Bona nit i tapa't

Robotets

noreply@blogger.com (XeXu) — Fri, 10 Feb 2012 14:07:55 PST

Passa en totes les fases de la vida, sempre pensem que el que ve després és més seriós, més compromès i que hi haurem de posar els cinc sentits. Passa en el món acadèmic, i fins i tot en temes més personals. I quan arribem al món laboral pensem que s'ha acabat la broma, que ara hem de ser treballadors competents i com petits robots programats per no cometre errors. Res més lluny de la realitat.

Jo, que vaig passar de la pública a la privada, pensava que tot seria molt diferent, més professional. Un cop dins, t'adones que la gent que hi treballa no són màquines, no hi ha perfecció. Es tracta de persones i com a tals, tenen els seus dies bons i els seus dies dolents, cometen errors i per més que estiguin a la feina, necessiten els seus moments de disbauxa i de fer ximpleries. I per sorpresa meva, que ho miro des de dins, sento dir que la reputació de l'empresa és immillorable en el sector. Que diferents es veuen les coses segons el punt de referència!

Llavors penses que és només on ets tu, que les grans empreses que s'anuncien per la tele, o els teus proveïdors mateix, que sempre et serveixen amb gran diligència, han de funcionar diferent. Però parles amb amics i coneguts, i qui més, qui menys, pot explicar un munt de coses que fa o que passen a la seva feina que no són precisament laborals. He sentit cada cosa... Això em porta a pensar que, com a persones que som, si no tinguéssim moments d'esbarjo mental, se'ns faria molt carregosa la cosa. Vuit hores treballant com màquines és impossible. I no significa ser menys professionals, no importa tant el com, només que el resultat sigui bo, i aquest és millor si estem mínimament a gust. Estic segur que això passa a totes les empreses i a tots els nivells. Pensem que el món funciona perquè els que fan les feines són ens perfectes i invisibles, però en realitat són persones, com nosaltres mateixos. I ningú no ens ha d'explicar com funcionem nosaltres mateixos...

Mentre escrivia el post m'ha vingut al cap una frase de la Sara, coautora del blog Truquem al Gegant del Pi?, que preguntava a la Gemma: Mama, tu què fas per divertir-te a la feina? La trobo molt escaient per aquest post!

Herois

noreply@blogger.com (XeXu) — Tue, 07 Feb 2012 14:18:15 PST

Sona el despertador i traiem el braç de sota les mantes per aturar-lo. Però d'un acte reflex el tornem a soterrar, la mà està congelada! És hora de llevar-se però no ho podem fer, no ara. Ens tapem fins el capdamunt. Fora fa molt fred, però a més, ens morim de son, ahir vam tornar a allitar-nos massa tard. Un dels primers pensaments coherents, ben tapats entre mantes, és que quan arribem a casa a la tarda farem la migdiada. Ideal començar el dia d'aquesta manera. Canviem una mica de posició i ens endormisquem. Però no no, si ens despistem ens hi enganxarem segur. Mirem el rellotge, els minuts passen, però seguim sense forces per aixecar el tors. Traiem el nas a fora i ens baixa la temperatura de la cara. Ens tornem a tapar. Se'ns tanquen els ulls, ens debatem amb la son i està a punt de guanyar-nos. Però fem la proesa de tornar a obrir les parpelles. Potser no resistirem una tercera batalla i sabem que ens hem d'acabar aixecant per força, de manera que fem l'immens esforç de treure els braços fora, lluitem contra els elements i el rellotge. I contra pronòstic, o contra voluntat, un dia més fem l'acte heroic d'apartar les mantes i fer un salt del llit i posar els peus a terra, tremolant, amb els ulls empetitits i despentinats. Però un cop més hem guanyat. Comença un nou dia.

*****

Què, encara no has votat la millor iniciativa blogaire del 2011? Fes-ho directament aquí.

Ah, i si ja has votat, no t'oblidis de tornar a c@ts a comprovar que el teu nom surt a la llista! Si no surt, queixa't!

Una estoneta de parlar

noreply@blogger.com (XeXu) — Sun, 05 Feb 2012 13:52:59 PST

No descobreixo res de nou si destaco la importància de parlar, de treure les coses que ens neguitegen. Sempre he cregut que és molt sa tenir algú amb qui poder fer net, anar comentant la jugada perquè no ens creixi dins. Com em deia un amic, verbalitzar els problemes ja ajuda. Però fa poc vaig tenir l'oportunitat de comprovar justament el contrari. En una època que no em venia gens de gust parlar de les meves coses, ni trobava ningú amb qui volgués fer-ho, vaig començar a sentir-me irritable, a treure la mala llet i a tractar la gent del meu voltant com no es mereixien. No acabava d'entendre per què, però alguna cosa m'estava passant factura.

Un dia vaig seure amb algú i vaig treure un munt de coses que no havia explicat encara. Un cop vam acabar, res de sessions maratonianes, mitja horeta, em vaig sentir com nou, més lleuger, com si realment m'hagués tret un pes de sobre. I és que és cert que portava una càrrega. Però el millor del cas és que em sentia descansat i molt més alegre. I agraït amb qui m'havia escoltat, és clar. Una millora molt palpable. Això demostra què pot haver-hi rere una persona emmurriada i que aquest estat pot canviar molt fàcilment, només amb una estoneta de parlar.

Setciències

noreply@blogger.com (XeXu) — Thu, 02 Feb 2012 15:35:15 PST

Un tipus de persona que pot ser molesta és el setciències. Però més enllà dels que volen demostrar que en saben molt, cosa que pot cansar, estan els que realment tot ho saben. O que aparenten saber-ho tot, el que seria un milhomes. Aquests, més que molestos, em semblen perillosos. Dir les coses amb total convenciment dóna credibilitat a un argument, però no hi ha cap mal en reconèixer que un concepte s'escapa del nostre enteniment o habilitat. Aquesta manca d'humilitat és el que em desconcerta, són capaços d'inventar-se qualsevol explicació per tal de no quedar al descobert. Això sí, amb el mateix aplom que al principi. I jo, conscient de les meves limitacions, me'n crec algun de tant en tant perquè em sembla que tanta seguretat ha d'anar acompanyada d'un coneixement profund de la matèria. Fins que t'adones que comencen les contradiccions o que entren en un terreny que tu domines, i llavors saps que ja no et pots creure res, i que mai més podràs confiar en el que diu aquella persona perquè saps com és, un saberut sense substància. Quan pregunto és perquè no ho sé, busco una resposta encertada, la necessito. Accepto un 'em sap greu, no et puc ajudar' però no em serveix de res una invenció. I menys quan el tema de debat pot portar conseqüències molt negatives si no es tracta convenientment.

Ascens

noreply@blogger.com (XeXu) — Tue, 31 Jan 2012 13:23:27 PST

El 2011 s'acabava amb una notícia que ens va deixar molt tocats als meus companys i a mi. El nostre repoker particular, que ja havia quedat reduït a poker, perdia un altre dels seus membres. Aquest cop però, la baixa ho capgirava tot, marxava la nostra superior, una de les persones més vàlides i organitzades que mai he conegut. La incertesa es va apoderar de nosaltres, sense ella res semblava possible.

Han passat els dies i en el meu grup continuem sent dues persones (la tercera la veiem cada dia però treballa en una altra àrea). No teníem massa clar què passaria amb nosaltres, estàvem una mica desemparats. L'únic que quedava clar era que, de moment, ens havíem de carregar a l'esquena, en especial jo, la molta feina que feia la nostra ex-companya. Doncs bé, quan ja toquem a febrer, ha arribat la decisió de dalt. Em donen galons, oficialment ocuparé la plaça de la noia que va marxar, amb tot el que això comporta, molta més responsabilitat, però també millors condicions. Més enllà de l'alegria que això portarà al meu compte corrent, em queda la confiança dipositada en les meves possibilitats, l'aposta de posar en el càrrec algú amb l'experiència, però sense el títol que demana la posició.

Confio en les meves capacitats però també sé que no sóc ella. He d'agrair-li tot el que n'he après, que ha estat molt, i a molts nivells. No m'espanta el repte, però espero no decebre ningú. El primer decebut seria jo. Una gran notícia per començar l'any, producte de l'esforç i del compliment del deure. I un bon moment per tenir més present que mai la frase que tinc penjada aquí a la barra lateral.

La pregunta incòmoda

noreply@blogger.com (XeXu) — Sun, 29 Jan 2012 14:35:42 PST

Va ser en un tren per Bèlgica, ara farà uns 16 anys. Estava de visita a casa uns amics belgues que coneixia de l'estiu, una escapada a la que m'havien d'acompanyar els altres catalans del grup, però que vaig acabar fent sol. En una època en la que el meu anglès era força més fluid que ara, se'm devia notar igualment un accent poc britànic. Conversàvem animadament quan un noi grenyut, el que ara coneixeríem per un anti-sistema, es va acostar al nostre compartiment per demanar-nos un bolígraf. Li vam deixar i va tornar al seu lloc. En tornar-nos-el, encuriosit pel meu accent, va preguntar-me si era espanyol. Amb la boca petita, i una punxada al cor com sempre em sol passar, vaig dir que sí. El noi va voler saber d'on era exactament, es veu que ell havia passat una temporada a Galícia, em penso. Li vaig dir que era de Barcelona. La seva resposta em va deixar ben parat: 'then you are not spanish, you are catalan!' (llavors no ets espanyol, ets català!).

Tant com em costava fer entendre als amics belgues que no em sentia espanyol, sempre em prenien per boig. Aquella afortunada trobada em va obrir els ulls, és igual que estiguis perdut per qualsevol racó del món, mai no has de renunciar a la teva terra. Des de llavors sempre he respost 'català' davant la pregunta de si sóc espanyol. I espero continuar fent-ho, fins que algun dia em puguin fer la pregunta directament: ets català?

Un record que em va de primera per preguntar: ja has donat la cara per la independència?

Vida 'privada'

noreply@blogger.com (XeXu) — Fri, 27 Jan 2012 11:21:38 PST

Cada dia esmorzem en el mateix bar, prenem el mateix i ens atén la mateixa cambrera. La noia, més o menys de la nostra edat, és simpàtica i ens té afecte, la majoria de clients que té no són com nosaltres. Ara, s'ha de dir que vindria a ser el que es coneix com una peixatera: crida, és tafanera i té un tarannà una mica bast. A mi em cau bé, però no deixa de ser la cambrera que ens serveix els cafès cada matí, res més

La sorpresa la vam tenir, almenys jo, quan l'altre dia li deixa anar a una companya "a la teva boda estaves guapíssima, però ara encara estàs més guapa". La sorpresa no venia perquè hagués anat a la boda, que sabem que no hi va anar, o perquè li digués guapa, que ho és. Després de la perplexitat inicial de tota la taula, crec que vaig ser el primer en endevinar la resposta: facebook.

En aquell moment vaig reafirmar la meva postura respecte aquest invent diabòlic. Sé que té coses bones, que és una eina útil, però la majoria de persones no estan preparades per tenir una arma així entre mans, i en aquest cas ho dic tant per una com per l'altra. Situacions com aquesta s'escapen de la meva comprensió i penso que fins aquí podíem arribar. M'avanço als 'peròs' que els amants de l'aplicació em criticaran, ja sé que té moltes opcions de privacitat. Però també us dic que els que correm per aquí ens passem moltes hores a Internet i sabem el pa que s'hi dóna. Molta gent té facebook només per tafanejar i l'utilitza amb inconsciència. Per ells farà. La situació que descric és innocent, però si això és possible, què no ho serà? Com si no fos fàcil trobar informació nostra per la xarxa, només falta que la servim en safata de plata i amb un llacet.

Facebook no és un invent del dimoni, com m'agrada dir. Però no tots els paladars estan preparats per qualsevol menja. El problema és que, en aquest cas, tenim tota l'oferta gastronòmica a l'abast i de manera gratuïta. Ho veig perillós i em fa por.

Relats conjunts, Chop Suey (segona versió)

noreply@blogger.com (XeXu) — Tue, 24 Jan 2012 12:54:13 PST

—No et giris ara, han arribat i seuen. Sento dir-t'ho, però se'l veu molt alegre.

—No pateixis, ho tinc més que assumit. Es creu molt llest, o em creu a mi molt ximple, però fa temps que ho sabia.
—Em sap molt greu, no sé com t'ha pogut fer això. Ara parlen animadament.

—De veritat, estic bé. He patit angoixa, he plorat, m'he enrabiat. Ara ja només vull demostrar-li que no pot jugar amb mi, que no sóc tan idiota ni tan cega.
—Penses plantar-te davant seu com m'has dit? Jo no tindria valor. Ara riuen, ell li ofereix la mà perquè li agafi.

—I tant si ho faré! Aquest malparit sabrà com les gasto! Veurem la gràcia que li fa quan es trobi totes les seves coses a la porta de casa.

—Es mereix això i més. Però et repeteixo que jo no seria capaç. Ni d'això, ni de l'escena que vols muntar aquí...

—Doncs obre bé els ulls, l'ensurt que s'endurà no l'oblidarà fàcilment. Tu avisa'm quan els vegis més enjogassats.

—Ara s'agafen de les mans i ell la mira amb cara de xai... de debò ho faràs?

Entre la remor del cafè no destaca el xerric d'una cadira en arrossegar-se cap enrere, una dona s'aixeca.

La imatge d'aquest mes de Relats Conjunts és tan bona que m'ha donat per una segona proposta!

No pensaràs marxar...?

noreply@blogger.com (XeXu) — Sat, 21 Jan 2012 11:49:54 PST

Jaqueta posada. Bossa creuada al pit. Repassem, mòbil, claus, cartera, llibre... ho tinc tot. Portes de les habitacions cat-free tancades, ordinador apagat. Vaig cap a la porta, tot llest per sortir. Unes passes em segueixen i llavors: miols.

—No, no, no, no NO! No pensaràs marxar així, oi? Te'n vas sense posar menjar??

Era una sèrie de miols, però els he entès perfectament i contesto.

—És massa d'hora, ja te'n posaré quan torni!

Però posa cara d'indignat i continua a la seva:

—Si home! A saber quan tornaràs, penses deixar-me el plat buit??

—Que no vindré tard, torno i et poso menjar —li repeteixo.

Assegut expectant davant el moble on hi ha la bossa de pinso, segueix amb les seves queixes disposat a no acceptar un no per resposta.

—Que t'he dit que no, almenys posa-me'n una mica, per si trigues massa!

Insisteixo amb el tema horari, però veig que no en trauré res, i em sap greu deixar-lo amb la paraula a la boca. O al morro. Al final he de cedir jo, com sol passar.

Sí, parlo amb el meu gat, què passa??

Estudiar és difícil

noreply@blogger.com (XeXu) — Thu, 19 Jan 2012 12:22:31 PST

Sóc una persona dispersa, sempre m'ha costat molt concentrar-me per qualsevol cosa. Quan estudiava era una desgràcia, havia de fer tantes hores per arribar a una quantitat d'estudi acceptable... em passava el dia a la biblioteca, a casa m'era encara més impossible posar-m'hi. Per això, quan penso en els universitaris d'avui en dia (molts deuen estar en ple període d'exàmens), dono gràcies al cel per no haver conegut el món dels blogs quan era a la carrera. I no és el meu cas, però també el facebook, el twitter, els mòbils amb internet... realment, algú acaba els estudis avui en dia? Jo crec que no hagués pogut, amb tantes distraccions. Encara que, a la meva època...

...jugàvem a un joc molt ximple a l'ordinador que era una mena de tennis anomenat Slim Volley.

...teníem cartells escrits en fulls de paper amb algun missatge estàndard que aixecàvem quan la situació s'esqueia.

...feia una estadística sobre els llocs que ocupaven els meus companys a la taula (sempre érem a la mateixa), per després assignar els llocs en propietat a cadascú, de ple dret. Jo tenia un 100% en el meu lloc.

...feia també una estadística dels temps de descans de cadascú.

...i encara una altra del temps de migdiada (!!) de cadascú.

...podíem perdre tota una tarda mirant de resoldre un dubte que no tenia absolutament res a veure amb l'assignatura que tocava.

...la taula s'anava omplint cada cop més de ninotets i altres fetitxes.

...ens dedicàvem a buscar una cançó d'amor en català, però amor de veritat, sense cap pega.

...havia arribat a fet una llista de totes les cançons que em sonàvem a la ràdio.

...eren les nostres èpoques preferides per discutir-nos amb les nostres parelles.

...ens apuntàvem a tots els 'descansos de piti', tot i que no fumàvem. Mai va ser només el temps d'una cigarreta.

...vaig arribar a inventar un joc de daus que jugava sol durant les nits que vetllava a casa, just abans d'un examen.

I les que no dec recordar... ben mirat, potser no deu ser tan difícil això d'estudiar. Si jo em vaig treure dues carreres...

Relats conjunts, Chop Suey

noreply@blogger.com (XeXu) — Mon, 16 Jan 2012 12:05:43 PST

Aquella carta inesperada li havia capgirat la vida. No en el sentit literal, el seu entorn no havia canviat, però des que va llegir les dues pàgines escrites amb una perfecta cal·ligrafia ja no podia pensar en res més. Valorava si en el punt que es trobava era el moment d'afrontar aquelles paraules; no s'hi veia amb cor. Feia temps que havia deixat enrere el passat, hi havia deixat de pensar. Prou que l'havia capficada, però era una persona forta, havia mirat sempre cap endavant, cap el futur. Fins ara.

Feia dues setmanes que tenia la carta a les mans, cada nit la rellegia. El seu marit estava preocupat, ella semblava només una carcassa des que havia rebut les noves, com una imatge en negatiu de la dona vital i afectuosa que era. No volia que la trasbalsés, i temia fer tard. L'estimava tant. Els havia costat arribar a tenir una existència plàcida, una llar, una filleta preciosa. Ara buscaven el segon. Però com podia afectar-los aquesta reaparició sobtada, quelcom que creien desaparegut, d'un temps passat? D'una vida passada.

22 anys havien passat. 22 anys des que era una nena de 5, poc més gran que la seva filla ara. Aquelles llums que s'acostaven, aquell soroll estrident, una frenada impossible. Després, orfenat, pares adoptius. Només en quedaven flaixos d'aquella època. Ni records, se'n podien dir. Imatges confuses, ombres. I si a la memòria no hi quedava res, d'aquella vida, la que tenia quan era una nena feliç, encara en quedava menys. O això pensava. Incrèdula encara, havia desat la carta abans de dirigir-se al punt de trobada. Qualsevol dubte es va esvair quan va veure aquella dona de 27 anys asseguda en una de les taules del cafè. La seva viva imatge, la seva germana bessona. Durant 22 anys l'havia donada per morta. Ningú no li havia dit el contrari. Il·lesa com en va sortir, afortunada, al cap i a la fi, la van allunyar de tot el que coneixia, que creia perdut. Ara seia davant del seu passat retrobat. Tenien una vida per explicar-se.

Proposta de gener de Relats Conjunts. És la número 50, animeu-vos a participar!

Propaganda a TV3

noreply@blogger.com (XeXu) — Sat, 14 Jan 2012 02:37:49 PST

No sé si coneixeu un micro-espai que fan per TV3 que es diu Català a l'atac, aquell palíndrom que va popularitzar Màrius Serra. En ell ens expliquen, en un minut, alguna expressió catalana i els seus usos, de manera molt dinàmica i visual. Bé, jo no el coneixia, però en McAbeu em va fer notar que al programa van fer una mica de propaganda d'aquest humil blog, i si no us ho creieu, mireu, mireu:

I es nota que parlaven d'aquest blog i no de qualsevol altra cosa, perquè una de les opcions de la pregunta és: per donar per acabada una Assumpta!

El concurs de can Mac

noreply@blogger.com (XeXu) — Tue, 10 Jan 2012 11:24:21 PST

Fa uns dies va acabar el concurs del post número 1000 del blog Xarel-10. Durant un mes, els enigmes que cada dia el bo d'en McAbeu ens serveix en safata de plata duraven 24 hores i tenien els comentaris tancats. Es tractava d'encertar-ne els màxims possibles i anar fent punts. Els guanyadors tenien premi, així que uns quants ens hi vam esforçar de valent. El segon i tercer llocs van ser respectivament per en Jordi i en pons007, que m'ho van posar molt difícil, però vaig tenir una mica més de fortuna que ells i vaig acabar primer. Aquesta victòria, aconseguida només perquè la persona que hagués guanyat era en aquest cas l'organitzadora del concurs i no participava, em va fer molt feliç. Fa uns dies que llueixo amb orgull a la barra lateral la medalla que vaig guanyar, però us la vull ensenyar bé:

Però no acabava aquí la cosa. El premi incloïa també un val de 25€ per comprar llibres d'ocasió a El Magatzem, i ja sabeu que jo pels llibres maaaa-tooo. He esperat uns dies a fer aquest post perquè volia mostrar el botí aconseguit, i per fi el tinc a les meves mans, és aquest:

Carme Riera, Hemingway i Tom Sharpe ja esperen torn a la lleixa dels pendents. Moltes gràcies Mac per fer-nos jugar i gaudir tant amb els teus enigmes. I un cop més, moltes felicitats pel post 1000 (i següents!), per una organització fantàstica que va aplegar una bona colla de participants, i també enhorabona a tots ells pels seus encerts, és clar!

Ah, i que no se m'oblidi! També vaig guanyar l'últim premi de l'any passat dels jocs del llibre amagat de la Jomateixa, del blog Tumateix Llibres! Aquest cop, empatat amb en McAbeu, és clar! El premi encara no el tinc a les meves mans, però em permetreu que presumeixi una mica més i us l'ensenyi també, és aquest:

Moltes gràcies a tu també, Joma!

Schrödinger

noreply@blogger.com (XeXu) — Sun, 08 Jan 2012 10:55:23 PST

Tinc un gat especialment pesat que no hi ha manera de treure's de sobre. De vegades em posa nerviós i comença a desperta-me instints assassins, però mai fins avui havia pensat mètodes tan expeditius per fer-lo parar de miolar. M'ha passat pel cap l'experiment del gat de Schrödinger...

Erwin Schrödinger era un físic austríac que va guanyar el Nobel de l'especialitat el 1933 per una equació que descriu l'evolució al llarg del temps de l'estat quàntic d'un sistema físic, i que porta el seu nom. Però si es va fer més conegut en cercles no tan tècnics i va obtenir certa notorietat en la cultura friki, va ser per un curiós experiment mental anomenat Gat de Schrödinger. I no perquè sigui un experiment amb objectius poc científics! Pretenia demostrar que les anteriors concepcions de la física no eren vàlides per explicar la mecànica quàntica. Per fer-ho, va proposar tancar un gat viu en una caixa hermètica d'acer, juntament amb un comptador Geiger (que és un detector de partícules que serveix per mesurar els nivells de radiació ionitzant) i una certa quantitat de substància radioactiva. Durant la següent hora, hi havia un 50% de possibilitats que un àtom es desintegrés i si això passava, el comptador ho detectaria i trencaria una ampolleta d'àcid hidrociànic que mataria el gat.

Segons Schrödinger, només podem saber si el gat és viu o mort quan obrim la caixa, però llavors ja estem interferint i canviant el sistema. La mecànica quàntica descriu que, si no toquem res, el sistema entra en una superposició d'estats, no és que el gat estigui viu o mort, sinó que tant pot estar viu com mort, així que diem que està viu i mort al mateix temps. La conclusió, però és que la mecànica quàntica no es pot aplicar a altres sistemes que no siguin partícules, perquè seria absurd.

Una altra conclusió que trec jo és que a Schrödinger no li agradaven massa els gats... quines idees.

NOTA: Cap animal domèstic ha patit una agressió durant la redacció d'aquest post.

NOTA2: La física quàntica no és en absolut el meu camp, així que demano disculpes si no m'he sabut explicar bé o he comès algun error.

Vull ser com en Kvothe!

noreply@blogger.com (XeXu) — Thu, 05 Jan 2012 10:53:35 PST

En una nit màgica com avui, per què no demanar ser tan crack com un personatge de ficció? Fa poc he llegit El temor d'un home savi, el segon volum de la Crònica de l'assassí de reis de Patrick Rothfuss i la saga em té meravellat. El personatge principal, en Kvothe, és un fora de sèrie, és impossible no agafar-li estimació. Però tot el llibre val la pena. Aquest és el recull de frases que he anat apuntant a la meva llibreta, a veure si us semblen tan enginyoses com a mi:

Els llibres són un mal substitut de la companyia femenina, però són més fàcils de trobar.

Si ningú no ho fa mai, per què té nom?

És difícil enyorar una cosa que sempre hi és.

Jo no et mentiria (...). No és veritat. Ho faria. Val la pena mentir per tu. Però no ho estava fent. També val la pena dir la veritat per tu.

Al món no hi ha res més difícil que convèncer algú d'una veritat nova.

Tot home savi tem tres coses: la tempesta al mar, la nit sense lluna i la ira d'un home benèvol.

Les preguntes que no podem respondre són les que més ens ensenyen. Ens ensenyen a pensar. Si dónes a un home una resposta, l'únic que en treu és un fet petit. Però dóna-li una pregunta i buscarà les seves pròpies respostes.

Només un ximple es capfica per les coses que no pot controlar.

He esperat molt temps per ensenyar a aquestes flors com n'ets, de bonica.

Si tot el que faràs estarà malament, tant per tant, fes el que vulguis.

I això és tot. Que els Reis siguin bons amb vosaltres. Us podrien portar aquest llibre...

Lectures 2011

noreply@blogger.com (XeXu) — Thu, 29 Dec 2011 15:21:49 PST

Un altre dels posts obligats de l'any és el de la llista de llibres llegits. Aquest any ha estat per mi una excepció, he llegit una quantitat de llibres desacostumada, molt per sobre de les meves expectatives. Alguns eren molt curtets, però en són una bona pila i em permet dir que he llegit més que mai. No crec que pugui repetir aquesta xifra mai més tampoc. Aquí va la meva llista de lectura del 2011, afegint la puntuació que li vaig donar en el seu moment a cada llibre:

L'amant perillosa - Haruki Murakami
Kitchen - Banana Yoshimoto
Persèpolis - Marjane Satrapi
Los hombres que no ataban a las mujeres - Ste Arsson
Dins el darrer blau - Carme Riera
El asesinato de Rogelio Ackroyd - Agatha Christie
La princesa de gel - Camilla Läckberg (@@@)
Blade Runner - Philip K.Dick (@@@)
Codi genètic - Amalia Lafuente (@@@@)
Azul casi transparente - Ryu Murakami (@)
Bogeries de Brooklyn - Paul Auster (@@@@)
Ningú no ho ha vist - Mari Jungstedt (@@@@)
La citación - John Grisham (@@)
Réquiem - Antonio Tabucchi (@@ generoses)
Jo, robot - Isaac Asimov (@@@@)
Pandora al Congo - Albert Sánchez Piñol (@@@@@)
Cosas que los nietos deberían saber - Mark Oliver Everett (@@@@)
Ningú no ho ha sentit - Mari Jungstedt (@@)
Estado crítico - Robin Cook (@@)
Carta a la reina d'Anglaterra - Vicenç Pagès i Jordà (@@@)
Asesinos sin rostro - Henning Mankell (@@@)
Se sabrà tot - Xavier Bosch (@@@)
El corazón de las tinieblas - Joseph Conrad (sc)
1Q84 Llibres 1 i 2 - Haruki Murakami (@@@@@)
El viatge d'hivern - Amélie Nothomb (@@)
Matar un rossinyol - Harper Lee (@@@@ generoses)
Momssen - Jaume Puig (@@)
Botchan - Natsume Sōseki (@@@)
Angelology - Danielle Trussoni (@@)
El caso de los anónimos - Agatha Christie (@@)
A la platja de Chesil - Ian McEwan (@@)
Obabakoak - Bernardo Atxaga (@@@)
Ubik - Philip K. Dick (@@@@)
El meu amor Sputnik - Haruki Murakami (@@@@)
Ullals - Salvador Macip i Sebastià Roig (@@@ i mitja)
El diamante de Jerusalén - Noah Gordon (@@ generoses)
L'últim dia abans de demà - Eduard Márquez (@@@)
El Palacio de la Luna - Paul Auster (sc)
Post mórtem - Patricia Cornwell (@@@)
El color de la magia - Terry Pratchett (@@)
Olor de Colònia - Sílvia Alcàntara (@@)
Los perros de Riga - Henning Mankell (@@ i mitja)
L'amic retrobat - Fred Uhlman (@@@ i mitja)
L'ànima valenta - Fred Uhlman (@@@)
Maletes perdudes - Jordi Puntí (@@@@)
Las grandes plagas modernas - Salvador Macip (@@@)
Se anuncia un asesinato - Agatha Christie (@@)
1Q84 Llibre 3 - Haruki Murakami (@@@@@)
Nocilla dream - Agustín Fernández Mallo (@@ i mitja)
Causa justa - John Grisham (@@@ generoses)
1984 - George Orwell (@@@ riguroses)
Alícia al país de les meravelles - Lewis Carroll (@@ generoses)
El silenci dels arbres - Eduard Márquez (@@@@)
El temor d'un home savi - Patrick Rothfuss (@@@@@)
Els crits del passat - Camilla Läckberg (@@)
Joan Salvador Gavina - Richard Bach (@ i mitja)

De les lectures d'aquest any n'hi ha que brillen amb llum pròpia, com la trilogia '1Q84' de Murakami o 'El temor d'un home savi' de Patrick Rothfuss. Podria dir que ha estat l'any de descobrir dos magnífics escriptors catalans, Eduard Márquez i Jordi Puntí. He llegit diversos autors japonesos però cap com Murakami i he ampliat força el meu ventall d'autors. Destacaria també 'Pandora al Congo', que li vaig posar molt bona nota. I per la part baixa, dir que les escriptores sueques perden molt a partir de la segona novel·la i que Paul Auster pot ser avorrit fins la mort. Altres tampoc no han estat a l'alçada, però ja no hi comptava.

Estaré encantat de comentar qualsevol cosa sobre els llibres de la llista que us pugui interessar i si voleu una mica més d'informació, trobareu les ressenyes de tots ells al Llibres, i punt! Aprofito per desitjar a tothom un feliç 2012 amb molt bones lectures!

Relats conjunts, Bocca della Verità

noreply@blogger.com (XeXu) — Tue, 20 Dec 2011 09:45:26 PST

Conta la llegenda que qui posi la mà a la meva boca haurà de ser un home honest, si és que vol conservar-la. Fins el dia d'avui no he engolit la mà de ningú, i a fe que al llarg dels segles me l'han posat dins, sense treva, milions d'homes deshonestos. Sóc feta de pedra antiga, i no per posseir certs poders endevinatoris vaig ser creada per jutjar la benvolença de ningú. Des de 1631 del calendari gregorià que em tenen aquí a Santa Maria in Cosmedin, on temo que acabaré els meus dies. Ni la roca més noble aguantaria el temps que porto jo sobre la terra sense veure's afectada per l'erosió dels anys. Quan les esquerdes que ja solquen els meus flancs esberlin el mascaró tot s'haurà acabat, i ni atracció turística ni res. Quedaran en el record tots els meus anys de servei. Però al servei de qui? D'aquests homes mortals dels que he vist passar generació rere generació? No pas. Em van trobar al segle I de la seva era, però no estic feta per mans humanes, ni tinc tan sols 2000 anys d'antiguitat. Ai, pobres mortals, si sabessin que molt abans que ells habitaven la terra una raça de titans molt més forts, molt més grans i en moltes coses més savis. Malauradament, els meus creadors ja no poblen aquest món i no sóc més que una relíquia, una rampoina oblidada i menystinguda. Em conservo encara, sí, per atzars del destí. Jo era la tapa de la guardiola d'Hiperió, feta a la seva imatge i semblança. Maleït el dia que la va trencar per fer-li un regal a Tea i vaig caure rodolant fins un racó. Amagada dels ulls dels titans. Perduda per sempre més. Retrobada per qui no volia.

Aportació a la nova proposta de Relats Conjunts.

Balanç 2011

noreply@blogger.com (XeXu) — Thu, 15 Dec 2011 09:33:06 PST

Ja és tradició en aquest blog fer repassada el dia 15 de desembre del que ha donat de si l'any que és a punt d'acabar-se. Tot i que aquest any arribo amb el blog parat, no vull faltar a aquesta cita.

2011 ha estat un any amb moltes pujades i baixades, com gairebé sempre, però aquest cop han estat força pronunciades. Va començar amb molt bones perspectives, vaig conèixer una persona que em va donar molt bons moments, però la cosa no va prosperar per culpa meva i el meu turbulent estat mental. Anant a la deriva vaig conèixer a altres persones, però tampoc no en va fructificar res. Dubto que hagués pogut. Més cap a meitat de l'any sí que vaig conèixer una persona que s'ha mantingut al meu costat i ha esdevingut molt important. La meva capacitat de retenir els fantasmes ens ha perjudicat enormement, però hem superat més d'una estocada. Esperem que les seguirem superant plegats.

Ha estat un any en el que he viatjat més que mai, encara que no ho hagi dit, però sempre a llocs coneguts, o gairebé. Han tornat els Antònia Font, i encara que sembli ximple, per mi és una gran notícia. Dues grandíssimes alegries han estat els naixements de E i de N, fills de la Comunitat del Fosfat. Cal destacar que per l'edat que tenim, per les dinàmiques de la vida, també ha estat un any d'allunyament de les amistats, pels fills, perquè han trobat parella o pel que sigui, però en el que algun cop m'he arribat a sentir terriblement sol, encara que sigui de manera puntual.

No he canviat de feina ni de pis, i ja hi estic molt acostumat, visc sol amb el meu gat(ot) Blog. La feina va de davallada, ens n'arriba poca, però anem fent. No ens han pujat el sou, però resistim. Tot i així, he gastat una burrada en llibres, m'he comprat un cotxe, el primer que tinc en propietat a la vida, i he canviat l'ordinador perquè l'altre estava fos (no estranya a ningú, oi?).

Virtualment ha estat un any marcat per dos descansos d'aquest blog, coincidents amb davallades d'ànim meves. Només he deixat d'escriure aquí, el blog Llibres, i punt! ha anat a molt bon ritme ja que he llegit més que mai, i no he faltat als vostres. Es podria dir que hi sóc més que mai, segueixo gaudint moltíssim del món dels blogs. Cosetes que han passat aquest any han estat la creació de Cartes al futur i del Roda el món i torna al bloc, projectes per fomentar la nostra continuïtat aquí. Vaig participar a la invasió dels píxels organitzada per en Leblansky i a tota mena de jocs com els d'en Mac o la Jomateixa, vam determinar que un any de blog equival a sis d'humans, vaig enviar una carta a l'Obama pel show del Bin Laden, vaig preguntar com expressar una abraçada virtualment i vam descobrir l'hora dels desaprensius. Ah, i em vau tornar a donar el c@t reflexiu, que em fa molt content.

Gràcies a tots per seguir per aquí tot i les meves desaparicions. Espero seguir gaudint d'aquest món i de vosaltres molt temps més. Que el 2012 sigui un any magnífic per tothom. (((Tots)))

Relats conjunts, Tardor

noreply@blogger.com (XeXu) — Wed, 16 Nov 2011 11:49:12 PST

El malson és recurrent, sempre em fa llevar suat. Una suor freda.

Any 2561. La vida a la Terra ha canviat molt en els últims segles. La tecnologia no va ser la salvació de la humanitat, com es creia al segle XXI i principis del XXII. La Segona Guerra Científica va portar a la més gran devastació que ha conegut el planeta, les antigues gravacions en fil òptic asseguren que el 85% de la població mundial, xifrada en uns onze mil milions, va desaparèixer. Sembla increïble, a dia d'avui, però així devia ser. Va costar molt reparar tot el mal causat, durant més de dos-cents anys els supervivents d'aquell conflicte van passar moltes penúries per tirar endavant, malalties que es creien extintes, fam, disputes sobre la manera d'encarar el futur... la població disminuïa en comptes d'augmentar, l'espècie humana estava destinada a desaparèixer. La ciència i la tecnologia que els havia portat al desastre ara els hagués anat molt bé, les necessitaven. Però no les tenien.

Per sort, tot té tendència a arreglar-se i aquells temps nefastos van donar lloc a una estabilitat que va permetre avançar. Per fer-ho va caldre fer un salt al passat per recuperar els usos més bàsics d'higiene, alimentació, explotació del medi. Semblava que, després de tot, els humans es salvarien. S'organitzaven, s'evitaven els conflictes per no posar traves al desenvolupament, a la prosperitat. Es va viure unes bones èpoques, però aquella estabilitat es va demostrar, un cop més, com una arma de doble tall. Per evitar que s'arribés a una situació com la que va desencadenar la SGC cada cop hi havia governs globals més durs i restrictius, cada cop les mesures eren més estrictes, calia reservar i preservar els recursos.

Va ser a principis d'aquest segle. El govern global va establir finalment la prohibició de menjar carn de qualsevol tipus, una mesura que ja s'ensumava feia temps. Posat que la població mundial estava força controlada i bona part de la superfície terrestre es dedicava al conreu, es va establir que només seria possible menjar productes d'origen vegetal. Una porció significativa de la humanitat no hi va estar d'acord, però les lleis del govern global no es discuteixen. Després de segles d'igualtat entre els ciutadans del món, es va generar un nou estigma social, els partidaris de la carn. En el nostre món els carnívors són perseguits i humiliats, es considera una vergonya menjar carn. Jo em compto entre aquesta minoria, la resistència, a nosaltres ens agrada més anomenar-nos així. No creiem en aquest règim, és injust i insà. Les coses han de canviar.

El malson és recurrent, sempre em fa llevar suat. Somio que uns homes fets completament de vegetals em persegueixen, em volen fer mal. Volen que sigui com ells. Em faran tornar boig.

Aquesta és la meva aportació a la proposta de Relats Conjunts d'aquest mes. Animeu-vos-hi.

+ Descans

noreply@blogger.com (XeXu) — Mon, 07 Nov 2011 11:37:35 PST

Fa ja força temps que algú per aquí deia que rere una persona emprenyada, hi ha una persona trista. La primera vegada que ho vaig veure vaig pensar que no tenia sentit, però a força de pensar-hi, no puc fer més que estar-hi d'acord. Fins i tot afegiria frustrada, perduda. Ja fa dies que em sento així, i de vegades em surt per la banda de la ràbia, en tot cas, per enlloc que sigui agradable. Veig que així no es pot anar enlloc, que necessito recuperar-me a mi mateix perquè m'està passant molta factura a la meva vida diària. No sé si sóc egoista, mala persona o estic completament boig, però el meu cap no rutlla. Ja a principis d'any vaig necessitar una pausa del blog, perquè és massa jo mateix, som una mateixa cosa. Fa dies que penso que em torna a caldre, però m'he resistit, aquest espai és molt important per mi. Si no paro, això corre el risc de convertir-se en un pou d'amargor i frustració, i no ho vull, m'estimo el Bona nit. Així que em dono un respir. No és un tancament de portes ni res, ni tampoc sé si d'aquí quatre dies tornaré a escriure. Escriuré si tinc coses a dir i quan toqui ja recuperaré el ritme, però no em vull posar la pressió de seguir escrivint com ho faig, quan el meu cap se'n va a altres bandes, ni escriure coses que puguin preocupar a ningú. Per la resta, continuo per aquí, als altres blogs, als vostres, per tot arreu. No desaparec, però si el Bona nit va a un altre ritme, que ningú no s'estranyi. Espero tornar aviat a la normalitat. Em sap greu.

Una més...?

noreply@blogger.com (XeXu) — Fri, 04 Nov 2011 11:51:01 PDT

La cadena de televisió privada Tele5 ha demostrat més d'una vegada la gran estimació que té per Catalunya, els catalans i la seva llengua. Avui m'he assabentat de la darrera perla que se'ls pot atribuir. A continuació posaré un vídeo en el que es veuen imatges de la sèrie Aída on un dels personatges parla de donar en adopció el seu fill, però no vol que caigui en mans d'un indesitjable, o el que és pitjor, d'un català. L'escena en qüestió és la primera, però després hi ha tota una sèrie de comentaris per l'estil del mateix personatge, però que fan referència a altres col·lectius. Us demano que el mireu.

No sé què pensar. Aquest personatge és per definició fatxa, homòfob i xenòfob, en això recau la seva 'gràcia'. És un tipus d'humor 'falton' que fa riure a molta gent. La primera impressió és d'ofensa, com es poden atrevir a emetre això? A més, no és el primer cop que ens ataquen a la cadena, recordem que fa poc en un altre programa preguntaven a un concursant si preferia tenir un fill negre, homosexual o català. Però es tracta d'humor canalla, caspós, que defineix molt bé el tipus de personatge que volen representar. No crec que estigui massa allunyat de la realitat. Ens hem d'ofendre realment? No riem, encara que sigui políticament incorrecte, quan ridiculitza altres col·lectius o pobles? Perquè si ens ofèn una cosa, ens hauria d'ofendre tot el que diu. Ens ho podem prendre a broma? Bé que riem nosaltres dels acudits de bascs o d'andalusos, recordem què representa un fatxa, no ens pot tenir massa afecte. No estarem veient una persecució on en realitat només hi ha voluntat de fer riure i treure ferro a certs assumptes? Sincerament, no ho sé. Em sento atacat... però no serà que tinc la pell massa fina i que la crispació i la susceptibilitat em porten a veure-ho tot amb mals ulls?

El diari

noreply@blogger.com (XeXu) — Wed, 02 Nov 2011 12:06:16 PDT

Amb el novembre novament aquí, és temps de començar a pensar en Edinburgh. Per cinquena vegada viatjaré a terres escoceses per reunir-me amb els amics que viuen allà temporalment. L'agost del 2009 va ser el primer cop. En aquell moment vam tenir una bona pensada: amb la perspectiva d'anar fent visites periòdiques, estaria molt bé tenir un diari de viatge per escriure les cròniques edinburgheses. Vam comprar una llibreta i allà tots hi anàvem anotant les nostres impressions i la nostra visió de tot el que vivíem. Era el nostre diari, que fins i tot va fer una escapada a Roma. Allà vam escriure coses molt maques, molt profundes, i algunes de merament descriptives, però era una cosa molt bonica que compartíem.

El diari feia sempre el viatge d'anada i tornada des de Catalunya. La quarta vegada que vam volar a Edinburgh vam pensar que era absurd fer-lo tornar si només hi escrivíem allà. Aquesta última vegada E, el fill dels amics exiliats, ja era entre nosaltres i ens va acompanyar a tot arreu (tot un expert en anar a pubs!). El seu cotxet era còmode per transportar diverses coses, a banda d'ell, entre les quals es trobava el diari de viatge, i allà es va quedar quan vam marxar. I per ser que tota l'estona parlo en passat, ja es pot imaginar que ara el diari ja no és a les nostres mans. Algun mala ànima va robar el cotxet del nen al peu de l'escala de casa. Que et robin el cotxet fot, ja té pebrots. Però que a dins hi hagi una cosa de tan valor sentimental com un diari personal de cinc amics, encara fot més.

Ja no tenim diari, però jo hi aniré igual. En RedCrash en va fer una foto molt maca quan encara el teníem, és l'únic que en queda. Això i alguns dels molts fets que hi vam escriure, que ens havien de servir de records i que, malauradament, acabarem oblidant.

Llegeixo Messi

noreply@blogger.com (XeXu) — Mon, 31 Oct 2011 11:50:26 PDT

Darrerament hem pogut celebrar que alguns diaris clàssics per fi han tret al mercat la seva versió en català. És el cas de la Vanguardia, que rebia fortes crítiques perquè no feia el pas. Des de fa una temporada tots aquells lectors del diari poden gaudir ja de fer-ho en la nostra llengua. He dit gaudir? Bé, és un dir, és clar. Els amics de la Vanguardia han tornat a demostrar que fan servir un traductor automàtic (no és el primer cop), que com no pot ser d'altra manera, de vegades tradueix animalades. Però el més greu del cas és que no tenen ni un trist becari que ho repassi. Segons l'Ara, en l'edició d'ahir diumenge la Vanguardia va rebatejar el futbolista Leo Messi com a 'Llegeixo Messi', en la seva versió catalana. Això, evidentment, és una errada d'un traductor automàtic, però és molt trist que ningú s'ho hagi mirat per corregir-ho. A més, l'errada és particularment cruel, en Messi amb prou feines deu saber llegir... Aquí la prova:

Imatge de Ara.cat

La tele

noreply@blogger.com (XeXu) — Fri, 28 Oct 2011 10:50:41 PDT

El 3 d'abril del 2010 es va dur a terme finalment l'apagada analògica de les televisions. Aquest any 2010, fins aquell moment, jo només havia engegat l'aparell un cop, per veure un partit del Barça retransmès per la Primera de TVE. Després d'aquesta degradant experiència, vaig decidir que no veuria més partits per aquesta cadena. Tampoc no veia altra cosa a la tele, així que no la vaig tornar a posar en marxa fins passada la data esmentada, només per comprovar que, efectivament, la meva antena de banyes ja no rebia el senyal de la tdt, ni que fos amb interferències. Vaig anar a comprar un cable i tot el que calia per rebre el senyal via antena col·lectiva, però aquest cable encara roman a l'armari on el vaig desar el mateix dia d'haver-lo comprat. Des de llavors, ni un intent més de tornar a la vida el meu aparell.

Realment, a la tele d'avui dia no fan res que em cridi l'atenció. Les poques coses que veuria, me les poso per internet, quan vull i sense limitació horària. I mira que jo era de tele, eh! Vaig tenir èpoques que em sabia la graella sencera, a casa els pares, sempre que hi hagués algú, la tele estava encesa. Però bé, hi ha coses que queden enrere, i aquesta n'és una. Des que internet ofereix tot el que vulguis i més, trobo la tele una andròmina absurda i arcaica. Potser en un futur m'hi tornaré a aficionar, qui sap. He de dir que si hi ha una cosa que segueixo veient per l'aparell de tota la vida, aquesta són els partits del Barça, però mai a casa meva, sempre a casa d'algú altre o al bar, encara que siguin en obert. Això deu ser fer trampa, oi?

L'hora dels desaprensius

noreply@blogger.com (XeXu) — Wed, 26 Oct 2011 13:58:10 PDT

Després de mirar la feina que hi haurà aquell dia, obres per primera vegada el reader, a veure què hi ha. Uns quants posts matiners, segur que eren programats! Alguns comentaris, i ja el deixes obert per quan tinguis una estona. Al llarg del matí en va apareixent algun i, si hi ha temps, els vas comentant. Cap el migdia n'apareixen alguns altres, aprofites per repassar-los amb el cafè dolent de la màquina, després de dinar. Llavors comencen les hores més ràncies. A l'hora de la migdiada (tant de bo!) ningú sembla tenir ganes de publicar, potser algun despistat. I arribes a casa amb tot llegit. Amb un ull posat al reader vas fent altres coses, però la cosa no prospera, et ventiles ràpid el que apareix. Just abans de sopar alguns s'hi animen, però saps que una bona hora serà després de l'àpat. Molta gent aprofita per escriure i fer la ronda diària d'altres blogs. Com que no tens feina acumulada, tampoc no n'hi ha per tant. I quan s'acosten les hores de dormir, la cosa ja afluixa. Volten les dotze, penses que obriràs el llibre per llegir una estona i que t'agafi son. Per fi podràs anar a dormir d'hora, avui sí que sí. I quan, cofoi, mires totes les pantalles a zero i potser tancaries, t'apareix un (3) al reader. Amb el temps que comentes el primer, en tornar a mirar hi ha un (5). És l'hora dels desaprensius, els que faran que, un cop més, de descansar les teves hores res. Saltant d'un lloc a l'altre, caram, si el rellotge se'n va cap a les dues! Demà serà un altre dia, segur que aconseguiré anar a dormir d'hora. Segur.

Penseu que m'ho conec molt bé. Tot sovint, un dels desaprensius sóc jo.