La dansa és el llenguatge del cos, el pren com a matèria essencial, instrument per comunicar i font d’experiència i memòria. La dansa té una capacitat única per expressar sense traduir els sentiments i estats d’ànim més diversos, per fer-ho es basta a si mateixa, alhora que conviu i integra amb facilitat tots els altres llenguatges des dels més tradicionals a les noves tecnologies. És multimèdia.

La dansa, avui, dins la interdisciplinaritat de les arts escèniques té un paper fonamental perquè té la capacitat de crear camins entre el més essencial de l’ànima humana i els nous llenguatges cap als que evoluciona la humanitat.

El seu caràcter efímer li dóna espiritualitat i la seva matèria humanitat. En una època saturada de paraules, d’aconteixements, d’espais, el cos esdevé casa i territori on l’home hi reflexiona amb el cos sencer.

Àngels Margarit
Barcelona, març 2004

PASSOS QUE HAN FET HISTÒRIA

Historia de la danza. Vol. 2

Alemany Lázaro, María José
Valencia: Piles, 2012

Arts del moviment: dansa a Catalunya (1966-2012)

textos: Xosé Aviñoa … [et al.]
Barcelona: Generalitat de Catalunya: Arts Santa Mònica ; Donostia: LíquidDocs, 2012

Historia de la danza: ensayo

Beryes, Ignacio de
Barcelona: Vives, 1946

Historia de la danza en Occidente

Bourcier, Paul
Barcelona: Blume, 1981

Dansa: noves tendències de la coreografia catalana

Barcelona: Diputació de Barcelona, 1994

De la danza

Gasch, Sebastià ; Pruna, Pedro
Barcelona: Barna, 1946

Història de la dansa a Catalunya

Barcelona: Caixa de Barcelona, 1987
(Castellà)

La Imatge de la dansa: vint anys de dansa contemporània a catalunya

Barcelona: Diputació de Barcelona, Institut del Teatre, DL 1993

Historia de la danza desde sus orígenes

Markessinis, Artemi
Madrid: Librerías Deportivas, 1995

La Légende de la danse

Pietragalla, Marie Claude
Paris: Flammarion, 1999

Teatrodanza hoy: treinta años de historia de la danza alemana: libro complementario a la exposición

Seelze: Kallmeyer, [1997?]

(Alemany)

Amb la col·laboració de:

 
Guia actualitzada a febrer de 2020.

La Biblioteca Barceloneta-La Fraternitat està especialitzada en Dansa contemporània.
 

The post Dansa moderna i contemporània: PASSOS QUE HAN FET HISTÒRIA appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

Al Bibarnabloc ens volem afegir a la celebració de l’Any Carmen Amaya que, amb motiu del 50è aniversari de la seva mort, preveu tot un seguit d’activitats durant l’any 2013 dedicades a retre homenatge a aquesta artista barcelonina i catalana universal.

I no trobo millor manera de recordar-la que amb aquest imprescindible document en forma de pel·lícula que és Los Tarantos. Primer, perquè ens permet recuperar la figura de Carmen Amaya en el Somorrostro de la seva infància i que tant va contribuir a engrandir el mite de la bailaora; segon, perquè és el seu testament artístic i ens dóna l’oportunitat de gaudir del seu art en estat pur; i finalment perquè és una magnífica pel·lícula que va ser nomenada a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa el 1963.

Dirigida per Francisco Rovira-Beleta (Barcelona, 1912-1999), l’acció transcorre a principis dels anys seixanta dels segle XX a Barcelona, concretament al barri de barraques del Somorrostro. Basada en l’obra de teatre “La historia de los Tarantos” (1962) d’ Alfredo Mañas, explica la tràgica història d’amor impossible entre Rafael “el Taranto“ (Daniel Martín) i Juana de “los Zorongos“ (Sara Lezana) pel fet que pertanyen a dues famílies gitanes enfrontades (o com diuen a la pel·lícula, “contràries“). La mare de Rafael, Angustias (Carmen Amaya) està disposada a ajudar la parella a tirar endavant el seu amor, oblidant els odis ancestrals. Però no passa el mateix amb la família dels Zorongos. La tensió va en augment fins que el drama es fa inevitable.

Tot i la comparació evident amb l’argument de Romeo i Julieta, l’obra d’Alfredo Mañas i l’adaptació de Rovira-Beleta ofereix una versió més Lorquiana que de Shakespeare. Però inspirada per la música i coreografies de West Side Story, estrenada tot just un any abans, Los Tarantos és una pel·lícula musical que situa l’argument en l’imaginari del món dels gitanos i utilitza la força dramàtica del flamenc com a fil narratiu. És, com diuen als extres del DVD “la primera i més genuïna plasmació dels gitanos al cinema espanyol”

I aquesta és la segona lectura de la pel·lícula: la música i la dansa dels gitanos. Los Tarantos és una classe magistral del millor flamenc que es feia a Catalunya. Per els neòfits, cal recordar que “taranto” i “zorongo“, el nom de les famílies protagonistes, són dos pals del flamenc. I el drama es desenvolupa a ritme d’aquests i d’altres pals com “la soleà“, “la rumba“, “el tango” “la buleria“, “el garrotin” “el fandango o “el tiento“. Per aquesta master class a més a més de “monstres” com Carmen Amaya i Antonio Gades tenim a primeres figures com Sara Lezana, El Estampío, El Chocolate o la Singla ; i fins i tot secundaris de luxe com Peret

Només cal veure aquesta mítica escena….

Amb el pas del temps alguns crítics també han volgut veure el treball de Rovira-Beleta des de la perspectiva de la crítica social. Són molts els articles que destaquen que a Los Tarantos s’hi veuen reflectides les ferides encara no cicatritzades de les dues Espanyes; la realitat del poble gitano més enllà dels tòpics, així com la marginació i misèria de gran part de la societat franquista. Alguns fins i tot la situen en la onda del neorealisme italià, el “free cinema” anglès o fins i tot el cinéma vérité francès.

El que no admet dubtes és que Los Tarantos tenen un valor afegit documental pel fet d’immortalitzar una Barcelona desapareguda que forma part de la memòria col·lectiva. El record del Somorrostro i d’altres barris de barraques és sens dubte el més evident d’aquest llegat. De fet El Somorrostro va desaparèixer poc després a corre-cuita, per donar bona imatge davant la visita de Franco a Barcelona per commemorar els “25 años de paz“. Però hi ha més: fins i tot el calendari del rodatge es va modificar per aprofitar l’excepcionalitat de la nevada històrica que va caure sobre Barcelona aquell 1962. I què em dieu d’aquestes Rambles amb els primers turistes i els marines de la VI Flota Americana que serveixen de teló de fons al ball “por farrucas” d’Antonio Gades?

Però no em vull allunyar de l’objectiu inicial de retre homenatge a Carmen Amaya. Per explicar-vos la seva vida i el paper que ocupa en la història de la dansa en general, i de la flamenca en particular, necessitaria molt més espai que aquest post i probablement repetiria el que ja han escrit d’altres molt més experts i documentats que jo.

Us recomano la bibliografia que tenim a les biblioteques si voleu descobrir o saber més de La Capitana, aquella nena gitana de soca-rel que vivia a les barraques del Somorrostro i que amb sis anys cantava i ballava amb el seu pare (el guitarrista José Amaya El Chino) a bars i cabarets com el Set Portes, el Cangrejo Flamenco o el Villa Rosa.

Descobrireu com sent dona, gitana i pobre va arribar a actuar davant Alfonso XIII, Roosevelt o la Reina d’Anglaterra. I com aquella nena a qui el mar li va ensenyar a ballar va revolucionar Hoolywood amb el seu art i el seu caràcter.

La dona que va recórrer el món; que va ser portada de la revista Life i que va ser públicament admirada per Marlon Brando, Charles Chaplin, Jean Cocteau o Greta Garbo. La dona que en tornar de Mèxic el primer que va fer va ser anar al Somorrostro per ballar amb la seva gent abans de morir amb 47 anys a Begur l’any 1963. Tot just un any després de rodar, ja greument malalta, la seva darrera pel·lícula: Los Tarantos.

L’apropiació i ús ideològic que en una època se’n va fer del flamenc i de l’art dels gitanos, ha comportat que durant molt de temps l’hàgim ignorat i fins i tot rebutjat. Però si despullem l’art de Carmen Amaya d’aquestes connotacions; tant si ens agrada el flamenc com si no, hem de situar la seva figura en el món de la dansa a l’alçada de genis com Nureyev, Isadora Duncan, Martha Graham, Pina Bauch o Nijinsky. Pel respecte a les tradicions i la perfecció en l’execució, però sobretot per la innovació.

Diuen els que en saben que, entre moltes altres raons, Carmen va esdevenir la bailaora total que coneixem quan, posant-se els pantalons, va afegir als moviments de cintura cap amunt de les dones, el moviment de cames i peus fins aleshores només reservat als homes.

Tant de bo la celebració de l’Any Carmen Amaya contribueixi a deslliurar-nos dels prejudicis i ens permeti apropiar-nos i sentir-nos orgullosos d’aquesta dona gitana, flamenca i catalana.

Actualment el seu record a Barcelona és visible en dues escultures. El seu llegat artístic el podem trobar al Tablao de Carmen, al Poble Espanyol i al Festival Carmen Amaya.

I no oblideu que Carmen Amaya forma part de la col·lecció local de la Biblioteca Barceloneta-La Fraternitat, on podeu trobar molta informació i activitats puntuals per recordar la seva figura. També us recomano el fons especial de flamenc i dansa de la Biblioteca Ramón d’Alòs-Moner

Si us agrada la dansa en general no us podeu perdre La dansa no fa por, un cicle que, entre abril i juny, ens farà ballar a les biblioteques. En aquesta edició, la 4a, el ballarí Toni Jodar ens farà una introducció a la dansa a Catalunya.

Organitzat per Biblioteques de Barcelona i El Mercat de les Flors, amb la col·laboració de Bddansa i el Departament de Cultura de la Generalitat.

The post Carmen Amaya al Somorrostro appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

L’acció es situa al 1984 durant una vaga de miners al comtat de Durham al nord d’Anglaterra. Billy és un nen que viu en un barri obrer amb el seu pare vidu, el seu germà i la seva àvia. Jackie, el pare de Billy, vol que el seu fill rebi classes de boxa, però al nen no li agrada l’esport. Un dia, al gimnàs, Billy descobreix les classes de dansa de la Sra. Wilkinson, una dona de fort caràcter que l’anima a participar. Serà a partir d’aleshores que Billy s’adonarà del que realment li apassiona i lluitarà perquè el seu pare comprengui i accepti la seva afició. No serà gens fàcil.

Es podria dir que ens trobem davant d’una altra pel·lícula de cinema social britànic, però tot i que la situació de fons es depriment, Billy Elliot no és només una història de critica social, sinó que es centra més en la persecució dels somnis i de com de difícil és aconseguir allò que un vol quan s’ensopega amb els prejudicis i la incomprensió de la societat.

El film és un fabulós drama que, tot i que retrata la duresa de l’entorn, utilitza petits tocs de comèdia per treure-li ferro a la situació. És una història sensible, divertida, senzilla, sense pretensions i amb un guió que li proporciona un bon ritme constant. La cinta es tanca amb un epíleg que va ser incomprès perquè segons algunes veus crítiques el consideraren innecessari però jo sóc d’aquells que pensen que mai esta de més arrodonir els tancaments.

La pel·lícula va obtenir moltes nominacions a diferents premis, entre ells els Òscars, els Globus d’or i els Bafta, i Jamie Bell, l’actor que interpreta a Billy, va guanyar el Bafta al millor actor amb només 15 anys.

Em sap greu però no he trobat la versió castellana del tràiler.

The post Billy Elliot, vull ballar! appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

Tony Manero treballa de dilluns a divendres en una botiga de pintures. Quan arriba dissabte es maqueja com només sap fer-ho un travolta i es dirigeix cap al club Odissey 2001. Aleshores és quan brilla de veritat. La resta, mer trànsit. La discoteca és el seu paradís. El lloc on els seus orígens italians no representen cap impediment per convertir-se en el rei de la pista. Tony Manero anhela ballar, per sobre de tot, en contra del que sigui. A ell, ni el sexe ni les drogues no el motiven. Ni formar una família. Ni conèixer món. És la màgia de la pista el que el fa vibrar, allò que esborra tots els límits, el que el fa oblidar que el seu pare és a l’atur i que la vida d’entre setmana no té molta gràcia.

Saturday Night fever no és només una pel·lícula. Es va estrenar el 1977 i ben aviat es va convertir en un mite de la música disco i de la cultura pop. Tots els ingredients que la componen han aconseguit traspassar–la i adquirir vida pròpia. El títol, sense anar més lluny, Fiebre del Sábado Noche, va servir, durant molt de temps, d’expressió per referir-se a les ànsies jovenívoles de disbauxa de cap de setmana. L’estètica del film és una icona dels atributs pop de finals dels 70: cadenes d’or, camises de poliester, referències als i a les starlets americanes del moment com Farrah Fawcett, Al Pacino, Bruce Lee, Rocky o Starsky i Hutch,la mítica bola brillant de les discoteques o el terra-damer que s’il·lumina de forma intermitent són alguns dels referents impagables que aquesta pel·lícula ens ha deixat.

Per no parlar de la fantàstica banda sonora dels Bee Gees, amb bombes com Stayin’ Alive, Night Fever o More Than A Woman. I també Disco Inferno de The Trammps o Dr. Disco de Rick Dees and His Cast of Idiots, entre un grapat de temes que han ballat fins a l’extenuació infinitat de noctàmbules del planeta. I tampoc podem oblidar el posat del Travolta: cames obertes, la dreta doblegada endavant, braç dret que assenyala la bola i maluc esquerre que apunta la pista de ball. Una positura que encara avui nenes i nens reprodueixen, potser sense haver vist la peli, per imitar allò que els grans deuen fer de nit, a les fosques, en llocs estranys però divertits que ells encara no coneixen.