Batec

A casa hi ha silenci

Oneguin — Sat, 14 Aug 2010 17:28:58 +0000

A casa hi ha silenci. A tot estirar el motor de la nevera que s’engega de tant en tant. Fa dies que s’ha acabat l’estiu i sembla que hagi arribat la tardor. Menys lectura del que és habitual, i menys paciència del que acostumo. Com ser a un encreuament de camins i saber que que cal decidir, sense equivoc. El pas del temps em fa ser conscient que això és el que hi ha. He començat a endreçar les fotos (records) a Flickr i m’ha fet pensar que he d’escanejar fotos d’abans, de fan tant temps. Poca gent per aquest planeta. Algun missatge del més enllà i el món paral·litzat. Més aviat silenci.

Foto: Carloszuma

M’espera “Los imperfeccionistas” de Tom Rachman que va avançant i em fa gràcia pel que relata de la professió. Demà velocitat, Copa d’Or a Lasarte, bellesa i velocitat… a veure si guanya PAZIFIKSTURM. He de fer la maleta però tinc la sensació que no és una maleta passatgera. Potser caldrà avançar. Sonen els Amics de les Arts i les lletres per (hiper)contemporànies m’agraden i m’irriten…

Bar Inopia i tu

Oneguin — Fri, 23 Jul 2010 21:16:30 +0000

Érem al despatx a prop de Sagrada Família discutint de mitjans de comunicació, de diaris, de la modernitat, amb l’M, en C, i en S. Feia calor tot i l’aire condicionat. Divagàvem sobre el futur més proper, la necessitat d’articular un discurs encertat. Sonava el telèfon i ja m’apressàveu. Parada a Monvinic (gràcies Sergi) per frenar i tastar un Vall Llach. Un local esplèndid, silenciós, excepte pel jazz del fil musical. Amb cartes tipus Ipad i un xic impressionat pel meu desconeixement. L’I, diu que “si hem de ser esnobs ho hem de ser-ho de veritat”. Estava cansat. Del prat llarg a la l’Avda Paral·lel, de l’amanida de l’hort a l’Inòpia. A fora una cua llarguíssima però el telefon obre portes que creies tancades. “Mediàtics” i estrangers amb guia de Lonely Planet. El menjar fabulós i el vi blanc em transportava a vides que hem decidit no viure. Massa fàcil. Massa fals. On collons ets?

Autor fotografia: blandm

Al Tirsa, em sembla que parlaven de tu. Primera parada. Postmoderns embriagats d’estiu ens acompanyen a la terrassa de l’Arola. Massa gent i massa ordinari tot plegat. Sonava Sade, No ordinary love i marxava a aquelles nits de final d’estiu a Nova York de ja fa anys. Els teus plors i la teva ràbia, la meva inconsciència, aquelles caminades per Lexington Avenue. Al Shoko els glaçons blaus i el funky electrònic m’acostaven perillosament a l’abisme. Pel twitter m’arribaven missatges. La bateria del mòbil s’acaba. S’acaba la nit. Massa esnob tot plegat, per ser veritat… Hi tornem? Vens?

A casa a les fosques

Oneguin — Tue, 06 Jul 2010 21:25:36 +0000

A casa, a les fosques i amb Campanades a mort a tot volum. Veig a la televisió que s’ha classificat Holanda per a la final del mundial de futbol. La G. és fora. La cançó em trasllada a un terra de mosaic blanc i negre de casa els pares, a l’hivern, a l’arros blanc i avorrit de la pobresa, al fred de quan era petit, a la soledat d’aquells i d’aquests anys. La música em fa volar cap a Ses Gorgues, a les tardes de dissabte amb el pare sense dir-nos gran cosa, a la pluja, a l’humilitat d’una època, a la tristesa, al formatge de cabra del Moner. A la televisió hi surt la joventut i la bellesa de l’anunci d’Estrella i ara un anunci a Spotify em distreu.

Autor fotografia: Diva:tone

Barcelona em fa pensar amb tu i m’allunya d’aquells anys. T’has fet gran, oi? Fa massa temps que no parlem. Em fa por mirar-me al mirall i veure’t al reflex. Demà reunió a l’Av Tibidabo, baixar ràpid cap al centre i fugir d’aquest aire sufocant que em talla la respiració. Desitjar arribar al camp llarg, als prats verds, sentir cridar la C. i córrer cap a veure la Flicka que sempre em somriu. Divendres Palafrugell, periodisme digital i …

Un petó.

Cala Pelosa a ritme de passat

Oneguin — Sat, 03 Jul 2010 21:59:07 +0000

Feia molt temps que no hi venia. Sento el mar com gemega. Ara fa aire i els calfreds t’inciten a posar-te una màniga llarga. Engego l’Itunes i escolto Biolay mentre comencen a sentir-se clàxons molestos degut al mundial de futbol. Ahir, quan veníem cap aquí travessant la Garrotxa m’adonava dels cops que havia fet aquest camí. Un viatge cap al passat, bonic, tranquil·litzador… per arribar a Sant Pere, la sorra, les copes de vi blanc, rialles i bogeries d’altres èpoques… aquella música i no aquest silenci…

Autor fotografia: SBA73

De les Guilleres cap aquesta Barcelona que ens ha d’alliberar i cap de setmana de tramuntana que ventila emocions i nervis del passat. Només hi falta la guitarra d’en X. la furgoneta, la Tannia i la manca de por i els somnis d’aquells anys. L’olor d’estiu, la sandàlies, aquell banyador blanc, l’aigua freda i els ulls verds de vacances i adolescència.

Un Cadaqués que ja mai és indiferent. El vent em fa venir ganes de tancar els ulls i cridar(te) ben fort. Sí.

Tu no hi seràs

Oneguin — Tue, 22 Jun 2010 20:01:39 +0000

Comprar un llibre per regalar perquè creus que pot ajudar a algú. Ser covard. Una vida que s’escola. Missatges que et fan mandra respondre. Persones que trobaves interessants i que ara ja no, cada vegada menys. Uns ulls verds, bonics, d’una noia bonica. Cotxe amunt i avall. Per fi ha arribat l’estiu. Fa dies que no et veig. Una música que em fa venir ganes de viure.

Canviar; de paisatges, de lectures, de tantes coses… La C. em ve a buscar però no entenc què em vol dir. A fora sento com la P. camina i s’afanya per veure els darrers rajos de sol abans no marxi pel Pedraforca. La casa es queixa, fa sorolls. De fons els petards em diuen que demà és revetlla i que no ens podem aturar aquí… que si han de venir ja vindran.

La música de l’anunci

Oneguin — Thu, 10 Jun 2010 21:50:30 +0000

La música de l’anunci em recorda aquest estiu que no acaba d’arribar. També, una trucada esverada un dimarts al vespre mentre sopava a casa en M. proposant-me una bogeria saludable. Una samarreta taronja esperant a l’aeroport, dies de sol i llibertat a mitges. Ara, a casa, la C. al sofà, cansat d’això del Barça i amb ganes d’escriure. Repeteixen l’anunci i veig els cavalls negres aixecant-se, i els llibres que calia llegir aquell estiu. La teua sorpresa, -Vols dir?. La teua alegria - Sí, va si, només has de venir, no t’has de preocupar de res. La música d’aquells dies, la novetat, les descobertes, la joventut, l’alegria. Cales desertes, pobles blancs, cotxe i quilometres, amb tu i sense ningú més. La “tele” em distreu i em transformo en un “spamero” esportiu crespat pels periodistes i el partidisme.

Autor foto: pvillaraco

Segur que la música em cansarà i em recordarà aquest estiu plujós. Però, aquell estiu, aquells dies, el sol, el capvespre, el sopar, les rialles, les sandàlies que et vas comprar, la copa de vi blanc, fa que escolti aquesta música i em vinguin somriures i senti nostàlgia de tot el que no va ser.

Thinking about the Future

Oneguin — Thu, 03 Jun 2010 10:15:48 +0000

Una empipada silenciosa, incomprensible i monumental em provoca un pinçament a l’esquena. Els metges del futur em posen a punt i em diuen coses que em preocupen i que crec que ja sabia. Em parlen de la soledat, de la (in)comunicació, de l’exigència vers els altres, de les coses que duem clavades a l’ànima, dels plors que no han acabat de sortir. Em recepten silenci, obstinació… Una setmana En Trànsit que em porta a Canet, Palafrugell, Barcelona… Fa dies que els llibres estan amuntegats al costat del llit. Baumann guanya premis i el nostre futur es passeja en esclops mentre treu les males herbes de l’hort (segueix)…

Thinking about the future.

Autor fotografia: Sabrina Campagna

Setmana de redefinició de projectes (www.grupnaciodigital.cat i www.Informatic.cat). Cap on anem?

Je confesse qu’il me faut du temps

Oneguin — Thu, 20 May 2010 18:35:51 +0000

Des del despatx de Plaça, a Vic, veig com cau el sol . Ara poso musica a Spotify. Je te laisse pour un long moment. Des d’aquí veig gent asseguda a les terrasses. Veig com prenen els primers granissats de la temporada. Rien dans ce monde ne me retient. Repasso mentalment aquestes cadenes que m’aboquen a treballar tant. Bonne journée, adieu triste amour. Dies de no trobar-me massa bé. El record de l’any passat m’és present i m’espanta. Pense à moi un peu moins chaque jour.

Autor fotografia: Lluís A.Oliver

I ara m’arriben unes rialles d’en M. i en Q. que parlen a la terrassa de la fi del món i somric per no se què. M‘appelle au calme, à la raison. Baixo al carrer on ja no hi ha ningú. El cor se m’accelera. Cadires buides, tombades, els llums que ens il·luminen. L’escalfor del primer sol d’estiu s’ha transformat amb fresca que obliga a cordar-se les mànigues de la camisa. Un tronçon d’âme moribond. Passen dues noies, joves, ens mirem i riuen. Adieu triste amour.

L’estrès és un país estrany, lleig, elèctric, com una gran ciutat, addictiu, com l’època que ens toca viure, canviant, superficial, previsible, sense èpica… sense tu.

Glàsnot vs Perestroika

Oneguin — Sun, 09 May 2010 18:03:32 +0000

Era divendres a les 20h al Museu de l’Art de la Pell. Llibert Ferri (ex-corresponsal de Tv3 a Moscou) ens va parlar dels 20 anys després de la caiguda del mur i de la fi del comunisme a l’Europa de l’Est. Va parlar, també, de quan nosaltres teníem 16 anys. Ens deia que l’autentica Perestroika s’esta produint ara. Em va recordar els projectes d’aquell estiu. Era l’any 1991. Recordo un tarda de finals d’agost davant de casa els meus pares l’I., l’A., en X. i jo discutint com segurament mai més hem tornat a discutir (l’adolescència, els ideals, la innocència) sobre el que li convenia a Europa, al món, a la humanitat. Divendres, es va parlar de les llibertats aparents, dels somnis frustrats, del futur vs el passat, de les frustracions, de les il·lusions que ja no es recuperaran… de sobte vaig pensar que parlaven de nosaltres i em regirava tot mirant des de la darrera fila si veia cap cara coneguda entre el públic Sí, sí potser parlava de tots nosaltres. Avui, un dinar de per dir adéu a la G. amb sobretaula de canalla que aprenen a caminar, de ratafia casolana, de tots nosaltres en un context… ampli, familiar, de somnis frustrats, d’il·lusions passades… de la G.que se’n va.

Discutíeu si aquesta era la millor cançó de Benjamin Biolay o no. Que si ell va néixer el 73 i nosaltres el 74… I implícit i anava el que creiem que ell ha fet i el que hem fet nosaltres. I han començat a caure 4 gotes. I ens hem aixecat, de sobte, sense ordre, per anar-nos protegint, de la pluja, de nosaltres, del passat i qui sap si del futur. I ara a casa escric aquestes ratlles quan ja plou a bots i barrals i sona més fort que mai Les Cerfs Volants. Aquest estels que s’allunyen i ens apropen.

PD.- Amb ganes de començar Jernigan de David Gates quan l’acabi la G. i cercant a la xarxa Manhattan Líquid de Llibert Ferri (Baumann que ens persegueix).

Un vent que ho escombra tot, ho neteja tot, excepte l’ànima

Oneguin — Sat, 01 May 2010 09:47:04 +0000

Alemanys com llangardaixos esperen la fi del món tot prenent el sol mentre sona la canción del verano del 97. Dietes equilibrades, talassoteràpia i jogging de bon matí. L’aigua de la piscina és confon amb la del mar. Un vaixell lluita per arribar al far abans que es pongui el sol. Arquitectures amables per una terra dura, abrupta i negra.

Cases noves, blanques, esperen jubilats nòrdics que fugin del fred per ser habitades. El vent omnipresent bufa amb força i persegueix les cabòries i els papers llençats a terra en urbanitzacions buides i desertes on persones sacrificades, arrugades i marcades pel sol acabaran pleitejant lluny de casa amb la mort.

Un vent que ho escombra tot, ho neteja tot, excepte l’ànima. Aquest vent em recorda aquell vent. Pujàvem a Sant Feliuet recitant Puixkin, Tsvetaieva, Tiutxev. Tu portaves uns texans i una samarreta groga. Jo una bossa blanca que m’havia portat el meu pare d’un viatge a Califòrnia i on hi dúiem llibres, fruita i un passat comú. Aquestes pedres em recorden aquelles pedres. Un dia a(sol)ellat on tot era grandiloqüent; el passat, el futur, les pors, l’amor.

Necessitem economia (més) product(iva)?. Ens juguem la vida com si fossin accions de futur. Poc risc i molts guanys. Ara que la borsa ens diu que el sistema no aguanta, que la taxa Tobin és una fal·làcia, que guanyen els especuladors, o doble o res… Cròniques volcàniques, hiperconnectats des del passat i perduts dins el magma de les il·lusions.

Em demanen si aquests escrits deixaran de ser bits i bytes per transformar-se en llibre… Fa molts dies que no se res de tu. Per on pares?

Camps grocs

Oneguin — Mon, 26 Apr 2010 10:15:40 +0000

Poques paraules. Un diumenge assolellat. Des de casa feia dies que vigilava els camps de colza. No hi havia ningú. El silenci del vent contra els arbres. Un ciclista de cap de setmana despistat em mirava a través d’unes ulleres de sol fosques. No veiem el mateix. Els filtres ens separen. I els llibres que hem llegit i els que no, la música… i el passat. Hem nascut amb uns objectius predeterminats que ens aïllen els uns dels altres?… Ahir una entrevista a Umberto Eco a el País em va fer ballar el cap.

Més fotos aquí.

I quan siguem grans volem ser com Philip Roth, una temporada a ciutat i una altre (des)connectats, per poder escriure, per tenir consciència. Viure enmig de camps grocs i passejades a cavall. Refer aquesta vida que teníem preparada i que se’ns allunya, i cridar ben fort, sols, enmig del no res, que és d’on venim…

“…arriba finalment a la vellesa, quan observa, defallit, el deteriorament de la gent de la seva edat i sent les seves pròpies xacres…”

Aviat Lanzarote.

Les ferides cicatritzen però les cicatrius creixen amb nosaltres

Oneguin — Mon, 19 Apr 2010 20:36:06 +0000

Sí, el pas del temps es el que té. Ferides i alguna cicatriu que ens acompanya. Uns amics es troben després de molt temps. Són 6. Es veuen de tant en tant però a banda, gairebé mai tots junts. Diuen de quedar, de veure’s. N’hi ha que tenen canalla. N’hi ha que treballen més i n’hi ha que treballen menys. En general amb poques hipoteques. Què es diran?. Tenen coses per parlar?.

Les vides que van viure i les que no … Reviure no pot ser una solució. Passen les hores i les distàncies s’escurcen. Ni són tan iguals ni són tant diferents. L’Antonio posa música d’altres èpoques i aquesta genera atacs a la memòria. Orgies emocionals. Nostàlgia del passat?. Mirar endavant, nous projectes, futur… el que els queda per viure. Una escapada a Formentera?. Ferides curades i cicatrius que els acompanyen mentre es fan grans.

Què en penses?

Dia trist

Oneguin — Tue, 13 Apr 2010 07:54:40 +0000

Quin dia més trist que fa. Ahir a la nit no podia dormir. Primer perquè he tingut malsons i llavors perquè anava pensant en totes les coses que faig a veure quines m’agraden i quines no. La balança no se com ha acabat però és cert que són dies estranys. Costa trobar objectius i il·lusió. Hi ha vegades que enmig d’una gran gentada et sents molt sol, oi? doncs aquests dies em passa un xic això. Em costa concentrar-me, llegir… Em costa compartir idees i em costa pensar que m’entenen. Encara, enmig de nits plenes d’insomni em pregunto si no hauria de fer altres coses. Altres vides. A la fi i al cap de vida en tenim només una i cal viure-la.

Divendres, allà al sopar, veia com l’edat no perdona, com la gent va fent-se gran. Perquè tenen canalla, no tenen tants cabells, i ja s’ho passen massa bé parlant de les èpoques passades. M’ho mirava encuriosit. A banda d’alguna excepció (jo entre elles!) a ningú li brillaven prou els ulls com per pensar que encara tenen futur… un secret… el mar… nervis a la panxa… un somriure de complicitat… una història d’amor en francès… un perfum que em recorda a tu… cotxe, quilometres i música… caminar per Lexington Avenue…

I tu, què faries?

Expiació (II)

Oneguin — Thu, 08 Apr 2010 19:59:09 +0000

Després de molts dies de tràfec, ara, havent sopat tinc una estona de tranquil·litat. La G. i la C. són al sofà esperant el telenotícies. L’estufa encara és encesa. Cap de setmana “sant” de descans. Al Ribé, a la nit, si et despertes i escoltes el silenci pots confondre’t i pensar que has mort. Un lloc per viure, una vida per escriure, per (des)connectar-te i assumir una felicitat plena…de tristesa. Els de Pala deien que era rústec i que havien de compensar-ho amb una nit de gots i glaçons blaus enmig de llums espasmòdics i música…

Dies que no se on pares… decepció. A la televisió veig l’anunci d’Expiació i em sembla veure’t. A la xarxa una sorpresa agradable i ganes de ser a Lanzarote…

Hi ha molt silenci. Les palmeres, el so de l’aigua del mar, dos homosexuals parlen i riuen estirats a les hamaques de la piscina. Estirat al llit gegant de l’hotel fumo mentre escric… Cinema .- A la sala, 5 persones comptades. Llàstima que no vinguessis. Al sortir el fred tocava, les llàgrimes no eren de cocodril i el mòbil en silenci.

Primavera

Oneguin — Thu, 01 Apr 2010 20:03:26 +0000

Fent sopar a casa. La televisió encesa i sense volum, llum feble i el foc que crema els darrers troncs de la temporada. La C. jau al sofà i em sembla que somia. Quins deuen ser els fantasmes de la C.?

Autor fotografia:WisDoc

S’acosten dies de festa. Demà preparar la bossa i fugir cap al Ribé. Dies de retrobament, de primavera. De caminar per Barcelona i viure totes aquestes vides que ja no viurem. La feina exigeix i demana més atenció que en d’altres èpoques. Ser públic, ser cordial, conèixer gent… Els llibres que vaig comprar anit encara són a la bossa; Educació siberiana de Nikolai Lilin m’espera. Ganes d’endinsar-me en aquest futur que acabarà essent passat, ganes de viure. Truca en M. i diu que ell també ve aquest cap de setmana i que potser no vindrà sol… El Facebook manté la vida quan ja estas mort. Sort que a vegades a l’altra banda encara hi ha algú i et fa somriure. Ara em se aniversaris de gent que ja no conec. La xarxa però em recorda paraules que em continuen agradant…

Assumiràs la veu d’un poblei serà la veu del teu poble

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

Vicent Andrés Estellés

Fa dies que no se res de tu. Per on pares? tot bé?

Dilluns al matí

Oneguin — Mon, 22 Mar 2010 15:55:07 +0000

Dilluns matí de pluja fina i cel gris. Cafè amb llet i ganes de no fer res. Comentàvem que ens agradaria ser aire, vent, tramuntana… Anar amunt i avall, a plaer, sense destí i sense carregues. El telèfon em diu que almenys avui això no serà possible. Marxo escopetejat, pujo al cotxe i tanco la ràdio (em costa això de la quotidianitat).

Autor fotografia: JA Gàlvez

On és la primavera?. Mirant el “G-Calendar” m’adono que serà una setmana moguda, de desplaçaments amunt i avall. Aquesta Barcelona de xancletes i amanides “Cesar” que tant em cansa. Què volem ser? Què ens depara el futur? Diem de no planificar tant i de viure més el dia a dia… La C. està avorrida d’aquest temps. El router em diu que ara hi ha connexió i que ara no, ara si, ara no…puta connexió… Penso en Lanzarote, les pedres negres, l’olor d’estiu. Penso en tu, en els anys que passen, amb tot el que encara vull fer…

PD.- Falten senyals…

Dia gris a casa

Oneguin — Fri, 12 Mar 2010 12:23:14 +0000

Dia gris a casa. Ja no fa el sol d’aquests darrers dies que en contrast amb els camps blancs per la nevada em feia aclucar els ulls al mirar cap a l’horitzó. Escolto per la ràdio que s’ha mort Delibes. Em ve al cap “S eñora de rojo sobre fondo gris“. Teclejo mecànicament a l’ordinador buscant alguna crònica. Trobo i em quedo amb la de Juan Cruz.

Vaig avançant feina i llegeixo a la revista Walkin de la UOC una extrapolació als temps actuals d’una frase de Montaigne: “Es preferible un cervell ben connectat que no pas un de ple” de Derrick De kerckove. La xarxa, la fogositat 2.0, l’estres, la immediatesa, els temps que s’escurcen, a veure qui diu més coses, qui les diu més grosses. L’autoritat moral del progrés, els evangelitzadors de l’època que en toca viure, ser els escollits… l’ordinador que no respon, puta connexió… no wireless, Abrir el panel de preferencias red…

Tinc fred. Ara m’arriba un correu…

“Al palpar la cercanía de la muerte, vuelves los ojos a tu interior y no encuentras más que banalidad, porque los vivos, comparados con los muertos, resultamos insoportablemente banales”.

Miguel Delibes

Passa el temps i no passa res, oi?

Pendant un temps je me suis oublieé…

Oneguin — Wed, 03 Mar 2010 12:06:20 +0000

Plou i des de la taula del despatx veig com els ocells deixen de piular i miren al cel amb resignació. El telefon no deixa de sonar i els missatges insistents són com la pluja que cau, necessària però molesta. Travessar mig França per anar a veure un tros d’Amèrica. Els cavalls són bonics, pintats, tranquils… Feia dies que no passava a tocar de Sant Remy, d’Aix en Provence, d’Arles. No hi he vist els colors d’altres primaveres, ni t’hi he vist a tu… He recordat, però, quilometres fets amb música d’altres èpoques, d’altres somnis, d’altres fugides. A la cerca del lloc per refugiar-se i (des)conectar-se d’aquest moment que vivim. Arles?.

El Facebook que s’equivoca i publica preguntes capcioses “Què esteu pensant?“. Els pensaments que ens deprimeixen, el dubte de si encendre el foc o prendre una cervesa, un retrobament, un augment de família… tu que no dius res… Enyorar el mar, el sol, el capvespre, el futur. Pendant un temps je me suis oublieé…

“Je t’aime” i el món perdut

Oneguin — Sat, 20 Feb 2010 18:07:31 +0000

Je t’aime. El cotxe passava pel mig dels bassals. Feia sol. Buscàvem les pedres vermelles. La vista cap el món perdut. Al matí hem vist cavalls americans, d’aquells que fan quilometres i quilometres sense cap direcció concreta. Ara sobretaula amb música i els troncs que van cremant. La C. dorm al sofà i sospira de tant en tant. Parlem d’Argentina i del futur. De la societat i del desencís, del que volem ser, del que ja no serem…

Reinventar-nos. A sobre la taula els llibres que s’amunteguen. A punt de començar “Els jugadors de Whist” de Vicenç Pagès Jordà. El Facebook m’ha fet somrirue. Miro el calendari que s’acosta i a la setmana hi veig Barcelona, Ripoll, Palafrugell… el mar. I tu? Ara marxa el sol, torna l’hivern. Tanco el llum. El foc deixa entreveure les ombres. Tot es confón. I el futur? Una trobada amb posta de sol i el “silenci” de la tramuntana que no ens deixa parlar.

Urbs vs Rural (llibertat?)

Oneguin — Mon, 15 Feb 2010 12:29:21 +0000

He pensat molt en com organitzar-me millor. Quins canvis cal fer, vaja. Em pregunto si els Social Media són o no són mitjans? I les exclusives, de qui són?. Cap de setmana de criadors de cavalls, exemplars bonics, salvatges… Ahir un conflicte entre espai públic i espai privat (la confusió de ser ser propietari de gran quantitat de bosc i de ser propietari d’una parcel·la gegant en una urbanització). Repoblen els nostres boscos?. L’extermini d’una forma de viure.

La llibertat té nom de cavall?. L’estrès arriba un cop estas desconnectat?. Com ho portes?. El ritme pot ser mortal, exhaust, cansat i a canvi de tant poc…

La fi de l’espai comú… camins per on ja no passarem. Importació de l’urbs, de l’espai verd, retolat, enjardinat