Diari Maresme | Ficcions

Silencis d'or i vent

Thu, 22 Oct 2009 12:20:11 +0100

Amb el desert davant teu no diguis ¡ Quin silenci ! Digues ...no hi sento (Proverbi Tuareg) D'una manera molt difosa podia veure en la llunyania aquella figura, fosca i misteriosa, que desaparegué sobtadament, de la meva atònita mirada. Aquell viatge havia de ser molt esclaridor, al menys així ho pensava, però va ser molt més que un viatge. Va ser un nou món on tot s’aturà per uns instants o, tal vegada, per sempre. El sol enlluernava la meva vista i el silenci eixordava els meus pensaments. Era cec i sord. Eren pensaments o desitjos ? La foscor deixava anar el seu vel, poc a poc, quan em vaig retrobar amb mi mateix, enfront d'aquell paisatge de granit i terra volcànica sota el gran massís que s'enlairava davant meu. - On soc ? - vaig cridar. Algú em pot respondre ? Continuava, encara, sord i llunyà sense sentir les meves pròpies paraules, dins d'aquell món aturat, immens. Mentrestant... la nit va caure i jo amb ella, amb el seu gèlid alè. La pell em cremava damunt d’aquella sorra, fina i antiga, i el desig m'empenyia endavant per aconseguir tornar a veure aquella figura que havia esbroquellat el meu cor. Havia perdut tot sentit d'orientació quan, caminant sense rumb des de l'alba, vaig veure apropant-se cap a mi aquella visió inconfusible, tenyint de blau l'horitzó.

Ess�ncies de tardor

Tue, 22 Sep 2009 22:57:17 +0100

Melangia arraulida i silenciosa, que escoltes l'esvoletec esfereïdor d'una brisa fresca i vaporosa, en un anunci d'enyor. Boirina llunyana i misteriosa, endinsada en un tènue resplendor com besllum de figura mandrosa, colpejant-te de primerenca frescor.

Miquel, el somniador

Tue, 25 Aug 2009 10:14:55 +0100

En Miquel només volia ser un nen però, al final, va arribar a ser un rei. El rei dels nens. El temps anava passant i cada vegada tenia més ganes de cantar i de poder dir a tothom que un dia s’aniria a cercar un món, on tots el nens i nenes estiguessin sempre jugant i rient. Mentrestant, la música l’anava embolcallant. Poc a poc anava creixent, encara que ell no volia. La seva veu ja havia traspassat fronteres, omplint d’emoció qui l’escoltava. Després, en Miquel, corria cap a casa quan la música dormia, cercant el repòs que la seva contrada li donava. Casa seva era tot el seu món d’il·lusions, de jocs i de somnis fets realitat, procurant que tothom, que hi anava, hi fos feliç dins la seva estada. D’aquesta manera, i amb la intrepidesa dels més valents, és va enfrontar a tot allò que no li agradava, cantant amb la força que els sentiments li donaven per difondre, arreu, la seva paraula. Tanmateix, la tristor l’acompanyava. - Per què no em fan cas ? Es preguntava a si mateix. - Com és que no veuen el que jo veig ? La terra s’esfondra sota els nostres peus i no la cuidem. El món esta trist i els nens ploren.

Paraules esquin�ades

Wed, 15 Jul 2009 12:01:39 +0100

Vaig corrent darrera d'elles i no puc retenir-les a la meva ment. - Com és que tot allò que vull dir, se'n va volant ? I jo em veig tan distant, tan llunyana, tan impotent de no poder aconseguir ni tan sols un mot que rellisqui dels meus llavis. La nit eterna custodiada pel vigilant universal es impertorbable al meu dolor. Clareja per les escletxes dels meus somnis i la raó em deixa sense pietat. Un cop més he de vèncer la por, la terrible por de no poder trobar el camí de tornada a casa. - Com és que no puc cridar el meu nom ? Potser ja no recordo ni tan sols les meves pròpies paraules. Potser ja no sé qui soc. Potser ...... Poc a poc, les paraules ballen mandroses i retornen cap el punt de trobada on havien significat tot un món de troballes i records perduts. El dia torna a il·luminar la meva ment i començo a recordar tot un munt de versos, incoherents i perduts, sense sentit. - Per què venent a mi, tantes coses que ja no recordava ? El dia va passant lentament i, altre cop, la nit planeja damunt meu. L'ombra aplega tota la tristor dins el seu vel i les finestres encenen la claror deixant que els dubtes s'obrin, igual que els ulls mirant la foscor. Però a l'endemà, amb l'esforç de la il·lusió, arribo a la finestra que hi ha al meu davant i veig com n'és de florit l'ametller que adorna el jardí de la meva esperança. La primavera acoloreix l'horitzó i la brisa em saluda, en obrir la finestra, acaronant els meus pensaments.

Mon�leg d'aspirant

Sun, 14 Jun 2009 21:05:59 +0100

!Apa ! Quin ensurt ! Em pensava que m’havia equivocat de pedal. La carretera es tota recta però, jo, ho veig tot ben tort. Deu ser que la vista em falla i ja no veig res clar. O potser, és que demà m’he d’examinar, és clar. - Si que començo bé la classe. Avui es la darrera i estic aterrit. - Ves per on, tinc el meu professor ben espantat, doncs gairebé tinc una ensopegada abans de sortir. - ¡ Va anem-hi !! Avui he de demostrar que soc el millor darrera un volant. - Per fi sembla que la cosa ja va més bé. La carretera es recta i segur que no m’equivocaré . - ¡ Epp ! El cotxe de la policia està darrera meu. El profe ja comença a donar-me un toc en els pedals. Compte amb la velocitat, no s’ha d’anar esverat. - No sé per què les mans em suen, i el canvi de marxes sembla que s’ha destarotat. - ¡ Vaja ! Ja sé el que passa : No havia posat la marxa que tocava. Doncs, era jo que m’havia atribolat. - Ja tinc el semàfor en vermell. Bé, ara reposaré uns moments fins que es torni a posar verd. Avui tinc un dia ben aclaparat. - Què deu passar ? El cotxe de davant no acaba d’arrancar i tot hom pensa que soc jo que m’he esvalotat, i no trobo el pedal adequat. - ¡ Arranca, noi ! Jo, també, vull marxar ! - Segur que s’ha quedat “in albis” igual que jo, quan vaig començar. - Suposo que és ben normal. Un lapsus el te tot hom. - Ara sí, ja torno a circular. La carretera es ben ampla i ja puc avançar. -Veig que comença a ploure. ¡ Més em faltava això !

Una carta d'ahir

Tue, 07 Apr 2009 12:15:25 +0100

Feia temps que volia trobar-se amb tots els records que l’embolcallaven des de molts anys ençà. L’àlbum de la seva vida era, ja, molt complert i, tal vegada, havia arribat el moment de començar a obrir aquelles pàgines de la seva història. Amb la força que els anys li havien regalat, aquella tarda d’estiu plena de calidesa i esperança es va decidir a obrir aquell calaix, espatllat pel pas del temps i la melangia arraconada en el seu fons. Tamisant cada full d’aquella carpeta, acaronava cadascun dels tresors que hi havia anat guardant, des de moments perduts en la memòria. Paraules oblidades s’anaven acostant amb delicadesa, agotnades dins la seva ment. - Quants anys empolsegats dins aquesta carpeta ! – va dir somrient, asseguda a terra davant la calaixera dels pares. Entretant, tot el seu món, ara difós en aquells records, s’havia endolcit amb aromes d’infantesa juganera. Els jocs al costat dels pares li havien fet caminar per viaranys plens de sorollosa alegria i de silencis enriquidors. De sobte, enmig dels dibuixos que encara guardava en aquella carpeta engroguida hi va trobar un sobre que no l’havia vist mai. - Que estrany ! - va dir, en veu alta. Amb el respecte que la seva curiositat li demanava, suaument, el va anar obrint d’una manera molt acurada. Dins, hi havia un full plegat que els anys hi havien deixat la seva empremta. Tranquil·lament va desplegar-lo i, com si el temps s’hagués aturat, va començar a llegir:

La incertesa

Wed, 04 Mar 2009 18:50:21 +0100

Mirava com aquella dona escombrava el carrer i la veia tan trista i solitària com ella mateixa s’hi veia, en aquell moment, mentre caminava tota sola. Tanmateix, no sabia com n’era de rica i d’important als seus ulls. Aquella feina quotidiana i feixuga que cada dia, segurament, la fastiguejava era per a ella la que més li agradaria de poder fer, ara, mentre anava camí de lo desconegut. - ¡ Bon dia tingui, senyora ! – li va dir, d’una manera entranyable. - ¡ Bon dia, noia ! – li va respondre, estranyada, la dona. La noia li va regalar un somriure tot passant pel seu costat i la dona li va tornar, amable, sense prendre-hi gaire més interès. No sabia com, però cada vegada li pesava més la maleta que arrastrava, indolent, cap a aquell indret del no voler arribar, mai. L’ aire gèlid esquinçava la pell i la seva prioritat era trobar un recer segur en aquell racó de món, igual que el predador cercant la presa. Pensarosa, asseguda en un banc, observava la nuvolada grisenca d’un cel amenaçador de turmentes. Davant la porta d’aquell immens edifici recordava els jocs, vora el riu, sota els pollancres, en una infantesa llunyana emboirada pel pas del temps. De sobte, la fredor d’aquell dia, trist i solitari, es transformaria en una càlida brisa com l’abraçada de l’amant en una nit màgica. - ¡Hola! Què hi fas aquí, tan sola ? Et puc ajudar ?

La fetillera

Fri, 06 Feb 2009 22:50:41 +0100

Per què tenien tanta por d’aquella dona ? La veritat, és que sempre m’ho havia preguntat i mai ningú me’n va saber donar resposta. La cabana on vivia, bosc endins, encuriosia el meu pensament tendre d’adolescent, foll, sense discerniment. Cada dia, de tornada a casa des de l’escola, creuava el riu i, des d’ allí, sentia la flaire de la xemeneia fumejant. - La fetillera ja està fent els seus sortilegis, mentre remena la marmita - va dir una dona. - Disculpi senyora, què és un sortilegi ?- li vaig preguntar. - ¡ Mira noi ! El millor que pots fer és marxar corrents cap a casa i deixar de fer preguntes que ningú et voldrà respondre. - I per què, no ? - vaig insistir. - ¡ Apa, ves- te’n ! I no t’entretinguis pel camí, que ja comença a enfosquir. Vaig veure que, de fet, ningú em diria res clar d’aquella dona tan especial, segons la gent del poble. Tan especial i diferent dels altres, que van augmentar molt més les meves ganes de conèixer-la. L’ endemà era festa i, per tant, no hi havia escola. ¡ Fantàstic! – vaig pensar. Aniria a fer un tomb pel bosc. - Qui sap, potser, podré fer una visita a l’habitant de la cabana. - Què em dius, fill ? Volies alguna cosa ? - No vull res, Mare. Me’n vaig a fer una passejada, a mirar els ocellets. - Tingues cura i no t’allunyis gaire. Sobre tot, torna així que enfosqueixi. - No pateixis, ja soc gran. Sabré cuidar-me. Com si una força estranya m’empenyés cap dins del bosc, fins allí que les cames m’hi duien, deliroses. Sentia el batec del meu cor, cada cop més esbroquellat, quan més a prop estava de la cabana. El cruixit de les branques seques, esclafant-se sota els meus peus, va alertar a la dona que estava recollint herbes darrera la casa.

Front fred

Wed, 14 Jan 2009 17:47:10 +0100

Mai no he estat dona d'un sol paraigües. Pocs, molt pocs d'ells m'han durat setmanes; la major part dies comptats tan sols. I no, no és qüestió d'oblit o memòria. Si els abandono -trio minuciosament el temps i el moment- al metro o sobre la taula d'un restaurant és, simplement, per desamor. Necessito cada vegada més temps per a superar aquests naufragis. Passo mesos cercant un nou candidat: prefereixo, després de tant fracàs, banyar-me fins als ossos a equivocar-me. Recorro botigues i centres comercials: uns vacil·len de doble vareta, d'altres -els més vulgars- de centímetres de contorn; els plegables juren i perjuren que s'adaptaran a la meva vida. Aquesta tardor torrencial ha fet que em precipités: aquí el teniu, a l'atestat paraigüer d'aquesta cafeteria. Sí, l'estampat. Com el perdi de vista o el deixi de la mà, m'abandonarà i se n'anirà amb qualsevol altre. No; no sembla -fixeu-vos com llueix de mànec- paraigües d'una sola dona. En fi. per Aster Navas (mailto:anavas@diarimaresme.com) | traducció: Adolfo Martín (mailto:amartin@diarimaresme.com)

La clepsidra del jard�

Thu, 08 Jan 2009 10:56:29 +0100

Una tarda de setembre quan l’estiu, ja, s’esmunyia suaument i la frescor de la tardor s’anunciava discreta, les seves passes, alentides, recorrien el llarg passadís fins a l’escalinata de la casa. Havia perdut aquella embranzida de joventut, esbojarrada i festiva, que els anys havien deixat, arraulida, en els revolts del camins de la vida. Cada esglaó que baixava, era un retruny que colpejava una memòria reconstruïda per l’esforç obligat, que l’ impedia recordar-ho tot en aquell moment de tenebra i silencis. Rodolava per un pendent, ple de sentiments i angoixes, igual que les llàgrimes que li queien, sobtadament, d’uns ulls que intentaven dir-ho tot amb la mirada. Poc a poc, amb la calma que li era demanada i amb la claror que l’experiència, adquirida, li donava va arribar fins a baix d’aquella escala sinuosa, on les veus del passat, encara, xiulaven les seves cançons i rondalles. Cada pas que feia l’acostava més a la porta de l’entrada i sense, ni tan sols, mirar enrere va agafar el bastó que l’havia acompanyat en les darreres batalles. - No vull que els teus ulls cridin a la tristesa, no vull que la tristesa cridi a la melangia, no voldria que la melangia crides a la solitud, pare. Amb el cap cot, defugint aquell prec, va continuar caminant arrossegant damunt les espatlles, tot el pes, insuportable, d’aquella tarda feixuga i amarga. Però, tanmateix, es va agafar del braç del seu fill, fins a trobar el llindar per darrera vegada. - Avui fa bon dia, oi fill ? El sol ens dóna, encara, la calidesa del final de l’estiu i, potser, podríem fer una passejada pel jardí, abans de marxar. El seu fill va somriure, davant la proposta del seu pare, doncs el coneixia prou bé i sabia que hi havia, quelcom més, al darrera d’aquell comentari. - Sí, tens raó, pare - li va respondre. Avui fa un dia molt bo, per anar a fer una caminada. - Recordes, fill, quan el teu avi va portar aquell rellotge, tan estrany, a casa? Ens va dir que era molt antic, i que el seu origen es remuntava al vell Egipte. La veritat és que, en aquell mateix moment, no li varem fer gaire cas. El rellotge va quedar en un racó de la sala fins que, un bon dia, el meu pare el va instal·lar en mig del jardí. - Jo era molt petit, aleshores, però recordo aquell dia amb l’avi, com si fos ahir. - Com és que recordes, tot això, ara? Per què, precisament avui, pare ? - Doncs, perquè aquest jardí sempre ha estat molt important, tant pel teu avi com per a mi – li va dir, amagant el rostre. El meu pare em va ensenyar el significat de saber valorar el temps i, a emprar-lo en les millors coses. Així vaig aprendre que, el més important, no és el temps que hi estem. El veritable sentit és, el que en fem d’ ell mentre el vivim. Aquest rellotge es l’herència més important que podré deixar-te. Per això, avui, quan la meva vida comença, de nou, en el jardí d’una altra casa, vull que sàpigues que, aquí, he estat molt feliç entre tots vosaltres. I si, tal vegada, alguna llàgrima s’escapa, furtiva, es perquè sovint els records pesen massa, i es difícil deixar-los anar. Però, tots els moments de felicitat restaran guardats dins meu, per sempre, fins que la memòria decideixi marxar. Per tant, ara que m’has rellevat en aquesta cursa, no deixis mai que hi manqui l’aigua, a la nostra clepsidra del jardí. per Maria Fors (mailto:mfors@diarimaresme.com)