També es cert que va prenent cos dintre l’Església aquella dita de que l’Església del futur és i serà “l’Església dels laics”. Veus molt autoritzades ja fa anys que ho venen dient i la realitat va per aquest camí.

Per tant, arriba la pregunta. Quina missió tindrem els religiosos i religioses en aquest futur que ja ha començat? Evidentment serem menys, moltes institucions passaran als laics, especialment en la seva gestió i la missió de servei apostòlic, i els joves que truquin a les nostres portes vindran especialment moguts per Déu per viure en comunitat els consells evangèlics.

Quatre em semblen les missions que en el futur tindrà la vida religiosa: lloança al Senyor, espiritualitat, missió profètica i missions de frontera.

• Lloança al Senyor. El fet de consagrar-se a Ell és ja una lloança encarnada en persones i comunitats, signe de la presència de Déu. Aquesta lloança té un valor absolut en ella mateixa. S’expressa en la pregària personal i comunitària, la comunicació espiritual entre germans i germanes, i avui especialment en la joia i alegria de viure amb sentit.
• Espiritualitat. El Poble de Déu demana persones consagrades a l’acompanyament espiritual tan personal com institucional. Saviesa, experiència espiritual, clarividència, capacitat de discerniment, serenitat… al marge de tota mena de poder.
• Missió profètica. En els tres nivells del carisma profètic: denuncia, anunci i proposta. Els greus problemes socials, l’explotació humana, un laïcisme radical, el quasi mercat espiritualista,  la crisi de determinats valors i la necessitat de una vida sostenible per a tots, demanen veus profètiques, lliures, humils i profundament connectades amb l’Esperit.
• Missions de frontera. La història mostra com el Senyor en determinats moments ha inspirat grups religiosos consagrats per poder donar resposta a situacions noves. Això pot anar des de la inserció en zones perifèriques fins als llargs estudis bíblics i teològics que poden demanar tota una vida, passant per estar presents en aquelles zones del món més explotades i deprimides.

Uns canvis que ja es comencen a donar, que subratllen més la qualitat que la quantitat, que poden engrescar nous voluntaris i que seran de notable servei per l’Església del futur.

http://www.jesuitas.org.uy/quieres-ser-jesuita.php

Ens trobem amb la 16a reforma del mercat de treball en democràcia. Fins ara les successives reformes laborals portades a terme pels governs, d’un o altre signe polític, amb el pretext de modernitzar i flexibilitzar aquest mercat laboral, han transformant la concepció i la funció del treball assalariat en la nostra societat i estan soscavant els drets de les persones treballadores i de les seves famílies.

Aquestes reformes sempre s’han presentat com una necessitat per a combatre l’atur, però només han aconseguit:

- incrementar l’ocupació temporal, especialment per als joves;

- diversificar les modalitats de contractació a la carta;

- abaratir el cost de l’acomiadament;

- reduir el creixement dels salaris;

- devaluar els serveis públics (serveis socials, educació i sanitat).

En definitiva, han aprofundit en el treball precari i en l’empobriment de les famílies treballadores. Un exemple el tenim en els anys de creixement econòmic anteriors a l’actual crisi: fins i tot creant-se riquesa i ocupació, aquestes no van servir per a disminuir la pobresa al nostre país.

Cap reforma no ha estat orientada cap a l’expansió d’una ocupació decent, com Benet XVI reclama en l’encíclica “Caritas in veritate”. Els drets que emanen d’un treball a l’alçada de l’ésser humà no poden estar subordinats a les exigències econòmiques. És l’economia que s’ha  d’orientar a les necessitats de les persones i de les seves famílies; és l’ésser humà el centre de l’activitat econòmica i laboral. El respecte a la dignitat del treball, vinculat a la dignitat de la persona, és i ha de ser el criteri central d’una economia orientada per una “ètica amiga de la persona”.

Aquesta nova reforma és una altra agressió al treball humà com a principi de vida. Creiem que una reforma laboral que pretén ser completa i marcar un abans i un després en les relacions laborals, no pot fer-se sense el suficient consens social entre les persones treballadores i el col·lectiu empresarial. I hauria, a més, de respondre a les necessitats de les famílies treballadores i no a les exigències imposades pels mercats financers, les grans empreses, les institucions comunitàries i els organismes econòmics internacionals.

Aquesta reforma laboral és una volta de rosca més per  flexibilitzar el mercat de treball:

- Trenca el dret constitucional a la negociació col·lectiva i a la capacitat organitzativa dels treballadors –no existeix negociació real dels treballadors en l’àmbit de l’empresa quan el 95% del teixit productiu espanyol està compost per empreses de menys de 50 treballadors. Aquest Reial decret contempla la fractura de la cohesió social en habilitar la “caducitat” dels convenis col·lectius desincentivant qualsevol negociació entre les parts.

- Facilita i abarateix l’expulsió del mercat de treball: treu impediments a l’acomiadament per causes econòmiques; rebaixa la indemnització de l’improcedent (passant a 33 dies per any treballat, amb un màxim de 24 mensualitats) i elimina l’autorització administrativa per  poder dur a terme els expedients de regulació d’ocupació. Els contractes indefinits amb aquesta nova regulació tampoc tindran, com els temporals, condició d’estabilitat.

- Obre el camí per  ajustar els salaris a la productivitat. Amb aquesta reforma, els salaris dels treballadors més febles  dependran de la voluntat unilateral de l’empresari.

- Dificulta, quan no impedeix o precaritza, l’ocupació juvenil. Més del 80% de l’ocupació destruïda per la crisi correspon a l’ocupació juvenil. El nou contracte de treball indefinit, especialment per a joves (també per a aturats de llarga durada), dirigit a les empreses de menys de 50 treballadors, es pot convertir, més que indefinit, en un contracte temporal sense causa justificada. Aquestes noves modalitats de contractació i regulació posen en veritable perill, encara més, l’estabilitat present i futura de la major part de la joventut.

No compartim la individualització de les relacions laborals que proposa aquesta reforma. Recordem als nostres governants que el treball és una experiència comunitària i que una de les funcions de l’empresa, segons la Doctrina Social de l’Església, és afavorir la comunitarietat. Tot el que suposi la individualització, donar prioritat als interessos personals enfront dels col·lectius, significa trencar la vocació a la comunió de l’esser humà

No és lícit eliminar drets i protecció de les persones treballadores amb l’argument de combatre l’atur i de reduir la temporalitat, quan han estat les polítiques econòmiques dels últims governs les que han provocat que hi hagi un teixit productiu tan feble i una ocupació tan precària.

No podem seguir flexibilitzant les relacions laborals sense garantir la seguretat d’una vida digna per a les persones treballadores i les seves famílies. I aquesta reforma es duu a terme en un context de fallida de l’Estat del benestar, de reducció del sector públic i de retallades dels serveis i prestacions socials sense precedents.

Aquesta reforma trenca el feble equilibri conquistat històricament entre capital-treball, allunyant-se del principi sempre defensat per l’Església de la prioritat del treball enfront del capital. A més, suposa un nou cop al Dret Laboral, limitant la seva capacitat de frenar la creixent mercantilització i “cosificació” del treball humà. Considerem que aquest Govern ha aprofitat l’estat de quietud i por de la major part de la ciutadania, per a eliminar velles conquestes laborals i aspiracions aconseguides després de moltes lluites de tantes persones al llarg de la història.

Els reptes actuals que travessa l’economia espanyola requereixen mesures polítiques concertades en l’àmbit internacional que subordinin l’economia financera a l’economia productiva. Cal, com han demanat insistentment Benet XVI i el Pontifici Consell Justícia i Pau, una reforma del sistema financer internacional. Aquesta reforma suposaria avançar en justícia social i comunió de béns, redistribuint efectivament la riquesa existent; controlar l’economia especulativa i frenar el desmesurat afany de lucre, en lloc d’eliminar drets. Aquest és el camí que pot generar riquesa orientada a la creació d’ocupació decent i amb drets, i a disminuir la pobresa.

Com a Església en el món obrer, en les actuals circumstàncies, demanem a les autoritats polítiques, als agents socials i econòmics, al conjunt dels treballadors i de la societat, i especialment als cristians i cristianes, que caminem junts, amb la intenció d’eliminar les causes que han generat aquesta crisi econòmica i, al mateix temps, superem les estructures econòmiques i socials injustes que tant sofriment, deshumanització i pobresa estan generant  a les persones.

També instem els partits polítics a corregir i reorientar, en el procés parlamentari, aquesta reforma laboral posant al centre d’aquesta el treball decent i amb drets i, al mateix temps, animem a participar en les iniciatives i mobilitzacions que es convoquin per part de les organitzacions eclesials, socials i sindicals que ajudin a prendre consciència i a revertir aquesta situació tan lesiva per a les persones treballadores i les seves famílies.

Madrid, 16 de febrer de 2012

http://www.hoac.es/wp-content/uploads/2012/02/recorta_hoac.jpg

Crist ens ha alliberat perquè siguem éssers lliures;

El pensament occidental ha estat poc inclinat a enfrontar-se
amb les preguntes provinents de les víctimes.
Pensar des del dolor de les víctimes produeix una veritable revolució ètica.
(José M. Mardones)

Veus. [40ultimos.org] Un any més els nostres passos avancen pel camí de la quaresma, un temps de conversió, resposta a la crida amb la qual un dia Jesús de Natzaret, el Crist, ens va convidar. Un temps també de revitalització de la nostra sensibilitat pel dolor dels éssers humans.

Aquest any volem fixar la nostra mirada, cor i raó, en la realitat dels drets humans de les persones que viuen en els quaranta “últims”, els quaranta països amb menor índex de desenvolupament humà, segons l’Informe Anual 2011 del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD). Ho fem units al dolor social dels qui són víctimes de violacions dels seus drets, i també al testimoniatge dels qui, enmig d’aquesta realitat, abracen la responsabilitat de la denúncia, la promoció i la defensa d’aquests drets.

El text de la Declaració Universal dels Drets Humans, proclamada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948, assenyala en el seu preàmbul:

«Considerant que el desconeixement i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie, ultratjant per a la consciència de la humanitat, i que s’ha proclamat, com l’aspiració més elevada de la persona, l’adveniment d’un món en el qual els éssers humans, alliberats del temor i de la misèria, gaudeixin de la llibertat de paraula i de la llibertat de consciència…»

Aquesta presa de consciència dels actes de barbàrie passats i presents, aquest coneixement de les dimensions del dolor i destrucció dels éssers humans, és una mena de memòria col·lectiva planetària de la qual som hereus i continuadors.

El camí de la creu i l’afirmació de la resurrecció de Jesús de Natzaret alimenten pedagògicament aquest compromís com a defensor dels drets humans. Connectar-se amb aquest corrent històric, contribuir al seu desenvolupament i viure des d’aquesta ètica és una tasca humana i cristiana permanent. Una tasca que comporta un triple compromís: la denúncia de les situacions de violació a la dignitat humana, l’exigència de respecte i d’aplicació dels drets de les víctimes i la lluita contra la impunitat dels crims internacionals.

Els drets humans són el resultat d’una llarga història, que va creant una consciència universal que es consolida a partir del segle XVIII després de les revolucions americana i francesa. Una consciència que es basa en la idea de la dignitat inherent a la persona humana; la persona és un fi en si mateix i ha de ser tractat com a tal i no merament com un mitjà. La dignitat humana té així un abast horitzontal, la igualtat dels éssers humans entre ells, sigui el que sigui el rang que cadascun pugui exercir en la societat. D’aquesta igualtat es dedueix la necessitat d’un tracte mutu respectuós, tracte garantit en particular per les eines jurídiques que són els Drets Humans: un conjunt de principis, d’acceptació universal, reconeguts constitucionalment i garantits jurídicament, orientats a assegurar a l’ésser humà la seva dignitat com a persona, en la seva dimensió individual i social, material i espiritual.

Per a nosaltres, cristians, aquesta consciència de la dignitat humana beu de les nostres fonts més profundes, expressades en la Sagrada Escriptura i en la Doctrina Social de l’Església. L’ésser humà té una inviolable dignitat per ser criatura, feta a imatge de Déu, el seu Creador (Gn. 1, 27).

«D’aquest principi fonamental, que defensa la dignitat sagrada de la persona, el Magisteri de l’Església ha desenvolupat una doctrina social que indica amb claredat el camí segur per reconstruir les relacions de convivència segons criteris universals, que responen a la naturalesa, a les diverses esferes de l’ordre temporal i al caràcter de la societat contemporània; i precisament per això poden ser acceptats per tots.» (Cf. Juan XXIII, Mater et Magistra, 220)

I per això el Magisteri de l’Església no ha deixat d’avaluar positivament la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) del que el Compendi de la Doctrina Social de l’Església diria: El moviment cap a la identificació i la proclamació dels drets de l’home és un dels més importants esforços per respondre eficaçment a les exigències imprescindibles de la dignitat humana (Cf. Concili Vaticà II, Declaració Dignitatis humanae, 1). I, anys després, Juan Pablo II la definiria com una veritable pedra angular sobre el camí del progrés moral de la humanitat (Discurs a l’Assemblea General de les Nacions Unides, 2 d’octubre de 1979, nº7).

A l’hora d’identificar la situació actual dels drets humans, la reflexió moderna tendeix a destacar tres àmbits: la degradació de la vida, la pèrdua de llibertat, l’absència de justícia. Entorn a aquests tres principis universals – vida, llibertat, justícia – a les situacions de carència i als esforços en la seva defensa, es desenvolupa aquest any la nostra campanya quaresmal.

Com altres anys, per a cada dia de la quaresma s’ofereix una fitxa amb un testimoniatge i, a continuació, un text jurídic Signat i ratificat, obtingut de la riquíssima font legislativa universal, que anirem coneixent. Per ajudar-nos a passar Del dret al fet, s’ofereix un comentari i una proposta d’acció. Finalment, una breu Pregària ens ajudarà a posar en mans de Déu tant els nostres propòsits com la realitat de la qual estem sent testimonis.

Esperem que un any més d’aquest recorregut per la situació dels drets humans en els quaranta últims, ens ajudi a viure solidàriament i compassivament aquesta quaresma, mentre acompanyem a Nostre Senyor en la seva pujada a Jerusalem.

Sra. Báñez:

No nos conocemos personalmente pero ambos compartimos conocimientos jurídicos, y además Ud posee sabiduría legal económica, que en los tiempos que corren parece que es mucho más importante que la jurídica. Su experiencia política es muy superior a la mía, y yo le gano en edad (aunque no sé si cabe calificarlo de “ganancia”) y en años de experiencia en la actividad docente e investigadora en el ámbito universitario y en concreto en aquello que nos une ahora a los dos, las relaciones laborales.

Comprenderá por ello que me dirija a Ud. para manifestarle mi preocupación por la reciente reforma laboral aprobada por el gobierno del que forma parte, más exactamente el Real Decreto-Ley 3/2012 de 10 de febrero, de medidas urgentes de reforma del mercado laboral.

Escuché con toda atención su intervención en la rueda de prensa posterior al Consejo de Ministros, tanto por interés académico como, algo más pragmático, porque inmediatamente debía responder a las preguntas que me formularon sobre la reforma en un programa informativo de TV3. Después, le confieso que no pude conciliar la vida familiar y laboral durante el fin de semana, porque reconocerá que leerse 64 páginas del Boletín Oficial del Estado para conocer una norma que entraba el vigor el domingo  no es una tarea fácil, pero le puedo asegurar que cumplí con la obligación de un profesor universitario y mi blog deja debida constancia. Supongo que no tiene Ud ahora mucho tiempo con su actividad para poder consultar la blogosfera laboralista, pero compartimos cuenta en Twiter y por ello la animo a seguir, por ejemplo, a mi querido compañero dela Universidadde Castilla-La Mancha. Dr. Antonio Baylos.

¿De verdad cree que la reforma conseguirá el objetivo teóricamente perseguido, y que todos los españoles compartimos (o al menos quiero creer que es así, aunque soy un poco utópico y por ese motivo participo en una Fundación que justamente se llama “Utopía), como es la creación de empleo y la reducción del desempleo? Ojala sea así y los datos estadísticos le den la razón en poco tiempo, aunque el Presidente del gobierno se lo ha puesto difícil de entrada al afirmar que seguirá incrementándose el desempleo en 2012.

Tengo mis dudas, Sra Ministra, sobre el hecho de que un período de prueba de un año, en una de sus medidas estrella cual es el contrato de trabajo para emprendedores (que ocupen a menos de 50 trabajadores) sirva para incrementar la contratación, y mucho me temo que pueda convertirse en un elemento de rotación en el mercado de trabajo de los jóvenes. También le confieso que soy muy escéptico sobre las bondades que ha defendido de la supresión de la autorización administrativa en los expedientes de regulación de empleo, o de la reducción de la indemnización en caso de despido improcedente, o de ampliación de las causas de extinción del contrato al personal laboral de las Administraciones Públicas, por citarle sólo algunos de los argumentos que me llevan a ser crítico con la reforma.

Pero, Sra. Ministra, ¿sabe de verdad que es lo que más me preocupa? Que la norma ha desequilibrado las relaciones de trabajo en claro detrimento de los trabajadores y de sus organizaciones. Quizá yo sea un poco anticuado, pero sigo pensando que las relaciones laborales que funcionan mejor son aquellas que se basan en el acuerdo y el diálogo social, y que las empresas mejores y más socialmente responsables son las que poseen una plantilla bien formada, permanente y motivada. Cierto, no se le voy a negar, que hay algunas medidas sobre la formación en la reforma que pueden ser de utilidad, pero quedan tan diluidas entre el arsenal de malas noticias para las personas que venden su fuerza de trabajo que su importancia es mínima.

Y le confieso también, Sra. Ministra, que estoy preocupado por mi empleo, o más exactamente por mi “plaza en propiedad” como funcionario. Sí, ya sé que soy un “privilegiado” sólo por poder desarrollar mi trabajo con estabilidad, aunque las condiciones económicas sufran periódicamente recortes. Pero, con la reforma y su aplicación, ¿qué quedará del Derecho del Trabajo, ámbito central de mi actividad profesional? Bueno, no debo preocuparme porque todavía tengo edad para reconvertirme profesionalmente, aunque cada vez menos.

No quiero robarle más tiempo, Sra Bañez, porque me consta que ahora le toca defender la reforma y sus bondades. Sin duda tiene alrededor mucha gente que le baila el agua y que le dirán maravillas de ella. Pero por favor, escuche la voz de muchas personas, empleadas y desempleadas, que tienen serias dudas sobre dicha bondad. Escuche a las organizaciones sindicales, que aunque sean muy “anticuadas y reaccionarias” según su compañera de partido Esperanza Aguirre tienen una indudable presencia entre la población trabajadora. Y escuche también a los profesionales del iuslaboralismo español, porque comprobará que muchos de ellos son seriamente críticos con la reforma laboral y el desequilibrio que produce en las relaciones laborales y que puede, de seguir por este camino, retrotraernos a los orígenes del Derecho Trabajo.

Se lo dice, cordialmente, una persona con más de 35 años de conocimiento de la normativa laboral y de su impacto sobre la creación de empleo, y que cree que las normas laborales son sólo una parte muy pequeña de aquello que se necesita para conseguir dicha creación.

—

Para leer el cuaderno “Las reformas laborales en España” de Eduardo Rojo y Joan Coscubiela, haz click aquí.

http://www.heraldo.es/noticias/fatima_banez_apunto_que_reforma_evitara_fraude.html

Algú em demana: “Quan has estat més feliç en parella o estant sola?” No és la primera vegada que em fan aquesta pregunta. Per a mi no té res a veure. He estat feliç quan he creat instants, planejats o inesperats, amb mi o amb algú. És a dir, quan he compartit.

Penseu en un moment en què hàgiu estat feliços. Ho teniu? Segur que és un moment compartit, però no necessàriament amb una parella. Així que la meva resposta és que he estat feliç de totes maneres.

Darrere d’aquesta pregunta algú que està en parella i es planteja deixar-ho, o algú que està sol i vol trobar parella. Això em fa pensar.

Em sembla que la societat relaciona la soledat com a fracàs. La soledat és una possibilitat, i no significa estar sol i abandonat, i totes aquestes coses tristes. És una cosa que succeeix, com succeeix trobar algú.

El sentit de la vida per a mi va més enllà de la parella, i per tant és possible trobar-lo estant sols. És a dir, si algú pensa que necessita una parella perquè la seva vida tingui sentit, potser li sigui difícil arribar a una plenitud oa una satisfacció estant sola.

Torna a preguntar: “Però el model ideal de vida és el de viure en parella, no?”

Crec que ni una cosa ni l’altra és millor o pitjor. Són possibilitats, opcions de vida. Qui és més feliç un monjo de Poblet, o un pare de família? En ambdues es pot trobar la felicitat per sort.

A més són excloents fins a cert punt. Ni estar en parella significa no tenir moments per a un mateix. Ni ser solter/a significa no tenir moments compartits. Si és això el que preocupa, no hauríem de pensar en blanc i negre.

Necessitem moments per estar amb nosaltres, i també compartir i conviure amb l’altre de la manera que sigui. Ens formem, creixem així. Però això és paral·lel a tenir o no tenir parella. Per això crec la felicitat o el sentit de la vida és independent a aquesta qüestió, aquesta és la meva resposta.

Per descomptat, si apareix algú en el meu camí amb el que vulguem compartir una relació, o un projecte vital, la parella entraria a formar part de la meva realitat, i el sentit de la vida no es perdrà. Així com una persona en parella si es quedés sola, no hauria de perdre el sentit de la vida, ni tampoc la satisfacció personal.

D’on ve aleshores la creença que “el millor” és tenir parella, “el millor” és formar una família. És una apreciació personal, amb la qual podeu no estar d’acord. Però a mi em sembla que hi ha aquesta concepció de “millor”. Quan algú diu que s’ha de casar, tothom salta d’alegria … però què passa quan algú diu que es va fer monja o sacerdot.

Suposo que aquesta concepció de “millor” ens ve de generacions passades, casar-se havia de significar poder sortir de casa i ser més lliure (?), Almenys per a l’home. O potser de l’educació … encara no conec cap escola que ensenyi a estar o conviure amb un mateix. Existeixen sessions sobre “educació sexual”, però no sobre “educació per saber estar amb tu”.

El sistema, perquè també entra en joc tot això al que anomeno “enginyeria social”, tampoc et posa molt fàcil això de viure sol. Tot i que comencen a crear-se alternatives. Per exemple, he viscut tant amb estudiants, com amb famílies amb fills, com amb parelles (ara) en una mateixa casa de lloguer. Ha anat sempre bé.

El model tradicional de família està també desapareixent. No és ni millor ni pitjor. És així. Canvis socials: parelles homosexuals, parelles divorciades, solters, mares i pares solters, fills adoptats, segon matrimoni, germans de parelles diferents … etc. No obstant això l’imaginari social sembla que va darrere d’aquest carro i segueix defensant la parella i la família tradicional com la millor opció, tota la resta sembla caòtic o inapropiat. El millor serà sempre des de la nostra llibertat, la que sigui.

Així que sobre ¿viure sol @ o en parella? Crec que és inútil discutir massa. Vas fent, caminant, conscient del que vols i desitges, lluitant per la teva felicitat i en el camí et trobes amics, et trobes parelles, i també et trobes sol. No passa res, es pot ser feliç de totes maneres.

http://lacomunidad.elpais.com/jacquespaulromer/2010/3/19/subete-mi-tren-

Jesús Renau.

Pot ser fariseisme, pot ser manca de saviesa,  poca intel·ligència, por, i pot ser, també, un pretext per altres amagades intencions. Aquella interpretació de màxims és essencialment injusta perquè va en contra de la finalitat de la mateixa justícia. La converteix en sectària.

Per discernir quins poden ser els motius del “ màximum ius”  podem contemplar les circumstàncies, l’ambient general, a qui beneficia la sentència, quina pena es dona i com queda la persona o el grup que han estat condemnats. Finalment també podem trobar indicis en els que han posat les denuncies, la seva fiabilitat, el seu honor i dignitat i els possibles fins que prenen.

Fer justícia no és aplicar la lletra de la llei matemàticament. Això ho podria fer una màquina. És valorar la situació des de la lletra i l’esperit de la llei, el bé comú i les circumstàncies.

El lector haurà entès el sentit d’aquestes reflexions. No són especulacions marginals. Atenen al que està passant.

Llegida la llarga sentencia resta clara la interpretació que ha donat el tribunal de l’aplicació de la llei en el cas concret. Interpretació ben diversa de la donada per condemnat, que segons ell va actuar segons una interpretació legal.

També és legítim preguntar-nos per altres circumstàncies. Què hi ha a sota? Venjança? odi? determinació de fer callar una veu? Qui en surt beneficiat? Gent honrada, legal, o gent corrupta?

“Màximum ius, màxima injuria”. El Dret Romà és un monument de saviesa, humanitat i rectitud. També ens dona una altra dimensió que pot ajudar a fer opinió : “in dubio pro reo”. En el dubte afavoreix al acusat.

http://www.lavozdeasturias.es/politica/juristas-avisan-sentencia-increible_0_643735723.html

Cristianisme i Justícia. Col·lecció de quaderns-web. La reforma laboral que va emprendre el govern Zapatero va provocar la convocatòria d’una vaga general per part dels sindicats el 29 de setembre del 2010. L’àrea social de Cristianisme i Justícia, va voler abordar aquesta qüestió organitzant una tertúlia només uns dies abans de la vaga. Per això va convidar tres experts que poguessin oferir la seva visió sobre la problemàtica des de punts de vista diferents. En aquella tertúlia hi van participar: Carlos Losada, ex-director general d’ESADE i membre de l’equip de CJ; Joan Coscubiela, ex-secretari general de CCOO de Catalunya i actualment diputat per Iniciativa per Catalunya formació inscrita dins el grup “La Izquierda Plural”, i Eduardo Rojo, catedràtic de Dret del Treball de la UAB i membre de l’equip de CJ. D’aquell debat en va sorgir la idea d’elaborar un quadern on s’analitzés, des d’una perspectiva històrica, les diferents reformes laborals que s’han dut a terme en el context de la democràcia, així com una anàlisi de la reforma impulsada pel govern a finals del 2010.

Davant la nova reforma laboral, hem cregut d’interès publicar el text i incorporar-lo a la nostra col·lecció de quaderns publicats només a la web. Hi ha en ell elements que poden haver quedat desfasats davant el caràcter accelerat i canviant de la nostra realitat política i econòmica actual, però altres poden ajudar a donar perspectiva i a introduir elements crítics i d’anàlisis absents en una visió totalment immediatista i de curt termini.

A la primera part d’aquest treball s’analitzen tres dècades de reformes laborals, que van desembocar en una vaga general el 29 de setembre del 2010, i que posen de manifest les lliçons que d’aquestes reformes en podem treure. La tesi d’aquesta primera part podria resumir-se així: les diverses reformes laborals han servit per a oprimir més el món obrer i privilegiar el capital però no per a millorar l’economia espanyola, els mals de la qual estan situats en altres àmbits que no el de les relacions laborals. Aquesta tesi és fonamental i per això s’hi dedica una bona part del quadern.

A la segona part es passa d’aquest marc general a un altre de més concret: la reforma de l’any 2010, que va entrar en vigor el 19 de setembre d’aquell any, després de ser aprovada pel Congrés. No és realitza una anàlisi completa de tota la llei, però s’intenta veure els seus trets més significatius i quines modificacions va suposar respecte a la normativa anterior. Per això, es repassen aquells continguts que permeten identificar millor quins són els seus objectius o finalitats. No es disposa encara de dades suficients per a valorar el seu impacte sobre les condicions laborals (tant dels qui tenen treball com dels aturats que volen incorporar-se al mercat de treball). Però això no impedeix analitzar i estudiar els preceptes legals.

I una darrera precisió: s’analitza la llei del 2010, però no tota la reforma laboral, ja que la mateixa llei remet a reglaments posteriors com a mínim en dos punts molt importants: els procediments per a tramitar els expedients de regulació d’ocupació, i les agències de col·locació. A més a més, la mateixa llei atorga un ampli poder a les organitzacions empresarials i sindicals per a que reformin la normativa sobre empreses de treball temporal i sobre negociació col·lectiva, fixant terminis tancats per a que, en cas de manca d’acord, intervingui el govern regulant o presentant projectes normatius. Esperem que tot això continuï sent objecte de debat en el futur, i esperem que aquest quadern-web pugui contribuir modestament al debat sobre la nova reforma laboral. Us convidem a què, si ho considereu oportú, ens ajudeu a donar-li difusió.

Podeu llegir el quadern publicat en format virtual a:

http://www.cristianismeijusticia.net/es/las-reformas-laborales-en-espana

José I. González Faus.

1.- No hay salvación sin trabajo por la  liberación.

El primer rasgo es haber planteado desde el principio el problema de las relaciones entre liberación histórica y salvación ultrahistórica. Un cristianismo desfigurado había reducido la fe a una esperanza en el más allá, donde el más-acá de nuestra historia sólo servía para merecer o comprar el billete de ese más allá. Semejante cristianismo chocaba con la pregunta central de Gustavo: “¿cómo hablar de un Dios Padre a aquél que ni siquiera es hombre?”, volviendo casi imposible la evangelización de los pobres que es distintivo de la misión de Jesús (Mt 11,5; Lc 4,18). Y además, desfiguraba y desvalorizaba la Resurrección de Jesús cuya enseñanza es que la salvación escatológica ha de ir gestándose y anticipándose ya en esta historia. De este tema que Gustavo planteó ya en su primera Teología de la liberación, brotó después el lema tan extendido en una América Latina asolada por la injusticia: “sin in-surrección no ha re-surrección”.

2.- De “la fuerza histórica de los pobres” a “Los pobres de Jesucristo”

La primera expresión es título de otra de las obras primerizas de Gustavo. La constatación de una fuerza histórica de los pobres podía ser un dato de la situación de aquellas horas. Pero es evidente que esa fuerza histórica se desvaneció poco después por la reacción del imperio del dios Dinero. Gustavo pasó entonces a hablar de “los pobres de Jesucristo” en el título de su espléndida obra (quizás la mejor) sobre Bartolomé de Las Casas. La fuerza teológica de los pobres compensó su pérdida de fuerza histórica. Con ello se dio relieve a otra de las tesis más decisivas de la teología de la liberación: que el problema de los pobres y la eliminación de la pobreza no es meramente un problema ético: es primariamente una cuestión cristológica y por tanto también un asunto teologal en el que nos jugamos la verdad de Dios o la idolatría. Por eso, cuando más tarde aprovechando la caída del Este, se lanzó la pregunta capciosa de qué queda de la teología de la liberación, el obispo Casaldáliga pudo responder sencillamente: quedan los pobres y queda el Dios de los pobres. O sea: queda todo.

En este punto quizá se estudie algún día la influencia de Guamán Poma en algunas formulaciones de Gustavo. Sospecho que el estudio valdría la pena. Yo me limito a sugerir una comparación entre dos canciones “de iglesia”: a) el himno final de la misa salvadoreña canta: “cuando el pobre crea en el pobre… construiremos la fraternidad” y podremos cantar libertad etc. b) En cambio, otra conocida canción de la época (“Pequeñas aclaraciones”), parte de un presupuesto similar (cuando el pobre nada tiene y aún reparte, cuando un hombre pasa sed y agua nos da…), pero no deduce de ahí ningún pronóstico histórico sino un juicio teológico: no se dice que entonces construiremos nada sino que “va Dios mismo en nuestro mismo caminar”. Con ello, otra vez, la teología y la praxis de la liberación se convierten en experiencia espiritual.

Esa es la fuerza teológica de los pobres. Y ya que hemos citado a Las Casas, completemos diciendo que el gran dominico no sólo es ejemplo por su defensa profética de los derechos de los oprimidos (y más si son oprimidos en nombre de Dios), sino también por su concepción de la evangelización (ésta sí que verdaderamente “nueva”): porque “Cristo concedió a los apóstoles solamente la licencia y autoridad de predicar el evangelio a los que quieran oírlo; pero no la de forzar o inferir alguna molestia o desagrado a los que no quisieran escucharlo”. Y, a su vez, “la Iglesia no tiene más poder en la tierra que el que tuvo Cristo”,

3.-  “Hablar de Dios desde el sufrimiento del inocente”

Esa fuerza teológica de los pobres se despliega en el título de la obra quizás más conocida de Gustavo. Se trata de un breve comentario al libro de Job, que evoca el espléndido verso de César Vallejo (“Dios mío estoy llorando el ser que vivo”), gran poeta peruano muy citado en esta obra. Gustavo pone de relieve cómo toda teología que pretenda hablar y especular sobre Dios al margen del dolor de este mundo (sobre todo del dolor injusto) se convierte en un lenguaje comparable al de los amigos de Job, “consoladores inoportunos” e intachables “ortodoxos” de un dios falso, al que creen poder defender a costa del sufrimiento de su amigo. Pero con ello no hacen más que ofender a Dios, hablar falsamente de Él y convertir su presunta ortodoxia en una blasfemia, hasta verse desautorizados por el mismo Dios al final del libro. En cambio Job, protestando contra la injusticia que se comete contra él, es un testigo más veraz de Dios que todos los que “se acostumbran” a esa injusticia. Esa injusticia le ayudará a salir de sí y de su dolor ante el drama del sufrimiento injusto del mundo, a comprender que no hay nada que justifique el dolor injusto de un ser humano.

Con delicadeza y buenas palabras, creo que pocas veces se ha dado un aviso tan serio a toda esa teología meramente académica que se está queriendo revitalizar entre nosotros a raíz de la involución eclesial y que, so capa de ortodoxia, está elaborando una idolatría o una reflexión sobre un dios falso. Y deja planteado a la Iglesia el más decisivo de todos sus problemas: el de la identidad de Dios, deformada tantas veces por los creyentes y causa (según Vaticano II) de buena parte del ateísmo moderno. Conocer a Jesús es seguir a Jesús han dicho con frecuencia los teólogos latinoamericanos. Y hablar de Dios implica un “practicar a Dios” según expresión de Gustavo. Job es llevado a una experiencia de  gratuidad que le deja desconcertado ante su propio dolor, pero le mueve proféticamente a trabajar contra todo el dolor del mundo. Teología y santidad (como la justicia y la paz) se besan para Gustavo.

4.- Fidelidad eclesial.

Por desgracia, como no podía ser menos, Gustavo se vio denostado y perseguido por una curia romana cada vez más ciega y que pretende articular en todo el episcopado mundial una confirmación de su ceguera. No ha sido el único en nuestro hoy ni en nuestro ayer: ciñéndonos al ámbito hispanohablante ¿habrá que evocar que santos y doctores de la Iglesia, como Juan de Ávila, Teresa de Jesús, Luis de Granada o el arzobispo Carranza, vieron puestas en el Índice de libros prohibidos algunas de sus obras y soportaron dificultades con la inquisición?. Pero lo que aquí merece ser destacado es la fidelidad y ejemplaridad de la reacción de Gustavo, en medio de dolores absurdos que sólo él conoce. He evocado otras veces cómo en Madrid, en un congreso de teología, ante preguntas capciosas que pretendían plantearle una opción entre la Iglesia y los pobres, Gustavo se negó a aceptar el dilema y confesó que él amaba a esta iglesia pecadora “con un amor de antes de la guerra”. Buen punto de referencia para muchos que hoy han compartido su mismo destino crucificado. Y buena lección histórica sobre la fecundidad del seguimiento crucificado de Jesús de Nazaret, que confirma lo que ocurrió con Lagrange, Rahner, Congar, De Lubac… y otros mártires de la teología del preconcilio Vaticano II, reivindicados luego en el concilio.

Las peripecias y los vericuetos de esa fidelidad (que necesitó también la astucia de las serpientes sin perder la sencillez de las palomas) no son para ser evocados aquí y son suficientemente conocidos. Sólo una palabra de gratitud para los hijos de Santo Domingo que salvaron para la Iglesia esta pequeña joya y permitieron a Gustavo convertirse en hermano de su querido Bartolomé de Las Casas.

http://www.generaccion.com/usuarios/14605/gustavo-gutierrez-aqu-cuando-chorrea-chorrea-hacia-arriba