Diari Maresme | Cr�tica

La m�gia del cinema

Mon, 09 Nov 2009 13:31:03 +0100

Albert Lladó (mailto:allado@diarimaresme.com) | ACPG (http://acpg.cat/) | Vídeo i Fotos: Espai Brossa | Albert Julve

Mise en abyme familiar

Tue, 13 Oct 2009 22:51:01 +0100

Una comèdia espanyola de Yasmina Reza Sala Gran del TNC, fins al 8 novembre 2009 Direcció Sílvia Munt Intèrprets: Ramon Madaula Xicu Masó Maria Molins Cristina Plazas Mònica Randall Escenografia: Xavier Millán Teatre dins del teatre. Uns actors que miren al públic, i al suposat autor de l'obra assegut en una butaca amagada, i que van explicant què significa això d'actuar, de fer teatre i de posar-se en la pell de diferents personatges i situacions. Res de nou. L'obra més ambiciosa de Yasmina Reza, que ha experimentat l'èxit internacional amb excel•lents peces com Art o Tres versions de la vida, arriba al Teatre Nacional de mans de Sílvia Munt. I ho fa deixant un agredolç sabor de boca, perquè s'aprecien les intencions, el voler explicar la primíssima línia que separa - o no - realitat i ficció, i la complexitat de les relacions familiars al mateix temps, però es fa des d'un text massa recolzat en tòpics, amb monòlegs fràgils i inconsistents, i amb resultats que no aconsegueixen despistar la superficialitat d'una reflexió que podria ser molt més atractiva venint de Reza. No obstant això, el mestratge dels actors, la saviesa de Munt, i la encertadíssima escenografia de Xavier Millán fan que valgui la pena acostar-se al TNC.

Els secrets de les girafes

Sat, 03 Oct 2009 18:02:41 +0100

Girafes De Pau Miró Sala Beckett, fins el 18 d’octubre de 2009 Intèrprets: Anna Alarcón, Albert Ausellé, Bernat Cot, Carles Flavià, Òscar Muñoz Espai escènic i vestuari: Pi Piquer Il·luminació: Luís Martí So: Lucas Vallejos Composició musical: Oriol Miró Moviment: Mercè Boronat Ajudant de direcció: Isaac Alcayde Videocreació: Alfonso Ferri Producció executiva: Helena Font Diu Pau Miró que les girafes poden semblar delicades, íntimes, gairebé clandestines, però que tenen un secret que només s’expliquen elles, igual que els personatges d’aquesta obra de teatre. Són animals enigmàtics que no tenen cordes vocals. El narrador de la història, un Carles Flavià que no està a l’alçada dels seus companys d’escenari, tampoc parla des que, als tres anys, va veure morir la seva mare per l’explosió d’una bomba.

El foc, la sang, l'amor

Fri, 25 Sep 2009 17:55:33 +0100

Klaus Ebner: «Vermells» 100 p., EUR 18,00 Editorial SetzeVents, Urús 2009 ISBN 978-84-92555-10-9 Quan llegim un dels poemes de Klaus Ebner, sense cap signe de puntuació, pensem que potser no ho hem entès prou bé, que amb l’ajut d’algun que altre punt i, potser d’alguna coma, la comprensió hauria estat més fàcil. Tal vegada! Més fàcil, en una comprensió simplista de la poesia, però falsa des de l’autenticitat del petit caos de paraules «vermelles», latents com un foc que crema en un petit reducte, en un breu poema, on trobem el sentit del que Klaus vol transmetre. Imaginem que dins del palmell de la mà tinguéssim tot de flames minúscules ardent: les voldríem endreçar tot dient que així llueixen millor? No. Les deixaríem fer, fascinats per la bellesa i per l’insòlit de tenir-les a l’abast. Aquesta és la genialitat de Klaus Ebner: ens regala poemes breus cada un dels quals, sentiment, crema, i semblen independents l’un de l’altre, però junts són el foc. T’ho mires i saps que t’ha corprès. La fluïdesa dels poemes, encadenats l’un amb l’altre, comença, doncs, per aquesta omissió deliberada de la puntuació i segueix per la introducció de paraules occitanes d’arrel alemanya, quan menys t’ho esperes, però que no se’t fan estranyes, per acabar amb uns magnífics textos poètics en què l’omissió no és tan sols de la puntuació sinó també de la versificació. Però el lector, posseït pel «vermell» de Klaus Ebner, s’abraça al text i sent, sent les emocions petites, els batecs del roig de les penes, del grana dels capvespres, de les teulades tenyides de sol incandescent i de la pell roent, torrada pel sol, de les noies morenes que han pujat a estendre els llençols.

Reivindicar a Francesc Trabal

Thu, 24 Sep 2009 10:14:05 +0100

Sol, sota el sol Espai Brossa. Fins l'11 d’octubre Direcció i dramatúrgia: Artur Trías Intèrprets: Rosa Cadafalch, Isabel Rocatti, Miquel Agell i Artur Trías Escenografia: Eloi Linuesa L’Espai Brossa, amb l’espectacle Sol, sota el sol, torna a convertir-se en un motor per reivindicar i treure la pols a un autor que ha estat massa oblidat, massa silenciat, pels cànons oficials de la literatura catalana. Francesc Trabal va ser un novel·lista i periodista que va fundar, junt amb Joan Oliver i Armand Obiols, el Grup de Sabadell que, entre altres coses, va crear l’editorial La Mirada. A la vegada, va mantenir una columna diària durant molts anys al Diari de Sabadell i va promoure el Club de Novel·listes, que més tard acabaria convertint-se en l’Agrupació d’Escriptors Catalans. Trabal, autor de novel·les com Judita i Vals [Premi Crexells, 1936], va patir l’exili forçat per la Guerra Civil, havent de viure fins a la seva mort a Xile on, tot i les dificultats, va crear l’institut xilè-català i va desenvolupar diverses tasques editorials. Francesc Trabal, però, no és un gran autor pel seu activisme, sinó pel seu sentit de l’humor, per la seva intel·ligència, per fer en català allò que Beckett o Ionesco van impulsar des del teatre de l’absurd, per provocar a través de l’escriptura ràpida, irònica, corrosiva.

Zombies+Aliens+Vampirs = Sitges 09

Mon, 14 Sep 2009 20:06:56 +0100

Els amants del cinema fantàstic i terror estem impacients perquè arribi octubre. I és que des del dia 1 fins al 12 d’octubre Sitges torna a convertir-se en una visita obligada per tots aquells apassionats del bon cinema de gènere. El Festival Internacional de Cinema de Catalunya arriba a la seva 42ª edició amb una programació molt interessant. La Secció Oficial comptarà amb una selecció del 22 films més esperats de la temporada, amb títols com ara la vampírica Thirst, de Park Chan-Wook; Yatterman, adaptació demencial del còmic homònim que ha estat un dels grans èxits de la taquilla japonesa, i la seqüela Crows II, on s’emfatitza la ultraviolencia juvenil, totes dues de Takashi Miike; Grace, de Paul Solet, és el representant del millor cinema independent de terror nord-americà; Kinatay, de Brillante Mendoza, un viatge literal a l’infern i l’exemple paradigmàtic de l’horror hiperrealista, Premi a la Millor direcció a Cannes; Kynodontas, de Giorgios Lanthimos, Premi Uncertain Regard a Canes; Surrogates, de Jonathan Mostow, fora de competició i amb Bruce Willis com a protagonista, i Moon, de Duncan Jones, guanyadora recent del Premi a la Millor Pel·lícula del Festival Internacional de Cinema d’Edinburg.

UP: espectacle visual i cinematogr�fic

Fri, 07 Aug 2009 11:25:04 +0100

Anar a veure una pel·lícula de Pixar és garantia de que gaudirem de bon cinema durant una estona i un cop acabada la pel·lícula en continuarem gaudint. Molt s’ha dit de les produccions de la Pixar, però tots coincidirem que a cada pel·lícula que han fet s’han superat, i després de veure la petita joia cinematogràfica d’Up un es pregunta com serà la pròxima producció de Lasseter i companyia. Per més que ho penso, no li trobo res de dolent a Up, no li falta ni li sobra res, és una pel·lícula brillant des del primer minut fins al títols de crèdits finals. Tots ens pensàvem que amb Wall-E Pixar havia tocat sostre, però lluny d’això ens tornen a sorprendre amb un film perfecte que combina tots els gèneres possibles (cinema d’acció, d’aventura, comèdia i drama) amb un desplegament de cinema, tecnologia i sentiments destinat a tots els públics. Els directors Peter Docter (realitzador de Monstruos S.A.) i Bob Peterson (guionista de Buscant a Nemo) han sumat esforços per portar a la gran pantalla la història de Carl Fredicksen, un jubilat rondinaire de 78 anys amb aires d’aventurer que després d’enganxar milers de globus a la seva casa s’embarca en un viatge ple d’aventures i sorpreses acompanyat d’un jove explorador i un gos parlant. A primer cop d’ull pot semblar una història esbojarrada i infantil, però (com sempre que parlem de la Pixar) ens trobem davant d’una pel·lícula ben pensada, amb un llenguatge universal que fa que pugui ser gaudida per tots els públics. Els primers 15 minuts del film, un muntatge mut on es resumeix la vida de Carl i la seva esposa Ellie, són una delícia cinematogràfica que de la mateixa manera que t’arrenca un somriure pot fer plorar algun espectador en algun moment.

Els descobriments de la inf�ncia

Thu, 06 Aug 2009 10:07:01 +0100

Els patis de la memòria, d'Ever Blanchet Versus Teatre Fins el 4 de setembre Direcció: Bernardo Galli Intèrprets: Celso Parada D'entrada, cal agrair l'energia i la valentia de gent com Ever Blanchet. Aquest català nascut a Montevideo, va crear i dirigeix les sales Versus Teatre (des 1995) i Teatre Gaudí (des 2008), on es porta a terme aquest estiu la pretemporada “Avantime , una de les poques propostes escèniques - i que arriba a la seva novena edició - que es poden veure aquest agost a la ciutat comtal i que inclou el cicle de lectures dramatitzades titulat En rodatge . Precisament, és un text del propi Blanchet l'escollit per Bernardo Galli, i la companyia Teatre Do Morcego, per proposar un viatge a la infància i recordar la màgia del descobriment, de les preguntes per la vida, dels primers contactes amb la misèria humana i la violència, amb les frustracions i l'escepticisme, però també amb el sexe i la potència de l'amistat.

Sense not�cies de Klamm

Wed, 15 Jul 2009 10:49:44 +0100

Vagues notícies de Klamm Sala Beckett Fins el 25 de juliol Direcció: José Sanchis Sinisterra Ajudant de direcció: Denise Despeyroux Actors: Carolina: Marta Poveda Sr Valverde: Marc Garcia Coté Gelmírez: Ferran Audí Escenografia: Quim Roy Il·luminació: Alex Aviñoa Quan està a punt de complir-se el vintè aniversari de l'entranyable Sala Beckett, un dels seus impulsors, José Sanchis Sinisterra (València, 1940), torna a casa per proposar una reflexió sobre l'absurd del món laboral, de les entrevistes de feina i de la fragilitat d'un món en el qual es contracta per acomiadar, que és el que més excita els accionistes . L'octubre de 1989, el mateix Sanchis Sinisterra obria al públic aquesta sala per mostrar el seu treball al capdavant de la companyia Teatro Fronterizo, amb la doble condició d'espai de creació i d'exhibició. Des d'aquell moment, aquest director teatral no ha parat d'escriure, dirigir i investigar amb èxits que li han valgut premis tan prestigiosos com el Nacional de Teatre (1990), el premi d'Honor de l'Institut del Teatre de Barcelona (1996), el Max (1998 i 1999) o el Life Achievement Award del XXIII International Hispanic Theatre Festival de Miami (2008), entre molts altres. Per això mateix, no s'entén que presenti, dins el marc d'aquest Grec 2009, un text tan poc compactat, que aconsegueix fer somriure però que falla en molts dels seus objectius, i que no aprofundeix en un tema tan complex i aspre en una època en què la crisi hauria de donar molt més joc.

Els aliens invairan Sitges al Festival Internacional de Cinema 2009

Tue, 07 Jul 2009 10:58:43 +0100

Tot i aquesta maleïda crisi, pròpia d’un film de cinema catastròfic, el Festival Internacional de Cinema de Sitges es tornarà a celebrar a l’octubre. El esforç de l’Ángel Sala, director del festival, i l’èxit aconseguit, una vegada més, a la darrera edició, faran possible aquesta nova cita pels fans del cinema en general, i del fantàstic en particular. Raül Ruiz (mailto:rruiz@diarimaresme.com)