Cops de Ploma

La collita

2012-02-16T15:58:00.016+01:00

Written with his own blood - Janina Keck

De tot allò que s'ha escrit, només m'estimo el que hom ha escrit amb la seva pròpia sang.
Friedrich Nietzsche, Així Parlà Zaratustra

De sobte, i sense res més a perdre, es va adonar que el seu havia estat el camí del rei del huns, avançant sota la rèmora de la dalla, amb la nua fulla entre dents i no deixant punt rere coma. Però ara el fred acer de la ploma li era un llast, i es descobrí sol i perdut.

Ningú l’esperaria a l’altre costat de la llacuna.

Activitats subversives

2012-02-13T18:33:00.001+01:00

Think Again - Henrique Frazão

Es lleven sorruts i, amb gest displicent, es neguen a saludar el nou dia. Malhumorats i renegant se’n van cap al lavabo a pixar bilis, però s’entretenen davant el mirall encantats de trobar-s’hi.

Més tard, quan baixen a esmorzar, malden per trobar l’oportunitat d’escridassar la minyona mal pagada i estrangera. Ahir bramaven per les torrades massa fetes, i avui l’escridassen perquè ha deixat obert per ventilar i l’aire extern els va fatal pel coll. S’esgargamellen de gust, i mentre la noia acota el cap, se’ls infla la caròtida d’un orgull mal dissimulat. Per cridar el coll no se’ls queixa.

–Jo pensava... –ha intentat disculpar-se ella..

–Aquí no et paguem per pensar! –li han escopit com a resposta tallant.

Empipats agafen la premsa i l’obren d’una revolada, com per deixar clar que la conversa s’ha acabat. Els seus amics surten a les fotos, i se senten reconfortats en aquest món que els aplaudeix. A l’oficina tenen una foto de l’estiu passat al costat del que surt a la pàgina dos. Recorden que somriuen amb un somriure fals, postís, d’anunci de dentifrici, enmig d’un camp de golf mentre al seu voltant es distribueixen els diplomes d’universitats relacionades amb les empreses familiars.

Els encanta anar a treballar. No arriben tard perquè no tenen horari, però controlen que els altres estiguin puntuals al seu lloc, amb el cap cot i per la feina. I no se senten prou feliços perquè demà és divendres i se’ls acaba la pau. Tornaran els nens d’aquell internat tan car on un professor de Nuremberg els dona l’hora setmanal de català. I el que és pitjor, els hauran d’aguantar. Tornen a centrar l’atenció al diari. Noves manifestacions. Com està el món, pensen. Algú ha de fer alguna cosa perquè la gent treballi més, que aquest país és molt poc productiu. On anirem a parar, amb tanta vaga i tants romanços. I ja veus. Què demanen? El de sempre. L’avi els hauria fet afusellar. Si no fos per gent com ells, capaços de dirigir al ramat, tothom es dedicaria a l’activitat subversiva.
Sí, arribarien, fins i tot, a pensar per ells mateixos.

Mitja Marató de Granollers 2012

2012-02-05T20:54:00.000+01:00

Fotografia d'Ariana Casanovas

Ja us ho he dit més d'un cop: la mitja marató és la meva distància preferida. Vint-i-un quilòmetres i noranta-set metres. Una distància prou llarga com per requerir de cames i resistència però també per a posar-hi seny, gestionar les forces i utilitzar l'estratègia. També he dit algun cop que sóc corredor d'hivern, que les altes temperatures m'aclaparen i que el meu rendiment millora amb el fred. Avui s'esperava un matí gèlid però el sol ha fet acte de presència i al final la cosa no ha estat tan greu. Hem sortit a tres graus i mig, però a mesura que anava avançant el dia, el cel s'encapotava i les temperatures anaven lleument a la baixa. Les previsions havien estat molt pitjors, així que podem dir que hem estat de sort.

Com sempre, he sortit sense pretensions, simplement a rodar que l'objectiu prioritari a hores d'ara és doblar la distància el vint-i-cinc de març. Però un cop al ball s'ha de ballar i com m'he sentit còmode he anat prement l'accelerador de mica en mica. Aquesta mitja és de les millors d'Europa i ho demostra any rere any. Molt ben organitzada, amb una gran tradició, un ampli suport popular i de les poques ocasions que tenim els afeccionats de competir amb els millors corredors del món. El suport de la gent és increïble, amb tothom abocat a aplaudir, els nanos estenent les mans... I no sabeu com motiven els crits d'ànim quan les cames comencen a pesar.

He completat la cursa en 1:35:22, a un ritme de 4:31 el quilòmetre. No em puc queixar. M'he quedat a tot just dinou segons de la meva millor marca. No estic sent gaire constant amb els entrenaments, però les cames encara responen.

Vacances d'estiu a l'hivern

2012-01-31T18:54:00.000+01:00

Yellow and Blue - Beatrice Murch

N'havíem llegit meravelles però sabíem que era difícil. Només vint persones al dia hi tenen accés. Deu permisos sortejats en línia a la xarxa entre tots els sol·licitants, amb mesos d'antelació. Deu permisos més sortejats a l'oficina de turisme in situ, d'un dia per l'altre. Però, malgrat totes les dificultats, decidim anar-hi. Ens plantem a l'oficina esperant que no hi hagi molta gent i les nostres opcions es multipliquin. Però no tenim sort. Tornem decebuts cap al motel, però com anem bé de temps decidim tornar a temptar la sort a l'endemà. I l'endemà, en aquell bombo de bingo, surt el nostre número. I anem fins allà, i ens delitem amb l'espectacle tot traient fotografies.

Uns mesos més tard ens assabentem del concurs del Saló Internacional de Turisme, i l'Ariana escull una d'aquelles fotografies per presentar-la. Però no aconseguim invitacions i, com que tenim les següents vacances ja decidides, decidim no anar-hi perquè ens fa pal haver de pagar l'entrada. Però al darrer moment ens truquen els meus pares perquè han aconseguit dues entrades més. L'Ariana presenta la foto. I guanya el concurs. Vol i set nits d'hotel a Buenos Aires. El que són les coses.

D'això fa molts mesos, sí. Però ben aviat estarem enfonyats dins una bala d'argent que sortirà del Mediterrani, creuarà l'Atlàntic i s'aturarà al Riu de la Plata. Vam demanar que ens dilatessin el vol de tornada una setmaneta més per organitzar una escapada addicional a la Patagònia, així que farem una fugida cap a l'escalfor d'allà ara que aquí tot just acaba d'entrar-nos el fred. Tres setmanes mal comptades i marxem quinze dies de vacances d'estiu a l'hivern.

El punt del tercer volum

2012-01-24T18:10:00.000+01:00

Un punt al sud d'Etosha - Ariana Casanovas

Una altra volta de l'astre rei i ja tenim el tercer volum editat i enquadernat per anar a petar a la lleixa del record. Tres anys complets d'ençà que vaig obrir el Cops de Ploma. Pluja de lletres i molta història al darrera, esclat líric i moltes neurones a la cuneta, però aquí estem, mirant de mantenir viva la nostra ofrena al verb.

Aquest ha estat un any ple de contradiccions i amb estranyes giragonses mentre el riu baixava les muntanyes però, a mesura que s'acosta la tranquil·litat de la vall, les aigües van perdent força per guanyar matisos. El camí és llarg, i cal fer-lo amb calma. Buscaré aquell racó ombrívol per aturar-m'hi a descansar, fer un mos i, després, amb l'enyor de la tarda abaltint-me, despullar-me a poc a poc per nedar dins les glaçades aigües del riu en direcció al sol. I així, sense càrregues, miraré d'acostar-me una mica més a destí mentre vaig lliurant-vos la quarta remesa.

Però això serà demà, i avui només em queda completar aquesta frase per posar el punt definitiu al tercer volum.

Taula per senyoretes

2012-01-20T16:22:00.009+01:00

Chop Suey - Edward Hooper

La Mary m'està explicant un dels seus sopars de duro, però no l'escolto i em fixo, en canvi, en aquell senyor del fons que, llibreta en mà, va traçant línies a poc a poc mentre, d'esquitllentes i fent-se el desmenjat, no ens treu els ulls de sobre.

Edward Hooper és un dels més reconeguts exponents de l'escena americana, un estil de pintura derivat del naturalisme. Hooper basà la seva obra en la representació de la vida quotidiana de les classes mitjanes, amb uns personatges sovint melangiosos i unes composicions isolants que incideixen en els canvis vertiginosos que es produïen en la societat americana dels anys 20. El Chop Suey representa en gran mesura aquest canvi. Aquest plat, fruït d'una reinterpretació americana de la cuina xinesa, es va convertir en tota una icona d'un nou estil de restaurants de Nova York que oferien els seus serveis a les telefonistes i oficinistes de les indústries emergents, que veien com es respectava la seva opció de dinar fora de casa sense el judici de la estricta moral victoriana.
Aquesta és la meva contribució a la proposta nº 50 de Relats Conjunts.

La memòria de la meuca

2012-01-17T23:13:00.000+01:00

Elizabeth Short - Laura Ferreira

No coneix descans, ni pena, ni perdó, car la seva és una història de drames continus. Ignorada i rebutjada va fer camí com va poder per tal de sortir endavant. Però mai va saber trobar altres viaranys i, així, mai no tingué esperances de futur. Ningú es sorprèn de la seva fi. Agredida i mutilada. Es veia venir, pensaran alguns.

Es vestiran d'hipocresia i dol, recitaran quatre mentides, tancaran la caixa, i l'oblidaran. Però en vindran més. I cada una d'elles rebrà el mateix tracte. Vexada i morta, la maquillaran per quatre rals. Com una meuca barata.

La meuca vam ser nosaltres. Som nosaltres. Falta saber si serem nosaltres. La seva memòria és la nostra.

Dormint amb la lluna

2012-01-11T23:39:00.004+01:00

Perfect Dream - Agnieszka - Nicolette11

Udolo a la lluna que ve a malprendre'm el son boirós que ja no m'embriaga. La veig altiva, imperial, i sé que és una farsant amb llum que no li és pròpia. Però tant és, m'encisa. Passeja amb parsimònia pel seu camí de nit i jo, com un passerell, no puc deixar de mirar-la. Les pigues li graven una pell emblanquinada i la cabellera de nit comença a amagar-li el front. Avui una mica més que ahir, demà una mica més que avui. I jo me la miro distret i no puc evitar la seva dolça metzina.

Diuen que és mou de pressa, com nosaltres, però li veig la lenta magnificència d'aquella model que travessa la passarel·la vestida de gala, conscient dels ulls que l'esguarden. Juganera, m'esgarrapa les hores de son sense ni tan sols adonar-se'n, però intueixo el seu mig somriure murri i la deixo fer. Les extirpa melindrosa amb coltell d'ivori, i la incisió esdevé mortal. El verí s'escampa amb la mateixa celeritat adormida, i els ulls cauen lentament amb parpella de ploma.

I somnio que descansa al meu costat mentre amb gest amorós m'aboca, endolcides, les hores de son manllevades.

Apilant la llenya

2012-01-04T15:49:00.017+01:00

Incendi forestal a Xile - EFE - Arxiu

Les xifres oficials parlen de prop de quinze mil hectàrees cremades, però algunes fonts apunten a més de vint-i-tres mil. Sigui com sigui, l'incendi que està assolant el Parc Nacional Torres del Paine des del 27 de gener continua actiu i els forts vents no semblem anunciar una solució imminent. Ja s'ha declarat la zona catastròfica, però les veus més crítiques de Xile acusen directament les autoritats per manca de prevenció, per resposta lenta i mal coordinada, per males decisions, per veure's superades pels fets i, en definitiva, per ineptitud davant el desastre. Res nou.

El parc, amb prop de 240 mil hectàrees, està declarat reserva de la biosfera per la Unesco des de finals dels anys setanta, i és una de les joies turístiques de Xile. No obstant, per més que representi un espai de biodiversitat mediambientalment fràgil, un reclam turístic important i una font d'ingressos gens menyspreable pel país, el cert és que hi treballen tot just 30 funcionaris.

La reflexió és òbvia. Sembla ben fàcil reduir despeses en l'administració prescindint de les feines de prevenció mediambientals tal com s'està fent avui a casa nostra. Ara per ara, vivim de rendes. La terra entoma les nostres accions com pot, i amb prou feines. I quan tot se'n va en orris, correm a buscar responsables. Però mentrestant la Generalitat continua aplicant retallades a la Direcció General de Prevenció, Extinció d'Incendis i Salvaments (DGPEIS). A Xile el foc ja està cremant. Aquí, de moment, només apilem la llenya.

Una veritat de mentida

2011-12-30T21:42:00.001+01:00

Imaginary Friend - Marta Bevacqua

–Què, escrius alguna cosa o què?
–Però si no paro d'escriure! Si escric més que mai!
–Ja, però no ho veu ningú, això.
–Encara.
–Doncs encara, però no ho llegeix ningú.
–Encara.
–Val, sí, d'acord. Però penja alguna cosa al bloc, no? Ni que sigui per entretenir l'audiència.
–A l'audiència, com tu dius, no se l'ha d'entretenir. Això ja ho fan a la tele. Es tracta d'oferir alguna cosa.
–I què? Res a dir?
–És que no se m'acut res per explicar en un apunt breu, estic en altres guerres, ara.
–Doncs no ho sé, inventa't alguna cosa.
–No sé mentir.
–Doncs explica alguna veritat.
–Mai no he dit una sola veritat, jo.
–Ai...
–Ni tan sols ara.
–Un moment, si us plau. Vaig a suicidar-me i ara torno.
–Amb dièresi.
–Què?
–Que suïcidar-se s'escriu amb dièresi.
–Però si t'estic parlant!
–Ai, perdona. T'he llegit el pensament.

Bloc en venda

2011-12-20T15:48:00.001+01:00

For the Love of Money - Sterling E. Stevens

Quan em van parlar d'afegir publicitat al bloc per una mica de xavalla, no m'ho vaig prendre seriosament. Sincerament, em sembla enutjós trobar-me publicitat de pagament als blocs que visito. I sovint, a més, la manca de control suposa conflictes irònics amb el tarannà de l'espai. Una cosa és posar enllaços basats en interessos personals i l'altre és obrir una finestra a l'atzar. Així, per ser coherent amb mi mateix, no em quedava alternativa més enllà del rebuig.

Fa temps també em van parlar d'incloure un apunt amb bones crítiques d'un model de vehicle concret a canvi d'uns calerons. Ni tan sols vaig preguntar xifres. I sovint rebo correus oferint-me suposats avantatges a canvi de publicitat en aquest espai. Recordo especialment un correu que vaig rebre fa poc. M'oferia una subscripció a un programari específic d'un sistema operatiu privatiu a canvi d'una mica de publicitat. La petició era ben curiosa. Havia d'incloure unes paraules exactes: el nom del programa, certes paraules, i un parell d'adjectius concrets que el seu sistema s'encarregaria de localitzar automàticament. Em va semblar insultant. No es tractava que el text fos feridor. D'acord, les suposadament magnífiques avantatges de disposar d'aital producte eren una mena d'apologia de l'estupidesa, però no és això el que em va molestar. Em va empipar que m'oferissin fer publicitat d'un producte basat en un sistema que no utilitzo i que no m'agrada. Simplement donant una ullada a la barra lateral d'aquest bloc es pot entendre que en sóc enemic declarat. Una simple ullada i ni això. Ho sento senyors, no tots tenim un preu.

I la culpa és vostra, estimats/des lectors/es. Quan no em llegia ni ma mare això no passava. El bloc no para de créixer i, encara que l'amoixi menys que mai, les estadístiques de visites no paren de créixer. A molts de vosaltres us conec, almenys en part, i hem comentat moltes coses al llarg del temps. Però molts d'altres ni tan sols sou seguidors declarats. No hem canviat un sol mot ni apareixen les vostres cares als comentaris. Però veig les traces de les vostres petjades, entrant i sortint furtivament. I potser se m'acuden maneres un tant estranyes de donar-vos les gràcies.

Més enllà del pinzell

2011-12-12T18:09:00.001+01:00

Matinada Blaugrana - José Costa - Skaboy

Més enllà del pinzell
queda el canemàs
de blancs trencat.

Potser plora,
i minva,
sol.

Roba molla

2011-12-02T16:10:00.002+01:00

De la sèrie Breath - Tomohide Ikeya

Quant les noies li van parlar de la feinada que els esperava amb el festival de roba molla, ràpidament s'oferí a ajudar-les. S'imaginà una festassa de samarretes enganxades a la pell... I va acabar fent la bugada.

El solc dels anys

2011-11-29T15:34:00.005+01:00

Sailor - Andrzej Dragan

Preguntaves si no em feia feredat l'avanç incansable de les busques. Al moment no he sabut respondre i, més tard, cercant respostes, m'he mirat al mirall per buscar-hi les ferides que han solcat el meu rostre al llarg dels anys.

Però per més que m'hi esforço no les trobo, i els camins de la carn només em remeten al rastre de les nostres petjades caminant plegats. Somric, i encara els ulls em mostren d'altres records més, amagats a simple vista, disposats just a la comissura dels llavis allà on han nascut els xiuxiuejos, o a la cua de l'ull on la meva mirada esbiaixada sempre trobarà la teva.

Com les podria témer?

Última pantalla

2011-11-21T11:26:00.000+01:00

Pegaso Models - Miniatura esculpida per Andrea Jula i pintada per Diego Ruina

A la primera pantalla hi havies vist jugar els avis, de joves. Fa temps pensaves que eren porucs, que el seu estil era massa prudent, tot just de supervivència. Però has crescut, i te n'adones de com se les gastava l'enemic a aquelles alçades. Ara els entens, i els admires per haver estat capaços d'anar avançant, de fer-se forts malgrat les dificultats, de passar al segon nivell.

Vas créixer amb els pares resignats a seguir jugant una segona pantalla que semblava no acabar-se mai. De menut pensaves que jugaven d'esma, sense esperances, simplement per allargar la partida una mica més. Sabien que la pantalla final els quedava lluny, però tu sempre has pensat que els quedava gran. Tot i així avançaven, de vegades justets, de vegades sobrats, i anaven progressant poc a poc estovant l'enemic.

Però tu ets diferent. Tu vas créixer amb la llavor de la llibertat, conscient del sabor de la mel als llavis, sabent que el futur s'escriu des del present. Et van criar des de ben petit enmig del joc. Has estudiat les tàctiques, t'has après el manual. Reculls les armes que t'han preparat. No et sents a punt, però la segona pantalla s'ha acabat i ara és el teu torn.

Última pantalla. L'enemic és més fort que mai. Tu també. Et queda una vida. No pots salvar. T'ho jugues al tot per al tot. Giravoltes lentament el coll per alleujar tensions mentre amb una mà prems l'altra per fer petar els artells. Tot a punt. Sents el pes de la responsabilitat, però també el suport dels teus. Són allà al darrera, amb el cor encongit però ple d'esperança. T'han llustrat l'armadura i t'han ajudat a cenyir-te l'espassa. Acarones el pom i recordes la inscripció de la filigrana que han forjat a la fulla. No saps si ets tu o és la terra qui ha de despertar, però saps del cert que ets el ferro. Forjat a foc lent, trempat amb cura. Confien en tu. No els pots fallar. Som-hi.

Xip groc

2011-11-14T20:55:00.000+01:00

Foto de Carlos Sánchez

Tot i que fa mesos que he recuperat el vell costum de sortir a córrer regularment, encara no havia tingut la oportunitat de tornar a la competició. Al setembre vaig completar els Carros de Foc en dos jornades i mitja, trotant a bon ritme pel Parc Nacional d'Aigüestortes i deixant ben clar que la fractura d'estrès era ja només un record del passat però el xip de competició seguia esperant.

Ahir vaig col·locar el xip groc a les sabatilles. De nou, per fi. Cursa del Clot – Camp de l'Arpa – La Verneda. Anava només amb la intenció de gaudir-ne però, ja se sap, un cop allà l'ambient t'empenta i comences a prémer l'accelerador. Les curses ja ho tenen això, que amb l'ambient, el públic i tot el que les envolta, ets sents amb un no sé què a l'estómac com si t'hi juguessis res. Somrius, xerres mentre escalfes una mica, gaudeixes de l'ambient obertament i alhora notes una mena de tensió que t'obliga a provar de fer-ho bé, a donar-ho tot. Sona el tret de sortida. Amb trabuc, que per això som a una cursa popular. I de sobte tota aquella tensió s'aboca com si fos l'aigua que vessa d'un got tombat, fluint. I comences a córrer de memòria. I no sabeu les ganes que en tenia.

Memòries dels USA (2)

2011-11-07T17:42:00.000+01:00

Diamond Ranch - Ariana Casanovas

El temps s'estira i les coses van quedant enrere però, amb tot, encara sembla prou interessant fer una aportació retrospectiva amb la mirada a aquella època de caloroses festivitats estiuenques. Sí, les fotos han sortit per fi de la fosca cambra de revelat i estan llestes per la vostra mirada crítica després de passar per una tria exhaustiva que les fa digeribles en pocs minuts. Ja se sap, a hores d'ara tots tenim pressa, però si tot i així voleu perdre uns minuts del vostre preuat temps, podeu consultar l'àlbum aquí.

Però si preferiu una mica de ritme, també us hem preparat una versió en vídeo en dues parts.

1a Part:

2a Part:

I finalment, si voleu llegir les cròniques del viatge per descobrir o refrescar les nostres aventures per Arizona, Colorado, Nou Mèxic i Hawaii, les podeu trobar als enllaços que segueixen. See you!

- L'ombra de l'arbre de Josuè
- El dia de la independència
- El vol de l'àliga
- Postal Hawaiana

Records que no recordo

2011-11-03T15:17:00.001+01:00

The Same But Different - Erica Marshall - muddyboots.org

No sé quants anys fa que tinc el costum d'escriure a tort i a dret. Escric el que em passa pel cap, el que he viscut, el que m'han explicat, però també escric faules, contes, llegendes i relats. Les paraules sorgeixen d'un insondable pou del subconscient on tot es barreja i pren formes inesperades. El mateix fet l'explico d'una manera i l'escric d'una altra. Sovint el reescric d'una tercera, i més tard, encara l'utilitzo de rerefons inspiratiu per desenvolupar una altra idea lleument relacionada.

El cas és que m'acusen d'afegir-hi formatge, de concedir-me llicències artístiques. No ho nego del tot. De vegades la narració et porta per viaranys que requereixen encarar-ho d'una manera concreta per donar un punt d'interès. La tria de les paraules, l'enfocament, els subjectes... tot plegat defineix una història a la ment del receptor que no coincideix exactament amb allò que va succeir. I de fet, és impossible fer-ho d'una altra manera. La interpretació personal varia. El que avui entenc així, d'aquí uns anys ho entendré aixà. I tu, amb unes altres experiències vitals, ho entendràs encara d'una forma semblant, però substancialment diferent.

El temps passa, la memòria es difumina, però les paraules romanen fossilitzades. Allò que vaig escriure incideix en el que recordo. I potser ho modifica, ni que sigui mínimament. Aquell gest, aquella olor, aquella sensació... Han passat pel sedàs dels anys i, filtrats per la lletra, tenen ara un gust diferent. I de sobte te n'adones que t'està passant com amb aquella suada història de quan eres menut. Te l'han explicat tantes vegades que ja no saps si la recordes o recordes els records dels altres. I aquest cop, l'altre ets tu mateix.

Habituant-nos a la barbàrie

2011-10-26T17:15:00.000+02:00

Bloody Blakava - Tissuepaper

La gentada s'ha reunit a la plaça. S'han llevat d'hora, han apressat les criatures i han sortit aviat per agafar una bona vista del cadafal. El brogit és digne d'un dia de mercat, però el que avui està en venda no és mercaderia tangible. Pocs minuts després, de la forca penja el cos d'un home que va ser orgullós i altiu. La multitud aclama. No és una escena de fa segles, les televisions ho emeten en directe i en qüestió de minuts, la xarxa en va plena.

En els darrers anys el degoteig ha estat constant. Les notícies emeten en horari infantil la decapitació d'uns ostatges, l'execució d'un líder de l'orient pròxim o les imatges al jaç de mort d'una pàl·lida estrella del pop. I encara insisteixen amb les imatges d'un terrorista amb una bala a ull, les víctimes d'un terratrèmol, l'atropellament d'una criatura, l'assassinat en directe d'un antic líder mediàtic o l'accident mortal d'una promesa esportiva. I se m'escapen molts exemples més.

Les audiències es disparen i, encara que alguns ens esglaiem, el degoteig ens va habituant a veure sang, a veure mort. A entendre-les com a fenòmens habituals. A veure-les com a quelcom normal. I mentrestant, seguim amb les postres. Qui sap, potser ens estan preparant per a alguna de grossa.

Tornem-hi

2011-10-21T17:08:00.000+02:00

Whitstable Storm - Gary Phillips

Una tempesta feréstega s'abraona sobre la menuda closca de nou. El tripulant comença un tràfec incessant per buidar l'aigua mentre la nau, desproveïda de la fermesa del timó, es lliura al sacseig de les ones. El temporal continua ferm, concentrant-se enfurismat, i les forces del mariner comencen a mostrar escletxes. El temps passa, la tempesta continua, i el risc de naufragi converteix l'escena en un marc de drama a càmera lenta. La determinació és l'únic ancoratge que evitarà el desastre.

–Però te n'has sortit.

–Més o menys.

–Què vol dir això?

–Que segueixo navegant en una closca de nou.

–No t'entenc.

–Res, coses meves. Etapes que s'han de superar per seguir endavant.

–I pel que fa al bloc... tornes?

–No.

–No?

–No, de cap manera.

–Però si sempre havies dit que no marxaries ni amb lleixiu.

–Per això dic que no torno. Mai me n'he anat.

X

2011-10-06T19:12:00.002+02:00

A light in Rockefeller's attic - Justin Kern

El canemàs ha quedat blanc, trist, sol i oblidat. Amb el negre acomiadat, ningú ha tocat la meva ploma colpidora i les lletres han deixat de tocar la seva melodia. La casa sembla buida, però segueix oberta a tothom. Això sí, he deixat de passejar-m'hi i només el mobiliari recorda que una vegada vaig estar per aquí. Les petjades sobre la pols no són les meves, i les altres només denoten una lleu remor. No he llençat engrunes en altres paratges i el turista s'ha extraviat.

Surto del cau i em sorprèn la fredor de la llar. Alguns m'heu pogut intuir en aquells sorolls estranys que furguen dins la nit. Crec que he trobat el mapa, però el tresor segueix amagat. Les meves visites a les golfes i al soterrani són cada cop més habituals, però no sé si faig cap avenç. Ho provo, si més no. Segueixo a la recerca sense saber si vaig amunt o avall. I sense tenir gens clar si aquest to de pell cada vegada més pàl·lid hi té res a veure.

Hauré de seguir cercant la incògnita.

Ofegar-se entre paraules

2011-09-27T19:56:00.000+02:00

Don’t drown in a sea of words… - Sp4re

Deixar-se portar només, al ritme d'una onada lenta i esquerpa que es passeja lentament pels teus records. Melangia fugissera d'ombres menystingudes i ritmes salvatges que no aconsegueixes apaivagar. Una ombra enllà de l'horitzó, reflex d'un núvol aliè que s'escampa amenaçador, res seriós, per això. I en el fons de tot plegat només et queda la calma de l'encís del blau ferotge i profund que embolcalla l'escena com en un quadre nocturn. Serenata en do major, lànguida, quieta i, no obstant, arriba a tocar alguna fibra oculta del teu subconscient adormit. Un somriure seré neix sense voluntat, gairebé com escapant per sota la porta, i et sents feliç. Qui sap, penses, si no és una felicitat inconscient, tal vegada estúpida. O qui sap si no és l'única felicitat que existeix.

Potser tot plegat no importa gaire, i més enllà del seguit de percepcions que s'amunteguen com raïm en un gotim, al capdavall tot plegat és una fotesa. La vida, els somnis, jo, aquestes paraules que assalten somnis desperts en hores robades. Potser només necessito dormir, deixar que els dimonis descansin i les idees que s'apleguen a la vora del foc trobin el seu racó de calma per descansar i adormir-se. Quants cops t'han dit que pensar massa no pot ser gaire bo, i no obstant, no hi ha alternativa. Qui sap. En tot cas, no serà pas avui que trobi respostes, siguin les que siguin.

Respostes. Potser primer caldrien preguntes. O ben mirat potser només són paraules buides que miren d'explicar un procés inexplicable. El vent udola, i no en fa, però aquesta bala argentada que trenca els cels em desmunta el son. Damunt un oceà massa llunyà i quasi imperceptible tot sembla gegantí i mancat de detalls. Perspectiva, distància. Tot ho iguala. I en canvi sé prou bé que les grans històries no s'escriuen en l'oceà, ni tan sols en el mar de les paraules soltes, sinó que romanen en el marc de les ombres inexplicades, amagades en petits racons detallats i precisos, vistos de prop. De vegades, de tant aprop que fan mal.

Ofegar-se entre paraules. Impossible quimera. Poètica mentida.

Visc que no visc

2011-09-25T13:21:00.000+02:00

Naked April - Nuclear Seasons - Deyan Stefanov

Visc que no visc de viure la vida dels dilluns que fins dijous s’estira.

Visc que no visc d’oxigen entre l’asfalt i el ciment que triomfen mentre el rellotge s'ensenyoreix de vida.

Visc que no visc esperant l’espera del sempre enyorat divendres que no arrenca fins l'oblit nebulós del seu migjorn.

Visc sense vida perseguint les hores que sempre avantatgen la cursa amb el seu ritme constant.

Visc que no visc enllà entre records i anhels, en futurs somnis i passats somriures.

Visc que no visc d’anhel de cap de setmana, de festius i rendes, i vivint vacances que encara m'esperen.

Visc que no visc provant de viure a cada instant de vida.

Mantega i acer

2011-09-16T17:29:00.000+02:00

Carrots and knife on cutting board -Don Mason

Polpa de mantega contra acer. Fulla badant la carn. Ràpid, ras i curt. Fred punyent convertit en calor ardent en un instant fugisser. Sang vessada i un crit lleu. Cinc punts de sutura.

El cos és polpa de mantega contra l'acer. Delicat, fràgil. Però sofert i resistent contra el dany. Una setmana i com nou.

Regal virtual

2011-09-10T00:00:00.003+02:00

Humble gift - Mari Elliott

Una volta més d’aquest astre que ens il·lumina. Una altra, i seguim aquí. I som on érem, però millors, més madurs, més sencers, més sòlids. No som aquells nens que érem. No són els anys, bonica, és el rodatge, que deia l’arqueòleg. I ja veus, fent milles per aquest món que s’esquerda mentre l’astre segueix donant voltes i més voltes aliè als nostres maldecaps, a les nostres glòries, als nostres drames. Petits dins l’espai com un granet de sorra. Però és el nostre espai, el nostre granet de sorra. Glòria per ser on som, per ser qui som, per haver-nos conegut i poder compartir una estona en algun racó de món. I tal vegada deixar una petjada que no s’esvaeixi a la sorra d’aquest espai virtual de somnis desperts.

Què caram, hi ha moltes maneres de fer un regal. Anys, anys i panys. Rodatge, onatge. Glòria i drama. Sorra i espai. I la quarta dimensió que passa mentre deixo aquest regal textual de tots els jos que coneixes pels tots els tus que he conegut. Qui sap, tal vegada també per mi. O per celebrar que demà serà més que no pas avui. Sigui el que sigui demà i sense menystenir el que avui hi ha. L’embolcall podria ser una capsa de cartró dolçament embolicada en paper setinat expressament escollit. Un llaç de seda, ferm però subtil, que ho recull tot excepte allò realment important, que no hi cap pas dins d’aquesta capsa. Ni en cap altra, és clar.