Canvi de posició

El pitjor dia de la meva vida (exagero, evidentment)

2008-06-02T23:28:00.003+02:00

No fa gaire, poc més d'un mes, a mi també em va passar una cosa semblant a això...

... putu router!

P.D.: Sí, confessa! Pel simple fet d'estar perdent el temps mirant pàgines improductives a internet, tu també ets una mica Enjuto Mojamuto!

¡Borja, como te ajogues te mato!

2008-05-30T19:34:00.005+02:00

Precisament no és aquesta la millor cançó de Joaquin Sabina, però s'ha de reconèixer que se li va anar una mica l'olla quan la va composar. Potser és per això que som molts a qui la lletra de Como te digo una "Co" te digo la "O" ens sembla una de les més divertides d'un cantautor espanyol.

I és que aquest monòleg de la mare del Borja a la platja és hil·larant!

Ven acá pacá, Borja, la toalla,
¿qué te has hecho en la frente?
¿Tú has visto qué cruz?
Bueno, Ana María
bésame a Vicente.
Carretera y manta,
lo que es otro día
nos traemos del súper las fantas.

Acaba de llegir la lletra fent clic aquí.

"Sultans of Swing"... amb guitarra acústica!

2008-05-28T18:09:00.002+02:00

Voltant fa poc per internet vaig poder trobar aquesta actuació del guitarrista i compositor Pedro Javier González al Soave Guitar Festival de 2005.

No, no és cap ex-membre dels Dire Straits. Però no per això aquesta versió de Sultans of Swing amb guitarra espanyola acústica, bateria i baix elèctric no deixa de ser molt bona. I el solo de guitarra (a partir del minut 5:20), imprescindible.

Per cert, si tens la mala sort de no conèixer encara Sultans of Swing, ara tens una bona oportunitat per redimir els teus pecats musicals. Sort en tens de mi!

You step inside but you don't see too many faces
coming in out of the rain to hear the jazz go down...

Si em truqueu al mòbil, sonaran els acords d'aquesta cançó. M'encanta.

Kraljevi Ulice i 75Cent... per una Eurovisió diferent!

2008-05-25T17:50:00.004+02:00

Ahir, com molts altres seguidors del moviment freak, vaig respondre a la crida de veure el Festival d'Eurovisió. Poques coses a remarcar: un guanyador realment lamentable (un personatge tirat al terra que no afinava ni una, un pringat fent veure que "tocava" el violí i un pavu amb "patins sobre gel però sense gel"), el fenòmen grec de Kalomira (molt guapa però jo no ballo gaire pitjor) i la cançó de la noruega Maria Hauskaas, que en èpoques no tant llunyanes hagués guanyat de carrer. Aquesta darrera actuació, tot i que menys innovadora, em va agradar força més. Però, sigui com sigui, totes elles segueixen un esquema semblant... i en anglès! I això fa perdre molt a un espectacle que podria ser molt interessant.

En canvi, la sensació que em va portar l'actuació de Croàcia era completament diferent. El que aparentment semblava una altra frikada-crítica d'Eurovisió no era ben bé així! Primer de tot va aparèixer un senyor, a qui ràpidament vaig batejar com a "Compay Segundo croata", dient coses impossibles d'entendre (senyal que no parlava en anglès!) i, de sobte comença a sonar un violí i un acordió posant en dubte si realment ens volien situar a la Plaça del Mercat de Zagreb o a un bar de Buenos Aires. Una cançó de format força tradicional... i en llengua pròpia! I cap al final, un altre moment original: un solo d'ampolles de vi... sí, i afinades cadascuna segons el contingut.

Aquests tres minuts de Kraljevi Ulice i 75Cent ("els reis del carrer") em van fer pensar en com desaprofiten aquesta plataforma teòricament musical els molts altres països que tenen la sort de poder ser-hi presents i que es neguen a mostrar a Europa res de la seva cultura arribant a amagar, fins i tot, la llengua. En canvi, considero que Croàcia es mereix els meus dotze punts!

Us recomano, però, el videoclip de la cançó que van cantar a Eurovisió: Romanca. No us perdeu en "Compay croat" fent de DJ cap al final del vídeo!

El veritable autor del "Txiki-txiki"

2008-05-24T13:50:00.005+02:00

Estem immersos en una de les jornades més curioses que mai s'han viscut. El moviment friki espanyol tindrà aquesta nit els seus tres minuts de glòria en la final d'Eurovisió a Belgrad (Sèrbia).

Aconseguirà en Rodolfo Chikilicuatre el seu objectiu d'igualar la primera posició de que en el seu dia van aconseguir artistes com Remedios Amaya (1983) o Lydia (1999) (encara deu maldir qui va gosar obligar-la a vestir-se d'Agatha Ruiz de la Prada)? Evidentment, em refereixo a la primera posició... per la cua! Aquest és el veritable objectiu!

Sí, podem!

Però el document que ha obert la caixa dels trons és el que qüestiona l'autenticitat de l'autoria del Chiki-chiki. Tal i com el La-la-la de Massiel va ser composat originàriament en català per Joan Manuel Serrat (ho podeu comprovar aquí), sembla ser que el Chiki-chiki realment s'escriu Estaca-txiki i va ser composat pel un dels cantants més elogiats a aquest bloc: Lluís Llach.

Un altre gran resultat del periodisme d'investigació del programa Polònia de TV3.

Seguirem somniant...

2008-05-20T21:15:00.005+02:00

Imatges que porten bons records...

... moments per seguir somniant.

Hi ha un home que ha marxat de casa
Que no ha acceptat la rendició
Un home en braços del seu àngel
Hi ha algú que ja ha vençut la por.
(...)
Seguirem somiant
Escoltarem la llum
Mentre el món és mou sense els teus ulls.

Campanades a morts

2008-05-18T14:09:00.007+02:00

Què deu passar per la ment d'algú que es creu amb el poder de treure la vida a algú altre? El segrest, maltracte i assassinat de la pròpia família. No fer res davant la mort dels propis conciutadans sota la runa d'un terratrèmol o per la manca d'aliments deguda a un tifó. Imposar la guerra i la mort en nom de la llibertat i de la lluita contra el terrorisme. Matar en nom de l'amor.

Són contextos diferents al de la cançó de'n Lluís Llach, però aquestes paraules haurien de perseguir la consciència d'aquell qui mata:

Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Aquestes paraules haurien de ser, dia rere dia, la condemna eterna pel luxe de creure's amb el poder de decidir sobre la vida dels altres: assassins!

Campanades a morts
Lluís Llach (1977)

I

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

I el poble es recull
quan el lament s'acosta,
ja són tres penes més
que hem de dur a la memòria.

Campanades a morts
per les tres boques closes,
ai d'aquell trobador
que oblidés les tres notes!

Qui ha tallat tot l'alè
d'aquests cossos tan joves,
sense cap més tresor
que la raó dels que ploren?

Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

II

Obriu-me el ventre
pel seu repòs,
dels meus jardins
porteu les millors flors.

Per aquests homes
caveu-me fons,
i en el meu cos
hi graveu el seu nom.

Que cap oratge
desvetllí el son
d'aquells que han mort
sense tenir el cap cot.

III

Disset anys només
i tu tan vell;
gelós de la llum dels seus ulls,
has volgut tancar ses parpelles,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que del seu cos tenim record
i cada nit aprendrem a estimar-lo.

Disset anys només
i tu tan vell;
impotent per l'amor que ell tenia,
li has donat la mort per companya,
però no podràs, que per allò que ell va estimar,
el nostres cos sempre estarà en primavera.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

IV

La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres,
i els homes anaren cap a elles.
Cadascú fou un mot
del victoriós poema.

Concert per piano núm.1 de Txaikovski... a sac!

2008-05-17T16:10:00.008+02:00

Sempre he trobat molt interessant la varietat de criteris a l'hora de transcriure un nom propi a una llengua amb alfabet diferent. I és que a quan he volgut posar títol a l'entrada d'avui he dubtat de com escriure el nom del famós músic rus Пётр Ильич Чайкóвский en el nostre alfabet. Serà Tchaikovsky? Potser queda més nostrat escriure Xaikòvski? Hi ha algun filòleg a la sala? Al final he optat en fer cas a la nostra (no sempre) amiga Vikipèdia i fer servir la transcripció Piotr Ilitx Txaikovski. I punt!

Tot i no ser habitual en mi, avui m´he fixat més en els concerts per piano i orquestra que en els de violí. Però és que fins fa poc no tenía notícia de que els famosos còmics britànics Monty Python sabessin tocar tant... a sac! Espero que gaudiu d'aquesta difícil interpretació del conegut fragment inicial del Concert per a piano núm. 1 de Txaikovski.

Després de veure el vídeo em permeto fer tres petites reflexions:

Primera: què grans que són els Monty Python!
Segona: si ets pianista, t'envio una abraçada. Jo també t'estimo!
Tercera: no us perdeu, ara sí, la interpretació d'aquest famosíssim concert per part de la prestigiosa pianista argentina Martha Argerich l'any 2001 al Japó: clic aquí. Probablement és millor que la dels Monty Python, però de ben segur que mai no gosarà tocar aquesta obra sortint d'un sac. That's why I love Python!

Violí a tota corda!

2008-05-13T18:12:00.003+02:00

Chuan Yun Li: aquest és el nom d'un dels violinistes més curiosos i sorprenents dels que he trobat al YouTube.

Tot i que no es pot comparar a la majoria de musics que he anat recomenant a aquest bloc, és cert que desitjaria tocar la meitat de bé de com toca aquest violinista xinès. Feu sinò un cop d'ull a la seva interpretació de la Fantasia de Carmen de Pablo Sarasate.

Però el que el fa més especial són els seus bisos, que podriem situar en un terme mig entre el virtuosisme i el freakisme. Si mai no heu vist un violí tocat a quatre cordes alhora, ara teniu una bona oportunitat.

Encara no en teniu prou? Si t'agraden els instruments de corda, els freaks, o simplement enyores els videojocs de la teva infantesa, no et perdis la interpretació de Super Mario.

Ja torno a estar connectat amb el món!

2008-05-09T17:20:00.005+02:00

Doncs sí, per fi Telefònica s'ha dignat a enviar el nou router que feia setmanes que esperavem. Així doncs, torno a estar connectat amb el món, amb tres propòsits:

1r propòsit: Reactivar aquest bloc.
2n propòsit: No perdre l'estona addicional de son que he guanyat aquestes darreres nits gràcies a la pèrdua de la connexió a internet.
3r propòsit: Navegar i somniar...

Moltes gràcies als que heu seguit entrant cosetes, frikades o anades d'olla noves. Això segueix!

"Esos locos que corren"

2008-04-22T11:07:00.008+02:00

Darrerament estic sofrint un boicot de Telefònica a la connexió d'internet de casa, i això fa que no pugui actualitzar tranquilament el bloc. Però no vull perdre la oportunitat de recomenar-vos un text molt interessant que ens ha fet arribar en Jordi, un boig que corre.

Tot i que la meva relació amb l'esport és bastant deficient, trobo que m'ha agradat força aquest relat.

Esos locos que corren
Marciano Durán, escritor uruguayo

Yo los conozco.
Los he visto muchas veces.
Son raros.
Algunos salen temprano a la mañana y se empeñan en ganarle al sol.
Otros se insolan al mediodía, se cansan a la tarde o intentan que no los atropelle un camión por la noche.
Están locos.
En verano corren, trotan, transpiran, se deshidratan y finalmente se cansan... sólo para disfrutar del descanso.
En invierno se tapan, se abrigan, se quejan, se enfrían, se resfrían y dejan que la lluvia les moje la cara.
Yo los he visto.
Pasan rápido por la rambla, despacio entre los árboles, serpentean caminos de tierra, trepan cuestas empedradas, trotan en la banquina de una carretera perdida, esquivan olas en la playa, cruzan puentes de madera, pisan hojas secas, suben cerros, saltan charcos, atraviesan parques, se molestan con los autos que no frenan, disparan de un perro y corren, corren y corren.
Escuchan música que acompaña el ritmo de sus piernas, escuchan a los horneros y a las gaviotas, escuchan sus latidos y su propia respiración, miran hacia delante, miran sus pies, huelen el viento que pasó por los eucaliptos, la brisa que salió de los naranjos, respiran el aire que llega de los pinos y entreparan cuando pasan frente a los jazmines.
Yo los he visto.
No están bien de la cabeza.
Usan championes con aire y zapatillas de marca, corren descalzos o gastan calzados.
Traspiran camisetas, calzan gorras y miden una y otra vez su propio tiempo. Están tratando de ganarle a alguien.
Trotan con el cuerpo flojo, pasan a la del perro blanco, pican después de la columna, buscan una canilla para refrescarse... y siguen.
Se inscriben en todas las carreras... pero no ganan ninguna.
Empiezan a correrla en la noche anterior, sueñan que trotan y a la mañana se levantan como niños en Día de Reyes.
Han preparado la ropa que descansa sobre una silla, como lo hacían en su infancia en víspera de vacaciones.
El día antes de la carrera comen pastas y no toman alcohol, pero se premian con descaro y con asado apenas termina la competencia.
Nunca pude calcularles la edad pero seguramente tienen entre 15 y 85 años. Son hombres y mujeres.
No están bien.
Se anotan en carreras de ocho o diez kilómetros y antes de empezar saben que no podrán ganar aunque falten todos los demás.
Estrenan ansiedad en cada salida y unos minutos antes de la largada necesitan ir al baño.
Ajustan su cronómetro y tratan de ubicar a los cuatro o cinco a los que hay que ganarles.
Son sus referencias de carrera: "Cinco que corren parecido a mí". Ganarle a uno solo de ellos será suficiente para dormir a la noche con una sonrisa.
Disfrutan cuando pasan a otro corredor... pero lo alientan, le dicen que falta poco y le piden que no afloje.
Preguntan por el puesto de hidratación y se enojan porque no aparece.
Están locos, ellos saben que en sus casas tienen el agua que quieran, sin esperar que se la entregue un niño que levanta un vaso cuando pasan.
Se quejan del sol que los mata o de la lluvia que no los deja ver.
Están mal, ellos saben que allí cerca está la sombra de un sauce o el resguardo de un alero.
No las preparan... pero tienen todas las excusas para el momento en que llegan a la meta.
No las preparan...son parte de ellos.
El viento en contra, no corría una gota de aire, el calzado nuevo, el circuito mal medido, los que largan caminando adelante y no te dejan pasar, el cumpleaños que fuimos anoche, la llaga en el pie derecho de la costura de la media nueva, la rodilla que me volvió a traicionar, arranqué demasiado rápido, no dieron agua, al llegar iba a picar pero no quise.
Disfrutan al largar, disfrutan al correr y cuando llegan disfrutan de levantar los brazos porque dicen que lo han conseguido.
¡Qué ganaron una vez más! No se dieron cuenta de que apenas si perdieron con un centenar o un millar de personas... pero insisten con que volvieron a ganar. Son raros. Se inventan una meta en cada carrera.
Se ganan a sí mismos, a los que insisten en mirarlos desde la vereda, a los que los miran por televisión y a los que ni siquiera saben que hay locos que corren.
Les tiemblan las manos cuando se pinchan la ropa al colocarse el número, simplemente por que no están bien. Los he visto pasar.
Les duelen las piernas, se acalambran, les cuesta respirar, tienen puntadas en el costado... pero siguen.
A medida que avanzan en la carrera los músculos sufren más y más, la cara se les desfigura, la transpiración corre por sus caras, las puntadas empiezan a repetirse y dos kilómetros antes de la llegada comienzan a preguntarse que están haciendo allí.
¿Por qué no ser uno de los cuerdos que aplauden desde la vereda?
Están locos.
Yo los conozco bien.
Cuando llegan se abrazan de su mujer o de su esposo que disimulan a puro amor la transpiración en su cara y en su cuerpo.
Los esperan sus hijos y hasta algún nieto o algún abuelo les pega un grito solidario cuando atraviesan la meta.
Llevan un cartel en la frente que apaga y prende que dice "Llegué -Tarea Cumplida".
Apenas llegan toman agua y se mojan la cabeza, se tiran en el pasto a reponerse pero se paran enseguida porque lo saludan los que llegaron antes.
Se vuelven a tirar y otra vez se paran porque van a saludar a los que llegan después que ellos. Intentan tirar una pared con las dos manos, suben su pierna desde el tobillo, abrazan a otro loco que llega más transpirado que ellos.
Los he visto muchas veces.
Están mal de la cabeza.
Miran con cariño y sin lástima al que llega diez minutos después, respetan al último y al penúltimo porque dicen que son respetados por el primero y por el segundo.
Disfrutan de los aplausos aunque vengan cerrando la marcha ganándole solamente a la ambulancia o al tipo de la moto.
Se agrupan por equipos y viajan 200 kilómetros para correr 10. Compran todas las fotos que les sacan y no advierten que son iguales a las de la carrera anterior.
Cuelgan sus medallas en lugares de la casa en que la visita pueda verlas y tengan que preguntar.
Están mal. -Esta es del mes pasado- dicen tratando de usar su tono más humilde. -Esta es la primera que gané- dicen omitiendo informar que esa se la entregaban a todos, incluyendo al que llegaba último y al inspector de tránsito.
Dos días después de la carrera ya están tempranito saltando charcos, subiendo cordones, braceando rítmicamente, saludando ciclistas, golpeando las palmas de las manos de los colegas que se cruzan.
Dicen que pocas personas por estos tiempos son capaces de estar solos -consigo mismo- una hora por día.
Dicen que los pescadores, los nadadores y algunos más.
Dicen que la gente no se banca tanto silencio.
Dicen que ellos lo disfrutan.
Dicen que proyectan y hacen balances, que se arrepienten y se congratulan, se cuestionan, preparan sus días mientras corren y conversan sin miedos con ellos mismos.
Dicen que el resto busca excusas para estar siempre acompañado.
Están mal de la cabeza.
Yo los he visto.
Algunos solo caminan... pero un día... cuando nadie los mira, se animan y trotan un poquito.
En unos meses empezarán a transformarse y quedarán tan locos como ellos.
Estiran, se miran, giran, respiran, suspiran y se tiran.
Pican, frenan y vuelven a picar.
Me parece que quieren ganarle a la muerte.
Ellos dicen que quieren ganarle a la vida.
Están completamente locos.

Alguna cosa millor que riure? ... i 100!!!

2008-04-17T18:19:00.005+02:00

Aquí teniu en Godoy explicant cosetes d'animals...

Teníamos un perro. Un perro listo, inteligente. Un perro al que tu le decías: "¡Qué! ¿Vienes o no vienes?". ¡Y el perro venía, o no venía!

Alguns acudits són massa fàcils. Però també n'hi han de més treballats, surrealistes o, senzillament, intel·ligents. Ara bé, crec que hi ha una cosa millor que riure amb una comèdia o un monòleg d'humor: veure com algú més riu i somriu amb tu.

Per cert, ja he arribat a les 100 entrades a aquest bloc Canvi de posició. Un recull de cosetes, músiques, sentiments o simplement anades d'olla que he volgut compartir amb tots els que per aquest racó d'internet us heu anat passant. Moltes gràcies!

Katie Melua - Thank you, stars (Piece by Piece)

Gràcies!

2008-04-13T23:13:00.002+02:00

A la llera del riu Elba

2008-04-12T14:38:00.004+02:00

Encara sovint recordo les tardes i nit que ja fa tres anyets vaig poder gaudir amb bona companyia a la llera del riu Elba, a Dresden. Estones per xerrar, pero beure una Radeberger, per fer barbacoes o, senzillament, per vaguejar en temps d'Erasmus.

I és que la gran superfície d'herba i el magnífic paissatge conviden a passar-hi les estones de Sol i les nits temperades de la primavera i l'estiu. Ja vaig comentar el passat 27/01/08 unes fotos molt maques que em van portar uns grans records. Fotos de l'indret que per a molts alemanys (i per molts no-alemanys com jo) és potser la "postal" més bonica del seu país.

Per això tinc la següent foto com a fons d'escriptori al portàtil amb el que us estic escrivint:

Foto pròpia - Dresden, juliol 2005.

I a què ve aquest rotllo tant repetitiu per part meva? Doncs m'ha tornat a venir de gust tornar a recordar bons moments després de trobar un vídeo al YouTube, en el que els nens del Kreutzchor de Dresden (un dels cors de veus blanques més importants d'Europa) canten in situ les bondats d'aquest racó de món. Un homenatge merescut.

Dresdner Kreuzchor - "Im schönsten Wiesengrunde", Elbwiesen 2006

Im schönsten Wiesengrunde
Ist meiner Heimat Haus,
Da zog ich manche Stunde
Ins Tal hinaus.
Dich mein stilles Tal
Grüß ich tausendmal!
Da zog ich manche Stunde
Ins Tal hinaus.

Concert triple de Beethoven: una bona entrada als 27

2008-04-09T18:59:00.010+02:00

Em ve de gust un petit caprici musical. I, veient que la data d'avui coincideix amb la data que apareix a la meva presentació de la part dreta d'aquest bloc, me l'autoregalaré! Algun dia hauriem de parlar dels autoregals: què bé que senten! I és que sempre t'agraden!

En més d'una ocasió ja he escrit sobre el violinista Itzahk Perlman i el violoncelista Yo-Yo Ma. Podeu veure els escrits del dia 22/01/08 (A classe amb l'Itzhak Pelman), del 28/01/08 (Astor Piazzola al cello de Yo-Yo Ma) i del 30/01/08 (Yo-Yo Ma amb el quartet de "Sesame Street"). En aquesta ocasió, acompanyats pel pianista i director Daniel Baremboim, us recomano la interpretació del primer temps (allegro) del Concert Triple per violí, violoncel i piano de L.v.Beethoven. De fet, crec recordar haver-ne fet ja algun comentari, però mai havia penjat cap vídeo (cada cop hi han més vídeos capats a YouTube).

Podriem dir que aquest és un concert poc simfònic, on els protagonistes dialoguen entre si en una lluita gairebé constant. Una obra molt agradable de sentir, amb uns intèrprets de luxe.

L.v.Beethoven - Triple Concerto - 1.Allegro
I.Perlman, Yo-Yo Ma, D.Baremboim.

Sí, la introducció de l'orquestra és llarga, però no us deixeu emportar tant ràpidament per la impaciència. Si t'agrada la música, no t'empenediràs d'aquests màgics "minuts d'espera".

Edito 12/04/08: Si voleu veure la continuació del concert, cliqueu els següents enllaços:

2n temps - Adagio
3r temps - Rondo alla polacca: fragments 1/3, 2/3 i 3/3.

(Ode) an die Arbeit: una oda al treball

2008-04-06T19:14:00.005+02:00

Sí, ja s'acaben els dies de descans, de desconnexió. Ha estat aquest un altre cap de setmana ple de bons moments i de noves sensacions. Uns dies de bones companyies, de grans (potser masses) àpats, i condimentat amb uns tocs de passió. És avui un d'aquells diumenges en que és difícil aguantar el somriure quan penses en els darrers dies de festa.

Però demà és dilluns, i també n'hem d'estar contents. Tal com canten els Wir sind Helden a la seva cançó (Ode) an die Arbeit (disc Soundso, 2007): "sense feina la vida estaria buida, per això canto cansat la meva petita oda al treball". Sigui dit.

Sag mal - Du hast doch grade nichts zu tun
Erklär mir Arbeit -
Arbeit? Ja.
Arbeit mein Freund
- Das wird Arbeit

Na los

Na gut:
Also was das Schaf da mit dem Gras macht:
Keine Arbeit - Ach?
Was man später mit dem Schaf macht
Das ist Arbeit - Aha
Generell alles was Spaßl; macht:
Keine Arbeit - Och
Generell was man im Gras macht
Keine Arbeit - Ach so

Wir singen:
Ohne Arbeit wär das Leben öde
Also sing ich müde meine kleine Ode
An die Arbeit

La lletra segueix aquí.

Aquest estiu... aigua del Volga!

2008-04-04T10:54:00.002+02:00

Font: Ferreres - El Periódico de Catalunya (04/04/2008)

Ja el tenim aquí... Ibiza 2008

2008-04-03T23:20:00.004+02:00

No és un cotxe més. És un model molt important, pel que representa i perquè sense ell, la primera empresa industrial de Catalunya, així com tota l'activitat productiva que genera al seu voltant, no serien el que són.

Ja el tenim de nou entre nosaltres. Renovat, més agressiu i amb previsió d'èxit. Llarga vida al Nou Seat Ibiza!

Alguns pensareu que faig propaganda. Però... a qui no li agrada parlar dels projectes en què ha participat quan surten a la llum?

Zoran Mušič i la música de Bach

2008-03-30T21:38:00.010+02:00

Una tarda de sensacions.

La sensació de descobrir una part de la personalitat d'un pintor eslové a través dels seus dibuixos i pintures, documents de primera mà de la ment i el sentiment d'una persona que ha conviscut amb la mort de ben a prop. Zoran Mušič un exemple més dels milers de persones humanes que, tot i haver sobreviscut a la barbàrie nazi, mai no han pogut treure's de sobre els records d'uns mesos de les seves vides a l'infern dels camps d'extermini. Aquest article d'Anton Castro resumeix en poques línies els moments clau de la vida d'aquest pintor que desconeixia fins ahir.

La música és i serà sempre per mi una de les més grans sensacions. I si vé de la mà de Bach, l'èxit és assegurat. Emulant l'expressió d'un conegut anunci de televisió: "Compartir una ària de La Passió segons Sant Mateu de J.S.Bach davant d'una xocolata calenta no té preu".

Sé que cap d'aquests bons moments han estat la sensació més important de la tarda d'ahir. Però el que sí que tinc clar és que aquest ha estat un dia important. Tres horetes per compartir i per recordar. I les que queden per endavant.

Zoran Mušič - Cavallini, 1953

J.S.Bach - La Passió segons Sant Mateu: Ària "Erbarme dich"

Erbarme dich, mein Gott,
Um meiner Zähren willen.
Schaue hier,
Herz und Auge weinen vor dir bitterlich.
Erbarme dich!

Les bromes massives d'"Improv Everywhere"

2008-03-24T22:39:00.003+01:00

Tot just aquesta tarda he arribat de la breu ruta per terres irlandeses i una de les poques coses que he fet ha estat sortir a prendre un cafè. He aprofitat per fullejar El Periódico i, a part dels titulars del dia i de les seves habituals notícies groguenques, hi he trobat un petit reportage que m'ha encuriosit: les bromes d'Improve Everywhere.

Tots hem vist a la televisió programes de càmera oculta, però de ben segur que mai amb bromes tan sofisticades i amb tants actors en escena com les d'aquesta gent. Us recomano que feu un cop d'ull a aquest curiós article (clic aquí) i que veieu el següent resum de la que probablement sigui la broma més celebrada d'aquest grup. La sensació de veure com s'atura el temps a una gran estació de trens ha de ser difícil de descriure. A Catalunya també passa això... però els actors són trens (l'acudit era fàcil, ho sé!).

Encara en voleu més? Feu una ullada a la seva llista de missions portades a terme fins a data d'avui.

Demà em sona el espertador a les sis. Espero que poguem reprendre la vostra vida quotidiana amb la màxima energia possible... entre tots ho aconseguirem!

Passatgers amb destinació Irlanda... embarquin!

2008-03-20T13:18:00.005+01:00

Ja falten poquetes hores! I jo encara he de fer la maleta... així que faré un darrer i ràpid cop d'ull a aquest bloc per desitjar-vos un bon cap de setmana llarg (hi ha qui en diu vacances de Setmana Santa) i que, sobretot, pogueu desconnectar de les preocupcions del dia a dia.

Música: Bothy Bandy - "Garráin Ghlasa na héireann"
(Green Groves Of Ireland)

Torno d'aquí quatre dies mal comptats, després de creuar l'illa de sud a nord. Parteixo de la convicció que serà un viatge fugaç, massa curt. Però estic convençut també de que més endavant ja hi haurà oportunitat de gaudir d'aquest país a amb el temps que, de ben segur, es mereix.

Enviaré un senyal als meus contactes irlandesos perquè vagin preparant la Guiness que farà les funcions de la cinta que s'acostuma a tallar a les innauguracions. Salut!

Erasoul... by Eloi & Co.

2008-03-18T22:58:00.004+01:00

Actualització de luxe! Avui és un d'aquells dies en què les entrades del bloc m'arriben fetes... aquesta vegada de la mà de l'Eloi que, mitjançant la resposta a un mail, ens proposa el següent vídeo musical.

Com que encara no he vist ni escoltat res més que aquesta gravació, robaré la presentació que fa al seu bloc el bateria d'aquest grup anomenat Erasoul:

Expressar-nos, riure, divertir-nos, compartir... fer música en definitiva és el que volem aquest trio que em creat recentment, encara que ja portem un llarg bagatge junts, tocant i fent cervecetes al bar de la cantonada. Aquí teniu una petita demo d’un medley que vam gravar i que espero que us agradi. Això és el més light que tenim, estem arranjant tot tipus de temes de Ray Charles, Stevie Wonder, Nirvana, etc…tenim moltes sorpresetes que oferir-vos. Esperem fer-ho ben aviat!

Anirem penjant els temes al nostre myspace: http://www.myspace.com/erasoultrio

Components d'Erasoul Trio:
J.A. Hernández: Veu i Guitarra elèctrica
J.J. Caro: Teclats
Eloi López-Oltra: Bateria

Doncs fins aquí una altra actualització gentilesa de la sempre admirada funció copy+paste. Espero que aquesta gent segueixi passant-s'ho bé fent música i a veure si algun dia em deixo caure per algun bolo. De moment, l'únic contacte que he tingut amb aquest trio (no malpenseu) és corroborant el comentari de les cervesetes dels bars (ara sí que podeu malpensar). Quan farem la propera?

Jo (tampoc) estic boig

2008-03-16T16:44:00.006+01:00

Juanjo Sáez - Cosas de artistas
Font: El Periódico de Catalunya - 16/3/2008 (enllaç aquí)

P.D.: "Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica" by Salvador Dalí... clic aquí.

Facebook... ¡a lo loco!

2008-03-13T21:33:00.004+01:00

Ja estic fitxat! Després d'alguns intents per part de tres o quatre amics perquè m'introduís a la seva secta, puc confessar que ja hi he caigut de quatre potes... m'he registrat al Facebook.

Encara no sé que em reportarà aquesta xarxa de contactes, però el que sí que de moment puc assegurar és que la velocitat amb la que et trobes gent que fa anys que no veus és realment sorprenent. Tot just fa un dia que hi sóc i ja m'he trobat amb una vintena de coneguts... i això va pujant i ja tinc alguns missatges pendents de resposta.

Evidentment, sou lliures d'agregar-me. Tant sols heu de buscar el meu nom al buscador, o bé fer clic aquí.

Encara és d'hora per valorar la seva utilitat, però començo a passar-m'ho bé quan llegeixo comentaris com aquest:

Qué pasa nen! Vaya tela, eres mi vecino y te tengo que ver por aquí... Un abrazo!

Qui ho havia de dir que la Web 2.0 ens portaria cap a situacions surrealistes com aquesta...

Ups! He dit surrealista? Vaja, això em torna a portar bons records d'El milagro de P.Tinto. I és que no hi ha cap mena de dubte... ¡a lo loco se vive mejor!

Cap de setmana surrealista... "paseando con papá"

2008-03-10T21:29:00.006+01:00

Aquest ha estat un cap de setmana força complet. A més de la representació de La Passió i de les eleccions generals, han tigut lloc els aniversaris de la Núria i el Dani, així com la celebració dels 72... ai no, dels 27 anys del Raimon, l'"abuelo" que accedeix a que pugui aconseguir els meus capricis sempre que hem voltat per Europa (tot i que a aquesta edat ja "chochea"). No cal dir que a tots ells els desitjo el millor.

Abans, però, una bona colla vam seguir la crida de la Laia per fer una excursioneta. A més de la monumental calçotada a El Pont d'Armentera, que tenint en compte la complicada digestió posterior podriem valorar com a "realista", vam poder portar a terme també un parell de visites que només podrien ser definides com a "surrealistes" o bé, com a mínim, curioses. En properes actualitzacions en faré algun comentari. Ara per ara, en donaré només una pista per cadascun dels llocs visitats: "Sakya Tashi Ling" i "¡puños fuera!".

Això sí, mentre duri l'espera, podeu gaudir d'algunes imatges de la pel·lícula El milagro de P.Tinto que és, segons la meva humil opinió, l'obra mestra de l'humor surrealista espanyol. Si encara no l'heu vist i voleu riure de valent sense caure en l'acudit fàcil, us la recomano. En particular, la seva banda sonora és realment divertida, versionant cançons que ronden el mig segle de vida d'una forma completament addient amb el desenvolupament de la història de la família P.Tinto. La cançó del següent vídeo és "Paseando con papá" i la vam poder escoltar al cotxe volvito de l'Aïda: música surrealista per una excursió surrealista. Tralarí, tralarí!

Ups... gairebé me n'oblidava de molts altres moments surrealistes del cap de setmana: l'ambient de Champions League al carrer Gènova de Madrid, el resultat del PSC a Catalunya (encara algú es frega els ulls), i també ell, el més gran...

el gran triomfador!