Codonyades

Tears Dry On Their Own (Amy Winehouse)

2008-07-22T09:17:00.003+01:00

Amy Winehouse està sota els focus de l'atenció pública permanentment per les raons equivocades. Prou pena té, i prous problemes, amb la seva tempestuosa vida com perquè a sobre la societat li clavi les urpes impertinents de la seva tafaneria malsana. Quan dic això mai falta qui em diu que forma part d'una estrategia comercial i jo sempre penso "un colló". La noia té problemes i números per quedar-s'hi, i si s'ho ha buscat o no és un altra tema, el cas és que no em sembla que ara tingui control sobre la seva vida. En realitat, l'única raó que hauria de fer - la mereixedora d'atenció és que és una lletrista i cantant formidable.

Tears Dry on Their Own - Amy Winehouse

All I can ever be to you,
Is a darkness that we knew,
And this regret I've got accustomed to,
Once it was so right,
When we were at our high,
Waiting for you in the hotel at night,
I knew I hadn't met my match,
But every moment we could snatch,
I don't know why I got so attached,
It's my responsibility,
And you don't owe nothing to me,
But to walk away I have no capacity

[Chorus:]
He walks away,
The sun goes down,
He takes the day but I'm grown,
And in your way, in this blue shade
My tears dry on their own,

I don't understand,
Why do I stress A man,
When there's so many bigger things at hand,
We could a never had it all,
We had to hit a wall,
So this is inevitable withdrawal,
Even if I stop wanting you,
A Perspective pushes true,
I'll be some next man's other woman soon,

I shouldn't play myself again,
I should just be my own best friend,
Not fuck myself in the head with stupid men,

[Chorus]

So we are history,
YOUR shadow covers me
The sky above,
A blaze only that lovers see

[Chorus]

I wish I could say no regrets,
And no emotional debts,
Cause that kiss goodbye the sun sets,
So we are history,
The shadow covers me,
The sky above a blaze that only lovers see,

[Chorus]

[x2]
He walks away,
The sun goes down,
He takes the day but I'm grown,
And in you way,
My deep shade,
My tears dry

Watchmen, el trailer!

2008-07-18T10:35:00.003+01:00

Hauria de poder dir moltes coses, però és que m'he quedat sense paraules...

Before the Devil Knows You're Dead, de Sidney Lumet - Una Crítica

2008-07-17T11:06:00.003+01:00

"May you be in heaven a full half hour before the devil knows you're dead."

Proverbi irlandés

La pel•lícula explica la història de dos germans que planegen un robatori per solucionar els seus problemes econòmics. El robatori es complica i la culpabilitat persegueix als seus germans, incapaços d’assumir la magnitud de la seva errada. La pel•lícula està explicada a través de talls intercalats en el temps que serveixen per explicar els diferents esdeveniments a través dels diferents punts de vista dels seus protagonistes. La pel•lícula aconseguiex comunicar molt bé el caràcter fracassat d’ambdós germans, uns enormes Ethan Hawke i Philip Seymour Hoffman. No menys enorme, si bé menys important a la pel•lícula, és una Marisa Tomei a qui mai havia vist interpretar tan bé i amb una amplitud de registres tan variada. L’Ethan Hawke és el germà petit, pare i marit fracassat menyspreat per la seva exdona i incapaç de fer-se càrrec econòmicament de la pensió de la seva filla i, en general, de la seva vida. El seu germà gran aparenta ser un ejecutiu d’èxit, però la realitat és que la seva adicció a les drogues l’ha portat a dilapidar la seva fortuna i es veu obligat a estafar l’empresa per a la qual treballa. Incapaç de renunciar a la seva façana de triomfador i d’home autosuficient serà ell qui planejarà el robatori al voltant del qual gira tota la història, pressionant el seu germà perquè s’encarregui de l’execució del crim mentres ell es manté allunyat, amb no gaire eficàcia, de qualsevol tipus de risc. Així, mentres el germà petit és un home trencat que ha perdut tot rastre d’assertivitat i no pot rebutjar la pressió del seu germà gran, aquest és un prodigi d’egoïsme disposat a qualsevol cosa amb tal de solucionar els seus problemes econòmics més inmediats. Entre els dos germans hi ha el personatge interpretat de la Marisa Tomei, dona d’un i amant secreta de l’altre, rica en matisos i el personatge més real que trobarem a una pel•lícula suggerent i absorvent, amb un guió que treu partit tant de les paraules dels personatges com d’allò que no diuen, amb escenes que ensenyen i que ressonen entre si, amplificant l’impacte de la narració. Quantes coses es poden dir amb una mirada? En Philip Seymour Hoffman en podria escriure un llibre sobre això, i només amb la mirada. Com les capes d’una ceba, la pel•lícula condueix, estrat rere estrat, a l’espectador cap a un final funest, més terrible per previsible. Magnífica. Com un glop d’aiguardent que crema i escalfa i ens deixa amb els ulls plorosos.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Tengen Toppa Gurren Lagann (天元突破グレンラガン, 2007) - Una Crítica

2008-07-16T11:55:00.003+01:00

Tengen Toppa Gurren Lagann, sèrie de nom impronunciable que en 27 episodis ens explica la història d’en Simon l’Excavador, la brigada Gurrenn Lagann i els seus esforços per salvar la humanitat de dos dolents molt dolents. Aquesta sèrie proporciona una experiència curiosa. En ella tots els tòpics més primaris de l’anime (i de l’adolescència masculina, si m’apureu) es fan realitat: violència, pits, acció irreflexiva, pits, solució de tots els problemes a través de la confrontació violenta, pits, pobre nen desgraciat i desemparat que assolirà un destí grandiós a través de la lluita armada, pits, adrenalina, pits, velocitat, pits, acudits idiotes, pits. En total, fins aquí, he pogut comptabilitzar un total aproximat de 2,5 (mig més, mig menys. Característiques, no pits, obviously) característiques clau de la sèrie que, sumades, haurien de fer pensar que no val res i que el seu visionat ha de tenir efectes neurotòxics clínicament significatius. I en realitat no és així... bé... deixe-m’ho en que no és cert que no valgui res... de fet em sembla que el seu valor no és pas petit, i no com a document demostratiu de com de baix pot arribar a caure, malpensats, que no vaig per aquí. Com sou. El cas és que la sèrie aconsegueix admirablement explicar una història èpica de dimensions còsmiques que interessa i, sobretot, diverteix. Més enllà de l’absurditat dels personatges i de la comicitat impossible dels combats la sèrie triomfa amb un pols narratiu frenètic i un plantejament en dos meitats que expliquen els primers i els darrers anys de la història d’en Simon l’Excavador i els seus companys. Amb l’espiral com a símbol, la història comença amb la humanitat condemnada a viure en ciutats subterrànies, en una mena de nova edat mitjana, mentres la superfície del planeta és controlada per uns homes bèstia que utilitzen una tecnologia molt superior per mantenir la humanitat oprimida. Un dia en Simon l’Excavador (penseu-hi, excavar nous túnels i espais subterranis és la única manera que té la humanitat d’expandir-se mínimament) troba, enterrada, una misteriosa clau espiral i un misteriós cap de robot. Misteriosament, una misteriosa casualitat fa que just llavors un monstre en forma de drac, tot misteriós ell, travessi la cúpula que fa de sostre del poblat d’en Simon i l’ataqui i la fortuna vol, vés quin misteri, que en Simon i el seu amic, l’eixelebrat Kamina, valent, lleial, rebel i encefalograma pla a parts iguals, descobreixin que la clau en espiral serveix per activar el cap de robot que, en resposta a les emocions d’en Simon, els permet defensar el poble i sortir a la superfície. D’aquí en endavant la història es precipita en una lluita constant contra l’imperi dels homes bèstia primer i després contra els éssers que van afavorir la reclusió subterrània original de la humanitat. Al llarg d’aquest periple la humanitat haurà de tornar a unir-se i ressorgir de les seves cendres només per estar a punt de cremar-se de nou. Amb uns rivals memorables i una evolució notable de la psicologia dels personatges (poc difícil donat que partien d’una psicologia pràcticament inexistent) la sèrie té una potència visual brutal i connecta moltíssim amb uns impulsos primaris que no per primaris són més fàcils de fer funcionar a nivell narratiu. Al meu entendre la sèrie ha tingut un èxit desmesurat, tant a nivell d’aficionats com entre la crítica especialitzada. No és veritat, com s’ha dit, que sigui una obra mestra, però se li ha de concedir que és una sèrie notable i que aconsegueix fer realitat la sobreexplotada expressió de “la suma és més gran que les seves parts”. Recomanable.

Hipervincles relacionats

Tengen Toppa Gurren Lagann a ANN
Tengen Toppa Gurren Lagann a la Wikipedia

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Clàudia

2008-07-10T09:04:00.003+01:00

Oi que és guapa? Amb el seu llibret i la seva calculadoreta...

Ja em cau la baba...

Professor Layton and the Curious Village i la Nintendo DS

2008-07-07T08:51:00.004+01:00

Aquest cap de setmana he acabat el joc del Professor Layton and the Curious Village per la Nintendo DS. És un joc de misteri estructurat al voltant de molts, molts, molts i molts trencaclosques de lògica amagats a un poble curiós...

Et fa trencar la closca a base de bé. M'ha agradat moltíssim. Hi ha una segona part, i una tercera, en preparació. Les esperaré content.

A dia d'avui la Nintendo DS és la millor consola que he tingut, sense cap mena de dubte. Ara estic a punt d'acabar l'Spiderman 3, sorprenentment divertit, i començant el joc Hotel Dusk, una mena de novela de misteri interactiva que m'està agradant molt. Ja en parlaré...

També tinc pendent parlar del Legend of Zelda: The Phantom Hourglass com és mereix una obra mestra així.

De moment, us deixo amb el trailer del Professor Layton.

Incandescence, de Greg Egan - Una Crítica

2008-07-03T09:57:00.002+01:00

Quan em sento hiperbòlic, que és sovint, tinc tendència a pensar que en Greg Egan és l’únic escriptor de ciencia ficció de veritat que existeix. En el sentit marcià de l’expressió. Ningú com ell descriu una realitat humana (transhumana, de fet) tan radicalment transformada per la ciència, amb una visió còsmica que abarca milenis i anys llum de distància, o es pren tan seriosament la base científica de la seva ficció. I a sobre sap escriure. Només se li ha de donar una ullada a l’absoluta meravella que són els seus reculls de contes o novel·les com Permutation City o Quarantine per captar la seva mestria estructurant narracions o el seu domini del llenguatge. És ben cert que sobresurt més en les distàncies curtes dels contes que en les novel·les, amb certa tendència a la precipitació al desenllaç. És ben cert, també, que aquesta mestria no l’exerceix en la mateixa mesura a totes les seves novel·les que, sempre arribar mai a ser dolentes, son dispars en la seva qualitat (i si no llegiu Teranesia si teniu nassos). La imaginació no se li pot qüestionar, no li falla mai, però sí que se li pot retreure (i tanmateix és qüestió de preferències) que l’equilibri entre ciència i ficció de vegades se li’n va de les mans. Això és un prejudici meu, que les novel·les les llegeixo per que m’expliquin històries i no perquè em donin classes. Així, a Incandescence, la seva darrera novel·la, adopta una estructura pràcticament idèntica a la molt més reeixida Schild’s Ladder, sense absorvir al lector com sí que ho aconseguia aquesta darrera. Schild’s Ladder era una novel·la exigent, difícil, que tensava la capacitat de visualització i de raonament abstracte i matemàtic del lector fins a límits insospitats, però que era gratificant i hipnòtica si es perserverava en la seva lectura gràcies a una història sorprenent. Incandescence és igualment difícil, possiblement fins i tot més, però té al darrera una història descompensada, poc teixida, aspra i, llavors, menys recompensant. Sense l’ajuda que el propi autor, a través del seu web, dona per entendre els principis físics que fan de fonament per l’història, és impossible de seguir. Amb l’ajuda i tot... jo he comença a gaudir-ne en deixar d’intentar entendre en detall els raonaments físics dels protagonistes. Una de les dites més famoses del finat Arthur C. Clarke va ser que “qualsevol tecnologia prou avançada és virtualment indiferenciable de la màgia”. És una bona manera d’expressar la meravella del futur descrit per Egan en aquesta novela i, en bona mesura, a Schild’s Ladder. I és aquesta, la visió de futur, la principal virtut de Incandescence, que justifica sobradament la seva lectura. Un futur pessimista, al meu entendre, on la victòria de la inteligència ha donat lloc a l’avorriment en un univers pràcticament desprovist de límits per travessar, a on només la trobada de nous límits permet encendre una petita espurna d’esperança.

En resum, Incandescence és una novel·la irregular, difícil i àrida, que se’m fa difícil recomanar a no ser que, com jo, sigueu incondicionals de l’autor. Si heu llegit les novel·les anteriors i us han agradat no deixeu de llegir aquesta, si no és així... agafeu Permutation City o qualsevol dels reculls de contes i tindreu una bona lectura garantida.

Hipervincles Rellevants

La plana web de’n Greg Egan
La plana web d’Incandescence
Greg Egan a la Wikipedia (Spanish)

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Hancock!

2008-07-02T16:57:00.001+01:00

Ni Superman ni nasos! Hancock!

Spiderman 3 i Nintendo DS

2008-07-02T10:38:00.003+01:00

Mai he estat aficionat als jocs tipus arcade, la veritat, però l'Spiderman 3 per la Nintendo DS em té al·lucinat. En mala hora em vaig comprar aquesta consoleta...

The Incredible Hulk, de Louis Leterrier - Una Crítica

2008-06-30T16:23:00.005+01:00

The Incredible Hulk és una pel·lícula molt entretinguda i no arriba a ser més per culpa d’una ressolució idiota. Potser sóc dels pocs als que va agradar més la versió de l'Ang Lee, però el cas és que aquesta, un cop acabada, m'ha deixat una mica fred. És indubtable que és divertida, no val negar-ho. A poc que t'agradin les pelis d'acció i de superherois, és difícil no passar-ho bé. I també és cert que m'agrada molt més l'Edward Norton fent de Bruce Banner que l'Eric Bana. Fins i tot m'agrada més el grafisme d'aquest Hulk que el cúbic de l'Ang Lee. Tampoc tinc cap però a posar-li al plantejament de la història: reprenent la història a on la va deixar la primera part, trobem a un Bruce Banner que s'amaga dels militars americans a una favela brasilera, un paisatge urbà hipnòtic a la pel·lícula, mentres treballa a una fàbrica de refrescs i s’entrena en tècniques de relaxació per aprendre a dominar la ira que pot obrir-li les portes al terrorífic monstre verd. La primera irrupció de Hulk, provocada per l’atac al que es veu sotmés en Bruce Banner per part d’uns soldats americans que l’han localitzat, funciona molt bé i aconsegueix transmetre la violència de que és capaç al mateix temps que deixa palès el seu desig de que el deixin en pau. Fins aquí molt bé, francament interesant i, com a cinema, molt satisfactori. El nus de l’argument tampoc esgota la veta de recursos interesants. La retrobada de’n Bruce Banner amb la Betty Ross, que ha reprès la seva vida després de la desaparición de’n Banner – Hulk a la primera peli, és molt emotiu i no mancat d’imaginació. La seva fugida junts i la reencesa del seu amor amb les dificultats que comporta la bomba de rellotgeria que porta ell a dins és original i s’allunya de tòpics. La segona aparició de Hulk, de nou provocada per la persecució dels militars, és prou èpica i té moments brillants. El seu rival (que, en la millor tradició dels videojocs, té “dos fases”), interpretat per en Tim Roth, em va agradar molt al principi i molt poc a la ressolució de la peli. I és aquí, al meu parer, on la peli més aviat naufraga. Quan arriba l’hora dels mastegots a tort i a dret tot es torna massa previsible i insustancial, més aviat anticlimàtic. L’adrenalina es dispara prou com per a mantenir l’interés però en realitat el suc és escàs. Les escenes finals, en canvi, quan la història ja ha acabat i que anticipen la continuació de rigor, són brillants.

En resum, una peli entretinguda, amb moments que la fan despuntar però mediocre en promig. Jo li donaria... sobre 10... un 6,5?

(si us agraden aquest tipus de pel·lícules... aneu-la a veure!)

[Escrit originalment per a Xelu.net]

Legend of Zelda: The Phantom Hourglass - La Llegenda Continua

2008-06-19T08:10:00.005+01:00

Una absoluta meravella que gaudeixo com qualsevol llibre.

La meva experiència és que no cal ni tan sols que t'agradin especialment els videojocs per gaudir d'aquest.

Us afegeixo una crítica (in pitinglish):

De Palol a Egan

2008-06-17T11:24:00.004+01:00

Ho he intentat però no puc amb ell. El trobo avorrit i encarcarat i, tot i que té algunes idees interesants (apuntades a l'entrada prèvia), El Legislador, de Miquel de Palol, queda arraconat fins a nou intent. En la meva decissió ha influït, no ho nego, la temptació en forma de nou llibre de'n Greg Egan, la novel·la Incandescence. Pel poc que porto llegit sembla que el senyor segueix la seva tendència cap a l'abstracció, que va pujar uns quants graons a la novel·la anterior, Schild's Ladder. Si mai us trobeu algun escrit que parla de hard science fiction i voleu saber que és això, agafeu un d'aquests dos llibres i ja veureu, ja. Si això us és igual però us agrada mínimament la ciencia ficció, no deixeu de llegir les seves novel·les Ciudad Permutación i Cuarentena, o els seus reculls de contes Axiomático o Luminous. Trobareu un dels escriptors de ciencia ficció més interesants dels darrers anys. Jo, entretant, aniré fent boca amb Incandescence fins a que play.com es digni a posar a la venda el nou recull de relats, Dark Integers.

(Oi que és una de les portades més lletges que heu vist mai? Aqui no es nota, però les estrelles són de purpurina. No us enganyo.)

Text de la contraportada

“Almost everything about this world remains to be discovered,” Lahl said. “Until someone is willing to pursue the matter vigorously, the few scraps of information I'm carrying will mean very little.”
Rakesh was beginning to feel as if he was being prodded awake from a stupefying dream that had gone on so long he'd stopped believing it could ever end. He'd come to this node, this cross-roads, in the hope of encountering exactly this kind of traveller, but in ninety-six years he'd learnt nothing from the people passing through that he could not have heard on his home world. He'd made friends among the other node-dawdlers, and they passed the time together pleasantly enough, but his old, naive fantasy of colliding with a stranger bearing a surfeit of mysteries — a weary explorer announcing, “I've seen enough for one lifetime, but here, take this crumb from my pocket” — had been buried long ago.

A million years from now, the galaxy is divided between the vast, cooperative meta-civilisation known as the Amalgam, and the silent occupiers of the galactic core known as the Aloof. The Aloof have long rejected all attempts by the Amalgam to enter their territory, but have permitted travellers to take a perilous ride as unencrypted data in their communications network, providing a short-cut across the galaxy's central bulge. When Rakesh encounters a traveller, Lahl, who claims she was woken by the Aloof on such a journey and shown a meteor full of traces of DNA, he accepts her challenge to try to find the uncharted world deep in the Aloof's territory from which the meteor originated.

Roi and Zak live inside the Splinter, a translucent world of rock that swims in a sea of light they call the Incandescence. Living on the margins of a rigidly organised society, they seek to decipher the subtle clues that can reveal the true nature of the Splinter. In fact, their world is in danger, and as the evidence accumulates Roi, Zak, and a growing band of recruits struggle to understand and take control of their fate.

Meanwhile, Rakesh and his travelling companion Parantham gradually uncover the history of the lost DNA world, a search which ultimately leads them to startling revelations that encompass both the Splinter, and the true nature and motives of the Aloof.

Catalonia for Foreigners

2008-06-11T11:37:00.004+01:00

Història semi - imaginària i hiper - imaginativa de Catalunya, per Gallardo & Karinkova

Catalona for foreigners from karinkova on Vimeo.

----------------
Escoltant: Röyksopp - Alpha Male
via FoxyTunes

Tot Llegint El Legislador de Miquel de Palol

2008-06-11T09:33:00.001+01:00

Estic llegint El Legislador, de Miquel de Palol. Tot just l’he començat, com qui diu, i fora prematur formar-se’n una opinió o esbrinar quins tombs farà la història, però si que em ronden algunes idees que la novel·la tracta. El cert és que m’ha sorprés que fós un llibre de ciència ficció (no sembla que hagi de deixar de ser-ho, en qualsevol cas ja em retractaria si així fos). Va guanyar el Premi Josep Pla al 97 i no deixa de ser sorprenent que la guanyadora fos una novel·la d’aquest gènere. A hores d’ara, si sóu dels pocs que heu anat seguint el blog, ja sabeu que és un dels gèneres literaris que més m’agraden (per a mi és com unes velles sabates còmodes). Punt positiu pel llibre, tot i ser una mica anecdòtic, doncs. La història planteja una situació que no és especialment original: un cometa es dirigeix cap a la terra i en qüestió de mesos acabarà amb bona part de la vida del planeta. Els americans són optimistes de mena i en aquesta situació, ho hem vist a les pel·lícules, no dubtarien en enviar una missió armada, tripulada millor que els herois fan bonic, a destruir l’impertinent cos celeste amb una bomba convenientment carregada de megatons. Els europeus, però, els catalans possiblement més, en Miquel de Palol no hi ha dubte, no ho són pas tant, d’optimistes, i a la novel·la opten per un curs d’acció una miqueeeeta de res més fatalista: construir una base orbital i carregar-la amb tots els humans, animals, obres d’art, mostres de coneixement, què hi càpiguen (ja us avanço que sembla que hi caben poquets) i la resta... bé... “haber escogido beso”. Fins aquí bé.

L’interès de la novel·la (de moment) no és tant això sino que el protagonista és un dels membres de la comissió d’experts internacionals responsables d’escollir els futurs candidats a sobreviure al cataclisme, que tindran la missió de repoblar la terra quan el planeta torni a ser habitable. Formar part d’aquesta comissió, no us penseu, no és un regal: la contrapartida de tota aquesta capacitat de decissió és que els experts tenen absolutament prohibit formar part de la tripulació de la base espacial. És aquí, al meu entendre, que la novel·la fa aigües: no és gaire versemblant que els governs de tot el món, els representants dels poders econòmics i els líders religiosos del planeta els cedeixin aquesta capacitat de decissió a un grup d’experts, ni em sembla de rebut la fredor amb que reben la notícia de que ells hauràn de presenciar l’arribada del cometa des d’un lloc privilegiat, a saber, des de sota mateix. Aquests paios no són persones, són robots! Però bé, això no ve al cas, com no vé al cas dir que els diàlegs són feixucs, encarcarats i molt poc realistes. Aquests aspectes els tractaré amb més justícia, o al menys amb més coneixement de causa, quan acabi el llibre. Tot i així, trobo molt interesant la premisa. Com decidiran? De moment s’estan plantejant coses com si calen més dones que homes (per allò d’optimitzar la reproducció, s’entén), si aprofiten per intentar “construir” una societat lliure d’armes (no sembla que els hagin de deixar fer-ho...), si els homosexuals han de pujar o no a la nau (també per optimitzar la reproducció) i qüestions eugenètiques relacionades diverses. Està clar que és una situació d’emergència i han de plantejar-se qüestions incòmodes que demanen una resposta molt, massa, concreta.

A vosaltres que us sembla?

No se... no és que el llibre m’estigui agradant molt com a novel·la, però com a mínim, mira tú, m’ha semblat interesant el seu plantejament tipus “Arca de Noé” revisitada. Em sembla que no serà la darrera vegada que escrigui sobre aquest llibre abans d’acabar-lo.

Seguim llegint.

----------------
Escoltant: Sergio Mendes - The Frog feat. Q-Tip And Will I Am
via FoxyTunes

El Asombroso Viaje de Pomponio Flato, de Eduardo Mendoza - Una Crítica

2008-06-10T08:39:00.006+01:00

Una crítica petita per un llibre petit.

En Pomponio Flato és un fisiòleg romà malalt de flatulències a qui, al segle I d.C., el destí porta a Nazareth a investigar l'assassinat d'un ric jueu. El fuster Josep, marit de Maria i soposat cornut, és el principal sospitós del crim, però el seu fill, el nen Jesús, està convençut de la seva inocència. Aconseguirà en Pomponio Flato descobrir l'autèntic culpable abans que en Josep sigui executat a la creu?

La meva opinió del llibre ha anat millorant conforme el llegia (a Anobii li he posat 3 estrelletes, però 2 i mitja seria més ajustat a la realitat). Si hagués de posar-li un únic adjectiu seria "simpàtic". No és un fart de riure (m'havien dit que si) però és una novel·la menys sencilleta del que sembla. Magníficament ambientada tenint en compte la seva extensió i el tipus de llibre que és. En molt poquetes planes se li agafa molta estimació a en Pomponio Flato. Molt irònic. Està molt ben escrit, amb una artificiositat agradable. No serà el llibre de l'any, això està clar, però val la pena donar-li una ullada, i més pensant que es llegeix en un sospir.

Hipervincles relacionats

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: My Morning Jacket - Aluminum Park
via FoxyTunes

Tu Rostro Mañana (llibres 1, 2 i 3), de Javier Marías - Una Crítica

2008-06-09T15:16:00.002+01:00

He trigat però ja està. Fa uns dies vaig tombar la darrera plana de l’extensa novel•la en tres volums de’n Javier Marías. Com n’he fet costum, ara el que tocaria seria fer-ne una valoració i mirar de fer entendre que m’ha semblat el llibre. Se’m fa difícil. No és el primer cop que em trobo mancat quan vull mirar de criticar quelcom que he llegit, però davant d’aquest llibre sóc més conscient de les meves mancances. És massa complicat, massa extens, massa ambiciós i jo no ho sóc, res d’això, la veritat. Remeto al primer article que vaig escriure sobre el llibre a títol d’introducció doncs un cop llegit sencer no varien les meves impressions inicials. No acabo d’entendre del tot en que pensava l’autor en escriure aquesta novel•la. El cert és que m’ha agradat. M’ha agradat molt, fins i tot. Però tant com m’ha agradat se m’ha fet pesada. Té virtuts evidents, però al meu entendre també té molts defectes i em costa valorar quin dels dos elements té un pes molt gran. En Javier Marías és un exhibicionista, un onanista de la llengua i un autor sense mesura i més aviat pedant... però ho és perquè pot, això no estic en posició de discutir-li. Escriu amb una ploma excessiva i barroca però, al mateix temps, és en les distàncies curtes i en els petits detalls de la seva escriptura a on trobem petits tresors i paràgrafs fulgurants. El problema principal, però, és que no parlem d’una novel•la de distàncies curtes. És cert que acabat el llibre es difícil no treure’s el barret davant del prodigiós retrat del protagonista que hem presenciat: no és en va que la història esmerça planes i més planes farcides de reflexions, al•literacions, enumeracions, traduccions, refranys, anècdotes i tots els recursos literaris que us vinguin al cap per deixar clara una cosa: que el prota pensa. Pensa molt. Pensa bé. És un paio llest. És un plasta de tio que dormiria a les pedres. Però vaja, plasta i tot està molt ben descrit i té moments de geni. La història? Està molt bé. Segurament es podria fer una peli i tot. Curta. I seria molt interesant, la veritat. Al llibre està massa dilatada, naufraga en els detalls, i fins al tercer volum que, aquest sí, és magistral en tots els seus aspectes, demana un esforç molt gran per a mantenir l’atenció.

Si heu arribat fins aquí deveu estar pensant: “Però aquest paio no havia dit que li havia agradat la novel•la? Molt, fins i tot?”. Doncs mira, sí. A la banda positiva, doncs, tenim que amb aquest protagonista pesat i que no pot deixar d’explicar tot el que li passa pel cap, que és antipàtic i amb qui, francament, jo no me n’aniria de copes... amb aquest protagonista és molt fàcil sentir-s’hi identificat. Quan en Jaime, Jack, Jacobo, doncs amb un nom no en té prou, reflexiona inacabablement sobre el seu cor trencat, els seus coneguts, els seus defectes o les coses que observa al seu voltant, és molt difícil no acabar pensant: “Doncs sí, tens raó”. Un altre aspecte positiu és l’extraordinari domini del llenguatge de l’autor. És un domini exigent, que demana paciència i que t’agradin les paraules i les construccions de frases sorprenents. De vegades cansa, però d’altra banda quan aconsegueixes oblidar que estàs fent un esforç, quan sintonitzes amb la manera de fer de l’escriptor, és com sentir una simfonia ben composada i millor interpretada. En aquest sentit en Javier Marías escriu com ningú i, ni que sigui per això, paga molt la pena el llibre. D’altra banda, arrel dels seus trets estil·lístics, hi ha qui diu de’n Javier Marías que és “el peor escritor de todos los tiempos y lugares, porque no sabe puntuar, destroza continuamente la sintaxis, carece en absoluto de elegancia y estilo, es sumamente torpe en la adjetivación, tiene lenguaje de funcionario, pregona una zafiedad intelectual ofensiva para la inteligencia del lector y no sabe expresar lo que pretende porque no tiene las ideas claras ni conoce el significado de infinidad de palabras y expresiones”. Bé, crec que s’equivoca (en bona part).

Com a conclusió: és un llibre exigent que demana una gran dosi de paciència per a ser llegit. Esperava quelcom de més absorvent però és un llibre interesant dintre d’un panorama literari més aviat repetitiu. Si heu llegit altres llibres de l’autor i us han agradat us el recomano sense recança. Si no n’heu llegit mai cap... home... jo potser començaria amb Corazón Tan Blanco o els contes de Mañana en la Batalla Piensa en Mí. Recomanaria la seva lectura sense acceptar responsabilitats i no acceptaria reclamacions. En qualsevol cas, com ja he dit, em sento totalment inadecuat per fer-ne una crítica massa més acurada que el que ja he fet. Si algú, després de passar per aquí, el llegeix, em faria molta il•lusió que deixés un comentari donant la seva impressió, ja que a mi em té una mica confós.

Hipervincles relacionats

Blog de'n Javier Marías
Crítica ~~negativa~~ destructiva a en Javier Marías
Tu rostro mañana. 1 Fiebre y lanza.
Tu rostro mañana. 2 Baile y sueño.
Tu rostro mañana. 3 Veneno y sombra y adiós.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: Bun B - Pop It 4 Pimp (featuring Juvenile & Webbie)
via FoxyTunes

Witch Hunter Robin (ウィッチハンターロビ, 2002), Una Crítica

2008-05-18T20:12:00.002+01:00

La sèrie segueix les activitats de la STN-J, la branca japonesa d'una organització mundial secreta anomenada "SOLOMON" que s'enfronta a l'ús maligne de la bruixeria. La protagonista de la sèrie és la Robin Sena, una caçadora de bruixes que té, ella mateixa, poders per a dominar el foc. Però la frontera entre els caçadors i els caçats és prima, i la Robin, juntament amb els seus companys de la STN-J, es veuran embolicats en el foc creuat entre l'administrador de la STN-J i la organització mare, "SOLOMON". Quin paper hi juga la Robin, a tot això?

Witch Hunter Robin és una de les millors sèries d'anime que he vist darrerament. Segurament és la que més m'ha agradat després de Fullmetal Alchemist (que segueix en primer lloc i es difícil que cap altra la superi). Amb una dosificació de la informació excepcional el misteri es desplega gradualment i amb un grau notable de suspens fins a arribar a un clímax molt satisfactori que demana a crits una continuació (cosa infreqüent). Els personatges són raonablement complexos i evolucionen continuament. La sèrie es divideix en dos meitats estructuralment ben diferenciades. La primera meitat té una estructura episòdica en la que cada capítol és bastant independent de la resta, seguint la fòrmula batejada per la wikipedia com a "monstre de la setmana". En aquesta primera meitat la Robin i els seus companys investiguen un cas de bruixeria per capítol, perseguint i capturant a la bruixa o bruixot corresponent. Ja he esmentat, però, que aquesta independència entre episodis és relativa, i cap a la meitat de la sèrie totes les llavors que, secundàriament al cas que ocupa cada capítol, s'han anat sembrant arrelen amb fermesa i neix una trama principal que ocuparà tot el que queda d'història, capgirant tot el que s'havia anat construïnt fins al moment. Cadascuna de les dues parts de la història, els episodis de caça de bruixes i els episodis a on s'aprofundeix en els motius que empenyen a l'organització secreta a perseguir-les, aconsegueix captivar l'atenció i construir una història molt atractiva que té la Robin al seu centre, actuant de catalitzador. En certa manera aquesta sèrie és hereva de còmics com els X-Men o sèries com Expediente X, però aconsegueix apartar-se d'elles establint una personalitat pròpia seriosa que dona més importància a la relació entre els personatges i la creació de suspens que a l'acció. És al·lucinant que els japonesos aconsegueixin amb dibuixos animats el que tan poques sèries occidentals aconsegueixen amb actors reals i molts més recursos: una història que val la pena veure.

Vincles Rellevants

Witch Hunter Robin a la wikipedia (english)
Witch Hunter Robin a la wikipedia (spanish)
Witch Hunter Robin a Anime News Network (english)
Witch Hunter Robin BlogOtaku (spanish)

[Escrit originalment per a Xelu.net]

I Si Un Dia No Hi Haguessin Notícies?

2008-05-15T18:42:00.006+01:00

Creat per Ethan Bodnar, de The Blog

----------------
Escoltant: Ovidi Montllor - Sí,Senyor
via FoxyTunes

Los 12 Reinos (十二国記, Jūni Kokuki), Una Crítica

2008-05-15T09:59:00.006+01:00

La Yoko és una estudiant d'institut japonesa. És una noia tímida, que sempre intenta agradar a tothom, és la primera de la classe i no és gens feliç. La seva vida és rutinària, monòtona i gris, fins que un dia, a classe, se li apareix al davant un home estrany que s'agenolla al seu davant i li jura lleialtat. "Accepta, accepta la meva lleialtat que el temps s'acaba. Accepta ràpid si us plau" vé a dir en Keiki, doncs així es diu el personatge. Confosa i sense saber com reaccionar la Yoko accepta i no passen gaires segons abans de que les finestres de l'aula esclatin en mil bocins i quelcom, dificil de dir el què, entra a l'habitació i comença a atacar tothom. La Yoko, aprenem, és la reina del país de Kei, a un altre món connectat al nostre. En Keiki aconsegueix salvar-la del monstre i se l’emporta, a ella i a dos companys seus, al seu món.

Juni Kokuki (Los Doce Reinos) és una llarga història adaptada a partir de la també llarga sèrie de novel•les de Fuyumi Ono. Al llarg de 45 capítols se’ns expliquen les històries corresponents a 7 de les novel•les, cadascuna d’elles en un arc argumental format per uns quants capítols. Les diferents històries segueixen, d’una banda, el creixement de la Yoko, que haurà de deixar enrera la seva inhibició i por permanents i ser capaç d’assumir les regnes del seu regnat i transformar-se en l’heroïna de la història. D’altra banda visitarem el ric passat i la mitologia del món dels 12 regnes i, poc a poc, anirem entenent com està organitzat i la seva relació amb el nostre món. El que trobarem aquí és la recreació d’un món fantàstic d’un abast imaginatiu enorme, comparable al de’n Tolkien en quant a coherència y a grau de detall. No tots els arcs argumentals tenen el mateix nivell d’interès, però aquest sempre és alt. L’animació i el dibuix són, gairebé sempre, extraordiaris. De quan en quan et trobes un capítol que sembla que li hagi tocat animar-lo al becari, però això és poc freqüent i fà ràbia, cert, però es dilueix en la festa pels ulls que és la resta de capítols. No és, s’ha de dir, una sèrie d’acció. Bona part de la història es construeix a base de diàlegs i de reflexions sobre el món en el que es troben, amb un paper important de la psicologia dels personatges. És, en essència, una història de personatges, i tots ells evolucionen i se’ns ofereixen desde diferents punts de vista que els descriuen molt bé. Una altra història és que el sistema de govern per designació divina que descriu la sèrie revolti el meu esperit democràtic, pero això és secundari. També cal dir que la sèrie està inacabada. Ja he esmentat que els 45 capítols inicials es basen en 7 de les, fins ara, 11 novel•les escrites sobre le món dels 12 regnes. Els responsables de la sèrie d’animació han anunciat la seva intenció de fer més capítols, però consideren que amb les novel•les escrites fins ara no tenen prou informació i estan esperant a que se n’escriguin més. És una llàstima perquè una de les històries més maques i amb més suspens queda inacabada. No se si la serie es clourà algun dia, però per la meva banda espero fervorosament que sigui així, perquè de veritat que m’ha agradat molt. A poc que us interesi la fantasia i el món de l’animació aquesta és una sèrie que no s’ha de deixar escapar. No se si m’atreviria a qualificar-la d’obra mestra però no deixa de ser una meravella i un regal per a la imaginació.

P.S. Us incloc un tros de capítol del primer arc argumental. Per cert, acabo de veure que el doblatge és absolutament patètic. Tireu de subtítols els que volgueu veure la sèrie, guanya moltíssim.

Vincles rellevants

Pàgina oficial japonesa
Pàgina oficial americana
The Twelve Kingdoms a Anime News Network
Los Doce Reinos a la Wikipedia (Spanish)
The Twelve Kingdoms a la Wikipedia (English)
Els Dotze Regnes al 3xl
L'autor de les novel·les

[Escrit originalment per a Xelu.net]

L'Alegria d'Esperar Llibres

2008-05-07T15:49:00.003+01:00

Estic molt content, perquè acabo de llegir a L'Illa dels Llibres que el que és, o com a mínim acabarà sent (tret de, tal vegada, en Miquel de Palol) el millor escriptor en català viu està a pocs mesos de publicar 2 llibres. Un recull de contes al Juny i la novel·la Fungus al 2009. La notícia detallada aquí.

----------------
Escoltant: Talib Kweli & Hi Tek - Too Late
via FoxyTunes

Iron Man, de Jon Favreau - Una Crítica

2008-05-06T16:55:00.005+01:00

Si hi ha un subgènere que s’ha estès darrerament és el dels superherois, tant que amenaça desfer-se del prefixe i constituir-se en gènere per dret propi, per quantitat sino per qualitat, i també per èxit comercial. Suposo que el superheroi apel·la a quelcom que portem molts a dintre, al desig de ser especial i poder fer coses impossibles pels demés, increïblement valentes i que provoquen l’admiració. No és que com a figura narrativa sigui particularment novedosa, la mitologia n’està plena, d’herois amb poders extraordinaris i les històries superheròiques tiren molt de la mitologia. El principal problema per constituïr-se en gènere, al meu entendre, és el limitadíssim ventall de recursos narratius que empra. En certa manera vista una pel·lícula de superherois, vistes totes. I llavors hi ha les deconstruccions, és clar, com l’anticipada Watchmen, inspirada en la novel·la gràfica (aquest és un terme molt criticat, però jo el trobo útil, que voleu que us digui, per a distingir còmics amb una ambició i un abast narratiu per sobre de la mitja) homònima. Watchmen és una història impressionant, que tothom a qui agradin les històries de qualitat hauria de llegir, i es mereix una adaptació cinematogràfica que faci història. El temps dirà si la té. Les deconstruccions, deia, no deixen de ser intents de desafiar els recursos tradicionals d’un tipus d’història i en aquest sentit no les posaria al mateix sac que la resta del gènere o subgènere. Els ingredients típics d’una pel·lícula de superherois a més de ser típics semblen ser omnipresents, sobretot a les primeres entregues. És més, també és cert que els superherois, sovint, tendeixen a ser desequilibrats amb una vena psicòtica, violenta i feixista que s’agafen la justícia com volen. Això no treu que hi hagi pel·lícules de superherois que brillin amb llum pròpia i siguin fantàstiques pel·lícules de gènere fantàstic (valgui’m la fantàstica redundància), i em venen al cap les 2 primeres dels X – Men, les 2 primeres de Spiderman, la darrera de Batman, Hellboy, la primera de Matrix... Ara faré un parell d’afirmacions que es mereixen un parell de punts i part.

M’encanten les pel·lícules de superherois.

M’ha encantat Iron Man.

Iron Man no és cap gran pel·lícula, no té cap gran guió i ni tan sols està especialment ben dirigida. Fins i tot hi ha una crítica a la indústria d’armes absolutament superficial i que es contradiu a si mateixa continuament. Però el que és veritat és que Iron Man és una pel·lícula entretingudíssima, amb un protagonista que en el moment menys pensat esclata de tant carisma com té i uns efectes especials astoradors i que contribueixen moltíssim a la diversió. Com diuen a Las Horas Perdidas: “Si te aburres, es que estás muerto”. El Robert Downey Jr. fa una interpretació divertidíssima (i no només divertida, el paio ho fa molt bé, és l’ànima de la pel·lícula, un autèntic mamón si se'm permet la paraula) i els secundaris també cumpleixen més que bé. És una pel·lícula que no enganya ningú: vol divertir i diverteix. Si el que voleu es passar una estona molt divertida sense tenir la sensació de que insulten la vostra intel·ligència que no us importi pagar l’entrada de cine, que s’ho val. És una pel·lícula per menjar amb un bol enorme de crispetes i per sortir alegre del cinema. Per sortir del cinema, val a dir, després dels títols de crèdit, que tenen sorpresa Kinder al final.

[Escrit originalment per a Xelu.net]

----------------
Escoltant: SFDK - No eres feo ni ná
via FoxyTunes

La Humilitat i els Gustos

2008-04-25T14:53:00.002+01:00

Crec que gairebé tothom està convençut de la infal·libilitat dels seus gustos. Tots duem un crític a dintre, tots sabem que tots portem un crític a dintre i tots pensem que el crític que porta altri a dintre és més petit i menys saberut que el crític propi. El meu crític ho pensa, això, i n’és molt, de saberut. Més que el d’altri. Deu ser això el que explica que quan recomanem una pel·lícula, una novel·la, un disc o una obra de teatre que ens ha agradat especialment, i la nostra recomanació cau en sac foradat, ja sigui perque no en fan cas o, encara pitjor, perque n’hi fan i després no agrada, la reacció habitual (permeteu-me que, en bé de la concisió, generalitzi desde ja) sigui una combinació de incomprensió i justa indignació. Sobretot indignació, i justa. El primer que es tendeix a pensar quan a un amic no li agrada una pel·lícula, novel·la, obra, història en definitiva que nosaltres hem recomanat pensant que la seva qualitat era, com a mínim, digna de ser compartida, és que no l’ha entès. Margaritas para los cerdos, que diem en castellà. Pensem el mateix si el que no agrada no és quelcom deixat en préstec per nosaltres sino una pel·lícula, obra de teatre, concert, que hem vist plegats i que a un entusiasma i a l’altre embafa. Tempta pensar que és una qüestió de bon (el nostre) i mal (el d’altri) gust, però sovint és difícil agafar-se a aquest clau per falta d’antecedents que el justifiquin o abundància d’altres que el desmenteixin. En el fons parlem d’orgull ferit i a poc que us assembleu a mi sereu com nens, i quan es fereix l’orgull d’un nen aquest es rebota primer i després s’entristeix. Després el temps tot ho cura i més en aquest cas, que en el fons és tonteria i tot s’oblida amb la següent coincidència en un judici estètic. Entenem que els nostres gustos no són infal·libles perquè no ho són els de ningú, i que no és la infal·libilitat una virtut a la que l’estètica sigui receptiva, fa que no vingui al cas. I tots tan amics i a seguir recomanant, però ara amb humilitat.

The Way I Am, de Eminem

2008-04-18T10:21:00.002+01:00

L'Eminem és un paio controvertit, complicat, probablement mala persona, desagradable, el que es vulgui. Però, i molts no estaran d'acord, és un enorme artista. Ha publicat dos dels millors discos de la història de la música moderna (així ho dic, amb moderació): The Marshall Mathers LP i The Eminem Show. Tots dos àlbums són inacables, es poden escoltar una i altra vegada sense que destenyeixin. No hi ha molts lletristes tant eficaços i hàbils com ell. Dóna veu a la ràbia, i a la provocació, i no escriurà pentàmers iàmbics però el seu domini del llenguatge és desmesurat. Desde codonyades el proclamo poeta urbà. Hey yo!

Com a mostra d'això darrer, The Way I Am

"The Way I Am"

[Eminem]
Whatever..
Dre, just let it run
Aiyyo turn the beat up a little bit
Aiyyo.. this song is for anyone.. fuck it
Just shut up and listen, aiyyo..

I sit back with this pack of Zig Zags and this bag
Of this weed it gives me the shit needed to be
The most meanest MC on this -- on this Earth
And since birth I've been cursed with this curse to just curse
And just blurt this berserk and bizarre shit that works
And it sells and it helps in itself to relieve
All this tension dispensin these sentences
Gettin this stress that's been eatin me recently off of this chest
And I rest again peacefully (peacefully)..
But at least have the decency in you
To leave me alone, when you freaks see me out
In the streets when I'm eatin or feedin my daughter
To not come and speak to me (speak to me)..
I don't know you and no,
I don't owe you a mo-therfuck-in thing
I'm not Mr. N'Sync, I'm not what your friends think
I'm not Mr. Friendly, I can be a prick
If you tempt me my tank is on empty (is on empty)..
No patience is in me and if you offend me
I'm liftin you 10 feet (liftin you 10 feet).. in the air
I don't care who is there and who saw me destroy you
Go call you a lawyer, file you a lawsuit
I'll smile in the courtroom and buy you a wardrobe
I'm tired of arguin' (of arguin')..
I don't mean to be mean but that's all I can be is just me

[Chorus: Eminem]

And I am, whatever you say I am
If I wasn't, then why would I say I am?
In the paper, the news everyday I am
Radio won't even play my jam
Cause I am, whatever you say I am
If I wasn't, then why would I say I am?
In the paper, the news everyday I am
I don't know it's just the way I am

[Eminem]
Sometimes I just feel like my father, I hate to be bothered
With all of this nonsense it's constant
And, "Oh, it's his lyrical content -
- the song 'Guilty Conscience' has gotten such rotten responses"
And all of this controversy circles me
And it seems like the media immediately
Points a finger at me (finger at me)..
So I point one back at 'em, but not the index or pinkie
Or the ring or the thumb, it's the one you put up
When you don't give a fuck, when you won't just put up
With the bullshit they pull, cause they full of shit too
When a dude's gettin bullied and shoots up his school
And they blame it on Marilyn (on Marilyn).. and the heroin
Where were the parents at? And look where it's at
Middle America, now it's a tragedy
Now it's so sad to see, an upper class ci-ty
Havin this happenin (this happenin)..
Then attack Eminem cause I rap this way (rap this way)..
But I'm glad cause they feed me the fuel that I need for the fire
To burn and it's burnin and I have returned

[Chorus]

[Eminem]
I'm so sick and tired of bein admired
That I wish that I would just die or get fired
And dropped from my label and stop with the fables
I'm not gonna be able to top on "My Name is.."
And pigeon-holed into some pop-py sensation
To cop me rotation at rock'n'roll stations
And I just do not got the patience (got the patience)..
To deal with these cocky caucasians who think
I'm some wigger who just tries to be black cause I talk
With an accent, and grab on my balls, so they always keep askin
The same fuckin questions (fuckin questions)..
What school did I go to, what hood I grew up in
The why, the who what when, the where, and the how
'til I'm grabbin my hair and I'm tearin it out
Cause they drivin me crazy (drivin me crazy).. I can't take it
I'm racin, I'm pacin, I stand and I sit
And I'm thankful for ev-ery fan that I get
But I can't take a SHIT, in the bathroom
Without someone standin by it
No I won't sign your autograph
You can call me an asshole I'm glad

[Chorus (except change first word "And" to "Cause")]

Defensant Terramar

2008-04-17T14:06:00.006+01:00

En Xevi, de Xelu, ha fet una crítica molt negativa d'un llibre que li vaig recomanar jo, Un Mag de Terramar, de l'Ursula K. Le Guin. Que no li hagi agradat m'entristeix, em sorprén i m'extranya. M'entristeix perquè sempre esperes que els llibres (o el que sigui) que recomanes perquè t'han agradat, agradin al seu torn als destinataris de la teva recomanació. Em sorprén perquè són uns llibres que he recomanat a altra gent, sovint lectors habituals, i com m'ha dit avui un conegut al twitter "Que raro. Si siempre gustan". I és cert, sempre agraden (ara ja no, però). I m'extranya perquè era justament el tipus de llibre que creia que li agradaria a en Xevi.

D'una manera o d'una altra: m'ha tocat la fibra sensible. Estem parlant d'un dels meus llibres preferits, el que més vegades he llegit i rellegit a la meva vida, ja devem anar per la cinquena i ara hi haurà una sisena per curar la pupa que m'ha fet en Xevi. Un atac inmerescut com el seu no es mereix quedar sense resposta, així que resposta l'hi he donat.

Podeu llegir la seva crítica de'n Xevi clicant aquí (I de pas visiteu Xelu, que s'ho val).

I la meva resposta és la següent:

Estem parlant d'un llibre que per a mi és una de les cimeres de la literatura fantàstica. He llegit els 3 llibres que formen la trilogia original unes 5 vegades, en català i en anglès, i els 2 llibres que va escriure l'autora després continuant la història un parell de vegades cadascun d'ells, i cada vegada que els he llegit m'han enganxat com la primera i hi he trobat més virtuts. El món que s'empesca és dels més suggerents i rodons que s'ha inventat en aquest gènere, i al mateix temps original, amb prop de cap punt en comú amb altres coses que s'han escrit. Els 3 llibres formen un conjunt molt maco: en el primer se'ns explica la infància, adolescència i entrada a la vida adulta de l'Esparver (o Ged), al segon la seva vida adulta i al tercer la seva ancianitat, i cadascun d'ells ens ofereix una perspectiva diferent i complementària no només del personatge, sino del món de Terramar. A la versió catalana la Madeleine Casas (em sembla recordar que s'escriu així) fa una de les millors traduccions que he llegit mai, bonica i poètica, i l'edició original té una prosa magnífica, cosa que no és extranya a l'autora, l'Ursula K. Le Guin (que a part d'aquests llibres n'ha escrit d'altres magnífics, i altres que no ho són tant. Un especialment recomanable és Els Desposseïts). Tot aquest vagarejar de'n Ged que en Xevi no aprecia està, no obstant, ple d'una melangia i una sensació de derrota (autoderrota, seria) impressionant, potser crepuscular. Per a en Ged, vèncer l'ombra que el persegueix és vèncer-se (o com s'escrigui) a si mateix, conèixer-se i acceptar-se i aprendre a arriscar-se i a acceptar les seves responsabilitats. L'ombra és una creació literària meritòria, al meu entendre, una metàfora del mal que fem quan obrem sense saviesa i que és responsabilitat nostra reparar. La màgia de Terramar, la importància de la paraula i el poder que dona conéixer el nom, la natura, d'allò que t'envolta, és una de les propostes de màgia més convincents i suggerents que se m'han posat al davant, a un llibre o a una pel·lícula. NO és un llibre d'aventures, però és una de les millors històries que s'han escrit.

I ja faré una contracrítica més estructurada, que aquesta l'escric en calent i tal com raja.

M'agradaria acabar, responent a una al·lusió mig apuntada per en Xevi, dient que comparar el Harry Potter de la Rowling (del qual sóc fan i defensor) amb el Mag de Terramar de la Le Guin és com comparar l'església de Montcada amb la Sagrada Família (i a la meva comparació, en Harry Potter NO és la Sagrada Família). I si de cas, em quedo curt.

Si voleu participar a la discussió, sou més que benvinguts.

Tot Llegint Javier Marías

2008-04-16T14:16:00.000+01:00

Fa poc va ser el meu aniversari i em van regalar la trilogia Tu Rostro Mañana, de Javier Marías. He llegit uns quants llibres d’aquest senyor i tots ells m’han agradat, especialment el primer que vaig llegir, Corazón Tan Blanco. Si sóc sincer toca rellegir-lo. Han passat massa anys, ja, i poc recordo de l’argument. Recordo bé, en canvi, la sensació electritzant que m’envaïa quan m’endinsava a les seves pàgines. Amb els següents llibres que vaig llegir la novetat no va ser tan gran però tots ells em van produir un impacte notable. És per això que li tenia ganes a Tu Rostro Mañana, les crítiques que m’havien arribat eren molt positives i sentia molta curiositat. Ja he acabat el primer volum, estic ben atrapat al segon i va per llarg fins que acabi el tercer. Ara fora prematur escriure una crítica formal (informal, de fet, com totes les que escric) del llegit: la història no s’ha acabat, no se on em durà i encara hi ha temps per que se’n vagi tot en orris. De fet, ara, faria de mal escriure, una crítica, perquè l’estructura del llibre no és tant la d’una trilogia com la d’una novel·la molt llarga. Molt llarga. Però molt. A més se’m fa una mica feixuga, sobretot per la distància que he de recòrrer fins arribar al seu final. Em sembla, però, que no és culpa de la novel·la, més aviat és meva. Tinc tantes coses al cap, entre traduccions que em deixen dormir poc, impaciència per la Clàudia Codony que s’apropa, tesi dels nasos i maleïda espera i, també, el disseny d’un nou estudi a la feina que m’il·lusiona però em resulta complicat, que quan trobo un moment per posar-me a llegir, o un moment d’oci en el que llegir sigui el que vull fer, un llibre tan dens com aquest no és el que més de gust em vé d’agafar. Tampoc el vull abandonar. L’experiència em diu que trigo a recuperar un llibre que he deixat a mitges, i aquest el vull llegir; o els vull llegir tots tres, vull dir, perquè comptat i debatut el cert és que és molt absorbent. En Javier Marías escriu, més en aquest llibre que en els anteriors, com si estigués dintre d’una caixa d’Schrödinger. Cap possibilitat queda sense explorar, cap branca desatesa, cap pensament del protagonista, i creieu-me quan us dic que el protagonista pensa molt, deixa de ser pensat. El meu origen lector (i estètic, si m’apureu) està a la ciencia – ficció (gràcies li dono al meu pare per això, i als llibres que em van precedir i em van esperar a les estantèries del domicili familiar) i és per aquest biaix, crec, que no puc evitar pensar en Tu Rostro Mañana com una novel·la quàntica. En Greg Egan gaudiria. Possiblement. O gaudiria i no gaudiria al mateix temps. He he, això era una broma quàntica. Per a què us en feu una idea. Clar que potser no us la feu, i en aquest cas... doncs així prop de 2000 pàgines però amb frases molt, molt més llargues (i millor puntuades). La sort, aquí, és que ho escriu algú que sap escriure i sempre resulta interesant i intensament personal. Al primer volum, amb unes 300 planes, s’expliquen 3 o 4 esdeveniments comptats que donen peu a extenses disquisicions sobre la vida, la llengua, les persones, les relacions de parella, l’envellir i temes molt més diversos, sempre ben lligats els uns amb els altres i que indueixen a mirar cap endins i contrastar-los amb les experències pròpies. El segon volum, de moment, està més orientat a la narració pròpiament dita sense abandonar del tot ni, de fet, de poc el to reflexiu. En conjunt m’està agradant molt tot i fer pujada. No és recomanable per a tothom, però. Només per aquells que no tinguin pressa i els agradi d’assaborir les paraules. És això, les paraules, el plat fort de’n Javier Marías. En algun moment vaig llegir algun autor que parlava de la importància que tenia per a ell, quan escrivia, intentar empenyer el llenguatge per a fer-li fer coses que no s’havien fet encara. Sorprendre amb cada oració sense per això perdre claredat ni ser críptic. Recordo que em va sobtar i què, de fet, pensant en els llibres que més m’havien impressionat i agradat vaig estar d’acord amb ell. És una característica d’estil difícil de definir, que no tots els escriptors posseeixen, que ni tan sols tots els bons escriptors posseixen, i si alguns escriptors que no ho són, de bons. Com arreu a la literatura no hi ha fòrmules magistrals i el que unes vegades funciona no ho fa d’altres. En aquest sentit el Javier Marías, per a mi, si més no, és l’escriptor viu en llengua castellana més important que existeix. Ara bé, quan acabi els volums de Tu Rostro Mañana... quan acabi necessitaré, segur, ho necesito ja a estones, una novel·la de ciència – ficció ben animada, lleugereta, amb moltes llums de colors i, això sempre, ben escrita!