Nascuda a Barcelona el 1952, la seva trajectòria vital i artística va quedar marcada per experiències de dolor físic i emocional que van influir en el seu aïllament i en la seva manera d’entendre la pintura. Tot i passar per la Facultat de Belles Arts i per l’Escola d’Arts i Oficis, Blasco va acabar desenvolupant una formació gairebé autodidacta. Va exposar per primera vegada el 1988 i va viure uns anys a Londres i a Madrid, on també va treballar com a il·lustradora en revistes com Vogue o El Europeo.

La seva obra, propera a la figuració, al pop, al llenguatge del còmic i a una estètica naïf, combina colors intensos, formes simplificades i una simbologia profundament personal. A finals dels anys vuitanta va consolidar un estil propi, amb influències del pop art i del fauvisme, i amb una clara voluntat de narrar vivències íntimes: la fragilitat, la malaltia, l’aïllament, la por o la mort. Per a ella, la pintura es convertia en un espai de sanació i en un autèntic diari visual.

Malgrat la qualitat del seu treball, la seva presència en circuits institucionals va ser escassa i les seves exposicions es van limitar sobretot a galeries privades. Durant molts anys, Blasco va ser una artista gairebé “secreta”, tal com la definia el seu company de vida, l’editor Enrique Murillo.

L’any 2002 li van diagnosticar un càncer de mama, una experiència que va deixar una empremta profunda en la seva obra. La manera com Blasco reinterpreta la malaltia i el propi cos recorda, en certa manera, tot i la distància formal, la fotògrafa anglesa Jo Spence, per la capacitat d’apropiar-se dels llenguatges visuals dominants i convertir-los en una eina d’afirmació personal. En moltes de les seves peces, tal i com feia Spence, Blasco assumeix alhora el paper d’autora i en moltes peces també de model, oferint una mirada honesta i radicalment singular sobre el món i sobre ella mateixa.

Podríem trobar punts de contacte amb Sylvia Plath, o fins i tot amb Susan Sontag. Mentre preparava aquest text, rellegeixo La campana de vidre de la primera i La malaltia com a metàfora de la segona. Però, finalment, tot em condueix a Jane Bowles, A la glorieta:

Lionel: […] Molly, si tanques els ulls i t’imagines el món, el veus fosc? (Molly no contesta de moment.) Digues, Molly? El veus fosc, el món, darrere els ulls?

Molly: Jo… no ho sé… en veig parts fosques.

Lionel: Com ara què?

Molly: Com ara boscos…  boscos de pins.

Lionel: Jo el veig fosc, però d’una bellesa com la de l’oceà en aquest moment. I com el vaig veure una vegada quan era petit… Just abans d’un eclipsi total. N’has vist mai cap, d’eclipsi total?

Molly: Mai no n’he vist cap mena d’eclipsi.

Lionel: Jo, en vaig veure un amb el meu germà. Hi havia una ombra sobre la terra. Em vaig espantar, aleshores, però se’m va gravar a la memòria com una cosa bellíssima. Em feia por però sabia que era bonic.

Fe Blasco va morir el 2024, als 72 anys. Uns mesos abans havia pogut veure inaugurada la seva única mostra antològica, a Saragossa.  Sí, Fe Blasco ens agrada perquè va veure l’eclipsi total, el món fosc darrere els ulls, l’ombra, i, en tornar, ens va saber mostrar la calma, l’oceà, els boscos, la bellesa.  Màrius Domingo, curador de l’exposició.

[Centre Cultural Antic Ajuntament][Carrer Major, 41―Tarragona][Horari de 16:00 a 21:30][Del 27 de març al 15 d’abril 2026]

Manuel Alcalá Sánchez: «Geometries en moviment»

La pintura de Manuel Alcalá s’inscriu en l’abstracció geomètrica i el cinetisme, però ho fa amb una veu pròpia i inconfusible. L’artista conjuga l’herència d’un pensament tècnic i estructural amb una recerca constant de vibració, moviment i energia. Les seves composicions, traçades amb una precisió impecable i una disciplina formal gairebé arquitectònica, semblen expandir-se més enllà del marc, com si formes i colors estiguessin a punt de desbordar els límits del llenç.

En aquestes obres hi apareixen figures geomètriques que evoquen engranatges, circuits, cèl·lules o estructures orgàniques, suggerint un diàleg continu entre natura i tecnologia. Per a Alcalá, aquests dos àmbits no són oposats, sinó manifestacions complementàries d’una mateixa força creadora. Els seus quadres respiren alhora ritmes industrials i pulsacions vitals, recordant-nos que fins i tot les màquines —com les formes naturals— poden convertir-se en vehicles d’energia i de progrés humà.

A la mostra de Cambrils també s’hi presenta un conjunt d’escultures de petit format, creades amb fusta d’arbustos dels Pallaresos que l’artista recupera i treballa manualment. Són peces elaborades amb paciència, amb el desig de mantenir el contacte directe amb el material, les seves textures i els seus colors naturals, en alguns casos enriquits amb pigments. Les escultures es culminen amb creus votives que incorporen la Creu de Santa Tecla, la lletra Tau, potser com un homenatge al seu amic i mestre Bruno Gallart. Aquest petit conjunt, que recorda una maqueta inspirada en el Bosc d’Oma d’Agustín Ibarrola, transmet una sensació de serenor i recolliment. Màrius Domingo, curador de l’exposició.

Rufino Mesa: «Llibres»

L’obra de Rufino Mesa es construeix sobre una tensió fecunda entre natura i cultura, entre matèria i gest, entre allò que és trobat i allò que és creat. La seva escultura, sovint vinculada a la pedra i al territori, no pretén dominar el material sinó escoltar-lo, establint un diàleg que converteix el procés en una forma de meditació activa. Amb aquesta actitud, Mesa s’alinea amb una tradició d’artistes que conceben la natura com a coautora de l’obra, i no pas com un simple recurs formal. La seva pintura i el seu dibuix comparteixen aquesta mateixa respiració interior: són espais de ritme, de presència i de silenci, on el color i la línia funcionen com extensions del cos i del pensament.

Aquesta mirada s’estén també a la seva obra escrita, on reflexiona sobre el sentit de crear i sobre la responsabilitat de l’artista. Llibres com Ver y Pensar. Escultura: ensayo para vivir (La escultura como proceso y compromiso) revelen la seva concepció de l’escultura com una manera d’habitar el món. Testamento de Caín o Invocaciones: Elegía a los poetas mostren un autor que pensa amb la mateixa profunditat amb què talla, dibuixa o fotografia. Per a Mesa, el llibre d’artista és una prolongació natural del llenguatge: no és un contenidor neutre, sinó una obra en si mateixa, un espai on el format, el pes, la seqüència i el silenci entre pàgines són part del sentit. Canviar el format és, com ell diu, fer desaparèixer l’obra.

En conjunt, la seva producció —visual i escrita— manté viva la idea de l’art com a experiència transformadora, com un acte de consciència i de presència que demana ser viscut més que interpretat. Màrius Domingo, curador de l’exposició.

[Sala Àmbits][Carrer Sant Plàcid, 18-20 | Cambrils][De dilluns a divendres de 15 a 22 h][Del 20 de març al 30 d’abril de 2026]

En els seus darrers treballs, l’Àngel estableix un diàleg amb diferents artistes i creadors, i William Utermohlen és, probablement, un paradigma de les múltiples influències que recorren la seva obra. Un retrat va cridar la seva atenció al final del llarg recorregut per les sales del CCCB, com una resposta a una pregunta que el mateix Àngel es fa: «La pintura és un llenguatge encara amb possibilitats?» Ell mateix n’esbossa una resposta quan afirma que es tracta d’una lluita al darrere d’una idea; una base que et fa avançar, investigar i que, en definitiva, et fa pintar. I, finalment, un quadre et porta a un altre.

Volaverunt es presenta com una Wunderkammer, una cambra de les meravelles o el gabinet de curiositats de Mr. Wilson que ens proposava Lawrence Weschler. Creus, aspes, l’horitzó, cel i terra. I, per tot arreu, espectres ocells. Ocells, ocells. Una resignificació que ens connecta amb el Musée d’Art Moderne. Département des Aigles de Marcel Broodthaers, un altre referent en el treball de Pomerol. Com deia el mateix Broodthaers: «L’àguila i la seva representació són, en si mateixes, una ficció. Dues ficcions es reuneixen. Això deu ser provocatiu. […] arribem finalment a una consciència de la realitat més forta que la realitat —entenc per realitat la realitat d’una idea— gràcies a la trobada d’aquestes ficcions».

En una de les peces veiem un rectangle d’un intens verd molsa, encerclat per una gruixuda línia d’un verd més clar; dins el rectangle apareixen ocells negres, garses o, millor dit, els seus cossos sense vida. Són ocells atropellats pels cotxes que circulen per l’autovia que uneix Reus amb Tarragona. A l’horitzó, el cel queda desplaçat per una taca de contaminació. Una imatge potent que funciona com una Wunderkammer del segle XXI on, en lloc d’objectes exòtics, col·leccionem fragments d’una realitat ferida que articula un discurs entre la denúncia del paisatge contemporani i la recerca d’un ordre gairebé sagrat. Màrius Domingo.

[Galeria Antoni Pinyol][del 24 de gener al 28 de febrer de 2026][Carrer del Vidre, 11 | 43201 Reus]

Una cita per posar en valor trajectòries, projectes i noves veus que estan construint el present (i el futur) de la creació artística al territori.

PREMI ARTIGA A LA TRAJECTÒRIA HONORABLE

Aureli Ruiz, Reus 1959. Artista, dissenyador gràfic, gestor i activista cultural. Treballa en pintura, dibuix i instal·lacions, amb materials innovadors importats del món industrial i crea obres amb referències l’entorn rural, l’ecologia i els conflictes socials. En gestió va treballar en les programacions del Museu i l’Ajuntament de Reus en el tombant de segle XX i XXI i actualment condueix el programa d’exposicions del Centre de Lectura de Reus.

PREMI ARTIGA A LA CREACIÓ CONSOLIDADA

Quim Packard, Reus 1985.

Artista, investigador, gestor i docent. Fa recerca entorn l’educació, la gestió cultural, la sociologia de l’art i la sostenibilitat. Ha treballat al MACBA, el CCCB, el CNAC de Grenoble i l’Estruch de Sabadell. Docent a l’Escola Bau, Centre d’Art i Disseny de Barcelona. Implicat en un procés d’investigació entorn el desenvolupament de l’art contemporani al Camp de Tarragona: CONTEXT OBERT, del qual n’ha fet presentacions parcials, creatives i participatives.

PREMI ARTIGA A LA NOVA CREACIÓ

Premi i beca a la producció d’una obra que s’exposarà al Centre d’Art Mèdol.

Núria Rovira. Valls, 1999.

Llicenciada en Belles Art a la Universitat de Lancaster i Master per la d’Oxford, UK. treballa en activar espais i objectes amb efectes sonors. Implica d’altres persones propiciant rituals temporals i relats compartits. Ha actuat principalment en universitats, centres d’art i galeries de Regne Unit. Entre nosaltres s’ha donar a conèixer amb el premi Noves Veus a Moià, amb la instal·lació Atrapa somnis al Festival Eufònic d’ Amposta i amb Un miratge perdut a la Residència Roser de Foc a Vinyols i el Arcs.

PORTADA

Jana Winderen. Festival Eufònic 2025.

RELAT SITUAT

Art, educació, empatia i diversitat. Elena Aparício.

EXPOSICIONS I TEMES

Noves col·leccions a l’abast. Forvm a Tarragona.

New Art Fundation. NAC Nova seu a Reus.

EXPOSICIONS

BAD. Biennal D’ Art al MAMT

SCAN Tarragona. Festival Internacional de Fotografia.

PAGINES D’ARTISTA

Nuri Mariné

EXPOSICIONS

Jana Winderen. Festival Eufònic 2025 a Balada i  a Lo Pati.

Joaquim  Chancho. Fundació Vila Casas – Castell de Vila-seca.

DESTACATS

Ivan Forcadell a Galeria Seltz, Barcelona; Dionís Escorsa a Rocio Santacruz, Barcelona; Mitgeres “Buit”, Carrers i Museu de Valls; Mar de Mar al CERAP, Riudoms; Cristina Ferré a Convent de les Arts, Alcover; Obres premiades de la Biennal Cambrils a Banyoles; Aura Bellera a Antoni Pinyol; Jordi Sàbat a Anqui’ns, Nova web artsud.cat; Llibres: Ensamblatge d’un cúmul d’intesitats, Rafael Tormo Cuenca; Com accionar mecanismes de meravella, Anna Zaera i Sergi Quiñonero.; Quietud Global, Màrius Domingo i Pepo Argilaguet.

MIRADA EXTERIOR

Tere Recarens. Centre Bolit de Girona.

Kerry James Marshall. Kunsthaus de Zuric i Musée d’Art Moderne de Paris.

EXPOSICIONS

“La tempesta perfecta”.  Premi de Recerca Pictòrica de Salou.

Mèdol deslocalitzat. Art en expansió al territori.

Amadeu Adell. Centre de Lectura de Reus

Mestres de l’escultura del Segle XX. Tinglado 2. Port de Tarragona.

Ariadna Mangrane. Mèdol Centre d’Art. Tarragona

Dolors Molas. Art Amill, Vinyols i els Arcs.´

INICIATIVA  

Roser de Foc. Vinyols i els Arcs.

COL.LABORADORS ARTICLES

Elena Aparicio, Antonio Salcedo, Roberta Bosco, Lídia Porcar, Màrius Domingo, Assumpta Rosés, Cèlia del Diego, Raúl Muñoz de la Vega, Carina Filella, Iria Rodon, Abel Figueres, Raquel Medina, Laia Marín, Quim Torres, Anna Maria Andevert.

L’exposició proposa un viatge a l’origen, a l’estructura primigènia que sustenta la seva creació. Per això, a més d’obres representatives de la seva trajectòria, s’hi mostren quaderns i llibretes que l’artista anomena “treballs de taula”, peces íntimes que, en paraules del comissari Bernat Puigdollers, «incideixen en el moll de l’os de la seva obra, en allò que el fa únic com a artista. En el seu traç entès com un rastre de vida que ha trobat la seva màxima expressió en una pintura portada al límit. Un llenguatge, la pintura, que des de fa segles alguns volen mort, però que rebrota amb força una vegada i una altra».

Segons Puigdollers, «aquesta exposició és un retorn al Camp de Tarragona, una mostra que va al moll de l’os i revela el que ha sostingut la seva obra al llarg dels anys». Les peces exposades «reflexionen sobre el seu propi procés de treball i exploren elements bàsics de la pintura com la taca, el color, la llum, la vibració, el conflicte o l’espai». El públic, diu el comissari, «entra en les entranyes de la seva obra i contempla un Chancho poc vist».

El recorregut s’inicia amb tres pintures molt primerenques, dels anys seixanta, que obren un fil creatiu on cada traç enllaça amb el següent, teixint un entramat de relacions. A partir d’aquestes obres inicials, la mostra desplega un univers on la pintura esdevé llenguatge, batec i temps.

El catàleg editat amb motiu de l’exposició em sembla una mica limitat, amb imatges massa comprimides que no acaben de fer justícia a la qualitat de les obres. Tot i això, valoro molt positivament la iniciativa de publicar un catàleg en paper a un preu raonable, ja que sovint és un complement essencial que ens permet fer memòria i aprofundir en la mostra.

El 1976 presenta la seva primera exposició individual a la galeria el Nus de Barcelona, iniciant així un recorregut artístic que l’ha portat a mostrar la seva obra en galeries i centres de prestigi com la Matisse (ara Carme Espinet), Roglán, Lleonart o la Torre Vella de Salou. La seva obra ha estat seleccionada en nombrosos concursos i avui forma part de col·leccions privades i públiques, entre les quals destaquen el Fons d’Art del Port de Tarragona, la col·lecció de Josep M. Cadena i Català o el Llegat Francesc Galí de la Pinacoteca Municipal de Palamós.

La pintura de Manuel Alcalá es pot inscriure dins de l’abstracció geomètrica i el cinetisme, però amb un segell molt personal. L’artista combina l’herència d’un pensament tècnic i estructural amb una recerca constant de vibració, moviment i vitalitat. Les seves obres, perfectament delineades i construïdes amb una rigorosa disciplina formal, semblen expandir-se fora del quadre, com si les formes i colors estiguessin a punt de desbordar el límit del llenç.

En les seves composicions hi apareixen figures geomètriques que evoquen engranatges, circuits, cèl·lules o estructures orgàniques, suggerint un diàleg permanent entre natura i tecnologia. Alcalá no entén aquests dos mons com a oposats, sinó com a dues cares d’una mateixa energia creadora. Els seus quadres evoquen alhora el ritme industrial i mecànic i la vibració íntima de la vida, recordant-nos que fins i tot les màquines —com les formes de la natura— poden esdevenir vehicles d’energia vital i de progrés humà.

Amb el temps, el seu treball ha anat evolucionant cap a una abstracció cada cop més depurada, que convida a l’espectador a una experiència activa. Les obres d’Alcalá no narren històries, sinó que “activen”: ens posen en contacte amb sensacions, amb pulsacions i amb ressonàncies que apel·len a la nostra percepció més profunda. Geometria, color i moviment esdevenen aquí un llenguatge universal que dialoga amb la ciència, la tècnica i la mateixa essència de la vida.

L’exposició “Geometries en moviment”, que la Galeria Antoni Pinyol de Reus presenta del 18 d’octubre al 18 de novembre de 2025, ofereix un recorregut per les darreres investigacions pictòriques de Manuel Alcalá, a l’hora que explora alguns treballs anteriors amb els que s’estableixen connexions formals. L’artista ens proposa un viatge visual on l’ordre geomètric conviu amb la intuïció cromàtica, on la precisió tècnica es fon amb l’exploració irracional del color i on cada obra sembla contenir una força latent, una energia a punt d’irradiar-se.

En aquestes pintures, l’espectador es veu convidat a entrar en un espai de percepció expandida, on la mirada es multiplica en reflexos i reverberacions. La geometria esdevé cos en moviment, el color vibra i les estructures suggereixen xarxes invisibles de connexió. Alcalá ens recorda que la pintura, lluny de ser només representació, pot ser també un dispositiu de coneixement i d’experiència, capaç d’activar-nos i fer-nos sentir part d’un cosmos en permanent transformació. Màrius Domingo, curador de l’exposició

[Manuel Alcalá Sánchez | Geometries en moviment][del 22 de novembre al 20 de desembre 2026][Galeria Antoni Pinyol][Carrer del vidre, 11| Reus]

En el seu llibre Fragmentar el futur (Caja Negra, 2025), la filòsofa Yuk Hui planteja una idea radical: la tecnologia no és neutra. Porta inscrita una visió del món, una metafísica que tendeix a la uniformitat. Hui adverteix que aquesta unificació és perillosa perquè erosiona la pluralitat cultural i proposa una alternativa: fragmentar. No es tracta de rebutjar la tecnologia, sinó de diversificar-la, d’obrir camins locals que respectin contextos històrics, culturals i simbòlics.

Aquest concepte, que Hui anomena tecnodiversitat, és tan vital com la biodiversitat. Sense tecnodiversitat, la cultura corre el risc de convertir-se en un ecosistema monòton, governat per la lògica del control i l’eficiència. Hui dialoga amb pensadors com Heidegger i Simondon per recordar-nos que la tècnica no és només instrument: és forma de vida, és manera de pensar. De la mà de François Jullien, sinòleg i filòsof expert en la història i la filosofia xinesa, ens acosta al pensament oriental:

“El desembre de 2016, durant un panell de discussió que vaig compartir amb François Jullien al Goldsmiths College de la Universitat de Londres, el poeta i crític d’art nord-americà Barry Schwabsky ens va fer la pregunta següent: va existir a la Xina la tragèdia en el sentit grec? I en cas negatiu, per què no hi va sorgir una idea comparable? Jullien va respondre immediatament i les seves paraules em van quedar gravades: «Les chinois ont inventé une pensée por éviter la tragedie» [Els xinesos van inventar un pensament per evitar la tragèdia].” (pàg. 140 de Fragmentar el Futuro, la traducció al català és meva)

Hui defensa que l’art és essencialment local, arrelat en una experiència concreta. I aquí hi ha una clau: reivindicar el no-racional com a fonament de l’art i la religió. En un món que idolatra la predictibilitat, la casualitat i la imperfecció són actes de resistència.

Fragmentar el futur no és mirar enrere amb nostàlgia, sinó obrir el present a múltiples futurs possibles. És reconèixer que la tecnologia pot ser plural, que pot dialogar amb la cultura en lloc d’imposar-se. És un advertiment per pensar amb llibertat abans que la tecnologia pensi per nosaltres.

Aquesta cursa per l’addició de prestacions ( de n a n+1) es basa en la premissa que “més és millor”, una lògica que sovint ignora la Llei del Rendiment Decreixent, ja que l’augment del benefici per cada funció afegida (la quarta fulla o la vuitena funció del rentavaixelles) amb prou feines es nota a partir d’un cert punt.

Es valora l’acumulació per sobre de l’excel·lència en la funció bàsica, el que l’usuari percep com a soroll cognitiu, on el rellevant —rentar els plats— queda ocult darrere d’una llista de beneficis críptics i sovint redundants. Aquesta dinàmica troba un paral·lelisme directe i preocupant en el desenvolupament de la Intel·ligència Artificial, ja que els models d’IA es publiciten cada cop més com a solucions omnifuncionals capaços d’escriure, programar, analitzar i crear imatges simultàniament, plantejant un risc de dilució on la seva capacitat d’optimitzar la tasca fonamental (com el raonament lògic) es pot veure compromesa per l’obligació de fer deu coses a la vegada.

Això ens fa qüestionar l’aplicació d’una mena de “Navalla d’Occam digital”, on el model d’IA més simple i especialitzat que realitza una tasca de manera òptima hauria de ser el millor, i on l’addició incessant de capacitats només augmenta l’opacitat tecnològica, connectant amb el clàssic “Problema de la Caixa Negra” (Black Box) dels sistemes d’aprenentatge profund. Quan una IA té desenes de funcions, l’explicabilitat del seu procés intern i la seva presa de decisions es torna gairebé inaccessible per a tots nosaltres.

Finalment, aquest salt constant de la “Mach3” a la “Fusion5” reflecteix la nostra immersió en l’Acceleracionisme Tecnològic, on la millora és una obligació comercial que ens submergeix en una ansietat de la millora constant, vinculada a les idees transhumanistes que dicten que l’ésser humà (o la màquina) ha d’estar en un procés d’auto-superació perpetua (un constant de n a n+1), convertint l’últim model no en un producte millor, sinó en el nou estàndard mínim a assolir, i fent que les versions anteriors semblin obsoletes abans d’hora. En darrera instància, la societat opera sota aquesta dictadura de l’addició, obsessionant-se amb la quantitat de funcions a costa de l’enteniment de la funció bàsica, un error que hem de corregir abans que les nostres caixes negres d’IA esdevinguin inintel·ligibles solucions “100 en 1”.