A la mateixa ciutat que va esdevenir un camp de proves per a la Segona Guerra Mundial, hi va germinar una manera de resistir nova i extraordinària. 

Aquest llibre ofereix 170 imatges inèdites dels refugis antiaeris de la Guerra Civil a Barcelona, que entre el 1937 i el 1939 van salvar milers de vides. Refugis comunitaris, privats, de fàbriques col·lectivitzades, d’institucions republicanes i de dirigents polítics com Juan Negrín o Lluís Companys mostren una ciutat amagada a deu metres sota terra.

La fotografia d’un patrimoni cívic, històric i arquitectònic únic a Europa ens convida a bastir una altra memòria de Barcelona en temps de guerra: la memòria de la resistència. Si al sòl hi romanen les cicatrius dels bombardeigs, al subsòl hi perviu encara un testimoni extraordinari de solidaritat i resistència.

The post 1.322: una mirada fotogràfica als refugis antiaeris de Barcelona appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

Desbordar el espejo: la fotografía, de la alquimia al agoritmo

Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2024

La furia de las imágenes: notas sobre la postfotografía

Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2016

La cámara de Pandora: la fotografi@ después de la fotografía

Barcelona: Larousse Editorial, 2021

Estética fotográfica: una selección de textos

Barcelona: Gili, 2003

The post Interior Maconda. Joan Fontcuberta appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

Heu vist aquest anunci de fragàncies femenines de la campanya de nadal de 2019?

No, tranquils (que no cunda el pánico), no estic fomentant la compra ni que aneu a Andorra a omplir les bosses amb bogeria compulsiva, ja, ja, jaaa…

El món de la publicitat, com és de tots conegut, utilitza amb freqüència l’art per l’elaboració de les publicacions.

‘Solo de la inagotable fuente de la eterna juventud que es la naturaleza, de la que han bebido los pueblos de todos los tiempos, puede el arte tomar una energía y un estímulo nuevos para desarrollarse serenamente. La planta ha de considerarse como una estructura auténticamente artística y arquitectónica’

Karl Blossfeldt, 1932

Inspirat a les instantànies d’excel·lent factura del fotògraf alemany Karl Blossfeldt (1865-1932) i les seves imatges de espècies vegetals que quasi es poden tocar. Les superfícies i les seves textures agafen quasi cos. Si bufem suau es mouran subtilment els pèls de les plantes. Aquest és el nivell de detalls.

La formació escultòrica es pot observar en el potent estudi de les plantes a les que només falta una peanya o basament per imaginar-nos-les al bell mig d’una rotonda o d’una plaça de les nostres ciutats…

‘Para tener un desarrollo sano, todo arte precisa un estímulo que lo fecunde’

Karl Blossfeld, 1932

Blossfeldt havia estat professor a l’Escola Superior d’Arts Plàstiques de Berlin on feia servir les fotos realitzades amb una càmera construïda per ell mateix per tal d’acompanyar les explicacions de les classes.

El primer llibre Urformen der Kunst (Formas originales del Arte) publicat el 1928 va ser un gran èxit, amb un total de 120 imatges. Les fotos que acompanyen aquests post pertanyen a aquell mateix volum. Va realitzar unes sis mil fotos de moltes plantes de les quals es coneixen uns quants centenars ja que l’nventari del seu arxiu encara avui dia està sense acabar.

30 anys va estar fent servir la mateixa tècnica per fotografiar les plantes que va anar recollint de les vores dels camins o a prop de línies de ferrocarril per després exposar-les, ampliar-les y positivar-les.

El pare de Karl era pagès i de petit l’ajudava en el jardí familiar. Va fer igualment el disseny de reixes i portes de ferro forjat, profusament decorades amb motius vegetals. Això va ser a prop de la seva localitat de naixement i recollint la tradició  de l’art naturalista alemany que llavors era perfectament vigent.

A Blossfeldt li agradaven les plantes senzilles de la natura, les dites males herbes i no tan les plantes dels jardins botànics que considerava més artificials. Tallava les fulletes més llargues, les arrels o qualsevol branqueta que no fos essencial per tal d’aconseguir mostrar la planta amb tota la seva rotunditat.

El fotògraf va influir a la Bauhaus, els surrealistes i també la nova objectivitat pel seu naturalisme o concepció figurativa, totalment fidel a la realitat, com podem comprovar a les seves instantànies.

Adam, Hans Christian

Karl Blossfeldt

the complete published work

Köln: Madrid [etc.] : Taschen, cop. 2008

The post Blossfeldt i Loewe appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

GÓMEZ, Francisco

Los Modlin

Madrid: Fracaso Books, cop. 2013

’10:1 Vi descendir del cielo a otro ángel fuerte, envuelto en una nube , con el arco iris sobre su cabeza; y su rostro era como un sol, y sus pies como columnas de fuego. Tenía en sus manos un librito abierto; y puso su pie derecho sobre el mar, y el izquierdo sobre la tierra. Apocalipsis según San Juan. Capítulo 10. El ángel con el librillo’

(pàg. 113)

‘Cuando Margaret firma sus cuadros apocalípticos como Margaret Marley Modlin, las tres emes mágicas, se reafirma en una genialidad de la que incluso los astros participan, a la vez que subraya su obsesión con el número tres; el número de la Santísima Trinidad que parecía formar la familia. El más apocalíptico de los cuadros de Margaret  es un tríptico que bautiza con el pegadizo título de: Elmer Modlin, tú que contemplas los siete sellos del Apocalipsis segun San Juan.’

(pàg. 113)

‘Tu nos animaste a venir a España cuando hablábamos de dejar California. Gracias a Dios que lo hiciste, porque nunca sabrás lo feliz que soy. Quería compartir todo esto contigo, porque  tú eres probablemente la única persona que entiende nuestro modo de vida. Carta a Henry Miller, 24 de octubre de 1973’

(pàg. 121)

‘Yo fui el primer marino norteamericano en pisar tierra en Nagasaki después de la explosión de la bomba atómica. Eso fue hace cincuenta y un años. Lo recuerdo con una claridad mayor que ningún otro testigo de las catastróficas e inhumanas secuelas que siguieron a la explosión. Cuando mi barco, el USS Haven, entró en el Puerto de Nagasaki, siguió el curso de un amplio y profundo canal donde había naves japonesas destrozadas y semihundidas a cada lado.’

(pàg. 151-152)

‘Lo conocí en el colegio americano de Madrid en el curso de 1969 (en veu del seu amic Lipton). Teníamos los dos diecsiete años, Recuerdo que el primer dia que vino a clase nos llamó la atención porque era muy alto y porque era un chaval de una bellesa extraordinaria. (…) Inmediatamente se hizo muy popular en el colegio porque era una especie de rebelde que iba en contra de todo lo que estuviera de moda en ese momento.

Todos íbamos de tíos muy enrollados de izquierdas y decíamos que queríamos ser poetas, actores o cantantes pero Nelson insistía en que quería ser empresario y ganar mucho dinero. Estaba en contra de la guerra del Vietnam y hasta organizó un grupo de objectores de conciencia.’

(pàg. 169-170)

The post La familia Modlin: Margaret, Elmer i Nelson appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

– Ana, quan vaig decidir entrevistar-te, el primer llibre que em va venir al cap, curiosament, és un en què tu no has participat i que es titula Maternidad y creación. En el llibre, diverses artistes i escriptores, dones, parlen de com la maternitat va afectar la seva obra i, sobretot, com va afectar la seva dedicació a la creació artística. Com t’ha afectat a tu en aquest sentit?

Suelo decir que al convertirme en madre me convertí en artista. Si bien ya estaba involucrada en trabajos creativos (estudié cinematografía y trabajé en producción documental y en televisión) fue mi experiencia de parto y de maternidad la que me generó la urgencia de crear otro tipo de referentes a nivel visual.
 
– És una aproximació diferent al que estem acostumats a sentir…

Mi primer hijo nació en un precioso parto en casa hace ya veinte años. Al parir sentí que nada ni nadie me habían preparado para la experiencia que tuve. Los pocos referentes de mujeres dando a luz en las películas retrataban mujeres desquiciadas o totalmente ajenas a sus cuerpos que se dejaban hacer, se dejaban guiar, acataban órdenes…

En el arte, el panorama no era mejor. Más allá de algunas esculturas precolombinas encontradas en Abya Yala, y algunas tallas en madera africanas que sí contemplaban el parto y la lactancia desde el protagonismo de la madre, el referente de maternidad más difundido ha sido el de una virgen sosteniendo a un niño, en el mejor de los casos amamantándolo. Sin embargo, el parto desde la vivencia que tuve, desde la completa admiración y confianza a mi cuerpo y a la sabiduría innata de cómo moverme, abrirme, rugir; el parto como evento poderoso y transformador no había sido digno de representación y para mí se volvió algo inconcebible: ¿Cómo puede ser que tantos artistas que han parido o han visto nacer a sus bebés, no hayan tenido intención de dejar constancia de la belleza salvaje, cruda, indómita de esta manifestación de la vida? ¿Cómo puede ser que la edición de la historia ignore algunas de las experiencias más transformadoras de las mujeres?
 

El Nacimiento de mi Hija, autorretrato en parto © Ana Álvarez-Errecalde (2005)

– En aquest sentit, podem entendre millor la teva participació al llibre Maternidades subversivas. D’aquí la importància també de llibres com els de la Consuelo Ruiz o la Sheila Kitzinger, on el part és vist de manera molt diferent. La teva obra tampoc no deixa indiferent. A banda del fet que el part està gairebé absent de la Història de l’art, tu has volgut fer expressament una representació allunyada dels estereotips, oi?

Mi intención es que mi obra se aleje de la representación tradicional de la maternidad. Me gusta incorporar otro tipo de temáticas que no he visto representadas: en MAMA Mother´s Milk por ejemplo, retrato la lactancia en mamás de múltiples, en mamás adoptivas, la donación de leche, la lactancia en duelo… También a partir de mi experiencia como mamá de un hijo con discapacidad y totalmente dependiente, me parece urgente incorporar este tipo de experiencia de maternidad al arte porque cuando se ha retratado la discapacidad ha sido mayormente desde el morbo y la burla. Se ha retratado la discapacidad como la encarnación del mal y la representación del castigo divino, no desde el respeto y el amor. Mi aporte a este cambio de visión es el nuevo proyecto CARE: Cuidar Importa, que estoy desarrollando gracias a la Beca Leonardo a Investigadores y Creadores Culturales.
 

De la Serie CARE: Cuidar Importa – Roberto y su mamá Ángela: de jaulas y amor © Ana Álvarez-Errecalde (2020)

A veces hago alusión a los referentes estéticos que tenemos asimilados porque en algunos casos encuentro que es una forma rápida de conectar con el espectador. Algo así como la comida casera de nuestra infancia, o la lengua materna… Pero más allá del recurso estético, una vez que el espectador se interesa por eso que cree conocer, intento aportar un giro conceptual para que pueda cuestionarse cuánto sabe o desconoce de un tema del que creía que estaba todo dicho.
 

De la serie “Cover Up” – Con un par © Ana Álvarez-Errecalde (2018/2019)

Una representación de una madonna exuberante deja constancia de la sexualidad intrínseca a nuestros procesos vitales: la sexualidad intrínseca al parto, a la lactancia, a la menstruación. La exuberancia del goce en contraposición a la vergüenza y a la culpa. El placer en primera persona, más allá de la mirada del espectador… Si se nos habla de la lactancia como un sacrificio, un retrato de una madre que goza de dar el pecho termina siendo una imagen contestataria a todo ese legado judeocristiano que nos impone cómo debe entenderse la maternidad.
n More Store o en Cover Up recurro a la reflexión pero también utilizo el juego, el humor, la ironía. Cada obra parte de una necesidad expresiva o crítica diferente. Objectivity es una propuesta crítica conceptual y minimalista. Las Cuatro Estaciones son autorretratos donde exploro distintas etapas y sentimientos entorno a la maternidad y la crianza. Podría decir que son obras en primera persona, pero lo cierto es que hay un carácter universal en ellas porque retratan la vulnerabilidad, el poderío, la desolación, la inspiración, el miedo, la entereza…
 
-Tens tres fills i has viscut parts molt diferents. Per la teva obra, sabem que el part de la teva filla va ser clarament natural, a casa, i molt feliç. Veus aquesta obra també com una denúncia de la violència obstètrica?

En total he tenido cuatro partos en casa: dos hijos y una hija y una pérdida gestacional tardía a las 20 semanas de gestación. Luego del parto de nuestro hijo mayor, sentí la urgencia de que esa experiencia de parto libre, gozoso, natural, respetuoso también formara parte del imaginario de las nuevas generaciones. Me prometí que cuando tuviera otro bebé intentaría capturar esa vivencia.

Cuando nació nuestra segunda hija, en el 2005, quise hacerme un autorretrato. Mi intención no era denunciar la violencia obstétrica sino contar que los partos podían ser diferentes. No intervenidos (ni interferidos) sino libres de miedo y llenos de confianza en que nuestros cuerpos están capacitados para parir. Si bien mi intención no fue hacer una denuncia de violencia obstétrica, el resultado fue que muchísimas personas me escribieron contándome que a ellas o a sus parejas no les “habían permitido” un parto vaginal, no les “habían permitido” comer, beber o caminar, no les “habían permitido” sostener a sus bebés recién nacidos porque se los habían llevado para bañarlos, pesarlos o darles un biberón con fórmula….

El díptico El Nacimiento de mi Hija se convirtió en denuncia porque dejó al descubierto la experiencia de la que se priva a millones y millones de personas. Cuando tanto los cuerpos como la salud mental de las mujeres sufren las consecuencias de protocolos innecesarios, es violencia obstétrica; como es violencia adultocéntrica que se separe a los bebés de los cuerpos de sus madres sin motivo avalado por la ciencia ni por miles y miles de años de evolución.
 
– També has fet un llibre sobre cesàries, Cesárea, más allà de la herida, aprofundint des d’una mirada estètica en la cicatriu física i emocional que pot produir un part per cesària. Com vas viure la realització d’aquest llibre?

Cuando desde la Asociación El Parto es Nuestro me invitaron a realizar el proyecto de cesárea pensé que no era la persona indicada porque todos mis partos fueron en casa. Sin embargo yo nací por cesárea. Llamé a mi madre y empecé a preguntarle todo sobre mi nacimiento, escuché las historias de cada una de las mujeres a las que retraté y me di cuenta de la necesidad de airear estas experiencias.

Hubo algo que me marco muchísimo: a la gran mayoría de estas mujeres, si querían quejarse del trato recibido, si se habían sentido violentadas o simplemente si expresaban alguna decepción en relación a sus experiencias de parto, como forma de consuelo se les decía que si el bebé estaba bien, no tenían de qué quejarse.

Con el nacimiento de mi primer hijo tuve un parto maravilloso. Mi hijo, cuya malformación es congénita y nada tiene que ver con el parto, tuvo un nacimiento amoroso, sin separación, con lactancia inmediata. Sin embargo, nadie me preguntaba por mi experiencia de parto: si el bebé está “mal”, la experiencia del nacimiento queda totalmente acallada.
 

De la sèrie Las Cuatro Estaciones – Anunciación © Ana Álvarez-Errecalde (2013/2014)

 
Ningunear las vivencias de las mujeres para enfocarnos en los bebés como “productos buenos o fallidos” es una deshumanización brutal. La vida no es lo contrario a la enfermedad y a la muerte. La vida incluye la enfermedad y la muerte. Si no entendemos esto, no entenderemos jamás la diferencia que hace un buen nacer, un buen vivir y un buen morir tanto para cada persona como para su entorno.

La serie de fotografías Cesárea, más allá de la Herida se acompaña de los testimonios de las mujeres retratadas y conforma un libro homónimo editado por Ob Stare y disponible en mi página web (y también en la Xarxa de Biblioteques).
 

ÁLVAREZ-ERRECALDE, Ana
Cesárea: más allá de la herida
Santa Cruz de Tenerife: OB STARE, 2010

 
– Creus que transmetem a les nostres filles i als nostres fills una manera de viure la sexualitat i la maternitat de manera que se sentin a gust dins dels seus cossos? Recomanaries alguna lectura en aquest sentit? Jo he seleccionat aquest llibre de la ginecòloga Montserrat Catalán, Descobrint el cos, sembrant paraules i Parir, néixer i créixer que són experiències reals narrades des de la proximitat i la sinceritat.

Espero que sí, aunque a nivel social no sea el discurso que impera.

He trabajado el desnudo en muchas de mis fotografías. Son desnudos sinceros, sin retoque digital, en donde pueden verse cicatrices, el paso de los años, el vello corporal, la sangre. Lamentablemente las redes sociales siguen censurando los cuerpos de las mujeres y los cuerpos no normativos. Sin embargo aún y a pesar de la censura he intentado mostrar que la belleza va más allá de los cánones impuestos por la publicidad y la moda y que el placer y la sexualidad forman parte de muchos más aspectos de nuestra vida que lo que normalmente se da por aceptado.

Por suerte somos muchas las personas que desde distintos ámbitos aportamos otra información. Participé en la exposición “Part i Art” organizada con motivo del 25 aniversario de Migjorn, el centro impulsado por Montserrat Catalán, hacen y han hecho una gran labor. Sus libros y su mirada a la sexualidad y al parto, son muy necesarios. En la misma línea, también recomendaría Parir de Ibone Olza y Mamá desobediente. Una mirada feminista a la maternidad, de Esther Vivas.
 
– Per acabar, ens pots recomanar més llibres que t’agradin especialment?

A raíz de lo que hemos hablado, recomendaría Enfurecidas: Reivindicar el poder de la ira femenina de Soraya Chemaly. También, y cambiando de registro, una saga de Elena Ferrante, Dos Amigas: aunque alejado de mi obra, desnuda sentimientos de rivalidad y admiración, y es una forma de ver la vida según nos educaron a muchas mujeres. Ser capaces de ver estos patrones en una historia ficticia ayuda a cambiar aquello que nos molesta y a reconstruir cómo queremos ser.
 

Podeu contactar amb l’Ana Álvarez-Errecalde a través del seu web www.alvarezerrecalde.com, Facebook o Instagram.

Entrevista realitzada per: Montse L. Tolosana
 
Llibres esmentats durant l’entrevista (tots els tenim a la Xarxa de Biblioteques):

CHEMALY, Soraya. Enfurecidas: reivindicar el poder de la ira femenina. Barcelona : Paidós, 2019
DAVEY, Moyra (ed). Maternidad y creación: lecturas esenciales. Barcelona: Alba, 2007
CATALÁN MORERA, Montserrat. il·lustracions d’Aina Sallés Perramon. Descobrint el cos, sembrant paraules. Barcelona: Pol·len edicions, 2018
FERRANTE, Elena. L’Amiga genial: infantesa, adolescència. Barcelona: La Campana, 2015
KITZINGER, Sheila. La Nueva experiencia de dar a luz: vivir el parto de forma consciente, natural y feliz. Barcelona: RBA, cop. 2012
KITZINGER, Sheila. Nacimiento en casa. Barcelona: Icaria, 1996
LLOPIS, Maria. Maternidades subversivas. Tafalla: Txalaparta, 2015
MIGJORN, Casa de Naixements. Parir, néixer i créixer: posem paraules a les vivències. Barcelona: Icaria, 2010
OLZA, Ibone. Parir: el poder del parto. Barcelona [etc.]: Ediciones B, 2017
RUIZ, Consuelo [Consuelo Ruiz Vélez-Frías]. Parir sin miedo: el legado de Consuelo Ruiz. Tegueste: OB Stare, 2014
VIVAS, Esther. Mama desobedient. Barcelona: Ara Llibres, 2019

The post Dones, maternitat, part i Ana Álvarez-Errecalde appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

S’afilia a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i comença a col·laborar com a fotògraf a la revista Juliol. Al febrer de 1938 s’incorpora a la 30ª Divisió de l’Exèrcit Popular de la República per combatre a la Guerra Civil espanyola i documenta fotogràficament els fronts d’Aragó i del Segre.

En acabar la guerra es va exiliar a França, on va caure presoner de l’exèrcit alemany. El 27 de gener de 1941 és deportat a Mauthausen juntament amb 1506 republicans espanyols. A l’agost és incorporat al Servei d’identificació, laboratori i arxiu fotogràfic del Camp on, amb l’ajut d’altres companys, va aconseguir sostreure i amagar uns 2.000 negatius de fotografies que es van fer dins el camp i que van servir per inculpar alts comandaments nazis als judicis de Nuremberg.

Després del seu alliberament a Mauthausen, Boix va treballar a França com a reporter gràfic per a la premsa afí al Partit Comunista francès (L’Humanité, Ce Soir i Regards).

Morí el 7 de juliol de 1951 a París a l’edat de 30 anys, probablement a causa d’una malaltia renal relacionada amb la seva estada a Mauthausen. L’any 2017 les seves restes van ser enterrades al cementiri parisenc de Père Lachaise.

La Biblioteca Poble-sec – Francesc Boix li ret homenatge prenent el seu nom i amb un fons especialitzat en cultura de la pau i camps de concentració nazis (Fons Francesc Boix) i un centre d’interès en Guerra Civil Espanyola.

Aquest any 2020 commemorem el 100 aniversari del seu naixement.
 

Genealogia de les fotografies de Francesc Boix

BARNADAS I RODRÍGUEZ, Ramon
Lligall: revista catalana d’arxivística. Barcelona : Associació d’Arxivers de Catalunya, DL 1989- . 1130-5398. N. 42 (2019), p. 98-115

Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen

BERMEJO, Benito
Barcelona: La Magrana, 2002

(Castellà)

El Fotògraf de l’horror: la història de Francesc Boix i les fotos robades als SS de Mauthausen

BERMEJO, Benito
Barcelona: La Magrana, 2002

(Castellà)

Més enllà de Mauthausen: Francesc Boix, fotògraf

BOIX, Francesc; TORAN, Rosa (textos)
Barcelona: Museu d’Història de Catalunya, 2015

Els Primers trets de Francesc Boix

BOIX, Francesc; BARBAL, Maria, et al. (textos)
Barcelona: Ara Llibres, 2016

(Castellà)

El Fotògraf

PALAZÓN, Òscar
Badalona: Ara Llibres, 2008

(Castellà)

Dos fotógrafos en Mauthausen: Antonio García y Francesc Boix

PIKE, David Wingeate
A Coruña: Ediciones del Viento, 2018

El Fotógrafo de Mauthausen

RUBIO, Salva (guió); COLOMBO, Pedro J. (dibuix)
Barcelona: Norma, 2018
[Còmic]

Francesc Boix: un fotògraf a l’infern

SOLER, Llorenç (guió i realització)
Barcelona: Área de Televisión, 2002

(Castellà)

El Fotógrafo de Mauthausen

TARGARONA, Mar (direcció)
Valladolid: Divisa, 2019
[Pel·lícula]

REPUBLICANS ESPANYOLS ALS CAMPS DE CONCENTRACIÓ NAZIS

Memòria de l’infern: els supervivents catalans dels camps nazis

BASSA, David
Barcelona: Edicions 62, 2002

Neus Català: memòria i lluita

BELENGUER MERCADÉ, Elisenda
Barcelona: Fundació Pere Ardiaca, 2006

Los Años rojos: españoles en los campos nazis

CONSTANTE, Mariano
Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2005

Dies i nits dins la tempesta: memòries d’un deportat a Dachau

HENRIC, Vicenç
Valls: Cossetània, 2004

Deportado 4443: sus tuits ilustrados

HERNÁNDEZ DE MIGUEL, Carlos / ENSIS, Ioannes (il·l.)
Barcelona: Ediciones B, 2017
[Còmic]

Vivos en el averno nazi: en busca de los últimos supervivientes españoles de los campos de concentración de la Segunda Guerra Mundial

LLOR SERRA, Montserrat
Barcelona: Crítica, 2014

De Gandesa a Grossbeeren

MASIP BONET, Gemma
Barcelona: Descontrol, 2016

El Holocausto de los republicanos españoles: vida y muerte en los campos de exterminio alemanes: 1940-1945

PONS PRADES, Eduardo
Barcelona: Belacqva, 2005

Els Catalans als camps nazis

ROIG, Montserrat
Barcelona: Edicions 62, 2017

Los Republicanos españoles en el campo de concentración nazi de Mauthausen: el deber colectivo de sobrevivir = Les républicains espagnols dans le camp de concentration nazi de Mauthausen: le devoir collectif de survivre

SALOU OLIVARES, Pierre i Véronique
Paris: Tirésias , 2005

 
Guia completa
 

The post Any Francesc Boix 1920-2020 appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

Borràs, Jordi
Dies que duraran anys
Barcelona: Ara Llibres, 2018

 
La política catalana porta molt temps (probablement massa) instal·lada en l’èpica. És el que hi ha. Fa temps que societat, electors i polítics transiten per terreny desconegut, i el terreny desconegut és molt propici a l’exageració. Potser després es descobreix que no n’hi havia per tant, però que ningú digui que no ens hem entusiasmat com el que més en un primer moment. Tot el que està passant, tot el que s’anomena el procés (no sé què en pensaria Kafka d’això) necessita temps per poder ser valorat en perspectiva, i per acabar d’alguna manera algun dia.

sentència del TC contra l’Estatut, la primera Si acceptem el procés com una cosa sortida de la gent que ha obligat els polítics a sumar-se per no ser aparcats (no és una interpretació unànime, però la farem servir) ha tingut alguns moments àlgids, moments que han passat coses que semblaven impossibles: la primera manifestació el 2010 contra la manifestació absolutament massiva l’11 de setembre del 2012 (i els anys successius), la votació del 9N (i les consultes per tot Catalunya que van començar a Arenys de Munt)… Un dels moments més intensos d’aquests darrers anys va ser el referèndum de l’1 d’octubre de 2017.

Estava prohibit, es va dir que no es faria, es va enviar la policia a impedir-ho (batejats com a piolines) però més de 2 milions de catalans van anar a votar, van donar la cara sense saber si els la trencarien, les urnes van aparèixer a l’hora prevista, la base de dades va poder anar funcionant i la gent va votar. Van quedar moltes imatges d’aquells dies, i el fotògraf Jordi Borràs les ha recollit, des dels plens dels dies 6 i 7 de setembre les manifestacions de Barcelona l’11 de novembre i de Brussel·les el 7 de desembre.
 

 
Jordi Borràs fa anys que es dedica al fotoperiodisme, és un dels millors coneixedors de l’extrema dreta (està permanentment amenaçat per grups ultra) i dels moviments de carrer. Les seves fotos són les protagonistes d’aquest llibre (amb alguna col·laboració, ja que no podia ser a tot arreu), amb textos de: Albert Forns, Anna Ballbona, Raül Garrigasait, Marina Espasa, Adrià Pujol, Natza Farré, Gemma Ruiz, Joan Todó, Jordi Lara i Jenn Díaz. Expliquen des de les ocupacions a les universitats, la por en anar a votar, el no saber si la policia vindria a repartir o no, els rumors sense confirmar que corrien aquell dia, o l’aparició de les urnes i com aquest gest simbòlic, l’aparició de les urnes que els serveis secrets feia mesos que buscaven sense èxit, va ser un dels gols que aquell dia es van poder celebrar. No tot és bo, també hi ha les càrregues i la violència.
 

 
És un llibre per llegir amb calma i només el temps dirà si el títol és o no encertat. Les interpretacions de l’1-O i de tot el que va passar després les deixo per cadascú, pels que estan a favor i els que estan en contra. Tot i les idees de l’autor el llibre és periodisme i retrata uns fets que encara no tenim la perspectiva suficient per avaluar amb una mica d’objectivitat. Potser l’1 d’octubre va ser el principi d’alguna cosa o potser quedarà en res de res, no se sap, però hi ha una cosa que sí que se sap i que cal recordar: va ser real, va passar, més de dos milions de persones van votar, més de 10.000 urnes van aparèixer passant la mà per la cara a la policia i el CNI i la guàrdia civil, la votació va ser real i també van ser reals les càrregues, les porres, els vidres trencats, els cops, els blaus i les bales de goma. Tot això va passar, que no s’oblidi la realitat i la interpretació d’aquests fets i d’aquesta realitat que la faci cadascú.
 

 

The post Dies que duraran anys, Jordi Borràs retrata el 1-O appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

Amb el títol «Fang», a la mostra s’hi podran veure fotografies de Jordi Oliver que documenten les deplorables condicions de vida de milers de persones que malviuen als camps de refugiats de Calais i Dunkerque, a França. Calais és el camp de refugiats més tristament famós als mitjans de comunicació. Amb 6.000 refugiats sirians, iraquians, afgans, sudanesos i eritreus, ha esdevingut l’exemple més punyent de la incapacitat d’alguns governs europeus de gestionar la crisi migratòria més important que ha viscut el Vell Continent des de la II Guerra Mundial. Amb prou feines a mitja hora en cotxe hi ha un altre camp no tan cèlebre i mediàtic, on la situació encara és més alarmant: Grande-Synthe, a Dunkerque. Aquesta és la visió de Jordi Oliver, com a fotògraf i voluntari, del que va passar en aquests camps durant els anys 2015 i 2016. Les imatges van acompanyades per testimonis de refugiats recollits per Marga Durá, periodista, i Maddie Harris, voluntària de Humans for Rights Network.

A les biblioteques podeu trobar materials, adaptats per edats, per conèixer de primera mà els diferents conflictes d’arreu del món i la situació dels seus refugiats:

Conflictes i refugiats: una mirada del món

http://bibarnabloc.cat/2017/06/20/viatge-obligat-francesca-sanna/

The post Fang, un projecte de Jordi Oliver appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

Riefenstahl no només va produir aquestes pel·lícules (és obligat mencionar Olympia, dedicada als Jocs Olímpics de Berlín el 1938), però donada la temàtica de les mateixes i la seva importància històrica, el seu nom ha quedat indissolublement lligat a la trilogia de Nuremberg, i en conseqüència a les polèmiques sobre les seves motivacions en crear-les i a les implicacions del seu contingut.

De tot això ens dóna una bona mostra l’obra Conversaciones con Leni Riefenstahl, de l’editorial Confluencias.

Riefenstahl, Leni
Conversaciones con Leni Riefenstahl
Almería: Confluencias, 2016

 
Conversaciones… és una obra breu, i de bell format, que ens presenta una panoràmica de la personalitat de la directora mitjançant unes entrevistes mantingudes amb Riefenstahl. Per a aquesta entrada he seleccionat uns breus fragments de l’entrevista que Alan Marcus va fer a Riefenstahl l’any 2001.

L’entrevista de Marcus està dedicada a El triomf de la voluntat, el retrat del congrés nazi a Nuremberg de l’any 1934, un encàrrec del mateix Hitler a Riefenstahl.

Com apuntava més a dalt, s’ha escrit molt sobre les motivacions de la directora i sobre el seu enfoc cinematogràfic: tot i el seu hàbil muntatge i les seves aparents motivacions propagandístiques, Riefenstahl sempre va negar que la seva intenció no fos una altra que deixar constància de la realitat d’allò que hi estava succeint. L’entrevista de Marcus ens ofereix uns quants comentaris rellevants en aquest sentit.

Per exemple, Marcus pregunta a Riefenstahl per la “terrible ironia” que avui ens suposa contemplar a un nen agitant una esvàstica darrere el cotxe de Hitler. La directora replica que el tall va ser una “simple coincidencia”, i Marcus dona la seva interpretació al respecte:
 

El desagrado de Leni Riefenstahl respecto a la opinión de que la representación que muestra la película ofrece una visión estructurada de la realidad en vez de la realidad misma, parece ponerla, sorprendentemente, a la defensiva. De las sin duda numerosas esvásticas repartidas por el recorrido del desfile, el cámara escogió a la niña con la bandera al fondo, y de los miles de metros de celuloide ella eligió cuidadosamente esa secuencia para la edición de la película. Negarlo sería tanto como afirmar que no utilizó su destreza como directora ni, aún más importante, como montadora, para marcar el ritmo y la arquitectura de la película, para enaltecer la figura de Hitler y de cómo éste era percibido por la gente. (pp. 28 – 29)

 
De fet, la negativa de Riefenstahl a donar importància al muntatge contrasta amb altres declaracions de la directora, com per exemple:
 

El montaje de una película representa un papel muy importante, porque ayuda a dar vida a los sucesos ante el espectador y lo convence más o menos directamente. Tengo una especial habilidad para el montaje y me entusiasmo cuando estoy en la mesa de montaje. Considero bueno mi trabajo editando películas. (p. 31)

 
O aquesta altra:
 

En un documental no hay argumento. Lo construyes con el material que tienes o la acción se evade de las imágenes. Hay que enfatizar un aspecto más o menos. Entonces, el director se convierte en un ser creativo, es un artista. (p. 32)

 
Pregunta Marcus quins eren els ideals de Riefenstahl i com es van plasmar a El triomf de la voluntat:
 

Yo no tengo ideales, lo único que hice fue cumplir con mi deber. Sólo era eso. No embellecí las cosas de ninguna manera. (p. 34)

 
En aquesta mateixa línia, Riefenstahl argumenta que la seva pel·lícula no tenia un objectiu propagandístic, sinó que tractava de captar la realitat d’allò que hi va veure, sense oferir “un solo comentario”. Marcus reflexiona:
 

Resulta difícil aceptar su sugerencia de que “la película se hizo sin comentarios”, cuando eso es un elemento inherente a la construcción de cualquier secuencia, especialmente cuando está imbuida de los potentes simbolismos que ella emplea. El fin de yuxtaponer una imagen junto a otra es relacionarlas, lo que genera un comentario sobre ambas imágenes y su significado colectivo. (p. 37)

 
L’entrevista completa de Marcus és per tant molt informativa pel que fa a la imatge que Riefenstahl va voler transmetre sobre la seva manca de responsabilitat quant a l’ús que es va fer de la seva obra, sobre la finalitat del seu muntatge, i sobre les conseqüències morals que es podrien derivar d’aquesta. Respecte a aquest darrer punt, Riefenstahl declara:
 

No podía suponer en 1934 lo que iba a ocurrir durante la guerra, ni que habría tantas muertes. (p. 40)

 
Pel que fa a aquesta qüestió, val la pena llegir l’article de Jacob Shamsian What kind of antisemite was Leni Riefenstahl?, Shamsian ens ofereix uns arguments per a posar en dubte la idea que Riefenstahl no coneixia la situació dels jueus a l’Alemanya nazi, o que no podia ni tan sols imaginar les conseqüències que per als jueus es derivarien de la dictadura nazi.

Per exemple, Shamsian també afirma que El triomf de la voluntat és més que un simple document d’allò que va succeir al congrés nazi: és una realitat construïda expressament per la directora amb la intenció de transmetre’ns missatges molt concrets. A més, comenta Shamsian, la relació personal de Riefenstahl amb Hitler fa molt improbable que la directora no pogués imaginar que la seva obra formés part de la campanya de propaganda nazi, i que l’objectiu d’aquesta fos afirmar el poder nazi i l’antisemitisme que implicava.
 

 
Shamsian menciona altres fets interessants que farien molt improbable l’afirmació de Riefenstahl que no podia ser conscient de quin ús es donaria als seus treballs: les reunions documentades entre Goebbles (el ministre nazi de propaganda), Hitler i Riefenstahl; la presència de la directora durant els discursos antisemites de Hitler a la gravació dels seus documentals; la publicació i divulgació de lleis antisemites; i la fuga d’intel·lectuals.

Shamsian acaba el seu article amb unes frases significatives:
 

Quan Riefenstahl declarava que estava més interessada a crear art que a involucrar-se en política, probablement no estava mentint. Sincerament creia que la millor manera d’actuar era crear belles obres d’art i romandre ignorant, no fer massa preguntes i rebutjar la informació disponible. Encara que provés de ser ignorant, no ho era, i allò que va succeir va ser més aviat que va actuar amb una apatia deliberada. Riefenstahl va veure allò que Hitler estava fent, i va decidir de treure’n el millor partit possible de la seva privilegiada situació, en comptes de fer allò que era just.

 
Llegeix l’entrada (en anglès) de Shamsian per a entendre millor les crítiques a la suposada ignorància de Riefenstahl. I, per descomptat, llegeix l’obra Conversaciones con Leni Riefenstahl per a conèixer en la seva totalitat l’entrevista amb Alan Marcus.

A més, Conversaciones… inclou altres dos documents valuosos: una traducció amb les fotografies originals de rere les escenes de la pel·lícula sobre el Congrés del Partit Nacionalsocialista, un breu pamflet publicat coincidint amb l’estrena d’El triomf de la voluntat, l’any 1935; altre entrevista amb Riefenstahl realitzada per Kevin Brownlow el 2002, sobre la passió de Riefenstahl per Àfrica i per la tribu dels nuba.
 

The post L’apatia deliberada de Leni Riefenstahl vers el nazisme? appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

Autor d’una reduïda obra literària que en la seva totalitat no arriba a les 400 pàgines. De tota la seva producció cal destacar les dues obres mestres: El llano en llamas (contes) i Pedro Páramo (novel·la curta). Són textos que per la seva escassedat de pàgines gairebé sempre s’editen en un sol volum de dues-centes i escaig pàgines.

Juan Rulfo forma part d’un petit grup d’escriptors (com Arthur Rimbaud per exemple) que tot i tenint una escassa obra formen part d’un excels reducte de creadors que han aportat a la literatura universal noves vies, influint amb la seva obra a contemporanis i joves generacions.

Per aquest motiu només vull aportar el meu primer record en el descobriment de la seva lectura.

Això es va produir al voltant dels anys setanta gràcies a un bon amic que, un cop finalitzada la lectura, va quedar esbalaït. Quan vaig començar a llegir, primer El Llano en llamas i després Pedro Páramo vaig repetir la seva estupefacció.

Fins aleshores molt poques vegades m’havia succeït: vaig quedar com sospès en una mena de limbe a on la prosa i el precís vocabulari em feia movedís, lleu, submergint-me en un espai de soledat i ombres que traspuava llindars imprecisos però alhora exactes, en un món a on el paisatge, que en prou feines es fa menció, proporciona una angoixant infinitud.

No vaig poder abandonar la lectura una primera i segona vegada, gaudint de la seva capacitat de síntesi, d’una adjectivació precisa i d’una imaginació desmesurada que es combina perfectament amb un realisme que, de vegades, es dilueix a través d’una descripció que aparenta allò que no és, però s’intueix d’una manera cristal·lina. Hi ha personatges, paisatges, històries que ja formen part del coneixement col·lectiu com ara Eduviges, Comala, Tanilo Santos, Talpa, Luvina, Juan Preciado…
 

Malo cuando deja de hacer aire. Cuando eso sucede, el sol se arrima mucho a Lubina y nos chupa la sangre y la poca agua que tenemos en el pellejo. El aire hace que el sol se esté allá arriba.
(El llano en llamas, Luvina)

 
Són textos que he rellegit moltes vegades i mai m’han decebut, tot al contrari. Es tracta d’un llibre que sempre l’he tingut present per obsequiar i ho fet en moltes ocasions.

Text: Joan Frechiné

Obres

El llano en Llamas, Pedro Páramo y otras obras. En el centenario de su autor

Juan Rulfo / Pedro Ángel Palo y Francisco Ramírez Santacruz (editores)
Editorial Iberoamericana Vervuert, 2017

Pedro Páramo. El llano en llamas. El gallo de oro

Juan Rulfo
Editorial RM

Text definitiu establert per la Fundación Juan Rulfo.

Pedro Páramo en 1954

Juan Rulfo
México : Universidad Nacional Autónoma de México : Fundación Juan Rulfo : Editorial RM, 2014

Conté la reproducció facsímil del mecanoscrit de la novel·la.

Pedro Páramo

Juan Rulfo
México: Ed. Fondo de Cultura Económica

Primera edició.

Fotografia

100 fotografías de Juan Rulfo

Juan Rulfo
Barcelona : RM, 2010

En los ferrocarriles : fotografías

Juan Rulfo
México : Universidad Nacional Autónoma de México : Fundación Juan Rulfo : Editorial RM

Juan Rulfo, Pere Calders : [del 2 de desembre 1986 al 9 de gener 1987]

Juan Rulfo
Barcelona : Fundació Caixa de Pensions, DL 1986

México : Juan Rulfo fotógrafo

Juan Rulfo
Barcelona : Lunwberg, DL 2001

Biografies

Juan Rulfo

Amat, Núria
Barcelona : Omega, cop. 2003

Juan Rulfo : las mañas del zorro

Reina Roffé
Pozuelo de Alarcón, Madrid : Espasa Calpe, cop. 2003

Juan Rulfo. Biografía no autorizada

Reina Roffé
Madrid : Fórcola, cop. 2012

Rulfo. Una vida gráfica

Óscar Pantoja y Felipe Camago
Rey Naranjo Editores, 2017

Sobre la seva obra

Estructura y discurso de género en Pedro Páramo de Juan Rulfo

Alba Sovietina Estrada Cárdenas
México, D.F. : Eón, 2005

Mito y poesía en la obra de Juan Rulfo

María Luisa Ortega
Bogotá : Universidad de los Andes : Siglo del Hombre, 2004

Rulfo: dinámica de la violencia

Marta Portal
Madrid : Ediciones de cultura hispánica, 1990

Altres…

Aire de las colinas : cartas a Clara

Juan Rulfo
Barcelona : Plaza & Janés, 2000

Elegías de Duino = Duineser Elegien

Rainer Maria Rilke
Madrid : Sexto Piso, 2015

Versió de Juan Rulfo.

Juan Carlos Onetti. Juan Rulfo

Dirección y presentación: Joaquín Soler Serrano
Barcelona : Granvía Musical [etc.], cop. 2005

Entrevistes realitzades el 1977 dins la sèrie “A fondo” de TVE.

;

The post Juan Rulfo, Pedro Páramo, El llano en llamas i altres coses… appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.