Amb la previsió de no anar enlloc espectacular aquest any per vacances, he optat per posar espectacle als meus caps de setmana. Per desconectar, per passar-ho més lleugerament i sempre amb la música com excusa.

Això m’ha portat a descobrir nous grups, conèixer nous amics i sobretot a avançar en el meu camí. A fer passes , a vegades petites i a vegades més grans, però passes al cap i a la fi, que sermpre fan tirar endavant.

Dels 5 festivals, he decidit que era massa tard i llarg opinar un per un el que més m’ha agradat i el que no, per tant, no els dedicaré espais individuals (tot i que més d’un ho mereixeria).

Si voleu saber què he vist, us deixo una extensa llista i us prometo que els he vist tots, ni que sigui una miqueta, i us recoman que els escolteu, axil descubrireu coses naves igual que jo:

Primavera sound: Albert Hammond, Jr., Antony and the Johnsons, Baxter Dury, Interpol, Simian Mobile Disco, The Black Keys, The Suicide Of Western Culture, Sunn O))), Damien Rice, Death From Above 1979, Ratatat, Sr. Chinarro, The New Pornographers, Babes In Toyland, Dj Coco, Foxygen, Thee Oh Sees, Tori Amos, The Strokes. Sónar: Chemical Brothers. PopArb: Coriolà, Micro-Zènit, Manos de Topo, Anarquia és independència, Pau Vallvé, Nit del Caballo Cantador, Joan Miquel Oliver , Sanjays, Dj Salicrunette, Halldor Mar + Cor Lutiana dj Barretina (playmoss), dj Txarly Brown , Dj 8Beatz, Leonmans, The seihos, Núria Graham, Eef Barzelay i Senior i El Cor Brutal, The New Raemon, Xarim Aresté, Le Petit Ramon i Waldorf Astoria, The Excitements, Diego Armando Dj. VidaFestival: Andrew Bird, Benjamin Clementines, Deers, Father John Misty, Guille Milkway, Grupo de Expertos Sol y Nieve, Joan Miquel Oliver, Los Mambo Jambo, Nacho Vegas, Nueva Vulcano, Primal Scream, Senior i El Cor Brutal, The Saurs, The War On Drugs, Woods, Super Furry Animals, Ezra Furman, Xoel López, Indiescabreados Djs. Cruïlla: Jamie Cullum, Of Monsters And Men, Cocorosie, Capital Cities, Vintage Trouble, Toundra, Mi Capitan, Ffs ( Franz Ferdinand & Sparks), Aloe Blacc, Emeli Sandé, Caravan Palace, Milky Chance, Carlos Sadness, Birth Of Joy, Zuco 103, The Cat Empire.

Per resumir l’experiència he fet un petit vídeo resum que dedico a tots els que m’han acompanyat en aquests 5 festivals.

Per molts més festivals, més amics i que no pari mai la música!!!

Sigui com sigui ha arribat el Nadal per posar punt i final a aquest 2013 que hem viscut intensament des del principi i així ho farem fins el final, però només per seguir vivint intensament tots els que vindran.

Per mi ha estat any de canvis i reivindicacions, de tristeses i d’alegries, de viatges lluny, lluny, i més a prop però sempre descobrint coses noves que ens ajudin a crèixer.

Un secret?
aquest any he complert un somni que guardava des de ben petita i és que una nit mentre dormia vaig somiar que baixava per un d’aquells carrers que sortien a les persecussions de les pel·lícules, i no només aixó sinó que ho feia amb un descapotable. A saber quina pel·lícula hauria vist aquell dia però el somni ha seguit dins el meu cap mentre m’he fet gran. Doncs bé, aquest any l’he pogut realitzar.

Tenir somnis ens ajuda a crèixer i a posar-nos reptes que ens fan aprendre i fer coses per aconseguir-los. Mai vaig pensar que l’arribaria a complir i m’encanta descobrir que les coses que creiem més impossibles és poden fer realitat. No és el primer cop. Així que seguiu somniant!!!

Bones festes i Feliços somnis nous!

Aquest és el 6é any que es celebren els premis i per a mi el primer en el que he pogut formar-ne part des de la pròpia organització. Participar com a membre de l’Associació STIC m’ha permès conèixer millor la blogosfera catalana i aportar el granet de sorra per a fer sortir a la llum pública fantàstics blogs escrits en català.

Dins d’una xarxa on el català té una gran presència i amb la necessitat que tenim tots de dir coses la quantitat de blogs és inacabable, tant és així que molts cops no podem arribar a conèixer tots els blogs que podrien ser del nostre interés. Amb aquests premis molts blogs passen a ser referència i com a poc sobresurten de la massa de la blogosfera. És una via de donar-los a conèixer a un públic més gran que l’habitual i proper.

Aquest any el volum de blogs presentats ha estat abrumador i demostra que la salut dels blogs en català és bona. Durant el procés de votació popular tot aquell que ha volgut votar ha pogut accedir a centenars de blogs dividits per categories de manera que haurà conegut un munt de nous blogers.

Després, a més, he tingut l’honor de formar part del jurat d’aquesta edició. Si ja és complex organitzar uns premis com aquests no vull ni explicar-vos com de dur és fer de jurat entre els blocs que ja han estat preseleccionats! Si bé alguns destaquen i sorprenen el cert és que és molt complicat emetre el vot a cada categoria. Des d’aquí felicito a tots els finalistes.

He de reconèixer haver aprés moltes coses de l’experiència, de l’organització i de les persones que hi participen i només puc dir: Gràcies per deixar-me formar-ne part.

Aquí podeu veure el resum que n’han fet a l’Espai Internet de TV3

La d’aquesta setmana: Xoel López

A partir d’ara podràs escoltar les recomanacions que aniré penjant aquí.

En Sergi Garcia, al que des d’ara mateix li agraeixo que pensés en mi, coneix aquesta faceta mea i em va deixar caure una proposta que em va captivar: col·laborar al seu programa de ràdio, La tarda.

Ell potser no és conscient de la il·lusió que em fa. Potser llegint això descobrirà que jo de ben petita jugava amb la meva millor amiga a fer programes de ràdio, així que imagineu que emocionant és poder fer-los de veritat.

La meva secció girarà al voltant de la música, descobrint nous grups o redescobrint els que ja ens agraden, en definitiva, em tocarà posar una mica en solfa les tades del dimarts.

Però com us deia sóc molt tastaolletes i també puc aportar altres continguts així que la meva primera intervenció va ser dilluns parlant sobre els Premis Blogs Catalunya 2013 (minut 11:30h), en els que vaig participar com a membre d’STIC i com a jurat, en voleu saber més?

Doncs aquí us deixo el podcast del programa:

Fi de festa Primavera Sound

Per escriure del Primavera Sound tenim molts aspectes sobre els que reflexionar. Les crítiques musicals han cremat per les diferents seccions de cultura i corregut per les xarxes socials. Hem compartit llistats de selecció de concerts de cada assitent, s’ha parlat dels propis assistents als concerts i les seves peculiaritats, etc. Com ho he vist jo, intentaré simplificar-ho.

Aplicacions, previ a l’inici del festival ja ens hem pogut organitzar i triar quines actuacions volíem prioritzar de la gran oferta. He arribat a veure fins a 3 aplicacions mòbils diferents: la oficial del primavera, el Connect de Heineken i una tercera similar a la primera però no oficial. Malgrat les bones intencions la oficial és força lenta però ens ha permès tenir en compte les cancelacions de darrera hora des de la font oficial.

Que dir de Connect, una gran iniciativa però de dubtòs èxit. La wifi de Heineken no funcionava i l’aplicació xuclava el tresor de tot ser amb mòbil, la bateria. La geolocalització no era precisa ni el temps ni amb les distàncies, però els encoratjo a seguir intentant avançar en el seu desenvolupament. Pot arribar a ser molt útil.

Connexió, lligat amb l’anterior està el tema de la covertura i com molts dels festivalers es quedaven en una desconnexió total només d’arribar al recinte. La quantitat d’antenes instal·lades, les wifis i demés no van ser suficients quan s’aglutinaven les persones davant d’algun concert. Això va fer molt complicat en certs moments les reagrupacions o trobades d’amics de gustos diferents. I és que amb 7 i a estones fins a 10 escenaris diferents la cosa es complica.

Amb tants escenaris un clàssic d’aquest festival són les distàncies. Aquest any, amb l’ampliació del terreny també ha augmentat la distància entre escenaris, sobretot entre escenaris principals. Per seguir les actuacions de caps de cartell ens convertiem en corredors de la famosa course navette, on el nostre xiulet eren les promeres notes de l’escenari de destí, i un cop acabat el concert corrents de nou a l’altre escenari, punta a punta i piiiii (inici de l’altre concert).

Un altre gran protagonista de l’edició d’enguany ha estat el fred. Si en edicions anteriors gaudiem de les noves tendències de l’estiu i podiem treure de l’armari els tirants i els vestidets, aquest any el que hem hagut de treure de l’armari són els abrics i anoracs que ja haviem desat fins l’any que ve.

En aquest festival també s’ha parlat molt d’etiquetes. A la xarxa, la pròpia organització va engegar la pretenciosa etiqueta #bestfestivalever que hem vist associada a la de cada edició #ps13 una i una altra vegada. També una campanya (Fundación Primavera Sound) s’encarregava d’etiquetar el tipus de públic assistent. Cada cop les etiquetes tant habituals i útils en el món digital ens estan fent agafar el costum d’etiquetar-ho tot, de fet etiquetar és en general una necessitat humana que està arribant una mica a l’extrem. Potser ens hem de plantejar que no és necessari, arribem a punts en que les classificacions són tant subjectives que cada un en té una consideració particular i diferent d’una mateixa etiqueta. Però el mes greu és quan aquestes etiquetes s’utilitzen per menystenir i estigmatitzar els individus. Parlem d’adjectius com : hipster, modernet, gafapastas, heavy, poppie, pijo… que molts cops són emprats de bona fe però moltes altres de manera despectiva. Sigueu el que sigueu no busqueu els límits d’una etiqueta i gaudiu de ser com sou!

El més important de tot: la Música. Pel que fa al factor musical han corregut línies i línies de lletres crítiques i constructives en centenars de mitjans i blocs. I de tot plegat em queda una sensació: cada assistent a aquest festival ha viscut un festival diferent. La diferent oferta permet fer una experiència a la carta però també grans conflictes i decisions importants a prendre davant de solapaments i distàncies a recòrrer i concens entre els grups d’amics.

Un clàssic al Primavera és el descobriment de noves bandes o músics que no coneixiem abans i que a vegades tenim la sort de veure o a vegades la malasort de perdre’ns fet que ens fa valorar-los encara més i tenir-los en consideració a l’hora d’escoltar música just passat el festival. L’altre clàssic és el retrobament amb antigues bandes, com el cas de Blur o The Postal Service. Però també hem tingut revivals de revisió d’àlbums de fa 10 anys o més, com el cas de The Breeders o Los Planetas. Alguns despistats que no havien llegit la lletra petita els va sorprendre que certs grups no toquessin altres cançons (d’altres àlbums) o innovessin en l’actuació. Senyores i senyors hem de llegir els cartells o fer ús de les apps per no endur-nos sorpreses.

Tant per reviure grans moments viscuts com per veure allò que ens vam perdre us recomano els vídeos que estan penjant a youtube, al canal Primavera Sound TV , la pròpia organització.

I dels concerts no diré res? doncs en aquesta entrada no. Hi ha moltes opinions i crítiques ara mateix com per afegir-ne una més i com que cada un/a haurà tingut la seva pròpia experiència i opinió, que més dona com ho hagi viscut jo. Potser un altre dia.

Els capaullus no regalen flors, de @modernadepueblo és un fenòmen dels nostres temps.

Gènere: novel·la gràfica, comèdia

Estètica: exquisida, actual i moderna (fins i tot els personatges són un reflex de la moda jove actual)

Públic al que va dirigit: adult.

A qui encantarà? a aquelles noies de vint-i-pocs que s’identificaran amb la protagonista, la moderna.

A qui farà somriure? a les que estem als trenta i reconeixem a diverses espècies de les que enumera i algunes de les escenes que representa.

A qui agradarà menys? als capullus de pell sensible que es vegin retratats tot i que ho negaran.

Es sentiran tristos… els que en llegir-ho no es sentin representats ni entre els capullus ni els no capullus, ni com cap de les noies.

I és que si ets jove i vius a la ciutat amb algun o alguna d’aquests capullus t’has topat.

Conclusió: Els capullus no regalen flors i moltes capulles els dediquen més temps del necessari, sense trobar els bons nois que amb flors o sense les facin sentir bé.

Descobriu la fauna de la ciutat (que bé podria ser de qualsevol racó del món) llegint i passant una bona estona amb la moderna de poble, i potser de les experiències de totes n’aprendrem alguna cosa.

Xoel López al Teatre Joventut

Divendres passat (5/4/2013) vaig anar, en bona companyia, a veure un concert. Per mi, com molts sabreu, és habitual anar de concert, però reconec que aquest em va tocar la fibra de manera especial.

Feia uns anys que li havia perdut la pista, els seus viatges i vida per Àmerica havien interposat una distància física i tot. Divendres va ser un retrobament amb un desconegut molt present a la meva biografia.

Xoel López, anteriorment conegut per altres projectes com Deluxe o Lovely Luna, ara afronta un nou projecte tot sol. I així és com es presenta a l’escenari. Un home orquestra modern que tot sol, amb uns quants instruments, és capaç de fer vibrar el teatre. Unes cançons a la guitarra i d’altres al teclat acompanyades amb ritmes marcats pels seus peus i mans van anar marcant i canviant el ritme del concert al gust del consumidor.

Un gran primer concert de gira de l’àlbum Atlàntico, molt madur, i en acústic, que desvetlla un inevitable pas del temps mostrat a través de l’evolució de les melodies i lletres.

En Xoel va ser atent i graciós amb els comentaris al públic entre cançó i cançó, però realment es va guanyar el públic quan, un cop finalitzats concert i bisos, amb l’auditori dret aplaudint va tornar a l’escenari (per petició de tots) i amb un repertori no pensat demana que volem que canti, després de diverses peticions defícils d’escollir, va resoldre la situació fent un poupourri de totes les demanades.

Com no, tothom volia escoltar la mítica “Que no” i tot i la dificultat de tocar-la en acústic també va sonar, amb la pell de gallina, vam recordar que ja no era 2003 (any en que es va constituir un himne) si no 2013. Tots som 10 anys més grans, més madurs, més experts i hi ha cançons que formen part de la nostra vida i biografia, que ens van marcar i que ens acompanyen, i que sempre estaran allà i ens faran dibuixar un somriure en sentir-les sonar, això és un fet.

Aprofitant el 20è aniversari de l’enitat, s’ha realitzat un vídeo que explica molt bé les diferents tasques que s’hi duen a terme, explicat pels professionals i també pels participants que en gaudeixen.

Aquí us el deixo per a conegueu una mica millor la nostra feina:

Aquí també podreu veure informació de les activitatas que s’han fet per a celebrar l’aniversari: http://jovesteb.org/20aniversari

Aquesta setmana s’ha inaugurat una nova cita periòdica a la ciutat de Barcelona que permet acostar bandes i músics (sounds) al seu públic, de manera presencial i através de la xarxa (twitts).

Els encarregats de tallar la cinta en aquesta inauguració van ser els Pastora. Una formació  de Barcelona que va delectar els presents amb 5 temes en acústic, i projeccions de petit format. Per acabar de transformar l’atmosfera en un espai de proximitat, entre cançó i cançó, els presents van tenir l’oportunitat de fer preguntes als músics. Així que, per la propera vegada, caldrà pensar en possibles preguntes. Perquè hi haurà propera vegada!

El Sounds For Twitts ha arribat per quedar-se. Aquest dijous (18/10/12) va ser la primera de moltes cites que gaudirem un cop al mes. El lloc escollit per aquestes trobades és el The End, al carrer Santaló 34. No es tracta d’un lloc gaire gran així que si no us voleu perdre aquestes trobades exclusives afanyeu-vos a apuntar-vos a la web del SFT.

Patrocinis: Són varies les marques que s’han reunit per a fer possible aquest esdeveniment mensual a la ciutat: The End (el local), Estrella Damm (les cerveses), Lewis (la organització), Musicbus (els músics), Àgora News (els audiovisuals).

Anècdotes: Quan davant d’una banda que segueixes de fa temps no et venen preguntes sinò experiències viscudes relacionades. Durant el torn de preguntes Pastora explicava el fenòmen de Lola i com la alguna gent els havia conegut a través del tema i només els demanaven aquesta als concerts. Mentre explicaven això em va venir al cap com vaig conèixer jo Pastora. tot just començava a sonar Lola a les ràdios però jo em trobava en una botiga de Gran de gràcia i després d’una llarga estona remenant entre articles de la botiga no vaig poder resistir-me i demanar a la dependenta de qui era aquell CD que tenien posat i que tant m’estava agradant. Era Pastora, l’àlbum (clica per escoltar l’àlbum Pastora) que incluïa Lola (que no havia sonat), i que vaig anar a comprar així que vaig poder.

Destaca: L’atmosfera de bonrrotllisme, la proximitat, és com estar entre amics on uns agafen la guitarra i es marquen uns acústics. Molt agradable i recomanable.

Millorar: Se’ns va quedar curt, això no és necessariament dolent, ja que indica les ganes de que en volem més, però 5 cançons ens van semblar poques.

Pastora: (@pastoramusic a twitter) Van sonar estupendament en aquest format. La veu càlida de la Dolo empastava a la perfecció amb la guitarra. Les cançons escollides per amenitzar una vetllada relaxada. de ben segur els nois van trobar a faltar els canvis de vestit i les faldilles de tutú a les que ens tenen acostumats, però vam passar una bona estona. Pel que fa als audiovisuals també vam poder veure’ls a través d’una pantalla de televisió així que va ser un Pastora en estat pur.

On trobar més informació per estar al dia d’aquest esdeveniment: Al web: Sounds For Twitts, Twitter, Facebook

Encara no t’has apuntat??? ja trigues!