Els dilluns potser és el dia que més sospirs acumula al llarg de la setmana. Després del cap de setmana, es comença la jornada enyorant el temps lliure que ja ha passat i es torna a la rutina diària… que sempre s’associa amb la tristor, la irritabilitat, el mal humor… Però des del Bibarnabloc volem donar-li una volta a aquest tema i posar una banda sonora per canviar-li el color. Si Edith Piaf va posar el color rosa a la vida a la seva coneguda cançó “La vie en rose”… Podem fer el mateix amb els dilluns, Oi?

Comencem pel grup The Boomtown Rats. Aquesta banda originària de Dublín, va tenir molt d’èxit a Irlanda i al Regne Unit a finals dels setanta i els anys vuitanta. La seva cançó “I don’t like mondays” va ser un dels hits de l’estiu de l’any 1979 al Regne Unit i va ser el segon senzill de l’àlbum “The fine art of surfacing“. Tot i que sembla una cançó amb ritme que no t’enganyi: La seva lletra fa referència al tiroteig que va haver-hi el dilluns 29 de gener del 1979 a San Diego, Estats Units. Brenda Ann Spencer, una jove de 16 anys, va disparar al pati d’una escola de primària des del seu apartament. Quan la van detenir, la única explicació que va donar del seu crim va ser justament aquesta “No m’agraden els dilluns. Ho vaig fer només per animar-me el dia“. Aquesta frase va ser la inspiració que va necessitar Bob Geldof, vocalista del grup, per escriure la cançó i, de pas, posar de manifest la violència de les armes i l’absurd de l’explicació del crim. Potser saps de quina cançó et parlo o potser no però, no pateixis que ara et refrescarem la memòria (o potser et descobrirem una nova cançó per estimar o odiar).

A les biblioteques pots trobar un recopilatori amb els seus èxits més destacats:

BOB GELDOF & THE BOOMTOWN RATS. LOUDMOOTH: THE BEST OF. [London]: Phonogram Ltd., [1994]

I continuarem amb més cançons “dilluneres” que també es poden considerar un clàssic. El grup nord-americà Mamas & The Papas, líders als anys 60, van ser els culpables de contagiar-nos amb el seu inoblidable “Monday, Monday”. Aquesta cançó escrita pel “papa” John Phillips l’any 1966 es va incloure al seu àlbum debut “If you can believe your eyes and ears“. Amb aquesta cançó pots relaxar-te i deixar que tot flueixi un dilluns al matí en plena hora punta… “Bah-da bah-da-da-da Bah-da bah-da-da-da”

A les biblioteques pots trobar la seva discografia. Aquí tens alguns dels CDs on pots trobar aquest clàssic:

MAMAS AND THE PAPAS. THE BEST OF MAMAS & PAPAS. [Universal City] : MCA, p. 1995

MAMAS AND THE PAPAS. GOLD. [S.l.] : Geffen, p. 2005

MAMAS AND THE PAPAS. IF YOU CAN BELIEVE YOUR EYES AND EARS. [Universal City] : MCA, cop. 1966

I acabo amb una altra cançó d’un grup molt conegut i que va ser una de les primeres bandes formades exclusivament per dones. Sí, estic parlant de The Bangles. Aquest grup de Los Ángeles, California, es va crear l’any 1981 amb el nom The Supersonic Bangs encara que, finalment, s’arribarien a conèixer per “The Bangles“. Potser una de les seves cançons més conegudes sigui la de “Eternal flame” o també “Walk like an egyptian” però com ara ens interessa els dilluns, no podem passar per alt la cançó “Manic Monday“. Curiosament, aquesta cançó la va compondre Prince i elles la van incloure al seu segon disc “Different light” publicat l’any 1986. Aquesta cançó parla d’una dona que es desperta un dilluns desitjant que sigui diumenge… et sóna, Oi?

Si vols escoltar a The Bangles, a les biblioteques podràs trobar els seus èxits més destacats:

BANGLES. ETERNAL FLAME : THE BEST OF THE BANGLES. [S.l.] : Sony BMG, p. 2009

BANGLES. GREATEST HITS. [USA] : CBS Sony, cop. 1990

BANGLES. GREATEST HITS. [S.l.] : Sony, p. 2005

Aquestes cançons que encara s’escolten a moltes emissores de ràdio perquè sí, ja són clàssics de la història de la música. Però encara hi ha més cançons que parlen dels “dilluns” i, segurament, algú tindrà la inspiració i crearà una nova sintonia que, potser, es converteixi dintre d’uns quants anys en l’himne d’una generació. En tot cas, et convidem a donar una ullada per aquesta selecció musical que trobaràs a continuació i, si alguna cançó et fa “tilín”, a les biblioteques trobaràs un gran fons musical per a descobrir.

… i ara, ja pots canviar la teva sintonia personal i començar la setmana amb un bon ritme als peus!!

The post No m’agraden els dilluns appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

Podríem afirmar que el Carles es un usuari que sintonitza plenament amb el que les biblioteques ofereixen ja que viu la cultura a flor de pell. Ell és actor i filòleg, i m’explica que s’ha passat anys fent representacions en clau de comèdia d’obres de Shakespeare, les quals coneix en profunditat. Quan li pregunto quina opinió te de les biblioteques, ja intueixo quina serà la resposta, i m’ho confirma, expressant la seva gran satisfacció amb tot el que ofereixen i la funció tan essencial que fan.

Les seves preferències lectores poden variar lleugerament en el temps, però normalment li agrada llegir assaig i poesia, encara que li agrada bastant la filosofia de descobrir allò que li passa pel davant.

I així, il·lusionat gràcies al Bibarnabloc, li ha arribat una oportunitat d’aventura i poder descobrir Bona sort, una novel·la escrita per Nikolas Butler.

També entrevistem al Miquel a la Biblioteca Jaume Fuster. Ens comenta que és el primer cop que ha guanyat el concurs, però vaig participar diverses vegades abans.

És un gran admirador de les biblioteques i pensa que són un gran invent que s’ha de defensar i propagar. Utilitza tots els serveis de la biblioteca: per fer préstecs, com a espai d’estudi, els serveis d’ordinadors i impressions, etc…  i fa poc a començat a fer servir  els serveis virtuals, com per exemple, l’eBiblio.

Ens comenta que no llegeix gaire obres de ficció. Té predilecció pels assajos i altres obres de coneixements, a més d’audiovisuals. Ens recomana el relat curt El nedador de John Cheever, en el que es va basar la pel·lícula amb el mateix títol, protagonitzada per Burt Lancaster. Com a assaig recomana La Sociedad del espectáculo, de Guy Debord, sobre la civilització al segle XX.

The post Entrevistem als guanyadors del concurs d’abril appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

L’amor es pot entendre de moltes maneres, però només té una manera d’arribar directe al cor i és, simplement, el fet d’estimar a l’altra persona pel que és. Aquesta història tan especial ens parla d’un triangle amorós que, a la seva manera, ens explica que les persones poden estimar a més d’una persona a la vegada i, el millor de tot, és que es pot fer sense excloure ni fer mal a l’altra persona. En aquest sentit, em ve al cap, la frase de Saint-Exupéry, autor del conegut El Petit Príncep:

“L’Amor és l’única cosa que creix quan es reparteix”… i realment és així i, potser aquesta frase, resumeix perfectament el contingut d’aquest magnífic llibre.

La història la protagonitzen l’Ana i en Zeno, dos amants platònics que s’estimen des de sempre, però… això sí, mantenint les distàncies (i les aparences). Un amor secret que tampoc resulta ser tant secret però que perviu a través del temps. El tercer personatge que comparteix espai al cor de l’Ana és el Giuseppe, però sempre en un discret segon pla.

Què fa diferent aquesta història per ser tant especial? Moltes coses, però si haig de destacar només una, seria la seva manera d’explicar aquest enamorament. I m’explico: Totes les històries d’amor comencen per la trobada (aquesta primera mirada).  Aquí el final és el principi i la història que t’explica l’autor, comença a anar cap al passat dels protagonistes, de la vellesa a la joventut. Ho fa a poc a poc, aturant-se en aquelles situacions especials per donar-te un retrat dels moments més importants d’aquesta història d’amor tan poc convencional.  Les bones històries tenen aquesta manera de ensenyar-te els petits detalls per fer que t’endinsis més en l’aventura de ser l’observador, amb la mirada ampla del que veu sense jutjar. I al final és això, un instant que crea una llavor que et permet saber com es va crear un amor capaç de travessar els murs del temps, de la distància i de l’oblit.

El culpable d’haver creat aquesta perfecta combinació enter amor, humor, drama i aventura és Jordi Lafebre. Autor del guió i del dibuix, crea una perfecta harmonia entre  totes dues. Amb raó, aquest còmic se li va atorgar el Premi Uderzo al millor còmic l’any 2021.

Si t’agrada el còmic i les històries diferents, et recomano la seva lectura. Perquè hi ha llibres que, encara que siguin senzills d’explicar, t’arriben, i això és el que acostuma a passar amb les bones històries… i aquesta ho és.

També et recomano que li donis una ullada als seus còmics anteriors, alguns fets amb col·laboració de Zidrou (un altre geni del còmic). Al fons de les biblioteques  els pots trobar fàcilment:

LAFEBRE, JORDI. Lydie. Barcelona: Norma, 2011

ZIDROU. La Mondaine. Barcelona: Norma, 2014

ZIDROU. ¡Rumbo al sur!: 1973. Barcelona: Norma, 2016

The post Jordi Lafebre i la seva “Carta blanca” a l’amor appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

Bea, una jove de divuit anys, marxa de casa sense dir-li res a ningú, amb una motxilla i sense cap destí aparent. Es topa amb la Lou, veïna mecànica i amiga de la seva mare, que tot just comença un viatge a l’oest de Texas per veure una familiar i, de pas, fugir d’un neguit indefinit. Lou veu a la Bea desemparada i desorientada i, malgrat conèixer-se molt poc, insisteix que pugi al cotxe i així enceten totes dues un viatge per l’oest de Texas. Pel camí es trobaran una gata perduda, uns oficials inquietants del servei d’assistència en carreteres, paisatges solitaris, respostes per unes preguntes que no s’atreveixen a contestar, tot en un Estat on diuen que ningú no és avorrit, on els mapes no són complets, on hi ha pobles que trobes només quan toca i carreteres perquè la seva topografia se situa a la frontera entre el món exterior i l’interior, inconnexa, mal·leable i sempre variable, farcida de desviaments, carrers sense sortida i l’anhel de traçar-hi una llarga carretera que uneixi les cruïlles i els passatges de les seves respectives vides.

¿Me estás escuchando? suposà el segon premi Eisner per a l’autora, Tille Walden, que el 2018 ja havia sigut guardonada a millor obra basada en fets reals per Piruetas. No podem dir que sigui un còmic autobiogràfic, però no seria forassenyat afirmar que Bea encarna les inseguretats d’una Tillie Walden que transita de l’adolescència cap a la maduresa que representa Lou, amb la càrrega d’inseguretats que encara du a sobre. Perquè madurar és una travessia sense mapes fiables i que no s’acaba mai.
Per cert, avís a navegants: Walden ha creat una obra que apel·la als sentiments i no a la consciència, així que deixeu-vos emportar per les emocions, fixeu-vos tant en els silencis com en els diàlegs, no perdeu de vista els detalls i, sobretot, obriu els cors a la Bea i la Lou, malgrat que els hi costi comunicar-se, perquè la comunicació (o la manca de, o la dificultat de) és també un dels eixos de ¿Me estás escuchando?

Obres relacionades:

SMALL, DAVID. Stiches: una infancia muda. Barcelona: Reservoir Books, 2010

L’autor marxà de casa als setze anys per convertir-se en dibuixant de còmics, però darrere la decisió hi havia un retret, un trauma, una mentida: el fet de no sentir-se estimat per la seva mare.

SMITH, SYDNEY. Perdut a la ciutat. Barcelona: Libros del Zorro Rojo, 2020

Llibre il·lustrat i sense paraules on es reviu el que és perdre’s a una ciutat que espanta amb el soroll, les dimensions, el mal temps, un entorn aspre i salvatge.

Recursos electrònics:

• Pàgina oficial
• Instagram: @tilliewalden

Articles:

• “¿Me estás escuchando?, de Tillie Walden: de road cómic a intimismo onírico”, Josep Oliver, Papel en Blanco
• “2 Women And A Magical Cat Hit The Road In Are You Listening?”, Etelka Lehoczky, NPR   (en anglès)
• “Are You Listening?”, Hillary Brown, The Comic Journal  (en anglès)

Fitxa Me estás escuchando

Conductor del club: Àlex Vidal

Més informació dels clubs de lectura.

The post Club de lectura de còmic i novel·la gràfica: ¿Me estás escuchando?, de Tillie Walden appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

Núria Cadenes és una escriptora que ha cultivat gèneres ben diversos, amb obres com El banquer, Tota la veritat o Guillem (guardonada amb el Premi Lletra d’Or del 2021).

Connectant AC/DC amb Ovidi Montllor, i l’Elèctrica Dharma amb John Cage, parla amb Anna Ballbona del procés d’escriure i desescriure, de fer literatura amb fets reals sense que se li trenqui la veu i de les foscors que es poden explorar literàriament.

– Obres de l’autora a Biblioteques de Barcelona

rodoreda, mercè

Viatges i flors

Madrid: Nórdica Libros, 2020

Grossman, Vasilii

Vida i destí

Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2007

Barceló i Cullerés, Joan

Ulls de gat mesquer

Barcelona: La Galera, 2005

 

Irene Solà és  autora d’Els Dics i de Canto jo i la muntanya balla, Premi Anagrama de novel·la en català i Premi de Literatura de la Unió Europea.

Aquesta escriptora d’èxit esplendorós comparteix amb l’Anna Ballbona els seus referents d’aquí i d’allà, de lluny i d’a prop i la seva fascinació tant pel folklore com per la cultura contemporània. Tot això mentre sona Tarta Relena, Rihanna o Maria del Mar Bonet, i descobrim l’impuls creatiu d’aquesta autora, portat sempre per la investigació i el gaudi!

– Obres de l’autora a Biblioteques de Barcelona

RODOREDA, MERCÈ

lA mORT I LA PRIMAVERA

Barcelona: Club Editor, 2017

MORRISON, TONI

beloved 

Barcelona: Lumen, 2021

ENRIQUEZ, MARIANA

Las cosas que perdimos en el fuego

Barcelona: Anagrama, 2016

The post Podcast Domini màgic #04 amb Núria Cadenes i Irene Solà appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

El dia 8 d’octubre de 1922, coincidint amb l’inici del nous curs acadèmic, va inaugurar-se la seu definitiva de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. Com vam veure a la primera i a la segona part d’aquesta sèrie, es tractava de la tercera ubicació que coneixia la institució creada per Francesca Bonnemaison, després dels seus inicis a la parròquia de Santa Anna i de l’estada de més d’una dècada al número 12 del carrer Elisabets. L’edifici que aquell dia s’estrenava era producte de la unió d’un vell palauet del segle XVI amb una moderna construcció de nova planta dissenyada expressament per cobrir les necessitats de l’Institut. Situat al número 7 del carrer Sant Pere Més Baix, és el mateix edifici que avui acull la Biblioteca Francesca Bonnemaison.

La ubicació de la nova seu, a tocar de la flamant avinguda que acabaria rebent el nom de Via Laietana, no era casual. La gran línia recta que s’obria pas al cor de la ciutat antiga tenia la seva justificació en la necessitat de connectar l’Eixample amb la Barceloneta, facilitant la distribució de les mercaderies que arribaven al port i esponjant la trama de carrerons medievals que s’estenia entre la Rambla i la Ciutadella. Sota aquesta intenció inicial, però, hi havia també un rerefons d’operació urbanística que pretenia convertir la nova avinguda en el centre econòmic de la Barcelona del segle XX. Si la caiguda de les muralles i la progressiva edificació de l’Eixample havien desplaçat la centralitat urbana des de la Rambla cap al Passeig de Gràcia, ara els impulsors de la Reforma (entre els quals destacava Francesc Cambó, líder de la Lliga Regionalista i persona molt propera a Francesca Bonnemaison) aspiraven a revertir aquest moviment centrífug fent retornar la burgesia, o si més no els seus negocis, al cor de la Barcelona històrica.

Traslladar l’Institut de Cultura al nou rovell de l’ou barceloní constituïa, doncs, tota una declaració de principis: el projecte de Francesca Bonnemaison aspirava a ocupar un espai de plena centralitat a la vida de la ciutat. El nou edifici, amb els seus 7.000 metres quadrats i la seva moderna funcionalitat, era l’encarnació palpable d’aquesta ambició. La Biblioteca Popular de la Dona seguia vertebrant el projecte pedagògic de l’Institut, i com a tal tenia assignada la planta noble del palauet antic; al sostre de la sala de lectura, una vidriera lluïa la llegenda que identificaria l’esperit de la institució: «tota dona val més quan lletra aprèn». Al voltant de la biblioteca, distribuïdes per les sis plantes de l’edifici, s’estenia un ventall de dependències amples i lluminoses que responien a les necessitats pràctiques de l’Institut –aules i tallers, laboratoris de ciències i de fotografia, un saló d’actes monumental o una gran cuina en forma d’amfiteatre–, però que miraven d’atendre també al confort de les seves alumnes, fomentant-ne la socialització. Així, l’edifici comptava amb un bar i un restaurant on les sòcies podien compartir opinions i lectures mentre dinaven o prenien una tassa de té, i també hi havia banys i dutxes per a les dones que no disposaven d’aquestes facilitats a casa seva.

L’adaptació al nou espai va anar acompanyada d’una revisió de l’oferta formativa, que ja havia anat evolucionant durant la dècada anterior per adaptar-se a les necessitats de cada moment. Rosa Sensat, la responsable pedagògica de l’Institut, va dissenyar un nou pla d’estudis que aprofundia en les dues línies mestres marcades des d’un principi per Francesca Bonnemaison: en primer lloc, dotar a totes les dones d’una cultura general de qualitat que les ajudés a enriquir la seva vida personal, familiar i social, preparant-les també de forma pràctica per fer front a les exigències del seu dia a dia; i en segon lloc, oferir a les alumnes una base de cultura científica, tècnica i artística que les preparés per accedir a una carrera professional.

Així, les alumnes de l’Institut de Cultura podien escollir entre tres itineraris acadèmics: l’ensenyament secundari, que durava quatre cursos i preparava les joves per accedir als estudis universitaris; l’ensenyament professional, que formava l’alumnat en l’exercici d’una professió concreta; i l’ensenyament domèstic, que estava inclòs en les dues línies acadèmiques anteriors però rebia també un tracte independent com a especialitat de ple dret. Aquest àmbit de l’ensenyament domèstic tenia com a oferta més popular les classes de cuina impartides pel xef Rondissoni, propietari d’un restaurant molt conegut a Barcelona. L’equip docent, seguint les directrius de Rosa Sensat, encoratjava també les sòcies a participar en tota mena d’activitats fora de les aules, des de visites a fàbriques, museus, cooperatives o mercats, fins a banys de mar a les instal·lacions que el propi Institut va tenir durant un temps a la platja de Badalona.

La dècada de 1920 va veure la consolidació de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona com un dels principals espais culturals alternatius de la ciutat. Milers de dones van formar-se a les seves aules, i moltes d’elles acabarien tenint papers rellevants a la vida pública barcelonina de la dècada següent –escriptores, científiques, artistes, treballadores en tots els àmbits de la societat– coincidint amb el nou clima propiciat per l’arribada de la II República. Francesca Bonnemaison, que mai no va ser aficionada a parlar en públic o a deixar per escrit les seves reflexions personals, recordaria amb orgull aquests anys d’esplendor de la institució al text de presentació del primer número de la revista Claror, que va publicar-se entre els anys 1935 i 1936 com a mitjà de difusió de la tasca de l’Institut de Cultura. Tot i destacar-ne aspectes pràctics com l’èxit de la Borsa de Treball o la millora de les condicions de vida de les joves que accedien al mercat laboral, però, donya Paquita valorava per sobre de tot la formació humana i l’educació domèstica de les seves alumnes, que havia de preparar-les per assumir el seu paper privilegiat al capdavant de la institució familiar.

Els anys 30 són els d’una implicació més directa de Francesca Bonnemaison en la vida política del seu temps, sempre de la mà de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó. Va prendre part en les campanyes en favor del vot femení després de la proclamació de la II República, i l’any 1932 organitzà i presidí la secció femenina de la Lliga. Fins i tot va ser una de les primeres dones a presentar-se a unes eleccions, les municipals de 1934, tot i que no va sortir escollida. Entre maig de 1935 i juny de 1936 va impulsar l’esmentada revista Claror, portaveu final del reformisme feminista que l’Institut de Cultura havia encarnat durant un quart de segle, i que només l’esclat de la guerra civil va silenciar. Són anys de gran ebullició cultural i d’avenços notables en molts aspectes de la vida pública, però també d’una creixent inestabilitat social i política que a Barcelona fan recordar per moments els temps més foscos del pistolerisme de la dècada anterior. Si l’Exposició Universal de 1929 havia fet oficial la modernitat d’una ciutat que s’emmirallava –o si més no, ho pretenia– en les grans urbs europees, el pas dels anys estenia sobre Barcelona les mateixes ombres que començaven a planar sobre tot el vell continent.

L’esclat de la guerra civil espanyola va trencar el projecte de l’Institut de Cultura, i va alterar també de forma irreparable la vida de la seva fundadora. El cop d’estat del 18 de juliol de 1936 va sorprendre Francesca Bonnemaison a Montserrat, on gaudia d’una de les seves estades periòdiques al monestir. Va retornar a Barcelona en un autocar escortat per milicians armats de la Federación Anarquista Ibérica, però ja no va gosar instal·lar-se al seu domicili particular, situat al número 28 de la Via Laietana. El seu perfil públic i l’activitat política dels darrers anys posaven en risc la seva integritat personal, de manera que l’exili va aparèixer com a única opció segura davant la violència revolucionària que s’havia desfermat a Barcelona un cop sufocat l’alçament colpista. La Lliga Regionalista i el seu entorn polític i social esdevingueren un dels objectius d’aquesta violència, degut a la identificació popular entre els seus posicionaments conservadors i els de la facció aixecada en armes contra la República. Francesca Bonnemaison –a qui també esquitxava el record de l’actuació del seu marit, Narcís Verdaguer i Callís, durant els judicis posteriors als fets de la Setmana Tràgica– va refugiar-se durant uns dies a casa d’una amiga, i finalment va reunir els documents necessaris per sortir del país.

La seva destinació va ser Montreaux. Allà hi viuria durant gairebé cinc anys, fent tasques de secretària per a Francesc Cambó –exiliat també a Suïssa–  i seguint des de la distància les vicissituds del seu Institut de Cultura, que poc després de l’inici de la guerra havia estat requisat per la Generalitat de Catalunya i havia quedat absorbit per l’Escola Professional de la Dona. La biblioteca, per la seva banda, va quedar integrada dins el Servei de Biblioteques de la Generalitat, assumint el nom de Biblioteca Popular Professional Femenina. Francesca Bonnemaison va mantenir el contacte amb el patronat de la institució fins el final de la guerra, quan van començar les negociacions per cedir-ne la seu a la Diputació de Barcelona. La cessió va produir-se finalment l’any 1941, amb la condició que l’edifici mantingués l’ús per al qual havia estat creat. L’Institut, però, va quedar sota el control de la Secció Femenina de Falange, i Francesca Bonnemaison se’n va desvincular definitivament. Tot i regressar del seu exili aquell mateix any 1941, mai més no va tornar a trepitjar el número 7 de Sant Pere Més Baix.

Francesca Bonnemaison va morir a Barcelona el 13 d’octubre de 1949. La Vanguardia lamentava dies després «la noticia, dolorosa y sensacional, del fallecimiento de la ilustre dama barcelonesa cuyo nombre encabeza estas líneas», i parlava, amb la retòrica pròpia del moment, d’una «intrépida trabajadora, de empuje creador y temple apostólico, que ha llenado con sus actividades educativas la atmósfera barcelonesa». Tot i el silenci públic que havia acompanyat els seus darrers anys, al seu enterrament van ser presents nombrosos representants de les classes política i religiosa de la ciutat, i la Secció Femenina de Falange va convocar una missa en la seva memòria, en un intent de lligar el prestigi de Francesca Bonnemaison a una institució que ja no representava els ideals de la seva fundadora.

Un altre homenatge, en canvi, sí l’hauria emocionat. Va tenir lloc molts anys més tard, el 1972, a la parròquia de Santa Anna, i va aplegar a un bon nombre d’antigues alumnes de l’Institut de Cultura. S’havien reunit per commemorar el centenari del naixement de Francesca Bonnemaison, i feien palès, amb la seva presència al mateix lloc on tot havia començat, que l’esperit de donya Paquita seguia ben viu en les successives generacions de dones que van fer possible aquesta gran aventura col·lectiva que avui, al nostre torn, homenatgem des de la Biblioteca Francesca Bonnemaison.

The post Francesca Bonnemaison i la Barcelona del seu temps (i III) appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

Segur que heu sentit dir alguna vegada allò que cada vida és un món, oi? Doncs la de Joan Miró va ser un univers sencer! Un univers habitat per tota mena d’éssers fabulosos, de colors vius i formes peculiars.

El llarg viatge de Joan Miró és la història d’un nen fascinat per l’art i la natura; un nen que des de ben petit va perseguir un somni amb tossuderia i va acabar convertint-se en un dels artistes més reconeguts d’arreu del món.

La publicació és una aproximació única al recorregut vital de Miró i als processos creatiusque van definir la seva trajectòria artística, i vol donar a conèixer Miró als infants amb un registre proper i a través d’elements quotidians que els permetin identificar-se amb l’artista i l’univers que evoca la seva obra.

Així, la reconeguda il·lustradora Marta Altés ha interpretat l’obra mironiana amb el seu propi llenguatge, tot utilitzant per primera vegada el guaix, en unes il·lustracions excepcionals plenes de detalls, humor i poesia, acompanyades dels textos de Gemma Gallardo.

The post Les guanyadores del concurs de febrer visiten la Fundació Joan Miró appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

Us presentem un recull d’aplicacions actualitzat per al vostre telèfon intel·ligent (smartphone) que esperem que us siguin útils per preparar bé els vostres viatges i poder-ne gaudir després.

Guia el·laborada per la Biblioteca Jaume Fuster

The post Apps de viatges 2022, no te’n deixis cap… appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

Marta Marín-Dòmine és escriptora, estudiosa de la literatura testimonial i directora d’El Born, Centre de Cultura i Memòria. En la conversa entre Anna Ballbona i l’autora de Fugir era el més bell que teníem, transiten pels temes que han marcat la seva obra i trajectòria: la memòria, el moviment i l’exili. 

Escolteu-la per orbitar també vosaltres pel seu univers i que us acompanyin en aquest camí les seves recomanacions literàries i musicals. 

Beavoir, Simone de

Mémoires d’une jeune fille rangée

Paris: Gallimard, 2008

Hesse, Herman

El llop estepari

Barcelona: Proa, 2010

Camus, Albert

L’estrany

Barcelona: Labutxaca, 2010

Maria Sevilla és una poeta substanciosa i substancial que poetitza les substàncies en totes les seves accepcions. 

 

Amb l’Anna Ballbona conversen del seu últim poemari, Plastilina, de viatges lisèrgics, del treball i la precarietat i de la poesia dita entremig de recomanacions musicals tan variades com Eskorbuto, Electric Indigo o les Tarta Relena. 

 

– Obres de l’autora Biblioteques de Barcelona

 

rodoreda, mercè

La mort i la primavera

Barcelona: Club Editor, 2017

Cabrera i Callís, Maria

La matinada clara

Girona: Accent, 2009

Bonet, Blai

El mar

Barcelona: Club Editor, 2017

Joan-Lluís Lluís ésautor de Junil a les terres dels bàrbars, Premi Òmnium 2021 a la Millor Novel·la de l’Any.

Amb Anna Ballbona, i ben acompanyats de les cançons de Leonard Cohen, Paolo Conte, Ramon Muntaner i Leó Ferré, parlen de literatura oral i de les maneres marginades i menystingudes d’explicar històries, que són, com diu l’autor, el que alimenten els humans. 

– Obres de l’autor a Biblioteques de Barcelona

Homer

Ilíada

Martorell: Adesiara, 2019

Buzzati, Dino

El desert dels Tàrtars

Barcelona: Empúries, 2009

Calders, Pere

Cróniques de la veritat oculta

Barcelona: Educaula, 2013

The post Podcast Domini màgic #03 amb Marta Marín-Dòmine, Maria Sevilla i Joan-Lluís Lluís appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

El primer de maig de 1910 va inaugurar-se oficialment l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. Les dependències de la Casa de la Misericòrdia que acollien la institució, situades al número 12 del carrer Elisabets, havien estat beneïdes pel bisbe de Barcelona uns dies abans, i ja havien rebut la visita de centenars de curiosos atrets per la novetat d’una institució inèdita a la ciutat. Com vam veure a la primera part d’aquesta sèrie, feia poc més d’un any que Francesca Bonnemaison, la impulsora del projecte, havia posat en marxa a la parròquia de Santa Anna la primera biblioteca exclusivament per a dones de tota Europa, amb l’objectiu inicial de promoure la lectura entre les joves obreres. L’èxit immediat d’aquesta iniciativa havia convençut donya Paquita de la necessitat de fer un pas més enllà, creant una institució independent que posés l’educació i la cultura a l’abast de totes dels dones.

El procés de creació de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona va coincidir en el temps amb un del períodes més convulsos de la història recent de Barcelona. El 9 de juliol de 1909 havia començat la Guerra de Melilla, amb la consegüent mobilització de reservistes per a la seva incorporació a files. Molts d’aquests reservistes eren homes joves amb famílies al càrrec que provenien invariablement dels sectors menys afavorits de la societat: el fills de les famílies benestants podien evitar la mobilització abonant una taxa d’exempció prohibitiva per a les classes obreres. La sensació de greuge davant la situació va esclatar simbòlicament el 18 de juliol al port de Barcelona, quan alguns soldats van llençar al mar els escapularis que els oferien un grup de dames burgeses, mentre les mares dels joves que marxaven a la guerra cridaven contra la injustícia de la lleva forçosa.

Les primeres notícies de soldats morts al Marroc van caldejar l’ambient durant els dies següents, i la convocatòria d’una vaga el dia 26 va desembocar en un esclat de violència popular sense precedents. El balanç definitiu de l’anomenada Setmana Tràgica va ser de 78 morts, mig miler de ferits i 112 edificis incendiats, la gran majoria esglésies i convents. El malestar social llargament incubat a Barcelona va trobar la seva expressió espontània en un anticlericalisme que naixia de la plena identificació entre Església, poder i privilegi, i que esquitxava també l’alta burgesia, tradicionalment catòlica i conservadora. Cinc persones van ser condemnades a mort pels aldarulls, entre elles Francesc Ferrer i Guàrdia, el gran pedagog llibertari creador de l’Escola Moderna.

Ferrer i Guàrdia va ser afusellat el 13 d’octubre de 1909 al fossat de Santa Amàlia, a la presó del castell de Montjuïc. El consell de guerra que va condemnar-lo com a instigador de la revolta va generar una gran polèmica dins i fora d’Espanya, fins el punt de fer caure el govern d’Antoni Maura. El consens actual és que Ferrer i Guàrdia no va jugar cap mena de paper en els fets de la Setmana Tràgica, i que va ser escollit com a boc expiatori per mirar de tancar una ferida que no feia sinó créixer al cos social de la ciutat. Les esglésies cremades van reconstruir-se, les monges retornaren als convents que quedaren dempeus, i els cossos dels soldats de lleva morts al camp de batalla van seguir arribant tot aquell any al port de Barcelona.

Aquest era el rerefons sobre el qual Francesca Bonnemaison tractava de tirar endavant el seu propi projecte pedagògic. L’ambició dels seus objectius exigia que el nou Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona disposés d’una estructura, un finançament i un sistema d’organització molt més complexos que els de la biblioteca inicial. Durant els primers mesos de 1910, mentre s’enllestien les obres de la nova seu, van aprovar-se els estatuts de la institució i van constituir-se el patronat i la junta directiva. Francesca Bonnemaison va assumir-ne inicialment el càrrec de vicepresidenta.

Els estatuts contemplaven l’existència de diversos tipus de sòcies. Les numeràries eren «totes les obreres que passant de 12 anys i habitant a Barcelona, paguin la quota de 10 cèntims cada mes». Les sòcies protectores, en canvi, pagaven una quota mensual d’una pesseta i podien provenir de qualsevol àmbit de la societat. Aquesta distinció assenyala l’ambiciós objectiu que s’havia imposat Francesca Bonnemaison en crear el seu Institut: donar resposta en primer lloc a les necessitats de les dones treballadores, facilitant el seu accés a la lectura i oferint-les una formació pràctica i útil per al seu futur laboral, però estendre també el valor de l’educació i la cultura entre totes les dones de la ciutat, fos quina fos la seva classe i condició. La voluntat de superar la rígida estructura social de l’època, facilitant un espai únic de relació entre joves treballadores i filles de la classe burgesa, quedava reflectida explícitament als estatuts, que aclarien que «les sòcies seran totes iguals en drets i obligacions, encara que paguin diferent quota o siguin de diferent categoria».

Per tal de finançar l’Institut, Francesca Bonnemaison va idear també un original sistema d’apadrinament d’espais i serveis. Aprofitant la varietat dels seus contactes personals, va aconseguir que membres de la bona societat barcelonina dotessin econòmicament aules, tallers i sales de la biblioteca, i a canvi el seu nom s’inscrivia en lletres daurades a les parets de l’espai en qüestió. Aquest detall assegurava que els padrins en financessin també el manteniment: qui voldria veure el seu nom inscrit a les parets d’un espai descuidat?

La llista dels cursos que l’Institut oferia a les seves alumnes és una mostra de l’olfacte de Francesca Bonnemaison per copsar les tendències de la societat que l’envoltava. La dècada de 1910 iniciava la consolidació d’importants canvis al teixit econòmic i social barceloní, en plena sintonia amb allò que estava succeint a tot el món industrialitzat. La millora de les xarxes de transport i el desenvolupament de les comunicacions havien fet possible separar la producció i els serveis. Els centres de producció ja no necessitaven situar-se als nuclis urbans per poder dur a terme les seves activitats, ni tampoc per distribuir els seus productes. A Barcelona, això va traduir-se en la sortida de les fàbriques del centre de la ciutat i en la reconversió progressiva d’aquesta en un espai econòmic dominat pel sector terciari. La mà d’obra que havia alimentat la revolució industrial seguia conformant el gruix de la força laboral de la gran Barcelona, i encara havia de protagonitzar històriques mobilitzacions com la vaga de la Canadenca de 1919; però les necessitats del creixent sector serveis aviat van generar un ventall de noves professions que obriren, al seu torn, noves possibilitats per a les dones que s’incorporaven al món del treball.

Les companyies fabrils necessitaven personal que treballés a les seves oficines, i que fos competent en tasques d’administració i comptabilitat. Noves empreses d’assegurances i de serveis financers creixien al seu voltant, i la riquesa que aquestes atreien fomentava l’aparició de nous comerços, d’hotels amb vocació internacional o de grans magatzems. La dactilografia i la taquigrafia, la correspondència comercial, els idiomes estrangers o la comptabilitat esdevingueren habilitats requerides en tots aquests àmbits, així com en l’administració pública. I l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona va saber donar resposta immediata a aquest nova situació, oferint a les seves alumnes la formació necessària per accedir a feines millor remunerades i menys exigents físicament que les opcions tradicionals del servei domèstic, la fàbrica o el taller tèxtil.

La creació d’una borsa de treball per a les sòcies de l’Institut va ser un èxit instantani. Molts anys després, Francesca Bonnemaison recordaria amb orgull la tasca feta: «Amb la joia del deure complert, vèiem com les noies de la nostra terra aprenien, i com eren col·locades per la nostra Borsa de treball, traient d’aquesta manera veritable profit de llur esforç. Nosaltres, per la nostra part, procuràvem donar-los totes les facilitats per als ensenyaments pedagògics, professionals i comercials, sense deixar mai de completar-los amb els ensenyaments domèstics, i compensar-les amb excursions, esports de mar i de muntanya, danses i festes apropiades a la seva edat i a la seva condició.»

Només un any després d’estrenar-se la seu del carrer Elisabets, aquesta ja s’havia quedat petita i fou necessari ocupar noves dependències de la Casa de la Misericòrdia. L’ampliació, però, no va ser suficient, i aviat va plantejar-se la necessitat de disposar d’un edifici propi. Francesca Bonnemaison va assumir finalment la presidència de l’Institut l’any 1915, i de seguida va endegar el projecte de buscar-ne una nova seu. L’emplaçament escollit va ser la nova via Laietana, coneguda llavors com «la Reforma», que des de 1908 s’obria pas al cor de la ciutat antiga a cop d’enderrocs i de desplaçaments. L’any 1917 es va formalitzar l’adquisició d’una antiga casa senyorial situada a pocs metres de la nova avinguda, al carrer Sant Pere Més Baix, amb la intenció d’ampliar-la amb un edifici de nova planta dissenyat per cobrir les necessitats específiques de la institució. Francesca Bonnemaison va organitzar el finançament de la compra (350.000 pessetes de l’època) i de les obres posteriors, implicant-hi el patronat i la junta directiva de l’Institut, buscant donacions particulars i aportant el seu propi patrimoni, a més de recavar també l’ajut de les institucions públiques.

El 5 d’abril de 1918 va morir Narcís Verdaguer i Callís, marit i company de Francesca Bonnemaison. L’any següent, mentre la vaga de la Canadenca paralitzava Barcelona i guanyava la jornada laboral de vuit hores per a tots els treballadors de l’Estat, va morir també l’escriptora Dolors Monserdà, amiga íntima de donya Paquita i una de les grans dones que van contribuir a l’èxit de l’Institut. Les energies de Francesca Bonnemaison, però, no van defallir. En acabar la dècada, la biblioteca del centre havia multiplicat per set els préstecs anuals del seu fons, i el número de sòcies havia crescut també de forma exponencial. Només l’any 1919, la borsa de treball va gestionar 733 ofertes de feina per a les seves alumnes, i va verificar-ne 436 col·locacions. Com la ciutat efervescent que l’acollia, l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona estava llest per encarar els reptes i les oportunitats d’una nova dècada.

The post Francesca Bonnemaison i la Barcelona del seu temps (II) appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.