Logo: Festival de Cannes 2013

El director iranià Asghar Farhadi participa per primera vegada a concurs en el festival de Cannes amb la cinta francesa Le passé per seguir burxant amb gran eficàcia els fils dels imprevisibles sentiments humans posats a prova com ens té acostumats en propostes anteriors tals com  A propósito de Elly (2009) o Nader y Simin. Una separación (2011). La història està centrada en diversos personatges d’un entorn familiar i arrenca quan Ahmad (Ali Mossafa) retorna al cap dels anys a París per divorciar-se de la seva dona, Marie (Bérénice Bejo), ara promesa amb un altre home, Samir (Tahar Rahim). I el que podria ser una simple història de separacions i noves relacions de parella s’agreuja perillosament ja que hi ha altres persones afectades com els respectius fills dels diferents homes posant a prova  també unes inestables relacions paternofilials.

El terreny és propici per a les explosions de les emocions i l’àmbit familiar es converteix en un polvorí quan emergeix un secret del passat que afectarà a tothom i fa replantejar totes les decisions. El resultat és un melodrama enrevessat on la força dels esdeveniments del passat es capaç de provocar un sotrac en unes relacions que ja són conflictives de mena. Farhardi és capaç de crear una espessa teranyina humana on tots els personatges es troben atrapats per construir un clima d’enrariment creixent a base de retrets, acusacions i ferides obertes que costa tancar.

Jia ZhangKe i Amat Escalante reflecteixen el llast de la violència social

Fotograma: ‘A touch of sin’

Un habitual del festival com el xinès Jia ZhangKe que ha participat fins a quatre vegades a la en la secció oficial ha presentat a concurs l’estimable pel·lícula  A Touch of sin en què fa un retrat col·lectiu de la Xina contemporània a través de diferents personatges que pateixen situacions que els porta a l’ús de la violència en totes les seves manifestacions. En una estructura desordenada i fragmentària, les diferents històries s’alternen fins a formar un heterogeni mosaic de la societat xina en què les explosions de violència personal sembla l’única sortida.

El realitzador xinès aconsegueix transmetre un desassossec social i humà notable en la radiografia actual d’un país ple de contradiccions. Hi ha una alenada desesperada que desemboca en un nihilisme ferotge conformat per actes violents cecs i despietats. Des d’un miner indignat amb la injustícia, la corrupció i el caciquisme local que es venja de forma implacable dels responsables, la resposta salvatge d’una hostessa humiliada o la violència contra un mateix com és el cas del suïcidi d’un noi que fa diferents feines en condicions deplorables. Un fresc heterogeni i dispers que conté algunes incursions fantàstiques, picades d’ullet al cinema d’acció o la presència de teatre tradicional que puntua l’acció i il·lustra també el camí emprés pels diversos personatges.

Elenc de ‘Le passé’ | Foto: Festival Cannes

Aquesta atmosfera de violència enquistada es reprodueix també en la pel·lícula mexicana Heli del mexicà Amat Escalante que competeix en la secció oficial després d’haver participat a la secció Un certain regard de Cannes amb Los bastardos (2008). El personatge principal es el que dona nom a la pel·lícula i sobre ell i la seva família recau la violència despietada dels narcotraficants quan la seva germana s’enamora d’un soldat que ha robat part de la droga. Una mostra de cinema inclement i irrespirable que retrata amb tota la duresa possible una violència gangrenada en una societat impossible. Un cinema de la crueltat que aposta per la mostració de la violència extrema exercida sense miraments com maltractaments, tortures i agressions de tota mena que dibuixa un retrat d’un país immers en una espiral de brutalitat sense aturador. És cert que l’explicitud de les seves imatges pot moure al rebuig a l’espectador més sensible però alguns moments atresoren guspires perdurables, cas del preciós pla final que incorpora una certa bellesa, calidesa i esperança en la dissortada vida dels seus damnificats protagonistes.

Joan Millaret Valls

.

Catalunya, Primavera 2040

-Déu vos guard, Agus! Sembla que avui farà un bon dia…!

-Un dia magnífic, senyor Alexandre! Tindrem una bona diada de Sant Jordi, si més no, a Barcelona…! –em va dir l’Agus, la dona de fer feines d’en Xisco, mentre fregava el terra del menjador.

Tant de bo!, vaig pensar. L’any passat recordo que per Sant Jordi va ploure a bots i barrals. Em va saber greu per la Màxima, que no va poder muntar la seva paradeta de llibres a la plaça de l’Església. La Màxima regentava la llibreria Tramuntana, l’única que hi ha a Sant Julià d’Empúries. Dic regentava, perquè fa pocs mesos la va traspassar a un matrimoni holandès i se’n va anar a viure a l’Escala, on viu la seva filla i el seu nét, la Valèria i l’Octavi.

.

Us he de confessar que no vaig dormir gaire i que em va costar molt agafar el son. Només feia que pensar en l’Henar i la María José i que em retrobaria amb elles, quaranta-tres anys després. Encara recordo les paraules de la María José a l’aeroport d’Atenes, l’agost de 1997: “Ens veiem d’aquí un any a Israel, cuida’t molt Àlex!…”. No hi vaig anar. El 1998 vaig deixar de caminar; des d’aleshores, la vida l’observo des d’una cadira de rodes…

En Cèsar em va venir a buscar a casa, que encara no eren les deu del matí. No anava pas sol. En el vestíbul principal ens esperava l’Henar, que estava de molt bon humor. Em va saludar amb la lletra d’un conegut bolero:

.

-“Abrázame, como si fuera ahora la última vez…!”. Per cert, quants anys fa que tu i jo no ens abracem?… Estic molt emocionada, nano…! Deixa’m que et miri bé… Renoi, Àlex, estàs fet tot un senyoràs! Ara entenc que la Francina no vulgui separar-se de tu…

De camí cap al centre, l’Henar i jo vam parlar una mica de tot: de la meva malaltia, de la Judit, de la Mery, aquella noia de Dublín de la que em vaig enamorar, de la Fermina, l’amiga íntima de l’Henar, que se’n va anar a la verema i es va embolicar amb una portuguesa, del viatge a Rússia:

-Encara me’n recordo del dia que ens vam conéixer, Àlex! Va ser a Zagorsk, la tardor del 1996. El cel era ben grisot i feia un fred que pelava… I tu, com si res, seies en un banc del jardinet del monestir, molt pensatiu, com si fossis molt lluny… Saps què em va comentar la María José? Que tenia la sensació que et senties sol, molt sol, Àlex…

.

Amb la María José havíem quedat al Cafè de la Pedrera, al bell mig del Passeig de Gràcia, que aquell matí de Sant Jordi estava més animat que de costum… Casualment em vaig trobar amb en Reixac, un antic company de facultat, que feia anys que no ens veíem: “Redéu, González, que fas tu per aquí! Et feia criant malves…!”.

La María José era allà, al Cafè de la Pedrera, asseguda en una taula al costat d’una de les columnes d’estil gaudinià, prenent-se un cafè i llegint la premsa del dia. No em va veure entrar i jo, sense que se n’adonés, li vaig tapar els ulls amb les meves mans:

-… No t’havia vist, maco…! –em va dir la María José, rient-… Saps? Tot el matí que penso en tu… No t’imagines, estimat, les ganes que teníem l’Henar i jo de que arribés aquest moment tan somniat! Al nostre fill li diem sempre, que tu ets més que un amic, ets el germà que no hem tingut mai… Que poc ens imaginàvem fa quaranta-tres anys, a l’aeroport d’Atenes, que trigaríem tant de temps a estar de nou junts… Mitja vida, Àlex! Ens vam separar que encara érem joves i ens retrobem ja de grans… Ja veus, d’aquí pocs mesos l’Henar i jo tindrem un nét…

La María José va fer una breu pausa per ficar les seves ulleres al seu estoig i va continuar parlant:

-Aquest moment tan emotiu, el que ara tots tres estem vivint, no trobeu que l’hauríem d’immortalitzar?

En Cèsar ens va fer unes quantes fotografies. Una la duc sempre a la cartera, com a record. L’Henar i la María José fan molt de goig. Aquesta última encara conserva aquella mitja melena, que el pas del temps ha tornat gris…

.

-… Avui –els hi vaig dir- seré el vostre amfitrió, encara que sigui per unes hores. Aquesta nit me’n torno a Sant Julià; en Xisco i la Jamila treballen demà i no vull donar-los més feina. Avui és Sant Jordi, la festa més bonica i alegre de Catalunya i vull que tingueu un record inoblidable d’aquest dia i que gaudiu d’aquesta festa, que és també la dels enamorats i on les roses i els llibres són els protagonistes… Si us sembla bé, anirem xino-xano per la Rambla de Catalunya fins la Plaça de Catalunya i per les Rambles fins a Colom i el Moll de la Fusta…

Va ser un dia per a emmarcar… El millor Sant Jordi que he viscut mai a Barcelona: “Avui l’Àlex és en un núvol –els va dir l’Henar al seu fill i a la seva companya-, mireu quina carona fa de felicitat…!”.

Ara tinc un dilema. La Francina i jo estem convidats al naixement del fill d’en Cèsar i la Hannah. Una part de mi diu que sí, que hi hem d’anar, i l’altra que no, que sóc molt gran i amb moltes limitacions… La Francina em diu que al seu costat, no he de patir per res… Austràlia és a l’altra punta del món…

Brisbane, Austràlia, Setembre 2040. Quatre mesos després.

En Cèsar i la Hannah són pares d’una nena moreneta, que de tan petitona que és, sembla una nina. La Sarai Alissa va néixer el dilluns passat amb les primeres clarors de l’alba… Ahir, la vaig tenir als meus braços i em vaig sentir com si jo fos el seu avi!

.

La Francina i jo ja fa dues setmanes que som a Austràlia, convidats per en Cèsar, l’Henar i la María José. Les nostres amfitriones viuen en un barri de cases unifamiliars, molt bonic i tranquil i no gaire lluny del centre de Brisbane. La seva casa és ideal per a mi: tot és a peu pla, sense cap tipus de barreres arquitectòniques. En Cèsar i la Hannah viuen al mateix barri, en una torre de tres plantes…

L’Henar i la María José es desviuen per nosaltres! No hi ha cap treva, cada dia anem a visitar un lloc o un altre de la  ciutat. Aquest matí, sense anar més lluny, hem anat a la Galeria de Queensland d’Art Modern i ahir vam anar al Jardí Botànic… Ni la Francina ni jo estem acostumats a anar tan amunt i avall! Demà ens volen portar a dinar a un restaurant típic de cuina australiana, on diuen que fan uns pastissos de carn deliciosos… El que no he tastat ni tastaré mai és la carn de cangur!

.

Aquest dissabte en Cèsar i la Hannah volen celebrar una petita festa familiar jueva, en honor a la petita Sarai Alissa, la Zeved habat; la Hannah no és pas practicant, ho fa més que res pels seus pares, l’Eliseu Turiel i l’Alissa Benvenist… A la Francina i a mi ens fa una mica de mandra anar-hi, però no podem dir que no. Els pares de la Hannah són agradables… El dia que vam anar a sopar a casa d’ells, ens van presentar, com si fos un membre més de la família, a l’Elvis, el papagai que no sap dir ni mitja paraula…

Aquest viatge a Austràlia és un somni fet realitat… De tota la vida que he volgut visitar aquest immens i acollidor país, però la Francina i jo ja tenim ganes de ser a casa, al nostre petit racó de l’Empordà. Em sap greu dir adéu al meu estimat nebot i a les meves amigues de l’ànima, però enyorem la tranquil·litat de Sant Julià d’Empúries, les nostres passejades per la petita pineda, que voreja la nostra Mediterrània estimada…

Per Alex González

Fotos: sxc.hu – Viquipèdia

Foto: Arxiu

La senadora de la comarca del Maresme Montserrat Candini (CiU) ha reclamat al ministre d’Agricultura i Medi Ambient, Miguel Arias Cañete, que “no tanqui en fals” el projecte d’execució de canalització de la riera d’Arenys de Munt perquè “encara presenta deficiències”. En aquest sentit, Candini ha presentat una bateria de cinc preguntes en les que exigeix “una explicació urgent” per part del Ministeri d’Agricultura i Medi Ambient i la finalització del projecte. A més, la portaveu adjunta ha subratllat que “suposa una autèntica irresponsabilitat per part del ministeri que s’hagi deixat d’executar una part tan important com és el pont que creua la riera i dóna accés a la zona industrial”.

La senadora convergent també ha destacat que “és inadmissible que no hi hagi encara un projecte complementari d’urgència de canalització de la Riera d’Arenys de Munt per solucionar els problemes provocats pel trencament del col·lector“. Per últim, t0t i que s’ha mantingut una reunió amb la responsable de la Direcció General de l’Aigua de l’esmentat ministeri, Candini ha lamentat que “la resposta ha estat un ‘no’ administratiu a la problemàtica plantejada”.

Les preguntes:

1. Per què es vol donar per tancada l’execució del projecte de Canalització de la Riera d’Arenys de Munt si presenta deficiències i no s’han fet els acabats contemplats al projecte?
2. Per quin motiu els tècnics del ministeri que van visitar l’obra per tancar el projecte de canalització de la riera d’Arenys de Munt van donar-hi el vist i plau?
3. Per què no es dóna resposta a la petició d’un projecte complementari d’urgència de canalització de la Riera d’Arenys de Munt per solucionar els problemes que provoquen el trencament del col·lector?
4. Per què s’han deixat d’executar parts importants del projecte com el pont que ha de creuar la riera per donar accés a la zona industrial?
5. Pensen destinar els recursos necessaris per executar la totalitat del projecte de canalització de la riera d’Arenys de Munt i solucionar els problemes detectats?

Carlos Fernández | Foto: PSC Maresme

El regidor mataroní Carlos Fernández (PSC) ha estat nomenat nou Conseller al Ple del Consell Comarcal del Maresme que es va celebrar aquest dimarts 21 de maig, i entra a formar part del Grup Socialista en aquest organisme. Fernández substitueix Santi Dorca, regidor del PSC a l’Ajuntament de Cabrils, que al gener va deixar les seves funcions al consistori cabrilenc, i al Consell, per motius personals.

Carlos Fernández, de 38 anys, diplomat en Gestió i Administració d’Empreses Esportives, és regidor de l’Ajuntament de Mataró des de juny de 2007. Actualment a la oposició, en l’anterior mandat tenia delegades les competències en Participació Ciutadana i en Presidència, a on gestionava les polítiques de comunicació, nova ciutadania, cooperació internacional, associacions de veïns, agermanaments, civisme i política lingüística. Pel que fa al Partit dels Socialistes de Catalunya, Fernández és actualment Secretari d’Organització del PSC Maresme, i ha estat a l’executiva del PSC Mataró amb diverses responsabilitats entre els anys 2000 i 2011. Anteriorment, va ser Primer Secretari de la Joventut Socialista de Catalunya al Maresme de 2003 a 2006. Per altra banda, a nivell social, ha estat president de l’Associació de Veïns de Vista Alegre, a Mataró, de 2000 fins al 2007, i actualment és Vicepresident del Club Esportiu Mataró.

.

L’Àngel tenia una debilitat: els ascensors. Una caixa on prems un botó, es tanquen les portes i en menys d’un minut es va d’una a una altra realitat. Amb un sotrac imperceptible, un xiulet subtil i un petit vertigen ondulatori a les orelles, és la forma més ràpida de canviar de dimensió. D’un rebedor avorrit al frenesí d’una oficina, del bullidor del carrer al caliu d’un sofà, de la soledat a la festa, del conserge amb mirada de sospita als braços dolços de l’amant.

Moderns, amb filigranes gòtiques o enreixat noucentista. Grossos, petits, estrets, de fusta, metàl·lics, de mirall sencer, amb seient. Encaixats en el buit de l’escala, els immensos dels hospitals o semblants a muntacàrregues.

.

L’Àngel volgué aprofitar la seva obsessió dedicant-s’hi professional- ment, però va acabar només fent turisme d’ascensor. Enlairar-se en els més emblemàtics arreu del món: Nova York, París, els 828 metres de la Torre Burj Califa, a Dubai, o llegir els grafits dels humils, a les perifèries, amb un xerric d’amenaça a cada grimpada d’engranatge: cada elevació era una barreja de sospir i d’adrenalina, d’intensitat de muntanya russa ferotge.

L’àlbum de records, el tenia ple de fotografies de polsadors i d’instantànies traspassant les portes obertes. A l’aparador, emmarcat, reia al costat d’un ascensorista del gratacels Sears Tower de Chicago; l’home, avergonyit, s’amagava rere una casaca de general de fira i visera d’aviador. L’Àngel n’estava orgullós, de les vegades que havia pujat al cel, deia.  

.

Fins que la va conèixer. No hauria imaginat mai una ànima bessona, una amant dels ascensors. Ella, però, el superava. La dèria la portava a reunir souvenirs de les màquines elevadores. Duia amagades eines sofisticades per descargolar un bis o tallar un filet d’acer del cable de subjecció. I es van fer còmplices. Estudiaven la millor hora per actuar, l’interval de temps entre pis i pis, i si calia, subornaven el vigilant. Amb estratègies de guerra desvalisaven la part cobejada, la transportaven i l’emmagatzemaven, catalogada i etiquetada, al seu particular museu clandestí.

L’Ascensió va coronar l’encaix amb la vanitat del col·leccionista febrós i l’Àngel va completar l’associació posant el fuel al coet de l’ambició. De tot plegat en resultà una eficàcia matemàtica curullada de ferralla. A la fi, però, quan ja es té tot, el mecanisme mental gira, incomprensiblement, cap a la insatisfacció. Aquesta alteració mana al menyspreu de les coses petites i quotidianes. Rampinyar l’interruptor d’emergència, l’oli del sistema hidràulic o el fre de seguretat són nimietats que ja no omplen.

.

Aquell dia tot estava a punt. La gran grua de braç articulat ja feia penjar el ganxo per damunt del sostre. El tràiler, preparat al costat, restava descansant, com un mussol adormit a l’asfalt. Anaven a treure l’ascensor de la gaudiniana Casa Batlló de Barcelona. L’estranya propagació d’una colònia de Zootermopis angusticollis, un tèrmit americà, feia urgent un tractament contundent per guarir el deteriorament avançat de la fusta.

Arribar fins a aquell punt no havia estat fàcil. Era menys complicat el robatori típic del butró des de la casa del costat en un cap de setmana: desmuntar l’ascensor, carregar-lo i desaparèixer. Ells dos, però, havien escollit el camí més segur, el de la concessió exclusiva del manteniment de la maquinària i l’aparell. No cal explicar les brutes tècniques empresarials emprades per aconseguir-ho. Un accident fortuït a l’ascensor d’El Corte Inglés de la plaça de Catalunya, la traveta financera de tancar els crèdits bancaris a l’empresa titular i despertar la cobdícia d’un funcionari corrupte de la Conselleria de Cultura del ajuntament, tot va ser la mateixa cosa.

.

A la fi, el primer dia de treball, ja va quedar l’ascensor inoculat amb les larves parasitàries. Després, uns quants informes espantant de la destrucció del patrimoni municipal i d’altres dossiers demostrant els perjudicis greus per al turisme a la ciutat van aconsellar actuar amb fermesa.

L’ascensor de la casa Batlló és un dels més impressionants del modernisme català. Restaurat al 1998, es va haver d’adaptar a la normativa de seguretat actual modificant alguns elements originals, però encara conserva la sumptuositat de la seva decoració elaborada. Era l’últim cromo, el que faltava per completar la col·lecció, i això envidrià d’emoció els ulls de la parella. Els nervis anaven a la seva: els esgarips dels budells s’havien de dissimular amb tos de comèdia i ella, a més, amb contorsions impossibles, es mastegava les ungles dels peus. La joia estava al caure.

De bon matí, un equip d’operaris havia preparat el trasllat. Aviat va quedar l’ascensor desenganxat de la maquinària, la claraboia del terrat apartada i les connexions elèctriques desendollades. Al patí central on s’ubica l’ascensor i les escales de veïns, els socis de trapella, com escaladors de claveguera, penjaven amb arnesos sota la capsa. Calia enllestir la delicada feina de retirar l’ancoratge de les guies i assegurar-se que l’estructura no fregués enlloc.

.

Abandonats a l’alegria, recargolaven les cordes on romanien subjectes, es deixaven anar i voleiaven com un ballet de baldufes boges. Les mans enlairades acariciaven la planxa fosca del cul de la cabina. De sobte, amb el fregadís dels dits, va saltar una petita làmina camuflada rere l’envernissat.

La sorpresa augmentà encara més l’exaltació del moment. Una inscripció amagada té un valor de troballa única. Gravat amb punxó d’artista, el missatge, però, era colpidor: 

“Maldición del ascensor para el desvalijador. Que flote tu esqueleto en el rellano” “A.G.”

Les inicials de Gaudí estampides a continuació garantien una condemnació inabastable d’imaginar. L’ús del castellà era un misteri insondable que inflà encara més la incògnita de la sentència.    

 — Això és una broma de mal gust —amb la veu esberlada, l’Àngel volia foragitar l’amenaça.

Estupefactes, l’escena era una composició suspesa a la irrealitat. La tensió de l’instant encimbellà tota l’al·legoria enigmàtica de l’arquitecte cap una malfiança de mal averany. Els símbols son senyals per conduir-se pel laberint, que interpretats erròniament, poden ser dissorts.   

— Com va tot? S’està fent tard! —un policia escopia per l’emissora trets d’impaciència.

.

La salamandra, els llangardaixos i el preeminent drac eren representacions del forn alquimista del renaixement. L’Amanita muscaria, el bolet dels follets, escombrant la realitat, obria l’escletxa on abocar-se a altres percepcions. Figures decoratives incrustades als edificis mostraven el llenguatge hermètic de l’excepcional creador. I sobretot, la personalització del nombre trenta-tres com a xifra absoluta dels esglaons de superació de la Masoneria, a la qual el dissenyador suposadament pertanyia. El quadrat màgic de la façana de la Passió del Temple de la Sagrada Família, les escales del Parc Güell, sumen el mateix número de la perfecció, entre altres exemples disseminats aquí i allà. No havia dubte: atenent a la darrera hipòtesi, l’Ángel reconeixia l’evidència d’un comunicat de contingut críptic, on les lletres devien tenir una equivalència que calia traduir per descobrir el valor clau.

Amb moviments sincopats de braços, l’Àngel agafà apressat el mòbil, extraviat a l’última butxaca de la granota. Amb un malabarisme de mans, va impedir que el telèfon s’escapés al buit del patí, va obrir la tapa i, esgarrifat encara, teclejà l’aplicació informàtica al ritme del tic facial de l’Ascenció. L’Esteganos, el programa de criptografia avançada, els diria, amb escriptura melosa, el tresor ocult del rodolí. I si no fos res calamitós? I si fos la preuada recepta de la pedra filosofal o el plànol del doble envà farcit d’or, al soterrani de la vivenda?

— Volen fer el favor d’acabar! — cridà el policia des del transmissor, amb el verí de l’exasperació: ja feia tard a casa seva.  

A la pantalla parpellejaren una barreja de signes i abreviatures, mots inconnexos de l’idioma estrafolari d’una computadora atacada d’apendicitis infecciosa. Irat, cercant respostes amb els punys tancats, l’Àngel va prémer les tecles, com colpejant el baldó d’una porta de castell, fins que l’artefacte expirà amb aquell soroll de vol de mosca que cau en barrina. La maquineta restaria muda, sense solucions.

L’operació s’havia de suspendre. Oscil·lant laxes les cames al forat de l’ascensor com les de dos titelles desgavellats, justificaren l’anulació pel risc d’un poderós nou perill incontrolat. Però en realitat era la influencia de la superstició, la por irracional d’un càstig inintel·ligible.

.

Esmunyint-se al replà de l’últim pis des de la teranyina de les cordes d’escalada, capcots, l’Àngel i l’Ascensió entraren a l’ascensor. Tancaren la porta i amb la politja manual que hauria servit per estibar-lo el tram final, descendiren poc a poc. La corriola desbaratava l’empit a cada volta de maneta, tibant cap avall, baixant l’estarrufament, davallant l’ànim, transpirant la desfeta. Una mà va caure al paquet i ella tornà a encendre un cigarret després de molt temps sense fumar.

Al vestíbul, el policia feia esforços per controlar-se la fúria. Quan s’obriren les portes, un tuf irreverent de suor i de fum fou l’excusa de l’autoritat per desviar el seu geniüt rampell, assenyalant la prohibició del cartell ceràmic d’escates blaves, enganxat a la paret: “Tabac, acaba’t!”

El discerniment bufetejà l’Àngel amb el furor de la claredat. Els palíndroms són jocs de sobretaula en els quals una paraula o frase pot ser llegida tant d’esquerra a dreta com de dreta a esquerra, de la mateixa manera que els números capicues. Troballa de rètol, rumb de camí: era senzill resoldre el poema d’aquell sorneguer literat de cisell. Com era tan ximple!

.

Fugint del policia com van poder, van volar a la catacumba llòbrega del seu escriptori. No podia ser altra cosa que un anagrama. L’organització de les lletres d’una frase de diferent manera que l’original en construiria una altra de totalment distinta i entenedora alhora. Absorts als segons de cavil·lar l’ordenador, l’Ascensió i l’Àngel esperaven desesperats el dring de l’Anagramam Generator, regalant el caramel del resultat:     

“Sin ardid leve, aquel leal personaje declama gran disfrute loco:
TONTO ES EL QUE LO LEA” 

 A l’Álvaro Granada, aprenent de fuster, el van despatxar per massa foteta. El van enxampar moltes vegades fent-li la botifarra a l’esquena d’aquell rovellat arquitecte desmanegat. Raons rebels de joventut.

Per Fidel Martínez

Fotos: sxc.hu, YouTube i Viquipèdia

Cartell: ‘Una pistola en cada mano’

El Casal Popular de Vilassar de Dalt acollirà el proper 30 de maig, a les 9 del vespre, l’estrena del Dedalt Cine Club amb la pel·lícula ‘Una pistola en cada mano‘. La projecció comptarà amb la presentació i posterior debat a càrrec del seu director, Cesc Gay, qui atendrà les preguntes del públic assistent.

El projecte de cinema de la Societat Cultural Dedalt s’inicia aquest mes amb aquesta cinta, una de les pel·lícules espanyoles amb més èxit als circuits independents, i amb un destacat elenc d’actors. El Dedalt Cine Club és un ambiciós projecte cultural al poble de Vilassar de Dalt, amb el qual l’organització vol apropar el cinema independent i de qualitat al Maresme.

.

Josep Maria Queraltó és membre de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya, també és membre d’honor de l’Acadèmia del Cinema Català. És un dels col·leccionistes d’aparells i material cinematogràfic més importants d’Europa.

.

Lleidatà, nascut a Vallbona de les Monges, ha reunit durant més de 35 anys prop de 20.000 peces relacionades amb la tècnica cinematogràfica. El seu somni és crear un museu pedagògic i interactiu de la història del cinema per a tots els públics.

Text: Josep Garriga | Fotografies: Pedro Florez

Foto: Arxiu

La Direcció General de Qualitat Ambiental del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya ha notificat a l’Ajuntament d’Argentona l’inici d’un expedient d’execució subsidiària per a la restauració del terreny afectat per l’activitat extractiva a la pedrera de La Feu. La decisió d’aquest organisme fixa que, en primer lloc, es procedirà a la incautació de la fiança de la restauració dipositada. A la notificació es recorda que, segons la Llei 12/1981 de 24 de desembre, es pot procedir a l’execució forçosa de les mesures de protecció del medi ambient i que les despeses produïdes per a la realització aniran a càrrec del titular de l’explotació.

Fonts de l’Ajuntament d’Argentona han recordat que la Direcció General d’Energia, Mines i Seguretat Industrial de la Generalitat de Catalunya ja va comunicar l’any passat la cancel·lació definitiva de l’autorització d’explotació de recursos miners de la pedrera i, en cas que la propietat no realitzés la seva restauració, s’impulsaria l’inici de l’execució forçosa. El mateix consistori ha mostrat la seva satisfacció per l’acord de la Direcció General de Qualitat Ambiental que representa el primer pas per afrontar definitivament la recuperació i restauració d’aquest espai. El regidor de Sostenibilitat, Pere Móra, ha volgut subratllar els “bons resultats obtinguts en aquest procés” i les gestions realitzades per l’Ajuntament davant la Generalitat, tot i que ha reconegut que “encara resta molta feina per fer”, abans no es puguin executar els treballs.

L’acte de lliurament | Foto: Aj. Sant Pol

Una sala cultural Josep M. Ainaud de Lasarte plena a vessar va acollir divendres passat 17 de maig la celebració de l’acte de lliurament del títol de filla predilecta de la vila de Sant Pol de Mar a la xef Carme Ruscalleda. Durant l’acte, l’alcaldessa Montserrat Garrido va fer-li entrega del diploma acreditatiu de la distinció i de l’escut de solapa elaborat especialment per a l’ocasió per l’orfebre santpolenca Mercè Passols.

Un instant de l’actuació | Foto: Aj. Sant Pol

En el seu discurs d’agraïment, Carme Ruscalleda va fer un repàs de la seva infantesa tot recordant la colla d’amics, la seva afició al bàsquet, les sardanes o el teatre, fins arribar a la seva passió per la cuina, que segons la xef “beu d’aquestes arrels”. Per la seva banda, Montserrat Garrido va subratllar l’entrega de Ruscalleda tant per la feina com en els actes del poble, en els quals sempre hi participa amb entusiasme. L’alcaldessa també va destacar la creativitat que la cuinera ha mostrat des de ben jove i que després ha aplicat a les seves receptes. També va tenir un reconeixement a la seva família i sobretot als seus pares, en Ramon i la Núria, i va recordar aquells que ja no hi són. La vetllada va ser arrodonida amb la interpretació de dues peces del clarinet d’Oriol Romaní.

El ple de l’Ajuntament de Sant Pol de Mar va aprovar el passat mes d’octubre per unanimitat concedir a la cuinera santpolenca el títol de filla predilecta, en reconeixement a la seva trajectòria personal i professional i per la seva vinculació i promoció del poble, al qual ha donat projecció internacional a través del seu restaurant Sant Pau. És la primera vegada que el consistori lliura aquest títol doncs des de l’aprovació del Reglament d’honors i distincions l’any 2008 encara no s’havia concedit a ningú.