Antics hostals de camí ral

Hostal de la Flor del Lliri (Barcelona)

2011-12-25T10:56:00.001+01:00

Antic hostal del barri de la Bòria de Barcelona que es va formar al voltant de la Via Franca, una antiga via romana que es dirigia a França. Als segles XII i XIII l'eix vertebrador era el carrer Bòria-Carders on s'hi aglutinaven els comerciants del tèxtil.

Sembla que ja en època medieval en una extensió de l'hostal s'hi allotjaven les dides que venien de fora de la ciutat. Les dides eren les encarregades d'alimentar els fills de les dones de clase alta de l'època.

El folklorista Joan Amades n'explica una llegenda que és comuna a molts hostals :

"Hi ha una llegenda segons la qual quan s'hi allotjava un viatger que a judici dels hostalers podia portar diners, el feien dormir en un llit, que movent un ressort es plegava i aixafava el qui hi dormia. Un cop mort li robaven el que duia. Salaven la carn del desgraciat i després la donaven per a menjar als altres vianants, mentre que els ossos i la resta de les despulles eren cremats en el forn de pa. Una vegada s'hi presentà un jove galant i garrit que semblava ric; li fou donada la cambra del terrible llit. La serventa en tingué compassió i decidí salvar-lo: el posà en antecedents i li encarregà sobretot que no es fiqués al llit. El donzell ho féu així. A altes hores de la nit el llit es plegà, però el crim no tingué efecte, perquè el minyó no hi era damunt. La serventa i el viatger van fugir i es van casar".

Amb el temps l'hostal va acabar donant nom al carrer que encara avui existeix. Però pels volts de 1860 es van col.locar unes noves plaques de marbres als carrers de Barcelona, fet que va provocar en alguns casos la modificació de la toponimia : el "Carrer de l'Hostal de la Flor del Lliri" va passar a dir-se a partir d'aquell moment "Carrer de la Flor del Lliri".

FONTS CONSULTADES :

El meu Racó

http://estrelladharmabcn.blogspot.com/2011/11/de-las-fondas-las-cinco-estrellas.html

Quart Plànol de la Ribera

http://www.xtec.es/~mbazan/ribera/quart_planol.htm

La Barcelona romana i medieval

http://www.xtec.net/cda-barcelona/mat_didactics/quaderns/bcn_rom_med_eso_b.pdf

La Vanguardia - Mujeres de Barcelona - 22-02-2010

http://www.lavanguardia.com/vida/20100222/53894331977/mujeres-de-barcelona.html

Bòria

http://ca.wikipedia.org/wiki/B%C3%B2ria

Butlletí del CEC - Desembre 1916, n. 263

http://ddd.uab.cat/pub/butcenexccat/butcenexccat_a1916m12v26n263.pdf

Amades, Joan - Costums i tradicions d'hostals i tavernes. Club d'Espors de Muntanya. 1936.

Hostalet del mas de Pei (Vallcebre)

2011-10-12T08:11:00.016+02:00

Antic hostal del terme de Sant Julià de Fréixens (Vallcebre), a la comarca del Berguedà, situat al costat de l'antic camí ral que anava de Guardiola de Berguedà a Saldes i Gósol. La casa és coneguda també com "l'hostalet" i també com "els hostalets" de Fréixens. Aprop hi ha les restes d'un antic carregador de carbó de les "mines Conangla".

L'estiu de 1906 el pintor malagueny Pablo Picasso i la seva companya Fernande Olivier van viatjar fins a Gósol i seguint el camí ral van passar per davant de la casa. L'any 1927 l'excursionista Lluis Estasen i Pla va fotografiar la façana de l'hostalet on s'hi veu un home i un cavall carregat de llenya.

"Masia de planta baixa, un pis i golfes. Està coberta a dues vessants i el carener perpendicular a la façana orientada a ponent. Les finestres, amb els vorals de totxo, es distribueixen pels murs de migdia i ponent i són de petites dimensions. Els murs de maçoneria estan arrebossats però es conserven en mal estat.

La masia fou construïda al peu del riu Saldes a finals del segle XVIII. Adquirí gran protagonisme a començaments del segle XX quan molt a aprop s'hi instal.là l'estació final del Telefèric de l'Espà (de 11.700 mts de llarg). Des dels Hostalets, el carbó provinent de Saldes, era transportat a l'estació de Guardiola de Berguedà amb camions. Fou en aquests moments quan la casa fou reconvertida en hostal, molt actiu gràcies a l'explotació minera i a la proximitat del molí fariner de Boixons." (o Bossoms).

Núm. inventari Generalitat: IPA 3706. No te cap tipus de protecció.

FONTS CONSULTADES :

Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - Estasen i Pla, Lluis - MDC- 1927
http://mdc.cbuc.cat/cdm4/item_viewer.php?CISOROOT=/afcecemc&CISOPTR=766&CISOBOX=1&REC=5
Camí de Picasso
http://www.altbergueda.com/ca/pl43/id561/Senderisme/Travesses/cami-de-picasso.htm
Junyent Traserra, Anna - Mapa del patrimoni cultural de Vallcebre - Diputació de Barcelona
http://patrimonicultural.diba.cat/index.php?codi_ine=08293
http://ca.wikipedia.org/wiki/Viquiprojecte:Monuments/llistesDiba/Vallcebre

http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0060125
http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0069100
Consorci de la Ruta Minera- Les Mines
http://www.rutaminera.diba.es/mina2-1.htm
http://www.rutaminera.diba.es/mina2-2.htm

Pepper, Steve - http://caminandoporelbergueda.blogspot.com/2011/09/992011-el-cami-del-tabac.html

Foto: Anna Junyent Traserra

Hostal del Fum (Palau-Solità i Plegamans)

2011-07-26T09:20:00.005+02:00

Antic hostal que allotjava els traginers i viatgers que feien el camí de Barcelona o "Camí Reial", un antic camí medieval hereu de l'antiga via romana que seguia el marge esquerra del riu Caldes i enllaçava la Via Augusta fins a "Caldae" (Caldes de Montbui). Per aquest camí hi van passar, entre altres, els Comtes de Barcelona en els seus viatges al monestir de Sant Miquel del Fai.

L'any 1820 es va construir l'actual carretera C-59 paral·lela al camí reial, i separada un centenar de metres a llevant, sobre la que més tard s'hi va instal·lar les vies de l'antic i avui desaparegut ferrocarril Mollet-Caldes per Palau-solità i Plegamans (1880/1932 - 1936/39).

La masia té una estructura de planta rectangular amb planta baixa i primer pis, i pati interior. Actualment està integrada dins el "Parc de l'Hostal del Fum" amb una superficie de 35.000 m2 a tocar el polígon industrial "Riera de Caldes".

FONTS CONSULTADES
http://eldimonidelapedrallarga.files.wordpress.com/2009/07/3-18-masia-hostal-fum.pdf
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=6066
http://www.panoramio.com/photo/9548784
http://www.trenpalau.com/Catala/tpcat11poble.html
Fotos: Manueldo / Juan Sánchez Sabé-2010

Hostal Xic Maxina (Sant Sadurní d'Anoia)

2011-06-18T08:51:00.005+02:00

L'hostal Xic Maxina es trobava al carrer Sant Antoni de Sant Sadurní d'Anoia, just al costat d'un altre hostal : "la posada del Porvenir" (potser cal Ton de la Fonda). L'edifici tenia dos pisos amb petits balcons i un rètol penjat perpendicular a la façana que deia: "Posada Xich Maxina".

L'any 1922 l'establiment és conegut com la Fonda Xich Maxina i també se'l coneix com l'Hotel del Xich de Maxina. EL 25 de maig d'aquell any es fa una exposició de vins en un local de Sant Sadurní d'Anoia i, un cop acabat l'acte, els assistents acompanyats dels regidors i de l'alcalde van a la Fonda Xich Maxina a berenar:

"El jueves por la tarde tuvo lugar en San Sadurni de Noya, la apertura e inaugración oficial de la Exposición de Vinos, derivados, insecticidas y máquinas portátiles, que se ha organizado con motivo del XXV Congreso Agrícola que celebra la Federación Agrícola Catalana Balear.

(...) Terminado el acto se dio entrada al público que invadió el local pasando los expedicionarios a la fonda de «Xich Maxina» donde se les obsequió con una espléndida merienda, y visitando los locales del Ateneo y del Centro de Agricultores dónde se celebrarán los actos del Congreso que tendrá lugar los días 4 y 5 de junio próximo, y que a, juzgar por las peticiones de títulos de congresista será de los más concurridos que ha celebrado la Federación".

En aquell temps a Sant Sadurní d'Anoia hi havia dues tartanes amb servei de taxi; la de cal Xic Maxina i la de cal Ton de la Fonda, que feien el trajecte de l'estació al poble. En una fotografia de l'any 1923 podem veure el mosso de cal Xic Maxina dins el garatge amb dos cotxes.

El juny de 1949 el taxi de cal Xic Maxina va trasladar a Barcelona el regidor republicà Antoni Lloret i Miquel que havia estat detingut sent escortat per dos guàrdies civils.

La fonda també va disposar d'un autobús, propietat del sr. Salvador Parera que realitzava la linea que unia l'estació del tren amb el centre de Sant Sadurní.

FONTS CONSULTADES :

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1922/05/07/pagina-9/33282336/pdf.html

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1922/05/07/pagina-6/33280001/pdf.html

http://jverdaguer.org/jsmedia/cdweb/concursple/socials/ivweb/eavis.htm

http://carlesquerol.com/PONTS.pdf
http://www.santsadurni.org/index.php?doc=noticias&id=1167
http://cv.uoc.edu/~jmora/lineas_i/sadurni.html

http://www.infoplaca.es/asp/catalogo.htm

Hostal ca la Rita (Viladrau)

2011-06-16T09:43:00.004+02:00

Antic hostal que era situat a la plaça major de Viladrau. La tradició diu que el famòs bandoler Joan Sala, àlies Serrallonga acostumava a aturar-se a ca la Rita, on més d'una vegada va tenir brega amb els seus enemics :

A l’Hostal de ca la Rita
va armar-ne un gran batibull,
li va donar una pallissa
al Miquel de Can Barfull.

Que havia dubtat, en públic,
de l’honor i integritat
d’una germana d’en Sala:
va quedar ben escaldat.

En les memòries de l'Associació d'Excursions Catalana de l'any 1881 es publica una excursió a Viladrau i els viatgers s'allotgen al molt recomanable Hostal ca la Rita.

L'escriptor Josep Maria de Segarra va escollir ca la Rita de Viladrau per passar-hi llargues temporades, on es diu que va escriure versos eròtics a les parets de la seva habitació que van mantenir-se durant anys, fins que van desaparèixer quan es van pintar de nou les parets.

L'any 1904 l'hostaler Francesc Fabregó Pou s'encarrega de repartir amb tartana la correspondència de Viladrau i també de recollir els viatgers desde l'estació de Balenyà fins al poble Viladrau, on fan parada i fonda a ca la Rita :

Desde Viladrau (26 abril 1904).

Sr. Director de LA VANGUARDIA.

Muy señor mío:

Bien puede decirse, señor director, que los vecinos de esta localidad y su comarca están de enhorabuena, debido á las gestiones realizadas por el Ayuntamiento que no cesa en buscar atractivos y facilidades para que aumente cada dia el número de forasteros y transeúntes por este pintoresco valle, siendo digno de tenerse en cuenta el reciente acuerdo tomado para la conducción de la correspondencia, que á partir del día primero de mayo próximo debe correr á cargo del fondista de este pueblo don Francisco Fabregó Pou, en carruaje tartana, pues además de ofrecer mayores seguridades dicha conducción, hay la gran ventaja que en la estación de Balenyá tendrán los pasajeros cada dia á su disposición, asiento en dicho carruaje para poderse trasladar á este típico lugar, llegando al mediodia y encontrando siempre albergue y suculenta comida en el punto de parada, fonda de "la Rita", á precios sumamente módicos.

Prueba evidente que dicho acuerdo ha sido acogido con agrado, que para dicho dia 1° de mayo, fiesta de San Sagismundo ha sido contratada por el elemento juvenil, y con beneplácito de nuestro digno cura párroco y autoridades locales, una reputada orquesta de la comarca de Vich para celebrar con regocijo la fiesta de dicho día con funciones religiosas, bailes, sardanas, pasa-calles, etc., dando principio aquéllas, en su vigilia, con la tradicional costumbre de la «crema del vern» en todos los barrios de la localidad.

Queda de ustedes affmo. JD".

A principis dels anys 20 la Fonda Rita es promociona amb anuncis publicitaris al diari la Vanguardia :

"Dijous 12 de juliol de 1923. VILADRAU - Fonda Rita. Cocina selecta, habitaciones con vistas Montseny, cuarto baño, autos estación Balenyá".

FONTS CONSULTADES :
http://books.google.es/books?id=VrELAAAAYAAJ&q=RITA+VILADRAU&dq=RITA+VILADRAU&hl=es&ei=G6D5TbXxIsjBtAahutDcDw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CDIQ6AEwAA
http://immapf.blogspot.com/2010/11/romanco-den-joan-sala-alies-serrallonga.html
http://www.elpais.com/articulo/cataluna/BARCELONA/CATALUnA/Montseny/escritores/pintores/elpepiautcat/19980805elpcat_4/Tes/
http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1944/04/12/pagina-3/33381822/pdf.html
http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1919/06/28/pagina-5/33289188/pdf.html
http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1923/07/12/pagina-3/33283220/pdf.html

Hostal de l'Arengada (Llinars del Vallès)

2011-02-15T09:41:00.003+01:00

L'Hostal de l'Arengada fou un antic hostal probablement originari del s. XVI situat a la població de Collsabadell del municipi de Llinars del Vallès (Vallès Oriental). Pertany a la finca de la masia de Can Dama i es troba situat actualment dins el Parc Natural del Montnegre i el Corredor.

L'hostal està en runes des d'aproximadament principis del s. XX i nomès resta en peus una paret. Per la seva història i emplaçament, té un interès històric, arquitectònic i paisatgístic i el privilegi de reconstrucció preferent.

FONTS CONSULTADES :

Agraïments a Francesc Costa de Mataró que m'hagi facilitat la informació i el mapa.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Hostal_de_l'Arengada
http://www.panoramio.com/photo/12027397
Foto: David Pi
Mapa: EditorialAlpina

.

Hostal de la Corba (Ribes de Freser)

2011-02-13T12:52:00.060+01:00

Durant la segona quinzena de l'octubre de 1881, Mossèn Cinto Verdaguer va sojornar vuit dies als banys de la Corba, a Ribes de Freser (Ripollès) per prendre les aigües medicinals de la Font de la Salud. També va anar-hi per cercar material literari per incorporar a la seva obra "Canigó".

Postal de la Font i Parc de la Salut circulada el 1906

En els Banys de Ribes hi havia dos balnearis, el de la colonia Perramón y el balneari de La Corba que aprofitaven les aigües bicarbonatades i sulfatades (a 26º de temperatura) que baixaven del Taga.

El 1907 es renova totalment l'antic hostal i és converteix en un hotel-balneari d'estil modernista. El 1908 el restaurant de l'hotel disposava d'àmplis salons i Ramon Orriols n'era el propietari, tal com ho descriu un anunci publicat al diari la Vanguardia el 21 de juny d'aquell mateix any :

VALLE DE RIBAS - HOTEL "LA CORBA"

Abierto desde 1,° de julio a 15 de septiembre

Situado dicho balneario en la vertiente más atractiva y pintoresca del Pirineo catalán, rodeado de vastas y frondosísimas selvas, bañado por el poético y caudaloso río Freser, careado de delicioso parque y alameda naturales, en donde mana la riquísima «Fuente de la Salud», la más abundante de este valle. Todo esto junto a otros atractivos higiénicos, le ponen en el lugar de los más apropósito y mejor acondicionado en su clase. Servicio esmerado de fonda y restaurant á cargo de su mismo propietario don Ramón Orriols. Grandes y espaciosos salones de café, de billar, de piano, etc. Servicios especiales de peluquería, peinadota, lavado, planchado y demás. Telégrafo, periódicos, correo diario. Capilla en el mismo establecimiento. A pesar de la notable restauración, los precios son económicos, según tarifa y convencionales. Pisos independientes cómodamente amueblados (entre ellos, seis de moderna construcción) con agua dé pie, gas acetileno, Water-closets, etc. Disponibles desde 1.° de junio á 30 de septiembre.

DETALLES: En Vich, Ramón Orriols, Piaza Mayor, 12, y en Barcelona, Antonio Serrat, calle de San Pablo, 37. En la estación de Ripoll, á la llegada de todos los trenes, se hallará el coche de la casa.

Dirección telegráfica: BAÑOS RIBAS, CORBA

El propietari de l'establiment, el Ramon Orriols era (amb tota probabilitat) un empresari de Vic que havia fet fortuna negociant amb teles, i que havia tingut l' empresa familiar "Ramon Orriols e hijos" (1884-1902), amb cert lligams econòmics amb la illa de Cuba.

L'Hotel balneari va ser objectiu de les càmeres de coneguts fotògrafs de l'època com l' Àngel Toldrà Viazo (ATV) , L.Roisin i Thomas. El 28 de juliol de 1919 socis del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) fan una excursió a la Vall de Ribes :

"En amunt i en la riba esquerra del riu es troba el parc i font de la Salut, l'establiment o hotel de La Corba i el de Parramón, propietat del Sr. Montagut. A pocs passos hi ha el camí de Montgrony i l'entrada de les coves obertes en la cinglera, estrenyent-se el pas i començant la veritable comarca natural de les valls de Ribes. ja en la mateixa es troben els Banys de Ribes al peu de grossos penyalars que cauen rectament sobre el riu, per sota dels quals va obrint -se la via, amb ses aigües medicinals, bicarbonatades sulfatades, empleades com a banys contra afeccions de la pell i com a beguda per a malalties del ventrell, fetge i budells principalment. A no llarga distància hi ha l'Hotel Montagut amb baixador en el ferrocarril".

L'escriptora de Vic, Maria Dolors Orriols i Monset (1914-2008) filla (?) de Ramon Orriols, propietari de l'Hotel, passava els estius als banys de a Corba quan era petita i així ho detalla en la seva novel.la "Cop de Porta" :

"Anar amb bicicleta ha estat per a mi una de les més grans delícies de la meva infantesa. Només hi anava a la Corba, a Vic mai. Això feia encara més profunda la clivella que hi havia entre un lloc i l’altre, entre els mesos d’esplai a muntanya i la vida de la petita ciutat. A la Corba, teníem un parc gran i frondós al marge del llit del riu Freser. Al parc, s’entrecreuaven una colla de camins ombrejats d’arbres i no ens cansàvem mai de donar tombs i més tombs d’un cantó a l’altre. Sobretot hi havia un pendent que la nostra fantasia ens el feia anomenar «baixada furibunda», quan en realitat era un desnivell una mica sobtat on no hi havia perill, només feia que augmentessis la velocitat. Venir pedalejant d’un tros lluny i deixar-se anar per «la furibunda» era un plaer que no puc pas deixar d’esmentar. Feia la impressió de tenir ales, o bé era com si s’anés obrint el món davant meu, pendent avall l’aire es partia, et tirava els cabells enrere, et feia tancar els ulls i anaves a cegues com si al davant teu no hi hagués portes. Si queies o no, no tenia cap importància.Tornaves a pujar a la bicicleta i a tornar-hi. No en tenies mai prou de gaudir aquella sensació estimulant i jo hi passava hores. Pujava costa amunt i donava la volta al parc per poder-la tornar a baixar".

L'any 1929 la Maria Dolors Orriols és fotografiada jugant amb el seu cosí, el Josep Maria Ballarín als exteriors de l'Hotel la Corba. Nomès un any després, a l'edat de 16 anys, la Dolors va conèixer el doctor Tomàs Lloret amb qui s'acabaria casant.

L'any 2007, el mateix Mossèn Josep Maria Ballarín també revivia la infància viscuda a la Corba en un article publicat al diari Avui :

"A Gràcia dels carrerons estrets, la canalla jugava al carrer, amb més sort que els nens de pis. Però a l'estiu, i des dels set anys tocàvem la glòria a La Corba. No fa massa temps que se'm va escapar una mena d'heretgia recordant-la amb la cosina Teresa. Si el cel, li deia, s'assembla ni que sigui una mica a La Corba, ja val la pena d'anar-hi. Encara avui en podeu veure les tribunes modernistes uns cinc quilòmetres abans de Ribes de Freser. Ep, corrector. Ací el Fabra la catxa, no escriguis Fresser amb dues s. La paraula no ve de fressa soroll, sinó dels arenys on les truites hi fresen (freguen) a la posta dels ous.

LA CORBA ÉS A TOCAR LA CARRETERA, a l'altra banda hi havia un parc amb campet de futbol, molts de verns i espais per fer-hi carreres d'atletisme. No us penseu, les mares ens tenien rigorosament prohibit de passar la carretera i la pena major venia de si queies al Freser, et ficarien al llit. Aquelles lleis maternes eren com les d'ara al consejo de ministros. Passàvem la carretera a gratcient i no sé quants de cops vaig remullar-me, però sé quantes vegades em varen ficar al llit. Mai.
A LA CORBA FÈIEM COLLADA, hi manaven els més grans i els xics jugàvem a pilota amb ells i no ens planyien pas. La pilota se'ns enduia bona part de la tarda. Pel demés, si no ho heu viscut ni us podeu imaginar tant com dóna un riu per jugar-hi. A passeres, saltant d'una riba a l'altra pels rocs arrodonits, pescant peixets amb les mans, parant paranys als barbs més grossos amb una galleda. I bastint ports per als barquets d'escorça de pi; encara em sento les mans tallant aquella flonjor de l'escorça amb un ganivet. Ultra els jocs atlètics, amb el disc fet d'una lleixa plana i arrodonida del riu, fèiem carreres de motos. La moto era una branca d'arbre amb una llauna rodona fent de far. I res més. El soroll del motor el fèiem nosaltres.
JA MÉS GRANATS TENÍEM EL TORRENT. Es donava rondinant al Freser però, torrent amunt, s'esmunyia per entre dues roques que passàvem cama ací cama allà. Les cascades hi eren a filera, l'una llisa, l'altra amb la molsa verdejant. Fins que vam descobrir el Cingle de la Garganta, l'aigua despenjant-se potser més de vint metres després de passar per sota d'un arc natural. Em sembla que ara hi fan una cosa que en diuen ràfting.
ENCARA A MAJOR GLÒRIA, FÈIEM TEATRE. La gent gran, totes mares o ties, ens aplaudien fins i tot quan la Nàdia del Miquel Strogoff ens va sortir tartamuda, o quan el Colom, tot just rumiant-se l'aventura es va trobar amb el Rodrigo de Triana cridant "Tierra"! Però l'èxit clamorós fou La Nocturna, ni més ni menys que una òpera de la qual érem autors. Hi sortia un lladre "de puñal en el cinturón", un príncep Cucufate vestit de gala finalment occit pel lladre, i un cavaller, servidor de vostès, sense d'altre paper que acabar la tragèdia occint el lladre cantant a esgarrips "Muere perro".
PLEGO, QUE NO ACABARIA MAI. Acabo rumiant-m'ho sobre les penes de la benvolguda Ília. Nosaltres estàvem de sort, no teníem televisor, ni ordinador, ni molt menys joguines de plàstic amb vaixells que només cal muntar. Hem progressat. Deu ser cert, però jo encara revisc estones a La Corba, com esteu veient. Si no tinc més remei hi passo pel davant però de llarg. Ja no hi ha parc ni verns ni campet de futbol. No vull que se m'hi malmetin els records de jovenàs".

Avui l'antic hotel-balneari encara existeix, reconvertit en el "restaurant la Corba".

FONTS CONSULTADES :

http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1932/09/09/pagina-10/33365412/pdf.html
Torrent i Fàbregas - Mossèn Cinto a Sant Hilari Sacalm. La seva reconcialiació amb el bisbe Morgadas
http://www.raco.cat/index.php/AnnalsGironins/article/view/53920/64341
http://arxiucomarcalderipoll.org/14/141112Sel03.htm
La vall de Ribes i el nou ferrocarril de Ripoll a Ax- Butlletí del CEC, Agost de 1919.
http://ddd.uab.cat/pub/butcenexccat/butcenexccat_a1919m8v29n295.pdf
http://www.vallderibes.info/index.php?option=com_content&view=article&catid=51:patrimoni-arquitectonic&id=54:ptrimoni-arquitect&Itemid=96&lang=ca&el_mcal_month=8&el_mcal_year=2009
http://scriptoriumripolles.blogspot.com/2010/03/arbres-monumentals-dels-ripolles-els.html
http://www.pencatala.cat/documents/orriols.pdf
http://www.escriptors.cat/autors/orriolsd/pagina.php?id_sec=1184
Arxiu Episcopal de Vic- Catàleg de Fons Patrimonials
http://www.abev.net/instrseq/patrimonials.pdf
Josep M.Ballarín - Estàvem de sort, no teniem ni televisor, ni ordinador - La Corba. Article al Diari Avui 1 de setembre del 2007
http://paper.avui.cat/article/dialeg/97154/la/corba.html
Fotos : http://www.todocoleccion.net/

Hostal de ca l'Esgarip (Querol)

2011-02-09T09:54:00.010+01:00

La torreta de cal Cendra (o ca l'Esgarip) fou hostal del camí ral de Tarragona a Igualada, i es troba situat dalt d'un turonet al peu del coll de la torreta (Querol -Alt Camp). Actualment la casa està en ruïnes i no queda cap paret dempeus.

El vell traçat del camí ral recorria els alts de Montagut i Formigosa evitant passar prop del riu Gaià per on circula l'actual carretera de Pontons a Santes Creus.

L'any 2000 en Josep Santasmases i Ollé va publicar un article on feia referència al mas de ca l'Esgarip :

"Hi he pujat fa pocs dies, cercant la localització d'un mas d'una fotografia dels anys 20. Buscant massa amunt, m'he passejat per les masies o les restes que en queden, des de cal Boada -dempreus però en mal estat-, cap a la Rovira - derruïda -i cap a la Serra - derruïda també -, fins arribar als rostolls de sota Formigosa (...) Finalment, localitzo el mas, molt més avall, al peu del coll de la Torreta: és ca l'Esgarip. A la foto hi surt sencer, amb uns camps llaurats al seu davant. Ara és un pilot de runes i el terreny del davant és erm. A la foto, al darrera hi ha el puig de castell. Tanmateix, ara, aquestes restes són tan fràgils que, si no hi ha intervenció humana, d'aquí a poques dècades seran murs i pedres sense lligam, matèria per a una excavació arqueològica".

La fotografia dels anys 20 citada per Josep Santasmases es troba dipositada a l'arxiu del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) i pertany al vallenc Francesc Blasi i Vallespinosa.

FONTS CONSULTADES :

Santasmases i Ollé, Josep - Riu Avall, recull d'articles (1986-2002), 2002, p. 84
http://books.google.es/books?id=vkzwSo5mvDwC&pg=PA84&lpg=PA84&dq=ca+l'esgarip+querol+alt+camp&source=bl&ots=tNRvYGg2oC&sig=v6BaCm4d8l8gt2o1c7fsw4hD08I&hl=es&ei=G0JSTcrvHcuBhQeVrsnqCA&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=4&ved=0CDUQ6AEwAw#v=onepage&q&f=false
Planas, Ignasi - L'Alt Gaià, entre la Segarra i el Camp: els millors itineraris.. p.123
http://books.google.es/books?id=xtfBOyaSosIC&pg=PA100&lpg=PA100&dq=ca+l'esgarip&source=bl&ots=Q3uPwiJ0Te&sig=aU7aDYi_K85NEuwZLuVCdzAZQH8&hl=es&ei=CUlSTYvrMY62hAfM-uyoCQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CBcQ6AEwAA#v=onepage&q=ca%20l'esgarip&f=false
http://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_d'edificis_singulars_de_l'Alt_Camp
Mapa: Icc.cat

.

Hostal la Parada (Bigues i Riells)

2011-02-05T10:33:00.002+01:00

Antic hostal fundat l'any 1925 que ha estat parada obligada dels transports col.lectius que unien Sant Feliu de Codines amb Bigues i Riells de Fai.

Es localitza al peu de la carretera BP-1432 (La Garriga-Sant Llorenç Savall), a tocar de la cruïlla on comença la carretera a Riells de Fai (BV-1483). Avui encara fan de restaurant.

FONTS CONSULTADES :
http://ca.wikipedia.org/wiki/La_Parada_(Riells_del_Fai)
http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Bigues_i_Riells._Riells_del_Fai._La_Parada.JPG
Foto : Gustau Erill i Pinyot

Hostal de la Bolla - Hostal de la Seca- Hostal de cal Joan (Barcelona)

2011-01-31T17:05:00.007+01:00

L'Hostal de la Bolla es trobava en la ruta Travessera (avui Travessera de Gràcia), un camí que s'iniciava en aquest hostal i anava fins al Coll Blanc. La bolla era una mena d'impost de mercaderies que s'havia de pagar en aquest lloc per tal de poder entrar a Barcelona.

L'hostal es trobava a la cantonada amb la carretera de Sant Andreu de Palomar. Després fou conegut com "hostal de la Seca" i en els darrers anys com "hostal de cal Joan", sent els propietaris la familia Estrany.

L'hostal fou enderrocat l'any 1972 quan es va obrir espai per fer-hi una plaça que seria realitat l'any 1982, dedicada a l'historiador local Mossèn Clapés i Corbera (1872-1939).

FONTS CONSULTADES :
http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0007690
http://beta.districtes.info/node/1223
Foto:
Andrés A.Artís y J.B. Solervicens - Apuntes históricos sobre la Confraria de Santa Marta de hostalés y tabernés, 1945, p. 88

Fonda de J. Ausiró - Fonda Catalunya (Manlleu)

2011-01-29T09:50:00.012+01:00

Antiga fonda que es trobava a la plaça Bernadí de Manlleu (Osona) i que va ser fotografia per L. Roisin entre els anys 1922 i 1930. La fonda de J.Ausiró estava regentada per la familia Ausiró Caballeia, però després va canviar de nom i es coneixia com a "Fonda Cataluña". Devia desaparèixer a la década dels 60 o 70 del segle XX.

L'any 1893 es va començar a construïr una nova plaça damunt de terres de conreu, que es regaven amb l'aigua sobrant de la Font de la Mare de Déu. Amb plànols del vigatà Marià Callís, la plaça Bernadí va començar a agafar forma quan es va situar un fanal amb unes fonts al bell mig de la plaça, i quatre anys després, s'hi van col.locar els primers bancs de pedra.

Fou a partir del 1900 que es van construïr les primeres cases a la plaça Bernadí; les de Pere Prim i Ramon Cuatrecases. Els porxos de la plaça foren construïts pel popular Ignasi Mas (1867-1927). El 1912 s'edifica l'immoble de la Cooperativa i el 1919 es construeix l'edifici del cinema Edison, un lloc d'esbarjo de l'època que disposava de sala de jocs, billar i un petit bar.

A l'arxiu de la biblioteca municipal de Manlleu es conserva una fotografia de la Penya Trukoff, encapçalats pels literats Camps i Armand Quintana (1925-2005), davant mateix de la "Fonda Cataluña".

Arran de la construcció de la plaça de Bernadí, el mercat dels dilluns que es feia a Dalt Vila va a passar a fer-se a la nova plaça, aprofitant que tenia més espai per les parades. És actualment una de les places porticades més espaioses de Catalunya i màxim exponent del creixement urbà de Manlleu gràcies a la industrialització de mitjans del segle XIX.

Mostra Antics hostals de camí ral en un mapa més gran

FONTS CONSULTADES :
El Manlleu de ahir - Arxiu Gaja Joiers -
http://www.naciodigital.cat/osona/elmanlleudahir/laplaca/pla38.htm
http://www.naciodigital.cat/osona/elmanlleudahir/index1.htm
http://www.manlleu.cat/la-ciutat/turisme/patrimoni.htm
http://www.armandquintana.cat/
FOTOS :
Postal de L. Roisin facilitada per Xavier Gaja
Foto de la Penya Trukoff facilitada per Ramona Claparols Mayoral
.

Hostal del Cucut (Olot)

2010-12-25T08:50:00.006+01:00

Antic hostal que es trobava al costat del camí ral que anava d'Olot al Pla de l'Estany, passant per Santa Pau. La casa encara existeix en l'actualitat.

"La carretera vella sortia d'Olot pel carrer davant dels Caputxins, travessia del carrer Nou, atravessantse'l Fluvià per un pont modern de pedra. Passant l'esmentat pont s'enfilava per la pujada del Gegant deixant a la dreta el camí de les Deus i el camp d'instrucció militar enfront del turó de la costa de Pujou. Deixant a l'esquerra l'església de Sant Cristófor les Fonts hom trobava a mitja pujada "l'Hostal del Cucut", antigament molt freqüentat. Des d'aquest hostal es gaudia d'una vista panoràmica d'Olot. En fer-se la carretera nova l'hostal perdé clientela".

El paller de l'hostal es va cremar dues vegades en dos anys, i aquesta curiosa noticia fou publicada a la revista "l'Olotí" el 21 de març de 1897 :

"Dimecres al vespre se sentiren veus d'alarma y escopetadas vers la pujada del Gegant. Era que's calava foch en un paller del hostal del Cucut. No fou cosa d' importància, ja que apenas acabava d' arribar un missatjer demanant l'ausili dels bombers, n'arrivà un altre anunciant que estava dominat. En la mateixa casa se cremà un altre paller ara fa dos anys".

Mostra Antics hostals de camí ral en un mapa més gran

FONTS CONSULTADES :
Narcís Puigdevall i Diumé- Josep M. Melció - Vells camins i antics hostals de la Garrotxa, 2001, p. 17
L'Olotí - Revista setmanal regionalista de Literatura, Ciencias y Arts
http://pandora.bibgirona.net/cran/data/entrada.OK/premsa/Biblioteca%20de%20Olot/Olot%ED,%20L'%20(1%AA%20%E8poca)/L%B4Olot%ED%20(1%AA%20%E8poca)%2018970321.pdf
.

Fonda Farga (Tremp)

2010-12-21T16:39:00.022+01:00

Antiga fonda que es trobava a la Plaça de Capdevila de Tremp (Pallars Jussà) i que avui ja no existeix. El desembre de 1924 la Fonda Farga va guanyar un diploma en el "III concurso de hoteles, fondas y hospedajes de Cataluña" que estava impulsat per la SAF (Sociedad de Atracción de Forasteros). Manolo Farga n'era el propietari. El 13 de maig de 1927 el diari la Vanguardia es fa ressó de la noticia de la mort d'una persona en una habitació de la fonda :

"Acaba de fallecer repentinamente en su habitación de la Fonda Farga don Antonio Olmo, hermano político del contratista del ferrocarril de Selles a Tremp don Antonio Borreguero, a quien enviamos nuestro sentido pésame."

He localitzat una postal de l'establiment amb text que diu: "FONDA FARGA. Luz eléctrica, cuarto de baño, Garage". En la foto es poden veure molts vehicles d'època aparcats davant de l'establiment i crec que la postal es correspon amb la noticia que surt publicada a la Vanguardia el 3 d'agost de 1928 :

"Fue un acontecimiento el regreso de la caravana excursionista de Saint Gaudens, que en varios autos subieron de Lérida hacia Francia pernoctando aquí en las fondas del Farga y del Siglo XX, donde celebraron una velada con canto y bailes, que el público estacionado hasta la carretera aplaudió estrepitosamente, dejando grato recuerdo al vecindario, que ve con gusto la repetición de estas excursiones que tanto favorecen a las especialidades de esta tierra hoy tan visitada y antes tan desconocida siendo muchos los excursionistas que los días festivos atraviesan el paseo de la ciudad con hileras de autos".

El desembre de l'any 1929 es parla de fer una sala de cinema ("Cine Cataluña") dins de l'establiment hoteler, conegut aleshores com a Hotel Farga :

"Se habla de la próxima construcción de un local especial para un nuevo cinematógrafo, en el edificio hotel Farga, sito en la plaza de Capdevila, donde está emplazado el teatro de la Ciudad y en cuya plaza se ha transformado y decorado el nuevo café del Salón".

El 1 d'abril de 1930 el propietari de la Fonda Farga, el sr. Miguel Solé es converteix en regidor del nou ajuntamente de Tremp, junt amb l'hoteler Ramón Vilanova :

"Han tomado posesión de su cargo el nuevo alcalde de real orden don Francisco Gibert y Ribo y los tenientes don Francisco Prió y don Juan Blanch. A la vez se posesionaron los nuevos concejales para cubrir las vacantes ocurridas. Son éstos el señor Miguel Solé, dueño de la «Fonda Farga», y el señor Ramón Vilanova, dueño del café y fonda «El Siglo XX".

El president de la Generalitat, Francesc Macià, va dinar a la Fonda el dia 1 d'agost de 1931, en una parada del viatge que feia per terres lleidatanes :

"Arribaren a Tremp al migdia, era un dia plujós i no hi havia ningú pel carrer. Tot i que no els havien avisat de la visita, la gent, en descobrir-los, van córrer a tocar les campanes i tothom sortí a les portes i finestres i començaren a penjar domassos i a hissar banderes. Tots els autos, bicicletes i motocicletes foren utilitzats per avisar els pobles veïns. Després de dinar a la fonda de Fargas, feren un míting a la sala d’espectacles que hi havia al darrere. El viatge continuà cap a la Pobla de Segur, on els reberen amb l’Himne de Riego i Els Segadors i les campanes llançades al vol."

En aquells anys la fonda havia fet obres de millora, fet que va coincidir amb la millora de la xarxa de distribució de la llum a la ciutat de Tremp, segons publica la Vanguardia el 21 de març de 1933 :

"Se está trabajando con gran actividad én la nueva red de distribución dé la iluminación de la ciudad, cuya caseta de manivelas se ha instalado en uno de los puntos más céntricos; delante de los hoteles Farga y Armengol. Los dueños de las fondas mencionadas han verificado muy importantes obras de confort y de embellecimiento, pudiendo compararse ya a los de capitales de mayor importancia".

L'any 1947 Miguel Solé que era el propietari de la Fonda Farga de Tremp, també dirigia el "Parador Farga" del Port de la Bonaigua.

Mostra Antics hostals de camí ral en un mapa més gran

FONTS CONSULTADES :

Albert Blasco i Peris - BARCELONA ATRACCIÓN (1910-1936) .Una revista de la Sociedad de Atracción de Forasteros TOMO I - Maig 2005. Universitat Pompeu Fabra

http://www.tdr.cesca.es/TESIS_UPF/AVAILABLE/TDX-0809107-173028//tabp.pdf

La Vanguardia 24/05/1922

http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1922/12/21/pagina-2/33281791/pdf.html

La Vanguardia 13/05/1927

http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1950/06/07/pagina-24/33246909/pdf.html

La Vanguardia 3/08/1928

http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1926/10/03/pagina-15/33201096/pdf.html

La Vanguardia 1/12/1929

http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1933/05/11/pagina-34/33237627/pdf.html

La Vanguardia 1/04/1930

http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1926/10/03/pagina-34/33213311/pdf.html

La Vanguardia 21/03/1933

http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1953/06/18/pagina-33/33178378/pdf.html

La Vanguadia 2/07/1947

http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1949/05/21/pagina-5/33094373/pdf.html

La Vanguardia 7/06/1950

http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1950/06/07/pagina-5/32812945/pdf.html

Virginia Costafreda i Puigpinós - Un viatge del president Macià per terres de Lleida en la Campanya de l'Estatut (1931)

http://www.museutarrega.com/Publicacions/pdf/237-252.pdf

Hostals de Camposines (La Fatarella)

2010-12-17T15:08:00.006+01:00

En el trajecte del camí d'Aragó es trobava l'Hostal de Camposines, conegut també per l'Hostal Vell que pertanyia al municipi de la Fatarella (Terra Alta).

La primera referència coneguda és del 1585, quan s'anomena "Venta de Campucinos", en l'obra "Relación del viaje hecho por Felipe II" :

“Fuimos adelante y caminamos por un camino angosto y muy difícil de hallar por los ilercabones, entre sierras (donde no pueden ir los carros) y el río Ebro que tiene estas sierras a mano derecha. Habiendo caminado la primera legua hay una Venta que dicen de Campucinos, muy grande, en cuyo termino se ven algunas otras quintas”.

Sabem que el 1814 Camposines es trobava en el trajecte del Camí de ferradura de Tortosa a Lleida, passant per Flix i Llardecans.

Joan Amades va recollir una llegenda que s'explicava sobre l'Hostal de Camposines :

"Damunt del camí ral que va de Móra d'Ebre a Gandesa es troba el famós Hostal de Camposines. La llegenda conta que l'hostaler tenia fixada una quantitat minima de guany per a cada dia i que quan hi anaven pocs hostes repartia entre ells el total del que creia que havia de fer de negoci, encara que els hostes haguessin de pagar una suma exageradament alta. Un dia s'escaigué que no anà a l'hostal sinó un cavaller, al qual sopar i dormir costaren tant com si hagués passat tota una mesada a l'hostal. El cavaller protestà, peró no hi hagué remei i hagué de pagar, però es féu el propòsit de no posar més els peus a l'hostal. Quan tornava de la diligència que l'havia fet viatjar, en passar per vora de l'hostal el sorprengué una forta tempestat i no tingué més remei que tornar-hi a fer nit. L'endemà s'havia de llevar molt de matí i al vespre demanà el compte a l'hostaler. Veié amb gran sorpresa que li'n demanava una quantitat ínfima, car aquell dia l'hostal era ple de gent. Manifestà a l'hostaler la seva sorpresa pel cas i ell es limità a contestar: Tothom té la seva manera de matar puces. L'estranya resposta de l'hostaler no fou compresa pel cavaller. El llit que li van donar era ple de puces que no el deixaven dormir, i, enutjat, el cavaller es va llevar i amb una pistola començà a engegar-los trets i més trets. Va malmetre tot el matalàs i àdhuc el llit i va alarmar tot l'hostal, on, creient que passava quelcom molt extraordinari, tothom es va llevar. En acudir a la cambra de l'hoste el trobaren molt tranquil matant puces; en preguntar-li què passava es limità a contestar: -Tothom té la seva manera de matar puces. I hom dóna aquesta facècia com a origen d'aquest refrany."

L'any 1914 es realitza el mapa planimètric corresponent a la minuta municipal de la Fatarella, on hi figuren els tres hostals de les Camposines : l'Hostal de Peret (l'hostal vell a la cruïlla), la posada del Angelito (situat al mig dels altres hostals) i la Venta de Camposines (la més allunyada de la cruïlla, l'actual Mas de les Ventes o Venta del Massip).

El mateix any, en el butlletí del CEC es publica una excursió per la comarca de Gandesa, i els viatgers que anàven en automòbil feren una breu parada a l'hostal :

"...Aproximadament a mig camí, es passa per l'hostal de Camposines, situat al peu de la carretera i on l'auto fa curta parada. El poblet de Camposines, compost de diverses masíes escampades, forma municipi amb Fatarella, poble distant uns 8 quilometres.
A vint minuts de l'hostal de Camposines es troba la vila de Cor d'Ebre, de bell emplaçament en el vessant d'un turonet, sobres--bera sortint en la part superior 1'esglesia amb el seu alt campanar..."

Hostal de l'Angelito

Durant la guerra civil, la cruïlla de Camposines fou un lloc estratègic i l'hostal fou la seu del comandament de l'exèrcit republicà. El matí del 25 de juliol de 1938 l'exèrcit franquista va sorprendre als combatents republicans que s'havien refugiat al vell hostal :

“La sorpresa había sido completa para el enemigo, …E l propio Jefe del Sector dormía confiadamente a las 7 de la mañana en su puesto de mando del Cruce de Camposines cuando le despertaron rudamente nuestros soldados de la XIII Brigada Mixta ...”. (La Vanguardia)

El 22 febrer de 1966 es publica a la Vanguardia la noticia del pla de millora de les carreteres de la provincia de Tarragona, on s'inclou l'arranjament del camí de Fatarella a Camposines :

"La otra realización inmediata es el camino de Fatarella a la Venta de Camposines, con un presupuesto de 12.840.000 pesetas; se trata de una vía cuyo trazado difícil hacía tradicionalmente inoperante toda conservación ocasional ..."

Durant molts anys l'edifici de l'hostal vell havia servit de magatzem de ferralla de les bombes i munició de la guerra civil, que durant anys han estat trobades per la zona.

Els edificis no tenien cap tipus de protecció oficial, i això va provocar que els hostals fossin afectats per les obres d'ampliació del pol.lígon industrial. Durant l'agost del 2010, l'Incasol va donar l'ordre per enderrocar els vells hostals, però la denúnica de les entitats locals i el gran ressò en els mitjans de comunicació, va fer paralitzar l'enderroc de l'últim hostal que quedava en peus. El propi departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va demanar explicacions al gerent de l'Incasol per la insòlita actuació del seu departament.

http://www.facebook.com/video/video.php?v=1657386721031&oid=110202242357319&comments

És un fet lamentable i preocupant que sigui la mateixa administració qui atenti contra el patrimoni públic. La demanda de sòl industrial no hauria de ser excusa per atemptar contra el patrimoni de tots.

L'hostal de les Ventes o Venta del Massip és la única construcció que s'ha salvat de la destrucció dels hostals.

Hostal de les Ventes - (Foto :Judit Fernandez)

FONTS CONSULTADES :

La Vanguardia 10/10/1889

http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1889/10/10/pagina-2/34655944/pdf.html?search=venta camposines

La Vanguardia 15/02/1969

http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1969/02/15/pagina-3/34655945/pdf.html?search=venta camposines

La Vanguardia 28/05/1971

http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1971/05/28/pagina-22/33568269/pdf.html?search=venta camposines

Serra i Bosch, Pedro - Prontuario de la mayor parte de caminos y veredas del Principado de Cataluña ..., p.44

Roig i Font, Joan - Ressenya d'una excursió per la comarca de Gandesa - Butlletí del CEC, juliol de 1914, núm. 234

Rutes del Palau Robert - Pantano de Ribaroja

Amades, Joan - Costums i tradicions d'hostals i tavernes, p. 182

El Periódico - Expertes francesos retiren obusos de la batalla de l'Ebre

Haver-hi moltes maneres de matar pusses - http://www.festa.cat/?q=histories/veure/558

http://blocdejaume.blogspot.com/2010/08/dibuix-de-camposines-1939.html
Notícies sobre la destrucció dels hostals :

http://www.diaridetarragona.com/ebre/047777/lincasl/enderroca/edificis/conjunt/histric/camposines

http://rol-riberaonline.blogspot.com/2010/08/destruccio-de-les-ventes-de-camposines.html

http://avui.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/204977-denuncien-la-destruccio-dels-hostals.html

http://lamarfanta.blogspot.com/2010/08/atemptat-contra-el-patrimoni-historic.html

http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/302537-lincasol-lamenta-lenderroc-de-les-ventes-de-les-camposines.html

http://www.alfatara.com/?p=2394

http://www.loriuassociacio.blogspot.com/

http://blocdejaume.blogspot.com/2010/08/camposines-no-nhi-ha-dret.html

Mapa: Icc.cat

Hostal la Casanova (Montmajor)

2010-11-23T18:06:00.019+01:00

La Casanova és troba avui al bell mig de la plaça de Montmajor (Berguedà). La casa es devia construir a finals del 1800 en un indret on ja hi havia tradició d'hostals al peu de dues carrerades o camins ramaders.

La casa es diu "La Casanova" perquè va ser la casa més nova que es va construir a la zona dels Plans de Montmajor, on nomès hi havia dues cases : la casa de la Creu i Cal Sastre del Vi (coneguda tambe com "l'hostal de ca la Coixa"). A tocar la casa hi baixava un camí envoltat de camps conegut com el "camí de la creu" (topònim que ens indicaria posiblement la presència d'una antiga creu de terme, en el límit de dues antigues parròquies). Al segle XVII hi ha documentat l'hostal dels Plans, que no s'ha pogut determinar on estava localitzat.

Actualment a la Casanova hi viu la Marina Riba Bertran, filla del Ramon Riba Puig, que fou conegut per tothom com "El Casanova". Els Riba provenen de la casa Casamira, la casa pairal i ja fa més 500 anys que en son amos. A la casa encara guarden una pedra amb la data que es va construir la casa. Posiblement es tracti de la primitiva llinda de la porta.

El Ramon Riba per construïr la casa, primer va fer una planta i les vigues li van costar 5 céntims. Va anar fent la casa poc a poc, i amb el temps la va anar arreglant.

La casa fou estanc i botiga i és que el Casanova negociava amb tot tipus de gènere, s’agafava amb tot. Ell és considerat un dels fundadors del mercat de Montmajor, que va començar a funcionar un dimecres del mes de juny de l'any 1929. Fou gràcies a l'empenta dels comerciants Ramon Riba, "el Panxut de la Casanova" i del Joan Fígols, l'home de "la Coixa", i gràcies també a l'amo d'una de les cases de pagés més grans de la contrada, el Ramon Vilanova de la Llena, que va cedir part dels seus terrenys per tal que es portés a terme el mercat.

I és que el mercat de Montmajor tenia molta activitat, l'Antoni Casals Postius "el Serra" de Casserres fou dels primers a posar parada al mercat. Els marxants també s'hi establien, el Catllar de Puig-reig, el Gravat de Gironella, el Cap Gros de Casserres, el Llop de Gironella, el Llarguet de Cardona, el Marxantet "el Titella", el Belardu de Cardona, el Ferriols de Puig-reig, el Serra i el Valset de Navàs, el Camadai i el Bigues. I conillaires com el Sant, el Modesto i la Rosita de Casserres.

I vingueren nous marxants : El Nen dels Rucs que comprava garrins, el Guardiola i el Bonany de Cardona, el Cartutxes, el Genet de la Sala, el Marcelino dels Torrents, el Torres, el Cama de Ruc de Cardona, el Roc de Manresa, el Peret Vermell, el Salvador, el Tresserra, el Guerris i el Sant Pare de Solsona. I vingueren també els porcaters, el Xisquet Curmà, el Rota de Gironella, el Banés de Casserres, el Xamal de Sallent i el Tenis.

Amb el mercat la casa fou hostal, feien menjar per a tothom i la gent es quedava a dormir a dalt. Els clients repetien sovint a l'hostal, era gent que venia al mercat, a vendre o a comprar, tractants de bestiar, tractants de fusta, o gent que el Casanova coneixia de molts anys. L’hostal no tenia estables per els que s’hi paraven, i els animals es deixaven a fora estacats a les anelles. Hi havia l'estable de la casa, amb un espai per les truges i un altre per les vaques.

On actualment hi ha l’entrada de la casa, el Casanova hi tenia unes bótes de vi molt grans on hi guardava bolets confitats amb sal. Encara avui la presència de la sal es fa notar a les parets de l'entrada. A fora hi havia un cobert on hi tenien els porcs, en un espai que avui arribaria al segon banc de la plaça. On hi ha l’estanc hi havia el femer i una caldera per bullir aigua. A l'hort es cullien naps. L’aigua s’agafava del les basses que hi havia més avall.

A dalt hi havia el menjador que era tota un peça, la cuina, un foc a terra, i uns fogonets i es feia tot amb carbó i s’agafaven les brases del foc. Al menjador a vegades hi cabien 30 o 40 persones durant la festa major. Al pis de sobre, sota teulada, on no hi havia ni metxembrat ni res, hi havia les habitacions, amb una palangana d’abans amb tres peus, per tenir aigua hi posaven un canti. Hi havia 4 llits grans en habitacions separades.

On ara hi ha l’Ajuntament hi havia una bàscula petita on hi pesaven animals, com els porcs, també la llenya, i era un lloc on els nens hi anaven a jugar. Aprop hi baixava un rec d’aigua ben clara i les dones hi anaven a rentar. Més avall hi havia dues basses d’aigua que la gent hi anava a buscar aigua per ells i pel bestiar.

El Ramon Riba comprava cotxes antics i en va arribar a col.leccionar catorze. Un dels cotxes era de fusta (una rubia) i el va cambiar per un cavall. Actualment la familiar encara conserva un camió de matricula 4.000 de Tarragona.

La Marina recorda haver anat a cridar els carnissers de la Valldan, que feien el viatge a peu acompanyats de dos vedells, i cansats anaven a descansar una estona a la pallissa de la casa, i després venien a dinar a l’hostal. A la tarda després de la feina tornaven a marxar a peu. Si els agafava la nit sense acabar la feina, llavors es quedaven a dormir a l'hostal.

Durant la guerra, el menjar era escàs i per això mataven el porc al matí, i la gent que venia de puig-reig, de Gironella, del Guixaró i d'altres pobles de la comarca, feia llargues cues fins a la fonda. Mataven els porcs, els tallaven a trossos i els donaven a la gent que nomès es menjaven el pa i el tall el guardaven per la canalla, per quan arribaven a casa. Encara avui la gent se’n recorda que, gràcies al Casanova podien menjar durant la guerra.

El terreny on es troba la casa possiblement abans era propietat del Llena, i arribava fins a Cal Sabata, a l’avet tocant la casa de Cal Secretari (avui Ajuntament i Museu del Bolet). La botiga arribava fins on ara hi ha el cafè. Quan van arreglar la plaça van cedir una part de terreny a l’Ajuntament.

A casa van passar els maquis pels volts de l'any 1942, dirigits pel Marcel.lí Massana. S’ho van endur tot. Llavors la petita Marina tenia 3 anys. En aquells temps la Casanova era una casa molt forta al poble, era una botiga que venia de tot: “sombreros”, mantes, armes .... Els maquis van venir el dia abans de tot sants, i es van endur 14 mantes i van deixar la botiga buida, carregant la teca en unes grans caixes de llauna que havien servit per guardar panellets.

Els maquis volien endur-se a l'hostaler de la Casanova però finalment no ho van fer. Segur que si se l'emporten l'haguessin mort. El Casanova va agafar la seva filla, protegint-la amb els braços i no la va deixar anar mai, i per això els maquis no van gosar-li fer res. Els van tancar a tots dos en un quarto de la casa. Els maquis van quedar-se fins que van sentir arribar el camión que feia el correu (que també s'estava a casa) i llavors van marxar. Anaven cap a 100 persones, hi havia un control a cada casa, anaven vestits de militar...

Des de llavors van plegar “de fer dormirs” (donar allotjament). La mare de la Marina es va espantar molt quan van venir els Maquis ja que li van fer obrir totes les portes de la casa, va estar molt malalta al pas de la mort degut al sust que rebé.

Anys més tard el Casanova va comprar la propietat de l'hostal del bisbe a una dona de Sitges, i actualment n'és propietària la seva filla Marina.

El Ramon Riba (l'hostaler de la Casanova) va ser un personatge molt estimat al poble de Montmajor i el seu record encara perviu avui en la figura d'un gegant, que sempre el veureu formant parella amb la Pubilla Xica.

Mostra Antics hostals de camí ral en un mapa més gran

FONTS CONSULTADES :

Font Oral : Entrevista personal realitzada a la Marina Riba Bertran l'any 2007
Fotos : Carles Figols - 2007

Tomàs Castells -El mercat de Montmajor
http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/view/169449/250027 http://www.montmajor.diba.es/municipi/historia/default.htm

http://ca.wikipedia.org/wiki/Montmajor
http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0043934
Inventari Patrimoni Cultural de Montmajor
http://www.diba.es/opc/xep/fitxers/memories/montmajor.pdf

.

Hostal les Pedres Negres (Alpens)

2010-09-21T10:32:00.011+02:00

Antic hostal que es trobava aprop de la bifurcació del camí ral d'Alpens a Sora i del camí d'Alpens al Collet de Sant Agustí, on un ramal devia seguir cap a l'hostal del Vilar. En la memòria de l'inventari del patrimoni d'Alpens trobem la següent descripció :

"La masia de Pedres Negres estava ubicada a tocar de la carretera BP-4654, en el punt on aquesta es creua amb l'antic camí ramader. Es tractava d'una masia de mitjanes dimensions, composada per diversos volums agropecuaris (pallissa, corts, etc.) i construïda amb murs de càrrega de maçoneria de pedra amb teulada de doble vessant i flanquejada per dos cossos de teulada d'una vessant que recordava la tipologia de planta basilical. La masia va desaparèixer quan el seu propietari va decidir aterrar-la i vendre'n les pedres. Era una masia que es trobava al peu del camí ramader i que antigament havia fet funcions d'hostal"

La masia de les Pedres Negres figura en la minuta municipal d'Alpens de l'any 1914, i també en la minuta de Sant Agustí de Lluçanès, ja que es trobava situada en el límit de tres municipis. Aquests mapes foren creats pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya.

Si fem cas de les minutes municipals veurem que aprop de l'hostal es bifurcaven els següents camins : El camí del Collet de Sant Agustí que en un tram era el camí de Pedres Negres a l'Alou; el camí de la "Ventrulla" (Serrat de la Ventarulla) a casa de munt (Casademunt), camí que més endavant es bifurcava per dirigir-se a Sora; i un camí anomenat "camí al Monte".

L'actual emplaçament de pedres negres fa de de partió entre els municipis de Sora, Sant Agustí i Alpens i en aquest punt hi ha situada una fita comuna :

Fita 1: se situa a l'indret conegut com a Pedres Negres, a uns vint metres al nord-est del camí de l'Alou a Pedres Negres. Hi ha una fita de pedra en forma irregular, de trenta per vint centímetres de costat a la base i quaranta-tres centímetres d'alçària.

Existeix una famosa rondalla o llegenda local coneguda com "El Sastre d'Alpens" que que narra com un sastre que vivia a Alpens es disposava a anar a treballar, abans que surtís el sol al veí poble de Sora, per arribar-hi quan comencés a clarejar. El sastre queda atrapat entre la vegetació pensant que estava envoltat de éssers malignes, però al fer-se de dia descobreix la veritat.

Una primera versió de la llegenda, extreta del llibre "El Lluçanès màgic" ens explica que el sastre va passar per davant de Pedres Negres seguint el camí d'Alpens a Sora, segurament caminant pel camí del Serrat de la Ventarulla :

"El nostre protagonista era un fadrí o jove aprenent de sastre que anava a cosir a la sastreria de Sora. Havia decidit sortir d'Alpens a la nit per tal d'arribar a les primeres hores de la matinada a Sora, a causa de la molta feina que hi havia respecte als vestits que tothom volia estrenar per la festa major d'aquest lloc, que se celebrava l'endemà (29 de juny). El sastre d'Alpens, a l'altura de Pedres Negres, baixà pel dret per un camí de carro fins a la baga del mas d'Amunt, ja en terme de Sora. De cop i volta, s'adonà que algú l'agafava i sentí com una por electritzant recorria tot el seu cos. Davant seu s'estenien ombres negres i amenaçadores, corresponents a una legió de fantasmes que li barraven el pas, alhora que esgarrifosos gemecs sorgits de la pregonesa del bosc trencaven la placidesa nocturna. Petrificat per la basarda, intentà cobrar l'alè per guanyar-se respectuosament aquells fantasmes. Reverencialment demanava pas tot dient-los: Bon dia i bona hora, Sóc el sastre d'Alpens Que vaig a cosir a Sora. No hi vaig per res de mal. Em deixareu passar, si us plau? Malgrat les repetides sol·licituds i inclinacions del cos en senyal de respecte, els fantasmes es mantenien drets, immòbils, sense deixar-lo passar. Amb la claror del dia pogué descobrir els fantasmes. Aquell que l'havia enganxat pel darrera era la branca d'una bardissa o romaguera; els de davant, arbres alts i ferms, l'ombra dels quals havia estat projectada en aquell indret del bosc per la lluna, mentre que els udols feréstecs que havia sentit pertanyien a una busaroca solitària. Heus ací que aleshores, el nostre sastre, envalentit, va treure les tisores, va donar unes quantes punxades a una soca de roure que tenia davant seu i havent-se esbravat digué: - Així mateix ho hauria fet si haguessis sigut una ànima de l'altre món?

La segona versió, més antiga, és extreta del llibre "La vida a pagès" de Salvador Vilarrassa, però no ens diu res del seu pas per Pedres Negres :

"Conten d'un sastre del Pens que anant un cap al tard a treballar el veí poble de Sora se li va fer fosc pel camí. Tot acovardit caminava quan de sobte veu una cosa negra al seu davant i no atrevint-se a passar ni recular va dir tot espantat i suplicant: Sóc un sastre del Pens, que me'n vaig a cosir a Sora, no vaig per res de mal, deixeu-me passar si us plau; però com que allò no s'apartava ni ell es gosava moure, es va passar la nit repetint sovint lo mateix, fins que cap a la matinada, en fer-se clar, va veure que aquell fantasma no era altra cosa que una soca de roure que havien tallat. Vetaquí que allavors, envalentonat el sastre, treu les estisores, dóna unes quantes punxades a la soca i havent-se esbafat digué: Així mateix ho hauria fet si haguesses sigut una ànima de l'altre món" (VILARRASA:1975)

Fonts consultades :

http://www.diba.es/opc/xep/fitxers/memories/alpens.pdf

http://consorci.llucanes.cat/files/POUMs/stagusti/memoria_descriptiva/MemoriaPOUMStAgustiDEF.pdf
http://www.gencat.cat/diari/5535/09328136.htm

AADD, El Lluçanès màgic. Recull de llegendes i rondalles del Lluçanès, Edicions Cossetània i Ajuntament de Sant Boi de Lluçanès, 1998.

VILARRASA, Salvador - La vida a pagès, Impremta Maideu, 1975.

http://www.gencat.cat/diari/5535/09328136.htm

http://cartotecadigital.icc.cat/cdm4/item_viewer.php?CISOROOT=%2Fminutes&CISOPTR=1475&DMSCALE=100.00000&DMWIDTH=600&DMHEIGHT=600&DMMODE=viewer&DMFULL=0&DMOLDSCALE=2.74977&DMX=0&DMY=0&DMTEXT=%2520sant%2520agust%C3%AD&DMTHUMB=1&REC=7&DMROTATE=0&x=76&y=32

Caminada popular de l'Alou-Sant Agustí de Lluçanès 2010
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1125379

.

Hostal de la Cadena (Tarragona)

2010-08-09T10:45:00.006+02:00

Antic hostal que es trobava situat aprop de Tarragona a peus del camí ral de Barcelona a Tarragona. Avui ja no queda cap rastre toponímic per conèixer la seva ubicació exacte.

En el fragment del mapa de 1659 de Sieur de Beaulieu "Plan de la Ville et molle de Taragone" podem veure el camí de Barcelona que anava més o menys paral.lel a la costa. S'hi veuen diferents masos però no sabem si ja existia l'hostal en aquesta època.

En el mapa "El Corregimiento de Tarragona" del comte de Darnius de l'any 1716 també podem veure el camí de Barcelona que sortia de Tarragona en direcció a Calafell.

Un gravat de l'any 1806 ens dóna idea del que veien els viatgers del camí ral de Barcelona quan arribaven aprop de Tarragona. L'hostal de la Cadena es devia trobar aprop d'aquest punt del camí.

Però la primera referència escrita de l'hostal de la Cadena és del 6 d'agost del 1821, any en que hi havia molta preocupació pels posibles contagis de la febre grogra. Per aquest motiu vàren possar controls a l'hostal de la Cadena, un lloc que devia ser estratègic situat segurament en una important cruïlla de camins:

"... la Junta (Municipal de Sanidad de Tarragona) procedió al establecimiento de un control en puertas y caminos, tanto a personas como a mercancias. Asi, en la carretera Real que comunicaba Tarragona con la ciudad de Barcelona, se estableció el aumento de un guardia en la ya existente en el Mesón de la Cadena, al igual que en la encrucijada de los dos caminos que desde Reus se bifurcaban hacia el puerto y la ciudad (...)"

La següent referència és de l'any 1833 i és interessant perquè ens situa l'hostal a 1.500 "varas" (1 km. aprox.) de la porta de Sant Antoni de les muralles que tancaven Tarragona, d'on sortia el camí de Barcelona:

"Desde el N.O. al S.E. está rodeado de colinas, notándose entre ellas, al N.O., la del fuerte del Olivo hácia el camino de Valls á 1.200 varas de la puerta del Rosario; la de Ntra. Sra. del Loreto, casa de recreo arruinada, y santuario de los señores arzobispos, al N.E.; las alturas de los Ermitaños, casi en la misma direcion, y otras que por el S.O. van á terminar al mar por encima del meson llamado hostal de la Cadena, situado sobre el camino de Barcelona á una 1.500 varas de la puerta de San Antonio, y aun mas lejos se van esparciendo otras, que obligan á dar una multitud de vueltas al citado camino hasta Altafulla (...)

La porta de Sant Antoni és l'única entrada original que es conserva a la muralla tarragonina. Durant els segles XV i XVI ja se la coneixia com a portal de Sant Antoni. L'ornamentació exterior que podem veure ara va ser obrada l'any 1737. És una de les portes més sumptuoses del barroc català feta de pedra de Savinosa amb aplicacions de marbre. Sobre l'arc de mig punt hi ha un escut de la corona reial de Felip V adornada amb lleons, i en la clau de l'arc hi figura l'escut de Tarragona. Inscrit en el portal es pot llegir: "ESTA OBRA SE HIZO REINANDO... MONA... EL...." y "SIENDO GOVERNADOR DESTA PLAZA DON JUAN DE PRADO AÑO 1737".

Un texte de 1846 ens dóna molta informació de com eren els entorns de l'hostal. El camí de Barcelona començava a la porta de Sant Antoni, baixava suaument fins a un petit pont que creuava un barranc i el camí ral planejava, quedant l'hostal de la Cadena a l'esquerra. Curiosament aquest text fa referència a la porta de Sant Clara i no a la de Sant Antoni :

"... Sálese por la puerta llamada de Santa Clara y carretera de Barcelona, continuando un suave declive por espacio de unas mil quinientas varas, donde se pasa un barranco por un puente de un ojo; y prosiguiendo por camino llano y despejado se deja sobre la izquierda el meson llamado Hostal de la Cadena, en donde sigue despejado el camino con pequeñas y áridas colinas sobre la izquierda, y terreno cultivado sobre la derecha hácia la orilla del mar, y hasta llegar á las playas largas, donde se pasa por un puente el barranco llamado de la Cota (...)

I Pascual Madoz el 1850 diu: "Desde el NO. al SE. rodean á esta elevacion varias colinas, distinguiendose entre ellas la del fuerte del Olivo al NO. y á 1,200 varas de la muralla; la de Ntra. Sra de Loreto al NE.; las alturas de los Ermitaños casi en la misma dirección, y oras al SO. que terminan en el mar, por encima del mesón llamado Hostal de la Cadena, sobre el camino de Barcelona, á unas 1,500 varas de la plaza (...)

En Llorenç Codern Bové de Tarragona hem va fer arribar la següent informació: "els meus pares m'han explicat que l'actual Via Augusta o carretera de Barcelona era coneguda antigament com pujada de la Cadena. Molt possiblement això de la Cadena estava relacionat amb els burots de la ciutat que es trobaven prop de l'actual Hotel Astari. La idea que tenen d'aquest hostal és que es trobava en una zona amb diversos establiments on es reunien revolucionaris, fora de la llei, marginats i allò que anomenaven gent de mal viure".

L'escriptor i viatger Pio Baroja coneixia molt bé l'hostal de la Cadena -potser perquè hi va sojornar-, i és que l'hostal és citat en el llibre "Las Furias" del cicle "Memorias de un Hombre de Acción" :

“El Hostal de la Cadena se hallaba a un cuarto de legua del pueblo [Tarragona]; era una casona amarillenta, unida a otras dos o tres casuchas, de color verde y rosa; tenía una puerta grande y un zaguán amplio, medio patio, medio cuadra, que en aquel momento estaba ocupado por un carro y una barca, mostrando así la hostería su condición entre campesina y marinera. Para corroborar este aire mixto, se veía en las paredes del zaguán jáquimas y albardas y dos anclas roñosas sujetas a unas cadenas. Este zaguán comunicaba con la cocina y con una galería que daba a un corralillo.”

A partir del texte de Pio Baroja, Llorenç Codern fa la següent reflexió :"Per altres paràgrafs es dedueix que l’hostal estava prop d’una platja, però no especifica quina. En qualsevol cas era una zona amb diverses edificacions, tal com diu el mateix Pio Baroja (“Arnau poseía una casa de campo en el camino de Barcelona, que va costeando entre pinares y la marina, a poca distancia del Hostal de la Cadena”), ...

En Llorenç Codern també hem va comentar que : "Adolf Alegret que en el seu llibre “Tarragona a través del siglo XIX. Historias y anécdotas” (Tarragona: Torres i Virgili impressors 1924, pàg. 42) explica, en parlar de l’ambient d’una de les tavernes de Tarragona, que : “els que sols pretenien passar el temps s’apartaren, quedant-hi el breçol revolucionari; mes, temorosos dels espies, als pocs mesos es traslladaren a Ca la Clepsa, bodegó situat a la carretera de Barcelona, enfront d’un altre nomenat La Cadena”.

He trobat algunes referències disperses de l'hostal en obres de Pio Baroja i que caldria complementar : Publicada el 1946: (...) "Algunas noches se veían luces en el mar y en la casa del Negre; después un falucho se acercaba a la costa frente al Hostal de la Cadena (...)
Publicada el 1968 - EL HOSTAL DE LA CADENA HACÍA UN DÍA DE NOVIEMBRE espléndido; el cielo estaba azul; el mar, tranquilo, lleno de meandros de espuma. ...

Sabem que l'hostal es trobava passat un barranc i un pont. Si fem cas de les distàncies que ens faciliten els textes antics, una posible ubicació seria prop de l'actual intersecció del carrer de Joan Fuster (per on passa una riera) amb el carrer de la Via Augusta, segurament per sobre de la N-340a.

Fonts consultades :

Quílez Mata, Julio Luís - Tarragona frente a la epidemia de fiebre amarilla en Barcelona y Tortosa, 1821, en el contexto del trienio liberal (I): La Junta municipal de sanidad.
http://www.raco.cat/index.php/Gimbernat/article/viewFile/44634/54260

Diccionario geográfico universal, por una sociedad de literatos, S.B.M.F.C.L.D., 1833, P. 488
http://books.google.es/books?id=qAYHAAAAQAAJ&pg=PA488&dq=%22hostal+de+la+cadena%22&lr=&cd=11#v=onepage&q=%22hostal%20de%20la%20cadena%22&f=false

D. José Ruiz y Ruiz - D.José Cliviller - Descripción del Mapa Geografico de la Provincia de Tarragona, 1843, p. 488
http://books.google.es/books?id=hj53yo9VL8MC&pg=PA122&dq=hostal+de+la+cadena&lr=&cd=13#v=onepage&q=hostal%20de%20la%20cadena&f=false

Descripcion Topográfica de la mayor parte de los pueblos, caminos, rios... 1839, p.120
http://books.google.es/books?id=MWzUChvhB7EC&pg=PA120&lpg=PA120&dq=%22la+cadena%22+tarragona+hostal+cam%C3%AD+barcelona&source=bl&ots=COE9xcqJQe&sig=IcZWI_OaCWL6TjqSt0pyCXErGx8&hl=es&ei=MF0fTJ7jOIez4Qab073wDQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=8&ved=0CDUQ6AEwBw#

Madoz, Pascual - Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar, vol. 14 .La ilustración (Madrid), p.641
http://books.google.es/books?id=QqB_GVEFw4UC&pg=PA641&dq=%22hostal+de+la+cadena%22&lr=&cd=4#v=onepage&q=%22hostal%20de%20la%20cadena%22&f=false

Baroja, Pio - Obras Completas: Memoria de un hombre de acción, p. 1214

Baroja, Pio - Las furias: novela‎, 1968, p.97

http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=3304

http://cartotecadigital.icc.cat/cdm4/item_viewer.php?CISOROOT=/vistes&CISOPTR=1147&DMSCALE=12.5&DMWIDTH=600&DMHEIGHT=600&DMX=93&DMY=9&DMMODE=viewer&DMTEXT=&REC=2&DMTHUMB=1&DMROTATE=0
Agraïments a Llorenç Codern Bové per facilitar-me informació de l'hostal de la Cadena i les referències en els llibres de Pio Baroja.

Mapes : Icc.cat

.

Hostal de cal Masalles (Montblanc)

2010-05-13T16:44:00.013+02:00

L'hostal a meitats del 1900

L'Antic hostal de cal Masalles fou edificat el 1781 per Magí Masalles, adossat a la muralla i a tocar el portal i torre de Sant Francesc. Es trobava situat a peus del camí ral que comunicava Tarragona amb Saragossa. En aquell moment ja existien dos hostals més a Montblanc: el que es trobava davant de l'església de Sant Miquel i el situat en l'antic hospital de Sant Bartomeu.

Curiosament l'escriptura de propietat diu que l'hostal es troba al costat del "Portal de Tarragona" (hauria de dir "Portal de Sant Francesc") fent referència expresa al camí ral que procedent de Tarragona entrava al interior de la vila enmurallada i sortía per l'altra portal, que l'hi deien de Saragossa.

Sis anys abans d'obrir l'hostal de cal Masalles, l'any 1775, un taverner de Blancafort va comprar 456 lliures d'aiguardent a la companyia Sunyer de Reus. Es deia Josep Masalles, feia de pagès i comerciava amb aiguardent, i és molt probable que fos el pare del Magí Masalles.

El menjador

El 1786 l’ajuntament de Montblanc obligava a l’arrendatari d'un hostal a disposar de dues cases (una a dins i l’altre fora de la muralla) amb dos llits a cadascuna d'elles. Al segle XVIII els particulars no podien admetre forasters a casa seva a canvi d'una retribució, excepte els dies del mercat setmanal.

En aquest context històric va obrir l'hostal de Cal Masalles, que ho va fer sense el permís de l'oficial de la Inquisició. Aquest fet va provocar un contenciós amb "l'autoritat", que va acabar uns anys després quan va desaparèixer la Inquisició.

Interior de la torre

La propietat de l'hostal va anar passant als hereus fins a un total de quatre generacions. A partir de la cinquena generació l'hostal es converteix en casa particular fins arribar a l'actual vuitena generació :

1a generació) MAGÍ MASALLES i M. Angels Miquel

El despatx del veterinari

2a generació) JAUME MASALLES MIQUEL i Pelegrina Andreu Bach (com a curiositat dir que els capítols matrimonials es van fer a l'hostal "La Caña" dels Omells de Na Gaia)

L'hereu era el Jaume Masalles, però hem trobat que com a mínim tenia dos germans més :

En Joan Masalles i Miquel, comerciant de Tarragona que va néixer a Montblanc el 17 de març del 1782, arribà a ser un home ric ja que a la seva mort deixà nou cases, onze solars, un hostal i sis jornals i mig de vinya i terra campa a Tarragona; una casa i dotze jornals i mig a Montblanc; així com 22.000 duros en la companyia que formava amb el seu gendre Joan Canellas i Gallissà, 80.000 lliures en crèdits al seu favor, 22.000 duros en empreses marítimes i 2.000 duros en accions bancàries. El Joan Masalles no era l'hereu, i per això no acabem d'entendre perquè en la seva l'herència hi figura l'hostal (o potser es refereix a un altra hostal situat a Tarragona capital).

El Josep Bonaventura Masalles i Miquel fou comerciant i devia anar a viure a Tarragona on cofundà l'any 1844 la companyia minera «Agrícola Marina» amb l'objecte d'explotar la mina de plom la «Carlona» al terme de la Selva del Camp. Home benestant pogué donar a la seva filla Àngels, amb motiu de les seves noces amb l'adroguer tarragoní Pau Aymat, vint-i-cinc jornals de terra i dues cases a Constantí.

Taula del menjador

3a generació) JAUME MASALLES ANDREU i Josefa Pedrol Pedrol.

4a generació) RAMON MASALLES PEDROL i M. Concepció Camps Vinyals.

En aquesta època trobem a Joan Masalles, que potser era germà o parent pròxim de l'hereu Ramon Masalles, que va arribar a ser alcalde de la Vila de Montblanc del 17 de juny de 1855 al 3 d'agost de 1856. Cessà el dia 3 d’agost de 1856 amb tot el seu Ajuntament, per disposició de l’autoritat militar.

Sabem que, en una data no determinada, uns terrisers de Miravet amb els seus animals de càrrega transportaven gerres fins a l'hostal del Masalles per vendre-les a Montblanc.

Els últims hostalers

5a generació) JAUME MASALLES CAMPS, casat amb Enriqueta Marsal Mercé de Barcelona, exerceix de Veterinari i l'hostal es converteix en casa. Jaume era fill de Ramon i Concepció, i va nèixer a Montblanc el 1876 i es va jubilar l'any 1948.

En aquesta època una part dels baixos de la casa es dediquen a ferreria, segons una llei que deia que el veterinari tenía el dret per habilitar un local per ferrar les cavalleríes. També en aquests temps, s'ensorra una part de la teulada en una forta nevada i per reparar-ho, el Jaume Masalles es ven una part dels baixos de la casa, que els compradors fan servir per vaqueria (a on tenen vacas i venen llet). En les quadres s'instala un taller de cotxes i servei de taxis abans de la guerra civil i, quan esclata, les tropes confisquen els cotxes. Després, aquest lloc es lloga per instalar-hi una fàbrica de gaseoses i sifons, que encara funciona en l'actualitat, amb el nom de "Carbòniques Miracle". Actualment el garatge ocupa l'espai on abans hi havia la ferrería.

El Jaume tenia un germà, Josep Masalles Camps, que també fou veterinari, manescal i poeta. Va anar a viure a Ripollet fins que a l’agost del 1907 passa a ser veterinari de l’Espluga de Francolí. El 1914 va publicar el volum "Poesies i cantars". Fou col•laborador del setmanari "La Nova Conca" i President del Monte-Pio del Santíssim Sagrament (1911-1914). Va morir a l’Espluga de Francolí el 18 de novembre de 1920.

L'hostal al 2005 amb la torre reconstruida

6a generació) JAUME MASALLES MARSAL i Isabel Ferré de Pedro.

7a generació) JAUME MASALLES FERRÉ i Roser Torres León i Maties Masalles Ferré i Eugénia Llivina Laso.

8a generació) DÍDAC MASALLES TORRES i Elisenda Vallverdú Sosa.

Segons un decret franquista del 1953 es va declarar que les muralles de Montblanc eren "Patrimonio Histórico Nacional" y autoritzàven l'expropiació de les construccions adossades. Avui per sort encara no s'ha exectutat l'expropiació de la casa i de moment no s'ha enderrocat la casa que fou l'antic "hostal de cal Masalles".

Hostal i torres de la muralla

La torre de Sant Francesc, originària del segle XIV, encara es manté adossada a la casa que un dia fou hostal, i forma part d'un conjunt de 25 torres de defensa. Es creu que havien existit 31 torres, tot i que segueix sent un misteri saber amb exactitud quantes n'hi havia.

I el portal de Sant Francesc no tingué la mateixa sort que la torre i l'hostal, i finalment fou enderrocat. El nom li venia per l'Església i Convent de Sant Francesc que es troben situats a escassos metres. El convent de Sant Francesc de Montblanc fou ubicat fora muralles, a principis del segle XIII, al costat del camí ral (en l'illa actual formada pels carrers de la Muralla de Sant Francesc, Major, Manuel Ribé i Mare Verdruna). De l'antic convent sols queda l'església on segons la tradició Sant Francesc d'Assís va sojornar a Montblanc els anys 1211 i 1214.

Fonts consultades :

La major part de la informació ha estat facilitada per Jaume Masalles Ferré

Grau Pujol, Josep M.T.- Hostals i fondes a Montblanc (s.XVIII-XX)- http://www.esplugaentitats.oasi.org/niv3.php?id=361

Rovira i Gómez, Salvador-J. - Els béns agraris de l'església a la Conca de Barberà i la seva desamortització (1835-1845), p. 186-187
http://www.raco.cat/index.php/Aplec/article/viewFile/15363/102548

http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0424080

http://ca.wikipedia.org/wiki/Recinte_emmurallat_de_Montblanc

http://ca.wikipedia.org/wiki/Convent_de_Sant_Francesc_de_Montblanc

http://www.martilhuma.cat/diccionari.php?abc=m

http://www.cossetania.com/tasts/lesplugasetmanaris.pdf

Puig i Tàrrech, Roser - Els proveidors d'aiguardent de la Conca de Barberà a la companyia Sunyer de Reus (collita 1774-1775)
http://www.carrutxa.cat/biblioteca/ftp/aiguardent.pdf

Les fotos han estat facilitades per Maties Masalles Ferré

.

Hostal de Fontelles (Cardona)

2010-04-24T18:07:00.013+02:00

Ver mapa más grande
Antic hostal situat aprop del poble de Bergús al municipi de Cardona (Bages). Avui es troba abandonat.

L'edifici forma part del catàleg de masies d'interès general del terme de Cardona amb el núm. BB020. Aprop s'hi va localitzar un dòlmen o megàlit de cambra simple conegut per "la coma de fontelles" del periode neolític-bronze.

Els Fontelles devien ser una familia important, ja que els anys 1413 i 1428 es tenen notícies de Romeu de Fontelles, que fou rector de Sant Miquel de Cardona, i de Ramon de Fontelles el 1436.

Suposem que l'hostal es devia edificar en terrenys del mas de Fontelles i al peu del camí ral per poder donar acolliment als viatgers que hi passaven.

Curiosament en el mapa de la minuta municipal de Cardona de l'any 1914 no hi figura la casa de l'hostal, però si es fa referència a un molí de vent, les restes del qual encara avui es poden veure a l'altra banda de la carretera.

Existeix un arbre monumental conegut com el "Lledoner de l'Hostal de Fontelles", que és el lledoner més gran que es coneix a Catalunya (5,61 m. d'ample).

Fonts consultades :

http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0294886&BATE=Hostal%20de%20Fontelles

http://www.cardona.cat/multimedia/pdf/generic/annex-iii-introduccio-1.pdf

http://camins.ccbages.cat/memoria/memoria.pdf

http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/ILC/Documents/Arxiu/MemoriaDC1999%5B1%5D.pdf

http://www.bnc.es/fons/inventaris/arxiu/cardona_batllia/cardona_batllia.pdf

Vinyeta, Ramon - Els arbres monumentals de Catalunya, 1985, p. 115

Mapa: ICC.cat

.

Fonda de la Flora (Banyoles)

2010-04-14T17:10:00.008+02:00

La fonda o Hotel de la Flora es trobava situada a la Plaça dels Turers de Banyoles i ja es coneguda desde l'any 1894. L'edifici encara es conserva actualment.

La plaça dels Turers sempre ha estat un lloc de pas pels viatgers que venien del camí de Girona (avui carretera), on aprofitaven per fer el canvi de cavalleries per anar cap a la Garrotxa o a Girona.

L'antiga església de Santa Maria dels Turers fou l'antiga parroquial de la vila de Banyoles, i ha acabat donant nom a la plaça. En el Portal de Sobreporta (o dels Turers), prop d'on hi ha l'edifici de l'antiga fonda, hi havia hagut una torre de defensa que formava part de la muralla que tancava la ciutat vella, junt amb altres torres avui desaparegudes.

El 11 de juliol de 1894 es publica a la Vanguardia que l'Hotel Flora canvia de propietari i és que, a finals del segle XX molts forasters venen atrets pel balneari de la Font de la Puda : "hasta el presente han sido escasos los bañistas en nuestro establecimiento balneario, pero desde que el calor deja sentirse con intensidad, son innumerables las familias que anuncian su próxima venida, contándose entre ellas, las de Molins, Perpiñá, Barba, Leal, Castells, señora viuda Pí, Mauresa, etc. etc., por lo que nos prometemos una temporada animadísima. El nuevo dueño del Hotel Flora ha introducido en dicho establecimiento muchas é importantes mejoras, tanto en lo referente á habitaciones como en la cocina, lo que indudablemente constituirá una agradable sorpresa para sus numerosos clientes. (1)

Sabem que el 9 de setembre de 1902 una comissió de personalitats de l'època van arribar a Banyoles per conèixer els famosos banys de Banyoles : "Apeados de los carruajes se hicieron las presentaciones de rúbrica en uno de los salones de la fonda de la Flora". (2)

El 1912 membres del centre excursionista de Catalunya fan estada a la Fonda de la Flora : "Arribats a Banyoles, visitàrem el soci delegat del Centre Excursionista y entès geòleg el farmacèutic D. Pere Alsius y Torrent; y després anarem a buscar estatge a la fonda de la Flora. L'endemà, de bon matí, sortírem a visitar la població" (3)

El 17 de desembre de 1924 es publica a la Vanguardia el premi otorgat a l'Hotel Flora : "El jurado calificador del V Congreso Regional de Hoteles, Fondas y Alojamientos organizado por la Sociedad de Atracción de Forasteros con la cooperación del Real Automóvil Club de Cataluña, ha emitido el siguiente veredicto: Tema primero.—Hoteles situados en poblaciones de interés turístico. Establecimientos premiados: «Hotel Trías», de Palamós, y «Hotel Flora», de Bañólas". (4)

A partir de 1925, Josep-Francesc Ràfols es converteix en l'arquitecte municipal de Banyoles, i dos cops al mes s'allotjava a l'Hotel Flora, on aprofitava les seves hores lliures per fer dibuixos dels llocs més emblemàtics de la ciutat. (5)

El 17 d'abril de 1928 l'Hotel cel.lebrava els banquets més importants de la ciutat, segons podem llegir en una breu noticia al diari La Vanguardia: "Organizado por los funcionarios municipales, se ha celebrado hoy en el hotel Flora, de Bañólas, un banquete de carácter íntimo, en honor del alcalde de esta capital don Jaime Bartrina".

L'escriptor Xavier Xargay ens descriu molt bé com era l'ambient de l'hotel dels anys 40 i 50: "L’Hotel Flora era el toc d’elegància gens presumptuosa de la plaça dels Turers. [...] Taules i cadires, apretades, sota l’ombra displicent d’un toldo. Al costat, la parada d’uns taxis disposats en perfecte formació, com aristòcrates posant per un retrat. Davant de l’edifici i la carretera blanca, buida, oberta sembla voler descansar, diluir les seves vores rectíssimes i esdevenir plaça oberta, buida i blanca, que convida al descans i a la beguda tonificant, abans de continuar, cap a Olot".

"L’Hotel tenia nom de verger, de tranquil·litat, d’ordre. L’Hotel i la carretera i la plaça semblaven immutables, deturats, ferms. A un pas de la dècada dels seixanta, encara semblava possible veure sortir-ne un senyor amb canotier i bastó i bigoti engominat, i agafada de bracet, una senyora de porcellana amb ombrel·la, mans enguantades i escot discretament velat per una gassa finíssima. Mirant-se amb menyspreu i incomprensió els taxis i la benzinera rudimentària, pujarien en un carruatge que els conduiria fins al balneari de la Puda. Però només ho semblava, perquè, encara que els seixanta ja eren a la cantonada, Banyoles seguia essent un poble de pas cap a la Garrotxa, un poblet eminentment agrícola, de mercat del dimecres, amb el seu Cercle de Catòlics, la seva gent treballadora i missaire, els seus diumenges mudats, la seva carretera poc concorreguda, les seves caixes d’estalvis i botigues, amb el “seu sentit crematístic extremament positiu”, i amb els seus personatges poderosos o entranyables, entre els quals hi hauria, potser, una mena de notari que somniaria senyoretes de porcellana com les de cinquanta anys enrera o odalisques consistents com un bon sopar i un bon llit a l’Hotel Flora".

Durant uns anys el cuiner de l'Hotel Flora fou Josep Maria Terradas i Malagelada (1914-1992), que també fou un gran apasionat de la fotografia.

L'Hotel va tindre hostes il.lustres com Santiago Russinyol que feia tertulia amb el pintor Pigem fins a altes hores de la nit o el periodista i escriptor Josep Plà que va fer-hi estada l'any 1958: "A l'hora de sopar, arribaria a la Fonda de la Flora, que potser s'ha modernitzat massa, i em servirien una soupe à l'oignon i un boeuf à la mode -i una ampolla de Borgonya- prèviament encarregats. Em trauria cinquanta anys de sobre. Quan un és vell, l'obligació és treure's anys de sobre -encara que només sigui un instant. Després, al llit, llegiria un llibre enormement tediós i quan el rellotge toqués les quatre de la matinada faria un clucull i potser somniaria alguna odalisca com les que el poeta Baudelaire atribueix als somnis dels notaris del seu temps, tan respectables".

L'Hotel Flora va tancar portes a finals dels anys 80.

Fonts consultades :

(1) La Vanguardia - http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1887/06/13/pagina-3/33423424/pdf.html

(2) La Vanguardia

(3) Butlletí del CEC núm.208, any 1912
http://ddd.uab.cat/pub/butcenexccat/butcenexccat_a1912m5v22n208.pdf

(4) La Vanguardia - http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1921/10/18/pagina-3/33393838/pdf.html

(5) Barenys, Natalia-Portell, Susanna - Epistolari Sebastià Gasch-Josep-Francesc Ràfols, p. 48
http://books.google.es/books?id=IdRisNnTzJcC&pg=PA48&lpg=PA48&dq=%22hotel+flora%22+banyoles&source=bl&ots=b18LXLctd3&sig=YfCgs1EHsmgDsINV7HOU-3Glbrk&hl=es&ei=N0rDS4TxF5SKnQOkxvT8Bg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=2&ved=0CAoQ6AEwATgK#v=onepage&q=%22hotel%20flora%22%20banyoles&f=false

Xargay Oliva, Xavier
Atles literari de les terres de Girona. Segles XIX i XX
http://www.ddgi.cat/atles/pdf/2.pdf

Xavier Xargay. Cartipàs de Festa Major-Sant Martirià- Banyoles 1994.
Ajuntament de Banyoles, 1994, p. 41
http://www.banyoles.cat/uploads/20070502/ruta_literaria_textos.pdf

Pla Casadevall, Josep- Locus Amoenus

El fotògraf de l'Hotel Flora
http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/132093-el-fotograf-de-lhotel-flora-de-banyoles.html

http://www.banyolescultura.net/Firacat3.htm

Foto (personal de l'hotel) : Josep Maria Terradas
Altres fotos: www.todocoleccion.net

.

Hostal de les Tres Torres - Hostal de Vilassar (Vilassar de Mar)

2010-03-20T20:58:00.033+01:00

Antic hostal del camí ral de Barcelona a Mataró (actual N-II), documentat l'any 1662 i que fou actiu fins el 1785. Era conegut com l'hostal de les tres torres o hostal de Vilassar.

Cap al segle XV, tres famílies provinents de Cabrils, Cabrera i Vilassar de Dalt s’establiren a la platja de Cabrils en el terme de Vilassar "arenyo de Caprilis in termino qui dicitur Villa Azahari". Les tres famílies van treballar la terra i es construiren les seves masies, que serien conegudes després com can Nadal o Lledó, can Mir i can Rufau o Alzina.

La pirateria era un perill constant pels pagesos de les tres masies, i per això es féren construïr torres de guaita adossades al segle XV o XVI. El mas de can Mir es va fer construïr una torre de planta quadrada i les altres masies es van construïr torres rodones.

A principis del segle XVII els pescadors de Vilassar de Dalt van edificar unes casetes que no eren més que unes senzilles barraques situades prop de la costa. Un document de 1606 ja parla del veïnat de Cases de Mar "vicinatus de Cases de Mar".

Un document de l'any 1637 fa referència als pescadors del Veïnat de Mar "piscatori de vicinatus de Mar", referint-se a les casetes de pescadors que han acabat conformant l'actual Vilassar de Mar.

Les tres masies amb les torres adossades estaven situades entre la riera d’en Cintet i el torrent de les Serps (actual Carrer de Sant Joan), i les primeres casetes de pescadors es van ubicar a l'actual carrer Sant Francesc més al nord que les masies dels pagesos.

Algunes fonts apunten que l'any 1662 ja existia un hostal (no sabem si és l'actual). En el mapa de Josep Aparici de l'any 1720, es fa referència als "caseríos de Vilassar" o "Casas de Mar". Els pescadors volien tenir una església pròpia que fou concedida pel bisbat el 19 de juliol de 1726, edificada en terrenys dels marquesos de Moja, i que fou consagrada el 1745 amb el nom de Sant Joan de Vilassar.

El 1762 fou reformat l'antic hostal o potser es va edificar de nou, segons consta en la llinda del portal. Es trobava situat davant del camí de baix o camí de la platja, després conegut com el camí ral, fet que va afavorir la seva funció de fonda per als viatgers que feien la ruta en diligències i carruatges i als traginers que feien la ruta de Mataró a Barcelona.

L'hostal permetia allotjar als passavolants i alhora devia ser el centre de subministrament dels comestibles de la vila (sal, oli, carn, peix), i també era estanc, obrador de ferreteria i forn de pa. L'hostaler no donava gaire menjar als que s'hi paraven, tal com resa una coneguda dita popular "a l'hostal de Vilassar, molts badalls i poc menjar"

L'any 1848 es va inaugurar la primera linia de tren de Barcelona a Mataró. El 1850 encara restava dempeus la torre quadrada (avui desapareguda) de la masia de can Mir. El 9 de novembre de 1875 vilassar de mar es constitueix en municipi independent i l'edifici de l'antic hostal es converteix en l'ajuntament. El 1882 fou enderrocada la torre rodona de Can Lledó (o Rufau).

La Torre d'en Nadal, situada darrera de l'antic hostal, és l'única torre que resta de les tres torres que van donar nom a l'hostal i al municipi, i que han perviscut en l'heràldica local a través de l'escut que fou oficial a partir de 1893.

El 23 de gener de 1916 el Centre Excursionista de Catalunya (CEC) va organitzar una excursió d'un dia a Sant Cristòfol de Premià de Mar, Sant Genís de Vilassar, Sant Feliu de Cabrera i Sant Joan de Vilassar. L'excursionista i fotògraf Josep Salvany i Blanch (1866-1929) al passar per davant de l'hostal, va fer una fotografia on també s'hi pot veure la torre d'en Nadal (tot i que el títol d'aquesta imatge nomès diu: Casa de la Vila de Vilassar)

L'any 1929 el fotògraf Josep Gaspar i Serra (1892-1970) va fer una fotografia aèrea de Vilassar de Mar, on podem veure en una ampliació, l'antic hostal i les cases que l'envolten.

El 1962 s'inicià el procés per convertir l'antic hostal en l'actual museu Enric Monjo, que ha esdevingut un dels centres culturals més prestigiosos del Maresme, amb una exposició permanent d'obres de l'escultor Enric Monjo i Garriga.

De l'edifici destaquen els esgrafiats de l'any 1902, que antigament ocupaven tota la façana i que avui nomès es poden veure a la façana lateral, obra de l'arquitecte modernista local Eduard Ferrés i Puig.

FONTS CONSULTADES :
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1200
http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1201
http://www.catvilassar.com/apartats/cev/article_fons.php
http://www.vilaweb.cat/noticia/2281948/230207-guia-nostre-patrimoni-antic-hostal-4.html
http://www.grec.net/cgibin/ggcc01cl.pgm?USUARI=&SESSIO=&PGMORI=&NDCHEC=0605514
http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0240507
http://www.raco.cat/index.php/SessioEstudisMataronins/article/viewFile/113199/140946
http://www.capitanes.com/?a=turismar.costamaresme
http://www.ccmaresme.es/document.php?id=1602
Foto 1916: Salvany i Blanch, Josep. Fons Salvany
Foto 1929: Josep Gaspar i Serra. Institut Cartogràfic de Catalunya
Foto torre de'n Nadal: Darz Mol
Fotos: poblesdecatalunya.cat i catvilassar.com
.

Hostal de Cal Ros (Senet, Vilaller)

2010-03-10T21:30:00.000+01:00

L'agost de 1903 l'excursionista i fotògraf Juli Solé i Santaló va fer una excursió per terres ribagorçanes, i del Pont de Suert es va dirigir a Senet, on es va allotjar a l'hostal de cal Ros. Aquesta excursió fou publicada l'any 1906 en el butlletí del Centre Excursionista de Catalunya :

"A l'hostal de cal Ros recompensí y prenguí comiat de les meves simpàtiques bagatgeres, que en tot el camí, y malgrat sa malicioseta tafaneria, no havien acabat de compendre l' ignocent objecte que portava a n'aquell per elles enigmàtic subjecte.
Fins al vespre no poguí veure a l'amo pera emparaular-li'l guía pera l'endemà. Ja era Ilustre quan comparegué seguit dels seus jornalers, una colla de segadors. Dignes parelles de les meves acompanyantes, quines complexions més senceres, quina presencia de més escayent naturalisme! Entraven l'un darrera l'altre, cansats y suorosos, en aquella típica cuina enllumenada pels rogencs resplendors dels tions rehinosos, que, tot consumint-se, gemegaven en l'ampla llar. Tots al vol de la llarga taula, jo nom cançava d'admirar aquells fronts y perfils de ferm dibuix, enribetats pel brillant contrallum, que'ls feya endurir encara més, aquelles cares ferrenyes ont hi llambregava l'esguard tranquil y sever fet a contemplar aquelles aspres atraus, tot sovint sublimades pels grans espectacles de la naturalesa. Quin aire més velazquià tenia aquell quadro!"

El poble de Senet es troba a la vall de Barrabés, a la confluència del barranc de la baixada amb el riu Ribagorçana. L’any 1632 el barranc de la Baixada es va esllavissar i un riu de fang i pedres va enterrar el poble de Senet junt amb l'església de Santa Cecília i nomès van salvar-se dues cases. El 1849 el poble de Senet tornava a tenir 25 cases, amb 10 veïns (caps de casa) i 40 ànimes (habitants).

El 1903 el camí que anava de Vilaller a Senet era de ferradura i es tardaven unes 3 hores per fer aquest trajecte, i llavors era la millor opció per anar al Pallars.

L'hostal devia trobar-se en una casa coneguda avui com cal Ros on antigament els descendents de la casa tenien dret de sepultura en una capella dedicada al Sant Crist.

Fonts consultades :

Solé i Santaló, Juli - Del Pont de Suert a Senet -EXCURSIONS PER L'ALT RIBAGORÇANA
http://ddd.uab.cat/pub/butcenexccat/butcenexccat_a1906m1v16n132.pdf

http://vilaller.ddl.net/pdf/DOCUMENTACIO_ESCRITA/PDF/Cat%C3%A0leg.pdf

http://vilaller.ddl.net/pdf/DOCUMENTACIO_ESCRITA/PDF/Mem%C3%B2ria.pdf

http://ca.wikipedia.org/wiki/Senet

http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Cec%C3%ADlia_de_Senet

Autor foto de Senet: Nitah

Mapa: ICC.cat

.

Hostal de Gosc - Hostal del Taronger (Bisbal del Penedès)

2010-02-27T19:52:00.004+01:00

La masia de Gosc (s. XVI), era coneguda antigament amb el nom de l’Hostal del Taronger. Es troba situat al peu de l'antic camí Ral que anava del Penedès en direcció a l’Alt Camp. Desde la Bisbal del Penedès el camí és anomenat camí del Gosc o camí ral.

Aprop es troba la cova de Gosc, documentada com a speluncha de Guasch l'any 1088, sent la primera cova bisbalenca que figura en un document.

La masia de gosc es troba situada sota un turó conegut com el Coster de la Torre, on Solé Caralt identificà terrissa ibèrica i altres materials del mateix període. Un cop dalt del turó tenim una magnífica vista del poble de la Bisbal, així com de la plana i la muntanya de la comarca. El lloc ha estat conreat des de l'antigor i aprop hi ha les restes d'una torre de guaita. Segons l'historiador Benjamí Català, aquest lloc els grecs l'anomenaven "episcopion", paraula que devia derivar al "episcopium" del llatí i al "episcopal" del català antic, i que avui coneixem com a "Bisbal".

En el lloc on avui es troba la Bisbal del Penedès, l’any 1302 es documenta el topònim “parada que Dicunt Episcopalem”, també esmentat el 1307. Aleshores el lloc pertanyia al terme de Castellví de la Marca. Devia tractar-se d'un "lloc de parada” o “hostal” situat en lloc de pas.

Fonts consultades :

http://www.elmartinet.cat/caminada35.html

http://documentacio.apatgn.org/tag/revistes/tag.33.pdf

Tomb del coster de la Torre, p. 7
http://www.enjolit.com/0805/0805.pdf

RUTA DESCOBERTA DE LA PEDRA SECA AL CAMÍ DE GOSC, LA BISBAL del PENEDÈS
Revista Pedra Seca. Núm. 74 - febrer 2010
http://personales.ya.com/cidomcat/CABANES/enviament%20digital%20febrer%202010.pdf

http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0010211

Mapa: ICC.cat
.

Hostal de la Polla (Aiguafreda)

2010-02-19T18:12:00.015+01:00

L'antic hostal de la polla es troba situat entre la població d'Aiguafreda i l'antiga colònia de la Llobeta, a llevant de la carretera de Ribes en direcció a Vic. Antigament la casa s'havia anomenat "can Barré" i es trobava a peu del camí ral.

L'antiga parròquia del terme es trobava aigua amunt del torrent de Martinet, al lloc conegut actualment per Aiguafreda de Dalt. Fou fundada per l'abadessa Emma, filla del compte Guifré el Pelós i consagrada l'any 898 amb el nom de Sant Martí del Congost. Destaca el comunidor obert als quatre vents i format per un petit altar o padró amb una creu de ferro. El relotge de sol situat sobre la façana ens recorda que: "Jo sense sol i tu sense fe, no valem res".

L'actual Aiguafreda, coneguda també com Aiguafreda de Baix, va néixer al voltant d'una ferreria a mitjans del segle XVI, i aquest petit nucli de cases fou conegut com el barri de les ferreries. I és que a la riera del Congost i sobretot en la confluència amb la riera de l'Avencó ja feia temps que s'hi havien establert diversos molins i fargues. Al llarg del segle XVI i del principi del XVII s’hi van edificar una carnisseria i un grup de cases i el 1622 ja hi habitaven 15 famílies. El 1675 ja hi consta una esglesia dedicada a la Immaculada Concepció i mentre aquest nucli anava creixent, l'antic poble de Sant Martí del Congost s'anava deshabitant.

La carretera es va construïr l'any 1824 i prop de l'hostal de la Polla, aquesta seguia paral.lela a l'antic camí ral que anava en direcció a Vic. El 1877 fou erigida en parròquia l’església de Santa Maria d’Aiguafreda, construïda sobre la capella de la Concepció, fet que provocà la pèrdua de categoria de la primitiva església de Sant Martí del Congost.

L'any 1900 Aiguafreda tenia 450 habitants i pocs anys després la Colònia la Llobeta ja era un lloc de vacances per la burgesia de Barcelona. El 1920 es va descobrir una cova sota l'església d'Aiguafreda de Dalt, posiblement es tractés d'una cova eremítica o una cripta, on s'hi ha trobat una necròpolis amb 4 tombes excavades a la roca.

L'any 1924 el topògraf Juan Llull, per encàrrec de la Mancomunitat de Catalunya va realitzar els mapes de la minutes del municipi d'Aiguafreda, on hi figura l'hostal i el 1931 el fotògraf i excursionista membre del CEC, Antoni Gallardo i Garriga, va fer una foto de la façana per l'estudi de la Masia Catalana.

Joan Parareda, veí d'Aiguafreda, ens explica les seves vivències i els records que giren al voltant de l'hostal, en els anys posteriors a la guerra civil:

"Pel què fa a la carretera, recordo molt bé el pas dels carros que, procedents del Maresme i del Vallès, pujaven els divendres per anar al mercat de Vic. Els carros eren estirats per dos o tres cavalls o mules, i conduits per un carreter mig endormiscat, fet que aprofitàvem la canalla per penjar-nos al darrera del carro durant un breu recorregut fins que el carreter deia:
Casum la canalla si baixo...
També recordo el pas dels ramats d'ovelles quan, arribada la tardor, baixaven de la muntanya cap al Vallès, i a la primavera, tot just acabat l'hivern, anaven cap a les pastures del Ripollès (...)

Encara ara em sembla veure per aquell capdemunt de carretera, els peixaters Rafel i més tard en Pedro, amb el seus carros d'una sola roda i dos braços, pregonant i venent la seva mercaderia, que no era més que dues o tres caixes de peix. Recordo el pas tranquil dels carros traginant com el de Can Xaus, el del Hostal de la polla, el de Can Teixidor, o el pas de la tartana de Can Valeri portant estiuejants cap a la Llobeta des de l’estació. Tots ells eren tirats per cavalls, que tot i que malgrat potser embrutaven més amb els seu fems que la gent recollia per l’horta, contaminaven menys que el autos d'ara (...)

A la dècada dels quaranta, temps de post guerra, de cartilles de racionament i de maquis, recordo com si fos ara un petit destacament de soldats instal·lats a l’Hostal de la Polla, amb els seus carros, cavalls i amb una espècie de cuina amb rodes on cuinaven els seus queviures. Recordo haver-me acostat a aquest lloc més d'una vegada. Un any, aquests soldats, juntament amb gent del poble, van organitzar, amb cavalls i carros, la cavalcada dels Reis de l'Orient, la primera de la que jo tinc record (...)"

FONTS CONSULTADES :

http://www.aiguafreda.cat/turisme-i-natura/rutes-d-interes/passejem-per-les-cases-dels-nostres-avantpassats
Gallardo i Garriga, Antoni - Vista General de l'Hostal de la Polla, amb gent i bicicleta - Fons Masia Catalana - Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya - MDC
http://mdc.cbuc.cat/cdm4/item_viewer.php?CISOROOT=/afcecemc&CISOPTR=1888&CISOBOX=1&REC=15
Joan Parareda- Pregó de la Festa Major d'Aiguafreda 2008
http://www.aiguafreda.cat/fitxer/2106/Festa%20Major%202008%20-%20Joan%20Parareda.pdf
http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0001309
http://www.aiguafreda.cat/turisme-i-natura/rutes-d-interes/descobrim-aiguafreda-dedalt-i-els-entorn
http://www.aiguafreda.cat/fitxer/2088/ESTUDI%20HIST%D2RIC-I.pdf
http://www.aiguafreda.cat/fitxer/2090/ESTUDI%20HIST%D2RIC-II.pdf
http://www.elcesc.org/butlletins/2010/2010_03_CESC-Web.pdf
Mapa : ICC.cat

.

Hostal cal Morei (Orpí)

2010-02-15T19:31:00.009+01:00

Antic hostal situat aprop de l'església de Santa Càndia a l'actual municipi d'Orpí, on antigament hi havia el Mas de Santa Cana (nom que derivaria de Santa Càndia ja esmentat el 1400).

La primitiva església de Santa Càndia (documentada el 1368) es devia edificar sobre un camp de sitges, posiblement ibèriques, que ja es trobaven abandonades el s.XI o XII. El temple actual és gòtic del segle XIV, i s'hi venera una imatge de la santa. Té una portalada i una clau de volta molt interessants. Aprop hi ha el poble de Santa Càndia, que el 2005 tenia 7 habitants empedronats, i que es troba situat a la riba esquerra de la riera de Carme. Al davant s'alça, dalt d'un turó, l'antic poble d'Orpí amb el castell i l'església de Sant Miquel.

A principis de desembre de l'any 1894 els srs. Pagès, Galbany i Arthur Osona, membres del Centre Excursionista de Catalunya, vàren fer una "Excursió a Carme, Santa Càndia, Orpí y Miralles". Van parar-se a dinar a Santa Càndia, però no ens diuen on (segurament a cal Morei):

"De Carme arrenquen dos camins que van cap á Orpí y Miralles. Lo més alegre és lo que passa pel riu amunt y porta á Santa Candia, y d'allí puja á Orpí en cosa de set quarts d'hora, no podent esser més encisador, puix va sempre per la vall descrita amunt. L'altre camí va rebassant les vessants de les serres, gosant d'un alegre panorama, voltejant totes les ondulacions de les vessants á una regular altura. Vam seguir pel primer deis esmentats camins, y á dos quarts d'una arribaven á Santa Candia, ahont vam dinar. Poch de notable té Santa Candia pera l'excursionista arqueòlech : aixís és que lo Sr. Pagès sols pogué treure un clisé de l'esbelta creu de terme gótica que s'aixeca á l'entrada de la població.

A primera hora de la tarde nos vam dirigir á Orpí, situat á la banda oposada del riu de Carme, que domina completament, y á mitja hora de distancia. Orpí, capitalitat municipal del seu nom, qu'ab lo barri pròxim de Santa Candia, Les Feixes y altres caserius reuneix 410 habitants, se troba á 500 metres aproximadament d'altitut, se compòn de l'iglesia, rectoria y algunes pobres casetes formant un grupo, sobre lo qual descolla al S. un molt grandiós casal de pedra, á quatre vents, ab portal d'arch rodó de pedra picada, vejentse en la part que mira á llevant la típica torra de l'homenatge, molt ben conservada, pera donar fe de que'I grandiós casal fou lo poderós castell senyorial dels senyors d'Orpí. Are està habitat per cinch families, entre elles la de Can Claret (...)" (1)

L'any 1914 es van el.laborar els mapes que configuren la minuta del terme d'Orpí. Gràcies a la feina feta pels topògrafs de la Mancomunitat, coneixem els camins de la zona. Dos anys després, membres del CEC acompanyats del fotògraf Josep Salvany, fèren una nova excursió d'un dia a Santa Càndia. Salvany va fotografiar la clau gòtica i el timpà de l'església, una creu de terme i també va fotografiar el poble d'Orpí, amb el castell i l'església de Sant Miquel.

Fonts consultades :

(1) http://ddd.uab.cat/pub/butcenexccat/butcenexccat_a1895m1-3v5n16.pdf

http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0047727&SFR=1

http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=4543

http://lolalucas.blogspot.com/2009/12/esglesia-de-santa-candia-orpi-anoia.html

Autor foto principal: Joan Miquel
Autor foto antiga : Josep Salvany -1916 (Vista del Poble d'Orpí)

Mapa : ICC.cat