Barcelona y sus historias

La copia de Van Gogh

2014-07-01T16:36:00.002-04:00

¿Qué te define?

Yo soy escritora, bloguera, entusiasta de vivir la vida a pleno pulmón entre Barcelona y Nueva York, profesora de lenguas y aprendiz.

¿Y tú?

Cuando empecé a escribir mi novela, muchas veces me dijeron que lo dejara. Que yo no era escritora sino abogada. Que me dedicara a otra cosa. Algunos se rieron a carcajadas cuando les conté que me iba a Mallorca, con mi familia, durante 3 meses, a estudiar libros y escribir una novela. Otros me aconsejaron que me dedicara al teatro en vez de a la escritura. Pero nunca dejé que las ideas de los demás me definieran. Yo quería escribir mi historia y expresar lo que había vivido hasta entonces a través de unos personajes. Para ello y en vista de que era más difícil de lo que pensaba en un principio estudie un Master bilingüe en Finas Artes en escritura creativa en Goddard college, VT, aterrorizada de que me confirmaran que solo unos pocos privilegiados podían escribir. Pero una profesora creyó en mi: Mariana Romo Carmona. Una. Solo una. Ella me dio fuerza para dejar de esconderme detrás de palabras grandilocuentes y sacar mi voz.

Escribí un email al por entonces recién consagrado auto Carlos Ruíz Zafón y me contestó que él había tardado 10 años en escribir ¨La sombra del viento¨ y que había que ligar las historias hasta la perfección. Pensé que estaba completamente fuera de sí y que nunca en mi vida tardaría 10 años en escribirla. Pero aquí estoy más de 10 años después.

Y orgullosa.

Me ha costado 10 largos y benditos años escribirla. Por poco me quedo por el camino. Me he amenazado con dejarla correr varias veces pero aquí estoy con toda mi ilusión. Espero que la gente le de una oportunidad a La copia de Van Gogh.

Está aquí para quedarse, para llegar a la gente, para viajar por el mundo y un día ser traducida al inglés y convertirse en una película.

Mi moto es: 10 años de trabajo para escribir una historia que tuviera sentido por 100 ¨likes¨ y antes de un año 1,000.
https://www.facebook.com/pages/La-copia-de-Van-Gogh-por-Mercedes-Salvador-Acevedo/128044207211897

La historia según Mariana Romo-Carmona:

Míriam, barcelonesa, y Helena, un espíritu libre, traban amistad durante los veraneos en la isla de Mallorca. La fuerte conexión que nace entre ellas durante su infancia se verá sometida a lo largo del tiempo a enormes dificultades que la pondrán a prueba.

Durante años viven caminos separados. Míriam continúa en Barcelona, inmersa en la rutina y rodeada por una familia de caracteres opuestos. Helena, en cambio, ha viajado y vivido en muchos países.

Cuando Helena desaparece en Nueva York, Míriam decide abandonarlo todo e ir en su búsqueda. La gente que conoce en un autobús Greyhound y en la costa de Nueva Jersey destruyen la visión del mundo que tenía hasta entonces, como la India lo hizo para Helena. Los diarios de Helena sobre su vida en Varanasi sirven de contrapunto a la vida anodina de Míriam.

En Nueva Jersey, Miriam conoce a una entrañable anciana que cree en la sincronicidad y la deja vivir en su casa. Allí Míriam conecta con el espíritu de otras mujeres, pioneras, emigrantes que lucharon por un futuro mejor. Al mismo tiempo, entra en una trama de adopciones ilegales en la que está implicada Helena. En la soledad de su viaje, Míriam encuentra una parte de sí misma.

La novela trae reminiscencias de otras obras de ficción de mujeres, sobresaliendo una nueva voz, urbana, poética, con múltiples capas y con una narrativa que refleja el complicado pero fabuloso mundo en el que vivimos.

Algunos comentarios:

“La novela “La copia de Van Gogh” lo tiene todo: la nostalgia de la infancia perdida, el exotismo de la India y de los pueblos marineros de la costa de Nueva Jersey, la intriga de un sucio asunto de adopciones falsas, la aventura de la búsqueda de la amiga desaparecida, los amores románticos de sus protagonistas, la casi obsesiva atracción por el mar, y avanzando entre medio de todos esos temas, la constante evolución de la protagonista Miriam que camina hacia un reencuentro consigo misma.

Al estilo de los escritores realistas norteamericanos de principio del siglo pasado como Fitzgerald, Steinbeck, Hemingway, Mercedes Salvador no nos explica una historia, sino que nos la muestra. Siguiendo una técnica muy cinematogràfica, la escritora nos hace vivir los sucesos, disfrutar y sufrir con ellos como si estuvieramos allí con la protagonista, como si fueramos nosotros los protagonistas. Es imposible escapar a la fuerza de su prosa.”

Anónimo

"He tenido el honor y el placer de revisar La copia de Van Gogh, la novela de Mercedes. Quedé gratamente impresionado por su dominio de la lengua española y por lo bien que estaba trazada la trama de su obra."

José López Falcón, corrector lingüista.

“Es difícil encontrar obras que aúnen técnica narrativa y sensibilidad. Pocas novelas me han emocionado tanto como La copia de Van Gogh.”

Ramón García Alcaraz.

Hoy La copia de Van Gogh se da un paseíto virtual por Amazon, FNAC, Barnes & Noble y el Corte Inglés

http://ocio.elcorteingles.es/ebooks/ebook/la-copia-van-gogh-ebook-9788490715963

Què et defineix?

Jo sóc escriptora, bloguera, entusiasta de viure la vida amb plenitud entre Barcelona i Nova York, professora de llengües i aprenenta.

I tu?

Quan vaig començar a escriure la meva novel·la, moltes vegades em van dir que ho deixés. Que jo no era escriptora sinó advocada. Que em dediqués a altres coses. Alguns van riure quan els vaig explicar que marxava a Mallorca, amb la meva família, durant 3 mesos, a estudiar llibres i escriure una novel·la. Uns altres em van aconsellar que em dediqués al teatre en comptes de l'escriptura. Però mai vaig deixar que les idees dels altres em definissin. Jo volia escriure la meva història i expressar el que havia viscut fins a llavors a través d'uns personatges. Per a això, i en vista de que era més difícil del que pensava al principi, vaig fer un Màster bilingüe en Fines Arts en escriptura creativa en Goddard college, VT, amb molta por de que em confirmessin que només alguns privilegiats podien escriure. Però una professora va creure en mi: la Mariana Rom Carmona. Una. Només una. Ella em va donar força per a deixar d'amagar-me darrere de paraules impressionants i treure la meva pròpia veu.

Vaig escriure un mail a, l'en aquells dies, recent consagrat autor Carlos Ruíz Zafón, i em va contestar que ell havia trigat 10 anys a escriure "L'ombra del vent" i que calia lligar les històries fins a la perfecció. Vaig pensar que estava completament fora de sí, i que mai en la meva vida trigaria 10 anys en escriure-la. Però aquí estic, més de 10 anys després.

I orgullosa.

He trigat 10 llargs i beneïts anys en escriure-la. Per poc em quedo pel camí. M'he amenaçat jo mateixa amb deixar-la córrer en diverses ocasions, però aquí estic amb tota la meva il·lusió. Espero que doneu una oportunitat a La copia de Van Gogh.

Està aquí per a quedar-se, per a arribar a la gent, per a viatjar pel món, i un dia, ser traduïda a l'anglès i convertir-se en una pel·lícula.

La meva moto és: 10 anys de treball per a escriure una història que tingués sentit, per 100 "likes" i abans d'un any, 1.000.
https://www.facebook.com/pages/La-copia-de-Van-Gogh-por-Mercedes-Salvador-Acevedo/128044207211897

La història segons la Mariana Romo-Carmona:

La Míriam, barcelonina, i l'Helena, un esperit lliure, traven amistat durant els estiuejos en la illa de Mallorca. La forta connexió que neix entre elles durant la seva infància es veurà sotmesa al llarg del temps a enormes dificultats que la posaran a prova.

Durant anys viuen camins separats. La Míriam continua a Barcelona, immersa en la rutina i envoltada per una família de caràcters oposats. L'Helena, en canvi, ha viatjat i viscut en molts països.

Quan l'Helena desapareix a Nova York, la Míriam decideix deixar-ho tot i anar en la seva

recerca. La gent que coneix en un autobús Greyhound i en la costa de Nova Jersei destruïxen la visió del món que tenia fins a llavors, com l'Índia ho va fer per a l'Helena. Els diaris d'Helena sobre la seva vida en Varanasi serveixen de contrapunt a la vida anodina de la Míriam.

En Nova Jersei, la Míriam coneix a una entranyable persona gran, que creu en la sincronicitat i la deixa viure a casa seva. Allí, la Míriam connecta amb l'esperit d'altres dones, pioneres, emigrants que van lluitar per un futur millor. Al mateix temps, entra en una trama d'adopcions il·legals en la qual està implicada l'Helena. En la solitud del seu viatge,la Míriam troba una part de sí mateixa.

La novel·la porta reminiscències d'altres obres de ficció de dones, sobresortint una nova veu urbana, poètica, amb múltiples capes i amb una narrativa que reflecteix el complicat, però fabulós món, en el qual vivim.

Alguns comentaris:

“La novel·la “La còpia de Van Gogh” ho té tot: la nostàlgia de la infància perduda, l'exotisme de la Índia i dels pobles mariners de la costa de Nova Jersei , la intriga d'un brut assumpte d'adopcions falses, l'aventura de la recerca de l'amiga desapareguda, els amors romàntics dels seus protagonistes, la gairebé obsessiva atracció pel mar i avançant entremig de tots aquests temes, la constant evolució de la protagonista, Míriam, que camina cap a un retrobament amb sí mateixa.

A l'estil dels escriptors realistes nord-americans de principi del segle passat com* Fitzgerald, Steinbeck, Hemingway, Mercedes Salvador no ens explica una història, sinó que ens la mostra. Seguint una tècnica molt cinematogràfica, l'escriptora ens fa viure els successos, gaudir i sofrir amb ells com si estiguéssim amb la protagonista, com si fóssim nosaltres els protagonistes. És impossible escapar per força de la seva prosa.” Anònim

"He tingut l'honor i el plaer de revisar La còpia de Van Gogh, la novel·la de la Mercedes. Vaig quedar gratament impressionat pel seu domini de la llengua espanyola i pel bé que estava traçada la trama de la seva obra."

José López Falcón, corrector lingüista.

“És difícil trobar obres que combinin tècnica narrativa i sensibilitat. Poques novel·les m'han emocionat tant com La còpia de Van Gogh”.

Ramón García Alcaraz.

Avui La copia de Van Gogh es dóna una passejada virtual per Amazon, FNAC, Barnes & Noble i, el Corte Inglés

http://ocio.elcorteingles.es/ebooks/ebook/la-copia-van-gogh-ebook-9788490715963

2012-09-10T08:28:00.000-04:00

JIL VAN EYLE y ... ¡ TEAMING !

Castellano
Texto: Mercedes Salvador
Fotografías: Celia Miralles

En Barcelona se reúnen los personajes más variopintos. Algunos llegan desde Europa en busca de sol para veranear y se enamoran de la calidez de la lengua, del clima y de los edificios gaudinianos. En alguna ocasión también se enamoran de alguna catalana o algún catalán.

Pero éste no fue exactamente el caso de Jil Van Eyle. A pesar de venir de Holanda a veranear a Lloret de Mar y de conocer a una catalana, los motivos por los que se trasladó a vivir a Barcelona, fueron muy diferentes. Tuvieron que ver con el nacimiento de su hija Mónica con una grave enfermedad llamada hidrocefalia. Aunque, con el tiempo, fue asesor de Frank Rikjaard y aprendió a hablar catalán, Jil hizo algo todavía más extraordinario. Algo de lo que queremos hablar aquí: la creación del concepto de Teaming.

En esta entrada quiero presentar a un personaje carismático y sincero, al que muchos conocen por las tierras catalanas, llamado Jil Van Eyle, y al libro que hemos escrito conjuntamente entre Jil y yo y, el equipo de Escritorial. En palabras de nuestra traductora Mariana Romo-Carmona:

“En la era de los expertos en telemarketing y de los conferenciantes motivacionales que nos aconsejan en todo desde cómo perder peso hasta cómo mejorar nuestros planes de pensiones, es raro oír un mensaje simple y breve, sin intereses creados, ni productos que comprar al final de la charla.

Esto es precisamente lo que Jil Van Eyle, el fundador de Teaming, le está diciendo a los Europeos, Latino Americanos, y ahora a los Norte Americanos, “¿quieres ayudar a alguien? Aquí tienes una forma de hacerlo”.

La editorial Escritorial tiene algo menos de un año de existencia. Publicamos libros de poesía y narrativa de escritores multilingües que cruzan un imaginario puente entre Nueva York y Barcelona –las ciudades que más nos apasionan-. Este verano, hemos tenido la ocasión de conocer a una gran persona, Jil Van Eyle, un ex-ejecutivo de 45 años, delgado, no particularmente alto, con brillantes ojos azules, que vive en Barcelona con su familia.

A medida que conocíamos la historia de Jil y de Teaming, se hacían aparentes algunos paralelismos con nuestra editorial, Escritorial. Porque, como editores, nosotros también creemos en la idea de trabajar en un equipo en que todos sabemos cómo hacer muchas cosas diferentes: hablamos varios idiomas, editamos, traducimos, desarrollamos el diseño gráfico, y nos ocupamos de la distribución y las ventas. No sabríamos cómo trabajar de otra manera. Para Jil, que siempre ha trabajado en equipo, y es un ávido fan del Futbol Club Barcelona, la estrategia para crear una organización sin oficina ni cuenta bancaria ha sido la de apoyar a la gente que metafóricamente puede jugar en cualquier posición –mediocampista, defensa, o delantero,- de forma que todo el mundo meta goles.

También creemos que hacer cosas para los demás con un corazón abierto es la mejor forma de ser creativo, y de disfrutar la vida, y por ello ponemos nuestro corazón y nuestra alma en todo lo que hacemos.

No siempre tenemos la oportunidad de hacer algo importante en el mundo. Muchos de nosotros estamos comprometidos con la construcción de un mundo mejor, pero es muy fácil desanimarse cuando el dolor de la guerra, del hambre, de la violencia, los problemas que nosotros mismos creamos, se suman o se añaden a los eventos que no podemos cambiar como los desastres naturales. Cuando Haití sufrió el terremoto, parte de la desesperación de aquellos que querían ayudar pudo venir de un sentimiento de impotencia, de que somos demasiado pequeños para hacer nada efectivo. ¿Sólo las estrellas de cine, o las grandes fundaciones pueden ayudar a cambiar las vidas de las personas? Todos queremos contribuir de una forma concreta porque sabemos que es nuestro deber como seres humanos.

Por ello, como una forma de practicar lo que predicamos, mientras trabajábamos en la publicación de este libro, los miembros de Escritorial nos sumamos a Teaming USA. Puedo hablar por mí misma, como traductora en el proyecto, sobre lo que me pasó cuando me uní. El ayudar a pasar del castellano al inglés la historia de la hija de Jil, Mónica, que nació con hidrocefalia, fue una experiencia emotiva. Trabajar con nuestra fotógrafa, Celia Miralles, que hizo las fotos que irían en la portada y contraportada del libro, fue también muy emotivo. Las imágenes de Mónica me motivaron a ayudar a alguien. Leí en la página web de Teaming USA que es bueno trabajar por una causa en la que crees, próxima a tu corazón, y eso es lo que hice. Primero creé un grupo Teaming para apoyar la prevención de los suicidios de chicos y chicas adolescentes homosexuales, lesbianas, y transexuales, pertenecientes a minorías étnicas que no tienen a quien acudir. Realicé mi primera donación de un dólar al grupo y escribí un email a todos mis amigos y conocidos en Facebook, Twitter, y tumblr. Y entonces, ocurrió algo mágico. Cómo había estado sentada enfrente del ordenador toda la tarde, respiré profundamente, e hice unos pocos estiramientos, para poder volver a trabajar en el libro. Pero sentí un bienestar tan grande, que de repente, me levanté y bailé. Me descubrí sonriendo, y haciendo espirales a la pata coja frente al ordenador. Esa pequeña donación ya había tenido una influencia positiva en mi propia vida, y eso que el libro no estaba acabado todavía.

El Dalai Lama habla a menudo de la compasión en una forma que es completamente accesible a las personas que le escuchan en todas partes del mundo: nuestra compasión hacia un solo individuo irradia hacia el exterior, y da forma a nuestras acciones hacia los demás. Irónicamente, la ciencia ha sido uno de los mejores aliados en la confirmación del valor de practicar la compasión como una forma de vida, y el Dalai Lama apoya el trabajo de la neurociencia y de la psicología que prueba esos beneficios. En efecto, hoy en día, publicar libros, entrenar un equipo de fútbol, o llevar un mensaje de paz y compasión por todo el mundo puede ser un tema muy técnico. Pero ayudar a otra persona y sentir ganas de bailar no tiene por qué serlo. Esa es la razón por la que Escritorial publica este libro sobre Teaming. Algo tan simple ha empezado a generar millones de micro donaciones que están cambiando miles de vidas. Por ello queremos presentarte a Jil Van Eyle y explicarte la historia de Teaming.”

Mariana Romo-Carmona, Escritorial Press - New York Barcelona
Nueva York, 7 de Agosto de 2012

"Monica's Dream", título de la obra escrita en inglés. Puedes adquirirla en la siguiente dirección:

http://www.amazon.com/Teaming-Millions-Donations-Changing-Thousands/dp/1607462869/ref=tmm_pap_title_0

JIL VAN EYLE and ... TEAMING!

English
Text: Mercedes Salvador
Photografies: Celia Miralles

Translation: Mariana Romo-Carmona

Barcelona is a place that abounds with colorful people. Some come from Europe on vacation searching for the sun, and the fall in love with the warmth of the language, the climate, and the Gaudí buildings. Sometimes they also fall in love with a Catalonian- perhaps because of the endless possibilities!

But that is not exactly the case of Jil Van Eyle, although he did come from Holland on holiday to Lloret de Mar and met one Catalonian, and then another, the motives for moving to Barcelona were very different. They had to do with the birth of his daughter Mónica who was born with a serious illness called hydrocephalus. Besides, in time he became an assistant to Frank Rijkaard and he learned to speak Catalan, and out of all these experiences Jil created a new concept and did something even more extraordinary than what we want to want to talk about here: the creation of the concept call Teaming.

In this post, I want to introduce a charismatic and sincere character, that many people know in the area named Jil Van Eyle, and the book that we have written in collaboration, between Jil and me, and the Escritorial team.

In words of our translator Mariana Romo-Carmona:

“In the age of telemarketers and motivational speakers on everything, from losing weight to improving retirement portfolios, it is unusual to hear a message that is simple and brief, with no strings attached and no products to buy at the end of the presentation.

Yet, this is precisely what Jil Van Eyle, the founder of Teaming, is telling people in Europe, Latin America, and now the U.S., "Do you want to help someone? Here is a way to do it."

Escritorial Press has only been around for a little over a year. We publish books of poetry and narrative by multilingual writers who inhabit an imaginary bridge between New York and Barcelona-- the cities we love most. This summer, 2012, we had a chance to meet Jil Van Eyle, a former executive, a very nice guy from Holland, 45 years old, thin, not particularly tall, with bright blue eyes, who lives in Barcelona with his family.

Along with another small press, Códice, which is even newer than our press, he wanted us to publish a book about his micro donation funding initiative, Teaming.

As we got to know the story of Teaming, some parallels between Escritorial and Teaming became apparent. For one thing, as editors and writers we also believe in the concept of working in a team where all of us know how to do many different things: we speak several languages, we edit and translate, we do graphic design, and take care of distribution and sales. We would not know how to work otherwise. For Jil, who has always been a team worker and is an avid fan of the Barcelona soccer team, the strategy for creating an organization without an office or a bank account has been to support people who can play any position- midfielder, forward, or defender, so that everyone scores a goal.

We also believe that doing things for others with an open heart is the best way to be creative, to enjoy life, and we do put our heart and soul into everything we do. In 2011, when we published the poetry collection by Noemí Trujillo Giacomelli, La muchacha de los ojos tristes, the most rewarding aspect was knowing that the poet would be happy with her book. As we completed each translation, Noemí was delighted. She wrote to thank us when the bilingual edition of The Girl With Sadness In Her Eyes was printed, and Noemí was able to read her poems in Barcelona for the first time. Her heartfelt emails practically made us cry.

We don't always have the opportunity to do something important in the world. Many of us are committed to social change, but it is very easy to become discouraged when the sorrow of war, of famine, of violence, the ills of our own making, are added to the events we cannot change, as are natural disasters. When the earthquake struck Haiti, part of the desperation for those who wanted to help may have come from a sense of impotence that we are too small to do anything of value. Is it only movie stars or big foundations who can make a change in people's lives? We all want to do something concrete because we know it's the right thing to do.

For this reason, as a way to practice what we preach, the editors of Escritorial joined Teaming USA in the course of producing this book. I can speak for myself, as translator in the project, about what happened to me when I joined. Helping to bring from Spanish to English the story of Jil's daughter, Mónica, who was born with hydrocephalus, was an emotional experience. Working with our photographer, Celia Miralles who took the photos that would be on the cover and back cover of the book, was also very moving. Seeing the images of Mónica motivated me to want to help someone. I read on the Teaming USA website that it's good to work for a cause we believe in, a cause that is close to our hearts, and I did just that. First, I started a Teaming group for suicide prevention efforts on behalf of lesbian and gay adolescents of color, LGBTQ young people in the U.S. who have no one to turn to. I donated my first dollar to the group and wrote an email to my friends, and all the people I know on Facebook, twitter, tumblr- everyone. And then, something amazing happened. Since I had been working on the computer for several hours, I took a deep breath and stretched a bit so I could get back to work on this book. But I had such a sense of well being, I suddenly felt like I had to get up and dance. I found myself smiling, and twirling on one foot in front of the computer. Just that small gesture had made a difference in my own life, and the book wasn't even done yet!

The Dalai Lama often speaks about compassion in a way that is completely accessible to listeners all over the world: our experience of compassion towards a single individual radiates outwards, and shapes our actions towards other people. Ironically, science has been one of the best allies in spreading the news about the value of practicing compassion as a way of life, and the Dalai Lama supports the work of neuroscience and psychology research that proves these benefits. Indeed, today making books, coaching soccer, or carrying a message of peace and compassion throughout the world can be a very technical business. But helping one other person and feeling like dancing afterwards doesn't have to be. That's why we at Escritorial are bringing out this book about Teaming. Something so simple has started to generate millions of micro donations that are changing thousands of lives. That's why we want to introduce you to Jil Van Eyle, and tell you the story of Teaming.”

Mariana Romo-Carmona, Escritorial Press - New York Barcelona
New York City, August 7, 2012

"Monica's Dream", title of the work written in english. You can buy it in the following direction:

http://www.amazon.com/Teaming-Millions-Donations-Changing-Thousands/dp/1607462869/ref=tmm_pap_title_0

JIL VAN EYLE i ... TEAMING !

Català
Text: Mercedes Salvador
Traducció i fotografies: Cèlia Miralles

Barcelona reuneix els personatges més diversos. Alguns arriben d'Europa a la recerca del sol per passar l'estiu i cauen enamorats amb la calidesa de la llengua, el clima i edificis de Gaudí. En ocasions, també s’enamoren d’alguna catalana o algun català.

Però aquest no va ser exactament el cas del Jil Van Eyle. Encara que va venir d'Holanda a passar l'estiu a Lloret de Mar, i de conèixer a una catalana, les raons per les quals es va traslladar a viure a Barcelona, van ser molt diferents. Van tenir a veure amb el naixement de la seva filla Mònica amb una infermetat greu anomenada hidrocefàlia. Encara que amb el temps, va ser assessor del Frank Rikjaard i va aprendre a parlar el català, Jil va fer una cosa encara més especial. De la qual cosa us volem parlar ara: la creació del concepte de Teaming.

En aquesta publicació vull presentar-vos a una persona amb un caràcter carismàtic i sincer, a qui molts ja coneixen en les terres catalanes, anomenat Jil Van Eyle i, al llibre que hem escrit plegats entre el Jil i jo i, l’equip d’Escritorial. En paraules de la nostra traductora Mariana Romo-Carmona:

“En l’època dels experts del Telemàrqueting i dels oradors motivacionals que ens aconsellen en tot, des de com perdre pes a com millorar els nostres plans de pensions, es fa estrany sentir un missatge simple i breu, sense interessos creats o productes a comprar al final de la xerrada.

Això és precisament el que el Jil Van Eyle, el fundador de Teaming, està dient a la Unió Europea, Amèrica Llatina, i ara als nord-Americans, "vols ajudar a algú?" "Aquí tens una manera de fer això".

La nostra editorial, Escritorial, té menys d'un any d'existència. Publiquem llibres de poesia i narrativa d'escriptors multilingües que creuen un pont imaginari entre Nova York i Barcelona -les ciutats que més ens apassionen-. Aquest estiu, hem tingut l'oportunitat de conèixer a una gran persona, el Jil Van Eyle, un executiu de 45 anys, prim, no particularment alt, amb ulls blaus brillants, que viu a Barcelona amb la seva família.

Tal com anàvem coneixent la història del Jil i de Teaming, es feien aparents alguns paral·lelismes amb la nostra editorial, Escritorial. Perquè com editors, també creiem en la idea del treball en equip en el qual tots nosaltres sabem com fer moltes coses diferents: parlem diferents idiomes, editem, traduïm, desenvolupem el disseny gràfic, i ens encarreguem de la distribució i les vendes. No sabríem com treballar d'una manera diferent. Per al Jil, que sempre ha treballat com a equip, i és un àvid admirador del Futbol Club Barcelona, l'estratègia per crear una organització sense oficina ni compte bancari ha estat la de donar suport a la gent que, metafòricament pot jugar en qualsevol posició - migcampista, defensa o davanter- de manera que tothom fiqui gols.

També creiem que fer coses per altres, amb un cor obert, és la millor manera de ser creatiu i, de gaudir de la vida, i per tant, posem el nostre cor i la nostra ànima en tot allò que fem.

No sempre tenim l'oportunitat de fer alguna cosa important en el món. Molts de nosaltres estem compromesos en la construcció d'un món millor, però és molt fàcil desanimar-se quan el dolor de la guerra, de la fam, de la violència, els problemes que nosaltres mateixos generem, se sumen o s'afegixen als esdeveniments que no podem canviar com els desastres naturals. Quan el terratrèmol d'Haití, part de la desesperació dels que volien ajudar va venir d’un sentiment d’impotència, de que som massa petits per fer res eficaç. Només les estrelles de cinema, o les grans fundacions poden ajudar a canviar la vida de les persones? Tots volem contribuir de manera concreta, perquè sabem que és el nostre deure com a éssers humans.

Per aquesta raó, com una forma de practicar el que prediquem, mentre treballàvem en la publicació d'aquest llibre, els membres de Escritorial ens vàrem unir a Teaming USA. Puc parlar per mi mateixa, com traductora en el projecte, del que em va succeir quan em vaig unir. El fet de traduir del castellà a l’anglès la història de la filla del Jil, la Mònica, que va néixer amb hidrocefàlia, va ser una experiència emotiva. Treballar amb la nostra fotògrafa, la Cèlia Miralles, que va fer les fotos que anirien en la portada i contraportada del llibre, va ser també molt emotiu. Les imatges de la Mònica em vàrem motivar a ajudar a algú. Vaig llegir en la pàgina web de Teaming USA que és bo treballar per una causa en la que creus, propera al teu cor, i això va ser el que vaig fer.

En primer lloc, vaig crear un grup Teaming per donar suport en la prevenció de suïcidis de nois i noies adolescents homosexuals, lesbianes i transexuals, que pertanyen a minories ètniques, i que no tenen a qui o a on acudir. Vaig fer la meva primera donació d'un dòlar al grup i vaig escriure un correu electrònic a tots els meus amics i coneguts a Facebook, Twitter i tumblr. I llavors, va succeir una cosa màgica. Com havia estat asseguda davant l'ordinador tota la tarda, vaig respirar profundament i fer alguns estiraments, per poder tornar a treballar en el llibre. Però vaig sentir un benestar tan gran, que de sobte em vaig aixecar i vaig ballar. Em vaig trobar somrient i fent espirals a peu coix davant de l'ordinador. Aquesta petita donació ja havia tingut una influència positiva en la meva pròpia vida, i això que encara el llibre no estava acabat.

El Dalai Lama sovint parla de la compassió d'una manera que és plenament accessible a les persones que l’escolten en totes les parts del món: la nostra compassió cap a un sol individu irradia cap a l’exterior, i dóna forma a les nostres accions cap als altres. Irònicament, la ciència ha estat una de les millors aliades en la confirmació del valor de practicar la compassió com una forma de vida, i el Dalai Lama dóna suport a l'obra de la neurociència i de la psicologia que prova aquests beneficis. De fet, avui en dia, publicar llibres, formar un equip de futbol, o portar un missatge de pau i compassió per a tot el món, pot ser un tema molt tècnic. Però ajudar a una persona i sentir ganes de ballar no ho és. Aquesta és la raó per la qual Escritorial publica aquest llibre sobre Teaming. Una cosa tan simple ha començat a generar milions de micro donacions que estan canviant milers de vides. Per això volem presentar-te al Jil Van Eyle i explicar-te la història de Teaming.”

Mariana Romo-Carmona, Escritorial Press - New York Barcelona
Nueva York, 7 de Agost de 2012

"Monica's Dream", títol de l'obra escrita en anglès. Pots adquirir-la en la següent adreça:

http://www.amazon.com/Teaming-Millions-Donations-Changing-Thousands/dp/1607462869/ref=tmm_pap_title_0

LA CIUDAD DE LA INSÓLITA GRAVEDAD Y LA GEOMETRÍA CURVA

2012-02-09T07:45:00.030-05:00

En esta ocasión incluimos una mirada de Barcelona, desde fuera, escrita por la escritora Lola Buendía, licenciada en Filosofía y Letras por la Universidad de Granada, dirige la revista cultural y artística Terral http://www.revistaterral.com/.

Actualmente reside en Benalmádena (Málaga). Su primera novela, Los Valles olvidados, mereció el accésit del XVIII Premio Anual de Literatura, en 2008. Ha colaborado en varias publicaciones con relatos de viajes y artículos de opinión. Tiene varios libros de relatos publicados con otros autores, algunos de ellos premiados en distintos certámenes.

BARCELONA: LA CIUDAD DE LA INSÓLITA GRAVEDAD Y
LA GEOMETRÍA CURVA

Castellano: Lola BuendíaFotos: Celia Miralles

He regresado a Barcelona después de muchos años, con un breve paréntesis para asistir a unas jornadas poéticas en 2010, Vilapoética, en las que aproveché unas horas recorriendo su barrio gótico mientras hacía tiempo para la salida de mi vuelo a Málaga. Como digo, he vuelto a la ciudad de la geometría curva y las columnas que desafían la gravedad, sin un motivo especial. Dice Baudelaire que “Los verdaderos viajeros son aquellos que parten por partir”.

Me instalé en un hostal de La Rambla, cerca de La Boquería. El sol salía a la derecha de mi balcón, y por encima de mi cabeza se alzaban las inquietantes gárgolas del edificio contiguo, que por la noche parecían tomar vida para adueñarse de los extraños inquilinos que osaran perturbar su silencio. Por si acaso, siempre cerraba el balcón cuando me iba a dormir.

Mi primera visita fue al mercado de La Boquería. A pesar de la temprana hora, ya había muchos turistas con su cámara enfocando los deslumbrantes colores de las frutas, que se abrían lujuriosas a los ojos y al olfato, incitando al paladar, y reclamaban una de aquellas tarrinas primorosamente preparadas con frutas exóticas traídas de los más variados países. Luego me detenía en los puestos de bombones, colocados en receptáculos ascendentes para que todos gozaran de la misma oportunidad al comprador: chocolate blanco, negro, de color cacao; con variedad de formas, delicias rematadas por sombrerillos de frutos secos, provocando al paladar … y las pinzas por aquí y por allá tanteando cuál me llevaría al cartucho … Vasos de zumos dignos de la paleta de un pintor o del objetivo de un fotógrafo. Gentes moviéndose de un puesto a otro, deteniéndose para apuntar algún nombre desconocido, hacer una instantánea o, simplemente, mirar. Un mercado abierto desde las 8 de la mañana a 8 de la tarde; con la paciencia de sus vendedores aguantando el torrente turístico.

Solía comprar una tarrina de fruta: 2 o 3 euros, según tamaño y variedad. La degustaba sentada al filo de mi cama mirando al bulevar. Enfrente se colocaba una estatua viviente de un senador romano, vestido con toga. A los turistas que se hacían una foto con él, el senador les colocabas una corona de laurel dorado en la cabeza. A lo largo del paseo de La Rambla hay más estatuas vivientes: la del hombre bicicleta con la niña-esqueleto, frente al Liceo, que pedalean cuando se les echa una moneda, Cleopatras aguardando a su Marco Antonio, toreros en paro, esqueletos boxeadores, ángeles femeninos, duendes, monstruos inquietantes, cortesanas escapadas de la guillotina … Más abajo, en dirección a la estatua de Colón se encuentran los pintores y caricaturistas, que se quejan de la crisis, y soportan mucho frío.

Pero como no hay ciudad que pueda prescindir del turista, a lo largo del bulevar hay muchos kioscos con miles de souvenires: reproducciones en miniatura de las obras de artistas que han dejado impronta en la ciudad, Miró, Gaudí, Picasso …, asequibles en precio y tamaño para que entren en la maleta.

En La Rambla he vivido durante unos pocos días. Ella ha sido testigo de mis paseos solitarios, donde mis ojos se han cruzado con ojos de rostros de muchos países, he escuchado lenguas que no conocía salvo por la cadencia, y me he dejado llevar por la riada humana que intenta sobrevivir el día a día como en cualquier lugar de la tierra. No me he sentido extraña, salvo conmigo misma, en ocasiones. He visitado los barrios emblemáticos de Barcelona, que me recomendó Merche, mi amiga catalana-neoyorkina, tan acertadamente: El Borne, El Gótico, con sus callejuelas antiguas, cargadas de historia, remozadas por multitud de tiendas, cafeterías, charcuterías … Placitas acogedoras y catedrales cuyas piedras han sido testigos de importantes y solemnes acontecimientos.

- Perdón ¿por dónde se va a la Plaza de Cataluña?

-Todo recto, señora… siga todo recto, era la amable respuesta de la gente a la que preguntaba.

Y otro día un hueco para recorrer la Barceloneta, el barrio de pescadores que me recordó a los de Nápoles, con sus callejuelas colgadas de ropa, como abanderando la ciudad, sus casas aún conservan el ocre desvaído de sus fachadas, algunas muy viejas, pero que llevan su vejez con dignidad. Todo el barrio tiene una unidad arquitectónica que afortunadamente no ha sido alterada, y que debe ser respetada.

Desemboqué en la playa de la Barceloneta, donde me senté frente al mar, de un azul luminoso y tranquilo, que se resistía al invierno de Enero. Por el paseo marítimo, algunos ancianos paseaban su nostalgia, quizás de pescadores, y otros más jóvenes, con prendas deportivas, corrían al ritmo de sus auriculares. Me senté en un bar a tomar un café. Pensé que tenía aquella noche una cita con una amiga: Celia, la fotógrafa que capta con su cámara la belleza de los detalles que animan las cosas. También sabía que Celia recorre la ciudad en su Harley, a la que mima y abrillanta y de la que tengo una foto preciosa del espejo retrovisor. A Celia le gusta llamarse Life, así firma su blog y sus correos, así figura en el costado de su moto. Aún no conocía de ella su amoroso carácter, su sonrisa serena, su apacible conversación. Después de un tiempo robado a su descanso, he compartido con ella los momentos más emotivos de mi viaje a Barcelona.

Ahora ya conozco el motivo de mi viaje

Lola Buendía

www.revistaterral.com

http://bajomiolivo.blogspot.com/

ENGLISH

Translation: Ken Green

Pictures: Celia Miralles

On this occasion we include a look at Barcelona from outside, written by Lola Buendia. A graduate of the University of Granada in Philosophy and Arts, she directs the magazine of culture and arts, Terral http://www.revistaterral.com/

She presently resides in Benalmádena (Málaga). Her first novel, Los Valles Olvidados (The Forgotten Valleys) won second prize in the XVIII Premio Anual de Literatura in 2008. She has contributed travel stories and opinion articles to various publications, and several books she has had published with other authors have won competition prizes.

Barcelona: The City of Unusual Gravity and Curved Geometry

I have returned to Barcelona after many years, except for a brief visit in 2010 to attend Vilapoética; a few days of poetry after which I took advantage of some free hours to walk around the Gothic neighborhood while passing the time before my return flight to Málaga. As I said, I've returned to the city of curved geometry and columns that defy gravity, for no special reason. Baudelaire said that "The true travelers are those who go just to go".

I settled myself into a guest house on La Rambla, near the Boquería. The sun came from the right of my balcony, and above my head rose the disturbing gargoyles of the adjoining building which, at night, seemed to come to life in order to seize any tenants that dared disturb their silence. Just in case, I always closed the balcony when I went to sleep.

My first visit was to the Boquería market. In spite of the early hour, there were already lots of tourists with their cameras focused on the dazzling colors of the fruits that displayed themselves luxuriously for the eyes and nose, stimulating the palate and recalling one of those little cups neatly prepared with exotic fruits brought from the most exotic lands. Later, I paused at the chocolate stands, with their wares displayed in ascending racks so that everyone could enjoy the same opportunity to see them as the buyer: white, dark, cacao colored, in a variety of shapes; chocolate delights finished with caps of dried fruit to entice the senses... and my tongs darting back and forth evaluating which I could fit in the box... Glasses of juices worthy of a painter's palette or to be the subject of a photograph. People moving from one stall to another, pausing to point out some unfamiliar name, take a snapshot, or simply look. A market open from 8 in the morning to 8 in the evening with it's patient vendors enduring the torrent of tourists.

I bought a cup of fruit: 2 or 3 euros, according to the size and variety, and enjoyed it while seated on the edge of my bed, watching the boulevard. Across the street was a living statue of a Roman senator, dressed in a toga. He will place a crown of golden laurel on the head of any tourist who wishes to be photographed with him. Along the length of the Paseo de la Rambla are many living statues: the bicyclist with the skeleton child in front of the Liceo, who pedals when tossed a coin, Cleopatra guarding her Mark Antony, bullfighters on strike, boxing skeletons, feminine angels, goblins, disturbing monsters, courtesans escaped from the guillotine... Farther down, in the direction of the statue of Columbus, are found the painters and caricaturists who complain about the economic crisis and endure the cold.

But, since there is no city that can do without the tourist, along the boulevard are many kiosks with thousands of souvenirs: miniature reproductions of the works of artists that have left their mark on the city: Miró, Gaudí, Picasso... at affordable prices and in sizes that will fit into a suitcase. I've lived on la Rambla for a few days. It's been witness to my solitary walks, where my eyes have met the eyes of faces from many countries. I've listened to languages that I didn't know except by their rhythms and I was carried by the human flood that tries to survive, day by day as in any spot on Earth. I haven't felt an outsider except, on occasion, from myself. I've visited the emblematic neighborhoods of Barcelona that were so aptly recommended by Merche, my Catalan-New Yorker friend: El Borne, El Gótico, with it's old alleys, loaded with history, rejuvenated with a multitude of shops, cafés, delicatessens... Welcoming pleasures and cathedrals whose stones have witnessed important and solemn events.

"Pardon me. How can I get to the Plaza de Catalunya?"

"Straight ahead ma'am... continue straight ahead" was the amiable reply of those I asked.

And on another day, a portal to the Barceloneta, the neighborhood of fishermen that reminded me of Naples, with it's alleys hung with clothing as if leading the city. It's houses even retain the discolored ochre of their facades, some very old, but they wear their age with dignity. The entire neighborhood has an architectural unity that, fortunately, hasn't been altered and that should be respected.

I came out onto the Barceloneta beach, where I sat facing the sea which was a luminous, tranquil blue that resisted the January winter. Along the seaside walk some elderly people strolled in their nostalgia, perhaps for fisherman, and others, younger, dressed in sportswear, ran to the rhythms in their headphones. I seated myself in a bar to have a coffee and thought of the plan I had to meet that night with a friend: Celia, the photographer who, with her camera, captures the beauty of the details that bring things to life. I also knew that Celia traveled the city on her Harley, which she pampers and polishes, and of whose rear-view mirror I have a beautiful photo. Celia likes to call herself Life . It's how she signs her blog and her correspondence and it appears on the side of her motorcycle. But I didn't know her warm character, her serene smile, her gentle conversation. In some time stolen from her rest, I shared with her the most moving moments of my visit to Barcelona.

Now I know the reason for my trip.

Lola Buendía

www.revistaterral.com

http://bajomiolivo.blogspot.com/

En aquesta ocasió incloíem una mirada de Barcelona, des de fora, escrita per l’escriptora Lola Buendía, llicenciada en Filosofia i Lletres per la Universitat de Granada, i que dirigeix la revista cultural i artística Terral http://www.revistaterral.com/.

Actualment resideix en Benalmádena (Málaga). La seva primera novel·la, Los Valles olvidados, va merèixer l’accèssit del XVIII Premi Anual de Lliteratura, en el 2008. Ha col·laborat en diverses publicacions amb relats de viatges i articles d’opinió. Té diferents llibres de relats publicats amb altres autors, alguns d’ells, premiats en certàmens.

BARCELONA: LA CIUTAT DE LA INSÒLITA GRAVETAT I LA GEOMETRIA CORBA

Català
Traducció i fotografies: Cèlia Miralles

He regressat a Barcelona després de molts anys, amb un breu parèntesi per a assistir a unes jornades poètiques en el 2010, Vilapoètica, en les quals vaig aprofitar unes hores recorrent el seu barri gòtic mentre feia temps per a la sortida del meu vol a Màlaga. Com dic, he tornat a la ciutat de la geometria corba i les columnes que desafien la gravetat, sense un motiu especial. Diu en Baudelaire que “Els veritables viatgers són aquells que parteixen per partir”

Em vaig instal·lar en un hostal de La Rambla, a prop de La Boqueria. El sol sortia a la dreta de la meva balconada, i per sobre del meu cap s'alçaven les inquietants gàrgoles de l'edifici contigu, que per la nit semblaven prendre vida per a ensenyorir-se dels estranys inquilins que gosessin pertorbar el seu silenci. Si de cas, sempre tancava la balconada quan m'anava a dormir.

La meva primera visita va ser al mercat de La Boqueria. A pesar de la primerenca hora, ja havia molts turistes amb la seva càmera enfocant els enlluernadors colors de les fruites, que s'obrien luxurioses als ulls i a l'olfacte, incitant al paladar i reclamava un d'aquells recipients primorosament preparats amb fruites exòtiques portades dels més variats països. Després em detenia en les parades dels bombons, col·locats en uns tubs ascendents perquè tots gaudissin de la mateixa oportunitat al comprador: xocolata blanca, negre, de color cacau; amb varietat de formes, delícies rematades per barrets de fruits secs, provocant al paladar…i les pinces per aquí i per allà temptejant quin em duria a la paperina … Gots de sucs dignes de la taujana d'un pintor o de l'objectiu d'un fotògraf. Gent movent-se d'un lloc a un altre, detenint-se per a anotar algun nom desconegut, fer una instantània o, simplement, mirar. Un mercat obert des de les 8 del matí a 8 del vespre; amb la paciència dels seus venedors aguantant el torrent turístic.

Acostumava a comprar un recipient de fruita: 2 o 3 euros, segons la seva grandària i varietat. La degustava asseguda al caient del meu llit mirant al bulevar. Davant es col·locava una estàtua vivent d'un senador romà, vestit amb toga. Als turistes que es feien una foto amb ell, el senador els col·locaves una corona de llorer daurat en el cap. Al llarg del passeig de La Rambla hi ha més estàtues vivents: la de l'home bicicleta amb la nena-esquelet, enfront del Liceu, que pedalejen quan se'ls tira una moneda, Cleopatres esperant al seu Marc Antonio, toreros en atur, esquelets boxadors, àngels femenins, follets, monstres inquietants, cortesanes escapades de la guillotina… Més abaix, en direcció a l'estàtua de Colón es troben els pintors i caricaturistes, que es queixen de la crisi, i suporten molt fred.

Però com no hi ha ciutat que pugui prescindir del turista, al llarg del bulevar hi ha molts quioscos amb milers de souvenires: reproduccions en miniatura de les obres d'artistes que han deixat empremta en la ciutat, Miró, Gaudí, Picasso…, assequibles en preu i grandària per a que càpiguen en la maleta.

En La Rambla he viscut durant uns pocs dies. Ella ha estat testimoni dels meus passejos solitaris, on els meus ulls s'han creuat amb ulls de rostres de molts països, he escoltat llengües que no coneixia excepte per la seva cadència, i m'he deixat dur per la riuada humana que intenta sobreviure el dia a dia com en qualsevol lloc de la terra. No m'he sentit estranya, excepte amb mi mateixa, en ocasions. He visitat els barris emblemàtics de Barcelona, que em va recomanar Merche, la meva amiga catalana-neoyorkina, tan encertadament: el Born, el Gòtic, amb els seus carrerons antics, carregats d'història, adornades per multitud de botigues, cafeteries, xarcuteries… Placetes acollidores i catedrals, les pedres de les quals han estat testimonis d'importants i solemnes esdeveniments.

- Perdó, per on puc anar a la Plaça de Catalunya?

-Tot recte, senyora … segueixi tot recte, era l'amable resposta de la gent a la qual preguntava.

I un altre dia, un forat per a recórrer la Barceloneta, el barri dels pescadors que em va recordar als de Nàpols, amb els seus carrerons penjats de roba, com abanderant la ciutat, les seves cases encara conserven l’ocre pàl·lid de les seves façanes, algunes molt velles, però que duen la seva vellesa amb dignitat. Tot el barri té una unitat arquitectònica que afortunadament no ha estat alterada, i que ha de ser respectada.

Vaig desembocar en la platja de la Barceloneta, on vaig asseure enfront del mar, d'un blau lluminós i tranquil, que es resistia a l'hivern de gener. Pel passeig marítim, alguns ancians passejaven la seva nostàlgia, potser de pescadors, i altres més joves, amb peces esportives, corrien al ritme dels seus auriculars. Em vaig asseure en un bar a prendre un cafè. Vaig pensar que aquella nit tenia una cita amb una amiga: la Cèlia, la fotògrafa que capta amb la seva càmera la bellesa dels detalls que animen les coses. També sabia que la Cèlia recorre la ciutat en la seva Harley, a la qual acarona i abrillanta i de la qual tinc una foto preciosa del seu retrovisor. A la Cèlia li agrada dir-se Life, així signa el seu blog i els seus correus, així figura en el costat de la seva moto. Encara no coneixia d'ella el seu amorós caràcter, el seu somriure serè, la seva afable conversa. Després d'un temps robat al seu descans, he compartit amb ella els moments més emotius del meu viatge a Barcelona.

Ara ja conec el motiu del meu viatge.

Lola Buendía

www.revistaterral.com

http://bajomiolivo.blogspot.com/

LA CIUDAD DE LAS FORMAS, LUCES y sombras/THE CITY OF SHAPES, LIGHTS and shadows/LA CIUTAT DE LES FORMES, LLUMS i ombres /

2011-11-07T20:49:00.008-05:00

Barcelona LA CIUDAD DE LAS FORMAS, de las LUCES y las sombras

Castellano
Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador

Barcelona es una ciudad que colma los sentidos a todas horas del día: por la mañana es bueno dirigir la mirada a los edificios de la ciudad que se están despertando con bostezos anaranjados. Son los balcones que cuelgan sobre la Plaça Reial, algunas cúpulas de colores o la persiana todavía cerrada del Mesón del Café. Porque las persianas de los negocios barceloneses también tienen su propia historia y colorido. Por supuesto los torreones no quieren ser menos y avisan a los rosetones y a la nave central de la catedral dedicada a Santa Eulalia, que se despierten para que nadie deje de fijarse en su estilo gótico y admirarlo. A lo largo del día, las miradas se desconcentran y se enfocan en los detalles como si fueran máquinas de filmar, y encuentran una ventana que parece salida de una prisión de alto riesgo o fuentes en las que beben y se refrescan las palomas, porque ellas también habitan en esta ciudad mágica.

Pero lo más espectacular llega con el atardecer, cuando las sombras comienzan a bailar por la ciudad y aparecen por debajo de un arco, reflejadas en los edificios de piedra, o tras las bonitas farolas que cuelgan de las paredes. A veces se pueden ver a contraluz en la playa de la Barceloneta, con los 99 metros que ocupa El Hotel Vela, al final de la Rosa dels Vents, como una imagen icónica de la cultura del diseño que reina en la ciudad.

Cuando anochece se encuentra uno en mundo fantasmagórico situado entre luces y sombras y aparece una visión diferente del Museu Nacional d'Art de Catalunya que se hallaba dormido, como un gigante de cuento.

Y entonces cae la noche sin compasión y las terrazas encienden las luces y las calefacciones al exterior, cuando hace frío. El Hotel Majestic se levanta majestuoso y desde la peluquería Cebado se asoma una modelo que nos indica que es hora de marcharse a dormir.

Barcelona, THE CITY OF SHAPES, LIGHTS and shadows

English
Translation: Keen Green

Photografies: Celia Miralle
Text: Mercedes Salvador

Barcelona is a city that satisfies the senses at every hour of the day: in the morning, direct your gaze at the city's orange toned buildings, like the balconies that overhang the Plaça Reial, some vividly colored domes or the always-closed blinds of the Mesón del Café. The blinds of the businesses of Barcelona have their own stories and colors. Of course, the towers of the Cathedral of Santa Eulàlia don't want to be overlooked, so they warn the rose window and nave to wake up so that nobody will fail to notice and admire their Gothic style. In the course of the day, as your glance loses concentration, it focuses on details as if it were a movie camera and had found a window that seems to open into a high security prison or fountains in which doves drink and refresh themselves, because they too live in this magic city.

But the most spectacular views come with sunset, when the shadows begin to dance over the city and appear beneath an arch, reflected on the stone buildings or behind the lovely lampposts that hang from the walls. Sometimes it's possible to see the Barceloneta beach back-lit, with the 99 meters occupied by the Hotel Vela at the end of Rosa del Vents as an iconic image of the culture of design that rules the city. When night falls, one finds a phantasmagoric world between light and shadow and there appears a different vision of the Museu Nacional d'Art de Catalunya which has fallen asleep like a storybook giant.

And then, night falls without compassion and the terrazas light their lamps and, when it's cold, their outdoor heaters. The Hotel Majestic raises itself majestically and, from the hair salon Cebado, a model leans out to advise us that it's time to go to bed.

Barcelona LA CIUTAT DE LES FORMES, de les LLUMS i les ombres
Català
Traducció i fotografies: Cèlia Miralles
Text: Mercedes Salvador

Barcelona és una ciutat que omple els sentits a qualsevol hora del dia: al matí és bo dirigir la mirada als edificis de la ciutat que s'estan despertant amb amb badalls ataronjats, com els balcons que pengen sobre la Plaça Reial, algunes cúpules de colors vius o la persiana encara tancada del Mesón del Cafè. Perquè les persianes dels negocis barcelonins també tenen la seva pròpia història i colorit. Per descomptat les torrasses no volen ser menys i avisen als rosetons i a la nau central de la catedral dedicada a Santa Eulàlia, que es despertin perquè ningú deixi de fixar-se en el seu estil gòtic i admirar-lo. Al llarg del dia, les mirades es desconcentren i s'enfoquen en els detalls com si fossin màquines de filmar, i troben una finestra que sembla sortida d'una presó d'alt risc o fonts en les que beuen i es refresquen els coloms, perquè ells també habiten en aquesta ciutat màgica.

Però el més espectacular arriba amb el capvespre, quan les ombres comencen a ballar per la ciutat i apareixen per sota d'un arc, reflectides en els edificis de pedra, o darrera dels bonics fanals que pengen de les parets. De vegades es poden veure a contrallum a la platja de la Barceloneta, amb els 99 metres que ocupa L'Hotel Vela, al final de la Rosa dels Vents, com una imatge icònica de la cultura del disseny que regna a la ciutat. Quan es fa fosc es troba un en món fantasmagòric entre llums i ombres i apareix una visió diferent del Museu Nacional d'Art de Catalunya que es trobava adormit, com un gegant de conte.

I llavors es fa de nit sense compassió i les terrasses encenen les llums i les calefaccions a l'exterior, quan fa fred. L'hotel Majestic, s'aixeca majestuós i des de la Perruqueria Cebado s'aboca una model que ens indica que és hora de marxar a dormir.

2011-08-22T05:43:00.000-04:00

AGUA, COLORES Y MÚSICA
WATER, COLORS AND MUSIC
AIGUA, COLORS I MÚSICA

Castellano
Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador

Para las noches cálidas de verano, no hay nada mejor que acercarse a la Plaça Espanya y refrescarse con el juego de luces, música y colores de la Fuente Mágica. Construida por Carles Buigas, ingeniero, como último proyecto de la exposición Universal de 1929. Elevada sobre una plataforma, la fuente principal parece un pastel de novios y las pequeñas de abajo, un manantial que sigue su cauce.

Detrás, puede verse el Palacio Nacional, bajo el cielo azul con un poco de polución de Barcelona, como testigo.

Los turistas y barceloneses se sientan en sus bordes, para olvidarse de sus problemas y dejarse llevar por los juegos de luces y formas, que se contornean al ritmo de la música.

Son noches sugerentes y refrescantes que se introducen en la imaginación de los que las comparten y ayudan a entender un poco mejor lo que aporta la magia del verano.
Son noches que ayudan a soportar un poco mejor lo que la vida te traiga.

English
Traslation: Mariana Romo-Carmona
Photos: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador

On warm, balmy nights there's nothing better than to head over to Plaça Espanya and get refreshed with the play of lights, water, and color of the Magic Fountain. It was built by the engineer Carlos Buigas, as the last project for the 1929 World Expo. Atop an elevated platform, the main fountain looks like a wedding cake, while the smaller fountains below catch the overflow and follow its course.

Behind it, one can see the National Palace, a witness under blue skies with a bit of pollution from Barcelona.

The tourists and barcelonians sit along the edges, to forget their problems for a while and get carried away by the play of lights and shapes of water streams that sway to the beat of the music.

These are refreshing nights full of fantasy that enter the imagination of the ones that share them, and help us to understand a little better what the summer magic brings. These are nights that help us to bear and weather all that life may bring, a little better.

Català
Traducció i fotos: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador

Per a les nits càlides d’estiu, no hi ha res millor que apropar-se a la Plaça Espanya i refrescar-se amb el joc de llums, música i colors de la Font Màgica. Construïda per Carles Buigas, enginyers, com últim projecte de l’exposició Universal de 1929. Aixecada sobre una plataforma, la font principal sembla un pastís de nuvis i les petites d’abaix, sembla que segueixin el seu cau.

Darrera, es pot veure el Palau Nacional, sota el cel blau amb una mica de la pol·lució de Barcelona, com a testimoni.

Els turistes i barcelonins, s’assenten en les seves voreres, per a oblidar-se dels seus problemes i es deixen portar pels jocs de llums i formes, que es contornegen al ritme de la música.

Són nits suggerents i refrescants que s’introdueixen en la imaginació de qui les comparteixen i ajuden a entendre una mica millor allò que aporta la màgia de l’estiu. Són nits que ajuden a suportar una mica millor allò que la vida ens porti.

2011-06-11T10:13:00.099-04:00

BARCELONA, ANTES, DURANTE Y DESPUÉS DE LA FINAL DE LA COPA DE EUROPA DEL BARÇA Y RECIENTEMENTE LA SUPERCOPA

Felicidades Barça

Castellano
Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador

¿Qué tiene el Barça que enamora?

¿Qué tiene el Barça que hipnotiza?

Con esta entrada queremos por supuesto hablar de Barcelona, pero también queremos alargar un poco el hablar de la pasión que causó el Barça en la final de la copa de Europa y ahora m as recientemente con la Supercopa frente al Madrid. (Esto me recuerda cuando me saqué un máster en escritura creativa en Goddard College en Vermont y me vinieron a ver mi madre y mi hermano al discurso final de graduación. Me felicitaron y se pusieron a hablar de sus cosas. Yo les dije: - Oye, que aquí hay que hablar de mi discurso durante todos los días que estáis por aquí, no sólo un minuto y como si no hubiera existido, por lo menos un día por cada año de trabajo. Se quedaron perplejos, pero con el tiempo lo han utilizado en beneficio propio. Así que la celebración por la copa de Europa ha de durar un poco más, sino no vale).

El Barça volvió a convencernos de que sus jugadores son unos magos del balón (ya lo estábamos pero nos hacía falta confirmarlo ante el Manchester), de que su estrategia es la mejor y de que son todos jugadores, tanto en defensa con Piqué, Pujol, Alves, Milito, Maxwell, Fontás o Abidal, en la media, con Xavi, Iniesta, Mascherano, Keita, Busquets, Adriano o Affellay, o la delantera con Bojan, Pedro, Villa y Messi y en la portería con Valdés, con estrella propia que no deja de brillar. El Barça se paseó por el campo, una vez más, imponiendo su juego y sin dar oportunidades al Manchester United de desplegar el suyo, con un sistema infalible: tenían la pelota porque la estaban jugando o recuperando.

Nadie esperaba que de la escuela del Barça salieran tan buenos jugadores, con una técnica tan brillante y tan elaborada, pero es que el Barca lo ha hecho bien de verdad. Primero gracias a la visión del fútbol de Johan Cruyff y luego con la aportación personal de Pep Guardiola al juego, el sistema holandés se ha convertido en el más brillante de la historia.

Pero volviendo a la esencia de lo que queremos contar aquí: ¿qué pasó en Barcelona mientras el Barça jugaba en Inglaterra?

Antes del partido hubo una actividad frenética. Las banderas azulgranas salieron a la calle y los gestos de esperanza de los seguidores se reflejaron en los rostros entusiasmados y en los símbolos pintados en el rostro, en forma de paraguas, camisetas o gorros. En el arco de Triunfo, el Ayuntamiento colocó una pantalla gigante a la que fueron añadiéndose más y más seguidores.

Durante el partido, las calles se quedaron mudas y solitarias, excepto por unos cuantos gritos aislados de –ahhh, casi, venga venga Messi, si señor….-. Los semáforos siguieron cumpliendo con su cometido de dejar pasar a transeúntes y vehículos fantasmas, sin percatarse de que los coches se habían marchado al retiro y los transeúntes estaban con la cara pegada al televisor. La animación estaba concentrada en algunos bares con TV.

El resto era una ciudad desierta, sin niños jugando en los parques ni bañistas en las playas. Una ciudad sin gente, ni ruido y casi sin ambulancias porque parece que hay menos ataques al corazón cuando juega el Barça. Una ciudad dejada de lado para perseguir a una pelota. Según como se mire, el tema tiene tela, pero hay que tener en cuenta quién le estaba dando patadas a la pelota. No eran unas patadas cualquiera.

Lo único que alteró el silencio fueron los goles: el de Pedro que se merecía marcar, el de Villa porque llevaba una sequía preocupante, y sobre todo, sobre todo, el de Messi… Ah Messi… Todos de una forma u otra queremos que meta goles, que siga triunfando, que siga con esa genialidad que rebosa de sus botas, porque gracias a él y al entrenador Pep Guardiola con cada partido ganado, todos nos sentimos un poco héroes.

BARCELONA BEFORE, DURING, AND AFTER THE FINAL OF THE EUROPEAN CUP

English
Translation: Ken Green
Pictures: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador

Barcelona Before, during, and after the Final of the European Cup

What does Barça have that captivates?

What does Barça have that hypnotizes?

With this entry we wish to speak of Barcelona (of course), but also to expand a bit on all of the passion that Barça evoked in the final for the European Cup. It brings to mind a memory from when I earned my Master of Creative Writing at Goddard College in Vermont and my mother and brother came to see my graduation speech. They congratulated me, then began to talk of their own affairs. I told them, "Listen, while you're here you must speak of my achievement every day, not only for a minute and as if it didn't really exist, but for at least one day for each of my years of work." They were perplexed, but with time they've come to understand. And in like manner, the celebration of the European Cup must be prolonged a little.

Barça convinced us that its players are magicians of the soccer ball (we were already convinced but lacked proof against Manchester), that its strategy is the best and that they are complete players, as much in defense with Piqué, Pujol, Alves, Milito, Maxwell, Fontás or Abidal, as in the middle with Xavi, Iniesta, Mascherano, Keita, Busquets, Adriano or Affellay or up front with Bojan, Pedro, Villa y Messi or the gol keeper Valdés. They have their own star that never fails to shine. Barça took to the field one more time, imposing their own game, never giving Manchester a chance to unfold theirs, with an infallible system: they had the ball because they were playing it or recovering it.

Nobody expected that the Barça school would turn out such good players, with such brilliant and elaborate technique, but they've truly done well. Thanks first to Johan Cruyff's vision of soccer and later to Pep Guardiola's personal contribution to the game, the Dutch system has been transformed into the best in history.

But, returning to the essence of what we wish to discuss here, what was going on in Barcelona while Barça played in England? Before the game, there was frantic activity. The blue and scarlet banners were taken into the streets and the hopeful gestures of the fans were reflected in their faces painted with team insignias to match those on their t-shirts, caps and umbrellas. On the Arco de Triunfo, the municipality mounted a giant screen, around which clustered more and more fans.

During the game, the streets became silent and lonely, except for a few isolated shouts of "aaaah", "almost!", "go Messi, go!" and "yes sir...". The traffic lights continued their mission of regulating the passage of pedestrians and the ghosts of vehicles, without noticing that the cars had all slipped away and the pedestrians had their faces glued to the television. All activity was concentrated in those bars with a TV.

The rest of the city was deserted, without children playing in the parks or bathers on the beaches. A city without people or noise and almost without ambulances, for it seems there are fewer heart attacks when Barça is playing. A city cast aside in the pursuit of a ball. As you see, this is a wide-reaching subject, but you must take into account just who was kicking the ball. These weren't just any feet.

The only thing to break the silence were the goals: Pedro's deserved notice, Villa's because it broke a worrisome drought and above all, above all, Messi's ... Ah Messi... Everyone, in one way or another, wants him to score goals, to triumph, to do so with that genius that bursts from his shoes, because, thanks to him and to coach Pep Guardiola (the architect of it all), with each match won, we all feel a bit heroic.

BARCELONA ABANS, DURANT, I DESPRÉS DE LA FINAL DE LA COPA D'EUROPA DEL BARÇA

Català
Fotos i traducció: Cèlia Miralles
Text: Mercedes Salvador

Què té el Barça que enamora?

Què té el Barça que hipnotitza?

Amb aquesta entrada volem, per descomptat, parlar de Barcelona, però també volem allargar una mica el parlar de la passió que va causar el Barça a la final de la copa d'Europa. (Això em recorda quan em vaig treure un màster en escriptura creativa al Goddard College a Vermont i em van venir a veure la meva mare i el meu germà al discurs final. Em van felicitar i es van posar a parlar de les seves coses. Jo els vaig dir: - Escolteu, que aquí hem de parlar del meu discurs durant tots els dies que esteu per aquí, no només un minut i com si no hagués existit, almenys un dia per cada any de treball. Es van quedar perplexos, però amb el temps l'han utilitzat en benefici propi. Així que la celebració per la copa d'Europa ha de durar una mica més, sinó no val).

El Barça va tornar a convèncer-nos que els seus jugadors són uns mags de la pilota (ja n’estàvem però ens feia falta confirmar-ho contra el Manchester), de que la seva estratègia és la millor i que són tots jugadors, tant en defensa amb Piqué, Pujol, Alves, Milito, Maxwell, Fontàs o Abidal, a la mitjana, amb Xavi, Iniesta, Mascherano, Keita, Busquets, Adriano o Affellay, o la davantera amb Bojan, Pedro, Vila i Messi o el porter Valdés, amb estrella pròpia que no deixa de brillar. El Barça es va passejar pel camp, una vegada més, imposant el seu joc i sense donar oportunitats al Manchester United de desplegar el seu, amb un sistema infalible: tenien la pilota perquè l'estaven jugant o recuperant.

Ningú esperava que de l'escola del Barça sortissin tan bons jugadors, amb una tècnica tan brillant i tan elaborada, però és que el Barça ho ha fet bé de veritat. Primer gràcies a la visió del futbol de Johan Cruyff i després amb l'aportació personal de Pep Guardiola al joc, el sistema holandès s'ha convertit en el més brillant de la història. Però tornant a l'essència del que volem explicar aquí: què va passar a Barcelona mentre el Barça jugava a Anglaterra?

Abans del partit hi va haver una activitat frenètica. Les banderes blaugranes van sortir al carrer i els gestos d'esperança dels seguidors es van reflectir en els rostres entusiasmats i en els símbols pintats o en forma de paraigües, samarretes o gorres. En l'arc de Triomf, l'Ajuntament va col·locar una pantalla gegant a la qual es van afegir més i més seguidors.

Durant el partit, els carrers es van quedar mudes i solitàries, excepte per uns quants crits aïllats de -ahhh, gairebé, vinga vinga Messi, si senyor ... .-. Els semàfors seguir complint amb la seva comesa de deixar passar a vianants i vehicles fantasmes, sense adonar-se que els cotxes s'havien marxat al retir i els transeünts estaven amb la cara enganxada al televisor. L'animació estava concentrada en alguns bars amb TV.

La resta era una ciutat deserta, sense nens jugant als parcs ni banyistes a les platges. Una ciutat sense gent, ni soroll i gairebé sense ambulàncies perquè sembla que hi ha menys atacs al cor quan juga el Barça. Una ciutat deixada de banda per perseguir una pilota. Segons com es miri, el tema té tela, però cal tenir en compte qui li estava donant puntades de peu a la pilota. No eren unes puntades qualsevol.

L'única cosa que va alterar el silenci van ser els gols: el del Pedro que es mereixia marcar, el de Villa perquè portava una sequera preocupant, i sobretot, sobretot, el de Messi ... Ah Messi ... Tots d'una manera o altra volem que fiqui gols, que segueixi triomfant, que segueixi amb aquesta genialitat que desborda de les seves botes, perquè gràcies a ell i a l'entrenador Pep Guardiola amb cada partit guanyat, tots ens sentim una mica herois.

Barcelona y sus historias

2011-06-02T10:07:00.000-04:00

Barcelona y sus historias

2011-05-22T18:28:00.023-04:00

Viviendo campo a través: (Memoir, Poems, and Stories)

UN SANT JORDI DESDE DENTRO

Castellano
Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador

Esta vez, cuando nos propusieron a Celia y a mí, vivir el Sant Jordi desde dentro, no lo dudamos ni un segundo, a pesar de la amenaza de lluvia y de los rumores preocupantes de que no habría nadie por caer en medio de Semana Santa. Bajamos a la Rambla Catalunya, la una en Harley y la otra en Scoopy.

Enseguida nos dimos cuenta de que el Sant Jordi era una fiesta difícil de olvidar, por muchas amenazas que hubiera.(es casi como un partido del Barça-Real Madrid) La gente no se había olvidado de estar presente. Las calles de alrededor de la Rambla Catalunya estaban colapsadas, no había aparcamiento por ninguna parte, pero por suerte habíamos ido en nuestras motos.

La Rambla Catalunya un año más estaba invadida de mesas, libros, gente, paseantes, rosas y escritores.

Para los que no conozcan de dónde viene el Sant Jordi, ya lo explicamos en una de las primeras entradas de nuestro blog: es nuestro día de los enamorados, nuestro San Valentín particular, con señeras, rosas, libros y hasta con amenaza de lluvia incluida. Sant Jordi, es el patrón de Catalunya, un caballero que salvó a una princesa del dragón. Y por si fuera poco, además, es el día Internacional del Libro, por la conmemoración de la muerte de Miguel de Cervantes.

Por eso es costumbre que las parejas, amantes, amigos, madres e hijos, etc., se regalen mutuamente una rosa y un libro.

Pues en ese día tan emblemático, tuvimos la oportunidad de estar en una mesa, la de Parnass ediciones, gracias a Amalia Sanchís su fundadora, junto a otros escritores.

Nos instalamos en la mesa para firmar libros y ver pasar a la gente y pasar y pasar. Pero sobretodo tuvimos la oportunidad de darnos cuenta que el libro no está muerto, que la gente quiere comprarlos, regalarlos, leerlos y quiere sentir el pulso de los que los escribieron. Que incluso, están dispuestos a salir a la calle y desplazarse hasta el centro, la Rambla Catalunya, el Corte Inglés de Diagonal, o de Catalunya, el FNAC o la Laie, aunque no les vaya de paso, y no lo puedan utilizar como excusa para escaparse del trabajo. Salen en búsqueda de una historia que les atrape, que les introduzca en un mundo mágico, que les inspire o les haga llorar. Salen en búsqueda de su escritor o mediático favorito, ya sea Bea Cabezas, Luis Racionero, Almudena Grandes, Miquel Roca o Buenafuente.

Pero también en búsqueda de otros no tan conocidos pero no por ello menos interesantes como Mª Ángeles Gavaldá, con su libro ¡Gracias, Crisi!, o Abel Santos y su libro El lado opuesto del viento.

Mariana Romo-Carmona y June Chan habían venido expresamente desde Manhattan, no podían creerse el espectáculo al que llamaron “la feria de libros más grande del mundo”.

Juan Soldevila y Montse Capdevila aparecieron con sus hijos y dijeron que después de vivir en Madrid durante varios años: “no querían perderse la ocasión” y después nos reencontramos con viejos amigos y amigas como Natalia Pera, José María Valon, Carmen Lamiel… madres, y desconocidos.

En conclusión, un día espléndido en donde los libros reinaron, ocupando mesas y suspirando para que alguien los comprara. Algunos autores esperamos inquietos también, preguntándonos ¿quien se interesaría por el mundo que habíamos creado? Un mundo ficticio o real que queríamos compartir. Yo personalmente no cabía dentro de mí por tener mi libro Viviendo campo a través (Memoirs, Poems and Stories) a la venta. Pero lo más importante de todo es que estuvimos todos unidos con un propósito en común: los libros.

THE SANT JORDI LIVES FROM INSIDE

English
Translation: Mariana Romo-Carmona
Pictures: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador

This time, when Celia and I were invited to live the Festival of Sant Jordi from the inside, we didn’t hesitate for a second, despite the threat of rain and the worrying rumors that nobody would show up, since it fell in the middle of Holy Week. We drove down to the Rambla Catalunya, one on her Harley and the other riding Scoopy.

We realized immediately that Sant Jordi is a celebration that would be hard to forget, no matter how many warnings there were. (It’s almost like a soccer match between Barça and Real Madrid!) People had not forgotten, and they were there. The streets surrounding Rambla Catalunya were overflowing, there was no parking available anywhere, but luckily we had driven our motorcycles.

Once again, this well-known thoroughfare was invaded by tables, books, people, strollers, roses, and writers.

For those who don’t know where Sant Jordi comes from, we have already talked about it in one of the first entries to our blog: it is our day for lovers, our peculiar St. Valentine’s, with Barcelona pennants, roses, books, and including the threat of heavy rains. Sant Jordi is the Patron Saint of Catalunya, a knight who saved a princess from a dragon. And as if this weren’t enough, it is also International Book Day, commemorating the death of Miguel de Cervantes.

This is why it’s a tradition for couples, lovers, friends, mothers and children, etc., to give each other a gift of a rose and a book.

And so, on this symbolic day we had the opportunity to be at a table with Parnass Ediciones, thanks to its founder, Amalia Sanchís, and in the company of other writers.

We sat at the table prepared to sign books and to watch people go by, endlessly. But above all we had the chance to realize that books are not dead, that people want to buy them, give them as gifts, read them, and want to feel close to those who wrote them, to feel the pulse of the writer. In fact, they are determined to go out on the street and spill over into downtown, to Rambla Catalunya, the Corte Inglés stores on Diagonal or Catalunya, the FNAC or the Laie, even if it’s out of their way, and they can’t use it as an excuse to skip out of work. They go out in search of a story to grab them, to introduce them to a magical world, to inspire them or make them cry. They go out in search of their favorite writer or media host, whether it’s Bea Cabezas, Luis Racionero, Almudena Grandes, Miquel Roca or Buenafuente.

But also in search of others not as well-known, yet no less interesting, such as Mª Angeles Gavaldá with her book ¡Gracias Crisis!, or Abel Santos, with his book of poems, El lado opuesto al viento (The Other Side of the Wind).

Mariana Romo-Carmona and June Chan had come expressly from Manhattan, and they could not believe the phenomenon they dubbed, “the largest Book Fair in the world.”

Juan Soldevila and Montse Capdevila appeared with their two children, and they commented that after living in Madrid for several years, they “didn’t want to miss the chance;” and then we met up with with old friends like Natalia Pera, José María Valon, Carmen Lamiel... and people’s mothers and those we didn’t know.

To sum up, it was a splendid day where books ruled, occupying tables and sighing in hopes that someone would buy them. Some of us authors waited anxiously as well, who would be interested in the worlds we had created? A world, real or fictional, that we wanted to share. Personally, I could barely stand it because I had my book Viviendo campo a través (Memoir, Poems, and Stories) for sale. But the most important part of all this is that we were all there together, united by a common purpose: books.

VIURE EL SANT JORDI DES DE DINS

Català
Fotos i traducció: Cèlia Miralles
Text: Mercedes Salvador

Aquesta vegada, quan ens van proposar a la Cèlia ia mi, viure el Sant Jordi des de dins, no ho vàrem dubtar ni un segon, tot i l'amenaça de pluja i dels rumors preocupants que no hi hauria ningú per caure enmig de Setmana Santa. Baixem a la Rambla Catalunya, l'una en Harley i l'altra en Scoopy.

De seguida ens vam adonar que el Sant Jordi era una festa difícil d'oblidar, per moltes amenaces que n'hi ha. (És gairebé com un partit de Barca Reial Madrid) La gent no s'havia oblidat d'estar present. Els carrers del voltant de la Rambla Catalunya estaven col·lapsades, no hi havia aparcament per enlloc, però per sort havíem anat en motos.

La Rambla Catalunya un any més estava envaïda de taules, llibres, gent, vianants, roses i escriptors.

Per als que no coneguin d'on ve el Sant Jordi, ja ho vàrem explicar en una de les primeres entrades del nostre blog: és el nostre dia dels enamorats, el nostre Sant Valentí particular, amb senyeres, roses, llibres i fins i tot amb amenaça de pluja inclosa. Sant Jordi, és el patró de Catalunya, un cavaller que va salvar a una princesa del drac. I per si fos poc, a més, és el dia Internacional del Llibre, per la commemoració de la mort del Miguel de Cervantes.

Per això és costum que les parelles, amants, amics, mares i fills, etc. ... es regalin mútuament una rosa i un llibre.

Doncs en aquest dia tan emblemàtic, vam tenir l'oportunitat d'estar en una taula, la de Parnass Edicions, gràcies a l’Amàlia Sanchís, la seva fundadora, al costat d'altres escriptors.

Ens instal·lem a la taula per a signar llibres i veure passar la gent i passar i passar. Però sobretot vam tenir l'oportunitat de donar-nos compte que el llibre no està mort, que la gent vol comprar-los, regalar, llegir-los i vol sentir el pols dels que els van escriure. Que fins i tot, estan disposats a sortir al carrer i desplaçar-se fins al centre, la Rambla Catalunya, el Corte Inglès de Diagonal, o de Catalunya, l'FNAC o la Laie, encara que no els vagi de pas, i no ho puguin utilitzar com a excusa per escapar-se del treball. Surten a la recerca d'una història que els atrapi, que els introdueixi en un món màgic, que els inspiri o els faci plorar. Surten a la recerca del seu escriptor o mediàtic favorit, ja sigui la Bea Cabezas, el Luis Racionero, l’Almudena Grandes, el Miquel Roca o en Buenafuente.

Però també a la recerca d'altres no tan coneguts però no per això menys interessants com la Mª Angeles Gavaldá, amb el seu llibre ¡Gracias, Crisis!, o l’Abel Santos amb el seu poemari El lado opuesto al viento.

La Mariana Romo-Carmona i la June Chan havien vingut expressament des de Manhattan i no podien creure's l'espectacle al que van enomenar “ la fira de llibres més gran del món”.

El Juan Soldevila i la Montse Capdevila van aparèixer amb els seus fills i van dir que després de viure a Madrid durant diversos anys: “no volien perdre l'ocasió” i després, ens vàrem retrobar amb vells amics i amigues com la Natalia Pera, el José María Valon, la Carme Lamiel ... mares i desconeguts.

En conclusió, un dia esplèndid on els llibres van regnar, ocupant taules i sospirant perquè algú els comprés. Alguns autors vàrem esperar inquiets també, preguntant qui s'interessaria pel món que havíem creat? Un món fictici o real que volíem compartir. Jo personalment no cabia dins meu per tenir el meu llibre Vivint camp a través (Memoirs, Poems and Stories) a la venda. Però el més important de tot és que vam estar tots units amb un propòsit en comú: els llibres.

2011-03-25T18:36:00.009-04:00

EL PASTÍS

Castellano
Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador

Hay bares en Barcelona que parecen guardar todo el sabor, la personalidad y el caliu del que la ciudad es capaz. Muchos otros locales se han disfrazado de diseño, pero el Pastís se mantiene impertérrito.

Situado en la calle Santa Mónica, 4, al lado de la Rambla de Canaletes, aunque afuera hay un cartel de calle García Lorca (por supuesto no podría llamarse de otra forma, mi poeta favorito).

Es un bar con aire francés y barroco, cuyo dueño (Ángel) mantiene el local repleto de figuras, espejos, cuadros, fotos antiguas, torres Eiffel, cigüeñas de papel y luces de colores.

Cuando uno está dentro, se siente instantáneamente arropado por el pasado y el presente del local. Al rato se olvida de que está en un bar e incluso se olvida de que fue solo. Uno puedo mirar un disco de Edith Piaf colgado en la pared, carteles afiches, señales y farolillos mientras Rheka, la camarera, sirve la bebida francesa Pastís (que da el nombre al local) o alcohol de una mesa a la otra. En el techo hay las consagradas vigas de madera.

Por si uno no tuviera suficiente con el carisma del local ahí está Bibi González cantando a pleno pulmón bajo la mirada de Edith Piaf. A su lado está Mariano Olivera, el guitarrista de voz melosa que la acompaña los martes en las noches de Tango. Otros se animan a cantar porque en lugares como éste, la creatividad brota por las esquinas.

No sólo están los martes de tango, sino actividades como the Poetry Slam, concierto de música brasileña, los cantautores o cuentacuentos.

El Pastís es un lugar imprescindible que te acompaña hasta los lunes por la noche.

Hoy, sin embargo, bajo auspicios de ser cerrado por el ayuntamiento, por ruido. Recordemos que son pocos los bares que conservan el sabor del Pastís y mantienen viva la música en vivo y la cultura en Barcelona. No podemos permitir que se cierren, porque con ellos se cerraría una parte de nuestra alma de trovadores.

English
Translation: Ken Green
Pictures: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador

There are bars in Barcelona that seem to harbor all the flavor, personality and warmth the city has to offer. Many other places have dressed themselves up, but El Pastis remains impassive, situated on la Calle Santa Monica 4, alongside la Rambla Canaletes, although posted outside is a sign for Calle Garcia Lorca (who, after all, is my favorite poet).

It's a bar with a French baroque air whose owner Àngel keeps it full of figures, mirrors, paintings, old photos, Eiffel towers, paper storks and colored lights. When you are inside, you instantly feel wrapped in it's past and its present. In a moment you forget that you're in a bar and that you've come alone. You can look at an Edith Piaf record that's hung on the wall along with posters, signs and Chinese lanterns while Rheka, the waitress, serves pastis (the French drink for which the place is named) and other drinks to one table or the other. On the ceiling are the beloved wooden beams.

If the charisma of the place isn't enough for you, there's Bibi González singing in full voice below the gaze of Edith Piaf. At her side is Mariano Olivera, the honey-voiced guitarist who accomanies her on the Tuesday tango nights. Others are also moved to sing because, in places like this, creativity seeps from every corner. And it's not only the tango nights, but activities like the Poetry Slam, Brazilian music concerts and nights for singer-songwriters and storytellers.

El Pastis is an indispensable place that stays with you through the Monday nights but today it is under the threat of closure by the city government for noise. We should remember that bars that preserve the flavor of El Pastis and maintain the live music and culture of Barcelona are few. We can't allow them to close, for with them will die a part of the troubador within our souls.

Català
Fotos i traducció: Cèlia Miralles
Text: Mercedes Salvador

Hi ha bars a Barcelona que semblen guardar tot el sabor, la personalitat i el caliu del qual la ciutat és capaç. Molts altres locals s'han disfressat de disseny, però el Pastís es manté impertèrrit.

Situat al carrer Santa Mònica, 4, al costat de la Rambla de Canaletes, encara que fora hi ha un cartell de carrer García Lorca (per descomptat no podria dir-se d'una altra manera, el meu poeta preferit).

És un bar amb aire francès i barroc, l'amo (Àngel) manté el local ple de figures, miralls, quadres, fotos antigues, torres Eiffel, cigonyes de paper i llums de colors.

Quan un és dins se sent instantàniament recolzat pel passat i el present del local. A l'estona s'oblida que està en un bar i fins i tot s'oblida que va anar sol. Un pot mirar un disc d'Edith Piaf penjat a la paret, cartells, senyals i fanalets mentre Rheka, la cambrera, serveix la beguda francesa Pastís (que dóna el nom al local) o alcohol d'una taula a l'altra. Al sostre hi ha les consagrades bigues de fusta.

Per si un no tingués prou amb el carisma del local, aquí està la Bibi González cantant a ple pulmó sota la mirada d'Edith Piaf. Al seu costat hi és el Mariano Olivera, el guitarrista de veu melosa que l'acompanya els dimarts a les nits de Tango. Altres s'animen a cantar perquè en llocs com aquest, la creativitat brolla per les cantonades.

No només hi ha els dimarts de tango, sinó activitats com the Poetry Slam, concert de música brasilera, els cantautors o contacontes.

El Pastís és un lloc imprescindible que t'acompanya, fins i tot, els dilluns a la nit.

Avui però, sota els auspicis de ser tancat per l'Ajuntament, per soroll. Recordem que són pocs els bars que conserven el sabor del Pastís i mantenen viva la música en viu i la cultura a Barcelona. No podem permetre que es tanquin, perquè amb ells es tancaria una part de la nostra ànima de trobadors.

2011-02-05T20:06:00.018-05:00

BARCELONA CENTRO CULTURAL DE ESCRITURA Y LECTURA

Castellano
Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador

Esa tarde Celia y yo bajamos en metro en la Plaça Catalunya con la intención de entrevistar a una escritora en una librería. Pero no en una librería cualquiera. Íbamos charlando hacia Pau Clarís. Doblamos la esquina y entramos en la Librería Laie, no sin antes hacer unas cuantas fotos desde la calle y desde todos los ángulos posibles.

En el piso de abajo ojeamos varios libros. Nos quedamos pensando en lo sugerentes que son las estanterías llenas de libros. Sobre todo por la perspectiva de leer una historia nueva y diferente que nos ayude a contactar con el corazón o nos distraiga o divierta. Nos fijamos en uno llamado Hypatia, la mujer que amó la ciencia. Qué título más sugerente. Entramos en sus páginas y fotografiamos las palabras. Nos llamó la atención Los Diarios de bicicleta de David Byrne por su portada naranja. Y es que las portadas tienen su importancia. Te ayudan a coger un libro o no.

Luego subimos las escaleras y nos encontramos con un ambiente relajado como el de la casa de la yaya (a mi bisabuela la llamábamos yaya y me encanta la sonoridad)

Allí uno no solo puede comprar libros sino también tomarse una bebida, una pasta y una ensalada.

En sus mesas siempre hay alguien degustando un café mientras ojea las páginas de un libro traído del piso de abajo o de su casa. En ese día de invierno, en una de las mesas había una mujer de unos cincuenta años, con melena por el hombro, cabello castaño y canas que le blanqueaban en las raíces. No parecía ir a la moda porque seguramente no tenía tiempo. Levantó la cabeza un instante y nos sonrió. Frente a ella había una libreta. Garabateaba ideas y las borraba. Al poco le sonó el móvil. Suspiró, cogió la libreta y un libro de poemas de Noemi Trujillo denominado Lejos de Valparaíso y nos dijo: “este libro de poemas expresa los sinsabores del amor y del dolor, con tal fuerza y musicalidad que me ha vuelto a hacer creer en la poesía y en el amor a los maridos. Os recomiendo su siguiente libro de poemas: La muchacha de los ojos tristes”

Y salió corriendo. Seguir a esta poeta porque vale la pena.

Mientras esperábamos, Mariana Romo-Carmona estaba dentro firmando su libro Speaking like an Immigrant (Hablando como una emigrante). Nos acercamos para preguntar de qué se trataba y nos comentó:

En Una habitación propia Virginia Wolf dice: “Las mujeres se han sentado dentro de casa, durante millones de años, de modo que ahora, las paredes mismas están impregnadas por su fuerza creativa”

“Las Mujeres, son tan sensibles y perspicaces que conocen cada matiz del mundo interno.

Las mujeres, de hecho, son las palabras mismas con las que los hombres hablan.

Son las plumas, el papel, los libros”

Con la nostalgia de un Chile paradisíaco de fondo su libro trataba de muejres emigrantes y de la rudeza de la llegada a los EEUU. Dibujaba personajes femeninos: hermanas, hijas, lesbianas, amigas y amantes a la perfección.

Lo apuntamos para comprarlo en Amazon kindle (la nueva versión de venta por la red).

Al rato apareció Mireia Arrate, vasca pero arraigada en Barcelona y nos contó que ella ejerció de abogada hasta que pudo dejarlo y dedicarse en exclusiva a la escritura. Acababa de pasar una temporada en Manhattan y estaba escribiendo su segunda novela. Su primera novela El año de los mil cafés, trata sobre el período en la vida de Laura Camps, en el que, reconfortada por los sorbos de una taza de café imprescindible, refleja, considera, y rehace su vida, después de enterarse de que su marido Juan le engaña con Neus, amiga suya.

Salimos de la librería-café con ganas de comprar libros y llegar a casa para leerlos. Contemplamos una vez más el escaparate y nos fuimos.

Gracias a todas las escritoras por expresar sus sensaciones y pensamientos en un papel, que si no se hubieran quedado impregnados por las paredes,

y, a las librerías por vender los libros.

BARCELONA CULTURAL CENTER FOR READING AND WRITING

English
Translation: Ken Green
Pictures: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador

One afternoon, Celia and I took the Metro from the Plaça Catalunya with the intention of interviewing a writer in a bookstore. But not just any bookstore. We walked, chatting, towards Pau Claris. Turning the corner, we entered the Librería Laie after stopping on the street outside to take some photos from all possible angles.

Downstairs we had a look at several books and were left thinking about what provocative things these shelves full of books are. How reading a new and different story can put us in contact with our hearts or distract or entertain us. We focused on one called Hypatia, the Woman Who Loved Science, with it's evocative title. As we looked through its pages, we photographed the words. The Bicycle Diaries by David Byrne caught our attention with its yellow cover. Covers certainly have their importance in helping choose a book.

Later we went upstairs and found a relaxed atmosphere, like in Yaya's house (we called my great-grandmother Yaya and I like its sound).

There, you can not only buy books but also have a drink, a pastry and a salad.

At the tables there is always someone having coffee while looking through the pages of a book brought up from the floor below or from their home. On that particular winter day, at one of the tables, sat a woman of fifty-some years with shoulder-length chestnut hair, grey at the roots. She seemed not to have the time to be trendy. She raised her head for a moment and we exchanged smiles. In front of her she held a notebook in which she scribbled and erased ideas. Shortly, her cellphone rang. She sighed, grabbed the notebook and a book of poems by Noemi Trujillo named Lejos de Valparaiso (Far From Valparaiso) and said to us: “This book of poems expresses the heartaches of love and of pain with such strength and music that it leaves me believing in poetry, in love and in husbands. I recommend as your next book of poems La muchacha de los ojos tristes (The Girl With the Sad Eyes)”.

Then she left in a rush. Follow this poet. It's worth the effort.

While we waited, Mariana Romo-Carmona was signing her book, Speaking Like an Immigrant. We approached her to ask about its subject and she told us:

“In A Room of One's Own, Virginia Woolf says: 'women have sat indoors all these millions of years, so that by this time the very walls are permeated by their creative force”

“Women are so sensitive and perceptive that they know each nuance of the world within.

Women, in fact, are the very words with which men speak.

They are the pens, the paper, the books”.

Her book deals with immigrant women who hold a deep nostalgia for a paradisiacal Chile and with the harsh reality of their arrival in the U.S. She has sketched the female characters; sisters, daughters, lesbians, friends and lovers, to perfection.

We make a note to buy the edition for the Amazon Kindle.

In a little while, Mireia Arrate appears. She is Basque but is deeply rooted in Barcelona. She told us that she practiced law until she was able to leave it and dedicate herself exclusively to writing. She had just spent a season in Manhattan and was writing her second novel. Her first, El año de los mil cafés (The Year of a Thousand Coffees) is about a period in the life of Laura Camps in which, comforted by sips of perfect coffee, she reflects, considers and rebuilds her life after finding out that her husband, Juan, has had an affair with Neus, a friend of hers.

We leave the cafe-bookstore with a desire to buy some books and take them home to read. After pausing once more to contemplate the shop window, we go.

Thanks to all the writers who have expressed their feelings and thoughts on paper so that they weren't just left to permeate the walls,

and, thanks to all the bookstores for selling them.

BARCELONA CENTRE CULTURAL D'ESCRIPTURA I LECTURA

Català
Fotos i traducció: Cèlia Miralles
Text: Mercedes Salvador

Aquella tarda la Cèlia i jo vàrem baixar amb metro a la Plaça Catalunya amb la intenció d'entrevistar a una escriptora en una llibreria. Però no en una llibreria qualsevol. Anàvem xerrant cap a Pau Clarís. Vàrem doblegar la cantonada i entrar a la Llibreria Laie, no sense abans fer unes quantes fotos des del carrer i des de tots els angles possibles.

Al pis de sota vàrem fullejar diversos llibres. Ens vàrem quedar pensant en el suggerents que són les prestatgeries plenes de llibres. Sobretot per la perspectiva de llegir una història nova i diferent que ens ajudi a contactar amb el cor o ens distregui o diverteixi. Ens vàrem fixar en un anomenat Hypatia, la dona que va estimar la ciència, amb aquest títol tan suggerent. Entrem en les seves pàgines i fotografiem les paraules. Ens va cridar l'atenció Diaris de bicicleta de David Byrne per la seva portada taronja. I és que les portades tenen la seva importància. T'ajuden a agafar un llibre o no.

Després vàrem pujar les escales i ens vàrem trobar amb un ambient relaxat com el de la casa de la iaia (a la meva besàvia li dèiem iaia i m'encanta la sonoritat).

Allà un no només pot comprar llibres sinó també prendre's una beguda, una pasta i una amanida.

En les seves taules sempre hi ha algú degustant un cafè mentre mira les pàgines d'un llibre portat del pis de sota o de casa seva. En aquest dia d'hivern qualsevol, en una de les taules hi havia una dona d'uns cinquanta anys, amb cabellera per l'espatlla, cabell castany i cabells blancs que li blanquejaven en les arrels. No semblava anar a la moda perquè segurament no tenia temps. Va aixecar el cap un instant i ens va somriure. Enfront d'ella hi havia una llibreta. Gargotejava idees i les esborrava. Li va sonar el mòbil. Va sospirar, agafar la llibreta i un llibre de poemes de Noemi Trujillo denominat Lejos de Valparaíso i ens va dir: “aquest llibre de poemes expressa les contrarietats de l'amor i del dolor, amb tal força i musicalitat que em va tornar a fer creure en la poesia, en el amor i en els marits. Us recomano el seu següent llibre de poemes: La muchacha de los ojos tristes”.

I va sortir corrent. Seguiu a aquesta poeta perquè val la pena.

Mentre esperàvem, Mariana Romo-Carmona estava dins signant el seu llibre Speaking like an Immigrant (Parlant com una emigrant). Ens acostem per preguntar de què es tractava i ens va comentar:

A Una habitació pròpia Virginia Wolf diu: “Les dones s'han assegut dins de casa, durant milions d'anys, de manera que ara, les parets mateixes estan impregnades per la seva força creativa”

“Les Dones, són tan sensibles i perspicaces que coneixen cada matís del món intern.

Les dones, de fet, són les paraules mateixes amb les quals els homes parlen.

Són les plomes, el paper, els llibres”

El seu llibre tractava de dones emigrants amb la nostàlgia d'un Xile paradisíac de fons i la rudesa de l'arribada als EUA. Dibuixava personatges femenins: germanes, filles, lesbianes, amigues i amants a la perfecció.

L’apuntem per comprar a Amazon kindle (la nova versió de venda per la xarxa).

A l'estona va aparèixer Mireia Arrate, basca però arrelada a Barcelona, i ens va explicar que ella va exercir d'advocada fins que va poder deixar-lo i dedicar-se exclusivament a l'escriptura. Acabava de passar una temporada a Manhattan i estava escrivint la seva segona novel·la. La seva primera novel·la El año de los mil cafés, tracta sobre el període en la vida de Laura Camps, en el qual, reconfortada pels glops de la tassa de cafè perfecta, reflecteix, considera, i refà la seva vida, després de saber que el seu marit Joan l'enganya amb Neus, amiga seva.

Sortim de la llibreria-cafè amb ganes de comprar llibres i arribar a casa per llegir-los. Contemplem una vegada més l'aparador i vàrem marxar.

Gràcies a totes les escriptores per expressar les seves sensacions i pensaments en un paper, que si no s'haguessin quedat impregnades per les parets,

i, a les llibreries per vendre els llibres.

Fira de Santa Llucia

2010-12-23T18:29:00.036-05:00

FIRA DE SANTA LLÚCIA

Castellano
Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador

Cuando llegan las fiestas de Navidad y Reyes, en Barcelona es sagrado darse una vuelta por la Fira de Santa Llúcia, para ver a los artesanos que se reúnen frente a la catedral, desde 1786. Sí, sí, habéis leído correctamente 1786.

Aún más interesante es saber que se celebró la feria en 1860, a pesar de que hubo una epidemia de fiebre amarilla.

Pero ¿quién es Santa Llúcia? Pregunta una niña por la calle. La patrona de modistas y sastres, contesta su madre.

Con el tiempo pasó de ser una fiesta de modistas, a vender musgo, belenes, corcho y hierbas. Hoy es una de las tradiciones populares más arraigadas de la ciudad. Un lugar donde las familias van a pasear, a pesar del frío y a comprar lo necesario para la Navidad. Donde los figuristas o los artesanos del corcho se distinguen por los años que llevan en el negocio. Un lugar donde ir a buscar musgo puede convertirse en toda una aventura. Donde hay pesebres, abetos, Caga Tiós, Caganés (en este blog preferimos no entrar en detalles del por qué en Navidad en Cataluña hay tantas palabras que empiezan con ¨caga algo¨), belenes, estrellas, bolas rojas, doradas o plateadas para el árbol de Navidad. Y por si fuera poco donde también se pueden encontrar piñas amontonadas, abanicos, zambombas, panderetas o mantones de manila.

Un lugar mágico donde las luces de Navidad iluminan el espíritu de los paseantes.

Las creadoras del blog, para empezar bien el año, proponemos un paseo por la Fira de Santa Llúcia y que escojáis con cuidado un regalo.

Ademas os queremos agradecer el que nos leáis, porque sin lectores no somos nadie y, desearos a todos unas felices fiestas y un año 2011

entrañable,

divertido,

entretenido

y suculento

English
Translation: Ken Green

Photos: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador

When the holidays of Christmas and The Three Kings arrive in Barcelona, it is a sacred duty to take a walk to the Fira de Santa Llúcia to see the artisans who have congregated in front of the cathedral every year since 1786. Yes, you've read it correctly, 1786.

Even more interesting is to know that the fair was celebrated in 1860, in spite of the yellow fever epidemic.

But who is Santa Llúcia? asks a little girl in the street. The patron saint of dressmakers and tailors, answers her mother.

With the passage of time, it became a festival of dressmakers and vendors of moss, nativity scenes, cork and herbs. Today it's one of the most deeply rooted popular traditions of the city. A place where families go to stroll in spite of the cold, and to buy the things they need for Christmas. A place where sketch artists and artisans in cork distinguish themselves by the years they've been in the business. A place where searching for moss can be wholly transformed into an adventure. Where there are mangers, fir trees, Caga Tiós, Caganes (in this blog we prefer not to elaborate on the details as to why, on Christmas in Cataluña, there are so many words that start with "caga algo" [shit something] but look to these links for explanations of the previous two items: http://en.wikipedia.org/wiki/Tió_de_Nadal http://en.wikipedia.org/wikiCaganer), nativity scenes, stars and red, gold or silver balls for the Christmas tree. And, as if that were not enough, you can also find stacks of pine cones, fans, drums, tambourines and manila shawls.

A magical place where the lights of Christmas illuminate the spirits of the passers-by.

In order to start the new-year well, the creators of this blog suggest that you take a walk through the Fira de Santa Llúcia and that you chose a gift with care.

We would also like to express our appreciation to all of our readers, for without readers, we are nothing. And we wish all of you happy holidays and a happy 2011

peaceful

enjoyable

entertaining

and prosperous.

Català

Fotos i traducció: Cèlia Miralles
Text: Mercedes Salvador

Quan arriben les festes de Nadal i Reis, a Barcelona és sagrat fer-se un volt per la Fira de Santa Llúcia, per a veure als artesans que es reuneixen enfront de la catedral, des de 1786. Sí, sí, heu llegit correctament 1786.

Encara més interessant és saber que es va celebrar la fira en 1860, a pesar que va haver una epidèmia de febre groga.

Però qui és Santa Llúcia? Pregunta una nena pel carrer. La patrona de modistes i sastres, contesta la seva mare.

Amb el temps va passar de ser una festa de modistes, a vendre molsa, pessebres, suro i herbes. Avui és una de les tradicions populars més arrelades de la ciutat. Un lloc on les famílies van a passejar, a pesar del fred i a comprar el necessari per al Nadal. On els figuristes o els artesans del suro es distingeixen pels anys que duen en el negoci. Un lloc on anar a buscar molsa pot convertir-se en tota una aventura. On hi ha pessebres, avets, Caga Tiós, Caganés (en aquest blog preferim no entrar en els detalls del perquè en Nadal a Catalunya hi ha tantes paraules que comencen amb ¨caga quelcom¨), pessebres, estrelles, boles vermelles, orades o platejades per a l'arbre de Nadal. I per si no fos poc on també es poden trobar pinyes amuntegades, ventalls, simbombes, panderetes o mantons de manila.

Un lloc màgic on les llums de Nadal il·luminen l'esperit dels vianants.

Les creadores del blog, per a començar bé l'any, proposem un passeig per la Fira de Santa Llúcia i que escolliu amb cura un regal.

Us volem agrair que ens llegiu, perquè sense lectors no som ningú i, desitjar-vos a tots unes bones festes i un any 2011

entranyable,

divertit,

entretingut

i suculent

En taxi por la Diagonal- Taking a taxi- Amb taxi

2010-11-30T14:28:00.065-05:00

UNA MAÑANA EN TAXI POR LA DIAGONAL

Castellano
Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador

Como teníamos prisa, esta vez Celia y yo pensamos en una forma rápida de ir de un lado al otro de la ciudad, de este a oeste. La calle más adecuada era la Avinguda Diagonal, una arteria ideada por Ildefonso Cerdá, que corta la ciudad en diagonal como de un tijeretazo y además tiene carril bus-taxi. Levantamos la mano y frente a nosotras paró uno de esos coches amarillo y negro.

-¿Por qué tienen estos colores? - preguntó Celia en alto.

El taxista, un hombre calvo con gafas un poco grandes para su cara, nos respondió raudo. - La decisión se tomó en la Segunda República. Un ingeniero decidió unificar los colores de los taxis para eliminar la competencia.

-Ingeniero tenía que ser para escoger estos colores.- Dije.

-También trajo los semáforos.

-¿Los semáforos? ¿Hasta entonces Barcelona era una ciudad sin semáforos?- Celia no podía creérselo.

-Pues sí.

Por la ventana, vimos pasar los Jardines de Pedralbes. El taxista carraspeó y enseguida nos dijo

- Eusebi Güell cedió la casa y parte de los jardines a la Corona en agradecimiento por su nombramiento nobiliario.

-Espera ¿qué debe de haber detrás de esa ventana? - Preguntó Celia.

-Algún misterio.- Pero no tuvimos tiempo de averiguarlo porque ese no era un tema que le interesara al taxista.

Una fuente nos echó una ojeada al pasar y nos pareció que quería salir a perseguirnos, pero no nos alcanzó. Pasamos por edificios cuyas cúpulas eran lo más interesante, sobretodo por los áticos llenos de plantas, hasta la plaza Calvo Sotelo,

-Perdón pero ese es el nombre franquista, ahora se llama Francesc Maciá.

El taxista no nos pasaba ni una.

-No es que estemos interesadas en lo franquista, pero cuando uno ha conocido desde pequeña una plaza con un nombre, pues queda una imagen inamovible, que va unida al nombre y cuesta mucho de cambiar.

-Bueno bueno...- Nos miró por el retrovisor como si hubiéramos bajado tres puntos en cultura ciudadana.

Supongo que el hablar de nombres del pasado también puso en evidencia nuestra edad. A quién le importaba lo que pensara.

El taxista nos volvió a mirar por el retrovisor y añadió - Francesc Maciá fue un político catalán. Exiliado, integró su partido en Esquerra Republicana y más tarde fue elegido Presidente de la Generalitat en 1932.

Celia y yo ya habíamos desconectado hacía un rato, cuando dijimos a la vez

-El Círculo Ecuestre.

Ahora yo carraspeé y dije:

-Club privado, de carácter exclusivo al que suelen pertenecer las personalidades más destacadas e influyentes de la sociedad. Inaugurado en 1856. Lugar dónde para entrar hay que levantar la nariz y si eres hombre el cuello del polo también. Yo fui miembro durante una época hasta que leí el comentario de Groucho Marx: ¨Yo nunca pertenecería a un club en que me tuviera a mí como uno de sus miembros¨

Y me borré.

Pasamos por debajo de luces navideñas y por al lado de letras que mostraban que Barcelona es una ciudad de diseño.

-Señoritas les aviso que esta es la casa Comalat, construida con claras influencias gaudinianas. Supongo que esto lo sabrán.

-Mira, mira la Casa Asia. Yo fui un día a una conferencia allí- Celia cambió de tema.

-¿Saben quién era el dueño que la hizo construir?- el taxista nos miró esta vez por el espejo de al lado y frunció el ceño.- El Barón de Quadras y la mandó construir al arquitecto Puig y Cadafalch.- Respondió sin darnos tiempo a nada.

Finalmente llegamos a la Torre Agbar, al rascacielos más recientemente construido en Barcelona donde trabajamos las dos y le preguntamos:

-¿Sabe quién la construyó?

-Sí , un arquitecto francés.

-Jean Nouveau. Y ¿sabe cuántos dispositivos luminosos tiene?

-Uno no puede saberlo todo.

-4.000 y utilizan la técnica LED, que es lo que le permite crear imágenes alrededor del perímetro cilíndrico.- Dije.

-Además tiene sensores de temperatura al exterior que regulan la apertura y cierre de las lamas de vidrio, que son como una piel.- Celia pagó y dijo:

- siempre se aprende algo nuevo.

A MORNING TAXI RIDE ALONG THE DIAGONAL

English
Translation: Ken Green

Photos: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador

Since we were in a hurry this time, Celia and I thought of a quick way to cross the city from one side to the other, from east to west. The best route was the Avinguda Diagonal, an artery conceived by Ildefonso Cerdá, that cuts the city diagonally, as if by a scissor, and also has a taxi lane. We raised a hand and a yellow and black car stopped in front of us. "Why are the cabs those colors?" asked Celia aloud. The driver, a bald man with glasses a bit too large for his face, answered quickly, "The decision was made during the Second Republic. An engineer set about making all taxis the same colors to eliminate competition.

-"He had to be an engineer to choose these colors." he said.-"He also put up the traffic lights"

-"The traffic lights? Until then, Barcelona was a city without traffic lights?" Celia couldn't believe it.

-"Well, yes.

Through the window, we saw the Gardens of Pedralbes pass by. The driver cleared his throat, then told us:

-Eusebi Güell turned over his house and a part of his gardens to the Crown in gratitude for being named a noble.

-"Wait. What must have been behind that window?" asked Celia.

-"Some mystery." But we didn't have time to find out because it wasn't a topic that interested the driver.

A fountain threw us a glance as we passed and seemed as if it wanted to follow, but it couldn't catch us. We passed buildings with fascinating domes and penthouses full of plants. Until we arrived at the Plaza Calvo Sotelo.

-"Excuse me, but that is the Francoist name. Now it is called Francesc Macià.

The driver wouldn't let us get away with anything.

-"We're not interested in Francoism, but when one has known a place by a certain name since childhood, it's image and name become unified and it's very hard to change."

-"OK, OK..." He looked at us in the rear-view mirror as if we had fallen three points on the city's culture scale.

I suppose the talk of names from the past also revealed our age.

The driver again looked at us in the mirror and added, "Francesc Maciá was a Catalan political leader. In exile, he formed his party Esquerra Republicana (a party for Catalan Independence) and later was elected president of the Generalitat (the Catalan government) in 1932.

Celia and I had switched him off a while ago when we said together,

-"El Círculo equestre.

Now -I- cleared my throat and said;

-"A private and exclusive club for society's most prominent and influential personalities. Started in 1856. A place where, in order to enter, you must raise your nose and, if you are a man, the collar of your polo shirt as well. At one time, I was a member, until I read Groucho Marx's comment; 'I refuse to join any club that would have me as a member.' Then I resigned.

We passed below Christmas lights and, on the side, lettering informing one that Barcelona is a planned city.

-"Ladies, this is the Comalat house, whose construction was clearly influenced by Gaudí.

-"Look, look, Asia house. I was at a conference there." Celia changed the subject.

-"Do you know who had it constructed?" The driver looked at us in the side mirror this time and frowned. "The Baron of Quadras, and he had it built by the architects Puig and Cadafalch." he answered, without giving us a moment.

Finally we arrived at the Agbar Tower, the newest skyscraper in Barcelona, where we both work, and asked him,

-"Do you know who built it?"

-"Yes, a French architect."

-Jean Nouveau. And do you know how many lighting devices it has?"

-"One can't know everything.

-"4,000 and they use LEDs. That's how they create images around the perimeter of the cylinder." I said.

-"In addition, there are temperature sensors on the exterior that regulate the opening and closing of the glass louvers, like a skin." Celia paid and said "You learn something new every day.

UN MATÍ EN TAXI PER LA DIAGONAL

Català

Fotos i traducció: Cèlia Miralles
Text: Mercedes Salvador

Com teníem pressa, aquesta vegada la Cèlia i jo vàrem pensar en una forma ràpida d'anar d'un costat a l'altre de la ciutat, d'est a oest. El carrer més adequat era l'Avinguda Diagonal, una artèria ideada per Ildefons Cerdà, que talla la ciutat en diagonal com d'una tisorada i a més té carril bus-taxi. Aixequem la mà i enfront de nosaltres va parar un d'aquests cotxes groc i negre.

- Per què tenen aquests colors? - va preguntar la Cèlia enlaire.

El taxista, un home calb amb ulleres un poc grans per a la seva cara, ens va respondre veloç. - la decisió es va prendre en la Segona República. Un enginyer va decidir unificar els colors dels taxis per a eliminar la competència.

-Enginyer havia de ser per a escollir aquests colors.- Vaig dir.

-També va portar els semàfors.

-Els semàfors? Fins a llavors Barcelona era una ciutat sense semàfors?- la Cèlia no podia creure-se'l.

-Doncs si.

Per la finestra, vam veure passar els Jardins de Pedralbes. El taxista va gargamellejar i de seguida ens va dir- Eusebi Güell va cedir la casa i part dels jardins a la Corona en agraïment pel seu nomenament nobiliari.

-Espera, què deu haver darrere d'aquesta finestra? - Va preguntar la Cèlia.

-Algun misteri.- Però no vam tenir temps d'esbrinar-lo perquè aquest no era un tema que li interessés al taxista.

Una font ens va fer una ullada al passar i ens va semblar que volia sortir a perseguir-nos, però no ens va arribar. Vàrem passar per edificis les cúpules dels quals eren el més interessant i àtics plens de plantes. Fins que arribem a la plaça Calvo Sotelo,

-Perdó però aquest és el nom franquista, ara es diu Francesc Maciá.

El taxista no ens passava ni una.

-No és que estiguem interessades en tot allò franquista, però quan un ha conegut des de petita una plaça amb un nom, doncs queda una imatge inamovible, que va lligada al nom i costa molt de canviar.

-Bé bé...- Ens va mirar pel retrovisor com si haguéssim baixat tres punts en cultura ciutadana.

Suposo que el parlar de noms del passat també va posar en evidència la nostra edat. Però a qui li importava el que pensés.

El taxista ens va tornar a mirar pel retrovisor i va afegir - Francesc Maciá va ser un polític català. Exiliat, va integrar el seu partit en Esquerra Republicana i més tard va ser triat President de la Generalitat en 1932.

La Cèlia i jo ja havíem desconnectat feia una estona, quan vam dir alhora

- El Círculo Ecuestre.

Ara jo vaig gargamellejar i vaig dir:

- Club privat, de caràcter exclusiu al que solen pertànyer les personalitats més destacades i influents de la societat. Inaugurat en 1856. Lloc on per a entrar cal aixecar el nas i si ets home, el coll del “polo” també. Jo vaig ser membre durant una època fins que vaig llegir el comentari de Groucho Marx: “Jo mai pertanyeria a un club que em tingués a mi com un dels seus membres” I em vaig esborrar.

Vàrem passar per sota de llums nadalenques i pel costat de lletres que mostraven que Barcelona és una ciutat de disseny.

-Senyoretes els aviso que aquesta és la casa Comalat, construïda amb clares influències gaudinianes. Suposo que això ho sabran.

Mira, mira la Casa Àsia. Jo vaig ser un dia a una conferència- la Cèlia va canviar de tema.

Saben qui era l'amo que la va fer construir?- el taxista ens va mirar aquesta vegada pel mirall del costat i va arrufar les celles- El Baró de Quadras i la va manar construir a l'arquitecte Puig i Cadafalch.- Va respondre sense donar-nos temps a no-res.

Finalment vàrem arribar a la Torre Agbar, al gratacel més recentment construït a Barcelona on treballem les dues i li preguntem:

-Sap qui la va construir?

-Sí , un arquitecte francès.

-Jean Nouveau. I sap quants dispositius lluminosos té?

-Un no pot saber-lo tot.

- 4.000 i utilitzen la tècnica LED, que és el que li permet crear imatges al voltant del perímetre cilíndric.-Vaig dir.

-A més té sensors de temperatura a l'exterior que regulen l'obertura i tancament de les lames de vidre, que són com una pell.- la Cèlia va pagar i va dir:- sempre s'aprèn alguna cosa nova.

2010-10-22T14:03:00.060-04:00

A VISTA DE PÁJARO

Castellano
Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador

A vista de gaviota, Barcelona es arena color nuez y son las pisadas marcadas en la arena que se dirigen hacia todas partes.

Es agua salada y aroma a salitre que flota por el Mediterráneo.

Es un amanecer en el mar.

A vista de gaviota, Barcelona son los barcos grises y color caldero de carga y descarga o ferris que navegan por el puerto y alrededor de sus espigones. Son los muelles y sus mercancías. Es el primer puerto del Mediterráneo que un día fue capital marítima, con los reyes católicos y anteriormente dio entrada a mercaderes griegos y fenicios o piratas.

A vista de gaviota, Barcelona es el puerto, el espacio que queda entre la Barceloneta y la desembocadura del río Llobregat, bajo el montículo de Montjuïc con su fortaleza-castillo, el Teatro Griego, el Poble Espanyol y el Estadio Olímpico.

Son los cruceros que atracan y salen llenos de turistas con cámaras en el pecho o los barcos de vela y Optimum que se diseminan por el mar.

A vista de paloma, de las que viven por la Plaça Catalunya, ya dentro de la muralla romana, Barcelona son; las torres campanario de la catedral, los cristales de colores de las vidrieras góticas o las ventanas que nos cuentan historias de prisioneros de la guerra civil. Aunque su lugar preferido son los balcones que les ofrecen refugio para hacer sus nidos. A veces el aire les guía a una esquina donde están tocando la sinfonía número 5 de Mozart en B mayor. Otras les acompañan las melodías de los instrumentos de viento o percusión o las campanadas de las iglesias.

Pero de vez en cuando les llama la atención la magia del colorido y se van a echar ojeadas a los cuadros expuestos en la Plaça del Pi o La Rambla. Y quizás entonces se planteen que Barcelona es una ciudad idílica para volarla o a lo mejor no se plantean nada, porque si lo hicieran se estarían preguntando por qué estos humanos son tan creativos, sucios y ruidosos.

Pero al día siguiente cuando amanece, todos los pájaros vuelven a planear sobre el Mediterráneo, las cúpulas y las torres porque no hay nada mejor que ver la ciudad desde su punto de vista.

A BIRDS'S - EYE VIEW

English
Translation: Ken Green
Pictures: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador

From a seagull's viewpoint, Barcelona is walnut-colored sand with footprints leading in all directions. It is the scent of salt water that floats off of the Mediterranean.

It is the sun rising from the sea.

From their viewpoint, Barcelona is grey ships and the copper color of their cargo as it's loaded and unloaded, or the ferries that sail out of its port and around the breakwaters. The port is the piers and their goods. It gave entry to Greek and Phoenician merchants as well as pirates and, under Ferdinand and Isabella, it was the first Mediterranean port to become a maritime capital. It occupies the space between the Barceloneta beaches and the mouth of the river Llobregat, bounded by the hill of Montjuïc with its castle-fortress, Greek Theater, Poble Espanyol and Olympic Stadium.

It is the cruise ships that come and go, full of tourists with cameras around their necks or the sailboats scattered upon the sea.

From a dove's viewpoint, those that live in the Plaça Catalunya within the Roman wall, Barcelona is: the bell towers of the cathedral, the colored panes of the gothic stained-glass windows or the windows that tell the stories of prisoners of the Civil War. Though their favorite places are the balconies that offer shelter for nest building. Sometimes the air guides them to a street corner where Mozart's Symphony No. 5 in B-major is being played. Other times they fly accompanied by the melodies of wind instruments or percussion or the peal of church bells.

But sometimes the magic of the colors catches their attention and they glance at the paintings on display in the Plaça del Pi or La Rambla. And perhaps then they think that Barcelona is an idyllic city over which to fly or, better that they think nothing, rather than think why these humans are so creative, dirty and noisy.

But the next day, when the sun rises, they all rise again to soar above the Mediterranean, the domes and the towers because there's nothing better than to see the city from the viewpoint of a bird.

A VISTA D'OCELL

Català
Fotos i traducció: Cèlia Miralles
Text: Mercedes Salvador

A vista de gavina, Barcelona és sorra color nou i són les trepitjades marcades en ella que es dirigeixen cap a totes parts.

És aigua salada i aroma a salnitre que sura pel Mediterrani.

És una posta de sol en el mar.

A vista d'ocell, Barcelona són els vaixells grisos i color calder de càrrega i descàrrega o els ferris que naveguen pel port i al voltant dels seus espigons. Són els molls i les seves mercaderies. És el primer port del Mediterrani que un dia va ser cabdal marítima, amb els reis catòlics i anteriorment va donar entrada a mercaders grecs i fenicis o pirates.

A vista de gavina, Barcelona és el port, l’espai que queda entre la Barceloneta i la desembocadura del riu Llobregat, sota el monticle de Montjuïc amb la seva fortalesa-castell, el Teatre Grec, el Poble Espanyol i l’Estadi Olímpic.

Són els creuers que atraquen i surten plens de turistes amb càmeres en el pit o els vaixells de vela i Optimum que es disseminen pel mar.

A vista de colom, de les que viuen per la Plaça Catalunya, ja dintre de la muralla romana, Barcelona són; les torres campanar de la catedral, els cristalls de colors de les vidrieres gòtiques o les finestres que ens relaten històries de presoners de la guerra civil. Encara que el seu lloc preferit, són les balconades que els ofereixen refugi per a fer els seus nius. De vegades l'aire els guia a una cantonada on estan tocant la simfonia nombre 5 de Mozart en B major. Unes altres els acompanyen les melodies dels instruments de vent o percussió o les campanades de les esglésies.

Però de tant en tant els crida l'atenció la màgia del color i es van a fer una ullada als quadres exposatsen la Placa del Pi o La Rambla. I potser llavors es plantegin que Barcelona és una ciutat idíl·lica per a volar-la o potser no es plantegen res, perquè si ho fessin s’estarien preguntant per quina raó aquests humans són tan creatius, bruts i sorollosos.

Però a l'endemà quan clareja, tots els ocells tornen a planejar sobre el Mediterrani, les cúpules i les torres perquè no hi ha res millor que veure la ciutat des del seu punt de vista.

2010-09-12T19:28:00.058-04:00

Entre la tradición y Gaudí

Between Tradition and Gaudí

Entre la tradició i Gaudí

Castellano
Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador

A veces en Barcelona parece que uno vive dentro de un sueño. En un mundo donde residen la imaginación y el buen gusto. Cuando recorres sus calles te encuentras con tiendas de todos tipos. Unas venden antigüedades y otras carritos de bebé y bicicletas de mimbre.

Entre todas, la Sombrerería del carrer del Call se merece una parada obligatoria por su tesón: en el 1900 cuando las mujeres de alta sociedad llevaban sombreros de plumas, los aventureros salacots y los señores sombreros de copa, bastón y reloj de bolsillo, estos negocios se expandieron. Hoy se han tenido que adaptar a los nuevos tiempos y vender hasta gorras del Barca, pero siguen allí al pie del cañón.

En el carrer Petritxol, Celia y yo abrimos la puerta de la granja Dulcinea. El aroma a chocolate caliente, nata y ensaimadas se expande por la calle por un momento. Frente a nosotras se asoma un balcón que desciende desde mitad del techo de vigas de madera. Todo a conjunto con las mesas y sillas. Escogemos una en un rincón, lejos de dos grupos de ancianas que seguramente han ido a pasar la tarde. A destacar es que allí muchas de las clientas son añejas como el local. Pero su reputación viene de lejos ya que: Ángel Guimerá despachaba sus visitas allí y Salvador Dalí lucía a chicas explosivas. Caminamos sobre un suelo de baldosa blanca con rombos granates y nos sentamos al lado de la chimenea.

El dueño, el señor Mach, con más años que sus clientas, nos cuenta que su madre en 1931 transformó una taberna en la granja que es ahora y al final nos pregunta- ¿chocolate con nata y churros?

- Por supuesto- ¿Quién podría negarse?

Las granjas entretienen las tardes de muchas ancianas y de las que no son tan ancianas.

Seguimos caminando y por entre olores a meado y escaparates, uno sin darse cuenta percibe la esencia de una Barcelona que ha sido escenario de una exposición Universal, otra internacional, unos juegos olímpicos y un fórum, entre otros. Con ello se ha ido renovando a sí misma alcanzando un nivel de sofisticación difícilmente igualable.

La emigración, además ha traído sus propias ideas, ganas de renovación y palabras nuevas como la de regalería.

Las influencias de las distintas culturas han dejado su rastro: desde los primeros asentamientos en el neolítico, pasando por las guerras púnicas, los cartagineses, el imperio carolingio, la renaixenca hasta Gaudí con su estilo propio que combinó el arte local, modernismo y 'Art Nouveau' aprovechando lo mejor del surrealismo, constructivismo y hasta el fauvismo.

Seguimos caminando ahora por el Eixample y entramos en el restaurante Semproniana, que parece recoger todas las influencias mencionadas. En su interior uno diría que han decidido guardarlo todo, por si acaso. Hasta el cartel de la entrada de la antigua editorial Miquel.

Pero no nos engañemos, que en la mezcla de estilos, muebles de diseño, y colorido hay mucho savoir- faire. El arquitecto Santiago Alegre y la imprescindible Ada Parellada han creado una combinación de tuberías vistas al estilo Soho de Nueva York, con tapices y cuadros que no enmarcan nada, telas de la India (traídas por sus cuñados) y paredes forradas de noticias que se llenan cada día con alguna anécdota nueva, como el cumpleaños de una centenaria.

El techo parece que nos diga: ya no sabemos qué colgar.

Son tantas las ideas acumuladas que se desparraman como huérfanos en el patio del orfelinato. Un ejemplo sería: un menú de colores con platos como: yema de huevo con vieiras y calabaza, cenas de edad, donde se favorece a la juventud, porque si pasas de los cuarenta, se dobla el precio. Comentario especial para el brazo de un gitano moreno (de butifarra negra) para estómagos entrenados y otro para el delirium tremens (para los fanáticos del chocolate negro como yo) porque cuando te gusta algo no hay nada mejor que te lo den en todas sus versiones y formas. Son irresistibles y punto.

Así, el Semproniana es una combinación de verborrea narrativa, culinaria y arquitectónica que llena los sentidos casi como si estuvieras en la India, pero en catalán.

Un Gaudí en restaurante.

Un reflejo de en lo que se ha convertido Barcelona.Y después de una merienda en la granja Dulcinea y una cena en el Semproniana, regada por supuesto con buen vino, a dormir que mañana será otro día o, como decía mi abuela: y con esto y un bizcocho hasta mañana a las 8.

English
Translation: Ken Green
Pictures: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador

Sometimes in Barcelona, it seems that one lives in a dream. In a world where imagination and good taste reside. When you travel her streets, you encounter shops for every taste. Some sell antiques and others baby carriages and wicker tricycles.

Among them all, La Sombrerería (the Hat Shop) on Carrer del Call deserves an obligatory stop for its perseverance. In 1900, when the women of high society wore feathered hats, adventurers wore pith helmets and gentlemen wore top hats and carried canes and pocket watches, these businesses thrived. Today, they've had to adapt to modern times and even to selling team Barca caps, but they continue there, unperturbed.

On Carrer Petritxol, Celia and I open the door of La Granja Dulcinea. For a moment, the aroma of hot chocolate, cream and ensaimadas (a pastry from Mallorca) rolls out into the street. In front of us, protrudes a balcony that descends from the middle of the wood-beamed ceiling. It is all in harmony with the tables and chairs. We choose a table in a corner, far from two groups of elderly ladies who have surely come to spend the entire afternoon. Here, many of the clients are as aged as the establishment. But its reputation is long-standing: Ángel Guimerá spent his visits here and Salvador Dalí showed-off for spectacular young women. We walk across a floor of white tile with inset maroon diamonds and seat ourselves beside the fireplace. The owner, Señor Mach, who is even older than his customers, tells us that, in 1931, his mother converted a tavern into today's La Granja, and finally asks us; "Chocolate with cream and churros?"

"Of course." Who could refuse?

La Granja occupies the afternoons of many old people and some who are not so old.

We continue walking and, without realizing it, between the shop windows and the odor of piss one perceives the essence of a Barcelona that has been the scene of a Universal Exposition, an International Exposition, Olympic Games and a Forum of Cultures, among others. Through all of that, it has been renewing itself, reaching a level of sophistication that is hard to equal. In addition, immigration has brought its own ideas, desires for change and new words like regalería.

The influences of different cultures have left their marks: from the first neolithic settlements through the Punic Wars, the Carthaginians, the Carolingian Empire, the Renaixença and Gaudí, with his own style that combined local art with Modernism and Art Nouveau while making use of the best of Surrealism, Constructivism and Fauvism.

Again we resume walking, now through the Eixample, and we enter the restaurant La Semproniana, which seems to reflect all those influences mentioned. Of its interior, one would say; they have decided to save everything, just in case. Right up to the sign at the entrance from the old publisher, Miquel, which formerly occupied this space.

But we don't deceive ourselves, for in the mix of styles, designer furniture and color there is much savoir-faire. The architect Santiago Alegre and the essential Ada Parellada have created a combination of exposed piping in the style of New York's Soho, with tapestries and picture frames that don't frame anything, fabrics from India (brought by their in-laws) and walls covered with news articles to which, each day, is added some new story, like the birthday of a centenarian.

The ceiling seems to say to us: "Now we don't know what else to hang."

So many are the accumulated ideas, that they are scattered like children in the playground of an orphanage. Some examples: A menu of colors with dishes like egg yolk with scallops and pumpkin; Dinners by age, where youth is favored and, if you are younger than thirty, the price of the dinner equals your age. A special mention for the Dark Gypsy's Arm (made of blood sausage) for experienced stomachs and another for the Delerium Tremens (for dark chocolate fanatics like me) because when you love something, there is nothing better than to have it in all of its shapes and versions. They are irresistable. So, La Semproniana is a combination of culinary and architectural narratives told with verbal diarrhea. It fills the senses almost as if you were in India, but in Cataluña instead.

A Gaudí as a restaurant.

A reflection of what Barcelona has made of itself.

And so, after an afternoon snack in La Granja Dulcinea and dinner at La Semproniana, steeped in good wine of course; to sleep. For tomorrow is another day or, as my grandmother said, "And with this and a cake, until tomorrow at eight."

Català
Fotos i traducció: Cèlia Miralles
Text: Mercedes Salvador

De vegades a Barcelona sembla que un viu dintre d'un somni. En un món on resideixen la imaginació i el bon gust. Quan recorres els seus carrers et trobes amb botigues per a tots els gustos. Unes venen antiguitats i altres cotxets de nadó i bicicletes de vímet.

Entre totes, la Sombrerería del carrer del Call mereix una parada obligatòria per la seva tenacitat: en el 1900 quan les dones de l’alta societat duien barrets de plomes, els aventurers salacots i els senyor barrets de copa alta, bastó i rellotge de butxaca, aquests negocis es varen expandir. Avui s’han hagut d’adaptar als nous temps i vendre fins i tot, gorres del Barca, però segueixen allí al peu del canó.

En el carrer Petritxol, la Cèlia i jo obrim la porta de la granja Dulcinea. L'aroma a xocolata calenta, nata i ensaïmades s'expandeix pel carrer per un moment. Enfront de nosaltres treu el cap una balconada que descendeix des de la meitat del sostre de bigues de fusta a conjunt amb les taules i cadires. Escollim una en un racó, lluny de dos grups de dones grans que segurament han anat a passar la tarda. A destacar és que allí moltes de les clientes són antigues com el local. es mereix una parada obligatòria per la seva tenacitat: en el 1900 quan les dones de l'alta societat duien barrets de plomes, els aventurers salacots i els senyors barrets de copa alta, bastó i rellotge de butxaca, aquests negocis es van expandir. Avui s'han hagut d'adaptar als nous temps i vendre fins a gorres del Però la seva reputació ve des de lluny ja que: Ángel Guimerá despatxava allà a les seves visites i Salvador Dalí lluïa a noies explosives. Caminem sobre un sòl de rajola blanca amb rombes granats i ens asseiem al costat de la xemeneia.

L'amo, el senyor Mach, amb més anys que les seves clientes, ens explica que la seva mare en 1931 va transformar una taverna en la granja que és ara i al final ens pregunta- xocolata amb , nata i xurros?

- Per descomptat- Qui podria negar-se?

Les granges entretenen les tardes de moltes dones grans i de qui no són tan grans.

Seguim caminant i entre olors de pixats i aparadors, un sense adonar-se percep l'essència d'una Barcelona que ha estat escenari d'una exposició Universal, altra internacional, uns jocs olímpics i un fòrum, entre uns altres. Amb això s'ha anat renovant a si mateixa arribant a un nivell de sofisticació difícilment igualable.

L'emigració, a més ha portat les seves pròpies idees, ganes de renovació i paraules noves com la de regalería.

Les influències de les diferents cultures han deixat el seu rastre: des dels primers assentaments en el neolític, passant per les guerres púniques, els cartaginesos, l'imperi carolingi, la renaixença fins Gaudí amb el seu estil propi que va combinar l'art local, modernisme i "l'Art Nouveau" aprofitant el millor del surrealisme, constructivisme i fins el fauvisme.

Seguim caminant ara per l'Eixample i entrem en el restaurant Semproniana, que sembla recollir totes les influències esmentades. En el seu interior un diria que han decidit guardar-lo tot, no fos cas. Fins el cartell de l'entrada de l'antiga editorial Miquel.

Però no ens enganyem, que en la barreja d'estils, mobles de disseny, i colorit hi ha molt "savoir-faire". L'arquitecte Santiago Alegre i la imprescindible Ada Parellada han creat una combinació de canonades vistes a l'estil Soho de Nova York, amb tapissos i quadres que no emmarquen res, teles de la Índia (portades pels seus cunyats) i parets folrades de notícies que s'omplen cada dia amb alguna anècdota nova, com el natalici d'una centenària. El sostre sembla que ens digui: ja no sabem què penjar.

Són tantes les idees acumulades que s'escampen com orfes al pati de l'orfenat. Un exemple seria: un menú de colors amb plats com: rovell d'ou amb petxines de vieires i carabassa, sopars d'edat, on s'afavoreix a la joventut, perquè si passes dels quaranta, es doblega el preu. Comentari especial per al braç d'un gitano moreno (de botifarra negra) per a estómacs entrenats i altre per al delirium tremens (per als fanàtics de la xocolata negra com jo) perquè quan t'agrada alguna cosa no hi ha gens millor que t'ho donin en totes les seves versions i formes. Són irresistibles i punt.

Així, el Semproniana és una combinació de verborrea narrativa, culinària i arquitectònica que omple els sentits gairebé com si estiguessis en l'Índia, però en català.

Un Gaudí en restaurant.

Un reflex d'en el que s'ha convertit Barcelona.

I després d'un berenar en la granja Dulcinea i un sopar en el Semproniana, regada per descomptat amb un bon vi, a dormir que demà serà un altre dia o, com deia la meva àvia: i amb això i un bescuit fins demà a les 8.

La Barcelona sobre dos ruedas

2010-06-30T08:25:00.085-04:00

LA BARCELONA SOBRE DOS RUEDAS

THE TWO-WHEELED BARCELONA
LA BARCELONA SOBRE DUES RODES

Castellano
Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador

Barcelona y los barceloneses son una sociedad plural, acostumbrada a decidir qué hacer y a dónde ir. Debido a su ubicación privilegiada entre el mar Mediterráneo y a solo 120 kms de Francia y los Pirineos, los barceloneses cuando llega el fin de semana, salen disparados, para dejar atrás la urbe y reaparecer en la costa, las islas Baleares, el campo o la montaña.

Pero dentro de la ciudad también hay una dinámica propia.
Gracias a las temperaturas cálidas que hay durante todo el año, se ha establecido el reinado de las dos ruedas.

Para los más conscientes del medioambiente, el Ayuntamiento ha dispuesto carriles-bicicleta por toda la ciudad y zonas de alquiler de bicis (bicing) por todos los barrios.

Pero además es la segunda ciudad de Europa con más número de motos por metro cuadrado.

Y es que a los barceloneses no hay quien los pare y al igual que a los jugadores de futbol del Barca les va la velocidad, el ritmo frenético, driblar y el acelerón controlado. Por ello, en muchos semáforos, han colocado zonas especiales para motos. Cuando los semáforos de los peatones empiezan a parpadear, las motos rugen y arrancan bailando sobre el asfalto en una danza frenética que se olvida de la existencia de peatones, taxistas o coches. Es la fiebre de las dos ruedas.

Algunos y algunas preferimos la moto pequeña y rápida, como la Vespa, la Scoopy o la Scarabeo, porque te dan la agilidad para colarte por entre los coches, arrancar el primero en los semáforos y pasar cuando hay un lento delante. Esto último produce un gusto comparable a pocos placeres en la vida: arrancar, driblar, sentir el aire en la cara, dejar atrás a un Mercedes cuyo conductor habla por el móbil, o a un taxista que se para a recoger a un cliente son parte de las ventajas de ir en moto.

Pero hay otros que lo disfrutan de una forma especial y estos son los propetarios de una Harley Davidson. En la tercera reunión de Harleys en Barcelona, los hay que se quejaron del ruido infernal que producían diez mil tubos de escape rugiendo a la vez, pero los que las llevaban opinan:

It's the way we live on our own terms.
It shows the world exactly where we stand.

Es una filosofia grupal de unos 900.000 miembros, devotos a la ¨Harley style¨ como forma de vida o de expresión.

Para Zool, saca el punto "gamberro" que cada uno lleva, supongo que por toda la historia que hay en los riders....no es una forma de vida, es una herramienta para vivir¨.

Para Larma ir en Harley, es una mezcla de satisfacción y orgullo. Satisfacción por poder haber cumplido un sueño. Satisfacción, por que cuando voy con ella (y no en ella, obsérvese la diferencia), no necesito nada más, es una evasión total respecto a lo que te rodea, a mi me sirve para desconectar y orgullo porque cuando te montas te cambia el semblante de la cara¨

La película Easy Rider ya fue una puesta en escena de toda una generación que pretendía hacer realidad sus sueños en una américa dividida por la recesión, la segregación racial y el puritanismo; todo ello contrapuesto al movimiento de los hippys en plena decadencia. La banda sonora (Jimmy Hendrix, Steppenwolf y Bob Dylan entre otros) rebosa libertad por todas las esquinas. Según dice el blog de aficionados a Harley. Recientemente Cerdos salvajes con John Travolta pretendió revivir esa pasión por la libertad. Con ello queda un poco más atrás la imagen de dueños de Harley como angeles del infierno.

Los de fuera, sin embargo, no podemos dejar de maravillarnos al ver esas motos como felinos ágiles en plena carrera, que se deslizan y parecen cruzar la barrera del viento. Pero de cerca todavía ciegan más los detalles: tubos de escape en forma de corazón, campanitas colgando en los lugares más insospechados, con historia propia, llantas de disco o de tiphon de 28 radios o de 6, bocinas con tapa cromada, tapas de filtro del aire con medallones, abrazaderas de manillar, palancas de arranque plateadas, sillines de piel, modelos de accesorios screaming eagle.

James: "mi harley no es un medio de transporte, es un medio de goce y satisfacción!!!
Harley Davidson sabe vendernos sensaciones !!! "

Cada accesorio puede modificarse como un traje hecho a medida.

Lemon:"....es una experiencia única para cada “biker”, creo que el águila la representa bien, libertad, tener algo único, tuyo, que te ha costado conseguir, ...una ilusión...haberla hecho realidad y poder disfrutar de ella cada dia¨.

Mientras algunas se gastan el sueldo en trajes de Armani, peluquería y pedicura, otras andan por ahí buscando accesorios de moto. Son las mujeres Harley, porque también las hay, como la fotografa de este blog. Ya no forman la típica imagen de compañeras del asiento de atrás, sino que son las que llevan la moto y dirigen sus movimientos.

Haizea:" ... libertad absoluta" ¨¨

Life: "Yo me siento aún más libre, vibro con ella con un montón de sensaciones y las resumo en "libertad espléndida", se me acelera el corassón.... no es un estilo de vida diferente, al menos no el mio, pero sí me ha cambiado la vida, y este sueño viene acompañado de buena gente.

Libertad es la palabra que se repite más a menudo al hablar de motos; libertad de movimiento y de formas, porque ellos y ellas decoran sus motos y a si mismos como les apetece.

Y eso también encaja en BARCELONA porque nos gusta decidir por nosotros mismos, autogobernarnos y dejarnos llevar por la velocidad, ya sea en bici o en moto, además de saber a qué hora llegaremos a una cita en una hora punta.

THE TWO-WHEELED BARCELONA

English

Translator: Ken Green

Photographer: Celia Miralles

Text: Mercedes Salvador

(Note for English speakers: In Castellano, the term 'moto' refers to any two-wheeled powered vehicle including what we call motorcycles and motor scooters.)

Barcelona and its inhabitants are a plural society, accustomed to deciding what to do and where to go. Due to its privileged location on the Mediterranean Sea only 75 miles from France and the Pyrenees, when the weekend arrives, the Barceloneses leave the city behind to head for the coast, the countryside, the mountains or the Balearic Islands.

But within, the city has its own dynamic. Thanks to the warm temperatures that prevail year-round, the reign of two wheels has established itself.

For those most conscious of the environment, the city government has placed bicycle racks throughout the city and bicycle rental zones (bicing) in every neighborhood. But this is one of the European cities with highest number of motos per square mile.

And there's no stopping the Barceloneses. Like the futbol players of team Barca, they go at full speed, moving to a frantic rhythm with controlled bursts of acceleration. That's why, at many traffic lights, there are special moto zones. When the pedestrian lights begin to blink, the motos roar and take off in a frenzied dance over the asphalt, disregarding the existence of pedestrians, taxis or autos. It's the fever of two wheels.

Some of us prefer motos like the small and quick Vespa, Scoopy or Scarabeo because they give you the agility to sneak between the cars, get away first at lights and pass when there's a slowpoke ahead. The last produces a pleasure comparable to few others in life: to pull away, to feel the wind on your face, to leave behind a Mercedes whose driver is talking on his cell phone or a taxi stopping to pick up a passenger are some of the advantages of going by moto.

But there are some who enjoy a special form and they are the owners of Harley Davidsons. At the third rally of Harleys in Barcelona, there were some who needed to escape the infernal noise produced by ten thousand exhaust pipes roaring at the same time, but those who rode them offered their own opinions:

It's the way we live on our own terms.
It shows the world exactly where we stand.

It's a group philosophy of some 900,000 members, devotees of the "Harley style" as a way of life or a form of expression.

Zool gets the point of the "outlaw" that each one has within. "I suppose that, throughout history it's in riders... it isn't a way of life, it's a tool to live."

For Larma, to ride a Harley is a mix of satisfaction and pride. Satisfaction for having been able to fulfill a dream. "Satisfaction because when I go with her (and not on her - observe the difference), I don't need anything else, it's a total escape from all that surrounds you, it disconnects me. And pride because when you ride, it changes the expression on your face."

The film Easy Rider was the product of an entire generation that tried to realize it's dreams in an America divided by recession, racial segregation and puritanism; all in contrast to the hippie movement and it's decadence. The soundtrack (Jimmy Hendrix, Steppenwolf, Bob Dylan among others) radiates freedom from every corner. According to the blog of Harley fans. Recently, Wild Hogs with John Travolta tried to revive this passion for freedom. With it, the image of Harley owners as Hell's Angels was left a little farther behind.

In any event, we outsiders can't stop being amazed to see these motorcycles like agile felines at full speed, that slip away and seem to cross all barriers. But up close, the details are blinding. Exhaust pipes shaped like a heart, little bells hanging in the most unsuspected places, with their own story, disc wheels or spoked, 16" diameter or 21" ,horns with chromed covers, air filter covers with medallions, handlebar clamps, silver plated kickstarters, fur saddles, screaming eagle accessories.

James: "My Harley isn't a means of transport, it's a means of pleasure and satisfaction! Harley Davidson sells us sensations!"

You can modify each accessory like a custom made suit.

Lemon: "... it's a unique experience for each biker, I think the eagle represents it well, freedom, to have something unique, yours, that has cost you something to obtain,... an illusion... to have made it reality and to be able to enjoy it each day."

While some spend their pay on Armani suits, hairstyling and pedicures, others search for motorcycle accessories. They are the Harley women who, like the photographer of this blog, don't fit the typical image of rear-seat companions, but instead drive their own bikes.

Haizea: "... absolute freedom."

Life: "I feel even freer, I vibrate with her with a collection of sensations which I summarize as 'splendid freedom', it makes my heart race... it's not a different lifestyle, at least mine isn't, but yes, it has changed my life, and this dream comes with good people."

Freedom is the word that's repeated most often when speaking of motos; freedom of movement and of appearances because, here in Barcelona, we like to decide for ourselves, govern ourselves and allow ourselves to go at full speed in addition to knowing when we will arrive at an appointment during rush hour.

LA BARCELONA SOBRE DUES RODES

Català
Fotos i traducció: Cèlia Miralles
Text: Mercedes Salvador

Barcelona i els barcelonins són una societat, acostumada a decidir què fer i a on anar. A causa de la seva ubicació privilegiada entre el Mar Mediterrani i a només 120 kms de França i els Pirineus, els barcelonins quan arriba el cap de setmana, deixen enrere la urbs per a marxar-se a la costa, les illes Balears, al camp o a la muntanya.

Però dins de la ciutat també hi ha una dinàmica pròpia. Gràcies a les temperatures càlides que hi ha durant tot l'any, s'ha establert el regnat de les dues rodes.

Per als més conscients del medi ambient l'Ajuntament ha disposat carrils-biccleta per tota la ciutat i zones de lloguer de bicis (bicing) per tots els barris. Però a més, és una de les ciutats d'Europa amb més nombre de motos per metre quadrat.

I és que als barcelonins ni hi ha qui els pari, igual que als jugadors de futbol del Barça, els va la velocitat, el ritme frenètic, driblar i l'accelerar controlat. Per això, en molts semàfors, han col·locat zones especials per a motos. Qual els semàfors dels vianants comencen a parpellejar, les motos rugeixen i arrenquen ballant sobre l'asfalt en una dansa frenètica que s'oblida de l'existència de vianants, taxistes o cotxes. És la febre de les dues rodes.

Alguns i algunes preferim la moto pequeña i ràpida, com la Vespa, la Scoopy o la Scarabeo, perquè et donen l'agilitat per a colar-te entre els cotxes, arrencar el primer en els semàfors i passar quan hi ha un lent davant. Això últim produeix un gust comparable a pocs plaers en la vida: arrencar, driblar, sentir l'aire en la cara, deixar enrera a un Mercedeson el conductor parla pel mòbil, o a un taxista que s'atura a recollir a un client, són part dels avantatges d'anar amb moto.

Però hi ha alguns que ho gaudeixen d'una forma especial, i aquests són els propietaris d'una Harley Davidson. En la tercera reunió de Harleys a Barcelona, van haver aquelles persones que es van queixar del soroll infernal que produïen deu mil tubs d'escapament rugint alhora, però qui les duien opinen:

It's the way we live on our own terms.
It shows the world exactly where we stand.

És una filosofia grupal d'uns 900.000 membres, devots a la ¨Harley style¨ com a forma de vida o d'expressió.

Per al Zool¨....Treu el punt "gamberro" que cadascun duu, suposo que per tota la història que hi ha en els riders....no és una forma de vida, és una eina per a viure¨.

Per al Larma anar en Harley, és una barreja de satisfacció i orgull. Satisfacció per poder haver complert un somni. Satisfacció, perquè quan vaig amb ella (i no en ella, observi's la diferència), no necessito res més, és una evasió total respecte al que t'envolta, a mi em serveix per a desconnectar. I, orgull, perquè quan muntes en ella, et canvia l'aspecte de la cara¨

La pel·lícula Easy Rider ja va ser una posada en escena de tota una generació que pretenia fer realitat els seus somnis en una Amèrica dividida per la recessió, la segregarió racial i el puritanisme; tot això contraposat al moviment dels hippys en plena decadència. La banda sonora (Jimmy Hendrix, Steppenwolf, Bob Dylan entre altres) desborda llibertat per totes bandes. Segons diu un blog d'aficionats a Harley. Recentement Cerdos salvajes amb el John Travolta, es va pretendre reviure aquesta passió per la llibertat. Amb això queda una mica més enrera la imatge d'amos de Harley com a àngels de l'infern.

Els de fora, no obstant, no podem deixar de meravellar-nos al veure aquestes motos com felins àgils en plena carrera, que es llisquen i semblen creuar la barrera del vent. Però d'aprop, encara ceguen més els detalls: tubs d'escapament en forma de cor, campanetes penjant en els llocs més insospitats, amb història pròpia, llandes de disc o de tiphon de 28 ràdios o de 6, botzines amb tapa cromada, tapes de filtre de l'aire amb medallons, abraçadores de manillar, palanques d'arrancada platejades, sellons de pell, models d'accessoris screaming eagle.

James: "la meva Harley no és un mitjà de transport, és un mitjà per gaudir i de satisfacció!!!
Harley Davidson sap vendre'ns sensacions !!! "

Cada accesori pot modificar-se com un vestit fet a mida.

Lemon:"....és una experiència única per a cada “biker”, crec que l'àliga la representa bé, llibertat,tenir alguna cosa única, teva, que t'ha costat aconseguir, ... una il·lusió ... haver-la fet realitat i poder gaudir d'ella cada dia¨.

Mentre algunes persones es gasten el sou amb vestits d'Armani, perruqueria i pedicura, altres caminen per aquí i allà buscant accessoris de moto, són les dones Harley, perquè també les hi ha, com la fotògrafa d'aquest blog. Ja no formen la típica imatge de companyes del seient de darrere sinó que són les duen la moto.

Haizea:" ... llibertat absoluta" ¨¨

Life: "Jo em sento encara més lliure, vibro amb ella amb un munt de sensacions i les resumeixo en "llibertat esplèndida", se m'accelera el cor ... no és un estil de vida diferent, al menys no per a mi, però si m'ha canviat la vida, i aquest somni ve acompanyat de bona gent.

Llibertat és la paraula que es repeteix més sovint al parlar de motos; llibertat de moviment i de formes, perquè aquí a Barcelona, ens agrada decidir per nosaltres mateixos, autogovernar-nos i deixar-nos dur per la velocitat, a més de saber a quina hora arribarem a una cita en una hora punta.

What happens when in Barcelona you look up?

2010-05-29T03:56:00.067-04:00

¿QUÉ SUCEDE CUANDO EN BARCELONA, MIRAS HACIA ARRIBA?

Castellano
Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador

En Barcelona si te dedicas a mirar para arriba, te encuentras con otro mundo muy diferente del bullicio de las aceras, de las tiendas y de los restaurantes, al que estás acostumbrado. Es un mundo colgante que nos pasa desapercibido a la mayoría, que corremos por debajo para llegar a tiempo al trabajo o a comprar al mercado o al supermercado antes de que cierren.

Es la Barcelona de los que miran para arriba.

La Barcelona de los que buscan más allá.

La Barcelona de los que no se conforman con lo que ven cada día.

Celia y yo tampoco sabíamos mucho de eso, hasta que un día, paseando en moto, nos dedicamos a fotografiar y a describir lo que había por encima de las tiendas. Nos encontramos con balcones llenos de plantas que caían como la trenza de Rapunzel que nos pedían que trepáramos a ellos. A través de las fotos, nos subimos como si se tratara de un parque de atracciones y nos tiramos por cornisas en forma de circunferencia, que podrían servir para las clases de Geometría de las escuelas, Nos fijamos en la fotografía de un balcón con un niño asustado frente a una estatua. Por cierto, ¿alguien sabe dónde está?

Cabalgamos por un tejado en forma de dragón, para deslizarnos y bajar por farolas que observan la ciudad desde las alturas, e iluminan a aquellos que buscan en la noche, un consuelo al paso de los años y se cruzan con los que lo encuentran en vidas ordenadas de llamadas y despertador automático.

Nos percatamos de que la ciudad se transforma a medida que cambia la luz y con ella los que salimos por las calles.

Más tarde decidimos dar un paseo por la colina de Montjuic, uno de los pulmones de Barcelona, donde la torre de comunicaciones Calatrava, construida para los Juegos Olímpicos de Barcelona de 1992, parece un cohete que va a ser lanzado al espacio. Allí uno se plantea si es el protagonista de una de esas películas futuristas con coches voladores y robots. Aunque el arquitecto confiesa en alguna entrevista que la torre está colocada de forma que hace de reloj de sol. O sea que supone un cruce de culturas. Igual que Barcelona, que nació como Barcino en la época romana y se ha convertido en una ciudad cosmopolita. La ciudad del arte y el diseño la llaman algunos. Una ciudad liberal dicen otros, o una ciudad que acoge a gays, músicos, emigrantes y socios del club de Polo. Todos juntos pero no revueltos.

Al atardecer, al contemplar el horizonte fue cuando nos fijamos en las tres chimeneas de Fecsa, que forman ya parte del paisaje urbano al igual que la polución que había ese día. Pero al día siguiente, desde el mismo punto apareció la ciudad balcón, el mar Mediterráneo con destellos de sol que se filtraban por entre las nubes? Es que Barcelona, por encima de todo, es una ciudad Mediterránea llena de sorpresas. Por eso proponemos que mires para arriba, teniendo cuidado con las farolas, para entender a fondo el privilegio que es vivir en BAR CEL ONA.

WHAT HAPPENS IN BARCELONA WHEN YOU LOOK UP?

English
Photos: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador
Translation: Ken Green

In Barcelona, if you devote yourself to looking up, you will find another world very different from the bustle of the sidewalks, the shops and the restaurants to which you are accustomed. It's a hanging world that passes unnoticed by the majority; a world below which, we hurry to arrive at work on time or to the market before it closes.

It's the Barcelona of those who look up.

The Barcelona of those who search farther.

The Barcelona of those who are not satisfied with what they see every day.

Neither Celia nor I knew much of that until, one day, we set out by motorcycle to photograph and describe what was was above the shops. We found balconies full of plants that fell like the braids of Rapunzel and invited us to climb. Through the photos, we ascended as if in an amusement park and leapt among the multi-ringed cornices that could serve as models in a geometry class. We were captivated by a large photo of a child, face to face with a statue, which filled a cathedral's portal. By the way, does anyone know where that is?

We moved over a roof shaped like a dragon, slipped, and came down one of the lampposts that watch the city from their heights and illuminate those who search in the night for some consolation for the passage of years, only to cross paths with those who find it in lives shaped by phone calls and alarm clocks.

We became aware that the city transforms itself, thereby changing the light, and with it, those of us who fill its streets.

Later, we decided to take a walk on the hillside of Montjuic, where the Calatrava communications tower, built for the 1992 Olympic Games, appears as a rocket ready to be launched into space. There, one wonders if he is a character in of one of those futuristic films with flying cars and robots. The architect confessed in some interview that the tower is located in such a way as to form a sundial; that it implies a crossing of cultures. Just like Barcelona, which was born as Barcino in the Roman epoch, and has transformed itself into a cosmopolitan city. A city of the arts and of design, some call it. A liberal city say others; a city that welcomes immigrants, gays, musicians and members of the Polo Club. All together, but separate.

At sundown, while gazing at the skyline, we stared at the three chimneys of the FECSA power plant which are as much a part of the urban landscape as the pollution of that day. But the following day, from the same vantage point, appeared the citys balcony; the Mediterranean Sea sparkling in sunlight that filtered through the clouds. For Barcelona is, above all, a Mediterranean city filled with surprises. So we suggest that you look up, careful of the lampposts, in order to understand deeply what a privilege it is to live in BAR CEL ONA.

--------------------------------------
Note for English speakers who are unfamiliar with the city:

Spelling the city's name as BAR CEL ONA arose as a promotional device during the 1992 Olympics and, since then, has become popular with residents as an expression of pride. Each of the three syllables is a word in the Catalan language.

BAR - There are many bars in the city.

CEL - The sky.

ONA - A wave, as in the Mediterranean.

QUÈ SUCCEEIX QUAN A BARCELONA, MIRES CAP AMUNT?

Català
Fotos i traducció: Cèlia Miralles
Text: Mercedes Salvador

A Barcelona si et dediques a mirar cap amunt, et trobes amb altre món molt diferent de la bullícia de les voreres, de les botigues i restaurants, als quals estem acostumats. És un món penjant que passa desapercebut a la majoria de nosaltres, que corre per sota per a arribar a temps al treball, a comprar al mercat o al supermercat abans del seu tancament, o a celebrar l’aniversari d'un amic.

És la Barcelona dels que miren cap a dalt.

La Barcelona dels que busquen més enllà.

La Barcelona dels que no es conformen amb el que veuen.

La Cèlia i jo tampoc sabíem molt d'això, fins que un dia, passejant amb moto, ens vàrem dedicar a mirar què hi havia damunt de les botigues. Ens vàrem trobar amb balconades plenes de plantes que queien com la trena de Rapunzel per a que grimpéssim a ells. Ens vàrem pujar i com en un parc d'atraccions vàrem llençar-nos per cornises en forma de circumferència, que podrien servir per a les classes de Geometria de les escoles. Vam veure per primera vegada la fotografia d'una balconada amb un nen espantat enfront d'una estàtua. Algú sap on és?

Vàrem cavalcar per una teulada en forma de drac, per a lliscar-nos per fanals que observen des de les altures, i il·luminen a aquells que busquen en la nit, un consol a les seves vides que es compliquen més i més amb el pas dels anys, i es creuen amb qui ho han trobat en vides ordenades de trucades i despertador automàtic.

Ens vàrem adonar que la ciutat es transforma a mesura que canvia la llum i amb ella el personal que surt pels carrers.

Més tard vàrem decidir fer una passejada pel pujol de Montjuïc, un dels pulmons de Barcelona, on la torre de comunicacions Calatrava, construïda per als Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, sembla un coet que serà llançat a l'espai. Allà un es planteja si és el protagonista d'una d'aquestes pel·lícules futuristes amb cotxes que volen i robots. Encara que l'arquitecte confessa que la torre està col·locada de manera que fa de rellotge de sol. O sigui que suposa un encreuament de cultures. Igual que Barcelona, que va néixer com Barcino, en l’època romana, i s'ha convertit en una ciutat cosmopolita; la ciutat de l'art i el disseny li diuen alguns, una ciutat liberal diuen altres, o una ciutat que acull a gais, músics, emigrants i socis del Club de Polo. Tots junts però no barrejats.

Més tard al contemplar l'horitzó va ser quan ens vàrem fixar en les tres xemeneies de la Fecsa, que ja formen part del paisatge urbà igual que la pol·lució. Però, a qui li preocupa el nivell de pol·lució quan a l'endemà, un pot treure el cap a una ciutat balconada, i veure el mar Mediterrani amb les espurnes del sol que es filtren entre els núvols? És que Barcelona és una ciutat Mediterrània, amb tradició marina i comerciant. Per això et proposem que miris cap a dalt, anant amb compte amb els fanals, per a entendre el privilegi que és viure a BAR CEL ONA.

San Jordi- Saint George- San Jorge

2010-04-26T19:08:00.151-04:00

SANT JORDI, SAN JORGE, SAINT GEORGE

Castellano
Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador

Un año más ya hemos dejado atrás la diada de Sant Jordi en Barcelona. Nuestro día de los enamorados, nuestro San Valentín particular, con señeras, rosas, libros y hasta con amenaza de lluvia incluida.

El 23 de abril, en Barcelona es obligado salir a la calle. Algunos como Celia salen a vender rosas rojas para una ONG, y con su sonrisa consiguen que les compre todo el que se le pone por delante, ya sean motoristas, mujeres solitarias o trabajadores de la obra.

Es que es Sant Jordi, el patrón de Cataluña, el caballero que salvó a la princesa en la Capadocia o en el Montblanc, o dónde sea. Cada país lo coloca donde le apetece y como murió en el año 303, pues ha dado tiempo a desfigurar un poco los hechos y a transportarlo hacia aquí o más hacia allá, según convenga.

Lo importante es que Sant Jordi era un caballero muy valiente que salvó a una princesa de que se la comiera el dragón. Las otras mujeres que se le entregaron al dragón para calmar su hambre no tuvieron tanta suerte, pero eso es otra historia para contar en otro lugar.

Algunos dicen que al clavarle la espada en el pecho del dragón nació una rosa. Pero otros aseguran que la tradición viene de que antiguamente las clases aristocráticas, en esos días, celebraban fiestas caballerescas y torneos en el barrio del Born. A las damas de la alta sociedad se les ofrecía flores y con el tiempo se convirtió en costumbre.

Hay otros que nos cuentan la de dragones que hay escondidos por Barcelona y si no basta con observar las fotografías de Josep Martínez, en su libro Drakcelona, donde dice que ha encontrado 400 dragones ocultos en cornisas y picaportes o camuflados en lámparas, o en el Parc Güell o la Casa Batlló. Es que a Antoni Gaudí el tema de la mitología y la historia le gustaba.

Y por si fuera poco, además, es el día Internacional del Libro, por la conmemoración de la muerte de Miguel de Cervantes. Lo interesante es que su obra más conocida, es una burla a las historias de caballeros, ya que Don Quijote no era exactamente un héroe, sino un antihéroe. Pero ahí está con Sant Jordi compartiendo día, si se levantaran de su tumba me pregunto si les gustaría.

Pero lo cierto es que las calles se llenan de puestos de venta de libros, escritores firmándolos, lectores haciendo cola para obtener firmas y expanden con ello ilusiones a otros como yo que esperan algún día poder estar allí firmando su propio libro.

English
Translation: Ken Green
Pictures: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador

In Barcelona, we've left behind another year and another diada de Sant Jordi (St. George's day). Our day of lovers; our St. Valentine's day with its solitary roses, catalan flags and its books and, this year, the threat of rain.

On the 23rd of April, it's customary to take to the street. Some, like Celia, go to help sell red roses to benefit an N.G.O. and, with her smile, they manage to sell every one they offer, whether to motorists, single women or construction workers.

It is Sant Jordi, the patron saint of Catalonia, the knight who saved the princess in Cappadocia, or on Mont Blanc, or wherever. Each country places the story as they please and, since he died in 303, well... they've had time to rearrange the legends a bit to transpose them here and there for convenience. The important thing is that Sant Jordi was a valiant knight who saved a princess from being eaten by a dragon. The other women who were surrendered to the dragon to ease his hunger were not so lucky, but that's another story to be told in another place.

Some say that, upon his plunging the sword into the dragon's breast, a rose came forth. But others assure us that the tradition comes from the ancient festivals and tournaments held for knights by the aristocracy in the Borne district. There, the knights offered roses to the ladies of high society and the custom has survived and changed with the passage of time.

There are others who tell us of dragons hidden throughout Barcelona and, if that's not enough, see Josep Martínez's photos in his book Drakcelona, where he claims to have encountered 400 dragons concealed in cornices and door handles, or camouflaged in lamps or in the Park Güell or the Casa Batlló. But it's only that the architect Antoni Gaudí loved mythological themes and this story.

In addition, this is the International Day of the Book in commemoration of the death of Miguel de Cervantes. How ironic that his best work is a satire on the stories of the knights. Don Quijote wasn't exactly a hero.

What is certain is that the streets are full of stands to sell books, authors to sign them and readers who line up to get those signatures and to inflate the dreams of others, like me, who hope one day to be there signing books of their own.

Català
Fotos i traducció: Cèlia Miralles
Text: Mercedes Salvador

Un any més ja hem deixat enrere la diada de Sant Jordi a Barcelona. El nostre dia dels enamorats, el nostre San Valentí particular, amb senyeres, roses, llibres i fins i tot amb amenaça de pluja inclosa.

El 23 d'abril, a Barcelona és obligat sortir al carrer. Alguns com la Cèlia surten a vendre roses vermelles per a una ONG, i amb el seu somriure aconsegueixen que els compri tot el qual se li posa per davant, ja siguin motoristes, dones solitàries o treballadors de l'obra.

És que és Sant Jordi, el patró de Catalunya, el cavaller que va salvar a la princesa en la Capadocia o en el Montblanc, o on sigui. Cada país ho col•loca on li ve de gust i com va morir en l'any 303, doncs ha donat temps a desfigurar un poc els fets, a transportar-lo cap a aquí o més cap a allà, segons convingui.

L'important és que Sant Jordi era un cavaller molt valent que va salvar a una princesa de que se la mengés el drac. Les altres dones que se li van lliurar al drac, per a calmar la seva fam, no van tenir tanta sort, però això és altra història per a contar en un altre lloc.

Alguns diuen que al clavar-li l'espasa en el pit del drac va néixer una rosa. Però uns altres asseguren que la tradició ve de que antigament les classes aristocràtiques, en aquests dies, celebraven festes cavalleresques i tornejos en el barri del Born. A les dames de l'alta societat se'ls oferia roses i amb el temps es va convertir en un costum.

Hi ha altres que ens expliquen la de dracs que hi ha amagats per Barcelona i si no n'hi ha prou amb observar les fotografies de Josep Martínez, en el seu llibre Drakcelona, on diu que ha trobat 400 dracs ocults en cornises i picaports o camuflats en llums, o en el Parc Güell o la Casa Batlló. És que a Antoni Gaudí el tema de la mitologia i la història li agradava.

I per si no fos poc, a més, és el dia Internacional del Llibre, per la commemoració de la mort de Miguel de Cervantes. L'interessant és que la seva obra més coneguda, és una burla a les històries de cavallers, ja que Don Quijote no era exactament un heroi, sinó un antiheroi. Però ahí està amb Sant Jordi, compartint el dia, si s’aixequés de la seva tomba, em pregunto si els agradaria.

Però la veritat és que els carrers s'omplen de llocs de venda de llibres, escriptors signant-los, lectors fent cua per a obtenir signatures i, expandeixen amb això, il·lusions a uns altres com jo que esperen algun dia poder estar allí signant el seu propi llibre.

Castellano - English - Català La Rambla

2010-04-14T18:37:00.097-04:00

LA RAMBLA

Castellano

Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador

A cualquiera que le digas que eres de Barcelona, lo primero que te nombra es La Rambla ("Las Ramblas" para los turistas).

Una avenida ancha trazada con tiralíneas, con árboles y rieras de gente que caminan arriba y abajo sin ningún propósito en concreto. Va desde la Plaça Catalunya hasta el Passeig de Colom, para desembocar en el mar.

Una arteria humana por donde dan ganas de perderse y de descubrir rincones que escapan a los ojos de los demás.

A veces, vale la pena camuflarse, por entre la multitud, para observar, a un grupo de marinos que han bajado de un barco desde algún país remoto, piropeando a la hija de una mujer con un delantal manchado. Te puedes sentar en una silla y ver a un ejecutivo de americana y corbata que corre al trabajo al lado de un travestido mulato que contornea sus caderas a ritmo de samba.

Entre gente, bullicio, quioscos, fuentes, farolas, iglesias, músicos, bocinazos, callejuelas que llevan a Plazas y edificios negruzcos de polución uno no deja de preguntarse:

¿Qué tiene nuestra Rambla que la hace tan diferente de todas las demás calles, como si respirara con voluntad propia?

Si caminas por la acera lateral puedes probarte una camiseta del Barça y hasta un sombrero mejicano, como si todos los países de habla hispana fuéramos una sola cosa y no hubiera un Océano de por medio.

Luego puedes pararte en cada estatua viviente y darle unas monedas hasta quedarte sin blanca.

Bajando por la acera de la derecha, te encuentras con el mercado de La Boqueria, con paradas llenas de bandejas multicolores y variedad de frutas tropicales, exóticas y otros manjares.

Pero uno de mis lugares preferidos, es la Pastisseria Escribá (Antigua Casa Figueras). En cuanto se ven los decorados modernistas, los mosaicos y los vidrios emplomados con figuras femeninas, uno adivina que ha llegado al lugar adecuado. Me paso un rato mirando el relieve de piedra de la cosechadora de trigo que parece estar orgullosa de sí misma. Hace cara de haber vivido una buena vida. Pero el aroma de pastas al horno me recuerda que allí es dónde Antoni Escribà “el mago del chocolate” ha dejado como legado, además del premio al “Mejor Pastelero de Europa”, las famosas monas de Pascua (tradición catalana en la que el padrino regala a su ahijado/a, en el día de Pascua, un pastel con objetos y/o personajes totalmente hechos de chocolate, …). No hace falta tener un ahijado para comérselo.

Y cuando sales de allí con la camiseta del Barça puesta, la mona en una mano y el sombrero mejicano en la otra puedes entrar en El Liceo, y a lo mejor, escuchar a Montserrat Caballé y a Josep Carreras cantando La Bohème, mientras los pobres turistas comen paellas a precios exorbitantes, en los restaurantes del centro de La Rambla.

De la acera de la izquierda llega el olor a cafeterías antiguas, como el Café de la Opera y uno puede sentarse a descansar un poco mientras se pregunta si la fachada premodernista de la Casa dels Paraigües, con la figura de un dragón, el paraguas chino y el farol, era de La Rambla o del viaje que hiciste a China.

Al fondo se divisa la estatua de Cristóbal Colón elevada a 60 metros de altura, desde donde observa tenderetes de artesanos y pintores. Señala con el dedo, por encima de todas las cabezas, hacia el mar. Pero cuando uno trata de pensar si el Mediterráneo y América están en el mismo lado, la conclusión es que no, más bien están en sentido opuesto: podríamos decir que señala en sentido metafórico hacia América o hacia Huelva, desde donde zarparon La Pinta, La Niña y la nao La Santamaría por primera vez, en busca de la India y se encontraron con América.

Y entonces es cuando uno se da cuenta de que en La Rambla caben todo tipo de sueños y cualquier cosa es posible.

English
Translation: Ken Green
Pictures: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador

Upon telling anyone who has visited Barcelona that you are a native of that city, the first thing he will mention is La Rambla. The wide avenue seems to have been traced by drafting pen from the Plaça Catalunya to the Passeig de Colom where it flows into the sea beyond. It is filled with trees and streams of people who walk up and down with no particular destination. An artery of humanity where they go to lose themselves and discover corners that escape the eyes of everyone else.

Sometimes it's worthwhile to camouflage yourself within the multitude in order to observe a group of sailors who have come off a ship from some remote country to flirt with the daughter of a woman wearing a stained apron. Or, you can sit in a chair and watch an executive in jacket and tie as he rushes to work past a dark-skinned transvestite swinging her hips to the rhythm of a samba.

Among the people, kiosks, fountains, lampposts, churches, musicians, honking horns, narrow lanes and uproar, one must ask himself; What is it that La Rambla has that makes it so different from all the other streets, as if it breathes with a will of its own? Along the sidewalk, you can try a Barça (fútbol club) t-shirt and a Mexican sombrero, as if all Spanish-speaking countries were one thing with no ocean between them.

Later, you can stop at each of the "living statues" and leave a few coins.

Down the sidewalk to the right you will find La Boqueria; the open market whose stalls are filled with an array of multi-colored trays of tropical fruits and other treats. But one of my favorite places is the Pastissería Escribá in the Antigua Casa Figueras. As soon as one sees the modernista setting, with its mosaics and windowpanes depicting female figures in stained-glass , one may assume she has arrived at a worthwhile destination. I pass some time looking at the stone relief of a woman who seems so proud as she carries her sheaf of wheat. She has the face of someone who has lived a good life. But the aroma of pastry in the oven reminds me that this is where Antoni Escribá, The Magician of Chocolate, has left as his legacy (in addition to the prize for the "Best Pastry Chef of Europe"); the famous monas de Pascua. These are a part of the Catalan tradition in which, on Easter day, a godparent gives each of his godchildren a cake with an object or character made completely of chocolate. But you needn't have a godchild to eat one.

And when you leave the Pastissería wearing your Barça t-shirt, a mona in one hand and a Mexican sombrero in the other, you may enter El Liceo and, perhaps, hear Montserrat Caballé and Josep Carreras singing La Bohème while the poor turistas eat turista-priced paellas in the restaurants at the center of La Rambla.

From the sidewalk to the left comes the scent of ancient coffee houses, like the Café de la Opera, where you may sit and rest a bit while asking yourself if the premodernista facade of the Casa dels Paraigües, with its figure of a Chinese dragon holding a streetlamp above an umbrella, was really on La Rambla or a memory from your trip to China.

At the foot of La Rambla you can make out the statue of Cristóbal Colón, elevated on a column to a height of 200 feet, from where he observes the stalls of artesans and painters. From far above their heads, he points his finger to the sea. But when you consider whether the Mediterranean and America lie in the same direction, the conclusion is that no, they are opposite. We could say that he points in a metaphoric sense toward America or toward Huelva, where the Niña, the Pinta and the Santamaría set sail for the first time in search of India, only to find America.

And that's when you realize that, on La Rambla, there is room for every sort of dream and everything is possible.

Català
Fotos i traducció: Cèlia Miralles
Text: Mercedes Salvador

A qualsevol que li diguis que ets de Barcelona, el primer que et nombre és La Rambla ("Les Rambles" per als turistes).

Una avinguda ampla traçada amb tiralínies, amb arbres i rieres de gent que caminen amunt i avall sense cap propòsit en concret. Va des de la Plaça Catalunya fins al Passeig de Colom, per a desembocar en el mar.

Una artèria humana per on donen ganes de perdre's i de descobrir racons que escapen als ulls dels altres.

De vegades, mereix la pena camuflar-se entre la multitud, per a observar a un grup de marins que han baixat d'un vaixell des d'algun país remot, piropejant a la filla d'una dona amb un davantal tacat. Et pots asseure en una cadira i veure a un executiu d'americana i corbata que corre al treball al costat d'un transvestit mulat que contorneja els seus malucs al ritme de la samba.

Entre la gent, la bullícia, els quioscs, les fonts, els fanals, les esglésies, els músics, els clàxons, els carrerons, que duen a Places i edificis negres per la pol•lució un no deixa de preguntar-se:

Què té la nostra Rambla que la fa tan diferent de la resta dels carrers, com si respirés amb voluntat pròpia?

Si camines per la vorera lateral pots provar-te una samarreta del Barça i fins i tot un barret mexicà, com si tots els països de parla hispana fóssim una sola cosa i no hagués un Oceà pel mig.

Després, pots parar-te en cada estàtua vivent i donar-li unes monedes fins a quedar-te sense sense cap ni una.

Baixant per la vorera de la dreta, et trobes amb el mercat de La Boqueria, amb parades plenes de safates multicolors i varietat de fruites tropicals, exòtiques i altres suculents productes.

Però un dels meus llocs preferits, està baixant per la vorera de la dreta, és la Pastisseria Escribà (la Antigua Casa Figueras). Quan es veuen els decorats modernistes, els mosaics i els vidres emplomats amb figures femenines, un endevina que ha arribat al lloc adequat. Em passo una estona mirant el relleu de pedra de la recol·lectora de blat que sembla estar orgullosa de si mateixa. Fa cara d'haver viscut una bona vida. Però l'aroma de pastes al forn em recorda que allà és on Antoni Escribà “el mag de la xocolata” ha deixat com llegat, a més del premi al “Millor Pastisser d'Europa”, les famoses mones de Pasqua (tradició catalana en la qual el padrí regala al seu fillol o fillola, el dia de Pasqua, un pastís amb objectes i/o personatges totalment fets de xocolata, …). No cal tenir un fillol per a menjar-se'l.

I quan surts d'allà amb la samarreta del Barça posada, la mona en una mà i el barret mexicà en l'altra pots entrar en El Liceu i, potser, escoltar a na Montserrat Caballé i en Josep Carreres cantant La Bohème, mentre els pobres turistes mengen paelles a preus exorbitants, en els restaurants del centre de La Rambla.

De la vorera de l'esquerra arriba l'olor a cafeteries antigues, com el Cafè de l'Opera i un pot asseure's a descansar una estona mentre es pregunta si la façana premodernista de la Casa dels Paraigües, amb la figura d'un drac, el paraigua xinès i el fanal, era de La Rambla o del viatge que va fer a la Xina.

Al fons es pot veure l'estàtua de Cristóbal Colón elevada a 60 metres d'alçada, des d'on observa paradetes d'artesans i pintors. Assenyala amb el dit, per sobre de tots els caps, cap al mar. Però quan un tracta de pensar si el Mediterrani i Amèrica estan en el mateix costat, la conclusió és que no, més aviat estan en sentit oposat: podríem dir que assenyala en sentit metafòric cap a Amèrica o cap a Huelva, des d'on van salpar La Pinta, La Niña i la nao La Santamaría per primera vegada, a la recerca de la Índia i es van trobar amb Amèrica.

I llavors és quan un s’adona que en La Rambla caben tot tipus de somnis i qualsevol cosa és possible.

Castellano - English - Català

2010-03-29T18:33:00.026-04:00

El Zurich – Punto de encuentro

Castellano
Fotos: Celia Miralles
Texto: Mercedes Salvador

El Zurich, situado desde el año 1920 entre Pelai y Plaça Catalunya y frente a la Rambla. Echa ojeadas a todo el que pasa y a veces le guiña el ojo al que se siente mal.

Centro neurálgico de Barcelona.

En sus mesas y sillas se siente latir el corazón de Barcelona. Por eso, quizás, están siempre llenas de gente. Unos se sientan a esperar con un cigarrillo entre los dedos y un café. Otros, como un grupo de extranjeros del norte de Europa (hablando una lengua llena de jotas) se saludan con golpes en la espalda. Un hombre con barba blanca lee el País y un chico solitario habla por el móvil.

Cuando lo renovaron en 1998 algunos pensaron que había perdido el sabor, pero al Zurich no le importó porque sabía que seguiría siendo el Punto de encuentro.

Una pareja de emigrantes latinoamericanos esperan su oportunidad. Vinieron desde su pueblo, cuando un amigo les contó que en Barcelona podían hacer dinero. Esperan sentados a que les llegue ese momento, que con la crisis parece, que se aleja cada día un poco más. Muchos otros, simplemente, se entretienen mirando pasar a la gente.

El agua de la fuente de la Plaça Catalunya refresca el ambiente.

Un payaso hace malabares en forma de cascada con tres pelotas. Casi todos sonríen cuando se le cae una y hace ver que le destrozó el pie, excepto una chica con gafas, falda larga y pelo rizado que se mira el reloj una y otra vez. Quizás su novio la ha dejado plantada y esté harta de que siempre pase lo mismo. Quizás llegue tarde a una cita. Pero, se levanta y se va.

Por la acera de enfrente del Zurich unos vienen y otros van con pasos acelerados, serenos o danzarines. Nunca dejan de pasar.

Son tantas las anécdotas que nos podría contar! pero no quiere que, los que se acercan a sus puertas, dejen de confiarle sus secretos. Cuando no puede oírles deja que el espejo refleje sus historias que ahora están ya impregnadas por las paredes.

El Zurich- Meeting Place

English
Pictures: Celia Miralles
Text: Mercedes Salvador
with the help of: Ken Green

The café Zurich, located since 1920 between carrer de Pelai and the Plaça Catalunya, overlooks the park-like avenue called la Rambla. It throws quick glances at all that pass by, and at times winks at the ones who don´t seem well.

It is the nerve center of Barcelona.

In its tables and chairs one can feel the beat of Barcelona's heart. That’s why it's always full of people. Some sit and wait with cigarettes between their fingers, and coffee. Others like a group of foreigners from Northern Europe (speaking a hard edged language) greet each other with slaps on the back. A man with white beard reads el País and a solitary boy talks on his cell phone.

When the Zurich was renovated in 1998, some thought it had lost its flavor, but the Zurich didn't care, because it knew that it would continue being The Meeting Place.
A couple of Latin-American emigrants await their opportunity. They came from a little town, after a friend told them that, in Barcelona, they could make money. Seated, they wait for their moment to arrive but, with the economic crisis, it seems to move a little farther away each day. Many others are simply entertained by watching the people who pass.

The water of the Plaça Catalunya's fountain freshens the air.

A clown juggling three balls makes the shape of waterfall. Everyone smiles when one of the balls falls on his foot and he pretends terrible injury. Everyone except a girl with glasses, a long skirt and curly hair who looks at her watch again and again. Perhaps her boyfriend has left her and she is fed up that the same thing always happens. Or perhaps she is late for a meeting. But she stands up and leaves.

On the sidewalk opposite the Zurich they come, and go with steps that are rapid, serene, nervous, dancing. But they never stop passing.

There are so many stories that the Zurich could tell!

But it doesn't want those who approach its doors, to stop trusting it with their secrets. And when it can't hear them, it leaves the mirror to reflect the stories that have already been absorbed by the walls.

El Zurich – Punt de trobada

Català
Fotos i traducció: Cèlia Miralles
Text: Mercedes Salvador

El Zurich, situat des de l’any 1920 entre Pelai i la Plaça Catalunya i enfront de la Rambla. Dóna una ullada a tot el que passa i de vegades li fa l’ullet al que se sent malament.

Centre neuràlgic de Barcelona.

En les seves taules i cadires se sent bategar el cor de Barcelona. Per això, potser, estan sempre plenes de gent. Uns s'asseuen a esperar amb un cigarret entre els dits, prenent un cafè . Uns altres, com un grup d'estrangers del nord d'Europa (parlant una llengua plena de jotes) se saluden amb cops en l'esquena. Un home amb barba blanca llegeix “El País” i un noi solitari parla pel mòbil.

Quan el van renovar en 1998 alguns van pensar que havia perdut el sabor, però al Zurich no li va importar perquè sabia que continuaria sent el Punt de trobada.

Una parella d'emigrants llatinoamericans esperen la seva oportunitat. Van venir des del seu poble, quan un amic els va explicar que a Barcelona podien fer diners. Esperen asseguts que els arribi aquest moment, que amb la crisi sembla, que s'allunya cada dia una mica més. Molts altres simplement s'entretenen mirant passar a la gent.

L'aigua de la font de la Plaça Catalunya refresca l'ambient.

Un pallasso fa jocs malabars en forma de cascada amb tres pilotes. Gairebé tots somriuen quan se li cau una i fa veure que li ha destrossat el peu, excepte una noia amb ulleres, faldilla llarga i cabell arrissat que es mira el rellotge una vegada i una altra. Potser el seu nuvi l'ha deixat plantada i està farta que sempre passi el mateix. Potser arribi tard a una cita. Però, s'aixeca i marxa.

Per la vorera d'enfront al Zurich uns vénen i uns altres van amb passos accelerats, serens o dansaires. Mai deixen de passar.

Són tantes les anècdotes que ens podria explicar! però no vol que, els que s’apropen a les seves portes, deixin de confiar-li els seus secrets. Quan no pot escoltar-los deixa que el mirall reflecteixi les seves històries que ara estan ja impregnades per les parets.