ECONSALUT

Cartilla de racionament (6)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Tue, 09 Jun 2026 04:15:00 +0000

Drawing the Line: Healthcare Rationing and the Cutoff Problem

Drawing the Line: Healthcare Rationing and the Cutoff Problem, de Philip M. Rosoff, és un llibre que argumenta que el racionament de l'assistència sanitària als Estats Units és una necessitat inevitable per controlar els costos i garantir un sistema just. L'autor proposa un mètode per establir límits ("cutoffs") de cobertura basats en la necessitat mèdica i l'evidència científica, en lloc de criteris arbitraris com l'edat o la riquesa.

A continuació es detallen els punts clau de l'obra:

El problema: Costos i desigualtat

Rosoff sosté que el sistema sanitari actual dels EUA no és ni eficient ni disponible per a tothom, sent el més car del món. L'escalada contínua dels costos mèdics amenaça l'estabilitat financera del país, i moltes persones pateixen per falta d'una atenció decent. L'autor afirma que l'única manera de controlar els costos és imposar un racionament, però que aquest només serà just si s'aplica a tothom per igual.

El "problema del límit" (Cutoff Problem)

L'eix central del llibre és com traçar les línies que determinen qui és elegible per a certs serveis i qui no. Rosoff explica que moltes variables en medicina són variables contínues (com l'edat o el quocient intel·lectual) que tenen "fronteres difuses". Traçar una línia rígida en aquestes variables sol ser arbitrari; per exemple, decidir que algú de 70 anys ja no és elegible per a un tractament però algú de 69,9 anys sí, malgrat que no hi hagi una diferència fisiològica real entre ells.

Crítica als mètodes de racionament actuals

L'autor analitza i descarta diversos criteris que s'han proposat o s'utilitzen actualment:

Diners: Utilitzar la capacitat de pagament és injust perquè penalitza els més vulnerables.
QALYs (Anys de vida ajustats per qualitat): Tot i que es basen en dades, Rosoff els considera un mètode "fred" que no resol el problema moral del límit.
Edat: Tot i ser fàcil de quantificar, no és un bon indicador de la capacitat funcional individual i genera una competència injusta entre grups (joves vs. vells).
Estatus (Ciutadania o presoners): L'autor sosté que negar l'atenció basant-se en l'estatus migratori o penal no resisteix un escrutini ètic en una societat rica.

La proposta: Necessitat i Idoneïtat Clínica

Rosoff proposa que la cobertura sanitària es bases en la necessitat mèdica demostrable i en la idoneïtat clínica de la intervenció.

Definició de necessitat: Estableix una distinció entre les "necessitats" (tractaments eficaços per evitar danys greus) i els "desitjos" o tractaments fútils.
El procés de decisió: Proposa que, en lloc de buròcrates opacs, siguin comitès transparents d'experts i ciutadans del carrer els qui arribin a un consens sobre què s'ha de cobrir. Aquests comitès haurien d'utilitzar el mètode d'idoneïtat de RAND (RAM) modificat per avaluar la qualitat de l'evidència.

Obstacles i complicacions

El llibre dedica una part important a analitzar per què és tan difícil aplicar un sistema racional:

La incertesa mèdica: La medicina és inherentment probabilística, cosa que dificulta saber amb total certesa si un tractament funcionarà en un pacient específic.
La "Regla del Rescat": L'impuls psicològic profund d'ajudar una persona identificable amb nom i cara, encara que el tractament sigui car i poc eficaç, cosa que pot subvertir la distribució justa de recursos.
Miracles i anècdotes: Les creences religioses en miracles o el pes de les històries personals sovint influeixen en les demandes de cures fútils més que les dades científiques.
La sort: Diferencia entre la "sort bruta" (genètica o malalties congènites) i la "sort d'opció" (conseqüències d'estils de vida com el tabac), concloent que és difícil assignar la responsabilitat total a l'individu i que el sistema hauria de ser compassiu.

Conclusió

Rosoff conclou que un sistema de sanitat universal amb un pagador únic és el marc ideal on aquest racionament just podria funcionar. El racionament no ha de ser un càstig, sinó un mecanisme per garantir que tothom rebi l'atenció que realment necessita d'una manera fiscalment responsable.

La distinció entre la "sort bruta" (brute luck) i la "sort d'opció" (option luck) és un concepte clau en el llibre de Philip M. Rosoff (atribuït originalment a Ronald Dworkin) per analitzar la responsabilitat individual en la salut i el racionament de recursos.

Aquestes són les principals diferències:

1. Definició de conceptes

Sort d'opció: Es refereix al resultat de les apostes deliberades i calculades que fa una persona. És la conseqüència d'acceptar un risc aïllat que l'individu podria haver anticipat i rebutjat. En aquest cas, s'entén que la persona és responsable del guany o de la pèrdua.
Sort bruta: Es refereix a com resulten els riscos que no són apostes deliberades. Està vinculada a les "dotacions naturals" o fets sobre els quals l'individu no té cap control, com ara la genètica, les capacitats cognitives innates o accidents totalment imprevisibles.

2. Exemples il·lustratius

De sort d'opció: Comprar una acció a la borsa que acaba pujant de valor. En l'àmbit de la salut, el llibre suggereix que fumar intensament podria considerar-se una "aposta fallida" o sort d'opció negativa.
De sort bruta: Ser colpejat per un meteorit que cau del cel i la trajectòria del qual no es podia predir. Pel que fa a la salut, desenvolupar un càncer en el curs d'una vida normal sense haver pres cap decisió de risc específica es considera sort bruta.

3. Una distinció complexa a la vida real

L'autor aclareix que, a la pràctica, la diferència entre aquests dos tipus de sort és sovint una qüestió de grau i no sempre és fàcil de delimitar:

Interacció: És difícil separar completament la responsabilitat individual de les circumstàncies. Per exemple, per manifestar una capacitat cognitiva innata (sort bruta) cal una bona nutrició i educació (circumstàncies externes).
Addiccions i entorn: El llibre posa el cas d'un adolescent que comença a fumar; és difícil dir si és una elecció totalment lliure (sort d'opció) o si està condicionada per la publicitat i el seu entorn social.

4. Implicacions en la justícia sanitària

Aquesta distinció és la base de l'anomenat "igualitarisme de la sort". Segons aquesta visió, les desigualtats derivades de la sort d'opció (decisions pròpies) podrien ser vistes com a justes, mentre que les derivades de la sort bruta (com malalties congènites) serien injustes i la societat tindria el deure moral d'intentar corregir-les o mitigar-les. No obstant això, Rosoff argumenta que en una societat rica i compassiva com la dels EUA, seria "mesquí i injust" castigar o negar l'atenció mèdica a algú basant-se estrictament en les seves decisions passades.

La "Regla del Rescat" es defineix com l'impuls psicològic profund que porta la societat a voler ajudar una persona identificable que es troba en una situació desesperada o de perill imminent, sense tenir en compte el cost de la intervenció,. Tot i que neix de la compassió, el llibre de Rosoff adverteix que la seva aplicació en el sistema sanitari comporta diversos perills i dilemes ètics:

Injustícia i desigualtat en l'accés: Un dels principals perills és que la regla beneficia aquells que tenen la capacitat de fer pública la seva història a través dels mitjans de comunicació o les xarxes socials,. Això crea una discriminació envers aquells pacients amb necessitats clíniques similars però que són "anònims" o que, per motius de pobresa o falta d'educació, no saben com manipular el sistema per activar aquesta resposta emocional de la societat,,.
Desatenció de les "vides estadístiques": La regla prioritza el present i el conegut per sobre del futur i el desconegut. En un sistema de recursos finits, gastar sumes enormes per rescatar una sola persona identificable pot significar que, en el futur, no hi hagi recursos per salvar moltes més persones que romanen en l'anonimat estadístic,,.
Subversió de la medicina basada en l'evidència: L'activació de la Regla del Rescat sovint ignora l'escrutini científic sobre l'eficàcia d'un tractament. Això pot portar a les institucions a finançar intervencions que són mínimament beneficioses o directament inútils només per evitar la mala publicitat que suposa negar el tractament a una persona identificada,.
Erosió de la legitimitat del sistema: Si els "rescats" deixen de ser excepcionals i es converteixen en una pràctica comuna a través de la pressió mediàtica, es debilita la legitimitat de les regles de racionament just,. Quan tothom es presenta com un "cas especial", les normes d'assignació equitativa perden la seva força i sentit.
Manipulació i "shaming" institucional: La regla es pot utilitzar per avergonyir les companyies d'assegurances o el govern per haver denegat legítimament una intervenció ineficaç, transformant un problema de decisió clínica en un problema d'imatge pública,.
Agreujament de les disparitats socials: És més probable que les persones amb més recursos econòmics i nivell educatiu sàpiguen com activar la Regla del Rescat en el seu benefici, cosa que acaba afavorint les poblacions que ja gaudeixen de més avantatges en la societat,.

En conclusió, tot i que el llibre reconeix que la Regla del Rescat reflecteix intuïcions morals nobles, Rosoff sosté que, en un sistema sanitari nacional, els rescats han de romandre com a esdeveniments excepcionalment rars per no comprometre l'equitat global i la viabilitat financera del sistema,.

El retorn de la geopolítica (9)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Mon, 08 Jun 2026 04:23:00 +0000

Retrato de un mundo roto

Retrato de un mundo roto, dirigit per Giuliano da Empoli, és una obra col·lectiva que dissecciona les fractures geopolítiques, socials i tecnològiques del segle XXI. El llibre sosté que vivim en una era de "campanya permanent", on la distinció entre el període electoral (basat en l'emoció i el conflicte) i l'acció de govern (basada en el compromís i els fets) ha desaparegut, deixant un món on la realitat és substituïda per la percepció,.

A continuació es detallen els eixos temàtics i les tesis principals dels diversos autors:

1. El clivage ecològic i la reacció social a Europa

L'expert Jean-Yves Dormagen analitza com l'ecologia ha passat d'un "consens tou" a ser una font de polarització extrema a Europa,. Segons els seus estudis:

L'ecologia com a identitat: Les posicions sobre el canvi climàtic estan ara lligades a valors identitaris; com més conservadora i nacionalista és una persona, més probabilitats té de ser escèptica o relativista climàtica,.
El "backlash" ecològic: Partits de dreta i extrema dreta estan capitalitzant el rebuig a la "ecologia punitiva", presentant les polítiques de transició com una amenaça a la llibertat i al mode de vida de les classes mitjanes i treballadores,.
L'estratègia del passatger clandestí: Molts ciutadans donen suport a la ecologia en teoria, però rebutgen qualsevol mesura que suposi un cost personal o una restricció (com limitar la velocitat a les autopistes o l'ús de l'automòbil),,.

2. La conflagració a l'est i el futur d'Europa

Ucraïna com a catalitzador: Timothy Garton Ash descriu la invasió russa com el factor definitiu que ha unit Ucraïna en una "orientació europea" apassionada. Compara Volodímir Zelenski amb un "Churchill amb un iPhone" i adverteix que el resultat de la guerra determinarà la credibilitat global de les democràcies,.
La trampa de l'ampliació: Lea Ypi utilitza la metàfora del xhiro (passejar en cercles) per criticar un procés d'ampliació de la UE que tracta els països candidats com a "alumnes" subordinats, cosa que empobreix la democràcia real i fomenta el cinisme,,.

3. Geopolítica i desigualtat global

La Gran Convergència: Branko Milanovic explica que, tot i que la desigualtat entre països ha baixat (gràcies a l'ascens de la Xina), les classes mitjanes occidentals se senten empobrides relativament, cosa que alimenta el nacionalisme,.
El debat sobre el "Sud Global": Mentre Aude Darnal el defensa com una etiqueta per a estats marginats que busquen un paper en la governança mundial,, Bruno Tertrais el considera una "trampa intel·lectual" que agrupa països massa heterogenis amb interessos oposats només per oposar-se a Occident,,.
El Gran Nord: L'exassessor rus Vladislav Surkov proposa una visió futura on Rússia, els EUA i Europa formaran un espai geopolític comú basat en la seva arrel civilizatòria compartida, tot i que reconeix que actualment la paranoia ho fa impossible,.

4. Tecnologia i futur posthumà

Giuliano da Empoli alerta sobre una convergència entre el model de control del Partit Comunista Xinès i les plataformes de Silicon Valley. Ambdós busquen un món on el comportament humà sigui medible, predictible i influenciable:

Capitalisme libidinal: L'adhesió de l'usuari no s'aconsegueix per força, sinó per la comoditat i el plaer que proporcionen les eines digitals, a canvi del sacrifici de la privadesa,.
Eliminació de l'anomalia: El sistema detecta i neutralitza qualsevol comportament "anormal" (inclosa la desconexió), orientant la humanitat cap a un futur on l'autonomia del subjecte desapareix,.

5. Terrorisme, IA i l'Antropocè

Desinformació quirúrgica: Hugo Micheron adverteix que la IA generativa permetrà als grups terroristes crear propaganda personalitzada que exploti les ferides individuals de cada usuari, alimentant moviments mil·lenaristes i apocalíptics,.
L'home com a força geològica: Dipesh Chakrabarty reflexiona sobre com les nostres accions han canviat els cicles geobiològics del planeta,. Proposa una autoritat multilateral per gestionar béns comuns com els glaciars de l'Himàlaia, superant les fronteres dels estats nació,.

6. Autonomia Estratègica i Classe Mitjana

En un debat final, diversos autors conclouen que Europa només aconseguirà autonomia si vincula la seva política exterior a la protecció de la classe mitjana,. Això implica una reindustrialització verda que creï seguretat laboral i protegeixi els ciutadans davant la competència deslleial i la volatilitat dels preus de l'energia,.

La cara fosca de la ciència (2)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Sun, 07 Jun 2026 04:51:00 +0000

Fraud in the Lab: The High Stakes of Scientific Research

"Fraud in the Lab: The High Stakes of Scientific Research" (2025), escrit per Nicolas Chevassus-au-Louis, és una anàlisi exhaustiva i crítica de la mala conducta científica en l'era moderna. El llibre explora com la pressió per publicar ("publish or perish"), la competència pel finançament i la recerca de prestigi han creat un entorn propici per al frau.

A continuació es detalla un resum estructurat dels punts clau de l'obra:

1. La crisi de la ciència moderna

L'autor argumenta que el frau no és només el resultat d'individus aïllats "pomes podrides", sinó un problema sistèmic.

Pressió institucional: L'èxit d'una carrera científica depèn gairebé exclusivament del nombre de publicacions en revistes d'alt impacte.
L'acceleració de la recerca: La necessitat de produir resultats ràpids per obtenir subvencions porta sovint a saltar-se passos de verificació crucials.

2. Tipologies del frau científic

El llibre categoritza les diferents formes de mala conducta, des de les més evidents fins a les més subtils:

Fabricació i falsificació: Crear dades del no-res o manipular resultats experimentals per tal que s'ajustin a una hipòtesi predeterminada.
Embelliment de dades (p-hacking): Seleccionar només les dades que donen resultats estadísticament significatius, descartant aquelles que no ho fan.
Plagi i autoplagi: Copiar el treball d'altres o republicar el mateix treball en diferents llocs per inflar el currículum.

3. Casos d'estudi emblemàtics

L'autor repassa diversos escàndols que han sacsejat la comunitat científica:

El cas de les cèl·lules mare: Menciona casos on es van falsificar imatges i resultats en recerques sobre clonació i medicina regenerativa.
Psicologia i biomedicina: Analitza com algunes àrees són més propenses al frau a causa de la dificultat de replicar experiments complexos.

4. La crisi de la replicabilitat

Un dels temes centrals és que molts estudis publicats no es poden reproduir en altres laboratoris.

Chevassus-au-Louis assenyala que la manca de replicabilitat és un indicador de frau o de ciència de baixa qualitat.
Les revistes científiques sovint no tenen interès a publicar estudis que només confirmen o desmenteixen resultats previs, prioritzant la "novetat".

5. Mecanismes de detecció i control

El llibre també examina com la comunitat científica intenta defensar-se:

Revisió per parells (peer review): L'autor critica que aquest sistema és sovint insuficient per detectar fraus sofisticats, ja que es basa en la bona fe dels autors.
La policia de la ciència: Esmenta el paper creixent de plataformes com PubPeer i els "detectius de dades" que utilitzen eines digitals per trobar imatges manipulades o inconsistències estadístiques.

6. Propostes de reforma

L'obra conclou amb una crida a canviar el model de producció científica:

Qualitat sobre quantitat: Canviar els barems d'avaluació perquè es prioritzi la solidesa de la recerca per sobre del volum de publicacions.
Open Science (Ciència Oberta): Fomentar la transparència total, obligant a publicar no només les conclusions, sinó totes les dades brutes i els protocols utilitzats.

En essència, el llibre és un toc d'atenció sobre com la mercantilització de la recerca pot corrompre la recerca de la veritat, posant en risc la confiança pública en la ciència

La loteria genètica

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Sat, 06 Jun 2026 04:56:00 +0000

Original Sin. On the Genetics of Vice, the Problem of Blame, and the Future of Forgiveness

El llibre "Original Sin" de Kathryn Paige Harden explora la complexa relació entre la genètica, la identitat i la justícia social. Harden, psicòloga i genetista del comportament, aborda el tema des d'una perspectiva que intenta reconciliar els descobriments de la ciència genètica amb els valors de la igualtat humana.

A continuació se'n presenta un resum detallat:

1. El concepte del "Pecat Original" genètic

El títol fa referència a la idea que naixem amb una configuració genètica que no hem triat però que influeix profundament en les nostres vides. Harden argumenta que la "loteria genètica" —les diferències en el codi d'ADN que heretem— és una de les fonts primàries de diferències en la societat moderna.

2. La crítica a l'Eugenèsia i al "Genetisme"

Harden dedica una part important del llibre a diferenciar la seva visió de les ideologies eugenèsiques del passat.

Rebuig al determinisme: L'autora critica tant el determinisme genètic (que diu que els gens ho són tot) com el negacionisme genètic (que diu que els gens no importen per a l'èxit social).
Justícia social: Argumenta que reconèixer la influència dels gens no s'ha d'utilitzar per justificar la jerarquia social, sinó per entendre millor quins suports necessiten les persones.

3. La "Loteria de la Vida" i el rendiment acadèmic

El llibre analitza com determinades variants genètiques estan correlacionades amb el nivell educatiu i l'èxit econòmic.

Atzar: Harden insisteix que tenir gens que faciliten l'aprenentatge en el sistema escolar actual és una qüestió de sort, de la mateixa manera que néixer en una família rica.
Mèrit: Qüestiona el concepte tradicional de "meritocràcia", ja que moltes de les capacitats que premiem tenen una base biològica heretada.

4. Responsabilitat i Retribució

L'autora explora les implicacions ètiques de la genètica en el comportament humà, incloent-hi temes com la criminalitat i la responsabilitat personal.

Contextualització: Suggereix que si entenem que algunes persones tenen una predisposició genètica cap a la impulsivitat o certes dificultats d'aprenentatge, la societat hauria de respondre amb polítiques d'intervenció més humanes i efectives en lloc de només càstig.

5. Una visió per al futur

Harden advoca per un "anti-eugenisme" que utilitzi la ciència genètica per dissenyar una societat més equitativa.

Disseny d'entorns: En lloc de voler canviar els gens de les persones, proposa canviar l'entorn (escoles, sistemes de salut, mercat laboral) perquè les diferències genètiques no es tradueixin automàticament en diferències de vida extremes.

En resum, el llibre és un manifest per a un ús progressista de la genètica, argumentant que ignorar la biologia només perpetua la injustícia, mentre que integrar-la ens permet ser més empàtics i precisos en la nostra recerca d'una societat justa.

Un disbarat rere l'altre (44)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Fri, 05 Jun 2026 12:57:43 +0000

Us imagineu 158.045 persones esperant 172 dies de mitjana per una visita a un metge especialista? Doncs cliqueu al gràfic de sota, a la Regió Metropolitana Nord i veureu el disbarat. Una irresponsabilitat i vergonya de les grosses, més del 10% de la població esperant, un camp i mig del Barça ple de gent esperant mig any per una visita. El problema no és tant sols esperar, és la incertesa que genera. El problema de veritat és que la malaltia no s'atura mig any, i per tant el problema de salut pot agreujar-se i en molts casos s'agreujarà i ningú és capaç d'explicar que ve motivat per la pèssima organització del sistema de salut (iatrogènia per omissió).

Això no passa només a la Metropolitana Nord, és generalitzat i diferent segons el teu codi postal i segons l'especialitat. I és així perquè algú ho ha dissenyat així, no és per casualitat ni designi diví. Aquest algú es diu govern de tothom i de tota don.

Si voleu saber què passa amb les llistes d'espera on viviu, cliqueu al mapa. Per cert, tots aquells que s'omplen la boca de l'equitat d'accés al sistema públic, que mirin aquest gràfic a sota i callin per sempre (mentre no s'arregli).

Mentrestant no passa res, ningú es despentina. O potser si i no ens n'adonem encara. Un dia petarà tot plegat, amb raó (que algú miri el que passa a l'ensenyament avui, per exemple).

PS. Deixo el link a la notícia , però mireu-ho ràpid perquè a Tele 3 poden treure aviat tot allò que no afavoreix al govern. D'això se'n diu ara controlar el relat.

PS. La llista de disbarats creix, i no es resol. Si voleu consultar-los tots, els trobareu aquí

PS. L'any 2012 vaig dir en relació a la qualitat que un ciutadà hauria de poder escollir sortir de la seva Regió Sanitària si considera que hi ha un altre servei millor. Doncs ara torno a dir el mateix. Tot ciutadà hauria de poder sortir de la presó que suposa estar en una Regió Sanitària congestionada on et fan esperar més temps de l'acceptable. Vaig dir:

I aquí és on topem amb la "planificació soviètica" vigent al sector salut. Malgrat el mur de Berlin va caure i la Perestroika va passar fa dècades, pel fet de ser ciutadà algú sap millor que tu a quin hospital has d'anar. Ho planifica segons la geografia i determinats interessos no sempre coneguts. El ciutadà ha de callar i no pot decidir. En aquest sentit, algú no s'ha adonat encara que la capacitat d'escollir hospital és compatible amb un sistema finançat fiscalment.

Han passat els anys, la planificació soviètica segueix vigent i el partit bolxevic segueix ben viu.

Bocamolls i entabanadors

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Fri, 05 Jun 2026 06:52:00 +0000

Charlatanes. Cómo estafadores, farsantes y embaucadores manipulan a los medios, a los mercados y a las masas

L'obra "Charlatanes" (2026), de Moisés Naím i Quico Toro, és un estudi exhaustiu sobre com els entabanadors moderns utilitzen la tecnologia i la psicologia per explotar els desitjos més profunds de les persones. El llibre defineix l'entabanador com un personatge públic que defensa un somni compartit per un grup per manipular-lo i explotar-lo sense coacció física, aconseguint que les víctimes participin amb entusiasme en la seva pròpia explotació.

A continuació es detalla el resum del llibre segons les seves seccions i conceptes clau:

1. El funcionament del "Human OS" (Sistema Operatiu Humà)

Els autors argumenten que els entabanadors no convencen ningú de canviar d'opinió, sinó que es dediquen a "hackejar" vulnerabilitats cognitives innates:

Biaix de confirmació: La tendència a acceptar informació que corrobora el que ja pensem.
Raonament motivat: Partir d'una conclusió desitjada (un somni) i buscar justificacions a la inversa per mantenir-la.
Prova social: La inclinació a seguir el comportament del "ramat"; si molta gent hi creu, deu ser veritat.
Escala del compromís: Tàctica d'arrossegar la víctima mitjançant petits compromisos graduals; un cop s'ha pujat el primer graó, el cost psicològic de reconèixer l'error fa que sigui més fàcil seguir pujant que baixar.

2. L'Ecosistema de l'entabanador (Casos d'Estudi)

El món dels negocis i l'emprenedoria

Mehmet Aydın: Va crear "Çiftlik Bank" a Turquia, un joc digital on milers de persones invertien diners reals en granges fictícies amb la promesa de rendiments impossibles; va fugir amb 80 milions de dòlars.
Zach Horwitz: Un actor que va estafar centenars de milions a inversors (incloent-hi amics i familiars) mitjançant contractes falsos amb HBO i Netflix per finançar el seu estil de vida de luxe a Hollywood.
Arif Naqvi: Fundador d'Abraaj Capital, va explotar el somni de la "inversió d'impacte" per enganyar l'elit global (com Bill Gates o la Casa Blanca), desviant fons il·legalment per tapar pèrdues massives.

Religió i l'Evangeli de la Prosperitat

Kenneth Copeland: Predicador de Texas amb un patrimoni de centenars de milions, un aeroport privat i diversos avions; utilitza el "principi de la llavor" per demanar donacions a fidels amb pocs recursos.
Edir Macedo: Fundador de l'Església Universal a Brasil, propietari d'un banc, una cadena de TV i un partit polític; utilitza tàctiques d'extorsió espiritual demanant "sacrificis" econòmics a canvi de milagros.
Jerry Falwell Jr.: Va convertir la Liberty University en una fàbrica de títols en línia altament rendible mentre utilitzava els fons de la institució per a luxes personals, fins que un escàndol sexual el va fer caure.

Salut i Benestar

Joseph Mercola: Metge osteòpata que ha acumulat més de 100 milions de dòlars venent suplements i promovent desinformació antivacunes i teories conspiranoiques.
Mehmet Oz (Dr. Oz): Un prestigiós cirurgià que va prioritzar l'audiència televisiva sobre la ciència, promocionant "píndoles miraculoses" per aprimar sense cap prova científica.
Baba Ramdev: Gurú del ioga a l'Índia que ha creat un imperi de productes de consum (Patanjali) i afirma que certs exercicis de respiració poden curar des del càncer fins a la SIDA o la COVID-19.

L'Era Digital i la Intel·ligència Artificial

Sectes Virtuals: Personatges com Bentinho Massaro, Teal Swan o el grup Twin Flames Universe utilitzen algorismes per identificar persones vulnerables (com aquelles amb idees suïcides o que busquen l'amor) i les atrauen a comunitats d'explotació emocional i sexual.
Criptomonedes i SBF: Sam Bankman-Fried es va presentar com la cara "responsable" de les cripto (alquímia digital) mentre desviava fons dels clients de FTX per cobrir pèrdues de la seva altra empresa, Alameda Research.

3. La Política i les Guerres Culturals

El llibre analitza com entabanadors professionals han arribat al poder:

Donald Trump: S'utilitza el cas de la "Universitat Trump" com a plantilla del seu comportament depredador cap als seus seguidors, explotant el seu somni de riquesa per obtenir poder i diners.
Silvio Berlusconi: El "pacient zero" que va utilitzar el seu imperi mediàtic per reescriure lleis al seu favor i normalitzar la corrupció.
Brexit: Una campanya basada en mentides coordinades per líders que van prometre una prosperitat que mai va arribar.
QAnon: Descrit com una "xerrameca descentralitzada" on milers de persones es convencen mútuament de teories absurdes mitjançant la interpretació de "codis" a internet.

4. Conclusions i Defensa

Els autors conclouen que molts entabanadors presenten trets de la "tríada fosca": psicopatia, maquiavel·lisme i narcisisme. Es calcula que avui dia hi ha uns 10 milions d'usuaris amb aquests trets actius a les xarxes socials.

Com protegir-se?

Humilitat: Ningú és immune; l'educació o la intel·ligència no ens protegeixen del xerrameca que sintonitza amb el nostre somni personal.
Mantenir vincles socials: L'aïllament ens fa vulnerables; necessitem segones opinions de persones properes.
Escepticisme cap als propis somnis: La línia de defensa final és ser capaços de dubtar del que desitgem que sigui veritat. El millor escut és recordar que, si alguna cosa sembla massa bona per ser veritat, probablement ho és.

PS. El greu problema a la comunicació científica.

Els preus dels medicaments als USA (3)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Fri, 05 Jun 2026 06:19:00 +0000

International Reference Pricing Comes to America: The MFN Policies Explained

L'article detalla la política de preus farmacèutics de Nació Més Afavorida (MFN) impulsada per l'administració de Donald Trump a finals de 2025, una iniciativa que busca reduir els costos dels medicaments als Estats Units vinculant-los als preus que paguen altres nacions desenvolupades.

A continuació se'n presenta un resum exhaustiu estructurat per les seves àrees clau:

1. Marc General i Racionalitat de la Política

L'administració es basa en el fet que els EUA, amb menys del 5% de la població mundial, generen el 50% dels ingressos farmacèutics globals i tres quartes parts dels beneficis de la indústria. Les dades mostren que els preus de llista als EUA són, de mitjana, tres vegades més alts que en altres països desenvolupats (i quatre vegades més en medicaments de marca). El preu objectiu MFN s'estableix com el preu més baix (ajustat pel PIB per càpita) en qualsevol país de l'OCDE amb un PIB per càpita d'almenys el 60% del dels Estats Units.

2. Els Tres Models de Regulació

L'estratègia es divideix en tres models específics segons el tipus de cobertura sanitària:

GENEROUS (Medicaid): És un model voluntari (opt-in) per a estats i fabricants. Es basa en acords de rebaixes suplementàries vinculades al segon preu net més baix d'una cistella de vuit països (Canadà, Dinamarca, França, Alemanya, Itàlia, Japó, Suïssa i el Regne Unit). Els acords han d'estar signats abans del 30 de juny de 2026, amb caràcter retroactiu a l'1 de gener de 2026, i tindran una durada de 5 anys.
GLOBE (Medicare Part B): Model obligatori per a medicaments administrats per professionals (infusions o injeccions en hospitals i consultoris). S'aplica a medicaments amb una despesa anual superior a 100 milions de dòlars que estiguin entre els 50 primers en despesa. Utilitza una cistella de 19 països de l'OCDE per al càlcul de referència. Està previst que comenci l'1 d'octubre de 2026 en zones geogràfiques seleccionades que representen el 25% dels beneficiaris.
GUARD (Medicare Part D): Similar al GLOBE, però per a medicaments autoadministrats venuts en farmàcies de detall. Utilitza la mateixa cistella de 19 països i s'aplica també al 25% dels beneficiaris en àrees seleccionades a l'atzar. La data d'inici prevista és l'1 de gener de 2027.

3. Acords Voluntaris i la Plataforma TrumpRx

Més enllà dels models reguladors, el govern ha negociat directament amb 16 grans farmacèutiques (com Pfizer, Merck, Eli Lilly i AstraZeneca) que han acceptat rebaixar preus per a productes seleccionats.

TrumpRx: És un lloc web governamental que permet als pacients comprar medicaments directament als fabricants a preus reduïts, saltant-se els intermediaris (asseguradores i gestors de farmàcia).
Exemples de preus: Novo Nordisk ha reduït el preu d'Ozempic i Wegovy de 1.000-1.350 $ a 349 $ al mes a la seva plataforma de venda directa. Sanofi ha passat el preu de Plavix de 756 $ a només 16 $.

4. Incentius, Fabricació i Seguretat Nacional

Els fabricants que compleixen els acords reben exempcions dels aranzels farmacèutics previstos per Trump i beneficis en la revisió prioritària de nous fàrmacs. Com a contrapartida, les empreses s'han compromès a:

Invertir col·lectivament 150.000 milions de dòlars en la fabricació nacional als EUA.
Donar ingredients actius a la Reserva Estratègica d'Ingredients Farmacèutics Actius per reduir la dependència de l'estranger.

5. Interacció amb la Llei de Reducció de la Inflació (IRA)

La política MFN conviu amb el Programa de Negociació de Preus de Medicaments de Medicare de l'IRA. Tot i que es busquen mecanismes complementaris, hi ha ambigüitats: per exemple, el preu negociat (MFP) de la semaglutida de Novo Nordisk és de 274 $, mentre que l'acord voluntari MFN el fixa en 245 $ per a Medicare, creant confusions en la cobertura.

6. Reptes Legals i Conseqüències Internacionals

L'article adverteix de diversos obstacles i riscos:

Hurdles legals: El 2020, un intent similar de MFN va ser bloquejat pels tribunals per falta de procediment administratiu. Aquesta vegada, l'administració ha seguit els processos de notificació i comentari per intentar evitar el bloqueig judicial.
Impacte global: L'administració assumeix que les farmacèutiques apujaran els preus a l'estranger per compensar les pèrdues als EUA, però l'article ho veu poc probable. Països com el Regne Unit i Itàlia ja estan augmentant els seus pressupostos farmacèutics, però un "nivellament a l'alça" podria reduir encara més l'accés a nous medicaments en altres països de l'OCDE.
Innovació: Es preveu que els pressupostos de recerca i desenvolupament (R+D) es vegin pressionats, ja que les pèrdues d'ingressos als EUA difícilment es compensaran amb majors beneficis a l'estranger.

Françoise Hardy

El llindar del cost per QALY

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Thu, 04 Jun 2026 16:48:00 +0000

Estimating the Incremental Cost Per QALY Produced by the Spanish NHS: A Fixed‑Effect Econometric Approach

L'article "Estimating the Incremental Cost Per QALY Produced by the Spanish NHS: A Fixed‑Effect Econometric Approach", escrit per Laura Vallejo-Torres i publicat el 2025 a la revista PharmacoEconomics, proporciona una estimació actualitzada del cost marginal de produir un any de vida ajustat per qualitat (QALY) dins del Sistema Nacional de Salut (SNS) d'Espanya.

A continuació es detallen els aspectes fonamentals de l'estudi:

1. Objectiu i Marc Teòric

L'objectiu principal és mesurar el cost d'oportunitat en salut (HOC). El cost d'oportunitat es defineix com la salut que es deixa de produir (salut perduda) quan els recursos s'han de desplaçar d'unes activitats a unes altres per finançar noves intervencions. L'estudi busca determinar si els guanys de salut de les noves tecnologies compensen les pèrdues de salut imposades per aquest desplaçament de recursos.

2. Metodologia Economètrica

Per obtenir una estimació causal de l'impacte de la despesa en la salut, l'autora utilitza el següent enfocament:

Dades de panell: S'analitzen dades de les 17 comunitats autònomes espanyoles durant un període de 20 anys (2002–2022).
Models d'efectes fixos (FE): S'apliquen models per controlar factors no observats que són constants en el temps per a cada regió o tendències nacionals comunes.
Mètode d'Oster per al biaix: Una innovació d'aquest estudi és l'ús del mètode d'Oster per avaluar i corregir el biaix per variables omeses, ja que la despesa sanitària està parcialment determinada per les necessitats de salut de la població (endogeneïtat).
Variables: La variable dependent és l'esperança de vida mitjana ajustada per qualitat (QALE), mentre que la variable explicativa és la despesa sanitària pública per càpita. Es controlen factors demogràfics, socioeconòmics, d'estil de vida i de context.

3. Resultats Principals

L'estudi revela que la despesa sanitària té un impacte positiu i significatiu en la salut de la població espanyola:

Elasticitat de la despesa: S'estima una elasticitat del 0,061 (per cada 1% d'increment en la despesa, la QALE augmenta un 0,061%). Un cop corregit el biaix amb el mètode d'Oster, l'elasticitat puja al 0,075.
Cost per QALY: Aquestes xifres es tradueixen en un cost incremental d'aproximadament 33.578 € per QALY (segons el model base) i de 27.165 € per QALY (segons l'estimació corregida per biaix).
Impacte en la qualitat de vida vs. mortalitat: Els resultats suggereixen que la despesa sanitària podria tenir un impacte més gran en la millora de la qualitat de vida (QoL) que en l'augment de l'esperança de vida pura.

4. Evolució i Impacte de la Pandèmia

L'article documenta canvis rellevants al llarg del temps:

Augment del cost: El cost per QALY ha augmentat significativament des de les estimacions anteriors de 2012 (que se situaven entre 22.000 € i 25.000 €). Aquest increment del 34% és superior a la taxa d'inflació del període (14%), cosa que suggereix que l'eficiència del sistema ha variat.
Efecte de la COVID-19: S'observa que el biaix per variables omeses va augmentar notablement durant la pandèmia de la COVID-19. L'impacte de la despesa en la salut va semblar disminuir quan es van afegir les dades del 2020 i 2021 a l'anàlisi.

5. Conclusions i Utilitat per a la Decisió

L'estudi conclou que conèixer aquest llindar és vital per a la presa de decisions:

Llindar de cost-efectivitat: Les intervencions amb un cost per QALY inferior a aquest rang (27.000 € - 34.000 €) es podrien considerar cost-efectives, ja que generen més salut de la que desplacen.
Transferibilitat: El marc metodològic proposat és fàcilment actualitzable a mesura que apareguin noves dades i és transferible a altres països amb dades regionals similars.

L'article proporciona una base científica sòlida per establir llindars de finançament a Espanya basats en l'evidència empírica de la productivitat marginal del mateix sistema sanitari.

D'acord amb l'estudi de Laura Vallejo-Torres (2025) , el cost incremental per QALY (any de vida ajustat per qualitat) produït pel Sistema Nacional de Salut d'Espanya s'estima en un rang d'entre 27.165 € i 33.578 €.

Aquestes xifres es desglossen de la següent manera segons la metodologia aplicada:

33.578 € per QALY: És l'estimació obtinguda mitjançant el model base d'efectes fixos amb variables de control, que mostra una elasticitat de la despesa de 0,061.
27.165 € per QALY: És l'estimació corregida pel biaix de variables omeses (utilitzant el mètode d'Oster), que presenta una elasticitat més alta, de 0,075.

Context i rellevància

Aquest valor és fonamental per a la presa de decisions sanitàries, ja que serveix per mesurar el cost d'oportunitat en salut: la salut que es deixa de produir quan els recursos es desplacen per finançar noves tecnologies. Si una nova intervenció té un cost per QALY inferior a aquest llindar, es considera que millora la salut global de la població.

L'estudi destaca que aquests valors representen un increment notable respecte a les estimacions anteriors per a Espanya (període 2008-2012), que situaven el cost per QALY entre els 22.000 € i els 25.000 €. Aquest augment del 34% en l'estimació superior supera clarament la inflació del període (14%), cosa que suggereix canvis en el pressupost i en l'eficiència del sistema al llarg de la darrera dècada.

Aranzels farmacèutics (2)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Thu, 04 Jun 2026 06:31:00 +0000

Pharmaceutical Tariffs Would Add Costs and Reduce Innovation

L’article analitza l’impacte econòmic que tindria la imposició d’aranzels als productes i ingredients farmacèutics per part de l’administració Trump el 2026, concloent que aquesta mesura augmentaria els costos per als consumidors i reduiria la innovació.

1. Context i magnitud de les importacions

Els Estats Units van importar productes i ingredients farmacèutics per valor de 225.000 milions de dòlars el 2024. La gran majoria d'aquestes importacions provenen de la Unió Europea (61% dels medicaments i 47% dels ingredients), mentre que la Xina representa menys del 4% del total. Malgrat que a principis de 2026 aquests productes encara estan exempts, hi ha una investigació en curs (Secció 232) i amenaces presidencials de fins al 200% d'aranzel.

2. Escenaris d'impacte econòmic

L'estudi estima tres escenaris de càstig aranzelari (aplicant generalment un 25%, però amb un 15% negociat per a la UE i el Japó, i l'exempció per al Regne Unit):

Escenari 1 (Màxim): Aplicar aranzels a totes les importacions farmacèutiques. Això generaria pagaments de 23.000 milions de dòlars.
Escenari 2 (Intermedi): Eximir els ingredients i gravar només medicaments i fàrmacs preparats. El cost seria de 21.900 milions de dòlars.
Escenari 3 (Mínim): Gravar només els medicaments de marca, eximint els genèrics. El cost seria de 19.700 milions de dòlars.

L'exempció dels genèrics tindria un impacte limitat en l'estalvi total, ja que, tot i ser la majoria de les receptes, els medicaments de marca representen gairebé el 90% de la despesa farmacèutica.

3. Conseqüències per a l'economia i la llar

L'informe destaca que els aranzels actuarien com un impost indirecte amb efectes nocius:

Preus més alts: Una part del cost es traslladaria directament als consumidors en forma de preus més elevats pels medicaments.
Costos ocults: En els casos on els preus estan regulats i no poden pujar, l'aranzel absorbiria els beneficis de les empreses, traduint-se en salaris més baixos per als treballadors i menys dividends per als accionistes.
Menys innovació: La reducció dels ingressos disponibles per a les farmacèutiques comportaria una menor reinversió en el desenvolupament de nous fàrmacs.
Problemes de subministrament: Si les empreses intentessin moure la producció als EUA per evitar l'aranzel, el procés seria lent i costós, podent provocar escassetat de medicaments a curt termini.

4. Efecte net sobre la recaptació fiscal

Un punt rellevant és que el govern no recaptaria el total del pagament aranzelari de forma neta. Com que els aranzels redueixen la renda disponible de les empreses i els treballadors, es produeix un efecte de compensació mecànica: el govern rep menys ingressos per l'impost sobre la renda i les nòmines. Per exemple, en l'escenari màxim, dels 23.000 milions recaptats per aranzels, l'increment net real per al govern seria només de 17.700 milions.

En conclusió, l'article adverteix que, fins i tot si els aranzels es dissenyen de forma específica, acabaran funcionant com un cost ocult que reduirà les rendes dels nord-americans i frenarà el progrés científic del sector.

Table 1. Pharmaceutical Imports Totaled $270 Billion in 2024

	EU	UK	Japan	China	India	Rest of World	Total
Active Pharmaceutical Ingredients	$5.40	$0.20	$0.40	$1.50	$0.50	$3.20	$11.30
Drugs and Medicaments	$130.30	$7.00	$7.30	$7.20	$12.50	$49.50	$213.80
Total	$135.60	$7.20	$7.80	$8.70	$13.00	$52.80	$225.10

Source: USITC DataWeb.

Table 2. Pharmaceutical Tariffs Would Add Up to $23 Billion in New Costs

	Total Tariff Revenue, 2026	Net Tax Increase, 2026
Scenario 1: All Pharmaceutical Products	$23 billion	$17.7 billion
Scenario 2: Drugs and Medicaments Only	$21.9 billion	$16.8 billion
Scenario 3: Estimated Branded Drugs Only	$19.7 billion	$15.1 billion

Source: Tax Foundation estimates and Tax Foundation General Equilibrium Model.Segons la IA:

L'impacte de la nova política comercial dels EUA sobre la indústria farmacèutica de Catalunya i Espanya és significatiu, ja que els Estats Units són, amb diferència, el primer destí de les exportacions farmacèutiques de l'Estat .

La posició de les empreses del sector davant d'aquest xoc es divideix en dues realitats molt diferents: la d'aquelles multinacionals que ja tenen fàbriques als EUA i la de les empreses mitjanes que depenen totalment de l'exportació directa des de les seves plantes a Catalunya o la resta de l'Estat.

1. El "salvavides" de l'acord UE-EUA

La millor notícia per al sector químic i farmacèutic català i espanyol ha estat la negociació de la Unió Europea, que ha aconseguit que els seus estats membres no rebin l'aranzel general del 100%.

Les empreses que exporten des de territori espanyol paguen un aranzel reduït del 15% en lloc del 100%.
Tot i ser una taxa molt més assumible, un 15% segueix sent un cop directe als marges de benefici, especialment en un sector on els preus sovint estan regulats o negociats a llarg termini amb els grans proveïdors d'assegurances nord-americans.

2. Com afecta les grans farmacèutiques catalanes i espanyoles

L'impacte varia radicalment segons l'estratègia i l'estructura de cada companyia:

Grifols (L'escut de la producció local)

La multinacional catalana d'hemoderivats (plasma) és la que es troba en una posició més segura davant d'aquesta crisi comercial. El motiu és que Grifols és, a la pràctica, una empresa altament nord-americana en l'àmbit industrial:

Té la seva seu operativa a Raleigh (Carolina del Nord).
La immensa majoria dels seus centres de donació de plasma i les seves principals plantes de fraccionament estan ubicades als propis EUA.
Com que produeix in situ per al mercat nord-americà, esquiva el gruix dels aranzels. L'únic risc es troba en els components o línies menors que s'enviessin des de les plantes de Parets del Vallès o de Múrcia, que sí que reben el recàrrec del 15%.

Almirall (Impacte moderat en dermatologia)

La farmacèutica catalana centrada en dermatologia mèdica té els EUA com un mercat clau per a productes com Klisyri (per a la queratosi actínica).

Almirall utilitza una xarxa mixta: part de la seva producció es fa a Europa i part subcontractada als EUA.
L'aranzel del 15% als productes importats d'Europa l'ha obligat a renegociar preus o a accelerar el trasllat de les fases finals d'envasat (fill & finish) a laboratoris tercers en sòl estatunidenc per rebre la consideració de producte local.

Laboratoris Rovi (El repte dels biològics)

La companyia madrilenya té una forta dependència de la fabricació per a tercers (CDMO), essent famosa globalment per fabricar la vacuna de Moderna per a Europa.

En l'àmbit de la seva pròpia expansió (com amb el llançament de l'antipsicòtic Okedi i el seu salt als EUA), Rovi ha hagut d'adaptar la seva planificació. Qualsevol exportació de fàrmacs injectables d'alta tecnologia des de les seves plantes a Espanya cap als EUA pateix la pressió de la taxa del 15%, cosa que frena la competitivitat respecte als rivals locals de Massachusetts o Califòrnia.

3. L'impacte en el teixit de Pimes farmacèutiques

Catalunya concentra el fons de la indústria farmacèutica de l'Estat (més del 45% de la producció). Per a les empreses mitjanes i els fabricants de principis actius (APIs) i matèries primeres químiques, el panorama és el més fosc:

Pèrdua de competitivitat: En dependre d'exportar el producte directament en vaixells o avions des del Port de Barcelona o l'Aeroport del Prat, l'aranzel del 15% fa que els seus components químics siguin un 15% més cars que els produïts dins dels EUA.
Impossibilitat de fer 'Onshoring': A diferència de Merck o Johnson & Johnson, una pime catalana no té capacitat financera ni milions de dòlars per obrir una fàbrica a Texas o Delaware. Per tant, es veuen abocades a assumir la pèrdua de marge comercial o a buscar mercats alternatius a Europa, Àsia o llatinoamèrica per compensar la pèrdua de vendes als EUA.

Autòcrates i cleptòcrates (2)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Thu, 04 Jun 2026 04:43:00 +0000

La revancha de los poderosos: Cómo los autócratas están reinventando la política en el siglo XXI

L'obra de Moisés Naím, "La revancha de los poderosos: Cómo los autócratas están reinventando la política en el siglo XXI" (2022), és una anàlisi exhaustiva de com els líders autoritaris contemporanis estan utilitzant les llibertats democràtiques per, paradoxalment, destruir la democràcia des de dins. La tesi central del llibre és que el poder, que anteriorment s'havia fragmentat i debilitat (com l'autor va explicar en el seu llibre anterior El fin del poder), ha trobat noves maneres de concentrar-se mitjançant una fórmula que Naím anomena les "tres pes": populisme, polarització i posveritat.

A continuació es detalla el contingut del llibre estructurat segons les seves parts principals:

Introducció: El nou enemic de la llibertat

Naím argumenta que les democràcies ja no són destruïdes per exèrcits externs, sinó corroïdes des de l'interior. Els autòcrates 3P arriben al poder mitjançant eleccions raonablement lliures i després es dediquen a desmantellar els contrapesos institucionals (tribunals, premsa, parlament) d'una manera sigil·losa.

Part I: L'era del populisme, la polarització i la posveritat

L'atac contra els pesos i contrapesos (Capítol 1): Els autòcrates utilitzen la "seudoley" (seudolegalitat): una imitació del dret que buida les lleis de contingut per protegir el líder. Exemples inclouen l'elusió de la limitació de mandats (com Putin o Morales), el gerrymandering tecnològic als EUA i la captura del sistema judicial a Polònia, Hongria o Turquia.
La política dels fans (Capítol 2): El lideratge ha passat del carisma tradicional al model del món de l'espectacle. Els seguidors no actuen com a ciutadans, sinó com a "fans" o "hinchas" que s'identifiquen visceralment amb el líder i consideren els rivals com a enemics mortals. Silvio Berlusconi, Hugo Chávez i Donald Trump són els pioners d'aquesta "desintermediació" política.
Les eines del poder (Capítol 3): Els autòcrates utilitzen el diners (capitalisme d'amics o cleptocràcia), el trencament de normes de decoro per semblar herois contra l'elit, la vengança simbòlica contra grups odiats i la identitat tribal per mobilitzar les masses.
La cerca de culpables (Capítol 4): El suport a l'autoritarisme neix de la "disonància cognitiva d'estatus": la frustració de la classe mitjana que veu frustrades les seves esperances de progrés. Això activa una predisposició autoritària latent davant la percepció d'una amenaça a l'ordre moral o social.

Part II: Un món segur per a l'autocràcia

Poder empresarial i concentració (Capítol 5): S'analitza com unes poques empreses (especialment les Big Tech com Amazon o Facebook) han concentrat un poder immens que influeix fins i tot en la macroeconomia i en el procés democràtic. Naím destaca la necessitat d'una nova doctrina antimonopoli per a l'era digital, exemplificada per la visió de Lina Khan.
L'autopista de l'antipolítica (Capítol 6): L'antipolítica (el rebuig a tota la classe dirigent sota el lema "que se vayan todos") és el precursor del populisme. Neix de l'esclerosi institucional, on els governs es tornen incapaços de resoldre problemes senzills a causa de la captura per part de grups d'interès.
La posveritat (Capítol 7): No es tracta només de mentir, sinó d'inundar l'espai informatiu de soroll i confusió per destruir la distinció entre fet i ficció. Naím rastreja l'evolució des de les "mesures actives" soviètiques fins a l'ús de bots, xarxes fosques com WhatsApp i la burla sistemàtica com a arma política (com en el cas del Brexit).
Estats mafiosos (Capítol 8): L'autocràcia extrema deriva en l'Estat mafiós, on el govern es fusiona amb organitzacions criminals per extreure riquesa i projectar poder internacional. Rússia n'és l'exemple paradigmàtic, però el model s'estén a llocs com Veneçuela o Hongria.
Globalització de l'autocràcia (Capítol 9): Els autòcrates s'ajuden mútuament creant una xarxa internacional ("Autócratas sin fronteras") per compartir mètodes de repressió, legitimar-se en cumbres i utilitzar ONG fictícies (ONGOG) per sabotejar fòrums internacionals. També practiquen la "repressió transnacional" perseguint dissidents fora de les seves fronteres.
El poder i la pandèmia (Capítol 10): La COVID-19 va actuar com un accelerador: molts autòcrates van aprofitar l'emergència per suspendre eleccions, augmentar la vigilància tecnològica i silenciar periodistes sota l'excusa de la salut pública. No obstant això, també va revelar la incompetència d'alguns líders populistes que van menysprear la ciència.

Conclusió i full de ruta per a la resistència

El llibre tanca identificant cinc batalles crucials per salvar la democràcia:

Combatre la Gran Mentida mitjançant la higiene digital i un periodisme que abandoni la falsa neutralitat davant els atacs democràtics.
Luitar contra els governs criminals seguint el rastre dels seus diners i paraisos fiscals.
Protegir-se de la subversió exterior de les autocràcies.
Acabar amb els càrtels polítics que impedeixen la competència neta.
Oferir relats democràtics alternatius que siguin més inspiradors que el discurs d'odi de les tres pes.

Finalment, l'autor proposa innovacions institucionals com el vot per ordre de preferència o les assemblees ciutadanes per reduir la polarització i donar veu a la raó.

L'enigma dels preus dels medicaments (2)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Wed, 03 Jun 2026 16:30:00 +0000

The Right Price: A Value-Based Prescription for Drug Costs

El llibre "The Right Price: A Value-Based Prescription for Drug Costs" (2021), escrit per Peter J. Neumann, Joshua T. Cohen i Daniel A. Ollendorf, ofereix una anàlisi profunda sobre la crisi dels preus dels medicaments als Estats Units i proposa l'avaluació del valor com la solució per equilibrar la innovació amb l'assequibilitat.

A continuació, es presenta un resum detallat estructurat segons els temes clau de l'obra:

1. El problema: Un mercat amb fallades sistèmiques

Els autors argumenten que el mercat farmacèutic no funciona com un mercat competitiu normal (com el de la pasta de dents) a causa de diverses imperfeccions:

Asimetria d'informació: Els pacients no tenen els coneixements per triar el millor tractament i depenen dels metges, els incentius dels quals no sempre estan alineats amb els del pacient.
Monopolis patentats: El govern atorga monopolis temporals per incentivar la inversió de risc en R+D, cosa que permet preus extremadament alts durant el període d'exclusivitat.
Aïllament del preu: L'existència d'assegurances fa que els consumidors no siguin sensibles al preu real del producte en el punt de compra.
Escalada de costos: La despesa en medicaments receptats als EUA va arribar als 500.000 milions de dòlars anuals, impulsada per medicaments d'especialitat i nous tractaments contra el càncer que sovint superen els 100.000 dòlars per any de tractament.

2. Solucions proposades i les seves limitacions

El llibre revisa les solucions habituals que dominen el debat polític, però adverteix que són insuficients si no van guiades per avaluacions de valor:

Gestors de Beneficis Farmacèutics (PBM): Tot i que negocien descomptes, el sistema de rebaixes (rebates) és opac i pot incentivar preus de llista més alts.
Importació i preus de referència: Importar preus de països com el Canadà o basar-se en índexs internacionals significa "externalitzar" la presa de decisions i adoptar les preferències de valor de societats estrangeres.
Negociació directa de Medicare: Podria ser eficaç, però requereix que el govern estigui disposat a excloure medicaments del formulari si el preu no és acceptable, una decisió políticament difícil.

3. La mesura del valor: QALYs i Llindars

L'eina central que defensen els autors és l'anàlisi de cost-efectivitat:

L'any de vida ajustat per qualitat (QALY): Aquest mètode permet combinar la quantitat de vida (longevitat) i la qualitat de vida en una sola mètrica. Tot i les crítiques que pot ser discriminatori contra persones amb discapacitat, els autors sostenen que és la millor eina disponible per comparar tractaments heterogenis.
El llindar de valor: Per determinar si un preu és "just", s'ha de comparar amb el que la societat està disposada a pagar per un QALY. Als EUA, s'utilitzen habitualment rangs d'entre 100.000 i 150.000 dòlars per QALY.

4. Protagonistes de l'avaluació: NICE i ICER

El llibre analitza les institucions que apliquen aquests mètodes:

NICE (Regne Unit): Reconegut com el líder mundial en HTA (avaluació de tecnologies sanitàries), utilitza llindars més baixos (£20k-£30k) i ha aconseguit influir en els preus mitjançant un procés rigorós i transparent.
ICER (EUA): Una organització privada sense ànim de lucre que ha omplert el buit deixat pel govern nord-americà. ICER s'ha convertit en una peça clau, forçant empreses com les que fabriquen inhibidors de PCSK9 a reduir els seus preus per alinear-se amb el seu valor real.

5. Reptes especials: Malalties rares i teràpies gèniques

Els autors dediquen espai a casos complexos que desafien el sistema convencional:

Medicaments orfes: Tracten poblacions petites amb preus exorbitants. El llibre discuteix si aquests medicaments mereixen llindars més alts basats en la "regla del rescat" o la gravetat de la malaltia.
Teràpies gèniques (com Luxturna o Zolgensma): Ofereixen cures potencials d'una sola vegada amb preus de milions de dòlars. Els autors proposen models de pagament per resultats o subscripcions (model "Netflix") per gestionar la incertesa sobre la durada dels seus beneficis.

6. Millores en la mesura i perspectives de futur

El llibre conclou amb recomanacions per fer les avaluacions més precises:

Perspectiva social: Cal incloure costos i beneficis fora del sistema sanitari, com la càrrega dels cuidadors o la productivitat laboral, especialment en malalties com l'Alzheimer.
Preus dinàmics: Les avaluacions haurien de reconèixer que els costos dels medicaments són sovint "front-loaded" (més alts al principi) i que baixen dràsticament quan el medicament passa a ser genèric.
Transparència: Els autors advoquen per models de codi obert per augmentar la legitimitat científica de les avaluacions.

L'objectiu final, segons Neumann i els seus col·legues, no és simplement abaixar els preus, sinó trobar el "preu correcte". Un preu massa alt desvia recursos d'altres necessitats socials, mentre que un preu massa baix pot frenar la innovació que salvarà vides en el futur.

Economia del frau (9)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Wed, 03 Jun 2026 05:40:00 +0000

Ilícito: Cómo traficantes, contrabandistas y piratas están cambiando el mundo

L'obra de Moisés Naím, "Ilícito: Cómo traficantes, contrabandistas y piratas están cambiando el mundo", és una anàlisi profunda i alarmant de com el comerç il·legal s'ha transformat en una força econòmica i política global que amenaça l'estabilitat de les nacions. L'autor argumenta que el volum d'aquest comerç ja supera el 10% del PIB mundial i que les xarxes que el gestionen són més flexibles, riques i influents que mai.

A continuació, es presenta un resum detallat per blocs temàtics basat en els capítols del llibre:

1. La revolució del comerç il·lícit

Naím explica que la dècada de 1990 va marcar un punt d'inflexió. La globalització, l'obertura de mercats i les noves tecnologies (com internet i el transport ràpid) no només van potenciar el comerç legal, sinó que van donar ales als contrabandistes. El crim s'ha transformat d'organitzacions jeràrquiques (estil màfia clàssica) a xarxes descentralitzades i atomitzades que són gairebé impossibles de "decapitar".

2. El supermercat de les armes i la tecnologia nuclear

L'autor utilitza casos reals per il·lustrar la magnitud del problema:

A. Q. Khan: El pare de la bomba atòmica de Pakistan va dirigir una xarxa clandestina que venia tecnologia nuclear a Líbia, l'Iran i Corea del Nord, operant com un empresari d'importació-exportació global.
Victor Bout: Conegut com el "mercader de la mort", va redefinir el tràfic d'armes utilitzant una flota d'avions soviètics per abastir des de guerrilles africanes fins als talibans, barrejant enviaments legals amb il·legals.
Transdniéster: Naím posa aquest territori com a exemple de "país en venda", on l'estat i l'empresa criminal són el mateix, dedicant-se massivament a l'exportació d'armament.

3. El negoci de la droga: de càrtels a franquícies

El llibre descriu la transició dels grans càrtels (com el de Medellín de Pablo Escobar) cap a un model de xarxa molt més difús.

Don Alfonso: A través d'aquest personatge fictici, l'autor mostra com empresaris "respectables" i polítics locals financen el tràfic com si fos una inversió més, aprofitant la infraestructura del comerç legítim.
Naím critica l'obsessió dels governs per combatre l'oferta (fumigacions, captures de caps) en lloc de la demanda, la qual cosa només fa pujar els preus i els incentius per als traficants.

4. L'esclavitud moderna i les "idees robades"

Tràfic de persones: S'estima que cada any es desplacen entre set-cents mil i dos milions de persones de manera il·legal. L'autor detalla el circuit de Fujian (Xina) i les xarxes d'explotació sexual als Balcans i el sud-est asiàtic, on la misèria i la corrupció fan que algunes famílies arribin a canviar fills per televisors.
Pirateria i falsificacions: No es tracta només de bosses de luxe. El llibre alerta sobre medicaments falsificats que maten (com xarops amb anticongelant), recanvis d'avió defectuosos i programari pirata. La Xina n'és la "zona zero", on la falsificació s'usa sovint com un accelerador de transferència tecnològica.

5. La "fontaneria" del sistema: el blanqueig de diners

El blanqueig de diners és el que permet que tot el sistema funcioni. Naím explica que els centres financers com Londres o Nova York estan tan exposats com els paradisos fiscals exòtics (com Nauru) a causa del volum massiu de transferències diàries. Les xarxes terroristes, com al-Qaeda, utilitzen aquests mateixos canals per finançar els seus atemptats amb sumes de diners relativament petites i difícils de rastrejar.

6. Per què estem perdent la guerra?

Segons Naím, els governs estan en desavantatge per tres raons principals:

Estructura: Els governs són burocràcies rígides i verticals, mentre que els traficants són xarxes horitzontals i ràpides.
Lleis vs. Mercats: La llei es deté a les fronteres; el mercat i el crim, no.
L'obsessió moral: Es tracta el tràfic com un problema moral quan és, en realitat, un fenomen econòmic de beneficis alts i riscos gestionables.

7. Conclusions i propostes

L'autor proposa un canvi radical d'estratègia:

Despenalitzar certes activitats (com el cànnabis o algunes imitacions) per centrar els recursos en les amenaces més perilloses (armes nuclears, tràfic de nens).
Utilitzar la "reducció del dany" i la "reducció del valor" com a principis rectors.
Passar de la fórmula de "buscar l'Estat" (cherchez l'État) a la de "buscar la xarxa" (cherchez le réseau) per entendre les crisis geopolítiques actuals.

El llibre acaba advertint sobre la col·lisió entre els "punts brillants" (estats amb capacitat cívica) i els "forats negres geopolítics" (zones sense llei on el crim impera), una fractura que podria definir el segle XXI.

L'avaluació de les tecnologies sanitàries, ni preceptiva, ni vinculant

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Tue, 02 Jun 2026 16:22:21 +0000

El Reial Decret 415/2026, de 27 de maig, regula el sistema d’Avaluació de Tecnologies Sanitàries (ATS) a Espanya amb l’objectiu d’informar decisions sobre el finançament, preu, reemborsament i desinversió de medicaments i altres tecnologies en el Sistema Nacional de Salut (SNS).

1. Organització del Sistema d'ATS

La regulació estableix un nou marc organitzatiu dividit en tres pilars fonamentals:

Consell de Governança (Consell d'ATS): És l'òrgan que supervisa el sistema i s'encarrega de l'orientació estratègica i l'aprovació dels plans anuals de treball. Està presidit pel Secretari d'Estat de Sanitat i inclou representants de les comunitats autònomes, pacients, consumidors i professionals.
Oficines per a l'avaluació (Oficines): Actuen amb autonomia funcional per elaborar els informes tècnics. Hi ha dues oficines diferenciades:
- Oficina per a l'avaluació dels Medicaments: Gestionada per l'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS).
- Oficina per a les tecnologies no farmacològiques: Assumida per la Xarxa Espanyola d'Agències d'Avaluació de Tecnologies Sanitàries (RedETS).
Grup per a l'adopció de les tecnologies: És l'òrgan col·legiat que analitza els informes de les Oficines per establir una valoració final sobre la posició relativa de la tecnologia abans de la presa de decisió final per part del Ministeri.

2. Contingut i Àmbits de l'Avaluació

L'avaluació es divideix en dos grans blocs que s'integren en un sol document:

Àmbits Clínics: Inclouen la identificació del problema de salut, les característiques tècniques de la tecnologia, la seguretat relativa i l'eficàcia clínica comparada. Aquesta part ha de concloure amb una categorització del valor clínic afegit.
Àmbits No Clínics: Abasten l'avaluació econòmica (eficiència i impacte pressupostari), així com aspectes ètics, organitzatius, socials, jurídics i ambientals.

3. Tecnologies Objecte d'Avaluació i Priorització

La norma s'aplica a:

Medicaments: Tots els nous medicaments autoritzats per procediment centralitzat que es vulguin comercialitzar a Espanya i noves indicacions de fàrmacs ja existents.
Productes Sanitaris: Dispositius de classes IIb o III, diagnòstics in vitro de classe D i qualsevol altra tecnologia digital o model organitzatiu que acordi el Consell.
Criteris de priorització: Es tindran en compte les necessitats mèdiques no cobertes, el caràcter innovador, l'impacte en la sostenibilitat del sistema i la incorporació d'intel·ligència artificial.

4. Terminis de les Avaluacions

La regulació fixa terminis estrictes per garantir la celeritat del procés:

Medicaments: 70 dies per a l'informe clínic i 70 dies addicionals per al no clínic (poden solapar-se).
Tecnologies no farmacològiques: Un termini total de 140 dies per a ambdós informes.
Reavaluacions: 50 dies en cas de noves evidències o canvis en les condicions econòmiques.

5. Garanties de Participació i Transparència

La norma posa un èmfasi especial en la independència i la publicitat:

Participació sistemàtica: Es garanteix la intervenció de pacients, cuidadors i professionals en el procés d'avaluació per aportar la seva perspectiva sobre la qualitat de vida i la càrrega de la malaltia.
Transparència: Els informes d'avaluació seran públics (suprimint dades confidencials). Així mateix, el llistat de membres del sistema i les seves declaracions de conflicte d'interès seran públics per garantir la imparcialitat davant la indústria.
Dades en vida real: Es promou l'ús de dades de salut i l'Espai Nacional de Dades de Salut per monitorar resultats i resoldre incerteses identificades durant l'avaluació.

6. Altres Activitats

Consultes científiques: Els desenvolupadors poden sol·licitar reunions per orientar el desenvolupament de les seves tecnologies segons els criteris que s'avaluaran posteriorment.
Detecció de tecnologies emergents: Es realitzaran accions per identificar innovacions amb gran impacte futur per al Sistema Nacional de Salut.

La regulació entrarà en vigor el 18 de juny de 2026, amb un període de desplegament progressiu segons el calendari que aprovi el Ministeri de Sanitat.

Segons el Reial Decret 415/2026, la transparència i l'absència de conflictes d'interès es garanteixen mitjançant un conjunt de mesures estrictes d'independència, declaració d'interessos i publicitat de les actuacions:

1. Control dels Conflictes d'Interès

Independència i imparcialitat: Totes les persones que participen en el Sistema d'ETS tenen l'obligació d'actuar de manera independent i imparcial, sense tenir interessos econòmics o professionals en la indústria de les tecnologies sanitàries que puguin afectar la seva objectivitat.
Definició clara: Es considera conflicte d'interès la participació en activitats d'assessoria científica o tècnica per a la indústria, així com formar part d'òrgans de direcció o assessorament d'aquestes entitats.
Declaracions obligatòries: Tots els participants han de presentar una declaració d'interessos econòmics, professionals i institucionals, que s'ha d'actualitzar anualment o cada cop que canviïn les circumstàncies.
Declaració abans de cada reunió: A més de la declaració anual, s'ha de manifestar qualsevol interès específic relacionat amb els punts de l'ordre del dia abans de començar cada reunió.

2. Mesures de Transparència

Publicitat dels membres: El llistat de membres dels grups de treball, així com les persones que assisteixen a les reunions i participen en les avaluacions, és informació pública.
Declaracions públiques: Les declaracions de conflictes d'interès són accessibles al públic segons el que estableixi la normativa de desenvolupament.
Informes d'avaluació públics: Els informes de les Oficines per a l'avaluació i les valoracions finals del Grup d'adopció es publiquen al portal d'internet del Ministeri de Sanitat, garantint només la protecció de dades confidencials del desenvolupador.
Actes de les reunions: Les actes dels grups col·legiats es fan públiques, eliminant només les referències a aspectes confidencials.

3. Transparència de les Organitzacions Participants

Criteris per a entitats externes: Les organitzacions de pacients, consumidors i professionals que participin en el sistema han d'actuar amb total transparència, incloent-hi la publicació de les seves fonts de finançament, tant públiques com privades.
Registre oficial: El Ministeri de Sanitat mantindrà un registre oficial, públic i transparent de totes les organitzacions interessades a formar part del procés d'avaluació.

Finalment, el decret estableix que la confidencialitat dels participants es manté fins i tot després d'haver cessat en les seves funcions, però aquesta confidencialitat no pot impedir la publicació dels actes de decisió dels òrgans de la l'Administració.

D'acord amb el Reial Decret 415/2026, la nova regulació estableix certes exclusions basades tant en la finalitat de l'avaluació com en el tipus de tecnologia o el procediment previ realitzat:

Activitats sense finalitat de decisió administrativa: Queden excloses de l'àmbit d'aplicació totes les activitats d'Avaluació de Tecnologies Sanitàries (ATS) que no tinguin com a objectiu informar decisions de l'administració sobre la incorporació, finançament, preu, reemborsament, modificació de condicions d'ús o desinversió en el sistema.
Productes sanitaris de menor risc: La norma prioritza l'avaluació de productes de les classes IIb i III, així com diagnòstics in vitro de la classe D. Per tant, altres productes sanitaris de categories inferiors (com la classe I o IIa) queden exclosos del procés d'avaluació sistemàtica, a menys que el Consell d'ETS decideixi acordar-ne l'avaluació per criteris de prioritat o necessitat del Sistema Nacional de Salut.
Medicaments no centralitzats i sense criteris de prioritat: Els medicaments que no s'hagin autoritzat mitjançant el procediment centralitzat de la Unió Europea queden exclosos de l'avaluació obligatòria, llevat que compleixin criteris específics (com la necessitat d'una avaluació comparada) que el Consell d'ETS ha de desenvolupar i publicar.
Repetició d'avaluacions clíniques europees: S'exclou la possibilitat de duplicar les avaluacions que ja hagin estat realitzades a escala europea d'acord amb el Reglament (UE) 2021/2282. En aquests casos, l'avaluació nacional no sol·licitarà dades o anàlisis ja presentats a la UE, i l'informe europeu servirà de base, limitant l'activitat nacional a la categorització del valor clínic afegit o anàlisis complementàries per al context espanyol.
Consultes científiques ja realitzades: Les consultes científiques conjuntes dutes a terme a escala europea no es podran repetir a escala nacional, excepte si és per abordar qüestions d'un context específic del sistema espanyol.
Tecnologies no acordades pel Consell d'ATS: Qualsevol procediment mèdic, tecnologia digital o model organitzatiu que no hagi estat expressament acordat pel Consell d'ATS per a la seva avaluació queda fora de l'abast d'aquesta regulació.

Les entitats desenvolupadores tenen l'obligació de proporcionar aquesta informació.

Segons les fonts, els detalls sobre el requeriment de costos són els següents:

Obligatorietat: El desenvolupador d'una tecnologia sanitària en procés d'avaluació està obligat a aportar informació en matèria de costos de producció i desenvolupament.
Finalitat: Aquesta informació es demana perquè és necessària per dur a terme l'anàlisi econòmic del producte dins del sistema d'avaluació.
Finançament públic: A més dels costos, l'empresa també ha d'informar sobre les fonts de finançament públiques o procedents d'entitats sense ànim de lucre que hagi rebut per al desenvolupament del producte, si n'hi hagués.
Àmbit d'aplicació: Aquesta obligació s'aplica tant per als aspectes clínics com per als no clínics de l'expedient i es demana sense perjudici de la informació que hagi d'aportar posteriorment durant els procediments específics de fixació de preu i finançament.

L'incompliment d'aquesta obligació (no presentar o no corregir l'expedient amb la informació requerida) comporta la suspensió de l'avaluació de la tecnologia.

El text de l'articulat del Reial Decret no utilitza la paraula "preceptiva" per descriure l'avaluació, però sí que la inclou en la seva part introductòria (el preàmbul) per justificar la base legal del sistema, especialment per a les tecnologies no farmacològiques.

Així és com les fonts tracten aquest concepte:

L'ús explícit del terme: El Reial Decret cita la Llei 16/2003 per recordar que, per a les tecnologies sanitàries que no són medicaments (com tècniques o procediments), l'avaluació s'ha de sotmetre a la RedETS amb caràcter "preceptiu i previ a la seva utilització en el Sistema Nacional de Salut".
L'obligació en l'articulat: Tot i que en els articles no es fa servir l'adjectiu "preceptiva", l'article 6 estableix de manera imperativa que "seran objecte d'avaluació" tots els nous medicaments que vulguin comercialitzar-se a Espanya per procediment centralitzat, així com determinades classes de productes sanitaris i altres tecnologies que acordi el Consell,,. Això implica que l'avaluació és un pas necessari i obligat dins del procediment administratiu.
Diferència amb el caràcter "no vinculant": La regulació és molt clara en l'article 15, on especifica que les avaluacions "no són vinculants". Això vol dir que, encara que l'avaluació s'hagi de fer obligatòriament (caràcter preceptiu) per informar l'administració, el resultat tècnic no obliga legalment el Ministeri a prendre una decisió de finançament o preu en un sentit determinat,.

En resum, la paraula "preceptiva" apareix a la fonamentació jurídica del decret per a les tecnologies no farmacològiques, mentre que per a la resta de tecnologies l'obligació es deriva de la frase "seran objecte d'avaluació", tot i mantenir sempre que el resultat final no és d'obligat compliment per a qui decideix,.

On és la veritat i la raó?

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Tue, 02 Jun 2026 05:37:00 +0000

La muerte de la verdad: Notas sobre la falsedad en la era Trump

A l'obra "La muerte de la verdad: Notas sobre la falsedad en la era Trump" (2019), la crítica literària Michiko Kakutani analitza com la veritat i la raó s'han convertit en "espècies en perill d'extinció" a causa de factors històrics, culturals i tecnològics. El llibre utilitza les advertències de Hannah Arendt i George Orwell per explicar com el cinisme i la por fan que la gent sigui susceptible a les mentides dels líders populistes.

1. Decadència i caiguda de la raó

L'autora argumenta que els Estats Units es van fundar sobre els principis de la Il·lustració (raó, llibertat i progrés), però que avui dia la raó sembla haver estat "defenestrada" juntament amb els fets. Kakutani connecta l'actualitat amb l'"estil paranoide" de la política americana descrit per Richard Hofstadter, caracteritzat per la sospita extrema i les fantasies conspiratòries. L'administració Trump es descriu com l'antítesi de la Il·lustració, on les decisions es prenen per instint o caprici i es rebutja el coneixement dels experts.

2. Les noves guerres culturals i el relativisme

Kakutani explora com el relativisme, que va néixer a l'esquerra acadèmica dels anys 60 per qüestionar el pensament occidental, ha estat segrestat per la dreta populista. Els defensors de Trump utilitzen arguments de la postmodernitat (que no existeix una veritat universal, sinó múltiples narratives) per justificar mentides o promocionar "fets alternatius". Això ha creat una "barra lliure epistemològica" on la veritat depèn de la perspectiva de cadascú.

3. "Moi" i l'auge de la subjectivitat

El llibre vincula la crisi de la veritat amb el narcisisme de la societat actual, des de la "dècada del jo" dels anys 70 fins a l'era del selfie. S'ha produït un desplaçament dels fets en favor dels sentiments: els polítics apel·len al que la gent "sent" en lloc del que les estadístiques demostren. Aquest subjectivisme extrem fa que el patrimoni o els fets s'ajustin a l'actitud de l'individu en cada moment.

4. La desaparició de la realitat

L'obra descriu un procés de deformació de la realitat on és difícil distingir entre un titular satíric i una notícia real. Kakutani utilitza el concepte de "hiperrealisme" de Baudrillard per explicar com la gent prefereix les realitats fabricades a la realitat quotidiana. En aquest context, Trump es descriu com un mestre dels "pseudoeveniments" (espectacles dissenyats només perquè se'n parli), provinent del món de la telerealitat.

5. La cooptació del llenguatge

Inspirant-se en la "neollengua" d'Orwell i els estudis de Victor Klemperer sobre el Tercer Reich, l'autora analitza com els règims autoritaris subverteixen el llenguatge per controlar el pensament. Trump utilitza les paraules amb el significat oposat (com anomenar "fake news" a la premsa seriosa) o projecta en els altres els seus propis pecats (acusant els rivals de mentiders o corruptes). El llenguatge s'usa com un arsènic per enverinar la cultura des de dins.

6. Filtres, silos i tribus

La tecnologia ha tancat els ciutadans en "cambres d'eco" i "silos sense finestres" on només reben informació que reforça les seves idees preconcebudes. La polarització ha arribat a un punt on els votants no poden posar-se d'acord ni tan sols en els fets bàsics. L'algoritme de les xarxes socials personalitza la realitat (el "filtre burbuja"), actuant com un mirall que només reflecteix els nostres interessos i ens aïlla de punts de vista divergents.

7. L'economia de l'atenció i la propaganda

En l'era digital, l'atenció és el producte més preuat. Els continguts que generen por, odi o indignació es tornen virals més fàcilment, la qual cosa beneficia les notícies falses. Kakutani descriu la propaganda russa com una "manguera de falsedat": un flux continu i d'alta intensitat de mentides dissenyades no per convèncer, sinó per esgotar la capacitat de pensament crític i aniquilar la veritat. L'objectiu és provocar cinisme i la sensació que no es pot fer res.

8. Els trols i el nihilisme

El llibre conclou que Trump actua com un trol per temperament, utilitzant les xarxes socials per intimidar, polaritzar i buscar bocs expiatoris. Aquest comportament ha fomentat un nou nihilisme i una cultura on la crueltat es disfressa d'ironia. L'acceptació d'aquest comportament transaccional i la pèrdua de confiança en les institucions posen en perill la democràcia.

Epíleg: La resistència

L'autora tanca recordant que la veritat és una pedra angular de la democràcia que ens separa de l'autocràcia. Reclama la necessitat de recuperar el "bé comú", protegir la separació de poders i defensar una premsa lliure i independent com a barreres contra els qui volen evitar que els seus actes siguin investigats. Sense fets compartits, el debat racional és impossible i la democràcia queda lligada de peus i mans.

Framing (4)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Mon, 01 Jun 2026 04:27:00 +0000

The Score: How to Stop Playing Someone Else’s Game

L'obra de C. Thi Nguyen, "The Score: How to Stop Playing Someone Else’s Game" (2026), és una exploració filosòfica profunda sobre com els sistemes de puntuació (mètriques, rànquings, punts) modelen la nostra percepció i els nostres valors. El llibre analitza el contrast entre el món dels jocs, on aquests sistemes ens alliberen i ens fan gaudir, i el món de les institucions, on sovint ens atrapen i ens empobreixen l'ànima.

Part 1: Moviments d'obertura

L'autor parteix de la seva experiència personal amb l'escalada per introduir conceptes clau:

Joc d'esforç (Striving play): En els jocs, sovint adoptem un objectiu (guanyar) no perquè la victòria sigui important en si mateixa, sinó perquè el procés d'intentar guanyar genera una lluita deliciosa. L'objectiu és una eina per viure l'experiència.
Captura de valor (Value capture): Passa quan els nostres valors rics i subtils són substituïts per versions simplificades i quantificades que venen de l'exterior (com el GPA, els seguidors a Twitter o el pes a la bàscula). Ens deixem dominar per la mètrica i oblidem per què fèiem les coses originalment.
Convergència: Els sistemes de puntuació són receptes per a l'avaluació que forcen a diferents persones a arribar a un mateix veredicte, sovint canviant el focus cap a allò que és fàcil de comptar (com l'alçada d'un salt en monopatí en comptes de la seva elegància).

Part 2: Què fan les puntuacions

L'art de l'agència: Nguyen defensa que els jocs són una forma d'art on el mitjà és l'agència humana. El dissenyador ens proposa nous "eus" amb motivacions i habilitats específiques.
La transparència és vigilància: Les mètriques de transparència pública (com els rànquings de caritat o el tràfic de persones) busquen l'accessibilitat per a tothom, però això "des-expertitza" el sistema. Obliguen els experts a actuar només en formes que el públic no expert pugui entendre, eliminant la intuïció i la sensibilitat formada per l'experiència.
La bellesa del procés: Mentre que l'art tradicional se centra en l'objecte (bellesa d'objecte), els jocs se centren en la bellesa de les nostres pròpies accions i decisions (bellesa de procés).
Els límits de les dades: Les dades es basen en la portabilitat: trossos d'informació descontextualitzats que poden viatjar entre contextos i sumar-se. El preu d'aquesta escala és la pèrdua de matís i intimitat.

Part 3: Per què usar puntuacions mecàniques?

Canvi de tema: Per aconseguir que tothom estigui d'acord en una puntuació, cal usar "vores mecàniques", ignorant el que és borrós o subtil.
Valors mecànics: Les regles algorítmiques són útils per a principiants i per a la consistència industrial (com les receptes de menjar ràpid), però no permeten l'adaptabilitat al món variable.
Flexibilitat via restricció: Paradoxalment, les regles rígides dels jocs (com no usar les mans en el futbol) ens obliguen a explorar noves habilitats i ens alliberen de vells hàbits. Els jocs són "ioga per a l'agència".
Fungibilitat: La mecanització fa que els treballadors siguin intercanviables com a peces d'una màquina, perquè ja no depenem de la seva sensibilitat particular, sinó de la seva capacitat de seguir procediments.
Control reflexiu: En el joc, mantenim el control sobre el sistema de puntuació; si no ens agrada o ens avorreix, el podem modificar o deixar de jugar.

Part 4: Valors estandarditzats

Mètriques com a fàbriques de valors: Les mètriques institucionals cerquen una convergència monolítica (tothom ha d'avaluar igual a tot el món), a diferència dels jocs, que són "illes de significat" independents.
Llegibilitat de l'Estat: Basant-se en James Scott, l'autor explica que les grans institucions prefereixen el món "llegible": quadriculat, estàndard i simplificat, encara que això destrueixi la varietat local.
Captura de valor com a "monocultiu de l'ànima": Les mètriques centralitzen la creació de significat i ens des-habiliten per decidir per nosaltres mateixos què és important.

Part 5: Què fem?

Blanqueig d'objectivitat (Objectivity laundering): Es dóna quan s'amaguen decisions de valor subjectives (com el "valor recreatiu" d'un parc o la taxa de descompte en economia) sota capes de càlcul matemàtic perquè semblin veritats divines o científiques.
Seduccions de claredat: Les mètriques ofereixen una claredat falsa que ens fa sentir que entenem el món, quan en realitat només n'hem simplificat els valors per evitar el "metabolisme d'errors" de la ciència real.
Injustícia hermenèutica: Les mètriques creen un llenguatge universal de justificació que silencia els llenguatges íntims i privats de les comunitats petites, fent-los semblar irracionals o de segona classe.
Infraestructures de joc: L'antídot no és només voluntat individual, sinó construir suports institucionals per al joc i l'art. Nguyen posa com a exemple BoardGameGeek, una web plena de dades i mètriques però dissenyada perquè l'usuari mantingui el control, permetent la dissensió i el matís subjectiu.

Conclusió: El llibre acaba oferint dues possibilitats: una cínica, on tot el que no es pot mesurar acaba al cubell de les deixalles anomenat "joc"; i una esperançadora, on els jocs ens serveixen per experimentar amb el significat i ens recorden que els nostres valors han d'estar fets a mida de la nostra pròpia vida.

Segons l'obra de C. Thi Nguyen, la captura de valor (value capture) és un fenomen pel qual els nostres valors personals, sovint rics, subtils i en desenvolupament, són substituïts per versions simplificades i quantificades que provenen d'un entorn extern o institucional.

Aquest concepte s'explica millor a través dels següents punts clau:

1. El procés de la captura

La captura de valor no és només tenir objectius, sinó deixar que un sistema extern els dicti. Es produeix en tres etapes:

Rics i subtils: Tens valors propis i complexos sobre el que és important (com la salut, l'educació o l'art).
Oferta simplificada: Entres en un entorn institucional (com la universitat, el lloc de treball o les xarxes socials) que t'ofereix una mètrica clara i sovint numèrica del que "compta" com a èxit (com el GPA, els "M'agrada" o el pes a la bàscula).
Presa de control: Les versions simplificades s'apoderen de la teva agència i passes a perseguir la mètrica en lloc del valor original.

2. L'externalització o "outsourcing" de valors

Nguyen descriu la captura de valor com un acte d'externalització del sentit. En lloc d'ajustar els teus valors a la teva personalitat i experiència local, deixes que forces burocràtiques distants els fixin per a tu. És com comprar valors "de sèrie" que no han estat fets a mida per a la teva vida.

3. La naturalesa de la bretxa (The Gap)

El problema central és que el que és fàcil de mesurar rarament coincideix amb el que és realment valuós. Existeix una distància (Gap) entre la mètrica i la realitat. Per exemple:

En la salut: Quan deixes de preocupar-te per com et sents i t'obsessiones només pel número a la bàscula, fins i tot si això et porta a menjar pitjor o a tenir pitjor salut articular.
En l'educació: Quan els estudiants de dret deixen de preguntar-se quin tipus d'advocat volen ser (activistes, investigadors, etc.) i només volen entrar a la universitat amb el rànquing més alt possible.

4. Per què és tan seductor?

Ens sentim atrets per aquests sistemes perquè ens ofereixen un alleujament de la complexitat de la vida. En un món on és difícil saber si ets un "bon pare" o un "bon acadèmic", les mètriques ofereixen una claredat de valor artificial que ens fa sentir que entenem el món i que el nostre progrés és inarguable.

5. El perill final: el col·lapse de valor

La captura de valor pot derivar en un col·lapse de valor (value collapse). Això passa quan el teu sistema de valors simplificat tanca la teva ment a qualsevol cosa que no estigui en la mètrica. Com que només prestes atenció a allò que la mètrica puntua, deixes d'explorar zones noves i subtils de la vida perquè et semblen "pèrdues de temps ineficients".

En resum, la captura de valor ens "des-habilita" (de-skilling) per a la tasca de trobar el nostre propi sentit, convertint-nos en peces intercanviables d'una maquinària institucional que només entén d'indicadors portàtils i descontextualitzats.

Segons l'obra de C. Thi Nguyen, el "Gap" o l'escletxa en les mètriques es defineix com la distància entre allò que s'està mesurant i allò que realment és important. Aquest concepte és central en la seva anàlisi sobre com els sistemes de puntuació institucionals poden distorsionar els nostres valors.

L'autor detalla diversos aspectes clau per entendre aquesta escletxa:

Diferència entre mesurabilitat i valor: Nguyen argumenta que les coses realment valuoses —com la saviesa, l'empatia, el benestar o la bellesa— són sistemàticament difícils de mesurar perquè són variables, personals o delicades. L'escletxa es produeix quan les institucions trien el que és fàcil de comptar en lloc del que és realment important per a la conveniència dels sistemes burocràtics.
Simplificació i pèrdua de matís: Les mètriques tendeixen a aplanar la informació complexa en dades binàries o números simples que poden viatjar fàcilment entre contextos (portabilitat). En aquest procés de decontextualització, es perd el matís i la intimitat del que es pretén avaluar.
Captura de valor (Value Capture): Quan les persones es troben amb una mètrica clara i simplificada, sovint deixen de banda els seus valors rics i subtils per adoptar la versió quantificada de l'exterior. Això fa que l'individu acabi perseguint el número (com el pes a la bàscula o els seguidors a Twitter) en lloc de l'objectiu original (com la salut o la connexió humana).

L'autor ofereix exemples concrets de l'escletxa en diferents àmbits:

Xarxes socials: Twitter mesura la popularitat en el moment de la primera lectura, però l'escletxa és enorme respecte a la capacitat d'un missatge per transformar el pensament d'algú després d'una setmana de reflexió.
Filantropia: Molts donants miren la "ràtio de despeses generals" de les ONG com a mètrica d'eficiència, creant una escletxa respecte a l'eficàcia real de l'organització en resoldre problemes complexos, que requereix inversió en personal expert.
Educació: Quan l'èxit de l'estudiant es defineix només per la velocitat de graduació o el salari futur, s'obre una escletxa respecte a la curiositat, la reflexió o l'originalitat que el professorat realment valora.

En resum, l'escletxa apareix perquè vivim en un món amb "massa realitat" per ser processada totalment; per tant, les mètriques ofereixen una claredat seductora que ens fa sentir que entenem el món, quan en realitat només n'hem simplificat els valors fins al punt de fer-los mecànics.

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Sun, 31 May 2026 17:14:00 +0000

Filopolítica (3)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Sun, 31 May 2026 04:40:00 +0000

Thomas Hobbes: la fundació de l’Estat Modern

L'obra de Josep Monserrat, Thomas Hobbes: la fundació de l’Estat Modern, aprofundeix en l'arquitectura del sistema hobbesià, la seva metodologia i les implicacions de la seva teoria política.

1. La por com a motor constitutiu

El llibre estableix que per a Hobbes la por a la mort violenta no és només una passió, sinó el fonament mateix de l'estructura jurídica.

La bessonada de Hobbes: L'autor recorda l'anècdota de Hobbes segons la qual la seva mare va parir "bessonada": a ell i a la por, a causa de l'arribada de l'Armada Invencible.
Legitimació per la seguretat: La por actua com a prova empírica que justifica l'Estat; tanquem les portes de nit per por, i l'Estat se sosté sota la premissa que sense ell seríem presa dels "llops".
Pessimisme antropològic: A diferència d'Spinoza, que basa la societat en el desig d'augmentar la potència, Hobbes la basa en la negativitat de la supervivència.

2. El sistema de la filosofia i les seves esquerdes

Monserrat analitza la pretensió de Hobbes de crear un sistema unitari i deductiu anomenat Elements de filosofia, dividit en tres seccions:

De Corpore (Sobre el cos): Tracta els primers principis, la magnitud i el moviment.
De Homine (Sobre l'home): Se centra en les facultats humanes, la imaginació i el llenguatge, amb una presència massiva de l'òptica.
De Cive (Sobre el ciutadà): Analitza la república i els deures del ciutadà.
Fractures metodològiques: L'autor destaca que l'ideal deductiu es trosseja; mentre la geometria és una ciència a priori (perquè nosaltres en creem les figures), la física és sovint hipotètica i a posteriori.

3. Raó, Llenguatge i Exterioritat

El llibre subratlla dos principis que expliquen la coherència de Hobbes:

Principi d'exterioritat: L'home és un cos en moviment que esdevé ciutadà sense necessitat d'apel·lar a una "autoconsciència" o llibertat interior. El sobirà actua sobre l'exterior per garantir la pau, deixant el "fur intern" al marge.
Principi de lingüisticitat: La raó humana és simple càlcul (addició i subtracció) que descansa en el llenguatge convencional. L'home és un ésser lingüístic perquè pot distingir entre una cosa i el seu "fantasma" o imatge mental.

4. Del conflicte natural al contracte social

L'obra descriu el pas de l'estat de natura a la vida civil:

Estat de natura: Una situació on la igualtat de facultats mentals i corporals porta a la competència i la desconfiança, fent que la vida sigui "solitària, pobra, bruta i breu".
Lleis de natura: No són lleis en el sentit estricte, sinó "teoremes de la raó" o regles de prudència que indiquen que cal cercar la pau per sobreviure.
El Pacte d'autorització: En el Leviatan, el pacte és una transferència mútua de drets on els individus s'erigeixen en autors de totes les accions que realitzarà el sobirà (actor). L'obediència es fonamenta, doncs, en un acte d'autogovern.

5. L'home artificial: El Leviatan

Monserrat analitza la famosa imatge del Leviatan com un home artificial de força superior:

Anatomia artificial: La sobirania és l'ànima; els magistrats són les articulacions; les lleis són la raó i la voluntat; la concòrdia és la salut i la guerra civil és la mort.
Sobirania absoluta i indivisible: Perquè sigui eficaç, el poder del sobirà no pot estar dividit. El sobirà no forma part del pacte (aquest es fa entre els súbdits) i, per tant, no pot violar-lo ni ser acusat d'injustícia.
La llibertat dels súbdits: Es limita a l'absència d'impediments exteriors i a tot allò que la llei no ha regulat (comerciar, triar domicili, etc.). Tanmateix, es manté un dret inalienable a defensar la pròpia vida davant d'una ordre de mort del sobirà.

6. La lluita contra el "Regne de les Tenebres"

L'última part del llibre tracta la unificació del poder temporal i l'espiritual:

Crítica de la religió: Hobbes utilitza la filologia i l'anàlisi crítica per demostrar que no hi ha cap poder que pugui disputar l'autoritat al sobirà civil.
L'amenaça de veure-hi doble: Els termes "temporal" i "espiritual" són paraules que fan que els individus "hi vegin doble" i cometin errors d'obediència.
Control de les doctrines: El sobirà és l'únic jutge de les doctrines que s'han d'ensenyar per evitar doctrines "sedicioses" (com que cadascú és jutge del que és bo o dolent segons la seva consciència).

Monserrat conclou que l'Estat és un artifici històric i precari que només es justifica mentre sigui capaç de protegir els ciutadans; quan perd aquesta capacitat, l'obligació dels súbdits s'extingeix.

Segons les fonts, la dissolució del Leviatan o república es produeix principalment quan l'Estat deixa d'acomplir la seva funció fonamental o quan factors interns minen la seva unitat. Aquestes són les causes detallades:

Incapacitat de protecció: Aquesta és la causa més directa i definitiva. L'obligació dels súbdits envers el sobirà dura només mentre aquest és capaç de protegir-los. Si el sobirà renuncia a la sobirania o perd la capacitat de garantir la seguretat i la integritat dels ciutadans, el pacte es desfà i l'obligació d'obediència s'extingeix.
"Llavors de mortalitat natural": Tot i el seu poder, la república és un artifici humà i, com a tal, conté elements que poden portar a la seva pròpia destrucció.
Difusió de "falses doctrines": Hobbes identifica com a causa de dissolució les doctrines sedicioses ensenyades sovint en universitats i esglésies. Entre aquestes destaquen:
- La idea que cada individu és jutge en consciència del que és bo i el que és dolent.
- L'afirmació que actuar contra la pròpia consciència és un pecat.
Reivindicació de l'autonomia individual: La presència de pretensions particulars d'autoritat i la recerca d'autonomia decisòria en l'esfera pública provoquen sedicions que fragmenten el cos polític.
Conflicte entre poder espiritual i civil: Si el poder espiritual intenta moure els ciutadans mitjançant el terror al càstig diví de manera diferent a com ho fa el poder civil, es provoca una confusió en el poble que pot portar a l'opressió de la república o a la guerra civil, la qual Hobbes defineix com la "mort" de l'Estat.
Fragilitat de la representació: Com que la república és una unitat artificial creada a partir d'una multitud, aquesta unicitat és fràgil i pot dissoldre's de nou en multitud en qualsevol moment si el mecanisme de representació falla.

En resum, el Leviatan es destrueix quan el càlcul racional que el va crear (la recerca de pau i seguretat) ja no es veu satisfet, retornant als homes a l'estat de guerra de tots contra tots.

Segons les fonts, Thomas Hobbes afirma que la por és el fonament de la llei perquè és l'emoció primària que empeny els éssers humans a abandonar l'estat de naturalesa i a sotmetre's a un ordre polític per garantir la seva supervivència.

Aquesta tesi es basa en els següents arguments extrets de l'obra:

L'estat de guerra de tots contra tots: En el seu estat natural, els homes viuen en una situació de disputa constant on el perill de morir de forma violenta és general. En aquest context, la vida és "solitària, pobra, bruta i breu", ja que no hi ha un poder comú que garanteixi la seguretat.
La por a la mort com a motor de la raó: La por a la mort violenta actua com un principi de raó natural que obliga els homes a buscar, mitjançant el càlcul, un conveni o pacte que els protegeixi de l'assetjament dels altres. Sense aquest temor, no hi hauria cap incentiu prou poderós per renunciar a la llibertat absoluta de natura en favor de l'obediència civil.
La llei necessita "l'espasa": Hobbes sosté que els convenis per si sols no tenen força; "els pactes, sense l'espasa, tan sols són paraules". Perquè la llei sigui efectiva i s'acompleixi, cal que estigui acompanyada del terror d'un poder visible (el sobirà) capaç de castigar la desobediència.
Doble funció de la por: La por no és només l'origen de la llei, sinó que també és el que la manté vigent. Se sotmet la sobirania perquè es té por a l'estat de natura (el caos), i s'obeeix la llei per por al càstig que pot imposar el Leviatan. Per això, l'autora del prefaci afirma que "la llei i la por són germanes bessones".
Legitimació per la seguretat: L'Estat es justifica a si mateix apel·lant a aquesta por: el sobirà ofereix protecció a canvi d'obediència, advertint els ciutadans que, sense la seva autoritat, tornarien a ser "presa dels llops".

En definitiva, per a Hobbes, la llei no neix d'una moralitat natural o d'un desig de virtut, sinó d'una avaluació pessimista de la natura humana on la por a la mort és l'única força capaç de fer que els homes acceptin viure en pau sota un poder absolut.

El retorn de la geopolítica (8)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Sat, 30 May 2026 04:33:00 +0000

The Coming Storm: Power, Conflict, and Warnings from History

"The Coming Storm: Power, Conflict, and Warnings from History" d'Odd Arne Westad detalla la tesi de l'autor sobre com el món actual s'assembla perillosament al període previ a la Primera Guerra Mundial (1870-1914) i quines lliçons hem d'aprendre per evitar una catàstrofe global.

1. El marc històric: El mirall de 1914

Westad sosté que, després d'un període d'hegemonia unipolar dels EUA (com el de la Gran Bretanya al segle XIX), hem entrat en una fase multipolar complexa.

Similituds estructurals: Com el 1914, vivim en un món amb múltiples grans potències competint per la supremacia regional, un nacionalisme i populisme creixents, i una desconfiança profunda en la globalització.
L'error dels "sonàmbuls": L'autor adverteix que els líders de 1914 no esperaven una guerra total; les decisions accidentals, confoses i basades en la por van portar al desastre. Avui, el risc és que el ressentyiment moderat es converteixi ràpidament en una conflagració existencial.

2. La reconfiguració de les Grans Potències

El llibre analitza el paper de cada actor principal mitjançant analogies històriques:

La Xina (L'Alemanya del segle XXI): Ha passat de la pobresa a ser una superpotència manufacturera amb una velocitat "miraculosa". Com l'Alemanya de Bismarck, la Xina és impulsada per una barreja tòxica d'hubris (orgull) i por a ser encerclada pels EUA. La seva capacitat industrial actual és el doble de la que tenia Alemanya el 1914.
EUA (La Gran Bretanya en declivi relatiu): Tot i ser la potència més forta militarment, la seva influència s'erosiona per la inestabilitat interna i el deute. La seva política s'ha tornat impredictible, especialment amb el retorn de l'aïllacionisme d'"America First", creant dubtes sobre si defensarà els seus aliats.
Rússia (L'Àustria-Hongria moderna): Westad la descriu com una potència revengista i oportunista que, conscient de la seva debilitat econòmica, s'ha aliat amb la Xina per protegir els seus interessos. Putin busca un "món rus" basat en valors conservadors místics en oposició al liberalisme occidental.
Índia (La França de l'era actual): Una potència "sensible" i orgullosa, bloquejada en disputes territorials amb la Xina i profundament preocupada per la lleialtat interna.

3. Els motors del conflicte: Por i Ressentiment

L'autor identifica tres àrees on les tensions estan augmentant:

Economia i Proteccionisme: Com la Gran Bretanya pre-1914 temia ser superada per Alemanya, els EUA avui miren amb recel la pèrdua de llocs de treball i el control xinès de les cadenes de subministrament. Això ha disparat guerres comercials i aranzels.
Nacionalisme Virulent: Les ideologies universals han estat substituïdes per nacionalismes d'identitat. La Xina educa les noves generacions en la idea que Occident vol "dividir el país", mentre que als EUA creix la idea que les elits han venut el país a potències estrangeres.
Tecnologia i IA: La fusió de computació i comunicacions crea una "revolució industrial en afers militars". La IA i la computació quàntica redueixen el temps de decisió, augmentant el risc que els líders actuïn precipitadament per por a "ser massa tard".
El Deterrent Nuclear: Westad tem que, en un món multipolar, les armes nuclears hagin perdut el poder de dissuasió absoluta que tenien durant la Guerra Freda.

4. Punts d'inflexió (Flashpoints)

Regions que podrien actuar com el Sarajevo del segle XXI:

Taiwan: El lloc més perillós. La Xina sent que el temps per a la unificació s'esgota perquè els joves de l'illa se senten cada cop menys xinesos. Un bloqueig o invasió forçaria una intervenció dels EUA per "honor i estatus".
Corea: La desesperació del règim de Kim Jong-un o un col·lapse intern podria provocar una intervenció creuada de la Xina i els EUA per assegurar l'arsenal nuclear.
Mar de la Xina Meridional: Una zona de fricció constant on la Xina ignora el dret internacional per militaritzar illes artificials.
Ucraïna i l'Himàlaia: Conflictes ja actius on les grans potències estan redibuixant fronteres per la força o pressió militar directa.

5. El camí cap a la pau: Propostes selectives

Westad conclou que la pau no vindrà d'acords globals utòpics, sinó de compromisos realistes:

Deterrupció creïble: Cal mantenir clarament les garanties de defensa (com l'Article 5 de la NATO) per evitar que l'adversari cometi errors de càlcul.
Comunicació directa: Recuperar les "hotlines" i el respecte personal entre líders, evitant que la retòrica pública inflamada dicti la diplomàcia.
L'acord "Shanghai +": Per a Taiwan, proposa una entesa on els EUA no donin suport a la independència a canvi que la Xina no utilitzi la força.
Reforma del Multilateralisme: Adaptar l'ONU per donar veu a les noves potències com l'Índia, evitant que les institucions internacionals esdevinguin irrellevants.

En resum, Westad adverteix que la complacència és el perill més gran. Si no aprenem que la guerra és el pitjor resultat possible —un luxe que la nostra generació, que no ha viscut una guerra entre Grans Potències, tendeix a oblidar—, el món s'encamina cap a una tempesta que podria fer retrocedir el progrés humà tota una generació.

La neutralització de la sort

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Fri, 29 May 2026 04:36:00 +0000

Leaving Nothing to Chance: Equality as Luck Neutralization

L'obra de Carl Knight, "Leaving Nothing to Chance: Equality as Luck Neutralization" (2025), defensa una versió radical i sistemàtica de l'igualitarisme de la sort (luck egalitarianism). La tesi central és que la justícia distributiva exigeix la neutralització total de la sort, incloent-hi no només la "sort bruta" (com els talents naturals), sinó també la "sort d'opció" (els resultats de les apostes voluntàries), que els igualitaristes tradicionals solien deixar que es mantinguessin.

A continuació, es presenta un resum detallat estructurat segons les seccions del llibre:

Introducció: El concepte de neutralització de la sort

Knight defineix l'igualitarisme de la sort com una teoria que busca eliminar l'impacte de la sort en la distribució de béns. A diferència de teòrics com Dworkin o Arneson, Knight proposa el que anomena Igualitarisme de la Sort Total (full luck egalitarianism), argumentant que qualsevol desigualtat derivada de l'atzar és injusta des d'una perspectiva estrictament igualitària. Sosté que la neutralització de la sort és l'única posició coherent per a un igualitarista.

Part I: Agència (Fonaments)

L'argument de l'agència (Capítol 2): L'autor justifica la seva teoria basant-se en el respecte a l'agència humana. Distingeix tres tipus d'agència: l'agència d'identificació (sentir-se identificat amb el que es fa), l'agència de propòsit (capacitat de realitzar els propis plans) i l'agència de voluntat (no ser l'instrument de la voluntat d'un altre). Knight argumenta que la seva teoria és la que millor s'ajusta a aquests desitjos de respecte propi.
La "caixa grisa" de la responsabilitat (Capítol 3): Knight critica els autors que tracten la responsabilitat com una "caixa negra" (ignorant la metafísica del lliure albir) o com una "caixa blanca" (definint-la de manera massa rígida). Ell proposa un model de "caixa grisa": la teoria de la justícia ha de filtrar les explicacions de la responsabilitat per assegurar-se que siguin realment distributives i que es basin en agència autònoma i actes passats, no en meres regulacions socials.
Igualitarisme de la sort "prim" (Capítol 4): Analitza com la identitat personal afecta la justícia. Seguint Derek Parfit, qüestiona que la identitat numèrica sigui el que realment importa per a la prudència i la responsabilitat. Knight proposa una teoria "prima" de la identitat: si la connexió psicològica d'una persona amb el seu "jo" passat s'ha debilitat (per exemple, per traumes o el pas del temps), les recompenses o càrrecs per accions passades s'han de descomptar proporcionalment.

Part II: Sort d'opció (Crítica i proposta)

El problema de les apostes dominants (Capítol 5): Aquest és un atac directe a l'igualitarisme de la sort bruta tradicional. Una aposta "dominant" és aquella que la raó ens obliga a acceptar (perquè el pitjor resultat possible és igual o millor que l'opció segura). Knight argumenta que és absurd permetre desigualtats en aquests casos només perquè la persona "va triar" apostar, ja que la tria era racionalment obligatòria.
El principi de "ni culpa ni elecció" (Capítol 6): Knight sosté que permetre desigualtats per sort d'opció (com el resultat d'una moneda a l'aire) és inconsistent amb el principi fonamental que és injust que algú estigui pitjor que un altre sense que sigui per la seva culpa o elecció. Atès que dos jugadors que fan la mateixa aposta no es diferencien per la seva culpa, el resultat desigual és purament qüestió d'atzar.
Igualitarisme de la sort total (Capítol 7): Aquesta és la seva proposta central. En lloc de deixar que els resultats de les apostes es mantinguin, Knight proposa que els individus rebin el valor moral esperat de les seves eleccions.
- Probabilitats garantides: S'han d'utilitzar probabilitats basades en l'evidència disponible per a l'individu, ajustades per incapacitats no culpables.
- Escassetat i excedent: Si la societat no té recursos per donar a tothom el seu "valor esperat", les retallades s'han de fer de manera proporcional per mantenir la igualtat relativa.

Part III: Objeccions i defensa

Eficiència i incentius (Capítol 8): Respon a la crítica que neutralitzar tota la sort faria que la gent deixés d'invertir o de ser eficient. Knight argumenta que moltes d'aquestes queixes no són igualitaristes, sinó basades en el benestar total o el prioritrisme, valors que ell accepta que s'han de combinar amb la igualtat, però que no defineixen què és la igualtat en si mateixa.
L'objecció de l'abandonament (Capítol 9): Afronta la crítica més dura: deixaria un igualitarista de la sort morir un conductor negligent que no té assegurança?. Knight argumenta que el seu model és més humà que el tradicional per diverses raons:
1. Canvi d'identitat: Després d'un accident traumàtic, la persona sovint ha canviat prou psicològicament perquè ja no sigui just assignar-li tot el cost de la seva agència passada.
2. Sort d'opció: Atès que l'accident és un resultat "desafortunat" d'una aposta (conduir), la seva teoria obliga a compensar la víctima pel resultat que era inesperadament dolent en comparació amb el valor esperat.
3. Dubte metafísic: Atès que mai podem estar totalment segurs que algú tingui lliure albir total, és prudent actuar com si tothom tingués una assegurança parcial contra els seus propis errors.
Negligència greu: Tot i així, Knight defensa que és just "abandonar" (o tractar amb més duresa) aquells que són repetidament negligents o obertament malèvols, ja que en aquests casos el valor moral esperat de les seves accions és baix i la seva identitat no ha canviat.

Comentaris finals

El llibre conclou que la igualtat és, en essència, la neutralització total de la sort realitzada plenament. El model de Knight, en combinar un enfocament moral de l'elecció amb una sensibilitat a la metafísica de la identitat i la responsabilitat, ofereix una defensa de l'estat del benestar i de l'assegurança pública des de principis purament igualitaris.

A l'obra de Carl Knight, la distinció entre sort bruta (brute luck) i sort d'opció (option luck) parteix de la definició clàssica de Ronald Dworkin, tot i que Knight acaba qüestionant la seva validesa per a una teoria de la justícia coherent.

Aquestes són les maneres en què es distingeixen en el llibre:

1. La distinció tradicional (Criteri de control i previsibilitat)

Seguint la tradició de l'igualitarisme de la sort, la diferència fonamental rau en la naturalesa del risc:

Sort bruta: Es refereix a riscos que no són anticipables ni declinables. És la sort que "plou" sobre una persona de maneres que estan fora del seu control, com les malalties congènites o ser colpejat per un meteorit que no es podia predir.
Sort d'opció: És el resultat d'apostes deliberades i calculades. Es dóna quan un individu accepta un risc aïllat que hauria d'haver anticipat i que podria haver declinat. Exemples típics són el joc en un casino o les inversions en borsa.

2. La definició matemàtica de Knight

Knight ofereix una interpretació més precisa de la sort d'opció per distingir-la de l'elecció pura o "elecció directa" (direct choice):

Sort d'opció = Resultat de l'elecció — Expectativa. Per a Knight, la sort d'opció és la desviació entre el que un agent rep realment i el que era raonable esperar (el valor esperat) en el moment de prendre la decisió.

3. Crítica a la distinció com a base de la justícia

Tot i reconèixer la distinció, Knight argumenta que és un error tractar-les de manera diferent des d'una perspectiva igualitària:

Insuficiència del criteri binari: Knight critica que l'igualitarisme de la sort tradicional utilitzi un criteri "binari" (si el risc era previsible o no) per decidir si compensar o no. Argumenta que les expectatives són escalars (una qüestió de graus) i que un canvi minúscul en la probabilitat no hauria de comportar un canvi radical en la distribució de recursos.
Neutralització total: L'autor sosté que el resultat final de la sort d'opció (per exemple, si la moneda surt cara o creu després d'haver apostat) és tan aliè a la culpa o a l'elecció de l'individu com ho és la sort bruta. Per tant, el seu model d'igualitarisme de la sort total proposa neutralitzar ambdós tipus de sort, donant a tothom el valor moral esperat de les seves eleccions en lloc de deixar que els resultats de l'atzar dictin qui és ric o pobre.

L'obra de Carl Knight, Leaving Nothing to Chance, presenta una defensa de l'igualitarisme de la sort total (full luck egalitarianism), una teoria que exigeix la neutralització de tota la sort (tant la bruta com la d'opció) per assolir la igualtat. No obstant això, el mateix autor dedica una part considerable del llibre a analitzar i respondre a les crítiques que rep aquest enfocament radical.

Aquestes són les principals crítiques a la neutralització de la sort i a la proposta de Knight segons les fonts:

1. L'objecció de l'abandó (The Abandonment Objection)

Aquesta és la crítica més prominent contra l'igualitarisme de la sort.

Duresa extrema: Els crítics (com Elizabeth Anderson i Marc Fleurbaey) argumenten que la teoria és massa dura perquè podria abandonar persones que han patit danys greus fruit de les seves pròpies eleccions negligents, com un conductor sense assegurança que té un accident.
Dèficit d'humanitat: Es critica que, en centrar-se exclusivament en la responsabilitat, el sistema podria deixar morir algú al costat de la carretera simplement perquè "va triar" no assegurar-se, cosa que es considera incompatible amb una societat decent.

2. Ineficiència i desincentivació de la inversió

Els detractors argumenten que neutralitzar la sort d'opció (els resultats de les apostes o inversions voluntàries) té efectes econòmics negatius:

Pèrdua d'eficiència: Redistribuir els guanys dels qui han tingut èxit en els seus riscos cap als qui han fracassat podria deixar tota la societat pitjor o amb guanys mínims.
Fi de la inversió: Ronald Dworkin va suggerir que si la comunitat política esborrés les conseqüències de la sort en les inversions, les eleccions d'inversió deixarien de tenir sentit i la gent deixaria d'invertir.

3. Imposició d'externalitats sobre els no arriscats

Una crítica específica a la proposta de Knight de "pool de riscos" (risk pooling) a tota la comunitat és que genera greuges per a les persones prudents:

Externalitats negatives: Es permet que els jugadors o persones que prenen riscos imposin els costos dels seus fracassos sobre la resta de la població, la qual pot ser molt aversa al risc i no voler subvencionar les conductes alienes.

4. Discriminació contra els qui busquen el risc

Alguns autors, inclòs Dworkin, consideren que la neutralització total de la sort d'opció és injusta per als mateixos arriscats:

Curtailment de formes de vida: Impedir que la gent assumeixi riscos i es quedi amb els guanys (si tenen èxit) priva els individus de viure el tipus de vida que prefereixen (una vida amb apostes i emocions).
Fracàs de l'ambició: Dworkin argumenta que la igualtat ha de permetre que la distribució sigui sensible a l'ambició; el fet de no permetre que algú conservi els guanys fruit d'una inversió intel·ligent trairia aquest principi.

5. Obstacles epistemològics i "Desertisme"

Impossibilitat de coneixement: Elizabeth Anderson sosté que cap agència humana té la capacitat de recollir la informació necessària per saber exactament què és fruit del "desert intern" o de la sort, fent que la teoria sigui impracticable.
Confusió amb el mèrit (Desertist theory): Alguns crítics suggereixen que la proposta de Knight no és realment una teoria de la igualtat, sinó una teoria del mèrit o "desertisme" disfressada, ja que acaba recompensant la moralitat o l'esforç en lloc d'assegurar la igualtat de resultats.

En resum, mentre Knight defensa que la neutralització total de la sort és l'única posició coherent per a un igualitarista, els seus crítics consideren que aquest enfocament condueix a un sistema excessivament moralista, ineficient i potencialment cruel en la seva aplicació pràctica.

El retorn de la geopolítica (7)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Thu, 28 May 2026 04:31:00 +0000

New World New Rules: Global Cooperation in a World of Geopolitical Rivalries

L'obra "New World New Rules: Global Cooperation in a World of Geopolitical Rivalries" (2025), escrita per George Papaconstantinou i Jean Pisani-Ferry, analitza la profunda contradicció actual entre una necessitat sense precedents d'acció col·lectiva global (clima, pandèmies, IA) i la debilitat extrema de les regles i institucions internacionals. Els autors proposen un full de ruta pragmàtic per reconstruir la governança en un món fragmentat.

A continuació es detalla el resum del llibre capítol per capítol:

Introducció: El buit de governança

Els autors descriuen com el món ha passat d'un model de sobirania nacional absoluta a un d'interdependència profunda, on problemes com el canvi climàtic o les pandèmies no entenen de fronteres. Tot i això, el projecte d'un "govern mundial" sembla més llunyà que mai a causa de les rivalitats geopolítiques, el populisme i el ressorgiment de la sobirania. El repte polític més gran d'avui és tancar la bretxa entre el que es requereix i la realitat institucional degradada.

Capítol 1: Governar el món

Aquest capítol traça l'evolució de la governança des del sistema de Bretton Woods creat després de la Segona Guerra Mundial (FMI, Banc Mundial i GATT/OMC). Tot i que es percep com una "edat d'or", el sistema sempre va ser incomplet i va ignorar àrees com la migració o el clima. Actualment, aquesta arquitectura està en "descomposició avançada" perquè no s'ha adaptat a un món on el Nord ha perdut influència davant la Xina, l'Índia i el Sud Global.

Capítol 2: Tres enfocaments

Els autors analitzen la governança global a través de tres lents intel·lectuals:

Enfocament legal: Centrat en la força de la llei i les obligacions dels estats (Kelsen).
Enfocament econòmic: Centrat en els incentius, l'acció col·lectiva i el problema del "free-rider" (Nash).
Enfocament polític: Centrat en les relacions de poder i el paper de l'hegemonia (EUA). Conclouen que cap enfocament per si sol és suficient i que les solucions "pures" solen ser poc operatives en la pràctica.

Capítol 3: La cerca dels béns comuns globals

S'examinen tres àrees crítiques on les accions d'una part del món afecten tota la humanitat:

Salut pública: La pandèmia de Covid-19 va mostrar com la sobirania va triomfar sobre la cooperació, amb un fracàs estrepitós en la vacunació dels països pobres.
Acció climàtica: L'Acord de París representa un canvi cap a compromisos voluntaris i coordinats, creant una dinàmica de "competència per la decència" que, tot i ser insuficient, ha començat a moure el sector privat.
Commons digitals: L'internet, que va néixer amb una governança multi-stakeholder lleugera, s'està fragmentant a mesura que els estats intenten reassertar el seu control per motius de seguretat i privacitat.

Capítol 4: Revisant les regles bàsiques de la ruta

Analitza els fluxos bàsics de la interdependència: comerç, finances i migració:

Comerç: L'OMC està paralitzada, especialment el seu sistema de resolució de disputes bloquejat pels EUA. La geopolítica ha substituït la lògica del cost mínim.
Finances: Les sancions contra Rússia han demostrat la "weaponization" (ús com a arma) de la infraestructura financera global controlada per l'Occident, accelerant la fragmentació del sistema.
Migració: Es descriu com una "causa perduda" per a la cooperació global, on no hi ha institucions fortes ni regles comunes, i on domina el pragmatisme fred i la unilateralitat.

Capítol 5: Integració "darrere de la frontera"

Curiosament, algunes de les millors pràctiques de cooperació es troben en àrees de regulació domèstica amb impacte extraterritorial:

Competència: Les autoritats cooperen de manera informal compartint estàndards sense un tractat global.
Regulació bancària: El model de "coordinate-and-review" de Basilea ha demostrat ser relativament efectiu mitjançant la reputació i el monitoratge extern.
Taxació: L'OCDE ha aconseguit èxits recents en la lluita contra l'evasió fiscal d'individus i en l'establiment d'un impost mínim global per a multinacionals.

Capítol 6: El fil d'Ariadna: què funciona i per què

Els autors identifiquen sis ingredients que determinen l'èxit de l'acció col·lectiva:

Identificació conjunta del problema.
Expertesa compartida (com l'IPCC en clima o l'FMI en macroeconomia).
Principis d'acció comuns (compromisos de "què no fer").
Mecanismes de transparència en el reportatge de dades.
Avaluació de resultats per adaptar les polítiques.
Institucions de confiança.

Capítol 7: Una agenda política per a un món fragmentat

Es proposa un programa mínim que reconegui la diversitat de preferències i el món multipolar actual. Les prioritats han de ser:

Protegir la preservació dels béns comuns (clima, salut) de les rivalitats geopolítiques.
Preservar la interdependència econòmica de manera "de-risked".
Reformar les institucions per donar més pes al Sud Global, encara que això signifiqui una pèrdua d'influència directa per a Europa i els EUA.

Europa té un paper clau com a potència reguladora neutral que pot dissenyar regles globals basades en la seva experiència de construcció supranacional.

Els deu manaments per als responsables polítics

El llibre tanca amb deu principis per avançar l'agenda d'acció col·lectiva, entre els quals destaquen: prioritzar els béns comuns, oblidar les solucions "perfectes" (first-best), utilitzar solucions de geometria variable i "clubs", i aprofitar les finestres geopolítiques per assolir acords.

En el llibre New World New Rules, els autors George Papaconstantinou i Jean Pisani-Ferry proposen "deu manaments senzills" perquè els responsables polítics puguin avançar en l'agenda de l'acció col·lectiva global en un entorn fragmentat:

Recalibrar les prioritats: els béns comuns globals són el primer. La preservació d'aquests béns (clima, salut, digital) és una qüestió existencial i s'han de protegir de les turbulències geopolítiques.
Preservar la interdependència econòmica en un món multipolar. Tot i que no pot ser l'única prioritat, continua sent crucial per a la prosperitat global.
Oblidar les solucions de "primer millor" (first-best). Cal reconèixer que el sistema de governança global no es pot dissenyar de manera òptima en el context actual.
Mantenir els valors i principis bàsics. En la recerca de solucions de "segon millor", és necessari reformar i triar, però abandonar els principis bàsics deixa la política en un espai purament transaccional.
Fer ús de solucions de geometria variable. Són l'eina més potent disponible; cal identificar el seu potencial en diferents àrees i examinar si es poden replicar.
Treballar amb "clubs". Les diferents preferències impliquen diferents velocitats; per tant, cal utilitzar clubs que adoptin solucions cooperatives més avançades sense dependre del consens del mínim denominador comú.
Nutrir les institucions existents. Fins i tot quan una reforma integral no és possible, cal ser creatius en l'ús de les seves capacitats i aprofitar totes les sinergies possibles.
Alinear els incentius amb el sector privat sempre que sigui possible. Cal aprofitar els incentius privats, però evitant sempre la captura institucional per part d'interessos econòmics.
Utilitzar les comunitats epistèmiques i aprofitar el sentiment públic. En l'era d'internet, el coneixement expert i el suport de la societat civil poden apuntalar o destruir una direcció política.
Explotar les finestres geopolítiques per assolir avenços. Les decisions polítiques dures dicten el ritme de les reformes; cal buscar i aprofitar aquestes oportunitats quan es presenten per avançar en la governança global.

El concepte de "weaponization" (o ús com a arma) de les finances es refereix a la utilització del control sobre la infraestructura financera global —el que els autors anomenen la "fontaneria" de la globalització— per assolir objectius geopolítics. Aquest fenomen ha passat de ser una eina tècnica a ser un instrument de poder polític de primer ordre.

Les claus per entendre aquest concepte són:

1. Context i mecanismes d'execució

Aquesta estratègia s'ha fet especialment evident en la resposta d'Occident a la invasió russa d'Ucraïna. Els principals mecanismes utilitzats inclouen:

Exclusió de sistemes de missatgeria interbancària: Com el bloqueig de l'accés a SWIFT, que impedeix a les entitats financeres d'un país realitzar transaccions internacionals amb facilitat.
Bloqueig de divises: La prohibició d'utilitzar monedes dominants, com el dòlar o l'euro, per a liquidacions i transaccions comercials.
Immobilització d'actius: La congelació de les reserves de divises estrangeres d'un banc central (com els més de 300.000 milions de dòlars del Banc Central de Rússia), impedint que un estat pugui utilitzar la seva pròpia riquesa per estabilitzar la seva economia o finançar un conflicte.

2. La base del poder financer

Aquesta capacitat de "weaponization" recau en el fet que l'Occident manté un monopoli de facto sobre la infraestructura financera i les monedes de reserva. El dòlar i l'euro combinats representen aproximadament el 80% de les reserves mundials, dels valors de deute internacional i de les operacions de canvi diàries. Això permet que decisions preses a Washington o Brussel·les tinguin un impacte global immediat.

3. Conseqüències i riscos

L'ús de les finances com a arma ha transformat la percepció de la infraestructura global, que ja no es veu com un bé comú neutral, sinó com un vector de poder occidental. Això comporta diversos riscos estructurals:

Fragmentació del sistema: Estats rivals com la Xina o l'Índia busquen alternatives per reduir la seva dependència, com la internacionalització del renminbi o la creació de sistemes de missatgeria propis.
Pèrdua de legitimitat: Les institucions multilaterals, com el Fons Monetari Internacional (FMI), poden ser vistes com a eines al servei dels interessos del Nord, el que debilita la cooperació internacional en altres àrees crítiques com el clima o la salut.
Precedent perillós: La confiscació o el segrest d'actius sobirans crea un precedent que pot influir en les decisions futures de molts països en desenvolupament sobre on i com guardar les seves reserves.

La "weaponization" de les finances és el procés pel qual les eines que faciliten la interdependència econòmica es converteixen en instruments de coacció estatal, forçant un canvi cap a un món financer més multipolar i fragmentat.

El retorn de la geopolítica (6)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Wed, 27 May 2026 06:47:00 +0000

Age of Revolutions: Progress and Backlash from 1600 to the Present

L'obra de Fareed Zakaria, "Age of Revolutions: Progress and Backlash from 1600 to the Present" (2024), és una anàlisi profunda de les grans transformacions que han modelat el món modern i les reaccions (backlash) que han provocat. El llibre utilitza el concepte de "revolució" en un doble sentit: com un avenç radical cap al futur i com una voluntat nostàlgica de tornar al passat.

A continuació es detalla un resum extens estructurat segons les parts del llibre:

Introducció: Una multitud de revolucions

Zakaria argumenta que vivim en una era revolucionària on les velles divisions entre esquerra i dreta s'estan desfent. Avui dia, la fractura principal és entre el model de societat "oberta" (mercats, comerç, diversitat) i el de societat "tancada" (nacionalisme, proteccionisme, aïllament). L'autor subratlla que el progrés material i tecnològic sempre genera ansietat, la qual cosa acaba produint revolucions d'identitat i polítiques.

Part I: Revolucions passades

1. La primera revolució liberal (Països Baixos): Els holandesos van "inventar" la política i l'economia moderna al segle XVII mitjançant una societat urbana i mercantil que rebutjava la monarquia absoluta. Van ser pioners en el liberalisme clàssic, la tolerància religiosa i la innovació financera (com la Borsa d'Amsterdam).
2. La Revolució Gloriosa (Anglaterra): El 1688 es va produir una fusió anglo-holandesa que va establir la supremacia del Parlament i la monarquia constitucional. Va ser una revolució reeixida perquè va permetre una evolució orgànica basada en el consens entre faccions (Whigs i Tories).
3. La revolució fallida (França): A diferència de l'anglo-holandesa, la Revolució Francesa va intentar imposar la modernitat de dalt a baix sobre una societat no preparada. Això va derivar en el Regne del Terror i, finalment, en la dictadura de Napoleó, deixant un llegat d'inestabilitat política permanent.
4. La mare de totes les revolucions (Gran Bretanya industrial): La Revolució Industrial va provocar un salt de productivitat sense precedents en la història humana. Va transformar la vida quotidiana (urbanització, horaris, oci) i va canviar el mapa polític: els conservadors van passar a defensar el capitalisme i els liberals es van moure cap a la socialdemocràcia.
5. La verdadera revolució americana (EUA industrial): Zakaria afirma que la revolució de 1776 va ser més una guerra d'independència que una transformació social. La verdadera revolució als EUA va ser la industrialització posterior a la Guerra Civil, que va crear les coalicions polítiques modernes i el paper actiu de l'Estat en l'economia.

Part II: Revolucions presents

6. La globalització en marxa (Economia): L'autor analitza els cicles de la globalització, des de la interconnexió del segle XIX fins a la hiperglobalització dels anys 90. El col·lapse financer de 2008 va trencar la fe en els mercats lliures i va obrir la porta al populisme de dretes (Trump, Brexit) i d'esquerres (Sanders).
7. La informació deslligada (Tecnologia): La revolució digital ha passat de transformar el món físic a transformar el món mental. Tot i els avantatges, ha provocat una epidèmia de solitud ("Bowling Alone"), la pèrdua de confiança en els experts i la polarització en cambres d'eco digitals.
8. La venjança de les tribus (Identitat): Des de 1968, la política ha passat de centrar-se en la classe social a centrar-se en la identitat (raça, gènere, religió). Aquesta "revolució d'identitat" ha provocat una reacció nacionalista i religiosa contra el que molts perceben com un liberalisme cultural extrem o "wokeness".
9. Les revolucions duals (Geopolítica): Vivim la fi de la Pax Americana i el "retorn de la resta". Xina apareix com el desafiador del sistema i Rússia com l'actor que busca sabotejar-lo ("the spoiler state"). La gran pregunta és si la interdependència econòmica podrà evitar una guerra de grans potències.

Conclusió: L'abisme infinit

Zakaria conclou que els "àcids de la modernitat" han dissolt els ancoratges tradicionals de la fe i la comunitat. La llibertat ens fa més rics però també més unmoored (sense rumb) i sols. El populisme és, en realitat, una "evasió de la llibertat" que ofereix certeses falses davant l'angoixa del canvi. L'autor defensa un retorn al reformisme gradual —"reformar per preservar"— i la necessitat d'omplir el buit moral amb un compromís renovat amb els valors liberals i la cooperació.

Podem reimaginar-nos un nou capitalisme? (22)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Tue, 26 May 2026 05:01:00 +0000

Capitalism: A Global History

A l'obra "Capitalism: A Global History" (2025), Sven Beckert ofereix una visió del capitalisme no com un conjunt de lleis econòmiques abstractes, sinó com un procés històric, global i contingent que ha transformat radicalment la humanitat en l'últim mil·lenni.

Introducció i Conceptes Fonamentals

Beckert defineix el capitalisme com un sistema impulsat per l'acumulació incessant de capital controlat privadament, la mercantilització d'inputs (terra, treball) i outputs, i una dependència fonamental de l'Estat. Argumenta que el capitalisme va néixer global i que la seva història no es pot explicar des d'una perspectiva exclusivament europea.

Capítol 1: Illes de Capital

El capitalisme no va brollar d'un sol lloc, sinó de la connexió entre múltiples "illes de capital" —ciutats comercials— arreu del món. Al segle XII, ports com Aden (al Iemen) ja eren nodes vibrants on els mercaders operaven amb una lògica de benefici i reinversió, connectant l'Índia, l'Àfrica i Europa.

Capítol 2: Capitalistes sense capitalisme

Durant la primera meitat del segon mil·lenni, existien mercaders rics, però el sistema dominant era el tributari o feudal. Les elits obtenien riquesa mitjançant la força o el tribut, no per l'acumulació de mercat. Aquests "capitalistes" inicials vivien en societats que oposaven resistències religioses i socials a la seva lògica d'acumulació.

Part I: Construint el capitalisme

Capítol 3: La gran connexió (1450–1650): Un subsector de mercaders europeus va trencar el setge de les societats tradicionals buscant rutes cap a l'Índia i la Xina per evitar els intermediaris otomans. Aquesta expansió, recolzada per l'Estat, va crear una economia mundial unificada i jeràrquica, amb centres com Potosí (plata) i Cap Verd (esclaus i sucre). Beckert anomena aquesta fase capitalisme de guerra (war capitalism), basada en l'expansió imperial, l'esclavitud i el comerç armat.
Capítol 4: Transformant el camp (1550–1750): El capitalisme es va forjar realment al camp mitjançant la despossessió de les terres comunals i la mercantilització del treball rural. El model de plantació al Carib (com Barbados) va ser l'avantguarda: una màquina de producció industrialitzada on el treballador (l'esclau) era ell mateix una mercaderia.
Capítol 5: Intensificant la indústria (1600–1750): El capital mercantil va començar a controlar la producció industrial rural (protoindústria). Els mercaders de ciutats com Amsterdam o Augsburg van invertir en mines de ferro a Suècia o en la indústria del lli a Silèsia, on s'utilitzava treball forçat (segona servitud) per fabricar roba per als esclaus de les Amèriques.
Capítol 6: La tempesta perfecta: Aquesta fase mercantil va crear bucles de retroalimentació global. Les riqueses obtingudes del tràfic d'esclaus i el sucre (com les de la família Bethmann a Bordeus) van acabar finançant les primeres fàbriques mecanitzades al cor d'Europa.

Part II: El gran salt

Capítol 7: L'ascens del capitalisme industrial (1760–1850): La Revolució Industrial va ser la conseqüència, i no la causa, del capitalisme preexistent. Es va passar de la producció manual a la mecanitzada amb una dependència creixent dels combustibles fòssils (carbó). El cotó va ser la indústria líder, creant una "Gran Divergència" on Europa es va enriquir mentre marginava les manufactures d'Àsia i l'Àfrica.
Capítol 8: Capturant l'interior (1780–1860): La indústria europea necessitava un subministrament constant de matèries primeres barates. Això va impulsar una nova florida del capitalisme de guerra: l'explosió de l'esclavitud als EUA (cotó), Cuba (sucre) i el Brasil (cafè) per alimentar les fàbriques i els consumidors urbans.
Capítol 9: Una civilització capitalista (1830–1880): El capitalisme va deixar de ser un conjunt d'illes per convertir-se en un continent social. Va néixer una cultura burgesa global (l'òpera, el xampany, l'etiqueta) compartida per elits de Nova York, Rio de Janeiro o Calcuta. Es va consolidar la dependència total del mercat per a la subsistència diària del "nexe monetari".
Capítol 10: Rebel·lions (1830–1870): L'ordre de l'"antic règim" capitalista va entrar en crisi per les resistències. Des de les revoltes d'esclaus a Haití i Cuba fins a les aixecaments de teixidors a Silèsia i Lió, els desposseïts van desafiar la legitimitat del sistema. Karl Marx va emergir com el crític més influent d'aquesta nova civilització.

Part III: Reconstruccions globals

Capítol 11: Reconstruint el capital (1870–1914): Després de les rebel·lions i la Gran Depressió de 1873, el capitalisme es va reconstruir sobre la gran indústria pesant (acer, química, electricitat). El control va passar de la "mà invisible" del mercat a la "mà visible" de la gestió corporativa i els monopolis (com el gegant de l'acer Röchling).
Capítol 12: Reconstruint el treball (1870–1920): La fi de l'esclavitud formal va forçar nous mètodes de control del treball, com el taylorisme o el treball per contracte. Alhora, el proletariat industrial es va organitzar en sindicats i partits de masses (com l'SPD alemany), aconseguint millores en el nivell de vida al "cor" industrial.
Capítol 13: Enclosures (Tancaments): L'Estat va créixer fins a dimensions de "Leviatan", tancant el capital i el treball dins de marcs nacionals i imperials. L'imperialisme formal va dividir el món, marginant els estats del Sud Global i convertint-los en subministradors de matèries primeres.
Capítol 14: Temps de monstres (1918–1945): El període més tumultuós. El col·lapse del liberalisme va portar al fordisme (producció i consum de masses) i a règims illiberals —com el feixisme i el nazisme— que van maridar la indústria amb la barbàrie i el treball forçat (empreses com BMW o IG Farben van utilitzar presoners dels camps).
Capítol 15: Insurgents: La decolonització va ser l'actor principal que va tornar a dibuixar el mapa del capitalisme. Elits i moviments populars de l'Índia, Egipte o el Senegal van buscar estats propis per impulsar un desenvolupament nacional i van criticar la dependència econòmica del Nord.

Part IV: El futur del capitalisme?

Capítol 16: Domant el capitalisme industrial (1945–1973): L'Edat d'Or o les trente glorieuses. Es va assolir un equilibri entre estats, capital i treball a Occident (exemple de Suècia), amb un creixement econòmic sense precedents i la creació de l'estat del benestar. Tot i això, el sistema es basava en el treball invisible de les dones i l'explotació intensiva de la natura.
Capítol 17: Cavalcant el tigre (1973–2008): L'era neoliberal. Beckert descriu la crisi del pacte de postguerra i l'ascens d'un ordre que prioritza la mobilitat global del capital per sobre de la sobirania nacional. (Nota: el text proporcionat conclou amb l'anàlisi de l'inici del neoliberalisme i el paper dels pensadors neoliberals des dels anys 70).

D'acord amb l'obra de Sven Beckert, definir el capitalisme com una "revolució permanent" significa que aquest sistema no és una entitat estàtica, sinó un procés d'expansió i canvi continu que mai pot romandre estacionari.

Aquesta idea s'articula a través dels següents punts clau:

Lògica d'acumulació incessant: El motor fonamental del capitalisme és la necessitat permanent de generar més capital. A diferència d'altres sistemes on la producció es limitava a la subsistència o al consum de luxe de les elits, el capitalisme exigeix que els beneficis es reinverteixin productivament per crear encara més riquesa de manera il·limitada.
Expansió constant a nous espais: Per satisfer aquesta necessitat d'acumulació, el sistema està obligat a "colonitzar" contínuament nous espais geogràfics i noves esferes de la vida humana que abans n'estaven al marge. Beckert cita a Marx i Engels per descriure com aquesta necessitat "persegueix la burgesia per tota la superfície del globus", obligant-la a establir connexions a tot arreu.
Transformació de la societat i la natura: El capitalisme actua com una força que "ho capgira tot", alterant les relacions humanes, les estructures polítiques i el medi ambient natural. És l'única revolució el nucli de la qual és ser contínua, un estat d'agitació on "tot el que és sòlid s'esvaeix en l'aire".
Innovació i "destrucció creativa": El sistema es caracteritza per una acceleració de canvis tècnics i de productivitat que no tenen comparació en la història prèvia. Aquest procés, que Joseph Schumpeter va anomenar "destrucció creativa", és el batec del cor del capitalisme: la destrucció constant d'antigues estructures econòmiques per donar pas a noves de més eficients.
Submissió al capital: En aquest procés, les relacions creades pels humans han acabat guanyant poder sobre els seus propis creadors, fent que la societat sencera sigui "subservient a un nou déu: el capital".

En resum, l'expressió indica que el capitalisme és un projecte imperial que el moment en què deixés d'expandir-se o de transformar-se, deixaria de ser capitalisme.

Un disbarat rere l'altre (43)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Mon, 25 May 2026 09:04:00 +0000

Informe Mensual d'Execució

El divendres passat es va presentar el projecte de pressupostos 2026, que no serà aprovat fins el 2 de juliol pel cap baix. Els darrers que es van aprovar són els de 2023, mentrestant s'ha viscut en el millor dels móns, el de la despesa finançada amb suplements de crèdit que permet l'opacitat i falta de control.

En aquest context és on podem repassar quina ha estat la despesa efectiva en salut del 2025. La xifra d'obligacions reconegudes ha estat de 16.047 milions € (p.61). Com que el pressupost aprovat (del 2023) era 11.423 milions €, la diferència s'ha resolt amb suplements de crèdit que han fet augmentar la despesa en un 38% sense cap tipus de control sobre la priorització d'aquests recursos.

El pressupost per a 2026 és 13.840 milions € (p.29). Per tant el govern ha aprovat uns pressupostos amb unes retallades de 2.207 milions €, un 13,7% sobre el que s'ha gastat el 2025.

Si bé formalment el govern espera que el Parlament accepti aquestes retallades, en realitat, en seu parlamentària es va afirmar que aquest 2026 la despesa seria de 17.250 milions €, és a dir un augment del 7,4% sobre el que s'ha gastat el 2025. Ho vaig explicar al disbarat 39.

Agafeu-vos fort. La irresponsabilitat és notable. S'aprovaran retallades i alhora s'accepta que no es faran efectives i s'anuncia que se superarà la xifra de despesa pressupostada.

Ens ha tocat viure en temps foscos. Mentrestant no passa res, o sembla que no passi res, fins que un dia passarà. La credibilitat política del pressupost i dels que l'han de gestionar ha desaparegut i com bé sabeu, he dit moltes vegades que ja no cal gestió pressupostària ni calen interventors en aquest context. Ens ho podem estalviar.

Ens han instal·lat en el campi qui pugui, i qui dia passa any empeny.

PS. On no hi ha retallades és a la despesa financera, que anualment en interessos i retorn del capital i podem dedicar 10.000 milions €.

PS. Això que explico no ho trobareu als mitjans que són la menjadora de recursos públics, recordeu que ningú mossega la mà de qui li dona el menjar.

Sebastiao Salgado

Competència a l'atenció sanitària

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Mon, 25 May 2026 04:34:00 +0000

Competition in Health Care

Resum de l'exemplar de la primavera de 2026 de The Journal of Economic Perspectives (Volum 40, Número 2):

Simposi: Competència a l'Atenció Sanitària

Aquest simposi analitza per què el sector sanitari dels Estats Units, malgrat dependre dels mercats, presenta preus tan elevats i una consolidació extrema.

L'evolució del paper de la competència (Paul B. Ginsburg):
- Context històric: Fins als anys 70, la visió dominant (basada en Kenneth Arrow) era que la incertesa feia que els mercats no funcionessin en salut.
- L'era de la regulació: Es va intentar controlar els costos mitjançant la regulació de preus hospitalaris (com a Maryland) i lleis de "Certificat de Necessitat" per restringir l'oferta, amb un èxit limitat en el control de la despesa total.
- Competència gestionada: Als anys 80 es va passar a models de pagament prospectiu (DRG) i al foment de les HMO (Health Maintenance Organizations), buscant incentius perquè els proveïdors fossin eficients.
- Transparència: Tot i que ara es publiquen preus negociats, l'impacte en el consumidor és mínim perquè els pacients sovint no poden "comprar per preu" en moments de malaltia.
Mercats d'assegurances de salut (Martin Gaynor i Amanda Starc):
- Concentració extrema: Els mercats comercials estan altament concentrats; en molts estats, les tres asseguradores principals controlen més del 90% del mercat.
- Barreres d'entrada: Les noves empreses tenen dificultats perquè, en no tenir prou afiliats, no poden negociar preus baixos amb els hospitals.
- Consolidació vertical: Destaquen el cas de UnitedHealth Group/Optum, que ja ocupa uns 90.000 metges (el 10% del total dels EUA), cosa que els permet eludir regulacions de beneficis (MLR) pagant-se a si mateixos tarifes més altes.
Competència regulada transatlàntica (Lukas Kauer et al.):
- El mandat: A Alemanya, Països Baixos i Suïssa l'assegurança és universal i obligatòria, el que redueix la rotació de pacients (turnover) a menys del 10%, mentre que als "Marketplaces" dels EUA supera el 30%.
- Ànim de lucre: A Europa, les asseguradores són majoritàriament sense ànim de lucre i tenen costos administratius molt més baixos (3-5% vs 15% als EUA).
- Preus de fàrmacs: Europa utilitza la negociació col·lectiva i el referenciament internacional de preus, mentre que els EUA confien en la negociació individual de cada asseguradora, pagant fins a tres vegades més per medicaments de marca.
Contractes anticompetitius (Anna D. Sinaiko):
- Clàusules de domini: Els grans sistemes hospitalaris utilitzen clàusules per protegir els seus ingressos:
  - "Tot o res": Obliguen l'asseguradora a contractar tots els hospitals del sistema o cap, incloent-hi centres de baixa qualitat o preu alt.
  - "Anti-steering" i "Anti-tiering": Prohibeixen a l'asseguradora oferir descomptes als pacients perquè vagin a competidors més barats.
- Resultats: L'ús d'aquestes clàusules per part de sistemes com Sutter Health ha portat a preus un 30% superiors a la mitjana.
L'era de la consolidació (Michael R. Richards i Christopher M. Whaley):
- Tres onades: 1. Fusions horitzontals d'hospitals. 2. Integració vertical amb metges. 3. Entrada del Capital Privat (PE) i estructures "payvider" (asseguradores que compren metges).
- Capital Privat: Les empreses de PE han invertit 800.000 milions de dòlars en el sector (2013-2023), enfocant-se en "roll-ups" (comprar moltes pràctiques petites per guanyar poder de mercat ràpidament).
- Diferencials de pagament: Medicare paga gairebé el doble per la mateixa prova (ex: colonoscòpia) si es fa en un hospital que en una consulta mèdica, fet que incentiva els hospitals a comprar consultes per augmentar ingressos sense canviar el servei.
Competència entre metges: Entrada i substitució (Joshua D. Gottlieb i Sean Nicholson):
- Restricció de l'oferta: Els EUA tenen només 2,7 metges per cada 1.000 habitants (enfront del 3,8 de la mitjana de l'OCDE) degut a límits històrics en les places de les facultats i residències.
- Especialització vs. Primària: Les barreres d'entrada són més altes en les especialitats que més paguen (ex: ortopèdia o plàstica), on els candidats necessiten currículums de recerca molt més extensos.
- Substitució: Davant la falta de metges, hi ha hagut una explosió de Professionals d'Infermeria (NPs) i assistents mèdics, que ja fan una part important de les visites de primària i anestèsia.
Medicare Advantage: Competència pública vs. privada (Tim Layton et al.):
- Creixement: Més del 50% dels beneficiaris de Medicare ja trien l'opció privada (MA).
- El "camp inclinat": El MA és atractiu perquè el govern li fa pagaments generosos que permeten oferir beneficis extra (dentista, visió) que el Medicare tradicional no té.
- Upcoding: Les asseguradores de MA augmenten els seus ingressos intensificant la codificació de malalties dels pacients (fins a un 20% més de risc registrat que al sistema públic).
Medicaid Managed Care: El model de competència licitada (Mark Shepard i Jacob Wallace):
- Model Híbrid: L'Estat tria les empreses per concurs (procurement) i després aquestes competeixen pels afiliats.
- Dilema de l'estalvi: Tot i que les empreses privades redueixen la despesa en salut (ex: un 25% en farmàcia), això sovint no arriba al contribuent per culpa dels alts costos d'administració i beneficis.

Articles de Recerca

Guia del mètode AKM (Stéphane Bonhomme et al.):
- Explica com separar els efectes del treballador (el seu talent permanent) i de l'empresa (la seva política salarial) en el sou.
- Les empreses expliquen entre el 15% i el 25% de la variància salarial.
- Alerten sobre el biaix per mobilitat limitada: si pocs treballadors canvien d'empresa, les estadístiques poden sobreestimar el pes de les empreses en la desigualtat.
L'economia de la baixa per malaltia (Stefan Pichler et al.):
- Presentisme vs. Absentisme: La falta de baixes pagades fa que la gent vagi a treballar malalta (presentisme), contagiant als altres i reduint la productivitat. Les baixes pagades redueixen les taxes de grip entre un 6% i un 11%.
- EUA vs. Món: Els EUA no tenen un mandat federal, i les lleis estatals utilitzen "comptes de crèdit" (estalviar hores per malaltia), mentre que Europa utilitza sistemes de risc compartit molt més generosos.

Seccions Especials

El debat de la falta de dòlars (Harris Dellas i George S. Tavlas):
- Revisió històrica de la postguerra mundial (1945-1960). Kindleberger argumentava que la manca de dòlars a Europa era un problema de productivitat real, mentre que Friedman deia que era un problema de tipus de canvi fixos i artificials.
Recomanacions de lectura (Timothy Taylor):

Destaca temes com la Intel·ligència Artificial, amb estudis que mostren augments de productivitat del 15% al 50% en tasques específiques, i la preocupació pel deute global de 109 bilions de dòlars.

Una brúixola moral davant la regla de rescat (2)

noreply@blogger.com (Pere Ibern) — Sun, 24 May 2026 04:41:00 +0000

Explaining rule of rescue obligations in healthcare allocation: allowing the patient to tell the right kind of story about their life

L'article de Sean Sinclair, publicat a Medicine, Health Care and Philosophy (2022), analitza la "regla del rescat" (rule of rescue): l'obligació intuïtiva de salvar persones que s'enfronten a una mort imminent, fins i tot quan els costos són elevats i els recursos es podrien utilitzar de manera més eficient en altres intervencions.

1. El dilema de la regla del rescat

L'autor defineix la regla del rescat com una obligació d'ajudar individus la vida dels quals està en risc imminent, encara que la intervenció no maximitzi el benefici esperat amb els recursos disponibles. Sinclair cita exemples clàssics com el rescat dels miners xilens (2010) o de navegants perduts a l'oceà, on l'opinió pública rebutjaria qualsevol anàlisi de cost-benefici que impedís el rescat. En l'àmbit sanitari, això es reflecteix en la pressió per finançar fàrmacs cars per al càncer o en el fracàs de plans de salut (com el d'Oregon als anys 90) que prioritzaven condicions menors sobre malalties fatals basant-se només en l'eficiència econòmica.

2. El rebuig de la "identificabilitat"

Tradicionalment, la regla del rescat s'ha explicat pel fet que la víctima és identificable (té un nom i una cara), a diferència de les "vides estadístiques" que se salvarien amb programes de prevenció. Sinclair rebutja aquesta explicació com a base moral, argumentant que:

La cobertura mediàtica no hauria de donar més drets a uns pacients que a altres.
En la pràctica, quan els gestors sanitaris avaluen sol·licituds de finançament individual (on el pacient és identificable), segueix sent més just aplicar els mateixos criteris de cost-eficàcia que s'apliquen a la resta de la població.

3. Justificació 1: El risc concentrat i el "Fair Innings"

L'autor proposa que el que realment ens mou no és que la persona sigui coneguda, sinó la concentració del risc.

Sinclair utilitza el principi del "fair innings" (una "etapa justa"), que prioritza les intervencions per a persones que s'espera que morin joves, ja que tenen una necessitat més gran d'anys de vida addicionals per haver gaudit de menys oportunitats que la mitjana.
Això explica per què rescataríem un grup de miners joves, però no explica per què sentiríem la mateixa obligació amb miners de 80 anys.

4. Justificació 2: El valor narratiu de la vida (Argument central)

La contribució més innovadora de Sinclair és l'explicació basada en la narrativa. L'autor sosté que els humans no veiem la vida només com una suma d'utilitat (QALYs), sinó com una història que ha de tenir un tancament adequat.

L'aversió a la mort sobtada: Prioritzem els pacients que acaben de rebre un diagnòstic terminal sobre aquells que ho saben des de fa anys, perquè els primers necessiten temps per preparar-se per a la mort.
Activitats de tancament: Aquest temps extra permet ordenar els assumptes personals, acomiadar-se de la família, revisar la pròpia vida i acceptar la mort.
Creixement personal: Sinclair argumenta que, seguint estructures narratives clàssiques, els individus busquen un sentit de coherència i creixement al final de les seves vides. Fins i tot la popularitat del model de les "cinc etapes del dol" de Kübler-Ross, malgrat la manca d'evidència empírica, reflecteix el desig humà que la mort sigui el final d'una progressió cap a la llum i l'acceptació.

5. Crítica a la política del NHS i propostes

L'autor analitza el "premium de final de vida" del National Health Service (NHS) del Regne Unit, que relaxa els llindars de cost-eficàcia per a pacients amb una esperança de vida curta. Sinclair identifica diversos errors en aquesta política:

Mesura del temps: El NHS compta el temps des de la decisió de tractament, però Sinclair argumenta que s'hauria de comptar des del diagnòstic. Qui ha sabut durant anys que moriria aviat no té la mateixa necessitat de temps de preparació que qui acaba de rebre la notícia.
Llei de rendiments decreixents: El valor de l'extensió de vida és màxim en els primers mesos després del diagnòstic (per permetre el tancament narratiu) i disminueix a mesura que passa el temps.
Inclusió de nous casos: La regla hauria de cobrir també estats de discapacitat imminent, com un coma, que impedeixen al pacient acomiadar-se o tancar la seva història de vida.

6. Resposta a objeccions

L'article clou abordant dues crítiques:

Rescats d'animals: Rebutja que les intuïcions siguin les mateixes. Malgrat que rescatem balenes o gossos, no sentim l'obligació moral de gastar recursos infinits ni critiquem qui decideix no fer-ho per motius de cost, a diferència del cas humà.
Preferència per la mort ràpida: Tot i que alguns prefereixin morir dormint, Sinclair sosté que la política ha de respectar aquells que volen el temps per tancar la seva vida, de la mateixa manera que respectem els ritus funeraris.

Formentera