Diari Maresme | Opini�

Consultes populars i esquerra a Catalunya

Wed, 11 Nov 2009 12:38:30 +0100

Diu l'esquerra catalana que vol treballar per a la gent, que són la més moderna expressió d'un govern popular. No obstant això, s'expressen amb la ment posada en mantenir les regnes institucionals, diuen que creuen en la democràcia: però en realitat són profundament autoritaris, aquesta democràcia els resulta altament funcional i quan alguna circumstància no els afavoreix, en nom d'aquesta mateixa democràcia, promouen referèndums il.legals i utilitzen les lleis en el sentit que desitgen. (Per cert, Esquerra Republicana, ICV, no es pronuncia a favor de referèndums a Cuba, per això dic que és molt funcional per a ells la democràcia). Acudeixen a persones de diferents disciplines: esportistes, actors de la 'ceja', a aquests que se'ls suposa suposades paraules autoritzades , obtenen casualment beneficis directes de les arques del govern central i autonòmic, com subsidis, fons especials i tot tipus de privilegis discrecionals , per pertànyer a les seves files, i contribuir amb l'arsenal ideològic que els empara. En aquest recorregut demagògic d'aquestes consultes, és el torn de la obscena publicitat oficial, amb recursos públics, és a dir de tots, però al final arriba el moment de la veritat, aquell que té a veure amb validar aquests vots, com pretensió normativa ¿ho aconseguiran? després de tant de desplegament i d'omplir-se la boca d'èxits (Arenys), se'ls s'esvaeixen els arguments. La supèrbia que no poden amagar capaç de moltes coses i en aquesta absència d'humilitat, probablement els acabarà submergint en la seva pròpia medicina. Però ells no són els únics responsables: els ciutadans els hi deixem fer sense límits. Aquesta manera de concebre la política no ha de ser recolzada pel ciutadà. No podem permetre que per la llei de partits, es repeteixin aquestes dues últimes legislatures, utilitzant les seves majories matemàtiques per assegurar-se la conjuntura de poder. Són les seves regles per perpetuar-se. Per Maria Rios Vives | Vilassar de Dalt

De S�crates a Millet en el pa�s del groller Garz�n

Mon, 09 Nov 2009 10:13:20 +0100

Seria convenient que, en circumstàncies com l’actual, d’una estesa inquietud i de clar trasbalsament social per fets impactants com el de Fèlix Millet i companyia, ens poséssim davant els ulls les paraules d’algun clàssic antic com per exemple Sòcrates. En les seves elocubracions el pensador helènic creu que s’han de recuperar els elements de fons de l’antiga tradició (la virtut, la justícia, la veritat, el bé), tot remodelant-los i dotant-los d’una nova fonamentació i d’un nou contingut. Planteja un model de vida que fins a la seva existència ningú no havia proposat: no es tracta d’acoblar la vida a pautes exteriors, alienes a la pròpia persona, sinó que és la persona, cada persona, la que ha d’adequar la seva vida a allò que li dicta la raó i la seva consciència interior, i denuncia els excessos que es cometien en la seva època (Atenes, 4 de juny de 470 aC - Atenes, 7 de maig de 399 aC). Avui, que vivim en una societat occidental que pateix les conseqüències de les conductes desenfrenades i de l’embriaguesa de certs personatges encimbellats, es diguin Madoff, Millet o “Gürtel”, causada per l’afany incontrolat de poder o de diners, no es pot negar que les paraules de Sòcrates ens orienten i, si fa al cas, ens conviden a rectificar i a tornar a resituar la nostra trajectòria vital en la direcció correcta. I potser tampoc no es pot desmentir que sovint ens deixem dominar per les implacables lleis del sistema, encara que ens portin a una permanent insatisfacció de l’esperit. En aquest context de vida i experiències encara hi trobem un altre maremàgnum de despròposits. El d'un personatge que va més enllà de la normalitat del pas del temps, que corre per fer punts i demostrar que és ell i no pas ningú més qui mana i decideix arreu, i que pot fer el que vulgui a la seva manera, pel davant de parlaments democràtics i de normes establertes, si més no ètiques i de sentit comú, com un dictadoret que usa el seu poder a tort i a dret per deixar clar que pel damunt de tot hi és ell, cosa la qual no deixa de ser una altra mena d'autocràcia. Aquest personatge doncs, també hauria hagut de llegir profundament Sòcrates. Em refereixo naturalment al jutge Garzón, que es caracteritza per la deficient qualitat dels seus treballs i l’espectacularitat mediàtica i escandalosa de les seves actuacions. Només cal recordar l’operació Pinochet, en què demanava l’extradició de Londres; l’operació Nècora, en què els suposats traficants van sortir tots alliberats per falta de proves; a Catalunya, l’afer Cahispa, finalment arxivat després de l’escàndol provocat i els danys morals irreparables a les persones... Ell mateix té pendent un possible judici per prevaricació; volia jutjar retrospectivament el franquisme, malgrat que això darrer potser hagués estat el millor i més reconegut de les seves actuacions. Hi podem afegir el tracte vexatori retransmès per tot l'espectre audiovisual dispensat als expolítics Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, actualment sense responsabilitats oficials però eficaços i actius servidors públics durant molts anys; a l’alcalde i regidor electes d’un dels ajuntaments més importants de Catalunya, i a tres empresaris. Aquests darrer cop ha estat la notícia més rellevant, pel damunt de la realitat de les acusacions que se’ls puguin fer, de la presumpció d’innocència i del que, en definitiva, n’acabi resultant, segurament i de manera inevitable molt perjudicial per a ells. S’ha humiliat aquestes persones, com denuncia la mateixa presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i com l'evidència ha obligat el mateix president de l'Audiència Nacional a investigar els fets i els mètodes. Molts ciutadans també ho hem percebut una vegada més. Hem constatat, com en moltes altres ocasions, la discriminació selectiva en negatiu que es fa des de Madrid als que no consideren de la seva colla. I d'aquestes dues cordes al coll que cito abans, l'eradicació de les quals passa d'alguna manera per la filosofia socràtica, només ens n’alliberarem quan s'elaborin lleis que ens protegeixin encara més de tots els delinqüents, de tots . Des dels més petits pòtols feixistoides que van amenaçant el proïsme, passant per alguns irresponsables periodístics que fan dels seus pamflets un veritable cavall de batalla del terrorisme mediàtic, fins als més grans de guant blanc, que roben tot el que poden a tort i a dret. I també, és clar, d'alguns jutges que amb les seves actuacions voregen la llei de manera impresentable. Lleis en definitiva que ens protegeixin de l’esperit egoista, del desfici del plaer, de la disbauxa del diner, de la violència incívica dels agressors, o de la visió egocèntrica de la vida i el poder en qualsevol dels seus suposats. per Santi Capellera (mailto:scapellera@diarimaresme.com)

La necess�ria credibilitat en la Just�cia

Mon, 02 Nov 2009 12:34:28 +0100

El funcionament de la Justícia és un element clau, ja que és la responsable de garantir el compliment de les normes que tota societat de dret s’ha marcat. És d’especial gravetat, per tant, que les diferents institucions responsables de garantir el funcionament de les normes comunes entrin en crisi. L’estat de dret basa la seva legitimitat en el contracte social signat entre els seus ciutadans, el qual porta a l’acceptació tàcita d’unes regles de joc compartides que garanteixen els drets i deures de tots els individus. Dels tres pilars de l’estat de dret, el poder judicial és el que resta més al marge de l’escrutini públic i sovint (encara que hi ha excepcions molt evidents) del judici dels mitjans de comunicació. No obstant això, diferents fets han focalitzat darrerament l’atenció sobre el funcionament de la Justícia (molt especialment a Catalunya), i han posat en qüestió de manera clara la seva independència i integritat respecte dels poders legislatiu i executiu. Aquest mateix que redacta publicava un article en aquest diari fa una setmana (El cas Millet i els guanys dels pescadors oportunistes) en que demanava especialment deixar actuar els jutges sense pressions dels fiscals ni dels polítics, per tal que puguessin fer bé la seva feina. Precisament per això mateix crec que cal considerar que l’actitud del Tribunal Constitucional amb la sentència de l’Estatut de Catalunya és la principal causa del descrèdit de la justícia espanyola. Aquesta falta de credibilitat ve donada per la pèrdua d’independència de l'alt tribunal respecte dels partits polítics, ja que al meu entendre en aquest òrgan especial hi pesa més l’adscripció ideològica i el seguidisme dels magistrats cap a aquells que els han escollit, que no pas la voluntat expressada per tot un poble en un referèndum, afegida al pacte entre dos parlaments com són el de Catalunya i el Congrés espanyol. Un tribunal que triga més de tres anys a dictar una sentència sobre la principal norma de funcionament de l’autogovern català, provoca més alarma social i desafecció que no pas seguretat jurídica. I siguem clars i lògics: un element clau de la confiança en la justícia és evitar la sensació de buit legal, i prendre decisions desinteressades que assegurin la continuïtat de l'ordre social, perquè la Justícia té com a missió garantir la igualtat dels ciutadans davant la llei i la seva llibertat davant qualsevol arbitrarietat que la pugui posar en perill. Aquesta és la seva veritable missió i no pas cap altra, molt ben representada en la seva icona de l'estàtua amb la bena als ulls que aguanta la balança. La realitat dels partits polítics a nivell de l’Estat és notablement diferent a la catalana. Els membres del Tribunal Constitucional són nomenats a proposta del Congrés, el Senat, el Govern i el Consell General del Poder Judicial. Per tant, quan una norma legal com és l'Estatut català se sotmet a judici dels representants d'aquests estaments, es qüestiona el principi d’igualtat dels ciutadans catalans respecte dels de la resta de l’Estat, ja que l’organisme que ha de dictar sentència ha estat escollit, només, per una de les parts i no pas per l'altra. Com es pot ser objectiu doncs? És fonamental per a qualsevol societat garantir la solidesa de les seves institucions i dels poders que les han de regular, perquè el descrèdit de qualsevol institució pública, com ara la Justícia, ens fa més febles com a ciutadans del que es considera un estat de dret. I això és fa extensible a qualsevol altre judici interessat, en qualsevol camp i circumstància. Per això penso que el fet que el Tribunal Constitucional estigui jutjant únicament l’Estatut català i no l’andalús o qualsevol altre amb les mateixes connotacions com ara el valencià, o que hi hagi hagut declaracions, filtracions, recusacions i espectacles que ha anat oferint el Tribunal Constitucional durant tot el temps que fa que dura el procés des que el PP va recusar el contingut de l'Estatut, ja són suficients per constatar que els ciutadans de Catalunya han vist qüestionats els seus drets i la seva llibertat. I queda clar que això es dóna en estar sotmesos aquests ciutadans a l’arbitrarietat dels organismes judicials esmentats, que en definiva són els que hauran de dictar sentència sobre un autogovern del qual estan bastant allunyats en tots els aspectes, i als que -es pot percebre fàcilment- no fa cap gràcia que l'Estatut de Catalunya es pugui aplicar tal com va sortir del Parlament. I això no dona precisament cap credibilitat a la Justícia, ni cap garantia als ciutadans que aquesta actui de manera independent. per Santi Capellera (mailto:scapellera@diarimaresme.com)

El cas Millet i els guanys dels pescadors oportunistes

Sun, 01 Nov 2009 00:11:48 +0100

Quan s’insinua alguna irregularitat lligada a un partit o a un polític li solem atorgar veracitat instantània, sense alarmar-nos gaire, perquè s’ajusta a la lògica que hem adoptat. En canvi, si l’acusat pertany a aquesta societat civil que hem edulcorat, a alguna ONG d'aquestes de gran volada, o a alguna institució cultural com ara el Palau de la Música o l'Orfeó Català per ser clars del tot, se’ns trenquen els esquemes i sembla que el món s’enfonsi: la realitat no s’ajusta a la nostra expectativa, no és el que semblava que era, ves per on. És una màxima ancestral: no s’ha de ser honest, sinó que també se n’ha de semblar. En realitat m'adono que a la nostra societat és més important semblar honest que ser-ho. Per això, el judici dels mitjans de comunicació –basat en opinions i presumpcions– sol ser socialment més determinant que el judici dels jutges –basat en proves i lleis–. Quantes persones han estat irremissiblement condemnades socialment i, al cap de mesos o anys, inútilment absoltes pels tribunals! Aquestes són, però, les regles del joc: l’exigència moral està supeditada a l’aparença que se’n dóna. A tot arreu hi ha lladres i conspiradors; només cal repassar les pàgines internacionals dels diaris per constatar que allò que vivim als nostres territoris en aquest terreny no és gens excepcional. El nostre cas, però, té un component original: quan afecta una entitat o una institució que és identificada amb el catalanisme com és el Palau de la Música (i parlo molt clar perquè ningú no m'acusi de fer la puta i la Ramoneta), se’n fan lectures desproporcionades. A tots dos bàndols. Els detractors hi veuen una magnífica ocasió per generalitzar i dir que allò que a la resta del món és culpa de la cobdícia, aquí a casa nostra ho és del catalanisme, tal com fan avui descaradament el PP, el PSC i ICV, auspiciats per la Brunete socialista del senyors Iceta, Zaragoza i Herrera, és a dir per l'actual Catalunya Ràdio i TV3, ara finalment lliures de la crosta nacionalista que tant enquistada estava després d'un quart de segle de governs de CiU. I, en aquest, abunden aquells que pateixen per si això representa una estocada definitiva i el punt d’inflexió per a la plena desnacionalització del país. Exageren els uns, exageren els altres. Lamentablement, són afirmacions hiperbòliques que no es contraresten sinó que sumen en la mateixa direcció, que em temo que no és precisament la bona, com a mínim pel país i pels seus ciutadans. També són les regles del joc: l’exigència i l’aparença morals del catalanisme han de ser necessàriament més elevades, ja no només per opció, sinó sobretot per necessitat. Més que lamentar-nos però, el que convé és actuar. O canviem les regles o les fem servir a favor nostre. I aquesta segona possibilitat sembla més abastable. Per exemple, quan un acusat d’emprar diner negre es defensa dient que és una pràctica habitual del sector (la mateixa Alícia Sánchez Camacho diu al Matí de Catalunya Ràdio - 23/10/09 - que els mitjans de comunicació només miren el cas Gürtel, i en canvi obvien que la presidenta del Parlament balear està imputada en el cas Son Diomenge, i segueix al seu lloc , com aquell que diu, tots ho fan , i es queda tan ampla!) no n’hi ha prou amb reaccions irades, amb manifestos reivindicant l’honorabilitat o tantes altres respostes del mateix estil. Potser seria més oportú que les nostres entitats seguissin el camí de rendir comptes públicament, per exemple. Això de l’accountability, com en diuen els entesos, està inventat i no només és exigible a institucions i empreses sinó també recomanable per a les entitats de la societat civil - rebin fons públics o no -. Algunes ja ho fan, però no és una pràctica prou generalitzada. Certament, això no evitaria els comportaments delictius d’algunes persones, però seria un bon coixí per amortir el cop i, així, evitar de posar-ho tot en dubte en cada ocasió. En Millet és un delinqüent confés, però si bé es mira no és un home criticat i jutjat popularment perquè hagi actuat malament per apropiació indeguda: ho és per molt més. És l'ase dels cops de la fam de revenja d'alguns exagetes socialistes, que recorden els dies de Filesa amb el senyor Sala al capdavant, i la corrupció dels Roldan i altres inefables personatges de la mateixa corda política, que els van obligar a empassar-se molts gripaus. ara és l'hora doncs (per mínima relació que constatin entre la trama del Palau i Convergència i Unió) de l'esperada revenja. Ara és l'hora d'intentar tornar a crear un altre cas Banca Catalana, que els socialistes es van haver d'empassar amb la sentència absolutòria de la Justícia a Jordi Pujol. Aquesta és l'arenga que es fa des dels mitjans públics catalans, i de manera constant i ininterropuda durant les 24 hores del dia amb programes i pamflets audiovisuals sense fi. I desenganyem-nos, els atacs i peticions de presó per a Millet no són tant pel què ha fet (que són un seguit continuat de delictes i un clar desproposit social) sinó contra el que va representar el personatge. I és l'ase dels cops també perquè amb la seva trama resulta que del cas Gürtel se'n parla una mica menys, si més no a Catalunya. Potser sí que en Fèlix Millet ha d'anar a la presó, però qüestionant els jutges i les seves decisions (i més si en aquests no es constata prevaricació) l'únic que s'aconsegueix és debilitar la mateixa Justícia i de rebot l'Estat de dret. I veig amb claredat que si no hi hagués lleis i jutges, la força popular ja hagués penjat el senyor Millet d'un arbre enmig d'una plaça, tal com passava al oest americà. Això que dic potser va contracorrent, i és políticament incorrecte, però és la meva reflexió al respecte. I malgrat que Fèlix Millet sigui culpable, només un jutge i no pas la força mediàtica i l'anomenada alarma social, pot decretar el seu ingrés a la presó. I si el jutge no ho ha fet, ni polítics ni fiscals poden irrompre i fiscalitzar i polititzar les decisions de qui ha interpretat la llei. Caldrà jutjar els culpables i si s'escau i la llei ho contempla així, hauràn d'anar de cap a la presó sense contemplacions, però no pas abans, malgrat que alguns mitjans a hores d'ara ja hagin aconseguit fer bullir l'olla a tot gas, i malgrat que els pescadors oportunistes esperin les aigües mogudes per posar tot el peix al cove. I només amb claredat rigor i transparència, i no pas amb judicis populars arengats per cridaners desbocats, evitarem que passin aquestes coses. per Santi Capellera (mailto:scapellera@diarimaresme.com)

La B�blia segons Crumb

Thu, 29 Oct 2009 09:56:14 +0100

Vaig saber de Robert Crumb gràcies a Charles Bukowsky. Em va impressionar la potència dels seus dibuixos en blanc i negre, immersos fins el fons en el text del seu col·lega. Ahir retrobo a Crumb, llegint un diari que en un article parla de la seva última obra, Gènesi, una visió personal i intransferible de la Bíblia, des de l'anàlisi contra la violència que farceix el llibre sagrat. Les il·lustracions ressegueixen escenes que van des de Caïm i Abel, fins Sodoma i Gomorra en 228 pàgines que el mestre del undergrownd gràfic, embesteix amb el rotring a la mà esquerra. Ho fa amb un respecte inusual en un ateu tossut com ell, però amb contundència. Reclama també la nostra atenció cap a les dones de l'època, sovint esborrades entre l'abús de poder i el masclisme. Crec que no ens podem perdre aquest nou treball de Crumb, que per cert l'ha tingut tancat a casa quatre anys. Ara tinc al davant el llibre pòstum de Bukowsky El capità va sortir a sopar i els mariners van prendre el vaixell i penso que qui no s'hauria perdut mai aquesta Bíblia dibuixada, es segur el Henry Chinasky, que ficat dins el jakuzzi on Robert el va retratar, faria un cigar, una copa mentre fulleja el llibre del seu amic. Relaxat, perquè no? per David Xiberta (mailto:dxiberta@diarimaresme.com)

Happy Hour

Mon, 19 Oct 2009 09:57:04 +0100

S'acaba la happy hour.. snif, snif.. Proposo que plorem plegats per aquesta pèrdua tan dolorosa com inevitable. Queden poques coses, que, a més d'alegres costin la meitat. Pensem - el 2x1 dels hipermercats, el dia del espectador al cinema,els llocs on els nens no paguen, les ofertes... Tot molt mes barat, però happy,happy.. què vols que et digui... Ens quedarà la nostàlgia en el record, d'aquesta icona dels caps de setmana al bar, al pub, a la disco i a l'after (en aquest ordre). Enyorarem la imatge dels gots de xupito amunt i avall de la barra, com si tinguessin rodes, reproduint-se com conills, en la foscor de la festa. Sentirem les rialles de la gent de la nit, barrejades amb l'últim acudit dolent, d'algun col·lega en estat happy; tot això des de casa d'un amic on ens hem ajuntat, amb un arsenal d'ampolles, per honorar entre got i got, l'Hora, (l'Hour) que ens va deixar. Mentrestant, les autoritats competents, es penjaran la medalla de l'Abstèmia Política, convençuts de que ja no ens emborratxarem sempre que ens vingui de gust. I quan els nostres néts, facin els divuit, els hi contarem, entre batalla i batalla, que temps era temps, quan érem joves i trempats, existia una hora alegre, per riure i disfrutar, sense fer mal a ningú, en uns llocs de trobada que en dèiem bars: La happy hour. per David Xiberta (mailto:dxiberta@diarimaresme.com)

L'ad�u a Joan Mart� Alanis: un bisbe estadista de talla europea

Fri, 16 Oct 2009 12:56:19 +0100

Aquests primers dies de tardor han dit adéu a un gran home d'estat del nostre entorn. El diumenge dia va morir a Barcelona a 81 anys Joan Martí Alanis, arquebisbe emèrit d’Urgell, un dels grans bisbes catalans del segle XX. Martí Alanis va ser el pastor de la diòcesi d’Urgell durant trenta-dos anys, responsabilitat que també comporta la de ser el copríncep d’Andorra. Home de gran bagatge cultural i intel·lectual, Joan Martí formava part dels sectors oberts de l’Església i al mateix temps fidel al país. Pocs minuts abans de tres quarts de dotze el fèretre amb les despulles de l’arquebisbe entra a la nau central de la catedral de la Seu d'Urgell on s'hi concentraven un miler de persones. La comitiva que l’ha dut en processó des del Palau Episcopal el situa al peu de l’altar. Amb els evangelis i la mitra al damunt. La cerimònia que s’inicia serà solemne però senzilla. Un altre element més comparable a la manera de fer de Martí. Lectures, càntics, més de dos-cents eclesiàstics i tota la plana major de l’Església catalana. Emoció la d’alguns dels assistents. Mirades encuriosides les d’altres. Respecte per part de tots. El bisbe Joan, el copríncep d'Andorra Martí s’acomiada. A l'homilia es cita primer l’home d’Església. Després, evidentment, l’home d’Estat. Era un gran creient, sense exageracions, a la catalana, a la modesta, a la sincera, a l’autèntica. Un home de cultura. I la cultura anava lligada amb la ferma defensa de la llengua catalana que va fer Martí, pel fet de ser cap d'Estat de l'únic país que té el català com a llengua pròpia , va dir emocionat l'ara successor seu, Joan Enric Vives. Representants dels governs andorrà, català, francès i espanyol van fer acte de presència a la cerimònia. I és que realment no n'hi havia per menys. Martí Alanis va ser un home consagrat a l'Església, però per davant de tot va estar consagrat al seu poble i al poble Andorrà, al qual va representar com a figura jurídicopolítica de coprincep, conjuntament amb el president de la República Francesa, des que l'any 1971 va agafar les regnes del bisbat i, per tant, les del coprincipat. Vaig tenir l'oportunitat de conèixer el bisbe Joan durant una estada de feina al Principat d'Andorra, on vaig tenir tracte personal tant amb ell com amb el president Òscar Ribas, ja que el meu entorn laboral es desenvolupava en treballs de comunicació pròxims a aquest context. Vaix poder copsar i percebre en el clergue una persona moderada i assenyada, però consistent i valenta per afrontar qualsevol eventualitat del caràcter que fos. I vaig poder comprovar que l'opinió de Martí Alanis sempre es caracteritzava per l’equanimitat i la fonamentació. Així ho demostraven, per exemple, els seus articles d’opinió a La Vanguardia. En la seva condició de copríncep, va haver d’afrontar certament moments difícils, especialment en l’elaboració i aprovació de la nova constitució d’Andorra, que va rubricar l'any 1993 després de ser aprovada en referèndum pel poble andorrà, que va treballar al costat d'Òscar Ribas Reig, el president de la transició, que va portar Andorra a l'ONU amb la nova constitució i que ha estat l'únic premier que ha fet un discurs en la nostra llengua a l'alt organisme mundial de les nacions. La Carta Magna andorrana va ser doncs, i de la mà de Martí Alanis, el pas decisiu per a la modernització definitiva del nostre país germà. Sobre Andorra sempre hi ha hagut una espasa de Damocles en forma d’ingerència dels poderosos estats veïns i d'intents d'arrabassament de la seva independència. El coprincep Martí Alanis però, va saber sortir-se’n molt bé i va tenir la murrieria i la saviesa necessàries per pilotar una molt bona transició. En termes eclesials, Joan Martí Alanis va garantir un successor de qualitat per a la diòcesi mitjançant el nomenament com a coadjutor seu de Joan Enric Vives, actual bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra. La Santa Seu, va reconèixer el seu zel acurat en l'acompliment del seu ministeri episcopal, i el 25 de juny del 2001 li va atorgar el títol o dignitat d'arquebisbe ad personam. Allunyat d’estridències, Martí Alanis va saber jugar fins al darrer moment la carta de la moderació i del seu tarannà constructiu, en un exemple del que ha de ser un home d'Església que juga un paper d'estadista. El país et trobarà faltar, bisbe Joan. per Santi Capellera (mailto:scapellera@diarimaresme.com)

Abs�ncies, xiulets, greuges i evid�ncies

Tue, 13 Oct 2009 22:28:31 +0100

Encara que sembli una cosa paradoxal, fora de lloc en qualsevol altre estat o país llunyà o pròxim a l'Estat espanyol, comença a ser una tradició que el públic que va a veure la desfilada militar en motiu del dia de la Fiesta Nacional esbronquin i demanin la dimissió de José Luís Rodríguez Zapatero com han fet els últims quatre anys. Quan els falti l’actual president del govern espanyol hauran de buscar un altre ninot per poder continuar exigint que li tallin al cap. De reiteració és poc qualificar l’absència del president de la Generalitat, José Montilla, a la desfilada, però dos anys encara no constitueixen una tradició.

Fuerzas Armadas Espa�olas

Sat, 10 Oct 2009 22:22:40 +0100

Engego el televisor i fan anuncis, com sempre. En veig una sèrie de tres, gairebé seguits, on surten soldats amb els seus vestits de camuflatge i les seves armes. Fins aquí, diguem que normal , publicitat de les Fuerzas Armadas Españolas. Però a cadascun i apareix un personatge rellevant per - suposo jo - vendre més bé el producte. En un hi surt l'inefable Ferran Adrià, en l'altre el Vicente Del Bosque i en el darrer la Concha Velasco, feliços i contents com un all. M'he n'alegro. M'he n'alegro, però al·lucino! Què pebrots hi fa un cuiner culte i creatiu, en un espot bèl·lic? Què pilotes hi fa un entrenador de futbol, dedicat a fomentar l'esperit esportiu, al costat d'aquests militars? I encara pitjor, què hi fa una artista enmig dels guerrers? No ho sé, n'hi ho puc entendre. He de dir, però, que el que més seriosament em preocupa és l'últim cas. Els artistes hem estat sempre pel pacifisme i aquest és un tret inherent a la nostra condició de revolucionaris i d'homes i dones lliures. És clar que, ara, les forces de la guerra s'anomenen forces de la pau i que les guerres cruentes son només conflictes, l'Orwell ja ens va avisar de com aniria tot plegat. Doncs bé, m'adreço a aquestes tres persones, per dir que no si val, que les coses no haurien d'anar així i que fan un molt flac favor a la consciència col·lectiva lloant amb tanta vehemència als de les escopetes, que per cert no ens han portat MAI res de bo. per David Xiberta (mailto:dxiberta@diarimaresme.com)

Les filles de Rodr�guez Zapatero

Fri, 09 Oct 2009 09:26:24 +0100

En els darrers dies - abans que uns SMS de gran nivell cultural i intel·lectual enviats per distingits membres del Parlament centressin l’opinió pública - una fotografia de les filles de José Luis Rodriguez Zapatero preses junt amb el matrimoni Obama al Metropolitan Museum de Nova York centraren el debat sobre els límits del dret a la informació. Què ha de prevaldre el dret de les menors a preservar la seva intimitat o el dels mitjans d’oferir la seva informació al públic? Un debat, cal avançar-ho, que no pot ésser més estèril, en un estat com l’espanyol on els mitjans de comunicació, amb les omnipresents televisions privades com a capdavanteres, ja fa decennis que van decidir que no hi havia límits infranquejables... Respectar els drets a la intimitat dels menors o dels personatges públics? I ca! El que cal és preservar el dret dels accionistes a treure el màxim rendiment de la seva inversió. Tot per l’audiència! O el que és el mateix: tot per a obtenir beneficis! En aquest cas, curiosament els diaris que van publicar la fotografia en portada no van ésser els més propers als socialistes espanyols, sinó els més distants. Aquells diaris conservadors —ja que ara ningú no accepta ésser definit com a “de dretes”...— que tanta estima tenen pel nostre país i, sobretot, per la nostra llengua. Per una vegada, van cedir-li generosament la primera plana al president espanyol i a la seva família... S’ha criticat, amb raó, que es publiqués la imatge. Deixant de banda que la llei prohibeix de manera explícita l’aparició de menors d’edat sense el consentiment exprés dels seus pares o tutors, caldria argüir raonaments ètics. S’ha reclamat a bastament la necessitat d’una estricta aplicació dels criteris deontològics bàsics del periodisme: el drets de les menors hauria d’haver prevalgut per damunt del de la informació. Més encara quan la presència de les filles de Rodríguez Zapatero no constituïen cap notícia de primera categoria. Sobre aquest punt no hi hauria d’haver discussió: les fotografies no haurien d’haver sortit a la llum. Però... —sempre hi ha un però— caldria que, al mateix temps, es reclamés l’aplicació del mateix codi deontològic als polítics! El matrimoni Rodríguez-Espinosa té tot el dret a ésser considerada com una família normal, no sotmesa a l’atenció de l’opinió pública. Com el té a no voler que les seves filles menors d’edat apareguin als mitjans d’informació i que no esdevinguin objecte de l’atenció pública. I cal respectar-los aquest dret. Hi té el dret. Sí, senyor, sí: hi té tot el dret... Ara bé, caldria també que es plantegessin si han fet ells el que haurien d’haver fet... Consideren de veritat que s’han comportat com una família normal, com una família més? O potser, i només potser, s’han prevalgut d’algun petit privilegi relacionat amb el càrrec del seu pare? Si volen que siguin tractades com unes noies com qualssevol altres, per quin motiu se les van endur al seu viatge a Nova York? Com van admetre que fossin fotografiades al costat de Barack Obama i la seva dona? Creu realment, el president del govern espanyol, que un parell de noies espanyoles qualssevol tindrien l’oportunitat de viatjar en un avió de les Forces Armades finançat pels cada dia més soferts contribuents? Que se’ls permetria situar-se al costat del president nord-americà i fer-se una fotografia? Creu, realment, que ell i la seva dona les han tractades també com a unes noies normals i corrents? I, sobretot, consideren que han protegit la intimitat de les seves filles com convenia? No caldria, potser, que haguessin estat ells els primers en ésser coherents, en aplicar-se el seu propi codi deontològic?