DOCENT I VOLUNTARI

noreply@blogger.com (Anonymous) — Tue, 01 Jan 2019 16:49:00 +0000

Bon dia, bona tarda o bona nit i bon any!

Comencem 2019 amb molta il·lusió i projectes nous. Fa molt de temps que no he publicat gairebé res enlloc degut a que aquest any ha estat un "no parar" i he tingut molt poc temps per escriure. En part degut a això, he decidit canviar el format i l'objectiu d'aquest bloc.

A partir d'ara, aquells que tingueu dubtes sobre informàtica, cursos, activitats, etc. podeu contactar amb mi a través de la meva nova web Profemoi. Aquest bloc, per tant, deixarà de tenir un propòsit didàctic com fins ara i esdevindrà un bloc més "normal", on podreu seguir les meves activitats, tan com a professor com de voluntari. A més, ja no estarà centrat només en la informàtica, ja que aquesta matèria només és una part de la meva carrera com a formador, però no és ni de bon tros tot el que faig.

Com podeu veure, també ha canviat lleugerament l'aspecte. Però no esborraré les entrades ni els continguts antics per tal que, qui vulgui, pugui continuar veient i descarregant el material antic.

Moltes gràcies a tots aquells alumnes que em seguiu, una abraçada i...

Ens veiem a classe!

Funcions BUSCAR amb l'EXCEL

noreply@blogger.com (Anonymous) — Tue, 02 Oct 2018 20:00:00 +0000

Bon dia, bona tarda o bona nit!

Com que he vist que ens estem fent un embolic amb les funcions de cerca del full de càlcul vull aprofitar per fer uns quants aclariments ara que tinc temps. En primer lloc hi ha la funció BUSCARV que és la més habitual. Gràcies a aquesta funció podem cercar valors que hi hagi dintre d’una columna (la V és de vertical).

La sintaxi d’aquesta funció és BUSCAR(valor_a_cercar, rang de les dades, desplaçament de columna).

On valor_a_cercar és el valor que fa de criteri de cerca, el rang és la taula on hi ha aquest valor de cerca i el desplaçament ens informa d’on ha d’extreure el valor que ens retornarà. És a dir, dintre de la mateixa fila on ha trobat el valor a cercar, de quantes columnes més enllà ha d’extreure el valor.

Amb un exemple ho veurem millor. La següent taula conté una sèrie de productes, dels qual hi tenim el número de referència, el nom i el preu.

Nosaltres tenim a l’etiqueta el número i el nom però volem saber-ne el preu. Com que volem que la cerca sigui àgil, en comptes d’escriure entre cometes el número a cercar a la fórmula farem referència a una cel·la on hi podrem anar escrivint les nostres cerques. Finalment, com que el preu del producte es troba dues columnes cap a la dreta de la columna de cerca i afegirem un dos.

La funció haurà quedat així: =BUSCARV(E3, A2:C7,2)

Escrivim a la cel·la E3 la referència 007 i veureu com apareix la quantitat 75€.

Hi podríem afegir un altre criteri que seria el valor que ens tornaria en cas de no haver-hi cap valor a la cel·la corresponent.

A continuació us deixo un enllaç cap a una taula on hi ha dades sobre països i les seves poblacions. Descarregueu el fitxer en el vostre equip i proveu de fer servir la funció BUSCARV per contestar les següents preguntes: Quina és la població de Vietnam, i la de Puerto Rico? I la població femenina d’Alemanya?

Població Mundial

Fins aquí la funció fàcil. Ara farem servir una que és una mica més complicada de comprendre tot i que ve a seguir la mateixa lògica, la funció BUSCARH. En aquest cas, la funció ens ajudarà a cercar valors de manera horitzontal, és a dir al llarg d’una línia.

Tenim la següent llista d’alumnes disposada en horitzontal i volem cercar la nota que han tret de matemàtiques. Assignatura que tenim 3 files més avall.

La sintaxi de la funció és la següent: BUSCARH(valor_a_cercar, rang de dades, desplaçament de files).

Com podeu veure és exactament igual que amb BUSCARV però canviant columnes per files. Us deixo aquí un enllaç amb un exercici de BUSCARH resolt perquè aneu provant de cercar valors i comprovant com queda la funció.

buscarH

Si canvio el 3 de la funció per un 4, i la cerca per una L, quin serà el resultat?

Espero que aquest exercicis aclareixin els vostres dubtes sobre aquestes funcions.

Ens veiem a classe!

Formats d'imatge

noreply@blogger.com (Anonymous) — Sat, 29 Sep 2018 23:16:00 +0000

Bon dia, bona tarda o bona nit!

Com que anem una mica justos de temps amb el curs d' ACTIC, he decidit publicar una entrada per proporcionar-vos una mica més d'apunts sobre aquelles parts del temari que són més teòriques. Començaré pels formats d'imatge, ja que és una de les parts que normalment costa més de recordar.

Hi ha dos tipus d'imatges digitals:

Les raster (mapa de bits) que són les més utilitzades. Están formades per pixels, cadascú d'un color determinat. A més resolució més qualitat. Al fer-les més grans és quan es pot produir el pixelat. Jpg, Gif, Png... són formats d'imatge de mapa de bits. Per treballar amb aquest tipus d'imatges es fan servir editors com Gimp o Photoshop.
Imatges vectorials. No están formades per pixels i per tant no es produeix el pixelat. Estan formades per punts de control que tenen corves entre ells. Aquestes corves es calculen a través de fórmules matemàtiques. Es fan servir per a gràfics senzills com logotips, icones, etc. Un exemple de format vectorial és l'EPS. Per treballar-hi s'utilitzen programes com l'Adobe.

Important!

Les imatges vectorials es poden convertir en imatges de mapa de bits o rasteritzades però convertir imatges raster en vectorials és molt més complicat i el procés implica perdre detalls de la imatge original.

En primer lloc hem de conèixer el concepte de resolució. La resolució mesura el detall de la imatge determinat per la quantitat de píxels (punts de color que composen la imatge) i la unitat de mesura lineal (quantitat de píxels per línea de pantalla).

Important!

El pixel és la unitat mínima d'informació que es pot presentar per pantalla.

Una imatge amb poca resolució (pocs píxels) tindrà menys detalls i es veurà pixelada, mentre que una imatge d'alta resolució es veurà molt més nítida

Important!

Resolució de pantalla

Es tracta del nombre de píxels que poden mostrar-se per pantalla, en funció del monitor i la tarja gràfica.

La resolució es mesura amb píxels per pantalla (ppp).

El concepte que hem de tenir clar és el de profunditat de color. Per saber quin color ha de ser cada pixel de la imatge que es mostri per pantalla hi ha un seguit de bits que contenen aquesta informació. Si la profunditat de color és baixa, vol dir que hi ha pocs bits i per tant poques opcions de color.

Per exemple si només hi hagués 1 bit, aquest podria valer 0 ó 1, per tant el punt de color només podria ser blanc o negre. Si hi ha 2 bits, ja podríem indicar-li a la màquina 4 colors diferents. Amb 4 bits, 16 colors, etc.

A més quantitat de bits hi hagi per determinar el pixel, més colors i tonalitats podrem representar. Però també més espai ocuparà la imatge a la memòria.

El tercer concepte que hem de tenir clar és el de compressió. Comprimir una imatge vol dir fer-la més lleugera per tal que ocupi menys espai. Existeixen diferents tècniques i és a l'hora de triar el format de la imatge quan s'apliquen aquestes.

En funció de quin triem hi compressió amb pèrdua o compressió sense pèrdua. Amb la compressió amb pèrdua s'elimina informació, per tant la imatge perd tonalitats de colors, tot i que normalment aquelles que l'ull humà no és capaç de diferenciar. La compressió sense pèrdua no perd cap tipus d'informació, per tant es reconstrueix la imatge tal i com era originalment.

Un cop aclarits aquests conceptes, repassem els formats d'imatge més populars que hem de conèixer:

BMP

Es tracta del format propi de Windows.
Fins a 24 bits sense pèrdua.
Mida molt gran.
Molt bona qualitat.
compressió sense pèrdua.

GIF

Màxim 256 colors (8 bits pels colors)
Compressió sense pèrdua.
Admet transparències.
Admet animacions.
Molt utilitzat a pàgines web, dibuixos lineals, logotipus, banners...
No recomanat per a fotografies d'imatge real, per la poca varietat de colors que pot representar.

JPEG o JPG

24 bits.
Compressió amb pèrdua però flexible i a més molt bona qualitat i poca mida del fitxer.
Un dels formats més utilitzats a Internet.
Ideal per transmetre o mostrar imatges en color real per Internet.

TIF

Es fa servir per desar imatges d'alta qualitat.
Compatible amb la majoria de Sistemes Operatius i de programes de retoc fotogràfic.
Utilitzat per moltes càmeres fotogràfiques.
Pot comprimir-se o no però sense pèrdua.
Profunditat de color de 48 bits.
Mida considerable dels fitxers.
Format multipàgina, ideal per revistes, premsa, informes. revistes, etc.
Per imatges d'alta qualitat que seran impreses.
Per conservar imatges originals d'alta resolució (fotografies, mapes, dispositius, documents antics...).
No és gaire recomanable per utilitzar-lo a Internet.

PNG

Alta compressió sense pèrdua.
Mida reduïda.
Admet transparències.
Format lliure.
24 bits de profunditat de color.
No suporta animació.
Ideal per Internet.

RAW

Conté totes les dades provinents del sensor de la càmera digital sense modificació.
Mida gran.
Profunditat de color de 48 bits.
Hi poden haver diferències en funció del fabricant.
És una mena de "negatiu" digital.
Es necessita una eina especialitzada com UFRaw (programa liure) pel seu processament.
Nivell de qualitat semblant al TIFF.

EPS

Format on es poden desar tant imatges de mapa de bits com vectorials.
Utilitzat per a impressió professional.

PDF

No es tracta d'un format d'imatge però pot servir per emmagatzemar-les.
És multipàgina.
Útil per a tot tipus de document (revistes, premsa, informes llibres...).

Per acabar repassem els diferents perfils de color que podem fer servir per treballar amb imatges:

D'una banda tenim el model de color RGB (Red, Green and Blue). És el model que fan servir els monitors dels ordinadors per reproduir tots els colors. Barrejant aquests tres colors primaris amb diferent intensitat s'aconsegueixen 16,7 milions de colors (color real).
D'altra banda tenim el model CYMK (Cian, Magenta, Yellow and Black). Aquest model s'utilitza per a la impressió. Al barrejar aquestes quatre tintes, s'aconsegueixen tots els colors possibles.

Amb l'editor d'imatges podem treballar amb un o altre model per visualitzar més o menys com quedarà la imatge al medi pel qual està destinada (impressió o pantalla).

Important!

RGB crea el color per addició. S'afegeix més o menys llum de cada color primari per obtenir el color desitjat.

CYMK crea el color per substracció. El color s'aconsegueix a través de la lluminositat de cada to.

Espero que us sigui d'utilitat. Ja sabeu que hem podeu consultar qualsevol dubte.

Ens veiem a classe!

Una activitat pels més petits amb el full de càlcul

noreply@blogger.com (Anonymous) — Wed, 02 May 2018 06:32:00 +0000

Bon dia, bona tarda o bona nit!

Aquesta vegada per practicar amb el full de càlcul farem servir allò que ja coneixem per crear un full amb senzills exercicis de matemàtiques que puguin resoldre els més petits quan vinguin a l'aula d'informàtica.

Obrim un full de càlcul que anomenarem "exercicis de matemàtiques". Com ja sabeu, cada document que obrim amb el programa és un "Llibre" i aquest pot tenir tants fulls com vulguem.

canviarem el nom d'aquest primer full per sumes, ja que en aquest hi prepararem exercicis d'aquest tipus perquè els nens practiquin amb sumes.

Penseu que farem aquest exercici de la manera més rudimentària per anar aprenent utilitats noves del full de càlcul, però que hi ha d'altres maneres d' obtindre els mateixos resultats millorats. A mesura que anem avançant, anirem millorant aquests exercicis però de moment seguirem les passes indicades a continuació.

Triarem dues columnes ben centrades del nostre full i hi inserim els números que vulguem.

A la tercera columna calcularem el resultat. Podem fer-ho mitjançant una fórmula =C3+D3 o la funció AUTOSUMA =SUMA(C3:D3).

Important!

Les fórmules són totes aquelles operacions que introduïm nosaltres mateixos mitjançant els operadors, números i/o referències a cel·les.

=3*D5+4

Les funcions són operacions ja incorporades al full de càlcul per tal que no ens sigui necessari escriure les fórmules manualment.

=SQRT(4 )

Sigui com sigui, només s'ha de fer el càlcul per a la primera fila, després només cal arrossegar la fórmula o funció a la resta de files de la columna.

Introduïm la fórmula o funció que volem aplicar.

Arrosseguem la formula o funció per a la resta de cel·les de la columna.

Ara ja sabem quins han de ser els resultats. El que volem és que quan els nens introdueixin els resultats correctes es mostrin de color verd però si introdueixen valors incorrectes les cel·les es mostrin en color vermell.

Per aconseguir-ho, farem servir el "format condicional". Ens col·loquem a la primera cel·la on hi ha el primer resultat i acte seguit cerquem la opció del format condicional. En el nostre cas, es troba en aquest botó a la barra d'eines.

A través d'aquesta opció podrem determinar com s'ha de mostrar la cel·la i sota quines condicions ho ha de fer.

A través d'aquest quadre hem d'establir les condicions i el format associat a aquestes. Hem triat que si el contingut de la cel·la és 9, el color de fons ha de ser verd.

El color de fons només és una de les possibilitats, ja que podem fer destacar el text amb negreta, amb un canvi de tipus de lletra o de color, etc Només ens cal anar provant els possibles efectes fins a trobar un que ens agradi.

Un cop hem inserit la condició per quan el valor sigui correcte, només cal provar que funciona. Un cop ho tenim tornem al format condicional per afegir una segona condició. Volem que es posi vermell quan el valor sigui diferent del correcte.

El quadre de diàleg permet triar diferents condicions. Nosaltres hem fet servir "igual a..." com a primera condició. Ara volem fer servir "no igual a..." com a segona condició.

Podem veure com la primera condició és =9 i la nova condició != 9 farà que la cel·la quedi vermella.

Important!

Podem afegir tantes condicions com vulguem per a cada cel·la però hem de tenir present en quin ordre les afegim ja que aquest és important.

Per exemple, imagineu que volem que la cel·la es torni de color taronja i el resultat és menor que 3 però volem que si el resultat és exactament 0, la cel·la es torni vermella.

Si posem en primer lloc que volem que sigui vermella si és 0 i després taronja si és menor de 3, mai obtindrem una cel·la de color vermell.

En introduir un 0 a la cel·la el programa comprovarà que el valor és 0 i posarà la cel·la amb el fons vermell però acte seguit comprovarà que 0 és menor que 3 i per tant la cel·la apareixerà de color taronja. Tan poc temps estarà de color vermell que nosaltres ni tan sols ens adonarem que ho ha estat.

Valor de la cel·la = 0

1ª condició (= 0) : fons vermell
2ª condició (< 3) : fons taronja

resultat si 0: fons taronja perquè 0 < 3

En canvi si com a primera condició posem el "si és menor que ..." 3, la cel·la primer es tornarà taronja i després el programa comprovarà si és exactament un 0. Si ho és, el fons es tornarà vermell però si no es quedarà amb el color taronja que ja tenia.

Valor de la cel·la = 0

1ª condició (< 3) : fons taronja

2ª condició (= 0) : fons vermell

resultat si 0: fons vermell perquè 0 = 0

Per tant a l'hora d'establir les condicions per al format de les cel·les hem de tenir clar quin és el resultat que volem i establir un ordre correcte.

Ja hem establert les condicions desitjades, ara ens dedicarem a millorar l'aspecte de la nostra pàgina per fer-la més atractiva als usuaris.

Podem seleccionar les cel·les i centrar el seu contingut, modificar l'amplada de les columnes tot arrossegant la línia divisòria que les defineix, etc.

A més, he decidit remarcar les vores de la taula que conté les dades de l'exercici i fer que la quadrícula de les files i les columnes no sigui visible (a través del menú Vista).

Un cop ja ho tenim estèticament al nostre gust, és hora de protegir el document de tal manera que només es pugui escriure a les cel·les on hi ha d'haver els resultats.

Aquesta part resulta poc intuïtiva, és a dir que ens cal conèixer com funciona ja que no és massa evident de veure si ho fem pel nostre compte sense haver-ho vist abans.

En primer lloc hem de marcar les cel·les com a protegides. Veureu que això per sí sol no fa que no es pugui escriure o modificar el seu contingut però és un pas previ necessari.

Seleccionem totes les cel·les (ho podem fer des del menú Edita).

Ara que tenim totes les cel·les marcades com a protegides, seleccionem aquelles on hi ha d'haver els resultats de les operacions i, tornant al menú Edita, desmarquem la opció "Protegir cel·les".

Ara totes les cel·les de la fulla estan protegides menys aquestes. Només ens cal un últim pas per tal que no es puguin modificar els continguts. Anem al menú "Eines" i triem la opció "protegir fulles".

S'obrirà un quadre de diàleg o finestra com la següent:

Si us fixeu, diu "protegir aquesta pàgina i els continguts de les cel·les protegides. Per tant aquelles cel·les que no quedin marcades com a tal es podran modificar.

Triem quines accions volem permetre als usuaris i, si volem, una contrasenya i acceptem.

Ja podem fer la prova i intentar escriure a qualsevol cel·la que no sigui cap de les indicades per introduir els resultats. Sempre que la cel·la estigui protegida s'obrirà una finestra com aquesta:

Una finestra ens indica que la cel·la es troba protegida i no s'hi pot escriure.

Espero que seguir aquest exercici us hagi estat fàcil i comprensible. Si teniu qualsevol dubte ja sabeu com possar-vos en contacte amb mi.

Ens veiem a classe!

Els perifèrics d'entrada i de sortida

noreply@blogger.com (Anonymous) — Mon, 30 Apr 2018 17:12:00 +0000

Bon dia, bona tarda o bona nit!

L'altre dia vàrem treballar amb el processador de text tot repassant el tema dels perifèrics de l'ordinador. D'aquesta manera assolirem 3 objectius alhora, agafar pràctica amb el processador de text, repassar el temari més elemental i obtenir uns apunts que us serviran més endavant per estudiar de cara a la prova.

Aquesta vegada no faré una entrada massa extensa ja que tot són temes coneguts, però si deixaré les indicacions per continuar amb aquest exercici a casa o a classe. Recordeu que no es tracta d'una competició i que cadascun de vosaltres ha de progressar al seu ritme.

En primer lloc, us deixo aquestes imatges que us podeu descarregar amb els diferents perifèrics de l'ordinador.

La nostra tasca serà elaborar un document de text on expliquem com es classifiquen aquests dispositius i una mica en què consisteix cadascun d'ells.

Us exposo breument aquesta part teòrica i passem després a seguir els passos per tal que el document quedi tal i com ho exigeix aquesta pràctica.

Els perifèrics

Classifiquem els dispositius perifèrics segons quin paper realitzen envers la informació en un Sistema Informàtic. N'hi ha que serveixen per introduir informació al Sistema. Aquests s'anomenen perifèrics d'entrada:

el teclat
el ratolí
el micròfon
la càmera web
l'escàner
...

D'altres serveixen per mostrar la informació elaborada. Els anomenem perifèrics de sortida:

el monitor
els altaveus
la impressora
...

També hi ha perifèrics que realitzen totes dues tasques ja que tant poden introduir com extreure informació del Sistema:

la impressora amb escàner incorporat
el llapis de memòria o pendrive

Important!

Recordeu! La diferència entre un Editor de text i un processador de text és que el segon ens permet, no només, combinar imatges i text, sinó que, a més, ens permet realitzar un tractament del text més profund. Per exemple, permet disposar el text en columnes, delimitar els marges de la pàgina, inserir taules, etc.

El text que farem servir com a contingut del document (tot i que el podeu redactar a la vostre manera) és el següent:

Perifèrics de l'ordinador

Es considera com a perifèric tot aquell dispositiu que, malgrat estar connectat a l'ordinador no es troba integrat a la CPU (Unitat Central de Processos). És a dir que no participa directament del procés de transformació de les dades en informació sinó que, o bé serveixen per introduir dades (perifèrics d'entrada) o bé mostren el resultat de les operacions (perifèrics de sortida).

Els perifèrics d'entrada més rellevants són:

El teclat

Mitjançant el teclat introduïm informació i transmetem instruccions. La pròpia introducció de text en un document com el que estem realitzant comporta per a l'ordinador un seguit d'operacions que desemboquen en la visualització del text per pantalla.

El ratolí

Fent servir aquest dispositiu s'aconsegueix agilitzar la tasca d'introduir ordres a l'ordinador. Per tant interaccionem assenyalant a la pantalla els elements i triant d'entre les opcions que ens ofereix el Sistema.

El micròfon

Aquest dispositiu enregistra els sons i els transforma en senyals elèctriques que l'ordinador pugui tractar.

La càmera web

La càmera serveix perquè ens puguin veure a través de la xarxa, per tant el que fa és digitalitzar imatges.

L'escàner

Gràcies a aquest aparell aconseguim transformar allò que col·loquem a sobre de la seva safata en imatges digitals. Fins i tot existeixen programes que faciliten la transformació de documents de paper en textos editables amb el processador de text.

Els perifèrics de sortida més habituals són:

El monitor

Sense una pantalla que mostri el resultat de les nostres activitats, no podem concebre la informàtica. El monitor serveix per visualizar la nostra interacció amb l'ordinador.

Els altaveus

Transformen senyals digitals en so.

La impressora

És un dispositiu de sortida ja que trasllada la informació digital a un mitjà físic, el paper, o plàstic, en el cas de les anomenades impressores 3D.

Pel que fa als perifèrics que realitzen totes dues funcions (entrada i sortida), destaquem com els més habituals:

La impressora amb escàner

Com que es tracta de dos tipus de perifèrics combinats és normal que compleixin totes dues funcions.

El llapis de memòria o pendrive

Tipus de memòria molt popular, serveix per emmagatzemar informació digital i per tant pot extreure-la d'un equip com introduir-la en un altre. És per això que es considera un dispositiu d'entrada i de sortida.

Un cop tenim d'una banda el text i de l'altra les imatges que l'acompanyaran és el moment de crear la nostra fitxa amb el processador de text. Per a l'exemple faré servir, com sempre, el LibreOffice Writer, ja que és el que més s'assembla a allò que ens explica el temari oficial.

No hem d'oblidar-nos de donar format al nostre document i indicar els títols i encapçalaments com a tals.

Un cop que hi tenim el text. és hora d'inserir les imatges. Hi ha moltes formes de configurar les imatges a dins d'un document de text. Les hem de conèixer per poder fer servir la més adequada en cada cas.

Resulta essencial saber com volem que interaccioni el text amb les imatges. Per aconseguir un resultat òptim tenim la figura de l'àncora. Veiem les 4 possibilitats que aquesta ens ofereix:

1. Àncora a la pàgina

La imatge es quedarà just allà on nosaltres l'arrosseguem i no es mourà per molt contingut que afegim al document. Fem servir aquest tipus d'àncora quan desitgem que una imatge estigui a una pàgina en concret, amb independència del text que hi aparegui.

2. Àncora al paràgraf

És la que farem servir al nostre exemple i serveix per tal que la imatge acompanyi a un paràgraf en concret. Per tant hi ha d'haver relació entre el text i la imatge.

3. Àncora com a caràcter

Es fa servir per a imatges molt petites, que volem que s'integrin al propi text com un signe més. Un exemple poden ser les emoticones que fem servir als xats.

4. Àncora al caràcter

Volem que la imatge acompanyi a un caràcter en concret del text i no pas a tot el paràgraf. Es pot fer servir per exemple quan volem que la primera lletra del text sigui un dibuix.

Anem inserint les imatges als paràgrafs i ens cerciorem que l'àncora estigui fixada al paràgraf. D'aquesta manera, si afegim més text a un paràgraf superior, les imatges es desplacen conjuntament amb el seu text i la composició no perd sentit.

Les imatges ancorades al paràgraf es desplacen amb aquest quan es produeixen canvis al document.

Espero que no tingueu dificultats per realitzar aquesta senzilla pràctica.

Ens veiem a classe!

Índex amb el processador de text

noreply@blogger.com (Anonymous) — Wed, 31 Jan 2018 08:28:00 +0000

Bon dia, bona tarda o bona nit!

Demano disculpes a tots els alumnes ja que fa temps que no escric al bloc. Ara vull aprofitar per tornar amb més força i publicar aquelles entrades que vaig deixar a mig fer i recuperar el temps perdut. Com podreu apreciar també he realitzat un seguit de canvis amb la finalitat de millorar l'estructura i la presentació dels continguts. Espero que us agradi i sobretot que us siguin d'utilitat les meves noves entrades per tal de treure el màxim profit possible de les eines informàtiques.

Entrem en matèria amb un tema força senzill com és la creació d'un índex de continguts amb el processador de text. Afegiré també material complementari perquè pugueu descarregar-vos-el i practicar amb ell.

Perquè és important aprendre a realitzar un índex de continguts?

L'objectiu de l'índex de qualsevol treball és poder localitzar de forma ràpida un contingut específic dintre d'aquest. A més, la majoria de les vegades en acabar un escrit acabem fent un índex de forma manual, imprecisa i amb moltes dificultats tant de format com de manca de coincidència entre la numeració de l'índex i les pàgines on es troben els continguts.

El primer punt que hem de tenir en compte és que el nostre treball ha d'estar ben estructurat. Això vol dir que hem de tenir ben definits els temes, apartats o capítols, així com els subapartats amb els seus títols corresponent.

Com a exemple, faré servir un treball que tracta sobre els planetes del Sistema Solar.

Com podeu veure, dintre del document hi ha un capítol dedicat a cadascun dels planetes.

Com introdueixo de forma correcta els títols del document?

Per crear un índex de continguts de la manera més còmoda possible és necessari que cada títol, apartat i subapartat hagi estat ben assenyalat com a tal.

Fixeu-vos bé en la barra d'eines del programa, a la barra de format de text.

Aquí és on podem triar la font de text (el tipus de lletra: arial, times new roman...) i la mida de la lletra. A la dreta del tot, abans de la font de text hi ha una altra opció també en forma de menú desplegable. Aquí podrem assenyalar si el text seleccionat serà un títol, un subtítol, un encapçalament, etc.

Per defecte, ens donarà un format (tipus de lletra i mida) predeterminat per a cadascun d'aquests títols i encapçalament. Un altre dia entrarem en detall i veurem com podem personalitzar aquest format per un altre que s'ajusti al nostre estil o a les nostres necessitats. De moment ens conformarem amb aquests valors predeterminats ja que l'objectiu d'aquesta entrada és la realització de l'índex.

Proveu a obrir un document en blanc amb LibreOffice Writer, escribiu qualsevol títol que se us acudeixi. Seleccioneu-lo i doneu-li format com a títol. Veureu com automàticament aquest canvia a un format predeterminat.

Però el més important no és que agafi aquest nou format, el més important és que aquest text quedarà marcat com a títol.

Si descarregueu el document sobre els planetes que us deixo al final d'aquesta entrada, veureu que tots els apartats han estat configurats com a títol, encapçalament 1 o encapçalament 2. No ens em de deixar cap títol de cap apartat sense formatar com un tipus d'encapçalament o un altre.

Creació de l'índex de continguts

Acte seguit passem a crear el nostre índex de continguts. Situem el cursor de text allà on volem que aparegui l'índex. Per fer aquest exemple he triat la primera pàgina, ja que de moment no crearé cap portada per aquest treball.

Un cop situats hem d'anar al menú Insereix i triar la opció Índex i Taula de continguts.

Com podeu comprovar, el programa detecta quins son els diferents encapçalaments del document i ens permet indicar fins a quin nivell d'encapçalament volem que aparegui a l'índex.

Com que es tracta d'un treball petit i senzill, deixaré que inclogui fins a l'últim nivell que hi ha, l'encapçalament 2.

Indiquem que volem un índex per a tot el document i indiquem fins a quin nivell de títols i encapçalaments volem que s'incloguin a l'índex.

L'índex de continguts creat, ens indica cadascun dels encapçalaments i la pàgina a la qual es troba però no només això. Es genera automàticament un enllaç cap a cada apartat de forma que amb un sol clic els lectors puguin arribar als continguts que els interesa sense haver de passar per sobre de totes les pàgines.

Important!

Per tal que funcionin els enllaços quan estem treballant amb el processador de text, haurem de fer servir la tecla Ctrl. Si la deixem pressionada i situem el ratolí a sobre de l'enllaç el cursor esdevindrà el símbol de la mà que ens indica l'existència d'un enllaç.

D'altra banta, si exportem el document com a pdf ja no caldrà fer servir la tecla Control i els enllaços es podran fer servir amb normalitat.

Enllaç al document sense format:
planetes_sistema_solar

Enllaç al document amb els títols i encapçalaments (com que es tracta d'un document amb poc text, he afegit salts de pàgina per tal que cada encapçalament estigui a una pàgina diferent. D'aquesta manera s'aprecia molt millor com ha de quedar l'índex):
planetes_sistema_solar_encapçalaments

Enllaç al document amb l'Índex acabat. (descarregueu-lo tal qual. El document està realitzat amb LibreOffice Writer, si l'índex no es veu bé o no funciona pot ser que esteu fent servir un altre processador de text):
planetes_sistema_solar_index

Espero que us sigui útil, ens veiem a classe!

Senzill exercici amb el processador de text

noreply@blogger.com (Anonymous) — Mon, 30 Oct 2017 19:02:00 +0000

Bon dia, bona tarda o bona nit!

Aquesta seta setmana al curs de preparació per a la prova d'ACTIC hem estat treballant amb el processador de text, ja que és una eina bàsica quan comencem a treballar amb ordinadors. Fent servir el processador de text ens acostumem a fer servir el teclat, a treballar amb els menús bàsics que fan servir la majoria de programes i a iniciar-nos en això tan complicat de bon començament, desar els documents al seu lloc..

El motiu de l'entrada d'aquest més és recordar-vos allò que ja heu après. Per aquest motiu crearem pas a pas un document amb el processador de text LibreOffice Writer. D'aquesta manera podrem veure que en essència es poden fer gairebé les mateixes coses amb una aplicació o l'altra.

Es tracta d'un exercici molt senzill, només triarem un tema, cercarem informació i, mitjançant la tècnica de copiar i enganxar, afegirem text al nostre document. Acte seguit, cercarem una imatge per acompanyar el text. Desarem la imatge a l'ordinador i l'afegirem al nostre document a través del menú corresponent.

Així doncs comencem...

Aquest és el nostre escriptori. Premem el botó del menú (botó d'inici al Windows) i cerquem el processador de text a la llista d'aplicacions. Si no trobem la seva icona sempre podem començar a escriure el nom del programa i aquesta apareixerà. Fem clic a la icona i s'obrirà el programa.

El tema que he triat per aquest petit treball és l'expedició Kon-Tiki.

Tornem al menú (inici) i aquesta vegada obrim el navegador (Mozilla Firefox, per exemple) i cerquem informació sobre el tema triat a la Wikipèdia.

Ho fem d'aquesta manera ja que us heu d'acostumar a treballar amb diferents aplicacions obertes alhora.

Podeu anar directament a l'adreça de la Vikipèdia o la Wikipèdia o fer servir qualsevol dels cercadors per arribar a la informació. Normalment fem servir Google però degut a l'excés de publicitat que apareix darrerament al llistat de cerques estic fent servir Duckduckgo com a motor de cerca.

Important!

Abans no hi havía cap altra manera d'arribar a una pàgia web que no fos escrivint la seva adreça completa i de manera correcta al navegador.

Si no sabíem com es deia la pàgina que volíem visitar, anavem a l'adreça del cercador. Per tant, com a mínim havíem d'escriure correctament l'adreça del cercador.

Actualment, amb a incorporació dels motors de cerca als navegadors, podem realitzar cerques fent servir el cercador del nostre gust sense haver d'anar en primer lloc a la seva pàgina.

Un cop aquí, farem servir el ratolí per seleccionar aquell text o fragments de text que millor es corresponguin amb allò que volem explicar al nostre treball. Un cop seleccionat, amb l'ajuda del botó dret del ratolí (l'anomenat menú contextual) a sobre del text seleccionat, triem la opció "copia".

Acte seguit tornem al processador de text tot fent-hi clic a la barra d'inici (o de tasques) del Windows.

Important!

Tots els programes que anem obrint, van quedan a la barra de tasques de l'escriptori que ens permet canviar d'aplicació amb un sol clic.

Si volem canviar d'aplicació fent servir el teclat hem de fer servir una combinació de tecles. Per exemple al Linux de la classe fem servir Alt + Tabulador.

//imatge de la barra de tasques

Ara hem d'enganxar al nostre document buit el text copiat. Hi ha diverses possibilitats a l'hora de fer-ho. Primer hem de saber que es pot fer a través del botó dret del ratolí (el menú contextual). Llavors triarem la opció "Enganxa". Si tenim el programari en castellà la opció s'anomena "pegar".

Però com ja sabeu, a l'examen on-line i a determinats serveis, com els que ofereix Google, no es permet accedir a aquesta opció mitjançant el ratolí i haurem de conèixer les altres dues formes.

En primer lloc, recordem que les opcions copia, talla i enganxa depenen del menú "Edita", per tant les trobarem en desplegar el menú.

//imatge del menú edita

Una altra forma és mitjançant les anomenades dreceres de teclat. Aquí teniu les tres més utilitzades: Ctrl + C (copia), Ctrl + X (talla) i Ctrl + V (enganxa).

Ara bé, si enganxeu directament el text copiat de la Vikipèdia, veureu que aquest conservarà tots els enllaços cap a d'altres pàgines que incorpora el text original. Uns enllaços que, o b´e no ens interessa conservar per no quedar massa estètics, o bé perquè son una pista massa evident que em copiat el text d'alguna banda.

Per tal d'enganxar el text sense aquests, farem servir la opció "enganxament especial". En triar aquesta opció, s'obrirà un quadre de diàleg (així s'anomenen aquests tipus de finestres pròpies de les aplicacions d'escriptori) on haurem de triar la opció "text sense format".

Ara que ja tenim el text, podem triar la font (tipus de lletra), la mida de la lletra i l'alineació.

En primer lloc inserirem un títol. Les opcions per al text les veiem en el següent apartat del menú d'eines.

Primer triarem el tipus de lletra i després la seva mida.

Alineació a l'esquerra, centrat, dreta i justificada.

Important!

Hem de saber que les fonts de text no son les mateixes en funció del Sistema Operatiu que fem servir.

També hem de saber que és essencial que trieu primer el tipus de lletra i després la mida, ja que hi ha fonts que són per sí mateixes més grans que d'altres i per tant ocupen més espai malgrat que tinguin el mateix número (mida).

Un cop ja hem triat el tipus i la mida de la font decidirem la seva alineació. Quan es tracta de treballs d'escola, redaccions, etc. és preferible una alineació justificada. Però hi ha d'altres supòsits en els quals pot ser no cal i l'alineació esquerra (alineació que ens trobem per defecte) ja ens estigui bé. Per exemple a l'hora de realitzar determinats estils de currículums.

//imatge amb les alineacions i texts que mostren com queda

Un detall que moltes vegades no tenim en compte és com deixem els paràgrafs. Veiem com ho feu normalment...

Doncs bé, no es tracta d'una forma correcta de separar paràgrafs. Observeu aquesta eina del menú:

En activar-la ens apareixen els anomenats "caràcters no imprimibles" (espais en blanc, tabulacions i punts i a part). Aquesta eina permet saber com s'ha el·laborat el document.

Veiem ara la forma correcta de gestionar els espais entre paràgrafs sense haver d'abusar de l'ús de la tecla Enter. Primer seleccionarem el paràgraf o paràgrafs en qüestió, o tot el document, si ho volem aplicar a tot, i anem al menú "Format". Dintre d'aquest seleccionem la opció "paràgraf" i s'obrirà el següent quadre de diàleg:

A la pestanya "Sagnats i espaiat" hi ha un apartat anomenat "espaiat". En aquest podem afegir l'espai que volem abans del paràgraf o després d'aquest. Si volem aplicar el mateix format a tot el document afegirem espai només a un dels dos apartats ja que se sumen entre ells i podríem estar aplicant el doble de distància de la desitjada.

En el meu exemple afegiré un espaiat sota el paràgraf de mig centímetre. Sempre que volgueu provar quin efecte es produeix en algun apartat com aquest d'un quadre de diàleg, poseu mesures enormes, d'aquesta manera podreu apreciar quin és l'efecte de forma exagerada i obtindreu una visió més clara de per a què serveix la opció en qüestió.

Com podeu veure a la imatge següent, ja no apareix el símbol de l'Enter i els paràgrafs estan correctament separats.

Ara és el moment d'agafar una imatge per il·lustrar el nostre treball. Per estar segurs, en especial si es tracta d'un treball que hem de presentar en públic podem fer servir les fotografies o imatges que apareixen a la pròpia Vikipèdia, ja que per penjar-les en aquesta Wiki han de ser imatges que no vulnerin els drets d'autor.

Però podeu practicar amb qualsevol imatge que trobeu a la xarxa sempre que no en feu difusió. De totes maneres, els cercadors ofereixen opcions a l'hora de cercar imatges per tal de trobar-ne lliures d'aquests drets o amb permís dels propietaris per fer-les servir.

El cercador Google ens permet cercar imatges amb diferents drets d'ús.

Desar una imatge és un procés molt senzill. Un altre cop fem servir el menú contextual del ratolí (botó dret) i triem la opció "Anomena i desa la imatge". El quadre de diàleg de desar ens permetrà donar-hi un nom i triar a quina carpeta volem desar la imatge.

Recordeu que, si no ens permet triar i la imatge es desa automàticament, és molt probable que hagi anat a parar a la carpeta "Baixades".

Tornem al processador de text, situem el cursor de text allà on volem que s'insereixi la imatge i fem clic al menú "Insereix" on triarem la opció "imatge" i podrem cercar entre els nostres fitxers la imatge que hem desat abans. Fem clic a "Obre" i ja tindrem la imatge al document.

També podríem haver copiat i enganxat la imatge de la mateixa forma que hem fet amb el text però m'interessa més que recordeu aquest procediment de cara a la prova.

Ara hem de considerar la mida, posició, àncora i espaiat per aquesta imatge. En primer lloc hem de decidir com es relacionarà la imatge amb el text. Seleccionarem la imatge (fent-hi clic a sobre) i un altre cop amb el menú contextual (botó dret del ratolí) podem triar dintre de la opció "ajust", aquella que més ens convingui.

Si perseguim que la nostra imatge aparegui al costat del text, la opció més còmoda és deixar l'ajust de text "òptim". D'altra banda, si deixem sense ajust, la imatge deixarà que el text se sitúi a sobre i a sota seu.

En el cas que ens ocupa, deixarem l'ajust òptim. El nostre objectiu és que la imatge se sitúi a l'esquerra d'un paràgraf en concret. Per aconseguir-ho no és suficient amb deixar l'ajust òptim. A més, farem servir l'àncora.

Sempre que inserim una imatge al processador de text apareix el símbol de l'àncora. Aquesta funció ens permet fixar la imatge a un determinat element. Això implica de quina forma afectaran els canvis introduïts amb posterioritat a la posició de la imatge.

Com podeu veure, l'àncora també apareix al menú contextual vinculat a la imatge i a la barra d'eines, mentre aquesta es troba seleccionada.

Per mi, personalment, és més còmode fer servir aquesta última, malgrat que qualsevol dels altres sistemes ens porta a les mateixes opcions i produeixen els mateixos efectes.

Deixaré la imatge fixada al paràgraf ja que el nostre objectiu és que aquesta imatge acompanyi precisament a aquests text en concret i no pas a cap altre.

D'aquesta manera, en modificar paràgrafs i continguts anteriors, aquests canvis no afectaran a la posició de la imatge envers el paràgraf on es troba.

En cas que deixem l'àncora "a la pàgina", en afegir-hi text per sobre del paràgraf, la imatge no es mouria del seu lloc però si el text, que es veuria empès cap endavant, i per tant imatge i paràgraf es separarien.

Podem veure aquest fenomen a moltes obres i llibres de text. Sempre que hi apareix una indicació de veure un exemple a una il·lustració determinada que es troba en una altra pàgina, els autors han fet que la imatge romangui vinculada a la pàgina per motius normalment estètics.

Un altre moment on és preferible posar l'àncora "a la pàgina" és quan inserim la fotografia al currículum per tal que quedi fix a la primera pàgina amb independència del text que encapçali el document.

Ara que ja tenim la imatge a lloc, arriba el moment de modificar la distància que mantindrà respecte el text. Per això anirem al menú "Format" i triarem la opció "imatge". Dintre del quadre de diàleg corresponent triarem la pestanya "Ajusta" i a l'apartat "Espaiat" establirem les mesures adients.

Com que la imatge la situarem a l'esquerra, deixo un espai de 0,30 cm a la dreta entre la imatge i el text.

I ja el tindrem. Us deixo un enllaç al document per tal que pugueu veure com ha quedat si teniu LibreOffice.

Kon-tiki.odt

Espero que aquesta pràctica de recordatori us sigui útil.

Ens veiem a classe!

Inscriure's a l'ACTIC

noreply@blogger.com (Anonymous) — Fri, 06 Oct 2017 19:20:00 +0000

Bon dia, bona tarda o bona nit!

Ha sigut un mes una mica complicat amb l'inici del curs, la preparació de materials, etc. Ara que tinc un moment vull aprofitar per fer-vos una petita guia amb totes les passes per inscriure's al portal de l'ACTIC. Un pas imprescindible per poder examinar-se i obtenir el certificat.

Després d'explicar totes les passes us deixo un llistat de conceptes que apareixen en el temari. És la meva pròpia versió del llistat que vàrem realitzar a classe.

Inscripció a l'ACTIC

En primer lloc, hem de dirigir-nos a l'adreça actic.gencat.cat. Un cop a aquesta pàgina ens fixem en l'índex de continguts de l'esquerra. A l'apartat "Serveis ACTIC" triem la opció "Inscripció de l'aspirant".

Arribarem llavors a una pàgina on ens informaran en primer lloc sobre l'exempció o bonificació en el pagament per a la realització de la prova.

el portal de l'ACTIC és actic.gencat.cat.

Efectivament, per poder-se presentar a l'examen d'ACTIC s'ha d'abonar una taxa tret que ens trobem en una de les situacions d'exempció. Per exemple si estem en situació d'atur o jubilació no haurem de realitzar cap tipus de pagament.

Una altra situació que es troba bonificada és estar inscrits com a família monoparental.

Hi ha situacions a les quals estarem exempts de pagar la taxa per fer la prova.

Aquest apartat també ens informa sobre l'abonament de la taxa en línia.

En prémer "Continuar", arribem a l'espai de registre. En aquest espai hem d'introduir un document que ens identifiqui (DNI, NIE o Passaport) i proporcionar una adreça electrònica que servirà per rebre comunicacions per part del servei.

Podem inscriure'ns amb DNI, NIE o amb el nostre passaport.

Important!

Fixeu-vos bé que a l'adreça URL ja apareix el cadenat i l'https indicant que la nostra informació serà xifrada per seguretat. Recordeu que mai hem d'introduir dades personals a un web on no hi apareguin aquests elements de seguretat.

Un cop acceptem i les dades introduïdes són correctes, un últim missatge ens insforma sobre el tractament que rebran les nostres dades personals. Acte seguit ens demana que acceptem les condicions.

A més, podem marcar el consentiment per autoritzar al servei la consulta de la informació sobre la nostra situació per verificar que estem exempts o no d'abonar la taxa. Aquest pas ens estalvia haver de presentar la documentació tant sigui per via telemàtica o presencial.

Si volem, podem permetre que el servei comprovi que les nostres dades són correctes per estalviar-nos haver de presentar documentació adicional.

Un cop acceptades les condicions serà el moment d'esperar. Rebrem un missatge al nostre correu electrònic confirmant que la nostra inscripció ha estat realitzada amb èxit i una contrasenya que haurem de fer servir per accedir a la nostra zona privada.

El primer cop que hi entrem haurem d'omplir un formulari amb les nostres dades personals.

Per accedir a la nostra zona privada introduirem el nostre document i la contrasenya proporcionada pel servei.

A l'hora d'omplir el formulari hem de recordar que els camps amb asterisc són obligatoris.

Aquest formulari és molt més complet que l'anterior i en ell haurem de donar informació més específica sobre nosaltres.

Les dades complementàries tenen a veure amb l'exempció o bonificació de la taxa.

Un cop omplert aquest formulari haurem de contestar un seguit de preguntes sobre la nostra situació per corroborar si em de pagar o no la taxa.

Ara només hem d'esperar la confirmació per part de l'entitat per poder accedir a l'espai d'acreditacions i demanar data i lloc per fer l'examen.

Un cop rebem la confirmació per correu i no se'ns demana cap documentació adicional podrem tornar a accedir a la nostra zona i a l'apartat acreditacions triarem a quin nivell ens volem presentar i acte seguit cercarem el centre on ens examinarem.

Un cop completat tot el registre i decidim presentar-nos a la prova haurem de triar el nivell al qual ens volem presentar.

Un cop triat el centre podrem veure un calendari amb els dies i horaris disponibles per a aquest centre. Triem el moment i ja està.

El dia que ens presentem al centre acreditat hem de procurar estar amb antelació ja que ens proporcionaran un codi. Allà, ens proporcionaran un ordinador amb connexió a Internet des del qual accedirem al portal i a la nostra zona privada dins d'aquest, per tant no ens oblidem de la nostra contrasenya.

A la nostra zona privada hi ha un punt del menú que ens porta a realitzar la prova. És llavors quan se'ns demanarà introduir el codi que ens proporciona el centre.

La prova sencera es fa amb el navegador, ja que l'examen es realitza en línia.

Espero haver resolt els dubtes d'aquells que sempre demaneu informació sobre la prova d'ACTIC. A continuació us deixo un petit llistat de conceptes que hem el·laborat a classe que espero que us ajudi a visualitzar una mica cap a on van enfocats els coneixements que s'han d'adquirir amb cada competència.

Tots aquest conceptes formen part del nivell bàsic.

Conceptes que hem de conèixer sobre les tecnologies de la informació i la comunicació

c1 cultura, participació i civisme digital

TIC: Tecnologies de la informació i comunicació
Internet: Conjunt descentralitzat de xarxes de comunicació interconnectades a nivell mundial.
Correu electrònic: Servei de xarxa que permet als usuaris enviar i rebre missatges utilitzant xarxes de comunicació electròniques.
Xat: Mètode de comunicació digital que consisteix en una conversa escrita i de forma instantània entre dos o més usuaris a través d'una xarxa.
Fòrum: Lloc de discussió en línia, asíncron, en què els usuaris publiquen missatges sobre un tema. Es crea d'aquesta manera un fil o conversa jeràrquica en base a les preguntes i respostes publicades. Aquest diàleg no es produeix en temps real com succeeix en els xats.
Bloc: Lloc web que, a manera de diari personal, inclou continguts de l'interès de l'autor o autors. Aquests continguts són actualitzats amb freqüència i poden ser comentats pels seus lectors.
Wikis: lloc web les pàgines poden ser editades directament des del navegador. Els usuaris creen, modifiquen o eliminen continguts que comparteixen.
Contrasenya: Paraula o codi de control necessari per accedir a un determinat recurs.
Web: Document electrònic que pot contenir text, so, vídeo, imatges, etc. al qual es pot accedir a través de la xarxa mitjançant un navegador web.
Galetes: També coneguda com galeta informàtica. És un petit arxiu enviat per un lloc web. Aquest fitxer s'emmagatzema en el navegador de manera que el lloc web pot consultar l'activitat prèvia de l'usuari.
Signatura electrònica: És un concepte jurídic equivalent al del la signatura manuscrita. Serveix per tant per identificar una persona com a firmant d'un document o arxiu electrònic.
Certificat digital: També conegut com certificat electrònic, és un fitxer informàtic generat per una entitat de serveis de certificació que associa unes dades d'identitat a una persona física o jurídica, confirmant la seva identitat digital a internet.
Comerç electrònic: També conegut com e-commerce, consisteix en la compra i venda de productes i serveis a través de mitjans electrònics com Internet.
Feeds: És un arxiu generat per alguns llocs web. Aquests contenen informació i un enllaç cap al propi lloc web. S'utilitzen per saber si s'han actualitzat els continguts sense necessitat d'accedir-hi.
Phishing: Estafa de pesca. Mètode que utilitzen els ciberdelinqüents per enganyar i aconseguir informació personal de l'usuari com poden ser contrasenyes, dades bancàries, etc.
Spam: També conegut com a correu brossa. Es tracta d'un correu electrònic no sol·licitat que s'envia a un gran nombre de destinataris amb fins publicitaris o comercials.
Xarxa: Conjunt d'equips informàtics i programari connectats entre si a través d'un mitjà que intercanvien informació i comparteixen recursos.
Lluminositat: És la capacitat per mostrar blancs i negres, així com colors intermedis amb què compta un monitor.
Contrast: És la diferència apreciable entre el blanc més blanc i el negre més negre. Sol venir expressat de la següent manera 2000: 1. Això vol dir que el blanc més blanc és 2000 vegades més clar que el negre més negre.
Resolució: És el nombre de píxels que pot ser mostrat per pantalla. Un exemple de resolució seria 1024x768.
Píxel: És la unitat homogènia mes petita de color que forma part d'una imatge digital.

c2 tegnología digital, ús d'ordinador i de sistema operatiu

Ordinador: Màquina electrònica que rep i processa dades per a transformar-los en informació útil.
Maquinari: Conjunt d'elements físics o materials que constitueixen un ordinador o un sistema informàtic.
Programari: Conjunt de programes i rutines que permeten a la computadora realitzar determinades tasques.
Llei de Moore: Terme informàtic originat en la dècada de 1960 que estableix que la velocitat del processador dels ordinadors es duplica cada 12 mesos. Això es deuria al fet que el nombre de transistors dels microprocessadors es duplica en aquest temps.
Copyright: Dret que té un autor sobre totes les seves obres. Aquest dret li permet decidir en quines condicions es poden reproduir i distribuir. És un dret legalment irrenunciable.
Copyleft: Es tracta d'una pràctica legal que consisteix en l'exercici del dret d'autor per fer possible el lliure ús i distribució d'una obra.
Creative Commons: Organització sense ànim de lucre dedicada a promoure l'accés i l'intercanvi de cultura. Ha desenvolupat una sèrie de models de llicències de drets d'autor com a instruments jurídics que ofereixen a l'autor diverses possibilitats per compartir les seves obres.
Programari lliure: Conjunt de programari que, per elecció manifesta del seu autor, pot ser copiat, estudiat, modificat i utilitzat lliurement amb qualsevol finalitat i redistribuir-lo amb o sense canvis o millores.
Programari de propietat: Programari del qual no hi ha possibilitat d'accés lliure al seu codi font. No es permet la seva lliure modificació, adaptació ni lectura per part de tercers.
Sistema operatiu: És el programa encarregat de la gestió de tots els recursos del sistema informàtic, tant maquinari com programari. Facilita la comunicació entre l'usuari i l'ordinador així com també dóna accés als recursos de l'ordinador a les aplicacions instal·lades en aquest.

c3 Navegació i comunicació en món digital

Web 2.0: També conegut com a Web Social. És l'evolució de la web en què els usuaris deixen de ser simples consumidors i es converteixen en creadors de continguts i membres de comunitats interconnectades en les xarxes socials.
Navegador: És una aplicació que ens permet l'accés a la web, encarregant-se de interpretar els diferents arxius perquè l'usuari els pugui visualitzar.
Client de correu: Un client de correu electrònic és un programa d'ordinador utilitzat per llegir i enviar missatges de correu electrònic.
Http: Hypertext Transfer Protocol, en castellà "Protocol de Transferència de Hipertextos, s'utilitza en algunes adreces d'Internet.
TCP / IP: Conjunt de protocols que permeten la comunicació entre els ordinadors d'una xarxa. Representa totes les regles de comunicació per Internet.
WWW: El World Wide Web és un sistema de documents d'hipertext que es troben enllaçats entre si i als quals s'accedeix a través d'Internet.
URL: Uniform Resource Locator, en castellà "Localitzador Uniforme de Recursos". Es tracta d'una seqüència de caràcters utilitzats per nomenar i localitzar recursos, documents i imatges a Internet.

c4 tractament de la informació escrita

Copia: És l'acció de duplicar algun contingut (arxiu, carpeta, text, etc.). Quan copiem un contingut, aquest queda emmagatzemat en el denominat porta-retalls a l'espera de ser enganxat en una altra ubicació.
Tallar: Acció de emmagatzemar un contingut (arxiu, carpeta, text, etc.) al porta-retalls per poder enganxar-lo a una nova destinació.
Enganxar: És l'acció de reproduir el contingut que prèviament ha estat copiat.
Seleccionar: Acció d'escollir un objecte o text en pantalla, generalment mitjançant l'ús del ratolí.
Barra d'eines: Component de la pantalla disposat en forma de fila, columna o bloc que conté icones o botons que activen determinades funcions d'una aplicació.
Barra de menú: Barra que conté les diferents categories d'eines o funcions amb què compta una aplicació.
Menú contextual: Es tracta d'un menú desplegable amb diferents opcions, que s'obre al pressionar el botó secundari del ratolí. Segons la ubicació del cursor del ratolí, aquest menú oferirà unes funcions o unes altres.

c5 tractament d'informació gràfica, sonora i de la imatge en moviment

Jpg: Format de compressió per imatges de 24 bits de profunditat amb pèrdua. Això implica que es perd qualitat respecte a la imatge original, però el grau de compressió és ajustable. A més compressió menys qualitat.
Png: Format gràfic de compressió sense pèrdua. Aquest format és capaç d'emmagatzemar transparències. Admeten imatges d'una profunditat de color de 24 bits (color real).
Gif: Format de compressió d'imatges sense pèrdua. Admet imatges amb un màxim de 256 colors. El seu ús és molt estès pel fet que permet l'emmagatzematge d'animacions.
Tiff: Format d'imatges en mapa de bits, permet compressió sense pèrdua. Se sol utilitzar en l'àmbit professional per la seva alta qualitat.
Capes: Els editors d'imatges utilitzen aquest mètode que consisteix el la superposició de diferents "fulles" que poden contenir elements o imatges de forma individualitzada. A l'visualitzar totes en el seu conjunt podem veure la composició o imatge completa que es vol crear.
Bits: Unitat mínima d'informació amb dos possibles valors, 0 o 1.
mp3: Format de compressió d'àudio digital amb pèrdua.
Ogg: Format d'arxiu lliure amb pèrdua.
wma: Windows Media Audio és un format d'àudio amb compressió desenvolupat per Microsoft.
Audacity: Programa lliure i multiplataforma de gravació i edició d'àudio.
Vlc: Reproductor Multimèdia, lliure, de codi obert i multiplataforma. Molt emprat causa de la gran quantitat de formats d'àudio i de vídeo que suporta.
Cd: Disc òptic d'emmagatzematge de dades digitals amb capacitat de 700 MB.
Dvd: Tipus de disc òptic per a l'emmagatzematge de dades amb capacitat de 4'7 GB.
Blu-ray: Format de disc òptic per a vídeo d'alta definició amb capacitat d'emmagatzematge de 25 GB.
Iso: Una imatge iso és una arxiu informàtic on s'emmagatzema una còpia o imatge exacta d'un sistema d'arxius.

c6 tractament d'informació numèrica

Full de càlcul: Tipus d'aplicació que permet manipular dades numèriques i alfanumèrics disposats en forma de taules compostes per cel·les.
Cel·la: És una intersecció d'una fila i una columna. Aquest espai pot contenir text, números, etc.
Rang: Conjunt de cel·les adjacents d'un full de càlcul.
Referència relativa: Tipus de referència a una altra cel · la que ajusta automàticament la columna i la fila en desplaçar la fórmula per el full de càlcul. Això es produeix perquè té en compte la relació amb la posició de la columna i la fila en què es troben les dades referenciats.
Referència absoluta: Tipus de referència que només té en compte una cel·la en concret. D'aquesta manera sempre sostraure el valor contingut en aquesta cel·la malgrat que estenguem la fórmula a altres cel·les adjacents.

Fins aquí l'entrada corresponent al mes anterior. Lamento no haver-la acabat abans i espero que us sigui d'utilitat.

Ens veiem a classe!

Editar un parell d'imatges amb Gimp

noreply@blogger.com (Anonymous) — Sun, 06 Aug 2017 21:36:00 +0000

Bon dia, bona tarda o bona nit!

Vull que aquest mes vull destinar un esforç a repasar allò que hem fet els últims dies del curs d’ACTIC. Com ja sabeu els que esteu seguint el curs ens hem quedat treballant la competència 5: “Tractament de la informació gràfica, sonora i de la imatge en moviment”. És a dir, imatge, so i vídeo.

Us recordo que per seguir el que fem en aquesta competència necessitareu 3 aplicacions d’escriptori que són completament gratuïtes: l’editor d’imatges Gimp, l’editor de so Audacity i l’editor de vídeo OpenShot.

Podeu descarregar cadascun d’aquests programes des de les seves respectives pàgines oficials fent clic a sobre dels seus corresponents enllaços (a sobre del seu nom).

Avui ens dedicarem a fer una petita edició d’una imatge amb el Gimp.

El primer pas a seguir és obtenir un parell d’imatges, la primera d’elles ha de ser d’un paisatge i la segona d’una persona o personatge. Per fer el meu exemple he realitzat jo mateix dues fotografies.

Ara que ja tenim les imatges obrirem del programa GIMP. Per defecte, l’aplicació mostra tres finestres o panells. El panell de l’esquerra és on trobarem totes les eines i les seves opcions. El panell de la dreta ens permetrà treballar amb les diferents capes que formaran la imatge final. Finalment, el panell central és l’espai de treball on es carregaran les imatges que volem editar.

Important!

Si tanqueu sense voler algun dels panells laterals i el voleu recuperar, només heu d’anar al menú “Finestres” i triar la opció “Plafons tancats recentment”. Allà apareixeran els panells que hàgim tancat. En fer-hi clic a sobre del nom del plafó, aquest tornarà a aparèixer a la nostra pantalla.

Si no us trobeu còmodes amb les tres finestres, podeu fer que el programa integri tots els panells en una de sola. Aquesta opció es troba al final del mateix menú “Finestres”, sota el nom de “Mode de finestra única”.

Un cop ja tenim obert el GIMP, obrirem la primera imatge per començar a treballar. Triarem la imatge que farà de fons de la nostra composició. Si us hi fixeu, en el panell de la dreta, apareix la mateixa imatge en miniatura. Aquesta miniaturització representa la primera capa (i de moment l’única que hi ha).

Important!

El concepte de capa:

Els editors d’imatge com GIMP o Photoshop fem servir capes per a les composicions fotogràfiques. Cada capa representa un component individual de la imatge que crearem en conjunt. El gran avantatge que ens proporcionen és que podem manipular una capa sense que es vegin afectades les altres.

És com treballar amb retalls de diferents fulls i anar posant-los un a sobre dels altres. De fet és el que farem en aquest exercici. Retallarem una figura i la col·locarem a sobre del paisatge o imatge de fons que hem triat. Com si haguéssim retallat una fotografia i després l’enganxéssim a sobre d’una altra.

Continuem amb el procediment. Ara que ja tenim la imatge que actuarà de fons haurem de carregar la segona imatge amb la persona o personatge que volem col·locar-hi a sobre.

Per fer-ho hem d’anar al menú “Fitxer” i triar la opció “Obre com a capes...”. És molt important fer-ho així ja que volem que les dues imatges formin part de la mateixa composició. Si ens limitem a obrir la imatge tal i com ho hem fet la primera vegada, aquesta s’obriria en una finestra nova i per tant no estaríem afegint-la a la composició actual.

Ja tenim una imatge col·locada a sobre de l'altra.

Un cop oberta, veurem com al plafó de la dreta ja tenim les dues imatges miniaturitzades. Cadascuna és una capa i és molt important controlar quina d’elles està seleccionada ja que els canvis que realitzem sobre la imatge només afectaran a la capa activa en aquell moment.

Ens assegurem que la capa activa (seleccionada al panell dret) és la del personatge i n’ajustem la seva mida (si cal) per tal que no surti fora dels límits de l’altra capa. A continuació comprovarem si aquesta capa té o no transparències.

Veiem primer com modificar la mida d’una capa. Per fer-ho és tan senzill com anar al menú “Capes” i triar la opció “Escala la capa…”.

El menú contextual corresponent ens ofereix la possibilitat de modificar l’alçada i l’amplada de la imatge. Fixeu-vos bé que hi ha la figura d’una cadena que ens indica que ha de guardar les proporcions i, per tant, si modifiquem l’alçada, l’amplada ha d’ajustar-se automàticament.

Si això no ens interessa només hem de picar amb el ratolí a sobre de la cadena, que s’obrirà, i ja podrem modificar l’alçada i l’amplada de manera individual.

El programa també ofereix la possibilitat d’escalar la imatge. Aquesta opció afectaria a tota la composició. És a dir, que totes les capes es veurien reduïdes o augmentades en les mateixes proporcions.

Aneu en compte i no us confongueu a l’hora de modificar una capa. Recordeu que heu de tenir-la seleccionada en el panell de la dreta.

Ja hem escalat la capa per fer-la més gran i l'hem col·locat a un lloc més adient.

Transparències

A continuació comprovarem si la imatge que hem inserit com a segona capa conté o no transparències.

Volem que aquesta contingui transparència perquè quan en retallem un trós, l’espai buit que quedi deixi veure la capa que hi ha de fons.

Ho comprovarem fent servir la goma d’esborrar.

Important!

Quan triem una eina del plafó esquerre només hem de fer-hi un clic a sobre. No cal arrossegar l’eina cap a l’espai de treball. L’únic espai on farem servir la tècnica d’arrossegar serà precisament a sobre de la imatge.

Comencem a esborrar una cantonada de la capa tot fent servir el ratolí. Si els llocs per on passa la goa es tornen de color blanc vol dir que no hi ha transparència. En canvi si en passar la goma podem veure la imatge de sota és que sí que n’hi ha i no ens cal fer res més.

La imatge de l'esquerra no tenia transparència, per tant en esborrar el fons tot ha quedat de color blanc.
D'altra banda, la imatge de la dreta tenia transparència i per tant en esborrar el fons es veuen un seguit de quadres de color gris. Si hi hagués una imatge darrera, aquesta seria visible.

Veiem ara que hem de fer si no hi ha trasparència (el cas més habitual). Una de les formes més ràpides d’afegir una transparència a una imatge és fent servir el menú copntextual des del plafó de capes. És a dir, que ens situem a sobre de la miniatura de la imatge de la capa del plafó dret i fem clic al botó dret del ratolí. Finalment, triarem la opció “Afegeix canal alfa”.

Si aquesta opció no apareix és que la vostra imatge ja té transparència.

El menú contextual del ratolí ens permet afegir les transparències a una capa tot seleccionant la opció "Afegeix canal alfa".

Un cop fet això ja podem tornar a provar la goma d’esborrar. Si el canal alfa (la transparència) s’ha afegit correctament, la goma ja no deixarà cap rastre de color blanc darrera seu.

Espero que no esborreu massa fent proves ja que necessitem el personatge de la capa per que la composició surti com nosaltres volem. Ja sabeu que si heu de rectificar allò que heu fet podem recórrer a la opció “desfés” del menú “Edita” o bé fer servir la combinació de tecles Control+Z.

Important!

Si volem suprimir una capa ho podem fer a través del menú contextual (botó dret del ratolí) a sobre de la capa al plafó dret o bé, seleccionant la capa i prement el botó de suprimir (que conté una x vermella) de sota del llistat de capes.

Amb el menú contextual del ratolí podem suprimir qualsevol capa que ja no necessitem per a la nostra composició.

Eines de selecció

Arriba el moment de parlar sobre les eines de selecció

Al panell de l’esquerra hi tenim totes les eines que ens ofereix GIMP. Destacarem a continuació totes aquelles que tenen a veure amb la selecció.

Farem distinció entre dos tipus de selecció:

Selecció per forma.

Aquest tipus d’eines ens permeten delimitar espais o formes a la capa on treballem per tal de poder actuar sobre aquestes zones concretes sense afectar a la resta de la capa ni de la composició.

Aquestes eines de selecció són:

L’eina de selecció rectangular i l’eina de selecció el·líptica. Ens permeten fer una selecció amb les seves respectives formes. Aquestes formes es poden ajustar fent servir el ratolí.
L’eina de selecció lliure. Ens permet anar delimitant de forma manual els punts per on ha de passar el contorn de la figura que volem seleccionar. És a dir, ens permet realitzar la selecció amb una forma lliure.

Tot i que es tracta d’una eina que ens fa treballar més, és ideal quan la figura que volem seleccionar no és una figura regular.

Important!

Quan seleccionem una figura estem seleccionant l’interior de la mateixa. Si el que volem és realitzar canvis per a la resta de la imatge protegint d’aquestes modificacions la figura seleccionada podem fer-ho a través del menú “Selecciona” i l’opció “Inverteix”.

Invertirem la selecció per tal de poder manipular la zona exterior d'una figura seleccionada i no pas el seu interior.

Selecció per color:

Aquestes eines de selecció ens permeten triar sobre quins colors de la capa volem aplicar els canvis necessaris per aconseguir l’òptim resultat per a la nostra composició.

Per seleccionar segons el tipus de color tenim dues eines:

L’eina de selecció de regió contigua (o com l’anomenem a classe, la vareta màgica). Amb aquesta eina podem seleccionar una regió que comparteix el mateix color o grup de color en un espai contigu de la imatge.
L’eina de selecció per color. A diferència de l’anterior, aquesta eina seleccionarà tots els punts que siguin del mateix color o grup de color que indiquem nosaltres sobre la imatge. No cal que siguin regions contigues. Allà on hi hagi un sol píxel del mateix color que l’assenyalat, aquest serà seleccionat.

D'esquerra a dreta: eina de selecció rectangular, eina de selecció el·líptica, eina de selecció lliure, eina de selecció de regió contigua i eina de selecció per color.

Veiem un exemple de l’ús d’aquestes dues formes de seleccionar colors.

En aquesta imatge hem fet servir l'eina de selecció contigua i apareixen unes línies que delimiten el contorn de tota l'àrea contigua de color negre.

En aquesta imatge hem fet servir l'eina de selecció de color i apareixen unes línies que delimiten el contorn de tota l'àrea contigua de color negre i a més el cercle de color negre que hi ha rodejat de blanc. Queda seleccionat malgrat no hi ha cap altra regió de color negre en contacte amb ell.

Un cop hem seleccionat allò que volem eliminar per tal de deixar només la figura de la persona o personatge a la capa, només ens caldrà prémer la tecla suprimir.

Amb l'eina de selecció lliure anem delimitant el contorn de la figura que volem conservar per a la nostra composició.

Ara només ens cal col·locar la figura al lloc adient i manipular la seva mida si cal. Ja sabem que la mida es modifica a través del menú capes i la opció “escala la capa”.

Per moure una capa cap a un costat o cap a un altre triarem l’eina “Mou”. Aquesta presenta el dibuix de dues dobles fletxes que formen una creu de color blau.

Si la figura que voleu moure de lloc és petita, tingueu en compte que moltes vegades en fer-hi clic el focus pot baixar cap a la capa inferior i llavors estaríem arrossegant la capa equivocada. Fixeu-vos bé en el plafó de les capes per estar segurs que la capa que desplaçarem serà la correcta.

Ja tenim acabada la nostra senzilla composició. Ara només cal exportar-la en un format adient per tal de poder compartir-la amb els demés.

Del menú fitxer, triem la opció “Exportar com a…” i al quadre de diàleg escrivim un nom per a la imatge i triem la carpeta on la volem desar. Després, a la part inferior de la finestra fem clic sobre el text “Seleccioneu el tipus de fitxer per extensió”. S’obrirà un llistat amb tots els formats als quals Gimp és capaç d’exportar.

Així és com ha quedat la nostra composició.

Triem un dels formats coneguts, per exemple el JPEG i fem clic al botó “Exporta”. Fem cas als quadres de diàleg que s’obrin a continuació (si és el cas) i ja la tindrem.

Ara bé, potser volem fer modificacions sobre aquesta composició amb posterioritat. Per tant també serà convenient desar un fitxer en el format propi de Gimp, l’ XCF. Desant un arxiu d’aquesta manera, estarem desant una còpia amb totes les capes que formen la imatge. Així podrem fer-ne modificacions, afegir capes noves o suprimir-ne les que ja no creiem convenients, etc.

Com que en el nostre exercici només hem fet servir dues capes, potser no ens sembla gaire important, però quan ja hem fet una composició molt més elaborada, s’agraeix conservar el fitxer original que produeix el programa.

Per fer-ho només cal que aneu al menú “Fitxer” i, aquest cop, trieu la opció “Anomena i desa”. Feu com sempre i escriviu un nom per al fitxer, trieu la carpeta de destí i premeu el botó “Desa”.

Espero que l’explicació hagi estat comprensible i que realitzeu les vostres pròpies composicions sense gaire problemes. La propera entrada tractarà sobre l’editor de so Audacity, però, de moment, no us oblideu de practicar tot el que pugueu amb l’editor d’imatges.

Que tingueu un bon estiu i ens veiem a classe!

La nostra presentació pas a pas

noreply@blogger.com (Anonymous) — Sat, 01 Jul 2017 10:03:00 +0000

Bon dia, bona tarda o bona nit!

Aquest any hem realitzat un curs per aprendre a fer presentacions amb el programa LibreOffice Impress. M'agradaria deixar-vos aquí un recordatori de les passes a seguir per a fer el mateix tipus de presentació que vàrem realitzar a classe.

Em limitaré a exposar les instruccions per fer servir el programa. Amb això us vull dir que deixaré de banda la obtenció dels continguts (imatges, textos, etc.) ja que aquests coneixements ja els heu de tenir prou consolidats a dia d'avui.

Així, pas a pas, reproduiré l'elaboració de la meva presentació i al final tindreu un enllaç perquè us la pugueu descarregar i veure com ha quedat. He triat com a tema, els components de l'ordinador, els perifèrics i els tipus de dispositius que ens podem trobar. D'aquesta manera ens servirà com a repàs de matèries que hem vist a classe amb anterioritat.

Comencem obrint el programa. Com sempre cerquem el botó de l'escriptori que ens portarà al llistat de programes instal·lats al nostre equip. Un cop tenim obert el programa fixeu-vos bé en les diferents parts de la finestra. Com a la majoria de programes, tenim al centre l'espai de treball. En aquest cas, ens mostra una Diapositiva. Un full que tractarem de manera individual afegint-hi els continguts que volem a la nostra presentació.

La primera diapositiva que apareix amb dos quadres de text per defecte. Un centrat al mig de la diapositiva i un altre a sota d'aquest. Es tracta d'un espai per inserir un títol i un subtítol.

La primera diapositiva acostuma a tenir aquest aspecte.

Podríem començar triant els estils per a la nostra presentació però prefereixo introduir primer tots els continguts i ja ens preocuparem per l'aspecte més endavant.

Introdueixo el títol de la presentació: "Maquinari" i el subtítol "Parts de l'ordinador i perifèrics". Si us heu fixat bé, aquests dos quadres o espais de text presenten una sèrie de controladors al seu voltant. Aquests punts poden ser arrossegats per modificar la forma del quadre.

Afegir text

Amb la fi de provar-ho, introduiré un quadre de text nou per posar-hi el meu nom. Per fer-ho he de seleccionar l'eina de text corresponent i dintre de la diapositiva, amb el mètode de fer clic i arrossegar donaré forma a un quadre de text nou. Acte seguit hi escriuré el meu nom i ajustaré el quadre per tal que quedi al meu gust.

Veiem el següent vídeo per veure com es fa:

Un cop ja tenim les dades que volem per aquesta diapositiva, arriba el moment d'inserir una de nova. Per fer-ho anem al menú Insereix i triem la opció "Diapositiva".

Immediatament apareixerà una diapositiva en blanc amb dos quadres de text per defecte, un per al títol i un altre per al contingut. Podem veure com al panell de l'esquerra ja tenim dues diapositives. Gràcies a aquest panell ens podem desplaçar entre les diapositives tot seleccionant a quina volem anar amb el ratolí.

El panell de l'esquerra, la subfinestra de diapositives, ens permet desplaçar-nos d'una diapositiva a una altra amb un sol clic.

Utilitzarem aquesta nova diapositiva com a "índex de continguts". Més endavant veurem quina utilitat podem donar-hi. De moment, el que farem serà introduir en ella un llistat de continguts que s'han d'explicar amb aquesta presentació.

La nostra presentació quedarà dividida en tres apartats principals: els components de l'ordinador, els perifèrics d'entrada i els perifèrics de sortida. Dintre de cadascun d'aquests apartats hi tindrem subapartats amb els conceptes concrets que formarien part de l'explicació. Comencem per tant amb la nostra llista.

Important!

Recordem com es fa una llista.

Normalment, les caixes de text per defecte als programes de presentacions ja estan predeterminades per llistar tots els continguts que hi inserim. Com podeu veure, apareix un punt al davant del nostre text i si premem la tecla Enter per iniciar una altra línia de text, apareix un segon punt, etc.

En el cas que haguem introduït nosaltres una caixa de text o que vulguem canviar aquest punt per un altre signe o per lletres o números, accedirem a la opció "pics i numeració" del menú "Format" o bé als seus corresponents botons de la barra d'eines.

El botó pics i enumeració es troba a la barra d'eines del programa.

Tant si hi arribem a través del botó de la barra d'eines com a través del menú Format, s'obrirà aquest quadre de diàleg per poder configurar els llistats al nostre gust.

Important!

Si accedim al quadre de diàleg de pics i numeració podrem configurar els signes, números i lletres que volem que apareguin a les nostres llistes i configurar tots els nivells de contingut d'aquestes.

Des de la pestanya personalitza podem canviar els números o signes per a cada nivell.

Ja tenim el primer punt de la nostra llista de continguts. Dintre d'aquest volem dedicar un apartat per a cada component de l'ordinador. Com que aquests apartats deriven del punt anterior, necessitem afegir un nivell a la nostra llista. Per això fem servir la tecla tabulador.

Important!

La tecla tabulador, a la part esquerra del teclat, presenta el dibuix de dues fletxes. La de sota apunta cap a la dreta i el seu efecte és el que es produeix per defecte. La de dalt apunta cap a l'esquerra. Per produir aquest efecte l'hem de combinar amb la tecla Shift (Mayús) i el propi Tabulador.

En prémer el tabulador apareix un punt diferent més cap en dins a la nostra llista. Ara passem a introduir els noms dels complements que formaran part de la nostra presentació. Així, afegiré: el processador, la placa base, la memòria RAM, el disc dur i el xassís. Veiem com ha quedat aquesta llista:

Hem llistat tots els apartats que dependran del primer bloc de la presentació.

Ara volem tornar a canviar de nivell a la llista per tal d'introduir l'apartat dels "perifèrics d'entrada". Aquest punt ha d'estar a la mateixa alçada que "els components de l'ordinador". Per tant aquest cop quan tingui el nou punt de la llista pressionaré les tecles Shift i Tabulador.

Amb el tabulador podem anar endinsant-nos en els nivells de la llista o tornar cap a nivells superiors si la combinem amb la Majúscula.

Així continuarem la nostra llista fins que quedi com es mostra a continuació.

Ja tenim la llista completa.

Important!

Recordeu que la clau per a realitzar llistes de text es troba en fer servir números i vinyetes per iniciar la llista i la tecla Tabulador per establir els nivells de contingut que tindrà aquesta.

Fixeu-vos com LibreOffice Impress ha anat ajustant la mida de la lletra a mesura que creixia la nostra llista per tal de mostrar-la sencera dintre de la diapositiva.

Ja tenim un índex de continguts. Com que es tracta d'una presentació cadascun d'aquests punts de l'índex podria correspondre a una diapositiva on s'explicaria el contingut corresponent. Podríem anar inserint diapositives noves i escriure cada punt com a títol d'una però això seria una tasca massa feixuga, en especial si estem tractant un tema més llarg que el que hem triat per aquest exemple. Per fortuna, existeix una possibilitat que ens estalviarà haver de fer tota aquesta feina manualment.

El primer que farem serà duplicar la diapositiva que hem creat amb els continguts amb la finalitat de no perdre-la en el procés. Per fer-ho anem al menú "Insereix" i triem la opció "Duplica la diapositiva".

Un cop ja la tenim dues vegades ens assegurem d'estar situats a la darrera, tornem al menú "Insereix" i triem la opció "Amplia la diapositiva". Automàticament Impress generarà una diapositiva nova per a cadascun dels tres apartats principals de la llista.

La opció "Amplia la diapositiva" ens permet fer que els principals punts d'una llista esdevinguin títols de diapositives noves.

Les diapositives 3, 4 i 5 són el resultat d'haver ampliat la còpia de la diapositiva 2.

Ara només ens cal repetir la mateixa operació per a cadascuna de les tres diapositives noves. Tingueu en compte que si no en dupliquem alguna abans d'ampliar-la es perdrà el seu títol principal. El secret es troba en que l'ampliació només atorga una diapositiva nova a cada punt de la llista que conté, però elimina la pròpia diapositiva original, incloent-hi el seu títol.

Per tant hem de tenir ben clar l'esquema de la presentació que volem donar abans de prosseguir.

Un cop he acabat tinc un total de 15 diapositives. N'hi ha que contenen títol i llistat i d'altres, de nivell inferior que només contenen títol.

He creat per tant tres nivells de diapositives en funció del seu contingut. El nivell superior conté el llistat amb tots els conceptes, el segon nivell es centra en un dels apartats de la llista i el tercer nivell desenvolupa el contingut referent a un component en concret.

Cadascú ha de seguir l'ordre que més l'ajudi a confeccionar la seva presentació. Jo començaré per omplir les diapositives que només tenen títol i un cop enllestides completaré les que pertanyen al nivell immediatament superior a aquestes, que contenen petits llistats de continguts.

Imatges

He triat per començar l'última de totes, la de la impressora. En aquest tipus de diapositives vull inserir imatges acompanyades de text. Com que podem diferenciar entre dos tipus d'impressores, les de injecció de tinta i les làser, vull aprofitar aquesta diapositiva per explicar-ho.

Inserim una imatge que tenim emmagatzemada a l'ordinador.

Afegirem per tant dues imatges, una per a cada tipus d'impressora. Podem fer-ho mitjançant qualsevol dels mètodes que ja coneixem. O bé a través de la opció "Insereix imatge>des d'un fitxer" del menú "Insereix", si és el cas que tenim les imatges desades en el nostre equip. O bé podem fer servir el mètode de copiar i enganxar, si es tracta d'una imatge que no tenim desada.

Un cop inserida la imatge a la diapositiva modifiquem la seva mida i posició fent servir els controladors que l'envolten.

Acte seguit inserim la segona imatge i repetim les mateixes passes. Ja podem afegir una caixa de text per a cadascuna de les imatges tal i com hem après a fer amb anterioritat. El resultat ha de ser semblant al següent:

Totes les imatges de la presentació han estat extretes de la Wikipèdia.

Important!

És possible afegir text directament a una imatge fent-hi doble clic a sobre, però en el nostre cas, aquest efecte visual no era el més favorable.

Com que tenim quatre elements a la diapositiva (sense comptar el seu títol), ens podem veure una mica incòmodes a l'hora de reajustar la mida i posició dels elements en cas de necessitat. Per exemple, veiem que el títol i la impressora làser han quedat més grans i més cap al centre que els altres dos. Tot i que podríem manipular la imatge i el títol per separat, Impress ens permet agrupar elements per tal de facilitar la seva manipulació com a conjunt.

Només hem de seleccionar els elements que volem agrupar i posteriorment anar al menú "Format" i triar la opció "Agrupa". A partir de llavors, quan fem clic sobre un dels dos elements, només apareixerà un marc de controladors que afectarà a tots dos com a conjunt.

Quan agrupem diversos elements de la diapositiva apareix un panell de propietats que ens ajuda a donar-hi determinats efectes.

Important!

Podem seleccionar diferents elements de la diapositiva a la vegada arrossegant el ratolí per sobre amb el botó esquerre activat.

També podem fer-ho, seleccionant un primer element amb un clic del ratolí, prement a continuació la tecla Shift i, sense deixar-la anar, fem clic a sobre de cada element que volem incloure a la selecció.

Un cop fets els dos grups d'elements, ens serà més còmode disposar-los a la diapositiva i sempre podem tornar a desagrupar els elements des del mateix menú "Format>Agrupa>Desagrupa".

Podem desagrupar un conjunt d'elements tan fàcilment com els vàrem agrupar.

Notes

Ara anem afegint contingut a totes les diapositives d'aquest nivell. Com podeu comprovar aquests continguts no expliquem gaire cosa i és que la presentació que estem fent no és una explicació en sí, sinó un suport per ajudar al professor a donar l'explicació i als alumnes a rebre de forma estructurada la informació.

Si volem un reforç per a les explicacions podem afegir notes a cada diapositiva. Aquestes són una ajuda per a l'orador que acompanyen l'explicació i de vegades es fan arribar als alumnes com a apunts.

Si us fixeu en la part central del programa, on hi ha la diapositiva, hi ha una sèrie de pestanyes. La tercera d'elles és "Notes".

Cada pestanya ens porta a un mode de visualitzar i treballar diferent amb les diapositives.

Una vegada en aquesta pestanya, la visualització de la diapositiva canvia. Es mostra com si fos un full en vertical, amb la meitat superior amb el contingut de la diapositiva i un quadre de text que ocupa la meitat inferior per inserir el text que vulguem. Acte seguit afegeixo en aquest apartat la informació que s'ha d'explicar associada a la diapositiva.

Important!

Al final d'aquesta entrada trobareu un enllaç per descarregar-vos aquesta presentació completa amb totes les notes que la complementen.

Per sortir d'aquest mode de visualització només hem de fer clic a la pestanya "Normal".

Notes de la diapositiva "La impressora" tal i com es mostra des de la pestanya "Notes".

Animacions

Un cop plenes de continguts aquestes diapositives del nivell inferior passarem a completar les d'un nivell més alt. Es tracta d'aquelles tres que contenen els llistats de components i de dispositius. A banda d'afegir-hi notes explicatives vull aprofitar aquestes per començar a introduir-hi animacions.

Les animacions són efectes que es poden afegir als diferents elements que conformen les diapositives amb la finalitat de millorar la visualització dels continguts ja sigui atorgant-los moviment o emfatitzant-los.

Podem donar una animació diferent a cada element de la diapositiva i en el cas de les caixes de text, podem atorgar animacions individualitzades a cada línia de text que continguin.

Començarem amb la diapositiva que conté el llistat de dispositius de sortida. És la més curta i ens serà més senzill explicar-la. Seleccionem o ens situem a la línia de text que conté el primer punt , "el monitor".

Per afegir animació a un element com una imatge o, en aquest cas, un quadre de text, primer l'hem de tenir seleccionat. Llavors triem la opció "Animació personalitzada" del menú "presentació de diapositives".

Apareixerà un panell nou a la dreta. Des d'aquest panell és des de on configurarem tan les animacions com les seves preferències per a tota la diapositiva.

Important!

Si en comptes de seleccionar cada línia i afegir-hi animacions ens limitem a estar amb el punt d'inserció dintre del quadre de text i apliquem l'animació, aquesta serà la mateixa per a totes les línies o punts de text que inclogui el quadre.

Premem el botó "Afegir animació" del panell (sovint un botó amb el signe +) i del quadre de diàleg resultant triem el tipus d'animació que hi volem donar. Essencialment n'hi ha de tres tipus: animacions d'entrada, animacions d'èmfasi i animacions de sortida.

Si ens fixem, el panell d'animació ha substituït l'anterior panell que hi havia a la dreta.
De fet podem canviar el panell des dels botons de la dreta sense haver d'anar a cap menú.
El que té el típic botó de "play" es el de les animacions.

Les animacions d'entrada faran que l'element seleccionat, en aquest cas la línia de text, no apareguin quan aparegui aquesta diapositiva en el mode presentació.

Com que té una animació d'entrada, el text "El monitor" no apareix quan iniciem aquesta diapositiva. Fins que no hi fem clic no apareixerà amb l'efecte d'animació que li hem donat.

La idea per aquesta diapositiva és que l'orador pugui enunciar primer els dos perifèrics que es corresponen a aquest apartat. Per això volem que cadascun d'ells aparegui en pantalla quan siguin enumerats per aquest. Afegirem per tant una animació d'entrada a cada línia de text, una per "El monitor" i una altra per "La impressora".

Del llarg llistat d'animacions d'entrada triaré "vola a dins", un dels efectes que més m'agrada ja que fa que el text entri volant a la diapositiva des de fora i ens deixa personalitzar força característiques com la direcció dels desplaçament, la seva velocitat, etc.

Però serà millor que ho comprovem pas a pas. Un cop seleccionada l'animació podem previsualitzar com quedarà aquesta:

Ara que ja tenim una animació per a cada línia, podem modificar el seu comportament des del panell d'animació personalitzada.

Mentre tinguem seleccionada l'animació podrem modificar el seu comportament o fins i tot eliminar-la.

Canviaré la velocitat i la direcció per a cadascun dels elements però mantindré la opció d'iniciar-se en fer-hi clic, ja que vull que l'orador controli el 100% el temps que haurà de durar la presentació.

Aquest és el resultat de la nostra diapositiva.

Per tal que veiem com actuen els altres tipus d'animacions, afegirem animacions d'èmfasi que ajudaran a senyalar per quin punt del discurs es troba l'orador.

Tornem a seleccionar la línia de text "El monitor" i afegim una altra animació, en aquest cas triarem l'efecte "Revela en negreta".

Important!

Fixeu-vos que els efectes es produeixen en l'ordre en el que es van afegint a la diapositiva. Des del panell "Animació personalitzada" podem modificar l'ordre d'aquests, seleccionant-los i prement els botons "amunt" i "avall" o amb el mètode d'arrossegar amb el ratolí.

Podem canviar l'ordre en que es produiran les animacions seleccionant-les i movent-les de posició amb els botons amunt i avall.

Afegim el mateix efecte d'èmfasi a la línia de text "La impressora" i comprovem el resultat obtingut fins al moment.

Ens falta provar un tipus d'animació, l'animació de sortida. Per tal que puguem veure la utilitat dels efectes de sortida afegiré elements a aquesta diapositiva. Concretament dues imatges. La primera imatge serà d'un monitor i la segona d'una impressora. La nostra intenció és combinar els efectes de les animacions per emfatitzar l'explicació de l'orador.

Així quan s'emfatitzi el text "el monitor" en negreta, volem que aparegui la imatge d'un monitor, però volem que desaparegui aquesta imatge en el mateix moment que s'emfatitzi el següent punt, "La impressora". Al mateix temps quan s'emfatitzi aquest últim text volem que aparegui la imatge d'una impressora.

Afegirem les imatges i els efectes i comprovarem la importància d'establir un ordre per a les animacions que ens garanteixi els resultats esperats.

Llistat dels efectes de sortida.

Un cop afegides les imatges d'animacions el resultat ha estat aquest:

L'ordre de les animacions no s'ajusta al que nosaltres volem.

Com que el resultat no és l'esperat ara alterarem l'ordre en el que han d'actuar les animacions per obtenir els efectes de la forma desitjada.

Aquest cop he aprofitat per fer que alguns dels efectes es produeixin "Després de l'anterior" en comptes de fer-ho "En fer-hi clic".

Ara és qüestió d'anar repetint aquests efectes a les altres diapositives amb llistat.

Transicions

Ja tenim la informació, ja tenim els efectes que acompanyaran la presentació i les notes que ajudaran a l'orador a fer el seu discurs. Ara afegirem els efectes de transició entre diapositives per començar a fer la presentació més atractiva.

La transició entre diapositives és una mena d'animació que amenitza el pas d'una diapositiva a una altra. Per afegir aquest efecte hem d'anar al menú "Presentació de diapositives" i triar la opció "Transició entre diapositives".

La opció "Transició entre diapositives" es troba just a sota de la opció "Animació personalitzada" al menú "Presentació de diapositives".

De forma similar a les animacions, el panell de transicions ens permet triar el tipus, la durada i si volem que s'executi per a la diapositiva on ens trobem o per a tota la presentació. Per tant podem anar afegint diferents efectes de transició per a cada diapositiva. En el nostre cas deixarem que l'efecte de transició sigui el mateix per a tota la presentació.

El panell de transició entre diapositives presenta un llistat força llarg d'efectes de transició.

Finalment he triat "Quadrats diagonals inferiors esquerres" com a efecte de transició per a tota la presentació.

Important!

A les transicions és possible afegir sons. Tot i que es tracta de sons que només han de produir-se durant els segons que dura la transició d'una diapositiva a una altra, moltes vegades aprofitem per introduir en aquest punt la música de fons que sonarà durant tota la presentació.

Com podeu veure, podem marcar la opció "Repeteix fins al so següent". Per tant si introduïm el so a la primera diapositiva i no hi ha cap altre so en tota la presentació, aquest s'anirà reproduint fins al final de la mateixa.

Aquest cop a la nostra presentació no li afegirem cap so.

Com que no estem tractant amb un tipus de presentació automàtica, aquest cop no hi introduirem cap tipus de so.

Enllaços

De vegades, quan exposem les nostres idees davant d'una classe, degut a la intervenció dels alumnes, podem veure'ns en la necessitat d'haver d'alterar l'ordre de la nostra exposició. Com que fins ara hem plantejat la nostra presentació de manera lineal, en cas d'haver de retrocedir ca a un punt anterior o bé haver-nos d'avançar momentàniament cap a un punt posterior, hauríem d'estar fent molts moviments per sobre de les diapositives. Això no és còmode i molt menys si la presentació és molt llarga i a sobre hi tenim moltes animacions que es van activant pel camí.

Important!

Abans de començar a introduir enllaços penseu si aquest és l'ordre correcte que voleu per a les vostres diapositives.

Els enllaços que generarem aniran vinculats a la posició on es troben les diapositives. Si posteriorment alterem l'ordre o n'afegim o eliminem diapositives els enllaços poden veure¡s afectats.

Per evitar això i aconseguir més agilitat per a la nostra presentació, procedirem a introduir enllaços que ens portin d'una banda a una altra de la nostra presentació.

En primer lloc transformarem les llistes de components i perifèrics en llistes de components i perifèrics en llistes amb enllaços cap a les diapositives finals on hi ha el nivell d'explicació més detallat. Faré servir com a exemple la mateixa diapositiva del monitor i la impressora.

El primer pas seré seleccionar el text de la primera línia (no cal que sigui tota la línia, amb una paraula és suficient). Ara és el moment d'inserir l'enllaç associat a aquesta paraula. Com és d'esperar aquesta opció la trobarem a dins del menú "Insereix".

Fixem-nos bé en les opcions que ens ofereix el quadre de diàleg que s'obrirà a a continuació:

Podem afegir un enllaç des del menú "Insereix" o des del botó corresponent de la barra d'eines.

Poden generar un enllaç cap a un web, un correu electrònic o cap a un document.

L'aplicació ens permet inserir diferents tipus d'enllaços: a pàgines web, a documents i a adreces de correu electrònic. Com que volem que els enllaços ens portin cap a diapositives que es troben a dins del propi document, triarem la opció "Document".

Si triem "Objectiu en el document" s'obre un llistat amb totes les diapositives de la presentació.

Un cop triada aquesta opció hem de cercar el botó "Objectiu del document". Quan el premem apareixerà una finestra nova amb el llistat de diapositives que conté el nostre document. Seleccionarem la diapositiva que conté el títol "El monitor" i farem clic a acceptar.

Per provar que el nostre enllaç funciona haurem de visualitzar la diapositiva en mode presentació. Triarem la opció "A partir de la diapositiva actual" del menú "Presentació de diapositives".

Veiem com han de funcionar els enllaços en el següent vídeo:

Ara és el moment de crear un enllaç a la diapositiva de destí de l'enllaç anterior per tal de poder fer el camí de retorn. És a dir, un enllaç per tornar a la diapositiva d'origen. L'única diferència és que aquest cop inserirem un botó que contindrà l'enllaç. De passada ens servirà per conèixer una mica la introducció de formes a la presentació.

Important!

Un enllaç pot estar inserit en un text, en una forma o en una imatge. És un factor important a tenir en compte per aconseguir presentacions atractives.

Per introduir una forma a LibreOffice Impress cerquem el botó de menú desplegable corresponent i triem la forma que ens sembli més adequada per a la nostra presentació. Com podeu veure, jo he triat el rectangle. El seleccionem i desplacem el punter del ratolí cap a la diapositiva. Fem servir la tècnica de fer clic i arrossegar per donar-li forma a l'espai que ens interessa. Mitjançant les diferents opcions que ens proporciona el programa modificarem els colors de la forma i l'acabarem de perfilar al nostre gust.

Trobarem les diferents formes a la barra de sota.

Per tal que tingui una millor funcionalitat, introduirem el text "Anterior" per recordar que l'enllaç que crearem ens retornarà a la diapositiva de nivell superior. Per fer-ho només cal fer doble clic amb el ratolí sobre la forma. Apareixerà el cursor de text a dintre de la figura i ja hi podré escriure.

Tindrem totes les opcions d'edició de text (negreta, cursiva, subratllat, tipus de lletra, mida...) que amb qualsevol quadre de text.

Un cop ja el tenim conforme a les nostres preferències hi afegirem l'enllaç. Procurarem seleccionar la figura i no pas el text que conté. Volem que l'enllaç actuï en fer clic a qualsevol part de la figura i no tenir problemes si modifiquem el text amb posterioritat.

Un cop seleccionada la forma (amb els controladors que l'envolten actius) farem el mateix que hem fet abans per crear l'enllaç. Ens adreçarem a la opció "Enllaç" del menú "Insereix" i després triarem "Document" i cercarem la diapositiva de destí de la llista d'objectius.

Comprovem que l'enllaç funciona i continuem enllaçant totes les diapositives de segon nivell amb les del tercer nivell.

Per acabar amb els enllaços, ens queda la diapositiva amb l'índex de continguts. Cada punt de l'índex ha de portar-nos a la seva corresponent diapositiva. Però ens caldrà realitzar també un enllaç específic per tornar a l'índex de continguts des de cada diapositiva.

Aquest cop, en comptes de crear una forma per a l'enllaç, faré servir una imatge. He creat un petit dibuix amb una casa que simbolitza tornar a l'inici (en el nostre cas l'inici serà l'índex de continguts). Començant per la primera diapositiva després de l'índex, inserim la imatge i li afegim l'enllaç corresponent.

Aquesta imatge contindrà l'enllaç per anar a l'índex de continguts.

Però aquest cop no cal que repetim tota la operació a cada diapositiva. Copiem la imatge de l'enllaç i l'anem enganxant a totes les diapositives.

Ja tenim la presentació gairebé enllestida. Per acabar podeu provar de definir diferents colors tant de fons de la diapositiva com de les caixes de text. També podem provar de canviar els tipus de lletra, la mida d'aquesta, el seu color, etc.

Important!

Si feu servir Excel a casa tingueu en compte que el format és diferent i que pot ser que en descarregar la presentació no funcionin els enllaços o algunes animacions.

Si teniu instal·lada una versió moderna com MS PowerPoint 2016 podeu obrir la presentació seguint les següents passes:

Aneu a "Archivo" i trieu la opció "Abrir".
Feu clic al botó "Examinar".
Cerqueu a la llista de tipus de fitxers "Presentaciones de OpenDocument (*odp).

D'aquesta manera potser es respectaran els paràmetres originals de la presentació.

Us deixo aquí l'enllaç a la meva presentació ja finalitzada perquè la descarregueu.

Presentació_components_i_perifèrics

Espero veure aviat les vostres presentacions i els vostres dubtes.

Ens veiem a classe!

Les parts del navegador

noreply@blogger.com (Anonymous) — Tue, 13 Jun 2017 18:35:00 +0000

Bon dia, bona tarda o bona nit!

El navegador és l’eina que fem servir per cercar continguts per Internet. És per aquest motiu que es fa necessari adquirir uns coneixements mínims sobre el seu ús i com personalitzar-lo per treure’n el màxim profit.

Fem per tant un ràpid repàs a tot allò que vàrem aprendre a classe sobre aquesta aplicació en la seva versió d’escriptori.

El Les aplicacions que fem servir en els ordinadors de sobretaula s'anomenen aplicacions d'escriptori.

Per fer aquest repàs he fet servir el navegador Mozilla Firefox ja que és el que fem servir habitualment a les classes. Tot i això, he volgut afegir algunes imatges de Google Chrome, ja que és el més utilitzat pels usuaris d’Internet a nivell mundial.

Les parts del navegador

La part fonamental del navegador és la barra d’adreces. Es tracta d’un espai on escrivim l’adreça de la pàgina web que volem visitar.

Important!

Les adreces de les pàgines web s’anomenen URL.

D’igual forma que la resta de programes d’escriptori disposa d’una barra de menú amb els menús següents: Fitxer, Visualitza, Historial, Adreces d’interès, Eines i Ajuda.

Sovint aquesta barra es troba amagada. Per poder-la mostrar col·loqueu el ratolí a l’alçada de la pestanya (però fora d’aquesta) com mostra la següent imatge i obriu el menú contextual (amb el botó dret del ratolí).

Quan fem clic a la opció "barra de menú" del desplegable fem aparèixer el menú. Sempre podem tornar a desmarcar-la si no volem que aquest menú estigui visible.

Apareixerà la opció Barra de menú. Apareixerà la opció «Barra de menú». Si la marquem, aquest menú apareixerà per sobre de la pestanya. En cas que estigui marcada i no volem que es mostri la barra de menús, només cal que el desmarquem amb un sol clic.

A banda d’aquest menú, els navegadors actuals compten amb un menú diferent situat a l’esquerra, a l’alçada de la barra d’adreces. Representat per tres ratlles o punts, aquest menú conté les opcions que es fan servir amb més freqüència.

Just abans d’aquest menú hi ha diferents botons amb diferents utilitats, tots ells conformen la barra d’eines.

El botó amb el dibuix d'una casa serveix per tornar a la pàgina d’inici del navegador.

Important!

La pàgina d’inici del navegador és aquella que es mostra quan obrim el programa.

Aquesta pàgina es pot canviar per una del nostre interès. Molta gent fa que el cercador Google sigui la seva pàgina d’inici. Per això s’ha d’escriure www.google.es a l’apartat corresponent.

D’aquesta manera cada cop que obrim el navegador anirem a Google.es i cada vegada que pitgem el botó d’inici també.

Botó d'inici del navegador.

Un altre botó a destacar d’aquesta barra d’eines és el de memorització d’adreces. Amb el símbol d’una estrella, s’hi fem clic a sobre desarà en una llista d’adreces d’interès la pàgina en la qual ens trobem.

Fixem-nos ara en les opcions que ens ofereix aquesta estrella.

Podem fer que el nostre navegador memoritzi les adreces que visitem i fins i tot desar en una barra les que fem servir més habitualment per a la nostra comoditat.

Just a sota de la barra d’adreces, hi ha una barra anomenada barra de marcadors o barra d’adreces d’interès. Quan memoritzem l’adreça d’una pàgina web, per poder-hi accedir de forma més ràpida i còmoda, afegim aquesta adreça a la barra de marcadors, on apareixerà un botó amb el nom del web. Només serà necessari fer-hi clic a sobre i immediatament el navegador ens portarà cap aquella adreça.

Exemple de barra de marcadors amb l'adreça d'aquest bloc memoritzada.

Un altre element que cal dominar del navegar són les pestanyes. Les pestanyes del navegador ens permeten tenir obertes moltes pàgines web sense tenir que obrir més finestres.

Fixeu-vos bé en la imatge següent on hi ha un exemple de les pestanyes de Firefox i de Chrome.

Pestanyes del Google Chrome.

Pestanyes del Mozilla Firefox.

Recordeu que per tancar una pestanya heu de prémer la x. Si en voleu obrir una de nova, només hem de prémer el botó del costat, que normalment conté el signe + o bé un petit quadre.

Important!

Per canviar de pestanya hem de senyalar-la amb el ratolí i fer-hi clic. Apunteu bé, ja que si premeu la x en comptes d’anar-hi l’ estaríeu tancant.

Si només teniu una pestanya oberta i les tanqueu, estareu tancant tot el programa.

Per acabar amb les parts del navegador tenim el camp de treball, que és l’espai on es mostren els continguts de les pàgines web.

Modificar la pàgina d’inici

Per determinar quina voleu que sigui la primera pàgina que aparegui quan obriu el navegador heu de cercar el menú «Preferències».

Un cop seleccionat s’obrirà un quadre de diàleg amb diversos apartats. Per triar la pàgina d’inici heu de situar-vos a l’apartat general.

Podem trobar les preferències al menú de dalt.

El menú de la dreta del navegador també ens permet accedir a les preferències.

Des d'aquí podem configurar moltes característiques del nostre navegador. Una d'elles és la pàgina d'inici.

Aquí podreu escriure la url de la pàgina que us interessi.

Una altra forma de fer-ho és anar primer a la pàgina desitjada i després obrir aquest menú. Llavors només heu de marcar el botó «pàgina actual».

Personalitzar la barra de marcadors

Un cop ja hem aconseguit que el nostre navegador s’obri per la pàgina que nosaltres volem ara és el moment d’afegir les pàgines que fem servir més sovint a la barra de marcadors o adreces d’interès. D’aquesta manera les podrem visitar amb un sol clic.

Faré la prova amb aquesta mateixa pàgina.

Primer introdueixo l'adreça de la web a la barra d'adreces.

Escrivim l'adreça del web on volem anar.

Un cop a la pàgina faig clic a l'estrella per tal que s'obri el corresponent quadre de diàleg. Aprofitem per modificar el nom per defecte de la pàgina per tal que aquest sigui més curt.

Inserim un nom pel web que serà el que apareixerà al botó de la barra de marcadors.

Abans de desar l'adreça obrim el desplegable i seleccionem "la barra de marcadors" com a destí.

Un cop acceptem apareixerà un botó nou amb el nom de l'adreça a la barra de marcadors.

Tornem a la pàgina d'inici i fem servir el nou botó de la barra per comprovar com arribem de nou a aquesta pàgina.

Continuem cercant pàgines d'utilitat i les anem afegint a la nostra barra de marcadors.

Si volem suprimir un d'aquests botons, perquè ja no ens interessa visitar tan sovint una pàgina, només hem de situar-nos a sobre del botó amb el ratolí i fer servir el menú contextual (botó dret del ratolí) i seleccionar la opció "suprimir".

Podem eliminar qualsevol botó de la barra de marcadors mitjançant el menú contextual (botó dret del ratolí).

Usuaris i contrasenyes

Quan naveguem per Internet és habitual que ens haguem de registrar en algun servei web per poder-lo fer servir. Llavors és quan, amb nom d'usuari i contrasenya, el navegador s'ofereix a memoritzar aquesta informació per que no haguem d'escriure-la cada cop que visitem aquest espai. És una comoditat amb la qual hem de ser prudents.

Què hem de tenir en compte a l'hora de deixar que el navegador memoritzi les nostres contrasenyes?

En primer lloc cal que us feu el càrrec que, és molt probable que, si deixeu que la contrasenya sigui gestionada pel navegador, us oblideu de quina era.

Quan fem servir el nostre ordinador personal no hi ha gaire problema amb això però, arribat el moment, quan vulgueu accedir-hi des d'una altra banda (per exemple des de l'ordinador de la classe), no podreu fer-ho perquè us haureu oblidat i no hi ha cap altra forma de recuperar el compte sense haver de canviar la contrasenya per una de nova.

També hem de tenir en compte que la contrasenya és memoritzada pel navegador i no pas per cap altre programa. Si decidim canviar de navegador i volem que aquest també tingui totes les adreces i contrasenyes memoritzades, existeix la possibilitat que aquesta informació es traspassi d'un navegador a un altre. Això que és un altre avantatge i comoditat d'altra banda ens ha de posar en alerta. Si aquesta informació es pot transmetre pot ser interceptada per algun tipus de malware.

Important!

Si no esteu fent servir el vostre propi ordinador o si aquest és d'ús compartit, mai deixeu que es memoritzin les contrasenyes. D'aquesta manera evitarem que qualsevol altre pugui accedir als nostres comptes d'Internet.

Ara que ja sabeu com aprofitar millor el vostre navegador només cal que l'ajusteu a les vostres necessitats.

En aquesta barra de marcadors hem afegit les adreces del correu web Gmail, el cercador Google i la xarxa social Facebook.

Espero que en tragueu profit i que us hagi estat fàcil de seguir. No us esteu d'enviar-me els vostres dubtes.

Ens veiem a classe!

grups de correu

noreply@blogger.com (Anonymous) — Sun, 14 May 2017 20:36:00 +0000

Bon dia, ona tarda o bona nit!

Aquest cop vull aprofitar per recordar-vos una part sovint oblidada però molt important per facilitar-nos l'ús del correu electrònic. Crearé pas a pas un grup de correu amb Gmail i després faré la mateixa operació amb Outlook (hotmail) perquè en veieu les diferències. Comencem per definir què és un grup de correu.

Un grup de correu és un llistat d'adreces de correu que per a nosaltres mantenen un nexe comú. Per exemple podem agrupa tots els contactes de correu de familiars. Després fer un altre grup amb tots els contactes dels companys de feina...

Gmail

Comencen visitant el nostre compte de Gmail. Una vegada estem a dins del nostre correu fixem-nos en la paraula Gmail que hi ha situada just a sobre del botó redactar.

A dalt a l'esquerra tenim un menú amb el nom de Gmail.

Una de les seves opcions ens portarà a la pàgina on queden emmagatzemats tots els nostres contactes.

A la dreta d'aquesta paraula hi ha una petita fletxa que ens indica que hi ha un menú desplegable en aquest punt. En fer-hi clic apareixerà un llistat amb tres opcions. Una d'aquestes és "Contactes". Triem la opció i arribarem a una pàgina pensada únicament i exclusivament per gestionar els nostres contactes de correu.

En aquesta pàgina hi haurà tots els nostres contactes. Això inclou totes les adreces de correu que Gmail hagi memoritzat automàticament per a nosaltres.

Important!

Si és la primera vegada o fa fa molt de temps que no hi entrem és molt probable que ens apareguin missatges explicatius sobre la secció de contactes. Hem d'atendre primer a aquests missatges per poder continuar amb els contactes.

Les targetes de contacte combinen la informació que tens d'una persona amb la informació de contacte que aquesta persona ha compartit.

Els contactes duplicats queden ocults. És molt fàcil revisar i combinar els contactes duplicats en una sola llista ben organitzada.

Independentment de com utilitzis Google, ara tots els teus contactes s'han col·locat en un sol lloc.

Finalment només cal fer clic a "Entesos" o a la creu si volem començar clicant algun contacte.

El correu de Gmail es troba en constant evolució i és molt habitual que ens trobem amb petits canvis de tant en tant o fins i tot canvis molt rellevants. L'aspecte actual de la plana de contactes no és del tot del meu gust. Per sort, encara hi ha la opció de visualitzar aquesta pàgina amb el seu aspecte antic.

Per canviar l'aspecte ens fixarem en el llistat de l'esquerra de la pantalla. L'última opció és la que ens ho permet.

Només cal fer clic a sobre d'aquesta opció i tornarem a la versió antiga dels contactes de Gmail.

Un cop a la versió antiga procedim a crear el primer grup de correu. Com succeeix sovint amb les eines informàtiques podem crear el grup i després afegir-hi el contactes que en seran membres o podem fer-ho a l'inrevés, cercant primer els contactes i després crear un grup per a ells. De totes maneres sempre estarem a temps de d'afegir-ne o de treure'n.

Per tal que ho veiem de la forma més ampla possible crearé un grup a partir de la selecció del primer contacte i després cercaré i afegiré la resta de components d'aquest grup.

Si no voleu treballar amb la versió antiga, només heu de saber que els anomenats grups han passat a dir-se "Etiquetes". La idea és la mateixa i el seu ús també.

Si feu servir la versió moderna, dels grups se'n diu "etiquetes".

És molt habitual que no ens apareguin tots els nostres contactes en una sola llista. Normalment no ens molestem en editors ni introduir les dades dels contactes amb els quals ens comuniquem. Ni tan sols ho fem amb els contactes més habituals. Això és perquè deixem la configuració de Gmail per defecte. D'aquesta manera, els contactes són conservats a la memòria per defecte en un llistat sense cap mena de criteri anomenat "altres contactes".

Si cerquem a d' "Altres contactes", apareixeran tots aquells que I ha memoritzat de manera automàtica.

De totes maneres, si no trobem un dels contactes sempre podem cercar-lo a través de la barra de cerques corresponent.

La barra de cerques ens permet cercar qualsevol contacte si la nostra llista és massa llarga.

Tant si seleccionem el contacte en un llistat com si l'obrim per veure la seva informació, a la part superior apareixeran noves opcions que abans no hi eren. D'entre aquestes hi ha la de grups.

Icona de grups.

Aquesta opció ens permetran tant crear un nou grup per afegir-hi el contacte o contactes com afegir-lo/s a un i més d'un grup ja existent.

De la icona de grups han de sortir tots els grups que ja tenim creats i una opció per crear-ne un de nou. Amb un vist quedaran marcats tots els grups als quals pertany el contacte o contactes que hem seleccionat.

En triar la opció per crear un grup apareixerà un quadre de text on podrem escriure el nom d'aquest i en acceptar, el grup ja estarà creat.

Tots els grups que creem s'afegeixen automàticament al menú de l'esquerra.

En aquest cas, s'ha creat un grup o etiqueta anomenat "Família". Com podeu veure només té un contacte afegit.

Important!

Penseu que un mateix contacte pot estar a diferents grups. Els grups només són llistats de contactes que comparteixen un nexe en comú que hem decidit nosaltres mateixos. Per exemple, si jo tinc dos grups d'alumnes, els de TIC i els de Presentacions, però hi ha un alumne que fa totes dues classes, aquest haurà d'estar a tots dos grups de correu.

El contacte seleccionat en aquest exemple pertany a tres grups diferents: Els meus contactes, Presentacions i Revista Alumnes Collblanc.

Continuem afegint la resta de contactes al grup i un cop el tenim complet ja podem tornar al correu per veure com funciona.

Tornem a desplegar el menú de contactes i aquest cop triem la opció Gmail..

Si fem servir la nova versió els contactes s'hauran obert en una pestanya nova. Llavors només caldrà tancar aquesta i continuar treballant amb el nostre correu.

Fem clic a redactar i a la finestra del nou missatge comencem a escriure el nom del grup. Aquests ens apareixerà llistat com si fos un contacte més. Quan el triem, automàticament es carregaran tots els contactes pertanyents al grup de correu.

D'aquesta manera, aconseguim que el nostre missatge s'enviï a múltiples contactes sense haver d'estar afegint-los d'un en un.

Només cal començar a escriure el nom del grup i apareixerà com si fos un contacte més.

Un cop seleccionat automàticament carregarà totes les adreces dels contactes de la llista del grup.

Outlook (Hotmail)

Veiem ara com podem fer el mateix amb el correu Outlook. En aquest correu web, el tema funciona de manera semblant però amb una diferència força rellevant. En primer lloc, hem d'entrar també on hi ha els contactes. Fem clic al menú de l'esquerra i triem el quadre anomenat "Persones".

Cada cop Microsoft ofereix més serveis als seus usuaris. A través de "Persones" podem accedir a la gestió de tots els nostres contactes associats al nostre compte de Microsoft.

Un cop estem en aquest espai despleguem les opcions del botó "Nou". Aquestes són dues: crear un contacte nou o crear una "llista de contactes".

Recordeu que els grups o etiquetes de Gmail són simplement llistes de correu.

S'obrirà una finestra on hem d'escriure el nom de la llista de correu i anar afegint els contactes que volem que en formin part.

El problema i la principal diferència amb Gmail és que si estem al correu i volem escriure un correu al llistat que hem creat no ens apareixerà a la llista en començar a omplir el quadre de destinataris.

Un cop hem decidit quin nom tindrà el llistat podem anar cercant els contactes que hi afegirem. També tenim un espai per afegir notes sobre la llista.

No hem d'oblidar-nos de fer clic a "Desa" un cop completada la llista.

Sempre haurem d'entrar a l'espai dels contactes i cercar el llistat per poder accedir a la opció d'enviar un correu a tot el llistat de contactes.

Només cal fer clic a sobre de "Envia un correu electrònic" per enviar un missatge a tota la llista de contactes.

Tampoc podrem afegir contactes tot seleccionant-los. Hem de fer totes aquestes gestions cercant el llistat i editant-lo.

Si fem clic a la opció "Edita", tornarem a l'espai on podem afegir més contactes a la llista, així com també afegir-hi notes o canviar el nom d'aquesta.

Això fa que sigui més pràctic treballar i gestionar les llistes de correu amb Gmail (pel meu gust). Però tot és qüestió d'acostumar-se.

Ara que ja sabeu crear i utilitzar llistes o grups espero que sigueu capaços d'endreçar els vostres contactes. El correu web compta amb moltes eines que el converteixen en una agenda molt completa que podem aprofitar per fer-nos la vida més còmoda.

Malgrat tot, lamentablement, els grups de correu no funcionen a través de les aplicacions de correu de Gmail ni de l'Outlook. Així que si sou dels que fan servir més el correu a través d'aquests tipus de dispositius no podreu gaudir d'aquest avantatge (almenys de moment).

Fins aquí la lliçó d'avui. Espero que us hagi resultat d'utilitat.

Ens veiem a classe!

ACTIC

noreply@blogger.com (Anonymous) — Sat, 06 May 2017 21:04:00 +0000

Després de les vacances de setmana santa, hem emprés de nou el curs de preparació per a l'examen d'ACTIC a la Fundació Bayt-al-Thaqafa. Es tracta d'un curs per obtenir aquesta acreditació (Acreditació de Competències en Tecnologies de la Informació i la Comunicació) que, a través d'un certificat determina de manera oficial quin és el nostre nivell de coneixement i utilització de les eines informàtiques. Segons la web oficial ens serveix per "facilitar la obtenció d'una feina, la promoció professional, l'accés a eines d'aprenentatge virtual o l'obtenció d'una certificació professional".

Aquesta acreditació es divideix en 3 nivells, cadascun amb els seus continguts classificats en competències. El nivell bàsic en conté 6, mentre que el nivell mitjà té 8, tot i que les 6 primeres són una ampliació de les competències del primer nivell. Pel que fa al nivell avançat té 5 competències que es corresponen amb les 5 darreres del nivell mitjà però tractades amb més profunditat.

Degut a aquesta divisió de les matèries entre els diferents nivells, tenim que el nivell mitjà és el que més matèries conté. És per això que podem presentar-nos directament a l'examen del nivell mitjà sense haver de presentar-nos prèviament a l'examen de primer nivell. Tampoc podem presentar-nos a l'examen del tercer nivell sense haver obtingut primer el certificat del nivell mitjà ja que ens faltarien matèries.

Com que el temari que fem servir a classe pertany al nivell bàsic us deixo aquí el llistat de competències per aquest nivell:

C1 Cultura, participació i civisme digital.
C2 Tecnologia digital i ús de l'ordinador i del sistema operatiu.
C3Navegació, cerca i comunicació en el món digital.
C4 Tractament de la informació escrita.
C5 Tractament de la informació gràfica, sonora i de la imatge en moviment.
C6 Tractament de la informació numèrica.

Per poder fer la prova ens haurem d'inscriure prèviament al portal de l'ACTIC. Un cop comprovades les nostres dades per part de l'organisme competent ja podrem triar la data en la qual volem examinar-nos.

L'acreditació consisteix en una prova telemàtica, per tant ens trobarem sols davant d'un ordinador. Això sí, no es pot realitzar des de casa, haurem de triar un centre col·laborador, com la Fundació Bayt-al-Thaqafa, al qual haurem de desplaçar-nos per fer la prova el dia i hora indicats.

Amb la finalitat que serveixi de repàs per als companys que ja estan fent aquest curs us faré un resum sobre els continguts de la competència número 2 (Tecnologia digital i ús de l'ordinador i del sistema operatiu). Començaré per la part que més m'agrada, els components d'un ordinador.

Maquinari

Comencem per aquells que es troben a dintre de la torre:

1. La placa mare

Exemple de placa mare. Font: Wikipedia

Tarja que recull els circuits impresos per interconnectar tots els elements que conformen l'ordinador.

2. El microprocessador

Processador AMD Athlon.

Circuit integrat compost per milers i milers de transistors. S'encarrega de rebre, analitzar i calcular totes les dades. És per això que col·loquialment diem que es tracta del "cervell" del sistema informàtic.

3. La memòria RAM (o memòria interna).

Memòria RAM.

És la memòria de treball on es carreguen les instruccions que ha d'executar el processador. Com m'agrada dir-vos, si el processador fos la persona responsable de fer la feina, la memòria RAM seria l'espai on aquest col·locaria les eines i materials necessaris per treballar. Podem imaginar-nos que és la seva taula de treball. Tot allò que estem veien a l'ordinador mentre llegim aquesta entrada, es troba a la memòria RAM.

4. El disc dur (o memòria externa).

A diferència de la memòria RAM, aquesta és una memòria permanent. Per tant tot el que desem al disc dur queda enregistrat i ho podem tornar a fer servir després d'apagar i tornar a encendre l'ordinador.

Heu de comprendre el disc dur com si fos un magatzem on ho desem tot. Tant els nostres fitxers (imatges, documents, vídeos...) com el programari es troben en aquesta memòria.

La informació viatja des de la memòria externa (el Disc Dur) i és allotjada a la memòria interna (la memòria RAM) que és més propera al processador.

Tots aquests components es troben a dintre de la caixa o xassís dels nostres equips de sobretaula.

Un cop ja coneixem aquests components bàsics del nostre equip passem a veure els anomenats perifèrics.

Dispositius perifèrics

Per tal que nosaltres puguem interactuar amb la màquina necessitem un seguit de dispositius anomenats perifèrics (ja que aquests es troben fora de la torre). Separem aquests dispositius en dos grups: els dispositius d'entrada i els dispositius de sortida.

Dispositius d'entrada

Són aquells que serveixen per transformar les nostres ordres en senyals elèctrics per a l'ordinador. Aquests dispositius són: el teclat, el ratolí, l'escànner, la càmera web i el micròfon.

Dispositius de sortida

Són aquells que serveixen per què la màquina mostri els resultats de la nostra interacció per pantalla. És a dir, que transmeten la informació de la màquina cap a l'exterior. Aquests dispositius són: el monitor o pantalla, els altaveus i la impressora.

Si us fixeu bé, tots els perifèrics es connecten a la torre de l'ordinador que és on hi ha els components principals

Fins ara hem fet referència únicament al maquinari (hardware), és a dir a la part física del nostre ordinador. Ara veurem tot allò que ens resulta intangible, el programar (software).

El programari

El programari més important del nostre equip és el Sistema Operatiu.

El Sistema operatiu s'encarrega de gestionar tots els recursos de l'ordinador.

Fa d'intermediari entre els usuaris (nosaltres) i la màquina, ja que tradueix les nostres ordres directament al llenguatge de senyals elèctrics que aquesta fa servir. També fa d'intermediari entrela màquina i la resta d'aplicacions que hi tenim instal·lades.

La resta d'aplicacions que instal·larem a l'ordinador (un videojoc, un paquet d'ofimàtica...) han d'estar pensats per poder comunicar-se amb el sistema operatiu que tenim.

Imagineu-vos que hi ha un traductor que s'encarrega de traduir l'anglés al català. Aquest home haurà de conèixer tots dos idiomes. Però si no sap francés, no prodrá traduir aquest idioma al nostre català. Això és el que succeeix amb les aplicacions. Aquestes han de poder comunicar-se amb el Sistema Operatiu que és qui té el control de l'ordinador.

El Les aplicacions que fem servir en els ordinadors de sobretaula s'anomenen aplicacions d'escriptori.

Són exemples de sistemes operatius que heu de conèixer:

Windows
Mac
Ubuntu
Android

Espero que us hagi resultat interessant aquesta pinzellada als conceptes que expliquem a la classe de preparació per a l'examen d'ACTIC. I per aquells alumnes que esteu seguint el curs, espero que us serveixi de recordatori i haver estat capaç de transmetre-us els continguts de forma entenedora. Com ja sabeu quedo a la vostra disposició per resoldre qualsevol dubte que tingueu.

Ens veiem a classe!

Impressores 3D

noreply@blogger.com (Anonymous) — Tue, 11 Apr 2017 18:17:00 +0000

Bon dia, bona tarda o bona nit!

El passat mes de gener vàrem anar amb els del Punt Omnia a visitar l'Espai Social de Fabricació de l'Associació Anadromes. Allà vàrem adquirir un seguit de coneixements bàsics sobre les anomenades impresores 3D. M'havia quedat pendent explicar-vos a tots allò que ens van explicar així que aprofito es vacances per fer-ho.

Algunes observacions inicials 3D

Però abans comencem per allò que tenen en comú totes. Semblant a la forma de fer de les impressores de paper de sempre, hi ha un "injector" que es mou i és el responsable que la substància (la tinta en les de paper, el plàstic en les 3D), caigui al lloc exacte on ha de caure per realitzar la composició.

Una de les primeres coses que ens sobten, en veure una impressora 3D funcionar, és que sigui la superfície on s'ha de crear la figura allò que es mou. Mentre que l'injector de plàstic es desplacen de dreta a esquerra sobre la mateixa línia. Però fet i fet, no és el també el paper (la superfície on es plasmen els nostres documents), allò que més s'ha de desplaçar quan imprimim, mentre l'injector de tinta es mou sobre el mateix eix. Es tracta del mateix principi, només que, en comptes de tinta, fem servir plàstic i en comptes de plasmar-ho en paper, es col·loca a sobre d'una superfície plana.

El nom d'impressores 3D és un nom comercial. De fet es diuen màquines de fabricació additiva, ja que allò que fan en realitat és anar afegint el material (aquest tipus de plàstic) de manera superposada capa rera capa.

Resolució

Quan parlem de resolució en la impressió 3D, estem fent referència a l'alçada que tindrà cadascuna de les capes successives que formen la figura. Queda clar que, com més fina sigui aquesta capa més resolució tindrà l'objecte i per tant serà un objecte més detallat.

Per exemple, una capa pot tenir 0,1mm d'alçada.

Important!

Aquestes màquines no estan pensades com a mitjans de producció massiva, ja que la impressió és un procés força lent.

Tampoc produeixen peces perfectes en el sentit que no complirien els estàndards de qualitat exigits als productes destinats a la venta.

La veritable utilitat d'aquest tipus d'impressores és que faciliten la creació de peces model, que es podran comprovar i tornar a fer manera fàcil, a molt més baix preu que la producció tradicional de peces de prova, consistent en l'elaboració de motlles per a cada peça nova, abans de comprovar si aquesta s'ajusta a l'objecte esperat.

Les impressores 3D d'ús personal van fer la seva aparició als anys 90 però va ser a l'any 2003 quan la seva popularitat va començar a créixer de forma exponencial.

A més, són força assequibles i les podem obtenir per uns preus que oscil·len entre els 500 i els 1000 euros.

Les impressores 3D han esdevingut una part indispensable de l'elaboració d'un producte.

Tipus d'impressores 3D

Sembla ser que hi ha tres tipus d'impressores 3D en funció de la tecnologia que fan servir a l'hora de construir els objectes. En funció del tipus d'objectes que volem obtenir, ens serà més convenient fer la impressió amb un tipus o un altre d'impressora.

FFF (Fused Filament Fabrication)

Aquest primer tipus és el més comú en usuaris domèstics i les que vàrem veure a la nostra visita pertanyen a aquest grup. Malgrat això també poden tenir usos professionals.

Aquesta tecnologa consisteix en un injector que va aegint un filament per a cada capa com si es tractés d'una "mànega de pastisseria".

El principal problema qe presenten és que no facilita que es puguin fer impresions d'objectes amb parts que sobresurtin fora de la primera capa. Això es deu a que el material que deixen anar ha de caure a sobre de la darrera capa i, si en aquell punt no hi ha res, continua caient, ja que la seva solidificació no és tant immediata com es voldria.

La gravetat fa caure el filament al lloc indicat per tant si volem fer una T l'haurem d'imprimir invertida, ja que els dos laterals vulguem o no aniran a parar a baix del tot.

SLA (Esereolitography)

Aquest cop ens trobem davant d'una màquina destinada a un ús professional. Aquesta tecnologia fa servir un tipus de resina com a material, en comptes de plàstic. Un làser s'encarrega d'escalfar aquesta resina, aconseguint que s'endureixi. Llavors en comptes d'anar abocant material, el làser va endurint aquells punts necessaris per donar forma a la figura.

Amb aquesta tècnica s'aconsegueixen figures de gran detall.

El làser va solidificant aquells punts necessaris per donar forma a la figura.

SLS (Selective Làser Sintering)

És la tecnologia més utilitzada a nivell professional. Fa servir pols de poliamida (També es pot fer servir pols metàl·lic), que es va afegint per capes molt fines i el làser s'encarrega d'anar-lo solidificant allà on cal.

Amb aquesta tècnica, s'aconsegueix que es puguin deixar espais amb pols sense solidificar, permetent que es puguin imprimir peces ja acoblades.

Amb aquesta tecnologia primer es dona forma a la figura desitjada i després es buida d'aquell material que no s'ha solidificat.

La idea és que es van afegint capes d'aquest pols i per tant la figura va creant-se i solidificant-se deixant espai per a la següent capa.

A diferència de les màquines de tipus SLA, les SLS van afegint capes de material a mesura que el làser va acabant de solidificar la capa en la que es troba treballant i aquestes capes fetes descendeixen a l'espera de rebre una capa nova.

El resultat són impressores de gran qualitat molt útils per a treballs professionals d'enginyeria.

Exemple de topall de porta dissenyat per ordinador i imprès mitjançant una impressora 3D.

Com que s'ha fet servir una impressora del tipus FFF, s'ha hagut d'imprimir en dues peces separades. Amb una impressora del tipus SLS s'hauria pogut fer d'una solo vegada.

Conclusions

Hi ha per tant una infinitat d'utilitats i d'objectes que podem obtenir mitjançant aquest tipus d'impressores. Arrel de la popularitat i del baix preu (per alguns), que han adquirit aquestes màquines, en especial les de tipus FFF, han anat sorgint moviments com el moviment Maker. Aquest col·lectiu proposa l'ús de les impressores 3D com a mitjà per a la creació d'objectes d'ús quotidià i la reparació dels mateixos. Així com fomentar la cooperació entre els seus membres per obtenir peces i dissenys que puguin ésser útils per a la resta.

Com a exemple, a la nostra visita ens vàrem mostrar un llum que tenia el peu trencat. Aquest va ser substituït per una peça dissenyada i impresa allà mateix. Potser, de vegades, seria més barat comprar una peça nova o fins i tot un aparell nou, però la satisfacció d'haver estat de dissenyar i reparar l'objecta forma part de l'essència d'aquest moviment.

Exemple d'objectes que vàrem poder apreciar al taller.

Si mai us animeu a dissenyar qualsevol objecte per imprimir-lo haureu de fer servir un programa de disseny que sigui capaç de generar fitxers .stl o .wrml (segons si volem imprimir en un sol color o farem servir diferents colors). Aquests tipus de fitxers són els que proporcionen a la impressora les coordenades per a cada capa.

Podeu fer servir qualsevol d'aquests programes gratuïts per iniciar-vos en la creació d'objectes tridimensionals:

GoogleSketchUp
123D

Per anar a la pàgina oficial d'aquestes aplicacions només cal que feu clic a sobre del seu nom.

Fins aquí la lliçó d'avui. Us recordo a tots que estic de vacances però sempre tinc espai per contestar les vostres preguntes. Espero que passeu unes bones vacances i que torneu amb les piles carregades.

Ens veiem a classe!

El teclat i el processador de text

noreply@blogger.com (Anonymous) — Wed, 08 Mar 2017 18:16:00 +0000

Bon dia, bona tarda o bona nit!

Aquest cop vull publicar una entrada dedicada a aquells que esteu fent amb mi els cursos més bàsics, d'iniciació i d'ofimàtica inicial. Com que hem hagut de fer una gran pausa aprofitaré per fer-vos un repàs sobre el processador de text i ja de passada, repetir-vos un altre cop els conceptes que ja heu après i que ja heu de tenir consolidats. També us deixo al final les fitxes que us vaig repartir a classe per si les heu perdut i les voleu imprimir un altre cop.

Comencem pel teclat

Podem dividir el teclat en les següents parts o conjunt de tecles:

El teclat alfanumèric

Conté tots els caràcters de l'alfabet, els nombres i els signes de puntuació. La distribució d'aquests depèn de l'idioma que hem triat per al nostre sistema operatiu. En el nostre cas, tenim la distribució Espanyol-català "amb l de punt volat". Aquesta distribució ens permet escriure tan en castellà com en català.

Veiem com queda aquesta distribució i comparem-la amb d'altres:

Podeu veure les diferències que hi ha en la distribució de les tecles si fem servir un teclat espanyol d'Espanya i un teclat llatinoamericà.

Per a cada país hi ha diferències en la distribució dels caràcters malgrat que estiguin pensats per escriure en el mateix idioma.

Com podem veure les tecles són sempre les mateixes, el que varia són els caràcters assignats a cada tecla en funció de l'idioma en el qual hem d'escriure habitualment.

Les tecles d'edició

A la dreta del teclat alfanumèric tenim les tecles d'edició. La seva disposició tradicional per als teclats de sobre taula és la següent:

I just a sota hi ha les tecles de direcció:

Quan estem treballant amb el processador de text les tecles d'edició ens faciliten molt la nostra tasca i ens fan menys dependents del ratolí i més àgils en la supervisió i correcció dels nostres documents (això sí, quan n'agafem pràctica).

Repassem ara una per una aquestes tecles i la seva utilitat:

Tecla Inici

Aquesta tecla serveix per col·locar el cursor de text (o punt d'inserció) a començament de la línia.

Tecla Fi

Es tracta del cas contrari de la tecla anterior. Per sí sola, aquesta tecla portarà el cursor de text al final de la línia on es trobi en aquell moment.
Per tant, aquestes dues tecles ens faciliten el moviment del cursor quan estem revisant un document. Combinades amb la tecla Majúscula (Shift) faciliten la selecció de línies de text sense necessitat de recórrer al ratolí.

Tecles "Re Pág" i "Av Pág".

El significat d'aquestes tecles és Avançar Pàgina (AV Pág) i retrocedir pàgina (Re Pág). Tot i que no ho hem d'entendre literalment. No vol dir que passem a la pàgina següent del nostre document sinó que més aviat al text que bé just a continuació d'aquell que ens mostra el programa per pantalla. És a dir, que aquesta suposada pàgina és en realitat el text que es mostra per pantalla.
D'aquesta manera ens ajuda a no perdre cap línia en la nostra lectura. Són una eina molt útil quan naveguem per la xarxa. Si estem fent servir el processador o l'editor de text, hem de tenir ben present que en fer-los servir, també estem desplaçant el cursor de text, per tant no només ens ajuda en la lectura sinó també en l'edició.

Supr (Suprimir)

La tecla suprimir serveix per eliminar caràcters, amb la particularitat que elimina aquells que el cursor de text té a la seva dreta, a diferència de la tecla retrocés, que elimina els caràcters de l'esquerra del cursor.

Insert

Aquesta tecla canvia el mode d'inserció de text.
Hi ha dos modes d'inserció de text. El primer és el que s'anomena inserció. Aquest és el mode "normal" o "per defecte". La idea és ben senzilla, si situem el cursor a l'esquerra d'una paraula que ja hi havia escrita, aquesta es veurà desplaçada cap a la dreta a mesura que escrivim.
L'altre mode d'inserció de text es diu sobreescriure. Si pitgem la tecla insert per primera vegada, aquest serà el mode que obtindrem. Podrem observar com el cursor de text esdevé un rectangle negre en comptes d'una línia així com també, que aquest envolta la primera lletra que té a la dreta.
En començar a escriure, els nous caràcters començaran a inserir-se per sobre del text que hi havia amb anterioritat. És a dir, que estarem substituint un text per un altre.

El teclat numèric

El teclat numèric està pensat per anar més de presa quan estem treballant amb números. Es tracta de l'únic apartat del teclat que conté caràcters que ja hi són al teclat alfanumèric. Per tant, molts equips, en especial portàtils, no l'inclouen en el seu teclat.

El teclat numèric és un complement. Quan centrem el teclat per posar-nos a escriure ho fem centrant el teclat alfanumèric i deixem que el teclat numèric sobresurti per la dreta.

Aquest portàtil no té teclat numèric i a més, les tecles d'edició
estan disposades una sobre l'altre a la dreta del teclat alfanumèric.

Les tecles de funció

Finalment, a sobre del teclat alfanumèric hi ha les dotze tecles de funció. Aquestes serveixen per a diferents propòsits que poden variar en funció del Sistema Operatiu que tinguem i de l'aplicació que estem utilitzant. Per exemple, la tecla F1 acostuma a obrir una finestra d'ajuda del programa. Si ho proveu ara mateix, el navegador us obrirà una pestanya nova amb les opcions d'ajuda del vostre navegador.

Les tecles de funció es troben sempre a sobre del teclat alfanumèric.

El ratolí

Passem ara a un dispositiu que ens va facilitar molt la vida i encara ho continua fent, el ratolí. La majoria dels ratolins que es fan servir avui en dia presenten dos botons y una roda.

Ratolí sense fil amb dues tecles i una roda o scroll.

El botó esquerre serveix per seleccionar, arrossegar, senyalar i marcar a sobre dels objectes que trobem per pantalla. És el botó que més fem servir.

El botó dret serveix per obrir el menú contextual (el menú del ratolí). En funció de quin element o espai estem senyalant amb el cursor del ratolí, aquest menú ens presentarà unes opcions o unes altres. És a dir, que varien segons el context on ens trobem, d'aquí el seu nom, contextual.

Exemple de menú contextual en un processador de text.

Finalment tenim la "roda" del ratolí, anomenada també scroll. Com ja sabeu, ens permet pujar i baixar de manera ràpida per un document o pàgina web. Ara bé, hem de tenir present que en desplaçar-nos amb l'scroll, el cursor de text no canvia de posició. Per tant, sí volem inserir text allà on arribem amb el nostre desplaçament amb l'scroll, haurem de fer-hi clic amb el botó esquerre. És per això que acostuma a ser més ràpid i còmode, quan estem editant un document, fer servir les tecles d'edició en comptes del ratolí.

Una altra cosa interessant sobre l'scroll és que també el podem pitjar com si fos un botó. En funció del programa amb el que estem treballant, aquest botó complirà diferents funcions. Per exemple, quan estem amb el navegador i ens situem a sobre d'un enllaç, si pitgem l'scroll, aquest s'obrirà en una pestanya nova.

Primeres passes amb el processador de text

Quan comenceu amb això de la informàtica, resulta inevitable que us fem passar força hores amb un programa d'aquest tipus. No es tracta d'una mania especial que tinguem els professors, és perquè resulta ideal per practicar l'escriptura amb el teclat (com és lògic), però també perquè ens permet multitud d'opcions a través d'un seguit de menús d'allò més complets, que ens podem trobar per anar acostumant-nos al seu ús.

A banda d'això, els processadors de text també ens permeten fer servir imatges, esdevenint per tant una eina prou completa com per adquirir tots els coneixements i pràctica essencials per a un posterior domini de qualsevol altra aplicació d'escriptori.

Passem ara a repassar els elements més rellevants d'aquest tipus de programa, començant pel que fem servir a classe, el LibreOffice Writer.

La barra de menú

Gairebé tots els programes o aplicacions d'escriptori comencen aquesta barra amb el menú "Fitxer". D'aquest menú dependran opcions importants com obrir, desar o imprimir un document.

El segon menú acostuma a ser el d' "Edita". D'aquest depenen opcions molt útils com "Desfés" (que ens permet rectificar ràpidament l'últim canvi introduït) i les opcions universals de "Copia", "Retalla" i "Enganxa".

Important!
Un menú, en informàtica, consisteix en un seguit d'opcions que apareixen en pitjar un determinat botó o tecla.

Menú "Fitxer" del LibreOffice Writer.

La barra d'eines

Just a sota de la barra de menú hi ha la "barra d'eines". Aquesta barra inclou un seguit de botons que representen les opcions més utilitzades dels diferents menús del programa. Es tracta d'una part que l'usuari pot personalitzar, on podem treure i afegir opcions segons les nostres necessitats.

La barra d'estat

Situada a la part inferior del programa, ens informa, segons com estigui configurada, de la pàgina en la qual ens trobem, del nombre de paraules, número de línies, idioma del corrector i del mode d'inserció de text (Insereix o Sobreescriu).

Word

Si teniu a casa el processador de text Word 2007 o superior, veureu que hi ha una diferència clara amb el format clàssic que encara manté LibreOffice. La barra de menú ha estat substituïda per un seguit de pestanyes i per a cadascuna d'aquestes, en comptes d'haver-hi un menú d'opcions hi ha una "cinta" d'opcions. Aquesta cinta mostra totes les opcions com si es tractés d'una barra d'eines. Com podreu comprovar, varia la forma de presentar-nos les eines però la seva essència continúa sent la mateixa.

Important!
El processador de text és una aplicació per crear i editar documents de text tot donant-lis format (mides de lletra, diferents tipografies, colors, ...) i que, a més, accepten la inserció d'elements gràfics (imatges, fotografies, ...).

El processador de text Word utilitza pestanyes amb una "cinta" d'opcions en comptes d'una barra de menú i una barra d'eines.

Espero que aquest repàs us hagi sigut de profit. A continuació us adjunto material per recordar algunes coses de les que hem vist fa poc.

Teclat i processador.pdf

Ens veiem a classe!

Font original de les imatges: https://es.wikipedia.org

El disc dur extern

noreply@blogger.com (Anonymous) — Thu, 16 Feb 2017 20:36:00 +0000

Bon dia, bona tarda o bona nit!

Aquest mes els reis em van portar un disc dur extern i vull aprofitar aquest fet per explicar-vos una mica allò que heu de saber sobre aquesta mena de dispositius d'emmagatzematge.

En primer lloc, cal una breu explicació sobre què és un disc dur i per a què serveix. Abans de l'aparició d'aquests la informació que els ordinadors havien de processar era emmagatzemada en targes perforades. Aquestes ocupaven molt d'espai i no permetin la seva reutilització.

Tarja perforada.

Els discos durs van suposar una revolució. Es basen en l'ús d'electromagnetisme per gravar les dades a sobre de discos d'alumini (o d'altres materials) que van girant mentre que un capçal, s'encarrega de llegir i gravar la informació sobre la marxa.

Podríem dir que la idea és semblant a la dels tocadiscos.

Els primers discos durs eren equips enormes, amb discos molt grans i amb poca capacitat d'emmagatzematge vist des de la perspectiva actual. Però com tots els avenços en el món de la informàtica, l'evolució ha anat encaminada a la miniaturització i l'augment de la capacitat. És a dir, que cada cop tenim discos més petits i lleugers amb molta més capacitat que els seus predecessors.

Els discos durs són llegits per uns capçals mecànics.

Veiem a continuació un parell d'imatges de discos que podem trobar actualment als nostres ordinadors.


Un disc dur IDE i un disc dur SATA de 3,5 polzades (per a ordinadors de sobretaula).

Un disc dur IDE i un disc dur SATA de 2,5 polzades (per a ordinadors portàtils).

Important!
El disc dur és vital per a l'ús dels nostres equips. És l'espai on s'emmagatzemen els programes que fem servir, sent el més important el Sistema Operatiu (Windows, Linux, etc.) però també és on es desen les nostres dades, els nostres treballs, imatges, vídeos, etc. És per això que hem de tenir molt present aquest component i les seves característiques.
Com heu pogut apreciar avui dia presenten dos tipus de connexions. Les més antigues (i en vies d'extinció) serien les de tipus IDE, mentre que les més modernes són les de tipus SATA.

A través d'aquestes, els discos durs es connecten directament a la Placa Base del nostre ordinador.

Un disc dur IDE connectat a la Placa Base i a la font d'alimentació.

Tipus de discos segons la tecnologia que fan servir

Els els darrers temps s'han popularitzat un nou tipus de discos que no fan servir la tradicional tecnologia de capçal i discos giratoris, sinó que emmagatzemen la informació en transistors mitjançant l'anomenada memòria Flash. Aquest tipus d'emmagatzematge és el que fan servir els llapis de memòria o pendrives.

Aquests presenten un avantatge clar pel que fa a la velocitat. Ja que no hi ha cap part mòbil on anar a buscar les dades. La informació és trobada i presentada de manera molt més immediata.

Si hem de triar entre un disc dur "normal" o HDD i un SSD ho farem tenint en compte les nostres necessitats. És evident que el disc SSD farà que tot va molt més de pressa, però també és cert que el seu preu és encara molt elevat en comparació amb els HDD. Això fa que amb pressupostos iguals hauríem de renunciar a tenir un disc amb una elevada capacitat d'emmagatzematge, si volem que aquest sigui SDD. És a dir que haurem de triar entre velocitat o capacitat en funció de què ens interessi més (com a mínim fins que no s'escurcin encara més la diferència de preus).

Discos durs externs

Pel que fa als discos durs externs, podem dir que la idea és fer-los servir com si es tractés de llapis de memòria o pendrives. Són discos que venen en una capça i que estan pensats per connectar-se a l'ordinador mitjançant un cable a través dels ports USB.

Aquí també ens podem trobar amb varietat de tipus. El primer que tindrem en compte és si necessiten alimentació elèctrica externa o poden aconseguir la que necessiten de la pròpia connexió amb l'ordinador.

Com hem vist abans, els discos durs interns tenen sempre dos tipus de connexions, una per a connectar-se amb la placa base i l'altra per a connectar-se amb la font d'alimentació. És a dir, que el disc dur necessita electricitat per funcionar i fer girar els seus discos.

Quan aquest és extern també en necessita i sovint trobem discos que hem de connectar no només a l'ordinador sinó també al corrent elèctric. En aquest aspecte, l'evolució ha anat encaminada a aconseguir discos que cada vegada requereixin de menys energia per tal de limitar la seva connexió a l'ordinador, obtenint l'energia necessària d'aquest a través del port USB. (Com quan connectem el telèfon a l'ordinador i immediatament aquest comença a recarregar la seva bateria).

Dintre d'aquest grup ens podem trobar dels que fan servir un cable USB amb dues terminacions. Una servirà per l'intercanvi de dades amb l'ordinador i l'altra exclusivament per a la obtenció d'energia.

Disc dur extern amb doble cable USB per a l'alimentació i per a l'intercanvi de dades.

Actualment, el més normal és que facin servir només una connexió USB a través de la qual ja obtenen l'energia suficient i alhora realitzen l'intercanvi de dades. Aquest és el cas del que em van portar els Reis...

Disc dur modern que aprofita la mateixa connexió USB per a l'alimentació i per a l'intercanvi de dades.

Discos externs multimèdia

Una altra distinció que podem fer quan es tracta de discos durs externs és si aquests són multimèdia o no. perquè un disc dur extern sigui multimèdia ha d'estar preparat per poder-se connectar a la televisió o a algun tipus de monitor i ser capaç de reproduir alguns dels seus continguts, com ara vídeos, àudios o imatges.

Aquests acostumen a estar pensats per tenir-los en un lloc fix i ser aprofitats per a tota la xarxa domèstica, en comptes d'estar cap amunt i cap avall a la butxaca, com els discos durs externs més senzills.

Disc dur multimèdia.

Aprofitar el nostre antic disc

Finalment, la part que més m'agrada. Qualsevol disc dur pot transformar-se en un disc dur extern. Moltes vegades el nostre ordinador es trenca o es queda desfasat i el portem al punt verd sense tenir en compte que molts dels seus components encara ens poden fer servei. Un d'aquests components, com no podria ser d'una altra manera, és el disc dur.

L'únic que necessitem per poder fer servir el nostre antic disc com a disc extern és adquirir una caixa pensada per a tal fet. N'hi ha de diferents tipus, en funció de la mida del disc (si es tracta d'un disc per a una torre o per a un portàtil), del tipus de connexions que faci servir (IDE o SATA) i de les necessitats d'energia que presenti.

Per exemple, el meu antic portàtil tenia un disc dur amb connexió IDE i vaig adquirir una caixa que m'ha permès poder reutilitzar-lo com a disc dur extern.

Exemple de caixa per a convertir un disc dur intern en un d'extern.

Recomanacions

Heu de saber escollir els aparells que més s'ajustin a les vostres necessitats. Per tant abans de triar un disc dur heu de valorar si realment el necessiteu o us convé un altre tipus de dispositiu d'emmagatzematge. Potser amb un llapis de memòria USB en teniu prou. Heu d'avaluar quin ús en fareu i amb quin pressupost compteu.

Si la vostra prioritat és accedir a la informació de manera ràpida, ús convé un disc dur del tipus SSD. Per exemple, imagineu que teniu un portàtil que ja s'està començant a quedar desfasat, no té massa capacitat (imaginem un de 200 GB) i ja fa temps que el noteu lent. Si us permet substituir eñ seu disc dur per un SSD veureu com la seva velocitat serà molt superior i així estareu allargant la utilitat del vostre equip.

Si en comptes d'això, el que necessiteu és tenir gran capacitat d'emmagatzematge de dades, com acostuma a passar a aquells que volen desar moltes fotografies, vídeos i pel·lícules, us interessarà adquirir un disc amb molta capacitat i per això els HDD són encara els més econòmics, i (en la meva modesta opinió) fiables. Així, podríeu adquirir un de 1 TB (1000 GB) ó 2 TB.

Si el que volem és un disc dur extern per poder portar d'un lloc a un altre la informació haurem de triar en funció de com volen fer servir aquesta informació. Podem adquirir un disc dur extern "normal", és a dir que es fa servir com si es tractés d'un llapis de memòria, o bé un disc multimèdia, si el que volem és tenir un disc com a recurs compartit i així poder veure la informació allà emmagatzemada a través de la vostra "smarth TV" o d'altres dispositius en xarxa.

Finalment, també heu de tenir present que, malgrat que els discos durs ofereixen (a data d'avui), una capacitat d'emmagatzematge superior i una vida útil més llarga que els llapis de memòria, no son dispositius que durin eternament. Cap d'aquests mitjans d'emmagatzematge no garanteix, per tant, que les nostres dades seran preservades per sempre. L'única garantia a llarg termini de conservar la integritat de les nostres dades serà fer-ne còpies de seguretat.

Espero que us hagi estat d'utilitat i recordeu que estic aquí per resoldre qualsevol dubte.

Ens veiem a classe!

Presentació amb les nostres fotografies de vacances

noreply@blogger.com (Anonymous) — Tue, 17 Jan 2017 20:19:00 +0000

Aquesta entrada estava pensada per publicar-la abans de reis però motius personals han fet que no hagi pogut estar així. De totes maneres, la publico tal i com estava redactada de bon començament. Espero que hàgiu tingut un bon començament d’any i us demano disculpes pel retard.

Bon dia, bona tarda o bona nit!

Ja estem a la recta final d'aquestes festes i com que sé que sou molt aficionats a fer i compatir fotografies i per Nadal, Sant Esteve, Cap d'any, etc. n'heu acumulat un bon grapat, us vull explicar com podeu fer una presentació automàtica amb les millors imatges d'aquestes festes.

Primer de tot, cal que tingueu un programa per a fer presentacions. M'imagino que tots els que teniu un ordinador amb Windows a casa disposeu, dintre del paquet d'ofimàtica MS Office, d'alguna versió del famós programa PowerPoint.

Si no el teniu, podeu fer servir l'editor de presentacions que faré servir jo, l'Impress, inclòs en el paquet d'informàtica LibreOffice i que és el mateix que fem servir a classe.

Si teniu Windows i voleu fer servir LibreOffice us el podeu descarregar fent clic aquí.

Tot i que aquesta no és l'única alternativa que existeix per a fer presentacions. Un altre dia us ensenyaré com fer presentacions directament al núvol.

Com que estic segur que molts de vosaltres heu omplert el vostre telèfon de fotografies, farem un recordatori de com podeu passar-les a l'ordinador. Així els que encara no teniu gaire pràctica podreu seguir la resta de l'exercici.

Per fer la prova utilitzaré un mòbil Samsung amb el Sistema Operatiu Android i un ordinador amb Linux Mint com els de la classe. Us senyalo això perquè en funció del tipus de dispositiu i del gestor de fitxers, la interacció del vostre telèfon amb l'ordinador pot variar.

En connectar l'smartphone amb Android acostumen a aparèixer dues carpetes, una que ens dona accés a la tarja SD d'aquest i l'altra a la memòria del propi dispositiu.

Pot donar-se el cas que l'ordinador no detecti el telèfon com a dispositiu d'emmagatzematge. Per exemple, aquest mateix dispositiu connectat a un ordinador amb Windows XP i no l'ha detectat com a tal. Normalment quan això succeeix el dispositiu pot ser detectat només com a càmera.

Aquest problema normalment es presenta quan tenim determinats Sistemes Operatius i/o equips, en especial si són antics.

En connectar un dispositiu Samsung, aquest ordinador amb Windows XP el detecta com a càmera.

Si us passa això, l'únic remei per passar les fotografies del dispositiu a l'equip sense haver de recórrer a programes ni a Internet serà extreure la tarja SD del mateix i connectar-la a l'equip mitjançant algun tipus d'adaptador.

Jo utilitzo aquest antic mòdem USB per inserir les targes SD, connectar-les a l'ordinador i d'aquesta manera accedir al seu contingut.

En obrir Impress ens trobarem amb una finestra com la següent:

Seguint la mateixa lògica que amb d'altres programes del mateix paquet, tenim un menú, un seguit d'eines i en el centre un full, la diapositiva, preparat per rebre els nostres continguts.

Aquesta primera diapositiva conté indicacions per inserir un títol i un subtítol o qualsevol altre text. No tenim perquè fer-ne ús però per fer aquest exemple jo les emplenaré. De títol posaré vacances nadalenques i de subtítol la data 2016-17. D'aquesta manera recordarem amb més exactitud de quines vacances es tracta.

Podríem afegir una imatge en aquesta portada però com que vull que sigui una presentació molt senzilla no n'afegiré cap.

Ara és el moment d'afegir una nova diapositiva. Per fer-ho anem al menú "Insereix" i triem la opció "nova diapositiva". Immediatament apareixerà una nova pàgina a la pantalla. Si ens fixem en el panell de l'esquerra ara hi ha dos quadres que representen les dues diapositives en miniatura. Aquest panell ens facilita el moviment d'una diapositiva a una altra fent-hi clic a sobre.

El panell esquerre mostra una llista de les diapositives que conté el nostre treball i ens facilita el desplaçament entre elles.

Aquesta segona diapositiva, per defecte té un requadre per emplenar un títol i un altre per afegir-hi text. Si són dos quadres molt útils quan es tracta d'una presentació didàctica però aquest no és el nostre ens.

Podem suprimir els dos quadres seleccionant-los i prement la tecla "Suprimir" (Supr). Una altra forma de suprimir els quadres és triar del panell de la dreta el format de diapositiva "en blanc".

Al panell dret tenim tots els formats predeterminats que li podem donar a la nostra diapositiva. El primer és la diapositiva en blanc.

També podem deixar els quadres tal i com estan i introduir directament la imatge que volem per aquesta diapositiva. Sempre que no els emplenem cap d'ells es mostrarà a la presentació, només es veuran mentre estem editant-la.

Procedim a inserir la primera imatge. Per fer-ho tornem al menú "insereix" i triem la opció "imatge" i "Des d'un fitxer...".

Per inserir una imatge al nostre document hem d'anar al menú "Insereix" i triar la opció "Imatge".

S'obrirà la finestra del gestor de fitxers per tal que cerquem i seleccionem la imatge que volem fer servir. Un cop la tenim, fem clic al botó "Insereix" i la imatge apareixerà a la nostra diapositiva.

Ara hem d'ajustar la imatge a la diapositiva. Ho fem clicant i arrossegant a sobre dels quadres que apareixen al voltant de la imatge. Ànims que és qüestió de pràctica!

Amb el ratolí, arrosseguem els quadres que envolten la imatge i d'aquesta manera en canviem la mida.

En acabar la col·locació d'aquesta fotografia inserim una altra diapositiva (menú "Insereix", opció "nova diapositiva") i tornem a repetir els mateixos passos per inserir una fotografia (menú "Insereix", opció "imatge" i "des de fitxer").

Una vegada ja hem inserit una imatge a cada diapositiva, i no volem afegir-ne més, és hora d'afegir una música de fons i establir la forma en la que es presentaran els continguts.

Tornem a la primera diapositiva i anem al menú "Presentació de diapositives" on triarem la opció "Transició entre diapositives".

Un nou panell apareixerà a la dreta. Aquest panell inclou un llarg llistat amb efectes de transició. Aquests s'encarreguen de fer el pas d'una diapositiva a una altra. Aneu provant i deixeu seleccionat aquell que més us agradi.

Panell de "Transició entre diapositives".

Just a sota podem triar entre una sèrie de paràmetres, com la velocitat, el so i com s'ha d'activar el canvi de diapositiva.

El panell de trancisió ens permet modificar tot un seguit de paràmetres, com la velocitat, el so, etc.

Modificarem el paràmetre de so fent clic a sobre i triant la opció "un altre so...". S'obrirà el gestor de fitxers i podrem triar el fitxer de so de la nostra elecció entre els que tenim al nostre equip. (Això si, no val qualsevol format, ha de ser un fitxer amb una extensió acceptada per Impress).

En triar la opció "Un altre so..", ens permetrà navegar i selecciona fitxers de so del nostre equip.

Important!
Els formats d'àudio acceptats per Impress són:

.aif
.au
.cd
.mpeg
.wave

Els formats d'àudio acceptats per PowerPoint són:

.aiff
.au
.mid o .midi
.mp3
.wav
.wma

Ja tenim la nostra presentació preparada, ara només ens falta desar-la en un format de presentació automàtica. Per fer-ho, anem al menú "Fitxer" i triarem la opció "Anomena i desa...". Un cop estem davant de la finestra de l' "Anomena i desa...", ja sabeu que el primer que heu de fer és posar nom al document.

Acte seguit, triem a quina carpeta volem desar el document. Abans de desar, despleguem el menú de "Tipus de fitxers" i triem un de presentació automàtica. El meu consell és que trieu la presentació automàtica de PowerPoint en comptes de triar un format lliure.

En acceptar apareixerà una finestra al mig de la pantalla demanant-vos si esteu segurs que ho voleu desar en aquest format. Indiqueu que si fent clic al botó, normalment més llarg, amb els formats de MS Office.

Us recomano aquest tipus d'extensió, en primer lloc, perquè és més habitual que la gent tingui instal·lat PowerPoint o com a mínim un visor de presentacions per aquest programa. En canvi el format per OpenOffice o LibreOffice acostuma a donar més problemes. I és que fins i tot per reproduir-se de manera automàtica, amb el mateix programa que l'ha creat, es necessita instal·lar un complement.

Un cop ja la tenim desada com a presentació automàtica, us recomano que la deseu també en el seu format "natural" És a dir, que feu un "Anomena i desa" sense triar vosaltres el tipus d'extensió. En el cas de Impress l'extensió serà .opd i en el cas de PowerPoint .ppt o .pptx.

D'aquesta manera, si la presentació automàtica presenta algun problema o simplement us heu oblidat d'introduir alguna imatge (o en voleu treure alguna), podreu modificar aquest fitxer original i tornar a desar com a presentació automàtica. En principi les presentacions automàtiques no es poden modificar. Per tant és important tenir dues versions del mateix document. Aquest consell és extensible a tot tipus de documents que elaboreu.

Per desar en el format natural del programa només hem de fer l'Anomena i desa i cercar la carpeta on desarem el fitxer. El programa li atorgarà el seu format per defecte.

Per defecte, si fem clic a sobre de l'Anomena i desa, PowerPoint desa el fitxer com si haguéssim marcat la primera opció de totes.

Penseu que, malgrat que hàgiu seguit totes les passes correctament, hi ha un nombre molt elevat de possibilitats que el so que hem inserit a la presentació finalment no es reprodueixi. És per aquest motiu, que considero que el PowerPoint és encara, a dia d'avui, una ena més còmoda de fer servir per crear aquest tipus de presentacions.

Si el teniu i heu fet la presentació amb PowerPoint 2010 o superior, a l'hora de desar compteu fins i tot amb la possibilitat de desar la presentació com a vídeo.

PowerPoint permet desar la presentació en format de vídeo.

Si teniu una versió anterior, com pot ser la 2007, no teniu la opció de vídeo però podeu desar-la com a presentació automàtica d'una manera molt més senzilla que amb el programa de classe. Només cal que aneu al menú "inici" (en aquesta versió, és aquella rodona de dalt a l'esquerra amb el logotipus de l'Office) i us poseu a sobre de la opció "Anomena i desa". Un desplegable ens presentarà diverses opcions per desar el document. Una d'aquestes serà desar com a "presentació automàtica".

Si triem aquesta opció, quan tornem a obrir la presentació, aquesta es posarà immediatament a pantalla completa.

Important!

N'hi ha que, malgrat que no us agradi o no us cridi l'atenció això de fer presentacions, sí que us pot agradar veure presentacions que us enviïn els companys, familiars, etc.

Si és així, i no teniu el PowerPoint instal·lat, no us amoïneu, Windows acostuma a incloure un visor de presentacions. De totes maneres, si no el teniu es pot descarregar de manera gratuïta.

Aquí us deixo un enllaç per descarregar el visor de presentacions del Windows.

Visor de presentacions de PowerPoint 2007

Però abans d'instal·lar res, assegureu-vos bé que no el teniu instal·lat, que tampoc vull que aneu pel món descarregant tot el que trobeu, encara que us hagi donat jo l'enllaç.

Ara només us resta tancar el programa i anar a la carpeta on heu desat la presentació. Obriu la còpia de la presentació automàtica, serà la que finalitza amb extensió .ppsx, a més la icona serà diferent.

Amb el Windows les icones es veuen diferents en funció de quin tipus de presentació es tracti.

El resultat a de ser que comencin a aparèixer les vostres imatges a pantalla completa i, si tot surt bé, amb la música de fons.

Us deixo l’enllaç a la meva presentació d’exemple perquè veieu com hauria de ser.

la meva presentació

Espero que us hagi estat d’utilitat i no oblideu que em podeu escriure si us sorgeix qualsevol dubte.

Ens veiem a classe!

Ordinador a les fosques (3ª part)

noreply@blogger.com (Anonymous) — Sat, 31 Dec 2016 19:24:00 +0000

Bon dia, bona tarda o bona nit!

Aprofitant aquest temps de vacances vull continuar explicant-vos més coses sobre l'ús de l'ordinador per a persones cegues. L'última vegada va quedar pendent explicar-vos com ens ho vàrem fer per navegar pel web del Youtube.

Porto setmanes preparant aquesta entrada, ja que ha estat una de les matèries més complicades i els resultats no han estat del tot satisfactoris. Vull dir que només amb l'ajuda del lector de pantalla resulta força complicat navegar i trobar vídeos que ens siguin útils i comprensibles si no hi veiem.

Important!

Es tracta d'un tema força complicat i suposo que molts de vosaltres us podeu perdre. Aquestes línies estan pensades per ajudar a aquells que vulguin ajudar a alumnes invidents a fer servir l'ordinador amb un sistema Linux. La meva pretensió és deixar constància de la meva experiència, els errors comesos i els encerts.

La resta, podeu aprofitar per aprendre un seguit de dreceres de teclat que us seran molt útils ja que serveixen a qualsevol navegador.

En primer lloc, recordar-vos que per poder realitzar la classe per a invidents fem servir el Sistema Operatiu Vinux. Un sistema basat en Ubuntu que podeu trobar a la pàgina següent. Però aquells que volgueu provar com és la navegació web amb l'ajuda del lector de pantalla només heu de fer servir el navegador Firefox i el lector de pantalla Orca. Us deixo els enllaços de tots dos programes per si fos el cas que no en tingueu instal·lat cap.

En cas que tingueu el navegador Mozilla Firefox instal·lat al vostre equip, podeu afegir-hi Orca com a complement. Si el vostre sistema operatiu és Windows aquesta serà l'única manera que veieu una mica com ho estem fent a classe. Si voleu tenir Orca com a lector de pantalla per a tot el sistema, heu de tenir un sistema operatiu GNU/Linux que funcioni amb l'entorn d'escriptori Gnome.

Apa! quines coses més estranyes que diu el profe!

No us preocupeu, programes que llegeixin el que tenim per pantalla n'hi ha molts. N'hi ha de bons i de menys bons, de pagament i de gratuïts. Si teniu Windows haureu de fer servir cercar un lector de pantalla per a Windows. Ja sabeu que nosaltres a classe fem servir Linux i per tant la nostra millor opció és fer servir aquest programa.

Per descarregar-vos el Sistema Operatiu Vinux feu clic aquí. (Us aviso que la pàgina està en anglès)
Per descarregar-vos el navegador Mozilla Firefox feu clic aquí.
Per descarregar-vos el complement Orca per a Mozilla Firefox feu clic aquí.

Tot i que en un primer moment vaig pensar que resultaria més còmode fer servir una aplicació de Youtube, vàrem descobrir que anava del tot errat. Com més endavant vàrem anar comprovant amb d'altres aplicacions, el lector de pantalla sembla no llegir gairebé cap aplicació que no sigui o bé del Sistema Operatiu o bé de Mozilla. Fins i tot aplicacions que venen instal·lades de sèrie amb Vinux no són llegides per aquest programa. Una mostra és el lector de pdf. Per llegir aquest tipus de documents ens vàrem veure obligats a fer servir un complement del navegador Firefox. Un complement que curiosament tampoc venia instal·lat de sèrie, i això que se suposa que el Sistema Operatiu Vinux està pensat específicament per a explotar al màxim la lectura.

Un cop descoberta aquesta mancança ens vàrem resignar a la idea que tindríem que navegar per aquest web com s'ha fet sempre, mitjançant el navegador i amb l'ajuda del lector de pantalla i el teclat.

Dic que ens vàrem resignar perquè no és la millor manera de cercar àudios quan no hi pots veure. De fet la cerca es farà confosa en un principi, lenta quasi sempre i de vegades directament impossible.

Tenim diferents formes d'arribar a una adreça web. Nosaltres ens hem habituat a fer servir les comandes i treballar des de la terminal. Com us vaig explicar en anteriors entrades sobre l'ús d'aquest Sistema Operatiu, el lector mostra un comportament força satisfactori quan fem servir la terminal llegint totes les tecles i les paraules un cop estan acabades. Això és vital perquè qui no hi pot veure sàpiga que és correcte el que està fent.

Obrim la terminal de Linux (Control + Alt + t) i escrivim el nom del programa que volem fer servir, en aquest cas el navegador Firefox, seguit de l'adreça on volem anar, youtube.com, i premem la tecla "Enter". Immediatament s'obre el programa i carrega directament aquesta pàgina, si és que ho hem escrit tot de la manera correcta.

Un cop en aquesta pàgina el focus es col·locarà tot sol a la caixa de text de cerca, és a dir, allà on hem d'escriure què volem trobar. Per tant escrivim directament i premem la tecla "Enter". En el meu cas, cercaré música dels Catarres, per tant aquesta serà la paraula de cerca que faré servir.

Cerca a Youtube.

Un cop ja tenim el llistat de resultats de les cerques comença la tasca veritablement complicada. En primer lloc el lector començarà a llegir absolutament tota la informació que troba a la pàgina i haurem de fer servir les tecles de direcció "amunt i avall" per anar baixant pels elements de la llista.

Sigui com sigui la forma de desplaçar-nos per la llista abans de començar heu de tenir clars un seguit de conceptes relacionats amb el Youtube, amb la finalitat que els alumnes puguin distingir els diferents tipus d'enllaços que els hi senyalarà el lector de pantalla.

En primer lloc ens podem trobar vídeos que són directament anuncis. El lector de pantalla no ens indica que ho és a l'enllaç sinó que ho fa a la segona línia, on normalment hi figura el nom de l'usuari que ha penjat el vídeo i el nombre de visites que ha rebut aquest.

Un altre resultat que pot aparèixer a la llista és el que ens porta a un canal en concret.

Important!
Un canal de Youtube és la pàgina principal d'un usuari, on hi figura la seva informació així com tots aquells vídeos que aquest usuari hagi penjat com a públics. Tots aquells que teniu un compte de Google (un compte de gmail), podeu penjar els vostres propis vídeos creant d'aquest manera el vostre propi canal de Youtube.

Ens podem trobar també amb llistes de reproducció. Aquestes consisteixen en un seguit de vídeos que un usuari ha penjat sobre un tema en concret i vol que la gent i pugui accedir amb ordre, reproduint-se l'un darrera l'altre.

Finalment, entre els resultats de la cerca ens sortiran vídeos individuals. Aquests són el resultat més comú i per tant la majoria de les cerques seran d'aquest tipus.

Acte seguit us explicaré els diferents elements ens anirà llegint el lector de pantalla fins a arribar al primer vídeo. Per passar d'un element a un altre l'usuari fa servir la tecla de direcció "Avall" (o "Amunt" si vol tornar a llegir un element anterior).

En el cas d'un anunci el lector de pantalla llegirà els següents elements:

Temps de duració del vídeo.
Títol del vídeo i enllaç.
Anunci, "youtube spotlight" i el nombre de vegades que s'ha visualitzat. De forma seguida llegirà la línia d'informació de sota sense que l'usuari hagi de prémer un altre cop la tecla "Avall".

En el cas d'un canal el lector de pantalla llegirà els següents elements:

Nom de la imatge, enllaç, nom del canal, enllaç encapçalament nivell 3...
Youtube pestanya de pàgina.
Canal, subscriu-m'hi i el número de subscriptors que té el canal.

En el cas d'una llista de reproducció el lector de pantalla llegirà els següents elements:

Nombre de vídeos que té el llistat.
Reprodueix-los tots.
nom del llistat, enllaç nivell 3.
Nom de l'usuari que ha penjat el llistat.
Temps de duració del primer vídeo, el seu títol i enllaç.
Temps de duració del segon vídeo, el seu títol i enllaç.
Mostra la llista de reproducció completa.

En el cas d'un vídeo el lector de pantalla llegirà els següents elements:

Temps de duració del vídeo.
Visualitza més tard botó de pulsació.
Nom del vídeo, enllaç i encapçalament nivell 3.
Nom de l'usuari.
Pestanya de pàgina, temps d'antiguitat del vídeo i nombre de visualitzacions.
Dues línies d'informació sobre el contingut del vídeo.

Aquestes lectures poden variar en funció de diferents factors, com la versió del lector o si hem entrar a Youtube com a usuaris registrats o no, etc.

I finalment, un cop hem triat un vídeo, us explicaré com reacciona el navegador a les diferents comandes abreujades que se suposen que han de funcionar quan estem al Youtube.

Tinguem present que a començament de qualsevol vídeo, sempre hi pot aparèixer un anunci. Els que fem servir Youtube de manera habitual deixem passar els pocs segons obligatoris de la publicitat i premem el botó "ometre anunci" tan bon punt com aquest apareix per pantalla. Si no disposem de la vista i només comptem amb les dreceres de teclat per maniobrar sento dir-vos que no hi ha manera possible (o encara no he estat capaç de trobar-la) de saltar-se aquesta publicitat inicial.

Hi ha un seguit de tecles que per sí soles afecten a la reproducció del vídeo i ens permeten exercir-ne el control.

La tecla F fa que el vídeo es posi en mode pantalla completa i, com ja sabeu, amb la tecla Esc sortim d'aquest mode. En un començament vaig pensar que si el vídeo es posava a pantalla completa el focus quedaria centrat en el vídeo però em vaig equivocar. Per molt que tinguem el vídeo ocupant tota la pantalla podem continuant fent servir les tecles de direcció i/o el tabulador per desplaçar-nos per la resta de la pàgina i el lector de pantalla continuarà llegint-nos tots aquells llocs on situem el focus.

La tecla K ens permet posar en pausa o prosseguir la reproducció del vídeo. Tot i que a quasi tots els reproductors d'àudio o de vídeo podem fer servir la barra d'espai per aquesta mateixa funció.

La tecla J ens permet retrocedir 10 segons la reproducció del vídeo i la tecla L avançar el mateix temps. La tecla M silencia el vídeo sense aturar-lo (si no funciona per sí sola, fem servir la combinació "Control" + M).

Si fem servir les tecles de direcció dreta i esquerra aconseguirem avançar o retrocedir 5 segons. D'altra banda si volem exercir control sobre el volum, podem fer servir les tecles amunt i avall. Tot i que si no funciona, degut al lector de pantalla, potser l'hem de combinar amb la tecla Shift.

Finalment, les tecles que més utilitat ens aportaran per controlar els vídeos són les tecles de 1 al 9. Ja que aquestes ens permeten traslladar-nos al punt on hi ha el 10% del vídeo, el 20%, etc. D'aquesta manera el podrem avançar per veure si conté la informació que necessitem. La tecla "Inici" ens portarà de nou a principi del vídeo i la tecla "Fi" al final d'aquest. Si tenim activada la reproducció automàtica dels vídeos, la tecla "Fi" esdevé una aliada imprescindible per reproduir el següent vídeo sense haver d'esperar que finalitzi el vídeo actual.

Important!
Per poder retrocedir i tornar al vídeo anterior o a la llista de resultats de la cerca fem servir les mateixes tecles que en una navegació web normal.
Alt + tecla de direcció esquerra ens portarà a la pàgina anterior. Alt + tecla de direcció dreta ens portarà a la pàgina que hem visitat prèviament. Control + R ens recarregarà una pàgina. Alt + D ens portarà el focus a la barra de navegació on podrem escriure l'adreça del web que volem visitar.
Curiosament no hem trobat cap combinació que ens porti a la barra de cerques del propi Youtube. Això ens ha obligat a tornar a carregar la pàgina principal de youtube (Alt + D i tornar ha escriure youtube.com), cada vegada que volem fer una cerca nova.

Recordeu que heu de tenir molta paciència. A més hi haurà el problema afegit que moltes vegades les tecles i les dreceres de teclat no funcionaran correctament o amb tota la velocitat necessària. Es tracta d'un problema propi del navegador Firefox. Un problema que espero que es solucioni amb la propera actualització que farà que Firefox esdevingui multi-procés com la resta de navegadors.

De fet, si proveu totes aquestes comandes amb el navegador Chrome veureu que funcionen a la perfecció. L'únic problema és que estem lligats a Firefox ja que és l'únic navegador que pot llegir el lector de pantalla i sense aquest la navegació per als nostres alumnes invidents esdevé impossible.

Us deixo aquí un petit vídeo perquè escolteu una mica com fa el lector de pantalla Orca quan fem una cerca pel Youtube.

Espero que us hagi esta útil aquesta entrada.

Ja només em queda desitjar-vos que tingueu un bon començament d'any.

Una abraçada ben forta a tothom!

Enviar un arxiu adjunt en un correu electrònic

noreply@blogger.com (Anonymous) — Sat, 24 Dec 2016 12:38:00 +0000

Bon dia, bona tarda o bona nit!

Ja que l'altre dia vàrem fer una felicitació de Nadal i molts de vosaltres espero que hàgiu provat de fer les vostres (si no és així, potser encara hi esteu a temps), aprofitaré per tornar-vos a explicar per aquí com ho heu de fer per adjuntar la vostra felicitació en un correu electrònic.

Per a tots els servidors de correu és semblant, però per que en pugueu apreciar les diferències ho farem amb els correus web de gmail i outlook. Comencem per gmail, ja que és el que acostumem a fer servir a les nostres classes.

Amb Gmail

Important!
Per anar al vostre correu del gmail obriu el navegador, introduïu l'adreça o URL del servidor (gmail.com) i premeu la tecla "Intro". Un cop a la pàgina, és quan introduireu el vostre compte de correu i la vostra contrasenya.

Primer heu d'accedir a gmail.com

Recordeu que mai de la vida heu d'escriure la vostra adreça de correu a cap quadre de text de cerca, d'aquesta manera no hi arribareu.

Un cop a gmail.com heu d'escriure la vostra adreça de
correu i després la vostra contrasenya als espais corresponents.

Accediu al vostre compte de correu del gmail (ja sabeu com fer-ho). A continuació feu el que sempre es fa per començar un correu nou, feu clic al botó "Redacta".

Aquest cop no escriviu directament els correus dels destinataris. Com que la felicitació la voldreu enviar a moltes persones alhora, no quedaria bé ni correcte que hi aparegués tota la llista de correus. És més encertat que cadascú rebi la felicitació com si fos de manera individual. A més, hi haurà contactes en aquesta llista que no es coneixen entre ells i per tant, no tenen perquè saber quins són els correus dels altres.

Al costat dret del quadre de text del destinatari (Per a:), hi apareixen les lletres Cc i Cco. Triarem la opció Cco, que vol dir "amb còpia oculta". Apareixerà un nou quadre de text per introduir-hi les direccions de correu. Poseu-les totes en aquest quadre de text, no és necessari escriure cap a l'altre.

La còpia oculta significa que cadascun d'aquests contactes rebrà el correu sense que hi aparegui el llistat de contactes que també l'han rebut. Així, sembla que es tracti d'un missatge individual.

Tots els contactes que estiguin al quadre de text Cco
(amb còpia oculta) no es veuran entre ells les adreces de correu.

El quadre de text següent, el de l'assumpte, empleneu-lo com sempre amb un text curt a mode de títol. En aquest cas jo hi he escrit simplement "Bon Nadal" (us estic repetint coses que ja sabeu, ja sé que sóc pesat).

Un cop escrit l'assumpte del missatge, només ens cal adjuntar el fitxer de la felicitació de Nadal. D'aquesta manera tots els destinataris podran veure i descarregar-se la nostra felicitació en rebre el missatge.

Tot i que disposem d'un botó d'adjuntar imatge i la nostra felicitació ho és, no ho farem a través d'aquest, ja que m'interessa més el botó d'adjuntar fitxer, ja que ara és una imatge, però demà pot ser que vulgueu enviar un text o una presentació tipus PowerPoint. El botó d'adjuntar fitxer es caracteritza perquè acostuma a representar-se amb el dibuix d'un clip. Premeu-lo i s'obrirà el gestor de fitxers.

El botó d'adjntar fitxers acostuma a portar el dibuix d'un clip.

Cerquen la felicitació navegant fins a la carpeta on es trobi, la seleccionem i fem clic a "obre". De seguida apareix al nostre correu una barra de càrrega de color blau, quan estigui plena i desaparegui vol dir que el fitxer ja s'ha carregat al correu i en quedarà el nom.

Un cop la barra de càrrega a finalitzat ja podem enviar el nostre missatge.

Un cop carregat podem escriure alguna cosa al quadre de text del missatge i sinó podeu prémer el botó d'enviar directament.

El destinatari veurà que, en rebre el missatge, aquest apareix amb el símbol del clip indicant que porta un document adjunt.

Al costat dret es pot veure el símbol del clip que ens indica que el missatge que hem rebut porta un fitxer adjunt.

Amb Outlook

Veiem ara com adjuntar un fitxer si tenim Outlook (hotmail) com a correu web. Escrivim outlook.com o hotmail.com al quadre d'adreces del navegador i accedim al nostre compte de correu amb correu i contrasenya.

Un cop a la nostra bústia d'entrada el botó per escriure un missatge nou es diu "Crea". Li fem clic i apareixerà la finestra per escriure el nou correu.

Aquest cop, a la dreta del quadre de text dels destinataris apareixen les lletres A/c i C/o, una petita variació però fàcilment comprenem que C/o és "amb còpia oculta". Hi fem clic a sobre i introduïm les adreces que volem al nou quadre de destinataris.

Escrivim un assumpte i ara ja només ens cal introduir la nostra felicitació com a document adjunt. Per fer-ho cerquem el botó amb un clip dibuixat. En aquesta ocasió ens adonem que n'hi ha dos. Tant se val quin fem servir, tots dos representen el mateix.

Amb Outlook (hotmail) hi ha dos botons d'adjuntar fitxers a dia d'avui.

Un cop hi fem clic encara no s'obrirà el gestor de fitxers. En comptes d'això, apareixerà una pàgina amb un llistat per que nosaltres triem si volem adjuntar un fitxer que hi hagi al nostre equip o bé un que tinguem desat al núvol. En el nostre cas, com que la felicitació la tenim desada a una carpeta del nostre ordinador, triarem aquesta opció.

Indiquem que el fitxer que volem adjuntar es troba al nostre ordinador.

I un altre cop ens apareixerà una pàgina en la qual hem de triar si volem adjuntar-lo com a fitxer o pujar-lo al núvol i adjuntar-lo com a fitxer del núvol. Aquest cop no ens complicarem la vida amb el núvol, ens guiem pe símbol del clip i triem la opció "adjunta com a còpia".

Outlook sempre ens convida a desar fitxers al núvol. Per fer-ho com sempre, com a fitxer desat al nostre ordinador hem de triar la opció "adjunta com a còpia" (on hi apareix el símbol del clip).

En fer-hi clic a sobre s'obrirà finalment el nostre gestor de fitxers per tal que cerquem la nostra felicitació d'entre els fitxers de l'ordinador. UN cop seleccionada i oberta es carregarà al missatge com mostra la imatge següent.

La nostra felicitació ja està carregada al missatge.

Ja només cal prémer el botó "Envia".

Un cop el destinatari rebi el missatge, un clip també l'avisa que el correu porta un fitxer adjunt al seu interior.

El símbol del clip en un correu ens indica que al seu interior hi ha un fitxer adjunt.

Ara ja només ens queda esperar que ens arribin les felicitacions de Nadal. Jo aquí us deixo la meva. Espero que passeu molt bones festes i que torneu el trimestre vinent amb tota la ilusió i les ganes que hi poseu sempre.

Moltes gràcies a tots! Ens veiem a classe!

Una felicitació de Nadal

noreply@blogger.com (Anonymous) — Sun, 18 Dec 2016 15:54:00 +0000

Bon dia, bona tarda o bona nit!

Per tal que pugueu repetir l'exercici de l'altre dia els uns o provar de fer-ho els altres, dedicaré aquesta entrada a repetir les passes necessàries per a realitzar una felicitació de nadal animada. Però necessitarem dues coses per poder realitzar aquesta tasca. En primer lloc, un programa d'edició d'imatges que faci servir capes i també una imatge nadalenca que volgueu utilitzar.

Com ja sabeu, jo faig servir Gimp, una aplicació similar a Photoshop però que us podeu descarregar de manera gratuïta. Us deixo aquí un enllaç a la seva pàgina si voleu descarregar-lo per provar. Aquest exercici inclou les imatges per fer-ho amb aquest programa, però si disposeu de Photoshop podreu realitzar l'exercici pràcticament de la mateixa manera. Ja sabeu, hi ha diferències en la presentació de les eines bàsiques però hi són, només us cal trobar-les.

Enllaç per anar a la pàgina oficial del Gimp

Pel que fa a la imatge, podem cercar-ne una al web (sempre amb cura de triar una que no suposi la vulneració dels possibles drets d'autor) o podem realitzar nosaltres mateixos una fotografia o fer un dibuix senzill amb un editor d'imatges senzill.

En el meu cas, he decidit fer servir aquesta imatge que es trobava penjada amb drets de còpia i modificació i per tant no estaré vulnerant cap dret de cap autor quan la faci servir per aquest exercici.

Aquesta imatge està penjada a la xarxa com a lliure de drets.

Obrim l'editor d'imatges Gimp i, a través del menú "Fitxer" triem l'opció "Obrir". Només cal que cerquem la imatge allà on la tinguem desada, la seleccionem i l'obrim.

Ara, volem aprofitar l'espai en blanc d'aquesta imatge per inserir el nostres missatge nadalenc. L'efecte que volem aconseguir és que el nostre text aparegui de panera intermitent.

Important!
Per aconseguir aquest efecte és necessari crear una animació. Les imatges animades són en realitat diferents imatges superposades que apareixen una darrere de l'altra donant un efecte de moviment.

Per tant, les animacions són, com han estat tota la vida, un seguit d'imatges que passen unes per sobre de les altres .

Imatge extreta de http://nubuntu.org/best-flipbook-animations

Com que el nostre missatge el volem per sobre d'aquesta imatge haurem de crear una capa nova que serà la que contindrà la felicitació sense haver de modificar la imatge de fons original. És com si col·loquéssim un plàstic transparent per sobre d'un quadre per poder-hi pintar per sobre. L'obra original no patiria l'efecte d'una nova capa de pintura, però en posar-nos a pintar per sobre del plàstic l'efecte seria el mateix.

Posar una capa és ben senzill, podem anar al menú "Capes" i triar la opció "Capa nova...". S'obrirà una finestra com la següent:

Per aconseguir l'efecte que volem hem de triar que
el fos de la capa sigui una transparència.

Per fer aquest exercici només cal que ens assegurem que està marcada la opció "Transparent". La mida d'aquesta capa coincidirà per defecte amb la mida de la imatge que ja tenim.

Ara fixem la nostra atenció en el panell de la dreta, que és el panell de les capes. Hem d'estar segurs que tenim seleccionada la nova capa.

Sabem que està seleccionada perquè està marcada amb un color, en aquest cas verd.

Això és molt important, ja que si no fos aquesta la capa seleccionada estaríem modificant l'altra capa, la de la imatge principal, i la nostra animació no seria possible.

Ara ve la part més difícil del nostre exercici, ja que hem afegit una capa d'aquesta manera perquè vull que escriviu el vostre missatge a mà alçada amb el ratolí. D'aquesta manera crearem una felicitació més personal i practicareu el domini del ratolí. Per fer-ho ens caldrà seleccionar l'eina del pinzell, que es troba al panell de les eines.

El panell de l'esquerra és el que conté totes les eines. En aquest cas té seleccionada l'eina del pinzell.

Important!

Si no teniu ganes, o no us veieu amb cor de fer aquest exercici a mà alçada, sempre podeu provar de fer-ho amb l'eina de text però llavors no cal que afegiu cap capa a la imatge original ja que el text ja s'incorpora automàticament com a capa.

Un cop seleccionat el pinzell (només cal fer-hi un clic a sobre, no cal arrossegar-lo!), a sota del panell d'eines podrem triar quin tipus de pinzellada volem que faci.

Amb una mica de paciència i molta pràctica hem d'aconseguir escriure el nostre missatge. No us amoïneu si no us surt a la primera, es tracta d'això, de practicar. Però aquí teniu un petit truc per quan una pinzellada us surti malament.

Com ja heu de saber, podeu desfer l'última acció realitzada a través del menú "Edita" i la opció"desfés", que acostuma a ser la primera que penja d'aquest menú. Una altra forma de fer-ho és mitjançant una drecera de teclat (en anglès shortcut). La drecera per desfer és la combinació de les tecles Control i Z.

Important!

Control + Z és la drecera de teclat per desfer.

Un cop ja tenim el text a la nostra capa és hora que us fixeu en aquest petit símbol que hi ha a la capa seleccionada del panell de capes. Es tracta d'una botó que ens permet "apagar i encendre" la capa actual. És a dir, permetre que aquesta es vegi o no. Si hi feu clic a sobre podreu comprovar com aquest text que tant us ha costat fer, desapareix. Però no us preocupeu, només està amagat. Si hi torneu a fer clic a sobre la capa tornarà a aparèixer.

Us faig fer això perquè pugueu comprovar com totes dues imatges (la de fons i la creada per nosaltres amb el pinzell), són completament independents. Deixem la capa activada i ja estem a punt per donar vida a la nostra animació.

Per tal de crear l'animació hem d'exportar el treball a un format que ho permeti. Per tant vol dir que si ens limitem a desar com si fos un document més, el format resultant no seria el d'una animació sinó el d'un projecte del Gimp amb la seva extensió .xcf. No es tractaria llavors d'un format apte per a compartir ni per a publicar.

Important!
Exportar és quan fem que el nostre programa desi el document en el que estem treballant en un format diferent a aquell que li és propi. Per exemple, jo escric primer totes les meves entrades en una llibreta, però per tal que les pugueu llegir tots, les passo a format digital amb l'ordinador, i és que, tots enteneu aquestes lletres però no tothom seria capaç de comprendre la meva lletra ni les meves anotacions. Les aplicacions informàtiques més complexes, com els processadors de text i els editors d'imatges avançats fan el mateix.

El format d'imatges que ens permet les animacions, és a dir, aquell que permet tractar de manera individual cadascuna de les capes que ha de conformar la imatge, és el format GIF.

Anem al menú "Fitxer" i triem la opció "Exportar com a...". S'obrirà una finestra com la que es mostra a continuació, on hi apareixerà un llistat amb tots els formats que pot fer servir el programa GIMP. Cerquem el format GIF de la llista i el seleccionem.

En acceptar s'obrirà una segona finestra o quadre de diàleg per tal que triem quina mena de gif volem. En aquesta ocasió, hem de marcar la casella de verificació "Com una animació".

Hem de marcar la casella "Com una animació".

En marcar aquesta aquesta casella s'activaran automàticament les opcions que hi ha més avall. De moment us diré que allà on posa 100 és el temps que trigarà a sortir cadascuna de les capes que conforma l'animació, sempre una apilant-se a sobre de l'altra. Si canviem el 100 per un 1000 estarem disposant un segon de temps per a cada capa. Si volem que trigui 2 segons per capa hi posarem un 2000, etc.

També marcaré la casella de verificació "bucle". Això farà que l'animació es repeteixi una i altra vegada indefinidament.

No us he dit que poseu nom a l'animació i que trieu a quina carpeta el desareu. Però si heu arribat fins aquí no crec que calgui que us repeteixi com fer una cosa tant bàsica.

Un cop desada la nostra animació, minimitzem Gimp i obrim el gestor de fitxers per cercar i obrir la imatge amb el visor d'imatges del vostre equip i veure com a quedat.

Us penjo aquí el meu i quedo a l'espera de rebre les vostres felicitacions nadalenques animades.

Que passeu molt bones festes i, com sempre, ens veiem a classe!

Formes de seleccionar

noreply@blogger.com (Anonymous) — Thu, 15 Dec 2016 22:10:00 +0000

Bon dia, bona tarda o bona nit!

Avui vull aprofitar aquest espai per recordar-vos les diferents maneres que tenim de seleccionar text quan estem treballant amb un document. El primer que heu de fer per seguir aquesta pràctica és aconseguir un text d'una pàgina com a mínim. Tot i que també ho podeu provar en una pàgina web com aquesta. L'important és que hi hagi text.

Selecció mitjançant el ratolí

La forma més intuïtiva i la primera que aprenem és la selecció mitjançant el ratolí. Es tracta de situar el punter del ratolí o bé a començament del text que volem seleccionar, o bé al final i, fent clic amb el botó esquerre i sense deixar-lo anar, arrossegar-lo per sobre del text desitjat. Veurem com el text queda marcat com si l'estiguéssim marcant amb un d'aquells retoladors fluorescents. Un cop hem arribat al final d'allò que volem seleccionar ja podem deixar anar el botó del ratolí.

Selecció amb el ratolí.

Però aquesta no és l'única forma de seleccionar text amb el ratolí, existeix una manera més còmoda i ràpida que, segon sigui el cas, ens facilita la feina. Proveu de col·locar el punter del ratolí a sobre d'una paraula qualsevol del text i feu un doble clic a sobre, com si estiguéssiu obrint una carpeta. Aquesta paraula queda seleccionada.

Selecció clicant amb el ratolí.

Si fem tres clics a sobre d'una paraula veurem com queda seleccionat tot el paràgraf. Tot i que us pot semblar que seleccionar paràgrafs d'aquesta forma no és del tot pràctic. Penseu que es tracta d'una eina molt útil que podeu fer servir per seleccionar adreces d'Internet. Aquestes s'escriuen amb totes les lletres seguides, sense espais, però amb punts i per tant a ulls d'una selecció compten com a paràgraf.

Selecció mitjançant el teclat

Una altra manera força còmoda (quan tinguem pràctica) és mitjançant el teclat. La tecla que ens serveix per a seleccionar amb el teclat és la tecla Shift. N'hi ha dues en el nostre teclat, una a l'esquerra i una altra a la dreta (normalment més allargada) i porten el dibuix d'una fletxa buida.

Hi ha dues tecles Shift al teclat.

Aquesta tecla especial forma part d'un conjunt de tecles que per sí soles no fan res. Necessiten combinar-se amb l'ús d'una altra tecla per a realitzar una acció determinada.

Com que estem davant d'un document de text, les tecles que ens faciliten el desplaçament dins d'aquest són les anomenades tecles d'edició.

Tecles d'edició de text.

L'ús de Shift, en combinació amb les tecles d'edició ens permet seleccionar text. Fem la prova. Situem el cursor a començament d'una línia de text, premem la tecla Shift i a continuació premem la tecla "Fi".

Combinem la tecla Shift amb la tecla Fi per seleccionar des d'on es troba el cursor de text fins a final de línia.

Com podem comprovar, ha quedat seleccionada tota la línia de text.

Farem ara la prova cap a l'altre costat, fent servir la combinació Shift + la tecla "Inici".

Combinem la tecla Shift amb la tecla Inici per seleccionar des d'on es troba el cursor de text fins a principi de línia.

Hem fet la selecció de la mateixa línia però de final de línia fina al començament. Si en comptes de situar-nos a l'inici o al final ens situem al mig i tornem a provar aquestes combinacions de tecles podrem valorar millor la utilitat d'aquesta forma de selecció.

Això succeeix perquè les tecles Inici i Fi serveixen per a desplaçar el cursor de text cap a principi i final de línia respectivament, però en intervenir la tecla Shift fa que, a més, es seleccioni el text per on es produeix aquest desplaçament.

Si no deixem anar la tecla Shift encara podem continuar amb la selecció de text si fem servir les tecles de direcció, per exemple, anant cap avall.

Mentre tinguem presionada ta tecla Shift podem fer servir les diferents tecles d'edició i desplaçament per anar completant la nostra selecció.

Ara és qüestió de veure quin efecte té l'ús de la tecla Shift en combinació amb les tecles "Re Pàg" i "Av Pàg".

Amb la combinació Shift + Av Pàg podem seleccionar de pàgina en pàgina cap endavant.

Podeu veure que es tracta de la mateixa lògica, però aquest cop es selecciona mitja pàgina o una pàgina cap endavant, si fem servir "Av Pàg" o cap enrere si fem servir "Re Pàg".

És el moment de fer servir una altra d'aquestes tecles especials per ajudar-nos amb la selecció. Aquesta tecla és "Control".

El primer que heu de saber és que la tecla control actúa de la mateixa forma que la tecla Shift. Si la premem per sí sola no fa res, necessita combinar-se amb una altra tecla per produir algun efecte. Proveu de prémer la tecla Control i, sense deixar-la anar, premeu la tecla A. D'aquesta manera seleccionem tot el text del document.

Amb la combinació Control + A seleccionem tot el document.

Treiem la selecció fent clic a qualsevol lloc o deixant anar la tecla Shift i prement qualsevol tecla de desplaçament.

Podem fer servir la tecla "Ctrl" per ajudar-nos en la nostra selecció però a banda de fer-ho amb la tecla A, la resta de possibilitats passen per combinar-se amb la tecla Shift, ja que és aquesta la veritable tecla especial destinada a seleccionar.

Important!

Amb la combinació de tecles Ctrl + Shift + Fi seleccionem des d'on es trobi el cursor de text fins a final del document.

Amb la combinació Ctrl + Shift + Inici seleccionem des d'on es trobi el cursor de text fins al començament del document.

Proveu de prémer les tecles Shift i Ctrl, mantingueu-les pressionades i premeu la tecla "Fi". Ara mateix heu seleccionat el text des del punt on es trobava el punt d'inserció, cursor de text o el focus, fins al final del document.

Com és lògic, si en comptes de fer aquesta combinació amb la tecla "Fi" ho fem amb la tecla "Inici", provoca el mateix efecte però en direcció a l'inici del document.

Ara ens queda una última forma de selecció, molt útil quan volem només alguns fragments del text que es troben separats entre sí. Seleccionem una oració dintre d'un paràgraf amb una de les tècniques que heu après en aquesta entrada.

Acte seguit, premeu la tecla "Ctrl" i comenceu la selecció d'una altra oració en qualsevol altre paràgraf.

La tecla Ctrl ens ajuda a seleccionar diferents fragments de text alhora quan treballem amb l'Editor de text.

Com podeu veure, ara tenim dues oracions seleccionades tot i que no són oracions contigües.

Important!

Aquesta forma de seleccionar diferents parts del text que no són contigües funcionen perfectament dintre dels processadors de text. Si provem aquest tipus de selecció de text a una pàgina web, pot ser que no funcioni.

Ara ja només us queda practicar.

Ens veiem a classe!

Desar imatges d'Internet i crear carpetes

noreply@blogger.com (Anonymous) — Sat, 10 Dec 2016 16:08:00 +0000

Bon dia, bona tarda o bona nit!

Com que aquesta setmana no haurem tingut totes les hores de classe que ens corresponen degut al pont vull deixar-vos l'encàrrec de fer el següent exercici perquè practiqueu a casa o allà on pugueu. Es tracta d'un recordatori de les passes que heu de seguir per a desar imatges extretes d'Internet al vostre ordinador i després organitzar-les en diferents carpetes que crearem expressament. Es tracta, per tant, d'un exercici senzill que estem realitzant pel "camí llarg" però m'interessa que domineu a la perfecció aquest procediment abans de prosseguir amb d'altres formes més abreujades.

Ja que teniu obert "l'Internet" (d'altra manera no podríau estar llegint això), obriu una altra pestanya per a realitzar la cerca i després torneu a aquesta per continuar llegint les passes.

Les pestanyes del navegador ens permeten tenir obertes diferents pàgines web alhora.

Important!

El control de les pestanyes és molt important per dominar i treure el màxim profit a la navegació per Internet.

En aquesta nova pestanya heu d'escriure a l'espai de la URL (Uniform Resource Locator, Localitzador Uniforme de Recursos) l'adreça del vostre cercador preferit (google.es, bing.com són exemples de cercadors).

Important!

URL és el nom que reben les adreces d'Internet.

Exemples d'URL són:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Portada (adreça de la Viquipèdia)
http://profemoi.blogspot.com.es/ (adreça d'aquest bloc)

Per aquest exemple, faré servir el cercador de Google. Per tant l'URL que he d'escriure a la barra d'adreces serà google.es.

Les adreces o URL s'escriuen en aquesta barra del navegador.

Un cop estic a la pàgina principal de Google, faig clic a la paraula "imatges" que hi ha a la part superior, a la dreta de la pàgina.

Automàticament la pàgina canvia i , allà on abans hi posava "Google", ara hi ha les paraules "Google imatges". El cercador està preparat per cercar totes les imatges coincidents amb les paraules de cerca que li indiquem.

Per a realitzar aquest exercici cercaré imatges de diferents animals tal i com vàrem fer a classe l'altre dia. Per començar cercaré una gralla. Escric la paraula "gralla" al quadre de cerca i premo ta tecla "Enter" del teclat. Ràpidament apareixen per pantalla tot d'imatges relacionades amb aquesta paraula.

El cercador ens mostrarà tot d'imatges relacionades amb la paraula gralla.

Especifico que allò que estic cercant és un ocell.

Un cop he localitzat la imatge que més m'agrada d'aquest ocell hi faig un sol clic a sobre. La imatge es mostra amb una mida superior o, en cas que sigui petita, amb la seva mida real.

Important!

Recordeu que només heu de fer un clic a sobre, si en feu dos s'obrirà la pàgina que conté aquesta imatge i això ara mateix no ens interessa.

Un cop la tenim d'aquesta forma, podem valorar si la imatge és la que necessitem o hem de continuar la nostra cerca. En cas que aquesta s'avingui al nostre objectiu, la senyalem amb el punter del ratolí i obrim el menú contextual clicant el botó dret.

Dintre d'aquest menú cerquem la opció "Anomena i desa la imatge", en castellà serà "Guardar imagen como..." i en anglès "Save image as...".

Un cop hem triat la opció "Anomena i desa la imatges" s'obrirà la finestra corresponent del gestor de fitxers del nostre Sistema Operatiu. Aquesta aplicació és l'encarregada de facilitar-nos la navegació a través dels fitxers del nostre equip, així com de crear-ne de nous i eliminar-ne els que ja no necessitem.

Un cop obert el gestor, el cursos de text queda situat a lloc amb l'objectiu que escrivim immediatament el nom que volem atorgar a aquest fitxer. Procureu posar sempre noms als fitxers i no deixar els noms que tenen per defecte, ja que, moltes vegades les imatges d'Internet porten noms complicats, amb numeració i signes que no són fàcils de recordar. En canvi, si som nosaltres els que els hi posem el nom, ens serà més fàcil la seva posterior cerca entre els nostres fitxers.

Important!

Com podeu veure, les imatges que ens descarreguem d'Internet porten nom. En obrir-se el gestor de fitxers aquest nom apareix seleccionat i per tant no cal fer clic enlloc amb el ratolí. Podeu escriure directament un nom per al vostre fitxer perquè tot aquell text que està subratllat desapareix immediatament quan comencem a escriure.

Si us fixeu amb atenció, no tot està seleccionat. L'extensió del fitxer queda fora de la selecció ja que és una part útil per a molts programes i no convé que l'esborreu.

Un cop posat el nom a la imatge, triem a quina carpeta volem desar-la. Tant si es tracta d'una carpeta existent com d'una carpeta nova creada per nosaltres, el més important és que recordeu que no és suficient tenir-la seleccionada. Cal obrir la carpeta per tal que els fitxers hi vagin a parar a dintre.

Un cop estem a la carpeta desitjada (en aquest cas la carpeta "Imatges"), ja podem prendre el botó "Desar". La finestra es tancarà i continuarem navegant per les imatges amb el navegador. Si pugem a dalt de tot i esborrem la paraula o paraules de cerca anterior, només ens caldrà tornar a escriure una nova cerca i prémer la tecla "Enter".

Important!
El Gestor de fitxers, a la part superior, ens indica el "camí" fins a la carpeta on ens trobem en aquest moment. Comproveu sempre que al final d'aquest "camí" de carpetes hi ha la que nosaltres volem com a destí dels nostres fitxers.

Com que la primera cerca que he fet ha estat d'un ocell, ara cercaré un mamífer, després un rèptil, un peix i, per acabar, un amfibi. Faig una cerca d'aquest estil per tal de reunir un grup d'imatges que es puguin classificar en funció d'un criteri. Vosaltres podeu triar qualsevol altre tema si no us fa gràcia fer-ho d'animals.

Per no haver d'explicar cinc vegades el mateix procediment us deixo a continuació les passes a seguir:

Obrim el navegador i anem a l'adreça del nostre cercador preferit.
Indiquem al cercador que volem cercar imatges.
Escrivim a la barra de cerques la paraula o paraules clau i prenem la tecla "Enter".
D'entre totes les imatges fem un sol clic sobre la que més ens interessa per veure-la millor.
Amb el punter del ratolí a sobre de la imatge fem clic amb el botó dret (menú contextual).
Triem la opció "Anomena i desa la imatge" i deixem anar el ratolí.
Escrivim un nom per a la nostra imatge.
Agafem un altre cop el ratolí un altre cop el ratolí i naveguem per les carpetes del nostre equip fins a obrir la carpeta on volem desar la imatge.
Fem clic al botó "Desa".
Tornem al navegador i cerquem una nova imatge.

Un cop ja tenim totes les imatges que volem, ja podem tancar el navegador i obrir el Gestor de fitxers del nostre Sistema. Com que ja hem desat les imatges a la carpeta "Imatges", la cerquem i la obrim.

La següent part de l'exercici consisteix a crear diferents carpetes on desar les imatges en funció del contingut d'aquestes. Hi ha diverses formes de generar carpetes noves dintre d'una altra. Es pot fer des del menú "Fitxer" del gestor (opció nova>nova carpeta) o mitjançant el menú contextual (botó dret del ratolí). Ho farem amb aquest últim, ja que és la opció que menys varia d'un Sistema a un altre.

Col·loquem el punter del ratolí sobre un punt on no hi hagi res, dintre de la finestra i fem clic amb el botó dret del ratolí, tal i com mostra la següent imatge i cerquem la opció que ens permeti crear una carpeta nova.

Deixem anar el ratolí i escrivim el nom que li donarem a la carpeta. Després acceptem amb un clic de ratolí i ja la tindrem creada.

Un cop acceptat el nom, el comportament del Gestor de fitxers pot ser diferent en funció de quin es tracti. N'hi ha que obren directament la carpeta creada i d'altres (cas del Windows) simplement la col·loquen seguint un determinat ordre dintre de la carpeta on l'hem creat, és a dir que no l'obren però potser desapareix de la nostra vista perquè ha estat endreçada.

Si s'ha obert la carpeta, anem enrere ja que necessitem estar a la carpeta on tenim desades les imatges.

Tornem enrere en l'arbre de carpetes.

Important!

Moltes vegades els Gestor de fitxers incorporen un botó de creació de carpetes per facilitar aquesta tasca.

Botó per crear una carpeta de Linux Mint.

Botó "Nueva Carpeta" del Windows 7.

Botó "Carpeta Nova" del Windows XP.

Un cop creada la carpeta i un altre cop a dins de la carpeta on hi ha les imatges, repeim el procediment de creació d'una carpeta tantes vegades com calgui. En el meu cas he creat una carpeta per a cada tipus d'animal (mamífers, ocells, peixos, rèptils i amfibis).

Ara és el moment d'introduir cada imatge a la seva carpeta corresponent. Ho farem també mitjançant el menú contextual del ratolí, ja que m'interessa que recordeu com s'escriuen les diferents opcions i és la forma més intuïtiva de fer-ho.

Col·loqueu el punter del ratolí a sobre de la icona de la primera imatge i fent servir el botó dret del ratolí obriu el menú contextual i trieu la opció "Retalla". Acte seguit obriu la carpeta de destí fent-hi doble clic a la seva icona. Un cop a dins de la carpeta, feu clic al botó dret del ratolí apuntant a qualsevol espai en blanc de la carpeta i aquest cop trieu la opció "Enganxa".

Aneu enrere i repetiu el mateix procediment per a cada imatge, deixant cadascuna a la seva carpeta.

Retallem la imatge, obrim la carpeta i enganxem la imatge a dins. Tornem enrere i repetim l'operació.

Tot i que hi ha d'altres formes de fer aquesta tasca de classificació és important que domineu aquest procediment per tal que adquiriu pràctica i plena comprensió del funcionament del sistema de carpetes del vostre ordinador.

Espero que ho intenteu i que practiqueu aquest cap de setmana tant llarg. Ja sabeu com podeu contactar amb mi per resoldre qualsevol dubte.

Ens veiem a classe!

El núvol

noreply@blogger.com (Anonymous) — Mon, 28 Nov 2016 22:41:00 +0000

Fa temps que treballem a classe el tema del núvol i es fa necessari fer-nos un recordatori tant del concepte com d'allò que implica i el correcte ús que n'hem de donar.

Ja sé que soc pesat amb el tema però el més important avui dia, per a treballar connectat és exercir el control sobre les nostres dades. No podem descuidar-nos i hem de realitzar una clara separació d'allò que desem al nostre equip o dispositiu i allò que desem a d'altres espais.

Quan parlem de desar fitxers al núvol, el que estem fent és desar-los en equips que no ens pertanyen, que són propietat d'una empresa que ens cedeix un espai als seus ordinadors.

La nostra finalitat és accdir a aquests fitxers de forma remota, és a dir, no haver de carregar-los a sobre, amb la conseqüent despesa en dispositius d'emmagatzmatge i no haver de transportar-la físicament enlloc.

D'altra banda, hauriem d'analitzar què hi guanyen aquestes empreses oferint-nos aquest espai i aquesta comoditat a canvi de res. I negoci en fan, malgrat que això no implica que es dediquin a revisar i llegir els nostres documents (d'això estem segurs), només vol dir que són empreses i darrera del núvol hi ha una idea de negoci.

En definitiva, abans de començar a pujar els nostres fitxers a qualsevol núvol hem de tenir clares les següents idees:

Fer servir el núvol vol dir desar les nostres dades a un ordinador que no és el nostre.
A través de la xarxa podrem accedir a aquest ordinador i a les nostres dades des de qualsevol equip del món, tot identificant-nos (normalment amb un correu electrònic i una contrasenya).

Un cop hem sopesat el que això comporta i ens decidim a fer servir el núvol, hem de triar quin farem servir.

Els tres més importants o més utilitzats són:

Dropbox
One Drive
Drive

Totes tres plataformes presenten diferències, avantatges i inconvenients. Nosaltres a classe hem estat fent servir Drive, ja que tots tenim un correu de gmail i, per tant, tots som usuaris de Google, l'empresa propietària d'aquest "núvol".

Però per tal que us feu una idea més exacte de com funciona això del núvol, començaré per explicar-vos Dropbox, el més antic de tots tres.

Per tal d'aconseguir aquest espai per desar les nostres coses, obrim el nostre navegador i anema l'adreça dropbox.com. Un cop allà, ens podrem crear un usuari per a aquest servei.

Dropbox permet que ens registrem fent servir qualsevol tipus de compte de correu electrònic i una contrasenya.

Aneu amb compte! Heu d'inventar-vos una contrasenya nova, que només fareu servir per accedir a Dropbox. En cap cas feu servir la mateixa contrasenya que la del correu electrònic escollit. Recordeu també que una contrasenya segura ha de tenir una extensió mínima de 8 caràcters i barrejar lletres i números.

Un cop us hàgiu enregistrat al Dropbox, aneu al vostre correu, ja que a la bústia d'entrada tindreu un missatge de confirrmació que haureu d'atendre com a últim pas per a validar el vostre compte.

Vegeu en aquesta imatge un exemple:

Correu de confirmació del compte de Dropbox.

Un cop assolit aquest últim requeriment ja podrem accedir al nostre compte des de qualsevol dispositiu amb connexió a Internet. Ara només ens cal pujar els fitxers que volem. El procediment per fer-ho és el següent:

Un cop dintre del servei, cerquem el botó corresponent:

Des d'aquest botó podem començar a pujar fitxers al nostre Dropbox.

Important!

Recordeu que una fletxa cap amunt acostuma a ésser el símbol de pujar un fitxer, és a dir, d'agafar-lo del nostre ordinador i desar una còpia a algun lloc fora d'aquest.

Diferents icones que representen la "pujada" de fitxers.

Finestra prèvia a la pujada de fitxers.

Un cop fet això, s'obrirà el gestor de fitxers del nostre equip per tal que cerquem i seleccionem els arxius.

Dropbox ens permet desar fins a 2 GB de dades que, per tal que us feu una idea, equival a uns 1500-2000 llibres, o unes 110 de fotografies o fins 5 hores de vídeo en determinats formats.

No és gaire espai si el comparem amb els altres dos "núvols" d'aquesta entrada, però ofereix uns avantatges:

Funciona com si es tractés d'un disc dur virtual, per tant és molt fàcil d'entendre i de fer servir.
Funciona sense problemes amb qualsevol Sistema Operatiu.
Ha estat sempre disponible per a totes les plataformes del moment (Android, Blackberry...).
No és necessari agregar a cap llista de correu a aquells amb els que compartim els fitxers.

De totes maneres, si volem més espai, el servei es torna de pagament. També hi ha diferències de preus i qualitat d'un núvol a l'altre, però no entraré a analitzar aquest aspecte.

Un cop seleccionats els fitxers, només cal prémer el botó obrir i ja ho tindrem.

Un cop el fitxer o fitxers estiguin carregats podrem afegir-ne més o finalitzar clicant el botó corresponent.

Com quasi totes les eines en línia (que paguen la pena), Dropbox ofereix una aplicació que podem instal·lar al nostre equip per facilitar-nos la tasca d'emmagatzemar i consultar els fitxers.

Un dels missatges que ens enviarà Dropbox serà per oferir-nos que ens descarreguem l'aplicació.

Instal·lació de l'aplicació Dropbox.

Una finestra ens demanarà que introduïm el compte de correu i la contrasenya.

Un cop instal·lada l'aplicació al nostre equip veurem que funciona com si fos una carpeta més. Tot el que hem de fer si volem afegir un altre fitxer al núvol del Dropbox és desar-lo en aquesta carpeta i sempre que tinguem connexió a Internet es sincronitzarà.

La propera vegada veurem com s'ha de fer per compartir amb d'altres persones els fitxers que hi tenim desats.

Ens veiem a classe!

Els gestors de fitxers

noreply@blogger.com (Anonymous) — Sat, 19 Nov 2016 21:35:00 +0000

Un gestor o administrador de fitxers és una aplicació que té la finalitat de permetre que els usuaris gestionem els documents i carpetes que tenim al nostre equip, tot desplaçant-nos entre ells, creant-ne de nous, movent-los de lloc, etc. És per això que la comprensió del seu funcionament esdevé fonamental per a poder fer servir les eines informàtiques amb capacitat de control sobre allò que estem fent, desant o compartint. Es tracta, per tant, d'una eina bàsica del Sistema Operatiu.

Si som usuaris de Windows 7 o anteriors, el gestor de fitxers que tindrem serà l'anomenat Explorador d'arxius o Explorador de Windows. A partir de Windows 8, aquesta aplicació passa a anomenar-se simplement Administrador d'arxius.

Per accedir a l'Explorador de Windows (o l'Administrador de fitxers que faci servir el nostre Sistema Operatiu), fem clic a la seva icona corresponent. S'obrirà una finestra que acostuma a tenir sempre les següents característiques:

A la part esquerra, una llista vertical amb totes les carpetes del Sistema.
A la dreta, la part més ample de la finestra, les carpetes i fitxers que hi hagi a dintre de la carpeta a la qual ens trobem en aquell moment.
A dalt, la ruta de carpetes que ens assenyala, al final, a quina carpeta ens trobem.

Imatge del gestor de fitxers del windows 7

En funció de quin gestor es tracti tindrem uns avantatges o uns altres. Per exemple, en el cas que tinguem com a Sistema Operatiu el Windows 7 comptem amb un quadre de cerques que ens permet cercar documents tant a dintre de la carpeta en la qual ens trobem com a dintre de les altres carpetes que aquesta contingui.

Important!

Tots els gestors de fitxers presenten avantatges i inconvenients envers els altres però serveixen per a realitzar les mateixes funcions bàsiques. Saber fer servir el gestor de fitxers és una habilitat elemental per a treballar amb el nostre ordinador.

També compta amb una barra d'eines que permet realitzar determinades tasques de manera ràpida com pot ser organitzar els fitxers en funció de diferents criteris com la data o el tipus, crear carpetes noves, canviar la forma en la qual se'ns presentaran els fitxers (llista, icones...).

Administrador de fitxers del Windows 10.

Si tenim Windows 10 veurem que al panell esquerra, ara es prioritza l'accés ràpid, que no és altra cosa que mostrar-nos les carpetes "clàssiques" (Documents, Imatges, Música, Vídeos, Baixades i Escriptori) en primera instància i s'afegeix a continuació el OneDrive, el núvol de Microsoft per tal de facilitar-nos la disponibilitat dels nostres documents en línia.

Més endavant veurem com funciona això del núvol.

També cal valorar positivament que el nou Explorador d'arxius del Windows afegeix al panell central, l'accés als fitxers més recents, és a dir els últims amb els que hem treballat. D'aquesta manera continuar la feina per allà on ens havíem quedat és ara més accessible. Tot i que personalment us demanaré que no us hi fixeu gaire de moment, ja que m'interessa més que sapigueu desar les coses a lloc i fer tot el recorregut necessari per anar a trobar-les allà on les heu desat. Un cop us acostumeu a la navegació "de tota la vida", farem servir dreceres.

Panell esquerra de l'Explorador del Windows 7.

Panell esquerra de l'Administrador d'arxius del Windows 10
Es pot apreciar que incorpora OneDrive, el núvol de Microsoft.

Ara veiem el gestor de fitxers que hi ha als ordinadors de classe.

gestor de fitxers Thunar

Més senzill que l'explorador d'arxius del Windows, però amb un aspecte molt similar ens permet realitzar les mateixes tasques i cerques bàsiques.

L'avantatge de treballar amb Linux és que, a diferència del Windows, el sistema ens permet instal·lar un gestor de fitxers diferent del que ens ha vingut de sèrie. Així, per exemple, els entorns KDE ara acostumen a fer servir Dolphin o Konqueror, mentre que els entorns Gnome acostumen a fer servir Nautilus.

En el nostre cas, com que fem servir ordinador força antics amb l'entorn d'escriptori XFCE, de sèrie tenim el Gestor de Firxers Thunar, però en podríem instal·lar un altre en funció de les nostres necessitats i gustos. La llista dels gestors de fitxers disponibles és molt llarga.

Gestor de fitxers Dolphin.

Thunar es caracteritza per ésser senzill, ràpid i més lleuger (que ocupa menys memòria) que la resta de gestors a canvi de no presentar tantes funcions com aquests.

D'altra banda, si disposem d'un dispositiu amb Android, pot ser que no presenti cap tipus de gestor de fitxers, ja que, de bon començament cada aplicació s'encarrega de cercar els arxius amb els quals pot treballar. Tot i que hi ha fabricants que ja acostumen a incorporar un gestor de fitxers de sèrie en els seus dispositius, sempre podem descarregar-nos un com si fos una aplicació més. D'aquesta manera ens resultarà més fàcil gestionar i controlar els espais de memòria del nostre dispositiu.

Veiem-ne un parell d'exemples:

El Samsung Galaxy J3 porta de sèrie aquest gestor de fitxers a les seves eines:

Com podeu veure, aquesta pantalla s'assembla molt al panell esquerra del gestor de fitxers del nostre ordinador. Comença mostrant-nos l'accés a les diferents carpetes del nostre dispositiu que en aquest cas són les mateixes que en el nostre ordinador: Imatges, Vídeos, Àudio, Documents, Descàrregues i finalment, en un espai sempre separat, els espais d'emmagatzematge. En aquest cas aquests últims són l'emmagatzematge en el dispositiu i la tarja SD. En el cas del nostre ordinador, aquests serien el disc dur i el disc extractable.

Un altre gestor que ens podem descarregar a l'Android és ES Explorador de fitxers, si feu clic a sobre de l'enllaç, arribareu a la pàgina del Google Play amb tota la informació sobre aquesta aplicació gratuïta, una de les preferides per molts usuaris d'aquest Sistema Operatiu per a smartphones. Que, a banda de permetre gestionar els nostres documents de la mateixa forma que amb l'ordinador, també ens permet gestionar les nostres aplicacions i fins i tot comprimir i descomprimir fitxers.

Per acabar, us deixo aquí un gif animat perquè veieu com podem fer servir el gestor de fitxers per canviar de lloc una cançó que tenim a la carpeta Baixades i volem que estigui a la carpeta música.

Amb el botó dret del ratolí (menú contextual), triem la opció copia. Cerquem la carpeta Música i en aquesta fem servir el mateix botó del ratolí però aquest cop triem la opció Enganxa.

Espero haver-vos aclarit els vostres dubtes.

Ens veiem a classe!

Ordinador a les fosques (2ª part)

noreply@blogger.com (Anonymous) — Tue, 18 Oct 2016 18:34:00 +0000

Bona dia, bona tarda i bona nit a tots i totes!

Avui continuem amb el tema de l'adaptació de l'ordinador per a persones invidents. Com us vaig dir l'altre dia, ens va semblar una bona solució inicial, ensenyar l'ús de la terminal del Linux per aconseguir no només practicar amb el teclat sinó una forma diferent d'anar comprenent el funcionament de l'ordinador. Si més no pel que fa a la gestió dels documents que hi desem. A més així ens vàrem anar acostumant a la "veu de màquina" que fa servir el lector de pantalla (i el lector de teclat, ara que ja comencem a pensar que són dos programes complementaris en un de sol).

Què és el Terminal Linux?

Es tracta d'una eina que permet comunicar-nos de forma més directa amb el sistema, tot teclejant quines de les ordres preestablertes volen que segueixi l'ordinador. Així, teclejant a la finestra del terminal Linux podem desar un fitxer, editar-lo, obrir programes o tancar-los, reiniciar l'equip i fer totes aquelles tasques que fem habitualment amb l'ordinador. Això si, hem de conèixer prèviament un seguit d'ordres molt concretes i teclejar-les sense cap mena d'error.

El fet que sigui una pantalla buida i que tot es faci mitjançant text afavoreix que tot vagi a una velocitat sorprenent.

Com sempre us dic, els ordinadors requereixen molts recursos per mostrar imatges per pantalla nosaltres estem molt acostumats als entorns gràfics i a que cada vegada siguin més intuïtius o fàcils de fer servir. Però totes aquestes imatges, icones, botons, pestanyes, etc., només serveixen per posar-nos-ho tot de manera entenedora.

Com que els nostres usuaris no podran veure la pantalla, l'ús del Terminal afavoreix una comprensió més profunda de la comunicació que establim amb la màquina.

Amb l'ús del terminal exercirem un control més potent sobre l'ordinador i a més adquirim un coneixement més profund sobre el sistema.

Per on començar a fer servir el Terminal?

L'acció més fàcil que podem fer és realitzar desplaçaments pels diferents directoris. És aquí on vàrem descubrir una nova dificultat. El lector de pantalla no avisa quan les lletres estan en majúscula o en minúscula. Tot i que és normal, ja que dificultaria la correcta lectura del text, l'ús del terminal exigeix que tots els caràcters s'escriguin amb exactitud. Per exemple, per entrar dintre de la carpeta "Documents" cal introduir l'ordre corresponent i el nom de la carpeta. Si ho escrivim en minúscules ens donarà error ja que per al sistema la carpeta "documents" amb "d" minúscula no existeix.

Ara bé, per norma general, els directoris de Documents, Imatges, Baixades, etc., que acostumen a venir per defecte amb el sistema, només tenen la primera lletra en majúscules. Una vegada sabem això, aconsellem a l'alumna que, a l'hora de crear documents i carpetes faci servir només minúscules i no deixi espai entre les paraules. Mentre que el lector de pantalla llegeix els noms junts gairebé igual que els separats, el Terminal no reconeix espais en els noms dels documents i per tant és incapaç de gestionar fitxers amb noms com; "la meva música" o "fotografies de les vacances". La millor manera de desar aquests fitxers serà coma a "lamevamusica", "fotografiesdelesvacances", etc.

Escriure documents de text des del Terminal

Per crear els primers texts des del Terminal vàrem fer servir el programa nano.

L'avantatge d'aquest programa és que permet crear fitxers de text, desar-los allà on calgui i obrir-los des de on siguin. D'altra banda presenta un inconvenient i és que cal conèixer un seguit de dreceres de teclat específiques per a aquest programa que no coincideixen amb les dreceres de cap altre programa.

Les dreceres de Nano són molt diferents de les dreceres que habitualment presenten el programes de l'entorn gràfic.

El gestor de fitxers de l'entorn gràfic

Abans de continuar amb d'altres temes volíem comprovar com responia el lector de pantalla al gestor de fitxers de l'entorn gràfic, no fos el cas que resultés més senzilla la navegació amb aquest programa que no pas amb la terminal. A més, no em semblava bé deixar de banda dreceres de teclat més universals com copiar i enganxar, tan útils als entorns gràfics.

La navegació per aquest programa fent servir el teclat va estar més còmode del que m'imaginava i a més, gràcies a la tecla de menú, les funcions de copiar, retallar i enganxar són fàcils de fer servir. L'inconvenient és que el lector de veu sembla ensopegar cada dos per tres i no s'entén el que diu, fent necessari pujar i baixar amb les tecles de direcció per tal que torni ha llegir el text de manera entenedora.

Per realitzar desplaçaments per la finestra del gestor de fitxers fem servir les fletxes de direcció i el tabulador. A més, per tornar cap enrere ens serveix la mateixa drecera que quan fem servir el navegador.

Important!

Un cop obert el Gestor de fitxers, s'obre el directori principal de l'usuari (carpeta amb el nom d'aquest) i només cal fer servir les tecles de direcció per moure'ns per sobre de les carpetes i fitxers que hi hagi.

La combinació de tecles Alt + tecla de direcció corresponent, ens permetrà desplaçar-nos cap enrere (esquerra), endavant (dreta) si ja hem entrat en alguna/es de les carpetes o cap amunt o cap avall per l'"arbre de directoris".

Alt + esquerra = tornem enrere

Alt + dreta = tornem a avançar

Ctrl + W = tanquem la finestra

Comencem a navegar per la xarxa

Un cop ja tenim el teclat dominat ens enfrontem a les eines bàsiques per a treballar en xarxa, el navegador i el gestor de correu. Tenim l'avantatge que, tant Orca (el lector de pantalla) com Firefox (el navegador) i Thunderbird (el gestor de correu) són productes de Mozilla i per tant, el lector respon prou bé amb aquests. Hem fet la prova amb altres navegadors i el resultat ha estat que el lector de pantalla no ha dit ni ase ni bèstia.

Les dreceres de teclat per a Firefox, l'ús de les tecles de direcció i del tabulador han estat un recursos excel·lents. L'obstacle que ens trobarem quan naveguem a les fosques seran les pròpies pàgines web. Orientades a la vista i cada cop més a cobrir la necessitat de funcionar en dispositius tàctils, sovint s'ha de passar per sobre d'inacabables menús, enllaços que porten a la confusió i publicitat que no sempre es tanca quan premem la tecla Escape. Fins i tot la Viquipèdia, tan plena d'enllaços, presenta massa informació sobrant abans d'arribar a la informació requerida.

Per tant, paciència! El que cal és acostumar-se a navegar tot escoltant el lector de pantalla, deixar que l'alumne s'acostumi a la organització de cada pàgina. Per exemple, anar baixant fins trobar l'índex a una pàgina de la Viquipèdia o comprendre que les cerques a Google tenen sempre la mateixa estructura: títol amb enllaç, adreça i dues línies introductòries.

Al començament costa una mica però ven aviat veureu que sou capaços de realitzar cerques amb una velocitat prou acceptable.

El correu electrònic

Quan comencem a ensenyar l'ús d'Internet una passa imprescindible és aprendre a fer servir el correu electrònic. Eina de comunicació bàsica a la xarxa que a més complex la funció d'identificar-nos davant de molts serveis que ens podem trobar.

El correu web és aquell que fem servir gairebé tots. Aquest tipus de correu acostuma a ser gratuït i necessitem tenir connexió a Internet per poder accedir-hi. D'altra banda, el gestor de correu és un programa que ens permet treballar amb el nostre correu de manera més còmoda. Tot i que en un principi hi havia diferències enormes entre fer servir el correu a través de la web o mitjançant un gestor de correu, actualment no hi ha tanta diferència ja que els correus web presenten gairebé les mateixes prestacions.

Tot i això, els gestors de correu encara es fan servir i molt. Penseu per exemple quan consulteu el vostre correu a través del vostre smartphone. Segurament que no aneu amb el navegador a gmail.com o a outlook.com siní que premeu directament la icona de correu electrònic o la icona del correu gmail, per posar un exemple. Aquestes aplicacions serveixen per facilitar-vos la consulta i l'ús del correu a través del vostre dispositiu.

Doncs bé, això son gestors de correu. Tant si són aplicacions per a dispositius mòbils com si són aplicacions d'escriptori, tots tenen unes característiques comunes: permeten gestionar més d'un compte de correu alhora i desen els correus en el nostre dispositiu. Aquesta última característica ens permet poder consultar els nostres correus fins i tot quan no tenim connexió. Així, podrem tornar a llegir aquell correu que vam rebre l'altre dia sense necessitat de connectar-nos a cap xarxa o haver d'anar a recarregar el telèfon per manca de dades mòbils.

Pel que fa al cas que ens ocupa, després d'estar al web del gmail i després comparar l'experiència amb l'ús del gestor de correu Thunderbird, vàrem veure que la navegació pel correu era molt més àgil, còmoda i comprensible fent servir el gestor.

Com sempre, el que més costa un cop obert el programa és trobar el punt d'inici des de on començar. Però només és qüestió d'anar baixant amb les tecles de direcció fins trobar la safata d'entrada. Un cop aquí la resta resulta relativament fàcil de fer servir. Només vull assenyalar un parell de detalls ha tenir en compte per no perdre's. Un cop localitzem la safata d'entrada, per entrar a la llista de missatges cal fer servir el tabulador. El lector de pantalla ens indica que estem a sobre d'una taula amb x files i y columnes i ens torna a senyalar que es tracta de la safata d'entrada. Acte seguit llegeix la línia del primer missatge. S'ha d'estar atent per escoltar si indica que es tracta d'un missatge no llegit. Ho dic perquè un cop ha llegit la línia del missatge sembla marcar-lo com a llegit. Suposo que serà pel fet que el cos del missatge apareix a sota de la finestra. Tot i que el lector no el llegeix en aquell moment.

Aquest primer missatge tampoc apareix com a seleccionat i descobrim que si baixem amb les tecles de direcció el segon ja si que el selecciona. Per tant, un cop arribem a la taula de la bústia d'entrada, el més recomanable és indicar a l'alumne que després d'escoltar aquesta primera línia de missatge amb atenció, en comptes de baixar, faci com per anar cap amunt. Així el missatge queda seleccionat, fet necessari per a poder obrir-lo pitjant la tecla Enter.

Els missatges s'obren en una pestanya nova i cal tenir present una nova curiositat, en anar baixant amb les tecles de direcció, el lector de pantalla sembla passar de l'assumpte directament a la segona línia del missatge. Per tant ja he pres per costum deixar una o dues línies en blanc abans de començar a escriure un email.

Per respondre a un missatge només cal fer servir la combinació de tecles Ctrl + R i, un cop escrita la nostra resposta, només cal utilitzar Ctrl + Enter per enviar el missatge. Si voleu provar aquestes dreceres de teclat només cal que agafeu el vostre ordinador i aneu al vostre compte de gmail. Podreu comprovar que les dreceres són les mateixes.

Per crear un missatge nou, és a dir, des de zero, l'alumne pot fer servir les tecles Ctrl + N. Els missatges nous apareixen en una finestra nova, en comptes de fer-ho en una pestanya. De totes maneres, un cop omplertes totes les dades i enviat el missatge, aquesta finestra també es pot tancar fent servir Ctrl + W.

El problema el vàrem trobar a l'hora d'adjuntar fitxers amb el correu. La dracera de teclat per fer-ho és Ctrl + Majús + A però per algun motiu sembla que no funciona correctament. Només ha funcionat dues vegades de totes les que ho vàrem provar. La solució va passar per fer servir la drecera per anar al menú del programa Ctrl + A i a partir d'aquest punt navegar per les opcions de menú fins a trobar la d'adjuntar fitxer.

Una altra experiència amb això d'enviar documents adjunts la vàrem tenir amb el processador de text, però això ja ho veurem més endavant.

Com a conclusió podríem dir que el correu Thunderbird és una aplicació que respon molt bé amb el lector de pantalla i que com a mínim ens garanteix que els alumnes podran aprendre i practicar amb els emails de forma còmoda i molt satisfactòria.

El proper dia continuarem amb la nostra experiència amb l'ordinador a les fosques i la cerca de continguts al web del Youtube.

Espero que us hagi agradat i que hàgiu aprés alguna cosa que us faci servei.

Ens veiem a classe!.

DOCENT I VOLUNTARI

Funcions BUSCAR amb l'EXCEL

Formats d'imatge

Una activitat pels més petits amb el full de càlcul

Els perifèrics d'entrada i de sortida

Índex amb el processador de text

Perquè és important aprendre a realitzar un índex de continguts?

Com introdueixo de forma correcta els títols del document?

Creació de l'índex de continguts

Senzill exercici amb el processador de text

Inscriure's a l'ACTIC

Inscripció a l'ACTIC

c1 cultura, participació i civisme digital

c2 tegnología digital, ús d'ordinador i de sistema operatiu

c3 Navegació i comunicació en món digital

c4 tractament de la informació escrita

c5 tractament d'informació gràfica, sonora i de la imatge en moviment

c6 tractament d'informació numèrica

Editar un parell d'imatges amb Gimp

Transparències

Eines de selecció

La nostra presentació pas a pas

Afegir text

Imatges

Notes

Animacions

Transicions

Enllaços

Les parts del navegador

Les parts del navegador

Modificar la pàgina d’inici

Personalitzar la barra de marcadors

Usuaris i contrasenyes

grups de correu

Gmail

Outlook (Hotmail)

ACTIC

Maquinari

Dispositius perifèrics

El programari

Impressores 3D

Algunes observacions inicials 3D

Resolució

Tipus d'impressores 3D

FFF (Fused Filament Fabrication)

SLA (Esereolitography)

SLS (Selective Làser Sintering)

Exemple de topall de porta dissenyat per ordinador i imprès mitjançant una impressora 3D. Com que s'ha fet servir una impressora del tipus FFF, s'ha hagut d'imprimir en dues peces separades. Amb una impressora del tipus SLS s'hauria pogut fer d'una solo vegada.

Conclusions

El teclat i el processador de text

Comencem pel teclat

El teclat alfanumèric

Veiem com queda aquesta distribució i comparem-la amb d'altres:

Les tecles d'edició

El teclat numèric

Les tecles de funció

El ratolí

Primeres passes amb el processador de text

La barra de menú

La barra d'eines

La barra d'estat

Word

El disc dur extern

Tipus de discos segons la tecnologia que fan servir

Discos durs externs

Discos externs multimèdia

Aprofitar el nostre antic disc

Recomanacions

Presentació amb les nostres fotografies de vacances

Ordinador a les fosques (3ª part)

Enviar un arxiu adjunt en un correu electrònic

Amb Gmail

Amb Outlook

Una felicitació de Nadal

Formes de seleccionar

Selecció mitjançant el ratolí

Selecció mitjançant el teclat

Desar imatges d'Internet i crear carpetes

El núvol

Els gestors de fitxers

Exemple de topall de porta dissenyat per ordinador i imprès mitjançant una impressora 3D.

Com que s'ha fet servir una impressora del tipus FFF, s'ha hagut d'imprimir en dues peces separades. Amb una impressora del tipus SLS s'hauria pogut fer d'una solo vegada.