Aqui no reciclem .cat

Alimentant la nostalgia...

noreply@blogger.com (Oriol Dr.) — Thu, 27 Nov 2008 15:05:00 +0000

Franz ferdinand, Espacio Movistar

noreply@blogger.com (Oriol Dr.) — Mon, 24 Nov 2008 19:53:00 +0000

Bite Hard
Do You Want To
Turn It On
The Dark Of The Matinée
Michael
Walk Away
No You Girls
40'
Take Me Out
Ulysses
What She Came For
Jacqueline
Fallen
Outsiders
This Fire

Impressionant concert que he viscut al espacio movistar. Per fi vaig poder veure en concert als Franz Ferdinand (el grup que em va reenganxar a la música després d'uns anys dedicat en exclusiva al cinema) . I la veritat es que no han decepcionat gens ni mica. L'espacio movistar ple com un ou, la gent entregada al 120 per cent i la banda ben rodada i motivada.

Van presentar alguns temes del nou disc, que prometen molt, i algunes de les cançons antigues les van tocar amb nous arrenjaments. No se si prefereixo això o que el grup representi milimetricament el disc (com els arctic monkeys), però en tot cas, un altre concert que em quedarà marcat a la retina.

Afegeixo: link a la vanguardia amb un xic de video del concert

He tornat a trencar la blackberry

noreply@blogger.com (Oriol Dr.) — Fri, 21 Nov 2008 15:45:00 +0000

Ara que ens estavem fent tan amics...

Ens fem grans...

noreply@blogger.com (Oriol Dr.) — Wed, 12 Nov 2008 16:19:00 +0000

Veig a La Vanguardia Digital, que l'Spencer Elden, el nen va sortir a la portada d'un dels millors discos dels 90, el Nevermind de Nirvana, ha tornat a posar 17 anys després imitant la portada que el va imortalitzar.

Ho veig i penso... buf, 17 anys... be, també he pensat que el noi es un marieta que surt en banyador, quan a l'original anava en pilota picada.

matxambrat 2.0

noreply@blogger.com (Oriol Dr.) — Wed, 12 Nov 2008 08:00:00 +0000

Mes o menys tinc montat un bonic matxambrat 2.0 al blog. Per no perdre'm jo mateix faré llista del que hi ha, i de les coses que he de posar.

Blog (que si no....)
Twitter (en fase de proves... veure el missatge corresponent)
Del.ico.us Això si que és útil, tot i que jo no faig servir gaire la part 2.0 social. Puc tenir els favorits tant a la feina com a casa.
LastFm. Ara que torno a portar ipod mes regularment, espero que quedi mes actualitzat. A veure si em fa una recomanació amb cara i ulls, o em quedo amb la nova aplicació del iTunes.
Facebook. La xarxa social per excelència. Encara no se com collons integrar-ho al blog, o al revés. Però de moment no em preocupa.

Això és el que tinc ara. Les meves prioritats seran conseguir un album de fotografies web (dubto entre flikr o picassa) i un compte al youtube o un lloc de video similar i poder integrar-ho al blog o al facebook, depenent de quin trii que sigui el "camp base".
He llegit sobre una eina nova, que es diu tumblr, que és com un matxambrat de tot, integra totes les eines aquestes en una de sola. No sembla una mala idea. Ara que el blog està una mica mes actiu (la veritat, el temps lliure l'he dedicat al facebook mes que al blog) potser el traspassi a un tmblr d'aquests (clar que primer ho hauré de probar...)

S'ademten suggerencies.

Així és molt fàcil!

noreply@blogger.com (Oriol Dr.) — Tue, 11 Nov 2008 16:23:00 +0000

Fent mes proves idiotes amb la blackberry. Provarem de pujar al missatge una foto feta amb el telèfon.

La vaig fer a una farmàcia de via laietana. Tot i que no hem va quedar gaire bé es veu que el protagonista del anunci és en Ronaldo. Fins aquí tot be, clar que l'anunci és d'un producte per fer crèixer ell cabell... En Ronaldo no és calb! Només anava rapat.

PIO PIO

noreply@blogger.com (Oriol Dr.) — Tue, 11 Nov 2008 08:00:00 +0000

Aprofitant-me de les eines que em posen a la feina (una blackberry d'allò mes molona) he decidit de començar a provar això del Twitter. Es una cosa que sembla m'ha semblat inútil total. Al començament funcionava amb sms. Es a dir, enviaves un sms i aquest es mostra a una pàgina d'internet del propi twitter, i pots fer això tant 2.0 de intregrar-ho a qualevol pàgina. Després te una cosa que es diu Followers, que es veu que es gent que segueix el que escriuen els twitteros.

El lema del twitter es comentar el que estàs fent, i hi ha autèntics adictes, com l'Enrique Dans que passa per tenir un dels twitters (al meu parer) mes avorrits de la twittersfera (toma palabro!)

Des de que va sortir el twitterberry (una xorradeta per la blackberry per actualitzar el twitter sense pagar un duro) cada cop m'ha fet mes gràcia. He vist que hi ha gent que sap treure profit del twitter mes enllà dels missatges tipus "estic cuinant" o "cap a la feina" (molt Enrique Dans)

Per exemple, a Diarios de Futbol, aprofiten el twitter per comentar partits de futbol, així no han de programar una eina web com les dels diaris online.

En fins, que he posat el meu twitter al blog, per si algú te tan poca feina per seguir les meves neures. Clar que vist el èxit del blog (quant a la meva poca diligencia actualitzativa) això del twitter pot ser un altre dels elements desactualitzats que vaig deixant... Potser tot quedarà en un twitter sobre l'estat de la linea Barcelona - Mordor (c1)

Probant tonteries

noreply@blogger.com (Oriol Dr.) — Mon, 10 Nov 2008 21:30:00 +0000

Com la puta renfe m'ha deixat tirat a Plaça Catalunya, m'he dedicat a investigar que mes puc fer amb la blackberry dels collons.

Ara per ara navego per diferents blogs, ja sigui amb ell navegador de la blackerry o amb ell google reader, puc fer cosetes amb ell facebook, i també amb ell twitter (demà ha de sortir un post sobre ell tema, pero cony, a no ha comptava amb quedar-me tirat com una colilla).

Per on anava? Ah si! Twitter... Doncs fent el burro he après a bloguejar activament (ja no seré muerdealmoadas, a partir d' ara també soplanucas) es a dir, escriure missatges al propi blog.

Això ho escric a un utubus tot creuant les planicies de la terra fosca (el maresme) desde la blackberry. Ara nomes faltarà poder apagar la merda del text predictiu.

Lio

noreply@blogger.com (Oriol Dr.) — Mon, 10 Nov 2008 15:29:00 +0000

Em declaro fascinat per les vinyetes que fa relativament poc publica La Vanguardia. Després del sempietern Fred Basset, el gos que jo hagués sacrificat ja fa segles, altres grans de la tira còmica han aparegut. La mes gran, sens dubte, la Mafalda. Des de ja fa uns quants anys, en Calvin i en Hobbes ens fan companyia amb el café amb llet. I desde el 2007 en Lio substitueix aquest nen pánfil que respon per Charlie Brown (ja era hora!)

Reconec que he descobert en Lio fa bastant poc, però amb quatre tires m'ha enamorat de tal manera que d'aquí poc començarà la ruta frikifan de buscar els llibres, alguna samarreta o ninot etc (si, la vida del fans es molt dura i molt cara)
Però ai l'as, tal com a mi m'enamora, hi ha pares que s'han queixat! Us enganxo aquí la resposta de la defensora del lector de La Vanguardia, tota una dosi de seny en els temps que corren.

Todo es posible en el mundo de Lio
Algunos de ustedes quizás tuvieron de pequeños el miedo a que debajo de la cama o dentro
del armario se escondiera algún ser monstruoso o malévolo que esperaba a que se apagara la luz para salir de su escondite. Es en este mundo absurdo lleno de terroríficas y misteriosas fantasías y delicia de psiquiatras donde vive Lio, un niño curioso con un aspecto engañosamente dulce que protagoniza la tira cómica que publica La Vanguardia desde el pasado 2 de octubre en los Pasatiempos, sustituyendo a las andanzas de Snoopy, Charly Brown y sus amigos –los famosos Peanuts–, que habían acompañado a los lectores durante dieciocho años. Esta nueva historieta sin diálogos del dibujante Mark Tatulli se enmarca en el denominado humor negro y aporta una pincelada gamberra y surrealista al estilo más suave ofrecido desde hace años por sus compañeros de página: el famoso perro salchicha Fred Basset con su toque clásico inglés –desde 1974– y el pequeño Calvin y su tigre imaginario Hobbes con su aportación más reflexiva y contemporánea –desde 1995, cuando sustituyó a Mafalda–. Lio es una viñeta fuera de lo
común, que despierta controversia y puede herir sensibilidades, como ocurrió el viernes 15 de febrero. El lector Arturo Piñana explica que en esa historieta “el padre del angelito compra a su hijo un perrito vivo en una tienda de mascotas para que se lo coma como regalo de cumpleaños una serpiente llamada Pancha”, y apunta: “Creo que bastantes problemas tenemos con el maltrato a los animales en nuestra sociedad como para considerar tal barbaridad un motivo
de sádica forma de broma”. El suscriptor Josep Puigbò Cardellach se sorprende de que “se haya sustituido la magnífica tira de los inefables Peanuts por una especie de personaje tétrico y cruel”. “En general no le encuentro la gracia, pero el viernes, ¡qué crueldad! ¿Es esto lo que tienen que aprender mis hijos, que se leen las tiras cada día?”, añade. Ana Mur, representante
de Lio en España, dice: “Por su profundidad, la tira va dirigida a un público más bien adulto, y Mark Tatulli, lejos de pretender fomentar ningún valor, busca entretener y arrancar una sonrisa
al lector plasmando la fantasía, a veces retorcida, de un niño de mente inquieta rodeado de un submundo de criaturas extrañas, con mayor o menor acierto, según la sensibilidad de cada cual. Un diario debe reflejar la diversidad de la sociedad y de la naturaleza humana, de la cual el humor es un perfecto exponente. Con la elección de Lio, La Vanguardia se sitúa a la altura de diarios como Los Angeles Times, The Washington Post y The Chicago Tribune, entre más de
500 cabeceras que publican esta tira en el mundo”. Según Mark Tatulli, una vez que el lector acepta el mundo sombrío de Lio comprende que en él puede ocurrir cualquier cosa. Lio no es una tira fácil, sus imágenes detalladas componen un pequeño acertijo muy alejado del chiste verbal al que estamos acostumbrados, y es lógico que haya lectores que no le encuentren la gracia, mientras que otros se muestran entusiasmados por este nuevo humor ácido, audaz y rompedor que ofrece La Vanguardia. En todo caso, el diario podría dejar claro que no está dirigido a un público infantil, porque, hasta ahora, la página de Pasatiempos era apta para todos los públicos. La historieta aquí debatida hirió sensibilidades, y sólo queda esperar que los lectores más propensos a las pesadillas no sueñen por la noche con boas que salen de la cama
para comerse a inocentes perritos...

Està clar que la internacional papanatas (gràcies Quim per posar nom a aquest moviment tan maligne que ens està destrossant la vida) va tornar amb força. Aquests pares incapaços de controlar que veuen els seus fills, i que en lloc de acceptar la seva culpa prefereixen queixar-se i privar-nos a la resta de plaers com el petit Lio.

Us adjunto aquí la tira de la discòrdia, i després les dos tires mes recents que m'han convertit en fan declarat de Lio

Fracàs absolut de la operació bikini

noreply@blogger.com (Oriol Dr.) — Wed, 03 Sep 2008 09:47:00 +0000

Doncs si, el tema de la operació bikini ha sigut un fracàs absolut. Em vaig il·luminar pensant que tindria idees i em vaig passar l'agost tumbat al sofà veient Band of Brothers (per cert, molt molt molt recomeable) i altres sèries i películes. Vamos, que no vaig fer res mes que escalfar el sofà.

Ara que tot sembla que vagi tornant a la normalitat, en Quim Monzó torna a la seva columna de la Vanguardia, el despertador torna a sonar cada dia, etc etc a veure si puc tornar a trobar la inspiració per continuar amb aquest petit i humil bloc.

El que si que està clar es que havent suspès aquest (potser massa exigent) exàmen, he de tornar a l'escola de bloggers, i ser un blogger en pràctiques.

Llampec a camera lenta

noreply@blogger.com (Oriol Dr.) — Tue, 26 Aug 2008 07:51:00 +0000

Espectacular video que he trobat per el youtube

Operación bikini

noreply@blogger.com (Oriol Dr.) — Fri, 01 Aug 2008 19:14:00 +0000

Això és com una droga. Un cop comences sembla que ja no puguis parar. Estàs rentant els plats i ZAS! et ve alguna parida que podria donar lloc a algun escrit d'aquests que penjo aquí i que no llegeix gairebé ningú. O sigui que m'he dit, que collons! Per què no seguir penjant coses? Ja que haig de passar les vacances a Mordor com a mínim tindrem algo a fer. O sigui que comença la operació bikini! Serà com aquests programes "refrescants" de Tv3, (la vostre) vamos una tifarada. Però si m'ho passo minimament bé i mato les hores d'espera mentres la parenta està currant, que me quiten lo bailao.

Com als programes de Tv3, no espereu res original, tampoc farè un matxambrat de coses antigues. Ara que apreta la típica calitja mordoriana la neurona no dona per gaire, i a sobre hi ha menys moviment interneteril, que és el que em proporciona la majoria de materia prima per escriure les parides.

Deu meu, que algú truqui a blogeros anonimos!

Tancat per vacances

noreply@blogger.com (Oriol Dr.) — Fri, 25 Jul 2008 13:11:00 +0000

Tot i no portar ni dos mesos amb la tonteria aquesta del blog, m'agafo unes merescudes vacances (en aquest cas no pagades). Raalment, que diria en Marc Gené, em sorprenc de com he pogut mes o menys anar mantenint el blog. Quan vaig començar a donar-li voltes al tema, pensava que seria incapaç de mantenir un ritme mes o menys acceptable de missatges. Admiro profundament a gent com en Jordi Soler, que manté amb un interessant i divertit escrit cada dia el seu blog Pensamientos Superficiales, o ja en una altre lliga, la columna que Quim Monzó manté a La Vanguardia, que no deixa de ser com un blog pero en paper.

Espero poder recarregar les piles i tornar al setembre amb mes parides per explicar en aquest raconet petit perdut de la ma de deu de la blogsfera.

Fins desprès dels exàmens de setembre!!!

Probando probando un dos tres

noreply@blogger.com (Oriol Dr.) — Tue, 22 Jul 2008 10:13:00 +0000

Sembla que Microsoft està determinat a que la productivitat dels treballadors baixi en picat. He descobert que des de el meu flamant Word 2007 puc publicar entrades al blog directament.

Així que aquesta és la primera entrada que escric amb aquest nou sistema. Així sembla que estiguis pencant escrivint un document força important, quant realment el que fas és perdre el temps miserablement.

Per el que estic veient, la integració és força bona, puc publicar directament l'entrada o deixar-la com a esborrany, obrir escrits existents. Pots administrar diversos comptes, es a dir, diversos blogs diferents. De moment encara no se com fer el tema de les etiquetes

Desprès de fer un parell de proves, veig que no puc recuperar una entrada prèvia, ja sigui desada com a esborrany o ja publicada. I encara s'ha de veure com dimonis gestiona el tema de les imatges.

Es un bon començament, però com em deien a classe, necessita millorar

Estoy buena o que?

noreply@blogger.com (Oriol Dr.) — Mon, 21 Jul 2008 14:09:00 +0000

Ahir em va passar quelcom realment delirant. Una ex companya de feina, bastant jove, que nomes va treballar un parell de setmanes a l'empresa, em va fer arribar un link a una pàgina en la que havia de valorar una foto seva per veure si era "sexy o no". Aquestes pàgines no son noves, ja desde que tinc us de raó internauta (i ja fa bastant d'això) han existit.

Si no ho vaig entendre en el seu moment (serà que soc bastant vergonyòs), ara ho entenc menys. Suposo que ha de ser un acte de vanitat força gros enviar la fotografia allí per que una manada de nois catxondos vaign a votar la foto en que surts en pose suggerent. Com a treball de recerca per a aquest post, he navegat una mica per la pàgina. No m'he registrat, només he fet un cop d'ull. Cada cop que votes (en una escala de l'u al deu) surt una fotografia diferent, que compleix els requisits (sexe i grup d'edat) que s'ha establert per el votant. La foto de la meva companya de feina no l'he pogut tornar a veure, un cop vaig votar (soc un bon noi i li vaig posar bona nota) si clico el enllaç que em va fer arribar fa que em surti una fotografia a l'atzar. Llavors, per tenir un nombre significatiu de vots, i per tenir una mesura estadísticament vàlida sobre si ets sexy o no, has de fer arribar la teva fotografia mitjançant un enllaç directe a tothom que puguis. Molt social, molt web 2.0. Pero no ho entenc. Vull suposar que ha filtrat una mica a qui li ha enviat un mail, per que si ho envies a tothom de les llibretes d'adreçes (que recordem que les carrega el diable) el mes segur es que hagi votat si ets sexy apart dels teus tiets, algun empleat de recursos humans d'alguna empresa, amics, coneguts, saludats, gent que coneixes pel messenger....

Aquest exhibicionisme online agafa una nova dimensió. Abans els exhibicionistes anaven a llocs on no els coneixien, ara el primer que fan els nous exhibicionistes 2.0 es exhibir-se a tots els seus integrants de la llibreta d'adreces. Que deu ens agafi confessats.

Fiesta fiesta y pluma pluma gay...

noreply@blogger.com (Oriol Dr.) — Thu, 17 Jul 2008 07:48:00 +0000

En un dels meus retorns camuflats a Barcelona fugint de Mordor, m’he trobat amb un cartell que anuncia un circ gai a Barcelona. Si, heu llegit be, un circ gai. Jo no sabia que hi haguessin circs heteros i circs gais, però es veu que si. Al cartell es veuen dos tios ben catxes fent un número acrobàtic. Com que m’ha entrat curiositat per veure en que dimonis es basa aquest circ gai, he buscat informació i es veu que tenen pàgina web. Us poso el que diu a la pagina d’inici:

Tras más de dos años de gestación nace en Barcelona Gay Circus, un estreno internacional absoluto de un nuevo concepto de circo basado en la acrobacia masculina y femenina y orientado a un público gay friendly, es decir, un espectáculo dirigido a todas las personas sin prejuicios.

En este evento excepcional participa una selección de 27 reconocidos artistas internacionales de gran prestigio, galardonados en los principales festivales circenses (Mónaco, Paris, Budapest, Massy…) y triunfadores en las pistas más célebres del panorama mundial.

Dos horas de un espectáculo en el que plasticidad, sensualidad y poesía se fusionan como comunes denominadores de las actuaciones: una cuidada puesta en escena donde luces, música, vestuario y efectos escénicos envuelven los difíciles o gráciles retos físicos de los/las acróbatas y bailarines/as consiguiendo una estética actual, moderna y atractiva.

Tot això es molt bonic, però, si es gay friendly (es a dir no gay hardcore), quina diferencia hi ha amb el Cirque du Soleil, per posar un exemple? Jo em pensava que seria un circ una mica hardcore, ara que a la ciutat es celebraran les Gailimpiades (o algo així) aprofitarien la massiva presencia de gais i lesbianes per fer el circ. Però si no es basa en el sexe, en que dimonis es basa per ser gai?

Ara diré la típica frase de jo no tinc res contra els gais, i no hi ha cap però, es veritat. A mi no em fan res, no em molesten, i entenc que hi hagi bars i discoteques d’ambient, per que es molt menys incòmode a l’hora de lligar i evites malentesos. En el seu moment vaig entendre el fet que hi haguessin serveis personals (electricistes etc) gais, per evitar marrons. Però crec, o vull creure que ara la cosa es diferent, i aquesta espècie de guettització ja no és necessària. Però si realment es necessari un circ gai, i uns jocs gais i tota una sèrie de coses gais, que la seva versió hetero en principi no te res de discriminatori ni estrany, que serà el següent?

No entenc aquest afany de diferenciació, per desprès “queixar-se” de la discriminació. No entenc el voler ser diferent i desprès “queixar-se” de que els tracten diferent. Voler equiparar drets per desprès “separar-se”

Hauria d’acabar el post amb algun gir enginyós, però realment ara no em ve cap, suposo que serà una reflexió seria i no una parida. Que hi farem.

Com la guerra dels Rose

noreply@blogger.com (Oriol Dr.) — Wed, 16 Jul 2008 07:04:00 +0000

S’ha acabat per fi un dels culebrots blaugrana. En Ronaldinho (també conegut últimament com la Morsa) ens deixa per moure els seus quilos de mes cap el Milan Lab, a veure si aquest cop realitza el miracle que havia de fer amb Ronaldo i no va poder ser. Al final la bola de formatge s’ha sortit amb la seva, i no anirà a la grisa Manchester per jugar amb el City. Les brutes arts dels dirigents Rossoneros han tornat a funcionar, tot i que al final els nostres han posat una mica de pit i collons i la situació no ha sigut tan dolenta com ens imaginàvem. Si no vaig errat, es la venda mes cara que ha fet la junta (o el que queda d’ella) d’en Laporta.

La historia de Ronaldinho amb el Barça em recorda una mica a la pel·lícula La. Guerra de los Rose. Uns inicis d’idil·li espectacular, una vida que semblava destinada a tenir orgasmes o multi orgasmes constants. Però ai l’as. La xispa va desaparèixer. En Ronnie va trobar un altre amant, les nits barceloneses. I des de llavors la cosa ja no és el que era. Els culers vam anar veient com la nineta dels nostres ulls cada cop passava mes de nosaltres, s’engreixava uns quilets de mes, però, com a bons enamorats que érem, fèiem la vista grossa. I com que vam fer el figaflor s’ens van pujar a les barbes.

Per sort la cosa no ha acabat en la batalla campal de la película, en part per que ens hem baixat els pantalons en un últim acte de papanatisme. Pero suposo que en Laporta no oblida que si no fos per en Ronnie potser hagués passat sense pena ni glòria com a president del barça.S’acaba una era, el que havien de ser 5 anys de glòria han sigut al final 3, i de propina ens hem quedat amb dos anys de malson (alguns nomes 1, els que tot i l’evident decliu de l’astre brasiler encara al·lucinaven amb els gols de falta).

A veure que dimonis farem ara, i com a bons divorciats, haurem de veure que dimonis fa el nostre Ex. Es la nostra condició com a culers autodestructius. Ens cabrejarem a la que rebaixi un parell de quilets, faci un parell de gols de falta o regategi algun tronc culgros del calcio. Llavors ens tornarem a cagar en el president que el va regalar per 20 milions d’euros, quan realment, objectivament, ara no els val.

Una de funerals

noreply@blogger.com (Oriol Dr.) — Fri, 11 Jul 2008 07:00:00 +0000

Fa pocs dies va sortir per internet que a Austràlia, la cançó mes demanada als funerals és la gran Highway to Hell dels aussies AC/DC. Que catxondos els australians! i quin bon gust! Ja que ens hem de despedir, no hi ha res millor que escollir una bona cançó, amb una bona càrrega d'ironia. Estic segur que molts australians han començat a tenir funerals com ells haguessin volgut desprès que els Monty Phyton haguessin enterrat amb dolor pero sense perdre el seu sentit del humor al seu membr Graham Chapman. El discurs de John Cleese no te perdua, i la interpretació al final de la ja mítica canço Allways look a the bright side of life.

Tot i encara ser jove, aquestes coses fan pensar una mica. A mi no m'agradaria un funeral "típic". Però clar, aquestes coses suposo que s'han de deixar escrites. Peró clar, mai se sap quan pots estirar la pota. Ja pot ser de gran als 101 anys rodejat de besnéts, com demà al matí per que el tren ha descarrilat. I si jo vull algunes coses específiques al meu funeral (Per exemple, es imprescindible que soni la Marxa imperial de Star Wars). Però es evident que la gent canvia amb el temps, i les canços que potser ara inclouria en el meu funeral d'aquí 15 anys no les voldria sentir ni mort. Hauré de redactar cada any la llista de desitjos del meu funeral com si fos una carta als reis? Està clar que highway to hell ja no la posaré, ara ja es massa comercial per els funerals. Hauré de començar a buscar canços adients per el meu funeral, que hi farem.

Grans fotos que destapen petites miseries...

noreply@blogger.com (Oriol Dr.) — Thu, 10 Jul 2008 07:00:00 +0000

He arribat a aquesta foto, que està allotjada a ElPais.es surfejant. Veient-la no puc deixar de sentir una mica de pena (només una mica, eh!? i nomes una estoneta!) per aquest pobre home, que tot i ser un autèntic fill de la gran puta, no deixava de ser un miserable mes.

Campanyes antidroga

noreply@blogger.com (Oriol Dr.) — Wed, 09 Jul 2008 07:00:00 +0000

Arribo a través de Meneame a un blog on ens ensenyen una nova campanya antidroga, There's no such thing as an old junkie.
Les campanyes antidroga, en general acostumen a ser brillants. Exposicions brillants fruit de les millors ments creatives. Es prova tot i no hi ha limits. Però sembla que aquestes campanyes realment fan poc. Fins i tot la situació de gent com l'Andrés Pajares es un magnífic anunci contra l'ús de les drogues, pero les estadístiques ens diuen que el consum no para de crèixer.

Veient les fotos de la campanya, m'ha vingut al cap l'anunci que realment mes em va fer pensar sobre el tema de les drogues... L'he trobat gràcies al beneït youtube.
Apa, tots a pensar una mica

Sobre la moció de censura

noreply@blogger.com (Oriol Dr.) — Tue, 08 Jul 2008 07:00:00 +0000

Vaja, ja tocava parlar del Barça. Porto ja un temps de blog i encara no havia escrit res del club que em fa venir mes malsons desprès del Super3. Ahir entre tie break i tie break de la bonica història d'amor que tenen en Rafa i en Roger vaig estar veient el programa "especial" (especial del special olympics) que la nostra (o la seva) es va encarregar de perpetrar.

Primer de tot, menció especial per el departament d'esports de TV3, que està digievolucionant i en lloc de 25 anys ha entrat en plena pubertat. Suposo que en lloc dels serveis meteorològics de la corpo, deurien contactar amb els de Renault, per què, a qui se li acut fer un plató a la intemperie? Es que suposaven que no hi hauria vent? Per que en molts moments el vent tapava el que els brillants convidats (no hi havia ningú millor? exceptuant el gran i únic Ramon Besa) havien de dir-nos. Comentar que no em va quedar clar si al final varen fer el 30 minuts.

Com que el Barça no podia quedar al marge del joc dels disbarats, el que havia de ser una cosa senzilla, contar papers, es va convertir en una tasca titànica, clar que si el home que controla el "cotarro" estava mirant el tenis, ja podem anar esperant. Desprès van començar a remenar la perdiu amb si en Jan farà roda de premsa, o no respondrà a preguntes, però després si... potser tenia por de no veure el 30 minuts.

Despres de contar i tornar a comptar i tornar a comptar, per que es veu que no quadraven els números. Per que suposo que els que fan el recompte a les eleccions generals son físics nuclears, ho fan molt mes ràpid i hi ha mes varietat de papelines a comptar, va apareixer en David Moner, el president de la UFEC, i despistat del regne. Va confesar que tot anava tard per que estaven mirant el Wimbledon i ens va dir que amb el seu gran sistema de recompte de vots, sortiria el resultat de cop, que no aniria amb tant per cent escrutat com a les eleccions "de debó". Tot seguit van sortir el resultats del 14% escrutat. Molt be David!!!

Mentres els socis deixaven en calçotets altra vegada al president, que per poc no l'han fet fora, pero ell com si sentis ploure. Va sortir triomfant, però si ara fa cinc anys era la imatge d'un guanaydor, ara es la imatge d'algú que s'aferra a la poltrona amb les dents si fa falta.

O sigui, que mes enllà d'embolicar la troca encara mes (fins i tot va ressucitar en Nuñez) aquesta moció ha servit per veure el veritable tarannà de l'amic Jan i per provocar un parell d'añitos en el infierno. Jo si fos en Pep, faria una espantá a lo Camacho.

Fer tard...

noreply@blogger.com (Oriol Dr.) — Mon, 07 Jul 2008 07:14:00 +0000

El dilluns passat estava fent un examen a la universitat, l'assignatura i la nota no venen al cas, però el que va passar es que el professor va arribar mitja hora tard. Com que els meus companys de classe no son el que es diu precisament legals en el tema dels exàmens, van a agafar llocs estratègics amb força antelació. I es clar, abans de quedar-me al bar sol, els acompanyo. Per que si amics, jo soc legal en aquests temes, però no per una qüestió d'ètica ni res. Vaig intentar copiar un cop a sisè de bàsica, i em varen enxampar. El mal tràngol que vaig passar i la poca traça que vaig demostrar en el noble art de copiar als exàmens em varen fer desistir. I no es per que hagi tingut mals mestres, ja a sisè hi havia autèntics experts a la classe, però no direm noms.

Tornant al tema. Si comptem que ja portàvem una hora a la classe abans del examen (si si, ja se que estan com un llum, però jo no hi puc fer res) l'histerisme per la mitja hora de retard va ser cosa digna de veure. Joves amb les hormones a flor de pell histèrics, amb la típica idea de que ells canviaran la universitat (ens queixarem i el fotran fora... ai, quants cops he sentit aquesta frase). Diguem que el folclore va ser divertit.

El que encara no entenc es com el professor va poder fer mitja hora tard al examen. Em recorda aquest amic que tots tenim que arriba sistemàticament tard, però que al final perdones per que la seva inventiva amb les excuses és admirable, però hi haurà un dia en que les excuses ja no seran creïbles, segur, llavors el pes de tants anys fent esperar a tothom li cauran a sobre.

Humiliació

noreply@blogger.com (Oriol Dr.) — Thu, 03 Jul 2008 13:40:00 +0000

Schweinsteiger Vivaespañeado

Pobre Schweinsteiger...

M'he quedat sense paraules...

Tonight is the night

noreply@blogger.com (Oriol Dr.) — Thu, 03 Jul 2008 13:11:00 +0000

Barcelona s'engalana amb l'actuació del mes gran, l'unic, l'inimitable. En competencia directa amb el Rock in Rio i amb els concerts del espacio molestar. Esdeveniments com aquests fan que un es senti orgullós. Visc(a) Barcelona! yuhu!

El que no entec és com no l'han enquadrat en festivals com el cruïlla, si representa l'esencia de la Barcelona mestissa. Això es un recital de mestre i no el concert de Peret i Muchachito.

Per la tonteria... Som-hi!

noreply@blogger.com (Oriol Dr.) — Tue, 01 Jul 2008 14:31:00 +0000

No entenc el nou eslogan de la Germanalitat. Som-hi!
Som-hi que? Som-hi qui? Perque? Com sempre, els hem de fer la feina. Depen de tu, ens deien abans. Ara volen que ens posem plegats per fer les coses que son competencia seva. Ja en tenim prou per anar fent, com per a sobre haver de fer la feina de la germanalitat. Es com el tema d'aqui reciclem. Una campanya que cada cop que la veig em treu de pollaguera. Si el meu pis es petit i no puc posar 4 brosses diferents i a sobre no soc un manetes per fer aquestes virgueries que ensenyen en aquell pseudoblog, que? soc un mal català?

I per no parlar de la patetica campanya del ajuntament de Barcelona, Visc(a)! No hi ha res pitjor que un ajuntafems que prengui als seus administrats per idiotes (tants anys de transicions a la PSC suposo que els han pujat al cap). Un anunci que no diu res, i que a sobre s'en riu directament dels ciutadans. Resulta que la plaça Lesseps porta una eternitat en obres, i a sobre en fan conya! Jo encara no entenc com la gent no ha anat a Sant Jaume a cremar banda i banda.

A vegades crec que tenim els goberns que ens mereixem. Potser enlloc d'exiliar-me a Mataró hauré d'anar a Dinamarca o Suècia.