Foto: M.J.H.

Moltes vegades, i ara més en temps de crisi, els cristians i el conjunt de la societat reclamem a l’Església que destini més propietats a finalitats socials. Adaptant-se als nous temps, les Filles de Sant Josep de Calella (El Maresme) han fet un salt a la solidaritat del segle XXI reformant un antic convent per transformar-lo en casa d’acollida per a dones, i alhora en seu d’un centre de Promoció i d’un Taller Microempresa Social, que porta per nom NovaLlavor. “Com a institució, la nostra mirada d’estimació va per a les dones, amb l’esperit obert cap a les seves situacions”, explica la germana Agustina, una de les responsables d’aquest triple projecte, creat per unes monges que es defineixen com a obreres: “Per mi, ser monja obrera és ser com la gent que es guanya el pa, però religiosa. És a dir, en el dia a dia del treball hi ha un tarannà, un esperit, una estimació…“, diu amb fermesa i tendresa alhora.

Han acabat les obres i visito amb ella la casa d’acollida, feta reformant íntegrament l’edifici històric del C/Església, 173, mentre les germanes s’han traslladat a un petit edifici interior. Les instal·lacions de la residència són noves, càlides i lluminoses; consten de diverses habitacions per a dones amb fills o sense fills, totes amb bany. També disposen d’espais comuns de lleure, menjador, aules de formació i sales de treball. La germana Agustina parla de la casa com un lloc on “elles tindran unes persones que no només les acolliran, sinó que les estimaran, les ajudaran a promocionar-se, a tirar endavant, vivint el moment que els toqui, amb un sentit nou per ajudar-les a sortir endavant com a dones”. Les reformes han estat costoses, i per finançar-les en part, han habilitat locals comercials de lloguer als baixos de l’edifici. “Ho hem d’explicar bé –diu la germana– perquè hi ha gent que diu que les monges són úniques per fer diners. Quedi clar que no són per a nosaltres!” . Em recorda que tenen projectes similars a Amèrica Llatina, a Madrid, i ara serà a Catalunya, on detecten aquesta mancança, i concretament a Calella, on va néixer la congregació.

D’aquest triple projecte per a la dona, el que ja està en marxa des de fa mig any és la Microempresa Social NovaLlavor, que ofereix condicions de treball dignes i amb contracte, en uns àmbits on es treballa, sense de vegades poder evitar-ho, a través de l’economia submergida. Ja han aconseguit els primers contractes amb particulars, empreses, i també alguna parròquia, que han optat perquè la treballadora, encara que sigui per hores o uns dies al mes, tingui contracte laboral. Es tracta de capgirar el sistema: NovaLlavor contracta legalment la dona i aquesta treballa a les diferents llars o empreses que, per hores, dies o mensualment, contracten el servei a la microempresa. Els serveis són en l’àmbit de la neteja i l’atenció a persones grans. També cal destacar la tercera branca del projecte, el centre de promoció personal, social i laboral, per fomentar la confiança i l’autoestima, les habilitats socials, la immersió cultural i els aprenentatges prelaborals, amb un espai específic per a dones amb fills petits.

D’ençà que vaig conèixer el projecte que naixia, fins avui que ja és gairebé una realitat, ha passat poc més d’un any. Em vaig oferir des del primer moment a ajudar-les des del meu àmbit professional, el de la comunicació, i us haig de dir que també està sent tota una experiència i un aprenentatge. Estem poc acostumats els responsables de comunicació en qualsevol àmbit, a treballar amb un autèntic equip amb majúscules, que ho debat tot, ho consensua tot i escolta molt, analitzant en profunditat (i pregant en comunitat) abans de prendre cap decisió. Us confessaré que si una acció comunicativa que veig necessària no la puc emprendre perquè no la tenen del tot consensuada, em dic: paciència, perquè saben com i a quin ritme volen avançar, i amb absolut respecte, miro de caminar al seu pas. I a la meva pregunta de com gosen engegar un projecte d’aquesta magnitud en temps de crisi, la germana em mira als ulls fixament, i em somriu dient: “Potser només ho poden fer unes persones que estiguin una mica tocades, però entén-me, tocades per Algú que fa molt de temps ho va donar tot perquè la persona fos persona, pensant en els més desvalguts. Hem dit que ho creiem i ho farem, en benefici per la dona “. Són tot un Signe aquestes dones, religioses i emprenedores, sembrant llavors per a dones.

Text: Maria-Josep Hernàndez | Periodista

Més informació:

novallavor@gmail.com

APM | Imatge: TV3

Generalment no em quedo gaire estona ni a TV3 ni a Catalunya Ràdio, dos mitjans que va possibilitar la Generalitat de Pujol, als quals he treballat i que a partir del segon tripartit es van transformar al servei de l’espanyolisme més abrandat.

TV3 i Catalunya Ràdio van deixar de ser el referent informatiu nacional català en manar el PSOE al Govern de Catalunya (i dic el PSOE i no pas el PSC), en haver catapultat fora el catalanisme maragallista i en haver esdevingut ERC un referent de prepotència del poder establert, que, precisament per aquest fet, es va oblidar de les seves tesis sobiranistes i de mirar cap al país i cap als veritables interessos del país. Per raons com aquestes i altres, fa temps que vaig deixar de sentir i mirar els nostres mitjans públics, per pena que em feia en sentir-los i veure’ls, i per la tria de les preferències noticiables, que no feien esment de cap manera al nostre país, o el feien en la seva mínima expressió. Els vaig deixar de sintonitzar, però no pas del tot.

Recapitulem: els Carod-Rovira, els Puigcercós i les Simó de torn (aquesta avui, un càncer encara al tall de la política republicana i sobiranista de consens que intenta redreçar el bo de l’Oriol Junqueras sense aconseguir-ho per mor de gent com ella, precisament), es van emplenar el pap de catalanisme independentista, mentre d’altra banda cedien el poder absolut als espanyolistes als mitjans de comunicació de la Generalitat, o sigui, públics. I així va acabar TV3, sota mínims, hispanocèntrica al màxim, i focalitzada totalment en els problemes de l’Orient mitjà, de Hamas, de l’Israel martell d’heretges salafistes i d’altres nimietats alienes a Catalunya que, què cony ens importen als catalans que cada dia ens llevem ben d’hora, ben d’hora, per pencar pel país i aixecar-lo. Molts dels quals el que desitgem és la sobirania nacional per alliberar-nos de la xacra castellana, que fa tres segles que ens persegueix, ens estorqueix, ens tracta com a súbdits d’una colònia conquerida, ens vol assimilats a Castella i castellans de facto, de cultura i de parla i ens roba el que generem. Els nostres diners per a corresponsals a l’Orient mitjà?, i quan hi hi ha vagues de fam a Mallorca per la llengua ni s’esmenten? No senyors! De cap manera! Siguem clars i catalans: Espanya ens roba per activa i per passiva, agradi o no el cert adjectiu. I ho fa amb aquests mètodes, i també amb altres menys subtils i més directes.

Mentre Castella i els seus ministres espanyols radials de Madrid dissenyen trams d’AVE de la seva capital cap a enlloc, com ara Extremadura o Galícia (Portugal ja ha dit que no entra en aquesta bogeria de despesa inassolible i que no farà cap tram de connexió), Portbou contempla accidents de trens que transporten mercaderies perilloses que s’aboquen a la via per la manca d’infrastructures al país en condicions, malgrat el dèficit fiscal anual de 16 a 20 mil milions d’euros que té Catalunya en relació a les finances de l’Estat espanyol. Quina barra i quin no viure. I mentre el nostre Govern ha de retallar, ajustar, tancar, justificar tota una mena de canvis i adaptar la vida del país i dels catalans al desori muntat per aquesta gent irresponsable que ressucita morts enterrats com Bankia, o es dedica a fer nacionalisme barat amb Gibraltar, on cap dels seus ciutadans té cap mena d’intenció de ser espanyol (abans marxen a les Illes Britàniques), mentre territoris que produeixen i donen beneficis com ara Catalunya, el Páis Valencia o les Illes Balears (i als quals si no fos per la merma que els suposa l’Espanya subsidiària a la qual han de regalar els seus dividends tindrien superhàvit), es veuen mermats pertot i agreujats en els pressupostos generals de l’Estat. Territoris amb els quals aquest estat centralista radial hi té deutes històrics de primera magnitud.

Què volen els castellans (i les seves versions críptiques) esdevinguts espanyols? Tornar a l’Armada invencible (que per cert va ser vençuda, i molt…) i enviar-la a Gibraltar a conquerir un poble que, com altres que van estar conquerits per bemolls ara fa tres segles, no tenen ni cap estimació a les espanyes ni als fets castellano-espanyols, ni en tenen cap ganes de ser-ho espanyols? Deu ser això, que volen. Doncs van dats!

Però tornem al fil del titular de l’article, perquè el seu fet mateix no és casual: l’innocent APM de TV3, que va començar com a crítica satírica a les reaccions espanyoles cap a Catalunya, i ho va fer de manera transparent a Catalunya Ràdio de la mà d’Antoni Bassas i de Carles Capdevila entre altres, avui aparentment ens explica les “malifetes de les televisions espanyoles cap a nosaltres”… Però si sou bons observadors us adonareu que l’APM actual no fa altra cosa que proselitisme d’aquestes cadenes, de propaganda hispanocèntrica tant o més que la Rosa Marqueta o en Ramon Pellicer feien (i que aquest darrer encara fa) als informatius de TV3, i ens alliçona dels programes que s’emeten (escombraria i no escombraria) a les televisions espanyoles, i que molts com ara el que signa aquest article desconeixen, perquè empren l’estona en altres coses més constructives que en dedicar el preuat temps de la vida a empassar-se la gassòfia i l’escombraria, amb les quals ens bombardegen des de les espanyes.

No ens enganyem: l’APM no és més que un tràiler de la pel·lícula que fan a Madrid, i un programa que introxica els nostres fills i ens vol enganxar a nosaltres mateixos, per la propaganda a través de la hilaritat que fa dels programes, que no són més que merda enllaunada emesa al país que ens té “trincats”: és a dir, un programa que fa col·laboracionisme subliminal. I després de tants anys immers en això que es fa dir comunicació de masses, no en tinc cap dubte, sincerament.

L’APM és tan perniciosa per a la catalanitat com qualsevol excrement que ens tiri Intereconomia, la Sexta o Tele 5: l’APM, amb el seu taranna suposadament divertit, parla en un 95 % de la porqueria de les televisions espanyoles, i ho fa en el mateix percentatge en la llengua de Castella…ho podeu comprovar cronòmetre en mà. I això no és innocent, de cap manera.

Per això cap carca espanyol es queixa dels seus continguts, visqui o no a Catalunya. I l’Homo APM és un castellà de soca-rel que imita el més fastigós de les Espanyes humiliat com a català, i fent veure que en fa crítica. I al damunt promulga que altres catalans, ciutadans de base, l’imitin cada setmana. I així es van descatalanitzant i es van fent més castellans pertot. I quin paper hi juga aquí Catalunya? On és la nostra sàtira particular, la de la nostra gent, la de les nostres comarques? la del nostre país? La de la nostra parla i els nostres tics? Per què seguim sent uns subrogats?, fins i tots en la informació que emetem i quan hem d’imitar imitem formes foranes, per què?

Hi ha moltes explicacions per a l’encara dependència d’Espanya; hi ha molts tarannàs de seguidisme inconscient, i també conscient…hi ha partits catalans que justifiquen aquesta dependència, i no són partits extraparlamentaris. I ara, clar, segur que els pseudoprogres internacionalistes em diran que em miro el melic. Doncs no, només demano que no fem més cas ni donem audiència a aquells -o als que els representen- que cada dia ens roben i ens fan empassar gripaus, i que no ho fem des dels nostres mitjans públics: que el món és molt gran, i podem tenir altres mires més llargues. Que aquest invent d’Espanya ja ens està costant massa car…massa, molt massa.

Us voleu continuar empassant aquesta merda de l’APM?, feu-ho; sou lliures. Però ara, si més no, teniu una nova reflexió al respecte. De moment des dels informatius de TV3, “la nostra”, ja no haurem de suportar la vomitiva demagògia informativa centrohispànica, i proàrab-antijueva, que ens col·locaven la inefable Rosa Marqueta i els seus atlàters, els activistes “rojigualdos” abanderats de torn. Queda, però, molta feina a fer, i moltes gassòfies a netejar i a suprimir si més no en el seu tarannà actual, com ara l’enganyosa i hispanocèntrica APM, per exemple.

Santi Capellera | Periodista

Roth 2010 | Foto: Agustí Pérez

Diumenge, 27 de maig arribarà una nova edició de la Challenge a Calella, en la seva modalitat ‘Half’.  Ja en són quatre d’una prova que busca la consolidació. A nivell esportiu, la bona salut la marca el registre d’inscripcions i la quantitat d’esportistes de diferents nacionalitats que la trien. A nivell social, la resposta del ciutadà també és excel.lent, amb voluntaris implicats i seguiment massiu al carrer. A nivell organitzatiu, el reconeixement ha arribat els dos últims anys amb el guardó a la millor organització. Els reptes de futur passen per un doble eix: el mediàtic i l’institucional. Pel que fa al primer, cal trobar la implicació dels mitjans de comunicació amb una prova que, fins ara, no ha tingut la resposta mediàtica necessària per fer-la més popular. I pel que fa al segon, la prova ha de treure’s l’etiqueta de ser un monopoli calellenc, que surt i arriba a Calella i només passa per la resta de poblacions de Maresme que s’inclouen en el recorregut. En aquest reportatge, intentem donar les claus de per on passa el futur de la prova.

Es pot emmirallar amb la millor Challenge europea que es fa a Roth, a Alemanya?. Ens ho explicarà en Raül Claramunt, que ha tastat les dues experiències. Quina és la salut econòmica de la prova?. L’autofinançament és una quimera en temps de crisi com l’actual?. Hem conversat amb el director de la Challenge,  Agustí Pérez. La Challenge deixa calers. Quin retorn suposa per a Calella? I pel conjunt del Maresme?. Josep Maria Raya, professor de l’Escola Universitària del Maresme va fer un informe de l’impacte quantitatiu i qualitatiu de la prova l’any 2010. Ell ens el presenta. I, quina percepció es té de la prova a les altres poblacions maresmenques? Se la fan seva, com els calellencs i calellenques?. També els hem anat a buscar. Quatre regidors responsables de la prova al seu municipi han donat la seva opinió: Pere Galbany (Mataró); Juanjo Almansa (Arenys de Mar); Xavier Catarineu (Sant Pol de Mar) i Toni Romero (Canet de Mar). Per concloure, també hem comptat amb dos articles d’opinió signats per Xavier Arnijas, el tinent d’alcaldia de ciutadania a Calella i Josep Maria Juhé, màxim responsable del PSC a Calella.

Text: Carles Pascual

Més informació: carlespascual.cat

Roth és una població de 25.000 habitants a la regió alemanya de Baviera, a 128 quilòmetres de Munic. La Challenge la situa al mapa anualment. El mes de juliol, més de 4.000 triatletes decideixen nedar 3.800 metres a les tranquil.les aigües del Main-Donau-Kanal (un canal navegable pel Danubi), pujar-se durant 180 quilòmetres a la bicicleta i conèixer de primera mà que és Solarberg, i acabar amb una marató de 42 quilòmetres. La prova combina la inversió pública amb la privada, disposa d’una gran organització i una millor difusió mediàtica (279 periodistes acreditats a l’última edició, amb 61 televisions i 13 ràdios). I sobretot, l’entrega incondicional de la gent que viu per a la prova. Uns, eleven a la categoria d’ídols els triatletes i els altres, 5.400 voluntaris, coordinen les feines. Aquests ingredients fan que la Challenge-Roth hagi estat guardonada els últims anys com la millor triatló europea. 29 edicions l’avalen. Les 20 primeres sota el paraigua de la marca Ironman, i les últimes ja com a Challenge.

Portada: 'Amarse con los ojos abiertos'

Et passa que quan tens problemes, sovint dones la culpa a altres persones?

Però i a tu, com et sents? Com solucionaràs els problemes?

“En comptes de maleir el lloc on has caigut, hauries de buscar allò que t’ha fet relliscar” Paulo Coelho.

En principi hauríem d’intentar conèixer-nos, acceptar-nos i superar-nos, això es bàsic per a nosaltres però també per les persones del nostre entorn; sobretot els que viuen amb nosaltres.

Parlem de parelles i fixem-nos que quan hi ha conflictes, si algú ens pregunta què ens passa, sovint passem a classificar l’altre : es agressiu- iva, no ens entén, treballa massa, treballa poc ….

Però i tu, com et sents? I com respons a aquesta situació? La teva resposta genera un conflicte més gran? Potser no trobes una altra manera de fer-ho. Hi ha maneres diferents que et poden proporcionar una resposta més positiva per tu i per la teva vida en parella.

En el llibre de Jorge Bucay i Silvia Salinas “Amarse con los ojos abiertos” podreu trobar la clau per resoldre alguns problemes de la vida de parella. Ells son psicòlegs i terapeutes gestàltics amb molta experiència en conflictes de parella. Jo crec que és imprescindible per entendre algunes coses i per aprendre a enfocar els conflictes d’una altre manera. Et dóna eines per obrir la ment i solucionar els problemes.

En el llibre parla també de no enfocar-se en el que seria ideal i treballar pel que és possible. Però, en compte, perquè de vegades ens tanquem pensant que alguna cosa és impossible i realment sí que podem fer canvis; cal veure’ls.

Cal dir que molts apunts del llibre fan reflexionar en relació a la vida de parella però que també son pràctics, aplicats en les relacions familiars, amb pares, fills, germans… i en relacions, laborals i socials.

I que faig jo en l’espai de Flors de Bach recomanant llibres?

Crec que no podem deixar d’aprendre coses que ens poden ajudar a viure millor. Aprendre, comprendre, acceptar, obrir-nos al coneixement, compartir, millorar… dóna molta satisfacció en el camí de la vida. I les Flors ens donen un cop de mà quan les necessitem.

Carme Beltran Boix | Terapeuta Floral

“Fem amb la vida possible, el millor possible” Jorge Bucay

Montserrat Candini | Foto: D.M.

Tant difícil com pronunciar el títol d’aquest post. Així de complicat és desxifrar les veritables intencions d’un Govern espanyol que de vegades ens recorda l’Espanya en blanc i negre de José Maria Iñigo, divendres darrera divendres anunciant mesures a cops de Decrets.

Quan encara no ens hem refet de l’ensurt d’Esperanza Aguirre, amenaçant amb el fantasma de la recentralització o de les amenaces d’intervenció autonòmica llençades pel ministre Montoro , ens arriben les declaracions de Juan Ignacio Zoido, president de la Federación Española de Municipios y Provincias, advertint de que si la “cosa” no millora, les sempre “molestes i qüestionades” diputacions, podrien assumir les competències dels municipis de menys de 20.000 habitants. Si, si, fins a 20.000 habitants, increible! !!

Això implicaria que, a Catalunya, 884 municipis -el 94% dels municipis catalans- veurien com les competències que tenen traspassades per oferir uns serveis que, sovint, s’ofereixen amb un finançament inferior al cost que representen, marxarien cap a les diputacions, buidant de capacitat de gestió l’administració més propera al ciutadà, aquests tipus de propostes recentralitzadores del govern central en mans del PP contravenen clarament l’article 151 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

La reforma de l’organitació territorial de Catalunya és necessària. La nova proposta d’organització s’ha de fer amb la participació i el consens del territori. La solució mai no la podem buscar suprimint municipis. El que necessitem, des dels ajuntaments, és suprimir les duplicitats, i n’hi hauria prou establint un sol graó administratiu supramunicipal i amb potenciar la mancomunació de serveis.

Els catalans som perfectament capaços de dotar-nos d’una llei de finançament local. Ningú ens ha de dir com ens hem d’organitzar. Tenim clar que aquesta llei s’ha de fer sobre la base de la sobirania i del pacte fiscal. No necessitem ajuntaments testimonials, sinó superar l’actual divisió provincial i la reducció de l’Administració de l’Estat a Catalunya.

Voldria pensar que, actituds com aquesta, responen a una mena d’efecte contagi d’aquells globus sonda que el PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero llençava per prendre el pols la ciutadania, abans d’emprendre una acció d’acceptació dubtosa.

Ja ho diuen; tot s’encomana, menys les coses bones..

Montserrat Candini | Calella

Carme Beltran | Foto: D.M.

Des de que vaig decidir aprofundir en la Teràpia Floral del Dr. Bach, a través de la lectura i de cursos complementaris, he anat descobrint, professors i treballs al voltant de la psicologia i la filosofia, que ja de molt jove m’havia interessat i que ara em resulten de gran ajuda per entendre moltes coses.

Seguint en la línia de comentar frases d’especialistes en la matèria i sobretot per pensar i raonar-les, a veure que opineu d’aquestes:

“Jo diria que entre el 80 i el 90 per cent del pensament de la majoria de la gent es inútil, repetitiu i negatiu. A més, fa mal i desgasta l’energia vital”.

I desprès diu: “És un pensament compulsiu i addictiu”.

I continua: “Són pensaments involuntaris, monòlegs o diàlegs continus, sense fi que no porten enlloc”

I per fi: “No sabem que podem parar aquests pensaments, però podem fer-ho”. “La ment és un instrument superb si es fa servir correctament. Però si es fa servir incorrectament es torna molt destructiva.”

Segurament molts reconeixereu que això us ha passat alguna vegada o sovint, quan teniu algun problema que heu de solucionar i li doneu voltes al cap sense saber com resoldre-ho.

També pot passar pel fet de no viure el present, bloquejats per problemes que hem tingut amb rancúnies, ressentiments o pors. O per la por al futur que, en la situació econòmica que vivim i donat que tot el dia es parla del mateix, amb visió negativa, ens està marcant molt.

En teràpia floral aquesta característica de desequilibri emocional, que pot ser temporal o crònic, hi està molt present. Quan una persona se sent així a més a més pot tenir neguit, angoixa, descontrol en l’alimentació, estrès, insomni, tensions musculars, problemes digestius etc.

En la consulta he anat confirmant que la majoria de persones que tenen aquest problema, no se’n adonen; i si se’n adonen no ho expliquen, ho viuen reservadament. Cal tenir en compte, però, que és la causa de problemes posteriors.

Aquests pensaments provoquen estats d’ànim negatius. Amb la pràctica de tècniques per solucionar aquesta tendència i ajudats per les flors de Bach podem aconseguir millorar el nostre ànim, veure les coses amb més claredat i trobar solucions positives; sentir-nos millor físicament i viure el present amb consciència. A més totes aquestes millores repercutiran en les nostres relacions, de parella, familiars, laborals i socials i, en conseqüència, ens sentirem millor.

Aquestes frases són d’Eckhart Tolle del seu llibre “El poder del ara”. És un llibre per subratllar sovint. Hi ha afirmacions que t’encenen la bombeta i que et fan prendre consciència de coses que potser ja sabem, però que no hem exterioritzat. Parla també de passat, present i futur, del nostre Ser més personal, del silenci, de l’origen de la por, del dolor intern, les causes i com superar-les, d’emocions, d’energia i de la convivència en parella, aquest apartat l’he trobat especialment interessant i pràctic. Però aquest tema el deixo pel proper número.

Carme Beltran Boix | Terapeuta Floral

I servidor es pregunta: per què no hem de poder ‘delatar’ els delinqüents? Si la crítica només fos per l’aparició de la fotografia d’un noi menor d’edat –tot i que també vàndal, sigui dit–, es podria arribar a entendre, amb la legislació de protecció dels menors a la mà. Es retira la fotografia i deixem funcionar aquest sistema tan eficaç com democràtic, i que els països més avançats del món fan servir (i nosaltres hem d’aparentar ser un d’aquests, si més no). Però la cosa no acaba aquí, per desgràcia. El més perillós és aquesta doble moral catalana, que de la nit al dia deixa de criminalitzar els aldarulls i els seus responsables per a protegir els vàndals de ser castigats com el Codi Penal estableixi. És temerari agenollar-se davant els terroristes del carrer. Després de tants anys d’uns cossos policials còmplices amb okupes i delinqüents, sota les ordres de l’incompetent conseller d’Interior Joan Saura, no hauríem de cedir més davant les seves pretensions tan llunyanes a la democràcia. Un conseller que no creia en la policia democràtica, amic d’antisistemes, ens va portar aquí. Si hem arribat fins aquest punt no ha estat cosa de l’atzar. El problema és tornar a agafar les regnes del tripartit en matèria de seguretat.

Preocupa que la violència de carrer, a càrrec de professionals de la cosa més que de gent desesperada per la greu situació econòmica, vagi en augment. Preocupa també que s’ataqui permanentment una policia democràtica que té el monopoli de la violència, com en qualsevol país civilitzat i democràtic, per a garantir l’ordre i perseguir qui sembra terror i pànic entre la societat. Però preocupa encara més que rere aquest augment de la violència i rere aquest emmascarament dels violents hi pugui haver-hi una Catalunya antisistema. Si és així, que Déu ens agafi confessats.

Nicolás Tomás Lanchon | Pineda de Mar

La resposta que el Govern de Mariano Rajoy i la pràctica totalitat dels agents polítics i econòmics de l’Estat espanyol han donat a la decisió argentina, amb declaracions altisonants i més pròpies de conflictes bèl·lics, suposa una falta de respecte a una societat plenament madura i sobirana, com és l’argentina.

El fet més greu és que aquestes declaracions, que també s’ha fet seves l’FMI, no responen a la veritat, perquè no necessàriament la recuperació dels recursos energètics en territori propi ha de perjudicar les inversions a tal territori, sinó que a més pot obrir pas a l’entrada d’inversors diferents dels que fins ara han acudit a aquest i altres països, cosa que aquests feien amb actitud depredadora i sense ànim de reinvertir, almenys una part de la riquesa obtinguda.

Margallo, doncs, conscientment o inconscient, confon el club dels de sempre, dels que ja no són i ja no tenen com passava en temps pretèrits, amb la resta del món. I no té en compte, que a més d’aquestes “tradicionals potències inversores” (per dir-ho dolçament) avui la majoria en declivi, en els darrers anys estan destacant altres països que agafen pes en l’economia mundial, amb un potencial més important que el de la majoria de països de la UE, i evidentment molt pel damunt del deficitari, controlat per Alemanya i Brusel·les i quasi rescatat Estat espanyol.

Segurament la decisió de la Casa Rosada no ha molestat en absolut a països emergents con la Xina o el Brasil. A qui sí que ha perjudicat l’expropiació d’YPF és a Repsol i als interessos polítics i econòmics lligats a la multinacional, que en definitiva no deixa de ser una empresa privada, amb interessos privats, no ho oblidem.

D’altra banda, amb la seva resposta, Madrid demostra que encara no ha comprès, i molt menys assumit, quin és el seu lloc en l’escenari internacional. Amb una economia en recessió i lluitant per evitar la fallida, retallant a tort i a dret a les autonomies més productives, però alhora enterrant mil·lers de milions d’euros en trens d’alta velocitat que mai no seran rendibles, i intentant radialitzar de nou l’Estat per la via del centralisme decimonònic, on s’evidencia la corrupció d’alguns dels seus polítics, avui confessos i convictes, i de les actuacions poc exemplars de la seva família reial, és, ara per ara, una de les baules més febles d’una Unió Europea que viu el seu pitjor moment, i que cada vegada té menys pes en una nova concepció del món, que, com esmento abans, comença a tenir altres referents.

L’Estat espanyol, només pensant en que és a la corda fluixa pertot, hauria d’actuar amb més humilitat, ja que encara té moltes coses a perdre començant per alguns territoris com Catalunya, les Illes Balears o el País Valencià, que cada dia estan més farts d’injustícies i greuges comparatius, i allà on la reinversió estatal en serveis i comunicacions, que és el fruit de les rendes dels seus habitants, és pràcticament inexistent. Tot això en perjudici clar de tots i cadascun dels seus ciutadans als quals aquest estat, que s’omple la boca de falsa grandesa, els fa passar amb la cançó de l’enfadós mentre va munyint la vaca i alhora els intenta arrabassar competències i anihilar llengua i cultura. I això, a banda d’espoli és prepotència, i ja està molt prop de la pirateria.

Santi Capellera i Rabassó | Periodista

Imatge: 'Estimar-te ànima', al Youtube

He viscut l’experiència personal de filmar un vídeo digital per a un concurs del Youtube, el Your Film Festival, amb un jurat presidit pel cineasta Ridley Scott, director entre d’altres pel·lis de “Blade Runner”, “Alien”, “Gladiator”… Vaig decidir fer una presentació pública per la il·lusió que em feia tenir un contacte directe amb els espectadors i, gràcies al grup pinedenc Kultura Local, vaig aprofitar l’avinentesa per fer-ho, i van organitzar alhora un concert amb el guitarrista de música blues Ramon Tutó, el mateix que m’acompanya en directe en el vídeo que vaig presentar al bar Joao, de l’hotel Montpalau de la plaça de les Mèlies de Pineda, que amablement ens va cedir en Quim Flaquer, un empresari amb sensibilitat cultural, per poder-la projectar.

A priori, havia escrit un guió que era un monòleg per a un sol actor anomenat “Desfici”, un exercici sobre la memòria i els records basat en un fet real que em va succeir quan era molt petit. Però a l’actor li va sorgir un impediment i van haver de recórrer, inesperadament, al pla B. Improvisant sobre la marxa i davant de la disjuntiva de no poder fer-ho, vaig treure’m del calaix un antic poema meu titulat: “Estimar-te ànima”. Malgrat que era conscient que ens trobàvem limitats pel temps i els mitjans disponibles, van poder realitzar-lo i editar-lo a temps per poder penjar-lo a Youtube, però van haver de subtitular-lo per exigències del requisits del premi. En un principi el volia encapçalar amb una lírica afirmació del dramaturg romàntic alemany Hebbel que deia: “En els poetes somnia la humanitat”. Però en trobar-la un xic pedant, vaig optar per obviar-la.

He procurat fer-lo amb la mateixa matèria primera amb la qual està feta el cinema, els somnis i l’emoció interior, intentant que ressonés en ella la música de la vida. Perquè la finalitat de tota obra artística és captar, capturar la bellesa de la vida, per intentar traslladar-la i plasmar-la en imatges, perquè ha d’arribar al cor de les persones. Volia agrair a l’Òscar, al Josep i a la Vinylnena, la seva important ajuda en aquesta aventura vital, i lògicament als tècnics i altres col·laboradors que han participat amb mi en aquest interessant projecte, com l’esmentat Ramon, en Marçal Mora, en Marc Bellvert, la Cristina Clos, l’Artur Iscla, en Francesc Romea i, per descomptat, a totes les persones que van assistir i que en van acompanyar, en l’acte de la presentació.

En definitiva, una experiència sublim, intensa i inoblidable.

Ara estic preparant un vídeo per a la biblioteca pública, Manuel Serra i Moret de Pineda, que ara fa justament un any de la seva inauguració, 90 anys de la vella i 20 anys de la de Poblenou. M’agradaria introduir-hi dansa contemporània i també música en directe que, per cert, l’altre dia em va tocar fer de pirata després d’una de les hores del conte, i crec que els pares s’ho van passar millor que els nanos, he, he…

Volia també, finalment, fer un esment a l’obra de teatre “Un tramvia anomenat desig”, de l’autor Tennesse Williams, representada al Centre Cultural. Una obra llarga, de gairebé tres hores de durada, però acompanyada d’unes projeccions de fotos i d’una música genials, molt adient a l’atmosfera de l’època, que la fan força més passable. Una peça dura, però de necessària visió, que reflexiona sobre les difícils relacions personals en uns ambients marginals d’una ciutat americana qualsevol. Bon muntatge, d’un autor imprescindible d’avui.

Raimon Miranda | Pineda de Mar

Per cert, estic escrivint amb un amic un guió de zombis, per filmar el mes de juny a Pineda. Si algú està interessat a rebre informació de les nostres activitats culturals o desitja col·laborar amb mi pot trucar-me al 600.776.199. Moltes gràcies a tots i a totes i arreveure.

Pissarra Digital Interactiva | Foto: C.N.

Les coses canvien. Darrerament a més velocitat del que ho han fet mai. Si teniu al voltant estudiants, especialment dels més jovenets, poder heu sentit a parlar de les PDIs (llegiu pedeiïs). Fan servir la paraula com si res, però suposen un canvi important en el funcionament i les possibilitats d’una aula. Però… de què estan parlant?

Comencem pel principi: què és una PDI? Una PDI és un Pissarra Digital Interactiva, és la versió moderna de les pissarres de guix de tota la vida, però amb unes quantes diferències… Imagineu-vos una pantalla enorme, on s’hi pot escriure, veure vídeos o navegar per Internet. N’hi ha de tàctils que funcionen directament amb els dits. Hauríeu de veure als nens d’infantil resolent trencaclosques, ordenant seqüències de números o aprenent les seves primeres paraules. Ara no només poden escriure sinó que després poden moure les paraules per la pantalla arrossegant-les amb la mà.

Altres funcionen amb una mena de llapis digitals que es connecten per rajos infrarojos al projector. Aquests aparells converteixen una pissarra blanca qualsevol, (d’aquelles que funcionen amb retoladors que s’esborren amb la mà), en una pantalla d’ordinador immensa, on amés, pots moure el ratolí.

Així doncs, una PDI és un sistema informàtic multimèdia, un ordinador connectat a una pantalla enorme, amb un equip de so que permet transformar la classe en una sala de cinema en qüestió de segons i que, davant de qualsevol dubte que apareixi a classe, permet accedir directament a Internet per trobar més informació. Imagineu-vos que estem parlant de la fotosíntesi i no queda clar com funciona, trobem un vídeo a youtube i en segons, l’estem mirant a classe. Sembla divertit, oi?

cHristian negre i walczak | Calella