Diari del Piuet

Ser o no ser (mari)

noreply@blogger.com (© piuet) — Tue, 03 Jan 2012 05:14:00 +0000

La ciència observa i estudia l’homosexualitat amb curiositat. Dins la complexitat del que és la sexualitat d’una persona (tipus de desig, freqüència de desig, freqüència de pràctica, canvis i fluctuaciones en tots aquests paràmetres), hi ha encara moltes preguntes sobre l’homosexualitat que segueixen sense resposta. Una de les més immediates és: si amb l’evolució només sobreviuen els trets que afavoreixen la reproducció dels individus, com és que l’homosexualitat continua acompanyant l’evolució humana?

Una de les conclusions a què arriba la ciència porta a una curiosa paradoxa. Sembla ser que si l’homosexualitat és una qüestió genètica, el gen rosa sobreviu gràcies a homosexuals que tenen descendència i passen i perpetuen el gen. La paradoxa és que, com més repressiva és una societat, més homosexuals renuncien a viure lliurement i acaben casant-se i tenint descendència. A més repressió, més gens homosexuals entre la població. Amb els segles de repressió que portem, n’hi ha per llarg.

La ciència i la tecnologia avancen força de pressa, però amb els descobriments que vinguin no cal oblidar els drets que tenim com a individuals a expressar la nostra sexualitat de manera plena. Cal tenir clar quina finalitat té la ciència estudiant l’homosexualitat i quin ús s’en fa dels seus descobriments. S’arribarà algun dia al debat de si es pot canviar o triar la sexualitat d’un fetus? O potser és una variant que la natura introdueix com a regulador de la sobrepoblació? Cal enfocar els estudis i els avenços en un marc de respecte i de llibertat. La sexualitat de les persones ha de ser lliure en totes les seves etapes vitals. Malauradament, però, de llibertat en seguim tenint ben poca: discriminació, estigma, teràpies redreçadores “curatives”, marginació, assetjament social, assetjament per part dels estaments religiosos, abusos a l’escola... una llista massa llarga per a poder gaudir d’una sexualitat no heterosexual amb tranquil·litat.

Fa poc un llibre ha tornat a fer saltar la polèmica en quant als suposats mètodes que canvien el tipus de desig, i converteixen homosexuals a heterosexuals. Com és que no surten mètodes que proposin el canvi oposat? Quines raons pot tenir algú a renunciar a la seva sexualitat, més que evitar patir la repressió homòfoba? Els factors d’estrés que pateixen les persones homosexuals o transsexuals són causes externes, són les fòbies que venen des de fora. Són aquestes les que cal combatre. Cal redreçar les persones malaltes de fòbies, i trobar la teràpia que els curi el virus de l’odi que en ells s’allotja. Un cop curem l’homofòbia del nostre món, el debat estarà tancat. No hi haurà raons per a voler canviar cap expressió del nostre desig.

Més enllà de consideracions científiques, cal que quedi clar que, com a persones lliures i en constant evolució que som, etiquetar una persona d’homosexual és simplificar i limitar. Com ho seria titllar algú d’heterosexual, o lesbiana, o bisexual. Som persones i per tant poliedres en referència a la sexualitat i a moltes altres facetes de la vida. Està clar que no tenim una sola cara des que naixem fins que morim.

Malalts de transfòbia

noreply@blogger.com (© piuet) — Wed, 26 Oct 2011 14:31:00 +0000

La patologització de les persones transsexuals demostra com de malalta segueix mostrant-se la nostra societat quan es tracta d’incorporar la transsexualitat com a un concepte alliberador. Els paràmetres dualistes d’home i dona tenen segrestada la intel·ligència dels poders i dels governs, que volen titllar les persones transsexuals de malaltes. En molts casos, com en els d’alguns intersexuals, són els metges mateixos i la mutilació en alguns nounats els creadors d’un problema que només ells veuen. Una persona intersexual solia ser mutilada en néixer per recomanació mèdica.

Així, igual que antuvi va passar amb la homosexualitat, encara sembla que hauran de passar anys abans no entenguem que la transsexualitat és un fenomen que ha acompanyat la nostra espècie des de sempre, i que està bé que sigui així. La frontera entre gèneres ha estat i és una línia fina traspassable de moltes maneres; física, psicològica, social, personal... És la societat reaccionària la que ha volgut marcar els límits immòbils d’un gènere que mai no ha entès. I ha deixat clar que si algú gosa traspassar la línia, trencar les regles establertes, s’ha de declarar inestable abans de rebre l’acceptació del pas de la línia.

Però no ens equivoquem: l’assignació del gènere és el bosc que no ens deixa veure els arbres. Ens han volgut fer creure moltes coses assignades al gènere: les dones són això, els homes són allò. Els homes tenen més facilitat per a no sè què, les dones no sé quantos. La idea de gènere és circumstancial, igual que l’edat, nacionalitat, color del cabell, grup sanguini o altres condicions. Al final ens vol etiquetar i allunyar-nos d’un fet fundamental: que som persones, éssers vius canviants, en constant evolució, i que qualsevol etiqueta és un límit a la nostra llibertat o al nostre desenvolupament. I una etiqueta no desitjada és directament una agressió a la persona.

El dret a rebutjar la tria de gènere encara no està reconegut. A poc a poc, però, les persones transsexuals han dut el debat a la societat, una societat que encara es mostra fòbica i que menysprea aquestes persones que tan hauríem d’escoltar.

Dissortadament és un fet a nivell internacional: per a rebre el reconeixement legal de canvi de gènere, cal afegir un document mèdic on es declara que la persona en qüatió sofreix una patologia.

Es van inventar allò de la disfòria de gènere per a una persona que es declara transsexual, o en un procés de canvi de gènere. Així doncs, al creixement se li pot dir disfòria d’edat? Quan ens cauen les dents li podem dir disfòria odontològica? Una persona embarassada està disfòrica d’òvuls? Que no t’agradin les llenties un bon dia és una disfòria lènsica?

A qui va tenir la brillant idea de declarar la transsexualitat com a patologia se li pot declarar una altra disfòria: si és un home, declarem-li disfòria gínica, ja que quan era un fetus va començar sent una dona, com la resta d’humans. El seu camí disfòric ha de ser penat: que li tallin els mugrons, rastre d’haver estar un fetus dona.

Què s’amaga al darrere de voler tenir la població etiquetada amb un gènere o altre? De què ens serveix, a fi de comptes, aquest gènere tan menat?

De ben poc, realment. És una eina més del poder, que serveix per a discriminar quan convé. Una excusa barata que no porta enlloc. Cal abolir el gènere ja, no aporta res. Alliberem-nos. Eliminem les referències al gènere a qualsevol document. Neguem-nos a contestar quan se’ns demana. Fora les eines de control, som persones lliures i com a tals hem de tenir el dret a rebutjar la idea de gènere.

Qui el vulgui, que se’l quedi com a construcció identitària personal.

Els no canvis

noreply@blogger.com (© piuet) — Wed, 29 Jun 2011 02:14:00 +0000

Observant la societat a través de les estadístiques, amb el pas dels anys podem veure els canvis que vivim. Però també podem veure els canvis que no vivim; aquells canvis que esperem que es donin, però que no tenen lloc. Un dels canvis que no s’ha donat és la desaparició de l’homofòbia a les escoles. Així, una enquesta recent diu que Tres de quatre joves catalans ha escoltat insults homofòbics.

Els insults homofòbics eren una arma del jovent per a agredir, humiliar i discriminar algun jove per ser efeminat, amanerat o per tenir ploma. Se li feia el buit, o se l’atacava, i és que ser gai, amanerat o diferent era una falta greu pels nens dels anys 70 i 80. Sortíem d’una dictadura que castigava els homosexuals i transsexuals, a qui es podia empresonar amb la llei de “vagos y maleantes”. Era així com estava educada la societat.

Ser gai, lesbiana o transsexual era una vergonya familiar, una lacra social, una raó per acabar a la garjola, assetjat per la policia o per bandes juvenils, i que a més d’una li va costar fins i tot la vida durant la dictadura. És a dir, un fet a amagar i a practicar en la clandestinitat. A les escoles, qualsevol nano que gosés identificar-se com a gai o que ho semblés era vilipendiat, vexat, criticat i impropi per a estar-ne gaire aprop. Els no heterosexuals, així, eren blanc de les agressions físiques i verbals en un marc d’una societat homòfoba i trànsfoba. Tot i que han passat molts anys plens de canvis legals, socials i de tot caire, sembla que els fills d’aquella generació no han canviat gaire en la seva actitud homofòbica.

Igual que fa 30 anys, ser gai, lesbiana o transsexual segueix sent una raó per a ser agredit, atacat o insultat. Així ho diuen les enquestes. També es repeteixen alguns esquemes de la postdictadura: les noies són menys homofòbiques que els nois, les mares més comprensives que els pares.

Tot plegat és un gran fracàs, si tenim en compte que molts s’omplen la boca per haver aprovat lleis d’igualtat, matrimonis i romanços. La realitat és que l’homofòbia segueix estant present a les escoles, creant armaris entre el jovent i fent molt de mal a les llibertats sexuals i personals.
La feina no està feta, així ho demostren les estadístiques. Cal un canvi molt més profund i radical. El canvi rau en aconseguir comprendre que hem d’abandonar la crítica constant i viure en el respecte mutu. Per a això cal vexar, vilipendiar i arraconar les fòbies en general. I en particular les fòbies que ataquen els individuals que desenvolupen actituds o maneres d’expressar-se diferents a la majoria, a la norma. Cal perseguir i castigar els malalts d’homofòbia.

Ser un homòfob, com ser un racista, és una actitud que s’ha de castigar i no permetre. Qualsevol broma, insult o atac homòfob ha de tenir resposta i ser tallat d’arrel, sense por. A les escoles i al carrer. És una lluita també individual, en el nostre entorn de feina, familiar, cercle d’amics. Seguim estant malalts d’homofòbia. No és cap utopia creure en el respecte mutu, algunes societats ho han entès i el practiquen. Cal tenir-ho clar, però.

Cara i creu

noreply@blogger.com (© piuet) — Tue, 10 May 2011 07:58:00 +0000

El temps passa igual al món, però sembla que a velocitats diferents. Mentre al primer món les notícies que arriben ens solen fer tenir una mica d’esperança en temes LGTB, al tercer món sembla que res canvia, o fins i tot que es retrocedeix. Dos exemples en poden ser Taiwan, potència econòmica asiàtica que forma part del primer món, i Malawi, a la cua estadística d’indicadors econòmics i socials, situada al cor d’Àfrica.

La notícia que arriba de Taiwan és que el proper novembre es començarà a impartir una assignatura a secundària que tractarà la diversitat, i que inclourà temes LGBT. Tot i les protestes d’alguns pares conservadors, els joves tindran l’oportunitat d’educar-se en la diversitat, cosa que suposa un pas endavant en la seva formació com a persones. No cal donar-li gaire voltes, el món ja ha entès que cal educar els joves en la diversitat, i l’escola és un lloc important on s’hi pot fer feina tractant i discutint temes GLBT. Taiwan és dels pocs països asiàtics que celebra una manifestació pública multitudinària dels col•lectius no heterosexuals cada any. El seu progrés econòmic i tecnològic també anirà acompanyat d’un progrés en l’educació dels seus joves en la diversitat, una notícia que ens alegra, ja que no sempre es compleix aquesta regla de tres. Esperem que aviat els seus veïns japonesos i coreans segueixin la iniciativa.

La creu se l’enduu aquest cop Malawi. El país de l’Àfrica sud-oriental està a la cua dels indicadors econòmics i de desenvolupament. A més, l’epidèmia de la sida hi causa estralls: fins a un 15% de la població adulta n’està contagiada, resultant en un creixement sense precedents de la tuberculosi. També els nombrosos casos de malària fan que aquest petit país vegi morir la seva població any rere any.

En termes LGTB les coses no semblen gaire alegres tampoc. Alguns ministres del govern, a més, culpen les organitzacions que vetllen pels drets humans, entre elles les GLBT, de la pobresa del país. Fent servir els mitjans de comunicació nacionals per fomentar l’odi cap als homosexuals, acusant-los de no ser patriòtics i de desviar fons per a les seves associacions, i és que el país viu de les donacions internacionals que, en molts casos, van a parar a ONGs i organitzacions que lluiten pels drets humans. La comunitat GLBT rep l’odi directament del govern, un odi que se suma al que ha de viure al dia a dia en una societat homòfoba que declara els homosexuals persones non grates.

La cara i la creu del nostre món. Compartim planeta però és ben cert que vivim realitats ben diferents. Mentre una part del món sembla que avança en l’educació en les llibertats i la diversitat, hi ha altres països on l’homofòbia és l’ordre del dia i fins i tot els governs són bel•ligerants contra el col•lectiu GLBT.

Els qui teniu la sort d’haver nascut o de viure en països que s’assemblen més a la realitat de Taiwan que a la de Malawi us felicito, sou uns privilegiats. No oblideu que a molts altres llocs del món segueix regnant l’homofòbia. I no oblideu que quan s’ha avançat ha estat gràcies a la lluita a nivell associatiu, però també a les lluites personals en àmbits més reduïts. Està clar que sortir de l’armari en tots els àmbits és una gran eina: els homòfobs veuran que no tenim por i estaran desarmats; els joves tindran un exemple si és que encara no han donat el primer pas; i la persona que surt de l’armari se sentirà millor en el seu entorn. Els intransigents han d’empassar-se la seva homofòbia i veure que el que han de fer és tractar-se-la. A poc a poc, potser el missatge els arribarà als homòfobs de Malawi, per molts que siguin.

TOTDON i TOTHOM

noreply@blogger.com (© piuet) — Wed, 16 Feb 2011 06:35:00 +0000

Les parlants de llengües llatines estem sotmeses a reflexar el gènere gramatical personal. Si dic que estic cansada, m’identificareu com a femella, i si dic que n’estic fart de tanta mania amb el gènere, com a mascle. Tant en singular com en plural, encara no hem trobat manera de desfer-nos de la marca diferencial de gènere. Una marca que ens acompanya des que comencem a enraonar, però que pot canviar si així ho decidim els parlants. De fet, la nostra mare, el llatí, que tenia 3 gèneres, s’horroritzaria en veure que vam eliminar-ne un. Sí, totes les llengües filles del llatí s’han quedat amb la dualitat que marca masculí i femení, i han fet desaparèixer el gènere extra, el neutre, que tenia el llatí. Ho dic pels qui creuen que les llengües no són flexibles i que el que hi ha actualment durarà per sempre. No senyora.

La marca de gènere suposa en les persones un marc psicològic a l’hora de parlar, comunicar-se i per tant de pensar. Tots els substantius estan sotmesos a ser etiquetats com a masculins o femenins. Els objectes, els conceptes, els animals, les plantes, fins i tot les persones. No hi ha espai lliure de gènere. Sembla que si no assignem un gènere no ens quedem satisfets. Una obligació generitzadora que ens ve dictada per la llengua mateixa.

És cert que la noció lingüística de gènere gramatical es distingeix de la noció biològica i social de gènere natural, tot i que es relacionen estretament en molts idiomes. La diferenciació i els prejudicis de gènere poden interferir en el llenguatge, i viceversa. Pere exemple, el mascle s’endú allò que en diuen el plural genèric, victoriós. Si jo dic que hi som totes, el mascle se sentirà exclòs. Si dic que tots hi som, les femelles no tenen dret a sentir-se excloses. El marc lingüístic normalitza que el masculí plural és incloent, i que el femení és excloent, amb les derivacions psicològiques que això suposa. Interioritzem com a norma la supremacia masculina a través de la llengua. Ens ha de semblar correcte que en una reunió de 10 dones i un home haguem de fer servir el masculí? És simplement una formalitat, sí, però té derivacions que penso que són determinants.

L’evolució de la llengua no només és possible, sinó que és un fet continu i constant. També en referència al gènere hi ha evolució. Les necessitats de les llengües són les que dicten en molts casos la seva evolució. També és cert que hi ha poders i autoritats que poden transformar una llengua, però la societat i els parlants hi juguem també un paper decisiu. Per exemple, hem tret la càrrega de gènere a la paraula matrimoni amb un canvi legal. I ho hem fet per la necessitat de canviar una injustícia social, que era el fet de reconèixer només un tipus de parella i no tota la resta. Ara un matrimoni és un contracte entre dues persones, sense cap càrrega de gènere.

Hi ha llengües sense gènere gramatical. La més propera, el basc. La majoria de llengües a l’Àsia funcionen també sense gènere gramatical. Les llengües eslaves, com l’alemany, en tenen 3, inclòs el neutre. Les llatines, masculí i femení. Una llengua sense gènere gramatical no separa els nens i les nenes, els homes i les dones, tracta tothom (i totdon) per igual. No exerceix cap pressió, cap discriminació, al menys a través de la paraula. Les llengües sense gènere són potser la referència que hem de prendre si volem alliberar la llengua del gènere, i de pas alliberar una societat que encara va plena d’obsessió pel gènere.

Sóc un petit fill de la gran puta

noreply@blogger.com (© piuet) — Wed, 03 Nov 2010 16:45:00 +0000

Som conscients que el llenguatge sovint jutja, ataca, embruta, agredeix i es fa servir com a arma per a ofendre. Amb el temps hem aprés a distingir expressions ofensives de les que mantenen el respecte.

Primer vam obrir els ulls al llenguatge no sexista: benvingudes i benvinguts, totes i tots, dones i homes transsexuals. Després el llenguatge políticament correcte: la mestressa de casa passà a la història, igual que la sodomia; arribaren els afroamericans, els invidents, i les coses ja no es fan com Deu mana sinó com cal.

Era una cosa ben simple, es tractava de respectar i no ofendre amb el llenguatge. Les minories sempre ho van entendre millor que les majories. Als homes blancs, occidentals i heterosexuals potser els costava més o no li sabien veure cap necessitat d’intentar canviar aquell llenguatge que havien creat les majories.

Després vam aprendre a identificar, denunciar i eliminar els tics homòfobs; ja no fèiem servir allò d’abaixar-se els pantalons com una rendició, ni fem servir marica com a insult, ni les coses sense importància es diuen ja mariconades. La ronyonera desplaça la mariconera, i maris, marietes i maricons sonen ja a expressions del passat. Potser no per a tothom qui llegeixi això, però sí per a les persones més o menys civilitzades que conec.

Els catalans vam recuperar la paraula gai per als homosexuals, rebotada de l’anglès. Vam tenir la paraula amagada a l’armari ben bé uns segles, igual que els occitans. És curiós, però, veure com en anglès “gay” ha donat unes quantes voltes. De l’original alegre o feliç va passar als homosexuals. Però la truita s’ha girat i fa anys que ha adoptat un nou significat, sinònim d’anodí, de poc estil, avorrit o estúpid. Al final s’ha convertit en una paraula negativa, amb l’homofòbia americana com a impulsora d’aquesta acepció. En català, tot i que sovint se sent pronunciada com en anglès, “guei” encara no es fa servir amb aquest sentit. Potser ja ens arribarà.

Ara bé, sempre hi ha les que en surten mal parades. Sens dubte són les putes. Sembla que el clàssic fill/a de puta ens surt de dins com una manera d’ofendre amb vigència i força per a menystenir, insultar i faltar al respecte. Un tic que és evidentment masclista, sexòfob i sentenciós, ho fem conscientment o no. El món de l’home que domina la societat col·loca la prostituta en l’esglaó més baix; ella és qui satisfà els seus impulsos sexuals fora del matrimoni, és qui fa allò que no gosa demanar-li a la seva dona, és qui de fet el fa feliç sexualment. Però ell li compra amb diners, en fuig emocionalment i després fa servir el seu nom per insultar. Es pot ser més covard?

És mesquí i hipòcrita, la llei de l’home que tracta la dona com a mercaderia, la llei del domini del diner. El covard enganya la dona que diu a la societat que estima i se’n va amb la puta. I després va tirant-li les culpes a la puta. I va la societat i accepta que sí, que la puta és una bruta, mentidera i indecent. I anem tots pensant que aquell fill de puta me l’ha feta ben grossa, que la puta botiga resulta que acaba de tancar, que no em donen ni un puto euro, etc.

Doncs no, no és just ni hi ha per on agafar-ho. El client de puta és qui me l’ha feta ben grossa. És ell el mentider, el brut, l’hipòcrita. És ell qui s’hauria d’endur les hòsties per tractar la puta de bruta.

A mi el fill de puta ja fa anys que no em cola. Fill de client de puta, vols dir?

La no-monogàmia

noreply@blogger.com (© piuet) — Thu, 26 Aug 2010 05:20:00 +0000

La no-monogàmia és un terme genèric que engloba els diferents tipus de relacions interpersonals en què alguns o tots els participants tenen una relació sexual i/o romàntica amb una persona que no sigui la seva parella principal. Aquest terme es pot contrastar amb el seu contrari, la monogàmia, que sorgeix de la mateixa psicologia sexual. El terme ha rebut crítiques ja que pot implicar que la monogàmia és la norma i que les altres maneres de relacionar-se en puguin ser desviacions. Una cosa semblant ocorreix amb l’heterosexualitat i totes les altres formes de no-heterosexualitat.

Tipus de no-monogàmia

Molts termes de la no-monogàmia tenen definicions flexibles, ja que estan basats en criteris tals com la 'relació' o 'amor', conceptes definits amb variació per sí mateixos. A més, l’ús que se’n fa crea distincions que van més enllà de les definicions. Així, tot i que algunes relacions poden ser considerades tècnicament alhora polígames i poliamoroses, la 'poligàmia' designa generalment una forma codificada de matrimoni múltiple basat en les preferències dels participants més que no pas el costum social o precedent establert. Totes les fórmules següents existeixen en diverses cultures.

Les formes de no-monogàmia inclouen:

• Les relacions casuals: una relació física i emocional entre dues persones no casades que pot incloure o no relació sexual. Es coneix de vegades com una caneta a l’aire.

• El matrimoni grupal: també conegut com a poliginàndria, en què diverses persones d’una sola unitat familiar es consideren casades mútuament entre elles.

• Sexe grupal o orgia: inclou més de dos participants alhora.

• Família liniar, una forma de matrimoni grupal que pretén sobreviure els components originals afegint continuament nous cònjuges a la família.

• Menatge a tres (ménage à trois), un acord sexual o domèstic que inclou tres persones.

• Poliamoria, on els participants tenen múltiples companys romàntics.

• Polifamílies, similar al matrimoni grupal, tot i que alguns membres poden considerar-se casats només amb alguns dels altres membres i no amb tots.

• Polifidelitat, on els participants tenen múltiples companys però restringeixen l’activitat sexual només amb alguns dels membres del grup.

• Poligàmia, on una persona està en relació amb múltiples companys. Hi ha diverses varietats:

• Poliàndria, on una dona té diversos homes.

• Poligínia, on un home té diverses dones.

• Matrimoni plural, una forma de poligínia mormona.

• Matrimoni obert i relació oberta, on un o dos dels membres d’una parella compromesa són sexualment actius amb altres companys.

• Intercanvi de parelles (swinging) similar a la relació oberta, però en general portada a terme com a activitat social.

Extret de l'article a viquipèdia, en la seva versió en anglès.

La cinta de Moebius de color lila, símbol de la poliamoria i la no-monogàmia.

Barbes i no-barbes

noreply@blogger.com (© piuet) — Fri, 25 Jun 2010 00:29:00 +0000

Vivim en un món on la mateixa setmana podem veure un parell de notícies com aquestes:

Els islamistes a Somàlia prohibeixen els homes afaitar-se la barba. Addueixen raons religioses: el profeta va descobrir que amb barba (però sense bigoti, això sí) el cel quedava més aprop.

Els funcionaris de la ciutat d’Isesaki, al Japó, estan obligats a afaitar-se la barba. Les raons adduïdes en aquest cas són ecològiques: es veu que amb barba es passa més calor i per tant es fa servir més l’aire condicionat. Han quedat prohibits també els bigotis i qualsevol mena d’aparença facial hirsuta. Hi havia raons inicials estètiques, queixes de ciutadans titllant el pèl facial de desagradable.

Les normes en principi han d’estar per fer-nos la vida més fàcil i no fer-nos nosa entre tots. Quan es proposa una nova norma hi ha d’haver-hi un debat social, per a posar-nos d’acord en on han d’estar els límits. Els nicabs, el vel, anar despullat, fumar, practicar sexe al carrer, evadir impostos, la sodomia, l’adulteri, el sexe abans del matrimoni en major o menor mida són accions restringides per algunes societats, però resulten ser obligacions en d’altres societats. Són contradiccions en les que s’entren quan hi ha societats amb creences o tradicions diferents. El mateix passa en el cas de les societats que retallen la llibertat de deixar-se o no pèl facial.

Al final, en un món globalitzat on un funcionari d’Isesaki pot viatjar a Somàlia en unes poques hores, hem d’arribar a posar-nos d’acord d’alguna manera a nivell mundial. Fa anys que les Nacions Unides es van posar d’acord en aprovar una declaració universal de drets humans. Està clar que molts només la van signar i no s’han dignat a respectar-la en molts dels seus articles; la llista és massa llarga com per assenyalar ningú.

En la lluita pels drets humans ens hi hem vist immersos els col·lectius no heterosexuals durant molts anys. En alguns països i en algunes àrees hi ha hagut avanços. Primer es va eliminar l’homosexualitat de la llista de malalties. Després va arribar la fi de discriminacions legals a poc a poc, a alguns països. Molts col·lectius i individuals van abandonar la lluita quan va arribar el moment en que ens van deixar “casar”. O quan ens van posar un parell de webs, de bars i de saunes on poder-nos creure que tot és de color de rosa. Sobretot si els bars o saunes les tenim al costat de casa i tenim els diners per poder-hi entrar. Ha estat la manera de normalitzar-nos i callar moltes boques.

De tota manera, a molts països l’homosexualitat segueix estant penada amb la pena capital. Sembla que hi ha gent amb la pell molt fina que pensa que un homosexual ha de ser decapitat, i punt. Alguns són països als que hi podem anar de vacances i visitar-hi grans monuments, runes, platges o veure-hi un mundial de futbol.

No cal anar tan lluny per a trobar atacs als drets més bàsics, però: encara avui, a Europa, la transsexualitat segueix sent considerada una malaltia. A casa nostra mateix, una persona que es vulgui identificar amb el gènere que no li van assignar en néixer és titllada com a malalta. El nom que li van posar és disfòria de gènere. Un cop més, alguns col·lectius i individuals van pensar que, com que ens donaran un paper que digui això o allò o ens pagaran algun tractament hormonal, que tot ha estat una gran victòria i que ja no cal lluitar per res.

Encara queda un tram per considerar que la malalta és la societat que ha creat els gèneres com a fet discriminatori. Igual que hem aconseguit considerar que la malalta era la societat homòfoba i que calia educar-la, cal que ens eduquem de manera semblant en veure que la malalta és la societat basada en el gènere i en les seves fòbies genèriques i transgenèriques. No hi ha tal disfòria, el que hi ha hagut i hi segueix havent-hi són societats homòfobes, trànsfobes i hirsòfobes (o hirsòfiles). El que cal és dialogar, educar-nos i no deixar-nos vendre per un paper, una punxada d’hormones o un tros de pa.

Pregunta: El noi de la foto amb burca durà barba o no?

Diari d'Eva, la confosa

noreply@blogger.com (© piuet) — Thu, 29 Apr 2010 17:41:00 +0000

Estimat diari:

Ja saps que de petita jo era una nena rosseta i blanqueta de pell. Em deia Eva. Vivia en una ciutat de blancs, feliç de les bones expectatives en la vida per ser blanca i rossa. El perill, però, vivia prop de casa. Potser vaig ser inconscient de no escoltar els meus pares, que sempre em deien que no m’acostés al poble del costat, d’indígenes pobres i de pell fosca, i sobretot que mai provés el pollastre que hi venien. Com que allò de les prohibicions sempre m’ha posat catxonda, uns quants cops vaig escapar sola al poblat en qüestió i vaig comprar aquell pollastre rostit tan bo però alhora tan perillós.

No només tenien bon gust aquelles cuixes i les aletes, en poc temps vaig veure que a més m’havien creat addicció. En breu descobriria que, a més, la més gran de les desgràcies per la meva vida s’havia començat a gestar.

La meva pell es va enfosquir acceleradament. La meva cabellera rossa, l’enveja de moltes amigues, va començar a perdre manyocs, en un cas d’alopècia que cap metge podia explicar. I, per últim, el més estrany i inexplicable: el clítoris, de sobte, se’m va començar a allargar, fins a prendre una forma de penis. Semblava mentida, però en ben poc temps m’havia convertit en un monstre pràcticament, home, de pell fosca, i calb!

La meva família em va repudiar i em va fer fora de casa, no volien veure un monstre com aquell aprop seu.

Atreta per l’addicció al pollastre, vaig voler instal·lar-me aprop d’aquella menja. La meva nova aparença, per sort, no sorprenia ningú en aquell poblat d’indígenes foscos i pobres. M’havia convertit en una pobra indígena, mig calba, addicta al pollastre i amb un clítoris que s’havia fet tan gran que em feia semblar més un mascle que una femella.

Els anys van passar i la meva vida ja no va a tornar a ser com ho havia estat abans. La pobresa era ara la meva realitat, el pollastre rostit la meva dieta i ser indígena i home la meva nova identitat. Això sí, em seguien agradant els mascles com quan era femella, així que suposo que això em convertia en un homosexual també.

Dolgut per ser ara un marginat, em vaig posar al capdavant de la defensa dels drets de la gent del meu poble. Dolgut per veure que el pollastre era el causant de tots els meus problemes, vaig deixar-lo també i em vaig convertir de mica en mica en vegetarià. La meva aparença, però, no canviaria ja més. Seguia calba, calb, amb una tita considerable, i convertit en un indígena per sempre més. No hi havia marxa enrere a la meva vida.

Amb els anys he arribat a ser president del meu país. Moltes de les meves històries personals continuen a l’armari. Per això he decidit escriure’t, diari, perquè no me’n puc amagar més.

I també he decidit fer campanya contra aquest pollastre transgènic que tants problemes m’ha causat. De ser una noia rossa i feliç m’he vist convertit en un home indígena homosexual amb perruquí i a l’armari. Si els meus amics Ahmadinejad i Hugo Chávez em continuen ajudant en la meva causa, podrem acabar amb aquest càncer hormonal que converteix a tanta gent en homosexual i calba. I és que el món necessita més noies rosses, blanques i heterosexuals.

Evo Morales

PD: Sé que Evo semblava un nom impossible, però mira, va colar.

A la foto, amb la perruca mal posada.

Agàmia

noreply@blogger.com (© piuet) — Thu, 18 Feb 2010 06:15:00 +0000

Podria ser el nom d’una nova fragància, però mirant la paraula un altre cop quedarà clar cap a on vaig. Agàmia ve etimològicament del grec gamos, o matrimoni, amb una a privativa, és a dir, “absència de matrimoni”. Amb tanta monogàmia, poligàmia, matrimoni homosexual, divorci, i el llarg etcètera amb què ens bombardeja la societat que ens vol encasellar en alguna gàmia, oblidem conceptes com el de l’agàmia. I de tant poc que se’n parla, se’l fa invisible i sembla que no es contempla.

L’agàmia és, triat o no, l’estat en què una persona no té la mateixa parella de manera estable. És un estat paral·lel a la solteria, però sense la càrrega que té aquesta d’estat incomplert o temporal. Es pot ser àgam tota una vida i, de fet, molta gent ho és.

El problema ve del tractament que se’n fa de l’agàmia. El matrimoni, base tradicional de les societats fins fa ben poc, ha tingut sempre el beneplàcit de les institucions, guanyant-se el centre de l’estructura social i sent considerat com l’estat de la felicitat pura i de la plenitud. Qualsevol altre estat se segueix considerant com a allunyat de la felicitat, estrany, no ple, etc. Sovint

Un àgam tria viure sense parella com una forma de vida, sense sentir que és un estat que ha de canviar, o que és un estat incomplert, o d’infelicitat. Ser àgam també por significar ser feliç i tenir relacions personals, sexuals i de vida satisfactòries i complertes. La majoria són polits i treballadors, em falta dir, oi?

El haver estat durant segles pressionats per la visió matrimionialista del món fa que les altres maneres de viure o relacionar-se es contemplessin com a formes no acceptades, o que no duien necessàriament a la felicitat, sinó tot el contrari. Ja tens nòvio/a? Ja t’has casat? Ja t’has divorciat? són les preguntes que tradicionalment ens persegueixen i disturben, tot per a etiquetar la persona segons els paràmetres del matrimoni. Se suposa que qualsevol resposta negativa a les preguntes anteriors ens ha de fer recapacitar i sentir que anem pel mal camí, i que ser una persona de profit vol dir casar-se o acostar-s’hi.

Altres formes de viure reclamen i es fan el seu espai com a formes vàlides i plenes. Jo no tinc nòvio, ni el busco, ni em sento incomplert per no tenir-ne. Ni per no estar casat, ni tenir fills, ni haver-me divorciat de ningú. Sóc àgam, i sóc feliç. Tinc amics, relacions socials, parelles sexuals esporàdiques, fins i tot trios sexuals esporàdicament. Els meus plans, igual que els de la gent que es casa (suposo) també contemplen assolir la felicitat i la plenitud com a persona. Ser feliç és una tasca de vegades difícil, però hem de recordar que hi ha molts camins diferents que hi poden dur. Cadascú busca el seu camí i, creieu-me, no tothom qui es casa acaba sent feliç (no cal que us doni exemples, segur que en coneixeu uns quants), ni aquells que han decidit no casar-se son infeliços.

A poc a poc comprenem que cada persona és un món, i que no hi ha regles màgiques per a ningú. El matrimoni ha estat una varietat que ha volgut imposar-se i anorrear a la resta. Però no li feu cas ni a ell ni al seu soroll. Segueixen existint moltes altres opcions de vida que ens poden fer feliços i que potser hauríem de provar. Una d’elles és l’agàmia. Benvinguda sia.

Bon any 2010!

noreply@blogger.com (© piuet) — Thu, 31 Dec 2009 06:26:00 +0000

Tot i que encara queden unes hores, em sembla que en breu comencen a celebrar el nou any al Pacífic, on sempre són els primers en saludar el nou any solar. Al calendari cristià gregorià toca el 2010. A Tailàndia el 2553, deixen enrere el capicua.

Bon any a tothom! Que tinguem pau i felicitat.

สวัสดีปีใหม่ขอให้มีความสงบและความสุข

Referèndum

noreply@blogger.com (© piuet) — Mon, 14 Dec 2009 14:41:00 +0000

Ple de joia pels referèndums celebrats aquest 13 de desembre a alguns municipis catalans, i veient el debat que s’ha creat en si la participació era baixa, que si han votat només els independentistes, etc. he volgut fer números, tot i ser molt de lletres.

Per a que un referèndum sigui considerat vàlid, haurà de participar un 55% de la població.

A Catalunya hi poden votar 5.909.000 persones (he inclòs només majors de 20 anys, no he sabut trobar majors de 18 al web d’idescat). El 55% d’aquesta xifra són 3.249.950. Això de moment són només votants.

Ara, per a aconseguir que triomfi el sí (o el no), haurà d’haver-hi un 51% de votants d’un cantó o altre. Això significa un 1.657.474.

Parlant clar, hem d’aconseguir que 1.657.474 independentistes vagin a votar a un referèndum. Estic convençut que n’hi ha uns quants més, però només cal que hi vagin 1.657.474.

A la mani de l'1 de desembre 2007 de Som una nació i diem prou pels carrers de Barcelona hi érem uns quants. Vam sortir al carrer, a cridar que som una nació. Pacíficament. I sortirem a votar quan s’ens cridi. Pacíficament, com ahir.

Ahir ho van poder fer els primers 169.858, més d'un 10% del 1.657.474 que necessitem. I amb baixa participació, només un 30%. Val, sí, si voleu, només van votar els independentistes i els radicals, que diuen a la caverna mediàtica. Però n’hi ha molts més que no són especialment independentistes ni radicals però que també votaran sí en el referèndum de debò, i que ahir encara no ho van fer. Sé que molts tenim un independentista amagat a dins que sortirà quan calgui votar de manera vinculant.

Ara ja ha quedat clar que som uns quants. Que en som prous, al menys. I, per semblar, també em sembla que el referèndum ara mateix, així sense esperar-ho, guanyaria de carrer. Per això no ens deixaven fer la pregunta. L’Estat espanyol sap que a Catalunya, un referèndum guanyarà. I amb major porcentatge que a Euskadi, si em poseu.

Amb una Catalunya independent no tot seran flors i violes. Tampoc ho és amb la Catalunya dependent actual. Caldrà posar-se a treballar, però ja visualitzo molta gent –jo mateix- amb les il·lusions renovades, amb bon rotllo i amb ganes. I això és molt. Serà per fi tenir l’autoestima alta i poder tenir el cap clar.

Recordeu, en necessitem 1.657.474.

Per cert, proposo que el passaport sigui de color rosa.

On-anirem a parar?

noreply@blogger.com (© piuet) — Mon, 07 Dec 2009 16:37:00 +0000

La campanya "El placer está en tus manos" de la Junta d’Extremadura vol educar en les relacions afectiu-sexuals els joves a través de tallers. Un cop més l’església ha posat el crit al cel. Els que menys practiquen la sexualitat són qui es creuen amb més dret de donar-ne lliçons. Potser haurien de reciclar-se i assistir a cursos de sexualitat i deixar d’amenaçar amb ceguera els nostres pobres petits onanistes. Amb les nenes, ni se’n parlava, de masturbació. Deu ser que ni contemplaven la sexualitat femenina. Tot i que amb el pas dels anys l’església ha canviat poc en temes de sexualitat, la societat sí que ho ha fet, i és un motiu de satisfacció.

És una bona idea a copiar al nostre país i una oportunitat per a fer arribar als adolescents informació correcta, alhora que desterrar tots aquells tòpics sobre sexualitat que sí que poden derivar en problemes, com el de pensar que el condó talla el rotllo i deixar-lo de fer servir, o el de fer creure als nois que l’afectivitat és una cosa de noies. O tots els tòpics i pors amb què es pugui trobar un adolescent en descobrir-se atret per l’homoerotisme, noi o noia. O els dubtes sobre el propi cos, el gènere, i la construcció del jo afectiu-sexual.

En quant a la masturbació, doncs és segurament la relació afectiva-sexual més durable i primerenca de què gaudim en vida. Molt abans de sentir parlar de sexe les fregues als genitals se’ns descobreixen plaents. Al pati, al llit, a la dutxa, hi ha alguna cosa a dintre nostre que és latent tot i que potser no és desperta. I és important que rebem informació correcta abans que ens desinformin altres adolescents, o gent sense preparació o experiència afectiva-sexual ho com són els agents religiosos. I un primer fet important és assenyalar que la masturbació és sana i positiva. A nivell físic, hormonal, emocional, experimentar en solitari amb el propi cos ens dona joc a conèixer-nos millor, explorar zones erògenes, activar i descarregar hormones, sentir-nos vius amb el contacte íntim. Masturbació digital, anal, vaginal, tots els tipus.

Els efectes positius del sexe són nombrosos, però no només en el camp de la masturbació. De fet, el sexe en companyia és més beneficiós a nivell hormonal. És antiestressant, suavitza la pell, millora la qualitat de la son i fa créixer els nivells de tantes amigues hormones com són l’oxytocina, l’endorfina i l’estrogen, i regula el balanç hormonal general del cos, cosa que pot evitar malalties. Però fent una enquesta entre coneguts, pràcticament tothom reconeixia que la millor palla superava el millor polvo. Potser podeu aportar les vostres opinions.

L’absència de sexe, en canvi, en molts casos significa absència d’endorfina, l’hormona del bon humor i de la felicitat. Penseu en les cares de pomes agres de molta gent, poden estar degudes a la falta de sexe o a un sexe poc plaent. Pobres.

Ara, el sexe comporta també un munt de riscos, virus i d’altres infeccions que malauradament poden provocar fins i tot la mort. És per això que la informació és important. Per a poder gaudir-ne sanament i evitar-ne la part perillosa, les MTS (malalties de transmissió sexual).
Amb tantes glòries i algunes penes, cal recordar que la masturbació és una forma addicional de plaer sexual, no un substitutori de companyia sexual. De fet, un estudi recent revelava que les adolescents catalanes es masturben menys que les madures, i que les casades es masturben més que les solteres.

Voldria recordar que el sexe pot anar lligat a sentiments d’afecció i d’amor, fins i tot en relacions esporàdiques. Una nit de sexe recent coneguts o una trobada a la sauna poden tenir també la seva càrrega emocional.

El color -rosa- amb què es miri

noreply@blogger.com (© piuet) — Sat, 05 Sep 2009 05:05:00 +0000

Obama és vist com el primer president americà negre, o afroamericà com els agrada puntualitzar als nordamericans. El fet, però, és que la seva família és d'origen africà en un 50%. L'altra meitat, la materna, és d'origen anglès, blanca com la llet (de vaca). I el fet és que els afroamericans el veuen com a un d'ells i m'atreveixo a pensar que els blancs no, tot i ser tant d'uns com dels altres, al menys a nivell ètnic. Què ha passat? És, potser, la victòria de les minories?

Jo diria que es tracta de veure les coses amb el prisma que ens convé. Qui vulgui el pot veure com a blanc, qui vulgui el pot veure negre. I tots tant contents.

Una cosa semblant passa quan considerem el personatge de la pel·lícula Brüno. És Brüno, la plomera histriònica més recalcitrant del segle, un gai, un dels nostres? O, com a hetero que es declara l'actor, un d'ells rient-se d'un tòpic gai?

Si efectivament es tracta d'un hetero fent de gai, com és que no ho veiem tot plegat com a homòfob, com fa pocs anys ens passava veient personatges semblants? De fet, al contrari, Brüno fa riure per la vergonya aliena que provoca i per la gosadia que mostra. I, pel damunt de tot, per posar en ridícul els instints homòfobs que portem a dins. Si, he dit portem. Moltes actituds homòfobes les podem haver tingut interioritzades en etapes de la nostra vida i podem veure com es riu de tots nosaltres.

Així, sembla que a poc a poc canvien les tornes i que el tal Brüno aconsegueix fer-nos veure que el que és ridícul és ser homòfob i exterioritzar-ho. O ser-ho i no atrevir-se a fer-ho públic i reprimir-ho. O no adonar-nos de l'homòfobia que portem a dins en molts casos.

D'altra banda també tenim un petit tast del que segueix significant a molts llocs del món ser una mica plomera (o molt, en el seu cas). Dins la broma, la dura realitat en llocs de tota mena, occidentals o no. Als Estats Units, els seus “amics” afroamericans no només veuen amb mals ulls un nen dels “seus” adoptat per un blanc solter, sinó que en adonar-se que es tracta d'un homosexual s'atreveixen a espetar-li a la cara el seu desaprovament en una mostra d'odi que esgarrifa. També els rednecks amb els que va d'excursió al camp mostren honestament el seu odi amb violència verbal. A Israel acaba apallissat pel carrer, tot i que per sort no s'acaba de veure. I hi ha llocs on es va filmar la pel·lícula o a altres països del món on treure la ploma pel carrer, ni que sigui ficció, directament no es pot ni filmar per posar en perill la seva integritat física.

Així doncs, es pot tenir una petita alegria veient com de ridícula es mostra l'homofòbia i quants prejudicis mostra la gent quan sap que es troba davant d'un homosexual declarat. Però no podem deixar de veure la trista realitat, l'odi explícit o implícit que desperta encara en molts racons del món la simple presència d'un homosexual, ni que sigui fictici i grotesc.

Després de la tempesta... tots xops

Què voleu que us digui, tinc la sensació que amb les manifestacions amb què celebrem a Barcelona la revolta de Stonewall ens han pres el pèl i la cartera. Veient com ha anat tot, la manifestació reivindicativa de dissabte ha passat a un segon pla i ha caigut en picat la participació; en canvi, la gran triomfadora i a qui els mitjans de comunicació han seguit i perseguit ha estat el Pride de diumenge. Ha estat el triomf de les carrosses dels locals, la ploma cara i lluenta i el negoci en general, un negoci que per cert no renuncia a perdre la caixa d’un dissabte i li va molt bé que es faci el seu village en diumenge.

El que no acabo d’entendre és per què s’havien de fer totes dues manifestacions tant juntes i acabant-se trepitjant. Els locals i el seu Pride, ja que proposen una festa absolutament buida de contingut sense negar-ho i sense cap rubor, no podien muntar-se una festa més a dins de l’estiu? A les manifestacions dels anys 80, 90 i fins ben entrat els 2000 tots aquests empresaris no hi eren, tot i que els seus locals sí que funcionaven. Per quins set sous volen apoderar-se d’una manifestació que mai han sentit com a pròpia? El que han aconseguit és desviar l’atenció dels mitjans que, a més, confosos o amb els seus interessos particulars, han renombrat el nostre tradicional Alliberament com a Pride (orgull, en anglès).

Així, la veu que tenim per a reclamar un major alliberament sexual un dia l’any ha estat més norreada que mai. Han estat deixades de banda les reivindicacions i el contingut, i s’ha aconseguit per fi allò que a molts agrada, que la imatge dels maricons amb plomes i confeti confirmi els tòpics que sobre nosaltres s’imposen. Més que mai ens poden simplificar i ficar a tots i totes dins el mateix sac.

De tota manera, com que seguim sent lliures d’anar on ens sembli, jo he seguit confiant en la manifestació de dissabte per a continuar una lluita que no ha acabat. El món en què vivim segueix sent homòfob i trànsfob, i no cal anar tant lluny com les bombes contra gais a Brasil o les agressions a Rússia, Romania i altres països aquest mateix any. Per no esmentar els que encara somnien amb poder sortir públicament al carrer ni que sigui un dia l’any, perquè ser homosexual al seu país segueix estant penat o prohibit. No, no cal que anem tan lluny; també la nostra societat és malalta d’homofòbia i de transfòbia, per molt que ens hagin volgut fer creure que el matrimoni era la panacea i que era l’estació terminal de les nostres preocupacions i reclamacions. Milers de persones segueixen a l’armari, les escoles van plenes d’abusos i agressions de tot tipus als joves no heterosexuals, les administracions ens volen dictar el gènere amb les seves regles, i continua la marginació de les persones que no trien la vida de parella. Moltes llibertats segueixen sent agredides amb impunitat, en alguns casos per part de l’estat.

Parlant d’anglicismes, que tan presents són en aquesta setmana de Prides i villages i gays (gais, en anglès), als Estats Units la paraula gay ja fa anys que es fa servir per a descriure una cosa estúpida o desgraciada. Evidentment és una arma més de l’homofòbia que aconsegueix ficar-se al llenguatge. Em pregunto, però, si les imatges que cada any donem o que donen els mitjans, no col·laboren a reforçar aquesta imatge i aquests tòpics que sembla que ens facin anar enrere en el temps. Qui hem d’acusar?

Depèn de transsexuals, gais, lesbianes i no heterosexuals en general el lluitar per a posar fi a la transfòbia i a l’homofòbia. La resta no es recordarà dels nostres problemes i preocupacions o no els sabran veure, això ja ho hem vist amb el temps. En quant a aquesta imatge frívola amb què ens miren des de fora, espero que es completi durant la resta de l’any en el nostre entorn més immediat: familiar, laboral o social. Amb una càrrega d'humilitat, que necessitem tant o més que l'orgull. I que siguem capaces i capaços de, fora de l’armari, mostrar-nos com qui som, persones amb qualitats darrere les plomes i la purpurina.

Eclipsi de sol el 22 de juliol (Àsia)

El proper 22 de juliol al matí hi haurà un eclipsi de sol a moltes parts d’Àsia. Serà entre les 7 i les 9 del matí (hora local tailandesa, per a GMT serien de les 0 a les 2). El punt àlgid serà a les 8 del matí, quan es podrà observar el sol mig cobert per la lluna.

A Tailàndia l'eclipsi serà parcial, amb un màxim de cobertura de la lluna sobre el sol d'aproximadament un 50% de la superfície solar visible.

Hi ha excel·lents webs dedicats a l'eclipsi del juliol. Un dels més espectaculars és aquest amb gràfics animats. També n'hi ha un altre amb un mapa interactiu pel que podem passejar tot clicant.

Com mirar un eclipsi de Sol

Mirar al Sol directament és molt nociu per als nostres ulls; tant que fins i tot pot deixar-nos cecs. Per a observar un eclipsi solar existeixen alguns mètodes segurs, són els següents:

El mètode de la cartolina.
Aquest mètode és realment fàcil. Hem d'agafar una cartolina i fer-li un petit forat en el centre amb l'ajuda d'unes tisores o un tornavís. Orientem la cartolina cap al sol de tal manera que la seva llum es coli pel petit forat que hem fet. Després projectem aquesta llum sobre un paper blanc o sobre una paret llisa, i podrem veure el procés complet de l'eclipsi.

Orientant un telescopi
Orientem el telescopi directament cap al sol, fent que la seva llum passada d'un costat a l'altre del mateix. AL projectar la llum que surt d'un dels extrems del telescopi sobre un foli o una paret llisa podrem veure el reflex de l'eclipsi i seguir la seva ombra.
Utilitzar ulleres de sol convencionals resulta massa arriscat i es corre el risc de sofrir cremades a la retina.

Durant un eclipsi, cal fixar-se en l'estrany aspecte que van cobrant les ombres, sembla com si s'anessin fent corbes. Quan l'eclipsi és total (és a dir, el Sol aquesta cobert completament per l'ombra), diuen que el silenci que es forma és absolut, és tan fort l’impacte que fins i tot els ocells deixen de cantar.

Bifurcació esperada

Aquest any per fi es bifurquen el dia de l’Alliberament de les associacions que se segueixen considerant en lluita per un alliberament més complert, i els que volen fer un Pride (orgull) menys reivindicatiu sinó d’un caràcter més festiu i comercial. Dissabte les primeres, diumenge les segones.

I tant contents. A partir d’ara no caldrà barallar-se més, cadascú tindrà el seu espai i no se sentirà fora, i tothom, totdon i totcos es podrà sentir convidat a tots dos esdeveniments, o al un dels dos que triï, o a cap. O quedar-se a casa sanament amb el dit dins el cul meditant tot fent “ommmmmmmmmm”.

Jo triaré la mani de dissabte perquè encara hi ha moltes coses que no m’agraden ni em semblen bé, i per solidaritat amb la gent que no té la sort de viure a la súperoberta Barcelona ni a Madrid ni Londres ni grans capitals on ser gai, lesbiana o trans no es fa difícil com a ciutats més petites, pobles o a molts llocs del món on encara es persegueixen les persones no heterosexuals, se les executa, empresona, maltracta o assetja. I perquè l’assetjament i la discriminació segueix ocorrent encara al nostre voltant també.

També aniré dissabte a la mani perquè és on hi sento representat els col•lectius d’aquells que lluiten pel món que jo vull, el que no passa pels filtres dels que volen fer negoci, i d’aquells que pensen que tot i que es pot fer festa encara hi ha moltes coses que canviar i per les que lluitar. No sé si cal donar exemples, però allò que els adolescents avui dia surten de l’armari anant a no sé quina discoteca està molt bé, sí, però és que jo voldria que sortir de l’armari a l’escola o a l’entorn més immediat mateix fos el que passa amb normalitat. O perquè alguns que ja s’han casat i gaudit del matrimoni segueixen dient la paraula gai (o gay) mirant al voltant o abaixant una mica la veu per si de cas ens escolta algú.

En una societat que jutja tot allò que veu és difícil conquerir quotes de llibertat i de respecte. És cert que hem millorat amb el temps, però ja sabem que les guerres, la violència i moltes altres coses terribles són cícliques i tornen quan menys ho esperem. Així que no cal abaixar la guàrdia ni relaxar-nos, ni tampoc omplir-nos d’orgull de res.

He vist fa anys com a moltes ciutats les associacions i la lluita han quedat en l’oblit, i el dia que se celebra es diu Pride i és una parade que acaba a un village on fer-hi unes drinks. Em sabria greu que a les nostres ciutats, a Barcelona al menys, acabés tot igual, passant a l’oblit sense més.

Sí que m’agrada la festa però, no sé, això del Pride em sembla poc encertat. El Love Parade de Berlín, ja posats a buscar semblances, té un nom més atractiu i sembla convidar més gent. L’orgull no és cap cosa que haguem buscat, penso que hem lluitat pel respecte i per l’alliberament de les diverses maneres d’estimar.

Espero que a partir d’ara sabrem trobar la manera de seguir per camins diferents sense recances, i que cadascú trobi allà on se sent còmode. I que hi tinguem totes cabuda. Fins i tot les indiferents.

L'estrés de l'homofòbia

La "cuina de la mare", o amb la que ens hem criat de petits, és la que solem considerar la millor del món. Allò que ens és conegut ho marquem psicològicament com a estimat i proper . Ens hi acostumem, ens hi fem, ho sentim com a part del nostre ésser, de la nostra normalitat. A molta gent no li atrau menjar fora de casa, preferint sempre la cuina familiar.

D'una manera semblant funciona el que considerem proper i el que considerem aliè a altres nivells. Així, per haver nascut en famílies tradicionalment heterosexuals, ens costa entendre l'homosexualitat com a propera i casolana des de petits, ja que gairebé mai l'hem poguda viure amb naturalitat a casa, sigui per què no hi ha homosexuals propers, o per què els que hi eren estaven a l'armari i amagaven la seva manera d'estimar. L’heterosexualitat, doncs, és la que es fa amb del paper de “relació familiar”.

Una de les reaccions que ens desperta allò que ens és aliè és la por i l'estrès. Alguns hem passat per tenir por de la nostra pròpia homosexualitat, per ser una cosa nova que no coneixíem i que no estava prevista en el nostre entorn. Els mecanismes que s'activen poden ser molts: des de la por fins l'estrés, l'autonegació, el desig que en realitat es pugui redreçar, la rebel•lió, les reaccions agressives i violentes...

Sabent que tots aquests mecanismes es poden activar dins un individu homosexual que es descobreix, només cal imaginar les reaccions que es poden donar en un individu no homosexual. És aquí on s'incuba l'estrés de l'homofòbia: un home criat com a heterosexual veu l'homosexualitat com a aliena, i en molts casos ha estat educat en la reprobació d'aquesta manera d'estimar no normativa. Així, la seguretat en poder jutjar els homosexuals i veure's recolzat per la societat, o la religió, o qui sigui que l'està enverinant en aquest odi, fa que prengui actituds més agosarades com són la crítica, l'agressió, l'atac o la violència contra els homosexuals. En aquest tipus d'estrés també hi entren la lesbofòbia i la transfòbia, que són models personals que s'allunyen de la norma dictada tradicionalment per la religió i per la societat patriarcal heterosexista.

Què passa avui dia? La societat està vivint un procés de transformació amb rapidesa, que ha deixat d’amagar l’homosexualitat com si fos alguna cosa dolenta, i que ha deixat descoberta finalment l'homofòbia com a una patologia, això sí, curable. L’estrés es difumina quan un es familiaritza amb l’homosexualitat, així com amb la transsexualitat, i l’aconsegueix entendre com a pròpia o al menys com a propera. Aleshores el possible odi o estrés desapareix, així com les seves aparicions agressives o violentes. Per a qui no aconsegueixi solucionar la seva fòbia, s’estan investigant teràpies de xoc que solventen els problemes que provoca l’homofòbia. Fins i tot hi ha una organització d’ex homòfobs curats, que donen suport i guien els homòfobs que veuen la llum i es volen curar. Ja es comencen a comercialitzar llibres amb les seves experiències. Ànims!

Motius tailandesos

Tinc al voltant d'uns 400 alumnes a l'escola secundària, tots amb noms i cognoms molt llargs, per la qual cosa intento escriure sempre els seus motius, que de fet és el que fan servir entre ells.

Com que les regles de pronunciació sil·làbica del tailandès fan que alguns noms sorprenguin per la manera com venen pronunciats, m'havia passat per alt que la Ponla en realitat escriu el seu nom de manera ben graciosa. La meva sorpresa va venir quan vam fer l'examen... Aquí hi poso la foto, si la cliqueu es pot veure en versió més gran.

Ningú ja no se'ls creu

A mida que les llibertats personals personals han anat guanyant terreny, el paper de l’església ha perdut pes a la societat. Sembla ben bé una regla de tres. No només la seva politització, sinó el seu constant atac a les relacions no heterosexuals, a jutjar i a sentir-se pel damunt del bé i del mal han fet que, sense pausa, l’església hagi estat patint en pell pròpia els desgastament que li suposa perdre adeptes, simpatitzants, subvencions i, en definitiva, poder, que és d’un poder creat del que es tracta. Ha quedat de manera molt ràpida en un referent obsolet, que no entén la societat ni la vol respectar tal com és.

El hippie que els va fundar se’n faria creus (no volia fer una broma fàcil) de veure la colla de feixistes que han acabat prenent les regnes de la seva ideologia basada en l’amor. Una colla d’homes, blancs la majoria, sobretot solters, que diuen als altres com s’ha d’interpretar el missatge de Crist i com hem d’estimar.

L’odi que respiren l’hem sentit i el sentim de ben a prop. Abans ens cremaven. Ara no poden, però segueixen manifestant-se públicament contra els homosexuals, bla, bla, bla. Les seves protestes contra els que no es declaren heterosexuals, una fixació que sembla que monopolitza les seves idees, no ha fet més que allunyar-los de la realitat i de la societat, que no entén massa tanta intromissió a la vida de les persones.

Per això és important que ens desempalleguem d’una vegada de la seva xarxa. Segurament la majoria de qui llegiu això vau ser batejats de petits. I ja va sent hora que actuem en conseqüència i rebutgem l’odi dels bisbes, capellans i altres representants de l’església que segueixen adoctrinant el seu odi, racisme i fòbia contra les maneres d’estimar no heteronormatives, molts cops prenent la veu dels fidels, que nu dia van ser batejats.

Apostatar ens farà més lliures, ens alliberarà formalment del seu poder. Seguirem reconstruint la societat, serem nosaltres mateixos qui decidirem com i qui volem estimar, sense haver de seguir regles o imposicions de la inquisidora sexual o emocional, l’església. La seva veu, en la foscor, no l’escoltarà ningú, i apostatar serà la manera que la seva veu es faci més i més fluixa, fins que sigui una rabieta de fons que farà gràcia escoltar sense gairebé poder entendre.

Aquesta nova campanya d’apostasia va dirigida a l’església catòlica, la més present al nostre territori i per tant la que ens afecta més directament, però vull fer extensiu el rebuig a les altres religions que fomenten l’odi i la homofòbia. Els companys de profetes, el judaisme i l’islam, no difereixen gaire pel que fa a l’odi al col•lectiu GLT, són els mateixos monstres disfressats amb diferents caputxes.

Recordo que fa uns anys una amiga soviètica em va dir que ser soviètica era una cosa que la perseguiria tota la vida. Jo li vaig dir que fins fa uns anys jo pensava que haver estat educat com a cristià també em perseguiria tota la vida, però no ha estat així. Ja fa temps que no em considero catòlic i no em persegueixen les veus del pecat, l’infern i tot el merchandising que em van vendre quan era petit. Però penso que, per coherència i per sentir-me més amo dels meus actes i del meu destí com a persona, apostatar es converteix en un acte que cal fer. És just i necessari.

Taiwan, o com podria haver estat la Xina

Taiwan té totes les coses bones de la cultura i civilització xinesa, i sembla que s’ha sabut desfer de les coses dolentes que, per exemple, perduren a la Xina o entre altres comunitats de xinesos. Va ser una sorpresa veure com els taiwanesos són gent propera, que es diverteix, i que són un poble civilitzat, civilitzat i civilitzat. Tot allò que podria haver estat la Xina -i que no és- ho és Taiwan. L’escriptura no ha canviat a Taiwan, com tampoc ho ha fet mai a Hong Kong, els dos últims indrets on s’utilitza l’escriptura xinesa de sempre, amb els seus significats i perquès. A la Xina simplificada (la continental) la revolució cultural va dur d’idioma escrit al caos, perdent segurament per sempre més la riquesa dels caràcters massa complicats per a un poble al que el govern prohibeix pensar. El resultat, avui dia els xinesos del continent no poden llegir llibres antics, ni entenen el què diuen les inscripcions als temples, ni res de res. Han convertit el xinès escrit, intel•ligible avui dia només pels taiwanesos i hongkongenys, en un llatí que es perd en la seva incomprensió. No només això, sinó que el nou idioma escrit, el simplificat, és també inintel•ligible pels taiwanesos. Una pena tot plegat.

La medicina tradicional té mètodes que pels occidentals són, si més no, sorprenents. El Ming, amb problemes d’esquena, va acudir a un home que fa curacions. Segons em va explicar, l’home aplica els seus mètodes curatius de manera gratuïta. Es veu que si no fa curacions, l’home se sent malament, així que és una manera d’estar bé amb sí mateix i d’ajudar els altres. Vaig tenir l’oportunitat de veure el macador a una botiga d’espècies i bolets assecats. El seu mètode consisteix en macar amb força amb un pal metàl•lic la zona adolorida o problemàtica. Els blaus produïts són el resultat del tractament, i que sembla el resultat d’haver rebut una pallissa. De fet, en això mateix consisteix: una zona profundament adolorida requereix l’atenció de la sang i del cos per a curar-la, regenerant problemes que hi pogués haver abans de la macadura. Així, als pocs dies –o hores- es pot notar una millora física en la zona; al menys això assegura el Ming.

La meva visita a l’illa va començar directament a Taichung, a mig camí entre les dues capitals de nord i sud, Taipei i Kaohsiung. Tot ben ordenat i net durant les dues hores de camí, el desenvolupament és evident a nivell visual: edificis, carreteres, enllumenat...

A la nit vaig fer una visita ràpida a la ciutat en moto, guiat pel Yentso (Denzel), després de veure el mercat nocturn més popular de la ciutat. Aquí els mercats nocturns formen part de la cultura; la ciutat desperta també al vespre i corre als mercats a jugar, menjar, comprar, vendre o simplement passejar. Potser és la versió vespertina de la Rambla, i el clima ha fet que les passejades es posposessin (quantes esses!) fins a la nit. Les parades tenen detalls no vistos en altres mercats de carrer, com la de repartir números d’espera i evitar empentes i gent aglomerant-se i colant-se (sí, em torna a venir la Xina a la ment). He vist que el wasabi és un ingredient comú aquí: copiar els japonesos no està tan malament, sobretot si els copiem les coses bones (més missatges a la Xina). La televisió japonesa també forma part del panorama televisiu, subtitulada esclar.

Vaig poder gaudir d’una de les moltes vistes impressionants que hi ha en aquest país, un dels llacs dalt de les muntanyes anomenat Sunmoon (sol-lluna). De camí al llac vam aturar-nos a un centre de menjars, una espècie de fireta a mig camí, on hi havia unes quantes menges ben curioses. Entre elles, mini caramelets de peix (ecs!), que vaig regalar als del gimnàs de Bangkok. El Yentso em va dur amunt i avall del llac, i més tard a un lloc anomenat Jiji, on hi havia botiguetes, una antiga estació de tren on vam fer-nos fotos, plàtans de totes les mides i poca cosa més. Tot el camí va estar amenitzat per una veu que anava dient “gira a la dreta, gira a l’esquerra” o “vas massa ràpid”, el GPS del cotxe no només ensenya i canta el mapa, sinó que també s’encarrega de recordar-nos dur una velocitat prudent. Signes dels temps.

El camí a Taipei el vaig fer amb el tren ràpid, (aquí un vídeo amb el tren a 270 kms/h) que en una hora et deixa al bell mig de la capital des de Taichung, o en dues hores des de Kaoshiung, al sud (o en són tres?). En un cop de metro em vaig plantar a la meva estació, 西門町 (Ximending) Era de nit però semblava bastant animat: un barri de cinemes, botigues i baretos mil que sembla que s’ha posat de moda. Em sembla que el vaig triar per on estava, i si sortia de nit poder tornar a casa a peu. Abans de dormir, vaig fer una visita ràpida a un mercat nocturn, aconsellat per uns nois de Singapur de l’hostal. El mercat en qüestió, darrere de Longshan Temple, és el de les serps; està format per un parell de carrers plens de llocs per menjar, botiguetes, parades improvisades, gent amunt i avall, fregits, olors, serps, una part coberta, més gent, i una part que és un mercat més de quincalles més enllà. Tot molt civilitzat, tranquil, sense empentes i amb bones maneres. I la gent, somrient. (un vídeo del mercat)

En tornar al barri vaig veure unes escales decorades amb banderes de l’arc de sant martí. Hi vaig treure el nas, era una sauna. Volia demanar el mapa gai de la ciutat i al final vaig decidir estar-m’hi, i és que una dutxa amb el cul enlaire mentre algú te’l mira sempre anima...

L’endemà rea dia de marató: volia dedicar-lo a les coses inevitablement turístiques: la Sagrada Família i tal, quan ets de fora cal anar-la a veure, oi? El Museu Nacional (me l’imatginava més gran!) i la torre 101 (uau, impressionant!) són les coses que sembla que corresponen a la Sagrada Família i la Rambla, per entendre’ns. Se’m va endur gairebé tot el dia, entre autobusos, metros, més autobusos, l’ascensor més ràpid del món que et puja i et baixa i el dinar a un dels llocs del soterrani de la torre 101. La torre té forma de bambú i està feta amb simbolisme i orgull de ser l’edifici més alt del món. Bé, en això no hi ha acord, si en voleu detalls aneu a aquest lloc de wikipèdia.

Al vespre vaig aconseguir trobar Office, on et miren el cul mentre el dutxes. No massa concorregut però un bon lloc per conèixer gent i... veure una cara coneguda de Bangkok! De tornada al meu barri vaig trobar per fi el Ming (tócame la Ming, doming!), amb qui, tot enraonant, vam descobrir que havíem xerrat per internet més de 10 anys! Ell va recordar que jo era el noi amb qui ell parlava quan vaig ser a Almatí. I d’allò ja han passat 10 anys, uf! Em va dur a Honglou, el recinte on hi ha els bars d’ambient, amb terrassetes i bon rotllo. He vist que també li diuen el Teatre Vermell. La gent hi pren copes (de te!) o hi menja (un restaurant tai, sawasdee!). Les copes de te són enormes, i tenen tes de mil gustos. Sembla que aquí no hi ha cultura d’emborratxar-se. Un signe més de civilització?

Vaig conèixer els amics del Ming, tots amb ganes de xerrar i comunicar-se, m’encanta Taiwan! Vaig rebre alguna que altra broma també, i vaig trobar que un feia servir una ironia responent-me 不舒服 (bushufu) a una pregunta insolent. Ironia, com et trobo a faltar a Bangkok! Després vam anar a Funky, una discoteca o sembla que poca gent bevia alcohol. Molt de jove, molt de fum i molta gana, abans de tornar a casa un amic del Ming (he oblidat el nom, ho sento) em va dur a un lloc del carrer a fer un petit tiberi de menjar taiwanès. Tot molt bo, però em sembla que tenen una dieta molt greixosa. I els ous ennegrits que veig a Bangkok però mai menjo, aquí em vaig decidir a tastar-los.

L’endemà dissabte ja tenia temps lliure, així que el vaig dedicar a fer banys de bellesa amb el cul enlaire, per consell del Ming, que deia que és dissabtes al migdia quan hi va la gent. Dit i fet. De sortida, ja tardet, vaig veure algun centre comercial del centre (he dit centre dos cops en la mateixa frase, ho sé). Ja al vespre vaig tornar a Ximending, havia quedat per sopar amb el Ming (doming!) i els seus amics a un hotpot d’aquests que vas bullint el que vols a la teva cassoleta. Moltes salses, tot molt bo, i com que érem al costat del Honglou hi vam fer un te de seguit. Calia prendre una decisió, anar de discoteca (quin súper avorriment!) o... a les termes! Vam decidir anar a les termes, que aquí obren 24 hores. Són a les muntanyes. Es va en metro fins a Shipai i des d’allà en taxis. Les tremes són plenes de gent a la nit (algú m’ho explica?), i es veu que molt populars a l’hivern (o al que aquí li diuen hivern). L’aigua la tenen natural tal com brolla, a 43 graus, massa calenta per estar-hi dins més d’un minut, sembla que se’t bullin les mandonguilletes en qualsevol moment. Jo no recordo haver estat mai en aigua tan calenta, suposo que a les altres termes que havia estat deuen barrejar l’aigua calenta amb aigua tíbia o freda per rebaixar-ne la temperatura.

Diumenge era l’últim dia sencer que passaria a Taiwan. El Ming es va oferir a acompanyar-me a llocs: vam intentar anar a Din Tai Fung (vídeo de la cuina), el famós lloc de dim sum que, a causa de l’amuntegament de japonesos, tenia una espera d’hora i mitja, massa per la gana que teníem. Una de les coses bones d’anar amb algú del país és que et pot oferir solucions ràpides i semblants, així que vam anar a un altre lloc de dumplings deliciós. Ara, com a dieta normal, més carns, més greixos i més farina en forma de boles sé que em duria a la perdició. Després vam anar al barri antic on hi havia antigament el port al riu, el carrer Di Hwa, on ara hi duren les botigues d’herbes, tes, tractaments, bolets i altres beuratges secrets. Un exemple, hi havia uns talls que semblaven de fuet tallat, però que eren banyes de cérvol per a infusions o vés a saber què. També cavallets de mar (pobrets!) assecats. El poble xinès no té compassió de cap animal, em sembla de vegades que tampoc de l’homo sapiens. Com que érem al costat d’Office allà vam fer la migdiada. De sortida, amb menys calor, vam visitar el mercat nocturn més gran de la ciutat, el Shilin. Un lloc enorme ple de menjar (vídeo), i uns carrers al voltant plens de botigues i venedors de carrer (vídeo), molts d’il•legals que de cop i volta arrepleguen la manta i desapareixen a algun crit de “policia”. Hi ha coses que es repeteixen a tot el món, oi? Botigues amb màquines amb grua per a atrapar regalets inunden els carrers. M’hi vaig tornar addicte per a aconseguir només un osset de peluix blanc preciós... made in China! Vull pensar que és dels bona, o que és un tibetà refugiat que ha aconseguit escapar a la Xina lliure, Taiwan.

La visita ja tocava al seu fi i el dia es va despertar amb pluja, així que semblava el moment perfecte per a tornar al restaurant de les cues. Un dilluns al migdia, plovent, qui hi podria anar? De camí vaig voler veure el memorial a Chiang Kai-Shek, el fundador del país. A Europa se’l podria veure gairebé com a un feixista, però de vegades els conceptes són enganyosos. I és que a l’orient, les dictadures comunistes han estat igual de dolentes que les dels feixistes europeus. De tota manera aquest home sembla el salvador de la democràcia i sembla que el país que es va muntar funciona bé i té a gent feliç i sense voler a sentir parlar de formar part de la Xina. La noia de l’hostal deia que si han de passar a ser dependents de la Xina que marxaria a viure a un altre país. L’odi sembla ben viu, i qualsevol comentari sobre la Xina o política pot arrencar ràpides observacions sobre el subdesenvolupament de la Xina continental o la poca educació i maneres dels xinesos continentals. I no els falta raó. Un cop vist el memorial vaig poder arribar caminant al per fi desitjat lloc de dim sum. Sorpresa: tot i la pluja i ser dilluns, els japonesos tornaven a omplir el local i a fer-me fer esperar una hora. Com que sóc una persona preparada, un mapa em va animar a visitar el parc de Daan, proper al restaurant, ja que la pluja era poca i intermitent. De tornada, els desitjats deliciosos dim sums, els millors del món mundial infinit. Ja em quedava només recollir la bossa, tornar la targeta intel•ligent de transport que tant bé m’havia anat tots aquests dies i fer cap a l’aeroport, en un tram que va durar més d’una hora, sense incloure el canvi de terminal (per una confusió amb la destinació final de la meva companyia, KLM) en un tren sense conductor. Trobaré a faltar el bon rotllo de Taiwan, de debò, i em seguiré preguntant com és que ningú me n’havia parlat abans. És un país magnífic, amb gent agradable, sense presses i amb ganes de comunicar-se. M’he enamorat de Taiwan, de veritat. A partir d’avui quan conegui algú de Taiwan li demanaré primer de tot de fer-li una abraçada.

Transfília

Les maneres de viure i veure el món canvien amb el temps. Hi ha formes que tornen, es repeteixen, després d’haver desaparegut o restat invisibles, tot i que potser romanien latents. La transsexualitat n’és una. No es limita a les persones que anomenem transsexuals o transgènere, sinó que arrosseguen ja una bona part de la societat, fent-li qüestionar allò que anomenàvem gènere i que s’ha demostrat més empresonador que alliberador. Les persones transsexuals m’han ensenyat a entendre el món des d’un altre punt de vista, més alliberador, més lliure i que s’ha tret del damunt les etiquetes que la societat els vol posar per entendre’ls a través dels seus limitats filtres.

Així, en el viatge a través del contacte amb la transsexualitat em dirigeixo cap a un espai tan alliberador com és el de la carència de gènere. Com he sentit a dir molts cops i m’agrada repetir, tots som cossos. Potser podria afegir que som cossos amb hormones de tots els colors.

Hauríem de partir de la llibertat però malauradament la societat etiqueta tot allò que li surt, amb la conseqüent pèrdua de llibertat que això comporta. Acceptar etiquetes ens delimita, ens encasella, ens segresta la llibertat de què hauríem de gaudir com a persones. Dona, home, trans, lesbià, homosexuala, monògam, intersexual, bisexual, totes són armes de doble fil. Si acceptem qualsevulla d’aquestes correm el risc d’haver d’encasellar-nos dins d’elles i perdre la llibertat de seguir desenvolupant maneres de viure el propi cos i la relació amb altres cossos.

Per entendre’ns amb un exemple, allò de “ser un home” o “ser una dona” sabem que comporta moltes coses empallegades. Ser un home vol dir haver de ser fort, treballador, no plorar, no utilitzar el cul com a òrgan sexual, deixar passar les dones primer, no poder-se depilar, no expressar massa els sentiments. Ser una dona, bé, també ho coneixem, vol dir ser dolça, tenir cura de l’aparença, no estar capacitada per fer feines físicament dures, estar a casa cuinant i amb la mainada, no accedir a feines de responsabilitat, parlar per telèfon i molts altres tòpics que hem sentit durant les nostres vides en boca de familiars, amics, mitjans de comunicació, i potser, sense voler-ho, en boca pròpia.

Ser gai vol dir ser efeminat, estar poc capacitat per a feines serioses, depilar-se, prendre drogues de disseny a les discoteques més de moda, ser sexualment promiscu, prim, amb més diners que la resta, emocionalment immadur, fumar amb la mà dreta, anar al gimnàs, passar del futbol, fer servir cosmètics i una llarga llista que inclou un munt de tòpics contradictoris que fan molt difícil ser un gai com la societat vol.

També és cert que vaig aprendre a acceptar l’etiqueta de gai o d’homosexual com a postura política, tot i que amb el temps ha quedat una mica lluny dels meus sentiments. Roman com una postura política de lluita per l’alliberament de les persones, ja que es tracta del col•lectiu minoritari de les sexualitats més visible i amb qui més gent s’autoetiqueta o defineix, i per tant que ha tingut més força per crear espais. Però, com a etiqueta per a limitar-me també la rebutjo, i deixo de ser gai quan em volen entendre a través dels tòpics que se n’han creat al voltant. No vull ser cap decepció dels tòpics amb que alguns se sentin més còmodes per e entendre’m. Segurament no m’entendran mai.

Cal educar-nos en l’absència de gènere. Cal trencar les barreres que ho impedeixen, lluitar contra la segregació de gènere, deixar de generar tòpics que apuntin a un o altre gènere. A qui li importa el gènere? Cal educar-nos com a persones que aspiren a més coses que dedicar-se a exercir d’home o de dona. Viure sense etiquetes es fa més fàcil i més agradable. Relaxem-nos, i eduquem-nos en la transfília i a les novetats que genera, ja que solen estar basades en el respecte a la persona i a la llibertat.

Salveu-me dels rols!

Ei, no sóc un home, no em ve de gust, Tampoc una dona. Deixa’m ser lliure: no sóc hetero, ni gai, ni bi, ni penta, ni poli ni pan. No sóc actiu ni passiu, si m’apures no sóc ni versàtil ni rodó. Vull pintar-me els ulls de rosa, amb una mica de purpurina, i deixar-me el poc bigoti que no em creix. Et faré un bon sopar, sé preparar plats exòtics que et faran llepar-te els dits. Després ens ficarem els dits pel cul, per què som culs en definitiva. I miraré esports per televisió, m’apassionen els esports, i després ploraré llegint alguna història d’amor etern. Em confons amb allò de “nen o nena?”. No tinc els genitals gaire presents, els meus, així que tampoc vull que siguin ells qui m’identifiquin. Ben mirat, em sembla que tots els humans els tenim força semblants, t’hi has fixat? M’acarones i se’m desperta una calor interna, això vol dir que la vida batega dins meu. I que no vull que me la prenguis, te l’enduguis i l’empresonis dins alguna etiqueta que em vulgui prohibir fer això o allò, o que la jutgis i em vinguis amb que això no és bo, o això diuen els antics llibres. És cansí haver de donar explicacions. Sóc una persona. La meva primera i única persona.

La foto de satèl·lit del volcà de Ta'al conté un enllaç que duu a l'àlbum del viatge a les Filipines.

Qüestionari rima amb armari

Què en queda del teu armari? (II)

1. Decideixes posar-te al dia i penjar el teu perfil a una web de contactes gais on hi has vist uns quants homes que t’han interessat. Et demanen que hi pengis una fotografia teva com a mínim.

a) tinc una foto preciosa d’una posta de sol força romàntica a Menorca. Ui, clar, jo no hi surto. Discreció!
b) hi poso aquella que se’m veu així de lluny, es veu que sóc alt però no se’m reconeix, potser algú de la feina podria veure aquesta foto!
c) estic prou bé de cos, hi penjo unes quantes fotos, inclosa alguna amb erecció i de cúlcul, això sí, a cap se’m veu la cara. Qui vulgui veure’m la cara que passi a privat primer, discreció!
d) hi poso foto de cara i demano que qui no ensenyi la cara s’abstingui de contactar-me

2. Et conviden a un casament d’un familiar per l’església i, per no quedar malament, hi vas. El capellà té el dia homòfob, sembla que cap noiet de 13 se li ha insinuat avui, i carrega contra l’homosexualitat i altres aberracions sobre les que cauran els llamps celestials, bla, bla, bla.

a) aguantes el tipus amb mala cara i mires els nuvis amb cara de “me la pagareu”
b) interromps la missa a crits d’”homòfob, feixista, hipòcrita”, i “que t’aguantin a un altre lloc”, mentre convides tothom a sortir d’allà
c) ets a la casa de Déu, potser té raó i sí que sóc antinatural, i si abandono això del sexe amb homes i intento per un cop reformar-me?
d) no hi poso mai els peus en una església, ni per compromís, i punt.

3. Entres a la teva web porno habitual i, avui, et diuen que abans d’entrar has de triar els vídeos que vols veure. Homo, hetero, o ambdós.

a) Sóc hetero i trio hetero, quin mal rotllo si em surten dos homes junts / Sóc homo i trio homo, quin mal rotllo si hi surt una tia / Sóc lesbi i trio homo (per a dones), quin mal rotllo si hi surt un tio
b) Això d’”ambdós” sona bé, potser em perdo algun vídeo que em pugui agradar. De fet, una mica per dins tots som curiosos, oi?
c) Que pesats amb les etiquetes! Un sol gènere, una sola opció sexual! En aquest cas, ambdós és el que se li assembla més.
d) De cap manera, el porno és brut i a més algú pot veure per on he navegat. Passo corrent a la wikipèdia a veure quins sants celebrem avui els cristians.

4. En una conversa sobre homosexuals, notes que no en tens cap al voltant i et sents lliure per a dir...

a) Parlem de maricons, que és com s’han dit tota la vida?
b) Millor dir gais, tot i que no és el mateix que un homosexual. El gai té més diners i glamour, no?
c) N’estic fart d’etiquetes! Què hem de dir sobre els gais, o maricons, o homosexuals? Tenim opinions de tot, oi? Un sol gènere, una sola opció, tots som cossos que estimem o no altres cossos.
d) Gai sona més fi i modern, tot i que en anglès ja s’ha convertit en un adjectiu de menyspreu que vol dir cutre o avorrit i repetitiu.

5. Definim la monogàmia:

a) És una malaltia que tenen molts heteros, i alguns gais i lesbianes. No és incurable, però és inculable.
b) És l’estil de vida més organitzat que hem descobert com a espècie fins avui dia. És natural a les persones.
c) Les dones ho són, els homes en general no. I els gais, ni parlar-ne, són uns promiscus. Les lesbianes no ho sé, no en conec a cap. Els trans masculins? Què és això? Hauré de veure més documentals!
d) A mi em funciona, només es pot estimar una persona. Clar que una caneta a l’aire es pot fer en un cas extrem, i no vol dir que no t’estimis la teva parella, ni molt menys.

6. Transfília

a) Jo tinc una amiga trans femenina, tot i que no sé, sempre l’he vist com un home que ens enganya a tots. No m’acabo de creure això de creuar el gènere.
b) Jo conec un trans masculí i sóc trànsfil, és net i treballador, i no té ploma com els gais!
c) Més etiquetes? On volem arribar? Les persones transsexuals són cossos i si volen dir-se transsexuals, doncs sí, sóc trànsfil, tu no?
d) S’ha d’estar boig per a xutar-se hormones i acabar sent algú que no ets de naixement.

7. A l’hora de practicar sexe sóc...

a) Actiu. Que ningú em toqui el cul!
b) Passiu. Passa? La veritat podria ser també actiu, però em fa mandra, ho deixo pels joves.
c) Versàtil. Prou d’etiquetes, m’agrada gaudir tot el que el meu cos em permet!
d) Carícies i tal, els rols em són bastant igual, i la necessitat de penetració és una obsessió ancestral que alguns haurien d’oblidar per sempre.

8. Si vas al carnaval gai que es fa cada any a la paloma o a l’apolo i que organitza el cgb...

a) Aniré divertit, però no trasvestit. Podem anar uns quants vestits d’abelles amb pots de mel.
b) Aniré trasvestit del gènere oposat amb què m’identifico, i animaré els meus amics a fer el mateix, un dia és un dia, no?
c) No m’agraden les disfresses, sóc una persona seriosa.
d) Tinc tanta disfòria de gènere que no sé quin és el gènere contrari amb el que m’identifico, així que aniré amb una carcassa de la torre Agbar i guanyaré el primer premi perquè el jurat em confondrà amb un dildo blau florescent.

9. Per 50 euros, morrejaries durant 20 segons amb llengua algú del teu gènere (per a heteros) / del contrari (gais/les)

a) Ni per tot l’or del món, això és comercialitzar els sentiments!
b) Per fi podré satisfer la meva curiositat i, a més, cobrar!
c) Sort que no he dit que sóc gai, així podré morrejar el de la barba que s’ofereix com a conillet d’índies!
d) Ho faria només pels diners, no em fa fàstic morrejar ningú que sigui net.

10. Amb la teva parella pel carrer...

a) Ens agafem de la mà i ens fem petonets, tot i que sempre algun pesat et diu que això, en privat.
b) Discreció. Una distància, pel carrer som simplement amics, no vull problemes.
c) Juntets, però sense tocar-nos gaire. No sóc gaire de sobar en públic, ni la meva parella tampoc.
d) Tenir parella és contrarrevolucionari!!!

11. Les parelles obertes...

a) Les respecto, però ni les entenc ni ho faria mai. Sexe amb altres, i a més dir-s’ho? Quina bogeria!
b) Són en el fons parelles d’amics que s’han cansat del sexe mutu i no s’atreveixen a trencar.
c) És una manera de tenir parella i no haver-la d’enganyar. Si hi ha enteniment per dues bandes, quin problema hi ha?
d) He dit que la parella és contrarevolucionària! Amor lliure!

12. Aquell noi que treballa a l’oficina va sortir ahir a la tele dient que és un transsexual masculí.

a) És molt fort, jo ho sento però hi ha coses que no entenc, millor no m’hi acosto gaire, però mantinc respecte –i una distància-.
b) Que era una tia? Però si té barbó i no té pits, com pot ser? I què hi té, allà sota? Tantes preguntes que no li faré, em tallaria massa i la meva religió no m’ho permet.
c) Que fort, un altre famós a l’oficina. Jo ja ho sabia, m’ho havia explicat un dia tot fent el cafè.
d) Em sembla fantàstic, és una persona que m’ha regirat el món i em fa fer tantes preguntes! Què deu valer el kilo d’hormones? Què passa si un home en pren? Em sortirà pèl al pit?

13. Quan veig algú que té molta ploma...

a) Se’m regiren els budells, ho sento. Un home fent la maricona és una manca de respecte, no es pot comportar com un home de debò?
b) Em sembla bé que tingui llibertat per a fer-ho, però no el vull gaire a prop.
c) Per fi algú amb ploma al voltant entre tanta corbata i americana. A qui no li agradi, que s’ho faci mirar, està malalt homofòbia.
d) Que cadascú parli i actuï com li surti dels litxis, a qui li piqui que es grati.

14. Quant sento a un home gai que es defineix com a straight-acting (d’aparença hetero)...

a) Penso: quin morbo, un gai que no ho sembla! Això és un home!
b) Em sembla molt bé, no cal anar fent gala de que un és això o allò.
c) De seguida me l’imagino a casa seva ballant com la Britney davant del mirall, i penso que no s’atreveix a fer-ho més que en solitari, quina pena.
d) No puc més que vomitar. Actuar i voler semblar hetero és una etiqueta i per tant és contrarrevolucionari.

15. Un trans masculí és...

a) Una dona que s’ha fet home.
b) Una persona que s’identifica com a home però que al néixer el van confondre amb una dona pels seus genitals.
c) Una travesti amb veu de tio.
d) Un contrarrevolucionari, les etiquetes identitàries també són contrarrevolucionàries!

16. Una trans femenina és...

a) Un home que s’ha posat pits.
b) Una persona que s’identifica com a dona però que al néixer la van confondre amb un home pels seus genitals.
c) Un home que porta vida d’home o de dona segons li convé. A més sol ser reversible i moltes se n’empenedeixen.
d) Una persona que em fa por, i si em passés a mi o a algú de la meva família?

No em facis ara dir quines són les respostes fatal i quines són les bones, ja veuràs tu mateix i la teva consciència. Ah, que en tens?

Westermarck, Freud i l'incest

Un dels últims tabús sexuals vius en la nostra societat és el de l’incest. Practicades de sempre, les relacions entre persones que comparteixen parentiu sanguini són vistes per la societat actual com a prohibides o antinaturals. Tot i això, hi ha cultures en què aquestes relacions han estat practicades obertament, com a les monarquies de l’antic Egipte, Hawaii o els inques.

Quan parlem obertament d’incest amb amics i companys, un se n’adona que les relacions homosexuals dins la família també sovintegen. Relacions amb germans, cosins, pares i tiets es donen durant la infantesa i adolescència amb tot tipus de pràctica: masturbació, penetració, sexe oral... Molts cops la naturalesa curiosa de la sexualitat i la manca de tabús porten nens i adolescents a investigar i descobrir els seus cossos i les seves possibilitats de plaer en companyia familiar. En la majoria dels casos, esclar, aquestes relacions es mantenen en secret per qüestions morals o socials.

L’efecte Westermarck diu que quan hem conviscut amb algú des del naixement fins els 6 anys, l’atracció sexual envers l’altra persona desapareix per sempre. Aquesta teoria es va proclamar després d’estudiar casos heterosexuals, però sembla que és una constant també en relacions homosexuals.

Aquest antropòleg, també homosexual, va dir ja al 1906 que calia trobar explicacions a l’homofòbia, i no a l’homosexualitat. Sembla que durant pràcticament tot el segle XX no s’ha fet cas d’aquesta recomanació, que amb el temps ha pres força. Edvard Westermarck es va preguntar d’on originaven les prohibicions contra la sodomia. Després d’estudiar etnografia, la seva resposta va ser que l’homofòbia sorgeix a partir de l’aversió que tenen molts humans envers la sexualitat en general, i a partir de la necessitat de controlar “la manca de fe, l’idolatria o l’heretgia”. També afirma que a mida que s’emancipa de les doctrines teològiques, la gent té una visió molt més permisiva de l’homosexualitat. Va acollir amb bons ulls la pèrdua de poder de la religió al món modern, assenyalant com a culpable principal el Cristianisme. Ens sona, oi?

Hi ha hagut de sempre també estudis que intenten demostrar relacions entre homosexualitat i incest, entre ells Freud. I, de manera tendenciosa, les relacions entre homosexualitat i abusos. Aquells que assenyalen que un 30% d’abusos es donen en relacions homosexuals obliden que potser un 30%, si no més, és la suma d’homosexuals i bisexuals. No hi ha dates fiables del tant per cent de persones que potencialment poden mantenir relacions homosexuals en algun moment de la seva vida. Així, sembla que extreure’n conclusions és tendenciós, sobretot quan el que es vol al final és relacionar homosexualitat amb abusos.

Westermarck també va rebatre les visions de Freud sobre l’incest. Freud deia que els nens senten atracció sexual envers membres familiars de manera natural, i que aleshores és quan la societat crea els tabús. Westermarck arguïa el contrari, que són els tabús els que sorgeixen de manera natural com a resultat d’actituds innates. Els estudis posteriors donen la raó a les observacions de Westermarck.

Freud explicava l’homosexualitat com una fugida de l’incest. L’insistència de Freud que els nens volen anar al llit amb les seves mares es deu a la reacció eròtica que va tenir de petit en veient la seva mare vestint-se. Però Freud va tenir una dida (dona alletadora), així que no va experimentar la intimitat que hagués informat el seu sistema de percepció que la senyora Freud era la seva mare. L’efecte Westermarck torna a demostrar-se.

Cal recuperar la figura de Westermarck sobretot per assenyalar l’homofòbia com al problema a tractar i curar.

Per als amants de l’incest pornogràfic gai, podeu gaudir amb les escenes dels bessons txecs Bartok.