Teatre Archives - BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona

HAMLET. EN ELS PLECS DEL TEMPS

Elizabeth Costello, una mena d’alter ego de Coetzee, està de viatge impartint conferències en països diversos del món, en les quals parla sobre filosofia, medi ambient i qüestions socials i existencials, i apel·la a la nostra consciència cridant l’atenció sobre el destí dels animals, la injustícia social i l’exclusió de la gent gran i els malalts.

A PARTIR DE L’OBRA DE SHAKESPEARE / CHRISTIANE JATAHY

TEATRE LLIURE MONTJUÏC – SALA FABIÀ PUIGSERVER 24/07 – 25/07

La directora brasilera Christiane Jatahy, a qui coneixem per les noves mirades que projecta sobre els clàssics, converteix Hamlet en una dona i li posa a les mans una càmera per reelaborar una història mil cops explicada.
Ocupant un nou cos femení, Hamlet desperta per redescobrir el passat, travessar-lo i transformar-lo: des del patriarcat violent que representa Claudi, el nou i tirànic rei que ha mort el seu pare, fins a les guerres, les morts i la tragèdia mateixa. I mentre repassi la història i quan s’endinsi en el passat, com si travessés un mirall, reviurà la mateixa història de la peça que protagonitza i les moltes maneres en què ha estat portada a escena. Gertrudis i Ofèlia, la mare i l’amant de Hamlet, recuperen protagonisme, com a representants de tot allò que ocupa la ment de la protagonista. Totes tres dones naveguen entre el passat i el present, amb l’aquí i l’ara del teatre com a objectiu.

SHAKESPEARE, WILLIAM

Hamlet

Madrid: Austral, 2019

Una obra enigmàtica i misteriosa, en què cada personatge és un artista de la simulació. El mateix Hamlet és un ésser en contínua transformació. Hi caben la cerimoniositat, la cortesia i la reflexió, juntament amb la passió, la burla, l’enigma o la possibilitat de la bogeria.

MÀRIUS SERRA  (A PARTIR DEL CLÀSSIC DE JOANOT MARTORELL) / JOAN ARQUÉ

TIRANT LO BLANC

TEATRE ROMEA 25/06 – 04/08

Aquesta obra proposa un Tirant d’acció i reacció, des del gaudi narratiu d’uns episodis que han fascinat generacions i generacions d’éssers humans durant més de cinc segles.
La ucronia d’un clàssic escrit fa més de cinc-cents anys esdevé un espill inquietant on s’emmirallen els mateixos conflictes que sacsegen el món d’avui, com si els seus personatges es reconeguessin en les imatges reflectides a través d’aquests cinc segles de mirades encreuades a banda i banda de la Mediterrània.

Partint de la presumpta traïció de la princesa Carmesina amb el jardiner negre Lauseta, resseguim les peripècies del cavaller Tirant quan naufraga a la Mediterrània, just davant de les costes de Barbaria. Aquí, al nord d’Àfrica, de primer sota les ordres de l’Emir i després de bracet amb la també supervivent Plaerdemavida i el rei d’Etiòpia Escariano, comença la lluita de Tirant per cristianitzar l’infidel, tornar a Constantinoble per abraçar Carmesina i alliberar l’imperi de l’amenaça musulmana. Entre l’acció i la memòria, els episodis més èpics de l’intrèpid cavaller Tirant lo Blanc s’entrellacen amb les febleses amoroses que acompanyen els personatges d’aquesta colossal història.

MARTORELL, JOANOT

Tirant lo Blanc

Barcelona: Editorial Barcino, 2021

OGURI I ANDRÉS CORCHERO

La novel·la s’inicia amb les aventures del cavaller ermità Guillem de Varoic, el qual rep la visita de Tirant, mentre es dirigeix a un torneig amb motiu de les noces del rei d’Anglaterra. Alliçonat per l’ermità sobre la cavalleria, Tirant marxa amb els seus acompanyants a França, Sicília i Rodes, on Tirant arriba a ser cap dels exèrcits bizantins.

WAJDI MOUAWAD / ORIOL BROGGI – LA PERLA 29

TOTS OCELLS

TEATRE LA BIBLIOTECA 25/06 – 28/07

Torna al Teatre La Biblioteca un dels autors fonamentals de l’escena del nostre temps amb un text sobre lluites fratricides i el pes de les herències.
Segurament si coneixeu Wajdi Mouawad és a través dels muntatges de les seves obres que ha fet La Perla 29, companyia liderada pel director Oriol Broggi que ja ha representat al Teatre La Biblioteca obres com l’aplaudidíssima Incendis o com Boscos, Cels o Assedegats. Ara hi tornen amb Tots ocells, un muntatge de més de tres hores amb unes interpretacions de pes, que transforma l’espai de representació en una biblioteca dins del Teatre La Biblioteca i que aprofita tota la sala a diverses bandes i ocupant tota la llargària de l’espai.

MOUWADA, WAJDI

TODOS PÁJAROS

Segovia: Ediciones La Uña Rota, 2020

És la història d’Eitan, un jove investigador jueu alemany que viu als EUA i estudia l’ADN. Coneix la Wahida, una jove historiadora àrab que ha fet una tesi sobre un savi musulmà del segle XV obligat a convertir-se al cristianisme. Tots dos s’enamoren, fet que obliga Eitan a enfrontar-se a la seva família i a confrontar les seves creences religioses integristes. Creences, ADN, religió i atzar en un drama sobre els prejudicis, la manera com la violència del món exterior arrasa la vida personal i sobre el pes del passat.

BODY AS EVIDENCE

MERCAT DE LES FLORS – SALA PINA BAUSCH 11/07 – 13/07

Dos còmplices coreogràfics i amics que es van conèixer al Japó fa més de trenta-cinc anys fan evidents les connexions entre la dansa i l’escriptura en una peça inspirada en l’univers de Ray Bradbury.
El coreògraf i ballarí Andrés Corchero ha passat en moltes ocasions pel Grec Festival de Barcelona, en companyia d’artistes diversos. Amb un d’aquests artistes, el també ballarí i coreògraf japonès Oguri, però, ha repetit col·laboració al festival: l’any 2013, l’any 2016, l’any 2018 i, enguany, una altra vegada. I és que Oguri és un vell amic seu que va conèixer quan va estar-se al Japó l’any 1986 treballant a la companyia del mític ballarí Min Tanaka.

Body as evidence és fruit d’aquesta llarga relació professional i personal. La peça s’inspira en Farenheit 451, la fantasia distòpica de Ray Bradbury en la qual els llibres eren material prohibit i els bombers eren els responsables de fer-los cremar.

BRADBURY, RAY

Fahrenheit 451

Barcelona: Proa, 2020

Mar i cel: tragèdia en tres actes i en vers

Guy Montag és bomber. Però, en el futur imaginari en què transcorre la seva vida, un bomber no és un professional que es dedica a apagar incendis, sinó un agent que crema llibres obeint les ordres del govern. Una nit Guy coneix una noia que s’acaba d’establir al seu veïnat, Clarisse McClellan. Aquesta trobada, i les següents, portaran Guy Montag a qüestinar-se la pròpia vida.

The post El Festival Grec més literari appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

Dia Mundial del Teatre. 100 anys de la mort d’Àngel Guimerà

Biblioteca Horta - Can Mariner — Wed, 27 Mar 2024 08:00:22 +0000

Com cada any, des del 1962, el 27 de març és el Dia Mundial del Teatre. Amb motiu d’aquesta commemoració l’Institut Internacional del Teatre encarrega a un professional destacat del món de la dramatúrgia l’elaboració del seu missatge internacional. L’escriptor noruec, Jon Fosse, recentment guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, ha estat el responsable d’escriure el d’aquest any. Jon Fosse, és un tot terreny de les lletres amb una àmplia i diversa producció literària; no només com a dramaturg sinó també com a poeta, novel·lista, traductor i assagista.

I del més recent Premi Nobel, fent un salt en el temps, ens traslladem a la figura de qui tot i ser candidat al Nobel de literatura durant setze anys, mai no el va assolir: l’Angel Guimerà, de qui aquest any es commemora el centenari de la seva mort.

A finals del segle XIX, Guimerà es va convertir en el més popular dels nostres dramaturgs (també era reconegut com a poeta i escriptor en prosa). Tot i això amb el pas dels anys va anar caient en l’oblit. A les darreries dels anys 60 i principis dels 70 del segle XX quan emergien amb força grups de teatre independent, les obres de Guimerà eren titllades d’anacròniques i es menystenien. Eren comptades les excepcions en les que crítics o dramaturgs reivindicaven el seu llegat; per exemple, Ricard Salvat, que va portar a escena una versió de La filla del mar, va defensar “una revisió o revitalització de l’opus dramàtic guimeranià” en un dels seus articles que es troba al recull Quan el temps es fa espai: la professió de mirar.

Encara van haver de passar uns quants anys, fins a la dècada dels 90 i de la mà dels més importants dramaturgs de l’època, Josep Maria Benet i Jornet o Sergi Belbel, entre d’altres, per veure un canvi en la percepció de Guimerà que signifiqués la recuperació de la seva figura com a gran clàssic del teatre català.

En paraules d’Enric Gallén a l’entrevista publicada al número 771, de març de 2024, de la revista Serra d’Or: “Guimerà no és cap autor antiquat; el que cal és llegir-lo i contextualitzar-lo bé”.

Recuperem en aquesta guia les principals obres de teatre de l’autor i us convidem a llegir-les o rellegir-les, veure-les, escoltar-les i sentir-les.

MAR I CEL

Estrenada l’any 1888 al Teatre Romea, és la gran tragèdia romàntica de Guimerà on explica l’amor impossible entre en Saïd, un pirata musulmà, i na Blanca, cristiana i captiva del primer, al segle XVII, en un vaixell a alta mar.

Aquesta obra va suposar a l’autor un gran èxit de públic i va ser traduïda al castellà; això possibilità que, uns anys més tard, Guimerà entrés en contacte amb el teatre que es feia a Madrid i amb algú que seria cabdal per a les seves obres posteriors, l’actriu Maria Guerrero.

En la nostra mirada contemporània, no es pot pensar en Mar i Cel sense pensar en la música d’Albert Guinovart, el llibret de Bru de Sala i l’espectacle de Dagoll Dagom, trinomi que ha aconseguit el musical català més vist de tots els temps.

Barcelona: Educaula, 2013

Castro Urdiales: Libervox, 2018

Barcelona: Barcanova, 2013

DAGOLL DAGOM

Barcelona: Discos del Mediterrani, 2004

DAGOLL DAGOM

Barcelona: Vernal Media, 2004

DAGOLL DAGOM

Barcelona: Educaula, 2014

MARIA ROSA

Drama social que gira al voltant de les relacions apassionades de la Maria Rosa amb l’Andreu i el Marçal, allunyada del romanticisme de Mar i Cel.

S’estrena l’any 1984 al Teatre Novetats i aquell mateix any també al Teatro Español de Madrid, amb la traducció de José Echegaray i de la mà de la companyia de Maria Guerrero; de fet es tracta d’una obra feta a mida per a l’actriu. La projecció internacional de Guimerà arribarà amb aquesta col·laboració ja que aquesta companyia girarà per a diversos escenaris d’Amèrica del Sud i d’Europa portant les obres de Guimerà en el seu repertori.

De Maria Rosa s’han fet diferents versions cinematogràfiques, entre elles la pel·lícula muda que el cineasta Cecil B. DeMille, va estrenar l’any 1916 o la versió del director Armando Moreno del 1965 amb la Núria Espert i el Paco Rabal com a personatges principals. L’any 1978, RTVE Catalunya va fer l’enregistrament televisiu de l’obra amb la Marta Angelat com a protagonista que es pot veure lliurement a l’arxiu de rtve play.

Maria Rosa

Barcelona: Angle, 2008

Maria Rosa

Barcelona: La Galera, 2012

TERRA BAIXA

Escrita en la seva època de major plenitud, Terra Baixa és, segurament, i amb permís de Mar i Cel, la més popular de les obres de Guimerà. En Manelic, la Marta i en Sebastià formen un triangle amoròs que serveix per confrontar dos mons oposats: la terra baixa i la terra alta, la ingenuïtat i la perversió.

Es va estrenar primer en castellà, l’any 1896, amb la companyia de la Maria Guerrero. En català, no va ser fins al 1897 que es va estrenar a Tortosa i poc i després a Barcelona, al Romea.

MANELIC (emportant-se-la a coll): Lluny de la terra baixa! (Per què li obrin pas) Fora tothom! Aparteu’s-e! He mort el llop! He mort el llop! He mort el llop!

Des del primer Manelic, l’Enric Borràs, molts han estat els actors que han dit aquesta frase dalt de l’escenari: l’Enric Majó, el Julio Manrique i en Lluís Homar han estat alguns dels més emblemàtics.

Va ser portada al cinema diverses vegades per directors de diferents països: d’Argentina, Mèxic, EUA i Alemanya (en aquest darrer cas, la directora, Leni Riefenstahl, va dirigir Tiefland a partir de l’òpera d’Eugen d’Albert de 1903 que s’havia basat en l’obra de Guimerà).

GUIMERÀ, ÀNGEL

Barcelona: Barcanova, 2021

CARRANZA, MAITE

Vàlencia: Sembra Llibres, de 2020

MIGOYA, HERNÁN

Barcelona: Glénat, 2011

ORTIZ, ISIDRE

Barcelona: Brisa, 2011

ALBERT, EUGEND D’

Tiefland

Brilliant Classics, 2015

LA FILLA DEL MAR

Estrenada primer al Teatro Odeon de Buenos Aires l’any 1899, arribà un any més tard al Romea, té com a protagonista l’Àgata, una jove que de nena va sobreviure a un naufragi i viu a un petit poble de la costa. De nou, una historia amb un triangle amoròs, el de l’Àgata, la Mariona i el Pere Màrtir, en la que l’enamorament foll acaba en tragèdia. En aquesta obra hi ha algunes de les temàtiques més interesssants de l’obra de Guimerà, el respecte per la diferència, el no acabar d’encaixar enlloc, i la resistència de la societat per l’acceptació del qui és forani.

La filla del mar

Barcelona: Edicions 62, 2005

La filla del mar

Castro Urdiales: Editorial Libervox, 2009

L’any 2021, la companyia La Barni Teatre en va fer una versió musical que va obtenir tres Premis Butaca.

The post Dia Mundial del Teatre. 100 anys de la mort d’Àngel Guimerà appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

Música, titelles i literatura. La companyia Per Poc

Montse L. Tolosana — Mon, 18 Sep 2023 07:00:14 +0000

La companyia de titelles Per Poc, creada el 1989 pel Santi Arnal, té dues ànimes, la del mateix Santi i la de l’Anna Fernàndez, qui s’hi va incorporar el 1998. Parlem, doncs de quasi un quart de segle de passejar el seu art per tot el món: amb les seves titelles han actuat des de Hong Kong fins al País Basc, des de Turquia a Suïssa, o des de Polònia a Colòmbia, per esmentar alguns dels llocs del seu extens periple. Especialitzats en actuacions amb grans orquestres simfòniques i titelles de gran mida, els seus espectacles sorprenen per la seva plasticitat i el sentit del moviment, on s’aprecia la influència de la formació en dansa del Santi Arnal.

Els entrevistem un matí que estan en plena feina de preparació del nou espectacle, i decideixen que podem atribuir les respostes a tots dos indistintament.

Anna, Santi, en els vostres espectacles més reeixits, no sols actueu amb excel·lents orquestres, sinó que ho feu des d’una perspectiva artística multidisciplinar, on tot compta: la música, l’espectacle visual, la història narrada… D’on va sorgir la idea de treballar seguint aquesta línia?

La idea va sorgir perquè l’Anna, la filla d’en Santi, quan tenia quatre anys, i escoltaven Pere i el Llop, veia tots els animals, i el Santi, no. I va pensar, segur que hi ha molta gent que es sent igual, doncs per què no fem al Pere i el Llop un acompanyament visual? I l’inici va ser per això, i va funcionar molt bé. És un espectacle que l’hem portat per tot el món.

I a partir d’aquell moment comenceu a elaborar espectacles de gran qualitat musical i d’una plasticitat molt especial. Que siguin tan multidisciplinars imagino que és un repte, un aprenentatge i molta més feina, com a mínim. Us entusiasma?

Sí! Una mica la idea és que les titelles per se són multidisciplinars, perquè és art plàstica a més a més d’espectacle. En realitat no deixen de ser obres escultòriques o pictòriques que tenen moviment. Per això és molt important en les titelles tota aquesta part visual, però una titella feta sense moviment no té ànima. És una qüestió també de gust personal i tria professional, nosaltres el titella que parla l’utilitzem poc. Veiem un aspecte molt més poètic en el titella que s’expressa amb el moviment que quan parla. Ens sentim més còmodes amb un titella sense paraula, més evocador, més oníric.

No en boca de les titelles, però en els vostres espectacles hi ha també text i una base literària sòlida…

Sí, i aquí és on moltes vegades entra la figura de la narració, perquè no donem per suposat que els espectadors han de conèixer amb detall, per exemple, la tragèdia de Romeu i Julieta, i la volem explicar. I per això hi ha la narració. En cada espectacle ha estat diferent. En La història d’un soldat el narrador ja existeix en la pròpia composició d’Stravinski. Després, en El somni d’una nit d’estiu, amb la música de Mendelssohn, nosaltres el que hem fet és que el narrador sigui Puck, que explica la història dels joves atenesos, i hem convertit Puck en un titellaire que juga amb l’atzar. En el Trencanous de Txaikovski, també expliquem el conte. Ara bé, ni que hi hagi narració, nosaltres des del començament ens hem dirigit a fer protagonista la música, perquè entenem que, d’entre les arts, és la que arriba més profundament a l’ànima. Hem volgut trencar aquest aspecte elitista d’un auditori on moltes vegades hi ha públic que se sent exclòs, i que gràcies a les nostres propostes visuals i poètiques pot participar més i millor del gaudi de la música, vaja, aquesta és la nostra intenció.

Romeu i Julieta. Companyia Per Poc

Cada espectacle és també un descobriment per a vosaltres, hi ha una evolució en la seva preparació?

Totalment, sí. Ara mateix acabem d’estrenar el 24 d’agost, Oedipus Rex d’Stravinsky amb llibret de Jean Cocteau, a Sant Sebastià, dins la Quincena musical. El viatge que ens duu a submergir-nos en aquestes obres és fantàstic, jo mateix, amb 65 anys –aquí és el Santi qui parla- encara les estic descobrint, i em quedo meravellat. Pensem que aquest viatge personal que fem amb cada una de les obres que treballem fa que sigui més fàcil compartir-ho amb el públic: intentem despertar aquesta sensibilitat cap a la música que per la nostra educació no ens ve donada perquè nosaltres no tenim educació musical. I què ens passa cada cop que ens fan un encàrrec? Ens enamorem d’aquella música. Ara, per exemple, amb Oedipus Rex, l’escoltem tot el dia, és com la nostra passió. I és una obra molt potent, hi ha un cor de cinquanta homes, l’orquestra de Bilbao, dirigida per Eric Nielsen, més sis cantants d’òpera de primera línia. Com a narradora hi ha la Irène Jacob, l’actriu francesa. El llistó és molt alt, nosaltres ens hi hem abocat i el resultat ha estat meravellós i ha arribat a un públic heterogeni aquesta òpera-oratori que difícilment es programa a les sales de l’Estat espanyol.

Oedipus Rex. Companyia Per Poc

Queda clar amb això que conteu, i jo ho puc corroborar perquè n’he vist alguns, que els vostres espectacles estan molt cuidats i podríem dir que tenen una qualitat escènica important que és fruit de mesos de treball. Quines condicions necessiteu per a treballar aquests espectacles, molts d’ells de gran format?

Doncs, mira, el primer que ens cal és un local gran. Perquè si Barcelona és un problema per als habitants quant a habitatge, també per als artistes quant a locals i espais d’assaig accessibles o laboratoris de creació… Perquè la vida cada cop és més cara per a tothom, i avui dia ens imaginem la gent que surt de l’Institut del Teatre, per exemple, com comença? Doncs te’n vas fora, que és el que estan fent moltes companyies des de fa temps, que se’n van a fora. La cultura s’està anant al camp perquè la ciutat per als artistes, que acostumem a viure en precari, és complicada. Si una ciutat vol impulsar les arts escèniques, haurà de pensar en aquests espais i en que siguin fàcils d’accedir i de gestionar per als artistes.

Teniu reconeixement internacional, i tanmateix sou cars de veure a Catalunya. Sentiu que es reconeix la vostra feina?

En absolut. A casa nostra no ens sentim reconeguts. Sovint, quan anem a l’estranger, ens fan roda de premsa i com Barcelona és com un referent al món, tothom diu, “és clar, sou de Barcelona”, i ens entren ganes de respondre que no, que no venim projectats des de Barcelona. Tenim el taller a Barcelona, som catalans, i ja està. Tot i que vam fer El petit escura-xemeneies, de Benjamin Britten, al Liceu, o El gat amb botes, amb la Banda Municipal de Barcelona, la realitat és que tots els encàrrecs venen de fora de Catalunya. Tenim els últims encàrrecs de l’Orquestre Philarmonique de Radio France, de l’Orquestre Nationale de l’Ille, del Festival Quincena Musical de Sant Sebastià, … Ara començarem un encàrrec del Festival de Música Antiga d’Innsbruck, amb l’Ottavio Dantone… Tot ens ve de fora. A casa, moltes vegades, els nostres correus electrònics ni els responen i mira que escrivim a tots els programadors de Catalunya. Per a nosaltres és incomprensible no sentir-nos una mica més recolzats quan estem portant els nostres espectacles arreu des del 1989.

Heu parlat de pressupost, i ja sé que la pregunta és òbvia, que no és el mateix treballar amb molt que amb poc pressupost, però en el cas vostre en concret, que us aporta un pressupost més gran?

Doncs en primer lloc, que hi hagi més gent sumant creativament. Fa una diferència brutal. Una creació és una cosa col·lectiva i necessites nodrir-te de gent. Si ve un gran escenògraf ens aportarà idees; si tenim algú que s’encarregui de vestuari ens farà créixer; si podem treballar amb artesans que ens ajudin a construir o pintar les titelles que són autèntiques obres d’art, el mateix. Tot ens fa créixer i reverteix en la qualitat de l’espectacle. I nosaltres, bé, quan no hi ha pressupost, ho substituïm treballant moltes més hores, però òbviament no és el que seria òptim .

Tornant al tema de la narració i la literatura que forma part dels vostres espectacles, us volia preguntar com era la vostra relació amb aquestes obres que representeu. Entenc que us llegiu els originals i després en feu una adaptació, és així?

Depèn una mica de cada obra. Llegir els originals, això ho fem sempre, òbviament. L’adaptació rarament la fem nosaltres, en el cas de Romeu i Julieta la va fer l’Albert Plans. Ara, per exemple, amb Oedipus Rex, no cal adaptació perquè ja està feta, és una òpera-oratori amb llibret del Jean Cocteau.

També ens ha passat que algunes adaptacions, després les hem tornat a canviar. Com a anècdota, això ens ha passat amb Romeu i Julieta. A Romeu no li arriba la carta de Fra Llorenç perquè es refugia a Màntua, que està tancada per una quarantena, a causa d’ una pandèmia. Això en el seu moment ho vam canviar per un robatori, vam pensar que no podíem parlar de quarantena perquè molta gent no ho entendria. Ara volem incorporar aquest confinament un altre cop perquè ja tothom sabrà de què es parla.

Oedipus Rex. Companyia Per Poc

I de totes aquestes obres literàries, quines us han impactat especialment i per quina raó?

Moltes! Els clàssics són clàssics perquè segueixen sent molt actuals. Per exemple, la Història d’un soldat (1918) es va escriure en un període entre guerres, avui han passat més de 100 anys i encara trobes referents ben actuals: molts estan venent l’ànima per diners!

Sí, però i si us diuen que l’amor romàntic de Romeu i Julieta és un tema controvertit, que ja no té sentit?

És que el tema de l’amor romàntic no ens interessa especialment! El tema central de l’obra és el dels conflictes no resolts, com quan les coses que no es parlen ni s’arreglen, tenen conseqüències posteriors. Ho podríem lligar perfectament amb la memòria històrica. Penso que els clàssics ens parlen de coses d’avui i de problemàtiques d’avui. Al final, els éssers humans continuem caient.

Per acabar, fem una mica de recomanació als nostres lectors, em podríeu dir que esteu llegint ara o què és l’últim que heu llegit?

Santi: Èdip Rei en la versió clàssica de Sòfocles, i em sembla un excel·lent lectura per a recomanar.

Anna: Actualment estic llegint de José Luis San Pedro, La vieja sirena, que no l’havia llegit i m’agrada molt.

I com a recomanació més general vosaltres que esteu en el món de les arts?

Anna: Hi ha una recomanació que faria, un autor que m’agrada molt i que a més ara a La Virreina hi ha una exposició sobre ell, el John Berger. Per a mi és un referent literari, moral i un exemple pel seu compromís amb la societat i la seva sensibilitat en general.

Tots els llibres esmentats en aquest article, els podeu trobar a Biblioteques de Barcelona.

The post Música, titelles i literatura. La companyia Per Poc appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

Dark Academia o la idealització del passat

Lea — Mon, 10 Jul 2023 07:00:07 +0000

Al 1989 va haver-hi una pel·lícula que, com a fenomen de culte, es va allotjar en les memòries de tots aquells que van lloar la seva estètica, les seves virtuts i la seva aposta pel romanticisme cultural que naixia de la poesia.

Robin Williams va interpretar a l’entranyable i idealista professor John Keating a la pel·lícula El Club de los Poetas Muertos, la qual va suposar una aposta segura per a encarnar a un personatge que, ja de per si era carismàtic, va ser capaç de fer calar en les ments dels seus estudiants les premisses clàssiques de l’amor, la joventut, la necessitat de la rebel·lia, la poesia, la filosofia i la importància de l’aquí i de l’ara en el seu mític carpe diem.

Mike Gorrell, Unsplash

El Club dels Poetes Morts es va fer un lloc entre el corrent popular dels noranta portant de tornada aquells valors que, igual que en l’obra portada al cinema, eren qualificats com idealitzats i classistes, però igualment ineludibles per a un pensament lliure i una visió embellida de la vida en una societat cada vegada més exigent i construïda al voltant d’un model capitalista.

El que va quedar com una obra de culte, va ressorgir amb més força durant l’any 2015, quan un moviment estètic i social va començar a estendre’s entre la joventut i en les xarxes socials com a brou de cultiu. Primer en plataformes com Tumblr i més tard arribant al seu màxim exponent durant l’emergència sanitària mundial de la covid-19 entre les persones usuàries de TikTok.

Aquest moviment va rebre el nom de Dark Academia, una subcultura caracteritzada per traslladar; des del passat fins al present, una estètica i moviment cultural que advoca per l’escriptura, la lectura i l’aprenentatge com a màximes premisses.

El Dark Academia va ser la resposta a una vida acadèmica que es va veure paralitzada per la magnitud de la pandèmia. En un moment on les aules i el seu aprenentatge van quedar relegades a un monitor i a lliçons impartides en línia, aquest moviment es va postular com un estil de vida desitjat idealitzant, com ja va dir Jorge Manrique, que qualsevol temps passat va ser millor. Aquest moviment va ser vist com la reacció, desil·lusionada, a un model educatiu empobrit i devaluat.

El que en un moment va començar com una estètica on imperaven els tons sépies, les blazers de tweed, el retorn de les colzeres, el fullatge de la tardor i les plomes de tinta negra, es va acabar convertint en un focus de cultura on s’advocava per l’aprenentatge com un mitjà per a explorar i viatjar a altres mons en contraposició a una realitat regida per la restricció i la quarantena. Es va apostar per llegir als clàssics, per internar-se en les filosofies que donaven suport a l’autoreflexió i la intensitat de les emocions i en el desenvolupament de les habilitats acadèmiques i artístiques.

I, com no podia ser menys, la literatura es va fer un lloc propi en aquesta subcultura. En el Dark Academia sobresurten obres caracteritzades per allunyar-se del món contemporani, amb entorns nostàlgics i acadèmics – sovint de caràcter britànic –, on brillen amb llum pròpia l’art, els abastos del coneixement i l’ambició humana. Entre les novel·les que abasten aquestes temàtiques es troben títols actuals que, aprofitant-se d’aquesta aura nostàlgica, contagien la lectura d’obres clàssiques.

L’obra que emmarca aquesta composició i per la qual aquest gènere va despuntar es tracta de El secreto, de Donna Tartt. Considerada la lectura model del Dark Academia, seguim els passos de Richard Papen, un estudiant d’origen californià que és admès en un college de Nova Anglaterra i que passa a formar part d’un selecte grup d’alumnes de literatura clàssica. El que al principi comença com una oportunitat per a brillar com un més dels estudiants més admirats i envejats del campus, acaba per endinsar al protagonista i al seu grup d’amics en una voràgine psicològica de traïcions, degradació i manipulació en la qual es demostra el fàcil que és matar sense penediments i el complicat que resulta viure sense mentides.

En segon lloc, es troba Todos somos villanos, de M. L. Rio. Aquí la trama destaca per l’omnipresència de l’obra de Shakespeare on un grup d’estudiants, aquesta vegada d’art dramàtic, interpreta el mateix paper tant en l’escenari com fora d’ell. A poc a poc, les tragèdies de l’autor anglès transcendiran més enllà de l’escenari fins al punt en el qual els joves no es distingiran a si mateixos dels seus rols teatrals amb fatals conseqüències.

Entre el gènere també destaca Maurice, de E. M. Forster; un romanç a foc lent entre dos joves on els seus diàlegs sobre filosofia, música i passions roben completament l’atenció. La intimitat que s’anirà gestant entre tots dos nois marcarà l’evolució de Maurice; el protagonista, des de la seva infantesa fins a la seva joventut, on es replantejarà les seves pors i els seus desitjos en una societat en la qual tots dos són delicte.

Babel o La necesidad de la violencia, de R. F. Kuang, tracta sobre el coneixement del llenguatge i com la manipulació del mateix comporta distorsionar la història a favor dels conqueridors mentre es desfavoreix i maleeix als vençuts. Robin, un jove d’origen cantonès i sense família, és reclutat pel Reial Institut de Traducció d’Oxford, també conegut com Babel. Allà serà part de les conseqüències del colonialisme anglès com a traductor de l’imperi, veient-se submergit en la lluita de classes i de la resistència colonial. Aquesta obra té la peculiaritat de narrar una història en clau de fantasia que, a més d’atrapar al lector, també resulta instructiva.

Finalitzant aquesta llista es troba Piranesi, de Susanna Clarke, una novel·la que rep el seu nom de Giovanni Battista Piranesi, arquitecte conegut pels seus gravats sobre construccions d’estil neoclàssic reals i imaginaris, on abunden escales d’altures impossibles i galeries que no condueixen enlloc. Construït sota un món oníric, aquesta novel·la relata lahistòria d’un home que viu en una casa erigida enmig de l’oceà. Aquesta edificació té la particularitat de posseir diversos salons i passadissos interminables, entre els quals estroben estàtues i marees que pugen i baixen inundant els pisos posteriors i núvols que habiten a les plantes superiors. El protagonista viu en aquest inusual habitatge en la més completa solitud, excepte per la presència d’un altre ser anomenat l’Altre. Aquesta convivència, així com el seu laberíntic estatge, teixeixen al llarg de la novel·la un misteri que s’anirà intensificant fins a culminar en un final on la indiferència és un impossible.

Altres títols importants del Dark Academia són, per exemple, Las doncellas d’Alex Michaelides, La novena casa de Leigh Bardugo, Una lectura mortal de Naomi Novik, Una lección de tinta y venganza de Victoria Lee o Los seis de Atlas de Olivie Blake.

La glorificació d’aquest aire nostàlgic i romàntic per temps passats han acrescut la lectura de clàssics que ja aprofundien en la naturalesa humana i que tractaven debats intel·lectuals i morals, com són: Frankenstein de Mary Shelley, El retrat de Dorian Gray d’Oscar Wilde, Jane Eyre de Charlotte Brontë, Cumbres borrascosas d’Emily Brontë o Demian, d’Hermann Hesse.

El Dark Academia, fins i tot tractant-se d’un moviment estètic i cultural contemporani, ens dóna l’oportunitat de donar un cop d’ull al passat i de recordar, amb convicció, que els clàssics mai moren.

The post Dark Academia o la idealització del passat appeared first on BIBARNABLOC - L’aparador cultural de Biblioteques de Barcelona.

Dia Mundial del Teatre. Dones de la tragèdia grega

Biblioteca Horta - Can Mariner — Fri, 24 Mar 2023 08:00:31 +0000

El 27 de març se celebra el Dia Mundial del Teatre, creat el 1961 per l’Institut Internacional del Teatre (ITI). Es commemora amb la realització de diferents actes arreu del món, i amb l’emissió d’un missatge internacional que l’ITI, encarrega a una personalitat de reconegut prestigi per a que faci les seves reflexions al voltant del teatre i la cultura.

El primer dels missatges va ser fet per Jean Cocteau l’any 1962 i enguany l’autora del Manifest del Dia Mundial del Teatre és Samiha Ayoub, actriu egípcia reconeguda per la seva contribució a les arts teatrals a Egipte i exponent de la visibilitat de les dones en el món cultural del seu país.

Des d’aquesta època actual on les dones tenen presència en tots els àmbits de les arts escèniques, us proposem un viatge al passat, al bressol de la nostra civilització on la dona en el teatre no podia ni tan sols representar-se a si mateixa dalt d’un escenari. Perquè en el segle V a.C., el segle de Pericles, eren els homes qui darrera de màscares interpretaven tots els papers de l’auca, també els dels personatges femenins teatrals que mai van ser interpretats per dones en els temps en què van ser creats.

Tot i que les tragèdies gregues tenen components mitològics i recau sobre els protagonistes el determinisme dels deus, molts dels personatges femenins han transcendit i en alguns casos han esdevingut estereotips o representants de vicis i/o virtuts.

IFIGÈNIA: l’acceptació del propi sacrifici pel be comú

Filla del rei Agamèmnon i la reina Clitemnestra i germana d’Orestes. És demanada en sacrifici per Artemisa a Agamèmnon com a condició per a que els vaixells del rei puguin navegar fins a Troia. Ifigènia, primer es resisteix a aquest destí cruel però acaba acceptant-lo per lleialtat al pare i pel bé comú. En una altra de les obres d’Eurípides, Ifigènia a Taurida, s’explica la seva trobada amb Orestes, el seu germà, i com per ell també “sacrifica” la seva posició com a sacerdotessa.

Andrómaca; Ifigenia; Fedra

Ifigènia a Àulida

Martorell: Adesiara, 2013

RACINE, Jean

Madrid: Gredos, 2003

GOETHE, J. W.

Ifigènia a Tàurida

Barcelona: Editorial Comanegra: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, setembre del 2020

CACOYANNIS, Michael

Iphigenia

Madrid: Resen, 2015

ELECTRA: la devoció pel pare

Com Ifigènia, Electra també era filla del rei Agamèmnon i la reina Clitemnestra i germana d’Orestes. Desitja la mort de la seva mare a qui acusa de la mort del pare a qui estima i admira per sobre de tot. Animarà al seu germà Orestes perquè sigui ell qui dugui a terme a venjança. Les vicissituds d’Electra es poden seguir en les obres dels tres grans dramaturgs grecs: Èsquil (a Les coèfores), Sòfocles (a Electra) i Eurípides (a Electra i Orestes).

ÈSQUIL

La Orestíada: Agamenón, Las Coéforas, Las Euménides

Barcelona: Juventud, 1980

SÒFOCLES

Tragèdies

Barcelona: Institut del Teatre: Comanegra, 2019

Ifigenia en Áulide; Electra; Orestes

Madrid: Alianza, 2002

HÈCUBA: la desesperació dels vençuts

Reina de Troia i segona esposa del Rei Príam, després de la caiguda de la ciutat i ja captiva dels vencedors, venja la mort del seu fill Polidor. Eurípides la converteix en un símbol del dolor i del patiment pels seus com a conseqüència de la guerra a Les troianes.

Tragèdies

Barcelona: Curial, 1982-1985

Els Set contra Tebes; Prometeu encadenat

Las troyanas

Madrid: Gredos, 2010

CACOYANNIS, Michael

Las troyanas

Barcelona: Manga, DL 2007

ANTÍGONA: l’oposició a l’autoritat

Desafia les lleis dels homes que creu injustes per poder enterrar el seu germà Polinices tot i saber el destí funest al que es veurà abocada per enfrontar-se a Creont, regent de Tebes.

Èsquil ja pinzella el personatge a Els Set contra Tebes, però és Sòfocles qui converteix la seva història en l’eix central de l’obra teatral

ÈSQUIL

Barcelona: Empòrium, cop. 2012

SÒFOCLES

Antígona

La Magrana, 2012

Les Fenícies; Orestes

Barcelona: Fundació Bernat Metge: Editorial Alpha, 2021

La perdurabilitat del mite ha provocat que sigui un personatge recurrent en el món de la dramatúrgia. Diferents autors, de diferents latituds s’han inspirat en aquest personatge per escriure les seves obres, de vegades fidels al mite, de vegades amb adaptacions lliures.

ANOUILH, Jean

Antígona

Barcelona: Comanegra: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 2017

HEANEY, Seamus

Sepelio en Tebas: una versión de “Antígona” de Sófocles de Seamus Heaney

Madrid; San Pedro Garza García: Vaso Roto, 2012

ESPRIU, Salvador

Antígona

Barcelona: Educaula, 2013

COCA, Jordi

Antígona

Barcelona: Proa, 2002

El mite d’Antígona s’ha analitzat des de diferents perspectives al llarg del temps: des de la vessant més tradicional i conservadora remarcant la seva defensa de la família, fins a les darreres interpretacions més orientades al feminisme i l’empoderament de la dona. Sigui com sigui, és un dels personatges de la tragèdia grega que més ha transcendit en el temps.

STEINER, George

Antígonas: la travesía de un mito universal por la historia de Occidente

Barcelona: Gedisa, 2020

ZIZEK, Slavoj

Antígona.

Madrid: Akal, 2017

MEDEA: el desig de venjança portat a l’extrem

Medea, esposa de Jasó, no pot suportar que aquest l’abandoni per casar-se de nou amb Creusa, la filla de Creont. Aquesta traïció farà que porti el desig de venjança fins al límit. Mata a Creusa utilitzant els seus coneixements de màgia i poc després comet la barbaritat de matar als seus propis fills.

Medea va ser el motiu pel qual dos grans artistes del segle XX es van trobar. El director de cinema Pier Paolo Pasolini i la cantant Maria Callas (qui ja havia interpretat el paper de Medea a l’òpera de Cherubini) van rodar la pel·lícula l’any 1969.