DIARI D'UNA POLITICA ESTUDIANT, Amanda Ramos Gallego

ELS COLORS DEL CONGRÉS DEL PSOE

noreply@blogger.com (Amanda Ramos Gallego) — Mon, 06 Feb 2012 15:26:00 +0000

Després del #38CongresoPSOE d'aquest cap de setmana, el cap encara em dona voltes i no acabo de veure-ho tot clar...però si més no, ja no es tan fosc.

Sempre he pensat que no es pot pintar res bo quan estàs enfadat perquè el resultat no seria positiu i segur seria massa explosiu i en definitiva poc atractiu. Hauria pintat roig de sang amb negres i foscos massa intensos....i massa surrealista i simbolista. I a mi m'agrada més L'Impressionisme, ple de llum...ple de vida...i amb els colors del Romanticisme...amb ànima i sentiment...

I la política també m'agrada així, amb ànima i sentiment...posant el cor en cada pinzellada, posant el cor en cada paraula. Creia en l'aposta dels meus, creia en que altre realitat era possible...creia en que la Carme Chacón significava quelcom més que la "Carmen"...però al final no ha pogut ser. Era dona, era socialista i era catalana i per aquests tres motius em dol...per contra ha guanyat la sobrietat, l'experiència...un bon polític amb un alt grau de coneixement i que és prou intel·ligent per saber fer justament el que cal fer. Es a dir, que el meu ego ferit, es queda amb això...en que tenim al capdavant de la Secretaria General a un gran polític...i això és el més important. Però ningú em treu del cap que serà un polític de transició fins a que siguem capaços de posar a l'autèntic líder al capdavant.

Mentrestant, des de casa, si es cert que el panorama va ser inicialment negre, egoistament negre, però ara toca passar full. Toca tornar a créixer sols, a fer via, bona via... Ara em queda potser l'única opció de pintar un desert com diu en Joan Ferran amb ocres brillants, grocs intensos i marrons lluminosos...o millor una marina, amb la millor vista des del Cap de Creus o des de qualsevol punt de la nostra meravellosa costa... Blaus de mar, aturquesats, amb el reflex del cel nítid i amb la fermesa d'un sol rogenc, escalfant la vida...i amb una nau. Una gran nau navegant ferma cap el nostre port. Sabent navegar amb la seguretat de qui somia amb el port que l'espera, amb la seguretat del que té un lloc on arribar...

Reflexions del 12è Congrés del PSC

noreply@blogger.com (Amanda Ramos Gallego) — Mon, 19 Dec 2011 19:46:00 +0000

Aquest cap de setmana a Barcelona els socialistes que hem pogut participar activament al 12è Congrés, hem fet importants passos endavant.

Ressorgim com un fènix després de temps de navegar...de navegar sense rumb clar. Deixem de flagel.lar-nos i comencem una nova etapa, un Nou PSC amb una nova direcció. Sabíem que seriem criticats per excés o per defecte, però tirarem endavant tot i les xiulades...com sempre han fet els socialistes.

Tampoc era qüestió de fer gaires invents o les sorpreses podrien ser pitjor...s'ha renovat, s'ha millorat i s'han introduït noves idees sense renunciar mai a les validesses del nostre passat. Mai els canvis agraden a tothom, però s'han de fer des de la convicció i crec que aquests la tenen i això és un bon punt de partida. Hem fet un Congrés transparent als mitjans de comunicació i no com altres partits que es limiten a cedir les imatges que més els interessen...

I pel que fa a la nova executiva té canvis importants, sobretot en la seva estructura, un nucli dur i una executiva extensa per arribar a tots i cadascuns dels àmbits on Pere Navarro ha aconseguit integrar a Joan Ignasi Elena i a Àngel Ros i a alguns dels seus homes.

Personalment trobo a faltar, superar el tema de quotes de territori que en alguns casos es massa evident o d'altres quotes una mica inexplicables, però el primer Secretari, Pere Navarro, tenia tota la potestat per fer el seu equip...i tots confiem en que hagi estat la millor el.lecció.

I pel que fa a les resolucions del congrés; globalment sortim amb un PSC molt més proper a la societat, molt més permeable.

Sobretot i com a dona em sento orgullosa d'haver aprovat la tolerància cero per tal d'abolir l'explotació sexual (molt recomanable el post d'una de les nostres grans feministes Lourdes Muñoz) i de deixar constància als Estatuts de que cal paritat en tots els òrgans del partit.

També hem aprovat temes importants com les primàries obertes a tota la població, temes com el Consell Obert del PSC (un fòrum consultiu entre diferents moviments socials), treballar per ser membres de ple dret del PSE, temes de medi ambient, la dació de pagament...i moltíssims temes més.

Potser queden una mica coixes les polítiques a la xarxa, però sé que el nou portaveu i Secretari de Comunicació Jaume Collboni i la Jordina Freixanet com a Secretaria Nacional, faran tot el que calgui i més en aquest aspecte.

CONGRÉS PSC; QUATRE CANDIDATS I UNA ELECCIÓ

noreply@blogger.com (Amanda Ramos Gallego) — Sat, 03 Dec 2011 19:27:00 +0000

Aquests dies a Granollers hem viscut quatre dies de debat intens en les trobades pre-congressuals amb els candidats que volen optar a la primera secretaria del PSC #4dies4candidats. S'han dit moltes coses i s'han preguntat encara més, però segur que tot i això encara ens ha quedat alguna cosa per preguntar. Ara toca fer balanços i analitzar coherentment per poder donar el vot al millor candidat. Segons hem pogut saber aquests dies, un dels quatre no renunciaria al grup propi a Madrid, l'altre no renunciaria a fer cap mena de renúncia ideològica, l'altre a res i l'altre a més de no renunciar a no dormir, no renunciaria a que a Catalunya hi hagués un partit socialista del que els treballadors es sentissin orgullosos. Crec que és interessant saber que no volen arribar-hi a qualsevol preu.

Es van dir moltes coses, però em quedaré només amb una quinzena de pinzellades de cadascun, aleatòries i sense cap mena d'ordre, crec que serà suficient per poder comparar i valorar.

Àngel Ros. Alcalde de Lleida. Nascut a 1952. Una frase "aporta més el camí que el propi fi".

www.twitter.com/angelrosdomingo

www.facebook.com/angelrosdomingo

http://alcalde.paeria.cat

Els socialistes hem de ser el referent del catalanisme polític d'esquerres amb ideologia socialdemòcrata.
Hem de recuperar les referencies amb la nostra societat per arreglar la desconnexió que tenim amb aquesta societat.
No podem renunciar al grup parlamentari propi però negociat amb el PSOE. Ens cal una veu pròpia amb dret a la discrepància.
Aquí ens caldrien una mena de primàries franceses. Els primers secretaris els hem de votar tots.
Cal un partit organitzat en sectorials i que sigui molt més obert als militants i a la societat.
El federalisme no es manté (no és emocional). És més emocional sentir-se europeista que no pas federalista.
A Catalunya li cal més autogovern amb més pes a Espanya.
Cal una Europa forta contra els vells nacionalismes com CIU.
Hem de creure en els nostres valors i en les nostres classes mitjanes.
Només té capacitat de renovar qui tingui credibilitat dins el partit.
Cal anar cap a llistes obertes en circumscripcions petites i cal limitació temporal de càrrecs.
No vull professionals de la política, la gent no pot tenir la política com a únic ofici.
La legitimitat de un polític necessita ser validada per els seus ciutadans i per això no deixaré l'Alcaldia de LLeida si guanyo la Primera Secretaria.
Vull una llista integradora amb la màxima unitat possible.
El lideratge social ha de primar per sobre del lideratge orgànic del partit.

Joan Ignasi Elena. Ex-alcalde de Vilanova i la Geltru. Nascut a 1968. Forma part de Nou Cicle. Una frase "ens cal la força del passat amb la mirada del futur".

www.twitter.com/joanignasielena

www.facebook.com/profile.php?id=1525596390&sk=wall

http://joanignasielena.cat/

Qui vulgui ser lider extern, primer s'ha de ratificar com a lider intern.
Cal fraternitat interna per canviar des de la unitat. Cal sumar amb un projecte unitari de renovació per fer-lo canviar internament i no des de la confrontació.
Hem de recuperar la centralitat de l'esquerra amb discurs d'esquerres i progressista. Sóc federalista perquè sóc socialista.
Es necessari grup parlamentari propi per explicar a Espanya la visió dels socialistes catalans. Hi ha un altre mirada dels catalans i no només la de CIU. Hi ha una Catalunya que creu en una altre Catalunya alineada amb Espanya. Cal defensar la unitat civil del poble de Catalunya compromès amb Espanya.
Necessitem un partit més obert, flexible, plural i no tant monolític. Hem de ser més corporativistes en la pressa de decisions i amb una important renovació de càrrecs a la direcció del partit.
Necessitem una majoria social que permeti ser una alternativa a l'actual govern.
No sóc el candidat de ningú, aspiro a ser el candidat d’una àmplia majoria, des de la suma, des de la unitat.
El socialisme conjunta passat i futur, som hereus de les nostres herències.
També és necessari un posicionament en contra de les nuclears.
Hem retrocedit per feblesa ideològica, cal reafirmar-nos en les nostres conviccions.
Sóc partidari de la limitació de mandats però amb flexibilitat i sentit comú.
Cal una direcció del partit amb dedicació i implicació. I sobretot hem de fer gran exercici de transparència.
En aquest congrés calia més participació i nosaltres hem comés la imprudència de tenir menys delegats.
El primer secretari l'han d'escollir els militants però el candidat que ha de conduir el país, l'hauria d'escollir tota la gent.
Sóc partidari de primaries per agafar més legitimitat i també d'una reforma de la llei electoral per circumscripcions més petites, per donar més veu al territori, però crec que no cal arribar a llistes obertes.

Pere Navarro. Alcalde de Terrasa. Nascut a 1959. Una frase "el nostre partit necessita un canvi real".

www.twitter.com/pere_navarro

www.facebook.com/PereNavarroMorera

www.perenavarro.cat

Ara més que mai Europa existeix i cal fer propostes per aquesta nova Europa perquè ja no està tan lluny com semblava.
Som catalanistes i federalistes i sempre hem de defensar les dues coses.
Cal recuperar tots els nostres valors. Valors importants com sobretot la igualtat d'oportunitats.
Cal reivindicar el sector públic, cal un sector públic que garanteixi tots els drets.
Es important incorporar valors nous com el medi ambient i la sostenibilitat.
També cal treballar fort per la igualtat entre homes i dones.
Cal apostar per les noves tecnologies i per les xarxes socials.
Hem abandonat el discurs cap a les classes mitges i l'hem de recuperar perquè és el seu esforç fiscal el que està aixecant el país.
Necessitem bons estatuts i cal canviar la cultura organitzativa del partit.
Hem de ser els referents de molts dels sectors de la societat.
No cal grup parlamentari propi a Madrid però si cal tenir més influencia i visibilitat.
Cal que fem un gran banc d'idees entre tots.
Cal continuïtat i unitat, però necessitem un canvi real al partit.
Primer cal impulsar la democràcia interna abans d'obrir el partit a la societat.
Aquest ha de ser un congrés de renovació, obrint-nos a nosaltres mateixos i també a la societat.

Miquel Iceta. Viceprimer secretari i Portaveu del PSC. Nascut a 1960. Una frase "Qui millor faci i representi els canvis, ha de ser el candidat. Si hi ha un canvi de cares que impliqui un canvi real perfecte però sinó, serà no fer res".

www.twitter.com/miqueliceta

www.facebook.com/miquel.iceta

http://www.iceta.cat/ i www.juntspodem.cat/

Al nostre projecte li cal cor socialista, esperit socialdemòcrata i un esperit de llibertat.
No podem descuidar el debat de les idees, és el debat de les idees el que et permet avençar. Abans de guanyar políticament s'ha de guanyar culturalment. I sobretot han d'haver tres grans temes de reflexió; socialdemocràcia, federalisme i Europa.
La política és un exercici col.lectiu amb ganes de millorar i de ser millor però cal fer sempre una gestió eficient i no badar com hem fet ara.
A l'esquerra la gent és més eficient moral i èticament. Cal defensar la política però per defensar-la cal que fem que sigui sempre neta.
Hi ha una infraestructura que no s'aguanta, no podem tenir tans òrgans supra-locals i cal fer alguna cosa.
Hem de recuperar la confiança i la credibilitat de la gent i per això ens cal un discurs engrescador. Cal arrossegar majories convençudes posant als millors al capdavant.
Hem de fer una renovació sense por. Tots junts per encetar el rumb correcte. I jo hi seré, no sé com però sé que hi seré, com hem de ser-hi tots els que estimem aquest partit. Jo he de ser l'últim no el primer, però a l'hora de fer canvis el primer que s'ha de fer és mirar la banqueta.
No hauríem de fer mai més un acord de govern sense compartir un projecte.
No hi crec en la limitació de mandats, potser només en els càrrecs interns per evitar que s'eternitzin.
Hem de decidir créixer, i si el partit no creix és perquè no vol.
Som un partit gran, però no pas un exercit i calen diferents matisos dins el partit, això és lo bo.
Hem de servir als ciutadans de Catalunya i no podem acceptar que l'agenda política la marqui la dreta catalana. Necessitem una majoria clara per plantar cara a un sistema injust.
El nostre projecte havia perdut potència, havia perdut centre de gravetat i cal recuperar-ho i el que no podem fer és perdre'ns en les discussions.
Jo no vull ser el candidat a la Generalitat, primer cal que endrecem la casa.
Ho canvio tot per la garantia de tenir un partit que d'aquí dos anys pugui treure la majoria als que estan ara.

Miquel Iceta, va ser l'únic candidat que va parlar de la resta de candidats, i per això vull fer una menció apart. Iceta va assegurar que vol la unitat complerta entre tots els candidats i per això afirmava al final "El partit no es pot permetre prescindir de cap dels candidats que ens presentem, estarem bojos si ho fem, el partit no s'ho pot permetre i si ho fem ens em-penedirem" i així destacava el millor de cada candidat "en el Pere Navarro em veig a mi mateix però més jove, l'Àngel Ros parla de Catalunya sense fer ganyotes i fa grans polítiques progressistes i Joan Ignasi Elena és la representació de saber unir d'allà on venim i d'on hem d'anar, i jo crec que puc aportar experiència...però si la única opció és escollir entre aquests...cal triar al millor i després fer tots pinya amb ell".

Estem davant del Congrés més important de la història del PSC i ens cal la millor elecció possible. Cal triar des de la llibertat el que creiem que pugui ser el millor pel futur i el present del partit. Jo després de les xerrades #4dies4candidats organitzades per la Federació del Vallés Oriental...tinc les coses molt més clares...espero que a tots us quedin igual de clares...

PARITAT POLÍTICA

noreply@blogger.com (Amanda Ramos Gallego) — Fri, 26 Aug 2011 07:06:00 +0000

Rubalcaba ha demanat als secretaris generals territorials del PSOE que promoguin a dones com a caps de llista apostant per una paritat molt més visible i com a dona m’ha de semblar perfecte, però cal deixar clar alguns matisos.

La paritat és un valor polític que dona pes a la igualtat, ajustant la proporcionalitat representativa d’homes i dones al món de la política, i això és un valor afegit molt important.

Però parlem d’una proporció i un equilibri forçat gràcies a aquesta “discriminació positiva” que permet a la dona arribar a espais de poder que majoritàriament estan ocupats per homes. El tracte de diferencia ha estat injustificat i gratuït durant molt de temps vers les dones i encara continua i per això s’ha de forçar la igualtat gràcies a les quotes de paritat. No podem negar que a una dona se li qüestionen molts més aspectes que en un home ni se li tenen en compte i això ara per ara encara és una realitat. Tots ens hem de comprometre amb la igualtat d’oportunitats... fins aquí plenament d’acord.

Però en el que no estic d’acord és en la paritat a qualsevol preu. Si mai ha valgut qualsevol home, no pot valdre qualsevol dona només pel fet de ser dona. Volem més protagonisme i les mateixes oportunitats... però no puc admetre tractes de favor per tema de quotes... si vals vals siguis home o dona... els barems han de ser iguals, no per buscar la igualtat forcem la desigualtat per l’altre banda.

El pitjor és que hi han masses inútils (homes i dones) que hi són perquè els han "col·locat" i no per motius rigorosos... i és això el que hauríem d’evitar. Hem d’apostar per la paritat, per l’equilibri però amb els peus a terra... sempre... i ho diu una dona...

Així que promogueu a les dones, SI, però només a les vàlides i treballadores, no a les simpàtiques ni a les “amigues/filles/conegudes de...” només per omplir una llista... tinguem sentit comú senyors polítics... que amb l’excusa de les quotes feu coses aberrants...

PÈRDUES I CONFIDÈNCIES

noreply@blogger.com (Amanda Ramos Gallego) — Mon, 11 Jul 2011 14:22:00 +0000

He perdut tantes coses al llarg de la meva vida... que sovint moltes sembla que ja no haurien ni de doldre....però ho continuen fent.

Ja vaig néixer perdent al meu pare, la vida va voler que morís abans de jo arribar, potser per això vaig plorar més del compte aquell dia...però d’això ja en fa molts anys...

Al llarg de la vida t’has d’anar desprenent de coses progressivament per anar deixant lloc a d’altres de noves, és llei de vida, però aquest procés és evolutiu, no dràstic i es pren com a quelcom força normal.

El problema son altre mena de pèrdues, les inesperades, les que et fan a propòsit...aquestes son les pitjors...

El fet és que la política m'està arravatant moltes coses, i no tan físiques, que també, sinó coses com la il·lusió, les ganes....dol perdre la il·lusió, dolen perdre les ganes, dol perdre la fe en les persones...dol saber que han perdut el nord, que han perdut la mesura del que és correcte, la valoració de la feina feta...dol veure com estan perdent a les persones per la seva pròpia incompetència...per la seva manca de tacte...

Quan ets a dalt del teu pedestal i només veus als que t’aclamen –molts t’idolatren facis el que facis-...dol veure com t’oblides dels que fa molts anys et van ajudar a pujar esgraons, els que s’han cansat d’ajudar-te a pujar sense ni una “palmadeta” a l’esquena...dol veure com des de les alçades no es veu la “cuneta” on tants heu deixat pel camí...i els que encara falten per caure.... Sort, si més no, com algú em deia ahir, que la “cuneta”deu ser un lloc molt interessant...ple de supervivents...supervivents que no dubten en aixecar-se amb més força cada vegada...però no ja per ajudar-te sinó per ajudar-se a ells mateixos...

ARRIBA UN PUNT EN QUÈ...

noreply@blogger.com (Amanda Ramos Gallego) — Fri, 01 Jul 2011 15:48:00 +0000

Arriba un punt en què et punxen i ja ni fa mal ni surt sang ni res de res…. i és greu arribar a això... a mi per sort encara em fa mal, encara em dolen moltes coses, encara em dol molta gent, moltes paraules, les dites i les no dites (que son sovint les pitjors)... i no sé si és bona la disfressa de forta però no acostuma a ajudar en aquests casos, però ja la tinc com a segona pell i encara gràcies, pitjor seria la de bleda... encara se n’aprofitarien més... Però el dia que ens fem tan durs com perquè cap cop ni cap menyspreu ens dolgui... serà massa tard.... i el problema és que els cops deixen senyals, més profundes cada vegada i per molt que es curin sempre queden... sempre queda alguna senyal i la pell es fa més fina cada vegada... com s’asseca un pou de tan xuclar-li l’aigua...

Hi ha qui es pensa que alguns som capaços d’aguantar-ho tot i encara es queixen sinó ho fas, però arribarà un dia, en que el cop no farà mal i a ells hi els doldrà la mà del cop, però llavors els em-penediments de res serviran... el pou estarà sec i només per culpa seva...

Mentrestant seguirem... amb el cap ben alt, amb l’orgull de la bona feina per bandera, sempre,... però pica si vols... que no t’escolto... no escolto a qui no m’estima...i quan més piques més forta em fas i més dèbil tu et quedaràs.

Vergonya, desafecció....?¿?¿

noreply@blogger.com (Amanda Ramos Gallego) — Thu, 09 Jun 2011 10:26:00 +0000

Quan sento tantes coses aquests dies, em fa vergonya estar ficada dins el sac dels polítics. Estic cansada d'haver de sentir una i altra vegada que tots som iguals.... però hi ha per pensar-ho..... perquè com a mínim hi ha molts d'iguals.

Hi ha molts de vividors i molts que fan el que sigui per continuar vivint o per començar a viure-hi. Es fan pactes antinaturals, il·legítims i sense cap mena de coherència. Sovint no serveix de res el que el poble ha votat quan és l'únic que té legitimitat per escollir als seus polítics. Ja he dit més d'una vegada que cada poble té els governants que mereix i cada governant té el poble que li pertoca, i no podem queixar-nos d'aquesta mala fama dels polítics després de fer totes aquestes coses.

És esgarrifós veure com s’arracona a gent vàlida per sobre dels interessos personals, abans i després de les eleccions, desprestigiant el valor del polític i de la política, no ens podem queixar de tenir desafecció... si gairebé jo la tinc també... i molta...

Tal i com està tot i amb tot el que s’està fent... el més difícil serà no tenir-la....

CANSADA & APÀTICA

noreply@blogger.com (Amanda Ramos Gallego) — Wed, 18 May 2011 13:54:00 +0000

Estic cansada, molts cansada....fins i tot diria més, estic apàtica (compte amb la diferència clara entre cansat i apàtic).

Quan estàs cansat, realment és per una manca d’energia per fer les coses, i amb el corresponent descans es soluciona, es tracta d’un problema muscular. En canvi l’estat d’apatia apareix quan no es tenen ganes de fer les coses, és un problema del sistema nerviós....

Vist això, vull pensar que el meu sistema nerviós em fa estar apàtica cap a determinades coses...però només cap a coses concretes....coses que cada vegada més deixen d’enamorar-me... El cos és savi, sempre, tot i que de vegades li fem poc cas...

Seguim?

NI SECTES NI SECTARISMES

noreply@blogger.com (Amanda Ramos Gallego) — Mon, 16 May 2011 10:12:00 +0000

Sempre m’han fet por les sectes. Mai he entès com la gent pot ser sotmesa d’aquesta manera. Però hi ha moltes més sectes del que pròpiament entenem com a veritable secta, per desgràcia, cada vegada més, moltes formes de captar adeptes a diferents causes treballen amb directrius d’una mena de secta i és perillós.

Diuen que el que busquen les sectes o similars son persones obedients i mal·leables per poder-les modificar i influenciar-les de forma fàcil...i de vegades t’acaben “segrestant” contra la teva real voluntat fins el punt que sovint les víctimes acaben desenvolupant una relació de complicitat amb qui les té “segrestades” . I això fins i tot pot acabar sent un “síndrome d’Estocolm”, reacció psíquica positiva de la víctima cap els seus “segrestadors”. Diuen que es barreja un sentiment de gratitud i amistat que et fa no veure la situació real que estàs vivint, alhora que t’endinses en una submissió psicològica que porta a una adaptació inconscient a la situació, anul·lant el ressentiment i l’odi, i obrint-se a sentiments d’agraïment.

Diuen que potser molts estem dins d’alguna mena de secta...Per tot això penso en la importància de tenir les idees clares. Sempre amb els teus ideals i les teves bases com a puntals...escoltant, opinant, decidint...però sempre sense cap mena de submissió.

Si tu em falles i em fas mal...jo no haig d’agrair-te aquest mal que m’has fet...però no puc faltar als meus principis que em marquen que les feines sempre s’han d’acabar, i acabar-les bé, amb nota....sempre deixant clara la teva vàlua, la teva capacitat...per molt que negant-la i trepitjant-la, t’hagin fet mal...molt mal...però no tant com per segrestar-te, com per obligar-te a dir “amén” contínuament...això no...només faltaria... Ajuda’ls tu, ajuda’ls a penedir-se d’haver-te negat, d’haver-se equivocat...

No és el mateix i ho tinc molt clar. Jo decideixo...sempre...tot té un principi...tot té un final...però sense sectes ni sectarismes.

FES-ME CONFIANÇA?

noreply@blogger.com (Amanda Ramos Gallego) — Fri, 13 May 2011 20:57:00 +0000

Fes-me confiança...fes-me confiança...però i tu me la fas a mi ?...

La confiança en les persones és un sentiment “conscient” que s’ha de cultivar. Ja diuen que els capaços de generar confiança en els altres, tenen una quota més alta de poder perquè poden arribar a influir en la resta, generant un bon grau d’empatia. Però per sort o desgràcia és força fluctuant...degut als interessos d’uns i altres...

En canvi, en les diferents especies animals, els sentiments de confiança depenen dels seus instints, son sentiments “inconscients”...però l’instint de saber en qui pots confiar segur que no els hi falla tant com ens falla a l’espècie humana....

Fes-me confiança....qui jo?....tu no me l’has fet pas a mi....i el meu instint no m’enganyava... no es pot demanar tant i no donar res....

ANALFABETISME POLÍTIC

noreply@blogger.com (Amanda Ramos Gallego) — Sun, 01 May 2011 18:47:00 +0000

El fet que a una persona no li interessi la política i fins hi tot que passi d'ella, ja em sembla molt preocupant, molt incomprensible, però la llibertat ens permet això i més. Mai he entès que es pugui passar d'una cosa que ho mou tot a la nostra vida, perquè el que fan els nostres polítics tots ho notem d'una o altra manera. Passar-hi, no opinar, no votar, no implicar-se.... però poder queixar-se com el que més... és ja el sumum, però d'aquests en tenim molts, masses... tot i que potser mai és massa.

Diuen que el poble té els governants que es mereix, i els governants, per la seva part, tenen també el poble que es mereixen, perquè ni uns ni altres son d'alguna manera capaços de canviar-los.... i aquest és el gran problema. Però una píndola més, que algú passi de la política i ho proclami i que després intervingui en un projecte de govern... és una gran incongruència, tant per ell com pel projecte que li ha ofert participar-hi.

Quan tot s'hi val tenim un problema... mentrestant, seguirem tenint el govern i el poble que ens mereixem.... i queixar-se amb la boca petita... serveix de molt poc, per no dir de res...

LEGITIMITAT

noreply@blogger.com (Amanda Ramos Gallego) — Thu, 31 Mar 2011 15:46:00 +0000

És legítim tot el que és legal, és legal tot el que és legítim???....no sempre…

Trobem a la xarxa que “La legalitat consisteix en el recolzament que dóna la llei a una actitud determinada. La legitimitat es fonamenta en un sistema de valors i principis ètics” perquè “La legitimitat és el concepte que garanteix que una institució té dret a exercir el poder que li ha estat atorgat, segons les lleis vigents o els principis morals socialment acceptats… en els països democràtics el vot concedeix legitimitat al guanyador de les eleccions”.

Que es tingui la legitimitat per fer les coses no sempre implica que es facin legítimament correctes i sota el paraigües de la legitimitat es fan sovint masses irregularitats, masses il·legalitats.... La legitimitat no pot emparar qualsevol cosa a qualsevol preu, i no oblidem que la legitimitat la atorga la voluntat popular, la voluntat dels votants.

El que no podem oblidar és que la política és un instrument de la societat, però sinó serveix a la societat i es serveix només a si mateixa, no té cap mena d’utilitat...

Haurem de seguir lluitant perquè el que és legítim sigui sempre legal i el que és legal, sigui sempre legítim. Però mentrestant deixem-los treballar legítimament, que després ja parlarem....perquè el temps...a tots els posa al seu lloc...

XARXES SOCIALS, HAN VINGUT PER QUEDAR-SE?

noreply@blogger.com (Amanda Ramos Gallego) — Fri, 11 Feb 2011 22:57:00 +0000

Participar en el debat de VOTV "Punt de Partida" al que em van convidar dijous passat per parlar de les xarxes socials i de si es tracta simplement d'una moda o de si han vingut realment per quedar-se, em va fer repensar molt en el tema i aquí us deixo les meves conclusions.

Si, crec que definitivament les xarxes socials han vingut per quedar-se, no hi marxa enrere, no podem negar l’evidència, són una autèntica realitat tan a nivell particular com a professional. Gràcies a elles s’aconsegueix una comunicació bidireccional, el ciutadà és receptor i alhora emissor, i augmentem molt el procés comunicatiu.

No podem oblidar que el que surt a les xarxes socials és el que realment interessa a la gent...es mouen les masses i davant d'això no es pot amagar el cap. Molts encara tenen al cap que això de les xarxes socials és només pels joves i pels frikis, però son una autèntica revolució. Costa poc entrar-hi però quedar-te a fora et pot sortir més car.

Els periodistes i els mitjans de comunicació han evolucionat ràpidament arrel de l’aparició d’Internet. La utilització de la xarxa de forma multi direccional, com a mitjà i alhora com a font d’informació, ha fet que la situació sigui ben diferent, creant-se un nou repte tant en l’àmbit laboral com en l’acadèmic. Els mitjans de comunicació s’estan adaptant a aquests canvis, i tot i que una part dels professionals consolidats encara son reacis, no crec que el rebuig de les noves tecnologies sigui la millor postura. Internet, com a mitjà de comunicació, s’ha establert com una eina única que permet alhora tots els tipus de comunicació; llegir, escoltar, veure... i permetent fins i tot la intervenció de l’espectador.

Definitivament les xarxes socials ja formen part del periodisme del segle XXI, i qui no entengui això, penso que té un greu problema. A la BBC ja ho van evidenciar a partir del tsunami que va assolar Indonèsia el 2005, quan l'audiència els va omplir de fotos, missatges i testimonis reals in situ sobre una tragèdia que cobrien a distància, i son fets que s'han estat repetint ara mateix a Egipte, i son realitats que estan passant dia darrera dia. I també cal fer-nos pensar, perquè el règim castrista té tanta por a twitter, com ha manifestat aquesta mateixa setmana?... qui té alguna cosa a amagar té por a la possibilitat que qualsevol pugui informar de la realitat del carrer. S'ha encetat un procés de més transparència i els periodistes ja no son propietaris de les noticies, qualsevol les te a l'abast, però hi juguen o s'hi queden fora.

Però del que realment es tracta, per ser efectius a la xarxa, és saber aportar valor i rigor a les informacions i això és el que poden aportar després els periodistes. És veritat que els valors que promou un mitjà tradicional i amb trajectòria encara no estan prou integrats a les xarxes socials i per això la desconfiança encara d’algun sector de la societat. Encara hi ha molta morralla a la xarxa però hi ha la llibertat d'escollir, cadascú pot decidir que vol i que no vol de la xarxa, on interactua i on no interactua...i això és el gran valor afegit que té la xarxa, no posa fronteres a la nostra llibertat.

La xarxa ha creat una nova realitat en un moment concret, en un moment on la societat reclamava nous paradigmes, noves formes de participació, d’opinió, de debat... A la xarxa s’han trobat bones opcions amb la comunicació 2.0 on s’han arribat a tocar moltes sensibilitats que fugien de lideratges massa jerarquitzats, i on molta gent era reticent a entrar-hi. A més, avui en dia es garanteix una connectivitat i una informació 24 hores, plenament integrada i creativa amb una participació activa i flexible i plenament transversal. Hi ha retorn, hi ha feedback instantani…a la xarxa es genera opinió pública al moment, i el que és encara més important, influencia. Trenquem el clàssic poder piramidal, el poder a la xarxa ja no depèn de les jerarquies, sinó que son les idees i el talent els que lideren les xarxes, i tu et guanyes el teu propi poder.

I la ciutadania ho sap i li agrada la informació sense intermediaris i on té la seva pròpia capacitat de control. La ciutadania exigeix al líder de la xarxa una informació continua, a qualsevol hora.

Les xarxes socials tenen molta capacitat mobilitzadora autònoma, creativa i individual, sumant forces, idees i iniciatives. Es difon creativitat, autenticitat i informació… i alhora generes valor a la informació. A la xarxa es creen comunitats completament obertes amb l'efecte bola de neu que és no es pot parar. Estem en una època de comunicació virtual i no podem tancar els ulls als avenços. No podem passar per alt aquests importants canals de socialització digital. No podem oblidar que Internet s’ha anat desenvolupant a mida que han anat augmentant el numero d’internautes i ho continuarà fent. Ara no hi ha fronteres a la comunicació. Com tenim un DNI, avui també cal tenir una identitat digital; hem d’estar a la xarxa i ser part de la xarxa, fer accions 2.0 amb mentalitat i dispositius 2.0, mai en 1.0. Però també hi ha problemes a la xarxa, com el tema de la protecció de dades i el fet que les teves dades puguin estar a l'abast de tothom, però per això cal imposar els mitjans necessaris per estar a la xarxa de la forma més segura possible.

També cal vigilar amb l'ús del jovent on hi ha molt desconeixement, s’ha de fer un bon control que comenci des de casa, tot i que és difícil, perquè aquest desconeixement és sovint més gran als adults.

I un fet també preocupant és que sota el paraigües de l’anonimat es permeten encara massa coses que desacrediten el bon us de les xarxes, però per sort son fets minoritaris i que entre tots hem d’ajudar que desapareguin.

La xarxa és útil però tots hem de saber fer un bon ús, un ús responsable pel benefici de tots.

I només algunes dades per acabar;

1995 neix primera xarxa social.
2004 neix Facebook i al 2010 ja arriba a 500 milions d’usuaris.
Twitter té 50 milions d'usuaris i té poc més de 4 anys.
22% del temps a Internet es passa a xarxes socials.
El 80% dels nostres internautes pertany a alguna xarxa social.
5 dels 10 llocs visitats a Internet son xarxes socials.
Espanya 7é país del món en xarxes socials i el 1er a Europa.

Video del debat del Punt de Partida de VOTV del 10 de febrer del 2010; Xarxes socials, han vingut per quedar-se?

A10 2010 HOLA 2011

noreply@blogger.com (Amanda Ramos Gallego) — Fri, 31 Dec 2010 17:22:00 +0000

Marxa el 2010 i ja tenim a la porta el 2011.

Deixem enrere moltes coses, bones i dolentes. Però ens esperen moltes més, i hem de tenir l'esperança de fer-les totes bones.

Tots sabem que continuarem lluitant perquè ho siguin i per això us envio els meus millors desitjos per seguir, per seguir avençant, per seguir lluitant, per seguir estimant, per seguir treballant, per seguir sent sempre vosaltres mateixos, per no defallir mai, per seguir sempre estant...per seguir seguint....i sobretot gràcies per seguir...

2011 petons per a tots i totes...perquè no us vull perdre mai!!!

Diguem que parlem d'un país vermell

noreply@blogger.com (Amanda Ramos Gallego) — Wed, 08 Dec 2010 21:35:00 +0000

Diguem que parlem d’un país que era vermell, d’un vermell rogenc, autèntic...d’un país aparentment sa, però que estava ferit de mort, per molt que es volgués vendre encara la utopia que tot funcionava perfectament.

Diguem que aquest país es va hipotecar massa amb qui realment no devia, dubtant dels seus orígens i les seves bases...i va fer lligams que no li convenien i que li van anar dessagnant a poc a poc....

Diguem que no es pot créixer a qualsevol preu i que si ho fas ho acabes pagant.

Diguem que els que van creure, eren els primers que aquell dia 28, sabien que ho pagarien car, eren els primers que ho sabien però que per diferents motius, van esperar a la sentència definitiva...potser desesperant en l’esperança...però ja estava ferit de mort...i quan es va confirmar...ja estava mort...

I ara diguem que ho seguim fent malament...i que sembla que encara no ens hem equivocat prou.

Ara toca aixecar-nos, amb orgull, agafant el malat i trobant-li la veritable malaltia. Però dins de casa, resguardat, que la llum i els comentaris dels veïns li fan més mal que bé....ara no toca passejar-lo, no toca debatre al carrer, encara no....Estudiem-lo, curem-lo, revifem-lo per treure’l al carrer més fort que mai, indestructible....amb unes bases fermes que no es dobleguin mai pels interessos d’alguns...

Fem-lo fort i serà fort, fem-lo sa i serà sa...fem-lo nostre i serà més de tots que mai.

On estem?...on anem?...

noreply@blogger.com (Amanda Ramos Gallego) — Mon, 29 Nov 2010 22:12:00 +0000

Porto donant voltes a aquest post des d’ahir al vespre...i ja m’he desfet d’alguns escrits, no volia escriure des de la ràbia d’ahir, perquè tot i esperar la fallida socialista, sempre fa mal...i avui no ha deixat encara de fer-lo... Volia escriure amb coherència i reflexionar molt bé sobre les meves paraules. Ser reactiu no porta a res, al contrari.

Abans de tot, vull manifestar tot el meu respecte a la veu dels ciutadans que han parlat amb claredat i per això hem de reconèixer sense embuts la gran victòria de Convergència i Unió, i felicitant a Artur Mas i a tots els convergents per la seva victòria històrica. Han tingut 1.198.010 vots (38,47 %) del total de 3.135.764 catalans que van votar diumenge. S’han quedat a només sis escons de la majoria absoluta i podran governar amb tranquil·litat, aquesta és la primera gran realitat.

La segona és la davallada del Partit dels Socialistes de Catalunya. El PSC va obtenir diumenge 570.361 vots (18,32 %) perdent 9 escons i 225.000 vots respecte de 2006, un dels pitjors resultats que mai hem tingut. Ara ens cal responsabilitat política, cal assumir on estem, i on anem, amb dignitat, com sempre hem fet, perquè el problema no és caure, el problema és no aixecar-se...i nosaltres ja hem començat a aixecar-nos des d’avui.

Ningú podrà negar que al llarg d’aquests anys de govern d’esquerres a Catalunya, ha estat una gran millora de l’Estat del Benestar i s’han aconseguit millores en tots els grans àmbits, i això és molt positiu. Ha estat una obra de govern important, que s’ha anat explicant extensament, però no per això podem pretendre que això sigui el nostre únic puntal.

Els motius de la derrota poden ser molts, i tots tenim clar que la crisi sempre passa factura però també passa factura deixar de banda la nostra identitat, els nostres principis, el nostre projecte socialdemòcrata. Navegar sense rumb clar i fins i tot perdent el nord de vegades.

Cal que tinguem clar que volem i cap on anem. Cal reafirmar-nos més que mai en els valors del socialisme, del federalisme i del catalanisme. Cal corregir errades, cal buscar raons i cal tenir les idees clares, sense por, renunciant a coses i a persones per arribar a una visió més oberta i coherent amb nosaltres mateixos.

Estimo Catalunya i estimo el PSC, i no dubto, com no ho fet mai, que la meva gent sabrà retornar a la seva identitat, costi el que costi. Sabrem fer-ho amb la responsabilitat de la feina ben feta, sempre, com fins ara, com sempre, amb el cor ben vermell.

PSC = GARANTIA DE PROGRÉS

noreply@blogger.com (Amanda Ramos Gallego) — Thu, 11 Nov 2010 16:17:00 +0000

Falten poques hores per encetar la campanya electoral per les Eleccions al Parlament de Catalunya del 28N, la campanya més important de la història de Catalunya on el PSC és l’autèntica Garantia de Progrés .

Catalunya es juga continuar avançant o retornar amb la dreta al retrocés del país, a unes polítiques ambigües, sense idees clares com els socialistes.

Nosaltres tenim un programa, extens i concís que podeu fins i tot descarregar-vos a la vostra mida, el meu programa, segons les vostres inquietuds o necessitats.

President Montilla , apostant per les noves tecnologies i per l’eficàcia de les eines 2.0, ha presentat aquesta mateixa tarda via twitter cinc compromisos claus del programa socialista;

1. "No pactaré amb el PP, en cap circumstància. Ni un pas enrere en politiques socials" #28N #garantiadeprogres

2. "Defensaré l'Estatut, tot l'Estatut i res més que l'Estatut. No volem falses dreceres" #28N #garantiadeprogres

3. "No convocaré, promouré o toleraré un referèndum il·legal i inconstitucional sobre la independència" #28N #garantiadeprogres

4. "Lideraré la lluita contra la crisi amb les reformes que calguin per a garantir la recuperació econòmica"#28N #garantiadeprogres

5. "Faré un Govern socialista, d'esquerres, progressista i catalanista. GARANTIA DE PROGRÉS" #28N #garantiadeprogres

Encetem 15 dies de campanya, amb el cor i amb les idees clares. Perquè els temps canvien i estem disposats a seguir canviant el país amb una autèntica Garantia de Progrés.

Endavant socialistes!!!

SOM GENT NORMAL...

noreply@blogger.com (Amanda Ramos Gallego) — Mon, 18 Oct 2010 11:52:00 +0000

D’esquerra a dreta i de dreta a esquerra de la foto, tots i totes som normals, igual de normals que tu, igual que l’altre o que el de més enllà...i gairebé igual que ell, igual que el nostre president Montilla que en aquesta nova campanya de les joventuts es presenta com "L'increïble home normal", un superheroi que treballa per resoldre els problemes del seu entorn (Presentació campanya JSC L'increïble home normal ).

Els socialistes som gent normal i això és el que ningú hauria d’oblidar.

No espereu herois fantàstics amb poders paranormals.

Herois que trauran sota les pedres solucions miraculoses pels problemes del dia a dia.

Herois que d’una tacada ho arreglaran tot, per poder viure en un món de pel·lícula...

Els miracles no existeixen...existeix l’esforç, el treball constant, la feina d’equip, la bona feina...amb la que la gent normal pot molt sovint arribar a fer coses increïbles...arribar a fer història i no passar a l’historia com diu el nostre president Montilla, treballant de valent com mai, més que mai, com ell encomana a tot el seu equip. Emocionant-nos i creient en nosaltres mateixos, en la gent normal...en la gent increïblement normal...

De normal a normal fent coses increïbles...

(A la foto d'esquerra a dreta Carles Maggi , Enrique Vanacloy , Montse Arnan ,president Montilla , Amanda Ramos , Carmen Sánchez Carazo , Enric Llorens , Montserrat Capdevila i Roberto Abril )

VOLEM LÍDERS AUTÈNTICS

noreply@blogger.com (Amanda Ramos Gallego) — Mon, 27 Sep 2010 12:01:00 +0000

Sentir parlar aquests dies que la Belén Esteban, amb el tot respecte que com a persona es mereix, obtindria representació parlamentaria en cas de presentar-se a les eleccions, ha estat un fet que no podem deixar si més no d’analitzar. S’ha convertit en un autèntic fenomen social que continua trasbalsant els pilars de la nostra societat, i no és d'estranyar. La gent necessita miralls que li transmetin una imatge que els hi sembli propera i per això em quedo amb una qualitat que penso que hauríem d’aplicar-nos tots; l’autenticitat.

Deia Jean Paul Sartre "Quien es auténtico, asume la responsabilidad por ser lo que es y se reconoce libre de ser lo que desea ser" .

Deia Jorge Bucay “Sólo si me siento valioso por ser como soy, puedo aceptarme, puedo ser auténtico, puedo ser verdadero”.

Estem en una societat on cada vegada costa més ser realment autèntic, però no per això ha deixat mai de ser un dels grans valors que hauríem de tenir totes les persones. Ser autèntic és ser fidel a tu mateix però el millor de tot és no amagar aquesta autenticitat, saber transmetre el que realment som en tot moment, sense pors, sense disfresses, perquè és la millor tarja de presentació que podem oferir.

No podem tenir líders que busquin seduir al poble sense oferir autenticitat, no podem oferir líders falsos, que enganyin ja d’entrada amb la seva pròpia imatge. El poble vol gent autèntica, real, amb la que pugui identificar-se, que li pugui oferir confiança...que sigui un líder autèntic. Aquesta serà se’ns dubte la millor opció.

Ara i sempre toca treballar per l’autenticitat, guanyarà el nostre poble i guanyarem nosaltres mateixos...i no cal tampoc que ens anem a buscar a la Belén Esteban...

Només queden 73 dies...

noreply@blogger.com (Amanda Ramos Gallego) — Thu, 16 Sep 2010 11:43:00 +0000

Queden 73 dies i molta feina encara per fer, sense presses però sense pauses. 73 dies per prendre decisions molts importants per tots, sent conseqüents i coherents, i sempre mirant més enllà.

Queden 73 dies perquè els que no es troben el cor en el que estan fent, se’l busquin o millor es dediquin a altres coses. 73 dies per tenir clar que el teu sentiment polític va de la mà de les teves idees, el cor i el cap enganxats, amalgamats i bategant plegats.

Queden 73 dies per canviar-se les “chaquetes”, per deixar de jugar, o per continuar jugant més encara. Queden només 73 dies perquè decideixis el que vols; per quedar-te o per marxar, o fins i tot per venir per primera vegada.

Només queden 73 dies per seguir demostrant-te a tu mateix, que segueixes sent fidel als teus sentiments, amb el cor...sempre amb el cor... ...perquè sense cor no som res... i per no ser res, més val no ser-hi.

CONTINUEM TREBALLANT

noreply@blogger.com (Amanda Ramos Gallego) — Thu, 02 Sep 2010 12:56:00 +0000

Quan comença setembre sembla que tot torna a la rutina, anava a dir que tot torna a la normalitat però on està i on deixa d’estar la normalitat?, del que es tracta és de reprendre el ritme d’abans de les vacances.

Comença setembre i comencen les cues als semàfors de la ciutat, comença la gent a treballar (la gran majoria de la gent), els nens comencen a entrenar als diferents esports, les mares a comprar les darreres coses abans de començar l’escola....i ja el dia que comença l’escola sembla que acaba de tornar tot definitivament al ritme normal. Tot i tothom queda perfectament ubicat a les seves rutines...fantàstic..o no...

És llavors quan comencen els nervis, les presses, les corre cuites que sembla que la desconnexió estival s’havia emportat...però han tornat...per tornar a ser un dels hàbits més habituals de la nostra rutina.A la política passa una mica el mateix, però no tant, es continua treballant igual que tot l’any però a un ritme molt més distés. Tot i no fer una parada radical d’estiu ja es diu també que comença al setembre el nou curs polític. I a molts els hi entren les presses, els nervis...molts comencen a tenir pressa per rebre la notícia de la convocatòria d’eleccions autonòmiques, però el nostre president, que com deia Enric Sopena a un article seu aquesta setmana “no dona puntada sense fil” i ha demostrat que no té pressa i que no és ell precisament qui ha de córrer. Cal no desaprofitar el temps i reinvertir en esforços per acabar d’explicar la feina feta i el gran canvi que està tenint Catalunya (campanya el canvi real del PSC) i seguir treballant com no s’ha deixat mai de fer (President Montilla). Innovant amb webs de participació com Sociates, amb aplicacions com President Montilla per Ihone i estant present a les principals xarxes socials (Facebook, YouTube, Twitter, Flickr ...).

En definitiva, no hi ha pressa per seguir treballant, qui vulgui córrer que corri, nosaltres reprenem la rutina amb la naturalitat d’aquell que no ha deixat cap dia de treballar i que ho seguirà fent dia a dia, passi el que passi.

"Apuntes sobre Cataluña y España"

noreply@blogger.com (Amanda Ramos Gallego) — Sun, 01 Aug 2010 17:52:00 +0000

L'han anomenat com un dels millor articles que s'han escrit, aquest "Apuntes sobre Cataluña y España" de Carme Chacón i Felipe González a "El País" després de la sentència de l'Estatut i de la Manifestació del 10 de juliol.

Ara, després de la prohibició de les curses de braus, crec que toca recordar-ho a tots aquells que insisteixen en què això ha estat un debat identitari. Ja vaig comentar al meu darrer post que no m'agradava que això signifiqués donar ales a uns i altres per insistir en el debat identitari. Aquesta no és pas la Catalunya en la que vivim, és només la que volen escenificar de cara enfora.

A l'escrit, Carme Chacón i Felipe González deixen ben clara la convivència de la diversitat d'identitats que hi ha a Catalunya i com una no és pas excloent de l'altre, sinó perfectament compatibles. El gran problema el magnifica i l'alimenta una dreta que li obsessiona el bon saber fer del poble català que el fa tirar endavant en una diversitat que sempre ha portat el seny i el diàleg com a bandera, fora de friccions puntuals, per molt que vulguin dir el contrari. Però sempre els crits se senten més que la calma per desgràcia.

No em sento menys catalana que ningú per no voler tallar definitivament amb Espanya, els meus sentiments de pertinença i els de la gran majoria de catalans, no es poden posar en dubte per un grapat de gent del PP que son els primers interessats en fer mal al poble català i en buscar aquestes diferències continues. Fa molts anys que som una mostra de convivència i ho seguirem estant.

Només cal viure a Catalunya per conèixer de primera mà el sentiment d'aquest poble, d'un poble segur i orgullós de si mateix i que sap que és part important d'aquesta "nació de nacions" que ha d'anar encaminada cap a una Espanya federalista, el millor projecte comú que entre tots podem aconseguir. Visca Catalunya!!!

DEBAT IDENTITARI ?

noreply@blogger.com (Amanda Ramos Gallego) — Wed, 28 Jul 2010 15:49:00 +0000

El Parlament ha prohibit els braus a Catalunya amb 68 vots a favor (32 de CiU, 3 del PSC, 21 de ERC (tots) i 12 de ICV-EUiA (tots)), 55 en contra (31 del PSC, 14 del PP, els 3 de C's i 7 de CiU) i 9 abstencions (6 de CiU i 3 del PSC). Donant així llum verda a una Iniciativa legislativa Popular (ILP) que estava avalada per 180.000 ciutadans.

Serà a partir de l'1 de gener del 2012 que es farà efectiva la prohibició i que realment afectarà només a la plaça Monumental de Barcelona, única actualment en actiu a Catalunya, i que tan sols fa uns 15 espectacles de braus a l’any, del miler que aproximadament es fan arreu d’Espanya.

Però no importa si jo sóc pro-taurina o anti-taurina, el que vull deixar clar és que no comparteixo haver convertit això en un debat identitari, no entenc perquè som especialistes en retro-alimentar els radicalismes, tant els que tenim dintre com els que tenim fora. No m’agrada fer servir el nostre Parlament per un debat d’aquesta mena de prohibicions. Prohibir sempre és dolent, és millor aprendre a viure amb la llibertat, una llibertat sensible, coherent i responsable.

Com deia el propi President José Montilla just al finalitzar la votació, cal que tots respectem les votacions de tots i cadascun dels nostres parlamentaris, cadascun amb els seves argumentacions. Montilla afirmava que "He votat en contra de la prohibició perquè crec en la llibertat i hauria preferit que la continuïtat dels braus fos una decisió tranquil·la i normalitzada dels ciutadans" i ha argumentat que això no ha de ser "el termòmetre de las relacions entre Catalunya i Espanya". Però ho és, i aquest és el problema. Hem donat ales als independentistes que veuen això com un senyal més del separatisme, negant i prohibint les tradicions més espanyoles, i alhora els hi hem donat també ales al PP que s’aprofita per alimentar la ràbia que des de fora fan que ens tinguin als catalans per no acceptar quelcom tan tradicional a Espanya com és això. I aquesta no és pas la realitat de tot el poble català, tot i que això, com sempre, és el que volen vendre.

Al Parlament s’han de debatre i aprovar o prohibir lleis més importants que això, lleis que facin avançar al país, lleis que recullin les millores que el fan gran, les millores que l’ajuden a ser pioners en polítiques de salut, d’educació...o de qualsevol dels pilars del benestar...però no de prohibicions d'aquest tipus amb el debat identitari agafant protagonisme...

A més, vist el caire que anaven agafant els braus darrerament, potser ja haurien mort per si mateixos a la llarga i no calia pas muntar tot això.

Com ja he dic abans, crec que l’únic que fa és donar ales a qui no les sap fer servir.

Amb la M de Montilla

noreply@blogger.com (Amanda Ramos Gallego) — Sun, 25 Jul 2010 15:31:00 +0000

Us deixo l'enllaç al video de la campanya "Amb M de Montilla" perquè amb M de Montilla farem moltes coses perquè seguim creient en Majúscules, amb Maduresa, amb una Mica de Màgia, Mimant, Meravellant amb Magnetisme, Modernitzant el Missatge, amb bons Models al Mig de tot.

Fent Més per la gran Majoria, potser amb Malabarismes i fins i tot fent coses Malament Malauradament.

Treballant contra el Maltractament, la Malversació, els Manipuladors, la Maldat...sense Manies, amb Memòria, Maniobrant Manifestadament i sempre Mantenint les Mans obertes, Malgrat tot, per Millorar en tot Moment. Perquè mai és Malbaraten ni és Malgasten els esforços contra els Malentesos.

Sense Maquillatge, sense Mentides, sense Misteris, sense Menysprear a ningú, amb Mesura, de forma Metòdica i Meticulosa però sense Motllos. Mirant als ulls, amb Modèstia però Motivats.

Sempre amb la Militància, amb els Millors i per un Miler de Milions de persones, per les Minories, per les Majories, per les Multituds, sense Mitges tintes. Multiplicant sempre.

Amb la M de Montilla, la de Maria, la de Meritxell, la de Miquel, la de Mònica, la de Muriel...amb la M dels Meus, del Meu Montilla.

Que volen els nostres militants?

noreply@blogger.com (Amanda Ramos Gallego) — Tue, 20 Jul 2010 14:16:00 +0000

“El deber es lo que esperamos que hagan los demás” deia Oscar Wilde, però si no coneixem que esperen que fem, serà complicat poder fer-ho. S’ha de conèixer la demanda real per poder satisfer-la o poder explicar el perquè no és possible complir-la.

El partit sempre ha d’escoltar a la seva base però sovint no arriben tots els comentaris i inquietuds com haurien d’arribar i crec que és prou important tenir-los en compte.

Aterrem a la realitat, i analitzem que volen els nostres militants avui en dia.

Diumenge a la I Festa de la Rosa del Vallès Oriental on eren gairebé un miler de militants a l’arrossada popular i amb el parlament del President Montilla, vaig poder veure la gran diversitat de gent que hi havia. Moments com aquest son important per escoltar a la gent i no cal preguntar...les coses surten soles....

Allà vaig sentir un “y no nos han regalado nada” .....com?.....arrosada amb autocar inclòs per passar un matí distés amb la militància i el nostre primer secretari i President de la Generalitat.... Que volen?...que esperen?... Som un partit polític, però no sé si de vegades la nostre militància ho té clar o no....i aquí està el problema. Potser alguns militants o simpatitzants que no es senten satisfets és perquè esperen coses incoherents.

Un partit fa política i sempre té ben clar que ha de demanar com a partit a la seva militància i bàsicament jo ho resumiria en un “ajudar a sumar i no a restar ni dividir” ...fent partit, recolzant les iniciatives i col·laborant i aportant coses. El partit mai pot oblidar que en totes les campanyes, el més important és el valor humà que té en la seva militància. Però la militància no s’ha d’oblidar del partit tampoc.

Potser el militant va perdent el seu sentiment més ideològic i avança sense orientació ni valors....sense doctrina clara... Calen militants que donin la vida (i és un dir) pel seu partit però també cal que el partit tingui la suficient força per aconseguir-ho. No podem permetre que els militants naveguin en la mediocritat, la militància necessita un lideratge visible del seu partit, que doni sentit a la seva militància.

Tan els polítics com els militants i simpatitzants son reals, son persones igual que qualsevol altre, i amb les mateixes necessitats. Tot i que de vegades penso que els mals socials per desgràcia, condicionen en excés i molt sovint sembla que la gent no tingui memòria i que es limiti a només voler veure complerts els seus interessos egoistes i és llavors quan anem malament.

Cal coordinació, lideratge, valors i ideologia...aquestes son les armes que han de tenir tan uns com els altres per navegar amb fermesa i sense perdre mai el nord.

I segur que continuarem trobant el que busca un regal, un premi....però al menys, que no dubtin mai qui son... ni on estan...