Aquesta és la música de Snatam Kaur. No cal dir res més. Només cal escoltar. Només cal sentir.

Ja fa molts anys que s’han descobert les qualitats de la música. Hi ha teràpies que ajuden a tractar malalties a través del so i de la música. La musicoteràpia n’és un clar exemple, on la música i els seus elements (so, ritme, melodia i harmonia) són utilitzats per ajudar les persones a tractar diverses malalties però també per ajudar a facilitar habilitats de comunicació, aprenentatge o altres habilitats socials. Ja es comença a entendre, o almenys cada cop més, que el cos funciona com un sol organisme. Les emocions estan lligades al cos i, de vegades, el principi d’una malaltia pot començar amb un conflicte emocional. Per les característiques terapèutiques de la música, a vegades poden ajudar en casos on hi ha un desequilibri emocional. La coneguda frase La música amansa les feres al·ludeix al poder tranquil·litzador de la música per calmar els animals… i també algunes persones!

Pots mirar el fons que hi ha a les biblioteques sobre aquest tema. Aquí tens alguns llibres que poden ser interessants:
 

LUCAS ARRANZ, Miriam
Madrid: Síntesis, DL 2013

LLINARES, NINA
Barcelona: Obelisco, 2008

BOYCE-TILLMAN, June
Barcelona: Paidós, 2003

PEREYRA, Gabriel
Barcelona: Robinbook, cop. 2013

LINGERMAN, Hal H.
Barcelona: Océano/Ambar, cop. 2009

Les cançons de Snatam Kaur també són terapèutiques i encara que conviden simplement a escoltar, també s’acostumen a fer servir per fer meditació, ioga o qualsevol activitat que necessiti relaxar cos i ment. Però no només la seva música compleix aquesta funció, aquesta és només una part. Si prestes atenció a la lletra d’algunes de les seves cançons veuràs que les estrofes són senzilles i es van repetint contínuament. Vindria a ser com un mantra, oi? Doncs justament això són: mantres. Aquí pots escoltar l’exemple del Siri Gaitri Mantra o Siri Mantra (el pots trobar escrit de diferents formes):

“Ra Ma Da Sa Sa Sei So Hung”

La paraula mantra ve del sànscrit “manah” i “trāyate”, que es tradueix com a “ment” i “alliberació”. Pot ser una paraula, una frase o, simplement, una síl·laba i ajudarien la persona a arribar a un estat de concentració i relaxació. També vindria a ser com una eina per relaxar la ment dels pensaments constants que aquesta ens envia. No et passa que de vegades tens la sensació de tenir al cap una ràdio encesa? Doncs recitar un mantra pot ajudar a posar en off la nostra ràdio personal. Però, compte! Un mantra s’ha de tractar amb respecte perquè són paraules que es consideren sagrades. Per això, primer has de saber quin és el seu significat, perquè cada mantra serveix per a una cosa diferent. Així, podràs aprofitar tots els seus beneficis complets. En el cas del Siri Gaitri és un mantra associat a la curació, per treure tot el que no ens va bé, que proporciona equilibri i estimula l’energia per a la sanació.

Moltes de les cançons de Snatam Kaur són, efectivament, mantres i moltes vegades trobaràs diferents versions del mateix tema. Cada cantant agafa un mantra i el canta tal com el sent, així que, de vegades, és curiós trobar la mateixa cançó sonant de manera diferent.

Aquesta és la versió de Mirabai Ceiba:

O aquesta versió d’Ajeet Kaur:

Snatam Kaur Khalsa va néixer als Estats Units l’any 1972. Cantant, però també compositora de moltes de les seves cançons, des de ben petita va estudiar el kirtan, un antic cant en sànscrit de mantres (si et costa meditar, aquesta és una bona manera d’aprendre a silenciar la ment). La seva trajectòria musical és molt extensa i ha publicat molts discos. Fins i tot, el seu disc Beloved va estar nominat als Premis Grammy de 2018 com a millor àlbum de música New Age. Porta molts anys, no només portant la seva música arreu del món sinó també fent tallers, cursos i retirs espirituals per ensenyar a tothom a despertar el seu interior i aconseguir a través del ioga, la meditació i el cant, a trobar l’harmonia i la pau interior. Pots trobar molta més informació a la seva pàgina web.

Els concerts de Snatam Kaur són diferents. Escoltar la seva veu en directe és realment una vivència a nivell personal. No surts de la mateixa manera de com has entrat, si prestes atenció. A més, els seus concerts estan plens de música però també pots participar en exercicis de ioga i meditació per prendre consciència del teu interior. Això sí, prepara’t per a la pràctica del kundalini ioga perquè hauràs de treure forces del teu poder mental per aguantar la postura! Després cantaràs, ballaràs i quan acabi el concert, en creuar la porta miraràs el rellotge i et sorprendrà comprovar que el temps, literalment, ha volat: les tres hores del concert s’han convertit en només una estoneta. A Barcelona ja ha vingut unes quantes vegades així que, si t’animes, pot ser una gran experiència per tu.

Mentrestant, a les Biblioteques de Barcelona pots fer un cop d’ull a tot el que tenim d’ella:

Source of strength
KHALSA, Snatam Kaur
[S.l.]: Spirit Voyage, p. 2017

 

Ras

KHALSA, Snatam Kaur
[S.l.]: Spirit Voyage, cop. 2011

Divine birth

KHALSA, Snatam Kaur
[S.l.]: Spirit Voyage, p. 2010

Shanti

KHALSA, Snatam Kaur
[S.l.]: Spirit Voyage, cp. 2003

Si vols calmar aquesta veueta que tens al cap que no para quieta i vols trobar una estona de pau, la música de Snatam Kaur t’ajudarà a entrar en un petit oasi de serenitat.

A continuació, pots veure la cançó Earth prayer del seu disc Beloved. Com ella mateixa ha dit: “La meva intenció amb aquesta cançó i aquest vídeo és ajudar-nos a despertar la tasca que tenim com a protectors del planeta.”

I aquí tens un vídeo amb una entrevista amb Snatam Kaur i una petita meditació amb el Siri Mantra:

Sat Nam

Si tens qualsevol dubte amb l’eBiblio pots contactar amb el Servei d’atenció a l’usuari a través d’aquesta bústia de correu electrònic:

e-biblio.cultura@gencat.cat
 

The post Snatam Kaur: Música sanadora appeared first on BIBARNABLOC.cat - El bloc de Biblioteques de Barcelona.

Chmielewska, Iwona
Ulls
Sant Feliu de Guíxols: Tramuntana, 2015

Un llibre ple d’imatges i d’intel·ligència. Partint dels ulls, dels diferents ulls, de les diferents mirades i de moltes associacions. Ulls de persones diferents, ulls blaus, ulls glaucs, ulls negres, ulls profunds, ulls vermells, ulls que no veuen…
 

 
Amb uns senzills forats ovalats en el llibre, a l’alçada de la nostra mirada, tenim ulls que enamoren, ulls que treballen, ulls curiosos i exploradors, ulls amb ganes d’aprendre, ulls que ajuden l’oïda i el tacte, ulls sorpresos, ulls que serveixen de guia… Tots ells, ulls humans.

Un excel·lent regal de la vida. Ulls i ceguesa. Com la cara i la creu. El que és positiu i… no necessàriament, el fet negatiu.
 

 
A cada plana tenim un parell d’ovals amb uns ulls i una frase enigmàtica… Necessitem passar el full per entendre a quina cosa es refereix.

Tenir ulls i mirada, visió en definitiva, és un gran premi de la vida.

Però, no tenir-ne? Aquest àlbum dóna resposta amb poesia visual i molta elegància a aquesta delicada pregunta.
 

 
El llibre va ser premiat a Bolonya el 2013. Destaca les capacitats dels altres sentits sense menystenir la vista, sempre tan important. Si no veus, l’oportunitat de desenvolupament dels altres sentits està a la teva mà.

Ple de delicadesa i subtilitat, d’aparent senzillesa, de filosofia i superació. De recerca i aprenentatge.
 

 
Iwona Chmielewska és d’origen polonès i va obtenir una poma d’or el 2007 a la Biennal de Bratislava.

Aquí també s’ha ressenyat un altre llibre seu: El problema.

Gaudiu amb la canalla de les reflexions sobre tenir i no tenir i sobre la capacitat de valorar, sempre des d’un costat positiu, totes les possibilitats.

Un exercici interessant i pràctic, no trobeu?
 

The post Ulls, de Iwona Chmielewska appeared first on BIBARNABLOC.cat - El bloc de Biblioteques de Barcelona.

Haruf, Kent
Cançó de la plana
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2017

Haruf, Kent
Capvespre
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2018

Haruf, Kent
Benedicció
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2019

A les tres novel·les d’aquesta trilogia Kent Haruf explora les relacions humanes d’una petita comunitat de Colorado. El temps de l’acció és un present molt proper, tot i que sovint se’ns oblida: podria haver estat ahir, abans-d’ahir o demà passat, el que s’explica. El viatge narratiu que es proposa s’adequa a les tres etapes de la vida: naixement/joventut, maduresa i vellesa. Així, la primera novel·la reclama una mirada més innocent i meravellada. A la segona, caldran reflexions més serenes per a resoldre problemes de major complexitat, mentre que a la tercera es narren conflictes que requereixen una part de resignació i una bona dosi d’experiència vital. Així mateix, els personatges que poblen Cançó de la plana, Capvespre i Benedicció, i que semblen escollits a l’atzar d’entre els habitants del poble, resulten més arquetípics al primer volum i cada cop més realistes i plens de matisos en els successius. Tot plegat, des d’una escriptura d’aparença senzilla, que contagia al lector l’amor per la terra que es descriu amb indiscutible coneixement de causa.
 

La canción de la llanura
Barcelona: Literatura Random House, 2017

 
Cançó de la plana

Cant pla: el so vocal uníson que feien servir als primers temps de l’Església romana.

Cançó plana: qualsevol melodia o aire senzill, sense adorns.

Les dues accepcions del prefaci ja ens posen sobre avís d’allò que, formalment i argumental, vindrà a continuació. Un grapat de veus (un personatge per capítol) que s’entrellacen per tal de configurar el ric mosaic humà d’aquest poble imaginat de Colorado: Holt. Històries de vides amb problemes a resoldre que es relaten amb claredat. Aquesta simplicitat aparent en l’argument i els recursos estilístics manifesten una gran perícia narrativa. Kent Haruf sap commoure el lector sense posades en escena grandiloqüents. Té la capacitat de sacsejar-lo en un revolt inesperat del camí i de mostrar vastos entramats emocionals i vivencials a través de descripcions de detalls d’aparença insignificant. Allò de l’univers en una gota d’aigua.

Un professor d’institut que lluita per tirar endavant els seus dos fills ara que la dona acaba d’abandonar-los (i el punt de vista de la dona també s’hi incorpora). Una noia embarassada que ha de sortir-se’n sola (de moment). Dos ancians germans grangers (d’aparença eixuta, de costums rutinaris) que sempre s’han tingut l’un a l’altre i que ara estan preparats per a ser molt generosos amb algú que els necessitarà. Una professora que cuida el seu pare amb alzheimer i que farà de mediadora entre altres persones. Aquests són els personatges principals d’una novel·la on la tendresa guanya per golejada l’aspror, on la solidaritat se sobreposa a l’egoisme, on allò que tenim de més lloable els humans es remarca per sobre dels actes i impulsos mesquins. Pura vida, pura esperança. Un elogi a l’amor en qualsevol circumstància, en no importa quin racó de món, a través de l’escriptura magnètica i d’aparença càndida d’Haruf.

Al final de la tarde
Barcelona: Random House, 2018

 
Capvespre

Capvespre: crepuscle vespertí, part de la tarda quan el sol ja s’ha post.

La segona entrega de la trilogia confirma l’encert i la maduresa d’aquest artefacte narratiu en tres fases. Resseguim l’evolució dels personatges de Cançó de la plana (i ho fem amb delit: necessitàvem saber què se n’havia fet), que entreteixeixen les seves històries amb les dels personatges nous. El poble, Holt, continua sent el protagonista mut que els acull a tots: la seva omnipresència en el paisatge, la climatologia, les olors de camp, els condiciona i els agombola. A través d’una prosa diàfana, Haruf torna a fer bandera de la recerca de la bellesa en els gestos d’aparença insignificant. Els germans McPheron (potser els personatges més adorables i inoblidables de la trilogia) ara tornen a tenir-se només l’un a l’altre. Ho accepten, però enyoren quan van ser quatre. Miraran de posar-hi remei. Els arribarà l’hora de separar-se (i a nosaltres de plorar-los). Coneixerem en Dj, un crio que s’haurà de fer càrrec de l’avi. La Victòria (la mare soltera de la primera part) ara serà a la universitat, amb la nena. Els Wallace són un matrimoni assotat per la vulnerabilitat econòmica que no sabrà protegir els seus fills d’un oncle menyspreable (potser el personatge més aterridor que ens ofereix Haruf). Hi ha més personatges i històries. S’han de descobrir.

Bendición
Barcelona: Random House, 2019

 
Benedicció

I arribem a la tercera part. Potser la més amarga, tot i que no exempta de moments d’alegria memorables (com un pícnic amb bany posterior en un abeurador de vaques que ens reconcilia amb l’existència i ens convenç de la importància dels petits gestos). A Benedicció ja no retrobem els personatges de les dues novel·les anteriors (dues frases sobre els McPheron i la Victòria i avall), però sí que hi batega l’esperit de solidaritat del poble.

Al vell Dad li queda poc temps de vida. Anirem descobrint si, en el compte enrere per al final, considera profitosa la seva existència. L’acompanyaran la Mary i la Lorraine (dona i filla), però el seu fill Frank no hi serà. Podrien haver fet millor algunes coses, tots plegats? En temps d’inventari, avís per a navegants: no ho deixem per a última hora, això de comprendre els altres, que després acostuma a ser tard. També hi ha la Berta May, que viu per educar el millor possible la seva néta Alice, òrfena de fa poc. No estarà sola, la Berta May: unes quantes veïnes s’afegiran a estimar la nena. El reverend Rob Lyle i la seva família acaben d’arribar al poble. La seva estada no serà plàcida. El Lyle és un personatge de conviccions revolucionàries. La comunitat el troba escandalós. El seu fill l’odia i no hi està gaire a gust, a Holt, on, a més, manté una relació “eroticoamorosa” que no acompleix les seves expectatives. I la dona del reverend tampoc sembla gaire feliç, amb els estirabots del seu home. Hi haurà qui sí que el comprendrà, al reverend, però. I d’altres històries. I la mateixa passió per descriure els sons, les olors, els colors, el palp de la vida. I idèntica cura en la contenció narrativa d’uns sentiments que desborden les pàgines i insuflen el desig irrefrenable d’anar-nos-en a viure a Holt, de ser una més, allà, sota un sol inclement.
 

The post La trilogia de Holt, de Kent Haruf appeared first on BIBARNABLOC.cat - El bloc de Biblioteques de Barcelona.

PAVON, Mar / GARCÍA, Virginia
La petita intolerància
Sant Feliu de Guixols: Tramuntana, 2018

 
Que volem dir quan parlem d’educar un infant? És el mateix educació i ensenyament? Heu reflexionat prou sobre qui recau l’educació d’un infant?

Sigui com sigui, fer créixer els petits en un ambient afectivament sa i de respecte és una tasca molt complicada que es perllonga al llarg de la vida d’una persona.

No hi ha dubte que en l’educació dels infants tothom hi té el seu paper: la família, l’entorn, l’escola; el treball conjunt serà el que doni als petits les eines per anar creixent en el respecte cap als altres.

La petita intolerància ens parla de tot això. Ho fa d’una manera tremendament efectista, mostrant a la intolerància com la mare de l’odi que genera el menyspreu, els prejudicis, els insults, el racisme, la xenofòbia, etc., i dotant-la de personalitat per fer-la més creïble. Feu el joc de buscar-la, la trobareu petita i amagada però, com diu el text, fent-se notar.

El text de Mar Pavón utilitza la tècnica de la repetició per fer la redacció més propera als més petits. Sense ser un conte de fórmula, el recurs de la reiteració remarca els efectes de la intolerància pàgina rere pàgina aconseguint, així, clarificar un terme tan abstracte com aquest.

Si amb això no ens resulta prou fàcil d’entendre, ens hi ajudarà la tipografia del text destacant, aquelles paraules que descriuen els efectes de la intolerància.

Per acabar de donar forma a aquest àlbum, els dibuixos de la Virginia García fan de complement perfecte: no només transmeten l’expressivitat dels personatges, sinó que també l’encerten amb la disposició i l’estructura.

I el millor de tot és que aquest àlbum ens dóna solucions per acabar amb la intolerància. Ho fa introduint un altre terme: el respecte, un concepte força abstracte però que queda perfectament clar en quatre planes.
 
Altres llibres i contes que hem ressenyat al Bibarnabloc i que treballen els temes de la tolerància i el respecte són:

Petits grans gestos… per a la humanitat

Petits grans gestos… per a la humanitat

Wonder o la lliçó de l’August

El llum encès de Richard Marnier

Yo voy conmigo, un llibre per aprendre a estimar-se

 
A més a més trobareu un munt de llibres infantils que parlen sobre aquests temes a Biblioteques de Barcelona, per saber quins només heu d’anar al següent enllaç.
 

The post La petita intolerància de Mar Pavon i Virginia García appeared first on BIBARNABLOC.cat - El bloc de Biblioteques de Barcelona.

Aquests és el cas de  Peter Sis  que va néixer a Brno (República Txeca) l’any 1949. Les vicissituds de la seva biografia expliquen la seva manera de dibuixar i els seus temes: arquitectònica, diríem, i de recorreguts. Amb un puntet nostàlgic,  dibuixos plens de detalls i informació, petita i minuciosa, amb sorpreses. Res hi ha de prescindible a les seves planes.

Va rebre el prestigiós premi Cristian Andersen l’any 2012. I la seva obra rep influències de Quentin Blake i Edward Gorey.

Des de el 1982 resideix als Estats Units. Amb motiu de les Olimpíades que es van celebrar a la ciutat de Los Angeles  ja no va poder tornar al seu país pel boicot de l’antiga Unió Soviètica. La seva història i peripècies personals queden reflectides als seus àlbums que parlen de la llibertat, del pensament, de la nostàlgia del seu país o de com li va influir la situació política.

I ara, el que més ens agrada després d’aquests apunts biogràfics que ens ajuden a entendre com dibuixa i quina cosa dibuixa: una selecció dels seus llibres. Preciosistes i plens de detalls, de màgia i  de mons.

Comentem/Us presentem tres biografies: les de Antoine Sant Exupéry, Charles Darwin i Galileu Galilei. Un parell de llibres que tenen a veure amb les seves vivències infantils a Txèquia (Les trois clès d’or de Prague i El mur). Un parell de llibres recullen l’experiència americana i que va dedicar a la seva filla (Madlenka i El gos de Madlenka). I, per últim, Robinson, al voltant del conegut nàufrag de la novel·la de Daniel Defoe.

Sís, Peter

Madrid : Sexto Piso, 2014

Es una biografia dibuixada, com és habitual en aquest il·lustrador, al mateix estil que els llibres miniats de l’Edat Mitjana. A doble plana, també com és comú a Peter Sis. No sé què és mes maco, el text -clar, concís i rigorós- o els dibuixos, plens de l’èpica i la lírica de Saint Exupéry.
 

Sís, Peter

Barcelona : RqueR, 2004

Amb mapes, vaixells i edificis amb composicions dinàmiques i que no es repeteixen a cap doble plana i que serveixen per explica el viatge del Beagle i les seves repercussions a la teoria de l’evolució.
 

Sís, Peter

Barcelona : Lumen, 1996

Utilitzant les paraules del propi Galileu que va contradir l’església i el coneixement científic establert amb les seves noves teories. Es va construir un telescopi i va escriure un llibre amb totes les seves anotacions. La imaginació de Peter Sis fent la composició de les planes, de nou, no deixa de sorprendre.
 

Sís, Peter

Paris : Grasset Jeunesse, 2007

Un nen camina pels carrers solitaris i enigmàtics de una de les ciutats més fascinants de l’Europa de l’Est: Praga i ens explica els seus trets més característics, com el seu famós rellotge astronòmic. Sembla una guia per criatures, però no ho és.
 

Sís, Peter

Barcelona : Norma, 2009

De caire autobiogràfic explica les vivències d’un nen que ha crescut darrera del bloc soviètic.
 

Sís, Peter

Barcelona : Ekaré, 2018

Dedicat a la seva filla, fa un repàs dels habitants del món al llarg de la illa de cases que visita una encantadora nena vestida amb botes de pluja i paraigües. Ambientat a la cosmopolita Nova York.
 

Sís, Peter

Barcelona : Lumen, 2002

Un recorregut arquitectònic pels carrers seguint les peripècies de la noieta que vol un gos i els pares que li diuen que no. Visita amb el seu animalò imaginari al forner, la pintora, Egipte i d’altres mons plens d’imaginació i torna a casa amb una gran sorpresa…
 

Sís, Peter

Barcelona : Ekaré, 2018

Amb un vaixell senzill i preciós un nen camina cap a la reafirmació i cap a una illa maquíssima, com la dels nostres somnis, selvàtica i plena de vegetació exuberant. El mar també és molt present, amb el seu blau intens i profund.

The post Peter Sís. Il·lustrador txec appeared first on BIBARNABLOC.cat - El bloc de Biblioteques de Barcelona.

Després hi ha una altra categoria, que és difícil de trobar tot i que, quan tens la sort de trobar-te amb algun d’aquests petits tresors, passen de ser un simple objecte a ser companys del teu viatge…

Rizo, Susana
Las Vidas que te prometí
Barcelona : Plataforma Editorial, noviembre de 2018

 
Recomanar un llibre com aquest és un regal. El motiu? Es recomana sol. El debut de la Susana Rizo arriba per la porta gran i ens porta una emotiva història d’amistat entre dues generacions: La Ingrid, una dona gran i en Max, un nen petit que, en el fons, són les dues cares de la mateixa moneda. Quan es parla de sentiments, al final resulta que tothom té els mateixos i no hi ha edat ni per sentir la soledat ni tampoc, per experimentar la gratitud i l’amor.

Le había hecho una promesa a su amigo, y pensaba cumplirla. Ese niño le enseñó que todavía existían lugares sin estrenar en un corazón viejo como el suyo.

Todo tendría que ser posible hoy.

La Ingrid té 78 anys i viu a una residència de gent gran anomenada “El Hogar”. Tot i que manté un estat saludable per la seva edat i que encara és autosuficient, pren la decisió de vendre la seva casa per anar a viure allà per, com diu ella mateixa, combatre la soledat “dels armaris buits”. Decisió que pot semblar difícil però, quan la nostàlgia i els records del passat pesen massa per un cos tan fràgil, queden pocs camins als quals aferrar-se.

En Max, en canvi, té cinc anys. És un nen introvertit que viu amb el seu pare Frédéric i que quasi no té relació amb la seva mare, que ha refet la seva vida als Estats Units. Joguines, quaderns de dibuixos i l’Elvis, un coala de peluix, són els únics amics que li fan companyia.

Les vides de la Ingrid i d’en Max canvien per sempre des del moment que decideixen compartir una estona del seu temps plegats. I és que la Residència “El Hogar” decideix engegar un peculiar projecte on cada dia, deixa de ser una simple residència de gent gran per passar a convertir-se, durant unes hores, en una guarderia: Infants i gent gran plegats compartint moments i temps de les seves vides.

Los once ninos se sentaron en el suelo de la Sala de Nogal y, poco a poco, el resto de mayores fueron entrando. Once miradas curiosas se fijaban en ellos. Ninguno estaba asustado. Ninguno tenia esa expresión de lástima con la que los ancianos sabían que muchos adultos los miraban. Entre ese ejército de críos nadie los compadecía. Para ellos, los mayores formaban parte de un juego más, de una aventura más.

Aquesta amistat que comença a créixer a poc a poc, paraula a paraula, és capaç de transformar la vida d’aquests dos personatges. Tant la Ingrid com el petit Max, crearan un vincle que res no serà capaç de trencar. A vegades les amistats poden arribar de la forma més inesperada, Oi?

“Las Vidas que te prometí” és la seva primera novel·la que ha estat guanyadora de la quarta edició del Premi Feel Good, organitzat per Plataforma Editorial i l’Obra Social La Caixa. L’objectiu d’aquest premi és com diu a la seva web “impulsar el optimismo entre escritores y lectores, a partir de historias con autenticidad y sentido, que contagien ideas positivas y que sobre todo ayuden a ser más fuertes, más sanos y más felices.”

Las Vidas que te prometí compleix sobradament aquest objectiu sobretot, pel que fa a la gent gran. Sense cap mena de dubte, és un bonic homenatge a aquestes persones que, moltes vegades, són un col·lectiu invisible per a la societat on viuen i que, potser massa vegades també, queden relegats a l’oblit de les parets de les residències. També, s’ha de destacar (tot i que la història té moments bastants dramàtics) aquest missatge positiu que malgrat tot, sobresurt a la narració. Aquest fet és el més destacable de tot: la mirada que ens deixa a l’acabar de llegir la novel·la. Tot té un final però, a vegades, aquests finals també poden convertir-se en un principi.

Cuando los niños aparecían, cada día podia ser diferente. Esas pequeñas mentes crecían raudas, mientras que las de los ancianos, tan llenas de todo, retrocedían en el tiempo para reencontrarse con ese mundo por estrenar y lograr, en ocasiones, colmar los vacíos que habían acumulado. Acababan el día percibiendo que el hoy sirvió de algo. Y el mañana ya no era un horizonte difuso, predecible o gris, sino algo tangible. Algo para seguir, paradójicamente, creciendo.

En definitiva, aquesta novel·la conté una història petita i, com totes les històries petites, són també les que amaguen els tresors més grans. L’autora ha sigut capaç de crear (que no escriure) una novel·la embastant paraules que, al mateix temps, creen tapissos perfectes on la imaginació busca raconets per formar part d’aquesta narració.

Hi ha escriptors i escriptores que tenen aquesta habilitat innata d’anar creant, lletra a lletra, un univers on ballen perfectament encastats personatges, històries i sentiments. Si la passió de la Susanna és escriure, aquesta passió també ens la traspassa i, irremeiablement, quedem atrapats i atrapades a la seva lectura.

Perquè la història de la Ingrid i d’en Max, ja sempre formarà part de la nostra pròpia història.
 

Mis palabras son como estrellas, nunca se extinguen

Jefe Seattle

The post Las vidas que te prometí, de Susana Rizo appeared first on BIBARNABLOC.cat - El bloc de Biblioteques de Barcelona.

1.Com vas començar a treballar per Marvel comics?
Vas conèixer l’Stan Lee en persona? Com era?

Vaig enviar una postal a Marvel Comics quan tenia 15 anys, oferint-me per fer d’esclau, i afortunadament per a mi, l’editor en cap que hi havia aleshores, en Roy Thomas, i en Sol Brodsky (que aleshores era la mà dreta de l’Stan Lee)  van estar encantats d’acceptar la meva proposta, però en Roy va insistir en què m’havien de pagar. L’ambient era molt relaxat, tot i que anaven curts de personal i tothom treballava molt. A mi em semblava que era un mortal que caminava entre déus! L’Stan Lee estava tan atrafegat com la resta. L’acabaven de nomenar editor i en aquell moment tenia més poder, i encara més responsabilitats. Tanmateix, ell es comportava com l’Stan Lee que el públic coneix. A més de ser molt treballador, i molt amable, era molt impacient. Potser això explica perquè era tan productiu, sempre es moria de ganes d’acabar el projecte en el qual estava treballant. A més a més, a l’edifici on s’allotjaven les oficines de Marvel  l’ascensor era increïblement lent, i sovint, quan em cansava d’esperar, agafava les escales per baixar  i em creuava amb l’Stan, que pujava cap a les oficines.
 

2. Més o menys sabem en què consisteix la feina dels dibuixants i dels guionistes de còmic, però en què consisteix fer d’editor?

Bàsicament la feina d’editor consisteix a combinar els elements d’un còmic o novel·la gràfica de manera que els resulti agradable als que tenen els drets dels personatges i aconseguir que el còmic arribi a la impremta  a temps. Això implica que has de fer d’editor de la història, de director d’art, de guàrdia del tràfic, de “coach”, etcètera. La meva definició personal és que un editor ha de propiciar les condicions perquè la creativitat flueixi. Amb la meva feina espero inspirar a tothom que fa còmics a que facin la millor feina possible, però sempre amb el temps que tenim. No ens podem permetre esperar  que tot estigui perfecte, però sí que podem aprofitar el temps que tenim al màxim. Per norma general, un editor pot estar treballant en diferents projectes que estan en diferents fases de producció. Però bàsicament, cada cas que es doni ha de tenir el vistiplau de l’editor. Un editor aprova les idees per la història, els arguments, els guions, les composicions de pàgina, l’entintat, l’acolorit de les cobertes i de les pàgines interiors d’un còmic. Els editors també han de proporcionar informació al departament de vendes sobre el còmic o la novel·la gràfica, i moltes altres coses que es fan “entre bastidors”, però el més important és aconseguir acabar el còmic i tenir-lo llest per enviar a impremta.
 

3. Hi ha algun còmic que t’hauria agradat editar? Sí la resposta és afirmativa, quin seria i per quin motiu?

N’hi ha un munt! Aquesta és la raó per la qual encara continuo editant còmics després de tants anys. Hi ha milers d’artistes amb els quals m’agradaria treballar i milers de personatges que m’agradaria editar. Per exemple, en Plastic Man. M’agradaria oferir una versió del personatge que fos fidel a idea original del seu creador, en Jack Cole, i que a la vegada fos molt moderna.
 

4. Hi ha algun escriptor o dibuixant amb qui t’agradaria treballar?

M’ha encantat treballar amb els escriptors i els dibuixants amb qui ja he treballat, i encara hi ha molts més amb qui m’agradaria treballar. Sense dubte amb  Neil Gaiman, Alan Moore i Warren Ellis són alguns dels guionistes amb qui m’agradaria treballar, i, pel que fa als dibuixants, Noah Van Sciver, Neal Adams i  Barry Smith.

5. Has editat molts còmics nord-americans, com els d’Spider-Man, els X-Men  i els Quatre Fantàstics, però avui en dia edites còmics europeus com Els Barrufets. Segons el teu parer, quines són les diferències entre el còmic europeu i el còmic nord-americà? Em refereixo a si trobes diferències en la manera que uns i els altres s’adrecen als lectors.

Bé, pel que fa al material europeu, no els edito exactament. El que faig és “tornar a assemblar” el material existent per a un públic nou. El còmics dels Barrufets són un bon exemple d’això. Nosaltres agafem aquest material tan meravellós, el traduïm, el tornem a rotular i fem els canvis editorials mínims per tal de preservar l’esperit del seu autor, en Peyo. Simplement volem traslladar tot allò que feia especial aquell material a les nostres edicions. Una altra diferència entre els còmics europeus, sobretot els antics, i els còmics nord-americans és que els primers contenent molta més història per pàgina. Per començar les pàgines també són grans als còmics europeus en comparació als còmics nord-americans.
 

6. Vas contribuir en la creació de Venom, un enemic d’Spider-Man que darrerament s’ha fet molt popular perquè li han dedicat una pel·lícula (podeu veure el tràiler al final d’aquesta pregunta). Algun cop vas imaginar que el personatge tenia tant de potencial? Ens pots donar més detalls de com va ser creat?

En aquella època es va donar un canvi d’editors a Marvel. A l’anterior editor ja li estava bé que l’esdeveniment que celebrés que la col·lecció  Amazing Spider-Man arribava al seu número 300 fos que l’Spidey tornés a portar el seu vestit original de color blau i vermell. El nou editor en cap volia quelcom diferent, un enemic que estigués a l’alçada de l’heroi. Ja anavem molt avançats amb la feina, i, fèssim allò que fèssim al final, el millor era que tingués a veure amb el vestit. Recordo que l’escriptor David Michelinie estaba planejant que en algun moment de la sèrie, el vestit alienígena tornés, però que el portés una dona. Li vaig exposar la idea de fer-ho al número 300 i en David va estar d’acord. Però no volia que l’enemic fos una dona, i em semblava que l’editor en cap tampoc no ho voldria, així que també li vaig comentar la meva idea. Ell em va aconsellar que aquell que portés el vestit aliènigena fos un homenàs, algú més poderòs que l’Spider-Man. Per això quan vaig tornar a parlar amb en David i li vaig haver de dir que seria un home en comptes d’una dona, li podria donar la culpa a l’editor en cap. En David es va inventar la resta de detalls sobre el personatge, que el seu nom seria Eddie Brock i li va posar el nom de Venom. El dibuixant Todd McFarlane va fer una gran feina per tal que Venom semblés esfereïdor. Un altre dibuixant, l’Erik Larsen, li va acabar de donar el toc que la seva llengua sembés tan llarga. Que si sabia que en Venom tenia tant de potencial? No, no ho sabia. Esperàvem que cada enemic que trèiem a la col·lecció fos memorable, però ho vam aconseguir amb pocs. Així que estic content que poguèssim crear un enemic a l’alçada de l’Spider-Man.
 

7. També vas ser responsable d’editar L’última cacera de Kraven. Sembla que t’agraden els supervillans. Segons la teva opinió, quines característiques ha de tenir un personatge així?

M’encanten els malvats. Bàsicament, com més formidable sigui l’antagonista, millor quedarà l’heroi. A qui li agraden els dolents fluixos? Òbviament, com més interessants siguin aquests, més interessant serà la història que expliques. Fa dècades que es publiquen còmics de superherois, i forma part de la tasca de l’editor fer que les històries semblin fresques i novedoses, i no fer sempre el mateix. Això suposa tot un repte, però també és el que fa que la feina sigui tan divertida. A més,  els fans dels superherois esperen trobar-se certs elements a les històries que llegeixen. Tan és que es tracti de The Amazing Spider-Man o dels Barrufets, cada història ha de tenir els elements bàsics que fan que els seus seguidors comprin els títols, perquè si no és així, poden acabar decebuts i no tornar mai. Així i tot, si es repeteixen les mateixes coses una vegada i un altre, els lectors s’avorririen i dedicarien la seva atenció a una altra cosa més emocionant. De manera que, aconseguir que hi hagi tots els elements que s’esperen d’una manera nova és el repte de veritat! Inventar-se un nou dolent amb carisma, o presentar un dolent  clàssic  des d’una perspectiva innovadora, com va passar amb en Kraven, són dues maneres d’intentar superar el repte.

8. Les històries de superherois han canviat molt des  que tu les editaves (pel que fa al sexe, la violència, la política…)?

Quan jo feia d’editor a Marvel, els còmics encara havien de ser aprovats per la Comics Code Authority, i per tant, havien de ser més adients pel públic infantil. Crec que històries com la de “L’última cacera d’en Kraven” van forçar els límits d’aquest tipus d’història, i fins i tot vam anar una mica massa lluny i tot. Ara em sembla divertit que hi hagi còmics de Batman o Superman dissenyats especialment per als més petits, mentre que les col·leccions originals  són pel públic adult. Precisament va ser aquest canvi cap a un públic més adult el que va inspirar el meu soci a l’editorial, en Terry Nantier, a engegar una editorial de còmics i novel·les gràfiques pel públic infantil. Això va ser l’any 2005, i des d’aleshores pràcticament totes les editorials han pujat al carro! Ara tenim més competència que mai, però encara seguim publicant!
 

9. Considerant la teva experiència de 20 anys com a editor a Marvel, quines diries que són les característiques que defineixen una “història Marvel”? Creus que els mateixos principis s’apliquen a les pel·lícules que adapten els seus còmics?

El contrast entre els personatges de Marvel i els de DC Comics era molt més acusat fa anys. Al principi els personatges de DC Comics (Batman, Superman, Wonder Woman…) eren molt més plans, els bons eren bons i els dolents eren molt dolents, i mai no els veiem en les seves identitats civils. Marvel posava èmfasi en les persones que hi havia darrere els antifaços, i en mostrava que, malgrat els seus superpoders, els herois tenien defectes com la resta dels humans. Això feia que les històries Marvel fossin poderoses i emotives. A més a més, malgrat tota la seva èpica, els còmics Marvel tenien molt de sentit de l’humor i sabien riure’s d’ells mateixos. Les pel·lícules amb personatges Marvel són fidels a aquest estil. Amb el temps DC Comics també va començar a fer còmics així, i sembla que les pel·lícules que han tingut més èxit també imiten l’estil Marvel.
 

Si us ha interessat aquesta entrevista, us recomano aquestes obres, tres d’elles editades pel nostre entrevistat d’avui, i que teniu disponibles a diverses biblioteques:

The post Entrevistem Jim Salicrup, editor de còmics Marvel appeared first on BIBARNABLOC.cat - El bloc de Biblioteques de Barcelona.

Brontë, Charlotte
Jane Eyre
Barcelona: Norma , 2018

Li dic que he de marxar!-vaig replicar, encesa per quelcom semblant a la passió-. Vostè creu que puc quedar-me aquí si no significo res per vostè? Creu que sóc una mena d’autòmat, una màquina sense sentiments que pot viure sense un tros de carn ni un glop d’aigua? Creu que perquè sóc pobre, silenciosa, discreta i menuda sóc també un ésser sense cor ni ànima? Doncs s’equivoca: la meva ànima és tan real com la seva, i també el meu cor! I si Déu m’hagués donat una mica més de bellesa i molts més diners, li hauria posat tan difícil abandonar-me com ho és per a mi haver-lo de deixar a vostè.

 
Aquest crit de la Jane Eyre ha donat veu a les aspiracions silenciades  de milions de lectores des de fa dos segles. No  és gens estrany que el personatge s’hagi convertit en una icona del  feminisme i la novel·la que porta el seu nom, en  un clàssic de la literatura victoriana.
 

The post La discreta rebel·lió de Jane Eyre appeared first on BIBARNABLOC.cat - El bloc de Biblioteques de Barcelona.

BELL, Cece
Supersorda
Madrid: Maeva, 2017

 
Cece perd l’oïda després de patir una malaltia i li han de posar uns audiòfons perquè pugui escoltar. Durant un curs haurà d’anar a una escola on li ensenyen a gestionar la seva nova situació però superada aquesta etapa Cece torna a l’escola on l’única persona sorda és ella. Cece té por, s’haurà d’enfrontar a la nova situació i es troba sola.

L’autora escriu i il·lustra aquesta novel·la gràfica autobiogràfica on narra els seus anys escolars quan va haver d’enfrontar-se a una situació que la feia sentir insegura i temerosa en la seva relació amb els seus companys i amics d’escola.
 

 
Descobrireu com la Cece convertirà el que ella creu que és un handicap en una eina a través de la qual aconseguir el que més desitja, tenir una amiga.

Bell transmet quins van ser els seus sentiments personals amb una situació que no la feia feliç i ho fa d’una manera molt senzilla, amb un llenguatge molt entenedor i unes situacions que poden resultar molt familiars el que fa que, aquest còmic esdevingui un recurs molt adient per treballar amb els més petits les disfuncions sensorials, l’empatia, la imaginació o l’acceptació d’un mateix.

Si us ha agradat aquest llibre, podeu ampliar informació sobre aquesta autora i els seus llibres a la seva web.
 

The post Supersorda o ser sorda és “super” appeared first on BIBARNABLOC.cat - El bloc de Biblioteques de Barcelona.

Una dilatada carrera i molts, molts llibres il·lustrats, més de 800. Des que inicia la seva carrera el 1968 fins a Why?, fet arran de l’exposició.
 

La Carme ha il·lustrat llibres de Salvador Espriu, Gabriel García Márquez, Mercè Rodoreda, el poeta Miquel Martí i Pol o Pere Calders. Sempre compromesa i reflexiva entorn del món de la infantesa.

L’exposició s’articula al voltant de les portades de molts dels seus llibres i també les il·lustracions originals dels contes. Una delícia. Al final de tot, uns apartats dedicats al projecte que dóna títol a l’exposició, una denúncia de les condicions dels nens arreu del món.
 

 
Diu a Why?:
 

Hi ha monstres que viuen als contes,
però n’hi ha d’altres, com la fam, la guerra, el maltractament
o l’esclavatge que viuen en la realitat diària d’infants d’arreu del món.
 
Sense tu mancaria la vida. Espurneja la llum en la teva mirada, infant de pau.

 
A continuació fem una tria dels llibres en els quals ha treballat:

L’Aniversari

Martí i Pol, Miquel
Barcelona : Hymsa, 1983
Barcelona : Associació de Mestres Rosa Sensat, 2012

Bon profit! / Per molts anys

Martí i Pol, Miquel
Barcelona : Barcanova, 2006

La Croada dels nens

Brecht, Bertolt 1898-1956
Mataró : Magenta Universal Produccions, 2011

La Cruzada de los niños

Brecht, Bertolt, 1898-1956
Madrid : El Jinete Azul, 2011

Iliana, la niña que escuchaba al viento

Ródenas, Antonia
Madrid : Bruño, 2015

La Lluna d’en Joan

Solé Vendrell, Carme
Barcelona : Associació de Mestres Rosa Sensat, 2009

La Luna de Juan

Solé Vendrell, Carme
Pontevedra : Kalandraka, 2015

Quietud

Martí i Pol, Miquel
Barcelona : Cruïlla, 2004

Raspall

Calders, Pere
Barcelona : Associació de Mestres Rosa Sensat, 2009

Cepillo

Calders, Pere
Pontevedra : Kalandraka, 2016

Jo les volia

Martínez i Vendrell, Maria
Barcelona : Associació de Mestres Rosa Sensat : Magenta, 2010

Yo las quería

Martínez i Vendrell, Maria
Barcelona : Destino, 1984

Felicitem des d’aquí a la Carme per la seva sensibilitat i la seva carrera plena d’encerts i contes meravellosos. Perquè continuï dibuixant amb la tendresa i calidesa que la caracteritza.

The post Carme Solé Vendrell 50 anys dibuixant appeared first on BIBARNABLOC.cat - El bloc de Biblioteques de Barcelona.