Arcàngel Rafael dins un cercle de foc a la sèrie Sobrenatural, de Eric Kriple. Temporada 5, 2009-2010, capítol 4, (1:46).

Arcàngel Rafael a la sèrie Sobrenatural, de Eric Kriple. Temporada 6, 2010-2011, capítol 22, (1:53)

The post La representació de l’àngel de la guarda i l’arcàngel Rafael en el cinema appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

VALLÉE, Jean-Marc
Heridas abiertas
Madrid: Twentieth Century Fox, DL 2018

La periodista Camille Preaker torna al seu poble natal per cobrir la notícia de l’assassinat d’una jove i la desaparició d’una altra. El que comença com un viatge al seu passat, poc a poc, es va convertint en un viatge a la foscor. La retrobada amb la seva mare Adora torna a revifar els antics dimonis familiars i el comportament de la seva germana Amma, l’empeny cap a una espiral de sobreprotecció on pul·lula, sense saber ben bé el motiu, l’ombra de la mort de la seva germana petita Marian.

“¿Qué se siente al volver a casa? Lo que no te mata, te hace más fuerte.”

Aquesta minisèrie, de només vuit capítols, és una sèrie que avança lenta però inexorablement cap al final. És la història d’un passat traumàtic, ple d’addiccions i comportaments insans però també, la relació dramàtica amb tot el seu entorn. L’argument es mou entre el present i el passat, a través de petits flashbacks, on es comença a veure la relació de Camille amb la seva mare, els seus amics i amigues, la seva germana… i es va creant un retrat en el que vas veient les raons de les addiccions i traumes que arrossega la Camille. Aquesta és una part de la història, l’altra que camina al costat d’aquesta, és tota la investigació al voltant de la desaparició de les dues joves. Camille junt amb el detectiu Richard Willis, busquen les pistes per poder resoldre aquest estrany crim. Noies joves en un petit poble on tothom es coneix…, alguna cosa no va bé a Wind Gap.

Aquesta sèrie està basada en la novel·la del mateix títol creada per Gillian Flynn, autora de bestsellers com Perduda de la que també es va fer una pel·lícula. Si has llegit algun llibre d’aquesta escriptora (o has vist alguna de les adaptacions que s’han fet al cinema dels seus llibres) ja sabràs que és especialista en girs imprevisibles, arguments asfixiants i recargolats (si no, ho descobriràs ara) així que has de tenir ben oberts els ulls per veure els detalls.
 

Dirigida per Jean-Marc Vallée, director premiat amb el Premi Emmy per la sèrie Big little lies, aquesta minisèrie té molts punts per fer-te passar una bona estona ja que combina drama i intriga a parts iguals. Com la protagonista, t’hauràs de posar les piles per poder encaixar totes les peces escampades del trencaclosques. Estan al teu voltant però no tinguis pressa. Perquè com s’acostuma a dir… el millor sempre està per arribar. I en aquest cas, és així totalment.
 

A continuació, pots veure el seu tràiler:
 

https://www.youtube.com/watch?v=rw_sXRh8OsI

The post Heridas abiertas… una sèrie que et deixarà cicatriu appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

Segunda temporada completa

 
És possible que el nom de David Simon no us digui res, però si explico que es tracta d’un dels responsables de The Wire és molt possible que la cosa canviï. La sèrie The Wire apareix a pràcticament qualsevol llista de les millors sèries, amb això queda clar que David Simon és un d’aquests noms que està bé seguir. No sempre arribarà al nivell de The Wire, però les seves propostes sempre són interessants, com és aquest cas.

Nova York és una ciutat molt visitada, i fins i tot sense anar-hi tots hem vist imatges de Times Square, el rovell de l’ou de la ciutat. Ara és un lloc ple de tendes cares i restaurants cars i franquícies del que sigui també cares. Capitalisme a tope! Però no sempre ha tingut aquest aspecte. La zona de Times Square es va anar degradant i cap als anys setanta era un bullidor de vividors, lladres, sex-shops, prostitutes, macarres, ionquis i camells, i policies i “gent normal” que anava allà com de safari o aventura. Una mica el que feia a Barcelona la gent de casa bona quan anaven al barri xino, a “golfejar” o només a mirar, a sentir l’emoció del perill. El Times Square d’aquells anys era exactament el de Taxi Driver, de fet el de Taxi Driver era encara pitjor perquè una vaga d’escombriaires va deixar els carrers encara més bruts del normal. Era un lloc fumut, un lloc on feia cosa passar fins i tot de dia, res a veure amb el que és avui.
 

 
He parlat de putes i macarres i sex-shops, què falta? Màfia! També hi ha màfia, bàsicament controlaven tots els negocis com ara bars, sex-shops, cases de barrets (pista si no enteneu l’expressió: no és un lloc on venguin o facin barrets). Tenim quasi tots els ingredients i ara tocaria parlar de l’argument, però això és complicat en les coses que fa David Simon, per dos motius. Ens pot semblar que no hi ha argument, que simplement hi ha un retrat molt ben fet d’un lloc i un moment i uns personatges però allò que passa no té importància. Ens pot semblar que tot el que passa és argument i ens perdem en una ràtio de, una línia argumental per cada tres personatges, més o menys. Cap de les dues versions és certa, o ho són les dues, o una mica de cada. Que les coses no siguin del tot blanques o negres també és marca de la casa.

La primera temporada se situa a 1971. Comença a haver-hi plans per rehabilitar la zona de Times Square, la prostitució comença a sortir dels carrers i anar a cases i el cinema porno comença a sortir de la marginalitat més absoluta. Fins aquell moment les pel·lícules porno tenien una “excusa educativa”, no com a Europa, però pel·lícules com Garganta profunda o Boys in the sun, de caràcter obertament sexual van començar a provocar canvis fins i tot en la legislació. De fet era una manera de poder competir amb el cinema-X europeu. La indústria porno estava majoritàriament a la costa oest, però era també incipient a la costa est, les actrius solien ser prostitutes i la màfia controlava gran part del negoci.

Les prostitutes passen de fer el carrer a treballar en una casa o treballar en un estudi. Cadascuna d’aquestes passes fa més innecessària la figura del macarra, o chulo, o en anglès “pimp”. Anirem veient com perden rellevància tot i l’enorme ascendent (pur control psicològic per la via del terror i la força) que tenen sobre les noies. Costa d’entendre, però quan s’està al carrer la figura d’algú que cobreixi les espatlles és molt valuosa. Potser no és una bona explicació, a mi no m’ho sembla, però és l’única que trobo.

A la segona temporada estem a 1977. L’explosió del cine obertament porno és una realitat i un negoci, la prostitució de carrer ha minvat moltíssim, els plans per rehabilitar Times Square van fent via, música disco i cocaïna a dojo. I els “pimps” cada cop més irrellevants mentre els sex-shops fan l’agost amb els peep-shows (espectacles en viu que es veuen a través d’una finestra que s’obre posant-hi monedes) i les sales de cinema X segueixen regnant per tota aquella zona. La segona temporada acaba amb un invent, el vídeo domèstic, i imagino cap on anirà la tercera temporada ambientada el 1984.
 

 
No he parlat de protagonistes, n’hi ha força, tots ells tenen frases memorables i no vull reduir-los a un parell de paraules, val la pena que els descobriu. Si heu vist The Wire, potser us sona aquest tipus de narració coral, sí que hi ha protagonistes, però et pots passar un capítol sencer sense que aparegui i no el trobaràs a faltar, i els capítols ronden l’hora cadascun, això també.

En aquesta sèrie uns personatges d’allò més interessants són els macarres, els proxenetes. No defenso ni el proxenetisme ni els proxenetes, però com a personatges són interessants, això sí. Per això trobo que aquesta sèrie es veu molt bé si s’acompanya amb les memòries d’un d’ells.
 

Iceberg Slim
Pimp: memorias de un chulo
Madrid: Capitán Swing, 2015

 
L’autor del llibre no es deia, òbviament, Iceberg Slim, però amb aquest nom era conegut Robert Beck en l’entorn dels proxenetes de Chicago. Al llarg de molts anys aquest llibre va estar al capdavant d’un curiós rànquing: era el llibre més robat a les llibreries. Una dada que de ben segur li faria molta gràcia a l’autor. Però anem al tema, per si algú té dubtes, al llibre trobem el que s’anuncia al títol. És un llibre violent, cru, obscè, racista i sobretot terriblement masclista. No ho justificaré, però el llibre és fill d’un autor en un lloc i un moment i un entorn i unes circumstàncies molt, però molt, concretes. Això sempre ho hem de tenir en compte, sobretot si llegim coses que ens incomodin. Però difícilment descobrirem mai res si no ens movem de la nostra zona de confort, això també cal tenir-ho clar. Ni descobrir ni voler descobrir són coses imprescindibles en aquesta vida, jo trobo que són molt recomanables però cadascú que cregui el que prefereixi.

I si encara us heu quedat amb ganes de més, permeteu-me que faci “autobombo” i us recomani una entrada meva de ja fa temps amb el subtil títol de L’apassionant món del porno. On també es fa una repassada al porno com a tema i se’n repassa una mica (i molt per sobre) la història.
 

The post The Deuce i com a propina Iceberg Slim appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

David Sainz
Malviviendo. La serie
Barcelona: Cameo, cop. 2014

 
Costa definir aquesta sèrie així que explicarem què hi podem trobar: humor, humor tirat i una mica gruixut, amb uns elements que semblen un despropòsit i un aparent amateurisme. Aquesta sèrie és una proposta d’allò més interessant, però sobretot és una sèrie per riure.

Som al fictici barri de Los Banderilleros a Sevilla, un barri que sembla sortit dels primers Callejeros, i un protagonista i veu en off: el Negro (a qui tothom pren per sud-americà tot i ser canari). El Negro va arribar a Sevilla per estudiar la carrera però ha acabat vivint en una caravana i fent petits “trapis” de droga i, sobretot, en una feina amb possibilitats que necessita “do de gent” com “arrumbador” o “gorrilla” (sí, els que t’assenyalen un lloc per aparcar i et demanen una propina a canvi de no ratllar-te el cotxe). Aquest és el protagonista però els seus amics són també peculiars: el Zurdo (el malnom ve del fet que no és excessivament hàbil) que sempre porta samarretes d’equips de futbol i es dedica al tràfic de drogues a petita escala; i el Kaki, una mena de Rambo en cadira de rodes (però un Rambo menys simpàtic que l’original); i el Postilla que combina la cleptomania amb la narcolèpsia, una mala combinació. Aquests serien els protagonistes però molts altres personatges aniran entrant i sortint presentats per la veu en off del Negro i amb continus flashbacks.
 

 
Són les vivències i les aventures vitals d’un grup de perdedors inadaptats. Evidentment amb aquest despropòsit de plantejament el resultat és tremendament divertit. Els seus viatges per aconseguir droga, els seus intents de trobar feina, o pis, o lligar, baralles il·legals, ionquis ballarins, programes de televisió… Tot pot passar a Los Banderilleros. Una de les primeres webseries que va triomfar, i sense que es notés que anaven justos de medis, tant l’actuació com la producció és completament professional. Hi ha força “cameos” com el de Josema Yuste o Juan y Medio fent de si mateix. Una sèrie plena de detalls i referències i sobretot una desmitificació de com el cinema ens presenta els perdedors o… potser millor no buscar-hi gaires significats, una sèrie original, divertida, sorprenentment ben feta i que us farà passar una bona estona al perillós barri de Los Banderilleros, no patiu, teniu uns guies de tota confiança.
 

 
I un detall fantàstic, al principi de cada capítol copien l’entradeta d’alguna sèrie famosa com ara Dexter, Los Soprano, IT Crowd, Como conocí a vuestra madre, Sexo en Nueva York, Juego de Tronos, Entourage, Boardwalk Empire…
 

https://www.youtube.com/watch?v=Pp6OJdKBC9k&list=PLXNsocWKkck-kkFUnTAHpU2KqB49c0J-u

The post Malviviendo, per David Sainz appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

Brontë, Charlotte
Jane Eyre
Barcelona: Norma , 2018

Li dic que he de marxar!-vaig replicar, encesa per quelcom semblant a la passió-. Vostè creu que puc quedar-me aquí si no significo res per vostè? Creu que sóc una mena d’autòmat, una màquina sense sentiments que pot viure sense un tros de carn ni un glop d’aigua? Creu que perquè sóc pobre, silenciosa, discreta i menuda sóc també un ésser sense cor ni ànima? Doncs s’equivoca: la meva ànima és tan real com la seva, i també el meu cor! I si Déu m’hagués donat una mica més de bellesa i molts més diners, li hauria posat tan difícil abandonar-me com ho és per a mi haver-lo de deixar a vostè.

 
Aquest crit de la Jane Eyre ha donat veu a les aspiracions silenciades  de milions de lectores des de fa dos segles. No  és gens estrany que el personatge s’hagi convertit en una icona del  feminisme i la novel·la que porta el seu nom, en  un clàssic de la literatura victoriana.
 

The post La discreta rebel·lió de Jane Eyre appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

“Heaven has no rage like love to hatred turned, nor hell a fury like a woman scorned”

(El cel no coneix la ràbia com la de l’amor convertit en despit, ni l’infern una fúria com la d’una dona menyspreada)

Cita de l’obra “The Morning bride” (1697), de William Congreve (1669-1729) Dramaturg i poeta anglès

 
Diuen que de l’amor a l’odi, només hi ha un pas. Aquesta línia és tan prima que moltes vegades es desdibuixa i es confon. Però es clar, quan el motiu del trencament d’una parella és a causa d’una infidelitat, aquest pas és encara més cru i l’odi més visceral…
 

Vaughan, Tom
Doctor Foster
Vilassar de Dalt : Mapetac, 2015

 
No desvetllem res de la trama dient que, efectivament, aquesta sèrie va sobre la possibilitat d’una infidelitat. Però no una infidelitat qualsevol, no, aquesta sèrie porta als protagonistes al límit. I és que quan un matrimoni és feliç i tot sembla funcionar, si apareix l’ombra de la sospita, ja res serà igual perquè la primera llavor que creix, és la desconfiança.

L’argument és, en aparença, simple: Gemma Foster és una doctora que treballa al poble de Parminster, on va créixer el seu marit Simon. Viu feliç amb ell i amb el seu fill Tom d’onze anys. Un matí, el gest innocent del seu marit de prestar-li la seva bufanda quan marxa a la feina, fa que trobi un cabell llarg i ros que no és seu perquè ella té el cabell castany. Aquest petit detall és el desencadenant de l’inici de la sospita que creix al seu interior i que fa trontollar tota la seva vida. Pot ser que el seu marit Simon tingui una aventura amb una altra dona? O és només una obsessió seva sense cap fonament?
 

– Encontré un pelo rubio y largo en la bufanda de Simon.
– ¿Rubio y largo?
– Sí
– ¿Y crees que ha estado con otra mujer?
– Yo no…
– ¿Una larga y rubia?
– Sólo es una paranoia ya lo sé…
– Hay mucha gente rubia.
– Es que nunca había…
– Yo me acuesto con Simon. Seguramente sea mío… Mujer, que es broma. Pues sí que estás preocupada. Oye mira no tiene porqué ser de una mujer. Hay hombres rubios… caballos.
– Es que… se te cruza la idea y…
– ¿Confías en él?
– Sí… !Sí!
– Pues fíate de él. Si no empezarás a registrarle el móvil, los bolsillos… Se os ve muy bien juntos. Un pelo sólo es un pelo.

(Conversa entre la Gemma i la seva veïna l’Anna durant un sopar)

 
La història es desenvolupa ràpidament i no dóna molt de respir, ja que al final del primer capítol, comença per la doctora Foster l’inici del seu propi infern personal quan la sospita d’una traïció s’escriu en lletres majúscules i s’escampa en totes les direccions (l’escena d’ella mirant el maleter del cotxe del seu marit a la festa del seu aniversari i l’escena posterior són bestials. La veu en off de la mateixa Gemma posen el punt d’inici d’allò que vindrà després… presteu atenció a les seves paraules!.

Suranne Jones és l’actriu protagonista que dóna vida a la doctora Gemma Foster. S’ha de destacar rotundament el seu treball perquè fa una molt bona actuació i interpreta magistralment tots els estats que passa el seu personatge donant-li la tensió exacta a cada moment de la sèrie. Amb raó li van donar en el seu moment alguns premis per aquesta actuació, entre ells, el premi BAFTA a la millor actriu l’any 2016.
 

Doctor Foster és una sèrie de la BBC que es podria incloure entre el drama i el thriller psicològic. Amb només dues temporades, els cinc capítols de cada una d’elles espremen al màxim les relacions, els pensaments i els sentiments de tots els personatges. Això sí, si la primera temporada l’argument gira sobre la infidelitat i tot el que l’envolta, la segona temporada es centra més en les conseqüències, el que passa “després de”. I és que el guió que signa Mike Bartlett manté el suspens a cada escena, augmentant a poc a poc la dosi perfecta de la tensió de la trama fins a arribar al límit.
 

Resumint, Doctor Foster és una bona sèrie que us mantindrà enganxats al sofà amb un suspens addictiu que us farà literalment devorar tots els capítols de la sèrie en un tres i no res!… i no us oblideu de mirar els detalls, d’observar les mirades i, sobretot, gaudiu d’aquelles escenes que van en tensió fins que exploten (a tota la sèrie hi ha unes quantes!).
 

A continuació, podeu veure el tràiler de la sèrie (en anglès):

The post Doctor Foster o l’ombra d’una infidelitat appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

És una de les drogues més consumides, deixant a part el tabac i l’alcohol, a escala mundial, i un negoci monstruosament gran. Si volgués ser rigorós, hauria de remuntar-me als principis del consum de cocaïna, la fulla de coca era consumida pels pobles andins des de sempre (era una ajuda per poder treballar el camp a més de 3.000 metres d’altitud), però un dels primers consumidors de cocaïna reconeguts i que a més a més considerava que era la resposta a tot i la receptava a tort i a dret era Sigmund Freud, potser això explica algunes coses de les seves teories, un altre gran consumidor era Sherlock Holmes, però aquest era més aviat poc real.

Em centraré en tres moments, tres escenaris que em serviran per explicar coses de la cocaïna i sobretot del seu tràfic i els efectes que té: la Colòmbia dels càrtels i Pablo Escobar; el Mèxic actual, i un llibre d’investigació sobre el consum de drogues a càrrec del perseguit i amagat Roberto Saviano. Tres aproximacions a un fenomen. Comencem!
 

 
Colòmbia era un gran país productor de cocaïna, i per tant un gran exportador al gran consumidor, el veí del nord, els Estats Units. A partir dels setanta i els vuitanta el consum de cocaïna es va disparar de tal manera que els proveïdors van construir autèntics imperis, com Pablo Escobar. Imperis fins al nivell d’enterrar tones de dòlars a la selva perquè literalment no saben què fer-ne, o a dissenyar la seva pròpia presó (millor que molts hotels de 5 estrelles amb tot inclòs) o oferir-se a pagar tot el deute exterior de Colòmbia (sí, això va passar)… per fer-nos una idea estem parlant de muntanyes (en plural) de diners.
 

En aquesta sèrie veurem l’ascens de Pablo Emilio Escobar Gaviria, i els intents de la DEA i el govern colombià per acabar amb el seu imperi. La base del seu imperi era el producte i la seva manera de tractar a competidors, solia donar l’opció: ¿plata o plomo? La majoria escollia plata, i tenia en plantilla a gran part de la policia i de l’exèrcit colombià. El protagonista es mou en la mateixa ambigüitat que el personatge real, perquè va ser un personatge molt estimat durant uns anys a Colòmbia, donava feina a moltíssima gent i construïa estadis de futbol, hospitals, barris sencers… es treballava una imatge com de Robin Hood modern, un Robin Hood a ¿plata o plomo? No ho oblidem, ell no ho oblidava, i a més a més complia.

La sèrie va per la tercera temporada, aquesta ja centrada en els seus successors, i en el següent pas del narcotràfic. La mort de Pablo Escobar va significar també el principi del final del domini colombià, el negoci  començaria a desplaçar-se i arrelaria, en pocs anys i amb moltíssima força, a Mèxic.
 
Hi havia una època que Mèxic simplement traficava amb la droga colombiana (o d’on fos) i la passaven als Estats Units per un preu, fins que van decidir explotar del tot la gran riquesa natural del país: més de 3000 kilòmetres de frontera amb els Estats Units, i es van fer forts i van posar les seves regles i van superar els colombians. Part de Mèxic es va convertir en un narcoestat en mans dels càrtels. La cosa no està clara com acabarà, ja fa uns anys que el govern a posat a l’exèrcit al peu del canó i els resultats d’aquesta guerra contra el tràfic són força incerts, això sí les xifres de víctimes del conflicte fan feredat. Ens podem orientar en tot això, només ens calen dos llibres:
 

 
Don Winslow ens explica una història semblant a la de Pablo Escobar, amb molts punts en comú, però més bèstia, i de nou amb la DEA pel mig. Amb investigacions, delacions, trucs i el desmesurat creixement de l’imperi de el Señor de los cielos (o algú molt semblant a ell). Narcotràfic, assassinats, polis i polítics corruptes i càrtels progressivament més violents i salvatges. I enmig de tot això Arthur Keller, disposat a eliminar Barrera i venjar la mort del seu company. Dos llibres trepidants, que enganxen, i que a més a més d’entretinguts són instructius, però sobretot addictius com la droga que el Señor de los cielos mou (bé, ara m’he passat però suposo que se m’entén).
 

Saviano, Roberto
ZeroZeroZero: com la cocaïna governa el món
Barcelona: Empúries, 2014

Cerocerocero: cómo la cocaína gobierna el mundo
Barcelona: Anagrama, 2014

 
Roberto Saviano va assolir la fama amb el seu primer llibre Gomorra, un extens reportatge sobre la màfia napolitana, la camorra, la màfia més sanguinària de totes (amb quantitats de morts de 4 xifres, i la primera no és un 1). El seu llibre va ser un èxit, no tant perquè descobrís coses, simplement posava negre sobre blanc allò que a Nàpols era de domini públic. Però a la màfia no li va agradar, no li va agradar gens, i el va amenaçar de mort. Des d’aleshores viu amagat, amb escorta permanent a càrrec dels carabinieris, fa anys que viu fora d’Itàlia, i això és tot el que se sap de la seva localització. Si voleu saber coses sobre la màfia, Gomorra és el vostre llibre, però aquesta entrada és sobre drogues.

En aquest llibre Saviano parla de la cocaïna, també d’altres drogues però sobretot aquesta. El seu costum està molt estès i molt millor camuflat que per exemple l’heroïna, no hi ha guetos ni consumidors caminant com espectres a causa de l’heroïna, ni l’estigma perquè al cap i a la fi és una droga cara. És un producte amb demanda, i els narcos estan disposats a cobrir aquesta demanda, al seu preu i amb les seves condicions, i ho fan, i per això fan tones de diners. No és una manera de parlar, Saviano explica que respecte als diners hi ha dos tipus de persones: els que els compten i els que els pesen, si ets dels que els compta és que no en tens. Pesar diners, perquè és més fàcil parlar de tones d’euros que de xifres amb molts i molts zeros. Imaginem que un bitllet de 500 euros pesa un gram, una tona serien 500.000.000 €; cinc-cents milions d’euros. Amb aquestes xifres podem entendre que els narcos tenen un enorme poder, poden utilitzar per al contraban avions, vaixells, submarins… poden oferir-se a pagar el deute exterior de tot un país, literalment, el poden comprar com veurem a la sèrie Narcos. El problema és el que va associat a tot això, el crim, la delinqüència, l’explotació.

Saviano no es queda només en la descripció el fenomen, ell proposa com una solució la legalització del consum i la venda de drogues, i el fet que en contra d’això i estiguin els narcotraficants ens diu que potser no és una idea tan desgavellada com sembla. No és un tema senzill, gens ni mica. Una de les coses que es veu en tots aquests exemples és que estem parlant d’un negoci tan monstruós que és igual a quants narcotraficants es detinguin, o morin en guerres entre ells, o el que sigui. Sempre hi haurà algú disposat a fer de proveïdor d’un producte amb aquesta demanda, sempre. L’única manera real d’acabar amb el narcotràfic seria si no hi hagués demanda, i això sembla altament improbable.
 

The post Cocaïna, farina, farlopa, neu… appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

Zaillian, Steven
The Night of
S.l. : Home Box Office, cop. 2017

Creada per Steven Zailliand i Richard Pride, aquesta mini sèrie de 8 capítols, és un remake de la sèrie britànica Criminal justice, traduïda com Juicio a un inocente (Presunto culpable) estrenada l’any 2008. Tot i que les dues es basen en un argument semblant (jove acusat de la mort d’una noia després d’una nit salvatge), en aquesta versió incorporen nous elements com tots els aspectes racials i la islamofòbia present a Amèrica després dels atemptats de l’11-S. Aquí també hi ha una crítica no només al sistema judicial americà, sinó també a tot el seu sistema penitenciari.

Però potser, el més important d’aquesta sèrie, és la investigació en si. Realment és culpable o innocent? El dubte està present al llarg de tota la sèrie. Com a espectador/a, pots veure les pistes que segueix la policia i analitzar la situació en general però, per les característiques del cas, sempre tens el dubte de… i sí?
 

En resum, “The Night of” és una bona sèrie que entretén i que mantén el suspens fins al final dels seus 8 capítols. Una història de matisos per reflexionar quina societat tenim i analitzar qui realment jutja a les persones quan es comet un delicte. Sempre hi ha conseqüències perquè les coses, a vegades, no les podem encabir en el blanc o el negre: A vegades també existeix el color gris.

Aquí teniu el tràiler de la sèrie…
 

https://www.youtube.com/watch?v=A-x64Yq56yQ
 

The post The Night of appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

 
-He revisat les dues temporades que es van emetre fa exactament vint-i-set anys (al Telecinco de les Mama Chicho!).

-He llegit el llibre del David Lynch sobre meditació transcendental (Atrapa el pez dorado, Reservoir Books, 2016).

-He mirat unes cinquanta-set vegades el teaser trailer sobre la nova temporada.

-He revisat la incompresa “Twin Peaks: Fire Walk With Me” (publicada per Cameo en una meravellosa edició de 2 DVDs el 2006).

-He fullejat -abans que un usuari me l’arrenqués de les mans- La història secreta de Twin Peaks, escrit per un dels -tots dempeus, si us plau- creadors de la sèrie, Mark Frost.

-També he escoltat algunes dotzenes de vegades la banda sonora de la nova temporada, composta pel Johnny Jewel.

Serà la primera vegada en més de deu anys que el David Lynch es posa a dirigir (el molt cabró ja ha deixat clar que això no significarà un retorn a la direcció per part seva). Així que sí, estic una mica nerviós. De fet, estic tan nerviós que no em veig amb la força d’escriure -com era la meva intenció inicial- un totxo sobre la grandesa de “Twin Peaks”. En lloc d’això us he preparat un menú de llaminadures visuals que ens servirà per agafar -més- gana de cara a la nova temporada, que s’estrenarà el pròxim 21 de maig amb l’emissió d’un episodi doble.
 

 
Començarem amb una playlist de música que pertany a l’univers Peakie, algunes d’elles perquè formen part de la banda sonora de la sèrie i d’altres perquè hi tenen una certa sintonia temàtica. Trobareu cançons d’Angelo Badalamenti, Julee Cruise, Johnny Jewel, Dirty Beaches, Henry Mancini, Biosphere, Roy Orbison, Portishead, Matmos, Beach House… Una hora i mitja de sofisticació i nocturnitat.
 

 
El repartiment és d’aquells que fan aixecar les celles: James Belushi? Sky Ferreira? Michael Cera? Monica Bellucci? Eddie Vedder? També hi trobem altres actors i actrius que han col·laborat abans amb Lynch, com Naomi Watts o Balthazar Getty.
 

Com diu un dels comentaris d’aquest vídeo, és difícil mirar d’explicar-li la trama de la sèrie a algú i no quedar com un tarugo, així que si no heu vist mai la sèrie, aquí teniu un resum de cinc minutets.
 

Un altre clip de la nova temporada, TORNEM A TWIN PEAKS!
 

https://www.youtube.com/watch?v=vsdRG0mJj-w
 

Lana del Rey apareix a la nova temporada de Twin Peaks, una combinació que ens motiva “a tope”. Aquí la veiem interpretant Blue Velvet:
 

Aquest article de Variety inclou declaracions de David Lynch, Kyle MacLachlan i Laura Dern.
 

Sempre associarem a Angelo Badalamenti amb l’univers Twin Peaks. En aquest clip explica com va compondre part de la banda sonora.
 

https://www.youtube.com/watch?v=SwvSFOEfHJE
 

A casa ens encanta el David Letterman, per això vam gaudir moltíssim amb aquesta aparició de David Lynch al seu programa a principis dels anys noranta.
 

També hi va passar el Kyle MacLachlan!
 

The post Diane, tornem a Twin Peaks! appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

Daniels, Lee. Empire. Primera temporada
Madrid : Twentieth Century Fox, DL 2015

 
Gràcies a l’èxit de crítica i públic obtingut per la sèrie Glee, s’han produït altres sèries on la música té un caràcter central, des de Nashville, que se centra en la indústria de la música country, o Empire, que se centra en la indústria de la música hip hop i rap.

La sèrie està creada per Danny Strong, guionista de pel·lícules com ara Game change i El mayordomo i també pel director d’aquesta pel·lícula Lee Daniels.

La sèrie gira al voltant de la família Lyon, el patriarca de la qual és Lucious que és el màxim responsable del segell discogràfic Empire. Uns anys després que Lucious va abandonar el món del tràfic de droga per endinsar-se al món de la música, primer com a cantant i després com a creador del segell Empire.

Tot el seu món canvia quan li detecten una malaltia degenerativa per la qual li donen una esperança de tres anys de vida. Des d’aquest moment, la seva obsessió serà quin dels seus tres fills serà el seu successor a l’empresa: l’Andre, un home de negocis; el mitjà, el Jamal, un músic amb molt de talent, i el petit Hakeem, cantant i el favorit de Lucious.

A més a més, l’aparició de la seva exdona, Cookie, que ha sortit fa poc de la presó i que vol recuperar part del poder d’Empire que va perdre mentre s’estava a la garjola, no farà la vida de Lucious més fàcil.

La sèrie està interpretada per Terrence Howard, Taraji P. Henson, Jussie Smollett, Trai Byers, entre d’altres…

Empire destaca pels guions i sobretot les cançons, moltes escrites originalment per la sèrie pel músic Timbaland.

Un altre punt a destacar és la química que desprenen els dos actors protagonistes Terrence Howard i Taraji P. Henson. A més a més, no es pot pensar amb altres actors per interpretar els personatges de Lucious i Cookie.

La sèrie ha rebut nominacions als Premis Emmy a la categoria de millor actriu en una sèrie dramàtica i millor vestuari i ha guanyat un Globus d’Or a la categoria de millor actriu en una sèrie dramàtica.

Descobriu una sèrie que probablement us enganxarà!!!

Gaudiu del tràiler de la primera temporada!!!

https://youtu.be/dBzu_jKLJek

The post Empire de sèrie de televisió appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.