I he recordat que caminaves per l’avinguda central, cercant el mar, distreta i trista. I no et vaig dir res, vaig observar-te com lentament t’allunyaves, més gran del que et recordava… I ara sona “Si el mar tingués baranes“…

I m’arriba un tuit recomant-me un article publicat ahir de Manuel Rivas “La payasa” i aquesta paradoxa dels indignats, tots, amb compte de Facebook que hem fet nous multimilionaris (Zuckerberg, Sean Parker, Bono dels U2…) amb la seva sortida a borsa.

I em venen ganes d’una bona tramuntana, al mar, a sobre les roques, poder mirar cap endavant i veure que el mar no en té de baranes, i baixar a peu de sorra i començar a caminar cap dins l’aigua, cap a l’infinit… i fer-nos petits i poca cosa i quedar per sempre com quan érem joves.

Dies d’histèria per twitter, mar i aire, del #novullpagar a aquesta indefinició del que som com a país i el que volem ser. El periodisme ha mort i Merkozy viu moments daurats. La tecnologia que ho transforma tot (fins i tot les idees) segueix imparable i desbocada i nosaltres quedem petits i hiperconnectats des del prat llarg.

I quedem tu i jo enmig d’aquest caos, sense país i amb un futur incert. Tot i això ens queden espais inamovibles, aquestes postes que cremen els camps, els senglars que han vingut per quedar-se, la nova remesa de guatlles que volta pel camps del Jutglar, el sofriment per la malaltia de la Nàdia (es fa gran), la Cleo que ja no camina el que caminava i aquest belluguit que és la Ziva. En definitiva, una postal d’Instagram on pots escollir el filtre que més t’agrada.

PD.-  Se’m fa estrany. La vida i la mort tant a prop, tant juntes, tant reals. Tants països on ja no podrem tornar…

I em sap greu tota la gent que ja no coneixeré. Totes aquestes coses que s’acaben. Obro un vi i repasso mecànicament tot aquest allau hiperconectat que m’annexa a aquest món que a voltes m’angoixa i voltes m’apassiona. I enyoro els dies suaus de San Francisco, la ment oberta, passejar pel campus de Berkeley, somiar.

PD.- I ara em dius que comences coses noves, que marxes, almenys durant un temps, però vols deixar una porta oberta i jo penso que no. I sí, jo també ho hauria de fer, de marxar, lluny… a buscar el sol.

Fa tants dies que no se de tu que avui t’he somiat. Era una mica estrany i no ho recordo massa bé.

Entre temorosa i il·lusionada m’expliques secrets, els plans que tens i que ara si que et lligaran a un futur.Irremediablement s’acaba la post adolescència, quedo buit i silenciós, com si m’haguessin extirpat una part de mi. Et deixo perquè m’esperen i arrenco el cotxe. Atordit baixo la finestra i engego la ràdio, sona Comelade amb la Cobla Sant Jordi i em venen ganes de plorar. M’aturo al pàrquing de plaça, em miro pel retrovisor i em veig sol per encarar aquesta recta final que ja no ens portarà a grans ciutats, a llibres que hem de llegir, a paratges desconeguts, i que em farà quedar-me sol amb les complicitats i amb aquest llenguatge estúpid que ens hem inventat…

No recordo com s’ha acabat només que he agafat fred perquè s’ha apagat l’estufa i m’he despertat. Les gosses encara dormien, negre nit, he fet un xiulet i em sortit cap a darrera l’església. Nit estrellada, em sona el mòbil, no l’agafo, respiro fons i començo a re-connectar cap aquest món, que s’acaba…

 “Fui a los bosques porque quería vivir deliberadamente, enfrentarme solo a los hechos esenciales de la vida y ver si podía aprender lo que la vida tenía que enseñar, y para no descubrir, cuando tuviera que morir, que no había vivido”.

El diari El País, del dimarts dia 31 de gener, publicava un interessant article de Beatriz G.Aranda titulat “Hogar, intelectual hogar” on hi apareix el mite de la cabana de Thoreau. Les elits intel·lectuals i econòmiques es doten de consistència per anar cap a una època de decreixement i on cal deslligar la felicitat de la possessió material? “Les cabanes per pensar” .

            Autor fotografia: aithom2′s

Nosaltres no tenim Montana però si les Guilleries. Entre sudoracions causades per la febre vaig repetint per dins “El vell guerrer s’assegué i alçant el seu musell vers la lluna llançar un udol melancòlic i prolongat”. I és fa fosc, a  casa, sense tu i sense aquell futur que ens van vendre, fins tot just fa 4 o 5 anys. Tots haurem de viure com Thoreau, refugi a la cabana per ser més lliures que mai i fugir d’aquesta uniformitat que ens empobreix (Rural vs Urbs).

PD.- M’entens, oi?

Són dies de molta feina. Mai havia estat tant a prop d’alguns desitjos i tant lluny d’altres. Avui hem tret el primer número del setmanari La Torre del Palau de Terrassa, Nació va creixent i a punt de sortir els projectes de Focus i tots els altres que van caminant… Aquest 2012 ha de ser un bon any, definitiu, aclaridor, si més no. Anar a viure a fora? Marxar per tornar?

Estic llegint la biografia de Steve Jobs però em moro de ganes de llegir la Siri Hustved. Cada matí al volt de les 7h amb la C. i la Z. correm amb els ulls mig clucs durant 6 km; cap a les Punxes, cap al Castell, baixar pels cingles… es fa de dia, ens aturem per mirar les primeres llums a sobre el poble i somiem, ja desperts, tot el que desitgem.

PD.- Hi ha una cançó que em roba el temps, Explosió. “I no contestes i no dius res. M’has dit que tornaves després d’uns cafès. I enmig d’un petó, m’has dit que era jo, el que et protegia, quan tot va pitjor. I parlen de tu els diaris i les ràdios i la televisió tenen la seva versió.  Vas fer-me un petó just després de l’explosió per dir-me que avui  tot anirà millor”. Necessito la primavera. Ha hagut de morir la Kira per tornar a escriure.

Escolto ara Manic Street Preachers i em ve al cap la història del seu guitarrista i lletrista (Richey James Edwards) que va desaparèixer d’un dia a l’altre, sense rastre. Va ser vist anys més tard a Goa (Índia) i a Lanzarote i mai més res, només el silenci… T’imagines marxar de sobte? sense mirar enrere. Potser va marxar per un amor secret, per venir-te a trobar, per a morir sol, per recomençar… I aquesta tonteria, la música i la xerrada de bon matí em fa pensar; en aquell dia que em vas dir adéu i que no ho vaig entendre pensant que em deies fins ara, i he somrigut recordant els nervis a la panxa del -dimarts s’acaba el món, ens queden quatre dies… Viure aquells límits autoimposats, la fragilitat del desig, la incertesa del futur, un missatge i s’acabava el món - On ets? vaig a 200, 10 minuts i soc a casa teva.

Lanzarote, 2008- Jordi Font

L’olor del cafè acabat de fer, elles que dormen al costat del foc, apago l’Spotify, i jo silenciosament tanco la porta i marxo cantant cap dins cap dins: “It’s easy to breathe, it’s easy to breathe, To breathe only air where life should be, It’s easy to laugh, it’s easy to cry, To cry so so hard that it can’t be denied… ” i silenci.

Vint-i-vuit detencions per motius diversos,
quaranta anys de paz
i trenta de cloroform,
un tret al genoll
i amors que no es van perpetuar

Al matí quan encara és fosc agafo les gosses i correm com desesperats per fugir de la foscor i veure com surt el sol. Veiem imatges fantàstiques, de boira i de llums.

PD.- I ara que ja és tard apago el llum i vaig a dormir. El llit sempre massa gros quan tu no hi ets.

Avui mentre passejava les gosses trobava a faltar el mar i la tramuntana que ens empenyia a cap dins, cap dins… Una sortida? França o el mar de l’adolescència?. Ahir a cine a veure “Margin Call“, per entendre un xic més on som ara. On som?

PD.- Aquests dies gairebé no tinc temps per escriure (‘t).

“Am justified in transcience, fleeing

under the constant wonder of your eyes”

Hart Crane

Autor fotografia: Andreas-Photography

Potser els Estats Units, per la magnitud, m’ajuden a pensar en un cotxe, en quilòmetres, muntanyes, llibertat… bons records... el Hurt de Johnny Cash a tot volum i la meva innocència de llavors.

França: Sant Remy, Àrles, Avignon, la Provença… també París, em recorda l’adolescència, amb el meu pare, moltes vegades, tristesa, solitud, silenci, escriure… em recorda “Bleu” de Kieslowski.

Al final som el que hem viscut o el que recordem?. Comencem a veure l’Sky Line del nostre passat.

PD.- Això de fer endreça i trobar escrits vells.

I ara, mentre encara fa sol faig la maleta per marxar a tot córrer cap a València. El tren que no espera i la música de l’Spotify que em reclama més atenció de la que puc donar-li. I enyoro els EUA d’ara fa un any i espero no trigar tant a tornar-hi. Un cap ple de vi i de futur. Els gossos ploren i no els entenc.

PD.- Cine de futur o esnobisme de pa sucat amb oli?

Un home furga una paperera. Al davant en un edifici magnific un Zara ven luxe i moda a l’abast de tothom. Una dona guapa passa amb bici. Un goulash indecent per a turistes. Queden llunys els albergs de fa anys i molt a prop el President Business Club. Tant hem canviat? Un hongarès va inventar el Cubi Rubik, que cabró.

Autor fotografia: DukeOffduebo

PD.- Endreço escrits i planifico setmana. Les gosses, ofeses entre elles, s’ignoren i es fan veure tot reclamant atenció. Ganes de començar el trasllat definitiu i tornar a començar… Ha deixat de ploure i els estels em volen dir coses que no entenc.. que el futur és possible, que Roth viurà sempre més perquè el puguem llegir ad eternum i que tu m’esperaràs elegant (?), sí, al Waldorf de NY.

Soc fora, a Eslovènia, bonic i fantàstic. Camí de Budapest i amunt, mitja Europa i més. A Maribor el cel esta encapotat i cauen gotes com de gegant que plora. La vella Europa s’acaba i els dubtes de cap on anem continuen com aquest vent de tempesta, persistent, sorollós, violent… Definitivament, un país ple de gent feliç no és un bon lloc per viure. On quedarien  les nits de glaçons blaus, els poemes de Mallarmé i la teva complicitat? La sortida és fugir per mar i viure migdies de vermouth a platges venecianes, com la de Thomas Mann, però amb més llum encara, i fer olor de sal i de sorra i de tranquil·litat, i menys ferum de desenganys i de por i  d’amanida Cèsar…

Autor fotografia: fainmen

I ara sona Calgary 88 del Lamparetes d’Antònia Font. Plego veles, s’acaba el beure, la nit i ja soc caminant per la 5 Ave i corro com un esperitat perquè m’ha semblat veure’t molt a prop i et crido i ets tu i no i m’abraces i riem…

The Radio Dept – Strange things will happen

Escric sobre bases de dades, sobre mercats globals, sobre això que en diem periodisme i sento com la veïna comença a estendre llençols. Ara cauen davant meu gotes immenses de la bugada i crea una sensació estranya, enmig del sol de mitja tarda, gotes amb olor de suavitzant és dibuixen al terra de la terrassa.

PD.- Una trucada secreta, una cançó, el casc, les sandàlies, la moto que s’engega, la llibertat de l’estiu i demà al Pedraforca. Vols venir?

PD.- So Tell The Girls I Am Back In Town (Jay Jay Johanson). Les teves abraçades… aquelles cançons i els blaus de matinada. Això dels trasllats i els papers d’altres èpoques.

He acabat tota la literatura de wikileaks i he començat el darrer llibre de Philip Roth. Fa molt que no se res de tu, ni de les teves preocupacions i desesperacions. La xarxa em cansa per lenta i intransigent, de pensament únic i d’impostura política. Potser ens queda decidir marxar un temps a un altre món, on hi hagi encara coses per construir. Una retrobada a l’aeroport i una vida per endavant.

PD.- Què en penses?

Divendres, allà al sopar, veia com l’edat no perdona, com la gent va fent-se gran. Perquè tenen canalla, no tenen tants cabells, i ja s’ho passen massa bé parlant de les èpoques passades. M’ho mirava encuriosit. A banda d’alguna excepció (jo entre elles!) a ningú li brillaven prou els ulls com per pensar que encara tenen futur… un secret… el mar… nervis a la panxa… un somriure de complicitat… una història d’amor en francès… un  perfum que em recorda a tu… cotxe, quilometres i música… caminar per Lexington Avenue…

Un dimarts que és dilluns. Soc a Vic al local de plaça. Pels vidres entra el sol, surto a la terrassa  i m’assec tot tancant els ulls mentre noto l’escalfor a la cara. Visc enmig del llibre de “Wikileaks i Assange” de David Leigh i Luke Harding del TheGuardian. Aquests dies no dormo bé, em desperto inquiet, cansat…

Autor fotografia: Bernat Casero

Surto a fora. Camino fins que no veig cap llum. Hi ha tant silenci que sento tots els sorolls del món. Em ve al cap el llibre d’en Pla de l’Enric Vila. Rellegeixo…

Aquests dies gairebé no tinc temps per escriure (‘t). La feina, l’anar amunt i avall i els mails que vessen a la safata d’entrada. No puc seguir el ritme, ni llegir Juan Freire, ni compartir bits… Avui guanyant temps a la son em connecto per dir-te que encara soc aquí i que les xarxes van més lentes que de costum… els missatges arriben amb retard. I tu que parles poc i ja no em dius el que no vull sentir.

Les imatges ja són borroses. Ja desconec el teu timbre de veu. Perquè aquesta il·lusió per retenir les onades d’aquell mar, d’aquell dia d’estiu, d’aquell viatge que mai ha estat explicat?“ El baldó que tanca els records… i que es rovella poc a poc…

De sobte els fantasmes que tenia oblidats retornen al primer pla i m’apareixen a dos dits de la cara. Em provoquen i se m’emporten cap dins, cap dins. Les pors que creia superades són aquí, ben a prop. Tinc l’estomac regirat de fa dies i les estranyes relacions entre cap de setmana i les meves digestions em comencen a angoixar. A on és primavera? On és la teva pell salada?

Mentre condueixo recordo corredisses adolescents per anar a veure la lluna, per estimar-te  i per sentir-nos fastigosament superiors a la resta, tocats per la sort divina del que sap que la seva vida és especial i que en cap cas viurà com un cuc, sense aixecar el cap. Després van arribar les disbauxes, els silencis, els plors i la ràbia, la frustració, sentir que podíem viure de forma diferent (les moixaines de vellut) pensar que no érem tant especials, i allunyats dels orígens, distants entre nosaltres, orgullosament (in)feliços per haver descobert, ara sí, la pedra filosofal. I tot això mentre vivim en un món que es complica, que s’acaba, que s’autodestrueix.

Autor fotografia aquí

I les llàgrimes que no hem vessat i els silencis que no hem trencat ens porten a aquest atzucac. I penses en què cal fer, que teníem previst per a nosaltres? que és allò que havíem de ser? i vols escoltar la resposta i només sents lleus remors de fons i tu que no aconsegueixes aclarir què diuen, i et sona el telèfon i algú des de molt lluny et demana – què et passa? t’he trucat perquè sabia que et passava alguna cosa-.

I ara ja no sento res, només noto l’aire d’aquells estius i l’olor salvatge de quan ets prop del mar. Ulls grossos que miren de nit mentre escolteu cançons d’èpoques passades.

PD.- Fent trasllat et trobes escrits antics… eh, que sí?