El bloc de Joan Vila

Crisi (y 6): Productividad y energia

noreply@blogger.com (Joan Vila) — Sun, 09 Nov 2008 19:37:00 +0000

Através de la serie de artículos sobre la crisis he intentado aportar algunos argumentos que pueden ayudar a entender por qué la crisis que sufrimos es más profunda que la de otros países y más intensa del que nos imaginábamos. Pero, pese a que mi análisis es pesimista, no me gusta ser catastrofista por serlo. Sabemos que España compra el 85% de la energía que consume al exterior. Este hecho supone la importación del 2,1% del PIB sobre un déficit comercial exterior total del 10%. A la vez los aumentos del petróleo afectan la inflación suponiendo una pérdida de riqueza de cerca del 0,4% anual. Por lo tanto, trabajar para disminuir la dependencia energética del exterior es una muy buena manera de impulsar la economía en estos momentos. Es más fácil esta vía que no impulsar la exportación de productos a mercados saturados o que desarrollar productos, mercados y procesos nuevos. De hecho, si lo explico es porque forma parte de mi receta por salir de la crisis. Una receta que nosotros la aplicamos el año 1992 a raíz de la crisis de aquel momento. Aquel año invertimos en la construcción de una central de cogeneración; en lugar de reducir personal como se hace ahora con los ERO, destinamos una parte del mismo a la construcción de la planta. Nos salió bien. El año 1999 la central se amplió con un motor de gas y hoy estamos empezando las gestiones por transformar el primer motor a gas , constituyendo toda una renovación de la central. Quince años después, con una nueva crisis, volvemos a emplear la misma receta.
Resolver los problemas del mundo de la energía puede aportar dos vertientes. Una en el campo del ahorro de energía, por ejemplo reformando viviendas con la aplicación de mejores aislamientos y nuevos cerramientos, con la aplicación de nuevos sistemas de calentamiento de agua y de climatización obviando el uso de combustibles, y con la aplicación de sistemas de protección exterior del sol. En esta dirección también hay la mejora de procesos a la industria disminuyendo el consumo de energía, la incorporación de variadores de velocidad, la entrada de mejoras en automatización y la modernización de sistemas de logística, haciéndola más automática. Todo ello repercute en menos consumo de energía.

Pero, aparte de aplicaciones, digamos pasivas, hay otras que aportan aumentos en los ingresos de una empresa. Me refiero a nuevos sistemas de producción de energía, sea invirtiendo en placas fotovoltaicas en los tejados de los centros de trabajo, colocando molinos de viento en el recinto de las empresas de l'Empordà, o instalando centrales de cogeneración a industrias, pabellones deportivos, hoteles, colegios, hospitales, juzgados o en agrupaciones de viviendas. Hay centrales de cogeneración desde 65 KW hasta 35.000 KW, aptas para todos los consumos, tanto para producir calor como frío. En Girona se ha presentado un proyecto por construir una central de cogeneración centralizada para las 600 nuevas viviendas que se deben construir en Fontajau. Se debería instalar en el Parque Hospitalario Marti y Julià de Salt (vergüenza me da que no haya), en la nueva sede de la Generalitat, en los juzgados, en la universidad, en la sede del Ayuntamiento,...
Resolver la importación del 2,1% de nuestro PIB puede constituir fácilmente una actividad empresarial que puede hacer de locomotora en estos momentos de crisis. Puede dar trabajo a la totalidad de albañiles, carpinteros, cristaleros, caldereros, y electricistas del país, puede hacer nacer nuevas empresas en el campo de la instalación eólica, solar y de cogeneración, así como empresas de gestión de la energía centralizada en bloques de viviendas.
Quiero recordar aquí que España es el segundo país del mundo en el desarrollo de energía eólica tras Alemania, con una potencia instalada de más de 16.000 MW, y el primer país en energía solar termoeléctrica, con una cartera de nuevos proyectos en España que llega a 2.500 MW. Ambas actividades permiten a España exportar molinos de viento y centrales solares a Estados Unidos, Inglaterra, Italia, Australia, India, China, Argelia, Marroc, Egipto,... dando trabajo a miles de personas que trabajan en ingenierías y en la construcción de los molinos, de los reductores, de los generadores, de los sistemas de tracking de los espejos solares, de los sistemas de concentración de rayo de sol, de los sistemas de generación de vapor,...
No creo que haya en el Estado otra actividad con más potencial inmediato que esta. El mundo de la energía permite hacer los deberes en llave interna y a la vez permite exportar tecnología. Por eso es por lo que me parece muy buena la idea de resolver la crisis del automóvil en España pasando por la producción de un coche eléctrico. La pensada del ministro de industria Miguel Sebastián, reforzada por el consejero de industria Josep Huguet y por el presidente de la Generalitat José Montilla me parece adecuado para el momento actual. El coche eléctrico puede ser una ayuda preciosa en la creación de tecnología y en el mantenimiento de puestos de trabajo, pero también puede ayudar a mejorar el balance de la curva de demanda de electricidad, aumentando el consumo eléctrico por la noche, hecho que permitirá una penetración más elevada de electricidad eólica a la red española.
Hace una semana la Generalitat creó el IREC, el Instituto de invewstigación de la Energía de Catalunya. Participan la Generalitat, el gobierno central, tres universidades, la UPC de Barcelona, la Universitat de Barcelona UB y Rovira i Virgili de Tarragona. También participan las empresas Endesa, Gas Natural y Aguas de Barcelona. Pienso que en la UDG nos debemos poner las pilas para entrar en un futuro en este instituto; a la sombra de la IREC se podrán realizar muchos proyectos importantes, con un presupuesto que al año 2014 ha de llegar a los 3 millones de euros anuales.
Invertir en energía es prioritario en España para prevenir el colapso del petróleo en la próxima década. Hemos visto que puede ser un motor para salir de la crisis actual y puede acontecer una prevención por la próxima. Finalmente, debe ser la mejor actividad para encontrar fuentes de financiación en el ministerio de industria o a la Generalitat.
En este contexto sorprende las declaraciones de Eusebi Cima, vicepresidente de Fomento de Trabajo y presidente de Fepime, diciendo que la medida por subvencionar las empresas que inviertan en desarrollo y energías renovables es "discriminatoria". "Y los demás? Que no somos hijos de Dios?", se preguntó. "Y los que están en crisis, los que más las necesitan, no podrán disfrutar de estas ayudas? Todo ello -manifestó- me parece bastante demagógico". Quiero pensar que tuvo un mal día, porque el país no necesita dirigentes empresariales con miras tan cortas como estas.
Invertir en energía para salir de la crisis. Este debería ser el eslogan de la clase política y empresarial. Desgraciadamente hasta hoy voy solo.

Crisi (5): el descrédito de la élite económica

noreply@blogger.com (Joan Vila) — Sun, 02 Nov 2008 18:43:00 +0000

A menudo se dice que, cuando superemos la crisis actual, nada será como antes. No pretendo en absoluto amargaros el día, pero pienso que, cuando salgamos de eso de aquí a unos años, entraremos en el colapso de las fuentes de energía. O sea que tenemos para largo. Tiempo de transición hacia otro modelo.
Uno de los hechos más notorios de la crisis actual ha sido la caída del crédito de la élite económica.
Empecé a trabajar a primeros de los años 80 en medio de una suspensión de pagos. Aquello me forjó y me condujo a trabajar invirtiendo permanentemente el resultado de nuestros esfuerzos. Aprendí que el endeudamiento tiene límites, que la economía va y viene, que siempre es implacable (por suerte), que la ortodoxia es fundamental en este mundo, que en una inversión se debe aportar una cantidad importante de recursos propios ... En aquellos tiempos ya tuve mi primer enfrentamiento con los banqueros. No entendía cómo podían dar créditos para invertir en hoteles y no lo podían hacer para invertir en fábricas y máquinas. Los hoteles se quedan, y las máquinas son volátiles, me decían. Pero un hotel sin clientes no sirve para nada, les respondía yo. Ya entonces no entendía la diferencia de predilección en el destino de los créditos. A pesar de todo, escuchaba las lecciones de ortodoxia de los banqueros y les hacía caso. La misma cosa me ocurrió con ciertos profesores de economía y con algunos gurús, "sabios" de la economía. Me gustaba leer sus proyecciones y recomendaciones. Recuerdo que Pedro Nueno dijo hace cuatro años que el año a retener sería en el 2010, que teníamos que resistir hasta llegar a él. También me ocurría algo parecido con la industria del automóvil. Era una industria que permanentemente desarrollaba nuevos métodos de fabricación, nuevas tendencias en producción y en ventas, que investigaba continuamente, y la tomaba como ejemplo de modernización.
Todo ha saltado por los aires. Ninguno de los ejemplos que os he expuesto merece hoy mi respeto. He visto cómo les ha fallado el sentido común y he aprendido que muchas de las cosas que dicen no se basan en criterios lógicos. A menudo he observado que se inventan teorías para explicar cosas que contradicen la más mínima ortodoxia. Han inventado la ingeniería financiera (cosa que nos repugna a los ingenieros) para poder explicar auténticas estafas.
Empezemos por los banqueros. Aquellos banqueros que conocí a los años 80 no se parecen en nada a los actuales. Los de hoy son auténticos ludópatas. Su adicción a los resultados les ha llevado a un juego inversor fatal. Eso explica el descalabro financiero actual. Han hecho lo imposible para vender lo que ellos siempre se habían prohibido: créditos de imposible cumplimiento. Se han inventado productos para poder vender lo que no podían hacer, escondiendo la fechoría en medio de otros productos de mejor solvencia. Han conseguido hacer un sistema perverso, basado exclusivamente en la especulación. En nuestro país son los culpables de la burbuja inmobiliaria. Ellos conocen los límites de las nóminas. Ellos saben que la economía es cíclica, que unos cuantos trabajadores perderán su trabajo alguna vez. Sabiendo todo eso han fomentado el alargamiento de los años de amortización de las hipotecas, han otorgado hipotecas por el 120% del valor del inmueble, englobando dentro del crédito los muebles y el coche (un coche con una vida de 10 años pagado a 40 años, viva el consejo!), y han promocionado el crédito hipotecario a personas con situación económica precaria. No han sabido dónde era la ética. Ahora, cuando un banquero me pida para hacerle una imposición, le pediré que me avale personalmente el riesgo del depósito. Es exactamente lo que han hecho con nosotros durante 30 años.
Hablemos ahora de los expertos. A menudo me ha maravillado la opinión que algunos entendidos en bolsa dan sobre si se debe comprar, vender o mantener un valor. Lo que me fascina es que en un mismo día el análisis de uno sea exactamente el contrario del otro. Uno dice, comprar Telefónica; el otro dice, vender Telefónica. Y se quedan tan anchos. Estos días estoy atento en escuchar las opiniones sobre la salida de la crisis. Todos dicen lo mismo. Explican cómo se ha desencadenado la crisis financiera, empezando por la subprime, pasando por las medidas de los gobiernos y, cuando llegan al final, dicen: tenemos que aumentar la competitividad y la productividad. Y yo les digo, y ...? ¿Qué más? ¿Qué tenemos que hacer para llegar? No sabe, no contesta. Los gurús sirven para hacer teorías sobre lo que pasa; si todo el mundo invierte en China, nos explican que hay que invertir a China; cuando se tenga que invertir en energía, nos explicarán que se tiene que hacer eso; pero lo que más me colpió fue la teoría que se inventaron cuando estalló la burbuja de las telecomunicaciones en el año 2000. Llegaron a explicar que las empresas no debían dar beneficios en los primeros años porque lo que hacía falta era investigar; fueron los que pusieron de moda el EBIDTA, sólo contemplar los beneficios sin ver los costes del endeudamiento. Estas teorías los llevaron a defender Tierra, una empresa que tenía más pérdidas que ingresos, una cosa que todavía hoy no puedo entender.
Finalmente los coches. El sector automovilístico ha sido un ejemplo para el resto de la industria. Han desarrollado técnicas innovadoras en producción y en organización laboral. Han sido la crème de la crème del mundo industrial. Pero ya hace tiempo que hacen tonterías ElPrius fue lanzado por Toyota en el año 1997. Hasta el 2006 ningún otro fabricante se ha tomado el tema de los híbridos seriamente. Recuerdo haber leído al presidente de Renault decir que eso de los híbridos no llegaría a ningún sitio. Durante 10 años han dejado a la firma japonesa colocar miles de patentes que protegen su coche y que impiden a los otros utilizar conceptos similares. Hace dos años, cuando la venta de todo-terrenos estaba en su punto más alto,SEAT decidió sacar un coche mitad urbano, mitad montaña el Altea Freetrack. Pensé que llegaban tarde, que todo el mundo ya tenía su coche maxiconsumo y que era una mala decisión. ¿Qué fabricante de coches habéis visto que no tenga uno todo-terreno y a cambio tenga un coche de bajo consumo? El movimiento les ha cogido a todos con el pie cambiado.
Ahora en Cataluña sufriremos las consecuencias de malas políticas de previsión de ventas de coches. La política de asfixiar a los proveedores que inventó SuperLópez ha servido para dejar tirado al sector auxiliar a la más mínima. Conozco a un trabajador que estaba en el sector de la automoción. Era un operario sencillo y cobraba 3.000€ brutos en el mes. Lo han prejubilado y ahora cobra 1.900€ en el mes. Ello me hace pensar que las empresas de coches han cedido demasiado fácilmente a las presiones de los sindicatos (imagino que queriendo subir la productividad). El resultado ha estado sueldos (de operarios y de ejecutivos) maravillosos, privilegiados, que se han sostenido en base a presionar a la baja los sueldos de sus proveedores. Ahora, cuando viene la crisis, no son competitivos. ¿Serán capaces de ibajarse los sueldos, o preferirán morir y llevarse con ellos a toda la industria auxiliar?

Crisis, 4: administración y sociedad

noreply@blogger.com (Joan Vila) — Sun, 26 Oct 2008 20:21:00 +0000

El martes el conseller Antoni Castells vino a Tribuna Girona. Vino a dar un mensaje de esperanza, a dar moral. Explicó que, a pesar de las dificultades que ahora hay, Cataluña tiene una estructura económica fuerte basada en un intangible emprendedor que ayudará a salir de la crisis. También insistió que lo que se tiene que hacer es mejorar la productividad y la competitividad. Durante el debate le comuniqué que hacía bien de dar moral desde el puente de mando, donde se encuentra él, pero que los que estamos en la trinchera tenemos la percepción que, el chaparrón que él ve, nosotros lo percibimos como un huracán. Que este intangible que él dice que nos diferencia del resto de España es un intangible en retroceso. Que el tejido productivo ha disminuido en los últimos años de borrachera inmobiliaria. Que lo que hace falta es proponer medidas concretas para rehacer este intangible empresarial. Su respuesta fue que mi visión era en exceso pesimista, que él tiene toda la información, buena y mala, y que hay que dar moral a la sociedad porque el optimismo también hace funcionar la economía.
El conseller cumple su rol para aumentar el optimismo en el mundo económico. Pero es bueno que sepa que se deben resolver muchas cosas para aumentar masa en el tejido empresarial, para hacer posible que los empresarios vuelvan a invertir. Y, todavía más difícil, para facilitar que surjan nuevos empresarios.
Hemos explicado que la mejora de productividad se realiza por aumento de la inversión, por aumento del capital humano y por factores externos, la PTF (productividad total de factores). Estos factores vienen influenciados por la sociedad en la que se encuentra la empresa. No es igual realizar una inversión de una industria en Cataluña, que en Andalucía, o en Alemania; los servicios y proveedores que se encuentran en cada área son muy diferentes. La administración, como la sociedad, tiene mucha importancia en los componentes externos. Afectan a las infraestructuras viales, energéticas y de telecomunicaciones, afectan los trámites burocráticos, afectan a la formación ...
En este aspecto la administración, en genérico (ayuntamientos, Generalitat y Estado), debe mejorar muchas cosas. Debemos preguntarnos por qué no se instalan más empresas en nuestro territorio (el conseller se consoló diciendo que a Cataluña vienen el 25% de las empresas extranjeras de toda España). Hay respuestas fáciles. Por ejemplo, porque no se encuentra suelo industrial a precio razonable. En las comarcas de Girona se encuentra suelo industrial de más de 20.000 m2 a precios de 300 €/m2. En Zaragoza se encuentra a 30 €/m2. Por ejemplo, porque no es fácil tramitar legalmente una nueva industria: no lo es la modificación del Plan General, caso de ser necesario, ni lo es la tramitación de la licencia de actividad. Por ejemplo, porque no hay muchos terrenos industriales disponibles con bastante potencia eléctrica y con disponibilidad de agua y de gas suficiente.
Todo ello es el resultado de haber asumido que Cataluña deja de ser industrial para convertirse en un espacio con economía de servicios.
Con los años la administración catalana ha ido apretando, cuándo no exprimiendo, el mundo empresarial. Quizás porque el crecimiento de las empresas se realizaba a nivel de la construcción donde era fácil aumentar los costes. Era tan fácil que los trasladaban inmediatamente al precio de venta. El sector industrial, sin embargo, no ha podido trasladar estos incrementos de costes a los precios de venta por estar acotados por la competencia internacional. He aquí que un aumento de costes, sin la contrapartida de aumento de productividad, ha disminuido la competitividad de nuestras empresas.
Por lo tanto, ahora hay que hacer marcha atrás. El conseller responsable de industria, Josep Huguet, hace tiempo que prepara una disminución de la burocracia para establecer nuevas empresas y para ejecutar nuevas inversiones. En eso soy completamente escéptico. Mirad lo que pide el Departamento de Medio Ambiente en la solicitud de autorización ambiental: "Un resumen de la documentación formulada de manera comprensible para los ciudadanos y ciudadanas". Esta frase indica que la documentación es recibida por personal no técnico. Explica la lentitud cómo se resuelven el temas en este departamento. La consejería, año tras año, ha ido aumentando la fiscalización y control de la sociedad, pero no ha aportado bastantes técnicos para hacerlo. Es una (la) consejería que penaliza la competitividad.
La consejería de Medio Ambiente, los bomberos y el ACA son auténticos frenos para el desarrollo de la industria. A todos ellos les parece normal tiempos de respuesta de seis meses o de años, pero en el mundo real estos plazos son disuasivos. Los parques eólicos han necesitado hasta 8 años por tener resueltos todos los documentos.
Si quisiéramos ejecutar una medida de choque para facilitar la inversión industrial deberíamos realizar una moratoria de Medio Ambiente y del ACA durante años. Como ello no es posible, se debería rebajar la fiscalización de Medio Ambiente, convendría volver a implantar el silencio administrativo positivo y rebajar el tiempo de respuesta hasta valores razonables. En el sector industrial no tenemos en absoluto ningún problema con la burocracia del Departamento de Industria. ¿Por qué debemos tenerlos con esta consejería?
La administración puede hacer más para mejorar la productividad. Puede ayudar a financiar proyectos de inversión productiva, como los créditos ICO o los ICF, a los cuales quizás haría falta aumentar el tiempo de amortización hasta 10 años y aumentar el techo máximo anual de estos créditos, que para el ICO es d'1,5 millones. Puede aplicar con urgencia (en los próximos presupuestos del Estado, conseller Castells, no hay tiempo a perder) la libertad de amortización fiscal para los bienes invertidos en el próximo año. Puede subvencionar los costes de seguridad social para nuevos contratos laborales ... Pero lo que no debe hacer es ser pasiva. Si debemos remontar el tejido empresarial, la administración y la patronal, debemos actuar de forma proactiva, impulsando planes estratégicos, fomentando aumentos de capital con cooperaciones entre clientes, competencia y proveedores, ayudando a difundir proyectos de ahorro energético ...
Finalmente la sociedad también puede hacer alguna cosa. La más evidente es la de valorar el esfuerzo empresarial, cambiar la percepción de especuladores que se tiene de los que invierten a largo plazo. Pero también puede hacer cosas pequeñas, como comprar en lógica local, comprar y difundir productos de país, como el vino del Empordà, las galletas Birba o Trias, la ternera del país, el embutido de casa ... Ser nacionalista quiere decir eso, ser patriota también.

Crisi 3: ensenyar treballadors i persones

noreply@blogger.com (Joan Vila) — Sun, 19 Oct 2008 15:35:00 +0000

Diumenge passat deia que el capital humà és fonamental per assolir una elevada productivitat que ens faci competitius en el mercat global. Escrivia sobre els problemes més trivials, com l'absentisme i el presentisme. Quan parlava de formació, opinava que la formació contínua és necessària, però no suficient: podem millorar el coneixement d'un treballador, adaptar-lo a la feina. Però difícilment podrem augmentar la seva capacitat intel·lectual, difícilment podrem suplir la formació que havia d'assolir quan era alumne de l'escola.
És cert que, coincidint amb la publicació de certs estudis, sovint es qüestiona el resultat del nostre sistema d'ensenyament. Ja fa massa temps que es qüestiona i els resultats no milloren, perquè no s'arriba al fons del problema i/o perquè no li donem el valor adient, no dedicant-hi els mitjans que cal. També perquè no fem prou debat.
Els següents titulars són de les darreres setmanes. "Educació considera magnífic l'ensenyament públic i qualifica d'inútils alguns estudis". "El major dèficit d'Espanya no és ni públic ni exterior". "Els instituts catalans es troben a la cua de l'OCDE en ciències i lectura". "Això és una emergència: es necessiten enginyers".
N'hi ha per donar i per vendre. Però el que em sembla més destacat és el d'una carta d'un lector que titulava "Treballar menys". S'hi llegia que tenir més temps per a un mateix és una filosofia de vida que es va obrint camí poc a poc. Acabava explicant que malauradament la crisi no li deixa aplicar la doctrina.
Tinc la impressió que aquesta filosofia és la que s'ha carregat el sistema d'ensenyament. La que diu que l'estat natural de l'home és el d'estar ajagut. La que diu que hem d'ensenyar persones, no treballadors, com si fossin individus diferents. La que diu que no hem de posar deures als nens perquè es cansen. La que diu que no hem de posar notes als alumnes perquè es frustren. La que diu que els alumnes no han de repetir curs perquè queden marcats. La que diu que l'escola no ha de ser una guarderia, impedint horaris compatibles amb els del treball dels pares. La que diu que no hem de fer els nens competitius per no angoixar-los...
Podem continuar llegint que el 50% dels alumnes volen ser funcionaris. O també que el 20% dels alumnes catalans de 15 anys no estan preparats per incorporar-se a ocupacions mínimament qualificades en el mercat de treball. Que els resultats de l'alumnat català es caracteritzen pels baixos nivells d'excel·lència en totes les àrees de competències. Que a Catalunya el percentatge d'alumnes amb nivells 5 i 6 (els més alts) de l'informe Pisa és de 4,6% davant el 20,9% de Finlàndia, el 13,7% d'Anglaterra, l'11,8% d'Alemanya, o el 8,0% de França.
Amb aquest panorama és evident que falten enginyers, metges, torners, fresadors, programadors, tècnics en automàtica... És per engegar-ho tot a dida i plegar! Des del món de l'empresa no es pot entendre que el conseller Maragall digui que aquests estudis sobre el nivell d'ensenyament són obsolets, inútils, acusant-los de derrotistes i alarmistes. El conseller ha de saber que la competitivitat de la societat comença a l'escola. Des del carrer o des de l'administració això no es percep, però us asseguro que des de la indústria el baix nivell tecnològic es veu com una barrera insuperable.
Això no ho arreglem ni amb un augment notable de pressupost. Deu ser el resultat de l'aplicació de la Logse que es va aprovar l'any 1990. Tot i que la llei s'ha canviat, no ha estat qüestionada completament i bona part de la filosofia és encara vigent.
Angel Guirado, en un article publicat la setmana passada a Diari de Girona deia que fa falta millor distribució horària, millors plantilles, ràtios més baixes, més especialistes i recursos per a la millora de centres. Manel Castells va més enllà. Diu, "els joves que accedeixen a tota la informació per Internet, que fan les seves xarxes autònomes al voltant dels mòbils, que xategen i naveguen, que es formen jugant i s'informen comunicant, senzillament no suporten la disciplina arbitrària d'unes classes antiquades amb ensenyants desbordats a qui ningú els prepara per a la nova pedagogia... els mestres fan un ús alt d'Internet a casa, però a l'escola, encara que hi ha connexió a Internet, l'ús no està integrat en el currículum ni en l'organització de l'ensenyament... la idea que un jove carregui una motxilla de llibres de text avorrits definits per buròcrates ministerials i es tanqui en un aula a suportar un discurs irrellevant des de la seva perspectiva i que ho hagi d'aguantar en nom del futur, és simplement absurda".
Tan important és donar recursos adients a les escoles, apropar els currículums a les necessitats dels alumnes i de la societat, com ho és fomentar l'esforç com a camí per arribar a assolir fites. Sé que aquest valor és difícil d'aprendre per un jove, havent de continuar quan comença a estar cansat. És de les coses que més m'agrada veure aprendre a un nen quan sortim a muntanya. Tot i que és fonamental apropar els currículums a les necessitats de la societat i de l'alumne, tampoc hem de caure en estudiar només les coses que ens agraden. Aprendre les taules o aprendre anàlisis d'oracions no és mai una cosa per gaudir i, per tant, fan falta per a la formació de la persona.
En una reunió he escoltat dir que el treball també ha de ser guai. Apa aquí! Fer d'escombriaire pot ser guai? Fer de conductor del metro ho pot ser? Treballar de nits ho pot ser? Treballar de cambrer un ?diumenge ho pot ser?
Fer-se adult vol dir acceptar el que cadascú és, el que pot fer i el que l'atzar l'ha portat a ser. Viure permanentment amargat, havent de treballar en una feina que es detesta, comporta una mala existència.
Angel Guirado deia també que no creu que la solució sigui fer més o menys matemàtiques. Discrepo d'això. Les matemàtiques formen part de les matèries que, en principi no són guais i s'han de fer per força. Les matemàtiques aporten lògica a l'alumne i sentit comú a la societat, cosa que ara sembla mancar. Un catedràtic de matemàtiques em comentava que un secretari d'Ensenyament del govern Pujol li va dir que ell havia estat mal alumne de matemàtiques i bé que havia arribat a secretari. I així li anava, em va afegir. A ESO hi ha alumnes que fan 11 hores de llengües setmanals contra 3 hores de matemàtiques. No té lògica, deu ser que a qui fa el currículum tampoc li agraden.
En els darrers quinze anys l'ensenyament s'ha basat en premisses que ara han canviat. Ni tindrem més temps lliure per satisfer el dret (?) d'estar ajaguts, ni podem seguir sense ser més competitius si volem mantenir l'estat de benestar actual. I això demana escoles on es cultivi l'esforç de l'alumne.

Crisi 2: productivitat i sindicats

noreply@blogger.com (Joan Vila) — Sun, 12 Oct 2008 15:11:00 +0000

Ens hem fet un tip de dir que la productivitat és el fet clau per créixer econòmicament i per sortir de la crisi. Durant els anys que van de 1996 a 2004 el creixement del PIB espanyol va ser del 3,4 %, que s'explica sobretot pel creixement dels llocs de treball (2,7%) i la resta per la productivitat del treball (0,7%). El creixement dels llocs de treball és un factor que té límits. No podem augmentar indefinidament la població. Per tant, per créixer a llarg termini fa falta augmentar la productivitat. Si ho veiem des del costat de costos i preus és evident que l'augment de la productivitat, del valor produït per les mateixes persones, augmenta la riquesa del país. És per aquest fet que podem dir fàcilment que des de l'any 1996 fins ara la riquesa relativa de cada espanyol ha baixat, ja que la productivitat ha estat més baixa que la inflació. Si no ho hem notat és perquè hem viscut endeutats de l'exterior. Ara sí que ho notarem, i com! La diferència acumulada entre la productivitat i la inflació durant aquests 11 anys ha estat del 31%. Aquesta és la xifra que hem de compensar amb pèrdua de riquesa, amb més aturats per exemple. Si no es vol perdre benestar es poden fer dues coses. O es cobra menys pel mateix treball, cosa no probable, o treballem un 31% més, en temps o en intensitat.
Què podem fer per augmentar la productivitat? Podem augmentar el capital invertit, podem augmentar el capital humà de cada treballador i podem augmentar el que s'anomena la productivitat total dels factors (PTF). El PTF és una mostra de la nostra ignorància, incloent-hi el progrés tecnològic, els canvis d'organització, l'i+D+I, l'esperit empresarial, l'entorn institucional, governamental i macroeconòmic, les infraestructures... El capital humà, a la vegada, depèn de l'educació, de l'experiència, de la responsabilitat en el treball,...
Fa mesos que els sindicats van dient que la crisi no l'han de pagar ells, que l'han de pagar els que van fer beneficis en èpoques grasses. Completament d'acord. Resulta que quan parlen així es refereixen al sector de la construcció, no al sector industrial. En tot cas no parlen de les pimes. Continuen dient que el que cal és treballar 35 hores i apujar els sous. Fins i tot han fet una vaga general aquesta setmana per reclamar "un treball més digne". Deuen viure a la Lluna, perquè no s'assabenten del que passa. Reclamar treball digne és com reclamar el dret a caminar, a respirar, a menjar,... i no s'adonen que l'any vinent hauran de reclamar el dret a trobar feina.
Aureli Álvarez, secretari general de CCOO a les comarques de Girona, opina que "si el nivell de productivitat és baix no és pas per desgana dels treballadors, sinó per manca d'inversió i de previsió dels empresaris, sobretot en formació". Fins i tot li he escoltat dir aquesta setmana a la SER que un augment de salaris implica un augment de productivitat.
És evident que passa alguna cosa amb aquestes declaracions. O són malintencionades o mostren no conèixer res de la realitat empresarial. Anar insistint que els treballadors no donen més de si perquè no tenen prou formació, insinuant que a un treballador analfabet el podem convertir en catedràtic a base de formació continuada, és una barbaritat. Quan una persona surt de l'institut amb un nivell no adient (el 20% a Catalunya, el 31% a l'Alt Empordà), és una utopia pensar que la podrem reconvertir en un plis-plas! La formació interna a les empreses pot millorar lleugerament el nivell de treball, però no pot pas fer miracles amb el col·lectiu del fracàs escolar. Dir que augmentar els salaris és augmentar la productivitat és fals. L'augment de salaris perquè sí, sense fer res més, redueix directament la productivitat de l'empresa. És evident que si el nivell del treballador és superior, que vol dir que té més productivitat, el salari pot ser més alt. Però d'aquí a deduir la inversa és fer trampa.
Augmentar la productivitat passa també per augmentar les inversions. Però si els empresaris no saben, no s'atreveixen, o no poden fer inversions, és que alguna cosa deu passar, no? El 60% dels crèdits en els darrers anys han anat al sector immobiliari i jo no he escoltat dir als sindicats que això és una barbaritat.
Si volem augmentar la productivitat i restaurar la confiança empresarial s'ha de treballar en tots els fronts, en l'empresarial, en el sindical i en el de l'administració.
Des del punt de vista del treball la primera cosa que cal és reduir dràsticament l'absentisme. La indústria catalana va tenir l'any 2007 un 5,7% d'absentisme. La reducció d'aquest índex augmenta directament la productivitat. No és normal que els sindicats es queixin que les mútues són massa exigents en pressionar als treballadors per disminuir les baixes per malaltia. El dret que han de reclamar és el de treball, no el del treballador que no vol treballar.
Però només amb això no resoldrem la productivitat. No n'hi ha prou que un treballador vagi a la feina. També cal que treballi. Amb intensitat, amb cansament. El contracte de treball és un contracte de servei, una feina per un valor. El que no pot ser és que el valor que es cobra no estigui contrapesat pel treball adient. Tampoc a la inversa, és clar. Un amic m'ha explicat que d'anar a treballar, com si no s'hi anés, se'n diu "presentisme". El nostre món empresarial té un excés d'absentisme i de presentisme. De fet, si hi ha treballadors que treballen és perquè són de bona fe, perquè el sistema els permet no fer-ho.
Com ho podem fer per aturar aquesta dinàmica de pèrdua continuada de productivitat laboral? El president de la CEOE, Gerardo Diaz Ferrán, diu que flexibilitzant i abaratint el cost dels acomiadaments. El governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, també hi està d'acord, afegint que cal suprimir les clàusules de revisió salarial. El Govern, en paraules de Zapatero i Corbacho, diu que no, que la crisi no passa per aquí (és clar que també ho deien de les mesures del sector financer).
No estic d'acord amb plantejaments tan dràstics i liberals. Jo estic d'acord a implantar la Flexiseguretat, l'acomiadament lliure acompanyat d'una assegurança d'atur més estesa que l'actual i d'un seguiment personalitzat de l'aturat per assolir la seva reintroducció laboral. Tot això pot propiciar un canvi d'actitud del treballador participant en el desenvolupament dels objectius de l'empresa. Un treball responsable.
Donar la volta a aquesta dinàmica sindical contra l'empresa i contra el treball no serà fàcil. Potser necessitem un canvi de persones en les direccions empresarials i sindicals. Les direccions empresarials, per propiciar un estil de direcció que motivi més el treball. Les direccions sindicals, perquè aprenguin management d'empreses, puguin participar en la direcció i puguin entendre què és la productivitat.

Aconda en crisi

noreply@blogger.com (Joan Vila) — Thu, 09 Oct 2008 07:29:00 +0000

La suspensió de pagaments d’Aconda és una de les pitjors notícies de les comarques de Girona. El perill de supervivència d’una empresa que fins fa poc donava feina a 320 persones és una molt mala notícia. Conec força tècnics que hi treballen i em sap molt greu el moment que passen. Em poso a la seva pell i només em porta mals records.
Diumenge passat hi va haver la fira del paper a Sarrià. Allà em van dir que la màquina 4 de la fàbrica de Flaçà estava aturada per manca de matèria prima. Allà també hi va anar el conseller d’indústria, universitats i turisme, Josep Huguet a inaugurar l’exposició sobre els papers de Salamanca. En el seu parlament, al conseller no se li va acudir res més que dir que el sector del paper era com el tèxtil, que estava abocat a la desaparició. Que en tot cas el que podria quedar seria el final de la cadena, la impressió i la distribució. Quan m’ho van explicar vaig quedar de pedra. D’on deu haver tret tantes bestieses el conseller? Fa anys que lluito per constituir un clúster de paper i embalatge flexible a Girona i ara el conseller ens surt per petaneres.
El sector del paper és un sector intensiu en capital, en energia i en tecnologia. A diferència del sector tèxtil, el sector paper no té un pes de la mà d’obra excessiu en la confecció de costos. La competència de països com Indonèsia o Xina és una competència tecnològica, on les màquines que s’han instal·lat allà són de l’última tecnologia. Si les nostres fàbriques no poden competir amb aquelles és per manca de mitjans humans (de nivell) i per manca d’actius (màquines). A la Península Ibèrica la producció de paper no ha parat de pujar; mentrestant, les fàbriques van tancant. És el resultat de la mort de les fàbriques que no s’han modernitzat i el naixement de noves unitats més grans.
El conseller veu que se li moren les fàbriques de paper. Però no s’ha preguntat per què. Almenys això sembla deduïr-se de les seves paraules. Si no neixen noves màquines de paper a Catalunya és perquè no hi ha els condicionants per fer-ho. Bé que se’n fan de noves a Aragó, Madrid o Portugal. Si no es fan noves fàbriques de paper a Catalunya és perquè costa trobar terrenys adequats, perquè no hi ha personal qualificat que hi vulgui treballar, perquè és molt difícil trobar crèdits a més de deu anys, i perquè les administracions, enlloc d’ajudar, es dediquen a fer la vida impossible. Ho dic per experiència.
Un altre factor que cal remuntar és la baixa moral dels emprenedors. No ens podem resignar davant la pèrdua de teixit industrial. El conseller Subirà es va resignar amb la pèrdua del tèxtil sense lluitar i ara ho fa Huguet. La resignació només aporta desmoralització al teixit industrial quan el que fa falta és superar els moments difícils i lluitar.
La crisi d’Aconda s’ha de veure des d’aquesta perspectiva. Si els condicionants de la nostra societat haguessin ajudat, no hauríem arribat fins aquí. Ara més que mai s’ha d’empènyer per superar el moment i enfocar cap el futur.

crisi 1: zapatero no se n´assabenta

noreply@blogger.com (Joan Vila) — Sun, 05 Oct 2008 15:22:00 +0000

La crisi va agafant caires desconeguts cada dia que passa. Ens trobem enmig d'una gran tempesta de rufa. Si no fos pel dramatisme i el perill de la situació que estem vivint, de la qual no sabem si en sortirem ben parats, els fets d'aquestes setmanes són molt interessants. Assistim a la fi d'un període amb una determinada manera de fer. Ara ho estem veient amb la banca i el sistema financer. Més endavant veurem com es qüestionen més coses, com el comerç internacional, el valor del treball, les àrees d'inversió,... Jo veig en els fets un costat positiu, però farà falta una mica de sort per poder arribar a bon port.
Que el sistema financer caigui, fruit de la seva fartaneria, és una cosa que havia de passar. Són les regles de l'economia. Si se'n fa un excés, l'economia te la torna. Sort n'hi ha encara que dos i dos sumen quatre, perquè hi ha un munt d'economistes intentant capgirar les regles bàsiques. Ja va passar a l'any 2001 amb la bombolla tecnològica; "xip or bric" deien, com si l'única cosa important a l'economia fos el món de l'ordinador i de les telecomunicacions, menyspreant tots els altres sectors. Llavors va ser el xip, ara ha estat el bric, el rajol. Tan erroni era dir "xip o bric", com ho seria que ara diguéssim "ni xip ni bric"; en el món econòmic es necessiten tots els sectors. Els economistes que treballen en el sistema financer d'elit, sota la frase "enginyeria financera", s'han fet un tip d'amagar autèntics moviments de corrupció fiscal i d'estafa. La borsa ha deixat de ser el canal per vehicular els estalvis de tothom cap a inversions en les empreses per esdevenir un món virtual amb tota classe de martingales i productes ficticis.
Per tot plegat no és estrany que molta gent digui que el sistema financer no tornarà a ser el que ha estat, que és necessari refundar l'economia de mercat, tornar a l'ètica de l'esforç i del treball i cercar un altre equilibri entre la llibertat i les regles del sistema; que s'han d'instaurar noves regles que desincentivin l'especulació. No es pot tolerar que hi hagi empreses, que diuen disposar d'ètica i responsabilitat social, i alhora tinguin dirigents cobrant un sou 400 vegades més alt que la mitja dels treballadors. Això, a més de ser hipòcrita, és una autèntica estafa als treballadors, als accionistes, als proveïdors i als clients.
M'ha agradat una cita del president de la Comissió Reguladora de la Banca Xina dient que la gestió de la crisi per part de la Reserva Federal i del Tresor nord-americà ha estat ridícula, que ells havien frenat la seva bombolla immobiliària en els anys 2003 i 2006. No sé si aquesta afirmació és veritat, però estic d'acord en que els bancs centrals han de fer més coses que només vigilar la inflació i procurar pel creixement. També han de frenar les bombolles. Ho havia escrit en altres articles, era molt fàcil frenar la bombolla a Espanya, només feia falta obligar els bancs a aprovisionar una quantitat proporcional a les hipoteques de més de 20 anys: el sostre màxim de preus s'hauria assolit aviat.
La pregunta que ens hem de fer és, per què s'ha deixat anar tan lluny la bombolla? Per què cap dels països amb la bombolla, EUA, Espanya, Anglaterra i Irlanda no l'ha volgut frenar? La resposta és perquè ja els anava bé. En un article amb el títol "Que algú aturi la construcció", l'any 2005, responia a una frase de Joan Ribas. En Joan deia "sort que tenim la construcció, perquè si ens hem de fiar de la indústria..." Aquest va ser el parany! La globalització va canviar les condicions de competència de la indústria, fent els mercats molt més difícils. En lloc de fer front a aquests nous reptes, augmentant la productivitat, creant teixit investigador, va ser molt més fàcil per a tot el sistema econòmic (bancs, polítics, grans empreses, sindicats) repenjar-se en un mercat sense competència com l'immobiliari. En no haver-hi competència tot era possible, baixa productivitat, manca d'innovació, baixa formació (per què estudiar si es cobra molt de manobre), fins que la golafreria ens ha fet rebentar. Entretant no hem fet els deures durant deu anys.
No n'hi ha prou amb això que a última hora s'hi ha afegit l'augment del preu de l'energia, cosa que també estava cantat que un dia havia de passar.
Amb tot això succeint, al president Zapatero no se li acut res més que dir que el sistema bancari espanyol és el més sòlid del món perquè el Banc d'Espanya ha fet millor la regulació als bancs; ha tornat a repetir que hem atrapat Itàlia i que ara anem per França. Recorden l'eslògan dels futbolistes espanyols dient "A por ellos"? Doncs el president del Govern espanyol va pel món fent servir les mateixes formes.
Costa tant veure la nostra realitat? Se n'adonarà quan els aturats arribin a quatre milions? Per resoldre qualsevol problema fa falta dosi de realisme, de modèstia i d'humilitat. Que jo sàpiga no és pas l'actitud de hooligan la que ho comporta.
Començar a resoldre la crisi vol dir acceptar que el nostre ensenyament s'ha de canviar radicalment, que les empreses no estan prou capitalitzades, que no tenen prou I+D+i, que els treballadors no tenen el nivell que toca, que l'Administració ha de canviar l'actitud front les empreses, que s'ha d'accelerar la construcció d'infraestructures, que s'ha d'estimular els empresaris per crear noves empreses, que s'ha de treballar per atraure empreses xineses o índies, que s'han de posar els bancs a rega, que s'han de construir pisos assequibles als treballadors, que s'ha d'invertir a canviar el model energètic, que s'ha d'eliminar burocràcia i facilitar decisions empresarials, en fi, que s'ha de treballar molt més i millor. Una cosa així és la que ha dit el president Montilla en el debat de política general aquests dimarts.
Però no, el president Zapatero, insegur en qüestions d'economia, prefereix fer el fatxenda i ensenyar a tothom que ell és el nen aplicat del planeta, no veient que fa el ridícul més aparatós. Ara es lamenta que Sarkozy no el convoqui a una cimera econòmica europea.
La crisi actual no és una crisi: és una revolució. No sortirem de la situació pel fet que els bancs d'EUA facin els deures, ni tampoc perquè les coses s'arreglin soles ?fruit del fet que el mercat s'hagi sanejat. Només en sortirem fent els deures que havíem de fer i treballant molt. Molt!

Rescats de muntanya: cobrar o no cobrar?

noreply@blogger.com (Joan Vila) — Sun, 28 Sep 2008 17:58:00 +0000

Any rere any el nombre de morts a muntanya augmenta. A tot Espanya, durant el primer semestre de l'any hi ha hagut 50 morts, durant tot l'any 2007 n'hi va haver 84, el 2006 van ser 97, el 2004 foren 103,... Imprudències? Inexperiència? Desconeixement del territori? Mal equipats? Riscos innecessaris? Excés de confiança? Mala sort? És difícil trobar una única explicació als accidents de muntanya. Possiblement les causes no són les mateixes en el Pirineu central, més inaccessible, que no pas en el nostre Pirineu oriental, molt més proper i en teoria més fàcil. M'atreviria a dir que allà els accidents es deuen més a la relaxació i a la mala sort, mentre que aquí es deuen més a la inexperiència, a la imprudència, al desconeixement i a assumir riscos innecessaris. És clar que això també és diferent si l'accident és a l'estiu o a l'hivern. En el darrer any s'ha comptabilitzat com a mort a muntanya l'accident del trineu amb una pilona a Vallter, una autèntica imprudència, o els morts per l'allau a Esterri d'Àneu, on no es pot parlar de desconeixement i en tot cas es pot pensar en un risc innecessari.El que és evident és que cada any s'apropa més gent a la muntanya, sigui per fer excursions a l'estiu o a l'hivern, o bé per anar a caçar bolets. Aquest fet, per ell sol, fa pujar el nombre d'accidents.L'any 2005 la Conselleria d'Interior va dir que volia cobrar els rescats de muntanya. El dia 30 d'agost passat Joan Boada, en unes declaracions a Ràdio Girona, ho va a tornar a dir. Va afegir que, durant un període transitori, es faria arribar a l'accidentat el càlcul del cost del rescat, una factura proforma. Segons ell, s'ha de diferenciar el rescat d'un accident fruit de la mala sort del de la negligència o de la ignorància.Sempre he estat a favor de cobrar els rescats. He format part de l'equip de rescat de la Vall de Camprodon i sé que a muntanya la millor virtut és saber-te retirar, veure el moment que es sobrepassa la línia de risc innecessari. El problema és que aquesta línia és difícil d'aprendre de forma autònoma i, en tot cas, demana experiència, la qual cosa pot arribar tard. També he defensat el paper dels clubs de muntanya en l'ensenyament de bones pràctiques de muntanya, així com el de la difusió de valors com l'esforç i la solidaritat. A partir del mateix any 2005 la Generalitat va endurir les condicions per les quals els clubs podien fer aquesta tasca de difusió; primer es va dir que les sortides haurien de ser supervisades per un tècnic superior en educació física, o que la persona que portava el grup havia de tenir títol de guia, després es va dir que calia diferenciar si la sortida era alpina o per una muntanya inferior... finalment es va continuar igual però la Federació d'Excursionisme de Catalunya va posar a disposició dels clubs una assegurança per un dia. Heus aquí la clau. No hi deu haver cap més esport on la seva pràctica es pugui fer sense estar federat o assegurat. Estar assegurat a muntanya vol dir pertànyer a un club, pas que pot facilitar gaudir de les activitats de difusió i que pot proporcionar un camí ràpid a adquirir les bones pràctiques de què hem parlat.Llegeixo un article furibund de Joan Barril contra la mesura de fer pagar rescats. Diu,"la víctima preferirà salvar-se pels seus propis mitjans per estalviar-se la factura? Com es pensa mesurar la negligència muntanyenca? Qui reservarà el dret d'admissió? S'exigirà el pagament de la recuperació del cadàver a la família del muntanyenc negligent?". Demagògia barata. Si s'ha d'acabar cobrant els rescats és perquè se'n fa un mal ús. Aquesta discussió ja la vam fer l'any 2005. Llavors ja dèiem que el rescat en helicòpter acabaria fent-se per qüestions banals. Hi ha exemples d'això a cabassos. Per exemple, el rescat d'un grup de pilots de quad que anaven de Tregurà a Pardines i quan van ser a dalt la pista van cridar el rescat perquè havien agafat fred. És evident que bona part dels rescats no serien necessaris si haguessin posat en pràctica el valor de l'esforç. Hi ha hagut una organització d'una sortida que ha indicat en la seva propaganda que el rescat amb helicòpter estava garantit. Què no dir-vos de l'excés de difusió, de la manca de respecte que es fa en moltes sortides organitzades (no per clubs de muntanya), empenyent gran quantitat de gent no preparada a fer certes excursions. L'helicòpter fa rescats de suposats accidents quan són senzilles rampes, o també rescats de possibles atacs de cor quan són problemes d'angoixa. Si això no es frena acabarem veient el boletaire, cansat i amb el cabàs ple, demanar l'helicòpter per arribar a casa.S'ha de tornar a agafar el respecte per la muntanya. El cobrament ens pot ajudar a fer-ho. Sabeu quant val l'assegurança anual de muntanya? Val 3 euros per als menors de 14 anys; 14,5 euros per als menors de 18 anys en la forma més reduïda; val 25,7 euros per als adults en la modalitat bàsica i 103,9 euros si es vol fer alpinisme fins a 7.000 m., anar a l'estranger o a esquiar. Una assegurança per a un boletaire valdria 25,7 euros. Hem assumit que és normal que una estació d'esquí cobri uns 3 euros pel rescat d'accident, cosa que inclou que et recullin i et portin a un centre sanitari. Això també ho cobreix l'assegurança de muntanya. Anar a esquiar 10 dies suposa 30 euros en assegurança que es poden estalviar amb la modalitat D de muntanya. L'assegurança per un dia d'excursió que ha posat en pràctica la federació val 4,5 euros, el que vol dir que amb 6 sortides es cobreix l'import anual.Cregui'm, forçar la gent a tenir assegurança és entrar gent als clubs, és tornar a difondre el respecte per la muntanya i deixar de banalitzar-la. La mesura, però, ha de ser coherent. No pot ser que els bombers cobrin els rescats a muntanya i no ho facin a les assegurances en cas d'accidents de cotxes o en cas d'incendi. En aquests casos els bombers ja tenen on repercutir els seus costos i no ho fan. Per tant, abans de cobrar els rescats de muntanya cal que cobrin aquest servei.Aquesta setmana s'ha mort un senyor suec de 83 anys a Coma de Vaca. El 12 de juliol de 1997 vaig anar al rescat d'un capellà d'edat en el mateix lloc, per la mateixa confusió. Hi ha gent que diu, què hi fa un home amb aquesta edat allà dalt. Gaudeix, i hi té tot el dret. És més, segur que té més físic que molts altres amb 40 anys menys. La muntanya es pot fer fins edat avançada si es té salut, si es conserva la forma, cadascú al seu ritme. El que no es pot fer en la vellesa és quedar-se sol: una altra vegada l'excés de confiança ha portat a assumir riscos innecessaris.

Manteniment, avions i nuclears

noreply@blogger.com (Joan Vila) — Sun, 21 Sep 2008 13:51:00 +0000

Escric en un avió de Spanair direcció a Estocolm. No és un MD 82, és un avió Airbus 320. Avui a la premsa surt la hipòtesi que l'avió que es va estavellar a Madrid no portava els flaps i els slats oberts, que podria ser un oblit de la tripulació o un defecte del sistema que avisa.Els avions s'enlairen perquè la forma de les ales, associades a una velocitat, generen una força inferior, força de sustentació, que els aixeca. Les ales no són estàtiques, són dinàmiques. Quan un avió de reacció s'enlaira, o aterra, les ales es fan més grans, creixent cap endavant i cap enrere guanyant superfície de sustentació, son els flaps i els slats. Quan l'avió ja és a dalt els pilots endrecen aquests postissos de les ales a fi i efecte de fer-les lliscar suaument en l'aire, tenir menys turbulències i consumir menys energia. Sorprèn, i molt, que pugui haver un aparell com aquest que permeti al pilot assajar l'enlairament sense que un avís o un impediment li prohibeixi.Els avions són màquines delicades. Com totes, tenen risc d'espatllar-se. Recordo allò que hem dit alguna vegada que el risc zero no existeixÉ què us he d'explicar jo amb l'accident de vessament de fuel l'any 2004. Per això hi ha màquines i sistemes (els més delicats) que, conscients del risc, tenen redundància en molts elements. Vol dir que si una bomba hidràulica, un sensor, o un centre de control, fallen, n'hi ha un altre que fa la seva feina. Els avions estan plens de sistemes redundants, doblats, i expliquen que no hi ha vol sense que hi hagi alguna incidència. La mateixa cosa es pot aplicar a les centrals nuclears i a moltes màquines i processos. La redundància aporta seguretat, així mateix com el disseny, la bona operació i el manteniment.Els enginyers, que dissenyem, construïm i mantenim ginys i màquines, tenim clar el concepte de risc. Quan calculem la talla d'un rodament d'una màquina de paper, ho fem per 100.000 hores; en un cotxe es calcula per 200.000 o 300.000 quilòmetres. Sabem que la vida és relativa, que hi som perquè hi ha una probabilitat que ens ho permet. La probabilitat que caigui un avió en un any és d'un cada 2 milions de vols, la d'un accident en un tren és d'un cada 3 milions de viatges, la d'un autobús d'un cada 10.000 i la d'un cotxe d'un cada 20.000. La d'una moto és d'una cada 200, la que et caigui un llamp d'un de cada 10 milions, la que hi hagi una explosió nuclear d'una de cada 10 milions, la de tenir càncer és d'un cada 250.000, la que hi hagi foc un de cada 200.000 i la que caigui un meteorit un de cada 600.000 milions. Ens acostumem a viure amb aquest risc, a vegades no en som conscients i altres ho assumim amb resignació, quan no amb impotència.Ser relatiu és una de les millors coses que ens passen quan ens fem adults. És aquesta relativitat la que em permet pujar a un avió sense angoixa, sabent que sempre hi ha una probabilitat que diu que pot caure. Tan important com això però, és saber que la probabilitat es millora gràcies al coneixement que genera la humanitat. És evident que els avions avui són més segurs que els de fa 20, o 40 anys. La profusió de la informàtica, de múltiples sensors, d'operacions més automàtiques i de pràctiques estrictes de manteniment, augmenten any rere any la fiabilitat dels sistemes. La fiabilitat es retroalimenta de l'experiència i del mateix funcionament dels processos. Els mètodes de manteniment, els protocols, es basen sempre en experiències anteriors. Les màquines tenen una corba d'incidències que depèn de la seva vida. En els primers dies de vida hi ha incidències pel fet que els elements són nous, sense ajustar, a vegades sense prou experiència acumulada; aquesta part de la corba es diu corba d'aprenentatge. Més endavant les incidències disminueixen, la màquina es coneix millor; finalment apareixen desgasts en les peces i els incidents remunten, cada vegada n'hi ha més. Hi ha un moment en què els incidents són de tanta magnitud que s'ha de decidir canviar la màquina. És la fase catastròfica.M'amoïna aquest concepte, la part de la vida que comença a ser fatal. Els protocols no haurien de ser iguals per a tota la vida de la màquina. Haurien de ser més estrictes a mesura que el cicle de vida va en augment, a mesura que entrem en el període màxim d'incidències forçant a canviar-la quan aquest període té la vida més llarga. Em sorprèn que l'avió estavellat el dia 20 d'agost tingués tantes incidències de manteniment en els darrers dies de la seva vida. Han dit que hi va haver una inspecció del tren de rodes per vibracions, que feia pocs dies havien desactivat la reversa d'un reactor (el fre motor), que en el mateix mes ja s'havien avariat dues vegades els flaps i els slats i que en el mateix vol el pilot havia avortat l'enlairament per una avaria en un sensor de temperatura que van desactivar. L'avió tenia 13 anys. Em sembla que el protocol de manteniment, arribats a una vida de més de 10 anys, hauria d'esdevenir cada vegada més estricte i hauria de ser menys tolerant en cada avaria, inutilitzant l'avió fins que el defecte no fos resolt, enlloc de permetre el seu funcionament en un temps determinat abans d'arreglar-la. La tolerància per resoldre les avaries ha estat massa gran en un avió de massa edat.La mateixa cosa hauria de valdre pels protocols d'operació. Ara penso en els incidents de les centrals nuclears. A mesura que van passant els anys l'operació tendeix a relaxar-se. És tant el domini, tanta la seguretat que donen anys sense incidents, que finalment arriba el relaxament i les normes esdevenen menys estrictes. En els mons de l'aviació i nuclear els protocols intenten evitar aquest efecte. Em temo que no és suficient. Els protocols haurien de preveure la corba d'incidències. Ja anticipen el període inicial d'aprenentatge. Però no són incisius en el període de relaxació i de desgast. Aquí els protocols haurien d'augmentar els autocontrols i els controls externs per evitar que una relaxació acabi en un accident fatal o en una sortida de productes radioactius.Un dia vaig escoltar Francesc Mauri dir que estava contra les centrals nuclears perquè el risc zero no existeix. Vaig pensar, doncs no volis. I, evidentment no vagis en cotxe ni en moto.Hem d'aprendre a conviure amb el risc, però també a gestionar-lo.

La crisi pel seu nom

noreply@blogger.com (Joan Vila) — Sun, 14 Sep 2008 15:26:00 +0000

La conclusió a la qual els sociòlegs catalans van arribar, quan van definir l'estat de desconcert català, serà recordada per la història. Tot i ser evident que a Catalunya és difícil entendre certes coses que passen, em temo que el mateix succeeix a la resta d'Espanya i d'Europa. El desconcert es produeix quan no es pot entendre el que ocorre, quan efectes que passen contradiuen lleis o estructures socials establertes; en fi, arriba quan ningú explica clarament aquestes contradiccions.
Amb la crisi econòmica esdevé una cosa d'aquestes. Els polítics del govern de Madrid s'han enrocat a no acceptar la gravetat de la crisi econòmica en la qual hem entrat. Encara aquesta setmana el president Zapatero es resistia a acceptar la previsió de recessió feta per la Unió Europea, dient que "...la comisión se equivoca a menudo". Però la no acceptació de la gravetat la fa gairebé tothom. Llegeixo una editorial d'un altre diari de les nostres comarques dient que aquesta crisi ens agafa més previnguts que l'anterior del 93; també llegeixo un article on un empresari important es consola dient "...que nos quiten lo bailao"; fins i tot en Ramon Iglesias en el seu Dietari sembla estar tip del tema predint que tanta saturació del problema portarà al desinterès de la gent.
No estic d'acord amb aquesta resistència a veure la gravetat de l'assumpte: fins que no s'accepti no es podrà començar a trobar-hi la solució.
Venim d'un període en què la bombolla immobiliària ha destrossat literalment el teixit productiu del país. La facilitat amb la qual es guanyaven diners ha malversat el sistema financer, mostrant la seva ludopatia, ha canviat la cultura del treball per la de l'especulació, s'ha carregat el teixit industrial i ha posat el turisme en una situació de mala competitivitat en el seu entorn pròxim. Deu anys d'anar fent això pot comportar deu anys més per refer-ho, tot dependrà de l'energia que hi posem per rectificar: si ens entossudim a no acceptar els fets hi estarem més.
Espanya és un país ric en la comparació de països. Si els imaginem ordenats en un bloc de pisos en què cada un és una planta, Espanya es troba en el lloc 25 per ordre de riquesa d'un total de 148. A dalt de tot, a l'àtic, es troba Luxemburg o Qatar, depèn de com es faci l'anàlisi, després vénen Islàndia, Noruega, Suïssa, Irlanda, Estats Units, Holanda, Irlanda, Canadà, Àustria,É a la planta baixa d'aquest edifici hi ha la República Democràtica del Congo, amb un PIB per càpita de 120 $, Etiòpia, Libèria, Guinea-Bissau,... tots situats a l'Àfrica.
Qualsevol economia, si vol anar endavant i millorar l'estat de benestar, ha de guardar un equilibri entre la seva riquesa i les seves despeses. És la mateixa cosa per a les famílies o per a les empreses. Per a un nivell d'ingressos es pot fer un nivell de despesa. Això, que és tan trivial, hi ha ocasions en què s'oblida, com per exemple en el període de borratxera immobiliària. El sistema ha pervertit els valors, fent veure als joves que no feia falta estudiar ni aprendre un ofici per guanyar diners; ha pervertit els objectius, pensant que l'economia podia prescindir de la indústria; ha pervertit els bancs, que han aribat a fer hipoteques fins el 120% del valor de l'immoble, finançant els cotxes englobant-los en aquestes, i induint a tothom a endeutar-se, oblidant el seu paper de garant de l'ortodòxia. El resultat ha estat que tothom s'ha cregut que això era xauxa. Guixaires cobrant més que els arquitectes, restauradors multiplicant preus per dos o per tres, ajuntaments que s'havien cregut que eren a Qatar i un govern que es vantava en fòrums internacionals de tenir un superàvit fiscal propi de país molt ric. Tot era fals! Ara ho sabem. Hi havia superàvit perquè no s'invertia adequadament el resultat del creixement de l'economia en serveis bàsics com sanitat, educació, o rodalies. La bombolla es mantenia perquè ens finançàvem amb recursos externs, amb el 10% del nostre PIB venint de l'exterior.
L'any 1993 va passar una cosa semblant. Els fastos dels Jocs Olímpics i de l'exposició internacional de Sevilla van fer estirar més el braç que la màniga als comptes espanyols, anant a cercar finançament exterior. Aquest fet va sobrevalorar la pesseta, que alhora va fer menys competitius els productes espanyols. La solució va ser devaluar la moneda i assumpte resolt. Ara això no es pot fer. És molt més difícil i dur de resoldre que llavors. Per això mateix no estem millor. Ni tampoc ens serveix el que hem "bailao" perquè hem ballat el que no tocava i ara ens farà falta. Hem fet entrar al món laboral gairebé una generació a la qual hem acostumat a entrar a treballar a les 8 i que a de 9 ja es posa a esmorzar; hem acostumat a tothom a creure que això de treballar és nefast, fins i tot esclau, per la qual cosa és ben vist "passar" del tema i reivindicar 35 o menys hores, tenint dret universal a no treballar les nits, ni els dissabtes, ni els diumenges. Aques?ta setmana ho hem llegit, surten dels instituts fornades i fornades de joves mal formats, amb baix nivell de capacitat d'expressió i de ma?temàtiques, sense cap formació professional que els pugui encaminar en el món laboral.
Som al pis 25 començant per dalt de l'edifici. Però és que els nostres costos com a societat es troben almenys al pis 20. Això fa que el lloc en el rànquing de competitivitat d'Espanya sigui el 29. Resoldre-ho voldrà dir refer aquestes bestieses fetes en els darrers anys. Voldrà dir formar joves amb el nivell adient i amb prou formació professional, voldrà dir canviar la forma de veure el treball, valorant la concentració i l'esforç (i resoldre l'absentisme), voldrà dir fomentar nous emprenedors, voldrà dir donar recursos morals i materials als que poden fer inversions, voldrà dir deixar de fer certes inversions i despeses públiques, voldrà dir aprimar el sector públic, voldrà dir eliminar tots els impediments que l'administració posa (en particular ACA i Medi Ambient) perquè s'agilitin els projectes,... en fi, voldrà dir tornar a posar el braç fins on arriba la màniga, fins i tot una mica menys durant uns anys.
Aquesta és la part dolorosa del tema. El temps en què el braç ha d'estar per sota la màniga implica molta gent a l'atur, caiguda d'empreses, contenció pública, congelació de salaris de funcionaris... Durarà més o menys depenent de la nostra intel·ligència a afrontar el tema de cara, amb valentia, sense por a dir les coses, sense amagar el cap sota l'ala. Dependrà del temps que tardarem a interioritzar la paraula màgica que ens ha de treure del problema: productivitat.

JOCS D´ORDINADOR I EDUCACIÓ DIGITAL

noreply@blogger.com (Joan Vila) — Sun, 07 Sep 2008 16:49:00 +0000

L'any 1981 vaig tenir el meu primer ordinador personal, un Apple II. L'havia vist a França i m'havia fascinat la idea dels fulls de càlcul, el fet que en una taula de fórmules els valors canviessin quan es modificava una casella. L'ordinador alhora feia servei com a tractament de text, com a petita base de dades i com a eina per escriure senzills programes d'ajuda en llenguatge Basic. També va arribar a haver-hi un joc de pilota rebotant en les parets de la pantalla.
L'ordinador va començar a fer-se vertaderament personal, a introduir-se en les cases, quan va aparèixer el fenomen Internet, ja a l'any 1995. A partir d'aquest moment l'entrada a les llars i la difusió dels seus continguts ha estat exponencial, moviment que encara no ha parat i no sabem on ens portarà.
Mai no he jugat en un ordinador, ni amb la pilota que rebotava en l'Apple II, ni al Tetris de la meva PDA. Confesso que he arribat a tenir curiositat pel joc de simulació de vol d'avions, sobretot quan vaig descobrir que hi havia la possibilitat de posar-hi paisatges del Pirineu, però no he arribat més lluny.
Vaig fer els meus estudis sense ordinador. La primera calculadora va arribar just quan feia tercer a l'escola d'enginyeria, quan fins i tot ja tenia la regla de càlcul. Per la meva formació, veig l'ordinador com una eina útil, capaç de manejar molta informació al mateix temps, imprescindible per a l'automatització de tasques,... però em costa adjudicar-li l'etiqueta de màquina. És normal que em costi, primer per la meva formació sense tenir-ne, però sobretot perquè a la meva feina m'he acostumat a peces grosses, algunes de 100 tones, a eixos i coixinets de gran dimensió, fins a 800 mm de diàmetre, a màquines de potència considerable, de 6 MW... davant aquest panorama com voleu que doni l'etiqueta de màquina a una caixa plena de targetes de plàstic de nyigui-nyogui per on se suposa que circula la informació amunt i avall a velocitats increïbles!
Si em costa posar l'etiqueta de màquina, què no m'ha de passar quan he de definir un programa d'ordinador com un producte. Estant acostumat que el producte és una cosa física, que es toca i se sospesa, com pot ser que una simple informació continguda dintre un disc o, encara més, baixada per Internet sense cap suport físic, es pugui definir també com un producte?
Doncs bé. Aquesta setmana he anat a Madrid a la presentació d'un joc d'ordinador, l'Spore. He anat a acompanyar el meu fill, menor d'edat, a la presentació del nou joc que s'ha començat a vendre aquest divendres. La presentació l'ha fet el seu creador, Will Wright, a l'Auditori del CSIC. També va ser el creador del joc Els Sims, el joc més venut per a ordinadors. La presentació es va fer a la premsa i als responsables de les pàgines web dedicades a Els Sims, els fansites del joc.
Els Sims és un joc de simulació social: una família té uns recursos, una feina, unes obligacions i unes despeses que permeten anar evolucionant, talment com ho faria una família real, amb coses imprevistes i tot. La part creativa del joc permet fer disseny de cases. Com que els components que van amb el joc són del gust nord-americà, a Europa s'ha desenvolupat una xarxa de pàgines web on els jugadors hi posen cases i mobiliaris dissenyats per ells, a fi i efecte de ser emprades per altres usuaris. En algunes webs alemanyes això s'arriba a pagar. És així com el meu fill va tenir la primera pàgina web ara fa tres anys i com ha entrat en aquest món, anant a les presentacions dels jocs d'Els Sims i ara de l'Spore.
Sovint hem reflexionat sobre si la dedicació del nostre fill a la pàgina web, sobre si les amistats que fa en els fòrums i al Messenger, té un vessant no volgut. No hi hem vist mai cap risc. Només hi hem vist el costat positiu, tant des del costat del desenvolupament de la llengua (del castellà i de l'anglès), com des del costat de la sociabilització, fins evidentment al domini dels racons de l'ordinador.
Mentre assistia a la presentació, en Will explicava que el nou joc és una barreja de ciència i de creació, que permet que una criatura en forma d'ameba pugui anar evolucionant, sortint de l'aigua per transitar per la terra, aparellant-se, formant tribus, societats i acabant a l'espai planetari. Va dir que arran de la primera edició de l'Spore Creature ara fa tres mesos, els usuaris han dissenyat 3 milions de criatures, el doble de les que en realitat hi ha a la Terra. Aquestes criatures han de circular per Internet per possibilitar a un altre usuari entrar-les al seu joc. Així, el nou joc ha de facilitar encara més l'intercanvi entre jugadors, entre pàgines web i fomentarà més debats en els fòrums especialitzats.
Quan tornàvem, a l'avió vaig llegir un article on deia que ja era hora de canviar els llibres de text de les escoles per continguts digitals, que s'havien d'eliminar els 13.917 llibres de text que hi ha a Espanya pels 6,8 milions d'alumnes. És cert que els continguts de l'escola es troben a Internet, que l'ensenyament avui no pot ser enciclopèdic com era abans, que ha d'ensenyar mètode. És cert que el món d'avui és digital, a contracor de molts pares i professors. Però a mi em costa molt estudiar en la pantalla i, quan ho he de fer, m'ho imprimeixo en paper. A la universitat la meva assignatura és digital, però l'alumne s'ho imprimeix a ca?sa, a un preu superior del que costaria un llibre. No es pot imprimir un llibre per tan pocs alumnes, ni ens permetria afegir cada any les novetats tecnològiques que es produeixen. En aquest cas el suport digital és el més adient. El contingut de l'escola de forma digital no pot suplir el llibre, ni pel cost, ni pel fet que l'espai digital no arriba a totes les cases. Però d'aquí a ignorar-lo completament, hi ha un tros. Recordo haver escoltat a molts mestres tenir les seves pròpies fitxes que suplien els llibres. Per aquí és per on pot entrar l'ensenyament digital, en forma d'exercicis i de treballs.
Per fer-ho caldrà canviar molts models en els caps de molts responsables en educació i fer molta feina de reciclatge en el col·lectiu d'ensenyants. Justament aquesta és la primera feina que s'ha de fer per sortir de la crisi: posar excel·lència en a l'escola.
Si la percepció de màquines i productes canvia, què no ha de fer l'ensenyament!

Vall de Rojà

noreply@blogger.com (Joan Vila) — Mon, 18 Aug 2008 09:18:00 +0000

La Vall de Rojà és una petita vall situada a la comarca de Conflent, a França. És coneguda pel dret de pastura que tenen els pastors d’Espinabell des de temps immemorials.
El Pic de Roca Colom (2.508 m.) no és una muntanya qualsevol. El nom prové del fet que en el pic hi ha una volada de perdius blanques; fa tants anys que hi són que ha originat la toponímia del pic amb la confusió entre perdius blanques i coloms. Però el que és més important del pic és la seva posició. En efecte, el pic divideix tres comarques. La Vall de Camprodon, la del Conflent i la del Vallespir. Això és perquè a partir del vèrtex del pic es divideixen tres aigües, les del Ritort que van al Ter, les del Tec que van al Vallespir, i les del Tet que van al conflent. Segons Corominas els noms dels rius tenen la mateixa arrel “El nom dels tres rius Ter, Tec i Tet paral·lels i pròxims geogràficament, i no menys en les formes de llurs ètimons, tots tres han de venir de la mateixa o semblant nissaga; l’arxiarrel indoeuropea TE; el Ter i el més veí Tec, vindran de la seva amplificada, arrel TEK- ‘rajar, ser corrent’,.... També seria probablement TECER-, la forma real de l’ètimon del Ter. Ibèric o sorotàptic ..., crec en la derivació TECER- en lètimon del nom del Ter (‘el riu que baixa a dolls’) es va fer per adaptació al mot significatiu Tecer/Ticer ‘senyor. Major’. El Tec i el Ter tenen arrel sorotàptica comuna TEC-, però el Ter és per dir-ho així el Tec major, el Tec poderós, cabalós a tot ser-ho, que hem anat veient en les mencions del riu.”
El Pic de Roca Colom és, des del punt de vista toponímic, tota una troballa. Des del punt de vista geogràfic també és molt curiós. Al costat sud-oest, als seus peus, hi té el circ de Concròs (“concavat, balmat” segons Coromines), l’únic circ que coneixem de cara al sud.
Des del Roca Colom surten quatre arestes. La sud i la oest conformen el circ de Concròs. L’aresta sud-est segueix la frontera i va cap al Costabona. L’aresta nord-est configura la serra de Rojà, dita Esquerdes de Rojà fins que arriba a la collada de Roques Blanques. Les Esquerdes visualitzen el roquer que configura la serra. La serralada que es configura aquí segueix les Esquerdes de Rojà, passa pel Pla Guillem, i acaba en el massís dels Set Homes i del Pic Rojà, a les envistes del Canigó i del Pic dels Tretzevents. Hauria d’haver estat la frontera natural definida en el tractat dels Pirineus si no fos que el negociador espanyol no coneixia geogràficament el territori i es va deixar colar gols per tot arreu.
La Vall de Rojà es troba doncs al costat nord de les Esquerdes de Rojà, al final del Pla de Campmagre. Per anar-hi des d’Espinabell s’ha d’arribar fins la Collada Fonda, coll que es troba als peus del Costabona i que separa les fonts del Ritort de les de Vall.llobre. S’ha de pujar des del coll seguint les Roques d’en Marcer que conforma l’aresta del Pic. Es fa un flanqueig passant per la font de Fra Joan, a la vora del refugi, i s’arriba al coll del Pal (2.318 m.). Aquest coll és fronterer. En ell hi ha una fita fronterera, la número 513, que certifica que la frontera passa per allà. La Generalitat hi va posar un indicador ensenyant que per aquí hi passa el meridià verd; aquest meridià és de fet el meridià de Paris que va servir per definir la longitud del metre. L’any 2000 els francesos van executar un projecte que consistia en plantar arbres a tot el llarg del meridià al seu pas per França. La Generalitat s’hi va afegir configurant una ruta que enllaçava camins existents. Va plantar senyals verticals, el més gran dels quals al coll del Pal. El material era de plàstic reciclat i el rètol estava grafiat en acer lacat. No cal dir que no va durar ni un any. Es veu que els tècnics de Barcelona no coneixen la força del vent d’aquest lloc.
Sortint del coll del Pal s’ha d’anar lleugerament a l’esquerra, sense perdre nivell, passant per sota el Pic de Roca Colom fins arribar a les fonts del riu Tec. Aquest riu que neix aquí serà l’espina dorsal del Vallespir, passant per Ceret, pel Voló, i arribant al mar entre Argelers i Sant Cebrià. La llargada del riu és de 64 km. Des de les fonts del Tec s’ha d’anar direcció nord-est cap a les Esquerdes de Rojà. No gaire lluny de les fonts trobarem un monument al so. És una construcció de flautes que pretén que xiulin quan fa vent. Ningú mai l’ha pogut escoltar. El monument es va aixecar en record de la mort d’un grup format pel pare Lluis MªCanut i pels joves Miquel Angel Assens i Josep Ignasi Lojo que van morir aquí l’any 1978. El grup venia de Canigó i va ser sorprès per una tempesta de rufa. El cansament i el fred no els va deixar arribar al coll del PalEl camí segueix pujant lleugerament cap a les Esquerdes de Rojà. S’arriba a la Portella de Rojà, pas que permet travessar la serralada. A la Portella hi ha un refugi metàl·lic, parcialment

recobert de pedra. El camí que va a Canigó segueix les Esquerdes de Rojà. Però si volem anar a la vall de Rojà hem de baixar directament al seu interior, passant per les fonts i els aiguamolls de la ribera de Rojà. Una mica més avall es troba la cabana de Pla Barrat, i encara més avall trobarem el refugi de Rojà, lloc d’estada del pastor que vigila el ramat d’animals. Abans era en Cisco del Querol i ara és en David. El mes de juny uns 200 animals entre cavalls i vaques van a passar l’estiu a les pastures de la vall de Rojà. És un dret antic, més antic que el tractat dels Pirineus (1659). Els drets de pastura es basen en el fet que els animals no entenen de ratlles divisòries. Avui les ratlles són diàfanes, doncs els pastor tanca amb filats els llocs de pastura. Però abans això no existia, i els animals recorrien ratlles difuses, molt gruixudes. A tot els Pirineus trobem aquests llocs de pastura comú a varis municipis anomenats emprius. La vall de Rojà és un empriu un xic especial, doncs no està enganxada a la carena fronterera i per anar-hi s’ha de creuar la vall del Tec. La pastura va ser respectada fins i tot amb l’ocupació alemanya de França. Els animals pasturen en aquest lloc fins a finals de Setembre. El dia 13 d’Octubre es fa a Espinabell la fira de mulats on es trien els pollins de les mares. Posteriorment els cavalls anaven a la fira de Santa Teresa a Camprodon i a la fira de Sant Lluc a Olot.
Cada any, a finals del mes de juliol, un grup de polítics van al refugi de Rojà per deixar constància que el dret de pastura és real. Aquesta reunió anyal es fa des que Pere Navarro, antic governador civil de Girona, va haver de lluitar en un temps per mantenir el dret. Per tornar al punt de sortida podem pujar per la part alta de la vall. Des de la cabana de Pla Barrat s’ha de pujar a la vora del torrent, direcció nord-oest, per finalment girar a oest pujant per un llom que baixa de Pla de Campmagre.
En un replà hi trobarem les restes d’un avió que es va estavellar a l’any 1947. Era un avió tri hèlice relativament gran que portava una quarantena de persones. L’avió devia passar just per sobre del coll del Pal (2.318 m.), però ja no va poder enlairar-se més i va tocar lleugerament l’esquerda de Rojà (2.462 m.), precipitant-se avall al cap de 1500 metres. Aquell avió sinistrat va ser un autèntic esdeveniment a la Vall de Camprodon. De tots els pobles sortia gent per anar a agafar el que podien, des de diners i útils personals (els primers que hi van arribar), fins arribar a emportar-se’n tot l’alumini, rellotges d’instruments i peces petites. Avui només queden les peces més grans, part de la carcassa, els tres cigüenyals amb les sis bieles corresponents (eren motors en estrella) i poca cosa més. Cal dir que dels altres avions més petits que han caigut al territori no en queda ni una engruna.
Una vegada s’arriba dalt del pla de Campmagre es segueix el camí fins el coll de Mentet, es baixa a les fonts del Tec, i es torna pel coll del Pal fins el punt de sortida. Una ruta de 14 quilòmetres plena d’incentius per veure i per viure. No cal dir que us la recomano.

Estela pirinenca

noreply@blogger.com (Joan Vila) — Sun, 10 Aug 2008 15:25:00 +0000

Sovint ens queixem que la previsió que fa TV3 sobre la meteorologia no s'ajusta a la realitat. Hi ha raons per les que es produeix aquest desfasament. Gairebé totes tenen a veure amb la situació geogràfica de les nostres comarques, sobretot amb la posició entre la carena pirinenca i el mar Mediterrani. La distància entre el pic Costabona i el mar és només de 70 km en línia recta. Sabem que per l'efecte de la rotació de la Terra les masses d'aire es desplacen des de l'oest cap a l'est. Dit això, cal remarcar que els vents no porten pas sempre la mateixa direcció. Si bé les masses d'aire en general vénen de l'oest, els vents giren segons si les masses d'aire són d'alta o de baixa pressió. En el primer cas giren segons les agulles del rellotge i en el segon cas giren en el sentit contrari. Això és molt important, ja que si els vents provenen de la Costa Brava aporten humitat i, si vénen de l'interior, no. Com que els vents predominants són de l'oest, són secs: per això no plou sovint. Quan una borrasca es situa cap a Tarragona, ens aporta aire humit. Si coincideix amb baixes pressions, o amb fred en altura, llavors plou de forma important: són les llevantades. Aquest fenomen és relativament fàcil de predir si els models meteorològics no s'equivoquen. Sovint les borrasques que acaben en llevantada creuen la Península ibèrica pel mig; diem que si plou a Madrid l'endemà plourà aquí, encara que això no sempre funciona.
Hi ha altres situacions que fan més difícil la predicció. A l'hivern, quan gairebé tots els vents provenen de l'oest (ponent) o del nord-oest (mestral), és fàcil que els meteoròlegs diguin que nevarà, fent la mateixa predicció a casa nostra que a la Vall d'Aran o a Andorra. I s'equivoquen. En aquest cas és molt important deixar clar què és la rufa i el torb. La rufa és un vent fort, humit, que en xocar amb la carena pirinenca provoca un núvol que fa nevar. El torb és un vent fort i sec que aixeca la neu, però no fa nevar. La diferència entre ambdues situacions es troba en la direcció del vent. Quan les línies de vent arrenquen del mar Atlàntic, tot travessant l'Aquitània francesa, arriben a les nostres carenes amb prou humitat per crear el núvol de rufa. Però, al cap d'hores o dies, quan els vents giren completament a nord, venint del centre de França, els vents esdevenen secs i deixa de nevar. És el torb. En canvi, és probable que a la Vall d'Aran encara hi nevi.
Parlem ara de l'estiu. La proximitat del mar també es fa sentir. Per un costat, l'aire calent de dia es carrega d'humitat. L'aire té la propietat d'acceptar més humitat quan és més calent. La humitat s'expressa com a relativa per fer veure precisament això. Quan l'aire humit es refreda, llavors condensa. Ho veiem amb la rosada, fenomen molt important al nostre Pirineu. He arribat a mesurar 0,2 l/m2 en un dia de rosada. És una quantitat prou important com per mantenir verd el territori. Per aquest fet és molt difícil que hi hagi foc a l'estiu a la Vall de Camprodon, al revés que a l'hivern quan no plou ni hi ha prou humitat. Al vespre i a la nit, quan baixa la temperatura, per exemple des de 30 graus, hi ha un moment en què el descens es frena; fins i tot a vegades la temperatura arriba a pujar lleugerament. Això passa perquè la humitat condensa: és la rosada; condensant, l'aire allibera molta energia latent, escalfant-se. Després, la temperatura continua baixant fins a arribar als 12 o 13 graus, ja cap a les 7 del matí.
El fenomen més important, però, son les tempestes d'estiu. Els meteoròlegs l'han definit com l'estela pirinenca. Per fer-la possible hi ha d'haver vent del nord, fluix, de força 2 o 3. Quan el vent del nord, més fred, arriba a la carena pirinenca, s'aixeca pel fet que la muntanya fa de tobogan. Darrere la carena la massa d'aire té menys pressió. Aquesta lleugera depressió que es crea a la cara sud es va reforçant a mesura que el sol escalfa. A partir de les 9 o de les 10 del matí, el vent comença a girar en sentit contrari a les agulles del rellotge; s'ha creat una baixa pressió local. Llavors el vent a terra comença a venir del mar. Quan el vent humit que ara ve de llevant arriba a la muntanya, puja amunt per l'efecte tobogan i troba l'aire fred en alçada que ve del nord. A les 10 s'albira el primer nuvolet que fa maco, a les 12 ja hi ha boira al Costabona, que s'estén per tota la carena fins al Puigmal, i a partir de la 1 o a la tarda arriba la tempesta amb trons i llamps. El pic de l'Infern té l'ascendència del topònim en l'origen de les tempestes. Sospito que el mateix li passa al pic de les Bruixes, ja que el nom del coll que té a la vora, coll de Malrem, prové de rem (renglera, de ruixat).
Aquests dies de calor sentim a dir que fa xafogor. Aquesta (la temperatura de sensació) es deu a la humitat de l'aire. L'aire té un coeficient calorífic de 0,24 kcal/kgºC, mentre que el vapor d'aigua el té el doble 0,47 kcal/kgºC. Això vol dir que la humitat escalfa el doble que l'aire sec. Per això tenim més calor. No és una sensació, és real, l'aire ens comunica més calor.
Sabem que el remei per no tenir calor és remullar-se. Quan estem molls i ens toca el sol evaporem l'aigua de sobre la pell. Per evaporar-la fa falta molta energia (540 kcal/kg, la mateixa que quan condensa) que s'agafa del nostre cos. A causa d'això ens refredem. Quan ja estem secs tornem a tenir calor.
Si anem a muntanya podrem observar que com més amunt anem, menys temperatura té l'aire. Això es deu al fet que el sol escalfa la superfície de la Terra i les capes d'aire. Com que la densitat de l'aire és més alta a nivell del mar que no pas a mesura que pugem, l'aire transmet més calor a cotes baixes que a cotes altes. Cada 1000 m la temperatura té una disminució de 6,5ºC a causa d'aquest efecte.
L'estiu és un bon temps per fer observacions com les que hem fet avui. Una bona ombra, un bon bany, observacions i tertúlies.

Balances fiscals i comercials

noreply@blogger.com (Joan Vila) — Sun, 03 Aug 2008 16:38:00 +0000

El dèficit fiscal de Catalunya aquest any és de

...

Aquestes setmanes s'estan negociant els ingressos financers de la Generalitat derivats del nou Estatut. L'Estatut, que va ser aprovat fa dos anys per referèndum, encara es troba en el Tribunal Constitucional; aquest està estudiant què i com el retoca. L'Estatut va ser un projecte en el qual la societat catalana hi vam posar il·lusió fruit de ser conscients que la nostra associació amb Espanya esdevenia un problema per a la nostra economia. La il·lusió ens va costar la fi del govern de Pasqual Maragall. Som conscients del problema fiscal perquè durant anys alguns economistes, entre ells el conseller d'economia Antoni Castells, anaven estudiant les balances fiscals entre Catalunya i Espanya.
Què diuen d'important aquestes balances per engegar un procés de tanta dificultat i amb tanta sang com el de l'Estatut? Diuen que des de l'any 1986 fins avui Catalunya té una diferència negativa entre el que paga i el que rep de prop del 10% del seu PIB. Hi ha d'haver dèficit fiscal a Catalunya? Sí, perquè el nostre territori és més ric que altres d'Espanya. Una política fiscal progressiva, basada en la redistribució de riquesa, que ajuda els més febles a sortir-se'n, ha de tenir mecanismes de solidaritat. El dèficit actual és prou solidari? Recordo que es proposa un 0,7% com a quota de solidaritat internacional. Una xifra que podria ser respectable seria la del 3% com a quota de solidaritat, molt lluny del 10% d'avui; en cap cas, com mana l'Estatut, no pot ser que qui rebi l'ajut solidari acabi essent més ric que el territori que l'ha donat. Mantenir aquest mecanisme, a més de ser injust, és pervers, i porta irremeiablement a l'enfrontament entre pobles.
Les comunitats que tenen dèficit (any 2005) són Balears (-23,1%), Madrid (-13,6%), Catalunya (-10,5%), València (-4,0%), País Basc (-4,0%), Navarra (-2,2%), Rioja (-1,4%) i Aragó (-0,8%). D'aquestes, les que el tenen desorbitat són les tres primeres. A l'altre costat, les comunitats que reben una aportació són Ceuta i Melilla (32,6%), Extremadura (20,8%), Astúries (16,6%) Canàries (13,9%), Castella-Lleó (12,8%), Andalusia (11,4%), Galícia (11,2%) Castella-la Manxa (10,4%), Cantàbria (7,3%) i Múrcia (5,7%). El manteniment d'aquest dèficit ha suposat per a Catalunya des de l'any 1986 fins avui una xifra de 184.780 milions d'euros, l'equivalent a 6 pressupostos anuals de la Generalitat, significant que els recursos que es destinen aquí a Sanitat i a Ensenyament siguin notablement inferiors als que es destinen en els territoris on tenen superàvit. Per descomptat significa també que no es pot fer la política adient al nivell de renda que es té, tant en aspectes mediambientals (aigua), com en aspectes d'investigació i desenvolupament econòmic. El clam per refer la situació ha estat ?gairebé unànime a Catalunya.
Des de fora es diu que això són invents nostres, que a més de les balances fiscals hi ha les balances comercials. Catalunya ven i compra a Espanya i a la resta del món. L'economia catalana és molt oberta. A Espanya hi comprem béns i serveis en un 30% i hi venem un 40% del total de les nostres vendes. El superàvit comercial és lleugerament inferior al superàvit fiscal. Pot el superàvit comercial compensar el fiscal? De cap manera. El dèficit fiscal és obligatori, ens ho agafen sense poder fer-hi res. L'altre és voluntari, si volen ens compren i si no volen no. Però és que el superàvit comercial és de vendes de productes i serveis, no és el benefici que genera aquesta activitat. Com a molt podríem suposar un benefici d'un 5%, cosa que significaria que el superàvit comercial ens aporta un benefici net del 0,37% del PIB.
Catalunya ven a l'estranger un 33% de totes les vendes, significant un 29% de les que fa el conjunt d'Espanya. Des d'aquest punt de vista és evident que Catalunya exerceix de locomotora econòmica del conjunt de l'Estat espanyol: el 15,9% de la població exporta el 29%. Per tant, mantenir la situació actual de dèficit, no només perjudica als que vivim a Catalunya, sinó que perjudica clarament a l'economia espanyola. Abans del boom immobiliari aquesta percepció era més clara. Amb el boom de la construcció, Espanya ha oblidat que érem la locomotora i ha pensat que no fèiem falta. Han après a mirar-nos amb aires de superioritat, oblidant qualsevol esforç de comprensió.
Aquest mes de juliol Pimec ha publicat un estudi realitzat per l'amic Modest Guinjoan sobre la distribució de funcionaris a Espanya. Quan analitza el percentatge de funcionaris sobre els ocupats de cada comunitat es veu que les àrees amb més superàvit fiscal són les que tenen més percentatge de funcionaris. Catalunya té el 8,0% de funcionaris sobre tots els treballadors, Balears el 9,9%, València el 10,1%,... Extremadura el 22,7%, Castella-Lleó el 16,1%, Castella-La Manxa el 15,4%, i Andalusia el 15,3%. Les comunitats amb superàvit fiscal són les menys productives.
És aquí on es veu l'efecte pervers del model actual. El superàvit, afegit als fons estructurals que han arribat des d'Europa des de l'any 1997, ha propiciat que certs territoris es repengin en la cultura de la subvenció i el subsidi en lloc de servir com a ajuda per l'enlairament econòmic. Els intents de mantenir la situació actual seran de molta pressió: fer el dèficit més just obligarà algunes comunitats a renunciar a molts beneficis, a llocs de treball fàcils i les portarà a ser més competitives. El 2001, el Banc d'Espanya, en un treball titulat Subdesenvolupament racional, deia: "Quan els habitants de regions pobres reben grans quantitats de diners amb caràcter estable i permanent, es generen incentius racionals per no espavilar-se". És allò de donar la canya per pescar en comptes de donar el peix.
Ramon Tremosa ha calculat que, si recuperem un 5% (10.000 milions) del dèficit fiscal del que se'n va (7% a 10%), el PIB català a l'any 2010 serà un 58,3% més alt que no pas el que seria si no es fa res. S'ha dit que en la negociació actual ens hi va el ?benestar de les properes generacions. Jo afegiria que ens hi va el desenvolupament de tot Espanya, ens hi va possibilitar el canvi de model de l'especulació pel model d'estalvi i de treball, ens hi va modificar el model de canvi de cromos pel de les pimes tecnològiques i exportadores.
Conseller Castells. Força! Hem d'arribar fins al final de la negociació, encara que ens costi ésser més mal vistos (ara ja no ve d'aquí), encara que hàgim d'escoltar totes les pestes als nostres clients espanyols. Només serà una vegada, però ho hem d'acabar. Molt pitjor que aguantar la negociació seria acabar amb una frustració que llastraríem durant decennis.

La MAT, sentiments i raó

noreply@blogger.com (Joan Vila) — Sun, 27 Jul 2008 15:18:00 +0000

Aquest divendres s'ha acabat el termini per presentar al·legacions pel traçat de la línea de 400 kV entre Bescanó i Santa Llogaia. És una fita important dins el projecte. Ara hem d'esperar la resolució de les al·legacions presentades i l'execució final.
Des de l'any 2005 he escrit una vuitantena d'articles que parlaven directament o indirectament sobre la MAT. He intentat estudiar els efectes de les línies sobre el territori, he estudiat si hi havia altres alternatives, he participat a totes les reunions de Mario Monti, i he assistit a totes les reunions, debats i xerrades on m'han demanat. Sovint ho he fet en solitari, a pit descobert, en debats on jo era l'únic que defensava la línia davant altres ponents en contra i una assistència també contrària. En època escolar visc a Sant Gregori, poble amb una posició unànime contra la línia. He hagut d'aguantar els moviments en contra a Camprodon. He passat cada dia enmig de les pintades de la República i de Besalú contra la MAT...
Hauria estat per a mi molt més fàcil posar-me al costat del moviment contra la MAT. Imagineu la gràcia que em fa caminar sota la línia de Vic a Baixàs que passa per Coll d'Ares, a prop de Sant Pau de Segúries, Molló i Prats de Molló. Sabeu que m'estimo especialment el territori de la Vall de Camprodon i de l'Alt Vallespir, hi camino cada diumenge, gaudint del paisatge, i en faig difusió quan puc. He après a acceptar amb resignació el pas de la línia de 400 kV, tot i escoltant el soroll de l'efecte corona que fa el pas de l'electricitat pels fils.
L'Anna Iglesias em diu en una carta que tot el col·lectiu contra la MAT es mou pels sentiments, no per una calculadora. Deu tenir raó. És precisament el que jo no faig. Temperamentalment sóc emotiu, però els que em coneixen diuen que sóc fred. He hagut d'aprendre a separar les emocions de les raons. Una part de l'aprenentatge el vaig fer a la universitat amb els estudis d'enginyeria, on ens ensenyen a destriar el que és important del superflu. Però la part més significant l'he hagut d'aprendre a la feina, aguantant un munt de problemes, veient que després d'un daltabaix sovint hi ha una remuntada, sabent que la vida no és una cosa de dies, explicant que l'empresa té més anys que les mateixes lleis, fent veure que un problema bloquejat per una persona es resoldrà quan aquesta ja no hi sigui, en fi, pensant cada dia en els propers vint o trenta a anys.
Té raó l'Anna. La diferència entre els contraris a la línia i els que hi estem a favor és aquesta. Uns fan servir els sentiments i altres emprem la raó. Són visions d'un problema fetes des d'angles molt diferents que porten a conclusions distants. He dit sovint que el debat és complex, a vegades l'hem fet sense prou informació, i s'han dit molts arguments incerts, falsos, utòpics i a vegades impossibles de realitzar.
S'ha fet un abús quan s'ha fet creure a la gent que podem viure sense línies, que això era una cosa del passat. Fins i tot ho vaig escoltar al president Pasqual Maragall! Què no ha de defensar la persona que li passa la línia vora casa seva quan li diuen que les línies no fan falta per a la nostra vida, que tot plegat és un muntatge perquè unes quantes companyies es facin riques!
Ha estat aquesta quantitat de desinformacions i falsedats les que m'han empès a defensar la línia. Des del convenciment que amb la tecnologia actual no podem prescindir de línies elèctriques d'alta tensió, sabent que les xarxes distribuïdes poden ser una solució de futur, mai una certesa.
L'Anna em demana que presenti també al·legacions pel tram de la línia que arriba a Riudarenes. Em consta que el seu alcalde ha demanat que es soterri tot el tram. El mateix han demanat els altres alcaldes, que es soterri tota la línia entre Santa Llogaia i Bescanó.
A mi també m'agradaria que es soterrés tot, més encara, que es soterrin totes les línies, tots els trens i totes les carreteres. Els molins de vent, els ports i els aeroports no els podrem soterrar. Algú diu que un dia ha de ser el primer. Deixant a part els problemes tècnics que hi pot haver per fer compatible soterrar en alterna en el nus de Santa Llogaia, pel fet que al mateix nus es surt soterrant en continu i que s'ha de donar la potència de curtcircuit de l'AVE, cal preguntar-se si es pot soterrar tot, i per què aquí si i allà no. En la solució d'aquests criteris s'han de posar raonaments objectius, una mica com s'ha fet a Dinamarca, soterrant només en espais de protecció natural. Fer-ho sense model, sense raons objectives, porta a la disbauxa, a confusió.
Sé que no és cap consol, però no hi ha desenvolupament sense afectació al territori. La nostra intel·ligència ha de servir per trobar la mínima afectació, fent-la sostenible: una línia o un molí de vent es poden desmuntar, el CO2 generat per una central, els residus radioactius, hi seran durant milers d'anys. Ni el nou traçat de l'AVE és neutre, ni ho ha estat l'eix transversal, ni ho serà l'ampliació a quatre carrils de l'eix, ni ho serà el futur tren transversal. Que jo sàpiga cap d'aquestes infraestructures ha tingut una oposició de la magnitud de la MAT. El col·lectiu contra la MAT un dia ens hauria d'explicar el perquè de la desproporció de les oposicions.
En tot el debat sobre la MAT gairebé no hem dedicat atenció a parlar de compensacions, no hem tingut temps per afinar el traçat, per debatre el detall,... perquè només hem estat obcecats a resoldre si la línia era necessària o no. És evident que els que l'hem defensada tenim una responsabilitat que els que hi estan en contra no la tenen. Però he de recordar que el resultat final serà el que s'obtindrà de tot un procés molt complicat, on la forma com s'ha fet oposició també ha tingut la seva influència, impedint un procés més racional, fent-lo emocional i sovint portant directament a la frustració.
Lluny de les passions sobre la línia, vull recordar que els que l'hem defensada ens mou el mateix sentit de responsabilitat de país que el que pot moure als que hi estan en contra. Molts ho fem a partir de la responsabilitat de mantenir una activitat econòmica que dóna feina a un munt de famílies. No conec ningú de les nostres comarques que hagi defensat la MAT per interessos especulatius o particulars. És obvi que els que hem defensat la línia també ens hagués agradat que no fos necessària. La mateixa cosa passarà amb els parcs eòlics. Però alguns preferim defensar aquestes infraestructures que no pas centrals nuclears, parcs automobilístics amb creixement il·limitat o urbanitzacions desmesurades del territori. I això només es pot fer des de la raó, mai des del sentiment o des de la fe.

El valor de l´energia

noreply@blogger.com (Joan Vila) — Sun, 20 Jul 2008 15:07:00 +0000

Durant milions d'anys l'impacte de la vida a la Terra fou neutral des del punt de vista energètic: animals i plantes coexistien en un cicle continu. Quan l'home primitiu va descobrir el foc, el balanç de la natura començà a canviar irreversiblement. Amb el foc fou possible coure carn, aturar els depredadors, fondre metalls formant estris i armes, i allargar la jornada laboral. En les dues últimes centúries el gènere humà ha descobert com convertir el calor en electricitat, la forma d'energia més versàtil i convenient. L'electricitat ha fet possible avanços impressionants en la ciència i l'enginyeria, transformant la civilització i fent-nos la vida molt més confortable que la dels nostres predecessors. Malgrat això, en el procés s'ha creat una societat de consum que tracta l'electricitat i les altres formes d'energia com articles que s'han de disposar sota demanda. En el període relativament curt que comença en la revolució industrial (la segona meitat del segle XVIII) i arriba fins ara, una fracció significativa de les reserves fòssils del planeta, les quals havien tardat milions d'anys a formar-se, s'han esgotat significativament. L'emissió de diòxid de carbó i altres productes de la combustió tenen ara un impacte notori en el clima global. El món desenvolupat, empès per l'economia de mercat, ha fet un ús excessivament banal de l'energia. En aquesta economia de mercat, els preus reflecteixen el valor del producte, essent proporcionals a la quantitat que n'hi pot haver. Així, en els darrers decennis el petroli s'ha disposat en quantitat abundant, tant, que ningú ha pogut aplicar al seu preu la prima de bé escàs. Ha hagut de ser l'entrada de nous consumidors importants com India i Xina la que ha desequilibrat ràpidament i definitivament el seu preu.Ara podem veure com hem malgastat un recurs bàsic pel desenvolupament de la humanitat. Energia és treball, potencial, ambició, il·lusió. En definitiva l'energia aporta productivitat a l'espècie humana, que alhora ha possibilitat assolir el benestar que gaudim ara.Per veure el valor que té l'energia, posaré un parell d'exemples. Veiem quanta energia es necessita per pujar un pes de 20 kg a una altura de 500 m. Sabem que un home entrenat ho pot fer en una hora. Si hi posem un artefacte que vagi amb un motor elèctric, l'energia consumida serà aproximadament de 39 Wh. Si resulta que no tenim electricitat i ho pugem amb un motor de gasolina, l'energia consumida serà de 156 Wh. Posem-hi ara cost econòmic. Aquell home que pujava el pes, comptat a preu de salari mínim, tindrà un cost de 4,8 € per fer aquest treball, l'energia elèctrica consumida serà de 0,004 € i la gasolina de 0,02 €. Fent servir electricitat hem obtingut una productivitat de 1.140 vegades i emprant gasolina tindrem un augment de 237 vegades.Anem a un altre exemple. Molta gent va a treballar lluny de casa seva. És el resultat d'una societat on la parella treballa; no sempre és possible tenir el millor treball al costat de casa. Suposem que treballem a una distància de 40 km, 80 en total. Si estem entrenats podem fer aquesta distància en 10 hores corrent, fet que té un cost econòmic de 48 € (salari mínim). Amb un cotxe que consumeixi 5,7 l/100 km el cost energètic serà de 5,9 €, unes 8,1 vegades menys.Aquests exemples són els més senzills, però cal pensar que l'energia ha possibilitat desenvolupaments com la llum artificial, l'electrònica, les ones de ràdio,... amb guanys de productivitat infinits. És evident doncs el lligam que hi ha entre la nostra vida moderna i l'energia.Malgrat l'evidència d'aquesta correlació entre benestar i energia, ens hem acostumat a no donar-li el valor adient. A força de veure l'energia com si fos un article qualsevol, l'hem menyspreat. En els exemples anteriors veiem que l'energia com a mínim ha de ser 8, 10 o 20 vegades més cara del que és. Ens hem acostumat a pagar 1 € per un cafè, o 1,40 € per una llauna de Coca-Cola i, quan hem de pagar 1,30 € per un litre de gasolina, ens queixem que és cara, quan ens permet un guany notable en el nostre benestar. En canvi, no ens queixem del preu del cafè o de la Coca-Cola que no ens aporta absolutament res. Ens hem acostumat a valorar coses banals i a desvalorar coses importants, posant-ho tot al mateix sac.És hora de desfer l'embolic i refer el valor de les coses. Ha fet falta que s'esgoti la font principal d'energia, el petroli, perquè el mercat comenci a capgirar l'ordre de valors.Estic convençut que la nova societat vinent serà la societat de la intel·ligència. Intel·ligència entesa com la que permetrà donar el valor que correspon a cada cosa, el just. Per exemple la que ens portarà a no menjar més calories de les que necessitem diàriament, la que evitarà agafar el cotxe, amb un consum que va de 0,63 kWh/km a 1,30 kWh/km, quan ho podem fer a peu amb una energia de 0,04 kWh/km, en bicicleta amb 0,02 kWh/km, en tren amb un consum de 0,10 kWh/km, o en autobús amb 0,16 kWh/km.En les darreres setmanes m'he fet un tip de dir en debats que el preu de l'energia ha de pujar. És l'única cosa que entén una economia de mercat; és la que permet que es desenvolupin noves tecnologies, però, encara més important, és la que permet a la gent canviar els seus hàbits, la que permetrà redefinir l'escala de valors. El ministre Miguel Sebastián vol reduir el consum de combustibles en un 10% en dos anys. Ho té fàcil si és capaç d'apujar encara més l'impost de combustibles. Com que no és probable que ho faci, ho tindrà difícil; traient-se la corbata no en farà prou. No hem fet els deures en els darrers anys. Podíem haver donat més senyals al mercat que s'havia d'estalviar energia i no ho vam fer per manca de valentia política o per comoditat. Ara farà mal, ens forçarà en una crisi que és econòmica, de valors, tecnològica, i que serà un drama per a molts de nosaltres. Provocarà una readaptació de l'economia que eliminarà empreses i sectors no eficients energèticament. Per exemple afectarà a la paqueteria a l'eliminar el transport innecessari de productes superflus, augmentarà el valor dels productes locals i fomentarà noves activitats d'estalvi i generació energètica.Lluny de veure aquest camí de forma traumàtica, estic convençut que el que cal fer és agafar la direcció amb convenciment. Ara més que mai la solució de la crisi passa per un augment de la productivitat. Productivitat que es pot assolir essent més eficients energèticament, baixant la nostra dependència energètica del 85% amb l'exterior. El mateix camí que porta a refer el balanç energètic entre l'home i la natura.

...a Telefónica company

noreply@blogger.com (Joan Vila) — Sun, 13 Jul 2008 15:21:00 +0000

Aquest rètol és el que acompanya els anuncis de la companyia de telèfons O2 d'Anglaterra. Sovint les grans companyies fan servir aquests recursos com a política de creació d'imatge. Forma part de l'orgull de pertinença a un col·lectiu, una mena de nacionalisme. En aquest cas la pertinença pot ser de part del treballador, de l'accionista o del client. Jo no m'hi sento pas copsat.Vist així, ser client de Telefónica, en lloc d'enorgullir-me, m'avergonyeix. Per això em va sobtar l'anunci arrogant ...a Telefónica company. Podria dir el mateix de moltes grans companyies espanyoles, com Iberia, El Mundo, Telecinco, Antena 3. El que passa és que d'aquestes no en sóc client i, per tant, les ignoro.Des de fa anys observo la desgràcia pel país de tenir una companyia com Telefónica. Una companyia que hauria de ser la impulsora de les noves tecnologies, la que té la responsabilitat de construir una xarxa de dades forta i a bon preu per poder fer possible aquest desenvolupament tecnològic. Sempre que veig una furgoneta de la companyia amb l'escala al damunt dic, mira, ara passa la tecnologia. No heu demanat mai el servei d'avaries a domicili? No heu hagut de saber que la línia que us alimenta està feta pols i que no hi ha cap intenció d'arreglar-la? No us heu quedat mai sense telèfon o sense Internet? No us han atès uns operaris amb un coneixement tecnològic i cultural fora de lloc?Recordo sempre els mateixos problemes, que si la línia s'hauria de renovar, que ara canviaré el parell de la caixa de connexions, que ho diré al meu company a veure si ell, que ho diré a un tècnic per si ell té una idea, que si la distància a la central és massa gran, que això no és cap problema de la línia sinó de la centraleta, les mateixes cançons que els usuaris ens hem d'empassar pel sol fet que tenim la mala sort d'estar en mans d'una companyia sense competència. De fet vam estar de mala sort. Just quan a Catalunya estàvem començant a desplegar el cablejat de fibra òptica per possibilitar l'accés a Internet i a la televisió per cable, just al principi, va aparèixer la tecnologia ADSL que possibilita transmetre aquesta informació pels mateixos fils de telefonia de forma asimètrica, amb més velocitat d'entrada que de sortida. Llavors la implantació de l'ADSL va ser immediata i va frenar en sec la penetració del cable. Que car que ho pagarem això! Pel fet que la transmissió per fils de coure i per línies de l'any de la castanya mai serà la mateixa que la que es pot realitzar a través de fibra òptica. Però, més greu encara, perquè això encara ha engreixat més aquest monstre deforme i infame que és Telefónica, deixant-lo sense competència. Com més gran, més insolent s'ha fet.

Parlem de mòbils? Heu vist la cobertura d'antenes que tenim al territori? Heu vist el cabal que poden admetre moltes d'aquestes antenes? Heu vist les maneres que fa servir Movistar?Direu que una companyia privada el que fa és obtenir el màxim benefici i, si en un lloc no ha de ser rendible una antena, no l'ha de posar. Fals! Una empresa de telefonia és una companyia de servei a la qual se li ha acotat la quantitat de companyies en competència perquè pugui sobreviure i fer negoci. És el mateix cas que Endesa i REE, i ja veieu, per la fallada de l'any passat, les han multat amb 10 milions d'euros a cada una. Elles també estaven més per la rendibilitat que no pas pel servei. Quan una companyia té un mercat, fruit d'una concessió de l'administració, la primera cosa que ha de complir és el servei, i la segona és fer-ho a un preu raonable. Per això existeix la comissió de telecomunicacions que hauria de vetllar aquest compliment. El mal servei de telefonia mòbil ha arribat al punt que la centraleta de Camprodon fa temps va tenir la meitat espatllada durant més d'un any fent que quan un trucava desviava automàticament la trucada a la bústia; quan l'altre rebia la trucada perduda, intentava trucar a la inversa i la mateixa operació, a la bústia, i així quatre i cinc vegades. Un amic em va dir que era l'única companyia que coneixia en què, un error en el seu funcionament, l'havia de pagar el client. Sabeu que si teniu un telèfon mòbil de targeta i no el feu funcionar durant un temps, anul·la automàticament la targeta i el número? Sabeu que si teniu un telèfon mòbil amb targeta i voleu conèixer el desglossament del cost de les trucades fetes (la factura) heu d'anar a Internet i pagar per veure-ho?L'última gran operació de màrqueting de Movistar, ha estat la presentació a Espanya del nou telèfon iPhone d'Apple. Aquest telèfon, presentat fa un any als Estats Units, arriba ara en la segona generació a Espanya. No és un telèfon com els altres, és una barreja de telèfon i multimèdia tàctil, amb un munt de ginys i efectes. La diferència més gran és que no és un telèfon lliure, és un telèfon que només el subministra una companyia en exclusiva a cada país. És un telèfon que necessita un abonament per comprar-lo, que es paga amb les quotes del contracte mensual. A Espanya hem tingut la mala sort que l'exclusiva se l'hagi emportat Movistar. Aquesta setmana s'ha presentat amb tota la parafernàlia i expectació possibles. Només hi ha un problema. Presenten el giny sense possibilitat de vendre'l pel fet que no n'hi ha gaires de disponibles. Per evitar confusions i aglomeracions atenen als clients demanant el codi postal. Si ets de la província de Girona o de Conca estàs llest. Si ets de Barcelona o Madrid, potser podràs fer cua i tenir-ne un. Em van ensenyar que una de les pitjors coses que es pot fer en estratègia de vendes és dissenyar un producte que després no el puguis servir o no n'hi hagi per a tothom. Ara sembla que han inventat el contrari. Es presenta un producte amb tota profusió de mitjans i es fa estar a l'expectativa al possible client durant temps, fent-li caure la baba fins que l'hi podran entregar. Provocar angoixa al client esdevé estratègia de fidelització, mira per on. És una altra manera de fer màrqueting. El d'una empresa que tant se li en fa el que pensi el client. Això sí, amb tot l'orgull del món. Passejant la tecnologia amb les furgonetes carregades amb l'escala al damunt...a Telefónica company.

Propostes d'al·legacions de la MAT

noreply@blogger.com (Joan Vila) — Sun, 06 Jul 2008 18:13:00 +0000

El dia 4 de juny vaig ser en un debat sobre la MAT a Banyoles. Hi era amb en Xavier Llorente i en Francesc Xavier Quer. En aquell debat va quedar definitivament clar que la plataforma No a la MAT resta immòbil amb el lema Ni aquí ni enlloc, sigui quina sigui la solució i les raons que justifiquen la línia. L'any 2005 Xavier Llorente em comentava que una assemblea difícilment pot arribar a fer pactes. Per tant, queda clar que no hi ha res a fer i cap a una altra cosa. Les campanes toquen a mort, deia en Joan Martí. En canvi els alcaldes de l'associació AMMAT tenen una altra actitud. S'han d'oposar a la línia, defensant els seus ciutadans, però han de ser pragmàtics i negociar quan no hi hagi més remei. Quan s'acabava el debat em vaig oferir a trobar un plantejament de consens. El meu compromís amb els alcaldes és el de trobar una solució realitzable que els serveixi a ells i alhora puguem presentar amb les patronals.
No és fàcil després de tot el que s'ha dit trobar una solució que beneficiï a tothom. No ens enganyem, és impossible. Qualsevol solució té una part negativa per algú. Per tant, he intentat conèixer les raons que ha aportat CESI durant la intermediació de Mario Monti, llegir la documentació sobre l'impacte ambiental de la línia entre Bescanó i Santa Llogaia, veure en el terreny els punts més difícils, posar objectivitat en l'elecció i, a partir d'aquí, treure una possible solució que agradi al màxim de gent.
Hem de fer primer una mica d'història. Quan REE comença a fer el projecte de línia, demana a la Generalitat i als ajuntaments que hi diguin la seva. Fruit d'un treball minuciós, la Generalitat, a través de la conselleria de Medi Ambient i de la de Treball i Indústria presenten una sèrie de consideracions que modifiquen substancialment el projecte. Era el novembre de 2005. El projecte inicial constava de tres subestacions de 400 kV a les comarques de Girona. Una a Bescanó, l'altra a Riudarenes i una última a Santa Llogaia. Bescanó havia de ser el nus principal, Riudarenes un nus per alimentar la zona sud de Girona i el tren, i Santa Llogaia havia d'alimentar el tren, alimentar la Costa Brava nord, evacuar l'energia eòlica de l'Alt Empordà i possibilitar la futura connexió amb França. De Bescanó sortia la línia de 220 kV que avui va fins Juià i es proposava per un futur una altra línia fins Juià passant per Salt. La Generalitat va proposar a REE que modifiqués el projecte per alimentar Juià en 400 kV fent-lo més segur. Així neix la subestació de Medinyà, dita Ramis. Serveix per alimentar Juià, per alimentar la capa de 132 kV d'Endesa i també per posar-hi una central de cicle combinat.
Vist com ha nascut, podem fer la següent pregunta: una vegada que s'havia decidit Ramis, no s'hauria pogut eliminar el nus de Santa Llogaia? Si fos així, la connexió amb França en corrent continu soterrada es podia fer arribar fins a Ramis. Per fer-ho s'hauria de traslladar l'alimentació del tren, cosa que no em sembla difícil. Però per contra es perd l'evacuació de l'energia dels parcs eòlics de l'Alt Empordà. Llavors caldria portar una línia de 220 KV fins l'àrea de Figueres, però la solució, enlloc de millorar, empitjora l'impacte, amb una línia soterrada i una altra aèria. Per tant, és millor seguir com està plantejat el projecte arribant amb 400 kV fins a Santa Llogaia i estudiar altres solucions.
Veiem ara el traçat de la línia. Fer un traçat nou entre Bescanó, Ramis i Santa Llogaia no és fàcil per la quantitat de cases que hi ha en el seu trajecte. El compromís de traçat és de mantenir una distància menor de 100 metres amb les cases i de 500 metres amb nuclis poblats. L'estudi d'impacte ho minimitza fins a 50 metres i encara dient que no hi ha cap obligació de complir-ho. Doncs sí que hi ha obligació. És moral. S'ha dit durant tot el debat i ara no és moment de fer-se enrere, s'ha de complir.

Sense la distància mínima
El traçat proposat té punts on no compleix aquesta distància mínima. També té deficiències en l'estudi. Hi ha una zona especialment conflictiva. És al pas per les planes de Cartellà i de Montcal dels municipis de Sant Gregori i Canet d'Adri. Al pla de Cartellà, l'actual línia de 220 kV no compleix cap requisit de distància. El nou traçat intenta trobar solucions però passa per una casa de nova construcció, Can Boixeda, que no figura en el plànol de la línia. Aquest cas es pot resoldre apartant la línia 200 m. més al sud, allunyant-la de la casa. El següent punt de no compliment és a Montcal, entre Can Murtra i Mas Batlle. El projecte diu unes distàncies que no són reals; però, per més que el traçat es bellugui a dreta i a esquerra, no hi ha solució, sempre hi ha cases. És un punt on s'hauria de soterrar la línia en forma de sifó en uns 1.000 m. Pel que fa a Medinyà, sembla millor desplaçar la subestació entre la N-2 i l'autopista per afavorir el traçat que s'allunyi de can Evaristo. És l'alternativa 8 bis. A la urbanització de Les Roques s'ha de separar uns quants metres per mantenir els 500 m. A partir de la urbanització de Creixell,el pas es fa complicat per la quantitat de cases que hi ha. No he sabut veure més punts d'incompliment en la resta del traçat.
Pel que fa a l'impacte paisatgístic, em sembla raonable demanar, com ho va fer la Generalitat en les seves al·legacions, que en llocs poblats les torres siguin compactes de columna tubular, no de gelosia. És evident que disminueixen la seva visió.
Parlem ara de compactar línies. El traçat de Bescanó fins a Santa Llogaia va paral·lel a la línia de 220 kV fins a la subestació de Ramis i paral·lel amb la línia de 132 kV que va de Ramis fins a Santa Llogaia.
Si compactem tenim dues solucions. O bé fem les torres més amples, o bé posem les dues línies de costat, cosa que ja passa des de Fellines fins a Santa Llogaia. Però em sembla que hem d'anar més lluny. Quan la Generalitat va proposar fer arribar 400 kV a Juià va néixer la substació de Ramis. La demanda va ser "...estudiar la possibilitat de fer arribar la línia de 400 kV a la substació de Juià, cosa que podria permetre el desmantellament de la totalitat de la línia de 220 kV Vic-Juià, a més d'obrir la possibilitat d'eliminar de la planificació la línia de 220 kV que havia d'unir Bescanó i Juià pel sud de Girona, així com la racionalització d'altres línies existents en el territori". Quan REE es refereix a aquesta demanda, justifica el naixement del nus de Ramis, dient que ja no farà falta la línia de Bescanó fins Juià pel sud de Girona, però... s'oblida desmantellar la línia actual de 220 kV. Ni tan sols parla de compactar. Si a Ramis hi arriben 2.800 MW, en total 2 línies de 1.400 MW, em volen explicar què aporta deixar una línia amb una capacitat de 650 MW? En la hipòtesi que tota la nova alimentació falli, d'aquí a uns anys no serà possible fer ús de la de 220 kV per petita. En tot cas és millor fer entrar les 4 línies de 400 kV a Ramis. Porto aquesta discussió fa temps. Vaig anar a Madrid a la seu de REE perquè m'expliquessin la raó tècnica de mantenir aquesta línia. Només vaig escoltar arguments com que els meus fills ho agrairan, que és com treure un queixal, que ja hi és, que els alcaldes es queixen tant per una com per dues... Ho tinc clar. Hem de demanar que es tregui. Per tant, des de Bescanó fins a Ramis podem tenir només una línia, una mica més alta que la d'ara, amb un traçat millor que l'actual, i amb torres de menys presència. És un guany notable.
Anem ara per l'altre tram. De Ramis fins a Santa Llogaia la línia passa pel costat de la de 132 kV. Aquesta línia forma part de la capa de distribució. Va de Juià fins a Santa Llogaia, i abans d'arribar-hi surt una derivació cap a Llançà. Podem fer tres coses. Compactar-la amb la nova línia de 400 kV, soterrar la de 132 kV, o eliminar-la. Les tres em semblen possibles.
Fent resum, no és possible soterrar la línia de 400 kV més avall de Santa Llogaia per qüestions tècniques a no ser que hi afegim una altra línia de 220 kV, cosa que encara aporta més impacte ambiental.
És possible no augmentar en cap quilòmetre la línia que va de Bescanó a Santa Llogaia pel fet que es pot eliminar la línia de 220 kV i es pot compactar, soterrar, o eliminar la línia de 132 kV.
Hi ha punts en què el projecte no resol la distància mínima de 100 m. No s'han d'englobar en l'apartat "sempre que sigui possible" perquè hi ha solucions per fer-ho possible, desplaçant el traçat, soterrant en forma de sifó, o comprant (construint de nou) la casa si no hi ha més remei.

Torres tubulars
La construcció de les pilones té molta importància des de l'àmbit visual. En un traçat com aquest de Bescanó a Santa Llogaia, amb moltes cases, és important posar torres amb columna tubular. Com a mínim, s'hauria de fer en els sectors que l'estudi d'impacte ambiental considera l'afectació de severa o moderada-severa és a dir, els trams nomenats com 2, 4, 9, 11 i 13.
Crec que ara arribem al final. En un debat a Ràdio Olot, l'Albert Brossa, conductor del programa, va recordar que durant la construcció de la nova autovia Besalú-Olot hi havia hagut molta oposició, però que ara no coneixia a ningú que hi estigués en contra. Justament és el que passarà quan s'hagi construït la nova xarxa, el nou tren i els nous parcs eòlics: quan veiem que generem tota l'energia que consumim a les nostres comarques i que la meitat és renovable, que hem construït una societat moderna, no ens recordarem que un dia hi va haver una gran batalla.

No fer els deures des de l´any 2000

noreply@blogger.com (Joan Vila) — Sun, 29 Jun 2008 16:19:00 +0000

Per fi sembla que tothom accepta que l'economia espanyola ha entrat en crisi. El Govern deixa de fer equilibris semàntics, s'oblida del que va dir en època electoral, i l'oposició deixa les batalletes internes per començar a preparar guerres més importants. Tots els analistes econòmics, tots, comencen a expressar el seu pessimisme. Hi havia recel a fer veure certa desesperació per por de contagiar-la i aprofundir encara més la crisi. Vista la fondària del forat, ha prevalgut el realisme acceptant la gravetat de la situació. Les xifres comencen a ser preocupants. En pocs trimestres ens haurem cruspit el famós superàvit espanyol, s'apunten situacions de creixement nul amb inflació elevada, es calcula un atur de l'11% (diu un ministre optimista), s'entreveu un augment de la morositat important i un cicle de caiguda d'empreses,...
No llegeixo a ningú que expressi el pessimisme que vinc pregonant des de fa anys. M'explico. Des de l'any 2000 aproximadament l'economia ha anat de mal a pitjor. No ho he llegit enlloc, però ha estat la meva percepció. Des d'aquell any fins ara han passat coses que difícilment resoldrem en pocs anys. La indústria ha anat perdent pes per culpa de no poder fer front a la competència de productes que es produeixen en països emergents; com a resultat s'ha anat perdent pes industrial en el conjunt de l'economia sense que ningú hi fes res. Els governs s'han planyut i resignat, fent servir un raonament dels Estats Units que diu que l'important no és produir sinó tenir idees. Innocents!,... mira que pensar que podem viure de tenir idees, a Espanya! Com a conseqüència hem vist caure el sector tèxtil, una part del metal·lúrgic, una part del paperer,... sense veure néixer nous sectors industrials. Hi afegeixo encara una dada més preocupant: les empreses indus?trials que s'han aguantat no han tingut prou idees, ni iniciatives, ni finançament, per poder fer un salt endavant, el que amb el pas del temps les ha conduït a una descapitalització. Si han volgut anar més enllà sovint s'han trobat amb impediments administratius, amb manca de facilitat financera per part dels bancs i amb manca de personal qualificat que preferia vendre pisos o posar totxos que no pas treballar a torns.
Veiem ara un altre sector important per resoldre la crisi, el turisme, que no ha perdut pes, més aviat l'ha guanyat. Però està tan tocat com el sector immobiliari. L'augment desmesurat de preus en el sector hostaleria és de la mateixa magnitud que el del sector immobiliari. A força d'apujar preus sense millorar la qualitat ha portat el sector a ser dels més cars d'Europa. Recordo els primers anys de les pujades de preus; a fora em preguntaven què ens passava a Espanya amb els preus. El fet és que avui tenim un sector serveis no competitiu amb l'exterior i que patirà per la manca de poder de compra del turista domèstic. Em comenten alguns restauradors que mai com ara els havien demanat per telèfon el preu del menú. Si l'hostaleria vol sortir-se'n haurà de fer els deures, amb noves fórmules de menjar, amb més rotacions de taules o augmentant el nivell de qualitat; evidentment, abaixant les rendibilitats que tenien. A final d'estiu sabrem la realitat del forat turístic, sabrem si els estrangers ens han abandonat i fins a quin punt.
Per tant, si no ens podem refiar de la indústria ni dels serveis turístics, qui ha d'acollir la quantitat d'aturats derivats de la construcció? Quina feina hem de donar al 30% de desocupats que ja hi ha a Salt? Com ho farem perquè no exploti un conflicte social quan el 40% dels aturats provenen de la immigració? No resoldrem la indústria ni el turisme en quatre mesos, tardarem anys a acceptar que som pobres i que hem de canviar formes que possibilitin el naixement de noves empreses. Per tant, necessitem més construcció. No vull pas donar la raó a aquells analistes que diuen que sense construcció no hi ha motor a l'economia. Això és una bajanada. Justament si hem arribat fins aquí ha estat perquè tothom, governs estatals, autonòmics, municipals, notaris, bancs, inversors a borsa,... tothom ha afavorit la bombolla immobiliària que ha ofegat la indústria i ha propiciat l'escalada de preus del sector turístic. Necessitem la construcció pel sol fet que és l'única cosa que sap fer aquest país; ens fa falta mentre ajudem a créixer l'exportació i el turisme. Cal revisar el concepte de construcció residencial i, si no és possible trobar gent que pugui comprar la vivenda, llavors hem de pensar en el lloguer assequible.
A aquestes reflexions hi vull afegir una altra dada. A l'any 1991 hi havia a Espanya 801.329 immigrants. A l'any 2000 eren 895.720. El creixement mig era de 1,3% per any. Ara hi ha 4.192.835 persones residents que provenen de l'exterior. Però és que en el darrer any aquest increment ha estat de més de 1.000.000 de persones. Si la solució per sortir de la crisi passa per augmentar la productivitat, per innovar, per millorar tecnològicament, per exportar,... en definitiva, per millorar la formació, ho tenim amanit. El que menys ens cal és mà d'obra de baixa qualificació.
Em sobta veure el president del Govern Sr. Rodríguez Zapatero, fer brometes sobre si Espanya ha fet el sorpasso a Itàlia, amb un to prepotent i xulesc. No té ni idea del que li ve a sobre i mostra una ignorància supina si vol comparar el nostre teixit econòmic amb l'italià. De fet les seves paraules, de baixa volada, estan a l'altura del paquet de mesures econòmiques que ha presentat per fer front a la crisi. La catàstrofe més gran que tenim a sobre és la capacitat d'aquest Govern per resoldre un tema tan important. La mateixa prepotència és la que aquest equip ha fet servir durant els darrers anys explicant arreu, a tort i a dret, el superàvit dels pressupostos espanyols. Amb el temps veurem que aquesta prepotència, que volia donar lliçons a altres estats, no ha estat més que una deixadesa d'invertir la part derivada de l'augment de persones immigrants. Així, els comptes de l'estat s'han beneficiat d'un augment d'activitat econòmica, també conseqüència de l'augment de treballadors, sense donar la part corresponent de despesa. El resultat són pitjors prestacions en sanitat i educació. No podrem fer servir la millora en formació dels joves que hagués estat si s'hagués invertit la part proporcional que tocava.
Tot i que sóc optimista de mena, no ho sóc en les possibilitats del sistema actual per sortir de la crisi. Tan imperdonable és que un president del govern gosi cridar l'atenció al Sr. Jean-Claude Trichet, president del Banc Central Europeu, autoritat reconeguda en el món financer, com que es vagi pel món ensenyant un superàvit fruit de deixadesa, com que es faci el gall davant Itàlia, com que un pugui arribar a presidir un govern sense saber anglès i amb un nivell de coneixements d'economia digne de P3. No és pas que els polítics siguin una raça diferent ni tinguin un nivell inadequat. És, senzillament, el reflex de la nostra societat. Podria dir el mateix dels banquers o dels empresaris en genèric. Enteneu el meu pessimisme?

Moltes gràcies, sr. Monti

noreply@blogger.com (Joan Vila) — Sun, 22 Jun 2008 14:20:00 +0000

Amb la visita de divendres de la setmana passada s'han acabat les visites que Mario Monti ha fet a Girona per ajudar a trobar una solució a la MAT. Han estat 5 visites. També hi va haver una trobada a Barcelona amb els contraris i els que estem a favor de la línia, per separat. En la primera i la segona trobada, Mario Monti va explicar el paper que faria per intentar resoldre el desacord en la connexió de la línia de 400 kV entre Espanya i França. A partir d'aquí, a cada reunió va venir acompanyat de dos membres de l'enginyeria CESI, en Bruno Cova i en Michele de Nigris. Tots tres són italians i parlen el francès, tot i que Mario Monti entén i parla el castellà. Les reunions s'han fet sempre amb un traductor. Les dues primeres amb una persona que es situava darrere seu i les següents, més complexes amb presentacions, es van fer amb traducció simultània.
Si les dues primeres reunions van servir per escoltar les posicions de tothom, a partir de la tercera, amb l'enginyeria CESI, va començar a aportar documentació i informació sobre els aspectes necessaris per fer el debat de la línia. A cada reunió va anar explicant els temes per entendre i trobar una solució, no de consens, però si majoritària, al traçat de la línia de 400 kV. El primer informe va ser per dir que la línia era necessària, que es necessitava acomplir una connexió del 10% de la potència del país i que això no es complia a Espanya, amb una importació del 2,2% i una exportació del 1,3%; va dir que hi havia una forta congestió en l'intercanvi elèctric entre els dos països durant el 97% del temps, que suposava un cost per a l'usuari espanyol de 96.000€/MW; va dir que el reforçament elèctric de la connexió millorava l'estabilitat del sistema elèctric espanyol i que eliminava el límit de generació eòlica actual, que augmentava la quantitat d'energia renovables en condicions de seguretat, millorant alhora la complementarietat de les fonts d'energia entre els dos països. Això ho va quantificar en un augment de la producció eòlica de 1.800 MW, fet que suposa una reducció de 1.500 tones de CO2 a l'any, l'equivalent a l'emissió de 600.000 vehicles. Va continuar dient que la connexió possibilitava fer front a les puntes climàtiques dels dos països, una millor recuperació dels sistemes després d'una caiguda, un augment de la capacitat del transport entre ambdós països, allisant els preus cap un valor inferior, beneficiant els consumidors dels dos països. Van dir també que la capacitat de la connexió amb França per facilitar l'energia eòlica a Espanya haurà de ser de 4.000 MW a l'any 2025, i que per realitzar la connexió actual de 2.800 MW, a la tensió de 400 kV la línia aèria ocuparia una amplada de 32 m., mentre que si fos amb 220 KV seria entre 145 i 310 m.
El segon informe va ser per explicar les tecnologies disponibles per la línia. Van ensenyar els costos de soterrar les línies, fent veure que als costos de soterrar s'han de deduir els menors costos de pèrdues i de menys manteniment en línies soterrades. En aquest informe ja van començar a apuntar la possibilitat de fer la connexió en corrent continu.
El tercer informe va ser per estudiar la localització de la connexió en tota la llargada de la carena pirinenca. Es van fer algunes preguntes, és possible augmentar la capacitat de connexió Espanya-França en 2.800 MW sense construir un nou eix? Resposta: tant si es fa un reforçament simple, com si és múltiple o híbrid, no es pot assolir la solució. Llavors es van preguntar on era millor posar la connexió, als Pirineus orientals, centrals o occidentals. La resposta va ser que el punt on hi ha més intercanvi elèctric i on la llargada de la connexió és més curta és a l'est dels Pirineus. A més, la nova línia conforma un triangle que augmenta la seguretat, permet alimentar el pas del TGV i permet nodrir les comarques de Girona, en dèficit. Van deixar clar que hi haurà una segona connexió pels Pirineus entre la part central i l'occidental.
El quart informe va estudiar les diferències tecnològiques entre la línia aèria, soterrada en corrent altern i soterrada en corrent continu. Van arribar a la conclusió que no era possible fer la connexió entre Sta. Llogaia i Baixàs soterrada en alterna donada la seva longitud i que en canvi sí que es podia fer soterrada en corrent continu.
Una vegada que ja havien decidit que la connexió es faria soterrada en corrent continu, llavors es van preguntar si era millor fer la connexió per terra o per mar. La conclusió va ser que era molt millor fer-ho per terra. Això era el cinquè informe.
En el sisè informe i últim, es van preguntar, ara que ja tenim la connexió soterrada en corrent continu passant per la Jonquera, podem soterrar la línia fins arribar a Bescanó? L'informe diu que, si el soterrament es fa en corrent altern, la compensació d'energia capacitativa, necessària per l'efecte del soterrament, no possibilitarà prou seguretat pel funcionament de la transformació del tram en corrent continu. Es demana si es pot continuar la connexió en continu des de Sta. Llogaia fins Sant Julià (Ramis) i Bescanó, concloent que no. Arriba a la següent conclusió: "todas las alternativas previamente mencionadas presentan dificultades técnicas notables de proyecto, realización y explotación. Estas alternativas constituirían "innovaciones a nivel mundial" cuya fiabilidad es difícilmente evaluableÉ A raíz de los análisis de las distintas alternativas, la solución de construir el tramo Bescano-Sta. Llogaia en línea aérea a 400 kV parece ser el más interesante desde el punto de vista técnico".
Aquest és el treball que ha fet Mario Monti. Ha aportat, com ningú mai havia fet abans, una gran quantitat d'arguments i informació per prendre solucions pel projecte de línia. Les informacions han servit per deixar enrere falses informacions, fruit de la ignorància amb la que tots estàvem fent el debat. Ha aclarit definitivament la dificultat tècnica de soterrar més enllà de la connexió entre Sta. Llogaia i Baixàs, explicant que a Espanya la connexió que hi ha a Barajas és de 12 km, però que no és possible fer-la aquí si el que es vol és acontentar els francesos soterrant la connexió. Per alimentar el tren es necessita que una de les alimentacions de Santa Llogaia sigui aèria. Si l'alimentació que ve de França és soterrada, la que ve de Bescanó ha de ser aèria per donar la potència de curtcircuit necessària pel tren.
Mario Monti ha demostrat que és un polític de gran talla, desgranant el problema punt a punt, raó a raó, una darrera l'altra, escoltant tothom, fent el debat racional.
Per això no va ser estrany que l'últim dia, els assistents que vam fer ús de la paraula, tant els que havíem estat a favor de les seves conclusions com els que no, fóssim unànimes en la conclusió: Gràcies, senyor Monti. Vingui quan vulgui, que serà ben rebut.

Camions. A tota velocitat contra la paret

noreply@blogger.com (Joan Vila) — Sun, 15 Jun 2008 15:00:00 +0000

La vaga de camions ha estat el tema estrella de la setmana i continuarà sent-ho la vinent. Una vaga de camions té una incidència important sobre el nostre entramat econòmic. Com més oberta és l'economia més dependència té del transport i en els darrers decennis no hem parat d'obrir l'economia a l'exterior. La situació del país cada vegada és més complexa i es va embolicant a mesura que passa el temps. Els propietaris dels camions pensen que tenen tot el dret a demanar que es facin excepcions amb ells, que se'ls ha d'ajudar a remuntar una situació que s'ha fet insostenible. El mateix pensen els agricultors, els pagesos, els taxistes, molts industrials, les aerolínies... en fi, tots els que tenen en el seu negoci al combustible com a primer cost. Ja ho vaig dir diumenge passat. No es pot abaixar l'impost dels combustibles. Abaixar l'IVA, tal i com proposa CiU, és una altra bajanada. Si Europa ha tingut els cotxes amb menys consum del món és perquè fa temps que hi ha l'impost de combustible. Això ens ha avançat lleugerament (encara que no prou) en les mesures d'estalvi en el consum als vehicles. Cal repercutir l'augment del cost del combustible en els preus dels serveis. I si això no es pot fer perquè hi ha massa oferta al mercat, com és el cas dels camions, el que s'ha d'ajustar és l'oferta, disminuint el nombre de camions. És dur, però és el camí.
Podem ser atents amb els camioners, escoltar-los, veure d'ajudar-los a trobar solucions,... però no podem permetre que es pensin que ells tenen dret a paralitzar l'economia, que tenen dret a emportar-se'ns amb ells a can pistraus. Una vaga és un dret en última instància. Fer coacció amb piquets, per aturar-ho tot, és una altra cosa, més propera al desordre social. I si això ho fa una minoria que només representa el 18% del col·lectiu, encara és més greu.Dimecres era a Barcelona. Vaig poder veure el col·lapse dels camions a marxa lenta bloquejant l'autopista. També vaig poder veure la policia anti-avalots (en vaig comptar 40) que venia de La Jonquera a obrir la frontera pels camions. Em va complaure que els mossos haguessin intervingut, tot i que el dia abans Joan Boada, secretari d'interior, va fer una crida que jo no m'havia cregut. Comencem a tenir algunes coses clares; llàstima que no s'hagués estat més ràpid i no s'hagués actuat el mateix dilluns. Si tots sortim al carrer per bloquejar el país per defensar els nostres interessos, no podrem anar enlloc i ens haurem de refugiar a les muntanyes. No es pot ser contemplatiu amb piquets que exerceixen la coacció i la violència per defensar els seus interessos. Em reconforta que això ho apliqui un partit com ICV.L'altre dia deia que esperàvem el clatellot. Avui ja podem dir que l'economia ha frenat en sec. En 6 mesos haurem passat d'un creixement del 3,5% a zero. Hem vist com ha caigut la construcció, i com la indústria i el consum s'han posat a zero. Hem vist que, a més d'haver perdut llocs de treball i productes que competeixen amb països com la Xina i la India fa uns quants anys, ara perdem una part molt important de la nostra riquesa per la compra de combustible. És la segona pèrdua de riquesa en poc temps, sense haver-nos recuperat de la primera.El mateix dimecres va sortir la notícia de la Unió Europea preveient permetre treballar jornades de 60 hores. No sé en quins casos s'ha pensat per fer aquesta norma, per la qual cosa no hi puc estar a favor. Però m'han sorprès les reaccions a la notícia. Tothom, polítics i periodistes, s'ha carregat el canvi normatiu dient que anava en contra de la modernitat i el benestar assolits en la història recent, que no permetia avançar en la cultura de l'oci ni en la conciliació d'horaris amb la família, que és un retrocés en els drets socials. Parlem de drets socials quan del que hem de parlar és de supervivència. És evident que ningú ha interioritzat aquesta pèrdua de riquesa. Si som menys rics que abans, i volem mantenir les mateixes prestacions a les que ens hem habituat, cal augmentar la productivitat per fer-ho possible o bé treballar més. Em sorprèn que hi hagi creadors d'opinió que no ho vegin. Si no tenim la indústria a punt perquè ens hem dedicat a fer altres coses, si no tenim el turisme desestacionalitzat, ni amb els serveis adients al preu que cobrem, si no tenim la capacitat de treball al nivell que ha de ser,... només ens queda treballar més hores. Que ningú pensi que la solució serà apujar els salaris. Aquest camí serà impossible sense fer caure les empreses.Si no es poden apujar els salaris, la recomposició de la capacitat adquisitiva de les famílies s'ha de fer alleugerint els costos que les estrangulen. Aquesta feina és la urgència més important que ara té el govern, dissenyant un pla de xoc.Durant els darrers 8 anys he estat en contra de la bombolla inmobiliaria. Ara penso que no hem de deixar aturar la construcció i que s'han de prendre mesures. He llegit que algú proposa comprar habitatges a preu de cost als promotors i no hi puc estar pas d'acord. El que s'ha de construir són habitatges amb preus entre 100.000 i 200.000 euros i fomentar lloguers de menys de 300 euros al mes. Es pot fer prenent sòl no urbanitzable i construint vivendes a preu taxat, com en els anys 90. Es necessiten 300.000 vivendes cada any a aquest preu per possibilitar la seva compra als treballadors; és una mesura que possibilitarà la restitució parcial de la capacitat de consum i el manteniment d'un número elevat de llocs de treball.Un altre punt d'actuació del pla de xoc ha de ser l'energia. Hem de fer un camí accelerat per abaixar la dependència energètica de l'exterior. Aquest camí a curt termini només es pot fer fomentant l'estalvi amb plans agressius, canviant els comptadors domèstics i fomentant la generació elèctrica eòlica, avançant en deu anys l'assoliment de la potència màxima de 40.000 MW. Això necessitarà possibilitar la instal·lació de línies elèctriques i de parcs eòlics, superant les resistències actuals. Paral·lelament s'ha de reforçar el ferrocarril de les línies existents, crear millors xarxes d'autobusos híbrids amb nodes de transferència i amb pàrquings per cotxes. Ja a més llarg termini, caldrà la realització de més línies de tren.El tercer punt ha de ser per l'educació. És urgent dedicar molts esforços als instituts i a la formació professional. Fa massa temps que surten adolescents sense prou preparació, destinats a ser peons en el mon del treball. No sé si mai hi ha hagut un pla per fomentar l'excel·lèn?cia en l'educació secundària. Si arribem a la conclusió que la classe dirigent no donem la talla, com volem superar aquesta situació si no ens dediquem a fomentar l'excel·lència per trobar els futurs dirigents?L'últim punt ha de ser per fer pedagogia. S'ha d'explicar clar que fins l'any passat vivíem en un somni que no era realitat i que ara som molt més pobres que llavors. Només així farem possible abaixar el nivell de demagògia i el nivell d'esvalot de col·lectius que es pensen que només existeixen ells en aquesta societat. Si es volen estavellar contra la paret, no tenen cap dret a fer-nos xocar amb ells.

Energia amb preus a l´alça

noreply@blogger.com (Joan Vila) — Sun, 08 Jun 2008 15:41:00 +0000

A quest any 2008 està sent un any delicat. No només perquè el canvi de cicle econòmic ens agafa sense haver fet els deures, sinó perquè entrem en un cicle diferent, desconegut. La demanda de matèries primes ha encarit els preus fins a valors que obliguen a canviar les maneres de fer de tothom. El fort augment de la demanda de matèries primes de la part de països com la Xina o l'Índia ha deixat el comerç internacional completament desequilibrat. Com sempre passa, això és perquè ningú ha anticipat el moviment, perquè no hi ha previsió de cap mena. Algú dirà,... són les lleis del mercat. Sí senyor i s'han d'acceptar, però per a alguna cosa es va inventar la història de l'economia, per no caure en els errors del passat, preveure els fets, i minvar els efectes de les crisis.El cas és que fem curt d'aliments, d'aigua, d'acer, de coure, de plàstics, de combustibles... No és que no n'hi hagi per poc temps, no. Fem curt per sempre. En algun element el cas esdevé especialment greu, com en el cas dels aliments o dels combustibles. Pel que fa als aliments és més greu perquè afecta milions de persones que tenen fam i cada vegada ho tenen més difícil per resoldre-ho; alguns que ja se'n sortien ara han tornat a veure que no poden menjar el que necessiten. Quant als combustibles, el desequilibri esdevé letal pel fet que l'excés de demanda accelera l'esgotament de tots els combustibles fòssils, petroli i gas natural. No sé si és greu, com el cas dels aliments, però com a mínim hi haurà un abans i un després.Així com el problema dels aliments s'ha de resoldre augmentant la producció, el 50% diu la FAO, en el cas dels combustibles el problema s'ha de resoldre estalviant. Tenim prou experiència en les dues crisis energètiques dels anys 1973 i 1978 per saber que no s'hi val fer trampa i amagar el cap sota l'ala; cal actuar deixant que els preus pugin i d'aquesta manera baixi el consum. Durant el darrer mes de maig el consum de gasoil va baixar un 10%. No hi ha més camí que aquest. És dur. Fa mal. Però és el camí. No tenen raó els pescadors, els transportistes i els agricultors quan demanen que s'abaixin els impostos de combustible. No només no tenen raó, sinó que han de saber que aquests s'aniran apujant per equilibrar-se als dels altres països de la Unió Europea.Més augments en els preus de les gasolines faran encara disminuir més el consum, fins que l'augment sigui de prou quantitat que obligui a canviar alguns dels hàbits que encara tenim. Fa un parell d'articles deia que el preu de la gasolina pel qual decidirem passar a cotxes elèctrics es troba entre 2 i 2,5 €/litre. Doncs això. Des del 1,3 €/l. d'avui fins arribar a 2€/l, aquest és el camí per córrer. Pel que fa als transportistes, agricultors i pescadors, igual com passa als altres sectors de l'economia, cal que facin coses per disminuir el consum de combustibles, que augmentin per altres costats la productivitat, i finalment repercuteixin els augments en els productes. Només així el consumidor decidirà si continuarà menjant peix, patates, o aliments que vénen d'aquí o amb transport llunyà de l'Argentina o d'Austràlia.A l'electricitat li passa una cosa semblant. Ja sabeu que el mix de generació elèctrica és una barreja de generació amb carbó, hidràulica, nuclear, gas natural i eòlica. És evident que l'augment de preus dels combustibles afecta el carbó i sobretot el gas natural. Precisament en els darrers anys aquest mix s'ha anat tombant cada vegada més cap al gas natural. Per tant, el preu de l'electricitat cada vegada més es veurà afectat per la puja del petroli pel fet que el gas està indexat a ell. Fa anys que s'estan apujant els preus de generació elèctrica i aquests augments no es repercuteixen sobre els preus de la tarifa elèctrica regulada pel BOE per qüestions polítiques. Aquesta diferència configura el que s'anomena dèficit tarifari. La quantitat resultant de la desviació entre el preu del mercat (el que es negocia cada dia) i el de la tarifa (que el govern posa al BOE), s'inclou com si fos una hipoteca a deu anys repartida en els rebuts dels propers anys. Les companyies elèctriques cobren a?questa desviació pel fet que els bancs els descompten aquest deute. Per tant, qui més pateix amb el dèficit tarifari som els futurs usuaris de l'electricitat en els propers anys. Talment com el deute públic, el dèficit tarifari suposa deixar una càrrega als nostres fills, i això no és just, ni ?desitjable.Ara bé. Es pot fer alguna cosa per millorar la tarifa? Penso que sí. Algú demana que una part de les inversions elèctriques (podria ser la MAT) vagi a càrrec dels pressupostos en lloc de recaure com un cost sobre el preu de l'electricitat. No crec que sigui una bona solució. La mateixa cosa l'he escoltat a l'ACA dient que una part dels 6.000 milions d'euros, que té de pressupost pels propers anys, hauria de sortir dels pressupostos generals. Pot ser una raó quan la manca d'infraestructures és deficitària de forma històrica. Però si no és el cas, convé que els costos es repercuteixin sobre el consum, fent-lo així més eficient. Per altra part, els pressupostos no són una cosa infinita, com ho comprovarem aquest mateix any.Podem fer més coses. La confecció del preu avui es fa diàriament en una llotja, el Pool elèctric, on els que produeixen aporten l'energia a un preu i els que compren ho fan a un altre. El preu de cassació és el preu final. És un mercat que segueix les regles de transparència. Veient-ho de més a prop ens podem demanar què hi fan les nuclears en un mercat lliure. Si fos lliure, els guanys astronòmics de les nuclears i les hidràuliques les portarien a fer més centrals en els propers anys. A partir d'aquí el mercat s'equilibraria en preus. Però això no és possible per qüestions legals i socials. Per tant, tenir aquesta generació (el 30%) dins la configuració diària de preus és fer trampa. S'haurien de treure aquests components i retribuir-los pels seus costos. Així ens podríem beneficiar de la seva tecnologia.Una altra cosa que es podria fer és gestionar la corba de demanda d'electricitat. La relació entre la vall i la punta a Espanya és d'1,5, mentre que a França és d'1,2. Generar el 20% de la corba en les hores punta és molt car: necessitem més línies i més centrals només per cobrir aquesta necessitat i, a més, en transportar més potència tenim més pèrdues. Disminuir aquesta relació és un problema de posar els comptadors digitals als domicilis i fomentar fer certes feines domèstiques a partir de les 10 de la nit fins a les 11 del matí. El pla de canvi de comptadors s'hauria d'agilitzar fent-lo en un any.Per tot plegat, el que cal és anar canviant els hàbits de consum, estalviant més i més energia.Com amb els aliments i amb les altres matèries primeres el que s'ha de fer és abaixar el seu consum. Hauríem d'avançar les conseqüències d'aquest canvi que ens ve, utilitzant els coneixements de la tècnica i el funcionament de la societat per anticipar i protegir el canvi. La ciència sense consciència és la ruïna de l'home, diu Nicolas Hulot, reporter i ecologista francès. A fe que ho serà. Només actuem quan els fets ja són massa greus.

Aigua i intel·ligència

noreply@blogger.com (Joan Vila) — Sun, 01 Jun 2008 10:48:00 +0000

Llegeixo una excel·lent entrevista a Mario Capecchi, premi Nobel de medicina 2007. Diu, "els gens són intel·ligència (capacitat d'adaptació) emmagatzemada i transmesa per aquells que van reeixir sobreviure". Quan ho llegia em vaig dir, mira, la definició de gens és la mateixa que la de polítics, el que té capacitat d'adaptació sobreviu.
Em ve al cap això quan penso com s'ha portat el tema de l'aigua. No ha estat, diríem, un camí gaire intel·ligent.
Per entendre-ho hem de començar a fer el relat als anys 90, amb el govern de Pujol. Hi havia prou estudis que ensenyaven que l'alimentació d'aigua a l'àrea metropolitana de Barcelona estava en estat precari, que calia aportar-ne més; es va proposar portar-la del Roine i de l'Ebre. L'oposició (els que ara estan al govern), es va tirar a la jugular. L'Executiu no va gosar continuar el projecte del transvasament. El següent govern, el de Maragall, proposà resoldre el dèficit amb dessaladores, però el conseller Milà, responsable del tema, dubtà i retardà la decisió per por del consum energètic. El govern Montilla va activar el decret de sequera el maig de 2007 coincidint amb les inundacions anuals de l'Ebre. Aquest decret ja no es desactivarà fins no se sap quan. El pas dels dies sense ploure va començar a posar nerviosos els responsables de planificació de l'aigua i començà una dinàmica de por a quedar-se'n sense que ha estat nefasta. Aquesta dinàmica és volguda per un sector ecologista que li sembla que amb ella assolirà fites en estalvi, i resoldrà així el problema. Ha estat un greu error, ja que no n'hi ha prou amb l'estalvi per resoldre el dèficit d'aigua a l'àrea de Barcelona, es necessita una aportació externa al sistema actual. Una cosa és l'estalvi i l'altra la seguretat de subministrament. La dinàmica de por ha posat en marxa un moviment mediàtic que s'ha cruspit els mateixos que l'havien endegat. Recordo frases com la de Joan Boada dient que la sequera ens ajudarà a fer els deures o la de Narcís Prat dient-nos que teníem sequera mental. La dinàmica no ha fet sinó posar nerviosos els responsables de planificació. A partir d'aquest moment tot ha començat a fallar. La primera hipòtesi, si no plou més no hi haurà aigua, és falsa. És evident que si no plou mai més cap sistema d'aigua funcionarà, però això és fals. Tenim un règim de pluges en què plou de manera important després de cada tres, quatre o cinc estacions amb sequera. Això vol dir que en un any hi ha una estació que pot aportar a les conques del Llobregat i del Ter uns 200 hm3, excepcionalment 300. Durant la resta de mesos de l'any les dues conques aporten des de 350 hm3 en anys secs, fins a 650 hm3 en anys humits. En el pitjor dels casos l'aigua recollida per les dues conques que ara alimenten l'àrea metropolitana recullen 550 hm3, el cabal que consumeix aquesta en un any. És clar, deixant els dos rius, Ter i Llobregat, eixuts, sense possibilitat de cabal ecològic, ni de regar. Si deixem a la conca aquests cabals, els 550 hm3 disponibles queden en 350 hm3. Per tant falta com a mínim una aportació extra de 150 hm3, més l'augment de consum, per resoldre la situació. Si fem justícia al Ter l'aportació de l'exterior s'ha d'elevar com a mínim a 200 hm3.
Les dessaladores ho resoldran? No. Ni la dessaladora del Llobregat amb 60 hm3, ni tot el pla ideat per l'ACA amb 200 hm3 resolen el problema. Poden resoldre el dèficit actual, però no el futur, amb una previsió d'augment de 160 hm3 fins al 2025. No resolen el riu Ter. Cal fer més per solucionar el problema.
Veient que la hipòtesi inicial es complia temporalment, que no plovia, i que el nivell dels pantans baixava de forma alarmant, els responsables de l'aigua van idear plans de xoc. El primer, de manual, era portar aigua en vaixells; una mena d'allò de matar mosques amb canons. Però alguna cosa s'havia de fer perquè la gent veiés que es treballava amb el tema. La segona va ser voler portar aigua del Segre aprofitant el forat del túnel del Cadí. Un error que va ser esmenat pel Govern central obligant a portar, de forma temporal, aigua des de l'Ebre. Això va ser alhora una altra equivocació perquè la canonada és petita per resoldre el problema estructural; necessitem almenys 100 hm3 de l'Ebre, no 50 hm3. També perquè es va lligar a una hipòtesi falsa, la que no plourà mai més.
I aquí estem, amb un problema greu que es vol resoldre amb precipitació, amb nerviosisme i enmig d'un gran cacau mediàtic i polític.
No hi ha hagut prou intel·ligència per resoldre la qüestió. Per exemple, on ha buscat complicitats la conselleria? Fins i tot els mateixos votants del conseller l'han deixat sol. No sap que si a Girona ens deia que d'aquí a uns quants anys s'allibera una part del Ter li haguéssim donat suport?
El dèficit no es resoldrà sense una aportació externa a la xarxa actual. Bé sigui amb el transvasament del Roine, bé sigui amb la cessió d'ús que hem proposat des de Pimec, cal pensar en una aportació. Cal fer-ho amb imaginació i fent ús de la millor tecnologia que tenim. Fa un any, quan va entrar en vigor el decret de la sequera, vaig escriure que l'ACA havia fet quedar en ridícul el Govern. No entenia com es podia posar en marxa el decret el mateix dia que l'Ebre sortia de la seva llera. Em vaig demanar si la conca de l'Ebre agrairia que en aquesta situació es retirés del riu un flux de 200 m3/s, abaixant el cabal des de 2.000 m3/s fins a 1.800 m3/s. Vaig mirar on es podia enviar aquella aigua: des dels pantans de Mequinensa o Riba-roja als pantans de Santa Anna o Rialb. Es necessita un pantà de sortida i un altre receptor. Enviar 200 m3/s a Rialb demana una potència de bombeig de 650 MW. En un dia es poden emmagatzemar 17 hm3, i en un mes 518 hm3, la totalitat de l'aigua que ne?cessita l'àrea urbana a l'any. I tot això es pot fer sense tocar ni una gota del cabal ecològic ni de reg del riu. És més, permet donar seguretat davant la sortida de la llera que amenaça cada any el riu. El cost energètic d'aquesta nova aigua és de 0,89 kWh/m3, i la llargada de la canonada arriba a 110 km. No hi ha problema de subministrament elèctric en ser al costat d'Ascó, Mequinensa i Riba-roja, la màxima producció a Catalunya. També té la bondat de protegir els transvasaments de l'Ebre, com ho fa la proposta de cessió d'ús; qui ho vulgui fer que ho faci.
Totes aquestes cabòries (com diria en Montilla de Polònia) són per dir que s'ha de treballar molt més a fons l'alimentació d'aigua a Barcelona, amb més reflexió i escoltant a més gent. Que l'equip que fins ara ha planificat l'aigua es troba en aquest moment sense credibilitat per seguir endavant. Que el nou equip ha de ser interdisciplinari, deixant de banda assessors com Narcís Prat amb només una visió específica del tema, incorporant gent que entengui de sistemes. Que la nova cultura de l'aigua és de fet vella perquè oblida el Ter. Que ja n'hi ha prou de fer el ridícul davant el món. Que així, fent dinàmiques de por, no aixecarem la nostra autoestima.
En fi, que s'ha de posar més intel·ligència en aquests temes, perquè si no, haurem de pensar que tenim polítics no adients, i arribarem a la conclusió que la nostra societat té els gens espatllats perquè no sobreviuen als problemes per manca de capacitat d'adaptació. Intel·ligència, en definitiva.

El Prius i els cotxes elèctrics

noreply@blogger.com (Joan Vila) — Mon, 26 May 2008 07:39:00 +0000

Ara fa quatre anys que tinc un Prius. En aquest temps hi he fet 157.000 km, prou temps per arribar a entendre el cotxe. Perquè no és fàcil entendre'l. El Prius és un cotxe híbrid on la tracció la fa un motor elèctric i és ajudat per un motor de gasolina quan fa falta. Encara s'hi ha d'afegir l'alternador i la bateria. La innovació del Prius va ser aprofitar l'energia de la inèrcia i de la frenada del cotxe per emmagatzemar-la en la bateria; posteriorment el cotxe torna aquesta energia al motor. La bateria, doncs, només té aquesta funció d'estalvi.
En tots aquests anys he pogut apamar el cotxe. Per exemple, és un cotxe que té un baix consum, però sobretot perquè ensenya a conduir estalviant. També he pogut anotar que el cotxe consumeix menys a l'estiu amb l'aire condicionat que no pas a l'hivern; això es deu al fet que l'estiu l'aire és menys dens. El consum del cotxe a temperatura exterior de 10ºC és un 7% més alt que quan la temperatura és de 30ºC. Un altre aspecte que he pogut notar és la importància de les rodes. Les primeres, Michelin, van durar 97.000 km; les segones, Bridgestone, més toves, van durar 56.000 km i van augmentar el consum en almenys 3 dècimes, de 4,3% a 4,6%.
En tots aquests anys la tecnologia de cotxes híbrids no ha canviat gaire. S'han afegit més marques i més models però sense superar el Prius. Conduint-lo, la primera cosa que es troba a faltar és més capacitat de la bateria. Una bateria superior permetria estalviar quan es fan baixades molt llargues, ja que ara la bateria es carrega amb pocs quilòmetres de baixada i llavors ja no s'aprofita.
La bateria és el punt clau de tot. La bateria del Prius està fabricada al Japó amb paper de Capellades. Té una tensió de 206 V. Si la bateria és de més capacitat augmenta el preu i el pes del cotxe, cosa que penalitza alhora el consum. Molts dels usuaris de Prius arribem a la conclusió que el proper pas és un augment notable de la bateria que permeti carregar-la a casa. No cal que l'autonomia de la bateria permeti fer 300 km o més. Per ara n'hi hauria prou d0arribar a una autonomia de 50 a 80 km, suficient per fer els desplaçaments habituals de treball. Un rumor a Internet que es va propagar tot l'any passat va en aquesta direcció. També hi ha el fet que als EUA es ven un kit per afegir bateries al Prius i poder-les recarregar amb electricitat. A Suïssa hi ha un altre kit per transformar-lo a gas natural.
Sovint es diu que si els cotxes no són elèctrics és perquè els interessos de les grans companyies petrolieres ho han evitat. És tan fals com l'argument que els detractors de les centrals nuclears han estat pagats per les petrolieres. Bulos de baix preu. Si no s'han desenvolupat més les bateries és perquè tecnològicament no estem a punt i perquè durant massa anys el preu del combustible ha estat excessivament baix per impulsar la recerca.
Les bateries que hem fet servir durant molts decennis han estat les bateries àcides de plom. Son les que porten ara els cotxes per engegar-los. També les que porten fins ara els pocs vehicles elèctrics. Hi ha vehicles industrials que tenen una autonomia de 8 hores amb bateries d'aquestes; tenen un pes elevat pel fet que la seva energia específica és de 36 Wh/kg; la seva vida és de 600 cicles. Posteriorment s'han desenvolupat les bateries de Ni-Cad, amb una energia específica de 50 Wh/kg i 800 cicles de vida. Més endavant les de NiMH, amb energia específica de 63 Wh/kg i vida 800 cicles. Després les d'ió Liti, amb una energia específica de 138 Wh/kg i vida 550 cicles. En aquest moment tenim unes bateries que s'acaben de desenvolupar, les LMP, amb energia específica de 110 Wh/kg i vida de 300 cicles, però amb un preu molt més baix.
Podem comprar avui un cotxe elèctric? Sí. És difícil trobar-lo però hi és. El que es troba més fàcilment és l'Indi Reva, amb bateries de plom però que sembla més un cotxe sense carnet que no pas un cotxe normal. També trobem un Citroën Saxo, un Peugeot 106, un Renault Kangoo, un Fiat Palio, un Fiat Panda, un Renault Twingo,... tots ells amb bateries de Li o de Ni-Cad amb autonomies al voltant de 120 km. N'hi ha dos que han estat dissenyats per mercats snobs, el Venturi Fetish, amb autonomia entre 250 i 350 km, i el Tesla Roadster, amb autonomia de 365 km. Aquests dos cotxes són autèntics esportius, amb acceleracions molt elevades, i estan pensats per un públic elitista. Hi ha molts cotxes elèctrics en desenvolupament. Els més coneguts són el Mitsubishi I-MIEV, l'Smart EV, el Subaru R1e, el SVE Cleanova II, el Think City i el Bolloré Bluecar, tots ells previstos per sortir el 2010 i amb autonomies fins a 200 km.
Si mirem el tema des del punt de vista de l'estalvi econòmic, no s'entén com encara no tenim cotxes elèctrics. El preu del litre de gasolina 95 expressat com energia, és de 0,122 €/kWh. El preu de l'electricitat domèstica és de 0,0928 €/kWh, però amb doble tarifa el preu elèctric nocturn és de 0,0492 €/kWh. Si hi afegim que el motor de combustió té un rendiment 3 vegades inferior a l'elèctric, el preu de l'energia a l'eix de la roda és de 0,407 €/kWh per la gasolina i de 0,055 €/kWh per l'elèctric, un 86% menys.
El problema està en el preu del cotxe. Les bateries augmenten el pes i el preu del cotxe. El Tesla té un preu de 99.000 €, però és un cotxe amb elevades prestacions, acceleració de 0 a 100 km/h en 4 s, 200 km/h de velocitat màxima i 365 km d'autonomia. El Mitsubishi I-MIEV, un cotxe amb un motor de 64 CV, velocitat de 130 km/h i autonomia de 130 km, tindrà un preu de 30.000 €. Si els cotxes elèctrics estan pensats per distàncies curtes, aquest preu és una barrera per la introducció al mercat. He llegit un article de prospecció futura de l'energia on diu que perquè es desenvolupi el mercat de cotxes elèctrics fa falta que la gasolina arribi a 2,5 €/l. Ja hi estem anant de pressa, però encara fa falta temps. Llegeixo també les declaracions d'un responsable de recerca de General Motors dient que en el futur el 40% de les carreteres de EUA estaran plenes de cotxes elèctrics.
Mentre la investigació de les bateries no arribi a un nivell tecnològic que permeti fabricar a un preu adient els cotxes elèctrics haurem de continuar amb els cotxes híbrids.
Esperaré que surti el nou Prius amb bateria recarregable a la xarxa.

El futur serà elèctric

noreply@blogger.com (Joan Vila) — Sun, 18 May 2008 16:08:00 +0000

Dilluns de la passada setmana en Lluís Busquets, col·lega d’articles a Diari de Girona exposava els seus dubtes sobre la MAT. Explicava que, tot i que els meus articles sovint el convencen, encara ho està més quan escolta gent que parla una altra música. Estic acostumat a que passi això; tothom escolta el que vol sentir i, per tant, la música que li agrada. L’endemà, el dimarts, vaig anar al Parlament de Catalunya, a la comissió que debat la llei de qualitat elèctrica. Davant nostre (Pimec) va parlar en Camil Ros en representació d’UGT. Va exposar que la llei era necessària per la modernització del país. Nosaltres vam dir que hi havia punts foscos a la llei i que aquesta era necessària perquè en una societat moderna és fonamental garantir el servei; que alhora havia d’anar acompanyada per la millora del nivell superior al de la distribució, el nivell de les línies de transport. Tant la ponència de Camil Ros com la nostra va caure en la indiferència per part dels diputats que assistien, excepte per part del Sr. Fernandez Teixidor. Posteriorment vaig seguir el debat per Canal Parlament a Internet. L’última ponència era la del Sr. Jaume Serrasolsas, representant de l’associació SEBA. Aquest senyor va explicar que les xarxes elèctriques s’havien de construir de forma més intel·ligent, de forma que estiguin formades per microxarxes autònomes. L’autonomia vindria pel fet que elles es podrien generar la seva pròpia energia, que no dependrien de la resta, fent així més segur el sistema elèctric. Va insistir que en els països avançats aquesta és la tendència. La reacció dels diputats d’ERC i d’ICV, tot i ser l’última ponència i estar cansats, va ser d’entusiasme. Ara sí que havien escoltat el que volien sentir. No se’ls va acudir demanar a quin país hi havia la microxarxa pilot que es podia anar a veure, ni si la solució era possible en una societat industrial, o si només era aplicable a una societat rural. Van preferir quedar-se amb l’encant que el ponent els havia traslladat. Això és el que hi ha. És el mateix que li va passar a Lluís Busquets.
El debat sobre l’energia és difícil perquè el tema ho és. Amb Xavier Llorente n’he fet molts. Un d’ells, a la revista dels enginyers industrials de Catalunya, va ser prou calmat i llarg com per poder parlar àmpliament sobre l’energia. He de dir que estem d’acord en gairebé tot, menys en la MAT. Per ell la línia no fa falta i per a mi fa falta per resoldre el problema energètic. En una intervenció li vaig explicar que s’havia de canviar l’economia per créixer amb l’objectiu de resoldre els problemes de la Terra enlloc de créixer pel consum. Li vaig explicar que per resoldre els problemes d’aigua i de transport seria necessari canviar formes d’energia cap a altres més elèctriques. La seva resposta va ser que estava plantejant una autèntica revolució social.
Dilluns passat vaig estar en un debat a Ràdio Olot. Quan vaig explicar això mateix, en Marcel Coderch em va dir que era impossible, que per substituir el petroli al món s’haurien de construir dues centrals nuclears cada setmana. Que estava molt estudiat.
Com que el proper any faré una assignatura de tècniques energètiques a la UdG, estic preparant el material per a la mateixa. La primera cosa que he fet ha estat construir el diagrama Sankey de la distribució de l’energia a Espanya. És el que podeu veure en la figura. No entendrem moltes coses sobre el que passa si no estudiem aquest diagrama. Cada línia-fletxa té el gruix segons el seu valor.
Primer ens hem de fixar en l’electricitat. Aquesta es produeix amb una barreja de tecnologies. El carbó i el fuel són combustibles que encara s’utilitzen per generar electricitat. Cada vegada menys, però encara es fan servir. Ambdós tenen rendiments molt baixos, del 33%. El seu ús fa que el rendiment del sistema energètic sigui baix, que el CO2 generat sigui molt alt i que la dependència energètica de l’exterior sigui elevada. El gas és un combustible que s’usa cada vegada més en la generació elèctrica. La tecnologia de cicle combinat dóna rendiments propers al 60%, una generació de CO2 raonable i una dependència exterior menor que els combustibles anteriors. La generació nuclear té un rendiment baix, del 35%, fet que també alimenta les pèrdues elèctriques que es veuen en el diagrama. Per contra, aquest baix rendiment no aporta generació de CO2 ni una dependència de l’exterior excessiva. Finalment, la generació hidràulica i l’eòlica tenen rendiments de més del 90%, no aportant CO2 ni dependència de l’exterior. La barreja de totes les tecnologies donen avui un rendiment de generació del 38,2%. Dins aquest rendiment hi ha també les pèrdues per transport d’electricitat. Aquestes són entre el 8 i el 9%, mentre que, si les avaluem fins l’usuari final en baixa tensió, arriben al 13%. Sovint es confon al personal barrejant el rendiment del sistema elèctric amb les pèrdues de transport. Si en el futur es va disminuint el pes del carbó i s’augmenta el pes del gas i de l’energia eòlica i la hidràulica, el rendiment del 38,2% pot arribar a ser proper al 60%.
Fixem-nos ara en l’altre costat, a la dreta, en l’ús de l’energia. El sector domèstic, serveis, agricultura i pesca té molt distribuït l’ús d’energia. La part de consum de petroli segurament ve de l’ús de vehicles en agricultura i pesca, també de calefacció amb gasoil.
Pel que fa a la indústria, cada vegada utilitza més gas. El petroli és la matèria prima per moltes petroquímiques i el carbó es fa servir cada vegada menys en la siderúrgia i en el ciment. Queda el transport, que fa servir gairebé exclusivament energia provinent del petroli.
Si veiem globalment el diagrama, ja es veu on s’ha d’actuar. En disminuir les pèrdues de generació elèctrica i en el transport. Si bé en la generació elèctrica ja estem en una via que pot resoldre el sistema, augmentant el parc eòlic de forma impressionant, és en el transport on no avancem i és aquí on dic que hem de canviar la forma d’ús de l’energia per passar-la a elèctrica.
Un motor de cotxe té un rendiment inferior al 30%. Un motor elèctric el té superior al 90%. Un cotxe elèctric sap recuperar l’energia de la inèrcia i de la frenada, el de combustió no. Resoldre el transport és, apunti-ho bé conseller Nadal, traspassar bona part dels moviments al transport públic, prioritàriament el tren. Un cotxe petit té un consum de 73 kWh/100 km i viatger, mentre que un tren el té de 9,7 kWh/100 km, 7,5 vegades menys. Però si els cotxes els passem a elèctrics, el consum anirà a 27 kWh/100 km, i si és amb hidrogen, anirà a 36 kWh/100 km. Gairebé totes les solucions són elèctriques.
La quantitat d’energia que fem servir a Espanya pel transport es podria produir de forma equivalent amb centrals que funcionessin contínuament durant l’any amb una potència de 54 GW. Si el transport fos tot elèctric, llavors l’energia necessària seria d’una potència “només” de 18 GW, un 67% menys. Si ho fem parcialment i passem un 20% del transport a elèctric, es disminueixen les necessitats energètiques del transport en un 17%, augmentant la demanda elèctrica en 1,6 GW. Si passem un 50% estalviem un 42,5%, amb un augment del parc elèctric de 4 GW. Per comparar-ho, penseu que el consum elèctric d’aire condicionat a Espanya suposa 3 GW, que el programa de dessalació requerirà una potència continua de 0,6 GW, o que la potència eòlica avui ja és de 15 GW. No és tan difícil, vol imaginació.
Aquest camí és, de llarg, el millor camí per millorar la nostra intensitat energètica, per reduir les emissions de CO2 i per disminuir la dependència de l’exterior. Cal afegir que la tecnologia per fer-ho és a l’abast. Sabem construir trens, sabem construir xarxes elèctriques, sabem generar gran potència amb energia eòlica, sabem emmagatzemar electricitat amb pantans equipats amb turbina-bomba, només fa falta que la gent i els polítics s’ho creguin i actuïn per sobre de les resistències conservacionistes que només veuen a curt termini.
La diferència d’enfocament al veure els problemes energètics explica moltes dificultats del debat. Jo em miro el tema de lluny, amb distància, i molts el miren de molt a prop, veient només la pilona.
Tot i que pot semblar un model futurista, us asseguro que ho és molt menys que el model de microxarxes autònomes intel·ligents, potser adequat per territoris rurals, però no pas per societats industrials. I nosaltres volem continuar sent-ho. O no?

http://blocdejoanvila.blogspot.com/