Caminos de ida y vuelta

A propòsit de mirades

2009-02-17T09:06:00.005+01:00

Mirades que maten, mirades inocents, mirades que captiven, mirades que ho diuen tot, mirades dolces, mirades perverses, mirades sinceres.

Mirades que t'encongeixen el cor, mirades que fereixen, mirades que reconforten i donen tranquilitat.

Buides, cansades, netes, rialleres, distants, tristes, fugisseres, anegades de llàgrimes, cegues, expectants, obertes, franques, serenes, lluminoses, perdudes, nervioses, tendres, callades o tant sols com un mirall que reflexa l'ànima de l'altre.

Les mirades perceben, reconeixen, revisen, fixen, aprecien, busquen, sospesen, parlen, escolten o senzillament acaricien el món però absolutament sempre són vives , tenen intenció i arriben sense necessitat de tocar-te.

Relativitat

2008-08-25T16:17:00.013+02:00

Aquest matí pensava sobre la relativitat dels fets i he recordat un escrit meu del 17 de març que vaig enviar a un ser ple de delicadesa que m'estimo molt i molt : el meu "agent literari", l'ànima més viva que he conegut.

He rebuscat entre els correus que ens varem intercanviar, més de cinc-cents, al llarg dels nostres passeigs de llums i també d'ombres, i l'he llegit de nou.

Avui goso a transcriure'l amb un petit somriure als llavis al recordar per uns instants, tantes mirades compartides.

"Diuen que tot és relatiu. Restringit o accidental o parcial. Limitat el nostre abast, a la nostra capacitat ... Condicionat d'alguna manera per l'immediat, la nostra manera de ser i per tant de mirar...

No tenim referències absolutes, estadísticament és impossible o molt improbable, arribar pels mateixos indicis a una conclusió final encara que arribem a un consens, a una anàlisi concordant dels fets. O potser sí que és possible?.

A vegades m'he preguntat com d'un mateix fet, se n'extreuen explicacions tant diverses i fins i tot divergents. Com un mateix fet, precipita una sèrie d'aconteixements com una reacció en cadena o produeix la paràlisi més severa. Com una situació ens pot arribar a semblar una exhalació o una tortura xinesa i de fet podria ser la mateixa per assimilació a altres situacions viscudes.

La relació espai-temps, la recerca de sistemes de referència que ens permetin entendre el món, sentir-nos segurs. Trobar una explicació plausible al que ens envolta com a fòrmula per a poder créixer lliurement, a voluntat. Sense peròs ni traves. Espais sense límit i sense cap carcassa que en modifiqui la seva forma. Llocs de vols clars, capbussades per firmaments. Espais de trobada sense color, estels i arcs de sant martí que il.luminen de cop el temps.

I la circumstància es fa real, palpable... Podem allargar la mà i sentir un tacte rugós, relliscós, suau o tot plegat barrejat, i juguem amb els matisos. Sentim com es filtren i com es reacciona i tot es retroalimenta. S'esvaeix el temps i l'espai, i deixen de ser. Desapareix el palpable i tant real que se sent.

La resposta doncs deu ser a l'ànima. En la seva composició, en les seves parts..., als seus ulls, les seves orelles, a la seva pell, al seu respirar i en el seu cor que lluny de ser el motor es transforma en element de mesura. Acompassat a vegades, revolucionat o mig embussat unes altres, però sempre viu...

Medir distàncies, reconéixer llocs, referir fets, calcular moments, computar instants. Buscar referències clares al nostre entendre com a forma de captar la realitat. Com una fórmula magistral que ens curi de tots els mals, l'habilitat innata de supervivència i protecció.

Has vist com sóm els humans?. Tantes cosetes a l'abast i ben poc sabem... Tant de fer servir el cap si l'ànima és molt més intel.ligent que no pas el cervell. I saps per què? . Doncs perque sap perfectament, amb la més absoluta de les certeses sense necessitat d'objectivar, el que li fa bé... m.m. "

Ulls en els ulls

2008-08-19T19:28:00.029+02:00

L'ull hi veu, l'ànima surt i a vegades mira.

Cafè...

2008-08-18T11:42:00.008+02:00

Money, money, money. Must be funny in the rich man's world. No sé si és divertit ni tampoc sóc rica, de fet sempre he pensat que els diners tenen la utilitat d'un mocador. Ah... però què passa si davant l'inminència d'un esternut no en trobes cap?. De què serveix un troç de paper si el que et cal és un trocet de metall ?. Ai...

Mentre remenava calaixos, escorcollava cada racó del despatx i buidava el bolso, he somrigut i m'ha vingut al cap la cançó. Ah... potser aquí és on rau la diversió de tot plegat o serà en cantar-la mentres constates la idiotesa de l'ésser humà. Per què carai ens cal tenir tantes coses si el que necessitem no ho tenim a l'abast!. Vés a saber...

Capficada en l'objectiu, l'ansiada cafeïna dels que ens llevem a l'alba. No..., excuses..., no cal vestir les coses com no són. Em capbusso en el costum de boira i coto fluix, frego les rutines amb tacte de vellut, tot i que me n'adono que no les necessito però quin contrasentit, les vull .

Vull tornar a repetir el gest com una i mil vegades he fet . M'incomodo però ho accepto, somric i suspiro, algun dia podré... amb el cafè i amb el que no ho és.

Surto del despatx i està ple de gent, un murmuri suau de veus i d'ordinadors, d'éssers amb les defenses baixes encara i de somriures suaus, abandono de la meva abstracció i recordo que cal buscar el que no es té, fàcil. I em prenc el cafè, negre i sense sucre, com cada dia. Avui a poc a poc, assaborint cada glopet i se'm dibuixa un somriure, demà podré?.

La llibertat. Una recerca vana o no…

2008-08-17T22:23:00.005+02:00

Ara pensava a propòsit de la frase que he sentit aquesta tarda tranquil.lament asseguda, “buscant la il.lusió de la llibertat”. En aquells moments inclús he manifestat que em sentia de lliure, quina barrabassada… Una afirmació agosarada de “listilla” , d’ingènua o d’aprenent, o tot plegat, certament… I de fet sense saber-ho no parlàvem d’això.

Però m’agrada pensar, què hi farem...?. I si ens atenem a la definició de la paraula llibertat, és a dir, a procedir segons la nostra intel.ligència i voluntat, tots ho sóm de lliures al menys alguna vegada.

Si analitzem els altres significats, normalment no sóm presoners, ni ens coaccionen normalment, ni estem tant subordinats a elements externs que fan que ens veiem abocats a actuar d’una manera contrària a la que desitjem. Ni tampoc estem obligats absolutament a tot el que fem. Però no ens sentim lliures...

Com podem sentir-nos lliures si des de que neixem i de manera instinctiva establim un vincle amb la mare , si en les primeres etapes de la vida tenim necessitat de seguretat i orientació i per tant de dependència, si més tard en el procés d’individualització ens apropem als iguals, si vivim en societat…?. Com ser capaços de gaudir-la amb aquest bagatge d’humans?. Quins mecanismes fem servir per contrarestar els efectes d’aquesta suposada manca d’individualitat?. Un altre dia en parlaré d’això perque al començar a escriure me n’he adonat que m’ha passat per alt una cosa…. la paraula il.lusió.

Aquesta és la clau, la il.lusió. L’element que precedeix a tota recerca. El motor que ens impulsa i ens avoca a caminar i a créixer com a persones. L’entusiasme, l’ alegria, l’anhel, el desig, l'esperança per veure el nostre somni fet realitat.

08-08-08

2008-08-08T12:19:00.003+02:00

Una bona data per recordar. Temptejant camins de l'empordà per evitar la "tractorada". Girasols amb el cap cot, com el de tots els companys del cotxe. L'any que vé tinc que passar per la petita carretera quan tots mirin al front, brillants i quasi desafiants com soldadets afilerats a banda i banda de la calçada, he pensat per un moment. He d'agafar una llibreteta per anotar-ho, no vull oblidar-me de tantes coses que tinc pendents, perque sé que la memòria és feble i també selectiva en certs moments.

Un comentari sobre el dia d'avui m'ha fet sortir per uns instants de la meva abstracció. És veritat que es pot disfrutar de la pau i de la felicitat eterna com he escoltat dir fa una estona al capellà ?.

Excuses de mal pagador, he pensat en sentir-ho pronunciar. Un munt de paraules vanes i fetes exprés per als qui necessiten fugir de la realitat, per als que construeixen el món a la seva mida, per als que tot i de una manera inconscient, el fan girar al seu voltant ignorants que més enllà de la pròpia mirada, sempre n'hi ha un altra. Afortunadament.

Onades...

2008-08-07T07:09:00.010+02:00

Quin silenci que es respira i tant mateix escolto el seu rum-rum constant. Però si estic lluny del mar... , com pot ser que senti les seves ondulacions fins i tot a la pell, si fa temps que vaig decidir caminar per terra ferma ?. Em deixo portar però, m'embruixa i em fa desaparèixer.

Etèrea , líquida, alegre i vital. Tenco els ulls, respiro, m'omplo de la fragància que m'arriba, deixo que la brisa m'acaricïi la pell i em deixo bressolar.

Me n'adono que encara el sento aprop i somric... Constato que sempre el portaré a dins meu, ho sé. Reconec que sempre em robarà un somriure. Sempre, un impuls d'apropar-m'hi i de deixar-lo parlar i, d'escoltar-lo en silenci .

Que té el mar que se m'emporta...?. De fet, ho sé...

Swing

2008-08-03T20:32:00.005+02:00

No havia pensat mai en aquest concepte, potser és perque avui actua la Diana Krall i estic il.lusionada.

Un regal inesperat per desconegut, com ho són sempre els veritables regals per a mi, que tenen un component màgic. Els que et provoquen el plaer de la descoberta i et permeten sorprendre’t una i altra vegada. La resta els considero presents, obsequis oferts com a mostra de consideració o d’afecte,sí, però són més formals i pautats i a vegades rutines també. Encara que no diré pas que no m’agraden.

Però tornem al swing… que és del que volia parlar ara. No sé per què que hi ha moments que se t’emporten. Instants en els que apareix un moviment acompassat que et balanceja, t’envolta ple de magnetisme i et deixes bressolar.

Com en el jazz que hi ha composicions que tenen swing, hi ha situacions i persones que tenen una cosa especial, una espècie de cadència armònica natural. Un moviment suau i sinuós que t'omple d'una espècie de tensió rítmica i dolça i et deixa plena de benestar i xispa . Això no és tenir swing…?

Vent de mar

2008-07-31T18:45:00.002+02:00

El llimoner, el mandariner i el ficus dancen frenèticament al ritme del vent. Ara aquí, ara allà… ara cap a tot arreu. La olivera resta impassible, platejada i forta. De tant en tant mou les manetes al cel com un nen que diu adéu.
Comença a caure la tarda, el sol crema encara i ens regala contrastos. Petites ombres que ens avancen el que vindrà ara… Com es respira l’estiu…

Avui és un bon dia, també...

2008-07-30T10:48:00.006+02:00

Torno a escriure... per què serà?. Em fa sentir bé i m'agrada, com l'estiu, i què és el que no m'agrada a mí...?. Ah... la sopa, sortir al matí sense prendre'm un cafè i em sembla que no gaires cosetes més.
Això pot ser realment...? Penso i no en trobo cap més, serà veritat...?. O serà que les ignoro vilment...?. Ai... no ho sé. De fet tant li fa quan el dia comença i com cada dia, les rutines ocupen el seu espai receloses de tot i de tothom. Però sempre hi ha una petita escletja que atrau la meva atenció.
El cel d'un blau intens, un somriure somnolent, un home amb les espatlles avall i que defuig la mirada, la dependenta que somriu a tort i a dret i va per feina, un company jubilat que atura sempre el cotxe de cop, em somriu i fa el signe de la victòria, invariablement, però t'arrenca un somriure. El cafè negre i sense sucre, l'aroma del cigarret barrejat amb el perfum que fa mil anys que no em posava, el raig de sol que m'entra per la finestra i fa dibuixets a terra.
Com no tenir els ulls com plats?. Com deixar escapar tantes i tantes coses?. Com no somriure encara que sigui uns instants?. Com no sentir que avui és un bon dia, també...

Intuició

2008-07-29T12:00:00.009+02:00

A vegades em pregunto el per què de moltes coses, molt sovint diria jo. Mira que sóc curiosa i el cas és que no pregunto mai, però tot té una explicació.

Observar, aguditzar els sentits, empapar-me del món, analitzar, desgranar cada mínim detall i veure com es relacionen i interactuen. Moure peça i veure el resultat. Comprovar com una paraula, un silenci o un gest encara que de manera inconscient o absent d'intenció, canvia el devenir de les coses.

Deixar parlar a aquella veueta interior a la que sovint no fem massa cas. La que anomenen sisè sentit, la que no entén de paraules, límits ni normes però fa pessigolletes a l'ànima.

La companya abnegada i fidel que calla i espera. La que parla, primer tímidament, després amb la vehemència més intensa.

Fins que la sents... i l'escoltes.... Li parles, li expliques, li agraeixes i també la recrimines per no haver estat més forta que els sentiments, la raó o la voluntat més ferma.

L'acaricies i li somrius. L'abraces i entre petons, li fas multitud de promeses. Juraments d'amants, paraules fruit d'uns instants, paraules pronunciades amb el cor, l'ànima i la pell. Un intermedi a la consciència, una finestra a la sensatesa...

On és....

2008-07-25T23:13:00.006+02:00

... el cel estrellat que embolcalla els somnis?. Qui m'agafarà la mà?. La nit cau en mig de tenebres, obscura i profunda. Inundada de calma i de la mirada més diàfana. Quina foscor però...

Silenci

2008-07-24T14:10:00.004+02:00

Desperteu... no tingueu por. Que el silenci és bell, savi i benevolent. Té la textura del vellut, mira amb ulls tendres i somriu als vents.

Es gronxa com un jonc, allarga les mans i els seus dits fan pessigolletes al cel . De tant en tant, tanca els ulls i mandreja i va i ve. Gira el cap a tort i a dret i es balanceja, al compàs del vent.

Ara juga, ara dança, sinuosament .Ara fa veure que cau i s'incorpora breument. Et parla a l'orella en un xiuxiueig, ara calla uns instants i somriu perquè sent com li acaricien els cabells .

Per què serà que sempre se m'enduu i em captiva ?.

28 d'abril

2008-04-28T17:01:00.009+02:00

Se n'ha anat amb el seu secret. De parlar greu i llarg i sempre tant silenciosa . La brillantor de la mirada, algunes vegades dolça i sempre plena de força.

Uns mots contundents en un caminar errant per un mar de somnis encreuats. Un sacrifici mut, un esperar sempre l'endemà per adonar-se més tard que absolutament res succeeix debades. I constatar que el temps se'n va, inexorablement. Ben bé que ho sé, com que el silenci encara se sent, ara més profundament.

No fan falta ales

2008-03-05T22:16:00.004+01:00

No sé ben bé per quina raó. Acabo de recordar que jo m’enlairava i volava.Somric en pensar-ho, però que n’estava de bé.

Ingràvida, els muscles esponjosos, els cabells al vent i una íntima sensació d’alliberament, no recordo res més i tant que ho tinc gravat. A la memòria de les sensacions, el veritable record .

Per que tampoc sé per quina raó, tot i que em sembla que ho hauria de saber o al menys arribar a una aproximació però ara no vull pensar, que les emocions i les sensacions permanèixen en el temps, immutables, inalienables, emparades . Preservades de tot i de tots, com petites espurnes de llum que revifen sense demanar permís.

Però resguardades, per qui o per què?. On les emmagatzemem?. A sota la pell…?. En mig de les neurones...? .Al cor…?. A l’ànima…, o potser a tot arreu o enlloc…?.

Però hi són, jo ho sé . Les busco, intento retrobar-les , una a una, i no les encerto però amb la sola visió d’un color, una fragància que s’inhala uns instants o una paraula pronunciada amb un to determinat, una nota o el no res, el ser vibra, s’enalteix, s’encongeix o senzillament s’esvaeix i retornen. Però ben mirat, des que van arribar són al mateix lloc.

Síntomas

2008-03-03T19:30:00.005+01:00

El primer síntoma de que estamos matando nuestros sueños es la falta de tiempo.
El segundo síntoma de la muerte de nuestros sueños son nuestras certezas.
El tercer síntoma de la muerte de nuestros sueños es la paz. La vida pasa a ser una tarde de domingo, sin pedirnos cosas importantes y sin exigirnos más de lo que queremos dar. Pero, en verdad, en lo íntimo de nuestro corazón, sabemos que lo que ocurrió fué que renunciamos a luchar por nuestros sueños.

Paulo Coelho

MARÇ

2008-03-01T10:58:00.003+01:00

Tant desitjat

i ja és aquí.

Tant de temps

tant lluny que el veia

i obro els ulls .

Busco senyals

exploro

i em submergeixo .

Per reconèixer

per atrapar-lo i

per endur-me'l amb mi.

Llums.

Colors.

Esplendor.

Esclats .

Un somriure floreix.

Mirant per la finestra

2008-02-24T12:28:00.004+01:00

L’únic signe de vida en un ambient gris. Vermells, grocs, blanc, lila i fúcsia en mig del verd intens. Agrupades com poms d’ofrena, disposades a commemorar, ufanoses i expectants, envoltades de força i delicadesa. Aquest matí mirava les flors…

Quant de temps d’espera, quantes transformacions, quant de temps de força continguda. Quin hivern més llarg… quin desig d’atrapar la primavera.

Gris

2008-02-20T07:30:00.012+01:00

Nunca me gustó el color gris y de repente reparé en él. De hecho absolutamente todo tiene su sentido, aun un color tan neutro.

Es el color de los metales, del hormigón y del asfalto. También de la niebla que inunda el paisaje con un vaho espeso que aturde , embota los sentidos y desorienta . Se filtra hasta el alma de forma liviana y no obstante la convierte en pesada e incluso impertinente.

Es el color de las brumas en dias de tormenta que invitan a la catarsis con semejante fuerza.

Es el color que iguala las cosas dejando que cada color conserve sus características propias pero las vuelve indeterminadas. Es el color del silencio. El cielo y el mar devienen grises en dias lluviosos y con ellos llega el hastío, la modorra, el florecer de la fantasía y la ensoñación más viva, que contrasentido.

A veces el gris atrae como un imán, envuelve el alma hasta mecerla y nos llena de brillos como un metal manso y sigiloso , las voces se disuelven y la luz reverbera.

Hacia rutas salvajes. Del idealismo y de la ingenuidad humana

2008-02-17T11:41:00.009+01:00

La búsqueda de uno mismo, de la verdad y de la felicidad. La soledad y la renuncia como vehículo y fin. La exploración más allá de lo que alcanza la vista, el valor de la ruta en sí misma como elemento facilitador para alcanzar nuestros sueños. El frágil equilibrio entre el hombre y la naturaleza.
El caminar desnudos y sin equipaje alguno, libres de vínculos pasados y bienes materiales para poder andar ligeros con la única guía de un ideal, personal y único.

Y pensaba que como en la naturaleza, todo se transforma de forma sencilla . Un devenir continuo de estadios, un suceso incesante de acontecimientos, de transformación por la interacción de los elementos. Un fluir constante y un proceso de acomodación paralelo, de ahí su fuerza.

Me pregunto a menudo el por qué de la imperiosa necesidad de los humanos en forzar ritmos en pro de un sueño, en lugar de mirar al infinito con ojos nuevos, atender a los signos y disfrutar de la ruta. Exentos de prejuicios y dogmas e incluso de sueños, porque si lo pienso con detenimiento todo se transforma, incluso los propios sueños.

MÓNS PARAL.LELS

2008-02-13T12:52:00.014+01:00

Caminar amb la mirada curiosa, disfrutar del trajecte i seguir la ratlla proposada.

Mirar al voltant, observar altres rutes que van en la mateixa direcció i, somriure en coincidir amb el que veuen altres mirades.

Gaudir de la ruta, del paisatge i de la gent, de les llums, dels sons i dels perfums que a voltes encenen l'ànima i fan que esdevingui casi etèria, volàtil com el vapor d'aigua o un líquid espiritós que s'extén i embriaga lenta però imparablement . Complaure's i deixar-se anar.

L'atmosfera, transformada i fluïda. És lleugera, càlida i suau. I amb ella, s'escapa la mà, primera, i amb ella l'ànima sencera. I acaricia una nota, un pensament, un somriure, un gest o res en concret i potser tot a la vegada. Dóna calor quan cau la foscor. Dóna impuls o senzillament escolta amb la pell, silenciosament.

La mirada sense definir, sense mirar un punt fix. Exempta de tels i vidres que emmascaren l'inesgotable paisatge a l'abast dels ulls.

Mirada infinita que, per uns instants, veu com les ratlles s'aproximen fins a tocar-se en un punt. És una quimera, les línies paral.leles mai s'ajunten.

TEMPS DE FEBRER

2008-02-12T17:08:00.004+01:00

El dia s'allarga, de mica en mica, i amb ell l'esperança de la primavera. Algun ametller florit. Floretes menudes i blanques a la vora del camí. Petits poms mig amagats, a redolç del vent, del fred i de la rosada que il.luminen l'hivern i de fet, tot és a l'espera.

Al matí, el sol s'asseu curiós en un llit de núbols de coto fluix. Rodó, d'un rosat vermellós i amb una mirada viva i tímida a l'hora, com la d'un nen que desperta a la vida.

Al migdia, acaricia i fa pessigolletes, juganer. La seva calidesa convida a deixar vagar la ment i a obrir els sentits, com les flors diminutes del camí.

Al capvespre, tanca els ulls embolcallat de rosada i deixa pas a la lluna que somriu quieta.

Llums, colors, petites pinzellades en un paisatge en el que domina el gris i marró, o potser sóc jo que ho veig així ?

JAZMIN

2008-02-10T08:07:00.001+01:00

Enraizado, inmenso, boscoso, resistente e infranqueable.
De un verde intenso y algún brote tierno mirando al cielo.
Y una sola flor...
Nívea, un tanto cabizbaja y sin embargo lustrosa.
Habita aún en un bosque desidioso, alumbrando el jardín.
Unica, desafiando a la ineluctable brisa del atardecer que llega.
Pero no desprende fragancia alguna...

lunes 11:00 am

2008-02-04T11:15:00.001+01:00

Tengo que hacer cosas, muchas cosas pendientes. Repaso la lista mentalmente, me niego a anotarlas. ¿ Para qué?, si después no las miro o tengo que buscar por todos los bolsillos el maldito papelito. ¿ Por qué las hago a veces, si después no me olvido nada?. Vete a saber...

Sin embargo, cuando encuentro alguna nota dormida en el fondo de mi bolso o en una chaqueta que hacía mil años que no usaba, me encanta leerla. Fíjate, ¿ para qué necesitaría esto ?, ¿ vendría alguien a casa?, ¿ por qué anotaría esto, si yo no lo uso?. Y a través de unas palabras, de unos recados, una lista de productos que comprar, compongo un pedacito de mi vida. Insignificante, tal vez. Anodino, puede ser. Pero sí, una parte de mi andadura.

Como esta mañana , y retomo el discurso, que andando por mi ciudad, mientras miraba los ojos de la gente y dejaba filtrar lo que acontecía a mi alrededor, atendí a mi vocecita interior que hablaba quedamente, apenas un susurro, y me dí cuenta de que era lunes.

Un joven con corbata naranja chillón y andar perdido. Una pareja joven cogidos de la mano, como quien coge un carrito de la compra. Una mujer tapada de la cabeza a los pies que miraba al infinito. La camarera con una mueca parecida a una sonrisa, que no entendía mi lenguaje. Un jubilado que hacía monerías porque al parecer le daba el sol en la cara. Un repartidor apresurado que se para de repente, casi sin poner los intermitentes , ante la sorpresa de un conductor despistado. El funcionario de correos más gris que nunca.
Ni un niño, ni un pájaro en la plaza. Ni una pizca de brisa en una mañana encapotada.

Miro y observo la ciudad, sus gentes y al cielo. No miro mi lista porque no la tengo. No repaso mentalmente porque no me apetece hacer el mínimo esfuerzo.Y me dejo llevar y decido volver a casa. A esperar, que llegue otro día.

Blau

2008-02-01T17:48:00.003+01:00

Com un safir, el cel ple d'estrelles o les aigües profundes que atreuen com un imant. No pots deixar de mirar però un íntim neguit s'apodera, notes com alguna cosa es mou a l'interior i desvies la mirada uns instants. Potser no és tant blau, t'acabes preguntant.

Tornes a mirar de nou, ara, amb el cap una mica baix. No sigui que em xucli i per si de cas se n'adona del gest, fer palès el meu recel. O un és desafiament tímid, per què no?. Com gosa passar de la veu més tendra i suau a la ferocitat més cruel?.

Podria dir que en els seus ulls blau intens, he vist xispetes. Petites llampades que et deixen cec, quiet i indefens sense haver fet res. Paralitzat com un conillet enlluernat en una carretera negra nit .

En la seva boca de dents blanquíssimes, una bafarada de foc com un drac , escopint a batzegades els mots, vocalitzant les paraules tant a poc a poc i amb tanta força amb els llavis tancats, que semblaria tenir por a perdre tant preciosos incisius.

El tupé atzabeja, dret, molt dret, com el d'un gall de baralla. Els filets de plata dels cabells, brillants com estels il.luminant la pedra de lluna que duu sempre penjada al pit i que no es mou d'entre els seus voluminosos i ben treballats pectorals.

En les seves mans grosses i ben proporcionades he notat la força d'aquest estrany ser, tocant les espatlles després de l'asalt o mentre mires sense mirar, com un expert en imposició de mans. En la seva veu refrescant i tranquilitzadora, una brisa que t'impulsa i t'eleva fins a volar.

Home excèntric, ell s'anomena artista o bohemi i no ho és. De paraula contundent , esperada abans de sentir-la. Venerada pel seu magnetisme personal. Profunda i també temuda per què no, per la seva crueltat en posar a l'abast dels ulls la realitat i per la manca de por a fer mal.

Tot ho arregla amb un somriure, un to de veu suau i la seva característica imposició de mans. I una mirada líquida, quasi transparent com si el que tingués la ferida fós ell. I tu, babau , com quan eres petit i t'havies fet mal, a punt de trencar el plor amb els ulls amarats de llàgrimes esperant amb la mirada al cel com implorant, la bufadeta, l'abraçada o el caramel.

Busca l'armonia de l'univers i que passa forçosament per un mateix, aquest és el seu missatge encobert . I què pot saber un adolescent vulnerable als vents i amb la sensibilitat a flor de pell?.

Què deu fer?. Com viu el present un home així? . I el tornes a mirar amb el cap baix, ara de reull per a que no et pugui enxampar i , pel passadís camina sovint amb el cap cot. Li pesa la pedra de lluna o és el jersei multicolor immens ?.

Parla de la vida, de la mort. De la força de la ment i de la necessitat d'observar, de deixar filtrar el que ens envolta i sentir. No us oblideu de sentir, aquesta és la clau de tot, repeteix sovint. D'acceptar el present com element per forjar el devenir. No és un contrasentit, em pregunto jo.

Pinta quadres immesos que ens mostra en diapositives, permet l'entrada a les tertúlies al seu estudi als qui el miren entre abstrets i embadalits.

Vies paral.leles que sempre ho són encara que les miris amb el cap enrere i ulls mig clucs, i no és defecte de tècnica, no... Nines trencades en algun racó en algun d'ells. Figures humanes amb la musculatura evident. Pinzellades de blau molt intens, amb petits traços vermells, taronges i verds. Plasma en la tela, els seus dimonis interns i s'humanitza.