Diari d'un supervivent català

DAVANT LES ELECCIONS DEL 27-S

2015-09-24T17:46:00.002+02:00

Si hi havia cap dubte que les eleccions de diumenge són plebiscitàries, la campanya electoral s’ha encarregat d’esvair-lo. Mai uns comicis autonòmics havien arrencat declaracions d’Obama, Merkel i Cameron ni havien mobilitzat la banca, les patronals i –ai, las!- els sindicats estatals en contra d’una de les sortides polítiques que s’hi defensen: la independència. S’han conformat dos blocs ben distingits, el del sí i el del no, amb l’excepció de dues candidatures que, de tant navegar entre dues aigües, corren el risc d’acabar-se ofegant. És el cas d’Unió, a qui les enquestes deixen fora del Parlament. Unió és el PP d’aquí, i de fet ara hem sabut que Duran i Aznar projectaven convertir el partit en la marca blanca del PP. L’altre equilibrista és Catalunya sí que es pot. El seu projecte és un cas particular de Podemos a Espanya, amb el matís que nosaltres sols som una comunitat autònoma. Quan el candidat Rabell, tot just començar el discurs, diu que hem d’abolir la reforma laboral, no pots evitar pensar que aquest senyor s’ha equivocat de debat, que la discussió de les coses importants serà durant la campanya de les eleccions espanyoles.

Ells voldrien reformar Espanya. Legítim i del tot necessari. Però haurien de ser honestos. El bipartidisme està iniciant la remuntada. I un dels nous que arriben, Ciutadans, és un reforç de luxe per als constitucionalistes. Aquí ja els coneixem: amants de la llengua i la cultura catalana, no els agrada la sanitat per als immigrants irregulares i, quan toca condemnar el franquisme al Parlament, els assalta una necessitat imperiosa d’anar al lavabo. L’última enquesta d’eldiario.es donava a la suma Podemos-IU un màxim de 40 diputats i al bloc PP-PSOE-C’s, 270 diputats. Tenint en compte que les reformes constitucionals necessiten de dos terços del Congreso (a més de passar per les urnes i aconseguir l’aprovació del poble espanyol, que caldria veure-ho), tot moviment dependrà ineludiblement de PP i PSOE. Del PP n’hi ha prou amb recordar els 4 milions de firmes contra l’Estatut i amb posar la televisió els divendres, després del consell de ministres, en l’homilia de la Soraya. Pel que fa al PSOE, és esclaridora l’entrevista a Pedro Sánchez de dimecres a RAC1: ni hi haurà referèndum ni som una nació. Felipe ajuda molt comparant-nos amb el feixisme dels anys 30 i afirmant que Stalin "va autodeterminar milions de soviètics portant-los a Sibèria des dels seus llocs d'origen". També Susana Díaz ha establert paral•lelismes amb el franquisme últimament. Aquests personatges són referents dels socialistes i per avançar dins d’Espanya caldrà entendre-s’hi.

A hores d’ara ja sembla assumit que el nostre independentisme no va contra ningú. Ho explicava l’Antonio Baños en una intervenció fantàstica a la Sexta: https://www.youtube.com/watch?v=aScbwkrX4Xs&sns=fb. No anem contra els pobles d’Espanya, sinó contra l’Estat que els oprimeix. Som una societat de procedència massa diversa com per revoltar-nos contra els nostres propis orígens. S’ha dit sempre que Catalunya és terra d’acollida i que som un sol poble. Jo hi crec, en això. Em pertorba que Pablo Iglesias ens classifiqui segons si som descendents d’andalusos o extremenys i ens separi entre els de la Catalunya autèntica o els de l’altra, que desconec quina és. L’etnicisme és un recurs repugnant i del tot contrari al que aquí pregonem. Ja és curiós, però Pablo Iglesias fa el mateix que els qui assegura combatre, Rajoy i Pedro Sánchez: irrompen en campanya, desdibuixen el país a base de tòpics ja superats i ens diuen que anem amb ells, que són els bons. Si la nova política era passar del ¿Qué pone en tu DNI? al ¿Qué pone en el DNI de tu abuelo?, quina decepció més gran! Servidor té avis de Moclinejo (Màlaga), Pulpí (Almeria), Madrid i Barcelona. Estima total a Espanya, però a partir d’ara en igualtat de tracte.

No som més que ningú, però ara ja no volem ser menys que la resta. Volem prendre les nostres decisions, equivocar-nos i esmenar els errors. S’ha acabat culpar sempre Madrid; pretenem emancipar-nos per ser adults d’una vegada per totes. Construirem un Estat que vagi al nostre favor. Que inverteixi en les infraestructures que racionalment ho requereixin, que acabi amb la vergonya dels desnonaments, que eradiqui la pobresa –també l’energètica-, que potenciï la cultura i, per descomptat, que protegeixi el català i la resta de llengües. El fet que augmentin els recursos assegurarà automàticament tot això? És clar que no. Segons qui governi, variaran les prioritats. A mi no m’agraden els governs de CDC, però això, amics, no és cap argument contra la independència. Igual que es pot voler seguir sent espanyol encara que detestis el PP. A la Catalunya independent, hi seguirà havent eleccions i els governs se succeiran segons la voluntat popular. És més, imagino un país on la democràcia sigui quelcom més que votar cada quatre anys. Hem criticat massa l’Estat espanyol com per copiar-ne tots els defectes.

Aquesta ha estat la campanya de la por. La por per una banda, la il•lusió per l’altra. Des dels principals mandataris internacionals fins als sindicats, passant per les grans empreses i la banca, tothom que té privilegis a mantenir s’ha manifestat en contra de la independència. És natural que hi estiguin: quan les coses ja van bé com estan, ¿per què canviar-les? Però les successives manifestacions que s’han fet aquests dies són una ingerència que topa de front amb la democràcia. Deixant a banda que algunes amenaces sonen ridícules, és inadmissible que s’intenti condicionar el vot amb l’esporuguiment. De debò que no tenen res a oferir en positiu? Sols amenaces? Els de Sociedad Civil van cercant avis per advertir-los que les pensions perillen. No els expliquen que es paguen amb el que cotitzen els treballadors en aquest mateix moment. O que a Catalunya hi ha percentualment més persones treballant que a l’Estat, i que paguen cotitzacions superiors. Quina vida més trista, la de qui es lleva amb l’horitzó d’anar a espantar àvies desinformades. No tenen res a oferir. Si surt el no, qualsevol govern hàbil miraria de fer concessions, perquè no pots tenir gairebé la meitat d’un territori a la contra, però aquí resulta impensable. L’Estat és més de vèncer que de convèncer. Si perdem, em temo que pringarem tots.

Com que a mi els bancs no em diuen a qui he de votar, votaré independència. Conec gent que, no sent independentista, han fet un pas endavant vista la campanya de la por. Chapeau per la seva valentia. El projecte de futur per a Catalunya és prou engrescador com per deixar-se acoquinar per una colla de gent que ens mira per sobre de l’espatlla. I és que enfront del poder, només tenim el vot. Quina força ens quedarà, si també subjuguem la democràcia als poders fàctics?

Com que m’estimo molt la democràcia i no gens els poders fàctics -ni els d’aquí ni els d’allà-, votaré per la candidatura que millor em garanteix un estat de revolta permanent. Vull representants que supervisin, des del minut 1, la creació del nou Estat. Que no deixin passar-ne ni una en benefici del fi superior. Aspirem a fer el millor país possible, i això només serà possible des de la màxima exigència. M’agrada pensar que amb el meu vot contribuiré a millorar les polítiques que des del govern de Junts pel sí s’impulsin.Un peu al Parlament i un peu al carrer. Potser no estaré d’acord amb totes les decisions que prenguin, perquè són bastant més radicals que jo, però estic convençut que sempre les sabran argumentar. Els valors més preuats en política -per la seva escassetat- són la coherència i l’honestedat. Els tenen tots dos.

Passem per sobre dels qui avui ens amenacen. Que el poble prengui la veu d’una vegada. Ha arribat l’hora de governar-nos.

La llista unitària i el xantatge

2014-11-14T14:26:00.003+01:00

Hi ha gent que té per costum donar per morta Convergència abans de temps. Semblava que el primer tripartit enterrava per sempre més el cicle hegemònic de Pujol, però els set anys de travessia pel desert d'Artur Mas els acabaren retornant al poder. El president formà el govern dels millors, que donà pas a una allau de privatitzacions d'aquelles que no es fan per qüestió d'ideologia, sinó perquè hauríeu de veure com ho van deixar, els altres (l'herència). Amb la Generalitat pràcticament de lloguer, de tanta venda de patrimoni públic, les enquestes indicaven un esfondrament absolut de CiU. Mentre en el debat parlamentari s'apuntava constantment el pacte fiscal en la línia del concert econòmic, proposta estrella de CiU, el carrer començava a organitzar-se per la independència. Va produir-se aleshores la memorable manifestació del 2012 i quedà determinat que la societat catalana tancava les portes de l'autonomisme.

L'autonomia havia estat sempre el terreny de joc de CiU: es movien com ningú entre les parets antigues del pactisme i el peix al cove. Jo et dono suport a Madrid i tu em cedeixes aquest impost, que és pura misèria, però de mica en mica s'omple la pica i tal dia farà un any. El cas és que la gent va dir prou i CiU es trobà en la disjuntiva de defensar el seu pragmatisme històric o apuntar-se al canvi de xip. És clar que optaren per la segona opció, com ens asseveren alguns unionistes d'argumentari previsible ("I si Tarragona vol la independència?"), i fins a cert punt és normal que un partit s'adapti als canvis de la societat encara que només sigui per no perdre pistonada. El canvi de paradigma convergent és la prova de com hem evolucionat els catalans en els darrers anys. Hi hagué eleccions -moments excepcionals, decisions excepcionals- i CiU, contra el que alguns asseguren, aguantà prou bé el tipus, quedant 30 escons per sobre de la segona força, ERC, els independentistes de quasi tota la vida. Així que Convergència no estava morta; només esperava amb certa ànsia el salvavides que la societat, sense adonar-se'n, li acabà llançant.

I arribà la pregunta. Pactaren una pregunta estranya que, pel seu caràcter merament consultiu, el temps ha demostrat que ja estava bé amb la triple resposta, per tal que els de la posició intermèdia poguessin votar diferent dels del no a tot. Crec que els del sí-no han estat contents de poder expressar el matís. El primer dia -o potser només en l'imaginari comú dels somniadors- havia de ser un referèndum. De seguida acceptàrem una consulta, de la mateixa manera que el dret a l'autodeterminació esdevingué -qui sap per què- el dret a decidir. D'acord: el nom no fa la cosa i aquí som molt de subterfugis. El president va convocar una consulta en un acte solemne francament preciós i el govern espanyol la va impugnar. La consulta va quedar suspesa i, després d'una compareixença desconcertant de tots els partits anunciant que seguíem endavant (malgrat la suspensió de tots els preparatius per part del govern de la Generalitat), al final va resultar que no. El president Mas, per protegir els funcionaris -no sigueu malpensats-, hi va renunciar contra la voluntat de la resta i va transformar el 9N en un procés participatiu.

Els dos primers dies va fer l'efecte que Convergència tornava a la vella praxi de sempre: molt d'enrenou per a no res. Es va trencar la unitat -és el que passa quan no es compleixen els acords- i va quedar clar que tot allò era una invenció del govern per evitar que el 9N, com a mínim, no ens quedéssim a casa. Aleshores el govern espanyol, amb aquesta clarividència tan seva, va impugnar la consulteta i possiblement li va atorgar la legitimitat que el govern de Mas li havia restat en el canvi. D'aquesta manera, el procés participatiu prenia prou força per significar un enfrontament directe amb l'Estat i una forma de dir que els catalans ja no ens doblegarem mai més a la imposició d'un sistema judicial -extensió indissimulada del polític- que sentim aliè i hostil.

Així que amb l'ajuda inestimable del govern del PP -el temps dirà si acordada o no; ens falta informació per jutjar-ho, encara que sigui evident que CiU és un interlocutor més accessible per a l'Estat que els radicals d'ERC-, el que vam fer diumenge va ser un gran acte de desobediència carregat de simbolisme. Fou una festa multitudinària, en la línia de les darreres mobilitzacions, amb la bondat que, per primer cop, ens ha permès recomptar-nos exactament abans de la contesa definitiva. Del 9N se'n desprèn que som en el camí, que tenim una base sòlida de votants independentistes, però que cal ampliar-la en alguns centenars de milers per assegurar la victòria fins i tot en el cas d'una concurrència massiva a les urnes, com seria previsible el dia que ens ho juguem tot. La meva impressió personal és que, a partir d'ara, caldrà dibuixar amb prou nitidesa el país que volem perquè el projecte pugui aglutinar més gent. Deixar-ho tot a les mans de Rajoy, per bé que sigui un gran fabricant d'independentistes, és un risc que no hem de córrer, sobretot creient com creiem que el nostre és un projecte engrescador i que milloraria notablement l'actual. El votant del sí-no, per entendre'ns, ha d'entendre que se li ofereix una cosa diferent de debò.

Tota aquesta xerrameca venia per dir que Convergència s'ha revifat de manera espectacular en els últims dies. És admirable com han sabut copsar que la gent volia votar a qualsevol preu, encara que fos un acte simbòlic sense cap mena de validesa, i que acabaríem assumint aquella votació com el que hi ha i ens la faríem nostra sense retrets. Però, en el fons, no és gens sorprenent: si Convergència ha governat durant tants anys a Catalunya és perquè coneix millor que ningú la seva gent. El cop de guió del procés participatiu, lluny de ser l'estocada definitiva a una política submisa a l'ordre imperant, ha retornat al president Mas tota la vitalitat. Diumenge va declarar, molt valent ell, que si la fiscalia buscava algun responsable, allà el tenia. Ja se sabia aleshores que ningú retiraria les urnes, perquè l'Estat pot ser maldestre però no tant com per regalar-nos una imatge antidemocràtica. També va comparèixer al centre de dades, davant de centenars de periodistes de tot el món, radiant, pletòric. Va agrair breument la tasca dels voluntaris, autèntics herois del procés, i va remarcar el que tocava: que volem votar i que el govern espanyol fa tot el possible per impedir-ho. Però va semblar que, en realitat, tot allò ho havia muntat sol.

Al mateix temps, pràcticament, teníem el president a la Sexta, amb el gens demagog Jordi Évole -un tio que quan veu un ascensor a la Casa dels Canonges pregunta si "lleva a Andorra"- i fent un passeig triomfal amb l'Ariadna Oltra a TV3 just després d'haver votat. El missatge que transmetia era que, malgrat haver-se quedat sols en la defensa del procés participatiu, amb la força de la gent l'havien aconseguit treure endavant. No sé si em va molestar més que obviés el paper que al llarg d'aquests mesos han tingut la resta dels partits (i fins i tot diumenge, exercint la majoria d'ells com a voluntaris), que els retragués l'esberla de la unitat a la seva manera, amb prou finor per no resultar directament desagradable, o que s'embutxaqués de forma automàtica el suport de la gent, com si ell fos l'únic que de debò s'havia posat al servei del poble.

Artur Mas ha fet moltes coses ben fetes a nivell nacional. És un comunicador brillant: estic convençut que projecta de nosaltres una imatge seriosa i competent a la comunitat internacional, ben al contrari que Rajoy. Al mateix temps, controla a la perfecció el joc polític, l'estratègia de partits, i això, en els moments actuals, em sembla molt perillós. El Mas que emergeix a tocar de les cites electorals és un ésser temible, que res té a veure amb el president a mig mandat, i ara que vindran eleccions ho comprovarem. Ens preparem per unes eleccions plebiscitàries en què els partits del sí hi podrien concórrer per separat. Sobre el que han de fer els partits tinc una opinió molt clara: el que més convingui a l'independentisme. Si ERC i CiU van junts, no se'ns escaparan vots per l'esquerra (que esperem que podrien anar a la CUP) i per la dreta (i aquests sí que els perdríem, perquè en tot cas anirien al partit del Duran o al PSC)? Servidor mateix tindrà moltes reticències a votar una llista encapçalada per Mas: per bé que sigui un actiu vital del procés, sóc incapaç avui encara de refiar-me'n al 100%, més existint la CUP, que ha tingut un comportament exemplar en aquests dos anys. Si els experts demostren que ens convé més anar plegats, endavant. Però, aleshores fem una gran candidatura de país, amb els millors experts als llocs de responsabilitat i una llista potent de personalitats de la societat civil que pugui engrescar tothom.

En realitat, l'únic partit que s'ha mostrat favorable a la llista unitària -amb Mas al capdavant, per descomptat- és Convergència. Ells voldrien salvar els mobles i mantenir-se en el poder encara que les enquestes no els siguin favorables. Són partidaris de presentar un únic punt sobre la independència i estalviar-se així discussions incòmodes sobre desnonaments, retallades i pobres. Però, si volem la independència, és també per derrotar la misèria d'una vegada per totes! I està per veure què diria aquest punt únic sobre la independència. És evident que hauria de fer referència explícita a una declaració unilateral. Sembla impensable que pugui parlar d'una altra cosa, però hom no ha d'infravalorar mai Convergència. De moment, Mas ja està instal·lant en l'imaginari col·lectiu l'expressió consulta definitiva, que sona a pantalla final d'un videojoc pesat i tortuós.

ERC contempla l'espectacle amb peus de plom. Ja els han colat un gol per l'escaire en aquest pacte per la llibertat que, al final, no ha derivat en la consulta pactada, sinó en un succedani. Esquerra ha fet sacrificis socials per arribar a la consulta i han estat en va. Per què no van reaccionar abans és un misteri que només ells podran esclarir. El cas és que ara sembla que Mas els ha pres la iniciativa. Diumenge va resultar evident, amb Mas donant-se un bany de masses de camí al punt de participació -Mas president, Catalunya independent (prolegomen de campanya electoral)- i Junqueras aguantant el tipus durant tot el dia a la seva mesa de Sant Vicenç dels Horts. I a la nit, mentre Mas parlava davant de tota la premsa, Junqueras seguia a la seva escola, atenent visiblement contrariat els dards enverinats que li llançava Ana Pastor des del plató de la Sexta, seu oficial de Podemos, Quan l'Oriol recuperi l'entrevista per Internet, si és que té valor per fer-ho, s'empiparà encara més, perquè veurà com na Pastor va fent ganyotes cada vegada que desaprova algun comentari seu, que és gairebé sempre, perquè aquesta noia només està d'acord amb ella mateixa (recordeu la cara de fàstic en acabar el repàs antològic que li donà el president Mas en aquella entrevista de fa uns quants diumenges).

L'Oriol Junqueras va dedicar el dia sencer a un procés participatiu que no era el seu. Estic convençut que ho va fer pel compromís d'ERC amb la independència; una vegada convocat el succedani, no hi havia cap més opció que garantir-ne l'èxit. No sé què sent una persona quan veu que, col·laborant com un voluntari més en el projecte d'un altre, l'altre surt a vantar-se'n al centre de dades i a totes les televisions que el volen entrevistar com si el mèrit fos exclusivament seu. De ben segur que no deu ser gaire agradable. Només espero que l'Oriol tampoc veiés la tertúlia de TV3, que comptava amb tres independentistes confessos... tots tres convergents: Tian Riba, que és una còpia molesta de Jordi Pujol, Vicent Sanchis i Francesc-Marc Álvaro.

Veient aquesta tertúlia em va semblar evident que ha començat la campanya. Els convergents insistiran fins al final en la llista unitària, intentant que la gent assumeixi el dogma de la unitat en comptes d'exigir unitat programàtica, que és el que realment ens hauria de preocupar, perquè si la unitat és per seguir promovent dies solemnes sense efectes jurídics no servirà de res. Ells saben que la llista amb ERC serà molt complicada, sobretot si no es comprometen a declarar i exercir la independència i no es posicionen contra la corrupció i la pobresa amb mesures concretes. Però insistiran en la llista unitària fins al final. És una estratègia win-win: si al final se'n surten, perfecte; si no, carregaran les culpes a Esquerra durant tota la campanya. Amb tota la finesa que calgui, naturalment, però durant aquests dies anirem sentint que no hi ha llista unitària perquè ERC posa el partit per davant del país. Això, sumat a l'apoderament de la consulta per part de Mas -ens vam quedar sols, l'únic responsable sóc jo- permetrà a Convergència recuperar un bon grapat de vots si dissenyen una campanya apliquen prou subtil com perquè l'estratègia no resulti descarada.

Ramon Pellicer, en el TN migdia de dissabte passat, entrevistava Mas mentre tots dos passejaven per Palau. El dia següent al vespre, Mas passejava amb Ariadna Oltra després de votar, i en aquest cas sentíem visques del poble i notàvem el president proper cada cop que l'Ariadna, prestant-se a un joc que no parla gens bé de la seva professionalitat, li preguntava per la factura personal del procés. Aleshores l'Helena se li acostava i li passava el braç per la cintura. Pobre màrtir, el president, que s'havia quedat sol defensant Catalunya! Una mica excessiu, dues entrevistes de tipus publicitari en dos dies consecutius a TV3. Només van faltar aplaudiments, uns minuts després, en la tertúlia de la nostra, on els del sí-sí lloaven el president i apuntaven a la llista única. Ahir vaig veure la tertúlia del 3/24 i la tònica era la mateixa: tots estaven per la llista única. N'hi ha que, sense més miraments, no s'estan de comentar que Oriol Junqueras ha quedat en fora de joc i que faria bé de mirar pel país. Només faltava el vicepresident de l'ANC, Jaume Marfany, advocant per la llista unitària en un article com un palmero més. Per desgràcia, l'ANC, que ha fet una feina formidable i de la que en sóc soci, ha fet en massa moments de comparsa al govern en comptes d'exercir com a autèntic contrapoder. (A la plaça de Catalunya, van donar suport al procés participatiu a canvi d'eleccions en tres mesos. Perfecte. Però, aleshores, no s'haurien d'haver convocat les eleccions abans del 9N? Ara mateix, el 9N ja s'ha celebrat, amb el seu suport, però les eleccions no estan convocades).

No sé què passarà, finalment. No hem de perdre mai de vista l'objectiu: la independència. L'única unitat necessària és la del poble. Als partits els hem d'exigir unitat programàtica, però no hi ha cap mal a escollir, entre diverses propostes independentistes, la que s'acosta més al nostre model de país. Les eleccions tracten d'això, i sempre que el compromís amb la independència quedi clarament estipulat al programa no cal témer perquè a l'exterior facin una lectura equivocada dels resultats. Jo només demanaria que cessés aquesta pressió incessant sobre Junqueras, que és bastant més independentista que la majoria. Per mi, Artur Mas no és l'enemic, però és que Junqueras encara ho és menys. Si Convergència continua orquestrant aquesta campanya per la llista unitària, que en realitat és la precampanya per si van separats, ara que el Mas ha revifat, amb mi aconseguiran l'efecte contrari: a casa votarem l'Oriol. Prou xantatges.

Cap al 9 de novembre

2013-12-12T22:01:00.003+01:00

Han comparegut les quatre forces catalanes que donen suport al dret d'autodeterminació al Palau de la Generalitat, acompanyades del President. M'ha semblat una imatge plena de força, perquè d'unitats d'aquesta mena històricament sols n'hem tingut en la defensa del model d'immersió lingüística i de l'autogovern. Que la reivindicació principal de la política catalana sigui avui la necessitat de preguntar als ciutadans quin futur volem per al país és la millor mostra de com ha canviat tot en els darrers temps. El catalanisme, l'aposta central de sempre a casa nostra, ha anat evolucionant cap a l'independentisme a mesura que els successius governs espanyols -i la voluntat popular que els ha legitimat- li han tombat tot projecte d'entesa, convivència o, fins i tot, 'conllevancia'. Al capdavall, el pacte fiscal no era més que 'conllevancia': recuperar els nostres diners i, després, cadascú a casa seva, que és la de tots; lluny quedava la concepció plurinacional d'Espanya.

El catalanisme convergeix ara -i convergeix no és un verb escollit a l'atzar- cap a l'independentisme. A mig camí hem perdut el PSC, que ha renunciat a la centralitat de forma incomprensible, i tenim dos partits on l'independentisme no és clarament majoritari. Es tracta d'ICV i UDC. D'Unió se'n poden dir poques coses. Amb prou feines sabem que té un líder gens favorable a la independència, disposat fins i tot a torpedinar des de dins el procés, i que el partit compta no obstant amb un sector independentista i uns militants de base que probablement també ho són. Però sabem una altra cosa: UDC per si sola no té cap força. Malgrat que en Duran, servint-se de la sobrerepresentació de què gaudeix, miri de condicionar la política catalana, a l'hora de la veritat no té més remei que seguir Convergència; sap que més enllà no hi ha res. Entre ell i ICV -i probablement aprofitant l'interès de CDC- han aconseguit fer una pregunta diferent a la normal, però Duran no ha estat capaç d'esborrar-ne el terme 'independent'. Certament hagués estat un frau monumental.

Iniciativa, a diferència del PSC, s'ha implicat en el referèndum des del primer moment. Prioritza el fet de trencar amb l'estatus actual, ja sigui amb la independència, el federalisme o el confederalisme. No tinc ni idea de què representen aquests dos últims conceptes aplicats a Catalunya i a l'actual Estat espanyol, però és clar que molts dels seus votants hi creuen.

Estic content. En primer lloc, perquè avui hem vist quatre líders polítics defensant el mateix al Palau de la Generalitat. Complicat com és assolir consensos amplis i efectius -que siguin més que paraules- a Catalunya, l'acord d'avui ens hauria de fer sentir orgullosos, per un cop, dels nostres polítics. No tenim la pregunta normal, però si més no la pregunta normal hi és. L'independentisme convencional ha d'entendre que ERC no té majoria absoluta. És curiós: si anys enrere ens haguessin dit que no calia un govern republicà per tenir una consulta sobre la independència ens hagués semblat una broma. Hem avançat moltíssim, i la imatge d'avui de ben segur que ha espantat Espanya (i Pere Navarro). Ens han vist junts per una mateixa causa, amb les discrepàncies superades de cara a la galeria. Això va de debò. Ells sospiraven perquè les batusses de sempre ens acabessin enfonsant sense necessitat d'intervenir. Però, ai las!, anem junts i dubto que ens ensorrin a base de sentències de tribunals que pregonen la llei com a aturador de les aspiracions democràtiques.

En segon lloc, estic content perquè tots els que hem celebrat les darreres Diades al carrer podrem votar el mateix que cridàvem llavors. Semblava evident, que la pregunta havia de parlar explícitament de la independència, però amb les ximpleries que hem sentit els darrers dies tot era possible. L'únic que no podíem fer aquest cop, amb tothom expectant, era el ridícul, i per una vegada ens l'hem estalviat. Just al contrari, per superar els problemes d'inclusivitat, hem estat encara més demòcrates del que teníem pensat. Mirarem si hi ha majoria independentista, com efectivament clamava el carrer, i, a més, preguntarem quants prefereixen quedar-se a mig camí, perquè ningú hagi de votar el mateix que el PP i C's si no ho vol. En realitat hi ha tres respostes -el no, el sí i una mena de tercera via-, però tal com està plantejada la pregunta el federalisme/confederalisme no exclou l'independentisme, de manera que tenim la pregunta normal sumada a una altra que fa sentir inclosa i respectada molta gent (pregunteu-ho entre els amics). Amb una sola pregunta tot hagués estat més clar? Segurament, però no podem tenir cap por. Si volem ser independents, al final ha de sortir més d'un 50% per la independència, sigui com sigui la pregunta; no hi ha volta de fulla.

Expressada la satisfacció, faig constar la temença que costarà que guanyi el sí-sí. Una cosa són les manifestacions i l'altra anar a les urnes. La gent no es manifesta massivament per mantenir un estatus que no perilla de forma imminent, però no dubtarà a anar a votar quan siguem a l'avantsala de la secessió. I és bo que així sigui: ens hem de comptar absolutament tots. Sense por, com deia més amunt. Un país ha de ser independent si de debò la seva majoria de ciutadans ho vol.

La nostra feina aquests 11 mesos que resten pel 9 de novembre és seguir sumant partidaris de la independència. Cal dedicar-s'hi a fons, exposar els arguments amb calma, dialogar amb els qui ho veuen diferent i mantenir sempre el respecte per totes les idees. Avui hem fet un gran pas mostrant-nos com un país inclusiu per defecte, bo i sabent que l'opció de votar sí a l'Estat però no a la independència és una resposta inusual per a un referèndum. És evident que en els referèndums s'ha de votar sobre coses que són al nostre abast i que ens afecten exclusivament a nosaltres, i sens dubte el federalisme implica molts més agents. Però Iniciativa almenys i segurament Unió i qui sap si CDC demanaven deixar oberta aquesta via. S'ha fet. Ara la feina serà convèncer els federalistes autèntics, els que hi creuen de debò, que el federalisme s'estableix horitzontalment, amb tots els interessats al mateix nivell jeràrquic, i que, per tant, com a pas previ a tota entesa entre països, cal que siguin independents. El sí a un Estat guanyarà de forma acaparadora, però pot passar que la independència no sumi majoria. Aquí és on la gestió de l'endemà esdevindria més tèrbola, perquè cadascú interpretaria els resultats segons els seus interessos.

En qualsevol cas, passi el que passi, quedarà clar que Catalunya no vol continuar sota l'ofec actual. Si a més no volem la independència, llavors serà el torn dels federalistes, que s'hauran d'implicar de valent en la recerca d'una alternativa creïble i factible d'executar. Arribat el moment, els escoltarem. Tant de bo que no es produeixi aquesta situació, perquè és la que menys clar deixa el camí a seguir, però cal contemplar-la com a possible. Si la volem evitar, posem-nos-hi des d'avui mateix.

Tenim una pregunta. És sobre la independència i a més deixa les portes ben obertes a les sensibilitats que només volem de trencar l'status quo actual. Inclou, doncs, tothom, i l'han pactada fins a quatre partits catalans, sota un govern de Convergència i Unió. Convergència i Unió, l'ambigüitat catalana per excel·lència, incorporant el mot 'independent' que el carrer s'esperava. Tot ha canviat tant, benvolguts amics, i amb tal celeritat, que em sembla que només podem demanar una cosa: que ens deixin votar.

PS: Gràcies a tots els que protagonitzen la fotografia i als partits que representen. Avui he pensat que per primer cop teníem uns polítics a l'alçada de les circumstàncies.

L'Estat de la nació

2012-10-19T00:07:00.002+02:00

La darrera entrada d'aquest bloc data de fa tres mesos. Em va vèncer l'emmandriment estival, i també la certesa que, amb els polítics de vacances, el país respira tranquil, sense grans terrabastalls. Just quan la cosa començava a ebullir, a tocar de l'11-S, irrompé el curs universitari i vaig preferir posposar el retorn al bloc. Desconec amb quina freqüència escriuré a partir d'ara, però procuraré fer-ho de tant en tant, perquè l'ocasió bé s'ho mereix: el nostre país està gestant el projecte més ambiciós que es pot plantejar com a nació i nosaltres, amb la fortuna que ens ha reservat el destí, en protagonitzem la història o, si més no, la intrahistòria, aquell entramat de gestos simbòlics, mobilitzacions populars i vivències col·lectives que als llibres resta en segon terme i que, tanmateix, esdevé clau per entendre per què passen les coses que passen.

Deia que només han estat tres mesos d'abstinència. Però, quins tres mesos! El país s'ha accelerat d'una manera inesperada, més encara si atenem el caràcter moderat, a voltes acomplexat, que ens ha definit fins ara. L'Onze de Setembre vam sortir al carrer amb la força d'un clam perfectament intel·ligible, que no admetia manipulacions. Per bé que la psicòloga Joana Ortega hi discernís un enorme suport al pacte fiscal -una d'aquelles tergiversacions desvergonyides dels polítics mediocres i sense miraments, que són els qui avui triomfen-, tothom va cridar 'independència!'. També hi havia en Duran, però va fugir cames ajudeu-me; ho vaig contemplar amb els propis ulls. Fou una proclama unànime, sense grans dissensions almenys entre la majoria, i aquesta unitat ciutadana ja és en si mateixa una victòria. Aquell dia vam anar a dormir amb la sensació que ens havíem passat el dia somniant. I, tanmateix, allò havia estat ben real: la demanda que aglutina més catalans al carrer és, ara ja sí, la independència. (Una abraçada als qui anys enrere perseguien quimeres en solitari, i gràcies per la persistència: el temps ha situat la seva reivindicació en la merescuda centralitat política).

L'Onze de Setembre va representar un punt d'inflexió per a la història, perquè ubicava el poble al carrer per la seva llibertat i, encara més, en comptes de 'llibertat', cridava 'independència', perquè el seu neguit és aquest i no pas un altre. Ja no tolerem eufemismes, ni tan sols sinònims, no fos cas que els polítics, especialment els qui reinterpreten la realitat segons les necessitats del guió, acabessin dient que defensem mitges tintes en comptes d'una claredat absoluta i se'n servissin per justificar una hipotètica traïció.

El país ha entrat des d'aleshores en una nova fase. Ja no serveix la cerca d'encaix amb Espanya, ni el pacte fiscal, ni aquell Estatut desballestat que a hores d'ara ningú no té en compte. Aquestes utopies, de fet, ja fa anys que no s'assumeixen com a pròpies entre la societat realista, però ara podem certificar, per fi, que tampoc corresponen al partit majoritari, CiU, que -ens agradi o no- té reservat un paper clau en el futur del país mentre així ho segueixi establint una majoria dels votants. Ara bé, tot i l'eufòria desfermada arreu, no estic gens segur que l'horitzó d'un Estat propi es concreti en un Estat independent, com moltes persones sobreentenen i amb aquesta idea votaran Mas.

Per què s'han convocat eleccions a mitja legislatura? La versió oficial és que les circumstàncies han canviat d'una forma tan radical que les propostes amb què CiU va arribar al govern ja no serveixen. D'acord. Davant d'una manifestació de la magnitud de l'11-S, és sa que els catalans tinguem l'oportunitat de decidir qui volem al capdavant del procés que, amb més o menys intensitat -segons la configuració del proper hemicicle-, ara s'haurà d'endegar. El principal motiu de l'anticipació electoral, però, no és pas aquest; cap partit polític no renuncia a dos anys de poder si no és en benefici propi, per bé que fer-ho representi una concessió democràtica necessària per a la ciutadania. CiU feia temps que cercava una sortida d'emergència a una legislatura sense full de ruta més enllà d'un pacte fiscal fracassat d'entrada, que només servia per donar a les retallades un cert aire xantatgista: 'si tinguéssim el pacte fiscal, no hauríem de tancar quiròfans'. Mentre esperonava la confrontació amb Espanya, aquesta confrontació espumosa que és innòcua, perquè no es tradueix en acció efectiva, en Mas pactava pressupostos i tisorades amb el Partit Popular, i això són dos factors negatius d'una sola tirada: entendre's amb l'enemic del català -i, segons com, de Catalunya- i retallar, una acció impopular que independentment de la seva necessitat sempre passa factura electoral als partits governants.

La manifestació de l'Assemblea era, per tant, l'escapatòria ideal per al govern dels millors. L'única, de fet. I el president Mas, que és un home perspicaç, infinitament més hàbil que els qui l'envolten i portador d'una oratòria que ja voldria la resta, va veure-hi l'oportunitat. Va començar dient allò que, tot i no assistir a la marxa, seria en ànima amb tots nosaltres, com si d'alguna manera vaticinés l'aurèola divina i omnipotent que l'envoltaria a partir d'aleshores. El dia 12 va comparèixer davant dels mitjans reconeixent la força amb què els catalans havíem sortit al carrer. En el seu discurs hi vaig entreveure allò que m'esperava: una tremenda simpatia per un clam que, malgrat no ser el seu, no trigaria a assimilar internament, perquè el modus operandi de partits grans com CiU no és tant treballar en base a una sèrie de valors inalienables sinó anar evolucionant, lentament, cap allò que cerquen les majories, amb la voluntat de no perdre pistonada electoral. Després va venir aquella intervenció al Fòrum Europa, a Madrid, on va repetir el missatge pronunciat a Catalunya, i la gent en va quedar colpida, perquè la covardia dels seus predecessors els havia conduït sempre a aigualir el missatge quan creuaven la frontera. No deia res d'especial, el senyor Mas, a banda de l'evidència que tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació i el nostre no n'ha de ser una excepció, però estem tan poc acostumats a la fermesa política que molts ja han oblidat els CAP tancats, les aules enllaunades, la connivència amb el PP i diu que fins i tot és ple de funcionaris retallats per totes bandes que ara troben en el president Mas el líder que no ens mereixem. Vaig llegir fa pocs dies el comentari d'un lector de l'ARA que sospirava perquè el poble català arribés a estar a l'alçada del president Mas. Del president Mas, que sempre ha anat a remolc del poble! Aquesta és una mostra de com ha quedat de confosa una part de la societat, just ara que som al llindar d'una nova època que aspira a soterrar els nostres complexos de poble incapaç.

Semblava clar, doncs, que l'aparell convergent havia dissenyat una escapatòria magistral a les baixeses de la legislatura, que no per curta han estat poques. Els dies que en Mas no compareixia, la claca el lloava des dels mitjans públics i privats, amb especial complicitat dels serveis informatius de TV3, que l'han projectat dia rere dia de forma excessiva (a tall d'exemple, vaig comptabilitzar una col·lecció de fragments seus de set minuts de durada en la roda informativa del 3/24, a la vora dels vint minuts abans no arriben els esports; i en quinze dies se l'ha entrevistat cinc vegades). Una maquinària imparable s'ha posat a treballar en la campanya que ha de coronar el president Mas en una majoria que, si no és absoluta, s'hi quedarà a tocar. I -coses de la política-, tot plegat, en la legislatura de les retallades i el segon Majestic, escurçada perquè la seva continuació només suposava perllongar l'ofec econòmic, i més valia fer una parada electoral abans de trobar-s'hi novament.

La resolució del projecte estrella, el pacte fiscal, va ser especialment il·lustradora. El govern s'havia passat prop de dos anys donant la lata amb el tema, fent-ne pedagogia arreu i considerant-lo voluntat d'una gran majoria social. Havia creat també una taula de seguiment entre els partits que hi havien donat suport -CiU, ICV i ERC; SI (més realista que visionària) n'havia vaticinat el fracàs i no havia volgut formar part de l'escenificació autonomista- i, per tant, es preveia com un procés llarg que, sense la més mínima possibilitat de fructificar, s'estiraria com un xiclet per tal d'esgotar la legislatura amb una nova pastanaga electoral (aleshores n'haguessin dit independència fiscal, o alguna cosa d'aquestes). En canvi, trencant la filosofia amb què s'havia teixit, el pacte fiscal es va acabar amb un espetec sonor, amb un 'no' que ens van assegurar rotund de la Moncloa quan Mas s'hi va entrevistar. CiU sabia que no podria estirar l'engany durant molts mesos més i, trobant-se en el moment de "prendre decisions", com havia dit el president, va decidir acabar amb una pantomima que segons el guió encara s'hauria estès més d'un any. CiU sabia, com sabíem tots, que el pacte fiscal no tenia cap futur, però ens hi va abocar igualment, perquè -ben mirat- ¿què representen dos anys d'immobilisme per a un poble necessitat de canvis reals que el rescatin de l'ofegament econòmic? És així com funciona la política de façana, sense projecte real: no es tracta d'anticipar-se als ciutadans amb propostes que els puguin acabar engrescant, sinó que senzillament és anar-hi a remolc, a cop d'enquesta.

Tots amb el president? Potser que ens esperem a saber
què defensa, ¿no?

Consumat el cop de porta al pacte fiscal, encara vam haver de presenciar aquella recepció celestial del president Mas a Palau. Convocava l'ANC, amb la idea -diuen- de recordar-li el clam de l'11-S, però les JNC i CDC van veure-hi l'oportunitat perfecta de convertir-ho en un homenatge. En Mas va quedar com un heroi, va fer el símbol de les quatre barres i va entonar l'himne nacional envoltat d'amics com na Muriel Casals o en Vicent Sanchis (perquè després ens sorprenguem quan li surt la vena convergent en les múltiples tertúlies on participa). Va ser una cosa lamentable, més encara quan el 3/24 -en directe, per descomptat, com no se sol fer amb altra mena de manifestacions- ens va enfocar una pancarta enorme on s'hi podia llegir: #totsambelpresident (només faltava escriure-hi #totsavotar-lo). I la culpa fou de l'ANC, sota el meu punt de vista. En primer lloc, perquè quan s'ha estat organitzador d'un acte tan multitudinari com la manifestació d'ara fa un mes, no es poden començar a fer convocatòries precipitades i de discutible èxit d'assistència (llavors disminueix la percepció d'una entitat forta, capaç de moure la massa catalana quan veritablement calgui). I, en segon lloc, perquè entrevistar-se amb el president d'Espanya i reconèixer que ha refusat el pacte fiscal no és encara un acte heroic que glorifiqui el president de Catalunya. D'acord que el comunicat no parlava d'una recepció sinó d'un recordatori, però no calia ser gaire espavilat per comprendre que, tan bon punt un sol assistent aplaudís el senyor Mas, esdevindria un autèntic bany de masses i, ben aprofitat per l'equip de màrqueting convergent, el primer acte de campanya.

Així que CiU volia celebrar eleccions i per això havia mobilitzat tots els actors socials possibles per rellançar la figura d'Artur Mas. El president va fer allò de parlar a la delegació del Govern català a Madrid en comptes de fer-ho des de la Moncloa, i molts en van aplaudir la valentia. A ningú se li escapa que el senyor Mas controla els gestos millor que ningú, i sap que val més un detall ben treballat que no pas un quiròfan tancat i barrat. Després encara hem tingut la distància calculada amb el rei -quin paperot va fer amb la carta, per cert-, l'enuig hàbilment exhibit amb Soraya i la fredor amb l'inefable Wert. Domina la situació amb absoluta mestria, i per això guanyarà les eleccions amb una folgada majoria i sense necessitat de pronunciar la paraula 'independència': la gent se'l creu i el vot, més que una reflexió a l'entorn de l'acció política i, en aquest cas, de govern, és una qüestió de creença.

I mentrestant, els qui s'haurien de llepar els dits ara que sembla haver-los arribat el moment, els independentistes, no les tenen totes. Els aires sobiranistes del president Mas els ha deixat descol·locats. Ells, que s'han passat anys i anys fent pedagogia -ERC- i han introduït el debat sobre la independència al Parlament -especial menció per a SI-, veuen ara com el gegant comunicatiu Mas, magnificat per un solvent exèrcit de creadors d'opinió, els ocupa un terreny que arribat el moment pronosticaven seu. Acabada la legislatura natural i constatada la impossibilitat d'entendre's amb Espanya, s'esperava que el vot nítidament independentista pugés com l'espuma. En un país normal, ERC i SI haurien protagonitzat un gran ascens electoral, però aquí hi tenim CiU, que juga en una altra divisió. N'és una prova que ni tan sols va considerar l'opció d'una coalició electoral de forces independentistes, ja fos perquè encara no n'és o bé perquè, com a guanyadora de les següents eleccions, no en té cap necessitat. Els altres dos, que ho van intentar -o van simular que ho intentaven- van fracassar estrepitosament, amb retrets entre ambdós bàndols, i la gent fa dies que expressa la seva indignació. Una coalició d'aquesta mena era plena de sentit, perquè hagués concentrat el vot i, a més, hagués convençut votants que, per separat, no haurien votat cap dels integrants. No va poder ser per qüestió d'egos, cadires i voluntats de fer predominar el partit, però, si més no, es va fer el pas de parlar-ne. Davant del fracàs de la coalició, n'hi ha que diuen que apostaran per CiU -que ni tan sols va seure a negociar- i això ens il·lustra fins a quin punt a la federació li ve tot de cara. Es perd una bona oportunitat, però no s'acaba el món: l'unionisme tampoc es presenta de forma unitària.

El dia després de les eleccions, el govern de CiU haurà de continuar la seva tasca de contenció de la despesa, perquè des d'ara fins a finals d'any encara resten per tornar 4.800 milions d'euros. I l'any que ve més, perquè quan es contrauen nous deutes per pagar-ne d'anteriors s'entra en una espiral demolidora que només podrem revertir quan ens decidim per la independència, i res serà fàcil (i com més triguem, menys encara). A tot això, s'hi haurà de sumar una actitud prou equilibrista perquè el govern espanyol ens acabi abonant tot el que hi ha previst del fons de liquiditat autonòmica. Potser un altre partit optaria per alçar la veu just arribar al govern, endegar d'immediat el procés i buscar vies alternatives al finançament de l'Estat, però això tant se val, perquè el que hi arribarà és CiU. I durant aquests dos anys hem pogut veure com gestiona CiU la crisi: les retallades han anat a parar a l'ensenyament, la sanitat, les prestacions socials i l'impost de successions, en comptes de fer-ho a l'Administració inflada, als càrrecs de confiança i a la parafernàlia que envolta allò realment essencial per al funcionament del país. D'acord que ara han promès un referèndum, però aquest trigarà a fer-se efectiu, perquè CiU és lenta per definició, l'Estat hi posarà totes les traves possibles i la pròpia federació nacionalista no s'atrevirà a respondre-hi amb la contundència necessària. I, una vegada superats tots els esculls, caldrà veure què s'hi pregunta, en un referèndum que Mas ja comença a substituir per "consulta" en els seus parlaments -tot i l'aparent similitud, no tenen res a veure-, i és que la proposta del president és, a hores d'ara, "Destigeu que Catalunya esdevingui un nou estat de la Unió Europea?". I què vol dir, un Estat que no incorpora el terme 'independent'? Vol dir, com molts volen creure malgrat no tenir-ne certeses, si desitgem que Catalunya s'independitzi d'Espanya? O potser vol dir, senzillament, si volem muntar una paradeta dins d'Espanya que simuli una bona dosi d'autogovern i gran capacitat de decisió?

És en aquest registre que es disputarà la batalla electoral. ICV mirarà d'afegir-hi l'eix social -un govern que ha retallat tant com el de CiU hauria d'ésser severament castigat-, però no tindrà prou força per desplaçar la independència del centre del debat. Els mitjans l'estimulen a diari, perquè CiU s'hi sent còmoda i, de fet, no es podria permetre una campanya protagonitzada per les retallades, terreny on també mirarà de dur-la el PSC, aquest PSC tan poc hàbil que, en l'acció de govern més dura dels últims anys, continuarà l'esfondrament iniciat per Montilla. Compta amb un líder nefast, que no comunica res i resulta insípid per al votant, i el posicionament centrista que promou per al partit en qüestió nacional -ni independència, ni antiidependència radical; federalisme si és que algú encara se'l creu- li resta valor de cara al 25 de novembre: en uns comicis que molts votants perceben en termes plebiscitaris (tot i que encara no ho seran, per la victòria que hi obtindrà CiU), el PSC no s'ha decantat per cap bàndol, i perdrà el vot de tots aquells que prioritzin la salvació d'Espanya com la coneixem ara -el PP i C's són més contundents en aquest aspecte- i, per descomptat, dels socialistes favorables a la independència o, fins i tot, a un referèndum sense més dilació.

De la contesa desapareixen Laporta -s'ha cremat tant políticament que no el volen en cap llista, i presentant-se amb el seu partit, DC, hagués fet el ridícul- i RCat, condemnada des de les autonòmiques del 2010 en no haver-hi obtingut escons. És una bona notícia, perquè redueix la dispersió de vot -RCat encara n'hagués tret una colla. En canvi, la CUP es presenta per primera vegada a unes eleccions parlamentàries, i ho fa en un ambient d'il·lusió entre els seus, però també amb una certa simpatia dels que no hi som gaire propers: davant del descrèdit general dels governants, sempre és d'agrair que gent del carrer, gent com nosaltres, lluiti per millorar la situació a través d'una forma de fer política molt més social i que en defuig la professionalització (una de les grans xacres que arrosseguem). La CUP traurà molts vots. Quedarà limitada per la llei electoral, que esborra dels mitjans tots aquells partits no parlamentaris, però la seva feina de proximitat als municipis ho pal·liarà sobradament. Desconec si aconseguirà el 3% del llindar electoral en alguna província (tinc la sospita que sí, encara que tot dependrà de la participació), però si no ho fa, en quedarà a les portes. D'on sortiran, els vots? En primer lloc, de la gent de l'Esquerra Independentista, entre la qual hi figura una majoria que fins ara es declarava abstencionista. En segon lloc, per bé que ningú sembli haver-s'ho plantejat, podria recollir votants d'ICV. I, en tercer lloc, vot independentista, encara que la CUP plantegi un projecte de diferent abast al d'ERC i, per descomptat, al de SI. Caldrà veure què passa, però és evident que hi haurà milers de vots que no serviran per sumar diputats independentistes al Parlament. Només espero que a Barcelona, on l'entrada ja n'assegura dos (si no tres) puguin entrar tant SI com la CUP. La CUP ha de ser al Parlament, en el sentit que representa una part de la societat cada vegada més implicada, amb un discurs coherent teixit amb paciència i una concepció de la política que depassa les institucions.

La dispersió del vot donarà encara més força a Mas, però és el que hi ha. També el PP podria sumar més diputats si C's fes un pas enrere. Aquí l'important és que el còmput global de diputats sobiranistes pugi respecte de l'anterior legislatura (és clar que hom mai no sap com ha de valorar els de CiU: si n'hi ha prou amb la xerrameca o calen fets, també). Per primer cop, Espanya se sent en perill, i en aquesta línia ja fa mesos que actua el govern, que mirarà de torpedinar tant com pugui el procés independentista. Ara és el torn dels defensors de la unitat espanyola: els toca votar Espanya massivament. Si en les eleccions més radicalitzades de la nostra història, aconseguim imposar-nos per una majoria folgada a l'espanyolisme, tindrem la seguretat que això va endavant (i que, en un referèndum, tenim opcions serioses de guanyar).

Què pot passar? Que aquesta majoria folgada estigui integrada per una majoria absoluta de CiU. Si això es confirmés, de ben segur que el procés s'alentiria, perquè la federació sempre ha necessitat una bona empenta quan es tracta d'avançar nacionalment. Una cosa és la retòrica independentista d'ara, que empra amb la certesa que acostar-se a la independència dóna rèdit electoral, i l'altra és posar-se mans a l'obra. En fi, què podem dir-ne, de l'estil convergent? Anava a dir que tothom el coneix, a aquestes alçades, però si el país s'està plantejant atorgar-li majoria absoluta, potser és que no el coneix tant. En qualsevol cas, el que discutim aquí és una qüestió de ritme. A diferència de temps enrere, ara sabem que hi ha una majoria sòlida per la independència. Si el poble comet la frivolitat -al meu entendre- de votar un senyor que parla d'"interpendència" o d'una "independència no clàssica" perquè el que vol és la independència, a la resta ens tocarà acatar-ho i esperar que o bé en Mas satisfaci la voluntat de la gent o bé que la gent s'adoni que en Mas no la satisfà (encara que llavors perdrem temps).

Fa unes setmanes es va celebrar el debat de política general, l'equivalent al debat sobre l'estat de la nació. S'hi van constatar dues coses: que el país travessa un moment delicadíssim, però que al mateix temps el poble ha sabut traçar-li un projecte engrescador. En els pitjors instants, quan un munt de persones s'ho passen malament i tots plegats percebem un retrocés notable en benestar, reconeixem una sortida digna i la transformem en la nostra entrada particular. És un canvi de mentalitat: tot en positiu. La manifestació del 10-J era contra la sentència del TC; la de l'11-S fou per la independència de Catalunya. No anem en contra de res, sinó a favor Catalunya. I, quan es camina a favor d'alguna cosa, quan es persegueixen els somnis per tal de materialitzar-los, aleshores aflora la il·lusió. La il·lusió, més que l'esperança, és el tret distintiu d'aquest projecte que ara endeguem. L'estat de la nació, si m'accepteu la simplificació, és que la nació vol un Estat. Propi, però també independent. Així ho vam clamar l'Onze de Setembre. Veurem si ara, que s'acosta l'hora de la veritat, sabrem actuar en conseqüència. Reivindicarem el mateix a l'urna que al carrer? Estat independent, havíem quedat aquell dia. Per què hauríem d'acceptar canvis en la terminologia? La sobirania resideix en el poble català. Torna a ser la nostra hora, segadors.

Clica aquí per llegir l'anterior entrada, L'alienació dels representants polítics »

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

A la columna dreta, pots seguir el bloc o bé deixar el teu mail i rebre les noves entrades!

A més, podem compartir opinions a Supervivents Catalans (Facebook) i Twitter!

L'alienació dels representants polítics

2012-07-26T21:03:00.000+02:00

Vés a saber què celebraven, Mas i Pujol, ahir durant el debat
del pacte fiscal. Em pregunto si avui hem de felicitar el
segon. És el nou Zumosol...

Estem cansats, esgotats, exhausts. Vivim la misèria al nostre entorn, si és que per fortuna encara l'esquivem com a pròpia. En qualsevol cas, la proximitat de l'agonia ens fa sentir el llindar de la pobresa a tocar: avui ens en salvem i demà hi quedem atrapats. Al mateix temps, veiem com els nostres hospitals ens posposen la intervenció mesos i mesos, perquè si abans el sistema sanitari ja era lent, ara amb les retallades ni t'explico. A la classe del fill petit, cada cop hi entaforen més alumnes, mentre als nouvinguts els introduïm directament a les aules, i ja s'ho faran: s'han acabat els mestres de reforç i tots aquests privilegis d'antany, per més que amenacem el model d'immersió lingüística (total, molts centres ja l'ignoraven en època de bonança).

Quan arribi el setembre, vinguts d'unes vacances cada cop menys lluïdes, afrontarem amb temor les despeses del curs entrant: les llicències dels llibres digitals del fill petit i el manteniment del maleït ordinador portàtil, que a d'altres comunitats tenen de franc i aquí ens va costar 150€ per família i encara s'espatlla any rere any. Pel que fa a la filla gran, ja ens podrem estrènyer bé el cinturó, si li volem oferir l'oportunitat d'un futur esperançador. Amb matrícules que -per primer cop- poden depassar sobradament els 2.000€, haurem de mirar a quin llindar pertanyem amb gran paciència, perquè -és clar- les famílies no tenim res més a fer que posar-nos a valorar analíticament si som pobres o molt pobres. Als pobres, l'Administració ens tracta de benestants, ens imposa les taxes màximes i ens restringeix l'accés a beques, així que, acabat el procés, ens resituarem a la tendència de moda a Catalunya -molt o bastant pobres- si per error encara no ho érem.

El Parlament de Catalunya i la sensació que els representants
polítics no aconsegueixen representar la ciutadania.

Mentre els pilars de la nostra societat s'esfondren, 135 senyores i senyors selectes, un equip de govern autonòmic, quatre diputacions provincials i tot un desgavell de consells comarcals -eximeixo els regidors, perquè en molts casos són gent honesta, propera a la ciutadania i que no cobra res- fan i desfan al marge de la societat civil, servint ara els d'aquí i ara els d'allà, en petits focus d'interès, sense arribar a capficar-se mai pel concepte de "bé comú". De vegades, sembla que s'hi acosten, que els preocupa el conjunt del país, però tan sols són tèrbols miratges, fruit de les maquiavèl·liques estratègies que regeixen les enginyeries dels partits polítics. Ahir teníem prevista una d'aquestes escenificacions glorioses, un "moment històric" ple de solemnitat, d'on havia de sortir el sisè "pacte fiscal", camí, novament, de l'escorxador a Madrid.

El president Mas va fer un discurs heroic, potser menys teatral del que era previsible, i va cridar els partits a sumar-s'hi per anar a Madrid amb tota la força possible. Una força que, així com amb l'Estatut va ser enderrocada per una desena de jutges del TC a instàncies, principalment, del PP, ara s'ensorrarà sota la fermesa implacable d'una majoria absoluta d'aquests mateixos, s'hi posi com s'hi posi el Molt Honorable. El ministre d'Hisenda, de fet, ja ha dit que no en volen ni sentir a parlar, de pactes fiscals, que de la crisi en sortirem tots plegats, agafats de la maneta (això és, traduït al llenguatge col·loquial, que els catalans persistirem en el nostre ofegament econòmic i social per tal de salvar Espanya d'un mal major).

Malgrat tot, què és -o què pretén ser, perquè mai 'serà'- el pacte fiscal? Un nou acord de finançament que, a través del principi d'ordinalitat -si Catalunya és la tercera comunitat que més paga, també haurà de ser la tercera que més rep-, redueixi 1.400 milions d'euros de l'espoli fiscal. Aquesta és la gran trampa: després de dir-nos que gestionarem tots els tributs a Catalunya, l'últim punt, que determina el límit de l'aportació catalana a l'Estat, rebaixa les pretensions del mal anomenat "pacte fiscal en la línia del concert econòmic" fins a aquest topall de 1.400 milions, ben llunyans als 16.000 d'espoli que apunten els càlculs més conservadors.

El burro català, que de debò és molt burro, anirà darrere
del pacte fiscal fins que, a punt de tocar-lo, l'amo l'aparti.

I qui ens ha posat el fre, abans que a Madrid s'escandalitzin amb la proposta? El propi govern de CiU. Per no enfurismar l'amo, ens conformem amb passar a 14.600 milions d'espoli i, la propera vegada que toqui -o quan es convoquin eleccions, per captivar el votant despistat-, ja mirarem de reduir-lo una miqueta més. Aquest és el gran projecte de país de Convergència i Unió. I el més preocupant és que ERC, que va sortir escaldada de l'Estatut, hi ha donat ple suport, no sense advertir que fracassarà i aleshores convindria apostar per la independència. Però, quina confiança té ERC que Mas canviarà el timó quan es consumi oficialment el fracàs? Per què hi ha votat a favor si enlloc és escrit el pla B del govern? ICV també s'ha posicionat al costat del govern i el PSC, malgrat les rebaixes d'entrada, no ha estat capaç de votar tots els punts de la proposta, perquè tem la "gimnàstica independentista" de CiU amb entelèquies com la Hisenda pròpia. Poden estar tranquils, que CiU no es comporta a dia d'avui com a independentista i, encara més, haurien de mesurar les seves paraules, perquè qualsevol ciutadà confós es pot creure que, en efecte, CiU ja apunta cap a la independència, i res més lluny de la realitat.

El PP va mig suportar bona part dels punts, amb la convicció que quedaven bé al Parlament i, en tot cas, ja es carregaran el que faci falta a Madrid i C's va votar 'no' a tot plegat per no contribuir a la construcció d'un nou Estat. De debò, senyor Rivera, no ha de patir per res. Solidaritat va dir 'no' a la proposta, perquè ja està bé de marejar la perdiu -portem cinc pactes fiscals inútils i venim d'un Estatut calcinat- i la independència fiscal només s'aconseguirà de la mà de la política, però la seva postura és encara minoritària a l'hemicicle, i molt em temo que ho pot seguir essent si els mitjans no expliquen -i no ho faran pas- que una rebaixa de 1.400 milions d'euros d'espoli seria donada per bona. La gent no s'assabenta i es pensa mira aquests, quines ganes de donar la nota i quin poc sentit de país! Els del 'sentit de país' són normalment els qui no tenen sentit del ridícul, però la falta de rigor a l'hora d'explicar l'activitat parlamentària per part dels mitjans els impedeix comprendre-ho.

Així que, una legislatura més, els partits segueixen a la seva. Els ciutadans cada cop som més pobres, però ells tenen la barra de muntar un espectacle solemne per un 8,75% de l'espoli fiscal que, malgrat les escasses pretensions, no tirarà endavant. I és que qualsevol excusa és bona si es tracta d'arraconar el finançament il·legal de CDC o el festival d'ERC al Consorci de Normalització Lingüística. A més, com que la majoria no se n'ha ni assabentat, d'això del principi d'ordinalitat, podrem carregar les culpes a Madrid i irrompre a les properes eleccions amb més confrontació i més "carn a la graella", malgrat que se'ns havia dit, com a mínim des de CiU, que ja la hi posàvem tota. I seguirem tancant hospitals i saturant aules, augmentant llistes d'espera i rebaixant l'exigència acadèmica per dissimular pèrdues de qualitat en l'ensenyament. Com que, de moment, només estem cansats, esgotats, exhausts i un 20% de la població és pobra, encara podem esperar. Sí, certament: amb 1.400 milions de qui no ens paga els deutes, ens rescatarà pròximament i encara ens reclamarà interessos, en tindrem prou per anar tirant.

A Espanya es refreguen les mans, amb el nostre ridícul.

Si el bloc et sembla interessant, t'agrairia que te'n fessis seguidor. És molt senzill, només cal anar a la part superior de la columna dreta i escollir una de les dues opcions disponibles.

Clica aquí per llegir l'anterior entrada, La vella trampa contra els funcionaris »

Clica aquí per llegir la següent entrada, L'Estat de la nació »

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

A la columna dreta, pots seguir el bloc o bé deixar el teu mail i rebre les noves entrades!

A més, podem compartir opinions a Supervivents Catalans (Facebook) i Twitter!

La vella trampa contra el funcionari

2012-07-24T14:27:00.000+02:00

Joana Ortega, enlloc com a casa.

Vaig fer l'esforç -després d'omplir-me de valor- de mirar l'entrevista que divendres 13 d'agost va fer en Cuní a la vicepresidenta Joana Ortega a 8TV, és a dir, al Grup Godó, la seva llar de tota la vida. Va ser un massatge simpàtic, en què la Joana, com familiarment l'anomenava la Pilar Rahola, va gaudir d'una conversa amb amics. Els qui no combreguem amb tota aquesta esfera mediàtica ens ho miràvem amb incredulitat, però les pepes convergents, principals destinatàries del programa, devien fruir d'allò més.

En un moment de la xerrada, en Cuní pregunta pels funcionaris catalans, aquests éssers tan abominables que acumulen el 5% de retallades del govern Zapatero al 2010, un altre 5% restat de les pagues extres d'aquest 2012 i ara se'ls amenaça amb la retirada de la paga de Nadal i que, a més, han sofert una notable pèrdua de condicions laborals -els anomenats privilegis pels envejosos incapaços de practicar l'empatia-, a banda de congelacions els anys en què no se'ls ha retallat el sou. Això significa que les retallades no s'han limitat ni de bon tros a un 10%, perquè la vida s'ha anat encarint durant tots aquests anys, a banda de sumar-se a un notable retrocés en drets laborals, que també es paga.

Ara cal veure què passarà amb els funcionaris catalans. Ja se'ls ha tret un 3% al juny -d'allò que bonament els quedava, perquè les disminucions són acumulatives- i aquest desembre tocaria el 2% restant. No obstant, si s'acomplissin les directrius espanyoles -suprimir la paga de Nadal-, del 2 podríem passar gairebé al 7%. Dit d'una altra manera, el fet de ser catalans, és a dir, "pioners" en les retallades, sortiria novament més car als nostres funcionaris. La vicepresidenta, però, diu que no aplicarà aquesta supressió, malgrat que afecti tots els treballadors de l'Estat. Es justifica amb aquella falsa vehemència tan pròpia dels governs de CiU, que lladren però no mosseguen, tot dient que "nosaltres ja hem fet els deures".

Passada l'exaltació, reconeix que ha de veure la lletra petita: si la mesura afecta el sou base, aleshores serà d'obligat compliment. Així que hem fet els deures, mereixem una condecoració per avançar-nos als esdeveniments, però, segons com, als funcionaris els tocarà pagar els plats trencats de la nostra covardia política. I és que, a Catalunya, avui apliquem el dret a decidir retallades i demà ens sumem a les de Madrid. És el problema de fer polítiques d'Estat sense ser-ho. Si finalment s'ha de treure la paga de Nadal, CiU matarà dos pardals d'un tret: d'una banda, tindrà un element més per atiar el front Catalunya-Espanya des de l'autonomisme immobilista, com ja vam descriure en aquest article passat; de l'altra, s'estalviarà encara més en funcionariat, un col·lectiu que, ja d'entrada, li provoca incomoditats.

En un moment donat de l'entrevista, en Cuní comenta que els funcionaris volen convocar una vaga el mes de setembre. Aleshores, la vicepresidenta diu que entén que els funcionaris, gent que en un moment determinat ha optat per unes millors condicions laborals, estiguin en crisi. Però, avui el més important és poder tenir un lloc de treball. Tot seguit, s'endú la conversa al seu terreny natural i recorda que les nostres mesures han estat pioneres, i ara les copien des del govern de l'Estat. En Cuní li diu "Molt bé" i canvien de tema; només falta l'entrega d'un pin per acabar-ho d'arrodonir.

Quina culpa en tenen, els funcionaris,
de la crisi? De ben segur que menys
que els qui els retallen el sou.

Aquesta és la gran trampa contra els funcionaris. Als treballadors que, durant anys, han tingut sous ridículs en comparació amb l'enriquiment fictici col·lectiu, ara els toca pagar amb part del sou i la retirada de condicions laborals una crisi de què majoritàriament no han participat, perquè, és clar, a sobre que tenen feina, voldran viure com abans. Amb molt d'enginy, els polítics aconsegueixen desviar l'atenció cap als funcionaris, de manera que, al final, semblen els culpables de tot. Pel mateix argument del privilegi de tenir una feina, als polítics se'ls hauria d'abaixar el sou de debò, i no només en quantitats minses i purament simbòliques.

"A mi m'han retallat el sou, però sóc responsable i no protesto", sentim sovint. Doncs protesta, coi, protesta. O no protestis, però no t'obsessionis amb el funcionari, perquè el que és segur és que ell no en té la culpa, de la teva desgràcia. Si cerques caps de turc, pots apuntar, per exemple, a la pròpia Joana Ortega. L'Honorable vicepresidenta cobra 108.000€ anuals més 20.000€ de dietes en concepte de desplaçament, malgrat tenir cotxe oficial. I, a més, per adquirir notorietat, es va permetre el luxe de definir-se com a psicòloga sense tenir els estudis acabats, amb la total tranquil·litat que, si mai l'enxampaven, no li passaria res. I, efectivament, en va sortir impune: va demanar perdó i ens en vam oblidar. Això és Can Pixa i, a falta d'un orinador ben enfocat, capaç d'assenyalar els autèntics culpables del desastre, tothom va contra els funcionaris. I -alerta!- per exprés desig dels polítics. Semblem cabretes.

PS: Ja és definitiu: s'aplicarà la mesura del govern espanyol (suprimir la paga de Nadal) i es retornarà el que es va treure de l'estiu als funcionaris catalans. Això és, efectivament, més del 5% promès. Una nova trampa emparada en la cançoneta de l'enfadós: "Ve imposat de Madrid".

Si el bloc et sembla interessant, t'agrairia que te'n fessis seguidor. És molt senzill, només cal anar a la part superior de la columna dreta i escollir una de les dues opcions disponibles.

Llegeix l'article sobre la retallada de la paga de Nadal als funcionaris de l'Estat aquí.

Clica aquí per llegir l'anterior entrada, La complicitat dels mitjans amb CDC »

Clica aquí per llegir la següent entrada, L'alienació dels representants polítics »

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

A la columna dreta, pots seguir el bloc o bé deixar el teu mail i rebre les noves entrades!

A més, podem compartir opinions a Supervivents Catalans (Facebook) i Twitter!

La complicitat dels mitjans amb CDC

2012-07-20T13:38:00.004+02:00

Personalitats de CDC, amb Daniel Osácar, que va rebre
1.743.533,58€ per a CDC quan n'era tresorer.

En l'article d'ahir advertia que aquests dies CDC mirarà de desviar l'atenció del cas Palau. Les declaracions apuntaran a conspiracions universals contra la formació -en aquesta línia ha intervingut ja Oriol Pujol- i els mitjans canviaran de tema fins que tots plegats ens n'acabem oblidant. Em proposo parlar, breument, d'aquests segons. Quan em disposo a redactar aquest text -dos quarts de dues de dijous, 19 de juliol-, has de fer lliscar notablement el ratolí per assabentar-te que el partit que governa a Catalunya ha rebut un finançament irregular de 3,3 milions de la mà de Ferrovial, tot passant pel Palau de la Música i l'Orfeó Català. No trobo que la notícia sigui tan poc transcendent per reservar-li un lloc insubstancial en els principals diaris digitals; sí que distingeixo, en canvi, molt d'interès a passar pàgina. En aquesta societat nostra, el que passa és el que els mitjans diuen que passa, i amb aquestes presses que els han agafat, ens podríem trobar que molts ciutadans no estiguessin al corrent del gravíssim cas que, segons sembla, involucra CDC.

Fem un repàs -a l'hora indicada anteriorment- de tres digitals diferents. El 3/24, el portal informatiu de "la nostra", situa la implicació de CDC com a novena notícia. Li passen per davant la renovació d'en Mascherano, que sens dubte aixecarà el país de l'ensorrament i l'estúpida declaració del rei que, tot i les molèsties, ha de "pencar". A l'Ara, ocupa el quinzè lloc, per sota de tres notícies esportives i una portada del trencament de CiU amb el govern, sens dubte tota una novetat -no ho havien fet pas mai!-, especialment interessant de plasmar quan convé generar notícies sobre CiU que no tinguin res a veure amb el Palau. Menció especial per al qualificatiu de "macarra" que Homs dedica a Montoro. Al Nació Digital és, poca broma, la vint-i-vuitena. La superen notícies sens dubte més importants de destacar -i de més actualitat-, però també una sobre els Ous Kinder, la celebració d'un festival ecologista, l'estrena d'un nou web per part de l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta i Mitjans Digitals o el "macarra" de Francesc Homs. Enginyós el portaveu del govern, per cert, que ha col·locat el seu gest de politiqueria de baixa qualitat per davant dels 3,3 milions, tot i que, a la vegada, no deixa de donar mostres de cert nerviosisme al partit.

Estarem d'acord que l'assumpte de CDC és d'interès general per a tot el país. La investigació encara està en marxa i, per tant, no hi ha res definitiu, però, de moment, l'han declarada responsable civil i li han imposat una fiança. Això no ens ho inventem, els ciutadans, és un fet i, sense entrar en judicis paral·lels -ni demanar-los, per descomptat, als mitjans rigorosos-, ens sembla prou greu per al partit que ens representa i governa. No sembla que pensin així, els digitals, i mira que, mentre durava l'afer d'en Paco Camps, teníem seguiments del cas minut a minut. Davant d'aquest arraconament mediàtic, poden passar dues coses:

Des d'aquí estem exagerant i, sota els criteris periodístics, el que impera en l'ordre de les notícies és purament la cronologia. Aleshores, però, no s'entendria que els "especials" tan habituals de corrupció es mantinguin a l'encapçalament del portal pertinent durant tants dies, si no sempre generen novetats constantment.
Hi ha pressa per redirigir l'actualitat cap a terrenys que difuminin la implicació de CDC.

Personalment, m'inclino més aviat per la segona. Els digitals depenen dels governs, ja sigui directament -3/24- o indirectament, per mitjà de subvencions o aportacions de determinats sectors. Això no permet sempre total llibertat informativa, sobretot quan els casos a tractar són delicats i la seva sobreexposició pot resultar nociva per als interessos del qui paga (o del qui gestiona la paga, perquè aquí els diners són normalment del contribuent).

En qualsevol cas, tots aquells que trobem el cas d'una gravetat extrema amb els elements d'anàlisi de què actualment disposem, tenim l'obligació moral de donar-li major rellevància. En podem parlar amb els amics, explicar-ho als familiars desinformats, esbombar-ho pel Twitter -ens cal que Twitter esdevingui un gran mitjà d'informació, perquè no depèn d'interessos governamentals- o fins i tot pel Facebook; tractar-ho amb els del nostre entorn, en definitiva (sense caure en la trampa de la premsa groga, que no duu enlloc). Aquest no és un posicionament partidista, ni molt menys: la corrupció és indesitjable en qualsevol formació política. És un plantejament, si se'm permet l'expressió, transparentista, en defensa de la major informació possible. La voluntat hauria de ser que, arribats a les eleccions -al capdavall, l'únic moment en què podem opinar efectivament, per desgràcia-, tots els ciutadans tinguessin al seu abast els elements d'anàlisi troncals per decantar-se cap a una o altra opció. Si els mitjans no els exposen amb total imparcialitat -aquest tema l'estirem més, que no passarà res, però aquest el retirem ràpidament, que no interessa als qui manen-, aleshores ens toca a nosaltres, en la mesura del possible, complementar la desinformació. Si, com he pressuposat, cerquem una societat millor, és clar.

PS: T'agrairia que et fessis seguidor del bloc, a dalt a la dreta. Tot just comença un període més actiu i m'agradaria fer-ho acompanyat de molts supervivents!

Clica aquí per llegir l'anterior entrada, Via fora, lladres! »

Clica aquí per llegir la següent entrada, La vella trampa contra el funcionari »

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

A la columna dreta, pots seguir el bloc o bé deixar el teu mail i rebre les noves entrades!

A més, podem compartir opinions a Supervivents Catalans (Facebook) i Twitter!

Via fora, lladres!

2012-07-19T02:01:00.000+02:00

El secretari general de CDC, Oriol Pujol, amb cara de
circumstàncies, i Jordi Turull, acompanyant Daniel
Osácar, que va rebre 1.743.533,58€ per a CDC
quan n'era tresorer.

Els han enxampat. Després de tants rumors, CDC apareix finalment com a responsable civil "a títol lucratiu" del mal anomenat cas Palau, una trama de corrupció que ultrapassa l'avarícia de Fèlix Millet i Jordi Montull, així com les parets del temple de la música catalana. Ara la formació haurà d'abonar pràcticament 3,3 milions d'euros, la quantitat que, directament o a través de la fundació Ramon Trias Fargas -ara batejada com a Catalanista i Demòcrata-, va rebre de la trama. Ja no parlem, doncs, d'indicis o sospites, de campanyes electoralistes o de conspiracions universals, sinó que el jutge Pijuan veu prou clar el finançament irregular de Convergència Democràtica per exigir-li que torni més de 3 milions en menys de 24 hores. S'han acabat les excuses: el partit que governa a Catalunya està implicat en el major escàndol de corrupció que es recorda al nostre país, un fet de summa gravetat, tenint en compte que són els nostres representants i, el que és més alarmant, que gestionen aquella porció dels nostres impostos que no s'embutxaca Madrid.

Fèlix Millet, el gran protagonista del mal anomenat cas Palau.

Durant anys, hem mirat amb superioritat moral els successius afers de corrupció al País Valencià. Al mateix temps, aquí s'han anat teixint trames silencioses -i no per això menys descarades- com la que tot just ara comença a destapar-se a la sanitat catalana, el cas de les motxilles a la Diputació de Barcelona, el cas que implicava Prenafeta, Alavedra i Bartomeu Muñoz i tants altres de tan poc impacte mediàtic -no necessàriament perquè hagin remogut pocs diners- que amb prou feines en sabem res, els ciutadans. La trama que passa pel cas Palau -i que s'atansa fins vés a saber on- és tan sols l'epicentre d'un cúmul de casos que suposen un insult per al ciutadà, a qui es retalla ininterrompudament mentre s'assabenta que aquí s'han desviat tants milions i allà uns quants més. Potser ens ha faltat la megalomania valenciana, però no ens hem quedat curts, a l'hora de jugar amb els impostos dels contribuents, que majoritàriament no s'han recuperat després de la desviament en qüestió. Ara, quan tota la porqueria comença a emergir, els alliçonadors morals queden en evidència i fan silenci. El natural seria esperar que, ja que els agrada tant parlar, ens oferissin explicacions, però no ho faran pas, perquè no tenen la més mínima vergonya.

Un altre cas de corrupció vinculada a associacions on
tothom mira de fer-hi diners amb la connivència de la
resta de partits, que també aprofiten per fer de les
seves. Es tapen les vergonyes entre ells.

No m'ha sorprès, la implicació de CDC. Ja fa mesos que se'n parla i avui tan sols n'hem tingut la confirmació. Els qui veiem més enllà de la senyera -els qui no som exclusivament nacionalistes, vaja- sabem perfectament que CiU és un partit avesat a la corrupció. Corrupció no és només el que surt als diaris, que sempre subratllen els casos més notoris, sinó també una forma de governar allunyada de la rectitud, una gestió dels béns de tots que només n'afavoreix uns quants, sense que això sigui explícitament il·legal: em refereixo, per exemple, a la selecció de directors generals per amistat en comptes de criteris d'eficiència o capacitat. El control de l'Administració i les empreses públiques, per mitjà de la col·locació de familiars, no està prohibit, però no és el comportament responsable que desitgem per al nostre govern. Són males pràctiques, per part de qui ha de gestionar els recursos econòmics per a la ciutadania.

CiU ha sentit sempre Catalunya -i no sense part de raó- com una cosa seva. Amb tots els anys que ha manat, ha tingut temps de crear estructures sòlides pertot, essent ara una federació amb urpes a tots els indrets del país. Pot fer i desfer al seu gust. Quan el poder es perpetua, d'altra banda, creix la sensació d'eternitat en detriment de la temporalitat, que implica una actitud més responsable i compromesa, i és aleshores quan es perd el respecte pel ciutadà honest i complidor amb les seves obligacions. Així doncs, no m'ha sorprès la implicació de CDC, sinó el fet que, d'una manera tan contundent, el jutge li imposi una fiança sota l'amenaça d'embargar-li els béns si no l'abona.

Ferrovial, concessionària de Terrassa-Manresa, obté ajudicacions a base
de finançar CDC passant pel Palau de la Música i l'Orfeó Català. Ara CiU
els recompensa amb multes als qui diuen prou a l'espoli dels peatges!

Tenim el partit de govern a Catalunya emmerdat fins a les celles en un afer tan brut que sense la col·laboració institucional no s'hauria pogut allargar durant tant de temps i, malgrat tot, gairebé no ens en sorprenem; és preocupant. Si ens resignem a la corrupció, si l'acceptem com a genètica en la nostra classe política, estem perduts. Som manats per gent que no dubta a fer trampes per sobrealimentar el seu partit, el santuari des d'on ha de preparar l'assalt al poder. Si al seu partit, que és com casa seva, ja fan trampes amb el finançament, ¿què no podem esperar, de la gestió dels diners públics de la Generalitat, que són de tothom i no són de ningú? Amb quina convicció ens garanteixen, ara, que no s'ha desviat un sol euro dels nostres impostos més que per efectes de l'espoli fiscal? Per què els hem de creure?

Tinc la sensació que, en una democràcia madura, d'aquelles que el president Mas sempre posa com a exemple, demà mateix es convocarien eleccions anticipades. El manteniment en el govern d'un partit corrupte és d'una gravetat extrema: desacredita el país i els seus ciutadans. El que és segur és que el mateix dia de l'auto judicial els ciutadans serien rigorosament informats pels responsables del cas i es produirien dimissions fulminants, sense esperar a recursos eterns ni al·legacions de "conspiració universal" contra el partit implicat, com de ben segur anirem sentint aquests dies, en una lamentable batalla de "I tu més!" que no farà altra cosa que alleujar la pressió sobre els dirigents de CDC.

Malgrat emprar-les d'exemple, no som una democràcia madura, ni molt menys transparent. I el primer motiu és que sempre votem, majoritàriament, una formació especialitzada en casos de corrupció, tant de la il·legal com, sobretot, de la legal, que a la llarga també fa és ben nociva perquè sobredimensiona les estructures institucionals i infla inúltiment la despesa en els pressupostos públics. Que fins ara CDC no s'havia vist involucrada en un cas de tanta magnitud? D'acord, podem acceptar-ho; cadascú té el seu barem. Ara bé, si després d'això del cas Palau, CDC segueix passant el filtre, sí que tindrem un problema seriós. En aquest cas, l'elector estarà donant permís al partit perquè accedeixi a la caixa i en faci el que vulgui. Als ciutadans ens correspon exigir absoluta transparència i racionalitat a les nostres institucions i, quan hi cedim el pas a gent de dubtós compromís, ens corrompem com a votants. Sense mala intenció en la majoria de casos, com és natural, però amb la nostra papereta diem als corruptes: "Oh, benvinguts, passeu, passeu, dels calerons, en fareu fum!".

La Caixa i CiU, una tendra història de concessions de peatge,
condonacions de deute, finançament de campanyes electorals
i d'altres connivències.

La implicació de CDC en el cas Palau no ha de tenir necessàriament més recorregut del que ara sembla. La Caixa posarà els diners i ja ho arreglaran més endavant. Al mateix temps, els mitjans de comunicació tradicionals, incentivats pel govern, s'afanyaran a canviar l'actualitat, de forma que ens n'acabem mig oblidant. Per contrarestar la mala imatge, comprovarem com, a mesura que s'acosten les eleccions, CiU s'embolcalla més que mai en la bandera, fins que la campanya només sigui plena de somnis i grans desitjos plens de catalanitat. Previnguts com estem, perquè aquest conte ja l'hem viscut diverses vegades, ens toca evitar que se'n surtin. Que el ciutadà, com a mínim, tingui presents els 3,3 milions d'euros a l'hora d'emetre el seu vot. Si la bandera pesa més que un finançament irregular, aleshores ja no hi podrem fer res, més que lamentar aquesta idea tan pobra de catalanisme Per als qui volem una Catalunya lliure de debò, tan important és separar-se d'Espanya com acabar amb els lladres que ens furten des de casa nostra, malgrat ser tan confessadament catalans. Al final, a pesar de l'aspecte invariable del poder, els ciutadans decidim qui l'ocupa! I votar partits corruptes és, senzillament, institucionalitzar la corrupció. Via fora, lladres!

PS: T'agrairia que et fessis seguidor del bloc, a dalt a la dreta. Tot just comença un període més actiu i m'agradaria fer-ho acompanyat de molts supervivents!

Clica aquí per llegir l'anterior entrada, D'opressió en opressió: ara, al futbol »

Clica aquí per llegir la següent entrada, La complicitat dels mitjans amb CDC »

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

A la columna dreta, pots seguir el bloc o bé deixar el teu mail i rebre les noves entrades!

A més, podem compartir opinions a Supervivents Catalans (Facebook) i Twitter!

D'opressió en opressió: ara, al futbol

2012-07-18T01:57:00.000+02:00

La bufanda de la discòrdia. Discòrdia? Només per a alguns:
malauradament, els qui a dia d'avui encara ens imparteixen justícia.

En Sergi Massó s'estima Catalunya i, conseqüentment, en defensa plenament la llibertat. Conscient de la nostra falta de complicitats exteriors, sap que qualsevol ocasió és bona per internacionalitzar la causa independentista. La gent de fora ha de saber què es mou, a Espanya, perquè l'associació Barcelona-toros-paella-sevillanes és una associació massa incòmoda per a molts de nosaltres. En aquest sentit, un partit de futbol gravat per desenes de càmeres pot significar un altaveu gegant. Més encara si la graderia de l'estadi concentra les dues úniques aficions separatistes existents a l'Estat espanyol: la catalana i la basca.

Convençut de la necessitat d'exposar el conflicte -i amb ganes, què carai, de mostrar desvergonyidament els seus sentiments-, en Sergi llueix una bufanda llampant, d'uns colors plens de vida i d'una simbologia encara més profunda. Enllaça la ikurrina d'Euskal Herria (acompanyada del lauburu, símbol abertzale) amb la senyera dels Països Catalans, per mitjà del lema "Units per la llibertat". L'acció és noble, podríem pensar. Els conceptes de llibertat o fraternitat entre pobles són recollits en tots els tractats de pau. Doncs bé, malgrat el seu bon aspecte inicial, en Sergi ha comès una infracció "greu" que tipifica les accions que es consideren violentes, racistes, xenòfobes o intolerants en el món de l'esport. L'actitud presumptament xenòfoba li podria costar una multa de 3.001€ i la prohibició -essent tan violent com és- d'accedir a les instal·lacions esportives durant sis mesos.

Si això és Constitucional i un lema inofensiu no,
ja se la poden ben confitar, la maleïda Constitució!

Què deu pensar en Sergi, quan veu que l'Estat de dret de què encara avui forma part li coarta d'aquesta manera la llibertat d'expressió i, al mateix temps, deixa passar una concentració feixista contra el "separatismo"? Què deu pensar quan, amb tota normalitat, es tapa el coll amb símbols respectuosos, fomentats en l'avenç sobirà dels pobles, d'acord sempre amb les majories democràtiques, i l'acaben multant, mentre els nostàlgics porten impunement la bandera sota la qual s'han comès els crims més atroços del segle passat?

Doncs pensa la mare que els va parir, com comprendreu, malgrat saber quina mena d'Estat és, aquest que s'anomena democràtic i de dret i, no obstant, només garanteix la llibertat de ser espanyol, tot exhibint només les insígnies autènticament espanyoles, engalanades o no de franquisme. Precisament perquè sap d'allò més bé de què va tot plegat, en Sergi té la valentia de portar la bufanda, esperançat que la seva petita acció contribueixi a acostar l'objectiu, tot i sabent que els intolerants el podrien acusar, paradoxalment, d'intolerant. Ningú ha dit que les revolucions, per individuals que siguin, no requereixin concessions i sacrificis. El millor serà comprovar, quan acabi el procés, què n'ha quedat de la suma de totes les aportacions particulars: si totes han estat tan valentes com la d'en Sergi, potser en sorgirà un castell infranquejable.

El cartell de la concentració. "¡Una, grande y libre!", que deien...

Que pensi la mare que els va parir és el mínim. Qui no s'emprenya, quan l'humilien per venir d'on ve i no respondre a l'espanyolitat exigida? És més que probable que la seva reacció airada faci d'agreujant a la ja d'entrada "infracció greu". Ja ho sabem, que el més important és no perdre els estreps, especialment davant la policia espanyola; però, és fàcil d'aconsellar i difícil de complir! Som humans i tenim amor propi! Segons sembla, en Sergi va respondre: "No sabéis con quien estáis tratando. Os voy a dejar en paro". Doncs tampoc és tan greu. A més, en el context s'entén molt millor: ell és adherit a Solidaritat Catalana i, com és natural, compta amb el suport dels seus integrants. I, sent honestos, qui no se sentiria més fort tenint del seu bàndol l'indomable López Tena? Bromes a banda, si aquesta és l'única "actitud chulesca y desafiante" que la policia li pot atribuir, no sé què els passaria, als feixistes, si els criteris fossin uniformes!

Sergi Massó, acompanyat
d'Uriel Bertran.

Ara arribarà el torn de rèplica: en Sergi, recolzat naturalment per SI, formularà una denúncia per prevaricació de la delegada del govern espanyol a Madrid i per una presumpta vulneració de drets fonamentals. Així doncs, tindrem un nou front de batalla. És cabdal que, davant els atacs incessants de Madrid, reaccionem amb fermesa i unitat, almenys entre els membres de l'anomenada societat civil. Els dards espanyols ens han d'ajudar a enfortir les relacions i a sentir Catalunya com un tot compacte i indestructible. A la capital no se n'adonen, però amb aquests exercicis d'autoritarisme -i, sobretot, deixant campar lliurement els totalitaris de debò (els de la unidad de España)- estan col·laborant en la lluita dels qui, com l'amic Sergi, sols volem fotre el camp.

Ara ja anem tan ben servits d'escomeses enemigues que només ens cal xerrar amb els indecisos i preguntar-los pels seus interessos principals. Que diuen futbol? Els parlem d'en Sergi. Que responen ensenyament? L'anul·lació de la immersió lingüística a educació infantil. Muntanyisme? Els catalans campions del món dels Sky Games no reconeguts pel fet de no competir amb Espanya. Nacions del món? El caràcter folklòric de la nació catalana, acceptada només al preàmbul del darrer Estatut, sense entitat jurídica. Infraestructures? Els 5.748 milions d'euros no executats encara a Catalunya. Per més estranys que siguin els àmbits d'interès, no deixarem de trobar exemples d'ofegament per convèncer els indecisos que, amb Espanya, no hi ha res a fer.

Què podem esperar dels qui censuren el terme 'llibertat' i permeten l'exhibició d'àligues preconstitucionals? Allò del "mejor sistema financiero del mundo" potser no serà cert, però, a canvi, tenim el mayor Estado opresor de catalanes. I és que, quan es tracta de fastiguejar-nos, aquest Estat retrògrad i intolerant adquireix una solvència contrastada. Cerqueu a Google, amics indecisos, i ja veureu amb quina rapidesa us decanteu.

Clica aquí per llegir l'anterior entrada, Qüestió de grandesa, President »

Clica aquí per llegir la següent entrada, Via fora, lladres! »

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

A la columna dreta, pots seguir el bloc o bé deixar el teu mail i rebre les noves entrades!

A més, podem compartir opinions a Supervivents Catalans (Facebook) i Twitter!

Qüestió de grandesa, President

2012-07-16T20:01:00.000+02:00

Els ponts amb Espanya, l'eterna recerca d'engrunes.

Us heu passat una trentena d'anys mirant d'establir ponts amb Espanya, fermament convençuts que l'entesa era possible. No us feia enrere que vingués imposada, malgrat que mai no provaríeu d'enllaçar dos imants pel mateix signe: sabeu que es repel·leixen tan bon punt se'ls deixa de forçar. Tanmateix, ho vau intentar. I és lloable, perquè amb la incertesa associada a l'època de la transició encara era d'hora per preveure un fracàs rotund. El diàleg de debò, però, el que anomenem consens autèntic, necessita ambdues forces al mateix nivell per no esdevenir pura submissió. Així han quedat precisament les vostres bones intencions: relegades a l'obediència, a l'obligat assentiment, a la humiliació incessant.

Canvien els presidents espanyols, però cap sembla disposat a
concedir res a Catalunya: no els cal, perquè no se senten
contra les cordes.

Durant els últims anys, ens han dit que Catalunya no és una nació, almenys no quan parlem de debò. Ens l'accepten a nivell folklòric, perquè ens entretinguem amb la bandereta, però a l'hora de la veritat som espanyols i prou. Ens han dit també que l'arbitrarietat d'una desena de jutges amb càrrec caducat, designats pels dos grans partits espanyols i amb un mort entre les seves files és més valuosa que l'opinió majoritària del nostre poble, que va referendar un Estatut de porcellana.

Veient que sols lladreu -per res del món gosaríeu mossegar l'amo-, ja fa una pila d'anys que ni tan sols es molesten a pagar-nos el que ens deuen. I es pixen de riure quan, a més a més, amenacem amb demanar-los 16.000 milions d'euros de més. Darrerament, per acabar-ho d'adobar, s'han decidit a protegir el castellà -greument amenaçat a casa nostra, com és sabut- i la seva forma de fer-ho és amenaçant la resta de llengües, sobretot la catalana, que té una sonoritat especialment odiosa. Ens han dit que, d'immersió lingüística exclusivament en català, res de res. La consellera Rigau ha sortit al pas negant l'evidència i ens hem quedat en la indefinició, a l'espera que els tribunals tornin a la càrrega. Amb aquesta ofensiva anticatalana, de passada, acaben amb els somnis utòpics d'un Estat plural, que recollís la diversitat com a riquesa pròpia. Tanmateix -i amb totes les evidències disposades sobre la taula-, n'hi ha que encara no s'atreveixen a donar-hi el cop definitiu.

El vostre és un capteniment digne d'estudi. Gasteu energies a criticar la deslleialtat institucional de Madrid, tot amenaçant amb acudir als tribunals, i, en última instància, just quan sembla que ja no deixareu passar cap altra, acoteu el cap i imploreu que, si pot ser, la clatellada no passi de mare. Que ens facin mal, d'acord, però que tinguin clemència. Com a màxim representant del nostre poble, senyor Mas, feu gala d'un servilisme indigne d'un país que, de moment i malgrat tot, s'ha sobreposat als obstacles de la història. Aquests últims dies, però, s'adverteix una indignació superior a l'habitual entre els vostres. A Madrid, hi tenim l'incansable Duran que, mesos després d'exhibir un dolç romanç amb el PP, de cop i volta ha sortit del somni i es declara ben emprenyat. De fet, CiU dóna per trencada la "col·laboració" amb el govern espanyol (i estic convençut que a cal PP ja tremolen, perquè -és clar- un partit amb majoria absoluta necessita suport parlamentari...).

Andreu Mas-Colell, quan era "amic" d'en Montoro.

Tot neix, principalment, del tracte "prepotent" de Montoro al conspicu Mas-Colell. Segons sembla, el que per a molts és el millor microeconomista del món -llàstima que teoria i pràctica no sempre vagin de la mà- va tornar visiblement molest de la capital i això, per bé que pugui semblar pura posada en escena, té un especial significat -és una personalitat i potser no aguanta tant de menyspreu com els seus companys-, especialment si s'uneix a la vostra declaració d'avui "Quan et menyspreen, et trepitgen i no et respecten, dius... 'ja s'ho farà vostè solet'". Els qui no ens empassem el vostre joc ens malfiem sempre, d'aquestes estratègies. Malgrat tot, tinc la impressió que esteu estirant massa de la corda i que, si al final totes les amenaces queden en res, el poble us jutjarà negativament, perquè per primer cop existeix una majoria social cansada de l'estira-i-arronsa.

Tard o d'hora, senyor Mas, la independència serà un recurs de tot aquell partit que vulgui liderar majories. Pot ser a partir de les properes eleccions, si els partits independentistes protagonitzen un gran 'sorpasso' i mostren, per tant, la línia a seguir als qui vulguin mantenir representació. Pot passar que aquests partits encara no estiguin preparats -tindria nassos, després de tants anys- i llavors gaudiríeu d'una altra legislatura. Tant se val: una vegada esgotats tots els artefactes autonomistes -Estatut, pacte fiscal i, fins i tot, segons com, se'n pot arribar a inventar un altre-, només li restarà una opció. Tot plegat es podria accelerar si, com avui apuntàveu, finalment l'Estat es decideix a intervenir Catalunya. Aleshores, sí: convocaríeu eleccions anticipades o faríeu algun avenç en el "dret a decidir" si sospitéssiu que les podeu perdre. Però, això, senyor Mas, és d'una mesquinesa indescriptible! De debò sou tan covard que us cal tenir la nació fregant el col·lapse per prendre cap decisió transcendent?

Al final, un o altre líder farà el pas definitiu. Vós sou ara el president i teniu, per tant, l'oportunitat de fer-lo. Deixeu estar la majoria social: si, un cop conegudes les vostres retallades, un milió de catalans van votar CiU a les eleccions estatals -i amb en Duran com a candidat-, ¿com podeu dubtar que consolidaríeu la majoria durant el procés de transició nacional (efectiva)? Per bé o per mal, teniu la capacitat de convèncer els indecisos, i això jugaria al nostre favor. I comptem, a més, amb el suport del president Pujol, que diuen que us superava en carisma. A banda, les grans personalitats culturals, les celebritats acadèmiques, el totpoderós Guardiola i milions de catalans anònims volem la llibertat del nostre poble. A vós us pertoca, com a representant de tots plegats, liderar el moviment.

Si -per coherència amb la covardia tradicional del seu partit- no us atreviu a fer-ho, un altre ho acabarà fent en el vostre lloc. El procés és ja imparable, i només queden en joc els protagonismes. No, la qüestió no és trivial: és ben sabut que el protagonisme, més enllà de noblíssimes voluntats de servei al ciutadà, és un element cabdal en el desig de qualsevol polític. Preneu-lo amb valentia. Si lluiteu per la independència sí que tindreu tot un poble al darrere, i no pas amb la pantomima del pacte fiscal. Si feu el pas, la història us jutjarà com un gran heroi de la Catalunya lliure. Si desistiu, tan sols tindreu un lloc entre els covards, i de covards ja n'hem tingut massa. El temps us juga en contra, senyor Mas, perquè l'espoli fiscal, a diferència vostra, és obstinat i decidit: mai no s'atura. És el vostre torn. O agafeu el tren de la història o us reservarem un espai en el més profund oblit. Qüestió de grandesa, President.

Clica aquí per llegir l'anterior entrada, Esclaus de la pròpia ignorància »

Clica aquí per llegir la següent entrada, D'opressió en opressió: ara, al futbol »
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

A la columna dreta, pots seguir el bloc o bé deixar el teu mail i rebre les noves entrades!

A més, podem compartir opinions a Supervivents Catalans (Facebook) i Twitter!

Esclaus de la pròpia ignorància

2012-07-13T18:29:00.000+02:00

A la dreta, un president nefast per a Espanya.
A l'esquerra, l'home que hi va perdre dues eleccions.

Deu milions vuit-centes trenta mil sis-centes noranta-tres persones. Si hi apliquem un factor corrector assenyat -evasors pendents d'una salvadora amnistia fiscal, escaladors de partit amb càrrec promès i familiars a l'espera de suculentes adjudicacions- podem reduir la xifra als deu milions, un nombre rodó. Deu milions és el nombre d'espanyols ignorants que, en les passades eleccions, van votar el Partido Popular. Ignorants perquè en aquests trenta anys de democràcia encara no s'han adonat que el PP viu de la mentida -"Ha sido ETA", "son hilillos de plastilina"- i durant dues legislatures s'ha limitat a criticar sistemàticament un govern socialista -"Váyase, señor Zapatero- que, malgrat la seva completa inoperància, va deixar la prima de risc espanyola dos-cents punts millor que la italiana, i ara ja en va cent pitjor (538 - 466, a l'edició d'aquest article). Ignorants perquè, a través d'immundes manipulacions, acaben detestant Catalunya i troben en el PP el front més bel·ligerant en una persecució etnocida que tan sols respon al profund complex d'inferioritat i a la temença que el dia menys pensat ja no hi serem per pagar-los les festes. Ignorants perquè, completament enganyats per un president que va trigar anys i panys a reconèixer una crisi d'allò més evident, han triat per afrontar el període decisiu l'inútil que hi va arribar a perdre fins a dues eleccions consecutives.

Entre els deu milions hi havia un munt de funcionaris i treballadors de baixa qualificació (el que de forma col·loquial anomenem classe baixa, mitjana-baixa o, en el millor dels casos, mitjana, perquè l'escassa classe alta ja l'hem descomptada en l'aproximació inicial). Tota aquesta pobra gent, afectada per una colpidora ignorància -el masoquisme el reservem com a tret distintiu de l'electorat català- va creure's que el PP baixaria els impostos (entre ells l'IRPF) -perquè "en épocas de crisis todo el mundo sabe que hay que bajar los impuestos"-, que no abaratirien l'acomiadament, que l'educació, la sanitat i les pensions romandrien intactes, que la llum no pujaria, que no hi hauria amnistia fiscal -"no podemos perdonar a los que no pagan", li recriminaven al govern socialista-, que la prima de risc baixaria en picat, "porque en España tiene un nombre: Zapatero", que no abonarien ni un sol euro públic als bancs -en un país amb voluntat de prosperar, sentències com aquesta haurien de dur a la presó tots els qui les van formular- i que no es queixarien de l'herència rebuda, però, ai las!, aleshores encara no sabien que Zapatero ho havia fet tan i tan malament; es van passar set anys a l'oposició, però no es van assabentar de res.

Desconec si aquests deu milions d'il·luminats encara creuen, a dia d'avui, que Espanya no està intervinguda -recordem la burla internacional: "You say tomato, I say bailout"- i que, gràcies "a las presiones que yo he hecho [Rajoy evoca la fatxenderia d'Aznar, en certs instants]", l'Estat gaudirà d'un "préstamo en condiciones favorables" integrat en el "plan global de saneamiento". Així com tothom sap que, quan Zapatero va parlar del "mejor sistema financiero del mundo", hauria d'haver pronunciat el terme 'crisi' sense temors, em pregunto si els deu milions no troben que Rajoy hauria de començar a dir 'rescate' o 'intervención', perquè, si estem tan bé, no s'explica la seva capitulació política sense precedents. Em demano també quin percentatge dels deu milions se sent, acceptant les limitacions de la ignorància, traït. Si més no, algun d'ells -l'escollit, probablement- hauria de dubtar que l'actual programa de govern sigui ben bé la salvació nacional promesa.

Publicitat enganyosa. Això no es pot denunciar?

El darrer incompliment electoral -un dels més flagrants i, a la vegada, esperats- ha estat el de l'IVA. El normal passa del 18 al 21% i el reduït (aplicat als aliments llevat els de primera necessitat), del 8 al 10%. Ja podem celebrar, doncs, que a la cistella on abans hi encabíem un determinat nombre de productes, ara ens tocarà treure'n algun, perquè és d'esperar que a cap de nosaltres ens aparegui de sobte una font d'ingressos providencial. Els primers càlculs apunten que la pujada podria suposar una despesa de 415€ anuals més per família (a la pràctica, si la família no s'ho pot permetre, no tindrà més remei que prescindir-ne). D'això, en paraules planeres, se'n diu disminució del poder adquisitiu, que va acompanyada -si la lògica no s'erra- d'una davallada del consum (allò que Rajoy reclamava a Zapatero que no frenés per mitjà de la pujada d'impostos).

Que la vida s'encareixi ens podria emprenyar una mica -fins i tot, em penso que fastiguejarà més d'un dels deu milions-, però no tot són males notícies: per fi el govern espanyol (el català ja està doctorat, en aquesta faceta) s'ha atrevit amb els funcionaris! De moment, els treuen la paga de Nadal. Ja els està bé, per dropos: a sobre que tenen una feina fixa, ens toca pagar-los els capricis! Fora privilegis! Que la funció pública és a l'abast de tothom per mitjà d'oposicions? Res, no em canviïs de tema, que et veig venir! Ja era hora que també paguessin els plats trencats: viuen massa bé. De la mateixa manera que fa anys tots plegats estàvem exultants, fent diners sense parar, ara ens toca estrènyer-nos el cinturó! Què dius? Que els funcionaris no van gaudir de l'auge de la construcció? Que no s'embutxacaven 3.000€ mensuals a l'obra? Res, no maregis la perdiu! Que els funcionaris eren ignorats mentre molts feien diner fàcil? A aquesta trepa els hauríem d'aplicar la Ley de vagos y maleantes!

Encertada imatge que circulava quan 'La roja' va guanyar un torneig de futbol.

Perquè, és clar, nosaltres no entenem que això de la paga extra és simplement una part del sou del treballador, distribuït d'una forma particular que dóna lloc als anomenats complements. Que hi ha 14 pagues, de la mateixa forma que n'hi podria haver 12 amb millor retribució. Nosaltres llegim "paga extra" i ja ens abraonem sobre el funcionariat, perquè conserva privilegis feudals! Som tan envejosos que ens alegrem que, ja que no ens en sortim, la resta tampoc ho faci. Ens fa molt contents que els professors que eduquen els nostres fills -catalans, amb les reduccions salarials que això suma- ho facin cada cop amb menys al·licients. No volien ser professors? Doncs que ho facin per amor a l'art! També és bo saber que el bomber que ens socorrerà quan se'ns incendiï el domicili veu com el seu nivell de vida va de caiguda. Que la gent no li faci cas, encara que salvi València, si hi ha Eurocopa. I que, a més, els 300.000€ de propina -no havíem quedat que no hi havia diners?- vagin per als herois del futbol, que no salven territoris, però salven governs, tot distraient el personal. En el fons, estem tranquils, perquè sabem que els funcionaris -aquest col·lectiu tan execrable- tenen ofici i, per més que els colpegin, mantindran la diligència. És aleshores quan diem "més canya!", sense adonar-nos -pobres ignorants- que, el dia que no quedin funcionaris, senzillament no quedarà país.

Tots els negocis tancats, menys el dels bancs, que,
segons qui siguis, encara mou diners.

Encegats per aquesta malícia plena d'enveja, no ens adonarem que el funcionari, que fins aquest any comprava quatre capses de turrons per Nadal, a partir d'ara es conformarà amb neules, que són més barates. I que la roba de la nena pot esperar, que -total- aquesta jaqueta només fa tres anys que la duu. De l'escola de música del fill gran, ja no en parlem: si vol tocar la guitarra, que s'espavili per la xarxa! I s'han acabat les patates fregides de la xurreria; la Mercè les feia molt bones, però ara les agafarem del supermercat. A poc a poc, mentre celebrem que els altres són una mica més pobres -sense que això ens faci més rics- ens trobem que davalla el consum i que la nostra petita empresa, com tantes altres abans, ja no surt rendible. La gent no compra. Els comerços han abaixat la persiana. Els carrers, buits i ensopits, només acullen un parell de botigues xineses i una de pakistanesa. Això s'ensorra inequívocament, però nosaltres aplaudim que aquells que encara s'aguanten també pateixin, no fos cas que algú se n'acabés sortint.

¡Que se jodan!, diu la mala pècora.

Fa uns dies, la ministra italiana va anunciar entre plors -desconec fins a quin punt hi havia escenificació, però em quedo amb el detall- el seu pla d'ajustaments per al funcionariat. Rajoy, en canvi, feia l'anunci a batzegades, quan els aplaudiments dels diputats del PP li ho permetien. La fi de la crisi? No, en absolut: els representants dels deu milions glorificaven la pujada de l'IVA, la retirada de la paga de Nadal i les retallades en la subvenció dels aturats. Pura reactivació econòmica, vaja. Consum a dojo i recuperació de la confiança... La majoria dels no-deu milions -inclosos els altres deu que, veient el panorama, ni tan sols van exercir el seu dret a vot- s'haurà preguntat què collons aplaudeixen, tota aquesta gentussa. No hi ha res a aplaudir... llevat que l'objectiu dels governs del segle XXI sigui enfonsar els ciutadans, pensament cada dia menys desaforat. La menció especial és per a Andrea Fabra, que crida "que se jodan", en referència a la disminució de prestacions per als aturats. Quan ens preguntem d'on ha sortit una tia tan barriobajera, només ens cal mirar el cognom per adonar-nos que és filla de l'inefable Carlos Fabra. Per si li voleu enviar records, el seu correu és andrea.fabra@diputada.congreso.es, però compte amb els insults que, al final, sempre paguen justos per pecadors.

La joia del PP per les noves retallades:

La tipeja Andrea Fabra donant records als aturats:

Què aplaudien, doncs, els diputats del PP? En el fons, és fàcil d'entendre. Celebraven que ens n'han colat -sí, als catalans també, que encara formem part del joc- una de bona. Després d'una bona pila de setmanes desemmascarant els privilegis dels funcionaris als mitjans de comunicació -amb estratègies plenes d'enginy, per descomptat, d'aquelles que t'acaben rondant al subconscient-, ja els han situat al centre de l'atenció mediàtica. El remei a la crisi passa per atacar els funcionaris normals i corrents -la veïna del primer, el marit de la botiguera que ha hagut de tancar- i nosaltres, vassalls de la ignorància, ens hi aferrem amb grans dosis de ràbia i indignació desenfocada. Ens passa per alt que la gran despesa de l'administració no es troba en els treballadors que, majoritàriament, fan la seva feina amb correcció tot oferint-nos un determinat servei, sinó que arrela en els ingents batallons d'assessors, càrrecs de confiança, directors generals, secretaris i d'altres presumptes endollats. És aquí, a banda dels organismes superflus, on tirem els diners. I els polítics aplaudeixen perquè, enfocant els funcionaris de baix estatus -els que treballen, vaja-, aconsegueix fer fonedissos els seus germans, sogres, amics i tiets que s'embutxaquen milers i milers d'euros per ocupar despatxos que no reporten benestar als ciutadans. Ens oblidem, per descomptat, que tenim una enorme munió de polítics repartits per tots els estaments administratius, entre els quals diputats, regidors, assessors i d'altres que sobredimensionen l'administració pública. Però, això no ens interessa, perquè afecta directament l'arrel del problema i nosaltres anem, senzillament, contra els funcionaris. En realitat, no volem pas arreglar res; o potser sí, però la ignorància ens encega.

L'estratègia de distracció massiva els dóna, a més, un altre benefici, encara més capital: el de la divisió constant dels ciutadans. Quin seria el principal temor d'una classe política que està perpetrant l'escàndol actual? Una revolució desmesurada, que reculli la ràbia de cadascun dels espanyols i faci rodar caps. La policia compleix la seva funció repressiva -ara apaga un foc aquí, ara n'apaga un allà-, però sempre tracta incidències tard o d'hora resolubles. Si els d'ensenyament s'aliessin amb els miners i se'ls afegissin els de sanitat, que vindrien amb els bombers, i a aquests se'ls afegissin els autònoms, farts que l'Estat no els pagui els serveis, amb el suport moral dels pensionistes, que no han treballat tota la vida per aquesta merda de retirada, aleshores ni tota la policia de l'Estat podria aturar-los. Per això, és cabdal que els diferents col·lectius socials recelin els uns dels altres, i per això és tan interessant situar en el punt de mira els funcionaris, i per això la gent del PP està tan exultant. Malgrat ser una colla d'inútils, han sabut estirar del fil de la sociologia més elemental i se'n senten orgullosos.

Com es pot aspirar a res amb això
com a líder del govern?

Avui celebrem, doncs, que els deu milions d'ignorants ens hi converteixen a tots plegats. Que semblem imbècils, malparlant dels funcionaris sense adonar-nos que tots en sortim perjudicats, de les seves desgràcies. Obcecats per aquesta ignorància tan nostra -i tan particular dels deu milions-, som esclaus d'un govern inepte, mancat d'idees amb futur, esclau també de la ignorància, però amb el mèrit d'haver-ho estat menys que nosaltres: haver-se sabut fer un lloc entre els llepaculs del president, haver simulat amb prou èxit la possessió d'algun coneixement especial o, senzillament, haver estat en el lloc oportú just quan tocava ser-hi.

I després, quan caminem costa avall tot vorejant el mar de la ignorància, topem amb els catalans, aquests éssers tan sovint titllats de garrepes i que, tanmateix, paguen doble pel sol fet d'emprar una altra bandera. Sí, nosaltres som, sens dubte, els més imbècils de tots plegats. Rebem d'Espanya i de Catalunya, d'aquí i d'allà, però sembla ben bé que n'estem encantats. Quan els funcionaris espanyols tot just comencen a tremolar, els nostres ja estan curats d'espants. En males notícies, sempre anem per davant; de fet, quan els d'allà triguen a retallar, els aconsellem que s'apressin, que aquí ja portem uns quants mesos i és molt bona pensada. I resseguim la costa confosos, afartats de tanta ignorància, preguntant-nos si la covardia dels d'aquí no ens fa més mal que l'anticatalanisme d'allà. Si, per obtenir coses diferents, no hauríem d'escollir persones diferents. Enviar a passeig els qui ens volen ofegar en el naufragi espanyol i recórrer als qui defensen tocar el dos d'aquest Estat de bojos, megalòmans i, sobretot, profunds ignorants.

PS: M'he apuntat als Premis Blocs de Catalunya amb la voluntat de donar a conèixer el bloc. Si a algú li fa gràcia votar-lo o, encara millor, difondre'l entre les seves amistats, el web del concurs és http://www.stic.cat/.

Clica aquí per llegir l'anterior entrada, Sense Convergència no hi ha independència? »

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

A la columna dreta, pots seguir el bloc o bé deixar el teu mail i rebre les noves entrades!

A més, podem compartir opinions a Supervivents Catalans (Facebook) i Twitter!

L'avenç nacional des del 10-J

2012-07-10T13:23:00.001+02:00

(Aquest és un text que havia escrit per al diari Ara, valorant què ha passat políticament des del 10-J i que, si bé me n'han publicat un petit fragment, òbviament n'han triat un que no comprometés cap partit ni mostrés algunes de les tristes realitats de la política catalana. No fos cas que... Bé, em sembla que ja ens entenem tots).

La reeixida manifestació del 10-J va superar les expectatives dels catalans més optimistes. Ningú no s’esperava que el rebuig a la sentència del TC congregaria activament –i no sols des de la indignació passatgera del sofà de casa- fins a un milió i mig de persones. Allò va ser un èxit i els qui encreuaven els dits perquè la marxa no s’excedís en ambicions polítiques, entre ells el president Montilla, van quedar reduïts a una clara minoria. Finalment, Òmnium no va renunciar al lema “Som una nació. Nosaltres decidim” i els assistents, lluny de perdre el temps amb atacs inútils al TC, van reclamar gairebé de forma unànime la independència de Catalunya. Això no estava previst en el guió oficial –‘independència’ és un terme massa explícit per arrelar entre els eufemismes de l’ambivalent política catalana- i fou l’enèsima prova que, a casa nostra, els ciutadans sempre anem per davant dels polítics.


L'encapçalament de la marxa, amb reconegudes personalitats sostenint la pancarta.

A partir d’aquell dia històric, la societat restava a l’espera d’un moviment que donés resposta a la seva necessitat d’abandonar els dominis d’Espanya. Amb els partits tradicionals fora de joc, perquè la realitat els havia enlluernat amb una contundència de què trigarien a recuperar-se, molts catalans ens preguntàvem “I ara, què?”. L’única entitat aleshores existent amb capacitat de mobilitzar milers i milers de catalans era la pròpia Òmnium Cultural. La possibilitat que liderés unilateralment un procés de suport a la secessió, però, semblava d’entrada impensable, perquè el seu finançament depèn, en un percentatge significatiu, de les subvencions atorgades, pel que no pot emprendre grans iniciatives pel seu propi compte, sinó que, en casos que involucren el conjunt del país, el seu paper és més aviat de recolzament civil a la proposta política sorgida de les institucions.

En tan sols quatre mesos, SI va treure quatre escons.

Retornàvem, doncs, al mateix cul-de-sac: la necessitat que uns partits desorientats agafessin el timó de l’avenç nacional. ERC tot just tancava una etapa en què, legítimament, havia posat l’esquerra per davant de la Catalunya lliure, fent president Montilla, i CiU no podia fer cap pas en fals –és a dir, concretar un desig per al futur del país que, fugint d’ambigüitats, pogués desencantar part del seu electoral divers- si, després de set anys, pretenia recuperar la Generalitat. Així doncs, els dos partits amb més càrrega nacionalista no estaven en condicions d’assumir el camí inequívoc cap a l’Estat propi. Fou en aquesta situació d’incertesa que nasqué Solidaritat Catalana per la Independència, una coalició electoral formada per partits d’una àmplia base ideològica que, per fugir de les vaguetats tradicionals, ja duia a l’encapçalament la seva principal raó de ser: la independència. Creada a tan sols quatre mesos de les eleccions al Parlament, va obtenir quatre escons.

Com és sabut, Laporta no va trigar a desintegrar-se’n, esdevenint el cas més paradigmàtic de polític esgotat en temps rècord: ara és també regidor amb ERC, la formació que tant havia criticat per la seva pràctica de l’autonomisme, i al Parlament acostuma a votar el mateix que CiU. Molts pensaven que això seria el final de SI, però ha passat tot el contrari: la formació ha guanyat coherència en la seva activitat i acostuma a complir amb allò que predica, un valor no gaire habitual en política. S'hi estarà més o menys d'acord, però hi ha una correspondència entre allò que exposava al programa i allò que defensa al Parlament. Fa un any i mig va presentar una proposició de llei d’independència, en què s’establia el full de ruta del procés de secessió, i va forçar el posicionament de les forces polítiques: PP, C’s i PSC hi van votar en contra; ERC, a favor, i CiU, en un afer tan transcendent pel país, es va abstenir. La indefinició de CiU, tan poc desitjable per part del partit que governa la Generalitat, va veure’s agreujada per l’absència d’Artur Mas durant el debat. Què n’havíem d’interpretar, aleshores? Que la independència de Catalunya és un assumpte d’escàs interès? Que no hi tenia res a dir? Però, en canvi, havia votat ‘sí’ en la consulta de Barcelona celebrada dies abans. Mas refermava aleshores el contemporani concepte de l’”independentisme de diumenge”, consistent a reconèixer-se, especialment els dirigents de CiU, partidari de la independència en una entrevista publicada en diumenge, sobretot si és en un mitjà estranger, però sense efectes pràctics a l'hora de la veritat.

El 10 de juliol ningú va reclamar cap pacte fiscal. La demanda
era molt més senzilla d'entendre, però, malgrat tot, CiU ha
introduït el pacte fiscal a l'agenda política.

A banda de la posició inequívoca de SI, que no arreplega ni de bon tros majories a dia d’avui, però que, en cas de mantenir-se en la coherència actual, qui sap si no podria fer-ho, els partits tradicionals comencen a donar senyals d’agitació interna en favor de la independència. En el cas d’ERC, ningú no dubta que el partit en bloc hi dóna suport, però el problema fins ara ha estat que no l’han considerada un objectiu prioritari. En el cas de CiU, que reuneix una àmplia majoria de diputats al Parlament, la preocupació és ara pel pacte fiscal, una fita que un 65% dels delegats del darrer congrés reconeix impossible i que, certament, té tots els números de fracassar, més tenint en compte que l’Estat, amb qui ens hauríem de posar d’acord, ni tan sols compleix els mínims que estableixen les lleis de finançament. El pacte fiscal, és doncs, l’enèsim intent d’entesa amb Espanya, com en el seu dia ho fou l’Estatut, i suposarà un nou fracàs. La clau està en saber què passarà després. N’hi ha que pensen que s’inventaran un altre “artefacte de distracció massiva” –com perspicaçment han descrit el pacte des d’ICV-, però tinc la impressió que el president Mas hi està insistint més del compte com per després canviar de tema sense més explicacions. Si, com és previsible, CiU no aconsegueix el pacte fiscal –que, ben mirat, no se sap ben bé en quines condicions el planteja, perquè sembla ser que, ja d’entrada, renuncia a un concert econòmic real-, haurà de donar moltes explicacions a l’electorat, perquè era la seva proposta estrella.

Pere Navarro, actual líder del PSC -veurem fins quan aguanta-,
troba que "Catalunya seria un país més petit i més pobre" si fos
independent, una idea tan poc contemporània que ha despertat
altres veus autoritzades del PSC, que ja tracten el sobiranisme
obertament des de les pròpies fundacions.

Aleshores, ¿hem avançat des del 10-J? Sí, és clar que sí. Al PSC hi tenen un líder contrari a la independència i partidari del federalisme –la més gran de les utopies polítiques: entendre’s amb qui malparla de tu i, tanmateix, es dedica a espoliar-te fiscalment-, però, a diferència d’abans, els catalanistes del partit li duen la contrària, insistint en la necessitat de discutir obertament sobre independència i dret a decidir, sense cap mena de temor. Ho fan, com tots els polítics, enfocant el futur i analitzant què els caldrà defensar per tenir vots el dia de demà. Si, al PSC, veus destacades com la d’Antoni Castells, Ernest Maragall, Montserrat Tura o Ernest Maragall s’adonen que cal tocar la independència per no quedar-se enrere, tenim la millor prova que les enquestes del CEO són prou reals i, efectivament, cada dia som més els catalans i catalanes que defensem la independència com a única sortida política al conflicte amb Espanya. En el mateix sentit, i partint d’una posició més avançada i oberta, a ICV la substitució del federalisme per la independència és també un fet d’allò més corrent.

No obstant, el gran avenç es produirà el dia que CiU treballi per la independència. Des del darrer congrés, sabem que un 91% dels delegats hi votaria a favor, però el referèndum –o la declaració unilateral del Parlament- no es farà mai sense la seva autorització, llevat que s’ensorri a les properes eleccions. L’única opció és, doncs, que experimenti un gran sotrac: sols contemplant com els partits amb la independència al programa li guanyen terreny arribarà a comprendre, si el decalatge és prou notable, que li toca modernitzar plantejaments pel que fa a aspiracions nacionals. Així doncs, al final tot dependrà dels mateixos que van sortir al carrer ara fa dos anys. Si els catalans són conseqüents amb allò que van cridar, votaran partits que duguin la independència al programa, fixada inequívocament com a prioritat. Les normes són, en realitat, ben clares: calen 68 diputats. De res serveix que un hi simpatitzi si, arribat el moment de la veritat, el partit no li permet aportar el seu vot a la declaració unilateral. Per coherència amb el 10-J –i per consolidar l’avenç produït des d’aleshores-, necessitem omplir el Parlament d’independentistes, no sols de diumenge, sinó també de dies laborables. Llavors sí que hi haurà canvi; oh, i tant, que n’hi haurà!

La manifestació del 10J va marcar un abans i un després en el sentir del poble
català. Els polítics, que van quedar sobrepassats per les circumstàncies,
encara ara se'n recuperen. Tard o d'hora, els tocarà satisfer allò que
molts ja van reclamar el 2010: la independència de Catalunya.

PS: M'he apuntat als Premis Blocs de Catalunya amb la voluntat de donar a conèixer el bloc. Si a algú li fa gràcia votar-lo o, encara millor, difondre'l entre les seves amistats, el web del concurs és http://www.stic.cat/.

Clica aquí per llegir l'anterior entrada, Sense Convergència no hi ha independència? »

Clica aquí per llegir la següent entrada, Esclaus de la pròpia ignorància »
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

A la columna dreta, pots seguir el bloc o bé deixar el teu mail i rebre les noves entrades!

A més, podem compartir opinions a Supervivents Catalans (Facebook) i Twitter!

Sense Convergència no hi ha independència?

2012-07-01T14:09:00.000+02:00

A dia d'avui, és ben bé així.

És el principal manament dels qui miren de defensar el dubtós honor d'una formació que, malgrat estimar-se Catalunya amb devoció, en fa patir de valent els ciutadans. Si bé "la culpa és de Madrid", com se'ns repeteix sense parar, és el govern de CiU qui carrega amb la responsabilitat d'aturar el despropòsit fiscal, que està accelerant el procés d'ensorrament del nostre petit país. Malauradament, les seves propostes són difuses i d'impossible consecució -pacte fiscal en la línia del concert econòmic- i les denúncies -i amenaces, segons com- al govern estatal no passen de fugissers envalentiments en roda de premsa que, tan bon punt abandonen la primera plana de l'actualitat, s'esbraven fins a quedar oblidades al calaix dels covards. I és que, ben mirat, embarcar-se en batalles legals contra l'Estat als seus propis tribunals és d'una estupidesa que fa tombar d'esquena, més encara veient la parcialitat indissimulada amb què obren.

Malgrat la ineficàcia del govern de CiU en matèria d'avenç nacional -què hem aconseguit, fins ara, a banda de marejar la perdiu?-, malgrat l'efecte de les retallades, malgrat la repressió policial desacomplexada, bona part dels catalans encara hi dipositen plena confiança. A CiU se li ha de reconèixer, doncs, un bon domini de la majoria social o, si més no, del concepte de majoria social, perquè és obvi que no la posseeixen estrictament: amb el panorama de desencant actual, el percentatge de ciutadans desencisats amb la política fa impossible d'obtenir-la (a les eleccions parlamentàries de 2010, 4 de cada 10 catalans cridats a les urnes no hi van anar; segons el darrer baròmetre del CEO, un 47,3% d'enquestats es mostra poc o gens interessat en política).

Els 15 grans monopolitzadors de l'opinió pública,
tots ells amb la seva adscripció política.

Per consolidar aquestat centralitat indiscutible, CiU compta amb una potent estructura de partit, que va des d'agrupacions locals arreu a generadors d'opinió que a final de mes passen la factura al carrer de Còrsega. Aquest és, des del meu punt de vista, el gran mèrit de la formació: haver sabut dissenyar un muntatge a mida que li doni aire en moments delicats i que agiti les masses quan el país necessita moviment. A la vegada, però, és el millor exemple de la corrupció del sistema polític català: els mitjans gairebé no compten amb tertulians imparcials i l'esdevenir de l'opinió pública respon sempre a la necessitat partidista que s'introdueixi un determinat tema de discussió. Aquesta colla d'infiltrats als mitjans es dediquen a establir l'agenda reflexiva dels ciutadans i, en més casos del compte, els acaba configurant el propi discurs. I, en aquest procés d'intromissió, s'hi colen veritats absolutes de discutible cos argumentatiu: de vegades, sembla que si les pronuncia un catedràtic ja duguin l'etiqueta d'inapel·lables. Com si la càtedra s'acompanyés necessàriament d'un reconeixement a la independència de l'opinador! El cas del 'Sense Convergència no hi ha independència' em sembla el paradigma d'aquesta manipulació del pensament ciutadà.

"Senyeres que van perdent franges i franges fins a
convergir en l'estimable bandera espanyola".

La independència s'aconseguirà el dia que la defensin 68 diputats al Parlament de Catalunya, siguin del color que siguin. Aquests diputats es renoven democràticament cada quatre anys com a màxim. Això significa que les majories no són eternes per imperatiu legal; en tot cas, ho poden ser per voluntat popular. Dit en d'altres paraules, Catalunya no és propietat de CiU. Aquesta fou probablement de les escasses aportacions positives del tripartit: recordar als convergents, instal·lats a la Generalitat des de feia més de dues dècades, que depenen de la ciutadania per perpetuar-se en el poder. Vist l'esfondrament actual del PSC -i amb ICV i ERC encara pendents d'una bona pila d'escons per adquirir capacitat real de decisió- les perspectives de CiU són, malgrat totes les adversitats, les d'un govern sense data de caducitat. Això, combinat amb la seva prepotència de sempre (encara tinc present el Mas de l'oposició, ben sovint altiu i desafiador), els fa pensar que controlen l'agenda de Catalunya. En certa manera, tenen raó, perquè l'elector català és tan previsible que no dóna marge a la incertesa, però tot seria que, d'una santa vegada, ens decidíssim a apartar del poder els qui hi accedeixen per mitjà de l'engany sistemàtic, de l'agitació de senyeres que van perdent franges i franges fins a convergir en l'estimable bandera espanyola, per canviar la tradició.

Ambigüitat genètica convergent: descripció gràfica.

Els qui d'entrada ja no acceptem els dogmes convergents tenim la responsabilitat moral d'anar desenganyant, un per un, els catalans embadalits. Fer-los entendre que el pacte fiscal és fum -mai s'arriba a concretar- i que, fins i tot essent corpori, mancaria de viabilitat, perquè enlloc s'ha vist que un govern que no compleix les lleis de finançament de cop i volta es decideixi a renunciar a l'entorn de 20.000 milions d'euros, menys encara sense tenir-hi cap necessitat. Que l'amenaça de la hisenda pròpia és una enganyifa descomunal, perquè requereix l'acord dels dos grans partits estatals i l'acceptació de les comunitats autònomes. Que és una manera elegant de marejar la perdiu i fer-nos perdre energia en l'objectiu de l'Estat propi. El principal impediment és que els desenganyats no comptem ni de bon tros amb el ressò mediàtic de les tesis convergents, degudament suportades "pel bé del país". Però, l'única forma d'avançar cap a la independència és restar vots a CiU, per forçar la federació a canviar d'estratègia. De debò algú creu que renunciarà a la seva ambigüitat genètica si els electors li renoven l'hegemonia?

Coincideixo que CiU jugarà un paper cabdal en la confecció del nostre futur, però em sembla vital que experimenti un gran sotrac: sols contemplant com els partits amb la independència al programa li guanyen terreny arribarà a comprendre, si el decalatge és prou notable, que li toca modernitzar plantejaments si no vol quedar endarrerida. Ens cal, doncs, que ERC (que confio que apostarà més clarament per la independència als propers comicis), SI, RCat i les CUP (si es presenten) guanyin escons en detriment de CiU. L'ideal seria una coalició electoral entre totes quatre forces -i les que s'hi sumin-, però, si no és possible, convé que pugin en el còmput global per arrossegar CiU. Si, malgrat tot, no canvia la tònica, el procés natural seria que anés perdent centralitat. Però, perquè aquestes tesis fructifiquin, és essencial que cada elector canviï la seva perspectiva tradicional i reflexioni profundament abans d'entregar el seu vot. Sense Convergència hi podria haver independència. No és el partit, el que és capital: són els seus electors! De la mateixa manera que, al contrari del que semblen indicar els opinadors professionals, Catalunya no és de CiU. És dels catalans i les seves circumstàncies. Les circumstàncies de confusió generalitzada que CiU està aprofitant per governar sense oposició política, camí d'un projecte de privatitzacions cada dia més evident. Cal aturar-los d'immediat i, més que per la via d'una esquerra alternativa, que se'ns dubte és necessària, per mitjà d'una gran contraoferta independentista que faci recobrar la il·lusió als catalans i, de passada, calmi i recondueixi la deriva despòtica convergent.

PS: Definitivament, ja torno a ser aquí. La veritat és que trobava a faltar aquest espai de reflexió, especialment en aquests moments en què ens saturen d'informacions que canvien constantment. Espero que a poc a poc us aneu retrobant amb el bloc fins arribar al nivell de seguiment i participació d'abans de la pausa. Les circumstàncies acadèmiques m'hi van obligar. Benvinguts de nou, amics i amigues!

Clica aquí per llegir l'anterior entrada, Obituari de l'Estatut de Cataluña »

Clica aquí per llegir la següent entrada, L'avenç nacional des del 10-J »
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

A la columna dreta, pots seguir el bloc o bé deixar el teu mail i rebre les noves entrades!

A més, podem compartir opinions a Supervivents Catalans (Facebook) i Twitter!

Obituari de l'Estatut de Cataluña

2012-06-28T11:00:00.000+02:00

Des de fa gairebé 300 anys, l’evolució de Catalunya va lligada als capricis espanyols. Això no és cap proclama d’independentista dogmàtic, sinó una simple constatació. L’episodi més humiliant va arribar amb el procés de l’Estatut de 2006. El Parlament va aprovar un redactat, però, donat el règim d’autonomia de Catalunya, encara mancava la fase que aleshores crèiem determinant: l’acceptació al Congrés dels Diputats. L’única possibilitat viable de tirar-lo endavant era assegurar-se els vots favorables del PSOE, i amb aquesta voluntat, el llavors cap de l’oposició, Artur Mas –per aquelles dates ja era un venut; sempre ho ha estat- va partir cap a Madrid per entrevistar-se amb el president Zapatero. El resultat de la trobada fou un text ben diferent al presentat inicialment, amb una limitació substancial de les aspiracions d’autogovern de Catalunya així com la supressió de qualsevol referència a la seva realitat nacional més enllà del preàmbul.

Mas i Duran, pactant amb Zapatero a la Moncloa.

Acebes presentant la campanya,
que va costar fins a mig milió d'euros.

En Maragall va convocar un referèndum i aquell Estatut de rebaixes va sortir amb el ‘Sí’ d’un 74% del 49% de catalans cridats a les urnes (és a dir, suportat per poc més d’un 36% dels catalans). Les retallades de Mas-Zapatero –Mas ja retallava aleshores- n’havien malmès molt l’esperit inicial i, fins i tot ERC, instal·lada en l’independentisme autonomista, va demanar-ne el vot negatiu. En la mateixa línia, encara que per raons diferents, el PP va engegar una campanya publicitària en favor del ‘no’, advertint del perill que suposava aquell text per a Espanya –i atiant d’aquesta manera el discurs anticatalà que tan bons resultats reporta-, i va presentar recurs al Tribunal Constitucional set mesos abans que s’aprovés. La veritat és que s’ha de ser bastant animal per recórrer una llei encara no aprovada; era tan estúpid que fins i tot el TC va rebutjar el recurs.

Quan l’Estatut entrà en vigor, el Tribunal Constitucional va rebre una allau de recursos provinents de diversos fronts anticatalanistes repartits per Espanya: el PP contra 187 articles i disposicions, el Defensor del Pueblocontra 112 i les comunitats autònomes de Múrcia, La Rioja, Aragó, Comunitat Valenciana i Illes Balears. El recurs més contundent, el del PP, va arrasar amb el poc que quedava d’Estatut autèntic. Catorze articles foren declarats anticonstitucionals i 27 més, reinterpretats.

I aquí està el quid de la qüestió. Tant se val el que digui el poble de Catalunya: la voluntat de 2-3 milions de catalans és sobrera per a la justícia espanyola. N’hi ha prou amb una dotzena d’espanyols del Tribunal Constitucional –integrat per membres morts i d’altres amb el mandat caducat, i que van trigar gairebé quatre anys a emetre sentència- per enderrocar una elecció democràticament referendada. La lliçó és ben clara: sota la tutela d’Espanya, els catalans mai podrem decidir el nostre futur. I ja no parlo del dret a l’autodeterminació dels pobles –reconegut per l’ONU des de 1945 i també per la Declaració Universal dels Drets Humans-, sinó d’una pretensió tan senzilla com la de donar preferència a la llengua catalana a l’administració i als mitjans públics, primera mesura de qualsevol país normal que vol protegir la llengua feble quan en té dues en conflicte (si no es legisla en favor seu, tendeix a desaparèixer).

La manifestació del 10-J, sota el lema "Som una nació.
Nosaltres decidim" va congregar gairebé un milió i mig
de persones en el que fou un èxit rotund. Des d'aquelles
dates, moltes persones van decantar-se directament
per la independència de Catalunya.

Després del cop fulminant del TC, molts catalans van entendre que la independència és ja l’única alternativa que ens deixa Espanya. La dicotomia és ben clara. D’una banda, podem seguir instal·lats en l’autonomisme i, any rere any, pregar compassió a Espanya en les seves envestides contra Catalunya; si els enxampem de bon humor, fins i tot, podem implorar que ens abonin els 759 milions d’euros que en principi garantia aquell engany d’Estatut. Si no tenen ganes de complir la llei, però, tampoc hi insistirem gaire, perquè no és de bon vassall molestar l’amo. D’altra banda, tenim l’opció d’emparar-nos en el dret internacional, de més valor jurídic que la sagrada Constitución, i proclamar la independència, constituint així el nostre propi Estat. Aleshores els 759 milions d’euros ens semblaran engrunes, perquè de cop toparem amb 22.000 anuals, no haurem de suportar cap senyor repapiejant la nit de Nadal, podrem impulsar la llengua catalanasense demanar perdó i la nostra Constitució –ja no Estatut- en tindrà prou amb l’aprovació dels qui s’hi han de sotmetre, que no són altres que els catalans. On s’és vist que un país decideixi el que ha de fer un altre?

De moment, però, ens regim per un Estatut que el poble de Catalunya ni tan sols ha referendat, ja que difereix del de juny de 2006. Fa temps que hi rumio i ara ja ho tinc ben clar: jo em decanto per la independència. Des que hi camino, renoi!, s’hi respira una placidesa ben llunyana a la boira espanyola. És com si, de sobte, ens deslliguessin les mans i descobríssim la màgia de la llibertat. Sí, ja la sento... S’albira esperança a l’horitzó.

Avui fa dos anys que el Tribunal Constitucional va passar el ribot sobre aquell Estatut sense ànima. No aguanto més dins d’un Estat que menysprea els meus. Abandonem l'Estatut de Cataluña -la Cataluña a qui no es reconeix cap singularitat però, en canvi, es maltracta singularment- i cerquem la Constitució Catalana. Clamem la independència!

Clica aquí per llegir l'anterior entrada, Molts catalans, un sol reclam! »
Clica aquí per llegir la següent entrada, Sense Convergència no hi ha independència? »

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

A la columna dreta, pots seguir el bloc o bé deixar el teu mail i rebre les noves entrades!

A més, podem compartir opinions a Supervivents Catalans (Facebook) i Twitter!

Molts catalans, un sol reclam!

2012-04-30T17:04:00.000+02:00

Cartell de la convocatòria. Cliqueu per
accedir al grup de Facebook!

Aquest dissabte, 5 de maig, hi ha convocada una nova concentració per la independència de Catalunya: a les 6 de la tarda a la plaça Sant Jaume. Ja en duem moltes, certament, però ningú havia dit que el camí cap a l'alliberament nacional hagués de ser fàcil. Just al contrari, es presenta tortuós, amb esculls a vèncer tant a l'Estat espanyol com al propi territori català, on diversos focus de poder remen en sentit contrari, per mantenir Catalunya ben sotmesa. És per això que els qui volem emprendre la via de l'Estat propi ens hem de moure, participar de les concentracions i fer tot allò que estigui al nostre abast per projectar el país i exigir-ne un demà pròsper. La convocatòria d'aquest dissabte, malgrat ser una més, té un encant particular: ha nascut a través de Twitter, de la mà de persones que, malgrat no ser conegudes, mereixeran tot el nostre agraïment el dia que ens en sortim. En aquest cas, doncs, la concentració emana de catalans humils com tu i com jo que volem un futur digne per al nostre petit país.

El punt de trobada és bastant significatiu, perquè la Plaça Sant Jaume acull la seu de la Generalitat, d'on tard o d'hora sortirà el govern que lideri la independència de Catalunya. Queda prou clar que no serà l'actual, l'executiu que ens acosti a la llibertat, i jo m'aventuro a dir que tampoc serà d'aquest color. O que, com a mínim, trigarà molt més del necessari i exigible per a un país que s'enfonsa en la misèria. A l'article sobre el vassallatge de CiU a les concessionàries dels peatges ja vam distingir dos elements que feien impensable una transició nacional efectiva. Per això ens concentrem, dissabte. Per demanar als polítics que es deixin estar de minúcies i declarin la independència, que ens ha de portar prosperitat en temps d'una crisi agreujada pel fet de romandre a Espanya. Ens sobren els motius per exigir-los un pas en ferm.

Podríem començar parlant de la nostra història, tan plena de vivències i, per desventura, tan tràgicament marcada des de 1714. Tenim un passat dominat pels sotracs i, malgrat tot, encara som aquí, plantant batalla. Ja és digne d’elogi.

Podríem destacar la sonoritat peculiar d’aquestes paraules, escrites en català, la llengua habitual de comunicació entre nosaltres. Ens agradaria parlar-la sense exposar-nos a l’insult o al desconeixement, però a dia d’avui no podem demanar tant sota el règim espanyol.

Podríem citar la Mercè Rodoreda, en Jaume Cabré, en Xavier Montsalvatge o en Joan Miró, per donar uns quants noms, per confirmar que tenim una bona colla d’artistes fets a casa i reconeguts arreu. Que no som menys que ningú, vaja. I que tenim una sèrie de tradicions –la sardana, el ball de bastons, els castellers i tantes altres- que fan de la nostra una cultura singular, plena de vida.

Podríem començar, ben mirat, de moltes maneres. I és curiós, perquè totes ens portarien a la mateixa conclusió: compartim una llengua, una cultura, uns costums, una identitat pròpia... Som una nació i ara, a més, som valents. Volem que la nostra nació sigui com les altres, que tingui un Estat al darrere per protegir la llengua, finançar tots els nostres impostos i preservar els valors catalanssense haver de demanar permís als pares. Només busquem la llibertat, merescuda per tots els pobles!

El dia 5 de maig ens reunirem a la plaça Sant Jaume per dir prou. Ja n’estem farts, de pidolar per engrunes quan tenim més de 20.000 milions d’euros que se’ns emporta Espanya. Volem gaudir dels nostres diners en comptes de retallar a tort i a dret. Però, com que també volem assegurar el futur dels nostres fills, no ens acontentarem amb petites millores: ho volem tot! Per això, demanem als polítics que deixin de gestionar l’autonomisme i treballin pels interessos dels ciutadans, a qui en principi representen. Busquem la independència de Catalunya! Ni Ítaques, ni timoners sense horitzó ni metàfores indefinides! La independència, és senzill! I el nostre reclam els hauria d’honorar, perquè no hi ha gesta més noble que lluitar per l’alliberament del teu poble. Aquest dissabte 5 de maig, omplirem la plaça Sant Jaume d’estelades, que simbolitzen el nostre major anhel. Cridarem ben fort que volem viure el futur amb tots els al·licients, sense renunciar al que ens pertany. I els polítics, si de debò s’estimen aquest país imparable, ens hauran d’escoltar. Perquè ens hem decidit a renéixer.

Visca Catalunya lliure!

Clica aquí per llegir l'anterior entrada, CiU, contra els catalans i en defensa d'Abertis »

Clica aquí per llegir la següent entrada, Obituari de l'Estatut de Cataluña »

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

A la columna dreta, pots seguir el bloc o bé deixar el teu mail i rebre les noves entrades!

A més, podem compartir opinions a Supervivents Catalans (Facebook) i Twitter!

CiU, contra els catalans i en defensa d'Abertis

2012-04-29T14:17:00.000+02:00

De tant en tant, els catalans endeguem iniciatives il·lusionants, que ens donen motius per a l'esperança, i, no obstant, el pas del temps i el cansament generalitzat les acaben desant al calaix de l'oblit. Som un poble amb escàs suport institucional i ens sentim, en certa manera, ben sols, més encara si massa sovint som incapaços de remar plegats. Ja fa unes setmanes que en Josep Casadellà va encendre la flama d'un d'aquests projectes de bon principi engrescadors i -sorpresa!- el seu #novullpagar -compartit a hores d'ara per tota una col·lectivitat- va entrar en efervescència en comptes de quedar com un fet aïllat. Primer es parlava d'insubmissions esporàdiques; després, Abertís elevà els rebels fins als 200 conductors. Avui la corporació ja parla de més de 1.500 valents, una xifra massa elevada per als qui volen una Catalunya sotmesa als interessos dels seus amos i senyors, que maquinen a traïció.

La idea inicial del govern era deixar amainar la tempesta. Que la revolta caigués pel seu propi pes. Els mitjans mantenien el silenci i en Quico Homs no en parlava a les rodes de premsa. En una altra època, això equivaldria a no reconèixer l'existència del #novullpagar, però, en ple segle XXI, la realitat no necessita d'aquests dos factors per arribar als ciutadans: el hastag #novullpagar fa dies que bull i això equival -és l'adaptació contemporània de l'anterior equivalència, de fet- a mantenir assabentats milers i milers de tuitaires, que a la vegada faran circular la informació quan, en converses més o menys informals, tractin els anomenats temes d'actualitat. És així com, a poc a poc, malgrat l'absència de suport mediàtic, el xup-xup d'una nova revolta catalana va arrelant entre tots nosaltres sense perspectives de fracassar a curt termini; ans al contrari, certes aportacions estratègiques -un #novullpagar d'Uriel Bertran, un de Toni Albà, un de Toni Strubell, un ben recent dels tres diputats d'ERC al Congrés, etc.- han fet esclatar el moviment al costat d'un elevat nombre de #novullpagar's publicats a la xarxa. L'expansió de la iniciativa és natural: sobren arguments per recolzar-la i genera un gran consens, el que descarta la manca de sentiment col·lectiu com a causa del fracàs. Per què hem de finançar autopistes de peatge amortitzades de fa tants anys? Per què hem de suportar com els successius governs, en connivència amb les concessionàries, han anat prorrogant terminis?

CiU no somriu com al logotip.

El fenomen és de tal magnitud que ara ni tan sols els mitjans convencionals en poden discutir l'interès informatiu i el portaveu del govern n'ha de hagut de parlar, declarant que l'executiu s'hi sent "molt proper". Tan proper que, una vegada comprovat que el #novullpagar no és cap aixecament de diumenge, sinó que va de debò, CiU ha passat a l'atac i assegura que multarà amb 100€ els insubmissos a partir d'una interpretació misteriosa del reglament de circulació. I és que toca defensar els interessos de la Caixa i Abertis, perquè en la política d'aquest país importa més qui posa els diners que no pas qui posa la confiança. Els interessos econòmics de partit, inadmissibles en una democràcia sana, s'han tornat a imposar als ciutadans, que s'indignen, criden, s'enfurismen, protesten, exigeixen rigor -explicacions plausibles, com a mínim!- i, tanmateix, només reben amenaces d'un govern perdut, que ha ensenyat la careta més del compte i no somriu ni de bon tros com ho feia al logotip.

El comunicat on s'anuncia la multa és estrany, segons expliquen els qui l'han sabut trobar (no sembla visible al propi web de la Generalitat; si cap lector el té que el si us plau com a comentari). Fins ara, els insubmissos estaven tranquils perquè el codi de circulació no preveia multes per no pagar. Des del Servei Català de Trànsit s'explicava precisament això, que no es pot intervenir en problemàtiques privades entre un client i el prestador del servei. Què ha canviat, d'aleshores ençà? El reglament és el mateix i, si de debò el govern hagués detectat cap article favorable a l'opció de multar els #novullpagar, ho hagués apuntat en el seu comunicat. Però, a la nota, la multa només és justificada per la voluntat governamental de "garantir el compliment de la legalitat". I si la legalitat no contempla aquesta acció, com sembla que passa? Ens la inventem? L'escassa informació que tenim a hores d'ara fa pensar en una greu manipulació de CiU per dissuadir els rebels. L'advocat Lluís Gibert ha publicat a l'Ara o Mai un rigorós estudi on resta validesa jurídica a les hipotètiques multes, que -no ho oblidem- serien multitudinàries i, amb les altes probabilitats de fracàs, podrien suposar un malbaratament de recursos gens desitjable en l'estat actual.

Salvador Alemany. Certes cares valen més
que mil paraules, realment...

Les amenaces de CiU eren, per davant de tot, previsibles. El president d'Abertis, la concessionària gegant que domina l'explotació de peatges a Catalunya (controla també ACESA i AUCAT, amb què comparteix president, i AUMAR i Infraestructures Viàries de Catalunya, SA) és Salvador Alemany, el mateix home a qui Artur Mas oferí el Departament d'Economia i que actualment lidera el Consell per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (grup assessor del govern que aprova les retallades una per una), a més d'assumir fa escassos dies la presidència del Consell UB. Es tracta d'un senyor molt afí a CiU que, especialment ara que tornen a manar, farà més diners que mai arreplegant tota mena de poders. Entre els directius il·lustres, Abertis compta amb Miquel Roca, exsecretari general de CiU, i Isidré Fainé, president de la Caixa. La Caixa té, de fet, un 21% de les accions d'Abertis i, casualitats de la vida, CiU hi acumula un deute de 28 milions d'euros! En un país on l'equip de govern no té cap obligació contractual de treballar en favor dels ciutadans, és natural que CiU se serveixi d'amenaces infundades per protegir la Caixa, que t'ha de seguir pagant les campanyes totpoderoses, Abertis i aquest monopoli mafiós que, sense que en tinguem consciència exacta, controla tots els moviments econòmics a Catalunya.

Tinc la sensació que CiU, amb la voluntat de calmar els ànims de Salvador Alemany, s'ha equivocat. Temps enrere aquesta mena d'intimidacions haguessin fet efecte, però la gent que ja s'ha atrevit amb el #novullpagar -i la que s'hi atrevirà- és gent formada, que viu majoritàriament a les xarxes i a hores d'ara ja sap que això de les multes és una pantalla de fum per atemorir. De moment, el govern dels millors només s'ha apuntat una derrota: acaparar tota la ràbia dels insubmissos que fins ara residia en Abertis. És el que se'n diu una jugada mestra, que ens ofereix, a més, la darrera prova que és impossible somniar amb cap transició nacional de la mà de CiU. D'una banda, perquè ni tan sols amb un afer com el dels peatges han estat capaços de posicionar-se del bàndol dels ciutadans; ans al contrari, se'ls han abalançat a sobre com si fossin l'enemic. De l'altra, perquè tanca les portes a qualsevol avenç en l'assoliment de la sobirania, del dret a decidir, de l'autodeterminació i de tants altres eufemismes que esquivin el terme 'independència'. Si CiU vol preservar la legalitat fins i tot quan no hi és, ¿amb quina força crearà la Hisenda pròpia de què parlava en Mas una vegada fracassi el pacte fiscal?

Artur Mas II, és a dir, Francesc Homs.

No existeixen motius per a l'alama. Si el reglament pogués tallar d'arrel les pèrdues d'Abertis (no sols als peatges, sinó també a la borsa, on li han baixat les accions en un 15%), en Quico Homs ja hagués indicat quin article s'està infringint. És de calaix que no poden intervenir en negocis privats així com així. O és que la Generalitat socorrerà a partir d'ara tots aquells petits empresaris pendents d'algun pagament? La pròpia Generalitat ha estat morosa, retardant pagaments a diversos proveïdors, i encara deu diners. Es denunciarà a si mateixa? La multa de 100€ pretén aturar el creixement del #novullpagar per mitjà del temor, però ha estat una jugada de baixa consideració estratègica. Solidaritat ja ha anunciat que interposarà querelles criminals per prevaricació i abús de poder si mai arriba cap multa i ERC també oferirà assistència jurídica als multats, així com d'altres entitats i associacions com l'Ara o Mai o Cadci. En aquest cas, la iniciativa compta amb un mínim de suport polític -petit, però valuós per l'eficiència dels qui l'ofereixen- que, malgrat no ser institucional, ha d'ajudar-la a perviure.

No tingueu por. Fins i tot en l'improbable cas que s'acabés multant els insubmissos i les denúncies per prevariació i abús de poder no tinguessin opcions de prosperar, si milers i milers de persones s'apunten al #novullpagar això no té aturador. Contra 200 persones es pot actuar, però 10.000 són imparables. Les paraules d'en Guardiola s'han d'interpretar així. Si no, què significa, ser un país imparable? Que els seus ciutadans s'esperin a veure com CiU serveix les altes esferes de poder i després simula un gran avenç en la construcció nacional? Un país imparable és aquell que, a banda de llevar-se ben d'hora, es posa d'acord i treballa per si mateix amb valentia, amb determinació, sense esperar que una colla de polítics en bona part ineptes els compleixin les promeses. Uniu-vos al #novullpagar! Cada nova incorporació dóna solidesa al moviment i el fa més difícil d'enderrocar! I, si m'accepteu el consell, feu dues coses més: traieu els diners de 'La Caixa', que s'enriqueix a base d'explotar els peatges, i descarteu CiU per a les properes eleccions. No sols perquè amb CiU no hi ha transició nacional possible, sinó perquè ni els vostres propis interessos, defensaran. Mireu, si no, amb quina voracitat s'han abraonat sobre els ciutadans insubmissos per qui sentien certa simpatia fa cinc dies. Quan s'han adonat que no era cap anècdota, s'hi han llançat al damunt! Però la jugada els sortirà malament: els catalans de base som més forts. Hem de ser-ho.

Cartell del 1r #novullpagar popular. És essencial mobilitzar-se per demostrar al govern que les seves amenaces no fan por! Uriel Bertran n'acaba de fer un de nou.

Participeu-hi i feu córrer la informació!

Clica aquí per llegir l'anterior entrada, La màgia de Sant Jordi »

Clica aquí per llegir l'anterior entrada, Molts catalans, un sol reclam »

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

A la columna dreta, pots seguir el bloc o bé deixar el teu mail i rebre les noves entrades!

A més, podem compartir opinions a Supervivents Catalans (Facebook) i Twitter!

La màgia de Sant Jordi

2012-04-23T15:43:00.004+02:00

Procuraré llevar-me ben d'hora: vull assaborir els detalls de la diada des del primer instant. Quan surti al carrer, enlluernat per un sol esplendorós, que vetllarà perquè tot surti rodó, els venedors ja farà estona que treballin per aconseguir les roses més túrgides i elegants. No quedarà cap carrer sense paradeta, i cada cantonada ens reservarà una sorpresa diferent: una senyera ben formosa, un cúmul de roses enginyosament disposades... Petites minúcies que ens robaran un somriure sincer. Els executius més puntuals adquiriran la seva rosa amb professionalitat, satisfets, un any més, de complir amb la cita sense sobresalts. Fins i tot ells, sovint titllats de poc sensibles, percebran la frescor de les roses i n'ensumaran el flaire. S'adonaran que avui, 23 d'abril, l'ambient sembla distès i renovat.

M'atansaré a les Rambles per conèixer l'abast de tot plegat. A aquella hora -els bons propòsits de llevar-me de bon matí hauran fracassat definitivament- l'activitat ja serà frenètica. L'acumulació de curiosos serà més multitudinària que mai, al mateix temps que la quota de catalans per metre quadrat s'elevarà fins a xifres gens habituals en un indret reservat als turistes. Les parades, proveïdes de muntanyes de llibres, rebran la visita de centenars d'admiradors que, com a excepció anual, demanaran als escriptors una signatura en comptes de pregar-la als futbolistes. Sense adonar-nos-en, per un dia canviarem el focus d'atenció i apostarem per un model on la cultura s'imposi a l'esport.

Les Rambles plenes de gent entusiasmada amb els llibres.

A mesura que avanci Rambles amunt, fins a topar amb el monument a Colom, descobriré la ingent quantitat d'autors arreplegats als stands. N'hi haurà dels bons -aquells que conquereixen el lector per la delícia de les seves obres-, dels coneguts que necessiten publicar per no perdre pistonada en el panorama televisiu, encara que presentin un llibre poc profund i de discutible qualitat, i dels comercials, que s'alçaran amb la categoria de best-sellers gràcies a una impecable campanya promocional. Situat en el lloc i el moment oportuns, sentiré els renecs d'un dels bons autors, que lamentarà el caràcter comercial que ha anat prenent la diada. El comprendré en part, però trobo que el Sant Jordi segueix fent un gran favor a la difusió de la cultura i que, en tot cas, és responsabilitat dels lectors distingir aquells escriptors que escriuen bé dels que no, així com entendre que, de llibres, se'n poden comprar tots els dies de l'any. Reafirmaré la meva postura quan topi amb un nen petit -de sis anys, com a molt- que pregarà encaridament a sa mare que, per avor, li compri un llibre del Geronimo Stilton: "El llibre i la Rosa" (aquell llibre modificat en l'edició espanyola). Potser no és un tresor de la literatura, però pot ser l'al·licient que l'infant necessiti per atrevir-se amb obres de major envergadura.

La primera conclusió que trauré en passejar-me per les Rambles serà que tenim un munt de gent que, amb més o menys afany lucratiu, es dedica a l'escriptura. Que conreem les lletres com és degut i, almenys un cop a l'any, reconeixem la genialitat d'alguns mestre de l'ofici. La segona serà que tenim una gran estima per la cultura i, des de tots els sectors socials -llevat de l'arrelat al voltant de Convivencia Cívica Catalana, per descomptat-, valorem la diada com una jornada ben positiva per les lletres, pel foment d'un hàbit tan necessari com la lectura i pel país en general. Perquè, sense voler-ho, ens trobarem que a les Rambles s'hi concentren milers i milers de catalans, així com a la resta de places i passeigs del territori. Hi ha, com a mínim, una celebració que ens uneix, una tradició que hem fet nostra i que sentim col·lectiva. I, en els temps que corren, hem d'aprofitar-nos d'allò que ens caracteritza a tots plegats per bastir una Catalunya amb futur.

Els turistes que transitaran per les Rambles -que també n'hi haurà, com cada dia-, es sorprendran en veure aquesta explosió de llibres i roses que fa tanta patxoca. S'ho miraran plens de curiositat i nosaltres els haurem de saber explicar què passa, avui, que es respira aquesta joia. Quan ho comprenguin, pensaran: "Mira que bé, els catalans, quina tradició tan maca!". I nosaltres, d'alguna manera, ens sentirem com una nació, que desperta admiració per alguns dels seus trets característics, com passa amb totes les nacions del món. I, quan comprovem que tenim tants escriptors -diversos d'ells amb un caràcter comercial que fa tombar d'esquena-, com passa arreu, confirmarem que, tenint com tenint una llengua, una cultura, una identitat i una història pròpies, som una nació tan digna com qualsevol altra.

M'aturaré a una paradeta ben engalanada i compraré una rosa per la meva estimada Catalunya. Aquest any la necessita especialment, perquè està -pobreta- més baixa d'autoestima que mai, que ja és dir. Quan arribi a casa, delectat encara per la frescor de les roses i entusiasmat amb l'aire distès de la jornada, començaré a reflexionar sobre el que som: un poble capaç de celebrar un cant anual a la literatura i que, en comptes de cedir al comercialisme impersonal de Sant Valentí, es regala roses per certificar l'amor. Pensant en el que som -que Déu n'hi do, per haver rebut tantes garrotades-, no podré reprimir una ullada somniadora a tot el que podríem ser. Si els qui duen el timó del país sentissin la meitat d'emocions que nosaltres, ja seríem a bon port. Decidit a no amargar-me el final del dia, deixaré els laments per una altra estona i desitjaré sincerament que tots vosaltres, amics i amigues (supervivents tots), hagueu gaudit d'una bona diada envoltats dels vostres. Us ho ben mereixeu.

Clica aquí per llegir l'anterior entrada, El planeta giravolta, per més que el món s'aturi »

Clica aquí per llegir la següent entrada, CiU, contra els catalans i en defensa d'Abertis »
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

A la columna dreta, pots seguir el bloc o bé deixar el teu mail i rebre les noves entrades!

A més, podem compartir opinions a Supervivents Catalans (Facebook) i Twitter!

El planeta giravolta, per més que s'aturi el món

2012-04-21T19:50:00.004+02:00

En qüestió de mitja hora, tot s'aturarà. Els carrers restaran deserts, atrapats per una quietud gens freqüent a les vuit del vespre d'un dissabte primaveral. Les finestres, en canvi, revelaran moviment a les llars: moltes llums i, sobretot, els colors d'una gespa impecablement tallada i l'alegria contagiosa d'una colla d'afeccionats que, en plena explosió de la irracionalitat humana, encoratjaran el seu equip per acompanyar-lo en el sender de la victòria. Els milers i milers de famílies i amics reunits al voltant del televisor viuran una experiència indescriptible, plena d'emocions que oscil·laran des de la joia fins a l'ensopiment més profund. Mentre fixem la vista a la pantalla procurant no perdre'ns cap detall, la maquinària del poder treballarà amb menys incomoditats que mai. Seran pocs els qui s'adonin que, malgrat decidir-se pràcticament el proper campió de la Lliga espanyola, el món, el planeta Terra continua giravoltant entre la immensitat de l'Univers.

Duran un parell d'hores, una mica més si considerem el plaer de la victòria per als qui se l'enduguin, ens oblidarem d'allà on som. I on som? En un context global, en un model en què els rics manen molt i els pobres, ben poquet. A mesura que les distàncies creixen, els poderosos guanyen seguretat però, al mateix temps, els de baix tenen menys a perdre i són, per tant, més a prop d'aixecar-se. És aleshores quan, per assegurar-se la victòria definitiva, els rics miren de blindar-se per llei i reprimeixen amb gran intel·ligència i impecable control del sistema qualsevol manifestació ciutadana que posi en perill real el seu camí triomfal.

El cas de l'Estat on vivim és especialment preocupant. Es tracta d'un indret sòrdid on els ciutadans som obligats a pagar els excessos d'una classe política descontrolada que ha construït aeroports, quilòmetres d'AVE fins a fer rècord europeu i auditoris a tots els pobles fins a relegar qüestions fonamentals com l'ensenyament o la sanitat. És el mateix Estat que, malgrat mantenir les partides de monarquia i Església, retalla fins a 600 milions d'euros més al ja delicat pressupost en investigació. Sofrim un model que descarta la ciència -motor indestriable de qualsevol procés de creixement sostenible, amb garanties de prosperar- com a base del futur. Formem part d'una societat que ensenya als infants que allò més digne d'elogi és el futbolista que fa filigranes i no pas l'investigador que passa vuit hores diàries barallant-se amb àtoms al laboratori. Apuntem-lo a futbol, al nen, aviam si encara tindrà futur! Perquè futur és fama, reconeixement comercial, diners, i no pas investigació de qualitat que pugui millorar el nostre demà.

Sovint em pregunto si és bo que tinguem aquestes escapatòries vitals. Què seria del nostre dia a dia, si no tinguéssim petits al·licients que ens animessin a llevar-nos, passar per la dutxa, i sortir al carrer malgrat saber que cada dia estarem pitjor? Sort en tenim, d'entreteniments com el futbol, que ens abstreuen mínimament de la realitat nefasta que ens afecta amb més contundència. D'altra banda, però, la concentració de forces en afers tan poc capaços de capgirar la tendència al desastre pot despistar-nos de l'objectiu: frenar una davallada que sembla imparable. Segur que ens afavoreix més que ens perjudica? Està bé, tenir distraccions, però són molts els qui no veuen més enllà del futbol i, fins i tot, del seu equip, aquella colla de jugadors completament aliens a nosaltres que tractem com si fossin companys nostres ("hem guanyat", "mereixíem la victòria", etc.). Heus aquí el perill: traslladar a ocupacions insignificants -preocupar-se pel futbol, per exemple- el potencial perill de milions de ments capaces d'analitzar una situació i distingir-ne els culpables.

D'aquí a mitja hora, tot s'aturarà i semblarem feliços. Les cases s'ompliran de gent i farem festa, com si tinguéssim gaires coses a celebrar a dia d'avui. El Twitter s'omplirà d'irrealitat, perquè el futbol no és més que una bombolla que repel·leix els grans problemes i, segons com, els fa menys visibles. Insisteixo: no sé veure si és bo o és més aviat dolent. El que tinc ben clar és que n'Artur Mas espera que guanyi el Barça. Que somriguem, que obrim el cava, que fem enrenou, però sense sortir de casa. Que no s'esvaloti el galliner. Que l'enganyifa del pa i circ segueixi fent els seus efectes. Necessita via lliure per acabar de desmantellar-ho tot. I és que el nostre cas és especialment delicat, perquè, a banda dels problemes que afecten la majoria de ciutadans del món, ens toca sumar la pertinença a una nació menyspreada, sense gairebé autoestima, que s'aferra al Barça tot esperant poder sortir a la intempèrie, a la llum del món, d'una vegada per totes. Una Catalunya que ha de fer equilibris per preservar la seva llengua i que prega -amb molta educació- que no li destrossin les lleis i li donin una mica d'almoina.

Jo, que tant parlo, també miraré el futbol; i tant, que el miraré! I que guanyem! Que guanyin, vull dir.

Clica aquí per llegir l'anterior entrada, Uriel Bertran s'atreveix amb la barrera »

Clica aquí per llegir la següent entrada, La màgia de Sant Jordi »
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

A la columna dreta, pots seguir el bloc o bé deixar el teu mail i rebre les noves entrades!

A més, podem compartir opinions a Supervivents Catalans (Facebook) i Twitter!

Uriel Bertran s'atreveix amb la barrera

2012-04-20T22:10:00.001+02:00

Aquesta és una revolta iniciada per herois individuals que necessitem passar al sentiment de pertinença col·lectiva. Tot sorgeix del robatori dels peatges catalans, que amplien any rere any unes xifres d'ingressos que superen amb escreix les despeses de construcció i els comprensibles drets d'explotació. La gràfica de més avall revela algunes dades que indignarien qualsevol usuari. Hi ha, a més, el greuge comparatiu amb Espanya, on les poques autopistes de peatge tenen, la majoria d'elles, alternativa gratuïta. Tenim, per exemple, el 49% dels peatges de tot l'Estat, però només ens corresponen un 10% de vies ràpides. La comparativa entre les vies de peatge aquí i allà mostra un 67% - 20% força escandalós. Ara, veient que algunes concessionàries madrilenyes estan fent fallida, encara es plantegen rescatar-les per mitjà de pròrrogues de diversos peatges d'aquí (la majoria d'ells ja prorrogats).

Una colla de catalans farts d'enriquir Abertis, un gegant mundial en l'explotació de vies que controla gran part de les concessionàries que exploten peatges a Catalunya -Acesa, Aucat, Aumar, etc.-, han deixat de pagar els peatges. Quan hi arriben, notifiquen que no volen pagar i, en la majoria de casos, se'ls identifica la matrícula (en principi, no estàs obligat a donar el DNI) i se'ls reté. Segons explica la guia legal, si els empleats et retenen estan cometent un delicte penal, pel que en la majoria de casos registrats fins ara els Mossos han obligat els empleats a deixar passar els insubmissos. El fenomen va agafar revolada tot just ahir, quan el diputat de SI Uriel Bertran va sumar-se al #novullpagar.

Abans d'analitzar l'acció del diputat, que em sembla que mereix especial atenció, us deixo una taula prou significativa per valorar si les concessionàries no han recuperat encara les inversions inicials i no seria hora d'acabar amb aquesta estafa, els diners de la qual no van a parar ni tan sols a la sanitat ni a l'educació, sinó a la butxaca dels senyors de la Caixa i d'altres aprofitats.

Aquests vídeos, a més de divertits (si és que un abús com aquest ens pot treure algun somriure), representen molt bé la desigualtat Catalunya-Espanya en matèria de peatges. Us els recomano (són el mateix, el primer més modern que el segon, potser més autèntic).

Què va passar, ahir? Probablement ja n'haureu sentit a parlar. Com si fos un ciutadà més -i no veig per què se n'hauria de privar-, l'Uriel Bertran també va negar-se a pagar. Aquí en teniu els vídeos, tant el del diputat com el que va iniciar-ho tot:

Fet el preàmbul, comencem a buidar el pap... L'Uriel Bertran ha estat populista, s'ha apuntat al carro quan el xup-xup del #novullpagar ja era prou perceptible i ha fet un acte de demagògia posicionant-se en contra d'uns peatges que, quan governava el seu tripartit, es van apujar de preu. Ara, arraconat en un partit minoritari com SI, té ganes d'acaparar el protagonisme perdut i no té escrúpols a l'hora de manllevar iniciatives particulars en favor del seu ego. De reflexions com aquestes, en sentirem a bastament en els dies que vénen. Les formularan dos tipus de persones: les qui, mancades de capacitat d'anàlisi, critiquen per sistema tot allò que és aliè al partit de la seva devoció i les qui, amoïnades pel manteniment de la poltrona, veuran en l'afer dels peatges una amenaça a la placidesa de l'stablishment autonomista tan ben arrenglerat fins a l'aparició de Solidaritat. Als primers els diria que, si més no, l'Uriel Bertran ha superat el perill d'acomodar-se en el simple ús de la paraula, que acaba renunciant als fets palpables i, per tant, d'efectes reals. Als segons els dic -perquè a aquests ja els conec, i la majoria tenen nom i cognom convergent- que, si pretenen mantenir-se en l'actitud submissa de les darreres tres dècades, ja poden esmolar ben bé les eines, perquè Solidaritat no està per orgues i més els val que la ciutadania no se n'adoni.

Relació de deutes dels partits polítics amb les caixes catalanes.

Si aquest acte fos políticament tan rendible com apuntaran els crítics, la resta de partits ja s'haurien sumat a la festa per no perdre pistonada. Veurem què passa properament, però tot apunta que se'n mantindran al marge, malparlant de Solidaritat per aquestes actituds puerils, irreverents, irresponsables, impròpies de la dignitat parlamentària i tants altres eufemismes covards que denoten voluntat d'enderrocar qualsevol aspiració de grandesa -una independència o profitoses comissions d'investigació sobre els diversos casos de corrupció presents a dia d'avui a Catalunya- dels tres diputats incòmodes del Parlament. Si la insubmissió progressa, d'altra banda, a CiU es començaran a posar nerviosos. De fet, m'imagino que ja deuen estar treballant en l'afer. No oblidem la bona entesa CiU - Caixa (que controla Abertis, presidida, per cert, per Salvador Alemany, assessor econòmic, a la vegada, de la Generalitat), i és que és molt difícil prendre decisions contràries a una entitat que t'ha deixat més de 21 milions d'euros. El mateix passa amb la resta de partits. Bé, la resta... N'hi ha un que està net. I, com que està net, pot ocupar-se dels interessos ciutadans en comptes de servir les caixes. És Solidaritat, l'enèsima prova que, en política, tot encaixa: només cal conèixer les peces del trencaclosques. Si fas l'anàlisi ben feta, t'adones que únicament un partit sense deutes ni favors per tornar pot dedicar-se a defensar els seus compromisos amb les mans lliures.

En l'acció d'Uriel Bertran hi ha dos detalls plens de significat. En primer lloc, és de les poques vegades que en política he vist consonància entre el que es predica i el que finalment es fa. Fins fa poc, els solidaris convidaven a no pagar els peatges; ara, afegint-s'hi de debò, van més enllà del discurs i l'acompanyen de coherència: a mi, si més no, capteniments d'aquesta mena em generen confiança, més encara en un model polític basat en la incitació a revolucionar-se mentre els instigadors s'ho miren des de la butaca del despatx. La novetat, en aquest cas, fa doblement encertada l'acció.

En segon lloc, i molt lligat al que comentàvem, SI s'acosta als ciutadans. D'una banda, els tres diputats han tornat ja el Teletac que els paga el Parlament (nosaltres, vaja) -com ja vam explicar fa molts mesos, gaudeixen d'uns privilegis demencials- i ara, a l'autopista, són persones corrents. D'altra banda, la insubmissió d'en Bertran dóna aire a una inquietud ciutadana que ha anat in crescendo en els darrers dies. Els qui critiquen l'apropiació indeguda de la protesta -convé apuntar que SI hi dóna suport, l'ajuda a créixer, però no pretén apoderar-se'n, perquè aleshores perdria la força que li donen els ciutadans i mancaria de sentit- potser esperaven que els solidaris s'ensumessin el malestar abans d'hora i iniciessin la campanya? És una postura ben pobra, perquè precisament la tasca d'un polític -a més de preveure fenòmens i mirar de posar-hi remei, que no sempre és possible- és prendre en consideració les preocupacions ciutadanes. Si a ningú li importés pagar peatges, ¿què en pensaríem, d'un sonat que dóna la nota a les autopistes?

Un diputat no hauria de ser un ésser superior que et mira per sobre de les espatlles quan hi coincideixes, sinó una persona que mirés de representar-te amb la màxima fidelitat possible. I això inclou comportar-se en conseqüència, encara que s'hagi de traspassar aquesta frontera invisible d'una dignitat parlamentària que encara està per demostrar. Hi ha res més digne que actuar com un ciutadà més, amb consciència que estàs reflectint el sentiment de tantes catalans indignats? El problema és, com sempre, que estem tan acostumats a l'oblit per part dels "nostres" diputats que, quan un mira d'acostar-se'ns, alguns ciutadans mancats d'atenció ho entenen innocentment com una intromissió.

Els tres mosqueters del Parlament, sempre tan incòmodes.

Amb la seva acció friqui -als autonomistes els encanta titllar SI de friqui-, interessada i tantes altres coses negatives com vulgueu, l'Uriel Bertran ha trencat una barrera ben sòlida: la que massa sovint separa polítics i ciutadans. És gràcies a la seva insubmissió que el #novullpagar surt avui a tots els diaris i comença a guanyar protagonisme. L'ha presentat, a més, en l'ambient que pertoca en ple segle XXI: a les xarxes socials, compartint l'experiència amb tots nosaltres, la gent del carrer a qui, no ens n'oblidem, durant aquesta legislatura ha de representar tan bé com pugui. És per això que avui, com si aquest espai fos un diari com la Vanguardia -ben amoïnada que deu estar, per cert, amb tot això dels peatges-, em permeto de concedir-li a l'Uriel Bertran un semàfor verd. El camí és baixar del núvol de l'egocentrisme polític i arremangar-se les mans, no sols a partir de discursos que ericin els pèls, sinó també amb accions conseqüents, i ell, aquest cop, ho ha comprès molt bé.

No podria acabar aquest article sense agrair a en Josep Casadellà la valentia per iniciar-ho tot. Que un diputat es planti al peatge és atrevit, però que ho faci un ciutadà corrent sense precedents previs, exposant-se al fracàs que ningú més et segueixi i sense la immunitat indiscutible que protegeix un polític, és per aixecar-se de la cadira, treure's el barret i pronunciar un "Chapeau, Josep" ple de sinceritat. Gràcies, de debò. A tu i a tots els que t'han seguit -Miquel, Míriam, Paco, Toni, Rubèn, Maiol, Mercè, etc.- i et seguiran. Un polític pot actuar amb noblesa, però, sense ciutadans que empenyin al darrere, no hi ha polític que valgui. Per més que la majoria s'entesti a ignorar-ho.

Clica aquí per llegir l'anterior entrada, La monarquia, en perill d'extinció »

Clica aquí per llegir la següent entrada, El planeta giravolta, per més que el món s'aturi »
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

A la columna dreta, pots seguir el bloc o bé deixar el teu mail i rebre les noves entrades!

A més, podem compartir opinions a Supervivents Catalans (Facebook) i Twitter!

La monarquia, en perill d'extinció

2012-04-14T17:37:00.001+02:00

El rei, fotografiat l'any 2010 amb una de les seves víctimes.

El dia en què es commemora la República, una forma de govern que sotmetia el cap d'Estat a l'elecció democràtica dels ciutadans, la figura il·legítima del monarca espanyol, instaurada per imposició franquista i, malgrat tot, encara vigent, dóna ales als qui no concebem càrrecs hereditaris com a propis del segle XXI, encara menys amb aquest menyspreu absolut als ciutadans a qui Juan Carlos hauria de servir lleialtat absoluta, com a mecenes que som del seu luxe incontrolable, insensible a la realitat i obscè en definitiva.

Nova campanya de Mango.

La idea d'una monarquia ja és irracional de bon principi. Que una colla de personatges visquin a costa dels altres -ja no com els polítics, sinó directament sense treballar- exacerba qualsevol ànima treballadora. Que, a més, el gendre Urdangarín quedés implicat en una trama de corrupció sense escrúpols en què hi participen polítics de tots els colors posa de relleu que ni amb el que ens xuclen tenen prou. No sols no es guanyen la vida com els ciutadans honestos, treballant de valent en comptes de cobrar per viatjar, sinó que encara tenen la barra de ficar la mà a la caixa per engrandir no sé quin coi de compte corrent (¿necessites enriquir-te quan ja no et caben més bitllets?). Que el Rei, còmplice -connivent, si ho voleu- d'aquest robatori, declarés en l'insofrible discurs anual que "La justicia es igual para todos" quan la seva filla va lliurar-se dels jutjats malgrat figurar en diversos papers del cas Noos és un insult a la intel·ligència mitjana dels contribuents. Encara gràcies que aquí, parodiant-lo, vam emetre l'autèntic discurs. Que en Froilán practiqui el tir al peu amb 13 anys, quan l'edat mínima per dedicar-se a aquestes aficions tan reials és de 14, prova que aquesta família està per sobre de qualsevol llei i que, en qualsevol cas, l'estupidesa -del pare per donar-li una escopeta i del nen per jugar-hi en comptes de llegir o entretenir-se amb la consola- la pagarem entre tots, perquè el tractament de la criatura correrà a càrrec nostre (¿o és que la família fa alguna mena de feina per pagar-se els capricis?).

Deia en Froilán que el 'abu' estaría muy enfadado, i no entenc per què, si al capdavall només es tractà d'un tret al peu. Convé recordar que Juan Carlos va matar el seu germà Alfonso jugant amb un revòlver, activitat ben pròpia entre tots els joves de 18 anys (em queden tres mesos per fer-ho, abans no se'm passi l'edat). De totes maneres, en Froilán no s'havia de preocupar gaire, perquè l'avi era a Botswana en un viatge privat. Un viatge privat que, si no hagués estat pel País, ens hauria passat desapercebut. La Casa real ha emès avui un comunicat notificant que el rei s'havia fracturat el maluc sense dir com. Ha estat aleshores quan El País ha informat que su majestad era de caça d'elefants. Magnífic...

En primer lloc, mentre Espanya resta a la vora de l'abisme, amb l'atur -ja per sobre del 20%- creixent imparable i les exigències d'austeritat ben presents a la mentalitat dels ciutadans, el "màxim representant" de l'Estat es decideix a cultivar la seva passió per l'assassinat d'animals, arriscant-se a la projecció de serenitat i rigor que justament espera Europa per fer-li confiança. No em sorprèn, ni m'indigna, que el rei s'ho passi bé caçant óssos, búfals o elefants. De fet, em sembla una actitud molt pròpia d'algú crescut entre les parets pudents del franquisme. No cal que s'ofengui cap apassionat de la caça: matar animals per gust no és acceptable sota cap codi moral mínimament serè. El que és intolerable és que aquest senyor es deixi 45.000 euros per elefant cada cop que té ganes de mostrar el seu autoritarisme (no és pas la primera vegada) i, mentrestant, milions de persones siguin a l'atur, batallant per la supervivència i, en alguns casos lamentables, a la recerca d'un sostre digne.

Quines banyes que tenen els búfals... S'endurien per davant qualsevol.

El rei ha estat intervingut d'urgència. Un company del grup de Supervivents Catalans al Facebook ha comentat que el seu pare fa un any que s'espera per operar-se. Aquesta és una altra: les persones corrents, sense privilegis, hem d'esperar educadament el nostre torn, que, amb tants vividors com ronden per aquí, acostuma a arribar tard. Encara recordo -a tall d'anècdota- aquella ocasió en què vaig coincidir amb la família d'una de les infantes al Port Aventura: van arribar, van ignorar la cua de més de mitja hora formada i van bloquejar l'atracció fins que tota la comparsa -familiars, amics, seguretat- en va haver gaudit. Estan per sobre nostre i, per bé que algunes bledes encara l'adorin amb aquella ignorància tan pròpia de xafardera -"Ja està vellet, el rei!" o "Quin model més bonic duu la princesa!"-, no tenen res a veure amb la gent normal: al rei, que estarà 45 dies de baixa -de baixa de què?, ens preguntem molts-, no se li podrà aplicar la reforma laboral, i això que superarà sobradament el 20% d'"absentisme" en dos mesos consecutius establert. L'única justificació que hi trobo és que, per veure's afectat per la reforma laboral, primer s'ha de treballar.

Convé apuntar també que, amb aquest model de control tan propi de la monarquia espanyola -com del règim anterior-, la casa reial no ha tingut cap complex a l'hora de suspendre la web de safaris on s'havia penjat la foto que encapçala l'article. Cal dir, per no faltar a la veritat, que data del 2010. És, doncs, una altra de les aventures d'aquest rei a qui li treu el son l'atur juvenil i s'adorm a les xerrades.

Ja per acabar, vull compartir amb tots vosaltres una reflexió. És natural que ens indignem amb aquests excessos: les xifres de l'abús parlen per si soles i, en els temps que corren, somniem amb el profit que en treuríem. També és comprensible que aquesta fal·lera per l'atrocitat ens sembli indigna d'un cap d'Estat, per més que parlem de l'espanyol. És positiu que compartim la fúria entre nosaltres, que fem circular la informació, perquè creem consciència entre els ciutadans. Ara bé, no calen elefants per donar arguments al republicanisme. Encara que la colla reial es comportés amb pulcritud, cadascun dels euros que s'endú és immerescut. El que passa és que pequen d'una estupidesa notable i, en comptes de restar en silenci -sense molestar gaire, perquè la gent no s'emprenyi- es dediquen a muntar enrenous. Són curtets -el mèrit de ser fill d'algú es pot aconseguir sense intel·ligència- i s'estan cavant la seva pròpia tomba. Amb els diners que s'emporta la monarquia, molts ciutadans farien meravelles: menjar, per exemple. La monarquia es troba en perill d'extinció. Ha calgut que ens ensorréssim en la misèria per entendre-ho, però ja hi hem arribat.

Per cert, em preocupen els elefants. Tenen dret a sobreviure. I l'espècie ciutadana, també.

PS1: El Rei ja té excusa per estalviar-se l'escridassada històrica que es preveu a la final de Copa. Devia espantar-se amb aquestes previsions.

PS2: Per descomptat, en una nova commemoració de la República proclamada per l'avi Macià, visca la República Catalana!

Clica aquí per llegir l'anterior entrada, I la violència feixista resta impune »

Clica aquí per llegir la següent entrada, Uriel Bertran s'atreveix amb la barrera »
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

A la columna dreta, pots seguir el bloc o bé deixar el teu mail i rebre les noves entrades!

A més, podem compartir opinions a Supervivents Catalans (Facebook) i Twitter!

I la violència feixista resta impune

2012-04-05T14:58:00.000+02:00

Pancarta ubicada a l'entrada de l'Ajuntament de Manresa.

Ara que els mitjans es recreen tant en els actes vandàlics per alertar-nos d'una violència incipient i ben arrelada, farien bé de parar atenció a tots els fronts oberts i no sols a aquells que contribueixen a dissimular l'indiscutible malestar social, frenant-ne així la hipotètica propagació epidèmica que amenaçaria una classe política més inquieta de l'habitual. Els incidents del #29M foren, des del meu punt de vista, inacceptables. Entenc que es distanciaven completament de l'esperit majoritari de la vaga, i així ho vaig expressar. De la mateixa manera, certes reaccions policials van quedar fora de lloc i els qui més motius tenien per acabar a la garjola van cedir pas a persones que, previsiblement, potser no s'ho mereixien. Tot això ja està escrit i argumentat en aquest bloc i no té sentit reincidir-hi. Avui em proposo parlar-vos del cas d'un noi apallissat per un grup de nazis que acabà en coma. Ho faig sota la premissa que, si tractem la violència, l'hem de tractar tota, sense distincions. L'entrada d'avui és, doncs, un exercici de coherència -propietat que pot sonar innecessària de recalcar, però que ha mancat als mitjans convencionals- i, sobretot, de convicció en el refús del feixisme encara candent a casa nostra.

Va passar fa dos divendres. En un local de Manresa, estava prevista la celebració d'un concert antifeixista a càrrec de KOP i Non Servium. Segons expliquen els testimonis, una colla de gent ocultada amb passamuntanyes va baixar d'una furgoneta armada amb pals, bengales, etc. i va agredir els qui esperaven l'inici del concert a l'exterior de la sala. Un dels ferits va quedar en coma, amb un traumatisme cranioencefàlic.

Convindreu que un ciutadà en coma és quelcom més alarmant que centenars de contenidors cremats, al contrari del que ha semblat als mitjans, que per cert han ignorat -o han prestat poca atenció- a aquells que, de resultes de l'acció policial del #29M, han perdut un ull o tenen la melsa trencada, amb independència que participessin dels aldarulls o no. Al tractament informatiu de la vaga general vull dedicar-li una entrada sencera, però ara mateix ens serveix per comprovar l'espectacular ressò que poden tenir certes notícies i la indiferència que poden despertar d'altres pràcticament silenciades. La pallissa tingué lloc en plena efervescència del congrés de CDC -i, per tant, amb tota l'atenció centrada a Reus- i només va merèixer petits apunts dels mitjans més habituals (l'Ara, el 3/24, l'ACN, la Vanguardia -que va reaccionar tardíssim-, etc.). La informació més completa ens ha arribat dels mitjans locals o independents, que s'han interessat realment pel cas i han pretès d'explicar a la ciutadania allò que es cou al carrer. Parlo del Llibertat.cat, del Mèdia.cat, de la versió manresana del Nació Digital i d'altres que miren de cobrir la proximitat que els grans mitjans ignoren voluntàriament. Són els mitjans amb menys suports i possibilitats i, en canvi, han ofert la major cobertura.

Aquí resideix el problema. De casos com aquest, només ens en poden informar mitjans independents, que pràcticament s'autobasteixin i no depenguin de subvencions suculentes de les institucions públiques. Per què? Perquè no convé posar en coneixement de la societat incidents relacionats amb el feixisme. Existeix un temor no escrit a actuar políticament contra el feixisme, que respon -i em dol reconèixer aquestes actituds entre els governs actuals, comandats per la dreta- a una certa connivència amb els seus principis. A mesura que avancen els esdeveniments, detectem en el mateix govern català una voluntat de prendre el control de les xarxes socials -preguntem-ho, si no, a en Jordi Borràs, reporter a qui li han esborrat una fotografia al perfil de Facebook-, d'instaurar la por entre nosaltres -algunes detencions presumptament arbitràries així ho indicarien- i de replantejar els "drets fonamentals", en paraules del propi Felip Puig, en un retrocés que encara s'ha de perfilar.

És per això que, en certa manera, les grans institucions no s'obren a condemnar també aquestes formes de violència, perquè la intolerància d'aquests nazis de Manresa es distingeix en la seva praxi política i la voluntat de silenciar -amb estratègies molts menys doloroses, per descomptat, però segurament més brutes- els qui pensen diferent (el conseller Puig parla d'investigar aquells perfils de Twitter que critiquin les actuacions policials) també hi és present. He trobat a faltar una repulsa absoluta del conseller d'Interior a la pallissa de Manresa, així com el compromís d'arribar fins al final dels fets i "fer caure tot el pes de la llei" sobre els agressors, com sí que ha declarat sobre els detinguts del #29M. L'Ajuntament de Manresa, això sí, ha anunciat que es personarà com a acusació popular. Gràcies, doncs, per posar-se al costat dels conciutadans.

Crec fermament que, si el govern es disposa a combatre la violència, ho ha de fer sense distincions, perquè la pallissa de Manresa n'és una expressió més i, de fet, d'un grau força més elevat que la de dijous passat. Un noi ha restat en coma com a conseqüència de les agressions i, malgrat tot, encara no s'ha detingut ningú. Des d'aquí, enviem una càlida abraçada a l'Albert, que fa dies va abandonar el coma, i li desitgem la més pròspera recuperació possible. I que prengui paciència, perquè, malauradament, el feixisme gaudeix a casa nostra d'una impunitat desconcertant, només comprensible si s'analitza la democràcia actual com a descendent maquillada d'un sistema dictatorial i assassí com fou el franquista: hi ha ferides que no acaben de cicatritzar mai.

Clica aquí per llegir l'anterior entrada, L'Estat d'excepció que s'atansa »

Clica aquí per llegir la següent entrada, La monarquia, en perill d'extinció »
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

A la columna dreta, pots seguir el bloc o bé deixar el teu mail i rebre les noves entrades!

A més, podem compartir opinions a Supervivents Catalans (Facebook) i Twitter!

L'Estat d'excepció que s'atansa

2012-04-03T00:28:00.002+02:00

Des de fa una pila d'anys, la classe política s'ha dedicat a estirar el fil del capitalisme de la mà dels grans banquers. El creixent procés de globalització -no sols d'aquests dispositius electrònics que ens fascinen, sinó també de mètodes de control i imposició- ha afavorit la tendència a l'hermetisme del sistema actual, des de l'interior del qual pràcticament resulta impossible d'actuar sense enfrontar-se a la maquinària infal·lible d'uns mitjans de comunicació subvencionats que et desacrediten, una societat massa avesada al televisor que s'ho empassa gairebé tot i un desànim que t'anul·la tan bon punt t'adones que, malgrat la vehemència del teu discurs, el model despòtic no admet intromissions.

Si bé el fracàs d'aquest sistema és per nosaltres evident, sota la perspectiva de l'home totpoderós, resulta un triomf impagable: li permet obrar en plena connivència amb la resta de directors del planeta sense témer un plausible aixecament de la massa social. A dia d'avui, el poder resideix a les mans corruptes i insensibles i, a mesura que passen els mesos, la sensació és que el sistema no deixa de retroalimentar-se, conscient que, en l'actual situació de misèria, la resta de classes aguditzen la capacitat d'anàlisi i apunten cap al focus del problema: uns representants del poble que n'han esdevingut ensorradors primer i repressors després. Quan tot semblava anar bé -aleshores els polítics ja feien equilibris per dotar l'obscenitat d'una aparença natural, però encara no ho sabíem-, celebràvem el nostre escumós benestar sense adonar-nos que no acabava de cristal·litzar. Ara, que els forats sospitosos -"¿Vols dir que s'ha gestionat bé, això? On són aquests milions?"- ja tenen el diàmetre de cràters descomunals, sabem que el sistema pretén deixar-nos fora de joc i que convé fer alguna cosa abans que ja no tinguem res a defensar. Però, els polítics són conscients de viure un moment clau per a la seva hegemonia definitiva: és per això que s'han decidit a trepitjar-nos -esclafar-nos, fins i tot- amb tota la força de la seva cavalleria.

Els vídeos dels incidents de dijous constaten un nou fracàs policial: els furgons passen de llarg de les zones on els més violents tiren pedres, branden pals i amenacen amb còctels Molotov, però, en canvi, descobrim centenars de persones sense ganes de merder avançant a tentines perquè amb els gasos lacrimògens amb prou feines s'hi veuen. Pel que hem pogut anar llegint aquests dies als mitjans no convencionals, a més, tot indica que almenys part dels detinguts no responen a l'estereotip de jove agitador, violent, irreflexiu i indesitjable que des de la conselleria del senyor Puig s'ha pretès caricaturitzar. Existeixen motius sòlids -i parlo, malauradament, sense conèixer en persona els implicats- per sospitar que si més no dos detinguts haurien estat escollits com a caps de turc d'una estratègia vil i barroera del govern català per començar a atemorir la ciutadania davant el previsible augment d'indignació arreu.

Desconec si la violència organitzada s'està consolidant a Barcelona, però el que és evident és que les circumstàncies es radicalitzen cada vegada més. Les prestacions socials s'esgoten, l'atur és elevadíssim i ja són molts els qui, senzillament, no se'n surten. L'ambient actual incita a la reacció extremada i em fa l'efecte que sols estem vivint el començament. No interpretem els fets com a aïllats. De fet, el govern ja no ho fa. Però, mentre ells ho atribueixen a l'efervescència de les guerrilles urbanes, jo aniria més enllà i ho associaria a la corrupció absoluta d'un sistema que exprimeix els pobres fins a incórrer en el maltractament despietat.

La resposta dels governants és, com s'ha evidenciat amb prou solvència els darrers dies, infondre el pànic entre la societat. D'una banda, s'han emès sense parar les imatges dels incidents de dijous i les declaracions criminalitzadores dels polítics amb el propòsit de generar una voluntat general de refús que aplani el camí cap a noves coaccions. D'altra banda, per començar amb una política de terror que per força procuraran estendre per calmar el que no calmen les seves polítiques inexistents, s'han decidit a practicar una sèrie de detencions que, sense posar-hi la mà al foc, apunten més aviat a l'arbitrarietat i les ganes d'il·lustrar a la resta de joves què els pot passar si qüestionen d'alguna forma l'hermetisme del sistema.

Però, això no és tot. Jorge Fernández Díaz, qui essent el governador civil més jove d'Espanya va empresonar sis independentistes ara fa tres dècades, ha recollit la petició del seu germà Alberto i ja ha avançat que a, partir d'ara, s'aplicarà la llei antiterrorista als qui creïn disturbis en les manifestacions. És un pas més cap al silenci forçat, cap a la dissidència -encara que sigui democràtica- intolerada, i té especial significació que sigui Fernández Díaz, crescut entre les sòrdides aigües del franquisme, qui ara impulsi aquesta nova mesura de repressió. De debò creieu que els detinguts són els qui tiraven pedres i amenaçaven amb pals els Mossos? Heu vist que la policia s'enfronti gaire als qui reaccionaven amb virulència? No us sembla que, més aviat, apostaven per la reducció dels menys combatius? Si la mesura acaba tirant endavant, serem davant d'un retrocés descomunal en drets -encara més trencador que el de la reforma laboral-, que permetrà empresonar els qui, de resultes d'una empenta, freguin el braç d'un agent o els qui, després d'excedir-se amb insults, esgotin la paciència del policia i se'ls acusi -què sé jo- de resistència a l'autoritat sense el menor dret a defensar-se judicialment.

Fa escassos dies, en una conversa que tinc ben gravada a la memòria, la meva àvia em recordava el patiment de tots aquells anys de guerra i de postguerra, de represàlies, de silenci i de misèria. M'assegurava que havia estat una època molt dura, un record terrible, i que encara ara s'espanta amb qualsevol cosa. Jo li deia, amb la cautela de la inexperiència, que ara comencem una etapa igualment temible, perquè, si bé d'entrada no s'entreveuen guerres imminents en el sentit més clàssic del concepte, ens embarquem en una disputa contemporània, adaptada al segle XXI, del que és el lament dels drets perduts, el reclam del seu retorn i la desolació d'involucionar en comptes d'assolir noves metes. A diferència d'aleshores, el poder compta ara amb eines capaces de manipular masses i conduir-les per on li convé; en aquest sentit, els perills es multipliquen, perquè podríem arribar a trobar-nos en un punt crític sense adonar-nos-en, enganyats per les maniobres de distracció.

Ens espera una època de recessió imparable a tots els nivells: l'econòmic, que ja fa temps que deplorem, el laboral, el social... Amb aquesta nova aplicació de la llei antiterrorista -que ens podrà ser aplicada, si el Fernández Díaz se'n surt, a qualsevol de nosaltres, siguem criminals o no-, l'Estat espanyol certifica oficialment el retorn als seus temps més foscos, en què tants ciutadans van morir afussellats pel senzill fet de pensar diferent i de no avergonyir-se'n, mentre tots plegats es morien de gana. Els símptomes coincideixen més del compte: la misèria ja ha arrelat en part de la societat i els drets fa temps que van en decadència. S'atansa, amb més o menys intensitat, l'Estat d'excepció: una època de por instal·lada al cos en què se'ns assegurarà que, en nom del bé públic, hem d'empresonar els animals que cremen contenidors i -¿per què no?- aquells alienats que malparlen del govern. I és que d'un govern autoritari no n'ha de malparlar mai ningú.

Clica aquí per llegir l'anterior entrada, Per què no incendieu Barcelona demà? »

Clica aquí per llegir la següent entrada, I la violència feixista resta impune »
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

A la columna dreta, pots seguir el bloc o bé deixar el teu mail i rebre les noves entrades!

A més, podem compartir opinions a Supervivents Catalans (Facebook) i Twitter!

Per què no incendieu Barcelona demà?

2012-03-30T16:46:00.000+02:00

El foc va il·luminar el vespre d'ahir a Barcelona.

Sempre sou els mateixos. Quan es convoquen manifestacions de seguiment multitudinari -i en els temps que corren aneu ben servits-, us decidiu a acaparar protagonisme: llanceu pedres a les forces de seguretat saturades -després ens exclamem si responen indiscriminadament, però hi ha situacions límit que ni amb anys d'entrenament es poden afrontar d'una altra manera- i enceneu fogueres. Convertiu Barcelona en escenari d'una batalla campal en defensa de no se sap ben bé què i en favor de no se sap ben bé qui. Analitzant els efectes de les vostres destrosses -desviació de l'atenció de la protesta civilitzada-, gairebé diria que serviu el govern impulsor de la reforma, estalviant-li l'enfrontament al rebuig unànime viscut ahir als carrers, però, escoltant les vostres proclames antisistema i anti qualsevol cosa llevat de la violència, costa de creure que actueu sota les seves ordres: incorreu en notables contradiccions morals, però la vostra hipocresia no pot elevar-se fins a tals extrems.

L'activitat dels sindicats ens pot agradar més o menys, però ahir eren les seves convocatòries les que portaven la majoria a manifestar-se. Es plantejaven des del pacifisme i la senzilla pretensió d'expressar la discrepància amb el camí reformista emprès pel PP -i que culmina en part l'obra endegada des del darrer govern del PSOE (els sindicats farien bé de recordar-ho)-. La idea era, doncs, mostrar un rebuig total -vehement, si ho voleu, però amb el topall d'una manifestació democràtica ben determinat- a un procés que derivarà en una nova pèrdua de poder adquisitiu i drets laborals dels treballadors.

Els actes vandàlics registrats especialment a Barcelona no entraven en els plans dels sindicats, si més no a nivell oficial. Apunto això perquè en les darreres hores he sentit diverses queixes sobre el silenci dels sindicats en relació amb els incidents. Certament, jo també tinc la impressió que els sindicats juguen una mica a l'ambivalència: la majoria entenem que els rebutgen, perquè en ple segle XXI, tan ben arrelats com estan en l'estructura estatal espanyola -amb suculentes partides econòmiques dels pressupostos públics-, no tindria sentit que els donessin suport, però, al mateix temps, sentim que no els està de més una mica de merder, encara que enterboleixi el motiu de les protestes. Sigui com sigui, em sembla indiscutible que els sindicats, com a entitats col·lectives -és a dir, sense tenir en compte les opinions particulars-, desaproven el vandalisme. Ara bé, si la gent en manifesta tants dubtes, no seria sobrer que ho indiquessin amb més rotunditat. El doble joc, encara que sigui el pa de cada dia dels polítics, no és una bona pràctica.

La Borsa ha rebut de nou, com aquell dia que ens manifestàvem contra les
retallades en ensenyament i, sense saber-se com, hi vam anar a petar:
http://superviventcatala.blogspot.com/2012/03/29f-els-matisos-duna-bona-jornada.html.

No sé si les vostres accions responen a alguna mena d'ideologia concreta o senzillament són fruit d'una enorme passió pels disturbis. Reconec que, al llarg de la història, bona part dels canvis han vingut de la mà de revolucions contundents, de manera que no m'atreveixo a discutir que penseu d'una forma o altra. No obstant, això d'avui ha estat, novament, una mostra d'escàs respecte vers la majoria democràtica que volia fer dels carrers un clam pacífic contra la reforma laboral. No podríeu deixar els aldarulls per un dia en què centenars de milers de persones no pretenguessin expressar el seu malestar? Dedicar-vos a la crema, per exemple, un tranquil diumenge a la tarda: assoliríeu el mateix protagonisme i no el restaríeu als qui volen cedir-lo al necessari debat polític.

Els Mossos són molt dolents. Sí, ja ho sé. S'enfronten a situacions complicadíssimes de controlar i, encara que se'ls prepara a consciència, no sempre poden preveure totes les conjuntures. Els policies infiltrats entre els manifestants existeixen: no són cap invenció. Desconec si estimulen l'agitació com alguns denuncien, però, fins i tot en el cas que fos cert, això no em sembla excusa de res. Tots plegats som adults, ja, i se'ns suposa prou madurs per comportar-nos com pertoca, sense témer influències externes. No s'hi val a dir: "És que aquell secreta m'ha empès, jo no ho volia!". Si detectes algú amb ganes de brega, te n'apartes. Si veus que t'impulsen a barallar-te, t'enretires ràpid i aquí no ha passat res.

El Financial Times es feia ressò dels fets, com
també en New York Times, el The Guardian,
el The Washington Post i un llarg etcètera.
Ningú dubta que els incidents han relegat
la manifestació original a un segon pla.

La meva principal preocupació no és, com en el cas de molts polítics, la imatge projectada a l'exterior. No comparteixo aquest amoïnament malaltís per exhibir plena normalitat en un país que, de normal, no en té res. Si ocorren desastres d'aquest abast, és perquè els culpables tenen oportunitat de provocar-los. Si tot evolucionés amb naturalitat, amb prou feines tindrien opcions d'incendiar les ciutats. Amagar els problemes és una pràctica tan habitual com ineficaç, un trist reflex de la manera que tenen els nostres dirigents de fer avançar el país, vetllant sempre per la façana, aquella component més superficial de l'estat del nostre territori. La nota més decebedora d'ahir no són les portades d'avui d'alguns mitjans internacionals, perquè Barcelona era la mateixa ciutat de segona ahir que cada dissabte a la tarda. I, si queden dubtes, convido els polítics a passejar-se per la zona on visc, a escasses illes de l'admirada Sagrada Família, i a comprovar la misèria i pobresa que s'hi respira. El que em sap greu de debò és que, per culpa d'una minoria que aquest cop ha estat més nombrosa -pel senzill fet que érem moltíssims manifestants: és una qüestió de percentatges- els mitjans de comunicació han restat importància a l'autèntica voluntat expressada als carrers.

Hauríeu de sentir vergonya pel que heu fet. Sempre sou els mateixos i, malgrat tot, una legislació massa benèvola us assegura la impunitat. No veig cap problema a endurir-la, si ha d'acabar amb les vostres destrosses que no condueixen enlloc, a banda d'augmentar la despesa pública. Algú esgrimirà que és perillós, perquè sovint en situacions caòtiques com la d'ahir es detenen persones innocents, que senzillament havien quedat atrapades en el lloc equivocat. Té fàcil solució: hem de procurar, entre tots plegats, aïllar els violents, de forma que quedin en evidència i cap defensor de la protesta cívica corri riscos innecessaris. Al Twitter, un company de debat afegia: "I els heu de treure les caputxes!". Bé, jo no m'atreviria a fer-ho, perquè no sóc prou valent i tampoc tinc interès a jugar-m'hi la pell, però entenc que arraconar els vàndals ja equival a això: si queden aïllats, se'ls podrà desemmascarar tranquil·lament.

Al titular us llançava una pregunta ben interessant. Ara que ja ha passat tot, ¿per què no incendieu Barcelona demà? Permeteu-me que respongui per vosaltres, per si de cas la reflexió us exercita més neurones del compte. Perquè aleshores ja no té gràcia. Si no podeu difuminar-vos entre la multitud, perdeu aquesta valentia de porcellana, que il·lustreu tan bé amagats rere les màscares magnífiques i plenes de... -com ho diria?- ¿valors i ideals? Ai, els ideals... Una defensa aferrissada de la radicalitat demòcratica i, tanmateix, us carregueu els clams pacífics amb la vostra pirotècnia. Un cant tan profund per les llibertats del poble i, al mateix temps, ensorreu comerços perquè, en plena possessió de les seves facultats, els venedors han decidit no exercir el seu dret a vaga. Són aquelles contradiccions en termes tan pròpies de la nostra societat. Lamentem una classe política generalment lamentable, però els qui asseguren tenir la clau del futur s'equivoquen tan bon punt sona el tret de sortida.

Us recomano aquest vídeo, especialment a partir del minut 1.40. És una nova prova de la valentia dels delinqüents, que ataquen en superioritat numèrica un treballador de l'estació de Sants amb un extintor. Alguna cosa els devia dir, però això no té justificació. Potser es va atrevir a defensar el seu dret a treballar -avui gens garantit gràcies a una gestió execrable de l'economia adversa-. Us ho imagineu?

Per si la postura dels sindicats no és prou clara, jo, en nom de moltíssims manifestants, condemno la violència viscuda ahir i reclamo que, entre tots, deixem en evidència els qui semblen disposats a deslegitimar -volent-ho o no- les nostres legítimes protestes.

Clica aquí per llegir l'anterior entrada, #29M: Per mostrar una certa dignitat »

Clica aquí per llegir la següent entrada, L'Estat d'excepció que s'atansa »
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

A la columna dreta, pots seguir el bloc o bé deixar el teu mail i rebre les noves entrades!

A més, podem compartir opinions a Supervivents Catalans (Facebook) i Twitter!

#29M: Per mostrar una certa dignitat

2012-03-28T15:54:00.000+02:00

Demà hi ha convocada vaga general. Cada cop que veig el duet dels sindicats espanyols, en Toxo i en Méndez, una parella tan entranyable com la d'en Zipi y Zape o la d'en Mortadelo y Filemón, m'agafen esgarrifances, especialment quan recordo que el segon és secretari general d'UGT des de fa 18 anys i encara sembla tenir corda. Encara m'emprenyo més amb en Josep Maria Álvarez i en Joan Carles Gallego, perquè vivint a Catalunya ja s'haurien d'haver adonat que la solució a la nostra precarietat passa per desvincular-nos d'Espanya. És per això que, malgrat coincidir amb els motius de les manifestacions, sempre me les miro amb una mica de recel, preguntant-me si no valdria més centrar-nos en l'Estat propi i deixar-nos de batalletes.

En aquest cas, però, la postura mancaria de sentit: si a hores d'ara Catalunya fos un Estat, el govern seria integrat per un partit que simpatitza amb qualsevol forma d'atac als treballadors i que, fins i tot, hi ha votat a favor al Congrés dels Diputats de la mà de l'inseparable PP. A dia d'avui, ja ningú dubta que CiU navega contra la gent corrent. Que frueix espantant els treballadors i que veu en aquesta ofensiva reforma laboral del PP una nova oportunitat de continuar amb les retallades. Les amenaces als drets són un antídot per a CiU: superat el raonable període de protestes ciutadanes, la gravetat de la situació actual cala als subconscients i esdevé el motor de nous atemptats contra l'Estat de Dret -cada dia amb un articulat menys defensor de la classe treballadora- i, per descomptat, contra el fràgil Estat del benestar.

L'aspecte més preocupant d'aquesta reforma laboral és l'agilització del procés d'acomiadament. La procedència passa ara a un terme secundari i qualsevol excusa servirà per despatxar-nos. No caldran pèrdues per esgrimir raons econòmiques que justifiquin l'acomiadament, sinó que n'hi haurà prou amb haver guanyat menys en els tres trimestres previs. La indemnització serà aleshores de 20 dies per any treballat, limitats a 12 mensualitats. Pel que fa als EROs -acomiadaments col·lectius-, que abans necessitaven una autorització externa, ara dependran de la decisió empresarial, relegant els afectats a l'única sortida dels tribunals. Finalment, l'absentisme -per més justificat que sigui- també serà motiu d'acomiadament si es dóna durant un 20% de la jornada d'un treballador en dos mesos consecutius.

Rere aquesta reforma també hi la idea latent que el treballador és una mena de mercaderia de què l'empresari es pot aprofitar. En les empreses amb menys de 50 treballadors -la majoria-, es fomentarà l'anomenat contracte per a "emprenedors", de caràcter indefinit i amb un any de prova on hi haurà barra lliure per a l'acomiadament sense indemnització. Ara bé, si el treballador és menor de 30 anys l'empresa rebrà 3.000 euros de fons públics, mentre que aquells que encara rebin prestació per desocupació resultaran profitosos per a l'empresa, en el sentit que podrà deduir fiscalment la meitat de la prestació que el treballador tingui pendent de rebre. Dit d'una altra manera, els treballadors que ja no rebin prestació perdran qualsevol atractiu. El que els faltava, ¿no?

Ja per acabar, els treballadors sortiran més barats. Si l'acomiadament improcedent tenia una indemnització de 45 dies per any treballat amb un límit de 42 mensualitats, ara es rebaixarà a 33 dies per any treballat amb un màxim de 24 mensualitats. La rebaixa del sou -així com els canvis d'horaris, lloc de treball, etc.- només requerirà un avís a 15 dies vista i, si no t'agrada, podràs marxar amb 20 dies d'indemnització per any treballat, amb un màxim de 9 mesos (com si volen enviar-te a Austràlia per assegurar-se que no acceptaràs, estalviant-se així tres mensualitats d'indemnització!).

La crida a la vaga general de demà és, en essència, per tota aquesta colla de motius. Com sempre, però, hi ha un rerefons molt més transcendent que les particularitats concretes de la protesta. Entre la gent mínimament formada, hi ha la plena consciència que la reforma laboral és un estadi més en el procés d'anihilació completa del poble, a qui correspon pagar l'excés -l'abús, que m'agrada dir-ne-, de polítics i banquers al llarg d'aquests anys en què només ens dedicàvem a tapar forats i fer veure que tot anava bé. L'esvoranc és enorme -i això és ben cert-, però és del tot inacceptable que els nostres propis representants pretenguin fer-nos-en pagar les conseqüències. És, si em permeteu l'expressió, d'una obscenitat censurable. És portar la praxi d'una política barroera i aprofitada fins a extrems que el Codi Penal faria bé de recollir.

El pitjor de tot plegat és la certesa que els dirigents, emparats per la tranquil·litat que els concedeix tenir la força del seu bàndol i envalentits pel control ferri que exerceixen sobre la informació, es dediquen a incorporar en les ments més dòcils el dogma que això no s'aguanta per enlloc i que només si som pacients i ens arremanguem de debò ens en podrem sortir. Són paraules buides, i nosaltres ho sabem. Quin sentit té, que un paio que t'ha arruïnat el país et demani que t'arremanguis, quan encara cobra 200.000€ l'any? Amb quina autoritat moral ens donen lliçons, els banquers, quan s'han salvat del descrèdit de la seva gestió a partir dels nostres impostos? Si ens hi parem a pensar un parell de minuts -i en aquest món frenètic en què vivim no són tan fàcils de trobar-, concloem ràpidament que no hi ha dret, que tot plegat és d'una injustícia tremenda. També és per això que els nostres polítics no callen mai, sempre traient nous temes de debat superficial i col·lapsant els telenotícies del vespre: mentre no tinguem temps de reflexió, no corren perill. Aquest món no s'atura: cada segon que passa la maquinària corrupta i estafadora predominant al poder està més ben engreixada.

Si mai prenem consciència autèntica de tot el que està passant al nostre entorn, que es preparin, els lladres professionals. Se m'esgoten les paraules per definir el que sento. Demà, a les 6 de la tarda, seré a la manifestació de Barcelona. Tinc ganes d'expressar, encara que sols sigui a nivell simbòlic, que les persones com tu i com jo, malgrat no ser polítics, també tenim drets. I honor. I dignitat. Més que la majoria d'ells, si t'hi pares a pensar. Però no tenim temps, per pensar.

Clica aquí per llegir l'anterior entrada, Instants de màgia per superar les adversitats »

Clica aquí per llegir la següent entrada, Per què no incendieu Barcelona demà? »
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

A la columna dreta, pots seguir el bloc o bé deixar el teu mail i rebre les noves entrades!
Podem compartir opinions a Supervivents Catalans (Facebook) i Twitter!

Instants de màgia per superar les adversitats

2012-03-12T23:52:00.000+01:00

L'Òpera de Roma va viure una nit memorable
el 12 de març de 2011, en el 150è aniversari d'Itàlia.

Òpera de Roma. 12 de març de 2011. Itàlia celebra el seu 150è aniversari amb la representació de Nabucco, de Giuseppe Verdi, sota la direcció de Ricardo Muti. Ambientada en l'esclavitud dels jueus a Babilònia, esclata d'emoció al Va pensiero, el cant del cor d'esclaus oprimits. De la màgia viscuda fa un any en a Roma podem fer un munt de reflexions. Si ens hi posem, fins i tot, podem somniar. Ara bé, sense aixecar els peus de terra, que això ja ho hem fet massa cops.

Abans de començar, l'alcalde de Roma s'atansa a l'escenari per denunciar desinhibidament les retallades pressupostàries en cultura del govern italià. Pertany al partit de Berlusconi, però, per aquelles dates, Il Cavaliere -quin sobrenom tan poc encertat per al grotesc personatge- ja ha perdut el control de la seva formació i, per descomptat, del país sencer.

L'òpera comença, doncs, amb un missatge rondant la ment del públic: la cultura, aquesta forma curiosa de pau i harmonia interior, viu amenaçada. A mesura que s'acosta el Va pensiero, la tensió del públic va in crescendo i, arribats al punt culminant -"Oh mia patria sì bella e perduta!" (Oh, pàtria meva, tan bella i tan perduda!)-, esclata el fervor. Es respira un ambient de joia que, en realitat, s'origina en el sentiment contrari: la impressió gens desencaminada que la pàtria s'enfonsa de la mà d'aquest Berlusconi corrupte i que, paradoxalment, més d'un espectador deu recolzar.

Quan s'acaba el cor, el públic demana el bis amb una cridòria desfermada: Visca Verdi!, Visca Itàlia!. La simbologia del moment, la intensitat de la vivència, la nostàlgia per una Itàlia que, malgrat no moure's de lloc, perilla en essència... Tot plegat convida Ricardo Muti, sempre reticent a la repetició en mig d'una obra, a acceptar la petició del seu auditori. El director es gira de cara al públic -Berlusconi és present a la sala- i algú exclama: "Llarga vida a Itàlia!". Aleshores Muti respira fons i assevera: "Sí, hi estic d'acord: "Llarga vida a Itàlia". Però, jo ja no tinc trenta anys, he viscut ja la meva vida com a italià i he recorregut molt món. Avui sento vergonya del que succeeix al meu país. Accedeixo, doncs, a la vostra petició d'un bis del Va Pensiero. No és sols pel patriotisme que sento, sinó perquè aquesta nit, mentre dirigia el cor, pensava que si seguim així matarem la cultura sobre la qual es va construir la història d'Itàlia. En aquest cas, la nostra pàtria estaria de veritat bella i perduda. Jo he callat durant molts anys. Ara hauríem de donar-li sentit a aquest cant. Els proposo que s'uneixin al cor i que cantem tots el Va pensiero".

Aleshores, captivats per les paraules del mestre Muti, guia espiritual de la reivindicació italiana aquesta nit, tots els assistents es posen dempeus i es reinicia el Va pensiero amb una vitalitat inexplicable. Entre la penombra encesa del teatre, els italians presents emergeixen de les seves butaques apassionats per uns instants plens de vida que els romandran al record per sempre més. I com ressona, profunda i sincera, l'Òpera de Roma, en aquesta oda a la pàtria amplificada per l'emoció d'un públic que ara integra l'obra i la fa seva! És meravellós:

Aquella nit màgica, inoblidable per als qui hi eren i commovedora per als qui senzillament hem reproduït el vídeo, Berlusconi va sentir el clam unit de la part més benestant del poble italià, que no necessàriament és sempre menys sensible que la classe més popular, valgui la redundància. No el féu canviar la seva forma barroera d'entendre la política, però, si més no, va enfrontar-lo al sentiment que Itàlia, com tants altres països, s'ensorra en la seva concepció històrica.

M'agradaria veure el president Mas al Liceu en una situació similar. O al Palau, al Palau millor: s'hi sentiria com a casa, ja m'enteneu. Com que l'economia catalana no està per gaires festes, n'hi hauria prou amb el cant dels Segadors. El podria interpretar l'Orfeó Català amb l'emotiva aportació de milers de catalans que reivindiquin la necessitat d'esmolar les eines. Tinc la sensació que el context actual, on més enllà de la crisi es perfila un problema ben seriós: l'associació política-abús dels ciutadans, només podrà revertir-se amb grans conjuracions. Necessitem fenòmens extraordinaris, capaços d'obrir-nos els ulls i de posar en alerta permanent la classe política. De debò penseu que el senyor Mas sent cap mena de remor interior -el que la gent corrent qualifiquem d'estima pel país propi- quan entona l'himne a cada acte mínimament lligat a Catalunya? La màgia s'esgota, penso, i un home intel·ligent com ell bé deu saber que no fa tremolar l'enemic, sinó just al contrari: converteix en enemic el poble català. Que no fa enrere aquesta gent tan ufana i tan superba, sinó que ell mateix fa gala d'aquest caràcter amb els aires de superioritat que gasta.

Els polítics no entenen res amb manifestacions ni reivindicacions populars. Necessitem forces superiors: la plenor d'un silenci, l'oportunitat de certes paraules i, sobretot, el poder de les sensacions expressades des de la més sincera convicció. Més que per redreçar els polítics, cosa difícil ara mateix, per esperonar el poble, per despertar-lo, perquè comprovi d'una santa vegada que amb els actuals líders cants com el dels Segadors o el propi Va pensiero són en perill de caure en la insignificança. Necessitem d'algun cop d'efecte, vivències com la de l'Òpera de Roma, tan intenses en el moment i tan difoses entre els ciutadans d'arreu. Pot semblar una ximpleria, però situacions tan adverses només podran aixecar-se amb esdeveniments xocants, commovedors, capaços de capgirar la tendència al desinterès i l'ensopiment de les masses socials. En qualsevol cas, deixeu-me matisar un petit detall: esquivem el Palau de la Música. Fem l'acte de reconsagració catalana en un altre espai: al Palau, en Millet encara ens ficaria la mà a la butxaca. Perquè, en aquesta pàtria nostra, tan bella i tan perduda, els lladres milionaris no van a la presó: això és per a pobres desvinculats del poder.

Clica aquí per llegir l'anterior entrada, Immersió en la insignificança »

Clica aquí per llegir la següent entrada, #29M: Per mostrar una certa dignitat »
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

A la columna dreta, pots seguir el bloc o bé deixar el teu mail i rebre les noves entrades!
Podem compartir opinions a Supervivents Catalans (Facebook) i Twitter!