el moviment ho és tot

MOURE'S O CAURE

2011-05-31T13:07:00.007+01:00

El roi est mort, vive el roi!, aquesta proclama realitzada quan els sepulcres dels reis francesos eren enterrats a la Basílica de Sant Denis venia a refermar la immortalitat de la monarquia francesa (el rei de França mai és mort perquè immediatament té successor).Aquesta immortalitat com tot a la vida no és realment eterna però que ho pot arribar a ser si com en aquest cas, té el relleu assegurat que tanqui els dubtes sobre el seu futur. Com a socialistes catalans avui som per damunt de nosaltres mateixos els representants en un temps i en un espai determinats de quelcom que ens ultrapassa, el socialisme. I ja només per aquest motiu hem d’assegurar hem de ser capaços de donar-hi continuïtat.Hem perdut el govern però ara també ens hi juguem ser l’alternativa.

Un socialisme en hores baixes arreu que té el perill de ser minimitzat territorialment a les ciutats i als pobles per una dreta d’ampli espectre (CiU i PP) i generacionalment pels ex-comunistes que intenten moderar-se i ocupar el nostre espai. Si a més a casa nostra afegim la qüestió nacional que modifica l’eix esquerra-dreta tenim un garbuix contextual on el nostre partit ha quedat atrapat, en el seu intent de ser la força majoritària o inclús hegemònica per construir des de l’esquerra el futur de Catalunya, cosa que no deixa de ser greu si tenim en compte els motius fundacionals d’aquest partit.El nostre catalanisme ha de ser ampli no ha de defugir el debat nacional ni demonitzar l’opció sobiranista, cal ser positius defensar la nostra via federal aquí, i defensar el mateix dintre del socialisme espanyol per tal de sumar aliances.

Sota la meva modesta opinió, per poder aconseguir aquest relleu cal un nou consens sobre el paper (fons i formes) que com a partit que hem de dur a terme en els propers anys. Els consensos reals només es poden construir des del debat obert i democràtic, sense aquest apriorisme, és pot arribar a un “fals consens” sense base real i on sí es corre el risc de que aquest sigui percebut per la població com un debat d’interessos i no de principis. Semblaria lògic, que després de l’enorme pèrdua de confiança de la ciutadania, és llancés un missatge d’acceptació dels errors com crec que s’ha produït però també al mateix temps de resposta davant aquests errors i d’inici d’una nova etapa, de que hi ha un relleu encara que sigui per poder liderar transitòriament aquest complex procés.

Respecte al debat de fons faré un símil del món de l’arquitectura funcionalista on es creu que la forma segueix a la funció ha de seguir a la forma (Form follow function). És a dir, si la funció és ser un moviment majoritari amb l’aspiració de transformar Catalunya des del socialisme democràtic, hem de definir una forma de partit que sigui eficient amb aquesta funció. Tenint en compte el que és avui dia la societat catalana i quines són les seves aspiracions de progrés com societat. Això passa per tenir algunes variables com:

-UNITAT DIVERSA: Unitat no vol dir uniformitat, aquesta última és la que acaba generant desunió i pèrdua de suports, mentre que la unitat dels diversos a l’entorn d’un projecte comú de progrés per a Catalunya és la que dóna la força de la coralitat progressista contrastant amb el model monolític de la dreta. L’important sempre ha de ser avançar cap al destí comú i per això cal més ideologia forjada de debat. De vegades tenim molta cura dels aspectes formals però ens oblidem del fons, som capaços de generar bons “venedors” però d’un "producte polític” massa poc elaborat socialment.

-INDEPENDÈNCIA:Si convenim defugir les plataformes exclusivament electorals, també hem de fer el mateix amb la institucionalització del propi partit perquè minva el seu potencial i el subjuga a l’estricta acció de govern. El partit ha de créixer en la societat obrir-se a ella i no en les institucions. L’única via per aconseguir-ho es mantenir uns representants orgànics que mantinguin un partit fort i independent en tot moment que tingui com a subjecte polític Catalunya sens perjudici de les relacions federals amb Espanya i fraternals amb Europa i la resta del món.

-REPRESENTATIVITAT: La militància és qui detemina la nostra presència a la societat catalana, una militància que cal motivar amb noves formes de participació i de pressa de decisions horitzontals (tenim milers de militants però pocs activistes) i eixamplar territorialment i generacionalment amb noves plataformes obertes de vinculació amb un projecte socialista que ha de ser ampli i divers. Sense un substrat cultural i territorial a la societat catalana difícilment podrà arrelar amb força el nostre projecte.

-TRANSVERSALITAT: L’organització territorial serveixen per dur a terme la nostra unitat bàsica, els debats i els projectes locals però el tot de vegades no és la suma de les parts. Cal profunditzar tant en un organització sectorial tranversal independent de la territorialitat que sigui realment eficient per elaborar discursos a nivell nacional que impliquin també als actors socials a nivell de de cada àmbit com es fa nivell local. Cal tenir capacitat per introduir elements de debats a l’esfera pública catalana i per això cal aprofitar al màxim tot el nostre potencial i alleugerir la feixuga agenda orgància .

És hora d’obrir el debat, un debat que ha de ser lleial amb la història i el projecte, un debat sense dirigismes però amb direcció, de fons i de formes però un debat on ha de prevaldre l’avenç comú cap al futur a les victòries parcials. Tenim tot un futur a guanyar cal que ens movem per conquerir-ho.

Hic Rhodus, hic salta!

2011-05-29T12:52:00.004+01:00

Atendiendo al mainstream de los últimos días parece que la izquierda o aquello anteriormente denominado como izquierda empieza a salir en masa del letargo que la ha llevado a dejar de ejercer parte del contrapeso necesario a un neoliberalismo que dicta sentencia en todo el mundo.Lo curioso es que el detonante de todo es un movimiento que ha venido a recordar con su indignación, que la izquierda a través de sus formas clásicas de organización (partidos y sindicatos) no está jugando el papel que la sociedad espera de ella.Yo apoyo y coincido personalmente coincido con los acuerdos de mínimos aunque discrepo con la manera en llevarlos a cabo.

Bajo mi punto de vista primero hace falta reconstruir los principios de la democracia social donde el "virus" capitalista de la valorización de cambio se ha extendido hasta los mismo límites del Estado del bienestar: desdibujando los límites entre público y privado y cuestionando para ello los principios de justicia redistributiva de la que nos habíamos dotado.Si no se vuelve a empoderar al Estado difícilmente pueda haber Estado del Bienestar ni este pueda liberar del mercado nuevos sectores para convertirlos en derechos, ni recuperar el hilo de la historia, ni aplicar medida como las que se están planteando, ni dejar de estar a expensas de los mercados.La alternativa al sistema que hoy también está en boca de muchos debe ser global y democrática o puede caer fácilmente en el error de menospreciar la voluntad mayoritaria, de querer aspirar a vias rápidas mesiánicas como pasó con la aplicación de sus ideas que hicieron los socialistas reales.Marx en 1851* en el 18 brumario describe a la perfección el camino empedrado y contradictorio de la izquierda, que sigue siendo el mismo hoy en día, y que como él mismo concluye con la referencia a la fábula del fanfarrón, es una camino que avanza cuando se siente acorralado por una realidad pero en la que debe poner a prueba siempre cada una de sus palabras que pronuncia.
------------------------------------------------------------------------------------------------

*Fragmento del 18 brumario de Luis Bonaparte de Karl Marx:

"Las revoluciones burguesas, como la del siglo XVIII, avanzan arrolladoramente de éxito en éxito, sus efectos dramáticos se atropellan, los hombres y las cosas parecen iluminados por fuegos de artificio, el éxtasis es el espíritu de cada día; pero estas revoluciones son de corta vida, llegan en seguida a su apogeo y una larga depresión se apodera de la sociedad, antes de haber aprendido a asimilarse serenamente los resultados de su período impetuoso y agresivo.

En cambio, las revoluciones proletarias como las del siglo XIX, se critican constantemente a sí mismas, se interrumpen continuamente en su propia marcha, vuelven sobre lo que parecía terminado, para comenzarlo de nuevo, se burlan concienzuda y cruelmente de las indecisiones, de los lados flojos y de la mezquindad de sus primeros intentos, parece que sólo derriban a su adversario para que éste saque de la tierra nuevas fuerzas y vuelva a levantarse más gigantesco frente a ellas, retroceden constantemente aterradas ante la vaga enormidad de sus propios fines, hasta que se crea una situación que no permite volverse atrás y las circunstancias mismas gritan:

Hic Rhodus, hic salta! (Traducción: "¡Aquí está Rodas, salta aquí!" de la fábula del fanfarrón de Esopo1)"

-----------------------------------------------------------------------------------------------

1.Fábula del fanfarrón (Esopo)

Un atleta, que era muy conocido de sus conciudadanos por su debilidad, partió un día para tierras lejanas.

Volvió después de algún tiempo, anunciando que había llevado a cabo grandes proezas en distintos países; contaba con especial esmero haber hecho en Rodas un salto que nunca antes ninguno de los atletas coronados en los juegos olímpicos había sido capaz de realizar, agregando además que presentaría los testigos de su hazaña si algunos de los que allí se hallaban presentes venían alguna vez a su tierra.

Uno de los oyentes tomó la palabra y dijo:

-Oye, amigo: si eso es cierto, no necesitamos testigos; esto es Rodas, da el salto y muéstralo.

Moraleja: Si no puedes probar con los hechos lo que dices, no estás diciendo nada.

Horitzons de futur: més i millor democràcia

2011-05-25T20:33:00.008+01:00

Estem vivint temps complicats, enmig d'una crisis econòmica agreujada per una crisi política, de incapacitat de la política i especialment de l'esquerra per donar resposta a aquesta crisi sense renunciar a la seva ideologia.La reacció a tot plegat ha estat ha vingut de totes bandes i tot sembla confluir en el paper de la socialdemocràcia, des de la dreta, des de l'extrema-dreta a les eleccions del passat 22 de maig (i les anteriors a Catalunya del 28 de novembre) i des de l'esquerra (i que no s'ofengui ningú dels holistes) amb el 15M.Les lliçons que s'han d'apendre de la dreta és que no podem jugar a imitat-los (no hi ha un pensament únic social-liberal central que to ho fusiona) perquè sinó entre la còpia i l'original prefereixen l'orginal.

Dels moviments del 15M s'han d'apendre moltes coses més crec, la primera és que la batalla on hem de partipar és sobre els límits de la democràcia, no és comprensible que les decisions que ens afecten avui dia siguin cada cop més presses en escenaris no democràtics com és la nova economica global que subjuga a qualsevol política econòmica democràtica (MÉS DEMOCRÀCIA).La segona lectura és sobre l'impuls de la qualitat democràtica (MILLOR DEMOCRÀCIA) partint dels propis els partits ( i que no s'ofenguin els dels partits, no dic que no siguin democràtics) que ja tenim i això passa per la reformulació dels partits amb estructures obertes, sòlides però flexibles que puguin entreteixir-se amb els moviments i que continuïn vives un cop que es governa (crec que hi ha hagut un afartament d'institucionalització) .Una de les cosses que estic apreciant darrerament és la gran diferència entre la liquididat dels moviments socials (que té el perill de ser gasosa) i la solidesa ferrea dels partits polítics per donar resposta a aquests moviments.

El convenient seria una barreja cadascú sense renunciar a les seves caracterítiques, els uns per a solidificar-se una mica i els altres per a liquar-se i permetre la mescla.L'estructura sòlida creada als anys 70, amb una major base social darrera tenia el seu sentit, però es corre el risc de acabar sent un partits de dirigents sense base si aquesta no es renova i s'actualitza.Aquesta major permeabilitat i flexibilitat ha d'impregnar tota l'estructura, més transversal, enfocada a esdevenir un referent social.Aquests partits al govern haurien de liderar la conquesta democràtica i la millora de la qualitat democràtica també a les institucions de tots els nivells que passa per la participació i la transparència.Per exemple si fa un any la UE, el FMI, els nostres prestadors i el món mundial ens estaven demanant unes reformes antisocials no es podia haver fet una consulta i corresponsabilizar a la ciutadania d'una decisió tan transcendental?. Segurament s'hagués votat que sí a certes retallades i no a uns altres, però s'hagués trencat la distància entre els uns i els altres, s'hauria fet pedagogia que és el que fa falta.Altrament també cal plantejar perquè no es regula globalment l'economia de forma democràtica d'una vegada, si la política econòmica és global que sigui global però democràtica.

Enfront dels que volen una democràcia limitada i una economia completament desregulada cal plantejar un procés d'evolució democràtica que en el fons consisteix en tornar la dignitat als indignats que han vist com el seu futur el va decidir algú va tirar els daus una nit al Casino i li va anar malament.

La revolta dels baby losers

2011-05-20T15:17:00.007+01:00

Ser jove actualment no és diferent ni millor ni pitjor que fa uns quants anys. I precisament la diferència fonamental és el trencament de trajectòria vital de tipus lineal basada en el mode de producció fordista (finalització dels estudis, inserció laboral i creació de la pròpia llar) per una de molt més complexa on els processos actuals són completament reversibles (com la tornada a la formació o a la llar familiar) en funció de les condicions d’un mercat cada vegada més flexible, especialment pels joves, que registren els majors índexs de precarietat i d’atur.
Això provoca una manca de perspectives entre els joves, causant l’apatia actual respecte els projectes vitals (un 54% dels joves de l’Estat no té cap projecte vital definit) o directament, la seva sortida del sistema (el 14% dels joves de l’Estat ni estudien ni treballen).

La generació baby losers

La generació actual de joves (nascuts als 80 i fins a mitjans dels 90) representen, a nivell global, un 18% de la població catalana total, xifra notablement inferior a les generacions anteriors afectades pel baby-boom dels 60 i els 70. Aquest fet és clau per explicar bona part de les dificultats dels joves actualment per tal de, per exemple, inserir-se correctament al mercat laboral. La generació anterior actua com a “tap” a l’hora d’ocupar la gran majoria de llocs de treball, especialment aquells de major responsabilitat. El sociòleg francès Louis Chauvel, va denominar a aquesta nova generació de joves com els baby losers en contraposició a la generació precedent coneguda com a baby boomers.

Un altre aspecte a destacar és l’envelliment general de la població (amb 42 anys d’edat mitjana), que situa el col·lectiu juvenil cada vegada més lluny dels centres de pressa de decisions i augmenta la invisibilitat dels joves pel conjunt de la societat.

Aquesta invisibilitat es fa palesa en l’opinió general sobre els joves a l’esfera pública, on sovint només és generen judicis del tipus predominantment negatiu i les úniques referències juvenils presents són poc representatives.

La pèrdua de control sobre els fenòmens que afecten especialment als joves, com l'atur ,la precarietat o la manca de contacte amb els centres de pressa de decisions formats per estructures poc adaptades a la seva visió del món (rígides) són un dels factors estructurals que expliquen la indignació conscient d'una part dels joves respecte al funcionament del sistema polític i econòmic.Les movilitzacions que estem vivint només són l'explosió d'una veritat silenciada a base de resignació davant la manca de perspectives vitals i la manca d'actuació dels poders públics respecte aquesta situació.Els joves i els no tant joves tenen la sensació de viure una vida sense perspectives de millora, variable, on la sort o l'herència juguen una paper més important que per exemple, la preparació.És potser una vida low-cost que contrasta amb l'opulència d'altres generant importants greuges comparatius.Els joves no poden ser el llindar de l'Estat del Benestar, ni de la seguerat laboral perquè sinó aquestes conquestes no tenen futur.

De moment els baby losers a diferència de la generació precedent (baby boomers) que partiren taxes d'atur semblants als anys 80, sembla que s'han començat a rebel·lar seriosament (se que no són tots els indignats però la majoria sí) mentre aquests optaren per vies més nihilistes (no future).Diuen que la genètica sovint es salta una generació.

El lugar importa

2011-05-10T10:30:00.003+01:00

"De repente, el geógrafo se emocionó.

- Pero tú vienes de lejos ! Tú eres explorador ! Vas a describirme tu planeta !

Y el geógrafo, habiendo abierto su registro, le sacó punta a su lápiz. Los relatos de los exploradores se anotan primero con lápiz. Para anotarlos con tinta se espera a que el explorador haya suministrado pruebas.

- Entonces? – interrogó el geógrafo.

- Oh! donde vivo – dijo el principito – no es muy interesante, es bien pequeño. Tengo tres volcanes. Dos volcanes en actividad y un volcán apagado. Pero nunca se sabe.

- Nunca se sabe – dijo el geógrafo.

- También tengo una flor.

- No registramos las flores – dijo el geógrafo.

- Y eso por qué ! es lo más lindo !

- Porque las flores son efímeras.

- Qué significa: "efímero" ?

- Las geografías – dijo el geógrafo – son los libros más valiosos de todos los libros. Nunca pasan de moda. Es muy raro que una montaña cambie de lugar. Es muy raro que un océano se quede sin agua. Nosotros escribimos cosas eternas.

-Antoine de Saint-Exupéry.El Principito-Capítulo 15

Este capítulo del Principito ilustra a la perfección la antigua ciencia milenaria de descripción del mundo conocida como geografía.La geografía como todo en este mundo evolucionó, se hizó exploradora, posteriormente política al proponer soluciones para la gestión del territorio y también "guerillera" en defensa de ciertos principios que han de regir el binomio entre humanidad y medio.

El último paso de la geografía nos lo da el propio la llamada por algunos "globalización" que el fondo no es tanto una cuestión de espacio sino de tiempo.El mundo global, interconectado bajo un mismo sistema ya se forjó durante los sucesivos periodos coloniales cuando se exploró palmo a palmo nuestro planeta en busca de recursos.Lo que existe ahora es una revolución en el tiempo de la interacción dentro del sistema mundial propiciada por el desarrollo de las Tecnologías de la Información i la Comunicación (TIC).Sabemos lo que pasa en la otra punta del mundo al instante tanto por fuentes oficiales (medios digitales) como no oficiales (redes sociales) i se generan tendencias sociales, culturales o económicas dentro del gran magma global.Las relaciones sociales cambian, nos conectamos globalmente y nos desconectamos localmente.

Esto podría interpretarse como la emancipación del individuo respecto del lugar, podemos hacer de todo en casi todas partes del mundo siempre que haya conexión global pero al mismo tiempo tenemos lugares globales como es el caso de los centros comerciales o las casa con jardín y piscina que se repiten en serie por el mundo y donde podemos encontrar casi las mismas cosas para poder llevar una vida global completa.Esto también genera lugares híbridos fruto del hiperrealidad global donde se llega a representar por ejemplo lugares en ubicaciones imposibles, como por ejemplo la selva en un desierto o recreaciones de ciudades en otras.Són lugares sabemos que son mentira pero aún así nos atraen.El último ejemplo es la recreación que ha hecho una empresa china del pueblo de Cadaqués en el Caribe.

A priori todo esto podría significar la muerte del lugar o por ende de la geografía como ciencia que los estudia, la muerte de los exploradores y de los anotadores de lugares en los atlas como en el Principito pero no ha sido del todo así.No lo ha sido por dos motivos porque paralelamente a los nuevos lugares híbridos globales ha crecido en paralelo también el interés por los lugares reales por la autenticidad (las millones de copias de la Torre Eiffel otorgan más valor a la real) y porque el paradigma del agotamiento de los recursos y sus problemas ambientales asociados, hace percibir a una parte de la población todo este desarrollismo global como negativo y le obliga a buscar realidades alternativas basadas en identidades territoriales tradicionales que estaban en un supuesto equilibrio con la naturaleza.

Por tanto podríamos establecer grupos como los 100% globales (familia tipo para el mercado global), los 100% locales/tradicionales (como los neo-rurales) y en medio los todas las gradaciones posibles.Por ejemplo, una tendencia bastante extendida últimamente utiliza las posibilidades de deslocalización de la tecnología para poder escoger un entorno vital natural-tradicional considerado de alta calidad climática i paisajística. El paisaje precisamente (como síntesis física de todos procesos que se dan en un territorio) está adquiriendo una importancia ya no social sino económica a la altura de los principales activos de un territorio (recursos, mano de obra...) para atraer inversiones .¿Por qué hacer negocios en la gris y húmeda Londres, cuando se pueden hacer en la soleada costa mediterránea?.En principio la expresión física del capitalismo también era la acumulación, mediante la cual se obtenían rendimientos a escala, pero estos en algunos casos pueden trasladarse en la medida en que la mayor parte de sus interacciones se producen en la esfera global de Internet.

El lugar o el territorio importan cada vez más porque son elegibles en un contexto global.De nosotros depende estar a la altura de esa importancia del lugar, ponerla en valor y defenderla o seguir creyendo en los modelos de desarrollo territorial que se extienden como una mancha de aceite sin control. Por eso las intervenciones en el territorio, un bien no renovable y escaso, han de pasar de la cantidad a la calidad priorizando la transformación de lo existente al crecimiento.

La crisi actual, una petita visió anticapitalista

2011-04-08T13:43:00.004+01:00

Expressió física del procés d'acumulació capitalista.Sao Paolo

Hi ha molts motiu per autodenominar-se d’esquerres avui dia, però a grans trets i simplificant molt es podrien resumir en dos: aquells que creuen el paper de l’interès públic (Estat) com a regulador i compensador dels dèficits de l’interès privat i els que ens considerem anticapitalistes i apostem per la transformació d’un sistema econòmic que considerem injust des de la seva mateixa arrel .

Dintre dels anticapitalistes també hi han clares diferències, entre aquells que aposten per la derogació immediata del sistema capitalista emprant qualsevol mitjà possible i aquells que considerem la democràcia (en un sentit ampli) com l’únic mecanisme vàlid anar alliberant progressivament del mercat sectors econòmics cap a l’interès públic .En paraules de Josep Pallach :”volem arribar al socialisme pel descabdellament successiu de les llibertats conquerides per l’home després de segles de combat, que han modificat la noció mateixa de l’home. Refusem la liquidació temporal d’aquestes llibertats i el monopoli del poder a un grup d’homes que prometen per després el regne de la llibertat absoluta” El nostre combat (1955) p23. Incorporar la democràcia com a única via implica entrar en un joc de majories on els socialistes hem de ser capaços de vertebrar plataformes àmplies dintre de l’esquerra a través de moviments i d’organitzacions de masses (partits polítics, sindicats...) per reformar però alhora anar transformant progressivament el sistema capitalista.

Les contradiccions del sistema capitalista no desapareixen, Una petita i esbiaixada aproximació a la crisi actual

Autèntica globalització del capitalisme

Partim d’un capitalisme primitiu basat en un primer liberalisme on la reproducció del capital i els recursos naturals segons el principi d’acumulació no semblaven tenir fi i s'extenien gràcies a a l'imperialisme, a tot el món. Això va provocar també la creació d'una nova classe depenent no propietària que gràcies al seu treball generava l'excent per a l'acumulació.

Arran de la crisi del 29 es va veure que l’acumulació de capital fonamentada en la feblesa del factor treball (salaris baixos) limitava el propi sistema, a créixer especulativament al no permetre ampliar la base social de la demanda .Això va provocar una millora de les condicions de vida de la classe treballadora i dels seus moviments que condicionaren un nou Estat del benestar on de dels poder públics es garantitzen una sèrie de drets fonamentals per a tota la població com petita socialització dels mitjans de producció (creixement del sector públic).

Conseqüències territorials del "American way of life"

La següent crisi no va ser provocada per l’acumulació de capital sinó de recursos naturals, l’any 1973 s’inicia una nova contradicció dintre del sistema capitalista (els recursos no són il·limitats) i solució a aquesta nova contradicció vindrà novament per un afebliment del factor treball (deslocalitzant a països amb salaris més baixos les produccions industrials) i com a principis de segle una nova acumulació de capital de tipus especulativa fonamentada en l’endeutament familiar i el creixent pes d’un sistema financer global. Tot això també va comportar un debilitament de l’Estat del benestar i del poder del moviment obrer en favor de la desregualció del neo-liberalisme.

Orígen dels productes de Wal-mart primera empresa de distribució mundial

Així és com arribem a l’actual crisi (o la nova contradicció capitalista) que en essència és la mateixa que a l’any 1929 però amb sense haver superat la de 1973 (limitació dels recursos naturals). Les dos solucions que es plantegen (neokenesiansme i neoliberalisme) només resolen una part del problema però no la totalitat. Tornar a incentivar el consum via Estat planteja dubtes respecte a l’esgotament real dels recursos i plantejar una nova queixalada sobre els drets de la classe treballadora pot enfonsar encara més els sistema si no és a base d’un nu sistema financer encara més potent que propiciï un endeutament familiar major amb una nova crisi segura.

La solució de la crisi és tan complexa com les pròpies contradiccions plantejades especialment per a aquells països perifèrics com el nostre que no són ni suficient rics com per generar grans empreses internacionals ni suficientment pobres com per ser atractius a les multinacionals d’altres països, de moment. L'única solució possible, la difícil i quasi utòpica a hores d’ara, passa pel proteccionisme, però no un proteccionisme nacional sinó internacional o regional que ha establir les bases d’un nou sistema de relacions dintre dels factors de producció globals capital, recursos naturals i treball que tendeixi a establir una relació justa a nivell internacional fonamentada en un consum durable al llarg del temps que prioritzi el benestar real de població.

Aquesta solució és utòpica veient el paper de les actuals institucions regionals i internacionals, i el predomini de les corrents neoliberals per sobre dels moviment obrer actualment. Només la reacció global d’una classe treballadora cansada de patir les conseqüències de la falta de mesura d’altres pot propiciar avenços en aquesta direcció, per tal de poder mirar de tu a tu als poders econòmics globals i pactar unes noves regles del joc arreu. La crisi és global i la solució també ho ha de ser, una resposta a l’alçada de les circumstàncies que per primer cop ha de deixar sense escapatòria (pati del darrere) a un capitalisme ja de tercera generació, condemnat des del seu naixement ha ser transformat.

El debat nuclear més enllà de Fukushima i d'Aznar

2011-03-23T11:41:00.012Z

En tres anys José Maria Aznar ex-president del govern ha passat de dir que l'ecologia representava el nou comunisme i negar el canvi climàtic a presidir una institució que lluita contra aquest el Global Adaptation Intitute. Aquest fet podria semblar un acte de rectificació, però en el fons no ho és, de fet no crec que el canvi climàtic desvetlli al nostre ex-president, simplement és tracta d'una oportunitat de negoci com a lobby de pressió dels poders públics per tal que aquests financiïn el renaixement de l'energia nuclear.Així s'entén també el seu fitxatge per part d'ENDESA propietària, per exemple de les centrals catalanes, per l'elèctrica pro-nuclear Doheny Global Group amb interessos al programa nuclear de l'Europa de l'est o la insistència de la FAES en posar sobre la taula el debat nuclear.

Aquest debat nuclear ha estat alterat pels fets ocorreguts a Fukushima arrel del terretèmol al Japó i més ellà de fer un alarmisme generalitzat sobre la seguretat de la majoria de les centrals nuclears (caldrà revissar aquelles que tinguin risc sísmic) es posa de manifest que els principals obstacles per a desenvolupament nuclear no és tant la seguretat sinò els dubtes dels poders públics tant del finançament d'aquesta seguretat, de les seves externalitats actuals com del cost d'oportunitat d'un nou renaixement nuclear tenint en compte que el seu l'impacte social negatiu pot paralitzar inversions (el lloc és important i cada cop ho és més). Tot plegat ha fet que l'únic perióde d'expansió nuclear real més enllà de possibles plans de futur actuals, només va ser possible en els 70-80 gràcies als grans monopolis estatals que avui no existeixen i al desenvolupament armamentístic de la Guerra Freda.

A tot això cal afegir-li els avanços actuals encara molt millorables en eficiència energètica (si no som capaços de creixement del PIB amb consum energètic, estem condemnats a una crisi permanent) com també els avenços en producció energètica distribuïda mitjançant renovables que tenen molt camp per recórrer experimentar. La distribució de la produció renovable i la reducció del consum són els dos factors podrien absorbir una demanda futura segons diversos estudis com els que va utilitzar el govern per a prendre la decisió del no allargar la vida útil de les nuclears.

També cal tenir en compte que el debat nuclear és un debat contaminat per ambdós costats, que produeix una desinformació que impedeix que s'expliqui clarament quins són els pros i els contres de l'energia nuclear i que permeti a la població tenir un posicionament raonat. Mentre certs sectors aporten dades alarmistes sobre la seguretat nuclear, o els efectes de la radioactivitat, d'altres confonen a l'opinió pública al difondre, per exemple, el rumor que Espanya ha d'importar energia nuclear de França quan des de 2003 som exportadors d'electricitat gràcies al desenvolupament de les renovables, quan s'obvien el costos reals de tot el procés de nuclear començant per la seva construcció, de la gestió dels residus que és subvencionada amb fons públics a través d'ENRESA o es promociona com a única alternativa al canvi climàtic i no com un mix amb renovables a les que es demonitza.

Con va assenyalar a l'any 2003, un extens debat d'experts dintre del MIT (http ://web.mit .edu /nuclearpower /),“des del punt de vista de polítiques públiques, els únics escenaris que mereixen ser considerats són o un desplegament a gran escala, o l'abandonament de l'energia nuclear al llarg de la primera meitat de segle”. A part dels espais de transició com l'actual que no són durables en el temps.

Aquest és l'autèntic de fons, un debat que ha de ser serè perquè un desplegament nuclear a gran escala només podria ser assumit amb grans quantitats de diners públic com també l'eficiència energètica o el desenvolupament de les renovables (tot i que no té costos permanents tant elevats com la nuclear) i ha d'ubicar-se a territoris que competeixen entre ells per ser atractius i és on el debat deixa de ser tècnic per a ser social i territorial, de model de desenvolupament, i jo també espero que també democràtic, pedagògic i sincer deixant de banda personatges Aznar sempre en defensa de la causa més profitosa.

Al territori, l'interès públic no pot tornar-se a quedar en un calaix

2011-03-10T16:07:00.003Z

La planificació del territori durant de Generalitat republicana

Pla de distribució de zones. (1932-1939)

Pla d'obres públiques 1935

L'any 1932 la Generalitat republicana va encarregar el Pla de distribució de zones del territori català realitzat pels germans Rubió i Tudurí que representava la introducció del planejament territorial (Regional Planning) més avançat dels anys 30, a Catalunya.Aquest planejament partia d'una planificació integral del territori català, holística, més enllà de la pura planificació urbanística o sectorial per esevenir un model territorial de referència. Dos anys després el 1935 es va publicar el Pla General d'Obres Públiques promogut per Joan Vallès i Pujals i Victoriano Muñoz Oms, que era molt més que un simple pla de carreteres o ferrocarrils ja que recollia una extensa feina prèvia d'anàlisi del territori català.Aquests plans, un des de la zonificació i l'altre des de les infraestructures van propiciar que per primer cop Catalaunya definís el seu futur com a territori des de l'administració, des de l'interès públic global i no exclusivament des de l'aprofitament privat.

Pla d'expansió de Barcelona (Pla Macià)
elaborat en 1932-34 pel GATCPAC

Durant la Generalitat republicana també es desenvoluparem molts més projectes territorials com la Divisió territorial (vegueries i comarques) de 1936 promoguda per Ventura i Gassol i realitzada pel geògraf Pau Vila o el Pla Macià per Barcelona realitzat pels arquitectes racionalistes del GATCPAC amb la col·laboració de Le Corbusier.

Tots aquests plans de futur per Catalunya varem quedar arraconats fruït de la derrota de la República a la Guerra Civil i d'un franquisme que no entenia el territori català com quelcom que hagi de tenir una planificació conjunta ni un horitzó comú.

La planifiació del territori des de la restauració de la Generalitat

Pla de carreteres de 1983

La recuperació de la Generalitat al 1977 va supossar l'oportunitat de restaurar aquesta unitat d'acció territorial a Catalunya, sentiment que va quedar recollit a la LLei de política territorial de l'any 1983 . Però la manca de voluntat política dels governs per a desenvolupar-la va portar a que en 20 anys només es realitzaren dos plans:El Pla territorial general de Catalunya de 1995 i el Pla territorial de les Terres de l'Ebre al 2001.El PTGC defineix les set àrees per a desenvolupar els Plans territorials parcials i estableix com a condicionats dels mateixos, l'orografia (pendents superiors al 20%) i un sistemes urbans de requilibrament territorial que havien de ser desenvolupats posteriorment.

Pla territorial General de Catalunya de 1995

A nivell d'infraestrutures cal destacar el desenvolupament del Pla de Carreteres de 1983 i els succesius com el de 1995 que van propiciar actuacions publico-pivades com: l'autopista Terrassa-Manresa el Túnel del Cadí, de Vallvidriera o els del Garraf o l'eix transversal (projectat com a autovia).També cal destacar la reforma dels Ferrocarrils de la Generalitat en l'àmbit de Barcelona amb dos línies la del Vallès i la Llobregat-Anoia.

Sól urbanitzat a la Regió Metropolitana 1972-1986 i 1986-1992

Durant el període dels anys 80 i 90 tot i frenar-se els fluxos migratoris externs (migacions dels nay 60 i 70) es va experimentar per dinàmiques internes, una intesa ocupació de sòl que tant sols a la Regió Metropolitana de Barcelona va ser d'unes 10.000 ha ( veure article de JA Solans) a un ritme anual de 600 ha any (com tot l'Eixample de Barcelona cada any) i amb un predomini de les edificacions de baixa densitat a la segona corona (amb importants problemàtiques associades pel que fa a la prestació de serveis públics). Aquests ritmes de creixement també es van produir a tota la franja litoral on resideix el 85%de la població amb prop de 30.000 ha contruïdes als 80 i 90 (25.000 ha a Barcelona, 3500 ha a Girona i 1500 a Tarragona).

Per front a aquestes dinàmiques, i a les noves com l'arribada de més d'un milió de persones al nostre país, des dels governs d'esquerres s'ha dut a terme un intens esforç de planificació pública a tot el territori:

Es van desenvolupar els 7 Plans territorials parcials (Alt Pirineu i Aran, Camp de Tarragona, Comarques Centrals, Comarques Gironines, Ponent , Regió Metropolitana de Barcelona i la que abasten tot el territori català amb un mateix escenari (2026) incloent sota uns criteris comuns d'ordenació.

Programa de Planejament territorial

D'acord amb aquest plans territorials o amb les necessitats derivades de la conjuntura demogràfica es van realitzar plans directors urbanístics a les zones amb més pressió de futurs creixements urbanístics: el Pla d'Urgell, el Pla de Bages, la Conca d'Òdena, l'àmbit central del Camp de Tarragona, el Pla de l'Estany, el sistema urbà de Girona, Figueres i la Serra de Rodes.També des de la Generalitat es van desenvolupar plans directors a comarques de muntanya que pateixen l'urbanització descontrolada a causa de l'esquí: Alta Ribagorça, Val d'Aran, Pallars Sobirà i Cerdanya.

El litoral va quedar protegit amb els Plans directors del sistema costaner (PDUSC-1 i 2) i s'han desprogramat esl creixements previstos.

PDUSC a la Costa Brava

Es van introduduir criteris de sosteniblitat i solidaritat al planejament: mitjançant la implementació dels criteris de la complexitat funcional, compacitat dels asentaments i regulació de l'habitatge protegit a la Llei d'urbanisme, i la introducció de les polítiques de mobilitat, de paisatge o la nova avaluació ambiental estratègica.També es va col·laborar amb els ajuntaments perquè tots els municipis dispossin de planejament urbanístic.

Extensió del planejament a tots els municipis

Per tal de fer front a les noves dinàmiques socials dels centres urbans i les perifèries amb perill de degradació es van duur a terme 6 convocatories del Programa de millora de barris (141 barris) de viles i també d'urbanitzacions amb una inversió de 1.350 milions d’euros, i que han beneficiat més d’un milió de persones.

Programa de barris

Com a desenvolupament de la LLei del dret a l'habitatge es densevoluparen les àrees estratègiques residencials, que determinaran els nous desenvolupaments residencials amb els criteris de sostenibilitat i solidaritat (50% d'habitatge protegit).

ARE's

En matèria d'infraestructures es realitzà el Pla d'infraestructures de transport de Catalunya (PITC) on cal destacar l'aposta decicida pel ferrocarril amb l'eix tranversal, ferroviari i el ferrocarril orbital i per completar la xarxa viària amb actuacions com: l'eix del Llobregat fins a Bagà, l'eix Diagonal, la C-17 fins a Ripoll o el desdoblament de l'eix transversal. Derivat d'aquest, també es va desenvolupar el Pla de transport de viatgers, el Pla de Ports i el Pla d'aeroports que va propiciar la recent contrucció de l'Aeroport de Lleia-alguaire.Tot aquest procés va culminar amb la signatura recent del Pacte Nacional per les infraestructures.

PITC

Aquesta planificació del territori, en un període amb importants moviments migratoris (arribada de més d'un milió de persones) i de pressió sobre el territori (bombolla immobiliària) ha servit per dibuixar un escenari on des de l'administració s'ha pres les regnes del futur territorial.Tota aquesta enorme quantitat de plans i projectes no va estar exempta de debats i conflictes que són normals quan tractem un material sensible com és el territori.Aquests també varen permetre implementar noves formes de concertació de les actuacions al territori per mitjà de la participació.

Ara bé, el que està clar és que tota aquesta feina, tot aquest esforç sense precedents de reflexió, planificació i d'actuació pública encarat a un territori més prosper, just i sostenible, no pot tornar a quedar a un calaix o com tot fa apuntar o en mans exclusivament d'uns ajuntaments que han d'aportar-hi el contingut real a tot plegat però sota uns marcs globals de coherència comuns de tot el sistema que ells des de la seva escala no poden realitzar, cal actuar de manera multiescalar.

Són fortes les pressions privades al territori, per això cal que els poders públics com la Generalitat continuïn establint unes regles del joc també fortes, que posin per davant l'interès públic, perquè de territori només en tenim un, és petit i rebregat.

Fordisme, Toyotisme i ara…smartisme

2010-12-02T19:59:00.000Z

Després de la Segona Guerra mundial la burgesia japonesa es trobava molt debilitada econòmicament però també socialment degut a l’emergència de dos forces: les d’ocupació americanes i el moviment obrer que a través de la Sambetsú que va arribar a aplegar a milions de treballadors.

No va ser estrany doncs, que aquesta burgesia que havia donat suport a les forces Imperials Japoneses, de sobte, es canviessin de bàndol i busquessin l’alliança amb els americans per tornar a controlar les fàbriques.

En aquest context de crisi, als anys 50 sorgeix la solució milagrosa de la ma de l’ingenier Taiichi Ohno que reflotà l’empresa Toyota amb una doble perspectiva submissió completa de l’oferta a la demanda (Kanban) i l’aplicació de la filosofia Kaizen, a l’àmbit laboral, on estableix un premi continu al compromís del treballador amb l’empresa que inclou també la seva estabilitat laboral (en un sistema de producció flexible).Això es la fi del sindicalisme japonès que deriva en el Shunto (sindicalisme d’empresa).

Arran de la crisi enegètica del 73, que qüestionarà el sistema de producció fordista, el nou neoliberalisme global als anys 90 intentarà exportar el model japonès a través del Lean Manufacturing, que comportarà, la flexibilització de tot el sistema productiu i la sumissió completa de l’oferta a la demanda.

Per la classe treballadora això significa un retrocés en la lluita pels seus drets, ja que no només no s’obté un salari just sinó que el seu lloc de treball es troba en funció de la demanda existent, promovent com en el cas japonès, la competència entre els treballadors/es per l’accés al treball a fi i efecte d’acabar amb la unitat del moviment obrer.

Un cop que la demanda és el centre de tot el sistema econòmic cal incentivar-la en excés per poder créixer mitjançant la promoció nous hàbits de sobreconsum basats, en bona mesura, en l’endeutament de les unitats de consum familiar.

El sistema es mostra eficient fins que la demanda cau, com passa actualment a tot el món, és en aquest moment quan comença un cercle viciós, l’adaptació del sistema a la demanda provoca una caiguda com un castell de cartes de tot el sistema flexible i l’atur augmenta exponencialment amb la qual cosa la demanda encara baixa més.

El nostre model productiu actual no és sostenible ambientalment degut al sobreconsum que provoca un malbaratament de recursos i energia i genera un sobrecost permanent en forma de residus i contaminació però tampoc és responsable socialment ja que genera en èpoques de recessió elevats nivells d'atur.

Cal doncs, apostar per un nou model productiu basat en:

-La promoció pública d’un consum responsable que permeti una demanda sostenible al llarg del temps a través de la qual bastir tot el sistema econòmic.

-Control global dels paradisos fiscals i socio-laborals.

-La Responsabilitat Social Corporativa (RSC) global per establir nous sistemes de gestió empresarial basats en un equilibri de les dimensions econòmiques, socials i ambientals.

-Nous sectors econòmics basats la millora objectiva de la seva qualitat de vida de les persones (Tecnologies ambientals, Biotecnologia, Societat del coneixement...)

-Desmercantilització de nous sectors (habitatge, mobilitat i cultura) i promoció dels béns relacionals per tal d’enfortir unes noves polítiques socials no només assistencialistes sinó procuradores del benestar real.

Es tracta de prioritzar la transformació envers el creixement sense fi, una transformació basada en la cerca de l'eficiència ambiental i del benestar real.Alguns d'això en diuen decreixement i reclamen el retorn als origens, jo crec que es millor parlar d'adaptació a una certesa, el món és finit.

Existeixen algunes experiències que van en aquesta direcció on juga un paper clau la reorientació tecnològica (maximitzar el benestar, minimitzar els resursos) cap a productes intel·ligents però també cap a territoris intel·ligents i això passa per la governança, l'economia, la societat dintre del que s'ha anomenat nous productes i territoris Smart. Potser estem davant d’un nou sistema de producció, el temps ho dirà....de moment Toyota ha patit per primer cop pèrdues des de 1940...

El món fake

2010-10-09T21:13:00.002+01:00

Cal desconfiar d'un món on els cicles temporals de les coses s'escurcen (un món de productes poc durables i enganyosos "Made in China", de relacions temporals i precàries).

És un món en retrocés, que ha renunciat a l'ideal de progrés i millora tant individual i col·lectiva per abocar-se a la recerca contínua de nous materials fungibles que ens aportin, encara que sigui temporalment, una falsa sensació de seguretat.

Un món on els falsificadors, els il·lusionistes i especuladors de necessitats materials i immaterials es mouen bé mentre els artesans creadors veuen banalitzada i adulterada la seva feina, consumida voraçment i finalment convertida en tones de deixalla en un període cada cop més curt de temps.

Homo omnium rerum mensura est (l'home és la mesura de totes les coses) l'home ha de ser capaç per tant de fer un món a la seva mida i això passa per, sens dubte per l'autoregulació, per podent omplir el món de coses, simplement no fer-ho, prioritzant aquelles que ens aporten un benestar real i durador.

Conflicte no, paisatge

2010-07-19T13:14:00.003+01:00

El paisatge és el resultat de la interacció de tots els elements que configuren un determinat territori. Així doncs, la seva gestió i ordenació serveix per posar en comú tota una sèrie de polítiques que afecten el territori (urbanístiques, ambientals, econòmiques, culturals…) compatibilitzant el desenvolupament econòmic d’un territori amb la preservació de la seva pròpia identitat.

A Catalunya, les polítiques de paisatge tenen com a marc legal la Llei 8/2005 de protecció, gestió i ordenació del paisatge, que pretén desenvolupar a Catalunya els acords provinents del Conveni europeu del paisatge, aprovat pel Consell d'Europa el dia 20 d'octubre de 2000. El Conveni reclama a tots els països membres que posin en pràctica polítiques de paisatge, les quals defineix com "un element essencial per al benestar individual i social, la protecció, gestió i planejament del qual comporten drets i deures per a tothom”.

La Llei del paisatge defineix les polítiques en matèria de paisatge com les que tenen com a objectius:

a) La preservació dels paisatges que, per llur caràcter natural o cultural, requereixen intervencions específiques i integrades.

b) La millora paisatgística de les perifèries i de les vies d'accés a les ciutats i les viles, i també l'eliminació, la reducció i el trasllat dels elements, els usos i les activitats que les degraden.

c) El manteniment, el millorament i la restauració dels paisatges agrícoles i rurals.

d) L'articulació harmònica dels paisatges, amb una atenció particular vers els espais de contacte entre els àmbits urbà i rural i entre els àmbits terrestre i marí.

e) L'elaboració de projectes d'integració paisatgística d'àrees d'activitats industrials i comercials i de les infraestructures.

f) El foment de les actuacions de les administracions locals i de les entitats privades en la promoció i la protecció del paisatge.

g) L'adquisició de sòl per incrementar el patrimoni públic de sòl en les àrees que es considerin d'interès per a la gestió paisatgística.

h) L'atribució de valor al paisatge com a recurs turístic.

Per tal de desenvolupar aquestes polítiques, la Llei 8/2005 crea dues figures normatives: els catàlegs de paisatge i les directrius, i una altra de caràcter voluntari i concertat: les cartes. Els catàlegs fan un inventari dels paisatges existents a Catalunya i estableixen unitats de paisatge per a cada àmbit territorial (Alt Pirineu i Aran, Camp de Tarragona, Comarques Centrals, Comarques Gironines, Regió Metropolitana de Barcelona, Terres de Lleida i Terres de l’Ebre). Les directrius, per la seva banda, estableixen uns objectius de qualitat paisatgística per a cadascun dels àmbits i de les unitats de paisatge que han de ser incorporats al planejament territorial (plans territorials parcials i plans directors territorials) durant la tramitació.

Finalment, les cartes del paisatge estableixen objectius de qualitat paisatgística i accions a realitzar a nivell local seguint els criteris establerts pels catàlegs i les directrius.

D’aquesta manera, sí fins ara en l’ordenació del territori molts dels plans i projectes es planifiquen sempre de dalt cap a baix (top-down), amb processos participatius massa reglamentaristes (període d’al•legacions), els instruments de del paisatge, els promotors són els agents del territori, i els seus criteris i accions han de ser proposats per ells mitjançant la participació continuada en tot el procés (bottom-up). Cada territori acorda aquelles mesures que realment poden ser assumides, i en cap cas existeix una intervenció externa d’altres organismes, més enllà del compliment dels criteris mínims de les directrius de paisatge.

A tot aquest procés, hi contribueix el concepte de paisatge com a construcció col•lectiva, difícilment estandarditzable i que en certa mesura és producte de la visió de les poblacions locals, que estableixen els valors subjectius positius o negatius a cada paisatge del seu territori. En resum, per fer propostes en matèria de paisatge, un element d’ús comú, no es requereix cap tipus de coneixement tècnic, a diferència del que passa en altres camps, com ara l’urbanisme o les infraestructures, tothom sap com vol que sigui el seu entorn ara cal que ens possem d'acord en eixos que han de regir el nostre escenari vital.

El fracàs de Copenhaguen i les seves conseqüències

2009-12-22T16:46:00.002Z

La cimera de Copenhaguen celebrada la setmana passada es va tancar sense un acord vinculant sobre reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle que substituís al de Kyoto tal i com es va pactar a les cimeres anteriors de Poznan i Bali.

L’únic document que ha pogut sortit de Copenhaguen es va negociar a darrera hora al marge del plenari de la ONU entre els Estats Units i la Xina principalment. Aquest document de mínims, estableix una declaració d’intencions sense cap compromís concret més enllà de l’elaboració d’uns plans estatals de reducció d’emissions per a l’1 de Febrer de 2010 i la necessitat d’establir un fons i per combatre els efectes del canvi climàtic als països en vies de desenvolupament.

Això representa un clar revés a les tesis defensades per la Unió Europea favorables a l’establiment d’un acord vinculant jurídicament, que no ha pogut fer valer els seus posicionaments tot i que disposava d’una posició unitària gracies a l’aplicació del Tractat de Lisboa.

És per aquest motiu que la Cimera de Copenhaguen ha estat un rotund fracàs que posa de manifest la cruesa de la política internacional actual on els interessos dels lobby depenents dels combustibles fòssils es situen constantment per davant dels interessos globals de la ciutadania, com va passar amb la guerra d’Irak i ara amb l’escalfament global.

També, un cop més, s’ha fet palesa la incapacitat de l’actual estructura de l’ONU per dur a terme qualsevol acord global majoritari i per establir uns principis i criteris universals que han de ser respectats per tots els països com els que es van fixar pel Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) per evitar l’augment de 2 graus de la temperatura global previst pel 2050 i que finalment s’han obviat a Copenhaguen.

A Copenhaguen ningú ha estat a l’alçada de les circumstàncies, i els únics que sabien realment el que ens jugàvem tots plegats com la comunitat científica o els moviments socials ha estat silenciats en favor de certs governs com la Xina que ni tan sols han estat escollits democràticament.

Abans de Copenhaguen teníem un problema per arribar a una acord global sobre el canvi climàtic, els Estats Units, i ara en tenim dos més, el règim totalitari xinès i la feblesa de la Unió Europea personificada en el seu president Herman Van Rompuy.

Igualtat i diferència

2008-12-28T16:38:00.000Z

La política tal com jo l’entenc hauria de garantir dos principis: el d’igualtat i el de diferència.

El d’igualtat ens ha de permetre gaudir d’un conjunt de drets i deures que tendeixin a la seva universalització amb la resta de la humanitat.Aquests drets, no només fan referència a aquells de caire liberal com els inclosos en la Declaració Universal del Drets Humans sinó també a la pròpia infraestructura econòmica reduint les desigualtats econòmiques mitjançant nous drets que assegurin nous nivells de benestar ciutadans universals.

El de diferència, per la seva banda, ens ha de permetre seguir el nostre propi projecte individual o col·lectiu sent respectats i reconeguts com a part d’un tot diferenciat per fronteres difuses on es pot donar la mixtura i la barreja identitària.

La territorialització de la diferència

Un tret distintiu entre els principis d’igualtat i diferència és la seva territorialització.Així mentre el principi d’igualtat hauria de tendir a la universalització el de diferència pot estar circumscrit a un àmbit territorial.És a dir, la diferència pot tenir també un marc territorial associat que pot abastar des del concepte d’espai de vida fins a la pròpia nació.

D’aquesta manera, partint dels espais de vida de cada persona, que són aquells on es desenvolupa la vida quotidiana, es poden arribar a establir llocs o territoris comuns d’una mateixa població.Sota aquest precepte, Pau Vila al 1936 establí la divisió comarcal de Catalunya inspirada en el concepte de pays de la Geografia Regional francesa, i utilitzà com una de les referències per la delimitació comarcal els mercats periòdics sobre els que pivotaven l’àmbit d’influència dels centres comarcals.Es a dir, partint de la màxima distància que un individu pot realitzar en la seva quotidianietat (per exemple per un mercat setmanal) es generen espais comuns de relació d’una població.

Aquests espais també estan basats en d’altres aspectes com la història, cultura o el paisatge i generen una identificació entre l’individu i el territori.

Aquesta identificació entre individu i territori té un altre marc de referència en el concepte de nació que parteix de l’interacció de la cultura i el territori.Definir cultura actualment no és gens fàcil, podria aproximar-se al conjunt de coneixements apresos per l’individu com a membre d’una societat determinada.

Si afegim el component territorial, trobem a grans trets tres marcs de referència, d’una banda el global producte d’una societat universal on la informació ultrapassa qualsevol frontera, el glocal que és l’adaptació local de fenòmens culturals més o menys globalitzats (és un híbrid) i finalment el local hereu encara de les societats històriques i que conserva tot el patrimoni cultural i la tradició.

Si a més, afegim el fenòmens migratoris tenim un mosaic d’identitats territorials dintre d’un mateix espai que fa trontollar el concepte tradicional de nació com a espai amb una personalitat cultural diferenciada de la resta.De manera que dintre d’una mateixa nació tradicional podem trobar des dels no llocs globals (centres comercials, centres de negocis…), territoris amb una identitat cultural més o menys heterogènia però on prevaleix una identitat cultural tradicional majoritària o d’altres on la identitat cultural tradicional d’un territori és minoritària.

Per tant, la nació del segle XXI necessàriament ha de reformular-se i passar de la resistència cultural davant el fenomen de la globalització i el multiculturalisme ha esdevenir un lloc comú que faci d’enllaç entre totes les cultures d’un territori.

La quadratura del cercle: governança de la igualtat i la diferència

Tenim un problema, els Estats tradicionals han quedat obsolets per governar gran part dels fenòmens globals i al mateix temps no són capaços de gestionar la seva diversitat interna com ho demostra l’augment de les reivindicacions nacionalistes.

Els proto-estats globals com la Unió Europea han assumit part de les competències en matèria econòmica però no en drets civils i socials, ni tampoc a nivell global existeix una voluntat ferma de promoure cap globalització més enllà de l’econòmica que afavoreix la circulació de capital a la recerca de les oportunitats de negoci que ofereixen tant els paradisos fiscals com els socials on es poden vulneran tot tipus de drets de la classe treballadora.

És precís doncs, que la governança de la igualtat sigui regional o global per impedir el mercadeig de la condició humana que estem patint actualment.

En canvi, pel que fa a la diferència les fronteres han de ser difuses i s’han d’aproximar a cada fet nacional i empoderar territoris que siguin capaços d’esdevenir aquests llocs comuns que articulin les noves societats interculturals.

Només hi ha una fórmula política que s’aproxima a aquesta quadratura del cercle i és el federalisme regional o global que actuï sota el principi de subsidiarietat i deixi el govern de la quotidianitat a les noves nacions del segle XXI.

Can Trabal, parlem-ne

2008-11-28T16:35:00.000Z

Can Trabal és un àmbit que abasta 43,6 ha de terreny agrícola just en el límit sud-oest de la ciutat de L’Hospitalet a tocar del riu Llobregat.Aquest sector disposa d’importants valors patrimonials com les masies de Cal Trabal o de Cal Esquerrer i naturals potencials per la seva proximitat al riu Llobregat.Aquests valors són potencials perquè el seu aïllament respecte al riu i l’estat actual del espai impossibiliten la seva connexió biològica amb el LLobregat.El sector està parcialment edificat en la seva part nord on hi figuren, entre d’altres la deixalleria municipal, el parc de sanejament i una subestació de FECSA.

La proposta d’ordenació d’aquest espai feta per l’Ajuntament destina la part nord del sector a un pol d’activitats econòmiques, la més propera a l’hospital de Bellvitge a oficines una part de les quals formaran part del futur Biopol i la resta a un parc de 20 ha.El parc integrarà les masies catalogades i es pretén que tingui una solució de continuïtat més enllà de la A-2 fins al riu Llobregat gràcies al terrenys guanyats amb el desmantellament del nus viari de Bellvitge.

Des de la seva presentació, el projecte ha generat reaccions contràries per part de l’Associació de Veïns de Bellvitge, diverses entitats ecologistes i partits polítics com ERC o més darrerament EUiA que veuen en el projecte una clara voluntat d’acabar amb l’últim espai agrícola de la ciutat de L’Hospitalet.

No obstant, si analitzem la proposta i l’estat actual del sector intentant defugir postures maximalistes, podem comprovar com actualment un 67% del sector té un ús veritablement agrícola mentre que la resta està destinat a serveis tècnics a la part nord (17%), a la subestació de FECSA (10%) i viari ( 6%) .

La proposta d’ordenació, en estat actual d’avantprojecte, converteix la major part de terreny agrícola en parc revaloritzant els valors naturals actuals de l’espai i concentra l’edificació en l’àmbit nord que actualment ja està urbanitzat i a la part més propera a l’hospital de Bellvitge i la Gran Via.

Per tant, el debat sobre la proposta d’ordenació hauria de centrar-se en tres aspectes:

Conveniència o no de convertir un espai agrícola en parc lligat en el futur a la recuperació del riu Llobregat.
Volumetria i característiques de l’edificació proposada i possible integració paisatgística de la mateixa.
Cessió de la qualificació urbanística del sector 6c dintre del mateix municipi de L’Hospitalet a fi efecte de no perdre sòl qualificat com a zona verda i destinar-ho a d’altres àmbits de la ciutat on el seu aprofitament podria ser major.

En aquest sentit, cal recordar que la possibilitat de guanyar un parc de 20 ha lligat al Llobregat que pugui ser un espai de d’ús ciutadà cosa que avui dia no passa, juntament amb la integració definitiva de la Gran Via a la ciutat i la promoció de nous centres d’activitat econòmica lligats al R+d+i mereix un debat a l’alçada de les circumstàncies que pugui cercar un consens sobre la definició final de projecte però en cap cas sobre la seva legitimitat perquè sinó caldria també donar veu a aquesta majoria silenciosa que s’expressa tant clarament cada quatre anys a la nostra ciutat.

somewhere over the rainbow

2008-02-03T23:48:00.000Z

Aquest post està dedicat a tots aquells que encara creuen que ha d'existir algun lloc on el futur estigui conduit per les nostres idees i no predestinat, un lloc on sigui possible la Revolució de construir dia a dia el nostre projecte de vida assumint tots els drets i deures que comporta la nostra llibertat.

Potser pot sembla ximple o idealista dir aquestes coses però no oblidem ara mateix ja som lliures i que l'únic que ens manca és una societat que ens permeti gaudir la nostra llibertat.Per això, hem de lluitar des de les petites trinxeres sumant esforços entre tots aquells que no ens agrada del tot aquest present però que ni desertem davant les injustícies ni caiem en l'immobilisme de les grans intencions o solucions.El nostre és un camí sense dreceres, costerut i pedregós ple de impediments però també de petits avenços que com a societat podem assolir sempre mirant cap a les amples alamedes de la llibertat.

Per això, només puc mostrar la meva indignació quan observo que algú pretén fer de la política un joc d'interessos de curta durada, de gestors de tratje gris i idees encara més grises, de somriures assajats davant del mirall, de xecs sense fons i paraules embrutides pels fets. Una política de persones que no es preocupen si la seva representativitat cau en picat perquè són percebuts com una classe cada cop més allunyada dels seus representats i no com a simples membres de la ciutadania que temporalment decideixen representar-los.

En fi, a aquells i aquelles que creiem que encara hem de trobar algun lloc on poder gaudir de la nostra llibertat els encoratjo a facin ús d'un dels drets que tenim per millorar la nostra societat que és escollir i ser escollits com a representants perquè com diu la cançó: If happy little bluebirds fly Beyond the rainbow Why, oh why can't I?

L'infrahabitatge, una prioritat a L'Hospitalet

2008-01-25T11:29:00.002Z

Segons l'estudi "l'infrahabitatge a Catalunya" L'Hospitalet és de ser una de les ciutats de Catalunya que concentra el major nombre d'aquesta tipologia edificatòria en forma de creixements suburbans.

Així, barris com Collblanc, La Torrassa, Pubilla Cases o la Florida tenen un bon nombre d'habitatges que mai s'havien d'haver contruït i que atempten contra la dignitat de la vida de qualsevol persona que hagi de viure en ells.

Aquest fet també té un efecte d'atracció de les rendes més baixes evitant que aquests barris puguin per fi sortir de l'estigma de la suburbialitat.

El principal problema associat a aquests habitatges és que quan existeix una elevada demanda en el mercat de l'habitatge (com és el cas) aquests actuen com a límit per sota del preu final de l'habitatge o el lloguer.Així doncs, si per exemple, hi han persones disposades a pagar de lloguer 600€ per un d'aquests pisos això fa pujar la resta de lloguers fins als 800€ per als pisos petits i 1000 € per als normals.
Si la dignitat de les persones o les seves mancances els fan acceptar viure, per exemple, a un "contenidor" per 500€ això faria pujar l'infrahabitatge fins als 800€.

El problema és: on és el límit de l'habitatge digne? què fer amb aquests habitatges?

El pacte nacional per l'habitatge i la Llei pel dret a l'habitatge ens donen alguna possible solució a aquest problema, d'una banda perquè l'important nombre d'habitatges socials que és posaran al mercat permet el reallotjament d'aquests habitatges, però també perquè s'estableix la necessitat d'elaborar un nou decret que reformuli les condicions mínimes d'habitabilitat de la qual depèn l'otogament de les cèdules d'habitabilitat.

L'esforç per per facilitar l'accès a l'habitatge amb les noves àrees residencials estratègiques (ARE's) no pot anar en detriment de la seva dignificació mitjançant polítiques de rehabilitatació, però arribat el cas en que aquestes no siguin possibles, la retirada del mercat de l'infrahabitatge.Sinó estarem condemnant a aquelles persones amb menys recursos a malviure en habitatges dels que dificilment podràn sortir i estarem llastrant el desenvolupament i dignificació dels nostres barris.

L'Anuari de l'SCOT radiografia 200 transformacions i projectes territorials

2007-12-22T12:57:00.001Z

DIARI FORESTAL 19.12.07
Arnau Urgell

L'Anuari de l'SCOT radiografia 200 transformacions i projectes territorials

Què tenen en comú el POUM de Ripoll, la vegueria del Penedès, l'abocador de Castellserà i el projecte de l'aeroport de Ponent a Alguaire? Es tracta de transformacions i projectes territorials -sovint conflictes- que es recullen en l'Anuari 2006 de la Societat Catalana d'Ordenació del Territori. Amb aquesta, ja són quatre les edicions que la filial de l'Institut d'Estudis Catalans encarregada de tot allò que es refereix a l'ordenació i gestió del territorial publica i que enguany ve acompanyada de projectes per 'sociabilitzar-lo' a través de la xarxa.

Una obra de referència

La Societat Catalana d'Ordenació Territorial (SCOT) edita des de 2003 l'Anuari. Es tracta d'una obra que de manera descriptiva tracta uns 200 casos de transformació i projectes territorials d'arreu del Principat. Enguany han fet possible aquesta publicació tant la Diputació de Barcelona com els departaments de Política Territorial; Relacions Institucionals i Participació; Governació; i Medi Ambient i Habitatge.

Tot plegat, a partir bàsicament de la 'famosa' llista Territori que amb centenars de participants esdevé el fòrum virtual de debat de referència per urbanistes, professionals del medi ambient i la planificació, membres d'associacions en defensa del territori, tècnics i responsables polítics... Aquesta llista -juntament amb altres aportacions- forneixen una base que enguany ha assolit, segons el geògraf Néstor Cabañas, la xifra de 8.000 documents. A partir d'aquí, la selecció dels dos-cents casos més representatius i el treball d'una quarantena de professionals per tal de descriure de manera detallada tots els processos, els agents, els avanços legislatius...

Enguany la presentació de l'Anuari -realitzada a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona- ha servit per mostrar els nous projectes de l'SCOT: per una banda, la creació del portal de l'Anuari per tal que tothom pugui analitzar les transformacions del territori tant sectorialment com per municipis, comarques o en el conjunt del Principat gràcies a un aplicatiu cartogràfic.

Altrament, també s'ha posat en marxa la 'blocsfera territorial', un agregador de la creixent xarxa de blocs -tant personals com col•lectius- que tenen com a principal focus, l'anàlisi de les transformacions de les nostres poblacions i paisatges. Aquestes dues eines a la xarxa, es veuran complementades ben aviat amb un nou portal de l'SCOT que, tal com recorda la seva presidenta Margarita Castañer, 'disposarà de tota la informació territorial de base'.

El territori: conversió de marcs diversos i contraposats

La introducció de l'Anuari 2006 ha estat a càrrec del catedràtic de Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Joan Subirats. Amb el títol 'Els miratges de la certesa. Polítiques d'intervenció en el territori i processos democràtics' Subirats analitza el xoc de marcs cognitius que es donen en les transformacions territorials. Xoc que s'exemplifica en el cas de les polítiques de l'aigua, que a l'Estat espanyol han tingut una continuïtat des de Joaquín Costa fins als plans hidrològics nacionals (PHN) en versió Josep Borrell o Jaume Matas. En canvi, amb el tombant de segle es va generar una convergència d'interessos per part de científics, moviments socials i alguns sectors polítics que van permetre esdevenir un contrapès al marc dominant.

Aquest exemple, hauria de servir segons Subirats per 'planificar des dels poders públics a partir d'incorporar la pluralitat, la descentralització i la participació'. Una integració de visions 'dissidents' que permeti passar del paradigma de 'l'Aquí no' a 'Així sí'.

En aquest sentit Joan Subirats ha afirmat a la presentació de l'Anuari que la 'creixent interacció entre els moviments de defensa del territori amb grups de professionals permet una certa capacitat propositiva'. Altrament, ha advertit als poders públics: 'cal abandonar les polítiques clandestines, ja que aleshores el conflicte es multiplica'.

Presentació de l'Anuari Territorial de Catalunya 2006

2007-12-17T09:20:00.000Z

L'ANUARI TERRITORIAL DE CATALUNYA 2006 REUNEIX EN 200 TEMES ELS PROJECTES, TRANSFORMACIONS I CONFLICTES TERRITORIALS MÉS DESTACATS DE L'ANY

L'Anuari Territorial de Catalunya, en la seva quarta edició, segueix amb la línia iniciada l'any 2003 de recull de manera sistemàtica de 200 temes relacionats amb el medi ambient, les infraestructures, els plans i projectes urbanístics i la política territorial que han estat actualitat en l'opinió pública al llarg de l'any 2006.

Amb aquesta iniciativa la Societat Catalana d'Ordenació del Territori, filial de l'Institut d'Estudis Catalans, es va proposar des de l'any 2003 publicar anualment una recopilació organitzada i interrelacionada dels temes territorials més significatius que incorporés el punt de vista dels diferents agents implicats (administracions, institucions, partits polítics, entitats ecologistes, professionals, associacions ciutadanes.) i que ajudés a visualitzar aquests temes oferint eines per a l'anàlisi i la reflexió.

L'objectiu de l'Anuari és proporcionar informació de fàcil accés sobre l'evolució del territori que pugui ser d'utilitat per als ciutadans però també pels estudiosos del tema, per als professionals i pels decisors públics; de la informació d'actualitat, que sovint ens desborda, a una informació sistematitzada i panoràmica de l'evolució dels casos i els temes en el temps.

El territori, més visible que mai

L'Anuari Territorial de Catalunya 2006 constata un any més la gran visibilitat dels projectes, transformacions i conflictes territorials, que són cada cop més presents a l'opinió pública i als mitjans de comunicació. El 2006 va veure com l'habitatge i les infraestructures es consolidaven com els dos temes estrella del debat territorial. En el cas de l'habitatge els temes centrals foren l'augment dels preus i del nombre d'habitatges iniciats, les protestes ciutadanes a favor d'un habitatge digne i l'aprovació del Projecte de llei del dret a l'habitatge. En les infraestructures, amb l'aprovació del Pla d'infraestructures de transport de Catalunya com a taló de fons, es va reactivar el debat sobre la necessitat d'ampliar-les i crear-ne de noves (especialment en l'àmbit ferroviari i aeroportuari però també en el viari on continuen els desdoblaments) i sobre els impactes que poden generar sobre el territori.

D'altra banda durant el 2006 es van començar a visualitzar sobre el territori els projectes i actuacions incloses dins la Llei de barris, com per exemple als nuclis antics de Valls i Olot o als barris de la Serra d'en Mena (Badalona i Santa Coloma de Gramenet) i de l'Erm (Manlleu). També és l'any on s'aproven els primers plans directors urbanístics (Empordà), plans directors territorials (Bages) i plans territorials parcials (Alt Pirineu i Aran) i s'endeguen els catàlegs de paisatge.

Pel que fa als conflictes territorials vinculats al creixement urbanístic durant el 2006 sembla confirmar-se un cert canvi de tendència. Així a primera línia de costa tendeixen a desaparèixer o a entrar en vies de solució després de l'aprovació del Pla director urbanístic del sistema costaner (Platja Llarga de Vilanova, les Madrigueres al Vendrell...), però es reactiven a l'entorn d'àrees urbanes o metropolitanes (POUM de Sant Julià de Ramis, Pla urbanístic de Llevant a Viladecans...) o a segona línia de costa (camp de golf i urbanització de Vinallop a Tortosa, POUM de les Borges del Camp...).

Polítiques d'intervenció en el territori i processos democràtics

Les fonts, uns 6.000 documents, són bàsicament premsa, projectes, comunicats i consultes realitzades a professionals. L'Anuari es complementa amb un article introductori sobre les polítiques d'intervenció en el territori i els processos democràtics, del catedràtic de ciències polítiques de la UAB Joan Subirats, i enguany s'ha substituït el format dels diàlegs, pel d'opinions més vinculades a articles concrets de l'anuari. Clou la publicació els índex toponímic, onomàstic i d'institucions.

L'ascensor social

2007-11-26T11:09:00.001Z

A principis de segle XX un líder comunista començà a posar en dubte allò de la lluita de classes quan conegué l’Eixample Barceloní. La gran revolució urbana de l’Eixample de principis de segle no va ser tant la seva ordenació urbana completament moderna fins i tot als nostres dies sinó sobretot el fet que en un mateix espai es poguessin donar cabuda a totes les classes socials.

D’aquesta manera als antic blocs de pisos de l’Eixample hi podíem trobar des de l’alta burgesia al Principal fins a obrers industrials a les plantes més altes. Això fomentava les relacions entre classes i no eren poques, per exemple, les històries d’amor apassionat entre la filla del burgès de modals francesos i el fill de l’obrer pràcticament analfabet.

Dissortadament aquest prodigi de l’arquitectura social no ha tingut continuïtat gairebé enlloc més i la segregació espacial de les classes socials s’ha acabat imposant fins i tot a l’Eixample de Barcelona.

Actualment, trobem una tendència clarament oposada a aquesta, que certs experts han anomenat com leopadització de la ciutat, o creació de taques urbanes de pobresa repartides homogèniament pel territori, en espacial als teixits urbans més degradats on els nivells d’infrahabitatge són majors.

Amb l’objectiu de combatre aquest procés a Catalunya ja fa més de 4 anys que funciona el Programa de barris i àrees d’atenció especial que té com a objectiu principal ajudar a la rehabilitació tant física com social dels barris més degradats i combatre així la creixent pobresa urbana.

Una de les estrelles d’aquest programa és la instal·lació d’ascensors destinats a millorar la qualitat de vida dels residents a aquests barris i de retruc atraure a població d’altres estrats socials per tal d’aconseguir el miracle de la complexitat social del territori.

Tot i que el balanç del Programa en termes generals és clarament positiu existeixen alguns factors que caldria revisar o posar en dubte de cara a les futures convocatòries del mateix.

El primer d’aquests punts negatius és la deficient diagnosi inicial per efecte del límit de 4 anys per executar les propostes del Programa, el segon és la quantia de les ajuts que haurien de ser en funció de la població de cada barri i no segons uns barems estàndards, finalment el propi desenvolupament de la política d’instal·lació d’ascensors està fent que l’expulsió de població d’aquests barris sigui molt major a l’arribada de nous habitants i està afectant a col·lectius que viuen de lloguer que potencialment poden arribar aportar un nou de teixit de classe mitja a aquests barris com és el cas de la població immigrada o dels joves.

Que els jocs d’equilibri de l’arquitectura social són difícils, ja ho sabíem, especialment perquè el territori és finit i quan s’aconsegueix regenerar un barri, altres territoris han d’assumir a la població “refugiada” del primer fet que provoca que aquest baixi el seu nivell econòmic i sigui susceptible de regeneració. Arribats a aquest punt, es pot continuar jugant a fet i amagar amb la població amb menys recursos que viu de lloguer o complementar els Programes de millora de barris amb d’altres de promoció d’habitatge social repartits pel territori com les que contempla el Pacte Nacional per l’Habitatge. Ara ja tenim les dues eines per fer progressar de debò els nostre barris, només cal fer-les servir amb seny, un futur més just socialment i territorialment s’ho mereix.

gots y berebers

2007-11-20T10:00:00.000Z

Com diu un refrany holandès, no cal queixar-se del vent, sinó construir molins. Una cosa semblant és el que em passa amb les meves dificultats cròniques per dormir a les nits i per això, vaig decidir dedicar aquelles hores de més que em regala cada dia a fer coses tals com llegir, escriure en aquest blog, mirar mapes o en aquelles ocasions en les quals el meu cervell no registra gens d'activitat, encendre el televisor.

Recordo que fa uns quatre anys, una nit entre "teletiendas" i concursos trucats, un tal Fernando Sanchez Dragó a la primera cadena va dedicar dues nits de diumenge senceres a glossar la figura de Jose Antonio Primo de Rivera, fundador del falange i segons paraules del propi presentador: un dels escriptors espanyols més importants del segle XX.
Sense entrar a valorar la conveniència de realitzar un programa en una cadena pública lloant les virtuts del líder d'un partit feixista (imagineu-vos que això passés a Alemanya o Itàlia), em va cridar l'atenció l'anàlisi de Jose Antonio sobre la societat espanyola distingint històricament dos grans grups: els gots (homes de raça i noblesa de valors que habiten predominantment a l'altiplà) i els berebers (mercaders, fenicis que habiten a la costa).

Revisant una mica la història espanyola moderna i contemporània, per efecte de l'avorriment, hom pot comprovar que, en part, sí que és cert que es poden establir clarament dos grans grups socials oposats, però sobretot pel que respecta a la percepció del propi país.És a dir, existeix un sector social de tipus essencialista que considera que hi ha uns valors eterns (i també propietats) amenaçats que convé conservar i un altre gran sector que té una visió crítica de la pròpia societat espanyola (caciquisme, catolicisme, analfabetisme real o funcional com ara) i proposa contínuament mesurades per fer progressar la seva societat i la seva cultura.
D'aquesta manera, durant aquests 250 últims anys, els il·lustrats, liberals, regeneracionistes, el moviment obrer o més recentment els partits polítics progressistes han intentat corregir la inèrcia marcada pels conservadors que han governat el país durant bastant més temps que aquests. En aquest sentit, es pot apuntar que només una quarta part de tot el segle XX ha estat governada per forces liberals-progressistes (sent el govern del PSOE de 1982-96 el període més llarg en el poder de forces progressistes de tota la història contemporània).

Dintre d’uns mesos ens trobarem immersos en unes noves eleccions generals on aquestes dues tendències històriques hi seran més visibles que mai, d’una banda, l’aposta tèbia però decidida per la millora dels drets civils i socials dels PSOE i de l’altra la dreta reaccionaria del PP disfressada amb mesures de liberalització de l’economia.

Tot plegat, ens mostra que potser el problema d’aquest país és endèmic i difícilment solucionable i no hi ha regeneració possible i com diu la cançó d’Ovidi Montllor que dóna nom a aquesta secció:

A mi em toca lluitar, a tu prendre la mida.
Va com va.
Si jo no tinc per mi, si tu no en tens mai prou.
Va com va.
I ets tu qui reps de mi, jo de tu cobre un sou.
Va com va.
Si jo ja m'he cansat d'anar vivint dient
el va com va,
pensa que sols diré fins que més no podré:
Va com vull. Com volem.

Obrir les portes del camp

2007-11-14T12:45:00.000Z

Al segle XVIII a Anglaterra la política de tancament de camps representà l’acabament dels últims reductes de propietats col·lectives o comunals i l’inici d’un nou període econòmic sustentat en la premissa que la suma dels interessos individuals actuen com una “mà invisible” que pot regir l’economia cap a l’equilibri on tothom pot satisfer les necessitats mitjançant el treball.

Amb el temps i gràcies a l’actuació del contrapès socialista s’ha demostrat que calen “espais comuns” al marge del mercat perquè es pugui donar realment la igualtat d’oportunitats entre els individus i que les desigualtats que genera el sistema de producció capitalista no venen donades pel diferent esforç de fa cada individu mitjançant el treball sinó per d’altres qüestions estructurals com la classe social a que pertany.

Així doncs, ens movem en un fràgil equilibri entre aquells que sobrevaloren el treball individual com a motor econòmic (somni americà) i els que pensem que el pur creixement econòmic (PIB) no és símptoma de progrés sinó va acompanyat de la millora de la qualitat de vida tots els individus, concepte aquest, completament subjectiu i difícilment mesurable.Segons la OMS la qualitat de vida és: la percepció que un individu té del seu lloc a l’existència, i la seva relació amb els seus objectiu, expectatives, normes i inquietuds.
És a dir, per un costat tenim els suposats èxits macroenòmics de la nostra societat i la seva materialització en forma de béns de consum (televisors, cotxes....) i de l’altra la autorealització personal i col·lectiva com a fita a assolir per arribar al benestar.
D’aquesta manera, podríem valorar a l’actual societat com a generadora de riquesa material però de pobresa pel que respecta a la qualitat de vida entesa com a procés d’autorealització degut a d’imposició de les vies úniques de la fal·làcia neoliberal: “tothom pot arribar a ser Bill Gates”.

Segons la Enquesta Mundial de Valors de Inglehart o la Base de Dades de la felicitat de la Univesitat de Erasme Rotterdam encarregades de mesurar el benestar subjectiu de la població mundial els dos països que encapçalen el ranking mundial en satisfacció amb la seva pròpia vida dels seus habitants són: Dinamarca (8,2) seguit de Puerto Rico (8,1) , pel que fa a l’Estat espanyol la mitjana de satisfacció amb la pròpia vida és de 6,9 i ocupa el lloc número 26 mundial el que ens situa al costat de països com Brasil o la República Dominicana amb un benestar econòmic molt menor.

Dit això, cal veure com les formules clàssiques de l’Estat del benestar basades únicament en l’aspecte més economicista d’aquest són només un primer pas completament necessari per poder desenvolupar aquelles altres de caire més personal com és el cas de l’autorealització personal.
Per poder arribar a aquest segon nivell, cal reformular les polítiques de benestar i explorar noves vies alternatives però majoritàries (cal fugir del sectarisme) capaces d’emetre nous missatges que puguin arribar a distorsionar a la potent maquinària publicitària creadora de models de consum.

Un primer pas és desmercantilizar l’oci i el lleure que va ser el bàlsam que ens donaren pels nostres dolors laborals, generant un cavall de Troia capaç de tornar a obrir els camps i generar espais col·lectius per gaudir de la llibertat a la que estem condemnats un cop desproveïts de les nostres càrregues socio-laborals.

El catalanisme perifèric

2007-10-29T11:09:00.000Z

Sóc català, sense apriorismes ni limitacions, encara que pels comptes que fan alguns pugui estar situat al grup dels catalans dolents o impurs que no segueixen al peu de la lletra els seus manuals del bon català.

El meu petit país, darrerament s’ha fet gran passant en 50 anys de tenir 2,5 milions de persones a tenir-ne més de 7. Com tothom que es fa gran hi han coses que se li han quedat petites com les infraestructures i les seves contradiccions internes i reptes que ha d’assumir també han augmentat al mateix nivell que la demografia.

A més de fer-se gran, també s’ha atapeït en alguns àmbits, de manera que de cada 4 catalans 3 viuen als voltants de Barcelona. D’aquests 3, concretament 2 no parlen habitualment en català ja sigui perquè no en saben (1 de cada 4 ) o perquè el fet de viure en àmbits on tothom parla altres llengües desincentiva el seu ús.

No obstant, hi ha coses que no s’ha fet grans al mateix nivell que el país, com són els seus representats polítics que continuen en molts casos mirant més cap el que varem ser i hem perdut pel camí que cap el que podríem a arribar a ser com a país amb les nostres noves potencialitats.Va haver un moment, en l'anomenada transició en que semblava que era possible fer un país gran i complex on el catalanisme fou un conjunt de sentiments i sensibilitats diverses d’aquells que d’alguna manera es senten orgullosos de viure a Catalunya. Va ser el moment del mar de senyeres als balcons l’onze de setembre i de la reivindicació del segon Estatut de Catalunya.

Dissortament, amb el temps això va ser només un miratge, i alguns van intentar patrimonialitzar el catalanisme convertint-se en expenedors de carnets de catalanitat i d’altres es van erigir en representants dels regionalismes folklòrics per assegurar-se el vot unànime dels lobbys regionals metropolitans. No cal oblidar, manifestacions de toreros en contra de les mesures de protecció dels animals encapçalades per eterns regidors metropolitans sota el lema: “Nosostros también somos España”.

D'aquesta manera, si durant la República un partit va saber captar el sentiment majoritari del catalanisme d’esquerres present a Catalunya ERC, avui existeix un altre partit el PSC (sense guions) que, malgrat certes contradiccions, representa un nou catalanisme d’esquerres per la Catalunya dels 7 milions i no en la dels 3 milions i 4 d’afegitó.

Tant de bo que més partits, en ple debat refundacional del catalanisme adaptin el seu discurs a la nova realitat complexa arribant també a la Catalunya de les perifèries metropolitanes i promovent la normalització del catalanisme a més de la del català.
D’aquesta manera algun dia: “Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir i tornarem a vèncer!” sent conscients plenament del que som i del que podem arribar a ser.

La ruindad de la vivienda

2007-10-14T17:26:00.000+01:00

Llevo cosa de 6 meses buscando un piso de alquiler para poder completar mi emancipación (harto ya de pisos compartidos, camas calientes…) y he llegado a la conclusión que con mi sueldo mileurista es imposible.
Los alquileres de pisos normales están sobre los 1000 € (100% del sueldo), de los pequeños sobre los 700 (70% del sueldo) y las infraviviendas/ratoneras en los 500 (50% del sueldo).
Buscando durante estos 6 meses entre las infraviviendas o ratoneras me he dado cuenta hasta que punto la ruindad abunda por doquier.
Así, como ejemplo de ratonera citaré un piso-habitación de 20m2 en Barcelona por la que me pedían 500 €, a razón de 25 € el m2 (con esa media uno de 100 m2 costaría 2500), la habitación no era más grande que la de un hotel y tenía la ventaja que podías realizar casi todas las funciones vitales al mismo tiempo.
Como ejemplo de infravivienda, visité un piso por el que pedían 400€ y donde además de no tener ninguna baldosa al mismo nivel y estar en estado ruinoso, tenía la peculiaridad que el lavabo estaba en la cocina. Al mostrar mi asombro ante tal prodigio de la ciencia y la técnica el administrador me dijo, si fueras moro te cobraríamos 600.

La conclusión de mi periplo por el mercado inmobiliario es clara, hay gente con más cara que espalda que pone en alquiler habitáculos inhabitables sólo a 100 € de diferencia de los pisos normales para aprovecharse de los que estamos más desesperados por encontrar una vivienda.
Esto ya no es una cuestión de burbuja, ni del precio del suelo puesto que ya está construido sino de caraduras que se embolsan al mes 500-600 € por alquilar pisos que no tendrían que existir puesto incumplen todos los códigos de la edificación, accesibilidad y de la dignidad humana.
Muchos son los que creen que el hombre mantiene una línea de progreso constante por mejorar sus condiciones de vida, pero el hecho, es que por lo que respecta a la vivienda, la cavernas que habitaban nuestros antepasados eran mucho más espaciosas y salubres que ciertos pisos de hoy en día, porque ahora la vivienda no es ya un derecho, ni siquiera un objeto normal de consumo sino que es un bien de lujo con el que algunos regatean como auténticos mercaderes fenicios.

Por eso creo que hay que actuar urgentemente en dos frentes.El primero construyendo vivienda asequible como la que programa el Pacte Nacional per l’Habitatge pero también controlando la infravivienda de manera parecida a lo que se hace con cualquier otro producto de consumo que es automáticamente retirado del mercado cuando incumple las normativas.

Sólo de esta manera el concepto de vivienda digna podrá ser una realidad sino al paso que aumenta la desvergüenza de algunos no me extrañaría que se lleguen a alquilar containers siempre a 100 € menos del precio de una infravivienda.

Política territorial i/o obres públiques

2007-10-08T10:36:00.000+01:00

El Departament de la Generalitat de Política Territorial i Obres Públiques, creat durant els governs convergents, es dedica a gestionar les competències exclusives en matèria d’urbanisme i ordenació territorial que té el govern català.Quan es va crear aquest Departament es podia haver anomenat tranquil·lament d’Obres Privades perquè les grans fites del govern convergent al capdavant de l’ordenació del territori català van ser l’Autopista del Garraf, els túnels de Vallvidrera i el Túnel del Cadí totes elles clarament destinades a aprofundir en el requilibrament territorial, especialment de certs habitants de Barcelona i Sant Cugat que tenen una segona residència a la Cerdanya.
No obstant, aquest Departament també va fer actuacions dignes d’esment com la reconversió dels Ferrocarrils de la Generalitat, la carretera de l’Eix Tranversal (widowmaker) o certes actuacions industrial a través de l’INCASOL per tal d’atreure empreses estrangeres a aquells territoris on CiU tenia més simpaties.

Afortunadament a l’actualitat el DPTOP treballa a ple rendiment i compleix les dues funcions per les quals va ser creat el desenvolupament de la política territorial i el foment de les obres públiques.
La nova política territorial o millor dit, la primera política territorial desenvolupada per la Generalitat té com a finalitats l’ordenació de caòtic territori català en claus de sostenibilitat, reequilibri territorial i cohesió social.Com a instruments per desenvolupar aquesta tasca cal destacar les lleis d’Urbanisme, de Barris, de Paisatge o d’Urbanitzacions i instruments com els Plans Territorials Parcials, els Plans Directors Territorials o els Plans Directors Urbanístics com el del Sistema Costaner que impedeix qualsevol nova actuació en el maltret litoral català.
Respecte a les obres públiques, cal dir que aquestes es centren d’una banda a resoldre la desinversió en infraestructures a l’Àrea Metropolitana de Barcelona mitjançant el Pla Director d’Infraestructures, i la millora de la xarxa actual viària, ferroviària (destacant el nou eix transversal ferroviari) amb instruments com Pla d’Infraestructures de Transport (PITC) a més de fomentar, entre d’altres, un nou marc de gestió aeroportuària català.

No obstant això, malgrat aquests importants avenços i per no caure en l’autocomplaença més absoluta impròpia del pensament progressista,cal assenyalar com l’aspecte més millorable en matèria d’ordenació territorial, la feble coordinació entre la política territorial i les obres públiques a fi efecte que la primera dotada d’un caràcter més marcadament polític i estratègic i que defineix un clar model de país amb uns valors polítics associats (sostenibilitat, cohesió social, reequilibrament..) prevalgui sobre les actuacions puntuals en matèria d’infraestructures, la major part d’elles promogudes per l’Estat central, que són més visibles electoralment i tenen un gran capacitat per atreure d’interès de la ciutadania .
És a dir, no es pot definir un model territorial de país fruit si la política territorial que és la que ha de definir-ho en profunditat no va al capdavant de les obres públiques que són les executores, en part, del model. Si no, els plans d’infraestructures amb una reflexió territorial mínima acaben condicionant la política territorial que es veu abocada a ordenar el territori sobre els fets consumats.

Amb el desenvolupament de l’Estatut i l’augment molt notable de la inversió en infraestructures per part de l’Estat a Catalunya, s’obre la possibilitat de definir un nou model de país on cal escollir si volem ser un país d’autovies o de transport ferroviari, si volem definir eixos alternatius de desenvolupament connectats entre sí o només traslladar a d’altres parts del territori allò que a Barcelona no hi queb, si volem preservar o no del procés urbanitzador aquelles parts de territori que tenen un clar potencial natural, paisatgístic o cultural per desenvolupar activitats econòmiques respectuoses amb aquests valors.
Per fi podem, després de molt de temps desenvolupar una política territorial amb uns clars valors progressistes i dotada de la inversió necessària pel seu correcte desenvolupament, ara ens cal una reflexió acurada i detallada mitjançant els instruments que estem desenvolupant a les diferents parts del territori com els Plans Territorials Parcials per tal que els plantejaments maximalistes que sovint defensa el govern central com el de que tota carretera nacional és autovia, no prevalguin sobre el legítim (segons la Constitució) dret de Catalunya a decidir quin model de país vol tenir.

El compromiso real con el cambio

2007-10-01T18:13:00.001+01:00

En una de la biografías del malogrado y mercantilizado ídolo juvenil de la izquierda, Ernesto “Che” Guevara se citaba una curiosa anécdota de su primera juventud en la que se relataba cómo, mientras que en Argentina se estaban produciendo numerosas manifestaciones de estudiantes él se negaba a participar al considerarlas completamente inútiles. Cuando le preguntaban porque no participaba si compartía sus reivindicaciones, contestaba algo así:- Yo no voy a ir mientras que no tenga los mecanismos para poder enfrentarme a mi adversario en igualdad. Si ellos tienen tanques, yo debo tener tanques, si ellos tienen armas yo debo tener armas si no lo único que puedo conseguir es que me lastimen inútilmente-.

Salvando la belicosidad que se desprende de esta afirmación si me gustaría destacar esta anécdota como un buen planeamiento socialista sobre la relación entre los fines y sus medios para alcanzarlos. De esta manera un medio de lucha como una manifestación debe ser usado como repuesta a una reflexión previa sobre los fines que se pretenden y sólo en aquellos casos en que ésta pueda contribuir de alguna manera a alcanzarlos.

Actualmente, estamos viviendo un período donde los movimientos que se proclaman como auténtica izquierda transformadora muestran una carencia absoluta de reflexión en torno a sus fines y la determinación de todos los medios existentes para alcanzarlos.
Así, los denominados movimientos sociales que se sitúan aparentemente a la izquierda de los partidos, se hayan atrapados entre la incapacidad manifiesta de liderar un cambio real y su rechazo a cualquier participación dentro del sistema político “oficial” conscientes que ésta aunque podría ayudar a conseguir sus fines rebajaría sus gran parte planteamientos maximalistas perdiendo gran parte de su pequeña masa de apoyo.

Esto también provoca que el debate sobre los fines y los diferentes medios para alcanzarlos quede aparcado y se antepongan la visibilidad de los medios como las manifestaciones que ayudan aumentar la masa de apoyo a otras acciones que podrían ser más efectivas para lograr el cambio.
La urgencia por aumentar la masa de apoyo, lleva también, a la flexibilización de sus mecanismos de participación como las asambleas abiertas sin comisiones de trabajo permanentes o directamente las convocatorias vía Internet/SMS de sus movilizaciones sin informar en el mismo nivel de otras actividades de reflexión.
Todo esto, está aderezado por el carácter festivo de sus movilizaciones que atrae a propios y curiosos a unirse a sus acciones en la calle sin poder determinar que gente es manifestante y cuál es espectadora.

Personalmente, y soy conciente que esto puede parecer reaccionario, no comparto el modo de vida, ni los ideales que se propone como alternativos, no me gusta el "circo", no creo que sea un arte popular o revolucionario tal y como lo entendía por ejemplo Trotsky, porque generalmente no lleva ninguna reflexión revolucionaría asociada ni aporta nada al cambio social. Creo que más bien es la promoción de un medio de vida, sólo accesible para ciertas clases sociales, desdel cuál algunos pretenden buscar la admiración y la diferenciación individualista de la masa.

El compromiso real con el cambio implica una reflexión sobre cuales son los medios existentes para dicho cambio, implica crear estructuras promotoras del cambio permanentes que sean capaces de hacer avanzar a la sociedad en una determinada dirección mediante metas que sean alcanzables colectivamente.

Vivimos en unos tiempos donde lo más fácil es laissez faire o mirar a todo y todos con desconfianza y donde aquellos que infravaloran el compromiso real se erigen en profetas de un mundo mejor posible que exclusivamente ellos pretender vivir.
Que no os seduzcan los cantos de sirena, si el socialismo es cambio y exige compromiso, actualmente, en esto, nadie nos puede adelantar por la izquierda.