BONES IMPRESSIONS

Escoles bressol públiques, un model en perill

2012-01-24T00:11:00.001+01:00

No sorprèn a ningú el fet que el govern municipal de CiU aposta per un model de concert en les escoles bressol municipals. Així ho van explicar abans de les eleccions i així ho posaran en pràctica, evidentment amb el vist-i-plau del PP.

El que no estava tan clar és que, de passada, les escoles bressol municipals i públiques existents, serien víctimes d’una retallada que afectarà de forma evident la qualitat del servei que reben els infants de 0 a 3 anys a la nostra ciutat.

El govern municipal, amb el suport del Partit Popular, va acceptar en el marc de la Comissió de Cultura, Coneixement, Creativitat i Innovació, del mes de desembre passat, la retallada d’1 milió d’euros en la subvenció atorgada pel Departament d’Educació per al curs 2010-11, destinada a les escoles bressol de Barcelona. La reducció pressupostària, d’un 12%, fa que la xifra de 1.800 euros infant/any minvi fins als 1.600.

En el darrer plenari de districte, com a portaveu del meu grup municipal (ERC-Rcat-Dcat) vaig preguntar en què afectaria la reducció pressupostària al servei de les escoles bressol del districte i com afectaria també en la implantació de les escoles bressol previstes en el Pla d’Equipaments aprovat per unanimitat en el seu dia? Si bé és cert que pel que fa als equipaments em van respondre que volien fer una revisió i un replantejament partint de la visió del concert, pel que fa a la primera part de la pregunta em van assegurar que en cap cas la reducció del pressupost afectaria al servei.

Avui, en el transcurs del Consell Escolar del Districte, hem conegut la magnitud de la tragèdia quan la directora d’una EBM ens ha informat del comunicat que aquestes escoles han rebut pel que fa a ràtios i serveis de suport. Concretament les ràtios per aula passaran a ser les següents:

- Lactants. Passaran de 7 a 8 nens/es

- 1-2 anys. Passaran de 10 a 13 nens/es

- 2-3 anys. Passaran de 18 a 20 nens/es

- A més cal afegir que el personal de suport es reduirà en un 40%.

No cal ser un expert en la matèria per entendre que això implica una reducció en la qualitat del servei amb tota seguretat. En qualsevol cas, les expertes en la matèria ja posen el crit al cel només saber-se la notícia, la qual cosa ratifica la sospita.

És cert, que CiU ha dit sempre que apostarà pel concert en les escoles bressol per garantir que tothom pugui tenir plaça. En qualsevol cas, tinc la sensació que aquest increment de ràtio i la rebaixa en personal de suport, van associades a una rebaixa deliberada de l’estàndard de qualitat per tal de facilitar que les escoles bressol privades puguin accedir amb més facilitat al concert.

Cal que tothom tingui plaça en una escola bressol pública? Tothom que ho necessita sí, però crec que la universalització del servei, independentment del nivell de renda familiar, tampoc no és just. A més, en escoltar els representants del govern municipal, tinc la sensació que els preocupa el nombre de places ofertades per damunt del model educatiu que proporciona l’actual escola bressol pública. Volem que les escoles bressol siguin un lloc on treballar la socialització dels infants i l’adquisició d’hàbits que els serviran en el futur per al seu desenvolupament i per estimular la seva inteligència? O bé volem un pàrquing de nens i nenes mentre els seus pares i mares van a la feina?

I després de la carta als Reis, ara la carta al PAD

2012-01-13T00:26:00.000+01:00

Fa pocs dies vam encetar l’any i vam cloure les festes nadalenques i les vacances escolars que hi van associades, amb l’arribada dels Reis Mags. Uns Reis que reben les cartes dels nens i nenes amb els seus desitjos. Peticions de tota mena i llistes de regals, algunes llarguíssimes perquè els més petits de les cases habitualment demanen tot allò que els agradaria tenir. Després, habitualment amb bon criteri, els Reis prioritzen aquells regals que consideren més apropiats i també s’ajusten més a l’economia del moment. Deuen ser uns Reis Republicans aquests.

Tot just ara comença el procés de participació del PAD a Horta-Guinardó. Hem tingut que esperar 8 mesos des de la presa de possessió del nou govern municipal per encetar un procés que hauria d’haver començat a la tardor.

Aquest és el moment en què les persones i entitats del districte fan la seva “carta” particular, amb aquelles peticions que creuen necessàries per als seus barris o per a la seva qualitat de vida. Però vet aquí, que el govern de CiU vol incorporar un formalisme nou al procés i pretén associar una partida pressupostària a cada proposta del PAD.

Aquesta mesura és senzillament impossible de complir. Hi ha propostes del PAD que dependran de partides pressupostàries que depenen d’altres administracions supramunicipals, com la Generalitat de Catalunya i hi ha d’altres que faran referència a un projecte sense concretar el seu abast i, per tant, no es podrà pressupostar. O algú es pensa que el PAD serà un document amb un nivell de precisió quirúrgica quan dependrà dels pressupostos de tots els anys de mandat municipal i, per extensió, de la capacitat d’ingressar d’aquest ajuntament. Senzillament és impossible. Però suposem per un moment que es pot fer més o menys una previsió ajustada.

Resulta que en els diversos consells de barri que s’estan celebrant i també en les seves comissions de seguiment, s’està demanant a les entitats i persones assistents que prioritzin quins projectes volen incorporar al PAD. Evidentment això va lligat a una reducció important en la capacitat inversora a Barcelona, però el que no entenc és que es demani a les entitats que prioritzin. No es pot fer partícip d’una retallada a les entitats de la ciutat. O és que algú li diria a un nen que prioritzi un parell de regals a la carta als Reis perquè els Reis ara estan de retallades?

Les entitats tenen una funció molt útil quan són reivindicatives i demanen allò que fa falta a la gent dels seus barris. Aquest contrapès forma part de l’equilibri entre peticions ciutadanes i accions municipals. Sempre ha funcionat i habitualment s’aplica aquella norma de “qui no plora no mama”.

Jo, des de la meva modesta posició, voldria animar a les entitats i a les persones que participaran en el procés del PAD, a fer la carta completa als Reis. Que demanin tot el que els cal i que sigui el govern de la ciutat qui prioritzi i aconsegueixi el suport necessari per aprovar un PAD que doni resposta a la ciutadania en temps de crisi. La participació no és sinònim de conformisme.

Cap a on va la Barcelona de CiU? (primera part)

2011-12-06T22:35:00.001+01:00

Ja ha passat prou temps per a fer una valoració del nou govern de la ciutat de Barcelona. I la veritat és que gairebé 7 mesos després d’haver guanyat les eleccions, l’equip de Xavier Trias no ha donat mostres de gaire iniciatives. Tret del projecte de les Portes de Collserola, encara per definir, no es visualitza cap moviment pel que fa a inversions a la ciutat.

D’altra banda CiU ha optat per l’aritmètica ràpida i per això ha pactat el pressupost del 2012 amb el PP. Un pressupost que no serà gens positiu per a la gent d’aquesta ciutat que pel que sembla ens aboca a un imminent acord de govern CiU+PP amb el que això pot representar per a la capital de Catalunya.

El darrer ple de districte a Horta-Guinardó va ser una bona mostra del que previsiblement ens espera a la ciutat i també al nostre districte. En el debat del pressupost, el grup municipal d’Unitat per Barcelona (ERC-Rcat-Dcat) vam evidenciar les discrepàncies i vam deixar clar perquè hi votem en contra.

Per començar el pacte amb el PP ha exclòs la resta de forces a poder participar del debat pressupostari. Aquesta ha estat una condició imposada pels populars que han demostrat, una vegada més, que són una força excloent. El nostre grup municipal va demanar que es fes un acord ampli i de consens perquè pensem que és el millor per a la ciutat en un moment de crisi com l’actual.

Som una de les ciutats més sanejades i, en aquest context, això hauria de permetre endeutar-nos moderadament per poder aplicar polítiques i mesures que ens ajudin a sortir d’aquesta crisi donant suport a les persones que més ho necessiten i no carregant més les despeses i les taxes que ja han d’abonar. Curiosament el pressupost de Barcelona creix en un 3% i per contra la inversió cau un 43%.

El pacte amb el PP fa que el pressupost vagi més en la línia de ciutats com Madrid, que acumulen un deute que és 6 cops el de la capital catalana i representa gairebé el 25% del deute de totes les ciutats de l’estat. Amb aquest pressupost tindrem més deute, més dèficit i menys inversió.

El gran argument és que la partida de serveis socials puja i és cert, però tota la resta cau. Aquest increment en partides socials es podia haver fet amb el suport de totes les forces del consistori, però el pacte amb el PP fa que es rebaixin partides com les d’acollida a la immigració en un 6%, la d’habitatge social en un 27%, la de promoció econòmica internacional en un 13%, la de política lingüística en un 3%, la de cultura popular en un 4%, el foment de l’esport de base en un 15% i la de medi ambient en un 20%, entre d’altres.

Un altre argument, aquesta medalla se la penja el PP, és la congelació de l’IBI. Aquest impost precisament representa el 61% dels tributs municipals i el 43% dels ingressos propis de l’ajuntament. Congelar l’IBI limita clarament els ingressos municipals i estem parlant d’un impost que es basa en la redistribució de la riquesa, és a dir, que qui més propietats te, més paga. Per contra s’apujarà el transport públic en un 10% i, a més, aquest augment anirà acompanyat d’una retallada en el servei. Francament, prefereixo que m’incrementin l’IBI l’equivalent a l’IPC i s’apugi menys el preu del transport públic.

I pel que fa al districte? El capítol VI corresponent a les inversions ha posposat la seva aprovació fins al mes de març i no s’han volgut donar xifres. No obstant, si ens fixem en les dades facilitades pel govern en l’aprovació inicial del pressupost, Horta-Guinardó passa dels 3,5 milions d’euros en inversions el 2011 a només 0,5 milions en el 2012. Una reducció del 85%!!! És evident que entre l’aprovació inicial i la definitiva aquesta xifra no pot variar gaire i aquesta és una dada que s’ha volgut ocultar des de la regidoria.

Horta-Guinardó va perdent pes en despesa sobre la resta de la ciutat. El 2010 va ser de l’1,49%, el 2011 l’1,29 i per al 2012 serà de l’1,11%. Per tant, anem perdent roba a cada bugada i any rere any es redueix el nivell d’inversió al nostre districte.

Però de tot plegat el que més em preocupa és l’actitud del govern municipal, especialment en el cas que em toca de més a prop, que és el districte d’Horta-Guinardó. Però per avui crec que l’article ja és prou llarg, així que properament us faré un segon lliurament on parlaré de la meva percepció personal del que ens espera.

Diumenge 13, fundem la república del Sí

2011-11-09T23:19:00.003+01:00

Tornem als orígens republicans (a cop de sobre)

2011-11-06T23:22:00.001+01:00

Fa un mes justet, en el 26è congrés d’ERC, vam fer un gir en moltes coses. En els darrers mesos moltes persones, com jo, vam ser molt crítiques amb la manera de fer en general. Les paraules, els gestos, la manca d’empatia de portes enfora, tot això estava minant el futur del partit i de la nostra proposta política. Ara, un mes després, m’he de treure el barret davant del que s’està fent i del com s’està fent.

La direcció sortint ho ha fet d’una manera exemplar, posant-se al servei del partit i la direcció entrant ho està fent comptant amb la implicació de tothom, amb un aire republicà molt marcat i amb la humilitat i la coherència que ens ha de permetre tornar a ser el motor de l’independentisme d’aquest país. Hem estat capaços de fer aquesta renovació sense cap batalla interna i hem estat capaços d’afrontar unes primàries per a la candidatura a les eleccions del 20N amb una demostració de democràcia interna absoluta, amb un candidat guanyador i un altre que s’ha posat al servei del partit.

I tot això es nota. Es nota quan parles amb la gent del teu entorn. Una gent que ha criticat de totes les maneres possibles la línia d’ERC des de fa uns anys i que ara, en el pitjor dels casos, no es fiquen amb nosaltres. La majoria reconeix un canvi positiu reflectit en la imatge de la nova direcció amb Oriol Junqueras i Marta Rovira al capdavant i també amb el candidat per al 20N, l’Alfred Bosch.

Però el millor de tot no es veu des de fora. El millor de tot l’estem vivint des de dins i aquests darrers dies estem vivint coses que a mi personalment em fan pensar que realment hi ha hagut un canvi i és un canvi molt profund. La implicació de les persones que conformen ERC i també la de moltes persones que sense militar formen part del nostre entorn més directe s’està demostrant amb molta força.

L’exemple més clar ha estat que un total de 182 voluntaris i voluntàries d’ERC, de Reagrupament i de simpatitzants i amics han fet possible que més de 75.000 llars de Barcelona i 8.000 de Mollet del Vallès puguin rebre la tramesa electoral a casa seva. En temps de crisi econòmica hem recuperat l’esperit col·laboratiu i ens ha servit per a superar una altra crisi, la de la manca de motivació de la militància.

Compartir, encara que hagi estat una estona, l’ambient que s’ha creat a l’entorn d’aquesta mega ensobrada amb 182 persones que han treballat “per la cara” durant 1.422 hores, ha estat una experiència molt enriquidora. Treballar així reforça els llaços entre nosaltres. Treballar així és un exercici de republicanisme en essència.

I també es nota quan parlem amb la gent al carrer, en les parades informatives de la candidatura. Les sensacions són molt millors que en les darreres campanyes. I es nota quan persones com el Xavier de Can Baró, que no és militant, ve a una parada amb les seves filles i inflen i reparteixen globus a dojo amb una actitud fantàstica i positiva.

No sé quin resultat traurem el 20N; hi ha enquestes més favorables que altres i amb tan poc marge de temps des del darrer congrés és molt difícil corregir la tendència a la baixa que hem tingut en les darreres conteses electorals. La diferència entre aconseguir 3 diputats o només 1 és de molts pocs vots. Però el que sí que sé, és que després del 20N tindrem més de 2 anys sense tenir que afrontar cap campanya electoral i, treballant amb aquest esperit, colze a colze entre nosaltres i sumant més i més persones a un projecte de país engrescador, ens en sortirem. Segur! L’Oriol i la Marta ens van proposar construir confiança i això és el que estem fent cada dia.

La foto l’hem feta aquest matí després d’acabar amb totes les paperetes. No hi som tots en aquesta foto, però el brindis va per tots i totes.

CiU i PP tanquen la porta de decidir als districtes

2011-10-23T22:43:00.004+02:00

Poc temps ha tardat CiU a treure’s les vergonyes de sobre i formalitzar pactes i acords amb l’enemic polític núm. 1 del nostre país, el PP. Primer ha estat l’acord inicial per al pressupost a la ciutat de Barcelona. Un acord que ha prioritzat l’aritmètica per damunt d’un acord qualitatiu en matèria pressupostària. Treballar el vot favorable d’alguns grups polítics i l’abstenció d’altres és massa feina per algú que, malgrat s’omple la boca de voluntat de fer-ho, no practica gens el diàleg amb els altres. La decisió fàcil i ràpida ha estat pactar amb el PP per la senzilla raó que 14+9 són majoria absoluta, però CiU s’equivoca perquè a mitjà termini això li passarà factura. El grup de CiU a l’ajuntament ha afirmat reiteradament la seva intenció d’aplicar mesures socials de forma prioritària, però dubto molt que això ho aconsegueixi anant agafat de la ma amb els populars.

Aquesta no ha estat però l’única mala notícia en l’àmbit municipal a la capital de Catalunya. CiU i PP també s’han aliat per votar en contra del dret a decidir dels districtes de la ciutat, condemnant a la inutilitat l’acció política d’aquests i tancant la porta a la descentralització.

El GM d’Unitat per Barcelona (ERC+Rcat+Dcat) vam presentar una proposta d’acord en la Comissió de Presidència i Règim Interior amb els següents punts:

1) Instar els òrgans executius de l’Ajuntament de Barcelona a respectar les decisions que emanen dels Consells Plenaris de Districte.

2) Donar compliment dels acords de les proposicions/declaracions de grup presentades pels diferents grups polítics durant aquest mandat municipal i aprovades per la majoria dels Plenaris dels Consell de Districte.

3) Donar compliment a aquest acord ja en les iniciatives aprovades en els Consells Plenaris de Districte duts a terme la primera setmana d’octubre de 2011.

4) Fer arribar aquest acord a tots els membres dels Consells Plenaris dels Districtes de la nostra ciutat.

El resultat de la votació va fer que NO s’aprovés aquesta proposta d’acord, gràcies al vot en contra de CiU i PP. Per tant, a partir d'ara el govern no tindrà perquè fer cas d'allò que s'aprovi als diversos consells Plenaris dels districtes, amb tot el que això suposa de dèficit democràtic, desafecció política, desautorització dels Consells de districte i per extensió dels consellers i conselleres que hi som membres.

Aquest dèficit precisament ha estat objecte de crítica per aquests dos grups que ara governen els destins de la ciutat quan eren a l’oposició. I és que, si be el govern anterior molts cops feia cas omís dels acords de districte, mai havien tingut la poca vergonya de formalitzar-ho fent que constés en una acta oficial.

D’entrada això fa que a Horta-Guinardó els acords del darrer ple de districte quedin desautoritzats i que tot allò que es presenti i s’aprovi en el futur serveixi per poc o res. No sé ben be que és el que hem de fer els consellers i conselleres de districte a partir d’ara, perquè si allò que defensem i aconseguim fer que s’aprovi, després no va enlloc, no te cap sentit. Els valors democràtics i de participació de CiU i PP han quedat en evidència. Que no ens tornin a dir que hi creuen en aquests valors, perquè no cola.

Can Mora, un exemple de mala praxi en urbanisme

2011-10-09T16:15:00.001+02:00

Que una escola, sigui privada o no, tiri endavant un projecte de poliesportiu no hauria de ser, a primera vista, un tema per a posicionar-se en contra. Atesa la manca de pavellons esportius a la ciutat i atesa la poca importància que l’ajuntament actual i passat hi donen a aquesta mancança, qualsevol iniciativa privada ha de ser benvinguda. Ara bé, hi ha línies i formes de fer que, si més no, fan aixecar sospites. Aquest és el cas de la MPGM duta a terme als límits de la finca de Can Mora, a tocar del Parc Güell, al barri del Carmel .

El novembre de l‘any passat vam haver de votar, en el districte d’Horta-Guinardó, una modificació dels límits d’expropiació de la finca de Can Mora amb el carrer de Portell. La superfície a expropiar es mantenia, però la línia es va modificar deixant un punt del carrer de Portell amb una amplada inferior als 15m que fixa el PGM de 1976. En aquell moment no es va donar cap explicació al respecte ni tampoc ens van expressar les intencions de l’aleshores propietari de la finca, el Banc Sabadell.

El resultat d’aquella votació va ser una aprovació amb els vots favorables de l’aleshores govern municipal (PSC+ICV), l’abstenció de CiU+PP i el vot en contra d’ERC, que ja vam deixar ben clar que el vot contrari responia a la manca de justificació i al fet que hi veiem alguna cosa amagada que no ens agradava gens.

Ara, 10 mesos més tard, en el darrer ple municipal vam votar una Pla Especial Urbanístic perquè l’Escola Virolai, nova propietària de la parcel·la de la finca que va ser objecte de modificació, pugui tirar endavant un projecte de poliesportiu i pàrquing de 120 places d’iniciativa privada.

Això ens confirma les nostres sospites. La seqüència és clara:

1) Acord municipal per modificar el PGM i permetre generar un espai suficient per al desenvolupament del Poliesportiu en la parcel·la afectada

2) Adquisició de l’Escola Virolai de la parcel·la en qüestió al seu anterior propietari, el Banc Sabadell

3) Presentació del projecte de poliesportiu i pàrquing privats

En resum, 2 privats que surten beneficiats (el Banc Sabadell que en treu profit d’una venda i l’Escola Virolai que pot tirar endavant un projecte) i una ciutat que no en rep res a canvi. Perquè aquesta és la qüestió: què en treu la ciutat i la seva ciutadania d’aquesta modificació de PGM que ha afavorit a 2 privats? La nova regidora, Francina Vila, no va saber respondre a aquesta pregunta. L’únic argument va ser que el poliesportiu impulsat per l’Escola Virolai seria beneficiós per al barri (sic), pobre resposta a la pregunta plantejada. Del darrer equip de govern només vam obtenir aprovació del projecte i el silenci, per si un cas.

El resultat de la votació va ser l’aprovació del PEU de Poliesportiu i pàrquing, amb el vot favorable de tots els grups excepte ERC+Rcat+Dcat que vam votar en contra, una vegada més.

Si observeu la gràfica es pot apreciar quina era la part afectada inicialment (la delimitada amb blau), quina ha estat la part finalment afectada per incorporar al vial del carrer Portell (en vermell), la finca que ha adquirit l’Escola Virolai (en groc) i l’espai que la modificació de PGM ha permès recuperar per a la parcel·la de manera que es generés prou espai per al projecte de poliesportiu i pàrquing privats (triangle groc que queda dins la zona delimitada en blau) i sense la qual el projecte no hagués estat viable.

A tot això cal afegir que aquest equipament amb un pàrquing de 120 places agreujarà els problemes de mobilitat ja existents en aquest carrer. Una zona no acabada d’urbanitzar, amb la pressió que actualment pateix dels autocars de l’escola Virolai. I tot això, sense un estudi de mobilitat.

Un projecte aprovat amb la inèrcia generada per l’anterior govern municipal, sense que el nou govern hagi parat l’atenció que requereix. De moment, en urbanisme, res no canvia. Mesures urbanístiques que beneficien als privats, a canvi de res? Això fa mala pinta, la veritat.

Un discurs per a la història?

2011-10-03T23:04:00.000+02:00

Segurament molts i moltes pensareu que exagero, però els grans discursos van acompanyats d'un missatge potent i d'una alta càrrega emocional. Jo crec que aquest és un d'aquests discursos perquè és un discurs sentit pel ponent. Construïm confiança.

Esquerra, en endavant ERC

2011-10-02T23:40:00.003+02:00

Un congrés republicà al costat d’una fira eqüestre? Parlem de Texas? No, parlem de Girona, on ahir vam celebrar el 26è congrés d’ERC. Un congrés que ens ha deixat molt bon regust a totes i a tots els militants, que darrerament sempre patíem en escenaris com aquest. Mentre els cavalls cavalcaven i lluïen a la fira eqüestre que se celebrava just al costat, a la fira Equus 2011, ERC va començar a cavalcar cap a una nova etapa que ha de servir per a recuperar totes les lletres de la seva marca històrica i deixar anar els llasts que tant han pesat en aquests darrers anys.

El matí va servir perquè els Joans, el ja ex president Puigcercós i l’ex secretari general Ridao intervinguessin en els informes de presidència i secretaria general de forma corresponent. Vam poder escoltar una part d’autocrítica i una part de justificació i, el més important, ma estesa a la nova direcció i plena confiança en el futur. Els ressentiments i els egos personals van quedar enrere.

Després va ser el torn de les ponències política i d’estatuts on es defineixen les línies mestres de l’acció política i el funcionament intern del partit per als propers anys. Les 84 esmenes van fer que el debat s’allargués fins a dos quarts de vuit del vespre, malgrat cap d’elles va prosperar en la votació.

De les ponències destaquen l’impuls als valors republicans, l’aposta per la democràcia directa, l’aprofitament del municipalisme com a instrument polític i de coneixement i el cooperativisme amb la societat civil. Podeu consultar la ponència política i la ponència d’estatuts a la web d’ERC.

La recta final del congrés ens va dur a la part més emotiva amb les intervencions de la nova secretària general Marta Rovira i del nou president l’Oriol Junqueras. Aquestes dues persones son un rara avis en això de la política. Ho son perquè realment transmeten confiança, que és precisament allò que la ciutadania reivindica dels polítics i que més troben a faltar. L’aposta pels valors, per l’essència de les 3 sigles de la marca d’ERC, per la bona gent, per l’esforç i fins i tot per l’èpica política és una aposta valenta i que només pot funcionar si es fa de manera honesta i generosa.

L’Oriol Junqueras ahir ens va emocionar. Va fugir del discurs habitual en política; aquell que parla de l’estratègia per arribar a assolir les fites “del partit”. Ahir l’Oriol ens va parlar del país i de la seva gent. Una gent que és absolutament necessària perquè es puguin assolir els somnis de la gent d’ERC, però també de molta altra gent que no és d’ERC. Va parlar del passat, de totes les persones que ens han precedit en la lluita –obvi venint d’un historiador- i també del futur i de la bona gent d’aquest país, imprescindible per assolir els nostres somnis de futur. Va parlar de sumar, de convèncer que el nostre objectiu és factible i que ERC ha de ser el millor instrument per assolir-lo però no sols. Davant una llarga llista de persones convidades d’altres partits, però també de persones molt destacades de la societat civil, va convidar tothom a treballar junts per al difícil objectiu de la plena llibertat nacional. Tal com va dir: “Volem sumar i ho volem fer amb tota la bona gent d'aquest país perquè sense ells res no és possible”. Tota una declaració d’intencions.

A nivell personal , no vaig ser escollit per a ocupar un lloc en el Consell Nacional d’ERC. Mentiria si us digués que no em feia gràcia, però això no aigualeix per res la gran il·lusió generada durant els darrers mesos que va culminar ahir a Girona. Tinc la sort de comptar amb la confiança de moltes persones i això em permet dedicar-hi temps i esforços des de la política municipal a Horta-Guinardó i també a l’executiva regional de Barcelona. Per tant, no em puc queixar ni tampoc no vull fer-ho.

Tenim un futur esperançador i l’hem de saber aprofitar però ho haurem de treballar i molt. Per tancar l’article una reflexió que ahir va fer la nova direcció del partit: “entre l’esquerra i la dreta, l’esquerra; entre l’esquerra i el país, el país”.

Extret de la intervenció de la Marta Rovira:

“És necessari obrir un nou escenari de dissolució de sectors i de les famílies tradicionals, un escenari que posi en valor la pluralitat i la meritocràcia, on es treballi de valent, amb voluntat positiva i integradora, per tornar a fer d’Esquerra Republicana una força política central i renovada”

“Més del 80% dels ciutadans estan a favor del concert econòmic, i més del 90% a favor de l’Estat del Benestar. Esquerra és l’únic partit que defensa el concert econòmic i l’Estat del Benestar alhora, i tenim l’obligació de traduir en representació parlamentària la voluntat política dels catalans”

Extret de la intervenció de l’Oriol Junqueras:

“Demanem a tota la gent que vulgui treballar per tirar endavant el país, a treballar per sortir de la crisi, que vingui a ajudar Esquerra Republicana de Catalunya, perquè a Esquerra Republicana de Catalunya treballarem amb totes les nostres forces per aconseguir la independència de Catalunya”

“Creiem que és imprescindible obrir el partit a la societat i sumar, perquè estem convençuts que la llibertat i la justícia social són del tot necessaris pels nostres ciutadans”.

Aquesta és la nova permenent d'ERC

Afegeix la llegenda

Xarxes i política. Innovar o fracassar.

2011-09-22T22:54:00.001+02:00

El 14 d’abril de 2007, dia de la República, vaig iniciar aquest camí del 2.0. Aquell dia vaig fer la meva primera entrada en aquest bloc amb una petita benvinguda. D’aleshores ençà, amb aquest, ja en són 293 articles; alguns de més encertats, d’altres segurament no tant. Però això sí, crec que el bloc m’ha permès créixer personalment i també, en algunes discussions a través dels comentaris, adonar-me’n que hi ha punts de vista diferents al meu, la qual cosa m’ha permès reflexionar i valorar les coses en profunditat.

Poc després vaig incorporar-me a Facebook, tot just quan es començava a parlar a Catalunya. Ben aviat li vaig agafar el gust. Ara amb prop de 2.912 amics i amigues virtuals a Facebook i 566 seguidors a Twitter i amb la perspectiva del temps que fa que en soc usuari (no sabria dir exactament quan vaig donar-me d’alta) m’atreveixo a fer algunes valoracions.

La primera conclusió és que les xarxes d’aquells que ens dediquem més o menys a això de la política són força tancades, encara que siguin nombroses. Estic gairebé segur que 3 de cada 4 amics que tinc a Facebook són catalans i independentistes, com jo. A la xarxa es confirma aquella dita de “Deu els cria i ells s’ajunten”.

La segona conclusió és que a les xarxes triomfa l’originalitat o aquelles coses trivials de les vides personals de cadascú. Per exemple pots publicar un bon article o compartir una iniciativa política i el nombre de comentaris pot oscil·lar, depenent del tema en concret, entre 5 i 10 comentaris si no hi ha cap usuari que en faci sang o crítica destructiva. En cas de comentaris ofensius o durs els comentaris poden arribar a 30 o 40. Però en el meu cas el rècord de comentaris a una entrada de Facebook es va produir arrel d’una consulta sobre si, un cop afaitat, estava millor amb barbeta o sense. 65 comentaris opinant sobre si devia deixar-me la barbeta un altre cop o si em quedava tal com.

En la darrera campanya vaig participar en l’equip 2.0 de la candidatura. La veritat és que vam ser la candidatura més activa a la xarxa; tant que de vegades vam fregar la hiperactivitat. Però crec que vam cometre el mateix error que cometen tots els polítics quan estan de campanya. Vam basar la campanya en valorar quantitativament la presència a la xarxa enlloc de fer-ho qualitativament.

Les persones que tenen un perfil a la xarxa, ja sigui Facebook, Twitter o Google+, fugen dels missatges polítics. L’efecte taca d’oli pot resultar contraproduent per massa repetitiu. El que cerca la gent en general és conèixer altres persones i valorar què els agrada i no què repeteixen com a lloros; què en pensen ells i no què ofereix un partit polític; quines coses fan ells i no quines coses fan els seus líders. Un exemple: xatejar amb un catedràtic italià que està molt interessat en el catalanisme polític no te preu.

Jo he arribat a la conclusió que els polítics hauríem d’utilitzar les xarxes per parar atenció i intercanviar impressions amb persones que no tenen perquè pensar igual que nosaltres. Al cap i a la fi, si ens rodegem només de gent afí i que només ens digui què be que ho fem ens passarà com aquell emperador al que tothom li deia que portava un vestit preciós quan en realitat anava despullat. I si ens rodegem de crítics agressius tampoc no en traurem res de positiu. El que cal és establir diàleg i per a fer-lo hem de trobar la manera de provocar-lo. Hem de cercar vies de cooperació a les xarxes socials. Cooperació en forma d’intercanvi d’idees.

Tal com va apuntar l’Ernest Benach en el seu llibre “Política 2.0”, a la xarxa tindràs més èxit si ets tu mateix. Ara que ja fa un temps que ens movem per les xarxes ha arribat el moment de ser innovadors. S’accepten idees!

La plaça Eivissa, un bon exemple de participació

2011-09-14T22:50:00.001+02:00

Quan el Grup Municipal d’Esquerra, en el tram final del darrer mandat municipal, vam presentar una proposició d’acord per fer un procés de participació ampli per a la reforma de la plaça d’Eivissa a Horta, ja intuíem que l’experiència podia ser positiva si es feia be.

Després de diverses reunions de la comissió de seguiment i de seguir el full de ruta d’un procés de participació pactat entre les entitats, les persones que a títol individual hi van participar, els tècnics municipals i alguns representants polítics, es van presentar els resultats del procés. D’aquests resultats vaig observar 2 coses. Una que a la gent li costa molt donar la seva opinió emplenant una butlleta; i l’altre que en les activitats organitzades i en les sessions informatives hi va haver una participació molt alta i molt efectiva també. Per tant, cal repensar alguns models de participació per fer-los més imaginatius i més motivadors.

El resultat del procés ens va deixar molt clar que la gent del barri no vol grans invents a la plaça Eivissa. El que volen és que quedi bonica i coquetona, però res que l’allunyi del seu caràcter de plaça de la vila, com a punt de trobada i on es puguin fer les activitats que s’hi realitzen habitualment.

El punt final del procés ha estat el concurs d’idees, en el marc del qual s’hi han presentat trenta propostes. La proposta guanyadora crec que s’ajusta força a allò que els veïns i veïnes esperen de la plaça, malgrat estic segur que alguns detalls s’hauran de millorar. Dilluns passat es va presentar a la biblioteca d’Horta-Can Mariner aquesta proposta guanyadora davant gairebé un centenar de persones; això demostra l’interès que aquesta reforma ha despertat entre els hortencs i hortenques. I a la vista de la reacció dels assistents, crec que el projecte apunta en la bona direcció. Cap retret d’importància.

Ara caldrà seguir donant impuls al projecte perquè no quedi aturat durant aquest mandat. Sense cap mena de dubte aquest serà un dels punts innegociables per al nostre grup municipal per al Programa d’Actuació de Districte en aquest mandat.

Els que heu seguit les meves opinions respecte als processos de participació, com ara la implementació dels consells de barri, sabeu que he estat molt crític amb l’anterior govern municipal; especialment per la poca imaginació que van demostrar a l’hora d’endegar processos participatius. Ara be, aquest en concret ha estat un procés molt bo i això s’ha de reconèixer. També és cert que sense la implicació en positiu de les entitats d’Horta això no hagués anat tan bé.

Ara tinc ganes de veure quin paper tindran els processos participatius amb el nou govern municipal de CiU. De moment encara no ens han ensenyat les cartes, però tinc la mosca sota el nas i m’agradaria equivocar-me. Tinc la sensació que aquest govern no apostarà gaire per la participació. No s’aprecien canvis en allò que abans es va fer malament i no hi veig tampoc imaginació ni ganes d’endegar coses noves. Però be, per això ja estarem nosaltres, ara com a Grup Municipal d’Unitat per Barcelona (ERC, Rcat i Dcat) que com bons republicans seguirem apostant per la participació ciutadana i el dret a decidir.

Reportatge d'Horta-Guinardó TV

Il·lustració extreta de www.navalcosp.com

Ens les foten de 2 en 2

2011-09-03T17:36:00.000+02:00

Un altre dia negre per a les aspiracions nacionals de Catalunya. Ahir el Congreso de los Diputados va aprovar una reforma de la Constitución que limita el sostre d’endeutament de les comunitats autònomes i, a més, el TSJC dona un ultimàtum al govern de la Generalitat per acatar la sentència que diu que el castellà també ha de ser llengua vehicular a l’escola catalana.

Amb la primera, la reforma constitucional, poca broma. Malgrat el text no fixa una quantitat concreta, si que diu que aquesta quantitat vindrà determinada per una llei orgànica que s’ha d’aprovar abans de l’estiu de 2012; és a dir, que aquesta llei s’aprovarà amb una més que provable majoria àmplia, si no absoluta, del PP al govern de l’estat.

El PP està preparant la seva ofensiva recentralitzadora, amb la qual Madrid i ningú més tallarà el bacallà. I el PSOE, que s’havia omplert la boca de “federalisme” demostra que la seva idea d’una Espanya plural va ser un miratge i prou.

El que resulta més inquietant és que a l’hora de copiar el que fan altres estats, com Alemanya per exemple, no s’aplica la mateixa norma per a fixar el sostre de dèficit fiscal dels seus lànders. Cap dels estats que conformen la República Federal Alemanya suportaria un dèficit fiscal de més de 20.000 milions d’euros l’any mentre Catalunya si ho fa.

La segona, la sentència contra la immersió lingüística, ataca directament la nostra línia de flotació. El català a l’escola facilita que la societat catalana tingui garantida la cohesió social a nivell de convivència. A més, cal recordar que la Unió Europea ha avalat de forma clara el model lingüístic de l’escola catalana.

Els poders de l’estat no dubten a l’hora d’atacar qualsevol cosa que tingui a veure amb la nostra identitat nacional i en contra de la voluntat del poble català. No els tremola el pols en carregar-se un Estatut votat per la ciutadania ni tampoc en carregar-se un model sociolingüístic acceptat i ben valorat per un 99% de les persones que viuen al nostre país.

El PP i Ciudadanos exigeixen al govern que acati la legislació estatal, però no reclamen a l’estat la mateixa fermesa en acatar la voluntat del poble català. Malauradament la resta de forces polítiques catalanes no es posen d’acord a l’hora d’actuar amb contundència i fermesa, malgrat si es posen d’acord en el discurs. Ara va sent hora de deixar les paraules a un costat i començar a actuar amb fermesa i contundència.

No és casualitat que els poders de l’estat sempre ens torpedinen poc abans d’un procés electoral. Això mateix ha tornat a passar, una vegada més. Saben que els partits catalans sempre posen per davant de tot els interessos partidistes quan s’apropa una cita electoral. I potser ara és el moment de formar un front català, el més ampli possible, a Madrid. Deixem-nos tots i cadascun dels partits de treure pit, de marcar paquet i d’imposar condicions absurdes a la resta de forces polítiques. Fem una candidatura independentista amb cara i ulls, però fem-la de forma honesta. Em quedo amb les paraules de l’Oriol Junqueras el dia que va presentar la seva candidatura a presidir ERC, quan va dir que estava disposat a treballar amb altres independentistes al marge d’ERC, però no amb tots, només amb aquells que estiguin disposats a treballar i ho facin de forma honesta.

A nosaltres ens les foten de 2 en 2. Potser ja és hora de plantar-nos amb una sola veu, amb fermesa sí, però amb contundència també.

Quan les enquestes donen la raó als sentiments

2011-08-21T22:42:00.000+02:00

Article publicat al bloc Help Catalonia

Fa 7 anys vaig decidir entrar a formar part de la política d’aquest país i a tal efecte em vaig afiliar en un partit polític independentista. Era l’època en que l’estat el presidia un tal José María Aznar amb majoria absoluta. Els motius per mi eren molt clars. Havien passat molts anys en què els governs catalans havien practicat una política prudent, anomenada de peix al cove, herència d’una transició cap a la democràcia feta amb molts sacrificis per tal de garantir l’èxit d’un procés que no va ser gens fàcil. No vull però entrar a valorar ara aquest procés i aquells governs catalans perquè la qüestió no és tan què hem fet malament els catalans i catalanes, sino què és el que no està disposat a cedir l’estat espanyol per a satisfer les demandes del poble català.

Retornant al fil del perquè em vaig afiliar políticament, Aznar amb majoria absoluta al Congrés espanyol es va tornar molt descarat en contra dels interessos de Catalunya. En un moment en que el nostre país patia un dèficit fiscal en favor de l’estat que cap altre regió d’Europa estaria disposada a tolerar en les seves carns. Calia passar a l’acció i per a mi aquesta acció s’havia de produir des de la política.

Ara, set anys més tard, l’espoli fiscal no només es manté, si no que s’ha vist incrementat i amb la vista posada al 2014, any en què l’estat espanyol deixarà de rebre fons de cohesió de la Unió Europea, penso que Catalunya no resistirà la sagnia any rere any d’aquest espoli fiscal, de més de 20.000 milions d’euros (uns 2.700 euros per persona i any), i veurà com l’estat del benestar no es podrà mantenir. Haurem de passar del servei públic a la privatització de serveis bàsics com la salut o el subministrament d’aigua i no podrem pas fer res.

Ara, set anys més tard, hem vist que l’estat no respecta les decisions d’un Parlament de Catalunya que ha estat escollit de forma democràtica pels seus ciutadans i ciutadanes. Les lleis impulsades en l’àmbit de l’educació, la llengua, l’acollida d’immigració i un llarg etcètera han estat recorregudes i acceptades a tràmit pel tot poderós Tribunal Constitucional espanyol, com si es tractés de la Inquisició en plena edat mitjana.

Ara, set anys més tard, s’ha vist que Espanya no està disposada acceptar la voluntat del poble català. Un poble que va votar a les urnes una reforma de l’Estatut de Catalunya que l’estat espanyol ha fet passar pel ribot del Constitucional i l’ha deixat irreconeixible i intranscendent per als interessos catalans.

Ara, set anys més tard, tot apunta que la dreta tornarà a governar Espanya i en la seva agenda política hi figura la recentralització del pes polític cap a Madrid. Però en tot cas, quan qui ha governat ha estat l’esquerra estatal tampoc s’ha vist la voluntat de canviar les coses. Fa uns mesos descobríem com l’advocat de l’estat era un membre de la Falange Espanyola. Algú s’imagina un membre del partit nacionalsocialista exercint d’advocat de l’estat a Alemanya? Oi que no sembla possible? Doncs a Espanya tot això és possible. Aquí un falangista és capaç de voler prohibir una consulta ciutadana no vinculant sobre la independència de Catalunya. Aquest cop el poble va vèncer, la consulta s’ha fet a més de la meitat de municipis del país, incloent-hi la capital Barcelona i hi ha votat gairebé un milió de persones.

Però vet aquí un fet que alguns pensaven que no arribaria a passar mai. Una enquesta feta pel Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya ha desvetllat que quan al poble de Catalunya se li pregunta que votaria en cas que es celebrés un referèndum sobre la independència de Catalunya, el resultat és el següent: el 42,9% votaria sí, el 28,2 votaria no i el 23,3 s’abstindria. Si ens atenem als marges que exigeix la Unió Europea per avalar un referèndum d’aquesta mena, Catalunya esdevindria independent. Actualment s’exigeix una participació del 50% (l’enquesta diu que votaria un 71,1%) i el Sí ha de guanyar amb un resultat del 55% (l’enquesta diu que ho faria un 60,33% que és el resultat de convertir el 42,9% sobre el percentatge de participació).

Ara només cal que la voluntat del poble se sàpiga conduir políticament per a celebrar aquest referèndum. A l’estat espanyol han optat per obviar el conflicte, mentre a Catalunya els motius racionals creixen i s’acosten o superen el s motius emocionals per a ser independentista.

Des que vaig entrar en política he assumit diversos rols en l’àmbit municipal. M’ha tocat treballar en planejaments urbanístics, en temes de mobilitat, etc, però no he oblidat mai perquè vaig decidir entrar en política. Ho vaig fer perquè vull veure el meu país lliure de triar el seu destí, sense que ningú ens hagi de dir si el català ha de ser llengua oficial a Europa o en què hem d’invertir els nostres impostos. Allò pel que vaig decidir lluitar activament fa 7 anys, esdevé un anhel majoritari al meu país.

Renovar-se o morir?

2011-08-03T23:29:00.003+02:00

A poc més de 3 mesos per a les eleccions generals de l’estat, a ERC mantenim un debat viu sobre qui ha de ser el candidat que encapçali la llista. La data avançada ens ha agafat a contrapeu, amb el cap i el cor posats en un procés congressual que ha de servir per a posar els fonaments de la nova ERC. Una ERC renovada pel que fa als lideratges i renovada en les seves dinàmiques internes per recuperar la il·lusió del projecte més difícil que pot assumir qualsevol força política, avançar cap a un estat propi.

Abans de valorar els dos pre candidats a ser cap de cartell, cal analitzar la situació actual del partit i la previsió en quant a resultats. I és que hi ha enquestes que donen un resultat d’entre 0 i 1 diputats al Congrés. Tenint en compte la tendència de les darrers conteses electorals en què ERC ha obtingut els resultats de la banda baixa de la forquilla de les enquestes, o per sota, tot sembla indicar que, si no hi ha un canvi evident, ens podem quedar sense representació.

Ja fa temps que ERC està patint un càstig de l’electorat pels pecats comesos i, si no som capaços de marcar el punt d’inflexió, el càstig seguirà en tota la seva contundència. Partint d’aquesta premissa, el fet de repetir amb Joan Ridao com a candidat significaria una continuïtat que l’electorat no desitja. Sobre en Joan Ridao val a dir que és una persona de molta vàlua i treballadora. Podríem dir que és un dels pares de l’Estatut aprovat al Parlament aquell 30 de setembre, que no és poc. Però ara no n’hi ha prou amb això. Arriba un moment en què calen sacrificis personals pel bé de l’interès comú i hi ha hagut força exemple sd’aquesta praxi en els darrers temps, alguns durs i injustos com el de Jordi Portabella, però alhora necessaris. El que em costa d’entendre és que en Joan mateix i bona part de la “direcció dimitida” i sortint no tinguin aquesta visió de les coses, quan resulta molt evident.

L’Alfred Bosch, en canvi, aporta aquesta frescor d’imatge i de discurs que necessitem com l’aire que respirem. He tingut el plaer de formar part del projecte de Barcelona Decideix amb ell al capdavant i he pogut copsar que l’Alfred és un líder del segle XXI; una persona capaç de generar il·lusió i dinamitzar equips de treball; exigent però dels que donen corda per fer i desfer. Un molt bon comunicador i una persona amb les idees clares, que a més estan en la línia de la que haurà de ser la nova direcció del partit a partir del congrés de l’1 d’octubre. Per tant, jo ho tinc clar. Entre el que tenim ara i el que podem arribar a tenir, opto pel canvi.

La pregunta del milió és: el canvi per a fer què? Perquè només parlem de persones i tarannàs, però no sobre què hem de defensar a Madrid i com ho hem de fer. I, perquè no, amb qui més ho hem de fer? Aquesta és la part difícil perquè una vegada més el procés electoral ens agafa amb els pixats al ventre i no només a ERC, sinó a les forces independentistes en general. Amb el poc marge de temps que hi ha, caldrà més voluntat que acords formals per a formar una llista que superi la barrera de les sigles d’ERC. Voluntat per part d’ERC però també voluntat per part de la resta de l’independentisme català. És una qüestió de prioritats.

Jo, en aquest sentit, estic molt d’acord amb l’afirmació que va fer l’Oriol Junqueras el dia de la seva presentació com a candidat a presidir ERC. L’Oriol va dir, amb bon criteri, que per descomptat està disposat a treballar junt amb altres independentistes, però no amb tots, només amb aquells que siguin honestos i estiguin disposats a treballar.

En qualsevol cas també és veritat que l’Alfred Bosch pot fer de catalitzador, més que en Joan Ridao segur. Si ERC afronta el repte tota sola pot arribar a salvar la representació de la ma de l’Alfred, però si l’independentisme català vol ser ambiciós caldrà sumar esforços en una candidatura unitària que pugui plantar cara al mal anomenat “vot útil” que tan de mal ens fa als que frissem per tenir un estat propi.

Intervenció en la constitució del Consell Plenari d'Horta-Guinardó

2011-07-26T22:27:00.003+02:00

Bona nit a tothom i gràcies per assistir avui a l’acte de constitució del Consell Plenari del Districte. Vull donar la benvinguda al districte a la nova regidora Francina Vila i també vull donar la benvinguda als consellers i conselleres de districte de nova incorporació i, per descomptat, a aquells i aquelles que no repetiran però que ho han estat en el mandat anterior. Ho vull fer de forma molt especial, per l’Enric Rius que durant 4 anys ha fet molta feina i molt ben feta com a conseller del GM d’ERC. Per ell un agraïment especial.

En nom del Grup Municipal d’Unitat per Barcelona (ERC+Rcat+Dcat) hem emès vot en blanc a la presidència del districte. No es tracta d’un vot de caràcter personal, no tenim res especialment en contra del nou president de districte. En tot cas el nostre vot en blanc el justifiquem amb diversos arguments.

En primer lloc, el meu grup municipal ja va proposar durant la campanya electoral, i encara manté la proposta, que la figura de la presidència de districte sigui ocupada per un conseller o consellera de districte, triat per aquest consell plenari i no per un acord municipal fet a la casa gran.

A més, aquesta mena d’acords basats en el nombre de càrrecs a ocupar és justament una de les moltes coses que la ciutadania protesta. Molts partits polítics s’omplen la boca durant la campanya electoral assegurant que són el fre perquè el PP pugui liderar polítiques al nostre país i a la nostra ciutat, i l’endemà de les eleccions no els fa escarafalls arribar a acords que els atorguen una representació rellevant a l’Ajuntament o a la Diputació. Molts acords pel que fa a càrrecs i pocs acords en les línies de govern. En aquest sentit no puc fer més que reconèixer la coherència d’un PP que vetlla per uns interessos contraris als que jo he defensat durant els darrers 4 anys i que tornaré a defensar en els 4 anys següents.

No obstant, com a representant i portaveu del GM d’Unitat per Barcelona, també em toca fer una reflexió en clau interna del mal resultat que vam obtenir el 22 de maig. Un cop passat el temps necessari per a fer aquesta reflexió i entenent que hi ha hagut molts factors que han influït en aquest mal resultat tinc molt clar que molts d’aquests no podien resoldre’s des de la política municipal, però d’altres sí.

Sovint tots els partits pequem d’un excés de tacticisme que només entenem nosaltres, però la ciutadania ni ho entén, ni se n’assabenta en la majoria de casos. Si una cosa he aprés en els darrers 4 anys és precisament que les persones valoren molt la feina feta des de la proximitat quan es fa de forma honesta. Moltes persones que he tingut la sort i l’orgull de conèixer per exemple en els processos de les MPGM de Carmel i Tres Turons no han obtingut el premi de la desafectació i, malgrat això, tinc una bona relació amb la majoria. Crec sincerament que han valorat d’un costat la voluntat i la capacitat d’escoltar i, d’un altre banda, l’honestedat. És molt important no vendre fum ni prometre coses que no es poden complir.

Honestedat i coherència és el que la ciutadania reclama i també dret de decidir, que és l’essència del republicanisme que he defensat i defensaré des d’aquest consell de districte. Exemples com el de Barcelona Decideix han de comptar amb la col·laboració i el suport d’una administració que ha de respectar, per damunt de tot, la voluntat de la ciutadania.

Unitat per Barcelona vam fer un programa electoral magnífic i aquesta serà la base de treball per als propers 4 anys. Molt conscients que la crisi econòmica afecta a una part important dels ciutadans i ciutadanes de la ciutat i d’aquest districte, defensarem les polítiques que afavoreixin la creació de treball i el manteniment de l’estat del benestar i combatrem tot el que no apunti en aquest sentit.

Per tant, el nou govern de la ciutat trobarà en el GM d’Unitat per Barcelona la ma estesa a treballar conjuntament i a recolzar les iniciatives que entrin en el marc del nostre ideari. I per tant, els veïns i veïnes d’Horta-Guinardó trobaran en el GM d’Unitat per Barcelona un interlocutor atent amb les seves demandes i honest. Esquerra com a garantia de la millora de l’estat del benestar, Republicanisme com a garantia del dret de decidir de les persones i Catalunya com a garantia d’allò que ens identifica com a nació i ens ha d’acostar a ser un estat lliure i democràtic.

Horta-Guinardó, nova etapa municipal

2011-07-24T23:10:00.001+02:00

Branding i política: la marca d’Esquerra

2011-06-17T00:10:00.000+02:00

Tot just fa una estona que acabo d’escriure un article sobre “branding” en el meu “alter bloc” anomenat “de tots colors”.Un bloc que tot just fa uns dies he encetat amb la intenció de dedicar-hi temps i paraules sobre comunicació i arts gràfiques.

El més curiós és que conforme escrivia sobre el concepte de marca relacionat amb el mon empresarial i de la comunicació, m’he adonat que allò que és aplicable des de l’òptica del marketing, també és perfectament aplicable al món de la política.

I és que la política no deixa de ser un producte que oferir a la ciutadania, en aquest cas basat en la qualitat de vida i els ideals. Els compradors de qualsevol producte ho fan en un 25% per un argument racional i en un 75% per motius emocionals. En el cas dels votants encara hi ha més distància entre tots 2 motius; les emocions pesen molt més que no pas les raons. Tant és així que la ciutadania, en general, mai llegeix els programes electorals ni aprofundeixen en les propostes d’uns i altres més enllà de la concepció general del missatge que reben. En el fons el que fan els votants és triar la marca que els mereix més confiança en funció del moment.

I arribats a aquest punt, s’explica perfectament el que ens ha passat a Esquerra en els darrers anys. De vegades per decepció dels votants en arribar a determinats pactes de govern, de vegades per les formes emprades per les cares visibles del partit, de vegades per les disputes internes i de vegades per tot plegat, la gent ha anat perdent la confiança en Esquerra, fins al punt que hem convertit la marca en un element negatiu.

És evident que convé un cop de timó i és evident que el cop de timó l’han de fer persones diferents a les que han conduit la nau fins ara. Però més enllà de tot això cal crear de nou la marca d’Esquerra. Hi ha un debat dins el partit que apunta en la direcció de destacar el valor del republicanisme i, francament, ho trobo molt encertat. De partits d’esquerres n’hi ha uns quants, d’independentistes també, però de partits que valorin el republicanisme com Esquerra no hi ha cap altre. A més, el republicanisme en essència és el que la ciutadania està demandant, cada cop amb més insistència. La gent vol ser escoltada, vol participar, vol decidir i aquesta és l’essència del republicanisme; aquest és el valor diferencial d’ERC. Hi ha altres opcions independentistes però ERC te, a més, un model d’estat per construir la independència.

Per tant, a partir de les premisses que apunto en l’article sobre branding que he publicat a l’altre bloc personal, hem de construir la marca amb l’objectiu de transmetre els valors d’ERC i això implica imatge, però per descomptat contingut, formes i fiabilitat. Tenim molt a remuntar i no serà fàcil, però amb constància i valors és més que possible perquè la ciutadania espera una proposta així.

M’he permès de fer un “divertimento” amb el logotip d’ERC com a exercici. M’ha semblat interessant destacar la R de República i formar una punta de llança amb la piràmide de les 4 barres amb aquesta R com a eix central. Si més no, un exercici per representar gràficament el que m’agradaria que fos ERC a partir de la tardor.

Xenofòbia: repetir errors del passat

2011-06-12T23:41:00.000+02:00

Ja fa uns anys que Europa està experimentant una davallada important de vot de les esquerres i, curiosament, aquest coincideix amb l’augment i consolidació de vot dels partits d’extrema dreta o de caire xenòfob. Països com Suècia, Dinamarca, Holanda, Àustria,Finlàndia, França o Alemanya, van configurant un mapa polític on cada vegada te més protagonisme l’ultradreta xenòfoba.

Catalunya no n’és una excepció. En les darreres eleccions municipals Plataforma per Catalunya ha experimentat un notable creixement i en les passades eleccions al Parlament va estar a prop d’obtenir representació.

Resulta fàcil analitzar el perfil dels líders dels partits xenòfobs com Le Pen o Anglada. Es tracta de persones oportunistes que aprofiten un descontentament social producte de la crisi i la por als canvis culturals i relleus generacionals no controlats, que saben simplificar el seu discurs objectivant-lo en un tema que molta gent considera l’arrel dels seus problemes. Tant fa si és cert o no, tant fa si és demagògia mal intencionada o no, és molt més fàcil resumir tots els problemes i responsabilitzar-ne només un sector de la societat com els immigrants.

El que no resulta tan fàcil d’analitzar és el perfil dels votants d’aquests partits mal anomenats polítics. Aquí hi trobem gent de tota mena i d’àmbits socials molt diferents. Des de radicals skins que han d’abocar el seu odi irracional, com gent humil que no gaudeix de les mateixes oportunitats que la resta i que, per tant, culpa als que acaben de venir de fora; passant per persones amb més formació i millor posició social que, a banda d’aprofitar-se tot el que poden dels immigrants, no els preocupa res més que el manteniment del seu status social. Els primers són una minoria i els darrers són un grup no massa representatiu numèricament que més que racistes, el que són és classistes.

El grup més nombrós i sobre el qual cal analitzar el fenomen és el segon. Les classes mitjanes treballadores que ara estan patint directament els efectes de la crisi i aquells que, d’entrada, ja no tenen les mateixes oportunitats que la majoria de la societat, malgrat no son immigrants de primera generació.

Hi ha un component de rebuig als canvis culturals i socials, però sovint són més una excusa que no pas un problema. El veritable problema es troba en la manca d’oportunitats d’uns i altres i també en els espais de convivència. El fet que els immigrants s’agrupin en barris i no estableixin relació amb les persones autòctones no facilita les coses. I sovint resulta més fàcil per als que acaben d’arribar rodejar-se dels seus i no arriscar-se als canvis, com també resulta més fàcil per als “d’aquí” acceptar el discurs de la demagògia destructiva que fer el pas per apropar-se als nouvinguts i, també, arriscar-se.

Resulta fàcil criticar que els musulmans fan de l’autocàstig públic un espectacle al carrer durant la festa del xai i alhora acceptar les processons de Setmana Santa arreu del país. Resulta fàcil criticar les tradicions dels que venen de fora i acceptar tradicions que en el seu dia també van venir de fora com la Feria de Abril o el Rocío.

Resulta fàcil demanar que es repatriï als immigrants als seus països d’origen i alhora lamentar-se per les condicions de vida al tercer mon i també resulta fàcil culpar als immigrants dels nostres mals i votar opcions clarament xenòfobes i alhora estar en contra de l’extermini de jueus per part dels nazis o, més recent, les “neteges” ètniques a l’antiga Iugoslàvia o a Ruanda.

I tot això no és contradictori? Son conscients les persones que voten a Plataforma per Catalunya o altres opcions xenòfobes que venen de persones vinculades a partits de tradició teòricament més democràtica? Vull pensar que no; que moltes d’aquestes persones voten aquestes opcions com una fugida endavant o una manera de queixar-se de la seva situació personal.

De totes formes, no ens enganyem a nosaltres mateixos pensant que el problema no existeix.Tenim un repte com a societat molt important i tenim la responsabilitat d’evitar que tornem a cometre errors del passat. Hem de saber trobar la manera de fer que la segona generació de les persones que han arribat fa poc a casa nostra, formin part d’aquesta societat amb els mateixos drets i deures i, sobretot, amb les mateixes oportunitats. Garantir una educació de qualitat per a tothom és la millor manera d’afrontar el problema en la seva arrel. De moment però hem de guanyar temps, perquè la dreta ha adoptat el discurs de l’odi i la fragmentació social i cada cop hi ha més gent que l’està comprant i, segurament sense adonar-se’n, està donant un xec en blanc a dirigents polítics que haurien d’anar a presó per incitar a l’odi entre les persones.

Recuperar l’equilibri

2011-06-10T00:10:00.002+02:00

Van passant els dies des de la patacada del 22M i, de la mateixa forma que els hematomes van canviat el color fins a desaparèixer, hem anat passant per totes les etapes del procés. Personalment he passat pel cabreig, el desencís, la reflexió, les decisions i, finalment, la recuperació de l’equilibri necessari per afrontar els reptes del futur immediat.

Avui llegia la reflexió d’un company de la Federació de Barcelona d’Esquerra, en Ramon Lamiel, i he vist reflectides i posades en ordre totes aquelles coses que penso del meu partit, Esquerra Republicana i del que ha de ser el projecte republicà. De tant en tant, apareix una persona com en Ramon, que és capaç d’endreçar les idees i expressar-les de forma estructurada i entenedora. En política, no passa sovint que l’opinió personal s’expressa de forma honesta amb la voluntat de donar-la a conèixer. Al Ramon li agraeixo que ho hagi fet i compartit. Us recomano llegir la nota que ha publicat a Facebook.

Amb el pas dels dies i en vista de la reacció que s’ha produït per molts membres de la direcció nacional del partit, cada cop estic més convençut que cal un canvi radical en les formes i en les persones que ens han de representar i dirigir a partir de la tardor. La militància hem de fer l’esforç d’implicar-nos, ser exigents i impulsar un canvi que, a més de canviar cares al capdavant, ha de fer un gir radical en les formes. Ordenar els objectius i emplenar els terminis d’execució amb honestedat i amb les formes adequades. Perquè la imatge que projectem ara com a partit és la pitjor que podem projectar.

L’executiva nacional va dimitir en bloc, però en un gest de “responsabilitat” mantindrà la direcció fins al proper congrés que es farà a la tardor. Això provoca situacions estrambòtiques perquè, per exemple, quan el president (dimitit) del partit fa declaracions, jutja i decreta deslleialtat d’alguna persona, en qualitat de què ho fa? Quan el secretari general (dimitit) opina sobre alguna qüestió relativa al partit, en qualitat de què ho fa? Quan el portaveu nacional fa una editorial a l’Esquerra Nacional destacant els resultats territorials d’Esquerra (hi estic d’acord) i dona la culpa dels mals resultats a les ciutats grans pels pactes electorals (s’ha begut l’enteniment o te mala fe) sense fer cap mena d’autocrítica pel que fa a la trajectòria nacional dels darrers anys, en qualitat de què ho fa?

En veure tot això me n’adono, encara més, que aquestes persones no poden seguir al capdavant del partit i, per descomptat, que amb aquestes formes i aquesta imatge que projectem de partit autista davant la societat, no podem continuar. I som els i les militants del partit els qui tindrem la responsabilitat de dir la nostra. Saber que és el que volem per al present i el futur d’Esquerra Republicana és fonamental.

A títol personal també calia recuperar l’equilibri. Per un costat recupero un projecte professional a l’empresa on treballo. Els darrers 2 anys vaig demanar una excedència parcial, de 2 hores diàries, per poder dedicar-me a fer les funcions de Conseller de Districte a dedicació (mal anomenada) plena, és a dir, mitja jornada. Abans de les eleccions ja havia pres la decisió de reincorporar-me al 100% perquè l’empresa així m’ho va demanar i perquè soc conscient que la meva professió és aquesta, les arts gràfiques i la comunicació.

La política és una motivació personal, una inquietud que tinc per millorar les coses, en la mesura en que puc. El que he aprés en els 4 anys que fa que soc conseller de districte no es pot resumir en un article. He crescut com a persona i no només no em penedeixo, sinó que hi estic disposat a continuar durant els propers 4 anys, si el partit considera que soc la persona adequada. Com a primer candidat per Horta-Guinardó tinc l’oportunitat de repetir i, tret que el fet de desenvolupar la feina de conseller a dedicació ordinària sigui un inconvenient, tinc la determinació d’aprofitar-la. Ho vull fer des dels valors que he defensat sempre: honestedat, perseverància, generositat i ideals. He intentat fer-ho així durant el darrer mandat i seguiré en la mateixa línia en el futur. I si de passada, puc aportar coses per millorar Esquerra Republicana, des de la base, encara millor.

Aquesta combinació de projecte professional, gratificant a títol personal, i dedicació a la política de proximitat, a partir dels valors elementals de la política, també em dona l’equilibri necessari per a poder desenvolupar-me en tots dos àmbits i, evidentment, com a persona. Perquè hi ha una cosa que cada cop tinc més clara; i és que en política pots fer una bona feina si tens les mans lliures per poder sortir-ne quan vulguis o quan toqui. I això només ho pots fer si tens una professió desvinculada d’aquest mon.

Un cop esvaïts tots els dubtes generats pel resultat del 22M, em sento fort i amb ganes d’encarar tots els reptes que Esquerra ha d’afrontar a Barcelona els propers 4 anys i a nivell nacional a partir d’una nova Esquerra que entre tots construirem.

Polítics i indignats estereotipats

2011-06-01T23:41:00.000+02:00

Un sector de la societat (que no tota) ha passat darrerament de la desafecció a la indignació. Les acampades que han proliferat arreu en són una bona mostra. La crisi econòmica que mes rere mes esdevé persistent i desgastadora, afegit a la manca de reacció del poder polític i econòmic, no només a Catalunya o a la resta de l’estat, sinó a tots els països suposadament desenvolupats, ha estat el detonant d’aquestes manifestacions sobtades que s’han convocat a través de les xarxes socials.

Cal reconèixer l’èxit en la convocatòria i també en la volada mediàtica que ha agafat el moviment. Amb el pas dels dies aquest ressò ha propiciat l’aparició de suports i també, es clar, de detractors; i això ha fet que es comenci a estereotipar la imatge dels indignats. Una imatge que sovint va associada al gos i la flauta (els altrament anomenats quissoflautes).

Certament aquest perfil hi és present entre els indignats, però no és ben bé la definició majoritària de la gent que assisteix a les assemblees de la plaça Catalunya. De fet s’hi pot trobar gent de totes les edats, d’origens diferents i amb formes de pensar molt diverses. Els uneix però la disconformitat amb el sistema polític i econòmic o, millor dit, la forma que s’aplica aquest sistema. Els desuneixen també altres qüestions, com en el cas del debat sobre l’autodeterminació. Crec que part de l’èxit o el fracàs d’aquest moviment vindrà marcat pels temes que vagin sortint a debat i faran bé de no entrar a debatre qüestions relatives als drets fonamentals. Per això hi ha acords internacionals que ningú posa en qüestió com és la Declaració Internacional sobre els Drets Humans, que ja reconeixen drets inalienables com el dret de decidir.

De fet, els indignats estan fent política, de forma més o menys diferent a la que estem acostumats, però política al cap i a la fi. I és per això que comencen a aflorar els estereotips, de la mateixa manera que passa amb els polítics. Mireu, a mi tampoc no m’agrada la imatge que ofereixen la immensa majoria de portaveus de les diferents formacions polítiques, ni dels meus, ni dels altres. Aquest discurs sovint prepotent i que sempre acaba girant al voltant de 2 ó 3 temes reiteratius (que repeteixen com si fossin lloros) i aquest mirar-se sempre el melic pensant en que bé o que malament que ens ha anat en les darreres eleccions i aquesta eterna discussió amb els altres perquè hem de fer molt i molt evident que estem en desacord amb l’altre extrem, tot això cansa. Aquestes estratagemes per mirar de sortir reforçat en els processos interns dels partits, les lluites internes, els cops de colze i les patades al fetge, cansen. El to que utilitzen en fer declaracions, cansa.

Però més enllà de tot això hi ha un munt de bones persones que s’hi dediquen a la política per vocació i que, a part de tenir les idees molt clares, tenen la sensibilitat de ser receptius en allò que la societat expressa. Hi ha moltes persones que es dediquen a la política i són honestes. Per tant nois i noies indignats, de la mateixa manera que vosaltres no sou tots quissoflautes i antisistema, els polítics tampoc són tots corruptes i apoltronats. I sí, tenim la sort de disposar d’un sistema que ens permet canviar les coses a través de les urnes, però gairebé la meitat de la població en edat de votar no va fer ús d’aquest dret i aquest és un fet sobre el qual els polítics han de reflexionar, però la societat, indignada o no, també. És més fàcil renunciar que informar-se sobre la diversitat de propostes que ofereixen les candidatures.

Al final arribo a la conclusió següent:

Vivim en un món on la comunicació està formada per un gran nombre d’eines que ens permeten informar-nos sobre qualsevol tema, sobre allò que vulguem i a l’hora que vulguem; només hem d’aprendre a triar les fonts de la informació i dedicar-hi un temps a nodrir-nos-en. Però justament ara que podem saltar-nos totes les lleis de la censura, oficial o no, gairebé ningú en fa un bon ús. És més fàcil gaudir de l’entreteniment que anar ben informat. Prova d’això és que els vídeos de més d’un minut i mig, a internet, no els acaba de visionar gairebé ningú, de la mateixa manera que ben pocs dels que heu començat a llegir aquest article seguiu encara sobre aquesta línia de text. Ànims que ja s’acaba.

I és això, la desinformació, el que propicia els estereotips com ara tots els polítics són corruptes i tots els indignats són quissoflautes. Una llàstima perquè entre el blanc i el negre hi ha un gran nombre de matisos i propostes que segurament triomfarien si hi paréssim una mica d’atenció.

Per cert, indignats, benvinguts a la política.

22M, la gran decepció

2011-05-24T00:58:00.001+02:00

Una derrota electoral com la d’ahir és d’aquelles que et deixen, d’entrada, molt tocat. Quan mires de trobar els motius pels quals has obtingut un mal resultat sempre fas la vista enrere. I quan te n’has d’anar molt enrere per trobar un motiu que ho justifica penses que capgirar una dinàmica negativa així és molt i molt difícil.

Deixeu-me començar aquest article amb una afirmació clara. No ens mereixíem aquest resultat; no a Barcelona. El Jordi Portabella ha fet coses que són molt difícils de veure en la política actual. Fa 4 anys va renunciar a formar part d’un govern municipal, tot i ser convidat a ser-hi, per convicció i durant 4 anys el grup municipal d’Esquerra hem jugat un paper molt important en els temes principals a la ciutat. Ho hem fet amb un criteri coherent i a partir d’un model de ciutat molt ben definit, amb coherència. Ens hem diferenciat del govern de sempre i també ho hem fet de l’oposició de sempre.

A més, davant l’atzucac en que es troba l’independentisme a causa de la dispersió de vot en candidatures diferents, el Jordi també ha fet un gest poc habitual en la política actual com és la generositat. Una generositat que ha aconseguit ajuntar en una sola llista 3 partits que, feia només uns mesos, competien aferrissadament entre si.

El Jordi Portabella i totes les persones que hem estat al seu voltant hem tingut com a premissa principal el valor de l’honestedat. Mai hem fet promeses que no podíem complir. Sempre hem anat amb la veritat per davant i amb la determinació d’arribar fins al final de qualsevol procés, com per exemple en el cas de l’hotel del Palau on Esquerra va ser l’únic grup municipal que sempre hi va votar en contra. Tampoc no ens hem arronsat mai davant els conflictes veïnals i hem afrontat sempre aquestes situacions a partir del diàleg, enlloc de partir d’una negativa que satisfés les oïdes dels afectats, pensant que la solució als problemes estava una passa més enllà i d’aquesta manera es resolia el conflicte amb el consens necessari, com hem fet en els diversos planejaments urbanístics que hem tingut que abordar.

El Jordi Portabella ha recollit el guant dels molts independentistes que ens han reclamat la generositat del pacte per arribar a presentar una llista unitària. Doncs bé, aquesta generositat ha quedat reflectida en l’acord d’Unitat per Barcelona amb Esquerra, Reagrupament i Democràcia Catalana.

Hem fet el que calia, hem estat honestos i hem anat junts, però malgrat tot hem tingut un resultat dolent. Francament, no entenc el perquè de tot plegat. Podem acceptar que el mal ve d’Almansa, que els errors, alguns magnificats en excés, del passat ens han passat factura. Però fins quan haurem d’estar pagant aquesta factura.

Si la ciutadania reclama honestedat a la classe política, com és que penalitza aquells polítics que actuen amb honestedat i, per contra, com passa a València, els corruptes obtenen el premi de la majoria absoluta?

Si els independentistes reclamen la unitat dels partits que defensen la causa, com és que es penalitza tant una formació que fa una aposta clara per la unitat?

Jo, la veritat, cada cop entenc menys una societat que renega de les polítiques restrictives amb els serveis a les persones i alhora els hi dona suport a les urnes als causants d’aquestes polítiques. Tampoc entenc que 230.000 persones votin a Barcelona a favor de la independència i en uns comicis vinculants no triïn una opció independentista. Com tampoc no entenc aquelles formacions polítiques que són conscients que afebleixen l’independentisme perquè no obtindran un resultat suficient per a tenir regidors a l’ajuntament i, alhora, resten vots als que sí poden sumar més. Veure gent que a través de les consultes independentistes, reclamaven la unitat, després no han estat capaços de posar-ho en pràctica.

A nivell personal la decepció ha estat la més gran des que vaig iniciar la meva tasca en la política municipal. I ho és perquè allò que la ciutadania ha triat entra en conflicte amb les meves conviccions. Si l’honestedat no te premi, si és millor dir que no a tot, practicar la demagògia populista i apostar per expulsar els immigrants, que no pas treballar amb fermesa i ideals. Aleshores val la pena dedicar-hi tant de temps i esforços?

Al final, te n’adones que a la gent tant li fa el programa electoral que has preparat perquè no se’l pensen mirar pas. Al final, tant fa si fas esforços per unir els independentistes perquè l’etiqueta que et van penjar fa temps no te la treuen així com així. Al final, te n’adones que la gent no sap si has estat a govern o no, si has fet propostes o no, si has aconseguit millorar les coses o no. Al final, hi ha una mena de núvol que ho envolta tot i si tens la sort d’apropiar-te de la paraula “canvi” tens molt de guanyat, encara que no estiguis disposat a canviar les coses en realitat.

El temps de l’autocrítica ja ha passat. Esquerra ha de canviar per millorar i això ho sabem tots els que en formem part. Sense cap mena de dubte ho farem en el proper congrés. Però aquesta vegada no ens mereixíem aquesta bufetada. El camí de la unitat que hem encetat a Barcelona és el camí que hem de seguir. El camí de la política honesta és el camí que hem de seguir. Ni una passa enrere en les formes que hem emprat a la capital perquè, potser si no ho haguéssim fet així ara ens trobaríem com a la resta de grans ciutats del país, sense representació.

Vull acabar l’article amb un agraïment especial a tota la gent que ha treballat de valent durant la campanya. Hem fet una campanya excepcional i, malgrat el resultat, si s’hagués de repetir tornaria a apostar per aquest model. Gràcies a totes les persones d’Esquerra, Reagrupament i Democràcia Catalana que han apostat per la unitat. I gràcies al Jordi Portabella perquè durant uns dies ens ha fet somiar i ens ha mostrat que hi ha una manera diferent de fer política, que aquest cop no ha tingut premi, però que cal perseverar en el model.

Jo trio l'independentisme que suma +

2011-05-19T23:58:00.001+02:00

En començar la campanya, vaig fer una declaració d’intencions i vaig expressar el desig que la campanya fos una campanya neta i pro positiva. Ara que arribem a la fi s’ha vist qui en te de propostes i qui no. S’ha vist en la manera de fer campanya perquè els partits i les coalicions que tenim propostes i que tenim projecte ens hem abocat a explicar-lo i a mirar de convèncer als ciutadans i ciutadanes de la nostra ciutat.

Els que no tenen ni propostes ni projecte s’han dedicat a ensenyar fotos del passat dels seus rivals o a exhibir vídeos aliens o a parlar i a difamar dels candidats dels altres. Una llàstima perquè al final l’única cosa que s’aconsegueix amb aquestes actituds és desencisar encara més a la gent que valora poc a la classe política i a abonar aquell discurs que diu que tots els polítics són iguals i només procuren per agafar-se a la poltrona.

He tingut la sort de formar part d’una candidatura que ha optat pel camí honest, per fer propostes i per traçar les línies del seu projecte en la campanya. O millor dit, no ha estat sort, n’estava convençut que això seria així; perquè jo no m’hi veig en una candidatura o equip de campanya que es dediqui a practicar el joc brut; ho trobo indefensable i barroer.

En aquesta campanya hem vist dos projectes independentistes amb formes molt diferents. L’un ha fet propostes, ha explicat el seu model de ciutat, ha potenciat els seus candidats i candidates, ha parlat de país, ha plantejat lluitar contra la crisi, ha concretat molt cadascuna de les propostes que ha presentat, ha demostrat el seu respecte pel dret a manifestar-se de les persones que acampen a la plaça Catalunya en canviar la ubicació de l’acte final de campanya, ha estat capaç d’arribar a acords amb formacions polítiques que fa pocs mesos eren rivals a les urnes, ha recollit el guant de l’esperit del 10J i el 10A i l’ha dignificat. Un independentisme que suma. Un independentisme positiu. Un independentisme optimista. Liderat per una persona que coneix la ciutat de cap a cap i que defineix una estratègia de suma.

L’altre no te propostes que oferir, tret de les proclames buides de contingut. Ha centrat la seva campanya en perseguir i tapar determinats cartells al carrer, ha abocat porqueria infundada i falsa sobre el representant de la candidatura independentista més sòlida, va fer recular 30 anys la imatge de l’independentisme l’endemà del 10A, ha arribat a crear pàgines falses imitant la d’una formació d’esquerres joves i independentistes per difondre una divisió que mai ha existit, ha comparat l’acampada de la plaça Catalunya amb la que ells van fer davant el Parlament i ha demanat que els desallotgin igual que van fer amb ells, ha renegat d’una persona que fa pocs mesos era el seu cap de llista i la seva icona. Un independentisme que resta. Un independentisme que ens vol fer petits. Un independentisme negatiu. Un independentisme derrotista. Amb un candidat que no coneix la ciutat i que en les formes és capaç de perdre els papers en directe a la televisió cridant embogit per fer callar a un altre tertulià.

Jo ho tinc clar. Votaré independentista i ho faré per l’independentisme que suma, per l’independentisme intel·ligent, per l’independentisme honest, per l’independentisme guanyador. Votaré Unitat per Barcelona, votaré Jordi Portabella.

Mobilització sorpresa abans del 22M

2011-05-18T01:06:00.000+02:00

La Plataforma Democràcia Real Ja ha iniciat un seguit de mobilitzacions arreu de l’estat per reivindicar canvis en el sistema democràtic. Aquesta mobilització va dirigida contra el sistema econòmic, els partits dependents del sistema bancari i, atenció, els sindicats. Que la gent protesti contra les entitats financeres o els partits polítics és un fet més habitual, però els sindicats són la novetat. Aquests ja són vistos per un sector de la societat com uns apoltronats més.

Però no vull entrar a valorar quina part de raó tenen o no. El que, de moment, m’atreveixo a valorar és la capacitat de convocatòria d’aquest moviment. En els darrers mesos hem vist com les xarxes socials han estat el punt de trobada de convocatòries en els processos de canvi a Egipte, Líbia, Tunísia,... i els resultats estan a la vista; 2 presidents dimitits i un tercer que ha optat per la lluita armada per a mantenir-se en el poder.
La primera diferència que veig entre aquests processos al nord d’Àfrica i el que ha endegat a diverses ciutats de l’estat espanyol, inclosa Barcelona, és que en els primers l’objectiu ha estat clar i ben definit: tombar el règim de govern. Mentre que en el procés de Democràcia Real Ja l’objectiu és més inconcret. Es reclama canviar el sistema, però sense tenir molt clar quin sistema es vol proposar. De fet, la improvisació de la mobilització ha fet que gent molt diversa s’aplegui en uns punts de convocatòria sense organització pel que fa a l’estructura i el lideratge. Tot s’improvisa i només hi ha una directriu de romandre en acampada en aquests punts fins que es comencin a perfilar uns canvis, que tampoc no s’han concretat.

Trobo molt sorprenent però que, malgrat no hi ha un objectiu clar i definit més enllà d’exterioritzar el descontentament per la situació de crisi i la manca de resposta, hi ha molta gent que ha optat per acudir a la crida. Especialment rellevant és l’èxit, primer de les manifestacions que es van produir diumenge en diverses ciutats simultàniament, i avui de la convocatòria a la plaça del Sol de Madrid amb milers de persones. A la plaça de Catalunya, de moment són uns centenars.

Caldrà veure si aquest moviment s’estructura d’alguna manera, perquè el funcionament assembleari que s’ha vist fins ara pot impedir un funcionament àgil i resolutiu. Caldrà veure com reaccionaran les administracions (si hi haurà desallotjaments o no). Caldrà veure si es fixen uns objectius a negociar o simplement aquest moviment esdevé un avís del que podria arribar a passar si no es prenen mesures des de les administracions de govern.

El que s’està demostrant és que hi ha una insatisfacció i una preocupació que va en augment entre la ciutadania, especialment entre uns joves que veuen com poden ser la primera generació que pot tenir menys oportunitats que els seus progenitors en molt de temps.

Caldrà estar atents a l’evolució. Pot arribar a implicar algun canvi important aquesta mobilització? Pot mantenir-se de forma sostinguda durant molts dies? Hi haurà alguna declaració al respecte per part dels màxims dirigents polítics? Ho esbrinarem en els propers dies.

Aquests són alguns dels hashtags utilitzats a Twitter: #democraciarealja #democraciarealya #acampadabcn #acampadasol #spanishrevolution #nonosvamos

Enllaços web:
http://democraciarealjabarcelona.blogspot.com/
www.democraciarealya.es
acampadabcn.wordpress.com

També us deixo aquests enllaços de vídeo:
http://www.youtube.com/watch?v=ar2nmOQZEjw&feature=share
http://www.youtube.com/watch?v=Vuiqs1w8aR8&feature=youtube_gdata_player
http://www.youtube.com/watch?v=UjiDEiHXEhQ&feature=youtu.be

Una setmana + treballant per al somni

2011-05-16T00:00:00.000+02:00

El 10J molta gent demanava que els independentistes anéssim junts i el 22M anirem junts. Molta gent ens ha demanat la unitat i hem aconseguit la unitat. No ha estat fàcil. Els grans canvis mai es produeixen si darrera no hi ha un esforç important per part de moltes i moltes persones.

Ara em venen al cap moltes discussions en reunions internes del partit. Reunions on l’exigència de ser generosos i honestos amb els nostres ideals es va imposar, com no pot ser d’una altra manera, a visions més conservadores.

També em venen al cap els equilibris que s’han tingut que fer per assolir un acord amb 2 partits més (Reagrupament i Democràcia Catalana) i no parlo només de les condicions del pacte en si, sinó de les moltes pressions que hem rebut des de fronts molt diversos.

Però durant tota la campanya i avui especialment, en el transcurs de l’acte central que hem fet al Parc de la Ciutadella, he anat visualitzant la confirmació que tots els esforços han valgut la pena. Aquesta coalició te una força enorme. Tenim com a base un gran programa electoral i tenim com a pal de paller la força de la unitat.

És veritat que no hi som tots. Les circumstàncies i la proximitat amb el 28N han fet que algunes ferides obertes no s’hagin pogut tancar. Però veure en un mateix escenari a Jordi Portabella, Joan Laporta, Ester Capella, Ignasi Planas, Anna Arqué i també l’Elisenda Paluzié i l’Alfred Bosch, demostra que amb la generositat i l’honestedat com a instruments per a un pacte, hem pogut recollir el guant i l’esperit del 10J i també del 10A. En aquest sentit, Jordi Portabella ha fet una cosa molt difícil de veure en política. Ha estat generós i ha estat fidel als seus ideals polítics, sense pensar en què pot passar si el resultat no és prou bo. I, a més, ha contagiat aquest esperit a tots els que formem part d’aquest projecte polític. Regidors que podien anar amb el 3 i 4 respectivament, ara ho fan en els llocs 6 i 7 de la llista i, malgrat això, continuen defensant aferrissadament el projecte. Ho fan per convenciment, perquè són honestos i no egoistes. Ho fan perquè el projecte és més important que les persones.

Aquesta és, de totes les campanyes en què he estat, d’una banda la que més feina m’ha comportat i, de retruc, la que ha exigit un esforç més gran als voluntaris i voluntàries. Hem optat per una campanya de proximitat i, evidentment, això és més dur que fer només banderoles, anuncis i tanques publicitàries. Hem parlat amb molta, amb moltíssima gent. I això són moltes hores de dedicació. Però també ha estat, d’entre totes, la campanya en que el bon rotllo està més present. Hi ha una química especial en l’equip de campanya i els candidats i candidates i això es nota i ens dona seguretat.

És per tot això que m’hi vaig ficar en aquesta cosa pública de la política. És per això que m’hi he dedicat en cos i ànima a intentar millorar les coses, a incidir en els canvis que esdevindran. Vull viure en una ciutat més lliure i justa. Vull viure en un país lliure i socialment avançat. I mentrestant treballaré per millorar les petites grans coses que afecten a les persones. Mentrestant cal millorar planejaments urbanístics i fer estudis de mobilitat. Però la veritat, és que jo vaig entrar en política per assolir l’objectiu més difícil de tots, la independència del meu país. Diumenge 22 votaré Unitat per Barcelona i Jordi Portabella, perquè és el millor projecte polític per a la ciutat des d’un punt de vista municipal, però també ho faré perquè si l’independentisme surt reforçat a la capital, com a país haurem fet un gran pas cap a la llibertat.

Queda una setmana i jo i molts altres ens hi deixarem la pell, perquè treballem per a un somni.

Un país, una capital, una proposta de futur

2011-05-05T20:42:00.001+02:00

En unes hores donem el tret de sortida a la campanya. Desitjo de debó que sigui una campanya propositiva, honesta, de bones formes i on tothom tingui el seu espai per a poder explicar la seva aposta de futur per a la capital del país.

Us deixo l'enllaç al Programa d'Unitat per Barcelona (Esquerra+Reagrupament+Democràcia Catalana). Un ampli ventall de propostes perquè entri aire fresc a l'ajuntament de la capital.