Diari Maresme | Ficcions

Mon�leg d'aspirant

Sun, 14 Jun 2009 21:05:59 +0100

!Apa ! Quin ensurt ! Em pensava que m’havia equivocat de pedal. La carretera es tota recta però, jo, ho veig tot ben tort. Deu ser que la vista em falla i ja no veig res clar. O potser, és que demà m’he d’examinar, és clar. - Si que començo bé la classe. Avui es la darrera i estic aterrit. - Ves per on, tinc el meu professor ben espantat, doncs gairebé tinc una ensopegada abans de sortir. - ¡ Va anem-hi !! Avui he de demostrar que soc el millor darrera un volant. - Per fi sembla que la cosa ja va més bé. La carretera es recta i segur que no m’equivocaré . - ¡ Epp ! El cotxe de la policia està darrera meu. El profe ja comença a donar-me un toc en els pedals. Compte amb la velocitat, no s’ha d’anar esverat. - No sé per què les mans em suen, i el canvi de marxes sembla que s’ha destarotat. - ¡ Vaja ! Ja sé el que passa : No havia posat la marxa que tocava. Doncs, era jo que m’havia atribolat. - Ja tinc el semàfor en vermell. Bé, ara reposaré uns moments fins que es torni a posar verd. Avui tinc un dia ben aclaparat. - Què deu passar ? El cotxe de davant no acaba d’arrancar i tot hom pensa que soc jo que m’he esvalotat, i no trobo el pedal adequat. - ¡ Arranca, noi ! Jo, també, vull marxar ! - Segur que s’ha quedat “in albis” igual que jo, quan vaig començar. - Suposo que és ben normal. Un lapsus el te tot hom. - Ara sí, ja torno a circular. La carretera es ben ampla i ja puc avançar. -Veig que comença a ploure. ¡ Més em faltava això !

Una carta d'ahir

Tue, 07 Apr 2009 12:15:25 +0100

Feia temps que volia trobar-se amb tots els records que l’embolcallaven des de molts anys ençà. L’àlbum de la seva vida era, ja, molt complert i, tal vegada, havia arribat el moment de començar a obrir aquelles pàgines de la seva història. Amb la força que els anys li havien regalat, aquella tarda d’estiu plena de calidesa i esperança es va decidir a obrir aquell calaix, espatllat pel pas del temps i la melangia arraconada en el seu fons. Tamisant cada full d’aquella carpeta, acaronava cadascun dels tresors que hi havia anat guardant, des de moments perduts en la memòria. Paraules oblidades s’anaven acostant amb delicadesa, agotnades dins la seva ment. - Quants anys empolsegats dins aquesta carpeta ! – va dir somrient, asseguda a terra davant la calaixera dels pares. Entretant, tot el seu món, ara difós en aquells records, s’havia endolcit amb aromes d’infantesa juganera. Els jocs al costat dels pares li havien fet caminar per viaranys plens de sorollosa alegria i de silencis enriquidors. De sobte, enmig dels dibuixos que encara guardava en aquella carpeta engroguida hi va trobar un sobre que no l’havia vist mai. - Que estrany ! - va dir, en veu alta. Amb el respecte que la seva curiositat li demanava, suaument, el va anar obrint d’una manera molt acurada. Dins, hi havia un full plegat que els anys hi havien deixat la seva empremta. Tranquil·lament va desplegar-lo i, com si el temps s’hagués aturat, va començar a llegir:

La incertesa

Wed, 04 Mar 2009 18:50:21 +0100

Mirava com aquella dona escombrava el carrer i la veia tan trista i solitària com ella mateixa s’hi veia, en aquell moment, mentre caminava tota sola. Tanmateix, no sabia com n’era de rica i d’important als seus ulls. Aquella feina quotidiana i feixuga que cada dia, segurament, la fastiguejava era per a ella la que més li agradaria de poder fer, ara, mentre anava camí de lo desconegut. - ¡ Bon dia tingui, senyora ! – li va dir, d’una manera entranyable. - ¡ Bon dia, noia ! – li va respondre, estranyada, la dona. La noia li va regalar un somriure tot passant pel seu costat i la dona li va tornar, amable, sense prendre-hi gaire més interès. No sabia com, però cada vegada li pesava més la maleta que arrastrava, indolent, cap a aquell indret del no voler arribar, mai. L’ aire gèlid esquinçava la pell i la seva prioritat era trobar un recer segur en aquell racó de món, igual que el predador cercant la presa. Pensarosa, asseguda en un banc, observava la nuvolada grisenca d’un cel amenaçador de turmentes. Davant la porta d’aquell immens edifici recordava els jocs, vora el riu, sota els pollancres, en una infantesa llunyana emboirada pel pas del temps. De sobte, la fredor d’aquell dia, trist i solitari, es transformaria en una càlida brisa com l’abraçada de l’amant en una nit màgica. - ¡Hola! Què hi fas aquí, tan sola ? Et puc ajudar ?

La fetillera

Fri, 06 Feb 2009 22:50:41 +0100

Per què tenien tanta por d’aquella dona ? La veritat, és que sempre m’ho havia preguntat i mai ningú me’n va saber donar resposta. La cabana on vivia, bosc endins, encuriosia el meu pensament tendre d’adolescent, foll, sense discerniment. Cada dia, de tornada a casa des de l’escola, creuava el riu i, des d’ allí, sentia la flaire de la xemeneia fumejant. - La fetillera ja està fent els seus sortilegis, mentre remena la marmita - va dir una dona. - Disculpi senyora, què és un sortilegi ?- li vaig preguntar. - ¡ Mira noi ! El millor que pots fer és marxar corrents cap a casa i deixar de fer preguntes que ningú et voldrà respondre. - I per què, no ? - vaig insistir. - ¡ Apa, ves- te’n ! I no t’entretinguis pel camí, que ja comença a enfosquir. Vaig veure que, de fet, ningú em diria res clar d’aquella dona tan especial, segons la gent del poble. Tan especial i diferent dels altres, que van augmentar molt més les meves ganes de conèixer-la. L’ endemà era festa i, per tant, no hi havia escola. ¡ Fantàstic! – vaig pensar. Aniria a fer un tomb pel bosc. - Qui sap, potser, podré fer una visita a l’habitant de la cabana. - Què em dius, fill ? Volies alguna cosa ? - No vull res, Mare. Me’n vaig a fer una passejada, a mirar els ocellets. - Tingues cura i no t’allunyis gaire. Sobre tot, torna així que enfosqueixi. - No pateixis, ja soc gran. Sabré cuidar-me. Com si una força estranya m’empenyés cap dins del bosc, fins allí que les cames m’hi duien, deliroses. Sentia el batec del meu cor, cada cop més esbroquellat, quan més a prop estava de la cabana. El cruixit de les branques seques, esclafant-se sota els meus peus, va alertar a la dona que estava recollint herbes darrera la casa.

Front fred

Wed, 14 Jan 2009 17:47:10 +0100

Mai no he estat dona d'un sol paraigües. Pocs, molt pocs d'ells m'han durat setmanes; la major part dies comptats tan sols. I no, no és qüestió d'oblit o memòria. Si els abandono -trio minuciosament el temps i el moment- al metro o sobre la taula d'un restaurant és, simplement, per desamor. Necessito cada vegada més temps per a superar aquests naufragis. Passo mesos cercant un nou candidat: prefereixo, després de tant fracàs, banyar-me fins als ossos a equivocar-me. Recorro botigues i centres comercials: uns vacil·len de doble vareta, d'altres -els més vulgars- de centímetres de contorn; els plegables juren i perjuren que s'adaptaran a la meva vida. Aquesta tardor torrencial ha fet que em precipités: aquí el teniu, a l'atestat paraigüer d'aquesta cafeteria. Sí, l'estampat. Com el perdi de vista o el deixi de la mà, m'abandonarà i se n'anirà amb qualsevol altre. No; no sembla -fixeu-vos com llueix de mànec- paraigües d'una sola dona. En fi. per Aster Navas (mailto:anavas@diarimaresme.com) | traducció: Adolfo Martín (mailto:amartin@diarimaresme.com)

La clepsidra del jard�

Thu, 08 Jan 2009 10:56:29 +0100

Una tarda de setembre quan l’estiu, ja, s’esmunyia suaument i la frescor de la tardor s’anunciava discreta, les seves passes, alentides, recorrien el llarg passadís fins a l’escalinata de la casa. Havia perdut aquella embranzida de joventut, esbojarrada i festiva, que els anys havien deixat, arraulida, en els revolts del camins de la vida. Cada esglaó que baixava, era un retruny que colpejava una memòria reconstruïda per l’esforç obligat, que l’ impedia recordar-ho tot en aquell moment de tenebra i silencis. Rodolava per un pendent, ple de sentiments i angoixes, igual que les llàgrimes que li queien, sobtadament, d’uns ulls que intentaven dir-ho tot amb la mirada. Poc a poc, amb la calma que li era demanada i amb la claror que l’experiència, adquirida, li donava va arribar fins a baix d’aquella escala sinuosa, on les veus del passat, encara, xiulaven les seves cançons i rondalles. Cada pas que feia l’acostava més a la porta de l’entrada i sense, ni tan sols, mirar enrere va agafar el bastó que l’havia acompanyat en les darreres batalles. - No vull que els teus ulls cridin a la tristesa, no vull que la tristesa cridi a la melangia, no voldria que la melangia crides a la solitud, pare. Amb el cap cot, defugint aquell prec, va continuar caminant arrossegant damunt les espatlles, tot el pes, insuportable, d’aquella tarda feixuga i amarga. Però, tanmateix, es va agafar del braç del seu fill, fins a trobar el llindar per darrera vegada. - Avui fa bon dia, oi fill ? El sol ens dóna, encara, la calidesa del final de l’estiu i, potser, podríem fer una passejada pel jardí, abans de marxar. El seu fill va somriure, davant la proposta del seu pare, doncs el coneixia prou bé i sabia que hi havia, quelcom més, al darrera d’aquell comentari. - Sí, tens raó, pare - li va respondre. Avui fa un dia molt bo, per anar a fer una caminada. - Recordes, fill, quan el teu avi va portar aquell rellotge, tan estrany, a casa? Ens va dir que era molt antic, i que el seu origen es remuntava al vell Egipte. La veritat és que, en aquell mateix moment, no li varem fer gaire cas. El rellotge va quedar en un racó de la sala fins que, un bon dia, el meu pare el va instal·lar en mig del jardí. - Jo era molt petit, aleshores, però recordo aquell dia amb l’avi, com si fos ahir. - Com és que recordes, tot això, ara? Per què, precisament avui, pare ? - Doncs, perquè aquest jardí sempre ha estat molt important, tant pel teu avi com per a mi – li va dir, amagant el rostre. El meu pare em va ensenyar el significat de saber valorar el temps i, a emprar-lo en les millors coses. Així vaig aprendre que, el més important, no és el temps que hi estem. El veritable sentit és, el que en fem d’ ell mentre el vivim. Aquest rellotge es l’herència més important que podré deixar-te. Per això, avui, quan la meva vida comença, de nou, en el jardí d’una altra casa, vull que sàpigues que, aquí, he estat molt feliç entre tots vosaltres. I si, tal vegada, alguna llàgrima s’escapa, furtiva, es perquè sovint els records pesen massa, i es difícil deixar-los anar. Però, tots els moments de felicitat restaran guardats dins meu, per sempre, fins que la memòria decideixi marxar. Per tant, ara que m’has rellevat en aquesta cursa, no deixis mai que hi manqui l’aigua, a la nostra clepsidra del jardí. per Maria Fors (mailto:mfors@diarimaresme.com)

Cap�tol 15: Parlar

Fri, 19 Dec 2008 20:42:53 +0100

Cada vegada ens veiem més. El sexe és un aprenentatge i nosaltres som uns bons aprenents. Ja sabem fer-lo servir. Tot depèn del context. Som animals sense domesticar quan l'agressivitat esdevé necessària, i cignes orfes de carícies quan necessitem ésser amants amats. Sabem riure, i jugar i intercanviar rols. Sabem compartir una ampolla de vi, sense veure-la ni mig buida ni mig plena, mentre les puntes dels nostres dits practiquen l'arqueologia de la imaginació. Tot és simple. Natural. Vaig més a classe. Un parell de professors brillants, algun company intel·ligent. La resta, tal com el primer dia. Massa, gent, massa. Pateixo els primers atacs d'agorafòbia. Tot forma part d'una estructura, d'un supermercat. Schopenhauer, i els exàmens sobre Schopenhauer, són una rutina més. La crítica es fa amb micròfon, a un pedestal i amb dos mil euros al mes, amb pagues extres. Un professor universitari és un mecànic. I usa els conceptes, allò que fa veure que són conceptes plens de sentit, com el mecànic usa el seu tornavís. Components del discurs. Els condons a terra són una bona metàfora. Parlar per parlar. M'avergonyia de fer-ho. Ara ja sé què és allò a que li dediquem més temps. És cert que només pots dir quelcom amb contingut, amb contingut real, on el significat i el significant es barallen pel protagonisme, a qui ames. Però és perillós. Els formalismes, les mateixes preguntes, els mateixos gests, els tòpics repetits, són útils. Ens agradi o no, són útils. Les veritats, les teves veritats, molesten. L'Ètica, la puta Ètica, ha deixat de preguntar-se per les coses. L'Ètica s'ha convertit en Història, i tan sols descriu. Ja no hi ha preguntes, perquè no es creu en les respostes. Amb na Blanca aprenguí l'indescriptible del sexe. A beure'm la bellesa. Però també vaig començar, llavors, a parlar. Parlar, de debò. Sense dialèctiques, sense lluita, amb humor, amb radicalitat. Les frases absurdes, les bromes estúpides que ens inventem constantment serveixen per, a poc a poc, revelar-nos vers la nostra presó. I amb na Blanca era senzill. No hi havia terror a l'equivocació. Na Blanca venia al pis, totes les tardes, després de les seves classes de dibuix. S'havia fet molt amiga de na Sandra i na Bea. I era capaç, fins i tot, de somriure al pesat d'en Mikel que sempre li volia descobrir quelcom revolucionari. Toño, en canvi, la mirava, callat. L'observava. Era l'únic que havia vist en ella la seva excepcionalitat, el seu cant a la vida. Toño sempre ha estat un tipus intel·ligent, frustrat, conscient de la mediocritat a la que vivíem. I na Blanca era capaç d'omplir d'aire nou el menjador. Sempre apareixia rient, ensenyant-nos, sense pudor i sense por a res, els seus nous dibuixos. Hi havia llum, en tot. En els traços, en les línies. I m'havia triat a mi. Precisament, a mi. A un tipus, espantadís, que es marejava a espais oberts, quan hi havia molta gent. I parlàvem com mai més he tornat a parlar amb ningú. per Albert Lladó (mailto:allado@diarimaresme.com) | traducció: Adolfo Martín (mailto:amartin@diarimaresme.com)

Cap�tol 14: Jazz

Mon, 15 Dec 2008 17:21:33 +0100

En passat i en pressent. Recordo aquells dies amb na Blanca, en un blanc gener, com si foren un puzle, al què falten algunes peces, però, tanmateix, amb el que puc construir una realitat plena de sentit. En aquesta butaca, front la finestra, l'escric en pressent i en passat. Perquè, inevitablement, és ambdues coses. I sempre ho serà. Jazz. La dreta de l'Eixample. Molt a prop de la Sagrada Família. Improvisació dels instruments domesticats. Allò original és tornar als orígens. Gintònics de Bombay Saphire. Un local, minúscul, amb música en directe. Una barra plena de perdedors, o realistes, que combaten la solitud amb converses absurdes. Rostres marcats per l'atzar, la casualitat, la vida en sentit estricte. El pianista és un home d'uns seixanta anys. Una barba front les tecles. Vora seu, en mig de les escales, un noi, vint-i-cinc anys, una boina i un saxo. Quatre graons amunt, un contrabaix que és acaronat, amb contundència, per un rostre abstret per aquesta religió que és la música. Són les dues de la matinada. Barcelona, tot i els milers de persones amagades a ses còmodes cases, és viva. Na Blanca, despistada, no fa molt cas de les melodies. Em parla dels seus projectes com a dibuixant, de què és art per a ella. Del què creu que és art. I, com molts dibuixant novells, deprecia, innocentment, el concepte a favor d'una forma evident. És intel·ligent. Però l'Acadèmia pot amb qualsevol. Li parlo de Danto. De la Brillo Box de Warhol. De la representació. D'allò que no es veu, tan sols, en allò. De la importància del sublim. De Baudelaire. Riu, em besa afectuosament i em diu quant en puc ser de pedant. I té, en forma i en fons, tota la raó del món. Abans i ara. Al passat i al pressent. per Albert Lladó (mailto:allado@diarimaresme.com) | traducció: Adolfo Martín (mailto:amartin@diarimaresme.com)

Mon�leg de nadal

Wed, 10 Dec 2008 19:28:03 +0100

Ja han arribat les grans festes!! I, encara que continuem amb el regust del panellet i el vi ranci de l’àvia, a la boca, ja estem ben farcits de torrons des de fa un mes. - Sembla que, tots, tenim pressa per guarnir les cases amb colors d’hivern. - La veritat es que em sembla bé. Ara per ara, aquestes festes són el millor de l’any. O no ? - És clar que, això, només és una opinió meva. Jo ho veig així. - Segur que, en aquestes diades, molts s’escapen ben lluny de tot. - A mi, m’agraden molt les campanes, les boletes i les estrelletes que hi posem damunt l’avet. O de l’arbre que escollim, és clar. - De fet, sobretot, m’agraden molt les llums en que s’adornen els carrers, les finestres i els balcons. - Parlant de carrers i de garlandes serà millor que surti a fer un tomb, abans que em passi més estona parlant, tota sola. Ja buscaré els ornaments més tard. - ¡ Apa ! Doncs.. agafo l’abric i la bufanda i carrer avall que me’n hi vaig. - Buufa !! Fa fred de veritat ! Tal vegada, també, m’hauria d’haver posat aquells guants, tan divertits, de coloraines. - Un altre cop serà ! Les mans a la butxaca i, tot solucionat. - Mmm..! Quina olor que fa. Segur que alguna xemeneia està fumejant. - M’agrada molt aquesta olor d’hivern, quan els troncs cremen a la llar. - Eeei !! Que és aquesta música que sento ? - Ning-nang, ning-nang ! És l’home grassonet, vestit de vermell, que dóna caramels als nens a la cantonada. - Ho, ho, ho !! Cada any el tenim aquí, repicant per tot el poble. - En hi ha per un llarg mes d’ il·lusions i esperances. I penso passar-ho molt bé. - ¡¡Adeeesssste fideeeles, laeeeti, triumphaaaantes...!!! Sempre acabo cantant aquesta nadala, en veu baixa, pel carrer. - Alguna que altre botiga la posa a la megafonia i no puc evitar de que m’agradin les nadales. Serà l’ esperit nadalenc ? - O potser, perquè es una costum de molts anys i, jo, ja en tinc uns quants. - Suposo que deu ser això. - Vaja ! Tot cantant i divagant, he arribat fins ben avall de la rambla. - Renoi !! Quin aparador tan bonic!! Això sí, que és vestir-se de festa. - Les ampolles de cava festegen amb els torrons. I les neules, les panses i els pinyons juguen amb les nous, les ametlles, les mantegades i els bombons. - Quina enfitada !! Sempre em passa el mateix. Què vols ? Tot és, irresistiblement bo. - Bé, em sembla que ja és hora de tornar cap a casa, i treure el nas del vidre d’aquest aparador. - Cap amunt !! Que el temps vola i he de fer el sopar. - Val més que m’embolcalli ben fort amb la bufanda. Aquesta humitat es cala fins al moll de l’os. - Veig que ja estan penjant l’enllumenat. Espero que enguany, també, sigui ben maco. Si més no, com l’any passat. - Es estrany que, encara, no l’haguessin posat. Tanmateix, no crec que tardin massa a fer l’encesa oficial. - Saps què ? Ara, quan arribi a casa, jo sí, encendré les llums del meu balcó. - Penso fer la meva pròpia inauguració. - Per què, no ? Doncs.. si ja ha arribat el Nadal, celebrem-lo amb alegria !! - Celebrem-lo com cal!! per Maria Fors (mailto:mfors@diarimaresme.com)

Un noi prometedor

Mon, 01 Dec 2008 18:31:57 +0100

En Carlitos encara creia en el Reis però -es clar- no hi confiava. Si no, no hagués fet el que féu; si en Carlitos hagués confiat en els Reis d'Orient no hauria segrestat al Nen Jesús. Al pessebre, Sant Josep tenia les mans aixecades cap al cel com demanant una explicació i la Verge mirava, desolada i meditabunda, el pessebre buit. Tornareu a veure el Nen si en Melcior em porta la Wii -deia el missatge d'atabalada cal·ligrafia que trobaren sota la mula. El Naixement cada cop estava més esvalotat. Els pastors i la bugadera s'aproparen al portal per interessar-se per l'esdeveniment; convocaren una concentració silenciosa vora el riu i tornaren dòcilment als seus llocs. El centurió romà pentinà amb un parell de legionaris molsa i cartró pedra sense cap resultat. Melcior buscà inútilment a les seves alforges l'andròmina que demanava aquell mocós. Acomiadeu-vos del marrec si truqueu a la policia -acabava la nota. Varen deixar la Wii vora les sabates. No van poder dormir en tota la nit: no les tenien totes de que en Carlitos complís la seva promesa. En fi. per Aster Navas (mailto:anavas@diarimaresme.com) | traducció: Adolfo Martín (mailto:amartin@diarimaresme.com)