Antoine des Soupirs

Mareas

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 20 Oct 2010 22:19:00 +0000

Como cada mañana despertó, pero esta vez una extraña sensación le inquietaba.

Creyó haber dormido mal, pero ya desperezado prestó atención que aquello no era normal.

Una fuerza tiraba de él. Su piel se tensaba en dirección a una ubicación desconocida y sus músculos parecían seguirles. Desnudo se miro en el espejo y vio su rostro, extremidades, torso, alargados por aquella energía.

Pensó en ir al médico, pero les tenía fobia, así decidió pasar el día con el deseo que aquello cesara.

Durante la jornada hubo momentos que la fuerza menguaba y su cuerpo volvía a su posición normal, pero al atardecer llego lo peor. Aquella influencia se reactivo con poder sublime. Su piel, sus músculos y órganos querían abandonar el soporte de sus huesos. Los ojos se salían de su cavidad, la lengua se tensaba, su corazón ya latía a un palmo de él.

Se apresuró a buscar una explicación y entonces se dijo: “una nueva luna domina mis mareas”.

El instinto en un susurro.

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 01 Sep 2010 22:06:00 +0000

Whisper of Love - http://www.ceronart.com

Te lo diré directo, sin tapujos, pero con palabras suaves para que el instinto y lo básico suene romántico.

Quiero hacerte el amor. Dejarnos ir y darnos del todo.

Suspirarte al oído, rozar mis labios en tu cuello, mojar tus pezones con mi humor.

Abordar mimando para acabar hurgando, como si hubiera perdido mi vida dentro de ti y sin importar el avío de exploración.

Percibir como el sudor recorre mi espinazo acompañando cada estremecimiento de placer.

Apreciar como nuestra humedad se mezcla en los muslos, creando el perfume más afrodisiaco jamás procesado e inhalarlo a cada compás de nuestra unión, pervirtiendo nuestros sentidos como una sutil droga.

Gemir hasta enmudecer por la tensión de la explosión, con millares de luces chispeantes en la vista, con silbos en los tímpanos y todos los músculos arrectores en armónica contracción.

Ja fa un temps d'il·lusions.

noreply@blogger.com (Unknown) — Sun, 29 Aug 2010 23:15:00 +0000

Feia temps, des de gener, que no escrivia res al bloc.

De vegades tinc la sensació que el gir de la terra comença a ser massa ràpid per mi i quan tan sols he fet que posar-me les olleres de sol, ja s’encén el llum del fanal. Segurament es el que diuen: “viu la vida, es curta i passa ràpid”.

M’afanyo a pensar en viure i mentre penso, el món ha tornat a girar. M’aferro al que m’agrada i gaudeixo del moment, però desprès sol sóc capaç de veure un bonic passat, però no un il•lusionant futur. Em pregunto el perquè d’aquesta sensació, si faig el que m’agrada, perquè no espero demà amb ànsia? O potser faig el que m’agrada per omplir el temps en el que no tinc il•lusions?

En realitat sempre queda la brasa d’alguna il•lusió, escalfant el cor i no vull perdre l’esperança de la flama i sentir-me dir: “tant se val, el que sigui ja arribarà”. Es una expressió de derrota, que et buida del que et fa humà.

Les teories són molt fàcils i tothom les sap o les acaba aprenent, però les pràctiques són les que t’enfonsen o et creixen, però el truc no està en les pràctiques, sinó a tenir el valor de començar-les.

Respiro fons i reflexiono. M’he donat un petit moment, demà el meu temps no serà meu del tot, però tant de bo em pugui regalar un altre estona per inflamar les brases.

Concurs TMB

noreply@blogger.com (Unknown) — Fri, 07 May 2010 11:18:00 +0000

D'un sol i de planetes de tot tipus.

noreply@blogger.com (Unknown) — Tue, 26 Jan 2010 00:07:00 +0000

El seu naixement va ser com un big-bang, no perquè fos complicat, sinó perquè va suposar el naixement d’un nou sol per a molts planetes.

Tot i la seva joventut, el seu magnetisme, va generar que en poc temps, hi hagués planetes que iniciessin una orbita al seu voltant sense adonar-se’n. Això no significava que es convertís en el centra de les seves vides, però si en una peça necessària i valuosa per l’engranatge dels seus mecanismes vitals.

Mai es va sentir, ni se sent, important o especial, però el magnetisme sol respon a una llei.

Al principi, a la seva orbita, tot era immaculat, no hi havia resistència alguna per apropar-se, però amb el temps, el xoc d’alguns meteorits descontrolats i el segrest i espoli d’il·lusions per alguns planetes contrabandistes, van començar a esculpir la seva personalitat i, d’aquella orbita clara, no va quedar res. Es var formar un anell de meteorits al seu voltant i la seva superfície es va endurir, servint de protecció contra possibles especuladors siderals.

El sol, al activar aquestes defenses , va entristir, tant per les ferides com al veure patir als planetes que l’orbitaven. Al entrar en funcionament aquests mecanismes de protecció, els planetes que l’orbitaven, van patir un gran eclipsi. Alguns varen allunyar-se del sol, però d’altres, atrets pel seu magnetisme i desitjant gaudir de la seva energia, varen romandre impertorbables.

Amb cert temps i pràctica, els planetes que varen seguir orbitant, descobriren que si es mirava més enllà, es podia veure el sol i gaudir de la seva energia i llum. Això els va fer tornar a brillar i a ésser planetes alegres i pròspers.

La alegria del sol va tornar al adonar-se que, molts d’aquests planetes, havien aprés a mirar més enllà fins arribar a conèixer al seu nucli i que els que ho havien aconseguit, eren planetes de gran noblesa.

Es cert que, pels planetes no va ser fàcil, de fet sol els planetes de gran noblesa podien veure més enllà, i varen tenir que aguditzar el seu enginy per ser capaços d’evadir les defenses, però l’esforç va ser compensat amb escreix, perquè el sol els rebia amb el seu màxim esplendor, però també perquè aquell sol es va convertir en un oasi dins un univers de falsos estels i meteorits segrestadors d’il·lusions, tan sols a l’abast d’uns pocs planetes privilegiats.

Haití

noreply@blogger.com (Unknown) — Thu, 21 Jan 2010 21:21:00 +0000

imagen extraída de Tiemposur.com.ar

La tierra se agita en un escalofrío. Las piedras dilapidan vidas.

Mientras no miramos, nos creemos buenas personas, cuando una tragedia nos hace mirar, nos volvemos buenas personas. Siempre llegamos tarde a ser buenas personas y mientras algo nos ha hecho mirar, lo somos, tarde, pero lo somos. Por desgracia, el tiempo y el egoísmo nos pone de nuevo en el lugar de partida, olvidando mirar, para volver a llegar tarde la próxima vez.

Las palabras solo sirven para consolarse a uno mismo, las acciones, para ser mejores. Nuestro consuelo no da pan, solo ciega más nuestro espíritu. Consolarles es la consecuencia del error de nuestra ceguera.

Las emociones nos hacen reaccionar en momentos determinados, pero no debería ser así, porque las emociones son la base de la humanidad.
¿Qué las esconde?
¿Quizá el raciocinio, afectado por el egoísmo y el temor al dolor que a veces supone sentir?

Que bello sentir, que bello ser humano, que bello serlo siempre, que bello actuar en consecuencia.

Estas palabras no pretenden ser consuelo, sino acción, aunque puedan sonar a ello.

Síntesi

noreply@blogger.com (Unknown) — Thu, 31 Dec 2009 10:39:00 +0000

Un any, que gran part hauria definit d’estrany i que d’altres definim d’extrínsec, acaba.

Amb el protagonisme que pot tenir el temps segmentat en porcions i amb l’únic motiu de celebració, que el convenciment que la següent porció serà millor.

Experiències de suma, alienes o properes, positives o negatives. Pèrdues, troballes o retrobaments, sense més valor per magnituds, que per experiències.

En un dia fem la síntesi i en un dia la nova proposta, poc temps si hi ha molt a sumar i molt per viure. Potser el temps just perquè, al nostre cervell, arribi un poc més d’oxigen de lo habitual i intenti recomençar amb energies renovades.

Gràcies als que heu passat o encara esteu, enriquint a aquest individu, aventurant-lo a noves experiències, mostrant-li colors nous que no coneixia ni imaginava. També als que torneu, amb vides enriquides, nous sabors, però també amb bells aromes de l’ahir, encara que sé que no us havia perdut.

Espero haver set una suma a la vostre experiència i que beveu de mi, allò que us pugui engrandir.

Desitjo que pugueu amalgamar moltes coses i pugueu convertir de tot un positiu.

Feliç 2010!

Cor de llauna.

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 09 Dec 2009 14:27:00 +0000

Hombre de lata - Mario Caicedo

Respira fons, les coses no sempre surten com un vol, el camí no sempre te destí. La vida dona moltes voltes, tantes que arriba a marejar i et fa treure l’estomac per la boca.
Una altre vegada el fred a tocat os, em fa minvar i l’esquena es contractura de nou.
No hi ha descans possible, aquest petit planeta orbita massa ràpid i cauen noticies salines sobre ferides obertes, amb l’únic consol que la sal cura i adoba.
Qualsevol dia es bo per créixer i avui tocava una mica més, tot i que, de vegades, lo après sol endureix i no enriqueix.
El cor ja em sona com una llauna de fabada trobada desprès de dies de fam. A la fi l’obridor haurà d’ésser més robust quan la llauna esdevingui d’acer. Segurament em miro massa el melic i he acabat amb el cap ficat dins, però tinc la sensació que és l’únic lloc on avui puc estar calent.

Equilibrio

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 30 Nov 2009 15:10:00 +0000

Hay veces que pienso en renunciar, en dejar pasar el tiempo, pero algo en mi tensa las palabras en mi garganta y, un ápice de rabia oxigena mis pensamientos.
El tiempo agota mis opciones y, al caer la noche, el alma se lamenta y el corazón se asfixia en el gaznate.
Tal vez, es la falta de equilibrio, el que hace pisar en el lugar incorrecto, quizá no haya equilibrio para mi.
No tengo nada y sin embargo soy rico, porque, pese a los malos pasos, siempre cruzo caminos repletos de vida. Me sonríen y me halagan, pero, trastabilladamente, acaban siendo perdidos y quedan atrás siendo senderos que un día fueron caminos.
No se observa objetivo en mis pasos, correr a tientas solo sirve para salvar el pellejo, aunque mirándolo bien, que valor tiene el pellejo si no da calor ni color.
Viviendo en un pequeño mundo, tan pequeño que ni de puntillas se puede ya aguantar, cobarde de decisión al paso de explorador, porque, si el dicho fuera cierto, no conocer lo bueno, seria renunciar a vivir…por muchos malos con los que nos crucemos.

Sensacions intemporals.

noreply@blogger.com (Unknown) — Tue, 22 Sep 2009 12:33:00 +0000

Foto: ramon aladern

Acceleradament impossible de seguir, excepte en moments de tranquil·litat forçada, forçada perquè el desig de seguir muntat a la llum i respirar per les mans, es més fort que qualsevol vitamina intravenosa.
Ara relaxat, amb la ment revivint sensacions i sense cap ànsia per ordenar-les, sento el magnetisme dels moments i el rellotge aturat, seguint el rellotge amb la mirada i empenyent les agulles a distància.
Que maco es notar la brisa que fan les agulles del rellotge quan estem junts.

Reflexions

noreply@blogger.com (Unknown) — Fri, 14 Aug 2009 15:00:00 +0000

Diuen que el 90% de les cançons són basades en la melancolia, sobretot les que tenen més èxit.
Som masoquistes?
...o potser es que, en aquest món muntat per a màquines, és l'única manera de sentir-nos humans per un moment?

Hilos de oro

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 13 Jul 2009 22:26:00 +0000

Finos y brillantes hilos de oro interfieren las miradas,
que entre los luminosos velos juegan al escondite,
pero escondiéndose para dejarse encontrar.

Felinas gotas turquesa que susurran y suspiran profundo.
Finas líneas rosadas transmitiendo en positivo,
suaves y frágiles, alegres.

Lenguaje embriagador, desconocidamente conocido,
cercanamente lejano, tan amado que pasa la frontera al odio,
odio imposible de sentir.

Ansia por encantarse una vez más,

salido del mundo real,
abandonando el cuerpo y perdiendo el alma.

Finos y brillantes hilos de oro interfieren las miradas,
que entre luminosos velos juegan al escondite,
escondiéndose y encontrándose,
deseosos de finalizar el juego pero radiantes por él.

Tormentas.

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 09 Mar 2009 16:42:00 +0000

Al cesar la tormenta se miró al espejo con aire cansado y pudo observar como ésta le había esculpido la piel y el alma y nevado las sienes.

Su energía ahora menguada, otrora magnifica, le descubría su naturaleza y su camino.

Nunca deseó sentirse así, pero tampoco hizo nada por evitarlo.

Tenía momentos de lucidez extrema, o él así lo creía, pero la mayoría del tiempo se encontraba en una casi perpetua ensoñación.

La soledad no le dolía y le daba el soplo para relajarse, pero en su mente aún vivía una razón y en su corazón espacio para ella.

Lo sabía, esa idea se encargaba de ello, pero nunca dejó que ésta se hiciera con el control y con todo el espacio.
No quería pensar en otra tormenta porque, pese a que estas tormentas nunca tengan vencedor, la lucha le había menguado.

Esta vez había decidido dejarse llevar, pero no por la mar arbolada, sino por la mar rizada, a sabiendas que algún día, esa idea volvería a dominarlo.

Como da mañana, se rascó la barba, se mojó el pelo, se peinó y salió de su casa, un nuevo día de trabajo empezaba.

Allà on sou sempre inspirant-nos.

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 26 Jan 2009 22:56:00 +0000

Les que construeixen castells, les que fan posar els peus a terra,

les que viuen a dins, les que corren pels carrers,

les que posen l’accent, les que t’adormen a la falda.

Em perdo i em troben, m’amago i les busco.

Les veig però no les reconec,

el ulls s’han de creure a si mateixos,

un cap amb molt espai per omplir,

però les orelles han de creure a qui parla.

Cridant-les sense so,

però amb el mateix dolor al coll,

l’angoixa de qui es creu no escoltat.

De petites espurnes o de gran flames,

de brises o d’imponents ciclons,

de petites gotes o de riuades,

de vegades absents però sempre en el lloc,

tremolors al veure-les, terratrèmols al tocar-les.

Per què si sóc capaç?

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 05 Jan 2009 14:31:00 +0000

Per què si sóc capaç de somniar en el verd del camp i el blau del cel, tinc malsons?

Per què si sóc capaç de somniar en el sol i l'aigua rajant de la font, tinc malsons?

Per què si sóc capaç de somniar en el somriure d'un vailet, tinc malsons?

Per què si sóc capaç de somniar en la bellesa i en la vellesa, tinc malsons?

Per què si sóc capaç de somniar en la llibertat i el respecte, tinc malsons?

Per què si dient unes paraules sóc capaç de despertar l'amor, tinc malsons?

...potser es que visc en un etern malson del que no em deixen despertar.

El llenguatge de la guerra no ens deixa gaudir dels somnis i el soroll de les bombes sol fa que mantenir-nos desperts dins el mateix malson.

Parlant d'amor.

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 17 Dec 2008 23:04:00 +0000

Feia dies que no la veia ni la sentia. Tant sols de tant en tant arribava algun colom missatger amb alguna nota d'ella. Aquelles notes no deien res d'especial, però a ell l'omplien d'esperança.

Es cert que l'amor romàntic sol existeix als contes, es deia.

...però es igual que em diguin que es massa comú i em maleeixin per parlar d'amor, si no han provat la nit als seus braços.

Avui no tinc excusa per no escriure't, per transportar-te al meu endins i al matí que ha de venir.

Avui voldria que m'abrasessis i així fer dels teus braços el teatre per existir.

Que el rellotge s'aturés en el nostre temps i que el teu cabell atrapés la llum del mati, alliberant-la de nou com una corona d'or i marfil, junt al vapor de la teva pell.

Tant se val que diguin que es massa comú i em maleeixin per parlar d'amor, si no han provat la nit al seus braços.

Avui no tinc excusa per no dir-te qui sóc, qui em fas ser i on em porta la imaginació.

Avui voldria que m'abrasessis i així fer del teu cos el llenç del quadre per existir.

Que el rellotge s'aturés al nostre temps i poder-te dir a cau d'orella que em maleeixen per parlar-te d'amor.

Dies de princeps, nits de gripaus.

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 10 Dec 2008 13:24:00 +0000

La llum argentada entrava per la finestra de la cambra, il·luminant els seus grisos ulls entreoberts i cansats.

La princesa no era capaç de conciliar la son, el seu cap estava concentrat en els seus pensaments.

Sabia que allò era una bogeria, no podia enamorar-se d’un príncep amb un regne tant petit i pobre, ella tenia una responsabilitat vers el seu poble i aquell príncep no podia proporcionar cap mena de riquesa a la seva gent.

Hauria volgut no néixer princesa per poder seguir els desitjos del seu cor, un cor ara revelat contra la voluntat del seu cap, donant salts irregulars dins el seu pit.

Ella sabia que el príncep era cristal·lí de paraula i de cor, senzill d’ànima i de cos, alegre i enginyós, però es volia resistir a pensar que potser podia arribar a ser un gran rei.

Potser mai ho sabria.

La nit s’escolava pel desaigua del temps portant rere seu la llum d’un nou dia que tornaria a ser gens seré.

Perdut a Munhkinland.

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 03 Dec 2008 13:02:00 +0000

...en el seu petit i erm planeta va créixer una petita però bellíssima flor.

S'emocionà perquè va veure que fins hi tot en els llocs més erms, allà on semblava que la vida no era possible, la força de la bellesa era capaç de reviure.

Aquell esdeveniment el va envalentir i va sentir de nou la necessitat, que ja havia viscut molt temps enrere però que ja havia oblidat, de conèixer altres llocs i aprofundir en les sensacions, emocions i sentiments que la bellesa li podia arribar a transmetre.

Així, aquella floreta sortida del no res, el va empènyer a fer un salt. D'un saltiró abandonà el seu planeta, per anar a caure a un altre milions de vegades més gran que el seu.

Al principi se li feia estrany tenir tant espai per descobrir, però acompanyat de la floreta es va acostumar a les grans distàncies, encara que de mica en mica s'adonà que estava perdut i no en un món com ell havia imaginat, un món ple de bellesa per descobrir.

...a la distància sol podia llegir un cartell que deia "benvinguts a Munhkinland".

Frase

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 03 Dec 2008 12:11:00 +0000

El món està ple de conys i de polles, però hi ha poques persones.

Tots el murs es poden vèncer.

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 26 Nov 2008 13:51:00 +0000

Tots el murs es poden vèncer.

Per molt durs, alts i aparentment inexpugnables, sempre hi ha alguna escletxa.

Qui sap si el constructor va deixar l’escletxa allà per algun motiu, potser amb l’esperança que algun dia algú la trobés i la utilitzés.

Pretenem que aquell mur faci por, generi desconfiança, farcit de filferro espinat.

Mostrem orgullosos la seva magnificència, potser sense ser conscients però si desitjosos que un buldòzer el faci a miques.

...i un dia sents un cruixit.

La petita esquerda de la que no tenies coneixement comença a créixer, a carrisquejar. S’engrandeix per moments i t’espantes.

Com es possible que aquest mur tant perfectament pensat tingui una deficiència?

Qui gosa fer balandrejar el meu mur!

Sota aquella immensitat de pors, desconfiances, retalls d’una vida, apilades en forma de mur gegantí, observes bocabadat una personeta que ha posat el seu dit a l’esquerda, aquella que ningú abans havia trobat i de la que tu erets desconeixedor.

Fas un parell d’intents per fer fora del mur a aquella personeta insistent, però ho fas sense massa convicció, potser perquè en realitat no es el que desitges.

No pots aguantar més aquells murs, de fet no desitges suportar-los més i baixes els braços per deixar augmentar l’esquerda, tot pregant perquè aquell petit trepant no perdi empenta.

Per l’escletxa comença a entrar aire fresc i sol penso en deixar-me vèncer.

El eterno dominio de 'me'

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 17 Nov 2008 14:03:00 +0000

me.
(Del lat. me, mihi, vulg. mi, casos de ego, yo).
1. pronombre personal. Forma de dativo o acusativo de 1.ª persona singular en masculino y femenino. No admite preposición y se puede usar como enclítico. Me oyó. Óyeme.

El eterno dominio de ‘me’, siempre pisando a ‘le’.

le.
(Del lat. illi, dat. de ille).
1. pronombre personal. Forma de dativo de 3.ª persona singular en masculino y femenino. Le dije. U. t. c. acus. del mismo pron. en sing. y m. No admite preposición, y en ambos usos se puede emplear como enclítico. Dale el libro. Síguele.

Soberbio, prepotente y egocéntrico.
Algunas veces de buena fe, esa buena fe que se fija en ‘le’, pero al fin, y aunque sin darse cuenta, con el mismo trasfondo.
Quien no se fija en ‘le’, ¿pero acaso no es ‘me’ quien hace que nos fijemos?
Queremos pensar en ‘le’, lo hacemos, pero para saciar a ‘me’, siempre inconformista y posesivo.
El ‘me’ de buena fe es el menos peligroso de todos, aunque es importante conocer que existe, no ser conocedor, como con las leyes, no te exime de cumplirla.

El humano devorador de sensaciones, emociones, conocimiento, buscando saciar su ‘me’, pero desconocedor de la imposibilidad de ello. El ‘me’ es instintivo, escrito en nuestro ADN como sistema de supervivencia, aunque en algunos más desarrollados que en otros.

El ‘me’ sin pensamiento de ‘le’, es el más dañino para el resto de personas, pero el más sincero.

Yo intento la practica del ’me’ de buena fe, aunque es verdad que poco tiempo y según la época, puede llegar a ser muy cansado concederle a ‘le’ mucho espacio.
‘Me’ hace sentir bien pensar en ‘le’. En lo que puede necesitar, en lo que ‘le’ gusta, en lo que ‘le’ pasa, y aunque haga cosas para ‘le’, sigue siendo ‘me’ el dominador de mis actitudes.
Algo tan básico pero tan complicado de ver, y aunque verlo no significa eliminarlo, tarea imposible, si permite suavizarlo, tarea agotadora para muchos.

…

En este momento, después de escribir esta ida de olla, ‘me’ siento sosegado y alegre, y no he pensado en si a alguien ‘le’ parecerá que estoy loco o si es una revelación. Tampoco ‘me’ importa lo más mínimo, porque ahora no pienso en ‘le’ solo en ‘me’.

…‘le’ ya tendrá su tiempo, ahora descanso unos minutos.

Tant desconegut que no tinc títol.

noreply@blogger.com (Unknown) — Fri, 26 Sep 2008 13:26:00 +0000

Alegra, trist, apassionat, capcot, a dalt i a baix, despert o somniant...o potser les dues coses alhora.

Tot té el seu sentit o potser no en té cap, segurament depèn de l’actitud que hi tinguem vers elles, com escrigué Antoine De Saint Exupery.

Es clar, que hi ha actituds que no es poden evitar. Digues-li instintives, irracionals, intenses i abstractes. Racionalment inexplicables, al menys sense tenir coneixements suficients del funcionament humà...qui sap si fins hi tot sense explicació per “experts” en la vida.

Solem tenir la idea que el temps es el que posa les coses al seu lloc, hi ha qui pensa que el destí està escrit mentre d’altres que ens el forgem nosaltres, però si pots estar segur que hi haurà algun moment en el que no sabràs que creure i sol podràs deixar-te portar, entre els remolins escumosos de pensaments distorsionats, alguns contradictoris, com bombolles connectades entre si però de contingut separat.

Potser ningú sap definir que es la felicitat, però això sol ser perquè quan ens topem amb ella, quedem tant ebris que al dia següent no recordem que la varem viure i sol et queden retalls, imatges inconnexes de moments irrepetibles, penses que somniats.
Ara somnio una realitat o visc un somni, potser desperto o m’adono que no dormia. Tant de bo sigui l’últim o pugui seguir somniant.

El destí es capritxós, clar que si nosaltres fem el nostre destí, llavors on està la trampa?

*Ulls de cel, gràcies per fer-me emocionar.

Sorprendre's.

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 17 Sep 2008 13:45:00 +0000

Sempre et sorprens, llavors ets sents perdut.
Et sorprens perquè t’has fet un manual de tu dins el cap i no trobes la pàgina que parla d’allò, un error fàcil de cometre.
Cada sorpresa et rebenta el manual, al que li has de posar pàgines noves que a la seva vegada faran arrencar d’altres anteriors que s’hi contradiuen.

Sempre creixent, mai pots donar per feta una idea, perquè fins hi tot els resultats finals poden ser diferents, com la mateixa amanida amb diferents salses.

Trencar-se per dins no es símptoma de tornada enrere, sinó de reordenació i aprenentatge, perquè al muntar-te de nou sempre et sobra alguna peça i necessites altres de noves amb les que anar omplin espais deixats i nous espais.

Benvinguda estimada estranya. Estranya de moment en contingut que no pas en sensacions. Benvinguda per fer-me sorprendre, perquè com humà imperfecte jo també em faig manuals.

Desconec el futur però conec bé el meu passat, passat que va ser futur i desprès present al seu moment. Aquesta desconeixença no m’espanta, perquè com tot futur que serà passat, una pàgina nova formarà part del meu manual...manual que és error per altre banda, però es el que te ser imperfecte.

“De vegades m’agrado de lo burro que sóc”.

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 08 Sep 2008 21:51:00 +0000

La vida, el peix que es mossega la cua, huracà de fets, pressions i depressions, que ens engoleix deixant-nos inconscients.

Tot i això, sempre hi ha algun d’aquells moments, potser produït per un cop al cap al treure’l en un capgirell del huracà, en el que penses “de vegades sóc tant burro que m’agrado”.

Qui no riu amb aquell acudit tonto de tota la vida i que expliques amb aquell posat de “aquest segur que no el sabeu, es la bomba”?

...i si no riuen que més dona, ja ho has fet tu per ells.

O quan li veus la bellesa a la senzillesa, perquè la natura t’ha fet així i quan hi ha necessitats es fan, com tothom,no?...i ja està.

Perquè de vegades “fas el burro” ...ui, si a la teva edat! ...però penses que això no te res a veure amb la madurés...o es que potser la madurés significa la fi mi i rius i et dius “de vegades m’agrado de lo burro que sóc”.

O quan llegeixes l’escrit que vas fer al bloc el dia abans, del que vas quedar orgullós, i penses “que cony m’havia begut!” o en plena disbauxa disco-etílica li llences la canya a una noia i desprès d’una bona estona de treure les teves millors armes et diu “es que tinc 20 anys” i llavors rius i penses “de vegades m’agrado de lo burro que sóc”.

Perquè m’entra cantes a la dutxa de casa o del gimnàs sones molt bé, fins que algú remuga i et dius “em sembla que encara em falta una mica per treure un disc”...però que collons, a tu et sona bé ets el teu primer fan!

Perquè encara ets capaç de fugir del món amb el vol d’una mosca o penjar-te d’una lluna i tornar del viatge creient que aquell viatge ha estat real, llavors somrius i et dius “de vegades m’agrado de lo burro que sóc”.

Història d'una realitat no tant llunyana.(2)

noreply@blogger.com (Unknown) — Tue, 02 Sep 2008 23:05:00 +0000

-No es cert. Al principi sempre ens costa admetre-ho, però al final veiem que el món seria molt diferent sense ella.

-No l’entenc...

-Vostè te la fabulosa habilitat d’ensopegar amb tot. El seu nivell d’habilitat es dels més elevats que hem vist mai, diríem que es l’evolució d’aquesta habilitat. Segons els nostres càlculs, es capaç d’arribar a ensopegar amb objectes d’un espessor no superior a 0,05 mil·límetres!!!

-Em pren el pèl, oi?!

-No, gens ni mica. La nostre empresa està especialitzada en generar una atmosfera natural allà on se’ns demana i cada vegada es més gent qui ho fa.

-Una atmosfera natural?

-Oh, es clar, vostè no ha viscut mai una normalitat i per això no ho entén. Li explico. Antigament, era natural, i d’aquí el nom d’atmosfera natural, que les persones cometessin errors, ensopeguessin, ja sigues en sentit físic o figurat.

-Però això es un error, això no potser!

-No, no és un error. Actualment la nostre societat no comet errors i això implica que no avancem. En l’antiga societat, no era ben vist cometre errors, però gràcies als errors que es cometien érem capaços d’aprendre d’ells i això motivava a les persones en la creativitat per superar-los i no tornar-los a cometre.

En l’actualitat naixem amb el no error al nostre ADN i això fa que ningú en molts anys hagi avançat. Així que en l’actualitat la nostre empresa s’encarrega de proporcionar ensopegadors professionals a aquelles entitats o persones que necessiten despertar la creativitat, que necessiten tornar a pensar en prendre decisions i riscos per poder avançar, tot i saber que poden ensopegar.

-Doncs no sé que dir.

-Doncs digui que si, la nostre habilitat es primordial, indispensable pel futur. No està sol i vostè te un nivell mai vist. Li proporcionarem despatx propi amb parets i mobiliari tou, assegurança i mútua d’accident i el lloc i sou que correspon a una persona de la seva habilitat.

El noi no s’ho va pensar massa i, desprès d’ensopegar amb el perfil del paper, va firmar el seu nou contracte. Un contracte amb la seva nova vida, una vida que segur portaria a la humanitat cap a nous avenços. Ara ja sabia que si ensopegava una vegada i una altre, estava perquè era un home avançat al seu temps i que sense pors s’endinsava en el món per trobar nous camins.