Diari Maresme | Cr�tica

Els aliens invairan Sitges al Festival Internacional de Cinema 2009

Tue, 07 Jul 2009 10:58:43 +0100

Tot i aquesta maleïda crisi, pròpia d’un film de cinema catastròfic, el Festival Internacional de Cinema de Sitges es tornarà a celebrar a l’octubre. El esforç de l’Ángel Sala, director del festival, i l’èxit aconseguit, una vegada més, a la darrera edició, faran possible aquesta nova cita pels fans del cinema en general, i del fantàstic en particular. Raül Ruiz (mailto:rruiz@diarimaresme.com)

El rei Jackson ha mort, llarga vida al rei!

Tue, 07 Jul 2009 10:37:52 +0100

Raül Ruiz (mailto:rruiz@diarimaresme.com) | Caricatura: Ogro Boo

Un Infern po�tic (o la mort de l'artista)

Fri, 03 Jul 2009 21:19:05 +0100

Infern Teatre Grec 29 i 30 de juny Direcció, escenografia, il·luminació i vestuari: Romeo Castellucci Companyia Societas Raffaello Sanzio Música original: Scott Gibbons Coreografia: Cindy Van Acker i Romeo Castellucci Col·laboració en l'escenografia: Giacomo Strada Escultures, mecanismes i pròtesis: Istvan Zimmermann i Giovanna Amoroso La resta de la trilogia: Purgatori, al Teatre Lliure (fins al 7 de juliol), i Paradiso, a La Capella (fins al 6 de juliol). Un dels plats forts d'aquest Grec. La versió lliure de la Divina Comèdia de Castellucci havia creat moltes expectatives. La primera proposta, Infern, s'ha pogut veure, únicament durant dos dies, a l'incomparable espai del teatre Grec de Montjuïc que no només serveix d'escenari, sinó que forma part de l'obra, on el paisatge és un personatge més. Prescindint del text, l'italià proposa un seguit d'imatges plàstiques, més properes a la perfomance que al teatre convencional, que ens fan reflexionar sobre la mort, la soledat o la autoconsciència de l'artista contemporani. Mentre esperem que arrenqui l'espectacle, unes lletres lluminoses, on es llegeix el títol de l'obra, tremolen i produeixen sons histriònics, que ens recorden l'últim Lucio Fontana, que utilitzava llums de neó per insistir en el seu espacialisme. És un avís. Hem vingut a veure una obra d'art, una instal•lació.

El Metal Catal� arriba a Alemanya

Tue, 30 Jun 2009 10:53:23 +0100

http://www.wacken.com/ (http://www.wacken.com/)) del nord d’Alemanya, on es tractaran d’igual a igual no només amb els representants d’altres països i continents d’aquest concurs, sinó que també amb molts dels grups més grans del món del metall. Sens dubte una magnifica oportunitat per donar-se a conèixer pràcticament a tot el món, sobretot sabent que seran la primera banda espanyola a trepitjar els escenaris d’aquest festival, després de Mago de Oz. Aquesta banda amb poc mes d’un any de vida està molt orgullosa dels resultats que ha anat obtenint al llarg del seu camí. Farà un any estaven tocant a la sala ‘’Il Gurú’’ (actual ‘’Honey’’) davant dels seus amics i familiars, però mica en mica es van donar a conèixer per Barcelona i voltants un cop es van proclamar guanyadors del concurs estatal de bandes ‘’Martohell Metal Rumble’’ on el premi va ser tocar al seu prestigiós festival Martohell Oktoberfest 08’ al costat de bandes tant nacionals com internacionals (tot un aperitiu comparat amb el W.O.A Metal Battle d’Alemanya). Aquest va ser un gran pas per posar-se a les masses al seu cantó i obrir noves portes a França, per gentilesa de l’organització ‘’Pyrenean Metalheads’’, i a València gràcies a l’organització ‘’Metal Bats’’. Així doncs, quan ja es pensaven que les coses no podien anar millor, per casualitat Javier Carrión (bateria) va veure un anunci al myspace d’un concurs de bandes relacionat amb el Wacken Open Air i que aquesta era la primera edició que participava Espanya en el concurs, així que no ens ho varem pensar dos cops i ens hi varem apuntar tot i que cap d’ells esperava els resultats obtinguts ni molt menys. Un jurat va escollir els 5 finalistes escoltant les demos/maquetes dels concursants i observant les seves respectives pàgines web. La següent i última ronda per determinar el guanyador que representaria Espanya era demostrar davant d’un jurat el que valia cada banda a dalt d’un escenari durant 30 minuts, i així ho van fer totes, el nivell va ser molt alt i no hi havia clar guanyador, però Crysys tenia a més a més el factor edat a favor seu. La sorpresa va ser molt gran, i la sensació era com si no pogués ser veritat, no s’ho acabaven de creure, no podia ser, però va ser, ho van aconseguir, ja podien estar orgullosos del que havien aconseguit. Ara el pròxim repte està al caure, aquest 30, 31 de juliol i 1 d’agost s’enlairen cap Alemanya per batre’s en duel amb els altres països i continents. Serà una de les experiències mes grans de la seva vida sens dubte. I es que tota aquesta bogeria no hagués sigut possible sense els seus fans incondicionals i més pròxims, els Alcoholic Supporters From Hell (així es com es fan anomenar), que els segueixen a tots als seus concerts i que sense ells no seria el mateix ni molt menys. per Albert R. | Foto: catmoto.com

Ulls verds i negres prejudicis

Thu, 25 Jun 2009 10:11:32 +0100

OJOS VERDES Miguel de Molina in memoriam A l’Espai Brossa Fins el 26 de juliol Dramatúrgia i direcció: Marc Vilavella Intèrprets: Gracia Fernández, Xavi Melero, Manoli Nieto i Marc Vilavella. Direcció musical: Marc Sambola Deia Manuel Vázquez Montalbán, a Crónica sentimental de España, que “recordar, poner en orden las voces y los ecos de nuestra educación sentimental puede ser la búsqueda de un punto de referencia para poder empezar a comprender el por qué no comprendemos nada o casi nada de la espléndida confusión que nos envuelve”. I això és el que fa l’Espai Brossa amb aquest homenatge a Miguel de Molina que, després de l’èxit que va obtenir al mateix teatre l’any passat - amb dues nominacions als Premis Butaca, en les categories de millor musical i millor actor de musical -, ha tornat a programar un espectacle que vol fer justícia a una figura massa oblidada, massa silenciada i que va haver de patir en carn pròpia la manca absoluta de llibertat i la repressió més absurda. Ojos verdes, Miguel de Molina in memoriam és el treball de final de carrera, de l’Institut del Teatre, de Marc Vilavella que, amb els riscos que això comporta, no dubta en dirigir i protagonitzar un espectacle amb bon gust, intel•ligència i amb un to reivindicatiu. S’hi reflecteixen les lectures positives que Haro Tecglen i Montalbán van fer d’una forma poètica, la copla, que es va intentar esborrar de l’imaginari col•lectiu per culpa d’uns prejudicis que van arrelar a la transició entre la gent suposadament progressista. Si es llegeixen amb atenció cançons com “La bien pagá”, “Ojos verdes”, “¡Ay, Carmela!” o “El día que nací yo” veurem que les metàfores tenen més potència que molta de la música actual, suposadament “avançada”. Potser som nosaltres, els fills del baby boom, els que vam arraconar un tipus de folklore amb la por de ser vistos com a casposos i, per ser “moderns”, no hem fet més que acudir als productes empaquetats.

La casa de Bernarda Alba

Sun, 14 Jun 2009 20:45:17 +0100

AUTOR: Federico García Lorca DIRECCIÓ: Lluís Pasqual REPARTIMENT: Núria Espert (Bernarda) Tilda Espluga (criada) Almudena Lomba (Adela) Teresa Lozano (María Josefa) Marta Marco (Magdalena) Marta Martorell (Prudencia) Bárbara Mestanza (Muchacha) Montse Morillo (captaire) Nora Navas (Amelia) Rosa Maria Sardà (Poncia) Rebeca Valls (Martirio) Rosa Vila (Angustias) Atrevir-se amb un muntatge com La casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca és, sens dubte, un difícil repte fins i tot per a directors amb tant de talent i experiència com Lluís Pasqual. Escrita el 1936, sembla anunciar l’Espanya negra, la més negra, que va acabar amb la vida del poeta andalús i amb la de milers i milers de persones innocents. És una obra que parla dels silencis, del foc de les passions reprimides, de la intolerància i, evidentment, de la mort. Molts es poden preguntar, després de tantes relectures que s’han fet de l’obra, per què cal anar una vegada més a conèixer en directe el “drama de mujeres en los pueblos de España”. Hi ha molts motius. En primer lloc, perquè ara que es parla tant de la “memòria històrica” – como si hi pogués haver-hi una memòria que no fos històrica – caldria revisar el missatge d’alguns artistes que, just abans de la por i la desgràcia en forma de dictadura, ja van detectar i reflectir les tragèdies més humanes, més íntimes, com a símbol d’una època de dolor i llàgrimes. I els símbols són tan potents per això mateix, perquè s’actualitzen sempre, donant-nos lliçons sobre el passat però també, alertant-nos sobre el present i la possibilitat de canviar el nostre futur. El destí està escrit, però per nosaltres mateixos.

La vida por delante

Mon, 27 Apr 2009 20:43:02 +0100

AUTOR: Romain Gary (Emile Ajar) DIRECCIÓ: Josep Maria Pou REPARTIMENT: Concha Velasco (Madame Rosa) Rubèn de Eguia (Momo) José Luis Fernández (Youssef Kadir ) Carles Canut (Doctor Katz ) La vida por delante és l’obra amb què Josep Maria Pou ha convençut Concha Velasco per a què, a punt de complir els setanta anys, pugi a l’escenari del nou Goya a donar vida a una exprostituta jueva, supervivent d’Auschwitz, que acull en un petit pis de París els fills que altres companyes no poden cuidar. “Els fills de puta”, com diu un dels protagonistes. El text prové d’una novel·la de Romain Gary (1914-1980), amb la qual va guanyar el premi Goncourt el 1975 utilitzant el pseudònim d’Emile Ajar. De fet, no es va saber que era ell – i que, per tant, es convertia en l’únic autor guardonat dues vegades – fins després de la seva mort. Pou, que ja ha passat de ser un excel·lent actor a, a la vegada, un excel·lent director, ha partit de l’adaptació teatral de Xavier Jaillard que ja va funcionar prèviament a França. És una obra muntada i pensada per a què Concha Velasco demostri, un cop més, que està en plena forma. Sense estridències, sense caricatures poc creïbles, dóna vida a Madame Rosa, sabent passar de l’humor a la tendresa amb aparent facilitat i donant un ventall de registres que li serveix per lluir-se. I el públic – fidel com pocs - li reconeix. Veure el Goya amb tothom de peu, aplaudint durant cinc llargs minuts, no deixa indiferent ningú. És aquella capacitat per comunicar que és tan difícil de definir i explicar. Sense intermediaris, sense artificis, simplement de manera natural.

"La banda Trapera del rio", un tomb als inicis del punk estatal

Mon, 20 Apr 2009 21:07:43 +0100

Si tot, i tothom, torna, ¿per què no ho havien de fer aquells que van ser els precursors de la música punk, no només a Catalunya, si no a tot l’estat? Raül Ruiz (mailto:rruiz@diarimaresme.com)

Rodoreda musicada �s expl�cita, per� no �s Rodoreda

Mon, 13 Apr 2009 20:02:44 +0100

Als que des de joves vam gaudir amb aquelles riques descripcions que ens va regalar Mercè Rodoreda en els seus llibres, com ara en El carrer de les Camèlies o en La plaça del Diamant, ens va deixar perplexos la transformació que Joan Lluís Bozzo fa de la seva l'obra Aloma, en portar-la a l'escenari i musicar-la. Dissabte dia 4 d'abril vaig poder veure aquesta interpretació de Dagoll Dagom al Teatre Principal de Maó, i certament no em va desagradar gens, malgrat l'anarquia absoluta que el context de l'espectacle portava en si mateix, i l'allunyament que del fet literari de l'escriptora gracienca se'n fa en aquesta adaptació teatral musicada. I és que després de dues hores llargues de funció, arribo a la conclusió que Aloma no s’ha de valorar en aquest cas com a obra de teatre fidel al text i a l’esperit de les lletres de Mercè Rodoreda, sinó com un musical diferent al llibre de l'autora, que a més incorpora trossos de dansa. I malgrat que sense voler ser càustic vull ser clar i sincer, he de dir que dalt l'escenari tampoc no hi vaig observar cap mena d'elegancia en els balls que s'hi van interpretar, ni en el tango que s'hi inclou, ni en les atres formes de coreografia, perquè de fet cap dels actors que interpreten Aloma no és eminentment ballarí ni especialista en espectacles musicals, encara que com en el cas de Gisela, algun pugui ser especialista del cant. El contrasentit doncs és que malgrat aquestes circumstàncies, els espectadors de la sala del Principal de Maó plena de gom a gom, van aplaudir notablement l'obra en finalitzar, i també dues o tres vegades durant la interpretació. I això vol dir que aquesta Aloma bozziana funciona i agrada, fidelitats als textos de Rodoreda a banda. M'imagino que l'ofici del director barceloni i l'experiència d'aquesta companyia amb gran prestigi musical al país, substitueix les mancances d'aquest mimetisme en l'adaptació literària, que potser d'altra banda, si es vol portar al teatre, tampoc no és possible del tot sense variar-la ostensiblement, ja que si es tracta d'una companyia de tarannà musical com la dirigida per Joan Lluís Bozzo, les dificultats de posar en escena fidedignament una obra de Mercè Rodoreda, i a més compaginar-la amb el fet melòdic, són absolutes. I, certament, portada a escena així potser no reflecteix ben bé les pàgines sòbries de la història d'Aloma escrites per Rodoreda, però, en canvi, per aquesta senzillesa de gest i de llenguatge, té el poder d'arribar a un públic més nombrós, i per tant de donar a conèixer l'obra de la insigne escriptora a molta més gent que a través de les pàgines escrites. Lluís Arcarazo ha reescrit una obra autònoma al servei de l’espectacle musical, amb una Rodoreda jove i una de gran, interpretada amb tota solemnitat per Carme Sansa. De la música de Villalonga se’n pot dir que és d’orquestració delicada, dúctil i suau, ja que que és un expert en ritmes fàcils, quasi infantils. Montse Amenós adapta una escenografia fantàstica, molt cinematogràfica i al mateix temps d'un caire televisiu en barrejar les distintes estances de la història i solapar-les les unes amb les altres, entre mampares que projecten l’ambient de la Barcelona de l’època. El que queda en evidència és que tots els interprets tenen una gran professionalitat i s'adapten a aquest teatre diferent de Dagoll Dagom. L'Aloma jove, encarnada per Julia Möller canta, balla i interpreta com una professional enorme que no ha perdut la candidesa de l'adolescent somiadora que era Aloma, i tal com dic més amunt, veure Carme Sansa sempre significa una interpretació memorable. Per això sóc del parer que aquesta Aloma té molt més de Dagoll Dagom i dels seus espectacles més tradicionals, que no pas de Mercè Rodoreda, malgrat que explica molt bé la idea de l'autora, que paradoxalment va ser una dona que va arribar al més alt de la literatura sent autodidacta, i gairebé no sabent, en els seus principis, ni tan sols utilitzar la llengua correctament. per Santi Capellera (mailto:scapellera@diarimaresme.com)

La ceguera humana

Sat, 21 Mar 2009 22:32:05 +0100

Que Fernando Meirelles és un director amb un estil personal, punyent i directe queda clar desprès de veure la premiada Ciudad de Diós i la colpidora El jardinero fiel, films amb els que el brasiler s’ha guanyat a pols el recolzament de la crítica internacional i del públic. Tanmateix, aquest estil tant propi i contundent li han valgut per rebre el beneplàcit de José Saramago i poder adaptar la seva obra més important, Ensayo sobre la ceguera. Publicada al 1995, Saramago narra una faula apocalíptica sobre una epidèmia que ataca primer a un home, després a una ciutat i, per últim, a tot el planeta, amb una fúria i velocitat devastadora. Encarregada d’inaugurar el Festival Internacional de Cinema de Cannes l’any passat, i rebre el Premi del Públic al Festival de Cinema de Sitges, Blindness, és una arriscada exploració de la naturalesa humana, de l’egoisme de la gent, de l’oportunisme i indiferència, però també de la seva empatia, la seva capacitat d’estimar i la seva perseverança. La història comença amb un flash. Un home es queda cec de cop i volta quan condueix del treball a casa, tot el seu món es converteix en una boira inquietant. Una darrera l’altre, cada persona que es creua amb ell correrà la mateixa sort. A mesura que s’escampa el contagi, el pànic i la paranoia s’apodera de la ciutat, les víctimes de l’enfermetat blanca són enviats a un manicomi abandonat on perden tot contacte amb la realitat. Dins d’aquest hospital psiquiàtric hi ha un testimoni secret: una dona, Julianne Moore, que fingeix estar cega per poder estar amb el seu marit, Mark Ruffalo. Amb el seu valor com a única arma i amb la voluntat de sobreviure, portarà a una improvisada família de set persones per un viatge a través del terror, la depravació i la guerra, per sortir de l’hospital i tornar a una ciutat devastada en la que poden ser l’única esperança. Moore i Ruffalo estan secundats per actors de la talla de Danny Glover, Gael Garcia Bernal i Yusuke Iseya.