La vista cansada</h1> <p>2025-06-19T09:39:40+02:00</p> <p><a href="https://carlesbellver.net/llibres/undimoni/notes/">Notes de l’autor</a> sobre els contes d’<em>Un dimoni en pràctiques</em>.</p> </article> <article> <h1>Un míssil amarg contra la sororitat</h1> <p>2026-03-08T07:54:29+01:00</p> <p><span style="font-size: x-small;">Títol: <i>Criatures podrides</i><br />Autora: Amy Twigg<br />Edicions de la Ela Geminada<br />Girona, 2026<br />412 pàgines<br />Trad. d’Anna Carreras</span><br /></p><p style="text-align: right;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhsV__XQDGVaDVZkCs-5qmjmUhLF1GbfWtXICE54N5QmncBbJ_p2Mi63o9uf9ncWxnmm6aYOZthuqnRi7EAa8A4DKxtLhus4IOoDlL2D-9Vuet6M7b_XSApnsDHeh9zwUxzjOq_0NNWiQPfah82vw2YF2dkJrpt7V0Cligan2Y8aUpHKZg9b_Dls6mn3h8/s837/9791399079043.jpeg" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"></a>Aquest és un relat un poc sorprenent, sobretot si tenim en compte que l’ha escrit una dona. No sé molt d’Amy Twigg: el que diu la solapa del llibre és tot el que se’n pot trobar a internet: que és anglesa –i sembla prou jove (enlloc consta la seua edat)-, que va estudiar Escriptura creativa i que amb <i>Criatures podrides</i> va guanyar el BPA Pitch Prize i va alçar molt d’enrenou. <br /> Es tracta d’una història que comença d’una manera diguem-ne inadvertidament rutinària. Iris (trenta-dos anys) decideix entrar en una comuna de dones –la Casa de l’Esquerda- per veure si la seua precària realitat vital millora. Ho fa atreta per una de les residents a la casa, la misteriosa Hazel. Al front del matriarcat domèstic es troba Blythe, una dona vigorosa i resolutiva.<br /> El perfil de les qui s’hi acollien ens el podem imaginar: “No totes fugien de la violència. Hi havia dones que venien perquè estaven esgotades de la jornada de vuit hores, de treballar per pagar una casa on gairebé no vivien i d’ascensos que mai no arribaven. Dones cansades de cites frustrants i d’escalfar-se els àpats al microones, de rebre fotopolles que no havien demanat i dels embussos del trànsit. D’anar joguinejant amb les claus quan tornaven a casa i era fosc, de tapar la beguda amb la mà perquè no els hi posessin res, de no beure ni un glop perquè el cambrer els havia fet mal rotllo”.<br /> Fins ací tot en ordre. La Casa de l’Esquerda sembla un d’eixos espais segurs per a les dones, on exercir amb llibertat i goig la sororitat. Però no. El que passarà, i s’anuncia al text quasi de seguida, és inesperat. Podríem dir que la novel·la comença com <i>Terra d’elles</i> i acaba com <i>El senyor de les mosques</i>. <br /> <i>Terra d’elles</i> (<i>Herland</i>) és una utopia de ciència ficció obra de Charlotte Perkins Gilman. Tracta d’una societat habitada únicament per dones on imperen l'ordre, la pau i la racionalitat.<br /> Aquesta ginecotopia presenta una col·lectivitat cooperativa en què les relaciones de competència han estat transformades en relacions de solidaritat. En algun lloc de Sudamèrica, tres milions d'amazones viuen felices en cooperació i comunió amb la natura. Es reprodueixen per mitjà de la partogènesi i han aconseguit concebre únicament filles. La seua religió és el panteisme matern (reten culte a Maaia). Una maternitat transversal a la societat, que influeix en totes les arts i indústries, que protegeix absolutament tota la infància i li proporciona l'atenció i la formació més perfectes.<br /> <i> Terra d’elles </i>és el segon volum d'una trilogia i es va publicar originàriament en 1915. El va traduir Jordi Vidal i es va editar en català en 2002.<br /> <i> El Senyor de les Mosques</i>, al seu torn, és una novel·la més coneguda. La va publicar en 1954 William Golding, guanyador del Premi Nobel de literatura. Tracta sobre un grup de jovenets britànics encallats en una illa deserta que intenten d'autogovernar-se amb resultats esgarrifosos. Una faula sobre les pulsions de violència innates en l’individu que va fer fortuna (el volum va ser traduït per Manuel de Pedrolo i publicat en català en 1966).<br /> Doncs bé, tot el que passarà a l’espai suposadament ideal de la Casa de l’Esquerda revelarà les contradiccions de la naturalesa humana (mascle i femella indistintament). La història d’amor d’Iris amb la Hazel (esquer del relat) anirà evolucionant, però també ho faran, a pitjor, les relacions entre les dones residents i els propis humors de la Blythe. La intervenció masculina, això sí, no hi ajuda, sinó que precipita els esdeveniments.<br /> No desvele res si escric que la cosa acabarà fatal, com la narradora ens adverteix repetidament. El que semblava una paràbola feminista acaba convertint-se en la seua nèmesi. Però el flux narratiu d’Amy Tigg llisca tan suaument i tan ben greixat que hi anem caient sense adonar-nos-en. I així passa la glòria del món (i de les dones).</p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><br /><p style="text-align: right;"><b>Joan Garí</b></p><p>Publicat en <i>Ara </i>el 2-5-2026<br /><br /></p> </article> <article> <h1>UN MAIG DE CHAMPIONS</h1> <p>2026-03-08T07:54:29+01:00</p> <p style="text-align: center;"> <a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgebnhOkeI-0XcIzu_W5ys1Gc4U7HbI54LQuuWFd7qihbPtMss_kKjmMhm_RoimDfkw9u-XXvp608li-EaCOtFgFRmTi7U_WGjpVRsluinBg_ADujPTsPl1YwL58qcknPKMVP-DvB-zKZPE8XjRCE5kn6yQgEEEj1gHLCAKzFA2h3QgLvUoHbhTYm4QlRRL/s898/classificaci%C3%B3_jornada33.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a><br /><br /></p><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El mes de Maig sempre és especial a la Vila, perquè Sant Pasqual és a 17 i les festes patronals omplen els barris de la ciutat de música i colors i diversitat, mentre el Sol matiner es desperta amb la flor del taronger que perfuma els carrers i la llum de la Lluna aporta el sentor nocturn de l’olor a gessamí.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">A més, el maig del 26 assistirem a la setena classificació del Villarreal CF per jugar la Champions League una temporada més, un fet excepcional que hem anat normalitzant degut a l’excel·lència futbolística d’un club que va entrar al segle XXI en construcció i, des de fa uns anys, s’ha consolidat no solament com un del millors de la Lliga espanyola, sinó com un referent sòlid a Europa i al món. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El gran treball amb la pedrera a la <b>Ciutat Esportiva José Manuel Llaneza</b>, l’impecable gestió econòmica a base de vendre car i comprar barat i, per suposat, la confecció d’un gran planter de jugadors administrat pel cos tècnic d’un dels millors entrenadors del panorama futbolístic, com ho és <b>Marcelino García Toral</b>, han fet que la classificació europea siga una realitat quan encara queden més de 15 punts en disputa contra Mallorca i Rayo fora i Llevant, Sevilla i Atleti a casa, on ens jugarem el tercer lloc de la classificació general en el darrer partit. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">De tota manera, potser degut a l’escàs protagonisme del club tant en Champions com en Copa del Rei, la temporada ha sigut un tant estranya i, fins i tot, polèmica en alguns aspectes ja que l’equip ha presentat dues cares ben diferents: per una banda, la d’equip imbatible quan hem sigut seriosos en defensa, ràpids al contraatac i encertats en la definició i, per l’altra, un equip amb nervis a la porteria, generós en defensa a l’hora de fer regals, amb un centre del camp incapaç de fer arribar balons en condicions als puntes i una davantera deprimida davant l’absència de balons. Però si posem cada cosa a la seua balança, podem concloure que la temporada també podrà ser qualificada de brillant si aconseguim la majoria dels quinze punts que queden en joc, ja que tampoc se pot guanyar sempre. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Per tant, només queda aclarir les dues incògnites que ens desvetllarà maig: la continuïtat o no de l’entrenador (alguns afirmen que se’n va a la Roma!) i la posició final que ocuparà el <b>Villlarreal CF</b> (tercers o quarts?). De tota manera, ja voldrien aquests maldecaps futbolístics tots els que, en el fons, ens admiren però també envegen la trajectòria de la família <b>Roig</b> al capdavant del club d’una ciutat de 54.000 habitants que omple cada diumenge <b>La Ceràmica</b> amb l’aportació dels pobles de La Plana, de la província de Castelló, així com de la de València, Tarragona o de més lluny encara... </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Sempre Endavant!</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: center;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJRc4nxQeErMisqLod9MZkyUWyWq_AyJrR2IH3hNA35LzMirfmtXXHlWSuK24j6mEM43yizU7k8YdSaPCJEDai5isvXBf-cAC3o5Gc7dNS-mjPLKUET7iBs-jwHLSsE-AcuEzDle5qd4zLFIxIon-diGMb7N1G8NqAJP9d-yunDVpYmSxT4WODPpH1zaN8/s395/la_cer%C3%A0mica.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a></div><br /><div style="text-align: right;">Revista Poble, nº338, maig 2026.-</div></div> </article> <article> <h1>Tornar-hi amb el nom</h1> <p>2025-06-19T09:39:40+02:00</p> <div id="fws_69f4e75ebe3f1" data-column-margin="default" data-midnight="dark" class="wpb_row vc_row-fluid vc_row" style="padding-top: 0px; padding-bottom: 0px; "><div class="row-bg-wrap" data-bg-animation="none" data-bg-animation-delay="" data-bg-overlay="false"><div class="inner-wrap row-bg-layer" ><div class="row-bg viewport-desktop" style=""></div></div></div><div class="row_col_wrap_12 col span_12 dark left"> <div class="vc_col-sm-8 wpb_column column_container vc_column_container col no-extra-padding inherit_tablet inherit_phone flex_gap_desktop_10px " data-padding-pos="all" data-has-bg-color="false" data-bg-color="" data-bg-opacity="1" data-animation="" data-delay="0" > <div class="vc_column-inner" > <div class="wpb_wrapper"> <div id="fws_69f4e75ec2c18" data-midnight="" data-column-margin="default" class="wpb_row vc_row-fluid vc_row inner_row" style=""><div class="row-bg-wrap"> <div class="row-bg" ></div> </div><div class="row_col_wrap_12_inner col span_12 left"> <div class="vc_col-sm-3 wpb_column column_container vc_column_container col child_column no-extra-padding inherit_tablet inherit_phone flex_gap_desktop_10px " data-padding-pos="all" data-has-bg-color="false" data-bg-color="" data-bg-opacity="1" data-animation="" data-delay="0" > <div class="vc_column-inner" > <div class="wpb_wrapper"> </div> </div> </div> <div class="vc_col-sm-9 wpb_column column_container vc_column_container col child_column no-extra-padding inherit_tablet inherit_phone flex_gap_desktop_10px " data-padding-pos="all" data-has-bg-color="false" data-bg-color="" data-bg-opacity="1" data-animation="" data-delay="0" > <div class="vc_column-inner" > <div class="wpb_wrapper"> <div class="wpb_text_column wpb_content_element wpb_animate_when_almost_visible wpb_fadeInLeft fadeInLeft vc_custom_1777657415546 font_14px" > <p><em>Per fi arribàrem al desitjat bosc. Era gran i espés; verd i obscur pel brancatge i clar per vora de la terra. En ell es respirava aire pur i perfumat per les flors i les fraures.</em></p> </div> <div class="wpb_text_column wpb_content_element wpb_animate_when_almost_visible wpb_fadeInLeft fadeInLeft vc_custom_1777656407752 font_14px" > <p><a href="https://www.porcar.net/fitxers_salms/2026/05/sofia_salvador_fraures-scaled.jpg">Sofia Salvador</a></p> </div> </div> </div> </div> </div></div><div id="fws_69f4e75ecb21f" data-midnight="" data-column-margin="default" class="wpb_row vc_row-fluid vc_row inner_row" style=""><div class="row-bg-wrap"> <div class="row-bg" ></div> </div><div class="row_col_wrap_12_inner col span_12 left"> <div class="vc_col-sm-12 wpb_column column_container vc_column_container col child_column no-extra-padding inherit_tablet inherit_phone flex_gap_desktop_10px " data-padding-pos="all" data-has-bg-color="false" data-bg-color="" data-bg-opacity="1" data-animation="" data-delay="0" > <div class="vc_column-inner" > <div class="wpb_wrapper"> <div class="wpb_text_column wpb_content_element wpb_animate_when_almost_visible wpb_fadeInLeft fadeInLeft vc_custom_1777655104037 poemes_encarats" > <p>Oblidarem que els déus anaven tots<br /> a prendre les aigües al teu esguard<br /> termal de nena, que de bon antuvi<br /> ho van saber tot de tu i cap ni un<br /> se’t va jugar als daus un millor destí?</p> <p>Fruita pura és, però, anomenar-te<br /> en l’idioma que el teu somni embosca<br /> —a la sendera el verb es fa de nit<br /> on la veu trenca a cantar com el vent<br /> entre fulles estrafent la tempesta.</p> <p>Ho oblidarem? Ulla’ns, dona de cures,<br /> pel mots que ensementares, ulls de terra<br /> encesa entre els verds, robins llambrejants<br /> com els teus en clarianes de pi roig<br /> que vam negligir, tot perdent-ne el nom.</p> <p>Vas dir-lo i ara hi podem tornar: fraures.<br /> Roents i silvestres, al sotabosc<br /> esparpallades a ramells: maduixes.<br /> I al primer tast ens demanem si el món<br /> fos tan senzill com tornar-hi amb el nom.</p> </div> </div> </div> </div> </div></div><div class="divider-wrap" data-alignment="default"><div style="margin-top: 0.5px; height: 1px; margin-bottom: 0.5px;" data-width="100%" data-animate="yes" data-animation-delay="" data-color="default" class="divider-border"></div></div> <div class="wpb_text_column wpb_content_element vc_custom_1777657402902 font_14px" > <p style="text-align: left;">«Tornar-hi amb el nom», poema de Josep Porcar dins de <a href="https://www.elpontdeleslletres.cat/producte/com-si-fos-un-paradis/" target="_blank" rel="noopener"><em>Com si fos un paradís. Memòria de Sofia Salvador</em></a>, El Pont Edicions, 2026. Poema també present a l’edició 2026 del <a href="https://www.taradell.cat/biblioteca-de-taradell/bloc-de-la-biblio/envians-el-teu-poema-i-participa-al-juny-poetic-2026.html" target="_blank" rel="noopener">Juny Poètic</a> de la Biblioteca de Taradell, Osona.</p> <p> Les «fraures» són maduixes silvestres, també anomenades «fraules» o «fragues».</p> </div> </div> </div> </div> <div class="vc_col-sm-4 wpb_column column_container vc_column_container col no-extra-padding inherit_tablet inherit_phone flex_gap_desktop_10px " data-padding-pos="all" data-has-bg-color="false" data-bg-color="" data-bg-opacity="1" data-animation="" data-delay="0" > <div class="vc_column-inner" > <div class="wpb_wrapper"> <div class="img-with-aniamtion-wrap center" data-max-width="100%" data-max-width-mobile="default" data-shadow="none" data-animation="fade-in" > <div class="inner"> <div class="hover-wrap"> <div class="hover-wrap-inner"> <a href="https://www.porcar.net/fitxers_salms/2026/05/Jean_Simeon_Chardin_-_Le_Panier_de_fraises_des_bois_1761-scaled.jpg" class="pp center"> </a> </div> </div> </div> </div> <div class="wpb_text_column wpb_content_element vc_custom_1777657317813 font_14px" > <p><a href="https://collections.louvre.fr/en/ark:/53355/cl010509181"><em>Le panier de fraises desbois</em> </a>(«La cistella de fraures»), Jean Siméon Chardin, 1761</p> </div> </div> </div> </div> </div></div> <p>L'entrada <a href="https://www.porcar.net/2026/05/01/tornar-hi-amb-el-nom-poema/">Tornar-hi amb el nom</a> ha aparegut primer a <a href="https://www.porcar.net">Salms</a>.</p> </article> <article> <h1>UNA AVENTURA APASSIONANT I DIVERTIDA</h1> <p>2026-03-08T07:54:29+01:00</p> <p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhmrel6oGAMEXDJtJm0foiiSaVkv4YzBHfHmRn2i9DqSmSbP4ARrl-ilEv95u6cQHPFBW4KH8VwVxepeFavAs2ivNIyibRDsDdxGNojsxNZqBHfJTRPFC9Glto6dqiPQ5Gf6lOP1de_I7YaKHEAIGllcsIfbcQo_3WH6XuNOPtbjNJpEJaZSQMBnIU2SvM/s600/ostres-tu-quin-cacau-402x600.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a></div><br /><p align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;"><br /></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><b style="mso-bidi-font-weight: normal;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">Recentment li ha estat concedida a Maite Carranza la Creu de Sant Jordi. Fa quaranta anys jo escrivia aquest article comentant la seua primera novel·la, <i style="mso-bidi-font-style: normal;">Ostres tu, quin cacau!</i><o:p></o:p></span></b></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><b style="mso-bidi-font-weight: normal;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">MAITE CARRANZA (1986). <i style="mso-bidi-font-style: normal;">Ostres tu, quin cacau!</i> Barcelona. Edicions de La Magrana.<o:p></o:p></span></b></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">Maite Carranza comença amb molt bon peu el seu camí pel món de la novel·la amb aquesta història apassionant i divertida i amb una certa càrrega subversiva.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">La novel·la ens narra el viatge i les aventures de tres personatges una mica esbojarrats, una nena i un nen, la Laia i el Roger, i una vella entremaliada SD4. Els nens estan cansats d’aguantar els pares, els mestres i l’escola, la vella d’aguantar la seua filla que no la deixa vestir-se de moderna, com ella vol, i tots tres inicien un viatge cap a Katmandú, el mític paradís dels hippies.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">El principal problema de la Laia i de SD4 és que no volen resignar-se als estrets límits en què els constreny la societat. La Laia només vol jugar i passar-s’ho bé, no entén les prohibicions que li fan, moltes vegades absurdes. SD4 no vol resignar-se a fer de vella, li agraden els dibuixos animats, la xocolata i vestir roba moderna, això li ocasiona la incomprensió de la seua filla.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">El llibre de Maite Carranza ens presenta uns personatges situats en els extrems de la vida humana, la infantesa i la vellesa, en què l’individu sol ser moltes vegades marginat. Són dues etapes improductives i això dintre del model de societat capitalista porta inevitablement a la marginació. És això el que li passa a la Laia que es nega a integrar-se en aquest aparell de preparació per a la producció que és l’escola i com a conseqüència se la porta al psicòleg per a que la introduïsca en el “bon camí”.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">En el seu viatge trobaran també unes persones igualment marginades, - des d’un pispa honrat fins un taxista que veurà l’oportunitat de viure una persecució policíaca com ha vist tantes voltes al cinema,- amb les que viuran aventures d’allò més interessants.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">La Laia, el Roger i SD4 veuran que el camí cap a Katmandú no és fàcil, però no obstant això i malgrat les contínues ensopegades no tornaran cap arrere.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">Ostres tu, quin cacau!</span></i><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;"> és un llibre que farà les delícies dels lectors entre tretze i quinze anys per la càrrega aventurera que té. Però també és interessant per als lectors de totes les edats, que a més del plaer de la lectura poden trobar un motiu de reflexió.<o:p></o:p></span></p> <p align="right" class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: right; text-indent: 35.45pt;"><b style="mso-bidi-font-weight: normal;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">Josep San Abdón<o:p></o:p></span></b></p> <p align="right" class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: right; text-indent: 35.45pt;"><b style="mso-bidi-font-weight: normal;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">(Publicat en Benicarló Crònica, núm. 86)<o:p></o:p></span></b></p> </article> <article> <h1>Miracle Visitors</h1> <p>2025-06-19T09:39:40+02:00</p> <p>Ian Watson, <a href="https://www.goodreads.com/book/show/845550.Miracle_Visitors"><em>Miracle Visitors</em></a>. Una novel·la que és més aviat una excusa per a exposar prolixament una tesi o hipòtesi sobre els ovnis (basada en part, si ho he entès bé, en el <a href="https://es.wikipedia.org/wiki/Un_mito_moderno._De_cosas_que_se_ven_en_el_cielo">llibre de Jung</a> sobre el tema). Malgrat tot, les històries en què es veuen implicats els personatges m’han resultat interessants. Té moments curiosos, com el viatge a la Lluna en un <a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Ford_Thunderbird">Ford Thunderbird</a> trucat pels extraterrestres.</p> </article> <article> <h1>ENTREVISTA A FÈLIX EDO TENA</h1> <p>2026-03-08T07:54:29+01:00</p> <p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh24u-bblJYjwMDEpAk6lPAU1L1VRoxSLNJygex5A-iNXcp4ZOmrg9QhyeRwzFkEasUiEyDTWhl0AgdqXdLRB4lJZOlUCPXpJ29X_ESRnaeMT73iJldrVJXbE522-xU4UxbBLnTiLdfvYt0zA-rIwVphZ1DpNzSw9Nt5FA8AIFAFg2FZ-qA-JdZ_uKdcfw/s1600/F%C3%A8lix%20Edo.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a></div><br /><p align="center" class="MsoNormalCxSpFirst" style="text-align: center; text-indent: 35.45pt;"><br /></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><b><span lang="CA" style="color: black; font-family: "Times New Roman",serif; mso-fareast-font-family: "Times New Roman"; mso-fareast-language: ES-TRAD; mso-font-kerning: 0pt; mso-ligatures: none;">Fèlix Edo Tena ha publicat recentment la seua tercera novel·la <i style="mso-bidi-font-style: normal;">El món exterior</i> (Onada edicions), on es narra el viatge iniciàtic de Vicent, que surt d’un mas de Benassal per enfrontar-se<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>a una realitat ben allunyada del món en què havia viscut fins aleshores. Coneixerà alguns dels episodis més tràgics del segle XX i assistirà al final d’un món rural i d’uns valors tal com els havia conegut. Sobre aquesta novel·la hem entrevistat l’autor per correu electrònic.<o:p></o:p></span></b></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><b><span lang="CA" style="color: black; font-family: "Times New Roman",serif; mso-fareast-font-family: "Times New Roman"; mso-fareast-language: ES-TRAD; mso-font-kerning: 0pt; mso-ligatures: none;"><o:p> </o:p></span></b><b style="text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA">– </span></b><b style="text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman", serif;">D’on ve el teu interès pel món dels masos i els masovers?</span></b></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="color: black; font-family: "Times New Roman",serif; mso-fareast-font-family: "Times New Roman"; mso-fareast-language: ES-TRAD; mso-font-kerning: 0pt; mso-ligatures: none;">Es tracta d’un assumpte que no és literari, sinó vital. Jo provinc, tant de part de mare com de part de pare, de sengles famílies masoveres de Benassal, i això implica una relació directa amb un món que avui pràcticament ha desaparegut. Les meues novel·les naixen, sobretot, d’haver escoltat. He parlat molt amb els meus familiars: sobre com era la vida al mas, què suposava per a ells anar a l’escola del Canto, les visites al poble des del mas, la intuïció que allí ja no podien viure més, també la melancolia per tot el que s’ha perdut. I aquestes converses han estat una forma de transmissió de coneixement. No un coneixement acadèmic, sinó una manera de situar-se en el món: el temps lent, la dependència de la terra, una relació molt concreta amb la necessitat i amb el límit. Per tant, escriure sobre els masos és també escriure contra aquesta desaparició. No per idealitzar, sinó per negar que siga irrellevant.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; mso-fareast-font-family: "Times New Roman"; mso-fareast-language: ES-TRAD; mso-font-kerning: 0pt; mso-ligatures: none;"><o:p> </o:p></span><b style="text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman", serif;">– És coneguda la teua afició al cine, el començament de la novel·la m’ha semblat molt cinematogràfic.</span></b></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="color: black; font-family: "Times New Roman",serif; mso-fareast-font-family: "Times New Roman"; mso-fareast-language: ES-TRAD; mso-font-kerning: 0pt; mso-ligatures: none;">Tens tota la raó. Evidentment, per a escriure s’ha de llegir molt, però, en el meu cas, jo li dec molt al cinema i a la música. En concret, el cinema que m’ha influït no és el narratiu convencional, sinó aquell que treballa amb el temps i amb la mirada d’una manera radical. Et podria dir molts noms, però ara mateix em venen al cap Abbas Kiarostami, Víctor Erice o Theo Angelopoulos. En aquests autors, el que importa no és tant què passa sinó com es percep el que passa. Hi ha una atenció al detall, al silenci, a l’espai, que trenca amb la idea de relat com a successió d’accions. Això és el que m’interessa portar a la novel·la: una escriptura que no guia el lector, sinó que l’obliga a mirar. Pel que fa al començament d’<i>El món exterior</i>, no busca seduir, sinó descol·locar, situar el lector dins d’un món que no s’explica, sinó que s’ha d’habitar.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; mso-fareast-font-family: "Times New Roman"; mso-fareast-language: ES-TRAD; mso-font-kerning: 0pt; mso-ligatures: none;"><o:p> </o:p></span><b style="text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman", serif;">– El Jutge i l’Altre em semblen personatges simbòlics que representen el mal absolut i la violència sense límits. Em recorden, d’alguna manera, alguns dels actuals líders mundials.</span></b></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="color: black; font-family: "Times New Roman",serif; mso-fareast-font-family: "Times New Roman"; mso-fareast-language: ES-TRAD; mso-font-kerning: 0pt; mso-ligatures: none;">El Jutge i l’Altre no són figures del mal en un sentit moral simple. Són la forma que adopta el mal quan esdevé sistema, en aquest cas, sistema de la modernització de les societats. Des d’aquest punt de vista, el Jutge no és excessiu: és coherent. Representa una racionalitat que es creu legitimada per ordenar el món, encara que això implique destruir-lo. És el mal que no es percep com a tal perquè s’exerceix en nom de l’ordre, del progrés, de la necessitat. En aquest sentit, aquella imatge tan icònica de Walter Benjamin és central: l’àngel de la història veu una acumulació de ruïnes mentre una tempesta —el progrés— l’empeny cap al futur. El Jutge i l’Altre són aquesta tempesta: no reconeixen el que destrueixen, perquè la seua lògica no admet la pèrdua com a problema. Per altra banda, no resulta casual apuntar que la llengua en la qual s’expressen és el castellà, que és la llengua en la qual s’ha destrossat el món dels masovers i també s’està deixant morir la cultura catalana.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; mso-fareast-font-family: "Times New Roman"; mso-fareast-language: ES-TRAD; mso-font-kerning: 0pt; mso-ligatures: none;"><o:p> </o:p></span><b style="text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman", serif;">– Ramon també em sembla un personatge simbòlic, és dels dos germans qui té més curiositat per veure que hi ha més enllà del mas, i que amb la seua desaparició incita el seu germà a emprendre el viatge.</span></b></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="color: black; font-family: "Times New Roman",serif; mso-fareast-font-family: "Times New Roman"; mso-fareast-language: ES-TRAD; mso-font-kerning: 0pt; mso-ligatures: none;">Ramon és un sagal especial: molt intuïtiu, sensible, capaç de veure com creix l’herba i de connectar-se a aquelles coses que no es veuen a simple vista. A més a més, és molt curiós, fins al punt que suposa el primer desplaçament. És qui trenca el tancament del mas, qui intueix que hi ha un “món exterior”. Però aquest fora no és una promesa, sinó una obertura que comporta pèrdua. La seua desaparició no és només narrativa: és ontològica. A partir d’ell, el món deixa de ser complet. Vicent hereta aquesta fractura. El seu viatge no és voluntari, és conseqüència d’una ruptura que ja no es pot reparar.<o:p></o:p></span></p><p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="text-align: center; text-indent: 35.45pt;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj6g9dvx1NfRywz9SYJeAVpnM61zZ6g4Wh4VOhycU8wczQWJV04LC6OY4lfOYZwY4kz4ciC3s3Xju1F_HgCwU8q_cJ_uXmy_grB1eEPQde5Ngws7z-5Us-GNpL-4PKO7YSnS3vt0oFeMddb6HcNGFD5M8kE_HXZLBnec53drbVgOS-AulIVEHF5R1BobUM/s1808/El%20m%C3%B3n%20exterior.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a></div><br /><span lang="CA" style="color: black; font-family: "Times New Roman",serif; mso-fareast-font-family: "Times New Roman"; mso-fareast-language: ES-TRAD; mso-font-kerning: 0pt; mso-ligatures: none;"><br /></span><p></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="color: black; font-family: "Times New Roman",serif; mso-fareast-font-family: "Times New Roman"; mso-fareast-language: ES-TRAD; mso-font-kerning: 0pt; mso-ligatures: none;"><o:p> </o:p></span><b style="text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman", serif;">– Per què situes l’acció de la novel·la en l’any 1955?</span></b></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="color: black; font-family: "Times New Roman",serif; mso-fareast-font-family: "Times New Roman"; mso-fareast-language: ES-TRAD; mso-font-kerning: 0pt; mso-ligatures: none;">Perquè és un moment en què dues violències coincideixen: la d’un règim, el franquista espanyolista, i la d’un procés de modernització que transforma el món de manera irreversible. En el context català, això té una especificitat clara: la modernització va lligada a una imposició cultural. El castellà s’imposa com a llengua de poder, mentre el català és progressivament desplaçat. No és només una qüestió lingüística: és una transformació de la percepció, de la manera de pensar. El món dels masos desapareix alhora que desapareix una centralitat cultural pròpia. El “progrés” funciona com una força d’homogeneïtzació. 1955 és el moment en què aquesta substitució ja no és discutible. El món encara existeix, però ja ha perdut la seua continuïtat. De fet, és l’època que molts masos van ser abandonats: per la pressió de la modernitat i també per les seduccions de la modernització.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; mso-fareast-font-family: "Times New Roman"; mso-fareast-language: ES-TRAD; mso-font-kerning: 0pt; mso-ligatures: none;"><o:p> </o:p></span><b style="text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman", serif;">– En el seu viatge Vicent descobreix el mal, però també el bé.</span></b></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="color: black; font-family: "Times New Roman",serif; mso-fareast-font-family: "Times New Roman"; mso-fareast-language: ES-TRAD; mso-font-kerning: 0pt; mso-ligatures: none;">Vicent no descobreix el món de cop, sinó per capes. El primer “fora” és el poble: els comerços, els cotxes, una forma de vida que ja funciona amb una altra lògica. És un primer desplaçament, encara assumible. Després arriba el mar, a Vinaròs, que és una obertura més radical: un espai que desborda qualsevol mesura coneguda, que trenca definitivament l’escala del món del mas. I vindrà la ciutat, encara que siga una menuda com Castelló. Però el veritable trencament es produeix amb els diversos testimonis amb qui parla d’alguns dels horrors del segle XX. A través d’aquests personatges, Vicent entra en contacte amb la història en el seu sentit més violent. La conversa amb un supervivent de Dachau, la presència encara viva de la Guerra Civil, els maquis… tot això introdueix una dimensió que ja no és només personal ni local. El mal deixa de ser abstracte: es fa històric. Es fa real en un sentit que desborda qualsevol experiència anterior. El bé, si apareix, ho fa de manera fràgil, com una possibilitat mínima dins d’aquest món.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; mso-fareast-font-family: "Times New Roman"; mso-fareast-language: ES-TRAD; mso-font-kerning: 0pt; mso-ligatures: none;"><o:p> </o:p></span><b style="text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman", serif;">– Em criden l’atenció les llargues descripcions que fa la veu narrativa.</span></b></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="color: black; font-family: "Times New Roman",serif; mso-fareast-font-family: "Times New Roman"; mso-fareast-language: ES-TRAD; mso-font-kerning: 0pt; mso-ligatures: none;">Les descripcions tenen a veure amb aquesta manera de descobrir el món. Vicent no el pot assimilar ràpidament, perquè cada espai té una densitat que li és estranya. Descriure és, per tant, una manera de fer visible aquest procés: el pas d’un món tancat i coherent a un món fragmentat i excessiu. També és una forma de resistència. Davant d’un món que tendeix a simplificar, a reduir, a accelerar, la descripció restitueix complexitat. Obliga a mirar, a aturar-se. I, en última instància, és una manera de lluitar contra la desaparició: donar cos, donar temps, donar llengua a allò que ja no hi és o que està a punt de deixar d’estar-hi. Per altra banda, és la manera com, a través de les meues novel·les, intento convertir el paisatge dels Ports i del Maestrat en un paisatge literari, que és profundament local, però que d’aquesta manera aspiro a què arribe a la faceta universal.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; mso-fareast-font-family: "Times New Roman"; mso-fareast-language: ES-TRAD; mso-font-kerning: 0pt; mso-ligatures: none;"><o:p> </o:p></span><b style="text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman", serif;">– Les darreres pàgines són bastant desoladores. Vicent és el final d’una estirp, d’un món al qual ja no es tornarà mai. Era aquell un món més autèntic, més humà?</span></b></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="color: black; font-family: "Times New Roman",serif; mso-fareast-font-family: "Times New Roman"; mso-fareast-language: ES-TRAD; mso-font-kerning: 0pt; mso-ligatures: none;">La desolació no és un efecte estètic, sinó una conseqüència. Vicent arriba al final de la seua peripècia havent travessat diversos mons, però sense poder integrar-los. El món del mas ja no és possible, però el món nou tampoc no ofereix una forma d’arrelament. La pregunta per si aquell món era més autèntic és, en realitat, secundària. El que importa és que la seua desaparició no ha estat neutral. Ha implicat la pèrdua d’una manera de viure, de parlar i de comprendre. El que queda és una consciència incòmoda: que el que anomenem progrés s’ha construït sobre una acumulació de ruptures i d’oblits. I que aquestes ruptures no afecten tothom de la mateixa manera. Vicent no és només el final d’una estirp: és el testimoni d’aquesta pèrdua. I el seu silenci final és, potser, l’única resposta possible.<o:p></o:p></span></p> <p align="right" class="MsoNormalCxSpMiddle" style="text-align: right; text-indent: 35.45pt;"><b style="mso-bidi-font-weight: normal;"><span lang="CA" style="color: black; font-family: "Times New Roman",serif; mso-fareast-font-family: "Times New Roman"; mso-fareast-language: ES-TRAD; mso-font-kerning: 0pt; mso-ligatures: none;">Josep San Abdón<o:p></o:p></span></b></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif;"><o:p> </o:p></span></p> </article> <article> <h1>Arbres de l’Institut Premià de Mar</h1> <p>2025-09-10T11:14:19+02:00</p> <div class="wp-block-image"> <figure class="aligncenter size-large is-resized"><a href="https://vicentsanz.wordpress.com/wp-content/uploads/2026/04/9788412344110.main_.jpg"></a></figure> </div> <p class="wp-block-paragraph">Avui és 23 d’abril, diada de Sant Jordi. A l’Institut Premià de Mar van tenir la pensada de fer avui un homenatge a dos professors de la casa traspassats de fa poc, Alfred Redrado i Margalida Capellà. Hi van convidar tots els professors i professores que, havent passat per la casa, hi havíem coincidit. Desconeixia el cas de l’Alfred, i me’n vaig assabentar pel missatge de convocatòria. Sí que m’havia arribat el de la Margalida, crec recordar que per la referència que en va fer l’amic comú Vicenç Llorca en el moment del traspàs. Així doncs, aquest matí he tornat a l’institut que ha estat, al capdavall, el més important de la meua carrera professional com a professor de llengua catalana i literatura, on hi he passat més temps, encara que sigui en etapes diverses d’una trajectòria prou marcada pels canvis cíclics. El caràcter eminentment social de l’acte d’homenatge ha permès el retrobament després de temps variables sense contacte o amb contactes escadussers. </p> <p class="wp-block-paragraph">Recordo amb emoció la persona de l’Alfred, un atleta que anava i tornava corrent des de Mataró, on vivia, a l’institut. Tenia el perfil característic del professor d’educació física, amb l’habilitat de promoure com qui no vol la cosa la conlloga de fer equip actiu i amb un objectiu. Amb la Margalida hi vaig tenir prou més tracte, ja que hi compartia departament i en la meua darrera etapa a l’institut hi vaig col·laborar estretament ocupant-me d’un grup de llatí de quart d’ESO. En prou bona mesura, aquesta dedicació durant un curs va servir-me per actualitzar els rudiments que en la matèria havia acumulat al batxillerat i després a la carrera d’Humanitats amb la consultora Mònica Miró. Crec que amb la Margalida vam establir una amistat franca i col·laborativa. Desconec què se’n deu haver fet, de la seua obra didàctica, però en aquell moment, fa ja més de deu anys, cridava l’atenció per orientar plenament l’ensenyament-aprenentatge de les llengües i la cultura clàssiques al que aleshores anomenàvem noves tecnologies. Quan la generalització del portàtil com a eina de treball per a l’alumnat no era més que una experiència que començava a traure el nas, ella ja tenia ocupada la sala d’ordinadors amb les seues assignatures muntades a partir d’activitats pràctiques a l’ordinador i dels blogs <em><a href="https://www.google.com/url?sa=t&source=web&rct=j&opi=89978449&url=https://blocs.xtec.cat/elfildelesclassiques/&ved=2ahUKEwj5p-yptYSUAxXkTqQEHedXFgwQFnoECA4QAQ&usg=AOvVaw3ZmLto3L06F9_DlP1LY8Qu">El fil de les clàssiques</a></em> i <em><a href="https://blocs.xtec.cat/aracnefilaifila/">Aracne fila i fila</a></em>.</p> <span id="more-2669"></span> <p class="wp-block-paragraph">Més endavant, el 2021, va publicar, juntament amb la poeta Marta Pérez Sierra, que vaig conèixer personalment amb anterioritat, el llibre <em><a href="https://voliana.cat/llibres/dones-arbres-i-poesia/">Dones, arbres i poesia</a></em>, editat a Voliana Edicions per Jordi Solé i Camardons, que també va passar pel departament de català de l’institut quan encara devia ser Cristòfol Ferrer. Sortíem del temps dels confinaments de la covid-19 i així que vaig poder vaig anar a comprar el llibre a l’editor mateix, a la Setmana del Llibre en Català. Com a resultat del seu activisme pedagògic, <em>Dones, arbres i poesia</em> és un llibre antològic que connecta l’obra de dones poetes i els arbres a partir de la idea inicial d’un treball de recerca portat a terme amb alumnes de Llengua Catalana i Literatura. <em>De arboribus</em> és un recull de poemes que parlen d’arbres ordenats alfabèticament pel nom de l’arbre. Té objectiu didàctic de fornir rutes literàries dins i fora del mateix institut. Això de banda, és una feina ingent sobre poesia femenina catalana dedicada a aquest motiu natural. S’hi van recollir poemes que parlen de fins a cinquanta-dues plantes. <em>Arbor, arboris</em> recull poemes a l’entorn dels arbres en sentit ampli. A l’epíleg, Anna Ruiz Mestres diu que el llibre és un cant a la VIDA, a la NATURA i a l’ART, així amb majúscules.</p> <p class="wp-block-paragraph">L’homenatge d’avui als companys s’ha completat amb el descobriment de sengles plaques commemoratives. Així, el gimnàs de l’antic institut Cristòfol Ferrer ha quedat batejat com a gimnàs Alfred Redrado, al pati de les moreres, potser l’exterior més especial de l’institut. Ben a la vora, s’ha reinaugurat l’<em>hortus</em> que la Margalida va impulsar arran del projecte del llibre. En aquest petit espai hi ha quatre quadrats d’herbes aromàtiques als peus, respectivament, d’una figuera, una olivera, un ametller i un llorer petits i joves, segurament plantats per a l’ocasió. Al centre de la creu que formen els quadrats hi ha un xiprer, tot exquisidament ordenat a cura de Jardineria i Floristeria del mateix institut. He recordat la ruta sobre Salvador Espriu que vaig organitzar amb alumnes de Literatura Catalana de batxillerat a Arenys de Mar, amb la Margalida d’acompanyant. Cap al final de la ruta, una vegada visitada la tomba del poeta al mític cementiri de Sinera, vam eixir als bancs que hi ha davant mateix, mirant la mar des del tossal. Per acabar la ruta, havia preparat la lectura d'”A Mallorca, durant la guerra civil”, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, l’amic d’Espriu amb qui es fan companyia al cementiri de Sinera. Comptant com comptàvem amb una mallorquina de cap a peus, la Margalida va llegir-lo de cara a la seua terra dins la mar. La dedicació dels docents està impregnada d’aquest significat que els transcendeix i els converteix en arbres de la vida i de la memòria de qui passa per llurs aules. </p> <p class="wp-block-paragraph">L’olivera està mostrada i l’ametler té ametles verdes. </p> <div class="wp-block-columns is-layout-flex wp-container-core-columns-is-layout-8f761849 wp-block-columns-is-layout-flex"> <div class="wp-block-column is-layout-flow wp-block-column-is-layout-flow" style="flex-basis:100%"> <div class="wp-block-columns is-layout-flex wp-container-core-columns-is-layout-8f761849 wp-block-columns-is-layout-flex"> <div class="wp-block-column is-layout-flow wp-block-column-is-layout-flow" style="flex-basis:100%"> <figure data-carousel-extra='{"blog_id":3786267,"permalink":"https://vicentsanz.wordpress.com/2026/04/23/arbres-de-linstitut-premia-de-mar/"}' class="wp-block-gallery has-nested-images columns-default is-cropped wp-block-gallery-1 is-layout-flex wp-block-gallery-is-layout-flex"> <figure class="wp-block-image size-large is-resized"><a href="https://vicentsanz.wordpress.com/wp-content/uploads/2026/04/img_4032.jpeg"></a></figure> <figure class="wp-block-image size-large is-resized"><a href="https://vicentsanz.wordpress.com/wp-content/uploads/2026/04/img_4034.jpeg"></a></figure> </figure> </div> </div> </div> </div> </article> <article> <h1>L’HOME BO</h1> <p>2026-03-08T07:54:29+01:00</p> <p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgMjf9wf8me_idhenzViZmsRK1KXY4UImW2AkUXS-nrJYCfhr8uoMqsNVAvnOIlIxJCbwf5J2QR-Un4DH9zslSjQsAfViVqqBrmOwz_HoHpYakIn5Nug5FtG5O3QYQ2Hg-sEeITKr38gxUAnoBrYqrkaontfShP-kHb0gQ_wuWG2SqkzVWTk6Y1fxC62XU/s397/lhome-de-laigua.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a></div><br /><p align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;"><b><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; line-height: 107%; mso-ansi-language: CA;">FRANCESC DE PAULA BURGUERA (1996). <i>L’home de l’aigua</i>. Alzira. Edicions Bromera</span></b></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">Francesc de Paula Burguera (Sueca, 1928) va tenir especial rellevància pública com a polític els anys de la Transició. Va ser un dels fundadors del Partit Demòcrata i Liberal del País Valencià que acabaria integrant-se en la Unión de Centro Democrático, en les files del qual arribaria a ser diputat per València en les Corts Constituents. Posteriorment seria el fundador i secretari general del Partit Nacionalista del País Valencià, aquest partit va entrar a formar part de l’aleshores coalició Unitat del Poble Valencià. L’any 1982 encapçalaria, sense èxit, la candidatura per València de la coalició a les eleccions generals. Després va deixar la política activa i va marxar a Madrid de d’on exerciria el periodisme d’opinió i treballaria en el gabinet de premsa de Convergència i Unió al Parlament espanyol.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">Però abans de tot això Francesc Burguera va exercir una important tasca cultural en la València dels anys cinquanta. Va escriure poesia i es va interessar sobretot pel fet teatral, intentant dignificar el teatre en la nostra llengua, del qual llavors únicament es representaven sainets. Això el va portar a escriure una obra, L’home de l’aigua, estrenada l’any 1958.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">L’home de l’aigua</span></i><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;"> és un drama que transcorre en un lloc qualsevol “<i style="mso-bidi-font-style: normal;">on puga<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>trobar-se un home bo com Lester, que creu en Déu i en el seu treball</i>”. <span style="mso-spacerun: yes;"> </span>Déu i el treball són els valors que exalça l’obra, encarnats per un personatge, Lester, que és tot un símbol del bé i de la solidaritat cap al seus semblants. Aquest fer el bé sense esperar res a canvi, li reportarà l’amor d’una dona, i l’enfrontament amb el seu amant Michael, un altre personatge simbòlic que representa tot el contrari, la maldat. Després d’uns dramàtics successos, s’imposarà el triomf del bé.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">Burguera va fer una obra que de vegades pecava d’una certa innocència i també d’un excessiu esquematisme en els personatges, però, tot i això, tenint en compte la manca de tradició a València d’un teatre normal en la nostra llengua, la joventut de l’autor i que era la seua primera obra, està escrita molt dignament. Tot ens fa pensar que probablement les circumstàncies del moment ens van fer perdre un bon autor, ja que l’obra només va ser representada a Lo Rat Penat i a l’Ateneu Mercantil, mai no va tenir una estrena comercial.<o:p></o:p></span></p> <p align="right" class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: right; text-indent: 35.45pt;"><b style="mso-bidi-font-weight: normal;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">Josep Manuel San Abdón<o:p></o:p></span></b></p><p align="right" class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: right; text-indent: 35.45pt;"><b style="mso-bidi-font-weight: normal;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">(Publicat a La Veu de Benicarló, 10 de gener de 1997)</span></b></p> </article> <article> <h1>Desconnectar per a llegir</h1> <p>2025-06-19T09:39:40+02:00</p> <p><a href="https://blogs.uji.es/bibliotecauji/desconnectar-per-a-llegir/">enllaç directe</a> | <a href="https://carlesbellver.net/2026/04/21/lectura/">aquest apunt</a></p> <p>Les enquestes són tossudes. El pessimisme i la malenconia també. Es llegeix més que mai. I la gent jove llegeix més que la gent gran.</p> <figure> <blockquote> <p>En general, tenim la impressió que es llig menys que abans; no obstant això, al nostre país les dades mostren el contrari, encara que podrien ser millors. El <a href="https://www.cultura.gob.es/en/actualidad/2026/01/260122-barometro-lectura-2025.html">Baròmetre d'hàbits de lectura de l'any 2025</a>, del Ministeri de Cultura, indica que el nombre de lectors va en augment des de 2017. Un 65,5 % de la població llig en el seu temps lliure i, entre els joves, el percentatge arriba al 78 %. Més de la meitat de la població es considera lectora habitual, és a dir, llig almenys setmanalment. També augmenta la venda de llibres. Amb tot, el 34 % de la població declara que no llig mai o quasi mai.</p> </blockquote> </figure> <p><a href="https://federacioneditores.org/wp-content/uploads/2026/01/260122PRS-FGEE-Habitos-lectura-2025-Avance.pdf">PDF</a></p> </article> <article> <h1>Petites necessitats, 23</h1> <p>2026-03-20T08:16:20+01:00</p> <p style="text-align: justify;"><table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgyeaduFTWFaTJPpqELPTarV1hzTdgDZ6-vBM417MAnr70d8dZIsZ8ViBrlzpKP3OIgR_p0RhtZS0Bv2u1qD7hRzuQPLjP-tweMg2b-WJ1MTcnE7QWI24zsz-zEYWZoXx044L3x1UqEKdHviCMWhYpXwlXkhBw0MJx-cJ5mhPMr5KwdwohgYI5AHLI4B8Xf/s1080/photo_2020-04-23_12-26-42.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><span style="font-size: x-small;">Falgueres</span></td></tr></tbody></table></p><p style="text-align: justify;"></p><p style="text-align: justify;"></p><p style="text-align: justify;"></p><p style="text-align: justify;"><span style="font-size: x-small;"><span> </span></span></p><p style="text-align: justify;"><span style="font-size: x-small;"><span> </span><span> </span><span> </span><span> </span><span> </span><span> </span><span> </span><span> </span><span> </span><span> </span><span> </span><span> </span><span> </span><span> </span><span> </span><span> </span><span> </span><span> </span><span> </span><span> </span><span> </span><span> </span><span> </span><span> </span><span> <span> </span><span> </span><span> </span></span><span> </span><span> </span>Per a Guillem i Ana en aquest dia tan especial.</span></p><p style="text-align: justify;"> </p><p style="text-align: justify;">Emporta'm. </p><p style="text-align: justify;">Emporta'm amb tu, sobre pedres enceses i un sol cremant, sota la pluja si cal; bategarem nus, al caliu d'una pell tatuada per llunes i veus. </p><p style="text-align: justify;">Emporta'm, i no em deixes. </p><p style="text-align: justify;">El bosc serà casa nostra, en molsa verda i falgueres jaurem. Menjarem figues, ametlles i espàrrecs; soparem bledes, nespros, lledons. Beurem de la deu als matins i, abans del bany calorós, tastarem unes poques cireres. </p><p style="text-align: justify;">A poc a poc ens cobrirà l'aigua i, mentre s'amaguen colobres, serem observats per xaraus i pixavins. Els baladres ens faran penombres dolces. </p><p style="text-align: justify;">Als capvespres d'estiu construirem la cabana: branques seques, matolls i fullareda; per sostre la platínica escorça dels bedolls. Vindrà la tardor i seré vent que xiula i et crida amb les pluges. I dies després, pintarem a la porta paraules d'hivern: arraulits, llar, neu. </p><p style="text-align: justify;">Emporta'm amb tu; rere les golfes també ens nodriran enceses paraules, el cel. </p><p style="text-align: justify;">28-04-2020 <span style="font-size: 78%;"><span style="font-weight: bold;"> </span></span></p><p><span style="font-size: 78%;"><span style="font-weight: bold;">Josep Lluís Abad i Bueno</span></span> <a href="javascript:print()">Imprimir</a> <script src="http://js-kit.com/ratings.js"></script> </p><div class="js-kit-rating" starcolor="Emerald"></div> </article> <article> <h1>LES MEMÒRIES D’AGUSTÍ PONS</h1> <p>2026-03-08T07:54:29+01:00</p> <p style="text-align: center;"> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgiR9U9JWw18fLRwRCp1-jsp3QAm7kt4AwEmbF6MzBidVo4GZNaaBYjCxYmiIWjY2cB2ryaoKaCj29BAW6FEY4Wa7S8kahbOui7U01zxWqpaP9GDSbXrdUVFBt2lhXR1sd2osU_7RBpifKt-Pfe-U2q7-AX4Jym_0KWXNb-Gc_TRRTCuE-Ze9GwQXledGI/s492/cronica-al-marge.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a></div><p></p><p align="center" class="MsoNormalCxSpFirst" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: center; text-indent: 35.45pt;"><b style="text-indent: 35.45pt;"><span style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt;"><o:p> </o:p></span></b><b style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">AGUSTÍ PONS (2019). <i>Crònica al marge</i>. Barcelona. Editorial Comanegra.</span></b></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><b style="mso-bidi-font-weight: normal;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;"><o:p> </o:p></span></b><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-indent: 35.45pt;">Agustí Pons (Barcelona, 1947) és un clàssic del periodisme català que en els últims anys s’ha convertit en autor de referència com a biògraf. A ell es deuen les biografies de Salvador Espriu, Mª Aurèlia Capmany, Pere Calders, Joan Triadú i Néstor Luján. Amb </span><i style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-indent: 35.45pt;">Crònica al marge</i><span style="font-family: "Times New Roman", serif; font-size: 12pt; text-indent: 35.45pt;"> ha decidit enfrontar-se a la seua pròpia biografia.</span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">El llibre està dividit en deu capítols, en cadascun dels quals fa referència a una etapa significativa de la seua vida, on a més de contar els fets viscuts, sovint els acompanya amb una valoració o reflexió. El primer d’aquests capítols, <i style="mso-bidi-font-style: normal;">Entre Déu i el mico</i>, és segurament el més personal i íntim, ja que fa referència al seu origen familiar. Des de d’un cristianisme molt conservador, evoluciona cap a una vivència de la religió influïda pel Concili Vaticà II, molt compromesa amb els més desfavorits, i la posterior pèrdua de la fe.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">Agustí Pons, com tots aquells que no vam aprendre el català a l’escola, malgrat que era la nostra llengua quotidiana, explica el difícil camí recorregut per a ser capaços d’aprendre-la als vint anys. No va ser fins que va entrar a treballar al diari Avui que no es va llançar a practicar-la i perfeccionar-la. <o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">Em sembla especialment interessant la seua visió del periodisme d’una persona que ha conegut les antigues redaccions, i ha viscut tota la revolució que ha patit la professió en els últims anys. M’agrada una frase que diu: “A nosaltres, els periodistes, no ens paguen perquè expliquem la nostra ideologia sinó les coses que passen.” Pensem que aquesta hauria de ser la divisa de qualsevol professional del periodisme.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">Durant la seua època en el diari <i style="mso-bidi-font-style: normal;">Avui</i>, Agustí Pons, va dedicar-se durant algun temps a escriure cada dia un retrat literari d’un personatge. Això li va servir de rodatge, per a dedicar-se a l’ofici de biògraf. En un capítol es dedica a explicar el perquè ha triat el personatges biografiats i quins són els seus criteris a l’hora d’escriure una biografia.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">El llibre parla del procés d’escriure la biografia de Néstor Luján, a qui considera un autèntic mestre. I també la de Salvador Espriu. Hi ha un apartat on parla del gènere entrevista i en destaca dos que en va fer, una amb Ramón Serrano Súñer, cunyat de Franco i ministre d’Afers Estrangers en el seu primer govern, <span style="mso-spacerun: yes;"> </span>i l’altra amb Mercè Rodoreda, de la qual va sortir molt decebut, donat el difícil caràcter de l’escriptora i les respostes que li va donar. Són molt interessants les reflexions que fa sobre el gènere periodístic de l’entrevista.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">En el capítol <i style="mso-bidi-font-style: normal;">Independentista convers</i> fa referència a diverses vicissituds històriques sobre el difícil encaix de Catalunya amb Espanya, i la enorme dificultat, que davant els esdeveniments dels darrers anys, suposava defensar una tercera via. El llibre acaba amb dos capítols que a partir de la seua experiència personal reflexiona sobre el possible conservadorisme de Catalunya i analitza el moment polític internacional, amb especial atenció al paper que juga Alemanya en la Unió Europea. Les darreres línies del llibre li serveixen per a elogiar l’ofici de periodista, gràcies al qual s’ha format una visió del món que no parteix de cap teoria, sinó “del que he vist, del que he viscut, del que he llegit i de les persones que he conegut.”<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">Crònica al marge</span></i><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;"> és un llibre molt interessant perquè d’una banda trobem la vivència personal de l’autor, bastant comú entre les persones de la seua generació, la ruptura radical amb el tipus de formació rebuda en aquells anys. D’altra banda coneixem els grans canvis que ha sofert el periodisme des dels anys seixanta a l’actualitat a través d’una persona que els ha viscut en primera persona, i finalment se’ns narren fets de la història de Catalunya des dels darrers anys del franquisme fins l’actualitat, que l’autor ha conegut des de la seua faceta de periodista, a més a més, acompanyat amb unes reflexions que poden ser motiu d’interessants debats. Per tot això és un llibre de lectura molt recomanable.<o:p></o:p></span></p> <p align="right" class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: right; text-indent: 35.45pt;"><b style="mso-bidi-font-weight: normal;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">Josep Manuel San Abdón<o:p></o:p></span></b></p><p align="right" class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: right; text-indent: 35.45pt;"><span style="font-family: Times New Roman, serif;"><b>(Publicat a <i>Caràcters,</i> núm. 89)</b></span></p> </article> <article> <h1>Petites necessitats, 18</h1> <p>2026-03-20T08:16:20+01:00</p> <table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjC_2o0HZ8gW0QPJwPVLYT9X2CzW1m2b2c8EdBIBik4XVM2XfJeaPbPbC7rQsbgizwMtM0tPH3diOv7mafrnnX5BPy3wG0y458qvkhH2jnU3UTrJet-TnjEGix8mF0GwVJI2ajIY9FLK12v7LmZhlqg0vPmmy2FyN3zsJTday_yz8_PTObwofZQVEP6HFsq/s1280/margarides%20gerberes.bmp" style="display: block; margin-left: auto; margin-right: auto; padding: 1em 0px; text-align: center;"></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><p>Margarides gerberes de Maria Teresa, Aín</p><p> </p></td></tr></tbody></table><div style="text-align: justify;">No llançà cap moneda a l'aire, no; no fou qüestió d'atzar que la dibuixara. </div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;">- "Digues alguna cosa -- i ell parlà--: </div><div style="text-align: justify;">- A Mart la gravetat és 0'38, és a dir, tres vegades menys que a la Terra. El sòl es vermell car està cobert per òxid de ferro.</div><div style="text-align: justify;">-Ets increïble, li contestà ella". </div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;">Així fou llur coneixença: les lletres foren ales de colibrí i quan el temps s'aturà, continuaren el vol; vibraren en altres llavis, es repetí la vida en altres ulls. Foren gegants en bastir aqueixa petita història. Enllà del temps i molt més, l'amor perdurà. Per la paraula. </div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;">23-04-2020 </div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;">https://www.elpontdeleslletres.cat/2021/01/01/petites-necessitats/</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: 78%;"><span style="font-weight: bold;">Josep Lluís Abad i Bueno</span></span><a href="javascript:print()">Imprimir</a><script src="http://js-kit.com/ratings.js"></script></div> <div class="js-kit-rating" starcolor="Emerald"></div> </article> <article> <h1>Dead man walking, un article del blog d'Antorio Turiel</h1> <p>2026-03-20T08:16:20+01:00</p> <div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiCriMQRnVmMN8ZHBAAi0EMAsfd2XC5Eau1Uz03t3ASP7lM2b9k4U1fJbZJvPJ4smWmYIspOo_tiuTksH0OY46on0VcQYg-Daztcjp7eSv4V2kl7GHq5GxM0F-URUVuwUvtm_vnbS6oDOKj0hRdV0TItsSU8ucilfAlbNO4hmzj5TYdvkXwir9d1e4jLVWc/s781/Captura%20de%20pantalla%202024-08-21%20172405.png" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"></a></div>«Açò no constituirà una crisi més. Açò esdevindrà una autèntica catàstrofe econòmica. Combinada amb l’esclat de les bombolles financeres desmesurades que s’han inflat al llarg dels darrers anys, resulta difícil arribar a comprendre la magnitud del que està a punt d’esdevenir. </div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;">Açò és pura aritmètica. No existeix cap eixida favorable si Ormuz roman tancat. Que el món no s’aboque a un abisme depén exclusivament que es reòbriga aquesta via crítica. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Certament, el tancament d’Ormuz escriu amb totes les lletres la fi del capitalisme necroterminal, un sistema destructiu i voraç el qual no trobarem a faltar. El problema no rau tant en la fi del capitalisme, sinó en la manera com es produirà aquesta fi. Perquè, enlloc de transitar cap a un sistema de xarxes de resiliència preparades per a acollir la Humanitat, en la major part del planeta caurem literalment sense xarxa. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Probablement, açò és el millor que podia ocórrer. Amb un Canvi Climàtic desbocat i una multitud d’altres problemes ambientals, no podíem alimentar la il·lusió que es produïra un descens ordenat i controlat. Probablement havia d’esdevenir alguna cosa així, dràstica, una detenció violenta, si havia d’existir algun marge per a construir res en el futur. Tot i això, la preocupació principal és com garantir que l’enfonsament del capitalisme no derive en una hecatombe amb milions de morts.» Antonio Turiel.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Ací tot l'article: https://crashoil.blogspot.com/2026/03/dead-man-walking.html</div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: 78%;"><span style="font-weight: bold;"><br /></span></span></div><div><span style="font-size: 78%;"><span style="font-weight: bold;">Josep Lluís Abad i Bueno</span></span> <a href="javascript:print()">Imprimir</a> <script src="http://js-kit.com/ratings.js"></script> <div class="js-kit-rating" starcolor="Emerald"></div></div> </article> <article> <h1>En canvi, tu sempre m'habitaràs com una música...</h1> <p>2026-03-20T08:16:20+01:00</p> <p style="text-align: justify;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj4Dir89ir1yl_OtkFK94TzNuC-E8yaIaCz0jxi03f-Pf-oF-bW3RDy9AdlLCIP7AZrt6Ny1SZLa27vebbZQaL8t4OYc1cqlynhGNTyBKlcqWkegvEcfD9DI4STTsZM_Yj-NH9dFHFs-ZGxz48pp2vps_AMPfI7czrv7xVJFygGyZmuLCsyZb8bvA8uPJZq/s1280/Les%20meues%20dones.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"></a></div>La seua veu <p></p><p style="text-align: justify;"> A Inés Hernández </p><p style="text-align: justify;">Dolçament ella m’ha trucat diumenge al matí i ha fet que em caiguen, de les mans, grapats de preocupacions; per la veu me n’he adonat del seu domini dels meteors i del perquè d’aqueix cel gris que plovia. Semblava obeir-li. </p><p style="text-align: justify;">S’ha preocupat per mi, m’ha demanat pels meus: un moment i l’he notada segura, generosa, forta. Ella ha engegat els engranatges del Temps, ha recuperat l’esperança i amb aqueix somriure amagat sap, de nou, la bellesa de la vida. </p><p style="text-align: justify;">La meua amiga, blanca, tant de temps... </p><p style="text-align: justify;">Com la neu tendra que s’engronsa en les branques adormides de les matinades. Una llum m’ha envaït de felicitat. </p><p style="text-align: justify;"> </p><p style="text-align: justify;"> https://open.spotify.com/intl-es/track/5oIzl8Wkqt0yRai6l585Ai?si=5a6e3f388b6a409d</p><p style="text-align: justify;"> <br /></p><p> <span style="font-size: 78%;"><span style="font-weight: bold;">Josep Lluís Abad i Bueno</span></span> <a href="javascript:print()">Imprimir</a> <script src="http://js-kit.com/ratings.js"></script> </p><div class="js-kit-rating" starcolor="Emerald"></div> </article> <article> <h1>ENRIC, MESTRE I AMIC</h1> <p>2026-03-08T07:54:29+01:00</p> <p style="text-align: center;"> <a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEglZkypU7JuNjUwJW6Xjfe4xaN_Pnna5cTjKfDMA_1auPi4RCnzDCZntD8clrM5GS__R67fMTGOFig2VJ54P-9BMBFqWiMCTWzLN0ZKegCHpCtu8J2qbskW8EojpCo_Zbe0cpzpnnCidunxbboD4Pa5N9_WE_eDwe2tkH2r1lGKZpz72ztkJi7k7lE9b1Aq/s1464/enric_aren%C3%B3s.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a><br /></p><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">En aquesta vida, pot ser monòtona però mai senzilla, tant com passen els anys anem coincidint amb tota classe de personatges, des dels més tòxics fins els més bondadosos que, per sort, en el meu cas, solen ser la majoria. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Entre les bones i les males persones hi ha molts matisos, però també una selecta minoria que, a més de ser gent de bé, sempre t’aporten en positiu... i no parle d’aportacions materials, sinó més elevades, diguem-ne espirituals, culturals i, fins i tot, socials. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><span>Una d’aquestes persones especials és l’amic <b>Enric Arenós Cortés</b> amb el qual vaig fer les pràctiques de Magisteri, tot un honor, allà pels anys 70 -uns mesos després de la mort d’un tal <b>Franco</b>-, quan amb a penes 19 anyets els joves aspirants a mestres no sabíem res del Dictador, ni de Política, ni de Pedagogia. </span><span>Per això, quasi sempre, són els anys iniciàtics, quan descobreixes el món per un forat, els que més te marquen i aquelles pràctiques van ser molt beneficioses per a la meua particular formació integral, però, sobre tot, l’inici d’una gran amistat que encara continua, ara de forma epistolar, des que l’avi ha marxat a jugar amb els nets a 300 kms de la seua ciutat natal, però amb un ull sempre vigilant i pendent de l’actualitat de la Vila.</span></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: x-large;"><br /></span></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj_oWKS9lAibCO1MJLf1aXOSLJ6p0zW3RMJoagp0nI2DjVXdQhruiZc65FwSIWFhKFbBf-kDH_Z_9dcJi0Kr8uciayVNCG8FrX1yYuR0jA6KlEV902YUW0iSL2ZvmldKjRrPndf0UupI9C33Pyf_hTvgZzBQgcyozSV-Wb5uiX3KJPfaGlfaIoQaJwRvn0p/s1170/enric_autovinyeta.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a></div><div style="text-align: center;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><b>Enric</b> em va impressionar com a docent, amb les seus classes exemplars i participatives, no dic magistrals en el sentit eloqüent de la paraula, sinó dinàmiques per una interactivitat docent – discent que semblava espontània, on participaven tots els alumnes, per parelles o en grups, investigant, recollint materials i exposant-los a classe oralment i mitjançant tota classe de materials pedagògics artesanals, en una època on tot era més difícil perquè la tecnologia digital ni estava, ni se l’esperava. Però aquella EGB fruit de la Llei General d’Educació (1970) era un sistema que funcionava, sobre tot, pel caràcter vocacional de mestres com <b>Enric</b>. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Durant aquells anys, posteriors al seté centenari de la ciutat (1974), Vila-real comptava amb un nombre creixent de joventut, filla del <i>baby boom</i>, que començava a importar les modes que corrien pel món, com ara els <i>looks</i> mes hippies, les grenyes dels <b>Beatles</b> i certa cançó protesta reivindicativa amb allò de <i><b>Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia!</b></i> </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">També se reivindicava el topònim <b>Vila-real</b> que, amb les vinyetes de <b>QuiQue</b> (nom artístic d’<b>Enric</b> des de 1963), va començar a ser una reivindicació més popular i no només dels quatre peluts que organitzaven els Aplecs de la Plana, des dels Lluïsos, al paratge del Termet de la Mare de Déu de Gràcia. Aquesta reivindicació també va donar a conèixer més al discret personatge, poc donat a exhibir-se en públic ni a concedir entrevistes, ja que el seu humor començava a traspassar fronteres, des de les revistes de caire religiós com ara <b>Vida Nueva</b> fins la revista <b>MUFACE</b> dels funcionaris, passant per <b>Pronto</b>, <b>Antena Semanal</b>, etc.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: x-large;"><br /></span></div><div style="text-align: center;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg9nYzp4O1e9WP9WWYPG6i9uy0xkcjAwSsl0dMckVhkq1GO9yKMexLilRN9da4a505EYu688hQl1RBQOxk6rzutha6itY8SV6FU9Nxfu7Rf3-QWefkfUrNQAkfCljpSoZbvLlTI4P58kxC0aleFr6aqJz3_PF7BnhMFi_m-U1gh2OxlnODArZy6Sc-EKh60/s547/enric_llibre2.JPG" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a></div></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: x-large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">I si <b>Enric</b> ja em va impressionar com a docent, no cal dir com a artista, amb l’acudit diari al periòdic <b>Mediterráneo</b>, en revistes i altres diaris o en la dotzena de llibres d’humor publicats, alguns dignificant el treball dels historiadors locals, com ara la magnífica <i><b>Una altra història de Vila-real, amb humor</b></i> (2024). </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El 2021 va donar tot el seu llegat de dibuixos, revistes, diaris i publicacions a l’Arxiu de Vila-real. Entre les nombroses distincions, <b>Enric Arenós</b> és <i>Premi Socarrat Major</i> (2007), <i>Premi 20 de febrer</i> (2008), <i>Premio Nacional de Humor Gráfico Mingote</i> (2010), <i>Distinció al mèrit cultural de la Generalitat Valenciana</i> (2017), <i>Medalla d’Or de la Ciutat de Vila-real</i> (2023), etc. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">De tota manera, <b>Enric</b> es mereix el triplet, és a dir, el premi com a Gran Docent, Gran Artista i Gran Persona. Gràcies per tot, <b>Enric</b>, mestre i amic!</span></div><div style="text-align: center;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEigECJ1qiyJgF-IdcOzcfsDltD7D96ZizJB20dsK1vf46wN_CM9WXvZGpqwWQIXBJQWDX8ndINXVpPmpqqqBKRnDCuR-DmdgnnQ5VfWBVSicxZDfIbJfAtZSbPOvgzzHGNEQJMm1jpitgYKQAtdwnLfJwcrBZ3pzzx2wfbi7ML45ZVu_4IGj7S-8ZukcHB_/s1500/enric_llibre.JPG" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: right;"><b>Revista Poble, nº 337, abril 2026</b></div></div> </article> <article> <h1>Lolita</h1> <p>2026-03-20T08:16:20+01:00</p> <p style="text-align: justify;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgQLf93B1NUn8Ez2B2YF1fy3WMLLPixObydXbAgxgBjywlvFRVMVTHhMM2LoncR-o_IpJD6xDl5OPFmc8BgroS7NAly1iajOJUfAppAEk7Od4daN59dBYVC9hWDgXRoqABKQnOk6iGMDBojrJkXttzMfvmA2wm6momTarsL4FT9hK_CmttUS2SGS-_4plXx/s1280/Pro.jpg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"></a></div>Arraulit al llit sota una vànova de plumons d’oca hongaresa, despert, de matinada ell pensa… Té un sostre que el protegeix de fred i pluja; a la tauleta de nit un rellotge, ràdio i mocadors. Pensa el rebost de la cuina, els aliments, unes cames que el duen a passeig, un cervell que li respon. No escolta cap soroll acompassat de les busques. <p></p><p style="text-align: justify;">Pensa les toalles i roba eixuta, l’aigua calenta que rajarà a casa. Ell recorda persones: Lolita que cada matí m’ha vist créixer durant quasi 16 anys fins que vaig morir. Sempre tenia paraules amables per a mi; jo la mirava amb tendresa i respecte amb ulls de mel. El príncep l’estira a la memòria perquè no vol que s’enfuja lluny d'ell, perquè sempre tenia un pastís, un pastisset de moniato o cabell d’àngel, unes mones o coques cristines. </p><p style="text-align: justify;">Lolita no oblidava mai certes dates i, a casa, rere la taula enfarinada i a vessar de fruits secs i carabassats era puntual amb el marit que any rere any, perquè sí, per una estima com les abraçades de les palmeres al vent, en cada data li duia cabassos d’agraïment. </p><p style="text-align: justify;">Ella ja no hi és amb nosaltres, però el príncep ens recorda a totes dues: </p><p style="text-align: justify;">- Jana com vas avui, guapa! la veu de Lolita que ens saludava. </p><p style="text-align: justify;">Lolita al capvespre cap a l’esglèsia, matí amb el carro de compra, agranant el sol matiner mentre les oronetes li xiulaven des dels nius davant de la seua llar. I Gabriel a dur-nos les pastes, pastissos i panellets, qualsevol dolç manat per ella fins la porta de casa. Picaven a porta i mà sota la safata: - Ací teniu. </p><p style="text-align: justify;">Tot això fa pensar al príncep el munt de privilegis que li han estat regalats. Ara mentre el món s’atura i amaga rere tota la imatgeria religiosa el gran desficaci que per tot arreu ocorre, retronen les llambordes i les parets es desfan d’enyorança. Aquells que, tot i haver marxat, són petits llums que titil·len en certs cors. </p><p style="text-align: justify;">No mai te n’aniràs Lolita: podem emmascarar-ho tot amb rams, tambors, paperets i colors; ara quan tot ha esdevingut un mer espectacle de silenci quan caldria cridar, ara quan les llums obren les portes a tota eixa mena de repetides tradicions te’m fas present, alhora que venere el teu record. <span style="font-size: 78%;"><span style="font-weight: bold;"> </span></span></p><p><span style="font-size: 78%;"><span style="font-weight: bold;">Josep Lluís Abad i Bueno</span></span> <a href="javascript:print()">Imprimir</a> <script src="http://js-kit.com/ratings.js"></script> </p><div class="js-kit-rating" starcolor="Emerald"></div> </article> <article> <h1>Tomorrow, and Tomorrow, and Tomorrow</h1> <p>2025-06-19T09:39:40+02:00</p> <p> Gabrielle Zevin, <a href="https://en.wikipedia.org/wiki/Tomorrow%2C_and_Tomorrow%2C_and_Tomorrow_(novel)"><em>Tomorrow, and Tomorrow, and Tomorrow</em></a>. Dos joves intel·lectualment brillants. Una relació amb alts i baixos al llarg d’anys. Programar videojocs és complicat, però entendre’s en la resta de les coses podria arribar a parèixer impossible.</p> </article> <article> <h1>Jo, Phoolan Devi, reina dels bandits</h1> <p>2025-09-10T11:14:19+02:00</p> <div class="wp-block-image"> <figure class="aligncenter size-large"><a href="https://vicentsanz.wordpress.com/wp-content/uploads/2026/03/img_3902.jpeg"></a></figure> </div> <p class="wp-block-paragraph"></p> <p class="wp-block-paragraph">Segurament, cada llibre té la seua història. Cada llibre i cada exemplar de cada llibre, vull dir. Fa 30 anys, Columna va publicar<em> Jo, Phoolan Devi, reina dels bandits</em>, una mena d’autobiografia, per al Grup de del Llibre.</p> <p class="wp-block-paragraph">Vaig conèixer el Grup del Llibre perquè tenia un anunci fix a la revista <em>El Temps</em>, amb un cupóde subscripció que s’enviava per correu postal. Llavors, cada cert temps, rebies una revisteta que era un catàleg de llibres. Podies triar-ne els que et donava el compte que mantenies amb la quota i te’ls feien arribar a l’adreça que apuntaves a l’imprès de comanda. Això era a mitjans de la dècada dels 80 del segle passat. De tant en tant, el club feia promocions d’alguns llibres que es podien adquirir de més a més, per un preu molt assequible. També feia edicions especials per als lectors del club. No sé fins a quin punt, aquest Grup del Llibre era una còpia del Cercle de Lectors que en la mateixa època havia creat el Círculo de Lectores castellà, que més tard, al 2014, Planeta va acabar adquirint. El Grup del Llibre va plegar el 2016, molt de temps després que, no recordo exactament per què, havia deixat de ser-ne subscriptor. Abans del tancament, recordo haver anat per una qüestió de feina a la llibreria que tenia al 83 de l’Avinguda de la República Argentina, cosa que em va deixar estupefacte en reconèixer a qui pertanyia el local. La qüestió és que el Grup del Llibre va significar personalment una via molt efectiva de connectar amb la literatura catalana i, sobretot, amb la literatura clàssica i actual europees, que en aquell moment m’interessaven prou més que no la catalana, segurament pel neguit d’ampliar horitzons i anar omplint el sarró de lectures universals. Vaig arribar a triar lectures per intuïció, per les notes mínimes que acompanyaven cada títol, i així vaig llegir Dostoyevski i Milan Kundera, i també Jesús Moncada, a qui després vaig arribar a conèixer personalment en ocasió d’El Gust per la Lectura.</p> <span id="more-2650"></span> <p class="wp-block-paragraph">D’alguna manera que ja no recordo, doncs, <em>Jo, Phoolan Devi, reina dels bandits</em>, una edició especial per al Grup dels Llibre, devia fer cap a les meues mans. No el vaig arribar a llegir en el seu moment i va passar a formar part d’aquell contingent d’exemplars que formen part de la biblioteca personal esperant a ser llegits algun dia. Estic cert que va sobreviure a dues mudances i va anar a parar a la biblioteca de Xert, que és el repositori no sé si dir-ne definitiu de la meua biblioteca personal, reconstituïda fa uns pocs anys. És així que, garbellant exemplars d’aquest contingent, vaig retrobar l’exemplar i vaig deixar-lo a la tauleta de nit per tindre sempre una lectura a mà en anar al poble. I això, malgrat que quasi sempre hi vaig amb una lectura o altra disponible. Però no sempre. El tenia com a darrer recurs. D’aquesta manera, el llibre va passar una llarga temporada a la tauleta de nit abans de ser obert. La lectura de les primeres pàgines, molt fragmentària i espaiada, resultava del tot intranscendent. A més, les vivències d’una xiqueta índia d’una família pobra de solemnitat que vivia a Uttar Pradesh, vora el riu Yamuna, afluent del Ganges, no resultaven específicament atractives; més prompte em causaven una sensació de contrarietat i desfici per les penalitats que s’hi contaven. Una vegada entesa la manera de viure d’aquella gent, els problemes ben bé medievals que les seues vides havien d’afrontar i amb l’expectativa que una joveneta d’una casta inferior que amb prou feines anava vestida acabés esdevenint reina dels bandits, vaig endur-me el llibre a la maleta amb la finalitat de no abandonar-ne la lectura. M’havia enganxat.</p> <p class="wp-block-paragraph">La història està contada en primera persona. Phoolan Devi hi apareix com a autora i doncs, el que s’hi conta és la seua autobiografia, si bé Marie-Thérèse Cuny i Paul Rambali hi apareixen com a col·laboradors, cosa que pot fer pensar que la narració s’ha construït a partir d’entrevistes a qui apareix com a autora. El fet que siga contada en primera persona és un dels atots del llibre. L’expressió de les sensacions, les emocions, les accions i l’espiritualitat de la protagonista en primera persona arrossega el lector a continuar indagant en la seua trajectòria. Així, pot conèixer-se com d’oprimida vivia la família pel robatori despietat d’altres familiars, la violència que des del primer moment domina les relacions socials al petit poble de Gorha Ca Purwa on va nàixer la protagonista, el seu casament forçat amb un home 20 anys major i les violacions a què la va sotmetre, com va fugir-ne i va tornar a la casa familiar, on va ser rebutjada; com va començar a rebel·lar-se contra aquell ordre de coses, els robatoris que feia i com uns bandolers van segrestar-la. Llavors, convertida ella mateixa en <em>dacoit</em>, va venjar-se del seu marit i va casar-se amb el seu protector, Vickram. És en aquesta part que la narració assoleix la bellesa dels paisatges i de les il·lusions de la parella, que viuen amb intensitat una llibertat efímera, feta de violència contra un món que els té com els desclassats que són per la casta a què pertanyen. La narració arriba fins que, mort Vickram a traïció, Phoolan Devi esdevé la líder de la seua pròpia partida de bandolers, moment en què la seua fama coma reina dels bandits s’escampa pertot l’Índia. És clar que el llibre arriba més enllà de l’autobiografia, però no es contarà aquí.</p> <p class="wp-block-paragraph">La traducció al català d’Ernest Riera incorpora tot de lèxic propi de l’Índia o bé intraduïble. Així, el lector acaba per introduir-se poc o molt per via d’aquesta terminologia en els referents del país, cosa que li suposa una ampliació efectiva del seu coneixement, si no en tenia cap de previ, com era el meu cas. El personatge va arribar a ser molt famós al seu país i a traspassar fronteres, com mostra aquesta mateixa traducció al català. En l’actualitat, l’Índia ha esdevingut un actor internacional de primer ordre, l’estat més poblat del planeta, i personalment em resulta del tot exòtic, desconegut, i sospito que per a la societat d’aquesta banda d’Europa, també. Vet aquí el que un llibre oblidat pot aportar: una porta oberta a l’apropament cultural.</p> <p class="wp-block-paragraph">Com a complement, a continuació hi ha un petit vocabulari de termes que la intel·ligència artificial permet esclarir sense esforç.</p> <p class="wp-block-paragraph">Societat i Castes</p> <ul class="wp-block-list"> <li><strong>Braman:</strong> La casta sacerdotal, la més alta en la jerarquia hindú.</li> <li><strong>Pandit:</strong> Títol per a un savi o braman erudit. Sovint s’usa com a tractament de respecte.</li> <li><strong>Thakur:</strong> Casta de guerrers i terratinents. A la novel·la, representen l’ordre establert i, sovint, l’opressió cap a les castes baixes.</li> <li><strong>Mallah:</strong> La casta dels pescadors i barquers. És la casta de Phoolan Devi.</li> <li><strong>Gujar:</strong> Una casta tradicionalment de pastors i agricultors.</li> </ul> <p class="wp-block-paragraph">Poder i Justícia</p> <ul class="wp-block-list"> <li><strong>Sarpanx:</strong> El cap del <em>Panchayat</em> (el consell del poble).</li> <li><strong>Pradhan:</strong> Un líder o cap de la comunitat; sovint té funcions administratives.</li> <li><strong>Maharajà / Rajà:</strong> Rei o gran rei. Són títols de la noblesa índia.</li> <li><strong>Maharaní:</strong> Reina. Phoolan era anomenada així pels seus seguidors com a mostra de devoció.</li> <li><strong>Sipahi:</strong> Soldat o policia (d’aquí ve la paraula “sipai”).</li> <li><strong>Katxwari (Kacheri):</strong> Aquesta paraula es refereix als <strong>jutjats</strong> o oficines administratives del govern.</li> </ul> <p class="wp-block-paragraph">Vida Quotidiana i Objectes</p> <ul class="wp-block-list"> <li><strong>Dacoit:</strong> Bandit. A l’Índia, el “dacoitisme” és un fenomen històric de bandolerisme armat a gran escala.</li> <li><strong>Lathi:</strong> Un bastó llarg de bambú, sovint reforçat amb ferro, usat com a arma per la policia i els bandits.</li> <li><strong>Khat:</strong> El llit tradicional indi, fet amb una estructura de fusta i cordes trenades.</li> <li><strong>Hookah:</strong> La pipa d’aigua per fumar tabac, element central de la vida social als pobles.</li> <li><strong>Lakh:</strong> Una unitat de mesura que equival a <strong>100.000</strong>. (Ex: “un lakh de rupies”).</li> <li><strong>Bighas:</strong> Una unitat de mesura de superfície per a la terra (la mida varia segons la regió).</li> </ul> <p class="wp-block-paragraph">Indumentària</p> <ul class="wp-block-list"> <li><strong>Sari:</strong> La peça principal de roba femenina, una tela llarga que s’enrotlla al cos.</li> <li><strong>Kurta:</strong> Camisa llarga, sense coll, que arriba fins als genolls.</li> <li><strong>Dothi:</strong> Peça de roba masculina que s’enrotlla per les potes creant una mena de pantaló bufat.</li> <li><strong>Lunghi:</strong> Tela que s’enrotlla a la cintura com una faldilla, molt comuna en zones rurals.</li> <li><strong>Banyan:</strong> Samarreta interior d’home (normalment de tirants).</li> <li><strong>Teeka (o Tilak):</strong> La marca (sovint vermella) que es posa al front per motius religiosos o com a benvinguda.</li> </ul> <p class="wp-block-paragraph">Alimentació i Natura</p> <ul class="wp-block-list"> <li><strong>Xapati:</strong> Pa pla, sense llevat, que és la base de l’alimentació.</li> <li><strong>Dal:</strong> Plat de llegums (llenties, mongetes) cuinats amb espècies.</li> <li><strong>Ghee:</strong> Mantega purificada (clarificada), un greix essencial en la cuina índia.</li> <li><strong>Nous de betel:</strong> S’utilitzen per mastegar com a estimulant; tenyeixen la boca de vermell.</li> <li><strong>Neem / Babool:</strong> Tipus d’arbres molt comuns. El Neem és medicinal; el Babool té punxes i creix en zones seques com les valls on s’amagaven els bandits.</li> </ul> <p class="wp-block-paragraph"></p> </article> <article> <h1>Hocus Pocus</h1> <p>2025-06-19T09:39:40+02:00</p> <p> Kurt Vonnegut, <a href="https://en.wikipedia.org/wiki/Hocus_Pocus_(novel)"><em>Hocus Pocus</em></a>. Publicada el 1990, l’acció transcorre el 2001 en uns EUA decadents. Després de passar per West Point i la guerra de Vietnam, el narrador farà de professor en un <em>college</em> per a fills de classe alta amb dificultats d’aprenentatge i després en una presó privatitzada, fins que hi haurà una fuga massiva. Pocs elements de ciència-ficció, però notables: alimentada amb dades biogràfiques, la computadora GRIOT™ pot predir que et passarà a continuació.</p> </article> <article> <h1>Solarpunk a gran escala</h1> <p>2025-06-19T09:39:40+02:00</p> <p><a href="https://enfantsperdidos.com/2026/03/15/solarpunk-a-gran-escala/">enllaç directe</a> | <a href="https://carlesbellver.net/2026/03/19/solarpunk/">aquest apunt</a></p> <p>Tecnoecologia, una nova abundància, esperança, bricolatge i processos —no punts d’arribada— utòpics.</p> <figure> <blockquote cite="https://enfantsperdidos.com/2026/03/15/solarpunk-a-gran-escala/"> <p>La pinza geopolítica que atenaza Europa entre los dos principales petroestados del mundo, la Rusia de Putin y los EEUU de Trump, están redefiniendo la frontera de lo político. La existencia futura de la UE se juega en que sepamos interiorizar un lema: los aerogeneradores, las placas solares, las baterías y los tendidos eléctricos son máquinas que, como la guitarra de Woody Guthrie en los años cuarenta, matan fascistas fósiles.</p> <figcaption><a href="https://enfantsperdidos.com/2026/03/15/solarpunk-a-gran-escala/">Emilio Santiago Muíño</a> </figcaption> </blockquote> </figure> </article> <article> <h1>Contra el realismo</h1> <p>2025-06-19T09:39:40+02:00</p> <p><a href="https://www.eldiario.es/opinion/tribuna-abierta/realismo_129_13072972.html">enllaç directe</a> | <a href="https://carlesbellver.net/2026/03/19/contra-el-realismo/">aquest apunt</a></p> <figure> <blockquote cite="https://www.eldiario.es/opinion/tribuna-abierta/realismo_129_13072972.html"> <p>Como les ocurre a los budistas y a los místicos respecto de la vida, tanto el realismo de derechas como el realismo de izquierdas consideran la democracia y el derecho una simple sombra sin sustancia o, por lo menos, un velo hipócrita que encubre el monstruo que, sin saberlo nosotros, gobierna siempre nuestra existencia colectiva.</p> <figcaption> <cite> <a href="https://www.eldiario.es/opinion/tribuna-abierta/realismo_129_13072972.html">Santiago Alba Rico</a> </cite> </figcaption> </blockquote> </figure> <p>Jo sempre he defensat que el realisme és una patologia, un afebliment perjudicial de la imaginació, en la literatura i en la vida.</p> </article> <article> <h1>Guerres i immundícies</h1> <p>2026-03-20T08:16:20+01:00</p> <div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg-HY9OglRVp99UQOWwXNvpwD9FjWzUw139MDX8e8dp1o7E48-WPAUwuUQLHqgHN_h3vLHEdrHIJzzmz_I6fnJkYi58slrLafnXdEGD3_JTYI-V217gIDEd4grPkR94YSMztRwSyoF_ZV04tQHMJ2xUPxGk39fB_f0tLAoit9yHjWkwxmgDvx146EIFIQ51/s566/cavall%20trencat.png" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"></a></div>Que s'estan canviant o anul·lant les regles i estructures que protegien el món després de la Segona guerra mundial, és una certesa inqüestionable; i això fonamentat en la força bruta. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Que aquestes regles i estructures tenien un ventall de caminois que eren emprades per certs països quan els avantatges dels mateixos eren qüestionats o posats en dubte, això també es coneixia... Però es mirava de gaidó, malgrat que tothom ho sabia. I així, a Occident, ens ha anat per més brutícia espargida i escombrada sota la catifa davant la resta del món. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El que observem ara mateix al planeta --aquesta desfeta i decadència covard-- que tot ho acompanya, aquest repartiment d'influències geopolítiques i geogràfiques són els darrers estertors d'un sistema econòmic criminal (capitalista) que, a través de certes elits, no vol claudicar davant la Humanitat per la podridura i mort que duu inscrita al seu si. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Tot ha estat ben orquestrat pel neoconservadurisme i neoliberalisme als darrers anys: teories de la postveritat, relativisme moral galopant, postmodernisme que tot ho accepta, mitjans de comunicació segrestats per algorismes que dilueixen la humanitat de l'espècie humana i menyspreen tot ésser viu, tones de flux de dades multimedia o "streaming" en temps real per endormiscar i entretenir consciències i una filosofia barata burxada i gravada al moll de l'os d'un <i>salve's qui puga<b></b></i> (individualisme ferotge) han contribuït a oblidar el compromís social i aqueixa responsabilitat davant tantes injustícies que, dira rere dia, volem oblidar com si cremàrem una ampolla d'alcohol. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Sí, com diuen alguns estudiosos i teòrics, la fi del món la tenim a una llançada de pedra; sí d'un món --el que era fins fa poc-- que ja no serà igual a partir d'aquest moment i endavant. Entosudits així i tot, ni la poesia, ni la narrativa, ni la economia o política actual tal com s'enfoca ara mateix, ens duran pel camí de canvis radicals, de major i millor pressa de consciència tot i aquesta voluntat soterrada per la tendresa. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Alienats i esdevinguts éssers egòtics amb una prepotència miraculosa l'agonia d'un progrés malentès que ens direcciona cap a futures catàstrofes tesis que sustenta <a href="https://ctxt.es/es/20260301/Politica/52521/el-fin-de-nuestro-mundo-entrevista-guillem-martinez-emmanuel-rodriguez.htm" target="_blank">Emmanuel Rodríguez</a> si no fem res. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Davant de tot aques ecosistema intel·lectual i moral personal caldria que obviàrem les xarxes socials i les lamentacions per tal d'organitzar-nos amb allò que podem fer on som i vivim i no caure en un constant descoratjament. No hem de pensar macropolíticament i sí en allò que sí pot ser canviat a nivells més propers. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">De moment som sota el cel i cal mullar-se per abandonar aquesta mol·lície que ens pot reescriure cervells i cors. Endavant amb les atxes!! </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Per tancar aquestes reflexions, us deixe un poema del nostre estimat Josep González Clofent del seu llibre <i><a href="https://www.elpontdeleslletres.cat/wp-content/uploads/arxiuspdf/cavall_trencat.pdf" target="_blank">Cavall trencat</a><b></b></i>: </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">X </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Escriure poemes no canvia el món, </div><div style="text-align: justify;">però trau la brutícia de l’intel·lecte. </div><div style="text-align: justify;">Escriure poemes no ens dissol el jo, </div><div style="text-align: justify;">però t’asserena la melangia. </div><div style="text-align: justify;">Escriure poemes és mirar-te a l’espill </div><div style="text-align: justify;">i veure, encara, la voluntat de tendresa. </div><div style="text-align: justify;">Escriure poemes és com l’horitzó lliure </div><div style="text-align: justify;">on reprenen els cavalls la galopada. </div><div style="text-align: justify;">Un poema ens escriu el món enrabiat, l</div><div style="text-align: justify;">a púrria d’algunes ànimes i els canvis. </div><div style="text-align: justify;">La paraula foragita el suïcidi, </div><div style="text-align: justify;">genera esperança i modula cançons. </div><div style="text-align: justify;">Llegir un poema mitiga els ultratges, </div><div style="text-align: justify;">però injecta en la carn les passions, </div><div style="text-align: justify;">rebenta els furóncols de la ignomínia </div><div style="text-align: justify;">i, amb els altres, et fa caminar. </div><div style="text-align: justify;">Escriure un poema que no vol retalls </div><div style="text-align: justify;">i sí la dignitat de les petites lluites: </div><div style="text-align: justify;">sou, casa, taula, estima, temps. </div><div style="text-align: justify;">Un poema d’aire i aigua que despulle </div><div style="text-align: justify;">la roba injusta d’unes mòmies governants. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Escriure poemes, cavalcar de nou. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: 78%;"><span style="font-weight: bold;">Josep Lluís Abad i Bueno</span></span> <a href="javascript:print()">Imprimir</a></div><div class="js-kit-rating" starcolor="Emerald"></div> </article> <article> <h1>In search of Banksy, Reuters found the artist took on a new identity</h1> <p>2025-06-19T09:39:40+02:00</p> <p><a href="https://www.reuters.com/investigates/special-report/global-art-banksy/">enllaç directe</a> | <a href="https://carlesbellver.net/2026/03/15/banksy/">aquest apunt</a></p> <p>Reuters creu haver confirmat la identitat de Banksy. El reportatge és extens i interessant.</p> <figure> <blockquote> <p>Banksy, born Robin Gunningham, later took the name David Jones. (Whether he still uses that name is unclear.) And Robert Del Naja, Gunningham’s graffiti idol, friend, and a man himself rumored to be Banksy, has on at least one occasion been his secret painting partner.</p> </blockquote> </figure> </article> <article> <h1>L'ÀNIMA MELANCÒLICA D'ISTANBUL</h1> <p>2026-03-08T07:54:29+01:00</p> <p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjk6eFqRpPHWLMnUMO3gwULilbhuvSm2nabi_4pOvE9eRKdbxJdJJayV4ZP5YP68brgFdF4AghS24FrKGcIdSAwIIFybzx2Fxf9lFv5bUJ5y2LU6ic6w_VyHP2bP6AfXcvU2ljo4Cwfi19R9OewuCcfPGa1g4WozcJ2PBsKuKhQdSfOWG-V_Dwf6VvV3xs/s1181/Pamuk.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a></div><br /><p align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;"><b><span lang="CA"><span style="font-family: times;">ORHAN PAMUK. (2007). <i>Istanbul, ciutat i records</i>. Edicions Bromera. Alzira.</span></span></b></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span style="font-family: times;"><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt; mso-bidi-font-family: Tahoma; mso-bidi-language: #00FF;"><o:p> </o:p></span><span style="font-size: 14pt; text-indent: 35.45pt;">El rastreig de l'ànima melancòlica d'Istanbul ha donat a Orhan Pamuk (Istambul, 1952) el primer Nobel de les lletres turques. Un rastreig que cal incloure en una recerca molt més àmplia que Pamuk ha dut a terme tossudament des dels seus inicis com a escriptor: el seguiment de les empremtes deixades per Orient a Occident i viceversa. Aquesta investigació l'ha convertit en una mena d'autor pont entre dos mons, com tant li agrada destacar a la premsa.</span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt; mso-bidi-font-family: Tahoma; mso-bidi-language: #00FF;"><span style="font-family: times;">Però si li pregunten al mateix Pamuk diu que considera tota la seua obra com un intent d'explicar els últims 200 anys de Turquia, el seu afany per accedir a la modernitat i convertir-se en una societat laica. Aquest interès el converteix, abans que en un pont entre cultures, en un explorador de l'ànima turca. Perquè, és cert, en la seva obra i en la seua formació intel·lectual tenen un pes enorme les influències d'autors occidentals com ara Tolstoi, Dostoievski, Mann, Proust, Nabokov, Kafka, Borges, Calvino, García Márquez, Dante i Joyce, però també un destacat treball de recuperació de la tradició otomana, bandejada arran de la transformació del país afavorida per Mustafà Kemal, <i>Atatürk</i>.<o:p></o:p></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt; mso-bidi-font-family: Tahoma; mso-bidi-language: #00FF;"><span style="font-family: times;">Sense tenir en compte això, no es poden entendre en tota la seva dimensió algunes de les obsessions sobre els quals Pamuk ha anat reflexionant llibre rere llibre, com ara la qüestió identitària, el pes del passat en el present i la figura del doble, l'<i>alter ego</i> que tots tenim en algun lloc. Temes als quals s'ha acostat amb les eines de la narració postmoderna – no debades és una de les veus principals de la modernitat turca – com la barreja de gèneres, l'autoreferencialitat, el joc de miralls o la polifonia de veus, en un intent d'anar més enllà dels propis orígens però sense perdre'ls mai de vista.<o:p></o:p></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span style="font-family: times;"><i><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt; mso-bidi-font-family: Tahoma; mso-bidi-language: #00FF;">Istanbul, ciutat i records</span></i><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt; mso-bidi-font-family: Tahoma; mso-bidi-language: #00FF;"> és una obra que combina magistralment la memòria personal de l'escriptor amb el patrimoni comú, literari o històric. El segle XIX turc, per exemple, hi presenta una certa rellevància. Pamuk hi començà amb la descripció de la casa familiar, on ha acabat vivint durant més cinquanta anys. No es tracta d'una guia turística, però conté elements valuosos que al viatger literari li seran d'una gran utilitat. Per exemple, no tenen preu les pàgines que dedica al Bòsfor<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>- l'ànima del riu – i a les antigues mansions que formen la façana d'una de les ribes.<o:p></o:p></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt; mso-bidi-font-family: Tahoma; mso-bidi-language: #00FF;"><span style="font-family: times;">Pamuk fixa una imatge d'infantesa del que ell en diu “l’<i>Istanbul en blanc i negre</i>”, i a partir d'ací traça el seu recorregut particular, molt suggestiu, perquè el seu món es nodreix d'estímuls molt diversos. Fill d'una família amb possibles, d'arrels antigues i nobles, la seva literatura conté el reflex d'una certa melancolia per l'imperi caigut. Moltes pàgines de Pamuk revelen una enyorança viva d'episodis històrics en què el seu país ha propiciat la trobada entre concepcions del món encontrades. En Istanbul, aquest sentiment té un nom: l'<i>amargor</i> – que caldria assimilar a la <i>saudade</i> gallega o a altres sentiments nacionals de pèrdua d'alguna cosa que, sovint, resulta boirosa en la seva definició. El lector aprèn des de les primeres pàgines que l'<i>amargor</i> resulta tant inesquivable en Istanbul com l'aire dels seus carrers.<o:p></o:p></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt; mso-bidi-font-family: Tahoma; mso-bidi-language: #00FF;"><span style="font-family: times;">Pamuk és un narrador al qui agrada la filigrana narrativa, de relatar els senzills episodis quotidians, la història matrimonial dels seus pares o la vida de la seua peculiar àvia, de descriure els interiors familiars de la seua infantesa i joventut, al mateix temps que descriu la seua visió melancòlica d'Istanbul, formada en bona part per les lectures significatives d'autors turcs, Kemal, Koçu, Tampinar y Hisar, els quals es van deixar inspirar per la visió de molts estrangers, como Melling, Gautier, Flaubert i altres, els quals durant les seues visites van admirar la mescla multicultural de la ciutat.<o:p></o:p></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt; mso-bidi-font-family: Tahoma; mso-bidi-language: #00FF;"><span style="font-family: times;">Pamuk ens permet divagar per la ciutat sense fer-nos triar entre la seua cara musulmana (Istanbul) o la que té un passat cristià evocat pel seu antic nom, Constantinopla. És una gran festa per a la ment poder visitat ací la gran ciutat alliberada de l'escriptor.<o:p></o:p></span></span></p> <p align="right" class="MsoNormal" style="text-align: right; text-indent: 35.45pt;"><b><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt; mso-bidi-font-family: Tahoma; mso-bidi-language: #00FF;"><span style="font-family: times;">Josep Manuel San Abdon<o:p></o:p></span></span></b></p> <blockquote style="border: none; margin: 0 0 0 40px; padding: 0px;"><p class="MsoNormal" style="text-align: right; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt; mso-bidi-font-family: Tahoma; mso-bidi-language: #00FF;"><o:p><span style="font-family: times;"> (La Veu de Benicarló, 3 - VIII - 2007)</span></o:p></span></p></blockquote> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt; mso-bidi-font-family: Tahoma; mso-bidi-language: #00FF;"><o:p><span style="font-family: times;"> </span></o:p></span></p> </article> <article> <h1>LES DIFICULTATS DE L'EDUCACIÓ</h1> <p>2026-03-08T07:54:29+01:00</p> <p> </p><p align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;"><br /></p> <div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgk4LZZOA4nwZyhD8eFMRbLYejclBkG41xzRwNSN56-KdpCEyPIUtH9hsH4IKti-ja_u8bd96LjIugXW5Vb4fhsPpq6ewCitBIokNBZ_jpybhO4qHZwa4btp7lZEXr7y_JGrmt4UnDxHU_hAJYRSWwV_rxM689wihQuiRFuO4hMjy3-UJK9AltBsJVZIiM/s500/El%20professor.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a></div><br /><p align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;"><b><span lang="CA"><span style="font-family: times;">FRANK McCOURT. (2006) <i>El professor</i>. Edicions Bromera. Alzira.</span></span></b></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"><span style="font-family: times;"><b><span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA; mso-bidi-font-family: Tahoma; mso-bidi-language: #00FF;"><o:p> </o:p></span></b><span style="font-size: 14pt; text-indent: 35.45pt;">El cas de Frank McCourt és ben peculiar, després de dedicar tota la seua vida a l'ensenyament, als 66 anys, va publicar la</span><span style="font-size: 14pt; text-indent: 35.45pt;"> </span><span style="font-size: 14pt; text-indent: 35.45pt;">primera novel·la </span><i style="font-size: 14pt; text-indent: 35.45pt;">Les cendres d'Àngela</i><span style="font-size: 14pt; text-indent: 35.45pt;">, on narrava la seua crua i miserable infantesa. Va ser premiat amb el prestigiós Premi Pulitzer i a més es va convertir en un </span><i style="font-size: 14pt; text-indent: 35.45pt;">best seller</i><span style="font-size: 14pt; text-indent: 35.45pt;">, venent</span><span style="font-size: 14pt; text-indent: 35.45pt;"> </span><span style="font-size: 14pt; text-indent: 35.45pt;">més de vint milions d'exemplars. Després va publicar </span><i style="font-size: 14pt; text-indent: 35.45pt;">I tant</i><span style="font-size: 14pt; text-indent: 35.45pt;">, que relatava la seua arribada com a immigrant als Estats Units.</span></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt; mso-ansi-language: CA; mso-bidi-font-family: Tahoma; mso-bidi-language: #00FF;"><span style="font-family: times;">Ara, ja amb 76 anys, publica el llibre que completa la seua trilogia autobiogràfica, <i style="mso-bidi-font-style: normal;">El professor</i>, on conta la seua experiència docent en diversos instituts de Nova York. El llibre s'inicia amb un pròleg de l'autor, on ironitza sobre la seua nova situació d'escriptor d'èxit, després d'un munt d'anys de professor anònim. Acostumat a que ningú li faça cas, de sobte és converteix en una autoritat nacional, coneix a Bush pare, i contínuament els periodistes li demanen la seua opinió sobre les coses més diverses.<o:p></o:p></span></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt; mso-ansi-language: CA; mso-bidi-font-family: Tahoma; mso-bidi-language: #00FF;"><span style="font-family: times;">El primer capítol del llibre explica el seu primer dia de classe, com a professor de llengua, en un institut de formació professional de la perifèria de Nova York. Els alumnes entren cridant a classe i un li llença un entrepà a un altre, MacCourt pensa que a les classes de pedagogia a la universitat ningú no li va explicar mai que havia de fer si els alumnes llençaven entrepans a classe, la solució que li dóna és agafar-lo i menjar-se'l, d'aquesta manera aconsegueix captar l'atenció del alumnat. D'anècdotes com aquestes en va farcit el llibre, això li dóna un to d'humor agredolç.<o:p></o:p></span></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt; mso-ansi-language: CA; mso-bidi-font-family: Tahoma; mso-bidi-language: #00FF;"><span style="font-family: times;">Frank McCourt es troba amb un ambient als instituts molt semblant al que ara tenim al nostre país, amb aules amb una gran quantitat d'alumnes de procedències i interessos ben diversos, ben allunyats de l'interès per la llengua que és l'assignatura que imparteix. McCourt intenta guanyar-se'ls com pot, conscient de la problemàtica que arrosseguen, sovint saltant-se els programes i les normes, i xocant amb la incomprensió dels directors, però ell serà fidel a la seua divisa, educar els alumnes per a perdre la por a la llibertat i a aprendre a pensar pel seu compte.<o:p></o:p></span></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt; mso-ansi-language: CA; mso-bidi-font-family: Tahoma; mso-bidi-language: #00FF;"><span style="font-family: times;"><span style="mso-spacerun: yes;"> </span>Aquest és un llibre que ens mostra les dificultats a que ha d’enfrontar-ser dia a dia una persona dedicada a l’educació i hauria de ser de lectura obligatòria per a aquelles persones que pensen dedicar-se a l’ensenyament, per que com diu Frank McCourt en una entrevista(Avui 14 – VI – 2006 ): “<i>Quan un jove pren la decisió de fer-se professor mai li ensenyen la lliçó bàsica: prepareu-vos per patir. És el treball més dur del món. Estar cada dia davant 160 alumnes és molt difícil. T’estan vigilant cada segon per tal de buscar els defectes i els punts febles. Quan menys t’ho esperes...es llancen sobre teu</i>.”<o:p></o:p></span></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt; mso-ansi-language: CA; mso-bidi-font-family: Tahoma; mso-bidi-language: #00FF;"><o:p><span style="font-family: times;"> </span></o:p></span></p> <p align="right" class="MsoNormalCxSpMiddle" style="text-align: right; text-indent: 35.45pt;"><b><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt; mso-ansi-language: CA; mso-bidi-font-family: Tahoma; mso-bidi-language: #00FF;"><span style="font-family: times;">Josep Manuel San Abdón<o:p></o:p></span></span></b></p> <p align="right" class="MsoNormalCxSpMiddle" style="text-align: right; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-size: 14.0pt; mso-ansi-language: CA; mso-bidi-font-family: Tahoma; mso-bidi-language: #00FF;"><span style="font-family: times;"><span style="mso-spacerun: yes;"> </span>(La Veu de Benicarló, nº 560, 17 – XI – 2006)</span><o:p></o:p></span></p> </article> <article> <h1>MASSA TRENS PERDUTS</h1> <p>2026-03-08T07:54:29+01:00</p> <div style="text-align: center;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjhXRPTz96okCq3LsmAn1fXAUFvU7kxEt3nU3EPgqqdjsvwjgmGGTDiMpU21BFyt8QdsLC5Dz7gDTYxf4Sz6TYe0Bn200QxbeL7feQU69Mhci8Bo7hDVt7HVr8QuN6iLltPmhfKliHlFC9R4HYOq0ixR3GFqBH8EtH36_NvlywBkHMeFR_mxFcqoJK-xyzy/s1044/estaci%C3%B3_ferrocarril_vila_real.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a></div></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Com ja va dir <b>Joan Fuster</b>, un espanyol de dretes és allò més paregut a un espanyol d’esquerres i la prova la tenim amb la marginació sistemàtica del territori valencià tant amb governs centrals del PP, com del PSOE, perquè no poden resoldre l’infrafinançament. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Espanya és un estat centralista maquillat d’autonòmic, ja que les competències són perifèriques, però el finançament sempre ha d’eixir del km zero, la M-30 o la M-50 al voltant de la llotja del <b>Bernabéu</b> (per cert, el Real Madrid pot desgravar-se molts més impostos que el Villarreal, el València, el Llevant o l’Elx). </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El primer tren que vam perdre, va ser el d’<b>Isabel II</b> quan la Corona espanyola va haver de fer suspensió de pagaments (1866) perquè el tren d’ample ibèric va ser un fracàs econòmic total, ja que havia de descarregar tots els vagons a l’arribar a la frontera amb França, on començaven les vies d’ample europeu. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Una pèrdua més pròxima va ser la de 1963 quan va deixar de funcionar la <b>Panderola</b> que, ara mateix, podria ser el tramvia elèctric de La Plana i no el denostat TRAM que ha fet augmentar les al·lèrgies als vianants dels carrers de Castelló. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">L’entrada a la Unió Europea (1986), va portar la construcció de trens d’alta velocitat (AVE), sent també ruïnós per Espanya (segon Estat del món, després de la Xina en alta velocitat, <i>honor sin barcos!</i>) mentre es marginava el transport per ferrocarril de mercaderies, els trens de Rodalies i, amb ells, tot l’Eix Mediterrani, porta d’Europa des d’Almeria, en benefici del camió que col·lapsa, cada dia, l’autovia més transitada de l’Estat (A-7) i augmenta la factura energètica en petroli, així com les emissions de CO2. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">I sort que les vies de l’AVE són d’ample europeu! Després de la desídia dels governs centralistes espanyols, en la revisió d’infraestructures de 2003, el Corredor Mediterrani va quedar exclòs del mapa ferroviari europeu, tot proposant el Pirineu aragonés com a únic enllaç de la Península Ibèrica amb Europa: demencial! </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">A finals de 2013, el Parlament Europeu -que no els governs centralistes espanyols- va confirmar que el Corredor era prioritari, tot eliminant l’enllaç aragonés d’aquesta xarxa europea, malgrat els continus intents dels centralistes espanyols perquè fos prioritari. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Un 20% del finançament del Corredor Mediterrani ve del pressupost europeu, però estava previst d’acabar-lo al 2030 i també ens tromparà el bou. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Ara, per acabar-ho d’adobar, tots els partits d’obediència estatal espanyola (Vox, PP, PSOE, Podem, etc.) han votat a favor de Mercosur deixant, una vegada més, la taronja com a moneda de canvi... <i>Todo por la patria</i>!</span></div> </article> <article> <h1>Els cinquanta són una edat molt perillosa</h1> <p>2026-03-08T07:54:29+01:00</p> <p></p><p style="text-align: right;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgH_RpmA0HjOuTqqAMUGR3BAlgVsIw8QhH2416Du2hOekwePgvDsgDR2R_TYbvDMXxwvMMXrKricBG-O2C0fSLSlSKxKseyj7cEXJ812bgM7TbtNOOb9IXfSCY2RCzyidq7mQTCSSgPC0cBFZ_CI04wp97_QQCMhndU7rGl3lXiYmBVht-MlEB7ahU34dU/s1024/L_any-dels-cinquanta-RGB-684x1024.jpg" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"></a></p><span style="font-size: x-small;">Títol: <i>L’any dels cinquanta. Dietari 2020</i><br />Autor: Ramon Ramon<br />Lleonard Muntaner/Afers<br />Palma/Catarroja, 2025<br />159 pàgines</span><br /><p></p><div style="text-align: left;"> Un lustre després del seu últim dietari publicat (<i>No sé què mor</i>, 2021), Ramon Ramon torna a fer públiques pàgines del seu quadern privat. És un escriptor dels de <i>Nulla dies sine linea</i>, que és l’únic programa vàlid, però va espaiant els moments d’editar les seues pàgines.</div><div style="text-align: left;"> Va debutar en 2014 amb <i>Dins el camp d’herba (dietari 2009-2012)</i>. En aquell moment ja vaig fer notar la seua prosa treballada i dúctil. Un exemple: “Venint per l’autopista, la llum d’aram de les valls i serres del Maestrat ens ha desclòs com gira-sols. Fins un gran miop com jo guipava els detalls fullats de vinyes i oliveres. El verd més poètic, en aquestes terres, és el que pinta l’arada (…)”.</div><div style="text-align: left;"> Però Ramon Ramon, a més de l’estil, ja revelava un pensament propi d’una certa complexitat. En el volum següent, <i>Llum a l’atzucac</i> (2018), restava fidel a les constants ja familiars per al seu lector: l’europeisme crític, la fidelitat al seu paisatge, una certa misantropia, certa afecció prostibulària, l’ambigu i polièdric sentiment de la paternitat…<br /> En <i>No sé què mor</i> va confirmar la seua excel·lència i també la seua consideració d’<i>outsider</i>, que és la manera més habitual d’un escriptor de vàlua d’inserir-se en el seu temps. Ramon hi citava Enzensberger: “Com més avanços fa la humanitat, les persones som més propenses a decebre’ns”. Aquest volum contenia notes sobre la tristesa, la música, la tendresa, la frivolitat o l’amistat d’una gran bellesa conceptual. </div><div style="text-align: left;"> Si, com està convençut Ramon Ramon, tot escriptor és un pobre home, és entre línies, als seus quaderns, on descobrirem la música callada d’aquesta gran frustració, que alguns anomenen, de manera certament optimista, literatura.<br /> I ara, per reblar el clau, l’autor ens ofereix les pàgines que va escriure en 2020. Per què singularitzar un any concret? Per la pandèmia? Sí i no. En 2020, en efecte, el coronavirus va convertir els carrers en fantasmagòrics platós de cinema fantàstic. Però també és l’any en què Ramon Ramon va fer cinquanta anys.</div><div style="text-align: left;"> Els cinquanta són una edat molt perillosa. Jo també hi vaig fer el meu dietari, que després es va publicar amb el títol de <i>Ser persona</i>. El volum, miraculosament, va superar el cataclisme líquid de la dana d’octubre del 2024. I fins avui.<br /> Ramon no ha necessitat que els elements posen en perill el seu dietari. Ell mateix és la seua tempesta perfecta. Com a <i>outsider</i>, el judici que li mereixen els seus conveïns és cada vegada més sever. Però quan troba un ésser humà que li mereix respecte i admiració, s’hi aboca. Impagables els paràgrafs que hi dedica, per exemple, a rememorar la tia Estrella. <br /> Quant a l’àrdua domesticitat obligatòria per la pandèmia, ell no nota res d’especial. Al capdavall, què hi fa que un escriptor siga obligat a restar a casa? Després, quan ja es permet passejar, farà diverses vegades la ruta Catarroja-València (tot just 8 quilòmetres) i passarà reiterativament pel Camí Reial, aquell que, segons Joan F. Mira (que hi va nàixer), es va construir sobre la Via Augusta.<br /> El canvi de poble a ciutat no prova bé l’autor. Observa la destrucció del patrimoni arquitectònic –l’herència més visible del franquisme- i sent que la urbanitat és el subterfugi de la vilesa. De seguida que ix vol tornar al seu poble, a sa casa, amb la seua família. Només vol seguir omplint quaderns. I com el comprenc.</div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><p style="text-align: right;"><b>Joan Garí</b></p><p>Publicat en <i>Ara</i>, 28-2-2026<br /><br /><br /></p> </article> <article> <h1>MARIA BENEYTO, LA VEU DISSIDENT</h1> <p>2026-03-08T07:54:29+01:00</p> <p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhuMqzuGiN2BpPUXZqoYlLfC8uaIIgh-u1xhU4DkynzFn3fcrz22NHaEx2uqB-Y5YivA4W_moGFEcsSjTPC96Sy8RA7phXb9JoxtRmKtgjl1_EivJ_kXpRCv7O9oHfu47-1MmwJaz4In7MIaIbXYpd4ic4mGS7SXaUkxitf5fpxlyHvtiQESzD2uzsO8YQ/s1974/Maria%20Beneyto.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a></div><br /><p align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;"><b style="text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; line-height: 107%; mso-ansi-language: CA;">MARIA LACUEVA LORENZ (coordinadora) (2025). <i>Maria Beneyto. Una veu desnugada en la postguerra</i>. Benicarló. PEN Català. Onada Edicions</span></b><b style="text-align: justify;"><span style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; line-height: 107%;">.</span></b></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">L’any 2025 Maria Beneyto va ser declarada escriptora de l’any per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, això ha servit per a situar-la en un merescut primer pla de l’actualitat literària, amb la reedició d’alguns dels seus llibres, o diferents actes sobre la seua obra en diversos punts de la geografia valenciana, després d’haver sofert en vida una mena d’exili interior que la va fer guardar un silenci literari un llarg període de temps.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">Ja a les acaballes de l’any s’ha publicat aquest àlbum dedicat a Maria Beneyto, coordinat per la professora Maria Lacueva Lorenz, en què diverses autores parlen sobre diferents aspectes de la vida i l’obra d’aquesta escriptora valenciana.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">En el capítol introductori Maria Lacueva fa una aproximació biogràfica a la figura de l’escriptora. Els orígens familiars, les penúries econòmiques que passa la família quan el seu pare intenta iniciar una carrera de dramaturg a Madrid que fracassa, i els problemes de salut que passa Maria Beneyto a causa de la desnutrició. L’any 1937 tornen a València, els problemes s’agreugen arran de la mort del pare l’any 1938 a causa les ferides d’un bombardeig, la mare està gairebé cega de tant de cosir. L’escriptura en aquestes circumstàncies esdevé terapèutica. Durant els inicis de la dècada dels quaranta una inesperada pressa de contacte amb un amic de la família provoca un canvi en la vida de l’escriptora, d’una banda deixen de banda els problemes econòmics i de l’altra inicia una relació amorosa que va haver d’ocultar perquè ell era pare de família. Maria Beneyto projecta una imatge de dona fadrina dedicada a l’escriptura. Això la converteix en una figura sospitosa per a una societat estructurada a partir dels paràmetres que el franquisme preconitzava per a les dones. Però Beneyto no té fills i no es limita a la domesticitat ni amaga la crítica al règim en la seua obra, amb les lògiques limitacions del moment. <o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">L’any 1947 publica el seu primer llibre en castellà <i style="mso-bidi-font-style: normal;">Canción olvidada</i>, A partir de 1950 gràcies al suport dels germans Vicent i Xavier Casp comença a escriure en català, llengua que parlava però que no escrivia. L’any 1952 publica el poemari <i style="mso-bidi-font-style: normal;">Altra veu</i>, a partir d’ací anirà combinant català i castellà, i a poc a poc s’anirà relacionant amb els intel·lectuals de l’època com Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Carmen Conde, Celia Viñas, Ángela Figuera, Carles Riba, o Vicente Aleixandre entre molts d’altres. Els seu èxit queda demostrat, ens diu Maria Lacueva, tant pels quinze llibres que va publicar com per la importància i la quantitat de premis que va obtindré. Amb l’arribada de l’anomenada Transició, la poesia social és desplaçada per les noves corrents literàries de les quals no va voler formar part, i va desaparèixer del panorama literari com entre altres Carmelina Sánchez – Cutillas. Ja al final de la seua vida va rebre algunes distincions oficials. Una escriptora, que com diu l’autora de la introducció va representar la veu pública de la dissidència davant la intensa retòrica triomfalista de la dictadura.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">El segon article que porta per títol <i style="mso-bidi-font-style: normal;">Els ambiciosos inicis literaris de Maria Beneyto en la dècada de 1940</i>, és redactat per la professora Carme Manuel, que ha estat la comissària d’aquest any Maria Beneyto. En ell se’ns explica els moviments que realitza per veure publicada la seua obra, on dona mostres d’una inqüestionable ambició literària. En aquest apartat es reprodueixen algunes cartes amb diversos personatges de l’època on es poden comprovar les vicissituds que passa per aconseguir publicar els sues llibres.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">L’obra poètica de Maria Beneyto</span></i><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;"> és el títol del següent article signat per Noèlia Díaz Vicedo i Elisenda Marcet Cortés. En aquest apartat es fa una valoració de la poesia de l’escriptora i es repassa un a un tots els llibres de poesia en català, per a concloure que “la seua obra configura una veu lírica coherent i profunda, que fa de la fluïdesa simbòlica una eina per explorar la ferida, la identitat i la memòria personal i col·lectiva.” I afegeixen que “La seua poesia s’allunya de la resignació i sosté, al llarg del temps, un to de resistència estètica i vital.”<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">Maria Antònia Massanet escriu l’article titulat <i style="mso-bidi-font-style: normal;">La poesia feminista de Maria Beneyto</i>, on presenta diversos textos om l’escriptora mostra la seua actitud crítica davant de la situació de les dones en la seua època. I conclou que “Maria Beneyto va ser una dona molt avançada al seu temps, per la mirada feminista i per la rotunditat del subjecte femení que presenta la seva obra, que no tornarem a trobar fins molt més endavant tant en la poesia castellana com en la catalana.” I afegeix que l’escriptora és “una poeta extraordinàriament moderna i actualitzada als gustos actuals, tant per amants de la poesia com per a l’activisme feminista.”<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">Rosa Roig escriu el següent article del llibre que porta per títol <i style="mso-bidi-font-style: normal;">“Jo estime el conte”: la narrativa de Maria Beneyto Cuñat,</i> on presenta el pensament de l’autora respecte a la narrativa, reproduint textos de diverses entrevistes sobre el tema, així mateix es parla de la societat literària del moment amb paraules d’altres autors.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">L’últim article del llibre l’escriu Maria Lacueva Lorenz i es titula <i style="mso-bidi-font-style: normal;">La dona forta de Maria Beneyto o com s’adapta una novel·la “a allò que estava permès”.</i> És un estudi sobre la novel·la més popular de Maria Beneyto en què la professora Lacueva conclou, com indica el títol que <i style="mso-bidi-font-style: normal;">La dona forta</i> és “una obra que l’escriptora va saber adaptar a ‘allò que estava permès’ sense claudicar ni renunciar al seu compromís de fons malgrat estar condicionada per un moment i un país en què qualsevol discurs sobre la igualtat comptava amb molt mala premsa o semblava definitivament perdut.”<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">Cada article del llibre compta amb una àmplia bibliografia. Així mateix és de destacar les nombroses fotografies de l’autora o antics retalls de premsa que parlen l’escriptora. Un interessant llibre per aproximar-nos a la figura de Maria Beneyto.<o:p></o:p></span></p> <p align="right" class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: right; text-indent: 35.45pt;"><b style="mso-bidi-font-weight: normal;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;">Josep Manuel San Abdón<o:p></o:p></span></b></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify;"><b style="mso-bidi-font-weight: normal;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;"><o:p> </o:p></span></b></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: CA;"><o:p> </o:p></span></p> </article> <article> <h1>Las viudas de los jueves</h1> <p>2025-06-19T09:39:40+02:00</p> <p> Claudia Piñeiro, <a href="https://es.wikipedia.org/wiki/Las_viudas_de_los_jueves_(novela)"><em>Las viudas de los jueves</em></a>. Els cadàvers del primer capítol podrien fer pensar en una novel·la policíaca, però el llarg collage de famílies que habiten aquesta urbanització de classe mitjana alta, als afores de Buenos Aires, m’ha recordat més prompte els contes de John Cheever. La resolució final del cas, però, no és pas intranscedent.</p> </article> <article> <h1>SETI Editorial: Toilets of the Gods</h1> <p>2025-06-19T09:39:40+02:00</p> <p><a href="https://www.setileague.org/editor/clarke2.htm">enllaç directe</a> | <a href="https://carlesbellver.net/2026/02/15/toilets-gods/">aquest apunt</a></p> <p>Arthur C. Clarke sobre la possibilitat que fems extraterrestres originaren la vida al nostre planeta.</p> <blockquote> <p>S’ha completat recentment un examen de deixalles orbitals, recuperades després de donar voltes a la Terra durant anys. Una gran part estaven recobertes d'una pel·lícula del que es va descriure delicadament com a "matèria fecal", atribuïda al sanejament descurat dels astronautes […] Fa sentir humilitat pensar que potser hem sorgit d’aigües residuals abocades; el primer capítol del Gènesi, sens dubte, requeriria una revisió dràstica.</p> </blockquote> </article> <article> <h1>El Faulkner més antiracista</h1> <p>2026-03-08T07:54:29+01:00</p> <p><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhoSczWjysB_QuWTIuaN2iolju0IbHBZyvomD6C2MbLY2-icqLhEg_sdlepPJYZoELhMOn_2OCGhGX8MpUFC-1gGleah9XpWGuKXg6eNM36oJOwN-NxNot0xuGgTwclCpC_Sh63wn9YoS2yf5C5zppBZ-Qk_v91SB0Igoi2iqp-pK56ZjHy_WRksFBX-5s/s2362/intrus-en-la-pols-tigredepaper.jpg" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"></a><span style="font-size: x-small;">Títol:<i> Intrús en la pols</i><br />Autor: William Faulkner<br />L’agulla Daurada<br />Barcelona, 2025<br />268 pàgines. Trad. de Manuel de Pedrolo</span></p><p style="text-align: left;"> <i> Intrús en la pols</i> no sol incloure’s entre el grapat d’obres mestres de William Faulkner (1897-1962) però, ben mirat, és una novel·la excel·lent i de gran fortalesa literària. </p><p style="text-align: left;">Podríem considerar-la, fins i tot, com un títol molt adequat per a aquells lectors que vulguen endinsar-se per primera vegada en l’univers de l’autor. És, també, un dels seus títols amb un compromís antiracista més evident. Una circumstància a destacar sobretot si tenim en compte que va ser publicada l’any 1948, alguns lustres abans que el moviment dels drets civils prenguera un protagonisme decisiu als Estats Units.<br /></p><p> La primer cosa que sorprendrà el lector novell de Faulkner és la seua frase. Sinuosa, serpentejant, farcida de nutrients semàntics, amb un esquelet poderós, cabalosa com un riu que no ansia el delta, densa, hipnòtica i reptadora. Després de la de Proust és una de les més característiques de la literatura contemporània. Un període que navega impetuós i, de sobte, s'ancora en unes línies de diàleg que saben recollir el to informal de la llengua col·loquial.<br /> Òbviament, Faulkner és fidel al seu estil, però no trobarem ací les tècniques que caracteritzen títols com <i>El soroll i la fúria</i> o <i>Absalom, Absalom</i>: la retòrica inflamada, la sintaxi entortolligada, la puntuació dislocada, les frases interrompudes, la confusió de punts de vista... Sembla com si l’autor, sense abdicar de l’essencial dels seus principis estilístics, no volguera distraure el lector del tema central del relat.<br /> El tema central: Lucas Beauchamp, un vell negre del mític comtat de Yoknapatawpha (que és com dir el gresol de tots els paisatges humans i socials del Sud), és acusat d’haver disparat per l’esquena contra un blanc. Un protagonista insòlit perquè és un negre que no es posa de genolls: “tossut, arrogant, esquerp, independent (i també insolent)”. En una societat tan excitable i intransigent amb la qüestió racial, el que espera a Lucas és l’aplicació estricta de la infame i inexorable Llei de Lynch. Només un miracle pot salvar-lo del linxament però aquest, inopinadament, pot produir-se: un adolescent blanc, el seu oncle i una velleta septuagenària busquen les proves que demostren que Lucas és innocent. La seua peripècia és el motor narratiu del relat.<br /> La traducció de l’original és la que va fer Manuel de Pedrolo, actualitzada per Carles Miró i Núria Bendicho. El resultat és més que acceptable, tenint en compte sobretot que Faulkner no és un autor fàcil de versionar. Les seues proverbials digressions, en tot cas, no entrebanquen en absolut el recorregut del relat, que es va seguint com la peripècia detectivesca que en realitat és. L’autor vol simplement demostrar que ja al seu temps la discriminació per raça en la major democràcia del món era inassumible: </p><p style="margin-left: 40px; text-align: left;">“Ens trobem en la mateixa posició que Alemanya en 1933, quan només els quedava l’alternativa de ser nazis o jueus, o dels russos d’ara (que també són europeus), als quals no els queda ni aquesta opció, sinó la de ser comunistes o morts, només nosaltres ho hem de fer i ho hem de fer sols sense ajuda, interferència ni (moltes gràcies) el consell de ningú, ja que només nosaltres podem fer-ho si la igualtat d’en Lucas ha de ser alguna cosa més que una presonera de si mateixa darrere la barricada inexpugnable dels hereus directes de la victòria de 1861-1865”.</p><p style="text-align: left;"><br /> Només el Sud pot salvar el Sud: una teoria discutible però un pas de gegant davant les creences de molts dels seus ciutadans, convençuts que un negre podia no ser ja un esclau, però de cap manera havia d’entrar al mateix bar, el mateix bany, el mateix hospital, o la mateixa escola que un blanc. I ara, per cert, d’aquells desemparats <i>niggers </i>(sic) en diem immigrants...</p><p style="text-align: right;"><b>Joan Garí</b></p><p style="text-align: left;">Publicat en <i>Ara</i>, 14-2-26<br /><br /></p> </article> <article> <h1>Cloud Atlas</h1> <p>2025-06-19T09:39:40+02:00</p> <p> David Mitchell, <a href="https://en.wikipedia.org/wiki/Cloud_Atlas_(novel)"><em>Cloud Atlas</em></a>. Sis relats encadenats, ambientats en llocs i temps distants, des del Pacífic Sud a mitjan segle XIX fins a Hawaii en un futur postapocalíptic. Els cinc primers relats s’interrompen abruptament i, després del sisè, es reprenen un a un en ordre invers. No sé com va convèncer ningú que això era una novel·la, però siga com siga hi va tenir un gran èxit. Interessant, com a poc. L’<a href="https://en.wikipedia.org/wiki/Cloud_Atlas_(film)">adaptació al cinema</a> feia molt més explícites les insinuacions de reencarnació d'alguns personatges.</p> </article> <article> <h1>EL POETA CONTRA LA INJUSTÍCIA</h1> <p>2026-03-08T07:54:29+01:00</p> <p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhasry6FBAcQ3_8S38WkHU-Zg7qUxWfM2tDASF__MY4aNpcKpe92FAC4Qt_zSJWiyrxHIYNXZcw376giOg0aJp4UUFHq0FqgY-epJjgV51X9ZPRCZrG3yD9Aq_-iMjl1YHPyotbuAGaa7LqmBHprV2nfh_EVharMNfpTz1NDvsxNoeTZS78Z1EulwUtVp0/s1692/La%20mordassa.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a></div><br /><p align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;"><b><span lang="CA" style="font-size: 13.0pt; mso-ansi-language: CA;"><span style="font-family: times;">MANEL GARCIA GRAU. <i>La mordassa</i>. Perifèric edicions. Catarroja. 2003</span></span></b></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: center;"><span style="font-family: times;"><br /></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-size: 13.0pt; mso-ansi-language: CA;"><span style="font-family: times;">"<i style="mso-bidi-font-style: normal;">La poesía</i> <i style="mso-bidi-font-style: normal;">es un arma cargada de futuro</i>" escrivia ja fa molts anys el poeta Gabriel Celaya, ¿era ingenu el poeta bilbaí? En aquests temps de liberalisme desfermat, on no hi més moral que la moral del mercat, molts deuen pensar que sí, que "<i style="mso-bidi-font-style: normal;">són malos tiempos para la lírica</i>" com cantaven els anys 80 els inoblidables Golpes Bajos. Però per molt malament que hi vagen les coses, sempre hi ha veus profètiques que s'alcen del mig de la multitud per denunciar les injustícies. Aquesta ha estat moltes vegades la funció dels poetes, i aquesta és, sens dubte, la funció que fa el darrer llibre de Manel Garcia Grau, que porta al límit el seu compromís amb la societat, que ja es venia manifestant clarament en els seus dos darrers treballs poètics.<o:p></o:p></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span style="font-family: times;"><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span lang="CA" style="font-size: 13.0pt; mso-ansi-language: CA;">La mordassa</span></i><span lang="CA" style="font-size: 13.0pt; mso-ansi-language: CA;"> està compost de dos llargs poemes, el primer porta per títol <i style="mso-bidi-font-style: normal;">No trespassing</i>, en ell agrupa els versos de dos en dos i els comença amb un "<i style="mso-bidi-font-style: normal;">No”</i>, a la manera del <i style="mso-bidi-font-style: normal;">Diguem no</i> raimonià, el poeta ens insta a dir no, de vegades a fets actuals i circumstancials: "<i style="mso-bidi-font-style: normal;">No al frau de cap Terra Mítica/ sense la pròpia i ancestral veu de la terra</i>." O<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>"<i style="mso-bidi-font-style: normal;">No a la neolliberal Europa/ ni a les prebendes del seu llaquim ocult sota la desesma</i>." Però també diu no als poetes que escriuen des de la seua torre d'ivori, i obliden el ser humà: "<i style="mso-bidi-font-style: normal;">No a la literatura sense l'home/ ni al paper sense la carn del sobreviure.</i>" En altres versos defensa els valors universals dels sers humans de totes les èpoques: "<i style="mso-bidi-font-style: normal;">No a l'esclavatge pusilànim de la intolerància/ ni a l'essència odorant del seu rostre</i>." O "<i style="mso-bidi-font-style: normal;">No a la guerra ni a l'espiga de la consciència/ sadollada en nom nostre</i>."<o:p></o:p></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-size: 13.0pt; mso-ansi-language: CA;"><span style="font-family: times;">El segon poema del llibre porta per títol <i style="mso-bidi-font-style: normal;">Efectes colaterals</i>, on el poeta reflexiona àmpliament sobre la essència del ser poeta, defèn el caràcter profundament humà dels seus versos: "<i style="mso-bidi-font-style: normal;">Ah, l'home, aquell abisme ferament/ i fulgentment humà.</i>", reivindica la veu d'aquells poetes que són un referent de la poesia universal, Maiakovsky, Pound, Brossa, Machado, Brodsky, Vives o Aub. Però sobretot defensa el dret del poeta a escriure lliurement: "<i style="mso-bidi-font-style: normal;">No patiu més pels cretins i els corifeus/ i els egòlatres i la seua mordassa:/ sols amb els mots viscuts/ entre el fràgil diàleg dels ulls,/creieu-ho,/ heretarem la terra</i>."<o:p></o:p></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span style="font-family: times;"><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span lang="CA" style="font-size: 13.0pt; mso-ansi-language: CA;">La mordassa </span></i><span lang="CA" style="font-size: 13.0pt; mso-ansi-language: CA;">és un crit contra la injustícia, però també un cant d'esperança, esperança en què alguns sers humans ajudaran la humanitat a fer aquest pas endavant per a ser plenament humans.<o:p></o:p></span></span></p> <p class="MsoNormal" style="text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-size: 13.0pt; mso-ansi-language: CA;"><span style="font-family: times;">Cal destacar també el pròleg fet per l’escriptor mallorquí Sebastià Alzamora, un pròleg totalment militant, amb referència a fets concrets de l'actualitat més recent, sense concessions amb els abusos dels poderosos.<o:p></o:p></span></span></p> <p align="right" class="MsoNormal" style="text-align: right;"><b style="mso-bidi-font-weight: normal;"><span lang="CA" style="font-size: 13.0pt; mso-ansi-language: CA;"><span style="font-family: times;">Josep Manuel San Abdón<o:p></o:p></span></span></b></p> <p align="right" class="MsoNormal" style="text-align: right;"><b style="mso-bidi-font-weight: normal;"><span lang="CA" style="font-size: 13.0pt; mso-ansi-language: CA;"><span style="font-family: times;">(La Veu de Benicarló, 7 – XI – 2003</span>)<o:p></o:p></span></b></p> </article> <article> <h1>El Paradigma perdut</h1> <p>2026-03-20T08:16:20+01:00</p> <p style="text-align: justify;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgOikchuDtoo8dT9jkmCVZaLtgDWp7OSKvfE7lP4umlWgUySxYR-aSiOtKsxFNGuxq8b-xqoK308lx1Lvw9LtiMVmr1AOlohYOR_k0cTIQFwINeqSItJTPVM2VzGwZJ-u8uDdLmZb8w9Jp6MFba2Fr5ZFfmpotjy3el1JalEoRtPhlQg3YoGOt4UlOsWBd0/s757/Morin.png" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a></div><br />Recorde quan el professor Joan Baptista Llinares, ben jove, ens explicava les tesis de Morin i el procés d'hominització en el llibre esmentat a la capçalera a la Universitat de València. <p></p><p style="text-align: justify;">Sis anys després, jo feia el mateix a un institut de la imperial Tarraco als meus alumnes.</p><p style="text-align: justify;">Ara em surten aquestes notícies del professor Edgard Morin on diu que l'ésser humà està lligat i ben relligat a la vivència de l'amor i la poesia... </p><p style="text-align: justify;">I repense les paraules que he anat escrivint al llarg d'@quests anys al ventre d'una literatura digital absolutament arraconada als mitjans de comunicació (no per uns pocs amics), però impossible de soterrar. </p><p style="text-align: justify;">https://www.elespanol.com/ciencia/20260131/morin-anos-filosofo-felicidad-amor-poesia-medios-alcanzar-fin-maxima-calidad-vida/1003744108792_0.html</p><p style="text-align: justify;"> <span style="font-size: 78%;"><span style="font-weight: bold;">Josep Lluís Abad i Bueno</span></span> <a href="javascript:print()">Imprimir</a> <script src="http://js-kit.com/ratings.js"></script> </p><div class="js-kit-rating" starcolor="Emerald"></div> </article> <article> <h1>A correcuita</h1> <p>2026-03-20T08:16:20+01:00</p> <div><p></p><div><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi-dJ3R7mRKWvVeL4Sh1I7TPHaXJQ5KF-cKNES2TSyH2UuZ-hU2_NZNC0YlHmNWMxSOGJi9HlJRYlXwJkHgvbxEC7wxIyvR6Pp3DedFHIL4yazmwkltDORGWEfzGTtz3POKVuaDX6CoPg6WX_lzJhVhIa5YZGqnUWqsqjpe3gNrWNG-HDSgsPBfA4W1h3cs/s1280/Terme.jpg"></a></div><br></div><div>El soroll de les taronges al cabàs, l'humit vent de llevant, allà lluny la serra mecànica que bufa i espetega, l'arreplega de plàstics a l'hort, la bassa que s'omple al motor, les falques plantades a la caseta, una sargantana observant-me, el sol fent carasses, núvols amb l'intent d'endur-se'm, ombres engrandint-se lentament, el temps que no mai corre a pressa, el murmuri dels tarongers, la clorofil•la que taca el terme, perdius i palputs fent carrera, bandades de mosquits a esquivar, els fils d'aram xiulant, l'autovia amb vaivé de colors, una haca que amb l'arre arrossega el món, el blanc florit de les faveres tendres, ocellets piulant, taronges florides a vora de sèquies, unes palplantades i tristes faroles, palmera cremada i aliena al morrut, el tros de Paco que no mai farà ja planter, un toll-espill on es veuen-beuen els ulls qualque animalons, la fàbrica vessant núvols que es desfan, el poble que quasi em succiona...<p>I jo testimoni del capvespre, traspassant el molló blanc d'aquesta efímera felicitat. <span><span> </span></span></p></div><p><span><span>Josep Lluís Abad i Bueno</span></span> <a href="about:invalid#zClosurez">Imprimir</a> </p><div></div> </article> <article> <h1>TRUMAN CAPOTE A LA COSTA BRAVA</h1> <p>2026-03-08T07:54:29+01:00</p> <p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEihmoPEx63XxvcTTmoK0Dn2J_RWxCnqBhoSUuchyphenhyphencb8PZn0ncXZUAI-hyZw5MC0wAry9uk3yRrRlkuWeBcwCjzh0NeN40tPR4GUFacHzCOojRAAATSvjJz1pidw6CmryBCrP3PdN0S0KA9CnW-VMXpO6O_K4OUSwCQy5liItp_FRqwwDHPTgQhPw4S1DcM/s1823/M%C3%A0rius%20Carol.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a></div><br /><p align="center" class="MsoNormal" style="text-align: center;"><br /></p> <p class="MsoNormal" style="line-height: normal; text-align: center;"><b style="mso-bidi-font-weight: normal;"><span style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt; mso-ansi-language: ES;">MÀRIUS CAROL</span></b><b style="mso-bidi-font-weight: normal;"><i style="mso-bidi-font-style: normal;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt;">. L’home dels pijames de seda</span></i></b><b style="mso-bidi-font-weight: normal;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 12.0pt;">. Barcelona. Columna edicions. 2009.<o:p></o:p></span></b></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 14.0pt;">Màrius Carol, periodista de “La Vanguardia” i brillant tertulià en diverses tertúlies televisives i radiofòniques, va guanyar amb aquest llibre el premi “Prudenci Bertrana” 2009.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 14.0pt;">Els tres primers estius de la dècada dels anys seixanta l’escriptor nord-americà Truman Capote els va passar a Palamós, va arribar per primera vegada a mitja tarda del 26 d’abril de 1960, a bord d’un Chevrolet, acompanyat de Jack, la seua parella, d’un buldog vell, un caniche blanc i una gata siamesa. Es va refugiar en aquest indret fugint del bullici de Manhattan on portava una intensa vida social, i per a redactar la seua novel·la més famosa, <i style="mso-bidi-font-style: normal;">A sang freda</i>, en la què tenia dipositada l’esperança que seria la seua obra mestra i un gran èxit. <o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 14.0pt;">La història d’aquesta novel·la és de sobra coneguda. En una xicoteta localitat de l’estat de Kansas, Holcomb, els quatre membres de la família Clutter, són assassinats per dos delinqüents que havien entrat a robar a la seua granja. Dick Hickock i Perry Smith, havien passat per la presó des de ben jovenets i havien tingut una infantesa desgraciada. Capote s’havia fet amic d’ells i fins i tot els havia promès ajuda, però en realitat esperava que foren condemnats a mort i executats per a que no se li espatllara el final de la novel·la.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 14.0pt;">L’ordre d’execució de Dick i Perry s’ajorna diverses vegades, la qual cosa neguiteja Capote, que espera ansiós el dia de la seua mort a la forca per a posar el punt i final a la història. Mentrestant el narrador ens fa un retrat de la Costa Brava de l’època, el seu paisatge gairebé verge, les seues cales tranquil·les i poc concorregudes, els extraordinaris suquets de peix, els encontres amb personatges com la balladora flamenca La Chunga o l’escriptor Josep Pla. Un lloc on de vegades es deixaven caure algunes estrelles de Hollywood com John Wayne, Ava Gadner o Elisabeth Taylor, o algunes amistats de Capote com Lee Radziwill, la germana de Jacqueline Kennedy. I entremig escapades als Alps suïssos, a Londres o a Còrsega, però cap pot competir amb aquest lloc de la costa catalana.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 14.0pt;">A banda d’aquest retrat de la Costa Brava, Màrius Carol construeix magníficament el retrat de Truman Capote, el seu caràcter, el seu entorn, les seues maquinacions sobre tots els participants del crim de Holcomb per a construir la seua novel·la.<o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormalCxSpMiddle" style="line-height: normal; margin-bottom: .0001pt; margin-bottom: 0cm; mso-add-space: auto; text-align: justify; text-indent: 35.45pt;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 14.0pt;">Amb <i style="mso-bidi-font-style: normal;">L’home dels pijames de seda</i>, Màrius Carol demostra que a banda de ser un excel·lent narrador, domina a la perfecció l’ofici de periodista, ja que en realitat el llibre és un gran reportatge sobre Truman Capote i la Costa Brava, amb una arrencada magnífica amb la notícia de la mort de Marilyn Monroe, o moments de gran intensitat dramàtica com l’execució dels dos assassins. Altres moments destacats del llibre són la referència als últims dies abans de la mort de Marilyn o la gran festa que organitza Capote per a celebrar l’èxit de la seua novel·la i que donen una bona mostra de la seua manera de ser. I per últim destacaríem el capítol final en què s’homenatja nostàlgicament aquella Costa Brava encara lliure de l’arribada massiva de turistes.<o:p></o:p></span></p> <p align="right" class="MsoNormal" style="line-height: normal; text-align: right;"><b style="mso-bidi-font-weight: normal;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 14.0pt;">Josep Manuel San Abdón<o:p></o:p></span></b></p> <p align="right" class="MsoNormal" style="line-height: normal; text-align: right;"><b style="mso-bidi-font-weight: normal;"><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman",serif; font-size: 14.0pt;">(La Veu de Benicarló nº 749, 19 – IX – 2010)<o:p></o:p></span></b></p> </article> <article> <h1>CIUTAT DE DIA, POBLE DE NIT</h1> <p>2026-03-08T07:54:29+01:00</p> <p style="text-align: center;"> <a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEioTbUstXA_CjoWZkmdUoa2vGwjPy_fmE2Xl2x2UZxZCEm4hRTUgWy5aTFzoMNM3dqkkAeDN1QqGlwVMDpEwB25C4zVWS1rPLBQuRrHAfX6YV9vB3zOfwWAfSzh5lhROlkdm_MASXYMs4EwgS5j-9KvJy5rFj99ApzoZhIiWECikSc8cKA2o72Qgh40oFgX/s960/pla%C3%A7adelavila_nit.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a><br /></p><p><br /></p><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Els que recordem el Vila-real rural de l’austera i innocent infantesa de 1960, amb l’actual Plaça de la Vila de gom a gom, plena de llauradors disposats a llogar-se i a fer-se un deu amb el jornal de collir -que se cobrava en mà i a diari-, encara ens sorprenem a l’observar la ciutat deserta del segle XXI a partir de les sis o les set de la vesprada, a l’hivern, però encara més durant les vesprades d’estiu quan, a banda de no trobar-te ni una ànima pels carrers de la Vila, és més fàcil entropessar amb algun veí o veïna per vora la mar de Borriana, Moncofa, Orpesa o Benicàssim. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">I és que Vila-real té una idiosincràsia pròpia que ens sembla lògica als indígenes i, en canvi, els resulta estranya o difícil de comprendre als forasters i nouvinguts. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Pels matins, la ciutat és una olla a pressió d’activitats de tota classe, el xicotet comerç agafa un poc d’aire, molt poc, però els bars són plens a vessar, sobre tot, a l’hora de l’esmorzar que, en el cas dels jubilats i algun que altre funcionari municipal, sol durar una hora llarga amb pròrroga i penals. És a dir, Vila-real pels matins és una autèntica ciutat de serveis amb els seus 54.000 habitants procedents de tota l’aldea global que funciona, quasi, com un rellotge… però, a partir de les cinc de la vesprada, quan els escolars arriben a casa i, sobre tot, cap a les set quan finalitzen les activitats extraescolars, les coses peguen un gir de 180 graus i la ciutat se transforma en el poble tranquil que pareix deshabitat i que tots coneixem. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Evidentment, quan hi ha futbol entre setmana tornem a ser ciutat fins a altes hores de la nit, però això només passa de tant en tant. De tota manera, aquesta dinàmica no és una característica singular de la nostra ciutat, ja que als temps que corren ni se cobra a diari com a la societat rural, ni se va a comprar a la tenda d’ultramarins tots els dies, les famílies tenen molts gossos i pocs fills i, cada dia que passa, el percentatge de joventut va amainant a marxes forçades, mentre creix la tercera edat per l’allargament de l’esperança de vida. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">El pols de la ciutat se fa més lent, s’imposen els <i>tardeos</i> sobre aquell <b><i>Vila-real, la nuit</i></b> de quan tots érem més joves i més rurals, perquè l’activitat nocturna actual es limita als capvespres del cap de setmana dels universitaris, entre dijous i dissabte, quan arriba l’hora de les begudes light entre tapes i sopars. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Els diumenges per la vesprada, si no n’hi ha futbol, Vila-real torna a dormir el son bucòlic del retorn al paradís de la pau i del silenci, és a dir, un privilegi que no ve de <b>Jaume I</b>, el nostre fundador, però que desconeixen a les massificades grans urbs.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: right;">Revista Poble nº335, febrer 2026</div> </article> <article> <h1>El bosque del cisne negro</h1> <p>2025-06-19T09:39:40+02:00</p> <p> David Mitchell, <a href="https://en.wikipedia.org/wiki/Black_Swan_Green"><em>El bosque del cisne negro</em></a>. Fa anys que tinc pendent de llegir <a href="https://en.wikipedia.org/wiki/Cloud_Atlas_(novel)"><em>Cloud Atlas</em></a> i no sé per què vaig decidir emprendre abans aquesta <em>bildungsroman</em> del mateix autor, classificada com a <em>young adult</em> i parcialment autobiogràfica. Però m’ha encantat. Tretze mesos, tretze històries encadenades. El protagonista, i l’autor, pareixen persones intel·ligents i sensates, virtuts d’allò més pràctiques per a travessar el boscatge espès de l’adolescència.</p> </article> <article> <h1>Yann LeCun's new venture is a contrarian bet against large language models</h1> <p>2025-06-19T09:39:40+02:00</p> <p><a href="https://www.technologyreview.com/2026/01/22/1131661/yann-lecuns-new-venture-ami-labs/">enllaç directe</a> | <a href="https://carlesbellver.net/2026/01/28/06636/">aquest apunt</a></p> <p>Els models de llenguatge extensos (LLM) són eficients manipulant text, però no poden anar més enllà del text. El futur de la IA, segons Yann LeCun, són els models del món, que poden aprendre com funcionen realment les coses, p. ex. a partir de vídeos, i fer prediccions viables. És el camp on caldria centrar la recerca científica i deixar el desenvolupament tecnològic dels LLM a les empreses.</p> </article> <article> <h1>El lector a domicilio</h1> <p>2025-06-19T09:39:40+02:00</p> <p> Fabio Morábito, <em>El lector a domicilio</em>. Un home jove, condemnat a un any de treball comunitari per un misteriós accident, llegeix novel·les a domicili. Ha evitat haver de netejar lavabos per intercessió d’un capellà amic de la família. L’acció transcorre a la Ciudad de la Eterna Primavera, aparentment <a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Cuernavaca">Cuernavaca</a>, Mèxic, on funciona un molest negoci de protecció. Personatges i situacions interessants. Estil impecable: en la línia dels contes del mateix autor, igual que el desenllaç.</p> </article> <article> <h1>Tren nocturno</h1> <p>2025-06-19T09:39:40+02:00</p> <p> Martin Amis, <a href="https://en.wikipedia.org/wiki/Night_Train_%28novel%29"><em>Tren nocturno</em></a>. Més que una paròdia, com diu la Wikipedia, jo diria que comença com una imitació de les novel·les de detectius nordamericanes. Després, gradualment, va guanyant profunditat i fa crèixer l’interès per descobrir, si hom pot, el que va passar. Per què es va suïcidar, si és que ho va fer, aquesta jove astrofísica, brillant i afortunada en tants aspectes. I quin sentit tenen les pistes que va deixar.</p> </article> <article> <h1>Madres y perros</h1> <p>2025-06-19T09:39:40+02:00</p> <p> <a href="https://es.wikipedia.org/wiki/Fabio_Mor%C3%A1bito">Fabio Morábito</a>, <em>Madres y perros</em>. Un recull de contes, vagament inquietants, executats amb gran precisió. Com un mecanisme de rellotgeria que al final marca una hora estranya. Alguns m’han paregut d’una qualitat excepcional. Al començament, em recordava una mica Adolfo Bioy Casares. Un descobriment, per a mi, perquè no coneixia aquest autor mexicà d’origen italià.</p> </article> <article> <h1>El misteri perdura</h1> <p>2025-06-19T09:39:40+02:00</p> <p>Finalment van acabar l’obra en <a href="https://carlesbellver.net/2018/01/08/190219.html">aquell edifici</a> tot negre de dalt a baix, a la cantonada de la plaça de la Pau amb Escultor Viciano (el carrer de la Vieta, per on passava <a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Panderola">la Panderola</a>). A la <a href="https://carlesbellver.net/2017/01/08/202112.html">planta baixa</a>, ara hi ha un <em>diner</em> d’estil molt americà, una falsa franquícia on a penes veus mai clients i que podria ser una <em>tapadora</em> en el sentit més literal del terme: un artefacte destinat a velar el carreró de darrere, on pastura i s’abeura <a href="https://carlesbellver.net/llibres/uncelnouiunaterranova/mariafolch-uncelnouiunaterranova/#:~:text=el%20prado%20donde%20relincha%20el%20unicornio">l’unicorn</a>. El misteri perdura.</p> </article> <article> <h1>La zona d’interès</h1> <p>2025-06-19T09:39:40+02:00</p> <p> Martin Amis, <a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/La_zona_d%27inter%C3%A8s_(llibre)"><em>La zona d’interès</em></a>. Novel·la d’intriga política i sentimental en l’escenari de la fi de la civilització. Tres veus en primera persona: el comandant d’Auschwitz, un oficial díscol nebot de Martin Bormann i un <em>Sonderkommando</em> jueu. Retrat tragicòmic de la insolvència del nazisme, no sols moral, sinó també intel·lectual i fins i tot tècnica. M’ha fet venir ganes de llegir més novel·les de l’autor.</p> </article> <article> <h1>LA DECEPCIÓ SE VIST DE GROC</h1> <p>2026-03-08T07:54:29+01:00</p> <p style="text-align: center;"> <a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiIGfpC9iOSPF4lWGKyvZsJYuSJJQihQxX5YvstpvGDqELZvSw96r7ryAotr5CKXFkug4cUZ2D5ZMgfjd5vfrCs8Wp9gEtsg5T7m0w4Vd4A46YA_Fo4YGOhEzTaxchPvieQ9kIbyM3Z20EntqWgP7z2xNe9TkxRUjMtQuU7ypZdtso3u_xT-K9JqioKhTfE/s299/villarrealcf.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a><br /><br /></p><p><span style="font-size: large; text-align: justify;">Si comptem tots els partits de 2025 del Villarreal CF en Lliga resulta que hem quedat els tercers classificats, després de Madrid i Barça i això és per estar contents, molt contents. </span></p><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Després dels problemes en defensa de les temporades anteriors, amb <b>Setién</b> o amb <b>Pacheta</b>, <b>Marcelino</b> ha posat ordre i hem pogut entrar en Champions, a més el club ha fet una gran despesa en fitxatges durant el mercat d’estiu i continua reforçant-se, ara, al mercat d’hivern. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Mai havíem tingut un fons d’armari tant quantiós, però així i tot, el mal sabor de boca amb les derrotes de la Champions i l’eliminació de la Copa del Rei a mans -millor a peus!- dels suplents d’un equip de Segona, com ara el Racing de Santander, han disparat les alarmes entre els aficionats més patidors i han despertat la imaginació de l’entrenador que tots portem dins ja que, segons els entesos, els nervis a la porteria, la inseguretat a la defensa o l’escàs encert davant es resoldrien amb un <b>Parejo</b> jove o amb un centre del camp que marque el ritme dels partits, accelerant de cara a porta contrària quan necessitem el gol o contemporitzant amb dos gols o més gols a favor.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">Perquè, si som autocrítics, i ho hem de ser perquè sempre volem el millor per a un club que porta més de 25 anys a l’elit i fent-nos somniar cada any, s’ha de reconéixer que s’han fet molts punts en Lliga amb molt poc de futbol, molta pegada i molt de múscul, però no tenim un <b>Pau Torres</b> que traga el baló jugat des de darrere, ni un <b>Rodri</b> al centre del camp, ni un stoper com <b>Josico</b> o, fins i tot, <b>Marcos Senna</b>, ni una parella <b>Riquelme & Forlan</b> que podia amb totes les defenses, etc. però tampoc tenim tan mal equip. </span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;">De tota manera, els grocs han fet una bona trajectòria en Lliga i s’han sabut sobreposar a les lesions de <b>Mourinho</b>, <b>Foyth</b>, <b>Ayoze</b> o <b>Gerard</b>, però ens hem sentit decebuts amb <b>Pepé</b> o <b>Foyth</b> que han anat de més a menys o amb el que havia de ser l’estrella de l’equip, és a dir, el desaparegut <b>Georges Mikautadze</b>, però doctors té l’església i tècnics que l’assessoren Marcelino, perquè en futbol està quasi tot inventat i l’únic que veiem els aficionats és que la tàctica ha de canviar segons el resultat, el minut de joc, el rival i les característiques dels jugadors disponibles i això, en principi, no ens ha anat malament en Lliga, però ja teníem ganes d’una segona Semifinal en Copa o de rememorar -per què no?- la brillantíssima penúltima participació en Champions que, vist el que hem vist aquesta temporada, no resulta fàcil, ni molt menys.</span></div><div style="text-align: justify;"><span style="font-size: large;"><br /></span></div><div style="text-align: right;"><span>Revista Poble nº334, gener 2026</span></div> </article> <article> <h1>Els llibres que he llegit el 2025</h1> <p>2026-03-08T07:54:29+01:00</p> <p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEganqve103X43Pora-IkDlUR2kpQrptdL2zYWbYv84ItiHAf7w3EtPCL6of17FeW43irZy3FzvlZF1IeVcCeorv5c_Hfil1oJf418a4hWdQ9SgyY8KKVXnaeN9c6G1mAKIaHMH4veHj8EZx_-nGDf83iZ5RrD8yTdszWSSXgQXdSX7AIwznbQpzVHuobH8/s1200/2ec7a931-122f-4960-b8a4-a893cf497d59_alta-libre-aspect-ratio_default_0.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"></a></div><br />Com ja ve sent una tradició, ofereixo ací el llistat dels llibres que he llegit durant aquest any que acaba. I direu: "I a mi què?". Res, és una dèria personal, un balanç o inventari que vaig fent-me. Potser us desperta la curiositat algun títol, o potser no. D'aquells sobre els quals he fet algun comentari o ressenya, el podreu llegir clicant a l'enllaç sobre el títol. Que siga aquesta la meua felicitació per a l'any que comença!<!--[if gte mso 9]><xml> <w:LatentStyles DefLockedState="false" DefUnhideWhenUsed="false" DefSemiHidden="false" DefQFormat="false" DefPriority="99" LatentStyleCount="371"> <w:LsdException Locked="false" Priority="0" QFormat="true" Name="Normal"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="9" QFormat="true" Name="heading 1"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="9" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" QFormat="true" Name="heading 2"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="9" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" QFormat="true" Name="heading 3"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="9" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" QFormat="true" Name="heading 4"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="9" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" QFormat="true" Name="heading 5"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="9" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" QFormat="true" Name="heading 6"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="9" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" QFormat="true" Name="heading 7"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="9" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" QFormat="true" Name="heading 8"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="9" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" QFormat="true" Name="heading 9"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="index 1"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="index 2"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="index 3"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="index 4"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="index 5"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="index 6"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="index 7"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="index 8"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="index 9"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="39" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="toc 1"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="39" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="toc 2"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="39" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="toc 3"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="39" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="toc 4"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="39" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="toc 5"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="39" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="toc 6"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="39" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="toc 7"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="39" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="toc 8"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="39" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="toc 9"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Normal Indent"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="footnote text"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="annotation text"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="header"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="footer"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="index heading"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="35" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" QFormat="true" Name="caption"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="table of figures"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="envelope address"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="envelope return"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="footnote reference"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="annotation reference"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="line number"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="page number"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="endnote reference"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="endnote text"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="table of authorities"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="macro"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="toa heading"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="List"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="List Bullet"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="List Number"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="List 2"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="List 3"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="List 4"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="List 5"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="List Bullet 2"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="List Bullet 3"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="List Bullet 4"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="List Bullet 5"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="List Number 2"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="List Number 3"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="List Number 4"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="List Number 5"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="10" QFormat="true" Name="Title"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Closing"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Signature"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="1" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Default Paragraph Font"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Body Text"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Body Text Indent"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="List Continue"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="List Continue 2"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="List Continue 3"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="List Continue 4"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="List Continue 5"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Message Header"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="11" QFormat="true" Name="Subtitle"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Salutation"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Date"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Body Text First Indent"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Body Text First Indent 2"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Note Heading"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Body Text 2"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Body Text 3"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Body Text Indent 2"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Body Text Indent 3"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Block Text"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Hyperlink"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="FollowedHyperlink"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="22" QFormat="true" Name="Strong"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="20" QFormat="true" Name="Emphasis"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Document Map"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Plain Text"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="E-mail Signature"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="HTML Top of Form"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="HTML Bottom of Form"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Normal (Web)"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="HTML Acronym"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="HTML Address"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="HTML Cite"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="HTML Code"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="HTML Definition"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="HTML Keyboard"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="HTML Preformatted"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="HTML Sample"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="HTML Typewriter"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="HTML Variable"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Normal Table"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="annotation subject"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="No List"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Outline List 1"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Outline List 2"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Outline List 3"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Simple 1"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Simple 2"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Simple 3"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Classic 1"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Classic 2"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Classic 3"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Classic 4"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Colorful 1"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Colorful 2"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Colorful 3"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Columns 1"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Columns 2"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Columns 3"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Columns 4"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Columns 5"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Grid 1"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Grid 2"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Grid 3"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Grid 4"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Grid 5"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Grid 6"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Grid 7"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Grid 8"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table List 1"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table List 2"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table List 3"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table List 4"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table List 5"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table List 6"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table List 7"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table List 8"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table 3D effects 1"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table 3D effects 2"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table 3D effects 3"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Contemporary"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Elegant"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Professional"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Subtle 1"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Subtle 2"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Web 1"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Web 2"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Web 3"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Balloon Text"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="39" Name="Table Grid"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" UnhideWhenUsed="true" Name="Table Theme"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" Name="Placeholder Text"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="1" QFormat="true" Name="No Spacing"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="60" Name="Light Shading"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="61" Name="Light List"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="62" Name="Light Grid"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="63" Name="Medium Shading 1"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="64" Name="Medium Shading 2"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="65" Name="Medium List 1"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="66" Name="Medium List 2"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="67" Name="Medium Grid 1"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="68" Name="Medium Grid 2"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="69" Name="Medium Grid 3"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="70" Name="Dark List"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="71" Name="Colorful Shading"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="72" Name="Colorful List"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="73" Name="Colorful Grid"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="60" Name="Light Shading Accent 1"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="61" Name="Light List Accent 1"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="62" Name="Light Grid Accent 1"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="63" Name="Medium Shading 1 Accent 1"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="64" Name="Medium Shading 2 Accent 1"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="65" Name="Medium List 1 Accent 1"/> <w:LsdException Locked="false" SemiHidden="true" Name="Revision"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="34" QFormat="true" Name="List Paragraph"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="29" QFormat="true" Name="Quote"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="30" QFormat="true" Name="Intense Quote"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="66" Name="Medium List 2 Accent 1"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="67" Name="Medium Grid 1 Accent 1"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="68" Name="Medium Grid 2 Accent 1"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="69" Name="Medium Grid 3 Accent 1"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="70" Name="Dark List Accent 1"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="71" Name="Colorful Shading Accent 1"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="72" Name="Colorful List Accent 1"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="73" Name="Colorful Grid Accent 1"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="60" Name="Light Shading Accent 2"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="61" Name="Light List Accent 2"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="62" Name="Light Grid Accent 2"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="63" Name="Medium Shading 1 Accent 2"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="64" Name="Medium Shading 2 Accent 2"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="65" Name="Medium List 1 Accent 2"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="66" Name="Medium List 2 Accent 2"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="67" Name="Medium Grid 1 Accent 2"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="68" Name="Medium Grid 2 Accent 2"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="69" Name="Medium Grid 3 Accent 2"/> <w:LsdException Locked="false" Priority="70" Name="Dark </article> <article> <h1>Elegia pel país dels vençuts</h1> <p>2026-03-08T07:54:29+01:00</p> <p><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjBTJZeXzoEA69YM8BSioPyPayi5wk0lxHihTN5U2X35sZENNeXVyAZLwIA9FgR7lMEWvtUi1jxvEl8dVDrzc9laPK5U1oF4kUuiBJA1j5aWCy-IfQp78OnoBg7EB93x14KH9VKITlHAb0BJhXoMMkVnAuWXRbvFDIq1SqNx6pVV8wYhlEzrJxsy85ejCI/s271/les_fogueres_de_la_tardor.jpg" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"></a><span style="font-size: x-small;">Títol: <i>Les fogueres de la tardor</i><br />Autora: Irène Némirowsky<br />Editorial: Viena<br />Barcelona, 2025<br />Pàgines: 268<br />Trad. de Josep Maria Pinto </span></p><p style="text-align: right;"><br /></p><p> Encara recorde perfectament, ara fa vint anys, la impressió que em va causar la lectura de <i>Suite francesa</i>, d’Irène Némirowsky. Aquesta dona irònica, intel·ligent, detallista, políglota i cultíssima no mereixia morir (si és que algú mereix morir), però va ser assassinada el 17 d’agost del 1942 a Birkenau. Tres mesos després el seu marit, Michel Epstein, s’esvairà pels mateixos fumerals. Eren jueus. Havien nascut a Rússia, van fugir dels bolxevics, es van establir a França, es van convertir al catolicisme. Però per als nazis eren, simplement, “jueus”. <br /> Seguim al 1942. Una filla de tretze anys, Denise, conserva una maleta de sa mare. Hi ha fotos, documents familiars i un últim manuscrit de l’escriptora, redactat amb lletra minúscula per estalviar paper. Ella era una autora coneguda a França: del seu llibre més famós, <i>David Golder</i> (1929), fins i tot es va fer una pel·lícula. L’editorial Proa, a més, el va traduir al català als anys 30. Però aquest manuscrit de la maleta, aquests papers salvats miraculosament que van pegant tombs per França seguint l’itinerari d’ocultació de Denise i de la seua germana Élisabet, estan destinats a una glòria distinta, a un tipus diferent de llegenda literària: la posteritat. <br /> <i> Suite francesa</i> és una obra monumental, un gran fresc de mil pàgines, a la manera tolstoiana, que explica la tragèdia de França, el país dels vençuts, el país dels mediocres. Però el que no sap Irène Némirovsky és que la seua obra, inacabada (amb tan sols dues parts de les quatre o cinc projectades), es publicarà seixanta-dos anys després de la seua mort, gràcies a la previsora reserva de Denise Epstein.<br /> Després he seguit llegint la Némirovsky, tal com anava sent traduïda al català. En<i> El ball</i>, per exemple, brilla de nou el seu geni. Hi trobem també la mestria en l’ús del llenguatge i un estol deliciós de personatges inoblidables: la histèrica i maleducada Rosine Kampf, la mare; el pare distant i desmenjat, sense pair encara el colp de sort borsària que el va traure de la pobresa; i aquesta filla postergada, tractada com una xiqueta, que cova al seu pit adolescent una venjança rutilant i malèvola per no haver sigut convidada al ball dels seus pares. <br /> Si <i>Suite francesa</i> era tolstoià, <i>El ball</i> és una delícia balzaciana. Però és que ara, amb <i>Les fogueres de la tardor</i>, que acaba de traduir magníficament Josep Maria Pinto per a Viena, les herències de Tolstoi i Balzac es conjuminen de nou per bastir una obra mestra. Ni més ni menys.<br /> En <i>Les fogueres</i>, la visió crítica i exacta de la societat francesa fa un altre pas de rosca. Si la Primera Guerra Mundial va cloure àcidament la Belle époque, el que s’esdevindrà al període d’entreguerres és un procés rampant de podriment social a França, exemplificat en l’odissea patètica de Bernard Jacquelain. <br /> Bernard és un heroi de la primera Guerra. Hi va acudir amb la puixança cega de la joventut, desitjant que durara més de les tres o quatre setmanes que pronosticaven a París per a poder lluir-s’hi. Va durar quatre anys. Quan torna de les trinxeres, Jacquelain és un home moralment desfet, que ja no creu en res. Es dedicarà als negocis tèrbols, es casarà amb una viuda amiga de la infància, però no renunciarà a tindre una amant. Quan voldrà adonar-se’n, l’individualisme voraç i amoral de la seua generació ha conduït França a la derrota davant el vell enemic alemany. A Versalles, la ignomínia canvia de bàndol.<br /> També el seu matrimoni ha fet aigües. “Els matrimonis feliços –escriu Némirovsky- són aquells en què els esposos ho saben tot l’un de l’altre, o bé aquells en què ho ignoren tot. Els matrimonis corrents es basen en una mitja confiança”.<br /> La mitja confiança de Bernard i la seua esposa Thérèse els ha portat al caire de l’abisme, però hi ha una nota final que vol ser positiva. La guerra ha acabat. Ara comença l’amargor de la derrota.</p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><br /><p style="text-align: right;"><b>Joan Garí </b></p><p>Publicat en <i>Ara</i>, 27-12-2025</p><p><br /><br /></p> </article> </main></body></html>

Blogs Pontaires

Senyal de fum

De les cendres