antropògraf

Petit atles de geografia humana.

noreply@blogger.com (isidre santacreu) — Sat, 28 Jan 2012 09:52:02 PST

Ja ho deia en Mies Van der Rohe que "God is in the details". Això, és clar, suposant que Déu estigui en alguna banda. En tot cas, no me l'imagino en les coses grans tipus Vaticà, Davos o la prima de risc. D'aquí, potser, la necessitat de dibuixar el mapa del meu petit món a cop de càmera.

Refotografiar Barcelona amb Mark Klett. Veniu?

noreply@blogger.com (isidre santacreu) — Sat, 28 Jan 2012 13:54:46 PST

De naufragis... i avarades. Això, i la presentació del bípode-Vileda.

noreply@blogger.com (isidre santacreu) — Thu, 19 Jan 2012 12:34:04 PST

Si dimecres passat jo patia un fals naufragi amb el meu veler de paper, un parell de dies després naufragava de debò el Costa Concòrdia. Ara no m'assenyaleu amb el dit acusant-me de gafe, aneu-vos-en a emprenyar a en Godard, que hi va rodar la seva darrera pel·lícula, "Film Socialisme", diuen que una metàfora del naufragi d'Europa... Ai les metàfores..! Posats a comparar podríem posar en paral·lel l'actitud del capità Edward John Smith (el del Titànic) amb la d'en Francesco Schettino (el del Costa Concordia) per demostrar que l'evolució sovint va a pas de cranc... Però a la marina mercant encara hi ha tipus com Apostolos Mangouras, qui d'acord, va muntar el pollastre del txapapote i tal, però amb setanta-i-uns-quants anys al damunt va aguantar com un campió tot sol dalt del Prestige en una mar encabronada i a bord d'una ferralla.

AFB. Mark klett, 2011. Sense cap naufragi a la vista, però...

Doncs aprofito això dels naufragis per parlar-vos d'una propera avarada: la de l'exposició "REFOTOGRAFIAR BARCELONA AMB MARK KLETT" a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. El dimecres 1 de febrer traurem el cava de la nevera per inaugurar aquesta exposició que promet ser la bomba, doncs hi podrem gaudir de fotografies fetes per autors tan interessants com jo mateix. Ja us aniré presentant aquestes cinc fotografies que em penjaran de l'exposició. I a la resta de fotògrafs, que han realitzat un treball excepcional, gairebé tan bo com el meu.

En les meves fotos hi ha una certa rima amb els naufragis que us he comentat, i és que a tres de les fotografies la protagonista és la Facultat de Nàutica de la plaça Palau. Aquest edifici el van pensar al voltant de la maqueta d'un vaixell quasi de paper que encara hi ha dins del seu vestíbul principal (senyors, visita obligada). Doncs l'edifici em va condicionar tant que em va obligar a construir-me un bípode per fixar-hi la càmera. Aquesta cama amb dos peus em va permetre de realitzar unes panoràmiques de pla vertical encastat entre dues de les columnes dòriques que vesteixen de solemnitat l'edifici.

El bípode-Vileda en versió 1.0 (a l'esquerra) i 2.0 (sense càmera, que la dreta retalla que dóna gust).

El bípode-Vileda el vaig parir amb una visita a un súper de paquis proper a la plaça Palau. Cinta de carrosser, un pal d'escombra i als cinc minuts tornava a tirar fotos. Passada la urgència vaig poder perfeccionar el sistema a casa, amb unes brides de niló amb les que vaig substituir la marranada de l'esparadrap. També hi vaig afegir un parell de peces de fusta del meu fill fixades a cada extrem del pal d'escombra per tal de millorar la rotació del sistema.

Foto Ricard Martínez 2011. Refotògraf jugant-se el físic.

Foto Ricard Martínez 2011.

En propers lliuraments podreu gaudir de les fotografies que van sortir de l'invent. Mentrestant podeu amenitzar l'espera amb una cançoneta la mar d'adient. Permeteu-me que la dediqui al fuet de la Natasha i als taxis d'en Ricard, que sense el pressing d'ella i la camaraderia d'ell no me n'hagués sortit pas...

El barco de paper d'en Bernard Moitissier.

noreply@blogger.com (isidre santacreu) — Wed, 11 Jan 2012 13:15:27 PST

Mestre d'aixa de pega, al seu taller amb quaranta-nou fulls de diari i molta cinta adhesiva.

"En cuanto al aspecto moral, necesito un cambio de aires, salir de las Antillas cueste lo que cueste, volver a empezar en otro país, preferentemente en Francia, donde hay mucho dinero y donde podré olvidar la imagen del Marie-Thérèse.

(...)

Apaciblemente sentados en la umbría terraza del patio interior del hotel París, acompañados por las largas conversaciones que sostienen los mirlos y los gorriones, le explico todo esto a mi amigo. Después le he hablado de la solución, la única solución realmente segura que me permitía trasladarme a Francia.

A Adolfo, primero se le ha mudado el color. Después, poco a poco, ha ido fijando su atención. Y, por último, sus ojos se iluminan de alegría, ya que por primera vez desde mi vuelta de Trinidad se da cuenta de que estoy salvado.

Mi idea consiste en construir un barco con papel de periódico extendido sobre un armazón de madera, ligero pero muy fuerte. Esta solución no es tan aventurada como a primera vista parece, pues en Indochina algunos juncos están construídos con láminas de bambú trenzado como una cesta, a las que se les da un baño formado por una mezcla de excrementos de vaca, aceite de madera y resina. Este casco, totalmente estanco pero un poco... flexible, recibe entonces un armazón de madera bastante rudimentario a primera vista (al igual que tras un examen a fondo...).

(...)

Una capa de brea, una capa de papel; otra capa de de brea, otra capa de papel. (Pero antes me ayudarás a darle la vuelta al armazón, quilla al sol.) Tras de veinticinco a treinta capas de papel de periódico tendré un forro bastante fuerte, y acabaré con una última capa de saco de yute, cosida y embadurnada de brea, exactamente igual a como se recubre un kayak.

- ¡Formidable..., realmente formidable! Un barco de papel que va a atravesar el Atlántico. Sólo tú puedes tener ideas como ésta...

- Desengáñate, es lo más lógico."

"Cabo de Hornos a la vela". Bernard Moitessier. Editorial Juventud.

Fals Moitessier amb l'esguard posat en un horitzó força enfilat.

Després de llegir aquestes línies me'n vaig recordar del fals Moitessier que voltava pel terrat de casa, guaitant la mar de colomars i parabòliques que s'estén fins més enllà de l'horitzó. Aquest Moitessier de pega va gosar de tirar endavant el somni esvaït del Moitessier-Moitessier: construir un barco de paper amb el que creuar l'Atlàntic. Perquè diguem-ho tot, el de veritat al final va arribar a França a bord d'un petrolier en el que va poder enrolar-se abans de fer de mestre d'aixa de paper machè.

Naufragi a l'Atlàntic Nord.

Curiosament, la història imaginada va acabar de manera similar a com hagués acabat la de veritat: amb un naufragi, un més entre tants que va patir el meu admirat navegant.

Una ombra d'esgarrifor plana sobre la mar...

Després de cada naufragi es torna a encendre la màquina de somnis dins del cap d'en Bernard Moitessier. Va ser amb ell i amb en Joshua Slocum i amb en Vito Dumas amb qui pàgina a pàgina em vaig enamorar encara més de la mar.

A las penas, puñaladas...

Tractatus. Van 33. Ara, dels límits.

noreply@blogger.com (isidre santacreu) — Tue, 10 Jan 2012 04:31:49 PST

"La lógica llena el mundo; los límites del mundo son también sus límites.

No podemos, por consiguiente, decir en lógica: en el mundo hay esto y esto, aquello no.

En efecto, esto presupondría, aparentemente, que excluimos ciertas posibilidades; y ello no puede ser el caso, porque, de otro modo, la lógica tendría que rebasar los límites del mundo: si es que, efectivamente, pudiera contemplar tales límites también desde el otro lado.

Lo que no podemos pensar no lo podemos pensar; así pues, tampoco podemos decir lo que no podemos pensar."

TRACTATUS 5.61

Us faré vint cèntims sobre la crisi de l'Euro. L'esquarterament d'Europa i en Miquel Barceló, aquell indignat de la secreta.

noreply@blogger.com (isidre santacreu) — Mon, 02 Jan 2012 22:48:51 PST

Sí, d'acord, la dita són cinc cèntims i no vint, però ja em permetreu la llicència poètica, que amb la moneda de cinc no hi ha acudit. Ja veureu.

La cosa avui es resol en tres moviments:

1. La Colita no és amiga meva al feisbuc.

Més que res perquè no la conec i si pel mig no hi ha una certa interacció (accepto saludat per amic) doncs em fa una certa vergonya anar sol·licitant l'amistat. Però sí que tenim amics comuns, i així me topat que la intrèpida fotògrafa ha compartit la notícia que en Miquel Barceló (català universal que també pinta) va i ha encolomat a la seu de l'ONU de Ginebra una cúpula que s'està esfondrant per moments. Massa poc.

El fil de La Colita el contestava en Francesc Vera qui, amb el seu ull sagaç, hi veu una metàfora d'Europa, caient a bocins...

2. Just després de llegir les paraules d'en Francesc, va i em miro una moneda de vint cèntims, la del títol. Que també hagués pogut ser de deu o de cinquanta. Però era de vint. I m'he adonat que el destí d'Europa ja estava anunciat des de la fundació (o fundició?) de la seva moneda única. Perquè s'ha de ser bèstia per agafar la imatge d'una Europa esquarterada per encunyar monedes...

3. Perquè, la veritat, quina imatge us ve al cap després de veure aquesta Europa desmembrada?

I visca Europa!!!

GUERRA!!!

noreply@blogger.com (isidre santacreu) — Mon, 02 Jan 2012 22:50:37 PST

Tinc el cos que encara no s'ho creu. Quan aquesta matinada les emissions de tots els canals de TV i ràdio, tant públics com privats, s'han aturat per emetre el comunicat del Director General d'Operacions de l'OTAN creia que la cosa aniria de bombardejar Síria o l'Iran, el típic pollastre que munta Occident per fer veure que encara és l'amo del tinglado i, pel mateix preu, distreure'ns d'una actualitat massa indignant. Però... no! M'equivocava del tot, suposo que com mitja humanitat que estava a aquella hora pendent de la TV...

Autoretrat amb dislocació d'espatlla esquerra de mi mateix (és clar) mentre flipo veient la tv.

Doncs sí, el comunicat ha estat una declaració de guerra, però de guerra a la crisi. I és que fent cas a la tesi de Carl von Clausewitz (la guerra és la continuació de la política per altres mitjans), les democràcies occidentals han dedidit d'utilitzar l'OTAN per articular les accions militars que posin ordre a la situació econòmica mundial. I l'han utilitzada. Collons si l'han utilitzada, l'OTAN..!

El Director Gral. d'Operacions de l'OTAN, mariscal Van A. Pringar, durant la seva vehement locució retransmesa a tots els canals, la meva tele preferida inclosa :-D

ElMundoToday informa que l'espai aeri d'Andorra, Gibraltar, Lietchenstein, Mònaco i les Maldives roman tancat mentre els tancs de la Brunete desfilen carretera de La Seu amunt. Des de LaCOPE s'assegura que escamots de GEOS han irromput en un consell d'administració de ElSantander, on s'han sentit trets i explosions. Segons Hustler, a Guantánamo han regalat un passaport cubà als quatre moros que hi quedaven i ara és plena d'agents de qualificació, brokers i altres miserables als qui s'està interrogant amb mitjans de solvència contrastada sobre les seves activitats criminals. Minut a minut es van coneixent detalls de l'abast de l'operació militar que ens deixen ben esparverats. A Nova York el Consell de Seguretat de l'ONU està reunit des de pocs minuts després de l'inici de les operacions i se n'espera en breu una resolució de suport.

Empleat bancari abatut per un tret de l'OTAN a les instal·lacions de rentat de diners d'una entitat financera no identificada.

Ens agradaria, però, tornar al comunicat de l'OTAN televisat aquesta matinada. En ell hi trobem dos eixos principals que justifiquen el pollastre:

1. Diu el mariscal Van A. Pringar: “El sistema está diseñado para que si te pillan, la multa sea sólo un número muy pequeño comparado con el fraude cometido. Es como una multa de aparcamiento, a veces tomas la decisión de aparcar en un sitio a sabiendas de que podrían ponerte una multa”, (...) "habría que meter a muchos de los responsables en la cárcel”. (...) “¿Vamos a confiar en quienes nos metieron en esta situación para sacarnos de ella? Ellos reconocen que no han hecho bien las cosas pero que su comprensión de la situación es buena. Si creen esto, estamos en un lío, lo siento”. (*)

2. I continua el tipus: "a las libertades democráticas fundamentales, se les añade que garanticen el acceso EFECTIVO del pueblo al PODER ECONÒMICO y político". (**)

Quan semblava que el millor del 2011 és que serà millor que el 2012, va i els canons ens assenyalen la sortida del túnel...

(*) Joseph Stiglitz, premi Nobel d'economia. Citat a http://www.attacmadrid.org/?p=3276

(**) Fa poques setmanes va ser el 40è aniversari de la fundació de l'Assemblea de Catalunya. El punt citat és la primera esmena important que es va introduir al manifest fundacional de l'Assemblea, per part de l'Assemblea d'Intel·lectuals. Agustí de Semir, "Cataluña durante el Franquismo", Biblioteca de La Vanguardia, p.290.

Els del Working After Time.

noreply@blogger.com (isidre santacreu) — Tue, 13 Dec 2011 15:09:55 PST

M6+Elmarit28ASPH+TMAX100+WorkersAfterTime...

Tal dia va fer un any que ens patejàvem el Parc de la Ciutadella refotografiant tot el que se'ns posava a tiro. Estàvem en ple taller amb en Mark Klett, el gran refotògraf americà. Working After Time es deia la cosa... I collons amb l'After Time, que tot just avui he revelat un rodet que voltava per casa i m'he trobat aquesta foto... L'analògic té aquestes coses, que a la que et despistes es transforma en un huevo kinder, com qui enterra records al jardí...

El cas és que, un any després, el taller encara és viu. Just avui recollim les fotografies de l'expo que acollirà l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona el proper febrer: Rephotographing Barcelona. Allí qui s'hi acosti veurà les refotografies que hem realitzat durant aquest any i crec que serà una visita que ben valdrà la pena...

Wittgensteniada Nº32. Res a afegir-hi.

noreply@blogger.com (isidre santacreu) — Sun, 27 Nov 2011 23:00:03 PST

M6+Cron50+TriX

"La figura contiene la posibilidad del estado de cosas que representa". 2.203

Ludwig Wittgenstein, TRACTATUS.

Gisèle Freund, pitonissa.

noreply@blogger.com (isidre santacreu) — Sat, 26 Nov 2011 09:06:25 PST

M6+Elmarit28ASPH+TriX+R1200GS+SMN+un servidor

"Hace unas décadas, los viajes eran el privilegio de una pequeña clase acomodada. Hoy en día, gracias al tiempo libre, a las vacaciones pagadas y a los progresos de las comunicaciones, millones de personas se desplazan cada año. En la sociedad de la abundancia, el automóvil y el avión han dejado de ser transportes de lujo.

(...)

El cuerpo humano, sin embargo, tiene sus límites y no puede absorver en tan poco tiempo tantas impresiones nuevas sin mezclarlas. Qué importa, de vuelta a casa, revelará las fotos y podrá recordar los lugares visitados. Ya no hace falta mirar. La cámara ve por nosotros."

"La fotografía como documento social", Gisèle FREUND

I va la tipa i això ho escriu... al 1974!!! Després de llegir això, us prometo que pagaria deu cèntims per ressuscitar la Gisèle Freund i veure-li la cara davant l'adveniment del digital i dels vols low-cost... En cinc minuts un atac de feridura se l'enduria de tornada a la caixa.

En una altra banda comentava que hi ha uns indis americans que al desembarcar en un aeroport s’hi queden unes hores de més: esperen que els hi arribi la seva ànima, que viatja a una altra velocitat. Em pregunto si mentre s'esperen es miren a la pantalla lcd de la càmera les fotos que segur que han tret del viatge. I així, foto a foto, els arriba l'esperit...

Haugh..!

Tron trist.

noreply@blogger.com (isidre santacreu) — Sat, 26 Nov 2011 09:06:40 PST

M6+Cron50+TriX

Als afores de Vilanova i la Geltrú hi ha aquest tron moribund, víctima de l'ampliació de la C-15. Una autovia modifica moltes topografies, també la del mercat del sexe fugaç. Elles ja no hi són però en queden els trons, encara. Això sí, un tron sense princesa és carn de depressió i aquest ja el trobo ben entristit.

M6+Cron50+HP2+2 llàgrimes

Pintat de color azul-joder.

noreply@blogger.com (isidre santacreu) — Mon, 21 Nov 2011 03:29:10 PST

M6+Cron50+Indignat compungit

Doncs això, que joder, que de azul que t'hi cagues està el panorama. Però ànim, campió, que a la contra també s'hi juga bé...

19-N: Jornada de reflexió.

noreply@blogger.com (isidre santacreu) — Sat, 19 Nov 2011 09:47:47 PST

M6+Cron50+TriX+en Martí (indignat)

Heu vist? És una passada: naixem amb indignació de sèrie. Mentrestant, jo que m'ho miro de fora estant i reflexiono.

Els polítics estan força putejats. És injust. El que els fem passar aquests dies no té nom. Els obliguem a posar cara de gilipolles pidolant vots aquí i allà. A alguns, pobres, els han fet creure que el camí a Madrid passa per treure a passejar el fatxa que duen dins tot convidant gais a cal psiquiatra mentre compten els Muhammeds que hi ha a comarques: com per acabar grillat. D'altes, pateixen d'allò més provant de posar cara de seriositat quan només la saben posar d'emprenyada. I ves sumant.

Els polítics són gent tan normal i respectable com qualsevol. Per això mateix els estalviaria vexacions i, més que eleccions, el que faria és sortejar els càrrecs entre el cens disponible. Saps? A la del cinquè li ha tocat de ministra suplent de justícia. No fotis! Pos sí. Guai. I al cap de quatre anys, un altre sorteig. Mentrestant cap concessió a la galeria: no serviria per a res.

Ella va marxar sobtadament...

noreply@blogger.com (isidre santacreu) — Thu, 17 Nov 2011 02:10:16 PST

M6+Cron50+HP2+Vilanova i la Geltrú

Wittgensteniada Nº31. De l'importància de la tècnica..

noreply@blogger.com (isidre santacreu) — Tue, 15 Nov 2011 06:11:34 PST

Fira a Guissona

"El hombre posee la capacidad de construir lenguajes en los que cualquier sentido resulte expresable, sin tener la menor idea de cómo y qué significa cada palabra. Al igual que se habla sin saber cómo se producen los distintos sonidos. (...)" TRACTATUS, 4.002

Els dibuixos d'en Josep Subirats. Barraques i camps de concentració.

noreply@blogger.com (isidre santacreu) — Thu, 03 Nov 2011 05:51:45 PDT

En una entrada recent em vaig referir al diferent tempo que la fotografia té, per exemple, de la novel·la. Si amb la càmera tendim a cercar el moment decisiu, amb l'escriptura el que ens interessa és el moment estès. Dic això perquè del que vull parlar avui no és ni de fotos ni d'escrits: la cosa va de dibuix.

El temps d'exposició d'un dibuix l'emparenta més amb la literatura que amb la fotografia. No tant en la seva forma com en l'objecte del seu interès. Allò quotidià en la seva quotidianitat, allò invisible per immutable. A la contra, podríem definir la fotografia com un dibuix amb quatre ratlles de coca al damunt. Però això són tendències amb mil-i-una excepcions, que ja sabem que a l'artista el que el fot calent és jugar a la contra.

A l'estenedor, el catàleg de l'exposició d'en Josep Subirats.

Fins al 20 de novembre (i ja se les porta haver triat aquesta data) al vestíbul del Museu d'Història de Catalunya s'hi exposen dibuixos, cartells, cartes i pintures d'en Josep Subirats, en una exposició comissariada per Eric Forcada i que d'aquí a poc se n'anirà de bolos a Perpinyà i a Reus.

En Josep Subirats va ser un noi que, acabada la seva formació a La Llotja a començaments dels trenta, va dedicar-se al cartellisme publicitari fins a esclatar el cop d'estat feixista del 36. A partir d'aleshores treballarà també fent cartells però per a la República, dins del Sindicat de Dibuixants Professionals, fins que al 37 se'n va cap al front en un viatge que el menarà cap als camps de concentració amb què la República Francesa ens va acollir i després cap als camps de treball amb el que el règim franquista rebia als perdedors. Les cartes que s'hi exposen adreçades a la Teresa, la que serà la seva dóna, són il·lustratives de la violència extrema i silent exercida amb la derrota: és la distància entre un encapçalament i un altre, entre un "Estimada Teresa..." i un "Querida Teresa..." No hi ha només una amputació lingüística, hi ha també uns ulls que furguen en la intimitat més inviolable.

Si a Subirats li dediquen una exposició es deu a què era un dibuixant compulsiu. Durant l'avorriment del front i dels camps de concentració va necessitar com el respirar d'atrapar el que veia mitjançant un llapis, una ploma o un pinzell. Dóna testimoni del lloc i dels homes que l'habiten, una resistència a un oblit que negui el que va ser.

Josep Subirats dibuixant escribidors.

Un cop ha purgat els seus pecats continua la seva feina amb un cartellisme de signe ben diferent. Però una petita perversió dóna més llum al personatge: durant anys visitarà els barris de barraques de Barcelona per tal de deixar-ne constància dibuixada. Aquells camps de concentració seguien ben vius i malgrat Barcelona hi girés la vista, en Josep Subirats hi fixà la seva mirada.

No tocar de peus a terra

noreply@blogger.com (isidre santacreu) — Sat, 29 Oct 2011 00:20:00 PDT

M6+Cron50+IlfordXP2+les cames d'en Martí

Doncs això, que tal i com està el pati millor no tocar de peus a terra. La de merdes que deixarem de trepitjar.

retronografia

noreply@blogger.com (isidre santacreu) — Wed, 02 Nov 2011 09:04:10 PDT

El meu primer tron. El recordo com si fos avui... Maig de 2009, rotonda al damunt de la sortida de la C-32 de Vilanova i la Geltrú, la moto al ralentí, els nervis a tot gas, putes fora i la càmera també. Tres clicks ràpids i a còrrer. Aquest tron va encapçalar l'entrada amb la que vaig iniciar les meves investigacions.

maig'09+M6+Elmarit28ASPH+Sensia

De la rotonda ja no en queda res. Res de res. Ni la rotonda. Les obres del desdoblament de la C-15 han petat contra Vilanova transformant a hòsties el territori. Fins i tot les putes se n'han anat. Però sí que hi he trobat aquell primer tron, tirat en un talús de terra, runa, condons i bardissa. Per poc que no em cauen les llàgrimes de l'emoció. És acollonant com sovint només sobreviuen aquells elements més fràgils i invisibles, com els escarabats ens sobreviuran a nosaltres, potser...

octubre'11+M6+Cron50+IlfordHP2

Com ha dit el gran Berlusconi de la mort del seu vell (en el sentit de caducat) amic Muamar el Gadafi, "sic transit gloria mundi"...

El meu tron és molt petit.

noreply@blogger.com (isidre santacreu) — Wed, 19 Oct 2011 10:19:42 PDT

Crec que la cosa acabarà així:

Entre reixes.

Davant la renúncia a fer Política, el que es portarà aquesta temporada és una dramatúrgia del fet polític, un simulacre molt excitat per fer veure que els qui haurien de manar, manen. Ja ho veureu.

Mentrestant, jo als meus trons abans no me'ls acabin...

La fotografia amb malfiança.

noreply@blogger.com (isidre santacreu) — Sat, 26 Nov 2011 09:07:11 PST

Avui, encara 15-O, revista de premsa.

Llegint entre línies ho he vist clar: l'Institut del Teatre passarà a dependre d'Interior.

I és que en PimPamPuig té un sentit de la teatralitat tan accentuat que en breu es crearà la Direcció General de Dramatúrgia, depenent del Departament d'Interior. Les darreres performances de la Companyia Estable Nacional de Mossos d'Esquadra han estat un tast del que ha de venir. Si l'espectacle de contact de la Plaça Catalunya semblava insuperable, l'acció teatral al més pur estil La Fura dels Baus representada a La Ciutat de la Justícia dies enrere ha estat de vuelta al ruedo. D'acord, hi ha algun magistrat que hagués tallat les orelles i el rabo al responsable de tot plegat, però un jutge és per naturalesa conservador i poc avesat a les arts escèniques més radicalment contemporànies. Per cert, que gràcies a la instal·lació de càmeres al casc dels ballarins properament en veurem la pel·li als millors cinemes de la ciutat. O no. Però no tot són bones notícies: fa un parell de dies que ens vam quedar amb les ganes de veure els mossos de bolo al bar The Other Place, on el 12 d'octubre un grapat de feixistes celebraven la seva festa nacional. Però la interpretació de la llei vesteix uns pantalons que carreguen a l'esquerra i no és el mateix un bar amb indignats fent un café després de declarar davant del juntge de guàrdia que un altre on un grup de desneuronats delinqueixen tot fent apologia de la xenofòbia.

I mentrestant, a El Periódico de Catalunya, va i dediquen les pàgines 2, 3, 4 i 5 a descobrir que les putes de carrer follen al carrer. Quin esglai quan aquell matí a la barra del bar on em prenia un cafè, obro el diari i em trobo fel·latrius en plena acció i borratxos rebentant-los-hi els culs. Em vaig trobar guaitant d'amagat el diari, avergonyit per si em veia algú amb material porno... Putes fent el carrer... a Barcelona! Com hi ha món..!

Fotografia d'en Danny Caminal d'un intercanvi comercial al carrer Petritxol, publicada a El Periódico de Catalunya el 4 d'octubre de 2011.

A tot això, va i m'expliquen que a al telenotícies de TV3 s'han llançat al periodisme d'investigació. No, no va de documental del tipus 24 hores amb Lluís Millet, no. La cosa és molt més agosarada: van acompanyar a una patrulla de policia a perseguir delinqüents que es dediquen a entrar il·legalment dins de contenidors de brossa per robar-ne... la brossa. Criminalitzar la pobresa, és clar que sí. Quina idea més brillant per acabar amb el quart món...

***

Si em fan pensar en fotografia de guerra penso en Capa. Per exemple. Un moment decisiu per cagar-s'hi. I si és mogut i lleugerament fora de focus doncs millor.

Robert Capa, "Muerte de un miliciano".

***

Si em demanen una novel·la de guerra penso en el "Viaje al fin de la noche" d'en Ferdinand Cèline, "Los ojos del bosque" de Julien Gracq, "Incerta Glòria" d'en Joan Sales. Històries que comparteixen protagonista: l'aburriment.

***

La fotografia és una petjada, una empremta del món. D'una part del món. N'hi ha una altra a la que li fa mandra d'acostar-s'hi.

***

Els departaments d'agit-prop dels governs de torn són conscients que hi ha temes molt fotogènics: la presumpta brutalitat policial, una mamada sota un fanal, carteristes al metro, drapaires de misèries...

Però sobretot el que saben és que hi ha una realitat que no té ni mitja foto. I per allí ens la foten.

Amor i temps.

noreply@blogger.com (isidre santacreu) — Sat, 17 Sep 2011 06:38:13 PDT

AMOR I TEMPS

Al Sam Abrams

Recorda quan encara no sabies

que no et tindria pietat la vida.

Amor i temps: el temps que és en nosaltres

com la sorra del riu que, a poc a poc,

va canviant la forma de la costa.

L'amor, que ha copiat en els teus ulls

la claredat de l'illa del tresor.

Sensual, solitària, voltada

per la sonora senectut del mar

i pels crits militars de les gavines.

El somni clandestí d'un home gran.

Joan Margarit.

Frágiles como grillos.

noreply@blogger.com (isidre santacreu) — Thu, 01 Sep 2011 23:00:03 PDT

Ja fa uns mesos l'Elaine Hervello em va encarregar unes fotografies que projectar en una obra de teatre escrita per ella mateixa i la Daniela Poch, de la companyia LA CARNE EXPUESTA. Després de donar-hi voltes, vaig triar algunes fotografies d'arxiu que vaig completar amb unes altres fetes expressament amb la mateixa temàtica: maniquís d'aparadors. La proposta creia que s'adeia força amb el guió de l'obra que em van passar. Doncs ha colat, i aquest dissabte estrenen.

Així doncs, tots els dissabtes de setembre a les 22h, així com els diumenges 11, 18 i 25 a les 19h, podeu passar-vos a veure "Frágiles como grillos" a PORTA4, carrer Església 4-6 Local 6 (plaça de la Virreina de Gràcia). Per reservar les entrades, aquí.

Carne Expuesta: molta merda!!!

La ressaca del desig

noreply@blogger.com (isidre santacreu) — Wed, 31 Aug 2011 09:55:46 PDT

La soprano Montse Solà i la pianista Imma Santacreu.

Com us comentava a la darrera entrada al blog, el passat dijous vam estrenar l'espectacle: "Del Desig: música i poesia amorosa en un marc de cabaret" a la sala Muncunill de Terrassa. Que ningú ho confongui amb "Cabaret Desire", la darrera pel·lícula de la directora de porno indie (!) resident a Barcelona Erika Lust.

No recordava la de nervis que es passen l'estona abans de sortir a escena. Temptat de fugir corrents, finalment me'ls vaig empassar i (crec) no vaig arribar a espatllar el bolo a les artistes de veritat. Com a mínim ningú m'ho ha retret, pel que o m'en vaig mig ensortir o bé tinc uns grans amics, que no sé què és millor. Mentre la soprano Montse Solà cantava i l'Imma Santacreu tocava el piano, jo em vaig dedicar a embastar les peces musicals interpretant una sel·lecció de poemes que vam fer entre tots tres amb l'ajut de l'Èlia Esteve. Això de l'Èlia em fa una especial il·lusió, doncs li vaig fer la casa i encara em parla, transgredint el que és habitual en les relacions client-arquitecte i que sol acabar amb la declaració de l'arquitecte com a persona non grata(sovint de forma més que merescuda).

Dels poemes ja en parlaré (o no). Avui us comento aquestes fotos vermelloses que il·lustren l'entrada. El cas és que per donar una aire de cabaret, se'm va ocòrrer de projectar a ambdós costats de l'escenari unes fotografies en vermell i negre. Aconseguia així un parell de coses: una il·luminació vermellosa i que no s'acabés d'entendre la imatge. La manca d'intel·legibilitat de les imatges es deu a l'ús gairebé tèxtil de les fotos, doncs m'interessa més que algú les confongui amb unes cortines que no pas que es despisti massa del que passa a escena.

El tema de les fotos va de cabaret, però també d'un naufragi que és tema recurrent en els poemes i cançons interpretats. Són imatges del que queda dels cabarets i cafés-concert a Barcelona, les resistències d'un món que se n'ha anat, pistes que ens anuncien que potser Barcelona va ser una altra cosa de la que ara ens pinten.

Un clàssic dels cabarets en actiu: el Bagdad. Però compte: de la primera fila en pots sortir esquitxat...

Del desig...

noreply@blogger.com (isidre santacreu) — Wed, 17 Aug 2011 13:37:21 PDT

"Del desig. Música i poesia amorosa en un marc de cabaret" és una aventura a la que m'han aconvidat la soprano Montse Solà i la pianista Imma Santacreu. El cas és que estrenem aquest projecte el proper dijous 25 d'agost a les 21h a la Sala Muncunill de Terrassa, en el marc del IV Cicle Sons del Temps que organitza l'Ajuntament de Terrassa. Jo m'he encarregat de la direcció escènica i d'interpretar unes poesies que són petites joies, i que aniran espurnejant unes peces i cançons absolutament delicioses. La cosa començarà ben forta amb el Youkali d'en Kurt Weill (per a molts, una de les cançons més belles). Després, però, no hi ha perill que el concert decaigui en absolut, doncs hi ha cada sorpresa...

Otro trono roto.

noreply@blogger.com (isidre santacreu) — Mon, 27 Jun 2011 13:34:12 PDT