De debò

Democràcia ferida

2009-11-10T00:31:00.000-08:00

Posats a parlar de pretors romans, penso que ens sentim tots una mica com Juli Cèsar quan va dir allò de “et tu quoque, Brute, fili mi”, mentre se li enfonsava la daga del seu estimat amic. Ens han ferit en lo material i en lo espiritual o, el que ve a ser el mateix, en els diners i en la confiança democràtica. Per bé que la decepció no afecta tot el sistema. El poder judicial i la llibertat d’expressió han estat també protagonistes aquests dies, i no s’han escatimat declaracions positives i negatives tant de l’actuació dels jutges com de les detencions i les seves imatges, amb el debat de fons d’una implícita i explícitament negada presumpció d’innocència, ...i encara no hem acabat amb el paper que ha jugat en tot plegat el Ministeri Fiscal i el Ministeri de l’Interior.

Tanmateix, són els partits polítics els que han estats posats a l’ull de d’huracà. I sabem que aquests estan sotmesos a la força del ciutadans: el vot. En aquest escenari ja han començat a sorgir diverses opcions de “càstig”, que van des de l’abstenció, al vot en blanc o al vot a partits fora de l’arc parlamentari. Aquesta última opció parteix d’una premissa un tant maniqueista que identifica partit petit amb “no corrupte”, passant per alt que, per definició, es tracta de partits amb ideologies molt minoritàries, o bé, en ocasions, focalitzades en una campanya concreta. Em costa pensar que la solució als nostres mals sigui no votar, votar en blanc o bé votar a gent que no coneixem amb l’argument de que són bons perquè són pocs. Així potser al mateix temps que castiguem als partits ens castigarem nosaltres mateixos amb un Parlament atomitzat i Governs inestables d’ideologies estrambòtiques...

Ara bé. Igual que intuïm que no hi ha una recepta màgica anticorrupció, també sabem que no tenim recanvi del sistema. Pertoca als partits polítics prendre mesures, per a la seva pròpia subsistència. Condemnes públiques de la corrupció, codis deontològics, suspensió de militància, etc, van en aquesta línia. D’altre banda, els ciutadans també comencem a entendre que no podem regalar el nostre vot refiant-nos de clixés simplistes. Segurament també nosaltres hem de prendre mesures i controlar més. A l’era d’internet i de la informació a dojo, les eines que tenim són úniques en la història. Fem-les servir, mirem qui votem, i intentem que costi més que ens colin gat per llebre.

Pujada d'impostos octubre 2009

2009-10-13T01:57:00.000-07:00

Fa dies que veiem venir uns grans núvols negres a l’horitzó: ens apujaran els impostos. Però no sabíem si seria pluja fina o calamarsa o si, a última hora, el sol s’imposaria. Ha estat calamarsa forta i ens ha deixat a tots mig distrets. No havíem dit sempre que en temps de crisi calia abaixar els impostos? És que hi ha molt atur i necessitem prestacions socials que són cares. Ja però si encarim la compra setmanal al súper encara en serem més a necessitar prestacions....Com hem arribat aquí?

Amb el dèficit acumulat amb les mesures anticrisi –salvar caixes, pagar cotxes i fer voreres-, aviat la Ministra d’Economia i Vicepresidenta Segona es va adonar que se li havia disparat el dèficit públic, 5’73% del PIB en el que va d’any, 60.000 milions d’euros. A més, la crisi minva els ingressos públics, volem continuar gastant i està descartat l’acord social. Així va sorgir la primera notícia i globus sonda d’apujar impostos, però com fer-ho?

L’IRPF és un impost progressiu, qui més té més paga, però també el que desperta una major sensació al ciutadà de que s’està rascant la butxaca per donar els seus diners a l’Estat, i les contrapartides són tant desiguals i difuses... A més, l’IRPF afecta a una nombrosa classe mitja assalariada, molts votants. Potser es podria treure la bonificació de 400 euros, no progressiva, molt criticada i que no s’ha arribat a assumir del tot com part de l’impost.

Una altra opció es apujar la fiscalitat dels productes financers. Llavors hi ha el perill de penalitzar el petit estalvi i el finançament a les empreses a través de la borsa, ja amb poc volum des de la crisi, agreujant el risc de tancament empresarial i augment de l’atur. Més despesa pública. Si es graven les grans fortunes o SICAVS, aconseguirem la seva dissolució i constitució en un país veí de la mateixa UE amb millor fiscalitat, perdent així finançament del mercat de capital.

L’IVA, en canvi, es paga sense adonar-te’n. Quan compres unes galetes o un vestit tens la sensació de pagar el preu que et costa aquell article, sense pensar massa en l’impost que també et cobren. En aquest sentit sempre s’ha valorat com un tribut que genera poc desgast polític, tot i que tothom sap que l’IVA és un impost regressiu: afecta més a qui cada mes queda a zero. A més ingressos menys percentatge és el que es dedica a consum de productes basics. L’altre efecte de l’IVA és que retreu les compres en general, o demanda interna, però ja està en caiguda lliure des del 2008, així que no li vindrà d’un punt més o menys...

La cosa és que potser aquesta vegada l’operació no serà tant neutra. Les enquestes diuen que els ciutadans sí que hem entès que ens afectarà a tots la pujada d’impostos,...i a la crisi, i no ens agrada. Ara falta saber si l’enuig traspuarà a les urnes.

Prostitució: penalitzar la compra, despenalitzar la venda

2009-09-10T01:11:00.000-07:00

Por Marie De Santis
En un mar de siglos de clichés desesperados porque 'siempre habrá prostitución', el éxito de un país sobresale como un faro solitario que ilumina el camino. En apenas cinco años, Suecia ha disminuido drásticamente la cifra de mujeres dedicadas a las prostitución. En las calles de la ciudad capital, Estocolmo, la cantidad de prostitutas ha sido reducida en dos tercios y la de clientes en un 80 por ciento. En otras grandes ciudades suecas, el comercio sexual en las calles casi ha desaparecido. Y en buena medida también ha ocurrido esto con los famosos burdeles y salas de masaje que proliferaron en el país en las últimas tres décadas del siglo 20, cuando la prostitución era legal.
Adicionalmente, es nula la cantidad de mujeres extranjeras que ahora están siendo traficadas a Suecia para comercio sexual. El gobierno sueco estima que en los últimos años sólo entre 200 y 400 mujeres y niñas han sido traficadas cada año hacia este país, cifras que no son tan significativas en comparación con las 15,000 a 17,000 mujeres traficadas anualmente hacia la vecina Finlandia. Ningún otro país y ningún otro experimento social siquiera se acercan a los prometedores resultados que están siendo observados en Suecia.
¿Cuál compleja fórmula ha utilizado Suecia para lograr esta proeza? Sorprendentemente, su estrategia no es en absoluto compleja. De hecho, los principios de ésta parecen tan simples y anclados con tal firmeza en el sentido común que de inmediato nos llevan a preguntar: "¿Por qué nadie intentó esto antes?"
La trascendental legislación sueca de 1999
En 1999, luego de años de investigación y estudios, Suecia aprobó una ley que:a) penaliza la compra de servicios sexuales y b) despenaliza la venta de dichos servicios. La novedosa lógica detrás de esta legislación se estipula claramente en la literatura del gobierno sobre la ley:
"En Suecia la prostitución es considerada como un aspecto de la violencia masculina contra mujeres, niñas y niños. Es reconocida oficialmente como una forma de explotación de mujeres, niñas y niños, y constituye un problema social significativo... la igualdad de género continuará siendo inalcanzable mientras los hombres compren, vendan y exploten a mujeres, niñas y niños prostituyéndoles".
Además de la estrategia legal de dos vías, un tercer y esencial elemento de la ley sueca sobre la prostitución provee que amplios fondos para servicios sociales integrales sean dirigidos a cualquier prostituta que desee dejar esa ocupación; también provee fondos adicionales para educar al público. Siendo así, la estrategia única de Suecia trata la prostitución como una forma de violencia contra las mujeres, en la cual se penaliza a los hombres que las explotan comprando servicios sexuales, se trata a las prostitutas, en su mayoría, como víctimas que requieren ayuda y se educa al público para contrarrestar el histórico sesgo masculino que por tanto tiempo ha embrutecido el pensamiento acerca de la prostitución. A fin de anclar sólidamente su visión en terreno legal firme, la ley sueca referida a la prostitución fue aprobada como parte de la legislación general de 1999 sobre la violencia contra las mujeres.
Un primer obstáculo en el camino
Es interesante observar que, a pesar de la extensa planificación que tuvo lugar en Suecia previo a la aprobación de la ley, durante los primeros dos años de vigencia de este novedoso proyecto casi no ocurrió nada. La policía efectuó muy pocos arrestos de clientes y la prostitución, que antes había sido legalizada en el país, continuó casi como si nada. Los pesimistas del mundo reaccionaron a la muy publicitada falla con un estridente recordatorio: "¿Ven? La prostitución siempre ha existido y siempre existirá".
Pero los suecos, muy seguros del pensamiento detrás de su plan, no prestaron atención a las críticas. Rápidamente identificaron el problema y luego lo resolvieron. El punto de falla, donde los mejores esfuerzos se habían estancado, era que las fuerzas de seguridad no estaban haciendo su trabajo. Se determinó que los agentes de policía necesitaban capacitación a profundidad y orientación en lo que el público y la legislatura del país ya comprendían perfectamente. La prostitución es una forma de violencia masculina contra las mujeres. Los explotadores/compradores deben ser castigados y las víctimas/prostitutas necesitan recibir ayuda. El gobierno sueco invirtió cuantiosos fondos, de modo que policías y fiscales, desde los más altos niveles hasta los agentes que trabajaban en las calles, recibieron una intensa capacitación y el mensaje de que el país hablaba en serio. Fue entonces que Suecia empezó a ver resultados sin precedentes.
Hoy día no sólo el pueblo sueco continúa apoyando firmemente el enfoque del país a la prostitución (el 80 por ciento de la gente lo respalda, según los sondeos de opinión), sino también policía y fiscales se encuentran ahora entre sus más fuertes apoyos. Las fuerzas de seguridad de Suecia han descubierto que la ley sobre prostitución les beneficia en el manejo de todos los crímenes sexuales, en particular porque les habilita para virtualmente erradicar el elemento del crimen organizado, que es una plaga en otros países donde la prostitución ha sido legalizada o regulada.
La falla de las estrategias de legalización y/o regulación
El experimento de Suecia es un ejemplo único y solitario, en una población de tamaño significativo, de una política sobre prostitución que sí funciona. En el 2003, el gobierno de Escocia, con miras a reformar su propio enfoque a la prostitución, le encargó a la Universidad de Londres la elaboración de un análisis integral de resultados de políticas sobre prostitución en otros países. Además de revisar el programa sueco, el equipo de investigación seleccionó a Australia, Irlanda y los Países Bajos a fin de representar varias estrategias orientadas a legalizar y/o regular la prostitución. No revisó la situación en aquellos países donde la prostitución está totalmente penalizada, como es el caso en los Estados Unidos, pues el resultado de dicho enfoque es muy conocido. El mundo ya está bien familiarizado con las fallas y la futilidad del mecanismo de arrestar prostitutas y dejarlas en libertad para luego volver a arrestarlas.
Tal como lo reveló el estudio* encargado a la Universidad de Londres, los resultados en los estados bajo revisión que habían legalizado o regulado la prostitución fueron tan desalentadores como la penalización tradicional, o tal vez aún más. En cada caso los resultados eran drásticamente negativos.
Según el estudio, la legalización y/o regulación de la prostitución condujeron a:
un drástico aumento en todas las facetas de la industria del sexo,
un marcado incremento en el involucramiento del crimen organizado en la industria del sexo,
un dramático aumento en la prostitución infantil,
una explosión en la cantidad de mujeres y niñas extranjeras traficadas hacia la región, así como
indicaciones de un incremento en la violencia contra las mujeres.
En el estado de Victoria, Australia, donde fue creado un sistema de prostíbulos legalizados y regulados, hubo tal explosión en la cantidad de éstos que la capacidad del sistema para regularlos fue de inmediato abrumada, y con igual rapidez esos establecimientos se convirtieron en un nido de crimen organizado, corrupción y crímenes relacionados. Además, las encuestas de las prostitutas que trabajan bajo sistemas de legalización y regulación revelan que ellas mismas continúan sintiéndose coaccionadas, forzadas e inseguras en este negocio.
Una encuesta de prostitutas legales bajo la política de legalización en los Países Bajos muestra que el 79 por ciento de ellas dice querer salir de la industria del sexo. Y aunque cada uno de los programas de legalización/regulación prometieron ayuda para aquéllas que deseaban abandonar la prostitución, esa ayuda jamás se concretó en ningún grado significativo. En contraste, el gobierno sueco sí cumplió con proveer amplios fondos para servicios sociales destinados a ayudar a prostitutas que querían salir de la industria. El 60 por ciento de las trabajadoras sexuales en Suecia aprovechó los bien financiados programas y tuvo éxito en abandonar el comercio sexual.
* El informe íntegro del gobierno de Escocia acerca de políticas sobre prostitución puede ser leído en www.scottish.parliament.uk
Entonces, ¿por qué nadie intentó esto antes?
Con el éxito de Suecia alumbrando el camino con tal claridad, ¿por qué otros países no están adoptando rápidamente ese plan? En realidad, algunos sí lo están haciendo. Tanto Finlandia como Noruega están a punto de seguir esos pasos. Y si Escocia escucha los consejos de su propio estudio, también irá en esa dirección. Pero la respuesta a la pregunta de por qué otros países no están apurándose a adoptar el plan de Suecia probablemente sea la misma que respondería por qué los gobiernos no han probado antes la solución sueca.
Considerar a las prostitutas como víctimas de coerción y violencia por parte de hombres requiere que un gobierno primero pase de ver la prostitución desde la óptica masculina a verla desde los ojos de las mujeres. Y los países, en su mayoría si no es que prácticamente todos, continúan viendo la prostitución y cualquier otro asunto desde una óptica predominantemente masculina.
Suecia, en contraste, ha sido líder en promover la igualdad de las mujeres durante mucho tiempo. En 1965, por ejemplo, penalizó la violación dentro del matrimonio. En los Estados Unidos, hasta en la década de 1980 había estados que aún no habían hecho ese reconocimiento fundamental del derecho de las mujeres a controlar su propio cuerpo. Suecia también destaca por tener la más elevada proporción de mujeres en todos los niveles del gobierno. En 1999, cuando aprobó la trascendental ley sobre prostitución, el Parlamento sueco estaba conformado casi en un 50 por ciento por mujeres.
La política sobre prostitución de Suecia fue originalmente diseñada y cabildeada por las organizaciones de albergues para mujeres. Luego la promovieron y lucharon por ella, en un esfuerzo bipartidario, las singularmente poderosas y numerosas parlamentarias suecas. Y el país no se ha detenido ahí. En el 2002 aprobó legislación adicional que complementaba la ley original sobre prostitución. Ese año, la Ley de Prohibición del Tráfico Humano para el Propósito de Explotación Sexual llenó algunos de los vacíos que había en la legislación previa y fortaleció aún más las facultades del gobierno para perseguir a la red que rodea y apoya la prostitución, como reclutadores, transportadores y anfitriones.
¿Por qué no copiamos aquí el éxito de Suecia?
Aunque quizás sea cierto que los Estados Unidos y otros países aún están mucho más inmersos que Suecia en la oscuridad patriarcal, no hay razón por la que no puedan impulsar ahora cambios de políticas como los que esa nación ha realizado. La belleza del asunto es que una vez que se ha abierto el terreno y la prueba del éxito ha sido establecida, tendría que ser mucho más fácil convencer a otros de ir por ese mismo camino.

Article catedràtic andalús Javier Pérez Royo

2009-09-08T02:10:00.000-07:00

El País - 05/09/2009
La última palabra
JAVIER PÉREZ ROYO

El artículo 151 CE es el núcleo esencial del concepto de autonomía de la Constitución. El ejercicio del derecho regulado en ese artículo es lo que hace que el derecho a la autonomía sea recognoscible, por utilizar la terminología del Tribunal Constitucional para identificar el núcleo esencial de los derechos fundamentales. El ejercicio del derecho regulado en el artículo 143 CE carece de esa recognoscibilidad. El derecho regulado en el artículo 151 CE únicamente es posible en un Estado políticamente descentralizado. El derecho regulado en el artículo 143 no exige inexcusablemente ese tipo de Estado, aunque puede acabar encontrado acomodo en el mismo.
A ese núcleo esencial del concepto constitucional de autonomía corresponde el que la nacionalidad o región que se constituye en comunidad autónoma por esa vía no pierde nunca el control de su ejercicio del derecho. La nacionalidad o región no puede ejercer el derecho de la forma en que a ella exclusivamente le parezca apropiado, porque tiene que negociar con el Estado su propuesta de Estatuto, pero el Estado no puede imponerle unilateralmente un Estatuto de Autonomía con el que ella no esté de acuerdo. De ahí que en el artículo 151 CE, desde la redacción inicial en el primer Anteproyecto de Constitución (BOC 5 de enero de 1978) a la definitiva del texto constitucional ratificado en referéndum el 6 de diciembre de 1978, se contemplen dos hipótesis de negociación entre la nacionalidad o región y el Estado y dos posibles referendos.
La primera hipótesis contempla un escenario de acuerdo entre la Comisión Constitucional del Congreso de los Diputados y la delegación de la Asamblea proponente, y a dicho acuerdo se anuda un referéndum de ratificación por la población de la nacionalidad o región afectada. La segunda hipótesis contempla un escenario de desacuerdo entre la Comisión Constitucional y la delegación de la Asamblea proponente, en cuyo caso se tramita el proyecto de Estatuto elaborado por la Asamblea proponente en las Cortes Generales como Ley Orgánica, pero el texto aprobado por las Cortes tiene que ser sometido a referéndum de la población de la nacionalidad o región afectada.
En el primer caso, el referéndum es de ratificación de un acuerdo. En el segundo, es de arbitraje de un desacuerdo, arbitraje que puede acabar en la ratificación o rechazo del texto unilateralmente aprobado por las Cortes Generales. En la vía del artículo 151 CE, la nacionalidad o región siempre puede decir no. No le puede imponer su voluntad al Estado, pero el Estado tampoco puede imponérsela a ella. El principio de unidad política del Estado impide que una nacionalidad o región pueda imponerle al Estado su Estatuto. Pero el derecho a la autonomía impide que el Estado pueda imponerle a una nacionalidad o región el Estatuto que no quiere. El cuerpo electoral de la nacionalidad o región afectada es la garantía última de su ejercicio al derecho a la autonomía. Es él el que tiene la última palabra.
Dicho en pocas palabras: en la vía del artículo 151 CE, las Cortes Generales, y nada más que las Cortes Generales, son el guardián de la constitucionalidad del Estatuto. Y su decisión no puede ser revisada por nadie. Simplemente puede ser confirmada o rechazada por el cuerpo electoral pertinente mediante el ejercicio de la democracia directa. El Estatuto de Autonomía del artículo 151 CE únicamente puede convertirse en norma jurídica mediante el acuerdo del Parlamento autónomo y el Parlamento del Estado, confirmado en referéndum o mediante la decisión unilateral del Parlamento del Estado, siempre que dicha decisión no sea rechazada, es decir, sea aceptada por el cuerpo electoral de la nacionalidad o región afectada. Ningún otro órgano del Estado puede participar en el proceso de aprobación de un Estatuto del artículo 151 CE. Ni tampoco puede revisar la decisión alcanzada a través del procedimiento previsto en dicho artículo. La última palabra no puede no tenerla el cuerpo electoral de la nacionalidad o región afectada.
El Tribunal Constitucional no puede ser, en consecuencia, juez de la constitucionalidad de un Estatuto de Autonomía del artículo 151 CE. Y no puede serlo porque no puede sustituir a las Cortes Generales en su función de garantía del principio de unidad política del Estado frente al ejercicio del derecho a la autonomía y porque no puede quitarle la última palabra al cuerpo electoral. El pacto entre los dos Parlamentos ratificado en referéndum no puede ser residenciado ante el Tribunal Constitucional, porque es completamente incompatible con la definición del núcleo esencial del derecho a la autonomía que contiene la Constitución.

finançament autonòmic anticrisi

2009-07-11T07:38:00.000-07:00

Europa a la sopa

2009-06-04T07:06:00.000-07:00

Vinga Europa i més Europa...no n’hi haurà per tant! Amb aquest pensament vaig al súper, que no tinc res per sopar. Penso en el recurs d’incompliment que ha presentat la Comissió de la UE contra la Llei catalana d’equipaments comercials, pendent de Sentència al Tribunal de Justícia de la UE. I a mi què, jo entro al súper.

Fa dies que no compro vedella, però sembla que és millor comprar-la al mercat, tot i que em refio de l’eficàcia de la xarxa d’alerta de pinsos de la UE, escarment de les “vaques boges”. Finalment m’aturo a la prestatgeria dels ous, etiquetats d’acord amb els Reglaments 1028/2006 del Consell i 1137/2007 de la Comissió, sobre normes de comercialització d’ous, on es regula fins amb quina tinta s’ha de marcar la closca dels ous. Van a la cistella. També em quedo fruita, tractada o importada d’acord amb els estàndards aprovats per l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària. Compro maduixes, que és el temps, i meló francès, que no en tenen sempre.

La caixera que em cobra vol plegar que ha d’anar a buscar el nen. Jo ja em faig la novel·la, i penso que li deuen haver donat la reducció de jornada compactada, seguint la Sentència del Tribunal Constitucional del 2007 de la treballadora d’Alcampo, on es van aplicar les Directives i la jurisprudència del Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees sobre discriminació indirecta.

Corro a casa, que ja és tardíssim, i em trobo que ja han fet el sopar sense les meves provisions. Sopa d’estrelletes –em diuen rient- que diumenge hem d’anar a votar!!!! I jo penso....com s’ho fa la gent per dir que Europa no els afecta?

El Barça i el finançament

2009-05-30T10:12:00.000-07:00

Hi ha alguna cosa de lliçó i de conte de fades en l'èxit de Guardiola i els jugadors del Barça. Guardiola, un home de casa, que va marxar en plena popularitat local a l'estranger, que va tornar enmig de moltes crítiques, i que ha demostrat en escreix el seu saber fer, i segurament també que porta a la sang els colors del club. Els jugadors són magnífics, i l'entrenador els hi ha sabut treure el millor, segurament per què no ha oblidat que s'assemblen molt a la resta de mortals, tot i que en el terreny de joc no ho sembli.

Tanmateix, ja ens va passant l'eufòria de la victòria, i ara quedarà l'efecte de la gran publicitat que comporta el triomf....i ja se sap que tot impacte mediàtic és també econòmic.

"Al loro", una de les frases del partit que comentava La Vanguardia era la brometa del President Zapatero al de la Generalitat, dient que ara l'Estat podria retallar una mica el finançament autonòmic a Catalunya, suposo que aprofitant l'alegria dels catalans i descontant ja aquests possibles efectes econòmics del triplet. Tot plegat, vol dir que el representant de l'Estat, tot i que sigui simpatitzant del Barça, no ha entès res.

No ha entès que el Barça ens il.lusiona, però no ens distreu dels nostres problemes i obligacions. No ha entès que tenia al davant el paradigma català de "la feina ben feta", que ens serveix de model i ens encoratja. No ha entès la persistència del joc, que fem servir també a la taula de negociació. I no s'han fixat que el nostre entrenador, precisament, porta nom de finançament.

Els anunciats ajuts estatals per cotxes són inconstitucionals

2009-05-19T04:14:00.000-07:00

Durant el debat de l’estat de la Nació el President de l’Estat va anunciar ajuts de 500 euros als particulars per la compra de vehicles automòbils, sempre i quan la Comunitat Autònoma corresponent també fes una aportació equivalent.

Aquesta pràctica, perversa per l’autonomia de despesa de les Comunitats Autònomes, ja va ser declarada inconstitucional a la Sentència del Tribunal Constitucional 128/1999, establint que “les Comunitats Autònomes no estan obligades a aportar un finançament complementari”, i que “l’opció autonòmica de cofinançar o no el programa estatal no altera el seu dret a la necessària percepció dels fons estatals que li corresponguin per cada línia d’ajut o modalitat tècnica que l’Estat financi”.

És a dir, el Tribunal Constitucional va dir que, si vol i reuneix els requisits competencials per fer-ho, l’Estat pot destinar part dels seus pressupostos al foment, i pot convidar a les Comunitats Autònomes a sumar-s’hi, però no pot deixar de donar la seva part de l’ajut si les Comunitats Autònomes no volen contribuir.

Això és així, per què els ajuts cofinançats i condicionats comporten una limitació de la potestat de les Comunitats Autònomes per establir polítiques pròpies i per decidir el destí dels recursos autonòmics. Són una limitació a l’autonomia. Aquest és el problema de fons.

Pretenent cert paral·lelisme amb el cofinançament de línies de subvenció de la Unió Europea, tant diferents en origen i finalitat, l’Estat ha buscat d’altres maneres de sortir-se amb la seva, i actualment trobem el cofinançament per via de conveni, sota el l’engany de l’acceptació “voluntària” de l’acord, però que igualment condiciona a unes Comunitats Autònomes, que sempre busquen la inversió de recursos públics en el seu territori.

La Generalitat ja va intentar una vegada signar i recórrer. Tanmateix, a l’ATC 192/2001 el Tribunal Constitucional va inadmetre en virtut de la “doctrina dels actes propis” la interposició d’un conflicte positiu de competències contra un conveni de cofinançament vinculant, la qual cosa va deixar sense via de defensa jurisdiccional la doctrina establerta a la STC 128/1999.

Així, si una Comunitat Autònoma vol impugnar els ajuts per comprar cotxe, primer ha de renunciar a signar el conveni, els ciutadans es quedaran sense el 500 euros, que sí que tindran els de les altres, s’impugnarà el conveni no signat, i després de 10 anys –és aquest el temps que es tarda en obtenir sentència- el Tribunal Constitucional, si tot va bé, donarà la raó a la Comunitat Autònoma, dient que pot quedar satisfet amb la declaració de competència.

En aquests últims dies estem vivint un darrer episodi d’aquesta novel·la, i és que la gent del carrer ha vist i ha entès la perversió d’aquest fenomen: el finançament sense pactar i l’Estat dictant on han d’anar els recursos. Això es tota una lliçó de cultura autonòmica. Potser ja ens queda poc per què en els programes polítics s’incloguin, a més de promeses d’ajuts, qui els finançarà i com, i si és l’Estat o les Comunitats Autònomes les que han de donar ajuts i quins, a l’estil de la campanya electoral canadenca.

A aquestes alçades ja hem après tots que els recursos són escassos i que les promeses també es paguen.

Internet t'ensenya a governar

2009-04-13T08:25:00.000-07:00

Qui domina la xarxa domina el mon. I es podri afegir: el que vol el mon està a la xarxa. El més colpidor que m'ha passat recentment ha estat descobrir l'entrellat del joc d'internet al qual juga el meu fill de 12 anys. El joc es diu "Ikariam" i consisteix bàsicament en crear ciutats i cuidar de la seva economia i dels seus ciutadans. Les ciutats s'instal.len sobre illes amb determinats recursos naturals, -illes gregues inventades-.

En resum, al jugador li correspon gestionar els recursos naturals, contruir i ocupar-se dels serveis públics i del benestar i seguretat de la població. Per exemple, quan crees una ciutat tens un edifici d'Ajuntament construït, i et convé crear en primer lloc una acadèmia d'investigació, un cuartel pels soldats per defensar-te i un port comercial (diu el meu fill). Sense investigar no et pots construïr cap altre edifici, tot i que els investigadors costen diners. La investigació et dona el know how de com has de contruir, fer colònies a les altres illes, tenir més serveis i més benestar a la societat. Explotes els recursos naturals de la teva illa, com ara el bosc, la mina de vidre, la cantera, les vinyes, el sofre, etc Has de buscar l'equilibri entre dedicar gent a l'explotació dels recursos, i deixar gent per fer de burgesos que comercien i produeixen riquesa. Si dediques massa població a l'explotació de recursos i hi ha pocs burgesos, et disminueix el nivells de diners, i t'has d'acabar endeutatnt. També cal anar en compte amb el el volum de l'exèrcit -consumeix la seva manutenció-, però que necessites per què no t'ataquin.

La felicitat de la població depèn de diversos factors com són la percepció de la importància de la seva ciutat o el ràpid avenç de la investigació, entre d'altres. El fet de tenir un museu ja aixeca el nivell de felicitat, i encara més si s'hi fan intercanvis culturals. Amb la taverna passa el mateix, i si a la taverna hi ha vi, la gent encara està més contenta. Però el que és essencialment determinant per a la felicitat de la població és el bon govern. Si en una colònia no hi ha residència del governant, hi ha corrupció i malestar. Això és el que més baixa el nivell de felicitat. Quan el contador de felicitat està per sota de zero, la gent comença a marxar cap a d'altres indrets.

M'agradaria que els nostres governants juguessin bé a aquest joc.

Crisi: cuinar acords per sortir-ne

2009-03-27T12:03:00.000-07:00

No vull parlar de qui té la culpa de la crisi, encara que, vagi per endavant, crec que no la tenen els polítics, que no són pitonisses. En tot cas participen de la imprevisió, defecte molt extès en la raça humana en temps d'abundància. Potser alguna culpa tenen els bancs que van deixar diners i van fer grans negocis i els promotors que van perdre el mon de vista. Però també sé que en temps de vaques grasses tots hi guanyem: immobiliaries, transportistes, publicistes, fusters, asseguradores, etc, etc... grans i petits propietaris, grans i petites empreses i assalariats. Vam tensar massa la corda i ara s'ha trencat.

El crac del 2008 ens ha esclatat a la cara. Alguns problemes que no sabíem o no volíem veure o simplement no vam abordar, ara són incontestables: el descontrol del sistema financer americà, una bombolla immobiliaria descomunal al nostre país i les interconnexions fortíssimes d'un mon globalitzat. La dimensió de la patacada afecta a tota la economia, i això vol dir a tothom. S'ha destruït tota la riquesa amb la qual havíem prosperat, i amb la qual comptàvem.

En aquest punt, els ingredients per sortir de la crisi són variats i de diversa textura. Alguns, com el major control del sistema bancari a USA, o certa disminució d'impostos a les empreses, semblen inevitables, tot i que no el quan ni el com. Però la veritat és que tots els sectors o grups d'interessos creuen saber com arreglar la crisi, amb solucions que poden semblar justes i convenients a uns i implicar perjudicis a d'altres, que tenen les seves pròpies propostes. Com que a més, els diners públics apareixen com els salvadors, els diferents nivells de govern també es mostren gelosos tant dels diners com de la decisió sobre les actuacions que cal emprendre.

En aquest context sorgeixen les manifestacions i els desacords. En el meu entendre, només amb acords, on tothom accepti limitacions, aconseguiriem sortir de la crisi. Citaré tre exemples:

-Acord social, entre empresaris i treballadors per modificar el mercat laboral que, segons tots els economistes del planeta, perjudica més que ajuda als treballadors al nostre pais.

- Acord en finançament públic entre les administracions. Aqui tenim el cas sagnant de Catalunya. L'Acord ha d'existir, encara que només sigui el pagament d'una quantitat anual i no sistema. De fet ara ja nosaltres també podríem començar a parlar de deute històric.

-Acord en l'ensenyament. Ens hi jugem molt. És el nostre futur, i hem de mirar més als paisos del nostre entorn i copiar als que tenen bon resultat a l'informe PISA.

Tenim propostes, en fan els economistes, els polítics i els grups que es manifesten. Només les hem de cuinar entre tots, escoltant-nos i rectificant el guisat quan ens quedi massa salat. Serem capaços??

Plorar l'11 M

2009-03-12T01:43:00.000-07:00

Aquí les institucions no han estat a l'alçada de les circumstàncies. La societat i els seus representats han de tenir, tenen, com a màxim exponent de vida en comú, el respecte dels uns als altres. Això vol dir que ens ha d'unir, sobre tot, el respecte a la vida. La nostra societat, la nostra manera de viure junts, passa per aquest punt. Passi el que passi, no ens volem destruir mutuament, no ens aniquilarem entre nosaltres.

Els ciutadans compartim amb els nostres representants aquesta base de convivència, i ens pertorba sobremanera el trencament d'aquesta premisa. Quasi podriem dir que aquesta és la única base de lo públic: el rebuig a la violència desfermada i indiscriminada justificada per un ideari no compartit. En depèn la supervivència de la societat. I en temps de crisi, més que mai.

Tanmateix, per sort o per desgràcia, la societat és madura i respon. S'organitza al marge de les institucions, i no oblida. Una lliçó per tots.

Anècdota catalana de les eleccions gallegues

2009-03-04T03:46:00.000-08:00

Sabeu allò de "quién la sigue la consigue"? El cas és que fa un mes li vam posar una tarjeta nova a un mòbil que ja teníem per què el fes servir el nostre fill de 12 anys. El número de la tarjeta era "reutilitzat", i el nen va començar a rebre uns missatges molt peculiars. - Mama, qui és un tal Feijoo?. També rebia trucades de 91.. que no aconseguia contestar per la seva poca traça tècnica, i molts, molts missatges engrescadors: "mañana 20 h mitín con Rajoy y Presidente Feijoo, confirma si vienes en bus" o "pegada de carteles esta noche a las 24 h en Ourense" o "ya un último esfuerzo, lo conseguiremos", etc. A cada missatge una enriolada. Fins i tot el nen va intentar contestar en plan "escandalitzar" dient que havia anat a Catalunya i ara era d'Esquerra republicana, però les bústies dels seus interlocutors estàven plenes i no ho va aconsseguir, així que els missatges no es van aturar en tota la campanya. Finalment, el diumenge a la nit, en veure en Feijoo per la tele, anunciant els resultats, el nen va cridar: HEM GUANYAT!!!!! Tota la familia el vam mirar perplexes durant dos segons, i després vam esclafir el riure sense aturador.

L'anècdota no és tan tonta: els del PP havien estat els únics que s'havien adreçat directament a ell i l'havien implicat, encara que només fos per un atzar tècnic, havia estat així. Les eleccions basques i els altres candidats de les gallegues eren pel nen informació en un telenotícies, sense connexió amb ell, mentre que els del PP el tractàven com un dels seus, i el convidàven a anar amb els seus líders. Tot i els prejudicis, van aconseguir la simpatia del nen. Segurament aquesta anècdota tècnica és la punta de l'iceberg de la mobilitzacióque hi ha hagut a Galícia. També recorda la forma d'actuar d'Obama. El resultat: un èxit electoral.

Europa és un mirall

2009-01-15T00:48:00.000-08:00

Les notícies d'aquests darrers dies ens apropen a les imminents eleccions al Parlament Europeu. Eleccions que solen tenir una baixa participació electoral. No ens acabem de creure que això d'Europa ens afecti, i es questiona que els problemes de Catalunya com a tal puguin interessar, o fins i tot "tenir espai" a l'agenda europea. I és que, és veritat, la Unió Europea és una unió d'Estats, i la veu i el vot són només estatals. Tanmateix, també sabem que la participació de les entitas subestatals en les decisions de la Unió és perfectament possible, i només depèn de la voluntat de cada Govern central. A Bèlgica, o fins i tot els länders a Alemanya, han assolit un nivell de participació i de representació que ja voldrien les Comunitats Autònomes aquí. Però hi ha esperança. Sembla que alguna cosa es mou a les institucions de la Unió, més enllà del Comitè de Regions, massa heterogeni per ser eficaç. De fet, des de Maastricht, la Unió ha assumit el principi de subsidiarietat o bondat de la presa de decisions en el nivell més pròxim al ciutadà, de manera que les mesures a nivell comunitari només es donaran quan sigui adequat i necessari . La Unió vincula la subsidiarietat a la complicitat ciutadana en la construcció de la Unió, i el reforçament per tant de la seva legitimitat democràtica. Però, ai làs!, fins ara l'aplicació d'aquest principi de "proximitat al ciutadà" dins cada Estat ha avançat desigualment, i ha quedat sota el vel de la neutralitat europea al repartiment de poder polític i competencial intern dels Estats. Potser que no sempre sigui així.

La Unió sap que té un dèficit de legitimitat democràtica, i els ens subestatals estan més pròxims als ciutadans....Així, el Tractat de Lisboa, d'atzarosa ratificació, inclou un Protocol sobre l'aplicació dels principis de subsidiarietat i proporcionalitat que preveu que les consultes de la Comissió, abans de proposar un acte legislatiu, hauran de tenir en compte la dimensió regional i local. Els projectes d'actes legislatius hauràn d'incloure una "fitxa" sobre el compliment d'aquests principis i les càrreges financeres que pugui comportar als Governs estatals, però també sobre ens regionals i locals. També es preveu com a causa d'impugnació l'infracció del principi de subsidiarietat, tot i que l'acció l'ha d'emprendre l'Estat. És a dir, afavoreix, o pot arribar a afavorir a les Comunitats Autònomes. Semblaria que la Unió, també per eficiència, s'aprovi o no el nou Tractat, es comença a plantejar implicar més als ens subestatals. Cal tenir en compte que són molt freqüentment aquests ens, i no pas els Estats, els qui executen la política de la Unió.

A més, ara hi ha un altre factor: la dimensió dels nous Estats de la Unió és moltes vegades més petita que la de länders i Comunitats Autònomes, tan amb PIB com en nombre d'habitants. Catalunya n'és un exemple. Sembla que la Unió s'hauria adonat d'aquest fet i de la tensió político-democràtica que això pot comportar. També podria semblar que nosaltres, els ens subestatals corresponents, estaríem valorant si ens convé convertir-nos en Estat, i tenir veu pròpia en un club d'Estats, o bé deixar continuar la sangria de competències i poder de decisió.

És a dir, Europa ens importa, encara que només sigui per posar-nos un mirall que ens faci preguntar-nos qui som.

Què es posa la ministra

2009-01-10T08:04:00.000-08:00

L'esclat mediàtic que ha tingut la vestimenta de la Sra. Chacón el dia de la Pasqua Militar és tonteria i no ho és. Podem fer veure tots plegats, i la Sra. Aguirre la primera, que els ciutadans d'aquest Estat som tots gent molt profunda, que ens importa poc la imatge dels personatges públics, i que valorem sobre tot el que diuen i sobre tot, el que fan. Però tots sabem la veritat: val més una imatge que mil paraules. I el que portis a sobre, el vestit, el pentinat i el somriure, són els elements que marquen aquesta imatge al primer cop d'ull, on es queda la foto, el que valora el gran públic. El que marca la popularitat. I la ministra ho sap, i manega la seva imatge amb destresa. Abans de la primera victòria del Sr. Zapatero, la ara ministra sortia als debats de la tele amb una jaqueta de napa vermella. Se la va posar moltes vegades, segur que ho recordeu. Es tractava de que es fixessin en ella. I li va anar molt bé. No cal ni esmentar la repassada a les tropes lluint embaràs. I ara toca vestir el més seriós i masculí possible al cap d'un ministeri d'homes i d'armes. Es vol mostrar a una dona dura i moderna i seriosa, no a una guapa engalanada amb faldilletes de seda. Res a dir, sempre l'encerta. A mi, personalment, em fa una mica de pena que per mostrar-nos serioses i competents ens haguem de vestir tant d'homes. Els homes no es vesteixen mai de dones. Per què serà?

Finançament: Catalunya vol transparència i justícia

2008-12-25T08:00:00.000-08:00

En el debat i les informacions que es donen en relació al finançament autonòmic de vegades es presenten les intencions dels catalans com quelcom inconfessable, o com a mínim, poc solidari, poc noble. No és així. Els principis de finançament continguts a l'Estatut s'entenen fàcilment i són màximes amb les quals és difícil mostrar-hi desacord.

Per exemple, la primera premisa "novedosa" que inclou l'Estaut és la "transparència en les relacions fiscals i financeres entre les administracions públiques". Aquest principi denuncia i intenta posar fi al secretisme que fins ara ha emprat l'Estat en aquesta matèria. De debò. Penseu en com s'han negat fins ara a publicar les balances fiscals entre les Comunitats Auònomes. I és que cap Comunitat Autònoma coneix els comptes que fa l'Estat amb la seva veïna. L'Estat no els publica, i si una Comunitat Auònoma vol saber com està en relació amb les altres, ha d'analitzar les 16 Lleis de Pressupostos de les altres Comunitats Autònomes, desllindar-ne els conceptes i fer l'estudi en comparació amb la seva pròpia situació. No és senzill, i Catalunya ho sap molt bé, perquè ho ha fet. Porta anys fent-ho. És cert que hi ha unes fórmules. Però es bassen en un càlcul de "suficiència" que l'Estat pacta amb cada Comunitat Auònoma. Una quantitat que pren com a base la que s'ha anat actualitzant de l'any 1980, quan es van traspassar els serveis de l'Estat a les Comunitats Autònomes. Contra el que de vegades sembla, l'Estat és el que juga a no donar informació, i Catalunya demana transparència.

Un altre mite és el que consisteix en invocar la solidaritat, amb una idea més o menys intuitiva del que això pugui ser. En aquest punt l'Estatut també parla de solidaritat, però també afegeix entre els seus principis el d'ordinalitat, és a dir, que l'aplicació dels mecanismes d'anivellament no alteri la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per capita entre les Comunitats Autònomes abans de l'anivellament. És a dir, que no pot ser, com passa ara, que Catalunya passi a tenir condició de més necessitada que aquelles Comunitats que han rebut la solidaritat catalana. Amb paralules del catedràtic Solé Vilanova, l'Estatut ve a dir que una comunitat que rep fons solidaris no hauria de sobrepassar en ingressos a una donant. L'Estatut ho diu per Catalunya, però és aplicable a les 17. I això no és extravangant ni egoïsta, és eficient, però sobre tot, jo diria que respon a la noció que tots tenim del que és "just".

La màgia del referèndum

2008-12-08T11:23:00.000-08:00

Segurament a qui no estigui en terres catalanes aquests dies li costarà més entendre el títol d'aquest escrit. I és que ara mateix a Catalunya hi ha una pregunta que es respira a l'aire: què farem els catalans si el Tribunal Constitucional ens "tomba" l'Estatut? Si declara inconstitucional el deure de conèixer el català o els límits del sistema de finançament? Haurem de tornar a votar aquest Estatut retallat!!!, i votarem que "no" molt enfadats! Referèndum! clamem. O eleccions anticipades, es diu també. La paraula referèndum ens invoca una rebelió una mica contra tot, i imaginem o millor, no imaginem, que faran els polítics si els hi diem que "no" de l'Estatut, dos anys després d'estar vigent i ja derogat el del 79. I és que, efectivament jurídicament no és tan senzill: per fer un referèndum primer hauriem de saber de quin tipus de referèndum estem parlant. Si és un de reforma de l'Estatut (si el TC canvia el text), o si és un consultiu de tipus general, amb possibilitats de preguntes diferents que l'estricte concernent a l'Estatut. I en tot cas l'Estat l'ha d'autoritzar.....això més haviat ens anima per què ja ens imaginem les manifestacions....I l'escenari del dia després d'aquest referèndum encara em resulta més difícil d'endevinar.

Després de tot, potser els membres del TC s'adonen del que significa tot plegat, i la Sentència surt interpretativa, i estarem igualment ben "rebaixadets", però ja no jugarem a fer referèndum de màgia, que mai se sap si és blanca o negra. Sigui com fora, amb màgia o sense, la decepció profonda que ha provocat aquest procés no crec que desaparegui fàcilment.

La taca d'oli de la indignació

2008-09-25T00:24:00.000-07:00

De fet, ja fa molts anys que ens indignem. Potser la novetat ara és que la indignació ha passat dels despatxos de l'Administració a la població. I és que l'Estat s'ha quedat sempre la recaptació de l'IRPF per finalitats socials, i el Govern de la Generalitat ha anat demanant la gestió d'aquestes partides des de fa més 20 anys!!!! Concretament, quan va impugnar els pressupostos de l'Estat dels anys 88 i 89 ja ho va impugnar. Va ser precisament en la emblemàtica Sentència 13/1992, fruit d'aquests recursos, que el TC va admetre que l’Estat podia gestionar centralitzadament la concessió de les subvencions quan es destinessin a entitats d’àmbit estatal i l’objecte dels programes o activitats assistencials subvencionades, per les seves dimensions, s’haguessin de realitzar en l’àmbit estatal, o quan resultés necessari per poder garantir la seva efectivitat.

La veritat és que l'Estat ha continuat gestionant tot aquest "pastís" sense deixar marge a les Comunitats Autònomes per poder fer polítiques socials en el seu territori amb aquests diners. A Catalunya la situació és encara més punyent pel dèficit fiscal que arrosegem.

Amb tot això, el Govern de la Generalitat no ha parat de demanar-ho, sigui quin sigui el seu color. Així, l’any 1990 la Generalitat va plantejar un conflicte de competència amb l’Estat per aquest mateix motiu, però l’any 1991 va assolir un pacte amb l’Estat i va desistir de la reivindicació plantejada. El 30 de març de 2004 el Govern de la Generalitat va formular altre cop un requeriment d’incompetència al Govern de l’Estat contra l’Ordre TAS/271/2004, que regulava aquests ajuts, i el Govern de l’Estat, per acord del Consell de Ministres de 4 de juny de 2004, va acceptar-lo pro futuro en els termes de la doctrina establerta pel TC. Es a dir, va reconèixer la competència autonòmica i es va comprometre a que aquests diners fossin gestionats per les Comunitats Autònomes, que podrien també concretar-ne el destí.

Malgrat tot, L’Ordre TAS/892/2006, de 23 de març va reproduir novament la mateixa vulneració competencial i el Govern de la Generalitat va formular el requeriment previ i el posterior conflicte positiu de competència davant el TC que es troba avui encara pendent de Sentència. Enguany el Govern de la Generalitat, una vegada més, també ha presentat el requeriment previ d'incompetència, i ha obtingut el compromís que ara ja es veu que no serà acomplert.

Sigui com sigui, el tema ha estat i esta en aquests moments pendent de sentència pel Tribunal Constitucional, com tants d'altres que indignen als funcionaris de taulell des de fa 25 anys. Casos que dormen al TC i que, de tant en tant algun periodista, o algun diputat treballador desempolsina....i la indignació arriba al carrer, i és una gota més....

Mirem als nens

2008-09-09T06:42:00.000-07:00

Acaba de sortir a La Vanguardia la presentació d'un estudi de l'obra social de la Caixa en el qual s'han detectat 1,7 milions de nens a Espanya en situació de pobresa i sense ajuts socials. L'estudi també diu que la pobresa no es concentra en determinats col.lectius, sinó que es canviant en funció de determinades dinàmiques de marginació, com la precarietat laboral. També es diu que quan només un dels pares treballa, o en les families monoparentals, el problema s'agreuja. I tots sabem que això és així, ens ho diu l'estudi, però quan ho llegim pensem que ja ho sabiem. Que tenir fills es considera, i és, un luxe en la nostre societat, i com a tal és tractat pels poders públics, pel sistema tributari, pels serveis públics (debem ser l'únic pais de la Unió europea on no hi ha tiquets de transport familiars i els nens paguen com adults), etc. Em sembla que hi ha algunes mesures per les families numeroses, és a dir, no ben bé pels nens, sinó per les "families". Igualment, parlem de conciliació de la vida familiar i laboral quan parlem de reduccions de jornada que massa sovint perjudiquen la carrera professional de les mares. Però no s'avança en les guarderies laborals implantades a la resta d'Europa. Tampoc no tenim llocs on deixar els nostres fills per exemple aquests dies que encara no ha començat el cole. Sembla que es pretén arreglar els problemes dels nens intentant arreglar els dels adults.

Jo proposo provar de mirar els nens directament. Fer que no sigui car tenir nens, que la societat i els poders públics prenguin conciència de que els nens no guanyen diners, i que són el futur de tots, no només el dels seus pares, i que, com en els antics matriarcats, ens ocupem tots d'ells. Potser així aconseguim que els nens visquin millor, que els seus pares i mares rendeixin més a la feina i no tinguin tanta precarietat laboral, i que amb un bon i sol sou els puguin tirar endavant.

On és Eivissa?

2008-08-28T03:14:00.000-07:00

Des de Barcelona Eivissa és lluny: especialment si hi vas amb vaixell. El periodista mallorquí de la Vanguardia Felip Palou fa temps que no va a Eivissa. Si hi anès sabria que no han "passat a la història" els viatges de vuit hores en vaixells destartalats, per exemple el "Las Palmas de Gran Canària", únic vaixell de Trasmediterranea destinat aquest mes d'agost al trajecte Barcelona-Eivissa per portar cotxes i persones en unes condicions que fan enyorar als dels anys seixanta "Ciudad de Salamanca" o "Ciudad de Valencia", citats pel mallorquí. Sembla que les navieres s'hagin rendit a pensar que només van a Eivissa els quatre descerebrats de les discos, que no els importa dormir de nit al terra emmoquetat -el vaixell té poquíssims camarots-, i estalviar per poguer gastar més en pastilles i acohol. Tanmateix,.....quan el vaixell té més llits -algun any ha passat- tots s'ocupen. Al final el que passa és que no és còmode anar a Eivissa des de Barcelona. No ho va ser per en Jaume I i no ho és pels catalans del segle XXI. Tot i que la Illa continua essent la joia verda que han estimat i cobdiciat tots els pobles que l'han conegut, fenicis, sarraïns i catalans. Ara ja amb Dalt Vila reconegut Patrimoni de la Humanitat, la Illa continua plena de pins i l'arquitectura és d'una tradició i bellesa que pocs s'atreveixen a no seguir, no per res ha estat, a través de Le Corbusier, l'inspiració de tota l'arquitectura moderna. Aquest pins, i les savines, arriben fins a les platges blanques - Les Salines, Cala d'Hort, Cala Bassa, Cala Salada-, donant ombra al banyista, que acaba de disfrutar, amb unes simples ulleres d'esnorquel, de les praderies de posidònia i la fauna marina que porten, i que es trasllada a la taula: sírvies, roges, galls, anfós, raons (només al setembre)...I el flaó i la graixonera de postres ...i sempre, i per tot arreu, els eivissencs, la gent que viu i cuida la illa, amb la seva particular manera de convidar sense imposar. Les seves festes pageses, la nit del Teatre Pereira i de Les Dalies...I les Festes de la Terra, el dia de Sant Ciriac, on els eivissencs celebren amb concerts i festa grossa l'entrada de les tropes de Jaume I, la seva conquesta de la Illa, l'arribada dels catalans. I tot el que no es pot escriure en unes ratlles, com el mar des del veler, les Salines, els illots... i les postes de sol...Sap greu que la imatge d'aquest lloc tan especial quedi reduït a les discos i els seus ususaris.