L’aperitiu és un ritual social ben ancorat en la societat francesa; encara que és menys sistemàtic que abans, durant el cap de setmana o les vacances, segueix sent pràcticament inevitable. Serveix per compartir una copa amb algú, un conegut, amic o familiar abans d’asseure’s a la taula. És un moment de convivència que els francesos aprecien molt. Es pot prendre l’aperitiu en un bar, però és més habitual prendre’l a casa. De fet, no és estrany convidar els coneguts (del treball o del barri) només per a l’aperitiu: un cop acabat, els convidats tornen a les seves cases per menjar.

L’aperitiu funciona com una cambra d’aire, una transició: després de la jornada de treball, permet descomprimir, passar a l’esfera íntima; abans del menjar amb els amics o la família, permet que els convidats s’instal·lin i que, amb l’ajuda de l’alcohol, tots se sentin a gust; el o la cuinera també tindrà l’ocasió d’acabar tranquil·lament els últims preparatius per al menjar (de fet és aquesta persona que anuncia el final de l’aperitiu i convida a entaular-se). Si la gent només està convidada per prendre l’aperitiu, això ajudarà a conèixer-los millor, a saber si volem renovar o no la invitació i a portar les coses més lluny convidant-los a dinar o sopar la propera vegada.

L’aperitiu, o millor dit, com diuen els francesos: “l’apéro”, dura almenys una mitja hora però sovints’allarga: no és rar que aquest ritual duri una hora i mitja. En aquest cas, es torna a fer una o dues rondes de beguda. Amb la finalitat de no acabar massa begut (els alcohols proposats, com el whisky o el pastis, poden ser forts), l’aperitiu va acompanyat d’un piscolabis (que no té res de veure amb les tapes!): cacauets, galetes salades, olives…

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

« Elle entrait en disant »: la t final de « entrait » que no es pronuncia a: « Elle entrait » o a « Elle entrait pour annoncer… », aquí pot sonoritzar-se:

El problema és que hi ha diversos tipus d’enllaç: els que són obligatoris, els que són opcionals i els que estan prohibits. Com es pot saber de quin tipus d’enllaç es tracta? És difícil saber-ho. Podem intentar identificar a grans trets algunes regles, encara que no siguin del tot exactes.

Els enllaços obligatoris sovint es refereixen a grups de paraules que formen una unitat de manera que aquestes paraules no podrien existir per separat:

A « Ils ont » i « Vous allez », els pronoms « ils » i « vous » estan estretament relacionats amb la base verbal. Per tant, pronunciarem:

Els enllaços estan prohibits quan aquests haurien d’unir dos grups de paraules amb diferent funció gramatical:

A « Le printemps est arrivé », « le printemps » és el subjecte i « est arrivé » és el verb; és impossible unir amb un enllaç aquests dos grups:

Per a la resta de casos, l’enllaç és opcional. Heu de saber que com més vegades feu enllaços opcionals, major serà el vostre registre formal i « elegant ». En el nostre primer exemple, podeu fer l’enllaç o no fer-lo:

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Siguem clars des del principi: no hi ha cap regla.

Certament, un pot estrènyer la mà però no és obligatori. Molt sovint, l’encaixada de mans és més habitual per als col·legues que treballen directament junts. Però, sens dubte, no es torna a fer la volta als despatxos per a “serrer la louche” (com es diu col·loquialment). Us adonareu que la major part del temps els francesos marxen de la feina… sense saludar ningú!

Si per casualitat us creueu amb un company en el moment de marxar, tindreu  prou amb dir-li  «Au revoir» o bé saludar-lo amb la mà de lluny -cosa gairebé impossible de fer quan arribeu!

L’explicació? És difícil de dir! Potser és perquè les llargues salutacions del matí es fan finalment en el seu temps de treball, i les del vespre es fan en el seu temps personal, del qual els francesos són molt gelosos…

En qualsevol cas, es podria pensar que l’origen de l’expressió catalana («marxar a la francesa«, que significa marxar sense saludar) ho explica clarament! No, en absolut,  ja que, per als francesos, marxar sense saludar es diu: «filer à l’anglaise«!

No us sentiu, doncs, molestos si un company, que pel matí ha tingut la feina de venir fins al vostre despatx per a saludar-vos, al final del dia marxa gairebé d’amagatotis!

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Potser ja has sentit parlar a un suís francòfon. Potser també has detectat un accent. Quins són doncs les particularitats de l’accent suís?

La primera es refereix a la conservació d’uns certs arcaismes: pronunciacions avui desaparegudesper a la majoria dels parlants contemporanis continuen vigents a Suïssa. Per exemple, un suís pronunciarà maux [mo] i mots [mɔ] (mentre que la resta de francòfons pronuncien les dues paraules de la mateixa forma: [mo]); de la mateixa manera, si avui patte i pâte es pronuncien [pAt], a Suïssa es continua pronunciant [pAt] et [pat].

La segona particularitat de l’accent suís és la seva velocitat: els suïssos són, de fet, els parlants francòfons que parlen més lentament. Segons un estudi realitzat per Sandra Schwab i Isabelle Racine el 2012 (Universitat de Ginebra), els suïssos parlen un 6% més lent que els parisencs i fins a un 20%més lent alguns casos. Aquesta característica de la parla suïssa fa que et resulti més fàcil entendre al teu interlocutor i potser Suïssa sigui un lloc preferit per a les teves primeres estades lingüístiques.

La tercera característica també es refereix a la prosòdia i es diu penúltima prominència. Aquest és el fet més destacat de l’accent suís. Com ja saps, l’accent tònic del francès es col·loca sistemàticament en l’última síl·laba del grup rítmic. Els suïssos, en canvi, tendeixen a posar aquest accent en la penúltima síl·laba del grup. En aquest vídeo trobaràs alguns exemples com « C’est la première chose qu’il FAUT dire » i « Il était marié avec une VAUdoise ». («És el primer que has de dir» i «Estava casat amb una valdenca», -del cantó suís de Vaud).

¡Et desitgem unes bones festes!

El Salari Mínim Interprofessional de Creixement, més conegut per l’abreviatura SMIC, és, a França, el salari mínim per hora per sota del qual està prohibit pagar un empleat. Es revaloritza almenys cada any, l’1 de gener. A més, si la inflació observada entre el nivell utilitzat com a referència per a l’últim augment de l’SMIC l’1 de gener i el darrer mes conegut (N-1) supera el 2%, es revaloritzarà automàticament en el mes N+1 pel percentatge d’aquesta inflació.

A causa de la forta pujada de la inflació el darrer any, s’han produït diverses revaloritzacions automàtiques el 2022: després d’una pujada «normal» del 0,9% l’1 de gener, es va revaloritzar un 2,65% l’1 de maig i un 2,01% l’1 d’agost.

El seu increment correspon almenys a la inflació observada l’any anterior, més el 50% de l’increment del poder adquisitiu del salari bàsic per hora del treballador.

Des de l’1 d’agost de 2022, el valor de l’SMIC brut és d’11,07 € per hora a França, o sigui que, per a un treball a temps complet, suposa 1.678,95 € bruts mensuals, és a dir, 1.329,05 € nets. Entre els països de l’OCDE, França té un dels salaris mínims més alts.

El 2021, el salari mínim va afectar 2,04 milions d’empleats (aproximadament el 12% de l’ocupació assalariada a 1 de gener de 2021). Entre els assalariats amb salari mínim, el 59,3% són dones, el 24,1% treballa en empreses de menys de 10 empleats i el 34,6% exerceixen la seva activitat a temps parcial.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

El menys conegut dels accents utilitzats en francès és sens dubte la dièresi. Per a què serveix i quina és la pronunciació correcta de les paraules que la contenen?

En francès, aquest accent és un signe ortogràfic format per dos punts juxtaposats que es col·loquen sobre determinades vocals: e, i, o, u, y. Indica que la vocal accentuada no ha de formar un dígraf i que, per tant, ha d’estar separada de la vocal anterior o següent a la divisió sil·làbica.

Sabeu, per exemple, que en francès el dígraf -ai- es llegeix “è”; el trobem molt sovint, especialment en les desinències de l’imperfet en primera, segona i tercera persona del singular així com en la tercera persona del plural:

Je jouais, tu jouais, il jouait, ils jouaient

Si la i porta dièresi, ja no es pot associar amb la a que la precedeix per formar el fonema “è”; aquest és el cas de la paraula « dadaïsme »: [da/da/ism]. De la mateixa manera, amb « héroïsme », la grafia -oi- no pot llegir-se «wa» sinó o/i: [e/ro/ism].

Finalment, cal assenyalar que des de les correccions ortogràfiques de 1990, les paraules acabades amb la síl·laba -gu- es pronuncien clarament i seguides d’una e o una i porten dièresi a la u: aiguë (agut), ambiguë (ambigu), ambigüité (ambigüitat), contiguë (contigu), exiguë (exigu), exiguïté (exigüitat).

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Molts francòfons nadius s’equivoquen sobre l’ús (i el significat) d’amener i d’apporter. Però això no ha d’impedir que els estudiants de francès com a llengua estrangera parlin millor que ells!

El verb amener deriva de mener i significa “portar”; gràcies a això, s’especifica un moviment insistint en el punt d’arribada, el destí. En principi, segueix un complement que designa una persona o un animal, perquè es porta un ésser (persona o animal) que es desplaça per si mateix i que, per tant, no portem.

Quand il vient à la maison, il amène toujours son chien.

Apporter, per contra, que deriva del verb porter, procedeix del llatí apportare i significa portar alguna cosa a algú. El complement d’apporter, per tant, només pot ser inanimat. Com amener, apporter, insisteix en el punt d’arribada.

Quand il vient à la maison, il apporte toujours une bouteille de vin.

Les fórmules « amener avec soi » (portar amb si) i « apporter avec soi » (portar amb si) són ambdues pleonasmes i, per tant, incorrectes.

Queda ara per distingir entre els verbs emmener i emporter, que també es confonen en gran mesura. Emmener significa portar amb si una persona, un animal, emfatitzant el punt de partida, el lloc que es deixa i del qual se n’allunya un. A més, emmener posa èmfasi que un cop s’ha arribat a destí, es queda amb la persona que s’ha endut. Lògicament, emporter significa el mateix per alsobjectes inanimats.

Il m’emmène danser ce soir.

J’emporte mes papiers d’identité en sortant de la maison.

En els nostres cursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Quina és la pronunciació correcta de la grafia oi? La e llatina es va transformar, en un primer moment, a La Gàl·lia, en ei. Per exemple, me, lògicament va passar a mei. A principis del segle XII, aquest diftong es va transformar de nou en oi; i així mei es va escriure moi. És, per cert, l’ortografia actual del francès.

Però si la grafia va arrelar fa ja un mil·lenni, la llengua parlada ha continuat evolucionant i l’ortografia no ha correspost més a la fonètica. A la fi del segle XII oi es va pronunciar “oé” després “oè”. Si aneu al Quebec, és així com es pronuncia.

A la fi del segle XV, els habitants de París comencen a pronunciar “wa”; aquesta pronunciació aviat es difon en tot el país i a la Revolució, només els aristòcrates continuen pronunciant “oè”. Més tard, un episodi cèlebre de la història de França mostra fins a quin punt la pronunciació “wa” s’havia tornat majoritària. En la Restauració, en 1814, es diu que, en el moment de la pujada al tron, Luis XVIII hauria pronunciat: “Le Roè, c’est moè“, la qual cosa li hauria valgut gran nombre de burles.

Però atenció! En la mateixa època, oi, en algunes paraules, comença a pronunciar-se no “wa” sinó “è”. Llavors es va canviar la grafia per ai. És per aquest motiu, per exemple, que existeix la paraula français i el nom François: el primer, al contrari del segon, va sofrir la reforma de l’ortografia, es pronuncien de forma diferent però tenen un origen comú.

En resum, després d’aquesta època, cap altre canvi de pronunciació ha canviat el curs de les coses, i heus aquí perquè la grafia oi es pronuncia encara “wa”!

En els nostrescursos de francès per a empreses, també s’aprèn això!

Com cada any al setembre, i des de fa més de 13 anys, es reprenen les classes de francès a VOILÀ. Estem contents de començar un nou any amb els nostres antics clients (alguns dels quals porten amb nosaltres des del naixement de VOILÀ); i amb gran entusiasme donem la benvinguda als nous!

En els darrers anys, a causa del covid, l’organització de les formacions s’ha modificat profundament i això de tal manera que és inimaginable tornar enrere. A causa de l’auge del teletreball, la major part de les classes s’han impartit en línia. La durada de les formacions també s’ha ampliat i ja no és estrany que una empresa ofereixi formació al juliol o fins i tot l’agost. Per tant, ens hem adaptat als nous imperatius i continuem desenvolupant-nos centrant-nos en 5 àrees:

1. Centrar-se exclusivament en l’oferta de cursos de francès a empreses
2. Oferir classes presencials i classes en línia
3. Garantir una resposta constant a les variades i canviants necessitats dels nostres clients
4. Prioritzar la contractació de professors ben formats i motivats
5. Ajustar els nostres preus al màxim

Aquest any, òbviament, seguirem esforçant-nos per fer una millor feina per satisfer els nostres clients, tant els antics com els nous. Com? Simplement qüestionant constantment les nostres pràctiques i les nostres creences!

Us desitgem un excel·lent any d’aprenentatge del francès amb nosaltres!