Bloc d'Economia

noreply@blogger.com (Unknown) — Thu, 25 Apr 2013 21:31:00 +0000

Bona nit i Bona sort!

Benvolguts lectors,

La vida té etapes i cicles i aquest bloc les reflecteix.

Des del seu primer article (juny 2009) fins al setembre de 2011 vaig escriure des de jordigarcia.cat per compartir amb vosaltres les meves opinions, inquietuts i alguna espurna de coneixement econòmic i o financer.

Des de setembre de 2011 fins a finals de 2014 he tingut una col·laboració, en moltes ocasions setmanal amb el diari econòmic digital www.economiadigital.es.

A partir de 2015 les meves responsabilizas familiars i professionals han minvat molt el temps dedicat a escriure i quan ho faig, ho publico a linkedin Pulse https://www.linkedin.com/pulse/el-de-grecia-y-sus-consecuencias-para-españa-jordi-garcia-i-serra?trk=mp-reader-card

Si em voleu seguir, ho podeu fer a linkedin. https://www.linkedin.com/in/jordigarciaiserra/

Una abraçada!

I fins aviat!!

Jordi Garcia

Economista

La dació en pagament

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 30 Apr 2012 05:00:00 +0000

Recentment s’ha aprovat una mena de protocol perquè els bancs que ho vulguin, acceptin saldar la hipoteca amb l’entrega de la vivenda.

L’objectiu que es pretén aconseguir és molt lloable i bonic, però absolutament espuri. Perquè les persones a qui va destinades (sense rendes, sense actius, i sense recursos) tampoc tenen cap altre manera de pagar (són els que un dia van anoemanar els NINJA, No Income, No Jobs, no Assets). Per tant, l’única cosa que li demanem al banc és que no els posi en cap llista de morosos, però amb aquestes famílies ja ho tenia tot perdut igualment. Hi ha gent a qui li agradaria que aquesta iniciativa s’extengués a totes les compres de vivendes, però haig de dir que aquesta mesura seria contraproduent.

Perquè? Doncs perquè estimularia la morositat i beneficiaria als incomplidors i, a més, perjudicaria als que paguen religiosament, que són la immensa majoria de ciutadans. Com? Senzill. Suposem que jo venc casa meva, perquè m’ha sortit una feina fora del país. Si m’ofereixen més diners del que em queda per pagar la hipoteca, la venc i faig negoci, si no, li entrego al banc i em queda cancel·lat el deute. Negoci rodó! No?

En segon lloc és una iniciativa antieconòmica*. Perquè suposa que el banc, assumeix un risc, però en canvi no obté els beneficis associats a aquest risc. Si ell participés de la revalorització de l’actiu, potser estaria d’acord en assumir les pèrdues, però si aquest es revaloritza (que és el que va passar amb la vivenda de 1996 a 2007 a Espanya) el banc només percep l’interès fixat en el contracte.

En tercer lloc, és una iniciativa que arriba a destemps. Si s’hagués plantejat abans de l’any 2007 quan els bancs vivien el seu agost i les execucions hipotecaries no arribaven a 20.000 anuals a tota Espanya, potser s’hauria absorbit fàcilment. Ara, amb el sistema bancari espanyol en estat d’indigestió immobiliària i les execucions multiplicades per 4, potser ja és massa tard.

En quart lloc, si el banc hagués d’assumir part del risc del valor futur de la vivenda, les hipoteques que avui en dia es donen al 80% del valor de taxació o de compra, es reduirien al 60%, com ja passa amb les hipoteques a empreses. Amb aquest baix finançament, la capacitat de compra de molts particulars, seria encara molt menor.

En cinquè i darrer lloc, una mesura així, si s’aprovés, no només perjudicaria al nostre sistema financer, sinó que empitjoraria el (ja magre) crèdit a les empreses i encariria les hipoteques, ja que a major risc, major tipus d’interès. I amb unes hipoteques més cares, es reduirien les compra-vendes, i això encara deprimiria més el mercat immobiliari, que encara suposa més d’11% del PIB.

En definitiva, que la dació en pagament, tal com està aprovada, no impedirà el desnonament de milers de famílies d’aquest país, només els evitarà estar al RAI, però si es generalitzés, estimularia la morositat, emmetzinaria el nostre sistema financer i perjudicaria a tots aquells que han de comprar un pis, encarint-los la hipoteca.

NOTA(*): En economia, els riscos i els beneficis són dues cares d’una mateixa moneda i són directament proporcionals. Si un actiu ens ofereix un alt rendiment, és perquè té associat un alt risc, com per exemple, les primes de risc dels deutes dels diferents països de la UE, com més alta la prima, més percepció de risc d’impagament d’aquell país.

I ara què? Més retallades?

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 23 Apr 2012 05:00:00 +0000

Fa deu anys el professor Samuel Huseman (EPD) ens explicava com s’havien de gestionar els Recursos Humans, els divendres a la tarda de 20 a 22h. Per aconseguir captar la nostra desmillorada atenció, amenitzava les classes amb una dosis d’humor i unes anècdotes que feien caure de la cadira. Probablement per això, encara m’en recordo de les seves lliçons.

Recordava aquesta: “Una de les experiències més dures amb les que es troba un cap és la d’acomiadar gent. Si algun cop t’hi trobes veuràs que no hi ha cap manera de fer-ho bé. Per tant quan hagis de fer acomiadaments, fes-los tan ràpid com puguis i tots de cop.” Han passat 10 anys i he aprés que no tothom va tenir la sort d’anar a les seves classes. De fet he vist que el que era aplicable als RRHH també era aplicable a altres camps.

Imaginem-nos que som un cirurgià i que ens arriba a la consulta un pacient amb gangrena a la cama. El diagnòstic és l’amputació si no volem que la gangrena s’escampi i posi en perill la vida de l’individu. Que creieu que és millor?

a) Fer una amputació definitiva, tallant fins i tot la part sana, evitant posteriors rebrots inesperats de la malaltia, o…

b) Fer una amputació de mínims, tractant de ferir el menys possible l’individu, esperant que (per factors no mèdics) la cama es regeneri per si sola… i que passat un temps, quan la operació es demostra insuficient, ens cal tornar a retallar… i passat un temps, si el segon tall segueix sent insuficient aleshores fer una altra retallada.

En l’àmbit de les organitzacions, les retallades graduals, emmetzinen l’estat d’ànim de la plantilla. Tant fa si la retallada és de mitjans, de sou o d’individus. L’efecte sobre el personal sempre és el mateix: desmotivació, inseguretat i desconfiança. La màquina del cafè es converteix en el confessionari i enel motor dels rumors. I totes les converses giren al voltant de què ens retallaran i quan. L’espiral és perversa: La productivitat baixa, els resultats s’en ressenten, la necessitat de retallades augmenta.

Deu anys després de les seves lliçons, he vist unes quantes empreses i en la majoria d’elles s’ha fet exactament el contrari del que deia el meu estimat professor. I com més passa el temps més li haig de donar la raó.

En el cas de les administracions públiques, la urgència és doble. Si el govern que entra fa una retallada dura però ràpida tothom assumeix que el responsable de la situació és l’anterior. Però si després d’un any segueixes aplicant ajustos, pots esgotar la paciència dels teus electors.

El cas de la Generalitat en podria ser un exemple, però no l’únic. Un any de manifestacions, i d’escridassades. Un any aplicant “la retallada social més dura aplicada mai a Catalunya” per aconseguir (amb perdó dels afectats) un magre 6,9% del pressupost. Havíem d’estalviar 2.680 milions d’Euros i hem estalviat 1.858 milions. Ens hem desviat de 822 milions. La pregunta que em faig és i ara què? Més retallades? Més sacrificis? Més vagues? Aniria bé que enguany fos el darrer any de retallades, sinó el govern de Mas estarà massa a prop de les eleccions com per evitar la seva pròpia immolació.

La innovació, el sector immobiliari i les cases de barrets

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 16 Apr 2012 05:00:00 +0000

Hi ha sectors per als quals no passa el temps. Segueixen funcionant com fa 2.000 anys. A l’antiga Roma, per exemple, se sap que la prostitució era una professió perfectament integrada en una societat a la recerca del plaer (com avui) practicada de forma pública (com avui) i que es podia exercir als prostíbuls anomenats “lupanares” o al carrer anomenades les “ambulatarae” (com avui).

El mateix li ha ocorregut al món immobiliari. El “dret sobre la cosa” que permet que el 70% dels espanyols siguin propietaris de l’immoble on viuen, està basat en el dret romà “ius in re”. L’èxit de portals com idealista.com o fotocasa.es no ens ha de dur a engany. Les transaccions sobre aquests immobles no han canviat gens. El procés de compra o lloguer s’ha realitzat sempre en persona i després d’una visita presencial en la vivenda de referència. Però, és possible que això canviï?

Segurament algú em dirà que aquest sectors no poden evolucionar, perquè són mercats madurs, de baix creixement, i on els agents del mercat difícilment poden augmentar la seva participació (segons la matriu de Bostong Consulting Group serien “gossos”). Això deien del mercat de la música, si… abans de l’aparició d’iTunes i d’Spotify. També ho deien del mercat tèxtil (on Catalunya ha perdut pistonada clarament) abans de l’aparició d’Amancio Ortega (ZARA). O dels mobles, fins que va aparèixer el Sr. Ingvar Kamprad (IKEA). Tots ells han innovat en sectors madurs, aplicant noves tècniques i/o nous processos.

Fa uns dies, economiadigital.com publicava el cas de Francesc Sanz (lacomunity.com) un emprenedor que ha innovat un sector tan antic com la prostitució: l’immobiliari. La innovació del Sr. Sanz és aparentment senzilla: Dur les transaccions de lloguer de pisos del món offline al món online. És a dir, que directament des d’internet, i un cop has vist les fotografies i tota la informació del pis que t’agrada, puguis, simplement amb un clic, signar el contracte de lloguer. Ara bé, algú llogarà un pis per viure-hi veient només algunes fotos? Hi ha demanda potencial per a aquest lloguer diguem-ne “click and rent”?

Doncs probablement si. En el darrer estudi de Catalunya Caixa sobre Sector Immobiliari Residencial a Espanya, la demanda potencial dels joves espanyols que viuen a casa els pares i volen i poden independitzar-se és de 500.000 pisos.

En segon lloc el mercat de lloguer està creixent. Fins al 2006 només un 13,6% de les llars eren de lloguer. El 2010 aquest percentatge ja era del 17% (un augment del 25% en quatre anys!) però lluny encara del 33,2% de la mitjana europea.

I el tercer motiu està basat en l’anàlisi de tendències. Ja avui, el 33% dels espanyols es conecta a internet des d’un dispositu mòbil. Fa una dècada, eren pocs els que compraven bitllets d’avió per internet. Abans de l’aparició de privalia comprar-se roba a través d’internet era una extravagància. Per a estades curtes, com les vacances en hotel o apartaments, utilitzem internet sense rubor. Aleshores, què ens falta per arribar a llogar un pis per viure-hi un o dos anys a través d’internet? Intueixo que tot i que no ens la dirà (d’això depèn l’èxit del seu negoci) en Francesc Sanz de Lacomunity.com en sap la resposta.

Ets partidari de la reforma laboral? Afilia’t a un sindicat!!

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 09 Apr 2012 04:30:00 +0000

Espanya no necessita una reforma laboral. No. Espanya el que necessita és un canvi de model. Que des de l’any 1974 l’atur hagi estat per sobre del 15% en 22 d’aquests 38 anys ja ens indica que alguna cosa d’aquest mercat no acaba de funcionar (França o Alemanya, en el mateix període, han estat 34 anys per sota del 10%). La nostra baixíssima productivitat (la última de la UE) i l’escassíssim esperit innovador (només un 1,35% dels catalans creen una empresa quan surten de la universitat) és un símptoma clar que no anem bé.

I que s’ha de fer per anar bé? Doncs afiliar-se a un sindicat. Vet aquí una fórmula senzilla, massiva i efectiva perquè el nostre model canviï. Espanya es pot veure com un país de lobbies. Per una banda hi ha la patronal, per l’altre els sindicats i pel mig els polítics que necessiten els calers d’uns i els vots dels altres per governar. Un dia parlaré de la patronal i dels seus vicis i virtuts, però avui permeteu-me que em centri en l’importantíssim paper dels sindicats i perquè és un error que només un 11% de la població entre 16 i 64 anys estigui afiliada.

Que un representant sindical estigui en contra de qualsevol canvi de model (o de reforma laboral) és perfectament lògic. Ells són els garants de conservar l’status quo dels seus afiliats, el 85% dels quals, són treballadors amb contractes indefinits i molts triennis. I el que em sorprendria és que els sindicats no defensessin els interessos dels qui els han votat per representar-los. No només això, sinó que la afiliació és molt més alta en empreses i organitzacions del sector públic (38%), que del privat (22%). Per tant té lògica que aspirin a convertir en norma les condicions del sector públic.

Els sindicats que tenim, no poden defensar mai els interessos dels aturats (no voten), ni poden defensar mai els interessos dels joves (3,5% d’afiliació) ni els de les petites empreses (7% afiliació) ni dels temporals (7,8% al sector privat). En canvi, si que estan obligats a defensar els interessos de les grans empreses (més de 250 empleats, 30% d’afiliació) o dels empleats amb més antiguitat (40% afiliació).

Si analitzem quins col·lectius han patit més la crisi, veurem que precisament són aquells que majoritàriament no estan afiliats. És a dir, En concret, el 79,1% dels qui es van quedar aturats entre 2007 i 2009 pertanyien col·lectius sense representació sindical (bàsicament temporals). Per tant el fenomen es retroalimenta: “Si els sindicats no em defensen no m’afilio, però com jo no voto, no em poden defensar!” per tant, estan obligats a defensar els interessos dels seus actuals votants.

És un peix que es mossega la cua, i aquest cicle algú l’ha de trencar algun dia. Es pot esperar que els dirigents sindicals es “suïcidin políticament” defensant els interessos d’uns futuribles afiliats, o bé que tots aquells col·lectius que pateixen la crisi i que no estan representats facin un pas endavant i s’afiliïn.

Clar que també és més fàcil manifestar-se (vegeu el fenomen dels “iao-flautas”), cridar consignes contra els polítics (que prèviament vam escollir nosaltres), insultar els banquers (alguns merescudament) i demanar als rics que paguin la crisi (vegeu aquí com “paguen” la crisi), que pensar en què podem fer cadascú de nosaltres per millorar la nostra situació. També hi ha el dret a vaga, que molts exercireu avui 29 de març carregats de raons, però, des del meu punt de vista, amb escassa utilitat.

Acabo aquest article amb un exemple d’innovació ben senzill (i m’asseguren que real). Es tracta de la història d’un mecànic de Móstoles que veient les vendes com anaven baixant un mes rere l’altre va començar a patir pel seu lloc de treball (era només un empleat). Que creieu que va fer? Manifestar-se? Queixar-se? No. Va agafar una furgoneta, li va instal·lar un ordinador, una impressora i cada dia a les 6 del matí es passejava pels carrers de la ciutat. Quan veia un cotxe amb una ratllada, o uns pneumàtics gastats, li feia un pressupost de la possible reparació in situ, i el deixava enganxat al vidre amb l’adreça i el telèfon del taller. Va incrementar la facturació del taller un 40%. Ara n’és un dels socis.

Solucions col·lectives, individuals, però cadascú pot fer quelcom per millorar. Només cal fer-ho. A què esperem?

Eurovegas no, Eurodisney si?

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 02 Apr 2012 05:00:00 +0000

Fa 27 anys (desembre de 1985) vam tenir la possibilitat de tenir un inmens parc recreatiu als terrenys on ara s'ubica el conegut Port Aventura. De fet hi havia moltes raons per radicar-se a Catalunya però finalment es van decidir per una zona prop de París. Potser no vam saber jugar prou bé les nostres cartes.

Posteriorment, cap a 1988, la multinacional Anheuser Busch s’interessà pels terrenys i va decidir impulsar un altre parc temàtic menor, però topa amb les protestes dels propietaris dels terrenys, que acusen la multinacional de fer una inversió immobiliària especulativa. Més tard, el 1989 el tribunal suprem concedeix la segregació de Salou respecte Vilaseca i els dos municipis inicien una disputa que impedeix crear un organisme públic únic. Finalment un dels socis majoritaris del projecte, Javier de la Rosa, és detingut i engarjolat i se sospita de la utilització indeguda de l’aval de 60 milions d’euros concedit per la Generalitat per a la construcció del Parc.

Avui EuroDisney rep 15 milions de visitants i Port Aventura 4. EuroDisney factura 1.200 milions i PortAventura 180. Eurodisney té 12.000 empleats tot l'any. PortAventura dóna feina, 10 mesos l’any a 2.000 persones. I encara gràcies!

Explico tot això perquè sento veus, que no són precisament católiques i que s’excusen en la moral per rebutjar un complex a l’entorn dels jocs d’apostes. Són els mateixos que surten al carrer contra la reforma laboral i a favor de l’ocupació. Que aquells que es queixen contra la crisi, diguin que no volen un complex turístic d'una magnitut com la d'Eurovegas. Només demostra una cosa: Que tenim el que ens mereixem.

Que Catalunya estigui amb l’aigual al coll i encara vulgui triar el color del salvavides que ens han de llençar demostra altre cop la destresa amb que hem ensorrat el sistema financer (sobretot les caixes), hem escollit alcaldes ineptes que ens prometien la lluna (pagant nosaltres, clar!) i hem votat sempre (que s’ha presentat) a un mentider com a president de govern. Som uns cracks! I si aquest tal Sheldon Adelson no ens vol entendre, doncs que marxi!!

Impulsar qualsevol cosa en aquest país és menys una aventura (que té una part de diversió) i més posar una galta i una altra (que té una part de massoquisme). La taxa emprenedora de l’estat espanyol (ho diuen ESADE i la Fundació Príncep de Girona en un estudi) és d’un 5,1%. Clarament inferior a EE.UU. (8,0%) o Noruega (8,5%). Doncs jo penso que per les traves que els posem, encara és alta.

Una pintada a l’alçada de l’antic balneari La Puda, a la carretera C-55, sentit sud, entre Monistrol de Montserrat i Olesa de Montserrat resumia perfectament aquesta mena de cultura: "NO A TOT!". El seu autor es devia quedar ben satisfet. Segur que ara utilitza twitter des del seu iPhone per convocar una manifestació contra la explotació del món per part de les multinacionals.

Tenim 700.000 aturats, els impostos més alts d'Europa i la nostra major empresa, la Generalitat, amb prou feines pot pagar les nòmines. Això si, tenim les penques de dir-li que no a la major inversió privada que s’hagi fet mai a Europa. Després ens queixarem que Madrid ens ha fet la guitza altre cop. I si no al temps!!

El disbarat del bicing

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 28 Mar 2012 05:00:00 +0000

El bicing costarà aquest any 2012, 21,2 milions d’euros a l’erari municipal. D’aquest total, uns 5,5 milions el paguen els seus 120.000 abonats, la resta uns 16 milions, surt de les butxaques de tots, incloses aquells que no el fan servir.

Sovint surt a la premsa que ens hem gastat fortunes en equipaments de dubtosa necessitat com dues presons (Tarragona 114M€ , Figueres 101M€), o un aeroport (Lleida 90M€), o un centre d’emergències (Reus 20M€). Ens qüestionem tant els diners públics, que ens atrevim a dir que els diners gastats pel Senat en uns quadres (uns 400 mil) són un dispendi. Però en canvi ens podem gastar més de 150 milions d’euros de diners públics en un contracte a 10 anys perquè 28.521 usuaris regulars pedalin 14 minuts al dia, i això si que és absolutament imprescindible. Quin país!

I quan se n’ha parlat, la notícia, no ha estat que l’ajuntament no ha posat fi a aquest disbarat (com va qualificar-lo l’actual govern quan estava a l’oposició), sinó que ha apujat les tarifes un 25%!. És a dir, que allò important és que els usuaris patiran un augment de 9 euros l’any (de 35€ a 44€)! Ara bé, malgrat aquesta astronòmica pujada, els usuaris només cobriran una quarta part del seu cost.

Però 44 Euros són molts o pocs? Doncs depèn. Que costa viatjar un mes en transport públic? 50 Eur (T-mes/1 zona). És a dir, que un viatger de metro ha de pagar 13 vegades més que un usuari de bicing. És això just?

Una altra manera de mesurar si és car o barat, és dividir el cost global pel nombre d’usuaris. En aquest cas (21Milions € entre 120 mil igual a 175 euros) l’ajuntament podria regalar CADA ANY una bicicleta (com aquesta, amb suspensió i frens davanters de disc) a cadascun dels 120.000 usuaris del bicing.

Un defensor d’aquest mitjà de transport em va dir per twitter que la bicicleta aporta millores de salut, evita morts i contamina menys. Aquestes afirmacions estan basades en un estudi que podria estar esbiaixat. Aquí teniu l’estudi i les crítiques que ha generat. M’ocuparia un article sencer fer-vos-en cinc cèntims, així que ho deixem per més endavant,.

En conclusió, és bo millorar el transport públic, és bo facilitar l’exercici i la bona salut dels ciutadans i és bo fomentar la sostenibilitat de mitjans de transport com la bicicleta, però en aquests moments cal replantejar-s’ho tot. El sistema, el cost i l’abast. El sistema passa poc contaminant però al llarg del dia i de la nit hi ha furgonetes reposant bicicletes amunt i avall per la ciutat. El cost de manteniment de cadascuna de les 6.000 bicicletes és de 3.500 eur/any, una xifra francament millorable. I l’abast, de només 3,3 km diaris (no per trajecte!), és clarament insuficient. Espero que a partir d’ara, els seus responsables, esmolin bé el llapis i gestionin millor aquest servei. Els ciutadans els ho agrairem.

Nota: Imatge extreta d'aquest bloc on podreu trobar altres fotografies que m'han encantat!

Instància al MH Sr. President Artur Mas

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 09 Jan 2012 08:24:00 +0000

Exposo:

Atès que s'ha conegut que el govern català destinarà 56 milions d'Euros a una empresa anomenada SPAN-air, “la de tots"(hom).

Atès que, quan el govern s'autoanomenava "business friendly", ningú va entendre que es pretenia la nacionalització de determinades companyies.

Atès que aquest govern, autodenominat "dels millors", ha fitxat a professionals independents i de prestigi que coneixen perfectament el camp on els toca jugar.

Atès que diferents experts de la Generalitat consultats, han desaconsellat fer cap mena d'aportació a dita companyia per raons tècnicament inapelables.

Atès que d’SPAN-air, “la de tots”(hom) va ser comprada a canvi d'un sol euro a la seva antiga propietaria la aerolínia SAS, o és precisament un passarell en el camp de l'aviació (*).

Atès que la situació financera de la Generalitat és, segons paraules del mateix Govern, "extremadament delicada".

Atès que altres sectors, molt més importants que l'aviació, com la sanitat, l'educació o les universitats estan patint greus problemes de finançament i que la resta d’organismes públics, privats i fins i tot concertats que depenen de la Generalitat, han patit retallades en sous, despeses corrents i inversions.

Atès que cap altre aerolínia solvent, ni cap fons de capital risc, ni ningú que conegui el sector aeri (que els ho preguntin a Quercus Venture Capital) ha volgut adquirir “SPAN-air la de tots”(hom) des que s’en va fer càrrec el consorci publico-privat català Iniciatives Empresarials Aeronàutiques (IEASA).

Atès que la companyia perd 140 milions d’euros cada any des de l’any 2007.

Atès que el cost per AKO(**) de la companyia és el 50% superior als del seus competidors.

Atès que els diners públics que s'han destinat a aquesta SPAN-air (176 milions d'euros) tenen un cost d'oportunitat extremadament alt.

Atès que el Conseller d’Economia té altra feina més important que viatjar a Qatar per tal de convèncer Qatar Airways perquè es quedin SPAN-air.

Sol·licito:

Que es faci una retallada d'alts càrrecs de la companyia "SPAN-air, la de tots"(hom), d'entre un 25% i un 30%, similar a la realitzada pel Govern de la Generalitat.

Que el salari dels primers executius de la companyia sigui com a màxim el mateix que el del President de la Generalitat (és a dir, que s'el redueixin entre 200.000 i 300.000 euros anuals).

Que la resta de la plantilla (directius i també alguns pilots amb sous de 100.000 eur anuals) pateixin retallades equiparables a la resta d'empleats del sector públic català (metges, policies, altres funcionaris i personal laboral, etc..).

Que obliguin a la companyia a adoptar el català normatiu com a llengua oficial i deixin d’utilitzar "el catañol", i que com a mostra que l’han après tradueixin correctament el lema de la companyia (***)

Que sobretot, sobretot, sobretot i per damunt de totes les coses, donat que SPAN-air vol convertir-se en la aerolínia de bandera de Catalunya, cal que faci un acte de contrició i es canviïn el nom comercial per passar a dir-se CAT-air.

Barcelona, a 2 de Gener de 2012

Jordi Garcia i Serra

(*) Aquí seria aplicable la frase, “comprar duros a quatre pessetes”, però el que no queda clar és qui va fer el negoci, si els suecs o els catalans.

(**) Asiento Kilometro Ofertado. És la forma de mesurar de forma homogènia els costos de companyies aèries que volen a diferents destins.

(***) El mot castellà "todos" és equivalent al mot català “tots” excepte quan es fa servir com a pronom, en que aleshores equival a “tothom”, no a “tots”.

La triple crisi de les empreses, vendes, crèdit i mala fama

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 19 Dec 2011 07:00:00 +0000

Deia una expert emprenedor fa dies a la Contra de La Vanguardia, que l’administració ha de no molestar, i en tot cas recolzar, i acompanyar els emprenedors (i les empreses). També deia que havia après més dels seus fracassos que dels seus èxits. Hi estic d’acord.

Al nostre país, malgrat que la majoria en renega obertament, estem impregnats d’una moral cristiana que prové dels temps de Tomàs d’Aquino i que veu l’enriquiment i el lucre com quelcom molt negatiu (pecaminós!). Només cal obrir la premsa perquè ens aparegui el dibuix d’un senyor amb barret de copa, amb vestit i fumant un havà, i tothom pensa immediatament en un empresari. En moltes de les sèries de TV3, el dolent és empresari ni que sigui d’un petit negoci. Amb aquesta fama qui troba estrany que un 60% dels nostres estudiants universitaris vulgui ser funcionari? Qui es dedica a ser emprenedor? Aquells que són o molt inconscients o molt eixalabrats, i de vegades les dues coses.

La segona gran crisi és vendes. Com que hi ha menys liquiditat, és a dir, com que corren menys diners, també hi ha menys transaccions, i això vol dir menys vendes. Però les empreses havien crescut en estructura d’acord amb les seves vendes. Amb caigudes de facturació del 20%, 30% o en molts casos del 50%, les estrucutures (personal, lloguers, flota, magatzems, estoc, etc..) i el seu cost s’han tornat insostenibles. Però mentre les vendes es poden perdre, en molts sectors, d’un mes a l’altre, l’estructura no. El personal s’ha d’indemnitzar, els lloguers tenen penalitzacions, els estocs s’han de malvendre, la flota si és de renting (la majoria) té uns contractes que cal exhaurir.

El darrer gran problema de les empreses és financera. Les aixetes del crèdit s’han tancat de forma dràstica i en molts casos barroerament. En algunes empreses, quan s’ha hagut de renovar la pòliça de crèdit, l’han cancel·lat, per sorpresa, sense ni tan sols comunicar-ho. Com que cap empresa treballa amb un sol compte, la resta de bancs s’han quedat penjats, i s’ha produït una estampida de “tonto l’últim!” de la resta d’entitats. Això ha obligat a detraure recursos de l’empresa on segur eren més productius. En moltes altres els ha significat el concurs de creditors o la fallida. Recordo el cas d’una directora comercial d’un important banc de Catalunya confessant-me que la seva entitat estava fent vertaderes barbaritats econòmiques. Per exemple, en aquella empresa que havia tirat la casa per la finestra i era absolutament inviable, el banc li feia una quitança i li allargava els terminis de pagament amb moratòries de tres o cinc anys. En canvi, si la empresa tenia prou solvència, i per tant era viable, el banc li abaixava el límit de crèdit i la deixava amb la pell als ossos, per tal de complir objectius dels caps. Com que l’objectiu era reduir l’endeutament amb les empreses, les bones pagaven “el pato” de les dolentes. Lamentable. Injust. Però real. Entenc l’objectiu del Banc d’Espanya de reduir l’exposició al risc empresarial. A nivell macroeconòmic és correcte. Però si es fa perjudicant les empreses viables, ens carreguem el futur del país. Aquest és un clar exemple de mala aplicació d’una bona norma. Qualsevol cosa abans que surti a la llum que els que la van fer grossa i van concedir crèdits a qui no tocava, són els que ara s’estan carregant l’economia productiva, i per tant el futur creixement del país.

Aquest és el panorama actual i dubto que Rajoy l’entengui (i ja no parlo de Zapatero!). Tots dos sempre han treballat per a l'estat (Rajoy, enregistrador de la propietat). No hi estem d’acord, ens queixem, però ho acceptem, perquè aquest és el país que tenim, el que hem creat i el que ens mereixem.

Sous, mediocritat i classe política

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 12 Dec 2011 07:00:00 +0000

A partir d’ahir (8 de setembre de 2011) el patrimoni i el salari dels polítics passa a ser públic i de lliure accés. Això em recorda una anècdota: Fa poc un polític retirat, que ara es dedica a la seva empresa, era interrogat per un amic de la possibilitat de tornar a l’arena pública. El contertulià se’l va mirar de fit a fit i li va dir: “Tu saps que feia jo quan arribava de la feina el divendres a la tarda? Agafar el cotxe i fer més de 100 km per visitar 15 ó 20 persones en un racó del país que esperaven la meva visita des de feia 1 any. 15 ó 20 persones que no coneixia de res, a les que havia de caure bé i convèncer d’alguna cosa. 15 ó 20 persones que esperaven em quedés a sopar i que entre plat i plat esperaven que les entretingués. Ara quan arriba el divendres al migdia, prenc el cotxe i m’en vaig a la meva segona residència o quedo amb els amics o surto en bicicleta o frueixo dels meus nets durant dos dies i mig. I si parlem de diners, no cal dir-ho. Tu saps quan guanyava jo quan estava en el càrrec, oi? Doncs posa-li un parell de zeros. Ni puc ni vull tornar, a aquesta etapa ja ha passat”.

La majoria de la gent creu que els polítics cobren uns sous molt alts i treballen poc. La majoria de la gent també creu que si et banyes a la piscina just després de dinar pots tenir un tall de digestió. Ambdues coses són incorrectes. De fet el coneixement que té la gent d’algunes realitats és profundament descoratjador. Però com en tots els mercats, el mercat laboral polític és un mercat poc atractiu.

En primer lloc els llocs de treball són provisionals i inestables. Els polítics elegits (guanyadors: Alcaldes i Presidents) poden durar 4 anys com a màxim. Però si han perdut els tocarà estar 4 anys a l’oposició. Els designats (Consellers, Directors, gerents, caps de premsa, etc..) poden durar 4 anys però la majoria ni hi arriben. Els càrrecs de confiança duren el que dura la confiança en política: Molt poc.

En segon lloc la consideració laboral és escassa. Tothom es creu amb dret a dir com fer la teva feina, i a diferència de l’entrenador del Barça, t’escupen les seves opinions a la cara i forma poc educada. La teva vida passada, la teva família i els teus amics més íntims són objecte d’un escrutini constant i implacable. Si un amic col·loca el fill d’un cunyat a la seva empresa, és que estima la família. Si ho fa un polític és que és un corrupte i practica el nepotisme.

En tercer lloc la dedicació. Un professional acaba la jornada a les 7, a les 8 o a les 9 del vespre i s’en va a casa amb la seva família. Els caps de setmana que treballa són excepcionals. Un polític professional acaba la seva jornada i ha d’anar a veure 15 ó 20 persones que l’esperen en un racó de món. D’altra banda, un alcalde ha d’estar disponible i al telèfon 24h al dia, 7 dies a la setmana. No es pot enfadar amb el seu mecànic, ni pot ser brusc amb el cambrer del bar. Ha de fer bona cara sempre i fins i tot ha de donar conversa.

En quart lloc el sou. Amb qui comparem els polítics? Amb un recepcionista? Amb un cap de magatzem? Amb un advocat? Amb un director mèdic? Amb un gerent d’una petita empresa? Doncs fem-ho! Un recepcionista pot cobrar entre 16.000 i 22.000 euros bruts anuals (estudi Hays 2011), el triple que un regidor d’obres públiques d’un ajuntament de 3.000 habitants que en cobrarà 7.000. Un venedor de recanvis de cotxe entre 22.000 i 30.000 euros bruts any més complements. Un tècnic de manteniment pot cobrar entre 28.000 i 40.000 Euros bruts any. El salari de gerent d’un concessionari a Barcelona pot anar dels 55.000 als 75.000 Euros bruts més variable és a dir, més que un diputat al parlament de Catalunya que no arriba als 60.000 bruts anuals. El salari d’un director d’oficina bancaria pot anar de 50.000 a 65.000 més variable, clarament superior a la d’un diputat al congrés, encara que li sumem la indemnització per allotjament no arriba als 45.000 euros bruts anuals (*). El salari d’un advocat en un bufet internacional pot anar dels 25.000 amb menys de dos anys d’experiència als 90.000 d’un que exerceix des de fa més de 10. Un visitador mèdic pot estar entre els 25.000 i els 40.000 Euros bruts més cotxe d’empresa, més dietes i més variables, que sovint doblen el sou fix. Un director mèdic pot cobrar entre 80.000 i 100.000 euros més bonus, és a dir més que la majoria d’alcaldes d’Espanya. Un Director General d’una empresa que facturi 25 milions d’euros pot cobrar uns 150.000 Euros més bonus, és a dir, que una persona que gestioni 250 persones, ja cobrarà més que l’alcalde de Barcelona, el millor pagat de l’estat que cobra 109.000 euros bruts i gestiona 1.700 milions d’euros de pressupost i té 7.000 persones de plantilla. Un Director d’Operacions d’una empresa que cotitza en borsa pot cobrar 200.000 Euros. Un Director General d’una empresa que facturi 500 milions d’euros i tingui 2.000 empleats pot cobrar 700.000. Podria continuar fins a omplir 3 pàgines, però la conclusió és la mateixa. Quins polítics volem?

Fins ara hem tingut el que ens mereixem, gent que gestiona ciutats i regions com si fossin botiguetes de barri. Gràcies a això tenim AVE’s sense passatgers, aeroports sense avions, autovies buides, autopistes col·lapsades i un sistema financer en situació de fallida.

En anglès diuen, si dones cacahuets, et vindran ximpancés (**).

Nota(*): Si el diputat és de fora de Madrid, percep un total de 55.652,76 Eur bruts any, però s’ha de pagar l’allotjament en hotel o apartament que a Madrid no és precisament econòmic.

Nota(**): “If you pay peanuts, you get monkeys”

Absència

noreply@blogger.com (Unknown) — Wed, 07 Dec 2011 21:51:00 +0000

Benvolgut lector, Benvolguda lectora,

Durant aquests darrers mesos (setembre, octubre, novembre de 2011) sóc conscient que he estat absent de la meva cita més o menys quinzenal amb aquest bloc. En part ha estat culpa de la meva preciosa nena a qui dec uns fantàstics moments de felicitat, però no seria just responsabilitzar una criatura del que no fa bé el seu pare (ja arribarà ja...).

Majoritàriament la causa ha estat perquè he començat a escriure per a un mitjà econòmic digital www.economiadigital.es i ho he fet de forma setmanal. Així que amic lector, m'haig de disculpar perquè t'he fet una mica el salt, i al damunt no t'he avisat.

Tot i que seguiré penjant els meus escrits quan pugui en aquest blog, si em vols seguir setmanalment em podràs trobar en aquesta web.

Espero que ens seguim veient per aquí internet d'una forma o altra.

Una abraçada!

Jordi Garcia i Serra

Economista

Tarifa plana per viatjar

noreply@blogger.com (Unknown) — Sat, 20 Aug 2011 16:19:00 +0000

La companyia aèria JetBlue, una companyia low cost dels EE.UU., ha creat una "tarifa plana" per viatjar tantes vegades com vulguis durant tres mesos. El bitllet val 2.000 dòlars (uns 1.400 Eur) i et permet anar des de la seva central de Boston a qualsevol ciutat on JetBlue tingui una base. La tarifa plana es diu: "BluePass"

- I penses fer-la servir?

Jo particularment no. Però el que acaba de proposar aquesta companyia (que va formar parella amb d'APAX Partners per fundar la companyia Vueling tot i que després van partir peres) és una innovació extraordinària. És convertir una commoditie(*) en una tarifa plana com la d'Internet o la del forfait de temporada.

En realitat una companyia aèria té una estructura de cost semblant a una xarxa de telecomunicacions o a una estació d'esquí. Les estacions i les companyies de comunicacions han de fer grans inversions inicials per poder funcionar. Però un cop ja està feta la despesa original els costa gairebé el mateix si tenen 10 usuaris com 10.000, ja que tota la xarxa (de torres o de remuntadors) ha d'estar operativa i disponible. De forma anàloga, quan una aerolínia crea una freqüència (un vol, a una ciutat, a un horari, un dia determinat a la setmana) i la fa pública, està assumint uns costos fixes (avió, tripulació, taxes de navegació, taxes d'aterratge, taxes de soroll, combustible, etc). Admetre un passatger més no incrementarà aquests costos i tenir un passatger menys no els baixarà.

Per tant, perquè no buscar usuaris intensius que facin pagaments recurrents i que mantiguin els costos fixes de la empresa? No és això el que fan amb les tarifes planes d’internet o de mòbil? No és aquest usuari fidel de pista d’esquí el que paga el forfait de temporada i que amb només 15 dies que vagi a esquiar ja té amortitzat?

Doncs això és el que deuen haver pensat els de JetBlue. Que cal buscar un usuari fidel, recurrent i que pagui un import fix per utilitzar el servei tant com li vingui de gust. Crec que en el futur veurem altres aerolínies imitant-la.

Fins aviat!

NOTA: (*) Una “commoditie” és un bé o servei indistingible dels béns o serveis fabricats per la competència i de la qual la única cosa que importa és el preu. Els supòsits econòmics que parlen de "competència perfecta" acostumen a basar-se en commodities. Un exemple típic de commoditie és el cafè o el petroli.

Comprar-se un Ferrari per deixar-lo al garatge

noreply@blogger.com (Unknown) — Tue, 09 Aug 2011 08:43:00 +0000

Biblioteca inaugurada i sense acabar

Fa poc em van dir: “Dius que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, no sé com es pot fer això amb 900 euros al mes”.

D’acord. Definiré viure per sobre de les seves possibilitats: a "aquell qui GASTA un sol euro per sobre del que INGRESSA”. Tant fa si guanya 10, com 10.000 mil, s’entén oi? Al final d’aquest post, m’hi tornaré a referir.

I de fet això és el que ha passat a moltes administracions públiques arreu de l’estat. El sistema d’ingressos de les administracions està basat en impostos i taxes (municipals com la plusvàlua, estatals com l’IVA i nacionals com les transmissions patrimonials). Quan l’economia creix es generen més moviments (volum) i com que els preus acostumen a pujar, també més import (preu). Això omple les arques públiques de forma més que proporcional al creixement de la economia (volum X preu). Així s’entén que els pressupostos de la Generalitat van augmentar quatre cops més que el PIB (un 44% entre 2004 i 2010 mentre el PIB català creixia només un 11%).

Això va passar també amb els pressupostos de l’Estat i amb els de molts ajuntaments, (petits com el de Moià i grans com el de Madrid). L’error de molts governants va ser creure que aquests ingressos no deixarien de créixer, i com a molt s’estancarien (pocs havien estudiat economia, ja us ho asseguro!). I amb aquesta idea van convertir aquests ingressos extraordinaris en despesa corrent (salaris, manteniment, consums).

Si haguessin assistit a les classes de primer els hauríem explicat un concepte molt important en economia anomenat “elasticitat”. L’elasticitat explica aquest creixement més que proporcional dels ingressos públics, perquè la recaptació és elàstica respecte al creixement econòmic. Si l’augment és més que proporcional es diu que l’elasticitat és superior a la unitat, si ho és menys, es diu que és inferior a ú. En el cas de la Generalitat citat abans, l’elasticitat seria de quatre. I si les arques s’omplen més que proporcionalment en fases de creixement, que imagineu amics lectors passarà en èpoques de recessió?

Però hi ha una cosa pitjor que utilitzar ingressos extraordinaris per pagar despesa corrent, i és utilitzar aquests ingressos per a fer una inversió que generarà encara més despesa corrent. Al petit poble on estiuegen els meus sogres hi ha una macrobiblioteca. De lluny sembla més un palau de congressos que un espai de lectura. De fet la planta superior no està acabada i de fora encara s’hi veuen les parets de totxo. El cost de l’equipament és el que generaria un gran titular però econòmicament no és molt transcendent, sabeu perquè?

- Perquè una biblioteca és un bé d’inversió que es frueix al llarg del temps (en teoria el temps necessari per pagar-lo) i en el cas que no el pugui pagar, l’embargaran i se’l quedarà el banc.

Exacte! El que serà complicat de reduir és la despesa corrent que genera la biblioteca. Perquè si té poca demanda i la gent no hi va (com l’AVE entre Toledo i Cuenca) s’ha de tancar i dimitir per haver llençat tants diners. Si té molta demanda i la gent hi va, tens dos opcions: Primera, ampliar personal, horaris, manteniment, consums però això ja no és possible perquè de diners que ja no n’entren. Segona, com que no hi ha diners, redueixen personal, l’horari, consums i deixen l’obra a mig acabar. Amb la segona solució no s’estalvia, es gasta menys despesa corrent però tenim un equipament infrautilitzat. És com comprar-se un Ferrari i haver-lo de deixar al garatge perquè no tenim diners per la gasolina.


Horaris de diverses biblioteques

El resultat és igual de dolent: infinitat d’equipaments públics (biblioteques, pavellons, piscines, línies de tren, museus, punts d’informació, centres culturals, CAP’s, hospitals, escoles, instituts i un llarg etcètera) que s’han dimensionat exageradament i que podrien ser menys, més petits, amb menys disseny o més barats, és a dir, que no estiguin per damunt de les possibilitats de les arques públiques que els paguen.

Si hisenda som tots, tots hem viscut per sobre les nostres possibilitat, tots hem assistit impassibles a les presentacions de Ferraris de la sanitat, de l'ensenyament, i de serveis sense preguntar: "I qui pagarà la gasolina?".

PD: La setmana vinent parlarem de la relació entre sous i qualificació i com es por relacionar amb els polítics que tenim. Fins aviat!!

Una altra idea per a la Sanitat

noreply@blogger.com (Unknown) — Sun, 31 Jul 2011 11:03:00 +0000

Com a economista estic content que l’administració utilitzi els incentius econòmics per canviar les actituds ciutadanes. Però no estic segur que sempre s’utilitzin bé. Dos exemples. El copagament sanitari posat en marxa a Itàlia, i la subvenció de 210 euros als joves que paguin un lloguer a Espanya.

La sanitat necessita reformes. Tothom qui la coneix per dins, i especialment els treballadors del sistema sanitari ho diuen. Farmàcies, laboratoris farmacèutics i metges han obtingut enormes rendes durant dècades gràcies a una demanda que es retroalimenta (com més bo és el servei, més s’utilitza), i a què l’usuari no paga mai cap factura pel seu abús.

Fa pocs dies apareixia una carta a La Vanguardia explicant l’experiència d’una visita a urgències que va anar inusualment ràpida per incompareixença de les 7 o 8 persones que hi tenia al davant. La causa d’aquest problema és evident: L’usuari no pateix cap conseqüència pel seu comportament incívic, ni tampoc pel seu comportament cívic. Apel·lem a la consciència, i la consciència és filla de l’autoengany. No hi ha res a fer…

- Segur que no hi ha res a fer?

Bé, si, però imposant estímuls positius i negatius.

- Com per exemple?

Penalitzant amb un període de temps sense poder demanar cita, a qui falti a una visita sense justificar. Premiant al puntual a rebre visita puntualment. Penalitzant a qui arriba tard, ja sigui amb menys temps de visita o amb pèrdua de punts del seu carnet sanitari per punts. Premiant els que segueixin les prescripcions mèdiques; penalitzant els comportaments autodestructius que repercuteixen a la salut del pacient i que després acudeix al metge; etc…

A la societat no agrada posar límits a la sanitat, però la població que depenent no para de crèixer i els que cotitzen són cada cop menys. La mitjana d'edat no para de crèixer, com millor és la nostra sanitat més anys viuen aquells que necessiten assistència per sobreviure, però els recursos sanitaris no són infinits, la població envellida no para de crèixer, i tenim els llits que tenim i en alguns moments cal prioritzar. Suposem que només tenim un llit lliure i dos persones grans que el necessiten: El primer ja ha estat hospitalitzat un munt de vegades perquè ha passat la seva vida abusant de l’alcohol i les drogues ignorant sempre els consells del metge. El segon és la seva dona, que a més de sofrir la desgràcia del seu marit, ha tingut sempre una dieta sana i equilibrada, ha seguit sempre les recomanacions mèdiques i no ha estat mai hospitalitzada. Si l'hospital ha d’escollir entre els dos ancians a qui hauria de cridar primer?

Espero els vostres comentaris i opinions, prometo contestar aquí mateix.

PD: Us desitjo bones vacances a tots i espero que em seguiu llegint al llarg d’aquest agost. En un proper post vull explicar quina relació hi pot haver entre salaris i qualificació i com això afecta als polítics que tenim, també parlarem de les bestieses que s’han fet amb els diners de tots (aeroports sense avions i AVE’s sense viatgers) i per acabar explicarem econòmicament la primera fallida d’una administració pública a Catalunya: L’Ajuntament de Moià.

PD2: Agraeixo a l'autor del magnífic dibuix l'oportunitat d'il·lustrar el meu bloc amb el seu art i lsi la SGAE em reclama diners li cediré gustosament el 50% dels ingressos que genera aquest post ;).

I ara la crisi del deute!! O… no volies caldo? Doncs dues tasses!

noreply@blogger.com (Unknown) — Sun, 17 Jul 2011 21:18:00 +0000

Aquesta setmana (passada) financerament s’ha ensorrat el món. Estats Units aviat no pagarà els salaris, Grècia està en fallida i ningú no li presta diners, Itàlia és un polvorí a punt d’explotar i Espanya, altre cop, rep bastons per tot arreu.

Estats Units no podrà pagar nòmines el dia 2 d’agost. La raó és que el govern duu molt temps gastant més del que ingressa i el deute ha arribat al sostre que tenia marcat per llei. Qui aprova les lleis (la Càmara de Representants) està dominat per un partit, i el que gasta els diners (President Obama) és d’un altre. Així que la negociació serà difícil, complexa i àrdua. Per acabar-ho d’adobar, l’agència de qualificació Moody’s, ha dit que està estudiant rebaixar la qualitat del deute d’EUA un grau menys (de “AAA” a “AA”).

Continuem: Grècia està en fallida. El que deu l’estat representa el 150% del PIB. És a dir, que si tots els grecs treballessin gratis a partir d’avui, sense menjar, ni pagar el llum, ni els lloguers i dediquessin el seu sou íntegre a pagar el deute que té l’administració, haurien d’aguantar fins les rebaixes de gener de 2013. Si Grècia fos un país pròsper (Japó deu el 170% del PIB, però no és comparable), no seria tant greu, però com que està en recessió (caurà un 3,8% enguany) i ha de pagar uns interessos exorbitants, ja ningú creu que s’en sortirà.

Més caldo: Itàlia, té un deute del 120% del seu PIB, i el seu sistema financer està en dubte des que fa uns dies es va saber que alguns del seus bancs més importants, no reunien prou garanties de solvència. Aquesta setmana, Itàlia ha aprovat un sèrie de mesures de reducció del dèficit amb l’objectiu que el deute no arribi a les xifres de Grècia. La seva “prima de risc” s’ha enfilat fins als 348 punts bàsics (que vol dir que l’interès que paga l’estat italià en els seus préstecs és un 3,5% més car que el d’Alemanya, és a dir quasi 6%).

Seguim: Espanya, té un deute del 64% del PIB (la meitat que Itàlia) i un sistema bancari que ha passat ja dues proves de solvència europea anomenats “estrès test”. La darrera prova s’ha publicat recentment i ha descobert que cinc entitats no eren suficientment solvents. En disculpa seva cal dir que aquestes entitats tenen reserves de capital que els avaluadors no han volgut tenir en compte. El dimarts el diferencial (prima de risc) d’Espanya respecte a Alemanya pujava fins als 375 punts.

La pregunta que em fan és: “D’acord, tot això que dius és veritat, però… perquè ara? Perquè no fa dues setmanes o fa dos mesos? Quin és el llamp que ha iniciat aquesta tormenta?

La veritat és que ningú no ho sap. Les crisis econòmiques són com els terratrèmols. Tothom sap que n’hi hauran, els experts poden anunciar a on, però el que ningú no encerta mai és “el quan”. Ja fa mesos que es parla de deutes impossibles de pagar, en països alegres i poc disciplinats. És qüestió de temps que les plaques tectòniques es posin altre cop al lloc que els correspon.

Gràcies i fins aviat!

Universitaris Mileuristes? I un bé negre amb les potes rosses!

noreply@blogger.com (Unknown) — Sun, 03 Jul 2011 23:01:00 +0000

La setmana passada desmentíem que els universitaris fessin cua a la Jonquera fruit d’un 45% d’atur juvenil. Avui desmentirem un altre mite.

- Quin?

La precarietat laboral dels Universitaris.

- I un bé negre amb les potes rosses!! Els universitaris catalans, encara que no tinguin tant d’atur com la resta (un 20% vas dir) tenen feines poc qualificades i mileuristes!

Però si encara no he començat!! A Catalunya hi ha una agència que vetlla per la qualitat universitària, és diu AQU. I el seu web és www.aqu.cat . L’AQU ha fet 3 estudis sobre les sortides laborals dels universitaris i les dades són prou objectives (han acabat entrevistant el 50% dels titulats universitaris dels darrers 3 anys, en total unes 12 mil respostes).

En el seu darrer estudi publicat (2008) només el 17% dels universitaris eren mileuristes. La resta, un 45%, eren DOSmileuristes i un significatiu 39% cobraven més de dos mil euros al mes. Per tipologia, el major nombre de mileuristes es concentra en graduats que han estudiat humanitats (Filologia, Filosofia, etc…) i els millor pagats són els que han estudiat carreres tècniques (Enginyeries, etc..). Més info aquí.

- Aquesta mostra potser està esbiaixada… no me la crec.

No és una mostra sinó un estudi que es va fer a més de 12.000 persones d’una població total de 23.000, sobre graduats del 2004 (excepte metges, que eren del 2001). La empresa que la va fer va realitzar 132.000 trucades durant dos mesos amb una mitjana de 4 trucades per entrevista.

- Ah…

Més coses, ara que ja sabem que només el 17% és mileurista, crec que et puc fer una pregunta. Tu associes mileuriestes a treball poc qualificat, oi?

- Doncs clar!

Per tant, si la majoria d’universitaris, després de tres anys no són mileuristes… quin percentatge creus que tindrà feines adequades a la seva titulació universitària?

- Doncs un 83%...?

Quasi!! Segons l’AQU, un 85% treballa en llocs que només poden ocupar graduats universitaris.

- Però… jo no…

Va, per acabar un altre mite. Tu a per on creus que haurien de començar a buscar feina aquests graduats universitaris?

- A les pàgines de classificats dels diaris de diumenge.

JA!! JA!! Els universitaris ja no troben feina per un anunci al diari, de fet això només significa un 8% de totes les col·locacions. La primera forma de trobar feina és el contacte personal (34%) i la segona Internet (13%), les pràctiques d’estudis (10%) i els serveis de borsa de les universitats (10%) superen la caducada via del diari de diumenge.

La setmana vinent parlarem dels aeroports que no tenen avions i dels AVE’s amb 7 passatgers al dia.

Fins aviat!

L'efecte Halo i les bones notes

noreply@blogger.com (Unknown) — Sun, 03 Jul 2011 21:07:00 +0000

M'han publicat un article a El Periódico.

El trobareu sencer aquí.

Fins aviat!

Perquè estudiar una carrera si m'espera un atur del 45%?

noreply@blogger.com (Unknown) — Sun, 26 Jun 2011 21:11:00 +0000

Escoltant algunes tertúlies i llegint alguna premsa, hom s’imagina una turba d’exiliats universitaris travessant a peu els Pirineus a la recerca de feina, sota una pluja que enfanga els camins. Els que s'han quedat i n’han trobat una, són explotats per empresaris sense escrúpols que demanen dues carreres i un màster per fer fotocòpies i per convertir-los en mileuristes.

Aquesta fuga de cervells, aquesta generació perduda és deguda a un atur juvenil del 45%. La conclusió immediata per a un estudiant universitari és: “Perquè cal esforçar-me a estudiar si m’espera l’atur, l’exili o el mileurisme?”.

Doncs perquè és mentida. Efectivament, la frase que he posat al principi d'aquest post d'avui és tant falsa com l’Aznar dient que parla català en la intimitat. Mirem una mica les xifres: segons la EPA del 1r trimestre de 2011, la taxa d’atur espanyola entre 25 i 29 anys pels qui tenen títol d’educació superior és del 20,16% (de 30 a 44 la meitat 11,46%). Per als joves que tenen primària l'atur és del 43%, i si són analfabets puja fins al 48,33%. Primera conclusió: els titulats universitaris pateixen menys l’atur.

- El 20,16% és un atur molt gran.

Ja ho sé. Però ja no em pots negar que estudiar una carrera redueix les teves possibilitats d’anar a l’atur.

- D’acord. Entre ser la pell de Barrabàs i la de Judes em quedo la del primer. Continua.

A Catalunya l’any 2007 (EPA 1r Trimestre) hi havia 48.000 aturats universitaris. Sobre una població universitària de 1,3 milions vol dir que un 4% estaven aturats. Cinc anys més tard, eren 144.000, és a dir un 10%.

- Ahá! Veus? La població aturada universitària s’ha TRIPLICAT!!

… Bravo! Veig que saps la taula del tres. Ara diga’m, saps quants universitaris s’han incorporat al mercat de treball?

- No…

143.000 nous universitaris, ja que vam passar de 1.338.000 a 1.482.000 entre 2007 i 2011. Comparant els mateixos anys, la població amb títol de secundària va disminuir en 125.000 persones (de 2.687.000 a 2.562.000) però en canvi el nombre d’aturats amb aquesta titulació va créixer en 255.000 persones, és a dir un 16% dels 2,56 milions. Segona conclusió: A Catalunya una persona amb carrera té un 60% menys de possibilitats d’anar a l’atur que una altra amb estudis secundaris.

- Continua essent una xifra dolenta. 'Grosso modo' vol dir que tots els universitaris que s’han graduat en aquests 5 anys estan a l’atur.

A la teva xifra caldria descomptar altes i baixes… però t’ho accepto, l’atur és dolent per a qui el pateix, però els qui van estudiar només secundària, o primària ho estant passant pitjor. Molt pitjor. Ves per on, només hem analitzat les dades d’aturats. Ara et mostraré les dades d’ocupació, que encara són mes contundents.

Segons la EPA el nombre total d’ocupats a Catalunya va minvar en aquests cinc anys en 362.000 empleats (de 3.462.000 a 3.100.000). Tanmateix si ho mirem per grau d’estudis veurem una evolució curiosa. Mentre els graduats universitaris (i doctorats) van INCREMENTAR el nombre d’ocupats (de 1.096.000 a 1.121.000), la resta de població va perdre empleats (en total 394.000 menys). Aquí va la tercera conclusió: Fins i tot enmig d’una enorme crisi econòmica se segueix creant ocupació per a gent qualificada mentre es perd per a la no qualificada.

- Mmmm… Bé, d’acord, però estudiar no es cap garantia…

Estudiar una carrera no és una garantia però sí és una assegurança de risc contra l’atur per TOTA LA VIDA. Ja que a mateixa franja d’edat, la taxa d’atur continua molt per sota de la resta de nivells formatius.

Per a mi és una llàstima que tanta gent que pot estudiar, que té la capacitat o els diners o el temps per fer-ho, s'hi giri d'esquena. De fet, per cada persona que es penedeix d’haver fet una carrera universitària n'hi ha mil que n'estant orgullosos.

- Clap! Clap! Bravo per l’al·legat en favor de l’esforç estudiantil! Però de tota aquesta gent que treballa n’hi ha que són mileuristes, tenen un contracte precari i al damunt estan sobrequalificats per la feina que fan. Que m’en dius d’això? Eh?

Doncs mira, com que avui ja ens hem allargat molt ho deixarem per a la setmana vinent.

Fins aviat!

Audi A6, TDI 3.0 quattro, amb TV, DVD, GPS... Fa falta dir res més?

noreply@blogger.com (Unknown) — Mon, 13 Jun 2011 15:31:00 +0000

Un local comercial buit, desangelat i amb els vidres bruts sorgeix davant meu mentre passejo pel centre de Sant Feliu de Guíxols.

Al bell mig d'un dels vidres m'apareix aquest pasquí que em serveix de reflexió. Assumeixo que el vehicle en venda es del mateix amo que tenia la botiga. Imagino que el negoci se’n va anar a n'orris i ara no pot pagar les lletres del cotxe.

La part important no és aquesta. Això li pot passar a qualsevol persona, en qualsevol moment. La part important és que aquest individu es va comprar un cotxe amb TV incorporada (imprescindible!). Un cotxe que té un comandament a distància per obrir i tancar les finestres des de lluny (ultra necessari!). I no un cotxe qualsevol, no. Un Audi A6 turbodiesel amb motor de 3 litres i tracció a les quatre rodes (un petit utilitari vaja!). Segur que en una població vora el mar com Sant Feliu és molt necessari que tingui tracció a les quatre rodes. El del concessionari es devia fer un tip de riure després de dir-li: “Ja vas veure quina nevada va fer l’hivern aquell de la gran apagada!”. El meu escrit reflexiona sobre el fet que l’autor d’aquest escrit es va comprar un cotxe que no li tocava, un cotxe que estava clarament per sobre de les seves possibilitats.

- Estàs elucubrant. Només has vist un anunci i t’estàs inventant una trama. No tens ni idea. També podria ser que qui el tenia era una dona, mare de família, i que ara, té els dos fills estudiant a Irlanda. O no?

Doncs no. Primera perquè les dones no es gasten els diners en cotxes. Se’ls gastaran en altres coses, però en cotxes no. Segona, és fàcil veure que la gran quantitat de faltes d'ortografia demostren un baix nivell d’expressió escrita. Tercera i més important, aquest individu no té li més mínima idea de l’objecte que té a les mans.

- Home... i això?

Molt fàcil. Si tu tinguessis una joia de gran valor artístic se t'acudiria vendre-la en una parada al mercat? Si tu ets conscient que has de vendre un vehicle que depassa de llarg els 60 mil euros, no fas un cartell a mà, ple de faltes i el plantes al bell mig d'un aparador ple de pols d'una botiga tancada. Hi ha revistes de cotxes, hi ha setmanaris de compravenda, hi ha un munt de webs dedicades a l’intermediació de vehicles de segona mà, hi ha concessionaris, i finalment si no coneixes res d'això, pots fer aquest full a màquina i passat pel corrector.

- D'acord... Però quina és la conclusió?

Que aquest rètol en aquest local abandonat és el clar exemple d'això que ens ha passat a tots. Hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, fruint de serveis que els nostres impostos no podien pagar i ens hem endeutat per sobre d'allò que el mínim sentit de prudència hauria aconsellat. Això ho hem fet tots. Els que hem comprat un pis a un preu exagerat. Els que hem signat una hipoteca a 40 anys. Els que ens han concedit la hipoteca i ara s’adonen que no la podem pagar. Els que van imposar una taxa (puntual) i han contractat 1.000 funcionaris per cobrar-la (per sempre). Els que van fer una obra i van utilitzar el “mètode alemany” perquè no sortís a cap auditoria. I finalment els que vam callar i vam assistir impassibles a aquesta orgia frenètica i sadomasoquista del mercat immobiliari sense plantar-los cara, i sense exigir que s’havia d'aturar.

En les actuals circumstàncies i amb una prima de risc de 2,5 punts per sobre el deute alemany (és a dir, que els alemanys són el doble de solvents que nosaltres... quina novetat!) només podem fer una cosa, adaptar-nos a la nova situació, treballar més i esperar que la garrotada no sigui més forta que la que ja hem patit.

Les finances i la Diputació de Barcelona, una gran desconeguda.

noreply@blogger.com (Unknown) — Sat, 04 Jun 2011 06:27:00 +0000

La Diputació de Barcelona és una administració poc coneguda, en part perquè és una administració d’elecció indirecta, i els seus presidents no han retre comptes als ciutadans. L’origen de les diputacions es remunta a la Constitució de Cadis de 1812 i aprovades el 1833 com a element uniformitzador estatal i alhora divisori de la realitat catalana.

Des de l’arribada de la democràcia la correlació de forces que l’ha governat la Diputació de Barcelona sempre ha estat la mateixa, i els seus presidents, malgrat manegar un dels pressupostos més importants de Catalunya, poc coneguts: Francesc Martí, Manel Royes, Antoni Fogué, Antoni Dalmau, José Montilla o Celestino Corbacho.

És curiós que quan circulen aquests emails demagògics sobre el cost dels polítics (parlen de suprimir el senat), mai es parli de les diputacions... serà que no les coneixen... No hi ha cosa més atrevida que la ignorància.

Ja entrant en el tema que ens ocupa, la Diputació de Barcelona té un pressupost per al 2011 de 615 milions d’euros (i de 661 si li sumem els 16 organismes que en depenen). Actualment té una plantilla d’unes 4.000 persones, algunes de les quals haurien de conèixer la esplèndida seu que tenen al centre de Barcelona.

Per fer-nos idea del seu volum hem de saber que el pressupost de la segona ciutat de Catalunya (l’Hospitalet de Llobregat) és de 200 milions i compta amb 1.600 treballadors. Si la Diputació fos un ajuntament, la ciutat on estaria rondaria el 400.000 habitants. Comparat amb Igualada, aquesta representa unes 10 vegades el seu pressupost i la seva plantilla. Governar això és un bon pessic.

Pel que fa a les finances, el seu rati d’endeutament és baixíssim (un 27% respecte als ingressos ordinaris), recordem que quan la Generalitat estava sanejada el rati era del 50%). I ja no cal dir res si la comparem amb la situació d’alguns ajuntaments. Aquesta avantatjosa situació patrimonial encara es veu més reforçada quan veiem hi ha una partida d’ingressos provinents d’operacions financeres que l’any 2008 (darrer informe del síndic de comptes) donava un saldo de 5 milions d’euros.

I d’on venen aquests interessos? Doncs mentre la majoria d’ajuntaments, empreses i particulars les començaven a passar ben magres, la Diputació de Barcelona tenia uns excedents de tresoreria de 250 milions d’euros. El més curiós és que aquests diners s'han invertit en fons estructurats (si, els d’aquells de la crisi NINJA). Un dels exemples, sembla tret d’una aposta. Va així: Si l’euribor arriba al 4,65% el rendiment del dipòsit és del 8% i si es queda per sota, el rendiment només serà del 1%. És ben curiosa aquesta forma d’invertir el diner públic en bancs. I més si després aquests, no presten aquests diners a les empreses ni als particulars, sinó que els fan servir per tapar els seus propis forats econòmics. Molt bonic!

Una altra de les operacions de tresoreria que proporciona ingressos a la Diputació (300.000 Euros durant el 2008) que s’utilitzen sovint a la tresoreria són els swaps (un derivat financer pel qual s’intercanvien diners futurs). Segons la Sindicatura, aquest instrument financer es va utilitzar 9 vegades durant el 2008, però aquestes dades no apareixien a la Memòria de la entitat. Com diria en Mourinho… Perquè?

Pel que fa als salaris, la Diputació de Barcelona té una política de transparència envejable tot i que això fa visible una certa desproporció. Els sous dels seus alts càrrecs estan publicats aquí. El seu president per exemple, té un sou no massa inferior al de la Generalitat (130 mil versus 144 mil del segon) malgrat que Mas manegui un pressupost 42 vegades superior. Alhora està un 20% pel damunt del de l’alcalde de Barcelona (109 mil) que també té un pressupost 3 vegades superior al seu. Això no ho sap gaire gent, oi?

En resum, la Diputació de Barcelona: una administració intermèdia, de gran pes econòmic i que caldrà revisar algun dia.

Podem viure amb menys si o no?

noreply@blogger.com (Unknown) — Tue, 24 May 2011 13:23:00 +0000

Aquests dies hi ha un munt de gent concentrada arreu que demana la veritat. Això està bé, perquè a mi la veritat m’encanta. M’agrada conèixer-la i m’agrada compartir-la. De fet si alguna cosa em fa ràbia de la gent és que s’auto enganyi.

Havia promès parlar-vos de les finances de a Generalitat, i és una gran oportunitat per posar al descobert una veritat, una veritat incòmoda.

La riquesa dels ciutadans de Catalunya, es mesura per la suma de totes les seves rendes mesurada pel seu PIB és del voltant dels 210.000 milions d’euros (és a dir, un 21% del PIB espanyol). El pressupost de la Generalitat representa un 15% d’aquesta riquesa (és a dir 30.000 milions d’euros). Si comparem amb el pes de l’estat a Espanya (35%) veiem que el pes que té la Generalitat a l’economia és menys de la meitat. Recordeu aquesta dada.

La diferència entre ingressos i despeses al pressupost de la Generalitat l’any 2010 va arribar a la desmesura passant de llarg els 9.000 milions (un 27% del pressupost, o el que és el mateix: de cada 3 euros gastats un era prestat!). El mateix va passar amb el deute, que també es va disparar i va assolir els 35.000 milions d’euros (un 108% del pressupost!). Si tenim en compte que només dos anys abans, el 2008, el dèficit va ser de 469 milions (1,7%) i el deute estava a 16.000 milions d’euros (un 55% del pressupost) de seguida ens adonarem que van ser dos anys d’allargar els cordons més del compte. I que va passar el 2009 i el 2010?

- Que hi havia crisi, i la crisi va perjudicar els ingressos de la Generalitat.

Si, i el 2010 també eleccions. De fet, els ingressos per impostos van caure un 25%, però el govern només va decidir reduir la despesa un miserable 0,4%. Perquè un govern suposadament racional va fer aquesta bestiesa?

- Doncs perquè la crisi els va agafar per sorpresa i no la van preveure prou bé.

No és correcte. El pressupost de 2010 ja preveia un dèficit 7.000 milions, l’error “només” era de 2000 milions. Per tant ja preveien ficar l’olla gran dins de la xica.

Per posar un exemple, el 2006 la despesa del departament de salut era de 8.000 milions. Quatre anys més tard era de 10.000 milions d’euros (un 24% més). Realment havien augmentat les malalties un 24%? O la població?

En nombre d’empleats va passar quelcom similar. Segons els pressupostos de la Generalitat, l’any 2005 hi havia 154.283 empleats públics incloent funcionaris, servei català de la salut, etc. Segons el pressupost del 2010 n’hi havia 226.332 (un creixement del 47%).

- Fas trampa. El 2010 es compten 40.000 empleats d’altres empreses del Sector Públic que fins aleshores no havien estat incloses.

És veritat, perquè al 2005 aquestes empreses, o bé no existien, o bé tenien menys personal. Sembla una mica incongruent que enmig d’una crisi brutal i imprevista (i amb una caiguda dels ingressos del 25%!!) es contractessin 4.992 noves persones en aquestes empreses del Sector Públic (Font: pressupost Generalitat 2010). La meva opinió és que els qui van governar fins aleshores no es guanyaven l’aigua que bevien i ho van pagar a les urnes.

En conclusió, en plena crisi quan ja tothom vivia amb menys opulència, consumint menys recursos i pagava menys impostos es va voler mantenir el mateix nivell de serveis socials. Això no era ni és sostenible. La Generalitat ha gastat de forma imprudent molt per sobre el que recaptava, ha duplicat el seu deute en menys d’una legislatura i ha gestionat els seus recursos de forma irresponsable deixant la patata calenta als que venien al darrera. Ens agradi o no, ara toca posar les coses a lloc i acceptar que la Generalitat és més pobra. No fer-ho comportaria anar fent una pilota cada cop més grossa, més negra i que ens arrossegaria per una pendent més pronunciada cap al penya-segat. No és cap teoria. Els que ho han fet, han acabat molt malament. És el cas dels PIG (Portugal, Grècia i Irlanda).

Si no volem acabar com ells, doncs ens cal viure amb menys. Algú en discrepa?

NOTA: Totes les xifres estan arrodonides al miler per a més claretat. Els percentatges són exactes i s'han fet sobre els nombres reals dels pressupostos de la Generalitat que estan publicats aquí.

Retallar… o no, aquesta és la qüestió!

noreply@blogger.com (Unknown) — Sun, 15 May 2011 09:47:00 +0000

- Estalviar està bé (però retallar no).

- Construir un aeroport és bo (però malbaratar és dolent).

- Ser auster és bo (però que ho siguin els altres).

- No es pot estirar més el braç que la màniga (excepte si el braç és el meu, és clar!), aleshores cal que busquin roba a on faci falta (que jo no m’encongeixo).

Al final haurem de donar la raó a aquells que no parlaven de "transvasament", sinó de “captació puntual d’aigua reversible” i creure que tant fa les coses que fem, allò important és com les anomenem.

El Producte Interior Brut (PIB) espanyol, (és a dir, els sous dels espanyols, els dividends dels accionistes, els interessos dels bancs i els lloguers dels pisos) és actualment d’un bilió d’euros, (o bé 1.000.000 de milions d’Eur). El pressupost de l’estat està al voltant del 35% del PIB (és a dir 350.000 milions d’Eur). L’any 2009 la diferència entre ingressos i despeses d’aquest pressupost va ser de l’11,1% del PIB o del 34% del pressupost (és a dir 111.000 milions). L’any 2008 el dèficit va ser de 41.000 milions (un 13% del pressupost), el 2010 de 91.000 (un 20% del pressupost) i la optimista previsió de dèficit per enguany 2011 és de 62.000 milions (un 20% del pressupost).

Algú s’imagina que passa si durant quatre anys hom gasta DUES VEGADES el que guanya? Doncs que això, òbviament, és insostenible. I quan gastes avui i ho pagues demà et surt més car, perquè hi has d’afegir els interessos, per tant la manca d’austeritat d'avui, et surt més cara demà. Enguany 2011, els interessos que pagarà l’estat espanyol sumen ja 27.000 milions d’euros (un 8,6% del pressupost). Aquesta xifra equival a la xifra que l'estat paga als aturats. Ens gastem tant en interessos com en l'atur. No crec que sigui bo.

A més, el prestatari s’en malfia perquè se n’adona que malbarates els diners amb aeroports que no tenen ni un vol com els de Ciudad Real o Castelló o amb trens d’alta velocitat que no seran rendibles mai de la vida, com els d’Extremadura, Cantabria o Astúries. Així que quan vas a demanar-li diners l’any següent et cobra un interès més alt. Com a conseqüència, encara pagues més i més i més!!

I on s’acaba això? Malauradament això s’acaba el dia després d’unes eleccions, en què el que arriba li pot donar la culpa a l’anterior de tota la disbauxa, i té 4 anys per recuperar-se. Això és el que ha passat a Grècia (amb un govern d'esquerres), a la Generalitat (un dia parlarem de les xifres de la Gene) i el que passarà a molts ajuntaments de Catalunya i de l'estat.

És molt bonic ser el bo de la pel·lícula i gastar i gastar i gastar pensant que ja vindrà un altre darrera que haurà de pagar la factura (més els interessos) però els votants no haurien de ser tant innocents i creure que viuen al país de les meravelles: O som austers avui, o demà ho haurem de ser encara més!

L’ajuda externa condemna Portugal a 2 anys més de recessió

noreply@blogger.com (Unknown) — Sat, 07 May 2011 22:01:00 +0000

Aquesta és la lliçó. Això és el que passa quan hom estira més el braç que la màniga. Portugal haurà de fer un Pla d’ajust dur però necessari” declara el cap de la delegació de la Unió Europea. I no m’estranya. Hem estat dirigits per un munt d’hereu escampa que ens en han deixat la caixa buida i ara encara volen esmenar la plana a tothom.

Tothom sap que no és pot gastar més del que es guanya. A nivell internacional ha passat igual, hem tingut un munt de dirigents amb les mans foradades que han governat els destins de molts països sense mirar si hi havia diners a la caixa i aquest n’és el resultat: Deute descomunal, interessos colossals i la vergonya d’haver de pidolar ajuda externa.

Els casos de Portugal, Irlanda i Grècia (PIG), són l’exemple més proper i més clar que tenim. La recent rebaixa de la qualificació del deute d’EUA n’és un altre.

Fonts del Departament d’Economia em diuen que el cas de la Generalitat és molt similar. M’expliquen que s’han trobat pagaments fins l’any 2027 d’instal·lacions inaugurades poc abans de les eleccions. Alguns d’aquests compromisos sumen més del 50% del pressupost del que “teòricament” disposen. En altres casos s’han trobat “factures al calaix” per un 17% del total pressupostat. És a dir, que dels diners que tenien per a l’any vinent, dues terceres parts ja estan gastades per l’anterior govern.

Si a aquest 67% li sumem la retallada del 10% ja es veu el poc marge que els queda. No els envejo. Com a professor d’economia aquestes coses no les explico. Potser correspondrien a la Càtedra d’Ètica del meu company Norbert Bilbeny.

La raó està molt ben repartida: tothom creu tenir-ne suficient. Però els diners no, els qui els han gastat els deuen i els han de tornar. I Com deia el meu avi, qui té el cul llogat no seu quan vol.

En fi a sota us deixo alguns titulars i llur cronologia perquè veieu els disbarats que s’han fet i dit en el país veí i no els repetim:

09/01/2011 Portugal rechaza ayuda externa ante el rumor de que será rescatado

10/01/2011 Portugal 'no necesitará ninguna ayuda externa', dijo la ministra Salgado

04/05/2011 Las claves del Rescate de Portugal

06/05/2011 Los portugueses aceptan la ayuda externa de 110.000 millones de Euros

07/05/2011 Salgado dice que el rescate de Portugal será el último de la zona

Les pensions… Tema resolt!

noreply@blogger.com (Unknown) — Sun, 30 Jan 2011 00:11:00 +0000

El problema de les pensions té una solució!

- Si! Clar! El govern fa una política de dretes! Sempre paguem els mateixos!

El govern espanyol i els sindicats, han arribat a un acord per reformar un sistema que estava a punt de fer fallida.

- Aquesta reforma no calia, i a més es fa en un mal moment!

Però que no veus que si no hi ha diners per pagar les pensions, haurem de recórrer a l’endeutament?

- Doncs ens endeutem!

Però si ens endeutem, cada cop haurem de pagar més interessos! No has vist que està passant amb el deute del “Regne d’Espanya”?

- Però s’ha retallat un pilar del benestar! No hi ha dret!

“Qui deu diners té el cul llogat, …i no seu quan vol” Suposo que no preferiràs que l’estat estigui en mans dels “malvats mercats” oi?

- I és clar que no!

Doncs d’on et penses que surten els calers de la Seguretat Social?

- Doncs … dels impostos…no?

No. Surten de les quotes que paguen el treballador i la empresa a l’anomenada “caixa única de la Seguretat Social”. És d’aquesta caixa de la que surten les pensions.

- I quin és el problema?

Que la relació de cotitzants i pensionistes és cada cop menor, i això fa inviable el sistema a mig termini. El 1975 per exemple, hi havia 6 treballadors per cada pensionista. Avui la relació és de 2,6. I cada any que passa continua reduint-se.

- …mmm… no ho acabo d’entendre…

T’ho explicaré d’una manera molt gràfica. Com saps, una bona part del teu cost salarial (un 31,5% aproximadament) s’ingressa directament a la caixa de la Seguretat Social.

- Ah! Si!?.

Si. Imagina que aquests diners són líquids com l’aigua i es posen en una galleda. Tots els treballadors de l’estat aboquen cada mes, la seva galleda en la caixa única de la Seguretat Social.

- Ho entenc.

I és d’aquesta mateixa caixa d’on surten cada mes les pensions dels que s’han jubilat.

- D’acord.

Fins ara, la quantitat de líquid que entrava era superior a la que sortia, però la gent ha agafat una costum molt molt dolenta.

- Ah! Si? Quina?

Doncs que cada cop viu més anys!! I clar! Cada cop hi ha més pensionistes!

- Per tant cada cop hi ha més galledes a omplir…

Exacte. I en canvi, cada cop hi ha menys entrades de líquid, degut a la crisi, la demografia, la baixa productivitat…

- Però aquesta reforma és un pas enrere…

És una possible lectura. Tanmateix també es pot interpretar que amb aquesta reforma es garanteix que molts treballadors demà tindran una pensió, tot i que aquesta pensió sigui menor de la que seria amb la anterior sistema.

- Ho veus? Ens retallen els nostres drets!

Es retalla la quantia de la pensió, és cert, però en canvi es garanteix que el sistema tingui viabilitat, i arribi a tothom. Això és una bona notícia, per als treballadors i per als futurs pensionistes, perquè almenys podrem estar segurs que tindrem una pensió, mínima, però una pensió.

jordigarcia.cat

PD: No cal dir que aquesta també és una bona notícia per als “malvats mercats” i per a la Cancillera alemana Angela Merkel, que la setmana que ve inicia una "inspecció" a l’estat espanyol.

Jordi Garcia a Catalunya Ràdio parlant de pensions

noreply@blogger.com (Unknown) — Sat, 29 Jan 2011 10:56:00 +0000

jordigarcia.cat

Escolta la meva aparició parlant de la reforma de les pensions ahir a Catalunya Ràdio http://bit.ly/gG4h2H (Feu-me comentaris!!)