Col·lectiu Ullal de Sollana

Eixida 186: REQUENA CULTURAL: HISTÒRIA I LLEGENDES DE LA VILA DE REQUENA

colectiu.ullal@gmail.com (Col.lectiu Ullal) — Thu, 25 Jan 2024 11:12:00 +0000

REQUENA CULTURAL: HISTÒRIA I LLEGENDES DE LA VILA DE REQUENA

Eixida 186: Dissabte 13 de gener de 2024.

Organitza: Leonor Llinares Pedro

Crònica: Pedro Pascual Baldoví Roselló

Fotos: Paco Senón, Juan Pradas

Amb la ressaca de les festes nadalenques encara al cos, la gent ja tenia ganes de fer la primera ruta de l'any, i la ruta era ni més ni menys que a Requena.

Al bar Pallús, sobre les 7:30 del matí i amb cinc graus al termòmetre, ja hi ha un grupet de matiners prenent cafè. A poc a poc, la resta de personal hi va acudint i amb una puntualitat anglesa, a les huit en punt, eixim cap a la vila de Requena.

Poc abans de les 9:00 ja estàvem passejant per l'avinguda principal plena de paradetes, ja que el dissabte és dia de mercat, la temperatura era de -1 grau, i en no res estàvem buscant refugi en un bar per agafar forces abans de quedar amb la guia. Ja després de l’esmorzar acudim a l´oficina de turisme. Allà, Eva, la guia, comença a contar-nos un poc d’història del poble. Una breu història sobre els orígens de Requena, els primers vestigis de l´edat de bronze, l´època romana, musulmana i que la població marcava una línia divisòria entre València i Castella. Quan va ser conquerida pels cristians, no passà a ser del Regne de València, sinó que formava part del regne de Castella. Després vindria l’expulsió dels moriscos, la industria de la seda, el cultiu de vinyes i la incorporació a Valencia a meitat del segle XIX.

Després de la foto de grup, comencem la ruta pujant per l’anomenada "cuesta del castillo", per entrar a la fortalesa de Requena, un castell d´origen musulmà situat al barri de la Vila. En la seua Torre de l’Homenatge, hui convertida en centre d´interpretació, ens mostrà a traves d´un audiovisual, la historia de Requena, des dels seus orígens fins l´actualitat, l´urbanisme medieval de la Vila, les tècniques de construcció de les seues muralles i els antics camins d´entrada a la ciutat. Ja en la part superior, a més de poder contemplar magnífiques vistes de Requena, es pot veure el passeig o camí de ronda, les torres defensives i el pati d´armes.

Seguidament, tocava visitar la història del vi de Requena. Per davall del casc antic es troben les coves de la Vila, uns 22 túnels subterranis visitables, que els avantpassats de la localitat construïren oferint una meravella arquitectònica. Van ser excavats entre els segles VIII i XII, tot i aprofitant el substrat de pedra calcària i argila que conformen el subsòl de la vila. En els anys setanta, es va descobrir este conjunt de túnels, un vertader laberint de més de 1.200 metres quadrats, amb multitud d’usos, un ossari, i un dipòsit per guardar cereal i la fabricació de vi. Cal destacar del seu interior, les immenses gerres amb altures de fins a dos metres. Sorprèn també al visitant la temperatura constant entre 15 i 17 graus.

A continuació, visitàrem l’església de Santa Maria, a l’interior de la qual s´exhibia l´exposició "A lo labradora" sobre la indumentària popular històrica femenina al llarg del segle XIX, basada en una societat històricament vinculada al camp. Una mostra que reunia prop de 500 peces conservades al llarg dels últims 250 anys a les comarques de l´interior.

I ja la ruta arribava a la seua fi, ens acomiadem d´Eva i fem temps abans d`anar a dinar amb un xicotet recorregut pel raval del barri medieval, un entramat de carrerons estrets i tranquils, un goig passejar per aquells carrerons, declarat Conjunt Històric Artístic en 1966.

A l´hora de dinar, el grup va haver de separar-se, ja que tots no cabíem en el restaurant, però no va ser problema, uns dinaren al restaurant La Fortaleza i altres, la resta en El Hispano. Cal dir que tots eixírem molt satisfets del dinar, sobre tot per la carn, l’embotit i del vi de la comarca. Una vegada reunits a l´avinguda, ens tornem cap a Sollana esperant la pròxima eixida del col·lectiu.

Presentació de la col•lecció Itineraris per Sollana i el terme i Sopar de Nadal

colectiu.ullal@gmail.com (Col.lectiu Ullal) — Tue, 07 Mar 2023 11:58:00 +0000

A les acaballes de l’any 2022, el 16 de desembre es va produir, a punt d’entrar en Nadal, la presentació d'un llibre que recollia en una edició facsímil dels sis quadernets de la col·lecció Itineraris per Sollana i el terme que el Col·lectiu Ullal va publicar entre els anys 2001 i 2009.

L’acte, com és habitual, esdevingué al centre cultural amb la participació de Gauden Fernández, president del col·lectiu; de Joan Ferrús, coordinador de la publicació i, en diferents moments, de dos dels autors dels quadernets: Toni Segarra i Ramón Ibor.

Per començar, Gauden va iniciar els parlaments donant la benvinguda als assistents i dient unes breus pinzellades del que és el Col·lectiu Ullal, a més de comentar les activitats que teníem preparades pel Nadal. Per una altra banda, Joan Ferrús va tractar del treball costós que representa fer una publicació, no sols com aquesta, sinó com les que en anys passats hem publicat. Finalment dos dels autors parlarem del treball que van fer fa vint anys.

De la publicació, que abasta gairebé una dècada, les obres que en formen part són: Els tancats, de Ramón Ibor (2001); Un passeig per la història, de Toni Segarra (2002), que va tindre una segona edició (2008) amb motiu de la Trobada d’Escoles en Valencià; Ruta pels Ullals, de Llorenç Benaches (2003); La Casa de la Vila, de Juan Moleres Ibor (2004); Monuments amb arrels, arbres d’especial interés del municipi de Sollana, de Clement Córdoba (2005) i Ruta verda per Sollana, un passeig pels espais naturals d’un poble de l’Albufera, de Gauden Fernández (2009).

En primer lloc, parlarem de la presentació de l’obra realitzada per Ramón Ibor, el qual no sols va tractar la seua publicació, sinó que també va fer ens va recordar com aquell llibret va nàixer a partir d’una eixida realitzada pels membres de l’Ullal, en la qual van visitar aquelles zones tan nostres i, cada vegada més desconegudes per molts. Tot això, amb una gran quantitat de fotografies, anècdotes i d’altres temes que ens va dir i, inclusivament, va fer una aferrissada defensa de tot allò que estem perdent, casetes, edificacions i tradicions.

També va participar el nostre artista local Toni Segarra, que ens va comentar com entén ell la seua visió de Sollana, i com aquesta es veu reflectida en els textos que componen l’itinerari realitzat. Ell ens va explicar com ens aconsellaria fer la visita pels nostres carrers, però sempre destacant que parem i que mirem, perquè hi ha molt a veure, encara que ell també ens ho va barrejar com si fora un cuiner amb diferents aspectes històrics ben coneguts... I d’altres no tant, com ara la nit que Cervantes va pernoctar a Sollana.

Tot seguit, va iniciar la seua participació Joan Ferrús per a parlar-nos de les obres els autors de les quals no havien pogut assistir a l’acte. De totes aquestes, va parlar-ne breument, però sempre donant els seu toc personal a les explicacions, amb les anècdotes i detalls personals que fan aquestes obres especials com, per exemple, els homenatges a Juan Moleres i a sa mare, que sempre seran part essencial de la publicació de la Casa de la Vila, el nostre, tot just, ajuntament centenari, i el perquè d’eixe títol.

Per concloure aquesta ressenya, sols em resta dir que aquell dia va quedar molt per dir encara d’eixes publicacions, com també de la publicació de Gauden, en la qual vam anar a un altre edifici bonic i singular de la nostra localitat i desaprofitat, com és la Séquia Reial del Xúquer. En aquest parlament van destacar com eixe projecte de la publicació va estar acompanyat d’un fullet informatiu ben interessant i útil per a poder realitzar una bona ruta pel poble que, potser, caldria tornar a traure’s en paper per a poder ser repartida més enllà del nostre terme.

En acabar la presentació, celebràrem el nostre habitual sopar de Nadal, al qual van assistir al voltant d’una cinquantena de socis i sòcies per a gaudir d’un bon àpat amenitzat amb interessants tertúlies. Quan aquest acabà, Gauden Fernández i Joan Ferrús van dedicar unes breus discursos a tots els presents. Tots dos van agrair la dedicació i la generositat, no sols dels membres de la junta, sinó dels socis i sòcies que col·laboren desinteressadament en la gestió i l’organització de les diverses activitats, a més del suport en tot allò que fem des del Col·lectiu, encara més després de la passada pandèmia i amb el 25é aniversari a punt d’arribar.

Com es va dir, és “gràcies a vosaltres que existim, cada vegada amb més força”.

Crònica de l'eixida 169. Alcalà de la Jovada

colectiu.ullal@gmail.com (Col.lectiu Ullal) — Thu, 03 Feb 2022 19:50:00 +0000

Com començar una crònica per al Col·lectiu Ullal, creiem que hi ha diverses maneres d'escriure-la, nosaltres intentarem personalitzar i remarcar el nostre punt de vista. En primer lloc, com explicar que després d’alguns anys de pertànyer a aquest col·lectiu ens hem animat gràcies als nostres tios a participar en les eixides. Hem de destacar que ens hem trobat amb un grup de persones, que encara que en cada eixida poden tenir distints rostres, ens han acollit com si tots els dies estiguérem en ells, eixe ànim de cooperació, d’ajuda, d’unitat i de compartir tot allò que en eixe moment tenen a la mà. En definitiva com una gran família.

A les 7.30 del matí, ens reunien tots junts a la plaça de Sollana per començar la nostra eixida, el fred era el nostre convidat, encara que no estàvem tots, ja ens resultava difícil endevinar qui era cada u de nosaltres, anem molt tapats. Eixírem cap Alcalà de la Jovada un cotxe darrere d’altre, en el camí ens cridà l’atenció el gel que anem veient a la vorera de la carretera. Més o menys al voltant de les 9:30 arribaríem al poble, on ens uniríem amb més companys, i on el nostre guia Pascual ja estava preparat. De l’eixida destacarem que és una mescla entre una visita cultural i un poc de senderisme. La nostra primera parada com no el nostre esmorzar tan típic de la nostra cultura, i en el que compartim des del vi fins al dolcet i el café que no falte.

CRÒNICA DE L’EIXIDA.

ALCALÀ DE LA JOVADA, poble del terme municipal de la Vall d’Alcalà (a l’interior de la comarca de Marina Alta). És el poble on va nàixer el cabdill musulmà Al-Azraq (el de los ojos azules), entre 1218 i 1220, famós per les seues revoltes contra els cristians de l’època del Rei Jaume I.
En 1245 Al-Azraq i Alfons I, fill de Jaume I, signaren el TRACTAT DEL POUET, amb el que Alfons I fou proclamat senyor de les terres i es respecta la vida dels hàbitats (musulmans), aconseguint així una situació de convivència durant un temps entre musulmans i cristians.
En 1525, foren obligades a batejar-se les famílies musulmanes, passant a ser moriscos (nous cristians). A partir d’aquesta data continuaren suportant les pressions de l’església, una situació que mai acceptarien. En 1609 finalment Felip III decretà la seua expulsió i van haver d'acudir al port de Dénia per eixir d'Espanya, amb totes els inconvenients que tingueren que suportar pel camí, des de robatoris… fins a perdre la vida. Alguns pobles quedaren despoblats.
En la visita cultura, la nostra primera parada va ser “L'ATZUVIETA”, poble situat en el centre de la Vall d’Alcalà, prop de l’actual població d’Alcalà de la Jovada. En aquesta alqueria podem veure les restes de distintes edificacions, en les que podem veure un pati intern i distintes dependències, en cada casa vivien el matrimoni i els fills, quant un fill baró es casava vivia amb els pares en la mateixa edificació on es construïa una nova habitació, no tenen obertures al carrer per evitar les mirades indiscretes, ja que els moriscos cuidaven molt la intimitat i també per evitar als bandolers una cosa molt típica en aquella època. Podem observar també, que hi ha carrers encara que no tan perfectes com hui en dia.
Després de la visita a l’Atzuvieta hem recorregut el poble d’Alcalà de la Jovada, on podem veure el traçat morisc dels seus carrers. En la plaça ens hem trobat amb Honorat Ros i Pardo, qui ens regala un llibre del qual ell és autor sobre la Vall d’Alcalà, Alcalà de la Jovada i Beniaia, a pesar de la seua edat accedix a fer-se alguna foto amb nosaltres, respecte a la trajectòria professional d’ell
Hem continuat el recorregut entre camps d’ametlers, oliveres i cirerers per una senda morisca rehabilitada fa dos mesos fins a BENIAIA, altra alqueria medieval on l’estat de conservació de les cases, i el llavador. Ací en el llavador hem començat una ruta per la muntanya per arribar a LA QUERIOLA, una altra alqueria abandonada, encara que en la visita pareix que estan intentat recuperar una de les edificacions. En esta alqueria hem vist una edificació diferent de la de l’Atzuvieta on la porta de l’entrada va en línia amb la resta fins al pati per poder entrar el carro. Les edificacions estan pegades unes al costat d’altres encara que no en línia recta. Al finalitzar la visita hem recorregut el nostre camí de tornada per concloure amb un dinar en el bar de la piscina.

Quant ja tot pareixia que era la fi, que estàvem al final de l’eixida i tots anàvem al cotxe de tornada a casa, l'organitzador de l’eixida (Francesc Buïgues) tenien per nosaltres un últim secret, la visita al MIRADOR DEL XAP, aquest mirador ens ha delectat amb una vista de tota la Vall de Gallinera i en un extrem també de la platja d’Oliva. Unes vistes d’impressió que a més ens proporcionarien una anècdota, com viatjar per les nostres terres i ser capaços de trobar un Sollaner allí on anem.

Germanes Ibor Ribes

Crònica de l’eixida n. 168 a Benaixeve (18 de desembre de 2021)

colectiu.ullal@gmail.com (Col.lectiu Ullal) — Fri, 24 Dec 2021 11:43:00 +0000

Són les 7 del matí, encara és de nit i, a més, està plovisquejant i des de casa a la Plaça Major, que és on ens reunim en totes les eixides que anem amb cotxes particulars, no veig ni una ànima pel carrer. Tan sols hi ha un grupet davant de la Caixa que, en uns segons, ja som un grapat, que no hem pres por de l’oratge, el termòmetre marca 7°, però ni per eixes, estem amb ganes de començar l’aventura, perquè cada vegada que eixim, no sabem mai el que ens depararà, el que ens espera per davant. Comptem caps i en som 21, ens distribuïm en cotxes i cap a Benaixeve.

En arribar al poble, busquem el punt de reunió, el cartell de l’entrada ens indica: Església, Centre urbà, Ambulatori, etc. Ens dirigim a la placeta davant de l’església i, mentres esperem l’aplegada de tot el grup, mirem el termòmetre, i 4°. Busquem un lloc on refugiar-nos: mireu allí es veu algú, preguntem-li. On podrem fer-nos un “calentet”? I ens diu: ací està el Bar del Poble i s’obri a les 9; a més, si espereu un moment, jo soc l’amo i vos obriré. Abans d’entrar ens demana el passaport i jo li dic: venim de Sollana, som valencians, en diu: home dic el Passaport COVID-19, el teniu no? Després de la comprovació dels documents, calfem un poc el cos i recollim les motxilles.
Comença la caminada d’uns de 13,5 km. El primer lloc que veiem en un costat del camí és l’Ermita de Sant Isidre, d’estil molt modern, igual que tot el poble, és un poblet xicotet i molt nou, té un espai recreatiu decorat amb animals típics de la zona, com un senglar, un cérvol, a escala natural. Un poc més avant, ja entrem en la senda que creua tot un paratge verd, de pins, carrasques, sabines, etc., formant la denominada “Reserva Natural de la Biosfera” i un dels pulmons de la Comunitat Valenciana.

Quan feia més d'una hora caminàvem, paràrem a fer-nos un traguet de vi i pegar un mosset, ja que l’oratge i el cos ho demanaven. Començava a emboirar-se l’ambient, i és que estàvem aplegant al “Pic de l'Atalaia”, a 1.157 metres d’altura. Fou una llàstima que l’espessa boira que en eixe moment ens envoltava, no ens va permetre veure totes les vistes, que el mirador ens haguera deixat que contemplàrem.
Ara començàvem la baixada, l’indicador posava 7,25 km a Benaixeve, anàvem cap a baix, més lleugers, però també el perill era més greu, tinguérem sort que no plovia. Paràrem uns instants, per a reagrupar-nos, en la “Font de la Sabina”, que ens venia de pas. I, com era camí de tornada, ja començàvem a fer bona cara i a gastar-nos bromes, fins a l'arribada on estaven els cotxes.
Vam decidir anar a dinar a Tuéjar, i com la carretera va bordejant tot l'embassament (antic pantà del Generalíssim), encara es van poder veure bones vistes durant el trajecte, fent, no cal dir-ho, una paradeta per a la foto de rigor, dalt de la presa. Dinàrem en l'“Hotel Restaurant Álvarez”, amb el seu fumeral encés en flama; el menjar molt bo i fet tot a la brasa, el vi de la zona (Alto Túria), la llàstima va ser que no feien “cremadets”. Al costat del restaurant estava la Cooperativa Agrícola, i hi hagué que encara comprà oli o vi.

De tornada cap a casa, ja de nit, a Sollana plovisquejant, igual que quan vam marxar de bon matí. Cadascú a sa casa, una bona dutxa i a descansar, fins a l’altra.

Ramon Añó

Eixida 161: La Ruta del Silenci: passejant entre epitafis pel Cementeri General de València

colectiu.ullal@gmail.com (Col.lectiu Ullal) — Sun, 26 Jan 2020 11:08:00 +0000

Eixida núm. 161. Dissabte, 18 de gener de 2020

Organitza: Juanvi Ferrús Zaragozá

Guia: Rafael Solaz i Albert

Crònica: Diana Buïgues Pastor

La Ruta del Silenci: passejant entre epitafis pel Cementeri General de València

El passat 18 de gener el Col·lectiu Ullal va estrenar el programa d’activitats de l’any 2020 amb una eixida del tot especial; una eixida que, si m’ho permeteu, s’allunya de les habituals. I és que, inevitablement, vinculem els cementeris amb episodis foscos de la nostra realitat i no solen ser, precisament, espais que acullen visites agradoses. Tanmateix, aquesta visita ens va demostrar que, lluny del que d’entrada podríem imaginar, també als cementeris es pot aprendre sobre història, art o arquitectura: són autèntics museus a l’aire lliure. Així, disposats a endinsar-nos en els passadissos del Cementeri General de València, cap a les deu i mitja del matí una cinquantena de persones ens reunírem a l’entrada principal. Alguns acudíem directament des de València i la gran majoria s’havia desplaçat des de Sollana. Minuts més tard, Rafael Solaz —bibliòfil, investigador i creador del projecte Museu del Silenci— ens va donar la benvinguda i ens oferí unes pinzellades sobre el que trobaríem al llarg del recorregut. També ens comentà que la nostra estada coincidia amb un homenatge a Enric Valor que tindria lloc al cementeri coincidint amb el vinté aniversari de la seua mort.

La visita començà en la secció primera, la més antiga. Si bé el cementeri s’inaugurà el 1807, no fou fins a mitjan segle XIX que començaren a construir-se els panteons que ara ocupen gran part d’aquesta secció. Posàrem rumb al Cementeri Civil i, de camí, Solaz ens anava explicant dades curioses: des d’un mausoleu amb forma piramidal fins a una tomba d’una família maçònica, passant per tota classe de simbologia funerària que es repeteix en moltes construccions. Travessàrem la secció tercera, famosa per les columnes que l’engalanen, i arribàrem fins al Cementeri Civil, independent de l’anterior fins després de la guerra civil. Ací descansen personalitats com el periodista Azzati, l’escriptor Blasco Ibáñez, Constantí Llombart o Amparo Meliá. En aquesta secció hi ha una de les fosses comunes del cementeri, rehabilitada recentment, on es troben les restes de moltes víctimes de la dictadura franquista.

En eixir-ne, el guia reparà en un detall curiós d’una tomba que tenia gravat el rostre d’una xiqueta de comunió: una mà que subjecta el passamà de l’entrada, com si ens restringira el pas, potser en senyal de respecte pel difunt. Continuàrem fins a la Creu del Còlera on estan soterrades moltes víctimes d’aquesta epidèmia que arrasà les comarques valencianes durant el segle XIX. Una vegada soterrades, es cobrien de calç i arena i, fins i tot, algunes es cremaren juntament amb els seus objectes personals. Continuàrem el recorregut amb una companyia felina constant i passàrem per les tombes més antigues, aquelles que foren adquirides a perpetuïtat i que ja gairebé ningú visita. Durant la passejada podíem comprovar que, tal com ocorre en els entramats urbans, el cementeri és un reflex inevitable dels contrastos socials: de l’ostentació a la senzillesa, de l’artificiositat a l’humil retorn a la naturalesa.

I arribàrem al nínxol 1501. Aquesta tomba conté les restes d’Emília, la protagonista d’una història commovedora que el nostre guia s’esforçà a explicar-nos amb passió. Una història tant recaragolada com real que tingué com a escenari el Cementeri General, com a protagonistes els joves amants Vicente i Emília i com a destí fatal el nínxol que teníem al davant. Rafael Solaz ha salvat de l’oblit aquest dramàtic episodi amorós i n’explica la història en un interessant llibre. En acabant, com a homenatge, Solaz hi col·locà un ram de flors i continuàrem, corpresos, fins a la secció setena dreta. En aquesta secció es troba la zona més gran de fosses, intervingudes i rehabilitades per l’Ajuntament de València recentment. També descansa en aquesta secció Nino Bravo que, contràriament al que podríem imaginar, la làpida no conté el nom artístic del cantant. Sembla que l’abundant presència de fans va obligar els familiars a deixar-hi només el nom de pila, ja que alguns n’arrancaven les lletres.

L’últim tram del recorregut el dedicàrem als mausoleus i els panteons de la secció primera, no sense abans visitar, per petició popular, la tomba de Rafael Conde, el Titi. Mausoleus, panteons i fèretres d’estils arquitectònics diversos —neogòtics, romànics, minimalistes, classicistes...— s’alcen per intentar desafiar l’inevitable pas del temps. Solaz ens mostrà l’estrambòtic i inacabat panteó d’Ángel Cristo, amb uns lleons de marbre i una cúpula en forma de carpa de circ. Continuàrem pel fèretre de Sorolla, pel del Marqués de Campo fins al panteó de la família Moroder. Aquest últim, encarregat a Marià Benlliure, és un dels més bonics del cementeri: presenta un àngel a la porta que ens convida a entrar-hi i antigament estava adornat amb figures de bronze, ara substituïdes per figures de resina per a evitar els robatoris.

Tot i que no se sap amb certesa, es calcula que el nombre de difunts del Cementeri General s’aproxima als dos milions. Inicialment, els soterraments eren davall de terra i més tard es construïren els primers huitanta nínxols, adquirits, com és natural, per famílies adinerades. Aquests nínxols es troben a l’entrada principal del cementeri a mà dreta i esquerra, i contrasten amb els majestuosos mausoleus i panteons que queden tot just d’enfront. I en aquesta ubicació, tres hores després del començament de la visita, Rafael Solaz va posar punt final a la seua explicació entre aplaudiments, que també rebé Juanvi per l’organització de l’eixida. Els núvols havien començat a dispersar-se en un cel cada vegada més clar i el sol ja despuntava. Alguns aprofitaren el moment per a adquirir les publicacions a les quals el guia havia fet referència durant la visita. Deixàvem arrere el Museu del Silenci i eixíem al carrer, a l’altra realitat, a l’altra cara de la vida.

Teniu moltes més fotografies al Facebook del Col·lectiu Ullal:
ALICIA GIRONA: https://www.facebook.com/photo.php?fbid=4051386321553928&set=a.4051397454886148&type=3&theater
PACO SENÓN: https://www.facebook.com/photo.php?fbid=10218971205703535&set=pcb.2786901558025968&type=3&theater
CARMEN ANDREU: https://www.facebook.com/photo.php?fbid=10213095870869956&set=pcb.2785059694876821&type=3&theater
JUAN PRADAS: https://www.facebook.com/photo.php?fbid=757741684720820&set=pcb.2784444021605055&type=3&theater

Eixida 160. La ruta de la Cortada o de Cavanilles. Cortes de Pallàs.

colectiu.ullal@gmail.com (Col.lectiu Ullal) — Fri, 27 Dec 2019 09:23:00 +0000

Eixida 160. Dissabte 21 de desembre de 2019

Organitza i crònica: Juanvi Ferrús Zaragozá.

Fotos: Juan Pradas.

El dissabte 21 de desembre, tot just a l’endemà del sopar de Nadal, el Col·lectiu Ullal va organitzar una excursió a la població de Cortes de Pallás, a l'interior de la província de València, a la comarca de la Vall d’Aiora - Cofrents.

Cortes de Pallás no és una població de pas ja que la carretera finalitza en aquella localitat. Es tracta d'una població censada de 1.000 habitants aproximadament, la qual ha patit una notable revitalització arran de l'entrada en funcionament l'any 1988, de la central hidroelèctrica de Cortes-La Muela, i amb això s'ha permès una lleugera recuperació demogràfica i econòmica.

La primera cosa que vam fer, abans d'arribar al poble, va ser gaudir d'una perspectiva d’esta infraestructura hidràulica en el mirador que es troba abans de creuar el riu. Posteriorment, una vegada travessat el pont i el túnel que connecta en l'actualitat amb la població, ens dirigírem al pàrquing ubicat a l'entrada de Cortes de Pallás, punt d'inici de la ruta senderista denominada de la Cortada o de Cavanilles.

Es tracta d'una ruta circular d'uns 11 quilòmetres aproximadament, i que puja fins la Muela de Cortes salvant un desnivell de 800 metres aproximadament. Al llarg del recorregut vam poder gaudir d'unes impressionants panoràmiques i constants vistes canviants. Es tracta d'una senda bastant fàcil de seguir per la seua excel·lent senyalització i manteniment que porta.

Vull tindre un especial recordatori en la persona de José Cabrelles Luz, persona entusiasta i dinàmica que es va atrevir, amb 80 anys, a efectuar el total del recorregut, mostrant amb això que no hi ha obstacles per a gaudir del senderisme, dins clar dels certs límits que ens imposa la naturalesa física de les persones.

Una vegada finalitzada la ruta, dinàrem al restaurant Fortunato on gaudírem de plats típics de la zona com ho són el gaspatxo manxec i l'olla de poble.

Acabats de dinar, havíem quedat amb el cronista de la població de Cortes de Pallás, Miguel Aparisi Navarro, gran amic del difunt cronista de Sollana i membre de l'Ullal, l’estimat Juan Moleres Ibor. El cronista ens va delectar amb una interessant xarrada sobre els orígens de Cortes de Pallás (que encara que s'han trobat restes de l'edat del bronze, l'herència és musulmana), el culte a l'aigua que professaven els àrabs i l'herència arquitectònica que van deixar en la població, especialment amb els seus carrerons angostos i caòtics.

Al meu parèixer, visitar la població de Cortes de Pallás és tremendament enriquidor ja que, a més del seu espectacular encaixonament dins de les muntanyes, es pot observar detingudament la importància que se li donava a la riquesa natural que té esta població, que no és una altra que l'aigua, a través del riu Xúquer i les seues múltiples possibilitats, entre elles la generació d'energia elèctrica a través dels salts d'aigua, i turístiques.

Per a finalitzar, donar les gràcies a tots els que van participar en l'eixida i dir que només amb les mostres d'agraïment que formulen una vegada finalitzada l’excursió, són motiu d’estímul per a preparar noves eixides.

Sollana, 23 de desembre de 2019, vespra de la nit de Nadal.

Crònica de l'eixida 158 al Parc Natural de las Hoces del Cabriel

colectiu.ullal@gmail.com (Col.lectiu Ullal) — Wed, 06 Nov 2019 21:23:00 +0000

Las Hoces del Cabriel. Venta del Moro
Excursió núm. 158
Dissabte, 26.10.19 Organitza: Juanvi Ferrús
Crònica: Juan Vanaclocha, Tolet. Fotos: Juan Pradas

Hem quedat a les 7 del matí a la plaça del poble. Ens reunim una bona colla, 46 persones. Una hora i mitja més tard estem a la Font de l’Oliva, punt d’eixida de la ruta.

En baixar dels cotxes notem la frescoreta, hi ha 6 graus de temperatura. Per aquest paratge passa la Canyada Real de la Manxa o de San Juan, el destí final de la qual eren les pastures de l'Albufera de Sueca i Sollana.

Per Venta del Moro el sol despunta amb força. El paisatge és un tapís de verds amb pinzellades de marrons, rojos i morats de les vinyes. Al fons la boira acarona l’horitzó. Tot fa presagiar que serà un dia especial. La ruta ofereix la visió de paratges on podries estar una bona estona gaudint de la grandiositat de la natura.

La senda passa per diversos miradors: la Hoz del Purgatorio, la Hoz de Vicente, la Hoz de Rabo de Sarten y el Valle de Fonseca. Estampes totes elles, d’un paisatge espectacular que de segur quedaran per sempre fixes a les retines de tots nosaltres.

Cal comentar dos xicotets incidents, la caiguda d'un pal d'un dels excursionistes al barranc, sort que només va ser el pal, i també l'esglai que ens donaren Isabel i Joan, amb la seua caiguda, per sort sense massa conseqüències.

Després de la ruta, a dinar al restaurant del càmping a Venta del Moro, on gaudírem, a més del suculent menú, de bona germanor i millor harmonia. Fins la pròxima.

18 de maig de 2019. Crònica de la ruta moderada.

colectiu.ullal@gmail.com (Col.lectiu Ullal) — Fri, 02 Aug 2019 09:23:00 +0000

7:00 h. Centre de Salut de Sollana. Punt d’encontre dels 29 valents i valentes disposats a travessar el Parc Natural de la Serra Gelada des de Benidorm fins a l’Albir de la mà del nostre guia Juanvi Ferrús.

El parc natural de la Serra Gelada és considerat el primer parc marítim terrestre de la Comunitat Valenciana. La travessia, en particular, consta de 10 km lineals, amb un desnivell positiu acumulat de 700 m, sent el seu punt més alt de 425 m sobre el mar.

Començarem el dia gaudint d’un bon repertori de cançons de Francisco a l’autobús, gràcies al tècnic audiovisual Juan Pradas, arribant a Benidorm d’hora, on iniciarem la ruta. No portàvem ni mitja hora de travessia, i férem la clàssica paradeta de l’esmorzar a La Creu, i, entre entrepans, beguda i dolços riem, sense saber ben bé el desafiament que arribava.

10:30 h. Ara sí, emprenguérem el camí seguint la senda PR marcada, i entre ascensos més pròxims a l’alpinisme i baixades ben destacades, gaudirem d’unes vistes immillorables. Des de l’altitud es podien escodrinyar els bancs de posidònia que dibuixen un mar mediterrani de colors vius, i unes panoràmiques de la ciutat de Benidorm cridaneres.

Ben és cert, que ningú imaginava una ruta tan tècnica i amb un desnivell tan important, ruta batejada amb el nom de “ruta moderada”, en referència a la descripció tan amable del guia Juanvi sobre aquesta.

Després de diverses parades per agafar l’alè, i un parell d’incidents per deshidratació i rampes, sense importància greu, aconseguirem arribar a la platja de l’Albir d’una peça.

15:00 h. Parada a dinar al Restaurant Dimitri. Arribarem entre crits, molt característic de la terreta, on els propietaris ens reberen amb espant. Amb bon apetit i molta set, tant és així que deixarem el restaurant quasi sense servici, disfrutarem d’un bon dinar entre amics.

18:30 h. Iniciàrem la tornada cap a casa.

Una gran jornada de marxa on tornà a estar present la passió per la naturalesa, per la bona companyia i per l’absoluta necessitat de sentir-se en harmonia amb el nostre amenaçat entorn.

Excursió núm. 157: Museu de la Baronia (Ribesalbes), MIAU (Fanzara) i Museu del Taulell (Onda)

colectiu.ullal@gmail.com (Col.lectiu Ullal) — Wed, 10 Jul 2019 16:44:00 +0000

Excursió núm. 157: Museu de la Baronia (Ribesalbes), MIAU (Fanzara) i Museu del Taulell (Onda)

Dissabte, 22 de juny de 2019

Crònica: Blas Fuentes Benito

Al voltant de les 7.30 començaren a arribar els primers viatgers al punt d’eixida, I ja maràrem cap a Ribesalbes a les 7.45h del matí des del Centre de Salut de Sollana.. En primer lloc ens dirigirem a Ribesalbes, conegut com el poble de la ceràmica, on arribàrem al voltant de les 9.15 per a esmorzar, ben prop del riu per a aparcar fàcilment i fer les primeres fotos del riu Millars, i fer temps fins que a les 10.30 accedírem al Museu de la Baronia.

Després de trobar l’entrada, un poc amagada, la nostra guia Amparo (excel·lent i fantàstica) ens va realitzar una visita guiada, molt didàctica i interessant que va durar hora i escaig. En aquesta ens va oferir un primer tast en primer lloc la història del Museu de la Baronia i de l’edifici breument. A continuació, vam pujar a la primera planta, en la qual es troba una selecció de les millors obres de la ceràmica de la localitat, a més d’explicar-nos la història de l’inici dels tallers, la seua evolució, els principals artistes i d’alguna curiositat com, per exemple, la mancerina o la història del nom dels 12 apòstols amb què es van conèixer 12 veïns de la localitat que han estat part essencial en aquesta evolució i manteniment de la ceràmica.

Tot seguit passàrem a la segona planta en què primer es trobaven els diferents elements que formaven un taller de ceràmica antic, a més de motlles, una exposició de plats i alguns objectes amb defectes; tot des d’una manera instructiva i farcida de curiositats. Després d’uns minuts mostrant-nos la relació de la ceràmica amb Ribesalbes, des del futbol fins a les làpides, i d’altres usos de l’edifici (fins i tot va ser presó!), vam passar a una de les parts en les quals destaca el Museu de la Baronia, i és l’exposició d’elements i algunes reproduccions d’un jaciment, "La Rinconada", del miocè inferior lacustre d’arreu del món, i una extensa col·lecció de fòssils vertebrats i invertebrats de tot el món que representen tots els períodes geològics. Després, a la terrassa, ens hi férem i la foto de rigor i li agraírem a Amparo la tasca ben feta.

Després de caminar uns pocs minuts pels carrers de Ribesalbes, sense que el rellotge ens marcara cap horari, entrant a l’església de sant Cristòfol uns pocs minuts, marxàrem a Fanzara, un poble de 300 habitants que tornà a reviscolar fa poc més d’un lustre. Es deu al fet que fa 6 anys van començar el projecte MIAU (Museu Inacabat de l’Art Urbà), que seguix la moda de l’anomenat “street art”, en el qual els pobles que estan sofrint la tan famosa i preocupant marxa de les noves generacions a les ciutats tracten de promocionar el nom i les visites de la gent a qui li agrada l’art urbà. Així, ací tenim una clara mostra de poble-museu, efímer, però, tanmateix, en constant evolució i creixement.

Artistes reconeguts, entre els quals destaquen molts grafiters, van a Fanzara i elegeixen la seua paret per crear. Passejant pels carrers et quedes sorprés, no t’esperes trobar això. Obres d’art a les façanes, xicotets grafitis que has de passar dos o tres vegades pel carrer per adonar-te’n, cadires enganxades a la paret d’una casa, expressions fetes de com parla la gent d’allí... ah, i també molts gats pintats! Fanzara és art constant. I d’aquesta manera els més de quanta-i-escaig membres del Col·lectiu Ullal passejàrem lliurement, observant, fotografiant, xarrant… sense cap altra preocupació que gaudir de les obres.

Després de dinar marxàrem de camí de tornada cap a Sollana, parant-nos a Onda, on, a les cinc de la vesprada entràrem a visitar el Museu del Taulell “Manolo Safont”, en una visita guiada d’aproximadament una hora i quart en la qual ens mostraren la història de la ceràmica de la zona i la producció d’aquesta.

Allí ens va atendre Isabel, una altra guia magnífica i que durant l’estada ens va demostrar coneixement d’Història de l’Art, que ens va dur per un tour ple de tocs d’humor i de coneixements teòrics alhora que amb senzilles comparacions perquè una visita amb menuts fora comprensible.

El museu té més de 1500 peces i continua augmentant, i després d’un túnel que mostra la història de la ceràmica, passàrem a l’època musulmana, fins a arribar a l’actual, detenint-nos en èpoques com el Renaixement, el Barroc o la Guerra. tot això, veient taulells i socarrats i la diferència entre aquests, meravelloses col·leccions de taulelleria popular i religiosa, amb capelletes, objectes populars i d’altres de luxe; de sostres, de parets i del pis… tot just necessitaríem moltes més línies per a poder enumerar-los! I per acabar, tinguérem un truc de màgia a la zona d’Alfa d’Or, on es guarden tots els premis rebuts a CEVISAMA.

I així, al voltant de les 6.30 tornàrem cap a Sollana, arribant a una molt bona hora per a poder descansar abans de sopar, satisfets de tot allò vist, amb moltes coses per a contar i no gaire cansats.

Presentació Quadern d'Estudis Locals 8

colectiu.ullal@gmail.com (Col.lectiu Ullal) — Fri, 05 Apr 2019 18:30:00 +0000

COMUNICACIONS DEL PROPER:

SUYLANA

QUADERN D’ESTUDIS LOCALS NÚM. 8

Divendres 12 d’abril 2019 al Centre Cultural de Sollana

Hora: 19.30 h

Intervindran:

Llorenç Benaches Borràs
Joan Ferrús Vanaclocha
Gauden Fernández Vanaclocha

Organitzen: Col·lectiu Ullal i Ajuntament de Sollana

Amigues i amics de l’Ullal,

En breu, es farà realitat un nou número del Quaderns d’Estudis Locals de Suylana, en aquest cas un monogràfic sobre el mestre López Marco i el seu temps.

Com recordareu, el 19 de febrer de 2016, ja fa tres anys, es va fer un homenatge al mestre López Marco consistent en el trasllat del bust que es trobava a les escoles velles del carrer López Ibor al nou edifici escolar del carrer Joan Moleres. Durant l’acte oficial, que va tindre lloc de vesprada, es llegiren diversos manifests i es va procedir a la descoberta del bust i de la placa commemorativa. Com a invitats d’excepció hi assistiren el Director General de Política Educativa i dos néts del mestre.

De vesprada, van tindre lloc unes comunicacions al Centre Cultural sobre la figura de López Marco per part de tres membres de l’Ullal: Paco Montagud, Llorenç Benaches i Joan Ferrús.

Ara, per iniciativa del Col·lectiu Ullal, es presenten juntes aquelles tres comunicacions, més una nova del soci i president de l’Ullal Gauden Fernández, en un exemplar monogràfic dels quaderns sollaners dedicat a la figura del mestre.

Dos seran els actes previstos:

DIVENDRES 12 D’ABRIL DE 2019. PRESENTACIÓ DE LES COMUNICACIONS al Centre Cultural de Sollana. Intervindran els nostres socis amb les següents comunicacions:

Llorenç Benaches Borràs: La labor cultural, social, sindical i política del mestre D. Miguel López Marco a Sollana (1890-1928).

Gauden Fernández Vanaclocha: L'educació de les dones a la Sollana del segle XIX i principis del XX a través de les seues mestres.

Joan Ferrús Vanaclocha: Reconeixement de Sollana al venerable mestre de mestres don Miguel López Marco. Crònica de l’homenatge a López Marco. Sollana, 19 de febrer de 2016.

NOTA: El llibre encara no estarà disponible per a aquest divendres i el soci Paco Montagud no hi podrà assistir per estar fora de viatge.

DIVENDRES 3 DE MAIG DE 2019. PRESENTACIÓ OFICIAL DELS QUADERNS D’ESTUDIS LOCALS NÚM. 8 al centre Cultural de Sollana. A les 19.30 h. En aquesta ocasió, a més dels autors, estaran també presents la Regidora de Cultura, Laura Fortea, i la Gestora Cultural, Anna Espasa.

En aquesta ocasió, les intervencions dels autors seran més breus i es projectaran al final les imatges en power point que apareixen al llibre, el qual, com que és una publicació de l’Ajuntament de Sollana, es posarà a la venda al públic al preu de 5 €.

Pel gran treball d’investigació altruista realitzat pels sollaners ja esmentats, tots socis de l’Ullal, i això cal remarcar-ho bé; per l’esforç que suposa preparar un quadern d’aquestes característiques, i més quan és el propi Col·lectiu Ullal qui ha impulsat i coordinat l’activitat, cosa que també cal remarcar, és pel que us demane la màxima assistència als dos actes. Serà un plaer comptar amb la vostra presència tant a la del proper divendres 12 d’abril com a la del 3 de maig. Que no es diga que el Col·lectiu Ullal no genera i fa possible cultura a Sollana. Portem treballant per Sollana més de 20 anys, dues dècades, que es diu prompte, i necessitem la calor de la vostra presència.

Joan Ferrús Vanaclocha

Coordinador dels Quaderns d’Estudis Locals Suylana

Eixida 151. Museu i col·legi d'art major de la Seda i Llotja de mercaders 19.01.2019

colectiu.ullal@gmail.com (Col.lectiu Ullal) — Fri, 05 Apr 2019 15:26:00 +0000

El Museu de la Seda i la Llotja de Mercaders de València

Eixida 151. Dissabte, 19 de gener de 2019

Organitza: Juanvi Ferrús

Crònica: Pau Córdoba Borràs

Són les set de la matinada del dissabte 19 de gener de 2019, i el despertador sona com cada dia amb la rutina d’anar a treballar. De sobte, recorde que és dissabte i hui hi ha excursió a València, ufff! Durant un moment pensava que sonava per un descuit del dia d’abans per no desconnectar-lo.

Fa una matinada fresca i humida, molt humida. Hui patirem fred. Aquest fred humit tan típic del nostre hivern que no se’n va per molta roba que et poses. Ostres! He d’afanyar-me, el tren no espera i els caps de setmana en passa un cada hora, així que no puc perdre’l. Collons, quin fred fa a l’estació de Cullera! Mira, ja ve el tren i arriba amb puntualitat (no m’ho puc creure). Soc el primer a pujar-hi. Immediatament, li envie un whatshapp a Xus per a dir-li en quin vagó estic, així, quan arribe a Sueca, se’n puja directament on estic assegut. No tarde massa a comprovar que fa la mateixa cara de son que jo (els procuradors dels jutjats també tenen molt de lio durant la setmana i això es nota un dissabte de matí). La veritat és que feia tant de temps que no parlàvem que des del primer moment ens posàrem a parlar amb tantes ganes, que ni tan sols ens adonàrem que els nostres companys havien pujat a Sollana. El trajecte se’ns va passar ràpid. Ja veus! Un trajecte que faig cada dia i que em sembla una muntanya, aquell dissabte se’m va passar ràpid.

Una vegada a l’Estació del Nord de València, ens unírem a la resta de companys que ens esperaven al hall de l’estació i, després de saludar tothom, eixírem a les portes de l’estació per a fer-nos la foto tradicional de tot el grup. Tot seguit, tal com marcava el programa del dia, buscàrem un lloc per a esmorzar tranquil·lament, ja que teníem prou de temps fins a les 10.30 hores, que era quan teníem concertada la visita al Museu de la Seda.

Recorde que quan era jovenet, quan anava a València amb els avis o la meua mare, sempre féiem el mateix ritual: anar al Duero per a menjar-nos un bon entrepà de calamars a la romana amb un poc d’all i oli, perquè si no, era com si no haguérem anat a res. Així que, sense pensar-m’ho dues vegades, vaig agafar Xus i li vaig dir: «ens mengem un entrepà de calamars, com l’última vegada que vinguérem al bar de l’Oest?». Encara no havia acabat de dir-ho i ja teníem l’entrepà a la boca! València es gaudeix de forma cultural, però també gastronòmica, és clar.

A les 10.30 en punt estàvem tots a la porta del museu per a començar la visita concertada al Col·legi de l’Art Major de la Seda i, una vegada presentats a la guia, començàrem la visita, que de normal consta de tres parts: els telers, situats a la part dreta del pati, un recorregut per la història de la producció del cuc de seda i, finalment, les dependències del primer pis. En acabar la visita, enfilàrem cap a la Llotja de la Seda, on férem la visita acompanyats de la guia. A la Llotja, la visita es va dividir en dues parts: la primera, formada pel Pati de Tarongers, el Consolat del Mar (al primer pis) i el soterrani, i una segona formada per la Sala de les Columnes i una sala annexa. En finalitzar la visita, ens vàrem acomiadar i cadascú va continuar la visita pel centre de València de manera particular. Un grupet de companys i jo optàrem per anar a prendre unes birres mentre esperàvem l’hora de dinar i fer una tertúlia d’aquelles que ens agraden tant, vull dir, d’aquelles en què acabem arreglant el món.

A les 14 hores, ens encaminàrem fins al restaurant La Barraquita, situat molt prop de l’Hotel Astoria, on vàrem fer un dinarot consistent en ensalada d’esgarraet i arròs caldós amb ànec i on continuàrem, lògicament, la tertúlia que havíem començat abans. Ruta Cultural, ruta gastronòmica i tertúlia, que més es pot demanar? Un dia perfecte on gaudírem pràcticament de tot. Llàstima que la resta de la gent no es volguera quedar a les birres o al dinar, hauria sigut un colofó perfecte. València és tantes coses, que mai acabes de veure-les i assaborir-les totes!

Eixida 150. Sumacàrcer i Anna, 15.12.2018

colectiu.ullal@gmail.com (Col.lectiu Ullal) — Fri, 05 Apr 2019 15:20:00 +0000

Sumacàrcer i Anna, dos pobles orgullosos del seu patrimoni

Eixida 150. Dissabte 15 de desembre de 2018

Organitzen: Juanvi Ferrús i Pepe Montaner

Crònica: Pilar Fuset

A les huit del matí ens vam reunir a la plaça Major trenta-huit persones amb ànima viatgera. Primerament, ens dirigírem a Sumacàrcer i, com que fins a les 10 h no havíem de reunir-nos amb la guia, Juanvi ens portà al bar Ricardo per a degustar l’esmorzar típic de la localitat: dos sepionets, ou fregit, pimentó i algunes creïlles (molt lleuger!). Després d’aquest frugal esmorzar, vam visitar l’ajuntament, situat a l’antic palau dels comtes d’Orgaz, i vam veure l’església parroquial de sant Antoni Abat i san Nicolau de Barí. En la cripta, estan soterrats els comtes d’Orgaz i Sumacàrcer.

L’últim lloc on ens dirigírem fou al cementeri, elegit com un dels més bonics d’Espanya, junt amb el de Castro Urdiales, a Cantàbria. El cementeri es troba a les faldes d’una muntanya i des d’allà tenim unes precioses vistes panoràmiques del riu Xúquer i de tot el terme de Sumacàrcer. El cementeri té trets del modernisme valencià. Està format, a part dels tradicionals nínxols, per nou panteons amb les seues cúpules i una capella.

Després, amb la panxa plena i els ulls impregnats de la bellesa paisatgística, agafàrem els cotxes cap a la localitat d’Anna per a visitar el Palau de Cervelló. Tota la localitat d’Anna ens mostra la destresa dels antics habitants amb l’aprofitament de l’aigua. El dinar va superar de molt bon tros l’esmorzar. La tornada es feu molt curta.

Eixida 153. VALÈNCIA BONICA: SEGUINT ELS PASSOS DE SANT VICENT FERRER A VALÈNCIA

colectiu.ullal@gmail.com (Col.lectiu Ullal) — Tue, 02 Apr 2019 21:57:00 +0000

VALÈNCIA BONICA:

SEGUINT ELS PASSOS DE SANT VICENT FERRER A VALÈNCIA

Sisé centenari de la seua mort (1419-2019) – Any Sant Jubilar Vicentí

Eixida cultural núm. 153. Dissabte, 9 de març de 2019

Crònica: Pepa Pastor Andrés

El dia 9 de març, com ja és costum a l’entrada de la primavera, tornàrem a València per a conéixer més la ciutat i gaudir d’un dia magnífic pròxim a la festivitat fallera. La visita, guiada pel mestre i recentment nomenat president de l’Ullal, Gauden Fernández, va ser molt intensa i interessant, per damunt —diria jo— de totes les expectatives. Si haguera de resumir tot el que ens va contar, ni la memòria ni l’espai m’ho permetrien.

Eixírem amb el tren de les 8.30 del matí un nombrós grup de persones —al voltant de seixanta— i arribàrem a València a les 9 hores. Primer que res, davant l’estació del Nord, la fotografia del record. Després, allí mateix, Gauden ens va fer la introducció sobre la vida de sant Vicent Ferrer i la seua personalitat, una personalitat que es comprén més quan s’emmarca en els temps convulsos que li va tocar viure en què les guerres, la fam i els llargs períodes de pesta bubònica feren minvar la població d’Europa en gairebé un terç dels habitants. Aquell cúmul de desgràcies feien preveure la fi del món. Estem parlant dels anys que van del 1348 al 1419. A més d’un gran predicador itinerant, mediador de conflictes (personals, eclesiàstics i polítics) i inquisidor, si calia, fent honor a la seua orde de la qual ells mateixos s’autoanomenaven, fent un joc de paraules, els domini canes (gossos del Senyor), descobrírem un gran protector dels xiquets desvalguts de la ciutat. D’açò ens va parlar el nostre guia davant l’església de Sant Agustí, moment en què ja s’albirava en l’ambient la gran gentada que hi hauria cap al migdia.

Davant l’església ens situàrem a la cantonada de la dreta, davall d’una estàtua del sant que passa desapercebuda a ulls del vianant. Ací ens va contar Gauden que enfront mateix de l’església, on està situada la «finca de ferro» o «dels collons» (exclamació feta per la gent en veure-la, segons ens contà l’amic Vicent Moncholí), es trobava una comunitat de beguins dedicats a la protecció dels xiquets orfes a la ciutat, sempre, això sí, que foren legítims. Aquesta comunitat seria l’embrió del que posteriorment fou el Col·legi Imperial de Xiquets Orfes de Sant Vicent Ferrer, quan el dominic els traslladaria al cap de pocs anys al carrer Colom, on actualment es troba el centre comercial d’El Corte Inglés, abans Galerias Preciados; i cap allí ens desplaçàrem tot el grup. Aquesta institució ha perdurat sis-cents anys i, des de l’any 1979, es troba a la població de Sant Antoni de Benaixeve on hui és una fundació capitanejada per tres importants entitats valencianes.

Després ens encaminàrem cap a l’església del Patriarca, on es troben les relíquies més importants del sant fora de França, on va morir i està soterrat. Mentre esperàvem que acabara l’homilia, decidírem anar a fer-nos un piscolabis per a aguantar el matí i ens vàrem dispersar per l’entorn. Quan reprenguérem la visita, sols teníem quinze minuts per veure la capella dedicada al sant amb pintures molt representatives de la seua vida, així que ho férem prou ràpid. Vam tenir el temps just perquè Vicent Moncholí ens llegira a peu d’altar un dels sermons moralitzants del frare sobre l’enveja. Si a nosaltres ens va fer reflexionar, què no faria fa sis-cents anys?

En acabar, ens dirigírem a la casa natalícia del sant al carrer del Pouet. Passàrem pel carrer del Mar, artèria principal de l’antic call o barri jueu, fent un exercici mental de com devia ser l’ambient d’aleshores. Mentre seguíem els passos de sant Vicent, anàvem descobrint tot d’elements que ens recordaven la seua vida i miracles: escultures, murals de ceràmica, noms de places, carrers... fins i tot, algun altar que normalment ens passa desapercebut.

La casa natal del sant està totalment reconstruïda. Sols conserva el pou original al soterrani on va profetitzar que no s’acabaria mai l’aigua ni en temps de sequera, i així ha sigut fins ara. Veiérem l’ermita i la capella situada en l’habitació on diuen que nasqué, així com el vestíbul on es troba la font i la pica del pouet amb un retaule de ceràmica que representa el seu bateig. L’aigua té fama de miraculosa i nosaltres la volguérem tocar.

A mesura com anàvem visitant els llocs, Gauden ens contava la vida, els prodigis, les llegendes i les empreses que duia el frare per Europa, sempre defensor i confessor del Papa Benet XIII. Una vida tan intensa i convulsa com els temps que li van tocar viure.

Després, ens encaminàrem cap a la plaça de Tetuan, un altre lloc emblemàtic del sant per estar ubicat el convent de Sant Domènech, orde en què va ingressar l’any 1367 i que des de ben menut marcaria el seu model de vida. I des d’ací enfilàrem fins a la catedral. Començava a fer calor i hi havia molta gent i ambient de festa pels carrers per on passàvem: firaires, mercadets, estàtues humanes... Avançàvem amb dificultat pels voltants de la catedral i entrar dins fou del tot alleujant. Ens dirigírem cap a l’esquerra de l’altar major on es troba el púlpit on el dominic va predicar l’any 1404. Després, a corre-cuita, visitàrem el museu catedralici on es troba exposat un mantell del sant i una altra escultura que aprofitàrem per a fer-nos fotografies. A continuació, veiérem la capella del Sant Calze (entre tots concloguérem que aquest «era l’autèntic»), lloc on sant Vicent impartia les classes de teologia. I en aquesta capella finalitzà l’excursió. Com per respecte al lloc no podíem fer-li una ovació sonora a Gauden, li la férem de forma mímica per l’enriquidor matí que ens havia fet passar. De seguida, anàrem corrents a veure la mascletà a la plaça de l’Ajuntament, i amb el so dels coets i l’olor de pólvora acabà un matí esplèndid.

Pepa Pastor Andrés

Eixida 152. Ruta dels Rebalsadors. Serra, Parc Natural de la serra Calderona

colectiu.ullal@gmail.com (Col.lectiu Ullal) — Tue, 02 Apr 2019 21:53:00 +0000

Ruta dels Rebalsadors. Serra, Parc Natural de la serra Calderona

Eixida 152. Dissabte, 16 de febrer de 2019

Organitza: Juanvi Ferrús

Crònica: J. Francisco Carrasquer

L’excursió començà a les 7.30 a Sollana, on ens reunírem tots aquells que teníem ganes de matinar i compartir aquesta ruta. Després de deu minuts d’espera, marxàrem en cotxes cap a Serra, al Parc Natural de la serra Calderona. En arribar al poble, ens concentràrem davant de l’Ajuntament, on Juanvi, l’organitzador de la ruta, va decidir que, com que érem un grup bastant nombrós i el temps se’ns tirava damunt, calia canviar la ruta de 15,4 quilòmetres programada en un principi per una altra anomenada ruta dels Rebalsadors, de 12 quilòmetres.

Sense esperar més, travessàrem el poble seguint el recorregut del GR-10 i agafàrem la pista forestal de la Gorrisa. Després d’unes passes, va començar la pujada i la pista es va convertir en senda, sempre amb les pertinents aturades per a agrupar els excursionistes. Contínuament, ens creuàrem senderistes a peu, corrent i amb bicicleta, encara que transitàvem un terreny bastant pedregós. Després d’una hora caminant, era el moment ideal per a l’esmorzaret, sempre amb dubtes del lloc idoni per tal d’acomodar els trenta-un participants. Em vaig quedar sorprés en veure la quantitat de menjar: papes, olives, cacaus, xocolate, pastissos… fins i tot, botelles de vi eixien d’aquelles motxilles.

Una vegada amb la panxa plena, continuàrem la marxa vorejant el collao de la Pobleta, amb una vista majestuosa a la Cartoixa de Portaceli, la primera cartoixa valenciana fundada el 1272 a la vall de Lullén. D’estil gòtic i renaixentista, és l’única que segueix habitada. S’hi va traduir la primera Bíblia al valencià per part de Bonifaci Ferrer. Cal destacar que l’any 1939, després de la Guerra Civil espanyola, els terrenys de la Cartoixa van allotjar un camp de concentració que arribà a allotjar fins als 4.400 presos republicans.

Continuàrem per la senda guanyant altitud a poc a poc, fins que semblava que el camí ens agraïa amb una contínua baixada fins a un encreuament de diverses pistes amb molt de trànsit, sobretot, ciclista. De fet, més d’una vegada havíem d’apartar-nos a una vora. A vegades, la ruta no era massa clara, però amb el plànol de Juanvi i alguna consulta als experimentats cicloturistes, poguérem anar corregint la marxa.

Al cap de poc, arribàrem a una pista que ens portava al Ventisquer de Rebalsadors, un pou de neu del segle XVIII utilitzat pels cartoixans. Per a arribar-hi, calia desviar-nos uns 500 metres de la pista per on anàvem. Ací va vindre l’anècdota de la jornada, ja que un grup no estava d’acord en agafar aquest camí i va decidir continuar: va ser un fet inèdit en la història del Col·lectiu. El grup es va separar i vam batejar aquesta ruta com la ruta de la rebel·lió.

Fent bromes i amb l’anècdota encara present, continuàrem per la pista per on anàvem, que després es convertiria en una senda amb pujades i baixades, fins a arribar al punt geodèsic; a més de ser el punt més alt de la nostra ruta, indica una posició exacta i ajuda a elaborar mapes geogràfics. Una vegada allí, sols ens quedava baixar, però el camí no era tan fàcil com pensàvem, ja que resultava molt pedregós i més d’una vegada havíem d’ajudar-nos amb les mans per a no caure.

Arribàrem a una pista i ens desviàrem a la dreta intuint el camí que arribava al poble i, ja amb senyals de cansament a les cames, seguírem durant dos quilòmetres més fins a arribar al restaurant. Una vegada allí, quasi a les tres de la vesprada, ens reunírem amb la resta del grup i passàrem un dinar molt agradable, amb bromes i rialles, sobretot pel que havia passat durant la jornada.

He de dir que tant la meua dona com jo trobàvem a faltar aquestes eixides, ja que ara no podem fer-les tan sovint i ens trobàrem molt a gust i acollits per part de tot el grup. Va ser un dia molt complet de natura, germanor i desconnexió de la rutina diària, que tanta falta ens fa a tots.

Eixida 148: Caminant per la marjal de Sollana

colectiu.ullal@gmail.com (Col.lectiu Ullal) — Tue, 12 Jun 2018 17:59:00 +0000

CAMINANT PER LA MARJAL DE SOLLANA:

LA TORRE DE TRULLÀS I LA LLACUNA DEL SAMARUC (ALGEMESÍ)

Eixida núm. 148. Dissabte 2 de juny de 2018.

Organitza: Francesc Buïgues Bolufer.

Guies: Pepe Xerta Prats i Francesc Buïgues. Crònica: Salvador Blasco i Vila

L’amic Francesc, sí, el senyor President, em diu que aquesta vegada em toca a mi fer la crònica de l’eixida. Jo sóc molt obedient i ací estic.

Em fa molta emoció aquesta eixida perquè sembla pensada pels més majors de l’Ullal, entre els quals m’incloc. No és una caminata “made in Juanvi”, això ho tenim clar. El repte és una passejada per terreny completament pla i no massa llarg, diuen que de 10 a 12 km. Estem animats!

Eixim de la plaça poc després de les 7:30 hores, en cotxe, i ens desplacem al sequer de Clérigues. Bon començament, en cotxe!

Pepe ens espera i després d’una càlida benvinguda ens dirigim, ja a peu, al Racó d’Anna, construcció en mig de la marjal, senzilla i confortable, que Xerta ha anat realitzant amb afecte i cura. Allí ens rep Xinesa, una ruca blanca, dòcil i pacient que ens acompanya la resta de la jornada i ja és la nostra amiga.

Ací, al Racó d’Anna, esmorzem. Disposem de taula i cadires, i còmodament instal·lats, degustem les nostres viandes habituals, més coca, bombons, cafè i copa… en fi, un banquet. Costà posar-se altra vegada en marxa.

La marjal llueix esplèndida, amb camps inundats i les plàntules d’arròs sobreeixint ja de l’aigua. Paisatge d’aigua i verdor: l’esplendor de la natura.

Pel camí ens anem trobant amb residents habituals: ací un agró, allà una garceta… També ens creuem amb unes aus de pelatge obscur i pic corb-concau. Semblen ibis. Seran cosins-germans dels ibis sagrats del Nil dels faraons?

I per aquests camins arribem al punt culminant de la jornada: la Llacuna del Samaruc, ja al terme d’Algemesí. És una mini-reserva artificial dedicada al cultiu i cura del samaruc, espècie endèmica en perill d’extinció. També es cuiden les espècies vegetals en la mateixa situació, com és el cas de l’espectacular nenúfar blanc, que poguérem admirar. "Chapeau" pel biòleg local impulsor i "alma màter" del projecte. Porta més de 20 anys en aquesta tasca.

Ja tornant, ens detenim una estona en el “monument” a l’antiga torre de Trullàs, torre defensiva de l’època musulmana. Escenari desolador completament abandonat i descuidat. Això si, allà llueix la placa commemorativa de la inauguració, en marbre, amb la coneguda inscripció “essent el que sigui en les dues dates”. Quin egocentrisme! Aquestes plaques sempre m’han semblat làpides de cementeri.

I xino-xano, xino-xano, arribem al pàrquing/sequer de Clérigues, ens acomiadem fins la propera i cadascú se’n va a on fóra que l’esperessin.

fotografies de Joan Ferrús

Eixida 136: Assuévar, El Carrascar i el Barranc de la Falaguera (25-2-2017)

colectiu.ullal@gmail.com (Col.lectiu Ullal) — Thu, 13 Apr 2017 14:51:00 +0000

ASSUÉVAR (Alt Palància): EL CARRASCAR I EL BARRANC DE LA FALAGUERA

Eixida senderista núm. 136 (25.2.2017)

Organitza i guia: Francesc Montagud

Crònica: Vicent San Sebastián i Mª José Cataluña

------------------------------------------------------------------

Eren les set i mitja del matí, quan comencem a arribar els integrants del col·lectiu a la Plaça Major, l'escenari habitual de trobada abans de cada eixida. Ens esperava una hora de carretera fins a arribar al nostre destí: la localitat d'Azuébar, situada en la comarca de l'Alt Palància. Es tracta d'un xicotet poble de poc més tres-cents habitants, amb un terme municipal que s'endinsa en el cor de la Serra d'Espadà, un parc natural que compta amb uns paisatges privilegiats.

Una vegada arribem, percebem la baixa temperatura de l'ambient, la qual feia necessari, més si és possible, el café de rigor que sempre prenem abans de cada excursió. Una vegada arribem al punt d'inici de la ruta, Paco Montagud ens va explicar les principals característiques de la zona que consta d'una orografia complicada, amb terrenys escarpats i barrancs profunds, a més d'una vegetació abundant.

Comencem la ruta amb l'ascens al pic del Carrascar des del poble. Una vegada arribem a la seua base, comencem la pujada travessant els grans blocs de terra roja del camí de Saz, sempre rodejats d'una densa vegetació. A mitjan matí, abans de coronar el pic, parem per a l'esmorzar, on compartim el que havíem portat. No obstant això, només uns valents es van decidir a aconseguir la cima mentres la resta esperava que tornaren de realitzar la difícil labor.

Una vegada ens vam tornar a reagrupar, vam descendir per la Masia de la Mosquera, que en una altra època va estar lligada a l'extracció del suro, perquè en esta zona abunda la surera mediterrània. Encara que en l'actualitat la masia es troba en evident estat d'abandó, continua sent un punt de referència per als excursionistes.

Després de contemplar i inspeccionar durant una estona el vetust edifici, continuem la ruta pel Barranc de la Falaguera, el nom de la qual es deu a la gran quantitat de falagueres que es troben en el seu curs. Seguim el trajecte fins a enllaçar novament amb el camí de Saz, el punt inicial del nostre recorregut, tancant el cercle del que va ser una gran excursió.

En acabar de dinar, vam fer una volta pel poble i observem un detall curiós: la majoria de cases tenen rellotges de sol en les seues façanes. També visitem un antic llavador de roba, que encara hui està en funcionament, com així ho feia veure una senyora que estava fent ús d'ell en eixe moment. A la fi, tornarem a casa amb el record d'un agradable dia amb una gent excepcional.

Eixida núm. 134 : Castell de Maús (Suera) 12-novembre-2016

colectiu.ullal@gmail.com (Col.lectiu Ullal) — Sun, 27 Nov 2016 19:26:00 +0000

Al voltant de les 9 i poc va començar a arribar un degoteig d’amics de l’Ullal disposats a tindre un meravellós dia de senderisme. Al pàrquing que hi ha prop del bar, que era el punt de reunió, vam anar fent temps fins a estar tots amb la companyia de les primeres converses i d’uns cafenets calentets.

Suera, un menut poble d'uns 650 habitants està situat a uns 300 metres d'altura en plena Serra d'Espadà. Vam fer un breu passeig per dins del poble, per on vam passar pel davant de la Porta de les Ànimes i del Via Crucis, i una església amb un mosaic que em va resultar alhora sorprenent i inesperat.

La ruta la iniciàrem eixint de Suera pels carrers dels afores entre burrets, cases abandonades amb la crisi de la rajola i camps menuts de cultiu. Després d’un curt recorregut per carretera vam iniciar el camí de pujada per un pendent ascendent amb una barana de fusta i moltes pedres ben grosses que dificultaven bastant la xafada, però que perfectament es podien fer amb una mica de cura. Mentre pujàvem, ens vam trobar uns valents ciclistes que hi baixaven, el que mai arribarem a saber és com ho hauríem aconseguit sense caure cap bac.

El pendent es va pronunciant cada vegada més a mesura que avancem i la senda passa a recórrer una zona que el bosc va cobrint més fins a recuperar el que abans va ser seu. A poc a poc, amb la temperatura ideal que ens va acompanyar, el sol escalfador i els metres d’ascens anaren provocant que tothom anara llevant-se lentament alguna peça de roba d’abric.

Cal destacar de la visita del castell de Maús en esta excursió, les meravelloses i tranquil·litzadores vistes de tot l’horitzó un castell rocós a 580 metres sobre el nivell del mar, inexpugnable en la seua cara sud. Malgrat el seu estat ruïnós, encara conserva trossos bastant extensos de la seua muralla, el que supose que era l'aljub i restes dels diversos recintes emmurallats que envoltaven aquest castell ajudant-nos a imaginar com va ser en la seua època d'esplendor.

Abandonem aquest cim i seguim el nostre camí per un sender sense marcar que ens porta per un bonic pineda. aquest camí ens va portar a unes ruïnes del que va poder ser un mes o un corral. Allà vam fer una nova parada de reunió per reagrupar-nos i continuar baixant. Aquest sender ens connectaria de nou amb les parets de pedra, roca i terra; encara que també és d'una exuberància vegetal tal que en ocasions es menja el sender i ens obliga a obrir-nos pas entre aquesta jungla de pins devorats per enfiladisses, on ens trobem sureres, roures, oliveres, cirerers assilvestrats i gran quantitat d'arbustos cobrint la part baixa d'aquest bosc.

Aquest camí ens condueix a la carretera que va de Suera a les deus de Castro pel que a l'arribar a l'encreuament, el seguim a mà dreta per anar a dit deu on vam fer un merescut aturada per beure. La senda, esquitxada per flors primaverals, cosa molt freqüent al llarg del camí, ens va acompanyar fins al breu descans.

Baixàrem a la font de Castro, una espectacular font , amb 16 canelles i un toll d’aigua molt abundant. Una font que sorprén per estes terres, amb la zona de pícnic que hi havia. Continuàrem baixant i pujant cap amunt i cap avall per un camí en molt bon estat. En el nostre camí vam poder visitar la "Font de la Bocamina", amagada a pocs metres del nostre camí entre àlbers i pins. L'aigua se sent córrer mentre fem el famós i actual repte del Manquí Challenge. Tornem a reprendre la ruta, el camí baixa més i més...

El que més ens va sobtar a alguns dels caminants va ser l’absolut silenci que durant alguns moments regnava en l’ambient, i és que allò més habitual és escoltar el cant dels ocells o rierols però, tanmateix, ni això... Silenci... Sincerament, no podríem catalogar-ho com a desagradable ni encara menys, únicament podríem anomenar-ho estrany. Aire pur i absolut silenci... Quants anys farà que no heu viscut uns moments així?

Setena Festa Estellés: 14-octubre-2016

colectiu.ullal@gmail.com (Col.lectiu Ullal) — Mon, 21 Nov 2016 22:01:00 +0000

7a Festa Estellés

Pavelló de les escoles, divendres 14.10.2016

Crònica: Gauden Fernández Vanaclocha

Encara que ja han passat 23 anys des de la seua mort, la memòria del considerat millor poeta valencià del segle XX, Vicent Andrés Estellés, encara està present. La iniciativa que ja fa uns anys (2010) encapçalara l’escriptor Josep Lozano d’organitzar la denominada “Festa Estellés” al voltant del mes de setembre, on es barrejara la gastronomia i la cultura, mitjançant la degustació d’un plat típic de la nostra cuina, un bon vi de la terra i la lectura de poemes de Vicent Andrés Estellés, de manera semblant a com fan els escocesos cada 25 de gener, per celebrar el naixement del poeta en llengua escocesa Robert Burns; s’ha consolidat en la nostra població gràcies a les activitats organitzades pel nostre col·lectiu cultural. Mostra d’açò és que al Col·lectiu Ullal, el darrer divendres 14 d’octubre, en celebràrem la 7a edició de la festa. Dia que a més a més coincidia amb el dia de la dóna escriptora.

La frescor de la nit i la probabilitat de pluja convidava a refugiar-se en un lloc tancat, canviant la original ubicació pensada al Parc Municipal. Així una trentena de socis i simpatitzants de la nostra associació es reuní al pavelló municipal amb l’objectiu de passar una estona el més agradable possible.

En aquesta edició de la festa es tornaren a unir tres elements que s’han convertit en fonamentals dins de la nostra particular Festa Estellés: la gastronomia, la poesia i la música. Així, el Grup de Música de Cambra Cadenza - tercet format per Laia Buïgues (flauta), Pepe Magraner (violoncel) i Pablo Tronchoni (clarinet) - de manera altruista van amenitzar la vetllada, interpretant peces de música clàssica entre les intervencions literàries.

Abans d’això, cap a les 21h, es sopà el que cadascú va portar de casa i una bona picadeta per compartir en el que no faltaren els cacaus, tramussos, la truita, les croquetes, el fuet, o el formatge. Després del cafè, fins i tot es gaudí de coca i mistela per a endolcir la nit.

Una vegada alimentat el cos amb el sopar, es passà al moment on calia alimentar l’esperit amb la música i els poemes. Així, els assistents començaren a llegir amb molta sensibilitat i sentiment poemes que prèviament havien escollit, tant en valencià com en castellà. Curiosament cap d’ells portava l’autoria de l’homenatjat eixa nit.

Començà la lectura Gauden, recitant el poema “Festes a Sollana. Poema bucòlic-festiu”, el seguí Ramon Ibor amb dos poemes propis anomenats “Serem amants per sempre” i “Jo sóc ací”, continuant amb les intervencions de Laia Buïgues amb “L’home del teu país” de Lluís Alpera, Leo Llinares amb “Parlant-me de tu” de Raimon, Rafael Calabuig amb “Vientos del pueblo me llevan” de Miguel Hernández, Diana Buïgues amb “Escolta-ho en el vent” de Bob Dylan, Blas Fuentes amb les seues poesies “Arròs a taula” i “El fumeral”, Paco Senón amb “Criatura dolcíssima” de Joan Fuster, Pepa Pastor amb “Amb totes dues mans” de Mª Mercé Marsal i Pilar Fuset amb “La tardor” de Joan Francesc Peris. En acabar, tots els assistents llegiren el poema “Assumiràs la veu d’un poble” de Vicent Andrés Estellés.

Ja era mitjanit i a l’endemà hi havia preparada una excursió al Barranc de l'Encantada, al terme de Planes (Alacant), i hi havia que alçar-se de bon matí ja que s’havia quedat en eixir a les 7:30h, així que es donà per conclosa aquesta meravellosa vetlada.

Eixida cultural núm. 133: El barranc de l'Encantada a Planes

colectiu.ullal@gmail.com (Col.lectiu Ullal) — Thu, 20 Oct 2016 21:10:00 +0000

EL BARRANC DE L'ENCANTADA A PLANES

(COMARCA DEL COMTAT)
Eixida cultural núm. 133 (15.10.2016)
Organitzen: Juanvi Ferrús i Juan Miguel Vanaclocha Guía: Juanvi Ferrús
Crònica: Xavier Chulià i Vicenta Gastaldo

El Col·.lectiu Ullal de Sollana organitza la primera eixida de la nova temporada el dissabte 15 d´Octubre, a la població alacantina de Planes, antiga baronia, en la comarca del Comtat.

A les 7:30 h. ens congregarem uns trenta-cinc senderistes a la plaça Major de Sollana per iniciar la ruta. Una vegada a Planes, deixarem els cotxes a l´antic llavador i creuarem el pont sobre el barranc Fons, aplegant a la carretera que va a Beniarrés. Caminant uns 200 metres, al costat dret estava el Via Crucis. Es tracta d´un camí de fonaments, escalonat i d´una forta pujada que ens fica a prova les cames i apareixent les primeres suors; la veritat siga dita, un “calvari per a senderistes“. Abans d´arribar a l´ermita del Santíssim Crist, uns espectaculars xiprers ens donaren la benvinguda.

L´esforç de la pujada donava pas a fer un descans, el qual aprofitarem per a esmorzar que tothom va fer amb molta gana, compartint entre altres coses, café, pastes, vi, olives…….

El dia se presentava amb un temps clar i calorós , i l'amic Juanvi l'aprofità per a fer un recorregut visual per l'orografía i la toponímia de les excel.lents vistes. Axí mateix poguerem mirar la floració de la tardor. Des de l´ermita tornarem arrere i continuarem per una pista asfaltada que li dóna servei. Seguirem la pista a la dreta i desprès d´una corba pronunciada,arribarem a la carretera CV-700 amb una senyal d'stop; hauríem de caminar uns 200 metres i, abans del Pont de les Calderes, agafarem un camí a l´esquerra que discorregué paral·lel al llit del barranc de l´Encantada.

Aleshores, baixarem per unes escales i trobarem un pou amb una cascada, “El Gorg del Salt“. Tots quedarem sorpresos de la raconada tant bonica. Aprofitarem l´ocasió per fer fotos i Juanvi explicà una llegenda que parlava d´un tresor i una princesa que estava en el barranc de l´Encantada.

Tornarem a pujar i reprenguerem el camí fins arribar a una casa, on a la banda de baix hi ha unes basses d´aigua; seguint la senda trobarem una vella casa en ruïnes i les restes de molins que en el seu temps aprofitaven l´aigua del barranc. Al voltant del molí, el barranc s´encaixona formant diversos pous. Seguint pel camí, ara en pujada, passarem al costat de les restes d´un mur antic, abans d'eixir a una pista que ens porta a un camí asfaltat on girarem a l´esquerra i continuarem per la pista principal. La vista ens ompli de goig en veure l'embassament de Beniarrés, la serra del Benicadell i la serra Mariola coronada pel Montcabrer. La matinada que haviem fet, pagava la pena. Seguien caminant i la calor i l'esforç del dia ja es notava en nosaltres. Creuarem el pont del barranc Fons, que ens portà de nou a Planes a on finalitzà la nostra ruta.

Abans d´acomiadar-nos de vosaltres, volem fer referència als membres de l'Ullal Juan Miguel “Tolet”, i Juanvi Ferrús, que han preparat aquesta ruta: El Barranc de L´Encantà.

Vicen Gastaldo i Xavier Chulià

Llorenç Benaches al Diari Levante EMV

colectiu.ullal@gmail.com (Col.lectiu Ullal) — Thu, 01 Sep 2016 17:45:00 +0000

Crònica del sopar d’estiu i de la presentació del llibre Un esport, un poble i un temps passat. Història de l’handbol a Sollana

colectiu.ullal@gmail.com (Col.lectiu Ullal) — Wed, 03 Aug 2016 22:20:00 +0000

Crònica del sopar d’estiu i de la presentació del llibre Un esport, un poble i un temps passat. Història de l’handbol a Sollana, de Joan Ribera

Poques vegades trobem el Centre Cultural del nostre poble tant a vessar, sobretot si es tracta d’un acte que transcendeix cap motiu ludicofestiu i el pretext esdevé de caràcter cultural. I si bé és cert que l’ocasió s’ho mereixia —no oblidem que estem al juliol i el ja tradicional sopar d’estiu del Col·lectiu Ullal és una cita anual irrefusable per als socis d’aquesta associació—, el vertader detonant fou, aquesta vegada, la història d’un grapat de sollaners que van decidir reunir-se allà per la dècada dels seixanta amb l’ambició de crear un equip d’handbol. I és que el passat divendres 15 d’agost,més de cent cinquanta persones assistírem a la presentació del llibre Un esport, un poble i un temps passat. Història de l’handbol a Sollana, una publicació del soci Joan Ribera Montaner.

Només d’entrar-hi i travessar l’atapeït rebedor, una exposició temàtica engalanava l’espai d’exposicions del Centre Cultural, una mena de benvinguda per als assistents que ens regalaven els exjugadors d’handbol de Sollana per a emmarcar-nos en el context dels fets: equipatges esportius, material del baló a mà de diversa índole i un grapat de fotografies d’alguns dels millors moments que van gaudir els jugadors. Fins i tot, hi havia una col·lecció d’espardenyes, des de les anomenades catalanes o de beta negra fins a les esportives actuals; una bona metàfora de l’evolució de les millores tècniques en l’esport i, per extensió, de la societat. En passar un parell de minuts i gairebé sense adonar-nos-en, ens véiem empesos per la multitud cap a dins del Saló d’Actes; la presentació estava a punt de començar.

Obria el torn de paraula el moderador, Joan Ferrús, que com a coordinador de la publicació va destacar l’interés del tema i la seua contribució al patrimoni cultural local i va detallar el curs que havia seguit la investigació durant els últims tres anys: des de la idea inicial de l’autor i la decisió de la Junta Directiva d’assumir l’edició del projecte fins al producte final. Tot seguit, va prendre la paraula el president del Col·lectiu Ullal, Francesc Buïgues, qui va destacar la importància de l’estudi i de la investigació per a la historiografia local, ja que —parafrasejant les seues paraules— ens permet comprendre com érem dècades enrere, com una mena d’«examen de consciència».

I així és. Quan Joan Ribera va prendre la paraula, no només ens transportà dècades enrere, sinó que ens remeté a l’Antiguitat Clàssica per a explicar-nos amb més detall l’origen d’aquell esport que a tants sollaners havia captivat. Tot seguit, passà a explicar que l’inici del seu treball no fou fàcil, ja que, per començar, la Federació d’Handbol de la Comunitat Valenciana no té documentació arxivada de l’època, per la qual cosa, segons va apuntar, va haver de basar-se en documentació gràfica i en els testimonis orals dels protagonistes. Entre detalls, anècdotes i fets que no relataré en aquestes línies —ja que no tinc pretensió de fer cap espòiler del llibre—, l’acte va mantenir l’expectació dels presents durant gairebé més d’una hora, fins que Joan Ribera va fer baixar els companys de taula per a bolcar l’atenció dels assistents cap a la projecció d’imatges, unes fotografies optimitzades per Paco Senón. Finalment, es va donar pas a l’entrega d’uns detalls a alguns exjugadors, a tres padrines de l’handbol dels anys seixanta i també a la regidora de Cultura i al president del Col·lectiu. L’alcalde, Juan Roda, i la regidora de Cultura, Cecília Corts, agraïren la tasca que du a terme el Col·lectiu Ullal i aplaudiren la col·laboració que manté l’associació amb l’Ajuntament de Sollana en l’organització d’actes culturals en benefici al poble de Sollana i, en últim terme, inauguraren formalment l’exposició i informalment la picadeta, aquesta vegada al carrer.

Handbol, esport, cultura, hist

òria, poble, recuperació, present, futur, record... són només algunes paraules que ressonaren amb més profusió parlament rere parlament. Totes elles teixeixen la base sobre la qual se sustenta la gènesi d’aquesta investigació sobre l’handbol a Sollana. Aquesta història ha deixat de ser, des d’ara, un record nostàlgic d’uns quants testimonis i ha passat a formar part del nostre imaginari comú com a sollaners.

I, com a epíleg, el sopar. El sopar a la fresca, el sopar a la plaça del poble, a la plaça Major; un sopar multitudinari —el més nombrós fins a la data— al bar Rívoli, ja tradicional punt de trobada, un sopar amb gent que et permet intercanviar impressions i inquietuds diverses. En arribar el moment del café, Francesc Buïgues va prendre la paraula i va agrair l’assistència als comensals, va recordar les activitats dels últims mesos i va anticipar pròxims esdeveniments. En definitiva, el sopar d’estiu és un punt i seguit a les activitats que cada any escriu el Col·lectiu Ullal en la seua pròpia història, la que escriuen els seus socis i simpatitzants, i que permet agafar forces per a un nou programa d’activitats ben carregat d’actes, eixides i tants altres projectes que han de vindre. Així fa goig. Al setembre, més.

Diana Buigues Pastor

Juliol del 2016

Eixida 132: Catarroja Descoberta (4-juny-2016)

colectiu.ullal@gmail.com (Col.lectiu Ullal) — Thu, 16 Jun 2016 19:21:00 +0000

CATARROJA DESCOBERTA
Eixida cultural núm. 132 (4.6.2016)
Organitzen: Vicent Moncholí i Juanvi Ferrús
Crònica: Joan Vicent Pedrós

A les 8,30 hores del matí ens reuníem a la plaça Major de Sollana, lloc habitual de trobada en totes les excursions; des d´allà vam sortir junts i distribuïts en cotxes aprofitant al màxim la seua capacitat, per a reduir en la mesura del possible el nombre de vehicles desplaçats, que ens ajudarà al mateix temps a controlar millor els assistents (per a que no es despiste cap ni un).

En la benzinera de Massanassa, a les 9,00 h en punt, ens esperava el nostre amic i guia Vicent Moncholí, que havent nascut a Massanassa se sent molt identificat amb el poble de Catarroja, no només pels vincles naturals de dos pobles veïns, també per raons socials i demogràfiques (parelles de nuvis i casaments són fets que han ocorregut al llarg dels temps entre massanassers i catarrogins). A més, quan sents parlar a Vicent de Catarroja - com ell diu "li se veu el rabo"-, bé, també hi ha que dir que Vicent sap de tot.

Des de la benzinera ens vam desplaçar fins l´aparcament de la plaça Major de Catarroja, on podem deixar els cotxes i per deferència del batle del poble, Jesús Monzó, dispondre d´una hora d´aparcament gratuït, que després i per la mediació de Vicent la gratuïtat abastarà tota la visita al centre urbà. A la seu actual de l´Ajuntament, l´Hort de Vivanco, comença la visita a Catarroja, allí ens espera l´actual batle Jesús Monzó, que de forma molt cordial ens dóna la benvinguda i a continuació ens explica els orígens de la casa senyorial l´Hort de Vivanco, edifici que data de mitjans del segle XVIII i que actualment és la seu de l'Ajuntament. En el seus inicis, la funció principal fou la comercialització agrícola i sedera, en aquests la seda representà una de les majors activitats i de importància rellevant en la València de l´època. La casa està distribuïda en una entrada principal, pas de les cavalleries i accés a totes les dependències i que junt al primer pis, eren ocupades pels senyors de la casa. En el segon pis, el que es coneix també com a cambra, és on es deixava la seda, encara es pot observar una corriola on pujaven o baixaven els sacs. Seguint l'entrada, a la planta baixa, hi havia un hort on, segurament, produïen esplets per a la subsistència dels habitants de la casa i la ramaderia; avui és una plaça oberta i de construcció moderada. L´entrada de la casa, on vam passar la major part del temps escoltant les explicacions del batle, ens comenta aquest que des del nou equip de govern (Compromís +Guanyar Catarroja+ PSOE) les portes romanen obertes per a que els ciutadans puguen gaudir de l'espai i facilitar al mateix temps l´accés a la plaça. Jesús ens explica que també es una forma d´obrir les institucions al poble.

A continuació ens vam dirigir cap a la Llotgeta, mercat municipal situat al centre de la població i que els diumenges ofereix als visitants només productes de proximitat, més bé del poble. Com que encara les botigues no havien obert al públic, vam realitzar una breu visita al recinte i aprofitarem per veure, des de l´exterior, l´església Arxiprestal de Sant Miquel, situada al barri de Les Barraques, i que va ser restaurada durant el segle XVIII pels pescadors. Mentre gaudíem de l'espai arquitectònic ens sorpren una tempesta acompanyada de pluja, que ens obliga a protegir-nos durant uns minuts en unes dependències municipals front a la mateixa església. Quan de nou poguerem sortir al carrer, buscarem un lloc per a fer la picadeta, i com que al voltant no hi havia cap lloc que ens permetera fer-ho tots junts, ens repartirem en varis locals, dins i fora del mercat, i vam quedar veure´ns de nou passats trenta minuts.

Seguint el programa, la següent visita era el Tancat de la Pipa, que obligava de nou, a agafar els cotxes que havíem deixat a l´aparcament de la plaça. El trajecte fins al Tancat el férem seguint un camí paral·lel a la séquia o Port de Catarroja. Un cop allí ens rep Llúcia, que és la directora del Tancat. Ella serà la que ens acompanyarà en tot moment durant la visita, i ens explicarà de forma generalitzada què es un tancat i especialment, en què consisteix el Projecte del Tancat de la Pipa.

Els "tancats" son zones de producció arrossera que han estat guanyades a la llacuna de l´Albufera mitjançant successius aterraments durant els segles XIX i XX. El nom de "tancat" defineix un espai que està totalment tancat ja que el nivell de les parcel·les que constitueixen el "tancat" està per sota del nivell de la llacuna. L´aigua entra per gravetat espontània i el desaigüe es realitza amb l´ajuda de turbines situades en unes cases de color blanc que vulgarment es coneixen com "motors". Al final, l´aigua torna a l´Albufera.

El Tancat de la Pipa és un projecte de restauració d´hàbitats i la seua adequació a l´ús públic. El Projecte s´inicia en l´any 2007 i mitjançant successives actuacions, s´han transformat 40 hectàrees d'arrossars, però invertint el procés primari, es a dir, transformant els arrossars en aiguamolls, aquest cop artificials. Els objectius del projecte són: millora de la qualitat de l'aigua mitjançant els filtres verds; afavorir el desenvolupament de comunitats biològiques prioritàries, i potenciar la recuperació d´espècies rares o en perill, en este tipus d´ambient, afavorint l´ús didàctic i educacional de l´espai, i garantint la seua incorporació com a zona de reserva.

Llúcia ens explica detalladament tots els treballs que porten a terme, tant d´investigació com de divulgació, tenint en compte que la part educacional i divulgativa és tan important i necessària per a l´èxit del projecte. A la terrassa de l' edifici del motor vam poder observar les diferents llacunes del tancat, polls de fotja i moltes parelles d´ànecs. En la mateixa terrassa vam tenir l´oportunitat de discutir sobre un assumpte molt delicat i important per als productor d´arròs: la crema de palla. Diverses van ser les actuacions que s´havien fet al respecte i les possibles solucions que van al·ludir alguns assistents, però sembla que encara no tenim una solució viable. Cal dir també, que hi hagué un punt, veritablement important en el qual estem tots d´acord: si en el mercat primari, el preu de l´arròs fora 20 cèntims superior, possiblement els arrossers no necessitarien cap tipus d´ajuda per a dur a cap el conreu i ser rendible.

La visita finalitza en un mirador d´aus i tornem on vam deixar els cotxes per a desplaçar-nos cap al port, però abans de marxar agraïm a Llúcia l´atenció i la paciència que ha tingut amb nosaltres, i ens emplaça a una nova visita en el mes de març, ja que el Tancat de la Pipa és un del últims reductes d´aigua que en aquesta data s´ajunten totes les aus que encara no han emigrat.

Fora del programa d´aquesta eixida 132, i a proposta de l'amic Vicent Moncholí, vam visitar la seua fàbrica de vidre, on ell ens explica com va néixer la idea i la situació actual de la empresa, així com previsions de futur. Vicent va dir: tota la vida en l´agricultura i em jubilaré en la indústria.

Açó es tot.

Joan Vicent Pedrós

Sueca, 13 de juny de 2016

Sopar de reconeixement a Joan Ferrús i del 18é aniversari del Col•lectiu Ullal de Sollana

colectiu.ullal@gmail.com (Col.lectiu Ullal) — Thu, 12 May 2016 21:16:00 +0000

El passat divendres 29 d'abril de 2016, un gran nombre de socis del Col·lectiu Ullal ens reunirem en un sopar al Restaurant Els Clots amb motiu d'una doble celebració. Tal i com venim fent cada any al voltant del 25 d'abril -data de constitució del Col·lectiu- celebrem el 18é aniversari de l'Associació. Però el sopar en aquesta ocasió tenia un significat especial, ja que per acord dels membres de la Junta Directiva es tractava de donar el nostre reconeixement a Joan Ferrús Vanaclocha per la tasca desenvolupada al si del Col·lectiu Ullal, com a membre fundador, impulsor i president al llarg de 17 anys.

Al voltant de les 21:15 hores comença a arribar la gent al restaurant i després de salutacions i besos -sempre és agradable veure i saludar persones que fa temps que no veus-aproximadament a les 22 hores, comença el sopar. Menjar i beure, conversar i contar-se coses. Pluja i fresqueta al carrer que en res va afectar la calidesa de l'acte.

En acabar el sopar, el president Francesc Buigues es dirigix als assistents per donar-nos la benvinguda i agraïr-nos la nostra presència. Després d'una breu intervenció en la que assenyala el significat d'aquest sopar, fa especial esment en l'agraïment que tots els membres del Col·lectiu volen mostrar a Joan Ferrús pel seu treball, empeny i il·lusió al capdavant de l'associació, inagurant l'acte i donant pas a altres intervencions.

En primer lloc, pren la paraula Pau Córdoba, un dels membres fundadors i que des de la primera Junta Directiva continua a hores d'ara aportant el seu treball en benefici de l'Associació. En la seua intervenció , dirigida a Joan Ferrús per agraïr la seua tasca, recorda els inicis, "aquells anys d'efervescència de tot tipus", les primeres reunions, les tertúlies en bars o en cases particulars dels components del grup. Citant a Séneca remarca la importància de la paraula "valor". Valor que hagueren de fer efectiu en desenvolupar un projecte: fer una Societat Cultural en Sollana. Aquest projecte es va fer realitat després de molts treballs i esforços, en la constitució del Col·lectiu Ullal el 25 d'abril de 1998.

A continuació, Gauden Fernández projecta una presentació en Power Point amb el títol "Homenatge a Joan Ferrús Vanaclocha. 17 anys de projectes fets realitats" una memòria fotogràfica de diferents activitats realitzades pel Col·lectiu. La durada de la presentació és significativa, són 17 minuts, un per cada any de presidència de Joan. Va ser la primera sorpresa de la nit. Gauden continua explicant com va ser la seua incorporació a l'Associació i les experiències viscudes en ella.

Seguidament, parla Toni Segarra, un dels membres fundadors del Col·lectiu, un artista polifacètic, pintor, il·lustrador i fotògraf. Paraules de reconeixement a la labor de Joan Ferrús i d'ànim de continuitat del Col·lectiu. Una vegada més ens delecta amb una mostra del seu estil artístic materialitzat en la segona sorpresa de la nit: un original retrat de Joan.

Finalment intervé Juanvi Ferrús, que ocupa el càrrec de Vicepresident del Col·lectiu i duu molts anys formant part activa de la Junta Directiva. En aquest acte, fa una interessant lectura d'una "Carta d'agraïment" dirigida a l'homenatjat.

Acabades totes aquestes intervencions, el President Francesc Buïgues demana als assistents si alguna persona vol dir alguna cosa. En aquest torn participen: Josep Lozano, Ramón Ibor, Juan Pradas i Sabina Asins. Tanmateix, el President ens fa arribar el contingut d'un comunicat de Vicent Moncholí que no ha pogut estar present en l'acte tal com ell haguera desitjat. També del cronista d'Almussafes Cecilio Alcaraz.

Correspon a continuació al President Francesc Buïgues dirigir unes paraules en reconeixença de la important aportació de Joan Ferrús al Col·lectiu. En la seua intervenció evoca els temps en que es varen conéixer, quan els dos tenien poc més de 30 anys. Reviu les reunions al Bar Júlia per parlar de temes que concernien al poble. També recorda una excursió a Cullera, algun temps després, que va esdevindre finalment en la seua integració al Col·lectiu.

Fa incís en la manera de ser de Joan, la seua vàlua al sevei de Sollana i el seu treball aportat al Col·lectiu, una tasca intensa, seriosa i ben feta. Per tot això, comunica l'acord de la Junta de fa mig any, de preparar un acte de reconeixement del qual Joan és totalment mereixedor.

Tot seguit, entrem en la tercera sorpresa de la nit, l'entrega a Joan d'un recordatori commemoratiu, un bonic socarrat dedicat al primer President de l'Ullal amb la inscripció de la data, 1998-2015.

Al seu termini, Francesc dirigix unes paraules a Macarena, la dona de Joan, valorant molt positivament la seua complicitat i paciència. Li fa entrega de la quarta sorpresa, un ram de flors, que ella accepta amb un gran somriure i dóna les gràcies.

A tot açò, els pares de Joan ací presents, en tota la nit, no perden punt de cada detall i de cada paraula que es pronúncia. Sembla que com a bons pares, se senten ben orgullosos del fill.

És ara el moment en que pren la paraula Joan Ferrús. En la seua exposició fa memòria de la trajectòria seguida per l'Ullal, anomenant diferents activitats que s'han dut a terme durant tots aquests anys: eixides culturals i de senderisme, tertúlies de diferents tipus, homenatges i reconeixements a persones com Juan Moleres, Vicent García Castillo, Manuel Llorens o Julio Llinares o també a la Societat Unió Artístico Musical de Sollana. Fa menció dels sopars literaris, en els quals s'ha convidat a diferents escriptors valencians com Josep Franco,Vicent Josep Escartí, Víctor Gómez i Josep Lozano entre altres.

Tanmateix anomena les publicacions fetes pel Col·lectiu com Els itineraris per Sollana i el terme, Quadernets de Literatura i escrits, Ruta verda per Sollana i el terme, Quaderns Suilana, Homenatges... Tot un cúmul d'activitats de tipus cultural i medi ambientals de les quals el Col·lectiu es pot sentir satisfet.

Relata Joan que per a ell hi ha un doble referent. Per una banda la família, nomenant l'àvia Carmen i els seus pares, valorant positivament tot allò que podem aprendre dels majors. I per altra, referents generals de la societat i la cultura com el cronista de la Vila Juan Moleres, Vicent Castillo, pesona molt compromesa amb Sollana o Joan Llinares Luz. Acaba donant les gràcies a tots i rep un fort aplaudiment.

Ni cal dir que totes les actuacions, entregues, sorpreses... són correspostes molt animadament pels socis que es mostren generosos a l'hora de batre les mans.

"Treballar, persistir, esperar" són paraules de l'insigne suecà Nicolau Primitiu pronunciades repetidament per diferents ponents al llarg de la nit i que queden surant en l'ambient fins acabar la vetlada.

En acabar l'exposició de Joan, el President torna a prendre la paraula per a presentar la cinquena i última sorpresa. En honor al compliment dels 18 anys del Col·lectiu Ullal, Francesc ens transmet que per tal de celebrar-ho, cada un dels 117 socis rebrem tres models diferents de serigrafies numerades sobre Sollana pintades per Toni Segarra i tot seguit fa entrega de les primeres a Joan.

Finalment, tot comptat i debatut, conclou l'acte amb un brindis de tots els assistents i el repartiment de serigrafies.

Només resta donar les felicitacions més sinceres a Joan Ferrús i l'enhorabona a tots els organitzadors -en secret- de l'acte, Francesc Buïgues i membres de la Junta i a tots els col·laboradors. Tot un èxit.

Neus Carañana

ENLLAÇ ÀLBUM DE FOTOS DE PACO SENÓN

Eixida núm. 131: Ruta per l’Horta Nord

colectiu.ullal@gmail.com (Col.lectiu Ullal) — Wed, 11 May 2016 18:55:00 +0000

ASSOCIACIÓ CULTURAL COL·LECTIU ULLAL

Crònica eixida núm. 131 Ruta per l’HORTA NORD

Dissabte 9 d’abril de 2016

Organitza: Javier García i Juanvi Ferrús

Guia: Javier García Gómez (membre de l’Ullal)

Autor de la crònica: Ignacio García Ferrandis

Tal com estava previst, el grup es va reunir al Molí-Ermita de Vera a les 9 del matí. Una dada que cal destacar d'esta eixida és que varem comptar amb la presència de quatre membres de l'associació cultural la Roca de Beniaia (Vall d´Alcalà). En primer lloc es van donar una sèrie d'explicacions sobre el recorregut i la importància que té l'horta tant en aspectes econòmics, com ambientals i socioculturals. Per desgràcia, en moltes ocasions malgrat ser un paisatge tan proper i que tant ha aportat a la cultura valenciana és una gran desconeguda. Lamentablement, no es va poder visitar el molí però es va explicar la funció que estes construccions tenien en l’antiguitat per a moldre el blat que pertanyia a la burgesia, l'església o l'aristocràcia. El molí originari del segle XIV va patir modificacions al llarg del temps i actualment és un museu etnogràfic gestionat per la Universitat Politècnica de València.

Iniciàrem la marxa a través de camps i séquies, passant pel Molí del Gamba i sequers de xufa. Prompte arribem a l'altura de l'ermita de Vilanova, on observem la perfecta orientació de les alqueries per a aconseguir la major eficiència energètica resultat de molts anys d´experiència. Generalment les portes apareixen al costat de llevant, precisament per a protegir-se dels vents de ponent. Normalment, en la cara nord no hi ha finestres, tret de les cases grans. A més a més, les parets encarades a nord estan pintades de negre, a fi d’aïllar millor la casa dels vents freds.

Arribàrem al barranc del Carraixet, que naix a la serra Calderona. En el seu tram final ens trobàrem un cert cabal a causa de l’existència de surgències d'aigües (ullals), cosa que afavoreix la presència d'algunes aus aquàtiques, com ara agrons i fotges. Poc després arribem a l'ermita del Peixets -situada a la desembocadura del barranc-, on pararem per a reposar forces esmorzant. Es va comentar la raó i motiu de l'existència de l'ermita, pels esdeveniments patits pel rector d'Alboraia, en portar el viàtic a un veí d'Almàssera un dia d'una forta tempesta en què les aigües del barranc anaven crescudes. En intentar el rector travessar-lo la mula en què anava el va tirar, per la qual cosa les Sagrades Formes que portava per al seu ministeri van caure a l’aigua. El capellà va tornar a Alboraia sol·licitant ajuda als feligresos, que trobaren l'arquella buida ja que s'havia obert i les formes s'havien perdut. Van baixar pel barranc fins a la seua desembocadura, i quan van arribar arran de mar van trobar tres grans peixos que portaven en les boques cadascuna de les hòsties que es donaven per perdudes.

Després de l'esmorzar varem reprendre la marxa i passàrem per una barraca, que encara que està deteriorada va permetre analitzar els tipus d'habitatge rural: l’alqueria i la barraca. Les barraques és construïen artesanalment, amb fang i palla que eren els productes que hi havia a l'horta. La família vivia en la primera planta, que també era lloc per a les haques. La part superior o andana era un magatzem. La coberta, a dues aigües i rematada amb una creu, es cobria de bova, una planta que es treia del barranc del Carraixet.

Seguírem la caminada entre camps de cebes i creïlles. També vam poder observar la xufa, ja que en estes dates s'estan preparant els camps per a la seua plantació. Este cultiu va ser introduït pels àrabs en la Península Ibèrica i com és sabut, se n’obté la famosa orxata. Ens vàrem incorporar de nou al marge esquerra del barranc i per votació popular entràrem en una orxateria artesanal a degustar i refrescar-nos amb el producte típic de la zona: l'orxata.

Després d'este breu descans seguírem per un camí paral·lel al carril bici que segueix l'antiga via augusta, per la qual passava antigament la via de ferrocarril cap a Aragó (per això s’anomena “via xurra”). Abans de tornar al barranc vàrem fer una nova parada per a reflexionar sobre la importància de l'Horta i les causes de la seua destrucció. És òbvia la importància del Tribunal de les Aigües, que gestiona les huit sèquies de l'Horta (Quart, Tormos, Mislata, Benager i Faitanar, Mestalla, Favara, Rascanya i Rovella). La seua importància ha sigut reconeguda en ser Patrimoni de la Humanitat, però la seua conservació requereix protegir l'Horta. Destaquem la necessitat de contribuir des de les nostres accions diàries consumint productes de l´horta, aplicant el principi que “tota pedra fa paret”. També vàrem fer una síntesi dels cultius que trobem i l'evolució que han patit. Així, la presència de molins fariners indica l'existència de blat i la importància que això va tenir per al proveïment de la ciutat, la qual cosa va motivar la construcció de l’Almodí, on s'emmagatzemava el gra produït a l'horta. També es va destacar el cultiu de les moreres per a la producció de cucs de seda, que va tenir tanta importància com per a construir la Llotja de la Seda.

Llavors, vàrem prendre el camí de tornada pel marge dret del barranc del Carraixet, passant per Alboraia i seguint un altre tram del carril bici sobre la via augusta, fins el camí de Farinós. Este nom fa referència novament al molí fariner de Vera on, finalment, vàrem arribar a les 14 hores. Amb molta gana ens vàrem desplaçar fins a una antiga alqueria reconvertida en bar, on varem menjar uns entrants i un arròs melós, regat amb cervesa, vi i altres begudes. En resum, un passeig per l'Horta de València d'uns 11 quilòmetres que va permetre aprofundir en el seu coneixement, així com la confraternització del grup Ullal i el col·lectiu la Roca.

Eixida 130: UN PASSEIG ASSOSSEGAT PER VALÈNCIA (2a part) 5-març-2016

colectiu.ullal@gmail.com (Col.lectiu Ullal) — Sat, 02 Apr 2016 18:17:00 +0000

UN PASSEIG ASSOSSEGAT PER VALÈNCIA (2a part)

Eixida cultural núm. 130 (5.3.2016)

Organitza i guia: Vicent Moncholí Crònica: Pepa Pastor Andrés

Després de l’èxit obtingut en la visita cultural a València de l’any passat, el Col·lectiu Ullal va organitzar una altra excursió el primer dissabte de març coincidint amb el començament de les festes falleres.

Aquest any l’èxit de l’eixida va sobrepassar totes les expectatives i al voltant de setanta persones, entre socis i simpatitzants del Col·lectiu arribats de diferents poblacions, ens vàrem aplegar a l’Estació del Nord de València cap a les nou del matí. Anàvem retrobant-nos i saludant-nos fins que ens immortalitzàrem en la primera foto de grup davant la façana modernista de l’estació.

Potser l’èxit no siga tant del Col·lectiu com del guia, el nostre benvolgut amic i soci Vicent Moncholí, de Massanassa. Vicent és un home polifacètic, llaurador, empresari, bon coneixedor de la terra i del terme, i apassionat i ben il·lustrat de la història i la cultura valencianes, una cultura fortament arrelada a la religió cristiana i, per tant, indestriables (d’açò Vicent en sap un filó). Vicent ens condueix pels carrers de València com si es tractara de sa casa i nosaltres darrere ell extasiats amb les seues explicacions i les mil i una anècdotes que no es cansa de contar. Ens fa un repàs des de Germana de Foix fins als polítics actuals, passant per reis, nobles i sants que al llarg de sis segles han teixit la nostra història. Senzillament extraordinari, Vicent!

Des de l’estació ens dirigírem cap a la plaça del Patriarca. Els carrers encara estaven tranquils, sols l’oloreta de les xurreries ens recordava que havien aplegat les Falles. En passar per davant el Banc de València, vàrem parar per a contemplar la sumptuositat d’un edifici que ha representat el poder econòmic d’una terra rica i emprenedora, hui en decadència. Tot seguit, continuàrem fins a l’església, una de les dotze primeres de la conquesta, que fou dedicada al principi a sant Andreu i ara a sant Joan de Déu. Com que romania tancada, travessàrem el carrer fins a la plaça del Patriarca. Davant la font de la façana lateral de l’edifici La Nau, la universitat vella, Vicent ens va parlar de la seua fundació a instàncies dels jurats de la ciutat i de l’arquebisbe Pere Lluís Borja. El papa Borja Alexandre VI li atorgà la butlla fundacional l’any 1501; per tant, és una de les més antigues de la península.

El dia, que va sortir primaveral i assolellat, ens va enganyar amb un fred que tallava, així que entràrem precipitats a l’església del Corpus Christi, anomenada també del Patriarca. En entrar, escoltàrem un fil musical de cants gregorians que ens va envoltar de molta pau, era el cor de la capella que assajava acompanyat d’un piano i, enmig d’aquesta atmosfera celestial, Vicent ens va parlar del seu fundador, l’arquebisbe Sant Joan de Ribera, patriarca d’Antioquia, fundador del col·legi per a la formació de sacerdots al qual dotà d’obres d’art i d’una biblioteca de gran valor que ha esdevingut un important centre d’investigació històrica i que nosaltres no poguérem visitar. Amb tot, admiràrem la capella acabada el 1596, decorada amb un fresc de Bartolomé Matarana i amb pintures de Francesc Ribalta; a més, hi destaca el Sant Sopar, que presideix l’altar major. Tot plegat, una meravella. Depenia també d’aquesta institució una capella de música que ha estat el viver de la millor música religiosa valenciana i precisament eixe dia tinguérem la sort de fer-ne un tast.

Des d’ací arribàrem fins al palau del Marqués de Dos Aigües (actual Museu de Ceràmica González Martí) passant primer per la casa-palau dels Boïl d’Arenós, actual seu de la Borsa de València. Els Boïl d’Arenós foren una família molt influent i poderosa de l’antic Regne de València, d’estament militar, que va prendre part en la conquesta de València, per la qual cosa va rebre terres. El palau de Dos Aigües fou de la família Rabassa de Perellós des del segle xv, un edifici inicialment d’estil gòtic que va anar canviant el seu aspecte per a reflectir la puixança de la família, configurant una façana d’estil barroc al segle xviii. Vicent ens va explicar el significat del grup escultòric que adorna la porta principal, una al·legoria dels rius de València, el Xúquer i el Túria, que recorrien el senyoriu del marquesat de Dos Aigües rematat per una fornícula amb la imatge de la Mare de Déu del Roser, obra de l’escultor Ignacio Vergara i dissenyat per Hipólito Rovira. També ens va parlar del domini d’aquesta família posseïdora de molts títols nobiliaris i d’un grapat de baronies des d’Aragó fins a Múrcia.

Com que el matí no ens permetia visitar el museu, decidírem anar a pegar un mosset. El nombrós grup es va dispersar i nosaltres seguírem Sabina fins a la plaça del Collado, on entràrem a una xocolateria que tenia un gibrell a vessar de pasta de bunyols enllestida per a fregir, excel·lent remei per a combatre el fred del matí i recuperar energies.

Quan ens tornàrem a reunir davant l’església de Sant Martí, l’ambient de la ciutat havia pujat, la gent omplia les voreres i les xarangues falleres animaven els carrers per on passàvem. El fred anava minvant i nosaltres, ben atipats de dolces viandes, caminàvem pel cor de la ciutat, el barri del Carme. En passar per la Llotja de Mercaders, paràrem per a contemplar aquest important edifici gòtic de merlets coronats que tan important fou per a l’economia de la ciutat i i per al comerç de la seda. Després d’una altra foto de grup, continuàrem fins a l’església dels Jesuïtes, que també trobàrem tancada. Vicent ens va explicar la importància que va tindre aquesta orde missionera i universalista a les nostres terres. Fundadora de la seua primera universitat a Gandia el 1547 i el primer col·legi a València el 1544, fou exiliada per diferències amb les Corts i finalment dissolta. El 1814, fou restaurada per Pius VII i a hores d’ara segueix la seua tasca missionera i educativa.

Continuàrem fins al palau de la família Mercader, també del segle XV, al carrer de Cavallers, actual seu de la confederació de cooperatives valencianes. Fou un sollaner, Paco Girona, qui va tindre l’amabilitat d’obrir-nos les portes per a ensenyar-nos tot l’edifici, rehabilitat per a oficines, però que guarda intactes la planta baixa, el saló de la planta noble (actual sala de reunions) i les golfes reconvertides en aula, i on vàrem apreciar l’artesonat del sostre d’impressionants jàsseres de fusta.

En eixir del palau, sols haguérem de travessar el carrer per a ficar-nos a la cua de la que seria la visita estrela del dia i que amb bon criteri anomenen la Capella Sixtina valenciana: l’església de Sant Nicolau. Acabada de restaurar després de tres anys de treballs, no es pot descriure amb paraules, s’ha d’anar a veure-la i gaudir-la personalment. Sols direm que es va construir en temps de Jaume l l’any 1242, de planta gòtica i reformada al segle xv. Al segle xvii va rebre la decoració pictòrica obra del pintor Dionisio Vidal, deixeble d’Antonio Palomino, i que ara s’acaba de restaurar per la Universitat Politècnica. Una altra joia que els valencians no ens podem perdre.

Després de l’última visita, els carrers ja anaven de gom a gom, l’ambient fester es respirava per tot arreu, gent de totes les edats es dirigien cap a la plaça de l’Ajuntament, llavors el grup, reblit d’història, es va dissoldre: uns tornàrem cap a l’estació, altres a veure la mascletà i d’altres a buscar un restaurant per a dinar.

Un altre matí agradable i intens que guardarem en el record. Gràcies, Vicent. Gràcies, Col·lectiu. Esperem que el pròxim any es torne a repetir per a poder seguir coneixent millor la nostra capital.

Pepa Pastor Andrés