Pere Meroño | Foto: Marta Texidó

L’escriptor Pere Meroño ha publicat recentment un nou llibre que recupera una petita part de la nostra història a l’entorn de la revista Canigó. Aquesta publicació, que va néixer sota la dictadura franquista, va ser creada l’any 1954 per iniciativa d’un grup de ciutadans de Figueres, i es va deixar de publicar l’any 1983.

Què et va decidir a escriure sobre Canigó?
Tres raons: en vaig ser lector; fou la primera revista que vaig llegir en català i em va ajudar a estimar la política i a triar el primer partit en el que vaig militar (1976): el Partit Socialista de Catalunya, liderat per Joan Reventós i Raimon Obiols.

Com es va poder impulsar una revista catalanista durant l’època franquista?
‘Canigó’ va ser, fonamentalment, una publicació local, de to i perfil polític baix i conservador. De catalanista no se’n podia ser gaire dins del marc d’una dictadura d’extrema dreta i espanyolista. La revista empordanesa va anar eixamplant, però, la seva llibertat i les posicions a favor del país. Això sí, quan la conquesta de la democràcia va esdevenir una valenta revista independentista, d’esquerres i partidària dels Països Catalans com a marc nacional.

Una portada de la revista 'Canigó'

La revista va tancar l’any 1983. Creus que es podria haver evitat?
El seu catalanisme combatiu, el seu independentisme, incomodaren el nou govern de CiU que ho volia tot lligat i ben lligat. És per això que li tancà l’aixeta de la publicitat institucional i les subvencions. ‘Canigó’, doncs, féu nosa al nou establiment políticoinstitucional catalanista.

Què queda actualment del llegat històric de Canigó?
La visió global de país: la Catalunya completa que proclamava mestre Joan Fuster; inclinació clara i neta cap a l’esquerra; independència de criteri i aposta independentista – de la que fou precursora entre les revistes no
partidistes.

Fer un llibre sobre una revista pot semblar una cosa de lectura feixuga.
El llibre, de bon principi, defuig l’aridesa, l’erudició, no és un llibre adreçat a periodistes i comunicadors, sinó divulgatiu, que apunta cap a públics amplis; és una proposta, doncs, que es pretén llegidora, de lectura interessant; fet i fet, es tracta d’una ullada panoràmica i polièdrica a la Catalunya dels anys 50, 60 i 70 sota el prisma de la revista ‘Canigó’.

Portada: 'Canigó'

Ja fa prop de vint anys que publiques llibres. Per quin motiu has triat principalment el gènere biogràfic?
Tinc preferència pel gènere assagístic –biografia, política, història, perquè em dóna més llibertat i flexibilitat, i és on m’hi sento més còmode.

Per què els personatges sobre els que escrius es solen caracteritzar pel seu compromís social i polític.
La meva principal passió és la política, una comesa amb la que he estat lligat molts i molts anys. També va ser la meva principal escola d’aprenentatge social, cultural, personal. Focalitzar aquest component bàsic és un deute i un plaer.

Una excepció biogràfica va ser el teu llibre ‘El crim del caixer automàtic’. Què et va motivar a escriure’l?
La senyora Rosario Endrinal era de la meva generació, hi va morir a prop de casa, era d’origen obrer. La seva mort assassinada mostra la fragilitat de la vida. Literàriament, a més, resultà per a mi un repte fabulós. N’estic cofoi de la feina feta i a més ha estat el meu llibre més llegit: uns 5.000 exemplars en català i castellà –en vaig fer una adaptació a
l’espanyol -.

Foto: M.T.

T’agradaria assaltar altres gèneres literaris?
M’hi trobo bé, segur i còmode en el camp de l’assaig.

També ets un actiu blocaire. Què t’aporta escriure tan sovint a través del teu bloc?
El contacte amb la gent a través de comentaris, un nombre important de lectores i lectors en una comunitat en xarxa de la potència de Vilaweb, i l’exercici de la pròpia escriptura (en porto 4000 apunts). Internet, el bloc i de fa poc el twitter, a banda dels meus llibres, són la meva tarja de presentació al món.

Tens entre mans algun nou projecte?
Sempre en tinc. Quan faig un llibre, hi penso en el proper; és com la lectura, després d’una en ve, ineludiblement, una altra.

Més informació:

Bloc: blocs.mesvilaweb.cat/peremerono
Twitter: twitter.com/perermerono
Llibres: blocs.mesvilaweb.cat/user/view/id/4614

Els Catarres | Foto: Marina Xicoy

Aprofitant la recent visita d’Els Catarres a Mataró hem entrevistat Jan Riera, acordionista del grup. Aquesta banda, que va néixer a Aiguafreda a finals de l’any 2010, són un trio força peculiar format per un cantant que toca la guitarra, una contrabaixista i un acordionista que toca amb els peus el bombo i la pandereta.

Sovint dieu que sou els primers sorpresos per l’èxit?
I tan! De fet, quan vam muntar el grup era per fer cançons en un format bastant acústic, per poder tocar en bars i que fos molt fàcil de sonoritzar-nos i de transportar-nos. Sens dubte, quan la gent va començar a seguir-nos i a descarregar-se les nostres cançons vam ser els primers sorpresos!

Què ha significat internet i les xarxes socials per al grup?
Per nosaltres és la nostra clau. És el nostre mitjà principal de promoció perquè la gent ens hagi conegut i ens conegui, i per difondre la nostra música.

Per què creus que va crear tanta expectació la vostra cançó ‘Jenifer’?
Suposo que pel que diu la lletra i el fet de que els protagonistes siguin tan antagònics. A la gent li agrada la cançó i se la fa seva de seguida canviant-li la lletra i portant-la a coses de la seva vida quotidiana. Nosaltres estem molt contents que ho facin!

Foto: Marina Xicoy

‘Tintín’ i ‘La contorsionista’ enceten una nova etapa?
Sí, ja que aquestes dues cançons mostren la nova formació del grup. A la gira Bandarra ens acompanyen un trombonista un trompetista i una percussionista que fan que els directes siguin molt més animats i també és una manera de mostrar-ho a la gent. Aquests instruments donen més potència a les nostres actuacions i fan que les cançons siguin més ballables.

I què s’aprèn amb els directes?
Molta interpretació i, sobretot, connexió amb el públic.

Com esclata la vostra creativitat?
La veritat és que no hi ha una font d’inspiració concreta. En Els Catarres les lletres i la música es fan a partir de moments en els quals ens ve de gust escriure o començar a tocar alguna cosa. No hi ha res premeditat ni inspirat; simplement fem el que ens surt i el que ens ve de gust fer.

Foto: Marina Xicoy

La gent es pot descarregar gratuïtament les vostres cançons a través de la xarxa. Aposteu per un nou model discogràfic?
Creiem que la música en format mp3 ha de ser lliure ja que té menys qualitat que un disc físic i perquè per sobre de tot la música és cultura i això ha de circular gratuïtament per la xarxa. Si després creus en el ‘deure’ de recompensar la feina feta, ho pots fer comprant un disc; i si no pots o no vols no passa res perquè el que és important és que tothom ho pugui tenir a l’abast.

I què vindrà després de la gira?
Descans…que ja ens toca! Parem a l’octubre per descansar i per posar nos a treballar amb el nou disc del proper febrer o març.

Àngel Joaniquet | Foto: N.S.

El periodista Àngel Joaniquet acaba de publicar un nou llibre de pirates. Es tracta de ‘Piratas de Ultramar’ (Editorial Noray, 2012), una obra que dóna continuïtat a la col·lecció ‘Nuestros mares’ i que complementa el llibre ‘Nuestros Piratas’.

Com va sorgir ‘Piratas de Ultramar’?
Es conseqüència directa d’un èxit d’un llibre anterior, editat per l’editorial Noray, que es deia ‘Nuestros Piratas’, una versió en castellà i ampliada, del llibre que vaig publicar en català, l’any 1996, titulat ‘Pirates i corsaris catalans’. ’Pirates de Ultramar’, com el títol diu, es una descripció del pirates que no són catalans, ni espanyols. Són els “altres pirates”, els que ens han atacat, des de Barbarroja, a Drake, passant per l’Olonais, Morgan, Anson o Nelson.

Precisament, hi ha força estereotips al respecte.
El llibre vol fer entendre al lector que un pirata es quelcom més que un llop de mar, borni i amb un lloro a l’espatlla. Desmitificar aquesta idea. Aquesta sempre ha estat la meva obsessió. Donar al lector dades per evidenciar i informar de que els pirates no són només uns personatges romàntics, idealitzats per alguns literats del segle XIX i estereotipats per la filmografia hollywoodense. Tot al contrari, vull evidenciar que eren personatges que responen a tota una estratègia econòmica i política de cada moment. Que darrera d’ells hi ha quelcom més important que els protegeix, malgrat que els seus inicis per poder exercir la pirateria, han estat molts d’ells, uns autèntics desheretats i pàries. La pirateria sorgeix quan un poble o població pateix la misèria, no té més remei que sortir a la mar i robar i atacar embarcacions amb riquesa. Fet aquest primer pas, sempre haurà algú que el recolzarà i fins i tot el finançarà. Descobrir que “finançava” als pirates en cada període és l’objecte d’aquest llibre.

Per què aquesta activitat ha estat moltes vegades tolerada per l’ordre establert?
Per que ha ajudat, en quelcom moment determinat, o en una conjuntura concreta, als interessos d’aquest “ordre establert”. Motivat per que coincidien, casualment, els interessos de pirates i poders o perquè un dels dos feien convergir, amb complicitat tàcita, els seus interessos. I molts cops ha estat aquest ordre establert qui ha finançat directament a pirates. Un exemple és el corsarisme.

Portada: 'Piratas de Ultramar'

Com es produïa la transformació de pirata a corsari?
Molt fàcil. Un petit clan de pirates independents, que atacaven exitosament naus i a més, eren eficaços i bons navegants, aviat rebien una insinuació de si volien ser, per exemple, “señor de soga y cuchillo”. El grup de paries de la costa, uns autèntics pirates, assassins i lladres, es convertia d’aquesta forma, en corsaris al servei d’una autoritat reconeguda. I amb aquest reconeixement oficial (amb la anomenada “patent de cors”), tenien dret de jutjar i matar a les seves víctimes.

Per tant, també tenien un considerable protagonisme a terra ferma.
Un protagonisme de primer ordre. Les nacions marítimes necessitaven d’aquests llops de mar. Les corts, el palaus reials i bisbals, el consells ciutadans o ajuntaments, si tenien interessos marítims tenien que comptar amb aquest braç armat a mar.

Quines són els principals punts en comú i divergents de la pirateria actual amb la històrica?
El punt d’unió és el mateix. Atacar a les naus del poder establert, que posseeix la riquesa del moment, per enriquir-se fàcilment. Un atac, il·legal, des de la perspectiva del stablishment. Grups formats en un principi, per exclosos socials, que assoleixen amb les seves accions contra el poder establert, un reconeixement per part un poder antagònic. Ser, a vegades de forma inconscient, els agents d’un nou poder emergent. Com punts divergents, no crec que hi hagin. I ho veiem ara, en l’actualitat, amb la pirateria de Somàlia, la pirateria de la conca amazònica o la que està ressorgint de nou a Guinea. Les claus son les mateixes que al segle XVII. Estem al segle XXI i no veig cap diferencia. L’única, la innovació tecnològica. Abans anaven a vela, ara amb motors. Abans controlaven amb “catalejos”, ara amb GPS, abans mataven amb gabinets i canyons i ara amb pistoles i míssils…

Hi ha més històries marines encara per descobrir?
Sens dubte. Podria escriure deu llibres més, o dues dotzenes.

Emma Ros | Foto: Umbriel

L’escriptora maresmenca Emma Ros acaba de publicar La sacerdotisa de la luna (Umbriel, 2012). Aquest nou llibre, ambientat en el segle XVI, es centra en la vida d’una dona atrapada entre dos móns: l’Amèrica acabada de conquerir i l’Espanya del Renaixement. Ros, nascuda a Montgat, és llicenciada en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Quin és el punt de partida de La sacerdotisa de la luna?
El punt de partida és la caiguda de la ciutat de Mèxic-Tenochitlan. Aquesta va arribar a tenir uns 250.000 habitants, quan les ciutats europees de l’època amb prou feines arribaven als 100.000. Però Tenochtitlan va acabar en runes, totalment destruïda, i la novel·la comença amb la recreació dels últims dies de la ciutat a través de la més jove de les sacerdotesses asteques, Ameyali. M’interessava molt que es palpés el trauma personal que implica la desaparició del món on un ha crescut, i amb ell, les perspectives vitals amb les quals s’havia criat. Perquè el conjunt de La sacerdotisa de la luna és la visió d’una dona vençuda que no es resigna a abandonar unes arrels en les quals creu profundament i que la defineixen com a individu.

Per què històries tan llunyanes històricament interessen tant actualment?
Permet-me que et contesti com a escriptora, però també com a lectora. Penso que hi ha un sector del públic que ens apropem a la novel·la històrica perquè ens agrada la història, i és una forma d’aprendre’n sense alliçonaments, amb la qual cosa s’afavoreix l’establiment de paral·lelismes amb la nostra actualitat. Tanmateix, la novel·la històrica es narra sempre amb la perspectiva dels personatges de l’època, que han existit o podrien haver existit, i això és el que penso que atrapa al públic en general perquè, en un marc històric molt allunyat, ens trobem amb emocions i reaccions dels personatges molt humanes, que estan per sobre de qualsevol època, i fan que la narració sigui molt propera. És a dir, qui no s’ha sentit perdut o perduda en algun moment de la seva vida? Qui no ha patit un dol? Qui no s’ha enamorat?

Portada:'La sacerdotisa de la luna'

Quines han estat les teves fonts d’inspiració i de documentació?
En el meu cas, la primera font d’inspiració és una pregunta. Amb La sacerdotisa de la luna em preguntava: Com pot desaparèixer una civilització? Es poden destruir ciutats i temples a cops de canó i amb fogueres, però, i les creences i els costums de la gent? Vaig pensar que qui millor m’ho podria contestar era una sacerdotessa asteca, una dona amb conviccions i límits, límits per ser asteca en un món ara dominat per castellans, i límits per ser dona en un món d’homes. I a partir d’aquí, és la pròpia documentació històrica la que em va inspirar i va fer que la novel·la prengués vida pròpia: llibres, articles, vídeos, dibuixos, exposicions, museus… Et converteixes en una esponja.

Creus que encara no sabem tota la veritat sobre l’Amèrica de la conquesta?
En història mai se sap tot, perquè sempre poden aparèixer noves fonts documentals de l’època, restes arqueològiques, etc. que facin canviar coses que es donaven per certes. Respecte a l’arribada dels castellans a Mèxic, però, hi ha molta font documental dels propis cronistes dels conqueridors i de religiosos de l’època que van fer tasques de recopilació de com eren els costums dels asteques, a més de cartes del propi Hernan Cortés. Així és que sabem força coses. Però per a mi, resulta clau el fet que, quan parlem de conquesta, també es podria fer servir el terme invasió. És a dir, sota quina perspectiva coneixem els episodis històrics? Segons qui els expliqui, la història pot canviar molt. I en aquest sentit, sí que hi ha molts autors que han explicat la perspectiva asteca o mexica, però trobo que en el moment en què seguim coneixent l’episodi històric com a “conquesta de Mèxic”, és que no és tan coneguda o no es té tant en compte aquesta perspectiva del vençut. La sacerdotisa de la luna comprèn des de la caiguda de Tenochtitlan fins a l’arribada del primer virrei castellà a Mèxic amb un èmfasi especial en aquesta perspectiva mexica.

Emma Ros | Foto: Umbriel

I en el rerefons de tot, una història d’amor gairebé impensable.
I tant! Això passa quan els personatges adquireixen veu pròpia. Hi ha una història d’amor culturalment impensable, i alhora complicada per altres històries d’amor lligades amb sentiments, però també amb les ambicions personals dins la nova societat que s’està formant. Tot plegat fa que la vida d’Ameyali corri un greu perill, tant pel camí que ha de trobar com a sacerdotessa clandestina, com per les decisions que ha de prendre com a dona enamorada i mare.

Com estan reaccionant els teus lectors i lectores?
En el contacte que he establert fins ara amb lectors i lectores, el que m’han dit és que la novel·la els ha enganxat molt i no podien parar de llegir-la, tant pel ritme com pels personatges i els girs argumentals. I això és el més afalagador que em podia passar, perquè el que vols es que lectors i lectores passin bones estones amb la novel·la, tant com jo les he passades escrivint-la.

Creus que La sacerdotisa de la luna tindrà continuïtat?
La sacerdotisa de la luna és la segona novel·la que escric ambientada al món asteca. La primera, En tierra de dioses, cobreix un període que va des d’abans de l’arribada d’Hernan Cortés fins que entra a Tenochtitlan, però no vaig entrar a la caiguda total de l’imperi asteca. Així que em faltava cobrir aquesta part, o així ho sentia, i d’aquí La sacerdotisa de la luna. Ara, la veritat, és que em ve molt de gust posar-me a prova com a escriptora amb un moment històric molt diferent, i ja hi estic treballant en la documentació, que també em porta a altres continents i altres cultures. Per això, a nivell immediat, La Sacerdotisa no tindrà continuïtat, tot i que el que he après d’ella estarà a la propera novel·la, de ben segur.

El Síndic de Greuges, Rafael Ribó | Foto: S.G.

El Síndic de Greuges, Rafael Ribó, acompanyat pel seu equip, realitza durant tot l’any nombroses visites per arreu de Catalunya. Avui l’entrevistem per preguntar-li sobre els objectius d’aquesta activitat que pretén apropar la institució a la ciutadania.

Per què són necessàries les visites als municipis?
Encara hi ha un percentatge important de població que, o bé no coneix la institució, o bé no sap exactament quines funcions té encomanades. En aquest sentit entenem que desplaçar l’oficina a diferents municipis de Catalunya pot afavorir que la gent ens conegui més. També volen facilitar que ciutadans que no són de Barcelona, on tenim la seu, tinguin una oportunitat de fer-nos arribar les seves queixes o consultes.

Quina informació obté sobre el terreny l’oficina del Síndic?
Desplaçar l’oficina és una bona manera de conèixer de primera mà les problemàtiques de la població, de visitar equipaments i conèixer-ne el funcionament, de reunir-se amb associacions i, en definitiva, de mantenir un contacte més directe amb les persones. Des dels inicis de la institució ja es feien desplaçaments al territori. Però a finals del 2011, es va decidir posar en marxa el que hem anomenat el SAP itinerant, que cada setmana visita dos localitats de Catalunya.

Com valora aquestes visites?
Sense cap mena de dubte el fet d’haver intensificat els desplaçaments al territori ha contribuït a fer més coneguda la figura del Síndic a Catalunya. Quan obrim botiga, com jo li dic afectuosament, en una localitat o en un barri de Catalunya, es multipliquen per molt les actuacions que farem a aquella zona. Quan et mous pel terreny, estàs més a prop, la gent s’atansa a fer consultes, coneixes problemàtiques concretes que sovint no han aparegut als mitjans de comunicació… de manera que tot això fa que tinguis un feedback impagable.

Creu que a la ciutadania li costa formular queixes?
En general, sí. Vivim en un país on encara hi manca més cultura de la queixa. La gent té molta tendència a lamentar-se, però amb certa resignació, que li impedeix exercir un dret democràtic, que és exigir el que li correspon.

Què fa falta per promoure aquest dret?
Crec que falta encara una gran pedagogia perquè les persones coneguin els drets que tenen, començant per la informació. Tot i això, falta també una mica més de pedagogia perquè la gent entengui que també té uns deures…

Els ciutadans coneixen bé les atribucions del Síndic?
Al principi del 2011, vam portar a terme una enquesta d’opinió sobre el grau de coneixement de la institució a Catalunya per valorar la tasca projecció i difusió duta a terme en els últims anys. Concretament, la xifra de persones que no coneixen el Síndic és d’un 41,2%. Per tant, som encara una institució poc coneguda. Per això, un dels reptes que em vaig plantejar en el moment de ser reelegit Síndic va ser aconseguir que tota persona que pugui necessitar la nostra ajuda conegui la nostra existència.

En l’actual situació de crisi, s’han incrementat les queixes?
L’any 2011, l’activitat del Síndic s’ha vist notablement incrementada respecte els exercicis anteriors. El nombre total de persones ateses per la institució ha arribat a 38.695, un 23,4% superior al nombre de persones que es van adreçar al Síndic el 2010. D’altra banda, les nostres actuacions referides a les queixes rebudes el 2011 i les actuacions d’ofici iniciades el mateix any han estat de 8.180, un 31,6% d’increment en relació amb l’any anterior. Per tant, les xifres mostren que la crisi econòmica i les mesures de reducció pressupostària que se’n deriven han tingut un gran impacte en les actuacions del Síndic, tant en la quantitat de queixes rebudes, com en el nombre de persones ateses.

Les queixes actuals són diferents?
Sí, la crisi també ha suposat un canvi en la tipologia d’aquestes actuacions. En aquest sentit, enguany, molts dels recursos de què disposa la institució s’han destinat a tractar el temes que clarament estan relacionats amb algun vessant de la crisi econòmica. En aquest sentit, la gestió de la renda mínima d’inserció, les mesures per facilitar el redreçament del deute hipotecari, els endarreriments en el pagament de deutes de les administracions que afecten petites empreses i treballadors autònoms, les llistes d’espera per accedir a intervencions quirúrgiques, i les reduccions de pressupost humans i materials a les escoles, n’han estat els temes estrella.

Amb el seus vuit anys al capdavant de la institució, quines coses li han donat més satisfaccions?
Des de que vaig prendre possessió del càrrec, el juliol de 2004, la institució ha crescut i s’ha fet gran, i també s’ha modernitzat per tal d’adaptar-se a l’entorn. El balanç que faig de tots aquests anys és molt positiu i satisfactori: l’Estatut d’Autonomia va ampliar les competències del Síndic i li va conferir més poders, l’aprovació d’una nova llei del Síndic també l’ha dotat de nous mecanismes que n’han facilitat l’impuls i li ha atribuït noves funcions.

Quins són els seus propers objectius?
Encara queden molt reptes per assolir: conscienciar els ciutadans que poden i han d’exercir els seus drets, però també convèncer les administracions que elles hi són per servir el públic i que nosaltres hi som per ajudar-les a millorar en alguns aspectes. I en una època de crisis econòmica de reduccions pressupostàries de les administracions, es produeix un augment de les demandes i problemàtiques que afecten drets de les persones.

Des de 1996, l’oficina del Síndic ja ha fet 113 desplaçaments institucionals arreu de Catalunya, 77 durant els mandats de Rafael Ribó.

Les queixes al Síndic es poden fer arribar també per correu electrònic (sindic@sindic.cat), a través del formulari web (www.sindic.cat), o per telèfon, trucant, gratuïtament, al 900.124.124.

Joan Rabagliato | Foto: N.S.

L’escriptor i filòleg Joan Rebagliato ha presentat a Calella el seu nou llibre Embarcats (Cossetània, 2012). Aquesta novel·la, guanyadora del XXIII premi de narrativa Vila d’Ascó, s’articula com un conjunt de relats curts escrits a partir del fil conductor d’un naufragi.

Què et va decidir a escriure Embarcats?
He escrit tota la vida i només en períodes molt curts m’he trobat sense cap història entre mans. En el cas concret d’Embarcats, tot va néixer de la necessitat d’abordar un tema amable i, en principi, lleuger, després d’haver escrit una novel·la sobre la Guerra Civil a Calella (inèdita). La idea inicial era construir gairebé una comèdia de parelles que es feien i es desfeien amb un aire festiu. Però no m’agrada la literatura de gènere sinó la literatura que t’ho proporciona tot, i per això la novel·la se’m va acabar convertint en la història completa d’una comunitat.

Per què la història s’ubica en una Calella imaginària?
Calella és el meu món. És el món que conec, el món que més trepitjo i el món que m’estimo. És, també, un món complet i variat on tot és imaginable. I, alhora, per les dimensions que té, és prou homogeni i reduït per abastar-lo de cap a cap. I per mi és importantíssim que l’escenari sigui conegut i no un simple decorat, perquè això em torna els personatges palpables i reals. Em permet imaginar-me’ls. Jo seria incapaç de situar una novel·la en un paisatge que conec poc, i no diguem en un paisatge de vacances on hagi estat durant dues setmanes, o un mes.
Dic, d’altra banda, que és una Calella imaginària perquè, tot i que el decorat és ben real, els personatges, en canvi, no tenen un referent clar en la realitat. Són personatges inventats, que barregen records, idees, coses imaginades i coses sentides.

Com defineixes els teus personatges?
A Embarcats hi ha moltíssims personatges, però crec que no n’hi ha dos que vegin la vida de la mateixa manera. Tots responen a maneres diferents d’entendre el món. I tots, sense excepció, són presentats alhora amb algun punt còmic i amb tendresa. Perquè jo crec que pràcticament totes les actituds vitals són comprensibles, que en general tothom considera que actua d’acord amb la raó –encara que no tot sigui justificable. Els meus personatges, que parlen de gent que he conegut, de coses que he vist i de coses que he viscut, no són reals, però probablement tothom podria trobar-hi semblances amb algú que coneix. Perquè estan fets de retalls de realitat.

Portada: 'Embarcats'

Però també has aportat un punt d’originalitat.
És difícil jutjar-se a un mateix, però jo penso que Embarcats és, efectivament, una obra força original. I, des d’aquest punt de vista, n’estic orgullós, perquè per mi l’originalitat és bàsica. En literatura, com deia Borges, s’escriu una vegada i una altra sobre allò que ja ha estat escrit abans. Per tant, l’escriptura consisteix a explicar els temes de sempre d’una manera nova, més que no pas a trobar temes nous. I jo he buscat l’originalitat en la barreja de gèneres i en un estil fresc, fet de metàfores noves, d’imatges inesperades i de punts de vista sorprenents. Perquè, almenys actualment, la força de la literatura neix de les paraules que no estan gastades.

Per què vas decidir donar un to humorístic a la novel·la?
Per mi l’humor és indispensable en la vida i, probablement, també en la literatura. En primer lloc, perquè l’humor és, de manera clara, una defensa contra la crueltat del món, que sempre et permet fer un somriure, ni que sigui un somriure trist, quan les coses van malament. I, en segon lloc, perquè l’humor, almenys un determinat tipus d’humor, permet posar de costat elements molt diferents, que mai no hauríem relacionat si no hagués estat per l’humor. És a dir que l’humor, una mica com la poesia, ens aporta noves idees i ens obre nous mons.

Això és molt personal. Hi ha autors que furguen en la pena fins al final, sense cap concessió per a la distensió. A mi, en canvi, em sembla que es pot mostrar com és de cruel el món sense necessitat d’enviar el lector a dormir amb els ulls plorosos i amb un nus a la gola.

Presentació a Calella | Foto: N.S.

Com han reaccionat fins ara els teus lectors i lectores?
De moment he tingut la sort que totes les reaccions han estat positives o molt positives. És clar que també és veritat que tots els lectors que m’han fet arribar els seus comentaris tenien algun tipus de relació d’afecte amb mi i, per tant, són només relativament objectius. També hi ha qui s’espanta davant de la complexitat del primer capítol i s’embranca a fer esquemes de personatges i relacions. Consti que no cal. No cal, perquè, passat el primer capítol, després cadascun té la forma d’un relat quasi independent. I perquè en tenim prou amb el que és essencial per llegir i per viure.

En tot cas, crec que la sensació més freqüent al final del llibre és la sorpresa per l’originalitat, i també el regust agradable per l’humor i la tendresa. I les ganes de rellegir-lo.

El fet d’haver guanyat el premi t’ha motivat a escriure més?
Escriure forma part de la meva vida i, per tant, guanyar un premi no m’empeny a escriure més. Ara, el que sí que és evident és que aconseguir veure una publicació teva al carrer, sigui per la via que sigui, és una satisfacció enorme. És la sensació que la vida t’ha recompensat per tot l’esforç que has dedicat a un somni. Que pots arribar de cop a molta més gent. Aquest premi Vila d’Ascó, doncs, no m’ha fet escriur més, però sí que m’ha portat molta satisfacció –i m’ha fet conèixer, de passada, la terra i la gent fantàstiques de la Ribera d’Ebre.

Quina és la línia difusa entre vida i literatura?
Dic que em sembla difusa la línia que separa la vida de la literatura perquè les meves obres sovint són una mena de diari personal molt literaturitzat de vivències i coses vistes. Tot allò que m’impressiona es tornarà, un dia o altre, quan hagi madurat prou, matèria literària. Alhora, la literatura que he llegit m’ha fet pensar molt, m’ha emocionat molt, m’ha ensenyat a mirar-me la vida amb altres ulls i a entendre també altres maneres de fer. Se’m barregen completament, de manera inextricable, la vida i la literatura. Visc la vida amb ulls literaris i llegeixo la literatura com si la vivís.

Com a filòleg, com defineixes la teva passió per la llengua?
Per la meva formació de filòleg, m’apassiona intentar entendre com funciona la llengua per dintre. Què és possible i què no. Com podem, amb un repertori finit, construir infinitament. L’estudi de la morfologia, el lèxic i les paraules m’entusiasma.

Ara bé, sóc incapaç de separar la meva passió per la llengua de la passió per la cultura i pel país. Perquè aquells que m’estimo comparteixen la meva llengua, la meva cultura i el meu país. Voler la pervivència d’aquest món significa lluitar pels que m’estimo. És per això que em sento continuador de tots els que han viscut en aquesta terra, que em sento meu aquest paisatge i que em sento meva aquesta llengua.

Ets terminòleg al TERMCAT. En què consisteix la teva tasca?
El TERMCAT és l’organisme oficial que s’encarrega de fer encaixar en el català les noves paraules que no són de llengua comuna sinó que pertanyen a un camp especial, tant si és la física o la neurologia com si són els esports o la gastronomia. Tots aquests termes fixats pel TERMCAT es difonen en línia a través del Cercaterm, que a més sovint també recull equivalents en altres llengües i una definició. I, dintre del TERMCAT, jo em dedico a assegurar la qualitat lingüística i metodològica de les dades del Cercaterm, i també a procurar completar i millorar els criteris que seguim.

Quin nou projecte literari tens entre mans?
Estic a mig escriure una novel·la que em fa una il·lusió especial, perquè va néixer d’un conte inventat per a la festa del meu fill gran. Aquell conte, amb tons misteriosos, màgics i fins una mica de por, em va seduir. I vaig pensar si no podria fer una novel·la que comencés amb aquell mateix conte, explicat per a nens, i una continuació de capítols que desenvolupessin la història, l’ampliessin i la contextualitzessin, ara per a adults. Fins a convertir el conte en una novel·la enigmàtica que contraposarà el món de la Calella franquista amb el món primitiu i inexplorat d’una selva imaginària.

Em fascinava la idea d’explicar una mateixa història per a dos públics ben diferents. I això és el que tinc entre mans.

Carles Alcolea | Foto: F.R.

Calella acollirà el diumenge 6 de maig la ‘Fenexy Race’, una carrera benèfica que destinarà íntegrament totes les inscripcions a la Fundació Fenexy. Avui entrevistem el fundador i president de la Fundació, Carles Alcolea, per a que ens expliqui els objectius d’aquesta entitat que treballa intensament per a la curació de les lesions medul·lars.

Què us va impulsar a crear la Fundació Fenexy?
Fa menys de 3 anys vaig patir un accident de trànsit del qual no vaig ser culpable. Amb una paraplegia completa vaig començar a voltar per congressos científics per aprendre la ciència i les possibilitats de tornar a caminar.
Era necessari agafar el problema amb una actitud emprenedora i visió d’empresa per posar fil a l’agulla i accelerar el procés al màxim possible.

Carles Alcolea | Foto: F.R.

El que sembla una utopia pot esdevenir una realitat?
Jo crec que les utopies són realitats que encara no s’han perseguit prou. Si persegueixes prou el que vols, ho aconsegueixes. Hi ha tantíssims exemples d’això al llarg de la història que donen ganes de sumar-s’hi.

La societat s’està sensibilitzant cada vegada més al respecte?
La societat està molt sensibilitzada amb la “normalitat” d’una lesió medul·lar. A vegades escolto anècdotes de persones que van en cadira de rodes des de fa molts anys, que expliquen com ho vivien quan la societat encara estava una mica antiquada… i et posaries malalt només d’imaginar-t’ho. Afortunadament això ja forma part del passat.

És a dir en quan a comprensió anem força bé. Però Fenexy va una mica més enllà. Volem trencar amb la idíl·lica imatge del no passa res, que es pot fer una vida perfectament normal i feliç. I sí que es pot, però no és el mateix.

Ens agradi o no, una persona amb una lesió medul·lar adquirida (que no ha nascut amb ella si no que ha estat fruit d’un accident etc.) ha hagut de patir molt i renunciar al que era la seva vida fins aleshores, i agafar-ne una de nova. I no és una vida fàcil. Molts cops, encara que voldríem dir que no, ens hem de privar de tot tipus de plaers i normalitats injustament. Tothom ho pot fer, però tu no.
Per què hem de resignar-nos a aquesta frustració havent-hi solucions?

Amb quins suports, privats o públics, compteu?
És de vital necessitat comptar amb tot tipus d’ajuda ja que nosaltres no podem convocar inversors capitalistes. Al ser una fundació i no tenir ànim de lucre, no podem aspirar a un finançament propi d’empreses lucratives.

Hi ha força empreses que col·laboren amb nosaltres de forma altruista, en menor o major grau. A les institucions públiques els hi costa una mica més obrir-se a nous camps, especialment amb la situació de crisi i retallades que estem patint.

Quins són els projectes més destacats que esteu impulsant actualment?
A nivell científic hem obert dues beques, una per una investigació al Canadà i l’altre per l’Institut Guttmann. Com a projectes d’activitats pròpies, el més important és la FenexyRace.

En què consisteix?
La FenexyRace és la nostra primera cursa de més mil corredors amb un circuit de 5km i un de 10km. El recorregut es fa a Calella, amb les espectaculars vistes que ofereix el mar.

Cartell: Fenexy Race, a Calella

Per quin motiu heu decidit dur a terme aquesta carrera?
Al destinar el 100% de les donacions a les beques científiques, no tenim cap ingrés per mantenir l’equip que fa realitat aquest projecte. La FenexyRace és un esdeveniment que per la seva repercussió ens ajuda a difondre la nostre missió, crear noves aliances empresarials i a finançar la nostra tasca.

Fins ara, de quins objectius assolits esteu més satisfets?
Ser els únics que hem convençut amb la nostra causa a figures emblemàtiques com l’Andreu Buenafuente i en Josep Guardiola, entre molts altres, per a que s’asseguin públicament en una cadira de rodes.

També som la primera plataforma Espanyola de crowdfunding dirigit a investigacions mèdiques i la tercera a nivell Europeu.

Veus amb optimisme el camí que queda per recórrer?
L’optimisme és la nostra forma de treballar i el que transpira Fenexy. Queda molta feina per endavant però amb el bon ritme que portem… podrem anar a més.

Phil Cherner | Foto: Glòria Masferrer

Continuem amb les entrevistes emmarcades en el Festimatge 2012, que se celebra durant aquest mes d’abril a Calella. Avui parlem el fotògraf Phil Cherner amb motiu de la seva exposició ‘Detroit, de Motown a Notown‘, una mostra que també es pot visitar a la Fàbrica Llobet.

Vostè ens presenta una exposició anomenada “Detroit, de Motown a Notown” que mostra els efectes dels disturbis de 1967 a Detroit. Vostè va fer algunes fotos i les compara la situació que va veure allà el 2007. Què pensa ara que ha vist les seves fotos en aquest Festimatge?
Estic afalagat al veure les fotos aquí. La presentació és molt bona. Els marcs estan bé. Em sorprèn que les fotos que vaig fer quan tenia 16 anys d’edat, fa 45 anys, ara es puguin veure en una exposició. És impressionant.

És com que si tinguessin vida una altra vegada?
Sí, tens raó, com si haguessin tornat de la tomba.

Què vol mostrar amb les seves fotos de Detroit quan compara les velles amb les modernes?
Vull mostrar una ciutat que va passar per una gran tragèdia i que encara no s’ha recuperat. Té un llarg camí per recórrer encara. Mentre estem aquí asseguts parlant, la ciutat és a prop de la fallida tècnica. L’estat de Michigan pot fer-se càrrec de la ciutat perquè la ciutat no té diners. L’últim alcalde està a la presó perquè ell és un lladre. La població presenta una caiguda d’un 25 per cent en els últims deu anys. Encara està en declivi. Sembla que les coses encara poden empitjorar. És trist perquè em vaig criar allà i vaig tenir una bona infància.

Què va passar durant aquest estiu el 1967?
Aquell va ser un any turbulent i diverses ciutats dels Estats Units van patir els disturbis urbans. Les tensions racials que havien estat sota la superfície durant dècades es van estendre, sovint violentament, a la superfície. Detroit va ser el pitjor. Més de 43 persones van morir, algunes a mans dels manifestants i algunes a mans de la policia i la Guàrdia Nacional. Quan la Guàrdia Nacional no va poder controlar les coses, el president Johnson va cridar a l’exèrcit. L’exèrcit no s’havia utilitzat en una ciutat americana des dels anys 50.

Fa cinc anys que va tenir la idea de tornar a Detroit.
Amb els anys he pensat sobre com havia canviat Detroit en relació a la ciutat que vaig conèixer de nen. En el 40 aniversari dels disturbis em vaig preguntar què hauria passat. La meva dona i jo vam decidir intentar localitzar als mateixos llocs que vaig fotografiar el 1967 i fotografiar-los de nou.

I què va trobar?
El que vam sentir quan arribem a Detroit a la primavera de 2007 va ser tristesa. Àmplies avingudes estaven buides a mitja tarda perquè gairebé no hi vivia ningú allà. La majoria de solars buits que havia fotografiat immediatament després dels disturbis eren encara uns solars buits. Al carrer Pingree alguns dels residents havien agafat les escales de ciment dels apartaments cremats i les feien servir com a bancs en un camp de beisbol. El camp de beisbol ocupava un solar que es va quedar lliure pels edificis cremats. De la mateixa manera, a Grand River Avenue, on una botiga de mobles va quedar reduïda a cendres, no només havia desaparegut la botiga. Fins i tot el carrer havia desaparegut. Tot el que quedava era un terreny erm. Havíem d’utilitzar un mapa vell per confirmar que érem en realitat al mateix lloc des d’on vaig fer la foto de 1967. El que encara quedava dret eren els pals ornamentals dels fanals. Eren els mateixos.

Quan es recuperarà la ciutat?
Algun dia, Detroit tornarà. Potser ja ha començat a fer-ho. Però jo sempre em pregunto per què s’ha trigat tant de temps.

Quina és la teva opinió sobre el Festimatge?
L’organització ha fet una bona feina. Felicitats. Estic molt impressionat amb aquest Festimatge i no m’ho volia perdre, volia participar-hi.

Havia vist mai tantes col·leccions en un mateix lloc, com La Fàbrica?
No, no ho crec. I totes elles són molt diferents. És molt interessant. Potser he vist algunes botigues d’art o galeries, però res amb fotos com aquesta que tenim aquí a Calella a la Fàbrica.

Text: Àlex M. Franquet

Sinopsi exposició:

L’advocat nord-americà Phil Cherner va créixer a Detroit, a la ciutat nordamericana seu de la indústria de l’automòbil. Al llarg dels anys s’ha convertit en un àvid fotògraf i fotos seves han aparegut a diaris, portades de revistes i de llibres. De jove, va poder fotografiar els greus disturbis de Detroit de l’estiu de 1967, que van deixar 43 morts, i la intervenció de l’exèrcit. Detroit va anar agonitzant com a ciutat. La seva població va passar de prop de 2 milions de persones durant els anys 50 al seu nombre actual d’uns 750.000 habitants. 40 anys després, el 2007, Phil Cherner va fer el curiós experiment de tornar als mateixos llocs dels fets i fotografiar-los. Així, va poder comparar si havia canviat alguna cosa. Phil Cherner reconeix que “el que vam sentir quan vam tornar a Detroit a la primavera del 2007 va ser tristesa. Algun dia, Detroit tornarà a ser el que era. Potser ja ha tornat a començar. Però jo sempre em preguntaré per què s’ha trigat tant de temps”.

Xavier Ortega | Foto: Glòria Masferrer

En el marc del Festimatge 2012, que se celebra durant aquest mes d’abril a Calella, avui entrevistem el fotògraf Xavier Ortega amb motiu de la seva exposició ‘Els Guerrers de Gaudí‘, una mostra que es pot visitar a la Fàbrica Llobet.

Què li sembla l’espai de La Fàbrica?
Em sembla un espai molt interessant. És una gran idea que el Festimatge pugui reunir tants fotògrafs perquè, en poc temps, pots veure moltes alternatives. Realment, està molt ben aconseguit. La sala és impressionant i hi pots veure moltes idees. Aquest festival potencia la cultura. M’encanta.

Què ens pot dir de la seva exposició sobre els Guerrers de Gaudí.
Jo sóc un fotògraf de natura i de vida salvatge, però sempre he estat un enamorat de l’obra de Gaudí i he volgut aïllar les figures dels guerrers de La Pedrera i de la Casa Batlló. Vaig buscar dies especials amb el cel clar, per tal que els Guerrers de Gaudí semblessin figures d’un altre planeta.

El cel és el fons perfecte per a les seves fotos.
Això mateix. El resultat és molt plàstic. Jo buscava aquesta combinació i intentar aïllar els guerrers de figures externes que puguin molestar. El resultat és molt visual.

Els colors són molt impactants.
He buscat combinar els colors de les figures amb els blaus del cel. En el cas de La Pedrera, per exemple, són unes figures de color vermellós. La millor hora per fotografiar-les era a la tarda, ja que la pedra agafa un color vermellós i combina amb el blau del cel. Crec que els resultats impacten.

Text: Àlex M. Franquet

Sinopsi Exposició

Fotògraf autodidacta de personalitat inquieta i fascinat per l’obra d’Antoni Gaudí. Ha realitzat un treball sobre l’arquitectura de la seva obra, centrat en les xemeneies amb forma de guerrers, construïdes en els terrats de la Casa Milà, més coneguda per la Pedrera, i la Casa Batlló, ambdues en el passeig de Gràcia de Barcelona. En aquest treball ha aïllat les figures combinant-les amb cels espectaculars, intentat emfatitzar la creativitat de Gaudí, ja que semblen construccions d’un altre planeta.

Albertí Puntí | Foto: Glòria Masferrer

En el marc del Festimatge 2012, que se celebra durant aquest mes d’abril a Calella, entrevistem el fotògraf Albertí Puntí amb motiu de la seva exposició ‘Pensar futurs’.

Què ens pot explicar de les seves fotos que mostren aquesta Barcelona derruïda?
A la meva exposició hi ha utopia i el concepte contrari, que és la distopia. Distopia és quan una societat té alguna contradicció interna i acaba desapareixent. A la part de la Barcelona derruïda la meva idea va sorgir de mirar les pintures dels pintors romàntics, que anaven a visitar les runes que hi havia per Europa d’altres civilitzacions. Vaig pensar que de nosaltres potser tampoc en quedarà res en el futur. Només les runes. He imaginat que un viatger podria venir a veure aquestes runes.

Quantes hores de treball pot tenir cada foto seva?
Aconsegueixo fer una imatge al mes, però depèn de cada peça. Algunes fotos necessiten que vagi a fotografiar més elements. Hi ha una feina de Photoshop i també una feina d’anar a buscar les coses que has de fotografiar. Si hi ha d’haver una esquerda, primer has de trobar-la i fotografiar-la per després poder-la enganxar.

Quina foto li ha costat més hores de feina?
La que jo anomeno la Torre de Babel. S’hi mesclen edificis romans, de l’època medieval fins a l’actualitat. Vaig haver d’anar des de Sant Miquel de Cuixà, a França, fins a les runes romanes de Tarragona. Hi ha coses de Manresa, de Barcelona, de L’Hospitalet.

Per què acaba així la societat que vostè mostra?
Jo tinc una preocupació pels temes ecològics. Sóc geògraf i la meva tesi doctoral era sobre els recursos naturals. La meva idea és que hi ha un creixement exponencial de la població humana. Ara consumeixen recursos països com la Xina, Índia i altres que abans no passava. En menys d’un segle, la nostra societat haurà de canviar molt. No tindrem petroli i caldrà passar a un altre model de societat. No penso que anem cap a una catàstrofe, només vull incitar a la reflexió. La fotografia també pot servir per reflexionar sobre el futur.

Què li sembla el Festimatge?
El nivell és molt bo i hi ha varietat. A Catalunya no hi ha massa festivals com aquest. Em sembla una iniciativa molt bona i espero que es pugui mantenir i no afectin les retallades. El catàleg em sembla de molt bon nivell. A pocs llocs es fa un catàleg com el d’aquí. Estic molt content d’haver-hi participat.

Text: Alex M. Franquet