Catalunya OPINA.com - la web d'opinió de la societat civil catalana

Berliner Mauer, mai més

Mon, 09 Nov 2009 05:28:00 +0000

Fa dècades que llegeixo el diari cada dia i de totes les notícies que m’han passat pel davant al llarg d’aquests anys la caiguda del mur de Berlín, avui fa vint anys, és la que sense cap mena de dubte m’ha impactat més. Molt més que qualsevol altra.

Avui fa vint anys del principi de la fi d’aquell malson en què es va convertir l’experiment del comunisme a Europa. Avui fa vint anys que es va començar a enderrocar aquell mur inhumà que els d’una banda, la comunista, van construir per tal d’evitar, segons deien, perverses contaminacions ideològiques provinents de l’oest capitalista. Els comunistes en deien “Mur de protecció antifeixista”, i a l’oest era conegut com el “Mur de la vergonya” o el “Teló d’acer”.

Avui fa vint anys que els orientals van recuperar la llibertat de moviments per retrobar-se amb els seus familiars i amics de l’altra banda del mur, després de dècades de separació forçosa imposada per les autoritats comunistes. Avui fa vint anys que els orientals van poder començar a gaudir de totes les altres llibertats a les que fins llavors no tenien accés, amb els lògics inconvenients que l’exercici de la llibertat sempre comporta, sobretot quan un no està acostumat a prendre decisions pel seu compte. Dues generacions d’alemanys orientals havien viscut sota aquell règim i alguns, pocs, especialment la gent que ja tenia una certa edat, no han pogut superar aquell sotrac que els va canviar la vida, i reivindiquen amb nostàlgia el sistema comunista. És el vot residual de la nostàlgia.

Amb independència de les explicacions oficials dels constructors d’aquella paret, el Berliner Mauer era un mur que a la pràctica només evitava que a algun il·luminat de l’est se li passés pel cap la idea de marxar del paradís comunista cap al pervers oest capitalista. Molts dels que ho van intentar van deixar-hi la vida. Evidentment de candidats a creuar-lo en sentit contrari no n’hi havia, s’entén creuar-lo no per anar-hi uns quants dies de visita sinó per quedar-s’hi a viure.

És per tot això que em costa d’entendre com encara hi ha persones que defensen aquella ideologia, un sistema polític que amb moltes dificultats només pot mig sobreviure en uns pocs racons del planeta (Corea del Nord, Cuba...) a base d’aplicar la mateixa recepta, és a dir, prohibint que la gent marxi, prohibint la llibertat dels ciutadans. Però ja es veu que un disbarat com aquest té els dies comptats. L’últim que apagui el llum i tanqui l’aixeta, suposant que encara hi hagi llum i aigua a disposició dels ciutadans que viuen en aquests falsos paradisos.

Societat, polítics, plataformes, referèndums i manifestacions

jaume — Sat, 07 Nov 2009 18:33:00 +0000

Can seixanta. Com la societat civil i els polítics s’ignoren, es creen diverses plataformes. Una per cada divergència. La societat civil desitja convèncer als polítics del que volen, diguem-ne, els ciutadans. Tots sabem que els polítics no son votats personalment per una circumscripció territorial, per tant, sols representen al seu líder i a l’aparell del partit, tanmateix ells i la llei, que Catalunya no te, diguin el contrari. Tothom ho sap.
El líder aixeca un dit i tots, sense cap criteri personal, voten el mateix, no tenen en compte al ciutadà clarament conscients de que no el representen. La societat civil ho sap i els margina engendrant plataformes i manifestacions. La plàcida senzillesa representativa es converteix en tot un embolic. No és que no estigui be ni que no sigui necessari, ans al contrari, és la mancada democràcia que tenim i que patim ens du aquest embolic de plataformes i manifestacions a dojo. Podem organitzar tants referèndums i manifestacions com vulguem per suplantar els partits polítics, però ens hem d’adonar que son imprescindibles. El combat, si lluita ha d’haver-hi, ens el resoldran ells votant al Parlament, es l’única manera.
La societat civil es sàvia i percep que les plataformes i manifestacions son una empenta necessària quan no hi ha un altre remei per fer reaccionar als polítics i veure de fer convergents els seus interessos majoritaris amb la majoria parlamentaria. S’han de poder escollir lliura i personalment els millors representants dels ciutadans i no obligatòriament als incompetents, submisos i dòcils. A l’hora de votar, votem per poc engrescador que sigui el present polític. Som necessaris. Atès que el futur de Catalunya passarà de la nostra mà a la dels polítics, els haurem de fermar curt amb el nostre vot. I a veure si realment ens representen.

Jaume Clavell

Un altre “10” per Xavier Roig

Sat, 07 Nov 2009 05:20:00 +0000

Aquest article del diari Avui d’ahir és el millor resum que he llegit fins ara sobre el cas Pretòria. Pel meu gust, és clar, doncs sóc molt conscient que no serà del gust de tothom.

La ciutat de la culpa (als Srs. Alavedra i Prenafeta)

Fri, 06 Nov 2009 19:48:00 +0000

¿Com us podeu estar així tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que cada dia, en aquella presó espanyola, hi ha dos homes tancats injustament, privats de llibertat, privats del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s'aixeca, indiferent? Aquells homes, aquella obre magna de Déu en cos i ànima, vius, en totes les potencies i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, agenollats davant d'un mur i condemnats a una pena de presó injusta sense haver estat jutjats, amb la seva llibertat morta com un conill... ells, que son tan homes com vosaltres... !potser més que vosaltres¡ I això ha passat i no hem dit res, i ha de tornar a passar no sé quantes vegades! ¿Com us podeu estar a casa vostra, i asseure-us a taula voltats de fills, i posar-vos al llit amb la dona, i atendre els vostres negocis, i que aquesta visió no se us posi al davant i no us nuï el mos de pa a la gola, i no us glaci el petó als llavis, i no us privi d'atendre a tot altra cosa que no sigui aquesta?
(Adaptació lliure d'un fragment de
“La Ciutat del Perdó” de Joan Maragall)
*

ETA, negoci polític espanyol?

jaume — Fri, 06 Nov 2009 15:43:00 +0000

Sempre he pensat que la praxi política de bascos i catalans, d'anar cadascú pel seu cantó en el nostre conflicte amb Espanya, és una equivocació. És cert que vivim realitats diferents, però també ho és que compartim un mateix marc polític i que la nostra vida està subordinada a la voluntat d'un mateix antagonista, fins al punt que tots els nostres moviments en la presó de pobles en què vivim -sigui quina sigui la nostra cel·la- estan controlats per ell. I és que les singularitats de les cel·les no fan més lliures els qui les habiten. Queda clar, per tant, que els beneficis d'aquesta desunió no s'aprecien per enlloc. Per començar, s'observa massa indiferència a Catalunya davant l'abús que suposa la detenció d'Arnaldo Otegi i Rafa Díez Usabiaga, entre d'altres, sota l'acusació, pel sol fet de reunir-se, de voler reconstruir Batasuna. Pel que sembla, al País Basc, d'acord amb les lleis espanyoles, la llibertat de reunió deixa de ser un dret i es converteix en un privilegi reservat només a un sector de la societat. És a dir, que hi ha bascos que poden reunir-se i bascos que no. Hi haurà qui digui que alguna gent de Batasuna té vincles amb ETA i que és lògic que tota reunió dels seus membres sigui avortada per evitar conseqüències negatives. Però aquí es troba precisament la part més escandalosa del cas, en el fet que la detenció en qüestió vulnera, si més no, tres principis bàsics de l'Estat de dret.

La primera vulneració constitueix un judici d'intencions, ja que la detenció es fonamenta en un prejudici relatiu a la ideologia dels detinguts en lloc de fer-ho sobre la base de proves fefaents. La segona vulneració es veu posada en evidència per la Declaració Universal dels Drets Humans, quan diu que "tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres". I la tercera és que no estem parlant de pròfugs sinó de persones totalment lliures, lliures de reunir-se quan, on i amb qui els plagui.

El que se'ns amaga, en realitat, és que les detencions practicades no tenen cap més objecte que avortar el debat intern que mantenien els detinguts sobre la necessitat -en paraules seves- "d'iniciar un procés sense cap violència" i amb autocrítiques com aquesta: "No hem interioritzat prou que és hora d'obrir-se al canvi polític i que això ens obliga a canviar-nos a nosaltres mateixos".

Aquestes detencions demostren, en definitiva, que a Espanya hi pot haver molta gent interessada en la perpetuació d'ETA. Abandonats definitivament els escrúpols democràtics que limitaven la seva capacitat d'acció, pot ser que Espanya hagi trobat en ETA un lucratiu negoci polític. La qual cosa, ves per on, és una bona raó perquè ETA abandoni les armes.
Victor Alexandre

El drama dels 36 del “Alakrana”

Fri, 06 Nov 2009 06:03:00 +0000

Primer de tot vull deixar constància de tota la meva solidaritat amb els 36 mariners del vaixell Alakrana que porten 36 dies segrestats per pirates de Somàlia. Espero que se’n surtin aviat i sense més conseqüències que els danys psicològics que ja han sofert fins ara.

Però dit això em faig a mi mateix unes reflexions. Tothom sap que fa anys en aigües de Somàlia es produeixen segrestos de vaixells. Tothom sap que allà hi ha molta pirateria descontrolada, vull dir sense control governamental de cap mena ja que tothom sap també que a Somàlia fa anys que no hi ha un govern estable. Tothom ho sap. També ho saben els governs de tot el món. I els pescadors. Tothom.

Llavors, si tothom ho sap, a sant de què alguns pescadors decideixen córrer el risc d’anar a pescar per aquelles aigües tan perilloses? I si tot i ser coneixedors dels molts perills que comporta la pesca a Somàlia prenen l’arriscada decisió d’anar-hi, fins a quin punt el govern espanyol té l’obligació de protegir-los?

Són preguntes que em faig cada cop que un vaixell del nostre país té problemes per aquella zona. I és que no estem davant de cap sorpresa, el cas del Alakrana no és pas el primer, i molt em temo que no serà l’últim.

Divendres d'inventari: 2.0

Thu, 05 Nov 2009 17:07:00 +0000

Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers tres anys.

Aprofitant l'entrevista que el progama “Singulars” va fer a en Marc Vidal el passat dimarts aquesta setmana l'inventari recull alguns posts sobre el concepte 2.0:
- Tres lliçons 2.0 de'n Rodolfo Chikilicuatre (13/05/08)
- Una trobada sobre la Catalunya 2.0 >10 idees< (04/04/08)
- Web 2.0, la nova ciutat (01/04/08)
- Blocs i política 2.0, el leninisme impossible (24/11/2007)
- Blocs, un decàleg de vuit punts (04/11/2007)
*

La majoria de catalans (53%) dóna suport a un referèndum d'autodeterminació

jaume — Tue, 03 Nov 2009 15:00:00 +0000

La majoria de catalans (53%) dóna suport a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació on s'interrogui la població sobre la possibilitat d'esdevenir un Estat propi dins la Unió Europea. Són les dades del sondeig de l'Institut Noxa que publica La Vanguardia, on s'assenyala que només el 38% de la població s'oposaria a la celebració del referèndum vinculant que, a dia d'avui, l'Estat espanyol no permet celebrar. Segons aquesta enquesta, un 46% dels vots al referèndum d'autodeterminació serien pel 'no', mentre que votarien a favor de la independència un 35% de la població, 5 punts més que l'any 2007. El sondeig també detecta la percepció que l'independentisme creix, i determina que només els votants d'ERC entenen les declaracions de Laporta a favor de la independència, rebutjades per la majoria dels votants d'altres partits.

Segons el sondeig de l'Institut Noxa per La Vanguardia, els partits amb més votants a favor del referèndum són ERC (86% a favor), CiU (60%) i ICV (58%) mentre que el suport a la consulta cau entre els votants del PSC (44%) i PP (20% a favor).

En el cas de celebrar l'hipotètic referèndum, la majoria dels votants d'ERC es pronunciaria a favor de la independència (80%) mentre que a CiU un 42% dels votants hi donaria suport i un 38% la rebutjaria. Donarien suport a la independència el 33% dels votants d'ICV i el 25% dels del PSC.

Rebuig a Laporta

Per últim, l'enquesta de La Vanguardia també interroga la població sobre el president del FC Barcelona, Joan Laporta. Segons el rotatiu del grup Godó, el 70% dels entrevistats desaprova el posicionament independentista de Laporta, i només l'electorat d'ERC li dóna suport, amb un 47% de republicans a favor de Laporta i un 39% que s'hi mostra crític. La majoria dels entrevistats tenen clar que Laporta es dedicarà a la política un cop deixi la presidència del club.
Ràdio Catalunya

La crisis dispara en un 20% la revisión de las pensiones alimenticias de los divorciados

adicc — Mon, 02 Nov 2009 20:49:00 +0000

http://www.lne.es/asturias/2009/11/01/asturias-crisis-dispara-revision-pensiones-alimenticias-divorciados/828452.html

Los efectos de la recesión

Los cónyuges piden una rebaja de la aportación a los hijos porque se han quedado en paro Los divorcios caen un 10% por su coste económico
Oviedo, Luján PALACIOS
La crisis económica no sólo ha hecho que las familias se aprieten el cinturón y recorten gastos. El aumento del paro y el descenso de ingresos en asalariados o trabajadores por cuenta propia ha hecho que en Asturias se disparen en un 20 por ciento las peticiones para modificar las compensaciones económicas establecidas en procesos de divorcios o separaciones, según datos de la Asociación Española de Derecho Matrimonial. Paralelamente, también se ha registrado un descenso en el número de divorcios. El año pasado el descenso rondó el diez por ciento. Esta disminución en el número de parejas que se deciden a dar por extinta su relación puede deberse, según esta entidad, a los costes del proceso judicial.

Las pensiones alimenticias se han convertido para muchos, especialmente hombres, en una pesada carga cada vez más difícil de llevar en esta crisis. Por eso, cada vez son más los que deciden pedir al juez que revise a la baja los pactos o sentencias judiciales, ante la imposibilidad de hacer frente a los pagos mensuales estipulados.

El abogado de familia Antonio Díaz Solís, el ovetense que preside la Asociación Española de Derecho Matrimonial, que aglutina a unos 78 abogados especialistas, pone de relieve cómo las circunstancias económicas están modificando los patrones de comportamiento de las parejas divorciadas. El papel más difícil le toca al cónyuge (en su mayoría, el padre) que cede la vivienda conyugal para los hijos y su ex pareja al cargo de los mismos. A ello se suma la pensión alimenticia correspondiente «y en la mayoría de los casos, el pago de la mitad de la hipoteca y la búsqueda de un nuevo domicilio para vivir».

En este sentido, otro de los fenómenos recientes que ha percibido la asociación de Derecho Matrimonial es que los progenitores divorciados que ceden la vivienda en común a los hijos tienen, a su vez, que volver a vivir con sus padres. Son, en este caso, los abuelos quienes dan cobijo al divorciado en crisis económica. «Es algo cada vez más frecuente, cuando el trabajo y los recursos económicos escasean, lo más operativo, cuando además se está pasando una pensión alimenticia a los hijos, es volver a casa de los padres», sostiene Díaz Solís.

De forma complementaria, cada vez más padres solicitan rebajar sus aportaciones económicas. Según los datos que maneja la Asociación de Derecho Matrimonial, las modificaciones en las medidas se están produciendo en muchos casos en profesionales autónomos, uno de los sectores más afectados por la crisis, que han visto reducidos de manera notable sus ingresos en los últimos tiempos y se enfrentan a enormes dificultades para cumplir sus compromisos.

La ley permite introducir cambios en los convenios de divorcio o separación si se producen rebajas sustanciales en los niveles de renta, y por ello, las parejas divorciadas están volviendo al juzgado a cambiar sus acuerdos de pensiones alimenticias de hijos o gastos extraordinarios. Incluso se da el caso de parejas que, habiendo alcanzado en un principio acuerdos mutuos de separación, ahora se ven inmersos en procesos contenciosos para solventar la cuestión económica.

Paralelamente, según las cifras de la asociación, también han aumentado de forma significativa las solicitudes de ejecuciones, incluso con embargos de por medio, por parte de parejas que no reciben las pensiones alimenticias para los niños. Díaz Solís apunta incluso casos como una reciente sentencia en Gijón por la que se concedió una custodia compartida de un menor en la que se decidió que los cónyuges se fueran rotando para compartir la casa seis meses cada uno. Una decisión salomónica en la que también juega un importante papel la coyuntura de estrechez económica para los padres.

Frente al incremento espectacular en el número de divorcios y la gran caída de las separaciones registrada en los últimos años, desde la implantación del denominado «divorcio exprés», las parejas que rompen han echado ligeramente el freno. La cifra de divorcios se mantiene en Asturias, salvo por la caída del año pasado, en una media de 3.800 rupturas al año.

Gemma Lienas i els ascensors

adicc — Fri, 30 Oct 2009 09:03:00 +0000

http://www.avui.cat/cat/notices/2009/10/gemma_lienas_i_els_ascensors_76160.php

Dos negroni Empar Moliner

Gemma Lienas i els ascensors

En un article anomenat El burka virtual, l’autora Gemma Lienas parlava d’un acte anomenat II Congrés de Dones de Barcelona (i es queixava que s’havia “invisibilitzat” als mitjans). S’hi van fer, diu, “500 propostes per millorar la ciutat des d’una perspectiva de gènere”. Això vol dir fer una “anàlisi de la realitat que pretén construir el món sumant perspectives, sobretot les que se n’han quedat fora: la de les dones, criatures, gent gran, persones malaltes o discapacitades, immigrades...”. Pel que entenc, doncs, encara que parli de “gènere”, aquesta “perspectiva” és la de tots els ciutadans excepte la dels mascles heterosexuals blancs.

Alguns exemples de les propostes són els “ascensors per baixar fins a l’andana del metro en cadira de rodes o amb un cotxet infantil” o “il·luminar millor certes zones de la ciutat que poden resultar amenaçadores per a les dones”.

Lamento que el congrés s’hagi “invisibilitzat”. Però em pregunto per què els ascensors o la il·luminació són una millora des de la perspectiva de gènere. No crec que els homes que duen els fills en cotxet o van cadira de rodes tinguin algun ascensor suplementari. Ni que els homes que han de passar pel carrer Robadors de matinada es trobin algun fanal encès de més.

Però demanar simplement que les andanes tinguin ascensors per a tothom que duu cotxet, cadira de rodes o bicicleta (amb independència de sexe o raça) no passa de ser una necessària denúncia ciutadana. I suposo, doncs, que l’autora no té més remei que excloure els homes d’aquestes desitjables millores, perquè si no les “500 propostes per millorar la ciutat des d’una perspectiva de gènere” no tindrien gaire sentit i seria més lògic que fossin “500 propostes per millorar la ciutat per a tothom”. Hi ha moltes coses que els homes tenen i les dones no tenim. Moltes. Però no són ascensors i fanals.