Ets jove i reclames una vida ideal, totalitària, radical? Escolta a Jesús. Ningú en el món et demana tant. Tens ocasió de demostrar la teva fe i la teva generositat, el teu heroisme.
Ets madur i anheles una existència seriosa, compromesa, però segura? O ancià i desitges viure els teus últims anys abandonat en qui no enganya, sense preocupacions que et consumeixin? També val per a tu aquesta paraula de Jesús.
De fet, conclou amb una sèrie d'exhortacions en les quals Jesús t'invita a no preocupar-te pel que menjaràs o vestiràs, exactament com fan els ocells del cel que no sembren i els lliris del camp que no filen. Per això has d'apartar del teu cor tota ànsia per les coses de la terra, perquè el Pare t'estima molt més que els ocells i les flors, i Ell mateix pensa en tu.
Per això et diu:

«Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina...».

L'evangeli és, en el seu conjunt i en cada paraula seva, una petició total als homes del que són i del que tenen.
Déu no demanava tant abans que vingués Crist. L’Antic Testament considerava un bé, una benedicció de Déu la riquesa terrestre i, si demanava fer almoina als necessitats, era per obtenir benvolença de l'Omnipotent.
Més tard, en el judaisme, el pensament de la recompensa en el més enllà havia esdevingut més comú. Un rei responia a qui li reprotxava de dilapidar els seus béns: «Els meus avantpassats van acumular tresors per aquí baix, jo en canvi he acumulat tresors per allà dalt». (...).
Ara bé, l'originalitat de la paraula de Jesús està en el fet que ell et demana la donació total, t'ho demana tot. Vol que tu siguis un fill despreocupat, sense preocupacions pel món, un fill que només es recolza en ell.
Ell sap que la riquesa és un gran obstacle per a tu, perquè ocupa el teu cor, mentre que ell vol que tot l'espai sigui per a si. Heus aquí per tant la recomanació:

«Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina...».

I si no pots desfer-te dels béns materialment, perquè estàs lligat a altres persones, o perquè la teva posició t'obliga a un entorn digne i adequat, certament t'has de desprendre espiritualment dels béns i ser respecte a ells un simple administrador. Així, mentre t'ocupes de la riquesa estimes els altres, administrant-la per a ells, et fas un tresor que les arnes no destrossen i els lladres no s'emporten.
Però, estàs segur que ho has de conservar tot? Escolta la veu de Déu dins teu; aconsella't, si no saps decidir. Veuràs totes les coses supèrflues que trobaràs entre el que tens. No les guardis. Dóna, dóna a qui no té. Posa en pràctica la paraula de Jesús: «Ven... i dóna». Així ompliràs les bosses que no es fan malbé.
És lògic que per viure en el món sigui necessari interessar-se també pels diners, per les coses. Però Déu vol que t'ocupis, no que et preocupis. Ocupa't d'aquell mínim que és indispensable per viure segons el teu estat, segons les teves condicions. Per a la resta:

«Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina...».

Pau VI era realment pobre. Ho demostra la manera amb què va voler ser sepultat: en un pobre taüt, a terra. Poc abans de morir havia dit al seu germà: «Amb temps he preparat les maletes per a aquell seriós viatge».
Això has de fer: preparar les maletes.
Als temps de Jesús se'n deien possiblement bosses. Prepara-les dia a dia. Omple-les com més puguis d'allò que pot ser útil als altres. Tens realment allò que dónes. Pensa en quanta fam hi ha al món. En quant de patiment. En quantes necessitats...
Diposita-hi també tot acte d'amor, tota obra en favor dels germans.
Fes aquestes accions per ell. Digues en el teu cor: per Tu. I realitza-les bé, amb perfecció. Estan destinades al Cel, romandran per a l'eternitat.

     Chiara Lubich

(1) Paraula de Vida de març 1979, publicada en Ser Tu palabra, Chiara Lubich, Ciudad Nueva, Madrid 1980 pp. 83-86.

Al novembre del 2006, Diana Piazzini, metgessa rehabili-tadora del  Gemelli de Roma, casada i amb dues filles, va rebre l’encàrrec de la rehabilitació d’una pacient singular, Chiara Lubich, fundadora del Moviment dels Focolars, ingressada en aquell Policlínic per una insuficiència respiratòria.

Josep Amiell i Solé, nascut a Garós (Vall d’Aran) ara fa setanta-nou anys i amb més de cinquanta de capellà, ha treballat en la traducció integral del Nou Testament a la varietat gascona de l’occità de la Vall d’Aran, que aviat sortirà a la llum. Parlem amb ell d’aquesta iniciativa i de la realitat lingüística i religiosa del territori.

T’imagines una sarment separada de la vinya? No dóna fruit, no té cap mena d'esperança, no és fecunda i no li queda més remei que assecar-se i ser cremada.
Pensa a quina mort espiritual estàs destinat, com a cristià, si no romans unit a Crist. Fa por! És l'esterilitat completa, encara que feinegis del matí al vespre, encara que creguis que ets útil a la humanitat, encara que els amics t'aplaudeixin, encara que els béns terrenals creixin, encara que facis sacrificis notables. Tot això tindrà un sentit per a tu a la terra, però no té cap significat per a Crist ni per a l'eternitat. I és aquella la vida que més importa.

«Jo sóc el cep i vosaltres les sarments...».

Com pots romandre en Crist i Crist romandre en tu? Com ser una sarment verda i ufanosa que forma cos amb el cep?
Abans de res, és necessari que creguis en Crist. Però amb això no n'hi ha prou. La teva fe ha d'influir sobre la dimensió concreta de la vida. És a dir, has de viure conforme a aquesta fe, posant en pràctica les paraules de Jesús.
D'aquesta manera no pots desatendre aquells mitjans divins, que Crist t'ha deixat, mitjançant els quals obtens o recuperes la unitat eventualment trencada amb ell.
I Crist encara no et sentirà ben sòlid en ell, si no t'esforces a estar inserit en la teva comunitat eclesial, en la teva Església local.

«Jo sóc el cep i vosaltres les sarments...».

«El qui roman en mi i jo en ell». Veus com Crist parla d'una unitat teva amb ell, però també d'una unitat seva amb tu? Si romans unit a ell, ell està en tu, està present en l'íntim del teu cor. I d'això neix una relació i un col·loqui d'amor recíproc, una col·laboració entre Jesús i tu, deixeble seu.
I heus aquí la conseqüència: donar molt de fruit, exactament com una sarment ben unida al cep dóna raïms saborosos.

«Molt de fruit» significa que estaràs dotat d'una vertadera fecunditat apostòlica, és a dir, de la capacitat d'obrir els ulls de molts a les paraules úniques, revolucionàries  de Crist i seràs capaç de donar-los la força de seguir-les.
«Molt de fruit» significa també que sabràs suscitar, o fins i tot construir, obres petites o grans per alleujar les més diverses necessitats del món segons els carismes que Déu t'ha donat.
«Molt de fruit» significa «molt», no «poc». I això pot voler dir que sabràs portar a la humanitat que t'envolta un corrent de bondat, de comunió, d'amor recíproc.

«Jo sóc el cep i vosaltres les sarments...».

Però «molt de fruit» no significa només el bé espiritual i material dels altres, sinó també el teu.
També el créixer interiorment, també el santificar-te personalment depèn de la teva unió amb Crist.
Santificar-te. Potser aquesta paraula, en els temps que corren, et semblarà un anacronisme, una inutilitat, o una utopia.
No és així. Els temps presents se'n van i amb ells les idees parcials, equivocades, contingents. Resta la veritat. Fa dos mil anys Pau, l'apòstol, deia clarament que la santificació és voluntat de Déu per a tots els cristians. Teresa de Jesús, doctora de l'Església, està segura que qualsevol, fins i tot agafat del carrer, pot arribar a la més alta contemplació. El Concili Vaticà II diu que tot el poble de Déu està cridat a la santedat.
Aquestes són veus segures.
Per això, mira de recollir en la teva vida també el «molt de fruit» de la santificació que serà possible només si romans unit a Crist.

«Jo sóc el cep i vosaltres les sarments...».

Has observat com Jesús no demana directament el fruit, sinó que el veu com a conseqüència del «romandre» units a ell?
Pot ser que també tu caiguis en l'error en què es troben molts cristians: activisme, activisme, obres, obres per al bé dels altres, sense tenir temps per considerar si estan units en tot i per tot a Crist.
És un error: es creu que es dóna fruit, però no és aquell que Crist en tu, Crist amb tu podria donar.
Per donar fruit durable, que té el segell del diví, cal romandre units a Crist, i com més unit estiguis a Crist més fruit donaràs.
A més a més, aquest verb usat per Jesús «romandre», dóna la idea no tant dels moments en què es dóna fruit, sinó d'un estat permanent de fecunditat.
En realitat, si coneixes persones que viuen així, veuràs que elles, fins i tot amb un senzill somriure, amb una paraula, amb el seu habitual comportament quotidià, amb la seva actitud davant les diverses situacions de la vida, toquen els cors, a vegades, fins a fer-los retrobar Déu.
En els sants ha estat així. Però no ens hem de descoratjar tampoc nosaltres. També els cristians corrents poden donar fruit. Escolta.
Tu saps que avui la major part del món estudiantil està polititzat i deixa poc espai per a aquells que voldrien fer-se útils a la humanitat partint d'altres motius.
Som a Portugal. Maria do Socorro, un cop acabat l'ensenyament secundari ha entrat a la universitat. L'ambient és difícil. Molts dels seus companys lluiten, seguint la pròpia ideologia, i cada un vol arrossegar rere seu els estudiants que encara no s'han pronunciat.
Maria sap molt bé quin és el seu camí, encara que no és fàcil explicar-lo: seguir Jesús i romandre unida a ell. És qualificada d'amorfa, sense ideals, pels seus companys que no saben res de les seves idees. Alguna vegada ha sentit el respecte humà, sobretot entrant a l'església. Però ella hi continua anant, perquè sent que ha de romandre unida a Jesús.
S'apropa Nadal. Maria s'adona que n'hi ha alguns que no poden anar a casa seva perquè viuen massa lluny, i proposa als altres companys de fer junts un regal als que es queden. Amb gran sorpresa tots accepten, de seguida.
Més tard hi ha eleccions i, una altra gran sorpresa, justament ella és elegida com a representant del seu curs. Però l'estupor és encara més gran  quan se sent dir: «És lògic que siguis elegida: perquè tu ets l'única que té una línia precisa, que sap allò que vol i com fer per realitzar-ho». Ara, alguns s'han interessat pel seu ideal i volen viure com ella.
Un bon fruit de la perseverança de Maria do Socorro per romandre unida a Jesús.

     Chiara Lubich

(1) Paraula de vida, febrer 1979, publicada en Ser Tu Palabra, Chiara Lubich, Ciudad Nueva, Madrid 1980, pp. 75-80.

L’Edith, cega de naixement, viu amb altres que tampoc hi veuen en un institut on el capellà, amb les cames paralitzades, ja no pot celebrar la missa. Per aquest motiu es vol treure Jesús Eucaristia de la casa. L'Edith recorre al bisbe perquè el deixi com a única llum a les seves tenebres. Obté el permís i amb això també el de distribuir ella mateixa la Comunió al capellà i a les companyes.
Desitjosa de fer-se útil, l'Edith ha obtingut també poder disposar d'una ràdio lliure durant algunes hores. Se'n serveix per oferir el millor que té: consells, pensaments vàlids, aclariments morals, per sostenir amb la seva experiència qui pateix. L'Edith… podria explicar-te moltes altres coses d'ella. I és cega i el sofriment l'ha il·luminada.
I quants altres exemples tindria per explicar-vos! El bé existeix i no fa soroll. L'Edith viu el seu cristianisme concretament, sap que cadascun de nosaltres ha rebut uns dons i els posa al servei dels altres.
Sí, perquè «do» (o «carisma» com se sol dir en grec) no són només aquelles gràcies amb les quals Déu enriqueix aquells que han de governar l'Església. Ni tampoc ho són només aquells dons extraordinaris que ell es reserva d'enviar directament a algun fidel, per al bé de tots, quan pensa que cal a l'Església posar remei a situacions excepcionals, o perills greus, per als quals no basten les institucions eclesiàstiques. Aquests poden ser la saviesa, la ciència, el do de fer miracles, el parlar llengües, el carisma de suscitar una nova espiritualitat en l'Església i d'altres més.
Per dons, o carismes, no s'entenen només aquests, sinó també altres més simples que posseeixen moltes persones i es noten pel bé que produeixen. L'Esperit Sant treballa.
A més a més, es poden dir dons o carismes també els talents naturals. Per tant cadascú n'està dotat. També tu.
I quin ús n'has de fer? Pensar com fer-los fructificar. Se t'han donat no només per a tu, sinó justament per al bé de tots.

«Poseu-vos els uns al servei dels altres, cadascú segons els dons que ha rebut».

La varietat dels dons és immensa. Cadascú té el seu i per tant té en la comunitat la seva específica funció.
Però digues: quin és el teu cas? Tens algun diploma? No has pensat mai en posar a disposició alguna hora de la setmana per ensenyar a qui no sap, o no té els mitjans per estudiar?
Tens un cor particularment generós? No has pensat mai mobilitzar les forces encara sanes a favor de gent pobra i marginada, per retornar així al cor de molts el sentit de la dignitat de l'home?

(…)
Tens dots particulars per consolar? O bé per atendre la casa, per cuinar, per confeccionar vestits amb poca cosa, o per fer treballs manuals? Mira al teu entorn i pensa en qui té necessitat de tu.
Em sento malament quan veig que hi ha gent que cerca i ensenya com omplir el temps lliure. Nosaltres els cristians no tenim temps lliure, mentre que a la terra hi hagi un malalt, un que passa gana, un empresonat, un ignorant, un que dubta, un que està  trist, un drogat, (…) un orfe, una viuda…
I la pregària, no et sembla un do formidable a utilitzar, ja que en tot moment et pots dirigir a Déu present arreu?

«Poseu-vos els uns al servei dels altres, cadascú segons els dons que ha rebut».

¿Imagines l'Església, on tots els cristians des dels infants als adults, fan tot el que poden per posar els seus dons a disposició dels altres?
L'amor recíproc adquiriria tal consistència, tal amplitud i relleu que (…) per això podrien reconèixer els deixebles de Crist.
Llavors, si el resultat és aquest, per què no fer tota la teva part per aconseguir-lo?

     Chiara Lubich

(1) Paraula de vida de gener 1979, publicada en Chiara Lubich, Ser tu palabra, Ciudad Nueva, Madrid 1980, p. 69-72.