catalunya.ffw

La ciutat de la culpa (als Srs. Alavedra i Prenafeta)

marzan@uoc.edu (Marc Arza) — Fri, 06 Nov 2009 19:48:00 +0000

¿Com us podeu estar així tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que cada dia, en aquella presó espanyola, hi ha dos homes tancats injustament, privats de llibertat, privats del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s'aixeca, indiferent? Aquells homes, aquella obre magna de Déu en cos i ànima, vius, en totes les potencies i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, agenollats davant d'un mur i condemnats a una pena de presó injusta sense haver estat jutjats, amb la seva llibertat morta com un conill... ells, que son tan homes com vosaltres... !potser més que vosaltres¡ I això ha passat i no hem dit res, i ha de tornar a passar no sé quantes vegades! ¿Com us podeu estar a casa vostra, i asseure-us a taula voltats de fills, i posar-vos al llit amb la dona, i atendre els vostres negocis, i que aquesta visió no se us posi al davant i no us nuï el mos de pa a la gola, i no us glaci el petó als llavis, i no us privi d'atendre a tot altra cosa que no sigui aquesta?

(Adaptació lliure d'un fragment de
“La Ciutat del Perdó” de Joan Maragall)
*

El vídeo del cap de setmana (VI)

marzan@uoc.edu (Marc Arza) — Fri, 06 Nov 2009 15:59:00 +0000

Divendres d'inventari: 2.0

marzan@uoc.edu (Marc Arza) — Thu, 05 Nov 2009 17:07:00 +0000

Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers tres anys.

Aprofitant l'entrevista que el progama “Singulars” va fer a en Marc Vidal el passat dimarts aquesta setmana l'inventari recull alguns posts sobre el concepte 2.0:

- Tres lliçons 2.0 de'n Rodolfo Chikilicuatre (13/05/08)
- Una trobada sobre la Catalunya 2.0 >10 idees< (04/04/08)
- Web 2.0, la nova ciutat (01/04/08)
- Blocs i política 2.0, el leninisme impossible (24/11/2007)
- Blocs, un decàleg de vuit punts (04/11/2007)
*

Economia Camel Trophy

marzan@uoc.edu (Marc Arza) — Thu, 05 Nov 2009 07:40:00 +0000

La situació actual de l'economia espanyola*, amb les decisions polítiques i econòmiques que l'acompanyen, recorden una escena clàssica del Camel Trophy. Com un d'aquells enormes 4x4 que creuant un rierol enfangat queda empantanegat. La gràcia de la metàfora comença aquí, amb el cotxe ben embarrancat enmig del no res. El vehicle queda aturat, travat entre les roques i el fang, però la primera reacció del conductor és sempre la mateixa. Provar de sortir-ne sense massa control amb premudes d'accelerador i cops de volant fins que es fa evident que amb això no n'hi haurà prou. Que caldrà baixar i enfangar-se. Embrutar-se i fer un esforç important mentre es dóna l'etapa per perduda.

Aquest és el moment en que es troba l'economia espanyola. De la velocitat desbocada de l'any 2007 a l'aturada en sec dels darrers dos anys. Caiguda del PIB, atur, deflació, frenada del mercat immobiliari, fragilitat del sector financer i més i més atur. Embarrancats, enfangats entre els desequilibris i mancances d'un sistema econòmic pobre i primitiu. Fins ara totes les reaccions polítiques i empresarials no han passat del cop de volant i l'accelerada inútil. Abocant diner públic a dreta i esquerra, camuflant l'abast real de la catàstrofe i evitant qualsevol reforma real mentre s'espera que la providència salvi la situació. Però el miracle no arriba i aviat caldrà assumir que el vehicle no sortirà sol del fang que l'atrapa. Que caldrà embrutar-se i fer un esforç ingent en forma de sacrificis col·lectius.

Com més s'allarga la resposta a la desesperada més s'endarrereix la solució.

*La dinàmica del catalunya.ffw demana parlar exclusivament de l'economia catalana però des d'un punt de vista sistèmic el conjunt espanyol és, ara per ara, la referència a prendre.

Contra l'inquisidor Garzón

marzan@uoc.edu (Marc Arza) — Tue, 03 Nov 2009 09:31:00 +0000

La detenció, l'escarni públic i l'empresonament

arbitrari dels Srs. Alavedra i Prenafeta

és una d'aquestes injustícies

L'únic benefici que en podem treure d'una injustícia és la llum que aboca sobre els racons foscos del sistema. La detenció, l'escarni públic i l'empresonament arbitrari dels Srs. Alavedra i Prenafeta és una d'aquestes injustícies i ajudarà a il·luminar la darrera herència negra de l'Espanya franquista. L'Audiència Nacional. Un tribunal especial sense equivalent en cap estat de dret. Una plantilla de magistrats que massa sovint han estat alhora jutge i pat. Un organisme d'estat que des de Madrid s'ho mira tot amb aquella mirada madrilenya que els catalans sabem que mai no ens afavoreix. I entre tots els dèficits d'aquesta parodia de justícia hi sura el megalòman Garzón. L'il·luminat que tants cops ha castigat innocents a patir errors d'instrucció i plantejament guiats pels seus deliris de grandesa.

Només des de la negació de la justícia que representa l'Audiència Nacional es pot arribar a comprendre l'ordalia per la que passen els Srs. Alavedra i Prenafeta. Dos avis de setanta-cinc i setanta anys detinguts a l'alba per un escamot de la Guardia Civil amb armilla antibales i botes de canya, com qui s'enfronta a un grup de mercenaris. Passejats per Barcelona enmig dels periodistes. Traslladats a l'escorxador de l'Audiència Nacional en condicions semblants a les del bestiar i sotmesos a l'escarni de les manilles a l'hora del telenotícies. No caldria res més per a veure la iniquitat infinita d'aquest sistema de “justícia” però una llegida a la interlocutòria de l'anomenat cas Pretoria dóna encara més arguments i faria posar vermell un estudiant de primer de Dret.

De totes les barrabassades de la interlocutòria de l'inquisidor Garzón (dir-ne jutge a hores d'ara seria excessiu) la més grossa és aquesta d'acusar els Srs. Prenafeta i Alavedra del delicte d'associació il·licita. Un tipus penal pensat per a les bandes armades, els grups violents, paramilitars i de promoció de l'odi. Si l'inquisidor Garzón s'equivoca i no en sap més potser caldria reclamar la seva inhabilitació però el pitjor és que no es tracta d'un error. L'inquisidor Garzón acusa els Srs. Alavedra i Prenafeta d'aquest delicte perquè és l'única forma que té de mantenir el cas sota la seva jurisdicció. I és que només si se'ls acusa d'associació il·licita es justifica la intervenció de l'Audiència Nacional. L'inquisidor Garzón és injust a consciència i acusa dos innocents d'un delicte inexistent per a mantenir-se en l'estela del justicialisme i poder grapejar dos avis que van abandonar la política abans del canvi de segle. Acusa dos innocents en benefici propi. L'inquisidor Garzón dicta conscientment una interlocutòria injusta i comet un delicte de prevaricació tal i com s'estipula en l'article 404 del Codi Penal.

A la foguera amb l'inquisidor!*

*Gir literari no literal

El vídeo del cap de setmana (V)

marzan@uoc.edu (Marc Arza) — Fri, 30 Oct 2009 12:47:00 +0000

Privatitzar l'estat, el millor traspàs

marzan@uoc.edu (Marc Arza) — Wed, 28 Oct 2009 22:25:00 +0000

L'estat espanyol, tota la seva estructura política i administrativa, ha canviat extraordinàriament els darrers trenta anys. Una metamorfosi que es pot resumir de forma prou ajustada al voltant de dos grans processos de canvi: la descentralització autonòmica i una tendència imparable a l'engreix de l'estat que ha fet que el global del sector públic passés de controlar tot just un 15% del PIB a posar les mans sobre més d'un 40% de la vida econòmica espanyola. Des d'un punt de vista català la jugada no ha tingut massa bon resultat. Si d'una banda s'ha aconseguit una autonomia que ens permet gestionar part dels propis interessos i recursos, l'expansió continuada de l'estat ha fet que avui siguem més subjectes als designis de Madrid del que ho érem en acabar el franquisme.

Fins fa tot just tres dècades la gestió centralista dels interessos catalans no jugava a favor del país. És cert. Tampoc no comptàvem amb el contrapès de la Generalitat o amb la pressió dels diputats catalanistes a Madrid. És cert. Però la influència del sector públic era tan minsa que tot plegat acabava essent força tolerable. Si més no des d'un punt de vista econòmic. Al cap i a la fi més d'un 80% de l'economia, inclosos alguns serveis socials, es gestionaven des del sector privat o des d'això que ara en diuen tercer sector. Una llarga nòmina d'associacions, mútues i altres entitats ciutadanes. Espais de decisió que es trobaven en mans de catalans gairebé sempre ben alineats amb els interessos del país. Ara, tot i que la Generalitat administri, amb més o menys autonomia real, una part important dels recursos de l'estat, l'augment exponencial de la capacitat recaptatòria i de gestió ha fet que des de Madrid hagin augmentat el seu control econòmic sobre Catalunya provocant de retruc un dèficit fiscal difícilment assumible.

És per tot això que sorprèn que el catalanisme s'hagi centrat únicament a estirar una de les dues grans tendències de canvi, la descentralització, sense parar esment als efectes nocius per al país de l'altra gran metamorfosi espanyola, l'expansió del rol de l'estat. És evident que Espanya s'havia d'apropar als estàndards europeus construint un estat modern, però també sembla lògic que el catalanisme hauria d'haver apostat per un model d'estat espanyol més prim i menys intervencionista. Si el sector públic espanyol controlés un màxim del 30% del PIB no només es reduirà de forma significativa el dèficit fiscal sinó que els centres de decisió s'aproparien al país. Més inversions es decidirien amb criteri de mercat i sense el biaix polític que tan sovint discrimina el país.

Sense oblidar-se de continuar estirant competències seria interessant que el catalanisme s'apuntés també a retallar l'altra gran font de desequilibri català mirant de deconstruir l'estat tan com sigui possible.

Les padrines de l'11S (Catalunya Oberta)

marzan@uoc.edu (Marc Arza) — Mon, 26 Oct 2009 09:13:00 +0000

L'article de la setmana al digital Catalunya Oberta:

Les padrines de l'11S

El vídeo del cap de setmana (IV)

marzan@uoc.edu (Marc Arza) — Sat, 24 Oct 2009 19:49:00 +0000

Divendres d'inventari: Immigració

marzan@uoc.edu (Marc Arza) — Thu, 22 Oct 2009 20:21:00 +0000

Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers tres anys.

Agraïnt que a nouscatalans.cat es fessin ressò del post "Sense inèrcies d'integració" avui l'inventari gira entorn de la immigració.

- Marroquina resident a Catalunya? (01/12/08)

- Immigració: 3 mentides / 3 veritats (29/11/07)

- El nostre Thanksgiving (28/11/07)

- El contingent mòbil (28/06/07)

- Al ritme dels nous catalans (26/03/07)

Jordi Pujol, sobre el PSC

marzan@uoc.edu (Marc Arza) — Mon, 19 Oct 2009 20:36:00 +0000

"Molts polítics del Baix Llobregat ho deuen tot al PSC o al PSOE: el seu estatus econòmic i social, la promoció personal i, no cal dir-ho, el poder polític. Entenguem-nos: ho deuen a ells mateixos, al seu esforç. El mèrit és seu. Però aquest esforç l'han canalitzat en gran part a través del partit, on han trobat el terreny adequat. El partit ha estat la seva pàtria. Tenen una vocació política molt forta i una formació sorgida de la seva experiència vital. És una història bonica, per a ells, i ho és també per a Catalunya. Té només un inconvenient: el seu perfil biogràfic personal i col.lectiu pot fer que, amb més intensitat que ningú altre, el poder els importi per damunt de tot. La tendència al sectarisme pot ser en aquestes condicions molt forta, i sovint ho és. Si el partit és la seva pàtria, el poder i el seu manteniment és el seu objectiu. És cert que per a tots els polítics el poder és una finalitat, i que ha de ser així. Però quan la política i el poder han estat i son d'una manera molt determinant l'eina de la pròpia promoció, el poder és l'objectiu amb majúscules. I és exercit sense miraments, amb perill d'abús i de control molt fort de la societat."*

*PUJOL J., Memòries (1980-1993). Barcelona: Proa, 2009. p. 403.

El vídeo del cap de setmana (III)

marzan@uoc.edu (Marc Arza) — Fri, 16 Oct 2009 13:56:00 +0000

Divendres d'inventari: Bombolla immobiliària i crisi

marzan@uoc.edu (Marc Arza) — Thu, 15 Oct 2009 09:24:00 +0000

Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers tres anys.

Bombolla immobiliària i crisi:

- Habitatge, preu i valor. Assimilant el trauma (13/04/09)
- Aquesta crisi és un regal (29/02/08)
- Crisi i miopia, l'error keynesià (15/02/08)
- Lliçons d'economia nipona (04/09/06)
- Habitatge i creixement, la febre del totxo (21/08/06)
*

"Catalanes, hemos fusilado a vuestro Presidente!"

marzan@uoc.edu (Marc Arza) — Thu, 15 Oct 2009 05:50:00 +0000

Imatge del President Companys poques hores abans del seu afusellament.

“El silenci durà poc, però.
Un tinent d’artilleria es gira cap als soldats

que fan el servei militar i els etziba:

<<¡Catalanes, hemos fusilado a vuestro Presidente!>>*

*VILA, Enric, La veritat no necessita màrtirs, Barcelona, L'esfera, 2006. p. 21
*

El vídeo del cap de setmana (II)

marzan@uoc.edu (Marc Arza) — Fri, 09 Oct 2009 20:32:00 +0000

Divendres d'inventari: País Valencià

marzan@uoc.edu (Marc Arza) — Thu, 08 Oct 2009 20:51:00 +0000

Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers tres anys.

Aprofitant la data del 9 d'octubre l'inventari comença amb un recull d'escrits sobre el País Valencià.

L'impost de successions és sobirania

marzan@uoc.edu (Marc Arza) — Tue, 06 Oct 2009 17:43:00 +0000

Fa temps que algunes Comunitats Autònomes van començar a rebaixar l'impost de successions fins a reduir-lo a la mínima expressió. Mentre Madrid o el País Valencià anaven per aquest camí a Catalunya es mantenia una càrrega força onerosa sobre les herències dels catalans. Comparativament la diferència pot arribar a significar una xifra quantiosa per a moltes famílies de classe mitjana que reben patrimonis gens exagerats i ha generat un sentiment general de greuge comparatiu. Potser és natural però es troba a faltar una resposta del catalanisme explicant que la sobirania és això.

Els catalans han d'assumir que la capacitat normativa sobre tributs pot suposar impostos més alts de la mateixa manera que a cap ciutadà francès no se li acut de sentir-se agreujat per les diferències normatives entre França i Alemanya. Autonomia és llibertat per a fer a fer i desfer però a canvi quan la tasca dels nostres governants no ens convenç no s'hi val a comparar-se amb Madrid. N'hi ha prou d'anar a votar per a deixar-los sense feina.
*

Tot esperant l'FMI

marzan@uoc.edu (Marc Arza) — Sun, 04 Oct 2009 15:00:00 +0000

La situació de l'economia espanyola és tan precària que no es pot descartar una implosió del sistema que acabi forçant la intervenció de l'FMI. El risc de col·lapse no es cap fantasia. Pot ser una degradació de la situació econòmica que porti les agències de ràting a rebaixar la qualitat del deute espanyol tallant d'arrel el dèficit públic i complicant fins a l'extrem el funcionament normal del sector públic. O una pujada de tipus a Europa que castigui els deutes espanyols. O més probable encara, que el sector financer sigui incapaç de mantenir artificialment el preu de l'habitatge i no pugui endarrerir més les execucions d'hipoteques impagades, trencant uns balanços que s'aguanten amb cinta adhesiva i forçant unes provisions que serien incapaços d'assumir. A priori la fallida de l'estat, la intervenció de l'FMI i el reset al sistema econòmic des de l'exterior deuen semblar una tragèdia però el cert és que podria acabar essent la millor alternativa per al futur de l'economia espanyola.

Espanya és el nou malalt d'Europa però l'atur, la deflació i la caiguda del PIB no són la malaltia sinó els símptomes d'un seguit de desequilibris generats durant deu anys de revetlla immobiliària. En una economia oberta i global només la competitivitat internacional genera creixement i l'estat espanyol és avui un dels territoris menys competitius del món desenvolupat. La baixa preparació de la força de treball, la rigidesa laboral i el monocultiu de sectors poc enriquidors a llarg termini -el totxo- han provocat un estancament de la productivitat que no serà fàcil revertir. Gran part del creixement dels darrers anys ha estat fictici i ara caldria assumir-ho, desfer un bon tros del camí fet i prendre mesures difícils i radicals per a recuperar competitivitat i el pas del creixement. Una devaluació no és possible si es vol conservar el paraigua de l'Euro però es pot aconseguir un efecte similar amb una reducció de costos socials, salaris, pensions, i la consegüent rebaixa de preus que la seguiria -amb la caiguda a pes del preu de l'habitatge com a element més significatiu-. Aquestes mesures, i un aprimament significatiu dels sector públic, son les que una intervenció de l'FMI imposaria a l'estat espanyol abans d'injectar fons i reestructurar els deutes que l'ofeguen. Una catarsi de tres mesos que pot semblar terrible però que potser no ho seria tant.

L'autèntica tragèdia és la incapacitat del sistema polític i econòmic espanyol per a tirar endavant les reformes imprescindibles. Ningú no és capaç d'imposar unes mesures necessàriament impopulars explicant que els espanyols viuen un miratge del que estan obligats a despertar. No hi ha sortida fàcil d'aquest atzucac. L'alternativa és un llarg període d'empobriment en que l'economia espanyola purgarà lentament els desequilibris amb un increment de l'atur que castigarà els sectors menys competitius i ajustarà lentament preus i sous mitjançant una deflació llarga i anestesiant. Si l'FMI no apareix potser l'acabarem trobant a faltar, com qui espera un Godot que mai no arriba.
*

El vídeo del cap de setmana (I)

marzan@uoc.edu (Marc Arza) — Sat, 03 Oct 2009 08:56:00 +0000

El PSC pregunta, Alemanya respon

marzan@uoc.edu (Marc Arza) — Thu, 01 Oct 2009 07:10:00 +0000

Poden treure'ns de la crisi els que ens hi van ficar? Això preguntava el PSC a les darreres eleccions europees i tot just quatre mesos després els alemanys voten per donar una majoria clara a la democràcia cristiana de la Sra. Merkel i un increment de vot extraordinari als liberals de l'FDP. Com si haguessin volgut contestar amb un sí rotund la pregunta del PSC. Una pregunta absurda i plantejada des d'una premisa falsa. No es cert que la crisi financera que ha frapat el món sigui conseqüència de les polítiques d'obertura comercial, lliure circulació de capitals i limitada interferència del poder públic. Potser caldria anar assumint que les crisis son inherents a l'economia. No a l'economia de mercat sinó al fet econòmic en qualsevol de les seves formes d'organització. Això a banda, seria bò prendre consciència que els responsables de la darrera gran sotregada al sistema hem estat tots plegats. Al cap i a la fi, qui és més culpable el banc que dóna un crèdit a qui difícilment podrà tornar-lo o el ciutadà que l'accepta de forma imprudent i gasiva?

Reprenent l'enunciat pamfletari del PSC (el pamflet i la consigna son la marca de la casa), potser no sabem ben bé qui ens hi va ficar a la crisi però els alemanys sembla que tenen una intuïció clara sobre qui té les millors receptes per a sortir-ne. Els votants alemanys sabien que votaven per un govern de coalició entre la CDU/CSU i els liberals de l'FDP (anunciar els possibles pactes a l'avançada és també una lliçó de democràcia que els catalans podríem aprendre). Un govern que se centrarà en la competitivitat de l'economia alemanya i serà conscient que els drets socials poden seguir la creació de riquesa però que l'axioma mai no funciona a l'inrevés. Un nou govern per a Alemanya que es pot definir de forma breu assenyalant que serà l'antítesi d'allò que els catalans hem de patir a Barcelona i a Madrid.

Gràcies alemanys per respondre amb tanta contundència la pregunta del PSC!
*

L'economia no és per a covards!

marzan@uoc.edu (Marc Arza) — Wed, 30 Sep 2009 20:02:00 +0000

«La esencia de la economía no es el equilibrio sino el
desequilibrio: el equilibrio la llevaría al estancamiento
y a la muerte; el desequilibrio es el motor que la hace viva
y progresiva. Economía no es paz y seguridad: es osadía y
aventura... En la lucha por Lo desconocido.
La economía no es para cobardes».

Faustí Ballvé

"Fundamentos de la Ciencia Económica"
*

Deixeu l'escola en pau!

marzan@uoc.edu (Marc Arza) — Tue, 29 Sep 2009 14:14:00 +0000

L'escola catalana té una taxa de fracàs escolar superior al 30%. L'informe PISA ens deixa a la cua d'Europa any rere any i el sistema educatiu acaba essent massa sovint una fàbrica “d'incultes, apàtrides i, de vegades, analfabets” (Patrícia Gabancho dixit). Els números canten, l'escola falla i no es capaç de formar i incorporar a la catalanitat el conjunt dels joves ciutadans, garantia de la igualtat d'oportunitats i base de tot el projecte meritocràtic. Però si l'ensenyament català és incapaç de fer la seva funció principal com és possible que cada dos per tres li encomanem noves tasques?

Fa pocs mesos el flamant director de l'acadèmia espanyola de cinema començava el mandat reclamant una assignatura de cinema a l'escola. Fa poques setmanes el cardiòleg Valentí Fuster i el cuiner Ferran Adrià demanaven que l'escola ensenyés a menjar bé. Fa pocs dies s'anunciava la creació d'una nova assignatura d'introducció a l'economia i finances. Sense oblidar que ja fa un parell de cursos que els alumnes dediquen algunes dotzenes d'hores a una mena d'aiguabarreig anomenat Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans. No som capaços d'ensenyar matemàtiques, llengua, geografia o història als nostres joves però aspirem a que l'escola els ensenyi a menjar, anar al cinema, contractar una hipoteca i respectar les minories. Tot plegat sembla més aviat poc raonable.

Potser que deixem l'escola en pau i no li demanem més del que ja no ens dóna.

Contra la banalització de l'avortament

marzan@uoc.edu (Marc Arza) — Sun, 27 Sep 2009 18:44:00 +0000

La forma com es generalitza l'ús de la píndola abortiva,
permetent la seva venda a qualsevol farmàcia (...)
és també una banalització radical de l'avortament.

Hi ha poques qüestions de naturalesa tan fonamentalment moral com l'avortament. Excepte per als afortunats que per motius religiosos consideren que la vida té des de la concepció tots els atributs que la fan subjecte de protecció, la oposició entre els drets de la mare, els del fetus i les qüestions socials relacionades configura un trencaclosques moral extraordinàriament dificil.

Resulta complicat enfrontar-se al debat de l'avortament des de la racionalitat estricta. Al cap i a la fi quan la posició de cadascú s'aixeca purament sobre conviccions personals la qüestió esdevé gairebé irresoluble. És per això que sorprèn la lleugeresa i frivolitat amb que la regulació de l'avortament es planteja a Catalunya. És legítim estar a favor de l'avortament com a darrer recurs, és legítim estar-hi en contra, però banalitzar-lo resulta ofensiu.

El govern espanyol banalitza l'avortament quan utilitza una nova regulació com a arma política però no és aquest l'únic símptoma preocupant de la política socialista. La forma com es generalitza l'ús de la píndola avortiva, permetent la seva venda a qualsevol farmàcia amb el mateix control que reben les aspirines o els preservatius és també una banalització radical de l'avortament. Ignora tota la càrrega moral que la qüestió incorpora de forma inevitable i contradiu dècades d'esforços abocats a la política de contracepció i el control dels embarassos no desitjats.

Els conservadors s'equivoquen volent imposar el seu criteri moral sobre l'avortament al conjunt dels ciutadans però els progressistes s'equivoquen també quan plantegen l'avortament restant-li tota transcendència. La postura al voltant de l'avortament és necessàriament personal però no pot ser lleugera. A favor o en contra però mai la banalització.

Gràcies Jan però contra Laporta

marzan@uoc.edu (Marc Arza) — Tue, 22 Sep 2009 19:59:00 +0000

Però ja està vist: a base de repetir-nos que el
Barça és més que un club, entre tots plegats hem
acabat oblidant que el futbol no és més que un joc.

Armand Carabén
“Catalunya és més que un club?”

L'actual President del FC Barcelona mereix un homenatge. Ha estat el líder d'un moviment renovador que ha girat la institució com un mitjó. De la penosa situació del club a final dels anys Gaspart cap a la racionalitació econòmica, l'èxit esportiu i la normalitat nacional d'avui en dia. El Barça és ara el millor equip del món, més que un club per als catalans i alguna cosa més que una marca esportiva per a tot el món. El President Laporta en primer lloc, acompanyat de noms com Soriano, Ingla o Rossell, s'ha guanyat el reconeixement del país per una tasca extraordinària.

Aviat, després de només set anys de presidència, Joan Laporta deixarà el lideratge del FC Barcelona i es comença a apuntar la seva entrada al circ de la política nacional. Convergència, Esquerra i Reagrupament li obren les portes de bat a bat i des del nou independentisme se'l veu com a líder natual del moviment. Però l'efervescència de l'actualitat no hauria d'amagar que l'arribada de'n Joan Laporta a la primera línia política seria una pèssima notícia per al país.

El futbol és passió, sentiment i rauxa però la política hauria de ser alguna cosa més. L'Armand Carabén, pare de la generació Laporta, titulava la seva biografia amb una pregunta capciosa: “Catalunya és més que un club?”. I la resposta inequivoca és no perquè Catalunya no és un club. Catalunya és un país europeu modern i complexe amb necessitats que van més enllà d'un himne, una bandera i dos o tres cracks per temporada.

Importar figures del futbol a la política és un símptoma clar del camí decadent de la política catalana des del final del pujolisme. El país es troba en una situació complicada des d'un punt de vista econòmic (crisi), social (immigració i nous col.lectius en risc d'exclosió) i politic (retallada de l'Estatutet). Ara més que mai calen polítics allunyats del populisme futbolístic Capaços de treballar amb l'adversari i trobar punts d'acord des dels posicionaments més diversos. Disposats a renunciar al protagonisme pel partit i el país. Un perfil que, tot i els seus mèrits innegables, s'allunya d'allò que en Joan Laporta ha demostrat al llarg dels darrers anys.

Ministre ficció: Corbacho parla als acomiadats de Roca

marzan@uoc.edu (Marc Arza) — Sun, 20 Sep 2009 19:49:00 +0000

Aquest diumenge alguns treballadors de l'empresa Roca van irrompre a la Festa de la Rosa del PSC a Gavà protestant per la seva situació laboral. En un gest elegant el Ministre Corbacho hi va acabar parlant. A continuació un exercici de ficció sobre el que un Ministre responsable i amb coratge hauria pogut dir als treballadors de Roca:

***“Sé que estan passant per una situació molt complicada i que s'allarga des de fa molts mesos. Tenen tot el dret a estar enfadats, indignats fins i tot, però crec que és hora que algú parli amb vostès amb franquesa. Els productes que fabricaven a Roca van molt lligats al sector de la construcció i la crisi ha fet que les vendes de l'empresa caiguin de forma radical. Un ERO temporal no és cap solució perquè la situació del sector no millorarà en els propers anys i no podem forçar l'empresa a mantenir la plantilla que tenia l'any 2007 perquè l'estaríem condemnant a tancar. Ja sé que troben molt injust que una empresa d'aquí acomiadi centenars de persones a Gavà mentre manté la fabricació a la Xina o al Marroc però això és inevitable. Roca és una empresa multinacional que vol vendre a tot el món i els nostres costos laborals son massa alts per a molts d'aquests mercats. Em puc imaginar com n'és de dur per a tots vostès però els acomiadaments son necessaris per a mantenir l'activitat de l'empresa i la resta de llocs de treball.”

***“No estan sols. El govern no pot intervenir en l'activitat de l'empresa però vostès no estan sols. Des de l'administració participarem en les negociacions perquè els sindicats i l'empresa puguin negociar una reducció de plantilla el menys traumàtica possible. Cobraran les indemnitzacions que els corresponen i la cobertura d'atur a que tenen dret. Posarem al seu abast els recursos necessaris perquè es puguin formar per a poder tenir accés a nous llocs de treball qualificats. Però vull ser sincer, la responsabilitat principal del seu futur és seva, de cadascun de vostès. Els propers anys no seran fàcils per a ningú i tots hauran d'estar preparats per a treballar en nous sectors, de vegades començant en pitjors condicions i potser lluny d'on treballaven fins ara.”

***“Protestin, defensin els seus interessos, però no es quedin ancorats en el passat i comencin com abans millor a buscar noves sortides.”