Diari del Piuet

És l’empatia, estúpid!

noreply@blogger.com (© piuet) — Mon, 15 Jan 2024 03:52:00 +0000

Vivim ens temps de saturació d'informació i de comunicació ininterrompuda. Si fem una pausa i analitzem amb quins paràmetres ens comuniquem, veurem la inèrcia que sovint urgeix tothom a dir-hi la seva. Un batibull que ens confronta, ens fa jutjar-nos a nosaltres mateixos i als altres, ens complica poder agafar perspectiva de què passa amb les nostres vides. Un fet que ens diferencia de la intel·ligència artificial o de les màquines, que potser fan els càlculs, les feines i les tasques de manera molt més eficient que mai podrà fer-ho cap humà, és que són buides de sentiments, positius o negatius. I són precisament els sentiments el que ens fa humans.

M’estimo. T’estimo. Us estimo. Tal com soc. Tal com ets. Tal com sou.

Un dels sentiments poderosos i positius que no tenim prou present és l’empatia. La paraula empatia ve del grec ἐμπάθεια empatheia, afecció o passió física, de em (dins) i pathos (sentiment), un viatge penetrant dins l’altra persona. Entrem dins els sentiments o dolor aliens i hi desenvolupem una connexió humana. Empatia amb amants, amics, veïns, companys de feina, fins i tot amb estranys.

El trauma ens fa girar endins, i ens procura justificacions del dany que causem als altres; així, es fa més difícil sentir empatia amb els nostres enemics. Tot i que potser no en som prou conscients, també podem empatitzar amb aquests enemics. Ser capaç de veure les coses d’un altre punt de vista és un signe d'intel·ligència i ens dona força. En paraules de la divulgadora Brené Brown, ”l’empatia és una connexió, una escala que ens ajuda a sortir del forat de la vergonya”.

Vivim en un món on els interessos econòmics, els fanatismes i els enfrontaments armats tristament continuen essent el pa de cada dia. Tot i aquesta realitat, fins i tot en contextos de guerra hi ha qui reclama l’empatia o en denuncia la seva absència, com l’israelià Avner Gvaryahu i el palestí Mohammad Dajani.

L’Avner Gvaryahu, ex militar israelià, lidera l’organització Trencar el silenci, que recull testimonis de veterans de guerra que denuncien els abusos de l’exèrcit israelià i les seves pràctiques criminals. ÉS fàcil d’imaginar com en un context de confrontament rep constants amenaces i acusacions de ser un infiltrat.

D’altra banda, en Mohammad és professor de Ciència Política. Fa anys va dur els seus estudiants musulmans a Auschwitz, com a exercici d’empatia, amb resultats positius sorprenents. El professor Dajani parla de la deficiència empàtica com una malaltia present als extremismes violents del seu voltant, i de la wasatia, la reconciliació, també contemplada a l’Islam, com a via de pau. Les visites amb estudiants als camps d’extermini li van implicar desavinences a la universitat on treballava, fins a ésser considerat un traidor, patir amenaces de mort i haver de deixar la seva feina. Avui dia, el professor viu a l’exili, forçat pel fanatisme dels seus compatriotes.

Al col·lectiu LGBTIQ+ coneixem bé aquesta deficiència empàtica de la que ens parla en Mohammad, així com les seves manifestacions amb què hem de conviure com a soroll de fons a les nostres vides: institucions i lleis discriminatòries, societats connivents amb les amenaces i atacs violents físics o verbals, comentaris moralistes que ens jutgen, cada dia que passa les hem d’esquivar de totes colors. Aquesta manca d’empatia o deficiència empàtica de vegades ve dels mitjans de comunicació, o dels tòxics o intolerants de sempre, d’anònims, o fins i tot de dins del col·lectiu mateix, de gent que ens hauria d’estimar sense miraments, o de gent que es vanta de ser progressista i potser no sap que no ho és. També les paraules que fan remor i creen odi, confrontació, mostren incomprensió, que en definitiva trenquen ponts de comunicació, no aporten res de beneficiós, tan sols fan mal a persones o col·lectius oprimits. Jutjar persones o col·lectius, especialment de què no formem part, mostra una preocupant deficiència empàtica.

Segurament un bon consell per a superar la deficiència empàtica és el de reflexionar abans de parlar. “Aprendre a callar us canviarà la vida”, diu en Dan Lyons al seu llibre (“STFU: The Power of Keeping Your Mouth Shut in an Endlessly Noisy World”) sobre el silenci i el poder de mossegar-se la llengua abans de parlar. Segur que estarem d’acord en pensar quantes boques estarien millor callades. Ara, mirem-nos també cap a endins, i analitzem, quantes vegades també nosaltres mateixos podem reflexionar -i callar- abans d’opinar?

L’empatia es pot cultivar i millorar. Com a humans, tots tenim empatia, i cal practicar-la. No tan sols amb els silencis, també amb les comunicacions amb altres persones, desenvolupar acostaments per a entendre millor la gent que ens envolta. Tornant a reflexions de na Brené Brown, “l’empatia no té cap guió escrit. No hi ha maneres bones o dolentes de practicar-la. Es tracta simplement d’escoltar, de deixar espai, sense jutjar, connectant emocionalment i comunicant l’increïble missatge guaridor de ‘No estàs sola’. Prendre consciència i possessió de la nostra història i estimar-nos a nosaltres mateixos a través d'aquest procés és el més valent que farem mai.” Quan despleguem l’empatia segurament rebrem de retruc una actitud empàtica de l’altra persona amb qui establim aquesta comunicació.

Una altra descripció per a entendre l’empatia pot ser aquesta, de l’activista Maya Angelou: “tothom té empatia. Potser el que no tenim és el valor de mostrar-la. Cadascuna de nosaltres hem viscut una devastació, una solitud, una supertempesta espiritual, i quan ens mirem ens hem de dir ‘ho entenc’. Entenc com et sents, perquè jo mateixa hi he estat. Ens hem de recolzar mútuament i empatitzar, perquè cadascú de nosaltres som més semblants que no pas ens adonem".

Com a individus volem -i esperem- respecte i comprensió. L’empatia és una força humana que ens ajuda a donar aquest respecte i comprensió que esperem també dels altres. Dels éssers que estimem, i també dels que potser no estimem tant. No ets més feble per tenir empatia, ans al contrari, com a persona ets més forta.

M’estimo. T’estimo. Us estimo. Tal com soc. Tal com ets. Tal com sou.

El transhumanisme

noreply@blogger.com (© piuet) — Sun, 19 Feb 2023 21:52:00 +0000

El transhumanisme

El nostre trajecte vital inclou transformacions constants que arriben tant de dins com de fora. Que són conscients o no. Lliures, amb coacció, o imposades. Cosmètiques, fisiològiques, d’intel·lecte o d’altres tipus.

Tots aquests canvis o transformacions formen part del nostre cicle vital. Els nostres cossos i les nostres ments es desenvolupen constantment, i avui dia també poden incorporar elements tecnològics com ho són les ulleres, els fàrmacs, els implants prostàtics, cibernètics o biònics, els vaccins contra les pandèmies, les inseminacions a laboratoris, les intervencions mèdiques, la cirurgia en general o la intel·ligència artificial, entre molts d’altres.

Fa uns anys que hi ha un corrent d’idees anomenat transhumanisme, que suggereix transformar l’ésser humà tot ampliant-ne tres vessants: la genètica, la farmacològica i la tecnològica. Segurament tots hem fet servir la tecnologia en relacions simbiòtiques d’una manera o altra, gent de dins i de fora de l’espectre LGBTIQ+, així que ens podem qualificar de transhumans, especialment si ens comparem amb humans de segles anteriors.

Portat a un extrem, la sèrie Years and years va mostrar el 2019 una adolescent, la Bethany, com anunciava als seus pares que era “trans”. Els pares es mostren oberts d’inici i entenen que la seva filla vol viure com a noi, però ella els corregeix: no, no soc transsexual, soc transhumana. A continuació ve la reacció irada i la incomprensió dels pares. Tot plegat una ironia de com d’oberts ens creiem, però com en realitat sovint no estem preparats per a molts dels canvis que ocorren al nostre voltant, i caiem en la por i l’estrès que causa el desconeixement.

A la Donna Haraway, l’autora del “Manifest cíborg”, li sembla prou clar que som transhumans de fa temps, i en el seu manifest de 1985 hi escriví “a finals del segle XX som quimeres, híbrids fabricats de màquines i organisme; en poques paraules, som cíborgs”. La Donna també carrega contra algunes nocions tradicionals del feminisme en aquest manifest, que serveix com a fonament per a la teoria feminista posthumanista. Va predir com la tecnologia canviaria la nostra percepció i pensament binari, i deixaria pas a l’acceptació d’identitats fluides i contradictòries. Una afirmació molt propera al post gènere, criticada per les feministes tradicionals.

El transhumanisme no entra al debat de si som transhumans o no, ho considera una realitat irrefutable. El que potser hem de plantejar-nos és com l’evolució de la tecnologia exponencial i vertiginosa és més ràpida que la nostra capacitat de considerar o qüestionar en quina direcció es dirigeix, i quins riscos pot suposar. Més enllà dels beneficis quant a la prevenció i tractament de malalties o d’allargar l’esperança de vida, cal ser crítics i demanar-nos cap a on ens duen aquestes transformacions com a espècie. No ho tenim clar, ni és fàcil de predir.

Aquesta programació tecnològica per a esdevenir éssers perfectes i fer el bé pot significar també eliminar la llibertat com a humans. A més, què vol dir ser perfectes? En quins valors en basem per a dir què és bo i què no? Com a humans també ens transformem a través dels errors i de les decisions encertades o equivocades, però lliures.

Com en Jordi Pigem alerta a “Tècnica i totalitarisme”, “la tecnologia és com el foc. Si la fem servir com una eina, amb contenció, és ben útil. Sense contenció, però, el seu efecte pot ser devastador”. En Jordi denuncia com correm el risc de reduir els éssers humans a dades i algorismes que ens preparen per a acceptar ingènuament una nova forma de totalitarisme tecnocràtic. Cal redescobrir el valor de l’existència, única i irrepetible, de cada ésser humà.

I és que la tecnologia, basada en un funcionament binari, encara té carències si la comparem amb la condició multinària humana: els humans comptem amb el desig, el propòsit, la passió, la curiositat, la imaginació, la premonició, l'ètica i el pensament crític, factors que les màquines no posseeixen, i potser mai no tindran.

Així doncs, la biologia no és simplement un factor que pugui limitar l’evolució transhumana, sinó l'últim reducte que ens fa humans. Quanta capacitat humana deleguem o posem en mans de la tecnologia, cada dia més i més? Què hi ha dels sentiments, element humà per excel·lència? Com la Helen Keller va escriure, “les coses més bones i boniques del món no es poden veure, ni tan sols tocar. S'han de sentir amb el cor". Una manera humanista de concebre el món, en debat avui dia.

Si observem la tecnologia amb prisma de gènere, ens adonarem que la tecnologia i la ciència occidentals estan profundament implicades en la projecció masculina i la dominació patriarcal sobre les dones i la natura. Després del canvi de la teoria feminista, que se centra més en la tecnociència, es va fer una crida perquè les noves tecnologies es basessin en les necessitats i els valors de les dones, més que en el desenvolupament tecnològic dominat pels homes.Una visió binarista del gènere que pretén tenir en compte les tecnologies positives per a les dones o que les afavoreixen, i les tecnologies que constitueixen relacions socials equitatives de gènere, més que les tecnologies que imperen a la societat en general.

Enfront d’aquesta explosió tecnològica gairebé fora de control i irreversible, un tastet distòpic: el futurista Ray Kurzweil, que als anys 80 va vaticinar que les màquines guanyarien els humans als escacs 10 anys abans que passés, pronostica que el 2045 els superordinadors connectats per Internet hauran desenvolupat prou capacitat de memòria, de manera que la majoria de la raça humana, majoritàriament androide (excepte aquells que no ho vulguin) podran ser carregats a la Xarxa i viure per sempre més en la realitat virtual: un esdeveniment hipotètic que en Ray anomena la singularitat tecnològica.

Com serem els humans en un futur pròxim sembla ser una incògnita. En quina manera afectaran els canvis humans al col·lectiu LGTBIQ+ també està per veure.

noreply@blogger.com (© piuet) — Thu, 14 Jan 2021 14:04:00 +0000

Dos esperits

El prisma europeu ha marcat bona part de la història de la sexualitat, així com molts conceptes de psicologia, sexe, gènere i d’altres que han tingut una gran influència en com concebem el món. Hem viscut històricament una imposició de la rígida norma europea (cristiana, monògama, heterosexual, blanca i patriarcal) que ha amagat, prohibit, perseguit i oprimit les dissidències durant segles. Tanmateix, és cert que ancestralment també han existit maneres no normatives de viure i entendre el gènere i la sexualitat a d’altres indrets més enllà d’occident com ho són les fa'afafine polinèsies, les muxes mexicanes, les kathoey กะเทย tailandeses, o els dos esperits nadius americans.

La comunitat dos esperits

El terme “dos-esperits” es refereix a una persona que s’identifica amb un esperit alhora masculí i femení entre alguns pobles indígenes americans. És una confluència d’identitat de gènere, rol social, orientació sexual i identitat espiritual. Dos esperits o doble esperit és en realitat un terme modern que engloba la descripció de persones indígenes que representen un tercer gènere tradicional (o d’altres variants de gènere) cerimonial i un paper social específic en les seves cultures.

Com que el terme és genèric, pot descriure l'atracció entre persones del mateix sexe i una gran variació de gènere, incloent persones que a la cultura occidental es podrien descriure com a homosexuals, lesbianes, bisexuals, transsexuals, transgèneres, queer, transvestits o que posseeixen múltiples identitats. Dos esperits també pot incloure relacions sexuals o emocionals que es podrien considerar poliamoria en termes occidentals.

La creació del terme "dos esperits" s'atribueix a Albert McLeod, que va proposar el seu ús durant la Tercera Conferència Anual Americana Inter-tribal dels Nadius, Primeres Nacions, Gay i Lesbianes, celebrada a Winnipeg el 1990. El terme és una traducció del terme de la llengua ojibwe Anishinaabemowin niizh manidoowag, que vol dir “dos esperits”. Les persones amb dos esperits també poden utilitzar altres termes de les seves llengües indígenes per a descriure l'atracció pel mateix sexe o la variació de gènere, com ara winkt (en llengua lakota) o nàdleehé (en llengua dinéh). Algunes llengües no tenen termes equivalents per a descriure identitats sexuals com ara bé lesbiana, gai o bisexual. Moltes llengües indígenes estan centrades en els verbs i descriuen què fan les persones i no pas tant com s’identifiquen.

Com a concepte bàsic per a descriure dos esperits, la xaman i escriptora Deborah Bravandt explica que “tots som éssers amb dos esperits dins un mateix cos; originem d’una Ànima que té una natura bi-espiritual, home i dona en un sol cos. Quan valides, honores i estimes l’oposat que tens dins teu així mateix valides, honores i estimes l’oposat i el similar amb els altres humans. Una relació sana comença per saber estimar la relació interna de flama bessona”.

El gran públic

El 2011 la directora Lydia Nibley va dur a la gran pantalla una història tràgica amb el film Dos esperits: l’assassinat de l’adolescent navajo Fred Martínez, un crim d’odi que va colpir el món i especialment la comunitat LGBT el 2001. Per primer cop es mostrava al gran públic com moltes cultures natives americanes tenen un lloc d’honor per a les persones amb sexes integrats. La visibilitat va provocar que grups i activistes iniciessin la recuperació del seu llegat cultural, també lligat a la visió de gènere.

A més dels atacs d’odi patits com el de Fred i d’altres, la realitat diària dels dos esperits conviu amb la resta de problemes endèmics que fan front les seves comunitats producte de la colonització, com la pobresa. Les persones LGBTQ2S+ tenen més probabilitats que els nostres homòlegs heterosexuals i cisgènere de viure en la pobresa, amb tot el que això suposa en termes d’accés a l’educació, a la salut i al món laboral.

Tot i els entrebancs vitals actuals, la comunitat i membres dos esperits viuen el present i miren cap al futur, tot i que marcats pel passat colonial devastador. El professor cherokee dos esperits Qwo-Li Driskill parla de com les agressions sexuals, el sexisme, homofòbia i transfòbia estan lligats estretament a la història de la colonització. “El terme Dos esperits és una expressió que resisteix les definicions colonials de qui som. És una expressió de les nostres identitats sexuals i de gènere sobiranes més enllà dels moviments LGBT blancs”. Al seu assaig Stolen From Our Bodies. First Nations Two-Spirits/Queers and the Journey to a Sovereign descriu el procés de descolonització i la recerca de la sobirania de les primeres nacions a través d’històries i relats eròtics de la cosmologia indígena.

Aquest sentiment de recuperació traumàtica i descolonització el copsa Qwo-Li Driskill amb el cant “Robats dels nostres cossos”, resumint així la lluita d’emancipació per la sobirania:

Ens van robar els nostres cossos,

ens van robar casa nostra,

i som lluitadors en aquesta llarga guerra

per a portar-nos a tots de tornada a casa.

Tal i com reflexiona l’activista i escriptora chicana Cherríe L. Moraga, “no deixis que el passat et robi el teu present”. Així, actualment són nombroses les activistes, artistes i personatges dos esperits que expressen en diferents formats la seva manera de viure i entendre la sexualitat, i la transmeten. Una manera de viure que ens pot ajudar a entendre millor el nostre món.

Artistes com l’ojibwe Ryan Young exploren a través de l’art les facetes de la seva identitat no binària dos-esperits, abraçant allò masculí i allò femení dins nostre, i fent-ne difusió per a arribar a les comunitats. En Ryan prefereix ser tractat amb el pronom sense marca de gènere (en anglès, they), ja que diu no poder ser capaç de ser classificat com a mascle o femella sinó com a un ésser que personifica tant allò masculí com allò femení. També transforma mems i expressions digitals de les xarxes socials amb un gir indígena, el que en Ryan anomena indigenització. Un exemple és la pipa de Magritte transformada a la versió pipa cerimonial ojibwe.

Com a insígnia de la revifada dos esperits, el setembre de 2020 l’activista Geo Soctomah Neptune va esdevenir el primer càrrec electe trans, no binari i dos esperits a l’estat de Maine (als Estats Units). En Geo s’encarrega actualment d’educar les comunitats sobre el concepte de dos esperits i ha desenvolupat programes per a conservar i fer viure la llengua de la seva comunitat, el passamaquoddy.

Els dos esperits ens ensenyen que la interrelació equilibrada entre el femení i el masculí dins de l’individu, a les famílies, a la cultura i al món natural serveix per a mantenir l’harmonia. El concepte navajo de nádleehí, "algú que es transforma constantment", reflexa una diversitat de gènere on hi apareixen fins a quatre gèneres. Altres cultures indígenes en reconeixen fins i tot més.

En la majoria de societats l’esquema continua sent pensar que hi ha només homes i hi ha dones, i el que s’espera d’ells i se’ls permet fer durant la vida comença i queda marcat en el moment en què al part ens diuen "És un nen!" o "És una nena!". Per què resulta tan difícil considerar que de vegades potser "No és cap dels dos"? o "Són tots dos!" també pot ser cert?

Etiqueta #TagMe

noreply@blogger.com (© piuet) — Tue, 07 Jan 2020 13:20:00 +0000

Etiqueta #TagMe

Ara que són tan comunes les etiquetes a les xarxes socials, els omnipresents #hashtags, em venen al caparró algunes consideracions sobre el que signifiquen les etiquetes a la vida personal que no cal que oblidem.

Una etiqueta suposa assignar o prendre una identitat, un adheriment, una afecció, una definició, descripció, o tot junt. El fet, però, és que les etiquetes, apart d’intentar definir, també comporten alguns perills; per començar, no són il·limitades, i per tant ens limiten. A més, la tria d’etiquetes, finita per definició, sovint ens ve adjudicada de fora, no sempre la podem escollir, així que sol ser més externa que pròpia.

No oblidem que com a individus, fins i tot abans de néixer, ens etiqueten al ventre matern: és nen o nena? L’ecografia i l’entorn mèdic ens adjudicarà la primera etiqueta, #♀ o #♂. Una etiqueta dual amb què, sense haver-nos demanat res, ens començaran a encasellar, a preparar un nom, una roba, uns regals, uns condicionaments absolutament aliens a la nostra persona. D’enfora, sense haver-nos demanat cap assentiment de si ens agrada, ens hi sentim bé, o de si acceptem aquestes primeres etiquetes, de gènere i nom. Aquestes etiquetes que ens hauran de definir i que són no triades les durem al damunt uns quants anys, en molts casos fins la tomba.

Més endavant, als pocs anys de vida, vindran a etiquetar-nos amb l’orientació sexual. T’agrada algun nen o nena? Tens parella? L’etiqueta per defecte serà #heterosexual. Un cop més sense haver-nos demanat l’opinió i un cop més es tracta d’una etiqueta que ens ve de fora. En aquesta etapa d’infantesa o adolescència, depenent de la informació que ens hagi arribat, educació, valentia de transgressió, decisió o d’altres condicionaments, potser gosarem anar a buscar etiquetes que ens conformin més, que ens facin sentir millor que no pas les que ens han posat per defecte: així, ens trobarem disponibles al menú orientació sexual els coneguts #gai #lesbiana #bisexual, i si mirem una mica més enllà d’altres etiquetes, sigles i lletres: LGTB, sigla que en anglès s’allarga fins a LGBTQIA+. Unes quantes colors afegides en quant a sexe, orientació sexual, identitat i expressió de gènere, en tots els casos opcions d’etiquetes que pretenen acontentar tothom i que ens faran creure que potser som intrínsecament alguna d’elles. De fet, molta gent no les qüestionarà mai i les viurà, potser amb felicitat, fins i tot amb #orgull i reivindicació, o amb resignació. I és que potser realment som alguna d’aquestes lletres, tu.

O potser no. I és que hi ha persones que sí que les qüestionem. Perquè les etiquetes són armes de doble tall. Quant un és encasellat costa més tenir un peu a l’altra casella, per exemple, o a més d'una casella. S’han creat etiquetes més suposadament inclusives, com #bisexual, #pansexual, #omnisexual, #poliamor i d’altres. I etiquetes que rebutgen les etiquetes; dir-se #queer, per exemple, vol dir rebutjar les etiquetes, però cau en la ironia de ser una altra lletra, per tant etiqueta, del complicat LGBTQIA+. O el concepte #NoBinari, que també rebutja el només blanc o negre. A tot això la A, de què tan poc en sentim a parlar, és la de #asexual.

El doble tall de les etiquetes arriba perquè creen binomis o dualitats, i com això és utilitzat per les institucions, la societat o pel sistema. Aquestes dualitats i etiquetes inevitablement venen acompanyades de jerarquies i dinàmiques de poder. Així, les societats creen discursos entorn a les etiquetes o identitats, sempre amb aquest rerefons de jerarquia, on hi haurà individus normatius o dissidents, i privilegiats o discriminats. D’això es tracta una jerarquia. Tal i com assenyala l'escriptor queer Paul B. Preciado, “La diferència entre masculí i femení és una jerarquia. Les diferències entre masculí i femení, homosexual i heterosexual, estableixen jerarquies i constitueixen un acte de discriminació.”

Com a sistema normatiu i dominant tenim la coneguda #heteronormativitat, pilar del sistema patriarcal: una sèrie de normes d’estil de vida, pràctiques i institucions que promouen un posicionament binari de sexe biològic, identitat de gènere i rols de gènere; que assumeixen l’heterosexualitat com a norma natural, i que donen privilegis a les relacions monògames i al sexe reproductiu per sobre de totes les altres pràctiques. Així, qualsevulla persona que no s'adhereixi a aquestes normes estarà destinada a la dissidència, a haver-se d’explicar, de justificar contínuament, de clamar igualtat la resta de la seva vida, o a amagar-se i acceptar les discriminacions de què serà víctima simplement per la seva condició divergent de la norma. Ens sona, oi?

Una altra qüestió amb les etiquetes és que, durant el trajecte vital com a persona, és molt possible que ballem i naveguem entre diverses d’aquestes múltiples etiquetes. Que explorem, juguem i saltem entre les definicions i conceptes, ja que realment no arriben a abraçar totes les possibles identitats. Pel simple fet que tot vivint com a éssers vius ens movem i naveguem de manera natural, això farà que les etiquetes ens valguin durant un temps, però molt possiblement mai no siguin definitives ni inamovibles. Ens assignen etiquetes, i ara resulta que a més no valen per sempre, tu!

Cal ser conscients que la realitat d'una persona és molt més complexa que unes sigles o uns patrons. No hi ha veritat de gènere, de masculí i femení, més enllà de les ficcions culturals normatives. Els cossos som una múltiple configuració hormonal, cromosòmica, genètica, sexual i sensual que flueix durant el cicle vital. Considerem el concepte gènere fluïd com una eina cap a l’extinció de les etiquetes. Com observa el poeta Lorin Morgan-Richards, “un dia les botigues ja no tindran classificacions de gènere. Enlloc d’això, és el consumidor qui decidirà com i què vol, i no pas l’enginyeria social de les corporacions. El concepte de gènere s’extingirà ”.

La reflexió, apart de denunciar la jerarquia on la norma i els dominants són l’home i l’heterosexualitat i que la resta estem condemnades a la discriminació institucional, és que no oblidem que les etiquetes que puguem adoptar resulten en molts casos només temporals. Que hem de ser lliures per a poder-les adoptar o rebutjar com vulguem, que en tenim tot el dret per a buscar l’amor i la felicitat, o la fruïció com a humans tal i com decidim. Prou d’home o dona, hetero o homo, actiu o passiu, quin avorriment!

El generisme, o creença que el gènere és rígid i inherent, així com moltes de les etiquetes, les construccions jeràrquiques i la sexualitat dual realment el que fan és tallar-nos les ales i impedir-nos ser l’univers ple de complexitats i de detalls que potencialment som com a individus. El sistema heteropatriarcal on se sostenen totes aquestes etiquetes és el responsable de causar les discriminacions, bullying i violència que pateixen les dissidències. Cal alliberar la societat i les institucions d’aquest sistema. Alliberem-nos com a individus. Fugim de les etiquetes, combatem-les.

L'homofòbia com a malaltia

noreply@blogger.com (© piuet) — Sun, 20 Jan 2019 03:18:00 +0000

El canvi de paradigma, si bé encara costa d’interioritzar, és tractar decididament d’una vegada les fòbies com el que són, fòbies: és a dir, afeccions per diverses causes, malalties a curar. Aquells qui, empesos per l’odi practiquen la discriminació o l’agressió contra altres ciutadans o vilatans per raons de sexualitat o expressió de gènere, han de ser considerats com a malalts.
Es pot descriure l’homofòbia com el “menyspreu, el prejudici, l'aversió, l'odi o l'antipatia (contra les persones LGBT) que pot basar-se en la por irracional i sovint es relaciona amb creences religioses”. Les actituds negatives envers els grups LGBT tenen noms específics: la lesbofòbia és l’odi contra lesbianes, la bifòbia contra la bisexualitat i les persones bisexuals, i la transfòbia s'orienta contra les persones transsexuals, transgènere o qui adhereix a la no conformitat del paper de gènere.
Les manifestacions de les fòbies són irracionals i desagradables, com veiem massa sovint als mitjans. I és per això que no hem de deixar de veure els agressors només com a delinqüents a qui cal parar els peus, sinó també com a malalts que han menester d’ajut i que cal guarir. El psicòleg que va inventar la paraula homofòbia, l’americà George Weinberg, va dir que “molta gent pensa de manera secreta que els gais són molt més feliços que ells mateixos i per tant els volen castigar”. És evident que es tracta d’una falsa creença: els gais no som ni més ni menys feliços que ningú, així que una altra de les fonts d’aquest l’odi també és el desconeixement.

Podríem estar d’acord en pensar que l’eina fonamental i més eficaç per a aturar d’arrel l’homofòbia ha de ser l’educació. Quan som petits no només ens educa la família i l’escola, ans també ho fan els mitjans i la societat en què vivim. Així, tots tenim una part de responsabilitat en arraconar i denunciar qualsevol expressió fòbica que trobem al nostre voltant. Deixar escletxes fa que el missatge d’odi es pugui escampar i faci forat en ments confuses, que dubten o que han rebut missatges d’odi anteriorment.
Educació en la diversitat vol dir acceptar i tractar amb una absoluta naturalitat totes les identitats i expressions de gènere, així com les diverses orientacions sexuals que tots experimentem durant la nostra vida. I aprendre a reconèixer, rebutjar i repudiar qualsevol intent intolerable de befa, discriminació o atac verbal o físic. Semblen coses molt bàsiques, però es veu que encara no tothom ha estat educat amb aquests valors i es veu amb ànima d’atacar i fer la guitza a qui li sembla diferent. Quan ens adonem d'un tractament discriminatori l’hem de combatre contundentment, i denunciar el malalt com a intolerant: al carrer, a casa, a l’escola, als mitjans, al bar, arreu i sempre.
Durant molt de temps ens vam haver d’acostumar a suportar i a fugir de les agressions homòfobes, les expressions d’odi contra tot allò que no fos heteronormatiu. Ara les podem denunciar, les lleis per fi castiguen els comportaments LGBT-fòbics a casa nostra, o se suposa que ho fan. Són ja uns quants els països que inclouen l’homofòbia en la seva legislació com a delicte d’odi.
Amb l’onada d’intolerància, de feixisme i d’impunitat de les seves accions que es viu actualment a molts llocs, també a casa nostra, és més important que mai no deixar que les actituds homòfobes guanyin cap espai. Ser més lliures i més tolerants ens farà viure en una societat més feliç i més plena.
És per això que és important el lideratge mundial respecte als drets humans. El juny de 2016 el Consell de Drets Humans de l’ONU va aprovar una resolució per la protecció contra la violència i la discriminació per motius d’orientació sexual i identitat de gènere. A poc a poc l’orientació sexual i la identitat -i expressió- de gènere s’integren com a part fonamental dels drets humans. Es va designar un expert independent sobre la protecció contra la violència i la discriminació basada en l'orientació sexual i la identitat de gènere.
El responsable ha estat convidat a avaluar l’execució dels instruments internacionals de drets humans existents pel que fa a la manera de superar la violència i la discriminació contra les persones en funció de la seva orientació sexual o identitat de gènere i identificar i abordar les causes fonamentals de la violència i la discriminació. Per aquest esguard, l’expert s’encarrega també de sensibilitzar, dialogar i consultar amb els estats i altres actors pertinents, sostenir la prestació de serveis d’assessorament i assistència tècnica, formació i cooperació internacional en suport dels esforços nacionals per combatre la violència i la discriminació.
L’actual expert independent de l’ONU, l’advocat costa-riquenc Víctor Madrigal-Borloz, es dedica a executar el mandat transmetent crides urgents i al·legacions als Estats respecte als casos de violència i discriminació, realitzant visites d’avaluació a diversos països i presentant un report anual. Com en moltes accions de l’ONU hi ha més bona voluntat que eficàcia o posada en pràctica, però tot és posar-s’hi. Com sabem, malauradament hi ha encara països que criminalitzen l’homosexualitat i els altres col·lectius LGTBI institucionalment i els castiguen amb presó i altres menes de repressió, així doncs no és un terreny fàcil.
Publicat a la revista COLORS el 2019.

República de les Illes Ryukyus

noreply@blogger.com (© piuet) — Mon, 05 Feb 2018 07:16:00 +0000

Després d'haver visitat Okinawa el desembre, ahir vaig tornar a entrar en contacte amb les illes Ryukyus a través d'un amic, en Guillermo, un okinawà (ell em va confirmar que en diuen okinawanos en castellà) amb una història vital ben interessant.

Bandera de la República de les Illes Ryukyus

En Bill, que és com es fa dir a estrangers abans que Guillermo, va venir amb en Thomas, un amic taiwanès que viu fa 12 anys a Okinawa, on hi treballa com a guia turístic. En Thomas em va avisar que en Bill parlava castellà, però no imaginava que em trobava al davant d'un bilingüe castellà... okinawà!

Per entendre el seu periple pel globus cal fixar-se en la història del seu lloc d'origen. El Regne de Ryukyu, que va tenir èpoques independents, de subordinació a les dinasties xineses i de subordinació dual sinojaponesa, fou ocupat per Japó i annexionat a l'imperi a finals de segle XIX. Tot i això, la història com a eix comercial a la regió marítima, la llengua i la cultura específica de les illes fa que el sentiment de nació sobrevisqui fins avui dia.

Fent un salt al segle XX, el Japó va ser derrotat a la Segona Guerra Mundial. Tothom té present la barbàrie de les bombes atòmiques, però potser és menys conegut que a Okinawa hi van morir més de 120 mil persones entre bombardejos i batalles terrestres, que van deixar el poble autòcton traumatitzat i posteriorment havent de viure la humiliació d'haver de tenir bases americanes dins seu per sempre més. De fet, el 62% de les bases americanes al Japó són en aquesta (no tan) petita illa, Okinawa, una presència que es pot veure com a cicatriu o com a una ferida encara sagnant d'aquells temps.

Després de les morts i de la guerra, molts okinawans van emigrar a Amèrica. Són nombrosos i coneguts els japonesos de Perú i Brasil, però potser ho són menys els que van acabar a un país sense mar, Bolívia. A les ciutats costaneres es veu que la capacitat de recepció era limitada, així que alguns van acceptar l'oferta de Bolívia d'acollir-los. I aquí és on comença la història d'en Guillermo.

Els seus pares eren d'aquells emigrants que van arribar a Bolívia acabada la guerra. Ell va néixer ja allà, en una comunitat d'okinawans que va seguir parlant la seva llengua i dedicant-se a conrear blat i d'altres grans, ben lluny del mar i de la seva illa. Allà es va criar, va créixer, i va aprendre a parlar l'okinawà. I el castellà. Mentrestant a Okinawa començava l'agonia d'una llengua que sembla que no sobreviurà gaire més enllà de la seva generació, ja que va ser en aquell moment quan es trunca la transmissió als infants a les illes. No així a Bolívia.

No va ser fins als vint anys que va visitar per primer cop la seva illa familiar, Okinawa. La illa havia canviat i, en el procés de modernització del país se'n donava un altre, el de japonesització de totes les prefectures (com es diuen les demarcacions territorials al Japó). A través del desenvolupament, però també de l'idioma i la cultura. Passats tots aquests anys, ara la gent de la seva edat barrejava l'okinawà amb el japonès a les converses. En el canvi de registre ell es perdia, i és que ell no sabia bé el japonès, tot i que els havien organitzat i fet classes de japonès a Bolívia. Va haver d'aprendre bé el japonès per a sobreviure. No entenia la seva gent, parlaven diferent. En ple procés de substitució lingüística, els més joves directament ja no parlaven la seva llengua, l'okinawà, només l'entenien, i parlaven només el japonès.

Amb la llengua i la cultura, esclar, també es diluïa la noció de nació. Els japonesos ara ja no són ells, ara som nosaltres també. A poc a poc el marc mental s'havia anat substituint pel nipó. Tot i les enormes diferències, el poble okinawà començava a desaparèixer com a tal i a passar a ser un poble japonès amb les seves particularitats i folklore.

Avui dia l'idioma ha reculat encara més, i ha passat a ser patrimoni dels més vells, que cada cop tenen menys oportunitat de parlar la seva llengua ancestral. Vet-ho aquí, el poden practicar amb aquells que van emigrar a Bolívia i han tornat, tot i que són més joves. No són molts, però parlen aquell okinawà de sempre, sense interferències del japonès com ocorre avui dia. Els intents de revifar la llengua, existents però no eficaços, segurament arriben massa tard i es limiten a una hora setmanal a les escoles. Pel damunt està la construcció de la nova nació, el Japó, que considera aquestes illes seves i que amb els anys ha convertit Naha en una còpia de qualsevol altra urbs nipona. Tot és ple dels mateixos establiments, botigues, menjars i rètols que podem trobar a qualsevol altra prefectura de la resta del país.

En Guillermo, que pronuncia la "ll" del seu nom igual com ho fem els catalans i com ho fan molts bolivians, diu optimista que el sentiment okinawà continua viu. I que molts trets culturals continuen sent diferents del Japó, tan obsessionat amb el shigoto, la feina. A Okinawa, on el clima és tropical i l'obsessió per la feina no és compartida, són més de la filosofia del tegue, anar fent, no obsessionar-se. Una mica com els tailandesos, o la gent del sud-est asiàtic. I també comenta que tenen una relació més horitzontal amb la gent, no tan jeràrquica o vertical com fan els japonesos. Per exemple, als enterraments hi va la família, no hi conviden la gent de la feina, el cap o superior, com es fa en la relació vertical que hi ha al continent, que és com li diuen ells a les illes grosses.

A Bolívia hi ha un lloc que es diu Okinawa on encara hi queden molts d'aquells okinawans, ja de tercera o quarta generació, que ja no pensen en tornar a la seva illa. Aquesta generació és la que ja no parlarà l'okinawà, potser només l'entendrà. La seva vida aquí ja és estable i pròspera, conrear també pot donar beneficis i una bona vida, tot i que lluny del mar. Al seu cor Okinawa segueix viva, vés a saber fins quan.

Totesses a una

noreply@blogger.com (© piuet) — Mon, 15 Jan 2018 15:39:00 +0000

Vaig estudiar el final de l’educació bàsica en una escola de noies on s’acceptaven nois per primer cop. Els nois eren una clara minoria per tota l'escola. Allí hi vaig sentir una anècdota: en un dels cursos hi havia només un noi en una classe amb més de vint noies. Fins l’arribada del noi, el tractament al grup es feia de manera natural en femení plural: Com esteu totes avui? Cap de vosaltres es vol presentar voluntària a aquesta activitat? Un cop el noi va integrar-se al grup, el femení plural va haver-se d’abandonar. I quan alguna professora (a l’escola hi havia també una vasta majoria de professores) parlava en femení plural per costum, hi havia mirades i riures d’algunes noies cap al noi. Però res, error semàntic, el noi només es pot incloure al grup amb l’ús de tots, no amb el de totes. I és així perquè la llengua és així. Hi va haver-hi protestes per part de les noies, que deien que amb una majoria tan aclaparadora s'hauria de seguir fent servir el femení plural de manera normal. Però res, la protesta no van arribar enlloc. Havia de ser tots segons la norma.

L’anècdota pot servir per a poder imaginar com es devien sentir les noies. Possiblement els dolia abandonar el femení plural per sempre més. Un sol noi canviava el discurs, perquè l’idioma és així. Un bany de realitat normativa. Es fa difícil d’imaginar una situació semblant per a una noia. Que la sola presència d’una dona canviï res simplement no existeix. Perquè la llengua és així. I ja podem explicar a les noies que una cosa és gènere i l’altre és el sexe, o que el femení plural és excloent d’elements masculins.

No és casual que el plural inclusiu coincideixi amb el masculí i no amb el femení, amb les interioritzacions que aquest marc psicològic suposa. Interioritzem com a norma la supremacia masculina a través de la llengua amb petits detalls així. Es pot argüir que és simplement una formalitat, però té les seves derivacions al cap dels parlants. Com que tampoc és casual que quan parlem de l’home com a espècie ens referim també a les dones. O que la paraula humà vingui d’home, i no de dona. A la llengua s’han fossilitzat els vestigis de dominació de l’home. Els adjectius al diccionari, amb alguna excepció, venen primer en masculí. Molts adjectius, a més, canvien de significat en masculí o femení (home públic / dona pública), amb el femení sempre relegat a arrossegar una càrrega negativa. Tothom ve de tots els homes i l’impersonal hom també ve de l’home. Totdon no existeix. I un llarg etcètera. La dominació de l’home en la llengua és un fet.

No hem trobat manera pràctica de desfer-nos de la marca diferencial de gènere, de vegades incòmoda. Avui dia a la societat ens plantegem de ser inclusius amb les dones, o directament de prescindir del gènere, ja que parlem del sexe com a una identitat construïda, que es pot prendre o no.

Les parlants de llengües llatines estem sotmeses a reflectir el sexe a través del gènere. I els parlant, també. Així, si dic que estic cansada, m’identificareu com a femella, i si dic que n’estic fart de tanta mania amb el gènere, sabreu que parlo com a mascle.

En les llengües sense gènere moltes situacions que vivim a diari en català, castellà, francès o italià no es donen: per exemple, en haver de dir el sexe de la teva parella simplement quan parles d’ell o d’ella. Amb tot el que això comporta: etiqueta de sexualitat, homo, hètero, o la preocupació de saber si cal explicar que potser la nostra parella no és ni home ni dona, o que és transsexual i no ens ve de gust estar explicant la història a cada pas. Situacions que en els idiomes sense gènere, que de fet son la majoria al nostre planeta, no es donen. Hi ha més llengües sense gènere gramatical que amb ell. La més propera, el basc. La majoria de llengües a l’Àsia funcionen també sense gènere gramatical. Les llengües eslaves, com també passa en alemany, solen tenir 3 gèneres, inclòs el neutre. O l'anglès, tot i que té algunes marques de gènere (he/she) no està considerat com a llengua amb gènere gramatical.

Avui dia, quan parlem de grups (els votants, els veïns del barri) n’hi ha que han començat a tenir la sensació de no inclusivitat de les dones. Tot i que la norma ens ha dit sempre que sí, que no patim, que tots ja vol dir homes i dones. Per molt que digui la norma, s’han intentat algunes fórmules, cal dir que sense gaire èxit ni consens. Al menys de moment.

El desdoblament (amics i amigues), criticat per la seva poca economia, per no ser normatiu i per estar allunyat de la realitat dels parlants, sembla que ha perdut la seva batalla i, per alegria de molts lingüistes, no quallarà. Una cosa semblant li passa a l’ús dels substantius amb gènere exclusiu (el veïnat) enlloc de veïns. Aquest cas es troba sovint amb dos problemes: un, que en molts casos no existeix un nom aglutinador de tots dos gèneres (pare i mare, avi i àvia). L’altre és que s’incorre en un error semàntic, així per exemple el veïnat ja té un significat previ: un veïnat és una entitat de població dependent d'una de més gran, no es refereix a les persones que viuen en un barri. Així, opció descartada fins que se n’adoni qui encara ho fa servir.

Finalment, un altre intent de canvi transgressor, el femení plural, és el que em mereix més atenció. Sí, és cert que s’incorre també en un error normatiu, ja que dir totes es refereix exclusivament a les dones, no és inclusiu com sí que ho és tots. Ara, segur que hem sentit ja aquest femení plural en certs contextos, en molts casos en entorns polítics progressistes o llibertaris, en boca d’homes i de dones, i l’hem sabut identificar com a femení inclusiu. És molt possible que amb el temps acabi també a la paperera de la brossa. O potser no. És un ús amb intencionalitat política, fer esdevenir el femení plural inclusiu contra la norma, que totes ens pugui identificar a homes i dones. Té un ús molt reduït i possibilitats de reeixir limitades, però de moment segueix donant guerra i mal de cap als lingüistes, que recorden que tots és inclusiu i totes no. Com van aprendre les noies a l'escola esdevinguda mixta un bon dia.

Caldrà veure si hi haurà evolucions en quant al tractament del gènere, en singular i en plural, si serem capaços d’inventar solucions per a evitar que la llengua sembli dominada pel masculí com ho sembla ara. Les necessitats de les llengües són les que dicten la seva evolució. Si els parlants així ho consideren, hi haurà canvis. Si no, tot continuarà com està. El tempus, que era neutre en llatí, serà qui ho veurà.

Publicat a la revista COLORS el 2019.

Massatges a cegues

noreply@blogger.com (© piuet) — Thu, 28 Dec 2017 07:35:00 +0000

Fa uns dies he tingut contacte amb una realitat que no coneixia. Al barri de Brickfields de Kuala Lumpur, poblat sobretot pels indis de Malàisia, fa uns anys que hi ha un procés de gentrificació. La tradicional prostitució femenina al carrer gairebé ha desaparegut, petits hotels han sortit com a bolets, gratacels gegants han sorgit també al darrere de l'estació Sentral, les rates ja no es deixen veure tant... Algunes coses canvien, d'altres desapareixen, d'altres es transformen... I algunes continuen invisibles. Una de les que sembla que continua és la proliferació de centres de massatge. Una majoria de cecs treballa als negocis de massatge del barri. També hi ha un centre de persones cegues que ofereix ajut i atenció a aquest col·lectiu.

Aquesta realitat es creua amb una altra, referent a l'homosexualitat. Malàisia, tot i el seu desenvolupament, segueix tenint majoritàriament els homes homosexuals ficats a l'armari, casats amb dones, portant doble vida, seguint les tradicions familiars. Sobretot en la seva majoritària població musulmana, els d'ètnia malaia. Les dones homosexuals són poc més que invisibles. Més enllà dels armaris i de les vides de façana o de mentides hi ha vies d'escapament, esporàdiques, clandestines, ocultes, anònimes. Una d'aquestes vies és compartir una experiència sexual anònima en un centre de massatge. El client, en molts casos home casat, va a un centre de massatges a buscar el famós final feliç dels massatges amb un home que li proporcionarà aquell petit plaer setmanal, uns minuts de massatge que acabaran amb una masturbació, potser una fel·lació, qui sap si més. Un home que no li veurà la cara ni el reconeixerà mai al carrer, garantint-li l'anonimat. La tarifa dels massatges sorprèn d'entrada pel seu preu alt (comparat amb el mateix servei a Tailàndia, per exemple), fins que un se n'adona que el favor sexual està inclòs i donat per suposat gairebé per defecte.

Així, els invidents que tenen una oportunitat de feina acaben abocats a una prostitució encoberta. Una situació que es viu en silenci, en la foscor i en l'anonimat dels clients. Estaria bé saber-ne la seva opinió de tot plegat. Mentrestant, la visió pels carrers del barri seguirà plena d'invidents sols, en parella o en grup, amb els seus bastons. No se'n veu cap amb gos pigall, la cultura musulmana fa que els animals de companyia no siguin una tradició.

1 d'octubre de 2017 #votosí

noreply@blogger.com (© piuet) — Sun, 27 Aug 2017 19:47:00 +0000

Vivim uns mesos on passen moltes coses i molt ràpides. Un temps ple de canvis. La desconnexió a Catalunya es fa palesa dia a dia. El sentiment és alliberador. Les veus cridaneres que ens volen sotmeses a Espanya es van diluint. Perden força. Ja no surten als nostres aparells de televisió, ni a les nostres pantalles d’ordinador o de telèfon. El seu eco ja no ressona. No se senten.

Ara assentim i diem el que volem, amb determinació. Ja no esperem què diran demà els diaris de Madrid, la seva visió ja ens és aliena. Ja no ens fan por les seves amenaces, que s’han provat buides. La perillosa ombra de la traïció campa, tot i que preferim ser prudents i pensar que no hi ha hagut mala voluntat. Nosaltres no els desitjaríem mal, per això pensem que ells a nosaltres tampoc.

Els morts a l'atemptat de les Rambles han estat nostres. Els turistes, per molt que qüestionem el model de turisme massiu i destructiu per la vida de la ciutat, els sentim nostres, eren hostes a la nostra ciutat, al nostre país. Ens dol que la nostra ciutat hagi estat atacada pel terrorisme salvatge, irreflexiu, fred. I, també, d’alguna manera, per gent nostra. Un cercle que es tanca. Tindrem temps per a rumiar-hi.

Potser no és fàcil evitar que uns adolescents siguin enredats per a cometre actes barbàrics amb promeses de qui sap què. Però ens reafirmem en pensar que sí que podem viure junts. Amb comunitats, religions, llengües diferents. Potser el saber-nos germans no és una cosa que tinguem present tots els moments del dia, de la setmana, de l’any. Ho intentem, ho aconseguim, però patim entrebancs i dubtes. Però com a gent de bé hem entès que la violència i la disputa no té fruits sinó verí. I que en la nostra societat no hi caben bestieses, ni tampoc connivències amb la violència, amb les armes, amb qui vol fer mal per la raó que sigui. Volem viure en pau i ho tenim clar.

Com a poble que ha pres majoritàriament consciència de sí mateix, volem construir. Volem construir una república que oblidarà reis, privilegis, errors del passat. I ho farem de la millor manera que hem après, de manera pacífica i sense estridències. Amb determinació i votant. Votant sí a una república que ens doni eines per a desenvolupar-nos, gestionar-nos i fer-nos més feliços, i també solidaris. I no mirarem enrere, sinó endavant.

La llista d’excuses per no fer el referèndum està sent llarga i feixuga, però sense resultat. Saben que guanyarà el sí a la república, i que les excuses que llancen per a no votar no convencen ningú.

Som un poble que camina cap endavant; qui vulgui seguir mirant enrere i posant excuses es veurà en l’abandó. En el buit. Els que creiem que la república millorarà les nostres vides volem posar-nos mans a l’obra, resta molta feina per fer. I ja hem perdut molt de temps i energia. Ja hem fet tota la pedagogia que es podia fer. Ara toca determinar-nos. I ho tenim a tocar.

No cal sang per curar l'homofòbia

noreply@blogger.com (© piuet) — Sat, 02 May 2015 01:06:00 +0000

Està clar que no es pot abaixar la guàrdia. En un sol dia tornem enrere 30 anys de cop. Directament del Tribunal de Justícia de la Unió Europea arriba una flagrant discriminació contra els homosexuals. Una decisió maldestra, barata i que no aporta res més que odi. La sang s’ha d’analitzar, i punt. L’odi que crea és una malaltia i es diu homofòbia.

Per voler estalviar una anàlisi i veure com està la sang de qualsevol donació, han tirat pel dret i opten per discriminar. Ets homosexual? Has tingut sexe amb un home? No pots donar sang. Què vol dir exactament això? Homosexual volent dir només homes que practiquen sexe amb homes? Sexe anal? Sexe oral? Un morreig es considera sexe? Una mirada, un desig homoeròtic es considera sexe? Sexe amb o entre transsexuals és d’homosexuals? Les mateixes pràctiques si són en relacions heterosexuals no es consideren de risc? No ho detallen, no queda clar, i és que segurament els responsables de la decisió ni ho saben ni s’ho han plantejat.

Discriminar gratuïtament així no hi ha per on agafar-ho. No entra en cap cap sa, només entra en un cap malalt. Cal que els responsables d’aquesta decisió deixin la seva feina, demanin disculpes per la gran ficada de pota i es declarin malalts d’homofòbia per a ser tractats de seguit durant un temps. Se’ls hauria d’oferir tractament gratuït. No els caldrà cap transfussió de sang, que no pateixin. Conec casos d’homòfobs curats, simplement treient-se els prejudicis del damunt. Coneixent històries personals, convivint amb altra gent, obrint una mica la seva ment estreta que no havien tingut oportunitat d’obrir al món abans. Potser caldrà que fem manuals per curar aquesta malaltia que afecta a gent fins i tot amb feines a un tribunal de justícia.

Ara és l'hora

noreply@blogger.com (© piuet) — Fri, 15 Aug 2014 07:37:00 +0000

Parlar d’aplaçar la consulta és tornar a les de sempre. A tenir por, a no gosar exercir el DRET d’autodeterminació. Un DRET que tenim i al que no hem de renunciar. I a més, si us fixeu, de l’altra banda no fan més que dir que no, que no i que no, i esperen que nosaltres mateixos ens estimbem i barallem. No ho fem. No hi ha cap raó per a aplaçar la consulta. Cap. El Tribunal Constitucional encara no ha obert la boca, ja s’encarreguen els derrotistes de donar-los-hi poder i veu. És hora ja de canviar el xip. Afirmem-nos. Hem votat els representants que porten la nostra veu. I la nostra veu diu que volem ser independents, i que així ho demostrem pacíficament i democràtica. I així serà. Prou de dubtes. Decisió i empenta. Només falta una mica més, tenim la independència a tocar.

Ara ja som dins les setmanes, ja no mesos, més decisives. Ells disparen ja amb artilleria pesada, destapant el cas Pujol, esperant que afecti la nostra voluntat. No ho ha fet. Cap cas de corrupció dels polítics catalans ens farà enrere de la nostra voluntat. Segurament encara tenen més cartes amagades, cal saber-les encaixar com fins ara. De fet, com més casos es depurin, millor per la nostra nova república, volem començar net i polit. Tots els corruptes hauran de retre comptes amb la justícia. Que així sigui.

El primer repte, ja que tant ens votem al damunt, serà convertir les consultes en una cosa normal. I no repetir la vergonya de treure les urnes del carrer mai més. Cal acostumar el poble a exercir el seu DRET a decidir, com es va plantejar al Multireferèndum. I que sigui el poble qui tingui la veu de les decisions, que no es perdin en jocs polítics i interessos personals o empresarials amagats.

La Diada aquest any tornarà a ser un èxit i confirmarà el desig de la ciutadania de votar i decidir la nostra independència de manera pacífica. Estem decidits a votar, i ho farem. I deixeu-me predir, el SÍ (o sí+sí, com vulgueu dir-li) traurà prop del 80%. No em creieu? Ja ho veurem el 9N.

Un país normal

noreply@blogger.com (© piuet) — Mon, 24 Mar 2014 09:56:00 +0000

Hem estat capaces en moments de donar-li la volta a les paraules, de tornar mots originalment ofensius en defensius, o fins i tot els hem fet servir per a contraatacar.

Els negres d’Estats Units van girar el despectiu nigga per a neutralitzar l’impacte ofensiu de la paraula i el van acabar tornant en un signe de pertanyença. Alguns gais i lesbianes hem fet el mateix durants anys: ens hem dit a nosaltres mateixos maricons i bolleres, sense por, prenent els mots com a identificadors. En un altre gir de paraules i significats, fa uns anys va arribar en anglès el queer, també originalment ofensiu i que ha esdevingut també una paraula acceptada com a identificadora, que algunes han traduït com a bord.

En aquest procés de reapropiació s’han arraconat les ofenses per recordar que no ofèn qui vol, sinó qui pot. L’intent d’insult perd força si jo mateix el faig meu i el giro.

Com a contraatac, em ve al cap allò de que si no els agrada la teva ploma, clava-se-la. O el divertit cissy, per a anomenar els cissexuals o cisgènere (la persona a qui el gènere assignat en néixer és el mateix amb el que ha seguit vivint com a adult). És a dir, les persones no transsexuals. Cissy és algú que s’ha estancat al gènere de naixement. I a més cissy, i aquí està la gràcia, sona com sissy (efeminat), un terme ofensiu emprat contra els gais.

En la dansa de les paraules, els seus significats i les seves connotacions, està girant també la truita. Així, no només algunes paraules que volien estigmatitzar el col·lectiu GLBT han perdut força, sinó que algunes altres les tornem a adoptar com a pròpies.

Així, la paraula normal, que sempre m’havia produït una mica d’urticària, ara pren un caire diferent. Amb els canvis legals i socials arriben els canvis de llenguatge. La societat comença a entendre que els anormals són els malalts d’odi. Les fòbies són les malalties. Així, normal és algú que no pateix d’odi, que no és lesbòfob, trànsfob o homòfob.

Malauradament, seguim en una societat que no és normal. La transfòbia, la misogínia, segueixen arrelades en algunes actituds de la nostra societat. Són també una anomalia, patologies que provoquen estrés. Els joves segueixen mostrant actituds homòfobes a les escoles. Això segueixen mostrant els informes al respecte. I moltes persones GLBT segueixen vivint en armaris o amb por de ser discriminades, insultades o agredides per culpa de l’impacte de les fòbies.

És hora que el normal a la societat sigui experimentar i desenvolupar-se com a persona a nivell de gènere, d’emocions i d’amor d’una manera lliure. Sense fòbies.

Jo també vull viure en un país normal.

La perversió de la semàntica

noreply@blogger.com (© piuet) — Sat, 12 Oct 2013 06:38:00 +0000

Una de les activitats que més ens pot fer gaudir com a humans és desenvolupar la nostra capacitat de créixer, evolucionar i transformar-nos. Un cop neixem es desencadena el nostre cicle vital: creixem, aprenem, ens convertim, ens definim, ens deconstruim, ens reinventem, ens redefinim i finalment morim, en l’últim dels passos de la nostra constant transformació. Som vius, molejables, evolutius i canviants. I no hi ha res millor en aquesta vida que acompanyar la nostra evolució d’un estat de felicitat, plenitud, comprensió i amor dins nostre i dins els éssers que ens envolten.

Som capaços d’estimar, expressar-nos, emocionar-nos, fer emocionar... Però també ens equivoquem, som objectes d’injustícies, de vegades en som subjectes, i com qualsevol altre ésser, també patim. Dins la nostra lluita per a viure com a éssers feliços, cal que sapiguem destriar i trobar les eines que ens ajudaran.

El llenguatge és una de les eines que tenim per a expressar-nos, i també per a comunicar-nos, per tant és una eina que ens serveix per a alliberar-nos. Com totes les eines, però, és un arma de doble fil, i es pot convertir també en una presó que ens limiti. Les paraules poden esdevenir etiquetes que ens defineixen, identifiquen, però sense adonar-nos també es poden tornar en un filtre que limiti la nostra visió del món.

Cal recordar que les etiquetes descriuen estats temporals, i que les persones o coses que etiquetem són propenses a canviar. La perversió de la semàntica farà que se’ns puguin girar en contra, ens persegueixin i ens empobreixin. No deixem que les paraules ens limitin, així que fem servir amb molt de compte les etiquetes: termes com home, dona, gai, hetero, trans, bi, bord (queer), són susceptibles de canviar. No coneixem tots persones que han canviat les etiquetes que els descrivien amb el decurs dels anys? No ho hem experimentat en primera persona? Potser rebutjar les etiquetes farà que no ens les haguem de menjar amb patates, amb el temps.

Més enllà, hi ha etiquetes que sembla que hagin estat creades a propòsit per a empobrir i limitar. És el cas d’aquell empobridor "actiu o passiu?" entre gais, per sort cada cop més desterrat. És inversemblant que algú pretengués definir-se a través d’una de les moltes pràctiques sexuals que es poden realitzar, i no de les altres. És com si ens vulguéssim etiquetar en dos grups, a qui agrada rebre sexe oral, o a qui li agrada practicar-lo. Tot plegat és ben allunyat d’una realitat de cossos a qui els agraden moltes, o totes, les diferents pràctiques sexuals.

És cert que de vegades ens sentim còmodes amb alguna etiqueta. Però també és cert que d’etiquetes en tenim moltes. Com a individus, som una minoria única, plena d’etiquetes que canvien i es transformen, semblants i diferent de totes les altres persones, amb etiquetes compartides i d’altres diferenciadores.

I si algú es vol quedar les etiquetes, fer-ne bandera o fer-les seves i convertir-les en pilar de la seva identitat, és ben lliure. Les etiquetes poden identificar alguns, o fer nosa a d’altres. Permetem-nos a totes ser lliures i qui no les vulgui, que també tingui el dret de rebutjar-les.

Però anem amb compte, aquells pals a les rodes que ens fan ensopegar en el camí a la felicitat són de vegades aquelles mateixes eines que ens ajuden. Aquell dolent de la pel·lícula, en molts casos, el portem dins o ens acompanya de ben aprop.

Canvi de tornes

noreply@blogger.com (© piuet) — Sun, 21 Jul 2013 10:23:00 +0000

Una cambrera simpàtica arriba a una taula i pregunta a les dues dones que seuen amb dues nenes petites si són parella. Davant l’afirmativa de la parella lesbiana, la cambrera els demana en veu alta com és que tenen filles, i si no els sembla que és una aberració pujar criatures sense un pare i amb dues lesbianes a casa.

Ràpidament, alguns clients del bar senten la conversa i s’incomoden. La cambrera segueix increpant la parella, pujant el to de veu i de la seva indignació. Arriba un punt en què un client s’aixeca a parlar amb ella, a retreure-li les seves paraules i la seva poca educació, i li demana que es limiti a servir i a fer la seva feina. De seguit veiem altres vídeos repetint la situació, i les diverses reaccions d’altres homes i dones, enfrontar-se a la cambrera lesbòfobica un i altre cop.

El vídeo és un muntatge: tant la cambrera com les lesbianes són actrius. Els clients, se suposa que no. Algú volia comprovar quanta gent reacciona davant un abús verbal lesbòfobic d’aquest caire, en públic.

Tot plegat és un vídeo filmat a Texas per comparar els resultats amb el mateix experiment fet a Nova York. Es pretén demostrar que un percentatge més alt de gent reacciona en situacions de discriminació en públic a Texas, tot i la fama de ser un estat de gent conservadora, que a la cosmopolita Nova York, on el tòpic ens pot fer creure que corren Carry Bradshows a cada cantonada. Segons el vídeo, hom comprova que la gent de Texas té el cor gran i és de bona pasta, i que al final és més a la gran ciutat on la gent es desentén en una situació de fòbia agressiva.

No tot són defensors: en un moment donat també hi veiem un home que aixeca el polze a la cambrera, en senyal d’aprovació. Amb els ulls pixelats, això sí. Finalment, l’experiment es repeteix amb una variació: ara és una parella gai l’objecte de les crítiques de la cambrera. Curiosament, molta menys clientela reacciona i surt en defensa dels gais. Les raons del perquè les intueixo, però les deixo per un altre dia, seria llarg d’explicar.

Hi pot haver-hi moltes lectures del vídeo, i també es pot dubtar de la seva veracitat; tot plegat no deixa de ser un vídeo que pot haver estat editat i manegat. Sigui com fóra, m’ha fet imaginar la imatge de la mateixa situació a casa nostra. I m’he fet la pregunta: estem educats en enfrontar-nos a l’homofòbia en públic com ho està la gent del vídeo? Si sentim un cambrer increpar una parella lesbiana per tenir fills sortim en la seva defensa? I si sentim un comentari trànsfob d’algun client veient la tele al mateix bar? O un comentari homòfob en qualsevol situació? Reaccionem prou? La resposta, em temo, és que encara ens queda camí per fer.

Anem curts de bones notícies, però n’hem tingut una darrerament. S’ha iniciat el tràmit de la Llei contra l’homofòbia. Cal felicitar les associacions que han aconseguit dur fins al Parlament de Catalunya aquesta iniciativa. Ara s’haurà de tramitar fins a convertir-la en una llei, la primera específica contra l’homofòbia. Veurem si els polítics estan a l’alçada; de moment, el moviment ho ha estat, agrupat en la Plataforma d'Entitats LGBT de Catalunya. A totes elles, el reconeixement a la feina ben feta i a la insistència, que han dut el seu fruit.

Tanmateix, això només és un primer pas. No acaba tot en una llei; cal seguir denunciant en tot moment i sense excepció les actituds LGTfòbiques reprovables, perseguir-les i fer entendre a la societat que són actituds inacceptables i punibles. I a més, recordar-los que, per fi, ara la llei els anirà en contra.

Les actituds feixistes i LGTfòbiques han estat impunes massa temps. Ara la llei arribarà a la societat i tindrà un impacte que fins ara no existia. Han canviat les tornes. Els perillosos socials són ara els qui pateixen fòbies: els homòfobs, trànsfobs o lesbòfobs. Hauran d’aprendre a conviure amb respecte amb les lesbianes, gais i persones transsexuals que han patit durant massa temps atacs de tot tipus. Moltes també hi han deixat la vida. Tot això quedarà en el passat, però no en l’oblit. Ha de seguir viu en la memòria col·lectiva.

Fent que la LGTfòbia sigui tipificada a la llei serà una manera de gravar a l’imaginari col·lectiu que és una actitud il·legal o punible. No sé si totes serem capaces d’enfrontar-nos a les situacions de discriminació, però em sembla que estem en el bon camí. I que els poc educats que sofreixen la patologia de tenir fòbia contra lesbianes, gais o transsexuals es mosseguin la llengua abans d’obrir la boca, per què els pugui comportar problemes.

Segueix sent feina de totes no deixar passar cap situació discriminatòria o d’atacs LGTfòbics i denunciar-los. Al final, segueix depenent de totes i cada una de nosaltres. Però ara, amb la llei a favor.

Abaixar la guàrdia

noreply@blogger.com (© piuet) — Fri, 01 Mar 2013 00:45:00 +0000

El meu parlament vol aprovar una llei que em condemnarà a cadena perpètua per ser lesbiana. La meva vida no serà mai plena ni feliç, no per ser com sóc, sinó per com són aquells que m’odien, i que estan instal·lats al poder. Apart d’una impotència i ràbia que em fan venir ganes de plorar a diari, només em queda fer-ne denúncia i lluitar per canviar aquest món.

No, no és cap drama extret del passat. Tampoc no és cap conte per a no dormir sorgit d’una ment literària imaginativa. És la realitat que viuen lesbianes i gais a un país del nostre temps, del nostre món: a Uganda.

Tot i que amb intensitats diferents, el nostre col·lectiu segueix sent assatjat, aquí i a Uganda. Aquí, la taxa d’intent o intenció de suïcidi entre el jovent, sense anar més lluny, és molt més alta entre lesbianes i gais, un drama encara poc visible i poc considerat. Els tics masclistes, trànsfobs i homòfobs segueixen manifestant-se a diari en la nostra vida, fent que molts joves sentin por en descobrir-se diferents durant els anys decisius del seu desenvolupament adolescent. El clam i la lluita dels que reben l’odi, aquí i a Uganda, la comprenem i la compartim, també és nostra.

Com que la nostra protesta és també social i transversal, els actuals escàndols de corrupció i espionatge, l’atur, les eres, les retallades, les amenaces dels militars, els reis, l’església, també ens afecten, i les repudiem. Alhora, a poc a poc, s’estén també el missatge que la nostra lluita GLBT no només ens afecta a nosaltres, sinó a tota la societat. Una societat corrupta és una societat malalta. Una societat amb reis és una societat malalta. Però una societat homòfoba, també és una societat malalta.

Així que no val a badar. Abaixar la guàrdia, en molts casos, suposa tornar a la derrota. Deixar de denunciar la homofòbia, igual que no manifestar-se contra la resta de temes que ens afecten, no val de res. Cal tenir clar que no es pot deixar que l’homofòbia s’expressi, ni que es manifesti. No pot quedar impune, s’ha d’erradicar.

I, més enllà, si ens arriba l’esma, també hem de ser capaces de trobar moments de pau per a submergir-nos en les històries del nostre imaginari. Amors, drama, assaigs, la literatura és una manera de viatjar que ens porta a llocs que emanen de la imaginació del teclat, o de la ploma, dels qui tenen coses a dir, històries a explicar.

És per això que a la primavera celebrem la diada de l’amor i la literatura, del llibre i de la rosa, un any més. Seguim amb la constant remor de fons dels problemes socials, però amb les ganes que la literatura ens desperti, ens relaxi, ens faci riure i plorar, ens permeti viatjar i ens relaxi.

Alegria, i ploma

noreply@blogger.com (© piuet) — Wed, 12 Dec 2012 18:39:00 +0000

A Catalunya hi tenim una expectativa de vida d’uns noranta anys. Estareu d’acord que, en tot aquest temps, seria molt avorrit tenir només una parella. O fer servir sempre les mateixes sabates. O tenir sempre la mateixa feina. O votar el mateix partit.

Som éssers variables, vius; canviem, ens transformem constantment. La varietat, el canvi, és constant a la nostra vida per a tenir felicitat i no caure en el gris i monòton rigidisme. Una vida sense canvis no ens fa feliços.

Sovint és la por la que ens fa fugir dels canvis. La por al desconegut, la inseguretat al precipici de les transformacions que ens duran novetats. La por és un sentiment que ens aferra a allò conegut, a allò que ens creiem que estimem, o que potser de debò estimem.

Igual que menjar sempre bledes i patates seria el pitjor que ens podria passar, també seria igual d’avorrit arrossegar sempre un sol gènere. Que ens diguessin nen, o nena, en néixer, i que allà es quedés tot fins el dia que abandonem aquest món. Un sol nom, un patró, i mai més cap varietat. Com si al món hi hagués un sol gènere invariable.

La ploma, entesa com a trasgressió de gènere, és un dels canvis més provocatius. Sé que algunes hi esteu acostumades i no us ve de nou, però sé que encara són moltes les que tenen por d’esmolar i treure la ploma, ja sigui en públic o en petit comitè.

La ploma es manifesta a través del llenguatge, amb salts de gènere. No em dona la gana dir que estic cansat, i espeto que estic cansada. O, com en Lluís Llach, que deia aquest darrer 11 de setembre als mitjans que era una de les iaies de l’independentisme. Tot i que la ploma s’associa de seguida al gai efeminat, el mateix fan algunes dones, sobretot lesbianes, adoptant el masculí com a trasgressor.

El femení plural ja ha anat més enllà dels col·lectius gais o lesbis i ha entrat en altres espais, per redreçar la situació de discriminació que pateixen les dones en l’àmbit del llenguatge. Alguns, escandalitzats per aquest fenomen, titllant-lo d’incorrecció i bajanada, diuen que cal fer servir el “masculí sense marca de gènere”. Llepeu-me els ovaris, els dic jo a elles.

La ploma també es fa manifesta en el llenguatge no verbal, amb transformacions de veu, gesticulació, aparença o moviments. La paralingüística, la kinèsica, la proxèmica entren en joc. Les normes rígides establertes es trenquen. M’allibero del gènere imposat, que tant sovint no sento meu, m’allunyo de la imposició, de la regla, i em poso uns tacons, perruca, bigoti, pèl al pit, camises de quadres, faldilla, maquillatge, el que calgui per transformar-me... Escandalitzo qui em veu, enfurismant unes, fascinant i inspirant les altres.

Remeno el cul, gesticulo escandalosament, llueixo i brillo més que les llums, ja no tinc por. La ploma es converteix en una arma, arrossega qui s’acosta a mimetitzar-se, o a fugir-ne, o a posicionar-se. No admet indiferències.

Per carnestoltes, a les rues, a les festes on ens transvestim... la ploma veu la llum i canviem de gènere, ens divertim, explorem. Ens il·lumina, ens fa felices, ens allunya de les armariades, de les rígides, de les que tenen por. De qui deixa que li dictin com s’ha de comportar, com ha de viure, i té por del viatge de la ploma, a través dels gèneres, més enllà de les regles establertes.

Situació de la SIDA a Tailàndia

noreply@blogger.com (© piuet) — Sat, 06 Oct 2012 12:15:00 +0000

Dia de la SIDA, Bangkok

Tailàndia és un país que continua perseguit per la seva imatge de prostitució des de mitjans de segle passat. Tot i aquesta imatge, la prostitució hi és il·legal des de 1960. Més enllà de la prostitució i d’altres tòpics o realitats del país, el que és cert és que Tailàndia ha de lluitar contra una de les taxes més altes de SIDA del món en vies de desenvolupament, on la primera via de contagi són les relacions heterosexuals.

En la seva regió (el sud-est asiàtic), Tailàndia té la taxa més alta d’incidència del virus, amb un 1,3% de la població infectada, el doble o més que els seus veïns. Més de mig milió de persones viuen amb el virus, en un país de 67 milions on les persones mortes per SIDA el 2009 van ser 28.000. Cal dir, però, que el tant per cent va arribar a superar el 2% el 1993.

Les polítiques estatals a Tailàndia han estat efectives amb la prevenció del VIH. És un dels pocs casos en països en vies de desenvolupament on això ha succeït, juntament amb Brasil i Haití. Amb els programes dels anys 90 es va aconseguir incrementar l’ús de condons i reduir el nombre de malalties de transmissió sexual, tant entre treballadors sexuals com en la resta de la població. Així, les infeccions de VIH van passar de 143.000 el 1991 fins a només les 19.000 el 2003. Per a fer-nos una idea comparativa, a Catalunya les infeccions són unes 500 l’any, és a dir, Tailàndia quadruplica les infeccions en proporció.

Tot i la reducció de nous casos d’infeccions de VIH, el suposat èxit és relatiu. Els pressupostos de lluita HIV/SIDA s’han reduït des de 2006, i en conseqüència s’està reduint l’ús del condó. Com en d’altres països, les pràctiques de risc entre els més joves augmenten, cosa que fa pensar que en els propers anys hi haurà un increment de la incidència del virus. Sense campanyes de prevenció està clar que augmenta el risc d’infeccions, i que els missatges de sexe segur s’obliden. Les noves generacions creixen ignorants dels riscos que corren, o veuen la SIDA com una síndrome que afecta només la gent gran, i s’han convertit en el grup més gran de risc.

Només una tercera part de joves utilitza el condó sistemàticament a Tailàndia. És per això que el Fons Global de Lluita contra la SIDA, la tuberculosi i la malària (GFATM, en les seves sigles anglès) ha ajudat a recuperar les campanyes de l’ús de condó que avui dia tornem a veure pel país. Les campanyes han arribat a la televisió, amb anuncis al carrer, autobusos, a cases de massatges (que solen ser bordells mal encoberts) i a les saunes gais. Aquestes campanyes no han estat exemptes de crítiques per part de grups conservadors, que han alçat protestes adduint que podien malmetre la cultura tailandesa, o fomentar l’activitat sexual entre joves. Segurament obliden que aquestes campanyes en molts casos poden salvar la vida de les 80 persones al dia que encara moren de SIDA.

Sacs amb cendres, temple Wat Phrabat Nampo

A més, l’estigma de la SIDA segueix ben viu. El temple budista Wat Phrabat Nampo, al centre de Tailàndia, acull més de 300 pacients terminals de SIDA. La llista d’espera d’admissió és de més de 3000, en molts casos malalts abandonats per les seves famílies, que rebutgen fins i tot recollir les cendres dels seus familiars un cop cremats. Aquest temple-hospici, que rep donacions i voluntaris, el porten monjos majoritàriament seropositius. Així, ofereix un entorn de comprensió i pau per al promig de dos o tres residents que hi perden la vida cada dia. Existeixen temples semblants a altres indrets del país.

El col·lectiu homosexual, o d’homes que practiquen sexe amb homes com s’anomena quan es fa referència a comportament sexual, és un dels grups de risc més alt. Es calcula que més del 20% d’homes adults d’aquest grup estan infectats al regne de Tailàndia. Com en d’altres grups, i per l’estigma que comporta ser seropositiu en aquest país, el nombre de persones que han decidit fer-se la prova és bastant reduït, així que molts seropositius no coneixen el seu estat.

El tractament antiretroviral és gratuït. A més, el govern tailandès ha aconseguit expedir “llicències obligatòries” per a produir versions genèriques d’antiretrovirals patentats (Efavirenz, Kaletra) sense el consentiment de les farmacèutiques, cosa que ha permès estalviar diners (i vides) i dedicar-los a altres àrees de la lluita contra la SIDA. Les empreses fabricants han protestat i presa represàlies: la farmacèutica Abbott, per exemple, no ha introduit algunes de les drogues noves a Tailàndia. Ells sí que tenen clar que salvar vides no és la seva preferència: el profit passa pel damunt de tot.

Qui són les Pussy Riot?

Les Pussy Riot són un grup de rockeres feministes russes. Van saltat a la llum pública internacional al març per haver estat detingudes després d’una actuació que elles van anomenar com a “pregària punk”. L’actuació que les ha dut a la fama i de retruc a la garjola la van realitzar a la catedral del Crist salvador de Moscou. Encaputxades de colorins, van cantar i ballar una cançó de protesta política contra Putin i contra el patriarca ortodox amic de Putin, Ciril I. En la cançó demanen a la Verge Maria de lliurar-les de Putin. Arran d’aquesta actuació i la posterior càrrega del vídeo a la xarxa van ser denunciades i detingudes.

Les Pussy Riot tenen la intenció d’atraure l’atenció pública al fet que el patriarca Ciril demana públicament als seus feligresos els seus vots per a Putin, primer Ministre i ex president, acusat de dur el seu país a un règim autoritari amb mètodes dictatorials, on governen les màfies i la corrupció. La poca simpatia que té el dictador Putin i els seus sequaços per qualsevol activista per les llibertats ha dut la justícia a aplicar la desproporcionada pena de dos anys de presó a les noies, amb al·legacions de “gamberrisme antireligiós”.

No cal oblidar que l’església i el govern rus són darrere els tribunals que han dictat, entre d’altres joies, la prohibició de realitzar qualsevol marxa GLBT al país durant cent anys. Amb un panorama així de cru, a un país on hi ha prohibicions contra la “propaganda homosexual” que prohibeixen, amb la seva ambigüitat, campanyes informatives, les Pussy Riot han aconseguit atreure l’atenció del món al seu cas. Han estat nombroses les adhesions de suport per part de polítics, artistes i músics.

Les nostres amigues, però, sembla que no es volen casar amb ningú i, tot i agrair les mostres de suport, s’han distanciat del model capitalista d’art com a mercaderia. Declaren estar afalagades pel fet que artistes com Madonna i Björk s’hagin ofert per a actuar amb elles, però diuen que ·les úniques actuacions en què participarem són il·legals. “Rebutgem participar com a part d’un sistema capitalista en concerts on es venguin entrades”.

Altres veus protesten al seu costat, com la de Gary Kaspàrov, l’escaquista, que va ser detingut i colpejat per la policia quan volia assistir a la lectura del veredicte. Està clar que les forces repressores de Putin volen donar mostres de força en un país on els retrocessos en llibertats són cada cop més grans. Els opositors de Putin han descrit la sentència com una revenja escrita per Putin en persona.

Les reaccions han estat contínues, amb una escalada de tensions: creus ortodoxes han estat destruides, activistes religiosos han atacat partidaris de les Pussy Riot... fins i tot s’ha donat el cas d’un doble assassinat on va aparèixer una pintada amb sang, “allibereu les Pussy Riot”. El mateix dia, un home assassinat va aparèixer amb la cara desfigurada i una creu ortodoxa pintada al damunt.

Algunes de les artistes pertanyien al grup artístic Voynà (Guerra) de denúncia política, que havia fet actuacions denunciant el racisme i la homofòbia a Rússia. En una societat encara conservadora i homòfoba, són lloables iniciatives com les d’aquestes noies, que s’han de veure a la presó només per haver fet una denúncia política en clau artística.

Neocons contraataquen

Les estadístiques i els indicadors socials diuen que en moments de crisi hi ha una tendència a tornar als valors tradicionals i conservadors. El neocon que molts porten a dins desperta i es fa fort. Se succeeixen manifestacions antiavortistes, en contra del matrimoni homosexual, contra la dona, contra l’educació, contra els immigrants. Es veu que acusar tots aquests és una opció fàcil, i que acusar els polítics, els bancs, la corrupció i la manca d’educació no es contempla.

No ens enganyem: el món tira endavant a pesar del conservadurisme. La cojuntura econòmica potser arrossega els que dubten, aquells que no veuen les coses del tot clares, a posar-se la màscara del conservador, a repudiar de l’avortament, dels homosexuals, dels immigrants com si fossin culpables de totes les pestes.

Obliden que qui ens han fet més lliures han estat els moviments socials i l’educació. El desenvolupament econòmic ha d’anar acompanyat de millores socials, a menys que vulguem viure en societats riques i hipòcrites com Aràbia Saudí, on les dones encara no poden ni conduir pel carrer. O tenir societats anclades al passat on les dones no tenen accés a drets elementals com l’educació, com passa a Afganistan. O fer tornar la dona a la llar, com proposen als Estats Units i a Espanya els del Congreso Mundial de Familias. El següent pas que proposin per a les dones potser serà fer-la fora del sufragi universal, o no permetre-la anar a l’escola. Per què gastar diners en la seva educació, si el seu paper ha de ser a la llar?

Tota aquesta caspa ha aconseguit el poder polític que ara mateix està al govern salvant els bancs amb els diners dels hospitals, escoles i dels treballadors. Amb vots de molts que dubtaven i que van escoltar el neocon que els empenyia a votar cap a la dreta. Ara també hem d’aguantar el seu bombardeig mediàtic, les seves persecucions policials, les seves mentides i falses promeses.

El retrocés en drets socials s’haurà de recuperar amb la protesta, la pressió i el canvi de govern. Les mentides i falàcies s’hauran de destapar: hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, els retalls socials són necessaris, els valors tradicionals ens salvaran.

La tragèdia, d’alguna manera, és que hem de compartir planeta amb tota aquesta gent. Planeta, país, ciutat o barri. Al menys hem d’aconseguir que no arrosseguin més gent amb les seves mentides. Tornar enrere en drets socials és inadmissible, o ho hauria de ser. Si volem ser més lliures i més feliços hem d’insistir en el manteniment del benestar de la població i en la garantia d’accés a una educació pública, de qualitat i el menys costosa possible. I portar els veritables responsables de la crisi a la llum pública i a ser jutjats per les seves responsabilitats.

Que cremin al seu infern

No ens hem de cansar de denunciar els atacs que rebem. L’església, els fills de Satanàs, tornen a l’atac. Aquest cop ha estat el monsenyor Reig Pla (pla com el seu encefalograma, suposo), qui segueix amb la seva creuada obsessiva contra els homes gais.

El monsenyor (li diré “monse” per a estalviar espai) es veu que coneix molt bé el tarannà dels homes gais, i parla en els seus sermons dels clubs per a homes i el patiment que s’hi sofreix. Només li falta parlar de la foscor de les saunes, de la humitat dels quartos foscos o del preu de les copes als locals d’ambient. No ens facis riure, monse.

Qui porta la vida sòrdida, monse, ets tu. La teva repressió ja la coneixem. La teva mentida, la teva agressió, la teva doble moral, el teu odi, malauradament també els coneixem. Hem hagut d’aguantar els vostres comentaris tota la vida. La vostra persecució, el vostre odi, la vostra força, continua. I, tot i que ens pesa, us haurem de seguir aguantant encara un temps, sembla.

El món, però, ha canviat. La societat, també. Amb el temps, a poc a poc, la vostra influència ha anat minvant. Menys seguidors us escolten. Menys gent us fa cas. Menys i menys gent està d’acord amb la vostra vomitera homofòbica. Més gent sap que mentiu, que abuseu de nens per un cantó mentre critiqueu els homosexuals per l’altre.

Ara ja hi ha gent que reacciona i us denuncia als tribunals per incitar a l’odi contra el nostre col·lectiu. La situació legal ha canviat, i ara s’us ha acabat dir el que us roti. O així ho hauran de decidir els tribunals. No pot ser que seguiu escampant l’odi contra nosaltres impunement.

M'agradaria que les denúncies que t’han posat et posin al teu lloc, monse, i que t’empassis les teves paraules d’odi. Per què el teu lloc és entre reixes, callat. N’estic fart del teu odi i del teu soroll da fa molt de temps. Vull que et silenciïn a tu i a tots els teus, monse. Encara tens massa ressò mediàtic, et donen temps i veu a la televisió pública i l’aprofites.

No m’interessa que et vestissis de dona fent teatre per a capellans, com han revelat a Interviu. Tampoc no em sorprèn. Ja ho sé que ets un armariat, monse, però la veritat no m’interessa. L’important és que callis i que deixis de sembrar odi. Espero que la propera notícia teva que sentim, monse, sigui que hagis de pagar per incitar a l’odi contra nosaltres.

Saps que estàs fent mal a molts joves, i que alguns acabaran armariats com tu. A aquells joves gais necessitem explicar-los imatges positives i no inculcar-los la por i l’autoodi. Explicar-los que, a part de capellans reprimits, també hi ha gais amb vides felices i plenes; solters, casats, promiscus, de tots colors. I que dependrà de la seva valentia enfrontar-se a la vida per a assolir la felicitat. Els que acabin reprimits com tu, renunciant a una vida sexual sana o fent-ho veure, o vivint una mentida, ja ho sabem que seran infeliços.

El temps està ja posant l’església al seu lloc, però encara cal que seguim lluitant contra ells. La gent ha abandonat massivament les esglésies, però encara cueja la seva ràbia. Com és que tenen encara subvencions, i veu a la televisió? Ja és hora que pleguin, no hem de deixar d’assenyalar-los i denunciar-los fins que callin. I fins que cremin al seu infern.

Gràcies, Lluís

Hi ha persones que no són prou sensibles a la necessitat de lluitar per les causes justes. Ja sigui per què viuen bé i no els afecta, o per acomodament, desmobilització, repressió, por o per altres raons, és cert que un dels objectius que busquen les forces repressores i conservadores és no només imposar la seva visió del món, sinó també garantir que futures generacions no aixequin el cap i no protestin.

És aleshores quan pren més valor la tasca no només dels lluitadors per les llibertats, sinó d’aquells que desperten consciències.

Un bon dia, als anys 80, vaig llegir una pintada a la paret de la Universitat Central de Barcelona. “La teva por és la seva força”, deia. Estava signada pel FAGC. El poder d’una pintada pot ser molt gran. Potser va durar només unes hores en aquella paret fins que ho va esborrar el servei de neteja, però a mi la frase m’ha acompanyat des d’aleshores. Sortir de l’armari depenia de mi mateix. Estava a les meves mans, havia d’enfrontar-me a les meves pors i no donar força a aquells que m’odiaven, i que segurament em continuen odiant després de tots aquests anys.

En la militància vaig veure que hi havia moltes més coses a perdre a part de la por, i a guanyar a part de força. I que hi havia altres lluites germanes, com la de les persones transsexuals i la de les lesbianes, que anaven de la mà. Amb el pas dels anys, també vaig aprendre que aquestes lluites tampoc anaven soles. La lluita per les llibertats és plural i transversal, i s’estenia a la lluita de les minories, de les persones treballadores, de l’ecologia, del respecte a la vida en general. Em va ajudar a tenir una visió més justa del món. M’adono que la meva vida ha estat més feliç i més plena sent conscient que la lluita no s’acaba mai, i que si la meva petita batalla està algun dia guanyada, en queden moltes d’altres per guanyar.

Uns anys abans, també despertava consciències en format de música en Lluís Llach. Ho va fer contra la dictadura, però un cop va caure l’estaca, ell va seguir cantant i agitant consciències fins fa un parell d’anys. Les seves cançons líriques, de protesta, polítiques, de lluita contra el feixisme, contra el neoliberalisme, d’objecció de consciència, d’amor homosexual, d’utopia, han acompanyat la vida de vàries generacions. La seva lluita no va acabar amb la fi de la dictadura. La seva lluita, la nostra, no s’acaba mai.

Sembla que la lluita pot ser poc agraïda. És per això que de tant en tant potser cal aturar-nos un moment per a agrair a la gent que, de manera voluntària, anònima en molts casos, es dedica a lluitar per les llibertats. Gent que, amb el seu exemple, ajuda a que molts d’altres obrin els ulls i vegin que sí, que segueix havent-hi discriminacions, abusos de poder, odi entre pobles, violència de gènere, guerra, abús policíac, governs que ajuden els bancs i obliden la gent, terrorisme d’estat, injustícies de tota mena. Que la lluita ens afecta a totes. Que la revolta és permanent.

Al Lluís, li desitjo que tingui sort amb la seva aventura literària. A ell, i als de la pintada, i a totes les que treballen i dediquen una mica del seu temps a participar en la revolta permanent, a despertar consciències, a no abandonar la lluita, gràcies. Gràcies de tot cor.

Ser o no ser (mari)

La ciència observa i estudia l’homosexualitat amb curiositat. Dins la complexitat del que és la sexualitat d’una persona (tipus de desig, freqüència de desig, freqüència de pràctica, canvis i fluctuaciones en tots aquests paràmetres), hi ha encara moltes preguntes sobre l’homosexualitat que segueixen sense resposta. Una de les més immediates és: si amb l’evolució només sobreviuen els trets que afavoreixen la reproducció dels individus, com és que l’homosexualitat continua acompanyant l’evolució humana?

Una de les conclusions a què arriba la ciència porta a una curiosa paradoxa. Sembla ser que si l’homosexualitat és una qüestió genètica, el gen rosa sobreviu gràcies a homosexuals que tenen descendència i passen i perpetuen el gen. La paradoxa és que, com més repressiva és una societat, més homosexuals renuncien a viure lliurement i acaben casant-se i tenint descendència. A més repressió, més gens homosexuals entre la població. Amb els segles de repressió que portem, n’hi ha per llarg.

La ciència i la tecnologia avancen força de pressa, però amb els descobriments que vinguin no cal oblidar els drets que tenim com a individuals a expressar la nostra sexualitat de manera plena. Cal tenir clar quina finalitat té la ciència estudiant l’homosexualitat i quin ús s’en fa dels seus descobriments. S’arribarà algun dia al debat de si es pot canviar o triar la sexualitat d’un fetus? O potser és una variant que la natura introdueix com a regulador de la sobrepoblació? Cal enfocar els estudis i els avenços en un marc de respecte i de llibertat. La sexualitat de les persones ha de ser lliure en totes les seves etapes vitals. Malauradament, però, de llibertat en seguim tenint ben poca: discriminació, estigma, teràpies redreçadores “curatives”, marginació, assetjament social, assetjament per part dels estaments religiosos, abusos a l’escola... una llista massa llarga per a poder gaudir d’una sexualitat no heterosexual amb tranquil·litat.

Fa poc un llibre ha tornat a fer saltar la polèmica en quant als suposats mètodes que canvien el tipus de desig, i converteixen homosexuals a heterosexuals. Com és que no surten mètodes que proposin el canvi oposat? Quines raons pot tenir algú a renunciar a la seva sexualitat, més que evitar patir la repressió homòfoba? Els factors d’estrés que pateixen les persones homosexuals o transsexuals són causes externes, són les fòbies que venen des de fora. Són aquestes les que cal combatre. Cal redreçar les persones malaltes de fòbies, i trobar la teràpia que els curi el virus de l’odi que en ells s’allotja. Un cop curem l’homofòbia del nostre món, el debat estarà tancat. No hi haurà raons per a voler canviar cap expressió del nostre desig.

Més enllà de consideracions científiques, cal que quedi clar que, com a persones lliures i en constant evolució que som, etiquetar una persona d’homosexual és simplificar i limitar. Com ho seria titllar algú d’heterosexual, o lesbiana, o bisexual. Som persones i per tant poliedres en referència a la sexualitat i a moltes altres facetes de la vida. Està clar que no tenim una sola cara des que naixem fins que morim.

Malalts de transfòbia

La patologització de les persones transsexuals demostra com de malalta segueix mostrant-se la nostra societat quan es tracta d’incorporar la transsexualitat com a un concepte alliberador. Els paràmetres dualistes d’home i dona tenen segrestada la intel·ligència dels poders i dels governs, que volen titllar les persones transsexuals de malaltes. En molts casos, com en els d’alguns intersexuals, són els metges mateixos i la mutilació en alguns nounats els creadors d’un problema que només ells veuen. Una persona intersexual solia ser mutilada en néixer per recomanació mèdica.

Així, igual que antuvi va passar amb la homosexualitat, encara sembla que hauran de passar anys abans no entenguem que la transsexualitat és un fenomen que ha acompanyat la nostra espècie des de sempre, i que està bé que sigui així. La frontera entre gèneres ha estat i és una línia fina traspassable de moltes maneres; física, psicològica, social, personal... És la societat reaccionària la que ha volgut marcar els límits immòbils d’un gènere que mai no ha entès. I ha deixat clar que si algú gosa traspassar la línia, trencar les regles establertes, s’ha de declarar inestable abans de rebre l’acceptació del pas de la línia.

Però no ens equivoquem: l’assignació del gènere és el bosc que no ens deixa veure els arbres. Ens han volgut fer creure moltes coses assignades al gènere: les dones són això, els homes són allò. Els homes tenen més facilitat per a no sè què, les dones no sé quantos. La idea de gènere és circumstancial, igual que l’edat, nacionalitat, color del cabell, grup sanguini o altres condicions. Al final ens vol etiquetar i allunyar-nos d’un fet fundamental: que som persones, éssers vius canviants, en constant evolució, i que qualsevol etiqueta és un límit a la nostra llibertat o al nostre desenvolupament. I una etiqueta no desitjada és directament una agressió a la persona.

El dret a rebutjar la tria de gènere encara no està reconegut. A poc a poc, però, les persones transsexuals han dut el debat a la societat, una societat que encara es mostra fòbica i que menysprea aquestes persones que tan hauríem d’escoltar.

Dissortadament és un fet a nivell internacional: per a rebre el reconeixement legal de canvi de gènere, cal afegir un document mèdic on es declara que la persona en qüatió sofreix una patologia.

Es van inventar allò de la disfòria de gènere per a una persona que es declara transsexual, o en un procés de canvi de gènere. Així doncs, al creixement se li pot dir disfòria d’edat? Quan ens cauen les dents li podem dir disfòria odontològica? Una persona embarassada està disfòrica d’òvuls? Que no t’agradin les llenties un bon dia és una disfòria lènsica?

A qui va tenir la brillant idea de declarar la transsexualitat com a patologia se li pot declarar una altra disfòria: si és un home, declarem-li disfòria gínica, ja que quan era un fetus va començar sent una dona, com la resta d’humans. El seu camí disfòric ha de ser penat: que li tallin els mugrons, rastre d’haver estar un fetus dona.

Què s’amaga al darrere de voler tenir la població etiquetada amb un gènere o altre? De què ens serveix, a fi de comptes, aquest gènere tan menat?

De ben poc, realment. És una eina més del poder, que serveix per a discriminar quan convé. Una excusa barata que no porta enlloc. Cal abolir el gènere ja, no aporta res. Alliberem-nos. Eliminem les referències al gènere a qualsevol document. Neguem-nos a contestar quan se’ns demana. Fora les eines de control, som persones lliures i com a tals hem de tenir el dret a rebutjar la idea de gènere.

Qui el vulgui, que se’l quedi com a construcció identitària personal.

Els no canvis

Observant la societat a través de les estadístiques, amb el pas dels anys podem veure els canvis que vivim. Però també podem veure els canvis que no vivim; aquells canvis que esperem que es donin, però que no tenen lloc. Un dels canvis que no s’ha donat és la desaparició de l’homofòbia a les escoles. Així, una enquesta recent diu que Tres de quatre joves catalans ha escoltat insults homofòbics.

Els insults homofòbics eren una arma del jovent per a agredir, humiliar i discriminar algun jove per ser efeminat, amanerat o per tenir ploma. Se li feia el buit, o se l’atacava, i és que ser gai, amanerat o diferent era una falta greu pels nens dels anys 70 i 80. Sortíem d’una dictadura que castigava els homosexuals i transsexuals, a qui es podia empresonar amb la llei de “vagos y maleantes”. Era així com estava educada la societat.

Ser gai, lesbiana o transsexual era una vergonya familiar, una lacra social, una raó per acabar a la garjola, assetjat per la policia o per bandes juvenils, i que a més d’una li va costar fins i tot la vida durant la dictadura. És a dir, un fet a amagar i a practicar en la clandestinitat. A les escoles, qualsevol nano que gosés identificar-se com a gai o que ho semblés era vilipendiat, vexat, criticat i impropi per a estar-ne gaire aprop. Els no heterosexuals, així, eren blanc de les agressions físiques i verbals en un marc d’una societat homòfoba i trànsfoba. Tot i que han passat molts anys plens de canvis legals, socials i de tot caire, sembla que els fills d’aquella generació no han canviat gaire en la seva actitud homofòbica.

Igual que fa 30 anys, ser gai, lesbiana o transsexual segueix sent una raó per a ser agredit, atacat o insultat. Així ho diuen les enquestes. També es repeteixen alguns esquemes de la postdictadura: les noies són menys homofòbiques que els nois, les mares més comprensives que els pares.

Tot plegat és un gran fracàs, si tenim en compte que molts s’omplen la boca per haver aprovat lleis d’igualtat, matrimonis i romanços. La realitat és que l’homofòbia segueix estant present a les escoles, creant armaris entre el jovent i fent molt de mal a les llibertats sexuals i personals.
La feina no està feta, així ho demostren les estadístiques. Cal un canvi molt més profund i radical. El canvi rau en aconseguir comprendre que hem d’abandonar la crítica constant i viure en el respecte mutu. Per a això cal vexar, vilipendiar i arraconar les fòbies en general. I en particular les fòbies que ataquen els individuals que desenvolupen actituds o maneres d’expressar-se diferents a la majoria, a la norma. Cal perseguir i castigar els malalts d’homofòbia.

Ser un homòfob, com ser un racista, és una actitud que s’ha de castigar i no permetre. Qualsevol broma, insult o atac homòfob ha de tenir resposta i ser tallat d’arrel, sense por. A les escoles i al carrer. És una lluita també individual, en el nostre entorn de feina, familiar, cercle d’amics. Seguim estant malalts d’homofòbia. No és cap utopia creure en el respecte mutu, algunes societats ho han entès i el practiquen. Cal tenir-ho clar, però.

Cara i creu

El temps passa igual al món, però sembla que a velocitats diferents. Mentre al primer món les notícies que arriben ens solen fer tenir una mica d’esperança en temes LGTB, al tercer món sembla que res canvia, o fins i tot que es retrocedeix. Dos exemples en poden ser Taiwan, potència econòmica asiàtica que forma part del primer món, i Malawi, a la cua estadística d’indicadors econòmics i socials, situada al cor d’Àfrica.

La notícia que arriba de Taiwan és que el proper novembre es començarà a impartir una assignatura a secundària que tractarà la diversitat, i que inclourà temes LGBT. Tot i les protestes d’alguns pares conservadors, els joves tindran l’oportunitat d’educar-se en la diversitat, cosa que suposa un pas endavant en la seva formació com a persones. No cal donar-li gaire voltes, el món ja ha entès que cal educar els joves en la diversitat, i l’escola és un lloc important on s’hi pot fer feina tractant i discutint temes GLBT. Taiwan és dels pocs països asiàtics que celebra una manifestació pública multitudinària dels col•lectius no heterosexuals cada any. El seu progrés econòmic i tecnològic també anirà acompanyat d’un progrés en l’educació dels seus joves en la diversitat, una notícia que ens alegra, ja que no sempre es compleix aquesta regla de tres. Esperem que aviat els seus veïns japonesos i coreans segueixin la iniciativa.

La creu se l’enduu aquest cop Malawi. El país de l’Àfrica sud-oriental està a la cua dels indicadors econòmics i de desenvolupament. A més, l’epidèmia de la sida hi causa estralls: fins a un 15% de la població adulta n’està contagiada, resultant en un creixement sense precedents de la tuberculosi. També els nombrosos casos de malària fan que aquest petit país vegi morir la seva població any rere any.

En termes LGTB les coses no semblen gaire alegres tampoc. Alguns ministres del govern, a més, culpen les organitzacions que vetllen pels drets humans, entre elles les GLBT, de la pobresa del país. Fent servir els mitjans de comunicació nacionals per fomentar l’odi cap als homosexuals, acusant-los de no ser patriòtics i de desviar fons per a les seves associacions, i és que el país viu de les donacions internacionals que, en molts casos, van a parar a ONGs i organitzacions que lluiten pels drets humans. La comunitat GLBT rep l’odi directament del govern, un odi que se suma al que ha de viure al dia a dia en una societat homòfoba que declara els homosexuals persones non grates.

La cara i la creu del nostre món. Compartim planeta però és ben cert que vivim realitats ben diferents. Mentre una part del món sembla que avança en l’educació en les llibertats i la diversitat, hi ha altres països on l’homofòbia és l’ordre del dia i fins i tot els governs són bel•ligerants contra el col•lectiu GLBT.

Els qui teniu la sort d’haver nascut o de viure en països que s’assemblen més a la realitat de Taiwan que a la de Malawi us felicito, sou uns privilegiats. No oblideu que a molts altres llocs del món segueix regnant l’homofòbia. I no oblideu que quan s’ha avançat ha estat gràcies a la lluita a nivell associatiu, però també a les lluites personals en àmbits més reduïts. Està clar que sortir de l’armari en tots els àmbits és una gran eina: els homòfobs veuran que no tenim por i estaran desarmats; els joves tindran un exemple si és que encara no han donat el primer pas; i la persona que surt de l’armari se sentirà millor en el seu entorn. Els intransigents han d’empassar-se la seva homofòbia i veure que el que han de fer és tractar-se-la. A poc a poc, potser el missatge els arribarà als homòfobs de Malawi, per molts que siguin.