Chrysaetos

Animalades IV

noreply@blogger.com (Joan Pell Roja) — Sun, 24 Nov 2013 17:36:00 +0100

Bufffffffff!!! impressionant!!!

I tu, quant costes?

noreply@blogger.com (Joan Pell Roja) — Mon, 11 Nov 2013 21:23:00 +0100

Interessant documental sobre el consumisme, la irresponsabilitat empresarial al servei nomes del guany però no del desenvolupament humà. Un documental sobre el poder de la publicitat, el control de les masses, l'esgotament dels recursos naturals...
Realment necessitem les coses que creiem necessitar? És cert tot el que ens diuen els mitjans?
Crec que tots intuïm que no...

¿bailamos?

noreply@blogger.com (Joan Pell Roja) — Sun, 27 Oct 2013 15:56:00 +0100

La Gran Estafa

noreply@blogger.com (Joan Pell Roja) — Tue, 22 Oct 2013 22:29:00 +0200

Consumir i consumir

noreply@blogger.com (Joan Pell Roja) — Sat, 28 Sep 2013 22:04:00 +0200

Sentència contra el sistema d'immersió lingüística

noreply@blogger.com (Joan Pell Roja) — Tue, 2 Jul 2013 21:41:00 +0200

Teresa Forcades

noreply@blogger.com (Joan Pell Roja) — Thu, 20 Jun 2013 21:31:00 +0200

Stop! Rodando el Cambio

noreply@blogger.com (Joan Pell Roja) — Thu, 13 Jun 2013 20:59:00 +0200

Procés Constituent

noreply@blogger.com (Joan Pell Roja) — Wed, 29 May 2013 22:37:00 +0200

Presentació del Procés Constituent a Olot a càrrec de Esther Vivas i Arcadi Oliveres el 26 de maig de 2013.

Vooooolareeeee!!!

noreply@blogger.com (Joan Pell Roja) — Tue, 30 Apr 2013 23:44:00 +0200

L'error

noreply@blogger.com (Joan Pell Roja) — Sat, 27 Apr 2013 20:53:00 +0200

Troba l'error, un bon exercici per adonar-se que l'error no sempre és tan obvi.

El significat de la vida i l'univers.

noreply@blogger.com (Joan Pell Roja) — Fri, 26 Apr 2013 20:45:00 +0200

Un nen de 9 anys discuteix sobre el significat de la vida i l'univers.
Existeixen múltiples universos?
Hi ha vida en altres planetes?
Quin el significat de les nostres vides?
Existeix el destí?

Reencarnació

noreply@blogger.com (Joan Pell Roja) — Wed, 17 Apr 2013 22:21:00 +0200

Catalonofobia

noreply@blogger.com (Joan Pell Roja) — Mon, 15 Apr 2013 20:51:00 +0200

El clip d'aquesta jove andalusa sobre la catalanofòbia ha rebut ja un milió de visites.

Un viatge a l'instant present

noreply@blogger.com (Joan Pell Roja) — Sun, 14 Apr 2013 20:19:00 +0200

"Yo, libre: Un viaje al instante presente" és una pel·lícula conscient que acompanya a l'espectador a mirar la seva vida i la seva forma de veure el món. Hem oblidat alguna cosa que sempre hem sabut i ara és l'únic moment per recordar-ho. De la mà de Sergi Torres i David del Rosario, sorgeix aquesta invitació a reflexionar sobre nosaltres mateixos i a adonar-nos de l'immens potencial que ocultem sota les nostres creences.

Desitjos i vanitat

noreply@blogger.com (Joan Pell Roja) — Fri, 5 Apr 2013 23:09:00 +0200

En una època remota, a cert país al peu dels Himalayas, vivia una rara espècie de micos. La seva sang, d'un intens vermell, era altament valorada com a tint, perquè no es des-tenyia ni es corria. Els micos eren per tant buscats per mercaders de teles, així com per reis i prínceps.
Els micos eren hàbils i llests - experts a escapar de tots els paranys. No obstant això, tenien dues debilitats: adoraven el vi i gaudien exhibint-se amb sabates colorides.
Un grup de caçadors, havent descobert el parador dels micos, va posar diversos barrils de vi en un pujol i van deixar que el vent portés l'aroma lluny. També van escampar centenars de pesats esclops de fusta de vius colors prop dels barrils abans d'amagar-se als matolls del voltant.
Com era d'esperar, els micos, atrets per l'aroma del vi, es van apropar al vessant del pujol. Mirant furtivament per sobre de l'espatlla i vigilant la zona amb els seus ulls penetrants, es van dir uns a uns altres: "És molt probable que això sigui un parany col·locat pels homes. Ja sabeu el malvats i cruels que són. Si provéssim el vi, ens atraparien i ens matarien per la nostra sang. anem-nos-en d'aquí."
Així que van començar a córrer cap al bosc. No obstant això, mentre la majoria corria a protegir-se, un parell de micos es van permetre fer un cop d'ull enrere als barrils de vi. Finalment, tots dos van tornar, dient-se a si mateixos: "És molt perillós, però si solament provem un parell de gotes de vi i després marxem .... - recordeu, només un parell de gotes. Si no, serem capturats i escorxats vius" ...
Llavors furtivament van ficar la meitat d'un dit als barrils i van provar el vi. Poc temps després, van ficar tot el dit i ... tota la mà. Pobres micos, si no podien resistir la simple olor del vi, com anaven a resistir ara el seu sabor? Després d'observar-los des d'una prudent distància, la resta dels micos aviat va venir poc a poc al voltant dels barrils. Van beure i van beure..... Llavors van descobrir els preciosos esclops.
Observant tot això des dels matolls, els caçadors van esperar pacientment al fet que el vi fes efecte. Van sortir de l'amagatall i van envoltar a tots els micos. No hi havia escapatòria possible per als pobres micos, que no només estaven borratxos sinó també enfonsats al terra pels pesats esclops de fusta!.
Nosaltres els humans no som diferents als micos. Nosaltres, també coneixem els perills dels desitjos i la vanitat.

Origami

noreply@blogger.com (Joan Pell Roja) — Thu, 4 Apr 2013 20:23:00 +0200

Minuts musicals

noreply@blogger.com (Joan Pell Roja) — Thu, 28 Mar 2013 06:00:00 +0100

Els tres cranis

noreply@blogger.com (Joan Pell Roja) — Wed, 27 Mar 2013 20:49:00 +0100

"En el Sostre del Món, o sigui en el Tibet, un pelegrí, amb motiu d'una llarga peregrinació a un dels santuaris més sagrats, va trobar tres cranis.
La notícia es va estendre per tot arreu i va arribar fins al rei. Els tres cranis s'havien trobat junts i ningú sabia de la seva procedència. El rei va sentir gran curiositat pel succés i va ordenar que li portessin els cranis. Els va col·locar davant seu, els va observar i es va preguntar: «A qui pertanyerien aquests cranis? Quina classe de persones serien els seus propietaris?» I va quedar pensatiu i es va dir:

« M'agradaria saber quina de les tres persones era la més bondadosa».
El monarca era un home jove, que valorava la benevolència en els éssers humans. Aquells cranis l'intrigaven. Com investigar alguna cosa sobre ells? Llavors li van parlar d'un lama‑metge forense.
‑ Feu-li venir ‑va ordenar el rei‑. Vull veure a aquest lama‑metge al més aviat possible.
Uns dies després, procedent del seu monestir en remotes terres del País de les Neus, va arribar el lama‑metge.
‑ Tinc coneixement que ets no només un piadós lama, sinó un gran forense. No et vaig a lliurar una tasca fàcil, però confio en tu. Mira aquests tres cranis. Els va trobar un pelegrí en una de les seves peregrinacions. Estaven junts i jo no he pogut deixar de preguntar-me quin d'ells pertanyia a la millor persona entre les tres. Podràs esbrinar-ho?
‑Necessito uns dies, majestat‑va dir el lama serenament‑. En aquest temps espero poder portar-vos una resposta que us satisfaci.
‑ També jo ho espero ‑va concloure el rei.
El lama‑metge es va en-portar els cranis. Durant uns dies es va tancar en la cel·la d'un monestir a investigar minuciosament sobre els mateixos. En principi no era una tasca senzilla.
Uns dies després, el lama‑metge va acudir a visitar al monarca. El rei no podia dissimular la seva impaciència.
‑ Has descobert alguna cosa?
‑ Sí, senyor, tinc la resposta.
Va col·locar els tres cranis sobre una taula i va assenyalar un d'ells.
‑ Aquest, segur, era el crani de la persona més bondadosa.
‑ Segur? va preguntar escèptic el rei -Vull una explicació convincent.
El lama-metge es va expressar així:
‑ Vaig agafar un dels cranis i vaig passar un filferro per un de les oïdes i vaig observar que el filferro sortia directament per l'altra oïda. Sens dubte es tractava d'una persona a la qual no escoltava als altres, li entrava per una oïda i li sortia per l'altre.
El lama-metge va retirar aquest crani i va afegir:
‑ Mireu, majestat, aquest altre crani. Ho vaig investigar a fons. Vaig introduir un filferro per l'oïda i el mateix va sortir directament per la boca. Era el crani d'una persona que, indiscretament, explicava a l'acte tot el que havia escoltat.
El monarca no va poder reprimir el riure. Després es va posar seriós i va dir:
‑ I el tercer crani?
El lama-metge va prendre entre les seves mans el tercer crani i va afegir:
‑ Senyor, aquest crani és el que pertanyia a la persona més bondadosa. Per què? Us ho explicaré. Vaig recórrer de nou a la prova del filferro.
Vaig inserir el filferro per un de les oïdes i aquest va aparèixer pel cor. Així s'evidencia que aquesta persona escoltava amb amor als altres i sabia guardar els seus secrets. No era solament la més bondadosa, sinó també la més sàvia i prudent.
El monarca, molt complagut, va dir:
‑ Si ets tan bon lama com a forense, no dubto que aconseguiràs la il·luminació.
El lama‑metge no va voler cap recompensa. En una humil mula va tornar al seu monestir.

Natura, Bellesa, Gratitud

noreply@blogger.com (Joan Pell Roja) — Thu, 21 Mar 2013 22:07:00 +0100

La bellesa de la natura passa desapercebuda amb facilitat, però no per a la càmera de Louie Schwartzberg. Les seves impressionants fotografies realitzades a intervals de temps i l'enèrgic discurs del monjo benedictí David Steindl-Rast ens fan reflexionar sobre la necessitat de sentir-nos agraïts cada dia.

Societat condemnada

noreply@blogger.com (Joan Pell Roja) — Mon, 18 Mar 2013 21:42:00 +0100

El 2 de febrer de 1905 va néixer a Sant Petersburg la filòsofa i escriptora nord-americana (d'origen rus) Alissa Zinovievna Rosenbaum, més coneguda al món de les lletres sota el pseudònim de Ayn Rand.
Mai més oportunes les paraules de l'autora d'aquesta magnífica novel·la que és Atles Shrugged", traduïda a l'espanyol com "La rebel·lió d'Atles" ...

"Quan adverteixi que per produir necessita obtenir autorització dels qui no produeixen res; quan comprovi que els diners flueix cap a els qui trafiquen no amb béns, sinó amb favors; quan percebi que molts es fan rics pel suborn i per influències i no pel treball, i que les lleis no ens protegeixen contra ells, sinó que, per contra, són ells els que estan protegits contra vostè; quan repari que la corrupció és recompensada i l'honradesa es converteix en un auto-sacrifici, llavors podrà afirmar, sense por d'equivocar-se, que la seva societat està condemnada."

Ayn Rand (1950)

Anoushka Shankar - Raga Flamenc

noreply@blogger.com (Joan Pell Roja) — Sun, 17 Mar 2013 20:41:00 +0100

Anoushka Shankar, la sitarista d'origen hindú, filla del llegendari Ravi Shankar, se submergeix de ple en el diàleg entre la música tradicional de la seva cultura i la flamenca.
Anoushka Shankar va néixer a Londres i la seva infància es va dividir entre Londres i Delhi. Va començar a ser entrenada en el sitar pel seu pare des de nena, donant una actuació pública als tretze anys, i signant el seu primer contracte d'enregistrament als setze.
És defensora dels drets animals i PETA (Persones pel tracte ètic dels animals). Ella i el seu pare van aparèixer en un anunci de servei públic en contra del sofriment dels animals. A més és portaveu de les Nacions Unides al programa d'aliments a Índia.

Escoltar als arbres

noreply@blogger.com (Joan Pell Roja) — Sat, 16 Mar 2013 20:39:00 +0100

Els arbres han estat sempre per a mi els predicadores més eficaços. Els respecto quan viuen entre pobles i famílies, en boscos i boscatges. I encara els respecte més quan estan aïllats.
En les seves copes murmuren el món, les seves arrels descansen en l'infinit, però no es perden en ell, sinó que persegueixen amb tota la força de la seva existència una sola cosa: complir la seva pròpia llei, que resideix en ells, desenvolupar la seva pròpia forma, representar-se a si mateixos.

Res hi ha més exemplar i més sant que un arbre bell i fort.
Quan s'ha talat un arbre i aquest mostra al món la seva ferida mortal, en la clara circumferència del seu cep i monument pot llegir-se tota la seva història: en els cèrcols i deformacions estan descrits amb facilitat tot el seu sofriment, tota la lluita, totes les malalties, tota l'alegria i prosperitat, els anys frondosos, els atacs superats i les tempestes sobreviscudes. I qualsevol camperol jove sap que la fusta més dura i noble té els cèrcols més estrets, que a la part alta de les muntanyes i en perill constant creixen els troncs més forts, exemplars i indestructibles.
Els arbres són santuaris. Qui sap parlar per ells, qui sap escoltar-los, aprèn la veritat. No prediquen doctrines i receptes; prediquen indiferents al detall, la llei primitiva de la vida.
Un arbre diu: en la meva vida s'oculta un nucli, una espurna, un pensament, sóc vida de la vida eterna. És única la temptativa i la creació que ha gosat en mi la Mare Terra. La meva missió és donar forma i presentar l'etern en les meves marques singulars.
Un arbre diu: la meva força és la confiança. No sé res dels meus pares, no sé res de milers de plançons que tots els anys provenen de mi. Viu fins a la fi del secret de la meva llavor, no tinc una altra preocupació. Els arbres tenen pensaments dilatats, prolixos i serens, així com una vida més llarga que la nostra. Són més savis que nosaltres, mentre no els escoltem. Però quan aprenem a escoltar als arbres, la brevetat, rapidesa i precipitar-se infantil dels nostres pensaments adquireixen una alegria sense precedents.
Qui ha après a escoltar als arbres, ja no desitja ser un arbre. No desitja ser més que el que és.

Fragment de "El caminant", de Hermann Hesse

Thich Nhat Hanh

noreply@blogger.com (Joan Pell Roja) — Thu, 14 Mar 2013 21:20:00 +0100

La bomba d'aigua

noreply@blogger.com (Joan Pell Roja) — Tue, 12 Mar 2013 21:21:00 +0100

Expliquen, que hi havia un home que estava perdut en el desert a punt de morir de set.
Quan ell va arribar a una caseta vella -una cabanya que s'enfonsava- sense finestres, sense sostre, copejada pel temps.
L'home s'hi va passejar i va trobar una petita ombra on es va acomodar, fugint de la calor del sol desèrtic.
Mirant al voltant, va veure una bomba d'aigua a alguns metres de distància, molt vella i oxidada.
Es va arrossegar fins la bomba d'aigua, va agafar la maneta, i va començar a bombar sense parar.
Res va passar. Desanimat, va caure prostrat cap a enrere i va notar que al costat de la bomba d'aigua hi havia una ampolla. La va mirar, la va netejar, removent la brutícia i la pols, i va llegir el següent missatge:
"Primer necessites preparar la bomba amb tota l'aigua d'aquesta ampolla, amic meu"
PD.: "Fes el favor d'omplir l'ampolla una altra vegada abans de partir."
L'home va arrencar la rosca de l'ampolla i de fet, tenia aigua.
L'ampolla estava gairebé plena d'aigua! De sobte, ell es va veure en un dilema:
Si bevia l'aigua podria sobreviure, però si bolqués l'aigua en la vella bomba oxidada, potser obtingués aigua fresca, ben freda, allà al fons del pou, tot l'aigua que volgués i podria omplir l'ampolla per a la propera persona... però potser això no surti bé.
Què hauria de fer? Bolcar l'aigua en la vella bomba d'aigua i esperar l'aigua fresca i freda o beure l'aigua vella i salvar la seva vida?
Hauria de perdre tot l'aigua que tenia en l'esperança d'aquelles instruccions poc fiables, escrites no se sabia quan? Amb temor, l'home va bolcar tot l'aigua en la bomba d'aigua. De seguida, va agafar la maneta i va començar a bombar... i la bomba va començar a xisclar. I res va ocórrer! I la bomba va xisclar i va xisclar.
Llavors va sorgir un filet d'aigua; després un petit flux, i finalment l'aigua va sortir amb abundància! La bomba d'aigua vella i oxidada va fer sortir molta, però molta aigua fresca i cristal·lina. Ell va omplir l'ampolla i va beure d'ella fins a afartar-se. La va omplir una altra vegada per al proper que per allí podria passar, la va enroscar i va agregar una petita nota a les instruccions enganxades en ella: "Creu-me, funciona! Necessites donar tot l'aigua abans de poder obtenir-la una altra vegada!".