Negre - Policíac Archives - BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona

Mick Herron, Premi Pepe Carvalho 2026

Biblioteques de Barcelona — Mon, 02 Feb 2026 08:00:57 +0000

Mick Herron (Newcastle upon Tyne, 1963) és guanyador dels prestigiosos premis Gold Dagger i Ian Fleming Steel Dagger de la Crime Writer’s Association. Es va iniciar en el gènere el 2003 amb una sèrie de novel·les ambientades a Oxford, ciutat on resideix, i protagonitzades per la detectiu privada Zöe Boehm. Després de quatre entregues, el 2010 comença la reeixida sèrie Slow Horses, amb el personatge Jackson Lamb, espia i cap d’espies del Fangar, lloc a on es releguen les joguines trencades de l’MI5 —agents condemnats pels seus errors, perquè ja són lents o vells, perquè han estat sancionats a perpetuïtat o esclavitzats pels seus propis vicis i febleses.

Segons el jurat del premi “Mick Herron va arribar al gènere dels espies sense demanar permís ni perdó. Va construir un món en el qual, al límit del paròdic, la seva ficció uneix entreteniment escapista i crítica de la societat actual, en aquesta barreja perversa de tecnologia, estupidesa i burocràcia que és la nostra època. Tot això amb la irresistible fragància britànica d’herba molla, pisos emmoquetats, cerveses calentes en pubs acollidors, somnis imperials i flatulències amb olor de ressentiment i curri, òxid i pluja cent per cent londinenca”

Obres destacades de Mick Herron que podeu trobar a Biblioteques de Barcelona:

Leones muertos

Barcelona: Salamandra, 2020

Biblio Digital

Tigres de verdad

Barcelona: Salamandra, 2021

Biblio Digital

La calle de los espías

Barcelona: Salamandra, 2022

Font de la imatge: Festival BCNegra 2026 ©Mikael Buck

The post Mick Herron, Premi Pepe Carvalho 2026 appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

Haarmann, el carnisser de Hannover

Fray Luis de Manrique — Wed, 10 Dec 2025 08:00:11 +0000

Kreitz, Isabel; Meter, Peer

Haarmann

Barcelona: La Cúpula, 2011

A la segona dècada del segle XX, Fritz Haarmann va protagonitzar una de les històries més macabres i esgarrifoses de la història d’Alemanya. En el seu apartament de Hannover va assassinar i esquarterar desenes de nois joves amb total impunitat. Com va ser possible que cometés aquests crims en plena ciutat, envoltat de veïns i deixant pistes evidents de la seva actuació?

Aquesta pregunta estructura la novel·la gràfica Haarmann: El carnicero de Hannover, un asesino en serie, De Peer Meter i Isabel Kreitz. A ella els autors recreen el dia a dia de Fritz, un home reservat i cordial, que va teixir una xarxa de relacions socials i de poder per portar a terme i ocultar els seus crims, així com les perquisicions de la policia per identificar-lo i capturar-lo.

El modus operandi de Haarmann va ser sempre el mateix: al carrer o a l’estació de tren convencia algun jove per acompanyar-lo a casa seva amb l’oferta d’un menjar calent o roba de qualitat (a l’Alemanya de la postguerra, aliment i roba eren les màximes prioritats). Una vegada en el seu apartament, Haarmann forçava sexualment a la seva víctima i, arrabassat, l’escanyava. A penes uns minuts després, i amb precisió de carnisser, l’esquarterava i el desossava el cos. A continuació, venia les peces de sotamà com a carn de porc o vedella a veïns, restaurants i pensions. També la roba la venia, o les pertinences que portés la víctima. Els ossos, que no podia vendre per l’olla, els llençava al petit riuet que passava a prop de casa seva. Desenes de persones van consumir el cos de les seves víctimes sense saber el seu origen real.

La seva trajectòria assassina va pintar la ciutat d’un aire tenebrós i sagnant davant la incompetència policial. Quan es va buidar el riu Leine, que passava a pocs metres d’on Haarmann tenia llogat el seu primer apartament, desenes d’ossos humans van aparèixer sense que les autoritats ho cometessin amb les denúncies de familiars d’algunes víctimes que havien sigut capaços de rastrejar les últimes hores dels seus afins fins al domicili de Haarmann: la policia va desestimar les seves denúncies. Quan finalment va ser detingut, el sòl i el matalàs del seu petit apartament estaven impregnats en sang.

Com va poder dur a terme aquests assassinats impunement sense ser detingut? L’explicació passa pel fet que Haarmann era confident de la policia. Fins i tot era posseïdor d’una placa policial no oficial que mostrava per seduir o per a coaccionar les seves víctimes. Un confident una mica estrany que presumia de ser-ho davant els veïns, i que mantenia una relació més que cordial amb els agents del carrer. Va ser justament aquesta sort de blindatge para-policial, l’aura i el prestigi amb què el dotava, cosa que va permetre i protegir la seva activitat homicida.

El còmic retrata curosament com va ser possible que la policia tingués un assassí en nòmina davant del seu nas. La seva “ceguera” va ser el resultat d’una conjunció fatal de factors: des de la inoperància o l’interès personal d’agents concrets, passant per l’estructura organitzativa d’un cos policial que, incomunicant els diferents departaments i jerarquies entre si, generava un caos informatiu sistèmic. Una mica com va passar a l’11-S, on una agència de seguretat no va comunicar-se amb una altra. Les diferents proves més que evidents que envoltaven l’actuació de Haarmann mai van ser sistematitzades i les denúncies i sospites contra ell no prosperaven mai. Encara que ignorant-lo, la policia li va dotar dels mitjans i de la protecció necessaris per a dur a terme els seus crims.

El judici que finalment el va condemnar tocava tant l’estructura policial que es va intentar portar en el més absolut dels secrets. “De no haber seguido el caso el escritor Theodor Lessing, –que no estaba sometido a ningún tipo de censura- puede que se hubiera logrado el encubrimiento más atroz de toda la historia de la justicia alemana […] Un gran tapón de corrupción que salió a la luz pública poco a poco a través del caso Haarmann”.

Finalment, Fritz Haarmann va ser condemnat i executat per la mort provada de 24 adolescents, encara que durant els interrogatoris i el judici se’n va declarar confés de la desaparició d’entre 50 i 70 nois.

Per a contar-nos aquesta història, Meter i Kreitz recorren amb gran mestria a un traç gris pastís “carnós” que ens remet a l’època de la postguerra alhora que ens fa “sentir i olorar” els crims comesos per Haarmann. El gran realisme que transpira el dibuix –poderós a les faccions, identificant gestos quotidians i íntims dels personatges- espanta per la sanguinolència que supura. Quant al ritme, la trama es desenvolupa perfectament mesurada, regular, com una respiració pausada que ens porta a l’univers personal i material de què ha sigut l’assassí en sèrie més mortífer d’Alemanya.

Fonts de les imatges:

Isabel Kreitz, Photograph by Rama, Wikimedia Commons, Cc-by-sa-2.0-fr

Peer Meter, by Sabine von Bassewitz, Wikimedia Commons

The post Haarmann, el carnisser de Hannover appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

Yasmina Khadra, Premi Pepe Carvalho 2025

Biblioteques de Barcelona — Mon, 10 Feb 2025 08:00:17 +0000

Nascut a Kenadsa (Algèria) en el si d’una família de militars i intel·lectuals, Yasmina Khadra és el pseudònim de Mohammed Moulessehoul, adoptat per evitar la censura durant la seva carrera literària. Criat en un entorn marcat pel contrast entre la tradició nòmada i la vida urbana, va ingressar amb 9 anys en una acadèmia militar, on va començar a desenvolupar el seu amor per la literatura.

L’experiència militar, de gairebé quatre dècades, li va oferir una comprensió profunda de l’ànima humana que impregna la seva obra, marcada per una crítica punyent a la corrupció, les decisions polítiques i les fractures socials d’Algèria. Autor de grans èxits com la Trilogia d’Algèria (Morituri, Doble blanc i El otoño de las quimeras), es va traslladar a França l’any 2000, on va consolidar la seva carrera literària.

Amb obres traduïdes a més de quaranta idiomes i algunes d’adaptades al cinema, ha explorat temes com el terrorisme, el colonialisme i els conflictes entre Orient i Occident. Títols destacats com Las golondrinas de Kabul, El atentado i Los virtuosos reflecteixen la capacitat de l’autor per penetrar en els racons més complexos de la condició humana. Avui viu entre París, Algèria i Alacant.

Al 2016, a la Biblioteca Jaume Fuster, Yasmina Khadra va consversar amb el periodista Bouziane Khodja sobre el llibre Què esperen els micos.

Obres destacades de Yasmina Khadra que podeu trobar a Biblioteques de Barcelona:

Las golondrinas de Kabul

Madrid: Alianza, 2003

El atentado

Madrid: Alianza, 2006

Trilogía de Argel

Madrid: Alianza, 2016

Biblio Digital

Què esperen els micos…

Madrid: Alianza, 2016

Biblio Digital

Los virtuosos

Madrid: Alianza, 2023

Biblio Digital

The post Yasmina Khadra, Premi Pepe Carvalho 2025 appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

La Trilogia Negra, de Keko i Altarriba

Fray Luis de Manrique — Fri, 25 Oct 2024 07:00:55 +0000

Altarriba, Antonio; Keko

Yo asesino

Barcelona: Norma, 2015

Altarriba, Antonio; Keko

Yo loco

Barcelona: Norma, 2018

Altarriba, Antonio; Keko

Yo mentiroso

Barcelona: Norma, 2020

A la Trilogia del Yo, Antonio Altarriba i Keko presenten un thriller negre i criminal que dissecciona els fets més foscos de la societat actual.

Entre 2014 i 2020 Antonio Altarriba i Keko ens han regalat un thriller negre en primera persona al voltant de tres característiques pròpies de la nostra modernitat: la violència (Yo Asesino), la dissonància cognitiva (Yo Loco) i el poder falsificador de la paraula (Yo Mentiroso). Estructurat per la pulsió corresponent, es constitueix per a cada episodi de la trilogia una trama i un personatge principal que intenta portar a terme el seu projecte vital en un ambient de caire criminal.

A partir del recorregut pel dia a dia del personatge, l’obra explora situacions i problemes de diversa índole amb perspectiva negra i social: l’endogàmia fratricida universitària, la farsa del mon del l’art, el terrorisme nacional-identitari, el classisme antidemocràtic de les oligarquies, la corrupció política i institucional, l’especulació immobiliària, el cul de sac hetero-familiar, l’amor i el sexe interessats, el fracàs educatiu, l’estafa farmacèutica, les notíces enganyoses dels grups de pressió mediàtics, la dictadura de la Troika, les clavegueres de l’estat, l’abús policial, en fi, els diversos interessos que fan de l’home un objecte per a l’home. Ens trobem davant un text dens i fosc que actualitza la crítica a l’estatus quo “Estat, Església, Capital”, potser reflectint l’onada contestatària posterior a la crisi del 2008.

Així, els autors apunten al fràgil equilibri en què consisteix l’ordre social, travessat d’interessos poderosos. Sota la seva aparent normalitat s’amaguen monstres que amenacen el petit món que cadascun construeix al voltant de si. Aquí, el poder subjau la moral i al darrere de cada declaració de bones intencions hi ha una pulsió maleïda per subjugar a l’altre. Caracteritzats amb un toc satíric a vegades, arrabassats pel desassossec o curulls de rancor i lascívia, els personatges d’aquesta trilogia transpiren en els seus rostres l’interior fosc i passional que els domina.

Per donar forma a cada entrega, els autors utilitzen un joc d’imatges molt particular. Al contrast entre el blanc i el negre s’afegeix un tercer color que identifica la passió concreta de cada àlbum, apareixent només allà on el seu esdeveniment té lloc: vermell-sang per a la violència, groc-Van Gogh per a la bogeria i verd-bilis per a la mentida. Aquest ús del color ens recorda l’obra La Teoría del Grano de Arena, dels belgues François Schuiten i Benoit Peeters, on només la protagonista i els lectors som capaços d’apreciar, per la lluentor estranya que emeten, la correlació entre objectes i successos.

L’efecte d’aquesta tècnica tan curiosa es doble: per un costat, produeix una immersió del lector en la història en tant comparteix un tret de lectura amb els protagonistes; per un altre, en destacant visualment un seguit d’esdeveniments en particular, és genera una forta distancia crítica. El resultat es una duplicitat en el registre de lectura que permet al lector identificar-se amb la situació i al mateix temps avaluar-la críticament. Es tracta d’una narració molt atractiva amb efectes d’imatge espectaculars.

Resulta estimulant veure com els diferents personatges es van creuant entre volums, adoptant mes o menys rellevància segons quin tret estigui sota anàlisi. Apreciem que a mesura que es desenvolupen les trames, els trets es lliguen en un trasbalsament triàdic entre un i altre. Així, podríem aventurar que: 1- la bogeria i la violència sempre es donen en el sé d’un marc lingüístic que discerneix entre l’ordre i el caos (entre el bé i el mal), 2- l’ús del llenguatge i la bogeria impliquen una alteració violenta del marc normatiu on tenen lloc, 3- la paraula i la violència es poden entendre com formes de bogeria ja que suposen anar mes enllà del que és possible per a cada moment donat. D’aquesta manera, l’obra fa pensar les tres característiques en clau filosòfica nietzscheana o postmoderna, en tant violència, bogeria i llenguatge es connecten a través de la noció d’eco-sistemes de (des)ordenació.

Cal senyalar que no es tracta d’una obra purament pessimista o nihilista. Davant la negritud imperant, els autors fan apuntar l’esperit de la lucidesa i la victòria dels justos. Trobem herois marginals que defugen les dinàmiques de poder asfixiant i encarnen la possibilitat d’una reparació. Com a bona obra de gènere noir, la mateixa crítica social en què consisteix és meta-referencialment una aposta per la justícia; la racionalització del mal en la comprensió del seu origen i funcionament l’obre a la intervenció i ofereix una promesa d’avenir.

Altarriba i Keko han creat una trilogia d’exquisides proporcions ideal per als amants del gènere negre, la crítica social i el còmic.

Fotografies Wikimedia Commons: Antonio Altarriba per Marcus Fernández i Keko per GuillemMedina

The post La Trilogia Negra, de Keko i Altarriba appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

Invisibles. Episodi 8: Llibres del Delicte

Durin Martell — Fri, 04 Oct 2024 07:00:30 +0000

Invisibles és un programa de Ràdio Maconda on entrevistem a responsables de petites editorials catalanes per ajudar a donar visibilitat a la feina que fan en pro de la literatura i la cultura en general.

En aquest vuitè programa entrevistem el Marc Moreno de Llibres del Delicte, editorial especialitzada en novel·la negra.

Alguns llibres de l’editorial Llibres del Delicte que podeu trobar a les biblioteques:

Moreno, Marc

Contra l’aparador

Benassar, Sebastià

Quinqui connection

Huix, Aina

Entre nosaltres

Pedrolo, Manuel de

Tants interlocutors a Bassera

Assassins del Camp

Aritzeta, Margarida

Els fils de l’aranya

Muñoz, Dora

Arrels i ales

Villalonga, Anna Maria (ed.)

Elles també maten

Assassins valencians

The post Invisibles. Episodi 8: Llibres del Delicte appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

Cal llegir les històries de Sherlock Holmes?

Orlok — Wed, 04 Sep 2024 07:00:41 +0000

Crec que cap persona posaria en dubte que un dels personatges de la literatura amb més èxit popular és Sherlock Holmes. De la mà d’Arthur Conan Doyle (1859-1930), va veure la llum per primer cop a l’anuari Beeton’s Christmas Annual el novembre de 1887. La novel·la Estudi en escarlata va començar a publicar-se de forma fulletonesca en aquesta revista. Va seguir-la, també per entregues, El signe dels quatre l’any 1890. I després vindrien els primers dotze relats, publicats a The Strand Magazine entre juny de 1891 i juliol de 1892, que es compilarien sota el títol Les aventures de Sherlock Holmes. I aquí començà la llegenda, on va esdevenir tremendament cèlebre. Podríem dir que és una d’aquelles creacions que supera el seu autor.

Ara fa un segle, sense anar més lluny, Buster Keaton estrenava la pel·lícula El moderno Sherlock Holmes (Sherlock Jr., 1922); hi interpretava un paper inspirat en el personatge de Conan Doyle, en una comèdia que jugava amb la mateixa ficció dins el món del cinema. Però, encara més, es conserva un llargmetratge de 1916 realitzat per Arthur Berthelet amb el títol explícit de Sherlock Holmes. El cinema ha estat un medi que ha popularitzat vastament aquest personatge literari; pel·lícules com les protagonitzades per Basil Rathbone (14 films entre 1939 i 1946) han estat decisives per a l’aparença que tenim del detectiu de Baker Street. No hem d’oblidar però la importància de les il·lustracions de Sidney Paget, que van acompanyar les aventures publicades a The Strand Magazine; i van donar una imatge icònica al gran detectiu.

Però la imatgeria també s’ha nodrit de la televisió (i actualment les plataformes de streaming), amb sèries com Sherlock Holmes (Granada Television, 1984-1994), protagonitzada per Jeremy Brett, potser una de les adaptacions més curoses amb la creació de Conan Doyle. O, actualitzant el pastitx al Londres del segle XXI, Sherlock (Mark Gatiss i Steven Moffat, 2010-2017), amb Benedict Cumberbatch i Martin Freeman.

Alguns pastitxos audiovisuals:

La vida privada de Sherlock Holmes

Dir. Billy Wilder

Regne Unit, 1970

Sherlock Holmes

Dir. Hayao Miyazaki et al.

Japó, 1984

El secreto de la pirámide

Dir. Barry Levinson

EUA, 1985

Sin pistas

Dir. Thom Eberhardt

Regne Unit, 1988

Les reedicions, adaptacions literàries i revisions són inabastables. I van començar molt aviat. Poc després del primer recull d’aquells dotze mítics relats. En podeu llegir una mostra primerenca a Los Otros Sherlocks Holmes (1892-1944), però en podria llistar un munt (no ho faré). Perquè, diguem-ho clar, Sherlock Holmes és el rei del pastitx*.

Trobareu escrita molta informació sobre aquest detectiu que recull, i afegeix, dades de la seva vida, virtuts i aventures, tant a llibres com a internet. De fet, existeixen moltes associacions al voltant del personatge, com el C í rculo Holmes a Espanya. I s’han escrit, enregistrat, interpretat, incomptables adaptacions i també versions lliures, o invencions que barregen fantasia o personatges històrics i històries que contrafan l’anomenat cànon… En cinema, televisió, a les xarxes, però també en còmic, en jocs de taula o en videojocs. Algunes meritòries, algunes indignes…

I què és el cànon? Estrictament, 60 casos del detectiu consultor que ens ocupa, recollits per Arthur Conan Doyle en quatre novel·les curtes i cinc llibres de relats. Històries narrades en la majoria de casos per John Watson, doctor, amic i company de pis per temporades de Sherlock Holmes. De fet, la publicació d’Estudi en escarlata, on tots dos es coneixen, és presentada com la Reimpressió de les memòries de John H. Watson, doctor en Medicina i antic membre del Cos Mèdic de l’exèrcit.

Trobareu el cànon fàcilment, i els diferents títols també (en català, castellà, anglès i molts altres idiomes); aquí són llistats en ordre de publicació que no és pas l’ordre cronològic amb el qual succeeixen els diferents casos:

Un estudi en escarlata (1887, novel·la)

El signe dels quatre (1890, novel·la)

Les aventures de Sherlock Holmes (1892, relats)

Les memòries de Sherlock Holmes (1894, relats)

El gos dels Baskerville (1902, novel·la)

El retorn de Sherlock Holmes (1905, relats)

La vall de la por (1915, novel·la)

La seva última reverència (1917, relats)

El llibre de casos de Sherlock Holmes (1927, relats)

Alguns pastitxos il·lustrats:

Sherlock Holmes Society

Sylvain Cordurié, Stéphane Bervas

Barcelona: Yermo Ediciones, 2016

Sherlock Holmes i la conspiració de Barcelona

Sergio Colomino, Jordi Palomé

Barcelona: Norma Editorial, 2012

Estudio en esmeralda

Neil Gaiman, Rafael Albuquerque

Barcelona: Planeta Cómic, 2021

En la ment de Sherlock Holmes

Cyril Lieron, Benoit Dahan

Barcelona: Editorial Base, 2021

El Capítol I d‘El signe dels quatre es titula La ciència de la deducció, tota una declaració d’intencions. El personatge de Holmes ja està força definit, altiu, irritant, amb afició per la cocaïna i l’heroïna per combatre l’avorriment (trets que quedaren lleugerament oblidats després per fer més simpàtic el personatge). Potser es necessitava un context metropolità com el londinenc per al naixement de la figura moderna del detectiu privat. Cavaller britànic, model de geni racional, les aventures d‘aquest detectiu i el seu apreciat amic s’estendran al llarg dels anys del món criminal del Londres victorià a l’espionatge bèl·lic de la Primera Guerra Mundial; d’estil directe, el contingut és fruit dels temps, moral victoriana, actitud colonialista… Apareixeran molts personatges al llarg de les seves aventures narrades (i algunes de citades); alguns d’ells, reiteradament. Aquí uns exemples:

Dr. Watson: conegut per ser el cronista principal i l’amic fidel, avui en diríem un bromance victorià, es casa i envidua més d’un cop (Holmes mai ho va investigar).

Mary Morstan: qui demana ajuda a Holmes a El signe dels quatre i qui serà la primera dona de Watson.

Sra. Hudson: la propietària de les habitacions del 221B de Baker Street a Londres on viu Holmes (adreça fictícia, però on s’hi ubicà el Sherlock Holmes Museum).

Inspector Lestrade: agent de Scotland Yard que apareix a diversos casos; el primer, Estudi en escarlata, on és descrit junt amb un col·lega com “el millor d’un grup d’obtusos”.

Irregulars de Baker Street: nens del carrer (així mateix) que ajuden a Holmes per un xíling. Wiggins n’és el líder.

Irene Adler: “Per a Sherlock Holmes ella sempre serà la dona”, ens diu Watson. Només apareix a Escàndol a Bohèmia i és una de les poques persones que ha enganyat Holmes.

Mycroft Holmes: germà gran de Sherlock, qui comenta “He dit que és superior a mi en observació i deducció” a L’intèrpret grec, surt i es menciona a més d’un relat.

James Moriarty: antic professor de matemàtiques descrit per Holmes com el “Napoleó del crim”. Arthur Conan Doyle el fa aparèixer a El problema final amb la finalitat d’acabar amb la seva creació. La pressió del fandom victorià l’obligà a ressuscitar el seu detectiu consultor.

Sebastian Moran: “el segon home més perillós de Londres”, antic coronel, mà dreta de Moriarty i antagonista de Holmes quan reapareix, tres anys després d’acabar amb Moriarty, a L’aventura de la casa deshabitada.

Hi ha molts més personatges secundaris, la majoria presentats en un sol cas. No cal dir que fora del cànon el llistat de personatges i personalitats rellevants es faria interminable…

Alguns pastitxos lúdics:

Holmes.

Sherlock & Mycroft

Barcelona: Devir Iberia, 2015

Sherlock Holmes.

T he D evil’s D aughter

Lesquin: Bigben Interactive, 2016

Watson & Holmes

Córdoba: Ludonova, 2018

Sherlock Holmes: detective asesor.

Los crímenes del Támesis y otros casos

Buc: Space Cowboys, 2018

La idea del detectiu literari veu la llum amb el referent directe d’Auguste Dupin, creació d’Edgar Allan Poe l’any 1841 al relat Els assassinats del carrer de la Morgue (el personatge tornaria a aparèixer a El misteri de Marie Rogêt i a La carta robada). És la creació, no només de la figura del detectiu, sinó també del relat policial. Es creu que el mateix Poe es va inspirar en la figura real d’Eugène-François Vidocq, antic delinqüent i investigador francès que va escriure diverses novel·les a mitjans del segle XIX basant-se en el seu coneixement del món criminal. Émile Gaboriau també s’hi va basar per crear l’any 1866 un investigador literari, Monsieur Lecoq.

Per altra banda i en l’àmbit real, Allan Pinkerton va crear el 1850 la Pinkerton National Detective Agency a Chicago, una agència de detectius privats. I al Regne Unit, Charles Frederick Field va crear la oficina d’investigació de la Metropolitan Police el 1852.

I a més, també s’indica com a inspiració la personalitat i mètode de treball de l’antic professor universitari de Conan Doyle, el doctor Joseph Bell.

Es podria dir que, tot i la creació-model de Dupin, és Holmes qui es converteix en arquetip. Quasi tots els detectius literaris posteriors li deuen alguna cosa al personatge creat per Conan Doyle. I també ha tingut col·legues il·lustres clàssics, com el detectiu belga Hercule Poirot, d’Agatha Christe.

Però tornem a la pregunta inicial. Cal llegir les històries de Sherlock Holmes?

La resposta és senzilla. No cal. Però, posats a recomanar imprescindibles, si de cinema recomanaria visionar Nosferatu de Murnau, de música recomanaria escoltar la Novena simfonia de Beethoven, de pintura recomanaria contemplar La nit estrellada de Van Gogh, o si agrada passejar recomanaria caminar per la vora de la platja (per a aquesta no tinc enllaç); si agraden les històries detectivesques i encara no s’ha fet, llavors recomanaria llegir alguns casos del cànon holmesià.

Per llegir-ne més:

Sherlock Holmes.

B iografía

Paul M. Viejo

Madrid: Páginas de Espuma, 2003

El Mundo de Sherlock Holmes.

G uía elemental

Daniel Smith

Madrid: Edimat, 2015

El Libro de Sherlock Holmes

David Stuart Davies, Barry Forshaw et al.

Madrid: Akal, 2016

Arthur y Sherlock.

Conan Doyle y la creación de Holmes

Michael Sims

Barcelona: Alpha Decay, 2018

*pastitx (DIEC2)

1 m. [LC] Obra que presenta una barreja, sense criteri, de diversos estils heterogenis.

2 m. [LC] Obra en què es contrafà la manera d’un escriptor, d’un pintor, d’un músic, etc.

Imatge: Retrat de Sherlock Holmes per Sidney Paget. Wikimedia Commons

The post Cal llegir les històries de Sherlock Holmes? appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

Jo Nesbo, Premi Pepe Carvalho 2024

Biblioteca Montbau-Albert Pérez Baró — Tue, 30 Jan 2024 08:00:15 +0000

És considerat un dels escriptors del gènere policíac més interessants d’Europa. La trajectòria vital i literària de Nesbo és singular. Abans de convertir-se en escriptor, es va allistar com a voluntari a l’exèrcit noruec i més tard va ser guitarrista i lletrista d’un grup de rock, però el 1996 va deixar la música per dedicar-se a la literatura. Des que el 1997 va publicar la primera novel·la de la sèrie protagonitzada pel policia Harry Hole, ha estat aclamat com el millor autor de novel·la policíaca de Noruega i com un referent de l’última gran fornada d’autors del gènere negre escandinau. Actualment, compta amb més de 50 milions d’exemplars venuts internacionalment. Les seves novel·les han estat traduïdes a 50 idiomes i els drets s’han venut a les millors productores de cinema i televisió.

Al 2022, en el marc d’Acció Lectora de Biblioteques de Barcelona, Jo Nesbo va participar als Diàlegs de Sant Jordi: tres jornades de converses entre escriptors d’arreu a partir d’afinitats en les seves darreres obres.

Obres destacades de Jo Nesbo que podeu trobar a Biblioteques de Barcelona:

Eclipsi

Barcelona: Proa, 2023

L’home de la gelosia

Barcelona: Proa, 2022

El lleopard

Barcelona: Proa, 2014

Headhunters

Barcelona: Proa, 2012

The post Jo Nesbo, Premi Pepe Carvalho 2024 appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

‘Carretera perduda’ dirigida per David Lynch

Ru Bèn Bi El — Wed, 17 Nov 2021 01:35:23 +0000

“M’Agrada recordar les coses al meu estil…
…No necessàriament com van passar de debò”

FRED MADISON

Malson. És una de les possibilitats. Una de les formes de viure, de sentir, aquesta nova nostra vida oculta. I quan passi un temps i tot torni a lloc, si torna, és possible que algú, Tu fins i tot, arribi a demanar-se a sí mateix: “Va ser Real?” “Va succeir de debò o només al meu cap?” Si això passa, tindràs ràpidament algú al costat que t’abraci, i et confirmi que sí, que ho vam viure, i que no t’estàs tornant boig/boja.

En Fred Madison, a qui et presentaré més tard, no té tanta sort com Tu. La frontera entre allò Real i allò Imaginat, en el seu cas, és molt més tèrbola, indesxifrable, dubtosa…

Hi ha artistes que s’hi senten còmodes viatjant pels racons foscos de la consciència. L’empordanès Salvador Dalí hi va fer casa seva per als seus pinzells. Quan va viatjar a Hollywood, a mitjans anys 40, es va fer força col·lega de Walt Disney i de’n Hitchcock, tot buscant pel·lícules on poder impregnar el seu segell únic (Spellbound / Recorda 1945). Llàstima per a ell (i per a tots nosaltres) que allà no pogués coincidir i conspirar amb la seva futura ànima bessona.

Un nen que va néixer el 1946 al desolat estat de Montana, i que va passar infantesa i adolescència rebotant com un pinball per tota la geografia estadounidenca. Era part de la maleta de viatge del seu pare científic, saltant qual electró de feina en feina. Abans de fer els 20 anys, feu parada i fonda a una zona poc recomanable i molt violenta de Philadelphia. Allà la vida li esclatà a les mans: un pis claustrofòbic, butxaques buides, casat i amb la seva filla Jennifer acabada de néixer. El gran creador de malsons havia construït el seu propi, i real.

Començaven els anys setanta, i aquell jove va convertir la experiència traumàtica en gasolina. Quadres, curtmetratges i una òpera prima de cinema, que fins 1977! no va saber acabar i poder mostrar al món. Es deia Eraserhead i la signava DAVID LYNCH.

El que aquest geni va fer els següents quaranta anys, ja és història del Setè Art, i de l’Art en general. Twin Peaks, Blue Velvet, Mullholand Drive, Wild at Heart, Straight Story… Títols que em fan tremolar només de pronunciar-los i que van canviar la meva cinèfila vida. Però avui, Tu i jo ens endinsem a la Carretera perduda…

“Funny how secrets traveeelll…” La veu mítica del duc David Bowie ens introdueix al malson. La càmera es transforma en ulls d’un cotxe. Carretera nocturna, perduda. Velocitat desesperada, maníaca. Els fars només permeten veure la línia discontínua i groga… Sembla infinita, però acaba. Aterra al rostre d’un home, cigarreta acabat de despertar. No sembla haver passat una bona nit…. Truquen a l’interfon, Fred Madison s’hi apropa pesarós. En pitjar el botó blanc, una veu cavernosa, com escapada de l’inframón, pronucia: “Dick Laurent is DEAD (D.L. està mort)”.

El que ve després no sóc capaç de posar-ho en paraules. Pertany a una altra dimensió. Viu-lo.

Lynch, David

Carretera perdida

Madrid: Avalon, cop. 2012

The post ‘Carretera perduda’ dirigida per David Lynch appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

‘El silenci dels anyells’ dirigida per Jonathan Demme

Ru Bèn Bi El — Mon, 08 Nov 2021 01:14:06 +0000

“No aniré a trobar-te, Clarice…

El món és més interessant si Tu hi ets”

HANNIBAL LECTER

Les primeres vegades ens marquen a Foc, a tots, i sempre més les recordem. Era cap de setmana, dissabte, sí, segur. “Corre Papa, que fem tard !”. El meu pare apreta l’accelerador carrer Balmes abaix, i en morir es submergeix a Pelai. No estem de sort: semàfor vermell a la frontera amb Plaça Catalunya. Nerviosos, no podem mirar l’edifici Triangle, perquè no existeix encara. Verd ! A pocs metres del destí. Frenada del meu pare davant l’Antic Banc Central, el del segrest mític del 81, de tèrbols i inconfessats objectius. El meu cosí Óscar i jo, obrim les portes del cotxe i sortim disparats Rambles avall. No ens devíem ni acomiadar del meu Pare. Sort que el Club Capítol és prou a prop ! Aquell final d’estiu de 1991 encara era sala de Cinema; faltava un lustre per a que canviés a teatre, i Pepe Rubianes en fes d’ell casa seva per a l’eternitat… Superem taquilla, ens endinsem a la foscor… A la pantalla, una noia amb cabell en cua corre en xandall per un bosc. La càmera l’acompanya en un travelling absorbent, fascinant… La noia s’atura, algú la crida. El seu xandall diu “FBI Academy”. La inoblidable partitura de Howard Shore ja ens fa tremolar. Algú té una missió per a la inexperta Clarice Starling.

Aquell dissabte dues grans històries d’amor de la meva vida van trobar-se: la ciutat de Barcelona i el Cinema. Ara, quasi trenta anys després, ja he entrat a una sala de cinema barcelonina més de dues-mil vegades, però aquella fou LA PRIMERA. Poc sospitava jo que m’estrenaria amb la que, amb el pas dels anys, és una de les pelis més famoses de tots el temps. Un dels thrillers més impactants de 105 anys de llargmetratges…

Mesos després, el 30 de març, una altra primera vegada per a mi: la Cerimònia dels Oscars. Nit en vetlla, cita amb les estrelles, en obert i per Antena3! El Dorothy Chandler Pavilion va viure coses úniques aquella nit. El guió a partir de la novel·la de Thomas Harris; el director J. Demme; la ex-nena actriu prodigi Jodie Foster; un irreconeixible Anthony Hopkins, a la pell del malvat més immortal que mai s’ha escrit; i la millor Pel·licula: van guanyar els 5 Oscars MÉS IMPORTANTS. Només havia passat l’any 1934, amb la divertida Succeí una nit i el 1975 amb la dolorosa Algú va volar sobre el niu del cucut. Aquesta fou la tercera vegada, i fins a dia d’avui, la última.

Només està setze minuts en pantalla, però foren suficients: Mefistòfil, Satanàs, Belcebú, Lucifer i el Diable ja tenien un nou company amb qui compartir taula: de nom, Hannibal Lecter.

Si hi ha una conjunció astral, pot passar el següent: que Tu que estàs llegint això, ets un dels pocs éssers humans que no ha vist EL SILENCI DELS ANYELLS. No et sentis malament, tot el contrari: ets un@ privilegiat@, perquè pots fer el que nosaltres ja no. Pots descobrir-la, gaudir-la per Primer Cop ! I ja saps: com la primera vegada, no n’hi ha cap.

Demme, Jonathan

El Silencio de los corderos

[S.l.]: MGM, cop. 2008

The post ‘El silenci dels anyells’ dirigida per Jonathan Demme appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

El talent de Mr. Ripley

Ru Bèn Bi El — Tue, 13 Apr 2021 09:05:42 +0000

MINGHELLA, Anthony

El Talento de Mr. Ripley

Barcelona: Lauren, cop. 2000

‘Sempre he cregut que és millor ser un fals algú que un veritable Ningú‘.

(Tom Ripley)

Vagi per davant: sé que avui no invento la sopa d’all ni patento la dinamita parlant-vos d’aquesta famosíssima “Peli”. Tinc els meus motius.

Primer de tot, em venia de gust VIATJAR. Existeix una terra on es concentra la Bellesa i el Plaer de forma aclaparadora. Un tsunami pels sentits. Si serà veritat el que dic que el novel·lista Stendhal li va donar categoria mèdica amb una Síndrome: es dispara el ritme cardíac, el vertigen apareix, i no es descarta que les al·lucinacions prenguin el timó. Això va patir o gaudir Stendhal el 1817 a una de les joies en forma de ciutat d’aquella terra. La que ara mateix, per a tots nosaltres, és tan propera i tan llunyana alhora (i ni Wenders ni Berlin hi tenen res a veure). Un país que Avui es dessagna per aquest bitxet que té tot el globus terraqüi ben distret. És un territori pels Somnis, on molts hem tingut la sort d’estar i que tots trigarem en tornar a trepitjar…. ITÀLIA

Als seus màgics paratges va decidir posar-hi els seus maquiavèl·lics personatges la deesa de la novel·la negra, la texana Patricia Highsmith. El 1955 va escriure-la, i l’explosió fou immediata. Tant és així que, en només 4 anys ja es va estrenar la primera adaptació al Cinema: A PLENO SOL (també podeu gaudir-la Online a l’Ebiblio i en DVD a CanFabra). I el primer actor en posar cara i cos a l’inquietant Ripley fou un dels éssers més bells i magnètics que ha conegut la pantalla daurada: Alain Delon. Quaranta anys van passar, quan un director amb cognom italià però nascut a la molt anglesa illa de Wight, decidí que havia arribat l’hora de revisitar aquella fosquíssima però addictiva història.

Anthony Minghella era l’home. Morí relativament jove el 2008, després d’una intervenció quirúrgica que es va torçar, però dotze anys abans era el Rei de Hollywood del moment, després d’ arrassar els Òscars del 96 amb EL PACIENT ANGLÈS. Aquell gran èxit li va atorgar un xec en blanc per al seu següent projecte, fent possible que filmés la seva obra més reeixida. La va pintar amb quatre pinzells, en forma de joves actors sobrats de talent: Matt Damon sorprengué radicalment als que pensaven que només era una cara bonica, ja que un personatge amb llum i ombra tan contrastada no el fa qualsevol. Jude Law ens seduí a tots i confirmà la revelació de GATTACA obtenint la primera menció als Òscar, premi que Gwyneth Paltrow acabava de guanyar. I l’enyorat Phillip Seymour Hoffman va afegir un secundari de luxe més al seu currículum.

L’Enveja és una força poderosa i que ens pot portar al límit. MISTER RIPLEY està llest per a demostrar-vos-ho de nou, amb aquest Thriller que, vint anys passats, segueix Fascinant.

The post El talent de Mr. Ripley appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.