.

L’autoestima és la valoració que fem de nosaltres mateixos, basada en tots els pensaments, sentiments, sensacions i experiències que hem anat recollint al llarg de nostra vida. Aquesta valoració no és estàtica o permanent, sinó que es modifica durant tota la vida, com a resultat de les noves experiències d’interacció amb el món físic i social. Per tant, l’autoestima no ens ve donada des del naixement, sinó que es va formant (i consolidant) a partir de les nostres relacions amb els altres i de la imatge que els altres ens projecten en aquestes interaccions.

.

Tots necessitem tenir una autoestima saludable, independentment de nostre sexe, edat, cultura, treball i objectius a la vida. Les persones que es troben bé amb si mateixes solen sentir a gust amb la vida, són capaços d’afrontar i resoldre amb seguretat els reptes i les responsabilitats que aquesta els planteja. Per contra, la baixa autoestima és una font permanent d’inseguretat i insatisfacció personal i es considera com un important factor de risc per al desenvolupament de nombrosos problemes psicològics com ara trastorns de l’alimentació, depressió, ansietat, etc.

Com millorar l’autoestima? La intervenció en el desenvolupament i millora de l’autoestima es basa en la concepció multidimensional explicada anteriorment i implica entrenar en habilitats sociopersonals que incloguin el pla conductual (què fa o diu la persona), cognitiu (pensaments i concepcions personals) i emocional (quins sentiments i emocions experimenta). Per aconseguir-ho, és útil emfatitzar, entre d’altres, els següents aspectes:

.

- El coneixement de si mateix, pel que fa a sentiments, desitjos, pensaments,aptituds, etc.
- La autoacceptació, és a dir, el reconeixement de si mateix amb les vàlues i limitacions, que es resumeixen en “negar-se a desestimar qualsevol aspecte de si mateix”. Per això es recorre a tècniques d’interacció grupal i la visualització.
- Els estils cognitius distorsionats i les formes de rebatre aquests pensaments irracionals.
- La resolució adequada de les situacions problemàtiques.
- El foment de l’activitat i les activitats agradables.

Meritxell Bellatriu | Psicòloga col·legiada

Imatges: sxc.hu

José Ramón Bauzá | Foto: Viquipèdia

M’arriba un exemplar del Diario de Ibiza (6/5/13) amb una entrevista a José Ramón Bauzá, president del Govern balear, que, francament, m’ha provocat horror. Si les seves polítiques fan por, la seva estructura intel·lectual no té parangó, i em causa vergonya aliena. A mans de qui estan les Illes Balears i els seus habitants? En una pàgina de diari, el president balear incorre, un per un, en tots els exemples de fal·làcies i sofismes existents. A l’entrevista el president del govern d’unes illes amb llengua pròpia es nega a anomenar-la pel seu nom. En comptes d’emprar el mot “català” com a denominació de la llengua que s’hi parla des de fa més de vuit segles, decideix utilitzar els noms dels dialectes del català: mallorquí, menorquí, eivissenc… Ben mirat, res diferent a tot el que ha vingut a dir fins ara, encara que és preocupant que a hores d’ara José Ramón Bauzá sigui incapaç d’entendre que, per molt que s’empri i es parli un dialecte, aquest segueix inclòs dins la llengua mare, per molt que ell ho vulgui negar. O és que fa el mateix en el cas de l’andalús, l’extremeny, el canari, el colombià o l’argentí? També els nega el seu caràcter de castellà?

En una resposta rere l’altra, Bauzá s’introdueix en un marasme de conceptes absurds, disbarats i despropòsits que són inexplicables, i, encara menys, dignes d’un mandatari que hauria d’estar al servei públic, i, sobretot, respectar (o canviar) l’Estatut d’Autonomia, tal com ell mateix demana respecte a la Constitució espanyola, de la qual l’Estatut en forma part. De fet, el que és denunciable és que el president del Govern balear, esgrimeixi que no pronuncia el nom “català” perquè no vol “crear conflictes allà on no n’hi ha”. Quina hipocresia! El primer en posar-se al davant creant un conflicte ha estat ell mateix. Abans de la seva arribada al govern, els ciutadans de les Illes tenien plens drets lingüístics a l’administració, a l’educació i als mitjans de comunicació insulars. On són ara aquests drets? Doncs no hi són perquè la seva principal preocupació i obsessió des que governa, ha estat trepitjar-los i intentar dividir els balears amb una política lingüística repressiva que dóna crèdit i criteri a entitats absolutament acientífiques, que nega els drets als catalanoparlants.

A l’Estatut de les Illes Balears hi diu clarament que “el català és la llengua pròpia i oficial (conjuntament amb el castellà) de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears”. De fet, aquest senyor em fa enyorar el president Gabriel Cañellas, jo, que no tinc ni un bri de “pepero”, i que com a periodista he patit els embats del PP mallorquí, tot i ser a la redacció d’IB3 Menorca. Però, si més no, en Cañellas lingüísticament va actuar amb rigor.

Llegida l’entrevista sencera, s’arriba a la conclusió que les asseveracions de José Ramón Bauzá no tenen cap mena de lògica argumental, ja que diu coses com “la nostra política laboral no canvia, ha canviat la interpretació dels jutges…”; o, “s’ha demostrat que jo sóc compatible (?), i ara estem pendents del que decideixin els tribunals…”, a banda d’altres despropòsits semblants. Bauzá s’atribueix tots els exemples d’un compendi de fal·làcies de l’estil “la gimnàstica engreixa perquè els gimnasos estan plens de persones grasses”, o “tots els madrilenys són espanyols; Zapatero i Aznar no són madrilenys, per tant, no són espanyols”, tal com cita un palmesà col·lega de professió, qui també evidencia la falta de vàlua i criteri de la nova consellera d’Educació i Cultura de l’executiu illenc, que assegura que “d’això (de la Cultura i del català) ella sap el que sap tothom”, o de mostrar-se convençut que el seu vicepresident, Antonio Gómez, “és un gran coordinador d’equips” en un govern en plena crisi social i econòmica. Greu i dramàtic, tot plegat.

Santi Capellera i Rabassó | Periodista

.

Per què el lleó és el rei de la selva, si viu a la sabana i és més petit que el tigre? Intentaré respondre a aquesta pregunta que m’ha fet un nen: Tant el lleó com el tigre són mamífers carnívors que pertanyen a la família dels fèlids, és a dir tot aquell grup d’animals que té urpes retràctils, dents canines desenvolupats, molars tallants, oída aguda i una vista excel·lent. Altres membres d’aquesta mateixa família són el linx, el jaguar, el lleopard i el puma. ‘Arpes retràctils’ significa que les pot exposar o treure per caçar i guardar o amagar, per exemple, per caminar o córrer, com els gats. El lleó, del qual el nom científic és ‘Panthera Leo’, mesura uns dos metres de llarg, pesa entre 150 i 250 KG., té un cos robust, pelatge curt i llis de color marró-ocre, musell ample, ulls petits i una cua llarga. Les seves extremitats són gruixudes, fortes i més desenvolupades que les dels altres felins. El cap i el coll del mascle llueix majestuosament cobert per una frondosa i llarga cabellera.

.

El lleó és el segon felí més gran del món després del tigre. En altres temps el lleó va viure al llarg del Continent Africà, el Pròxim Orient i fins i tot a Europa. Però, actualment, viu en estat salvatge només en algunes regions d’Àfrica: Al Sudan, Kenya i Tanzània, a l’oest, fins al Congo, i a gran part d’Àfrica oriental, al sud del Sàhara, fins al Senegal i Gàmbia, al Txad i a la República Centreafricana. Potser el títol de ‘Rei de la Selva’ provingui de la seva pròpia aparença, però també del seu comportament social i dels seus costums de dieta i de caça. Aquest és l’únic felí que viu en manades, on s’imposa amb un poder absolut, així com sobre la resta de la seva cadena alimentària. Les femelles s’ocupen de caçar i criar els cadells, mentre que els mascles normalment patrullen i defensen territori, encara que eventualment participen en la caça quan la presa és un animal gran, com un ara un búfal africà. En el moment de la caça poden arribar a velocitats de fins a 56 Km/h, però no poden mantenir aquesta velocitat per molt de temps, raó per la qual solen acostar-se sigilosament a la seva presa a menys de trenta metres, abans d’emprendre la carrera fins aconseguir per la part del darrere, tombar-les al terre i clavar-li els seus letals ullals de fins 8 centímetres de longitud a la gola. La seva dieta consisteix principalment en mamífers grans com búfals, hipopòtams, rinoceronts, girafes, elefants joves, impales, gaseles, cavalls i porcs senglars. A l’hora de dinar, és molt comú que hi hagi baralles entre els membres del ramat, però sempre és el mascle dominant el primer a menjar seguit per les femelles adultes, els joves i al final els cadells. Tinc la sensació que si jo fos nen m’hauria agradat escoltar aquesta història fascinant.

Josep Garriga

Fotos: Viquipèdia

.

Aquell temps quan les decisions importants es prenien amb un pràctic pito-pito gorgorito… ¿Dónde vas tu tan bonito?… a la era verdadera… pim, pom ¡fuera! Quan es podien parar les coses que es complicaven amb un simple… això no val, trampa! Els errors s’arreglaven dient comencem altre cop?‘ Tenir diners sols significava poder compartir una bossa de gominoles a la sortida de l’escola. Fer un castell de sorra podia mantenir-nos feliçment ocupats durant tota una tarda. Per salvar tots els amics a l’amagatall n’hi havia prou amb un crit a per mi! Tonto l’últim! Era l’únic que ens feia córrer com a bojos fins que el cor ens deia prou. Els globus d’aigua eren la més moderna, poderosa i eficient arma que mai s’hagués inventat. Guerra!, només significava tirar-se guix i boles de paper durant les hores lliures a classe. La més gran desil·lusió era haver sigut elegits els últims en els equips del col·le. Quan un gelat era la millor recompensa. I treure les rodes petites de la bici significava un gran pas en la teva vida. Quan el negoci del segle era aconseguir canviar els cromos repetits pels que feia tant de temps que buscaves. I només ploràvem desconsolats quan anàvem d’excursió al camp, ens entreteníem durant hores i venien a avisar-nos que havíem de marxar. Quan posar-te el babi com si fos una capa et feia somniar i al damunt de qualsevol esglaó desitjaves amb totes les forces poder volar. Totes aquestes simples coses ens feien feliços, no necessitàvem res més que una pilota, una corda i un parell d’amics amb els quals jugar tot el dia. Si recordes aquestes coses i has rigut…, és que encara et queda una mica d’aquell nen que vas ser (no fa gaire). Amic, no perdis mai el nen que portes dintre. Bé, i si parlem dels grans hi ha un concepte que recordo clarament, LA PARAULA. Quan entre dues persones adultes es donaven la mà com un acord verbal, era indestructible, no feien falta notaris ni especialistes en jurisprudència. Com també érem complidors de la puntualitat, per tant, del respecte. Els valors i l’ètica eren part important de la nostra educació.

Tinc la sensació que si els nens d’avui tinguessin menys coses, tindrien més imaginació, més il·lusió per las petites coses, valorarien més el que tenen, en definitiva serien més feliços. Com més gran sóc, més crec que qualsevol temps passat va ser millor en molts aspectes, i no seria mala idea que els nostres néts heretessin quelcom dels nostres costums, ètica, actitud i educació. També cal dir que les noves tecnologies són genials, però acomoden el cervell. Jo aconsello que se sumi de cap, que es memoritzin els números de telèfon, que es jugui a escacs, etc. Que no ens acostumem a fer servir sempre les maquinetes, la millor i perfecta maquinària és el cervell.

J. A. López Garriga

Foto: sxc.hu

Emili Duró | Imatge: YouTube

Les VII Jornades Econòmiques han tornat a ser un èxit esclatant. Fins i tot alguna d’elles de forma espectacular, com la realitzada per Emili Duró. El Centre Cultural va ser l’espai on es va traslladar l’esdeveniment, ja que el Centre Innova, el lloc habitual, va quedar petit per acollir les més de 300 persones assistents a la primera de les xerrades programades dins d’aquestes Jornades.

L’Emili va demostrar ser un crack de la comunicació, va saber encomanar a tot el públic assistent el seu entusiasme i il·lusió, malgrat les 4 hores de durada acompanyades de powerpoints. Va parlar de temes com la gestió emocional, estratègies de creixement personal o com millorar la nostra salut mental. I va afirmar rotundament que només fer allò que més ens agrada, que desitgem, ens conduirà a la felicitat. És la via, el camí de l’autoestima.

Un altre dels convidats va ser Albert Bosch, especialista en emprenedories relacionades amb l’àmbit de l’energia i el medi ambient.

Una altra de les xerrades, que va ser en realitat un debat, es va produir entre tres persones, malgrat que havien de ser quatre, però Abel Folk, director, productor i actor de cinema i teatre, es trobava malalt. Es va realitzar entre els tres altres ponents, que eren Marc Bonavia, president dels joves emprenedors; Álvaro de Guirior, consultor i ‘coach’ empresarial; i Miquel Serra, representant de Secot Maresme. Un debat interessant a tres bandes.

Pau Garcia-Milà | Imatge: TVC

La quarta xerrada va anar a càrrec del jove talentós i simpàtic Pau Garcia-Milà, que va centrar la seva exposició en el repte de començar una empresa nova a partir de tirar endavant les nostres pròpies idees i poder, així, assolir els nostres objectius establerts.

Per últim, la darrera xerrada, i possiblement la més interessant de totes, va ser la que va realitzar el coach Raimon Samsó. Una veritable lliçó magistral sobre els valors i les actituds de com les persones hem d’arriscar-nos i invertir en ser nosaltres mateixos, posant passió i amor en les coses que ens agraden. L’aventura de viure és sens dubte un compromís vital i real, no sols teòric i verbal. S’han de valorar coses tan fonamentals avui dia com són el talent, la creativitat, etc., perquè a la vida és molt important el canvi, i t’adaptes constantment a ells o et vas morint per dintre lentament. Perquè s’han de prendre les decisions des del cor i treballar en projectes que tinguin ànima de veritat i no dependre d’una insegura sort. Un discurs lúcid, coherent i, fins i tot, en alguns moments, brillant, però des d’un caràcter molt tranquil, que transmetia confiança i serenor en tot moment al públic assistent que omplia la sala principal del Centre Innova. Aspectes molt motivadors en l’era del coneixement.

Raimon Samsó | Imatge: TVE

Seguint en la mateixa línia, també recordo perfectament quan en una ocasió l’anterior batlle de Sant Sebastià, Odon Elorza, o el de Sitges, van pronunciar un discurs impecable en exposar el seu model de ciutat, molt engrescador i coherent. Per exemple, Odon aspirava, amb la seva imaginativa proposta, que la seva ciutat esdevingués Capital Cultural d’Europa. Centrat, per tant, a fer de la seva ciutat un exemple de cultura i creixement sostenible. Envejable i desitjable exemple a seguir.

I, canviant de tema, l’amic Jordi Pera em va passar fa unes setmanes un curiós documental sobre el grup de música, ja desaparegut, Los Desechables, que va triomfar en l’àmbit del rock radical en els anys 80. Té la intenció de presentar-lo al festival de documentals musicals que es realitza cada any a Barcelona anomenat Inèdit. Un festival especialitzat en aquest gènere i, encara que jo vaig veure una primera versió del muntatge, ja em vaig poder fer una idea aproximada d’aquesta apassionant proposta.

Per cert, el passat 12 d’abril vaig realitzar una preestrena del meu documental “Tal com raja” a la Biblioteca Serra i Moret de Pineda, amb força assistència de públic i, després d’una breu presentació i projecció, va haver-hi una interessant xerrada. El documental se centra en un debat que es va filmar en la mateixa biblioteca i en el mateix espai on es va rodar entre 3 homes i 3 dones parlant de la felicitat. Un tema molt recorrent avui dia, segurament servit per la greu crisi econòmica que patim tots plegats. Documental filmat en un auster i sobri blanc i negre, pràcticament amb un sol pla-seqüència, un aspecte molt poc freqüent, per no dir molt estrany. Però el que és important al cinema, com en la vida, és l’originalitat de la proposta, sorprendre el públic amb alguna cosa inèdita, amb una proposta innovadora, imaginativa i creativa. Ara espero poder-lo passejar per algun festival. A veure què succeeix.

Raimon Miranda | Pineda de Mar

.

Avui dia quan es detecta que un nen\a és nerviós, mogut, distret, té un baix rendiment escolar, … es diu que potser té TDAH (Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat). El TDAH és un trastorn d’origen biològic i crònic que acostuma a iniciar-se els 7 anys i és quan el nen\a presenta hiperactivitat, impulsivitat i inatenció. Existeixen diferents factors que contribueixen al desenvolupament del TDAH: predisposició genètica, baix pes al néixer, consum de tabac\alcohol durant l’embaràs…

EL principals símptomes clínics són:

- Dèficit d’atenció: dificultats en organitzar tasques, iniciar-les, mantenir l’atenció en activitats…
- Hiperactivitat: nens\es en moviment constant, tenen més accidents…
- Impulsivitat: dificultats per inhibir respostes, actuen sense pensar les conseqüències…
- Baix rendiment escolar: problemes d’aprenentatge, baixa comprensió lectora, dificultats per resoldre problemes matemàtics..

És important diagnosticar, quan abans millor, el TDAH ja que del 35% al 85% dels casos persisteixen a l’adolescència fins l’edat adulta.

Pla clínic per abordar el TDAH:

- Tractament psicològic: entrenament en habilitats socials, reforçar comportaments positius, definir normes clares, definir rutines estables…
- Tractament farmacològic: principalment d’estimulants ja que el TDAH va relacionat amb baixos nivells de noradrenalina.
- Estratègies amb els pares: assessorament i suport als pares, aportació de tècniques per a tractar i conviure amb el TDAH: aprendre a controlar el nen\a en llocs públics, prevenir “explosions del nen”, economia de fitxes…
- Estratègies amb l’escola i professorat: Buscar sinèrgies, pautes de control de l’alumne amb TDAH, reforç escolar, intervenció positiva dels professors…

Un bon diagnòstic a temps permet treballar el TDAH des de tots els àmbits ( escolar, familiar, personal) i el nen\a tenir un desenvolupament controlat i normalitzat al llarg del seu creixement.

Miriam Turon | Rbla. Comercial Servei de Salut Mental

Imatge: Viquipèdia

Harry S. Truman | Imatge: Viquipèdia

Un president d’una classe diferent. Probablement va prendre tantes o més decisions en relació amb la història dels EUA com les que varen prendre els 42 presidents que el van precedir. Una mesura de le seva grandesa pot ser que romangui per sempre: es tracta del que va fer després de deixar la Casa Blanca. L’única propietat que tenia quan va morir era la casa en la qual vivia, que es trobava a la localitat d’Independence, Missouri. La seva muller l’havia heretada dels seus pares i, a part dels anys que passaren a la Casa Blanca, va ser on van viure durant tota la vida.

Quan es retirà de la vida oficial el 1952, tots els seus ingressos consistien en una pensió de l’Exèrcit de $13.507 a l’any. En saber-ho el Congrés que es pagava els segells de correus, li atorgà un complement i, més tard, una pensió retroactiva de $25.000 per any. Després de la presa de possessió del president Eisenhower, Truman i la seva muller tornaren a la seva casa de Missouri conduint el seu cotxe…, sense cap membre dels serveis secrets.

Quan li oferien llocs corporatius amb grans salaris, els rebutjava dient: “Vosaltres no em voleu a mi, el que voleu és la figura del president i aquesta no em pertany. Li pertany al poble nord-americà i no és en venda.”

Encara després, quan el 6 de maig de 1971 el Congrés estava preparant-se per atorgar-li la Medalla d’Honor en el seu 87è aniversari , refusà acceptar-la, i escriví: “No considero que hagi fet res per merèixer aquest reconeixement, ja vingui del Congrés o de qualsevol altre lloc.” Com a president es va pagar totes les despeses de viatge i el menjar de la seva butxaca.

Aquest home singular va escriure: ”Les meves vocacions a la vida sempre foren ser pianista en una casa de barrets o ser polític. I si hem de ser francs, no hi ha grans diferències entre totes dues.”

Tinc la sensació que aquest gran ciutadà més que polític, que també ho era, va ser un home que sempre va predicar amb l’exemple, i això és fonamental ocupant un càrrec de responsabilitat. Ja podrien prendre’n nota els nostres polítics, especialment el Govern. Només amb aquestes mesures d’austeritat i posant-se al dia a nivell europeu, eliminant els 350 mil polítics que comparativament i percentualment sobren a Espanya, podríem alleujar en gran manera la crisi. Crisi que han creat ells, i que paguem nosaltres.

J. A. López Garriga

‘La Pedrera’ | Foto: Viquipèdia

Cinc parelles (dues de llatinoamericanes i una de: catalana, francesa, brasilera) i una dona basca, conformem l’expedició que aquesta nit a quarts de deu som convidats a descobrir aquesta magna obra de l’Antoni Gaudí (…)

El periple arrenca dels baixos i el pàrquing de la Casa Milà, i la visita al pis reconstruït de la 4a planta, les golfes, i el terrat. Pastoreja l’expedició l’Oriol, un agradable i notablement competent guia.

La Casa Milà o Pedrera –com se la conegué popularment, es va alçar entre 1906 i 1910 per encàrrec per membres de les famílies burgueses dels Milà i dels Segimon. Es tractava d’un matrimoni sense fills, servei a banda, que ocupà el principal i els seus 1200 metres quadrats –avui dia destinat a magne espai d’exposicions. La resta de l’edifici era habitat pels conserges que eren a l’entresòl i unes vint famílies més, en habitatges de 300 metres quadrats. Val a dir que l’edifici està integrat per dos patis de formes torturades.

L’edifici estigué dotat d’un accés per vehicles de motor, amén d’un pàrquing o garatge en planta soterrània –avui ocupada per l’auditori del centre.

La façana de l’edifici, la decoració, els patis… estan inspirats en elements de la natura com ara la mar, la sorra, la vegetació, el desert… Val a dir que Gaudí intervenia també en la forma d’elements d’interior com són les portes, els poms, les baranes, els bancs, les cadires, el lavabo, les làmpades… esdevenint –arquitecte, decorador, dissenyador, mestre d’obres … un artista total i complet. Els elements que coronen l’edifici, al terrat, que són bé xemeneies o torres que hi contenen escales d’accés, representen guerrers o soldats que vetllen per l’edifici.

El pis de la quarta planta ho té tot (sala d’estar, espai per al servei, cuina, cambra de joguines per als infants, traster, balcó, habitacions, despatx…) i conserva en perfecte estat el mobiliari, els estucs, les portes i finestres, els elements decoratius, representant un viatge als anys 20 del segle passat.

Les golfes, seguint l’estructura de l’ossada d’una balena i conformat per maons d’obra vista, servien per a usos propis del servei –una pica per rentar roba, l’espai per a penjar la roba rentada, la maquinària dels ascensors que comunicaven els pisos amb la planta baixa.

Finalment, el terrat és un inenarrable compendi d’elements diversos, esglaons, espais plans, en un frenesí de pujades i baixades a considerable alçada, tot senyorejant l’Eixample barceloní, un espai on qui es bellugava, i qui s’hi belluga, avui dia, pot gaudir de la protecció dels soldats o guerrers que vetllen tothora per la seva existència. Atenció als filats de ferro que protegeixen els passejants de la segura caiguda lliure pels patis interiors.

En conjunt una visita plaent, magníficament narrada, en plena nit de plugim intermitent, amb veu baixa, de manera que no destorbem el descans de les 4 famílies que habiten a 4 dels vints pisos d’aquest memorable i certament idíl·lic palau de notable verticalitat i multiplanta, i obra d’un geni geniüt, que sorprèn a l’ensems que enamora.

Pere Meroño

Torredembarra | Foto: Google Maps

Mar neguitosa, amb empenta. Tram de costa amb dics defensius que cerquen l’endreça; constructors d’ordre que atura el caos. Em ve al cap, parlant de dics, “Un barrage contre le Pacifique”, extraordinari i molt vivencial llibre de la gran Marguerite Duras (…)

Dissabte, 30 de març, visita llampec a la capital de la Tarraconense.

Com més avancem amb tren, més el dia es deixondeix i el sol hi senyoreja mentre el nuvolam es recull i abdica. Calafell, vila turistoide de passavolants. Trams amb palmeres descabellades amb la melena girada en direcció nord/nord-est… maresmes profilàctiques passat Sant Vicenç de Calders.

A Torredembarra, m’assalta un breu pensament sobre el tripartit: la gran asimetria i desproporció entre el cabal de vots assolit per ERC, i el poc i mal ús fet d’aquesta força. Preludi d’una cadena potinera d’errors…

Conquerim Tarragona un hora i quart després de prendre el “Regional”. La idea és girar visita, per començar, al barri del Serrallo –la Barceloneta tarragonina; la tarragoneta. Avancem vora mar-zona portuària –m’estimo molt això dels ports, que puden a classe obrera, a estibadors com el meu oncle Jorge; grans bastions, encara, d’un puixant moviment sindical assembleari i combatiu. Plaça dels Carros i efígie d’un romà il·lustre. Casa porxada, edificis nobles de l’autoritat portuària. Carrer de Smith, carrer Reial…

No acabem de trobar el Serrallo; veiem el barri portuari força renovat, i, cap el final, i mirant la via del tren, descobrim “el Serrallo, enamora’t”, que diu l’anunci. Un tren de RENFE model 030-0204 ens en dóna la benvinguda. Tres carrers amb illes rectangulars de pisos, tot de restaurants en la façana marítima. N’hi ha, també, en aquesta façana un caramull de figuretes que articulen un parell d’escultures amb llegenda poètica incorporada manufacturats per l’artista B. Bizot. Una església petita i enlairada, amb grossos contraforts petris, en previsió, suposo, de pujades del mar, n’asseguren la viabilitat de l’edifici de culte. Tot d’instal·lacions portuàries, un museu, la llotja, el pòsit de pescadors, la confraria, salpebren l’antic barri de pescadors. Sabor a mar en un matí amb migrat bellugueig humà i un vent atordidor per enfurismat.

Avanço per un dic estret mar endins, les ràfegues de vent són tan potents que em fan caminar fent esses. Arribo a la punta i, ben ràpid, plego veles; la situació és perillosa.

Una rajola en forma de placa anuncia que el “Gremi de Marejants” data del segle XIII. Una altra ens remet al culte retut a Sant Magí de Brufaganya. Un locutori confirma la forta presència de nous catalans en el barri.

Vist el Serrallo, i força convuls pel vent emprenyador, fem cap a la Tarragona nova eixamplada i eixamplària. Arribem al “fòrum de la colònia”, un conjunt a l’aire lliure documentat en la segona meitat del segle XIX, excavat en 1920, integrat per basílica jurídica, tribuna, cases, Capitoli, plaça, i un espai on s’aplegava el senat local o cúria.

Avancem en direcció a la gran i formosa rambla. Pel camí, topem amb l’antic mercat central, de 1915, pur i dur conglomerat de ferros despullats i d’estructura buida en perpètua i ajornada reconstrucció. Voltem per la rambla. Girem visita al circ romà. Anotem la presència de dues banderes espanyoles a les finestres dels habitatges particulars de la Delegació del Ministerio de Defensa –imagino que antic Govern Militar. Un edifici presidit, naturalment, per una grossa ensenya d’Espanya. Sorprèn el dèficit banderil i d’inseguretat que fa vindicar Espanya a alguns estadants del complex militar mitjançant dues banderes més –que dit sia de pas ni em fan nosa ni tampoc em neguitegen.

A tocar del circ, un edifici noble de factura impecable i clàssica, i grossos carreus, es presenta com a seu de la Colla Jove de Xiquets de Tarragona. Visitem la plaça de l’Ajuntament, situada a 50 metres sobre el nivell de mar, alçada justa de la plataforma rocallosa que enlaira Tarragona en la seva impressionant façana urbana. A mesura que pugem, els carrers apareixen deserts, deshabitats, caminem arran de muralla, per l’interior. Una grossa plaça és coronada pel Rectorat de la Universitat Rovira i Virgili -l’edifici acollí històricament l’antic escorxador pobletà. El punt més alt és a 79 metres. Travessem la muralla i veiem l’entrada a Tarragona venint de Barcelona.

A continuació, ens acostem i gaudim de la plaça de la Catedral, impressionant conjunt d’edificis a prop dels quals hi ha l’arquebisbat i altres equipaments episcopals i religiosos.

Després d’un breu repàs de locals, n’escollim un –el bar La penya, per fer l’indispensable i satisfactori àpat del migdia.

Portem ja sis hores a la gran capital romana, una ciutat curulla d’història, de present i de futur. Gran ciutat catalana. I decidim que per no fer més carregós el retorn és hora de, ai, tocar el dos. A reveure, Tarragona.

Pere Meroño

Portada: ‘SICAV, paraíso fiscal’

El Govern espanyol reforma la llei perquè els grans defraudadors no vagin a la presó. Un canvi en el Codi Penal aprovat el desembre passat permet als defraudadors eludir la presó amb el pagament de la quantitat deguda a hisenda, i una multa sempre inferior a aquesta quantitat. El pagament es pot fer en un termini de fins a dos mesos després de la imputació del defraudador, amb un ampli marge des del descobriment del delicte.

El recentment aprovat article 305.6 del Codi Penal, publicat al B. O. E. el passat 28-12-12 és el que concreta tots aquests avantatges, sense comparació amb altres delictes similars. El text assenyala que el pagament de la quantitat deguda i la multa corresponent s’ha de fer en un termini màxim de dos mesos des que el defraudador rebi la citació com a imputat, cosa que succeeix temps després que s’hagi iniciat el procés penal. Quan sigui acomplert el termini, la multa que haurà sumar-se a la devolució del que s’ha defraudat, no superarà en cap cas aquesta mateixa quantitat. De fet pot ser la meitat o fins i tot una quarta part. A canvi del pagament, la pena de presó quedarà sempre per sota d’un any, i podria fins i tot arribar als tres mesos. Sense antecedents, l’execució de la pena quedarà suspesa, i el defraudador eludirà la presó. Jacobo Dopico Gómez Aller, professor titular de Dret Penal a la Universitat Carlos III de Madrid, denuncia en un article a Zona Crítica: que aquest canvi legislatiu destrueix “qualsevol possibilitat que el Dret Penal Tributari arribi a tenir a Espanya una mínima capacitat intimidatòria”. I considera que les seves conseqüències es patiran durant anys. Segons Gómez Aller, la modificació “introdueix uns incentius extraordinaris perquè es cometin nous fraus tributaris.

Tinc la sensació que el Govern amb aquesta nova llei, lluny de castigar el delinqüent, lluny d’intentar reduir el frau, d’evitar que la gent sense escrúpols ens segueixi robant. El que està fent és fomentar el frau tributari, el que està fent és donar-los ales als delinqüents, convidant-los a incrementar les seves malifetes. I em pregunto, ¿com és possible que els cervells que regeixen un país, que se suposa vetllen pels interessos d’un poble, que teòricament són els gestors i els caps d’aquesta gran família que es diu Espanya, arribin a aquestes conclusions, creant lleis que afavoreixen l’amic de l’aliè?.

D’aquesta manera la corrupció seguirà campant lliurement. Sí, amics lectors; perquè qui defrauda està robant a qui no ho fa, a qui compleix amb la seva obligació, no oblidem que la hisenda del país som tots… I el que s’estalvia el espavilat de torn l’ha de pagar el pobre ximple . Però el principal culpable és el que ho permet, el que no imposa mesures adequades i justes, o sigui el Govern amb les seves lleis absurdes i anti socials. Recordeu el SICAV, sí, fa ja anys una sèrie d’individus, entre ells molts famosos s’estan beneficiant del paradís fiscal espanyol SICAV, per no pagar pels seus diners res més que l’1%, només han de invertir en una SICAV (Societats d’Inversió Col·lectiva de Capital Variable), sigles que amaguen un autèntic paradís fiscal legal a Espanya, que no pot ser controlat per l’Agència Tributària, i per al que únicament es necessita un capital mínim de 2.404.048 euros. Amb aquest mecanisme legal, les grans fortunes espanyoles, l’elit financera, no necessita portar els seus diners a l’estranger, ni evadir, perquè aquí a Espanya pot tenir còmodament, i retirar-lo i usar-lo quan vulguin, com si d’un banc es tractés, i sense que la seva activitat pugui ser fiscalitzada pel Ministeri d’Hisenda.

Així ho explica en el seu llibre “SICAV, paraíso fiscal” el professor de Dret i Economia a la Universitat Autònoma Carlos III, Guillermo Rocafort. Mentre les elits financeres i les grans fortunes tenen els seus diners en uns llimbs segurs pagant només l’1%, la resta dels ciutadans veu com li pugen els seus impostos i paga una mitjana de 35 vegades més que aquesta nova aristocràcia que pot accedir a aquests paradisos fiscals encoberts. On anirem a parar, pitjor no es pot governar! Bé, per variar, fem una parada en el camí, sentim l’alleujament sa, d’un simpàtic somriure, acció liberal que de moment no ens costa diners. Caram! i encara que fos així valdria la pena, no us ho sembla?.

Josep López Garriga