Blog de Xavier Amorós Corbella

Entrevista d'Agnès Toda a LANOVA Ràdio de Reus

2024-04-07T18:22:00.000+02:00

🔊 “Vols venir a la meva barca? 255”: Xavier Amorós Corbella (“Les bombes. Teoria de l’art de la fugida (I)”)

“Vols venir a la meva barca?” és l’espai literari de LANOVA Ràdio de Reus. Aquest programa resulta de la col·laboració d’Òmnium Cultural Baix Camp i LANOVA Ràdio. Pretén ser un espai obert per acostar-nos i ajudar-nos a conèixer millor les nostres lletres.

https://www.lanovaradio.cat/vols-venir-a-la-meva-barcavols-venir-a-la-meva-barca-255-xavier-amoros-corbella-les-bombes-teoria-de-lart-de-la-fugida-i/

Presentació de Les Bombes a l'Ateneu Barcelonès el 4 d'abril de 2024

2024-04-05T18:40:00.000+02:00

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE LES BOMBES. TEORIA DE L'ART DE LA FUGIDA (I), DE XAVIER AMORÓS CORBELLA

Els llibres dels socis

DATA:

04/04/2024 - 18:30

Afegir al Calendari

SALA:

Sala Verdaguer

ACCÉS:

Obert

ORGANITZADOR:

Col·labora: Onada Edicions

Diàleg entre l'autor i l'escriptor Xavier Melero sobre diversos aspectes del llibre.

Aquest llibre va aparèixer la primavera de l'any 2020 i el mateix dia que havia de ser presentat es va declarar el confinament de la pandèmia. A causa d'això gairebé no se'n va fer difusió.

Ara Onada Edicions ha decidit de rellançar-lo i la primera de les accions previstes ha estat recuperar la presentació que no es va arribar a fer amb Xavier Melero, que ha tornat a acceptar de participar-hi.

Guardeu-me la paraula

2024-02-16T12:41:00.000+01:00

Aquest és el títol del primer llibre que va publicar el meu pare i també de l'obra de teatre que la companyia 'El trole' va estrenar durant l'any Xavier Amorós, que es va celebrar a les comarques de Tarragona per commemorar els cent anys del seu naixement. Diumenge 18 de febrer hi ha la segona representació d'aquesta obra teatral a la Sala Santa Llúcia, de Reus. Els meus amics de El Trole em van convidar a participar a l'obra des de dalt de l'escenari i jo, que no tinc res d'actor, vaig acceptar-ho amb molt de gust per raó del tema i per reprendre una mica de contacte amb la gent de Reus. Com que no soc actor, ni molt menys, la meva actuació es limita a fer de mi mateix i explicar la meva visió de la poesia del meu pare. El text d'aquesta part de l'obra és meu, és a dir que faig de mi mateix dient unes paraules que jo mateix he escrit i crec que això si que ho puc fer amb unes mínimes garanties. Per descomptat, la resta de l'obra, amb textos del meu pare, Xavier Amorós, i d'Antoni Nomen, té molt més interès. Aquells que pugueu i us vingui de gust, diumenge dia 18, demà passat, a Reus, a la Sala Santa Llúcia, Guardeu-me la paraula, l'obra teatral.

https://eltrole.blogspot.com/

Teresa d'Arenys

2024-02-15T12:42:00.001+01:00

Avui apareix a La vanguàrdia la notícia de la mort de Teresa Bertran Rossell, com a escriptora, Teresa d'Arenys. Recordo la forta impressió que em va causar el seu llibre Aor quan el vaig descobrir. Va ser el seu primer llibre, que havia guanyat el premi Amadeu Oller de 1974 i, per tant, devia ser de l'any 1975. Jo tenia quinze anys, sentia passió per la poesia i tenia vocació de poeta. De fet, havia començat a intentar escriure alguns versos. Els poetes joves de llavors eren molt dinàmics i se'n sentia a parlar molt. Havia començat a funcionar l'editorial LLibres del Mall i a casa rebíem cada llibre, de Ramon Balasch, de Maria Mercè Marçal, de Miquel de Palol, Xavier Bru de Sala i tants d'altres, com un aconteixement. Tanmateix, de la Teresa no en vaig tornar a sentir a parlar durant molts anys. I m'estranyava, perquè els seus poemes encaixaven força amb la poesia d'aquests joves poetes i, sobretot, era excel·lent. Aor encara em sembla un dels llibres més reeixits d'aquells anys. Em va impressionat tant, que vaig intentar posar música a alguns dels poemes del llibre (aquesta afició la vaig anar deixant, a mesura que em vaig anar fent gran i més conscient de les meves limitacions com a cantant i com a músic). Després vaig poder retrobar el rastre, discret però perceptible, de Teresa d'Arenys. El 2015 va aprèixer un volum d'Obra Poètica que aplegava set llibres. Les literatures es fan sòlides amb l'existència d'aquesta mena de figures, de gran alçada però allunyades dels focus, troballes amagades per als que saben trobar-les. Gràcies, Teresa.

ANUNCI DE PRESENTACIÓ A REUS DE 'LES BOMBES. TEORIA DE L'ART DE LA FUGIDA I'

2020-02-19T15:25:00.000+01:00

Les bombes. Teoria de l'art de la fugida I

2020-02-11T19:50:00.004+01:00

https://www.todostuslibros.com/libros/les-bombes-teoria-de-l-art-de-la-fugida-i_978-84-17638-58-0

Els diaris de Iñaki Uriarte

2019-12-06T11:12:00.002+01:00

Per més que pretengui estar al dia, sempre em torna a passar que descobreixo algun autor que m'havia passat completament per alt sense poder enterdre per què. Aquesta vegada és el cas d'Iñaki Uriarte, crític literari i autor d'uns dietaris magnífics, que ara es publiquen aplegats en una edició de Pepitas de Calabaza.

El gènere del dietari és molt difícil. Quan llegeixo aquest llibre em dic que per què no sóc capaç de fer el mateix que ell, però m'adono que hi ha molt pocs autors de dietaris que realment em satisfaguin. Uriarte n'és un. No es pot resumir ni comentar. Fer-ho seria un intent ociós i inútil. Per entendre què fa Uriarte solament hi ha el camí d'explorar els seus apunts i endinsar-te en les seves divagacions, idees i comentaris.

Fi.

Anne Carson

2019-05-26T12:59:00.000+02:00

Pensava que havia d’esperar a escriure un comentari sobre Anne Carson a haver paït el seu descobriment i la lectura dels seus llibres, però consigno aquesta nota d’urgència. No sé per què, aquesta escriptora canadenca m’havia passat per alt. És professora de grec, es va doctorar amb una tesi sobre Safo, i la seva escriptura està empeltada indissociablement de la seva especialitat que, molt evidentment és també la seva passió. Alterna poesia i assaig, de vegades en els mateixos llibres i també, de vegades, els seus poemes s’aboquen directament sobre disquisicions més pròpies de l’altre gènere literari. Per exemple, en el seu llibre Men in the off hours apareix un text en vers que porta com a títol ‘Essay on what I think about most’

Error.

And its emotions.

On the brink of error is a condition of fear.

In the midst of error is a state of folly and defear.

Realizing you’ve made an error brings shame and remorse.

Or does it.

Let’s look into this. (…)

He estat llegint compulsivament aquest llibre I, de manera simultània, també un altre llibre de poemes, The Beauty of the Husband, així com Kinds of water, un dietary escrit mentre feia el Camí de Santiago I Albertine, breus comentaris, gairebé apunts, sobre aquest personatge de Proust.

Com deia, encara estic en plena digestió però em sembla que m’he robat amb una gran escriptora.

Per cert, les traduccions al castellà dels poemes, obra d’Andreu Jaume i de Jordi Doce, són extraordinàries. Necessito les crosses de bons traductors per endinsar-me en aquesta literatura tan complexa, i també són imprecindibles les notes que expliciten les nombrosíssimes cites d’autors grecs i referències de tota mena, ja que molts textos són collages de cites barrejats amb reflexions de l’autora que, de vegades, fan pensar en TS Elliot o Ezra Pound.

Per cert, encara tinc a sobre de la taula, per anar-hi tornant, la traducció dels Cantos de Pound, la primera traducció completa al castellà obra de Jan de Jager i editada per Sexto piso.

Però aquesta és una altra historia.

La escritora Annie Ernaux gana el Premio Formentor

2019-05-07T13:28:00.000+02:00

La escritora Annie Ernaux gana el Premio Formentor

El galardón, concedido a toda una trayectoria, abarca en en este caso un corpus literario de unas 20 obras que transitan por el terreno más áspero de la autobiografía

Roma / Madrid 6 MAY 2019 - 19:41 CEST

Annie Ernaux, novelista francesa, en el Festival de la Literatura, en Roma, en 2016 Getty Images

La escritora Annie Ernaux (Lillebonne, Francia, 78 años) ha ganado el Premio Formentor de la Letras. El galardón, concedido a toda una trayectoria y dotado con 50.000 euros, abarca en el caso de la premiada un corpus literario de unos 20 títulos que transitan por el terreno más áspero de la autobiografía. Un fresco de la Francia rural más popular que permite entender algunos de los últimos fenómenos del país, como el enfado de los chalecos amarillos. El reconocimiento corona el clamor unánime en torno a su obra y el aprecio entre los lectores. Pero también la tremenda influencia y magnetismo sobre otros escritores que ha ejercido en los últimos tiempos.

MÁS INFORMACIÓN

El jurado, presidido por Basilio Baltasar y reunido en uno de los salones del Campidoglio romano, anunció por la mañana la decisión unánime que tomó la noche anterior. En el acta se destaca su obra como un “implacable ejercicio de veracidad que penetra los más íntimos recovecos de la conciencia”. El premio se entregará en septiembre en el marco de las Conversaciones Literarias Formentor, organizadas por la Fundación Santillana con el mecenazgo de Simón Pedro Barceló, actual propietario del hotel que da nombre al premio. El jurado, compuesto por Antonio Colinas, Víctor Gómez Pin, Elide Pittarello y Marta Rebón, subraya la “elaborada reflexión autobiográfica” que posee “un estilo entrecortado y áspero y se pone al servicio de una conmovedora y terrible franqueza”. “Annie Ernaux desvela sin pudor la condición femenina, comparte con el lector la intimidad de la vergüenza y refleja con un estilo despojado la desordenada fragmentación de la vivencia contemporánea”, añade el acta.

Ernaux contestó por la tarde la llamada de este diario desde su casa en Cergy-Pontoise, a las afueras de París: “Estoy muy orgullosa. Es un premio muy prestigioso que han recibido escritores que amo. Me he dado cuenta mirando el palmarés que no lo han recibido muchas mujeres y por eso es una doble satisfacción”.

El jurado destaca la obra literaria de Annie Ernaux como un "implacable ejercicio de veracidad que penetra los más íntimos recovecos de la conciencia"

El Formentor, cuya innegable oportunidad reconoce también a una escritora capaz de romper con la dominación masculina, se entregó entre 1961 –ese año fue para Samuel Beckett y Jorge Luis Borges– y 1967, y luego fue refundado en 2011. Desde entonces, han sido distinguidos con el galardón Carlos Fuentes, Juan Goytisolo, Javier Marías, Enrique Vila-Matas, Ricardo Piglia, Roberto Calasso, Alberto Manguel y Mircea Cartarescu. Ernaux se convierte así en la primera mujer en ser premiada en esta etapa (en los años sesenta el jurado escogió a Dacia Maraini, Nathalie Sarraute y Gisela Elsner).
Sobre su tendencia a ofrecer retratos autobiográficos descarnados, como El lugar, La vergüenza, No he salido de mi noche, El acontecimiento, Memoria de chica, Los años y El uso de la foto, la escritora explicó: “No creo que mis novelas puedan ser consideradas duras, ni que busquen hacer daño. Se trata más bien de tomar conciencia de aspectos de la vida como la vergüenza y el sufrimiento. No son libros que busquen un sentimiento particular sino una verdad que está ahí aunque no sea evidente”. ¿Y teme quedarse sin cosas que contar sobre sí misma? “¡Oh! No es solo mi historia. Leemos y escribimos en un contexto, en una sociedad, y ahí siempre habrá cosas que contar. Además, no soy la misma ahora que cuando tenía 40 años, así que tengo otras historias diferentes”.

Familia de tenderos

Ernaux es hija de una familia de modestos tenderos normandos y gran parte de la Francia que retrata tiene que ver con ese mundo. Tanto el paisaje sociocultural, como en el lenguaje que utiliza para construirlo. En parte por eso, muchos de los autores que anticiparon parte del malestar que se vive actualmente en el país —desde el filósofo Didier Eribon, responsable del ensayo memorialístico Regreso a Reims (Libros del Zorzal), a Nicolas Mathieu, recién premiado con el Goncourt en 2018 por la brillante Leurs enfants après eux– han recurrido a su inspiración, a esa manera de retratar los resortes periféricos, para hablar de esa Francia que ahora representan, entre otros fenómenos, los chalecos amarillos.
Para recordar los orígenes del Formentor, se proyectó durante la conferencia de prensa en el salón Pietro di Cortona del Campidoglio el documental realizado en 1961 por la RAI. En el cortometraje en blanco y negro aparecen Italo Calvino y Alberto Moravia en el hotel enumerando los méritos de los dos primeros ganadores del premio.

Annie Ernaux: una història per contar

2019-02-24T16:30:00.000+01:00

Malgrat el seu èxit a França, tot i que a hores d’ara els seus llibres no tenen el reconeixement que havien obtingut durant els seus anys de major activitat, Annie Ernaux és una escriptora poc coneguda entre nosaltres. Té un estil concís i sintètic i utilitza uns procediments extremadament realistes, fins al punt que els seus llibres més importants no són ben bé de ficció sinó cròniques. Però aquesta escriptora no m’hauria cridat especialment l’atenció si no fos per dos llibres excepcionals, molt breus, en els quals retrata d’una manera molt punyent el seu pare i la seva mare. Es tracta dels volums Une femme (1988) i La place (1983). Opino que és en aquests dos llibres on Ernaux assoleix una talla que la situaria en un lloc excepcional en un teòric cànon literari del segle vint. Ernaux és una dona que prové d’una família humil i, gràcies als esforços dels seus pares, va transcendir el seu origen social i va convertir-se en professora. Aquest fet l’allunya de les seves arrels però no renega d’elles sinó que la mou a reflexionar sobre les figures excepcionals (i molt comuns) dels seus progenitors. Són llibres que no cauen mai en el sentimentalisme, els retrats estat traçats amb un distanciament i una dosi de reflexió que, paradoxalment, ens acosten als personatges i ens els fan molt pròxims.

He llegit Una mujer en una edició de Seix Barral en castellà que va aparèixer solament un any més tard que l’original francès. Per llegir La place he hagut de recórrer a l’original francès en una edició de Gallimard. No he pogut trobar cap traducció al castellà o al català i em sembla que és una llàstima. Si tingués temps, si algun dia disposo de prou temps com per dedicar-m’hi, m’agradaria traduir aquest llibre jo mateix.

L’any 2017, l’editorial Cabaret Voltaire va publicar una traducció d’un altre llibre, Je ne suis pas sortie de ma nuit, de 1997, en la qual Ernaux explica les seves reflexions a l’entron dels darrers anys de la seva mare malalta d’alzheimer, i que és un complement d’Une femme.

Es tracta d’una gran troballa, una sorpresa que, encara ara, la literatura reserva a aquells que busquen tresors amagats.

Je est un autre

2018-12-30T20:54:00.001+01:00

Penjo una temptativa de traducció d'un poema de Lawrence Durrell amb què m'he entretingut aquesta tarda.

Je est un autre

Lawrence Durrell

He is the man who makes notes,
The observer in the tall black hat
Face hidden in the brim:

In three European cities
He has watched me watching him.

The street-corner in Buda and after
By the post-office a glimpse
Of the disappearing tails of his coat,
Gave the same illumination, spied upon,
The tightness in the throat.

Once too meeting by the Seine
The waters a moving floor of stars,
He had vanished when I reached the door,
But there on the pavement burning
Lay one of his familiar black cigars.

The meeting on the stairway
Where the tide ran clean as a loom:
The betrayal of her, her kisses
He has witnessed them all: often
I hear him laughing in the other room.

He watched me now, working late,
Bringing a poem to life, his eyes
Reflect the malady of De Nerval:
O useless in this old house to question
The mirrors, his impenetrable disguise.

Je est un autre

Lawrence Durrell

Ell és l’home que pren notes,

l’observador de barret negre

i cara oculta rere l’ala:

a tres ciutats europees

ell m’ha mirat quan me’l mirava.

En una cruïlla a Buda

passat correus vaig veure el rastre

del seu abric que s’esmunyia,

vaig descobrir que m’espiaven

i se’m va fer un nus a la gola.

Ens vam trobar de nou al Sena

l’aigua era un sòl d’estrelles mòbils,

rere la porta ell ja no hi era

tot i que a terra fumejava

un cigar negre dels que fuma.

La trobada a les escales

un flux tan net com un teler:

la traïció d’ella, els seus petons.

Ell ho observava i sovint

sento com riu a l’altra cambra.

Ara em vigila quan, de nit,

pareixo versos, els seus ulls

mostren el mal de De Nerval:

Oh, no preguntis als miralls

d’aquesta casa, ell se’n disfressa.

Sobre ‘El dia de l’escórpora’ de Josep Bonet Pinyol

2018-12-30T20:01:00.001+01:00

Que jo em trobi en aquest moment redactant aquest comentari sobre ‘El dia de l’escórpora’ és degut exclusivament al fet que el seu autor és nascut a Reus. Llegeixo poques novetats. Normalment és l’atzar, en la forma d’un sobtat interès per un escriptor o bé un tema, allò que em mou a obtenir un llibre i dedicar una part del meu temps lliure a la seva lectura. Per això, si no fos per aquesta casualitat, molt probablement, i hauria estat una llàstima, aquest llibre m’hauria passat per alt.

En vull destacar tres qualitats fonamentals. La primera és que sap descriure, amb poques pinzellades, gairebé amb esbossos, l’ambient d’un poble de costa del sud de Catalunya. L’ambientació m’ha transportat als llocs que descriu i que jo he conegut de prop, encara que faci molt de temps que no m’hi apropi. El segon és que sap utilitzar un llenguatge que reprodueix la parla de la zona amb naturalitat. La tercera, que gasta un sentit de l’humor molt poc freqüent en els llibres catalans que he llegit els darrers anys i que personalment trobo en falta.

La història és gairebé un pretext per desenvolupar les intencions literàries de l’autor. A dins del mar apareix un peix, una escórpora gegant, que es dedica a cruspir-se tota la gent que pot. Aquest fet provoca una sèrie de reaccions en la població, que viu del turisme de platja, les forces vives i les autoritats, que van des de la negació fins a l’intent d’utilitzar aquesta amenaça com a reclam addicional per als visitants. L’acció es desenvolupa amb lleugeresa. M’agraden especialment els cops d’efecte que es produeixen quan el desenvolupament esperable de qualsevol escena queda interromput sobtadament per la irrupció del peix mossegador.

No vull donar més pistes, només vull recomanar vivament la lectura d’aquest llibre tan divertit.

El 'Quintet d'Avinyó'

2018-11-02T20:44:00.003+01:00

He dedicat unes hores de cada dia de festa dels últims tres mesos a la lectura del ‘Quintet d’Avinyó’ de Lawrence Durrell. He de dir que ho havia intentat fa molts anys i vaig deixar-ho córrer. No em va agradar. La primera edició en català del primer volum del Quintet, publicat per l’editorial Versal, és de 1987. Aquest devia ser l’any del meu primer intent. Vaig abordar-lo recordant la fascinació que m’havia produït la lectura del ‘Quartet d’Alexandria’, molt més famós, però el Quintet és tota una altra cosa.

Intentaré explicar per què he trobat que em calia escriure’n un comentari, però abans faré una ressenya breu del meu itinerari de lectura d’aquest autor. Com tanta gent, vaig descobrir Durrell a través del prestigi de la seva obra més famosa, el Quartet. L’any 1984 va aparèixer a la col·lecció A tot vent d’Edicions Proa la traducció de Manuel de Pedrolo. En aquell moment, aquest llibre va tenir molt de ressò en el meu entorn, la gent en parlava elogiosament i a mi em va agradar molt. He de dir que, anys abans, potser massa, havia començat ‘Justine’, el primer llibre del Quartet, en una edició en castellà que hi havia a casa dels meus pares, però, potser a causa de la traducció, no em va enganxar i vaig deixar aquesta lectura per més endavant, fins que em vaig trobar amb la traducció de Pedrolo.

Després de la decepció que em va produir el Quintet no va ser fins anys més tard que em vaig decidir a llegir ‘Tunc’ i ‘Nunquam’. Es tracta d’una sola història narrada en dos nivells sobre les activitats d’una empresa-societat secreta que domina el món, Merlin, i de Felix i Benedicta, que en formen part. Una altra vegada, Durrell em va semblar brillant. Em vaig preguntar per què el Quintet m’havia desagradat però no trobava el moment de tornar-ho a intentar. I després, durant molts anys, no res més. Durrell havia passat de moda. Amb l’excepció del Quartet, els seus llibres no es reeditaven. La seva poesia també és introbable. Només conec en castellà una antologia que va editar Visor l’any 1983. Per tant, durant molt de temps només vaig tenir l’oportunitat de retrobar-me amb Lawrence Durrell quan vaig llegir ’Antrobus’, un llibret còmic sobre les aventures d’un diplomàtic anglès, format per una vintena de contes que havien aparegut originalment de manera dispersa. Fa pocs anys, però, durant la meva estada a Xile, vaig descobrir una altra faceta de l’escriptor. En un sol volum, vaig llegir ‘La cel·la de Pròsper’, ‘Llimones amargues’ i ‘Reflexions sobre una Venus Marina’, publicat en castellà per Edhasa, a mig camí entre l’assaig i l’autobiografia.

Aquest estiu, però, va passar que no tenia cap lectura ambiciosa programada. M’havia proposat quedar-me a casa a escriure, però també em calia tenir llibres per llegir, al marge de tots aquells que necessàriament havia de consultar en el procés d’escriptura. Vaig pensar, sobtadament, a intentar de nou llegir el Quintet. Tenia a casa els dos primers volums editats per Versal amb una traducció –excel·lent- de Víctor Compta. M’hi vaig posar. També vull fer constar que vaig haver d’interrompre la lectura durant un temps perquè, per trobar els tres volums que em faltaven, vaig haver de remoure cel i terra a les llibreries de vell.

A la primera història, Bruce està casat amb Sylvie i té com a amant Piers, el germà d’ella. Bruce arriba a Avinyó perquè Piers s’ha suïcidat, sembla ser que per raó d’un ritual de la secta gnòstica a la qual pertany. Un altre personatge, Sutcliffe, és un novel·lista que està fascinat pel triangle amorós i intenta escriure una novel·la sobre ells. No pretenc resumir l’argument, solament explicar el desconcert que pot suscitar en el lector la construcció de la novel·la. Més endavant, resulta que és Blandford qui és l’autor del llibre en el qual Sutcliffe escriu sobre els tres primers que, així, sobrevenen personatges de ficció. Al començament del segon llibre, es produeix un diàleg, que continuarà durant tota la saga, entre Blandford i Sutcliffe, narrador i personatge. Els dos tenen una vida desgraciada perquè s’han casat amb dones de caràcter complicat i que no els estimen, Livia i Pia, que semblen la segona transsumpte de la primera. Va ser arribat en aquest punt que trenta anys enrere en vaig tenir prou, tots aquells nivells de metaficció, les anades i vingudes, les digressions – hi ha capítols sencers que contenen només notes i on no avança l’acció - em van semblar pretensiosos i sense justificació. Quan parlo de molts nivells de metaficció no exagero, en aquest breu comentari no entraré en molts detalls, però en el primer volum del Quintet i hi ha, si no m’erro, cinc nivells de metaficció: Durrell, Blandford, Sutcliffe, Bruce, que és el narrador de la major part del llibre, i Piers que, malgrat que mor a la primera pàgina, deixa un manuscrit que és l’esborrany de la novel·la ‘Monsieur’.

Doncs bé, Des d’aquí la cosa segueix i la confusió no para d’augmentar i aquesta vegada, renta anys més tard, m’ha fascinat. Durrell posa en escena una vintena de personatges, alguns reals i d’altres de ficció (però, a la fi, tots són de ficció, no?) que interactuen de totes les maneres possibles durant els anys de la segona guerra mundial, des de la preguera a la postguerra, sense respectar les primeres categories, és a dir que hi ha personatges reals que interactuen amb d’altres que per a ells són de ficció. És un bon exemple d’això la breu escena de la cinquena novel·la ‘Quinx’, en la qual Sabine, una anglesa doctora en economia que ho va deixar tot per unir-se als gitanos d’Avinyó, quan Sutcliffe, que està enamorat d’ella, li demana que se’n vagin al llit, exclama

- El que passa és que no sé quin de vosaltres dos és més real, perquè ja m’ho ha demanat Aubrei (Blanford) abans.

La història passa principalment a Avinyó, a Egipte i a Viena i les situacions són de vegades grotesques, de vegades emocionants o, fins i tot, hilarants. És un món en el qual, si t’hi introdueixes, entres en la seva lògica dement, costa de sortir-hi. Hi ha una visió del nazisme des de dintre, dos personatges, Von Esslin i Smirgel són nazis, el primer és el General que encapçala l’ocupació de la zona d’Avinyó durant la guerra i el segon va ser amant de Livia, que es va fer nazi des de molt aviat, durant un temps. El llibre no relativitza gens ni mica la perversió moral que significa el nazisme, però explica els motius i els sentiments d’aquests personatges de manera equilibrada i convincent. Un altre tema important és el del gnosticisme. Hi ha la qüestió de la secta suïcida (sembla que basada en una secta suïcida eslovena aliena al gnosticisme) però també es descriuen cerimònies al desert, a les quals assisteixen alguns dels personatges, i, sobretot, es desenvolupa en els diàlegs entre Constance, germana de Livia, i el seu amant Sebastian, membre de la secta i persona de tendències místiques molt acusades. Constance és el personatge més important de la història. Psiquiatra de professió, deixeble de Freud, es va relacionant amb tots els altres personatges, ficticis i reals, i és per allà on ella passa que es van il·luminant les escenes d’un món que sembla que, quan no el mirem, segueix existint i evolucionant. Finalment hi ha també el motiu del tresor dels templers, que alguns altres personatges van buscant. No he esmentat el príncep Affad, aristòcrata egipci que és el nexe de contacte amb la secta gnòstica i també una figura important. Ni els gitanos. Però, com que em serà impossible resumir en aquest breu comentari tot el llibre desisteixo.

No puc deixar de dir que, entre la multitud de gèneres i subgèneres que Durrell encabeix en aquest artefacte literari (poesia, diàleg, assaig, dietari...) també hi ha la paròdia. Una part de ‘Sebastian’, el quart llibre, és un homenatge a l’Ulisses de Joyce. I hi ha una escena en un bordell d’Avinyó que – perdoneu-me – no té res a envejar a l’episodi del bordell del capítol Circe, tot i que l’erotisme de Durrell és més pujat de to, a l’estil del seu amic Henry James.

Per acabar, un comentari al marge. Algunes vegades aquest llibre m’ha fet pensar en Miquel de Palol, que per a mi és un dels escriptors vius més importants de la literatura catalana.

Cal que us digui expressament que m’ha encantat?

L'home-peix (2007)

2018-09-22T19:31:00.001+02:00

L’HOME - PEIX

People here used to believe
that drowned souls lived in seals.
At spring tides they might change shape.
They loved music and swam in for a singer.

Seamus heaney

“Jo havia agafat l’hàbit de mirar pel·lícules estrangeres en versió original. Com més estranya em fos la llengua en què s’hi parlava, millor. Així podia imaginar la història que s’adeia a les imatges i als personatges, construint un relat només per a mi. Un dia, veient un film en finès, passades les quatre de la matinada, vaig trobar una situació que em va colpir. Hi havia un home i una dona en una habitació. Asseguts en un sofà, displicentment, parlaven llargament. De sobte, l’home es va aixecar i va acostar-se a una peixera on hi nedava un peix. Hi va posar la mà i va treure el peix. Va saber retenir-lo en el puny clos. El peix es remenava nerviosament. L’escena es va centrar en la cara de l’home que mirava el peix amb estupor, fins que el va deixar caure a terra. El peix seguia movent-se frenèticament, ara pel terra, i l’home el mirava fixament. No puc saber com seguia l’escena. Ràpidament vaig canviar de canal presa d’una sensació estranya.”

Cada dia comptava les passes

del rebedor a la porta del carrer.

Després, mentre baixava

per l’ascensor repetia en veu baixa

una oració de frases poca –soltes.

Mirava el cel des del portal,

si feia sol, anava a mà dreta,

i si era núvol, a mà esquerra.

Era molt important mantenir-me en silenci

fins que arribava a dins de l’automòbil.

Quan l’engegava deixava anar un crit fort.

Podria dir que era un caprici,

una excentricitat,

però realment ho feia

per ajornar un dia més l’Apocalipsi.

La meva dona no era gaire afectuosa,

el seu comportament era distant

i no se m’acostava per acaronar-me

excepte quan el codi ho requeria.

Em mirava amb uns ulls que no eren normals

i espiava els meus actes amb un posat d’angúnia.

Se’m va acudir la idea que m’estava embruixant.

Totes les tardes sortia a caminar

per la platja. Recollia palets

i conxes i anava cap a casa

per construir figures amb les peces

que la mar em lliurava.

Tota la vida vaig estar esperant

la conclusió de l’enorme trencaclosques

que donés un sentit a aquella allau de formes

sense coherència, que em donava la tarda.

Va ser un fracàs,

la intuïció que les peces

tenien un sentit

que finalment es podia trobar

mai no va concretar-se.

Què et queda, quan només

tens a les mans les peces inconnexes

d’un projecte fallit?

Com quan jugues al pòquer

buscant l’escala de color

i només tens, al final de la mà,

algunes cartes que no poden lligar?

Així és el joc, m’he dit a mi mateix,

però no hi ha més mans,

ni tampoc més partides.

Vaig obsedir-me a aconseguir

el vídeo de l’escena del peix,

vaig remoure cel i terra

i al final el vaig rebre per correu.

Va arribar un paquetet

de paper d’embalar lligat amb un cordill.

Cerimoniosament, el vaig obrir

i vaig posar la cinta.

Era allí. Vaig estar-me

hores i hores veient cada escena

endavant i endarrere

amb el so a tot volum

i després en silenci.

Finalment vaig estar

molt de temps amb la vista fixada

a la pantalla grisa

del televisor.

En aquell temps, tot sovint escoltava cançons

que no estaven gravades a les cintes de cassette

que jo havia comprat.

Irrompien de sobte enmig d’aquelles

que jo estava esperant.

Això no m’afectava.

Era pitjor quan entre la meva roba

apareixien estris de la cuina,

coladors, ratlladors, una cullera,

o fins i tot un xiclet mastegat

o una pistola.

No en vaig voler fer cas

i finalment va retornar la calma.

“Una dona corria espantada pel carrer. No es veia ningú que la seguís però la seva expressió era atemorida i mirava constantment cap enrere. Baixava al metro i seguia corrent fins que agafava un tren que era a punt de sortir. Un cop a dintre d’un vagó s’asseia i mirava amb espant el seu voltant, especialment cada vegada que s’obria la porta després d’una parada. Unes quantes estacions més tard sortia de nou corrent, com si continués la persecució. Tornava a la superfície i corria i corria. Finalment, sempre corrent, fins i tot deixava enrere la ciutat però seguia endavant, no se sabia cap a on ni perquè ni amb quin objectiu. Continuava així fins que la imatge es fonia en negre i mantenia la pantalla fosca durant ben bé tres segons, com per marcar inequívocament un punt i a part”.

El país va canviar. els bars tancaren

i van ser substituïts per d’altres

no ben bé iguals, tot i que els bars

sempre s’assemblen entre ells.

Però la gent que havia estat feliç en aquells bars

estranyament va quedar vinculada

als llocs que havien ocupat els bars antics

i s’hi acostaven cada dia, circumspectes.

En no trobar-los es desconcertaven,

miraven el rellotge, donaven

algunes voltes per l’indret i finalment marxaven

per tornar l’endemà, com qui diu

encadenats en aquells llocs i en aquell temps,

presos del seu passat. Jo veia els homes

i les dones, com autòmats, tombant

sense rumb, i jo sabia què buscaven

més que no pas ells mateixos.

De nit, sortia en cotxe a la deriva

per carreteres mal il·luminades.

M’entretenia observant

les reaccions mecàniques del cos

acoblat a la màquina.

De vegades m’aturava i apagava els fars

per submergir-me en una fosca gairebé absoluta

que de seguida descobria algunes llums,

de la lluna, d’estels, d’alguna casa allunyada.

Tornava cap a casa i em dutxava

i m’adormia tot seguit a la butaca.

La pluja em produïa una inquietud

que només es calmava si em posava a llegir

els llibres més abstrusos.

Acompanyat pel soroll de les gotes de pluja

sobre el sostre d’uralita del cel obert, llegia

Hegel, o Kant, la guia telefònica, totes

les entrades de la lletra W de l’enciclopèdia,

tant se valia, no hi parava atenció,

només estava atent a la inquietud

que anava remetent fins que em calmava.

Al final del procés em quedava atordit

i una frase, o un nom i una adreça

es quedaven flotant a la meva memòria

sota el so de les gotes de pluja.

Un dia, quan tornava cap a casa,

em vaig trobar les coses canviades

ben bé des del portal, el color de l’escala,

el passamà, la llum de l’ascensor.

Quan vaig arribar al pis la clau no obria

i vaig tocar a la porta. En va sortir

la meva dona dient que no era ella,

que no era casa meva i que no

em coneixia de res. Em vaig sorprendre

i de l’ensurt vaig passar a l’ira

però ella no cedia. Van sortir veïns

i tots deien que no m’havien vist

mai de la vida i em van treure d’allà

com si fos un sonat o un malfactor.

De res no m’han servit reclamacions,

demandes judicials i tot això.

He perdut el meu pis, però també

m’he deslliurat per fi d’aquella dona.

Llavors no m’adonava. Ara sé

que em col·locava espines a la roba interior,

que em posava sang menstrual al meu cafè,

m’ho ha dit una senyora que m’ajuda.

De vegades posava música estrident

amb el volum molt alt.

Aleshores bevia més del compte

fins que la música se’m posava a dintre.

No era un estat agradable, gairebé

era com una possessió.

Això durava tant com l’ebrietat.

Quan tornava a ser sobri anava cap al llit.

Dibuixava a l’atzar i escrivia poemes. Sabia

que aquests procediments havien de servir

per obtenir un desig. Però, arribat

en aquest punt, podia dir

que no hi havia res que m’importés,

que no hi havia res per demanar.

No desitjava res i fins i tot

m’importunava que el meu Àngel de la Guarda

es posés a parlar-me tot sovint.

“A l’escena final, l’home que havia tret el peix de la peixera arriba en una platja deserta. Fa molt de fred, i vent. Entra a l’aigua vestit i camina cap endins del mar. En un moment donat l’aigua el cobreix i segueix avançant. La càmera l’enfoca des de sota de l’aigua i es veu com, tot d’una, l’home ja no pot treure el cap per respirar i s’ofega en poc temps, com el peix de l’escena primera.”

Volver, volver - Harry Dean Stanton

2018-05-10T15:39:00.001+02:00

Vicent Andrés Estellés

2018-04-14T18:29:00.000+02:00

He rebut amb molta il·lusió, com a regal d’aniversari, els vuit volums que composen la poesia completa de Vicent Andrés Estellés. Moltes vegades m’havia volgut comprar aquests llibres però mai no havia trobat el moment de fer-ho. No és que no conegui els seus poemes, la majoria de les obres les havia llegit a casa dels meus pares, però sovint he tingut ganes de tornar-hi, o bé de recordar algun llibre en concret, que no tenia a mà. Porto dos dies immers en la poesia d’Estellés i trobo que la visió en conjunt potencia la vàlua del seu autor, que va saber construir una poètica molt personal, que transcendeix qualsevol consideració generacional o de tendència estètica.

Em sembla que caldria una bona edició crítica de l’obra completa d’aquest autor. Estic segur que incrementaria el seu reconeixement. Tot i que no es pot dir que sigui un poeta oblidat, sí que trobo ens donaria unes claus noves que farien que s’incrementés el seu prestigi, ja que estic constatant que la seva vigència queda intacta.

Com passa amb els bons poetes, allò que Vicenç Andrés Estellés ens ha deixat és el testimoni de la seva visió del món individual i intransferible. Parla de tot, de coses nímies i de les més solemnes, amb la mateixa humilitat i a la vegada amb una potència que de vegades arrabassa.

No hi ha un poema que destaqui per sobre dels altres, tota l’obra és una sola obra, una cançó, una única salmodia, que dialoga amb el veí o amb els clàssics amb la mateixa honestedat.

cito a l’atzar:

ESPERA

La prostituta

tota la nit passeja.

Espera un home.

No parla amb ningú. Fuma.

De tant en tant, camina.

I tot així.

Kierkegaard. Un postmodern.

2018-04-14T17:50:00.001+02:00

Hi ha, salvades les barreres que posa el temps, l’idioma, que m’impedeix apreciar la qualitat literària dels seus escrits, més enllà de les idees, i la ideologia, una actitud en Kierkegaard que em resulta atractiva i que em remet, ja s’ha dit moltes vegades, als pensadors de la postmodernitat. Per començar, la seva figura contradictòria, dandi, amb unes disfuncions físiques que devien afectar de manera important la seva visió de les coses, profundament religiós, però a l’hora crític furibund de l’ortodòxia i, a la vegada, una ment lúcida i crítica que abominava del dogmatisme.

La seva obra, a diferència de la majoria dels filòsofs, no crea un sistema, simplement desenvolupa raonaments, de vegades contradictoris, i adopta punts de vista oposats en diferents escrits. Per aquest motiu, signa bona part de la seva obra amb pseudònims diferents, per evitar de defensar les opinions que hi exposa com a pròpies. Amb el seu nom signa la part, per a mi, menys interessant de la seva obra, composta de disquisicions teològiques.

Se’l considera el precursor de l’existencialisme perquè discorre sobre, com tothom sap, l’angoixa i la buidor de la vida. Però la impressió que em queda després de la lectura –parcial i incompleta- de la seva obra és que allò que busca és la bellesa del raonament, més enllà de la veritat de les proposicions on el porten les seves disquisicions. Això fa de Kierkegaard un pensador postmodern.

Aquesta actitud va confondre alguns dels seus estudiosos, com es el cas d’Adorno que, volent-lo interpretar literalment, com a qualsevol altre filòsof, arriba a conclusions errònies. Tinc la impressió que Kierkegaard no es creia res d’allò que escrivia, o bé potser entenia que allò que sentia un dia i que el movia a escriure en un sentit, l’endemà podia canviar, perquè era el seu humor qui governava el seu pensar.

També sé que a Soren Kierkegaard no li hauria agradat aquest comentari.

Però no puc evitar de sentir simpatia cap a l’home que va escriure algunes de les seves millors pàgines.

Roland Barthes

2018-03-25T17:00:00.001+02:00

L’any 1977 vaig estudiar COU a l’Institut Salvador Vilaseca de Reus. Allà, el profesor Ramon Oteo, ens parlava, entre moltes altres matèries sempre interessants, de lingüística. No sé si les clases de Ramon Oteo estaven emparades pel temari oficial de l’assignatura, tendeixo a pensar que no, perquè sovint se n’anaven cap a qüestions que trascendien allò que es pot esperar que conegui un estudiant d’ensenyament secundari. Però, justament per això, Ramon Oteo, que ens va abandonar fa uns anys, va ser un professor del que deixen emprempta en els alumnes, joves de setze i disset anys, que tot just s’inicien en la comprensió de l’entorn. Oteo ens va parlar de Saussure, és clar, però també de moltes altres coses, com deia, i recordó que ens va distribuir i analitzar detalladament un text de Roland Barthes, que em fa l’efecte que podría formar part del seu llibre ‘Elements de semiologia’ que havia apregut en castellà l’any 1970.

Des de llavors, Barthes va formar par de les meves referències. Per això, el vaig anar seguint i, uns anys més tard, vaig llegir amb interès el seul libre ‘Mitologies’, on mostra les seves idees de semiologia dels símbols, la segona de les seves línies de treball. He de dir que’Mitologies’, tot i que devia ser molt innovador quan va aprèixer l’any 1957, no em va produir una gran impressió, ja que em va semblar no molt diferent a altres obres que, durant els anys vuitanta, ja havia llegit prèviament.

Tot i amb això, vaig anar topant amb Barthes, malgrat que és un escriptor que no està de moda, en cites d’altres autors, aquí i allà, i això ha anat mantenint viu el seu record, entrañable, ja que el relaciono amb la meva joventut. Aquesta presència discreta de Barthes ha fet que, fa poc, em digués que em calia tornar a donar una ullada a la seva obra, especialment als llibres de caràcter més literari, que fins ara no coneixia. Així, tinc finalment a sobre de la taula la seva autobiografía, ‘Roland Barthes’ i ‘Fragments d’un discurs amorós’. He de dir que m’han sorprès molt gratament. ‘Roland Barthes’ és un llibre de reflexions, l’autor intenta explicar-se no a través dels fets de la seva vida sinó utilitzant idees i anècdotes aïllades que van confegint un fresc molt atractiu i d’una gran alçada intel·lectual. ‘Fragments d’un discurs amorós’ sorprèn pel fet que es tracta d’un estudi sobre diversos elements que conflueixen en el sentiment i en la idea de l’enamorament, fent referencia a conceptes que apareixen en les obres de grans pensadors i literats, des de Plató fins a Nietzsche, passant per Lacan, Baudelaire o Sant Joan de la Creu. Són dos llibres que, sense conèixer res més de l’obra de Barthes, ja serien sufients com per tenir-lo present com a escriptor important.

De vegades, pendents de les modes i de les novetats, deixem de banda escriptors molt notables, fonamentals, com en el cas de Roland Barthes.

Parerga i Paralipòmena

2018-03-18T13:11:00.001+01:00

Les meves divagacions intel·lectuals m’han portat durant els últims mesos per camins que abans havia transitat escassament. Fa temps que m’interessa el filòsof Arthur Schopenhauer, però m’havia quedat fins fa ben poc en la superficie del seu pensament. He estat llegint, confesso que no pas sencer, ‘El món com a voluntat i representació’ traduït al castellà per Pilar López de Santa María i publicat per Trotta. No he pogut tenir noticia de cap edició en català d’aquest llibre cabdal de la filosofía del segle dinou, és una llàstima.

No sóc capaç de glosar una obra tan enorme, parlo de la seva extensió però també de la seva talla intel·lectual. Potser alguns sabeu que porto una pila d’anys escrivint sobre la fugida i, és clar, va ser una de les idees que vaig anar a buscar en aquest llibre. Entre altres coses, en diu això:

En cada grado que el conocimiento ilumina, la voluntad se manifiesta como individuo. En el espacio y el tiempo infinitos se encuentra el individuo humano como finito y, por lo tanto, como una magnitud ínfima frente a aquella, arrojado en ella; y debido a su carácter ilimitado, él solo tiene un cuándo y dónde relativos, no absolutos: pues su lugar y su duración son una parte finita de un ser infinito e ilimitado. Su verdadera existencia se da solo en el presente, cuya libre huida hacia el pasado es un continuo tránsito a la muerte, un constante morir; porque su vida pasada, al margen de sus eventuales consecuencias en el presente y del testimonio sobre su voluntad que ha quedado estampado, se ha acabado por completo, ha muerto y ya no existe; por eso desde el punto de vista racional le ha de resultar indiferente que el contenido de aquel pasado sean tormentos o placeres. Mas el presente se le convierte constantemente en pasado entre las manos: el futuro es totalmente incierto y siempre breve. Así, su existencia, considerada ya únicamente desde el aspecto formal, es un continuo precipitarse el futuro en el muerto pasado, un constante morir. Si la vemos desde el aspecto físico está claro que, así como nuestro andar no es más que una caída constantemente impedida, la vida de nuestro cuerpo no es más que un morir continuamente evitado, una muerte siempre aplazada: y, finalmente, también la actividad de nuestro espíritu es un aburrimiento constantemente apartado. Cada respiración rechaza el constante asedio de la muerte con la que luchamos de esa manera a cada segundo y luego también en intervalos mayores cada vez que comemos, dormimos, nos calentamos, etc. Al final ella tiene que vencer: pues en ella hemos recaído ya simplemente por nacer, y no hace más que jugar un rato con su presa antes de devorarla. Mientras tanto, proseguimos nuestra vida todo el tiempo posible con gran interés y mucho esmero, igual que hinchamos una pompa de jabón tan grande y todo el tiempo como sea posible, aunque tenemos la firme certeza de que estallará.

Vivim fugint de la mort i el nostre esperit actúa per evitar l’avorriment. I dit això queda ben poca cosa per dir.

Per afluixar una mica de l’esforç que m’exigia la lectura d’aquest llibre he estat llegint també ‘Parerga i Paralipòmena’ l’única obra que va tenir èxit en vida del seu autor i que li va donar popularitat. Són textos esparsos i n’hi ha de tota mena. En ells, de vegades Schopenhauer es deixa portar per les seves fòbies, per exemple la vida acadèmica de la universitat de la seva época, i s’hi poden trobar exemples de la ben coneguda misoginia de l’autor.

Fins i tot, al final del llibre hi ha alguns poemes que afegeix solament per si hi ha algún lector que sent curiositat per aquesta faceta, escassament conreada, de l’escriptor. El llibre acaba amb uns versos que posen de manifest la indiferència que li produeix el poc ressò que les seves obres havien tingut entre el públic.

Cansado estoy ahora, al final del camino,

La débil cabeza apenas puede llevar el laurel:

Pero miro contento lo que he hecho,

Siempre impertérrito por lo que otros digan.

Asklepios, de Miguel Espinosa

2018-03-18T12:38:00.002+01:00

Asklepios era, per als grecs antics, el déu de la medicina, però jo ja em pensaba, quan vaig disposar-me a llegir la novel·la de Miguel Espinosa, que aquest llibre no havia de versar sobre el déu grec. L’Asklepios d’Espinosa és un grec antic exiliat en el món contemporani. Tot el llibre es dedica a glosar l’estranyesa que el món modern li produeix a aquest personatge que es regeix per uns valors , la veritat, la bondat, la bellesa, que per a l’autor avui es troben escassament, i per disertar sobre l’enyor d’una patria imposible de recuperar: el temps passat.

Miguel Espinosa va ser en vida un autor maleït, amb molt de prestigi però conegut escassament, els intents de recuperació de les seves obres en temps posteriors (Siruela va reeditar-ne alguns llibres fa no gaire temps) no van tenir tampoc massa èxit. I malgrat tot, es tracta d’un escriptor molt singular i m’atreviria a dir que un dels millors de la seva generació, si bé és cert que els seus escrits potser són més a prop dels posibles lectors actuals que dels dels anys setanta, encara que no es troba massa lluny de Juan Benet o de Luis Goytisolo.

Askelpios va aparèixer l’any 1985, quan el seu autor ja havia mort. En vida solament va publicar ‘Las Grandes Etapas de la Historia Americana (Bosquejo de una Morfología de la Historia Política Norteamericana)’ (1957), ‘Escuela de Mandarines’ (1974, Premi Ciutat de Barcelona) i ‘La tríbada falsaria’ que va aparèixer l’any 1980, poc abans de la mort del seu autor ocorreguda l’any 1982.

Jo n’havia sentit a parlar i em vaig recordar d’ell de nou perquè acaba d’aparèixer ‘Cartas a Mercedes’ la seva correspondencia inèdita amb un amor de joventut. Però em vaig dir que potser era el moment de llegir els llibres importants d’Espinosa, en lloc de començar per unes cartes, i la casualitat ha volgut que Asklepios sigui el primer llibre que ha arribat a les meves mans en l’ edició de 1985.

Deixo constancia de la lectura d’aquest llibre perquè m’ha impressionat i perquè no m’acabo d’explicar el poc ressò que ha obtingut la seva obra, tot i haver assolit el reconeixement de la crítica i d’una minoría de lectors.

Felisberto Hernández

2017-10-14T16:28:00.001+02:00

Ja està, ja ho he acabat de decidir. Sé que no té cap importància, potser ni tan sols per a mi, però he arrodonit aquesta opinió després de molts anys i crec que ja serà inamovible. Els meus escriptors sud americans preferits són, amb el permís de Jorge Luis Borges, que considero un espècimen d’un altre ordre i amb el qual mantinc una relació constant, conjugal, com a lector, i per això situo en una altra dimensió, són, deia, Alvaro Mutis i Feisberto Hernández. Cap dels dos no necessita que jo els descobreixi, són dos referents molt importants, tot i que no es troben a la cúspide de les preferències dels lectors ni dels crítics. Hauria de justificar-me. Durant molt de temps, quan tenia vint-i-pocs anys, trobava que el meu escriptor preferit era Gabriel García Márquez. Abans dels divuit anys havia llegit tota la seva producció fins a aquella data. El descobriment de ‘Cien años de soledad’ va suposar un cataclisme per a la meva sensibilitat literària i van ser les seves opinions que em van conduir al descobriment de Daniel de Foe i de William Faulkner, que encara avui trobo que són dos escriptors excepcionals. Tot i amb això, tinc la idea que després de ‘Cien años de soledad’ i ‘El otoño del patriarca’ García Márquez es va instal·lar en una posició còmoda. Els seus llibres posteriors, tot i que en ells s’hi poden trobar passatges memorables, no arriben als nivells d’intensitat de la seva primera producció. Estrictament podríem dir que és un escriptor d’un sol llibre. Tots els llibres anteriors marquen el camí que conduirà a la seva obra mestra i després d’ella, la seva obra posterior no arriba als nivells de genialitat d’aquella. També hi ha Vargas Llosa. També és un escriptor excepcional però molt més irregular i, com García Márquez, el seu pitjor defecte és que ha escrit massa. Recordo amb admiració ‘La Ciudad y los perros’ però també la meva decepció quan vaig provar de llegir ‘La casa verde’ que, no n’estic segur, però crec que no vaig arribar ni a acabar de llegir-la. Després l’he seguit solament de manera parcial, vull dir que no l’he llegit completament però els seus llibres no estan garantits, de vegades són molt bons i altres vegades no tant. N’hi ha molts més, d'escriptors, és clar, i segurament, com en tota selecció, cometo una injustícia de la qual jo mateix me’n penediré en algun moment, vull dir que Onetti Cortázar, Rulfo i d’altres que ometo per no ser pesat, són escriptors de primeríssima fila i potser en algun moment variaré l’escalafó que ara estableixo. Els meus escollits són autors d’obra escassa i coherent. Mutis és l’autor d’una sèrie de textos que tenen com a nexe comú el personatge Macqroll el Gaviero. Em fascinen els escenaris i les anècdotes minúscules, els personatges. No entraré en detalls, per a mi la seva lectura va ser i encara és una experiència inoblidable. Fa molt de temps, l’any 1990, vaig descobrir Felisberto Hernández en una edició antològica que va publicar Siruela. També em va fascinar. Hernández fa una composició indestriable entre ell mateix, la seva vida, el seu personatge, un pianista mediocre que malviu de les seves actuacions, i els productes de la seva imaginació. Però no havia tornat a llegir-lo fins fa uns quants dies que vaig descobrir en una llibreria un recull dels seus escrits pòstums editat per una petita editorial, Sitara, i la seva lectura ha revifat en mi la vella adoració cap al mestre oblidat. Alguns dels textos ja els havia pogut llegir al llibre de Siruela, però, tot i amb això, he obtingut unes hores de veritable plaer en la lectura de ‘Hoy estoy inventando algo que todavía no sé lo que es’ de Felisberto Hernández. Llegiu-lo.

'Els braços del vent', l'últim volum de Xavier Amorós

2017-09-29T12:49:00.001+02:00

'Els braços del vent', l'últim volum de Xavier Amorós

Presentació del cinquè volum de l'Obra Completa de Xavier Amorós

2017-09-27T18:13:00.002+02:00

Veu la llum el cinquè volum de l'obra completa del reusenc Xavier Amorós

Un acord entre la família de l’escriptor i l’Ajuntament ha donat lloc a la impressió d’’Els braços del vent’

Redacció

El global de la producció de Xavier Amorós ha quedat, ara sí, recopilada amb l’edició del cinquè i últim volum que aplega, sota el títol Els braços del vent, el més recent tram de l’obra d’aquest poeta i escriptor reusenc i que compta amb prop d’un miler de pàgines. Després que, tot i trobar-se ja recollits els textos, el darrer dels llibres que donen forma a la col·lecció hagués de romandre un temps pendent d’imprimir-se per una qüestió de pressupost, una col·laboració entre la família d’Amorós i l’Ajuntament de Reus ha permès que, finalment, pugui veure la llum. El mateix autor el rebia ahir a les seves mans en un acte sorpresa organitzat a la biblioteca pública que porta el seu nom, i que va resultar força emotiu per tot el que aquesta fita implica.

El llibre, que ha estat editat per l’Ajuntament i imprès a Rabassa il·lustra la portada amb una fotografia d’Isabel Amorós Moragas. L’escriptor va fer també, en una xerrada conduïda per la regidora de Cultura, Montserrat Caelles, i que va aplegar força públic a l’entrada de la biblioteca municipal, un repàs a la seva obra així com a les experiències personals. La impressió del volum coincideix amb la Capital de la Cultura Catalana Reus 2017. Més enllà d’Els braços del vent, presentat ahir, la resta de volums que integren l’obra completa de Xavier Amorós, porten per títol El meu veritable palau, Tal dia farà un any, L’agulla en un paller i L’agulla en un paller II, per aquest ordre.

A cura de Rosa Cabré

El primer llibre de les obres completes, El meu veritable palau, va editar-se l’any 2004. I el quart i últim fins ara, L’agulla en un paller II, va seguir el mateix camí l’any 2010. Tant els anteriors volums com també el que ara es dóna a conèixer han estat realitzats a cura de Rosa Cabré i igualment editats per l’Ajuntament de Reus. Amorós (1923, Reus) és, tal com queda reflectit a les sobrecobertes de la col·lecció, fill de Rodolf Amorós Cabré, de Pradell de la Teixeta, i de Maria Solà Miret, de Maials. Assidu a les tertúlies reusenques i membre de la Secció de Literatura i idiomes del Centre de Lectura, va començar a escriure poesia ininterrompudament al 1940 i va publicar els primers versos al 2000, un llibre anomenat Poemes inèdits de Xavier Amorós (1940-1959). Dos anys abans, al 1998, l’Ajuntament de Reus li havia concedit el títol de Fill Il·lustre de la Ciutat, i al 2004 el reusenc va ser nomenat doctor honoris causa per la URV i va rebre la Creu de Sant Jordi.

Bob Dylan - No hi pensis més, tot va bé.

2017-08-05T17:48:00.001+02:00

Don't Think Twice, It's All Right

Well it ain't no use to sit and wonder why, babe

Ifin' you don't know by now

An' it ain't no use to sit and wonder why, babe

It'll never do some how

When your rooster crows at the break a dawn

Look out your window and I'll be gone

You're the reason I'm trav'lin' on

Don't think twice, it's all right

And it ain't no use in a-turnin' on your light, babe

The light I never knowed

An' it ain't no use in turnin' on your light, babe

I'm on the dark side of the road

But I wish there was somethin' you would do or say

To try and make me change my mind and stay

We never did too much talkin' anyway

But don't think twice, it's all right

No it ain't no use in callin' out my name, gal

Like you never done before

And it ain't no use in callin' out my name, gal

I can't hear ya any more

I'm a-thinkin' and a-wond'rin' wallkin' way down the road

I once loved a woman, a child I am told

I give her my heart but she wanted my soul

But don't think twice, it's all right

So long honey babe

Where I'm bound, I can't tell

Goodbye is too good a word, babe

So I just say fare thee well

I ain't sayin' you treated me unkind

You could have done better but I don't mind

You just kinda wasted my precious time

But don't think twice, it's all right

No hi pensis més, tot va bé

De què serveix que ara em cridis

si sempre m’has ignorat.

De què serveix que ara em cridis

si jo ja no et puc sentir

i ja me’n vaig carretera avall

pensant en tot el que no ha passat.

El que et donava no ho va voler.

No hi pensis més, està bé.

Camino sense saber on vaig,

el camí m’ho dirà.

Dir-te adéu m’ha sonat molt fort

per això t’he dit ja ens veurem.

No puc dir que m’hagis maltractat,

volia més però no hi fa res,

diguem que vaig perdre el temps amb tu.

No hi pensis més, tot va bé.

I no cal que et pendeixis,

ara ja tant li fa,

i no cal que t’hi capfiquis

si mai no te’n vas adonar.

Quan el gall canti, quan surti el sol

dóna un cop d’ull, jo ja no hi seré,

ets els motiu que jo hagi marxat.

No hi pensis més, està bé.

De què serveix que encenguis el llum

si mai no ho havies fet,

de què serveix que encenguis el llum,

sóc a la fosca del camí.

Hauria volgut que haguéssim parlat

per evitar que jo me n’anés

però, fet i fet, no parlàvem mai.

No hi pensis més, tot va bé.

DIETA

2017-02-26T16:56:00.000+01:00

Quan, primer, vas deixar de fumar
vaig voler perdonar-t'ho.
Potser, després de tot, sembla que és cert
que fumar no fa bé i és explicable
evitar avui el plaer per preservar
per a demà l'absència de dolor.
Però quan vas decidir de desplaçar-te
per Barcelona amb una bicicleta
ja vaig pensar que anaves malament.
El límit de la meva paciència
ha estat que tu, insensible als meus precs,
fins i tot has omès de la teva dieta
la carn de bou i, aplicada, rosegues
uns brots de soja o jo què sé què és.
Adéu. Me'n vaig a viure amb la portera
que fuma i beu fins arribar a l'excés
i sap cuinar-me uns estofats de toro,
tu saps que no faig broma, no podria
fer broma d'un assumpte com aquest,
que faran que t'oblidi tot seguit.

(Del llibre 'La felicitat' 1996)