bosc de lletres

Las ratas

flor del desert — Thu, 16 Feb 2012 20:33:39 +0000

Em creureu si us dic que mengen rates però no fa fàstic?

Suposo que no tots els lectors de Las ratas tanquen el llibre amb el mateix sentiment de nostàlgia per aquest món desaparegut que jo. Miguel Delibes ens l’acosta fent servir un llenguatge embriagador, bellíssim, de la mà del Nini, un nen que se’ns presenta com una mena d’ésser superior que, des de la innocència, té una connexió especial amb la natura, i que conserva tot el coneixement ancestral del món rural.

En fa una imatge que a mi se’m presenta com una visió de l’Arcàdia, un món perdut i ideal en què l’ésser humà encara està en connexió amb la natura. Tot i que el retrat que en fa no té res d’ideal: la pobresa, la indefensió davant els capricis de la natura, els conflictes interpersonals de viure en comunitats petites i tancades…

I el més important és que en la descripció mateixa d’aquest món “idíl·lic” ja hi ha, inherent, el conflicte insoluble, la seva pròpia fi: el xoc amb la nova era, amb el desenvolupament, la “civilització”, que vol anorrear tot allò que no segueix el seu credo i la seva fe en el progrés i que desconsidera qualsevol pensament en un futur que no sigui l’immediat. Aquesta col·lisió del model de l’avenç no sostenible amb el de l’autosuficiència i el respecte de la natura serà la causa del dramàtic final, que simplement ens diu: era inevitable.

El bon vi no necessita ram

habitant del bosc — Fri, 27 Jan 2012 18:20:29 +0000

«El bon vi no necessita ram» (o «no ha menester ram»): significa que les coses bones no necessiten propaganda (DCVB).

Fa dies que em rondava pel cap l’equivalent castellà d’aquesta frase, “El buen paño en el arca se vende”, de significat transparent, i pensava també com canvien les coses: en els temps hipermediàtics que vivim, em sembla que la dita no es compleix.

I el ram de la frase catalana deu venir d’aquí: 2. c) Branquetes de pi que es pengen damunt el portal o la finestra d’una casa per a indicar que hi venen vi (DCVB).

I d’aquesta manera comencem una altra branca d’aquest bosc, la de l’apunt lingüístic, que ja hi anava fent falta.

Globalització i normalització

habitant del bosc — Tue, 17 Jan 2012 20:07:10 +0000

Una enquesta informal entre estudiants de diferents carreres indica la convivència a la universitat d’una presència majoritària del català (UPF), un pes notable del castellà, distribuït de manera aleatòria (UPC), i la preponderància de la llengua de substitució (UAB). Sembla freqüent que s’imparteixin assignatures en castellà, adreçades a incloure els estudiants d’Erasmus, sense opció a matricular-se de la mateixa assignatura en català. La bibliografia recomanada o disponible és, fora de casos aïllats, en castellà o en anglès.
Tot i que la mostra consultada no és significativa, els resultats marquen una tendència que no es llegeix com a discriminatòria. Altres dades –nombre de llibres publicats en castellà i en català, ja siguin originals o traduccions; nombre de pel•lícules rodades en català o doblades a aquesta llengua; nombre de publicacions periòdiques en castellà i en català i xifres reals de tirada i difusió– donen la mesura de l’estancament de la producció cultural en català i de la consolidació del castellà com a única llengua econòmicament viable.
El català té una presència important a la ràdio i la televisió de Catalunya, però en aquest últim mitjà la implantació de la televisió digital terrestre i l’ampliació del nombre de canals no s’espera que afavoreixi l’oferta catalana. La proliferació d’emissores comporta un augment de la competència, que imposa a les televisions petites d’àmbit general (Td8) una reducció de costos que fa més rendible la compra de sèries i pel•lícules rodades als Estats Units, seguint el corrent general, i ja doblades per altres canals al castellà; així mateix, la presència d’aquest idioma en les emissions de vegades sembla formar part d’una política lingüística amb voluntat d’hibridació (BTV).
Al carrer, mentrestant, s’hi manté el castellà com a llengua de relació amb els desconeguts i en les transaccions comercials. Pel que fa a les vendes per telèfon, el percentatge en què es recorre al català com a primera llengua és ínfim. A les escoles, la immersió lingüística practicada a les aules no ha elevat l’ús social del català; el castellà es manté o progressa com a llengua d’intercanvi d’un alumnat de procedències cada cop més diverses per a les quals aquest idioma adquireix un rol referencial únic, desproveït d’interferències amb el català (Bibiloni, 2000 [1997]), que tot i ser la llengua principal del govern de Catalunya no arriba a adquirir, fora d’àmbits molt reduïts, la consideració de llengua de prestigi.
Diem que el català és la llengua principal, no l’única, del govern de Catalunya i cal veure aquí una de les causes del fracàs de les diverses lleis adreçades a la normalització lingüística; unes lleis, a més, que no es gosa aplicar de manera estricta i que estan sotmeses a constants recursos d’inconstitucionalitat plantejats pels defensors dels drets dels castellanoparlants, que l’opinió espanyolista converteix en resistents davant el que es publicita com a prepotència del sector catalanista. No s’ha d’oblidar que aquesta és una opinió que troba prou suport per arribar a convertir en presumptes terroristes –i en aquest sentit el cas que es relata a Èric i l’Exèrcit del Fènix (Proa, 2006) no és anecdòtic sinó paradigmàtic– els activistes de la lleialtat lingüística, simples defensors de la legalitat vigent en el territori en què es considera aplicable.
S’ha d’admetre que el marc legal en què s’inscriu l’activitat dels governs catalans –els d’aquells territoris dels Països Catalans en què un govern autonòmic espanyol té capacitat de legislar en matèria de llengua–, producte d’àrdues negociacions i també de penoses renúncies i de vegades de foscos designis, limita la capacitat d’aquests governs per imposar el català com a llengua única. D’altra banda, la necessitat de no alienar-se vots obliga els dirigents polítics a declarar com a objectiu la voluntat d’evitar el conflicte lingüístic (Mollà i Palanca, 1989 [1987]), cosa que es tradueix sempre en la preeminència del castellà, la llengua que no requereix conèixer-ne d’altres.
És en aquest context de normalització exclusivament formal que cal situar la globalització econòmica i mediàtica, que no només imposa cada vegada més l’ús de l’anglès en tots els àmbits sinó que fa que el castellà defensi amb dents i ungles el seu territori: un territori que comprèn la major part dels Països Catalans, en els quals la fragmentació administrativa dóna lloc a un conflicte lingüístic que no es resol a favor del reconeixement del català com a llengua comuna sinó que tendeix a donar categoria d’idioma a diferents varietats geolectals, cosa que reverteix també en la consolidació del castellà com a llengua de comunicació interterritorial i en la minorització del català.
D’aquesta manera, el secessionisme lingüístic valencià en un extrem, i en un altre la dilució de la llengua en un conjunt heterogeni d’idiomes entre els quals el castellà s’erigeix com l’únic socialment útil, converteixen el català en inviable des del punt de vista econòmic i n’impossibiliten la normalització efectiva en un àmbit global.

BIBLIOGRAFIA

BIBILONI, Gabriel (2000 [1997]): Llengua estàndard i variació lingüística. València: 3i4. (Contextos, 3)
CUCARELLA, Toni (1999). “Mestissatge o clonació.” Dins XVI Encontre d’Escriptors Gallecs, Bascos i Catalans. Galeusca / AELC. [http://www.escriptors.cat/pagina.php?id_text=954; data d’última consulta, 2 d’abril del 2006]
MOLLÀ, Toni; PALANCA, Carles (1989 [1987]): Curs de sociolingüística 1. Alzira: Edicions Bromera.
MUÑOZ, Jordi. “El futur del català a una universitat globalitzada.” Article dins Plataforma per la llengua. [http://www.plataforma-llengua.org/pagina.php?id=125; data d’última consulta, 2 d’abril del 2006]

NOTA: Amb aquesta entrada començo a publicar algun dels treballs que vaig fer per a la UOC quan hi estudiava filologia.

For whom the bell tolls

flor del desert — Fri, 16 Dec 2011 06:45:53 +0000

Aparentment Hemingway dominava allò que en diuen “la lengua de Cervantes“, ja que els diàlegs d’aquesta novel·la, que he llegit en anglès, segueixen la fraseologia i les formes d’expressió castellanes, però en llengua anglesa. Cosa que resulta excepcionalment curiosa i dóna una sensació més autèntica al relat, més viva, alhora que probablement n’impossibilita qualsevol mena de traducció decent. Com es tradueix un text que és un joc entre dues llengües?

El tema de les brigades internacionals, els partisans i els guerrillers durant la guerra civil i algunes de les escenes que s’hi relaten m’han resultat molt sorprenents, diria que fins i tot xocants, i també m’han despertat l’interès per a llegir o assabentar-me de més coses sobre el desenvolupament de la guerra i la intervenció, als dos bàndols, dels diferents poders internacionals, per exemple, la presència d’oficials soviètics als alts rangs de l’exèrcit republicà. Aquestes coses no ens les expliquen, quan ens expliquen les poques coses que ens expliquen sobre el que va passar.

Do good lives have to cost the earth?

flor del desert — Wed, 14 Dec 2011 06:39:54 +0000

Aquest llibre presenta una selecció molt irregular d’articles al voltant del tema del canvi climàtic que no aporten gairebé cap idea nova i semblen un aparador per a que tot un seguit de gent relacionada amb la preocupació pel medi ambient i la sostenibilitat puguin exposar una altra vegada discursos particulars que sonen a repetits milers de cops i que en casos no s’acaben d’ajustar al tema, em sembla, sinó més aviat als egos dels seus autors.

Sense diners

flor del desert — Sat, 29 Oct 2011 18:46:39 +0000

El llibre The Moneyless Man, “l’home sense diners”, no entrarà a la història de la literatura. Però és una de les lectures més interessants que he fet en els darrers temps. Què fa que un text sigui o no sigui literari és una qüestió molt complexa. La intenció? La qualitat del llenguatge? No tinc cap interès ara mateix d’entrar en aquest debat.

M’ha interessat molt per una mena de convergència d’idees amb part del meu pensament en els darrers temps. M’adono més i més que tal com està construït el món actual ens veiem obligats a passar la major part del temps fent coses que no faríem si no fos perquè a canvi aconseguim diners, que després fem servir per viure. La narrativa oficial també diu que ha de ser així per força. Però ha de ser-ho? Evidentment si, si volem mantenir l’estil de vida generalitzat avui dia. Però és això desitjable, per al medi ambient, per a les persones, per a la societat?

La resposta d’en Mark Boyle és clara: per a ell els diners són un problema. Si no fos per la possibilitat d’acumular-los, ningú no es “beneficiaria” d’agafar més recursos de la natura dels que es necessiten. D’altra banda, el sistema monetari implica, per definició, que perquè una persona pugui augmentar el seu capital, un altre n’ha de perdre. Sempre que hi hagi persones que en tinguin més, n’hi haurà d’haver que en tinguin menys, perquè el volum monetari és finit. Per tant, l’existència de desigualtats hi és inherent. Per tal de mantenir el nostre nivell de vida comfortable, n’hi ha d’haver uns altres que viuen esclaus, que moren de fam.

En Boyle va decidir ser coherent amb aquestes idees i embarcar-se en una forma de vida autosuficient, sense l’ús de diners, durant un any. A part del relat de la seva preparació i de les peripècies de l’any en si, un dels punts més interessants és la seva posició pel que fa a la bestreta: per a ell és molt valuós donar coses a canvi de res amb la confiança que quan necessitem alguna cosa sempre hi haurà algú disposat a donar-nos-la. Si fem coses els uns pels altres, això crea lligams entre les persones i es substitueixen els diners com a “garantia de futur” per la comunitat, la gent que ens envolta. Em sembla una filosofia molt positiva, i crec que realment pot funcionar.

En definitiva, trobo que aquest llibre és ple d’idees que m’han servit d’inspiració i sobretot m’ha ajudat a pensar que, com a mínim, hauríem de viure en un món més divers que permetés la coexistència de diferents sistemes de vida, ja que una cosa està ben clara: és difícil que ens posem tots d’acord!

Das Parfum

poble de fang — Tue, 18 Oct 2011 20:13:05 +0000

Vaig trobar aquest llibre del Süskind en un encant per només cinquanta cèntims, però per a mi val molt, molt més. És molt conegut a Alemanya i a tot el món, però no n’havia sentit gaire cosa abans. Em sembla que l’hauré de tornar a llegir per entendre tot el que hi passa una mica més a fons.

El protagonista és un orfe. Té un sentit de l’olfacte sobrenatural. Percep el món i la gent gairebé sempre a través d’aquest sentit. Per tant, la base de la seva realitat es l’olor. Per a ell, les persones no tenen gaire importància, són només olors per recollir i per sentir-se bé.

Per aconseguir una olor perfecta mata vint-i-cinc noies, i això només perquè la que vol de veritat és l’olor de la vint-i-cinquena. Per a ell les seves vides no signifiquen res. Només vol millorar la tècnica d’aconseguir olors per tal d’obtenir la darrera sense equivocar-se.

Malgrat les seves accions, potser no té cap sentit jutjar-lo. Ningú no ha fet mai cas d’aquest protagonista desgraciat si no ha sigut per fer-lo servir. L’hem de veure com un dimoni o més aviat com un jutge de la humanitat? A la gent sempre se la mira desde fora. No té la seva pròpia olor. Què vol dir això? Que és innocent? Qui és una persona així, que agafa tot el que vol sense pensar en els altres, sense poder pensar en ningú fora d’ell mateix, perquè cada persona és només un munt d’olors o coses interessants per recollir? Un déu o un sociòpata? No ho sé.

No em sembla bé parlar massa sobre llibres que he de llegir un altre cop. Doncs, ja estic.

“Diari” irlandès

flor del desert — Tue, 11 Oct 2011 11:17:29 +0000

Em penso que Böll quedaria ben sorprès de veure la Irlanda actual

Aquest llibret no és, com el títol m’havia fet pensar, un relat autobiogràfic d’una estada a Irlanda, sinó més aviat una compilació de breus vinyetes ficcionalitzades de la vida quotidiana de la Irlanda dels anys 50. He trobat que és una manera força interessant de fer un retrat -amb pinzellades ben grosses- d’una societat i de les seves problemàtiques del moment.

Famílies més que nombroses, l’emigració, la pobresa, el tarannà amable i despreocupat, el clima, la beguda… són alguns dels temes que van sorgint repetidament durant tot el llibre i que ajuden, penso, més a fer-se una idea del que podria haver sigut la Irlanda de llavors – o del que va veure-hi Böll- que llegir un capítol d’un llibre sobre història d’Irlanda. Costumisme, crec que en diuen, d’això.

Manual per a autoestopistes galàctics

flor del desert — Sat, 08 Oct 2011 10:49:42 +0000

Suposo que aquesta és una de les coses bones quan empitjora el temps: sorgeixen més oportunitats per, o ve més de gust, quedar-se a casa arraulida llegint un llibre!

Il·lustració de John Martz

The hitchhiker’s guide to the galaxy, de Douglas Adams, és un llibre al que tenia pendent de fer-li una ullada des de fa un temps. Quina coincidència, per tant, trobar-ne un exemplar a la tauleta de nit d’aquesta casa on estic convidada unes setmanes!

La lectura ha sigut d’aquelles que es poden descriure com a “lectura llamp”, és a dir, que l’he començat i acabat en un sol dia. Val a dir que no és un llibre gaire gruixut ni gaire profund, cosa que també ha ajudat.

Com tothom m’havia dit, és un llibre molt divertit, ocurrent i entretingut que té algunes imatges força interessants. Tot i això, pel que fa a la història o la narració, són més aviat poc rellevants i no sembla tenir cap propòsit més enllà del de fer passar l’estona (tot i que estic segura que, tenint en compte la quantitat de seguidors que té, algú li ha intentat trobar una filosofia o un significat més profund…). Com a curiositat, la sèrie (em penso que hi ha uns quants llibres més que continuen la història) es va originar com una teatralització per a la ràdio BBC cap allà a l’any 78! En aquest cas, el llibre va venir després.

El viatjar infinit

habitant del bosc — Sun, 21 Aug 2011 15:55:39 +0000

“Viatjar sentint-se sempre, simultàniament, en un món ignot i a casa, però sabent que no es pot tenir, que no es pot posseir cap casa. Qui viatja sempre és un vagabund, un estranger, un convidat [...].”

El viatjar infinit, Claudio Magris (trad. Anna Casassas)

Potser avui era un bon dia per acabar aquest llibre, que només m’ha interessat a trossos perquè tanta erudició i caritat cristiana em sobrepassen, però que té alguna frase que hi toca de ple.