Cloïssa per arrossegament

noreply@blogger.com (Deivit Tustei) — Tue, 27 May 2008 20:46:00 +0000

THURSDAY MAY 29th
at SPECIAL TIME 8/7c

AN ALL NIGHT LOST EVENT

It all starts with special encore of the seasons most powerful episode.
With brand new footage.

Then..

AT 9/8c..

THE 2 HOUR SEASON FINALE

SEE...
THE OCEANIC 6
RESCUE

THE MOST BREATHTAKING
SEASON FINALE OF THE YEAR

John Locke: You know that you are here for a reason.
John Locke: It's a place where miracles happen.
Jack Shephard. There's no such a thing as miracles

Entrevista a Jaume Roures

noreply@blogger.com (Deivit Tustei) — Fri, 23 May 2008 18:08:00 +0000

Em trobo amb Jaume Roures on fa uns minuts que m'ha citat la seva secretària, a l'Starbucks de Francesc Macià. No he sabut fins ara on haviem de quedar per motius de seguretat. Després d'uns breus minuts d'espera, entra el senyor Roures i la manera com li cau la llum del local a sobre, fa que encara sigui més lleig del que és normalment. La gent s'espanta, son tot guiris i no el coneixen. Jo intento calmar-los amb la mirada però unes noies que seuen just davant meu marxen gairebé corrents. A vegades penso que la gent és molt exagerada, Jaume Roures fa por, però tampoc seria el seu físic el factor més determinant.
Li faig un senyal amb la mà i de seguida ve a asseure's al meu costat.

(Reprodueixo la conversa integrament, pel seu alt valor definitòri de la persona de Jaume Roures)

David: Molt bona tarda senyor Roures, un plaer.
Jaume Roures: Hola.

D: Com està? Es trobarà comode per fer l'entrevista aquí?
JR: Noi, comença ràpid que jo tinc pressa

D: Bé... Doncs no ens entretinguem. Quina és la seva valoració de la reacció de la crítica a la pel·lícula de Woody Allen estrenada la setmana passada a Cannes?
JR: Bé. Jo crec que vam ser ben rebuts i ben tractats. Molt millor tractats que a Barcelona. Ha sigut un èxit total.

D: A Barcelona no els van tractar bé?
JR: No gens.

D: I doncs?
JR: Barcelona és una ciutat plena de putes que volen fotre't la cartera. És un niu de rates enevejoses. Quan veuen algu amb poder, volen fotre'l com sigui. És pitjor que la Russia soviètica.

D: Vol dir que no en fa un grà massa?
JR: I tu vols dir que no t'estas ficant on no et demanen, imbècil?

D: De fet, en unes declaracions al programa de Jordi Basté a RAC1, vostè va dir que amb els seus diners Woody Allen no tornaria a rodar a Barcelona.
JR: Correcte

D: Però Allen va dir que estava encantat amb la ciutat.
JR: Woody Allen és una mica burro. A més amb ell ningú no s'hi va ficar. La gent només es fica amb els de casa. Era el meu cap el que volien i no pas el seu.

D: Així no creu que vostès tinguéssin cap privilegi per rodar a la ciutat de Barcelona? Privilegis que no tenen altres productores amb altres cineastes?
JR: Al contràri. Ens van tractar com una tifa. Espero que ho estiguis dient en broma tot això.

D: Jo no dic res. Canviem de tema si li sembla.
JR: Sí millor.

D: Com valora els primers dos anys de vida de la “seva” cadena, La Sexta?
JR: Un èxit rotund i absolut.

D: Certament s'han consolidat alguns programes i sèries, però d'altres han fracassat estrepitosament. A més en algunes franges horàries l'audiència està molt per sota de la mitjana del 6% que es van fixar quan van crear la cadena. Creu que fins i tot tenint en compte aquests alts i baixos, podriem considerar que el canal ha trobat el seu lloc en el panorama televisiu nacional a nivell espanyol? I perdoni que m'hagi sortit una pregunta Josep-Cuní.
JR: Sí. I Josep Cuní és un cabró.

D: I ara! Bé és igual, l'adquisició de drets de retransmissió de proves esportives és un dels actius més importants de Mediapro, i per extensió de La Sexta. Seguiran aquesta estratègia fins i tot quan la cadena estigui consolidada?
JR: És el què considerem més important. Tindrem els drets de tots els equips de Primera Divisió i de la Formula 1. També tindrem bàsquet i altres esports de motor.

D: Quines son els seus objectius a curt termini, en quan adquisició de drets?
JR: Doncs com t'he dit, tindrem tota la lliga espanyola, donarem partits de primera, segona, segona B, tercera, Primera Catalana, Regional prefernt, primera regional, segona regional i tercera regional . Tindrem la F1 i les motos. Tindrem la Nascar i diversos campionats de motor americans. Tindrem la NBA, la WNBA, la NCAA, la NHL, la MLB, la MLS i els castellers. Tindrem tot el tenis. Tindrem el Golf. Tindrem la natació, natació sincronitzada i els salts de trampolí. Tindrem l'hoquei herba i l'hoquei sala. També tindrem el futbol sala i l'handbol. El polo, l'hípica i les curses de gossos. També farem els campionats mundials de Poker. Tot el rugby i l'halterofilia. Tindrem els campionats europeus, americans, asiàtics i mundials d'atletisme. També apostarem pel tir en arc, la vela o els escacs. I no oblidarem esports com la boxa, el judo, la lluita lliure el Taekwondo o el Kick Boxing. Ah!I les trobades que facin els amicsrac1. El partit de futbol, el dinar i la sobretaula. I segur que em deixo coses, tot això ho porta el Buenafuente.

D: Deu ni do! Ja disposaran de prous canals per fer tantes coses?
JR: Comprarem Digital+ i Imagenio. Ens farem també amb la resta de plataformes de televisió per cable i adsl. L'espectre radioelèctric de la TDT també serà nostre en un 95%. No preveiem problemes d'espai.

D: Tot això està molt bé, però vostè creu que de totes les coses que ha dit, n'hi haurà gaires de rentables? Creu que hi haurà gaire gent interessada en les curses de gossos per exemple?
JR: Ha ha ha! Si no es fa res més per la tele, la gent mirarà el que li posin. O no?

D: També té raó. I a part dels drets d'esdeveniments en directe, continuaran produïnt ficció i magazines d'entreteniment?
JR: Segurament. Però no a Barcelona

D: Això m'ha quedat clar. Senyor Roures... m'ha deixat vostè sense paraules.
JR: Doncs vaia puta merda de periodista. Au vinga, ja en tinc prou. Adéu.

Jaume Roures s'aixeca sense haver près ni un cafè i se'n va esperitat. Mica en mica el local torna a omplir-se (amb els crits i la cara del senyor Roures tothom havia marxat espantat). Jo reescolto l'entrevista gravada al mini-disc (sí, els mini-discs han sobreviscut i serveixen per gravar so a qualitats excepcionals) mentre intento refer-me. M'acabo el cafè de tres litres que serveixen a l'Starbucks i marxo Diagonal avall. Quin home.

Perquè m'agrada... Grey's Anatomy

noreply@blogger.com (Deivit Tustei) — Fri, 23 May 2008 08:33:00 +0000

Grey's Anatomy és una merda. Una gran tifarada amb més de 20 milions d'espectadors que la miren cada dijous als EUA. Després de molts mesos sense mirar-la degut a la vaga de guionistes i a la falta d'interès quan va tornar, m'acabo decidint a posar-me els nous episodis i em quedo clavat al llit (no faig servir el sofà per mirar la tele), encara no se sap ben bé perquè.
Potser son les històries d'amor, amistat, odi o desengany amb les que et pots sentir perfectament identificat sense haver de pensar gaire, o potser és veure algun budell saltant del cos d'un pobre desgraciat a qui un ós se li ha menjat la titola. No ho sé. Segurament és la barreja de les dues coses. Mirar Grey's Anatomy és mirar un culebrot típic, una història d'adolescents i una serie de metges tot a l'hora. T'estalvia haver de mirar tres series per separat i així guanyes temps per poder-te tallar les ungles o netejar-te la cera de les orelles amb més tranquilitat. És una mica el què han fet moltes series espanyoles històricament, com Los Serrano, Compañeros, Cuéntame o Hospital Central, amb la diferència de que la factura d'Anatomia de Grey és d'un nivell molt més elevat, com no pot ser d'una altra manera.
Fa un temps vaig cruspir-me la primera temporada de MIR, una mena d'spin-off d'Hospital Central on els joves interns de l'hospital eren els protagonistes. La primera conclusió que en vaig treure va ser "això és com Anatomia de Grey però més cutre". Bé, la veritat és que no, la veritat és que les dues son iguals. Així que si no en teniu prou amb les històries del Seattle Grace, busqueu MIR i passareu unes quantes hores força distretes.

-Hola, em dic David i m'agrada Grey's Anatomy.
-Hola David!

La Via Làctia fa figa.

noreply@blogger.com (Deivit Tustei) — Fri, 23 May 2008 07:56:00 +0000

Ahir mirava la Via Làctia -el nou programa que fa uns mesos va encetar Jordi Gonzàlez a 8tv per intentar recuperar l'esperit del fantàstic Vitamina N- quan al final del programa en Jordi va dir que ja estava, que aquell era l'últim Via Làctia que feien. Que jo sàpiga no havien avisat abans i lluny d'oferir-nos un espectacle de comiat d'aquests de llàgrima als que ens té acostumats aquest presentador, la única cosa que vam tenir va ser un programa normal amb un fred adéu final. Segons en Jordi -jo me'l crec- ho deixen estar perquè l'audiència no ha sigut l'esperada i la cadena els hi ha obert la porta. No diré que no m'estranya, perquè seria mentida, però a toro passat veig forces motius perquè això hagi sigut així. Per començar, el canvi d'horàri posant el programa de les 22:00h a les 00:00h em sembla un error inexplicable. Intentar competir en el primetime amb un lateshow està fora de tota lògica televisiva. Després hi ha el fallit intent de caçar talents que tant bé se li ha donat sempre a en Jordi. Si bé és veritat que ha descobert a Lorena C., que funciona de maravella davant la camera (quan no la pentinen amb aquests tupés horribles que s'han posat tan de moda últimament entre les dones), la resta de nous col·laboradors no han aportat absolutament res. De fet fins i tot podriem dir que hi havia estones on feien un ridícul espantós. Després hi ha el problema, per mi molt greu, de total descontrol i falta de continuïtat en les seccions, moltes de les quals es feien un dia com per esdevenir fixes i no se'n sabia mai més res. També passava que tant et podies trobar amb un programa sencer dedicat a fer un debat sobre política com el dia següent tenir les dues hores ocupades per aquesta mena de reality on han lligaven a tres persones durant tres dies. És precisament l'execució d'aquest reality una altra de les cagades del programa. Dic l'execució perquè la idea era bona. Lligar a tres persones durant tres dies, i seguir-los amb cameres esperant que no se suportin i un d'ells vulgui deslligar-se, perdent així tots tres el premi pactat, no era per res una mala idea. Però la posada a la pràctica ha sigut una altra cosa. Sel's hi pot perdonar haver fet un càsting de pena i haver triat concursants que no donaven cap tipus de joc, al cap i a la fi el pressupost per fer aquests càstings deu haver sigut irrisòri. El que no es pot entendre és perquè van dedicar programes sencers a parlar del què hauria d'haver sigut un contingut més. Tampoc va ajudar que el dia de la resolució del primer "triplicats" en Jordi hagués de marxar a Madrid a fer un programa d'urgència per Telecinco, amb qui té contracte de preferència. I parlant de Telecinco, la falta de respecte cap a l'audiència de 8tv, marxant cap a Madrid sempre que així li ho demanin sense gairebé donar explicacions -perquè potser creu que ni calen- em sembla un acte molt desagradable per part seva. Si no pots dedicar-te plenament a una cosa, millor no la facis. De fet, ho hauria pogut arreglar posant un substitut el dia que ell no hi va ser (o els dies que ell no hi hauria sigut, que de ben segur haurien acabat estant més si el programa hagués durant més temps). Però és precisament aquí on es posa de manifest el fracàs a l'hora de buscar nous talents o potenciar els que ja tenia. Una llàstima, de veritat.
Així doncs el que havia de ser una prolongació uns anys més tard del magnífic Vitamina N, ha acabat sent un fracàs poc esperat (n'estic segur) tant pel presentador com per la cadena. El Vitamina tenia una serie nous descobriments que tenien un pes específic important (menció especial al gran "Torito") a més d'haver disposat d'un període de rodatge molt profitós, gràcies a que quan va començar, l'aleshores anomenada Citytv no els hi va demanar fer ni grans ni petites audiències, entre d'altres coses perquè no la vèiem gairebé enlloc. És una llàstima que el Via Làctia no hagi tingut aquest periode de gràcia.

Ja n'hi ha prou

noreply@blogger.com (Deivit Tustei) — Sun, 18 May 2008 18:04:00 +0000

Notícia apareguda al portal de notícies 3cat24:

L'obesitat contribueix a l'escalfament global. Així ho conclou una investigació que publica la prestigiosa revista "The Lancet". Els autors de l'estudi, Phil Edwards i Ian Roberts, de l'Escola d'Higiene i Medicina Tropical de Londres, sostenen que les persones obeses o amb sobrepès necessiten més combustible per al seu transport i més aliments. Es calcula que almenys 400 milions de pesrones al món són obeses. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) preveu que al 2015 hi haurà 2.300 milions d'adults que patiran sobrepès i més de 700 milions seran obesos.

Llegir la notícia sencera.

La meva polla també contribueix a l'escalfament global.

Felicitats Israel

noreply@blogger.com (Deivit Tustei) — Thu, 08 May 2008 11:48:00 +0000

Avui fa 60 anys de l'última recuperació d'Israel.

Moltes felicitats. Que per molts anys pogueu continuar contribuïnt a fer del món un lloc una mica menys mediocre.

Avui, fe d'errates.

noreply@blogger.com (Deivit Tustei) — Mon, 05 May 2008 07:14:00 +0000

Notícia apareguda al diari Avui ahir a les 22:55 hores.

El Reial Madrid ha aconseguit aquest diumenge el seu 31è títol de campió de Lliga, després de la victòria 2-1 a Pamplona contra l'Osasuna.

Després de gairebé tot el partit sense gols, fet que implicava que el Madrid hauria d'esperar fins a la setmana que ve per ficar-se el títol a la butxaca, l'Osasuna s'ha avançat en el marcador al minut 83, amb un gol de Puñal. Al minut 87, de penal, Robben ha igualat el partit, 1-1, però no ha estat fins al minut 889 que Higuaín ha marcat el segon gol per als madridistes i, aleshores sí, l'equip s'ha proclamat campió.

Es tracta del primer títol com a entrenador de l'alemany Bernd Schuster, exjugador del Barça i del mateix Madrid, de 48 anys, que es va fer càrrec de la banqueta madridista el juliol de 2007.

Schuster ha aconseguit conservar el títol conquistat la temporada passada pel tècnic italià Fabio Capello, defenestrat, tot i que va aconseguir la Lliga, a causa de la mediocritat del joc dels madrilenys.

Avui, a les 11:30 del matí, continua igual. Robben no va marcar de penal (ho va fer l'Osasuna minuts abans) i òbviament, els partits no duren 889 minuts. La segona errada pot passar, la primera és increïble que es produeixi. Per molt que s'ho agafin amb desgana, no costa res tornar a llegir el què has escrit un cop acabes.

Tenir permís de conduïr, o no.

noreply@blogger.com (Deivit Tustei) — Sun, 04 May 2008 08:51:00 +0000

Amb l'entrada en vigor dels canvis al codi penal que condemnen a presó a la gent que condueix sense carnet, sembla que es posa de manifest que molta gent conduïa sense tenir-ne.

Però conduïr sense permís de conduïr és perillós? Jo sincerament crec que no, gens. He conegut a gent que no se l'han tret mai i condueixen molt millor que molts que sí que el tenen. El motiu principal és que la persona que s'atreveix a agafar el cotxe sense haver passat per l'autoescola, normalment sol saber conduïr força bé. D'aquests n'hi ha que estan bojos i se salten totes les normes, clar, però també n'hi ha que tenen el carnet que encara estan més benèits. M'he trobat amb avis que condueixen massa lents i no tenen ni idea de com incorporar-se a una carretera, a més de no saber absolutament res de la normativa actual, i aquests tenen tots carnet. M'he trobat també amb nanos joves amb cotxes exageradament potents posant en perill la vida de tothom adelantant on és impossible fer-ho, també amb carnet de conduïr. En definitiva, m'he trobat amb molta gent que condueix amb el carnet de conduïr a la cartera que m'han fet molta por.

Dit tot això, està clar que s'ha de castigar aquells que condueixen sense carnet, perquè sinó ja no cal que se'l tregui ningú. A més és necessàri compensar a tots aquells que sí que ens l'hem tret. Ara bé, a mi que la gent vagi amb carnet o sense, no m'influeix a l'hora de tenir por d'ells quan mel's creu-ho. Hi altres factors molt més determinants.

Un Audi de regal!

noreply@blogger.com (Deivit Tustei) — Thu, 01 May 2008 10:40:00 +0000

Normalment quan en trobo això:

No en faig cas. Avui però, en un acte d'inconsciència absoluta, he decidit clicar. M'he trobat amb això:

S'ha de reconèixer que sentit de l'humor en tenen. Fins i tot et demanen si necessites cadiretes pels nens o uns mans lliures. El més bo de tot, però, és on et demanen a quin lloc t'han d'enviar el regal. Jo ja l'espero. Nosé si me'l deixaran a correus o la cartera mel tirarà dins la bústia.

Super Mario Galaxy, primeríssima aproximació.

noreply@blogger.com (Deivit Tustei) — Wed, 30 Apr 2008 07:58:00 +0000

Feia anys -molts- que no obria la boca jugant davant la tele. De fet fa molt de temps que m'he convertit en un jugador totalment ocasional, fent algun partit amb els successius Pro Evolutions que van sortint a la PS2 o recordant vells temps amb algun emulador de Mega Drive o SNES a l'ordinador. Fa molt que no em feia trempar massa res. Fins ahir, quan vaig fer-me amb el Super Mario Galaxy de la Wii i em vaig posar a jugar-lo. Shigeru Miyamoto en estat pur. Super Mario World, Mario 64, The Legend Of Zelda: Ocarina Of Time i ara Super Mario Galaxy. La reinvenció impossible una vegada més. L'home que va crear el concepte de plataformes en 3D, li dona una volta de 360º (mai millor dit) i ens deixa sense paraules una vegada més. Mario Galaxy se t'escola entre els dits com un mocador de seda. Agafes el maravellós control de la Wii, i tal i com va passar al seu dia amb la fantàstica idea que era el comandament de la Nintendo 64 -copiat després per tots-, t'oblides completament del què tens entre mans.

Super Mario Galaxy és l'excel·lència més absoluta. Shigeru Miyamoto va començar a pensar-hi just després de que la seva entremeliadura més gran, el Mario 64, veiés la llum. Quan va sortir la predecessora de la Wii, la GameCube, es deia que potser tindriem una reinvenció del gènere que el mateix Miyamoto havia inventat a la Nintendo 64. El Super Mario Sunshine va ser com a mínim mediocre, però el geni de seguida va avisar de que allò no era el què havia estat rumiant des de feia anys. L'obra mestra hauria d'esperar. Si una cosa té Miyamoto és que s'ho agafa amb calma. I per reinventar el gènere, necessitava reinventar alguna cosa més. És així com va aparèixer la enèssima innovació de Nintendo en el camp dels comandaments, el Wiimote i el Nunchuk. Un estri que sembla ideat perquè les iaies juguin a les consoles, però que en relitat va ser pensat bàsicament perquè Shigeru en pogués fer alguna de les seves.

El Galaxy té molt pocs defectes, sinó cap. Uns diuen que és massa fàcil arribar al final -que no completar-lo en la seva totalitat-, d'altres que la càmera a vegades s'equivoca una mica. Però el cert és que si per puntuar-lo -que és la moda en el món dels videojocs- comencéssim des de 10 i haguéssim d'anar restant, no podriem restar res. Si de cas només una dècima, per mantenir l'eterna esperança de que el videojoc definitiu encara no ha arribat. Així ho podriem deixar en un 9.9, el 9.9 que va passar del Mario 64 al Zelda i del Zelda al Mario Galaxy. El 9.9 que ens diu que això encara no s'ha acabat i que Miyamoto ja pensa en el següent, el pròxim 9.9.

Una imatge val més que mil paraules

noreply@blogger.com (Deivit Tustei) — Tue, 29 Apr 2008 08:43:00 +0000

Ventdelplà, altre cop.

noreply@blogger.com (Deivit Tustei) — Mon, 28 Apr 2008 08:22:00 +0000

Avui torna Ventdelplà i ho fa després d'una de les campanyes més efectives que ha pensat mai Televisió de Catalunya, ja ho veurem demà a les audiències. Jo vaig deixar de mirar-la bastant abans de que s'acabés l'última temporada, però avui m'ho miraré, segur. La necessitat de veure què hi passa, encara que només sigui per recargolar-te de ràbia i vergonya aliena, és massa forta.
Ventdelplà és una gran bola de merda rodolant muntanya avall aconseguint que al seu pas s'hi adhereixi tot el què hi ha al seu voltant. El què va començar com una Benetjornetada més, ha esdevingut un producte televisiu imprescindible, encara que no hi passi mai res d'interessant, els protagonistes siguin odiosos o les trames resultin totalment inverosímils dintre d'un entorn de verosimilitud absoluta. Com la vida mateixa.
Ventdelplà és una gran bola de merda i a tots ens passa pel cap en un moment o altre d'empènyer-la una mica, a veure què passa. Tots l'hem empengut en un moment un altre i ens hem embrutat les mans de porqueria. Encabat, però, ens les netegem, ens n'oblidem i un altre dia la tornem a empènyer. És com un cicle que no s'acaba mai. Que li preguntin a Emma Vilarasau, qui ja fa anys que diu que “això ja ho acabem -i afegeix esbufegant- per fi”
D'aquesta nova temporada Benet i Jornet ha sigut l'encarregat d'escriure'n els trets principals. Així doncs, tindrem sang, tindrem fetge, tindrem morts, tindrem adultèris, segurament també algun incest i accidents laborals, domèstics i de trànsit. Però el què la gent seguirà amb més devoció seran les converses del bar, les xafarderies del super o les novietes que de ben segur començarà a tenir en Biel. Tota la resta no funcionarà. Com no han funcionat les dues series que havien de fer-nos-la oblidar, Mar de fons i Zoo. Perquè el què vol la gent és asseure's un parell d'hores a la setmana al bar Tramuntana i observar què passa al seu voltant mentre es fot una cervesa i unes olives. Res més.

Comptadors

noreply@blogger.com (Deivit Tustei) — Mon, 28 Apr 2008 07:28:00 +0000

A Poodwaddle.com podem trobar un seguit de rellotges i comptadors elaborats a partir de les estadístiques que sovint es publiquen -i no arribem a entendre-, que ens serviran per veure clar "què" passa al món mentre nosaltres estem asseguts davant l'ordinador.

Hi ha un comptador mundial general on podem trobar tot tipus de dades amb un numeret que es va movent en temps real. Podem veure-hi per exemple com la població mundial augmenta en una nova persona per segon; com hi ha un abortament també per segon; que es mor una persona cada menys d'un segon, especificant de què moren (aquí el què guanya de llarg son les malalties cardiovasculars); o que es fabriquen un cotxe, un ordinador i tres o quatre bicicletes per segon.

Poodwaddle.com

També hi tenen un comptador mundial de menjar, que ens mostra la producció de diferents tipus d'aliments en tones.

Poodwaddle.com

Perquè m'agrada... El diario de Patricia

noreply@blogger.com (Deivit Tustei) — Thu, 24 Apr 2008 17:10:00 +0000

Desgraciats. Molt desgraciats. Plè de desgraciats. Desgraciats pertot. Desgraciats d'una baixesa extraordinària. Patricia Gastrañaga ens els asseu a tots de costadet i ens ensenya com de desgraciats son. Hola, sóc desgraciat i vinc a fer-te'n sentir menys. Quan miro la Patricia (com n'hi diem a casa) ho faig amb les meves facultats mentals al cent-per-cent. Tampoc no em considero una persona tonta, així en general, una persona d'aquestes de les que sovint diriem “aquests també voten a les eleccions?”. No, no em considero burro. Jo miro allò que molts anomenen tele-escombraries -de les més brutes- i ho faig perquè vull, ho dic públicament i a més a més hi disfruto com un nen de sis anys a Eurodisney. Les histories de les que disfrutem amb la Patricia son sempre les mateixes, la qüestió amb la que fan que la gent truqui per anar-hi sempre porta al mateix lloc. La gent hi va “enganyada” i això eleva encara un graó més amunt la seva condició de desgraciats. La gent hi va enganyada, però ningú s'ho mira enaganyat, no ens enganyem, a mi no m'enganyen.
El diario de Patrícia és tot allò que voldries que li passés al teu veí. Tot el què intueixes però no pots confirmar d'aquella dona que veus passar cada dia per davant de casa. És tot això ben arregladet i servit en safata, apunt per menjar-t'ho com qui pica uns cacauets.

Gràcies Patrícia Gaztañaga

Ah! I no, no son actors. Perquè ni hi ha tants actors, ni son tan bons.

Lost returns tonight at 10/9c

noreply@blogger.com (Deivit Tustei) — Thu, 24 Apr 2008 16:38:00 +0000

Després de sis setmanes de sequera, torna Lost amb les últimes hores de la temporada, que seran emeses sense interrupció des d'ara fins el 29 de maig. Això a aquestes altures no aporta res al món bloguerià, però és com per fer un crit d'alegria en forma de quatre paraules escrites. El fet és que ja feia sis setmanes que haviem vist el capítol 4x08 (Meet Kevin Jhonson) i gairebé m'havia oblidat de que aquesta setmana teniem nous capítols. És per això que quan vaig recordar-ho de sobte, mentre em tallava les ungles dels peus tot mirant El diario de Patricia, vaig fer un salt d'alegria i vaig omplir el llit de sang. Gràcies a aquesta amnèsia provocada, he aconseguit passar tota la sequera sense llegir ni un miserable spoiler. No tinc ni la més reputa idea sobre de què va el pròxim capítol. Zero. Això vol dir que demà xalarem. Demà xalarem molt.
Demà de bon matí ens asseiem a la cadira, obrim el capítol i esperem a que Mr. Linus dibuixi al nostre rostre un somriure d'orella a orella. Kill'em all Mr. Linus.

Best Game Ever

noreply@blogger.com (Deivit Tustei) — Thu, 17 Apr 2008 10:42:00 +0000

Us imagineu un partit d'algun esport practicat per nens en un poble qualsevol que aixequés tanta expectació com un partit de Primera Divisió? Això és el què han fet la gent d'Improve Everywhere. Van reunir un grup de gent i enviant-los a un partit de beisbol infantil nord-americà perquè el convertissin en tot un esdeveniment. Les cares primer d'estupefacció i després de felicitat dels nens i els assistents habituals al partit no té preu. Fins i tot fan veure que fan la retransmissió del partit de forma professional per l'NBC.
Tan de bo haguéssin fet alguna cosa així quan jo jugava partits de bàsquet els dissabtes a les 9 del matí al pavelló desert del meu poble.

El sacerdoci de l'idiòcia

noreply@blogger.com (Deivit Tustei) — Thu, 17 Apr 2008 09:39:00 +0000

Germans, avui parlarem del sacerdoci de l'idiòcia, d'allò que té aquell a qui més d'un bull li falta, el que de gambals curtet es queda, el justet que jeu al jaç i prou ja en té, el qui la neurona veu de lluny i no saluda, el qui matèria no té gris -i és trist, és trist-, el tonto de bava, el bobo de torn, el fofo de cap, el cornut que ens paga el beure: l'idiota.
L'idiota: ¿neix o es fa? ¿Es fa l'idiota quan es neix o neix l'idiota quan se'l fa? ¿Quan fem l'idiota i quant, amb T de tonto, el fem? ¿Sempre i molt? ¿Gens ni mai? ¿Ni mica, ni gota, ni molla o sempre, a tota hora i endebades? Vull veure com bullen respostess, que brollin, que brinquin, que brandin... ¿O és l'absència de substància la que us silencia? Potser sou idiotes. Potser ho som tots. Però si ho som no ho sabem, ja ens ho dirà qui no ho sigui si és que hi és. I si no hi és, serà que ho som o no. I sense ser-ho, ¿se'n pot estar o se'n pot estar-se'n de ser-ne i, per tant, no ser-ho ni estar-ne? ¿Sentiu que ho sou sentint-me? ¿O me'n sentiu, sentint-ho molt? Pensem-hi. Gràcies.

Germà Jové i Pi. Xavier Bertran

Tancat a l'ascensor

noreply@blogger.com (Deivit Tustei) — Wed, 16 Apr 2008 08:26:00 +0000

Si sou estudiants, us sonarà l'editorial McGraw-Hill. Bé doncs, si aneu a Nova York, no us passeu per la seva seu central, perquè us podria passar el què li va passar l'any 1999 a Nicolas White, un pobre home que va quedar tancat en un ascensor de l'edifici durant 41 hores! De divendres a diumenge, per més inri. El pobre només havia sortit a fer un cigarret i no portava a sobre ni rellotge, ni mòbil. Tan sols tres cigarrets i un parell de caramels.
Tot plegat va quedar gravat en video en una càmera de seguretat i es pot veure accelerat:

Fa força angúnia veure com es va desesperant amb el pas de les hores. Hi ha més informació i altres històries a la revista New Yorker.

Viva España i Viva el Rey.

noreply@blogger.com (Deivit Tustei) — Tue, 15 Apr 2008 08:12:00 +0000

Carme Chacón ja ha començat a exercir com a Ministra de Defensa. I alguns sectors de l'exercit espanyol no hi estan gaire conformes, com l'AME (Associación de Militares Españoles), que ha dit que una "pacifista, catalanista i antimilitar" com Chacón no pot ocupar aquest càrrec. Bé, no deuen saber gaire bé el significat de catalanista (com per altra banda és de suposar), però els hi donaré la raó en una cosa. I és que jo no toleraria que la ministra de defensa del meu país, cridés els visques amb aquesta desgana:

Exactament sap on s'ha posat aquesta donota? O accepta tot el que li proposa Zapatero amb els ulls tancats? Té alguna preparació per exercir de "jefa" de l'exercit? Segurament no, però és que en aquest govern pocs tenen algun tipus d'experiència o preparació en el camp que ocupen (Joan Clos, aquest anestesista ex-ministre d'indústria per exemple). En aquest govern i en altres governs d'aquest país, que això sembla una tradició difícil d'erradicar.

La tinta i els seus secrets.

noreply@blogger.com (Deivit Tustei) — Tue, 15 Apr 2008 07:46:00 +0000

Segur que alguna vegada haureu pensat que els fabricants d'impressores us prenien el pèl. Doncs segurament no us imagineu fins on arriba aquesta presa de pèl.
Per una banda tenim el preu dels cartutxos, que pot arribar a 8000$ per galó (uns 1400 euros per litre.. WTF¿?¿?). Segurament un dels líquids més cars del planeta. De fet, si per fer un diari o una revista haguéssin de pagar la tinta a aquest preu, potser hauriem de demanar una hipoteca per pagar el diari cada matí.
Per una altra banda tenim una estafa encara més prominent, que ha descobert un usuari d'una coneguda marca d'impresores (en tapa el nom, però es pot deduïr fàcilment). Resulta que la impressora té un petit compartiment on es va dipositant la tinta "sobrant" de cada impressió. I segons explica no només ho ha descobert en aquesta impresora en concret. Segurament aquí hi va a parar la tinta que l'impressora neteja quan fa una auto-neteja, procés que no controla l'usuari i es porta a terme més sovint del què ens pensem. És a dir, que l'impressora va llençant paulatinament aquest líquid que ens costa 1400 euros per litre.
I no s'acaba aquí la cosa. Les nostres màquines també menteixen sobre quan s'acaba la tinta. Segons aquest estudi, a vegades fins i tot llencem a la paperera els cartutxos amb el 50% de la càrrega i de mitjana solem llençar-ne el 20%. Tot perquè la impressora diu que "s'ha acabat la tinta" i comença a imprimir malament (perquè li dona al gana).
És tan escandalós el tema, que ens surt més barat comprar una impressora nova, amb els seus cartutxos de "regal", que no pas comprar recàrregues.

Aqui teniu el video on s'ensenya on va parar la tinta que tan ràpid s'acaba:

The Dirty Little Secret of Inkjet Printers - video powered by Metacafe

Entrevista amb Ronaldinho

noreply@blogger.com (Deivit Tustei) — Mon, 14 Apr 2008 09:57:00 +0000

Arribo a casa de Ronaldinho a les 7 de la tarda, tal i com haviem acordat. És una casa gran amb un jardí molt bonic. Quan arribo a la porta de la finca, un home barbut amb una camisa de pana m'identifica i m'obre les portes. Aparco el cotxe al costat d'un Hummer negre i em dirigeixo cap a la porta d'entrada. Un segon home barbut amb camisa de pana m'obre la porta i m'indica una cadira on puc esperar que l'astre brasiler em vingui a rebre. Apareix Roberto de Assís a saludar-me.
-Hola hermano, dame la cartera por favor

-Claro claro -que jo li responc- aquí tienes.

Ell l'agafa, la buida, es posa ràpidament a la butxaca tots els diners que hi porto (incloses les monedes) i amb un somriure d'orella a orella em fa entrar a una de les sales d'estar de la casa.

-Muchas gracias, disculpa las molestias, puedes pasar cuando quieras.

Entro a una sala d'estar molt bonica i de seguida veig a Ronnie vestit completament de blanc assegut en una gran butaca de pell negra, menjant-se una bossa de pipes Churruca A l'altra banda de la sala hi ha la seva mare mirant un culebrot colombià mentre fa uns peücs de mitja.

Ronaldinho.- Hola David, como vamos! Ya te estaba esperando -que em diu ell de seguida-.

David.- Hola Ronnie, ¿qué tal? Vamos a empezar la entrevista si te parece, que hoy tengo mucho trabajo.

R.- Claro, claro, es lo que tiene tener que hacer lo que te dicen tus jefes para cobrar a fin de mes.

D.- Vamos al grano. Así que al final te marchas al Milan?

R.- Ah nosé, yo no sé nada tío. A mi me llevan. Yo me dejo llevar.

D.- Pero algo tendrás tu que decir

R.- Eso lo lleva mi hermano, yo solo me dedico a jugar. Bueno, es un decir.

D.- ¿Pero a ti te gusta el Milan verdad? Recuerdo habertelo oído alguna vez.

R.- Si quieres la verdad, a mi Milan me la pela. Si que es verdad que es un gran club de futbol, que tiene muchos trofeos, muchas copas de europa blablabla, pero he oído que allí hay que entrenar mas de dos horas diarias.

D.- No te preocupes, tienen unos gimnasios muy bien equipados.

R.- (després d'una gran rialla incontinguda) Eso dicen, eso dicen... Habrá que probarlos! (torna a riure incontroladament)

D.- Pero tu tienes ganas de irte del Barça realmente?

R.- (em mira amb cara de sorpresa) ¿Tu crees que puedo quedarme más tiempo? ¿De verdad lo crees?

D.- En principio esto dependería de ti

R.- ¿¡Sí o qué!? ¿Puedo quedarme mas años? Mi hermano me dijo que eso era imposible, ¡será cabrón! ¡Si yo por quedarme me quedo! ¡No te jode! ¿Dónde voy a estar mejor que aquí?

D.- Pero si no estás jugando. Te han ido apartando del equipo. Ves todos los partidos por la tele, ¿esto no es un poco triste?

R.- ¿Tu has visto la tele que tengo? ¿Tu crees que no se ve bien el futbol en esta tele?

D.- Claro, claro, ahí tienes razón. Pero nosé, yo pensaba que a lo mejor te sabía mal no jugar. Como eres tan bueno y todo ese rollo...

R.- ¿A tu te sabría mal cobrar para ver por la tele como otros hacen tus entrevistas?

D.- Pues la verdad, un poco mal si que me sabría. A mi me gusta mi trabajo.

R.- (riu com un boig) ¡Me gusta mi trabajo dice! Eres un cachondo, esto es lo que me gusta de tí.

Apareix Roberto de Assís per la porta de la sala. Automàticament Ronaldinho s'aixeca de la butaca i posa les mans enlaire. El germà de Ronnie el toca per tot arreu i li agafa la cartera, així com també alguns bitllets i monedes que té escampats per diferents butxaques. Tot seguit se'n va. “Voy a tomar algo”. Ronaldinho torna a seure.

D.- ¿Y eso?

R.- ¿El qué?

D.- Ah no, nada nada... vamos a seguir. ¿Como crees que se va a tomar la afición del Barça tu marcha del club?

R.- Pueden hacerse una paja en la tribuna del campo si quieren.

D.- ¿?

R.- Es que nosé a qué te refieres.

D.- ¿Crees que te recordaran con simpatía? ¿O van a odiarte por la forma como has desaprovechado estos dos últimos años en el equipo?

R.- Sí sí, ya te había entendido. Ya te digo que si quieren se la pueden pelar con unas pinzas.

D.- De acuerdo. Vamos a ver por lo menos a Ronaldinho jugar otra vez con los colores del Barcelona?

R.- (visiblement nerviós). Estoy lesionado tío. Estoy lesionado.

D.- Vale vale, ¿pero no llegarás para jugar almenos unos minutos en el último partido de liga o algo por el estilo?. Como para despedirte.

R.- Esto lo lleva mi hermano.

D.- Bueno Ronnie, creo que no vamos a sacar nada en claro. Podrías mandar por lo menos -y ya para terminar- unas palabras a la afición del Barcelona que estará leyendo mañana esta entrevista en mi blog?

R.- Que les folle un pez.

D.- Gracias Ronnie, espero verte pronto.
M'aixeco de la cadira i em despedeixo d'ell i de la seva mare. Després de menjar-me les natilles que insistentment m'ha volgut donar sa mare, surto per la porta i pujo al cotxe. El noto una mica més baix. Se m'acosta un dels barbuts amb camisa de pana i em demana disculpes. “Perdona, hemos tenido que quitarle las ruedas a tu coche, no es nada personal, cosas de Roberto...”.

Demano un taxi i marxo.

En cas de mort.

noreply@blogger.com (Deivit Tustei) — Mon, 14 Apr 2008 08:55:00 +0000

Just In Case I Die, és una web on pots deixar missatges per tal de que siguin enviats a aquells que vulguis en cas de que et moris. Els sistema és el següent: tries una data i si no contactes amb la pàgina abans de que arribi aquesta data, assumirien que t'has mort, sinó, hauries de configurar una nova data. I així repetitivament fins que un dia et mors, no contactes amb ells i els teus missatges son enviats.

Ja ho sabeu, si us heu de morir, és un bon sistema per deixar les coses lligades. Això sí, esperem que la pàgina no desapereixi abans de que us moriu.

Ronaldinho, aquest gran fill de puta.

noreply@blogger.com (Deivit Tustei) — Sun, 13 Apr 2008 18:16:00 +0000

Quan Ronaldinho va fitxar pel Barça ningú en donava un duro (no ens enganyem), la gent fins i tot recriminava a Joan Laporta no haver portat a Beckham tal i com havia promès (ja va començar malament aquest home). A partir d'aqui va fer una temporada magnífica i es va guanyar l'estimació de la gent i el "reconeixement" del club. Després d'aquesta temporada en van venir dues en les que molts convindran que hauria pogut guanyar perfectament la Pilota d'Or. Després d'això, però, un nefast Mundial no va acabar d'encendre la llum d'alarma i el Barça es va permetre el luxe de deixar-li fer el què va voler (renovació de contracte i pujada de sou inclosos) durant tota una temporada. A l'acabar aquesta, l'astre brasiler (per dir alguna cosa) ja no va ni anar a la Copa Amèrica, segons deien per poder descansar (WTF¿?), però el cert és que Dunga sabia molt bé el què es feia deixant-lo fora. Aquest fet, però, tampoc va fer pensar a can Barça i es va dir que "així més descansat" segur que faria una gran temporada. El resultat, s'està veient i ara ja té un peu i mig al Milan, sense que ningú s'escandalitzi, més aviat al contràri.

Ronaldinho és un fill de puta. És un fill de puta perquè s'ha oblidat completament de quina era la seva responsabilitat com a jugador del Barça. És un fill de puta perquè quan tens la qualitat futbolística de la teva part, desaprofitarla és de desgraciats. És un fill de puta perquè una vegada ha tingut la butxaca plena, s'ha pixat a sobre dels seguidors del Barça. Els problemes dins el vestuàri i les diferències que puguin tenir els jugadors entre ells no haurien d'esquitxar mai als aficionats, perquè és això el què passa al final, ja que son ells els que no sopen quan el seu equip perd. Saber això i continuar fent el gos un dia rera l'altre... és de fills de puta.

La culpa de que Ronaldinho es comporti com un fill de puta no és del seu germà. El seu germà és un magnífic agent que fa la seva feina fantàsticament. Tampoc és culpa dels seus companys per no "proferir-li l'estimació necessària" com va tenir la barra de dir ell mateix en alguna ocasió. El culpable tampoc és el president del Barça i les seves baralles amb el seu mentor Sandro Rosell. Ni l'entrenador. Ni l'afició que ha perdut la paciència. La culpa és tota seva. Absolutament seva.

Així doncs, diguem-ho alt i clar. RONALDINHO ETS UN FILL DE PUTA.

Llei de Godwin

noreply@blogger.com (Deivit Tustei) — Sun, 13 Apr 2008 18:14:00 +0000

La llei de Godwin diu:

A mesura que una discussió a la xarxa creix, la probabilitat de que es doni una comparació amb els nazis o Hitler tendeix a u.

Quanta raó que tenia aquest home i que avorrides que es tornen moltes conversacions la majoria de vegades. I no cal que estiguem a la xarxa, podeu comprovar aquesta llei vosaltres mateixos en qualsevol conversació sobre política al Món Real.

Ara Plà. La intel·ligència de les senyoretes.

noreply@blogger.com (Deivit Tustei) — Sat, 12 Apr 2008 16:36:00 +0000

Una vella senyora, molt agradable, molt entenimentada, d'una ancianitat visible -una vella senyora sobre la qual el menys que es podria dir és que disposa d'una reticència més aviat retorta, d'una presentació adequada (diuen que sembla una gàrgola de catedral), m'ha preguntat amb un somriure forçat:
-Vostè creu que les senyoretes d'avui tenen el que generalment parlant s'anomena intel·ligència?

-Perfectament, senyora -li contesto-. El que passa és que tot fa semblar que tenen poques ocasions de demostrar-ho. De vegades hom tendeix a creure que desaprofiten sistemàticament les ocasions de fer-ho.

La senyora transporta una llarga navegació i això l'ha portada a creure en ben poques coses. Es malfia de tot i ella mateixa diu que llevat de les coses de la religió -i encara amb excepcions- no creu en res. N'ha vistes de totes, de seques i de verdes, i ha arribat a la conclusió, essent les dones tan ximples com els homes i al revés, que en aquest món hi ha ben poques coses a fer. Sempre ha anat malament. Potser no pot anar d'altra manera. Ningú no sap res. Per què aquest és fort i animat i aquest és malaltís? Per què aquest és pobre i l'altre és ric? Ningú no en sap res. Amb aquestes idees, és natural que la vella senyora trobés que la meva resposta és sorprenent. Em demanà que digués alguna cosa més.

-Les feministes, senyora – que jo li vaig dir-, han tingut raó. En aquesta època s'ha demostrat que les dones poden substituïr els homes en gairebé tots els terrenys. En alguns països, les dones fan de soldat perfectament. En molts aspectes, les dones són més fortes que els homes, i allò del sexe feble és un eufemisme que no té ni gràcia ni fonament. Excepte una dotzena de poetes cursis, el fet se sabia des de fa molts anys. El fet era conegut; ara, el seu reconeixement, diríem oficial, tindrà molta importància. El feminisme triomfarà. Seran concedits a les dones el que s'anomenen els seus drets. Ara bé: el dia que aquests drets s'escriguin serà, al meu entendre, un dia dolent.

Jo sóc antifeminista. Jo sóc contrari que s'escriguin aquests drets, perquè les dones sempre els han tinguts de fet. Si quan no tenien cap dret escrit tot els passava per la mà, què serà quan els tindran reconeguts? Hi ha un vell proverbi grec, que els autors presenten com de l'època de Sòcrates, que diu: amb les mans es pot fer tot. La força de les dones ha estat sempre el llit i, quan el llit no ha funcionat, el preu de la inanitat del llit. En les èpoques de les més grans tiranies, sempre hi ha hagut una dona que ha fet i desfet. La tirania de les dones ha estat sovint terrible; altres vegades ha estat més suau, perquè ha representat un fre. Ha estat, com deien els nostres besavis, el despotisme il·lustrat. En els països de feminisme avançat -en els Estats Units, per exemple- la tirania femenina comença a ésser insuportable. Que els nostres fills i els nostres néts tindran molts de treballs sembla molt evident.

“No crec que l'entrada incruenta de les dones en els codis reforci la presumpció que les dones són molt intel·ligents. Aquesta presumpció ja existia, i no crec que pugui ni destruir-se ni augmentar-se. En els temps que vivim -que és un temps de la història en què hi ha més imbècils- la dona ha estat considerada un ésser intel·ligent, quan ha entrat en els despatxos comercials. Avui les senyoretes escriuen a màquina, venen tiquets de totes classes, en els cinemes i a tot arreu, manegen el copiador de cartes, saben la dactilografia, l'estenografia, algunes formes de llengües modernes, en general tot el que es pot aprendre en acadèmies que avui funcionen. Ara: jo m'he preguntat sempre si totes aquestse honorables activitats són manifestacions d'intel·ligència o simples pretextos per eludir la demostració que la poseeixen.

“Saber posar l'agulla sobre un gramòfon no és un símptoma d'intel·ligència. Ni tan sols de sentit musical. Saber copiar una carta a màquina no implica necessàriament saber escriure una carta potable. Són treballs purament mecànics, que exclouen tot element d'imponderabilitat, tot imprevist, tota possibilitat de dificultats. És molt probable que, en qualsevol aspecte de la vida humana, la intel·ligència vulgui dir realitzar alguna cosa que impliqui una certa creació, un cert grau de creació -per petit i insignificant que sigui- (en el món que vivim, la creació és plena d'innombrables trampes) i, al mateix temps, en un grau major o menor, de responsabilitat dintre l'audàcia. Quan una senyora o una senyoreta em diu, per demostrar el seu talent, que guanya cada mes això o allò, el que sigui, fent l'estenografia, jo dic que el seu treball és molt útil, que compadeixo el desgast dels seus nervis fent aquest ofici, etc. ara, substancialment, aquesta senyoreta, manifestant aquests fets, no em diu particularment res.

Mentre escoltava aquest discurset, purament acadèmic, la vella senyora s'anà revifant de mica en mica. S'anà tornant una perfecta gàrgola de catedral. En un moment determinat digué “prou!” i afegí:

-Tot això que diu, ja ho sabia! No s'hi amoïni! Sembla que repeteixi un article de “La Vanguardia”. N'estic tipa! No li sembla que hauríem d'anar al gra?

-A quin gra vol que anem, senyora?

-La meva pregunta ha estat precisa.

-Si vostè s'hi entossudeix, li diré que les dones tenen una activitat per demostrar, d'una manera decisiva i fins i tot teatralment efectista, que són intel·ligents: consisteix en saber cuinar. És cada dia més petit el nombre de senyores que donen, a la cuina, la importància enorme que té en relació amb el seu marit, i de les senyoretes, relativament al seu avenir.

Aquesta qüestió es tracta d'una manera lamentable. Ningú no tolera avui aguantar un mal concert o la representació d'un drama bèstia o sense solta ni volta. En canvi, tothom accepta els dinars i sopars horripilants que se solen donar en cases particulars, fondes, restaurants i petits i grans hotels. Els noms de les cases particulars que donen bé de menjar, me'ls guardo per a mi mateix. Els establiments, com més dolent és el menjar, més són felicitats pels clients. El preu, rai! L'estraperlo és general. Després de la guerra, la bona educació és molt general. Deu ser perquè es pensaven que perdrien. Jo ja comprenc que, avui, donar bé de menjar és difícil. Ara: em penso que sempre ha estat així. Si el menjar és dolent i les dones ajornen la demostració de la seva vàlua per a després de sopar, com ho demostraran si no cuinen bé? Arribar al fi natural de la vida requereix molta paciència. Ara: la paciència que es requereix per a esperar que les persones demostrin les seves qualitats és, si aquestes es fan esperar massa, un esforç molt dur, que ens hauríem pogut perfectament estalviar.

“Saber cuinar és difícil. Impossible de dubtar-ne. És un treball antic però d'una renovació constant. Requereix un coneixement avançat de la realitat i una disposició molt afectiva de les coses. Saber fer un plat -el més senzill-, establir quan està bé, presentar el que es volia presentar, comprendre l'organicitat o la impossibilitat de lligar les coses, quan una matèria és justa, implica posseir unes qualitats de la més autèntica i alta procedència. Al costat d'un plat ben fet, una plana d'un llibre, un moment musical, una pintura, han de ser molt bons per a no resultar pobres i desagradables. La cuina és un treball típicament simfònic, en el qual es manipulen una experiència multisecular i una quantitat de novetats i de sorpreses permanents. La cuina exclou tota bohèmia; inclou tota intuició.

“La cuina no té res a veure amb els llibres que en parlen ni amb les enciclopèdies. Els coneixements que de la naturalesa donen aquests papers són coneixements falsos, morts, externament descriptius, superficials, inservibles. Cuinar no és una descripció; és una creació. No és una versificació, és una poesia: consisteix a trobar l'adjectiu. La cuina barreja elements de procedència diversa, toca tots els regnes de la naturalesa, uneix, per a millorar-les, les coses més aberrants. És un treball que conté tant de microfonisme com d'inspiració, tanta observació com valentia i risc. I, essent una tradició culinària l'element més bàsic d'una manera de viure -perquè el qui no sap menjar ni beure no pot fer res bé-, produeix una gran estranyesa constatar que les senyoretes es desentenen d'una cosa tan decisiva.

“Cuinar, apreciades senyoretes, és una cosa molt difícil perquè és una activitat que posa les persones que s'hi dediquen en la necessitat de demostrar que tenen una comprensió de les coses de la vida -és a dir, una determinada intel·ligència. Abans, en èpoques més fàcils, les dones riques podien demostrar el seu talent en el terreny de l'amor o de l'alta prostitució, en la frivolitat o en la coqueteria, en la conversa, en la sociabilitat i fins i tot escrivint llibres. Ara tot això ha desaparegut. Les dones d'avui no saben escriure una carta discreta. I ara jo dic: per què no aprofiten l'últim baluard que els queda per demostrar la seva intel·ligència? Sospito, en realitat, que no hi ha ningú prou enze per a creure que les dones poden demostrar el seu talent fent de regidor o d'advocat, escrivint a màquina o pintant aquarel·les i, al mateix temps, persentant al seu marit i als seus amics una gasòfia vaga i trista.

La formulació d'aquesta segona part del discurs produí en la vella senyora un revifament de tendència positiva. Em digué que havíem anat una mica més al gra, dintre la seva convicció que el món va a la seva absoluta pèrdua. El món sempre ha anat malament i ara va a la seva perdició indefectible.

-Torni, si li plau, i en continuarem parlant...
-Senyora, tinc tanta feina... -li vaig dir acomiadant-me de la millor manera que vaig saber.

Al cap de pocs dies vaig explicar aquesta història a la senyoreta Margot Picanyol, al taulell del bar del restaurant Parellada -filla del meu condeixeble, el mercantilista. Tot plegat li féu una gràcia considerable, i encara em sembla que sento les seves rialles i li veig els llavis i les dents, tan blanques i lluminoses. En aquest país tot el que fa referència a les dones és perillós però extremament divertit.

Josep Plà, 1941.

Ara Plà, Sobre el cinema