica en aquesta entrevista com la dona li diu que escrigui, no un llibre, potser només un post a Facebook desvetllant "el que realment va passar". Potser un dia els responsables del Faraday poden explicar amb pèls i senyals anècdotes i interioritats d'un festival que va néixer per emular els germans grans del poble que feia anys que animaven Vilanova. Els que els coneixen saben que són gent que gaudeix de la conversa.

Fer analogies de la trajectòria de The House of Love i el Faraday seria una estupidesa. Agafar la banda com a símbol del Faraday, encara més. Els anglesos són ara una vella glòria que, com ja s'ha dit, administra patrimoni i dignitat amb nous discos sense aquell carisma i el Faraday, com sap el poble, ho deixa al millor moment. El festival de Vilanova ha estat cada any una festa entre amics. Una festa entre amics de mida extragran però, al cap i a la fi, una mena d'anunci de cervesa, per l'aire bucòlic del festival -"el Molí de Mar és el primer cap de cartell del Faraday", diuen sempre els organitzadors del xalet amb jardí escenari de la dècada- alhora que també, al final de la nit és un zoològic d'individus que, al costat de la platja, fa pinta de no haver-se estat de res a l'hora de passar-s'ho bé.

Tot i que, efectivament, tota analogia única amb The House of Love seria indigna de ser escrita, precisament com van fer The House of Love amb la tradició pop que recollien i contribuïen a alimentar de balades boniques i píndoles de pop, el Faraday ha tingut en l'èpica de la matinada i la contenció introspectiva del vespre els dos grans aliats. El que cada nit vilanovina començava com una explosió d'amor i estètica, acabava amb una habitual bacanal de joventut tardana. The House of Love no es van inventar res i el Faraday tampoc, però el Molí de Mar hi contribuïa tant que han aconseguit destacar de la resta.

Fa un any, en tornar de Vilanova i de forma premonitòria, s'escrivia en aquesta pàgina que "passi el que passi, quan el Faraday s'acabi el trobarem a faltar massa. Mirarem de reinventar-lo però la glòria de la joventut de dues nits d'estiu haurà passat i no serà gens-gens-gens el mateix". Aquesta insolència que el Faraday tal com el coneixíem s'haurà extingit podrà ser ben certa, però la nostàlgia no té un fonament real i no s'hi pot fer res.

Encara que per aquestes línies ho pugui semblar, amb The House of Love no faríem un festival en condicions. Com sempre, el Faraday té els millors grups del moment que corren per casa i la minoritària selecció internacional és, allò que dèiem, entre la novetat i els grups favorits, el segell del tast del gurmet, esdevenir els prescriptors necessaris.

Quanta gent haurà pensat que Cass McCombs era del tipus ideal per pujar a l'escenari gros del Faraday? Quanta gent, d'entre el miler i escaig que han passat pel Molí de Mar a l'alba de l'estiu ho ha somiat veient un altre cantautor? Doncs tenien raó. Quants altres ho hauran pensat de Jose Gonzalez? Quants de Junip? Perquè Jose Gonzalez, el que fa uns anys era la gran esperança del folk amb aquells ecos de Nick Drave i Elliott Smith i una cosa escandinava que se'ns escapa serà al Molí amb els seus Junip: més pop, menys suau, però implosiu. Qualsevol podria començar a pensar que tota banda seria perfecta per l'escenari, però s'equivocarien. El matís és a l'ordre dels factors: el Molí és perfecte per la música.

Podia no ser-hi Gary Olson al darrer Faraday? És clar que no. L'home que més cops ha pujat a l'escenari d'un festival que no repeteix grups havia de tornar a Vilanova l'any del comiat. L'home que va venir amb els seus Ladybug Transistor i tant li va agradar que l'any que ve va tornar en solitari i va col·laborar amb més d'un. Havia de ser-hi. De fet un escenari hauria hagut de portar el seu nom. O la zona vip. "Zona Gary Olson". Els símbols cal cuidar-los. Ara vindrà amb Monnone Alone, el nou projecte d'un altre emblema del Faraday. Els vilanovins van acollir la gira de comiat de The Lucksmiths fa uns anys, en un concert memorable on van tocar tots els hits, a mig camí de la contenció del vespre i l'èpica de la matinada, a l'alegria de la nit. Monnone Alone és precisament el nou projecte de Mark Monnone, de la banda australiana. I Gary Olson serà amb ell.

Més. Bill Ryder-Jones, qui fou guitarrista de The Coral vindrà a dir adéu al festival amb la seva prou prolífica carrera en solitari, entre els discos i les bandes sonores que l'amic pareix. Tokyo Sex Destruction, que són de Vilanova però podrien ser de Texas i que, sense ànim de comprovar-ho i d'acord amb la política de no repetir bandes, sembla que mai havien tocat al Faraday. Jonathan Wilson, per la seva banda, té la feina més complicada: ser aquell que deixi empremta a l'hora del vespre. Més val que algú l'avisi que té una feina difícil. Perquè la matinada, sempre menys exigent, estarà assegurada. Sí, tots, moltíssimes vegades, ja coneixem els seus trucs, etcètera, però John Talabot té el que fa falta per garantir l'èpica de la matinada.

La contenció del vespre, l'alegria de la nit, l'èpica de la matinada i la ressaca de l'endemà. El Faraday ha estat això en la màxima plenitud, reivindicant el nou, explicant el petit i records que cada cap podria esbossar: llàgrimes amb Neil Hannon, pell de gallina amb Jeff Tweedy, borratxera amb Joe Crepúsculo i la falta d'alè amb Renaldo & Clara i Juli Bustamante. Agafem les forces que calguin que ens acomiadem. Adéu siau, Faraday.

Després d’un mes he tingut temps de pair l’allau d’experiències. Les pròpies però també les llegides en desenes de cròniques que porto repassant durant aquest temps. La majoria acostumen a destacar únicament els efectes positius i les virtuts del festival, i són més aviat poques les que en destaquen les mancances i limitacions. Precisament perquè hi ha tants mitjans que han repassat al mil·límetre la línia artística del Sónar 2013, que es fa especialment complicat començar a escriure. La valoració global és bona. Si ho hagués de valorar com ho fan els professors de primària, diria que el Sónar “progressa adequadament”, que és un bé i un res de l’altre món alhora. He hagut de sobreviure tota la meva vida amb "progressa adequadament", així que no puc deixar de sentir-m'hi identificat d'una forma tan propera com aquesta.

Com a curiositat, mencionar que al publicar aquesta crònica més d'un mes després de la celebració d'aquest esdeveniment ens podem permetre el luxe de parlar del brot de xarrampió amb origen al Sónar. Sempre havia pensat que era una llegenda urbana, però ves per on, resulta que és veritat.

La localització

El nou emplaçament era la conversa recurrent entre els assistents. El primer tema que sortia a la conversa quan dos espontanis es creuaven pel festival. “Què, què me’n dius de la nova localització?” “Bé, no? És més còmoda, i àmplia. L’any passat ja es veia que se’ls havia quedat petita”. No recordo sentir a ningú quedar descontent amb el trasllat de Sónar de dia a Fira Montjuïc. És evident que el recinte ofereix una major comoditat als assistents que circulen més lliurement pels diferents espais, fins i tot aconseguint vendre moltes més entrades, que al cap i a la fi és el que a Advanced Music, des del punt de vista empresarial, interessa més. No hem d’oblidar, però, que com he llegit en una altra crònica, el nou escenari és una arma de doble fil que, d’altra banda, resta punts de carisma.

El Sónar de Dia és un aparador de noves tendències musicals, i el que realment posa de manifest la ensenya bàsica del certamen: que és un festival de música avançada. Tot i que l’organització ha posat tot l’esforç en subratllar aquest element que diferencia el Sónar d’altres festivals de música del món (i de la ciutat), sense desvincular-se d’altres disciplines artístiques com el New Media Art (i aquí cal destacar el paper del nou Sónar+D), és cert que fer arribar el festival a més gent resta avantguarda i suma homes engominats sense samarreta amb ulleres Carrera ballant amb la mandíbula desencaixada.

El canvi no era fàcil, i el Sónar ha aconseguit no fer dramàtica la mudança. L’economia local encara se’n ressent, del canvi, però d’això no se n’ha parlat gaire. És cert que els anarquistes de la CNT deuen estar contents, igual que la majoria de veïns d’edat madura del barri, però què en diuen els amos dels comerços del barri? A banda d’un aparador de música avançada, el Sónar de Dia és el paradigma de la cultura urbana i el que alhora justifica l’urbanisme de la ciutat, i en especial del Raval com a barri que durant l’any freqüenten persones que, al cap i a la fi, són les que mouen el teixit cultural, artístic i de tendències de Barcelona. Diria que no està escrit enlloc, però tots coincidireu en afirmar que el Sónar és això. Els que hem conegut el festival en els seus vint primers anys de vida ho sabrem, ves a saber si els que el coneguin a partir d’ara el concebran així. Esperem que sí.

Una de les claus en fer menys dramàtica la mudança han estat els esforços de producció en millorar la comoditat dels assistents. El MACBA i el CCCB eren un emplaçament perfecte quan el Sónar no tenia tanta repercussió internacional. Amb els anys s’havia quedat petit, i les cues i aglomeracions per anar al lavabo, comprar beguda o accedir a determinats escenaris s’havien fet cada cop més grans. Enguany, en general no s’havien de fer tantes cues. Segueixen, però, sense utilitzar urinaris de peu dret, realment útils per disminuir les cues (el segon dia en van instal·lar dos al SónarDôme).

De la mateixa manera que han fet el pas per ampliar el recinte del Sónar de dia, potser haurien de plantejar-se el fet de canviar el recinte del de la nit. Aquesta tasca realment complicada cal fer-la per evitar situacions com les que es van produir divendres, coincidint amb el final de Kraftwerk i l’actuació de Nicolas Jaar a l’escenari del costat. S’entén que el recinte va haver de suportar una arribada massiva d’espectadors en hora franja horària concreta i molt delimitada, interessats pel show en 3D dels robots de Düsseldorf, però l’aglomeració de públic era realment angoixant, i el coll d’ampolla era considerable. A més a més, costava trobar buits entre l’audiència per poder descansar. El públic, majoritàriament britànic, passadíssim i violentat no ajudava a calmar aquella situació. Era complicat trobar un buit a la barra, i les cues als lavabos i fins i tot al VIP eren realment considerables. De cara a la propera edició caldria buscar solucions a aquest problema, especialment puntual en moment de màxima audiència i desengreixar els escenaris perquè la afluència de públic tan massiva no en surti perjudicada.

Els escenaris

Els escenaris del Sónar de dia van conservar l’essència original que havien anat gestant els anys anteriors al ja abandonat recinte del Raval. Cal subratllar que en aquest cas sí, l’equip de producció va saber fer les aportacions necessàries i suficients per recrear el clima que respiraven el Complex, el Village, el Hall i Dôme. La prova de foc va ser aprovada amb una nota alta. Des del meu punt de vista, les notes més altres dels escenaris se l’enduen, per aquest ordre: el Hall i el Dôme, aquest darrer, però, amb mancances de so. En una posició inferior hi situaríem el Village, que enguany va ser més massiu que mai, i tot seguit el Complex. El SónarComplex jugava una altra lliga. Era l’escenari més allunyat de tots, i s’integrava plenament en el recinte del Sónar+D. Enguany, aquest escenari era dins un auditori, i per la naturalesa de les actuacions que va acollir, podríem entendre’l com l’escenari més conceptual i en el que l’obra artística interpretava requeria clarament un entorn més recollit, pausat i íntim. Val a dir que aquestes grans qualitats d’escenari van restar-li, tanmateix, protagonisme respecte els altres tres. Tot i ser l’últim escenari dins el nostre rànquing de valoracions, el Complex va acollir grans recitals: Wooky & Videokratz, Francesco Tristano i Pascal Comelade i Richard Pinas.

El SónarHall ha estat i serà un dels meus escenaris favorits del Sónar de Dia. No només pel risc en la programació sinó per l’envergadura de les propostes que acull, sovint centrades en posar de manifest l’experiència sensorial de la música. És l’escenari que barreja disciplines artístiques (amb permís del Sónar+D, és clar!) visuals i sonores, i així doncs l’escenari que desperta aquell esperit curiós respecte noves propostes artístiques que sovint passen desapercebudes i que festivals com aquests programen i destaquen dins la seva programació. El primer dia gairebé no em vaig moure d’aquest escenari, i no escatimaré elogis per Coàgul i EVOL, els dos primers artistes (nacionals, per cert) que van obrir el festival en aquest escenari.

D’una banda, el risc de Coàgul i la seva extravagància amb actitud transgressora que combina poesia beat i música industrial trencava absolutament amb el paisatge que uns metres més enllà, a fora, al Village, protagonitzaven els primers guiris sense samarreta i embalumats d’oli bronzejador. l’actitud del soroll va continuar poc després amb EVOL que va protagonitzar un recital curt però absolutament directe a la retina i al timpà. So rave, foscor i llums estroboscòpiques eren l’escenari més radical que aquell dia va trepitjar el Sónar. Al ritme contundent de la música, un home disfressat de conill blanc saltava al ritme de la música. Aquella escena em va traslladar, indubtablement, a "Donnie Darko". El conill no era exactament el mateix, però la similitud era evident. Com deia el meu amic Carles en una crònica al seu facebook, darrere seu algú va dir: “Fuck, this is Sónar!”, i tant que ho és. El Sónar és l'hòstia.

Les cortines vermelles i el terra emmoquetat del Hall. La impecabilitat de la instal·lació sonora i el criteri en la programació converteixen l’escenari en qüestió en el meu favorit. No fa falta que ho digui més perquè encara em prendreu per un pesat però si encara no n’hi havia prou, hi havia un altre detall que el feia especial: l’aire condicionat i un evident clima Matinée unfriendly. Allà els tios forts i les noies amb pits de silicona no hi eren benvingudes. No vull semblar pas un esnob. D’alguna manera odio aquesta actitud d’esnobisme cultureta de la mateixa manera que odio els fills de puta que no poden evitar treure’s la samarreta a la primera de canvi. Dels que se la treuen, odio encara més els que van tatuats amb figures i dibuixos extrets d’un catàleg del Dollar Tattoo. feia que no calgués desvestir-se per freqüentar-lo. Per sort, la selecció natural també existeix entre les persones, i aquesta colla no es movia del Village, un escenari que després analitzarem amb un pèl més de detall.

El Dôme és com el Village però amb una selecció musical més fina i, ara sí, avançada. És l’escenari comissariat per la Red Bull Music Academy, una organització que s’ha guanyat el prestigi any rere any, en cadascuna de les seves accions musicals. Mecenes per excel·lència de la música avançada, aporten una visió més diàfana del que habitualment s’entén per música electrònica, i sempre busquen la cruïlla amb altres gèneres musicals amb coupage. House, disco, kraut, pop, new wave, hip hop. Tot hi cap. El Dôme és un immens calaix de sastre per un públic àmpliament heterogeni i un criteri absolutament més desenvolupat que no pas el del públic mig del Village. Al Sónar hi ha gent que hi va només per buscar el bombo a negres, i aquest és el que habitualment no se’n va de l’escenari ni tan sols per fer-se les ralles. Al contrari que al Village, al Dôme hi ha gent menys desencaixada. El públic, en general fa més patxoca, i malgrat potser hi hagi menys noies, les que hi ha són més interessants i t’asseguren un tema de conversa més extens. El mateix passa amb el públic masculí (noies, no em prengueu per un masclista). Les similituds que uneixen el Dôme i el Village són la calor i la limitació en el volum de les actuacions, especialment limitada el dijous, suposem que al tractar-se d’un dia laborable. Potser de cara a l’any que ve caldria valorar instal·lar un aparell d’aire condicionat al Dôme (o augmentar la potència del que hi havia) perquè és un escenari per ballar, i el microclima que genera el suor condensada és especialment angoixant pels espectadors. També estaria bé valorar millorar la instal·lació de lavabos en aquest escenari.

D’altra banda, i pel que fa al so, pensava que una de les raons per les quals s’abandonava el Raval era per millorar en qüestions de qualitat de so. Alerta perquè no em refereixo a la nit, que com sempre, i almenys al SónarClub, la qualitat del so era excel·lent. Divendres, al Club, Raime van sonar impressionants i el so de Kraftwerk era cristal·lí, impactant.

El Sónar de Nit també té escenaris, i malgrat que la majoria (equivocada) pensi que és una franja del festival menys interessant, també inclou propostes àmpliament recomanables. Així doncs, em limitaré a fer una reflexió global, i diria que força ajustada a la realitat, del que és el Sónar de Nit. Quant a escenaris, el Club acull les propostes més massives, i per què no dir-ho, mainstream. Skrillex, Major Lazer, Kraftwerk, Pet Shop Boys. Feu una aproximació al catxet de cadascun d’aquests artistes, feu-ne una suma global i ara valoreu si val la pena o no gastar-s’hi els diners perquè les condicions de so siguin les idònies. El Club sona collonut, i a més a més és gran, i té un attrezzo que suma experiència sensorial a les propostes artístiques que acull. No cal dir res més.

Pel que fa als altres escenaris, el segon millor va ser el que acollia Lauren Garnier. Però punxi on punxi, l’escenari de Garnier sempre serà el millor, perquè ell és l’amo i punt. No hi ha res més a afegir. L’escenari amb més carisma és el SónarCar, i gràcies a Déu el menys massificat. El so de les sirenes dels autos de xoc és mescla amb la música i n’intensifica el component lisèrgic. Quan al Car sona la sirena, l’èxtasi esclata entre els assistents i la sensació de benestar es contagia. És bonic i còmode ballar al ritme de qui hi hagi rere els plats del Car. A més a més també té allò que més amunt convertíem en un adjectiu especial: “és molt Sónar”.

Sónar+D

Enguany Sónar s’agermanava amb la Mobile World Capital per desenvolupar la zona PRO i New Media Art que ja existia anys enrere. Ho van fer amb un peu posat a la innovació, i de la mà de l’Ajuntament, ansiós de posicionar-se en polítiques creatives d’aquest àmbit i posar de manifest com de guai és Barcelona de cara a la galeria. Barcelona és guai, sense que ens ho vulgui fer creure l’Ajuntament, llàstima que la cojuntura d’aquest país no ho sigui i la majoria de gent interessant no trobi un espai digne on desenvolupar les seves idees. Des d’aquest àmbit, el Sónar+D pretén incentivar aquest tipus d’idees, i serveix d’aparador de propostes relacionades amb les noves tecnologies, la creativitat i la innovació. El PrimaveraPRO posa especial èmfasi en cohesionar la indústria de la música, i el SónarPRO s’ha posicionat molt intel·ligentment en fer-ho des de l’àmbit de la tecnologia, que al cap i a la fi és el que els toca, en tractar-se d’un festival d’art multimèdia, on conflueixen diverses disciplines: tecnològiques i creatives. La música electrònica és així, i a la gent li agrada perquè li sembla estar a prop del futur.

La ciutat

Sónar és Barcelona, i sens dubte que aquest festival no seria el mateix si es fes en una altra ciutat. Una de les coses més curioses d’aquest festival és tot el que ocorre a Barcelona durant la setmana del Sónar. Els guiris l'anomenen “Sónar Week”, i jo vaig tenir el plaer de conèixer-ne a uns que venien únicament a gaudir de les activitats OFF-Sónar, un terme que per cert, Advanced Music ha decidit registrar, i que a partir d’ara no es podrà utilitzar tant a la lleugera. No utilitzeu el nom de Sónar en va. En realitat no és tan greu, i ells hi tenen tot el dret, igual que altres promotors de programar festivals paral·lels al principal amb totes de la llei. Proyectual, que és una promotora catalana, va llogar el Fòrum els tres dies per fer un after party general. Em sembla que l’East Ender també acollia un cartell de luxe. Impressionant, és una situació que em crida l’atenció i que algun dia m’agradaria poder contrastar amb el que pensen l’Enric, el Ricard i el Sergi.

És evident, però, que hi ha una cosa clara. És fàcil distingir entre el que és molt Sónar, i el que no ho és tant. Per molts anys més!

Fa dos dissabtes el ressò dels beats va tornar a flotar pels tranquils carrers de Sant Boi de Llobregat. Per segon any consecutiu, una colla formada en gran part per l'equip del festival indie Xtrarradio i el col·lectiu de música electrònica Shake van organitzar l'ARTeNOU. Aquest pretén combinar artistes locals amb algun reclam internacional en un context encisador com són els Jardins de l'Ateneu. La primera impressió que hom té del festival no pot ser millor: dos escenaris a l'aire lliure envoltats de gespa i vistes privilegiades. Els complementa un petit espai cobert dedicat a les propostes més experimentals. Tot regit amb ànim familiar i agradable. Una espècie de Faraday electrònic, perquè us en feu una idea aproximada. En aquesta crònica ens centrarem en l'escenari principal, el que acollia les actuacions en directe.

En arribar just acabaven de començar Wesphere. El seu particular dub esculpit per elements electrònics, guitarra i una veu enèrgica i expressiva va ser una bona forma de començar la tarda alhora que una reafirmació que es tracta d'un dels grups més interessants i especials de casa nostra. També Monki Valley va comptar amb elements orgànics en el seu alegre directe. Les seves bases van seguir l'evolució del hip hop, des del més clàssic i funky al trap, i van quedar complementades per col·laboracions del guitarrista de Boreals i el saxofonista Flip. Al seu torn, Clip! va executar els seus temes reproduïnt les bases i controlant només alguns dels elements mitjançant pads electrònics. Va començar un pèl despistat en comparació amb altres directes que se li han vist, però de seguida ho va solucionar amb cinquanta minuts d'actuació en els que el deep house inicial va evolucionar cap a textures més acid i, finalment, a un techno hipnotitzant. Els vencedors de l'apartat nacional van ser, sens dubte, We Like Turtles. El duo va començar amb el seu repertori més clàssic, el house de teclats reividicat internacionalment per Bicep, i després va adoptar tonalitats més deep. El més divertit, però, van ser els talls de veu samplejats: les vocals del gallec Arufe a "Kings of Hip House" i les que a "Ruta Destroy" resaven “mákina, alcohol, drogas” sobre unes bases que incorporaven referències al so de la Ruta del Bakalao. El primer artista de fora a ocupar l'escenari va ser My Dry Wet Mess, el qual actualment viu a Berlín després de passar quatre anys a Barcelona. El directe es va basar en el seu disc: ritmes complexes, oscil·lants i narcòtics que no van acabar de connectar amb el públic. El va seguir Ambassadeurs, qui va oferir un vertiginós directe entre el trap i el juke fidel als seus enregistraments. El cap de cartell d'aquesta edició era el productor francès Onra. Com no podia ser d'altra manera, el seu directe va estar basat en el hip hop, primer amb influències orientals i diversitat als samplers i més endavant influenciat pel boogie dels vuitanta que també plasma el seu brillant disc "Long Distance" (All City, 2010). A continuació, Slugabed va tancar l'apartat internacional amb un violent set d'intesos frasejos en 8bit, baixos omnipresents i bpms accelerats. El punt final va ser a càrrec d'Alizzz, l'actuació del qual no vam presenciar. Tot i això, molts ens n'han parlat positivament. Sobretot de la sorpresa que va suposar que Clip! tornés a pujar a l'escenari per presentar, a quatre mans, el remix que aquest últim ha realitzar de l'Arista d'Alizzz.

És una llàstima que la resposta del públic tornés a relativament ser baixa (500 assistents en total concentrats sobretot a partir de la nit), perquè tot i ser un festival modest, l'ARTeNOU és una iniciativa molt completa: diferents escenaris, professionalitat, prescentacions i afterparty. Tampoc cal oblidar el seu bon ull a l'hora de descobrir artistes emergents: l'any passat hi van actuar uns tals Disclosure. Us sonen? Tot i això l'organització valora positivament aquesta edició i hi observa un creixement en assistència i ressò pel que fa a anys anteriors.

Descobrim una proposta curiosa i molt interessant. Es tracta de “The New Sound Of Ambulance”, un projecte de l’agència de comunicació Soon in Tokyo que podreu veure al Sónar de Dia. Aquesta instal·lació, a més a més, compta amb la col·laboració de la Creu Roja i pretén reinventar el so de les ambulàncies. Substituir el característic so d’aquests vehicles prioritaris per noves propostes de loops de música house, techno minimalista o drum’n’bass.

www.thenewsoundofambulance.com és un projecte online a través del qual els usuaris podran escoltar els loops i descarregar-se’ls per 1 euro que es destinaran a projectes humanitaris de la Creu Roja. Al Sónar hi tindran una ambulància-estudi on s’hi podran escoltar alguns dels loops produïts per artistes que col·laboren amb el projecte. #TNSOA, que és com l’han abreviat els seus responsables, arranca amb artistes com Nicholas Jaar, Arto Lindsay, Kassin, Guillamino, Silverio, Chicks on Speed, Philippe Cam, Aster, Nerko, Macrobukkake o Internet2.

TNSOA seguirà obert després del Sónar amb la incorporació de nous músics, productors i dj’s.

L’altre dia m’explicaven una anècdota amb motiu del 20è aniversari que celebra el festival Sónar 2013. Resulta que a la primera edició, quan ja tenien la programació tancada, a Ricard Robles, codirector del festival, li va arribar una maqueta d’un tal Ángel Molina que li va agradar tant que va demanar, si us plau, retallar l’horari d’Sven Vath per poder programar el que aleshores era un desconegut, fins i tot menys que Zero, que feia un temps que corria per l’escena. Ángel Molina es va fer un lloc, i des d’aleshores és un habitual de les cabines del festival, aportant maduresa, tècnica i versatilitat. Adjectius que van com anell al dit per definir la nostra primera recomanació d’aquesta ruta habitual que fem cada any a través dels artistes del país durant els tres dies de festival. Evol (SónarHall a les 16.00) és un duet anglo-català format Roc Jiménez de Cisneros y Stephen Sharp que des de fa anys juguen a transformar la cultura rave. Un exemple d'això és el mix que van preparar pel prestigiós segell FACT magazine que constava de més de 100 cançons en menys de 50 minuts, i la presència d’algunes de les seves referències al respectadíssim segell Editions Mego.

Seguint amb les recomanacions, dijous a primera hora obriran un interessant duet format per un danès i una peruana però catalans d’adopció. Ens referim Any Shape (SónarDôme, a les 12.00), aportant forma a una música que és nodreix bàsicament d’electrònica contemporània d’influència anglesa i música del món. Tot seguit no podíem oblidar-nos de destacar el talent de Wooky & Videocratz (SónarComplex, a les 14.00), que oferiran una sessió audiovisual amb cançons del nou àlbum de Wooky previst per setembre i que editaran conjuntament Lapsus, el segell d’Albert Salinas, nom real d’aquest productor electrònic, i una altra casa mítica d’electrònica local, Spa.RK Releases. Albert Salinas és sinònim de finura musical, així ho ha demostrat com a director artístic del M!RA Festival, un càrrec que ha abandonat recentment, per cert.

Una altra proposta musical interessant és la que aporta el productor de ses illes, TGES (SónarVillage, a les 13.00). La seva música prové de gravacions de camp, samplers de vells discos o mostres d'improvisacions, amb tot tipus d'instruments per, posteriorment, transformar-los mitjançant processos elèctrics i digitals. En aquesta línia, però des d’un prisma clarament més experimental hi trobem la Barcelona Laptop Orchestra (SónarComplex, a les 17.00), un col·lectiu obert d'investigadors sonors, luthiers digitals, intèrprets i compositors creat l’any 2008 pel Departament de Sonologia de l’Escola Superior de Música de Catalunya i formada per professors i alumnes de les seves aules i de les del Music Technology Group de la Universitat Pompeu Fabra. Trepitjant el terreny experimental mai està de més reivindicar a Coàgul (dijous, SónarHall, 14.30), un interessantíssim one-man-band dedicat a interpretar poesia amb bases d’electrònica primària al pur estil Macromassa. Finalment, Pascal Comelade presentarà un concert inèdit (dijous, SónarComplex, 20.30) en el que mostrarà la cara més desconeguda, electrònica i radical de la seva carrera. El concert constarà de dues llargues peces: una recapitulació dels sons del seu àlbum “Flip Side of Sophism” interpretat amb Richard Pinhas a la guitarra i sintetitzadors i Comelade al piano i òrgan. La segona part del concert comptarà amb la presència de la secció rítmica de la Bel Canto Orquestra, fundada per Comelade a Barcelona l'any 1983.

Ruta de dijous
Any Shape. SónarDôme, a les 12.00.
TGES. SónarVillage, a les 13.00.
Wooky & Videocratz. SónarComplex, a les 14.00.
Coágul. SónarHall, a les 14.30.
Evol. SónarHall a les 16.00.
Barcelona Laptop Orchestra. SónarComplex, a les 17.00.
Pascal Comelade i Richard Pinas. SónarComplez, a les 20.30.

La collita nacional de divendres perfila una interessantíssima selecció de músics i artistes que contemplen un ventalls d’estils i gèneres ben variats. D’una banda, cal destacar el paper del segell català spa.RK que dijous ja hi té presència amb les composicions finíssimes de Wooky. Divendres aporten a dos grans clàssics de l’electrònica del país. D’una banda al productor barcelonès bRUNA (SónarDôme, a les 18:50) que enguany presenta “Thence” un treball que mescla horitzons d’electrònica planejadora a una mirada posada a la pista de ball que combina una gran reserva de house i mentalitat pop. Referint-nos al vincle entre el pop i electrònica no podem pas desmerèixer l’ambient-dub de Bradien (SónarComplex, 19:00) i la poesia d’Escofet que juntament ofereixen una hipnòtica mescla de sensibilitats. Una altra banda que no fa falta presentar, i evidentment recomanar-ne fervorosament el seu directe és l’internacional duet Za! presentant el seu tercer disc “Wanananai” (SónarHall, a les 14:30)

Al Sónar de dia també hi ha espai per a les noves tendències en música electrònica. Evidentment. Al nostre país cada cop hi ha productors que s’emmirallen amb el so en constant evolució de l’adjectiu britànic “dubstep”, que ja gairebé ha quedat antiquat amb la mescla constant que pateix amb altres gèneres com la música bass i el house de nova generació. XTRNGR (SónarVillage, 12:30) i BeGun (SónarVillage, a les 13:30) són dos bons ambaixadors d’aquest nou so al nostre país, i el radar d’aquest festival els han programat per expandir-lo cap al món. A les antípodes d’aquest tipus de música hi trobem la proposta del grup mallorquí Jansky (SónarComplex, a les 14:00) que reciten poesia en català damunt de bases d’electrònica captivadora.

De cara a la nit, un dels grans plats forts pel que fa a la música nacional al Sónar d’enguany l’estableixen el triangle format per Zero, Ángel Molina i César de Melero. Faran un homenatge a la música de club de Barcelona. A banda, aquests tres djs i agitadors culturals no només són sinònim d’una sessió ben estructurada, enciclopèdica i poc previsible sinó que coneixen al mil·límetre les necessitats d’un públic assedegat de bona música per gastar la sola de les sabatilles, i deixar-ho tot a la pista de ball. Aquest històric trio de selectors actuaran de 22.00 a 01.00 a l’emblemàtic escenari SónarCar, al costat dels autos de xoc. Llàstima que l’actuació del duet britànic Raime, del qual ens en declarem fans absoluts per aquelles construccions de so arquitectònic, blocs de música industrial i dub espès, coincideix en horari amb Alizzz (SónarLab, 22.00). Al barceloní Christian Quirante ja només li encaixen comparacions amb productors internacionals de primera línia. Potser el nom de Rustie és el que millor serveixi per explicar la seva proposta, segons indiquen al web del Sónar. El segell de qualitat l’imprimeix Arkestra, el segell que editarà properament el seu nou treball.

Ruta divendres

XTRNGR. SónarVillage, a les 12.30.
BeGun. SónarVillage, a les 13.30.
Za!. SónarHall, a les 14.30.
bRUNA. SónarDôme, a les 18:50.
Bradien + Escofet. SónarComplex, 19.00.
Alizzz. SónarLab, a les 22.00.
Zero, Melero i Molina. SónarCar, de 22.00 a 01.00.

La darrera jornada del festival ve caracteritzada principalment per una programació molt acurada al SónarHall, que històricament sempre aporta risc i passió musical a parts iguals, i des del nostre punt de vista sempre acull la programació més interessant de la franja diürna i fa més justícia a allò de música avançada. Al costat de dos grans noms internacionals, Darkstar, Jackson & His Computer Band i Vatican Shadow, hi actuaran Tiger Menja Zebra (SónarHall, 14:30). Aquests catalans són una aposta interessant per aquest escenari, per la vocació experimental de la seva música que mescla math rock i electrónica analògica a parts iguals. El passat festival Emergència ens van recordar força a la primera època dels Battles. Diuen que gràcies a aquell concert, el grup és en aquest festival.

Dissabte també hi haurà temps per la hipnosi. Ens encarem a un dia de ressaca, i la nitidesa de les pàtines d’àudio són importants per no maltractar el cervell i deixar que se l’endugui el vent. En aquest sentit l’eningmàtic productor amb seu a la plataforma Neonized, Drömnu, oferirà un ball espiritual amb dosis de witch house i esperit d’electrònica fosca i paisatgística (SónarVillage, a les 12.00). Seguint aquesta línia d’electrònica evocadora trobem un concert imprescindible, el de Sara Galán i Edu Comellas amb un xou que han titulat amb un nom tan suggerent com “Cello + Laptop”. Comelles porta uns quants anys concentrat en la creació de paisatges sonors i enregistraments de camp; dirigeix el segell Audiotalaia i ha publicat a diversos netlabels europeus de lliure. Per la seva banda, Galán té formació clàssica del cello, que va aprendre a tocar als vuit anys. Tot i això es va allunyar dels camins traçats per abraçar l'experimentació, la creació tecnològica i els projectes col·laboratius. Junts creen improvisacions d'alt poder hipnòtic, que han quedat registrades al seu primer llançament oficial, “Parallel Paths”.

Al SónarDôme també hi ha un bon grapat d'artistes interessants. Feu una ullada a aquest especial que li vam dedicar per no perdre la pista d'aquest escenari comissariat per la Red Bull Music Academy.

En l’apartat nacional també hi ha lloc per a la matraca, però ja se sap, els representats d’aquest gènere al festival són provinents de València. Nacho Marco (SónarVillage, 20.30) acaba de fitxar pel segell de Josh Wink és un habitual del Sónar, i ambaixador del techno i house en totes les seves vessants. D’altra banda, Edu Imbernon (SónarCar, 01.30) va estar darrera de l’èxit “El baile alemán”, el track a mitges amb Coyu, que també actua a Sónar enguany, i que va ser considerat el millor del 2009 per Beatport. Imbernón ha publicat a Get Physical o Young Turks, entre d’altres, i recentment ha remesclat a The xx, Maya Jane Coles o X-Press 2. Al seu currículum, a més a més, hi consten viatges constants a Estats Units i un podcast recent per al club Fabric de Londres. En l’àmbit de la música de club no podem obviar mencionar a dos clàssics. Nehuen McAllister i Luis Garbán, tots dos catalans d’adopció que oferiran un xou imprescindible: Nehuen b2b Cardopusher. Tots dos presentaran la seva fascinació pel techno analògic i el dubstep en totes les seves variants.

Ruta de dissabte

Drömnu. Sónar Village a les 12.00.
Sara Galán i Edu Comellas: Cello + Laptop. SónarComplex, a les 14.00.
Tiger Menja Zebra. SónarHall, a les 14.30.
Nacho Marco. SónarVillage, a les 20.30.
Edu Imbernon. SónarCar, 01.30.
Nehuen b2b Cardopusher. SónarCar, a les 06.00.

Aquest cap de setmana vinent, del 14 al 16 de juny, hi ha vida més enllà del Sónar. Si no teniu pensat anar al festival de música avançada, sapigueu que a Barcelona hi ha altres esdeveniments culturals (d’art, de cinema i de música) ben interessants i dels quals aquí us en presentem tres que ens agraden especialment:

PLAGA

PLAGA es defineix com a “proliferació de propostes artístiques en espais autoinstituïts”, és a dir en llocs que habitualment no s’usen com a espais d’acollida d’art. Des de divendres i fins diumenge a la nit se celebraran, a Barcelona, exposicions, performances i accions artístiques en pisos particulars, en tallers d’artistes, al carrer i en espais cedits especialment per a l’ocasió. Amb un insecte com a imatge definitòria, la plaga artística s’estendrà per la ciutat, de Gràcia al Born i de Poble Sec a Poble Nou, fent-se visible en els marges de l’àmbit de circulació establert d’aquestes propostes.

Sense ser un festival protesta, PLAGA sí que vol ser una resposta optimista a la dificultat actual d’accedir al món professional de l’art, una mena de “Sí se puede” festiu que doni visibilitat a tots aquells projectes que hi són però que sovint no es fan tan evidents a l’ull amateur. Organitza Supterranis amb P, grup obert i heterogeni de persones interessades en l’art en totes les seves vessants –creació, teoria, gestió, educació- que ha decidit que s’han de fer coses amb els recursos que es tenen a disposició, en lloc de lamentar-se i anar a beure cerveses gratis a les inauguracions.

Les diferents activitats que formen part de la programació es desenvoluparan en quatre habitatges privats, tres tallers d’artistes, dos espais artístics independents i una botiga, a més de diferents espais públics de la ciutat. El programa està muntat de manera que, qui vulgui, pugui participar en totes les activitats, tot fent ruta per la ciutat, a vegades acompanyant el camí amb una acció al carrer. Dissabte, a més, hi ha la festa PLAGA al Moondance, amb un dj que també punxa al Sónar, a més de Carlos Valverde, Antoni Hervás i Templo Normal posant “temazos locos de bailar”.

El programa complet està disponible a la pàgina web i aquest és el vídeo promocional:

Festival de Cinema Alemany de Barcelona

Després de 15 edicions celebrant-se a Madrid, arriba a Barcelona el Festival de Cinema Alemany que organitza German Films i que complementa la Setmana del Cinema Alemany que munta cada any el Goethe Institut a la tardor. Es presenten per primer cop a l’estat espanyol set pel·lícules de directors alemanys, a més d’una retrospectiva a l’obra cinematogràfica de Margarethe von Trotta –que estrena el seu darrer treball "Hannah Arendt", el programa de curtmetratges Next Generation Short Tiger 2013, una pel·lícula infantil basada en les novel·les de Franziska Gehm i el darrer documental de Florian Opitz, “Speed. In Search of Lost Time”.

No és d’estranyar que hi hagi una pel·lícula (“Costa Esperanza" ("Wir wollten aufs Meer"), dirigida per Toke Constantin Hebbeln) que tracti el passat polític de l’Alemanya Oriental a partir d’una història d’intent de fuga marcada pels serveis d’espionatge de l’estat. Tampoc no falta el film sobre una parella jueva ambientat enmig de la Segona Guerra Mundial ("Fin de la veda" ("Ende der Schönzeit"), de Franziska Schlotterer) ni, per suposat dintre de la retrospectiva de Margarethe von Trotta, altres pel·lícules que versen sobre temes relatius a la complicada història d’Alemanya en el segle XX. No es tracta, però, d’un festival monotemàtic ni ple de tòpics, tot el contrari: la programació inclou vampirs, històries d’amor i conflictes personals de tot tipus.

El Festival de Cinema Alemany de Barcelona se celebrarà del 14 al 16 de juliol als Cinemes Girona (c/ Girona, 173). Amb tanta gent aprenent alemany com hi ha actualment a Barcelona i arreu del país, no dubtem que més d’un aprofitarà per anar a practicar l’idioma. És més, pot servir com a complement cinèfil a la programació de techno germànic del Sònar. El programa complet es pot consultar aquí i aquest és el tràiler que han preparat els organitzadors:

Tercera Nit de tributs a La [2] de l’Apolo

La darrera proposta d’alternativa al Sónar no ocupa pas tot el cap de setmana, sinó només la nit de dissabte, així que és fàcilment combinable amb qualsevol dels plans presentats anteriorment. La “Nit de tributs” arriba a la seva tercera edició i comptarà aquest any amb grups de l’escena local molt estimats per tothom –La Brigada, Univers i Son Bou- tocant cançons de Teenage Fanclub, The Jesus & Mary Chain i Shirelles, respectivament, juntament amb Papá Topo fent de Los Fresones Rebeldes i Ben & Bruno impersonant el Foro del Primavera Sound.

Us presentem l’interessant projecte de música industrial i poesia gòtica, Coàgul. Enguany editarà el seu nou àlbum, “La roda de la justícia” amb el segell barceloní Màgia Roja. Coàgul és el projecte en solitari de Marc O’Callaghan, resident aquest any 2013 a Gràcia Territori Sonor. Després de la seva estada a l’Observatori Astronòmic de Castelltallat, Marc O’Callaghan ha inaugurat el mural de 14x4m que ha pintat per al Centro de Arte Mutuo, i que ha titulat Barcelona Ciutat Purgatori (vegeu la foto). Musicalment ens trobem davant una proposta molt arrelada a la cultura d’avantguarda extravagant i excèntrica de la Catalunya de Macromassa, i del mític recopilatori "Domestic Sampler" (UMYU, 1982). Hi ha drones i samplers abundants amb una important aportació lírica carregada de frases punyents i molestes com resulta ser, pròpiament, la música de Coàgul, inspirada en projectes de fora fronteres com Einstürzende Neubauten i Esplendor Geométrico. Ocultisme i esoterisme de la mà de poesia i electrònica minimalista.

 

Coàgul tocarà el dijous 13 de juny al SónarHall, a les 14.30.

De l’agenda d’activitats paral·leles a la programació oficial del Sónar se n’ha parlat amb molt deteniment. De fet, hem preparat un recull d’algunes de les propostes musicals Off Sónar més interessants, amb l'excepció de VERSUS de divendres 14 de juny a La [2], que hem volgut reservar per parlar-ne a part. És tan i tan recomanable que hem decidit dedicar-li un espai especial perquè hi dediqueu uns minuts, si aquell dia no teniu calers per anar a veure Kraftwerk al Sónar. La festa inclou una gran varietat de gèneres, i el resultat global ha quedat complet i heterogeni. La programació, que comença a les nou del vespre i s’allarga fins a quarts de set de la matinada, inclou, ni més ni menys, que deu actuacions, entre directes i sessions de dj, i musicalment inclou una gran quantitat de gèneres i estils, sempre units pel fil conductor de l’electrònica. Som a la setmana del Sónar, no ho oblideu.

Entre els participants, hi trobareu electrònica lisèrgica, house abstracte, sincopat i visual (alerta a Patten!). Escolteu el set que adjuntem més amunt al Boiler Room, amb 40 minuts de bogeria. Un altre dels reclams és el techno industrial i el sorollisme d’Ex-Con, del respectat Arnau Sala, alma mater del projecte i propietari de l’interessantíssim segell Anòmia amb el qual ha editat material d’aquest grup que, a més a més, també compta amb edicions a Opal Tapes. Sunny Graves, projecte militant en l’electrònica més interessant dels darrers anys a Barcelona, també actuarà divendres a La [2]. Recordem molt especialment la seva sessió boirosa amb bases de UK Bass, la setmana passada al Llantiol, obrint per Ital. Una de les curiositats de la nit serà, probablement, la de la instal·lació electró-acústica de Lolo & Sosaku. Sense oblidar el hip hop instrumental de Niño, que el vam tenir anys enrere al Fantástico, en una de les actuacions del Primavera A Viva Veu, en un showcase de Galleta Records. Darrerament, aquest beatmaker ha fitxat per Donkey Pitch, interessantíssima discogràfica especialitzada en skwee.

En l’àmbit del live, cal destacar el debut de Black Catalans i el pop industrial d’Ojos Sin Rostro, que pertanyen al col·lectiu barceloní Detakon, molt vinculats a l’escena experimental, sorollista i dark wave. Finalment, i perquè la música no acabi, entre concert i concert hi haurà l’assessorament musical als plats de tres grans selectors i punxa-discos. Ens referim a l’experiència i bast coneixement de Gonzo & Jun i Discos Paradiso.

Aquesta és la millor setmana de l'any pels amants de l'electrònica. El Sónar convertirà un cop més Barcelona en la capital dels beats sonors i l'hedonisme. La vintena edició del festival congregarà 136 actuacions i prop de 90.000 assistents. Us n'hem anat parlant aquestes últimes setmanes. La programació oficial queda cada any complementada per una escena off paral·lela que congrega una extensa llista de DJs tan o més interessants i excitants que els del Sónar. Sovint aquestes festes acostumen a avançar artistes que poc després es donen a conèixer més àmpliament i acaben actuant al festival. Com a exemples evidents podríem parlar de la que va reunir l'equip d'Ed Banger Records (Justice, DJ Mehdi, Kavinsky, Busy P...) al Mondo Club l'any 2006, les que organitzava Hyperdub abans de la macroeclosió del dubstep o, sense anar més lluny, recordar que Seth Troxler va punxar l'any passat a l'Esfèric.

Enguany aquesta oferta paral·lela és més interessant que mai, resultant incomptable el nombre de festes que inundaran Barcelona entre dimecres i diumenge. Estem preparant un article posterior analitzant el fenòmen i destacant les actuacions més memorables d'aquestes imminents 120 hores de ball. Mentrestant hem decidit recopilar algunes de les off més interessants en aquesta agenda, aprofitant per destacar-ne alguns dels artistes. Òbviament no hi són totes. Si voleu una agenda amb tota la informació us suggerim consultar pàgines com Resident Advisor. Per fer la selecció ens hem basat en criteris artístics i contextuals. Beveu molta aigua. Ingeriu proteïna. Cordeu-vos les vambes.

DIMECRES

Akbal Music & Digital Delight

12h - 00h
Parc del Fòrum
17€

Clive Henry
James Teej
Fur Coat
Droog
Miguel Puente & Sishi Rosch
Robbie Akbal
Balcazar & Gabriel Sordo
Wildkats & Tboy
Raxon & Mr Mr
Raffa Fl
Diego Moreno
Muan

Electric Minds & Mono Cult

22h – 06h
BeCool
Entrades exhaurides

Move D
Bicep
Prosumer
Soundstream
Dolan Bergin
Matt Long
Brad Mercer

RBMA BBQ

Entrada per invitació

La barbacoa anual de la Red Bull Music Academy és, sens dubte, la festa de l'any. L'horari és imprecís i el cartell secret, però altres anys la música ha anat a càrrec de Jackmaster, Space Dimension Controller, Just Blaze, Morgan Geist, Benji B, ... 

DIJOUS

Save the Day: R&S 30^th Anniversary x One Illusion

11h – 00h
Parc del Fòrum
30€ (anticipada) – 40€

Juan Atkins (Model 500)
Mr. G (live)
Mala (Digital Mystikz)
Shaun Reeves
Nathan Fake (live)
Jus-Ed
Subb-an
Vondelpark (live) band
DJ Deep
Adam Shelton 
Untold
Bloody Mary
Lone (live)
Alex Arnout
Space Dimension Controller (live)
Tom Craven
James Cotterill
Aster
Clip! Live

Bonobo Concept: 2020vision, Poker Flat & Supernature 

14h – 06h
Localització secreta
25€ (anticipada) – 30€

Steve Bug
Deetron
Audiofly
Ralph Lawson
Huxley
Citizen
Andre Lodemann
Ejeca
Kyodai (live)
Simon Baker
Fabio Gianelli
Burnski
Alex Niggemann
PBR Streetgang
Daniel Dexter
Jonny Cade
Andrade
Faktorm
Oscar Egoist
Jan Pich
Ivan Escura
Mauricio Vargas
Christian Vyzli
Vicky Morales
Ale Marquez

Indigo Raw: Leisure System

14h – 00h
Poble Espanyol: Carpa & Picnic
25€

Rustie
JETS - (Jimmy Edgar + Machinedrum) (live)
Jacques Greene
Jon Hopkins (live)
Emika (live)
N>E>D
Mosca
Letherette
Gerry Read
Puzzle
Hubie Davison
Teeth (live)

RA by day

14h – 21h
Hotel Silken Diagonal
Entrada per invitació

Scuba
Bicep
Citizen
+Special Guest

Tresor Berlin

22h – 06h
Almogàvers 86 (antic Werk It)
22€ (anticipada) / 25€

Moritz von Oswald aka MAURIZIO
Octave One (live)
DJ Hell
Regis
Dario Zenker
Hintergrundrauschen

Silencio

22h – 05h
Upload
10€

John Heckle
Arttu (live)
Young Marco
Luca Lozano
Johanna Knutsson
Mr. Ho
JMII
Braqueberry
Omega III
Sunny Graves

Underline & FACT: Ellum

23h – 05h
Factory Club
10€ (anticipada) / 15€

Jupiter Jazz (aka Maceo Plex & Danny Daze)
Steve Rachmad
Move D
It's A Fine Line (aka Ivan Smagghe & Tim Paris)
Odd Parents

DIVENDRES

Lost in a moment

14h – 00h
Poble Espanyol: Monasterio
Entrades exhaurides

Ry / Frank Wiedemann present "The Howling" (live)
Mano Le Tough
Dixon
Âme
Henrik Schwarz (live)
Marcus Worgull

The nOD Music & Data Transmission: Lower Eats & Resonance Records

12h – 00h
Panoramic
20€

Alexis Raphael
Cozzy D
Johnny Mikes
Lee Brinx
Max Chapman
Michael Jansons
No Artificial Colours
wAFF
WildKats

Versus: Kompakt loves Cómeme

00h – 06:30h

Nitsa

18€ (gratis amb la targeta-abonament del Primavera Sound 2013 i la del Plastic Club abans de les 02:30h)

Michael Mayer
Matias Aguayo (NEW LIVE SHOW DEBUT)
Kölsch (live)
Barnt
DJ Fra
Okinawa 69 (Visuals)

DISSABTE

The Monkey Bar, 33/45 & Proyectual

11h – 00h
Parc del Fòrum
25€

Andrés
DJ Qu
Fred P
Mike Huckaby
Steffi
Tama Sumo
Tobias Freund (live)!
Diego Gamez
Pau Roca

Indigo Raw & Geist Agency: Never Come Morning

14h – 00h
Poble Espanyol: Carpa & Picnic
Entrades exhaurides

Soul Clap (extended set)
Acid Pauli
Dave Harrington (DARKSIDE)
Anthony Collins
Clovis
Benoit & Sergio (live)
William Kouam Djoko (live)
Valentin Stip (live)
Clarian (live)
Special Guests

Indigo Raw: Pampa Records

14h – 00h
Poble Espanyol: Monasterio
Entrades exhaurides

DJ Koze
Isolée (live)
Matthew Dear
Ada
Lawrence
Dürerstuben (live)

Versus: Hotflush

00h – 06:30h
Nitsa
18€ (gratis amb la targeta-abonament del Primavera Sound 2013 i la del Plastic Club abans de les 02:30h)

Scuba
Dense & Pika (live)
Locked Groove
South London Ordnance
Jack Haighton
Special Guest

DIUMENGE

1redlight

08h – 00h
Parc del Fòrum
15€ (anticipada) / 17€

Trus'me
Move D
Space Dimension Controller
Ryan Elliott
Trevino
Juniper
Freshkits
Darwin
Matt Weir

20 years of Kompakt

15h – 02h
Mac Arena Mar
Entrada gratuïta

DJ Koze
Michael Mayer
Pachanga Boys
Terranova
Okinawa 69 (Visuals)

Secretsundaze

16h – 05h
La Terrrazza
Entrades exhaurides

Chez Damier
Amir Alexander
San Soda
Anthony Naples
Jay Shepheard (live)
Jeremy Underground Paris
Flori
Youandewan
James Priestley
Delano Smith
October
Giles Smith

No. 19 presents Social Experiment

00h – 06h
BLOC
20€

Art Department
Deniz Kurtel
Agoria
Konrad Black
Tone Of Arc
My Favorite Robot
Nitin
Louie Fresco
Jakkin Rabbit
Eric Volta
Special Guests

Demà és el darrer concert de l’A Viva Veu by Moritz, el cicle de tres dates que hem programat a la Fàbrica Moritz Barcelona. Per la clausura de la temporada tindrem l’honor de comptar amb la visita de Wind Atlas, un grup format per gent que a banda de ser bons músics són bons amics i que ja han passat per les nostres activitats habituals en diferents formats i bandes. Amb motiu del concert de Wind Atlas A Viva Veu by Moritz, hem demanat al Sergi i a l’Andrea que ens recopilessin una mixtape amb temes que definissin les influències del seu nou disc, “The Not Found” (Boston Pizza Records, 2013). El disc, des d’ahir disponible al seu bandcamp, és una excel·lent evolució musical respecte al millor no-àlbum nacional de l’any passat d’A Viva Veu, "Fen Fire / Ophelia / Inmost Eye" (Boston Pizza Records, 2012). Aquest viatge musical pel que ens condueixen l’Andrea i el Sergi ens ha servit per descobrir un nou horitzó musical, i poder gaudir d’una interessant conversa musical. A la mixtape hi ha lloc per folk rus, cold wave, post-punk i punk sinistre influenciat per Crisis.

Em creureu si us dic que no conec la majoria de cançons? Sempre he pensat que les mixtapes són una molt bona manera de conèixer música. Però ara, cada cop més, estem perdent aquesta costum tan sana que teníem quan érem adolescents de gravar-nos cintes de casset i escoltar-les. Bé, ara tornen els cassets, però tinc la sensació que és més aviat per deixar-los a l'estanteria que realment per escoltar-los. Què en penses?

Andrea: A mi això dels cassets em va agafar jove, però sí que intercanviava cds amb amics i he de dir que gràcies a això vaig descobrir molta música. No sé, crec que han tornat perquè és barat i permet fer-ho tot tu mateix, és còmode i bonic. El Sergi i jo sempre ens hem fet mixtapes, suposo que si sempre has comprat música no et resulta estrany, és clar, algú que no compra discos probablement els compri per donar suport a determinat grup que li agrada i poc més. Personalment em consta que molts amics escolten els cassets que compren, sobretot al cotxe. No sé el que fa la resta de la gent.

Sergi: Va ser el primer format amb el que vaig escoltar música i li tinc carinyo. Jo segueixo fent mixtapes pels meus amics i estaré encantat d'intercanviar-ne amb tothom que vulgui seguir la tradició. Però sí, trobo a faltar els temps en que les mixtapes eren necessàries, quan eren qüestió de vida o mort. Era la principal manera de descobrir música i era l'hòstia.

Té collons començar una mixtape amb una cançó d'un grup rus. Expliqueu-nos qui són. Vita Noctis? Veig que només tenen referències en casset i alguna cosa en vinil.

A.: Huun Huur Tu són un grup de la república de Tuva. Fa uns mesos el Sergi em va dir, "mira aquest grup que he trobat!" Li va semblar increïble la manera en què cantaven però no sabia d'on eren. Jo de seguida li vaig dir que em recordaven a un grup que m'agradava molt, Yat-Kha, que eren de la república de Tuva i feien una mena de rock barrejat amb música tradicional de la zona, i un d'ells cantava exactament igual. Després vam investigar i vam veure que efectivament eren del mateix lloc i que aquesta manera de cantar és tradicional allà. Es diu cant difònic i consisteix en cantar dos tons alhora, el greu i els harmònics, la tècnica és realment increïble. Descobrir això ens va emocionar molt i des de llavors estimem aquests senyors.

S.: Hi ha poca o gens d'informació sobre Vita Noctis per aquí, o no la coneixem. Sembla que fa dos anys van reeditar un LP doble amb totes les seves cançons, que no són gaires. Sigui com sigui, són brutals i estic intentant aconseguir els discos desesperadament.

L'inici està molt vinculat a la música folk. Expliqueu-nos la vostra relació amb aquest gènere musical, i per què sempre va tan relacionat amb temàtiques paganes, ocultistes o de puresa.

A.: Bé, a mi el folklore i les tradicions sempre m'han atret molt, m'encanta el que surt de manera espontània de les cultures, així sense passar per massa filtres i sense moltes pretensions. La música o la literatura tradicional té poc de racional i molt de màgic o espiritual o digues-li com vulguis. Suposo que per això ens agrada tant tot aquest imaginari.

És curiós perquè al principi la gent us relacionava amb l'escena del dream pop menys optimista. Diguem que Slowdive era una referència clau en la vostra música, o això és el que deien les entrevistes i ressenyes. Ara intuïm una reorientació d'aquestes referències. 

S.: Ens encanta Slowdive i no crec que sigui estrany que ens relacionin amb aquest so, però suposo que és una cosa que va sortir sense voler, a l'hora de compondre tenim altres referents més presents que potser no s'intueixen tant. El millor de la música és que pots barrejar totes les teves influències i els teus gustos, passar-los pel teu filtre i esperar a veure què surt. No crec que al disc que hem gravat hi hagi massa elements dream pop o shoegaze, tot i que evidentment seguim sonant eteris; crec que ens hem focalitzat més en buscar melodies medievals i en experimentar, sobretot a la segona cara del LP.

Heu tocat molt últimament per Barcelona. Pe rquè hauríem de venir a veure aquest concert a la Fàbrica Moritz?

S.: Perquè és el primer concert de la gira de presentació del disc, que ja s'haurà pogut escoltar a internet i tocarem cançons que encara no hem fet en directe. I perquè la cervesa és barata, diuen.

Darrerament sembla que hi ha una tendència a Barcelona que sembla enfocar el rollo punk cap a l'horitzó de la foscor. Estan sortint molts grups que reivindiquen el dark wave en totes les seves vessants. Des de l'electrònica al folk o, com vosaltres, a una mescla de folk-dream-pop. 

A.: Home, no sé si és una cosa nova, Invasión / Destino Final eren bastant foscos o Belgrado, que ja fa un temps que toquen, també ho són... No sé realment si existeix aquesta tendència o són només uns quants grups que tenim la necessitat de ficar en un mateix sac, de totes maneres, si serveix per què grups com Antiguo Régimen, Sect o ·Y· existeixin, jo feliç.

S.: Molts dels grups que diu l'Andrea son els grups que veiem gairebé cada setmana als concerts, son gent que coneixem, gent amb qui tenim contacte, i és normal que et descobreixin música, i tu a ells. Trobo més normal que t’influenciï l'escena local amb la que tens més contacte que no el que està passant a altres llocs del món.

Com funcioneu en directe, i com ha anat evolucionant a poc a poc el vostre grup des que vau començar a tocar fins a l'actualitat, quan recarregueu el so.

A.: Quan vam començar no sabíem ben bé què fèiem (tampoc no és que ara ho tinguem gaire clar...). Primer van ser uns cors per a unes cançons de Sergi i sense voler estàvem fent cançons. Els primers concerts de Wind Atlas eren totalment diferents als d'ara, que a més tenim el Raúl i l'Iván. La idea és seguir investigant i provant coses, a veure on ens porta.

S.: Crec que l'única diferència entre el format de dos i de quatre és que podem jugar més amb les intensitats i podem fer coses en directe que estaven al disc i que jo sol no podia tocar. No crec que hagi canviat massa el so del EP al disc, només teníem més clar com volíem sonar perquè havíem estat tocant bastant en directe.

Punxar Big Star després d'Una Bèstia Incontrolable és actitud?

A.: "Kangaroo" és una de les meves cançons preferides, em sembla d'un altre món, havia de ser-hi. També havia de ser-hi "A les seves mans", perquè la versionem als concerts i perquè ens flipa Una Bèstia Incontrolable.

Veig a Death in June a la llista. Els heu vist mai en directe? Expliqueu-nos què us va semblar l'experiència?

A.: Quan va fer el concert secret a Barcelona fa un any o dos no hi vam poder anar, ara no recordo per què, i ens va fotre moltíssim. Crisis i Death in June són dos dels millors grups del món.

Em crida l'atenció que acabeu amb Arthur Russell. Bé, de fet em flipa. Musicalment, de forma aïllada, trencaria totalment amb l'estètica de la mixtape, però posat aquí sembla fet expressament per tancar aquesta llista de cançons.

S.: No tinc cap altra justificació més enllà que m'encanta el disc i la cançó. Intuïtivament em sonava al final adequat. Crec que la llista de cançons és molt eclèctica en realitat, però alhora defineix varies facetes del nostre grup.

A.: És un tros de tema.

Wind Atlas tocaran el dimecres 12 de juny a la Fàbrica Moritz Barcelona, a les 20:30. Més informació a l'esdeveniment de Facebook.

Grups com The Destroyed Room, Wind Atlas, Sons of Woods i el segell discogràfic Boston Pizza Records tenen un denominador comú, un paio carregat de tatuatges que es diu Sergi Alejandre. Allunyat de tota tendència i amb més cara que esquena, el Sergi ha anat fent des que un bon dia va trobar-se gravant cançons i penjant-les al myspace. De mica en mica i durant una bona colla d'anys, ha passat d'estar reclòs a la seva habitació a participat en quatre tinglados diferents, als quals caldria sumar el seu pas per Zephyr Lake, sempre amb un posat de no tenir gairebé cap pretenció i de semblar viure la música d'una manera gairebé física. Quan el vaig conèixer, a The Destroyed Room no els coneixia gairebé ningú i amb la condescendència indie, qualsevol podia pensar que eren un grup per a adolescents. Però a ell no semblava preocupar-li res d'això. A ell, de fet, l'únic que el preocupava era quedar satisfet amb el grup, d'anar fent cançons i de pujar a la furgoneta per sortir a tocar a fora. Sembla el típic conte però ell intentava viure'l. I a mesura que el coneixia més descobria que d'ingenuïtat, ben poca, sinó que en tot cas era el màxim de sincer amb ell mateix. Fa uns mesos vam asseure'ns a un bar per parlar de tot això, del que havia anat descobrint amb compta gotes, i perquè m'expliqués com s'hi arribava.

Parlem de Vallcarca. Tu ets d'allà, oi?

Sí, però no hi vaig néixer. De fet, era ja relativament gran quan hi vaig anar a viure, no recordo quants anys tenia.

Ara quants en tens? Trenta?

Trenta, sí. Del 82. Aleshores ja en devia tenir 18 almenys. Era grandet ja. Però abans hi havia anat molt, sempre hi he viscut molt a prop, a Sant Gervasi, a la frontera amb Vallcarca. Però entre que anàvem molt a l'Ateneu de Vallcarca, i a concerts a El Manantial que feien els colegues, doncs era com si hi visquéssim. Més tard em vaig mudar a uns carrers més avall, a Vallcarca.

Què era El Manantial? I l'Ateneu?

L'Ateneu de Vallcarca era un espai on muntaven concerts, a l'avinguda de Vallcarca, i El Manantial era anterior, estava més amunt, sota el Pont de Vallcarca, i també feien concerts. No recordo qui ho portava. Però mira, al Víctor [guitarrista de The Destroyed Room, també a Síctor Valdaña and the Check This Outs] el primer cop que el vaig veure segurament va ser en un concert al Manantial, en un concert homenatge a NOFX, amb un grup on tocaven ell i el Crespo, el bateria de The Destroyed Room. Recordo quan el van tirar a terra l'Ateneu. Sabíem que hi havia problemes amb la policia i un dia vaig veure a internet en un fòrum de punk que algú va posar: "Ràpid, aneu a l'Ateneu que l'estan tirant a terra", i vaig baixar i em vaig trobar les grues. Perquè no hi haguessin més problemes van tirar l'edifici a terra i ja fa anys que hi ha el forat buit allà.

Quina mena de problemes?

Els típics de sempre suposo, el soroll, les queixes dels veïns... A sobre hi ha La reina d'Àfrica, on tocaven molt els Surfing Sirles abans, abans de ser famosos! De fet encara hi toquen de vegades. Crec que encara s'hi fan coses. Els Sirles també eren del barri.

Fa gràcia perquè ara esteu de moda tots aquests que vau sortir d'allà. Gent que ja sou més o menys grans, que no teniu 20 anys i que fa quinze anys que toqueu. Els Sirles han anat per la seva banda, però tu, quan et vaig conèixer fa quatre anys, a The Destroyed Room no us coneixia ningú fora del circuit de foropunk i RockZone. Després van sortir Luchador Records o Mujeres, que resulta que éreu colegues i ara formeu part d'aquest món hipster de Barcelona.

A aquestes coses no cal donar-li gaire importància. És el que dic sempre, tu pots sortir a vint mil llocs, a totes les llistes del millor de l'any, però després fer un concert al Sidecar i no vénen ni vint persones a veure't. Cal molta perspectiva per mirar-se les coses. I per això em crec poc la part de sortir als mitjans i que es parli de tu, quan com a grup no s'acaba traduint en vendre molts discos ni en omplir els concerts. Amb Boston Pizza ens costa una mica, sempre ens ha fet una mica de vergonya, tot i que últimament li hem dedicat més temps a la promoció.

Però això vosaltres, perquè heu triat la via de fer el vostre segell. Però als Sirles els van agafar a Bankrobber, els Mujeres van sortir amb Sones. No sé què buscaven, però de seguida que van començar a sonar una mica ja tenien un segell al darrere. N'hi ha que sí que han tingut molta promoció i que van entrar al circuit Primavera Sound i a partir d'aquí...

Sí, va ser bastant ràpid. Nosaltres estem una mica al mig, tant com a segell com amb el grup, amb The Destroyed Room. Quan vam començar ens movíem pels cercles aquests com RockZone, com dius tu, perquè veníem de tocar en grups de punk rock o hardcore i la gent que coneixíem i venia a veure'ns als primers concerts era la gent d'un circuit més punk, tot i que amb Destroyed mai no hem fet música punk. Som al mig! Als punks els semblem massa melòdics i tous i als indies, massa punk potser. Tampoc no tenim un so que estigui de moda, sinó de rock de tota la vida. No som un grup cool, i ja m'està bé, ja m'agrada.

Però tampoc no deixes de fer coses per no ser cool. Si no no haguessis fet Wind Atlas.

No, però el que és o no és cool no depèn de mi. Fa un temps es va posar de moda el garage, i a Boston Pizza només ens arriben grups que s'assemblen a Mujeres. I una cosa és el so o l'altra les cançons i no tothom fa cançons rodones com han fet Mujeres, per exemple. Les meves influències tampoc no són mai grups del moment, tendeixo a mirar més al passat. M'agrada música molt variada... Però és que no penso en aquests termes, del que mola o no. El que sí que em passa és que cada cop que escolto un grup que m'agrada vull fer un grup nou!

En quin moment te n'adones d'aquesta passió per la música? El 1989, com la cançó de Destroyed? Realment vas fer un clic i adonar-te'n?

No crec que fos al 89, perquè jo era molt petit. Era una data com qualsevol altra. El que sí que és veritat és el que explica la cançó. Jo anava a peu a l'escola i al migdia no em quedava a dinar, i feia molts trajectes a peu, sol amb el walkman, i a sobre sempre arribava molt d'hora, i amb un amic a qui li passava el mateix en assèiem a la porta esperant que obrissin amb un auricular cada un i ens flipàvem amb la bateria de "Christie Road" de Green Day, amb els Sex Pistols i coses així. La cançó explica això, que gairebé el que em venia de gust era anar a l'escola per poder escoltar música amb el meu colega abans d'entrar. En el sentit de dedicar-m'hi amb cos i ànima vaig posar-m'hi molt tard, perquè a l'institut, sí, m'agradava la música, però sempre he estat molt limitat tocant. Si en lloc de Green Day m'haguessin agradat Metallica quan vaig començar amb la guitarra segurament hagués hagut de fer classes i ara en sabria més. Fins que no vaig acabar d'estudiar i vaig començar a penjar les cançons al myspace no em vaig plantejar res més enllà.

No? Recordo sentir-te parlar d'aquell grup que teníeu a l'època, Taurons.

Sí, havia tingut grups abans, però vam fer poca cosa. Amb Taurons no vam fer mai cap concert! El primer va ser el de reunió al Festival Hoteler del setembre passat! Amb The Destroyed Room, que era una cosa que m'havia inventat per tocar sol a casa, no vaig buscar gent pel grup fins que em va venir de gust fer concerts. Era una època que jo estava enfonsat. Havia acabat la carrera, no tenia feina, i fer cine, que era el que havia estudiat, requeria diners i molta gent. Per fer cançons no em feia falta res.

Quan feia poc que et coneixia i et vaig preguntar perquè mai t'havies dedicat al cinema, em vas venir a dir que ja no t'interessava gens.

La meva relació amb el cinema és bastant traumàtica. Durant molt de temps vaig voler fer cine, i durant la universitat m'hi vaig volcar. La música va passar a un segon pla. Ha estat tan traumàtica que m'ha costat tornar a veure pel·lícules, de fet no en veig gaires.

Què va passar?

A l'Escola de Cinema, a final de carrera et toca fer un projecte, que és com el teu primer curt, amb pressupost i tot. Abans, un jurat ha de valorar-te'l i si te l'agafen el pots tirar endavant. I el meu no el van agafar i em vaig quedar desocupat. Vaig mirar de muntar alguna cosa per la meva banda, però mai res no va acabar de funcionar. Només vaig treballar d'això durant un temps, a productores, vaig dirigir alguna petita sèrie, pilots... Però, no hi estava dedicant les hores que altra gent del meu voltant hi dedicava.

Tant et va frustrar això del projecte final?

Durant un temps! Tot estava preparat perquè presentés el projecte al febrer, i al setembre comencés a rodar el curt. I de cop al setembre no tenia res a fer, mentre tots els meus colegues estaven rodant. Vaig ficar-me en el projecte d'algun amic però sempre havia tingut molt clar que si feia cinema era per dirigir, no per ser ajudant de direcció o coses així. No volia treballar a l'ofici del cine, semblarà pretenciós, però per treballar al projecte d'un altre, el cinema no m'interessava. I quan no vaig tenir res a fer, vaig tornar a fer cançons i vaig fer The Destroyed Room, que per això es diu així, perquè em passava moltes hores a l'habitació sense gaire a fer. S'havia aturat el meu curs vital. Havia estudiat per ser director de cinema, havia preparat un curt i de cop, res. Potser va coincidir que havia sortit el disc de Sonic Youth, però no té res a veure una cosa amb l'altra. Tampoc no té res a veure amb el quadre de Jeff Wall. Després els colegues em van animar amb les cançons, però va passar un any llarg abans no vaig posar a pensar-hi més seriosament.

 

I a l'hora de fer la banda vas anar a buscar la gent que coneixies, el Víctor, el Crespo.

Vaig posar un anunci en un fòrum de punk a internet i el Víctor, que ens coneixíem però no érem amics, va contestar que volia participar. Jo coneixia més el Borja, amb qui ja havia tocat en un altre grup. Ja tocant amb el Víctor, vam decidir gravar una maqueta, el "Cringe", i fer una gira per Espanya, buscant gent que ens organitzés concerts a casa seva o a sales o bars. En un principi el Borja es va apuntar només per fer la maqueta i aquesta gira, aquí a Barcelona (on vam tocar amb Mujeres, per cert), a Sant Sebastià, a Madrid i a Oviedo, i l'últim dia, a Oviedo, prenent unes cerveses després de tocar, el Borja em va venir a dir que havia vingut a fer-nos el favor i que no continuaria. Aleshores vam tornar i és clar, a mi em preocupava haver de buscar un altre baixista. Tenia noves cançons, volia fer un altre EP, i llavors, al cap d'uns dies li vaig preguntar al Borja mateix si no coneixia ningú que vulgués tocar el baix. Em va dir, "com? Que em voleu fotre fora?". Però no havies dit que no continuaries? Resulta que m'ho havia dit de broma. Ell es pensava que havia quedat clar que era una broma però no! Després vam tenir un bateria que se'n va anar, i que actualment cantant del grup Biznaga, i ja va venir el Crespo, que era amic del Víctor des de feia temps i havien tocat junts en molts grups.

D'aquella època qui coneixes que hagi acabat a grups, com Mujeres i Surfing Sirles?

El grup que tenia abans d'entrar a l'Escola de Cinema es deia The Santa Lucia Parrots, tota una llegenda de Sant Gervasi, el millor grup de pop piramidal que mai hagi existit. Hi havia tota una mitologia al voltant de les nostres cançons, una mitologia que ens inventàvem. Gravàvem cassets i hi posàvem bromes internes per nosaltres mateixos, perquè mai ningú no els escoltaria. Era una cosa bastant treballada. Doncs bé, quan jo vaig deixar de tocar-hi perquè vaig entrar a l'Escola de Cinema, el grup va mutar i va entrar-hi a tocar el Guillem Caballero, el que ara és el teclista de Surfing Sirles o en Joan Colomo. A Mujeres els conec perquè el Víctor havia tocat amb el Pol Rodellar de Mujeres a grups com Reaction Reaction, que feien screamo, o Heads and Heads i Golpe Mortal, on hi havia també l'Arnau, el cantant de Naturalesa Salvatge. Això de tocar amb Mujeres al primer concert de Destroyed va ser perquè ja començaven a sonar i vam pensar que potser portarien gent. No van portar ningú.

Fins a quin punt se't feia estrany fer concerts acústics, encara sense bateria, venint de fer tralla tota la vida?

Recordo el primer concert com una cosa bastant guai. No va ser estrany en absolut, era la música que ens venia de gust tocar i segurament erem dels primers en fer alguna cosa semblant al folk-punk americà per aquí.

Has tocat moltes vegades davant de poca gent?

No, alguns cops sí, però no moltes vegades. Mai m'ha preocupat gaire això. Que vingui gent és una cosa que t'has de guanyar tocant i tocant. Fa poc vam tocar a La Molina davant de molt poca gent però hi havia un noi que ens havia vingut a veure expressament i ja en vam tenir prou. Òbviament no m'és igual, m'agrada que vingui gent i gaudeixi, però només torno deprimit a casa si hem fet un mal concert, si toquem malament.

És poc habitual trobar algú que fa les coses pel simple fet de fer-les.

Però tampoc no és ben bé així. En general sóc una persona bastant insatisfeta, després d'un disc en vull fer un altre i després d'una gira vull tornar a sortir. Però això no vol dir que cregui que el món em deu res. Abans m'has dit que quan ens vam conèixer Destroyed no érem ningú i ara ens coneix més gent. Normal! Hem fet un munt de concerts des d'aleshores i ens hem fet Espanya de dalt a baix. A Madrid es comença a notar, per exemple. Cada cop que hi hem anat ha vingut més gent. L'últim cop vam tocar a Siroco i hi havia molta gent que se sabia les cançons. Així es fa més fàcil i de gust tot. Ara, si és el primer cop que vas a tocar a Albacete, no esperarem la sala plena. Tot porta el seu temps i cal molt d'esforç.

No sembla que necessitis però un gran reconeixement. En un creador es fa estrany.

Vols dir? M'encantaria poder viure de la música i tocar, però és una mica ingenu. Potser sí, però potser no. Tinc clar que seguiré tocant i fent música passi el que passi. Pot passar que un dia se't reconegui a un altre nivell, però la feina d'un músic és fer bones cançons i bons discs primer de tot . Jo bàsicament em dedico a tenir grups i a tocar. Treballo vuit hores, però quan surto la majoria dels dies tinc assaig, amb un grup o un altre. El que m'agrada és sentir que amb la banda cada cop hi ha més compenetració, que funcionen millor en directe. I hem fet més del que podíem, hem fet un munt de cançons i discos.

Fins que fas Boston Pizza Records.

Curiosament, fer Boston Pizza ha servit per rebre més atenció de la gent. Per exemple, a nivell de repercussió, el final de l'any passat es va notar bastant. El Primavera Sound ens va demanar fer un showcase de Boston Pizza on van tocar The Destroyed Room, Zephyr Lake i Nitch, i això, sumat a les llistes del millor de l'any, va fer que durant unes setmanes rebéssim un munt de resposta, visites i escoltes. Aleshores te n'adones de la maquinària publicitària que hi ha muntada al voltant d'això. I en realitat és com va el món, i suposo que no hi ha més remei que menjar-s'ho i jugar-hi, aprofitar que ets a l'aparador i que hi ha molta gent que et veu. Boston Pizza és un paraigua que ens ha ajudat.

Això no t'ho esperaves, quan amb l'Andrea i el Pablo [baixista i una de les veus de Zephyr Lake] decidiu muntar el segell.

Ho vam fer perquè teníem el casset de Zephyr Lake i les rareses de Destroyed i ho volíem treure. Amb el Pablo, fa uns anys, havíem tingut una distribuidora de grups de punk, compràvem discos dels grups americans que ens agradaven, quatre còpies de cada, ens en quedàvem una cada un i reveníem les altres dues pel doble de preu que ens havia costat i així ens sortia de franc, i va ser com la prehistòria de Boston Pizza. Potser a través d'altres segells petits com Nosotros los Rusos, o Afeite al Perro, que treien cassets, vam decidir que ho podíem fer nosaltres. Vam començar a principi del 2011 però ens hi vam posar una mica més seriosament l'any passat al veure que estava generant cert interès.

Com gestiones el doble paper teu, entre el Sergi de Boston Pizza i el Sergi de The Destroyed Room.

És una mica complicat bàsicament perquè no tinc temps de fer tantes coses. De vegades es fa una mica extran parlar com a segell d'un grup quan és el teu mateix grup, però és una cosa a la que t'acostumes. A sobre tens interès en que les dues parts funcionin així que els problemes son mínims i les condicions a les que s'arriben son justes per les dues parts.

Què heu tret de fora de la colla a Boston Pizza?

Una cinta de Tucán, que són de València i l'Andrea els coneixia d'abans. Una cinta de Nitch, un grup que vam veure a l'Hoteler i ens van encantar... Però la nostra vocació és treure els grups dels colegues i que agafin nom. Mai no ho hem parlat massa, ni hem fet reunions, ni res. El dia a dia ho porta això, i ens anem creant la identitat així. Al 2012 vam treure nou edicions. Al 2013 ens hem voliem frenar una mica però ja hem treu algunes coses i ara treurem el disc de Wind Atlas...

Parlem de Wind Atlas. Va començar com un projecte personal teu, no?

Sí, la idea era tornar una mica als inicis de The Destroyed Room, fer alguna cosa jo sol, sense massa pretencions. Vam gravar un vídeo d'una cançó originalment pensada per The Destroyed Room que no va entrar a "The Magic Indian Scene" i que després vam treure a l'EP "Minnesota", "Years Like Sheeps", on l'Andrea m'acompanyava fent cors. El vídeo va tenir moltes visites i a la gent li va agradar molt l'Andrea. Ens vam animar a fer alguna cosa junts, però va costar una mica trobar un punt on els dos ens sentíssim còmodes amb la música que feiem. Ella no se sentia del tot còmode amb l'aire folk del principi de Wind Atlas. I jo el mateix, si ja no era una cosa només meva, no volia fer res que a ella no li agradés. A l'Andrea li agrada molt la música fosca, el post-punk, el dark-wave, que són coses que m'agraden però no m'havia plantejat fer, i per mi també era un repte.

No hi ha gaires grups foscos a Barcelona.

No ho vam pensar a l'hora de decidir tirar cap aquí. El so de Wind Atlas tal com ho coneixem ara va acabar sortint més a la mescla de l'EP "Fen Fire / Ophelia / Inmost Eye" que no pas a la pròpia gravació, on vam provar bastantes coses diferents. La culpabilitat del so d'aquell EP i del grup és compartida, meitat nostra, de l'Andrea i meva, i l'altra meitat del Denis Duarte [bateria de Zephyr Lake i també a Janowski Studio, on van gravar Wind Atlas]. El tio va començar a agafar cues de distorsió gravades de Zephyr Lake i les va afegir modificades a les cançons i coses així. Va ser molt una feina de postproducció. Li dèiem que volíem que sonés fosc, però en gran part s'ho va inventar ell.

Tota la imatge medieval i gòtica de Wind Atlas d'on surt?

Principalment de l'Andrea, li agrada molt aquest imaginari medieval tan fosc, l'alquímia, la poesia metafísica, la literatura russa... Les lletres de Wind Atlas estan basades en poemes seus.

 

Quan us vaig sentir fent "All We Ever Wanted" de Bauhaus al Faraday A Viva Veu de l'any passat em va semblar tot molt lògic.

Bauhaus és un grup que ens agrada molt a tots dos, a l'Andrea li flipen. I aquesta cançó es adaptable al format de dos. A Wind Atlas el procés és diferent, importen igual els silencis que els acords i m'allibera una mica no haver de pensar en les melodies de veu i centrar-me en tocar. Tot és molt intuitiu. Jo toco i ella em va dient què li sembla d'una manera bastant primitiva, amb indicacions que moltes vegades no entenc. Ens barallem bastant. Al final acabem encaixant-nos en un punt on els dos podem conviure. I cada vegada ens surt millor, crec.

També tens Sons of Woods, que ve de fa molt de temps.

Sí, va començar una mica després de The Destroyed Room. L'Aitor Goikotxea [bateria] em va escriure després de descobrir Destroyed a un blog i vam començar a parlar de música fins que un dia vam quedar per tocar. Ha estat molt llarg, algunes cançons que hem gravat tenen molt de temps. El que m'agrada de l'Aitor és que té una sensibilitat especial, de molt poca cosa en sap treure molt. Amb Berri Txarrak, on tocava, ja es podia veure. Pot passar-se tres mesos tocant una cançó on no fa res pràcticament i de cop dir-te de treure el bombo. Com? Però si ja no tocava gairebé res! I té raó, aquell detall mínim la fa molt millor. Té un nivell de detall que no he vist, que no m'ha passat en cap altre grup. The Destroyed Room és més espontani, tothom fa una mica el que vol una vegada jo porto la cançó al local, a Wind Atlas tenim la baralla aquesta fins que arribem al punt on signem la pau. En canvi a Sons of Woods sempre hi ha un moment que qualsevol pot canviar el rumb de la cançó i gairebé sempre per millorar. No podem donar res per acabat fins al final, fins que hem trobat el punt just. El nivell de detall és més alt. Ara, tampoc no tinc clar com es percebrà des de fora. Ja ho veurem.

Paral·lelament a les activitats d’oci, Sónar sempre s’ha caracteritzat per oferir una visió àmplia pel que fa a les disciplines del seu radi d’influència. Un festival de Música Avançada i New Media Art no tindria sentit sense un vincle amb la innovació i les noves tecnologies. En aquest àmbit, Advanced Music, l’empresa organitzadora del festival Sónar, ha trobat un aliat perfecte amb l’Ajuntament de Barcelona, ara que la ciutat és seu de la Mobile World Capital i el consistori ha d’invertir en innovació vinculada a les tecnologies de la informació i la creativitat. Així doncs, Sónar+D pren el relleu del que un dia va ser el SónarPRO i es converteix en una nova marca que neix en col·laboració amb la Mobile World Capital, i atraurà més de 2.500 professionals de les indústries creatives procedents de 1.400 empreses de 50 països diferents. Aquest ball de xifres és important quan es tracta de fomentar la relació entre creativitat, tecnologia, innovació, mobilitat i negoci. L’Ajuntament estarà content.

Així doncs, del 13 al 15 de juny, el Sónar+D, amb seu al Palau de Congressos de Barcelona, al mateix recinte de Montjuïc de la Fira de Barcelona on té lloc el Sónar de Dia, aproparà tallers, instal·lacions interactives, demos i presentacions de productes, serveis i iniciatives emprenedores en l'àmbit de la creativitat, la tecnologia i la música. Una de les grans premisses d’aquesta convenció és incorporar la mobilitat als processos de creació artística. A més, conferències i trobades amb els grans noms de la programació de Sónar i xous en directe que reflecteixen la cultura de la innovació a través de l'ús de nous dispositius interactius. En aquest àmbit, el Market Lab serà l'aparador de productes innovadors. Com a curiositats, els assistents podran experimentar amb la Two Way View, una doble pantalla que permet connectar a persones distants entre si amb un increïble efecte de proximitat. L’instal·lació de cubs amb mapping, Cubepix i l'instrument interactiu Polymetros. .

En l’àmbit de la performance visual, el Sónar+D presenta cinc instal·lacions interactives i sonores, entre les quals destaquen Matter, de Quayola, una escultura digital de grans dimensions que reinterpreta les textures de "El Pensador" de Rodin, a la Sala Oval del Museu Nacional d'Art de Catalunya; Skrillex Variations, de Robert Sakrowski, que consisteix en 16 versions d'un tema de Skrillex projectades en una multipantalla, i Labyrinthitis de Jacob Kirkegaard que convida a la reflexió sobre els sons que emet el cos. Aquesta última s'instal·larà a la rampa helicoïdal del CosmoCaixa. A més, també podran veure's els retrats de Binary Prints, obra d'Alex Trochut; i la pantalla visual i sonora InkScapes, d'Adrià Navarro.

Els nous dispositius mòbils són els protagonistes d’aquest apartat del festival, així doncs, es podrà interactuar amb els mòbils en alguns shows que tindran lloc en el context de Sónar+D . El beatboxer Beardyman actuarà amb la nova Beardytron 5000 MK II, que ampliarà les seves sorprenents capacitats vocals; els belgues Herrmutt Lobby crearan música en directe amb tauletes i dispositius dissenyats per ells mateixos; i la Barcelona Laptop Orchestra expremerà les possibilitats musicals d'ordinadors i tauletes en directe. Consulteu la resta de programació en aquest enllaç.

Tot just ahir, Lapsus presentava la seva imatge i novetats musicals en un showcase a la Fàbrica Moritz. Doncs bé, el capo d’aquest segell protagonitzarà un concert d’electrònica gratuït, el proper 7 de juny a les set de la tarda al vestíbul de l’estació d’Universitat (línies 1 i 2), sota el títol de Sónar baixa al Metro.

Albert Salinas, nom del productor Wooky, fa temps que es dóna a conèixer a l'escena nacional i creant unes expectatives que han de veure's confirmades amb el seu primer disc per spa.RK, continuació del seu únic llançament oficial fins ara, l'excel·lent EP “The Ark”. El nou àlbum no apareixerà fins al setembre, però l’Albert ja ha començat a mostrar en directe alguna de les brillants composicions que el conformen. Electrònica profunda d'alta càrrega emotiva, perfecta per obrir boca a sis dies que comenci Sónar 2013.

L’edició del Sónar d’enguany porta com a novetat l'emplaçament de l'edició diürna, al recinte de Montjuïc de la Fira de Barcelona. L’expectació per saber com seran les característiques del nou espai del festival augmenten a mesura que s’aproxima el festival. Aquest nou recinte és la clau del 20è aniversari del Sónar. També aquesta edició és la dels 15 anys de la plataforma de nous talents de la Red Bull Music Academy, que es consolida definitivament al SonarDôme com l’espai on poder gaudir de totes les propostes més creatives de la nova música electrónica.

Els noms més destacats de la programació del SonarDôme d’enguany són, sens dubte, el de Metro Area, com parella referent quant a la renaixença del disco-house dels últims 10 anys, i el duo format per Jneiro Jarel i el DOOM, que sota el nom de JJ DOOM estan obrint noves horitzons pel hip hop underground. El tercer vèrtex d'aquesta primera línia de foc l'ocupa un altre tàndem d'èxit que nosaltres ja vam destacar a les llistes del millor de l’any: TNGHT, format pel conegut Hudson Mohawke i el canadenc Lunice, apassionats del rap i el bass music.

Una de les altres recomanacions d’aquest escenari és Elektro Guzzi, un grup que es dedica a facturar techno orgànic i sense màquines. No fa falta dir que una de les cites més destacades serà la de JESSE & Jimi Tenor i la de James Pants & Felix Kubin. També hi destaquen altres noms interessants, com per exemple el de l’artista de boogie funk Krystal Klear, l’MC Oddisee acompanyat de banda, la delicadesa i els paisatges sonors de Anenon, el techno rugós i avançat del duo turc-grec Cassegrain, el madrileny C. Tangana o els trepidants ghetto beats de Branko, membre fundador de Buraka Som Sistema, entre molts altres.

El SonarDôme també acollirà artistes nacionals: el barceloní bRUNA presentarà “Thense” (spar.RK, 2013), el dj mallorquí Satore homenatjarà els clàssics del deep house i la disco music i els tarragonins We Like Turtles posaran a to la pista amb el seu house directe i sense prejudicis.

Dijous, 13 juny

13:30 C. Tangana (live) 
14:30 Cassegrain (dj)
15:40 JESSE & Jimi Tenor (live)
16:50 Oddisee (live)
18:00 Ulf Eriksson (dj)
19:20 Metro Area (live)
20:30 Branko (dj)

Dissabte, 15 de juny

12:00 Satore (dj) 
13:30 Panoram (live)
15:30 Kidsuke (live)
16:20 Mr. Beatnick (live)
17:30 Le K (dj)
18:30 Felix Kubin & James Pants (live)
19:30 Krystal Klear (dj)
21:00 TNGHT (live)

Potser perquè coneixem moltes cares que hi surten, potser perquè l'ha fet el bon amic de l'Albert Lloreta, potser perquè ens feia gràcia titular així i fer referències defasades, o potser perquè és factoria Gent Normal i Indian Runners, bona gent tots, però repliquem el nou vídeo de Vàlius, "Crit", una cançó fàcil i divertida d'un grup fàcil i divertit. Vàlius, que també semblen bones persones, tornen a tocar a l'Heliogàbal aquest cap de setmana, gairebé un any després d'aquella joiosa actuació del juliol de l'any passat, un concert que encara fa riure quan recordem "No som Nueva Vulcano, no som Mishima, només som en Pol i jo". Només per tot això, improvisem quatre ratlles i repetim que dissabte tornen a tocar a l'Heliogàbal. I l'endemà diumenge a l'hora del vermut, cosa que a priori sembla un error, però ells sabran.

Feu atenció de la manca total de sentit crític.

Fa de molt mal parlar de loops i drones interminables. És difícil explicar què representen tres quarts d'hora de música constant, de repeticions en bucle i sense variacions impercertibles ja que els canvis són tan lents que només es noten quan ja s'han realitzat. És l'antipop, la desaparició de l'estructura, la desintegració del loop. Per tot això hi anava tan bé el que va fer William Basinski el dia dels atemptats de l'11 de setembre de 2001 a Nova York. Aleshores, aquest compositor de música electrònica nord-americà feia mesos que treballava en "The Disintegration Loops", una obra (de la qual van aparèixer, després, les versions II, III i IV) d'una hora de durada de construcció i deconstrucció, que va fer servir de banda sonora per un vídeo d'un pla estàtic del cel de Manhattan l'última hora de llum solar el dia dels atemptats.

Més d'una dècada després, Nicholas Szczepanik és de la mateixa escola. Experimentant amb drones i loops, de primes capes que se superposen i canvis imperceptibles. L'any passat vam ressenyar el seu àlbum "We Make Life Sad" com un dels destacats de l'electrònica internacional i, des d'aleshores, ja ha llançat dues noves peces de tres quarts d'hora de durada que de la manera que presenta al seu web semblen simples divertiments. La darrera és de la setmana passada i apareix titulada "Entre los árboles". Szczepanik la va presentar a Facebook amb mandrosa desgana i al seu web, treient-li tota la importància. I a "Entre los árboles" no hi passa res. Com ell mateix apunta, és una peça cosina germana de "La luna del este", l'anterior llançament, del desembre, un angoixant crescendo finalment insuportable, que arriba a traspassar els límits d'escoltar música normalment. Una prova de resistència.

La fotografia és tot el que acompanya l'anunci de la cançó al web d'Szczepanik, un bosc al sud de França.

El Sónar torna al seu emplaçament més icònic per la festa final de l'edició d'enguany, la del 20è aniversari. El CCCB i el MACBA acolliran els concerts de cloenda el diumenge 16 amb, d'una banda, el compositor i pianista britànic Max Richter acompanyat del grup instrumental de L'Auditori BCN216, i de l'altra, i el productor i investigador italià Lorenzo Senni. Els concerts tindran lloc al Teatre del CCCB i a l’Atri del MACBA respectivament.

Max Richter i l’orquestra BCN216 interpretaran en directe al Teatre del CCCB l'aclamada versió que aquest compositor britànic d’origen alemany ha fet de “Les quatre estacions” de Vivaldi. En aquesta revisió, Richter ha deconstruït la peça clàssica restant-ne notes, afegint-hi arranjaments electrònics i alterant-ne l'ordre, sense que es perdi en cap moment la personalitat de l'obra.

D’altra banda, a l’Atri del MACBA, Lorenzo Senni, responsable del segell Presto!?, presentarà el seu darrer i excel·lent disc, editat per Editions Mego, “Quantum Jelly”, una sorprenent deconstrucció de la cultura rave dels 90, amb la repetició i l'aïllament com a conceptes clau. La música serà la base de l’ORACLE, un espectacle audiovisual en el qual l’Atri es transformarà amb columnes verticals de fum i làsers de llum.

Entrades a la venda:

Max Richter + bcn216: Four Seasons Recomposed al CCCB: Compreu-la per 15€; reduïda per a Amics del CCCB i Amics del MACBA: 12€.

Lorenzo Senni presenta ORACLE al MACBA: Compreu-la per 10€; reduïda per a Amics del CCCB i Amics del MACBA: 7€.

L’entrada combinada pels dos concerts només es pot adquirir a través del telèfon del Telentrada (902 10 12 12) i a les taquilles del CCCB en horari d'exposicions.

Per fi! Boiler Room a Barcelona. Bé, al Primavera Sound! Hi podran accedir tots aquells posseïdors d'una entrada per dijous o l'abonament sencer pel festival. Aquest influent cicle musical electrònic retransmès en línia que gira de forma intinerant per tot el món s'ha convertit en un dels xous més importants de música electrònica i de caçatalents. Sens dubte, Boiler Room ha redefinit el concepte d'streaming musical convertint-ho en un fenomen únic. Patrocinat per adidas Original, el Boiler Room s'allotjarà en una zona habilitada especialment rere el recinte del PrimaveraPRO, i es durà a terme de 20:00 a 01:00 amb un cartell de luxe que combina el bo i millor de l'escena electrònica nacional emergent amb noms consolidats d'àmbit internacional. Simian Mobile Disco és, probablment, el nom més conegut del line-up. Els acompanyarà el nostre estimat Actress (que enguany es va endur la condecoració de millor àlbum d'electrònica del 2012), Oneman i Jackmaster. Dins els noms emergents, hi destaca el talent de dos productors catalans. D'una banda el nou fitxatge d'El Segell -del Primavera Sound-, Headbirds que tot just presenta "Sharon Highlights", i barcelonès BeGun que presenta l'EP "San Francisco" (Subterfuge, 2013), una visió àmplia del que és una combinació perfecta de new House i Bass de nova generació.  

Podreu seguir tots els directes a través de www.boilerroom.tv/primavera

Sixto Rodríguez va néixer a Detroit l'any 1942, cosa que vol dir que ja té 71 anys i el seu estat de salut és relativament delicat. Aqueta és la raó per la qual diuen que ha cancel·lat la seva actuació al Primavera Sound 2013. Sens dubte, després del documental "Searching for Sugarmen", de Malik Bendjelloul i premiat a l'In-Edit i als Oscars, el cantautor desconegut per bona part de l'audiència ha estat en boca de tothom i a hores d'ara era una de les estrelles més destacades de l'edició d'enguany del Primavera Sound. Tot just a l'hora que el festival anunciava la cancel·lació d'aquest cantautor d'arrels mexicanes al festival, que tot just és a punt de començar, donaven a conèixer una nova actuació de Sixto Rodríguez al Poble Espanyol, el proper 8 de juliol. El grup d'indie espanyol Chucho, recentment reunits i liderats per Fernando Alfaro, substituiran la baixa de Rodríguez al Primavera Sound 2013.

Segons indiquen des de l'organització, aquells que disposen d'entrada de dia per al dissabte 25 de maig a Barcelona o el divendres 31 de maig a Porto, després de la cancel·lació de Rodriguez, i ja no desitgin assistir al festival, podran intercanviar la seva entrada de dia per un tiquet vàlid per al seu concert el 8 de juliol a Barcelona. Per fer-ho hauran d'enviar la seva sol·licitud del dilluns 20 al divendres 24 de maig a portal@primaverasound.com tot indicant a l'assumpte del missatge "Concert de Rodriguez". Un cop acabat el termini rebran un tiquet que hauran de presentar el dia del concert juntament amb l'entrada de dia del festival corresponent no utilitzada. En cas de que la seva entrada hagi estat usada per accedir al festival no es permetrà l'accés al concert.

De tota manera, hi ha una altra opció si finalment s'assiteix al festival. Aquells que disposin d'un abonament o entrada de dia per a la jornada del dissabte 25 de maig de Primavera Sound a Barcelona tindran l'oportunitat d'adquirir un tiquet vàlid per al concert de Rodriguez abonant la quantitat de 5 €. Aquests tiquets únicament es posaran a la venda el mateix dissabte 25 a les taquilles del festival a partir de les 12:00 i fins a les 22:00 hores o fins a esgotar existències. Només es podrà adquirir un tiquet per persona prèvia mostra de la targeta d'abonament o de dia i de la polsera col·locada correctament.

El Piknic Electronik envairà Montjuïc durant quinze caps de setmana, del 2 de juny al 22 de setembre, amb una aturada de dues setmanes a l'agost per continuar programant al setembre. Derrick Carter, Nôze band live, Josh Wink, Carl Craig, Joy Orbison, Nina Kraviz, Ben Ufo, Agoria, Michael Mayer, El Guincho, Begun i Guillamino són alguns dels 50 artistes confirmats per un certàmen que l'any passat va tenir molt bona acollida entre el públic local per reformular la idea d'oci diürn dels diumenges d'estiu a Barcelona. Com a novetat, enguany, tres de les quinze dates oferiran programació especial coincidint amb la revetlla de Sant Joan, el 23 de juny; l'especial França, el 8 de setembre, en col·laboració amb l'Institut Francès. La darrera data també serà especial, coincidint amb La Mercè, el 22 de setembre.

Piknic Electronic es programa a plena llum del dia, i la concepció de l'esdeveniment ha estat dissenyada perquè de l'esdeveniment en puguin gaudir, en especial, famílies amb nens petits. És per això que la canalla de fins a 12 anys tenen entrada lliure. Consulteu la resta de programació aquí.

Abans no arriba el dia que "nazi" signifiqui només "racista", tots els nens que estudien la Segona Guerra Mundial aprenen que Adolf Hitler i els nazis van ser la cara més terrible de la naturalesa humana. Alguns potser només aprendran la visió inequívoca que condemna els alemanys, almenys els dels anys 30, que els van votar. Què tenia Hitler per convèncer un terç dels electors alemanys? És una pregunta que pràcticament no admet resposta al relat uniforme que habitual s'ha explicat. La condemna al nazisme va haver de ser tan contundent i el pudor i la vergonya, tan profunds, que fins i tot la tremenda destrucció de la vida civil pels bombardejos aliats no ha estat, després de la guerra, gairebé mai objecte d'anàlisi per cap intel·lectual alemany.

Entendre com triomfa el nazisme, tant de forma conceptual -el complex victimisme alemany, anorreats després de la Primera Guerra Mundial- com a partir de decisions i fets individuals i concrets -que el president de la República de Weimar nomenés canceller a Hitler, després d'haver-s'hi negat repetidament; o l'incendi del Reichstag que va servir d'excusa per suspendre legalment les llibertats civils el 1933-, és el primer pas necessari per abstreure's de d'aquesta visió uniforme que condueix a pensar que l'antisemitisme només existia a Alemanya abans de la guerra i no a tot Occident des que el cristianisme esdevingués hegemònic. Seria un gran exercici, de fet, recopilar tots els atemptats contra els jueus que han passat a Europa fins a Hitler. La crema de barris, les expulsions en massa, el cas Dreyfuss, etcètera.

Al final, és clar, sempre pesa més la darrera màxima que el nazisme va ser tal atrocitat, mecanitzada, calculada i executada en massa, que eclipsa qualsevol altre atemptat. Els nazis van ser els protagonistes d'una escalada de bogeria intensa, sempre cap endavant i sense permetre, oficialment, cap retrocés.

Els nazis eren una massa de bojos racistes, antisemites i bel·licistes que es van sentir cridats i emmirallats a conquerir Europa i exterminar el diferent. Aquí hi ha quòrum. Literatura com l'editat recentment "Sol a Berlín", escrit per Hans Fallada el 1947 (publicat per Edicions de 1984; "Jeder stirbt für sich allein" en l'original), confirma la tesi. Pel·lícules com "Conspiracy" (de Frank Pierson i amb Kenneth Brannagh en el paper del cap de les SS Reinhard Heydrich, del 2001), que recrea la conferència de Wannsee, quan es decideix la Solució Final, l'extermini dels jueus, també ho il·lustra. Aquests dos exemples, però, tenen en comú una cosa: d'entre els nazis més nazis, sempre n'hi ha un que no compleix l'estereotip. A "Sol a Berlín" és un comissari de la Gestapo, que s'ha dedicat tota la vida a perseguir criminals, sigui quin sigui el delicte; gairebé ni li importa. A "Conspiracy", un dels assistents a la conferència planteja dubtes sobre si realment cal aniquilar tots els jueus. 

I a part de la literatura i la recreació històrica, a la vida real, al mateix gabinet de Hitler, també hi va haver un personatge que des de la capitulació nazi el maig de 1945 va generar aquests dubtes. Era Albert Speer, ministre d'Armaments a partir del 1942 i arquitecte preferit de Hitler, i la principal fita del qual va ser augmentar l'increment de producció d'armes i munició en el moment que els bombardejos aliats es van intensificar i Alemanya va començar a perdre la guerra. Abans de ser nomenat ministre, com a arquitecte, va ser l'encarregat de dissenyar els deliris de grandesa del Führer, des del camp dels grans mítings del Partit Nazi a Nuremberg fins a la gran remodelació de Berlín perquè fos, també en la forma, la gran capital del Tercer Reich.

Speer va ser condemnat a 20 anys de presó pel Tribunal de Nuremberg només per servir-se de deportacions de mà d'obra i utilitzar treballadors de manera forçosa, i ni tan sols com a principal responsable, i durant el temps empresonat va tenir temps per preparar unes memòries que, un cop alliberat, van esdevenir un best-seller i ell, com no podia ser d'una altra manera, tota una figura mediàtica (les memòries estan editades en castellà per Acantilado sota el títol de "Memorias"; "Erinnerungen" en l'original). Un ministre de Hitler, imagineu-vos-ho, que el primer que va dir en pujar a l'estrada de Nuremberg va ser: "Si Hitler hagués tingut amics, segur que jo hauria estat un dels més íntims".

Tot i la contundència de la frase, a diferència de la resta dels 21 dirigents nazis jutjats i liderats pel darrer peix gros que encara no s'havia suicidat, Hermann Göring, Speer va admetre des del primer moment la culpa, tant activa com passiva, de les atrocitats nazis. Mentre que Göring i companyia es defensaven amb l'excusa de només transmetre ordres del Führer, Speer, malgrat dir que també ignorava l'holocaust, va voler carregar amb la responsabilitat de la barbàrie per tal d'exculpar el poble alemany dels crims nazis. Speer va admetre que, com a ministre del Reich, era tan culpable com per no haver-ho sabut tenint en compte la seva posició, com per no haver fet cas de cap cant de sirena que va poder sentir al respecte després d'anys de formar part del cercle més reduït de Hitler. Tan convençut i tant així va plantejar Speer el judici de Nuremberg, que explica que "[Ribbentrop i Keitel] Aún agravaron más la impresión de querer eludir la responsabilidad; ante cualquier documentación [presentada com a prova al judici] que llevara su firma, se remitieron a una orden de Hitler. Lleno de repugnancia, no pude contener la definición de 'carteros bien pagados' que luego recorrió la prensa de todo el mundo".

Naturalment existeix el debat sobre si realment Speer era sincer o tot va ser una jugada maquiavèlica per evitar la forca. Com amb els experiments amb gasosa, és millor no fer-los a casa i mirar d'extreure'n conclusions a la valenta. Només està clara una cosa, tant si la seva postura va ser sincera com si no, Speer va encertar en voler carregar la responsabilitat de tots els crims.

Com va vaticinar l'historiador anglès Hugh Trevor-Roper quan Albert Speer va rebre la sentència, "ara probablement tindrà l'oportunitat d'escriure la seva autobiografia. Seran les úniques memòries del Tercer Reich que, sent de gran valor, convidaran a més a la lectura". Speer va ser de seguida considerat, per alguns dels aliats, com un nazi diferent a la línia dura de Goebbels, Himmler, Bormann o el mateix Göring. Trevor-Roper no s'equivocava en el sentit que les memòries d'Speer són un testimoni directe de les lluites internes entre els egos a la cort nazi, de la bogeria i esquizofrènia de Hitler quan la guerra ja no va bé, i del seu paper de favorit del Führer i alhora blanc de les enveges del lacai Bormann, el morfinòman Göring i el dur Himmler. El "gran valor" de Trevor-Roper és espiar el Tercer Reich des de dins.

Els tombs que dóna la història han fet que Albert Speer hagi passat a la posteritat com el nazi que va demanar perdó o "el nazi bo". Sense que sigui una paradoxa, entre la fi de la guerra i el procés de Nuremberg, una temporada que Speer descriu amb la calma i la tranquil·litat de quan ha passat la tempesta i que passa laxament retingut per les tropes aliades, un general nord-americà que es dedicava a estudiar amb l'exministre d'Armaments algunes de les vicissituds de la guerra li va arribar a dir: "Si hubiera conocido antes su capacidad, habría destinado a la VIII Flota Aérea americana al completo al único fin de enviarlo bajo tierra". Aquesta anècdota torna a la figura d'excel·lent ministre de Hitler d'Speer que, com apuntàvem, va augmentar la producció industrial de guerra tot i els bombardejos. La mecanització de la destrucció que s'atribueix als nazis va tenir en Speer el gran paradigma que, servint-se de mà d'obra forçada deportada, va aconseguir unes xifres que, a tenor de la reacció del general ianqui, haurien fet esgarrifar els aliats.

Com a la pel·lícula "El hundimiento" (Oliver Hirschbiegel, 2004), amb un Hitler fora de la realitat dirigint exèrcits imaginaris per defensar una Berlín assetjada pels soviètics, descriu Albert Speer el final de la guerra. Decisions il·lusòries del Führer, preparant ofensives irrealitzables i exigint resistències fatals pels soldats, condemnant-los, abans que accedir a cap retirada que permetés cap replegament descriuen l'esgotament físic i mental del ministre. A les seves memòries Speer descriu sorprès els errors estratègics també dels aliats, que un any abans de la fi de la guerra haurien pogut acabar amb la capacitat industrial alemanya si haguessin insistit més amb bombardejos concentrats en punts claus de la producció armamentística. Com recull el volum, l'antic arquitecte va saber després de la guerra que també els estats majors dels exèrcits aliats van cometre errors de càlcul no confiant en aquestes mesures. Implícitament apareix el rastre de com s'hauria pogut estalviar més d'una carnisseria sobre civils si els aliats haguessin pogut enllestir abans.

No són les memòries d'Albert Speer cap manual per seguir l'ascens del nazisme ni el desenvolupament de la Segona Guerra Mundial. El "gran valor" al que es referia Trevor-Roper no era aprendre res sinó conèixer, entendre i veure des de dins l'ascens i l'enfonsament de l'última barbàrie europea. El gran valor és adonar-se que fins i tot amb un dels protagonistes d'aquesta barbàrie s'hi pot sentir empatia, sense que això signifiqui enaltiment de res. Més enllà del judici sobre la naturalesa vertadera o falsa del penediment d'Speer, ja que aquestes memòries no són ni prova incriminatòria ni exculpatòria, tenim a les mans la millor mena de document per conèixer la història, la del testimoni d'aquell que ho va veure i viure, no la d'aquell que només ho interpreta.

"Què és el VIDA?" és la pregunta que formulen els organitzadors d'aquest nou festival que se celebrarà a Vilanova i la Geltrú el 2014 i que pel que van anunciar ahir en roda de premsa a l'Antiga Fàbrica d'Estrella Damm, està cridat a ser l'esdeveniment que prendrà el relleu al buit que deixa el festival Faraday. Recordem que el festival del Molí de Mar celebra enguany la desena i última edició. El VIDA sobredimensionarà l'espai que fins ara caracteritzava el Faraday, i passarà de les 1.500 persones a un màxim de 10.000, segons va anunciar ahir Dani Póveda, codirector del tinglado. La xifra de 10.000 espectadors és la màxima esperada, i dividirà en franjes horàries. De dia, el festival tindrà lloc a La Daurada Beach Club -on, per cert, se celebra la festa de presentació d'aquest any-, i de nit es traslladarà a la Masia d'en Cabanyes, una construcció del segle XIX, d'estil neoclàssic, que havia estat la casa de la família del poeta romàntic vilanoví Manuel de Cabanyes, i que actualment pertany al Consell Comarcal del Garraf. Els jardins del xalet tenen extensió suficient per acollir tres escenaris, dos de grans i un altre de més petit que, segons van indicar, correspondrà al Bosc Encantat, un espai reservat a propostes artístiques més íntimes, al vespre, i electròniques, a ben entrada la matinada.

A més a més, el festival VIDA pretèn fomentar l'economia local amb el tracte preferencial a empreses proveïdores de la comarca, adaptar els escenaris a l'entorn natural que caracteritzarà el lloc on se celebra i prioritzar el comfort del públic. No se solaparan les actuacions i el concepte eco-friendly estarà a l'ordre del dia, inspirant-se en festivals anglesos com l'End of the Road. El VIDA pretén consolidar Vilanova i la Geltrú al calendari de festivals d'estiu, ara des d'una posició més ambiciosa que fins ara ho havia fet el Faraday, tot i que amb la mateixa filosofia.

L'aperitiu serà el 20 de juliol d'enguany a la festa de presentació "Què és el VIDA?", com dèiem a La Daurada Beach Club, amb un cartell compost bàsicament per dos caps de cartell nacionals, Manel i Maika Makovsky, un nom internacional, Will Johnson, un retorn, Egon Soda, un d'electrònic, BeGun, i un d'emergent: vàlius.

Més informació i entrades anticipades a la venda per la festa "Què és el VIDA?" al web del Vida Festival.

Diuen que és l'artista revelació cridat a ser el nou Caribou. Almenys això és el que diu la premsa anglosaxona sobre Ahmed Gallab, un sudanès resident a Estats Units que ja ha publicat un parell de discos, el primer el 2009 i el segon l’any passat amb el suport de DFA i City Slang. La seva experiència musical es va veure forjada en altres bandes que han moldejat les seves influències, Yeaseayer i Of Montreal entre les més destacades, i, evidentment, Caribou. “Warm Spell” és un dels singles del seu darrer disc, “Mars” (DFA, 2012) que enguany s’ha rellançat amb format físic en un maxi de 12 polzades que en la seva edició digital inclou remixos de Larry Gus i Duppy Gun. Musicalment, Sinkane s’impregna del pop de nova generació i la creativitat que respira el barri novaiorquès de Brooklyn, on viu aquesta jove promesa d'arrels africanes. La procedència influeix clarament la seva música, que es barreja amb horitzons electrònics, funk i free jazz ("Warm Spell" n’és un clar exemple), un gènere històricament força reivindicat per músics negres. Sinkane agradarà als consumidors musicals cosmopolites amb ganes de sadollar l'apetit informatiu constantment. Alerta perquè el groove que respiren les seves cançons és altament recomanable per qualsevol festa estiuenca.

Avui és el darrer dia per comprar entrades a 5 euros pel concert de celebració del 15è aniversari de Houston Party (més informació aquí), on actuarà Sinkane acompanyat de Wild Belle i Scott & Charlene's Wedding.

El popArb torna com cada any amb la selecció del bo i millor de la collita musical anual d'arreu dels Països Catalans. De Fraga a Maó -bé de Fraga no hi ha cap grup, però és un dir- i de Salses a Guardamar. Vaja, de la Catalunya Nord tampoc no hi ha cap grup. De fet, el nord del país és una zona ben poc explorada musicalment, i mira que hi ha un bon grapat de grups de l'escena de garage-rock.

El que importa, però, és d'on són els grups, i això sí que el popArb ho té clar a l'hora de no escatimar en anar a buscar artistes d'arreu de la geografia del nostre país. Del País Valencià vindran La Habitación Roja i Senior i El Cor Brutal, que presentaran "València, Califòrnia" (Malatesta Records, 2013); de ses Illes ens visitaran el màgic i misteriós membre de Foehn, Miquel Serra (segon millor disc nacional del 2012) i Oliva Trencada amb "Orsai" (Discmedi, 2013), nou disc sota el braç. La resta de bandes són vingudes del Principat, i n'hi ha tantes i són tan evidents que seria absurd repassar-les totes.

Tanmateix destacarem les que ens semblen més interessants. D'una banda, la presentació dels nous discos de El Petit del Cal Eril i Za!, aquests darrers actuaran per primer cop al festival, i la gran afluència de bandes emergents. És el cas d'Ocellot, Univers i Súper Gegant. Joan Colomo presentarà al popArb un espectacle increïble que va estrenar per primer cop al Sugar Il·legal fest que consisteix en reinventar la radiofórmula, interpretant versions de clàssics mainstream dels 40 Principales. Finalment, i com sempre, al popArb també hi ha lloc per grups que si fos per nosaltres no hi tocarien. És el cas de Quart Primera. Una abraçada, ens veiem a Arbúcies!

Repasseu els horaris del popArb 2013 aquí.

Detroit és una ciutat molt interessant des de molts punts de vista, tal com la va retratar el cineasta Julian Temple a l'excel·lent documental "Requiem for Detroit", que podeu veure al web de TV3, i on s'il·lustra la decadència del sistema industrial i l'agressivitat del capitalisme. Aquesta ciutat gairebé fantasma ha estat, a més a més, durant dècades, el bressol de la música techno, amb icones llegendàries sorgides i forjades en l'escena d'artistes influenciats pel house de Chicago, un moviment underground especialment efervescent durant la segona meitat dels anys 80, i que als noranta va evolucionar cap a ritmes més contundents. Juan Atkins o Derrick May, per exemple, són alguns dels noms més destacats. També Terrence Parker, difícil de veure a Barcelona, que és un altre productor clàssic de l'escena d'aquesta ciutat, va deixar una emprempta difícil d'esborrar. Aquest veritable mag dels plats amb més de 30 anys d'experiència (al vídeo de capçalera apareix punxant al MoMa de Nova York), i més de 100 referències editades, visitarà la ciutat el proper 18 de maig, al BeCool, acompanyat de Marcellus Pittman, un artista de nova fornada icona del nou deep house lo-fi nordamericà, i membre del col·lectiu 3Chairs juntament amb Theo Parrish, Moodymann i Rick Wilhite.

Després de cinc anys, els alemanys Faust, pioners del tan reivindicat i font de referències krautrock, tornen a Barcelona. Productors d'electrònica, grups de rock i de psicodèlia han fet reviure aquest estil en la seva carrera d'innovar en textures i ritmes que bandes pioneres, als anys 70, ja havien utilitzat, tractant d'imaginar-se el futur des de l'òrbita de la psicodèlia. La darrera vegada que van visitar la capital del país, Faust van tocar a l'Auditori, en un concert brillant, caracteritzat pel seu so minimalista i cru. El pròxim 18 de setembre seran al City Hall, a plaça Catalunya, per fer un repàs a la seva carrera musical incloent el repàs a l'últim disc, "Something Dirty" (Bureau B, 2011).

Ni cal dir que aquest concert és imprescindible. Faust van revolucionar la música contemporània aportant una visió avantguardista que travessava de forma transversal altres disciplines artístiques mentre fusionaven la improvisació i el risc, com per exemple el soroll i la influència industrial que sempre els va caracteritzar. A més a més, van innovar en termes de producció musical que anys més tard han influït productors d'electrònica i icones de la música popular.

Els promotors d'aquest concert són Cloudy Dog Productions, als quals els felicitem per l'empenta d'aconseguir dinamitzar l'escena musical de Barcelona, portant a la ciutat propostes tan valorables com Elvis Costello & The Imposers (26 de juliol) i Built to Spill (6 de setembre), entre d'altres. Les anticipades, de 21 euros, aquí. 

Torna el cicle de música electrònica, DNIT, al CaixaFòrum, que ha reunit tres propostes interessants de l'actual escena electrònica internacional. Es tracta de, ni més ni menys, que Trust (31 de maig), Holy Other (28 de juny) i Julia Holter (26 de juliol). Totes les actuacions començaran a les 10 de la nit amb un preu de 6 euros, o 3 euros per als clients d'aquesta entitat de crèdit amb beneficis milionaris. Julia Holter vindrà a presentar "Ekstasis", que va quedar entre la llista dels millors discos d'electrònica d'A Viva Veu i que va editar RVNG Intl, un dels segells discogràfics més interessants d'aquests darrers anys. Holy Other, al seu torn, és un grup que no ens hem cansat mai de reinvidicar per la seva impressionant posada en escena, i Trust com l'aposta extremadament fosca de synth-pop calidoscòpic, un gènere que especialment emocionant. Més informació al web del Caixafòrum.

Sembla que el CaixaFòrum de Barcelona inverteix bé el pressupost. L'any passat van sorprendre amb el cicle de dues dates amb la doble actuació de Demdike Stare i Andy Stott, una nit de baixos gruixuts i boira densa, i la del productor anglès Rustie, que va oferir-nos una bona dosi de bass-bakalao. A més a més, el CosmoCaixa també havia programat altres propostes interessants, com la no gens menys menyspreable visita de Gold Panda i Radian i el sorprenent cicle d'Avant-Jazz en el qual vam poder deleitar-nos amb la vibrant actuació de Jaki Liebezeit, exbateria de Can, amb Friedman, membre de la banda de directe de Chet Baker. 

Els escandinaus Atomic, que fa uns dies van actuar al Jamboree de Barcelona, són considerat un dels millors exponents del jazz europeu i una referència a nivell mundial del free jazz contemporani. Tot i actuar força sovint als escenaris catalans, aquest era el primer cop que ho feien al mític club de la Plaça Reial, epicentre jazzístic de la ciutat comtal, amb l'excusa del 50è aniversari de la sala. Com és habitual en les ocasions especials del Jamboree, van tocar dos cops per tal de satisfer tota la demanda: a les vuit i a les deu del vespre. Tenint en compte el seu explosiu directe, el fet que toquessin a una sala d'aforament reduït era a priori un atractiu extra per acudir a la cita. Malauradament, però, ens va sortir -relativament- el tret per la culata.

Vaig optar per l'actuació de les deu. El concert va començar força puntual amb pràcticament totes les localitats ocupades. Els músics van obrir foc amb els loops recargolats de piano d'"Accidentals", cançó que inicia el seu darrer disc, el recent "There's a Hole in the Mountain" (Jazzland, 2013). Al cap de menys d'un minut, piano, bateria i contrabaix ja es debatien a tota pastilla, un petit fraseig melòdic i passaren el protagonisme als vents que, histèrics, emulaven una mosca amfetamínica. La sonoritat cap al final de la sala no era la millor però de tot anava bé. Atomic estripen els estereotips que cataloguen tot allò nòrdic com a minimalista i fred i, tot i que sí que hi ha passatges pausats, la major part del temps escupen un jazz ardent que en els vents beu de clàssics americans com Ornette Coleman. Mentre s'anaven succeint els temes, però, una sensació agredolça m'anava envaint. L'execució dels temes era impecable i era sacríleg dubte del nivell d'aquests grans músics, però el xup xup no acabava d'esclatar. De seguida ho vaig atribuir al fet que acabaven de realitzar un altre concert. Ho va confirmar el fet que, a una hora justa de començar i quan la música ens començava a prendre del tot, els músics abandonessin per primer cop per tornar-hi a oferir sols un bis.

No va ser de cap manera un mal concert; aquest concepte no existeix en l'univers d'Atomic, i cal remarcar que si vaig tenir aquesta impressió és perquè comptava com a precedent amb les dues actuacions anteriors que els havia vist, a Girona i a Calldetenes el 2009, on els concerts van ser més extensos i la seva força ens clavava a les butaques alhora que els nostres caps, braços i peus no podien parar quiets intentant seguir-los el ritme. Desgraciadament això no va passar al Jamboree, o almenys no amb la mateixa intensitat, una opinió compartida amb tots els que repetien del concert de Calldetenes.

Un cap finalitzat tot, el gran Sergi Merino (figura clau del free jazz europeu, director d'Arco y Flecha, mànager d'Atomic i ídol personal) em comentava que amb el format de doble concert el grup acabava actuant més del que seria normal i que, per tant, era lògic que fessin els sets més curts. En aquest cas, doncs, l'error seria del promotor (no del mànager) que va decidir vendre el que serien duen mitges parts com a dos concerts únics. També em van comentar que el de les deu havia estat un concert més potent que el de les vuit, així que almenys em quedava el consol d'haver escollit bé. Tot i això, sens dubte hagués sigut millor veure un sol set “normal”, encara que hagués estat a una sala amb el doble de capacitat que el Jamboree.

D'independència i democràcia, quin tros en posarem a l'olla? Aquesta mena d'esquizofrènia col·lectiva així mal dibuixada ha provocat pàgines i pàgines de lectura entranyable des de fa dècades. Gaziel deia que Catalunya era un país Sancho Panza, antiheroi i remolcat. Joan Sales, deia que era hora, després de 300 anys, de deixar de ser imbècils. Afortunadament no hi ha cap raó biològica demostrada i no cal córrer a pensar que els catalans tenen res d'especial, que les seves vicissituds històriques han estat més objecte de lamentacions de perdedors que altres pobles imbècils (sic), i que els seus "herois" tenen tanta o tan poca èpica com tants altres Williams Wallaces de Hollywood.

Gaziel recopilava tota una sèrie de crítiques a la constant ultrareafirmació nacional de Catalunya que, malgrat ser de la perspectiva oposada, podria traçar paral·lelismes amb els esperits centralistes. En resum, el periodista filòsof, director de La Vanguardia abans de la Guerra Civil, analitzava a "Quina mena de gent som" com fins aleshores a la historiografia catalana patia més per fer encaixar el trencaclosques del seu relat que no pas fer història. Escrivia Gaziel que...

Les històries de Catalunya escrites fins ara, naturalment impregnades de l'ideal nacionalista, per força provaven (perquè altrament ja no haurien estat à la page) de fer convergir tots els esdeveniments, des dels més remots fins als actuals, a la necessitat apriorística d'assolir, com un coronament, la plenitud de la nacionalitat catalana en una forma estatal. Tant és així, que una de les més famoses d'aquestes històries fou titulada ingènuament "Història nacional de Catalunya". Era -i gairebé ningú no se n'adonava- com si per comptes d'escriure una "Història del cavall anglès", l'autor l'hagués retolada: "Història anglesa del cavall". El mot enlluernador, "nacional", produïa un miratge plaent, però el més antihistòric que pugui donar-se.

Gaziel enllestia el paràgraf venint a dir la intitulació nacional establia un anacronisme de carrincloneria romàntica que condicionava qualsevol exercici més o menys acadèmic o científic.

Seguim. Quinze dies després de la manifestació de la Diada, el professor Jordi Llovet va escriure a El País uns entretinguts "Interrogants històrics" -subtitulats amb "No hi ha cosa més atzarosa que el destí històric de Catalunya"- que eren una magnífica lliçó d'història política. Des de l'assistència dels comtes de Barcelona a un Aragó preparat per ser engolit per Castella (segle XII) fins al 1714, Llovet enumera preguntes, totes més o menys quimèriques, que haurien pogut canviar el rumb de la història del país. Com demostra el professor, la història és divertida en tant que és com la novel·la total, cosa que porta a concloure que no cal ni mica de l'storytelling amb el que sempre s'amaneix. Perquè a més a més de l'objecte més evident d'aquest article, el que és revelador de la columna de Llovet és com, a partir precisament dels interrogants, sembrar un merescut dubte per cada un dels fets històrics que de forma documentada han passat. L'enumeració de qüestions són presumptes (presumptes perquè més enllà és fer història-ficció) moments claus en què Catalunya podria haver-se distanciat jurídicament d'Espanya però, anant una per una és més clar que sota el focus de la col·lecció, no sempre la solució és l'estat propi i, de vegades, la d'una sobirania de total obediència catalana.

Potser precisament amb història-ficció es pot veure més clar. Si de la mateixa manera que la Catalunya Nord va passar a ser francesa al segle XVII ho hagués estat tot el Principat, ateses les circumstàncies actuals de les comarques del nord dels Pirineus, Catalunya seria ara ben poca cosa. De fet, i ho deixarem aquí, hauria pogut donar-se que la principal regió més catalanament política fos el País Valencià. 

Ara que estem de tricententaris, l'exemple més clar del relat d'una història nacional està servit. L'escriptor Albert Sánchez Piñol parlava, fa uns dies al pregó de Sant Jordi que organitzen l'Ajuntament de Barcelona i les biblioteques municipals, sobre la derrota de l'11 de setembre de 1714. En un moment de l'acte va arribar a esbossar que els catalans que van donar suport a Felip V no pretenien destruir l'estat català medieval, simplement els feia més el pes el Borbó, que de fet havia jurat les lleis catalanes abans que les institucions del país, condicionades o no per la massa, donessin suport a l'Arxiduc, l'altre pretendent. Qui, entre els partidaris de Felip V, es podia esperar que fos un dement, va seguir i matisar Sánchez Piñol, i que dissolgués tot l'entramant institucional català amb el Decret de Nova Planta? El de menys ara és entrar en debats historicistes sinó saber que la història, com ha de ser, s'interpreta. L'objecte és excusar-se massa en aquestes interpretacions tan plenes de matisos i prismes que segons com s'agafi es veurà de maneres oposades. Quan surt l'indocumentat polític de torn, del PP, PSOE o Ciutadans, a dir que esto de apoyar al austríaco en la Guerra de Sucesión fue un acto de rebeldía frente al rey legítimo que era el Borbón i coses així li cau tot el pes mediàtic a sobre. Però és realment més cert dir que el poble de Catalunya lluitava contra Felip V per l'anhel de conservar les seves llibertats?

No cal que ens alterem i ens fem l'hara-kiri per mals patriotes. És inevitable que ens empassem contínuament sopars de duro, però cal que aprenguem a distingir l'escudella de la sopa de sobre.

Al pròleg de les "Quinze generacions d'una família catalana" (Quaderns Crema, 1999), on el filòleg i savi Martí de Riquer explica la història de la seva família -a través de la qual fa un viatge sensacional per la història del país-, al pròleg avisa: els seus avantpassats no serien el que una de les capçaleres de la historiografia catalana com la "Història de Catalunya" de Ferran Soldevila postula que hauria d'haver estat ideal. Sense amagar-se'n, és clar. Caldria posar-se en antecedents, però a jugar a posar-se en antecedents, Riquer guanya i escombra. Riquer, una de les eminències en literatura romànica, va néixer el 1915, o sigui que a la Guerra Civil ja tenia edat de posar-se l'uniforme. Després del cop d'estat franquista i la posterior revolució a Catalunya, Martí de Riquer va passar al bàndol nacional, com Samaranch i altres catalans despreciables. Però és que hauria anat a lluitar per la revolució, la República o la Generalitat de Lluís Companys el descendent d'un llinatge aristòcrata, que al segle XIX, arruïnats i tacats per haver estat uns afrancesats durant la Guerra d'Independència es van ruralitzar i esdevenir un dels exemples més clars de carlins a Catalunya? Posem-nos en antecedents.

Martí de Riquer explica l'estupenda compilació genealògica amb veritable flema i pinzellades iròniques. Parla dels seus rebesavis com qui enumera les atzagaiades del familiar llunyà per entretenir la sobretaula. Amb aquesta falsa ingenuïtat, però, utilitza els testimonis directes de cada època per il·lustrar el que succeïa. En lloc de llegir la depuració dels manuals, Riquer il·lumina la cova d'on s'extreu el mineral. Les "Quinze generacions d'una família catalana" no serveixen per fer-se a la idea de què ha passat a Catalunya en els darrers cinc segles, que és el període que abarca, del XV a principis del XX, però sí per desempallegar-se d'algunes crosses mediàtiques.

Posats en context, els Riquer no semblen ser individus a qui preocupa la qüestió nacional sinó social. La principal preocupació de la família és, a partir de les primeres ruïnes, aprofundir i estudiar la història familiar per trobar proves, concessions, documents que acreditin censos i propietats per poder viure de rendes en lloc de posar-se a treballar. Per exemple, les "Quinze generacions..." és expressat amb gran divertiment el primer episodi en què un membre de la família obté un rendiment pel seu treball directe, a finals del segle XIX.

Naturalment no és possible generalitzar a partir d'aquesta prou particular família però no és descobrir gran cosa que les nacions històriques europees submergides als grans imperis moderns, altrament com apuntava Gaziel, no desperten de la letargia fins a l'esclat del Romanticisme. L'status-quo, el sistema en el qual vivim (no només a Catalunya sinó almenys a tot Europa) és el fruït de jutjar així la història i elaborar-ne un relat que justifica l'existència de l'estat-nació -o la voluntat d'esdevenir-ne un. 

El gravat, de Jacques Rigaud, és l'obertura de trinxeres durant el setge de Barcelona de 1713-14.

Germà Aire prové del nom d’una cançó de Sisa, diu en Luca. Quan els vam anunciar per l’A Viva Veu by Moritz vam decidir llançar-nos a la piscina perquè encara no havíem sentit res de la banda, però hi confiàvem plenament. Després de l’actuació que van fer dins la programació del #MakeNoise Gràcia, quan encara no tenien ni nom, tot havien estat bones crítiques, i un projecte que, a més a més, té les arrels en Mates Mates, no pot ser dolent. Al·ludint al nom, en Luca Masseroni afegeix que van decidir batejar aquest projecte així perquè el nom els escau molt bé: “Ens coneixem des de fa temps i quan ens ajuntem per fer música, ens avenim molt a l’hora de donar-li forma a l’aire. En això som germans. Quan teníem poc més de 15 anys ja tocàvem junts amb el mateix professor i fèiem algunes classes junts. Des d’aleshores no hem parat i ara ha sortit això”.

Molts pensen que Germà Aire ha estat una emancipació d’en Luca i l’Andreu Ribas respecte Mates Mates. 

Toquem sobretot perquè ens ha vingut de gust, teníem la necessitat de fer-ho, d’experimentar, entre nosaltres dos l’electrònica i les modulacions. Vam descobrir una forma de tocar diferent a la que utilitzàvem fins ara. Jo he aconseguit un Hammond, i l’utilitzo per gravar cançons a casa meva acompanyat d’una guitarra. L’Andreu hi va posar guitarres, cors bonics i pads electrònics. Ens va flipar moltíssim, i vam decidir tirar-ho endavant. Per això li vam donar nom a aquest projecte. Després assajant veiem que amb els recursos que teníem podíem disparar sons o tocar-ne més d’un cadascú, modular veus i instruments. Toquem la guitarra espanyola, l’elèctrica, un Sampling Pad, un Casiotone i una bateria petita.

En què consisteix la vostra musica? D'on prova la inspiració, musical i lírica?

Expliquem situacions i sensacions nostres. Les lletres parlen d’imatges que tenim al cap, i cada cançó és una història, no ens quedem amb un ànim concret. Hi ha cançons tristes, felices, de nostàlgia o de coses que ens passen ara, importants o no. Som realistes i és tal com surt, és el què vivim. La inspiració arriba parant atenció al teu voltant. No sabem com, però un dia arriba. Cada element de la teva vida ajuda a inspirar-te, no només els grups que ens puguin agradar, sinó històries que passen, inquietuds, estats d’ànim i infinitat de coses més. Som amants del petit format, del so cru, que quan l’escoltis sembli que el trobes davant la teva cara i ens agraden molt els concerts íntims a peu de terra, de sentir la música allà mateix.

Toqueu cançons dels Mates Mates però a Facebook l'Andreu deia que a la fàbrica Moritz no en tocareu cap i que el repertori es centrarà únicament en les noves cançons. Expliqueu-nos aquesta evolució, del primer concert a BCore, pel Make Noise, on sí que vau tocar temes de Mates Mates.

En aquell concert de la BCore, vam fer cançons de Mates Mates i vam tocar sota el nom de Luca Masseroni (Mates Mates) llavors ja teniem preparat un setlist per a la ocasió (cançons d’en Luca i de Mates). En aquells dies d’assaig van sortir coses que resultaven ser dels dos. Per això que aquest concert d’A Viva Veu a la Fàbrica Moritz som Germà Aire i sota aquest nom no toquem cançons de Mates Mates. Com a molt farem alguna versió. Aquesta vegada tocarem cançons fetes per nosaltres dos i pensades per Germà Aire, n’ hi ha una que és un fragment d’un vídeo que vam gravar amb Roger Guàrdia on vam crear alguna cançó especialment pel vídeo.

Per cert, on heu gravat i què en fareu?

Hem gravat quatre temes amb Joan Pons al Teatre de Cal Eril ara fa pocs dies, aquests temes serviran per presentar-nos i treure un casset amb Famèlic.

Feu-nos una llista de coses que us inspirin.

Discos: Franco Battiato, “Patriots”; Belle & Sebastian, “Tigermilk”; Lucio Battisti, “Emozioni”; Esperit!, “Endavant Continu”; Brian Eno,  “Another Green World”; Television, “Marquee Moon”; Los Planetas, “Super 8”.

Cançons: “Boss Inside” d’Adam Green, “Denmark” de Chemical Brothers, “Qualsevol nit pot sortir el sol” de Jaume Sisa, “Heroin” de la Velvet Underground & Nico, “Sant Marie” de Piano Magic, “Ex–con” de Smog, “The Old Revolution” de Leonard Cohen.

Pel·lícules: "Melancolía", "Canino, Otto e Mezzo", "El petit príncep", "Mi vecino Totoro", "Down by Law".

Pobles de Catalunya: Sant Julià, Torà, Vidrà, Sant Martí de Centelles, Núria, Cassà de la Selva, Cadaqués.

Un bon dinar: sopa de galets, galtaques de porc, la pastiera i cafè sol.

És difícil convèncer algú que vagi a veure el concert d'un grup del qual mai n'ha sentit res de res. Què els hem de dir als nostres lectors per convèncer-los de que us vinguin a veure?

Convèncer algú per anar a veure un grup que no han escoltat mai res és difícil. Nosaltres només podem dir que veuran el nostre primer concert i tindran un munt de sensacions diferents segur.

Germà Aire toquen avui, a partir de les 20.30 hores, a la Fàbrica Moritz Barcelona. El preu de l'entrada és de 5 euros i inclou una cervesa. Les cerveses, a la Fàbrica, valen 1'5 euros, i no està pasteuritzada, el que significa que és més natural i orgànica que les que consumiu habitualment, a casa vostra o als bars on us emborratxeu.

Germà Aire prové del nom d’una cançó de Sisa que apareix a l’emblemàtic “Qualsevol nit pot sortir el sol” (Zeleste, Edigsa, 1975), aquell disc tan barceloní, amb la font màgica de Montjuïc i l’edifici del Palau Nacional al darrera. Pel que ens explica un dels dos membres de Germà Aire, en Luca, en una entrevista i pel que podem escoltar a l’avançament cedit per Famèlic Records (properament el segell els editarà una cinta), a la música del grup hi ha un esperit molt proper al d’aquella època. Llibertat de creació i una aura molt tranquil·la. En Luca i l’Andreu ja no volen que se’ls reconegui la feina com si fossin una versió reduïda del seu grup principal, els Mates Mates, sinó com un nou projecte musical que explora els confins de la música de dormitori. Cançons que busquen la proximitat amb el públic, i que guanyen sentit en el petit format. L’enregistrament del seu primer disc l’han fet a Guissona, a cal Eril. Amb aquesta pista intuïm un disc màgic i senzill, amb una profunditat de camp analògica, orgànica i feliç.

Germà Aire actuaran, per primera vegada amb aquest nom, a l’A Viva Veu by Moritz, aquest dijous 2 de maig, en plena primavera. El vídeo que us avancem correspon a un enregistrament de fa pocs dies al seu local de Vic. És la primera cançó feta públic d’aquest projecte tan interessant, per això ens fa tanta il·lusió poder compartir-la amb vosaltres.

Ens veiem dijous, a la Fàbrica Moritz Barcelona. Serà a partir de les 20:00, amb una entrada de 5 euros que inclou consumició.

Me & The Curiosity és un nou projecte amb seu a Barcelona que pretén donar suport a la creació artística contemporània. Consistirà en una mena de galeria itinerant, prenent com a referència el concepte pop up, espais que acullen accions artístiques que en funció de les característiques de l’esdeveniment canvien la ubicació per poder donar un suport concret a les necessitats del que s’hi exposa. Els espais que acolliran cadascuna d’aquestes exhibicions s’escolliran en relació estrica a la intervenció artística que s’hi hagi de realitzar, però segons ens informen, sempre s’ubicaran en espais singulars, i per a la primera acció, Me & The Curiosity s’instal·larà a un plató fotogràfic del barri barceloní de Gràcia que es va construir als anys seixanta, inspirada en l’estructura arquitectònica dels estudis berlinesos dels anys cinquanta.

“You Just Got Blogged”, una proposta de l’artista canadenc resident a Barcelona, Mike Swanedy, inaugurarà avui, dijous 30 de maig, la primera residència del Me & The Curiosity, i es podrà visitar fins el 9 de juny. Aquesta producció s’emmarca dins de l’experimentació pictòrica, a partir de la qual s’indaga entre les fissures que hi ha entre la realitat online i el món real. Es convidarà als assistents a reflexionar sobre la creació artística sota l’impacte d’internet i les xarxes.

Horari de l'exposició:

De dilluns a divendres de 16h a 20h
Dissabtes d'11:30h a 13:30h i de 16h a 20h
Diumenges d'11:30h a 13:30h
Altres horaris amb cita prèvia: info@meandthecuriosity.net

Com sempre, cartell de luxe pel Cruïlla, que avui ha presentat les darreres incorporacions artístiques al festival d’enguany, que encapçala Snoop Dogg, que presentarà Snoop Lion, el seu nou àlies després que l’any passat viatgés a Jamaica per convertir-se al rastafarisme. Des d’aleshores, la seva carrera es basa en reinterpretar el reggae, i així ho ha fet amb “Reincarned”, el seu dotzè disc d’estudi produït, entre d’altres, per Major Lazer i Diplo. Aquest darrer disc també li ha servit a aquest antic raper per enregistrar un documental titulat amb el mateix nom que l’àlbum, on explica aquesta conversió a la cultura resta. Tot i que la crítica no va respondre del tot bé a aquest gir, Snoop Dog sempre és un espectacle veure’l en directe, i sobretot si a més a més ve acompanyat al mateix festival d’una altra figura de la musica jamaicana com Toots & The Maytals.

Caracteritzat especialment per l’eclecticisme, el Cruïlla a banda de mesclar Rufus Waiwright i Billy Bragg amb el talent emergent de Tigre Menja Zebra, El Petit del Cal Eril i The Suicide of the Western Culture també portarà a Barcelona els directes de Cat Power i Suede. Pel que fa als noms més exòtics de les confirmacions d’avui, cal destacar Goran Bregovic, l’abanderat del so balcànic ens oferirà el seu gran concert amb la orquestra de bodes i funerals. Un altre concert exclusiu serà el protagonitzat per James Morrison, màxim exponent de la nova fornada d’artistes que han recuperat i renovat el soul com un estil musical de masses.

Tots aquests noms se sumen a Morcheeba, Fermin Muguruza, Trombone Shorty & Orleans Avenue i Billy Bragg, que ja s’havien anunciat prèviament. El Cruïlla se celebrarà al Parc del Fòrum el proper cap de setmana del 5 i 6 de juliol, coincidint plenament en dates amb el darrer Faraday de la història.

El nostre amic Dani Póveda és qui s’amaga rere el sobrenom artístic de Gentle Music Men, un projecte detallista amb àmplia acollida dins l’escena del pop independent estatal, i que va actuar al cicle A Viva Veu del Fantástico l'any 2011. Aquest dissabte presenta “Sueño infinito” (Pias, 2013), el seu darrer disc, a La [2] d'Apolo, després d’haver-lo presentat per primer cop a l’Auditori Eduard Toldrà de Vilanova i la Geltrú. La formació amb la que es presenten en directe consisteix en una formació de set músics, en la que fins i tot hi ha una secció de cordes. Entre els músics hi trobareu membres d’altres conegudes bandes vilanovines, entre d’altres, La Brigada. Us regalem dues entrades entre tots aquells que ens envieu un correu electrònic explicant per què us hi hauríem de convidar a vosaltres i no a una altra persona.

El concert tindrà lloc demà dissabte a La [2] de l’Apolo, a les 00.30h. El preu de l’entrada anticipada és de 16 euros, 2 euros més si la compreu a taquilla. Els posseïdors del carnet del Primavera Sound 2012 o el Plastic Club tenen entrada gratuïta abans de les 02.30h.

Jo sempre havia estat més de Thurston Moore. Des que tenia 13 o 14 anys i vaig veure els Sonic Youth al Primavera Sound 2007 vaig quedar captivat pel seu estil a l'hora de tocar (i torturar) la guitarra i per la seva imatge que bé li val el sobrenom de “Peter Pan de l'indie-rock”. Els Sonic Youth els vaig tornar a veure el 2009 al mateix festival i a en Thurston per la seva banda dues altres vegades, al Primavera Club 2008 i fa uns mesos a La [2] d'Apolo. Aquest últim concert va ser posterior a la ja coneguda dissolució indefinida de la joventut sònica a causa del divorci entre en Thurston i la Kim. Aquest succés, però, no ha minvat la inexorable creativitat dels seus components. En Thurston té el mencionat propi projecte i a més acaba de formar Chelsea Light Movement. L'altre guitarrista d'aquesta banda que va revolucionar l'indie i la manera d'entendre les sis cordes va actuar dimecres passat a La [2] d'Apolo.

No era el primer cop que Lee Ranaldo tocava a Barcelona sense els Sonic Youth. Que recordi el precedeixen una jam de soroll al festival de poesia de Barcelona quan encara el dirigien l'Eduard Escoffet i en Martí Sales i una actuació al passat Primavera Sound. Malgrat que Ranaldo ha afirmat en múltiples entrevistes que "Between the Times & the Tides" (Matador, 2012) es va començar a coure quan Sonic Youth encara funcionava, el disc es va editar després d'iniciar-se el parèntesi en el grup, de manera que és inevitable entendre'l com la seva obra posterior. L'autor acostuma a definir aquest treball com “un disc de cançons”. Amb això pretén avisar que poc n’hi resta de les tempestes de soroll i la ràbia juvenil que radiaven els Sonic Youth en el seu millor temps o de l'esperit experimental que impregna els seus anteriors treballs en solitari. Per altra banda, sí que s'hi reconeixen les harmonies i més elements marca de la casa. En aquest cas, però, ens arriben a través d'un filtre més madur, més clàssic. Així es va reflectir també en directe, a excepció d'algun minut de soroll i guitarra distorsionada tractada amb arc de violí. Dalt l’escenari l’acompanyaven un segon guitarrista, un baixista i Steve Shelley, bateria de Sonic Youth. Durant una hora i mitja van repassar gran part de les cançons del "Between the Times & the Tides" però també van aprofitar per avançar força peces de les que formaran part del seu pròxim àlbum. Aquestes segueixen la tendència acomodada pel que fa a l’experimentació però no per això deixen de ser hits, sobretot en el cas de la que va presentar com a "Last Night on Earth" i la que van interpretar just abans del bis. Pels comentaris que es sentien després del concert sembla que els assistents no van acabar de quedar convençuts per les noves cançons, si més no no tant com amb les del disc que teòricament venien a presentar. No cal ni parlar de la comparació amb Sonic Youth. En canvi, a mi em van agradar moltíssim i em va semblar una evolució i maduració natural molt digna. Precisament ho explica a la perfecció el títol de l’últim disc. "Between the Times & the Tides": entre els temps moderns i la tradició. Entre Sonic Youth i el "Revolution Blues" de Neil Young o l'"Everybody's Been Burned" dels Byrds que va versionar a mig concert. Pel que comenta a les entrevistes, feia molt temps que tenia ganes de gravar un disc a l’estil dels cantautors (a més que Neil Young acostuma a mencionar Bob Dylan, Leonard Cohen, Cat Power o Bill Callahan entre les seves referències). La dissolució temporal de Sonic Youth li ha proporcionat el temps necessari per desenvolupar aquesta faceta i a Barcelona va defensar el repertori de forma impecable i se’l va veure relaxat, feliç, proper i agraït. Es va acomiadar deixant anar un “fins d’aquí a uns mesos”. No se sap si és que ja té algun altre concert planificat amb la seva banda per les nostres terres o si ja s’està planejant la gira de retorn de Sonic Youth, grup tots els seus membres han especificat repetidament que "no s’ha separat sinó que està indefinidament inactiu".

Mai no hagués cregut que acabaria dient això, però en comparació amb l’última actuació de Thurston Moore a la mateixa sala, més intensa però també més irregular, em quedo amb la classe i sobrietat de Lee Ranaldo.

Van obrir el concert els catalans Murnau B.. Aquest grup està format per ex membres d’El Petit de Cal Eril, Zeidun i altres bandes i pel director de la Fira de Música al Carrer de Vila-Seca, Kike Bela. Acaben d’editar el seu debut a Jacquard Records, que consta de vuit temes instrumentals on la influència de les harmonies i la distorsió de Sonic Youth és innegable. Malgrat el poc rodatge que tenen fins ara dalt els escenaris van oferir un concert molt compacte que va sorprendre els qui havien arribat d’hora a la sala.

El 23 de desembre van tocar a Barcelona els Meat Puppets, que tornaran a la ciutat pel Primavera Sound. Aquesta és la crònica d’aquell concert feta amb inexcusable retard, després que la seva confirmació pel cartell del festival els posés de nou de [mínima] actualitat i ens recordés els nostres deutes. És una crònica feta a quatre mans: les del Pol, fan devot d’algun dels discos dels Meat Puppets, i les de la Glòria, una de les seves adversàries furibundes, que es va deixar convéncer per venir qui sap com. Pel Pol, es tracta d’un d’aquells grups que, si fos el primer cop que vénen, justificarien pagar una entrada sencera (o d’un dia) al Primavera Sound. Per la Glòria, no justifiquen més que gestos de sincer disgust davant dels seus irresponsables solos de hard rock o els seus descarats (per ella, ofensius) ritmes de country.

Meat Puppets no són un grup que posaries per lligar amb noies barcelonines, no. Són inevitablement vulgars i involuntàriament rudes. No eren nois de ciutat que volien cridar davant d’un micròfon, sinó dos germans desarrelats i seminòmades d’Arizona la mare dels quals va tenir sis marits abans que ells arribessin a la vintena. Per ells, Deep Purple eren una influència tan respectable com els Ramones, i no hi havia contradicció entre ser company de segell de Hüsker Dü i celebrar casposos èxits country taral·lejats arreu de la més conservadora Texas. I no, oh irònics lectors, no eren com nosaltres, que fem aquestes coses ad maiorem gloriam de la post-modernitat. Ells no hi veien cap contradicció entre termes tan allunyats i, segurament per això, la seva carrera és irregular i té moments molt difícils de defensar alternats amb d’altres d’immensos.

Suposem que una mica per tot això, el seu retorn, l’any 2009, no va ser saludat per grans escarafalls com els que es van fer, per exemple, per rebre companys de generació com Guided by Voices. Però en arribar al Sidecar ens trobem que, home, hi ha força gent. El Sidecar no és enorme, és clar, però sí, es nota que els presents tenen ganes de veure’ls, tothom hi és des de molt d’hora i hi ha molta gent que ha vingut sola. Ens enfrontem, això sí, a un públic majoritàriament masculí i nascut durant els setanta i primers vuitanta, un ambient força testosterònic que encaixa amb les nostres expectatives.

“Ostres tu, sembla que acabin de tornar de fer una barbacoa en un merendero de Collserola”. Els germans Kirkwood apareixen sobre l’escenari amb samarreta de propaganda d’una marca de cervesa -en Curt (guitarra, veu)- i camisa descolorida i arremangada -en Cris (baix). Podríem dir que són uns rednecks, però preferim inventar l’expressió “ser un barbacoes”. El bateria té una pinta bastant desmillorada, segurament fruit d’una vida de rock’n’roll i excessos, però també sembla bastant content. Un quart integrant del grup, a la guitarra, sembla molt més jove que nosaltres, “deu ser el fill del cantant, té la mateixa cara”. Ho era, ho vam saber avançat el concert, quan el xaval es va desmelenar i el pare va fer un somriure orgullós i el va presentar a l’audiència.

Comencen fort, amb “Lake of Fire”, “Oh me”, “Plateau” i “I’m a Mindless Idiot”, tot temes del “Meat Puppets II” (1984), segon i indiscutiblement millor disc de la banda, probablement el millor també del gènere del cow punk. Al Pol no li agrada Nirvana, però ha de reconéixer que en Curt tenia bon gust. El públic està animat, fa molt calor i els Meat Puppets suen de valent. El repàs als seus èxits continua amb “Confusion Fog” (“Mirage”, 1987), “Maiden’s Milk” i “Up on the Sun”, del seu disc del 85 o la versió dels Beach Boys, “Sloop John B”. A banda de hits com “Lost”, “Seal Whales” o “Open Wide”, la Glòria s’emociona amb la versió que fan del “Hey Baby ¿Qué Pasó?” dels Texas Tornados, perquè li recorda inevitablement a "Walker, Ranger de Texas" (era la cançó que feien servir a la tele per a anunciar la sèrie) i se li escapa el riure.

Sortim del concert satisfets, la Glòria perquè li ha agradat més del que s’esperava i el Pol perquè ja tenia ganes de veure un concert així. Uns amics que ens trobem a fora no pensen el mateix. “Com a mínim no han fet pena”, diuen. Home, per a ser la segona reunió del grup i ja amb aquestes edats, a nosaltres ens ha semblat que aprovaven amb nota. Coses pitjors hem vist. Cosa d’un mes després anuncien la seva participació en el proper Primavera Sound, aquest maig, cosa que ens agafa completament per sorpresa. Hagués estat més maco que el primer concert de Meat Puppets a casa nostra fos al festival? No n’estem segurs. D’una banda, les expectatives que es posen en un concert en una sala petita són unes altres, més elevades potser, i és probable que el grup t’acabi decebent, com els va passar als nostres amics al desembre. Ara bé, si el concert a la sala ja ens va agradar molt, és convenient que els tornem a veure al maig, sabent com són els concerts d’aquest tipus -per l’ambient, pel públic, per la duració i la capacitat d’improvització- en un festival? Hi ha temps per a pensar-ho, però si no vau anar a veure’ls al Sidecar, us recomanem vivament que aneu al seu concert al Primavera Sound.

Els seguidors de l'indie en general però també els de l'electrònica en concret tenien ahir una cita obligada a Razzmatazz. La sala principal del complex va acollir el quart concert de la gira mundial de presentació del disc d'Atoms for Peace, projecte que serveix a Thom Yorke per ampliar horitzons i evadir-se de Radiohead. Molt més interessant que l'anecdòtica presència d'aquest cantant divinitzat per alguns i odiat per altres és el fet que "Amok" (XL, 2013) és, sens dubte, dels millors treballs del que portem d'any. La suma dels dos factors, amb un clar predomini del primer, va fer que s'exhaurissin les entrades anticipadament malgrat els 40 euros que costaven.

Cadascuna de les dates que ha ofert fins ara Atoms for Peace ha comptat amb convidats especials que han exercit de teloners. En altres ciutats han pogut gaudir d'Actress, Throwing Snow o Shed. A Barcelona els encarregats d'escalfar l'ambient van ser Nathan Fake i el productor i DJ malagueny afincat a Barcelona Baldo. Aquest darrer es va adaptar encertadament al context i va optar per ritmes mutants més propers al glitch hop que al deep house i el techno que punxa al club Werk It, d'on és resident. Tot el contrari que Nathan Fake. L'anglès afiliat al segell Border Community pràcticament va prescindir de la seva vessant més ambiental i va oferir un live molt contundent per l'hora que era amb una successió d'alts i baixos que transmetien falta de cohesió.

A les 10 en punt van aparèixer els protagonistes de la nit. Tot i que inicialment Atoms for Peace es plantegés com un super grup amb Thom Yorke (Radiohead), Nigel Godrich (productor de Radiohead i d'altres grups com Air, Pavement, U2 o R.E.M.), Flea i Mauro Refosco (Red Hot Chili Peppers) i el bateria i productor americà Joey Waronker i aquesta formació fos la que gravés el disc, actualment en directe el grup queda reduït als dos primers de la llista. Així doncs, presidia el centre de l'escenari una taula plena dels portàtils, pads i samplers que controlaven els dos músics, tot i que Thom Yorke també va tocar la guitarra i el baix en algun tema puntual. Just darrere, tres pantalles gegants on es projectaven els sublims visuals dissenyades per Tarik Barri, productor audiovisual que també ha treballat per Monolake.

L'actuació es va iniciar amb "Ingenue" i va seguir una estructura calcada a la dels tres concerts anteriors de la gira, alternant cançons d'"Amok" amb alguna de les peces del disc que va editar només Thom Yorke l'any 2006. Aquest es pot considerar la llavor d'Atoms for Peace (sense anar més lluny aquest és el nom d'una de les peces del mencionat disc en solitari). L'actuació va constar de 12 cançons que ens van embadalir durant una hora i mitja. Una hora i mitja progressiva i sense ni una pausa on els dos músics van mesclar sonoritats pròpies de l'IDM, l'indietronica i més subgèneres de l'electrònica evitant sempre el recurs obvi i/o fàcil, però alhora sense que la seva música pequés en cap moment de pretensió experimental ni deixés de sonar suau, agradable i sòbria a l'oïda, amb la veu de Thom Yorke flotant per sobre de tot i algun dels seus balls espasmòdics a primera línia de l'escenari a mode de bany masses. De la mateixa manera, el directe va resultar més ballable que el disc sense que en cap moment esdevingués estrident o desmesurat, com sí va ser el cas, insisteixo, de Nathan Fake. Tot acompanyat per unes projeccions de temàtica còsmica, microbiològica i geomètrica que enaltien encara més el goig dels assistents. Amb l'experiència encara molt recent, crec que és la millor actuació d'un grup o artista d'electrònica que he presenciat mai, seguida pel concert d'Apparat Band a l'Apolo del 2011.

En acabar l'actuació, els dos músics van acomiadar-se punxant algun clàssic de Marvin Gaye i Talking Heads, un detall tan majoritàriament efectiu com inconnex i innecessari. D'una a tres de la matinada la festa va seguir al Pop Bar amb una segona sessió de Baldo.

L’any passat va prendre molta rellevància un esdeveniment que va néixer de forma molt improvisada, el Record Store Day Barcelona (en parlàvem aquí). Ho fa fer de sobte, sense cap voluntat excloent i amb l’objectiu d’unificar l’escena i posar en valor les botigues de discos. Un any més tard, aquesta iniciativa torna, aprofitant la data internacional coneguda com a Record Store Day, i ho fa amb un canvi de nom per precisament desvincular-se’n de l’oficialitat, que a Barcelona només pot explotar comercialment la botiga Revolver Records. Així doncs, enguany s’ha optat per fer una versió autòctona de l’esdeveniment i batejar-la amb el nom de “El Dia de les Tendes (o botigues) de Discos”. Això serà el proper dissabte 20 d’abril i consistirà en una col·laboració entre segells discogràfics que tindrà lloc a la majoria d'establiments de tota la capital catalana (els trobareu en una llista a baix).

Entre les activitats previstes pel #DTD2013 destaquen els concerts i sessions de DJ, totes amb entrada lliure, que durant tot el dia tindran lloc a la majoria de botigues de Barcelona –cal mencionar que enguany, la iniciativa també s’ha estès a Madrid-. A Barcelona, algunes sales també allotjaran concerts com a activitats paral·leles sota el paraigua del DTD, i per descomptat, comptarem amb tot un seguit de llançaments discogràfics exclusius, incloent vinils, CD, i cassets. En total hi participaran aproximadament 50 artistes de 47 segells discogràfics, col·lectius o promotores diferents que es repartiran per 14 botigues de tota la ciutat. Aquesta data tan simbòlica pretén homenatjar les edicions discogràfiques en format físic, i per aquesta raó els llançaments especials commemoratius per aquesta data seran molts. El dia 20 d’abril es produiran, només a Barcelona, 11 llançaments exclusius, a banda de l’edició limitada d’un cd amb el que s’obsequiarà a tots els que comprin alguna cosa, en el qual hi han participat 25 segells independents del país.

Edicions discogràfiques exclusives:

A banda del que editen tots els segells discogràfics també cal afegir-hi tres recopilatoris més: La segona part del recopilatori “Non Plus Ultra 1980-1989 vol.2” de l'interessantíssim segell sabadellenc Domestica Records, en una cuidada edició en vinil, “Track de Mamooth” (El Mamut Traçut) i "Galletismo... es bien" (Galleta Records); Wiggum editarà en cedé "La guerra mundial" (El Genio Equivocado). En vinil es podrà gaudir dels singles limitats de Macho (Bankrobber) i de El Palacio de Linares (Discos de Paseo); També, l’àlbum de Los Canguros (Bcore Disc). En cassette: El debut de El Último Vecino (Domestica Records), l’split d’Ocellot i Sun Color (també disponible en CD-R), per part de Discos La Gàbia, i el box set amb tota la discografia i temes inèdits de The Destroyed Room (Boston Pizza).

Artistes participants:

ALBUFERA+LULLAVY, ALIMENT, BATAK, BERLINIST, LA BRIGADA, BULLFROG BLUES EXPERIENCE, CAMELOT DJ, LOS CANGUROS, CATAPLÀUSIA, CECE GIANNOTTI, CIUDAD LINEAL, COMANDO SUZIE, D-FRIED DJ, DANI SNAP! DJ, DANIEL PUENTE ENCINA, THE DESTROYED ROOM, DISCOS DE PASEO DJ, ESTHER CONDAL, EXILI A ELBA, FIBLA DJ, FIBLA, GALLETA DJ, GALLETO MAN, EL GIRO ORGÁNICO, GÚDAR, HENDRIK RÖVER/LOS DELTONOS, THE LAST 3 LINES, MACHO DJ, MATRIMONIO, MISSING LEECH, NATURALESA SALVATGE, NEN I CAVALL DJ, PEGATAS DJ, SANTI COLOMER TRIO, ELS SURFING SIRLES, THE LAST 3 LINES, OCELLOT, OLGA ÀBALOS DJ, THE SAURS, SECT, SEXY BICYCLE, SICK BRAIN, SON BOU, STÖRUNG FESTIVAL DJ, SUBWAX DJS, SUN COLOR, TORI SPARKS, EL ÚLTIMO VECINO, ULTRATOMBA, WIGGUM, WILD HONEY, WILL SPECTOR Y LOS FATUS.

14 botigues de discos:

APOLO STORE, BCORE DISC, DISCO 100, DISCOS JUANDÓ, DISCOS PARADISO, EL FORAT RECORDS, FUNKSOUL RECORDS, LOST TRACKS RECORDS, LUCHADOR RECORDS, MUSICOMING.COM, SUBWAX, SURCO, ULTRA-LOCAL RECORDS, WAH-WAH RECORDS

Déu n’hi do amb les noves confirmacions d’avui del Sónar per al nou emplaçament de l’edició diürna del festival, a Fira Montjuïc. Els nord-americans Chromatics (entre els millors discos de l'any d'A Viva Veu), Sebastian Tellier i Atom TM són els noms que més destaquen a nivell mediàtic. Trenta noms més s’afegeixen a la programació del Sónar de Dia i la que comissaria la Red Bull Music Academy, més fixada en posar de manifest els nous horitzons de la música de ball. D’aquesta manera, a banda dels artistes mencionats, també hi actuaran Skip & Die, Jackson and his Computer Band i Sísý Ey. Tots tres són projectes europeus amb un reclam mediàtic inferior però no per això menys interessants. Els primers mesclen influències a mig camí entre M.I.A i Die Antwoord, els segons són francesos i representen el nou fitxatge estrella del prestigiós segell Warp. També hi actuaran els misteriosos Sísý Ey, triomfadors de la darrera edició de Sónar Reykjavík.

També s’afegeixen al cartell noves propostes musicals nacionals. En aquest àmbit cal destacar els ZA!, que presentaran el seu darrer disc i el seu impressionant so en directe, Tiger Menja Zebra, el sorollisme il·lustrat d’Evol, l'electrònica detallista i audiovisual de Wooky, el diàleg entre laptop i violoncel de Sara Galán & Edu Comelles, la poesia sonora de Jansky, l'experimentació sense regles de Coàgul. També hi participaran el beatmaker sevillà Lost Twin, XTRNGR i Drömnu, el groove als plats de Tutu i els processos digitals i evocadors de TGES. D’altra banda, avui també s’ha presentat la programació completa de la Red Bull Music Academy a l’escenari SónarDôme, una de les nostres parts favorites del festival, que enguany suposem que millorarà respecte les aglomeracions de l’any passat pel canvi de localització de l’edició diürna del festival.

L’acadèmia de la Red Bull portarà a Barcelona els directes del duet nord-americà Metro Area, considerats els grans mestres en la renovació de la música disco en aquest inici de segle XXI; les parelles formades per Felix Kubin i, alerta, James Pants, i JESSE i el gran Jimi Tenor, l'escandiunau fascinat per l'afro-beat; el techno sense màquines dels austríacs Elektro Guzzi; el rap lliure d'Oddisee; el set de ghetto beats de Branko, membre de Buraka Som Sistema; i el hip-hop reflexiu i d'alta qualitat del madrileny C. Tangana. Completen la programació Kidsuke (duet format per Kidkanevil i Daisuke Tanabe), Cassegrain (techno profund entre Grècia i Alemanya), Palmbomen (psicodèlia amb tocs dub i krautrock), DZA (beats i ritmes hip-hop des de Rússia), Satore (deep house directe al cor, des de Mallorca) i We Like Turtles (parella de djs de Tarragona amb una gran visió cap a la pista de ball).

Si no existís la Fira de Música al Carrer de Vila-seca (FiM), en un escàner de l'activitat musical del país el camp de Tarragona sortiria massa pobre. La Fira va néixer i té encara un propòsit gairebé inconscient de pintar una part del mapa de Catalunya que -no només en la música, en molts altres camps també- sovint menystinguda, oblidada. Barcelona és Barcelona; Girona i la Catalunya central, pretès bressol del país i nineta dels ulls de tothom; Lleida, el llunyà oest que es reivindica com a darrer de la cua; i Tarragona i les Terres de l'Ebre, la grisor dels que ni tant ni tan poc. Catorze edicions després, la FiM continua valenta, erigint-se com l'altre mercat per a la indústria musical catalana, l'altre pol, més enllà de Vic, més enllà dels despatxos i botiguetes de la capital, un nou escenari (nou!, catorze anys després!) on fugir del de sempre. Al pot petit hi ha la bona confitura. Tarragona, on hi ha ruïnes romanes i anglesos vermells a cada cantonada. Un cop l'any, per fortuna, una mica tothom hi torna a treure el cap.

Aquest 2013 les dates de la FiM són el 3 i el 4 de maig, amb més de 40 actuacions repartides en diferents espais (molts d'entrada lliure, i només tres -La Mina, Pati del Centre i Hort del Fènix) per un preu total de 3 euros, adquirint la targeta FiM). Estalviant-se la modèstia, el reclam que utilitzen és el de descobrir l'origen dels grups de demà, i a fe que la gran majoria de propostes que apareixen a la programació de la Fira no són les més habituals de l'amanida escena de Barcelona. D'alguna manera, la FiM ha resolt el cartell amb un regust de bandes que ja fa mesos, fins i tot anys, que sentim anomenar però els quals encara tenen un recorregut per deixar de ser nous, cremar-se i esdevenir sobris.

En definitiva, la FiM ha aconseguit reunir a Vila-seca durant el primer cap de setmana de maig tot de grups i artistes catalans que mereixen del tot l'atenció que la Fira i qualsevol programador del país pugui dedicar-los. Aquesta és la gràcia i finalitat última de la FiM, reunir tots aquells que encara no han arribat a les orelles de tothom i tot i així tenen potencial, ganes i talent per fer-ho. 

Podeu consultar la programació completa, amb dia, lloc i hora corresponent en aquest retallable. Nosaltres en vam parlar aquí.

Més enllà, però, de les característiques pròpies d'un festival, precisament com a fira la FiM vol ser aquest punt de trobada dels professionals -o aquells amb actitud de tals- que es dediquen a això de la música, ja sigui per parlar-ne, per produir-la, oferir-la i viure-la. Per part seva, la Fira de Vila-seca mira d'oferir les facilitats perquè aquells que ho vulguin es puguin conèixer i fer tractes. Els espais i les infraestructures hi són, la qualitat i el talent, també. I bona voluntat dels professionals, s'ha de confiar que també. Tot és qüestió de posar-s'hi.

Nova tanda de confirmacions al nostre festival favorit que posen la cirereta al pastís d’aniversari amb vint espelmes que el Sónar bufarà enguany, del 13 al 15 de juny. Després d’anunciar un canvi de recinte per a la seva edició diürna, el festival barceloní recupera un trio d’asos imprescindible per a l’escena de club a Barcelona: Angel Molina, Zero i César de Melero. Tots tres van estar a la primera edició del Sónar, l’any 1994, i enguany tornaran al festival per celebrar el vintè aniversari a l’escenari SonarCar, el divendres 14 de juny, en una sessió que promet ser nostàlgica i un homenatge a l’escena barcelonina. Els tres selectors punxaran de forma consecutiva, sense atendre obligatòriament al passat ni fer expresses concessions a la nostàlgia, segons afirma el Sónar a la nota de premsa. Molina, a més, també s'encarregarà del set previ al concert de Pet Shop Boys, la nit del dissabte 15 de juny.

Angel Molina és una de les icones del techno a l’Estat, i un profund coneixedor de l’escena musical en el més ampli dels seus espectres. Angel Molina estima la música i estima els discos (alerta a aquesta mixtape), no és difícil trobar-lo a concerts per sales petites o remenant discos en qualsevol cubeta. Hi ha qui diu que ell és un dels garanties de l’escena underground. D’altra banda, ens fa especial il·lusió poder anunciar el nom de Zero, un pou de saviesa, tal com el defineixen al web del festival. Raül G. Pratginestós, nom rere el qual s’amaga en Dj Zero, es dedica actualment a vendre discos de la seva espectacular col·lecció personal. A banda va ser resident del mític club Moog i responsable durant molts anys de la secció d’electrònica de la prestigiosa botiga Wah Wah. També és el fill de l’àvia techno i un gran coneixedor de la història de la música electrònica (i no electrònica) mundial, reconegut a nivell internacional pels millors dj’s i col·leccionistes. Tanca aquest trio d’asos César Melero, molt vinculat a l’escena d’Eivissa i el naixement del baleàric.

A banda d’aquest petit homenatge a l’escena electrònica nacional, el Sónar ha confirmat a Richie Hawtin, que tornarà novament al festival per presentar ENTER, el seu nou concepte de club que ha revolucionat les nits d'Eivissa. Serà el divendres 14 de juny al SonarPub, acompanyat de Paco Osuna i la nova reina del house britànic, que ja va estar l’any passat a Sónar, Maya Jane Coles. A més a més, també s’incorporen al cartell, el jove britànic Melé, amant d'un so híbrid entre el grime, el trap, el funk i la bass music; el londinenc George Fitzgerald, un dels nous herois del house i el garage a UK; i Arcanoid, veterà de l'escena underground de Madrid i un dels més respectats especialistes en techno del país.

Tenim el plaer d’anunciar que renovem la nostra col·laboració amb el Primavera Sound. El que anys enrere havia estat el Primavera A Viva Veu enguany es converteix en el comissariat de la primera setmana del Primavera als Bars, que tindrà lloc del 24 al 26 d’abril a l’Antic Absenta, el Zelig Barcelona i el Freedonia. La programació prioritza el talent nacional en format acústic, mig format i elèctric. Tindrem el plaer d’acollir el talent emergent de Sexy Bicycle (24 d’abril a l’Antic Absenta), els darrers treballs de Piñata i Gabriel y Vencerás (25 d’abril al Zelig Barcelona), i el retorn als escenaris de Der Ventilator i el debut a Barcelona de Siesta!, una nova promesa que ens arriba des del País Valencià (26 d’abril al Freedonia).

Tots els concerts seran d’entrada lliure, començaran a les vuit del vespre i, així com a regal, els assistents rebran una cervesa inèdita del festival.

Sexy Bicyle
24 d'abril a l'Antic Absenta 

Els encarregats d'encetar la setmana serà l’interessant projecte Sexy Bicycle, que van debutar l’any passat a Mama Vynila amb un impressionant EP de quatre cançons masteritzat a casa seva. Musicalment aporten una visió àmplia del que s’entén per folk obscur i ambient al més pur estil Phil Elverum. Aquest projecte l’encapçala Nika Kvaratskhelia, un georgià responsable de teixir a base de melancolia paisatges cinematogràfics que pren molta inspiració en la natura.

Més informació aquí.

Piñata + Gabriel y Vencerás
25 d'abril al Zelig Barcelona 

L'endemà comptarem amb la visita de Piñata i Gabriel y Vencerás. Serà al Zelig Barcelona. Hao!Discos, segell nou de trinca que també compta amb els estimats Son Bou al catàleg, aporta aquest quintet de punk barroer que presentaran la seva darrera referència, l’EP “Amics/Enemics”, editat conjuntament amb Mama Vinyla Records. Clausuraran la nit de dijous 25 d’abril, els ídols. Ens referim a Gabriel y Vencerás, un grup que Rockdelux va definir com a "pop raro" i el dia del xou ja tindran enllestit un nou disc. 

Més informació aquí.

Siesta! + Der Ventilator
27 d'abril al Freedonia 

Al bar del Raval arriba el retorn dels Der Ventilator, que després d’una temporada d’inactivitat tornen als escenaris juntament amb un dels grups més interessants del panorama nacional. Vénen de València i es diuen Siesta! Emparats pel segell de qualitat de que atorguen Sonido Muchacho, Giradiscos i Burka for Everybody, Siesta! és soroll terrorífic i troglodita. Ràbia esmolada com un ganivet de carnisser, el seu primer material estarà planxat en un vinil que duu per títol “Terroruterino”.

Més informació aquí.

.

Estaria molt bé comptar les vegades que Clem Snide o Eef Barzelay en solitari han trepitjat Barcelona i com, sense sortir dels aforaments de les 200 persones, encara vénen i no se'n cansen ni ells mateixos ni el públic. Fa molts anys que religiosament el grup ve de gira a presentar el preceptiu nou àlbum, i és que aquesta mena de country lànguid, de vegades més elèctric i agressiu però generalment tendre i irònic, té una acceptació per aquí que, si no fos perquè si mai ha estat de moda ara ja no ho està, es podria merèixer certa anàlisi d'aquells saberuts a qui agrada pontificar. Potser n'aprendríem tots una mica.

Basar-se en percepcions serveix per compartir experiències i per modular les d'altri. El country alternatiu és estimat com l'essència de tot el rock i pop de tall americà que ens inunda. De forma complementària, mentre uns naveguen enllà, d'altres ho fan endins. Clem Snide (com Wilco, Will Oldham, Lambchop, Giant Sand, Will Johnson, el malaurat Jason Molina...) naveguen endins per provar, jugar i repetir tot el que el country i aquest folk blanc pot oferir-se. I mai no es cansen de fer discos mentre estiren la corda no per trobar cap arrel, que les arrels ja les saben, sinó per fer evolucionar i mantenir vigents el so i textures d'un dels primogènits del pop.

Clem Snide estan a punt de publicar un nou àlbum, "Songs for Mary", un disc que presentaran demà dijous 11 d'abril a la BeCool de Barcelona, un disc que gairebé té més valor per tenir una excusa de tornar a veure l'Eef i parlar-ne que en si mateix.

Vam aprofitar el primer dia de primavera per fer realitat una idea que ve de temps. Fa un any, en ocasió de la publicació de "Murtra" (Bankrobber), el darrer disc d'Isaac Ulam, vam anar a casa seva per fer-li un parell de vídeos. Ja aleshores ens havia explicat que tenia una petita barca al port de Blanes però el fet que fos el cap de setmana en què va arribar a Catalunya la famosa ona de fred siberià va fer que pensar-nos dues vegades sortir a mar a gravar les cançons a la barca si no volíem morir congelats. Però ara era diferent.

Amb la nova excusa de la publicació de "Temple d'aigua i llum" (Bankrobber), el disc que l'Isaac ha compost i gravat amb l'amic gironí Jose Domingo, hem aprofitat el primer dia de primavera autèntica per pujar de nou a Blanes i, ara sí, treure la barca. Vam estar a punt d'embarrancar a la sorra i ens vam apropar massa perillosament a un espigó, però la perícia de l'Isaac als rems va resoldre la situació. I mentrestant ell cantava i el Domingo tocava la guitarra. 

Podeu veure els dos vídeos, aquí, a la nostra pàgina de TV:

Isaac Ulam i José Domingo "Tots els sants"
Isaac Ulam i José Domingo "Invisibles"

Tots vídeos són obra i gràcia d'Albert Lloreta, un tipus que fa vídeos.

Nou anys després de la seva primera, i fins ara única visita a Barcelona, la veterana banda d’art-punk novaiorquesa Sightings torna per fi a la capital per presentar el seu darrer disc "Terribly Well", que va sortir a la venda el passat 1 d'abril, editat per Dais Records (casa de Psychic TV o Ice Age). Als seus inicis se’ls va relacionar amb l’efervescent escena de Brooklyn, i per tant a bandes com Excepter, Animal Collective, Black Diu o Gang Gang Dance. La veritat, però, és que ells juguen a una altra lliga, encaminada a contaminar el rock afegint-hi pàtines de soroll i dissonància (Lightning Bolt, Wolf Eyes, etc.). Sightings té una llarga i valerosa trajectòria lluny dels focus, revistes de tendències i hipsters.

El concert de Sightings del 16 d'abril l’organitzen els nostres germans de Sidewalk Bookings, amb els quals, per cert, tenim programat el concert de Sun Araw del proper 21 d’abril. Els convidats locals de la nit seran els VIDA, del col·lectiu Detakon, una plataforma per distribuir cassets i cd-r, i que a més a més aglutina grups com els mencionats anteriorment i Isards, Jaco, the Murders in the Rue Morgue, Les Yeux Sans Visage o Cristian de Sucre.

Sidewalk Bookings ens han cedit dues entrades individuals per regalar als nostres lectors. Les regalarem a aquells que compartiu la notícia a les xarxes sociales (Facebook o Twitter) citant-nos perquè ens n’assabentem que ho heu fet.

Tota la informació sobre el concert la trobareu en aquest enllaç.

Néman Dune és l’actual bateria de Herman Dune i membre original de Zombie Zombie, que a més a més s’ha encarregat de seleccionar i mesclar els temes que inclou aquesta mixtape. Aquests darrers tancaran els concerts de la segona sessió del BCNmp7 que dediquem a la música analògica, de la que si en voleu saber més us recomanem la lectura d’aquest article al blog VEUS del CCCB on expliquem en què consisteix i com s’estructura la sessió. També contextualitzem la temàtica oferint una sèrie de contrapunts que generen debat entre els que fan música artesanalment o aquells que, d’altra banda, prefereixen utilitzar emuladors de sons vintage en software digital de producció musical. En aquest marc, Zombie Zombie són l'aposta internacional per aquesta jornada musical. Ens fa especial il·lusió comptar amb ells ja que normalment no hem tingut ocasió de veure’ls en directe com Déu mana, sinó en hores intempestives (com la darrera vegada que van actuar a Barcelona, un dijous al Razz en sessió de club) o ara ja fa temps, al Primavera Sound.

Per anar escalfant motors, en Néman, sota l’àlies de Cosmic Neman selecciona un mixtape exclusiu per nosaltres que podeu gaudir i compartir a continuació. Li hem demanat que ens faci una descripció de la sessió:

"És un viatge a través de música psicodèlica amb molt de groove. Descriu molt acuradament les nostres influències, i hi podeu trobar des krautrock noruec (Salvatore), fins als beats gruixuts del mexicà Daniel Maloso, i l'impressionant remix d'"Illuminations" de Discodeine. Tot això es completa amb l'electrònica freak d'Atom TM i l'avantguarda alemanya de Conny Plank o el compositor japonès Phew. Espero que us agradi i que serveixi com a tret de sortida de la nostra actuació avui al CCCB!"

Zombie Zombie actuaran avui al CCCB juntament amb Diego Garcia i Akron. Teniu més informació d'aquest esdeveniment aquí.

Hem tingut la sort de poder parlar amb Diva Dompe, peça clau a Pocahaunted i amiga d’Amanda Brown (Not Not Fun) i Bethany Cosentino (Best Coast), Sun Araw i altres músics que ens encanten. Podríem considerar-la gairebé com una icona d’un dels grups més importants de la nova psicodèlia nord-americana i la hauntology. En aquesta petita xerrada ens desvetlla que a finals d’any editarà un nou disc amb el nostre estimat segell Stones Throw, i es declara una fan absoluta del misticisme i la reflexió. Esperem que aquest text serveixi com a prèvia de la seva actuació, avui a la Fàbrica Moritz.

Diva es defineix a si mateixa com una artista que fa “new age weirdo pop”, un gènere curiós que ens agrada com sona pel conglomerat de paraules, i el rècord que suposa posar com més estils millor en un sol adjectiu. Tanmateix, concreta i diu que fa música de meditació, ideal per guiar processos introspectius. Avui mateix toca a Barcelona dins la primera actuació de l’A Viva Veu by Moritz, un cicle que ella mateixa inaugura i que s’allargarà aquests propers mesos abans de l’estiu. El darrer cop que va tocar a Barcelona ho va fer al desaparegut Shake it de Joanic, on van compartir cartell amb el també extingit duo de dream pop mediterrani Granit. La Diva diu que estima Barcelona, “Hi vaig fer grans amics!”. Així exclama en un qüestionari que ens respon a corre-cuita abans d’agafar la furgoneta que la portarà avui a Barcelona, acompanyada de Matthewdavid, des de Bordeus, on ha ofert la darrera actuació. Alguns d’aquests grans amics als que es refereix la Diva són la Cristina Checa, ex-Granit i actual membre de Desert, a qui li vam demanar que ens descrivís com són els concerts d’aquesta músic nord-americana:

“Un concert de la Diva és un espectacle hipnòtic i captivador amb canvis de vestuari entre cançó i cançó. Imprevisible i encantadorament estranya, s'atreveix amb qualsevol estil musical (R&B, doo-woop, psicodèlia, new age) per a mostrar-nos la seva peculiar visió del món”.

A més a més, la Mirena Ossorno, autora de les portades dels singles de Diva Dompe, també hi va voler afegir la seva experiència:

“Vaig veure a la Diva al primer concert de Granit a la sala Shake it, ara fa aproximadament dos anys. Es va crear una atmosfera molt especial en cada cançó que vaig intentar fotografiar amb la meva càmera. Tant la Diva com la seva acompanyant aquella nit, Lilly, havien quedat molt màgiques amb els diferents vestits que es van anar posant, així que vaig decidir pintar sobre els negatius amb rotuladors de colors, creant un efecte molt Kenneth Anger, ja que els colors en escanejar-los es converteixen en oposats. Va ser una de les imatges que després la Diva escolliria com a portada del seu EP “Cyborg Sweetie”, un dels meus temes favorits d’ella”.

Havies tocat a Pocahauted i a BlackBlack. Per què actues en solitari ara?

Sempre he fet música en solitari, i quan Pocahaunted es va acabar només desitjava fer música més profunda. De sobte, me’n vaig adonar que m’omplia més desenvolupar-me en solitari i fer música al meu aire que no pas en banda. Tanmateix, m’agrada seguir col·laborant amb altres bandes, i per mi és molt inspirador tot plegat. Però, sens dubte, prefereixo actuar en solitari.

Com són els teus concerts?

És complicat imaginar-se a una sola persona fent un espectacle. Amb banda, l’energia està repartida per tots els membres, però quan actues sola t’has de concentrar en poder oferir el màxim esforç no només en la música sinó en l’actuació. Sempre reflexiono entorn al que vull aconseguir amb les meves performances, però segueixo esforçant-me en com dur-la a terme. Ara mateix estic començant cada actuació amb una petita guia de meditació, aleshores començo a tocar les meves cançons a través d’una performance artística, una dansa i una veu rere pistes d’audio i manipulació de cançons en directe.

Actualment estàs actuant amb Matthewdavid. Si no m’erro, no és el primer cop que aneu de gira junts.

Correcte! Hem fet gires anteriorment per Estats Units. Vam actuar amb M Geddes Gengras i Sun Araw, que és on ens vam conèixer millor, i des d’aleshores ens hem inspirat artísticament molt els uns dels altres! La veritat és que és molt divertit anar-se’n de gira amb músics com ells, ja que venim d’influències molt diferenciades i això ens ajuda a ampliar les mires i obrir la ment cada cop més!

Quina és la vostra relació amb bandes com Sun Araw? Els portem en concert el proper 21 d'abril a Barcelona i segur que ens ajudaràs a convèncer al públic perquè el vagin a veure, al costat d'Ocellot i Sun Color.

Cameron, el responsable de Sun Araw, és una persona de la qual m’enorgulleixo molt de considerar-la com un bon amic. Ens vam conèixer a Pocahaunted, i vam passar per moltes experiències espirituals que ens van omplir molt. Quan aconsegueixes connectar espiritualment amb una persona de la manera en que nosaltres ho vam fer el que uneix arriba a ser molt emocionant! La música de Sun Araw ve d’un lloc molt pur!

Ens pots parlar de les teves influencies musicals? Hi ha altres disciplines artístiques que influenciïn la teva música?

Bé, en realitat escolto molts tipus de música diferents i intento ser oberta de mires per connectar amb qualsevol estil, fins i tot si no m’hi he iniciat mai intento preguntar-me a mi mateixa què en puc extreure de positiu de conèixer nous gèneres. Principalment, però, m’agrada escoltar música psicodèlica, experimental, vuitantes, funk... Intento, però, que les meves influències provinguin de ciències i coneixements esotèrics, que és una cosa que m'interessa molt. Aquestes investigacions que m’inspiren de forma tan aclaparant fan que impregnin la meva música, i és com jo mateixa ho vull transmetre en directe.

Quin és el teu àlbum favorit d’aquest darrer any? Quina creus que és la teva banda favorita actualment?

És molt complicat d’estar al dia amb tot! Estic molt interessada en música d’amics meus com M Geddes Gendras, que el què fa em sembla increïble! És brutal sentir com ell ha anat polint aquests darrers anys les seves influències que s’han traduït en un estil molt concret i inspirador. Crec que és un paio molt hàbil i molt ben dotat per la música. Evidentment, Matthewdavid és una de les meves altres grans influències, igual que Sun Araw. En aquesta gira que estem fent amb en Matthew, durant els concerts pel Regne Unit ens ha acompanyat un músic de Leaving Records –el segell que pertany a Matthewdavid- que m’ha agradat moltíssim. Es diu The Cyclist, doneu-li una oportunitat que s’ho mereix! També m’agraden molt els meus amics de Los Angeles, que us recomano que repasseu: Mira, que va amb White Magic, i Nora Keyes tenen unes veus increïbles i desprenen molt misticisme a través de la seva música. En definitiva, que no tinc cap artista favorit, tan sols m’inspiro amb tot el que corre al meu voltant.

Ens podries parlar del teu darrer disc? Hi ha altres referències discogràfiques que hagis d’editar properament i que ens vulguis desvetllar?

El meu últim disc, “Moon Moos” [escolteu-lo aquí] va sortir el passat mes d’octubre amb crítiques força positives! És una col·lecció de cançons pop amb moltes temàtiques. Algunes parlen d’amor. Bé, més aviat de relacions que s’han acabat. Altres exploren el misticisme que tant m’apassiona i actualment estic treballant amb un nou disc que hauria d’estar acabat en un mes i que sortirà a finals d’any amb Stones Throw.

Et sents còmode amb l'etiqueta de bedroom producer? Com treballes els teus discos?

En realitat no. No m’agraden aquests termes que em limiten tant. La meva música la faig a la meva habitació, és cert, però també ho combino treballant a l’estudi quan puc. És molt interessant que la gent sigui capaç de crear a la seva pròpia casa amb els recursos que tingui al seu abast, però al mateix temps crec que treballar en un estudi és una gran tasca. En definitiva que m’agraden els dos mètodes de composició i enregistrament.

[Si us interessa el debat sobre producció musical contemporània relacionada amb el tema dels bedroom producers, no us perdeu aquest article sobre la sessió del BCNmp7 de demà, sobre músic analògica]

Diva Dompe actuarà avui a la Fàbrica Moritz Barcelona juntament amb Matthewdavid.

Les portes s’obren a les 20:30, s'hi accedeix per la M-Store (la botiga de la Moritz) i l’entrada té un preu de 5 euros amb consumició inclosa. Més informació aquí.

Portem ja gairebé una setmana de festival, i avui dissabte concloem de la millor manera aquests dies frenètics de música per tota la ciutat. Hem visitat les sales més alternatives de Barcelona, hem vist què es cou en tots els àmbits de la música electrònica local i ens hem emocionat al veure la resposta positiva que ha tingut el públic en aquesta edició, un cop més. La música electrònica d'aquí gaudeix d'un bon estat de salut, uf, podem estar tranquils. No és que abans no ho sabéssim, però ara és una prova contrastada: Barcelona no és només el Sónar, també és el M!RA, també és el MicroMutek i també són aquestes propostes com les del Cau d'Orella que ens estan fent vibrar amb els seus batecs. Barcelona no ha mort encara, i ha obert les portes sense ànim de lucre al que millor sap mostrar: una cultura potent i de qualitat. Esperem que l'hàgiu gaudit tan com nosaltres.

Avui dissabte seguim amb els emplaçaments que ens van acompanyar ahir (excepte el Boulevard), però n'afegim un de nou: el Bloc, una nova sala que va néixer fa amb prou feines un parell de mesos, i que ocupa l'espai on hi havia el Centric (a la Ronda Sant Pere, 19-21). No la coneixeu encara? Feu una ullada a la seva pàgina web, perquè presenta propostes molt interessants de cara les pròximes setmanes (entre elles, Mathias Tanzmann, el francès Nôze o les festes del Werk It, entre altres.

ACCÉS LLIURE

Convent de Sant Agustí

EVIDENTMENT, la nostra recomanació del dia no pot ser altra que Sun Color, protegits per Discos La Gàbia, segell autodidacta i portat amb una il·lusió i amor enormes que evidentment mereixen un gran RESPECT. I, ei, no escombrem pas cap a casa, que Discos La Gàbia no és A Viva Veu, com alguns han pensat. Aquesta vegada no provaré de descriure res, perquè considero que les paraules que ells mateixos han escrit són prou tendres i encoratjadores per fer-los una visita (que per nosaltres és obligada): "Caudorella serà molt important per Sun Color, perquè serà una oportunitat única per presentar el nou treball que portem mesos preparant i que serà el nostre primer LP que es dirà “Donkey Jote” i que és l’inici amb el nostre nou segell Discos La Gàbia! En aquest treball hem buscat intensament compondre temes que sorgissin del processament de sons purs analògics fins a la seva descomposició, jugant amb oscil·lacions, delays, etc… el resultat és el més proper als nostres pensaments sonors, als sons que ens interessen, per a això hem hagut de prendre decisions molt grans com l’aparcar els instruments que eren característics del nostre directe (guitarra, violí, syntes, trompetes…etc) ja que ells es queden en el procés d’estudi… Serà una gran ocasió per veure la nostra nova proposta!". Què es fa un dissabte assolellat després de dinar i la migdiada? Res. Podeu passar-vos, doncs, a veure els Sun Color a les 17:30, ja que (pels mandrosos!) no heu de pagar per fer-ho, i ser una mica més feliços.

També us recomanem, de fet, que no us perdeu Macrobukkake, del segell Bankrobber, que ha estrenat videoclip i navega entre la psicodèlia, el rock i l'electrònica i ens fa pensar que tot plegat serà una festassa; i per últim, El Gremio, que va estrenar-se fa relativament poc a Galleta Records i la trajectòria dels quals és més llarga que les nostres ressenyes acoplades, que ja és dir.

Miscelanea

Repetim amb el Miscelanea, aquest cop amb 4DBoy, Draft Lorenz i Engendrons. Ilia Mayer, col·laboradora habitual, estarà al bar a partir de les 23:30, per si voleu pillar la castanya del segle amb bona música (i el 33/45, que repetirà l'experiència d'ahir amb l'Open Desk, està massa ple). Nosaltres ens hem fixat amb 4DBoy, darrere de qui es troba David Herrera. Que no us enganyi la seva cara de nen petit, perquè des de l'any 2005 que està donant guerra. Va començar amb el rap però el chiptune (música amb 8 bits) va trucar a la porta el 2008, i des d'aleshores l'ha fusionat amb tots els estils imaginables possibles: HappyHardcore, Breakcore, IDM, Música Clàssica, Hardtek i Drum&Bass, entre altres. Potser estaven predestinats, tenint en compte que va néixer el mateix dia que la Game Boy va ser llançada al mercat. Comproveu-ho vosaltres mateixos. Aquí en teniu un tast. També ha deixat a disposició al seu Soundcloud (descarregable a mediafire) el seu àlbum, "Wizard".

Freedonia

D'acord, la Mashuparty ens sembla un concepte molt divertit, tot i que no siguem grans fans dels mash ups (el resultat de la barreja entre dos o més cançons pregravades) perquè al cap d'una estona, almenys a mi, m'acaba agafant mal de cap. De tota manera, volem deixar-nos-hi caure, molt especialment perquè avui al Freedonia hi ha el Jano Gómez, una persona fantàstica que es presenta sota el nom de Monki Valley, que si no us sona és perquè no heu investigat prou, perquè l'hem tingut amunt i avall sonant per mitja Barcelona durant el darrer any. No només és productor i ha treballat amb artistes que de ben segur coneixeu (Boreals n'és un d'ells) i va rebentar el Make Noise (no hi cabia ni una agulla) en què nosaltres rondàvem per l'Heliogàbal; sinó que vam tenir l'oportunitat de veure'l a l'escenari de la Red Bull Music Academy del Sónar 2012, perquè va ser un dels talents que va passar per l'acadèmia alguns mesos abans. En fi, Monki Valley no és car de veure, però li has de prestar l'atenció que mereix per tal que no se't passi per alt o no puguis respirar als locals on es troba, perquè es troba rodejat sempre d'altres artistes o en festivals replets. Sigui com sigui, això és un bon reclam i una bona senyal, i nosaltres volem ser els primers en treure el cap i veure amb quina proposta es presenta avui dissabte, sobretot després d'haver escoltat el seus darrers EPs, "Where I used To Sit", i "The Valley". Nosaltres sempre hem defensat que Monki Valley és un gran productor, i ja des d'abans de la Red Bull havíem predit que arribaria lluny. Feu una escolta a aquest podcast que us presentem i feu el favor de fer acte de presència demà -de 23:30 a 00:30-, perquè no us n'arrepentireu.

ABONAMENT

Tornar a parlar del Moog a aquestes alçades és com parlar del sofà de casa nostra. La sala, que ha obert les seves portes al festival de bat a bat, torna a la càrrega avui amb més artistes sota la màniga. Avui optem per presentar Bittenpen, que no coneixíem -no som oracles, encara- però la biografia del qual ens ha cridat enormement l'atenció. Us en fem cinc cèntims: "Després que els seus pares el convidessin a anar amb ells al Primavera Sound el 2011 va néixer la història de Bittenpen. Amb la tendra edat de 13 anys, indagant sobre quins artistes podria veure al festival, va acabar embolicant-se dels foscos i misteriosos sons de Burial, la lluminositat de Gold Panda o la malenconia de James Blake". Entre altres noms que Bittenpen cita entre influències es troben Jacques Greene, John talabot o Disclosure. Ha punxat a Discos Paradiso -estareu d'acord que generalment és una bona referència- i al festival "We Are Not Djs" a les Terres de l'Ebre. Ara, que ja en té 15, de ben segur que avui demostrarà el contrari, de 2:40 a 3:30. Hands down.

Si us ve més de gust estrenar el Bloc,us diríem que anéssiu a veure Vincent Abbo, tot i que per aguantar fins les cinc de la matinada us haureu d'haver pres algunes copes de més, un cafè de tamany industrial o almenys deixar córrer una beguda energètica per les vostres venes. A Resident Advisor es defineix a Vincent Abbo d'una manera curiosa: "There is a lot to say about our French Barcelona-based Don Juan. Infamous all over clubtown Barcelona". Sobre les seves habilitats amoroses, no en tenim ni la més mínima idea, però sabem que té afinitat amb el disco/funk, que barreja old-school amb newschool i participarà també a l'Electrosnow de les pistes de El Tarter/Grandvalira d'aquí uns dies. Si no us ve de gust anar fins tant lluny, que sapigueu que tindreu l'oportunitat de veure'l tot tancant el dia i l'última d'aquestes emocionants jornades.

Oh, qui pogués tenir el do de la ubiqüitat. Quantes vegades hem sentit, llegit o escoltat algú que s'excusava per tenir altres compromisos, o quantes vegades nosaltres hem desitjat de no ser on érem, o poder ser a varis llocs alhora. Tot plegat és molt ideal, i molt fotut quan als festivals on assistim es solapen els artistes, o quan en una sola nit hi ha una de les ofertes nocturnes més bestials de tot el que portem l'any. I no, no parlo del fet que Raresh i Pachanga Boys punxin també en aquesta nit de bojos (el primer, al Loud, el segon a la nostra estimada Nitsa), sinó del fet que la programació del Cau d'Orella d'avui et farà córrer per la ciutat com si hi hagués programada una passejada popular. Però ei, això no és pas un handicap. Com més oferta hi ha, més catxet i evidentment, més opcions a gaudir. Com que la quantitat d'artistes que es deixaran caure per les jornades és gairebé incomptable -almenys amb els dits de la mà- hem decidit fer un repàs d'allò que nosaltres ens agradaria anar a veure, tot i que per fer-ho necessitem un Núvol Kinton o fer un canvi de lloc instantani. Cal recordar, un cop més, que les activitats de tarda són d'accés lliure -i que, per tant, ha arribat l'hora d'experimentar com cal (si cal córrer, correm, doncs). Barcelona és bona fins i tot quan la bossa no sona.

ACCÉS LLIURE

Convent de Sant Agustí

Aquest és un emplaçament que adorem, perquè gairebé sempre s'hi duen a terme activitats fantàstiques, la majoria de les quals han estat d'accés lliure, cosa que la nostra butxaca ha agraït enormement. Aquest divendres, el Convent de Sant Agustí acull una pila de coses que hem decidit no perdre'ns: la Fira Discogràfica, a la Sala d'Exposicions (de les 17 a les 20:30), el CDO Lab i el CDO Visuals (on es podran veure des de clips d'art visual, com ara videoclips o vídeo art, passant per documentals, entre altres), que funcionaran tant divendres com dissabte. Com que probablement els més despistats no s'hauran inscrit a les Presentacions de Proveïdors de Serveis (no badeu!), hem pensat en fer una ullada a les xerrades sobre llibres publicats sobre música electrònica.

Com ja sabeu, a A Viva Veu ens agraden molt especialment les publicacions editorials, i els llibres especialitzats de facturació local -molt particularment en electrònica- són més aviat escassos. Per això considerem important la labor de Jordi Carreras i José Luis Danwart, que publiquen "YO, DJ II", una espècie de manual didàctic per aquells que volen tantejar el terreny del dj, i "Generación Clubber",  respectivament. Llegim que "Generación Clubber" parla de l'altra cara de la moneda: l'audiència. Passant per les sessions dels grans djs com Digweed o els ambients de Barcelona, Eivissa, Liverpool o Sheffield; i tenint l'electrònica com el fil conductor de la història, la novel·la sembla lligar les experiències dels seus personatges amb la societat on viuen i els llocs, les atmosferes on les accions es desenvolupen. De moment no en sabem res més, però ens sembla suficient per deixar-nos-hi caure. Si la representació literària del festival no us fa el pes però us ve de gust alguna cosa més pràctica, podeu passar-vos pels tallers que s'ofereixen a la Sala Búnker, lloc on també tindrà lloc una conferència que ens ha picat l'ullet: "Corren els 80's: Barcelona a l'Ombra de la Movida", amb Víctor Marute de Terminal. El grup del Convent que volem veure, a banda d'això, és Balago, de Foehn, que no fallen mai i a hores d'ara ja no necessiten presentació.

Miscelanea

Com ens agrada el Miscelanea! L'asèpsia i el blanc immaculat el fan, tanmateix, extremadament acollidor. Tot està fet amb cura al Miscelanea, i totes les experiències que hem tingut en aquest local del Raval han estat bones; per tant, si teniu més ganes de marxa que de teoria, us recomanaríem que almenys aneu a treure el cap pel carrer de la Guàrdia. L'artista que hem escollit per presentar-vos avui és, en realitat, una parella londinenca que, com la majoria d'artistes de les jornades, viuen a Barcelona, i s'anomenen, curiosament, Espai. En Tom i la Lily ens fan el pes per vàries raons: per començar, perquè han escollit un nom en català, perquè el seu soundcloud fa bona cara, i perquè el seu so -que navega entre el trip hop, els ritmes dubstep, el glitch (convidat estrella del festival) i les influències soul- és arriscat i atraient alhora. Us recomanem que us deixeu endur per la fina boira de "In Fractions We Fall" i la calidesa que desprèn. Ens veiem allà.

Recordeu, de tota manera, que també podreu veure a No Parfum (20:30) i a My Name is Ann! (22:20).

Freedonia

Hem escollit sicknife perquè des del primer beat que he escoltat m'han invaït unes ganes magnes de moure l'esquelet fins que arribi demà. Però amb la sort que no he d'esperar tant i que sicknife es podrà sentir des de les 22:00 a les 23:30, tot just després de l'entrepà ràpid de rigor entre un lloc i l'altre per no perdre el temps, com diuen els alemanys, "unterwegs" (al carrer, vaja). El vam veure també al M!RA! l'any 2011 i per aleshores ja havia punxat a una pila de locals de Barcelona, entre els quals en destaquem la Sala BeCool i l'Apolo; els que van ser allà tindran l'oportunitat de veure què ha deparat a aquest personalíssim artista durant aquest últim parell d'anys. Sintentitzadors, arcade, 8-bit, videojocs. Sigueu feliços i have a knife day.

33/45

El 33/45 és el bar-galeria més guai del Raval. Això és indiscutible i és a la boca de tots els hipsters que corren per la ciutat. Però ei, els guais i els hipsters estan per tot arreu, així que no cal intentar escapar-ne! En canvi, de locals que tinguin una proposta tant assenyada com la del 33/45 no n'hi ha tants. Si us ve de gust gaudir d'un bon sopar i d'una bona copa en comptes de córrer per tota la ciutat per veure-ho tot i res alhora; aquest és el vostre lloc. Si us agraden els gintònics i les crêpes, encara més. Us recomanem, doncs, que us prengueu un minut per relaxar-vos, seure tranquil·lament i gaudir del que us proposarà el Grupo HPF, que organitza l'Open Desk d'enguany, un espai de diàleg i d'interacció entre artistes i públic d'on, esperem, en sortiran grans coses. Divendres en cauen 6, i dissabte 6 més, entre els quals hi ha djs amateurs (dos dels quals vénen de l'escola Plastic) i sets de djs professionals, que prepararan un "flash-set" de 40 minuts. Per tenir una mica més de repercussió, HPF ha organitzat enguany un concurs a través del qual tothom té l’oportunitat de punxar a l'Open Desk.  

ABONAMENT

Si sou dels fidels que heu optat per comprar l'abonament, no només heu fet bé, sinó que la vostra oferta és tan àmplia que, si heu assistit a tot, guanyareu el premi a la resiliència. Perquè les nits del Moog i The Bus no solament han donat ja molt de per sí, sinó que les altres sales encara tenen una baralla sencera de cartes sota la màniga per tal que si una opció no us fa el pes, pogueu passar a l'altra sense patir gaire. En aquest cas, si opteu pel Boulevard és possible que us topeu amb les riuades de guiris que invairan Barcelona per Setmana Santa, però no us confongueu, perquè el fet és purament circumstancial: el Boulevard es troba a La Rambla, i ja se sap que un grup de turistes perdut a la negra nit Barcelonina sol acabar als llocs que veu primer (o que li indiquen) entre mojito i mojito. Per tant, és una bona idea que artistes nostrats els demostrin que allò que fan, ho saben fer bé: en destaquem The Bandit, perquè és un dels veterans de Barcelona (15 anys punxant no és precisament poc temps)i també per la seva feina -tot i que més recent- com a productor.

Si sou dels que el centre pròpiament dit us provoca urticària, no patiu, també hi ha altres locals per vosaltres. El Moog segueix a la càrrega després d'un primer dia mogut. Ens pica la curiositat el que ens pot oferir Oliver Santiago, màxim responsable del segell Simposio i amb un EP (el primer) tot just enlairat, "Dear Piano EP", que conté les cançons que donen nom al títol i els seus remixes. Sintetitzadors, baixes freqüències, techno hipnòtic -busqueu els noms que vulgueu: si voleu saber de què va, ja sabeu on trobar-lo. I si esteu cansats després de tot plegat i no us ve de gust sortir, (això us ho diem a cau d'orella) que sapigueu que demà us espera un dia tan complet com ple. Reserveu part de les forces.