Catalunya OPINA.com - la web d'opinió de la societat civil catalana

Espai Hayek. Sopar-debat amb Vicent Sanchis. (Sabadell, dc. 15/07)

Fri, 10 Jul 2009 08:21:00 +0000

L’Espai Hayek organitza un sopar-debat amb Vicent Sanchís que tindrà lloc el dimecres 15 de juliol a les 21.00 h. per parlar sobre “Els Mitjans de Comunicació a Catalunya: present i futur”.

Vicent Sanchís ha treballat i col•laborat en distintes publicacions i editorials; ha estat redactor i director de la revista "El Temps"; director de la revista "Setze", suplement en català de "Cambio 16"; director del diari "El Observador"; guionista i director de distints programes televisius ("Converses sobre Catalunya", "Pares i fills", "Così Cosà", "Stromboli"...) director del diari AVUI i president del Consell Editorial de la Corporació Catalana de Comunicació. Actualment és Director de Barça TV i professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Ramon Llull de Barcelona.
Lloc: Gran Hotel Verdi (Av. Francesc Macià, 62) Sabadell
Preu soci: 30 Euros
Preu no soci: 35 Euros
Confirmeu l'assistència a: mmach@fco.cat*

Callar comença a ser perillós

Fri, 10 Jul 2009 04:21:00 +0000

En un entorn democràtic com el nostre les sentències judicials s’han d’acatar. Però encara no hi res que ens impedeixi criticar-les. Mentre no arribi la prohibició de comentar les decisions dels jutges, una possibilitat que al pas que anem tampoc s’ha de descartar, vull comentar la recent sentència del Tribunal dels Drets Humans d‘Estrasburg sobre el cas Batasuna. La sentència ha tombat el recurs presentat per aquell partit polític sobre la seva il·legalització per part de la justícia espanyola, i un dels arguments principals dels jutges és que Batasuna no condemna el terrorisme.

Es tracta d’una sentència molt important, que marcarà clarament un abans i un després. Fins ara, callar no era delicte. A partir d’aquesta sentència, pel fet de callar et poden condemnar. Aquesta peculiar filosofia de valorar discrecionalment segons quins silencis ja l’aplicava l’estat espanyol des de fa temps, però hi havia la confiança que a Estrasburg posarien tothom al seu lloc. Doncs ara ja ho han fet, però no en el sentit que alguns ens pensàvem. Al meu entendre, la sentència és decebedora.

A partir d’ara, qui no condemni els atemptats terroristes pot ser acusat i condemnat per terrorisme. La sentència d’Estrasburg ho diu molt clar i no deixa escletxes: la no condemna del terrorisme és també, segons la peculiar visió dels jutges, una forma de terrorisme. I no hi ha cap vot particular, unanimitat absoluta.

Allò que no queda clar són els formats de la condemna que et poden estalviar l’acusació de terrorisme. No queda clar si t’has de posar a cridar al mig d’una de les moltes manifestacions convocades a l’efecte dient que condemnes el terrorisme, o si has de signar un comunicat tipus de condemna, o si has de fer uns minuts de silenci a la porta del teu ajuntament el dia següent d’un atemptat, o quina és la fórmula concreta acceptada pels jutges per evitar-te els problemes judicials derivats de la no condemna expressa.

Em preocupa i molt la discrecionalitat que, a partir d’ara i emparant-se en aquesta important sentencia, podran aplicar els jutges a aquells que, en l’ús de la seva llibertat, no tenen el costum de fer condemnes públiques. Segueixo dient que no hi ha cap llei (i espero que no hi sigui mai) que ens obligui a manifestar-nos públicament davant de determinades circumstàncies. Però dit això també dic que, a partir d’ara, callar comença a ser perillós.

Habitatge, preu i valor. Assimilant el trauma.

Thu, 09 Jul 2009 06:49:00 +0000

A poc a poc es va confirmant la falsedat d'un dels mantres econòmics dels darrers anys. Aquell que deia que “l'habitatge no baixa mai”, que el preu dels pisos es mouria sempre entre l'estabilitat i el creixement. La hipnosi col.lectiva va alterar durant un temps la llei de l'oferta i la demanda, però acabada la festa i esvaït el fum de la traca final s'hi comença a veure clar que preu i valor no sempre son conceptes sinònims.
Tan sols fa un any que es va frenar l'impuls piramidal que alimentava el mercat i els preus tot just comencen a baixar. L'activitat constructora s'ha aturat en sec, l'stock de pisos és enorme, la compravenda d'habitatge s'ha glaçat i ningú no sap que farà el mercat. Tot indica que els propers mesos portaran una forta caiguda de preus d'entre un 20% i un 40% però hi ha qui encara s'aferra a la idea que “l'habitatge no baixa mai” amb arguments força inversemblants. Un dels més absurds és que qui s'ho pot permetre, qui no es troba endeutat i disposa de capital, mai no vendra a preus tan baixos, evitant una caiguda brusca i mantenint els preus molt a prop dels màxims més recents. Una opinió que demostra una incomprensió total del funcionament del mercat.
La clau de tot plegat és que per tal que el valor d'un pis concret pugi o baixi no és pas necessari que el seu propietari el vengui, n'hi ha prou que ho faci un veí del mateix bloc per què la percepció de valor d'aquell pis i de tot el barri canviï a l'instant. De la mateixa manera que la venda d'un pis del nostre bloc a preus exhorbitants ens portava, fins fa poc, a creure'ns rics sense haver venut casa nostra, quan un sol veí necessitat es vengui casa seva acceptant el preu que marca una demanda escassa, el nostre pis haurà perdut bona part del valor que fins llavors li atribuïem. Son les accions que es compren i es venen cada dia al mercat les que marquen el valor de la resta. El fet de no vendre-les n'estabilitza el propietari però no pas el preu/valor.
Tots els traumes resulten dificil d'assumir, també els de naturalesa econòmica. Com passa davant d'una malaltia greu o amb la mort d'un familiar en accident de trànsit, la negació és sovint la primera reacció, seguida de l'acceptació i lenta assimilació de la nova realitat. Tranquils senyors, prenguin-se el temps que els calgui!
Post ja publicat el 13 d'abril de 2009*

Sostres ho veu així

Thu, 09 Jul 2009 04:48:00 +0000

Uns quants dies fora de Catalunya m’han servit per estar-ne encara molt més segur del que ja ho estava: que cap culpa o causa del que ens passa hem de buscar-la en cap altre lloc que no sigui a casa, ni en ningú que no siguem nosaltres. Cadascú és responsable del seu destí, individualment i col·lectivament. (...) No hi ha pretext ni excusa ni culpa que sigui dels altres. Voluntat i destí són una sola cosa. (Salvador Sostres)

Un restaurant estrellat

Wed, 08 Jul 2009 04:08:00 +0000

Ahir em van convidar a dinar a Can Jubany, de Calldetenes, a la comarca d’Osona. N’havia sentit a parlar molt però no hi havia estat mai. Haig de reconèixer que, amb molt poques excepcions, quan vaig a un restaurant d’una certa categoria (hi vaig molt poques vegades) no m’hi acabo de trobar massa còmode. Ja no parlem si es tracta d’un establiment que llueix estrella Michelin i altres merescuts guardons. Normalment tot plegat ho trobo massa tibat i teatral. Per tant, si puc triar sempre prefereixo els restaurants més informals que, par altra banda, tampoc acostumen a picar tant. Picar la butxaca, vull dir.

Però un cop conegut l’establiment, a Can Jubany no vaig tenir aquella incòmode sensació que he sentit altres vegades. El servei és molt correcte i professional però a la vegada molt discret, i gens incòmode per el client. Hi són però no els tens a sobre. És un lloc on t’hi trobes bé. Per cert, cal remarcar que tot el personal que està de cara al públic parlà català, un fet que en aquest ram cada dia resulta més difícil de trobar, fins a resultar sorprenent allò que hauria de ser normal.

El menjar (menú degustació en aquest cas) excel·lent, com no podia ser d’altra manera. Els preus... dels preus no en parlaré, anava convidat.

Un lloc recomanable. Un lloc per tornar-hi. Nandu Jubany, a qui no coneixia de res quan va venir a la nostra taula a preguntar-nos si tot anava bé, penso que s’ho mereix. Sovint tenim una certa tendència a queixar-nos de les coses que no funcionen, jo el primer. Però quan quedem satisfets d'una nova experiència penso que també s'ha de dir. El país tirarà endevant amb emprenedors com la família Jubany.

Bojan i Messi, amb llengua

Mon, 06 Jul 2009 11:41:00 +0000

Fa pocs dies es feia públic una enquesta de Política Lingüística i l'Institut d'Estadística de Catalunya sobre l'estat de la llengua catalana. Com és habitual, ha estat rebut entre la prudència dels uns i el finis cataloniae dels altres. En tot cas, resulta una bona excusa per a recuperar un post recent sobre la llengua, la immigració i el Barça.___________________________________________
Més enllà del seu valor futbolístic, les dues grans promeses de l'últim Barça son un bon punt de partida per a retratar la capacitat d'integració de la catalanitat i alguns dels seus dèficits més evidents. D'una banda en Bojan Kirkiç, una història d'èxit. Fill de bosnià i catalana, nascut en un poble del rerepaís i d'una catalanitat integral. De l'altra en Leo Messi, arribat a Catalunya fa 8 anys quan en comptava tot just tretze. Criat a la Masia, un indret mític, però totalment impermeable a la més mínima catalanitat. No cal dir que no se li ha sentit mai ni un mot en cap altra llengua que la que va portar d'argentina.

En Bojan és un triomf tan natural que no té cap mèrit, en Messi una derrota tan habitual que ja no sorprèn ningú. El dia que un nen de Linyola de mare catalana no se sumi al país la derrota serà consumada, però quan un nen argentí arribi al Barça i faci seu el català serem molt més a prop de deixar enrere la respiració assistida.

Potser resulta frívol i forçat lligar d'aquesta manera llengua i futbol però el cas és que la clau de tot plegat rau en allò que en Bojan i en Messi comparteixen, el Barça. Un nen no pot passar gairebé deu anys al Barça, formar-se aquí com a persona i acabar ignorant totalment la llengua pròpia de Catalunya. És el país en ple, i no només la Generalitat, son els ciutadans i tota la infraestructura social (empreses, associacions, parròquies, ...) els que han de fer possible el miracle de refondre les onades de nous catalans amb la soca que els fa de base. Tots en som responsables però el Barça més que molts.
El Futbol Club Barcelona, per tradició i rellevància social, per catalanitat i per catalanisme, té una responsabilitat que no pot ignorar. Messi, Iniesta, Eto'o i tants altres poden donar un impuls al català que supera de llarg el de mil Normes i mil Quetes. L'equip de Laporta, Rossell, Ingla, Soriano i Oliver ha dignificat la institució i l'ha retornat al catalanisme però no n'hi ha prou. Hi ha molt a fer i molts ulls mirant a can Barça. Amb el proper Messi no podem fallar!
Post ja publicat el passat 28 de gener de 2009*

Un 61% dels bascos, contra el pacte PSE-PP

jaume — Sat, 04 Jul 2009 06:56:00 +0000

Un 61% dels bascos està en desacord amb el pacte entre PSE-EE i PP per dotar d'estabilitat el nou govern presidit per Patxi López, respecte d'un 20% que s'hi mostra d'acord, mentre que un 49% qüestiona la legitimitat de la nova majoria, respecte del 34% que rebutja aquest qüestionament, segons les dades recollides en l'últim Euskobaròmetre corresponent a maig del 2009 i presentat avui pel seu director, Francisco Llera.
Segons l'enquesta, feta a 1.200 persones de més de 18 anys, entre el 18 de maig i 5 de juny, el desacord majoritari amb el pacte entre socialistes i populars destaca entre els nacionalistes (86%) i l'electorat de l'anterior majoria (des del 75% d'EB al 92% d'EA), a més dels abstencionistes (60%).
El pacte, en canvi, és ben vist entre els considerats no nacionalistes (33%) i l'electorat del PP (74%), UPiD (78%) i, en menor mesura, els socialistes (43%). Destaca, en aquest cas, la divisió de l'electorat socialista a favor (43%) i en contra (32%), així com la dels no nacionalistes (33% i 41%, respectivament).
Els que neguen la legitimitat al govern de Patxi López destaquen entre els nacionalistes (73%) i l'electorat de l'anterior majoria, a més dels abstencionistes (47%). Per contra, els que l'avalen estan entre els no nacionalistes (52%), i l'electorat socialista (74%), popular (67%) i d'UPiD (56%). avui.cat

ICV retreu a Montilla que els hagi canviat per CiU per a la foto de la LEC

jaume — Wed, 01 Jul 2009 15:05:00 +0000

Dolors Camats treu al Parlament una imatge de 2006 que mostrava el tripatit amb els firmans del Pacte Nacional per l'Educació. "No és això, companys", adverteix als seus socis. La llei s'aprova amb els vots del PSC, CiU i ERCLa portaveu parlamentària d'ICV-EUiA, Dolors Camats, ha retret al president de la Generalitat, José Montilla, que hagi preferit fotografiar-se aquest dimecres amb el líder de CiU, Artur Mas, pel seu acord sobre la llei d'educació de Catalunya (LEC), abans que fer-ho amb el tripartit, com es va fer quan es va signar el Pacte Nacional d'Educació.

En el debat parlamentari previ a la votació amb què s'ha aprovat la norma, Camats ha al·ludit en to de retret a l'encaixada de mans a la qual s'han prestat avui Montilla i Mas al Palau de la Generalitat per escenificar la seva unitat al voltant a la LEC, a la qual s'oposa ICV-EUiA a causa de les esmenes pactades entre el PSC i CiU.

"La foto d'aquest matí té el preu de trencar la foto de l'any 2006, la del govern tripartit amb els 20 signants del Pacte Nacional per l'Educació. Han canviat una foto per una altra", ha denunciat Camats, que ha negat que aquesta llei sigui "de consens", malgrat que compta amb el suport de PSC, CiU i ERC.

El Pacte Nacional per l'Educació va ser aprovat pel tripartit el 2006 i va comptar amb el suport de 20 entitats de la comunitat educativa, entre elles sindicats, associacions municipalistes, federacions de pares, associacions d'estudiants i associacions de professionals de l'educació.

Per Camats, els partits que donen suport al text s'han equivocat en considerar la LEC com "una segona volta" del Pacte Nacional per l'Educació.

"No és això, companys", ha sentenciat Camats, copiant Lluís Llach i adreçant-se als seus socis de govern per indicar-los que, segons el seu punt de vista, cometen un error en aprovar una llei d'educació de Catalunya amb CiU sense el suport d'ICV-EUiA.

ICV-EUiA ha votat contra de "la columna vertebral" del text, els títols IV i XII, referents al servei d'educació de Catalunya i al finançament del sistema educatiu respectivament.

La llei s'ha aprovat, com estava previst, amb els vots del PSC, CiU i ERC. ICV ha votat contra els títols més importants. El PP ha votat contra la totalitat del text i el Grup Mixt n'ha rebutjat la majoria de capítols. avui.cat Mes informació:http://www.iniciativa.cat/educacio/documents/1491 http://lamaesquerra.blogspot.com/2009/07/coherencia-lleialtat.html

Després de l’Acte de Sobirania

jaume — Tue, 30 Jun 2009 12:59:00 +0000

"Quan arribi el moment de votar per la llibertat de Catalunya, l’atonia, la intimidació i el desànim desapareixeran de cop i sortiran independentistes de sota les pedres"

Un cop celebrada la mobilització del passat 27 de juny per instar la classe política a fer un Acte de Sobirania i proclamar des del Parlament la necessitat d’arribar a la independència de Catalunya, molts dels qui hi van participar es preguntaran: “I ara què? Què en traurem que vuit parlamentaris, a títol personal, hagin signat la proposta si, com sabem, mai no desobeiran les ordres de la direcció del seu partit? No quedarà tot plegat en una mena d’escenificació estèril?”. Són preguntes legítimes i gens absurdes, certament. I més encara després de veure el tractament que n’han fet alguns mitjans de comunicació. Els lectors de La Vanguardia i d’El País, per exemple, difícilment se n’hauran assabentat i els de l’Avui i d’El Periódico n’hauran tret una informació molt descoratjadora. El primer, en to pejoratiu –com correspon a un diari que defineix el govern espanyol com a “govern central”-, parlava de “carta als reis” i el segon deia que el sobiranisme havia “punxat” perquè els organitzadors “aspiraven a reunir 20.000 persones” i només n’hi havia unes 5.000. Sobre això, tenint en compte que no es tractava d’una manifestació sinó d’un acte de pressió com n’hi haurà d’altres, cal aclarir que ningú de l’organització, més enllà d’un imprudent, esperava pas reunir-hi 20.000 persones. Cal separar, per tant, aquest Acte de Sobirania de les manifestacions multitudinàries del 18 de febrer de 2006 i de l’1 de desembre de 2007, atès que són coses diferents. Tanmateix, com ja va quedar demostrat aleshores, ni tan sols la xifra de mig milió de persones hauria aconseguit que El Periódico considerés rellevant el fet.

Amb tot, ves per on, aquesta minimització periodística demostra l’enuig que provoca tota manifestació pública de dignitat nacional i fins a quin punt ens esperona a perseverar en l’incordi. Cal tenir present que, tot i que l’Administració no va permetre l’ús de micròfons en el tram final, mai no s’havia arribat fins a les portes del Parlament. Per això, si hom té dubtes sobre el valor de l’Acte de Sobirania de dissabte, farà bé de recordar aquestes paraules de Gandhi: “Facis el que facis no servirà de res, però és important que ho facis”. Per altra banda, és obvi que no es poden demanar afirmacions massives de desacomplexament nacional a un poble secularment subordinat de la mateixa manera que no es pot demanar vivacitat a una persona somnolent; però també ho és que quan arribi el moment de votar per la llibertat de Catalunya, l’atonia, la intimidació i el desànim desapareixeran de cop i sortiran independentistes de sota les pedres. Es tracta senzillament de triar una d’aquestes dues opcions, les dues úniques que existeixen: Catalunya Estat d’Europa o perifèria de Madrid.

Victor Alexandre

General Los politicos y sus intereses

Mon, 22 Jun 2009 18:04:39 +0000

Vivimos en el siglo 21 y aun continuan los politicos catalanes recordando las represiones vividadas hace más de 50 años ¡¡¡ es increible!!!.

Solo se dedican su tiempo, que pagamos todos, intentando transmitir odio y rencor a todos los jovenes ciudadanos catalanes, creando con su

insistencia mala convivencia entre todos. Es una lástima que haya gente tan fanática y que solo piensen en sus intereses. Hagamos un mundo

mejor para nuestros hijos, solo necesitan tener el sentimiento de la tolerancia, de la compasión y respeto hacia los demás. Seamos ciudadanos del

mundo, solucionemos los problemas que hay y no los aumentemos.